2. Informació morfològica

2.1. Les formes del femení

Les formes del femení es representen a continuació de la forma masculina de l’entrada, tant en els adjectius com en els substantius amb una forma per al masculí i una altra per al femení i amb categoria gramatical “m i f”.

La forma femenina queda expressada per la desinència d’acord amb els criteris següents:

• el femení és indicat per -a quan aquesta vocal s’afegeix simplement al masculí o en substitueix la terminació en -e o en -o (ex.: físic -a, sogre -a, maco -a indica que les formes femenines són: física, sogra i maca).
• sempre que el femení comporta altres canvis ortogràfics, aquest femení és indicat a partir de la vocal tònica de l’entrada inclusivament (ex.: morat -ada, aràbic -àbiga, ornitòleg -òloga, mediterrani -ània, hebreu -ea, jueu -eva indica que els femenins són: morada, aràbiga, ornitòloga, mediterrània, hebrea i jueva).
• el femení és indicat sencer en tres casos:
  • quan la forma masculina és un monosíl·lab (ex.: pla plana, blau blava).
  • quan la forma masculina és un bisíl·lab pla que dóna una forma femenina trisíl·laba esdrúixola (ex.: igni ígnia, obvi òbvia).
  • en els casos en què la indicació del femení prescindiria només d’una o dues lletres sense formar síl·laba (ex.: silf sílfide, bròfec bròfega, rònec rònega).

Els femenins dels noms dels animals no són indicats al costat dels masculins sinó que tenen entrada pròpia en el Diccionari, per la dificultat que suposaria fer-ne una definició comuna. Exemple:

■camell

[del ll. camēlus i aquest del gr. kámēlos, íd.; 1a FONT: s. XIII]

1 m ZOOL Gènere de mamífers de l’ordre dels tilòpodes, de la família dels camèlids (Camelus sp), de dimensions grans, de cos robust, amb un gep dorsal o dos, de potes llargues i primes i de coll llarg, fort i flexible, que comprèn el camell comú (C. dromedarius), […]

■camella¹

f ZOOL Camell femella.

També tenen entrada pròpia els femenins que són totalment diferents del masculí (ex.: tia, d’oncle), i els que es formen amb sufixos especials (ex.: abadessa, d’abat).

En alguns casos, hi ha formes femenines que tenen entrada pròpia i no formen part de l’article de la forma masculina corresponent, per raons sobretot de significat. (ex.: americana, independent d’americà -ana, i caçadora, independent de caçador-ora).

Quan una accepció porta la indicació f de femení, vol dir que cal seleccionar la forma femenina indicada per la desinència que forma part de l’entrada de l’article. Exemple:

■polonès -esa

1 adj i m i f De Polònia (estat d’Europa) o del polonès (llengua).

2 f DANSA Dansa nacional polonesa de caràcter alhora solemne i festiu […]

on s’indica que a l’accepció 2 correspon la forma del femení polonesa.

Quan en un article hi ha una accepció que té una forma femenina diferent de la que correspondria segons l’entrada, aquesta forma femenina és indicada explícitament en el lloc corresponent. Exemple:

■extrem -a

[del ll. extremus, -a, -um, íd., superlatiu de extĕrus (v. extra); 1a FONT: 996]

1 1 adj i m Que en una direcció o successió donada és al darrer lloc, a l’últim de tot. L’Extrem Orient. Les províncies extremes de l’imperi Romà. L’extrem meridional d’Àfrica. És a l’extrem del pont. Els extrems dels dits.

2 [f extrem] m i f ESPORT En el futbol i altres esports d’equip, jugador de la línia davantera que practica l’acció atacant per les zones laterals del camp de joc; ala.

Quan s’usa extrem, doncs, amb el significat de la subaccepció 1 2, té la forma femenina extrem, cosa que no s’esdevé en les altres accepcions.

Quan hi ha dues formes per al femení, una és indicada després del masculí com és habitual, i l’altra apareix tot seguit entre claudàtors (ex.: motor motriu [o motora]; meu meva [o meua]).

2.2. Les formes del plural

Per regla general, els substantius i els adjectius figuren al Diccionari en la forma singular. Tanmateix, els termes científics corresponents a categories taxonòmiques en botànica o en zoologia són consignats en plural (ex.: equinoderms, esquizofícies, pinàcies).

Pel que fa a les formes del plural dels mots que entren en singular, el Diccionari només les recull quan són irregulars, o quan n’hi ha més d’una, indicades entre claudàtors (ex.: mamà [pl -às], cafè [pl -ès], esquí [pl -ís], plató² [pl -ós], xampú [pl -ús]; desig [pl -igs o -itjos]; agràs [pl -assos], excés [pl -essos], pastís [pl -issos], gos [pl gossos], embús [pl -ussos]).

En el cas dels adjectius aguts acabats en -s o en -ig, no es consigna el plural irregular quan pot ésser deduït de la forma femenina: escàs -assa (per tant escassos, escasses), rus russa, (per tant russos, russes); lleig lletja (per tant lleigs o lletjos, lletges).

Si no es diu el contrari, el plural dels sintagmes formats per dos substantius afecta només el primer dels elements (ex.: ciutats dormitori, camps escola, vagons llit, però caces bombarders).

Els mots invariables presenten la indicació inv: temps m inv, fons m inv, dilluns m inv. No la presenten, però, els invariables femenins acabats en -s, ni tampoc els masculins no aguts acabats en -s: càries f, urbs f, cactus m, bíceps m, tètanus m. Tampoc no la duen els mots compostos quan el segon element és un plural: antimíssils adj i m, portaavions m. Excepcionalment presenten aquesta mateixa indicació alguns mots regulars a fi d’evitar plurals analògics incorrectes: llapis m inv, pols f inv, dimecres m inv.

2.3. Les formes verbals

El Diccionari entra els verbs en la forma d’infinitiu.

En el cos de l’article, els verbs que es consideren models de conjugació estan marcats amb un asterisc (^*): (ex.: anar v^* intr).

De tota manera, aquesta versió del Diccionari, en comptes de remetre cada verb a un d’aquests models verbals (p.e. remetre de saltar al model cantar), conté al final de l’entrada de tots els verbs, llevat d’alguns d’antics i dialectals, la conjugació completa.

Quan un verb, a més de conjugar-se com qualsevol dels verbs regulars o irregulars, té una irregularitat que fa que se’n separi, aquesta irregularitat és indicada entre claudàtors (ex.: atreure [p p atret -a], acomplir [p p acomplert -a o acomplit -ida]).

Les denominacions dels temps verbals més utilitzades en català han estat fluctuants i, sovint, poc transparents. Per això adoptem per a aquesta obra la nomenclatura aprovada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans en Modificació dels noms dels temps verbals (Barcelona, 2002).

D’altra banda, a ‘conjugació’ de cada verb en presentem les formes verbals més generals de l’estàndard. Altres variants de l’estàndard o variants dialectals d’ús exclusiu d’un sol dialecte però amb un prestigi reconegut són consultables en altres obres lexicogràfiques d’Enciclopèdia Catalana, com ara el Gran Diccionari de la llengua catalana en la seva versió impresa o el Diccionari de verbs (2009). En aquestes fonts també es poden consultar les formes construïdes amb l’auxiliar haver i el participi corresponent al verb conjugat. Es tracta dels correlats anteriors i perfectius de la major part de les formes simples explicitades a ‘conjugació’. Així, la forma del present canto, per exemple, té com a correlat anterior la forma del perfet he cantat; la forma de l’imperfet cantaves té com a correlat anterior la forma del plusquamperfet havies cantat, etc.