E

->e¹

■e¹

[pl es] 1 f Nom de la lletra e E.

2 m MAT Nombre irracional (2,71828) que és a la base dels logaritmes naturals.

->e²

e²

símb PART electró¹.

->E

E

1 abrev est¹.

2 símb METROL exa-.

3 símb MÚS mi¹.

->E.

E.

abrev excel·lència 2.

->e-

■e-

Prefix, del llatí ex, que denota l’absència d’un òrgan o d’una funció orgànica. Ex.: ebracteat, emasculació.

->-è

-è -ena

Sufix, del llatí -enus, -ena, amb valor d’ordinal o de partitiu. Ex.: cinquè, desena.

->eagle

eagle^* [ígəl]

[angl ] m ESPORT En el golf, resultat aconseguit quan hom completa un forat amb dos cops per sota del par.

->eben

■eben

[del ll. ĕbĕnus, i aquest, del gr. ébenos, íd. (cf. banús)]

m BOT Banús.

->ebenàcies

■ebenàcies

Part. sil.: e_be_nà_ci_es

f BOT 1 pl Família de dicotiledònies simpètales que comprèn arbres i arbusts de fulles simples i fruits en baia, com el banús i el caquier.

2 sing Planta de la família de les ebenàcies.

->ebenista

■ebenista

[de eben]

m i f FUST Persona que treballa fustes fines, especialment per fer-ne mobles.

->ebenisteria

■ebenisteria

Part. sil.: e_be_nis_te_ri_a

[de ebenista; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f EBEN 1 Art de l’ebenista.

2 Obrador o botiga de mobles fets amb fustes fines.

3 Conjunt de mobles i altres obres d’ebenista. L’ebenisteria d’un palau.

->ebionita

■ebionita

Part. sil.: e_bi_o_ni_ta

m i f HIST REL Membre d’un grup judeocristià que creia en la transmigració i en un dualisme primordial i negava la divinitat de Crist.

->eblaïta

eblaïta

Part. sil.: e_bla_ï_ta

1 adj i m i f D’Ebla (antiga ciutat de Síria) o de l’eblaïta (llengua).

2 m LING Antiga llengua semítica parlada a Ebla.

->ebolí

ebolí -ina

adj i m i f D’Ebo (Marina Alta) o de la Vall d’Ebo (Marina Alta).

->ebonita

■ebonita

[de l’angl. ebonite, de ebony ‘eben’, i aquest, del ll. ĕbĕnus, íd., a causa del color negre de fum del producte]

f QUÍM IND Cautxú vulcanitzat, que conté una certa proporció de sofre i de negre de fum.

->ebracteat

ebracteat -ada

Part. sil.: e_brac_te_at

adj BOT Sense bràctees.

->ebri èbria

■ebri èbria

[del ll. ebrius, -a, -um, íd.]

adj Embriac.

->ebrietat

■ebrietat

Part. sil.: e_bri_e_tat

[del ll. ebriĕtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f Embriaguesa.

->ebullició

■ebullició

Part. sil.: e_bu_lli_ci_ó

[del ll. ebullitio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIX]

f FÍS 1 1 Vaporització produïda a l’interior d’un líquid amb formació de bombolles que pugen i es desfan a la superfície del líquid.

2 Efervescència.

2 fig Agitació.

->ebulliòmetre

ebulliòmetre

Part. sil.: e_bu_lli_ò_me_tre

[de l’arrel de ebullició i -metre]

m FÍS i TECNOL Ebullioscopi.

->ebulliometria

ebulliometria

Part. sil.: e_bu_lli_o_me_tri_a

[de l’arrel de ebullició i -metria]

f FÍS i QUÍM Ebullioscòpia.

->ebullioscopi

■ebullioscopi

Part. sil.: e_bu_lli_os_co_pi

[de l’arrel de ebullició i -scopi]

m FÍS i TECNOL Instrument que permet de mesurar propietats físiques o químiques de líquids, soluts o dissolucions a partir de l’observació de la desviació soferta amb relació al punt d’ebullició estàndard, prèviament conegut.

->ebullioscòpia

■ebullioscòpia

Part. sil.: e_bu_lli_os_cò_pi_a

[de ebullioscopi]

f FÍS i QUÍM Mètode per a determinar el pes molecular d’un compost químic en dissolució a partir de l’observació experimental del punt d’ebullició d’aquesta.

->ebullioscòpic

■ebullioscòpic -a

Part. sil.: e_bu_lli_os_cò_pic

[de ebullioscòpia]

adj FÍS i QUÍM Relatiu o pertanyent a l’ebullioscopi o a l’ebullioscòpia. Ascens ebullioscòpic.

->eburnació

■eburnació

Part. sil.: e_bur_na_ci_ó

f PAT Transformació morbosa d’un cartílag o d’un os en una matèria calcària que pel seu aspecte recorda el vori.

->eburnat

■eburnat -ada

adj PAT Afectat d’eburnació. Un cartílag eburnat.

->eburni

■eburni -úrnia

[del ll. eburneus, -a, -um, íd., der. de ebur, -ŏris ‘vori’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj 1 Relatiu o pertanyent al vori.

2 De vori. La substància ebúrnia de les dents.

3 1 Semblant al vori.

2 esp De color semblant al del vori.

->ec

■ec

[d’origen expressiu]

interj Ecs.

->ec-

ec-

Prefix, del grec ek, que significa ‘fora de’. Ex.: ectòpic, ectropi.

->ecardins

ecardins

m ZOOL 1 pl Subclasse de braquiòpodes, de valves no articulades i tub digestiu complet i amb anus, que viuen colgats a notable profunditat.

2 sing Braquiòpode de la subclasse dels ecardins.

->ecartament

■ecartament

[del fr. écartement ‘separació’]

m FIL Distància, d’eix a eix, a què hom disposa els corrons estriats dels trens d’estiratge de les màquines de filar.

->eccehomo

■eccehomo

[del ll. ecce homo ‘heus ací l’home’, frase de Pilat al poble en presentar Jesús assotat i coronat d’espines, de l’Evangeli de sant Joan, en versió llatina de la Vulgata]

m 1 RELIG Representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d’espines en ésser presentat per Pilat al poble.

2 fig Persona molt nafrada o copejada. Va sortir de la baralla fet un eccehomo!

->eccondroma

eccondroma

m PAT Proliferació anormal de teixit cartilaginós.

->ècdisi

ècdisi

f ZOOL Pèrdua o muda de la cutícula o l’epidermis d’un animal.

->ecdisona

■ecdisona

f [C₂₇H₄₄O₆] BIOQ Hormona esteroide que intervé en el control del desenvolupament dels insectes.

->ecesi

ecesi

[del gr. oíkēsis ‘acció d’habitar’]

f ECOL Establiment d’una espècie en una àrea determinada.

->ecètic

■ecètic -a

Hom.: acètic

[del gr. oikētikós ‘que habita, que té un habitatge’]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’ecesi.

2 f GEOG Branca de la ciència geogràfica que estudiava la relació entre els factors geogràfics i l’home.

->ecfonètic

ecfonètic -a

adj i f MÚS Dit de la notació de la música litúrgica bizantina basada en antics signes prosòdics.

->ecgonina

ecgonina

f [C₉H₁₅NO₃] QUÍM ORG Aminoalcohol obtingut per hidròlisi de la cocaïna.

->eci

■eci

m BOT En les uredinals, cos esporífer ciatiforme on es formen nombroses espores catenulades.

->ecidi

■ecidi

m BOT Eci.

->ecidíol

ecidíol

Part. sil.: e_ci_dí_ol

m BOT espermogoni 1.

->ecidiòspora

■ecidiòspora

Part. sil.: e_ci_di_òs_po_ra

f BOT Eciòspora.

->eciòspora

■eciòspora

Part. sil.: e_ci_òs_po_ra

f BOT Espora formada en un eci.

->eclàmpsia

■eclàmpsia

Part. sil.: e_clàmp_si_a

f OBST Afecció caracteritzada per accessos convulsius, seguits d’un estat comatós, la qual pot aparèixer al final de l’embaràs, durant el part o en el puerperi.

->eclàmptic

■eclàmptic -a

OBST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’eclàmpsia.

2 f Dona que té convulsions durant el parteratge.

->eclèctic

■eclèctic -a

[del gr. eklektikós ‘filòsof que escollia el millor de cada sistema’, der. de eklégō ‘escollir’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

1 FILOS 1 adj Relatiu o pertanyent a l’eclecticisme.

2 adj i m i f Que practica l’eclecticisme.

2 adj i m i f p ext Que amalgama opinions, tendències, etc., generalment considerades com a contradictòries.

->eclècticament

■eclècticament

[de eclèctic]

adv D’una manera eclèctica, amb mètode eclèctic.

->eclecticisme

■eclecticisme

[de eclèctic; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 FILOS Mètode filosòfic que consisteix a escollir, de diferents doctrines, les idees més acceptables en ordre a formar un cos doctrinal.

2 Qualitat d’eclèctic.

3 ARQUIT Tendència arquitectònica desenvolupada al segle XIX que barreja elements estilístics diversos.

->eclesial

■eclesial

Part. sil.: e_cle_si_al

[del b. ll. ecclesialis, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a l’Església, entesa principalment com a comunitat de fe.

->eclesialment

eclesialment

Part. sil.: e_cle_si_al_ment

[de eclesial]

adv D’una manera eclesial. Reunits eclesialment.

->eclesiàstic

■eclesiàstic -a

Part. sil.: e_cle_si_às_tic

[del ll. td. eclesiasticus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a l’Església.

2 esp Relatiu o pertanyent a l’Església considerada sota el seu aspecte jurídic i sociològic.

2 1 adj Relatiu o pertanyent al clergat. Hàbit eclesiàstic.

2 m CRIST Clergue.

->eclesiàsticament

■eclesiàsticament

Part. sil.: e_cle_si_às_ti_ca_ment

[de eclesiàstic]

adv D’una manera eclesiàstica. Fou enterrat eclesiàsticament.

->eclesio-

■eclesio-

Forma prefixada del mot llatí ecclesia, que significa ‘església’. Ex.: eclesiolatria, eclesiologia.

->eclesiologia

eclesiologia

Part. sil.: e_cle_si_o_lo_gi_a

[de eclesio- i -logia]

f CRIST Doctrina teològica sobre l’Església.

->eclímetre

■eclímetre

[del gr. ekklinḗs ‘inclinat’ i -metre]

m TOPOG Instrument emprat en els treballs topogràfics per a mesurar el pendent d’un terreny.

->eclipsament

■eclipsament

[de eclipsar]

m 1 1 Acció d’eclipsar o d’eclipsar-se;

2 l’efecte.

2 ASTR Eclipsi.

->eclipsar

■eclipsar

[de eclipsi; 1a FONT: s. XIV]

v 1 1 tr ASTR Causar, un astre, l’eclipsi (d’un altre astre).

2 pron ASTR Ésser eclipsat.

3 pron fig Cessar d’ésser visible o de brillar una persona o cosa que abans es deixava veure molt o predominava. Era molt de la broma, però des que perdé el plet s’ha eclipsat.

4 pron fig Desaparèixer sobtosament; fugir. Té tants deutes, que no és estrany que s’hagi eclipsat!

2 tr 1 Ofuscar, privar de veure un objecte fent més claror que ell. Aquest focus encarat a la platea enlluerna tant, que eclipsa l’escenari!

2 fig Amb la seva bellesa eclipsa totes les altres dones! La festa major d’enguany eclipsarà totes les anteriors.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eclipsar

GERUNDI: eclipsant

PARTICIPI: eclipsat, eclipsada, eclipsats, eclipsades

INDICATIU PRESENT: eclipso, eclipses, eclipsa, eclipsem, eclipseu, eclipsen

INDICATIU IMPERFET: eclipsava, eclipsaves, eclipsava, eclipsàvem, eclipsàveu, eclipsaven

INDICATIU PASSAT: eclipsí, eclipsares, eclipsà, eclipsàrem, eclipsàreu, eclipsaren

INDICATIU FUTUR: eclipsaré, eclipsaràs, eclipsarà, eclipsarem, eclipsareu, eclipsaran

INDICATIU CONDICIONAL: eclipsaria, eclipsaries, eclipsaria, eclipsaríem, eclipsaríeu, eclipsarien

SUBJUNTIU PRESENT: eclipsi, eclipsis, eclipsi, eclipsem, eclipseu, eclipsin

SUBJUNTIU IMPERFET: eclipsés, eclipsessis, eclipsés, eclipséssim, eclipséssiu, eclipsessin

IMPERATIU: eclipsa, eclipsi, eclipsem, eclipseu, eclipsin

->eclipsat

eclipsat -ada

[de eclipsar]

adj HERÀLD Dit de l’astre del qual només és visible una meitat que surt d’una partició o d’una peça.

->eclipsi

■eclipsi

[del ll. eclipsis, i aquest, del gr. ékleipsis ‘desaparició’, der. de ekleípō ‘abandonar’, i aquest, de leípō ‘deixar’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m 1 ASTR Ocultació total o parcial de la llum d’un astre per interposició d’un altre astre entre aquell i un observador.

2 FON En les llengües cèltiques, nasalització del primer fonema d’un mot.

->eclíptic

■eclíptic -a

[de eclipsi; 1a FONT: 1839, DLab.]

ASTR 1 adj Relatiu o pertanyent als eclipsis o a l’eclíptica. Conjunció eclíptica. Camí eclíptic.

2 f Trajectòria aparent que descriu el Sol al llarg d’un any en el firmament dels estels fixos.

->eclissa

■eclissa

[del fr. éclisse, íd., der. de éclisser ‘fixar’, del frànc. meridional slizzan ‘fendre, esberlar’]

f FERROC Peça de ferro emprada per a unir dos carrils successius de la via i donar-li continuïtat.

->eclogal

■eclogal

[formació culta analògica sobre la base del ll. ecloga ‘ègloga’]

adj POÈTICA Relatiu o pertanyent a l’ègloga.

->eclògic

eclògic -a

adj POÈTICA Eclogal.

->eclogita

■eclogita

f PETROG Roca piroxènica granulosa, generalment intercalada amb esquists cristal·lins.

->eclosió

■eclosió

Part. sil.: e_clo_si_ó

[del fr. éclosion, íd., der. de éclore ‘fer sortir’]

f 1 Desclosa.

2 fig Acció d’aparèixer o manifestar-se. L’eclosió d’un geni.

->ècmea

ècmea

Part. sil.: èc_me_a

f BOT i JARD Gènere de plantes herbàcies epifítiques, de la família de les bromeliàcies (Aechmea sp), originàries de l’Amèrica del Sud, apreciades en jardineria. Cal esmentar l’ècmea fasciada (Ae. fasciata), dita també planta urna, i l’ècmea reial (Ae. chantinii).

->eco

■eco

Hom.: ecu

[del ll. ēchō, -us, i aquest, del gr. ēkhṓ, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 1 ACÚST Fenomen consistent en la reflexió d’ones sonores per un obstacle, de manera que l’orella rep l’ona reflectida amb un cert retard respecte a l’ona directa, retard que correspon a la diferència de camins recorreguts.

2 RADIOTÈC Aparició, en la pantalla de l’aparell de radar, del punt lluminós corresponent a l’ona retornada (reflectida o dispersada) per un blanc.

3 TELECOM Reflexió d’ones radioelèctriques que dóna lloc a efectes de repetició dels senyals rebuts.

4 TV Fenomen anàleg a l’eco acústic en virtut del qual apareixen en la pantalla del televisor una o més imatges paràsites desplaçades lateralment respecte a la principal.

2 fig 1 Repetició dels mots, l’estil, els sentiments, etc., propis d’algú altre.

2 Persona que repeteix paraules, idees, actes, etc., d’algú altre per devoció, obsequiositat o manca d’originalitat.

3 LIT Repetició de la darrera o de les darreres síl·labes d’un vers.

4 MÚS Repetició afeblida d’una frase musical o d’una nota.

5 eco de l’orgue MÚS Nom del quart teclat manual de l’orgue.

6 eco del pensament PSIQ Fenomen al·lucinatori consistent en la percepció auditiva del propi pensament, com si provingués de fora.

->eco-¹

■eco-¹

Forma prefixada del mot llatí ēkhṓ, que significa ‘eco’. Ex.: ecoencefalograma.

->eco-²

■eco-²

1 Forma prefixada del mot grec oĩkos, que significa ‘casa’, ‘medi’. Ex.: ecosistema.

2 Forma prefixada del mot ecològic. Ex.: ecoindústria.

->ecocardiografia

ecocardiografia

Part. sil.: e_co_car_di_o_gra_fi_a

[de eco-¹ i cardiografia]

f DIAG Tècnica d’observació de la posició i constitució de les cavitats cardíaques i de les vàlvules per mitjà de l’ecografia.

->ecocinèsia

■ecocinèsia

Part. sil.: e_co_ci_nè_si_a

[de eco-¹ i el gr. kinḗsis ‘moviment, impuls’]

f PSIQ Imitació automàtica de les expressions fisonòmiques, gests i accions de l’interlocutor.

->ecoencefalografia

ecoencefalografia

Part. sil.: e_co_en_ce_fa_lo_gra_fi_a

[de eco-¹ i encefalografia]

f DIAG Mètode per a estudiar les estructures endocranials per mitjà del radar.

->ecoencefalograma

ecoencefalograma

Part. sil.: e_co_en_ce_fa_lo_gra_ma

[de eco-¹ i encefalograma]

m DIAG Registre gràfic, en una pantalla de raigs catòdics, de la imatge obtinguda per ecoencefalografia.

->ecofisiologia

ecofisiologia

Part. sil.: e_co_fi_si_o_lo_gi_a

f BIOL i FISIOL Branca de la biologia que estudia la fisiologia dels organismes en llur ambient natural.

->ecografia

■ecografia

Part. sil.: e_co_gra_fi_a

Hom.: acografia

[de eco-¹ i -grafia]

f DIAG 1 Tècnica de visualització d’estructures del cos basada en l’emissió d’ones ultrasòniques a través de la pell cap a l’òrgan a estudiar i la seva recepció una vegada han estat reflectides per ell.

2 Imatge que resulta d’una exploració ecogràfica.

->ecogràfic

ecogràfic -a

adj DIAG Relatiu o pertanyent a l’ecografia.

->ecograma

ecograma

[de eco-¹ i -grama]

m DIAG Impressió obtinguda sobre una placa fotogràfica per mitjà de l’ecografia.

->ecoic

■ecoic -a

Part. sil.: e_coic

[del ll. echoicus, -a, -um, i aquest, del gr. ēkhōĭkós, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’eco.

2 Que imita l’eco.

->ecolàlia

■ecolàlia

Part. sil.: e_co_là_li_a

[de eco-¹ i -làlia]

f PSIQ i LING Repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de les paraules o frases pronunciades per l’interlocutor.

->ecòleg

■ecòleg -òloga

Cp. ecologista

[de eco-² i -leg]

m i f BIOL Biòleg especialitzat en ecologia.

->ecolocalització

■ecolocalització

Part. sil.: e_co_lo_ca_lit_za_ci_ó

[de eco-² i localització]

f FISIOL ANIM Sistema d’orientació de certs animals, consistent en l’emissió de vibracions que, en ésser reflectides per la superfície d’objectes presents en el medi, són captades pel mateix animal emissor, que és capaç d’interpretar-les i d’orientar-se en l’obscuritat.

->ecologia

■ecologia

Part. sil.: e_co_lo_gi_a

[de eco-² i -logia]

f 1 ECOL Part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i amb llur medi.

2 ecologia humana GEOG HUM Estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de la comunitat humana en el procés d’adaptació al medi.

->ecològic

■ecològic -a

[de ecologia]

adj ECOL Relatiu o pertanyent a l’ecologia.

->ecologisme

■ecologisme

[de ecologia]

m SOCIOL i POLÍT Conjunt de corrents ideològics, força heterogenis, que tenen en comú la voluntat d’assolir un nou ordre social basat en els principis de l’ecologia concebuda com a ciència totalitzadora.

->ecologista

■ecologista

Cp. ecòleg

[de ecologia]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’ecologisme.

2 m i f Seguidor de l’ecologisme.

->ecòmetre

ecòmetre

[de eco-¹ i -metre]

m Aparell electrònic emprat en navegació per a mesurar profunditats de l’aigua basat en l’eco de les ones ultrasonores en el fons.

->ecomuseu

■ecomuseu

Part. sil.: e_co_mu_seu

m Museu que presenta una col·lectivitat humana i les seves formes de vida situant-les en el context geogràfic, social i cultural.

->ecònom

■ecònom -a

[del gr. oikonómos, íd., comp. de oĩkos ‘casa’ i némō ‘administrar’; 1a FONT: 1531]

1 m i f 1 Persona encarregada d’administrar en certs establiments, cases importants, convents, etc. L’ecònom del monestir.

2 DR CIV Persona que administrava els béns d’un dement o d’un pròdig.

2 m DR CAN 1 Capellà que serveix un ofici eclesiàstic en lloc del propietari.

2 esp Capellà que fa les funcions de rector d’una parròquia, per vacant o per malaltia o absència d’aquest.

3 Persona que tenia al seu càrrec l’administració dels béns eclesiàstics, i molt especialment, els del bisbat.

->economat

■economat

[de ecònom]

m 1 DR CAN Càrrec d’ecònom.

2 DR TREB Establiment d’articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues.

->econometria

■econometria

Part. sil.: e_co_no_me_tri_a

[de economia i -metria]

f ECON Estudi de la teoria econòmica en les seves relacions amb l’estadística i la matemàtica.

->econometrista

■econometrista

[de econometria]

m i f ECON Persona especialitzada en econometria.

->economia

■economia

Part. sil.: e_co_no_mi_a

[del ll. oeconomĭa, i aquest, del gr. oikonomía ‘administració domèstica’, der. de oikonómos ‘administrador, intendent’, comp. de oĩkos ‘casa’ i némō ‘administrar, distribuir’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 ECON Administració ordenada dels béns d’una comunitat (estat, establiment, família, etc.).

2 ECON 1 Configuració del funcionament d’un sistema econòmic.

2 economia de guerra Reestructuració del sistema productiu d’un estat en situació d’excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl·liques prioritàries.

3 economia de mercat Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils.

4 economia oberta Sistema econòmic en el qual les transaccions comercials exteriors tenen un lloc important.

5 economia social de mercat Forma de gestió del capitalisme que estableix com a objectiu de l’estat de sostenir i facilitar el règim de lliure competència, mantenint-lo, però, al marge de la producció.

6 economia submergida Conjunt d’activitats de producció i de servei realitzades fora del sistema de regulació administrativa per defugir el compliment de les obligacions fiscals o laborals i fer un estalvi dels costs indirectes.

7 economia tancada Sistema econòmic en el qual no es dóna cap mena d’intercanvi amb l’exterior.

3 ECON Ciència que té per objecte l’anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic.

4 pl ECON Allò que hom estalvia en la gestió d’una empresa o indústria com a conseqüència d’una millor organització del seu funcionament o tecnologia (economies internes) o de la seva relació amb altres unitats de producció (economies externes).

5 1 Moderació en les despeses. Viure amb economia.

2 Reducció de les despeses, especialment les inútils. Introduir economies en el pressupost.

6 1 Sistema de regles i principis que regulen l’arranjament i el funcionament d’alguna cosa. L’economia d’un discurs.

2 BIOL Adequació i ordenació en l’ésser viu dels òrgans i les funcions vitals amb relació als processos catabòlics i anabòlics.

3 BÍBL i TEOL Pla salvífic concebut i dut a terme per Déu en una història que culmina en Crist. L’economia de la salvació.

4 MED Conjunt dels aparells orgànics amb les lleis i les funcions que els regulen.

5 economia lingüística LING Principi segons el qual la llengua tendeix a aconseguir el màxim rendiment comunicatiu amb el menor esforç articulatori o memorístic dels parlants.

->econòmic

■econòmic -a

[del ll. oeconomicus, -a, -um, i aquest, del gr. oikonomikós ‘relatiu a l’administració domèstica’; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 1 Relatiu o pertanyent a l’economia.

2 ciències econòmiques ECON Especialitat acadèmica impartida a les facultats de ciències econòmiques.

2 1 Que redueix les despeses. Procediment econòmic. Cuina econòmica.

2 p ext Barat. Un restaurant econòmic.

3 Que sap estalviar. És un xicot molt econòmic.

->econòmicament

■econòmicament

[de econòmic]

adv 1 Amb economia. Comprar més econòmicament en un lloc que en un altre.

2 Quant a l’economia, en termes econòmics. Població econòmicament activa. Ajuda econòmicament els seus pares.

->economicisme

economicisme

[de econòmic]

m ECON Desviació en el tractament o en la interpretació dels fets socials caracteritzada per la importància determinant donada als aspectes econòmics de la situació.

->economicista

economicista

[de econòmic]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’economicisme.

2 m i f Persona que segueix l’economicisme.

->economista

■economista

[de economia; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f ECON 1 Teoritzador en matèria econòmica.

2 Persona encarregada de l’assessorament econòmic o financer en una empresa o institució.

3 Llicenciat en ciències econòmiques.

->economitzador

■economitzador -a

[de economitzar]

1 adj Que economitza.

2 m 1 MOT Dispositiu en certs carburadors de motors d’explosió per a obtenir una mescla més pobra i, doncs, més econòmica quan no cal tota la potència del motor.

2 TERMOT Bescanviador de calor emprat per a escalfar l’aigua d’entrada a les calderes de vapor per mitjà del fum de la combustió.

->economitzar

■economitzar

[de economia; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Estalviar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: economitzar

GERUNDI: economitzant

PARTICIPI: economitzat, economitzada, economitzats, economitzades

INDICATIU PRESENT: economitzo, economitzes, economitza, economitzem, economitzeu, economitzen

INDICATIU IMPERFET: economitzava, economitzaves, economitzava, economitzàvem, economitzàveu, economitzaven

INDICATIU PASSAT: economitzí, economitzares, economitzà, economitzàrem, economitzàreu, economitzaren

INDICATIU FUTUR: economitzaré, economitzaràs, economitzarà, economitzarem, economitzareu, economitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: economitzaria, economitzaries, economitzaria, economitzaríem, economitzaríeu, economitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: economitzi, economitzis, economitzi, economitzem, economitzeu, economitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: economitzés, economitzessis, economitzés, economitzéssim, economitzéssiu, economitzessin

IMPERATIU: economitza, economitzi, economitzem, economitzeu, economitzin

->ecopacifisme

ecopacifisme

m POLÍT i SOCIOL Moviment polític i social que propugna conjuntament l’ecologisme i el pacifisme.

->ecopràxia

■ecopràxia

Part. sil.: e_co_prà_xi_a

f PSIC i PSIQ Repetició automàtica dels moviments d’una conducta percebuda, sia gestual (ecomímia) o bé de la resta del cos (ecocinèsia).

->ecorticat

ecorticat -ada

Hom.: acorticat

[de corticat]

adj BOT Mancat d’escorça.

->ecosfera

■ecosfera

f 1 ASTR Espai a l’entorn d’un estel en què les condicions físiques no són incompatibles amb el desenvolupament o l’existència de vida.

2 BIOL Biosfera.

->ecosistema

■ecosistema

[de eco-² i sistema]

m ECOL Unitat funcional constituïda per un biòtop i els organismes que hi habiten (biocenosi).

->ecotip

■ecotip

[de eco-² i -tip]

m ECOL Subdivisió d’una espècie ecològica, deguda a una adaptació a condicions ambientals determinades.

->ecotipus

■ecotipus

[variant de ecotip]

m ECOL Ecotip.

->ecotò

■ecotò

[de eco-² i to]

m ECOL Zona de transició entre dues comunitats diferents, com és ara el límit entre un bosc i un prat, les voreres d’un riu que corre per un prat, etc.

->ecotoxicologia

■ecotoxicologia

Part. sil.: e_co_to_xi_co_lo_gi_a

[de eco-² i toxicologia]

f ECOL Branca de l’ecologia que estudia les conseqüències ecològiques de la pol·lució dels medis naturals per substàncies tòxiques.

->ecs

■ecs

Hom.: ex

[d’origen expressiu]

interj Partícula que expressa fàstic, repugnància.

->ect-

■ect-

Forma prefixada del mot grec ektós, que significa ‘de fora’, ‘extern’. Ex.: ectòpia.

->èctasi

■èctasi

Hom.: èctesi

[del gr. éktasis ‘extensió’, der. de ekteínō ‘estendre’]

f 1 MED Dilatació de la llum o de la cavitat d’un òrgan.

2 POÈTICA Allargament d’una síl·laba breu.

->-èctasi

-èctasi

Forma sufixada del mot grec éktasis, que significa ‘dilatació’. Ex.: bronquièctasi, cardièctasi.

->èctesi

èctesi

Hom.: èctasi

f HIST ECL Exposició de fe.

->ectima

ectima

f PAT Infecció piogènica de la pell caracteritzada per la formació de crostes adherents sota les quals es produeix una ulceració.

->ectinita

ectinita

f PETROG Roca que ha sofert un procés de recristal·lització sense intervenció d’elements químics externs.

->ectlipsi

ectlipsi

[del gr. ékthlipsis ‘elisió, supressió’, de ek ‘des de’ i thlíbō ‘estrènyer, prémer’]

f FON Desaparició d’una consonant d’un grup, especialment la central d’un grup de tres.

->ecto-

■ecto-

Forma prefixada del mot grec ektós, que significa ‘de fora’, ‘extern’. Ex.: ectoplasma, ectotròfic.

->ectoblast

ectoblast

m EMBRIOL Ectoderma.

->ectobrànquia

ectobrànquia

Part. sil.: ec_to_bràn_qui_a

f ZOOL Brànquia situada a l’exterior del cos d’un animal.

->ectocarpals

■ectocarpals

f BOT 1 pl Ordre de feofícies de tal·lus poc diferenciats, a vegades conglutinats en feixos.

2 sing Alga de l’ordre de les ectocarpals.

->ectoderma

■ectoderma

m EMBRIOL Capa blastodèrmica formada en el procés de gastrulació a partir d’una part del blastoderma.

->ectodèrmic

ectodèrmic -a

adj EMBRIOL Relatiu o pertanyent a l’ectoderma.

->ectodinamogen

ectodinamogen -ògena

adj PEDOL Dit del sòl la gènesi del qual ha depès bàsicament del clima.

->ectodinamomorf

ectodinamomorf -a

adj PEDOL Ectodinamogen.

->ectofil·le

ectofil·le

f EMBRIOL Capa cel·lular externa del blastoderma durant l’estadi de blàstula secundària.

->ectòmer

ectòmer

m EMBRIOL Blastòmer que dóna lloc a l’ectoderma.

->-ectomia

■-ectomia

Forma sufixada del mot grec ektomḗ, que significa ‘ablació, extirpació’. Ex.: nefrectomia, gastrectomia.

->ectomicoriza

■ectomicoriza

f BOT Micoriza ectòtrofa.

->ectomorf

ectomorf -a

adj i m i f ANTROP Dit del biotip humà, equivalent al tipus astènic, d’estructura gràcil, extremitats allargades respecte al tronc i pes baix amb relació a la superfície corporal.

->ectoparàsit

■ectoparàsit -a

[de ecto- i paràsit]

adj i m ECOL Dit del paràsit que viu temporalment o permanentment sobre la superfície externa d’un o més hostes.

->ectòpia

■ectòpia

Part. sil.: ec_tò_pi_a

[del gr. éktopos ‘desplaçat’, de ek ‘des de’ i tópos ‘lloc’]

f PAT Anomalia de la situació o posició d’un òrgan.

->-ectòpia

-ectòpia

Forma sufixada del mot grec éktopos, que significa ‘desplaçat’. Ex.: adenectòpia, ostectòpia.

->ectòpic

■ectòpic -a

[de ectòpia]

adj PAT 1 Dit de qualsevol òrgan situat en una posició que no és la seva habitual.

2 batec ectòpic Impuls elèctric que s’origina en una zona del cor no situada dins el teixit de conducció cardíaca normal.

3 embaràs ectòpic Embaràs extrauterí.

->ectoplasma

■ectoplasma

[de ecto- i plasma]

m 1 CIT Capa externa del citoplasma de la cèl·lula que té una constitució semisòlida amb aparença de gel, que conté un nombre petit de grànuls i que es presenta en els ciliats i rizòpodes.

2 ESPIR Substància blanca vaporosa produïda, en determinades circumstàncies, pel cos del mèdium, per la boca del qual, sota formes variades, apareix.

->ectoplasmàtic

■ectoplasmàtic -a

[de ectoplasma]

adj Relatiu o pertanyent a l’ectoplasma.

->ectoplast

ectoplast

m BOT Corpuscle proteic que sol donar-se en les cèl·lules de les esquizofícies.

->ectoproctes

ectoproctes

m pl ZOOL Briozous.

->ectosoma

ectosoma

m CIT Formació del citoplasma que es dóna en els primers estadis de segmentació del zigot d’alguns crustacis, com el gènere Cyclops, i també en alguns insectes.

->ectotèrmia

■ectotèrmia

Part. sil.: ec_to_tèr_mi_a

f ECOL Dependència total de la temperatura externa, del clima.

->ectòtrof

ectòtrof -a

adj BOT Dit del cefalodi que es forma damunt el tal·lus.

->ectozou

ectozou

Part. sil.: ec_to_zou

[de ecto- i -zou]

m Paràsit extern (oposat a entozou).

->ectro-

■ectro-

Forma prefixada dels mots grecs éktrōa o éktrōsis, que signifiquen ‘avortament’. Ex.: ectromèlia, ectròtic.

->ectromèlia

ectromèlia

Part. sil.: ec_tro_mè_li_a

f EMBRIOL Malformació congènita caracteritzada per la manca d’una o més extremitats o pel desenvolupament defectuós.

->ectropi

■ectropi

[del gr. ektropḗ ‘desviació’]

m 1 PAT Eversió de la vora d’una part anatòmica, especialment de la parpella inferior.

2 OBST Eversió de la mucosa del coll uterí.

->ectròtic

■ectròtic -a

[del gr. ektrōtikós ‘que fa avortar’]

adj FARM 1 Dit del medicament que detura el procés de la malaltia.

2 Abortiu.

->ecu

■ecu

Hom.: eco

[acrònim de l’angl. European Currency Unit]

m ECON Antiga denominació de la unitat monetària de la Comunitat Econòmica Europea, substituïda pel nom d’euro.

->eculi

eculi

Hom.: aculi

m ant HIST poltre 4.

->ecumene

■ecumene

[del gr. oikouménē ‘terra habitada’, participi de oikéō ‘habitar’]

m GEOG Conjunt de les terres habitades permanentment.

->ecumènic

■ecumènic -a

[del gr. oikoumenikós ‘de tota la terra habitada; universal’, der. de oikouménē ‘terra habitada’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Universal.

2 Dit d’allò que tenia relació amb l’imperi Romà, pres en el seu conjunt.

3 CRIST 1 Que concerneix l’Església universal o la representa. Concili ecumènic.

2 Que té valor per a totes les Esglésies.

3 Que fa referència a les relacions o a la unitat de dues o més Esglésies o als cristians de confessions diverses.

4 moviment ecumènic Ecumenisme.

->ecumènicament

■ecumènicament

[de ecumènic]

adv D’una manera ecumènica.

->ecumenicitat

■ecumenicitat

[de ecumènic]

f Qualitat d’ecumènic.

->ecumenisme

■ecumenisme

[de ecumènic]

m 1 CRIST Acció desplegada als diversos nivells per gairebé totes les denominacions cristianes amb el desig de restablir la unitat, fins i tot visible, que Crist volia per a la seva Església.

2 Universalitat.

->ecumenista

■ecumenista

[de ecumènic]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’ecumenisme.

2 m i f Seguidor de l’ecumenisme.

->èczema

■èczema

[del gr. ékzema ‘erupció cutània’, der. de ekzéō ‘bullir, formiguejar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m PAT Malaltia de la pell caracteritzada per la formació d’una vesícula primordial que normalment degenera cap a una acantosi i una paraceratosi i arriba a un estadi final denominat liquenificació, que comprèn l’engruiximent de totes les capes de l’epidermis.

->eczematós

■eczematós -osa

[de èczema]

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’èczema.

->ed.

ed.

abrev 1 edició.

2 editor -a.

3 editorial 2.

->-eda

-eda

Sufix, del llatí -eta, que significa ‘terreny plantat de’. Ex.: roureda, pineda.

->edàfic

■edàfic -a

[del gr. édaphos ‘sòl’]

adj PEDOL Relatiu o pertanyent al sòl.

->edafització

edafització

Part. sil.: e_da_fit_za_ci_ó

[de edàfic]

f PEDOL Conjunt de processos físics, químics i biològics que condueixen a la formació de sòl damunt la roca nua.

->edafòleg

■edafòleg -òloga

[del gr. édaphos ‘sòl’ i -leg]

m i f PEDOL Pedòleg.

->edafologia

■edafologia

Part. sil.: e_da_fo_lo_gi_a

[del gr. édaphos ‘sòl’ i -logia]

f PEDOL 1 Part de la pedologia que estudia el sòl com a sosteniment del món vegetal.

2 Pedologia.

->èdafon

èdafon

[del gr. édaphos ‘sol’]

m PEDOL Conjunt dels microorganismes del sòl.

->edam

edam^* [ɛ́ðəm]

[del nom de la ciutat d’Edam (Holanda)]

m ALIM Formatge fet amb llet de vaca, anomenat també formatge de bola i d’Holanda, de pasta premsada i no cuita, de color groc vermellós, ferma, sense forats, amb la crosta recoberta de parafina pintada de color vermell, que es presenta en forma rodona i tres graus de maduració: tendre, semisec i sec.

->edat

■edat

[del ll. aetas, -ātis ‘durada de vida, edat’, contracció de l’arcaic aevĭtas, i aquest, der. de aevum ‘temps, durada, edat’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Temps transcorregut des que un home o un animal ha començat a viure. A l’edat de vint anys.

2 DR Període d’existència de la persona, des del moment de la naixença fins al moment pres en consideració.

3 d’edat (o de molta edat) Que fa molts anys que viu.

4 estructura d’edats DEMOG Divisió de la població en grups segons l’edat.

5 l’edat de Crist Trenta-tres anys.

6 tenir l’edat del món Ésser molt vell o antic.

2 p ext 1 Temps transcorregut des que una cosa començà a existir. L’edat d’un quadre, d’una planta, d’una novel·la, d’un monument.

2 ESTRATIG Unitat geocronològica de rang superior al cron i inferior a l’època.

3 GEOL Temps transcorregut des de la formació d’un material o un relleu determinats.

3 1 Cadascun dels períodes en què hom considera dividida la vida de l’home. La primera edat. La darrera edat. Cada edat té els seus gusts.

2 de bona edat D’edat encara no entrada en la vellesa.

3 edat avançada (o provecta) Període de la vida en què hom ja decau de les forces.

4 edat caduca (o decrèpita) Darrer període de la vida, en el qual l’home o l’animal perden visiblement les forces i les facultats.

5 edat de la poca-solta col·loq Adolescència (referint-se al comportament).

6 edat escolar Edat en què els infants estan legalment sotmesos a les obligacions escolars.

7 edat madura Època de la vida en què l’home ja ha assolit el seu complet desenvolupament i s’acosta a la vellesa.

8 edat setena ant Vellesa, part de la vida que passa dels setanta anys.

9 mitjana edat Època de la vida intermèdia entre la joventut i la vellesa; sol ésser comptada entre els quaranta anys i els cinquanta-cinc.

10 tercera edat Període de la vida a partir de la jubilació, normalment als seixanta-cinc anys.

4 1 Època, període històric, llarg espai determinat de temps.

2 CRON Cadascun dels períodes en què hom considera dividida la història: edat antiga, edat mitjana, edat moderna i edat contemporània.

3 MIT Cadascun dels períodes en què els antics dividien el món, en ordre regressiu: l’edat d’or, la d’argent, la de coure i la de ferro.

4 PREHIST Cadascun dels períodes en què hom divideix la prehistòria: edat de la pedra, edat del bronze i edat del ferro.

5 edat d’or Període o època millor d’una cultura.

5 edat mental PSIC Grau de desenvolupament intel·lectual d’un individu, generalment d’un infant, fixat pels tests d’intel·ligència, amb referència a un individu normal de desenvolupament equivalent.

->-edat

-edat

Sufix, del llatí -tas, -tatis, que significa ‘qualitat de’. Ex.: sequedat, fluixedat.

->edeagus

edeagus

Part. sil.: e_de_a_gus

m ENTOM En els genitalia dels insectes mascles, òrgan que forma part del penis, la funció del qual és dipositar l’espermatòfor dins el receptacle de la femella.

->edelweiss

■edelweiss^* [ɛ̀ðəlßájs]

[de l’al. d’origen suís Edelweiss, comp. de edel ‘noble’ i weiss ‘blanc’]

m BOT Flor de neu.

->edema

■edema

[del gr. oídēma, -ḗmatos ‘inflor’, der. de oidéō ‘inflar-se’, i aquest, de oĩdos ‘inflor’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m PAT Acumulació excessiva de líquid en l’espai intersticial.

->edematós

■edematós -osa

[de edema; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’edema. Inflor edematosa.

->edemèrids

edemèrids

m ENTOM 1 pl Família de coleòpters de colors brillants, amb el cap comprimit per la part posterior, ulls grossos i antenes llargues i filiformes.

2 sing Coleòpter de la família dels edemèrids.

->edèn

■edèn

[del ll. td. ecl. Eden, íd., i aquest, de l’heb. eden ‘plaer’, aplicat al paradís terrenal; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

m 1 [en majúscula] BÍBL Indret on, segons la narració del Gènesi, hi hagué el paradís terrenal, anomenat també jardí de l’Edèn.

2 fig Lloc ple de delícies.

->edènic

■edènic -a

[de edèn]

adj Relatiu o pertanyent a l’edèn.

->edentats

■edentats

m ZOOL 1 pl Ordre de mamífers euteris, unguiculats, caracteritzats per una simplificació externa de les dents.

2 sing Mamífer de l’ordre dels edentats.

->edetà

■edetà -ana

1 adj Relatiu o pertanyent als edetans.

2 m i f HIST Individu d’un poble ibèric preromà del País Valencià.

->ediacarià

■ediacarià -ana

Part. sil.: e_di_a_ca_ri_à

[del nom dels Ediacarian Hills, a Austràlia]

ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’ediacarià.

2 m Unitat estratigràfica, primer sistema del fanerozoic, compresa entre el cambrià i el proterozoic i que es caracteritza per la fauna d’Ediacara, composta per metazous sense closca.

->edició

■edició

Part. sil.: e_di_ci_ó

Hom.: adició

[del ll. editio, -ōnis ‘acció de parir; publicació’, der. del ll. edĕre ‘treure a fora; parir; publicar’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f [abrev ed.] 1 1 GRÀF Impressió o publicació d’un escrit o una obra anàloga. L’edició de les obres completes. Edició musical.

2 GRÀF Cadascuna de les reproduccions d’un text, fetes per un mateix editor o no. L’obra assolí set edicions. La segona edició fou modificada per l’autor.

3 GRÀF Conjunt d’exemplars d’una obra publicada. Li han segrestat l’edició.

4 GRÀF Conjunt de diaris amb el mateix número i referència del dia i del moment de sortida.

5 p ext Reproducció i difusió d’una obra intel·lectual o artística per un editor. Edició de monedes, de gravats, de DVD.

6 p ext Cadascuna de les vegades que té lloc una determinada manifestació cultural, festiva, esportiva, etc. Tercera edició dels Jocs Florals.

7 edició crítica CRÍT TEXT Edició que pretén de reconstruir un text al més apropat possible a la forma en què el deixà l’autor.

8 edició diplomàtica (o paleogràfica) CRÍT TEXT Edició que intenta de reproduir l’aspecte d’un text conservat només en l’original o en una còpia única antiga.

9 edició electrònica GRÀF i INFORM Reproducció i difusió d’una obra en suport electrònic.

10 edició facsímil BIBLIOG Edició d’un text en reproducció fotogràfica i conservant generalment les mides de l’original.

11 edició prínceps BIBLIOG Primera edició d’una obra, especialment d’un clàssic, d’un autor medieval, impresa al segle XV o a la primera meitat del segle XVI.

2 RADIOTÈC i TV Acció d’editar.

->edicle

■edicle

[del ll. aedĭcŭlum, -i ‘capelleta, nínxol, cambreta’, diminutiu de aedes ‘temple, edifici, casa’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m ARQUIT 1 Edifici de molt petites dimensions, com un quiosc, un templet, etc.

2 Complement arquitectònic que té l’aparença d’una casa en miniatura.

->edictal

■edictal

[de edicte]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’edicte.

2 DR ROM Dit de la llei o constitució romana promulgada per l’emperador usant de la seva potestat de magistrat.

->edicte

■edicte

[del ll. edĭctum , íd., der. de edīcĕre ‘proclamar’, i aquest, de dīcĕre ‘dir’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

m 1 DR Avís, ordre o decret publicat per l’autoritat fent ús de les seves atribucions o donant compliment a un altre precepte legal, amb la finalitat de promulgar una disposició, fer pública alguna resolució, donar notícia de la celebració d’un acte o citar algú.

2 DR ROM Font important del ius honorarium consistent en les comunicacions que publicaven els magistrats romans en començar a exercir llurs càrrecs per tal de donar a conèixer les directrius que seguirien en l’administració de justícia i en el govern.

->edícula

■edícula

[del ll. aedĭcŭla, -ae ‘capelleta, nínxol, cambreta’, diminutiu de aedes ‘temple, edifici, casa’]

f ARQUIT Edicle.

->edificabilitat

■edificabilitat

[de edificable]

f Qualitat d’edificable.

->edificable

■edificable

[de edificar]

adj Dit del lloc on hom pot edificar. Un terreny edificable.

->edificació

■edificació

Part. sil.: e_di_fi_ca_ci_ó

[del ll. aedificatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1398, Metge]

f 1 Acció d’edificar;

2 l’efecte.

->edificador

■edificador -a

[del ll. aedificator, -ōris, íd.]

1 adj i m i f Que edifica o construeix.

2 adj GEOBOT Dit de l’espècie que modifica les condicions ambientals en sentit favorable a la instal·lació d’una certa comunitat vegetal.

->edificant

■edificant

[del ll. aedificans, -ntis, participi pres. de aedificare ‘edificar’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj Que edifica amb el seu exemple.

->edificar

■edificar

[del ll. aedificare, íd., comp. de aedes ‘temple, edifici, casa’ i facere ‘fer’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 1 ARQUIT Fer, construir, un edifici. Edificar una ciutat.

2 abs No podràs edificar en aquest solar.

3 fig Bastir, formar sòlidament, una doctrina, una entitat moral, una teoria, una societat, etc.

2 Infondre en altri, amb el bon exemple, sentiments de virtut, d’admiració i imitació, etc.

3 Instruir plenament (algú) sobre una persona o una cosa. Ja us edificaré sobre això.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: edificar

GERUNDI: edificant

PARTICIPI: edificat, edificada, edificats, edificades

INDICATIU PRESENT: edifico, edifiques, edifica, edifiquem, edifiqueu, edifiquen

INDICATIU IMPERFET: edificava, edificaves, edificava, edificàvem, edificàveu, edificaven

INDICATIU PASSAT: edifiquí, edificares, edificà, edificàrem, edificàreu, edificaren

INDICATIU FUTUR: edificaré, edificaràs, edificarà, edificarem, edificareu, edificaran

INDICATIU CONDICIONAL: edificaria, edificaries, edificaria, edificaríem, edificaríeu, edificarien

SUBJUNTIU PRESENT: edifiqui, edifiquis, edifiqui, edifiquem, edifiqueu, edifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: edifiqués, edifiquessis, edifiqués, edifiquéssim, edifiquéssiu, edifiquessin

IMPERATIU: edifica, edifiqui, edifiquem, edifiqueu, edifiquin

->edificatiu

■edificatiu -iva

Part. sil.: e_di_fi_ca_tiu

[del b. ll. aedificativus, -a, -um, íd.]

adj Que produeix edificació, especialment en l’ordre moral.

->edifici

■edifici

[del ll. aedificium, íd., der. de aedificare; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 ARQUIT 1 Qualsevol construcció d’una certa grandària, destinada a habitació o altres usos, com una casa, un palau, un teatre, un temple, etc. A la plaça de la vila hi ha uns bells edificis. L’església és un magnífic edifici del segle XVII. L’edifici destinat a correus.

2 edifici intel·ligent Edifici en què els sistemes de climatització, comunicació, seguretat, etc., són regulats i controlats informàticament.

2 ant 1 Acció d’edificar o construir;

2 l’efecte.

3 fig Conjunt vast, especialment en sentit immaterial. L’edifici de la intel·ligència humana. L’edifici de la societat feudal.

->edil

■edil

[del ll. aedīlis ‘magistrat que vetllava pel temple’, der. de aedes ‘temple, edifici, casa’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 m HIST Magistrat romà que s’encarregava de la policia municipal, de la salut pública, del control dels queviures i preus dels mercats i de les obres públiques, com també de l’organització dels espectacles i del proveïment de la ciutat.

2 m i f DR ADM Regidor.

->edilici

■edilici -ícia

[del ll. aedilicius, -a, -um, íd., der. de aedilis]

adj Relatiu o pertanyent al càrrec d’edil.

->edilitat

■edilitat

[del ll. aedilĭtas, -ātis, íd., der. de aedilis]

f Dignitat i càrrec d’edil.

->edingtonita

edingtonita

f MINERAL Mineral pertanyent al grup de les zeolites en el qual intervé el bari com a element químic característic.

->edípic

■edípic -a

Hom.: adípic

adj PSIC Relatiu o pertanyent al complex d’Èdip.

->editable

editable

[de editar]

adj Que pot ésser editat.

->editar

■editar

[del fr. éditer, íd., formació culta analògica sobre la base del ll. editus, participi del ll. edĕre ‘fer sortir’, com altres verbs freqüentatius, formats ja en ll; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v tr 1 Establir l’edició d’un text i tenir-ne cura.

2 esp Publicar i posar a la venda un llibre, un periòdic, reproduccions de dibuixos, pintures, gravats, una partitura musical, una gravació, etc. Editar un diari, una novel·la. Editar un disc.

3 INFORM Preparar les dades per a operacions posteriors.

4 RADIOTÈC i TV En ràdio i televisió, organitzar el material prèviament enregistrat per obtenir un programa que pugui ésser emès.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: editar

GERUNDI: editant

PARTICIPI: editat, editada, editats, editades

INDICATIU PRESENT: edito, edites, edita, editem, editeu, editen

INDICATIU IMPERFET: editava, editaves, editava, editàvem, editàveu, editaven

INDICATIU PASSAT: edití, editares, edità, editàrem, editàreu, editaren

INDICATIU FUTUR: editaré, editaràs, editarà, editarem, editareu, editaran

INDICATIU CONDICIONAL: editaria, editaries, editaria, editaríem, editaríeu, editarien

SUBJUNTIU PRESENT: editi, editis, editi, editem, editeu, editin

SUBJUNTIU IMPERFET: edités, editessis, edités, editéssim, editéssiu, editessin

IMPERATIU: edita, editi, editem, editeu, editin

->editatge

editatge

m RADIOTÈC i TV edició 2.

->editor

■editor -a

[del ll. edĭtor, -ōris ‘el qui produeix, autor’; 1a FONT: 1803, DEst.]

[abrev ed.] 1 adj Que edita.

2 m i f 1 Persona que té cura d’una edició.

2 Persona que regeix una editorial.

3 f Editorial.

4 m INFORM Programa per a editar texts, dades (per exemple en forma gràfica) o altres programes (no necessàriament programes font).

->editorial

■editorial

Part. sil.: e_di_to_ri_al

[de l’angl. americà editorial, der. del ll. editor, -ōris, inicialment en el sentit de ‘relatiu a l’editor, director o redactor en cap d’un diari’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’edició.

2 f [abrev ed.] Empresa que té com a finalitat la selecció, reproducció i venda de texts generalment a través de la impremta.

3 m PERIOD Article de fons.

->editorialista

■editorialista

Part. sil.: e_di_to_ri_a_lis_ta

[de editorial]

m i f PERIOD Persona que redacta articles editorials.

->edogoni

■edogoni

m BOT Gènere d’algues clorofícies filiformes (Oedogonium), d’hàbitats principalment dulciaqüícoles, que produeixen unes zoòspores, anomenades andròspores, que s’adhereixen sobre l’oogoni o una cèl·lula adjacent i originen directament una petita planta masculina rudimentària.

->edogonials

■edogonials

Part. sil.: e_do_go_ni_als

f BOT 1 pl Ordre de clorofícies pluricel·lulars i filiformes, pròpies d’aigua dolça, que es reprodueixen per oogàmia.

2 sing Alga de l’ordre de les edogonials.

->edòmetre

■edòmetre

[del gr. hédos ‘base, sòl’ i -metre]

m OBR PÚBL Aparell emprat en l’estudi de l’assentament dels sòls sota l’efecte de càrregues exteriors.

->edometria

■edometria

Part. sil.: e_do_me_tri_a

[del gr. hédos ‘base, sòl’ i -metria]

f OBR PÚBL Tècnica emprada en l’estudi de la consolidació i compactació dels sòls sota l’acció de càrregues exteriors.

->edomètric

■edomètric -a

[de edometria]

adj OBR PÚBL Relatiu o pertanyent a l’edometria.

->edomita

■edomita

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent als edomites.

2 m i f Individu d’un antic poble semita que habità Edom, a les muntanyes de Seïr, al sud-est de la mar Morta.

->-edre

■-edre

Forma sufixada del mot grec hédra, que significa ‘cara, base’. Ex.: poliedre, tetraedre.

->edredó

■edredó

[del fr. édredon, íd., i aquest, del suec eiderdun, comp. de eider ‘ànec salvatge del nord d’Europa’ i dun ‘plomissol’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m Cobrellit, ordinàriament ple de plomissol o de fibra sintètica, que hom posa damunt els abrigalls.

->èdril

■èdril

f BOT i FARM Tàpsia.

->edrioasteroïdeus

■edrioasteroïdeus

Part. sil.: e_dri_o_as_te_ro_ï_deus

m PALEONT i ZOOL 1 pl Classe d’equinoderms fòssils, semblants a les estrelles de mar però sèssils, que visqueren del cambrià inferior al carbonífer superior.

2 sing Equinoderm de la classe dels edrioasteroïdeus.

->edrioftalm

edrioftalm

Part. sil.: e_dri_of_talm

m ZOOL Crustaci malacostraci que presenta els ulls composts, implantats directament sobre la superfície del cap, sense un peduncle intermediari.

->educabilitat

■educabilitat

[de educable]

f Qualitat d’educable.

->educable

■educable

[de educar]

adj Susceptible d’ésser educat.

->educació

■educació

Part. sil.: e_du_ca_ci_ó

[del ll. educatio, -ōnis, íd.]

f 1 ENSENY 1 Acció d’educar;

2 l’efecte.

3 educació especial Tractament educatiu adequat per a possibilitar als deficients d’incorporar-se a la vida social i a un sistema de treball en què es puguin valer per ells mateixos i sentir-se útils.

2 Urbanitat.

3 educació física ESPORT Conjunt d’exercicis musculars, concebuts dintre un programa educatiu, que cerca el millorament físic de l’individu, formant i conservant el seu cos sa, vigorós, harmònic i útil, i alhora el sotmet a una disciplina moral i mental.

->educacional

educacional

Part. sil.: e_du_ca_ci_o_nal

adj ENSENY educatiu 1.

->educador

■educador -a

[del ll. educator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1687]

1 adj i m i f Que educa.

2 educador social PEDAG Educador especialitzat en els àmbits de l’educació no formal, l’educació d’adults i la inserció social de col·lectius marginats o amb necessitats que requereixen una atenció especial.

->educand

■educand -a

[del ll. educandus, -a, -um ‘el qui ha d’ésser educat’, participi futur passiu de educare; 1a FONT: c. 1800]

m i f Persona que rep educació.

->educar

■educar

[del ll. educare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d’aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

2 Ensenyar urbanitat.

2 p ext 1 Ensenyar certes pràctiques o certs costums als animals; ensinistrar.

2 Habituar un òrgan o un membre a funcionar o a realitzar la seva funció. Va perdre la mà dreta i ha hagut d’educar l’esquerra.

3 Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que té qualitat d’allò que no en té. Educar el gust, l’oïda.

4 Fer apte (algú) per a comprendre certs costums, certes obres, etc. Educar els pares. Educar el públic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: educar

GERUNDI: educant

PARTICIPI: educat, educada, educats, educades

INDICATIU PRESENT: educo, eduques, educa, eduquem, eduqueu, eduquen

INDICATIU IMPERFET: educava, educaves, educava, educàvem, educàveu, educaven

INDICATIU PASSAT: eduquí, educares, educà, educàrem, educàreu, educaren

INDICATIU FUTUR: educaré, educaràs, educarà, educarem, educareu, educaran

INDICATIU CONDICIONAL: educaria, educaries, educaria, educaríem, educaríeu, educarien

SUBJUNTIU PRESENT: eduqui, eduquis, eduqui, eduquem, eduqueu, eduquin

SUBJUNTIU IMPERFET: eduqués, eduquessis, eduqués, eduquéssim, eduquéssiu, eduquessin

IMPERATIU: educa, eduqui, eduquem, eduqueu, eduquin

->educat

■educat -ada

[del ll. educatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que ha rebut educació.

2 ben educat (o simplement educat) Que té urbanitat.

3 mal educat Mancat d’urbanitat.

->educatiu

■educatiu -iva

Part. sil.: e_du_ca_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. educatus, -a, -um, participi de educare]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’educació. El sistema educatiu. La política educativa.

2 Que educa, que serveix per a educar. Jocs educatius. Activitats educatives.

->educció

■educció

Part. sil.: e_duc_ci_ó

[del ll. eductio, -ōnis ‘acció de fer sortir’]

f 1 Acció d’eduir;

2 l’efecte.

->eductiu

■eductiu -iva

Part. sil.: e_duc_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. eductus, -a, -um, participi de educĕre ‘fer sortir’]

adj Que edueix.

->eduir

■eduir

Part. sil.: e_du_ir

[del ll. educĕre ‘fer sortir’]

v tr deduir 1.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eduir

GERUNDI: eduint

PARTICIPI: eduït, eduïda, eduïts, eduïdes

INDICATIU PRESENT: edueixo, edueixes, edueix, eduïm, eduïu, edueixen

INDICATIU IMPERFET: eduïa, eduïes, eduïa, eduíem, eduíeu, eduïen

INDICATIU PASSAT: eduí, eduïres, eduí, eduírem, eduíreu, eduïren

INDICATIU FUTUR: eduiré, eduiràs, eduirà, eduirem, eduireu, eduiran

INDICATIU CONDICIONAL: eduiria, eduiries, eduiria, eduiríem, eduiríeu, eduirien

SUBJUNTIU PRESENT: edueixi, edueixis, edueixi, eduïm, eduïu, edueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: eduís, eduïssis, eduís, eduíssim, eduíssiu, eduïssin

IMPERATIU: edueix, edueixi, eduïm, eduïu, edueixin

->edul

■edul

Hom.: adult

adj Comestible.

->edulcoració

■edulcoració

Part. sil.: e_dul_co_ra_ci_ó

[de edulcorar]

f 1 Acció d’edulcorar;

2 l’efecte.

->edulcorant

■edulcorant

[de edulcorar]

1 adj Que edulcora.

2 m ALIM Substància que serveix per a edulcorar.

->edulcorar

■edulcorar

[del ll. edulcorare, íd., der. de dulcor, -ōris ‘gust dolç’]

v tr 1 ALIM Addicionar a un producte alimentari (o farmacèutic) una substància (natural o de síntesi) a fi de donar-li el gust dolç adequat.

2 fig Endolcir per fer més agradable o acceptable. Edulcorar la realitat, el llenguatge.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: edulcorar

GERUNDI: edulcorant

PARTICIPI: edulcorat, edulcorada, edulcorats, edulcorades

INDICATIU PRESENT: edulcoro, edulcores, edulcora, edulcorem, edulcoreu, edulcoren

INDICATIU IMPERFET: edulcorava, edulcoraves, edulcorava, edulcoràvem, edulcoràveu, edulcoraven

INDICATIU PASSAT: edulcorí, edulcorares, edulcorà, edulcoràrem, edulcoràreu, edulcoraren

INDICATIU FUTUR: edulcoraré, edulcoraràs, edulcorarà, edulcorarem, edulcorareu, edulcoraran

INDICATIU CONDICIONAL: edulcoraria, edulcoraries, edulcoraria, edulcoraríem, edulcoraríeu, edulcorarien

SUBJUNTIU PRESENT: edulcori, edulcoris, edulcori, edulcorem, edulcoreu, edulcorin

SUBJUNTIU IMPERFET: edulcorés, edulcoressis, edulcorés, edulcoréssim, edulcoréssiu, edulcoressin

IMPERATIU: edulcora, edulcori, edulcorem, edulcoreu, edulcorin

->ef.

ef.

abrev ECON efectiu 3 1.

->e. f.

e. f.

abrev en funcions.

->efa

■efa

f Nom de la lletra f F.

->efeb

■efeb

[del ll. ephēbus, i aquest, del gr. éphēbos ‘adolescent’, der. de ḗbē ‘joventut’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 Entre els grecs antics, jove de divuit a vint-i-dos anys o vint-i-tres.

2 Adolescent bell.

3 iròn Efeminat.

->efebus

■efebus

m Efeb.

->efect.

efect.

abrev ECON efectiu 3 1.

->efecte

■efecte

Hom.: afecte

[del ll. effectus, -us, íd., der. de efficĕre ‘realitzar, produir’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 1 Resultat de l’acció d’una causa. La relació de causa a efecte.

2 a (o per) aquest (o al dit [o pel dit]) efecte (o a l’efecte) Amb vista a realitzar això que hom diu, perquè sigui així.

3 a l’efecte de A fi de. Llegeix a l’efecte de saber.

4 efecte fundador GEN Resultat del canvi de les freqüències gèniques que es produeix quan un petit nombre d’individus d’una població en funden una de nova.

5 efecte matern GEN Resultat de la constitució genètica de la mare sobre el desenvolupament de la seva progènie degut a les proteïnes i als ARN que acumula als oòcits.

6 efecte secundari FARM Acció no desitjable, sovint de tipus nociu, produïda per un medicament.

7 en efecte En realitat, especialment per a confirmar el que hom acaba d’afirmar. Diu que li falta un bull; en efecte, sembla ximple!

8 fer (o tenir, o produir) efecte (una cosa) Donar resultat. Aquestes píndoles fan efecte si te les prens en dejú.

9 tenir efecte (una cosa) Realitzar-se. La funció de circ tindrà efecte demà la tarda.

2 1 Impressió causada sobre l’ànim. Les seves paraules no han fet cap efecte sobre l’auditori. Això m’ha produït molt mal efecte. Una dona bonica i elegant sempre fa efecte. La il·luminació d’aquesta sala causa un efecte estrany.

2 efecte de llum En una pintura, impressió de l’acció de la llum, que contrasta i es combina amb les altres tintes de la pintura.

3 fer l’efecte (d’alguna cosa) Semblar ésser aquesta cosa, a jutjar per la impressió que produeix. Això em fa l’efecte d’una mentida. Em fa l’efecte que m’enganyes!

3 pl Béns, roba, estris, etc., especialment els que serveixen per a l’exercici d’una professió.

4 DR Conseqüència a la qual hom atribueix un valor jurídic. Efecte retroactiu, devolutiu, suspensiu.

5 ECON 1 efecte de comerç Títol de crèdit que reconeix l’obligació de pagar, en data fixa, una quantitat determinada, sigui a l’ordre o al portador.

2 efecte públic Document de crèdit emès per l’estat o uns altres organismes dependents.

6 ESPECT Complement acústic o visual destinat a reforçar la creació d’un ambient o a condicionar la visió de l’espectador.

7 1 JOCS En el joc de billar, moviment particular que hom fa prendre a la bola picant-la lateralment.

2 ESPORT En determinats esports amb pilota, com el tennis o el futbol, moviment semblant al del billar que hom dóna a la pilota.

->efèctic

efèctic -a

adj i m FILOS Dit de cadascun dels deixebles de Pirró, també anomenats aporètics, escèptics o zetètics.

->efectisme

■efectisme

[de efecte]

m 1 Qualitat d’efectista.

2 Acció de les coses efectistes.

3 En una obra literària o artística, abús de detalls i situacions capaços d’impressionar fàcilment l’ànim.

->efectista

■efectista

[de efecte]

adj i m i f Que atén principalment a produir efecte exterior, a impressionar vivament.

->efectiu

■efectiu -iva

Part. sil.: e_fec_tiu

Hom.: afectiu

[del ll. effectivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj Que produeix l’efecte que hom n’espera; eficaç. La llei esdevindrà efectiva en tal data.

2 adj Real i veritable, no imaginari. Per a fer això ens calen dades efectives i no quantitats aproximades.

3 1 m ECON [abrev ef., efect.] Disponibilitats líquides, en moneda nacional, d’una persona o empresa.

2 en efectiu loc adv En diner comptant o en paper moneda.

4 m ESTAD En una distribució estadística d’un caràcter quantitatiu, nombre d’individus que presenten un valor concret del caràcter.

5 m 1 ORG MIL Nombre d’individus que formen un exèrcit, un cos o una unitat orgànica. L’exèrcit de terra disposa d’un efectiu de 50 000 soldats.

2 pl Conjunt de components d’una unitat de l’exèrcit, de la policia o d’un grup organitzat similar sota un únic comandament. Efectius dels bombers i de l’exèrcit van participar en l’extinció de l’incendi.

3 Membre d’aquest conjunt. L’exèrcit ha enviat 2 000 efectius a la zona afectada pel terratrèmol.

6 verb efectiu LING Verb que té un complement objecte indicador del resultat de la significació verbal (Ha pintat un quadre).

->efectivament

■efectivament

[de efectiu; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv 1 D’una manera efectiva.

2 En efecte.

->efectivitat

■efectivitat

Hom.: afectivitat

[de efectiu]

f Qualitat d’efectiu. L’efectivitat del seu càrrec.

->efector

■efector -a

adj i m FISIOL ANIM 1 Dit de la cèl·lula, el teixit o l’òrgan que reacciona a l’estímul nerviós produint un treball mecànic o una substància, com és el cas dels músculs, òrgans elèctrics i lluminosos, cromatòfors, glàndules, etc.

2 Que efectua una acció determinada; agent. Efector al·lostèric.

->efectuabilitat

■efectuabilitat

Part. sil.: e_fec_tu_a_bi_li_tat

[de efectuable]

f Qualitat d’efectuable.

->efectuable

■efectuable

Part. sil.: e_fec_tu_a_ble

[de efectuar]

adj Que pot ésser efectuat o efectuar-se.

->efectuació

■efectuació

Part. sil.: e_fec_tu_a_ci_ó

[de efectuar]

f 1 Acció d’efectuar;

2 l’efecte.

->efectual

■efectual

Part. sil.: e_fec_tu_al

[del b. ll. effectualis ‘que realitza’]

adj Relatiu o pertanyent a l’efecte.

->efectuar

■efectuar

Part. sil.: e_fec_tu_ar

[del b. ll. effectuare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 tr Portar a efecte; realitzar. Efectuar un pagament. Efectuar una operació matemàtica.

2 pron Tenir efecte; realitzar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: efectuar

GERUNDI: efectuant

PARTICIPI: efectuat, efectuada, efectuats, efectuades

INDICATIU PRESENT: efectuo, efectues, efectua, efectuem, efectueu, efectuen

INDICATIU IMPERFET: efectuava, efectuaves, efectuava, efectuàvem, efectuàveu, efectuaven

INDICATIU PASSAT: efectuí, efectuares, efectuà, efectuàrem, efectuàreu, efectuaren

INDICATIU FUTUR: efectuaré, efectuaràs, efectuarà, efectuarem, efectuareu, efectuaran

INDICATIU CONDICIONAL: efectuaria, efectuaries, efectuaria, efectuaríem, efectuaríeu, efectuarien

SUBJUNTIU PRESENT: efectuï, efectuïs, efectuï, efectuem, efectueu, efectuïn

SUBJUNTIU IMPERFET: efectués, efectuessis, efectués, efectuéssim, efectuéssiu, efectuessin

IMPERATIU: efectua, efectuï, efectuem, efectueu, efectuïn

->efedra

■efedra

f BOT Gènere de plantes arbustives dioiques de la família de les efedràcies (Ephedra sp), amb fulles curtes i verticil·lades, reduïdes a esquames, amb inflorescències axil·lars i fruits sincàrpics globosos. L’espècie més comuna és la trompera (E. distachya).

->efedràcies

■efedràcies

Part. sil.: e_fe_drà_ci_es

f BOT 1 pl Família de la classe dels gnetòpsids integrada per un sol gènere, Ephedra.

2 sing Planta de la família de les efedràcies.

->efedrina

■efedrina

f FARM Alcaloide simpaticomimètic aïllat de diverses espècies del gènere Ephedra, de fórmula C₁₀H₁₅NO, emprat com a vasoconstrictor.

->efedroide

efedroide

Part. sil.: e_fe_droi_de

adj BOT Amb aspecte d’efedra, de branques primes i sense fulles.

->efèlide

■efèlide

f PAT Taca de coloració marró clar que apareix a les zones exposades a la llum, a partir de la infantesa.

->efèmera

efèmera

f ENTOM Gènere d’insectes de l’ordre dels efemeròpters, de la família dels efemèrids (Ephemera sp), d’ales hialines amb venes tacades de bru.

->efemèride

■efemèride

[del ll. ephemĕris, -erĭdis, i aquest, del gr. ephēmerís, -ídos ‘memorial diari’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Nota, article, etc., on és recordat un fet notable esdevingut en aquella data.

2 Esdeveniment notable. La commemoració d’aquella efemèride.

2 pl ASTR 1 Almanac astronòmic.

2 Conjunt de taules en les quals hom indica les distintes posicions que ocupen cada dia al firmament certs astres mòbils durant un interval de temps que sol ésser d’un any.

3 pl HIST 1 Entre els antics, llibres en què eren registrats dia per dia els esdeveniments de la vida d’un personatge.

2 Relació d’esdeveniments ocorreguts en diferents èpoques en la data d’un dia determinat.

->efemèrids

efemèrids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes de l’ordre dels efemeròpters, que inclou les efèmeres.

2 sing Insecte de la família dels efemèrids.

->efemeròfit

efemeròfit

m GEOBOT Dit de la planta que sense ésser pròpia d’un país, s’hi presenta esporàdicament.

->efemeròpters

■efemeròpters

m ENTOM 1 pl Ordre d’insectes arcaics molt petits que es caracteritzen per tenir el cap petit i l’aparell bucal mastegador atrofiat.

2 sing Insecte de l’ordre dels efemeròpters.

->efeminació

■efeminació

Part. sil.: e_fe_mi_na_ci_ó

[del ll. td. effeminatio, -ōnis ‘feblesa, mollesa’]

f 1 Acció d’efeminar o d’efeminar-se;

2 l’efecte.

->efeminadament

■efeminadament

[de efeminat]

adv Amb efeminació.

->efeminador

■efeminador -a

[de efeminar]

adj Que efemina.

->efeminament

■efeminament

[de efeminar]

m Efeminació.

->efeminar

■efeminar

[del ll. effeminare, íd.]

v 1 1 tr Fer perdre l’energia baronívola, fer que un home esdevingui, per la seva sensibilitat, les seves maneres, les seves accions, semblant a una dona.

2 pron D’ençà que només tracta amb dones, s’ha efeminat molt!

2 p ext 1 tr Fer perdre l’energia moral; amollir.

2 pron Perdre l’energia moral.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: efeminar

GERUNDI: efeminant

PARTICIPI: efeminat, efeminada, efeminats, efeminades

INDICATIU PRESENT: efemino, efemines, efemina, efeminem, efemineu, efeminen

INDICATIU IMPERFET: efeminava, efeminaves, efeminava, efeminàvem, efeminàveu, efeminaven

INDICATIU PASSAT: efeminí, efeminares, efeminà, efeminàrem, efeminàreu, efeminaren

INDICATIU FUTUR: efeminaré, efeminaràs, efeminarà, efeminarem, efeminareu, efeminaran

INDICATIU CONDICIONAL: efeminaria, efeminaries, efeminaria, efeminaríem, efeminaríeu, efeminarien

SUBJUNTIU PRESENT: efemini, efeminis, efemini, efeminem, efemineu, efeminin

SUBJUNTIU IMPERFET: efeminés, efeminessis, efeminés, efeminéssim, efeminéssiu, efeminessin

IMPERATIU: efemina, efemini, efeminem, efemineu, efeminin

->efeminat

■efeminat -ada

[de efeminar; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

1 adj i m Dit de l’home que per la feblesa, la delicadesa, les maneres, sembla una dona; afemellat.

2 adj p ext Mancat d’energia moral, excessivament bla. Un poble efeminat. Una vida efeminada.

->eferent

■eferent

Hom.: aferent

[del ll. efferens, -ntis, participi pres. de effērre ‘portar enfora’ (cf. preferir)]

adj ANAT ANIM Que porta enfora (per oposició a aferent). Vasos eferents. Nervis eferents. Impulsions eferents.

->efervescència

■efervescència

Part. sil.: e_fer_ves_cèn_ci_a

[de efervescent; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 FÍS i QUÍM En el si d’un líquid, formació de bombolles gasoses que esclaten a la superfície.

2 METAL·L Fenomen que té lloc en la solidificació de l’acer a causa de les bombolles de gas (sobretot anhídrid carbònic) que resten atrapades en forma de porus.

2 fig 1 Moviment tumultuós de l’ànim, exaltació, especialment exaltació tumultuosa d’una massa de gent. L’efervescència de les passions. En ésser detinguts els capdavanters, l’efervescència dels manifestants arribà al paroxisme.

2 Bullícia. Al carrer major, al vespre, hi ha una gran efervescència.

->efervescent

■efervescent

[del ll. effervescens, -ntis, participi pres. de effervescĕre ‘començar a bullir’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 1 adj Que és en efervescència.

2 adj i m ALIM Dit de la beguda que conté anhídrid carbònic en la seva massa.

2 1 adj Que produeix efervescència.

2 adj i m FARM Dit del medicament que en contacte amb l’aigua produeix efervescència.

3 adj fig Una pensa efervescent. Una multitud efervescent.

->efesi

■efesi -èsia

adj i m i f D’Efes (antiga ciutat de l’Àsia Menor).

->efèstia

efèstia

Part. sil.: e_fès_ti_a

f ENTOM Gènere d’insectes de l’ordre dels lepidòpters, de la família dels piràlids (Ephestia sp), de dimensions molt petites, ales anteriors molt estretes i antenes molt fines.

->èfeta

èfeta

m HIST Membre d’un tribunal d’Atenes que tenia competència en els delictes que no restaven sota jurisdicció de l’areòpag.

->eficaç

■eficaç

[del ll. effĭcax, -acis, íd., der. de efficĕre ‘realitzar’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

adj 1 Que té la virtut de produir l’efecte volgut. Un remei eficaç. Una recomanació eficaç.

2 Actiu, resolutiu. És el venedor més eficaç de l’empresa.

3 valor eficaç ELECTROT Valor corresponent a l’arrel quadrada de la mitjana dels quadrats dels valors que pren una magnitud periòdica en un període. És anomenat també valor mitjà quadràtic.

->eficàcia

■eficàcia

Part. sil.: e_fi_cà_ci_a

[del ll. efficacia, íd.; 1a FONT: 1390]

f 1 Qualitat d’eficaç. L’eficàcia d’un medicament. Aquest càstig no té cap eficàcia.

2 eficàcia lluminosa LUM i ÒPT En una radiació, quocient entre el flux lluminós i el flux energètic radiant corresponent.

->eficaçment

■eficaçment

[de eficaç]

adv D’una manera eficaç.

->eficiència

■eficiència

Part. sil.: e_fi_ci_èn_ci_a

[del ll. efficientia, íd.]

f 1 Qualitat d’eficient.

2 ESTAD Quocient entre la variància d’un estimador no esbiaixat i la mínima variància possible.

3 FÍS Quocient entre el treball efectuat per una màquina i el treball necessari per a fer-la funcionar.

4 TERMOT Fracció de la calor absorbida per una màquina tèrmica que és convertida en treball.

->eficient

■eficient

Part. sil.: e_fi_ci_ent

[del ll. efficiens, -ntis, íd., participi pres. de efficĕre ‘realitzar, produir, dur a terme’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Que produeix realment un efecte. Causa eficient. Acció eficient de la calor.

2 Que és eficaç en la realització d’una funció, que té capacitat i competència per a dur a terme una feina. Una gestió eficient dels recursos públics. Un treballador eficient.

->eficientment

■eficientment

Part. sil.: e_fi_ci_ent_ment

[de eficient]

adv Amb eficiència.

->efigiar

■efigiar

Part. sil.: e_fi_gi_ar

[del ll. effigiare, íd., der. de effigies ‘imatge’]

v tr 1 ant Retratar.

2 Executar un condemnat en efígie.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: efigiar

GERUNDI: efigiant

PARTICIPI: efigiat, efigiada, efigiats, efigiades

INDICATIU PRESENT: efigio, efigies, efigia, efigiem, efigieu, efigien

INDICATIU IMPERFET: efigiava, efigiaves, efigiava, efigiàvem, efigiàveu, efigiaven

INDICATIU PASSAT: efigií, efigiares, efigià, efigiàrem, efigiàreu, efigiaren

INDICATIU FUTUR: efigiaré, efigiaràs, efigiarà, efigiarem, efigiareu, efigiaran

INDICATIU CONDICIONAL: efigiaria, efigiaries, efigiaria, efigiaríem, efigiaríeu, efigiarien

SUBJUNTIU PRESENT: efigiï, efigiïs, efigiï, efigiem, efigieu, efigiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: efigiés, efigiessis, efigiés, efigiéssim, efigiéssiu, efigiessin

IMPERATIU: efigia, efigiï, efigiem, efigieu, efigiïn

->efígie

■efígie

Part. sil.: e_fí_gi_e

[del ll. effigies, íd., der. de effingĕre ‘representar, reproduir’, i aquest, de fingĕre ‘modelar’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Imatge, especialment d’una persona, en una moneda, medalla, etc. Una medalla amb l’efígie del sobirà. Una antiga efígie de la Mare de Déu dels Dolors.

2 execució en efígie HIST Execució que consistia a cremar l’efígie del condemnat o a penjar d’un pal l’extret del judici condemnatori.

->efímer

■efímer -a

[del gr. ephḗmeros, íd., der. de hēméra ‘dia’; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

1 adj Que no dura sinó un dia. Febre efímera.

2 adj p ext 1 De molt curta durada. Plaers efímers. Il·lusions efímeres.

2 BOT Dit de les flors que es desclouen només una vegada i es marceixen de seguida.

3 GEOBOT Dit de les comunitats de teròfits que es desenvolupen en molt poc temps, com algunes plantes dels deserts o dels llits fluvials.

3 f ENTOM Efèmera.

->efímerament

■efímerament

[de efímer]

adv D’una manera efímera.

->efipigèrids

efipigèrids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes ortòpters fitòfags, que inclou les someretes.

2 sing Insecte de la família dels efipigèrids.

->èfira

èfira

f ZOOL Larva lliure dels cnidaris escifozous que prové de l’efírula i dóna lloc a la medusa adulta.

->efírula

efírula

f ZOOL Larva dels cnidaris escifozous que prové de l’escifostoma per estrobilació i dóna lloc a l’èfira.

->eflorescència

■eflorescència

Part. sil.: e_flo_res_cèn_ci_a

[de eflorescent; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 QUÍM Procés mitjançant el qual les sals hidratades perden la totalitat o una part de llur aigua de cristal·lització quan llur pressió de vapor es més alta que la de l’ambient, en un intent d’igualar-les totes dues.

2 PAT Qualsevol element eruptiu de la pell.

3 PEDOL Formació dendrítica de petits cristalls formats a flor de terra per evaporació de solucions salines del sòl.

->eflorescent

■eflorescent

[del ll. efflorescens, -ntis, participi pres. de efflorescĕre ‘florir, resplendir’, der. de flos, -ōris, ‘flor’]

adj QUÍM Dit dels cossos en què es produeix o pot produir-se una eflorescència.

->efluència

■efluència

Part. sil.: e_flu_èn_ci_a

Hom.: afluència

[del ll. effluentia ‘emanació, escolament’]

f 1 Acció d’efluir;

2 l’efecte.

->efluent

■efluent

Part. sil.: e_flu_ent

Hom.: afluent

[del ll. effluens, -ntis, participi pres. de effluĕre ‘emanar, escolar-se’]

adj Que eflueix.

->efluir

■efluir

Part. sil.: e_flu_ir

Hom.: afluir

[del ll. effluĕre ‘emanar, escolar-se’]

v intr Emanar, brollar, escórrer-se d’un lloc originari.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: efluir

GERUNDI: efluint

PARTICIPI: efluït, efluïda, efluïts, efluïdes

INDICATIU PRESENT: eflueixo, eflueixes, eflueix, efluïm, efluïu, eflueixen

INDICATIU IMPERFET: efluïa, efluïes, efluïa, efluíem, efluíeu, efluïen

INDICATIU PASSAT: efluí, efluïres, efluí, efluírem, efluíreu, efluïren

INDICATIU FUTUR: efluiré, efluiràs, efluirà, efluirem, efluireu, efluiran

INDICATIU CONDICIONAL: efluiria, efluiries, efluiria, efluiríem, efluiríeu, efluirien

SUBJUNTIU PRESENT: eflueixi, eflueixis, eflueixi, efluïm, efluïu, eflueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: efluís, efluïssis, efluís, efluíssim, efluíssiu, efluïssin

IMPERATIU: eflueix, eflueixi, efluïm, efluïu, eflueixin

->efluvi

■efluvi

[del ll. effluvium, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 1 Emissió de partícules subtilíssimes.

2 esp Emanació, exhalació, que afecta agradablement els sentits, especialment l’olfacte. Els efluvis de la primavera. Respiràvem a ple pulmó els efluvis de les flors.

2 fig Emanació immaterial d’una persona. L’envolta un efluvi de simpatia.

3 ELECT Tipus de descàrrega elèctrica en els gasos o a l’aire caracteritzada per la producció d’una luminescència feble sense soroll ni escalfament apreciables i produïda quan el camp elèctric ultrapassa un determinat valor.

->efluvioteràpia

efluvioteràpia

Part. sil.: e_flu_vi_o_te_rà_pi_a

[de efluvi i -teràpia]

f TERAP Aplicació d’efluvis elèctrics en el tractament de les malalties.

->efluxió

■efluxió

Part. sil.: e_flu_xi_ó

[del ll. effluxio, -ōnis, íd.]

f 1 Efluència, emanació, efusió.

2 PAT Expulsió, generalment desapercebuda, de l’ou en els primers dies de l’embaràs.

->efod

■efod

m JUD Al Pròxim Orient antic, especialment en la tradició d’Israel, ornament a guisa de cosset, distintiu de dignitat profana i sagrada.

->èfor

■èfor

m HIST Cadascun dels cinc magistrats elegits anyalment pels espartans per defensar els interessos del poble.

->efracció

■efracció

Part. sil.: e_frac_ci_ó

[del b. ll. effractio, -ōnis, íd.]

f DR PEN Fractura de porta, finestra, etc., per entrar amb intenció criminal en un lloc habitat.

->efractor

efractor -a

[del ll. effractor, -ōris, íd.]

m i f DR PEN Persona que comet efracció.

->efraïmita

efraïmita

Part. sil.: e_fra_ï_mi_ta

adj i m i f BÍBL Individu de la tribu d’Efraïm.

->efusió

■efusió

Part. sil.: e_fu_si_ó

Hom.: afusió

[del ll. effusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció d’escampar o d’escampar-se un líquid o un gas. El govern fou enderrocat sense efusió de sang.

2 FÍS Procés pel qual els gasos sotmesos a pressió passen a través de forats petits.

2 fig 1 Acció de comunicar abundantment un do. L’efusió de la divina gràcia.

2 Manifestació càlida dels sentiments afectuosos. Parlar amb efusió. Efusions d’amor, de tendresa.

->efusiu

■efusiu -iva

Part. sil.: e_fu_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. effusus, a, -um, participi de effundĕre ‘vessar, escampar’]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’efusió.

2 esp Que demostra els sentiments afectuosos amb efusió.

3 roca efusiva PETROG Roca ígnia que ha sortit a l’exterior de l’escorça terrestre per una fissura, generalment d’uns quants quilòmetres d’extensió.

->efusivament

■efusivament

[de efusiu]

adv Amb efusió.

->efusor

efusor

[del ll. td. effusor, -ōris ‘el qui vessa o escampa’]

m TECNOL Dispositiu per a la conversió d’una part de l’energia potencial del flux d’un fluid en energia cinètica o de velocitat.

->egagròpila

■egagròpila

f ORNIT Regurgitació estomacal que eliminen certs ocells carnívors, com els estrigiformes.

->-egar

-egar

Sufix, del llatí -icare, que significa ‘fer una acció relacionada amb’. Ex.: pedregar, llampegar.

->egarenc

■egarenc -a

adj i m i f Egarense.

->egarense

egarense

adj i m i f 1 1 D’Ègara (antiga ciutat romana que correspon a l’actual Terrassa).

2 Terrassenc.

->egeu

■egeu -ea

Part. sil.: e_geu

adj 1 Relatiu o pertanyent a la mar Egea o a les seves illes.

2 civilització egea PREHIST Civilització corresponent a l’edat del bronze que es desenvolupà a les costes i a les illes de la mar Egea.

->ègida

■ègida

[del ll. aegis, -ĭdis, i aquest, del gr. aigís, -ídos, der. de aix, aigós ‘cabra’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 MIT Pell de la cabra Amaltea amb la qual Zeus recobrí el seu escut com a protecció.

2 fig Protecció. Sota l’ègida de les lleis.

->egipci

■egipci -ípcia

1 adj i m i f D’Egipte (antic país i estat d’Àfrica) o de l’egipci (llengua).

2 m GRÀF Tipus de lletra de pal gros i asta uniforme, en la conjunció dels quals no es produeix diferència de gruix.

3 m LING Llengua parlada a la Vall del Nil des dels primers temps històrics fins al segle X dC, aproximadament.

->egipcià

■egipcià -ana

Part. sil.: e_gip_ci_à

adj i m i f Egipci.

->egiptòleg

■egiptòleg -òloga

m i f Persona versada en egiptologia.

->egiptologia

■egiptologia

Part. sil.: e_gip_to_lo_gi_a

f HIST Ciència i estudi de les antiguitats de l’Egipte faraònic.

->egirina

■egirina

f MINERAL Silicat de sodi i ferro (NaFeSi₂O₆), mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

->egitàlids

egitàlids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells insectívors, de mida petita, molt bellugadissos, amb el bec dret i curt, molt semblants a les mallerengues, l’únic representant de la qual, a les nostres contrades, és la mallerenga cuallarga.

2 sing Ocell de la família dels egitàlids.

->eglandulós

eglandulós -osa

adj BOT Sense glàndules.

->eglefí

eglefí

[del fr. églefin, alteració dels ant. esclefin i esclevis, del neerl. schelvis, comp. de schel ‘closca’ i vis ‘peix’, per les capes de la seva carn]

m ICT Peix de l’ordre dels gadiformes, de la família dels gàdids (Gadus aeglefinus), que es caracteritza pel fet de tenir una taca negra al mig de cada costat.

->ègloga

■ègloga

[del ll. eclŏga, i aquest, del gr. ekhlogḗ ‘selecció, peça en vers’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f POÈTICA Composició del gènere bucòlic que idealitza la vida dels pastors i, en general, la vida camperola.

->ego

■ego^* [éɣo]

[expressió ll., ‘jo’, terme usat en psicologia]

m PSIC Jo.

->ego-

ego-

Forma prefixada del mot grec egṓ, que significa ‘jo’. Ex.: egomania, egolatria.

->egocèntric

■egocèntric -a

[de ego- i cèntric]

PSIC 1 adj Propi de l’egocentrisme.

2 m i f Afectat d’egocentrisme.

->egocentrisme

■egocentrisme

[de egocèntric]

m PSIC Actitud psicològica que porta a constituir-se, un mateix, en el centre de l’univers i a considerar les coses en tant que són d’alguna utilitat pròpia.

->egocentrista

■egocentrista

[de egocèntric]

adj i m i f Egocèntric.

->egòcer

egòcer

m ZOOL Antílop cavall negre.

->egofonia

egofonia

Part. sil.: e_go_fo_ni_a

f PAT Veu tremolosa, semblant a un esbiec, que hom sent en auscultar el tòrax en el límit superior d’un vessament pleural i en alguns casos de condensació pulmonar.

->egoisme

■egoisme

Part. sil.: e_go_is_me

[del fr. égoïsme (1755), íd., der. del ll. ego ‘jo’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l’interès propi, àdhuc en dany d’altri.

2 ÈTIC Teoria ètica que considera el propi interès com a fi de l’acció moral (oposat a altruisme).

3 egoisme teòric FILOS Solipsisme.

->egoista

■egoista

Part. sil.: e_go_is_ta

[del fr. égoïste, íd., der. del ll. ego ‘jo’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj i m i f 1 Que peca d’egoisme. Els poderosos solen ésser egoistes. És un egoista: només procura per ell!

2 Partidari o seguidor de l’egoisme filosòfic o ètic.

2 adj Relatiu o pertanyent a l’egoisme. Una acció egoista. Tothom té impulsos egoistes. Ha actuat de forma egoista.

->egoistament

■egoistament

Part. sil.: e_go_is_ta_ment

[de egoista]

adv D’una manera egoista.

->egoístic

■egoístic -a

Part. sil.: e_go_ís_tic

[de egoista]

adj egoista 2.

->egòlatra

■egòlatra

[de ego- i -latra]

adj i m i f Afectat d’egolatria.

->egolatria

■egolatria

Part. sil.: e_go_la_tri_a

[de ego- i -latria]

f Adoració, amor excessiu, de si mateix.

->egolàtric

■egolàtric -a

[de egolatria]

adj Relatiu o pertanyent a l’egolatria. Una actitud egolàtrica.

->egotisme

■egotisme

[de l’angl. egotism, creat per Addison el 1714 per traduir el fr. égoïsme, usat ara en un matís diferent de egoisme, que té un sentit més moral de sacrificar l’interès d’altri al propi]

m PSIC Mania de parlar de si mateix o d’afirmar la pròpia personalitat.

->egotista

■egotista

[de l’angl. egotist, que ha tingut la mateixa història que egotism (v. egotisme)]

adj PSIC Afectat d’egotisme.

->egregi

■egregi -ègia

[del ll. egregius, -a, -um, íd., der. del ll. grex, grĕgis ‘ramat; el qui sobresurt d’un ramat’; 1a FONT: s. XIV, Torcimany]

adj 1 Insigne, il·lustre, dit especialment de persones de la noblesa. Egregi senyor!

2 HIST A la corona catalanoaragonesa, tractament donat als familiars més acostats al rei que no tenien títol d’infant, com també als comtes i barons o grans magnats.

->egrègiament

■egrègiament

Part. sil.: e_grè_gi_a_ment

[de egregi]

adv Insignement.

->egressió

egressió

Part. sil.: e_gres_si_ó

Hom.: agressió

[del ll. egressio, -ōnis ‘sortida’]

f ant DR Acte o títol mitjançant el qual hom traspassava a una comunitat o a un particular algun predi o algun dret pertanyent a la corona.

->egressiu

■egressiu -iva

Part. sil.: e_gres_siu

Hom.: agressiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. egressus, -a, -um, participi de egrĕdi ‘sortir’]

adj FON Dit del fonema consonàntic produït per la sortida de l’aire procedent dels pulmons (s’oposa a injectiu).

->egua

■egua

[del ll. ĕqua, fem. de ĕquus ‘cavall’; 1a FONT: s. XI]

f ZOOL Cavall femella.

->eguassada

■eguassada

[de egua]

f RAM Ramat d’egües.

->eguasser

■eguasser -a

[de egua]

1 m RAM Ase destinat a ésser ajuntat a una egua.

2 m i f OFIC Persona que té cura d’una eguassada.

->egüer

■egüer -a

Part. sil.: e_güer

[de egua]

m i f eguasser 2.

->eguetenc

eguetenc -a

adj i m i f D’Èguet (Alta Cerdanya).

->eguí

■eguí -ina

[de egua]

1 adj RAM Dit del mul o de la mula fills d’egua. Mula eguina.

2 m Crit del cavall; aïnada, renill.

->eguinar

■eguinar

[probablement resultat d’un encreuament de ahinar ‘renillar’ i egua (cf. ahinar, assaïnar, renillar)]

v intr Cridar el cavall; aïnar, renillar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eguinar

GERUNDI: eguinant

PARTICIPI: eguinat, eguinada, eguinats, eguinades

INDICATIU PRESENT: eguino, eguines, eguina, eguinem, eguineu, eguinen

INDICATIU IMPERFET: eguinava, eguinaves, eguinava, eguinàvem, eguinàveu, eguinaven

INDICATIU PASSAT: eguiní, eguinares, eguinà, eguinàrem, eguinàreu, eguinaren

INDICATIU FUTUR: eguinaré, eguinaràs, eguinarà, eguinarem, eguinareu, eguinaran

INDICATIU CONDICIONAL: eguinaria, eguinaries, eguinaria, eguinaríem, eguinaríeu, eguinarien

SUBJUNTIU PRESENT: eguini, eguinis, eguini, eguinem, eguineu, eguinin

SUBJUNTIU IMPERFET: eguinés, eguinessis, eguinés, eguinéssim, eguinéssiu, eguinessin

IMPERATIU: eguina, eguini, eguinem, eguineu, eguinin

->eh¹

■eh¹

[interjecció de creació expressiva, existent ja en ll., com ei, eia, ehem, hem; 1a FONT: s. XIII]

interj 1 [interrogativa] 1 Indica petició de repetició o aclariment d’alguna cosa que hom no ha entès. Eh?: què has dit?

2 p ext Eh?: no pot ser veritat!

3 Indica petició d’assentiment a allò que hom diu; oi? Eh, que sí? Vindràs, eh?

4 Indica petició d’atenció a allò que hom diu. Que no t’ho hagi de tornar a dir, eh? Gràcies, eh?

2 Ecs, uix. Eh, quina pudor!

->eh²

■eh²

[v. eh¹]

interj Interjecció usada per a cridar l’atenció d’algú, tant si és lluny com a prop. Eh, Pere, vine! Eh, eh, torna! Eh, que em fas mal!

->ehem

■ehem

[v. eh¹]

interj Interjecció usada especialment per a cridar l’atenció d’algú d’una manera dissimulada.

->ei

■ei

Part. sil.: ei

[v. eh¹]

interj 1 Interjecció amb què hom crida l’atenció d’algú. Ei, no te’n vagis!

2 Forma de salutació en entrar en una casa o en trobar algú pel camí. Ei, bon dia! Ei, que vagi bé!

3 Interjecció amb què hom fa precedir una rectificació, una restricció, una objecció, etc., a allò que ha dit ell mateix o un altre. Ei, em penso que és com dic!

->eia

■eia

Part. sil.: e_ia

[v. eh¹]

interj Interjecció usada per a exhortar a fer alguna cosa.

->eicòrnia

■eicòrnia

Part. sil.: ei_còr_ni_a

f BOT Petit gènere de plantes aquàtiques de la família de les pontederiàcies (Eichhornia sp), amb tiges de nusos radicants i fulles ovals o cordiformes.

->èider

■èider

Part. sil.: èi_der

[del suec eider, íd.]

m ORNIT Gènere d’ocells de l’ordre dels anseriformes, de la família dels anàtids (Somateria sp), de plomatge hidròfug. Cal destacar-ne l’èider vulgar (S. mollissima), de cos ample i cua curta, que té el ventre, les rèmiges, la part superior del cap i la cua de color negre, i la resta del cos blanca.

->eidètic

■eidètic -a

Part. sil.: ei_dè_tic

[del gr. eidētikós ‘capaç de saber’, der. de eĩdos ‘imatge, forma, aspecte, signe específic’]

adj 1 FILOS Relatiu o pertanyent a l’essència.

2 imatge eidètica PSIQ Imatge visual, gairebé al·lucinatòria, pròpia dels infants i dels pobles primitius, els quals tendeixen a convertir els processos mentals en imatges.

->eidòfor

eidòfor

Part. sil.: ei_dò_for

[del gr. eĩdos ‘imatge’ i -for]

m TV Aparell per a projectar imatges de televisió sobre pantalles de grans dimensions.

->eimeria

eimeria

Part. sil.: ei_me_ri_a

f ZOOL Gènere d’esporozous de l’ordre dels coccidis (Eimeria sp), gairebé sempre immòbils, que produeixen coccidiosi en els animals que parasiten.

->eina

■eina

Part. sil.: ei_na

[de l’oc. ant. aizina ‘comoditat’, der. de aize ‘còmode’, del ll. adjăcens ‘assequible’; el també cat. ant. aizina ‘oportunitat’ passà a aïna i, amb canvi d’accent, a eina (cf. feina, beina); 1a FONT: c. 1300]

f TECNOL Objecte fet per a una acció determinada i utilitzat directament per la mà per a actuar sobre la matèria. Eines de fuster, de paleta.

->einam

■einam

Part. sil.: ei_nam

[de eina]

m Conjunt d’eines d’una casa, d’un taller, d’una explotació, etc.

->einenc

einenc -a

Part. sil.: ei_nenc

adj i m i f D’Eina (Alta Cerdanya).

->einstein

■einstein

Part. sil.: ein_stein

[del nom del físic alemany A. Einstein (l879-l955)]

m FÍS Unitat d’energia d’una radiació electromagnètica que, per a freqüència donada, és igual a l’energia d’un mol de fotons.

->einsteini

■einsteini

Part. sil.: ein_stei_ni

[del ll. científic einsteinium, del nom del físic alemany A. Einstein (l879-l955)]

m QUÍM INORG [símb: Es] Element químic artificial radioactiu transurànic de la família dels actínids de nombre atòmic 99.

->einsteinià

■einsteinià -ana

Part. sil.: ein_stei_ni_à

adj Relatiu o pertanyent a Albert Einstein o a les seves teories. La teoria einsteiniana de la relativitat.

->eivissenc

■eivissenc -a

Part. sil.: ei_vis_senc

1 adj i m i f De la ciutat o illa d’Eivissa (Balears) o de l’eivissenc (modalitat lingüística).

2 m LING Modalitat del català parlada a les illes d’Eivissa i Formentera.

->eix¹

■eix¹

Part. sil.: eix

[de l’ant. i dial. aix; 1a FONT: 1507, Roig]

m 1 TECNOL i TRANSP Peça col·locada transversalment sota un vehicle i que uneix dues rodes oposades, cadascuna de les seves extremitats entrant dins la boixa del botó de la roda.

2 TECNOL 1 Peça, generalment en forma de barra, que en un mecanisme acostuma a girar i que alhora suporta esforços principalment de flexió i eventualment de torsió.

2 Peça cilíndrica o espiga al voltant de la qual giravolta una roda, o que ho fa ensems amb la roda.

3 1 MAT i FÍS Recta imaginària que gaudeix de certes propietats respecte a un cos o sistema. Eix de rotació, de simetria. Eix d’una lent.

2 BOT Línia ideal d’un òrgan o d’una altra estructura vegetal al voltant de la qual van les seves parts constitutives.

3 eix de la Terra ASTR Diàmetre que passa per tots dos pols de la Terra.

4 eix del món ASTR Qualsevol recta paral·lela a l’eix de la Terra que té la propietat que qualsevol observador sobre la superfície terrestre veu com el cel estel·lar sembla girar entorn de l’eix del món que passa pel seu lloc d’observació.

4 MAT i 1 FÍS Recta o cadascuna de les rectes a la qual hom refereix alguna o algunes magnituds per tal de fixar posicions, fer mesuraments, etc., de figures, forces, moments, etc. Eix cristal·logràfic. Eix de coordenades. Eixos aerodinàmics. Eixos d’una aeronau.

2 Qualsevol recta orientada, és a dir, recta sobre la qual hom ha fixat un sentit arbitrari.

5 fig Persona, cosa o circumstància que és la part principal d’un conjunt, com el centre al voltant del qual es mouen, actuen, són acomplerts, etc., els altres elements d’aquest conjunt. Ell és l’eix de la reunió. L’eix d’una conversa. L’eix de la política.

->eix²

■eix² -a

Part. sil.: eix

[del ll. ipse, -a, -um ‘el mateix’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

adj i pron Aqueix.

->eixabuc

eixabuc

Part. sil.: ei_xa_buc

[de l’àr. aš-šubûk ‘entortolligament, galimaties’, nom d’acció del verb šabak ‘enredar-se, barrejar-se’; 1a FONT: s. XIII]

m dial Renyada forta. Va rebre l’eixabuc sense immutar-se.

->eixaguar

eixaguar

Part. sil.: ei_xa_guar

[variant de eixaugar; 1a FONT: 1851, DEsc.]

v tr SER Recollir en un lloc els cucs de seda endarrerits.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixaguar

GERUNDI: eixaguant

PARTICIPI: eixaguat, eixaguada, eixaguats, eixaguades

INDICATIU PRESENT: eixaguo, eixagües, eixagua, eixagüem, eixagüeu, eixagüen

INDICATIU IMPERFET: eixaguava, eixaguaves, eixaguava, eixaguàvem, eixaguàveu, eixaguaven

INDICATIU PASSAT: eixagüí, eixaguares, eixaguà, eixaguàrem, eixaguàreu, eixaguaven

INDICATIU FUTUR: eixaguaré, eixaguaràs, eixaguarà, eixaguarem, eixaguareu, eixaguaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixaguaria, eixaguaries, eixaguaria, eixaguaríem, eixaguaríeu, eixaguarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixagüi, eixagüis, eixagüi, eixagüem, eixagüeu, eixagüin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixagüés, eixagüessis, eixagüés, eixagüéssim, eixagüéssiu, eixagüessin

IMPERATIU: eixagua, eixagüi, eixagüem, eixagüeu, eixagüin

->eixalada

■eixalada

Part. sil.: ei_xa_la_da

[de eixalar]

f 1 Acció d’eixalar;

2 l’efecte.

->eixalar

■eixalar

Part. sil.: ei_xa_lar

[del ll. exalare, íd.; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

v tr 1 Tallar o escurçar les ales a un ocell.

2 p ext Escurçar una vela o altra cosa semblant a una ala.

3 fig Impedir (a algú) d’actuar com voldria, d’anar gaire enllà en una empresa, etc., generalment llevant-li’n els mitjans.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixalar

GERUNDI: eixalant

PARTICIPI: eixalat, eixalada, eixalats, eixalades

INDICATIU PRESENT: eixalo, eixales, eixala, eixalem, eixaleu, eixalen

INDICATIU IMPERFET: eixalava, eixalaves, eixalava, eixalàvem, eixalàveu, eixalaven

INDICATIU PASSAT: eixalí, eixalares, eixalà, eixalàrem, eixalàreu, eixalaren

INDICATIU FUTUR: eixalaré, eixalaràs, eixalarà, eixalarem, eixalareu, eixalaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixalaria, eixalaries, eixalaria, eixalaríem, eixalaríeu, eixalarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixali, eixalis, eixali, eixalem, eixaleu, eixalin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixalés, eixalessis, eixalés, eixaléssim, eixaléssiu, eixalessin

IMPERATIU: eixala, eixali, eixalem, eixaleu, eixalin

->eixalavar

■eixalavar

Part. sil.: ei_xa_la_var

[del ll. vg. td. *exelavare, recomposició del ll. elavare ‘banyar-se, endur-se alguna cosa l’aigua’]

v tr 1 Esbandir la roba.

2 Rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixalavar

GERUNDI: eixalavant

PARTICIPI: eixalavat, eixalavada, eixalavats, eixalavades

INDICATIU PRESENT: eixalavo, eixalaves, eixalava, eixalavem, eixalaveu, eixalaven

INDICATIU IMPERFET: eixalavava, eixalavaves, eixalavava, eixalavàvem, eixalavàveu, eixalavaven

INDICATIU PASSAT: eixalaví, eixalavares, eixalavà, eixalavàrem, eixalavàreu, eixalavaren

INDICATIU FUTUR: eixalavaré, eixalavaràs, eixalavarà, eixalavarem, eixalavareu, eixalavaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixalavaria, eixalavaries, eixalavaria, eixalavaríem, eixalavaríeu, eixalavarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixalavi, eixalavis, eixalavi, eixalavem, eixalaveu, eixalavin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixalavés, eixalavessis, eixalavés, eixalavéssim, eixalavéssiu, eixalavessin

IMPERATIU: eixalava, eixalavi, eixalavem, eixalaveu, eixalavin

->eixalavat

■eixalavat -ada

Part. sil.: ei_xa_la_vat

[de eixalavar]

adj Insubstancial.

->eixalbar

■eixalbar

Part. sil.: ei_xal_bar

[del ll. exalbare, íd., der. de albus, -a, -um ‘blanc’]

v tr Emblanquinar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixalbar

GERUNDI: eixalbant

PARTICIPI: eixalbat, eixalbada, eixalbats, eixalbades

INDICATIU PRESENT: eixalbo, eixalbes, eixalba, eixalbem, eixalbeu, eixalben

INDICATIU IMPERFET: eixalbava, eixalbaves, eixalbava, eixalbàvem, eixalbàveu, eixalbaven

INDICATIU PASSAT: eixalbí, eixalbares, eixalbà, eixalbàrem, eixalbàreu, eixalbaren

INDICATIU FUTUR: eixalbaré, eixalbaràs, eixalbarà, eixalbarem, eixalbareu, eixalbaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixalbaria, eixalbaries, eixalbaria, eixalbaríem, eixalbaríeu, eixalbarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixalbi, eixalbis, eixalbi, eixalbem, eixalbeu, eixalbin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixalbés, eixalbessis, eixalbés, eixalbéssim, eixalbéssiu, eixalbessin

IMPERATIU: eixalba, eixalbi, eixalbem, eixalbeu, eixalbin

->eixam

■eixam

Part. sil.: ei_xam

[del ll. exāmen, -ĭnis, íd., provinent de *ex-ăg-smen, der. de ex-ag(ĕre) ‘moure enfora’; 1a FONT: 1490, Tirant]

m 1 1 APIC Grup nombrós d’abelles, compost d’una reina, obreres i abegots, que surt d’un rusc per construir una nova colònia.

2 fig Gran munió de persones, animals o coses. Hi havia un eixam de dones. Un eixam de fulles seques.

2 AGR Estesa o escampada de llavor que fa el sembrador en tirar-la a terra.

3 ASTR 1 eixam de meteors Augment del nombre de meteors observats en el firmament, originat en travessar la Terra un eixam de meteoroides.

2 eixam de meteoroides Agrupació de meteoroides que tenen òrbites al voltant del Sol molt properes i que, generalment, s’ha originat com a deixant de pols i gas d’un cometa periòdic.

->eixamal

eixamal

Part. sil.: ei_xa_mal

[de eixam]

m APIC Eixamener.

->eixamar

■eixamar

Part. sil.: ei_xa_mar

[de eixam]

v tr i pron APIC Eixamenar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixamar

GERUNDI: eixamant

PARTICIPI: eixamat, eixamada, eixamats, eixamades

INDICATIU PRESENT: eixamo, eixames, eixama, eixamem, eixameu, eixamen

INDICATIU IMPERFET: eixamava, eixamaves, eixamava, eixamàvem, eixamàveu, eixamaven

INDICATIU PASSAT: eixamí, eixamares, eixamà, eixamàrem, eixamàreu, eixamaren

INDICATIU FUTUR: eixamaré, eixamaràs, eixamarà, eixamarem, eixamareu, eixamaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixamaria, eixamaries, eixamaria, eixamaríem, eixamaríeu, eixamarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixami, eixamis, eixami, eixamem, eixameu, eixamin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixamés, eixamessis, eixamés, eixaméssim, eixaméssiu, eixamessin

IMPERATIU: eixama, eixami, eixamem, eixameu, eixamin

->eixamenada

■eixamenada

Part. sil.: ei_xa_me_na_da

[de eixamenar]

f 1 APIC Acció d’eixamenar o d’eixamenar-se;

2 l’efecte.

->eixamenadora

■eixamenadora

Part. sil.: ei_xa_me_na_do_ra

[de eixamenar]

f APIC Recipient de terrissa destinat a cremar-hi excrements de bou per fumigar les abelles d’un eixam.

->eixamenament

■eixamenament

Part. sil.: ei_xa_me_na_ment

[de eixamenar]

m APIC 1 Acció d’eixamenar o d’eixamenar-se;

2 l’efecte.

->eixamenar

■eixamenar

Part. sil.: ei_xa_me_nar

[del ll. examinare, íd.; 1a FONT: 1568]

v APIC 1 tr Fer formar un eixam a les abelles.

2 pron Formar, les abelles, un eixam.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixamenar

GERUNDI: eixamenant

PARTICIPI: eixamenat, eixamenada, eixamenats, eixamenades

INDICATIU PRESENT: eixameno, eixamenes, eixamena, eixamenem, eixameneu, eixamenen

INDICATIU IMPERFET: eixamenava, eixamenaves, eixamenava, eixamenàvem, eixamenàveu, eixamenaven

INDICATIU PASSAT: eixamení, eixamenares, eixamenà, eixamenàrem, eixamenàreu, eixamenaren

INDICATIU FUTUR: eixamenaré, eixamenaràs, eixamenarà, eixamenarem, eixamenareu, eixamenaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixamenaria, eixamenaries, eixamenaria, eixamenaríem, eixamenaríeu, eixamenarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixameni, eixamenis, eixameni, eixamenem, eixameneu, eixamenin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixamenés, eixamenessis, eixamenés, eixamenéssim, eixamenéssiu, eixamenessin

IMPERATIU: eixamena, eixameni, eixamenem, eixameneu, eixamenin

->eixamener

■eixamener

Part. sil.: ei_xa_me_ner

[de eixam]

m APIC Lloc on s’eixamenen les abelles.

->eixamenera

■eixamenera

Part. sil.: ei_xa_me_ne_ra

[de eixam]

f APIC Reina d’abelles.

->eixamorar

■eixamorar

Part. sil.: ei_xa_mo_rar

[del ll. exhūmōrare, íd., der. de humor ‘humitat’; la primitiva forma catalana fou eixumorar, alterada després per dissimilació i per influx de mots afins com amarar¹ i amorosir; 1a FONT: 1624]

v 1 1 tr Eixugar, llevar la humitat d’alguna cosa. Cal eixamorar l’herba dallada abans d’empilar-la.

2 pron Si estens la roba ara, al vespre ja s’haurà eixamorat.

2 tr 1 Humitejar parcialment, mig remullar.

2 Introduir-se a poc a poc un líquid pels foradets (d’un cos sec) humitejant-lo.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixamorar

GERUNDI: eixamorant

PARTICIPI: eixamorat, eixamorada, eixamorats, eixamorades

INDICATIU PRESENT: eixamoro, eixamores, eixamora, eixamorem, eixamoreu, eixamoren

INDICATIU IMPERFET: eixamorava, eixamoraves, eixamorava, eixamoràvem, eixamoràveu, eixamoraven

INDICATIU PASSAT: eixamorí, eixamorares, eixamorà, eixamoràrem, eixamoràreu, eixamoraren

INDICATIU FUTUR: eixamoraré, eixamoraràs, eixamorarà, eixamorarem, eixamorareu, eixamoraran

INDICATIU CONDICIONAL: eixamoraria, eixamoraries, eixamoraria, eixamoraríem, eixamoraríeu, eixamorarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixamori, eixamoris, eixamori, eixamorem, eixamoreu, eixamorin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixamorés, eixamoressis, eixamorés, eixamoréssim, eixamoréssiu, eixamoressin

IMPERATIU: eixamora, eixamori, eixamorem, eixamoreu, eixamorin

->eixampla

■eixampla

Part. sil.: ei_xam_pla

Hom.: eixample

[de eixamplar]

f Eixample.

->eixamplada

■eixamplada

Part. sil.: ei_xam_pla_da

[de eixamplar; 1a FONT: 1283]

f Eixamplament.

->eixampladís

■eixampladís -issa

Part. sil.: ei_xam_pla_dís

[de eixamplar]

adj Susceptible d’ésser eixamplat fàcilment.

->eixamplador

■eixamplador -a

Part. sil.: ei_xam_pla_dor

[de eixamplar]

1 adj i m i f Que eixampla.

2 m TÈXT Giny mecànic de formes molt diverses que, en passar-hi la peça de roba, l’estira transversalment desarrugant-la.

->eixamplament

■eixamplament

Part. sil.: ei_xam_pla_ment

[de eixamplar; 1a FONT: s. XI]

m 1 1 Acció d’eixamplar o d’eixamplar-se;

2 l’efecte. L’eixamplament d’un carrer. L’eixamplament d’un domini.

2 TÈXT 1 Operació de desarrugar, en sentit transversal, els teixits abans de llur entrada a les màquines d’acabat o enrotlladors.

2 Operació per la qual hom dóna una major amplada a un teixit o bé hom recupera l’encongiment transversal produït per operacions anteriors.

->eixamplar

■eixamplar

Part. sil.: ei_xam_plar

[del ll. vg. *examplare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Fer més ample. Eixamplar un carrer. Eixamplar un vestit, les mànigues d’un vestit, les botes. Eixamplar un territori, un domini.

2 tr fig Eixamplar el cercle dels seus coneixements.

3 pron Esdevenir més ample, més dilatat. Allà el riu s’eixampla. Caminant se m’han eixamplat les botes. Des que estudia s’han eixamplat els seus criteris.

4 eixamplar el cor fig Llevar l’angúnia, tranquil·litzar l’esperit perquè ha desaparegut un perill, una por, etc. Això que dius m’eixampla el cor!

5 eixamplar-se el cor fig Tranquil·litzar-se l’esperit perquè ha desaparegut un perill, una por, etc. En veure’t tornar sa i estalvi se li ha eixamplat el cor!

2 tr p ext Obrir, separar, especialment les parts simètriques i articulades del cos. Eixamplar les cames.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixamplar

GERUNDI: eixamplant

PARTICIPI: eixamplat, eixamplada, eixamplats, eixamplades

INDICATIU PRESENT: eixamplo, eixamples, eixampla, eixamplem, eixampleu, eixamplen

INDICATIU IMPERFET: eixamplava, eixamplaves, eixamplava, eixamplàvem, eixamplàveu, eixamplaven

INDICATIU PASSAT: eixamplí, eixamplares, eixamplà, eixamplàrem, eixamplàreu, eixamplaren

INDICATIU FUTUR: eixamplaré, eixamplaràs, eixamplarà, eixamplarem, eixamplareu, eixamplaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixamplaria, eixamplaries, eixamplaria, eixamplaríem, eixamplaríeu, eixamplarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixampli, eixamplis, eixampli, eixamplem, eixampleu, eixamplin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixamplés, eixamplessis, eixamplés, eixampléssim, eixampléssiu, eixamplessin

IMPERATIU: eixampla, eixampli, eixamplem, eixampleu, eixamplin

->eixample

■eixample

Part. sil.: ei_xam_ple

Hom.: eixampla

[de eixamplar; 1a FONT: 1901]

m 1 1 Acció d’eixamplar;

2 l’efecte.

3 donar eixamples fig Donar llibertat d’acció, no imposar restriccions.

4 fer eixamples fig Eixamplar un espai llevant-ne noses.

2 1 Part de terreny adherida a un altre i que li dóna més amplitud.

2 esp URBAN Conjunt de cases i carrers nous amb què s’eixampla una població.

->eixancar

■eixancar

Part. sil.: ei_xan_car

[del ll. vg. *exhancare, der. del ll. vg. *hanca; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

v tr i pron Eixancarrar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixancar

GERUNDI: eixancant

PARTICIPI: eixancat, eixancada, eixancats, eixancades

INDICATIU PRESENT: eixanco, eixanques, eixanca, eixanquem, eixanqueu, eixanquen

INDICATIU IMPERFET: eixancava, eixancaves, eixancava, eixancàvem, eixancàveu, eixancaven

INDICATIU PASSAT: eixanquí, eixancares, eixancà, eixancàrem, eixancàreu, eixancaren

INDICATIU FUTUR: eixancaré, eixancaràs, eixancarà, eixancarem, eixancareu, eixancaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixancaria, eixancaries, eixancaria, eixancaríem, eixancaríeu, eixancarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixanqui, eixanquis, eixanqui, eixanquem, eixanqueu, eixanquin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixanqués, eixanquessis, eixanqués, eixanquéssim, eixanquéssiu, eixanquessin

IMPERATIU: eixanca, eixanqui, eixanquem, eixanqueu, eixanquin

->eixancarrament

■eixancarrament

Part. sil.: ei_xan_car_ra_ment

[de eixancarrar]

m 1 Acció d’eixancarrar o d’eixancarrar-se;

2 l’efecte.

->eixancarrar

■eixancarrar

Part. sil.: ei_xan_car_rar

[de eixancar; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr Separar les cames.

2 pron Eixancarra’t més.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixancarrar

GERUNDI: eixancarrant

PARTICIPI: eixancarrat, eixancarrada, eixancarrats, eixancarrades

INDICATIU PRESENT: eixancarro, eixancarres, eixancarra, eixancarrem, eixancarreu, eixancarren

INDICATIU IMPERFET: eixancarrava, eixancarraves, eixancarrava, eixancarràvem, eixancarràveu, eixancarraven

INDICATIU PASSAT: eixancarrí, eixancarrares, eixancarrà, eixancarràrem, eixancarràreu, eixancarraren

INDICATIU FUTUR: eixancarraré, eixancarraràs, eixancarrarà, eixancarrarem, eixancarrareu, eixancarraran

INDICATIU CONDICIONAL: eixancarraria, eixancarraries, eixancarraria, eixancarraríem, eixancarraríeu, eixancarrarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixancarri, eixancarris, eixancarri, eixancarrem, eixancarreu, eixancarrin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixancarrés, eixancarressis, eixancarrés, eixancarréssim, eixancarréssiu, eixancarressin

IMPERATIU: eixancarra, eixancarri, eixancarrem, eixancarreu, eixancarrin

->eixanguer

■eixanguer

Part. sil.: ei_xan_guer

[d’origen incert, molt ant. i propi del cat., probablement preromà, d’una base indoeuropea *excingario ‘girar en cercle’, potser celta o no, afí al ll. cingĕre ‘cenyir’ i cingŭla ‘cingla, eixanguer’; 1a FONT: c. 1170]

[sovint en pl] m Tira de cuir, especialment la que serveix per a subjectar el camatimó de l’arada al jou.

->eixàrcia

■eixàrcia

Part. sil.: ei_xàr_ci_a

[del gr. bizantí exártia, pl. de exártion ‘aparells nàutics’, der. del gr. cl. exartízo ‘equipar, aparellar una embarcació’, i aquest, de ártios ‘apte, escaient’; 1a FONT: 1194]

f 1 MAR Conjunt de caps i filferros que, amb diferents aplicacions, són emprats a bord de les embarcacions.

2 PESC Xarxa.

->eixarciat

■eixarciat -ada

Part. sil.: ei_xar_ci_at

[de eixàrcia]

adj Proveït d’eixàrcia.

->eixarcolaire

■eixarcolaire

Part. sil.: ei_xar_co_lai_re

[de eixarcolar]

m i f AGR Persona que eixarcola.

->eixarcolar

■eixarcolar

Part. sil.: ei_xar_co_lar

[d’un ll. *exsarculare, der. de sarculare, íd., i aquest, de sarculum ‘càvec’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr AGR Birbar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixarcolar

GERUNDI: eixarcolant

PARTICIPI: eixarcolat, eixarcolada, eixarcolats, eixarcolades

INDICATIU PRESENT: eixarcolo, eixarcoles, eixarcola, eixarcolem, eixarcoleu, eixarcolen

INDICATIU IMPERFET: eixarcolava, eixarcolaves, eixarcolava, eixarcolàvem, eixarcolàveu, eixarcolaven

INDICATIU PASSAT: eixarcolí, eixarcolares, eixarcolà, eixarcolàrem, eixarcolàreu, eixarcolaren

INDICATIU FUTUR: eixarcolaré, eixarcolaràs, eixarcolarà, eixarcolarem, eixarcolareu, eixarcolaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixarcolaria, eixarcolaries, eixarcolaria, eixarcolaríem, eixarcolaríeu, eixarcolarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixarcoli, eixarcolis, eixarcoli, eixarcolem, eixarcoleu, eixarcolin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixarcolés, eixarcolessis, eixarcolés, eixarcoléssim, eixarcoléssiu, eixarcolessin

IMPERATIU: eixarcola, eixarcoli, eixarcolem, eixarcoleu, eixarcolin

->eixareta

■eixareta

Part. sil.: ei_xa_re_ta

[de l’àr. aš-šarîṭa, íd.; 1a FONT: 1478]

f Cordill d’espart, de cànem o de palma.

->eixaric

eixaric

Part. sil.: ei_xa_ric

m ant Serf de la gleva.

->eixarm

■eixarm

Part. sil.: ei_xarm

[de eixarmar; 1a FONT: s. XVI]

m Pràctica supersticiosa per a guarir malalties amb oracions i certs medicaments empírics.

->eixarmador

■eixarmador -a

Part. sil.: ei_xar_ma_dor

[de eixarmar; 1a FONT: 1460, Roig]

m i f Persona que eixarma.

->eixarmar

■eixarmar

Part. sil.: ei_xar_mar

Hom.: eixermar

[encreuament del fr. charmer ‘encantar’ (ll. carminare, der. de carmen, -ĭnis ‘vers’) i ensalmar, der. de salm; 1a FONT: 1474]

v tr Guarir per eixarm.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eixarmar

GERUNDI: eixarmant

PARTICIPI: eixarmat, eixarmada, eixarmats, eixarmades

INDICATIU PRESENT: eixarmo, eixarmes, eixarma, eixarmem, eixarmeu, eixarmen

INDICATIU IMPERFET: eixarmava, eixarmaves, eixarmava, eixarmàvem, eixarmàveu, eixarmaven

INDICATIU PASSAT: eixarmí, eixarmares, eixarmà, eixarmàrem, eixarmàreu, eixarmaren

INDICATIU FUTUR: eixarmaré, eixarmaràs, eixarmarà, eixarmarem, eixarmareu, eixarmaran

INDICATIU CONDICIONAL: eixarmaria, eixarmaries, eixarmaria, eixarmaríem, eixarmaríeu, eixarmarien

SUBJUNTIU PRESENT: eixarmi, eixarmis, eixarmi, eixarmem, eixarmeu, eixarmin

SUBJUNTIU IMPERFET: eixarmés, eixarmessis, eixarmés, eixarméssim, eixarméssiu, eixarmessin

IMPERATIU: eixarma, eixarmi, eixarmem, eixarmeu, eixarmin