->excitó

excitó

m FÍS ATÒM Excitació quàntica elemental.

->excitró

■excitró

m ELECTRÒN Rectificador monoanòdic de vapor de mercuri que té un elèctrode de manteniment i un dispositiu mecànic de percussió per a l’encebament, consistent en un èmbol flotant i una bobina d’excitació.

->exclamació

■exclamació

Part. sil.: ex_cla_ma_ci_ó

[del ll. exclamatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Paraula o paraules que hom deixa escapar indicadores d’una forta emoció, d’una pena, d’una sorpresa, etc.

2 signe d’exclamació GRAM Signe d’admiració.

->exclamar

■exclamar

[del ll. exclamare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 tr Proferir una exclamació.

2 pron Parlar vehementment, especialment en so de protesta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exclamar

GERUNDI: exclamant

PARTICIPI: exclamat, exclamada, exclamats, exclamades

INDICATIU PRESENT: exclamo, exclames, exclama, exclamem, exclameu, exclamen

INDICATIU IMPERFET: exclamava, exclamaves, exclamava, exclamàvem, exclamàveu, exclamaven

INDICATIU PASSAT: exclamí, exclamares, exclamà, exclamàrem, exclamàreu, exclamaren

INDICATIU FUTUR: exclamaré, exclamaràs, exclamarà, exclamarem, exclamareu, exclamaran

INDICATIU CONDICIONAL: exclamaria, exclamaries, exclamaria, exclamaríem, exclamaríeu, exclamarien

SUBJUNTIU PRESENT: exclami, exclamis, exclami, exclamem, exclameu, exclamin

SUBJUNTIU IMPERFET: exclamés, exclamessis, exclamés, exclaméssim, exclaméssiu, exclamessin

IMPERATIU: exclama, exclami, exclamem, exclameu, exclamin

->exclamatiu

■exclamatiu -iva

Part. sil.: ex_cla_ma_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. exclamatus, -a, -um, participi de exclamare ‘exclamar’]

adj 1 Que denota exclamació.

2 Que conté exclamació.

3 oració exclamativa GRAM Oració que manifesta l’estat d’ànim del parlant, la seva expressivitat o les seves emocions, sovint mitjançant la intensitat fònica.

->exclamatori

■exclamatori -òria

[de exclamar; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Propi de l’exclamació. To exclamatori.

->exclaustració

■exclaustració

Part. sil.: ex_claus_tra_ci_ó

[del ll. ecl. exclaustratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’exclaustrar o exclaustrar-se;

2 l’efecte.

2 DR CAN Facultat donada per la Santa Seu o per l’ordinari corresponent a un membre d’un orde religiós de viure fora de la vida comunitària.

3 POLÍT Supressió dels ordes religiosos en un país ordenada pel poder polític.

->exclaustrar

■exclaustrar

Part. sil.: ex_claus_trar

[del ll. ecl. exclaustrare, íd.]

v tr 1 DR CAN Concedir l’exclaustració.

2 POLÍT Suprimir un o més ordes religiosos en un país.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exclaustrar

GERUNDI: exclaustrant

PARTICIPI: exclaustrat, exclaustrada, exclaustrats, exclaustrades

INDICATIU PRESENT: exclaustro, exclaustres, exclaustra, exclaustrem, exclaustreu, exclaustren

INDICATIU IMPERFET: exclaustrava, exclaustraves, exclaustrava, exclaustràvem, exclaustràveu, exclaustraven

INDICATIU PASSAT: exclaustrí, exclaustrares, exclaustrà, exclaustràrem, exclaustràreu, exclaustraren

INDICATIU FUTUR: exclaustraré, exclaustraràs, exclaustrarà, exclaustrarem, exclaustrareu, exclaustraran

INDICATIU CONDICIONAL: exclaustraria, exclaustraries, exclaustraria, exclaustraríem, exclaustraríeu, exclaustrarien

SUBJUNTIU PRESENT: exclaustri, exclaustris, exclaustri, exclaustrem, exclaustreu, exclaustrin

SUBJUNTIU IMPERFET: exclaustrés, exclaustressis, exclaustrés, exclaustréssim, exclaustréssiu, exclaustressin

IMPERATIU: exclaustra, exclaustri, exclaustrem, exclaustreu, exclaustrin

->excloent

■excloent

Part. sil.: ex_clo_ent

[de excloure]

adj Que exclou.

->excloure

■excloure

Part. sil.: ex_clou_re

[del ll. excludĕre, íd.; 1a FONT: s. XIII]

[p p exclòs -osa] v 1 tr 1 Treure (algú o alguna cosa) d’una banda, d’una cosa, etc., com no devent participar-hi més. Excloure algú d’una assemblea, d’una societat.

2 p ext Privar l’admissió o l’entrada d’algú o alguna cosa, refusar-li la participació.

2 fig 1 tr Ésser, una cosa, incompatible amb una altra o amb unes altres. Això exclou allò.

2 pron Això i allò s’exclouen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excloure

GERUNDI: excloent

PARTICIPI: exclòs, exclosa, exclosos, excloses

INDICATIU PRESENT: excloc, exclous, exclou, excloem, excloeu, exclouen

INDICATIU IMPERFET: excloïa, excloïes, excloïa, excloíem, excloíeu, excloïen

INDICATIU PASSAT: excloguí, exclogueres, exclogué, excloguérem, excloguéreu, exclogueren

INDICATIU FUTUR: exclouré, exclouràs, exclourà, exclourem, excloureu, exclouran

INDICATIU CONDICIONAL: exclouria, exclouries, exclouria, exclouríem, exclouríeu, exclourien

SUBJUNTIU PRESENT: exclogui, excloguis, exclogui, excloguem, exclogueu, excloguin

SUBJUNTIU IMPERFET: exclogués, excloguessis, exclogués, excloguéssim, excloguéssiu, excloguessin

IMPERATIU: exclou, exclogui, excloguem, excloeu, excloguin

->exclusió

■exclusió

Part. sil.: ex_clu_si_ó

[del ll. exclusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: c. 1500]

f 1 1 Acció d’excloure o excloure’s;

2 l’efecte. L’assemblea votà la seva exclusió.

3 a (o amb) exclusió de Excloent algú o alguna cosa, fora de. Hem cobrat tots els sous endarrerits, a exclusió de les hores extres.

2 CIR Intervenció quirúrgica que consisteix a aïllar un òrgan o un fragment d’òrgan, sense extirpar-lo de l’organisme.

3 principi d’exclusió FÍS ATÒM Principi segons el qual en un àtom qualsevol no hi pot haver dos electrons en el mateix estat quàntic.

->exclusiu

■exclusiu -iva

Part. sil.: ex_clu_siu

[del b. ll. exclusivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj Que té la virtut d’excloure.

2 adj abs Que exclou tota altra persona o cosa. Privilegi exclusiu.

3 1 f DR Privilegi en virtut del qual una persona, una entitat o una corporació pot explotar, vendre o fer alguna cosa prohibida als altres.

2 en exclusiva loc adv En situació de privilegi de la qual ningú més no es beneficia. Una entrevista en exclusiva amb el ministre.

->exclusivament

■exclusivament

[de exclusiu; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv 1 Excloent tota altra cosa.

2 No inclòs.

->exclusivisme

■exclusivisme

[de exclusiu]

m El fet d’ésser exclusiu o exclusivista.

->exclusivista

■exclusivista

[de exclusiu]

adj i m i f Dit de la persona que no admet res que contradigui poc ni molt les seves idees, els seus gusts, el seu sistema, etc.

->exclusivitat

■exclusivitat

[de exclusiu]

f Qualitat d’exclusiu.

->Excm. Excma.

Excm. Excma.

abrev excel·lentíssim 2.

->excogitable

■excogitable

[de excogitar]

adj Susceptible d’excogitació.

->excogitació

■excogitació

Part. sil.: ex_co_gi_ta_ci_ó

[del ll. excogitatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’excogitar;

2 l’efecte.

->excogitar

■excogitar

[del ll. excogitare, íd.]

v tr Trobar o descobrir quelcom amb el pensament, la reflexió, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excogitar

GERUNDI: excogitant

PARTICIPI: excogitat, excogitada, excogitats, excogitades

INDICATIU PRESENT: excogito, excogites, excogita, excogitem, excogiteu, excogiten

INDICATIU IMPERFET: excogitava, excogitaves, excogitava, excogitàvem, excogitàveu, excogitaven

INDICATIU PASSAT: excogití, excogitares, excogità, excogitàrem, excogitàreu, excogitaren

INDICATIU FUTUR: excogitaré, excogitaràs, excogitarà, excogitarem, excogitareu, excogitaran

INDICATIU CONDICIONAL: excogitaria, excogitaries, excogitaria, excogitaríem, excogitaríeu, excogitarien

SUBJUNTIU PRESENT: excogiti, excogitis, excogiti, excogitem, excogiteu, excogitin

SUBJUNTIU IMPERFET: excogités, excogitessis, excogités, excogitéssim, excogitéssiu, excogitessin

IMPERATIU: excogita, excogiti, excogitem, excogiteu, excogitin

->excomunicable

■excomunicable

[de excomunicar]

adj Digne d’ésser excomunicat.

->excomunicació

■excomunicació

Part. sil.: ex_co_mu_ni_ca_ci_ó

[del ll. ecl. excommunicatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f Excomunió.

->excomunicar

■excomunicar

[del ll. ecl. excommunicare, íd.; 1a FONT: s. XV]

v tr DR CAN Excloure (algú) de la comunió de l’Església.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excomunicar

GERUNDI: excomunicant

PARTICIPI: excomunicat, excomunicada, excomunicats, excomunicades

INDICATIU PRESENT: excomunico, excomuniques, excomunica, excomuniquem, excomuniqueu, excomuniquen

INDICATIU IMPERFET: excomunicava, excomunicaves, excomunicava, excomunicàvem, excomunicàveu, excomunicaven

INDICATIU PASSAT: excomuniquí, excomunicares, excomunicà, excomunicàrem, excomunicàreu, excomunicaren

INDICATIU FUTUR: excomunicaré, excomunicaràs, excomunicarà, excomunicarem, excomunicareu, excomunicaran

INDICATIU CONDICIONAL: excomunicaria, excomunicaries, excomunicaria, excomunicaríem, excomunicaríeu, excomunicarien

SUBJUNTIU PRESENT: excomuniqui, excomuniquis, excomuniqui, excomuniquem, excomuniqueu, excomuniquin

SUBJUNTIU IMPERFET: excomuniqués, excomuniquessis, excomuniqués, excomuniquéssim, excomuniquéssiu, excomuniquessin

IMPERATIU: excomunica, excomuniqui, excomuniquem, excomuniqueu, excomuniquin

->excomunió

■excomunió

Part. sil.: ex_co_mu_ni_ó

[del ll. ecl. excommunio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f 1 1 Acció d’excomunicar;

2 l’efecte.

2 DR CAN Censura que exclou un fidel de la comunió eclesial i sacramental.

->excoriable

■excoriable

Part. sil.: ex_co_ri_a_ble

[de excoriar]

adj Que es pot excoriar.

->excoriació

■excoriació

Part. sil.: ex_co_ri_a_ci_ó

[de excoriar; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

f MED Qualsevol pèrdua superficial de substància que només afecta l’epidermis.

->excoriar

■excoriar

Part. sil.: ex_co_ri_ar

[del ll. excoriare, íd.]

v tr MED Llevar superficialment l’epidermis (d’una part del cos).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excoriar

GERUNDI: excoriant

PARTICIPI: excoriat, excoriada, excoriats, excoriades

INDICATIU PRESENT: excorio, excories, excoria, excoriem, excorieu, excorien

INDICATIU IMPERFET: excoriava, excoriaves, excoriava, excoriàvem, excoriàveu, excoriaven

INDICATIU PASSAT: excorií, excoriares, excorià, excoriàrem, excoriàreu, excoriaren

INDICATIU FUTUR: excoriaré, excoriaràs, excoriarà, excoriarem, excoriareu, excoriaran

INDICATIU CONDICIONAL: excoriaria, excoriaries, excoriaria, excoriaríem, excoriaríeu, excoriarien

SUBJUNTIU PRESENT: excoriï, excoriïs, excoriï, excoriem, excorieu, excoriïn

SUBJUNTIU IMPERFET: excoriés, excoriessis, excoriés, excoriéssim, excoriéssiu, excoriessin

IMPERATIU: excoria, excoriï, excoriem, excorieu, excoriïn

->excoriatiu

■excoriatiu -iva

Part. sil.: ex_co_ri_a_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. excoriatus, -a, -um, participi del ll. excoriare ‘llevar la pell’]

adj Que té la virtut d’excoriar.

->excorticació

■excorticació

Part. sil.: ex_cor_ti_ca_ci_ó

[de excorticar]

f 1 Acció d’excorticar;

2 l’efecte.

->excorticar

■excorticar

[del ll. excorticare, íd.]

v tr Llevar l’escorça, la pell, la closca.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excorticar

GERUNDI: excorticant

PARTICIPI: excorticat, excorticada, excorticats, excorticades

INDICATIU PRESENT: excortico, excortiques, excortica, excortiquem, excortiqueu, excortiquen

INDICATIU IMPERFET: excorticava, excorticaves, excorticava, excorticàvem, excorticàveu, excorticaven

INDICATIU PASSAT: excortiquí, excorticares, excorticà, excorticàrem, excorticàreu, excorticaren

INDICATIU FUTUR: excorticaré, excorticaràs, excorticarà, excorticarem, excorticareu, excorticaran

INDICATIU CONDICIONAL: excorticaria, excorticaries, excorticaria, excorticaríem, excorticaríeu, excorticarien

SUBJUNTIU PRESENT: excortiqui, excortiquis, excortiqui, excortiquem, excortiqueu, excortiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: excortiqués, excortiquessis, excortiqués, excortiquéssim, excortiquéssiu, excortiquessin

IMPERATIU: excortica, excortiqui, excortiquem, excortiqueu, excortiquin

->excp.

excp.

abrev FARM excipient.

->excreció

■excreció

Part. sil.: ex_cre_ci_ó

[del ll. excretio, -ōnis, íd.]

f FISIOL 1 Acció d’excretar;

2 l’efecte.

->excrement

■excrement

[del ll. excrementum, íd.]

m FISIOL 1 Qualsevol excreció expulsada pel cos.

2 pl esp Matèria fecal, residu de les substàncies sotmeses a la digestió i eliminades a través de l’orifici anal.

->excremental

■excremental

[de excrement]

adj Excrementici.

->excrementar

■excrementar

[de excrement]

v intr Deposar els excrements.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excrementar

GERUNDI: excrementant

PARTICIPI: excrementat, excrementada, excrementats, excrementades

INDICATIU PRESENT: excremento, excrementes, excrementa, excrementem, excrementeu, excrementen

INDICATIU IMPERFET: excrementava, excrementaves, excrementava, excrementàvem, excrementàveu, excrementaven

INDICATIU PASSAT: excrementí, excrementares, excrementà, excrementàrem, excrementàreu, excrementaren

INDICATIU FUTUR: excrementaré, excrementaràs, excrementarà, excrementarem, excrementareu, excrementaran

INDICATIU CONDICIONAL: excrementaria, excrementaries, excrementaria, excrementaríem, excrementaríeu, excrementarien

SUBJUNTIU PRESENT: excrementi, excrementis, excrementi, excrementem, excrementeu, excrementin

SUBJUNTIU IMPERFET: excrementés, excrementessis, excrementés, excrementéssim, excrementéssiu, excrementessin

IMPERATIU: excrementa, excrementi, excrementem, excrementeu, excrementin

->excrementici

■excrementici -ícia

[deriv. de excrement amb terminació llatinitzant]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’excrement.

2 Que consisteix en excrement.

->excrementós

■excrementós -osa

[de excrement]

adj Que és de la natura dels excrements.

->excrescència

■excrescència

Part. sil.: ex_cres_cèn_ci_a

[del ll. excrescentia, íd.; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

f PAT Formació de teixit que sobresurt de la superfície d’un òrgan o d’un altre teixit.

->excreta

■excreta

[del ll. excreta, -ōrum ‘garbelladures’]

f 1 Acció d’excretar;

2 l’efecte.

->excretar

■excretar

Cp. secretar

[de excreta]

v tr FISIOL Treure fora del cos (substàncies com l’orina, la suor, etc., que ja no tenen cap profit per a l’organisme).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excretar

GERUNDI: excretant

PARTICIPI: excretat, excretada, excretats, excretades

INDICATIU PRESENT: excreto, excretes, excreta, excretem, excreteu, excreten

INDICATIU IMPERFET: excretava, excretaves, excretava, excretàvem, excretàveu, excretaven

INDICATIU PASSAT: excretí, excretares, excretà, excretàrem, excretàreu, excretaren

INDICATIU FUTUR: excretaré, excretaràs, excretarà, excretarem, excretareu, excretaran

INDICATIU CONDICIONAL: excretaria, excretaries, excretaria, excretaríem, excretaríeu, excretarien

SUBJUNTIU PRESENT: excreti, excretis, excreti, excretem, excreteu, excretin

SUBJUNTIU IMPERFET: excretés, excretessis, excretés, excretéssim, excretéssiu, excretessin

IMPERATIU: excreta, excreti, excretem, excreteu, excretin

->excretor

■excretor -a

[de excretar]

adj ANAT ANIM 1 Relatiu o pertanyent a l’excreció.

2 aparell excretor Conjunt d’òrgans encarregats d’extreure del cos dels animals els productes finals del catabolisme cel·lular.

->excretori

■excretori -òria

[de excretar]

adj Que serveix per a l’excreció.

->exculpació

■exculpació

Part. sil.: ex_cul_pa_ci_ó

[de exculpar]

f 1 Acció d’exculpar o exculpar-se;

2 l’efecte.

->exculpar

■exculpar

[del ll. exculpare, íd.]

v 1 tr Descarregar algú d’una culpa.

2 tr Provar la manca de culpabilitat.

3 pron Encara que s’exculpi, no li servirà davant la llei.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exculpar

GERUNDI: exculpant

PARTICIPI: exculpat, exculpada, exculpats, exculpades

INDICATIU PRESENT: exculpo, exculpes, exculpa, exculpem, exculpeu, exculpen

INDICATIU IMPERFET: exculpava, exculpaves, exculpava, exculpàvem, exculpàveu, exculpaven

INDICATIU PASSAT: exculpí, exculpares, exculpà, exculpàrem, exculpàreu, exculparen

INDICATIU FUTUR: exculparé, exculparàs, exculparà, exculparem, exculpareu, exculparan

INDICATIU CONDICIONAL: exculparia, exculparies, exculparia, exculparíem, exculparíeu, exculparien

SUBJUNTIU PRESENT: exculpi, exculpis, exculpi, exculpem, exculpeu, exculpin

SUBJUNTIU IMPERFET: exculpés, exculpessis, exculpés, exculpéssim, exculpéssiu, exculpessin

IMPERATIU: exculpa, exculpi, exculpem, exculpeu, exculpin

->exculpatori

■exculpatori -òria

[de exculpar]

adj Que exculpa.

->excurs

■excurs

[del ll. excursus, -us, íd.]

m Digressió breu respecte a l’argument general en qüestions controvertides, especialment d’història o de literatura.

->excursió

■excursió

Part. sil.: ex_cur_si_ó

[del ll. excursio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció de recórrer una certa extensió de país.

2 1 Sortida del lloc on hom habita normalment per anar per unes quantes hores, uns quants dies, a un altre lloc, especialment a la muntanya, com a diversió o esport. Fer una excursió al Montseny. Una excursió científica.

2 iròn Amb tantes excursions a la nevera després no tindràs gana!

3 ASTR Desviació d’un planeta respecte a la seva eclíptica.

->excursionisme

■excursionisme

Part. sil.: ex_cur_si_o_nis_me

[de excursió]

m ESPORT 1 Exercici i pràctica de fer excursions.

2 esp Conjunt de les diverses activitats que tenen com a camp d’acció la muntanya (alpinisme, escalada, espeleologia, acampada, etc.).

->excursionista

■excursionista

Part. sil.: ex_cur_si_o_nis_ta

[de excursió; 1a FONT: 1878]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’excursionisme.

2 m i f 1 Persona que fa una excursió.

2 Persona que practica l’excursionisme.

->excusa

■excusa

[de excusar; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 Acció d’excusar o d’excusar-se.

2 Motiu al·legat per excusar o excusar-se.

3 1 Excepció o descàrrec.

2 DR CIV Motiu al·legat per a no exercir un càrrec legal: tutela, curatela, etc.

3 excusa absolutòria DR PEN Causa legal que exclou la responsabilitat criminal.

->excusable

■excusable

[de excusar; 1a FONT: 1405]

adj Que mereix o pot ésser excusat.

->excusació

■excusació

Part. sil.: ex_cu_sa_ci_ó

[del ll. excusatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

f Acció d’excusar o excusar-se; excusa.

->excusar

■excusar

[del ll. excusare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Al·legar a favor d’algú motius que atenuen allò de què se li fa retret, justificar-l’en. Tots els germans em van excusar prop d’ell de no haver-hi anat de seguida.

2 pron No pateixis gens, que, si me’n fan retret, ja sabré excusar-me!

3 excusar-se de fer (una cosa) loc verb Al·legar motius per dispensar-se de fer-la.

2 tr 1 Acceptar en favor d’algú motius que atenuen allò de què se li fa retret. Ja t’excusem, perquè la teva dona estava malalta.

2 Considerar com a excusable. Excuseu la meva negligència, no ho he pogut evitar.

3 Dispensar. Excuseu-me de fer-ho.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excusar

GERUNDI: excusant

PARTICIPI: excusat, excusada, excusats, excusades

INDICATIU PRESENT: excuso, excuses, excusa, excusem, excuseu, excusen

INDICATIU IMPERFET: excusava, excusaves, excusava, excusàvem, excusàveu, excusaven

INDICATIU PASSAT: excusí, excusares, excusà, excusàrem, excusàreu, excusaren

INDICATIU FUTUR: excusaré, excusaràs, excusarà, excusarem, excusareu, excusaran

INDICATIU CONDICIONAL: excusaria, excusaries, excusaria, excusaríem, excusaríeu, excusarien

SUBJUNTIU PRESENT: excusi, excusis, excusi, excusem, excuseu, excusin

SUBJUNTIU IMPERFET: excusés, excusessis, excusés, excuséssim, excuséssiu, excusessin

IMPERATIU: excusa, excusi, excusem, excuseu, excusin

->excusat¹

■excusat¹

[de excusar]

m Impost concedit pel papa (1567) a la monarquia hispànica que consistia en la percepció dels delmes i els drets de la casa que pagava més per cada parròquia.

->excusat²

■excusat²

[v. escusat]

m Escusat.

->excussió

■excussió

Part. sil.: ex_cus_si_ó

[del ll. excussio, -ōnis ‘sacsejada’]

f DR CIV Acció de dirigir-se contra els béns del deutor abans de procedir contra els del fiador a fi que aquest pagui la quantitat que aquells no abasten a satisfer.

->èxeat

■èxeat

Part. sil.: è_xe_at

m DR CAN Permís temporal que un superior dóna a un inferior perquè aquest s’absenti de la seva jurisdicció.

->execrabilitat

■execrabilitat

[del ll. exsecrabilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’execrable.

->execrable

■execrable

[del ll. exsecrabĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Digne d’execració.

->execrablement

■execrablement

[de execrable]

adv D’una manera execrable.

->execració

■execració

Part. sil.: e_xe_cra_ci_ó

[del ll. exsecratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció d’execrar;

2 l’efecte.

2 esp Expressió imprecatòria d’horror o abominació.

->execrar

■execrar

[del ll. exsecrari, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 Tenir en horror, com a digne d’abominació.

2 Avorrir intensament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: execrar

GERUNDI: execrant

PARTICIPI: execrat, execrada, execrats, execrades

INDICATIU PRESENT: execro, execres, execra, execrem, execreu, execren

INDICATIU IMPERFET: execrava, execraves, execrava, execràvem, execràveu, execraven

INDICATIU PASSAT: execrí, execrares, execrà, execràrem, execràreu, execraren

INDICATIU FUTUR: execraré, execraràs, execrarà, execrarem, execrareu, execraran

INDICATIU CONDICIONAL: execraria, execraries, execraria, execraríem, execraríeu, execrarien

SUBJUNTIU PRESENT: execri, execris, execri, execrem, execreu, execrin

SUBJUNTIU IMPERFET: execrés, execressis, execrés, execréssim, execréssiu, execressin

IMPERATIU: execra, execri, execrem, execreu, execrin

->execratori

■execratori -òria

[de execrar]

adj 1 Que serveix per a execrar.

2 Imprecatori.

->execució

■execució

Part. sil.: e_xe_cu_ci_ó

[del ll. exsecutio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

f 1 1 Acció d’executar;

2 l’efecte. L’execució d’una ordre, d’un pla. L’execució d’una òpera.

2 1 DR PEN Aplicació de la pena de mort.

2 DR PROC Acompliment d’una resolució judicial, especialment d’una sentència.

3 DR PROC Procediment judicial, amb embargament i venda dels béns del deutor, per a pagar els deutes.

4 portar aparellada execució loc verb DR MERC Posseir, un títol de crèdit, els requisits legals per a aconseguir el manament d’embargament de béns, sense audiència prèvia de llur posseïdor.

3 MÚS Interpretació d’una obra o d’un fragment musical.

->executable

■executable

[de executar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que pot ésser executat.

->executant

■executant

[de executar; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj i m i f Que executa.

2 m i f DR PROC Persona que promou un judici executiu o una execució.

->executar

■executar

[del b. ll. exsecutare, freqüentatiu de exsĕqui, exsecutus sum ‘seguir fins a la fi, perseguir, executar’; 1a FONT: 1490, Tirant]

v tr 1 1 Donar efecte (a una cosa manada, resolta, projectada, etc.). Executar les ordres rebudes. Executar una empresa molt arriscada.

2 Fer una cosa segons un pla. Executar una sèrie de moviments gimnàstics. Executar diversos jocs de mans.

2 1 DR Portar a la pràctica el que ha estat decidit (sobre algú) en una resolució o una sentència judicial.

2 DR PEN Aplicar la pena de mort a un condemnat.

3 DR PROC Procedir judicialment (contra un deutor).

3 MÚS Tocar o cantar una obra o un fragment musical. Executar una sonata de Mozart.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: executar

GERUNDI: executant

PARTICIPI: executat, executada, executats, executades

INDICATIU PRESENT: executo, executes, executa, executem, executeu, executen

INDICATIU IMPERFET: executava, executaves, executava, executàvem, executàveu, executaven

INDICATIU PASSAT: executí, executares, executà, executàrem, executàreu, executaren

INDICATIU FUTUR: executaré, executaràs, executarà, executarem, executareu, executaran

INDICATIU CONDICIONAL: executaria, executaries, executaria, executaríem, executaríeu, executarien

SUBJUNTIU PRESENT: executi, executis, executi, executem, executeu, executin

SUBJUNTIU IMPERFET: executés, executessis, executés, executéssim, executéssiu, executessin

IMPERATIU: executa, executi, executem, executeu, executin

->executiu

■executiu -iva

Part. sil.: e_xe_cu_tiu

[del b. ll. exsecutivus, -a, -um, íd.]

1 adj Que procedeix a l’execució. Via executiva.

2 adj DR PROC 1 Que té força executiva.

2 judici executiu Procediment sumari a través del qual els creditors fan efectius els crèdits que consten en títols o documents mercantils o civils que porten aparellada execució.

3 adj DR Relatiu o pertanyent a l’execució de les lleis, dels acords, etc. Poder executiu. Comitè executiu.

4 m i f Persona o òrgan que té al seu càrrec l’execució de les lleis, de les ordres, dels acords, etc.

5 f Junta directiva d’una associació.

6 m i f Membre de la direcció d’una empresa comercial.

->executivament

■executivament

[de executiu]

adv D’una manera executiva, sense dilacions.

->executor

■executor -a

[del b. ll. exsecutor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj i m i f Que executa.

2 m ant DR Persona o ministre que practicava una execució i un cobrament per ordre del jutge.

3 executor de la justícia DR PEN Botxí.

4 executor testamentari (o simplement testamentari m i f) DR Marmessor.

->executori

■executori -òria

[del b. ll. exsecutorius, -a, -um, íd.]

1 adj DR Que legalment ha d’ésser executat.

2 adj DR Que dóna el dret d’executar o de fer executar. Sentència executòria.

3 f Títol en què consta la noblesa d’una persona o d’una família.

4 f DR 1 Document públic i solemne en què és consignada una sentència ferma.

2 Ordre tramesa per un tribunal o un jutge que ha dictat una sentència a un inferior, comissionant-lo perquè en practiqui les diligències d’execució.

->executorial

■executorial

Part. sil.: e_xe_cu_to_ri_al

[del b. ll. exsecutorialis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

adj Dit del document que comprèn una executòria.

->exedra

■exedra

[del ll. exĕdra, i aquest, del gr. exédra, íd.]

f ARQUIT 1 Part d’un edifici situada a l’interior o al mig d’un jardí i destinada a la conversa.

2 Absis amb columnes, més o menys obert o descobert, d’una gran sala o d’un jardí.

->exegesi

■exegesi

[del gr. exḗgēsis, íd., i aquest, de exēgéomai ‘interpretar’; 1a FONT: 1864, DLab.]

f 1 Exposició, explanació d’un text.

2 esp BÍBL Disciplina teològica que estudia científicament la Bíblia.

->exegeta

■exegeta

[del gr. exēgētḗs, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m i f 1 Persona dedicada a l’exegesi.

2 p ext Crític d’una obra d’art.

->exegètic

■exegètic -a

[del gr. exēgētikós, íd.; 1a FONT: 1864, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a l’exegesi.

->exempció

■exempció

Part. sil.: e_xemp_ci_ó

[del ll. exemptio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1517]

f 1 1 Acció d’eximir;

2 l’efecte.

2 DR CAN Privilegi concedit per la Santa Seu en virtut del qual certs ordes religiosos i certs convents queden sostrets de la jurisdicció de l’ordinari local i sotmesos directament al papa.

->exemplar

■exemplar

[del ll. exemplar, -is, íd.; l’adj., del ll. exemplaris, -e, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Que pot servir d’exemple. Un marit exemplar. Una mort exemplar. Un càstig exemplar.

2 m 1 Cadascun dels éssers organitzats, els cossos inorgànics o els objectes típics d’una categoria determinada.

2 GRÀF Cadascun dels impresos o gravats trets d’un mateix original. Cal presentar-ho en doble exemplar.

3 GRÀF Cada llibre d’una mateixa edició.

->exemplari

■exemplari

[de exemple]

m LIT Llibre d’exemples doctrinals, de casos pràctics.

->exemplarisme

■exemplarisme

[de exemplar]

m FILOS Doctrina segons la qual les realitats sensibles són imitacions de realitats intel·ligibles exemplars o arquetípiques.

->exemplaritat

■exemplaritat

[del b. ll. exemplaritas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’exemplar.

->exemplarment

■exemplarment

[de exemplar]

adv D’una manera exemplar.

->exemple

■exemple

[del ll. exemplum, íd.; 1a FONT: c. 1200, Hom.]

[ant: exempli i eximpli] m 1 1 Manera d’obrar o d’ésser d’algú considerada com a possible objecte d’imitació. La seva generositat és un exemple. No segueixis els mals exemples. Pren exemple del teu germà.

2 Allò que s’esdevé a algú considerat com a possible lliçó; escarment. La seva fi hauria de servir-nos d’exemple.

3 Persona considerada com a possible objecte d’imitació o motiu d’alliçonament. És un exemple de laboriositat.

4 a exemple de (algú) Imitant-ne allò que fa.

5 amb paraules i amb l’exemple Recomanant una cosa i ensems practicant-la.

6 predicar amb l’exemple loc verb Induir a fer una cosa obrant de la mateixa manera que hom vol que els altres obrin.

2 Cas que s’ha esdevingut en altre temps considerat com a terme de comparació amb allò que s’esdevé o pot esdevenir-se de semblant. Oblidar els exemples de la història.

3 1 Fet o cosa concreta que hom addueix per confirmar una asserció, aclarir una explicació, etc. Ho demostrà molt bé amb un exemple.

2 esp [abrev ex.] Expressió oral o passatge d’un autor que hom cita com a suport d’una norma lingüística, per mostrar l’ús d’un mot, etc. Un diccionari amb exemples.

3 esp Individu o cosa que hom cita o retreu com a pertanyent a una categoria determinada. Un exemple de prosa poètica.

4 per exemple [abrev p. e., p. ex.] Expressió amb què hom presenta un cas concret o pràctic d’allò que diu en general.

4 Fet, imatge, sentència, etc., que, en la temàtica didàctica general de l’edat mitjana, hom adduïa amb funció clarificadora i d’aproximació.

->exemplificació

■exemplificació

Part. sil.: e_xem_pli_fi_ca_ci_ó

[del b. ll. exemplificatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’exemplificar;

2 l’efecte.

->exemplificar

■exemplificar

[del b. ll. exemplificare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Il·lustrar (alguna cosa) amb un exemple o exemples.

2 Servir com a exemple.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exemplificar

GERUNDI: exemplificant

PARTICIPI: exemplificat, exemplificada, exemplificats, exemplificades

INDICATIU PRESENT: exemplifico, exemplifiques, exemplifica, exemplifiquem, exemplifiqueu, exemplifiquen

INDICATIU IMPERFET: exemplificava, exemplificaves, exemplificava, exemplificàvem, exemplificàveu, exemplificaven

INDICATIU PASSAT: exemplifiquí, exemplificares, exemplificà, exemplificàrem, exemplificàreu, exemplificaren

INDICATIU FUTUR: exemplificaré, exemplificaràs, exemplificarà, exemplificarem, exemplificareu, exemplificaran

INDICATIU CONDICIONAL: exemplificaria, exemplificaries, exemplificaria, exemplificaríem, exemplificaríeu, exemplificarien

SUBJUNTIU PRESENT: exemplifiqui, exemplifiquis, exemplifiqui, exemplifiquem, exemplifiqueu, exemplifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: exemplifiqués, exemplifiquessis, exemplifiqués, exemplifiquéssim, exemplifiquéssiu, exemplifiquessin

IMPERATIU: exemplifica, exemplifiqui, exemplifiquem, exemplifiqueu, exemplifiquin

->exemplificatiu

■exemplificatiu -iva

Part. sil.: e_xem_pli_fi_ca_tiu

[formació culta analògica sobre la base del b. ll. exemplificatus, -a, -um, participi de exemplificare]

adj Que serveix com a exemple, que exemplifica.

->exempt

■exempt -a

[del ll. exemptus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1399, Metge]

adj 1 1 Lliure d’una obligació, d’una càrrega o d’una cura. Exempt del servei. Una casa exempta de contribució.

2 p ext Exempt de malalties.

3 DR CAN Dit de la persona o la cosa no sotmesa a la jurisdicció ordinària.

2 ARQUIT i ESCULT 1 Dit de l’edifici descobert per totes bandes.

2 Dit de la columna que no és adossada a un edifici.

3 Dit de l’escultura de tres dimensions i ple relleu.

->exemptar

■exemptar

[de exempt]

v tr Eximir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exemptar

GERUNDI: exemptant

PARTICIPI: exemptat, exemptada, exemptats, exemptades

INDICATIU PRESENT: exempto, exemptes, exempta, exemptem, exempteu, exempten

INDICATIU IMPERFET: exemptava, exemptaves, exemptava, exemptàvem, exemptàveu, exemptaven

INDICATIU PASSAT: exemptí, exemptares, exemptà, exemptàrem, exemptàreu, exemptaren

INDICATIU FUTUR: exemptaré, exemptaràs, exemptarà, exemptarem, exemptareu, exemptaran

INDICATIU CONDICIONAL: exemptaria, exemptaries, exemptaria, exemptaríem, exemptaríeu, exemptarien

SUBJUNTIU PRESENT: exempti, exemptis, exempti, exemptem, exempteu, exemptin

SUBJUNTIU IMPERFET: exemptés, exemptessis, exemptés, exemptéssim, exemptéssiu, exemptessin

IMPERATIU: exempta, exempti, exemptem, exempteu, exemptin

->exequàtur

■exequàtur

[expressió ll., ‘que es compleixi’, 3 pers. pres. subj. de exsĕqui ‘complir-se’]

m DR INTERN 1 Autorització que atorga el cap d’estat a un agent estranger perquè pugui exercir en el país les funcions pròpies del càrrec de què ha estat investit pel seu govern.

2 Autorització que dóna un estat a través dels seus tribunals perquè pugui ésser executada en el propi territori la sentència dictada per un tribunal estranger.

->exequial

exequial

Part. sil.: e_xe_qui_al

[del ll. exsequialis, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a les exèquies.

->exèquies

■exèquies

Part. sil.: e_xè_qui_es

[del ll. exsequiae, íd., der. de exsĕqui en el sentit de ‘seguir un enterrament’; 1a FONT: 1399, Metge]

f pl Cerimònies funerals fetes a un difunt. Solemnes exèquies.

->exercici

■exercici

[del ll. exercitium, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

m 1 1 Acció d’exercir, pràctica d’una ocupació, ús d’un mitjà d’acció. L’exercici d’una carrera, d’una professió, d’una càtedra, d’un càrrec.

2 p ext ECON Període legal d’un pressupost d’ingressos i de despeses.

3 ECON Període de temps, generalment un any natural, en què és fraccionada l’activitat econòmica d’una empresa.

2 1 Treball o pràctica que té per objecte l’adquisició, el desenvolupament, la conservació, d’una facultat activa, d’una aptesa, d’una habilitat, etc. Caminar és un bon exercici. Fer exercici.

2 Aprenentatge que fan els soldats del maneig de les armes, les evolucions, etc.

3 ENSENY Cadascuna de les proves que hom fa en certs exàmens, com en els d’oposicions.

4 ENSENY Treball intel·lectual que serveix de pràctica de les regles, dels coneixements, etc., donats en una lliçó, en una classe, etc.

5 ESPORT Conjunt organitzat de moviments racionalment concebuts i disposats.

6 ESPORT Activitat muscular efectuada amb finalitats higièniques, curatives, esportives o de preparació.

7 exercicis espirituals CATOL Conjunt d’activitats religioses encaminades a obtenir un millorament espiritual.

->exerció

■exerció

Part. sil.: e_xer_ci_ó

f 1 Acte d’exercir.

2 Exercici d’una facultat.

->exercir

■exercir

[del ll. exercēre ‘agitar, practicar, exercir’, der. de arcēre ‘encloure, contenir’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v tr 1 Realitzar o fer actuar (una acció, una influència, una força, un poder, etc.) sobre algú o alguna cosa.

2 1 Complir els deures (d’una professió, d’un càrrec, etc.). Exercir l’advocacia.

2 abs És mestre, però no exerceix. Exerceix de metge.

3 Fer ús (d’un dret, un privilegi, etc.). Exercir el dret de vot.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exercir

GERUNDI: exercint

PARTICIPI: exercit, exercida, exercits, exercides

INDICATIU PRESENT: exerceixo, exerceixes, exerceix, exercim, exerciu, exerceixen

INDICATIU IMPERFET: exercia, exercies, exercia, exercíem, exercíeu, exercien

INDICATIU PASSAT: exercí, exercires, exercí, exercírem, exercíreu, exerciren

INDICATIU FUTUR: exerciré, exerciràs, exercirà, exercirem, exercireu, exerciran

INDICATIU CONDICIONAL: exerciria, exerciries, exerciria, exerciríem, exerciríeu, exercirien

SUBJUNTIU PRESENT: exerceixi, exerceixis, exerceixi, exercim, exerciu, exerceixin

SUBJUNTIU IMPERFET: exercís, exercissis, exercís, exercíssim, exercíssiu, exercissin

IMPERATIU: exerceix, exerceixi, exercim, exerciu, exerceixin

->exèrcit

■exèrcit

[del ll. exercĭtus, -us, íd., és a dir ‘cos de gent entrenada’; 1a FONT: c. 1460]

m 1 ORG MIL 1 Conjunt de les forces armades d’un estat.

2 Cadascuna de les dues o tres organitzacions que componen les forces armades d’un estat; la divisió més usual és la que comprèn l’exèrcit de terra, l’exèrcit de l’aire i l’armada.

3 p ext Exèrcit de terra.

4 En l’exèrcit de terra, unitat superior que és la més completa tàcticament i logísticament, i que és composta de cossos de l’exèrcit, divisions, brigades intendents i diverses unitats de les armes i dels serveis.

5 Conjunt de caps i oficials que constitueixen la jerarquia militar.

2 p ext Gran munió. Hi pul·lulava un exèrcit de captaires. Un exèrcit de formigues.

3 exèrcit industrial de reserva ECON Volum de mà d’obra que el procés de producció manté en desocupació per evitar la puja de salaris per sobre del nivell de subsistència.

->exercitació

■exercitació

Part. sil.: e_xer_ci_ta_ci_ó

[del ll. exercitatio, -ōnis, íd.]

f Acció d’exercitar o d’exercitar-se.

->exercitant

■exercitant

[de exercitar]

adj i m i f 1 1 Que exercita.

2 esp CATOL Dit de la persona que fa exercicis espirituals.

2 Que exerceix.

->exercitar

■exercitar

[del ll. exercitare, freqüentatiu de exercēre ‘exercir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Fer treballar d’una manera adequada algú o alguna cosa, per fer-li adquirir, desenvolupar o conservar una aptesa, una facultat, una habilitat, etc.

2 pron Exercitar-se a saltar obstacles.

2 tr Fer treballar d’una manera adequada una facultat activa per desenvolupar-la o conservar-la. Exercitar la intel·ligència.

3 tr 1 ant Exercir, posar en pràctica, un dret, un càrrec, etc.

2 DR Fer ús d’un dret.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exercitar

GERUNDI: exercitant

PARTICIPI: exercitat, exercitada, exercitats, exercitades

INDICATIU PRESENT: exercito, exercites, exercita, exercitem, exerciteu, exerciten

INDICATIU IMPERFET: exercitava, exercitaves, exercitava, exercitàvem, exercitàveu, exercitaven

INDICATIU PASSAT: exercití, exercitares, exercità, exercitàrem, exercitàreu, exercitaren

INDICATIU FUTUR: exercitaré, exercitaràs, exercitarà, exercitarem, exercitareu, exercitaran

INDICATIU CONDICIONAL: exercitaria, exercitaries, exercitaria, exercitaríem, exercitaríeu, exercitarien

SUBJUNTIU PRESENT: exerciti, exercitis, exerciti, exercitem, exerciteu, exercitin

SUBJUNTIU IMPERFET: exercités, exercitessis, exercités, exercitéssim, exercitéssiu, exercitessin

IMPERATIU: exercita, exerciti, exercitem, exerciteu, exercitin

->exercitatori

exercitatori

[del ll. ecl. exercitatorius, -a, -um ‘que serveix per a fer exercici’]

m CATOL Llibre que servia de guia en l’oració metòdica i en la pràctica dels exercicis espirituals.

->exèresi

■exèresi

[del gr. exaíresis ‘extirpació’, de ex ‘fora de’ i hairéō ‘prendre’]

f MED Separació natural, accidental o quirúrgica d’una part del cos.

->exerg

■exerg

[del fr. exergue, i aquest, del gr. éx érgou ‘fora de l’obra’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m NUMIS Part d’una moneda o medalla, sota l’emblema o la figura, on cap o hi ha una llegenda.

->exergia

■exergia

Part. sil.: e_xer_gi_a

f TERMO Màxim treball útil que és possible d’obtenir d’una transformació termodinàmica.

->exergònic

exergònic -a

[del gr. ex ‘fora de’ i ergon ‘energia’]

adj BIOQ Dit del procés que allibera energia.

->exestipulat

■exestipulat -ada

Part. sil.: ex_es_ti_pu_lat

adj BOT Sense estípules.

->exfoliable

■exfoliable

Part. sil.: ex_fo_li_a_ble

[de exfoliar]

adj Que es pot exfoliar.

->exfoliació

■exfoliació

Part. sil.: ex_fo_li_a_ci_ó

[de exfoliar]

f 1 1 Acció d’exfoliar o d’exfoliar-se;

2 l’efecte.

2 GEOL Capacitat o tendència que tenen les roques a trencar-se amb més facilitat al llarg d’uns plans paral·lels.

3 METAL·L Defecte que presenten certes peces metàl·liques laminades caracteritzat pel fet de desfer-se en làmines.

4 CRISTAL·L Propietat que tenen certs cristalls de trencar-se en superfícies paral·leles a una cara cristal·lina possible.

5 PAT 1 Eliminació, en forma de petites làmines, de trossos de teixit necròtic.

2 Destrucció de les capes superficials de l’epidermis.

->exfoliar

■exfoliar

Part. sil.: ex_fo_li_ar

[del ll. exfoliare, íd.]

v 1 tr Dividir una cosa en escates, en làmines.

2 pron Certs minerals s’exfolien quan s’escalfen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exfoliar

GERUNDI: exfoliant

PARTICIPI: exfoliat, exfoliada, exfoliats, exfoliades

INDICATIU PRESENT: exfolio, exfolies, exfolia, exfoliem, exfolieu, exfolien

INDICATIU IMPERFET: exfoliava, exfoliaves, exfoliava, exfoliàvem, exfoliàveu, exfoliaven

INDICATIU PASSAT: exfolií, exfoliares, exfolià, exfoliàrem, exfoliàreu, exfoliaren

INDICATIU FUTUR: exfoliaré, exfoliaràs, exfoliarà, exfoliarem, exfoliareu, exfoliaran

INDICATIU CONDICIONAL: exfoliaria, exfoliaries, exfoliaria, exfoliaríem, exfoliaríeu, exfoliarien

SUBJUNTIU PRESENT: exfoliï, exfoliïs, exfoliï, exfoliem, exfolieu, exfoliïn

SUBJUNTIU IMPERFET: exfoliés, exfoliessis, exfoliés, exfoliéssim, exfoliéssiu, exfoliessin

IMPERATIU: exfolia, exfoliï, exfoliem, exfolieu, exfoliïn

->exfoliatiu

■exfoliatiu -iva

Part. sil.: ex_fo_li_a_tiu

adj PAT 1 Que provoca exfoliació.

2 Caracteritzat per exfoliació.

->exhalable

■exhalable

[de exhalar]

adj Susceptible d’ésser exhalat.

->exhalació

■exhalació

Part. sil.: ex_ha_la_ci_ó

[del ll. exhalatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]

f 1 Acció d’exhalar o d’exhalar-se.

2 Gas, olor, etc., exhalats.

3 GEOL Emissió de vapors o fluids hidrotermals.

4 com una exhalació loc adv Rapidíssimament. Corria com una exhalació.

5 en una exhalació loc adv En temps molt breu. Ho ha fet en una exhalació.

->exhalant

■exhalant

[de exhalar]

adj 1 Que exhala.

2 esp Que té la funció d’exhalar. Vasos exhalants.

->exhalar

■exhalar

[del ll. exhalare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 1 tr Desprendre, emetre, expel·lir, un gas, una olor, etc.

2 pron Del cadàver s’exhalava una fetor insuportable. Els miasmes que s’exhalen de la llacuna.

2 tr p ext 1 Exhalar un sospir, un crit.

2 exhalar el darrer (o l’últim) sospir (o exhalar l’ànima, o l’esperit, o la vida, etc.) loc verb Morir.

3 fig 1 tr Els seus ulls exhalen serenor.

2 pron S’exhalava d’ella una aura d’innocència.

4 fig 1 tr Esplaiar, donar expansió a un sentiment. Exhalava la seva tristesa plorant.

2 pron La bilis acumulada s’exhalà de cop en paraules agres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exhalar

GERUNDI: exhalant

PARTICIPI: exhalat, exhalada, exhalats, exhalades

INDICATIU PRESENT: exhalo, exhales, exhala, exhalem, exhaleu, exhalen

INDICATIU IMPERFET: exhalava, exhalaves, exhalava, exhalàvem, exhalàveu, exhalaven

INDICATIU PASSAT: exhalí, exhalares, exhalà, exhalàrem, exhalàreu, exhalaren

INDICATIU FUTUR: exhalaré, exhalaràs, exhalarà, exhalarem, exhalareu, exhalaran

INDICATIU CONDICIONAL: exhalaria, exhalaries, exhalaria, exhalaríem, exhalaríeu, exhalarien

SUBJUNTIU PRESENT: exhali, exhalis, exhali, exhalem, exhaleu, exhalin

SUBJUNTIU IMPERFET: exhalés, exhalessis, exhalés, exhaléssim, exhaléssiu, exhalessin

IMPERATIU: exhala, exhali, exhalem, exhaleu, exhalin

->exhalatiu

■exhalatiu -iva

Part. sil.: ex_ha_la_tiu

adj GEOL Dit d’una formació geològica, generalment submarina, formada per exhalació.

->exhalatori

■exhalatori -òria

[de exhalar]

adj Que facilita l’exhalació, l’evaporació.

->exhalita

■exhalita

f PETROG Roca exhalativa formada en un fons submarí.

->exhauribilitat

■exhauribilitat

Part. sil.: ex_hau_ri_bi_li_tat

[de exhaurible]

f Qualitat d’exhaurible.

->exhaurible

■exhaurible

Part. sil.: ex_hau_ri_ble

[de exhaurir; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj Susceptible d’ésser exhaurit o d’exhaurir-se.

->exhauridor

■exhauridor -a

Part. sil.: ex_hau_ri_dor

[de exhaurir]

adj Que exhaureix. Un conreu exhauridor.

->exhauriment

■exhauriment

Part. sil.: ex_hau_ri_ment

[de exhaurir; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m 1 Acció d’exhaurir o exhaurir-se;

2 l’efecte.

->exhaurir

■exhaurir

Part. sil.: ex_hau_rir

[del ll. exhaurīre ‘buidar, buidar poant, eixugar una bassa’, der. de haurīre ‘poar, treure aigua’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v 1 tr Treure d’un recipient tot el líquid que conté. Exhaurir l’aigua d’un pou.

2 p ext 1 tr Despendre del tot, consumir completament.

2 tr fig La caminada havia exhaurit les seves forces. Ningú no podrà exhaurir mai aquest tema. Ha exhaurit totes les possibilitats.

3 pron Algun dia el petroli s’exhaurirà. L’edició s’ha exhaurit en pocs mesos.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exhaurir

GERUNDI: exhaurint

PARTICIPI: exhaurit, exhaurida, exhaurits, exhaurides

INDICATIU PRESENT: exhaureixo, exhaureixes, exhaureix, exhaurim, exhauriu, exhaureixen

INDICATIU IMPERFET: exhauria, exhauries, exhauria, exhauríem, exhauríeu, exhaurien

INDICATIU PASSAT: exhaurí, exhaurires, exhaurí, exhaurírem, exhauríreu, exhauriren

INDICATIU FUTUR: exhauriré, exhauriràs, exhaurirà, exhaurirem, exhaurireu, exhauriran

INDICATIU CONDICIONAL: exhauriria, exhauriries, exhauriria, exhauriríem, exhauriríeu, exhauririen

SUBJUNTIU PRESENT: exhaureixi, exhaureixis, exhaureixi, exhaurim, exhauriu, exhaureixin

SUBJUNTIU IMPERFET: exhaurís, exhaurissis, exhaurís, exhauríssim, exhauríssiu, exhaurissin

IMPERATIU: exhaureix, exhaureixi, exhaurim, exhauriu, exhaureixin

->exhaust

■exhaust -a

Part. sil.: ex_haust

[del ll. exhaustus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XVI]

adj 1 Completament mancat d’alguna cosa. La caixa és exhausta de diners.

2 esp Completament mancat de forces. Està exhaust.

->exhaustió

■exhaustió

Part. sil.: ex_haus_ti_ó

[del ll. td. exhaustio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1478]

f 1 1 Acció d’exhaurir o exhaurir-se;

2 l’efecte.

2 esp En una qüestió, enumeració de tots els casos, de totes les hipòtesis, possibles.

->exhaustiu

■exhaustiu -iva

Part. sil.: ex_haus_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. exhaustus, -a, -um, participi de exhaurīre ‘buidar’]

adj 1 Que tendeix a exhaurir.

2 esp Que enumera tots els casos, totes les hipòtesis, possibles d’una qüestió. Un estudi exhaustiu sobre Gaudí.

3 MAT Epijectiu, suprajectiu.

->exhaustivitat

■exhaustivitat

Part. sil.: ex_haus_ti_vi_tat

f Qualitat d’exhaustiu. Explicar una qüestió amb exhaustivitat.

->exhibible

■exhibible

[de exhibir]

adj Susceptible d’ésser exhibit.

->exhibició

■exhibició

Part. sil.: ex_hi_bi_ci_ó

[del ll. exhibitio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció d’exhibir o exhibir-se;

2 l’efecte.

2 CIN i ESPECT Part de la indústria cinematogràfica dedicada a l’explotació de les sales cinematogràfiques per mitjà de la projecció de films.

3 DR PROC Presentació d’una cosa moble, d’un document testamentari o de títols o de documents referents a la cosa venuda, que pot ésser demanada pels interessats en la preparació d’un judici.

->exhibicionisme

■exhibicionisme

Part. sil.: ex_hi_bi_ci_o_nis_me

[de exhibició]

m 1 PSIC 1 Fenomen psicològic caracteritzat pel desig exagerat de destacar les peculiaritats pròpies davant els altres.

2 Comportament que consisteix a mostrar-se nu o a ensenyar els genitals, amb la consegüent satisfacció o alliberament sexual.

2 Histrionisme.

->exhibicionista

■exhibicionista

Part. sil.: ex_hi_bi_ci_o_nis_ta

[de exhibició]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’exhibicionisme.

2 m i f Persona que practica l’exhibicionisme.

->exhibidor

■exhibidor -a

[del ll. exhibitor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1460]

1 adj i m i f Que exhibeix.

2 m i f CIN i ESPECT Empresari dedicat a l’exhibició cinematogràfica.

->exhibir

■exhibir

[del ll. exhibīre, íd.; 1a FONT: 1438]

v 1 1 tr Presentar a la vista, mostrar, especialment per atreure l’atenció sobre quelcom d’interessant, d’instructiu, o públicament amb propòsits de demostració, de competició.

2 pron Fer-se veure, procurar d’ésser vist i admirat, etc.

2 tr Mostrar un document, una peça probatòria, etc., davant l’autoritat, la justícia, etc.

3 tr CIN i ESPECT Presentar davant el públic (un film, un espectacle).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exhibir

GERUNDI: exhibint

PARTICIPI: exhibit, exhibida, exhibits, exhibides

INDICATIU PRESENT: exhibeixo, exhibeixes, exhibeix, exhibim, exhibiu, exhibeixen

INDICATIU IMPERFET: exhibia, exhibies, exhibia, exhibíem, exhibíeu, exhibien

INDICATIU PASSAT: exhibí, exhibires, exhibí, exhibírem, exhibíreu, exhibiren

INDICATIU FUTUR: exhibiré, exhibiràs, exhibirà, exhibirem, exhibireu, exhibiran

INDICATIU CONDICIONAL: exhibiria, exhibiries, exhibiria, exhibiríem, exhibiríeu, exhibirien

SUBJUNTIU PRESENT: exhibeixi, exhibeixis, exhibeixi, exhibim, exhibiu, exhibeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: exhibís, exhibissis, exhibís, exhibíssim, exhibíssiu, exhibissin

IMPERATIU: exhibeix, exhibeixi, exhibim, exhibiu, exhibeixin

->exhibitori

■exhibitori -òria

[del ll. exhibitorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XX, V. Català]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’exhibició.

2 Que exhibeix.

->exhilarant

■exhilarant

[del ll. exhilarans, -ntis, participi pres. de exhilarare, íd.]

adj Que excita l’alegria.

->exhort

■exhort

[de exhortar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m DR Comunicació d’un jutge o un tribunal a un altre de la mateixa categoria en què li demana que ordeni de practicar alguna diligència.

->exhortació

■exhortació

Part. sil.: ex_hor_ta_ci_ó

[del ll. exhortatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’exhortar.

2 Paraules amb què hom exhorta algú.

->exhortar

■exhortar

[del ll. exhortari, íd. (cf. conhortar); 1a FONT: s. XIV, Pere III]

v tr Induir algú, amb paraules persuasives, a fer o deixar de fer alguna cosa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exhortar

GERUNDI: exhortant

PARTICIPI: exhortat, exhortada, exhortats, exhortades

INDICATIU PRESENT: exhorto, exhortes, exhorta, exhortem, exhorteu, exhorten

INDICATIU IMPERFET: exhortava, exhortaves, exhortava, exhortàvem, exhortàveu, exhortaven

INDICATIU PASSAT: exhortí, exhortares, exhortà, exhortàrem, exhortàreu, exhortaren

INDICATIU FUTUR: exhortaré, exhortaràs, exhortarà, exhortarem, exhortareu, exhortaran

INDICATIU CONDICIONAL: exhortaria, exhortaries, exhortaria, exhortaríem, exhortaríeu, exhortarien

SUBJUNTIU PRESENT: exhorti, exhortis, exhorti, exhortem, exhorteu, exhortin

SUBJUNTIU IMPERFET: exhortés, exhortessis, exhortés, exhortéssim, exhortéssiu, exhortessin

IMPERATIU: exhorta, exhorti, exhortem, exhorteu, exhortin

->exhortatiu

■exhortatiu -iva

Part. sil.: ex_hor_ta_tiu

[del b. ll. exhortativus, -a, -um, íd.]

adj GRAM Dit de l’entitat gramatical que significa exhortació a fer o no fer alguna cosa.

->exhortatori

■exhortatori -òria

[del ll. exhortatorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’exhortació.

2 Que serveix per a exhortar.

->exhumació

■exhumació

Part. sil.: ex_hu_ma_ci_ó

[del b. ll. exhumatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1905, Bulbena]

f 1 1 Acció d’exhumar;

2 l’efecte.

2 DR Acció de treure un cadàver de la sepultura per tal de fer-li l’autòpsia i examinar-li les vísceres, en cas de presumpció de certes causes de mort.

->exhumador

■exhumador -a

[de exhumar]

adj i m i f Que exhuma.

->exhumar

■exhumar

[del ll. exhumare, íd.; 1a FONT: 1904]

v tr 1 Desenterrar. La justícia manà que el cadàver fos exhumat.

2 fig Treure de l’oblit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exhumar

GERUNDI: exhumant

PARTICIPI: exhumat, exhumada, exhumats, exhumades

INDICATIU PRESENT: exhumo, exhumes, exhuma, exhumem, exhumeu, exhumen

INDICATIU IMPERFET: exhumava, exhumaves, exhumava, exhumàvem, exhumàveu, exhumaven

INDICATIU PASSAT: exhumí, exhumares, exhumà, exhumàrem, exhumàreu, exhumaren

INDICATIU FUTUR: exhumaré, exhumaràs, exhumarà, exhumarem, exhumareu, exhumaran

INDICATIU CONDICIONAL: exhumaria, exhumaries, exhumaria, exhumaríem, exhumaríeu, exhumarien

SUBJUNTIU PRESENT: exhumi, exhumis, exhumi, exhumem, exhumeu, exhumin

SUBJUNTIU IMPERFET: exhumés, exhumessis, exhumés, exhuméssim, exhuméssiu, exhumessin

IMPERATIU: exhuma, exhumi, exhumem, exhumeu, exhumin

->exigència

■exigència

Part. sil.: e_xi_gèn_ci_a

[del ll. exigentia, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció d’exigir.

2 Habitud d’exigir molt dels altres.

3 Qualitat d’exigent.

->exigent

■exigent

[del ll. exigens, -ntis, participi pres. del ll. exigĕre ‘exigir’; 1a FONT: s. XIX]

adj 1 Que exigeix molt. Els examinadors són molt exigents.

2 Dit de la persona que té l’habitud d’exigir molt dels altres.

->exigibilitat

■exigibilitat

[de exigible]

f Qualitat d’exigible.

->exigible

■exigible

[de exigir]

adj 1 Susceptible d’ésser exigit.

2 ECON Dit de la relació de les partides del passiu d’una empresa representatives de deutes que han d’ésser rescindits en un termini establert.

->exigir

■exigir

[del ll. exĭgĕre ‘fer pagar, exigir’, der. de ăgĕre ‘empènyer; fer’; 1a FONT: 1388]

v tr 1 Demanar imperativament alguna cosa en virtut d’un dret, d’una autoritat, una força, etc. Exigir un tribut. Exigir una explicació.

2 Fer indispensable.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exigir

GERUNDI: exigint

PARTICIPI: exigit, exigida, exigits, exigides

INDICATIU PRESENT: exigeixo, exigeixes, exigeix, exigim, exigiu, exigeixen

INDICATIU IMPERFET: exigia, exigies, exigia, exigíem, exigíeu, exigien

INDICATIU PASSAT: exigí, exigires, exigí, exigírem, exigíreu, exigiren

INDICATIU FUTUR: exigiré, exigiràs, exigirà, exigirem, exigireu, exigiran

INDICATIU CONDICIONAL: exigiria, exigiries, exigiria, exigiríem, exigiríeu, exigirien

SUBJUNTIU PRESENT: exigeixi, exigeixis, exigeixi, exigim, exigiu, exigeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: exigís, exigissis, exigís, exigíssim, exigíssiu, exigissin

IMPERATIU: exigeix, exigeixi, exigim, exigiu, exigeixin

->exigu

■exigu -a

[del ll. ĕxigŭus, -a, -um ‘curt, petit, poc extens’, der. de exĭgĕre ‘exigir’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Insuficient a causa de la seva petitesa; escàs.

->exiguament

■exiguament

[de exigu]

adv D’una manera exigua.

->exigüitat

■exigüitat

Part. sil.: e_xi_güi_tat

[del ll. exiguĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’exigu.

->exili

■exili

[del ll. exsilium, der. de exsilīre ‘saltar a fora’, i aquest, de salīre ‘saltar’; 1a FONT: 1285]

m HIST i POLÍT 1 Allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un estat, especialment per motius polítics.

2 Sojorn obligat fora de la pàtria.

3 Lloc on viu la persona exiliada.

->exiliar

■exiliar

Part. sil.: e_xi_li_ar

[del ll. exsiliare, íd.]

v POLÍT 1 tr Condemnar (alguna persona) a l’exili.

2 pron Anar-se’n, voluntàriament o obligat, del propi país, sobretot per motius polítics.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exiliar

GERUNDI: exiliant

PARTICIPI: exiliat, exiliada, exiliats, exiliades

INDICATIU PRESENT: exilio, exilies, exilia, exiliem, exilieu, exilien

INDICATIU IMPERFET: exiliava, exiliaves, exiliava, exiliàvem, exiliàveu, exiliaven

INDICATIU PASSAT: exilií, exiliares, exilià, exiliàrem, exiliàreu, exiliaren

INDICATIU FUTUR: exiliaré, exiliaràs, exiliarà, exiliarem, exiliareu, exiliaran

INDICATIU CONDICIONAL: exiliaria, exiliaries, exiliaria, exiliaríem, exiliaríeu, exiliarien

SUBJUNTIU PRESENT: exiliï, exiliïs, exiliï, exiliem, exilieu, exiliïn

SUBJUNTIU IMPERFET: exiliés, exiliessis, exiliés, exiliéssim, exiliéssiu, exiliessin

IMPERATIU: exilia, exiliï, exiliem, exilieu, exiliïn

->exiliarca

exiliarca

Part. sil.: e_xi_li_ar_ca

m HIST Cap polític de les comunitats jueves a Babilònia després de l’exili.

->exiliat

■exiliat -ada

Part. sil.: e_xi_li_at

[de exiliar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f POLÍT Dit de la persona obligada per força a viure fora de la seva pàtria.

->eximent

■eximent

[de eximir]

adj i m 1 Que eximeix. La miopia és un eximent del servei militar. Les circumstàncies eximents d’un impost.

2 DR PEN Dit de la circumstància que allibera de responsabilitat criminal.

->eximi

■eximi -ímia

[del ll. eximius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Excel·lent en alt grau.

->eximir

■eximir

[del ll. exĭmĕre ‘treure a fora, eximir’; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 tr Alliberar algú d’una obligació, d’una càrrega, etc. Han estat eximits del servei militar.

2 pron S’eximeix sempre de les responsabilitats.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eximir

GERUNDI: eximint

PARTICIPI: eximit, eximida, eximits, eximides

INDICATIU PRESENT: eximeixo, eximeixes, eximeix, eximim, eximiu, eximeixen

INDICATIU IMPERFET: eximia, eximies, eximia, eximíem, eximíeu, eximien

INDICATIU PASSAT: eximí, eximires, eximí, eximírem, eximíreu, eximiren

INDICATIU FUTUR: eximiré, eximiràs, eximirà, eximirem, eximireu, eximiran

INDICATIU CONDICIONAL: eximiria, eximiries, eximiria, eximiríem, eximiríeu, eximirien

SUBJUNTIU PRESENT: eximeixi, eximeixis, eximeixi, eximim, eximiu, eximeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: eximís, eximissis, eximís, eximíssim, eximíssiu, eximissin

IMPERATIU: eximeix, eximeixi, eximim, eximiu, eximeixin

->exina

■exina

f BOT 1 Membrana externa del gra de pol·len, gruixuda, molt resistent i sovint amb anfractuositats o relleus.

2 Membrana externa de l’espora dels briòfits.

->existència

■existència

Part. sil.: e_xis_tèn_ci_a

[del ll. exsistentia, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f 1 1 El fet d’existir.

2 FILOS Qualitat que hom atribueix a certs objectes de coneixement en afirmar-los com a realitat, tot i que aquesta només és donada per la ment.

3 LÒG En l’anàlisi lògica contemporània, propietat de certes classes d’individus, les quals no són buides (és a dir, no són nul·les en extensió).

4 donar existència (o l’existència) (a una cosa) Crear-la.

2 Vida. Fou la fi de la seva existència. Amargar l’existència. La lluita per l’existència.

3 pl ECON 1 Mercaderies i primeres matèries que una empresa té en magatzem en espera de vendre-les o de fer-les entrar en el procés productiu.

2 p ext Qualsevol categoria de béns de què disposa una empresa. Existències en caixa.

4 teorema d’existència MAT Teorema que prova l’existència d’una funció, d’una estructura, d’una equació matemàtica, etc., que satisfà unes condicions determinades.

->existencial

■existencial

Part. sil.: e_xis_ten_ci_al

[del ll. exsistentialis, íd.]

1 adj FILOS 1 Relatiu o pertanyent a l’existència (en oposició a essencial).

2 En l’existencialisme (Heidegger), dit del constitutiu òntic i ontològic de l’existència.

2 anàlisi existencial PSIQ Psicoteràpia consistent a fer prendre consciència al pacient de la pròpia problemàtica relacionant-la amb un absolut.

3 existencial sobrenatural CATOL En la teologia contemporània (K.Rahner), determinació ontològica de l’home, per tal com la natura humana ha estat, de fet, ordenada a participar de la vida de Déu, la qual cosa no era, però, exigible en un hipotètic pur ordre natural.

->existencialisme

■existencialisme

Part. sil.: e_xis_ten_ci_a_lis_me

[de existencial]

m FILOS 1 Moviment filosòfic que hom pot caracteritzar, més enllà de la diversitat de formes en què es manifesta, per l’afirmació que l’existència és prèvia, almenys ontològicament, a l’essència.

2 p ext Actitud filosòfica en virtut de la qual hom dóna primacia a l’existència per damunt de l’essència o subratlla l’aspecte existencial com a complement necessari de l’aspecte essencial.

->existencialista

■existencialista

Part. sil.: e_xis_ten_ci_a_lis_ta

[de existencial]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’existencialisme.

2 m i f 1 Filòsof de l’existencialisme.

2 Seguidor de l’existencialisme.

->existent

■existent

[del ll. exsistens, -ntis, íd., participi pres. de exsistĕre ‘sortir, néixer, aparèixer’; 1a FONT: s. XIV]

adj Que existeix.

->existibilitat

■existibilitat

[de existible]

f Qualitat d’existible.

->existible

■existible

[de existir]

adj Que pot existir.

->existimació

■existimació

Part. sil.: e_xis_ti_ma_ci_ó

[del ll. existimatio, -ōnis ‘opinió, judici’; 1a FONT: 1402]

f ant 1 Acció d’existimar;

2 l’efecte.

->existimar

■existimar

[del ll. existimare ‘opinar, jutjar’, der. de aestimare; 1a FONT: 1402]

v tr ant Formar judici de valor o opinió d’una cosa.

->existimatiu

■existimatiu -iva

Part. sil.: e_xis_ti_ma_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. existimatus, -a, -um, participi de existimare ‘opinar, jutjar’]

adj ant Relatiu o pertanyent a l’existimació.

->existir

■existir

[del ll. exsistĕre ‘sortir, néixer, aparèixer’ (v. assistir); 1a FONT: 1620]

v intr 1 Ésser, algú o alguna cosa, real.

2 Haver-hi, donar-se. Existeix una estreta relació entre forma i contingut.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: existir

GERUNDI: existint

PARTICIPI: existit, existida, existits, existides

INDICATIU PRESENT: existeixo, existeixes, existeix, existim, existiu, existeixen

INDICATIU IMPERFET: existia, existies, existia, existíem, existíeu, existien

INDICATIU PASSAT: existí, existires, existí, existírem, existíreu, existiren

INDICATIU FUTUR: existiré, existiràs, existirà, existirem, existireu, existiran

INDICATIU CONDICIONAL: existiria, existiries, existiria, existiríem, existiríeu, existirien

SUBJUNTIU PRESENT: existeixi, existeixis, existeixi, existim, existiu, existeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: existís, existissis, existís, existíssim, existíssiu, existissin

IMPERATIU: existeix, existeixi, existim, existiu, existeixin

->èxit

■èxit

[del ll. exĭtus, -us ‘sortida, resultat, final’, der. de exīre ‘sortir’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 Resultat, manera bona o dolenta de sortir un afer, una empresa, un esdeveniment, etc. Tenir bon èxit, mal èxit.

2 1 esp Bon resultat, reeiximent. L’èxit l’acompanya.

2 esp Acceptació. Aquesta moda no ha tingut èxit.

3 Producte, especialment cinematogràfic o musical, que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial després d’haver-lo llançat al mercat. Els èxits del ‘rock’ català.

->exitància

■exitància

Part. sil.: e_xi_tàn_ci_a

f FÍS [símb: M] Emitància.

->èxitus

èxitus

m MED Mort d’una persona que té lloc dins el recinte d’un hospital, el qual ha d’assumir les responsabilitats legals que se’n deriven.

->ex-libris

■ex-libris

[expressió ll., ‘dels llibres’]

m 1 ART Vinyeta que serveix per a identificar el nom del propietari de la biblioteca a què pertany un llibre determinat.

2 GRÀF Motlle, generalment de boix, on hi ha gravat l’ex-libris per a estampar.

->exlibrisme

■exlibrisme

m ART 1 Col·leccionisme d’ex-libris.

2 Estudi d’heràldica segons els ex-libris de les cases nobiliàries.

3 Estudi de la tècnica i de la producció d’ex-libris.

->exlibrista

■exlibrista

m i f ART 1 Col·leccionista d’ex-libris.

2 Artista, gravador o dibuixant que fa ex-libris.

->exlibrístic

■exlibrístic -a

adj ART Relatiu o pertanyent als ex-libris o a l’exlibrisme.

->exó

■exó

Hom.: axó

m BIOL MOL Cadascuna de les porcions dels gens dels organismes eucariotes que és transcrita i traduïda.

->exo-

■exo-

Prefix, del grec éxō, que significa ‘fora’, ‘de fora’ o ‘fora de’. Ex.: exosquelet, exocarpi, exoderma, exogàmia.

->exoascals

exoascals

Part. sil.: e_xo_as_cals

f BOT 1 pl Ordre de la classe dels ascomicets que comprèn fongs paràsits amb miceli intern i amb ascòspores que germinen dins l’asc.

2 sing Fong de la classe de les exoascals.

->exobasiat

exobasiat -ada

Part. sil.: e_xo_ba_si_at

adj BOT Que presenta exobasidis.

->exobasidi

exobasidi

m BOT En els líquens, basidi netament diferencial del fulcre i sense esterigma.

->exobasidiàcies

exobasidiàcies

Part. sil.: e_xo_ba_si_di_à_ci_es

f BOT 1 pl Família de basidiomicets de la subclasse de les fragmobasidiomicètides de miceli paràsit sobre plantes verdes; el gènere principal és Exobasidium.

2 sing Fong de la família de les exobasidiàcies.

->exobiologia

■exobiologia

Part. sil.: e_xo_bi_o_lo_gi_a

[de exo- i biologia]

f ASTR i BIOL Ciència que investiga la possible existència de vida extraterrestre.

->exocèntric

■exocèntric -a

[de exo- i -cèntric]

adj LING 1 Dit de la construcció els components de la qual no són en relació de coordinació ni de subordinació i, per tant, poden pertànyer a una categoria diferent de la de llurs elements constituents.

2 Dit del compost d’un substantiu i un adjectiu que indica una qualitat d’un altre substantiu.

->exocètids

■exocètids

m ICT 1 pl Família de peixos de l’ordre dels beloniformes, de cos oblong i llargarut, i amb les aletes pectorals molt grans i desenvolupades en forma d’ala, que inclou els peixos voladors.

2 sing Peix de la família dels exocètids.

->exocitosi

■exocitosi

f CIT Procés pel qual els productes de secreció es desprenen de la cèl·lula.

->exocrí

■exocrí -ina

[de exo- i el gr. krínō ‘separar, segregar’]

adj FISIOL 1 Relatiu o pertanyent a la secreció externa d’una glàndula.

2 Dit de la glàndula de secreció externa.

->èxode

■èxode

[del ll. exŏdus, i aquest, del gr. éxodos ‘sortida’]

m 1 1 Emigració en massa.

2 esp BÍBL Sortida dels israelites d’Egipte.

3 [en majúscula] BÍBL Segon llibre del Pentateuc, on hi ha la narració de la sortida d’Egipte.

2 èxode rural DEMOG Abandó del camp per part o per la totalitat de la seva població.

->exoderma

exoderma

m BOT Estat cortical de l’arrel format per cèl·lules allargades radialment i que se suberitzen i lignifiquen.

->exodi

exodi

Cp. exordi

[del gr. exódion ‘epíleg, final d’una peça de teatre’]

m TEAT Última part de la tragèdia grega.

->exoendocrí

■exoendocrí -ina

Part. sil.: e_xo_en_do_crí

[de exo- i endocrí]

adj FISIOL Dit de la glàndula que té secreció externa i interna.

->exoenzim

exoenzim

Part. sil.: e_xo_en_zim

m BIOQ Enzim que, tot i ésser produït a l’interior de la cèl·lula, actua fora d’ella.

->exofàsia

■exofàsia

Part. sil.: e_xo_fà_si_a

[de exo- i -fàsia]

f LING i PSIC Formulació oral del llenguatge, susceptible d’ésser percebut (s’oposa a endofàsia).

->exofàsic

exofàsic -a

[de exofàsia]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’exofàsia.

2 llenguatge exofàsic LING i PSIC Exofàsia.

->exofòria

exofòria

Part. sil.: e_xo_fò_ri_a

f OFTAL Heterofòria en què la desviació és cap enfora.

->exoftàlmia

■exoftàlmia

Part. sil.: ex_of_tàl_mi_a

f OFTAL Prominència anormal del globus ocular.

->exogàmia

■exogàmia

Part. sil.: e_xo_gà_mi_a

[de exo- i -gàmia]

f 1 GEN Heterogàmia en què els gàmetes no provenen d’un tronc comú ni d’individus emparentats.

2 ETNOL Regla que estableix l’obligació de contreure matrimoni amb persones que no siguin del propi grup, clan, etc.

->exogàmic

■exogàmic -a

[de exo- i -gàmic]

adj ETNOL i GEN Relatiu o pertanyent a l’exogàmia.

->exogàstrula

exogàstrula

f EMBRIOL Gàstrula que presenta la inversió dels fulls blastodèrmics.

->exogastrulació

exogastrulació

Part. sil.: e_xo_gas_tru_la_ci_ó

f EMBRIOL Procés mitjançant el qual es forma l’exogàstrula.

->exogen

■exogen -ògena

[de exo- i -gen]

adj 1 Que es forma o s’origina fora o de fora a dins.

2 GEOL 1 Dit dels material formats a la superfície de l’escorça terrestre. Roques exògenes.

2 Dit del procés que s’esdevé a la superfície de l’escorça terrestre.

->exòmfal

■exòmfal

m PAT Hèrnia umbilical.

->exomorfisme

exomorfisme

m PETROG Procés de recristal·lització progressiva produïda per un contacte o proximitat amb roques endògenes.

->exoneració

■exoneració

Part. sil.: ex_o_ne_ra_ci_ó

[del ll. exoneratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

f 1 Acció d’exonerar;

2 l’efecte.

->exonerar

■exonerar

Part. sil.: ex_o_ne_rar

[del ll. exonerare, íd.; 1a FONT: c. 1610]

v tr Alliberar algú d’alguna cosa onerosa; eximir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exonerar

GERUNDI: exonerant

PARTICIPI: exonerat, exonerada, exonerats, exonerades

INDICATIU PRESENT: exonero, exoneres, exonera, exonerem, exonereu, exoneren

INDICATIU IMPERFET: exonerava, exoneraves, exonerava, exoneràvem, exoneràveu, exoneraven

INDICATIU PASSAT: exonerí, exonerares, exonerà, exoneràrem, exoneràreu, exoneraren

INDICATIU FUTUR: exoneraré, exoneraràs, exonerarà, exonerarem, exonerareu, exoneraran

INDICATIU CONDICIONAL: exoneraria, exoneraries, exoneraria, exoneraríem, exoneraríeu, exonerarien

SUBJUNTIU PRESENT: exoneri, exoneris, exoneri, exonerem, exonereu, exonerin

SUBJUNTIU IMPERFET: exonerés, exoneressis, exonerés, exoneréssim, exoneréssiu, exoneressin

IMPERATIU: exonera, exoneri, exonerem, exonereu, exonerin

->exònim

■exònim

m LING Nom propi, de lloc o de persona, usat per una llengua determinada per a referir-se a un territori o persona situats fora, o de procedència forana, respecte de la seva àrea lingüística.

->exonucleasa

exonucleasa

Part. sil.: e_xo_nu_cle_a_sa

f BIOQ i BIOTEC Enzim que escindeix progressivament un o ambdós extrems d’un àcid nucleic.

->exopàtic

■exopàtic -a

adj MED Dit de la malaltia originada per agents exògens.

->exopeptidasa

exopeptidasa

f BIOQ Peptidasa que actua fora de la cèl·lula.

->exopercolació

exopercolació

Part. sil.: e_xo_per_co_la_ci_ó

[de exo- i percolació]

f PEDOL percolació 1.

->exopercolatiu

exopercolatiu -iva

Part. sil.: e_xo_per_co_la_tiu

adj PEDOL Dit dels sòls que perden aigua per percolació.

->exoperidi

■exoperidi

m BOT Capa externa del peridi, quan aquest en té dues.

->exopodi

exopodi

m ZOOL Peça externa dels apèndixs dels crustacis.

->exopterigots

exopterigots

m pl ENTOM Heterometàbols.

->exorable

■exorable

Part. sil.: ex_o_ra_ble

[del ll. exorabĭlis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que es deixa vèncer fàcilment pels precs.

->exorbitància

■exorbitància

Part. sil.: ex_or_bi_tàn_ci_a

[de exorbitant; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Qualitat d’exorbitant.

->exorbitant

■exorbitant

Part. sil.: ex_or_bi_tant

[del ll. exorbitans, -ntis, participi pres. de exorbitare ‘desviar, apartar-se’; 1a FONT: 1460, Roig]

adj Que surt molt dels límits.

->exorbitantment

■exorbitantment

Part. sil.: ex_or_bi_tant_ment

[de exorbitant; 1a FONT: 1839, DLab.]

adv D’una manera exorbitant.

->exorcisme

■exorcisme

[del ll. td. exorcismus, i aquest, del gr. exorkismós, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m RELIG Ritu o pregària per a conjurar els mals esperits i fer-los sortir d’aquell que n’està posseït.

->exorcista

■exorcista

[del ll. td. exorcista, i aquest, del gr. exorkistḗs, íd.; 1a FONT: s. XIII]

1 m i f Persona que exorcitza.

2 m LITÚRG Clergue que havia rebut l’exorcistat.

->exorcistat

■exorcistat

[del ll. ecl. exorcistatus, íd.]

m LITÚRG A l’Església Llatina, el tercer dels antics ordes menors.

->exorcitzador

■exorcitzador -a

[de exorcitzar]

adj Que serveix per a exorcitzar.

->exorcitzar

■exorcitzar

[del ll. td. exorcizare, i aquest, del gr. exorkízo, íd.]

v tr RELIG 1 Conjurar (els mals esperits) amb exorcismes. Exorcitzar el dimoni.

2 Practicar (sobre algú o alguna cosa) l’exorcisme. Exorcitzar un posseït pel dimoni.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exorcitzar

GERUNDI: exorcitzant

PARTICIPI: exorcitzat, exorcitzada, exorcitzats, exorcitzades

INDICATIU PRESENT: exorcitzo, exorcitzes, exorcitza, exorcitzem, exorcitzeu, exorcitzen

INDICATIU IMPERFET: exorcitzava, exorcitzaves, exorcitzava, exorcitzàvem, exorcitzàveu, exorcitzaven

INDICATIU PASSAT: exorcitzí, exorcitzares, exorcitzà, exorcitzàrem, exorcitzàreu, exorcitzaren

INDICATIU FUTUR: exorcitzaré, exorcitzaràs, exorcitzarà, exorcitzarem, exorcitzareu, exorcitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: exorcitzaria, exorcitzaries, exorcitzaria, exorcitzaríem, exorcitzaríeu, exorcitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: exorcitzi, exorcitzis, exorcitzi, exorcitzem, exorcitzeu, exorcitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: exorcitzés, exorcitzessis, exorcitzés, exorcitzéssim, exorcitzéssiu, exorcitzessin

IMPERATIU: exorcitza, exorcitzi, exorcitzem, exorcitzeu, exorcitzin

->exordi

■exordi

Cp. exodi

[del ll. exordium ‘començ d’un teixit; principi’, der. de ordīri ‘teixir’; 1a FONT: 1460, Roig]

m LIT Introducció d’una composició literària.

->exornació

■exornació

Part. sil.: ex_or_na_ci_ó

[del ll. exornatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’exornar o d’exornar-se;

2 l’efecte.

->exornar

■exornar

Part. sil.: ex_or_nar

[del ll. exornare, íd.]

v 1 tr Adornar, embellir.

2 pron La ciutat s’exornà per a la visita del president.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exornar

GERUNDI: exornant

PARTICIPI: exornat, exornada, exornats, exornades

INDICATIU PRESENT: exorno, exornes, exorna, exornem, exorneu, exornen

INDICATIU IMPERFET: exornava, exornaves, exornava, exornàvem, exornàveu, exornaven

INDICATIU PASSAT: exorní, exornares, exornà, exornàrem, exornàreu, exornaren

INDICATIU FUTUR: exornaré, exornaràs, exornarà, exornarem, exornareu, exornaran

INDICATIU CONDICIONAL: exornaria, exornaries, exornaria, exornaríem, exornaríeu, exornarien

SUBJUNTIU PRESENT: exorni, exornis, exorni, exornem, exorneu, exornin

SUBJUNTIU IMPERFET: exornés, exornessis, exornés, exornéssim, exornéssiu, exornessin

IMPERATIU: exorna, exorni, exornem, exorneu, exornin

->exorreic

■exorreic -a

Part. sil.: e_xor_reic

adj HIDROL Dit de les regions afectades per l’exorreisme.

->exorreisme

■exorreisme

Part. sil.: e_xor_re_is_me

m HIDROL Caràcter de les regions que tenen drenatge normal, és a dir, la xarxa hidrogràfica que es dirigeix cap al nivell de base general, representat per les mars i pels oceans (s’oposa a l’endorreisme).

->exosfera

■exosfera

[de exo- i -sfera]

f METEOR Capa superior de l’atmosfera de la Terra, la pressió de la qual assoleix els valors mínims.

->exosmosi

■exosmosi

Part. sil.: ex_os_mo_si

[de exo- i osmosi]

f FÍS Flux de dissolvent de la part més concentrada a la més diluïda a través d’una membrana permeable, a causa de la pressió hidrostàtica.

->exòspora

■exòspora

f BOT Espora que no s’ha format dins una cèl·lula o un esporangi.

->exospori

exospori

m BOT 1 Membrana gruixuda, forta i cutinitzada que embolcalla l’espora dels pteridòfits per damunt de l’endospori.

2 Làmina externa de la membrana dels zigots de les conjugades.

->exosquelet

■exosquelet

[de exo- i esquelet]

m ZOOL Esquelet exterior al cos d’un animal i que li serveix de protecció.

->exostosi

■exostosi

f 1 BOT Protuberància en el tronc d’un arbre causada per un tumor vegetal.

2 PAT 1 Hipertròfia òssia circumscrita, d’origen divers, que fa prominència en la superfície de l’os.

2 exostosi osteogènica Osteocondroma que es desenvolupa en el moment de la creixença i afecta les metàfisis.

->exoteci

exoteci

m BOT Epidermis de l’antera.

->exotèric

■exotèric -a

[del ll. exoterĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. exōterikós, íd.; 1a FONT: c. 1925]

adj Que pot manifestar-se al públic (s’oposa a esotèric).

->exotèrmic

■exotèrmic -a

[de exo- i tèrmic]

adj QUÍM FÍS 1 Que desprèn calor.

2 compost exotèrmic Substància que hom obté per reacció exotèrmica.

3 procés exotèrmic Conjunt de canvis fisicoquímics que experimenta una substància en els quals aquesta desprèn una part de la seva energia interna en forma de calor.

->exòtic

■exòtic -a

[del ll. exotĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. exōtikós ‘forà, extern’, der. de éxō ‘fora’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Introduït d’una contrada estrangera. Una planta exòtica.

2 Que fa estrany, que sembla estranger. Un mot exòtic.

->exotisme

■exotisme

[de exòtic]

m 1 Condició d’exòtic.

2 Gust per les coses exòtiques.

3 exotisme musical MÚS Tècnica de composició musical que aspira a reproduir trets modals, rítmics o melòdics de la música d’origen no europeu.

->exotopònim

exotopònim

m LING Nom de lloc usat per una llengua determinada per a referir-se a un territori situat fora de la seva àrea lingüística.

->exotoxina

■exotoxina

[de exo- i toxina]

f MICROB Substància tòxica, termolàbil, de natura generalment proteica, produïda per un bacteri, que és alliberada a l’exterior de la cèl·lula productora.

->exp

exp

símb MAT funció exponencial.

->exp.

exp.

abrev DR PROC expedient 3.

->expandiment

■expandiment

[de expandir]

m 1 Acció d’expandir o d’expandir-se;

2 l’efecte.

->expandir

■expandir

Cp. expansionar-se

[del ll. expandĕre, íd., der. de pandĕre ‘estendre, desplegar’; 1a FONT: c. 1200, Hom.]

v 1 1 tr Causar l’expansió (d’alguna cosa).

2 pron Els gasos, en augmentar la temperatura, s’expandeixen.

2 p ext 1 tr Difondre.

2 pron La cultura llatina s’expandí per una gran part d’Europa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expandir

GERUNDI: expandint

PARTICIPI: expandit, expandida, expandits, expandides

INDICATIU PRESENT: expandeixo, expandeixes, expandeix, expandim, expandiu, expandeixen

INDICATIU IMPERFET: expandia, expandies, expandia, expandíem, expandíeu, expandien

INDICATIU PASSAT: expandí, expandires, expandí, expandírem, expandíreu, expandiren

INDICATIU FUTUR: expandiré, expandiràs, expandirà, expandirem, expandireu, expandiran

INDICATIU CONDICIONAL: expandiria, expandiries, expandiria, expandiríem, expandiríeu, expandirien

SUBJUNTIU PRESENT: expandeixi, expandeixis, expandeixi, expandim, expandiu, expandeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: expandís, expandissis, expandís, expandíssim, expandíssiu, expandissin

IMPERATIU: expandeix, expandeixi, expandim, expandiu, expandeixin

->expansibilitat

■expansibilitat

[de expansible]

f Qualitat d’expansible. L’expansibilitat dels gasos.

->expansible

■expansible

[formació culta analògica sobre la base del ll. expansus, -a, -um, participi de expandĕre ‘expandir’]

adj Susceptible d’expansió.

->expansió

■expansió

Part. sil.: ex_pan_si_ó

[del ll. expansio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 FÍS Augment de volum que experimenta un fluid en disminuir la pressió que suporta.

2 MOT Augment de volum que acompanya la combustió en el tercer temps del cicle d’un motor de combustió interna.

3 expansió de l’Univers ASTR Hipòtesi d’una expansió evolutiva de l’Univers, sustentada per l’observació de la recessió de les galàxies.

2 fig 1 Desenvolupament i difusió d’una opinió, d’una doctrina.

2 Efusió, manifestació viva, d’un sentiment. Una expansió d’alegria.

3 ANAT 1 Creixement d’un òrgan que dóna naixença a un altre òrgan.

2 Resultat d’aquest creixement.

4 ECON Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l’activitat econòmica.

5 ELECTRÒN i ELECTROAC Procés en el qual l’amplificació efectiva d’un senyal depèn de la magnitud d’aquest.

->expansionar

■expansionar

Part. sil.: ex_pan_si_o_nar

[de expansió]

v 1 1 tr Donar expansió (a alguna cosa) Durant aquells anys el gremi va expansionar considerablement el seu prestigi.

2 pron La seva influència s’expansionava sense parar.

2 pron Donar expansió als propis sentiments. Necessitava expansionar-se i em va explicar totes les seves penes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expansionar

GERUNDI: expansionant

PARTICIPI: expansionat, expansionada, expansionats, expansionades

INDICATIU PRESENT: expansiono, expansiones, expansiona, expansionem, expansioneu, expansionen

INDICATIU IMPERFET: expansionava, expansionaves, expansionava, expansionàvem, expansionàveu, expansionaven

INDICATIU PASSAT: expansioní, expansionares, expansionà, expansionàrem, expansionàreu, expansionaren

INDICATIU FUTUR: expansionaré, expansionaràs, expansionarà, expansionarem, expansionareu, expansionaran

INDICATIU CONDICIONAL: expansionaria, expansionaries, expansionaria, expansionaríem, expansionaríeu, expansionarien

SUBJUNTIU PRESENT: expansioni, expansionis, expansioni, expansionem, expansioneu, expansionin

SUBJUNTIU IMPERFET: expansionés, expansionessis, expansionés, expansionéssim, expansionéssiu, expansionessin

IMPERATIU: expansiona, expansioni, expansionem, expansioneu, expansionin

->expansionisme

■expansionisme

Part. sil.: ex_pan_si_o_nis_me

[de expansió]

m POLÍT, ECON i MIL Tendència d’un estat a l’expansió política, econòmica i territorial, en detriment d’altres estats i pobles, els quals són sotmesos o, si més no, influïts per aquell; equival a imperialisme.

->expansionista

■expansionista

Part. sil.: ex_pan_si_o_nis_ta

[de expansió]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’expansionisme.

2 m i f Partidari de l’expansionisme.

->expansiu

■expansiu -iva

Part. sil.: ex_pan_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. expansus, -a, -um, participi de expandĕre ‘expandir’]

adj 1 Que tendeix a expandir o dilatar. Les forces expansives.

2 Que no sap contenir-se de manifestar els propis sentiments; comunicatiu.

->expansivament

■expansivament

[de expansiu]

adv Amb expansió.

->expansor

■expansor

m ELECTROAC Circuit electrònic que, contràriament al compressor, augmenta la dinàmica d’un senyal.

->expatriació

■expatriació

Part. sil.: ex_pa_tri_a_ci_ó

[de expatriar]

f 1 Acció d’expatriar o expatriar-se;

2 l’efecte.

->expatriar

■expatriar

Part. sil.: ex_pa_tri_ar

[de patri; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr Allunyar algú de la seva pàtria.

2 pron Els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expatriar

GERUNDI: expatriant

PARTICIPI: expatriat, expatriada, expatriats, expatriades

INDICATIU PRESENT: expatrio, expatries, expatria, expatriem, expatrieu, expatrien

INDICATIU IMPERFET: expatriava, expatriaves, expatriava, expatriàvem, expatriàveu, expatriaven

INDICATIU PASSAT: expatrií, expatriares, expatrià, expatriàrem, expatriàreu, expatriaren

INDICATIU FUTUR: expatriaré, expatriaràs, expatriarà, expatriarem, expatriareu, expatriaran

INDICATIU CONDICIONAL: expatriaria, expatriaries, expatriaria, expatriaríem, expatriaríeu, expatriarien

SUBJUNTIU PRESENT: expatriï, expatriïs, expatriï, expatriem, expatrieu, expatriïn

SUBJUNTIU IMPERFET: expatriés, expatriessis, expatriés, expatriéssim, expatriéssiu, expatriessin

IMPERATIU: expatria, expatriï, expatriem, expatrieu, expatriïn

->expectació

■expectació

Part. sil.: ex_pec_ta_ci_ó

[del ll. exspectatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f Espera, generalment amb interès o curiositat, d’una cosa que hom creu que s’esdevindrà en un temps relativament proper.

->expectant

■expectant

Cp. aspectant

[del ll. exspectans, -ntis, participi pres. de exspectare ‘esperar’]

adj 1 Que espera. Actitud expectant.

2 DR Dit del fet, de la cosa, de l’obligació o del dret del qual hom té coneixement com a esdevenidor, amb certesa o sense.

->expectar

■expectar

[del ll. exspectare ‘esperar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Esperar alguna cosa que hom creu a prop d’esdevenir-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expectar

GERUNDI: expectant

PARTICIPI: expectat, expectada, expectats, expectades

INDICATIU PRESENT: expecto, expectes, expecta, expectem, expecteu, expecten

INDICATIU IMPERFET: expectava, expectaves, expectava, expectàvem, expectàveu, expectaven

INDICATIU PASSAT: expectí, expectares, expectà, expectàrem, expectàreu, expectaren

INDICATIU FUTUR: expectaré, expectaràs, expectarà, expectarem, expectareu, expectaran

INDICATIU CONDICIONAL: expectaria, expectaries, expectaria, expectaríem, expectaríeu, expectarien

SUBJUNTIU PRESENT: expecti, expectis, expecti, expectem, expecteu, expectin

SUBJUNTIU IMPERFET: expectés, expectessis, expectés, expectéssim, expectéssiu, expectessin

IMPERATIU: expecta, expecti, expectem, expecteu, expectin

->expectatiu

■expectatiu -iva

Part. sil.: ex_pec_ta_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. exspectatus, -a, -um, participi de exspectare ‘esperar’]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’expectació.

2 f 1 Espera d’una cosa que hom creu que ha d’obtenir o que s’ha d’esdevenir. L’expectativa de l’herència el fa estar frisós.

2 ECON Consideració de l’evolució previsible de certes magnituds econòmiques (com els preus, les preferències individuals o la situació econòmica nacional i internacional), segons la qual són determinades les decisions de produir, invertir, consumir, etc., presents i futures.

3 estar a l’expectativa loc verb Mantenir-se amb atenció, sense actuar ni prendre cap determinació, esperant veure el caire que prenen els esdeveniments per obrar en conseqüència.

->expectoració

■expectoració

Part. sil.: ex_pec_to_ra_ci_ó

[de expectorar]

f PAT 1 Acció d’expectorar.

2 Matèria expectorada.

->expectorant

■expectorant

[de expectorar]

adj i m FARM Dit de cadascuna de les substàncies medicamentoses que provoquen un augment de l’expectoració.

->expectorar

■expectorar

[del ll. expectorare ‘treure del pit’, der. de pectus, pectŏris ‘pit’; 1a FONT: 1586]

v tr PAT Expulsar, mitjançant la tos, productes formats dins les vies respiratòries o als alvèols pulmonars.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expectorar

GERUNDI: expectorant

PARTICIPI: expectorat, expectorada, expectorats, expectorades

INDICATIU PRESENT: expectoro, expectores, expectora, expectorem, expectoreu, expectoren

INDICATIU IMPERFET: expectorava, expectoraves, expectorava, expectoràvem, expectoràveu, expectoraven

INDICATIU PASSAT: expectorí, expectorares, expectorà, expectoràrem, expectoràreu, expectoraren

INDICATIU FUTUR: expectoraré, expectoraràs, expectorarà, expectorarem, expectorareu, expectoraran

INDICATIU CONDICIONAL: expectoraria, expectoraries, expectoraria, expectoraríem, expectoraríeu, expectorarien

SUBJUNTIU PRESENT: expectori, expectoris, expectori, expectorem, expectoreu, expectorin

SUBJUNTIU IMPERFET: expectorés, expectoressis, expectorés, expectoréssim, expectoréssiu, expectoressin

IMPERATIU: expectora, expectori, expectorem, expectoreu, expectorin

->expedició

■expedició

Part. sil.: ex_pe_di_ci_ó

[del ll. expeditio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1438]

f 1 1 Acció d’expedir;

2 l’efecte. La primera expedició de mercaderies.

2 esp Anada o tramesa d’homes, de naus, etc., a una regió determinada, amb un fi militar, científic, comercial, etc. Una expedició al pol nord.

->expedicionari

■expedicionari -ària

Part. sil.: ex_pe_di_ci_o_na_ri

[de expedició]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’expedició.

2 adj i m i f Que integra una expedició.

->expedidor

■expedidor -a

[de expedir; 1a FONT: 1438]

adj i m i f Que expedeix. Companyia expedidora. Expedidor de fàrmacs.

->expedient

■expedient

Part. sil.: ex_pe_di_ent

[del ll. expediens, -ntis, participi pres. de expedīre ‘destravar’; 1a FONT: s. XIV, Metge]

1 adj Convenient, oportú.

2 m Recurs, mitjà de sortir-se d’una dificultat, de salvar un inconvenient, etc.

3 m DR PROC [abrev expt.] 1 Negoci que hom segueix als tribunals sense judici contradictori, a sol·licitud d’un interessat o d’ofici.

2 Despatx, curs, en afers, en causes.

3 Conjunt dels papers corresponents a un assumpte o negoci.

4 Conjunt d’actuacions encaminades a resoldre algun dubte o afer o a justificar una decisió.

5 formar expedient (a algú) loc verb Sotmetre un funcionari o un empleat a les actuacions necessàries per a jutjar la seva manera de procedir.

6 instruir un expedient loc verb Practicar les diligències i reunir els documents necessaris per a preparar la decisió d’un afer.

->expedientar

■expedientar

Part. sil.: ex_pe_di_en_tar

[de expedient]

v tr Sotmetre (algú) a expedient, formar-li expedient. Expedientar un funcionari corrupte.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expedientar

GERUNDI: expedientant

PARTICIPI: expedientat, expedientada, expedientats, expedientades

INDICATIU PRESENT: expediento, expedientes, expedienta, expedientem, expedienteu, expedienten

INDICATIU IMPERFET: expedientava, expedientaves, expedientava, expedientàvem, expedientàveu, expedientaven

INDICATIU PASSAT: expedientí, expedientares, expedientà, expedientàrem, expedientàreu, expedientaren

INDICATIU FUTUR: expedientaré, expedientaràs, expedientarà, expedientarem, expedientareu, expedientaran

INDICATIU CONDICIONAL: expedientaria, expedientaries, expedientaria, expedientaríem, expedientaríeu, expedientarien

SUBJUNTIU PRESENT: expedienti, expedientis, expedienti, expedientem, expedienteu, expedientin

SUBJUNTIU IMPERFET: expedientés, expedientessis, expedientés, expedientéssim, expedientéssiu, expedientessin

IMPERATIU: expedienta, expedienti, expedientem, expedienteu, expedientin

->expedir

■expedir

[del ll. expedīre ‘destravar’ (cf. impedir); 1a FONT: s. XV]

v tr 1 Trametre alguna cosa, especialment mercaderies, a una destinació.

2 DR 1 Donar curs a les causes o afers.

2 Despatxar, estendre per escrit, amb les formalitats habituals, butlles, privilegis, documents oficials, etc.

3 Donar o publicar un acte o decret.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expedir

GERUNDI: expedint

PARTICIPI: expedit, expedida, expedits, expedides

INDICATIU PRESENT: expedeixo, expedeixes, expedeix, expedim, expediu, expedeixen

INDICATIU IMPERFET: expedia, expedies, expedia, expedíem, expedíeu, expedien

INDICATIU PASSAT: expedí, expedires, expedí, expedírem, expedíreu, expediren

INDICATIU FUTUR: expediré, expediràs, expedirà, expedirem, expedireu, expediran

INDICATIU CONDICIONAL: expediria, expediries, expediria, expediríem, expediríeu, expedirien

SUBJUNTIU PRESENT: expedeixi, expedeixis, expedeixi, expedim, expediu, expedeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: expedís, expedissis, expedís, expedíssim, expedíssiu, expedissin

IMPERATIU: expedeix, expedeixi, expedim, expediu, expedeixin

->expedit

■expedit -a

[de expedir]

adj 1 Lliure de destorb.

2 Àgil, amatent a obrar.

->expeditament

■expeditament

[de expedit]

adv D’una manera expedita.

->expeditesa

■expeditesa

[de expedit]

f Qualitat d’expedit.

->expeditiu

■expeditiu -iva

Part. sil.: ex_pe_di_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. expedītus, -a, -um, participi de expedīre ‘destravar’; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que serveix per a despatxar, enllestir, promptament un afer, un negoci.

2 Que fa el que cal fer amb eficiència i rapidesa.

->expeditivament

■expeditivament

[de expeditiu]

adv D’una manera expeditiva.

->expel·lir

■expel·lir

[del ll. expĕllĕre ‘expulsar’; 1a FONT: 1305]

v tr Llançar a fora. Expel·lir sang per la uretra.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expel·lir

GERUNDI: expel·lint

PARTICIPI: expel·lit, expel·lida, expel·lits, expel·lides

INDICATIU PRESENT: expel·leixo, expel·leixes, expel·leix, expel·lim, expel·liu, expel·leixen

INDICATIU IMPERFET: expel·lia, expel·lies, expel·lia, expel·líem, expel·líeu, expel·lien

INDICATIU PASSAT: expel·lí, expel·lires, expel·lí, expel·lírem, expel·líreu, expel·liren

INDICATIU FUTUR: expel·liré, expel·liràs, expel·lirà, expel·lirem, expel·lireu, expel·liran

INDICATIU CONDICIONAL: expel·liria, expel·liries, expel·liria, expel·liríem, expel·liríeu, expel·lirien

SUBJUNTIU PRESENT: expel·leixi, expel·leixis, expel·leixi, expel·lim, expel·liu, expel·leixin

SUBJUNTIU IMPERFET: expel·lís, expel·lissis, expel·lís, expel·líssim, expel·líssiu, expel·lissin

IMPERATIU: expel·leix, expel·leixi, expel·lim, expel·liu, expel·leixin

->expendre

■expendre

[del ll. expendĕre ‘pesar, sospesar’]

v tr 1 Vendre per encàrrec d’altri. El tabac és expès als estancs.

2 Fer circular moneda falsa, coses de comerç il·lícit, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expendre

GERUNDI: expenent

PARTICIPI: expès, expesa, expesos, expeses

INDICATIU PRESENT: expenc, expens, expèn, expenem, expeneu, expenen

INDICATIU IMPERFET: expenia, expenies, expenia, expeníem, expeníeu, expenien

INDICATIU PASSAT: expenguí, expengueres, expengué, expenguérem, expenguéreu, expengueren

INDICATIU FUTUR: expendré, expendràs, expendrà, expendrem, expendreu, expendran

INDICATIU CONDICIONAL: expendria, expendries, expendria, expendríem, expendríeu, expendrien

SUBJUNTIU PRESENT: expengui, expenguis, expengui, expenguem, expengueu, expenguin

SUBJUNTIU IMPERFET: expengués, expenguessis, expengués, expenguéssim, expenguéssiu, expenguessin

IMPERATIU: expèn, expengui, expenguem, expeneu, expenguin

->expenedor

■expenedor -a

[de expendre]

1 m i f Persona que expèn.

2 m Màquina per a expendre petites mercaderies (tabac, xiclets, caramels, etc.).

->expenedoria

■expenedoria

Part. sil.: ex_pe_ne_do_ri_a

[de expenedor]

f Lloc on és expesa una cosa. Expenedoria de tabac, de segells.

->expenses

■expenses

[del ll. expensus, -a, -um, participi de expendĕre ‘pesar, sospesar’]

f pl Despeses.

->expensilació

expensilació

Part. sil.: ex_pen_si_la_ci_ó

f DR ROM Transcripció d’un crèdit constitutiu de la base d’un contracte literal efectuada pel paterfamilias cedent en el seu llibre de comptes.

->experiència

■experiència

Part. sil.: ex_pe_ri_èn_ci_a

[del ll. experientia, íd., der. de experīri ‘experimentar, assajar’; 1a FONT: 1274]

f 1 1 Pràctica d’una cosa, participació en una cosa, que permet d’adquirir-ne la coneixença. Ho sé per experiència. L’experiència és la mare de la ciència.

2 p ext Situació o esdeveniment en la vida d’algú que li dóna coneixença de les coses, de la realitat. Fou una experiència dolorosa, però útil.

2 1 Coneixença d’una cosa adquirida per l’ús, la pràctica, la participació. El maneig de les armes vol sobretot experiència. Li manca experiència pedagògica.

2 p ext Coneixença de les coses, de la realitat, adquirida vivint. Un home d’experiència. L’experiència que donen els anys.

3 Experiment. Fer una experiència de física.

4 FILOS Conjunt de coneixements, de vivències, etc., que el subjecte assoleix sobre la realitat externa o sobre ell mateix.

->experiment

■experiment

[del ll. experimentum, íd.; 1a FONT: 1460]

m Producció artificial i controlada d’un fenomen per tal de dur a terme la comprovació d’una hipòtesi.

->experimentable

■experimentable

[de experimentar]

adj Susceptible d’ésser experimentat, que hom pot experimentar.

->experimentació

■experimentació

Part. sil.: ex_pe_ri_men_ta_ci_ó

[de experimentar]

f 1 Acció d’experimentar.

2 Mètode científic d’investigació que es fonamenta en la producció d’experiments i que té com a finalitat determinar si hi ha una dependència entre diversos factors i quines són les lleis d’aquesta interdependència.

->experimentador

■experimentador -a

[de experimentar]

adj i m i f Que experimenta, que fa experiments.

->experimental

■experimental

[de experiment; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’experiència o als experiments.

2 Fundat en l’experiència o en experiments. Mètode experimental. Resultats experimentals. Ciències experimentals.

3 1 Que experimenta sobre noves possibilitats tècniques o formals d’una activitat o disciplina, especialment artística. Poesia, teatre experimental.

2 música experimental MÚS Nom que hom aplica a les composicions musicals en les quals l’autor fa recerques tècniques, sonores, instrumentals, formals, etc.

->experimentalisme

■experimentalisme

[de experimental]

m Mètode o sistema científic fundat en l’experimentació.

->experimentalista

■experimentalista

[de experimental]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’experimentalisme.

2 m i f Partidari de l’experimentalisme.

->experimentalment

■experimentalment

[de experimental]

adv Per l’observació dels fets.

->experimentar

■experimentar

[de experiment; 1a FONT: 1399, Metge]

v 1 1 tr Sotmetre a l’observació, a l’experiència, verificar experimentalment. Experimentar la constància del rei. Experimenten la resistència del motor.

2 intr Fer experiments. Experimenten sobre l’origen del càncer.

3 tr En la recerca científica, emprar el mètode experimental per tal de verificar una hipòtesi.

2 tr 1 Adonar-se d’una cosa per pròpia experiència. Experimentar la importància de l’amistat.

2 Ésser afectat per una sensació, un sentiment, un canvi en bé o en mal, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: experimentar

GERUNDI: experimentant

PARTICIPI: experimentat, experimentada, experimentats, experimentades

INDICATIU PRESENT: experimento, experimentes, experimenta, experimentem, experimenteu, experimenten

INDICATIU IMPERFET: experimentava, experimentaves, experimentava, experimentàvem, experimentàveu, experimentaven

INDICATIU PASSAT: experimentí, experimentares, experimentà, experimentàrem, experimentàreu, experimentaren

INDICATIU FUTUR: experimentaré, experimentaràs, experimentarà, experimentarem, experimentareu, experimentaran

INDICATIU CONDICIONAL: experimentaria, experimentaries, experimentaria, experimentaríem, experimentaríeu, experimentarien

SUBJUNTIU PRESENT: experimenti, experimentis, experimenti, experimentem, experimenteu, experimentin

SUBJUNTIU IMPERFET: experimentés, experimentessis, experimentés, experimentéssim, experimentéssiu, experimentessin

IMPERATIU: experimenta, experimenti, experimentem, experimenteu, experimentin

->experimentat

■experimentat -ada

[de experimentar; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Que té experiència d’una cosa o de les coses, instruït per l’experiència. Un home experimentat. Un corrector experimentat.

->expert

■expert -a

[del ll. expertus, -a, -um, íd., participi de experīri ‘experimentar, assajar’; 1a FONT: 1398]

1 adj i m i f Versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica. Un pilot expert. Una mà experta.

2 m i f Persona versada en la coneixença d’una cosa i que s’encarrega de decidir en cas de litigi sobre aquesta; pèrit.

3 adj p ext Que denota coneixença i pràctica.

->expertament

■expertament

[de expert]

adv Amb expertesa.

->expertesa

■expertesa

[de expert]

f Qualitat d’expert.

->expiació

■expiació

Part. sil.: ex_pi_a_ci_ó

[del ll. expiatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció d’expiar;

2 l’efecte.

2 Mitjà amb què hom expia.

3 RELIG Restauració, mitjançant una acció humana, de les relacions entre l’home i la divinitat, deteriorades pels mancaments humans. Sacrifici d’expiació. Oferir-se en expiació pels pecats del poble.

->expiador

■expiador -a

Part. sil.: ex_pi_a_dor

[del ll. expiator, -ōris, íd.]

adj 1 Que expia.

2 Expiatori.

->expiar

■expiar

Part. sil.: ex_pi_ar

Cp. espiar

[del ll. expiare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 Reparar un crim, una falta, etc., per la pena que hom sofreix, que li ha estat imposada.

2 RELIG Esborrar una culpa per mitjà d’un ritu religiós.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expiar

GERUNDI: expiant

PARTICIPI: expiat, expiada, expiats, expiades

INDICATIU PRESENT: expio, expies, expia, expiem, expieu, expien

INDICATIU IMPERFET: expiava, expiaves, expiava, expiàvem, expiàveu, expiaven

INDICATIU PASSAT: expií, expiares, expià, expiàrem, expiàreu, expiaren

INDICATIU FUTUR: expiaré, expiaràs, expiarà, expiarem, expiareu, expiaran

INDICATIU CONDICIONAL: expiaria, expiaries, expiaria, expiaríem, expiaríeu, expiarien

SUBJUNTIU PRESENT: expiï, expiïs, expiï, expiem, expieu, expiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: expiés, expiessis, expiés, expiéssim, expiéssiu, expiessin

IMPERATIU: expia, expiï, expiem, expieu, expiïn

->expiatori

■expiatori -òria

Part. sil.: ex_pi_a_to_ri

[del ll. td. expiatorius, -a, -um, íd.]

adj Que serveix per a expiar. Un sacrifici expiatori.

->expilació

■expilació

Part. sil.: ex_pi_la_ci_ó

[del ll. expilatio, -ōnis ‘pillatge’]

f DR Espoliació.

->expilar

■expilar

[del ll. expilare ‘expoliar’; 1a FONT: 1648]

v tr DR Espoliar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expilar

GERUNDI: expilant

PARTICIPI: expilat, expilada, expilats, expilades

INDICATIU PRESENT: expilo, expiles, expila, expilem, expileu, expilen

INDICATIU IMPERFET: expilava, expilaves, expilava, expilàvem, expilàveu, expilaven

INDICATIU PASSAT: expilí, expilares, expilà, expilàrem, expilàreu, expilaren

INDICATIU FUTUR: expilaré, expilaràs, expilarà, expilarem, expilareu, expilaran

INDICATIU CONDICIONAL: expilaria, expilaries, expilaria, expilaríem, expilaríeu, expilarien

SUBJUNTIU PRESENT: expili, expilis, expili, expilem, expileu, expilin

SUBJUNTIU IMPERFET: expilés, expilessis, expilés, expiléssim, expiléssiu, expilessin

IMPERATIU: expila, expili, expilem, expileu, expilin

->expiració

■expiració

Part. sil.: ex_pi_ra_ci_ó

[del ll. exspiratio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’expirar;

2 l’efecte.

->expirador

■expirador -a

adj Que serveix per a l’expiració. Músculs expiradors.

->expirar

■expirar

Cp. espirar

[del ll. exspirare, íd.]

v FISIOL 1 tr Expel·lir dels pulmons l’aire que ha servit per a la respiració.

2 intr Morir.

3 intr fig Cessar, finar, especialment allò que té una durada determinada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: expirar

GERUNDI: expirant

PARTICIPI: expirat, expirada, expirats, expirades

INDICATIU PRESENT: expiro, expires, expira, expirem, expireu, expiren

INDICATIU IMPERFET: expirava, expiraves, expirava, expiràvem, expiràveu, expiraven

INDICATIU PASSAT: expirí, expirares, expirà, expiràrem, expiràreu, expiraren

INDICATIU FUTUR: expiraré, expiraràs, expirarà, expirarem, expirareu, expiraran

INDICATIU CONDICIONAL: expiraria, expiraries, expiraria, expiraríem, expiraríeu, expirarien

SUBJUNTIU PRESENT: expiri, expiris, expiri, expirem, expireu, expirin

SUBJUNTIU IMPERFET: expirés, expiressis, expirés, expiréssim, expiréssiu, expiressin

IMPERATIU: expira, expiri, expirem, expireu, expirin

->expiratori

■expiratori -òria

[de expirar]

adj FISIOL ANIM Relatiu o pertanyent a l’expiració de l’aire dels pulmons. Músculs expiratoris.

->explanació

■explanació

Part. sil.: ex_pla_na_ci_ó

[de explanar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Acció d’explanar;

2 l’efecte.

->explanar

■explanar

[de pla³; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr Explicar una cosa poc clara, fer-la intel·ligible.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: explanar

GERUNDI: explanant

PARTICIPI: explanat, explanada, explanats, explanades

INDICATIU PRESENT: explano, explanes, explana, explanem, explaneu, explanen

INDICATIU IMPERFET: explanava, explanaves, explanava, explanàvem, explanàveu, explanaven

INDICATIU PASSAT: explaní, explanares, explanà, explanàrem, explanàreu, explanaren

INDICATIU FUTUR: explanaré, explanaràs, explanarà, explanarem, explanareu, explanaran

INDICATIU CONDICIONAL: explanaria, explanaries, explanaria, explanaríem, explanaríeu, explanarien

SUBJUNTIU PRESENT: explani, explanis, explani, explanem, explaneu, explanin

SUBJUNTIU IMPERFET: explanés, explanessis, explanés, explanéssim, explanéssiu, explanessin

IMPERATIU: explana, explani, explanem, explaneu, explanin

->explanatori

■explanatori -òria

[de explanar]

adj Explicatiu.

->explantació

explantació

Part. sil.: ex_plan_ta_ci_ó

f FITOPAT i FISIOL Fragment de planta de dimensions variables, que se sembra en un medi de cultiu estèril, proveït de totes les substàncies minerals, elements nutritius i hormones necessàries per al desenvolupament de la planta sencera o d’alguns òrgans particulars.

->expletiu

■expletiu -iva

Part. sil.: ex_ple_tiu

[del ll. expletivus, -a, -um, íd., der. de explēre ‘completar’, der. de plere]

adj En la teoria gramatical tradicional, dit del mot o element que no és necessari per al sentit de l’oració i que no hi desenvolupa una funció gramatical.

->explic

■explic

m Conjunt de mots amb què hom explica alguna cosa.

->explicable

■explicable

[del ll. explicabĭlis, íd.]

adj Susceptible d’ésser explicat.

->explicació

■explicació

Part. sil.: ex_pli_ca_ci_ó

[del ll. explicatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’explicar;

2 l’efecte. L’explicació d’un passatge obscur. Una explicació sòbria, prolixa.

2 1 esp Allò que explica alguna cosa. Cercar l’explicació d’un fenomen.

2 demanar (o exigir, o donar, etc.) una explicació (o explicacions) loc verb Demanar (o exigir, o donar, etc.) aclariments sobre accions o paraules que exigeixen d’ésser justificades.

->explicador

■explicador -a

[del ll. explicator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj i m i f Que explica.

->explicar

■explicar

[del ll. explicare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 1 tr Exposar alguna cosa, especialment una matèria, un text, un autor més o menys obscur, difícil, amb paraules clares, amb els desenvolupaments necessaris, amb exemples, etc., a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú. Explicar un paràgraf. Ens ha explicat com va guanyar.

2 pron Fer-se comprendre. S’explica molt bé.

3 tr Ensenyar una matèria en una universitat, un institut, etc. Explica fonologia a la universitat.

2 1 tr Donar raó d’un fet. Això explica el seu capteniment misteriós.

2 pron Comprendre la raó, la causa, d’una cosa. No m’explico que puguin parlar així.

3 pron Declarar, algú, el seu pensament, la seva opinió, etc. Ja t’ho he dit, ara explica’t tu.

4 1 tr Fer aclariments sobre accions o paraules que exigeixen d’ésser justificades. Explica’m per què arribes tard.

2 pron S’explica dient que l’horari del tren era molt irregular.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: explicar

GERUNDI: explicant

PARTICIPI: explicat, explicada, explicats, explicades

INDICATIU PRESENT: explico, expliques, explica, expliquem, expliqueu, expliquen

INDICATIU IMPERFET: explicava, explicaves, explicava, explicàvem, explicàveu, explicaven

INDICATIU PASSAT: expliquí, explicares, explicà, explicàrem, explicàreu, explicaren

INDICATIU FUTUR: explicaré, explicaràs, explicarà, explicarem, explicareu, explicaran

INDICATIU CONDICIONAL: explicaria, explicaries, explicaria, explicaríem, explicaríeu, explicarien

SUBJUNTIU PRESENT: expliqui, expliquis, expliqui, expliquem, expliqueu, expliquin

SUBJUNTIU IMPERFET: expliqués, expliquessis, expliqués, expliquéssim, expliquéssiu, expliquessin

IMPERATIU: explica, expliqui, expliquem, expliqueu, expliquin

->explicatiu

■explicatiu -iva

Part. sil.: ex_pli_ca_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. explicatus, -a, -um, participi de explicare]

adj 1 Que serveix per a explicar. Nota explicativa.

2 LING Dit d’un element lingüístic que, referit a un altre, n’expressa una qualitat que, de fet, ja hi és continguda.

->explícit

■explícit -a

[del ll. explicĭtus, -a, -um, íd., participi tardà de explicare ‘desplegar’ (v. èxplicit); 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Expressat clarament, enunciat completament.

2 ésser explícit loc verb Manifestar quelcom clarament, completament.

->èxplicit

èxplicit

[forma tardana del present d’indicatiu (‘acaba’) de explicare ‘desplegar’, creada sobre el participi explicĭtum, per antítesi de íncipit ‘comença’]

m Mot posat al final d’una obra, en els llibres antics, i seguit normalment de la repetició del títol (es contraposa a l’íncipit).

->explicitació

■explicitació

Part. sil.: ex_pli_ci_ta_ci_ó

[de explicitar]

f 1 Acció d’explicitar;

2 l’efecte.

->explícitament

■explícitament

[de explícit]

adv D’una manera explícita.

->explicitar

■explicitar

[de explícit]

v tr Fer explícit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: explicitar

GERUNDI: explicitant

PARTICIPI: explicitat, explicitada, explicitats, explicitades

INDICATIU PRESENT: explicito, explicites, explicita, explicitem, expliciteu, expliciten

INDICATIU IMPERFET: explicitava, explicitaves, explicitava, explicitàvem, explicitàveu, explicitaven

INDICATIU PASSAT: explicití, explicitares, explicità, explicitàrem, explicitàreu, explicitaren

INDICATIU FUTUR: explicitaré, explicitaràs, explicitarà, explicitarem, explicitareu, explicitaran

INDICATIU CONDICIONAL: explicitaria, explicitaries, explicitaria, explicitaríem, explicitaríeu, explicitarien

SUBJUNTIU PRESENT: expliciti, explicitis, expliciti, explicitem, expliciteu, explicitin

SUBJUNTIU IMPERFET: explicités, explicitessis, explicités, explicitéssim, explicitéssiu, explicitessin

IMPERATIU: explicita, expliciti, explicitem, expliciteu, explicitin

->explorable

■explorable

[de explorar]

adj Susceptible d’ésser explorat.

->exploració

■exploració

Part. sil.: ex_plo_ra_ci_ó

[del ll. exploratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XVI]

f 1 1 Acció d’explorar;

2 l’efecte.

2 ELECTRÒN i ÒPT Escombratge.

3 INFORM Localització d’un camp particular de dades en un emmagatzematge.

->explorador

■explorador -a

[del ll. explorator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1495, Roís]

1 adj i m i f Que explora. L’aparell explorador. Els exploradors de l’Àfrica central.

2 m i f escolta².

->explorar

■explorar

[del ll. explorare, íd.; 1a FONT: c. 1495]

v tr 1 1 Examinar minuciosament una cosa o un lloc per trobar-hi el que hi ha i que hom desconeix. Hem d’explorar l’altra part del riu. Explorar el fons de la mar.

2 Recórrer un país amb aquest objecte.

2 DIAG Examinar minuciosament un individu o una de les seves parts.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: explorar

GERUNDI: explorant

PARTICIPI: explorat, explorada, explorats, explorades

INDICATIU PRESENT: exploro, explores, explora, explorem, exploreu, exploren

INDICATIU IMPERFET: explorava, exploraves, explorava, exploràvem, exploràveu, exploraven

INDICATIU PASSAT: explorí, explorares, explorà, exploràrem, exploràreu, exploraren

INDICATIU FUTUR: exploraré, exploraràs, explorarà, explorarem, explorareu, exploraran

INDICATIU CONDICIONAL: exploraria, exploraries, exploraria, exploraríem, exploraríeu, explorarien

SUBJUNTIU PRESENT: explori, exploris, explori, explorem, exploreu, explorin

SUBJUNTIU IMPERFET: explorés, exploressis, explorés, exploréssim, exploréssiu, exploressin

IMPERATIU: explora, explori, explorem, exploreu, explorin

->exploratori

■exploratori -òria

adj Relatiu o pertanyent a l’exploració, que serveix per a explorar.

->explosibilitat

■explosibilitat

[de explosible]

f Qualitat d’explosible.

->explosible

■explosible

[formació culta analògica sobre la base del ll. explosus, -a, -um, participi de explodĕre ‘expulsar, rebutjar’]

adj Susceptible de fer explosió.

->explosió

■explosió

Part. sil.: ex_plo_si_ó

[del ll. explosio, -ōnis ‘expulsió sorollosa’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 QUÍM FÍS 1 Alliberament brusc i violent d’una certa quantitat d’energia química deguda a una transformació molt ràpida de l’equilibri fisicoquímic d’una substància o d’un conjunt de substàncies, que es manifesta en la producció d’una gran quantitat de calor i de gasos.

2 explosió nuclear FÍS ATÒM Reacció de fissió o de fusió nuclear molt ràpida, acompanyada de l’alliberament d’una gran quantitat d’energia tèrmica.

2 ECOL i DEMOG Increment sobtat de la població d’un territori a partir d’elements preexistents. Explosió d’algues. Explosió demogràfica.

3 FON 1 Alliberament, normalment brusc, del corrent d’aire en una articulació qualsevol, sobretot consonàntica.

2 Barra característica, de desenvolupament vertical i de molt poca durada, que apareix en els espectrogrames com a resultat d’una explosió consonàntica.

4 MOT Combustió.

5 fig L’explosió de la seva còlera. Una explosió d’entusiasme.

6 gran explosió ASTROF Big bang.

->explosiu

■explosiu -iva

Part. sil.: ex_plo_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. explosus, -a, -um, participi de explodĕre ‘expulsar, rebutjar’; 1a FONT: 1864, DLab.]

1 adj EXPL Relatiu o pertanyent a l’explosió.

2 m EXPL Substància o mescla de substàncies capaces de produir una explosió (reacció química fortament exotèrmica).

3 adj FON Dit de les consonants oclusives que no tenen intensió i que només consten de distensió o explosió.

4 distància explosiva ELECT Distància màxima a què pot saltar la guspira entre dos elèctrodes connectats a una diferència de potencial determinada.

5 potencial explosiu ELECT Tensió mínima que provoca el salt d’una guspira entre dos elèctrodes o dos conductors.

->explosòfor

explosòfor

m QUÍM FÍS i EXPL Agrupació atòmica molt inestable que per descomposició o reordenació allibera una gran quantitat de calor.

->explosor

■explosor

[del b. ll. explosor, -ōris ‘que rebutja, no admet’]

m 1 ELECTROT 1 Espinteròmetre.

2 Aparell format per dues barretes metàl·liques amb les puntes encarades i col·locades a una distància convenient, emprat per a protegir determinats aparells contra les sobretensions.

2 EXPL Petit generador elèctric portàtil que produeix el corrent elèctric necessari per a provocar l’explosió d’un enceb elèctric.

->explotabilitat

■explotabilitat

[de explotable]

f 1 Qualitat d’explotable.

2 MIN Condicions naturals, econòmiques i tècniques que fan explotable un jaciment mineral.

->explotable

■explotable

[de explotar¹]

adj Que pot ésser explotat.

->explotació

■explotació

Part. sil.: ex_plo_ta_ci_ó

[de explotar¹]

f 1 1 Acció d’explotar¹ o d’espletar;

2 l’efecte. L’explotació d’una mina.

2 1 ECON Conjunt d’instal·lacions i activitats aplicades al funcionament d’una empresa agrícola o, per extensió, industrial al llarg de tot el procés de producció i comercialització.

2 explotació minera MIN Conjunt d’instal·lacions disposades a fi d’explotar un jaciment mineral.

3 compte d’explotació Relació comptable que recull totes les entrades i sortides resultants de l’activitat de l’empresa en el procés de producció i comercialització.

4 teoria de l’explotació Anàlisi del procés en què la classe dominant s’apropia, en cada etapa històrica de la societat, la diferència existent entre el valor dels béns en el mercat i el valor mesurat per treball incorporat en la seva producció.

->explotador

■explotador -a

[de explotar¹]

adj i m i f Que explota o espleta.