->delator

■delator -a

[del ll. delator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f 1 Que delata. Un acte delator.

2 esp Dit de la persona que delata per motius baixos o menyspreables.

->delco

■delco

[acrònim angl. format sobre la marca registrada nord-americana Dayton Enginneering Laboratories CO (Ohio)]

m AUT i MOT Nom donat a l’aparell integrat pel distribuïdor, el ruptor i el condensador del sistema d’encesa dels motors d’automòbil.

->deleàtur

■deleàtur

Part. sil.: de_le_à_tur

[expressió ll., ‘que sigui destruït’, 3a pers. del pres. de subj. de la veu passiva del ll. delēre ‘destruir’]

m En una prova d’impremta, senyal derivat d’una d amb què hom indica que cal suprimir alguna cosa.

->deleble

■deleble

[del ll. delebĭlis ‘destructible’]

adj Que pot ésser esborrat, que s’esborra fàcilment. Tinta deleble.

->deleció

■deleció

Part. sil.: de_le_ci_ó

Hom.: delació

[del ll. delētio, -ōnis ‘destrucció’]

f 1 CRÍT TEXT Supressió, per conjectura, d’una síl·laba, un mot o una frase d’un text antic mal conservat.

2 deleció cromosòmica GEN Aberració cromosòmica consistent en la pèrdua d’un fragment de cromosoma.

->delectable

■delectable

[del ll. delectabĭlis, íd.]

adj Que delecta. El goig més delectable de la meva vida.

->delectablement

■delectablement

[de delectable]

adv D’una manera delectable.

->delectació

■delectació

Part. sil.: de_lec_ta_ci_ó

[del ll. delectatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Plaer gustat amb plenitud.

2 delectació morosa Plaer que hi ha en una temptació, que hom retarda de rebutjar.

->delectança

■delectança

[de delectar]

f Delectació.

->delectar

■delectar

[del ll. delectare, íd.; 1a FONT: s. XV, Curial]

v 1 tr Fer gustar un plaer intens. Com em delectà la contemplació d’aquell paisatge!

2 pron Es delecta sobretot en la lectura.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delectar

GERUNDI: delectant

PARTICIPI: delectat, delectada, delectats, delectades

INDICATIU PRESENT: delecto, delectes, delecta, delectem, delecteu, delecten

INDICATIU IMPERFET: delectava, delectaves, delectava, delectàvem, delectàveu, delectaven

INDICATIU PASSAT: delectí, delectares, delectà, delectàrem, delectàreu, delectaren

INDICATIU FUTUR: delectaré, delectaràs, delectarà, delectarem, delectareu, delectaran

INDICATIU CONDICIONAL: delectaria, delectaries, delectaria, delectaríem, delectaríeu, delectarien

SUBJUNTIU PRESENT: delecti, delectis, delecti, delectem, delecteu, delectin

SUBJUNTIU IMPERFET: delectés, delectessis, delectés, delectéssim, delectéssiu, delectessin

IMPERATIU: delecta, delecti, delectem, delecteu, delectin

->delegable

delegable

[de delegar]

adj Que pot ésser delegat.

->delegació

■delegació

Part. sil.: de_le_ga_ci_ó

[del ll. delegatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de delegar;

2 l’efecte.

2 1 DR ADM Acte segons el qual les atribucions d’una autoritat administrativa són assumides per l’òrgan inferior següent.

2 DR CAN Acte segons el qual la potestat de jurisdicció és atribuïda per l’ordinari en tot o en part a una persona distinta.

3 DR CIV Forma de novació de les obligacions per canvi del creditor (delegació de crèdit) o del deutor (delegació de deute).

4 DR PROC Facultat que un jutge o un tribunal concedeix a una persona perquè en nom seu conegui d’un assumpte o intervingui en la seva tramitació.

3 1 Càrrec de delegat.

2 Circumscripció en què un delegat exercita el seu càrrec.

3 Oficina de delegat.

4 Cadascun dels organismes representants d’alguns ministeris en cadascuna de les províncies, les regions o d’altres demarcacions administratives.

5 Conjunt de les persones delegades.

6 Secció d’una empresa físicament allunyada de la població on l’empresa té la seu i que té poder o facultat per a actuar en el seu nom.

->delegar

■delegar

[del ll. delegare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v tr Donar poder o facultat una persona a una altra per a fer alguna cosa en nom seu. Les corts delegaren una comissió per a ocupar-se de l’afer. El bisbe ha delegat un canonge.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delegar

GERUNDI: delegant

PARTICIPI: delegat, delegada, delegats, delegades

INDICATIU PRESENT: delego, delegues, delega, deleguem, delegueu, deleguen

INDICATIU IMPERFET: delegava, delegaves, delegava, delegàvem, delegàveu, delegaven

INDICATIU PASSAT: deleguí, delegares, delegà, delegàrem, delegàreu, delegaren

INDICATIU FUTUR: delegaré, delegaràs, delegarà, delegarem, delegareu, delegaran

INDICATIU CONDICIONAL: delegaria, delegaries, delegaria, delegaríem, delegaríeu, delegarien

SUBJUNTIU PRESENT: delegui, deleguis, delegui, deleguem, delegueu, deleguin

SUBJUNTIU IMPERFET: delegués, deleguessis, delegués, deleguéssim, deleguéssiu, deleguessin

IMPERATIU: delega, delegui, deleguem, delegueu, deleguin

->delegat

■delegat -ada

[del ll. delegatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

1 adj Tingut per delegació. Poders delegats. Jurisdicció delegada.

2 1 m i f Persona en la qual hom delega una facultat o poder.

2 delegat apostòlic DR CAN Representant pontifici encarregat de visitar determinades províncies eclesiàstiques o d’exercir funcions específiques en estats que no mantenen relacions diplomàtiques amb la Santa Seu.

->delegatori

■delegatori -òria

[del ll. delegatorius, -a, -um, íd.]

adj 1 Que delega. Una norma delegatòria.

2 Que inclou una delegació. Una carta delegatòria.

->deleixar

deleixar

Part. sil.: de_lei_xar

[del ll. td. delaxare, íd.]

v tr ant Deixar en testament.

->delejant

■delejant

[de delejar]

adj Que deleja.

->delejar

■delejar

[de deler; 1a FONT: 1865, Verdaguer]

v 1 intr Patir deler per alguna cosa. Ja t’ho donaré: no delegis.

2 tr Anhelar, desitjar ardentment.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delejar

GERUNDI: delejant

PARTICIPI: delejat, delejada, delejats, delejades

INDICATIU PRESENT: delejo, deleges, deleja, delegem, delegeu, delegen

INDICATIU IMPERFET: delejava, delejaves, delejava, delejàvem, delejàveu, delejaven

INDICATIU PASSAT: delegí, delejares, delejà, delejàrem, delejàreu, delejaren

INDICATIU FUTUR: delejaré, delejaràs, delejarà, delejarem, delejareu, delejaran

INDICATIU CONDICIONAL: delejaria, delejaries, delejaria, delejaríem, delejaríeu, delejarien

SUBJUNTIU PRESENT: delegi, delegis, delegi, delegem, delegeu, delegin

SUBJUNTIU IMPERFET: delegés, delegessis, delegés, delegéssim, delegéssiu, delegessin

IMPERATIU: deleja, delegi, delegem, delegeu, delegin

->deler

■deler

[mot només català, ll. vg. *delērium, ll. cl. delīrium ‘deliri’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Passió que hom posa en una acció. Estimar amb deler una noia. Els gossos clapien flairant els rastres amb deler.

2 Anhel, desig vehement. Ella era tot el meu deler.

->delera

■delera

[de deler]

f Deler.

->delerar

■delerar

[del ll. vg. delerare, ll. cl. delirare, íd.]

v tr i intr Delejar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delerar

GERUNDI: delerant

PARTICIPI: delerat, delerada, delerats, delerades

INDICATIU PRESENT: delero, deleres, delera, delerem, delereu, deleren

INDICATIU IMPERFET: delerava, deleraves, delerava, deleràvem, deleràveu, deleraven

INDICATIU PASSAT: delerí, delerares, delerà, deleràrem, deleràreu, deleraren

INDICATIU FUTUR: deleraré, deleraràs, delerarà, delerarem, delerareu, deleraran

INDICATIU CONDICIONAL: deleraria, deleraries, deleraria, deleraríem, deleraríeu, delerarien

SUBJUNTIU PRESENT: deleri, deleris, deleri, delerem, delereu, delerin

SUBJUNTIU IMPERFET: delerés, deleressis, delerés, deleréssim, deleréssiu, deleressin

IMPERATIU: delera, deleri, delerem, delereu, delerin

->delerós

■delerós -osa

[de deler]

adj Que té deler, ple de deler. Tots estaven delerosos de complaure’l.

->delerosament

■delerosament

[de delerós]

adv Amb deler.

->deleteri

■deleteri -èria

[del gr. dēlētḗrios ‘nociu, perniciós’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj 1 Altament danyós, que posa en perill la vida. Gasos deleteris. Plantes deletèries.

2 fig Exemples deleteris.

->delfí

■delfí

Cp. dofí

[del fr. dauphin, ll. vg. Dalfinus, ll. cl. Delphinus, ant. nom propi, esdevingut títol hereditari dels comtes del Delfinat i de l’Alvèrnia, adoptat més tard per la corona francesa]

m 1 HIST 1 Títol dels senyors del Delfinat del Vienès i del Delfinat d’Alvèrnia.

2 Fill gran del rei de França.

2 p ext Hereu, parent o no, d’un cap d’estat o d’un magnat de les finances.

->dèlfic

■dèlfic -a

adj Relatiu o pertanyent a Delfos o al seu oracle.

->delfina

■delfina

f HIST 1 Muller del delfí.

2 Dona titular de la senyoria del Delfinat.

->delfinaptèrids

■delfinaptèrids

m ZOOL 1 pl Família de cetacis odontocets de grans proporcions, amb les vèrtebres cervicals sense soldar entre elles, que comprèn la beluga (Delphinapterus leucas) i el narval (Monodon monoceros).

2 sing Cetaci de la família dels delfinaptèrids.

->delfinari

■delfinari

m ZOOL Instal·lació adequada per a la cria i l’exhibició de dofins.

->delfinès

delfinès -esa

1 adj i m i f Del Delfinat (regió de França) o del delfinès (dialecte).

2 m LING Dialecte del francoprovençal parlat al nord del Delfinat.

3 m LING Dialecte de l’occità parlat al sud del Delfinat.

->delfínic

delfínic, àcid

QUÍM ORG Àcid isovalèric.

->delfínids

■delfínids

m ZOOL 1 pl Família de cetacis odontocets amb una aleta dorsal, dents en totes dues mandíbules i només quatre o cinc parells de costelles.

2 sing Cetaci de la família dels delfínids.

->delfinoteràpia

delfinoteràpia

Part. sil.: del_fi_no_te_rà_pi_a

f TERAP Mètode terapèutic basat en la interacció del pacient amb dofins, destinat al tractament de determinades afeccions psicològiques, especialment de l’autisme.

->delga

■delga

[de l’ant. deuga ‘doga’]

f ELECTROT Lamel·la.

->delgat

delgat -ada

[del ll. delicatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIII]

adj Prim, delicat.

->deli dèlia

■deli dèlia

adj i m i f De Delos (illa de Grècia).

->delibat

■delibat

[postverbal de delibatar, sorgit probablement d’una alteració i una metàtesi de debilitar (*debelitar, delibetar)]

m dial Successió de moviments agitats. Els nens estaven tots suats, després de tant de delibat.

->deliber

■deliber

[del ll. delibĕrium, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

m Propòsit nascut d’una deliberació. El meu deliber no era de prendre muller.

->deliberació

■deliberació

Part. sil.: de_li_be_ra_ci_ó

[del ll. deliberatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Acció de deliberar. El president ha posat el projecte de llei a deliberació. L’ha mort amb deliberació.

->deliberadament

■deliberadament

[de deliberat; 1a FONT: 1390]

adv Amb deliberació.

->deliberant

■deliberant

[de deliberar]

adj Que delibera. Assemblea deliberant.

->deliberar

■deliberar

[del ll. delībĕrare, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

v 1 intr Pesar les raons a favor o en contra d’una decisió a prendre. L’assemblea no ha deliberat encara sobre aquesta qüestió. Ho he dit sense deliberar.

2 tr Prendre una decisió després de pesar les raons a favor o en contra; decidir, determinar. Deliberaren d’exposar-li el pla.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deliberar

GERUNDI: deliberant

PARTICIPI: deliberat, deliberada, deliberats, deliberades

INDICATIU PRESENT: delibero, deliberes, delibera, deliberem, delibereu, deliberen

INDICATIU IMPERFET: deliberava, deliberaves, deliberava, deliberàvem, deliberàveu, deliberaven

INDICATIU PASSAT: deliberí, deliberares, deliberà, deliberàrem, deliberàreu, deliberaren

INDICATIU FUTUR: deliberaré, deliberaràs, deliberarà, deliberarem, deliberareu, deliberaran

INDICATIU CONDICIONAL: deliberaria, deliberaries, deliberaria, deliberaríem, deliberaríeu, deliberarien

SUBJUNTIU PRESENT: deliberi, deliberis, deliberi, deliberem, delibereu, deliberin

SUBJUNTIU IMPERFET: deliberés, deliberessis, deliberés, deliberéssim, deliberéssiu, deliberessin

IMPERATIU: delibera, deliberi, deliberem, delibereu, deliberin

->deliberat

■deliberat -ada

[de deliberar]

adj Dit del que és producte d’una deliberació. Ho féu amb el propòsit deliberat de perjudicar-lo. Aquesta omissió no és involuntària, sinó deliberada.

->deliberatiu

■deliberatiu -iva

Part. sil.: de_li_be_ra_tiu

[del ll. deliberativus, -a, -um, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a la deliberació. Vot consultiu i deliberatiu.

->delicadament

■delicadament

[de delicat]

adv D’una manera delicada, amb delicadesa. Viure delicadament. Captenir-se delicadament.

->delicadesa

■delicadesa

[de delicat; 1a FONT: 1660, DTo.]

f 1 1 Qualitat de delicat. La delicadesa d’un menjar, d’un perfum. La delicadesa de les seves faccions. La delicadesa de les seves paraules, dels seus procediments.

2 Acció delicada. Va tenir la delicadesa de convidar-nos.

2 pl Coses delicades. Menjars exquisits, bons vins i altres delicadeses.

->delicadura

■delicadura

[de delicat; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 Delicadesa, especialment en el tractament.

2 pl Delicadeses.

->delicat

■delicat -ada

[del ll. delĭcatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 Que és d’una finor extrema. Perfums delicats. Menjars delicats.

2 fig Faccions delicades. Pensaments delicats.

2 1 Sensible a les menors impressions exteriors, fàcil de deteriorar-se o espatllar-se. Té la pell molt delicada. La camèlia és una flor molt delicada. Una roba delicada.

2 Feble, malaltís. Tenir la vista delicada. És una persona molt delicada. Salut delicada.

3 Que demana d’ésser executat o tractat amb una gran cura, amb habilitat. Una operació delicada. Un assumpte delicat.

4 1 Dotat d’una gran finesa d’apreciació, capaç de fer les distincions més subtils. Un paladar delicat. Una orella molt delicada per a la música.

2 De mal acontentar. Ésser molt delicat en el menjar.

3 Escrupolós. Ésser molt delicat en matèria d’honor.

5 1 Dotat d’una gran finesa d’execució, que procedeix amb escrupolositat, amb una gran cura. És molt delicat en el parlar.

2 p ext Una manera delicada de fer les coses, de dir les coses.

->delícia

■delícia

Part. sil.: de_lí_ci_a

[del ll. delĭcĭae, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Plaer intens i exquisit. Quina delícia, de sentir-lo a cantar!

2 Allò que plau, que delecta. La nena, amb aquells ulls, és una delícia. El jardí de les delícies.

->deliciós

■deliciós -osa

Part. sil.: de_li_ci_ós

[de delícia; 1a FONT: s. XV]

adj Que causa delícia. Fa un temps deliciós. És una noia deliciosa.

->deliciosament

■deliciosament

Part. sil.: de_li_ci_o_sa_ment

[de deliciós]

adv D’una manera deliciosa. Cantar deliciosament.

->delicte

■delicte

[del ll. delictum, íd.; 1a FONT: 1398, Metge]

m 1 DR PEN 1 Acció prohibida per la llei, segons l’ordenament jurídic de cada estat, sota l’amenaça d’una pena. Cometre un delicte. Delicte perseguible a instància de part, d’ofici.

2 cos del delicte Objecte material amb el qual o sobre el qual ha estat comès un delicte.

3 en flagrant delicte En el moment de cometre’l.

2 p ext Ha comès el delicte de no saludar-me.

->delictiu

■delictiu -iva

Part. sil.: de_lic_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. delictus, -a, -um, participi del ll. delinquĕre ‘delinquir’]

adj Delictuós.

->delictuós

■delictuós -osa

Part. sil.: de_lic_tu_ós

[de delicte]

adj Que constitueix delicte. Un fet delictuós.

->delimitació

■delimitació

Part. sil.: de_li_mi_ta_ci_ó

[del ll. delimitatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f 1 Acció de delimitar;

2 l’efecte.

->delimitar

■delimitar

[del ll. delimitare, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr Fixar, assenyalar, els límits d’alguna cosa. Delimitar la frontera d’un estat. Delimitar les atribucions del govern autònom.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delimitar

GERUNDI: delimitant

PARTICIPI: delimitat, delimitada, delimitats, delimitades

INDICATIU PRESENT: delimito, delimites, delimita, delimitem, delimiteu, delimiten

INDICATIU IMPERFET: delimitava, delimitaves, delimitava, delimitàvem, delimitàveu, delimitaven

INDICATIU PASSAT: delimití, delimitares, delimità, delimitàrem, delimitàreu, delimitaren

INDICATIU FUTUR: delimitaré, delimitaràs, delimitarà, delimitarem, delimitareu, delimitaran

INDICATIU CONDICIONAL: delimitaria, delimitaries, delimitaria, delimitaríem, delimitaríeu, delimitarien

SUBJUNTIU PRESENT: delimiti, delimitis, delimiti, delimitem, delimiteu, delimitin

SUBJUNTIU IMPERFET: delimités, delimitessis, delimités, delimitéssim, delimitéssiu, delimitessin

IMPERATIU: delimita, delimiti, delimitem, delimiteu, delimitin

->delimitatiu

■delimitatiu -iva

Part. sil.: de_li_mi_ta_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. delimitatus, -a, -um, participi del ll. delimitare ‘delimitar’]

adj 1 Que delimita.

2 Relatiu o pertanyent a la delimitació.

->delineació

■delineació

Part. sil.: de_li_ne_a_ci_ó

[del ll. delineatio, -ōnis ‘dibuix, esbós’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Acció de delinear.

->delineament

■delineament

Part. sil.: de_li_ne_a_ment

[de delinear; 1a FONT: 1803, DEst.]

m Delineació.

->delineant

■delineant

Part. sil.: de_li_ne_ant

[de delinear]

m i f Persona que té per ofici dibuixar plans.

->delinear

■delinear

Part. sil.: de_li_ne_ar

[del ll. delineare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 Traçar les línies d’una figura, especialment les principals, els contorns.

2 fig Indicar, descriure, sumàriament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delinear

GERUNDI: delineant

PARTICIPI: delineat, delineada, delineats, delineades

INDICATIU PRESENT: delineo, delinees, delinea, delineem, delineeu, delineen

INDICATIU IMPERFET: delineava, delineaves, delineava, delineàvem, delineàveu, delineaven

INDICATIU PASSAT: delineí, delineares, delineà, delineàrem, delineàreu, delinearen

INDICATIU FUTUR: delinearé, delinearàs, delinearà, delinearem, delineareu, delinearan

INDICATIU CONDICIONAL: delinearia, delinearies, delinearia, delinearíem, delinearíeu, delinearien

SUBJUNTIU PRESENT: delineï, delineïs, delineï, delineem, delineeu, delineïn

SUBJUNTIU IMPERFET: delineés, delineessis, delineés, delineéssim, delineéssiu, delineessin

IMPERATIU: delinea, delineï, delineem, delineeu, delineïn

->delinqüència

■delinqüència

Part. sil.: de_lin_qüèn_ci_a

[del ll. delinquentia, íd.]

f 1 Qualitat de delinqüent.

2 Fet de delinquir.

3 delinqüència juvenil DR i SOCIOL Conjunt d’actes delictuosos i de manifestacions concomitants que tenen com a subjecte persones no adultes.

->delinqüencial

■delinqüencial

Part. sil.: de_lin_qüen_ci_al

[de delinqüència]

adj Relatiu o pertanyent a la delinqüència o als delinqüents. Actitud delinqüencial.

->delinqüent

■delinqüent

Part. sil.: de_lin_qüent

[del ll. delinquens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m i f DR PEN Persona que delinqueix, que participa en un delicte.

->delinquiment

■delinquiment

[de delinquir]

m Acció de delinquir.

->delinquir

■delinquir

[del ll. delinquĕre, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v intr Cometre un delicte.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delinquir

GERUNDI: delinquint

PARTICIPI: delinquit, delinquida, delinquits, delinquides

INDICATIU PRESENT: delinqueixo, delinqueixes, delinqueix, delinquim, delinquiu, delinqueixen

INDICATIU IMPERFET: delinquia, delinquies, delinquia, delinquíem, delinquíeu, delinquien

INDICATIU PASSAT: delinquí, delinquires, delinquí, delinquírem, delinquíreu, delinquiren

INDICATIU FUTUR: delinquiré, delinquiràs, delinquirà, delinquirem, delinquireu, delinquiran

INDICATIU CONDICIONAL: delinquiria, delinquiries, delinquiria, delinquiríem, delinquiríeu, delinquirien

SUBJUNTIU PRESENT: delinqueixi, delinqueixis, delinqueixi, delinquim, delinquiu, delinqueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: delinquís, delinquissis, delinquís, delinquíssim, delinquíssiu, delinquissin

IMPERATIU: delinqueix, delinqueixi, delinquim, delinquiu, delinqueixin

->deliqüescència

■deliqüescència

Part. sil.: de_li_qües_cèn_ci_a

[de deliqüescent]

f FÍS Propietat que tenen certs cossos d’absorbir la humitat de l’aire i dissoldre-s’hi.

->deliqüescent

■deliqüescent

Part. sil.: de_li_qües_cent

[del ll. deliquescens, -ntis, participi pres. de deliquescĕre ‘tornar-se líquid’; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 1 Que té la propietat de la deliqüescència.

2 Que sofreix un procés de deliqüescència.

2 fig Vague, difús, evanescent.

->deliqui

■deliqui

[del ll. deliquium ‘manca, absència’, derivat del ll. delinquĕre ‘mancar, fallir’ (v. delinquir); 1a FONT: s. XVI]

m 1 Defalliment, esvaniment.

2 esp Transport produït per una passió amorosa, per un èxtasi.

->delir

■delir

Hom.: dalí

[del ll. delēre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr ant Esborrar, destruir totalment.

2 intr ant Desaparèixer, cessar d’ésser.

3 pron 1 Ésser afectat del desig vehement d’una cosa. Em delia per menjar-ne.

2 fer delir Ocasionar que algú senti un desig vehement. No li ho ensenyis, que el faràs delir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delir

GERUNDI: delint

PARTICIPI: delit, delida, delits, delides

INDICATIU PRESENT: deleixo, deleixes, deleix, delim, deliu, deleixen

INDICATIU IMPERFET: delia, delies, delia, delíem, delíeu, delien

INDICATIU PASSAT: delí, delires, delí, delírem, delíreu, deliren

INDICATIU FUTUR: deliré, deliràs, delirà, delirem, delireu, deliran

INDICATIU CONDICIONAL: deliria, deliries, deliria, deliríem, deliríeu, delirien

SUBJUNTIU PRESENT: deleixi, deleixis, deleixi, delim, deliu, deleixin

SUBJUNTIU IMPERFET: delís, delissis, delís, delíssim, delíssiu, delissin

IMPERATIU: deleix, deleixi, delim, deliu, deleixin

->delirant

■delirant

[de delirar]

adj 1 Que presenta els caràcters del deliri. Follia delirant. Un entusiasme delirant.

2 Que ultrapassa els límits del que és raonable; exagerat, desmesurat. Unes discussions delirants.

3 imaginació delirant Imaginació desbordant.

->delirar

■delirar

[del ll. delirare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr Tenir deliri, estar en deliri. La febre el fa delirar. Ell delira per casar-s’hi.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delirar

GERUNDI: delirant

PARTICIPI: delirat, delirada, delirats, delirades

INDICATIU PRESENT: deliro, delires, delira, delirem, delireu, deliren

INDICATIU IMPERFET: delirava, deliraves, delirava, deliràvem, deliràveu, deliraven

INDICATIU PASSAT: delirí, delirares, delirà, deliràrem, deliràreu, deliraren

INDICATIU FUTUR: deliraré, deliraràs, delirarà, delirarem, delirareu, deliraran

INDICATIU CONDICIONAL: deliraria, deliraries, deliraria, deliraríem, deliraríeu, delirarien

SUBJUNTIU PRESENT: deliri, deliris, deliri, delirem, delireu, delirin

SUBJUNTIU IMPERFET: delirés, deliressis, delirés, deliréssim, deliréssiu, deliressin

IMPERATIU: delira, deliri, delirem, delireu, delirin

->deliri

■deliri

[del ll. delirium, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 PSIC 1 Psicosi més o menys transitòria caracteritzada per un grau determinat d’incoherència i confusió mentals, d’excitació nerviosa i d’al·lucinacions, sobretot de caire visual.

2 estat de deliri Expressió amb què hom designa el conjunt de la personalitat afectada d’idees delirants.

2 p ext En certes malalties infeccioses agudes, estat febril en què hom pateix al·lucinacions, confusió mental i altres fenòmens similars.

3 p ext 1 Estat d’excitació violenta en què hom cessa d’obeir la raó. Ho féu en ple deliri passional.

2 Passió, desig, entusiasme, violents, boigs. M’agrada amb deliri. Quins deliris de grandesa!

3 tenir un deliri per (algú o alguna cosa) Tenir-hi una fal·lera.

->delírium trèmens

■delírium trèmens

Part. sil.: de_lí_ri_um trè_mens

[expressió ll., ‘deliri tremolós’]

m PSIC Psicosi tòxica associada gairebé sempre a l’alcoholisme crònic, causada per un augment de la dosi alcohòlica o per una privació brusca d’alcohol.

->delirogen

delirogen -ògena

[de deliri i -gen]

adj i m FARM Dit de la substància que, a una dosi suficient, produeix un estat de deliri, sobreexcitació i incoherència psíquica.

->delirós

■delirós -osa

[de deliri]

adj Que té deliri, especialment per algú o alguna cosa. El malalt estava delirós. Està delirós per aquella noia. Vivia delirós de reveure la seva pàtria.

->delit

■delit

[del ll. delectus, -us, der. del ll. delicĕre ‘atreure’; 1a FONT: c. 1300]

m 1 Viu plaer de l’ànim o dels sentits. Els delits del món. Trobar delit en el treball.

2 Ànim, vitalitat. D’ençà que he estat malalt no tinc gens de delit. Jugava ple de delit.

->delitable

■delitable

[de delitar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Delectable.

->delitar

■delitar

[del ll. delĕctare ‘seduir, atreure, causar delícia’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr i pron Delectar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delitar

GERUNDI: delitant

PARTICIPI: delitat, delitada, delitats, delitades

INDICATIU PRESENT: delito, delites, delita, delitem, deliteu, deliten

INDICATIU IMPERFET: delitava, delitaves, delitava, delitàvem, delitàveu, delitaven

INDICATIU PASSAT: delití, delitares, delità, delitàrem, delitàreu, delitaren

INDICATIU FUTUR: delitaré, delitaràs, delitarà, delitarem, delitareu, delitaran

INDICATIU CONDICIONAL: delitaria, delitaries, delitaria, delitaríem, delitaríeu, delitarien

SUBJUNTIU PRESENT: deliti, delitis, deliti, delitem, deliteu, delitin

SUBJUNTIU IMPERFET: delités, delitessis, delités, delitéssim, delitéssiu, delitessin

IMPERATIU: delita, deliti, delitem, deliteu, delitin

->delitescència

■delitescència

Part. sil.: de_li_tes_cèn_ci_a

[del ll. delitescĕre ‘amagar-se’]

f MED Desaparició sobtosa d’una inflamació, un tumor, un abscés.

->delitós

■delitós -osa

[de delit; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

adj 1 Delectable.

2 Que té delit, ànim.

->delitosament

■delitosament

[de delitós]

adv Delectablement.

->dellà

■dellà

Hom.: dallar

[comp. de de² i l’ant. lla (allà); 1a FONT: 1460, Roig]

1 adv i prep Respecte a una cosa indica posició al cantó oposat a aquell on hom és. Va esguardar deçà i dellà. Habiten dellà la serralada.

2 al dellà de loc prep A l’altra banda de. La masia és al dellà del riu.

->dellà-ahir

■dellà-ahir

[cpt. de dellà i ahir; 1a FONT: c. 1900, Vayreda]

adv Abans-d’ahir.

->delma

delma

[del ll. dĕcĭma ‘desena’]

f ant Delme.

->delmable

■delmable

[de delmar¹]

adj Subjecte a delme.

->delmació

■delmació

Part. sil.: del_ma_ci_ó

[de delmar¹]

f HIST Acció de matar un soldat de cada deu dels que han participat en una revolta col·lectiva.

->delmador

■delmador

[de delmar¹; 1a FONT: s. XIII, Vides]

m HIST Delmer.

->delmar¹

■delmar¹

[b. ll. decimare, íd.; 1a FONT: 1400]

v tr 1 1 Separar una persona o una cosa de cada deu.

2 Matar-ne un de cada deu com a càstig. La ciutat fou presa i els habitants foren delmats.

2 1 Causar una gran mortaldat la guerra, les malalties, la fam o qualsevol altra calamitat. Delmar les forces enemigues.

2 p ext La pedregada ha delmat els camps.

3 HIST 1 Aplicar el delme (als fruits, les rendes, els beneficis).

2 Pagar el delme.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delmar

GERUNDI: delmant

PARTICIPI: delmat, delmada, delmats, delmades

INDICATIU PRESENT: delmo, delmes, delma, delmem, delmeu, delmen

INDICATIU IMPERFET: delmava, delmaves, delmava, delmàvem, delmàveu, delmaven

INDICATIU PASSAT: delmí, delmares, delmà, delmàrem, delmàreu, delmaren

INDICATIU FUTUR: delmaré, delmaràs, delmarà, delmarem, delmareu, delmaran

INDICATIU CONDICIONAL: delmaria, delmaries, delmaria, delmaríem, delmaríeu, delmarien

SUBJUNTIU PRESENT: delmi, delmis, delmi, delmem, delmeu, delmin

SUBJUNTIU IMPERFET: delmés, delmessis, delmés, delméssim, delméssiu, delmessin

IMPERATIU: delma, delmi, delmem, delmeu, delmin

->delmar²

delmar²

[de delmari]

m ant Delmari.

->delmari

■delmari

[del ll. decimarius ‘subjecte a delme’]

m HIST DR Territori dins el qual una església, un senyor, el rei, etc., tenien dret a cobrar delme.

->delme

■delme

[del ll. dĕcĭmum ‘desena part’; 1a FONT: 1242]

m HIST 1 Exacció consistent en una desena part de fruits, de rendes o de beneficis.

2 Impost del deu per cent sobre els productes de la terra, destinat a assegurar el manteniment del clericat i dels edificis religiosos.

3 A Catalunya, als segles XIII-XVI, deu per cent dels productes de la terra que pagaven alguns pagesos de remença a llurs senyors territorials.

->delmer

■delmer -a

[de delme; 1a FONT: 1386]

HIST 1 m Encarregat de recollir els delmes.

2 adj Delmable. Terres delmeres.

3 adj 1 Relatiu o pertanyent al delme.

2 casa delmera Als segles XIII-XVII, dins una determinada demarcació territorial, casa on calia anar a portar els delmes.

->delmeser

delmeser

m HIST Delmer.

->delònix

delònix

m BOT Gènere d’arbres de la família de les cesalpiniàcies (Delonix regia), de capçada ampla, de fulles bipinnades i de vistoses flors de color de taronja o escarlata disposades en raïm.

->delta

■delta

[del gr. delta, íd.; el sentit de ‘certa desembocadura fluvial’ prové de la forma triangular d’aquest accident geogràfic, semblant a la forma majúscula d’aquella lletra grega; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 f 1 Nom de la quarta lletra de l’alfabet grec [δ Δ].

2 HERÀLD Moble que representa aquesta lletra (en forma de triangle equilàter buit).

2 m GEOMORF Espai de terra, generalment de forma triangular, que els al·luvions d’un riu formen a la desembocadura.

3 en delta ELECTROT En triangle.

4 metall delta METAL·L Varietat de llautó compost de coure, de zinc i de ferro.

->deltaic

■deltaic -a

Part. sil.: del_taic

[de delta]

adj Relatiu o pertanyent a un delta.

->deltebrenc

deltebrenc -a

adj i m i f De Deltebre (Baix Ebre).

->dèltic

■dèltic -a

[de delta]

adj Deltaic.

->deltòedre

■deltòedre [o deltoedre]

Part. sil.: del_tò_e_dre, del_to_e_dre

m GEOM Dodecàedre deltoide.

->deltoïdal

■deltoïdal

Part. sil.: del_to_ï_dal

[de deltoide]

adj 1 Deltoide.

2 Relatiu o pertanyent al deltoide.

->deltoide

■deltoide

Part. sil.: del_toi_de

[de delta i -oide; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj 1 Que té la forma d’una delta majúscula. Fulla deltoide.

2 múscul deltoide (o simplement deltoide m) ANAT Múscul que relliga el braç a l’espatlla.

2 f GEOM Hipocicloide en què r=3a, on r és el radi de la circumferència fixa i a el de la mòbil.

->delusió

■delusió

Part. sil.: de_lu_si_ó

[del ll. delusio, -ōnis ‘engany’]

f Engany que pateix la ment.

->delusori

■delusori -òria

[formació culta analògica sobre la base del ll. delusus, -a, -um, participi de deludĕre ‘enganyar’ (cf. col·lusori)]

adj Enganyós.

->delusòriament

■delusòriament

Part. sil.: de_lu_sò_ri_a_ment

[de delusori]

adv Enganyosament.

->dem-

■dem-

Forma prefixada del mot grec dẽmos, que significa ‘poble’. Ex.: demagògia.

->dema

dema

[der. regressiu de demet, entès com un dimin]

f METAL·L En l’antiga farga catalana, anella rectangular de ferro que era incrustada entre la pedra i el demet per tal de fixar-lo.

->demà

■demà

Hom.: damà

[del ll. vg. de mane, ll. cl. cras de mane ‘demà de bon matí’, amb el primer element de l’expressió sobreentès més tard i amb generalització de sentit de la resta; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adv 1 El dia que segueix immediatament el d’avui. Ho faré demà. Demà serà diumenge. Demà a la nit. De demà en vuit.

2 p ext En un temps futur indeterminat. Actualment sí, però demà qui sap.

3 demà passat El dia que fa dos després d’avui.

4 demà passat l’altre (o demà passat no, l’altre) El dia que fa dos després de demà.

5 demà que El dia (futur) que.

2 m 1 Futur, esdevenidor. Un poble que rebutja el seu passat, mal prepara el seu demà.

2 no pensar en (o en el) demà No ésser previsor.

->demaciacis

demaciacis

Part. sil.: de_ma_ci_a_cis

m BOT 1 pl Grup de fongs amb les hifes de color bru, que inclou formes majoritàriament saprofítiques, bé que algunes són paràsites de plantes i, unes poques, d’animals i de l’home.

2 sing Fong del grup dels demaciacis.

->demacració

■demacració

Part. sil.: de_ma_cra_ci_ó

[de demacrar-se]

f 1 Pèrdua de carns, especialment per manca de nutrició.

2 Magror extrema.

->demacrar

■demacrar

[formació culta analògica sobre la base del ll. macer, macra, macrum ‘magre’]

v 1 tr Causar demacració (en algú). El consum de drogues li havia demacrat la cara.

2 pron Sofrir demacració.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demacrar

GERUNDI: demacrant

PARTICIPI: demacrat, demacrada, demacrats, demacrades

INDICATIU PRESENT: demacro, demacres, demacra, demacrem, demacreu, demacren

INDICATIU IMPERFET: demacrava, demacraves, demacrava, demacràvem, demacràveu, demacraven

INDICATIU PASSAT: demacrí, demacrares, demacrà, demacràrem, demacràreu, demacraren

INDICATIU FUTUR: demacraré, demacraràs, demacrarà, demacrarem, demacrareu, demacraran

INDICATIU CONDICIONAL: demacraria, demacraries, demacraria, demacraríem, demacraríeu, demacrarien

SUBJUNTIU PRESENT: demacri, demacris, demacri, demacrem, demacreu, demacrin

SUBJUNTIU IMPERFET: demacrés, demacressis, demacrés, demacréssim, demacréssiu, demacressin

IMPERATIU: demacra, demacri, demacrem, demacreu, demacrin

->demacrat

■demacrat -ada

[de demacrar-se; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Extremament amagrit.

->demagog

■demagog -a

[del gr. dēmagōgós, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f 1 Persona que fa demagògia.

2 HIST A l’antiga Grècia, cap del partit popular.

->demagògia

■demagògia

Part. sil.: de_ma_gò_gi_a

[del gr. dēmagōgía, íd.]

f 1 Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades.

2 1 Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.

2 Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

->demagògic

■demagògic -a

[del gr. dēmagōgikós, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a la demagògia o al demagog. Parlen de llibertat amb fins purament demagògics. Una obra demagògica.

->demagògicament

■demagògicament

[de demagògic]

adv A la manera d’un demagog.

->demanadissa

■demanadissa

[de demanar]

f Acció col·lectiva de demanar. A darrera hora sempre hi ha una demanadissa d’entrades.

->demanador¹

■demanador¹ -a

[de demanar i -dor¹; 1a FONT: 1490, Tirant]

1 adj i m i f Dit de la persona que demana.

2 m ant DR PROC Demandant.

->demanador²

demanador² -a

[de demanar i -dor²]

adj Que pot ésser demanat o ha d’ésser demanat.

->demanaire

■demanaire

Part. sil.: de_ma_nai_re

[de demanar]

m i f Persona que no para mai de demanar una cosa o altra.

->demanar

■demanar

[del ll. demandare, íd.; 1a FONT: s. XI]

v 1 tr 1 Expressar a algú el desig d’obtenir d’ell (alguna cosa). No et puc deixar el llibre que em demanes.

2 abs Sempre demanes.

3 Dir a algú que presenti, que porti, etc. (alguna cosa). Ja fa estona que he demanat la nota al cambrer.

4 fig Voldria demanar-te un servei. Els vençuts demanaren quarter. Han demanat un augment de sou.

5 demanar almoina (o caritat) Mendicar.

6 demanar la paraula (o demanar per parlar) En una assemblea, una junta, etc., expressar el desig de parlar.

2 (o demanar la mà de) tr Expressar formalment el desig d’obtenir una noia en matrimoni, tradicionalment en una visita que els pares, els tutors, etc., de l’home, generalment acompanyats d’aquest, fan als pares, els tutors, etc., de la noia.

3 1 tr Expressar a algú el desig que faci venir (algú altre). En sentir-se morir, demanà el capellà.

2 tr p ext Et demanen al telèfon.

3 intr Indicar (trucant, cridant, etc.) que hom vol entrar en una casa, ésser atès en una botiga, etc. Vés a obrir, que demanen.

4 qui demana? Pregunta que hom fa al qui truca a la porta per saber qui és.

4 tr Preguntar. Demaneu-li què vol. Demanàvem si ens voldríeu donar acolliment.

5 tr Posar (un preu) el venedor a la mercaderia que ofereix. En demanen massa diners, d’aquesta casa vella.

6 tr 1 Expressar imperativament a algú que esperem d’ell (alguna cosa); exigir. Li demanaré una reparació.

2 p ext Demanar a una terra més del que pot produir.

3 Una cosa tenir necessitat d’una altra, exigir-la. Els sembrats demanen pluja. Aquesta carn demana vi.

4 Una cosa que ja no serveix, que és massa vella, etc., tenir necessitat d’ésser substituïda per una altra. Aquesta camisa en demana una de nova.

7 tr DR 1 Formular una petició en judici. Demanar danys i perjudicis.

2 demanar en judici (o en justícia) Exercitar un dret o una acció davant un jutge o un tribunal; demandar.

8 tr JOCS 1 En alguns jocs de cartes, obligar a servir la carta del coll que hom ha jugat.

2 Reclamar una carta o més.

9 demana! (o demaneu!, o demani!) Exclamació ponderativa que hom fa servir per a evitar una enumeració llarga. I tant si és conegut, demana!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demanar

GERUNDI: demanant

PARTICIPI: demanat, demanada, demanats, demanades

INDICATIU PRESENT: demano, demanes, demana, demanem, demaneu, demanen

INDICATIU IMPERFET: demanava, demanaves, demanava, demanàvem, demanàveu, demanaven

INDICATIU PASSAT: demaní, demanares, demanà, demanàrem, demanàreu, demanaren

INDICATIU FUTUR: demanaré, demanaràs, demanarà, demanarem, demanareu, demanaran

INDICATIU CONDICIONAL: demanaria, demanaries, demanaria, demanaríem, demanaríeu, demanarien

SUBJUNTIU PRESENT: demani, demanis, demani, demanem, demaneu, demanin

SUBJUNTIU IMPERFET: demanés, demanessis, demanés, demanéssim, demanéssiu, demanessin

IMPERATIU: demana, demani, demanem, demaneu, demanin

->demancar

■demancar

[de mancar]

v intr Minvar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demancar

GERUNDI: demancant

PARTICIPI: demancat, demancada, demancats, demancades

INDICATIU PRESENT: demanco, demanques, demanca, demanquem, demanqueu, demanquen

INDICATIU IMPERFET: demancava, demancaves, demancava, demancàvem, demancàveu, demancaven

INDICATIU PASSAT: demanquí, demancares, demancà, demancàrem, demancàreu, demancaren

INDICATIU FUTUR: demancaré, demancaràs, demancarà, demancarem, demancareu, demancaran

INDICATIU CONDICIONAL: demancaria, demancaries, demancaria, demancaríem, demancaríeu, demancarien

SUBJUNTIU PRESENT: demanqui, demanquis, demanqui, demanquem, demanqueu, demanquin

SUBJUNTIU IMPERFET: demanqués, demanquessis, demanqués, demanquéssim, demanquéssiu, demanquessin

IMPERATIU: demanca, demanqui, demanquem, demanqueu, demanquin

->demanda

■demanda

[de manar; 1a FONT: c. 1251]

f 1 1 Acció de demanar algú allò que vol obtenir. Una demanda de diners. Adreçar una demanda al ministeri. Una demanda de matrimoni.

2 DR PROC Petició que una de les parts manté en un judici.

3 DR PROC Escrit presentat davant el jutge per iniciar un plet en el qual hom exercita una acció o diverses.

2 Acció de demanar, de preguntar.

3 ECON Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a adquirir.

4 POÈTICA Composició poètica medieval que consisteix a plantejar una qüestió sobre un tema qualsevol.

->demandant

■demandant

[de demandar; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f DR PROC 1 Persona que formula una demanda.

2 Actor.

->demandar

■demandar

[de demanda; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr DR PROC 1 Presentar una demanda.

2 Exposar en judici el dret que hom creu tenir sobre una cosa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demandar

GERUNDI: demandant

PARTICIPI: demandat, demandada, demandats, demandades

INDICATIU PRESENT: demando, demandes, demanda, demandem, demandeu, demanden

INDICATIU IMPERFET: demandava, demandaves, demandava, demandàvem, demandàveu, demandaven

INDICATIU PASSAT: demandí, demandares, demandà, demandàrem, demandàreu, demandaren

INDICATIU FUTUR: demandaré, demandaràs, demandarà, demandarem, demandareu, demandaran

INDICATIU CONDICIONAL: demandaria, demandaries, demandaria, demandaríem, demandaríeu, demandarien

SUBJUNTIU PRESENT: demandi, demandis, demandi, demandem, demandeu, demandin

SUBJUNTIU IMPERFET: demandés, demandessis, demandés, demandéssim, demandéssiu, demandessin

IMPERATIU: demanda, demandi, demandem, demandeu, demandin

->demandat

■demandat -ada

[de demandar]

m i f DR PROC Persona contra la qual hom formula una demanda o a la qual és reclamada una cosa en judici.

->demani

■demani

m DR Bé de domini públic, de l’administració enfront dels béns patrimonials o de domini privat.

->demanial

■demanial

Part. sil.: de_ma_ni_al

adj Dit dels béns de domini públic.

->demarca

■demarca

m 1 A l’antiga Grècia, cap d’un demos (conjunt de ciutadans regits per uns mateixos drets).

2 Actualment, cap d’un municipi grec.

->demarcació

■demarcació

Part. sil.: de_mar_ca_ci_ó

[de demarcar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de demarcar;

2 l’efecte. L’antiga demarcació de les diòcesis.

2 Territori demarcat.

3 GEOG Línia de separació, natural o convencional, entre dos territoris o més.

->demarcador

■demarcador -a

[de demarcar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f Que demarca.

->demarcar

■demarcar

[de marcar; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 Assenyalar els límits d’un territori, d’un terreny.

2 p ext Delimitar els drets, les atribucions, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demarcar

GERUNDI: demarcant

PARTICIPI: demarcat, demarcada, demarcats, demarcades

INDICATIU PRESENT: demarco, demarques, demarca, demarquem, demarqueu, demarquen

INDICATIU IMPERFET: demarcava, demarcaves, demarcava, demarcàvem, demarcàveu, demarcaven

INDICATIU PASSAT: demarquí, demarcares, demarcà, demarcàrem, demarcàreu, demarcaren

INDICATIU FUTUR: demarcaré, demarcaràs, demarcarà, demarcarem, demarcareu, demarcaran

INDICATIU CONDICIONAL: demarcaria, demarcaries, demarcaria, demarcaríem, demarcaríeu, demarcarien

SUBJUNTIU PRESENT: demarqui, demarquis, demarqui, demarquem, demarqueu, demarquin

SUBJUNTIU IMPERFET: demarqués, demarquessis, demarqués, demarquéssim, demarquéssiu, demarquessin

IMPERATIU: demarca, demarqui, demarquem, demarqueu, demarquin

->demarcatiu

■demarcatiu -iva

Part. sil.: de_mar_ca_tiu

[de demarcar]

adj Que demarca.

->demarrer

demarrer

[del fr. démarrer ‘arrencar’, de de i (a)marrer ‘desfer les amarres’]

m MOT Motor d’engegada.

->dematí

■dematí

[aglutinació de de matí]

m Matí.

->demble

■demble

[segurament der. postverbal d’un *deamblar, variant intermèdia entre deambular i amblar; 1a FONT: 1859]

m 1 Trot curt que, per ells mateixos, prenen sovint els cavalls, els muls, etc.

2 fig Tarannà. Trobar algú de mal demble.

->demència

■demència

Part. sil.: de_mèn_ci_a

[del ll. dementia, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 PSIC, PSIQ i PAT 1 Pertorbació total o parcial de les facultats mentals deguda a lesions cerebrals.

2 demència precoç Esquizofrènia.

3 demència presenil Nom genèric de certs trastorns degeneratius cerebrals propis de l’edat madura, el més freqüent dels quals és la malaltia d’Alzheimer.

4 demència senil Demència provocada pels trastorns circulatoris del cervell en l’edat avançada.

2 p ext Conducta o acció desproveïda de raó.

->demencial

■demencial

Part. sil.: de_men_ci_al

[de demència]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la demència.

2 Poc raonable; desmesurat, exagerat. Ha fet una proposta demencial.

->dement

■dement

[del ll. demens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f Afectat de demència.

->dementre

■dementre

[del ll. dŭm ĭntĕrim ‘mentre entretant’, que donà l’ant. domentre, alterat per influx de mots gramaticals amb de-: defora, dessota, després, dellà, etc; 1a FONT: 1116]

conj Mentre.

->demèrit

■demèrit

[del ll. demerĭtum, íd.; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

m Allò que fa que hom mereixi blasme o desaprovació.

->demeritori

■demeritori -òria

[del b. ll. demeritorius, -a, -um, íd.]

adj Que emmena el demèrit.

->demersal

■demersal

adj ICT Dit del peix que s’alimenta o viu en els fons marins junt amb les espècies bentòniques.

->demés

■demés

[comp. de de² i més; 1a FONT: 1575, DPou.]

adv Encara, a més d’això.

->demesia

■demesia

Part. sil.: de_me_si_a

[de demés; 1a FONT: 1500]

f 1 1 Excés.

2 en demesia En excés.

2 DR Espai franc que resta entre dues concessions mineres o més que no arriba a constituir una pertinença.

->demesiadament

■demesiadament

Part. sil.: de_me_si_a_da_ment

[de demesiat]

adv En excés.

->demesiat

■demesiat -ada

Part. sil.: de_me_si_at

[de demesia; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Excessiu, fora mesura.

->demet

demet

[de l’ant. i rossellonès demest ‘enmig, al mig de’, del ll. vg. de mixto, íd.]

m METAL·L En l’antiga farga catalana, peça ortoèdrica, indeformable i massissa que, incrustada sobre la pedra mitjançant la dema, servia d’enclusa.

->demetre

■demetre

[del ll. demittĕre ‘destituir’]

v tr 1 Deposar, privar (algú) d’algun càrrec.

2 Renunciar (un càrrec); dimitir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demetre

GERUNDI: demetent

PARTICIPI: demès, demesa, demesos, demeses

INDICATIU PRESENT: demeto, demets, demet, demetem, demeteu, demeten

INDICATIU IMPERFET: demetia, demeties, demetia, demetíem, demetíeu, demetien

INDICATIU PASSAT: demetí, demeteres, demeté, demetérem, demetéreu, demeteren

INDICATIU FUTUR: demetré, demetràs, demetrà, demetrem, demetreu, demetran

INDICATIU CONDICIONAL: demetria, demetries, demetria, demetríem, demetríeu, demetrien

SUBJUNTIU PRESENT: demeti, demetis, demeti, demetem, demeteu, demetin

SUBJUNTIU IMPERFET: demetés, demetessis, demetés, demetéssim, demetéssiu, demetessin

IMPERATIU: demet, demeti, demetem, demeteu, demetin

->-dèmia

-dèmia

Forma sufixada del mot grec dẽmos, que significa ‘poble’. Ex.: epidèmia.

->demiürg

■demiürg

Part. sil.: de_mi_ürg

m FILOS En el pensament grec, l’ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna.

->demiúrgic

■demiúrgic -a

Part. sil.: de_mi_úr_gic

adj Relatiu o pertanyent a un demiürg.

->demo-

■demo-

1 Forma prefixada del mot grec dẽmos, que significa ‘poble’. Ex.: democràcia.

2 Forma prefixada del mot demòcrata o democràtic. Ex.: democristià, demoliberal.

->democràcia

■democràcia

Part. sil.: de_mo_crà_ci_a

[del ll. td. democratia, i aquest, del gr. dēmokratía ‘govern del poble’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f POLÍT 1 Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants.

2 democràcia cristiana Conjunt de moviments, de partits polítics i de sindicats que volen posar la doctrina de l’Evangeli al servei de la democràcia.

3 democràcia popular Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial en diversos estats de l’est i el sud-est d’Europa sota la direcció dels partits comunistes com a forma estatal del període de transició del capitalisme cap al socialisme i com a modalitat de la dictadura del proletariat.

->demòcrata

■demòcrata

[de democràcia; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f Partidari de la democràcia.

->democratacristià

■democratacristià -ana

Part. sil.: de_mo_cra_ta_cris_ti_à

[de demòcrata i cristià]

1 adj Relatiu o pertanyent a la democràcia cristiana.

2 m i f Partidari de la democràcia cristiana o membre d’un partit democratacristià.

->democràtic

■democràtic -a

[de democràcia; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Relatiu o pertanyent a la democràcia.

->democràticament

■democràticament

[de democràtic]

adv D’una manera democràtica. Governar democràticament.

->democratisme

■democratisme

[de demòcrata]

m Qualitat de demòcrata.

->democratització

■democratització

Part. sil.: de_mo_cra_tit_za_ci_ó

[de democratitzar]

f 1 Acció de democratitzar;

2 l’efecte.

->democratitzador

■democratitzador -a

[de democratitzar]

adj Que democratitza.

->democratitzar

■democratitzar

[de democràtic]

v tr Fer democràtic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: democratitzar

GERUNDI: democratitzant

PARTICIPI: democratitzat, democratitzada, democratitzats, democratitzades

INDICATIU PRESENT: democratitzo, democratitzes, democratitza, democratitzem, democratitzeu, democratitzen

INDICATIU IMPERFET: democratitzava, democratitzaves, democratitzava, democratitzàvem, democratitzàveu, democratitzaven

INDICATIU PASSAT: democratitzí, democratitzares, democratitzà, democratitzàrem, democratitzàreu, democratitzaren

INDICATIU FUTUR: democratitzaré, democratitzaràs, democratitzarà, democratitzarem, democratitzareu, democratitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: democratitzaria, democratitzaries, democratitzaria, democratitzaríem, democratitzaríeu, democratitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: democratitzi, democratitzis, democratitzi, democratitzem, democratitzeu, democratitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: democratitzés, democratitzessis, democratitzés, democratitzéssim, democratitzéssiu, democratitzessin

IMPERATIU: democratitza, democratitzi, democratitzem, democratitzeu, democratitzin

->democristià

democristià -ana

Part. sil.: de_mo_cris_ti_à

adj i m i f Democratacristià.

->demodècids

demodècids

m ZOOL 1 pl Família d’àcars vermiformes amb quatre parells de potes reduïdes i l’abdomen llarg i anellat.

2 sing Àcar de la família dels demodècids.

->demògraf

■demògraf -a

[de demo- i -graf]

m i f Persona que es dedica a la demografia.

->demografia

■demografia

Part. sil.: de_mo_gra_fi_a

[de demo- i -grafia]

f DEMOG Ciència que té com a objecte l’estudi de la població.

->demogràfic

■demogràfic -a

[de demografia]

adj Relatiu o pertanyent a la demografia.

->demolició

■demolició

Part. sil.: de_mo_li_ci_ó

[del ll. demolitio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció de demolir;

2 l’efecte. La demolició de Jerusalem.

->demolidor

■demolidor -a

[del ll. demolitor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj i m i f 1 Que demoleix. Una crítica demolidora.

2 màquina demolidora (o simplement demolidora) OBR PÚBL Màquina per a demolir construccions.

->demolir

■demolir

[del ll. demolīri, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 Enderrocar, desfer (una construcció). Demolir una muralla. Demolir un edifici.

2 fig Demolir la fama d’algú.

3 màquina de demolir OBR PÚBL Màquina demolidora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demolir

GERUNDI: demolint

PARTICIPI: demolit, demolida, demolits, demolides

INDICATIU PRESENT: demoleixo, demoleixes, demoleix, demolim, demoliu, demoleixen

INDICATIU IMPERFET: demolia, demolies, demolia, demolíem, demolíeu, demolien

INDICATIU PASSAT: demolí, demolires, demolí, demolírem, demolíreu, demoliren

INDICATIU FUTUR: demoliré, demoliràs, demolirà, demolirem, demolireu, demoliran

INDICATIU CONDICIONAL: demoliria, demoliries, demoliria, demoliríem, demoliríeu, demolirien

SUBJUNTIU PRESENT: demoleixi, demoleixis, demoleixi, demolim, demoliu, demoleixin

SUBJUNTIU IMPERFET: demolís, demolissis, demolís, demolíssim, demolíssiu, demolissin

IMPERATIU: demoleix, demoleixi, demolim, demoliu, demoleixin

->dèmon

dèmon

[del gr. daímon, íd.]

m RELIG i MIT 1 Personificació indeterminada de forces de la natura o de l’ànima humana.

2 esp En el món grecoromà, esperit o geni que presidia el destí d’algú donant-li bones o males inspiracions. El dèmon de Sòcrates.

->demoníac

■demoníac -a

Part. sil.: de_mo_ní_ac

[del ll. daemŏnĭăcus, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent al dèmon o al dimoni.

2 Posseït pel dimoni.

->demonisme

demonisme

m Creença en els dimonis.

->demonitzar

demonitzar

v tr Atribuir qualitats perverses (a algú o a alguna cosa). Demonitzar els nacionalismes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demonitzar

GERUNDI: demonitzant

PARTICIPI: demonitzat, demonitzada, demonitzats, demonitzades

INDICATIU PRESENT: demonitzo, demonitzes, demonitza, demonitzem, demonitzeu, demonitzen

INDICATIU IMPERFET: demonitzava, demonitzaves, demonitzava, demonitzàvem, demonitzàveu, demonitzaven

INDICATIU PASSAT: demonitzí, demonitzares, demonitzà, demonitzàrem, demonitzàreu, demonitzaren

INDICATIU FUTUR: demonitzaré, demonitzaràs, demonitzarà, demonitzarem, demonitzareu, demonitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: demonitzaria, demonitzaries, demonitzaria, demonitzaríem, demonitzaríeu, demonitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: demonitzi, demonitzis, demonitzi, demonitzem, demonitzeu, demonitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: demonitzés, demonitzessis, demonitzés, demonitzéssim, demonitzéssiu, demonitzessin

IMPERATIU: demonitza, demonitzi, demonitzem, demonitzeu, demonitzin

->demono-

■demono-

Forma prefixada del mot grec daímō, que significa ‘dèmon’, ‘dimoni’. Ex.: demonolatria, demonofòbia, demonomania.

->demonologia

demonologia

Part. sil.: de_mo_no_lo_gi_a

f HIST REL Estudi de la naturalesa i les qualitats dels dimonis.

->demor

■demor

m ant demora 1.

->demora

■demora

[de demorar; 1a FONT: s. XV, Febrer]

f 1 ant Acció de demorar o aturar en un lloc.

2 1 Triga, acció de tardar a fer una cosa.

2 DR Tardança en l’acompliment d’una obligació des que és exigible.

3 NÀUT Direcció o rumb en què és situat un objecte respecte a un punt de la costa, a una embarcació, etc., definit per l’angle que forma aquest rumb amb la línia nord-sud veritable.

->demorança

■demorança

[de demorar; 1a FONT: 1839, DLab.]

f demora 2.

->demorar

■demorar

[del ll. demorari, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 intr ant Aturar, estar-se algun temps en un lloc.

2 tr Retardar. Demorar la resolució d’un afer.

3 intr NÀUT Ésser situat en demora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demorar

GERUNDI: demorant

PARTICIPI: demorat, demorada, demorats, demorades

INDICATIU PRESENT: demoro, demores, demora, demorem, demoreu, demoren

INDICATIU IMPERFET: demorava, demoraves, demorava, demoràvem, demoràveu, demoraven

INDICATIU PASSAT: demorí, demorares, demorà, demoràrem, demoràreu, demoraren

INDICATIU FUTUR: demoraré, demoraràs, demorarà, demorarem, demorareu, demoraran

INDICATIU CONDICIONAL: demoraria, demoraries, demoraria, demoraríem, demoraríeu, demorarien

SUBJUNTIU PRESENT: demori, demoris, demori, demorem, demoreu, demorin

SUBJUNTIU IMPERFET: demorés, demoressis, demorés, demoréssim, demoréssiu, demoressin

IMPERATIU: demora, demori, demorem, demoreu, demorin

->demoscòpia

demoscòpia

Part. sil.: de_mos_cò_pi_a

[de demo- i -scòpia]

f SOCIOL Branca de la sociologia que té per objecte l’estudi de l’opinió pública.

->demoscòpic

demoscòpic -a

[de demoscòpia]

adj SOCIOL Relatiu o pertanyent a la demoscòpia.

->demosofia

■demosofia

Part. sil.: de_mo_so_fi_a

[de demo- i -sofia]

f 1 Cultura popular, folklore.

2 Ciència que estudia el folklore.

->demosponges

■demosponges

f ZOOL 1 pl Classe d’esponges d’esquelet silici format per espícules megascleres, per fibres d’espongina o per totes dues coses alhora, dividides en tres ordres: tetractinèl·lides, monactinèl·lides i esponges ceratoses o còrnies.

2 sing Esponja de la classe de les demosponges.

->demostr.

demostr.

abrev GRAM demostratiu 2.

->demostrabilitat

■demostrabilitat

[de demostrable]

f Qualitat de demostrable.

->demostrable

■demostrable

[del ll. demonstrabĭlis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que pot ésser demostrat. Veritats demostrables.

->demostració

■demostració

Part. sil.: de_mos_tra_ci_ó

[del ll. demonstratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 LÒG i MAT Derivació d’un enunciat mitjançant l’aplicació d’unes determinades regles lògiques, a partir d’uns altres enunciats, dits premisses de la demostració.

2 1 Manifestació exterior de sentiments, d’intencions o de disposicions que hom té o afecta de tenir. Demostracions d’amistat. Demostracions hostils.

2 Exhibició a tall d’exemple, d’instrucció.

3 MIL Maniobra consistent a portar forces en un punt per intimidar l’enemic o distreure la seva atenció del punt que hom intenta realment d’atacar.

->demostrador

■demostrador -a

[del ll. demonstrator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que demostra.

->demostrança

■demostrança

[de demostrar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f demostració 2 1. Fer demostrança d’agraïment.

->demostrar

■demostrar

[del ll. demonstrare, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v tr 1 Fer evident mitjançant el raonament. Demostrar una proposició.

2 Provar o donar a conèixer amb signes exteriors, com posant davant els ulls. Mai no demostra els seus sentiments. Demostra de tenir molta paciència.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: demostrar

GERUNDI: demostrant

PARTICIPI: demostrat, demostrada, demostrats, demostrades

INDICATIU PRESENT: demostro, demostres, demostra, demostrem, demostreu, demostren

INDICATIU IMPERFET: demostrava, demostraves, demostrava, demostràvem, demostràveu, demostraven

INDICATIU PASSAT: demostrí, demostrares, demostrà, demostràrem, demostràreu, demostraren

INDICATIU FUTUR: demostraré, demostraràs, demostrarà, demostrarem, demostrareu, demostraran

INDICATIU CONDICIONAL: demostraria, demostraries, demostraria, demostraríem, demostraríeu, demostrarien

SUBJUNTIU PRESENT: demostri, demostris, demostri, demostrem, demostreu, demostrin

SUBJUNTIU IMPERFET: demostrés, demostressis, demostrés, demostréssim, demostréssiu, demostressin

IMPERATIU: demostra, demostri, demostrem, demostreu, demostrin

->demostratiu

■demostratiu -iva

Part. sil.: de_mos_tra_tiu

[del ll. demonstrativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que demostra o serveix per a demostrar.

2 GRAM [abrev demostr.] Dit de les formes pronominals, substantives, adjectives o adverbials, que designen una situació en l’espai o en el temps.

->demostrativament

■demostrativament

[de demostratiu]

adv D’una manera demostrativa.

->demòtic

■demòtic -a

[del gr. dēmotikós, íd., der. de dẽmos ‘poble’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

1 adj Relatiu o pertanyent al poble; popular.

2 adj i m LING Dit de la forma col·loquial del grec modern, enfront de la forma culta o “pura", més arcaïtzant i pròpia del món oficial (polític, religiós) i científic.

3 escriptura demòtica ESCR Forma simplificada de l’antiga escriptura egípcia hieràtica.

->dempeus

■dempeus

Part. sil.: dem_peus

[de peu; 1a FONT: s. XV, Curial]

adv Dret, descansant solament sobre els peus.

->demulcent

demulcent

[del ll. demulcens, -ntis, participi pres. del ll. demulcĕre ‘acaronar amb la mà’]

m FARM Producte que, en solució, actua (d’una forma purament mecànica) com a protector dels teixits irritats.

->den.

den.

abrev TÈXT denier².

->dena

■dena

[del ll. vg. *decēnus, -a, -um ‘desè’, cat. ant. deena; 1a FONT: o.]

f 1 CATOL 1 Cadascuna de les parts en què és dividit el rosari, composta d’un parenostre, deu avemaries i un glòria.

2 En els rosaris, en què de cada deu grans n’hi ha un de més gros o senyalat, cadascun d’aquests o cadascuna de les desenes de grans petits o ordinaris.

2 Cadascuna de les deu partides en què és dividit el terme de Morella (Ports).

3 ant Grup de deu persones; desena.

->déna

déna

m vulg Eufemisme per Déu, emprat en expressions blasfemes. Me cago en déna.

->denari

■denari -ària

[del ll. denarius, íd.]

1 adj Decimal, que té per base deu. Sistema denari. Notació denària. Escala denària.

2 m NUMIS 1 Moneda romana d’argent d’època republicana equivalent a deu asos, dividida en dos quinaris o quatre sestercis.

2 Diner.

->dendr-

dendr-

Forma prefixada del mot grec déndron, -ou, que significa ‘arbre’. Ex.: dendrita.

->dendri-

■dendri-

Forma prefixada del mot grec déndron, -ou, que significa ‘arbre’. Ex.: dendriforme.

->dendriforme

■dendriforme

[de dendri- i -forme]

adj Que té forma d’arbre.

->dendrita

■dendrita

f 1 HISTOL Prolongació arboriforme del cos o el protoplasma d’algunes neurones.

2 MINERAL 1 Figura de forma arborescent produïda en un mineral per l’acció d’un altre d’estrany.

2 Agregat cristal·lí de forma arborescent.

->dendrític

■dendrític -a

adj GEOMORF 1 En forma de dendrita.

2 Que fa referència a les dendrites.

->dendritiforme

■dendritiforme

[del ll. dendritis, -ĭdis, i aquest, del gr. dendrĩtis ‘de forma d’arbre’, i -forme]

adj Ramificat com un arbre.

->dendro-

■dendro-

Forma prefixada del mot grec déndron, -ou, que significa ‘arbre’. Ex.: dendrocronologia, dendròfag.

->dendrobàtids

■dendrobàtids

m ZOOL 1 pl Família d’amfibis anurs que inclou granotetes de mida petita i coloració molt vistent, amb la pell recoberta d’alcaloides altament tòxics, pròpies de les selves de l’Amèrica Central i del Sud.

2 sing Amfibi de la família dels dendrobàtids.

->dendroclimatologia

dendroclimatologia

Part. sil.: den_dro_cli_ma_to_lo_gi_a

[de dendro- i climatologia]

f GEOL Ciència que estudia el clima amb relació al desenvolupament dels vegetals a través dels anells de creixement dels troncs, especialment els de les coníferes.

->dendrocolàptids

dendrocolàptids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells passeriformes del subordre dels tirans.

2 sing Ocell de la família dels dendrocolàptids.

->dendrocronògraf

■dendrocronògraf

m BOT i METROL Aparell per a mesurar amb precisió el creixement radial d’un arbre, per mitjà d’un microscopi que es pot desplaçar per damunt d’un bastonet de fusta.

->dendrocronologia

■dendrocronologia

Part. sil.: den_dro_cro_no_lo_gi_a

[de dendro- i cronologia]

f BIOL i CLIMAT Ciència que, basant-se en l’estudi dels anells de creixement dels arbres, estableix una cronologia i obté dades climàtiques i ecològiques de temps passats.

->dendròfor

dendròfor

m HIST REL En les processons de les festes en honor de Dionís i Demèter, el qui portava plantes o branques d’arbres sagrats.

->dendrograma

■dendrograma

m ESTAD Diagrama en forma d’arbre que mostra relacions de proximitat entre els individus representats.

->dendrologia

■dendrologia

Part. sil.: den_dro_lo_gi_a

[de dendro- i -logia]

f BOT Ciència que estudia els arbres.

->dendròmetre

■dendròmetre

m METROL i BOT Aparell per a mesurar, per observació directa des de terra, l’alçària dels arbres drets i de vegades també altres paràmetres, com ara diàmetres, àrea basal d’una massa forestal, etc.

->dendrometria

■dendrometria

Part. sil.: den_dro_me_tri_a

f BOT Ciència que estudia la mesura de les dimensions dels arbres, la forma, l’estimació del volum i del creixement dels arbres i les masses forestals.

->dendroquirots

dendroquirots

m ZOOL 1 pl Ordre d’equinoderms de la classe dels holoturoïdeus, de forma de cogombre, amb tentacles ramificats que filtren el plàncton.

2 sing Equinoderm de l’ordre dels dendroquirots.

->denegable

■denegable

[de denegar]

adj Que pot ésser denegat.

->denegació

■denegació

Part. sil.: de_ne_ga_ci_ó

[del ll. denegatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

f 1 Acció de denegar;

2 l’efecte.

->denegar

■denegar

[del ll. denegare, íd.; 1a FONT: s. XIV]

v tr No concedir (allò demanat o sol·licitat). La nostra demanda no pot ésser denegada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: denegar

GERUNDI: denegant

PARTICIPI: denegat, denegada, denegats, denegades

INDICATIU PRESENT: denego, denegues, denega, deneguem, denegueu, deneguen

INDICATIU IMPERFET: denegava, denegaves, denegava, denegàvem, denegàveu, denegaven

INDICATIU PASSAT: deneguí, denegares, denegà, denegàrem, denegàreu, denegaren

INDICATIU FUTUR: denegaré, denegaràs, denegarà, denegarem, denegareu, denegaran

INDICATIU CONDICIONAL: denegaria, denegaries, denegaria, denegaríem, denegaríeu, denegarien

SUBJUNTIU PRESENT: denegui, deneguis, denegui, deneguem, denegueu, deneguin

SUBJUNTIU IMPERFET: denegués, deneguessis, denegués, deneguéssim, deneguéssiu, deneguessin

IMPERATIU: denega, denegui, deneguem, denegueu, deneguin

->denegatori

■denegatori -òria

[de denegar]

adj Que implica denegació.

->denejament

■denejament

m ant Acció de denejar.

->denejar

■denejar

v tr ant Netejar, purificar.

->dener

■dener

[ll, vg. *decēnus, -a, -um ‘desè’, cat. ant. deener]

m HIST MIL desener 2.

->denerit

■denerit -ida

[variant de desnerit]

adj Desnerit.

->dengue

■dengue

m PAT Infecció vírica benigna que produeix febre, dolors articulars i musculars i erupció pruriginosa a la cara, als braços i al pit.

->denier¹

■denier¹ -a

Part. sil.: de_ni_er

adj i m i f De Dénia (Marina Alta).

->denier²

denier²

Part. sil.: de_ni_er

[del fr. denier, íd., del ll. denarius ‘que conté deu; diner’]

m TÈXT [abrev den.] Sistema de numeració emprat per a classificar els fils de seda i de fibres sintètiques on el número representa el pes en grams de 9 000 m de fil.

->denigració

■denigració

Part. sil.: de_ni_gra_ci_ó

[del ll. denigratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1459]

f 1 Acció de denigrar;

2 l’efecte.

->denigrador

■denigrador -a

[de denigrar]

adj i m i f Que denigra.

->denigrant

■denigrant

[de denigrar]

adj Que denigra. Paraules denigrants.

->denigrar

■denigrar

[del ll. denigrare, íd.; 1a FONT: 1408]

v tr Dir mal d’algú o d’alguna cosa per tal de destruir la bona opinió que altres en tenen, de menysprear-ne la qualitat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: denigrar

GERUNDI: denigrant

PARTICIPI: denigrat, denigrada, denigrats, denigrades

INDICATIU PRESENT: denigro, denigres, denigra, denigrem, denigreu, denigren

INDICATIU IMPERFET: denigrava, denigraves, denigrava, denigràvem, denigràveu, denigraven

INDICATIU PASSAT: denigrí, denigrares, denigrà, denigràrem, denigràreu, denigraren

INDICATIU FUTUR: denigraré, denigraràs, denigrarà, denigrarem, denigrareu, denigraran

INDICATIU CONDICIONAL: denigraria, denigraries, denigraria, denigraríem, denigraríeu, denigrarien

SUBJUNTIU PRESENT: denigri, denigris, denigri, denigrem, denigreu, denigrin

SUBJUNTIU IMPERFET: denigrés, denigressis, denigrés, denigréssim, denigréssiu, denigressin

IMPERATIU: denigra, denigri, denigrem, denigreu, denigrin

->denim

■denim

m TÈXT Teixit texà.

->denominable

■denominable

[de denominar]

adj Que pot ésser denominat.

->denominació

■denominació

Part. sil.: de_no_mi_na_ci_ó

[del ll. denominatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f 1 Acció de denominar.

2 GRAM Resultat del procés d’atribució d’un nom a una cosa o a una persona.

3 RELIG Confessió religiosa. Als Estats Units existeixen nombroses denominacions cristianes.

->denominador

■denominador -a

[del ll. denominator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj i m i f Que denomina.

2 m MAT Nombre escrit sota la barra en una fracció i que expressa el nombre de parts alíquotes en les quals hom pot suposadament dividir la unitat.

->denominal

■denominal

adj LING Que deriva d’un nom substantiu. Verb denominal.

->denominar

■denominar

[del ll. denominare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Donar un nom a una persona o una cosa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: denominar

GERUNDI: denominant

PARTICIPI: denominat, denominada, denominats, denominades

INDICATIU PRESENT: denomino, denomines, denomina, denominem, denomineu, denominen

INDICATIU IMPERFET: denominava, denominaves, denominava, denominàvem, denominàveu, denominaven

INDICATIU PASSAT: denominí, denominares, denominà, denominàrem, denominàreu, denominaren

INDICATIU FUTUR: denominaré, denominaràs, denominarà, denominarem, denominareu, denominaran

INDICATIU CONDICIONAL: denominaria, denominaries, denominaria, denominaríem, denominaríeu, denominarien

SUBJUNTIU PRESENT: denomini, denominis, denomini, denominem, denomineu, denominin

SUBJUNTIU IMPERFET: denominés, denominessis, denominés, denominéssim, denominéssiu, denominessin

IMPERATIU: denomina, denomini, denominem, denomineu, denominin

->denominatiu

■denominatiu -iva

Part. sil.: de_no_mi_na_tiu

[del ll. denominativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que serveix per a denominar, que implica denominació. Terme denominatiu.

2 GRAM 1 Dit del nom específic donat a una cosa o a una persona.

2 Dit del derivat d’un nom substantiu o adjectiu. Verb denominatiu.

->denotació

■denotació

Part. sil.: de_no_ta_ci_ó

[del ll. denotatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de denotar;

2 l’efecte.

2 LÒG i LING Referència, exterior a la llengua i d’identificació més o menys directa, que un mot fa a un objecte, a una persona, etc.

->denotar

■denotar

[del ll. denotare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

v tr Indicar, significar, ésser senyal. El seu aspecte denota que ha begut.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: denotar

GERUNDI: denotant

PARTICIPI: denotat, denotada, denotats, denotades

INDICATIU PRESENT: denoto, denotes, denota, denotem, denoteu, denoten

INDICATIU IMPERFET: denotava, denotaves, denotava, denotàvem, denotàveu, denotaven

INDICATIU PASSAT: denotí, denotares, denotà, denotàrem, denotàreu, denotaren

INDICATIU FUTUR: denotaré, denotaràs, denotarà, denotarem, denotareu, denotaran

INDICATIU CONDICIONAL: denotaria, denotaries, denotaria, denotaríem, denotaríeu, denotarien

SUBJUNTIU PRESENT: denoti, denotis, denoti, denotem, denoteu, denotin

SUBJUNTIU IMPERFET: denotés, denotessis, denotés, denotéssim, denotéssiu, denotessin

IMPERATIU: denota, denoti, denotem, denoteu, denotin

->denotatiu

■denotatiu -iva

Part. sil.: de_no_ta_tiu

[de denotar]

adj Que denota o serveix per a denotar.

->denou¹

■denou¹

Part. sil.: de_nou

[aglutinació de de nou]

m dial Accident inesperat i desgraciat.

->denou²

■denou [o dènou]²

Part. sil.: de_nou, dè_nou

[v. dinou]

adj i m i f dial Dinou.

->dens

■dens -a

[del ll. densus, -a, -um, íd.; 1a FONT: c. 1500]

adj 1 Espès, compacte, en què les parts constituents són molt acostades, que conté molta matèria en poc espai. Un fum dens. Una selva densa.

2 p ext Pesant. El plom és molt dens.

3 fig Substanciós, amb molta matèria o molt contingut. Un llibre dens.

4 fig Espès, obscur, impenetrable. Una ignorància densa.

5 FON Dit dels fonemes consonàntics palatals [tʃ, dʒ] i velars [k, g] i de les vocals obertes [ɛ, a, ɔ] que presenten la característica acústica d’agrupar els formants fonamentals a unes freqüències específiques; s’oposa a difús.

6 FOTOG Aspecte que presenta una imatge, tant positiva com negativa, de poc contrast entre els blancs i els negres o entre les zones transparents i les opaques.

7 MAT 1 Dit d’un conjunt C totalment ordenat tal que entre dos elements qualssevol, a i b ∈ C, hi ha un tercer element c.

2 En un espai topològic T, dit d’un subconjunt A respecte a un altre B⊂T, tal que tot punt de B és un punt adherent de A, és a dir, tal que B⊂Â, on  designa l’adherència de A.

8 PINT Dit de la pasta pictòrica en la qual el pigment és més important, quantitativament, que el vehicle acompanyant.

->densament

■densament

[de dens]

adv Amb densitat.

->densi-

■densi-

Forma prefixada del mot llatí densus, -a, -um, que significa ‘dens’, ‘espès’. Ex.: densifoli, densímetre.

->densificació

■densificació

Part. sil.: den_si_fi_ca_ci_ó

[de densificar]

f 1 Acció de densificar;

2 l’efecte.

->densificar

■densificar

[de dens]

v tr Fer més dens (un teixit, un color, etc.).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: densificar

GERUNDI: densificant

PARTICIPI: densificat, densificada, densificats, densificades

INDICATIU PRESENT: densifico, densifiques, densifica, densifiquem, densifiqueu, densifiquen

INDICATIU IMPERFET: densificava, densificaves, densificava, densificàvem, densificàveu, densificaven

INDICATIU PASSAT: densifiquí, densificares, densificà, densificàrem, densificàreu, densificaren

INDICATIU FUTUR: densificaré, densificaràs, densificarà, densificarem, densificareu, densificaran

INDICATIU CONDICIONAL: densificaria, densificaries, densificaria, densificaríem, densificaríeu, densificarien

SUBJUNTIU PRESENT: densifiqui, densifiquis, densifiqui, densifiquem, densifiqueu, densifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: densifiqués, densifiquessis, densifiqués, densifiquéssim, densifiquéssiu, densifiquessin

IMPERATIU: densifica, densifiqui, densifiquem, densifiqueu, densifiquin

->densiflor

densiflor -a

[de densi- i -flor]

adj BOT De flors atapeïdes.

->densifoli

densifoli -òlia

[de densi- i -foli]

adj BOT De fulles molt juntes.

->densímetre

■densímetre

m FÍS Areòmetre que té la tija graduada directament en pesos específics.

->densitat

■densitat

[del ll. densitas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1617]

f 1 Qualitat de dens.

2 1 Qualitat mesurable de dens, quantitat o nombre d’alguna cosa per unitat de mesura. Densitat de població. Densitat d’energia electromagnètica.

2 FÍS [símb: w] Quantitat de massa per unitat de volum.

3 FOTOG Quantitat de color en una imatge cromàtica.

4 ÒPT i FOTOG Magnitud òptica, anomenada també densitat òptica, igual al logaritme decimal de la inversa de la transmitància τ o de la reflectància ρ d’un medi, transmissor o reflector respectivament.

->densito-

■densito-

Forma prefixada del mot llatí densus, -a, -um, que significa ‘dens’, ‘espès’. Ex.: densitòmetre.

->densitòmetre

■densitòmetre

m FOTOG Aparell emprat per a mesurar la densitat de color en els negatius i les transparències en color.

->densitometria

densitometria

Part. sil.: den_si_to_me_tri_a

f ÒPT i FOTOG Mesura de la densitat òptica d’un medi o de la densitat d’un color.

->densitomètric

densitomètric -a

adj ÒPT i FOTOG Relatiu o pertanyent a la densitometria.

->dent

■dent

[del ll. dens, dĕntis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

f 1 1 ANAT ANIM Formació sòlida que empren els animals per a mastegar o prémer l’aliment i per a defensar-se. Dents incisives, canines, premolars i molars. Li surt, li neix, li apunta, una dent. Caure una dent. Esmussar-se les dents.

2 amb dents i ungles Valent-se de tots els mitjans, aferrissadament. Defensarem amb dents i ungles els nostres drets.

3 anar armat fins a les dents Portar al damunt moltes armes, anar molt armat.

4 cruixir (o petar) de dents Fer batre les dents les unes contra les altres pel fred, la por, etc.

5 deixar-hi les dents En la persecució d’un guany, sortir-hi perdent.

6 dent de llet Cadascuna de les dents, de la primera dentició dels vertebrats, destinades a caure i a ésser substituïdes per unes altres de permanents.

7 dent postissa Dent que en substitueix artificialment una de natural.

8 ensenyar les dents Fer cara a algú.

9 no passar de les dents (una persona o una cosa) No poder-hi posar afecte, tenir-hi aversió.

10 parlar entre dents Parlar de manera que no s’entengui el que hom diu.

11 prendre a dents (una cosa) Posar tota la voluntat en la seva consecució.

12 riure de les dents enfora No riure francament, sincerament.

13 tenir les dents esmolades (o venir amb les dents esmolades) Estar disposat a menjar molt.

14 tenir les dents esmolades (o venir amb les dents esmolades) Estar disposat a disputar-se aferrissadament.

15 tenir les dents llargues (o tenir bona dent) Tenir molta gana.

16 voler agafar la lluna amb les dents Pretendre l’impossible.

2 1 Cadascuna de les parts sortints de certs objectes, de certes màquines, de certes eines, etc., semblants a una dent.

2 ELECTROT En una màquina elèctrica, part sortint del ferro (de l’estator o del rotor) compresa entre dues ranures consecutives.

3 ESPORT En l’alpinisme, pic agut i aïllat.

4 ESPORT En l’esquí, extremitat de la plataforma de llançament en el trampolí per a salts.

5 TECNOL Cadascun dels elements tallats sobre el cos base d’una roda (dita roda dentada) d’un engranatge que permeten de transmetre el moviment a una altra roda dentada.

6 dent de llop GRÀF Brunyidor corbat emprat pels relligadors per a brunyir els talls amb canal, format per un tros de pedra d’àgata muntat en un mànec de fusta.

7 dent de serra CONSTR Tipus de coberta el perfil de la qual té forma de dents de serra, emprada en naus de fàbrica, formada per la successió de dos aiguavessos d’inclinacions diferents.

8 dent de serra ELECTRÒN Forma d’ona d’una magnitud periòdica que augmenta linealment amb el temps fins a un punt determinat, disminueix bruscament fins a zero i torna a repetir el cicle indefinidament.

3 GRÀF Senyal que hom nota quan, no havent imprès bé un full, no es corresponen les planes de blanc amb les de retiratge.

4 HERÀLD En un perfil d’una peça o en una partició, element format per dos segments rectilinis consecutius que formen angle, com imitant les dents d’una serra.

5 arrendar a dent DR Cedir algú en arrendament les pastures d’una devesa comunal o senyorial, amb la condició que l’arrendatari permeti de pasturar-hi el bestiar del poble o del senyor.

6 dent de lleó BOT Planta herbàcia de la família de les compostes (Taraxacum officinale), de fulles totes basals en roseta i de capítols grocs solitaris i aquenis terminats en plomall.

7 dent de mar ZOOL Nom donat a diversos mol·luscs de la classe dels escafòpodes, de la família dels dentàlids (Dentalium sp), de conquilla cònica allargada i lleugerament arquejada i amb la boca envoltada de tentacles i amb una ràdula dentada.

->dentada

■dentada

[de dent]

f 1 Cop de dents d’un animal en escometre.

2 Mossegada.

->dentadora

■dentadora

[de dentar]

f TECNOL Màquina per a tallar les dents d’un engranatge.

->dentadura

■dentadura

[de dentar; 1a FONT: s. XV]

f 1 1 ANAT ANIM Conjunt de les dents; dentat.

2 dentadura artificial (o postissa) MED Pròtesi que substitueix les dents i els teixits subjacents perduts.

2 HERÀLD Fila de dents d’angles aguts al llarg de l’escut i tocant-ne la vora interior superior.

->dental

■dental

[de dent; 1a FONT: s. XIII]

1 1 adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a les dents. Nervis dentals. Cirurgia dental.

2 adj i f FON Dit de l’articulació que es caracteritza per un contacte o una aproximació de l’àpex de la llengua a la superfície interior de les incisives superiors: [d, t].

2 m AGR Peça de l’arada on encaixa la rella.

->dentàlids

dentàlids

m ZOOL 1 pl Família de mol·luscs de la classe dels escafòpodes, que inclou les anomenades dents de mar.

2 sing Mol·lusc de la família dels dentàlids.

->dentalització

■dentalització

Part. sil.: den_ta_lit_za_ci_ó

[de dentalitzar]

f FON Procés pel qual una articulació no dental s’hi torna per influència d’una articulació dental veïna.

->dentalitzar

■dentalitzar

[de dental]

v tr FON Fer dental un so que no ho és.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dentalitzar

GERUNDI: dentalitzant

PARTICIPI: dentalitzat, dentalitzada, dentalitzats, dentalitzades

INDICATIU PRESENT: dentalitzo, dentalitzes, dentalitza, dentalitzem, dentalitzeu, dentalitzen

INDICATIU IMPERFET: dentalitzava, dentalitzaves, dentalitzava, dentalitzàvem, dentalitzàveu, dentalitzaven

INDICATIU PASSAT: dentalitzí, dentalitzares, dentalitzà, dentalitzàrem, dentalitzàreu, dentalitzaren

INDICATIU FUTUR: dentalitzaré, dentalitzaràs, dentalitzarà, dentalitzarem, dentalitzareu, dentalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: dentalitzaria, dentalitzaries, dentalitzaria, dentalitzaríem, dentalitzaríeu, dentalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: dentalitzi, dentalitzis, dentalitzi, dentalitzem, dentalitzeu, dentalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: dentalitzés, dentalitzessis, dentalitzés, dentalitzéssim, dentalitzéssiu, dentalitzessin

IMPERATIU: dentalitza, dentalitzi, dentalitzem, dentalitzeu, dentalitzin

->dentar

■dentar

[de dent; 1a FONT: 1626]

v 1 1 intr ANAT ANIM Treure les dents, posar les dents.

2 tr Calcular l’edat (d’un animal, especialment d’un cap de bestiar) a partir de les dents.

2 tr MEC Fer les dents d’una serra, d’una roda d’engranatge, d’un pinyó, etc.

3 màquina de dentar TECNOL Dentadora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dentar

GERUNDI: dentant

PARTICIPI: dentat, dentada, dentats, dentades

INDICATIU PRESENT: dento, dentes, denta, dentem, denteu, denten

INDICATIU IMPERFET: dentava, dentaves, dentava, dentàvem, dentàveu, dentaven

INDICATIU PASSAT: dentí, dentares, dentà, dentàrem, dentàreu, dentaren

INDICATIU FUTUR: dentaré, dentaràs, dentarà, dentarem, dentareu, dentaran

INDICATIU CONDICIONAL: dentaria, dentaries, dentaria, dentaríem, dentaríeu, dentarien

SUBJUNTIU PRESENT: denti, dentis, denti, dentem, denteu, dentin

SUBJUNTIU IMPERFET: dentés, dentessis, dentés, dentéssim, dentéssiu, dentessin

IMPERATIU: denta, denti, dentem, denteu, dentin

->dentari

■dentari -ària

[del ll. dentarius, -a, -um, íd.]

adj 1 dental 1 1.

2 fórmula dentària ANAT ANIM Expressió numèrica amb la qual hom indica el nombre i la situació de les diverses peces dentàries que hi ha en les mandíbules superior i inferior dels mamífers.

->dentat

■dentat -ada

[de dent; 1a FONT: s. XV]

1 adj Proveït de dents. Una falç dentada. Fulles dentades.

2 m 1 ANAT ANIM Conjunt de les dents.

2 TECNOL Conjunt de dents d’una serra, d’una roda d’engranatge, etc.

3 adj HERÀLD 1 Dit de l’animal amb les dents d’un esmalt diferent del del cos.

2 Dit de la peça amb cadascun dels perfils exteriors formats per dents d’angles aguts.

3 Dit de la partició feta amb dents d’angles aguts.

->dentatge

dentatge

[de dentar]

m 1 MEC Acció de dentar.

2 dial Dentadura.

->dentcurta

■dentcurta

f ICT Peix lloro.

->dentegada

■dentegada

[de dent]

f Dentada.

->dentelat

■dentelat -ada

[del fr. dentelé, íd.]

adj HERÀLD 1 Dit de la peça amb cadascun dels perfils format per dents més petites i nombroses que el dentat.

2 Dit de la partició feta amb dents més petites i nombroses que el dentat.

->dentell

■dentell

[del ll. denticŭlus, diminutiu de dens, dentis ‘dent’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m ARQUIT En l’entaulament dels temples jònics i corintis, ornament compost per petits cubs de pedra emplaçats sota la cornisa.

->denteta

■denteta

[de dent; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Dent petita.

2 fer denteta (o dentetes) 1 Fer enveja menjant. Ha demanat llagosta només per fer-li dentetes.

2 p ext Quina denteta que li fan els torrons!

3 fig Les efusions dels nuvis li feien denteta.

->denti-

■denti-

Forma prefixada del mot llatí dens, dentis, que significa ‘dent’. Ex.: dentilabial, dentinasal, dentirostre.

->dentició

■dentició

Part. sil.: den_ti_ci_ó

[del ll. dentitio, -ōnis, íd.]

f ANAT ANIM Conjunt dels fenòmens de formació i erupció de les dents.

->denticitat

■denticitat

f QUÍM Nombre de grups donadors de què disposa un lligand en un compost complex per a formar enllaços coordinats amb un mateix àtom metàl·lic central.

->denticle

■denticle

[del ll. denticŭlus, dimin. de dens, dentis ‘dent’]

m 1 1 Dent molt petita o formació que en té l’aspecte.

2 Corpuscle de dentina allotjat a la polpa dentària.

2 ARQUIT Dentell.

->denticulat

■denticulat -ada

[del ll. denticulatus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que té denticles. Fulla denticulada. Motllura denticulada.

2 HERÀLD 1 Dit de la bordura formada per dents d’angles aguts tocant la vora de l’escut, generalment amb els esmalts alternats i diferents del del camper.

2 Dit de la peça amb els perfils exteriors fornits de dents d’angles aguts, generalment amb els esmalts alternats i diferents del de la peça.

->dentiforme

■dentiforme

[de denti- i -forme]

adj Que té la forma d’una dent.

->dentífric

■dentífric -a

[variant de dentifrici]

adj i m COSM Dentifrici.

->dentifrici

■dentifrici -ícia

[del ll. dentifrĭcium, íd., comp. de dens ‘dent’ i fricium ‘pols per a les dents’, der. de fricare ‘fregar’]

adj i m COSM Dit de la substància emprada per a netejar-se les dents.

->dentíger

■dentíger -a

[de denti- i -ger]

adj Proveït de dents.

->dentilabial

■dentilabial

Part. sil.: den_ti_la_bi_al

[de denti- i labial]

adj i f FON Labiodental.

->dentina

■dentina

[de denti- i -ina*]

f ANAT Substància calcària que forma la massa principal de les dents, envolta la polpa dental i va coberta per l’esmalt en la corona i pel cement en l’arrel.

->dentirostre

dentirostre

[de denti- i -rostre]

adj ORNIT Nom donat antigament als ocells de l’ordre dels passeriformes que tenen una dent petita a la mandíbula superior.

->dentista

■dentista

[de dent; 1a FONT: 1803, DEst.]

m i f ODONT Persona que té per professió tractar malalties dentals i fer i posar dents artificials.

->déntol

■déntol

[del ll. dentix, -ĭcis, íd., amb canvi de sufix; 1a FONT: 1361]

m ICT Peix de l’ordre dels perciformes, de la família dels espàrids (Dentex dentex), d’una considerable longitud, que posseeix unes fortes dents i que habita a la Mediterrània i a l’Atlàntic. Cal destacar-ne el déntol corcovat (D. gibbosus) i el déntol petit o pagell déntol.

->dentut

■dentut -uda

[de dent]

adj Que té les dents grosses.

->denudació

■denudació

Part. sil.: de_nu_da_ci_ó

[del ll. denudatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de denudar o de denudar-se;

2 l’efecte.

2 GEOMORF i PEDOL Acció per la qual resten al descobert les masses rocalloses a causa dels diversos agents que desgasten tot allò que les cobria.

->denudar

■denudar

[del ll. denudare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Llevar allò que, en l’estat natural, recobreix una cosa. Denudar un os.

2 pron Denudar-se el derma.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: denudar

GERUNDI: denudant

PARTICIPI: denudat, denudada, denudats, denudades

INDICATIU PRESENT: denudo, denudes, denuda, denudem, denudeu, denuden

INDICATIU IMPERFET: denudava, denudaves, denudava, denudàvem, denudàveu, denudaven

INDICATIU PASSAT: denudí, denudares, denudà, denudàrem, denudàreu, denudaren

INDICATIU FUTUR: denudaré, denudaràs, denudarà, denudarem, denudareu, denudaran

INDICATIU CONDICIONAL: denudaria, denudaries, denudaria, denudaríem, denudaríeu, denudarien

SUBJUNTIU PRESENT: denudi, denudis, denudi, denudem, denudeu, denudin

SUBJUNTIU IMPERFET: denudés, denudessis, denudés, denudéssim, denudéssiu, denudessin

IMPERATIU: denuda, denudi, denudem, denudeu, denudin

->denúncia

■denúncia

Part. sil.: de_nún_ci_a

[de denunciar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de denunciar;

2 l’efecte.

2 DR INTERN Acte unilateral d’un estat firmant d’un tractat mitjançant el qual manifesta la renúncia a prorrogar-ne la vigència.

3 DR PROC 1 Acte mitjançant el qual aquell qui ha presenciat la perpetració d’un delicte perseguible d’ofici o en té coneixement ho notifica a l’autoritat judicial.

2 Document en què consta una denúncia. Redactar, registrar, signar una denúncia.

->denunciable

■denunciable

Part. sil.: de_nun_ci_a_ble

[de denunciar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que pot ésser denunciat.

->denunciació

■denunciació

Part. sil.: de_nun_ci_a_ci_ó

[del ll. denuntiatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

f 1 Acció de denunciar;

2 l’efecte.

->denunciador

■denunciador -a

Part. sil.: de_nun_ci_a_dor

[del ll. denuntiator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

adj i m i f 1 Que denuncia.

2 Denunciable.

->denunciant

■denunciant

Part. sil.: de_nun_ci_ant

[de denunciar; 1a FONT: 1444]

m i f Persona que fa una denúncia.

->denunciar

■denunciar

Part. sil.: de_nun_ci_ar

[del ll. denuntiare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 1 Declarar, notificar. Denunciar la guerra.

2 denunciar un armistici (o la fi d’un armistici, etc.) Anunciar la represa de les hostilitats.

3 denunciar un tractat (o la ruptura d’un tractat, etc.) Fer conèixer a les potències contractants l’expiració del tractat.

2 1 Fer conèixer a l’autoritat, especialment a la justícia. Denunciar un lladre, un crim. Denunciar un cas de còlera.

2 p ext Cal denunciar a l’opinió pública semblants actes de vandalisme.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: denunciar

GERUNDI: denunciant

PARTICIPI: denunciat, denunciada, denunciats, denunciades

INDICATIU PRESENT: denuncio, denuncies, denuncia, denunciem, denuncieu, denuncien

INDICATIU IMPERFET: denunciava, denunciaves, denunciava, denunciàvem, denunciàveu, denunciaven

INDICATIU PASSAT: denuncií, denunciares, denuncià, denunciàrem, denunciàreu, denunciaren

INDICATIU FUTUR: denunciaré, denunciaràs, denunciarà, denunciarem, denunciareu, denunciaran

INDICATIU CONDICIONAL: denunciaria, denunciaries, denunciaria, denunciaríem, denunciaríeu, denunciarien

SUBJUNTIU PRESENT: denunciï, denunciïs, denunciï, denunciem, denuncieu, denunciïn

SUBJUNTIU IMPERFET: denunciés, denunciessis, denunciés, denunciéssim, denunciéssiu, denunciessin

IMPERATIU: denuncia, denunciï, denunciem, denuncieu, denunciïn

->denunciatori

■denunciatori -òria

Part. sil.: de_nun_ci_a_to_ri

[de denunciar; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a la denúncia. Al·legació denunciatòria.

->deó

deó

Part. sil.: de_ó

m FÍS ATÒM Nom donat a dos tipus de mesons descoberts el 1976.

->deòntic

■deòntic -a

Part. sil.: de_òn_tic

adj FILOS i LING Que fa referència a l’obligació, la prohibició o la permissió. Lògica deòntica. La perífrasi deòntica haver de més infinitiu.

->deontòleg

deontòleg -òloga

Part. sil.: de_on_tò_leg

[del gr. déon, -ontos ‘deure moral’ i -leg]

m i f Persona versada en deontologia.

->deontologia

■deontologia

Part. sil.: de_on_to_lo_gi_a

[del gr. déon, -ontos ‘deure moral’ i -logia]

f 1 FILOS Ciència dels deures.

2 Ciència o tractat que estudia els deures i l’ètica professionals. Deontologia mèdica.

->deontològic

■deontològic -a

Part. sil.: de_on_to_lò_gic

[de deontologia]

adj Relatiu o pertanyent a la deontologia.

->deontologisme

deontologisme

Part. sil.: de_on_to_lo_gis_me

[de deontològic]

m Deontologia.

->dep.

dep.

abrev DR ADM departament 2.

->deparar

deparar

[de parar; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr ant Procurar, posar a la disposició d’algú.

->departament

■departament

[del fr. département, íd., der. de départir ‘dividir’]

m 1 Compartiment.

2 DR ADM [abrev dep., dept.] Cadascuna de les parts de l’administració de la Generalitat que té com a finalitat la direcció d’unes funcions més o menys homogènies, sota l’autoritat d’un conseller.

3 ENSENY En una universitat, grup destinat a la recerca i l’ensenyament d’una matèria determinada sota la direcció d’un cap. Departament d’història, de matemàtiques.

4 FERROC Cadascuna de les parts en què hom divideix l’interior d’un vehicle. Departament de passatgers. Departament de correus.

5 GEOG POL Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori.

->departamental

■departamental

[de departament]

adj Relatiu o pertanyent als departaments. Les autoritats departamentals.

->departença

■departença

[de departir; 1a FONT: 1405]

f Departiment.

->departiment

■departiment

[de departir; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció de departir o de departir-se;

2 l’efecte.

->departir

■departir

[del b. ll. departīre ‘dividir’; 1a FONT: 1244]

v 1 tr ant Dividir en parts.

2 tr ant Repartir, distribuir.

3 1 tr Separar (una cosa) d’una altra. Departir l’or de l’argent.

2 tr fig No saber departir ver de fals.

3 tr Descompartir. La gent s’hi hagué de posar per departir-los.

4 pron Departir-se de l’estimada.

4 pron fig Canviar de manera de pensar o d’obrar. S’ha departit de la seva prudència habitual.

5 intr Conversar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: departir

GERUNDI: departint

PARTICIPI: departit, departida, departits, departides

INDICATIU PRESENT: departeixo, departeixes, departeix, departim, departiu, departeixen

INDICATIU IMPERFET: departia, departies, departia, departíem, departíeu, departien

INDICATIU PASSAT: departí, departires, departí, departírem, departíreu, departiren

INDICATIU FUTUR: departiré, departiràs, departirà, departirem, departireu, departiran

INDICATIU CONDICIONAL: departiria, departiries, departiria, departiríem, departiríeu, departirien

SUBJUNTIU PRESENT: departeixi, departeixis, departeixi, departim, departiu, departeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: departís, departissis, departís, departíssim, departíssiu, departissin

IMPERATIU: departeix, departeixi, departim, departiu, departeixin

->depassar

■depassar

[del fr. dépasser, íd.]

v tr Ultrapassar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: depassar

GERUNDI: depassant

PARTICIPI: depassat, depassada, depassats, depassades

INDICATIU PRESENT: depasso, depasses, depassa, depassem, depasseu, depassen

INDICATIU IMPERFET: depassava, depassaves, depassava, depassàvem, depassàveu, depassaven

INDICATIU PASSAT: depassí, depassares, depassà, depassàrem, depassàreu, depassaren

INDICATIU FUTUR: depassaré, depassaràs, depassarà, depassarem, depassareu, depassaran

INDICATIU CONDICIONAL: depassaria, depassaries, depassaria, depassaríem, depassaríeu, depassarien

SUBJUNTIU PRESENT: depassi, depassis, depassi, depassem, depasseu, depassin

SUBJUNTIU IMPERFET: depassés, depassessis, depassés, depasséssim, depasséssiu, depassessin

IMPERATIU: depassa, depassi, depassem, depasseu, depassin

->depauperació

■depauperació

Part. sil.: de_pau_pe_ra_ci_ó

[del b. ll. depauperatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de depauperar;

2 l’efecte.

->depauperar

■depauperar

Part. sil.: de_pau_pe_rar

[del b. ll. depauperare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr i pron Empobrir. Depauperar el poble. Depauperar la sang.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: depauperar

GERUNDI: depauperant

PARTICIPI: depauperat, depauperada, depauperats, depauperades

INDICATIU PRESENT: depaupero, depauperes, depaupera, depauperem, depaupereu, depauperen

INDICATIU IMPERFET: depauperava, depauperaves, depauperava, depauperàvem, depauperàveu, depauperaven

INDICATIU PASSAT: depauperí, depauperares, depauperà, depauperàrem, depauperàreu, depauperaren

INDICATIU FUTUR: depauperaré, depauperaràs, depauperarà, depauperarem, depauperareu, depauperaran

INDICATIU CONDICIONAL: depauperaria, depauperaries, depauperaria, depauperaríem, depauperaríeu, depauperarien

SUBJUNTIU PRESENT: depauperi, depauperis, depauperi, depauperem, depaupereu, depauperin

SUBJUNTIU IMPERFET: depauperés, depauperessis, depauperés, depauperéssim, depauperéssiu, depauperessin

IMPERATIU: depaupera, depauperi, depauperem, depaupereu, depauperin

->dependència

■dependència

Part. sil.: de_pen_dèn_ci_a

[de dependent¹; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 El fet de dependre. La dependència dels efectes a les causes. Estar sota la dependència d’algú.

2 1 Cosa que depèn d’una altra. Vendre una propietat amb totes les dependències.

2 esp Lloc, habitació o edifici que forma el complement secundari d’una construcció o d’un lloc principal.

3 GEOG ADM Territori que depèn de l’administració d’un estat o d’una altra divisió administrativa.

3 Conjunt de dependents d’una casa de comerç.

4 1 ECOL Relació d’un ésser viu amb els altres membres de la seva biocenosi i amb els factors ambientals.

2 DR TREB Relació jurídica entre dues persones físiques o jurídiques que dóna lloc a una sèrie de drets i d’obligacions bilaterals.

5 MAT Lligam relacional o funcional entre dues variables o conjunts.

6 MED i PSIC Necessitat de continuar l’administració d’una droga un cop hom n’ha adquirit l’hàbit.

->dependent¹

■dependent¹

[del ll. dependens, -ntis, participi pres. de dependēre, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que depèn d’alguna cosa. Això és dependent de moltes causes.

2 proposició dependent GRAM Oració (o proposició) subordinada.

->dependent²

■dependent² -a

[v. dependent¹]

m i f 1 Persona que presta els seus serveis en una casa de comerç, especialment la que atén el públic.

2 DR MERC Auxiliar del comerciant en afers mercantils autoritzat per aquest, de forma escrita o verbal, per a efectuar operacions en nom seu.

->dependentment

■dependentment

[de dependent¹]

adv D’una manera dependent.

->dependre

■dependre

Hom.: deprendre

[del ll. dependēre, íd., der. de pendēre, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v intr 1 1 Ésser, una cosa, condicionada per una altra, estar lligada amb una altra que n’és una causa d’existència o una condició necessària. La conclusió depèn de les premisses. No sé si sortirem: depèn del temps que farà. Això depèn de les circumstàncies.

2 depèn (o això depèn) Expressions usades per a replicar a una afirmació feta per algú o per a posar-la en dubte. Si vas al Pirineu passaràs fred. Això depèn!

3 depèn (o això depèn) Expressions usades com a resposta o com a introducció d’una resposta quan hom no pot o no vol definir-se. El vi és bo o dolent per a la salut? Això depèn. Vindràs a l’excursió? Depèn.

2 Estar, una cosa, subordinada a una altra, formar-ne part, pertànyer-hi.

3 1 Estar una persona sota el domini o l’autoritat d’una altra, a les seves ordres.

2 Necessitar, una persona, l’auxili o la protecció d’una altra. La seva vida depèn dels metges.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dependre

GERUNDI: depenent

PARTICIPI: depès, depesa, depesos, depeses

INDICATIU PRESENT: depenc, depens, depèn, depenem, depeneu, depenen

INDICATIU IMPERFET: depenia, depenies, depenia, depeníem, depeníeu, depenien

INDICATIU PASSAT: depenguí, depengueres, depengué, depenguérem, depenguéreu, depengueren

INDICATIU FUTUR: dependré, dependràs, dependrà, dependrem, dependreu, dependran

INDICATIU CONDICIONAL: dependria, dependries, dependria, dependríem, dependríeu, dependrien

SUBJUNTIU PRESENT: depengui, depenguis, depengui, depenguem, depengueu, depenguin

SUBJUNTIU IMPERFET: depengués, depenguessis, depengués, depenguéssim, depenguéssiu, depenguessin

IMPERATIU: depèn, depengui, depenguem, depeneu, depenguin

->depenjar

■depenjar

[de penjar]

v intr Dependre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: depenjar

GERUNDI: depenjant

PARTICIPI: depenjat, depenjada, depenjats, depenjades

INDICATIU PRESENT: depenjo, depenges, depenja, depengem, depengeu, depengen

INDICATIU IMPERFET: depenjava, depenjaves, depenjava, depenjàvem, depenjàveu, depenjaven

INDICATIU PASSAT: depengí, depenjares, depenjà, depenjàrem, depenjàreu, depenjaren

INDICATIU FUTUR: depenjaré, depenjaràs, depenjarà, depenjarem, depenjareu, depenjaran

INDICATIU CONDICIONAL: depenjaria, depenjaries, depenjaria, depenjaríem, depenjaríeu, depenjarien

SUBJUNTIU PRESENT: depengi, depengis, depengi, depengem, depengeu, depengin

SUBJUNTIU IMPERFET: depengés, depengessis, depengés, depengéssim, depengéssiu, depengessin

IMPERATIU: depenja, depengi, depengem, depengeu, depengin

->deperdició

■deperdició

Part. sil.: de_per_di_ci_ó

[formació culta analògica sobre la base del ll. deperdĕre ‘perdre totalment’ (ll. perditio, -ōnis ‘perdició’); 1a FONT: s. XIV]

f Pèrdua o destrucció gradual. La deperdició de la calor.

->deperir

■deperir

[del ll. deperīre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v intr ant Deixar d’existir; perir.

->depervaller

■depervaller -a

[deriv. de l’aglutinació de de per avall]

adj i m i f Dit de la gent de terra baixa, per oposició a la de muntanya.

->depilació

■depilació

Part. sil.: de_pi_la_ci_ó

[de depilar]

f 1 1 Acció de depilar o de depilar-se.

2 ADOB Operació de depilar les pells i els cuirs a mà o a màquina.

3 COSM Operació de depilar mitjançant procediments físics o químics.

2 MED Caiguda del pèl.

->depilar

■depilar

[del ll. depilare, íd.; 1a FONT: 1864, DLab.]

v 1 tr Arrencar el pèl o fer-lo caure. Depilar els braços.

2 pron Depilar-se les cames.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: depilar

GERUNDI: depilant

PARTICIPI: depilat, depilada, depilats, depilades

INDICATIU PRESENT: depilo, depiles, depila, depilem, depileu, depilen

INDICATIU IMPERFET: depilava, depilaves, depilava, depilàvem, depilàveu, depilaven

INDICATIU PASSAT: depilí, depilares, depilà, depilàrem, depilàreu, depilaren

INDICATIU FUTUR: depilaré, depilaràs, depilarà, depilarem, depilareu, depilaran

INDICATIU CONDICIONAL: depilaria, depilaries, depilaria, depilaríem, depilaríeu, depilarien

SUBJUNTIU PRESENT: depili, depilis, depili, depilem, depileu, depilin

SUBJUNTIU IMPERFET: depilés, depilessis, depilés, depiléssim, depiléssiu, depilessin

IMPERATIU: depila, depili, depilem, depileu, depilin

->depilatori

■depilatori -òria

[de depilar; 1a FONT: 1864, DLab.]

adj i m Dit de la substància que serveix per a depilar.

->deplasmòlisi

deplasmòlisi

f FISIOL VEG En una cèl·lula plasmolitzada, recobrament de la turgència normal per absorció d’aigua.

->depleció

■depleció

Part. sil.: de_ple_ci_ó

[del ll. depletio, -ōnis ‘acció de buidar’ (v. depletiu)]

f FISIOL Disminució de la quantitat de líquid, especialment de la sang, continguda en l’organisme sencer o en un òrgan.

->depletiu

■depletiu -iva

Part. sil.: de_ple_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. depletus, -a, -um, participi de deplēre ‘buidar’, der. de plere]

adj FISIOL Dit del mitjà terapèutic la finalitat del qual és disminuir la quantitat de líquid contingut en l’organisme.

->deplorable

■deplorable

[del ll. deplorabĭlis, íd.]

adj Digne d’ésser deplorat; lamentable. La situació de l’ensenyament és deplorable.

->deplorablement

■deplorablement

[de deplorable]

adv D’una manera deplorable.

->deploració

■deploració

Part. sil.: de_plo_ra_ci_ó

[del ll. deploratio, -ōnis, íd.]

f Acció de deplorar.

->deplorar

■deplorar

[del ll. deplorare, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

v tr Doldre’s vivament d’una cosa. Tots deplorem aquesta pèrdua irreparable. Deploro els mals del nostre país.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deplorar

GERUNDI: deplorant

PARTICIPI: deplorat, deplorada, deplorats, deplorades

INDICATIU PRESENT: deploro, deplores, deplora, deplorem, deploreu, deploren

INDICATIU IMPERFET: deplorava, deploraves, deplorava, deploràvem, deploràveu, deploraven

INDICATIU PASSAT: deplorí, deplorares, deplorà, deploràrem, deploràreu, deploraren

INDICATIU FUTUR: deploraré, deploraràs, deplorarà, deplorarem, deplorareu, deploraran

INDICATIU CONDICIONAL: deploraria, deploraries, deploraria, deploraríem, deploraríeu, deplorarien

SUBJUNTIU PRESENT: deplori, deploris, deplori, deplorem, deploreu, deplorin

SUBJUNTIU IMPERFET: deplorés, deploressis, deplorés, deploréssim, deploréssiu, deploressin

IMPERATIU: deplora, deplori, deplorem, deploreu, deplorin

->deponent

■deponent

[del ll. deponens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj GRAM En la llengua llatina, dit del verb de sentit actiu i de desinències passives o del que presenta desinències actives i té significació passiva.

->depopulació

■depopulació

Part. sil.: de_po_pu_la_ci_ó

[del ll. depopulatio, -ōnis, íd.]

f Disminució de la població d’un país; despoblament.

->deport

■deport

Cp. esport

[de deportar¹; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure.

->deportació

■deportació

Part. sil.: de_por_ta_ci_ó

[de deportar²; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció de deportar².

2 DR PEN Pena consistent a trametre el condemnat a un territori llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de llibertat i de treball forçós.

->deportar¹

■deportar¹

[de deportar², d’on, en cat., ’transportar-se en esperit, distreure’s’]

v 1 tr ant Divertir (algú), entretenir-lo.

2 intr ant Divertir-se.

3 pron Lliurar-se a un deport.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deportar

GERUNDI: deportant

PARTICIPI: deportat, deportada, deportats, deportades

INDICATIU PRESENT: deporto, deportes, deporta, deportem, deporteu, deporten

INDICATIU IMPERFET: deportava, deportaves, deportava, deportàvem, deportàveu, deportaven

INDICATIU PASSAT: deportí, deportares, deportà, deportàrem, deportàreu, deportaren

INDICATIU FUTUR: deportaré, deportaràs, deportarà, deportarem, deportareu, deportaran

INDICATIU CONDICIONAL: deportaria, deportaries, deportaria, deportaríem, deportaríeu, deportarien

SUBJUNTIU PRESENT: deporti, deportis, deporti, deportem, deporteu, deportin

SUBJUNTIU IMPERFET: deportés, deportessis, deportés, deportéssim, deportéssiu, deportessin

IMPERATIU: deporta, deporti, deportem, deporteu, deportin

->deportar²

■deportar²

[del ll. deportare ‘traslladar, transportar’]

v tr Castigar (algú) amb la deportació. Deportaren els caps revolucionaris a les Canàries.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deportar

GERUNDI: deportant

PARTICIPI: deportat, deportada, deportats, deportades

INDICATIU PRESENT: deporto, deportes, deporta, deportem, deporteu, deporten

INDICATIU IMPERFET: deportava, deportaves, deportava, deportàvem, deportàveu, deportaven

INDICATIU PASSAT: deportí, deportares, deportà, deportàrem, deportàreu, deportaren

INDICATIU FUTUR: deportaré, deportaràs, deportarà, deportarem, deportareu, deportaran

INDICATIU CONDICIONAL: deportaria, deportaries, deportaria, deportaríem, deportaríeu, deportarien

SUBJUNTIU PRESENT: deporti, deportis, deporti, deportem, deporteu, deportin

SUBJUNTIU IMPERFET: deportés, deportessis, deportés, deportéssim, deportéssiu, deportessin

IMPERATIU: deporta, deporti, deportem, deporteu, deportin

->deportat

deportat -ada

[de deportar²; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f Sotmès a deportació. Els deportats a Sibèria.

->deposant

■deposant

[de deposar; 1a FONT: 1378]

m i f DR Persona que deposa.

->deposar

■deposar

[calc del ll. deponĕre, íd.; 1a FONT: 1385]

v 1 tr 1 Desembarassar-se algú d’allò que porta posant-ho en un lloc. En arribar a casa, deposà tot seguit el farcell en una cadira.

2 fig Abandonar (una actitud, una dignitat, etc.), despullar-se’n. Deposaran tota malícia per amor a Déu. Ha hagut de deposar el seu orgull.

3 deposar la corona fig Renunciar a regnar.

4 deposar les armes fig Cessar la lluita, el combat.

2 tr Destituir, despullar (algú) d’una magistratura, d’una dignitat, d’un càrrec. Al capdavall, el dictador fou deposat.

3 tr Davallar, portar de dalt a baix. Deposaren Jesús de la creu.

4 tr 1 Un líquid deixar caure al fons (les parts sòlides que té en suspensió). L’aigua d’aquest pou deposa calç.

2 abs Aquest vi deposa.

5 intr defecar 2.

6 DR 1 tr Declarar en judici. Tots els testimonis deposaren falsedat.

2 intr Deposar a favor de l’acusat, contra l’acusat. Deposar davant el jutge.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deposar

GERUNDI: deposant

PARTICIPI: deposat, deposada, deposats, deposades

INDICATIU PRESENT: deposo, deposes, deposa, deposem, deposeu, deposen

INDICATIU IMPERFET: deposava, deposaves, deposava, deposàvem, deposàveu, deposaven

INDICATIU PASSAT: deposí, deposares, deposà, deposàrem, deposàreu, deposaren

INDICATIU FUTUR: deposaré, deposaràs, deposarà, deposarem, deposareu, deposaran

INDICATIU CONDICIONAL: deposaria, deposaries, deposaria, deposaríem, deposaríeu, deposarien

SUBJUNTIU PRESENT: deposi, deposis, deposi, deposem, deposeu, deposin

SUBJUNTIU IMPERFET: deposés, deposessis, deposés, deposéssim, deposéssiu, deposessin

IMPERATIU: deposa, deposi, deposem, deposeu, deposin

->deposició

■deposició

Part. sil.: de_po_si_ci_ó

[del ll. depositio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1461]

f 1 Acció de deposar. La deposició de còdols i sorra. La deposició de la Creu.

2 Matèria defecada.

3 DR CAN Pena vindicativa eclesiàstica aplicada als clergues consistent en la suspensió d’ofici, en la inhabilitació per a obtenir nous càrrecs i en la privació de tots els beneficis, els càrrecs i les pensions que el reu posseeixi, sense perdre, però, les obligacions i els privilegis dels ordes rebuts.

4 HIST Privació d’una dignitat o un càrrec.

->deposicional

■deposicional

Part. sil.: de_po_si_ci_o_nal

adj Relatiu o pertanyent a una deposició.

->depòsit

depòsit

m Dipòsit.

->depositador

depositador -a

adj i m i f Dipositador.

->depositant

depositant

m i f Dipositant.

->depositar

depositar

v tr i pron Dipositar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: depositar

GERUNDI: depositant

PARTICIPI: depositat, depositada, depositats, depositades

INDICATIU PRESENT: deposito, deposites, deposita, depositem, depositeu, depositen

INDICATIU IMPERFET: depositava, depositaves, depositava, depositàvem, depositàveu, depositaven

INDICATIU PASSAT: deposití, depositares, deposità, depositàrem, depositàreu, depositaren

INDICATIU FUTUR: depositaré, depositaràs, depositarà, depositarem, depositareu, depositaran

INDICATIU CONDICIONAL: depositaria, depositaries, depositaria, depositaríem, depositaríeu, depositarien

SUBJUNTIU PRESENT: depositi, depositis, depositi, depositem, depositeu, depositin

SUBJUNTIU IMPERFET: deposités, depositessis, deposités, depositéssim, depositéssiu, depositessin

IMPERATIU: deposita, depositi, depositem, depositeu, depositin

->depositari

depositari -ària

adj i m i f Dipositari.

->depositaria

depositaria

Part. sil.: de_po_si_ta_ri_a

f Dipositaria.

->depravació

■depravació

Part. sil.: de_pra_va_ci_ó

[del ll. depravatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció de depravar o de depravar-se;

2 l’efecte.

->depravadament

■depravadament

[de depravat]

adv Amb depravació.

->depravador

■depravador -a

[del ll. td. depravator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj i m i f Que deprava.

->depravar

■depravar

[del ll. depravare, íd., der. de pravus, -a, -um ‘deforme, dolent’; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 1 tr Viciar, corrompre, pervertir inspirant el gust del mal. Els mals exemples l’han depravat.

2 pron Llavors es depravaren els costums.

2 tr PAT Alterar morbosament. Aquests aliments depraven els humors.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: depravar

GERUNDI: depravant

PARTICIPI: depravat, depravada, depravats, depravades

INDICATIU PRESENT: depravo, depraves, deprava, depravem, depraveu, depraven

INDICATIU IMPERFET: depravava, depravaves, depravava, depravàvem, depravàveu, depravaven

INDICATIU PASSAT: depraví, depravares, depravà, depravàrem, depravàreu, depravaren

INDICATIU FUTUR: depravaré, depravaràs, depravarà, depravarem, depravareu, depravaran

INDICATIU CONDICIONAL: depravaria, depravaries, depravaria, depravaríem, depravaríeu, depravarien

SUBJUNTIU PRESENT: depravi, depravis, depravi, depravem, depraveu, depravin

SUBJUNTIU IMPERFET: depravés, depravessis, depravés, depravéssim, depravéssiu, depravessin

IMPERATIU: deprava, depravi, depravem, depraveu, depravin

->depravat

■depravat -ada

[de depravar; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj i m i f Viciós, pervertit. Un home depravat.

->deprecació

■deprecació

Part. sil.: de_pre_ca_ci_ó

[del ll. deprecatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Prec instant adreçat a una divinitat, una potència o una persona a fi d’obtenir-ne protecció, favor especial o l’allunyament de perills.

->deprecatiu

■deprecatiu -iva

Part. sil.: de_pre_ca_tiu

[del ll. td. deprecativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Relatiu o pertanyent a la deprecació.

->deprecatori

■deprecatori -òria

[del ll. td. deprecatorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Deprecatiu.

->depreciació

■depreciació

Part. sil.: de_pre_ci_a_ci_ó

[de depreciar; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f 1 Disminució del valor o el preu d’una cosa.

2 ECON Disminució del valor dels elements de l’actiu d’una empresa.

->depreciador

■depreciador -a

Part. sil.: de_pre_ci_a_dor

[del ll. td. depretiator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m i f Persona que deprecia.