->componedor

■componedor -a

[de compondre; 1a FONT: 1575, DPou.]

1 m i f Persona que compon.

2 m GRÀF 1 Instrument emprat pels caixistes consistent en un regle metàl·lic on són col·locats els tipus i els espaiadors trets de la caixa.

2 Part de la linotip on hom reuneix les matrius i els espaiadors formant la ratlla.

3 f Linotip.

4 amigable componedor DR Persona designada per a resoldre un conflicte sotmès a arbitratge d’equitat.

->component

■component

[de pondre]

1 adj i m Dit de cadascun dels elements que componen un tot.

2 m ELECTRÒN Qualsevol element o dispositiu destinat a formar part d’un circuit electrònic.

3 adj i m LING Dit de cadascun dels elements que entren en una composició.

4 adj i m i f esp MAT Dit de cadascun dels factors que componen un vector.

->componible

■componible

[de pondre; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que pot ésser compost.

->componiment

■componiment

[de compondre; 1a FONT: 1803, DEst.]

m ant 1 Acció de compondre o de compondre’s;

2 l’efecte.

->comport

■comport

m 1 ant Acció de comportar o de sofrir.

2 Manera d’estar-se, de posar-se, de captenir-se, en presència d’altres.

->comporta

■comporta

[de porta; 1a FONT: s. XVIII]

f ENG CIV Element d’obturació, generalment metàl·lic, emprat en els aprofitaments hidràulics per tal d’impedir o regular el pas de l’aigua per un conducte.

->comportable

■comportable

[de comportar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que pot ésser comportat. Tantes exigències no són comportables.

->comportablement

■comportablement

[de comportable]

adv D’una manera comportable.

->comportador

■comportador -a

[de comportar]

adj Que comporta.

->comportament

■comportament

[de comportar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Manera de comportar-se. El seu comportament ha estat digne.

2 FON Manera constant o variable de presentar-se les diverses qualitats que componen un so (to, timbre, quantitat i intensitat).

3 PSIC Conjunt de reaccions d’un individu en un medi i en una unitat de temps determinats, dotat sempre de sentit.

->comportar

■comportar

[de portar; 1a FONT: 1305]

v 1 tr ant Sostenir, suportar, en sentit material.

2 tr Sofrir o permetre (una cosa molesta, perjudicial, injusta, etc.), podent evitar-la. Com és que comporta aquestes humiliacions?

3 tr Ésser tal que li és apropiada (alguna cosa), implicar. Això comportarà un desastre.

4 pron Obrar de tal o tal manera envers algú en una circumstància donada. Es comportava tan malament, que l’expulsaren de l’escola. Comportar-se correctament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comportar

GERUNDI: comportant

PARTICIPI: comportat, comportada, comportats, comportades

INDICATIU PRESENT: comporto, comportes, comporta, comportem, comporteu, comporten

INDICATIU IMPERFET: comportava, comportaves, comportava, comportàvem, comportàveu, comportaven

INDICATIU PASSAT: comportí, comportares, comportà, comportàrem, comportàreu, comportaren

INDICATIU FUTUR: comportaré, comportaràs, comportarà, comportarem, comportareu, comportaran

INDICATIU CONDICIONAL: comportaria, comportaries, comportaria, comportaríem, comportaríeu, comportarien

SUBJUNTIU PRESENT: comporti, comportis, comporti, comportem, comporteu, comportin

SUBJUNTIU IMPERFET: comportés, comportessis, comportés, comportéssim, comportéssiu, comportessin

IMPERATIU: comporta, comporti, comportem, comporteu, comportin

->comportívol

■comportívol -a

[de comportar]

adj 1 Que és de bon comportar o suportar. Ha fet un hivern comportívol.

2 Inclinat a comportar, pacient, sofert, tolerant.

3 Complaent. Quin noi més comportívol!

->composar

■composar

Cp. compondre

[de posar; 1a FONT: 1460]

v tr 1 DR Imposar arbitràriament (a algú) una contribució, una multa, etc.

2 Captenir-se (amb algú) fent-lo anar dret, fent-li creure el que hom vol.

3 HIST DR Aplicar una composició.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: composar

GERUNDI: composant

PARTICIPI: composat, composada, composats, composades

INDICATIU PRESENT: composo, composes, composa, composem, composeu, composen

INDICATIU IMPERFET: composava, composaves, composava, composàvem, composàveu, composaven

INDICATIU PASSAT: composí, composares, composà, composàrem, composàreu, composaren

INDICATIU FUTUR: composaré, composaràs, composarà, composarem, composareu, composaran

INDICATIU CONDICIONAL: composaria, composaries, composaria, composaríem, composaríeu, composarien

SUBJUNTIU PRESENT: composi, composis, composi, composem, composeu, composin

SUBJUNTIU IMPERFET: composés, composessis, composés, composéssim, composéssiu, composessin

IMPERATIU: composa, composi, composem, composeu, composin

->composició

■composició

Part. sil.: com_po_si_ci_ó

[del ll. compositio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f 1 1 Acció de compondre o compondre’s;

2 l’efecte.

2 1 Allò que hom compon. Una composició poètica, musical.

2 Redacció.

3 impr i p ext Examen escrit.

4 RET Discurs.

3 1 Manera d’ésser composta una cosa. La composició d’un aparell. Un poema ben versificat però d’una composició detestable.

2 ART En una obra d’art, disposició de figures, de colors o d’altres elements. La composició d’un concert.

4 Caràcter d’una assemblea, una junta, un parlament, etc., en funció dels membres de què es compon. La composició d’una assemblea.

5 DR 1 Resolució extrajudicial d’un conflicte pactada pels mateixos interessats o per mitjà de terceres persones (amigables componedors) a les quals és encomanat un conveni transaccional o la resolució en una escriptura de compromís.

2 Substitució d’una penalitat per una indemnització.

6 GRÀF Conjunt d’operacions necessàries per a dur a terme la reproducció d’un text sobre un suport apte per a imprimir-lo. Composició manual, mecànica, automàtica, programada.

7 HIST DR 1 Conveni o esmena que, d’acord amb el sistema penal de la venjança privada, restablia la pau que havia pertorbat una ofensa criminal entre persones o entitats mitjançant les indemnitzacions que hom considerava suficients.

2 Del segle X al segle XII, esmena, restitució o reparació d’un dany i un perjudici, tant d’ordre penal com civil.

8 LING Unió de dos elements constitutius o més, cadascun dels quals existeix prèviament com a mot de la llengua, que formen un mot nou.

9 abs MÚS 1 Part de la música que ensenya les regles per a compondre.

2 Art de concebre i d’escriure obres musicals.

10 QUÍM Proporció dels distints elements que formen part d’un compost.

11 composició de moviments MEC Obtenció d’un moviment compost com a resultat de diversos moviments simultanis, especialment en compondre el moviment relatiu d’un cos o d’un punt que forma part d’un sistema mòbil amb el moviment d’emportament que té aquest sistema mòbil en relació a un sistema de coordenades que es considera fix.

->compòsit

■compòsit

[del ll. composĭtus, -a, -um, participi de componĕre ‘compondre’]

m CONSTR Material format per diversos components elementals l’associació dels quals confereix al conjunt propietats que no té cap dels seus components per separat.

->compositiu

■compositiu -iva

Part. sil.: com_po_si_tiu

[del ll. compositivus, -a, -um ‘apte per a lligar’]

adj Relatiu a la composició literària o artística.

->compositor

■compositor -a

[del ll. composĭtor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m i f MÚS Persona que compon.

->compossibilitat

compossibilitat

f FILOS Qualitat de compossible.

->compossible

compossible

adj i m FILOS En la filosofia de Leibniz, possible que pot coexistir amb altres de realitzats en el mateix món.

->compost

■compost -a

[de compondre; 1a FONT: s. XIV]

1 adj 1 No simple.

2 cos compost (o simplement compost) QUÍM Substància formada per àtoms o ions de dos o més elements químics diferents.

3 mot compost LING Mot format per composició.

4 ordre compost ARQUIT Ordre que té elements del jònic i del corinti.

5 temps compost GRAM Temps de verb que es compon de dos elements o més.

2 m AGR Producte resultant de la transformació microbiològica controlada, en presència d’oxigen, de residus orgànics diversos, com ara restes vegetals, palla, fems, restes de menjar, etc., emprat per a adobar la terra.

3 f BOT 1 pl Família de sinandres molt nombrosa, de flors pentàmeres actinomorfes o zigomorfes molt sovint reunides en capítols voltats d’un involucre i de fruit en aqueni.

2 sing Planta de la família de les compostes.

->compostable

compostable

adj Dit del material susceptible d’ésser compostat.

->compostador

compostador

m AGR Dipòsit adequat per a fer-hi el compostatge.

->compostament

■compostament

[de compost]

adv D’una manera composta.

->compostar

compostar

v tr AGR 1 Formar compost (amb residus orgànics). Compostar les fulles seques i altres deixalles del jardí.

2 Tractar la terra amb compost.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: compostar

GERUNDI: compostant

PARTICIPI: compostat, compostada, compostats, compostades

INDICATIU PRESENT: composto, compostes, composta, compostem, composteu, composten

INDICATIU IMPERFET: compostava, compostaves, compostava, compostàvem, compostàveu, compostaven

INDICATIU PASSAT: compostí, compostares, compostà, compostàrem, compostàreu, compostaren

INDICATIU FUTUR: compostaré, compostaràs, compostarà, compostarem, compostareu, compostaran

INDICATIU CONDICIONAL: compostaria, compostaries, compostaria, compostaríem, compostaríeu, compostarien

SUBJUNTIU PRESENT: composti, compostis, composti, compostem, composteu, compostin

SUBJUNTIU IMPERFET: compostés, compostessis, compostés, compostéssim, compostéssiu, compostessin

IMPERATIU: composta, composti, compostem, composteu, compostin

->compostatge

■compostatge

m AGR Procés de formació de compost.

->compostel·là

■compostel·là -ana

adj i m i f De Santiago de Compostel·la (capital de Galícia).

->compostó

■compostó

m TÈXT Perxerat.

->compota

■compota

[del fr. compote, íd., ll. composĭta ‘coses aplegades; barreja’, participi substantivat del verb componĕre; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f ALIM Confitura de fruites senceres o trossejades amb sucre.

->compotera

■compotera

[de compota; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f Vas de cristall, de porcellana, etc., per a tenir-hi compota.

->compra

■compra

[de comprar; 1a FONT: 1017]

f 1 Acció de comprar. Compra a terminis, al comptat.

2 Allò que hom ha comprat.

->comprable

■comprable

[de comprar]

adj Que pot ésser comprat o mereix d’ésser comprat.

->compradissa

■compradissa

[de comprar]

f Abundància de compres.

->comprador¹

■comprador¹ -a

[de comprar i -dor¹; 1a FONT: s. XIII]

m i f Persona que compra.

->comprador²

■comprador² -a

[de comprar i -dor²]

adj Que pot ésser comprat o ha d’ésser comprat.

->comprar

■comprar

[del ll. vg. *comperare, íd., ll. cl. comparare ‘adquirir’, der. de parare ‘preparar, adquirir’; 1a FONT: 1045]

v tr 1 Adquirir (alguna cosa) a canvi d’una suma convinguda i amb unes condicions preestablertes. Comprar a crèdit, a fiar, a terminis.

2 fig Fer-se seu (algú o alguna cosa) per un preu, un sacrifici, etc. Comprar la complicitat d’algú. Jesús comprà la humanitat amb la seva sang.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comprar

GERUNDI: comprant

PARTICIPI: comprat, comprada, comprats, comprades

INDICATIU PRESENT: compro, compres, compra, comprem, compreu, compren

INDICATIU IMPERFET: comprava, compraves, comprava, compràvem, compràveu, compraven

INDICATIU PASSAT: comprí, comprares, comprà, compràrem, compràreu, compraren

INDICATIU FUTUR: compraré, compraràs, comprarà, comprarem, comprareu, compraran

INDICATIU CONDICIONAL: compraria, compraries, compraria, compraríem, compraríeu, comprarien

SUBJUNTIU PRESENT: compri, compris, compri, comprem, compreu, comprin

SUBJUNTIU IMPERFET: comprés, compressis, comprés, compréssim, compréssiu, compressin

IMPERATIU: compra, compri, comprem, compreu, comprin

->compravenda

■compravenda

[de compra i venda]

f DR MERC 1 Contracte de compravenda.

2 contracte de compravenda Contracte que obliga el venedor a lliurar una cosa determinada i el comprador a satisfer-ne el preu convingut.

->comprendre

■comprendre

[del ll. comprehendĕre ‘agafar en conjunt; entendre’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Contenir en si (alguna cosa) com a part d’un tot, d’un conjunt. La prèdica comprèn consells i exhortacions. El concepte de músic comprèn compositors i executants. La seva propietat comprèn el casal i totes les terres de la vall.

2 tr Fer entrar (alguna cosa) en un tot, en un conjunt. La secció d’art comprendrà la pintura, l’escultura i l’arquitectura. L’estada en aquest hotel ens ha sortit per tres-cents euros, tot comprès.

3 tr Copsar, abraçar, el sentit, la natura, la raó (d’alguna cosa). És un text molt espès, que costa de comprendre.

4 1 tr Trobar naturals, raonables o justificats (els actes, els sentiments d’algú). Comprenc molt bé la teva por.

2 tr Entendre (algú), trobar-lo estimable. Diu que ningú no el comprèn.

3 tr Concebre, explicar-se. No puc comprendre que hagi rebutjat la nostra oferta.

4 pron Entendre’s, explicar-se. Es comprèn que no arribés puntual, perquè ha tingut pana.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comprendre

GERUNDI: comprenent

PARTICIPI: comprès, compresa, compresos, compreses

INDICATIU PRESENT: comprenc, comprens, comprèn, comprenem, compreneu, comprenen

INDICATIU IMPERFET: comprenia, comprenies, comprenia, compreníem, compreníeu, comprenien

INDICATIU PASSAT: comprenguí, comprengueres, comprengué, comprenguérem, comprenguéreu, comprengueren

INDICATIU FUTUR: comprendré, comprendràs, comprendrà, comprendrem, comprendreu, comprendran

INDICATIU CONDICIONAL: comprendria, comprendries, comprendria, comprendríem, comprendríeu, comprendrien

SUBJUNTIU PRESENT: comprengui, comprenguis, comprengui, comprenguem, comprengueu, comprenguin

SUBJUNTIU IMPERFET: comprengués, comprenguessis, comprengués, comprenguéssim, comprenguéssiu, comprenguessin

IMPERATIU: comprèn, comprengui, comprenguem, compreneu, comprenguin

->comprensibilitat

■comprensibilitat

[de comprensible]

f Qualitat de comprensible.

->comprensible

■comprensible

[del ll. comprehensibĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que pot ésser comprès; intel·ligible.

2 Excusable, justificable. Un error comprensible.

->comprensiblement

■comprensiblement

[de comprensible]

adv D’una manera comprensible.

->comprensió

■comprensió

Part. sil.: com_pren_si_ó

[del ll. comprehensio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Facultat de comprendre o de copsar amb el pensament. Tenir molta, poca, comprensió.

2 Acte o procés de comprendre o de copsar amb el pensament. Aquesta regla és de comprensió difícil.

2 Tolerància, condescendència vers els actes, els comportaments o els sentiments d’altri.

3 FILOS i LÒG Conjunt de notes que inclou un concepte, simbolitzat per un terme general.

->comprensiu

■comprensiu -iva

Part. sil.: com_pren_siu

[del ll. comprehensivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que abraça o inclou més o menys elements.

2 1 Que té la facultat de comprendre moltes coses, de comprendre fàcilment, pregonament. Un caràcter comprensiu.

2 esp Que mostra comprensió, tolerància, que comprèn fàcilment i disculpa el comportament d’altri.

->comprensivament

■comprensivament

[de comprensiu]

adv D’una manera comprensiva.

->compresa

■compresa

[del ll. compressus, -a, -um ‘estret, cenyit’]

f MED i HIG Tros de tela, gasa, etc., plegat en diversos doblecs, per a absorbir líquids, supuracions, etc.

->compressibilitat

■compressibilitat

[de compressible]

f [símb: Z] Canvi relatiu de volum d’una substància per unitat de pressió.

->compressible

■compressible

[formació culta analògica sobre la base del ll. compressus, -a, -um, participi de comprimĕre ‘comprimir’]

adj Susceptible de disminuir de volum sota una pressió suficient.

->compressió

■compressió

Part. sil.: com_pres_si_ó

[del ll. compressio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de comprimir;

2 l’efecte.

2 ALIM Tecnologia desenvolupada per pal·liar el defecte del gran volum que ocupen els aliments conservats per deshidratació.

3 FARM Operació de comprimir, mitjançant premses especials, granulats o pólvores que contenen productes farmacològicament actius, juntament amb uns altres, anomenats excipients, que hi són afegits per facilitar l’operació o l’ús posterior del comprimit resultant.

4 MOT En els motors alternatius, temps del cicle del motor en el qual el pistó comprimeix la mescla o l’aire.

5 TECNOL Esforç a què és sotmesa una peça per l’acció de dues forces aplicades en la mateixa direcció, però en sentit oposat i tendint a ajuntar-ne les partícules.

->compressiu

■compressiu -iva

Part. sil.: com_pres_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. compressus, -a, -um, participi de comprimĕre ‘comprimir’; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que exerceix una compressió.

->compressor

■compressor -a

[del ll. compressor, -ōris, íd.]

1 adj Que comprimeix.

2 m Instrument de cirurgia que serveix per a comprimir una artèria o un altre òrgan.

3 m ELECTROAC Circuit electrònic que redueix la dinàmica d’un senyal a fi de poder-lo transmetre o enregistrar en un medi que té una dinàmica inferior, limitada per un nivell màxim i per un nivell de soroll de fons.

4 m MOT 1 Màquina destinada a transportar un gas o un vapor des d’un punt a baixa pressió a un altre on la pressió és més elevada, o a elevar la pressió d’un gas o un vapor.

2 compressor dinàmic Compressor en el qual és comunicada energia cinètica al fluid i transformada en energia de pressió en el mateix compressor mitjançant dispositius especials.

->comprimible

■comprimible

[de comprimir]

adj Que es pot comprimir.

->comprimir

■comprimir

[del ll. comprimĕre, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 tr 1 Exercir una pressió sobre alguna cosa i disminuir-ne el volum. Comprimir l’aire. Comprimir una artèria per evitar l’hemorràgia. Comprimir un objecte entre dues planxes.

2 FARM Reduir el volum de mescles de medicaments i d’excipients donant-los formes sòlides predeterminades que en fan més fàcil el maneig i la dosificació.

2 fig 1 tr Contenir, reprimir. Comprimir la ràbia. Comprimir el plor.

2 pron Comprimiu-vos i no us baralleu.

3 tr INFORM Posar (les dades) en una memòria o un altre suport de manera que l’espai ocupat sigui menor que en l’original i que les dades es puguin recuperar fidelment.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comprimir

GERUNDI: comprimint

PARTICIPI: comprimit, comprimida, comprimits, comprimides

INDICATIU PRESENT: comprimeixo, comprimeixes, comprimeix, comprimim, comprimiu, comprimeixen

INDICATIU IMPERFET: comprimia, comprimies, comprimia, comprimíem, comprimíeu, comprimien

INDICATIU PASSAT: comprimí, comprimires, comprimí, comprimírem, comprimíreu, comprimiren

INDICATIU FUTUR: comprimiré, comprimiràs, comprimirà, comprimirem, comprimireu, comprimiran

INDICATIU CONDICIONAL: comprimiria, comprimiries, comprimiria, comprimiríem, comprimiríeu, comprimirien

SUBJUNTIU PRESENT: comprimeixi, comprimeixis, comprimeixi, comprimim, comprimiu, comprimeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: comprimís, comprimissis, comprimís, comprimíssim, comprimíssiu, comprimissin

IMPERATIU: comprimeix, comprimeixi, comprimim, comprimiu, comprimeixin

->comprimit

■comprimit -ida

[de comprimir; 1a FONT: c. 1925]

1 adj Sotmès a compressió.

2 adj BOT Dit de qualsevol òrgan que, per la forma, sembla haver sofert una pressió lateral.

3 m FARM Forma farmacèutica sòlida obtinguda per compressió de porcions sensiblement iguals en pes de substàncies actives medicamentoses polvoritzades o granulades.

4 adj ZOOL Dit del peix aplatat lateralment (per oposició a deprimit).

->compromès

compromès -esa

adj 1 Que implica compromís, dificultat. Una situació, una pregunta compromesa.

2 Que té o mostra compromís polític o ideològic. Un intel·lectual compromès. Literatura compromesa.

->comprometedor

■comprometedor -a

[de comprometre]

adj Que compromet o pot comprometre algú. Mots comprometedors. Persona comprometedora.

->comprometement

■comprometement

[de comprometre]

m Acció de comprometre o de comprometre’s.

->comprometre

■comprometre

[del ll. compromittĕre, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

v 1 1 tr Posar en una situació crítica, en un compromís. Amb aquelles declaracions, ha compromès el seu prestigi.

2 pron Parlant amb aquell home s’ha compromès.

2 tr Mesclar (algú) en un afer posant-lo en una situació crítica o lligant-lo als propis interessos. El va comprometre en aquell assumpte.

3 tr 1 Prometre en pacte de reservar, de donar, etc. (alguna cosa). Ja hem compromès la meitat de les localitats.

2 p ext Prometre en matrimoni. Ha compromès la filla.

4 pron 1 Obligar-se per una promesa. M’he compromès a tornar-los-hi d’aquí a un any.

2 Prendre partit per una ideologia política o social. Comprometre’s amb la lluita contra la pobresa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comprometre

GERUNDI: comprometent

PARTICIPI: compromès, compromesa, compromesos, compromeses

INDICATIU PRESENT: comprometo, compromets, compromet, comprometem, comprometeu, comprometen

INDICATIU IMPERFET: comprometia, comprometies, comprometia, comprometíem, comprometíeu, comprometien

INDICATIU PASSAT: comprometí, comprometeres, comprometé, comprometérem, comprometéreu, comprometeren

INDICATIU FUTUR: comprometré, comprometràs, comprometrà, comprometrem, comprometreu, comprometran

INDICATIU CONDICIONAL: comprometria, comprometries, comprometria, comprometríem, comprometríeu, comprometrien

SUBJUNTIU PRESENT: comprometi, comprometis, comprometi, comprometem, comprometeu, comprometin

SUBJUNTIU IMPERFET: comprometés, comprometessis, comprometés, comprometéssim, comprometéssiu, comprometessin

IMPERATIU: compromet, comprometi, comprometem, comprometeu, comprometin

->compromís

■compromís

[del ll. compromissum, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 DR PROC CIV 1 Contracte especial formalitzat en escriptura pública segons el qual dues persones o més estipulen que una determinada controvèrsia existent entre elles sigui resolta per tercers, designats voluntàriament per aquelles, amb l’acord d’acatar-ne la decisió.

2 Escriptura o acta en la qual consta el contracte esmentat.

3 p ext Resolució d’un litigi per arbitratge; transacció.

2 DR Delegació que, a fi de proveir determinats càrrecs civils o eclesiàstics, fan els electors en un o més d’ells per tal que designin qui ha d’ésser nomenat.

3 Obligació contreta per una promesa, una paraula donada, un benefici acceptat, etc. Avui no m’espereu perquè tinc un compromís. Cal un compromís social per a la conservació de la biodiversitat.

4 Situació crítica. Ja veig que t’he posat en un compromís.

5 persona de compromís Persona que pot comprometre o pot ésser compromesa si no és tractada com cal.

->compromissari

■compromissari -ària

[del ll. compromissarius, -a, -um, íd.]

m i f 1 DR PROC CIV Àrbitre nomenat per a decidir una qüestió litigiosa.

2 En certes eleccions, elector a qui els altres han conferit poders per a elegir. Cada secció elegeix dos compromissaris per a l’elecció del president.

3 DR POL En certs sistemes electorals, representant designat en les eleccions primàries perquè voti en les secundàries o en les de grau ulterior.

->compromissori

■compromissori -òria

[del b. ll. compromissorius, -a, -um, íd.]

adj Relatiu o pertanyent al compromís.

->compromitent

■compromitent

[del ll. compromittens, -ntis, íd., participi pres. de compromittere]

m i f Persona que dóna el dret d’elecció o la potestat de resolució arbitral d’una controvèrsia al compromissari.

->comprovable

■comprovable

[de comprovar]

adj Que pot ésser comprovat.

->comprovació

■comprovació

Part. sil.: com_pro_va_ci_ó

[de comprovar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de comprovar;

2 l’efecte.

2 DIPL Testimoniatge del notari conforme ha comprovat la transcripció d’un document.

->comprovador

■comprovador -a

[de comprovar]

adj i m i f Que comprova.

->comprovant

■comprovant

[de comprovar]

adj i m Dit del document que serveix per a comprovar. El comprovant d’un deute.

->comprovar

■comprovar

[del ll. comprobare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr Confirmar que (quelcom) és cert, exacte, que s’acorda amb la realitat; verificar. Comprovar uns comptes, una teoria, uns fets. Comprovar un aparell.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comprovar

GERUNDI: comprovant

PARTICIPI: comprovat, comprovada, comprovats, comprovades

INDICATIU PRESENT: comprovo, comproves, comprova, comprovem, comproveu, comproven

INDICATIU IMPERFET: comprovava, comprovaves, comprovava, comprovàvem, comprovàveu, comprovaven

INDICATIU PASSAT: comproví, comprovares, comprovà, comprovàrem, comprovàreu, comprovaren

INDICATIU FUTUR: comprovaré, comprovaràs, comprovarà, comprovarem, comprovareu, comprovaran

INDICATIU CONDICIONAL: comprovaria, comprovaries, comprovaria, comprovaríem, comprovaríeu, comprovarien

SUBJUNTIU PRESENT: comprovi, comprovis, comprovi, comprovem, comproveu, comprovin

SUBJUNTIU IMPERFET: comprovés, comprovessis, comprovés, comprovéssim, comprovéssiu, comprovessin

IMPERATIU: comprova, comprovi, comprovem, comproveu, comprovin

->compsopogonals

compsopogonals

f pl BOT Ordre de bangiofícides que comprèn algues d’aigua dolça amb frondes d’origen cladomià que creixen per una cèl·lula apical.

->comptabilitat

■comptabilitat

[del fr. comptabilité (1579), íd., der. de comptable; 1a FONT: 1579]

f ECON 1 Acció de portar els comptes d’una gestió, d’un negoci, etc.

2 Branca particular de l’economia formada per un conjunt de postulats, de proposicions i de lleis que tenen per objecte la captació, la representació i la mesura del patrimoni.

3 Conjunt de comptes d’una gestió, d’una empresa, etc., portats segons un pla.

->comptabilitzar

■comptabilitzar

[de comptable]

v tr 1 Inscriure en la comptabilitat. Aquestes entrades ja són comptabilitzades.

2 Calcular, comptar el nombre (d’alguna cosa). Han comptabilitzat el total d’hores treballades durant un any.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comptabilitzar

GERUNDI: comptabilitzant

PARTICIPI: comptabilitzat, comptabilitzada, comptabilitzats, comptabilitzades

INDICATIU PRESENT: comptabilitzo, comptabilitzes, comptabilitza, comptabilitzem, comptabilitzeu, comptabilitzen

INDICATIU IMPERFET: comptabilitzava, comptabilitzaves, comptabilitzava, comptabilitzàvem, comptabilitzàveu, comptabilitzaven

INDICATIU PASSAT: comptabilitzí, comptabilitzares, comptabilitzà, comptabilitzàrem, comptabilitzàreu, comptabilitzaren

INDICATIU FUTUR: comptabilitzaré, comptabilitzaràs, comptabilitzarà, comptabilitzarem, comptabilitzareu, comptabilitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: comptabilitzaria, comptabilitzaries, comptabilitzaria, comptabilitzaríem, comptabilitzaríeu, comptabilitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: comptabilitzi, comptabilitzis, comptabilitzi, comptabilitzem, comptabilitzeu, comptabilitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: comptabilitzés, comptabilitzessis, comptabilitzés, comptabilitzéssim, comptabilitzéssiu, comptabilitzessin

IMPERATIU: comptabilitza, comptabilitzi, comptabilitzem, comptabilitzeu, comptabilitzin

->comptable

■comptable

[del fr. comptable, íd. (1340)]

1 adj Que pot ésser comptat. Diners comptables.

2 adj Relatiu o pertanyent a la comptabilitat. Agent comptable.

3 m i f Persona que exerceix la comptabilitat com a professió.

4 màquina comptable OFICINA Màquina calculadora emprada en comptabilitat.

->comptacops

comptacops

m TECNOL Giny comptador que serveix per a mesurar el nombre de cicles complets que realitza un òrgan mecànic durant un cert període de temps.

->comptador¹

■comptador¹ -a

[de comptar i -dor²; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que ha d’ésser comptat. Dins deu dies comptadors des d’ara.

->comptador²

■comptador² -a

[de comptar i -dor¹; 1a FONT: s. XIV]

1 m i f 1 Persona que porta la comptabilitat; comptable.

2 DR Persona designada per un jutge o per les parts interessades per a liquidar un compte.

2 m Aparell per a mesurar la quantitat d’un flux o d’una energia que s’escola per un indret determinat o per a registrar el nombre d’esdeveniments repetitius. Comptador d’aigua, de gas.

3 m INFORM 1 Mecanisme que hom fa servir per a emmagatzemar un nombre i fer-lo incrementar o reduir d’acord amb un senyal d’entrada.

2 Variable, usada en un programa, que adopta valors enters i que normalment hom fa servir per a incrementar o reduir un valor inicial en quantitats també enteres (en general petites i regulars).

4 m PART Tipus de detector utilitzat especialment per al compte de partícules que hi incideixen, bé que a voltes consisteix simplement en una cambra que porta acoblat un dispositiu de compte.

->comptadoria

■comptadoria

Part. sil.: comp_ta_do_ri_a

[de comptador²]

f 1 Oficina on és portada la comptabilitat. Comptadoria de l’exèrcit.

2 comptadoria d’hipoteques DR Institució antecessora de l’actual registre de la propietat.

->comptafils

■comptafils

[de comptar i fil]

m TÈXT Petit instrument d’òptica compost d’un suport plegable o fix i d’una lent d’augment.

->comptagotes

■comptagotes

[de comptar i gota]

m 1 QUÍM Tub de vidre amb una caputxa de goma en un extrem, acabat en l’altre en forma capil·lar, emprat per a fer fluir gotes del mateix volum.

2 amb comptagotes fig Amb gasiveria o molt a poc a poc. Li donava els diners amb comptagotes.

->comptant

■comptant

[de comptar; 1a FONT: 1315]

adj Dit del diner efectiu. En diners comptants, entre bitllets i monedes, vuitanta euros.

->comptapasses

■comptapasses

[de comptar i passa¹]

m Podòmetre.

->comptaquilòmetres

■comptaquilòmetres

[de comptar i quilòmetre]

m Giny mecànic destinat a comptar els quilòmetres recorreguts per un vehicle.

->comptar

■comptar

Cp. contar

[del ll. compŭtāre ‘calcular, comptar’]

v 1 tr Determinar el nombre (d’objectes d’un conjunt) anant-los designant, d’un en un o per grups, amb els nombres de la sèrie natural ascendent. Comptar per parells, per dotzenes, per centenars.

2 intr 1 Dir els nombres enters segons llur ordre en la sèrie natural ascendent. Comptar fins a cent. Comptar de zero a trenta.

2 Comptem a l’inrevés: deu, nou, vuit, set...

3 tr 1 Mesurar (el temps). Comptar els minuts que falten per a plegar.

2 Tenir (un cert temps). Jo compto trenta anys d’edat. Aquell casal compta vuit segles d’existència.

3 a comptar de Prenent com a base (una hora, un dia, un mes, etc., concret). La llei vigirà a comptar del dia u de juny.

4 comptar les hores (o els dies) Trobar el temps llarg.

5 tenir els dies comptats Restar a algú un nombre limitat de dies a viure.

6 tenir... anys ben comptats Haver complert amb escreix aquests anys. Té trenta-cinc anys ben comptats.

4 intr 1 Calcular. Sap llegir, escriure i comptar.

2 fig Fer-se càrrec, adonar-se, afigurar-se (emprat només en la forma pots [o pot, o podeu, o poden] comptar). Ja pots comptar la cara que degué fer!

3 a passes comptades D’una manera lenta i mesurada.

4 compti! (o compta!) fig Exclamacions que indiquen sorpresa, admiració.

5 donar sense comptar Ésser esplèndid.

6 poder-se comptar amb els dits Ésser molt pocs, haver-hi un nombre molt reduït (de persones o de coses).

7 saber comptar Mirar pels interessos propis.

5 abs Passar, arreglar, comptes. Havent tancat, comptarem.

6 tr 1 Incloure, comprendre, dins un compte. Compta-hi també el que et vaig quedar a deure.

2 comptat i debatut Considerat tot.

7 tr 1 Avaluar (quelcom) a un cert preu. Compta-m’ho tan barat com puguis.

2 fig No compto per res la seva opinió.

8 tr Imputar. Compteu-li aquest fracàs.

9 intr 1 Tenir per segur. Compta que això és ben cert.

2 iròn Ets molt bonica! Ja pots comptar!

3 Confiar, esperar, en algú o en alguna cosa. Compto amb el teu ajut. Compteu amb mi per a les vacances.

10 intr Ésser comptat. Tots els vots compten.

11 intr Tenir valor, importar. Això no compta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comptar

GERUNDI: comptant

PARTICIPI: comptat, comptada, comptats, comptades

INDICATIU PRESENT: compto, comptes, compta, comptem, compteu, compten

INDICATIU IMPERFET: comptava, comptaves, comptava, comptàvem, comptàveu, comptaven

INDICATIU PASSAT: comptí, comptares, comptà, comptàrem, comptàreu, comptaren

INDICATIU FUTUR: comptaré, comptaràs, comptarà, comptarem, comptareu, comptaran

INDICATIU CONDICIONAL: comptaria, comptaries, comptaria, comptaríem, comptaríeu, comptarien

SUBJUNTIU PRESENT: compti, comptis, compti, comptem, compteu, comptin

SUBJUNTIU IMPERFET: comptés, comptessis, comptés, comptéssim, comptéssiu, comptessin

IMPERATIU: compta, compti, comptem, compteu, comptin

->compta-revolucions

■compta-revolucions

Part. sil.: comp_ta-re_vo_lu_ci_ons

[de comptar i revolució]

m TECNOL Tacòmetre, especialment l’emprat per a comptar la velocitat de rotació del motor dels vehicles automòbils.

->comptat

■comptat -ada

Hom.: comtat

[de comptar]

adj 1 Rar, escàs. Hi ha anat comptades vegades.

2 No sobrer en nombre o quantitat, just. Tenir els diners comptats per a una compra.

3 al comptat 1 loc adv Pagant al moment de la compra. Comprar un cotxe al comptat.

2 loc adj Venda al comptat.

->comptatge

■comptatge

[de comptar]

m Acció de comptar. Comptatge de vots, de dades.

->comptavoltes

■comptavoltes

m 1 AUT Compta-revolucions.

2 FÍS Aparell que mesura el nombre de voltes o períodes de qualsevol cos que realitza un moviment circular o periòdic.

3 TECNOL Comptacops utilitzat per a mesurar voltes.

->compte

■compte

Hom.: comte

[del ll. compŭtus, íd.; 1a FONT: 1237]

m 1 1 Acció de comptar;

2 l’efecte. Ja he perdut el compte de les telefonades que he fet avui.

3 Càlcul d’una quantitat. Si vaig néixer el quaranta-dos, treu el compte dels anys que tinc. Segons els meus comptes.

4 a bon compte loc adv Segons allò que hom pot jutjar o preveure. A bon compte, no arribarà fins demà.

5 anar errat de comptes (o estar lluny de comptes) Anar errat.

6 bons comptes (o comptes clars) fan bons amics Refrany sobre la conveniència de parlar clar abans de fer tracte.

7 compte enrere (o al revés, o a l’inrevés) Enumeració del temps que resta per a començar una cosa programada comptant a l’inrevés fins a arribar a zero.

8 compte rodó Compte sense fraccions.

9 de bon compte Almenys. A la conferència, hi havia de bon compte cinc-centes persones.

10 entrar en compte Ésser comptat en conjunt, formar-ne part com un de tants.

11 fer compte Calcular, fer pensament. Fes compte que vindré a dinar.

12 fer compte de Comptar amb algú. Puc fer compte de tu, demà?

13 no sortir els comptes (o sortir els comptes torts, o fallar els comptes, o no trobar-hi el compte) Sortir malament un compte, donar un mal resultat.

14 no tenir fi ni compte Ésser molt nombrosos, incomptables, ésser molt extens, no finir mai. No té fi ni compte el nombre d’atzagaiades que ha fet.

15 per compte En nombre de. Ésser per compte cinc-centes persones.

16 perdre el compte (d’una cosa) Arribar a no saber-ne la quantitat, les vegades que s’ha esdevingut una cosa.

17 saber (o aprendre) de comptes Saber o aprendre de comptar, d’aritmètica.

18 sense fi ni compte En una gran quantitat. N’hi havia sense fi ni compte.

19 sortir a compte Ésser (alguna cosa) avantatjosa, treure’n benefici.

20 sortir de comptes (o estar fora de comptes) Passar, una dona embarassada, del dia calculat per al deslliurament.

2 ant CRIST còmput 2.

3 Atenció, esment, cura. Vés amb compte. Compte, que cauràs!

4 1 Estat de les sumes a rebre o a pagar. Demà hem de pagar el compte dels paletes. Ja pot fer el compte, que ens n’anirem.

2 a compte [abrev a/c] Com a part d’una quantitat a pagar o a cobrar. M’ha deixat cinquanta euros a compte.

3 a (o per, o pel) compte de fig En nom de. Fer una cosa pel compte d’algú.

4 a (o per, o pel) compte de fig A càrrec de. Treballar algú pel seu compte. La manutenció va a compte vostre.

5 fer el compte (a algú) Engegar-lo, donar-li comiat.

6 fer el compte de la vella Fer comptes rudimentàriament.

7 passar comptes (amb algú) Escatir el que li hem de pagar o el que n’hem de rebre.

8 passar comptes (amb algú) fig Reptar-lo, retreure-li (alguna cosa). Ja passarem comptes dels perjudicis que m’ha causat.

5 1 COMPT Registre regular de transaccions pecuniàries, de deutes i crèdits o d’altres coses subjectes a càlcul.

2 portar els comptes COMPT Anotar les quantitats a pagar i a cobrar.

3 retre comptes COMPT Presentar un estat justificatiu d’una gestió administrativa.

4 retre (o donar, o demanar) compte fig Exposar, presentar o exigir l’explicació de les causes, les raons, etc., d’un esdeveniment. Ja donaré compte de tot el que he fet.

5 retre (o donar, o demanar) compte p ext Presentar, oferir o sol·licitar un report, una informació. Donar compte d’una novel·la, d’una actuació.

6 tenir (o prendre) en compte Considerar, tenir present, no oblidar. Cal que tinguem en compte aquest fet.

7 tribunal de comptes DR ADM Organisme que controla els comptes de tots aquells qui gestionen els cabals públics.

6 ant NUMIS En el càlcul de moneda, milió.

7 TÈXT Nombre determinat de fils que tenen els teixits segons llur qualitat.

8 compte corrent bancari DR MERC [abrev c/c, cte. ct.] Contracte de dipòsit entre un banc i una persona o unes quantes mitjançant el qual hom aporta crèdits i deutes a compensar mentre dura el contracte, a la fi del qual hom pot exigir-ne el saldo.

9 en compte (o en comptes) de loc prep En lloc de, en substitució de. Vendre aigua en comptes de llet. Vindrà ell en compte meu.

->comptecorrentista

■comptecorrentista

[de compte i correntista]

m i f Persona que té compte corrent en un banc.

->comptedant

■comptedant

[de compte i dar]

m i f DR ADM Persona que està obligada a retre comptes dels fons que ha gestionat.

->comptedonant

comptedonant

m i f DR ADM Comptedant.

->comptepartícip

comptepartícip

m i f Persona que inverteix els seus diners en una associació de compte en participació, sense intervenir ordinàriament en la gestió del compte i limitant-se a rebre’n els beneficis o a participar en les pèrdues que s’esdevinguin.

->compulsa

■compulsa

[del ll. compulsus, -a, -um, participi passat de compellĕre ‘empènyer; aplegar’; 1a FONT: 1450]

f 1 1 Acció de compulsar;

2 l’efecte.

2 DR Trasllat, fet judicialment, d’una acta autèntica, d’una escriptura, etc.

->compulsació

■compulsació

Part. sil.: com_pul_sa_ci_ó

[del ll. compulsatio, -ōnis ‘confrontació’]

f Acció de compulsar.

->compulsar

■compulsar

[del ll. compulsare ‘empènyer fort, confrontar’, freqüentatiu de compellĕre ‘empènyer; aplegar’; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr 1 DR Treure compulsa.

2 p anal 1 Escartejar (un llibre, uns plecs, etc.).

2 Consultar (llibres, manuscrits).

3 CRÍT TEXT Comparar dos o més exemplars d’un document per tal de retrobar el text més antic i més segur, que ha estat la base de les còpies o els exemplars pervinguts.

4 GRÀF Acarar o confrontar les proves d’impremta amb els originals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: compulsar

GERUNDI: compulsant

PARTICIPI: compulsat, compulsada, compulsats, compulsades

INDICATIU PRESENT: compulso, compulses, compulsa, compulsem, compulseu, compulsen

INDICATIU IMPERFET: compulsava, compulsaves, compulsava, compulsàvem, compulsàveu, compulsaven

INDICATIU PASSAT: compulsí, compulsares, compulsà, compulsàrem, compulsàreu, compulsaren

INDICATIU FUTUR: compulsaré, compulsaràs, compulsarà, compulsarem, compulsareu, compulsaran

INDICATIU CONDICIONAL: compulsaria, compulsaries, compulsaria, compulsaríem, compulsaríeu, compulsarien

SUBJUNTIU PRESENT: compulsi, compulsis, compulsi, compulsem, compulseu, compulsin

SUBJUNTIU IMPERFET: compulsés, compulsessis, compulsés, compulséssim, compulséssiu, compulsessin

IMPERATIU: compulsa, compulsi, compulsem, compulseu, compulsin

->compulsió

■compulsió

Part. sil.: com_pul_si_ó

[del ll. compulsio, -ōnis ‘constrenyiment’]

f 1 Acció de compel·lir físicament o moralment, especialment per autoritat.

2 DR Mitjà d’execució forçosa utilitzable per l’administració en el cas que l’administrat quedi sotmès a una obligació d’abstenir-se d’actuar o de suportar una determinada actuació.

3 PSIC i PSIQ Tendència interior irresistible a realitzar un acte determinat o a pensar una certa idea, aparentment sense sentit o contraris als desigs del subjecte, que hom realitza perquè, en cas contrari, fóra víctima d’una angoixa intensa.

->compulsiu

■compulsiu -iva

Part. sil.: com_pul_siu

[del b. ll. compulsivus, -a, -um ‘que compel·leix, constreny’]

adj 1 Que compel·leix.

2 PSIC i PSIQ Relatiu o pertanyent a la compulsió. Trastorn compulsiu.

->compulsori

■compulsori -òria

[del b. ll. compulsorius, -a, -um ‘compulsiu’; 1a FONT: 1511]

1 adj Que té la força de compel·lir; coercitiu.

2 m DR Manament de treure compulsa d’un instrument autèntic.

->compunció

■compunció

Part. sil.: com_pun_ci_ó

[del ll. compunctio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f 1 Dolor punyent a la consciència produït per la sensació d’haver comès un pecat, d’haver causat un dany, etc.; remordiment.

2 Penediment. Mots, llàgrimes, de compunció.

->compungiment

■compungiment

[de compungir]

m Compunció.

->compungir

■compungir

[del ll. compungĕre, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr Provocar compunció. Aquell espectacle compungeix.

2 pron Tenir compunció.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: compungir

GERUNDI: compungint

PARTICIPI: compungit, compungida, compungits, compungides

INDICATIU PRESENT: compungeixo, compungeixes, compungeix, compungim, compungiu, compungeixen

INDICATIU IMPERFET: compungia, compungies, compungia, compungíem, compungíeu, compungien

INDICATIU PASSAT: compungí, compungires, compungí, compungírem, compungíreu, compungiren

INDICATIU FUTUR: compungiré, compungiràs, compungirà, compungirem, compungireu, compungiran

INDICATIU CONDICIONAL: compungiria, compungiries, compungiria, compungiríem, compungiríeu, compungirien

SUBJUNTIU PRESENT: compungeixi, compungeixis, compungeixi, compungim, compungiu, compungeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: compungís, compungissis, compungís, compungíssim, compungíssiu, compungissin

IMPERATIU: compungeix, compungeixi, compungim, compungiu, compungeixin

->compungit

■compungit -ida

[de compungir; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Ferit de compunció. Està tot compungit de la seva malifeta.

2 Que revela la compunció. Posat compungit.

->còmput

■còmput

[del ll. compŭtus, íd., postverbal de computare ‘calcular’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 Determinació indirecta d’una quantitat mitjançant el càlcul de certes dades.

2 CRIST Sistema de càlcul que determina la categoria de cada any (normal o bixest) i l’escaiença de les festes mòbils cristianes.

3 còmput cronològic Cronologia.

->computable

■computable

[del ll. computabĭlis, íd.]

adj Que pot ésser computat.

->computació

■computació

Part. sil.: com_pu_ta_ci_ó

[del ll. computatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Acció de computar;

2 l’efecte.

->computacional

■computacional

Part. sil.: com_pu_ta_ci_o_nal

[de computació]

adj INFORM Relatiu o pertanyent als computadors. Lingüística computacional.

->computador

■computador -a

[del ll. computator, -ōris, íd.]

1 adj i m i f Que computa.

2 INFORM 1 m calculador 2.

2 f calculador 2.

->computar

■computar

[del ll. computare, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr 1 Avaluar indirectament (una quantitat, especialment el temps) pel càlcul de certes dades. Han computat els festius com si fossin feiners.

2 Tractar (dades) amb un computador.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: computar

GERUNDI: computant

PARTICIPI: computat, computada, computats, computades

INDICATIU PRESENT: computo, computes, computa, computem, computeu, computen

INDICATIU IMPERFET: computava, computaves, computava, computàvem, computàveu, computaven

INDICATIU PASSAT: computí, computares, computà, computàrem, computàreu, computaren

INDICATIU FUTUR: computaré, computaràs, computarà, computarem, computareu, computaran

INDICATIU CONDICIONAL: computaria, computaries, computaria, computaríem, computaríeu, computarien

SUBJUNTIU PRESENT: computi, computis, computi, computem, computeu, computin

SUBJUNTIU IMPERFET: computés, computessis, computés, computéssim, computéssiu, computessin

IMPERATIU: computa, computi, computem, computeu, computin

->computista

■computista

[de computar]

m i f 1 Persona que computa.

2 esp Persona que treballa en el còmput i en la confecció del calendari eclesiàstic.

->comsevulla

■comsevulla

[de com, se i voler¹]

adv ant De qualsevol manera que (sigui).

->comtal

■comtal

[de comte; 1a FONT: 1066]

adj 1 Relatiu o pertanyent a un comte o a un comtat. Barcelona, ciutat comtal.

2 moneda comtal NUMIS Moneda (diners i òbols d’argent o de billó) encunyada principalment pels comtes i altres senyors feudals com un dels drets inherents a la sobirania que de fet exercien sobre llur feu o territori des del segle XI.

->comtat

■comtat

Hom.: comptat

[de comte; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Títol, dignitat o ofici d’un comte.

2 HIST Circumscripció territorial sota la jurisdicció d’un comte.

->comte

■comte

Hom.: compte

[del ll. comes, -ĭtis ‘company, acompanyant del sobirà’; 1a FONT: 1088]

m 1 Persona que posseeix el títol nobiliari de comte.

2 HIST Dignitari o funcionari al servei d’un monarca.

3 Persona que té a càrrec seu el govern d’un comtat.

4 Títol nobiliari que en l’escala jeràrquica és per damunt del de vescomte i per sota del de marquès.

5 comte abat Al segle IX, abat laic que fruïa de les rendes d’una abadia durant l’època carolíngia.

->comtessa

■comtessa

[del b. ll. comitissa, íd., tot i que hi coincideix també la formació normal del femení de comte amb -essa; 1a FONT: 1062]

f 1 Dona revestida de la dignitat o del títol de comte.

2 Muller d’un comte.

->comú

■comú -una

[del ll. communis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 Compartit per dos o més a la vegada. El seu pis i el meu tenen una terrassa comuna.

2 de comú acord Amb acord pres conjuntament.

3 en comú loc adv Plegats, conjuntament. Habitar, treballar, en comú.

4 fer causa comuna Treballar, actuar, conjuntament, amb uns mateixos objectius. Els demòcrates i els republicans han fet causa comuna.

5 fer vida comuna Fer vida en comú.

6 lloc comú Tòpic.

7 nom comú LING Nom apel·latiu.

8 persona comuna ant DR Àrbitre, amigable componedor.

2 adj 1 Pertanyent a la majoria o a tothom; públic.

2 sentit comú Facultat, atribuïda a la generalitat de la gent, de discernir raonablement.

3 f Cambra on hi ha, instal·lat en un banc, un recipient amb tapadora, amb baixant o sense, per a fer-hi les defecacions i les miccions.

4 adj Que no sobrepassa el nivell ordinari, que es dóna sovint. Una intel·ligència comuna.

5 adj 1 Vulgar, ordinari, planer. Estil comú.

2 lloc comú Banalitat.

6 m La gran majoria. El comú de la gent creu en l’ordre establert.

7 m Comunitat, conjunt de persones que formen una institució pluripersonal.

8 m DR ADM i HIST Conjunt dels veïns d’un territori, dels membres d’un estament, dels mestres d’un ofici, etc., representats per una corporació.

9 m esp 1 DR ADM Conjunt de veïns d’un terme, una parròquia, una vila, una ciutat, etc., representat per uns magistrats i un consell de veïns, anomenat consell de comú.

2 Casa del comú.

3 DR ADM Conjunt de l’actiu (béns, rendes, imposicions i altres ingressos) i del passiu d’un comú o municipi.

4 DR ADM Conjunt de terrenys pertanyents al municipi.

5 DR ADM A Andorra, corporació encarregada del govern i l’administració d’una parròquia.

6 DR ADM A Andorra, edifici del comú d’una parròquia.

7 HIST Imposició general extraordinària proporcional als béns posseïts que pagaven tots els veïns de determinats comuns o municipis catalans per tal d’equilibrar l’actiu i el passiu municipals.

8 HIST A l’edat mitjana, ciutat d’Itàlia que es regia d’una manera autònoma. El comú de Florència.

10 f GEOG ADM Circumscripció administrativa de primer ordre de Liechtenstein.

11 f SOCIOL Grup d’individus o de parelles que viuen en comunitat.

12 comú dels sants LITÚRG Formulari del ritu romà dels sants que no tenen litúrgia pròpia.

->comunal

■comunal

[del ll. communalis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

adj 1 Pertanyent al comú. Terrenys comunals.

2 Relatiu o pertanyent a una comuna.

3 béns comunals (o simplement comunals m) Béns pertanyents al comú 9.

->comunalisme

■comunalisme

[de comunal]

m Moviment i doctrina favorables a les comunes.

->comunalista

■comunalista

[de comunal]

1 adj Relatiu o pertanyent al comunalisme.

2 m i f Persona partidària del comunalisme.

->comunament

■comunament

[de comú]

adv Segons l’ús comú, en general, sovint.

->comunard

comunard -a

adj i m i f Dit de qui prengué part en la Comuna de París del segle XIX.

->comuner

■comuner -a

[de comú; 1a FONT: 1272, CTort.]

1 adj i m i f Dit de qui forma part d’un comú o d’una comunitat.

2 m HIST Recaptador de l’impost anomenat comú.

3 m HIST Partidari de les Comunitats de Castella.

->comunera

■comunera

[de comú]

f CONSTR Biga que va horitzontalment sota la carena de la teulada, a la part superior dels vessants.

->comunès

comunès -esa

[de comú]

m i f ant Ciutadà o membre d’una comuna.

->comunia

■comunia

Part. sil.: co_mu_ni_a

[de comú; 1a FONT: s. XIII]

f Pacte o acord entre diferents persones.

->comunicable

■comunicable

[del ll. communicabĭlis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Que pot ésser comunicat.

->comunicació

■comunicació

Part. sil.: co_mu_ni_ca_ci_ó

[del ll. communicatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f 1 1 Acció de comunicar o de comunicar-se;

2 l’efecte.

3 comunicació especial DR PEN Comunicació entre l’intern d’un centre penitenciari i els seus familiars o coneguts propers en la qual és possible el contacte físic.

2 SOCIOL i 1 FILOS Acció i procés de transmetre un missatge, amb establiment d’una relació i una interacció socials.

2 comunicació de massa Transmissió de significats culturals dirigida a un gran públic, feta a través dels mitjans d’informació.

3 Aportació científica a una reunió d’estudiosos. Presentar una comunicació a un congrés.

4 pl Conjunt de camins, de carreteres, de carrils, de rutes marítimes, de rutes aèries, etc.

5 COMUN 1 Interacció social establerta entre un emissor i un receptor, basada en l’intercanvi d’informacions.

2 comunicació no verbal Comunicació que es duu a terme amb mecanismes altres que els de la verbalitat o lingüístics, per exemple mitjançant el gest, la mirada, l’expressió facial o l’ús de l’espai.

6 TELECOM Transmissió d’informació d’un punt a un altre mitjançant un enllaç telefònic, telegràfic, radioelèctric, etc.

->comunicacional

comunicacional

Part. sil.: co_mu_ni_ca_ci_o_nal

[de comunicació]

adj Relatiu o pertanyent a la comunicació.

->comunicador

■comunicador -a

[de comunicar]

1 adj Comunicant.

2 m i f 1 Persona que té una gran capacitat per a transmetre missatges, amb capacitat d’influència i de convicció. Els polítics han de ser bons comunicadors.

2 Professional de la comunicació de massa.

->comunicant

■comunicant

[de comunicar]

1 adj Que comunica. Vasos comunicants.

2 m i f Persona que fa una comunicació.

->comunicar

■comunicar

[del ll. communicare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Transmetre, fer conèixer (alguna cosa) a algú. Comunicar un secret, una notícia, les idees, les intencions, a algú.

2 1 tr Fer participar d’allò que hom posseeix, fer-ho comú. Comunica la seva joia als qui l’envolten.

2 tr i pron p ext El foc es comunica d’un bosc a l’altre.

3 1 pron Entrar en relació d’idees, d’interessos, etc., amb algú. Comunicar-se per carta.

2 intr Demà ja comunicarem per tractar del cas.

4 1 intr Estar en relació mitjançant un pas. El seu poble i el meu comuniquen pel canal.

2 pron Són dos pisos que es comuniquen.

5 intr Tenir la línia ocupada el telèfon al qual hom truca. He trucat a l’oncle, però el telèfon comunicava tota l’estona.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comunicar

GERUNDI: comunicant

PARTICIPI: comunicat, comunicada, comunicats, comunicades

INDICATIU PRESENT: comunico, comuniques, comunica, comuniquem, comuniqueu, comuniquen

INDICATIU IMPERFET: comunicava, comunicaves, comunicava, comunicàvem, comunicàveu, comunicaven

INDICATIU PASSAT: comuniquí, comunicares, comunicà, comunicàrem, comunicàreu, comunicaren

INDICATIU FUTUR: comunicaré, comunicaràs, comunicarà, comunicarem, comunicareu, comunicaran

INDICATIU CONDICIONAL: comunicaria, comunicaries, comunicaria, comunicaríem, comunicaríeu, comunicarien

SUBJUNTIU PRESENT: comuniqui, comuniquis, comuniqui, comuniquem, comuniqueu, comuniquin

SUBJUNTIU IMPERFET: comuniqués, comuniquessis, comuniqués, comuniquéssim, comuniquéssiu, comuniquessin

IMPERATIU: comunica, comuniqui, comuniquem, comuniqueu, comuniquin

->comunicat

■comunicat

[del ll. communicatus, -us, íd.]

m 1 Nota aclaridora o que conté una opinió sobre un punt determinat que tramet a un diari, perquè hi sigui publicada, una persona estranya a la redacció.

2 1 Report breu de notícies urgent, especialment de caràcter militar, judicial o polític, generalment fet per l’autoritat superior.

2 p ext Comunicat de baixa, mèdic, d’accident d’automòbil.

3 comunicat de premsa Text que hom envia als mitjans de comunicació amb la finalitat de convocar-los a actes i conferències de premsa o de fer-los conèixer alguna informació, susceptible d’ésser publicada o transmesa per ràdio o per televisió.

->comunicatiu

■comunicatiu -iva

Part. sil.: co_mu_ni_ca_tiu

[del ll. communicativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: c. 1500]

adj 1 Que es comunica fàcilment a d’altres. Un entusiasme comunicatiu.

2 Inclinat a comunicar-se amb altres. Una persona comunicativa.

->comunicòleg

■comunicòleg -òloga

m i f Persona versada en els procediments i les tècniques de la comunicació de massa.

->comunidor

■comunidor -a

[de comunir]

1 m i f ant DR Persona que comuneix.

2 m ART i RELIG Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l’església, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

->comunió

■comunió

Part. sil.: co_mu_ni_ó

[del ll. communio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

f 1 Participació d’allò que és comú.

2 CRIST Comunitat que tendeix a la màxima participació d’aquells qui en són membres.

3 CRIST i LITÚRG 1 Recepció del sagrament de l’eucaristia.

2 Darrera part de la missa, en la qual té lloc la participació en el sagrament de l’eucaristia.

3 comunió pasqual DR CAN Precepte pasqual.

4 comunió dels sants CRIST Expressió formulada en el símbol dels apòstols que vol subratllar el sentit universal de la participació en la vida de Déu.

5 primera comunió CRIST Recepció de l’eucaristia per primera vegada a la vida, que hom sol revestir d’una certa solemnitat.

->comunir

■comunir

[del ll. commonēre, íd.]

v tr 1 ant DR Avisar, advertir (especialment la part contrària) per a iniciar un plet.

2 RELIG Conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comunir

GERUNDI: comunint

PARTICIPI: comunit, comunida, comunits, comunides

INDICATIU PRESENT: comuneixo, comuneixes, comuneix, comunim, comuniu, comuneixen

INDICATIU IMPERFET: comunia, comunies, comunia, comuníem, comuníeu, comunien

INDICATIU PASSAT: comuní, comunires, comuní, comunírem, comuníreu, comuniren

INDICATIU FUTUR: comuniré, comuniràs, comunirà, comunirem, comunireu, comuniran

INDICATIU CONDICIONAL: comuniria, comuniries, comuniria, comuniríem, comuniríeu, comunirien

SUBJUNTIU PRESENT: comuneixi, comuneixis, comuneixi, comunim, comuniu, comuneixin

SUBJUNTIU IMPERFET: comunís, comunissis, comunís, comuníssim, comuníssiu, comunissin

IMPERATIU: comuneix, comuneixi, comunim, comuniu, comuneixin

->comunisme

■comunisme

[de comú; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 Organització social en què els béns són tinguts en comú.

2 comunisme llibertari Corrent i principi econòmic de l’anarquisme que combat tota mena de propietat, tant privada com col·lectiva. També és anomenat anarquisme comunista i anarcocomunisme.

->comunista

■comunista

[de comú; 1a FONT: 1868, DLCo.]

1 adj Relatiu o pertanyent al comunisme.

2 adj i m i f Partidari del comunisme.

3 adj i m i f Que pertany a un partit comunista.

->comunitari

■comunitari -ària

[del b. ll. communitarius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj 1 Que és de la comunitat.

2 Que està d’acord amb els fins de la comunitat. Esperit comunitari.

3 Relatiu o pertanyent a la Unió Europea, anomenada inicialment Comunitat Econòmica Europea. Política comunitària.

->comunitat

■comunitat

[del ll. communĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat de comú. Comunitat d’interessos, de sentiments, d’origen.

2 Reunió dels qui viuen en comú.

3 1 Grup social generalment caracteritzat per un vincle territorial i de convivència o per una afinitat d’interessos i de conviccions ideològiques.

2 CRIST Conjunt dels membres de l’Església o d’una Església particular.

3 HIST Unió, sota un règim administratiu comú, d’una ciutat o una vila amb les poblacions situades en el seu terme.

4 comunitat autònoma DR ADM Ens territorial, dotat d’autonomia política, en què s’organitzen les regions i nacions de l’estat espanyol per a l’exercici del dret d’autogovern.

5 comunitat de base CRIST Petit grup espontani constituït per a realitzar la fraternitat evangèlica en els diversos camps de la vida sobre la base d’unes raons d’afinitat.

6 comunitat de béns DR CIV Domini d’una cosa compartit entre diverses persones.

7 comunitat de béns DR CIV Forma d’organització patrimonial de la societat conjugal, en què els béns són compartits, totalment o només en part, pels cònjuges.

8 comunitat de propietaris DR CIV Situació de copropietat respecte a una cosa moble o immoble que es caracteritza per la pluralitat de persones o de subjectes de la relació i la unitat d’objecte.

4 1 ECOL Conjunt d’organismes que habiten en un mateix biòtop o hàbitat.

2 comunitat vegetal GEOBOT Conjunt de plantes d’exigències ecològiques més o menys semblants que tendeixen a retrobar-se juntes en els indrets de característiques comparables.

3 comunitat vicinant ECOL Comunitat vegetal que sempre es presenta en contacte amb una altra.

->con

■con

[del ll. conus, i aquest, del gr. kõnos, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 GEOM Cos limitat per una superfície cònica tancada (superfície lateral del con) i un pla (base del con), el qual talla la superfície cònica segons una corba tancada.

2 BOT Estròbil o pinya de les coníferes.

3 HISTOL Cadascuna de les cèl·lules de la retina en forma d’ampolla i d’origen neuroepitelial especialitzades en la recepció d’estímuls de llum cromàtica.

4 TRÀNS Objecte de forma cònica, generalment de plàstic, que hom col·loca en nombre suficient sobre la calçada per a separar carrils o marcar zones a les quals no es pot accedir. Posar cons en un carril de l’autopista.

5 con de dejecció GEOMORF Part inferior d’un torrent, formada quan aquest arriba a la vall principal o acaba el seu curs.

6 con vegetatiu BOT Àpex vegetatiu.

->con-

■con-

Prefix, del llatí cum, que significa ‘ensems amb’, ‘en comú’. Ex.: conviure, condeixeble.

->conació

conació

Part. sil.: co_na_ci_ó

[del ll. conatio, -ōnis ‘esforç, intent’ (v. conat)]

f Conjunt de les funcions volitives de l’impuls intencional fins a la realització de l’acció.

->conat

■conat

[del ll. conatus ‘esforç, intent’, der. de conari ‘preparar-se (per a alguna cosa), emprendre(-la)’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Començament d’una acció a fer, la qual no arriba a consumar-se.

2 impr DR PEN Temptativa.

3 FILOS Concepte propi del racionalisme, equivalent a potència o força.

->conatès

conatès -esa

adj i m i f De Conat i Vellans (Conflent).

->conatiu

■conatiu -iva

Part. sil.: co_na_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. conatum, supí de conari]

adj GRAM Dit del tipus de formació verbal que expressa la idea de l’esforç que demana l’acció.

->conc

■conc

[de conca; 1a FONT: 1306]

m Obi, pica, de pedra que serveix per a donar menjar als porcs.

->conc-

conc-

Forma prefixada del mot grec kógkhē, que significa ‘conquilla’. Ex.: concoide.

->conca

■conca

[del ll. concha ‘closca o petxina’, i aquest, del gr. kógkhē, íd.; 1a FONT: s. X]

f 1 Recipient portàtil rodó destinat a contenir aigua, emprat per a rentar els plats, rentar-se els peus, etc.

2 Conc.

3 ANAT Concavitat dins la qual hi ha l’ull. Sortir els ulls de les conques.

4 HIDROG 1 Àrea de terreny drenada per un mateix riu o un mateix curs d’aigua i la seva xarxa d’afluents.

2 conca de recepció GEOMORF Part alta del torrent en què les aigües es reuneixen seguint una xarxa de solcs convergents fins a formar el canal de desguàs.

5 GEOMORF Depressió d’origen estructural entre muntanyes.

6 OCEANOG Depressió del fons de l’oceà, d’una gran extensió i de relleu uniforme.

->concada

■concada

[de conca]

f Cabuda, contingut, d’un conc o d’una conca.

->concagar

concagar

[de cagar]

v tr 1 Embrutar defecant (alguna cosa o alguna persona).

2 Acovardir molt.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concagar

GERUNDI: concagant

PARTICIPI: concagat, concagada, concagats, concagades

INDICATIU PRESENT: concago, concagues, concaga, concaguem, concagueu, concaguen

INDICATIU IMPERFET: concagava, concagaves, concagava, concagàvem, concagàveu, concagaven

INDICATIU PASSAT: concaguí, concagares, concagà, concagàrem, concagàreu, concagaren

INDICATIU FUTUR: concagaré, concagaràs, concagarà, concagarem, concagareu, concagaran

INDICATIU CONDICIONAL: concagaria, concagaries, concagaria, concagaríem, concagaríeu, concagarien

SUBJUNTIU PRESENT: concagui, concaguis, concagui, concaguem, concagueu, concaguin

SUBJUNTIU IMPERFET: concagués, concaguessis, concagués, concaguéssim, concaguéssiu, concaguessin

IMPERATIU: concaga, concagui, concaguem, concagueu, concaguin

->concameració

■concameració

Part. sil.: con_ca_me_ra_ci_ó

[del ll. concameratio, -ōnis, íd., possiblement a través de l’angl. concameration]

f 1 Sostre en forma de volta.

2 Conjunt dels compartiments en què és dividit un espai.

->concanavalina A

concanavalina A

f BIOL Lectina isolada de la papilionàcia Canavalia ensiformis que aglutina la sang dels mamífers.

->concanonge

concanonge

[de canonge]

m Canonge amb relació als altres canonges del mateix capítol.

->concassar

■concassar

[de cassar]

v tr Reduir a fragments (una substància dura) per mitjà d’un piló, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concassar

GERUNDI: concassant

PARTICIPI: concassat, concassada, concassats, concassades

INDICATIU PRESENT: concasso, concasses, concassa, concassem, concasseu, concassen

INDICATIU IMPERFET: concassava, concassaves, concassava, concassàvem, concassàveu, concassaven

INDICATIU PASSAT: concassí, concassares, concassà, concassàrem, concassàreu, concassaren

INDICATIU FUTUR: concassaré, concassaràs, concassarà, concassarem, concassareu, concassaran

INDICATIU CONDICIONAL: concassaria, concassaries, concassaria, concassaríem, concassaríeu, concassarien

SUBJUNTIU PRESENT: concassi, concassis, concassi, concassem, concasseu, concassin

SUBJUNTIU IMPERFET: concassés, concassessis, concassés, concasséssim, concasséssiu, concassessin

IMPERATIU: concassa, concassi, concassem, concasseu, concassin

->concatenació

■concatenació

Part. sil.: con_ca_te_na_ci_ó

[del ll. concatenatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIX]

f 1 1 Acció de concatenar;

2 l’efecte.

2 POÈTICA 1 Repetició del vers que clou una estrofa al començament o al final de l’estrofa següent.

2 En una mateixa estrofa, repetició d’un vers del principi al final de l’estrofa.

3 RET Figura de dicció consistent en la repetició del mot o els mots darrers d’una frase al començament de la frase següent.

4 concatenació de proposicions GRAM Enllaç o cadena lineal de proposicions.

->concatenar

■concatenar

[del ll. concatenare, íd.]

v tr 1 Encadenar (certes coses) les unes amb les altres.

2 fig Unir estretament (certes coses) com les anelles d’una cadena. Ha concatenat tots els fets més rellevants de la insurrecció i n’ha fet una síntesi aclaridora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concatenar

GERUNDI: concatenant

PARTICIPI: concatenat, concatenada, concatenats, concatenades

INDICATIU PRESENT: concateno, concatenes, concatena, concatenem, concateneu, concatenen

INDICATIU IMPERFET: concatenava, concatenaves, concatenava, concatenàvem, concatenàveu, concatenaven

INDICATIU PASSAT: concatení, concatenares, concatenà, concatenàrem, concatenàreu, concatenaren

INDICATIU FUTUR: concatenaré, concatenaràs, concatenarà, concatenarem, concatenareu, concatenaran

INDICATIU CONDICIONAL: concatenaria, concatenaries, concatenaria, concatenaríem, concatenaríeu, concatenarien

SUBJUNTIU PRESENT: concateni, concatenis, concateni, concatenem, concateneu, concatenin

SUBJUNTIU IMPERFET: concatenés, concatenessis, concatenés, concatenéssim, concatenéssiu, concatenessin

IMPERATIU: concatena, concateni, concatenem, concateneu, concatenin

->concatenat

■concatenat -ada

[del ll. concatenatus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que concatena.

2 POÈTICA Dit del vers afectat de concatenació.

->còncau còncava

■còncau còncava

Part. sil.: còn_cau

[del ll. concăvus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1491]

adj Que presenta una curvatura en buit, que és més deprimit del mig que de les vores (oposat a convex).

->concaulescència

concaulescència

Part. sil.: con_cau_les_cèn_ci_a

f BOT Concrescència congènita d’un eix lateral amb la tija principal de la qual procedeix.

->concausa

■concausa

Part. sil.: con_cau_sa

[de causa]

f Causa que obra ensems amb altres.

->concavat

■concavat -ada

[de còncau; 1a FONT: s. XIV]

adj 1 Còncau.

2 HERÀLD Dit de la peça o la figura, generalment la creu, amb els extrems acabats en forma còncava.

->concavitat

■concavitat

Cp. cavitat

[del ll. concavĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f 1 Qualitat de còncau.

2 Part còncava.

->concavoconvex

■concavoconvex -a

[de còncau i convex; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Que és còncau per l’un costat i convex per l’altre.

->concebible

■concebible

[de concebre; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que pot ésser concebut per la ment.

->concebiment

■concebiment

[de concebre; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m ant Concepció.

->concebre

■concebre

Cp. engendrar

[del ll. concĭpĕre, conceptum ‘contenir, concebre’, der. del ll. capĕre ‘agafar’; 1a FONT: s. XIII]

v tr 1 1 Donar existència dins si mateix (a un nou ésser) per la fecundació. A la somera li és propi de concebre ase.

2 abs Maria concebé per obra de l’Esperit Sant.

2 fig 1 Formar-se algú, dins la pròpia pensa (idea d’alguna cosa). Concebre un pensament, una opinió, una idea. Concebre un poema.

2 Un article ben concebut.

3 abs Un escriptor que concep amb facilitat.

4 Formar, algú, dins el propi cor (un sentiment). Concebre esperances.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concebre

GERUNDI: concebent

PARTICIPI: concebut, concebuda, concebuts, concebudes

INDICATIU PRESENT: concebo, conceps, concep, concebem, concebeu, conceben

INDICATIU IMPERFET: concebia, concebies, concebia, concebíem, concebíeu, concebien

INDICATIU PASSAT: concebí, conceberes, concebé, concebérem, concebéreu, conceberen

INDICATIU FUTUR: concebré, concebràs, concebrà, concebrem, concebreu, concebran

INDICATIU CONDICIONAL: concebria, concebries, concebria, concebríem, concebríeu, concebrien

SUBJUNTIU PRESENT: concebi, concebis, concebi, concebem, concebeu, concebin

SUBJUNTIU IMPERFET: concebés, concebessis, concebés, concebéssim, concebéssiu, concebessin

IMPERATIU: concep, concebi, concebem, concebeu, concebin

->concebut

■concebut

[de concebre]

m DR CIV Fetus humà que, tenint expectatives jurídiques a favor seu, no consolida els seus drets fins al moment del naixement, en què adquireix personalitat jurídica.

->concedible

■concedible

[de concedir]

adj Que pot ésser concedit.

->concedir

■concedir

[del ll. concedĕre, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v tr 1 Cedir a algú a títol de gràcia, de favor (alguna cosa). Concedir una recompensa.

2 Lliurar (alguna cosa) a precs o a sol·licitud d’altri. Demanem que ens concedeixin l’autonomia.

3 Consentir, permetre, sacrificant, si cal, els propis interessos. Els seus pares li ho concedeixen tot.

4 fig En una discussió, admetre algun punt com a ver a un adversari. Concedeixo que en aquest punt anava errat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concedir

GERUNDI: concedint

PARTICIPI: concedit, concedida, concedits, concedides

INDICATIU PRESENT: concedeixo, concedeixes, concedeix, concedim, concediu, concedeixen

INDICATIU IMPERFET: concedia, concedies, concedia, concedíem, concedíeu, concedien

INDICATIU PASSAT: concedí, concedires, concedí, concedírem, concedíreu, concediren

INDICATIU FUTUR: concediré, concediràs, concedirà, concedirem, concedireu, concediran

INDICATIU CONDICIONAL: concediria, concediries, concediria, concediríem, concediríeu, concedirien

SUBJUNTIU PRESENT: concedeixi, concedeixis, concedeixi, concedim, concediu, concedeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: concedís, concedissis, concedís, concedíssim, concedíssiu, concedissin

IMPERATIU: concedeix, concedeixi, concedim, concediu, concedeixin

->concelebració

concelebració

Part. sil.: con_ce_le_bra_ci_ó

[del ll. ecl. concelebratio, -ōnis, íd.]

f LITÚRG Acció de concelebrar. Concelebració eucarística.

->concelebrant

■concelebrant

[de concelebrar]

m LITÚRG Persona que concelebra.

->concelebrar

■concelebrar

[del ll. ecl. concelebrare, íd., ll. cl. ‘freqüentar, assistir en gran nombre, celebrar multitudinàriament’]

v tr LITÚRG Fer una acció litúrgica, en particular celebrar un sagrament, i sobretot la missa, més d’un ministre alhora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concelebrar

GERUNDI: concelebrant

PARTICIPI: concelebrat, concelebrada, concelebrats, concelebrades

INDICATIU PRESENT: concelebro, concelebres, concelebra, concelebrem, concelebreu, concelebren

INDICATIU IMPERFET: concelebrava, concelebraves, concelebrava, concelebràvem, concelebràveu, concelebraven

INDICATIU PASSAT: concelebrí, concelebrares, concelebrà, concelebràrem, concelebràreu, concelebraren

INDICATIU FUTUR: concelebraré, concelebraràs, concelebrarà, concelebrarem, concelebrareu, concelebraran

INDICATIU CONDICIONAL: concelebraria, concelebraries, concelebraria, concelebraríem, concelebraríeu, concelebrarien

SUBJUNTIU PRESENT: concelebri, concelebris, concelebri, concelebrem, concelebreu, concelebrin

SUBJUNTIU IMPERFET: concelebrés, concelebressis, concelebrés, concelebréssim, concelebréssiu, concelebressin

IMPERATIU: concelebra, concelebri, concelebrem, concelebreu, concelebrin

->concent

■concent

[del ll. concentus ‘acord de veus o instruments, concert’]

m MÚS Harmonia resultant del cant polifònic.

->concentració

■concentració

Part. sil.: con_cen_tra_ci_ó

[de concentrar; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Acció de concentrar o de concentrar-se;

2 l’efecte. Concentració de capital. Concentració de poders. Concentració parcel·lària.

2 ECON Procés que consisteix a posar en comú els mitjans de producció de diverses empreses o a posar-les sota una mateixa direcció. Concentració d’empreses.

3 MIN Tractament del mineral tal com surt de la mina per destriar la mena de la ganga i enriquir, així, el mineral abans d’extreure’n el metall.

4 QUÍM 1 Quantitat d’una substància en una unitat de mescla, de solució o de mineral que la conté.

2 Procés mitjançant el qual és incrementada la quantitat d’una substància que existeix en un volum d’espai.

5 TÀCT Agrupació de l’exèrcit en peu de guerra a la zona d’operacions per iniciar una campanya.

->concentrador

■concentrador -a

[de concentrar]

adj Que concentra. Concentrador de masses.

->concentrar

■concentrar

[de centrar; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 tr Reunir cap a un centre comú. Concentrar els raigs solars en el focus d’una lent.

2 1 tr Aplegar en una sola massa (allò que és dispers). Concentrar les tropes.

2 pron Aglomerar-se.

3 tr fig Concentrar tots els esforços en una empresa.

4 pron fig Aplicar-se intensament a meditar sobre un objecte. Avui no puc concentrar-me en la feina.

3 tr Intensificar la qualitat (d’alguna cosa) evitant-ne la dispersió, la difusió, llevant-li dissolvent. La pintura ha quedat massa clara; la pròxima vegada l’haurem de concentrar més.

4 pron fig Reconcentrar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concentrar

GERUNDI: concentrant

PARTICIPI: concentrat, concentrada, concentrats, concentrades

INDICATIU PRESENT: concentro, concentres, concentra, concentrem, concentreu, concentren

INDICATIU IMPERFET: concentrava, concentraves, concentrava, concentràvem, concentràveu, concentraven

INDICATIU PASSAT: concentrí, concentrares, concentrà, concentràrem, concentràreu, concentraren

INDICATIU FUTUR: concentraré, concentraràs, concentrarà, concentrarem, concentrareu, concentraran

INDICATIU CONDICIONAL: concentraria, concentraries, concentraria, concentraríem, concentraríeu, concentrarien

SUBJUNTIU PRESENT: concentri, concentris, concentri, concentrem, concentreu, concentrin

SUBJUNTIU IMPERFET: concentrés, concentressis, concentrés, concentréssim, concentréssiu, concentressin

IMPERATIU: concentra, concentri, concentrem, concentreu, concentrin

->concentrat

concentrat -ada

[de concentrar]

1 adj i m Dit del que ha estat sotmès a concentració. Brou concentrat.

2 adj fig D’una intensitat continguda. Una passió concentrada.

3 adj fig Poc expansiu. Un home concentrat.

->concèntric

■concèntric -a

[de cèntric; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que té el mateix centre.

2 Que tendeix a acostar-se al centre.

->concèntricament

■concèntricament

[de concèntric]

adv D’una manera concèntrica.

->concepció

■concepció

Part. sil.: con_cep_ci_ó

[del ll. conceptio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Acció de concebre o d’ésser concebut. La concepció de Jesús.

2 Facultat de formar una idea dins la ment.

3 FILOS 1 Representació no perceptiva.

2 En oposició als actes de la imaginació, operació de l’enteniment que consisteix en la formació de conceptes.

3 concepció del món Cosmovisió.

4 esp Idea, pla, fonamental d’una obra. L’execució no respon a la concepció.

->concepcional

concepcional

Part. sil.: con_cep_ci_o_nal

[del ll. conceptionalis íd.]

adj Relatiu o pertanyent a la concepció.

->concepcionista

■concepcionista

Part. sil.: con_cep_ci_o_nis_ta

[de concepció]

f CATOL 1 Membre de la congregació religiosa femenina consagrada a honorar la Immaculada Concepció de Maria fundada al segle XV a Toledo i posada sota la protecció dels franciscans.

2 Membre de la congregació religiosa de Missioneres de la Immaculada Concepció fundada al segle XIX per a l’assistència i l’educació de noies.

->conceptacle

■conceptacle

m BOT 1 Cavitat comunicada amb l’exterior per un porus, excavada en el tal·lus d’algunes algues brunes (Fucus), a l’interior de la qual es formen els òrgans reproductors, espermatocists o bé oocists, juntament amb nombrosos pèls estèrils.

2 Diferenciació limitada per una membrana, en forma de copa o de mitja lluna, que apareix sobre el tal·lus d’algunes hepàtiques tal·loses (Marchantia, Lunularia) i a l’interior de la qual es formen propàguls.

->concepte

■concepte

[del ll. conceptus, -us, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Noció general que resulta d’una concepció de la ment. El concepte d’espai, de temps.

2 1 Idea mental en tant que és expressada en un mot.

2 Aquest mot mateix.

3 1 Pensament en tant que és concebut per la ment.

2 Expressió d’aquest pensament en paraules.

4 LÒG En la lògica clàssica, representació abstracta i general d’un objecte.

5 1 Opinió, judici format sobretot per via d’observació. Tenir tal o tal altre concepte d’algú. Tenir algú en tal o tal altre concepte. Formar-se un concepte d’alguna cosa.

2 Punt de vista, manera de veure. Sota el meu concepte no ha obrat com Déu mana.

3 en concepte de Com a. Cobra un tant en concepte de gratificació.

4 en (o per) cap concepte En cap aspecte, des de cap punt de vista.

5 en (o per) tots (o molts, o diversos) conceptes Segons tots, molts o diversos punts de vista.

->conceptisme

■conceptisme

[del cast. conceptismo, íd.]

m LIT Nom donat al corrent estètic de la literatura barroca castellana que tendia a l’ús constant de l’enginy i al joc d’idees amb la intenció d’impressionar.

->conceptista

■conceptista

[del cast. conceptista, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 m i f Persona donada al conceptisme.

2 adj Relatiu o pertanyent al conceptisme.

->conceptiu

■conceptiu -iva

Part. sil.: con_cep_tiu

[del ll. conceptivus, -a, -um, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la concepció 1.

2 Capaç de concebre o d’imaginar.

->conceptuació

■conceptuació

Part. sil.: con_cep_tu_a_ci_ó

f 1 Acció de conceptuar;

2 l’efecte.

->conceptual

■conceptual

Part. sil.: con_cep_tu_al

[formació culta analògica sobre la base del ll. conceptus i el sufix -al]

adj FILOS Relatiu o pertanyent a la concepció o als conceptes.

->conceptualisme

■conceptualisme

Part. sil.: con_cep_tu_a_lis_me

[de conceptual]

m Doctrina filosòfica que afirma que els universals no són sinó conceptes de la ment.

->conceptualista

■conceptualista

Part. sil.: con_cep_tu_a_lis_ta

[de conceptual]

1 m i f Partidari del conceptualisme.

2 adj Relatiu o pertanyent al conceptualisme.

->conceptualització

conceptualització

Part. sil.: con_cep_tu_a_lit_za_ci_ó

[de conceptualitzar]

f Acció de conceptualitzar.

->conceptualitzar

■conceptualitzar

Part. sil.: con_cep_tu_a_lit_zar

[de conceptual]

v tr Formar conceptes o organitzar un conjunt de coneixements en un sistema conceptual.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conceptualitzar

GERUNDI: conceptualitzant

PARTICIPI: conceptualitzat, conceptualitzada, conceptualitzats, conceptualitzades

INDICATIU PRESENT: conceptualitzo, conceptualitzes, conceptualitza, conceptualitzem, conceptualitzeu, conceptualitzen

INDICATIU IMPERFET: conceptualitzava, conceptualitzaves, conceptualitzava, conceptualitzàvem, conceptualitzàveu, conceptualitzaven

INDICATIU PASSAT: conceptualitzí, conceptualitzares, conceptualitzà, conceptualitzàrem, conceptualitzàreu, conceptualitzaren

INDICATIU FUTUR: conceptualitzaré, conceptualitzaràs, conceptualitzarà, conceptualitzarem, conceptualitzareu, conceptualitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: conceptualitzaria, conceptualitzaries, conceptualitzaria, conceptualitzaríem, conceptualitzaríeu, conceptualitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: conceptualitzi, conceptualitzis, conceptualitzi, conceptualitzem, conceptualitzeu, conceptualitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: conceptualitzés, conceptualitzessis, conceptualitzés, conceptualitzéssim, conceptualitzéssiu, conceptualitzessin

IMPERATIU: conceptualitza, conceptualitzi, conceptualitzem, conceptualitzeu, conceptualitzin

->conceptuar

■conceptuar

Part. sil.: con_cep_tu_ar

[del cast. conceptuar, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Formar o tenir concepte o judici (d’algú o d’alguna cosa). El tinc ben conceptuat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conceptuar

GERUNDI: conceptuant

PARTICIPI: conceptuat, conceptuada, conceptuats, conceptuades

INDICATIU PRESENT: conceptuo, conceptues, conceptua, conceptuem, conceptueu, conceptuen

INDICATIU IMPERFET: conceptuava, conceptuaves, conceptuava, conceptuàvem, conceptuàveu, conceptuaven

INDICATIU PASSAT: conceptuí, conceptuares, conceptuà, conceptuàrem, conceptuàreu, conceptuaren

INDICATIU FUTUR: conceptuaré, conceptuaràs, conceptuarà, conceptuarem, conceptuareu, conceptuaran

INDICATIU CONDICIONAL: conceptuaria, conceptuaries, conceptuaria, conceptuaríem, conceptuaríeu, conceptuarien

SUBJUNTIU PRESENT: conceptuï, conceptuïs, conceptuï, conceptuem, conceptueu, conceptuïn

SUBJUNTIU IMPERFET: conceptués, conceptuessis, conceptués, conceptuéssim, conceptuéssiu, conceptuessin

IMPERATIU: conceptua, conceptuï, conceptuem, conceptueu, conceptuïn

->conceptuós

■conceptuós -osa

Part. sil.: con_cep_tu_ós

[del cast. conceptuoso, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que té una gran densitat o un gran recercament de conceptes.

->conceptuosament

■conceptuosament

Part. sil.: con_cep_tu_o_sa_ment

[de conceptuós]

adv En un estil conceptuós.

->concernència

■concernència

Part. sil.: con_cer_nèn_ci_a

[de concernent]

f 1 Acció de concernir;

2 l’efecte.

->concernent

■concernent

[del ll. concernens, -ntis, part. pres. del ll. concernĕre ‘garbellar’; 1a FONT: s. XIV]

adj Que concerneix.

->concerniment

■concerniment

[de concernir]

m Concernència.

->concernir

■concernir

[del ll. concernĕre ‘garbellar’; 1a FONT: 1393]

v tr 1 Afectar l’interès (d’algú o d’alguna cosa), referir-s’hi. Això no em concerneix.

2 pel que concerneix Relativament a. Pel que concerneix l’estil, és una obra remarcable.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concernir

GERUNDI: concernint

PARTICIPI: concernit, concernida, concernits, concernides

INDICATIU PRESENT: concerneixo, concerneixes, concerneix, concernim, concerniu, concerneixen

INDICATIU IMPERFET: concernia, concernies, concernia, concerníem, concerníeu, concernien

INDICATIU PASSAT: concerní, concernires, concerní, concernírem, concerníreu, concerniren

INDICATIU FUTUR: concerniré, concerniràs, concernirà, concernirem, concernireu, concerniran

INDICATIU CONDICIONAL: concerniria, concerniries, concerniria, concerniríem, concerniríeu, concernirien

SUBJUNTIU PRESENT: concerneixi, concerneixis, concerneixi, concernim, concerniu, concerneixin

SUBJUNTIU IMPERFET: concernís, concernissis, concernís, concerníssim, concerníssiu, concernissin

IMPERATIU: concerneix, concerneixi, concernim, concerniu, concerneixin

->concert

■concert

[deriv. postverbal de concertar; en el sentit musical (s. XVI-XVII), de l’it. concerto, íd.; 1a FONT: s. XV]

m 1 1 Acord entre diverses persones amb vista a un fi comú. Els nobles havien fet concerts secrets amb l’enemic.

2 p ext En el concert europeu de les nacions.

3 de concert D’acord. Obrar, diverses persones, de concert. Ho ha decidit de concert amb els seus col·legues.

2 1 Acord de coses disposades ordenadament per a un fi; harmonia.

2 esp Acord de diferents veus, de diferents instruments musicals.

3 p anal Conjunt de veus, de crits o de sorolls diversos i simultanis. Un concert d’injúries. Un concert de canonades. El concert dels ocells.

4 no haver-hi ordre ni concert Haver-hi un gran desordre. A la rereguarda no hi havia ordre ni concert.

5 sense ordre ni concert loc adv Desordenadament, en gran desordre. Treballa sense ordre ni concert.

3 MÚS 1 Composició musical que oposa un instrument solista o més a l’orquestra.

2 esp Audició pública o privada d’obres musicals.

->concertació

■concertació

Part. sil.: con_cer_ta_ci_ó

[de concertar]

f 1 1 Acció de concertar o de concertar-se;

2 l’efecte.

2 concertació social Pacte entre els agents social, sindicats i patronal, amb la possible intervenció del govern, per a definir la política de rendes.

->concertador

■concertador -a

[del ll. concertator, -ōris ‘rival, company de lluita’; 1a FONT: s. XIV]

adj i m i f Dit de qui concerta.

->concertant

■concertant

[de l’it. concertante, íd.]

adj MÚS 1 Dit d’una forma musical (duo, sonata, concert o simfonia) on alguns instruments són posats en relleu com a grup de solistes, en diàleg entre ells o en alternança amb l’orquestra.

2 Dit de la part solista que es caracteritza tant per la importància com pel virtuosisme instrumental.

3 p ext Dit de l’instrument al qual és confiada una part solista.

4 Dit dels conjunts vocals i instrumentals de les òperes en els quals intervenen els cantants i el cor.

->concertar

■concertar

[del ll. concertare ‘combatre, rivalitzar, discutir’; en sentit musical, probablement de l’it. concertare, íd.; 1a FONT: c. 1390, Torcimany]

v 1 tr 1 Arranjar amb algú (un pla, un projecte, l’execució d’una cosa), acordar, pactar. Concertar una entrevista. Concertar un cop d’estat. Concertar una treva, la pau, una aliança.

2 esp Convenir la compra, el preu, d’una mercaderia. Concertar una partida de blat. Concertar el preu d’un cavall.

2 1 tr Posar d’acord.

2 pron Posar-se (diverses persones) d’acord. Dos ministres, no podent-se concertar amb els altres, dimitiren.

3 tr Arranjar entre elles les parts d’un conjunt; harmonitzar, conciliar. Cal concertar els criteris de tots els col·laboradors.

4 tr MÚS Fer procedir d’acord les diferents veus o els diferents instruments d’una composició musical. Concertar una sonata.

5 intr 1 MÚS Fer la seva part en una harmonia musical. Violins i flautes hi concerten.

2 p ext Totes les remors concertaven.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concertar

GERUNDI: concertant

PARTICIPI: concertat, concertada, concertats, concertades

INDICATIU PRESENT: concerto, concertes, concerta, concertem, concerteu, concerten

INDICATIU IMPERFET: concertava, concertaves, concertava, concertàvem, concertàveu, concertaven

INDICATIU PASSAT: concertí, concertares, concertà, concertàrem, concertàreu, concertaren

INDICATIU FUTUR: concertaré, concertaràs, concertarà, concertarem, concertareu, concertaran

INDICATIU CONDICIONAL: concertaria, concertaries, concertaria, concertaríem, concertaríeu, concertarien

SUBJUNTIU PRESENT: concerti, concertis, concerti, concertem, concerteu, concertin

SUBJUNTIU IMPERFET: concertés, concertessis, concertés, concertéssim, concertéssiu, concertessin

IMPERATIU: concerta, concerti, concertem, concerteu, concertin

->concertat

■concertat -ada

[de concertar]

adj Dit de la composició vocal polifònica a la qual han estat afegides parts instrumentals o que té acompanyament d’orgue o simfònic o tots alhora.

->concertina

■concertina

[de l’angl. concertina, de concert ‘concert’ amb la terminació -ina (com en christina, etc.); instrument inventat per Charles Wheatstone el 1829 i molt popular a Anglaterra]

f MÚS Instrument de la família de l’acordió, de forma hexagonal.

->concertino

■concertino

[de l’it. concertino, íd.]

MÚS 1 m Part d’una orquestra, formada per un petit grup de solistes que alterna amb el tutti o ripieno, característic del concerto grosso.

2 m i f 1 Músic solista principal d’un grup d’instruments en una orquestra o banda.

2 esp Violinista solista principal d’una orquestra simfònica o d’òpera.

->concertisme

■concertisme

[de concert]

m MÚS Activitat concertística.

->concertista

■concertista

[de concert]

m i f MÚS 1 Instrumentista que participa en la interpretació d’un concert.

2 Solista d’un concert.

->concertístic

■concertístic -a

[de concert]

adj MÚS Relatiu o pertanyent al concert 3.

->concessió

■concessió

Part. sil.: con_ces_si_ó

[del ll. concessio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1315]

f 1 1 Acció de concedir;

2 l’efecte. Obtenir per concessió. La concessió d’un títol. Concessió de mines. Els polítics solen fer moltes concessions a l’opinió pública.

2 RET Figura retòrica que consisteix a donar per vàlida una probable objecció de l’adversari i refutar, malgrat això, la seva opinió.

->concessionari

■concessionari -ària

Part. sil.: con_ces_si_o_na_ri

[de concessió; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 m i f Persona a la qual és feta una concessió d’obres, de serveis, etc. Concessionaris d’obres públiques.

2 adj Companyia concessionària.

->concessiu

■concessiu -iva

Part. sil.: con_ces_siu

[del ll. concessivus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que expressa concessió.

2 conjunció concessiva GRAM Conjunció que introdueix una proposició concessiva, com ara encara que, per més (o molt) que, malgrat que.

3 proposició concessiva GRAM Proposició subordinada que expressa una asseveració oposada d’alguna manera a la de la principal, però que en definitiva la referma: encara que sigui car, ho comprarem.

->concili

■concili

[del ll. concilium ‘reunió, assemblea’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m CRIST Reunió legítima de pastors de l’Església per a legislar o decidir sobre problemes eclesiàstics generals.

->conciliable

■conciliable

Part. sil.: con_ci_li_a_ble

[de conciliar¹]

adj Que pot ésser conciliat.

->conciliablement

■conciliablement

Part. sil.: con_ci_li_a_ble_ment

[de conciliable]

adv D’una manera conciliable.

->conciliàbul

■conciliàbul

Part. sil.: con_ci_li_à_bul

[del ll. conciliabŭlum ‘lloc de reunió’]

m 1 Concili no convocat per una autoritat legítima.

2 Reunió de gent per a planejar alguna acció il·lícita o secreta.

->conciliació

■conciliació

Part. sil.: con_ci_li_a_ci_ó

[del ll. conciliatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de conciliar;

2 l’efecte.

2 DR PROC Acte jurisdiccional previ i voluntari que tendeix a establir un acord directe entre les parts.

->conciliador

■conciliador -a

Part. sil.: con_ci_li_a_dor

[del ll. conciliator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que concilia. Fer el paper de conciliador entre les parts.

->conciliar¹

■conciliar¹

Part. sil.: con_ci_li_ar

[del ll. conciliare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 tr Posar d’acord per mitjans persuasius (dues persones o més) sobre un punt en litigi. El jutge concilià les parts.

2 1 tr Posar d’acord, fer compatibles, sense violència (coses que semblen contradictòries). Conciliar els extrems. Conciliar dos texts.

2 pron En el fons la seva teoria es concilia bé amb la tradicional.

3 pron 1 Guanyar-se 1 4 i 5. S’ha conciliat el respecte de tothom amb la seva conducta.

2 p ext Es concilià el favor del ministre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conciliar

GERUNDI: conciliant

PARTICIPI: conciliat, conciliada, conciliats, conciliades

INDICATIU PRESENT: concilio, concilies, concilia, conciliem, concilieu, concilien

INDICATIU IMPERFET: conciliava, conciliaves, conciliava, conciliàvem, conciliàveu, conciliaven

INDICATIU PASSAT: concilií, conciliares, concilià, conciliàrem, conciliàreu, conciliaren

INDICATIU FUTUR: conciliaré, conciliaràs, conciliarà, conciliarem, conciliareu, conciliaran

INDICATIU CONDICIONAL: conciliaria, conciliaries, conciliaria, conciliaríem, conciliaríeu, conciliarien

SUBJUNTIU PRESENT: conciliï, conciliïs, conciliï, conciliem, concilieu, conciliïn

SUBJUNTIU IMPERFET: conciliés, conciliessis, conciliés, conciliéssim, conciliéssiu, conciliessin

IMPERATIU: concilia, conciliï, conciliem, concilieu, conciliïn

->conciliar²

■conciliar²

Part. sil.: con_ci_li_ar

[del b. ll. conciliaris, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a un concili. Decret conciliar. Seminari conciliar. Pare conciliar.

->conciliarisme

conciliarisme

Part. sil.: con_ci_li_a_ris_me

m CRIST Doctrina que sosté la supremacia del concili sobre el papa.

->conciliarment

■conciliarment

Part. sil.: con_ci_li_ar_ment

[de conciliar²]

adv En concili. Els cardenals es reuniren conciliarment.

->conciliatori

■conciliatori -òria

Part. sil.: con_ci_li_a_to_ri

[de conciliar¹]

adj Que té per objecte conciliar. Mitjans conciliatoris.

->concinnitat

■concinnitat

[del ll. concinnĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Harmonia interna, mútua adaptació de les parts, especialment d’un discurs.

->concís

■concís -isa

[del ll. concisus, -a, -um, íd., part. del ll. concĭdĕre ‘tallar a trossos’; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Expressat amb les paraules imprescindibles. Una carta concisa. Un estil concís.

2 Que s’expressa amb les paraules imprescindibles. Un orador concís.

->concisament

■concisament

[de concís]

adv Amb concisió. Parlar concisament.

->concisió

■concisió

Part. sil.: con_ci_si_ó

[del ll. concisio, -ōnis, íd., del ll. concidĕre ‘tallar a trossos’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Qualitat de concís. Parlar, escriure, amb concisió. Explicar una cosa amb concisió.

->concitació

■concitació

Part. sil.: con_ci_ta_ci_ó

[del ll. concitatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1391]

f 1 Acció de concitar;

2 l’efecte.

->concitadament

■concitadament

[de concitar]

adv Amb esperit, amb paraules, concitats.

->concitador

■concitador -a

[del ll. concitator, -ōris, íd.; 1a FONT: c. 1370, Pere III]

adj i m i f Que concita.

->concitament

■concitament

[de concitar]

m Acció de concitar.

->concitar

■concitar

[del ll. concitare, íd.; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

v tr Agitar, excitar. Concitar la ira, els odis, contra algú. Els concità l’un contra l’altre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concitar

GERUNDI: concitant

PARTICIPI: concitat, concitada, concitats, concitades

INDICATIU PRESENT: concito, concites, concita, concitem, conciteu, conciten

INDICATIU IMPERFET: concitava, concitaves, concitava, concitàvem, concitàveu, concitaven

INDICATIU PASSAT: concití, concitares, concità, concitàrem, concitàreu, concitaren

INDICATIU FUTUR: concitaré, concitaràs, concitarà, concitarem, concitareu, concitaran

INDICATIU CONDICIONAL: concitaria, concitaries, concitaria, concitaríem, concitaríeu, concitarien

SUBJUNTIU PRESENT: conciti, concitis, conciti, concitem, conciteu, concitin

SUBJUNTIU IMPERFET: concités, concitessis, concités, concitéssim, concitéssiu, concitessin

IMPERATIU: concita, conciti, concitem, conciteu, concitin

->concitatiu

■concitatiu -iva

Part. sil.: con_ci_ta_tiu

[de concitar]

adj Propi a concitar. Paraules concitatives.

->conciutadà

■conciutadà -ana

Part. sil.: con_ciu_ta_dà

[de ciutadà; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m i f Persona que és de la mateixa ciutat que una altra. És conciutadà meu.

->conclau

conclau

Part. sil.: con_clau

m Conclave.

->conclave

■conclave

[del ll. conclave ‘lloc tancat amb clau’; 1a FONT: 1409]

m 1 Recinte clos on es reuneixen els cardenals per elegir el successor del papa difunt.

2 Assemblea dels cardenals reunits per elegir papa.

->conclavista

■conclavista

[de conclave]

m Familiar al servei d’un cardenal durant el conclave.

->concloent

■concloent

Part. sil.: con_clo_ent

[de concloure]

adj Que prova la conclusió a la qual hom vol arribar. Un argument concloent.

->concloentment

■concloentment

Part. sil.: con_clo_ent_ment

[de concloent]

adv D’una manera concloent.

->concloure

■concloure

Part. sil.: con_clou_re

[del ll. concludĕre, íd.]

[p p conclòs -osa] v 1 tr Acabar, donar fi. Concloure una novel·la.

2 tr 1 Determinar, establir, resoldre, d’una manera definitiva per una decisió, un acord, un pacte, un judici, com a conseqüència de les premisses posades. Concloure un afer amb algú. El tribunal conclogué que l’acusat era culpable. De tot això, no en podem concloure res.

2 De les dites proposicions hom conclou que tots els homes són mortals.

3 intr p ext Ésser concloent. Aquests testimoniatges conclouen contra seu.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concloure

GERUNDI: concloent

PARTICIPI: conclòs, conclosa, conclosos, concloses

INDICATIU PRESENT: concloc, conclous, conclou, concloem, concloeu, conclouen

INDICATIU IMPERFET: concloïa, concloïes, concloïa, concloíem, concloíeu, concloïen

INDICATIU PASSAT: concloguí, conclogueres, conclogué, concloguérem, concloguéreu, conclogueren

INDICATIU FUTUR: conclouré, conclouràs, conclourà, conclourem, concloureu, conclouran

INDICATIU CONDICIONAL: conclouria, conclouries, conclouria, conclouríem, conclouríeu, conclourien

SUBJUNTIU PRESENT: conclogui, concloguis, conclogui, concloguem, conclogueu, concloguin

SUBJUNTIU IMPERFET: conclogués, concloguessis, conclogués, concloguéssim, concloguéssiu, concloguessin

IMPERATIU: conclou, conclogui, concloguem, concloeu, concloguin

->conclús

■conclús -usa

[del ll. conclusus, -a, -um, íd., part. del ll. concludĕre ‘concloure’; 1a FONT: 1413, St. Vicent F.]

adj Resolt, decidit. Causa conclusa per a sentència.

->conclusió

■conclusió

Part. sil.: con_clu_si_ó

[del ll. conclusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f 1 1 Acció de concloure;

2 l’efecte. La conclusió del tractat fou molt laboriosa. El plet ha tingut una conclusió desfavorable.

3 en conclusió En suma, finalment, doncs. En conclusió, val més no participar-hi.

2 pl DR PROC Afirmacions numerades contingudes en l’escrit de qualificació.

3 pl ENSENY Punt, tesi, que en les escoles de filosofia hom sosté contra les objeccions de l’adversari.

4 LÒG Proposició que hom dedueix necessàriament d’unes premisses.

5 MÚS Terminació melòdica, rítmica, harmònica, d’un fragment o d’una peça musical.

->conclusiu

■conclusiu -iva

Part. sil.: con_clu_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. conclusus, -a, -um, participi de concludĕre ‘concloure’]

adj 1 Que comporta una conclusió, especialment en un debat, en un raonament, etc.

2 GRAM Dit de la partícula o de la proposició consecutives.

->conclusivament

■conclusivament

[de conclusiu]

adv D’una manera conclusiva.

->conco

■conco -a

[alteració popular o infantil de onclo, variant de oncle; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj i m i f Fadrí o fadrina vells, que generalment romanen a la casa pairal governada pel germà hereu.

2 m p ext i pej Home solter d’edat en què habitualment hauria d’ésser casat.

3 m dial Oncle.

->conco-

conco-

Forma prefixada del mot grec kógkhē, que significa ‘conquilla’. Ex.: concoscopi.

->concocció

■concocció

Part. sil.: con_coc_ci_ó

f 1 FARM Mescla de substàncies medicinals preparades mitjançant un procés tèrmic.

2 FISIOL ANIM Procés digestiu.

->concoïdal

■concoïdal

Part. sil.: con_co_ï_dal

[der. de concoide]

adj 1 De forma de petxina.

2 esp Dit d’una fractura quan la superfície que produeix presenta elevacions i depressions anàlogues, per llur forma, a una petxina.

->concoide

■concoide

Part. sil.: con_coi_de

[de conc- i -oide]

1 adj Concoïdal.

2 f GEOM Corba plana d’equació x²y²=(a+y²) (b²-y²), on a i b són dues constants.

->concolor

■concolor

[de color]

adj BOT Del mateix color. Pètals i sèpals concolors.

->concomitància

■concomitància

Part. sil.: con_co_mi_tàn_ci_a

[del b. ll. concomitantia, íd.; 1a FONT: s. XVI]

f 1 El fet d’acompanyar un fenomen un altre fenomen. Concomitància de causes, d’idees, de símptomes.

2 CATOL Existència del cos i la sang de Crist en cadascun dels elements de l’eucaristia.

->concomitant

■concomitant

[del b. ll. concomitans, -ntis, íd.; 1a FONT: s. XVI]

adj 1 Dit del fenomen que n’acompanya un altre. Símptomes concomitants d’una malaltia. Causes concomitants.

2 so concomitant MÚS So harmònic que n’acompanya un de fonamental.

->concordable

■concordable

[del ll. concordabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que pot ésser concordat amb una altra cosa.

->concordadament

■concordadament

[de concordar]

adv De comú acord.

->concordador

■concordador -a

[del b. ll. concordator, -ōris, íd.]

m i f Persona que posa concòrdia, conciliador.

->concordament

■concordament

[de concordar]

m 1 Acció de concordar o de concordar-se;

2 l’efecte.

->concordança

■concordança

[del b. ll. concordantia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Estat de conformitat o de correspondència entre dues coses o més; acord.

2 [generalment en pl] 1 Índex alfabètic que mostra els llocs d’un text on cada mot principal pot ésser trobat.

2 BÍBL Ordenació alfabètica de tots els mots de la Bíblia, amb citacions dels llocs on apareixen.

3 GRAM Fenomen pel qual dos o més elements d’una llengua presenten algunes característiques gramaticals comunes.

4 ESTRATIG Relació de paral·lelisme entre dues capes sedimentàries.

5 POÈTICA Identitat de sons, a la fi del vers, que formen la rima.

->concordant

■concordant

[del ll. concordans, -ntis, part. pres. de concordare; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Que concorda.

2 ESTRATIG Dit dels estrats que, plegats o no, presenten concordança.

->concordantment

■concordantment

[de concordant]

adv D’una manera concordant, concordement, unànimement.

->concordar

■concordar

[del ll. concordare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 intr Estar en concordança. Tots els autors hi concorden. El predicat nominal concorda amb el subjecte.

2 1 tr Posar en concordança. Concordar els testimoniatges.

2 pron Digueren a Tirant que es concordés amb Tomàs de Muntalbà.

3 tr Resoldre (una cosa) diferents persones, acordar. Concordaren la pau amb l’enemic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concordar

GERUNDI: concordant

PARTICIPI: concordat, concordada, concordats, concordades

INDICATIU PRESENT: concordo, concordes, concorda, concordem, concordeu, concorden

INDICATIU IMPERFET: concordava, concordaves, concordava, concordàvem, concordàveu, concordaven

INDICATIU PASSAT: concordí, concordares, concordà, concordàrem, concordàreu, concordaren

INDICATIU FUTUR: concordaré, concordaràs, concordarà, concordarem, concordareu, concordaran

INDICATIU CONDICIONAL: concordaria, concordaries, concordaria, concordaríem, concordaríeu, concordarien

SUBJUNTIU PRESENT: concordi, concordis, concordi, concordem, concordeu, concordin

SUBJUNTIU IMPERFET: concordés, concordessis, concordés, concordéssim, concordéssiu, concordessin

IMPERATIU: concorda, concordi, concordem, concordeu, concordin

->concordat

■concordat

[de concordar]

m 1 Allò que està acordat, fixat, entre dos o més.

2 esp CATOL A partir del segle XV, tractat entre el papa i un sobirà o un govern per a regular els afers eclesiàstics que afecten totes dues parts.

->concordatari

concordatari -ària

[de concordat]

adj Relatiu o pertanyent a un concordat.

->concorde

■concorde

[del ll. concors, -dis, íd.; 1a FONT: 1400]

adj Que està d’acord.

->concordement

■concordement

[de concorde]

adv D’una manera concorde.

->concòrdia

■concòrdia

Part. sil.: con_còr_di_a

[del ll. concordia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Estat d’harmonia que resulta de l’acord dels sentiments, de les idees, etc., entre dues persones o més. Viure en concòrdia. Pertorbar la concòrdia.

2 Acord per estipulació o convinença. La concòrdia d’una batalla.

3 DR CAT i HIST 1 Contracte pel qual hom perdonava les pensions degudes en els censos.

2 Conveni entre el rei i les autoritats eclesiàstiques sobre qüestions de jurisdicció i d’interessos comuns.

4 HIST Entesa entre diverses poblacions reials o senyorials per a fer cara a bandolers, lladres i altres malfactors amb una sola organització de milícia.

->concorporal

■concorporal

adj Que forma el mateix cos amb un altre.

->concorregut

concorregut -uda

[de concórrer]

adj Freqüentat, que s’hi reuneix gent. És un lloc dels més concorreguts.

->concórrer

■concórrer

[del ll. concurrĕre, íd.; 1a FONT: 1378]

v intr 1 Trobar-se simultàniament en un mateix lloc diverses persones. Tots concorregueren a la ballada.

2 Trobar-se simultàniament en un mateix lloc, en un mateix objecte o en una mateixa persona diverses coses. Dues línies que concorren en un punt. En ell concorren totes les qualitats.

3 Esdevenir-se alhora. Per a obtenir el premi, hi han de concórrer aquestes condicions.

4 Contribuir, cooperar, a un efecte. La soledat i la frustració han concorregut a agrir-li el caràcter.

5 Coincidir amb altres a pretendre una mateixa cosa. Concórrer a una càtedra.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concórrer

GERUNDI: concorrent

PARTICIPI: concorregut, concorreguda, concorreguts, concorregudes

INDICATIU PRESENT: concorro, concorres, concorre, concorrem, concorreu, concorren

INDICATIU IMPERFET: concorria, concorries, concorria, concorríem, concorríeu, concorrien

INDICATIU PASSAT: concorreguí, concorregueres, concorregué, concorreguérem, concorreguéreu, concorregueren

INDICATIU FUTUR: concorreré, concorreràs, concorrerà, concorrerem, concorrereu, concorreran

INDICATIU CONDICIONAL: concorreria, concorreries, concorreria, concorreríem, concorreríeu, concorrerien

SUBJUNTIU PRESENT: concorri, concorris, concorri, concorrem, concorreu, concorrin

SUBJUNTIU PRESENT (alternatiu): concorri, concorris, concorri, concorreguem, concorregueu, concorrin

SUBJUNTIU IMPERFET: concorregués, concorreguessis, concorregués, concorreguéssim, concorreguéssiu, concorreguessin

IMPERATIU: concorre, concorri, concorrem, concorreu, concorrin

IMPERATIU (alternatiu): concorre, concorri, concorreguem, concorreu, concorrin

->concorriment

■concorriment

[de concórrer; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m ant Acció de concórrer.

->concrear

concrear

Part. sil.: con_cre_ar

[de crear]

v tr Concriar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concrear

GERUNDI: concreant

PARTICIPI: concreat, concreada, concreats, concreades

INDICATIU PRESENT: concreo, concrees, concrea, concreem, concreeu, concreen

INDICATIU IMPERFET: concreava, concreaves, concreava, concreàvem, concreàveu, concreaven

INDICATIU PASSAT: concreí, concreares, concreà, concreàrem, concreàreu, concrearen

INDICATIU FUTUR: concrearé, concrearàs, concrearà, concrearem, concreareu, concrearan

INDICATIU CONDICIONAL: concrearia, concrearies, concrearia, concrearíem, concrearíeu, concrearien

SUBJUNTIU PRESENT: concreï, concreïs, concreï, concreem, concreeu, concreïn

SUBJUNTIU IMPERFET: concreés, concreessis, concreés, concreéssim, concreéssiu, concreessin

IMPERATIU: concrea, concreï, concreem, concreeu, concreïn

->concreció

■concreció

Part. sil.: con_cre_ci_ó

[del ll. concretio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Acció d’esdevenir concret.

2 Qualitat de concret.

3 GEOL 1 Acumulació de partícules diferents a partir d’un nucli original, que s’uneixen i formen masses.

2 p ext Mineral constituït per capes superposades, formades gairebé sempre per acció de l’aigua.

4 PAT Massa sòlida constituïda per agregació i enduriment de diverses matèries, produïda generalment per circumstàncies patològiques.

->concrecionari

■concrecionari -ària

Part. sil.: con_cre_ci_o_na_ri

[de concreció]

adj 1 Format per concreció.

2 Que conté concrecions.

->concrecionat

■concrecionat -ada

Part. sil.: con_cre_ci_o_nat

[de concreció]

adj Que forma una concreció.

->concrescència

■concrescència

Part. sil.: con_cres_cèn_ci_a

f BIOL Creixement en comú de dos òrgans o més, els quals romanen soldats entre ells i formen una massa única.

->concrescent

■concrescent

adj BIOL Dit dels òrgans que presenten concrescència.

->concret

■concret -a

[del ll. concretus, -a, -um ‘espès, compacte’, participi de concrescĕre ‘créixer alhora per aglomeració’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj Format per la unió de partícules en una massa més o menys sòlida (per oposició a fluid). Una substància concreta.

2 adj 1 Que expressa alguna cosa de real (per oposició a abstracte). Un exemple concret.

2 De la natura dels objectes o fets reals.

3 p ext Real, específic, particular. El sentit concret d’un mot. Anem al cas concret.

4 nom concret GRAM Substantiu que designa objectes perceptibles pels sentits: pedra, taula, etc.

5 LÒG Dit d’un terme que designa un subjecte real, i no una qualitat o una relació en si mateixa (oposat a abstracte).

6 en concret En el cas pràctic.

3 adj Que es complau en la concretesa. És un orador molt concret.

4 m ALIM Producte aromàtic, sòlid o pastós, obtingut de plantes i de flors aromàtiques per l’acció dissolvent d’hidrocarburs i llur posterior evaporació.

->concretament

■concretament

[de concret]

adv D’una manera concreta.

->concretar

■concretar

[de concret; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 1 tr Precisar. Encara no han concretat aquest punt.

2 tr abs Cal concretar més.

3 pron Al congrés extraordinari es concretà l’escissió del partit.

2 pron Limitar-se. Concretem-nos ara a la qüestió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concretar

GERUNDI: concretant

PARTICIPI: concretat, concretada, concretats, concretades

INDICATIU PRESENT: concreto, concretes, concreta, concretem, concreteu, concreten

INDICATIU IMPERFET: concretava, concretaves, concretava, concretàvem, concretàveu, concretaven

INDICATIU PASSAT: concretí, concretares, concretà, concretàrem, concretàreu, concretaren

INDICATIU FUTUR: concretaré, concretaràs, concretarà, concretarem, concretareu, concretaran

INDICATIU CONDICIONAL: concretaria, concretaries, concretaria, concretaríem, concretaríeu, concretarien

SUBJUNTIU PRESENT: concreti, concretis, concreti, concretem, concreteu, concretin

SUBJUNTIU IMPERFET: concretés, concretessis, concretés, concretéssim, concretéssiu, concretessin

IMPERATIU: concreta, concreti, concretem, concreteu, concretin

->concretesa

■concretesa

[de concret; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f Qualitat de concret 2.

->concretiu

■concretiu -iva

Part. sil.: con_cre_tiu

[de concretar]

adj Que provoca la concreció.

->concriar

■concriar

Part. sil.: con_cri_ar

[de criar; 1a FONT: 1575, DPou.]

v tr 1 Crear ensems (dues o més coses). L’amor és concriat amb l’home.

2 Engendrar, criar, produir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concriar

GERUNDI: concriant

PARTICIPI: concriat, concriada, concriats, concriades

INDICATIU PRESENT: concrio, concries, concria, concriem, concrieu, concrien

INDICATIU IMPERFET: concriava, concriaves, concriava, concriàvem, concriàveu, concriaven

INDICATIU PASSAT: concrií, concriares, concrià, concriàrem, concriàreu, concriaren

INDICATIU FUTUR: concriaré, concriaràs, concriarà, concriarem, concriareu, concriaran

INDICATIU CONDICIONAL: concriaria, concriaries, concriaria, concriaríem, concriaríeu, concriarien

SUBJUNTIU PRESENT: concriï, concriïs, concriï, concriem, concrieu, concriïn

SUBJUNTIU IMPERFET: concriés, concriessis, concriés, concriéssim, concriéssiu, concriessin

IMPERATIU: concria, concriï, concriem, concrieu, concriïn

->concubí

■concubí -ina

[del ll. concubīnus, -a, íd., der. de cubare ‘jeure’; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 m i f Persona que fa vida marital amb una altra sense ésser-ne cònjuge.

2 f HIST En algunes societats, dona que cohabitava amb el marit, però amb una categoria inferior a la de l’esposa o les esposes legítimes.

->concubinari

■concubinari -ària

[del b. ll. concubinarius, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

1 adj Relatiu o pertanyent al concubí o al concubinat.

2 m i f Concubí.

->concubinat

■concubinat

[del b. ll. concubinatus, id; 1a FONT: 1754]

m 1 Cohabitació d’home i dona no legalment units en matrimoni.

2 p ext Unió il·legítima o impròpia.

->concubinatge

■concubinatge

[del b. ll. concubinaticus, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

m Concubinat.

->concúbit

■concúbit

[del ll. concubĭtus, íd.]

m FISIOL Coit.

->conculcació

■conculcació

Part. sil.: con_cul_ca_ci_ó

[del ll. conculcatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de conculcar;

2 l’efecte.

->conculcar

■conculcar

[del ll. conculcare, íd.; 1a FONT: s. XV]

v tr Trepitjar, no respectar, infringir. Conculcar els drets, les lleis, l’autoritat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conculcar

GERUNDI: conculcant

PARTICIPI: conculcat, conculcada, conculcats, conculcades

INDICATIU PRESENT: conculco, conculques, conculca, conculquem, conculqueu, conculquen

INDICATIU IMPERFET: conculcava, conculcaves, conculcava, conculcàvem, conculcàveu, conculcaven

INDICATIU PASSAT: conculquí, conculcares, conculcà, conculcàrem, conculcàreu, conculcaren

INDICATIU FUTUR: conculcaré, conculcaràs, conculcarà, conculcarem, conculcareu, conculcaran

INDICATIU CONDICIONAL: conculcaria, conculcaries, conculcaria, conculcaríem, conculcaríeu, conculcarien

SUBJUNTIU PRESENT: conculqui, conculquis, conculqui, conculquem, conculqueu, conculquin

SUBJUNTIU IMPERFET: conculqués, conculquessis, conculqués, conculquéssim, conculquéssiu, conculquessin

IMPERATIU: conculca, conculqui, conculquem, conculqueu, conculquin

->concunyat

■concunyat -ada

[de cunyat]

m i f 1 Cònjuge d’un cunyat 2.

2 Germà d’un cunyat.

->concupiscència

■concupiscència

Part. sil.: con_cu_pis_cèn_ci_a

[del ll. concupiscentia, íd.]

f 1 CRIST Tendència espontània, prèvia a l’opció lliure, que inclina la voluntat vers un bé parcial.

2 Apetit desordenat de plaers sensuals.

3 Cobejança. Una morbosa concupiscència d’elogis.

->concupiscent

■concupiscent

[del ll. concupiscens, -ntis, íd., participi pres. de concupiscĕre ‘desitjar ardentment’, der. de cupĕre ‘desitjar’, arrel de cŭpĭdus; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Dominat per la concupiscència.

->concupiscentment

■concupiscentment

[de concupiscent]

adv Amb concupiscència.

->concupiscible

■concupiscible

[del ll. concupiscibĭlis, íd.; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la concupiscència.

2 FILOS Dit de la tendència de la voluntat vers els plaers dels sentits.

->concurrència

■concurrència

Part. sil.: con_cur_rèn_ci_a

[del b. ll. concurrentia, íd.; 1a FONT: 1403]

f 1 Aplec format per les persones que coincideixen voluntàriament en un lloc. Haver-hi molta, poca, concurrència. La concurrència d’un teatre. Lloc de molta concurrència.

2 1 Coincidència de dues coses o més en un punt. Concurrència de línies, de forces.

2 punt de concurrència Punt d’intersecció.

3 Coincidència en el temps.

4 Rivalitat d’interessos entre persones que pretenen una mateixa cosa; competència.

5 p ext Entrar, posar, estar, una cosa en concurrència amb una altra.

6 ECON Situació de mercat caracteritzada per la lliure entrada i la igualtat de possibilitats.

7 GRAM Col·locació.

->concurrent

■concurrent

[del b. ll. concurrens, -ntis, part. present del ll. concurrĕre ‘concórrer’; 1a FONT: 1315]

1 adj Que va a trobar-se en un punt amb altres coses. Forces concurrents. Línies concurrents.

2 adj Que coopera amb altres coses a un mateix efecte. Causa concurrent.

3 m i f Persona aplegada amb altres en un mateix lloc, assistent. La majoria dels concurrents l’aplaudiren.

4 m i f Persona que competeix amb altres per una mateixa cosa. Ha vençut tots els altres concurrents.

->concurrentment

■concurrentment

[de concurrent]

adv En concurrència.

->concurs

■concurs

[del ll. concursus, íd.; 1a FONT: 1598]

m 1 Concurrència. Un gran concurs de gent. Un concurs de circumstàncies adverses.

2 Acció de contribuir amb altres a un resultat. Ho ha fet amb el concurs de tothom.

3 1 Competició entre diverses persones, obres artístiques o literàries, treballs, animals, etc., per triar el millor o els millors. Prendre part en un concurs de bellesa. Guanyar un concurs de dibuix.

2 Joc, generalment organitzat per un mitjà de comunicació, en què el guanyador o els guanyadors s’emporten un premi. Ha guanyat un cotxe en un concurs de la televisió.

3 DR ADM Sistema de selecció de funcionaris públics, catedràtics, etc., que es fonamenta en l’avaluació dels mèrits dels concursants.

4 DR ADM Forma de contractació administrativa d’obres públiques basada a acceptar o preferir l’empresa que hagi ofert millors condicions.

5 concurs de creditors DR MERC Reunió de creditors davant el jutge, en mans del qual el deutor ha de fer cessió dels béns per a pagar a cadascú segons el grau del seu crèdit.

6 concurs hípic ESPORT Competició el programa de la qual preveu proves de més d’una disciplina hípica.

7 concurs oposició DR ADM Concurs que combina l’avaluació de mèrits i les proves de capacitat.

8 concurs subhasta DR ADM Sistema d’adjudicació de contractes administratius que combina la millor oferta econòmica amb l’avaluació d’altres condicions dels licitadors.

->concursa

■concursa

adj DR MERC Relatiu o pertanyent al concurs de creditors.

->concursant

■concursant

[de concursar]

m i f Persona que pren part en un concurs.