->circuminsessió

circuminsessió

Part. sil.: cir_cu_min_ses_si_ó

f TEOL Terme que expressa la mútua compenetració de les persones de la Trinitat per raó de llur natura divina.

->circumlocució

■circumlocució

Part. sil.: cir_cum_lo_cu_ci_ó

[del ll. circumlocutio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Circumloqui.

->circumloqui

■circumloqui

[del ll. circumloquium, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m Expressió, per mitjà de moltes paraules, d’allò que podria ésser dit amb una o amb molt poques.

->circummediterrani

circummediterrani -ània

adj BIOGEOG Propi de les terres que envolten la mar Mediterrània.

->circumnavegació

■circumnavegació

Part. sil.: cir_cum_na_ve_ga_ci_ó

[de circum- i navegació]

f Acció de circumnavegar.

->circumnavegar

■circumnavegar

v tr Navegar al voltant.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: circumnavegar

GERUNDI: circumnavegant

PARTICIPI: circumnavegat, circumnavegada, circumnavegats, circumnavegades

INDICATIU PRESENT: circumnavego, circumnavegues, circumnavega, circumnaveguem, circumnavegueu, circumnaveguen

INDICATIU IMPERFET: circumnavegava, circumnavegaves, circumnavegava, circumnavegàvem, circumnavegàveu, circumnavegaven

INDICATIU PASSAT: circumnaveguí, circumnavegares, circumnavegà, circumnavegàrem, circumnavegàreu, circumnavegaren

INDICATIU FUTUR: circumnavegaré, circumnavegaràs, circumnavegarà, circumnavegarem, circumnavegareu, circumnavegaran

INDICATIU CONDICIONAL: circumnavegaria, circumnavegaries, circumnavegaria, circumnavegaríem, circumnavegaríeu, circumnavegarien

SUBJUNTIU PRESENT: circumnavegui, circumnaveguis, circumnavegui, circumnaveguem, circumnavegueu, circumnaveguin

SUBJUNTIU IMPERFET: circumnavegués, circumnaveguessis, circumnavegués, circumnaveguéssim, circumnaveguéssiu, circumnaveguessin

IMPERATIU: circumnavega, circumnavegui, circumnaveguem, circumnavegueu, circumnaveguin

->circumnutació

circumnutació

Part. sil.: cir_cum_nu_ta_ci_ó

f FISIOL VEG Moviment giratori de l’àpex lleugerament inclinat de moltes plantes de creixement lent.

->circumpolar

■circumpolar

[de polar]

adj Situat als volts d’un pol terrestre o celeste. Constel·lació circumpolar.

->circumscripció

■circumscripció

Part. sil.: cir_cums_crip_ci_ó

[del ll. circumscriptio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de circumscriure;

2 l’efecte.

2 POLÍT 1 GEOG ADM Divisió administrativa, electoral, militar o eclesiàstica d’un territori.

2 Demarcació territorial d’una organització política.

->circumscrit

circumscrit -a

[de circumscriure]

adj 1 Que ha estat objecte d’una circumscripció.

2 GEOM Dit de la figura que hom ha circumscrit.

->circumscriure

■circumscriure

Part. sil.: cir_cums_criu_re

[del ll. circumscrībĕre ‘encerclar, restringir’; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 1 tr Reduir a certs límits o termes (alguna cosa). Els juraments circumscriuen el poder dels governants.

2 pron Circumscriure’s al reglament.

2 tr MAT i GEOM Traçar una figura que n’envolti una altra amb la qual tingui el major nombre de punts comuns possible.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: circumscriure

GERUNDI: circumscrivint

PARTICIPI: circumscrit, circumscrita, circumscrits, circumscrites

INDICATIU PRESENT: circumscric, circumscrius, circumscriu, circumscrivim, circumscriviu, circumscriuen

INDICATIU IMPERFET: circumscrivia, circumscrivies, circumscrivia, circumscrivíem, circumscrivíeu, circumscrivien

INDICATIU PASSAT: circumscriví, circumscrivires, circumscriví, circumscrivírem, circumscrivíreu, circumscriviren

INDICATIU PASSAT (alternatiu): circumscriguí, circumscrigueres, circumscrigué, circumscriguérem, circumscriguéreu, circumscrigueren

INDICATIU FUTUR: circumscriuré, circumscriuràs, circumscriurà, circumscriurem, circumscriureu, circumscriuran

INDICATIU CONDICIONAL: circumscriuria, circumscriuries, circumscriuria, circumscriuríem, circumscriuríeu, circumscriurien

SUBJUNTIU PRESENT: circumscrigui, circumscriguis, circumscrigui, circumscriguem, circumscrigueu, circumscriguin

SUBJUNTIU IMPERFET: circumscrivís, circumscrivissis, circumscrivís, circumscrivíssim, circumscrivíssiu, circumscrivissin

SUBJUNTIU IMPERFET (alternatiu): circumscrigués, circumscriguessis, circumscrigués, circumscriguéssim, circumscriguéssiu, circumscriguessin

IMPERATIU: circumscriu, circumscrigui, circumscriguem, circumscriviu, circumscriguin

->circumspecció

■circumspecció

Part. sil.: cir_cums_pec_ci_ó

[del ll. circumspectio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Qualitat de circumspecte.

->circumspectament

■circumspectament

[de circumspecte]

adv Amb circumspecció.

->circumspecte

■circumspecte -a

[del ll. circumspectus, -a, -um, íd., participi de circumspicĕre ‘mirar al voltant’; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que va molt amb compte amb el que diu, amb el que fa.

2 p ext Propi d’una persona circumspecta. Una mirada circumspecta. Un to circumspecte.

->circumstància

■circumstància

Part. sil.: cir_cums_tàn_ci_a

[del ll. circumstantia, íd., der. de circumstare ‘ser al voltant’; 1a FONT: s. XIII, Arnau]

f 1 Cadascuna de les condicions (de temps, de lloc, de manera, etc.) en què un esdeveniment té lloc.

2 Fet secundari que acompanya un esdeveniment principal.

3 DR PEN Motiu que, en concórrer en un fet delictiu, anul·la o modifica el grau de responsabilitat original i, inherentment, la penalitat.

->circumstanciadament

■circumstanciadament

Part. sil.: cir_cums_tan_ci_a_da_ment

[de circumstanciar]

adv Tenint en compte totes les circumstàncies.

->circumstancial

■circumstancial

Part. sil.: cir_cums_tan_ci_al

[de circumstància; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Que constitueix una circumstància, que depèn d’una circumstància; incidental. Complement circumstancial.

->circumstancialitat

■circumstancialitat

Part. sil.: cir_cums_tan_ci_a_li_tat

[de circumstancial]

f Qualitat de circumstancial.

->circumstancialment

■circumstancialment

Part. sil.: cir_cums_tan_ci_al_ment

[de circumstancial]

adv D’una manera circumstancial.

->circumstanciar

■circumstanciar

Part. sil.: cir_cums_tan_ci_ar

[de circumstància; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Dir totes les circumstàncies (d’un fet).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: circumstanciar

GERUNDI: circumstanciant

PARTICIPI: circumstanciat, circumstanciada, circumstanciats, circumstanciades

INDICATIU PRESENT: circumstancio, circumstancies, circumstancia, circumstanciem, circumstancieu, circumstancien

INDICATIU IMPERFET: circumstanciava, circumstanciaves, circumstanciava, circumstanciàvem, circumstanciàveu, circumstanciaven

INDICATIU PASSAT: circumstancií, circumstanciares, circumstancià, circumstanciàrem, circumstanciàreu, circumstanciaren

INDICATIU FUTUR: circumstanciaré, circumstanciaràs, circumstanciarà, circumstanciarem, circumstanciareu, circumstanciaran

INDICATIU CONDICIONAL: circumstanciaria, circumstanciaries, circumstanciaria, circumstanciaríem, circumstanciaríeu, circumstanciarien

SUBJUNTIU PRESENT: circumstanciï, circumstanciïs, circumstanciï, circumstanciem, circumstancieu, circumstanciïn

SUBJUNTIU IMPERFET: circumstanciés, circumstanciessis, circumstanciés, circumstanciéssim, circumstanciéssiu, circumstanciessin

IMPERATIU: circumstancia, circumstanciï, circumstanciem, circumstancieu, circumstanciïn

->circumstant

■circumstant

[del ll. circumstans, -ntis, íd., part. present de circumstare ‘ser al voltant’; 1a FONT: 1399, Metge]

adj i m i f Dit de qui és present, de qui presencia un fet.

->circumtropical

circumtropical

adj BIOGEOG Dit dels tàxons l’àrea dels quals s’estén per les àrees tropicals de tots els continents, sense limitar-se a un regne biogeogràfic determinat.

->circumval·lació

■circumval·lació

Part. sil.: cir_cum_val_la_ci_ó

Cp. circumvolució

[del ll. circumvallatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de circumval·lar;

2 l’efecte.

2 MIL Línia de trinxeres, de forts, etc., amb què hom envolta o circumval·la una plaça.

3 p ext Carretera, camí, que va pel perímetre extern d’una ciutat.

->circumval·lar

■circumval·lar

[del ll. circumvallare, íd.]

v tr Envoltar (una plaça, una ciutat, assetjada) amb una sèrie de trinxeres, de forts, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: circumval·lar

GERUNDI: circumval·lant

PARTICIPI: circumval·lat, circumval·lada, circumval·lats, circumval·lades

INDICATIU PRESENT: circumval·lo, circumval·les, circumval·la, circumval·lem, circumval·leu, circumval·len

INDICATIU IMPERFET: circumval·lava, circumval·laves, circumval·lava, circumval·làvem, circumval·làveu, circumval·laven

INDICATIU PASSAT: circumval·lí, circumval·lares, circumval·là, circumval·làrem, circumval·làreu, circumval·laren

INDICATIU FUTUR: circumval·laré, circumval·laràs, circumval·larà, circumval·larem, circumval·lareu, circumval·laran

INDICATIU CONDICIONAL: circumval·laria, circumval·laries, circumval·laria, circumval·laríem, circumval·laríeu, circumval·larien

SUBJUNTIU PRESENT: circumval·li, circumval·lis, circumval·li, circumval·lem, circumval·leu, circumval·lin

SUBJUNTIU IMPERFET: circumval·lés, circumval·lessis, circumval·lés, circumval·léssim, circumval·léssiu, circumval·lessin

IMPERATIU: circumval·la, circumval·li, circumval·lem, circumval·leu, circumval·lin

->circumveí

■circumveí -ïna

Part. sil.: cir_cum_ve_í

[de circum- i veí; 1a FONT: c. 1500]

[pl -ïns, -ïnes] adj Dit dels llocs que n’envolten un altre.

->circumvolució

■circumvolució

Part. sil.: cir_cum_vo_lu_ci_ó

Cp. circumval·lació

[del b. ll. circumvolutio, -ōnis, per analogia amb altres der. del ll. volvĕre ‘girar’: evolutio, involutio, revolutio; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f Volta tortuosa. Circumvolució cerebral.

->ciré

ciré

[pl -és] TÈXT 1 adj Dit de l’acabat brillant i impermeable d’un teixit, que hom aconsegueix per mitjà d’una impregnació amb cera i un tractament mecànic.

2 m Teixit que té aquest acabat.

->cirenaic

■cirenaic -a

Part. sil.: ci_re_naic

[del ll. Cyrenaicus, -a, -um, i aquest, del gr. Kyrēnaikós, der. de Kyrḗnē ‘Cirene’]

adj i m i f 1 De Cirene (antiga ciutat de Líbia).

2 FILOS Dit de l’individu d’una de les escoles socràtiques menors, coneguda com a escola cirenaica, de tendència sensualista en gnoseologia i partidària de l’hedonisme en moral.

->cirer

■cirer

m BOT Cirerer.

->cirera

■cirera

[del ll. cerasia, i aquest, del gr. kerásion, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

f 1 BOT i ALIM Fruit del cirerer.

2 cirera d’arboç BOT i ALIM Fruit bacciforme de l’arboç.

3 remenar les cireres fig i col·loq Dirigir un assumpte, ésser el qui mana.

->cirerar

■cirerar

[de cirera; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m 1 Camp plantat de cirerers.

2 Bosc de cirerers.

->cirerer

■cirerer

[de cirera]

m BOT i 1 1 FRUCT Arbre caducifoli de la família de les rosàcies (Prunus avium), de fulles ovatooblongues, acuminades i serrades, de flors blanques agrupades en umbel·les sèssils i de fruits drupacis (les cireres).

2 FUST Fusta del cirerer.

2 cirerer americà Arbre caducifoli de la família de les rosàcies (Prunus serotina), de flors agrupades en raïms erectes, blanquinoses, i de fruits petits i comestibles.

3 cirerer d’arboç Arboç.

4 cirerer de guineu (o de Santa Llúcia) Arbust caducifoli de la família de les rosàcies (Prunus mahaleb), de flors oloroses, blanques, agrupades en raïms corimbiformes i de fruits negres, ovoides i amargs.

5 cirerer del Japó Petit arbre caducifoli de la família de les rosàcies (Prunus serrulata), de fulles grosses amb dents acabades en aresta i de flors molt grosses de color de rosa, blanques o vermelles.

->cirereta

■cirereta

[de cirera]

f BOT 1 Cirera petita.

2 Bitxo.

3 cirereta del bon pastor Baia globosa i vermella del galzeran.

4 cirereta de pastor Fruit de l’arç blanc.

->cirerol

■cirerol

[de cirera; 1a FONT: 1915, DAg.]

m BOT Tomàquet petit i rodó.

->cirerola

■cirerola

[de cirera; 1a FONT: 1933]

f BOT Arbust de la família de les saxifragàcies (Ribes alpinum), de flors d’un verd groguenc agrupades en inflorescències i de fruits bacciformes vermells.

->ciri

■ciri

Hom.: siri

[del ll. cērĕus, íd., pròpiament ‘de cera’, per via eclesiàstica, semiculta; 1a FONT: 1204]

m 1 1 Candela llarga i grossa.

2 ciri pasqual LITÚRG Ciri de grans dimensions, beneït i encès amb el foc nou a l’inici de la vetlla pasqual, que hom encén durant les celebracions del temps pasqual i, eventualment, en els baptismes i els funerals.

3 dret (o encarcarat) com un ciri fig Molt rígid.

4 sortir amb un ciri trencat fig Sortir amb raons impertinents o fora del cas.

2 ESPORT En l’argot futbolístic, xut alt en què la pilota torna a caure gairebé al mateix lloc.

3 ball del ciri FOLK Ball de sis parelles, de caire seriós i greu, en què hom duu ciris, rams i almorratxes.

->cirial

■cirial

Part. sil.: ci_ri_al

[de ciri; 1a FONT: 1725]

m LITÚRG Candeler llarg, sense peu, que porten els escolans en els oficis religiosos.

->cirialer

■cirialer -a

Part. sil.: ci_ri_a_ler

[de cirial]

m i f LITÚRG Escolà que porta el cirial.

->cirialera

■cirialera

Part. sil.: ci_ri_a_le_ra

[de cirial]

f BOT Petit arbust de la família de les quenopodiàcies (Salicornia fruticosa), gairebé sense fulles i de flors molt petites disposades dins una concavitat, a les juntures dels articles.

->cirier

■cirier

Part. sil.: ci_ri_er

[de ciri; 1a FONT: 1653, DTo.]

m Estri a propòsit per a aguantar dret un ciri.

->ciríl·lic

■ciríl·lic -a

[del ll. Cyrillus, i aquest, del gr. Kýrillos, nom de sant Ciril (827-869), apòstol dels eslaus juntament amb sant Metodi (815-c.885)]

adj Dit de l’alfabet i de l’escriptura dels pobles eslaus de tradició bizantina.

->cirineu

■cirineu

Part. sil.: ci_ri_neu

[del nom de Simó Cirineu, personatge evangèlic que ajudà Jesús a dur la creu en el camí del Calvari]

m Persona que n’ajuda una altra en un treball.

->cirnosard

■cirnosard -a

adj Relatiu o pertanyent al conjunt de Còrsega i Sardenya. Flora cirnosarda.

->cirri-

■cirri-

Forma prefixada del mot llatí cirrus, que significa ‘rínxol’. Ex.: cirriforme, cirrípedes.

->cirriforme

■cirriforme

[de cirri- i -forme]

adj Semblant a un cirrus.

->cirrípedes

■cirrípedes

m ZOOL 1 pl Subclasse de crustacis entomostracis molt relacionats amb els copèpodes, però molt modificats externament, amb el cos recobert pel mantell i protegit per una closca de cinc plaques o més.

2 sing Crustaci de la subclasse dels cirrípedes.

->cirro-¹

■cirro-¹

Forma prefixada del mot llatí cirrus, que significa ‘rínxol’. Ex.: cirrocúmul, cirrostrat.

->cirro-²

cirro-²

Forma prefixada del mot grec kirrhós, que significa ‘groc’, o bé del grec skirrhós, que significa ‘dur’. Ex.: cirrosi, cirrogen.

->cirrocúmul

■cirrocúmul

[de cirro-¹ i cúmul]

m METEOR Núvol superior en forma de mantell o banc cirrós compost de petits cabdells blancs o de boles molt petites, sense ombres, disposats en grups, en renglera o bé formant petites ones.

->cirrocúmulus

■cirrocúmulus

[de cirro-¹ i cúmulus; 1a FONT: c. 1925]

m METEOR Cirrocúmul.

->cirrós

■cirrós -osa

[de cirrus]

adj 1 BOT i ZOOL Que té cirrus.

2 METEOR Cobert de cirrus o de cirrostrats. Cel cirrós.

->cirrosi

■cirrosi

[de cirro-² i -osi]

f PAT Malaltia degenerativa, progressiva i difusa d’un òrgan, especialment del fetge, que tendeix progressivament a la pèrdua de la seva funció.

->cirrostrat

■cirrostrat

[del ll. cirrostratus]

m METEOR Núvol d’una altitud mitjana entre 6 000 i 10 000 m, que té la forma d’un vel blanquinós i tènue, format per cristalls de glaç.

->cirrostratus

■cirrostratus

[de cirro-¹ i estratus]

m METEOR Cirrostrat.

->cirròtic

■cirròtic -a

[de cirrosi]

adj PAT Relatiu o pertanyent a la cirrosi.

->cirrus

■cirrus

[del ll. cĭrrus ‘rínxol; crinera de cavall; plomall d’ocell’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 1 BOT Circell.

2 ZOOL Cadascun dels apèndixs filiformes dels cirrípedes.

2 METEOR Núvol d’una altitud compresa entre 6 000 i 10 000 m, format per partícules de glaç.

->cirurgia

■cirurgia

Part. sil.: ci_rur_gi_a

[del ll. chirurgĭa, i aquest, del gr. kheirourgía ‘treball manual; operació quirúrgica’, der. de kheirourgós ‘treballador amb les mans’, comp. de kheír ‘mà’ i érgon ‘treball’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f CIR 1 Part de la medicina que té per objecte tractar les malalties, les deformitats, els traumatismes, etc., per mitjà d’operacions fetes amb la mà o amb instruments.

2 cirurgia estètica (o plàstica) Branca de la cirurgia que tracta de la reconstrucció dels teguments amb finalitat terapèutica o estètica.

->cirurgià

■cirurgià -ana

Part. sil.: ci_rur_gi_à

[de cirurgia; 1a FONT: 1460, Roig]

m i f Persona que practica la cirurgia.

->círvia

■círvia

Part. sil.: cír_vi_a

f ICT Peix de l’ordre dels perciformes, de la família dels caràngids (Seriola dumerili), que pot arribar a gairebé 1 m de llargada, de cos anàleg al dels escòmbrids, de color gris blavós, i de carn molt saborosa.

->cirviola

■cirviola

Part. sil.: cir_vi_o_la

f ICT Círvia.

->cis-

■cis-

1 Prefix, del llatí cis, que significa ‘deçà’, ‘ençà’. Ex.: cisatlàntic, cisrenà.

2 QUÍM Prefix que denota que certs àtoms o certs grups d’un isòmer geomètric són al mateix costat d’un pla.

->cisa

■cisa

[del fr. ant. assise ‘tribut imposat pel sobirà al poble’, der. de asseoir ‘assentar’ col·locar’, d’on ‘ajust d’un vestit per retallament de les vores’ i ‘part sostreta a una quantitat’; 1a FONT: s. XIII]

f 1 1 Acció de cisar;

2 l’efecte.

2 Petita porció que un venedor furta o lleva repetides vegades del pes, la mesura o la mida de determinats productes de consum.

3 HIST Relació oficial de les mides que havien de tenir els teixits posats a la venda.

4 INDUM Obertura que hom fa a la part superior de cada costat del cos de les peces de vestir a la qual hom adapta després l’extrem superior de la màniga.

5 dret de cisa (o simplement cisa) HIST Imposició consistent en la reducció feta pel venedor en el pes o la mesura de determinats articles de consum, el valor de la qual era lliurat a l’erari.

->cisador

■cisador -a

[de cisar; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj i m i f Que cisa.

2 m HIST Arrendatari o cobrador del dret de cisa o ajuda.

->cisalla

■cisalla

[del fr. cisaille, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f 1 TECNOL 1 Tisores grosses per a tallar planxes de metall en fred.

2 Instrument tallant fixat a un braç mòbil en un dels costats d’un tauler i que, segons la seva grandària, serveix per a tallar planxes de metall, de cartó, de paper, proves fotogràfiques, etc.

3 Màquina per a tallar planxes metàl·liques en fred.

2 Retalladures de metall.

3 CIR Tisores que serveixen per a tallar els ossos.

->cisallament

■cisallament

[de cisallar]

m TECNOL Acció de cisallar.

->cisallar

■cisallar

Hom.: cisellar

[de cisalla]

v tr TECNOL Tallar amb la cisalla.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: cisallar

GERUNDI: cisallant

PARTICIPI: cisallat, cisallada, cisallats, cisallades

INDICATIU PRESENT: cisallo, cisalles, cisalla, cisallem, cisalleu, cisallen

INDICATIU IMPERFET: cisallava, cisallaves, cisallava, cisallàvem, cisallàveu, cisallaven

INDICATIU PASSAT: cisallí, cisallares, cisallà, cisallàrem, cisallàreu, cisallaren

INDICATIU FUTUR: cisallaré, cisallaràs, cisallarà, cisallarem, cisallareu, cisallaran

INDICATIU CONDICIONAL: cisallaria, cisallaries, cisallaria, cisallaríem, cisallaríeu, cisallarien

SUBJUNTIU PRESENT: cisalli, cisallis, cisalli, cisallem, cisalleu, cisallin

SUBJUNTIU IMPERFET: cisallés, cisallessis, cisallés, cisalléssim, cisalléssiu, cisallessin

IMPERATIU: cisalla, cisalli, cisallem, cisalleu, cisallin

->cisallatge

cisallatge

[de cisallar]

m TECNOL Operació de tallar metall amb l’ajut d’una cisalla.

->cisalpí

■cisalpí -ina

Part. sil.: cis_al_pí

[de cis- i alpí]

adj Que és, respecte a Itàlia, deçà dels Alps.

->cisar

■cisar

[de cisa]

v tr 1 Treure amb les tisores, amb la cisalla, etc., tela, metall, etc., de les vores d’una peça perquè tingui la forma i les dimensions indispensables per a un ajust perfecte. Cisar els camals, les mànigues.

2 Distreure fraudulentament (una part d’una quantitat) del fi a què és destinada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: cisar

GERUNDI: cisant

PARTICIPI: cisat, cisada, cisats, cisades

INDICATIU PRESENT: ciso, cises, cisa, cisem, ciseu, cisen

INDICATIU IMPERFET: cisava, cisaves, cisava, cisàvem, cisàveu, cisaven

INDICATIU PASSAT: cisí, cisares, cisà, cisàrem, cisàreu, cisaren

INDICATIU FUTUR: cisaré, cisaràs, cisarà, cisarem, cisareu, cisaran

INDICATIU CONDICIONAL: cisaria, cisaries, cisaria, cisaríem, cisaríeu, cisarien

SUBJUNTIU PRESENT: cisi, cisis, cisi, cisem, ciseu, cisin

SUBJUNTIU IMPERFET: cisés, cisessis, cisés, ciséssim, ciséssiu, cisessin

IMPERATIU: cisa, cisi, cisem, ciseu, cisin

->cisell

■cisell

[del fr. ciseau, íd.; 1a FONT: 1640]

m OFIC Eina consistent en una barra d’acer acabada per un extrem en un tall, i per l’altre en un cap, que hom percudeix per tal de tallar o de desbastar una peça de metall, un bloc de pedra, etc.

->cisellada

■cisellada

[de cisellar]

f 1 Multitud de cisells.

2 Cop de cisell.

3 Acció de cisellar.

->cisellador

■cisellador -a

[de cisellar]

m i f Persona que té per ofici cisellar.

->cisellar

■cisellar

Hom.: cisallar

[de cisell]

v tr 1 Treballar (un metall, una pedra, etc.) amb el cisell.

2 fig Cisellar una frase, un sonet, un vers.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: cisellar

GERUNDI: cisellant

PARTICIPI: cisellat, cisellada, cisellats, cisellades

INDICATIU PRESENT: cisello, ciselles, cisella, cisellem, ciselleu, cisellen

INDICATIU IMPERFET: cisellava, cisellaves, cisellava, cisellàvem, cisellàveu, cisellaven

INDICATIU PASSAT: cisellí, cisellares, cisellà, cisellàrem, cisellàreu, cisellaren

INDICATIU FUTUR: cisellaré, cisellaràs, cisellarà, cisellarem, cisellareu, cisellaran

INDICATIU CONDICIONAL: cisellaria, cisellaries, cisellaria, cisellaríem, cisellaríeu, cisellarien

SUBJUNTIU PRESENT: ciselli, cisellis, ciselli, cisellem, ciselleu, cisellin

SUBJUNTIU IMPERFET: cisellés, cisellessis, cisellés, ciselléssim, ciselléssiu, cisellessin

IMPERATIU: cisella, ciselli, cisellem, ciselleu, cisellin

->cisgangètic

cisgangètic -a

[der. de cis- i Ganges]

adj Dit dels territoris de l’Índia situats a l’oest del Ganges.

->-cisió

-cisió

Forma sufixada del mot llatí caedĕre, que significa ‘matar’ i que designa l’acte quirúrgic d’extirpar la cosa designada pel primitiu. Ex.: circumcisió.

->cisma

■cisma

Hom.: sisme

[del ll. td. schisma, -ătis, íd., i aquest, del gr. skhísma, -atos ‘separació’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 CRIST Acte pel qual hom se separa de la comunió eclesial, i situació que se’n segueix.

2 Separació en matèria política, d’art, etc.

->cismàtic

■cismàtic -a

[de cisma; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

1 adj Relatiu o pertanyent al cisma. Criteris cismàtics. Doctrina cismàtica.

2 m i f Persona que crea o que segueix un cisma. Els cismàtics grecs.

->cismuntà

■cismuntà -ana

adj Situat deçà de les muntanyes.

->cisplatí

cisplatí

m QUÍM ORG i FARM Substància de color groc taronja que es comporta de manera similar als agents alquilants impedint la síntesi d’ADN, emprada com a antineoplàstic.

->cissoïdal

■cissoïdal

Part. sil.: cis_so_ï_dal

adj Relatiu o pertanyent a la cissoide.

->cissoide

■cissoide

Part. sil.: cis_soi_de

f MAT Corba algèbrica plana de tercer grau.

->cissura

■cissura

f ANAT ANIM Solc més o menys profund i sinuós situat en la superfície d’algunes vísceres. Cissures pulmonars. Cissures cerebrals.

->cist

■cist

[del gr. kýstis, -eōs ‘bufeta’]

m 1 BIOL Forma de resistència de molts tal·lòfits, bacteris i protozous, caracteritzada per l’acumulació de substàncies de reserva, una lleugera disminució de volum, deshidratació i formació d’una coberta protectora i isoladora.

2 BOT Estepa.

->cist-

■cist-

Forma prefixada del mot grec kýstis, -eōs, que significa ‘bufeta’. Ex.: cistadenoma.

->-cist

■-cist

Forma sufixada del mot grec kýstis, -eōs ‘bufeta’, usada per a significar la relació amb la bufeta, la pertinença a la bufeta. Ex.: colecist.

->cista

■cista

[del ll. cĭsta ‘cistell’]

f 1 ARQUEOL A l’antiguitat clàssica, cofre de bronze de formes diverses.

2 Tapadora bombada, d’espart, que serveix per a tapar les portadores plenes de raïm o els coves i altres recipients plens de fruita.

->cistàcies

■cistàcies

Part. sil.: cis_tà_ci_es

f BOT 1 pl Família de parietals integrada per mates, arbusts i herbes de flors actinomorfes i hermafrodites i de fruits en càpsula.

2 sing Planta de la família de les cistàcies.

->cistar

cistar

m AGR Partidor d’aigües d’una séquia.

->cisteïna

■cisteïna

Part. sil.: cis_te_ï_na

f BIOQ Aminoàcid que conté un grup mercapto.

->cistell

■cistell

[de cistella]

m 1 Recipient portàtil fet de vímets, de joncs, etc., entreteixits, generalment de base oval o rectangular, amb tapadora o sense, i amb una nansa (a vegades dues) semicircular travessera a la meitat de la seva llargària. El cistell d’anar a plaça. El cistell de cosir.

2 Cistellada. Un cistell de pomes.

3 cistell de consum ECON Conjunt de béns de consum diari i de serveis que hom pren com a base per al càlcul de l’índex de preus de consum.

->cistella

■cistella

[del ll. cĭstĕlla ‘cistelleta’, dimin. de cista ‘cistella’; 1a FONT: 1283]

f 1 Cistell.

2 Panera.

3 ESPORT 1 En el basquetbol, cèrcol i xarxa oberta per a fer-hi entrar la pilota.

2 En el basquetbol, encistellada.

3 Txistera.

4 MIN Vagoneta penjada d’un telefèric miner emprada per a transportar material.

->cistellada

■cistellada

[de cistella; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

f Contingut d’un cistell o d’una cistella.

->cistellat

■cistellat

[de cistell]

m Cistellada.

->cistellenc

cistellenc -a

adj i m i f De Cistella (Alt Empordà).

->cisteller

■cisteller -a

[de cistell]

adj i m i f Persona que fa o que ven cistells, cistelles, etc., i altres objectes de vímet, de jonc, etc.

->cistelleria

■cistelleria

Part. sil.: cis_te_lle_ri_a

[de cisteller]

f 1 Obrador o botiga del cisteller.

2 Art del cisteller.

3 Fabricació d’objectes de vímet, de jonc, de canya, de palma, de margalló, etc.

->cistercenc

■cistercenc -a

[de Císter, del b. ll. Cister, llatinització del cat. ant. Cistell, adaptació del fr. ant. Cisteaus, actualment Cîteaux, lloc d’origen dels monjos de Cistell o del Císter]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’orde del Cister.

2 m i f CRIST Monjo de l’orde del Cister, branca reformada dels benedictins fundada per sant Robert a Cîteaux (França) al final del segle XI.

->cistercès

cistercès -esa

adj i m i f Cistercenc.

->cisterna

■cisterna

[del ll. cĭstĕrna, íd.; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

f 1 1 CONSTR Dipòsit, sovint subterrani, destinat a conservar potable l’aigua de pluja, recollida generalment de la teulada.

2 Dipòsit condicionat per a transportar líquids.

2 ANAT Cavitat de l’organisme que enclou un líquid, especialment la limfa o el líquid cefaloraquidi.

->cisternó

■cisternó

[de cisterna]

m Receptacle petit buidat en el soler d’una cisterna perquè hi vagi l’aigua quan n’hi ha poca.

->cisti-

■cisti-

Forma prefixada del mot grec kýstis, -eōs, que significa ‘bufeta’. Ex.: cisticerc, cistinúria.

->cístic

■cístic -a

adj 1 ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a la bufeta biliar.

2 BIOL Relatiu o pertanyent al cist. Membrana cística.

->cisticerc

■cisticerc

m ZOOL Estat larval del cicle evolutiu de la tènia i d’altres cestodes posterior al de l’oncosfera i anterior al de l’individu adult.

->cisticercosi

cisticercosi

f PAT Parasitosi humana produïda per les larves de la tènia del porc o de la tènia de la vaca.

->cistidi

■cistidi

m BOT Hifa estèril, hialina, unicel·lular, claviforme o fusiforme, a vegades amb cristalls d’oxalat càlcic, que és present en l’himeni de molts fongs agaricals.

->cistidiat

■cistidiat -ada

Part. sil.: cis_ti_di_at

adj BOT Proveït de cistidis.

->cistina

■cistina

f BIOQ Aminoàcid no essencial obtingut per oxidació de la cisteïna.

->cistinúria

cistinúria

Part. sil.: cis_ti_nú_ri_a

f PAT Malaltia hereditària en què s’esdevé una eliminació urinària excessiva de cistina i d’aminoàcids bàsics a causa d’una alteració en llur reabsorció tubular renal.

->cistitis

■cistitis

[de cist- i -itis]

f PAT Inflamació aguda o crònica de la bufeta de l’orina, generalment d’origen bacterià.

->cisto-

■cisto-

Forma prefixada del mot grec kýstis, -eōs, que significa ‘bufeta’. Ex.: cistorrea, cistotomia.

->cistocarpi

■cistocarpi

m BOT Coberta en forma d’urna arrodonida, amb una obertura apical, que es forma en alguns rodòfits per proliferació de les cèl·lules que recobreixen el procarp, després de la fecundació, i que envolta el gonimoblast.

->cistocele

cistocele

f PAT Hèrnia de la bufeta urinària.

->cistocentesi

cistocentesi

f TERAP Punció evacuadora de la bufeta urinària mitjançant un trocar o una agulla adequats.

->cistococ

cistococ

m BOT Antic gènere d’algues verdes unicel·lulars i esfèriques de l’ordre de les clorococcals (Cystococcus sp), amb un pirenoide i de divisió per autòspores.

->cistogàmia

cistogàmia

Part. sil.: cis_to_gà_mi_a

f BOT Tipus de fecundació, anomenada també conjugació, en la qual els zigots es formen per unió de dos gametocists, cap dels quals no arriba a produir gàmetes diferencials.

->cistografia

■cistografia

Part. sil.: cis_to_gra_fi_a

[de cisto- i -grafia]

f DIAG Radiografia de la bufeta urinària.

->cistoïdeus

■cistoïdeus

Part. sil.: cis_to_ï_deus

m ZOOL 1 pl Grup d’equinoderms fòssils que formava part de la fauna bentònica de les mars paleozoiques, actualment extingit.

2 sing Equinoderm fòssil del grup dels cistoïdeus.

->cistòlit

■cistòlit

m CIT Concreció intracel·lular de carbonat càlcic formada sobre alguna excrescència de la membrana de determinades cèl·lules vegetals.

->cistometria

cistometria

Part. sil.: cis_to_me_tri_a

f DIAG Avaluació del to muscular de la paret de la bufeta urinària.

->cistoscopi

■cistoscopi

[de cisto- i -scopi]

m DIAG Instrument per a la pràctica de la cistoscòpia.

->cistoscòpia

■cistoscòpia

Part. sil.: cis_tos_cò_pi_a

[de cisto- i scopia]

f DIAG Examen endoscòpic de la bufeta urinària, practicat amb el cistoscopi.

->cistoseira

cistoseira

Part. sil.: cis_to_sei_ra

f BOT Gènere d’algues brunes de l’ordre de les fucals (Cystoseira sp), que formen mates robustes de color olivaci, groguenc o irisat fixades a les roques de la zona litoral per un disc basal.

->cistozigot

■cistozigot

m BIOL Zigot encistat que actua com a cèl·lula de repòs.

->cistozooide

cistozooide

m ZOOL Pòlip especialitzat a fer la funció excretora present en els cormidis de les colònies dels sifonòfors.

->cistre

■cistre

Hom.: sistra i sistre

[alteració del fr. mitjà citre (s. XVI), del ll. cithara ‘cítara’]

m MÚS Instrument de cordes pinçades amb plectre, generalment dobles i metàl·liques, de mànec força allargat.

->cistró

cistró

m GEN Unitat funcional genètica que controla la síntesi d’una sola proteïna.

->cit-

cit-

Forma prefixada del mot grec kýtos, que significa ‘cèl·lula’. Ex.: citoide.

->-cit

■-cit

Forma sufixada del mot grec kýtos, que significa ‘cèl·lula’, usada per a designar la relació amb la cèl·lula. Ex.: leucòcit, fagòcit.

->cita

■cita

[de citar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció d’assenyalar dia, hora i lloc per a veure’s i parlar dues o més persones.

2 citació 2.

->citació

■citació

Part. sil.: ci_ta_ci_ó

[de citar; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

f 1 1 Acció de citar, ordre de compareixença emanada d’una autoritat.

2 Escrit en què hom notifica aquesta ordre.

3 citació de rematada DR PROC Diligència de judici executiu mitjançant la qual hom dóna un termini al deutor per a oposar-se a la demanda.

4 citació judicial DR PROC Comunicat escrit d’un jutge o un tribunal pel qual hom convoca a una diligència judicial, donant un termini per a comparèixer en un procés, o bé per a d’altres finalitats.

2 Text d’un autor que hom addueix en suport d’una opinió, d’una regla, etc.

->citador

■citador -a

[de citar]

m i f Persona que cita.

->citar

■citar

Cp. esmentar

[del ll. cĭtare ‘posar en moviment; cridar, convocar’; 1a FONT: s. XIII]

v tr 1 Avisar (algú) perquè comparegui a tal hora en un lloc determinat. Han citat els periodistes a les cinc per a la roda de premsa.

2 Adduir de viva veu o per escrit (un passatge d’un autor) en suport del que hom diu. El conferenciant cità un vers de Virgili.

3 Anomenar (algú) com a digne d’atenció, d’admiració. Fou citat com a exemple de dignitat i de noblesa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: citar

GERUNDI: citant

PARTICIPI: citat, citada, citats, citades

INDICATIU PRESENT: cito, cites, cita, citem, citeu, citen

INDICATIU IMPERFET: citava, citaves, citava, citàvem, citàveu, citaven

INDICATIU PASSAT: cití, citares, cità, citàrem, citàreu, citaren

INDICATIU FUTUR: citaré, citaràs, citarà, citarem, citareu, citaran

INDICATIU CONDICIONAL: citaria, citaries, citaria, citaríem, citaríeu, citarien

SUBJUNTIU PRESENT: citi, citis, citi, citem, citeu, citin

SUBJUNTIU IMPERFET: cités, citessis, cités, citéssim, citéssiu, citessin

IMPERATIU: cita, citi, citem, citeu, citin

->cítara

■cítara

[del ll. cĭthăra, i aquest, del gr. kithára, íd.; 1a FONT: s. XV, Curial]

f MÚS 1 Instrument de la Grècia antiga, amb cordes paral·leles a la taula harmònica i tensades des d’un bastidor exterior.

2 Instrument de cordes pinçades sense mànec, amb una caixa de ressonància plana, quatre o cinc cordes melòdiques i tot d’altres cordes per a fer sonar arpegis o acords d’acompanyament.

3 pl Família d’instruments que inclou tots els cordòfons senzills, en els quals la caixa de ressonància no n’és, en principi, un element essencial.

->citarabina

citarabina

f QUÍM ORG i FARM Nucleòsid sintètic on el radical glucídic és una arabinosa, emprat en medicina com a antineoplàstic i antivíric, sobretot en el cas de l’herpes generalitzat.

->citarede

citarede -a

m i f MÚS Cantor que s’acompanyava amb la cítara.

->citàrids

■citàrids

m ICT 1 pl Família de peixos osteïctis plans, amb els dos ulls sobre el mateix costat del cos, que habiten a la Mediterrània, l’Índic i el Pacífic.

2 sing Peix de la família dels citàrids.

->citarista

■citarista

[de cítara; 1a FONT: 1488]

m i f Tocador de cítara.

->citaròdia

■citaròdia

Part. sil.: ci_ta_rò_di_a

f Entre els grecs antics, cant acompanyat amb cítara.

->citatori

■citatori -òria

[de citar; 1a FONT: c. 1400]

adj Que serveix per a citar o avisar de comparèixer.

->citerior

■citerior

Part. sil.: ci_te_ri_or

[del ll. citerior, -ōris, íd.]

adj Situat deçà, que és més ençà.

->citidílic

citidílic, àcid

BIOQ Monofosfat de citidina.

->citidina

■citidina

f BIOQ Nucleòsid constituït per citosina i ribosa.

->citinet

■citinet

[del ll. cytĭnus ‘calze de la flor del magraner’]

m BOT Frare d’estepa.

->cito-

■cito-

Forma prefixada del mot grec kýtos, que significa ‘cèl·lula’. Ex.: citoplasmàtic, citotòxic.

->citocentre

citocentre

m CIT Centre cel·lular.

->citoceratina

citoceratina

f BIOQ Proteïna constitutiva d’un dels tipus de filaments intermedis de les cèl·lules epitelials.

->citocinesi

citocinesi

f BIOL Procés de separació i segmentació del citoplasma que té lloc en l’última fase de la mitosi.

->citocinètic

citocinètic -a

adj BIOL Relatiu o pertanyent a la citocinesi.

->citocrom

■citocrom

m BIOQ Heteroproteid present en tots els organismes aerobis, que posseeix un grup prostètic porfirínic amb ferro i que és susceptible d’intervenir en sistemes redox mitjançant les variacions reversibles de l’estat d’oxidació d’aquest ió metàl·lic.

->citocromooxidasa

citocromooxidasa

Part. sil.: ci_to_cro_mo_o_xi_da_sa

f BIOQ Ferrocitocrom c, enzim hemoproteínic que, en l’últim esglaó de la cadena respiratòria, fa de pont en la transferència d’electrons des dels citocroms c a l’oxigen molecular.

->citodiagnosi

citodiagnosi

Part. sil.: ci_to_di_ag_no_si

f DIAG Diagnosi basada en l’estudi de les formes cel·lulars normals i patològiques trobades en un líquid orgànic, en una lesió, etc.

->citodiagnòstic

■citodiagnòstic -a

Part. sil.: ci_to_di_ag_nòs_tic

DIAG 1 adj Relatiu o pertanyent a la citodiagnosi.

2 m Citodiagnosi.

->citofagàcies

citofagàcies

Part. sil.: ci_to_fa_gà_ci_es

f MICROB 1 pl Família de bacteris de l’ordre dels mixobacterials, bacil·liformes més o menys punxeguts, que no produeixen cossos fructífers ni cists.

2 sing Bacteri de la família de les citofagàcies.

->citofaringe

■citofaringe

f ANAT VEG Invaginació de la part apical de diverses algues flagel·lades de l’interior de la qual surten els flagels.

->citogen

citogen -ògena

adj BIOL Que origina cèl·lules o n’indueix la formació.

->citogènesi

citogènesi

[de cito- i -gènesi]

f CIT Procés de formació i de desenvolupament d’una cèl·lula.

->citogenètica

■citogenètica

[de cito- i genètica]

f GEN Part de la genètica que estudia el comportament dels cromosomes dins la cèl·lula, especialment en els processos mitòtics i meiòtics.

->cítola

■cítola

Hom.: sítula

f MÚS Instrument medieval de la família del llaüt, molt semblant a la mandolina, de quatre a cinc cordes pinçades amb plectre.

->citòleg

■citòleg -òloga

[de cito- i -leg]

m i f CIT Especialista en citologia.

->citòlisi

citòlisi

f CIT Desintegració de la cèl·lula deguda a l’acció de lisines, a una diferència de pressió osmòtica, etc.

->citologia

■citologia

Part. sil.: ci_to_lo_gi_a

Hom.: sitologia

[de cito- i -logia]

f 1 BIOL Branca de la biologia que estudia l’estructura i la funció de la cèl·lula.

2 DIAG 1 Citodiagnosi.

2 citologia exfoliativa Diagnosi d’una mostra de cèl·lules despreses per descamació del coll uterí i de la vagina.

->citològic

citològic -a

[de citologia]

adj CIT Relatiu o pertanyent a la citologia o a la cèl·lula.

->citomegalovirus

citomegalovirus

m MICROB Nom genèric d’uns virus del grup dels herpesvirus el material genètic dels quals és format d’ADN.

->citometaplàsia

citometaplàsia

Part. sil.: ci_to_me_ta_plà_si_a

f PAT Alteració en la forma o funció de les cèl·lules.

->citopempsi

citopempsi

f CIT Procés cel·lular de transport actiu de vacúols líquids a través de la cèl·lula.

->citopènia

■citopènia

Part. sil.: ci_to_pè_ni_a

f PAT Dèficit d’elements cel·lulars, especialment a la sang circulant.

->citoplasma

■citoplasma

[de cito- i -plasma]

m BIOL Constituent fonamental de la cèl·lula, delimitat per la membrana plasmàtica i la membrana nuclear, on van inclosos tots els restants elements cel·lulars.

->citoplasmàtic

■citoplasmàtic -a

[de citoplasma]

adj CIT 1 Relatiu o pertanyent al citoplasma.

2 corrents citoplasmàtics Ciclosi.

->citoqueratina

citoqueratina

f BIOQ Citoceratina.

->citoquímic

citoquímic -a

BIOQ i CIT 1 adj Relatiu o pertanyent a la citoquímica.

2 f Branca de la citologia i de la bioquímica que estudia la distribució de composts bioquímics, llocs de reacció, etc., per mitjans físics i químics.

->citosina

■citosina

f BIOQ Base pirimidínica molt distribuïda en la natura, com a part de la citidina i dels nucleòtids que en deriven.

->citosol

■citosol

m CIT Porció líquida del citoplasma.

->citosquelet

■citosquelet

m BIOL i CIT Conjunt de fibres intracel·lulars que organitzen la distribució dels orgànuls cel·lulars i donen forma i mobilitat a la cèl·lula.

->citostàtic

■citostàtic -a

adj i m FARM Dit dels fàrmacs que aturen la divisió de les cèl·lules o llur creixement en inhibir-ne la mitosi.

->citostoma

citostoma

m ZOOL Obertura diferenciada dels ciliats per on penetren els aliments, dirigits pels corrents que hi produeixen els cilis.

->citotòxic

■citotòxic -a

adj CIT 1 Que és tòxic per a les cèl·lules.

2 Que té l’acció de les citotoxines.

->citotoxicitat

citotoxicitat

f CIT 1 Qualitat de citotòxic.

2 Capacitat de lisar una cèl·lula, ja sigui per part d’una altra cèl·lula o d’un compost químic.

->citral

■citral

m QUÍM ORG Aldehid líquid molt olorós, constituent natural de diversos olis essencials en forma d’una mescla de les formes geomètriques isomèriques citral-a (geranial) i citral-b (neral), que hom obté també sintèticament per oxidació del geraniol i el nerol.

->citrat

■citrat

m QUÍM Qualsevol de les sals o dels èsters de l’àcid cítric.

->citratat

citratat -ada

adj QUÍM Que conté citrat.

->citrí

■citrí -ina

[del ll. td. citrĭnus, -a, -um ‘semblant a la llimona’]

adj Que té el color de la llimona.

->cítric

■cítric -a

[deriv. culte del ll. cĭtrus ‘llimona’]

1 adj Relatiu o pertanyent als cítrics.

2 m BOT i AGR 1 Nom donat a cadascun dels petits arbres i arbusts de la família de les rutàcies, i més concretament del gènere Citrus (taronger, llimoner, mandariner, poncemer, etc.), i d’algun altre de molt afí.

2 Fruit d’un cítric. El consum de cítrics.

3 àcid cítric QUÍM ORG i BIOQ Àcid tricarboxílic de fórmula C₇H₉O₈, obtingut del suc de la llimona, de la pinya americana i per fermentació fúngica de melasses amb Aspergillus niger.

4 cicle de l’àcid cítric BIOQ Cicle de Krebs.

->citricultor

■citricultor -a

[del ll. citrus ‘llimona’ i -cultor]

adj i m i f AGR Que conrea, que produeix cítrics.

->citricultura

■citricultura

f AGR Tècnica de conreu dels cítrics.

->citrina

citrina

f MINERAL Varietat de quars de color groc i transparent.

->citró

■citró

m BOT Ravenissa groga.

->citronat

■citronat

[deriv. culte del ll. cĭtrus ‘llimona’]

m Confitura de poncem.

->citronella

■citronella

[del fr. citronelle, íd., der. de citron, ll. citrus ‘llimona’]

f BOT i 1 FARM Melissa.

2 AGR i llimoner¹.

->citronel·lal

citronel·lal

m PERFUM Líquid d’una forta olor de llimona emprat com a perfum i insectífug, de fórmula C₂₁H₉O.

->citronel·lol

citronel·lol

m PERFUM Alcohol líquid molt olorós, de fórmula C₂₁H₃₁O, molt emprat en perfumeria.

->citroner

■citroner

[del fr. citronnier ‘llimoner’, der. de citron, del ll. citrus ‘llimona’]

m AGR i BOT Poncemer.

->citrul·lina

citrul·lina

f BIOQ Aminoàcid format en el cicle de la urea com a intermediari entre l’ornitina i l’arginina.

->citrul·linúria

citrul·linúria

Part. sil.: ci_trul_li_nú_ri_a

f PAT Presència de citrul·lina en l’orina.

->ciuró

■ciuró

Part. sil.: ciu_ró

Hom.: siuró

[v. cigró; 1a FONT: 1249]

m BOT Cigró.

->ciutadà

■ciutadà -ana

Part. sil.: ciu_ta_dà

[de ciutat; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj i m i f D’una ciutat.

2 m i f HIST 1 A Atenes i a Roma, membre de la comunitat política constituïda per la ciutat.

2 Del segle X al XIII, habitant laic dins el clos emmurallat de les ciutats, enfront dels burgesos, habitants d’un burg o suburbi.

3 A partir del segle XIII, a les ciutats dels Països Catalans (i a la major part de l’Europa occidental), membre del patriciat urbà que, a l’igual del burgès de les viles, es distingia dels altres estaments no privilegiats pel fet de no exercir cap ofici mecànic.

4 Durant l’edat moderna, súbdit de l’estat.

3 adj i m i f dial Palmesà.

->ciutadanatge

ciutadanatge

Part. sil.: ciu_ta_da_nat_ge

[de ciutadà; 1a FONT: 1462]

m 1 Condició de ciutadà.

2 carta de ciutadanatge HIST A la baixa edat mitjana, document pel qual el foraster en una ciutat passava a ésser-ne considerat ciutadà, amb tots els avantatges i les càrregues corresponents.

->ciutadania

■ciutadania

Part. sil.: ciu_ta_da_ni_a

[de ciutadà; 1a FONT: c. 1400]

f 1 Conjunt dels ciutadans.

2 DR Condició i dret que ostenten els qui pertanyen a una comunitat política erigida en estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres.

3 HIST En l’antiguitat, situació jurídica de les persones considerades membres de la comunitat política, la ciutat, i condició indispensable per a gaudir de drets polítics.

->ciutadejar

■ciutadejar

Part. sil.: ciu_ta_de_jar

[de ciutat]

v intr Assemblar-se en alguna cosa a una ciutat, tenir (un poble, una vila, etc.) aire de ciutat. És un poble que ciutadeja.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ciutadejar

GERUNDI: ciutadejant

PARTICIPI: ciutadejat, ciutadejada, ciutadejats, ciutadejades

INDICATIU PRESENT: ciutadejo, ciutadeges, ciutadeja, ciutadegem, ciutadegeu, ciutadegen

INDICATIU IMPERFET: ciutadejava, ciutadejaves, ciutadejava, ciutadejàvem, ciutadejàveu, ciutadejaven

INDICATIU PASSAT: ciutadegí, ciutadejares, ciutadejà, ciutadejàrem, ciutadejàreu, ciutadejaren

INDICATIU FUTUR: ciutadejaré, ciutadejaràs, ciutadejarà, ciutadejarem, ciutadejareu, ciutadejaran

INDICATIU CONDICIONAL: ciutadejaria, ciutadejaries, ciutadejaria, ciutadejaríem, ciutadejaríeu, ciutadejarien

SUBJUNTIU PRESENT: ciutadegi, ciutadegis, ciutadegi, ciutadegem, ciutadegeu, ciutadegin

SUBJUNTIU IMPERFET: ciutadegés, ciutadegessis, ciutadegés, ciutadegéssim, ciutadegéssiu, ciutadegessin

IMPERATIU: ciutadeja, ciutadegi, ciutadegem, ciutadegeu, ciutadegin

->ciutadella

■ciutadella

Part. sil.: ciu_ta_de_lla

[com a nom comú, adaptació del cast. ciudadela i del fr. citadelle, tots dos de l’it. cittadella; 1a FONT: s. XVI]

f ORG MIL Fortalesa amb baluards bastida a l’interior o pels voltants d’una plaça i en lloc estratègic per a dominar-la o defensar-la, o com a darrer refugi de la guarnició.

->ciutadellenc

■ciutadellenc -a

Part. sil.: ciu_ta_de_llenc

adj i m i f De Ciutadella (Menorca).

->ciutadillenc

ciutadillenc -a

Part. sil.: ciu_ta_di_llenc

adj i m i f De Ciutadilla (Urgell).

->ciutat

■ciutat

Part. sil.: ciu_tat

[del ll. cīvĭtas, -ātis ‘conjunt dels habitants d’un estat o ciutat; ciutadania’, der. de civis ‘ciutadà’; 1a FONT: c. 1200, Hom.]

f 1 1 URBAN Lloc d’assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en funció de nombroses i diferents consideracions (nombre d’habitants, condicionaments històrics, morfologia i mena de vida dels habitants).

2 ciutat de vacances URBAN i TUR Població que allotja un gran nombre de residents temporals en període de vacances, a causa dels seus atractius naturals o pels seus equipaments turístics.

3 ciutat dormitori URBAN Ciutat en la qual predomina la funció residencial, mancada de llocs de treball i en què la població es desplaça a una altra ciutat per treballar.

4 ciutat jardí URBAN Teixit urbà de cases unifamiliars aïllades, envoltades de jardí dins la pròpia parcel·la.

5 ciutat santa RELIG Ciutat venerada pels fidels d’una religió, com ara Jerusalem, pels jueus, els cristians i els musulmans; Roma, pels catòlics; la Meca, pels musulmans; etc.

6 ciutat satèl·lit URBAN Tipus de ciutat de segon ordre que, malgrat ésser supeditada a la gestió econòmica o financera d’una gran ciutat, constitueix per a la seva població un medi vital permanent.

2 1 HIST i DR ADM Títol que, en alguns països, hom atorga a certes poblacions.

2 ciutat estat HIST Ciutat la independència del govern de la qual la fa assimilable a un petit estat.

3 ciutat oberta DR INTERN Qualificació donada en temps de guerra a aquelles ciutats que no constitueixen objectius militars o que es troben sense defenses especials.

->civada

■civada

[del ll. cĭbāta, part. passat de cibare ‘alimentar, donar pinso al bestiar’, der. de cibus ‘menjar, aliment’; 1a FONT: c. 1075]

f 1 BOT i AGR 1 Planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Avena sativa), amb fulles de color verd blavós i flors i fruits reunits en panícula estesa o unilateral.

2 Gra de la civada.

2 ball de la civada DANSA Dansa popular en què hom balla en rotllana i representa mitjançant la mímica les feines de plantació i collita de la civada a través d’una estrofa única amb variants inicials adequades.

->civadar

■civadar

[de civada]

m AGR Camp plantat de civada.

->civader

■civader -a

[de civada]

1 m Empostissat, caixó, etc., on és guardada la civada.

2 1 f morral 1.

2 m morral 1.

3 f MAR Verga major del bauprès, emprada fins a la fi del segle XVIII per a lligar-hi la vela quadra.

->civadeta

■civadeta

[de civada]

f BOT Traiguera.

->civera

■civera

[mot comú amb altres parlars romànics, d’origen incert, probablement preromà indoeuropeu; 1a FONT: 1432]

f Baiard, especialment el que té la plataforma substituïda per travessers separats o per una bossa que penja dels pals.

->civet

■civet

[del fr. civet ‘plat adobat amb cebes’, der. de cive ‘ceba’, del ll. caepa, íd.]

m GASTR Guisat de llebre o d’una altra carn (generalment de caça), prèviament marinada, els condiments del qual són vi negre, ceba i la sang del mateix animal.

->civeta

■civeta

[de l’àr. zäbâd ‘mesc’; del cat. passà al fr. civette, íd., i d’aquest, al cat. modern; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f ZOOL Mamífer carnívor de la família dels vivèrrids (Civettictis civetta), de color groc grisenc amb una estria dorsal negra i blanca i amb els costats pigallats de negre.

->civetona

civetona

f COSM Compost més important de l’algàlia, de fórmula C₂₈H₄₁O.

->cívic

■cívic -a

[del fr. civique, i aquest, del ll. civĭcus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent al ciutadà en l’ordre polític, en tot el que es refereix al zel pels interessos i per les institucions de la pàtria. Educació cívica. Processons cíviques.

->civil

■civil

[del ll. civīlis ‘propi del ciutadà o la ciutadania’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als ciutadans. Vida civil.

2 Relatiu o pertanyent al conjunt de tots els ciutadans, a llur organització, a llurs afers interiors. La societat civil. Institucions civils.

3 Relatiu o pertanyent als ciutadans en llurs relacions amb llurs conciutadans.

2 adj esp 1 Relatiu o pertanyent a la generalitat dels ciutadans (per oposició a militar o eclesiàstic). Les autoritats civils i militars. Les professions civils.

2 Dit de les disposicions emanades de les autoritats laiques (en oposició a les procedents de l’Església, a les militars o a les mercantils).

3 DR Relatiu o pertanyent al dret civil i a la jurisdicció civil.

4 causa civil DR PROC Per oposició a causa criminal, procés judicial en què es debaten interessos sense relació amb la legislació penal.

3 m i f Membre del cos de la guàrdia civil.

4 adj Que té les maneres d’un ciutadà, les acostumades entre les persones que viuen en societat.

->civilista

■civilista

[de civil]

m i f Jurista especialitzat en dret civil.

->civilitat

■civilitat

[del ll. civilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 Qualitat de civil, de qui té les bones maneres acostumades entre persones que viuen en societat.

2 Comportament propi d’un bon ciutadà, demostració d’urbanitat.

->civilitzable

■civilitzable

[de civilitzar]

adj Susceptible d’ésser civilitzat.

->civilització

■civilització

Part. sil.: ci_vi_lit_za_ci_ó

[de civilitzar; 1a FONT: 1839, DLab.]

f ANTROP CULT 1 1 Acció de civilitzar;

2 l’efecte.

2 Estat d’un poble civilitzat. La civilització romana.

3 Avenç de la humanitat en l’ordre intel·lectual, social, moral, etc.

->civilitzador

■civilitzador -a

[de civilitzar]

adj i m i f Que civilitza. L’obra civilitzadora dels colonitzadors.

->civilitzar

■civilitzar

[de civil; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Treure de l’estat salvatge, fer passar a un estat més avançat de cultura intel·lectual, social, moral, etc. Civilitzar un poble.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: civilitzar

GERUNDI: civilitzant

PARTICIPI: civilitzat, civilitzada, civilitzats, civilitzades

INDICATIU PRESENT: civilitzo, civilitzes, civilitza, civilitzem, civilitzeu, civilitzen

INDICATIU IMPERFET: civilitzava, civilitzaves, civilitzava, civilitzàvem, civilitzàveu, civilitzaven

INDICATIU PASSAT: civilitzí, civilitzares, civilitzà, civilitzàrem, civilitzàreu, civilitzaren

INDICATIU FUTUR: civilitzaré, civilitzaràs, civilitzarà, civilitzarem, civilitzareu, civilitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: civilitzaria, civilitzaries, civilitzaria, civilitzaríem, civilitzaríeu, civilitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: civilitzi, civilitzis, civilitzi, civilitzem, civilitzeu, civilitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: civilitzés, civilitzessis, civilitzés, civilitzéssim, civilitzéssiu, civilitzessin

IMPERATIU: civilitza, civilitzi, civilitzem, civilitzeu, civilitzin

->civilment

■civilment

[de civil; 1a FONT: 1272, CTort.]

adv 1 En matèria civil, d’acord amb el dret civil. Hi és obligat civilment. Casar-se civilment.

2 Amb civilitat.

->civisme

■civisme

[de cívic]

m 1 Zel pels interessos i per les institucions de la pàtria.

2 civilitat 2.

->C/kg

C/kg

símb METROL coulomb per quilogram.

->cl

cl

símb METROL centilitre.

->Cl

Cl

símb QUÍM clor.

->clac¹

■clac¹

m Onomatopeia amb què hom designa el soroll sec que fan dues coses en topar amb força.

->clac²

■clac²

m Capell de copa alta que pot aplanar-se per a ésser portat sota el braç.

->claca¹

■claca¹

[d’origen onomatopeic]

f En un local teatral, grup de públic pagat per a aplaudir.

->claca²

■claca²

f 1 Fet d’enraonar per mer passatemps.

2 fer petar la claca Entretenir-se enraonant.

->clacar

■clacar

[de clac¹]

v intr 1 Xerrar, garlar.

2 Fer llur crit les oques.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clacar

GERUNDI: clacant

PARTICIPI: clacat, clacada, clacats, clacades

INDICATIU PRESENT: claco, claques, claca, claquem, claqueu, claquen

INDICATIU IMPERFET: clacava, clacaves, clacava, clacàvem, clacàveu, clacaven

INDICATIU PASSAT: claquí, clacares, clacà, clacàrem, clacàreu, clacaren

INDICATIU FUTUR: clacaré, clacaràs, clacarà, clacarem, clacareu, clacaran

INDICATIU CONDICIONAL: clacaria, clacaries, clacaria, clacaríem, clacaríeu, clacarien

SUBJUNTIU PRESENT: claqui, claquis, claqui, claquem, claqueu, claquin

SUBJUNTIU IMPERFET: claqués, claquessis, claqués, claquéssim, claquéssiu, claquessin

IMPERATIU: claca, claqui, claquem, claqueu, claquin

->clactonià

clactonià -ana

Part. sil.: clac_to_ni_à

adj Dit d’una indústria prehistòrica del paleolític inferior.

->clade

clade

m BIOL Grup de classificació taxonòmica constituït pels éssers vius amb un antecessor comú que comparteixen caràcters morfològics, fisiològics o bioquímics homòlegs exclusius.

->cladisme

cladisme

m BIOL Teoria que proposa la classificació dels éssers vius seguint la metodologia de la cladística.

->cladística

cladística

f BIOL Mètode de classificació taxonòmica basat en la construcció de clades.

->clado-

■clado-

Forma prefixada del mot grec kládos, que significa ‘branca’. Ex.: cladòfora, cladogènesi.

->cladòcers

■cladòcers

m ZOOL 1 pl Grup de crustacis branquiòpodes que posseeixen una closca formada per dues valves de la qual surt només el cap i que comprèn la puça d’aigua.

2 sing Crustaci del grup dels cladòcers.

->cladodi

■cladodi

m BOT Fil·locladi d’una grandària considerable que té, a més de les flors i els fruits, nombroses fulles diminutes, moltes vegades transformades en espines.

->cladòfora

cladòfora

f BOT Gènere d’algues verdes de l’ordre de les sifonocladals (Cladophora sp), formades per filaments ramificats dividits en articles plurinucleats.

->cladoforals

■cladoforals

f pl BOT Sifonocladals.

->cladogènesi

■cladogènesi

f BIOL Dins un llinatge d’organismes, fase d’evolució progressiva en la qual s’intensifica la formació de branques filètiques.

->cladograma

cladograma

m BIOL Diagrama en forma d’arbre que mostra les relacions filogenètiques entre clades.

->cladoma

cladoma

m BOT Tipus de tal·lus que es dóna en les algues i que correspon al grau més avançat d’evolució morfològica que poden atènyer els organismes d’aquest grup.

->cladomàtic

cladomàtic -a

adj BOT 1 Relatiu o pertanyent al cladoma.

2 De la natura del cladoma.

->cladònia

■cladònia

Part. sil.: cla_dò_ni_a

f BOT Gènere de líquens de l’ordre dels lecideals (Cladonia sp), d’apotecis vermells i arrodonits, anomenats popularment molsa blanca.

->cladoniàcies

cladoniàcies

Part. sil.: cla_do_ni_à_ci_es

f BOT 1 pl Família de líquens de l’ordre dels lecideals, amb un tal·lus primari, foliaci, esquamulós o crustaci, i un altre de secundari, erecte, d’estructura radiada.

2 sing Liquen de la família de les cladoniàcies.

->cladosporiosi

cladosporiosi

Part. sil.: cla_dos_po_ri_o_si

f 1 FITOPAT Denominació genèrica d’un grup de malalties fúngiques produïdes per fongs del gènere Cladosporium.

2 PAT Micosi ocasionada per fongs del gènere Cladosporium.

->clafit

■clafit -ida

[de esclafir]

adj Ple, farcit, reblert. Un text clafit de disbarats.

->clairanenc

clairanenc -a

Part. sil.: clai_ra_nenc

adj i m i f De Clairà (Rosselló).

->clam

■clam

Hom.: clamp

[de clamar; 1a FONT: 1270]

m 1 Expressió de malcontentament, de ressentiment.

2 1 Reclamació, queixa.

2 esp HIST DR Demanda, denúncia, querella o reclamació judicial en general.

3 HIST DR Escrit dirigit a l’autoritat o a un funcionari per a reclamar la reparació d’un greuge.

3 Crit, especialment fort i continuat; clamor¹. El clam de la multitud.

->clamadissa

■clamadissa

[de clam]

f Clam repetit i confús de diversa gent.

->clamant

■clamant

[de clamar; 1a FONT: 1272, CTort.]

adj i m i f Dit de qui fa o posa un clam. La part clamant.

->clamar

■clamar

[del ll. clamare ‘cridar, exclamar’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v 1 tr 1 Demanar a crits (alguna cosa). El volien castigar durament i ell clamà pietat.

2 fig La terra clama aigua. Un crim que clama venjança.

3 Cridar, algú, (l’aviram o altres animals domèstics) perquè apareguin.

2 intr 1 Llançar clams.

2 clamar a Déu Ésser una acció d’una injustícia evident.

3 pron Fer, posar, un clam.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clamar

GERUNDI: clamant

PARTICIPI: clamat, clamada, clamats, clamades

INDICATIU PRESENT: clamo, clames, clama, clamem, clameu, clamen

INDICATIU IMPERFET: clamava, clamaves, clamava, clamàvem, clamàveu, clamaven

INDICATIU PASSAT: clamí, clamares, clamà, clamàrem, clamàreu, clamaren

INDICATIU FUTUR: clamaré, clamaràs, clamarà, clamarem, clamareu, clamaran

INDICATIU CONDICIONAL: clamaria, clamaries, clamaria, clamaríem, clamaríeu, clamarien

SUBJUNTIU PRESENT: clami, clamis, clami, clamem, clameu, clamin

SUBJUNTIU IMPERFET: clamés, clamessis, clamés, claméssim, claméssiu, clamessin

IMPERATIU: clama, clami, clamem, clameu, clamin

->clamater

clamater -a

adj i m i f ant Clamant.

->clàmide

■clàmide

[del ll. chlamys, -ydis, i aquest, del gr. khlamýs, -ýdos, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f HIST Capa curta i lleugera utilitzada per grecs i romans.

->clamídia

■clamídia

Part. sil.: cla_mí_di_a

f MICROB Gènere de bacteris coccoides de la família de les clamidiàcies (Chlamydia sp), agents de diverses malalties humanes i animals, principalment la psitacosi, el limfogranuloma veneri i el tracoma.

->clamido-

■clamido-

Forma prefixada del mot grec khlamýs, -ýdos, que significa ‘mantell’ pres en el sentit de coberta, càpsula, etc. Ex.: clamidomònada, clamidòspora.

->clamidobacteriàcies

clamidobacteriàcies

Part. sil.: cla_mi_do_bac_te_ri_à_ci_es

f MICROB 1 pl Família de bacteris de l’ordre dels clamidobacterials, que es multipliquen per conidis amb un flagel polar.

2 sing Bacteri de la família de les clamidobacteriàcies.

->clamidobacterials

clamidobacterials

Part. sil.: cla_mi_do_bac_te_ri_als

m MICROB 1 pl Ordre de bacteris format per microorganismes unicel·lulars dotats de beines mucilaginoses amb moltes cèl·lules en forma de filaments.

2 sing Bacteri de l’ordre dels clamidobacterials.

->clamidomònada

clamidomònada

f BOT Gènere d’algues verdes unicel·lulars de l’ordre de les volvocals (Chlamydomonas sp), amb dos flagels iguals inscrits sobre una papil·la anterior.

->clamidomones

clamidomones

f BOT Clamidomònada.

->clamidòspora

clamidòspora

f BOT Tal·lòspora grossa, arrodonida i de paret cística gruixuda i sovint pigmentada, que representa la fase resistent durant l’època desfavorable.

->clamor¹

■clamor¹

[del ll. clamor, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIII]

m [o f] 1 Crit sorollós, prolongat.

2 esp Crit tumultuós de malcontentament, de censura, etc., d’una munió de persones.

->clamor²

■clamor²

f dial Braçal de séquia pregon, fet al costat d’un tros de terra d’horta, per a escórrer l’aigua que hi ha sota terra i evitar la formació d’aiguamolls.

->clamoreig

■clamoreig

Part. sil.: cla_mo_reig

[de clamorejar]

m Clamor repetit o continuat. El clamoreig era estrepitós.

->clamorejar

■clamorejar

[de clamor¹]

v intr Fer clamoreig.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clamorejar

GERUNDI: clamorejant

PARTICIPI: clamorejat, clamorejada, clamorejats, clamorejades

INDICATIU PRESENT: clamorejo, clamoreges, clamoreja, clamoregem, clamoregeu, clamoregen

INDICATIU IMPERFET: clamorejava, clamorejaves, clamorejava, clamorejàvem, clamorejàveu, clamorejaven

INDICATIU PASSAT: clamoregí, clamorejares, clamorejà, clamorejàrem, clamorejàreu, clamorejaren

INDICATIU FUTUR: clamorejaré, clamorejaràs, clamorejarà, clamorejarem, clamorejareu, clamorejaran

INDICATIU CONDICIONAL: clamorejaria, clamorejaries, clamorejaria, clamorejaríem, clamorejaríeu, clamorejarien

SUBJUNTIU PRESENT: clamoregi, clamoregis, clamoregi, clamoregem, clamoregeu, clamoregin

SUBJUNTIU IMPERFET: clamoregés, clamoregessis, clamoregés, clamoregéssim, clamoregéssiu, clamoregessin

IMPERATIU: clamoreja, clamoregi, clamoregem, clamoregeu, clamoregin

->clamorós

■clamorós -osa

[de clamor¹]

adj 1 Que llança clams repetits.

2 Ple de clamor, de la natura del clamor; sorollós, turbulent. Aplec clamorós. Discussió clamorosa. Aplaudiments clamorosos.

->clamorosament

■clamorosament

[de clamorós]

adv D’una manera clamorosa.

->clamosa

■clamosa

f HIST Acusació que el fiscal de la inquisició presentava contra els sospitosos en la fe catòlica, amb demanda d’empresonament, acompanyada per les denúncies i les proves testificatives que la justificaven.

->clamp

■clamp

Hom.: clam

m CIR Pinça de braços llargs proveïda d’un dispositiu de fixació utilitzada en el curs d’intervencions quirúrgiques per a interrompre temporalment la circulació de la sang en un vas sanguini o la progressió de les matèries intestinals en una porció del tub digestiu.

->clan

■clan

[de l’angl. clan (s. XV), pres del gaèlic clann ‘família, descendència’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 ETNOL i SOCIOL Grup social de base, intermedi entre la família i l’estructura tribal, a la qual pertany.

2 p ext 1 Societat closa.

2 Grup de persones unides per un interès comú.

3 ESCOLT Darrera etapa de l’escoltisme.

->clandestí

■clandestí -ina

[del ll. clandestīnus ‘que es fa d’amagat’; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj 1 Ocult, fet secretament, com essent il·lícit. Reunió clandestina.

2 DR PEN Dit de l’escrit, l’imprès o la publicació que no acompleixen els requisits legals, especialment per manca de peu d’impremta, o que són distribuïts d’amagat de les autoritats governatives.

->clandestinament

■clandestinament

[de clandestí; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv D’una manera clandestina.

->clandestinitat

■clandestinitat

[de clandestí]

f HIST i POLÍT Qualitat de clandestí.

->clànic

■clànic -a

[de clan]

adj Relatiu o pertanyent al clan. Organització clànica.

->clap

■clap

[mot íntimament relacionat amb clapa, sense que es pugui assegurar quin és l’originari; 1a FONT: 1304]

m 1 1 Petita extensió que es distingeix de la superfície que l’envolta. Un clap de neu. Un clap de roures. Enmig de l’erm hi ha claps de conreu.

2 a claps (o a claps a claps) Formant claps. Pintaven a claps. Està núvol a claps a claps.

3 un clap de cel Tros de cel blau entre núvols.

2 Pic, senyal petit i rodó.

->clapa

■clapa

[d’origen incert, probablement de creació expressiva onomatopeica (per la idea de la roca o llosa que sorolla damunt el sòl) heretada ja d’estadis preromans; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Clap, especialment de color. Una vaca negra amb clapes blanques. Té les cames plenes de clapes roges. Una clapa de crostes.

2 esp En una superfície recoberta d’una determinada substància, petita extensió d’on aquesta és absent, clariana. Aviat serà calb: té una gran clapa al mig del cap.

3 Alzina tallada que ha criat rebolls.

->clapada

■clapada

[de clapar²]

f vulg Dormida. He fet una clapada de deu hores.

->clapar¹

■clapar¹

[de clap o clapa; 1a FONT: 1696]

v tr Formar claps. El sol clapava el bosc de clarors i d’ombres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clapar

GERUNDI: clapant

PARTICIPI: clapat, clapada, clapats, clapades

INDICATIU PRESENT: clapo, clapes, clapa, clapem, clapeu, clapen

INDICATIU IMPERFET: clapava, clapaves, clapava, clapàvem, clapàveu, clapaven

INDICATIU PASSAT: clapí, clapares, clapà, clapàrem, clapàreu, claparen

INDICATIU FUTUR: claparé, claparàs, claparà, claparem, clapareu, claparan

INDICATIU CONDICIONAL: claparia, claparies, claparia, claparíem, claparíeu, claparien

SUBJUNTIU PRESENT: clapi, clapis, clapi, clapem, clapeu, clapin

SUBJUNTIU IMPERFET: clapés, clapessis, clapés, clapéssim, clapéssiu, clapessin

IMPERATIU: clapa, clapi, clapem, clapeu, clapin

->clapar²

■clapar²

[s. XX; probablement de clapa, a partir de la combinació de l’aspecte onomatopeic de soroll (roncs) amb el d’estar convertit en un soc, en una pedra; 1a FONT: 1696, DLac.]

v intr vulg Dormir fort. Es passa el dia clapant.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clapar

GERUNDI: clapant

PARTICIPI: clapat, clapada, clapats, clapades

INDICATIU PRESENT: clapo, clapes, clapa, clapem, clapeu, clapen

INDICATIU IMPERFET: clapava, clapaves, clapava, clapàvem, clapàveu, clapaven

INDICATIU PASSAT: clapí, clapares, clapà, clapàrem, clapàreu, claparen

INDICATIU FUTUR: claparé, claparàs, claparà, claparem, clapareu, claparan

INDICATIU CONDICIONAL: claparia, claparies, claparia, claparíem, claparíeu, claparien

SUBJUNTIU PRESENT: clapi, clapis, clapi, clapem, clapeu, clapin

SUBJUNTIU IMPERFET: clapés, clapessis, clapés, clapéssim, clapéssiu, clapessin

IMPERATIU: clapa, clapi, clapem, clapeu, clapin

->clapat

■clapat -ada

[de clapar¹]

1 adj Ple de claps. Un gat ros clapat de blanc. Una planta de fulles clapades.

2 f Clap, especialment de vegetació enmig de terra erma o d’un conreu diferent.

->clapejar

■clapejar

[de clapa]

v tr clapar¹.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clapejar

GERUNDI: clapejant

PARTICIPI: clapejat, clapejada, clapejats, clapejades

INDICATIU PRESENT: clapejo, clapeges, clapeja, clapegem, clapegeu, clapegen

INDICATIU IMPERFET: clapejava, clapejaves, clapejava, clapejàvem, clapejàveu, clapejaven

INDICATIU PASSAT: clapegí, clapejares, clapejà, clapejàrem, clapejàreu, clapejaren

INDICATIU FUTUR: clapejaré, clapejaràs, clapejarà, clapejarem, clapejareu, clapejaran

INDICATIU CONDICIONAL: clapejaria, clapejaries, clapejaria, clapejaríem, clapejaríeu, clapejarien

SUBJUNTIU PRESENT: clapegi, clapegis, clapegi, clapegem, clapegeu, clapegin

SUBJUNTIU IMPERFET: clapegés, clapegessis, clapegés, clapegéssim, clapegéssiu, clapegessin

IMPERATIU: clapeja, clapegi, clapegem, clapegeu, clapegin

->clapejat

■clapejat -ada

[de clapa]

1 adj Que té clapes. Vaques clapejades de blanc i negre.

2 m FITOPAT Ronya.

->claper

■claper

[de clapa; 1a FONT: 1074]

m 1 PEDOL 1 Tros de terra cobert de rocs, que, a causa del pendent feble, són poc mòbils.

2 Tartera fixada per la vegetació i el sòl.

2 Pila de llenya, de pedres, etc., especialment de pedres tretes d’un terreny per conrear-lo.

3 p ext Camp d’on, per al seu conreu, hom ha tret les pedres i les ha apilonades.

4 claper de gegants (o simplement claper) ARQUEOL Restes de construccions ciclòpies.

->clapera

■clapera

[de claper]

f 1 PEDOL Claper.

2 Rodera dels carros.

3 AGR 1 Forat del dental on va col·locada la rella.

2 Forat obert verticalment en la part central del jou.

4 GEOMORF Amuntegament de rocs; morena.

->claperot

■claperot

[de claper]

m ARQUEOL Claper de gegants.

->clapir

■clapir

[alteració de glapir, que ho és també de glatir; 1a FONT: 1653, DTo.]

v intr Lladrar el gos amb un crit agut i penetrant, especialment quan descobreix la caça. Vam sentir els gossos que clapien i vam tornar a casa, no fos cas que s’escapés cap tret.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clapir

GERUNDI: clapint

PARTICIPI: clapit, clapida, clapits, clapides

INDICATIU PRESENT: clapeixo, clapeixes, clapeix, clapim, clapiu, clapeixen

INDICATIU IMPERFET: clapia, clapies, clapia, clapíem, clapíeu, clapien

INDICATIU PASSAT: clapí, clapires, clapí, clapírem, clapíreu, clapiren

INDICATIU FUTUR: clapiré, clapiràs, clapirà, clapirem, clapireu, clapiran

INDICATIU CONDICIONAL: clapiria, clapiries, clapiria, clapiríem, clapiríeu, clapirien

SUBJUNTIU PRESENT: clapeixi, clapeixis, clapeixi, clapim, clapiu, clapeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: clapís, clapissis, clapís, clapíssim, clapíssiu, clapissin

IMPERATIU: clapeix, clapeixi, clapim, clapiu, clapeixin

->clapissa

■clapissa

[de clapa; 1a FONT: c. 1322]

f 1 PEDOL Claper.

2 GEOMORF Amuntegament de rocs; morena.

->clapissar

■clapissar

[de clapissa]

m Bosc de clapes.

->clapissat

■clapissat -ada

[de clapissar]

adj Clapat.

->clapit

■clapit

[de clapir]

m Cadascun dels crits que fa el gos quan clapeix.

->clapó

■clapó

[del fr. clapot, íd., der. de clapoter ‘fer soroll una massa líquida agitada’]

m TÈXT Màquina per a efectuar el rentatge a fons de la roba, després del descruatge, quan aquesta és treballada en forma de corda.

->clapoteig

■clapoteig

Part. sil.: cla_po_teig

[de clapotejar]

m 1 Acció de clapotejar.

2 DIAG Soroll obtingut en imprimir petites percussions a un òrgan mig ple de líquid i de gas.

->clapotejar

■clapotejar

[de clapó; 1a FONT: s. XX, V. Català]

v intr Fer un seguit de lleus sorolls la superfície agitada d’una massa líquida. Les minúscules onades clapotejaven en xocar contra les barques.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clapotejar

GERUNDI: clapotejant

PARTICIPI: clapotejat, clapotejada, clapotejats, clapotejades

INDICATIU PRESENT: clapotejo, clapoteges, clapoteja, clapotegem, clapotegeu, clapotegen

INDICATIU IMPERFET: clapotejava, clapotejaves, clapotejava, clapotejàvem, clapotejàveu, clapotejaven

INDICATIU PASSAT: clapotegí, clapotejares, clapotejà, clapotejàrem, clapotejàreu, clapotejaren

INDICATIU FUTUR: clapotejaré, clapotejaràs, clapotejarà, clapotejarem, clapotejareu, clapotejaran

INDICATIU CONDICIONAL: clapotejaria, clapotejaries, clapotejaria, clapotejaríem, clapotejaríeu, clapotejarien

SUBJUNTIU PRESENT: clapotegi, clapotegis, clapotegi, clapotegem, clapotegeu, clapotegin

SUBJUNTIU IMPERFET: clapotegés, clapotegessis, clapotegés, clapotegéssim, clapotegéssiu, clapotegessin

IMPERATIU: clapoteja, clapotegi, clapotegem, clapotegeu, clapotegin

->claqué

■claqué

[del fr. claqué, part. de claquer ‘reforçar amb claques o peces dures les sabates’]

[pl -és] m DANSA Dansa d’origen nord-americà consistent en l’accentuació rítmica d’una peça musical per mitjà de cops donats amb el taló i la punta dels peus.

->claquera

■claquera

[de clacar]

f Ganes de clacar o xerrar.

->claqueta

■claqueta

[del fr. claquette, íd.]

f 1 CIN Pissarra que hom filma al principi de cada pla, on hi ha les indicacions necessàries per a ordenar els plans en premuntatge i que duu articulada una peça que fa un soroll sec que serveix de referència a la sincronia del so.

2 DANSA Cadascuna de les peces de fusta o metàl·liques que, fixades al taló i a la punta de les sabates dels ballarins de claqué, serveixen per a marcar els cops donats amb el peu.

->clar

■clar -a

[del ll. clarus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 Que fa o que rep una llum, una claror, que res no enfosqueix. Una sala molt clara. Un sol molt clar.

2 Dit especialment del temps, del cel, etc., serens. Fer un dia clar.

3 ésser clar Ésser de dia.

4 fer-se clar Fer-se de dia.

2 adj p ext 1 Que és d’un matís poc pujat, que no és fosc. Color clar. Uns cabells d’un castany clar.

2 En pintura, dit del color que hom barreja amb el blanc, amb predomini d’aquest. Verd, blau, gris, clar.

3 els clars d’una pintura Parts de tons clars, poc pujats, o que tenen llum pròpia, que ressalten damunt altres tons més foscs.

3 adj 1 Dit d’un objecte brillant, polit, del qual res no entela la brillantor. Un brillant clar.

2 p anal Una pell clara.

4 adj Dit d’un líquid pur, límpid, no enterbolit. Una aigua clara. Un oli clar.

5 adj fig Dit d’un so que és distintament perceptible, no acompanyat de sorolls que el facin sord o confús. Un so clar. Una veu clara.

6 1 adj Que deixa passar la claror per intervals, que no és compacte. Una pineda molt clara. Un teixit clar.

2 adj No espès ni dens. Una sèmola clara. Una xocolata clara.

3 m En una processó, en un escrit, en un sembrat, etc., lloc on alguna d’aquestes coses és interrompuda, on apareixen buits.

4 m En una conferència, un discurs, etc., interval en què el conferenciant, l’orador, etc., deixa de parlar.

5 sembrar clar Sembrar espaiat.

7 adj pl 1 Rars, comptats, escassos. Clares vegades la poden veure. Els homes dignes són clars.

2 més clars que els campanars Dit d’allò que només ve de tard en tard.

8 adj fig 1 Fàcil de discernir, d’entendre, que no és confús ni obscur. Un perfil clar. Una lletra clara. Un escriptor clar. Uns comptes clars.

2 és clar És segur, evident.

3 ésser clar com l’aigua (o més clar que l’aigua) Ésser molt clar (un afer).

4 fer clar Aclarir, explicar.

5 posar (o deixar, o treure) en clar Aclarir o explicar clarament (un afer).

9 adj fig 1 Capaç de discernir o de percebre distintament. Una vista, una oïda, clara.

2 tenir el cap clar Tenir una intel·ligència desperta.

10 adj fig Que diu les coses clarament, que té una opinió distinta i evident, que no ofereix dubtes. És un home clar, no diu res que no pensi. Com més amics, més clars.

11 1 adv D’una manera clara. Si es posa ulleres hi veurà més clar.

2 a la clara loc adv Manifestament, sense embuts.

3 cantar clar fig Dir sincerament, amb llibertat, sense consideracions.

4 parlar clar (o clar i net, o clar i català) fig Dir les coses clarament.

5 veure-hi clar Percebre distintament.

12 adj MAR Dit del cap que no és embolicat.

13 m MIL Escrit que hom codificarà o xifrarà per fer-ne un criptograma.

14 m TÈXT Espai entre cada dues palletes de les pues de teixir per on passen els fils d’ordit.

15 clar! MAR Expressió que indica l’absència d’obstacles que destorbin la maniobra d’un vaixell.

16 clar de lluna Claror de la lluna. Al clar de lluna.

->clara

■clara

[de clar; 1a FONT: c. 1400]

f BIOQ Matèria albuminosa transparent que, en solució col·loïdal, volta el rovell de l’ou.

->claraboia

■claraboia

Part. sil.: cla_ra_bo_ia

[del fr. claire-voie, comp. amb voie ‘via (de claror)’; 1a FONT: 1470]

f 1 CONSTR 1 Obertura practicada en una teulada o un terrat protegida amb vidres, que té per objecte d’il·luminar l’habitació on es troba situada; lluerna.

2 claraboia trepitjable Claraboia construïda amb rajoles de vidre, especials per a poder-les trepitjar, en el paviment d’un terrat, d’una voravia, per donar claror a una habitació interior, un soterrani, etc.

2 HERÀLD Cadascun dels espais buits que deixen veure el camper produït pel fretat, el trellissat i el papallonat.

->clarament

■clarament

[de clar]

adv D’una manera clara.

->claredat

■claredat

[de clar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat de clar; limpiditat. La claredat del sol, de l’aigua, del cel.

2 Claror. La claredat de la lluna, dels estels, de l’alba.

3 ÒPT Sensació subjectiva del nivell d’il·luminació d’un objecte.

4 fig Qualitat d’allò que és fàcil d’entendre, de discernir, que no és obscur, no confús. La claredat d’estil d’un escriptor.

5 fig Capacitat de discernir o de percebre distintament. La claredat de la intel·ligència, de l’enteniment. Que Santa Llúcia ens conservi la vista i la claredat.

->clarejant

■clarejant

[de clarejar; 1a FONT: s. XV, Roís]

adj Que clareja.

->clarejar

■clarejar

[de clar; 1a FONT: s. XIV]

v intr 1 Tirar a clar, especialment fer-se de dia. S’han llevat quan tot just clarejava.

2 1 Ésser lluminós. La lluna clareja.

2 fig Quan somriu, la cara li clareja.

3 Tenir un color poc pujat. Aquella roba era massa fosca, però aquesta clareja molt.

4 1 Ésser clar, no espès. On l’alzinar clareja comença el camí. Un puré que clareja.

2 Ésser poc compacte, translúcid. La faldilla et clareja, de tan vella. Les orelles li claregen, de prim que està.

5 Ésser rar, escàs. Els idealistes purs més aviat claregen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clarejar

GERUNDI: clarejant

PARTICIPI: clarejat, clarejada, clarejats, clarejades

INDICATIU PRESENT: clarejo, clareges, clareja, claregem, claregeu, claregen

INDICATIU IMPERFET: clarejava, clarejaves, clarejava, clarejàvem, clarejàveu, clarejaven

INDICATIU PASSAT: claregí, clarejares, clarejà, clarejàrem, clarejàreu, clarejaren

INDICATIU FUTUR: clarejaré, clarejaràs, clarejarà, clarejarem, clarejareu, clarejaran

INDICATIU CONDICIONAL: clarejaria, clarejaries, clarejaria, clarejaríem, clarejaríeu, clarejarien

SUBJUNTIU PRESENT: claregi, claregis, claregi, claregem, claregeu, claregin

SUBJUNTIU IMPERFET: claregés, claregessis, claregés, claregéssim, claregéssiu, claregessin

IMPERATIU: clareja, claregi, claregem, claregeu, claregin

->clarell

■clarell

[de clar]

m TÈXT Cànem de segona qualitat, que es desprèn en la segona pentinada.

->clarent

■clarent

[del ll. clarens, -ntis, participi pres. de clarēre ‘brillar, lluir’]

adj Dit del lloc on la claror és intensa.

->claret

■claret

[de clar]

adj i m Clar de color, aplicat especialment al vi. Vi claret. Un claret.

->claretià

claretià -ana

Part. sil.: cla_re_ti_à

CRIST 1 adj Relatiu o pertanyent als claretians o a llur institut.

2 m Membre de l’institut religiós anomenat oficialment Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, fundat per Antoni Maria Claret al segle XIX.

3 (o missionera claretiana) f 1 Religiosa de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament, fundat per Antoni Maria Claret i destinat a l’ensenyament cristià.

2 Membre de l’institut secular anomenat Missioneres de la Institució Claretiana, fundat a mitjan segle XX amb la finalitat d’exercir l’apostolat en parròquies obreres i zones descristianitzades.

->clarí

■clarí

[del cast. clarín, creat probablement segons el model del fr. clairon; 1a FONT: 1620]

m MÚS 1 Instrument de vent, de metall, de perforació cònica, sense claus ni pistons i de tub curt i cargolat una vegada o dues.

2 Trompeta medieval de fusta, aguda, recta o lleugerament corbada, amb set forats.

3 Terme amb què hom designa les parts més agudes de la música barroca, probablement perquè eren interpretades amb l’instrument homònim.

4 Registre mitjà del clarinet, degut a la transposició a la dotzena superior dels sons del registre greu.

5 Joc de llengüeteria de l’orgue, de quatre peus, que sona una octava superior a la de trompeta.

->clariana

■clariana

Part. sil.: cla_ri_a_na

[der. de clar de formació incerta; potser d’una base ll. esquemàtica *clarizanda, de *clarizare ‘clarejar’, atesa la variant dial. clarianda; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Petit espai serè entre núvols.

2 Clar en un fullatge, etc., per on passa la claror.

3 clapa 2.

4 esp Espai sense arbres dins un bosc.

5 TÈXT Defecte que a vegades presenten els teixits quan en certs espais tenen menys densitat de passades que la normal.

->clarianenc

clarianenc -a

Part. sil.: cla_ri_a_nenc

adj i m i f De Clariana (Alt Penedès).

->clarícia

■clarícia

Part. sil.: cla_rí_ci_a

[de clar; 1a FONT: 1525]

f 1 Explicació que aclareix, aclariment. Si no em doneu clarícia d’aquest text, és com si no el llegís.

2 pl esp Dades, notícies, indicis. Donar clarícies. No en tenim clarícies.

->clarificació

■clarificació

Part. sil.: cla_ri_fi_ca_ci_ó

[del ll. td. clarificatio, -ōnis, íd.]

f QUÍM IND i ALIM Acció de clarificar.

->clarificador

■clarificador -a

[de clarificar]

1 adj Que clarifica.

2 m QUÍM IND Aparell emprat per a clarificar un líquid separant-ne les partícules en suspensió.

->clarificar

■clarificar

[del ll. td. clarificare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 QUÍM IND i ALIM Separar les partícules sòlides suspeses (en un líquid) a fi d’aclarir-lo.

2 Posar en clar (alguna cosa confusa o dubtosa); aclarir. Abans de continuar amb el temari, clarificarem alguns dels conceptes treballats.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clarificar

GERUNDI: clarificant

PARTICIPI: clarificat, clarificada, clarificats, clarificades

INDICATIU PRESENT: clarifico, clarifiques, clarifica, clarifiquem, clarifiqueu, clarifiquen

INDICATIU IMPERFET: clarificava, clarificaves, clarificava, clarificàvem, clarificàveu, clarificaven

INDICATIU PASSAT: clarifiquí, clarificares, clarificà, clarificàrem, clarificàreu, clarificaren

INDICATIU FUTUR: clarificaré, clarificaràs, clarificarà, clarificarem, clarificareu, clarificaran

INDICATIU CONDICIONAL: clarificaria, clarificaries, clarificaria, clarificaríem, clarificaríeu, clarificarien

SUBJUNTIU PRESENT: clarifiqui, clarifiquis, clarifiqui, clarifiquem, clarifiqueu, clarifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: clarifiqués, clarifiquessis, clarifiqués, clarifiquéssim, clarifiquéssiu, clarifiquessin

IMPERATIU: clarifica, clarifiqui, clarifiquem, clarifiqueu, clarifiquin

->clarina

■clarina

f dial TÈXT Tela molt fina, clara i transparent, especialment roba negra d’estam molt clara, emprada per a fer vels de monja.

->clarinat

■clarinat -ada

[deriv. de clarí, però calcat del fr. clariné, der. de clarin ‘esquellot de vaca’]

1 adj HERÀLD Dit de l’animal que porta una campaneta al coll quan aquesta és d’un esmalt diferent del cos.

2 f Tocada de clarí com a senyal d’alguna cosa.

->clarinet

■clarinet

[de l’it. clarinetto, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

MÚS 1 m Instrument de vent, de llengüeta simple, de perforació cilíndrica i de pavelló en forma de campana, construït generalment de fusta.

2 m i f Músic que toca el clarinet.

3 m Joc de llengüeteria de l’orgue, de vuit peus, la sonoritat del qual imita la del clarinet de l’orquestra.

4 clarinet d’amor Instrument de la família del clarinet, situat, per l’acuïtat, entre els ordinaris de l’orquestra i els contralts.

->clarinetista

■clarinetista

[de clarinet]

m i f MÚS Persona que toca el clarinet.

->clarió

■clarió

Part. sil.: cla_ri_ó

[del cast. clarión, alteració del fr. crayon ‘mineral per a dibuixar’]

m Pasta de guix i de greda, en barretes, per a dibuixar i escriure a les pissarres.

->clarissa

■clarissa

[forma més moderna, llatinitzant o d’influx cast., de l’ant. claressa, del nom de santa Clara d’Assís]

f CATOL Membre del segon orde franciscà femení fundat per Clara d’Assís.

->claristori

■claristori

[de l’angl. clerestory, comp. de clear ‘clar’ i storey, story ‘galeria, pis de finestres pintades, historiades’]

m ARQUIT Últim pis de la nau d’una catedral gòtica ocupat gairebé íntegrament per finestrals.

->clarita

clarita

f MINERAL Component semibrillant que hom distingeix en l’anàlisi microscòpica del carbó de pedra.

->clarividència

■clarividència

Part. sil.: cla_ri_vi_dèn_ci_a

[de clarivident]

f 1 Qualitat de clarivident.

2 PSIC En parapsicologia, percepció extrasensorial d’objectes o de fets passats o futurs.

->clarivident

■clarivident

[calc del fr. clairvoyant, adaptat al ll. td. clarĭvĭdus, -a, -um, íd., comp. de clare ‘clarament’ i vidēre ‘veure’]

adj 1 Que hi veu clar.

2 Que, sense intervenció de la vista, té la facultat de veure fenòmens que es produeixen fora del camp visual.

->claró

■claró

Hom.: claror

[d’origen incert, es pot relacionar amb clar a causa dels intersticis entre els vímets; però potser prové d’un ll. *clatrione, der. del ll. clatrum ‘reixa’]

m Nansa petita feta de xarxa amb carcassa de ferro o vímet.

->clarobscur

■clarobscur

Part. sil.: clar_obs_cur

[de clar i obscur]

m 1 PINT 1 Estil pictòric basat en la perspectiva espacial obtinguda amb el joc de la llum i l’ombra.

2 Distribució de les llums i les ombres en un dibuix o una pintura.

3 Art de distribuir les llums i les ombres de manera que produeixin un efecte harmoniós.

2 fig Contrast. Els clarobscurs de la música.

->claror

■claror

Hom.: claró

[de clar; 1a FONT: c. 1450]

f 1 Efecte de la llum que fa visibles els objectes. Un llum que fa poca claror. La claror d’un incendi. Amb tan mala claror no es veu bé el retaule. La claror del sol, de la lluna, etc.

2 a la claror de loc prep Amb l’ajuda o servint-se de la claror produïda per un astre, per un objecte, pel foc, etc. Dibuixar a la claror d’una espelma. Miràvem el jardí a la claror de la lluna.

->clarós

■clarós -osa

[de clar]

adj Que té una certa claror. Una nit clarosa.

->clasc

■clasc

[del ll. classĭcum, der. de classis ‘crida de tropes, sobretot de la marina’; 1a FONT: c. 1400]

m 1 Toc de campana.

2 Toc d’alarma.

->clasca

■clasca

[variant de closca]

f Closca.

->-clasi

■-clasi

Forma sufixada del mot grec klásis, que significa ‘acció de trencar’. Ex.: craniòclasi, diàclasi.

->classe

■classe

[del ll. classis ‘crida de les tropes, sobretot de marina; esquadra’, i després ‘crides o quintes diverses, diverses menes de ciutadans o objectes’; 1a FONT: 1560]

f 1 1 Conjunt de persones que, dins un grup social, tenen en comú una funció, un tipus de vida, una ideologia, una professió, etc. Classe alta, mitjana, baixa. Classe obrera, burgesa.

2 fig Distinció, elegància. Una dona refinada i amb molta classe. El nou restaurant té poca classe.

3 classes passives DR ADM Conjunt de persones que cobren de l’estat, del municipi, etc., per raó dels serveis prestats anteriorment per ells mateixos o per algun familiar i en proporció al sou rebut durant el servei actiu i als anys de permanència.

4 classe social SOCIOL Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.

2 ENSENY 1 Conjunt d’alumnes o d’estudiants d’una escola, un col·legi, etc., que segueixen un mateix grau o curs d’estudi o una mateixa assignatura i assisteixen a les lliçons corresponents.

2 Unitat de sessió d’ensenyament.

3 p ext Cadascuna de les lliçons que són explicades en una classe.

4 p ext aula 1 1.

3 1 Cadascun dels grups de persones, d’animals o de coses que resulten d’una distribució feta atenent les analogies i les diferències que presenten entre elles.

2 BIOL Tàxon comprès entre l’ordre i la divisió (en les plantes) o entre l’ordre i l’embrancament (en els animals).

3 GEOBOT Unitat de classificació de la tipologia de la vegetació, inferior a la divisió, que agrupa un o més ordres afins.

4 classe natural d’edat SILV Agrupació d’individus que tenen un aspecte i una mida semblants.

4 1 Cada grup d’una divisió feta atenent el grau, la qualitat. Aquests texts formen una classe a part.

2 FERROC Cadascuna de les categories establertes per als vagons de passatgers.

3 LING Categoria que un mot pren segons la natura dels éssers o dels objectes que representa.

5 1 ESTAD En una estadística, conjunt d’observacions tal, que els valors dels seus elements són compresos entre dues quantitats donades.

2 LÒG Conjunt de tots els objectes, els elements, etc., que posseeixen com a mínim una característica comuna.

3 TOPOL Qualsevol subconjunt d’un conjunt donat, format pels elements que són equivalents entre ells per a una determinada relació d’equivalència.

4 classe cristal·lina CRISTAL·L Conjunt de diversos elements de simetria cristal·logràfica puntual, combinats entre ells mateixos de manera que siguin compatibles i que no produeixin elements de simetria diferents dels cristal·logràfics.

5 classe espectral ASTR i GEOG Cadascun dels conjunts de píxels amb resposta espectral semblant que s’originen en el procés d’anàlisi d’una imatge digital.

6 MIL Conjunt dels soldats de la mateixa lleva.

->classejament

■classejament

[de classejar]

m Operació consistent a separar per qualitats una partida d’un producte, especialment el suro.

->classejar

■classejar

[de classe]

v tr Efectuar el classejament d’un producte, especialment del suro.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: classejar

GERUNDI: classejant

PARTICIPI: classejat, classejada, classejats, classejades

INDICATIU PRESENT: classejo, classeges, classeja, classegem, classegeu, classegen

INDICATIU IMPERFET: classejava, classejaves, classejava, classejàvem, classejàveu, classejaven

INDICATIU PASSAT: classegí, classejares, classejà, classejàrem, classejàreu, classejaren

INDICATIU FUTUR: classejaré, classejaràs, classejarà, classejarem, classejareu, classejaran

INDICATIU CONDICIONAL: classejaria, classejaries, classejaria, classejaríem, classejaríeu, classejarien

SUBJUNTIU PRESENT: classegi, classegis, classegi, classegem, classegeu, classegin

SUBJUNTIU IMPERFET: classegés, classegessis, classegés, classegéssim, classegéssiu, classegessin

IMPERATIU: classeja, classegi, classegem, classegeu, classegin

->classema

classema

m LING En la terminologia de B. Pottier, conjunt de semes genèrics, constants i denotatius d’un semema.

->classer

■classer -a

[de classe]

adj Que té encarregada una classe, especialment en les escoles religioses.

->clàssic

■clàssic -a

[del ll. classĭcus, -a, -um, íd., aplicat a ciutadans de rang superior i a grans autors literaris (v. classe); 1a FONT: 1803, DEst.]

1 ART, LIT i MÚS 1 adj Dit de l’obra que hom té com a model digne d’imitació en una literatura, en un art.

2 adj Dit del període que ha representat un moment culminant dins un art nacional.

3 adj i m Dit d’un autor que ha representat una maduresa o un moment culminant dins una literatura, dins un art.

4 adj Dit de la música creada a Europa a la segona meitat del segle XVIII i al començament del XIX.

5 adj Dit de la música elaborada i escrita sàviament, tècnicament, per oposició a la música folklòrica, a la música d’improvisació i a la música lleugera.

6 adj Relatiu o pertanyent a l’antiguitat grega i llatina i a la seva literatura, la seva escultura, la seva pintura, etc., especialment al període en què es produïren les obres millors.

7 adj Que segueix els models, les regles, de la literatura i les arts clàssiques.

2 adj Que segueix els patrons establerts, tradicional. Una corbata clàssica. És molt clàssic en la manera de vestir.

3 adj Típic, característic (d’una comarca, d’un poble, d’una diada, etc.). Per Nadal és clàssic de menjar escudella.

4 lloc clàssic BOT Localitat d’on procedeix l’exemplar tipus d’un tàxon.

->classicisme

■classicisme

[de clàssic; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m ART Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l’observança de certes lleis considerades inviolables.

->classicista

■classicista

[de clàssic]

adj i m i f Partidari del classicisme.

->classicitzant

■classicitzant

adj 1 Dit d’una frase, d’un estil, etc., que presenta trets clàssics.

2 Dit d’un autor afectat a l’ús del classicisme.

->classificable

■classificable

[de classificar]

adj Que pot ésser classificat.

->classificació

■classificació

Part. sil.: clas_si_fi_ca_ci_ó

[de classificar; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Acció de classificar;

2 l’efecte. Classificació general, metòdica.

2 Distribució d’un conjunt d’objectes en un cert nombre de classes, coordinades o subordinades, segons un criteri determinat.

3 BIBLIOG Ordenació sistemàtica de llibres o de documents, que en facilita una utilització millor. Classificació arxivística. Classificació decimal.

4 BIOL Distribució dels éssers vius en classes anomenades en general tàxons, segons criteris d’afinitat filogenètica, morfològica, etc.

5 ENG QUÍM Operació efectuada per a destriar les partícules sòlides grosses de les més fines, basada en llur diferència de grandària, de pes o de densitat, a fi d’obtenir agrupacions o classes de partícules iguals.

6 INFORM Sorteig.

->classificador

■classificador -a

[de classificar]

1 adj i m i f Que classifica.

2 m ENG QUÍM Màquina per a efectuar la classificació, emprada principalment en les indústries químiques i metal·lúrgiques.

3 f OFICINA Màquina que serveix per a classificar i ordenar les targetes perforades (segons les regles d’un codi), alfabèticament o per un ordre prèviament determinat.

4 m OFICINA 1 Carpeta amb múltiples butxaques o departaments que serveix per a guardar-hi, ordenats alfabèticament, documents o altres papers.

2 classificador d’acordió Carpeta d’acordió.

->classificar

■classificar

[de classe; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr Distribuir en classes o categories. La meva filla ha classificat tots els vídeos de casa.

2 tr Distribuir en grups segons un sistema. Has classificat l’estrella de mar com a mol·lusc, i no ho és pas.

3 pron Quedar en un determinat lloc en una competició. S’ha classificat entre els primers llocs.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: classificar

GERUNDI: classificant

PARTICIPI: classificat, classificada, classificats, classificades

INDICATIU PRESENT: classifico, classifiques, classifica, classifiquem, classifiqueu, classifiquen

INDICATIU IMPERFET: classificava, classificaves, classificava, classificàvem, classificàveu, classificaven

INDICATIU PASSAT: classifiquí, classificares, classificà, classificàrem, classificàreu, classificaren

INDICATIU FUTUR: classificaré, classificaràs, classificarà, classificarem, classificareu, classificaran

INDICATIU CONDICIONAL: classificaria, classificaries, classificaria, classificaríem, classificaríeu, classificarien

SUBJUNTIU PRESENT: classifiqui, classifiquis, classifiqui, classifiquem, classifiqueu, classifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: classifiqués, classifiquessis, classifiqués, classifiquéssim, classifiquéssiu, classifiquessin

IMPERATIU: classifica, classifiqui, classifiquem, classifiqueu, classifiquin

->classificatori

■classificatori -òria

adj Que serveix per a una classificació. Una prova classificatòria.

->classisme

■classisme

[de classe]

m SOCIOL Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les classes socials.

->classista

■classista

[de classe]

1 adj Relatiu o pertanyent al classisme.

2 m i f Partidari del classisme.

->classístic

■classístic -a

[de classe]

adj Relatiu o pertanyent al classisme.

->clast

■clast

m PETROG Fragment d’una roca sedimentària que prové de l’erosió d’una altra.

->clasta

■clasta

f ARQUIT Clastra.

->-clasta

■-clasta

Forma sufixada del mot grec klastós, que significa ‘trencat’. Ex.: iconoclasta.

->-clàstia

-clàstia

Forma sufixada del mot grec klastós, que significa ‘trencat’. Ex.: iconoclàstia.

->clàstic

■clàstic -a

[del gr. klastós ‘fragmentat’; 1a FONT: c. 1925]

adj 1 Dit dels models anatòmics, etc., fets de peces desmuntades a fi que hom pugui veure l’estructura interior dels objectes representats.

2 PETROG Dit de les roques, anomenades també detrítiques, formades per la unió de fragments d’unes altres roques preexistents.

->-clàstic

-clàstic -clàstica

Forma sufixada del mot grec klastós, que significa ‘trencat’. Ex.: iconoclàstic.

->clasto-

clasto-

Forma prefixada del mot grec klastós, que significa ‘trencat’. Ex.: clastomania.

->clastomania

clastomania

Part. sil.: clas_to_ma_ni_a

f PSIC Impuls morbós de destrucció que apareix especialment en oligofrènics agitats, en malalts maníacs i en alguns obsessius.

->clastra

■clastra

[reducció fonètica de claustre, també en la forma clasta]

f ARQUIT Pati empedrat central o anterior de les cases de la pagesia mallorquina, en contraposició al posterior (corral).

->clatell

■clatell

[alteració de clotell; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 ANAT Part posterior del coll.

2 caure de clatell Caure d’esquena.

3 ésser net de clatell fig Ésser molt espavilat.

4 tenir (o portar) llana al clatell fig Ésser fàcil d’enganyar, ésser excessivament creient.

->clatellada

■clatellada

[de clatell; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Cop de mà al clatell; bescollada.

2 fig i col·loq Fet d’haver de pagar més del que hom esperava. La factura de la reparació del cotxe ha estat una clatellada.

->clatellejar

■clatellejar

[de clatell; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Donar clatellades. Sa mare l’ha clatellejat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clatellejar

GERUNDI: clatellejant

PARTICIPI: clatellejat, clatellejada, clatellejats, clatellejades

INDICATIU PRESENT: clatellejo, clatelleges, clatelleja, clatellegem, clatellegeu, clatellegen

INDICATIU IMPERFET: clatellejava, clatellejaves, clatellejava, clatellejàvem, clatellejàveu, clatellejaven

INDICATIU PASSAT: clatellegí, clatellejares, clatellejà, clatellejàrem, clatellejàreu, clatellejaren

INDICATIU FUTUR: clatellejaré, clatellejaràs, clatellejarà, clatellejarem, clatellejareu, clatellejaran

INDICATIU CONDICIONAL: clatellejaria, clatellejaries, clatellejaria, clatellejaríem, clatellejaríeu, clatellejarien

SUBJUNTIU PRESENT: clatellegi, clatellegis, clatellegi, clatellegem, clatellegeu, clatellegin

SUBJUNTIU IMPERFET: clatellegés, clatellegessis, clatellegés, clatellegéssim, clatellegéssiu, clatellegessin

IMPERATIU: clatelleja, clatellegi, clatellegem, clatellegeu, clatellegin

->clatellera

■clatellera

[de clatell; 1a FONT: 1720]

f 1 Tros de drap cordat a la part posterior del capell, de la gorra, etc., per a protegir el clatell contra els raigs del sol, etc.

2 Clatell gras i fort.

->clatellot

■clatellot

[de clatell]

m Cop al clatell.

->clatellut

■clatellut -uda

[de clatell; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que té el clatell gros.

->clatrat

■clatrat -ada

adj i m QUÍM Dit dels composts d’inclusió formats per dues molècules distintes en els quals una d’aquestes molècules forma un reticle mantingut per forces de valència normal, en els espais buits del qual es fixen ordenadament les molècules del clatrat.

->clau¹

■clau¹

Part. sil.: clau

[del ll. clavus, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 1 OFIC Tija metàl·lica punxeguda per un cap i amb cabota a l’altre, que en limita la penetració, i que, fet entrar a cops, serveix per a unir dues peces, per a penjar alguna cosa o com a ornamentació. Clau de ganxo. Clau de rosca.

2 arribar (o acudir, etc.) com un clau col·loq Arribar puntualment. A les set en punt hi seré, com un clau.

3 clavar un clau al cor fig Causar una gran aflicció a algú.

4 emportar-se fins els claus de la paret (o no deixar un clau a la paret) fig Deixar una casa despullada del tot.

5 ésser un clau (o ésser sec com un clau) fig Ésser una persona extraordinàriament prima.

6 ésser un clau (per a algú) fig Ésser quelcom un motiu de gran aflicció, una pena forta.

7 no donar-se-li’n un clau fig No tenir cap interès, algú, per una cosa.

8 no valer un clau fig No valer res, no servir.

9 reblar el clau fig Refermar amb noves proves, amb noves raons, etc.

10 un clau en treu un altre fig Una pena, un amor, etc., en fan oblidar un altre.

11 voler fer entrar el clau per la cabota fig Entossudir-se en un procediment ineficaç, contraproduent.

2 Ullal, especialment de l’elefant o del senglar.

3 vulg Coit. Fotre un clau.

4 CIR Instrument metàl·lic, de poc diàmetre, emprat en la fixació de certes fractures òssies.

5 PAT Zona central dels furóncols constituïda per teixit necrosat, rodejada de pus.

6 TÈXT Palanca de fusta o de ferro que servia per a tibar la peça en els telers antics sense regulador.

7 VETER Tumor que es forma a la peüngla dels quadrúpedes ungulats.

8 clau de la Passió HERÀLD Dit d’un clau gros amb la cabota triangular.

9 clau de Nostre Senyor BOT Calabruixa petita.

10 clau d’espècia ALIM Clavell d’espècia.

11 essència de clau BOT Oli essencial que conté els principis actius del clavell o clau d’espècia.

->clau²

■clau²

Part. sil.: clau

[del ll. clavis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 f 1 Peça de metall que, introduïda al forat del pany, és emprada per a obrir o tancar una porta, un armari, una caixa, etc.

2 clau falsa Clau que serveix per a obrir o forçar un pany del qual hom no té la clau veritable.

3 clau mestra Clau que obre un determinat nombre de panys d’un mateix tipus de mecanisme les claus dels quals no obren més que el seu pany.

4 claus del cel (o de sant Pere) fig Claus simbòliques amb què ha d’ésser oberta la porta del Paradís als humans mitjançant el perdó dels pecats.

5 claus d’una ciutat HIST Claus que servien per a obrir i tancar les portes d’una ciutat.

6 donar la clau de la casa col·loq Donar permís a un fill, a un pupil, etc., per a sortir i entrar quan vulgui.

7 poder de les claus CRIST Símbol del poder del papa.

8 presentar les claus de la ciutat HIST Lliurar les claus d’una ciutat a un vencedor en senyal de rendició.

9 presentar les claus de la ciutat Oferir, en acte simbòlic, les claus d’una ciutat a un sobirà, a una personalitat, per fer-li honor.

2 f 1 fig Allò que tanca, que dóna o impedeix l’entrada, el domini, etc. Gibraltar és la clau de la Mediterrània. La clau d’una línia de defensa.

2 clau d’una aixeta p anal Part d’una aixeta que hom fa girar per obrir-la o tancar-la.

3 CONSTR Dovella central d’un arc, la darrera que hom col·loca i que, una vegada posada, el tanca, li dóna estabilitat i permet de treure la cintra sobre la qual havia estat muntat.

4 CONSTR En una volta, pedra que, col·locada a la part central, serveix per a mantenir en equilibri les altres pedres.

5 MÚS Peça metàl·lica per mitjà de la qual hom pot tancar i obrir fàcilment els forats de molts instruments de vent (de fusta o de metall).

6 clau de pas TECNOL En una conducció, vàlvula d’accionament manual que obre o tanca el pas d’un fluid.

3 f 1 Allò que cal conèixer per a entendre una cosa, per a saber-ne la solució. La clau d’un sistema, d’un enigma.

2 INFORM Cadena de caràcters que es fa servir per a identificar una dada elemental.

3 escriure (o posar) en clau Transformar en grups de signes, de lletres o de xifres un text escrit en llenguatge clar, seguint les equivalències d’una clau.

4 adj inv Essencial, de què tot depèn. Indústria clau. Mots clau. Peça clau.

5 f 1 TIPOG Cadascun dels signes ({ }) que serveixen per a incloure-hi conjunts, reunir diverses subdivisions d’una matèria o d’un concepte, diverses paraules o línies, etc.

2 MÚS Signe escrit al començament, i a vegades entremig, de les línies horitzontals que serveixen de guia en la notació musical, el qual determina el grau i l’altura corresponents a les notes que hi són col·locades.

6 f 1 Instrument de metall que té una mordassa o unes quantes aptes per a agafar fort una peça i fer-la rodar.

2 MÚS Clavilla dels instruments de corda.

3 OFIC Eina de muntatge d’acer dur consistent en un mànec rígid acabat per un cap o per tots dos en una obertura de forma i de dimensions adequades als cargols o les femelles que hom vol collar o afluixar. Clau anglesa.

4 clau d’un rellotge RELL Clau que serveix per a donar-li corda i avançar-lo o retardar-lo.

7 f ARM Peça o conjunt de peces que servia per a disparar les armes de foc antigues.

8 f ESPORT En la lluita clàssica i les seves derivacions modernes, acció ofensiva o de contraatac contra l’adversari, per tal d’aconseguir-ne la immobilització i el domini, anomenada també presa.

9 f MAR 1 Peça de ferro amb què hom subjecta el pal d’una embarcació menor al banc d’arborar o al senó de proa.

2 clau de l’arboradura Nom que hom dóna al bauprès, perquè s’hi fan fermes les eixàrcies més importants d’un veler.

3 clau del bauprès Peça de fusta molt gruixuda, introduïda als espatllons i amb un buit al mig, on s’endinsa l’extrem inferior del bauprès, que serveix de lligam amb la proa.

->claudàtor

■claudàtor

Part. sil.: clau_dà_tor

[d’una forma ll. analògica moderna claudator, -ōris ‘el qui tanca’, der. del ll. claudĕre ‘tancar’]

m TIPOG Cadascun dels signes ([]) usats per a incloure-hi interpolacions d’un text, paraules, frases, operacions matemàtiques, etc., que ja són incloses entre parèntesis.

->claudetita

claudetita

Part. sil.: clau_de_ti_ta

f MINERAL Anhídrid arsenós, As₂O₃, mineral que es presenta en cristalls monoclínics semblants als del guix.

->clàudia

■clàudia

Part. sil.: clàu_di_a

[calc del fr. (prune reine) Claude, anomenada així en memòria de la reina Clàudia, muller de Francesc I; 1a FONT: 1851, DEsc.]

adj f i f Dit d’una varietat de pruna, coneguda també per reina clàudia.

->claudicació

■claudicació

Part. sil.: clau_di_ca_ci_ó

[de claudicar; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Acció de claudicar.

2 claudicació intermitent PAT Dolor constrictiu que apareix a les extremitats inferiors solament durant els esforços i que desapareix en suspendre l’exercici.

->claudicant

claudicant

Part. sil.: clau_di_cant

[de claudicar]

adj Que claudica. Una política claudicant.

->claudicar

■claudicar

Part. sil.: clau_di_car

[del ll. claudicare ‘coixejar’, der. de claudus, -a, -um ‘coix’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr 1 Abandonar l’esforç o la resistència en una empresa. Al cim feia massa vent i van haver de claudicar.

2 Faltar al propi deure o als propis principis.

3 ant Coixejar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: claudicar

GERUNDI: claudicant

PARTICIPI: claudicat, claudicada, claudicats, claudicades

INDICATIU PRESENT: claudico, claudiques, claudica, claudiquem, claudiqueu, claudiquen

INDICATIU IMPERFET: claudicava, claudicaves, claudicava, claudicàvem, claudicàveu, claudicaven

INDICATIU PASSAT: claudiquí, claudicares, claudicà, claudicàrem, claudicàreu, claudicaren

INDICATIU FUTUR: claudicaré, claudicaràs, claudicarà, claudicarem, claudicareu, claudicaran

INDICATIU CONDICIONAL: claudicaria, claudicaries, claudicaria, claudicaríem, claudicaríeu, claudicarien

SUBJUNTIU PRESENT: claudiqui, claudiquis, claudiqui, claudiquem, claudiqueu, claudiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: claudiqués, claudiquessis, claudiqués, claudiquéssim, claudiquéssiu, claudiquessin

IMPERATIU: claudica, claudiqui, claudiquem, claudiqueu, claudiquin

->clauer

■clauer -a

Part. sil.: cla_uer

[de clau²]

1 m i f clavari 1.

2 m Anella, cadena, cordó, etc., que reuneix un feix de claus.

->claupassat

■claupassat -ada

Part. sil.: clau_pas_sat

[de clau¹ i passat]

adj Acabat, aflaquit, per una malaltia.

->clausília

clausília

Part. sil.: clau_sí_li_a

f ZOOL Gènere de mol·luscs gastròpodes de la subclasse dels pulmonats (Clausilia bidens), de conquilla fusiforme allargada amb l’obertura tancada per una membrana elàstica.

->clàusius

clàusius

Part. sil.: clàu_si_us

[del nom del físic al. R. J. E. Clausius (1822-1888)]

m METROL Unitat d’entropia, igual a l’increment d’entropia associat a l’absorció de 1 000 cal a una temperatura d’1K.

->claustra

■claustra

Part. sil.: claus_tra

f 1 Claustre.

2 Clastra.

->claustral

■claustral

Part. sil.: claus_tral

[del ll. claustralis ‘que tanca’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Relatiu o pertanyent al claustre. Disciplina, vida, claustral. Ordes claustrals.

2 m i f ENSENY Membre d’un claustre.

->claustrat

■claustrat -ada

Part. sil.: claus_trat

[de claustre]

adj 1 En forma de claustre. Pati claustrat.

2 Que habita en un claustre. Religioses claustrades.

->claustre

■claustre

Part. sil.: claus_tre

[del ll. claustrum ‘clos, tanca’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 ARQUIT Recinte, normalment quadrat, voltat de murs amb galeries cobertes i obertes vers el pati, que serveix de centre i comunicació a les principals dependències d’un monestir, d’una catedral, etc.

2 RELIG Convent o monestir.

3 ENSENY 1 Òrgan suprem corporatiu de la universitat, format pel rector, els vicerectors, els degans, els catedràtics numeraris, els representants del personal docent, dels estudiants i del personal d’administració i serveis, i regit per uns estatuts que n’estableixen la composició, l’organització i les normes de funcionament.

2 p ext Junta de professors de qualsevol centre d’ensenyament.

4 ANAT Làmina prima de matèria grisa en cada hemisferi cerebral.

5 claustre matern Úter.

->claustro-

■claustro-

Forma prefixada del mot llatí claustrum, que significa ‘clos’, ‘tanca’. Ex.: claustrofòbia.

->claustrofòbia

■claustrofòbia

Part. sil.: claus_tro_fò_bi_a

[de claustro- i -fòbia]

f Aversió morbosa als espais tancats.

->claustrofòbic

■claustrofòbic -a

Part. sil.: claus_tro_fò_bic

[de claustrofòbia]

adj Dit del lloc, el local, l’estança, etc., que provoca claustrofòbia. Els ascensors totalment tancats són claustrofòbics.

->claustromania

■claustromania

Part. sil.: claus_tro_ma_ni_a

[de claustro- i -mania]

f Trastorn mental de l’individu dominat per l’impuls obsessiu de restar en llocs tancats.

->clàusula

■clàusula

Part. sil.: clàu_su_la

[del ll. clausŭla ‘conclusió, clàusula’; 1a FONT: c. 1390, Torcimany]

f 1 DR 1 Cadascuna de les parts, les separacions o les disposicions de què pot constar un acte jurídic en la seva projecció documental (contracte, testament, etc.).

2 Proposició que condiciona o confirma l’acompliment de l’acció documental.

3 clàusula lleonina Declaració d’uns privilegis exorbitants a una de les parts en perjudici de les altres.

4 clàusula notarial Esment de la intervenció del notari en l’escriptura.

2 GRAM En algunes terminologies, conjunt de mots, amb sentit complet, que inclou una proposició o diverses proposicions íntimament relacionades entre elles.

3 MÚS Terminació melòdica; cadència.

4 POÈTICA En els autors grecs i llatins, part final d’un període, especialment oratori, construïda segons determinades regles rítmiques.

->clausura

■clausura

Part. sil.: clau_su_ra

[del ll. clausura ‘acció de tancar’; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

f 1 Acció de clausurar. Clausura d’un compte, d’un debat, d’un inventari, d’una discussió. Ordre de clausura.

2 Lloc tancat o de retir, especialment en els convents on és prohibida l’entrada a tota persona que hi és estranya. Monges de clausura. Respectar, rompre, violar, la clausura.

3 fig i p ext Separació del món. Això per a ell serà una clausura.

4 RELIG Institució eclesiàstica que estableix limitacions a l’entrada i la sortida de les cases religioses.

->clausurar

■clausurar

Part. sil.: clau_su_rar

[de clausura]

v tr Terminar, tancar, definitivament. El governador va clausurar la revista.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: clausurar

GERUNDI: clausurant

PARTICIPI: clausurat, clausurada, clausurats, clausurades

INDICATIU PRESENT: clausuro, clausures, clausura, clausurem, clausureu, clausuren

INDICATIU IMPERFET: clausurava, clausuraves, clausurava, clausuràvem, clausuràveu, clausuraven

INDICATIU PASSAT: clausurí, clausurares, clausurà, clausuràrem, clausuràreu, clausuraren

INDICATIU FUTUR: clausuraré, clausuraràs, clausurarà, clausurarem, clausurareu, clausuraran

INDICATIU CONDICIONAL: clausuraria, clausuraries, clausuraria, clausuraríem, clausuraríeu, clausurarien

SUBJUNTIU PRESENT: clausuri, clausuris, clausuri, clausurem, clausureu, clausurin

SUBJUNTIU IMPERFET: clausurés, clausuressis, clausurés, clausuréssim, clausuréssiu, clausuressin

IMPERATIU: clausura, clausuri, clausurem, clausureu, clausurin

->clav-

clav-

Forma prefixada del mot llatí clavus, que significa ‘el clau’. Ex.: clavetejar, claveteria.

->clava

■clava

[del ll. clava, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Bastó gros que va augmentant de diàmetre des del puny fins al cap oposat. La clava d’Alcides.

->clavador

■clavador -a

[de clavar]

1 adj Que clava.

2 m i f Persona que clava pedres precioses.

3 f CONSTR Aparell per a clavar claus en superfícies dures per l’acció mecànica produïda per la deflagració d’un explosiu o per la força de l’aire comprimit.

4 màquina clavadora TECNOL Màquina que efectua el clavament simultani d’un determinat nombre de claus o de grapes, principalment en la fabricació de calçat i de caixes o capses d’embalatge.

->clavament

■clavament

[de clavar]

m 1 Acció de clavar.

2 ADOB Operació de clavar les pells en l’adoberia.

3 OBR PÚBL Operació d’introduir verticalment barres o estaques de fusta o de ferro en un terreny per a suportar una càrrega o augmentar-ne la resistència.