->desteular

■desteular

Part. sil.: des_teu_lar

[de teular¹]

v 1 tr Llevar les teules d’una teulada (d’una casa).

2 pron Amb aquest vent, es desteularà el porxo.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desteular

GERUNDI: desteulant

PARTICIPI: desteulat, desteulada, desteulats, desteulades

INDICATIU PRESENT: desteulo, desteules, desteula, desteulem, desteuleu, desteulen

INDICATIU IMPERFET: desteulava, desteulaves, desteulava, desteulàvem, desteulàveu, desteulaven

INDICATIU PASSAT: desteulí, desteulares, desteulà, desteulàrem, desteulàreu, desteularen

INDICATIU FUTUR: desteularé, desteularàs, desteularà, desteularem, desteulareu, desteularan

INDICATIU CONDICIONAL: desteularia, desteularies, desteularia, desteularíem, desteularíeu, desteularien

SUBJUNTIU PRESENT: desteuli, desteulis, desteuli, desteulem, desteuleu, desteulin

SUBJUNTIU IMPERFET: desteulés, desteulessis, desteulés, desteuléssim, desteuléssiu, desteulessin

IMPERATIU: desteula, desteuli, desteulem, desteuleu, desteulin

->destí

■destí

[de destinar; 1a FONT: s. XX, V. Català]

m 1 HIST REL i FILOS Segons algunes religions antigues, potència sobrehumana que fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú.

2 1 Sort reservada a cadascú.

2 Fi darrer de l’home, del món i de la història.

3 Destinació.

->destil·lable

■destil·lable

[de destil·lar]

adj Que pot ésser destil·lat.

->destil·lació

■destil·lació

Part. sil.: des_til_la_ci_ó

[del ll. destillatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

f 1 Acció o procés de destil·lar.

2 1 QUÍM Operació de separació, total o parcial, dels constituents d’una mescla líquida segons llur diferent pressió de vapor.

2 destil·lació fraccionada Destil·lació mitjançant repetides evaporacions i condensacions en una columna de fraccionament, que permet arribar a separar les mescles en els seus components de punts d’ebullició diferents.

3 destil·lació seca (o destructiva) QUÍM IND Procés de descomposició tèrmica d’una substància, generalment sòlida, que produeix una separació dels components, acompanyada d’una degradació de les molècules que es transformen en gasos i líquids. La destil·lació seca de la fusta, de l’hulla.

->destil·lador

■destil·lador -a

[de destil·lar; 1a FONT: 1398]

1 adj i m i f Que destil·la.

2 m i f Fabricant de destil·lats.

->destil·lar

■destil·lar

[del ll. destillare ‘deixar caure de gota en gota’, der. de stilla ‘gota’; 1a FONT: s. XIV, Metge]

v 1 1 tr Deixar caure a gotes. El pi destil·la reïna. Els infants, en aquell garbuix, destil·laven llàgrimes abundoses.

2 tr fig Ha destil·lat en el seu cor el verí de l’enveja.

3 intr Caure a gotes. Dels seus ulls destil·laven vives llàgrimes.

2 tr QUÍM Efectuar una destil·lació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destil·lar

GERUNDI: destil·lant

PARTICIPI: destil·lat, destil·lada, destil·lats, destil·lades

INDICATIU PRESENT: destil·lo, destil·les, destil·la, destil·lem, destil·leu, destil·len

INDICATIU IMPERFET: destil·lava, destil·laves, destil·lava, destil·làvem, destil·làveu, destil·laven

INDICATIU PASSAT: destil·lí, destil·lares, destil·là, destil·làrem, destil·làreu, destil·laren

INDICATIU FUTUR: destil·laré, destil·laràs, destil·larà, destil·larem, destil·lareu, destil·laran

INDICATIU CONDICIONAL: destil·laria, destil·laries, destil·laria, destil·laríem, destil·laríeu, destil·larien

SUBJUNTIU PRESENT: destil·li, destil·lis, destil·li, destil·lem, destil·leu, destil·lin

SUBJUNTIU IMPERFET: destil·lés, destil·lessis, destil·lés, destil·léssim, destil·léssiu, destil·lessin

IMPERATIU: destil·la, destil·li, destil·lem, destil·leu, destil·lin

->destil·lat

■destil·lat -ada

[de destil·lar; 1a FONT: 1460, Roig]

adj i m Dit del producte obtingut per destil·lació.

->destil·latori

■destil·latori -òria

[de destil·lar]

adj Relatiu o pertanyent a la destil·lació.

->destil·leria

■destil·leria

Part. sil.: des_til_le_ri_a

[de destil·lar]

f Establiment on hom fabrica o ven destil·lats.

->destinació

■destinació

Part. sil.: des_ti_na_ci_ó

[del ll. destinatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció de destinar.

2 1 Fi a què algú o alguna cosa són destinats.

2 [abrev dest.] Lloc on és tramesa alguna cosa o es dirigeix algú.

->destinar

■destinar

[del ll. destinare ‘fixar, subjectar’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v tr 1 Fixar, determinar, un poder sobrehumà, el destí d’algú o d’alguna cosa. Déu l’havia destinat al sacrifici.

2 p ext 1 Determinar el fi o la condició futura d’algú o alguna cosa. Podríem destinar aquests diners a comprar llibres. El destinaven al sacerdoci.

2 Designar (algú) per a un servei, un càrrec o una ocupació o perquè aporti els seus serveis en un lloc determinat. Probablement el destinaran al departament de vendes.

3 Determinar, decidir, algú, allò que farà.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destinar

GERUNDI: destinant

PARTICIPI: destinat, destinada, destinats, destinades

INDICATIU PRESENT: destino, destines, destina, destinem, destineu, destinen

INDICATIU IMPERFET: destinava, destinaves, destinava, destinàvem, destinàveu, destinaven

INDICATIU PASSAT: destiní, destinares, destinà, destinàrem, destinàreu, destinaren

INDICATIU FUTUR: destinaré, destinaràs, destinarà, destinarem, destinareu, destinaran

INDICATIU CONDICIONAL: destinaria, destinaries, destinaria, destinaríem, destinaríeu, destinarien

SUBJUNTIU PRESENT: destini, destinis, destini, destinem, destineu, destinin

SUBJUNTIU IMPERFET: destinés, destinessis, destinés, destinéssim, destinéssiu, destinessin

IMPERATIU: destina, destini, destinem, destineu, destinin

->destinatari

■destinatari -ària

[de destinar]

1 m i f Persona a la qual és destinada o adreçada alguna cosa.

2 adj El públic destinatari d’una obra.

->destintar

■destintar

[de tintar]

v tr i pron Destenyir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destintar

GERUNDI: destintant

PARTICIPI: destintat, destintada, destintats, destintades

INDICATIU PRESENT: destinto, destintes, destinta, destintem, destinteu, destinten

INDICATIU IMPERFET: destintava, destintaves, destintava, destintàvem, destintàveu, destintaven

INDICATIU PASSAT: destintí, destintares, destintà, destintàrem, destintàreu, destintaren

INDICATIU FUTUR: destintaré, destintaràs, destintarà, destintarem, destintareu, destintaran

INDICATIU CONDICIONAL: destintaria, destintaries, destintaria, destintaríem, destintaríeu, destintarien

SUBJUNTIU PRESENT: destinti, destintis, destinti, destintem, destinteu, destintin

SUBJUNTIU IMPERFET: destintés, destintessis, destintés, destintéssim, destintéssiu, destintessin

IMPERATIU: destinta, destinti, destintem, destinteu, destintin

->destintatge

■destintatge

m GRÀF Tractament al qual hom sotmet les deixalles de paper imprès per tal de poder utilitzar-les posteriorment com a matèria fibrosa per a la fabricació de paper.

->destitució

■destitució

Part. sil.: des_ti_tu_ci_ó

[del ll. destitutio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Acció de destituir.

->destituïble

■destituïble

Part. sil.: des_ti_tu_ï_ble

[de destituir]

adj Que pot ésser destituït.

->destituir

■destituir

Part. sil.: des_ti_tu_ir

Cp. l’acc. 2 amb cessar 3

[del ll. destituĕre, íd. (v. constituir); 1a FONT: 1398, Metge]

v tr 1 Privar d’alguna cosa. Destituir de protecció. Destituir algú dels seus béns.

2 Desposseir d’un càrrec, d’una col·locació. Ha estat destituït del càrrec que tenia. Destituir un funcionari.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destituir

GERUNDI: destituint

PARTICIPI: destituït, destituïda, destituïts, destituïdes

INDICATIU PRESENT: destitueixo, destitueixes, destitueix, destituïm, destituïu, destitueixen

INDICATIU IMPERFET: destituïa, destituïes, destituïa, destituíem, destituíeu, destituïen

INDICATIU PASSAT: destituí, destituïres, destituí, destituírem, destituíreu, destituïren

INDICATIU FUTUR: destituiré, destituiràs, destituirà, destituirem, destituireu, destituiran

INDICATIU CONDICIONAL: destituiria, destituiries, destituiria, destituiríem, destituiríeu, destituirien

SUBJUNTIU PRESENT: destitueixi, destitueixis, destitueixi, destituïm, destituïu, destitueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: destituís, destituïssis, destituís, destituíssim, destituíssiu, destituïssin

IMPERATIU: destitueix, destitueixi, destituïm, destituïu, destitueixin

->destituït

■destituït -ïda

Part. sil.: des_ti_tu_ït

[de destituir]

adj Privat, no en possessió, d’alguna cosa.

->destorb

■destorb

[de destorbar; 1a FONT: 1460, Roig]

m Allò que destorba.

->destorbador

■destorbador -a

[de destorbar]

adj i m i f Que destorba.

->destorball

■destorball

[de destorbar]

m dial Obstacle, destorb.

->destorbar

■destorbar

[del ll. dĭstŭrbāre, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v tr 1 Posar obstacle, fer nosa, a algú en l’execució d’una cosa. Si no em destorba ningú, ho acabaré avui.

2 Ésser un obstacle a l’execució d’alguna cosa. Això va destorbar l’execució.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destorbar

GERUNDI: destorbant

PARTICIPI: destorbat, destorbada, destorbats, destorbades

INDICATIU PRESENT: destorbo, destorbes, destorba, destorbem, destorbeu, destorben

INDICATIU IMPERFET: destorbava, destorbaves, destorbava, destorbàvem, destorbàveu, destorbaven

INDICATIU PASSAT: destorbí, destorbares, destorbà, destorbàrem, destorbàreu, destorbaren

INDICATIU FUTUR: destorbaré, destorbaràs, destorbarà, destorbarem, destorbareu, destorbaran

INDICATIU CONDICIONAL: destorbaria, destorbaries, destorbaria, destorbaríem, destorbaríeu, destorbarien

SUBJUNTIU PRESENT: destorbi, destorbis, destorbi, destorbem, destorbeu, destorbin

SUBJUNTIU IMPERFET: destorbés, destorbessis, destorbés, destorbéssim, destorbéssiu, destorbessin

IMPERATIU: destorba, destorbi, destorbem, destorbeu, destorbin

->destorçar

■destorçar

[de torçar]

v tr i pron destòrcer 1.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destorçar

GERUNDI: destorçant

PARTICIPI: destorçat, destorçada, destorçats, destorçades

INDICATIU PRESENT: destorço, destorces, destorça, destorcem, destorceu, destorcen

INDICATIU IMPERFET: destorçava, destorçaves, destorçava, destorçàvem, destorçàveu, destorçaven

INDICATIU PASSAT: destorcí, destorçares, destorçà, destorçàrem, destorçàreu, destorçaren

INDICATIU FUTUR: destorçaré, destorçaràs, destorçarà, destorçarem, destorçareu, destorçaran

INDICATIU CONDICIONAL: destorçaria, destorçaries, destorçaria, destorçaríem, destorçaríeu, destorçarien

SUBJUNTIU PRESENT: destorci, destorcis, destorci, destorcem, destorceu, destorcin

SUBJUNTIU IMPERFET: destorcés, destorcessis, destorcés, destorcéssim, destorcéssiu, destorcessin

IMPERATIU: destorça, destorci, destorcem, destorceu, destorcin

->destòrcer

■destòrcer

[de tòrcer]

v 1 1 tr Fer cessar d’estar tort.

2 pron Cessar d’estar tort.

2 tr TÈXT Desfer la torsió d’un fil cargolant-lo en sentit contrari al de la torsió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destòrcer

GERUNDI: destorcent

PARTICIPI: destorçut, destorçuda, destorçuts, destorçudes

INDICATIU PRESENT: destorço, destorces, destorç, destorcem, destorceu, destorcen

INDICATIU IMPERFET: destorcia, destorcies, destorcia, destorcíem, destorcíeu, destorcien

INDICATIU PASSAT: destorcí, destorceres, destorcé, destorcérem, destorcéreu, destorceren

INDICATIU FUTUR: destorceré, destorceràs, destorcerà, destorcerem, destorcereu, destorceran

INDICATIU CONDICIONAL: destorceria, destorceries, destorceria, destorceríem, destorceríeu, destorcerien

SUBJUNTIU PRESENT: destorci, destorcis, destorci, destorcem, destorceu, destorcin

SUBJUNTIU IMPERFET: destorcés, destorcessis, destorcés, destorcéssim, destorcéssiu, destorcessin

IMPERATIU: destorç, destorci, destorcem, destorceu, destorcin

->destoxicació

destoxicació

Part. sil.: des_to_xi_ca_ci_ó

[de tòxic]

f 1 Acció de destoxicar;

2 l’efecte.

->destoxicar

destoxicar

v tr 1 FISIOL ANIM Disminuir o eliminar, l’organisme, els efectes de les substàncies tòxiques.

2 BIOQ Eliminar la toxicitat (d’un producte).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destoxicar

GERUNDI: destoxicant

PARTICIPI: destoxicat, destoxicada, destoxicats, destoxicades

INDICATIU PRESENT: destoxico, destoxiques, destoxica, destoxiquem, destoxiqueu, destoxiquen

INDICATIU IMPERFET: destoxicava, destoxicaves, destoxicava, destoxicàvem, destoxicàveu, destoxicaven

INDICATIU PASSAT: destoxiquí, destoxicares, destoxicà, destoxicàrem, destoxicàreu, destoxicaren

INDICATIU FUTUR: destoxicaré, destoxicaràs, destoxicarà, destoxicarem, destoxicareu, destoxicaran

INDICATIU CONDICIONAL: destoxicaria, destoxicaries, destoxicaria, destoxicaríem, destoxicaríeu, destoxicarien

SUBJUNTIU PRESENT: destoxiqui, destoxiquis, destoxiqui, destoxiquem, destoxiqueu, destoxiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: destoxiqués, destoxiquessis, destoxiqués, destoxiquéssim, destoxiquéssiu, destoxiquessin

IMPERATIU: destoxica, destoxiqui, destoxiquem, destoxiqueu, destoxiquin

->destra

■destra

Hom.: destre

[de destre²]

f 1 1 Mà dreta.

2 a destra i a sinistra A tort i a dret.

2 ant Ronsal.

->destrador

■destrador -a

m i f ant Persona que destra.

->destral

■destral

[del ll. td. dextralis ‘destral de mà’, en oposició a altres eines semblants, més pesants, que s’havien de manejar amb totes dues mans, com la dolabra; 1a FONT: 1134]

f 1 1 TECNOL i ETNOG Eina de tall formada per una fulla plana de ferro proveïda de tall en un cap i que en l’altre té un ull on encaixa el mànec que segueix el mateix pla de la fulla.

2 ARM Fulla tallant perpendicular al mànec de l’atxa.

3 desenterrar la destral de guerra col·loq Iniciar o reprendre un enfrontament, un conflicte.

2 destral de pelar (o de pelador) SUR Destral amb el mànec acabat en forma de falca o burja.

->destralada

■destralada

[de destral; 1a FONT: 1561]

f 1 Cop donat amb una destral.

2 Ferida causada per un cop de destral.

->destralejar

■destralejar

[de destral]

v 1 tr Tallar, treballar, amb la destral.

2 intr Donar cops de destral.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destralejar

GERUNDI: destralejant

PARTICIPI: destralejat, destralejada, destralejats, destralejades

INDICATIU PRESENT: destralejo, destraleges, destraleja, destralegem, destralegeu, destralegen

INDICATIU IMPERFET: destralejava, destralejaves, destralejava, destralejàvem, destralejàveu, destralejaven

INDICATIU PASSAT: destralegí, destralejares, destralejà, destralejàrem, destralejàreu, destralejaren

INDICATIU FUTUR: destralejaré, destralejaràs, destralejarà, destralejarem, destralejareu, destralejaran

INDICATIU CONDICIONAL: destralejaria, destralejaries, destralejaria, destralejaríem, destralejaríeu, destralejarien

SUBJUNTIU PRESENT: destralegi, destralegis, destralegi, destralegem, destralegeu, destralegin

SUBJUNTIU IMPERFET: destralegés, destralegessis, destralegés, destralegéssim, destralegéssiu, destralegessin

IMPERATIU: destraleja, destralegi, destralegem, destralegeu, destralegin

->destraler

■destraler -a

[de destral]

1 m i f MIL En els batallons, soldat que és destinat principalment a desembarassar el pas en les marxes, per a la qual cosa porta pales, destrals i escodes o magalls.

2 m i f Llenyataire.

3 adj i m i f fig Molt menjador.

4 adj i m i f fig Barroer.

->destraló

■destraló

[de destral]

m Destral petita.

->destramar

■destramar

[de tramar]

v tr 1 TÈXT Desfer la trama d’un teixit.

2 Desfer una trama.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destramar

GERUNDI: destramant

PARTICIPI: destramat, destramada, destramats, destramades

INDICATIU PRESENT: destramo, destrames, destrama, destramem, destrameu, destramen

INDICATIU IMPERFET: destramava, destramaves, destramava, destramàvem, destramàveu, destramaven

INDICATIU PASSAT: destramí, destramares, destramà, destramàrem, destramàreu, destramaren

INDICATIU FUTUR: destramaré, destramaràs, destramarà, destramarem, destramareu, destramaran

INDICATIU CONDICIONAL: destramaria, destramaries, destramaria, destramaríem, destramaríeu, destramarien

SUBJUNTIU PRESENT: destrami, destramis, destrami, destramem, destrameu, destramin

SUBJUNTIU IMPERFET: destramés, destramessis, destramés, destraméssim, destraméssiu, destramessin

IMPERATIU: destrama, destrami, destramem, destrameu, destramin

->destrament

■destrament

[de destre²]

adv Amb destresa.

->destrar¹

■destrar¹

[de destra]

v tr ant Menar un cavall per la destra o ronsal.

->destrar²

■destrar²

[de destre¹]

v tr ant Mesurar emprant com a unitat el destre.

->destravar

■destravar

[de travar]

v 1 tr Fer cessar d’estar travat.

2 pron Cessar d’estar travat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destravar

GERUNDI: destravant

PARTICIPI: destravat, destravada, destravats, destravades

INDICATIU PRESENT: destravo, destraves, destrava, destravem, destraveu, destraven

INDICATIU IMPERFET: destravava, destravaves, destravava, destravàvem, destravàveu, destravaven

INDICATIU PASSAT: destraví, destravares, destravà, destravàrem, destravàreu, destravaren

INDICATIU FUTUR: destravaré, destravaràs, destravarà, destravarem, destravareu, destravaran

INDICATIU CONDICIONAL: destravaria, destravaries, destravaria, destravaríem, destravaríeu, destravarien

SUBJUNTIU PRESENT: destravi, destravis, destravi, destravem, destraveu, destravin

SUBJUNTIU IMPERFET: destravés, destravessis, destravés, destravéssim, destravéssiu, destravessin

IMPERATIU: destrava, destravi, destravem, destraveu, destravin

->destre¹

■destre¹

Hom.: destra

[del b. ll. dextrum, íd.]

m METROL 1 Antiga mesura de longitud, anomenada també cana de destre, emprada al Principat de Catalunya, que equival a 2,796 m.

2 Mesura de longitud agrària emprada a Mallorca, equivalent a 4,214 m.

->destre²

■destre² -a

Hom.: destra

[del ll. dĕxter, -tra, -trum ‘dret, de la mà dreta; hàbil’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

1 adj Dret (oposat a esquerre). La mà destra.

2 1 adj Hàbil, expert, en un art, en un ofici, etc. Destre en les armes.

2 m TAUROM Matador de toros; torero.

3 adj HERÀLD Dit del flanc de l’escut que és a l’esquerra de qui el mira.

->destrellat

destrellat

[de trellat]

m dial Acció o dita pròpia d’una persona destrellatada; disbarat.

->destrellatament

destrellatament

m dial Manca de trellat, de judici.

->destrellatat

destrellatat -ada

[de destrellat]

adj dial Que té poc trellat; desassenyat. Un xic molt destrellatat. Una proposta destrellatada.

->destrempadament

■destrempadament

[de destrempar; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

adv Amb destrempament.

->destrempament

■destrempament

[de destrempar; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m 1 Acció de destrempar o de destrempar-se;

2 l’efecte.

->destrempar

■destrempar

[de trempar; 1a FONT: s. XV, I. de Villena]

v 1 1 tr Fer cessar d’estar trempat.

2 pron Cessar d’estar trempat.

2 tr fig i col·loq Fer perdre (a algú) trempera; desanimar. Aquesta manca d’il·lusió i ganes de treballar destrempa a qualsevol.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destrempar

GERUNDI: destrempant

PARTICIPI: destrempat, destrempada, destrempats, destrempades

INDICATIU PRESENT: destrempo, destrempes, destrempa, destrempem, destrempeu, destrempen

INDICATIU IMPERFET: destrempava, destrempaves, destrempava, destrempàvem, destrempàveu, destrempaven

INDICATIU PASSAT: destrempí, destrempares, destrempà, destrempàrem, destrempàreu, destremparen

INDICATIU FUTUR: destremparé, destremparàs, destremparà, destremparem, destrempareu, destremparan

INDICATIU CONDICIONAL: destremparia, destremparies, destremparia, destremparíem, destremparíeu, destremparien

SUBJUNTIU PRESENT: destrempi, destrempis, destrempi, destrempem, destrempeu, destrempin

SUBJUNTIU IMPERFET: destrempés, destrempessis, destrempés, destrempéssim, destrempéssiu, destrempessin

IMPERATIU: destrempa, destrempi, destrempem, destrempeu, destrempin

->destrenar

■destrenar

[de trenar; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

v 1 tr Fer cessar d’estar trenat.

2 pron Cessar d’estar trenat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destrenar

GERUNDI: destrenant

PARTICIPI: destrenat, destrenada, destrenats, destrenades

INDICATIU PRESENT: destreno, destrenes, destrena, destrenem, destreneu, destrenen

INDICATIU IMPERFET: destrenava, destrenaves, destrenava, destrenàvem, destrenàveu, destrenaven

INDICATIU PASSAT: destrení, destrenares, destrenà, destrenàrem, destrenàreu, destrenaren

INDICATIU FUTUR: destrenaré, destrenaràs, destrenarà, destrenarem, destrenareu, destrenaran

INDICATIU CONDICIONAL: destrenaria, destrenaries, destrenaria, destrenaríem, destrenaríeu, destrenarien

SUBJUNTIU PRESENT: destreni, destrenis, destreni, destrenem, destreneu, destrenin

SUBJUNTIU IMPERFET: destrenés, destrenessis, destrenés, destrenéssim, destrenéssiu, destrenessin

IMPERATIU: destrena, destreni, destrenem, destreneu, destrenin

->destrènyer

■destrènyer

[del ll. destrĭngĕre ‘arrencar, arrabassar; netejar, refregar; criticar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v ant tr 1 Posar (algú) en destret.

2 Obligar, constrènyer.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destrènyer

GERUNDI: destrenyent

PARTICIPI: destret, destreta, destrets, destretes

INDICATIU PRESENT: destrenyo, destrenys, destreny, destrenyem, destrenyeu, destrenyen

INDICATIU IMPERFET: destrenyia, destrenyies, destrenyia, destrenyíem, destrenyíeu, destrenyien

INDICATIU PASSAT: destrenyí, destrenyeres, destrenyé, destrenyérem, destrenyéreu, destrenyeren

INDICATIU FUTUR: destrenyeré, destrenyeràs, destrenyerà, destrenyerem, destrenyereu, destrenyeran

INDICATIU CONDICIONAL: destrenyeria, destrenyeries, destrenyeria, destrenyeríem, destrenyeríeu, destrenyerien

SUBJUNTIU PRESENT: destrenyi, destrenyis, destrenyi, destrenyem, destrenyeu, destrenyin

SUBJUNTIU IMPERFET: destrenyés, destrenyessis, destrenyés, destrenyéssim, destrenyéssiu, destrenyessin

IMPERATIU: destreny, destrenyi, destrenyem, destrenyeu, destrenyin

->destrer

■destrer

[de destre²; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Cavall de batalla.

->destresa

■destresa

[de destre²; 1a FONT: 1460, Roig]

f Qualitat de destre; habilitat.

->destret

■destret

[participi substantivat de destrènyer o bé sorgit del ll. destrĭctus, -us, der. de destrĭngĕre (v. destrènyer); 1a FONT: 1075]

m 1 1 Situació anguniosa, d’extrema necessitat. Trobar-se en un destret.

2 dial Fort malestar, angúnia.

3 PAT Situació de gravetat accentuada. Destret respiratori.

4 donar destret dial Causar una gran molèstia.

2 ant Districte.

->destriable

■destriable

Part. sil.: des_tri_a_ble

[de destriar; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

adj Que pot ésser destriat.

->destriador

■destriador -a

Part. sil.: des_tri_a_dor

[de destriar]

adj Que destria.

->destriament

■destriament

Part. sil.: des_tri_a_ment

[de destriar; 1a FONT: s. XX, Carner]

m Acció de destriar o de destriar-se.

->destriar

■destriar

Part. sil.: des_tri_ar

[de triar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Separar alguna cosa que és barrejada, confosa, amb altres.

2 pron Desfer-se, descompondre’s, una cosa en les seves parts.

3 tr Pervenir a la coneixença d’alguna cosa difícil de penetrar, d’esbrinar.

4 tr albirar 2.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destriar

GERUNDI: destriant

PARTICIPI: destriat, destriada, destriats, destriades

INDICATIU PRESENT: destrio, destries, destria, destriem, destrieu, destrien

INDICATIU IMPERFET: destriava, destriaves, destriava, destriàvem, destriàveu, destriaven

INDICATIU PASSAT: destrií, destriares, destrià, destriàrem, destriàreu, destriaren

INDICATIU FUTUR: destriaré, destriaràs, destriarà, destriarem, destriareu, destriaran

INDICATIU CONDICIONAL: destriaria, destriaries, destriaria, destriaríem, destriaríeu, destriarien

SUBJUNTIU PRESENT: destriï, destriïs, destriï, destriem, destrieu, destriïn

SUBJUNTIU IMPERFET: destriés, destriessis, destriés, destriéssim, destriéssiu, destriessin

IMPERATIU: destria, destriï, destriem, destrieu, destriïn

->destribalització

destribalització

Part. sil.: des_tri_ba_lit_za_ci_ó

[de tribal]

f ANTROP Procés pel qual els membres d’una tribu que emigren cap a la ciutat adopten modes de vida urbans, trencant el reconeixement de vincles, drets, obligacions i identitat anteriors.

->destrompassar

■destrompassar

[variant de estrompassar, alteració de traspassar]

v tr Salvar un obstacle amb un salt.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destrompassar

GERUNDI: destrompassant

PARTICIPI: destrompassat, destrompassada, destrompassats, destrompassades

INDICATIU PRESENT: destrompasso, destrompasses, destrompassa, destrompassem, destrompasseu, destrompassen

INDICATIU IMPERFET: destrompassava, destrompassaves, destrompassava, destrompassàvem, destrompassàveu, destrompassaven

INDICATIU PASSAT: destrompassí, destrompassares, destrompassà, destrompassàrem, destrompassàreu, destrompassaren

INDICATIU FUTUR: destrompassaré, destrompassaràs, destrompassarà, destrompassarem, destrompassareu, destrompassaran

INDICATIU CONDICIONAL: destrompassaria, destrompassaries, destrompassaria, destrompassaríem, destrompassaríeu, destrompassarien

SUBJUNTIU PRESENT: destrompassi, destrompassis, destrompassi, destrompassem, destrompasseu, destrompassin

SUBJUNTIU IMPERFET: destrompassés, destrompassessis, destrompassés, destrompasséssim, destrompasséssiu, destrompassessin

IMPERATIU: destrompassa, destrompassi, destrompassem, destrompasseu, destrompassin

->destronament

■destronament

[de destronar]

m Acció de destronar. El destronament del rei d’Anglaterra.

->destronar

■destronar

[de tron]

v tr 1 Desposseir de la sobirania.

2 fig Desposseir de la preeminència.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destronar

GERUNDI: destronant

PARTICIPI: destronat, destronada, destronats, destronades

INDICATIU PRESENT: destrono, destrones, destrona, destronem, destroneu, destronen

INDICATIU IMPERFET: destronava, destronaves, destronava, destronàvem, destronàveu, destronaven

INDICATIU PASSAT: destroní, destronares, destronà, destronàrem, destronàreu, destronaren

INDICATIU FUTUR: destronaré, destronaràs, destronarà, destronarem, destronareu, destronaran

INDICATIU CONDICIONAL: destronaria, destronaries, destronaria, destronaríem, destronaríeu, destronarien

SUBJUNTIU PRESENT: destroni, destronis, destroni, destronem, destroneu, destronin

SUBJUNTIU IMPERFET: destronés, destronessis, destronés, destronéssim, destronéssiu, destronessin

IMPERATIU: destrona, destroni, destronem, destroneu, destronin

->destrossa

■destrossa

[de destrossar²; 1a FONT: 1490, Tirant]

f 1 Acció de destrossar²;

2 l’efecte.

->destrossador

■destrossador -a

[de destrossar²]

adj Que destrossa.

->destrossar¹

■destrossar¹

[de trossar¹]

v 1 tr Fer cessar d’estar trossat.

2 pron Cessar d’estar trossat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destrossar

GERUNDI: destrossant

PARTICIPI: destrossat, destrossada, destrossats, destrossades

INDICATIU PRESENT: destrosso, destrosses, destrossa, destrossem, destrosseu, destrossen

INDICATIU IMPERFET: destrossava, destrossaves, destrossava, destrossàvem, destrossàveu, destrossaven

INDICATIU PASSAT: destrossí, destrossares, destrossà, destrossàrem, destrossàreu, destrossaren

INDICATIU FUTUR: destrossaré, destrossaràs, destrossarà, destrossarem, destrossareu, destrossaran

INDICATIU CONDICIONAL: destrossaria, destrossaries, destrossaria, destrossaríem, destrossaríeu, destrossarien

SUBJUNTIU PRESENT: destrossi, destrossis, destrossi, destrossem, destrosseu, destrossin

SUBJUNTIU IMPERFET: destrossés, destrossessis, destrossés, destrosséssim, destrosséssiu, destrossessin

IMPERATIU: destrossa, destrossi, destrossem, destrosseu, destrossin

->destrossar²

■destrossar²

[de tros; 1a FONT: s. XV, Curial]

v tr 1 Rompre, deformar, gastar, desballestar (alguna cosa) posant-la en tan mal estat, que no és bona per a res, que hom no pot aprofitar-la, que no té adob possible.

2 Fer malbé del tot (la salut, la fortuna, etc.).

3 Derrotar l’enemic deixant-lo completament malmès.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destrossar

GERUNDI: destrossant

PARTICIPI: destrossat, destrossada, destrossats, destrossades

INDICATIU PRESENT: destrosso, destrosses, destrossa, destrossem, destrosseu, destrossen

INDICATIU IMPERFET: destrossava, destrossaves, destrossava, destrossàvem, destrossàveu, destrossaven

INDICATIU PASSAT: destrossí, destrossares, destrossà, destrossàrem, destrossàreu, destrossaren

INDICATIU FUTUR: destrossaré, destrossaràs, destrossarà, destrossarem, destrossareu, destrossaran

INDICATIU CONDICIONAL: destrossaria, destrossaries, destrossaria, destrossaríem, destrossaríeu, destrossarien

SUBJUNTIU PRESENT: destrossi, destrossis, destrossi, destrossem, destrosseu, destrossin

SUBJUNTIU IMPERFET: destrossés, destrossessis, destrossés, destrosséssim, destrosséssiu, destrossessin

IMPERATIU: destrossa, destrossi, destrossem, destrosseu, destrossin

->destrucció

■destrucció

Part. sil.: des_truc_ci_ó

[del ll. destructio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Acció de destruir;

2 l’efecte.

->destructible

■destructible

[del ll. destructibĭlis, íd.]

adj Que pot ésser destruït.

->destructiu

■destructiu -iva

Part. sil.: des_truc_tiu

[del ll. destructivus, -a, -um, íd.]

adj Que tendeix a destruir. Una actuació destructiva.

->destructivitat

■destructivitat

[de destructiu]

f Qualitat de destructiu.

->destructor

■destructor -a

[del ll. destructor, -ōris, íd.]

1 adj i m i f Que destrueix.

2 m MAR GUER Vaixell de guerra, el de menor tonatge dels que componen les esquadres.

->destrudo

destrudo

[llatinisme modern (probable creació anglesa), format sobre destruĕre ‘destruir’ per analogia amb libido i segons el model de mots ll. en -udo: magnitudo, longitudo, etc]

f PSIQ Nom donat per alguns psicoanalistes a una segona força instintiva, anomenada també impuls de destrucció (o de mort), paral·lela i oposada a la libido.

->destruir

■destruir

Part. sil.: des_tru_ir

[del ll. destrŭĕre, íd. (cf. construir); 1a FONT: s. XII, Hom.]

v tr 1 Desfer (allò que és construït). Destruir una casa, un pont.

2 p ext 1 Arruïnar, anihilar. El temps tot ho destrueix. Destruir un bosc. Destruir els microorganismes.

2 Posar fi a l’existència (d’algú o d’alguna cosa). Una epidèmia ha destruït la població. Destruir un règim polític.

3 fig Fer desaparèixer. Destruir les il·lusions, els abusos, l’orgull.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destruir

GERUNDI: destruint

PARTICIPI: destruït, destruïda, destruïts, destruïdes

INDICATIU PRESENT: destrueixo, destrueixes, destrueix, destruïm, destruïu, destrueixen

INDICATIU IMPERFET: destruïa, destruïes, destruïa, destruíem, destruíeu, destruïen

INDICATIU PASSAT: destruí, destruïres, destruí, destruírem, destruíreu, destruïren

INDICATIU FUTUR: destruiré, destruiràs, destruirà, destruirem, destruireu, destruiran

INDICATIU CONDICIONAL: destruiria, destruiries, destruiria, destruiríem, destruiríeu, destruirien

SUBJUNTIU PRESENT: destrueixi, destrueixis, destrueixi, destruïm, destruïu, destrueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: destruís, destruïssis, destruís, destruíssim, destruíssiu, destruïssin

IMPERATIU: destrueix, destrueixi, destruïm, destruïu, destrueixin

->destrumfar

■destrumfar

[de trumfar]

v tr En certs jocs, jugar de manera que un altre jugador resti sense cap trumfo o atot en el seu joc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: destrumfar

GERUNDI: destrumfant

PARTICIPI: destrumfat, destrumfada, destrumfats, destrumfades

INDICATIU PRESENT: destrumfo, destrumfes, destrumfa, destrumfem, destrumfeu, destrumfen

INDICATIU IMPERFET: destrumfava, destrumfaves, destrumfava, destrumfàvem, destrumfàveu, destrumfaven

INDICATIU PASSAT: destrumfí, destrumfares, destrumfà, destrumfàrem, destrumfàreu, destrumfaren

INDICATIU FUTUR: destrumfaré, destrumfaràs, destrumfarà, destrumfarem, destrumfareu, destrumfaran

INDICATIU CONDICIONAL: destrumfaria, destrumfaries, destrumfaria, destrumfaríem, destrumfaríeu, destrumfarien

SUBJUNTIU PRESENT: destrumfi, destrumfis, destrumfi, destrumfem, destrumfeu, destrumfin

SUBJUNTIU IMPERFET: destrumfés, destrumfessis, destrumfés, destrumféssim, destrumféssiu, destrumfessin

IMPERATIU: destrumfa, destrumfi, destrumfem, destrumfeu, destrumfin

->desuet

■desuet -a

Part. sil.: de_su_et

[del ll. desuetus, -a, -um, íd.; 1a FONT: c. 1910]

adj Desacostumat.

->desuetud

■desuetud

Part. sil.: de_su_e_tud

[del ll. desuetūdo, -ĭnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Abandó en què cau una cosa que hom deixa de posar en pràctica, d’usar.

->desullar

■desullar

Part. sil.: des_u_llar

[de ullar]

v tr 1 Trencar l’ull (d’una agulla o un altre instrument).

2 Fatigar en extrem els ulls, fer perdre la vista, el fet de mirar insistentment o fixament alguna cosa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desullar

GERUNDI: desullant

PARTICIPI: desullat, desullada, desullats, desullades

INDICATIU PRESENT: desullo, desulles, desulla, desullem, desulleu, desullen

INDICATIU IMPERFET: desullava, desullaves, desullava, desullàvem, desullàveu, desullaven

INDICATIU PASSAT: desullí, desullares, desullà, desullàrem, desullàreu, desullaren

INDICATIU FUTUR: desullaré, desullaràs, desullarà, desullarem, desullareu, desullaran

INDICATIU CONDICIONAL: desullaria, desullaries, desullaria, desullaríem, desullaríeu, desullarien

SUBJUNTIU PRESENT: desulli, desullis, desulli, desullem, desulleu, desullin

SUBJUNTIU IMPERFET: desullés, desullessis, desullés, desulléssim, desulléssiu, desullessin

IMPERATIU: desulla, desulli, desullem, desulleu, desullin

->desunflament

desunflament

Part. sil.: des_un_fla_ment

m dial Desinflament.

->desunflar

desunflar

Part. sil.: des_un_flar

v tr i pron dial Desinflar.

->desunflor

desunflor

Part. sil.: des_un_flor

f dial Desinflor.

->desunglar

■desunglar

Part. sil.: des_un_glar

[de unglar; 1a FONT: 1888, DLab.]

v 1 tr Arrencar les ungles.

2 pron Adolorir-se els caps dels dits treballant. Es desunglaven arrencant arrels en aquella finca.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desunglar

GERUNDI: desunglant

PARTICIPI: desunglat, desunglada, desunglats, desunglades

INDICATIU PRESENT: desunglo, desungles, desungla, desunglem, desungleu, desunglen

INDICATIU IMPERFET: desunglava, desunglaves, desunglava, desunglàvem, desunglàveu, desunglaven

INDICATIU PASSAT: desunglí, desunglares, desunglà, desunglàrem, desunglàreu, desunglaren

INDICATIU FUTUR: desunglaré, desunglaràs, desunglarà, desunglarem, desunglareu, desunglaran

INDICATIU CONDICIONAL: desunglaria, desunglaries, desunglaria, desunglaríem, desunglaríeu, desunglarien

SUBJUNTIU PRESENT: desungli, desunglis, desungli, desunglem, desungleu, desunglin

SUBJUNTIU IMPERFET: desunglés, desunglessis, desunglés, desungléssim, desungléssiu, desunglessin

IMPERATIU: desungla, desungli, desunglem, desungleu, desunglin

->desunidament

■desunidament

Part. sil.: des_u_ni_da_ment

[de desunir]

adv Sense unió.

->desunió

■desunió

Part. sil.: des_u_ni_ó

[de unió; 1a FONT: c. 1610]

f 1 Acció de desunir o de desunir-se.

2 Manca d’unió; dissensió.

->desunir

■desunir

Part. sil.: des_u_nir

[de unir; 1a FONT: 1460, Roig]

v 1 tr Fer cessar d’estar unit.

2 pron Cessar d’estar unit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desunir

GERUNDI: desunint

PARTICIPI: desunit, desunida, desunits, desunides

INDICATIU PRESENT: desuneixo, desuneixes, desuneix, desunim, desuniu, desuneixen

INDICATIU IMPERFET: desunia, desunies, desunia, desuníem, desuníeu, desunien

INDICATIU PASSAT: desuní, desunires, desuní, desunírem, desuníreu, desuniren

INDICATIU FUTUR: desuniré, desuniràs, desunirà, desunirem, desunireu, desuniran

INDICATIU CONDICIONAL: desuniria, desuniries, desuniria, desuniríem, desuniríeu, desunirien

SUBJUNTIU PRESENT: desuneixi, desuneixis, desuneixi, desunim, desuniu, desuneixin

SUBJUNTIU IMPERFET: desunís, desunissis, desunís, desuníssim, desuníssiu, desunissin

IMPERATIU: desuneix, desuneixi, desunim, desuniu, desuneixin

->desunit

■desunit -ida

Part. sil.: des_u_nit

adj No unit.

->desurbanització

desurbanització

Part. sil.: des_ur_ba_nit_za_ci_ó

[de desurbanitzar]

f URBAN Política que tendeix a afavorir la instal·lació d’indústries a les zones rurals per tal de crear-hi llocs de treball.

->desurbanitzar

desurbanitzar

Part. sil.: des_ur_ba_nit_zar

[de urbanitzar]

v tr URBAN Practicar una política de desurbanització.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desurbanitzar

GERUNDI: desurbanitzant

PARTICIPI: desurbanitzat, desurbanitzada, desurbanitzats, desurbanitzades

INDICATIU PRESENT: desurbanitzo, desurbanitzes, desurbanitza, desurbanitzem, desurbanitzeu, desurbanitzen

INDICATIU IMPERFET: desurbanitzava, desurbanitzaves, desurbanitzava, desurbanitzàvem, desurbanitzàveu, desurbanitzaven

INDICATIU PASSAT: desurbanitzí, desurbanitzares, desurbanitzà, desurbanitzàrem, desurbanitzàreu, desurbanitzaren

INDICATIU FUTUR: desurbanitzaré, desurbanitzaràs, desurbanitzarà, desurbanitzarem, desurbanitzareu, desurbanitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: desurbanitzaria, desurbanitzaries, desurbanitzaria, desurbanitzaríem, desurbanitzaríeu, desurbanitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: desurbanitzi, desurbanitzis, desurbanitzi, desurbanitzem, desurbanitzeu, desurbanitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: desurbanitzés, desurbanitzessis, desurbanitzés, desurbanitzéssim, desurbanitzéssiu, desurbanitzessin

IMPERATIU: desurbanitza, desurbanitzi, desurbanitzem, desurbanitzeu, desurbanitzin

->desús

■desús

Part. sil.: des_ús

[de ús; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 Cessació d’ús.

2 Desuetud.

3 DR Manca d’aplicació o inobservança d’una llei, sense que això n’impliqui la derogació.

4 caure en desús Deixar d’usar-se, de fer-se servir, alguna cosa. Un verb caigut en desús.

->desusadament

■desusadament

Part. sil.: des_u_sa_da_ment

[de desusat]

adv Fora d’ús, insòlitament.

->desusar

■desusar

Part. sil.: des_u_sar

[de desús; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr Cessar d’usar.

2 pron Caure en desús.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desusar

GERUNDI: desusant

PARTICIPI: desusat, desusada, desusats, desusades

INDICATIU PRESENT: desuso, desuses, desusa, desusem, desuseu, desusen

INDICATIU IMPERFET: desusava, desusaves, desusava, desusàvem, desusàveu, desusaven

INDICATIU PASSAT: desusí, desusares, desusà, desusàrem, desusàreu, desusaren

INDICATIU FUTUR: desusaré, desusaràs, desusarà, desusarem, desusareu, desusaran

INDICATIU CONDICIONAL: desusaria, desusaries, desusaria, desusaríem, desusaríeu, desusarien

SUBJUNTIU PRESENT: desusi, desusis, desusi, desusem, desuseu, desusin

SUBJUNTIU IMPERFET: desusés, desusessis, desusés, desuséssim, desuséssiu, desusessin

IMPERATIU: desusa, desusi, desusem, desuseu, desusin

->desusat

■desusat -ada

Part. sil.: des_u_sat

[de desusar; 1a FONT: 1399]

adj No usat.

->desvagament

■desvagament

[de desvagar-se]

m Ociositat.

->desvagar-se

■desvagar-se

[de vagar²]

v pron Sortir de feina, esdevenir ociós.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvagar

GERUNDI: desvagant

PARTICIPI: desvagat, desvagada, desvagats, desvagades

INDICATIU PRESENT: desvago, desvagues, desvaga, desvaguem, desvagueu, desvaguen

INDICATIU IMPERFET: desvagava, desvagaves, desvagava, desvagàvem, desvagàveu, desvagaven

INDICATIU PASSAT: desvaguí, desvagares, desvagà, desvagàrem, desvagàreu, desvagaren

INDICATIU FUTUR: desvagaré, desvagaràs, desvagarà, desvagarem, desvagareu, desvagaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvagaria, desvagaries, desvagaria, desvagaríem, desvagaríeu, desvagarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvagui, desvaguis, desvagui, desvaguem, desvagueu, desvaguin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvagués, desvaguessis, desvagués, desvaguéssim, desvaguéssiu, desvaguessin

IMPERATIU: desvaga, desvagui, desvaguem, desvagueu, desvaguin

->desvagat

■desvagat -ada

[de desvagar-se; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

adj Desenfeinat, ociós.

->desvalgut

■desvalgut -uda

[de valer¹]

adj Que no es pot valer sinó de l’ajut o el socorriment dels altres.

->desvaliment

■desvaliment

m Estat de qui se sent o es troba desvalgut. La misèria i el desvaliment que patia el feren objecte de llàstima.

->desvalisador

■desvalisador -a

m i f Lladre especialitzat en desvalisaments.

->desvalisament

■desvalisament

m 1 Acció de desvalisar;

2 l’efecte.

->desvalisar

■desvalisar

[de valisa; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 Despullar (algú) dels diners, de les coses de valor que porta.

2 Robar les coses de valor que es troben (en un lloc, en un vehicle, en un receptacle tancats) forçant-lo. Ens van desvalisar la casa durant les vacances.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvalisar

GERUNDI: desvalisant

PARTICIPI: desvalisat, desvalisada, desvalisats, desvalisades

INDICATIU PRESENT: desvaliso, desvalises, desvalisa, desvalisem, desvaliseu, desvalisen

INDICATIU IMPERFET: desvalisava, desvalisaves, desvalisava, desvalisàvem, desvalisàveu, desvalisaven

INDICATIU PASSAT: desvalisí, desvalisares, desvalisà, desvalisàrem, desvalisàreu, desvalisaren

INDICATIU FUTUR: desvalisaré, desvalisaràs, desvalisarà, desvalisarem, desvalisareu, desvalisaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvalisaria, desvalisaries, desvalisaria, desvalisaríem, desvalisaríeu, desvalisarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvalisi, desvalisis, desvalisi, desvalisem, desvaliseu, desvalisin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvalisés, desvalisessis, desvalisés, desvaliséssim, desvaliséssiu, desvalisessin

IMPERATIU: desvalisa, desvalisi, desvalisem, desvaliseu, desvalisin

->desvaloració

■desvaloració

Part. sil.: des_va_lo_ra_ci_ó

[de desvalorar]

f 1 Acció de desvalorar;

2 l’efecte.

->desvalorar

■desvalorar

[de valorar]

v tr Llevar, fer perdre, valor.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvalorar

GERUNDI: desvalorant

PARTICIPI: desvalorat, desvalorada, desvalorats, desvalorades

INDICATIU PRESENT: desvaloro, desvalores, desvalora, desvalorem, desvaloreu, desvaloren

INDICATIU IMPERFET: desvalorava, desvaloraves, desvalorava, desvaloràvem, desvaloràveu, desvaloraven

INDICATIU PASSAT: desvalorí, desvalorares, desvalorà, desvaloràrem, desvaloràreu, desvaloraren

INDICATIU FUTUR: desvaloraré, desvaloraràs, desvalorarà, desvalorarem, desvalorareu, desvaloraran

INDICATIU CONDICIONAL: desvaloraria, desvaloraries, desvaloraria, desvaloraríem, desvaloraríeu, desvalorarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvalori, desvaloris, desvalori, desvalorem, desvaloreu, desvalorin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvalorés, desvaloressis, desvalorés, desvaloréssim, desvaloréssiu, desvaloressin

IMPERATIU: desvalora, desvalori, desvalorem, desvaloreu, desvalorin

->desvaporador

desvaporador

[de desvaporar]

m TECNOL Lloc per on surten els vapors.

->desvaporar

■desvaporar

[de vaporar]

v tr TECNOL Donar sortida al vapor d’una caldera, d’una màquina, etc., per tal de disminuir la pressió o bé per la necessitat d’eliminar-ne la presència.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvaporar

GERUNDI: desvaporant

PARTICIPI: desvaporat, desvaporada, desvaporats, desvaporades

INDICATIU PRESENT: desvaporo, desvapores, desvapora, desvaporem, desvaporeu, desvaporen

INDICATIU IMPERFET: desvaporava, desvaporaves, desvaporava, desvaporàvem, desvaporàveu, desvaporaven

INDICATIU PASSAT: desvaporí, desvaporares, desvaporà, desvaporàrem, desvaporàreu, desvaporaren

INDICATIU FUTUR: desvaporaré, desvaporaràs, desvaporarà, desvaporarem, desvaporareu, desvaporaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvaporaria, desvaporaries, desvaporaria, desvaporaríem, desvaporaríeu, desvaporarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvapori, desvaporis, desvapori, desvaporem, desvaporeu, desvaporin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvaporés, desvaporessis, desvaporés, desvaporéssim, desvaporéssiu, desvaporessin

IMPERATIU: desvapora, desvapori, desvaporem, desvaporeu, desvaporin

->desvari

■desvari

[de desvariar; 1a FONT: s. XVI]

m Acció de desvariar.

->desvariar

■desvariar

Part. sil.: des_va_ri_ar

[de variar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 pron ant Variar, diversificar-se.

2 intr Desvariejar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvariar

GERUNDI: desvariant

PARTICIPI: desvariat, desvariada, desvariats, desvariades

INDICATIU PRESENT: desvario, desvaries, desvaria, desvariem, desvarieu, desvarien

INDICATIU IMPERFET: desvariava, desvariaves, desvariava, desvariàvem, desvariàveu, desvariaven

INDICATIU PASSAT: desvarií, desvariares, desvarià, desvariàrem, desvariàreu, desvariaren

INDICATIU FUTUR: desvariaré, desvariaràs, desvariarà, desvariarem, desvariareu, desvariaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvariaria, desvariaries, desvariaria, desvariaríem, desvariaríeu, desvariarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvariï, desvariïs, desvariï, desvariem, desvarieu, desvariïn

SUBJUNTIU IMPERFET: desvariés, desvariessis, desvariés, desvariéssim, desvariéssiu, desvariessin

IMPERATIU: desvaria, desvariï, desvariem, desvarieu, desvariïn

->desvariat

■desvariat -ada

Part. sil.: des_va_ri_at

[de desvariar]

adj Que desvarieja, en estat de desvari.

->desvariejament

■desvariejament

Part. sil.: des_va_ri_e_ja_ment

[de desvariejar]

m Acció de desvariejar.

->desvariejar

■desvariejar

Part. sil.: des_va_ri_e_jar

[de desvariar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 pron ant Desvariar.

2 intr Dir o pensar coses fora del sentit comú, desraonades o inconnexes, per efecte de la febre, d’una viva excitació, etc. Sempre que parla, desvarieja.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvariejar

GERUNDI: desvariejant

PARTICIPI: desvariejat, desvariejada, desvariejats, desvariejades

INDICATIU PRESENT: desvariejo, desvarieges, desvarieja, desvariegem, desvariegeu, desvariegen

INDICATIU IMPERFET: desvariejava, desvariejaves, desvariejava, desvariejàvem, desvariejàveu, desvariejaven

INDICATIU PASSAT: desvariegí, desvariejares, desvariejà, desvariejàrem, desvariejàreu, desvariejaren

INDICATIU FUTUR: desvariejaré, desvariejaràs, desvariejarà, desvariejarem, desvariejareu, desvariejaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvariejaria, desvariejaries, desvariejaria, desvariejaríem, desvariejaríeu, desvariejarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvariegi, desvariegis, desvariegi, desvariegem, desvariegeu, desvariegin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvariegés, desvariegessis, desvariegés, desvariegéssim, desvariegéssiu, desvariegessin

IMPERATIU: desvarieja, desvariegi, desvariegem, desvariegeu, desvariegin

->desvear

■desvear

Part. sil.: des_ve_ar

[variant de desvesar]

v tr dial Deslletar.

->desvelar

desvelar

Cp. desvetllar

[de velar²; 1a FONT: s. XX, V. Català]

v tr 1 Llevar el vel, descobrir (una cosa coberta amb un vel).

2 fig Descobrir, revelar, quelcom que estava amagat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvelar

GERUNDI: desvelant

PARTICIPI: desvelat, desvelada, desvelats, desvelades

INDICATIU PRESENT: desvelo, desveles, desvela, desvelem, desveleu, desvelen

INDICATIU IMPERFET: desvelava, desvelaves, desvelava, desvelàvem, desvelàveu, desvelaven

INDICATIU PASSAT: desvelí, desvelares, desvelà, desvelàrem, desvelàreu, desvelaren

INDICATIU FUTUR: desvelaré, desvelaràs, desvelarà, desvelarem, desvelareu, desvelaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvelaria, desvelaries, desvelaria, desvelaríem, desvelaríeu, desvelarien

SUBJUNTIU PRESENT: desveli, desvelis, desveli, desvelem, desveleu, desvelin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvelés, desvelessis, desvelés, desveléssim, desveléssiu, desvelessin

IMPERATIU: desvela, desveli, desvelem, desveleu, desvelin

->desventura

■desventura

[de ventura; 1a FONT: s. XIV, Metge]

f 1 Cas funest.

2 Sort adversa; desgràcia.

->desventuradament

■desventuradament

[de desventurat]

adv Amb desventura, desgraciadament.

->desventurat

■desventurat -ada

[de desventura; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

adj Desgraciat, dissortat.

->desvergonyidament

■desvergonyidament

[de desvergonyit; 1a FONT: s. XX, Oller]

adv Amb desvergonyiment.

->desvergonyiment

■desvergonyiment

[de desvergonyir-se; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

m 1 Manca de vergonya.

2 Condició de desvergonyit.

3 Paraula o acte propi d’una persona desvergonyida.

->desvergonyir-se

■desvergonyir-se

[de avergonyir]

v pron 1 Perdre la vergonya de fer alguna cosa, atrevir-se a fer-la.

2 desvergonyir-se amb algú Mancar-li al respecte, perdre-li la por.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvergonyir

GERUNDI: desvergonyint

PARTICIPI: desvergonyit, desvergonyida, desvergonyits, desvergonyides

INDICATIU PRESENT: desvergonyeixo, desvergonyeixes, desvergonyeix, desvergonyim, desvergonyiu, desvergonyeixen

INDICATIU IMPERFET: desvergonyia, desvergonyies, desvergonyia, desvergonyíem, desvergonyíeu, desvergonyien

INDICATIU PASSAT: desvergonyí, desvergonyires, desvergonyí, desvergonyírem, desvergonyíreu, desvergonyiren

INDICATIU FUTUR: desvergonyiré, desvergonyiràs, desvergonyirà, desvergonyirem, desvergonyireu, desvergonyiran

INDICATIU CONDICIONAL: desvergonyiria, desvergonyiries, desvergonyiria, desvergonyiríem, desvergonyiríeu, desvergonyirien

SUBJUNTIU PRESENT: desvergonyeixi, desvergonyeixis, desvergonyeixi, desvergonyim, desvergonyiu, desvergonyeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvergonyís, desvergonyissis, desvergonyís, desvergonyíssim, desvergonyíssiu, desvergonyissin

IMPERATIU: desvergonyeix, desvergonyeixi, desvergonyim, desvergonyiu, desvergonyeixin

->desvergonyit

■desvergonyit -ida

[de desvergonyir-se; 1a FONT: 1490, Tirant]

1 adj i m i f Que parla o obra amb desvergonyiment, que no té vergonya.

2 adj p ext Té uns posats desvergonyits.

->desvesar

■desvesar

[de avesar; 1a FONT: s. XX, V. Català]

v tr i pron Desavesar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvesar

GERUNDI: desvesant

PARTICIPI: desvesat, desvesada, desvesats, desvesades

INDICATIU PRESENT: desveso, desveses, desvesa, desvesem, desveseu, desvesen

INDICATIU IMPERFET: desvesava, desvesaves, desvesava, desvesàvem, desvesàveu, desvesaven

INDICATIU PASSAT: desvesí, desvesares, desvesà, desvesàrem, desvesàreu, desvesaren

INDICATIU FUTUR: desvesaré, desvesaràs, desvesarà, desvesarem, desvesareu, desvesaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvesaria, desvesaries, desvesaria, desvesaríem, desvesaríeu, desvesarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvesi, desvesis, desvesi, desvesem, desveseu, desvesin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvesés, desvesessis, desvesés, desveséssim, desveséssiu, desvesessin

IMPERATIU: desvesa, desvesi, desvesem, desveseu, desvesin

->desvestir

■desvestir

Hom.: desbastir

[de vestir; 1a FONT: s. XV, Febrer]

v tr i pron despullar 1.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvestir

GERUNDI: desvestint

PARTICIPI: desvestit, desvestida, desvestits, desvestides

INDICATIU PRESENT: desvesteixo, desvesteixes, desvesteix, desvestim, desvestiu, desvesteixen

INDICATIU IMPERFET: desvestia, desvesties, desvestia, desvestíem, desvestíeu, desvestien

INDICATIU PASSAT: desvestí, desvestires, desvestí, desvestírem, desvestíreu, desvestiren

INDICATIU FUTUR: desvestiré, desvestiràs, desvestirà, desvestirem, desvestireu, desvestiran

INDICATIU CONDICIONAL: desvestiria, desvestiries, desvestiria, desvestiríem, desvestiríeu, desvestirien

SUBJUNTIU PRESENT: desvesteixi, desvesteixis, desvesteixi, desvestim, desvestiu, desvesteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvestís, desvestissis, desvestís, desvestíssim, desvestíssiu, desvestissin

IMPERATIU: desvesteix, desvesteixi, desvestim, desvestiu, desvesteixin

->desvetlable

desvetlable

adj dial Desvetllable.

->desvetlador

desvetlador -a

adj dial Desvetllador.

->desvetlament

desvetlament

m dial Desvetllament.

->desvetlar

desvetlar

v tr i pron dial Desvetllar.

->desvetlat

desvetlat -ada

adj dial Desvetllat.

->desvetllable

■desvetllable

adj Que es pot desvetllar.

->desvetllador

■desvetllador -a

[de desvetllar]

adj Que desvetlla.

->desvetllament

■desvetllament

[de desvetllar; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 Insomni.

2 Acció de desvetllar 3.

->desvetllar

■desvetllar

Cp. revelar 1

[de vetllar; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

v 1 tr Treure la son. Tenia son i he pres una tassa de cafè perquè em desvetllés.

2 pron Perdre la son. Així que el desperten es desvetlla.

3 tr fig Estimular, suscitar. Desvetllar l’interès.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvetllar

GERUNDI: desvetllant

PARTICIPI: desvetllat, desvetllada, desvetllats, desvetllades

INDICATIU PRESENT: desvetllo, desvetlles, desvetlla, desvetllem, desvetlleu, desvetllen

INDICATIU IMPERFET: desvetllava, desvetllaves, desvetllava, desvetllàvem, desvetllàveu, desvetllaven

INDICATIU PASSAT: desvetllí, desvetllares, desvetllà, desvetllàrem, desvetllàreu, desvetllaren

INDICATIU FUTUR: desvetllaré, desvetllaràs, desvetllarà, desvetllarem, desvetllareu, desvetllaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvetllaria, desvetllaries, desvetllaria, desvetllaríem, desvetllaríeu, desvetllarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvetlli, desvetllis, desvetlli, desvetllem, desvetlleu, desvetllin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvetllés, desvetllessis, desvetllés, desvetlléssim, desvetlléssiu, desvetllessin

IMPERATIU: desvetlla, desvetlli, desvetllem, desvetlleu, desvetllin

->desvetllat

■desvetllat -ada

[de desvetllar]

adj 1 Que no té son, especialment a l’hora de dormir. He passat la nit ben desvetllat.

2 fig Eixerit, despert.

->desviable

■desviable

Part. sil.: des_vi_a_ble

[de desviar; 1a FONT: s. XV, Curial]

adj Que pot ésser desviat.

->desviació

■desviació

Part. sil.: des_vi_a_ci_ó

[de desviar]

f 1 1 Acció de desviar o de desviar-se;

2 l’efecte.

3 FERROC Canvi de via, disposició dels carrils en una bifurcació que fa possible el pas del tren en condicions de seguretat per la via directa o per la via desviada, segons que convingui.

4 OBR PÚBL Tram de carretera que té els seus dos extrems enllaçats amb una carretera principal i que permet evitar un tram congestionat o obstruït, o que constitueix una variant per a la circulació.

2 ASTR Angle que forma l’agulla nàutica amb el meridià magnètic.

3 ESTAD Terme estadístic que designa el fet que una dada, un element o una corba estadística no corresponguin al terme mitjà o se separin de la majoria.

4 MAR Efecte causat per la massa metàl·lica d’una nau sobre l’agulla imantada del compàs.

5 PAT Direcció viciosa o anormal d’una part del cos o d’un òrgan.

6 RADIOTÈC En modulació de freqüència, increment màxim, positiu o negatiu, de la freqüència a partir del valor central de la freqüència portadora sense modular.

7 desviació de regulació AUTOM Error.

8 desviació mitjana ESTAD Esperança matemàtica del valor absolut de la diferència entre una variable aleatòria i la seva mitjana.

9 desviació sexual Expressió de caràcter sociomoral emprada per a designar qualsevol pràctica sexual que no correspongui a allò que hom considera moralment correcte.

10 desviació social PSIC i SOCIOL Manera de comportar-se diferent de la corrent en una societat donada, que comporta desaprovació o càstig.

->desviacionisme

■desviacionisme

Part. sil.: des_vi_a_ci_o_nis_me

[de desviació]

m POLÍT Tendència a allunyar-se dels principis polítics reconeguts per un partit.

->desviador

■desviador -a

Part. sil.: des_vi_a_dor

[de desviar; 1a FONT: 1410]

adj Que desvia.

->desviament

■desviament

Part. sil.: des_vi_a_ment

[de desviar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Desviació.

->desviar

■desviar

Part. sil.: des_vi_ar

[de via¹; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Separar (algú o alguna cosa) del seu dret camí, de la seva direcció normal. L’obstacle va desviar la bala. Aquells fets el desviaren de la seva vocació.

2 pron Va desviar-se del camí. Desviar-se dels bons principis. Desviar-se la columna vertebral.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desviar

GERUNDI: desviant

PARTICIPI: desviat, desviada, desviats, desviades

INDICATIU PRESENT: desvio, desvies, desvia, desviem, desvieu, desvien

INDICATIU IMPERFET: desviava, desviaves, desviava, desviàvem, desviàveu, desviaven

INDICATIU PASSAT: desvií, desviares, desvià, desviàrem, desviàreu, desviaren

INDICATIU FUTUR: desviaré, desviaràs, desviarà, desviarem, desviareu, desviaran

INDICATIU CONDICIONAL: desviaria, desviaries, desviaria, desviaríem, desviaríeu, desviarien

SUBJUNTIU PRESENT: desviï, desviïs, desviï, desviem, desvieu, desviïn

SUBJUNTIU IMPERFET: desviés, desviessis, desviés, desviéssim, desviéssiu, desviessin

IMPERATIU: desvia, desviï, desviem, desvieu, desviïn

->desviat

■desviat -ada

Part. sil.: des_vi_at

[de desviar; 1a FONT: 1405]

adj Apartat del bon camí o de la direcció normal.

->desvinculació

■desvinculació

Part. sil.: des_vin_cu_la_ci_ó

[de desvincular]

f 1 Acció de desvincular o de desvincular-se;

2 l’efecte.

->desvincular

■desvincular

[de vincular]

v 1 tr Fer cessar d’estar vinculat.

2 pron Cessar d’estar vinculat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvincular

GERUNDI: desvinculant

PARTICIPI: desvinculat, desvinculada, desvinculats, desvinculades

INDICATIU PRESENT: desvinculo, desvincules, desvincula, desvinculem, desvinculeu, desvinculen

INDICATIU IMPERFET: desvinculava, desvinculaves, desvinculava, desvinculàvem, desvinculàveu, desvinculaven

INDICATIU PASSAT: desvinculí, desvinculares, desvinculà, desvinculàrem, desvinculàreu, desvincularen

INDICATIU FUTUR: desvincularé, desvincularàs, desvincularà, desvincularem, desvinculareu, desvincularan

INDICATIU CONDICIONAL: desvincularia, desvincularies, desvincularia, desvincularíem, desvincularíeu, desvincularien

SUBJUNTIU PRESENT: desvinculi, desvinculis, desvinculi, desvinculem, desvinculeu, desvinculin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvinculés, desvinculessis, desvinculés, desvinculéssim, desvinculéssiu, desvinculessin

IMPERATIU: desvincula, desvinculi, desvinculem, desvinculeu, desvinculin

->desvirar¹

■desvirar¹

[de vira]

v tr 1 CALÇ Retallar el que sobra de la sola de la sabata després de cosida.

2 Desvironar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvirar

GERUNDI: desvirant

PARTICIPI: desvirat, desvirada, desvirats, desvirades

INDICATIU PRESENT: desviro, desvires, desvira, desvirem, desvireu, desviren

INDICATIU IMPERFET: desvirava, desviraves, desvirava, desviràvem, desviràveu, desviraven

INDICATIU PASSAT: desvirí, desvirares, desvirà, desviràrem, desviràreu, desviraren

INDICATIU FUTUR: desviraré, desviraràs, desvirarà, desvirarem, desvirareu, desviraran

INDICATIU CONDICIONAL: desviraria, desviraries, desviraria, desviraríem, desviraríeu, desvirarien

SUBJUNTIU PRESENT: desviri, desviris, desviri, desvirem, desvireu, desvirin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvirés, desviressis, desvirés, desviréssim, desviréssiu, desviressin

IMPERATIU: desvira, desviri, desvirem, desvireu, desvirin

->desvirar²

■desvirar²

[de virar¹]

v tr NÀUT Donar voltes al torn d’un molinet o un argue en sentit contrari al que hom li donà per virar un cap, un cable, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvirar

GERUNDI: desvirant

PARTICIPI: desvirat, desvirada, desvirats, desvirades

INDICATIU PRESENT: desviro, desvires, desvira, desvirem, desvireu, desviren

INDICATIU IMPERFET: desvirava, desviraves, desvirava, desviràvem, desviràveu, desviraven

INDICATIU PASSAT: desvirí, desvirares, desvirà, desviràrem, desviràreu, desviraren

INDICATIU FUTUR: desviraré, desviraràs, desvirarà, desvirarem, desvirareu, desviraran

INDICATIU CONDICIONAL: desviraria, desviraries, desviraria, desviraríem, desviraríeu, desvirarien

SUBJUNTIU PRESENT: desviri, desviris, desviri, desvirem, desvireu, desvirin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvirés, desviressis, desvirés, desviréssim, desviréssiu, desviressin

IMPERATIU: desvira, desviri, desvirem, desvireu, desvirin

->desvirgar

■desvirgar

[de des- i el ll. virgo ‘verge’]

v tr vulg Desflorar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvirgar

GERUNDI: desvirgant

PARTICIPI: desvirgat, desvirgada, desvirgats, desvirgades

INDICATIU PRESENT: desvirgo, desvirgues, desvirga, desvirguem, desvirgueu, desvirguen

INDICATIU IMPERFET: desvirgava, desvirgaves, desvirgava, desvirgàvem, desvirgàveu, desvirgaven

INDICATIU PASSAT: desvirguí, desvirgares, desvirgà, desvirgàrem, desvirgàreu, desvirgaren

INDICATIU FUTUR: desvirgaré, desvirgaràs, desvirgarà, desvirgarem, desvirgareu, desvirgaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvirgaria, desvirgaries, desvirgaria, desvirgaríem, desvirgaríeu, desvirgarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvirgui, desvirguis, desvirgui, desvirguem, desvirgueu, desvirguin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvirgués, desvirguessis, desvirgués, desvirguéssim, desvirguéssiu, desvirguessin

IMPERATIU: desvirga, desvirgui, desvirguem, desvirgueu, desvirguin

->desvirginar

desvirginar

[del ll. devirginare, amb el prefix cat. des-; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

v tr ant Desflorar.

->desvironar

■desvironar

v tr Treure el viró (d’una capa, etc.).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvironar

GERUNDI: desvironant

PARTICIPI: desvironat, desvironada, desvironats, desvironades

INDICATIU PRESENT: desvirono, desvirones, desvirona, desvironem, desvironeu, desvironen

INDICATIU IMPERFET: desvironava, desvironaves, desvironava, desvironàvem, desvironàveu, desvironaven

INDICATIU PASSAT: desvironí, desvironares, desvironà, desvironàrem, desvironàreu, desvironaren

INDICATIU FUTUR: desvironaré, desvironaràs, desvironarà, desvironarem, desvironareu, desvironaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvironaria, desvironaries, desvironaria, desvironaríem, desvironaríeu, desvironarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvironi, desvironis, desvironi, desvironem, desvironeu, desvironin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvironés, desvironessis, desvironés, desvironéssim, desvironéssiu, desvironessin

IMPERATIU: desvirona, desvironi, desvironem, desvironeu, desvironin

->desvirtuar

■desvirtuar

Part. sil.: des_vir_tu_ar

[de virtut]

v tr 1 Llevar virtut, força, eficàcia, a una cosa.

2 Rebaixar el mèrit d’una acció.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvirtuar

GERUNDI: desvirtuant

PARTICIPI: desvirtuat, desvirtuada, desvirtuats, desvirtuades

INDICATIU PRESENT: desvirtuo, desvirtues, desvirtua, desvirtuem, desvirtueu, desvirtuen

INDICATIU IMPERFET: desvirtuava, desvirtuaves, desvirtuava, desvirtuàvem, desvirtuàveu, desvirtuaven

INDICATIU PASSAT: desvirtuí, desvirtuares, desvirtuà, desvirtuàrem, desvirtuàreu, desvirtuaren

INDICATIU FUTUR: desvirtuaré, desvirtuaràs, desvirtuarà, desvirtuarem, desvirtuareu, desvirtuaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvirtuaria, desvirtuaries, desvirtuaria, desvirtuaríem, desvirtuaríeu, desvirtuarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvirtuï, desvirtuïs, desvirtuï, desvirtuem, desvirtueu, desvirtuïn

SUBJUNTIU IMPERFET: desvirtués, desvirtuessis, desvirtués, desvirtuéssim, desvirtuéssiu, desvirtuessin

IMPERATIU: desvirtua, desvirtuï, desvirtuem, desvirtueu, desvirtuïn

->desvitalitzar

desvitalitzar

v tr ODONT Retirar la polpa viva, necrosada o gangrenada (d’una dent).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvitalitzar

GERUNDI: desvitalitzant

PARTICIPI: desvitalitzat, desvitalitzada, desvitalitzats, desvitalitzades

INDICATIU PRESENT: desvitalitzo, desvitalitzes, desvitalitza, desvitalitzem, desvitalitzeu, desvitalitzen

INDICATIU IMPERFET: desvitalitzava, desvitalitzaves, desvitalitzava, desvitalitzàvem, desvitalitzàveu, desvitalitzaven

INDICATIU PASSAT: desvitalitzí, desvitalitzares, desvitalitzà, desvitalitzàrem, desvitalitzàreu, desvitalitzaren

INDICATIU FUTUR: desvitalitzaré, desvitalitzaràs, desvitalitzarà, desvitalitzarem, desvitalitzareu, desvitalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvitalitzaria, desvitalitzaries, desvitalitzaria, desvitalitzaríem, desvitalitzaríeu, desvitalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvitalitzi, desvitalitzis, desvitalitzi, desvitalitzem, desvitalitzeu, desvitalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvitalitzés, desvitalitzessis, desvitalitzés, desvitalitzéssim, desvitalitzéssiu, desvitalitzessin

IMPERATIU: desvitalitza, desvitalitzi, desvitalitzem, desvitalitzeu, desvitalitzin

->desvitrificació

desvitrificació

Part. sil.: des_vi_tri_fi_ca_ci_ó

[de desvitrificar]

f PETROG Procés mitjançant el qual un vidre natural o artificial té tendència a adquirir forma cristal·lina.

->desvitrificar

■desvitrificar

[de vitrificar]

v 1 tr VIDR Fer que una substància perdi l’estat vítric en cristal·litzar totalment o parcialment per l’acció prolongada de la calor.

2 pron S’han desvitrificat les rajoles.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvitrificar

GERUNDI: desvitrificant

PARTICIPI: desvitrificat, desvitrificada, desvitrificats, desvitrificades

INDICATIU PRESENT: desvitrifico, desvitrifiques, desvitrifica, desvitrifiquem, desvitrifiqueu, desvitrifiquen

INDICATIU IMPERFET: desvitrificava, desvitrificaves, desvitrificava, desvitrificàvem, desvitrificàveu, desvitrificaven

INDICATIU PASSAT: desvitrifiquí, desvitrificares, desvitrificà, desvitrificàrem, desvitrificàreu, desvitrificaren

INDICATIU FUTUR: desvitrificaré, desvitrificaràs, desvitrificarà, desvitrificarem, desvitrificareu, desvitrificaran

INDICATIU CONDICIONAL: desvitrificaria, desvitrificaries, desvitrificaria, desvitrificaríem, desvitrificaríeu, desvitrificarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvitrifiqui, desvitrifiquis, desvitrifiqui, desvitrifiquem, desvitrifiqueu, desvitrifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvitrifiqués, desvitrifiquessis, desvitrifiqués, desvitrifiquéssim, desvitrifiquéssiu, desvitrifiquessin

IMPERATIU: desvitrifica, desvitrifiqui, desvitrifiquem, desvitrifiqueu, desvitrifiquin

->desviure’s

■desviure’s

Part. sil.: des_viu_re’s

[de viure¹]

v pron 1 Desfer-se per algú.

2 Tenir molta afecció a una cosa o delir-se per obtenir-la. Es desviu per la literatura.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desviure

GERUNDI: desvivint

PARTICIPI: desviscut, desviscuda, desviscuts, desviscudes

INDICATIU PRESENT: desvisc, desvius, desviu, desvivim, desviviu, desviuen

INDICATIU IMPERFET: desvivia, desvivies, desvivia, desvivíem, desvivíeu, desvivien

INDICATIU PASSAT: desvisquí, desvisqueres, desvisqué, desvisquérem, desvisquéreu, desvisqueren

INDICATIU FUTUR: desviuré, desviuràs, desviurà, desviurem, desviureu, desviuran

INDICATIU CONDICIONAL: desviuria, desviuries, desviuria, desviuríem, desviuríeu, desviurien

SUBJUNTIU PRESENT: desvisqui, desvisquis, desvisqui, desvisquem, desvisqueu, desvisquin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvisqués, desvisquessis, desvisqués, desvisquéssim, desvisquéssiu, desvisquessin

IMPERATIU: desviu, desvisqui, desvisquem, desviviu, desvisquin

->desvorar

■desvorar

[de vora]

v tr Llevar o desfer les vores d’una cosa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desvorar

GERUNDI: desvorant

PARTICIPI: desvorat, desvorada, desvorats, desvorades

INDICATIU PRESENT: desvoro, desvores, desvora, desvorem, desvoreu, desvoren

INDICATIU IMPERFET: desvorava, desvoraves, desvorava, desvoràvem, desvoràveu, desvoraven

INDICATIU PASSAT: desvorí, desvorares, desvorà, desvoràrem, desvoràreu, desvoraren

INDICATIU FUTUR: desvoraré, desvoraràs, desvorarà, desvorarem, desvorareu, desvoraran

INDICATIU CONDICIONAL: desvoraria, desvoraries, desvoraria, desvoraríem, desvoraríeu, desvorarien

SUBJUNTIU PRESENT: desvori, desvoris, desvori, desvorem, desvoreu, desvorin

SUBJUNTIU IMPERFET: desvorés, desvoressis, desvorés, desvoréssim, desvoréssiu, desvoressin

IMPERATIU: desvora, desvori, desvorem, desvoreu, desvorin

->desxifrable

■desxifrable

[de desxifrar]

adj Que pot ésser desxifrat.

->desxifrador

■desxifrador -a

[de desxifrar]

adj i m i f Que desxifra.

->desxiframent

■desxiframent

m Acció de desxifrar.

->desxifrar

■desxifrar

[de xifrar]

v tr 1 1 Llegir un escrit xifrat.

2 p ext Llegir un escrit difícil d’entendre. Les seves cartes costen molt de desxifrar.

2 fig Posar en clar, arribar a comprendre un enigma, un misteri, una cosa difícil.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: desxifrar

GERUNDI: desxifrant

PARTICIPI: desxifrat, desxifrada, desxifrats, desxifrades

INDICATIU PRESENT: desxifro, desxifres, desxifra, desxifrem, desxifreu, desxifren

INDICATIU IMPERFET: desxifrava, desxifraves, desxifrava, desxifràvem, desxifràveu, desxifraven

INDICATIU PASSAT: desxifrí, desxifrares, desxifrà, desxifràrem, desxifràreu, desxifraren

INDICATIU FUTUR: desxifraré, desxifraràs, desxifrarà, desxifrarem, desxifrareu, desxifraran

INDICATIU CONDICIONAL: desxifraria, desxifraries, desxifraria, desxifraríem, desxifraríeu, desxifrarien

SUBJUNTIU PRESENT: desxifri, desxifris, desxifri, desxifrem, desxifreu, desxifrin

SUBJUNTIU IMPERFET: desxifrés, desxifressis, desxifrés, desxifréssim, desxifréssiu, desxifressin

IMPERATIU: desxifra, desxifri, desxifrem, desxifreu, desxifrin

->det.

det.

abrev GRAM determinant 2.

->detall

■detall

[del fr. détail, íd.; 1a FONT: 1533]

m 1 1 Part petita o subordinada d’un tot. Del seu pis només m’agraden alguns detalls.

2 Particularitat. Encara no conec els detalls de l’accident.

2 Acte amb què hom demostra atenció, generositat, etc. Avui ha tingut un detall: m’ha regalat un ram de flors.

3 Relació, factura, llista, etc., minuciosa, circumstanciada.

4 al detall loc adv MERC En petites quantitats. Vendre al detall.

->detalladament

■detalladament

[de detallat]

adv D’una manera detallada, amb tots els detalls.

->detallar

■detallar

[de detall; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr 1 1 Referir amb tots els detalls, enumerar, particularitzar, etc.

2 abs No cal que detallis tant.

2 ECON Vendre al detall.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detallar

GERUNDI: detallant

PARTICIPI: detallat, detallada, detallats, detallades

INDICATIU PRESENT: detallo, detalles, detalla, detallem, detalleu, detallen

INDICATIU IMPERFET: detallava, detallaves, detallava, detallàvem, detallàveu, detallaven

INDICATIU PASSAT: detallí, detallares, detallà, detallàrem, detallàreu, detallaren

INDICATIU FUTUR: detallaré, detallaràs, detallarà, detallarem, detallareu, detallaran

INDICATIU CONDICIONAL: detallaria, detallaries, detallaria, detallaríem, detallaríeu, detallarien

SUBJUNTIU PRESENT: detalli, detallis, detalli, detallem, detalleu, detallin

SUBJUNTIU IMPERFET: detallés, detallessis, detallés, detalléssim, detalléssiu, detallessin

IMPERATIU: detalla, detalli, detallem, detalleu, detallin

->detallat

detallat -ada

[de detallar]

adj Exposat amb tots els detalls, particularitzat, etc. Un inventari detallat.

->detallisme

■detallisme

[de detall]

m Qualitat de detallista 1.

->detallista

■detallista

[de detall]

1 adj i m i f Que té molt en compte els detalls. Una tendència detallista. És un detallista.

2 m i f MERC Persona que ven al detall.

->detardar

■detardar

[de tardar; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

v tr ant Retardar.

->detaxa

detaxa

[de taxa]

f FERROC Rectificació dels ports pagats en els ferrocarrils quan és el cas de rebaixar-los, a fi de tornar l’excés del cobrament.

->detecció

■detecció

Part. sil.: de_tec_ci_ó

[del ll. detectio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de detectar;

2 l’efecte.

2 RADIOTÈC Desmodulació mitjançant un detector.

3 TÀCT Descobriment de la presència d’un objecte, d’una unitat naval o aèria, etc., generalment per mitjà d’ones acústiques, ultrasonores o electromagnètiques.

->detectar

■detectar

[calc del llatinisme angl. to detect, íd., del ll. detectus, -a, -um, participi de detegĕre ‘descobrir’, der. de tegĕre ‘cobrir’]

v tr 1 1 Descobrir (la presència d’alguna cosa) mitjançant un procediment físic.

2 p ext Descobrir a través d’indicis. Detectar un estat d’opinió.

2 RADIOTÈC i TÀCT Efectuar una detecció.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detectar

GERUNDI: detectant

PARTICIPI: detectat, detectada, detectats, detectades

INDICATIU PRESENT: detecto, detectes, detecta, detectem, detecteu, detecten

INDICATIU IMPERFET: detectava, detectaves, detectava, detectàvem, detectàveu, detectaven

INDICATIU PASSAT: detectí, detectares, detectà, detectàrem, detectàreu, detectaren

INDICATIU FUTUR: detectaré, detectaràs, detectarà, detectarem, detectareu, detectaran

INDICATIU CONDICIONAL: detectaria, detectaries, detectaria, detectaríem, detectaríeu, detectarien

SUBJUNTIU PRESENT: detecti, detectis, detecti, detectem, detecteu, detectin

SUBJUNTIU IMPERFET: detectés, detectessis, detectés, detectéssim, detectéssiu, detectessin

IMPERATIU: detecta, detecti, detectem, detecteu, detectin

->detectiu

■detectiu -iva

Part. sil.: de_tec_tiu

[calc de l’angl. detective, íd.]

m i f Persona que té per ocupació de fer investigacions privades, tant de tipus criminal com personal.

->detectivesc

■detectivesc -a

[de detectiu]

adj Relatiu o pertanyent als detectius.

->detector

■detector -a

[del ll. detector, -ōris, íd.]

1 adj Que detecta.

2 m 1 Qualsevol aparell o dispositiu utilitzat per a detectar la presència d’una propietat o fenomen físic, com ara una radiació.

2 ELECTRÒN Fotodetector.

3 PART Aparell que permet de determinar el pas d’una partícula i d’evidenciar-ne l’energia.

4 RADIOTÈC Dispositiu sensible als corrents elèctrics d’alta freqüència que permet de revelar la presència d’ones o d’oscil·lacions radioelèctriques i, eventualment, separar el senyal original que les modula per tal d’obtenir-ne les informacions útils.

5 detector de mentides PENOL Instrument que registra la pressió arterial, el ritme del pols i de la respiració i altres fenòmens i permet d’indicar en alguns casos si l’individu està mentint.

6 detector de metalls MIN Cercametalls.

->detenció

■detenció

Part. sil.: de_ten_ci_ó

[del ll. detentio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1460]

f 1 1 Acció de detenir;

2 l’efecte.

2 DR PEN Acció mitjançant la qual la policia judicial o governativa limita la llibertat d’una persona i la reté, per tal com la suposa relacionada amb algun fet delictuós (detenció preventiva), o en virtut d’un manament de l’autoritat judicial.

3 Deteniment.

->detenidor

detenidor -a

[de detenir; 1a FONT: s. XIV, Consolat]

m i f Detentor.

->deteniment

■deteniment

[de detenir; 1a FONT: c. 1400]

m Acció de detenir-se 2 2. Ho hem estudiat amb deteniment.

->detenir

■detenir

[del ll. detĭnēre, íd., der. de tenēre ‘tenir agafat; aguantar; retenir’; 1a FONT: s. XIII, CTort.]

v 1 tr Impedir d’anar endavant. Ens detingué la teva arribada.

2 pron 1 Cessar de moure’s, de prosseguir una acció.

2 esp Aturar-se a reflexionar abans de fer una cosa. Ens hem detingut molt de temps en l’examen d’aquesta teoria.

3 tr Guardar, algú, alguna cosa en la seva possessió, mantenir, no deixar perdre. Ha detingut el títol de campió durant tres anys.

4 tr DR Practicar una detenció.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detenir

GERUNDI: detenint

PARTICIPI: detingut, detinguda, detinguts, detingudes

INDICATIU PRESENT: detinc, detens, deté, detenim, deteniu, detenen

INDICATIU IMPERFET: detenia, detenies, detenia, deteníem, deteníeu, detenien

INDICATIU PASSAT: detinguí, detingueres, detingué, detinguérem, detinguéreu, detingueren

INDICATIU FUTUR: detindré, detindràs, detindrà, detindrem, detindreu, detindran

INDICATIU CONDICIONAL: detindria, detindries, detindria, detindríem, detindríeu, detindrien

SUBJUNTIU PRESENT: detingui, detinguis, detingui, detinguem, detingueu, detinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: detingués, detinguessis, detingués, detinguéssim, detinguéssiu, detinguessin

IMPERATIU: detén, detingui, detinguem, deteniu, detinguin

IMPERATIU (alternatiu): detingues, detingui, detinguem, detingueu, detinguin

->detentor

■detentor -a

[del ll. detentor, -ōris ‘el qui reté béns en el seu poder’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f Persona que deté alguna cosa. El detentor del títol.

->detergent

■detergent

[del ll. detergens, -ntis, participi pres. de detergēre ‘eixugar, netejar, polir’, probablement de creació anglesa]

1 adj Que detergeix.

2 m 1 MED Medicament que hom aplica sobre les plagues, les ferides, per provocar llur neteja, una regeneració dels teixits superficials i, consegüentment, llur cicatrització.

2 QUÍM Producte químic que, dissolt o dispers en aigua o uns altres dissolvents, es caracteritza per la propietat de modificar-ne profundament la tensió superficial, amb la qual cosa la solució o la dispersió adquireix la capacitat humectant i emulsionant necessària per a produir l’efecte netejador que confereix a aquell producte la principal aplicació pràctica.

3 QUÍM IND Barreja o preparació comercial, d’aplicació en el rentament, que conté l’agent tensioactiu juntament amb uns altres productes, adjuvants o vigoritzants, uns altres additius i matèries de càrrega.

->detergir

■detergir

[del ll. detergēre ‘eixugar, netejar, polir’]

v tr 1 MED Netejar una plaga, una ferida, eliminant-ne les secrecions que la recobreixen.

2 Netejar amb detergent.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detergir

GERUNDI: detergint

PARTICIPI: detergit, detergida, detergits, detergides

INDICATIU PRESENT: detergeixo, detergeixes, detergeix, detergim, detergiu, detergeixen

INDICATIU IMPERFET: detergia, detergies, detergia, detergíem, detergíeu, detergien

INDICATIU PASSAT: detergí, detergires, detergí, detergírem, detergíreu, detergiren

INDICATIU FUTUR: detergiré, detergiràs, detergirà, detergirem, detergireu, detergiran

INDICATIU CONDICIONAL: detergiria, detergiries, detergiria, detergiríem, detergiríeu, detergirien

SUBJUNTIU PRESENT: detergeixi, detergeixis, detergeixi, detergim, detergiu, detergeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: detergís, detergissis, detergís, detergíssim, detergíssiu, detergissin

IMPERATIU: detergeix, detergeixi, detergim, detergiu, detergeixin

->deterior

deterior

Part. sil.: de_te_ri_or

adj ant Pitjor.

->deterioració

■deterioració

Part. sil.: de_te_ri_o_ra_ci_ó

[del ll. deterioratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1391]

f 1 1 Acció de deteriorar o de deteriorar-se;

2 l’efecte.

2 ALIM Evolució d’un aliment que el porta a no ésser acceptable per al consum humà.

3 PAT Procés pel qual hom perd progressivament les facultats psíquiques o físiques o ambdues alhora.

->deteriorament

■deteriorament

Part. sil.: de_te_ri_o_ra_ment

[de deteriorar; 1a FONT: 1084]

m Deterioració.

->deteriorar

■deteriorar

Part. sil.: de_te_ri_o_rar

[del ll. deteriorare, íd., der. de deterior, -ōris ‘pitjor’, cat. ant. deterior, íd.; 1a FONT: 1315]

v tr i pron Espatllar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deteriorar

GERUNDI: deteriorant

PARTICIPI: deteriorat, deteriorada, deteriorats, deteriorades

INDICATIU PRESENT: deterioro, deteriores, deteriora, deteriorem, deterioreu, deterioren

INDICATIU IMPERFET: deteriorava, deterioraves, deteriorava, deterioràvem, deterioràveu, deterioraven

INDICATIU PASSAT: deteriorí, deteriorares, deteriorà, deterioràrem, deterioràreu, deterioraren

INDICATIU FUTUR: deterioraré, deterioraràs, deteriorarà, deteriorarem, deteriorareu, deterioraran

INDICATIU CONDICIONAL: deterioraria, deterioraries, deterioraria, deterioraríem, deterioraríeu, deteriorarien

SUBJUNTIU PRESENT: deteriori, deterioris, deteriori, deteriorem, deterioreu, deteriorin

SUBJUNTIU IMPERFET: deteriorés, deterioressis, deteriorés, deterioréssim, deterioréssiu, deterioressin

IMPERATIU: deteriora, deteriori, deteriorem, deterioreu, deteriorin

->determinabilitat

■determinabilitat

[de determinable]

f Qualitat de determinable.

->determinable

■determinable

[del ll. determinabĭlis, íd.]

adj Susceptible d’ésser determinat.

->determinació

■determinació

Part. sil.: de_ter_mi_na_ci_ó

[del ll. determinatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Acció de determinar o de determinar-se;

2 l’efecte.

2 Qualitat de determinat.

3 BIOL i GEN Procés mitjançant el qual els organismes o llurs cèl·lules tendeixen vers un determinat desenvolupament per una via específica. Determinació cel·lular. Determinació sexual.

4 GRAM Relació entre dos elements gramaticals, l’un dels quals, el determinat, depèn de l’altre, anomenat determinant.

->determinadament

■determinadament

[de determinat]

adv D’una manera determinada, amb determinació.

->determinant

■determinant

[de determinar]

1 1 adj Que determina.

2 m [o f] Factor determinant. Els determinants de la revolució, de la guerra. Determinants polítiques, econòmiques.

2 adj i m GRAM [abrev det.] En la determinació, element que funciona com a complement d’una altra unitat.

->determinar

■determinar

[del ll. determinare ‘posar límits; decidir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr 1 Fixar, establir, exactament (alguna cosa) com a resultat d’una deliberació, d’un raonament, d’una investigació. Encara no hem determinat l’hora de la sortida. Determinar la densitat d’un cos.

2 BIOL Establir a quina espècie o tàxon pertany un organisme concret.

2 1 tr Decidir, portar a una decisió. Va determinar d’anar-hi. Aquesta consideració el va determinar a callar.

2 pron Abans de determinar-nos reflexionem bé el que volem fer.

3 tr Ésser la causa immediata d’alguna cosa. Aquesta esllavissada ha determinat la caiguda de la paret.

4 tr GRAM Aportar (a un substantiu) una especificació de caràcter no qualitatiu que en restringeix el referent i el fa més precís i concret. Els adjectius demostratius determinen el nom.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: determinar

GERUNDI: determinant

PARTICIPI: determinat, determinada, determinats, determinades

INDICATIU PRESENT: determino, determines, determina, determinem, determineu, determinen

INDICATIU IMPERFET: determinava, determinaves, determinava, determinàvem, determinàveu, determinaven

INDICATIU PASSAT: determiní, determinares, determinà, determinàrem, determinàreu, determinaren

INDICATIU FUTUR: determinaré, determinaràs, determinarà, determinarem, determinareu, determinaran

INDICATIU CONDICIONAL: determinaria, determinaries, determinaria, determinaríem, determinaríeu, determinarien

SUBJUNTIU PRESENT: determini, determinis, determini, determinem, determineu, determinin

SUBJUNTIU IMPERFET: determinés, determinessis, determinés, determinéssim, determinéssiu, determinessin

IMPERATIU: determina, determini, determinem, determineu, determinin

->determinat

■determinat -ada

[de determinar]

1 adj Fixat exactament.

2 adj Concret, especial, particular. Aquests privilegis solament es concedeixen a casos determinats.

3 adj Decidit, resolt a prendre una determinació i a mantenir-la. Ja estic determinat: demà vindré.

4 adj GRAM Dit d’una de les dues classes d’article segons la classificació tradicional.

5 adj i m GRAM En la determinació, element que és completat per una altra unitat.

->determinatiu

■determinatiu -iva

Part. sil.: de_ter_mi_na_tiu

[del b. ll. determinativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj Que determina.

2 adj i m GRAM 1 Terme aplicat als adjectius per diferenciar-los dels que són qualificatius.

2 p ext Dit de qualsevol forma gramatical que acompanyi el substantiu sense indicar-ne cap qualitat.

->determini

■determini

[formació culta analògica sobre la base de extermini (ll. td. exterminium) i termini (b. ll. terminium); 1a FONT: s. XIX]

m determinació 1.

->determinisme

■determinisme

[de determini]

m 1 FILOS Doctrina i sistema filosòfic segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d’un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals.

2 FILOS Fatalisme.

3 GEOG Corrent del pensament geogràfic que intenta d’explicar els fets mitjançant la influència decisiva dels condicionaments naturals.

->determinista

■determinista

[de determini; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 m i f Partidari del determinisme.

2 adj Relatiu o pertanyent al determinisme.

->detersió

■detersió

Part. sil.: de_ter_si_ó

[del ll. detersio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de detergir;

2 l’efecte.

->detersiu

■detersiu -iva

Part. sil.: de_ter_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. detersus, -a, -um, participi de detergēre ‘eixugar, netejar, polir’]

adj i m Detergent.

->detestable

■detestable

[del ll. detestabĭlis, íd.; 1a FONT: 1487]

adj 1 Digne d’ésser detestat. Aduladors detestables. La traïció és detestable.

2 Extremament dolent. Un gust, un estil, detestables.

->detestablement

■detestablement

[de detestable]

adv D’una manera detestable.

->detestació

■detestació

Part. sil.: de_tes_ta_ci_ó

[del ll. detestatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Acció de detestar.

->detestar

■detestar

[del ll. detestari, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr Tenir una aversió declarada a algú o a alguna cosa. Detestar els traïdors. Detestar el pecat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detestar

GERUNDI: detestant

PARTICIPI: detestat, detestada, detestats, detestades

INDICATIU PRESENT: detesto, detestes, detesta, detestem, detesteu, detesten

INDICATIU IMPERFET: detestava, detestaves, detestava, detestàvem, detestàveu, detestaven

INDICATIU PASSAT: detestí, detestares, detestà, detestàrem, detestàreu, detestaren

INDICATIU FUTUR: detestaré, detestaràs, detestarà, detestarem, detestareu, detestaran

INDICATIU CONDICIONAL: detestaria, detestaries, detestaria, detestaríem, detestaríeu, detestarien

SUBJUNTIU PRESENT: detesti, detestis, detesti, detestem, detesteu, detestin

SUBJUNTIU IMPERFET: detestés, detestessis, detestés, detestéssim, detestéssiu, detestessin

IMPERATIU: detesta, detesti, detestem, detesteu, detestin

->detindre

detindre

[variant de detenir]

v tr i pron Detenir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detindre

GERUNDI: detenint

PARTICIPI: detingut, detinguda, detinguts, detingudes

INDICATIU PRESENT: detinc, detens, deté, detenim, deteniu, detenen

INDICATIU IMPERFET: detenia, detenies, detenia, deteníem, deteníeu, detenien

INDICATIU PASSAT: detinguí, detingueres, detingué, detinguérem, detinguéreu, detingueren

INDICATIU FUTUR: detindré, detindràs, detindrà, detindrem, detindreu, detindran

INDICATIU CONDICIONAL: detindria, detindries, detindria, detindríem, detindríeu, detindrien

SUBJUNTIU PRESENT: detingui, detinguis, detingui, detinguem, detingueu, detinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: detingués, detinguessis, detingués, detinguéssim, detinguéssiu, detinguessin

IMPERATIU: detén, detingui, detinguem, deteniu, detinguin

IMPERATIU (alternatiu): detingues, detingui, detinguem, detingueu, detinguin

->detingudament

■detingudament

[de detingut]

adv Amb deteniment.

->detingut

■detingut -uda

[de detenir; 1a FONT: 1490, Tirant]

1 adj Minuciós, fet amb deteniment.

2 adj i m i f Que sofreix detenció, arrest. Els detinguts foren portats a la comissaria.

->detonació

■detonació

Part. sil.: de_to_na_ci_ó

[de detonar; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 1 Acció de detonar;

2 l’efecte.

2 EXPL i ARM Reacció de transformació dels explosius detonadors, autopropagada i extremament ràpida.

3 MOT En els motors d’encesa per guspira, típic soroll de martelleig, localitzable a la culata del motor, que identifica una combustió anormal de la mescla.

->detonador

■detonador -a

[de detonar]

1 adj Que fa detonar. Explosiu detonador.

2 m EXPL i ARM Artifici emprat per a produir l’explosió d’una càrrega, format per una part explosiva i un mecanisme o un element d’iniciació (metxa, resistència elèctrica, etc.).

3 m EXPL i ARM Explosiu detonador.

4 m fig detonant 3.

->detonant

■detonant

[de detonar]

1 adj 1 Que té la propietat de detonar.

2 mescla detonant QUÍM Mescla de dos gasos que pot explotar en combinar-se.

2 adj fig Que sorprèn per inesperat. Unes respostes detonants.

3 m fig Circumstància que desencadena o provoca l’inici d’alguna cosa, d’una situació no desitjada. L’assassinat del president fou el detonant de la guerra.

->detonar

■detonar

[del ll. detonare ‘tronar fortament’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v intr 1 Fer, una cosa que explota, un soroll sobtat com un tro.

2 EXPL i ARM Produir una detonació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detonar

GERUNDI: detonant

PARTICIPI: detonat, detonada, detonats, detonades

INDICATIU PRESENT: detono, detones, detona, detonem, detoneu, detonen

INDICATIU IMPERFET: detonava, detonaves, detonava, detonàvem, detonàveu, detonaven

INDICATIU PASSAT: detoní, detonares, detonà, detonàrem, detonàreu, detonaren

INDICATIU FUTUR: detonaré, detonaràs, detonarà, detonarem, detonareu, detonaran

INDICATIU CONDICIONAL: detonaria, detonaries, detonaria, detonaríem, detonaríeu, detonarien

SUBJUNTIU PRESENT: detoni, detonis, detoni, detonem, detoneu, detonin

SUBJUNTIU IMPERFET: detonés, detonessis, detonés, detonéssim, detonéssiu, detonessin

IMPERATIU: detona, detoni, detonem, detoneu, detonin

->detracció

■detracció

Part. sil.: de_trac_ci_ó

[del ll. detractio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció de detractar;

2 l’efecte.

->detractar

■detractar

[del ll. detractare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr Rebaixar el crèdit, la reputació, d’algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: detractar

GERUNDI: detractant

PARTICIPI: detractat, detractada, detractats, detractades

INDICATIU PRESENT: detracto, detractes, detracta, detractem, detracteu, detracten

INDICATIU IMPERFET: detractava, detractaves, detractava, detractàvem, detractàveu, detractaven

INDICATIU PASSAT: detractí, detractares, detractà, detractàrem, detractàreu, detractaren

INDICATIU FUTUR: detractaré, detractaràs, detractarà, detractarem, detractareu, detractaran

INDICATIU CONDICIONAL: detractaria, detractaries, detractaria, detractaríem, detractaríeu, detractarien

SUBJUNTIU PRESENT: detracti, detractis, detracti, detractem, detracteu, detractin

SUBJUNTIU IMPERFET: detractés, detractessis, detractés, detractéssim, detractéssiu, detractessin

IMPERATIU: detracta, detracti, detractem, detracteu, detractin

->detractor

■detractor -a

[del ll. detractor, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

m i f Persona que detracta.

->detraure

■detraure

Part. sil.: de_trau_re

[del ll. detrahĕre, íd.]

v tr ant Detreure.

->detreure

■detreure

Part. sil.: de_treu_re

[p p detret -a] v ant tr 1 Llevar, treure.

2 esp Detractar.

->detriment

■detriment

[del ll. detrimentum, íd., der. de deterĕre ‘gastar per fregament, esmicolar’, i aquest, de terĕre]

m 1 Dany, perjudici, material o moral, que es va operant lentament. En detriment de la salut. Ho ha fet sense detriment de la seva glòria, de la seva reputació.

2 ASTROL Posició d’un planeta en el signe oposat a la seva casa.

->detrit

■detrit

m Detritus.

->detrític

■detrític -a

[de detritus; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj GEOL Dit de les roques o sediments formats, almenys, per un 50% de fragments.

->detritívor

■detritívor -a

[de detritus i -vor]

adj i m ECOL Que s’alimenta de partícules de matèria orgànica morta.

->detritus

■detritus

[del ll. detritus, participi de detraĕre ‘gastar per fregament, esmicolar’, der. de terĕrer>.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m Producte resultant de l’esmicolament, la desintegració, d’un cos sòlid. Detritus al·luvials, volcànics.

->detumescència

■detumescència

Part. sil.: de_tu_mes_cèn_ci_a

[de detumescent]

f Desaparició o disminució d’una inflor.

->detumescent

detumescent

[del ll. detumescens, -ntis, participi pres. de detumescĕre ‘desinflar-se’]

adj Que té la virtut de produir detumescència.

->deturar

■deturar

[probablement, alteració de l’ant. returar ‘aturar’, amb influx de detenir]

v tr i pron aturar 1 i aturar 2.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deturar

GERUNDI: deturant

PARTICIPI: deturat, deturada, deturats, deturades

INDICATIU PRESENT: deturo, detures, detura, deturem, detureu, deturen

INDICATIU IMPERFET: deturava, deturaves, deturava, deturàvem, deturàveu, deturaven

INDICATIU PASSAT: deturí, deturares, deturà, deturàrem, deturàreu, deturaren

INDICATIU FUTUR: deturaré, deturaràs, deturarà, deturarem, deturareu, deturaran

INDICATIU CONDICIONAL: deturaria, deturaries, deturaria, deturaríem, deturaríeu, deturarien

SUBJUNTIU PRESENT: deturi, deturis, deturi, deturem, detureu, deturin

SUBJUNTIU IMPERFET: deturés, deturessis, deturés, deturéssim, deturéssiu, deturessin

IMPERATIU: detura, deturi, deturem, detureu, deturin

->deturpació

■deturpació

Part. sil.: de_tur_pa_ci_ó

[de deturpar]

f 1 Acció de deturpar;

2 l’efecte.

->deturpador

■deturpador -a

[de deturpar]

adj Que deturpa.

->deturpar

■deturpar

[del ll. deturpare, íd., der. de turpis ‘lleig, vergonyós’; 1a FONT: c. 1920]

v tr Desfigurar, enlletgir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deturpar

GERUNDI: deturpant

PARTICIPI: deturpat, deturpada, deturpats, deturpades

INDICATIU PRESENT: deturpo, deturpes, deturpa, deturpem, deturpeu, deturpen

INDICATIU IMPERFET: deturpava, deturpaves, deturpava, deturpàvem, deturpàveu, deturpaven

INDICATIU PASSAT: deturpí, deturpares, deturpà, deturpàrem, deturpàreu, deturparen

INDICATIU FUTUR: deturparé, deturparàs, deturparà, deturparem, deturpareu, deturparan

INDICATIU CONDICIONAL: deturparia, deturparies, deturparia, deturparíem, deturparíeu, deturparien

SUBJUNTIU PRESENT: deturpi, deturpis, deturpi, deturpem, deturpeu, deturpin

SUBJUNTIU IMPERFET: deturpés, deturpessis, deturpés, deturpéssim, deturpéssiu, deturpessin

IMPERATIU: deturpa, deturpi, deturpem, deturpeu, deturpin

->deu¹

■deu¹

Part. sil.: deu

[del ll. dĕcem, íd.; 1a FONT: o.]

1 adj Nou més un. Una nena de deu anys.

2 adj i m i f Que fa deu; desè. El llibre deu del segon prestatge. La pàgina deu.

3 m [pl deus] 1 El nombre deu, 10. Ha sortit el deu.

2 p ext Cosa designada amb el nombre deu. Viu al deu del carrer de València.

4 m i f Els deu primers.

5 les deu La desena hora des de les dotze de la nit o del migdia. A casa, esmorzem a les deu del matí i sopem a les deu del vespre.

->deu²

■deu²

Part. sil.: deu

[probablement d’un preromà indoeuropeu *doukis/ dukis ‘borboll’, d’una base dheu-/dheuk- ‘fer remolins’, relacionada potser amb la del ll. dux, dŭcis ‘conductor’; 1a FONT: c. 1330]

f 1 GEOL Aflorament d’aigua a la superfície terrestre originada en produir-se la intersecció d’una capa aqüífera amb aquesta superfície.

2 tenir set deus de (una cosa) Tenir-ne abundància.

->déu

■déu

Part. sil.: déu

[del ll. dĕus, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 1 [referit a l’ésser suprem és escrit en majúscula] HIST REL i FILOS Nom genèric amb què hom designa l’anomenat ésser suprem, o bé, simplement, cadascun dels éssers sobrehumans que dominen un àmbit determinat del real, objectes sempre de culte i expressió, personal o no, del misteri de l’existència i de l’inexplicable.

2 p ext Allò que hom valora, adora, venera, etc., com si fos un déu. El diner és el seu déu.

3 alçar (o elevar, o aixecar, etc.) Déu col·loq CATOL En la missa, alçar l’hòstia i el calze.

4 la casa de Déu L’edifici d’una església.

5 rebre Déu CATOL Combregar.

2 [element principal d’un gran nombre de locucions i d’expressions] 1 Per a expressar, exclamativament, admiració, alegria, dolor, enuig, impaciència, resignació, etc. Valga’m Déu!

2 Per a manifestar el desig que una cosa s’esdevingui o no. Déu ho faci! Déu me’n guard, Déu nos en guard, d’haver-hi d’anar.

3 Per a saludar. Déu vos guard! Vés, en nom de Déu! Déu t’empari!

4 Per a deixar per inútil algú que hom considera curt d’enteniment, que es capté equivocadament, etc. Que Déu l’empari! Déu et faci bo!

5 Per a regraciar una almoina, un favor. Déu t’ho pagui!

6 Per a expressar respecte en anomenar un difunt. El pare, Déu l’hagi perdonat!, ho feia així.

7 Per a afirmar enèrgicament la certesa d’una cosa. Ell vindrà, com hi ha Déu! A fe de Déu, que ho faré!

8 Per a suplicar o pregar. Salveu-lo, per Déu! Una caritat, per l’amor de Déu!

9 Per a manifestar que hom confia de no trobar cap obstacle perquè una cosa s’esdevingui o es faci. Si Déu vol, si a Déu plau, amb l’ajuda de Déu, Déu volent, ho acabarem demà.

10 a Déu sien dades! Frase de cortesia que hom contesta quan algú li dóna gràcies.

11 anar com Déu vol Anar (alguna cosa) de qualsevol manera, sense esment de ningú. Aquesta empresa va com Déu vol!

12 com Déu mana Degudament.

13 de Déu (o de cal Déu!, o de tots els déus!, o de Déu lo Pare) Molt gran, desmesurat. Té una llargària de Déu, aquest carrer. Hi ha un enrenou de cal Déu! Ha fet una glaçada de Déu lo Pare.

14 deixat de la mà de Déu Desordenat, abandonat.

15 Déu dóna faves a qui no té queixals (o garrofes a qui no les pot rosegar) Comentari que hom fa en veure una persona que, tenint mitjans per a fer una cosa, tanmateix no els usarà.

16 Déu em perdoni! (o Déu no m’ho tingui en compte!, etc.) Expressions que hom usa com a fórmula d’excusa quan diu alguna inconveniència, un renec, etc.

17 Déu hi faci més que nosaltres! Expressió usada per a manifestar que hom ja ha fet tot el que ha pogut per aconseguir una cosa.

18 Déu i ajut (o i ajuda) Expressió usada per a indicar la dificultat que comporta de dur a terme un afer, els esforços que exigeix una cosa. Hem necessitat Déu i ajut per arribar al cim! M’ha costat Déu i ajuda, de fer la traducció!

19 Déu li’n (o n’hi) do! (o Déu n’hi doret!) Força, bastant. Tens gana? Home, Déu n’hi do!

20 Déu li’n (o n’hi) do! (o Déu n’hi doret!) Exclamacions ponderatives, emfàtiques, per a expressar la importància d’una cosa, l’admiració que produeix. He fet un negoci que Déu li’n do! Déu n’hi doret, com parla aquell!

21 Déu sap (o ho sap) Expressió que indica dubte, indeterminació. Déu sap quan acabarem!

22 Déu tanca una porta i n’obre una altra Refrany d’encoratjament que ensenya que, quan tot sembla perdut, sempre apareix una oportunitat i una força per a sortir-se’n.

23 Déu té un bastó que pega sense fer remor Refrany usat com a avís o com a comentari quan a algú li passa una desgràcia que s’interpreta com un càstig per una mala acció.

24 donar a Déu el que és de Déu i al cèsar el que és del cèsar Donar a cadascú allò que li pertoca.

25 donar gràcies a Déu Expressió usada per a indicar que hom pot felicitar-se d’alguna cosa, que ha tingut sort dins la desgràcia, etc. Dóna gràcies a Déu que el teu pare no ho hagi sabut! S’ha mort, però podem donar gràcies a Déu, que no ha patit gens.

26 ésser (algú) com Déu l’ha fet! Expressió usada per a excusar els errors, les inconveniències, etc., d’algú, atenent la seva ingenuïtat, la seva escassesa d’enteniment, etc.

27 fer cara de tres (o de set) déus Fer cara seriosa, mostrar rigor o irritació.

28 gràcies a Déu Per sort, benauradament. Gràcies a Déu, tinc bona gana.

29 gràcies a Déu! A la fi!, ja era hora! Gràcies a Déu que ja hi arribem!

30 ni Déu! Ningú, molt pocs. No ho sap ni Déu, on para, aquell!

31 no haver-hi déu que l’entengui (o que ho entengui) Ésser, algú o alguna cosa, molt difícil d’entendre.

32 no sé quin déu em deté Expressió que hom usa per a manifestar que no es decideix a actuar violentament tot i tenir motius per a fer-ho.

33 no témer Déu ni el diable No témer ningú.

34 per Déu! (o per l’amor de Déu!) Exclamació de protesta o d’oposició a una cosa que un altre diu o fa. Per l’amor de Déu, no t’ho prenguis així!

35 plaer de (o dels) déus Plaer suprem.

36 quan Déu voldrà! Expressió que hom usa quan no pot determinar l’hora que s’esdevindrà o que farà una cosa. Quan arribarà el tren? Quan Déu voldrà!

37 que Déu ens empari! (o ens empari, si pot!) col·loq Exclamació, generalment jocosa, amb què hom manifesta por per les conseqüències d’un acte temerari o per alguna cosa enutjosa que es veu a venir al damunt. Ja és el tercer cop que truca la veïna... Que Déu ens empari, si pot!

38 que Déu et (o el, o us, o els) perdoni! Expressió que hom diu per indicar que no vol venjar-se de l’ofensa que li han fet.

39 que sigui el que Déu vulgui Expressió amb què hom confia a la voluntat de Déu el resultat d’una cosa empresa o que ha decidit de fer.

40 semblar (o creure’s) el déu de la terra Ésser molt superb i ostentós.

41 sense encomanar-se a Déu ni al diable Irreflexivament, sense precaucions.

42 temptar Déu Fer coses perilloses, arriscades, ésser imprudent.

43 tot déu Tothom, molts.

44 voto a Déu! vulg Antiga fórmula de jurament usada com a exclamació que denota sorpresa, enuig, etc.

->deumesó

■deumesó -ona

Part. sil.: deu_me_só

[de deu¹, mes¹ i el sufix -ó²]

adj i m i f Dit de la criatura nada al cap de deu mesos de gestació.

->deumilionèsim

■deumilionèsim -a

Part. sil.: deu_mi_li_o_nè_sim

[de deu¹ i milionèsim]

1 1 adj Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividits en deu milions de parts iguals.

2 m Tres deumilionèsims, 3/10 000 000.

2 adj Que, en una sèrie, en té nou milions nou-cents noranta-nou mil nou-cents noranta-nou davant seu. És el deumilionèsim turista que arriba.

->deumil·lèsim

■deumil·lèsim -a

Part. sil.: deu_mil_lè_sim

[de deu¹ i mil·lèsim]

1 1 adj Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividits en deu mil parts iguals.

2 m Cinc deumil·lèsims, 5/10 000.

2 adj Que, en una sèrie, en té nou mil nou-cents noranta-nou davant seu.

->deure¹

■deure¹

Part. sil.: deu_re

[del ll. dēbēre, íd., der. de habēre ‘tenir, posseir’, d’on, pròpiament, ‘tenir alguna cosa provinent d’algú al qual s’ha d’agrair’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v tr 1 1 Haver de donar o de pagar una quantitat a algú. Deu molts diners. Quant us dec?

2 abs Deu a tothom.

3 p ext Em deuen els drets d’autor.

4 fig Devem obediència als superiors. Fa temps que us dec una resposta.

2 p ext Haver d’atribuir un fet a algú o a alguna cosa. Deuen la victòria a la convicció amb què han lluitat. Et dec la vida. Caldes deu el nom a les aigües termals.

3 obs Haver de fer alguna cosa per necessitat física o lògica, per obligació moral, per la força de les circumstàncies, etc.

4 1 Ésser d’inferir, ésser probable o possible. Ja deuen ésser-hi: surt fum de la xemeneia. No en devia saber res.

2 En frases interrogatives i dubitatives, indica incertesa sobre la resposta que cal donar. No sé pas quants devien ser. Qui deu ésser?

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deure

GERUNDI: devent

PARTICIPI: degut, deguda, deguts, degudes

INDICATIU PRESENT: dec, deus, deu, devem, deveu, deuen

INDICATIU IMPERFET: devia, devies, devia, devíem, devíeu, devien

INDICATIU PASSAT: deguí, degueres, degué, deguérem, deguéreu, degueren

INDICATIU FUTUR: deuré, deuràs, deurà, deurem, deureu, deuran

INDICATIU CONDICIONAL: deuria, deuries, deuria, deuríem, deuríeu, deurien

SUBJUNTIU PRESENT: degui, deguis, degui, deguem, degueu, deguin

SUBJUNTIU IMPERFET: degués, deguessis, degués, deguéssim, deguéssiu, deguessin

IMPERATIU: deu, degui, deguem, deveu, deguin

->deure²

■deure²

Part. sil.: deu_re

[de deure¹]

m 1 FILOS i RELIG Obligació moral.

2 [generalment en pl] esp Treballs escolars que els alumnes han de fer a casa.

3 COMPT En un compte, columna esquerra, en què hom anota els increments del capital en funcionament (actiu) o les reduccions de les fonts de finançament (passiu), i les pèrdues del net (oposat a l’haver).

->deus ex machina

deus ex machina^* [dɛ̀uzɛgzmákina]

[llat ] m 1 Locució que significa ‘un déu (aparegut) des de la màquina’, que designa el recurs, emprat per l’antic drama, de fer aparèixer en escena una divinitat, suspesa en l’aire per mitjans mecànics, per tal de resoldre un conflicte o facilitar el desenllaç de l’obra.

2 p ext Expressió que significa la introducció artificial i gratuïta de qualsevol concepte o persona per intentar de resoldre una dificultat.

->deut-

deut-

Forma prefixada del mot grec deúteros, que significa ‘segon’, ‘secundari’. Ex.: deutialosoma.

->deute

■deute

Part. sil.: deu_te

[del ll. dēbĭtum, íd., pròpiament participi de dēbēre ‘deure’; 1a FONT: 1237]

m 1 DR CIV Obligació que té una persona de donar una cosa o de pagar una quantitat a una altra persona.

2 ECON 1 Quantitat que una persona o un organisme deu a una altra persona o un altre organisme, tant si es tracta de diners com de béns o de serveis.

2 deute amortitzable Quantitat que cal tornar en una data de venciment determinada.

3 deute consolidat Deute amortitzable que, a través de la consolidació, es converteix en perpetu.

4 deute exterior Deute públic emès en moneda estrangera els títols representatius del qual són subscrits per ciutadans d’altres estats.

5 deute perpetu Emprèstits, normalment del govern, que no tenen data de venciment.

6 deute públic Endeutament de l’estat per la venda de títols representatius d’aquest deute en el mercat.

->deuter-

■deuter-

Forma prefixada del mot grec deúteros, que significa ‘segon’, ‘secundari’. Ex.: deuteragonista.

->deuteració

deuteració

Part. sil.: deu_te_ra_ci_ó

f QUÍM Marcatge d’una molècula per bescanvi d’un o més dels seus àtoms d’hidrogen pel deuteri com a traçador.

->deuteragonista

deuteragonista

Part. sil.: deu_te_ra_go_nis_ta

m TEAT Actor secundari de les representacions teatrals gregues.

->deuteri

■deuteri

Part. sil.: deu_te_ri

m QUÍM [símb: D] Núclid d’hidrogen, també anomenat hidrogen pesant.

->deuteró

■deuteró

Part. sil.: deu_te_ró

m FÍS NUC Nucli del deuteri, isòtop de l’hidrogen, compost per un protó i un neutró.

->deutero-

■deutero-

1 Forma prefixada del mot grec deúteros, que significa ‘segon’, ‘secundari’. Ex.: deuterogàmia, deuteroscòpia.

2 QUÍM Prefix que indica que un o més dels hidrògens d’una molècula són àtoms del seu isòtop deuteri.

->deuterocanònic

■deuterocanònic -a

Part. sil.: deu_te_ro_ca_nò_nic

[de deutero- i canònic]

adj BÍBL Dit de cadascun dels llibres que són en la traducció grega de l’Antic Testament, en la versió dels Setanta i en la Vulgata però manquen en el cànon jueu.

->deuteroencèfal

deuteroencèfal

Part. sil.: deu_te_ro_en_cè_fal

m EMBRIOL Nom que reben en conjunt el prosencèfal, el mesencèfal i el romboencèfal de l’esbós encefàlic.

->deuteroliquen

■deuteroliquen

Part. sil.: deu_te_ro_li_quen

m BOT Liquen en què el fong integrant és un deuteromicet.

->deuterologia

deuterologia

Part. sil.: deu_te_ro_lo_gi_a

f ANAT Tractat sobre la placenta i les secundines.

->deuteromicets

■deuteromicets

Part. sil.: deu_te_ro_mi_cets

m BOT 1 pl Grup polifilètic de fongs molts dels quals tenen importància econòmica com a descomponedors de la matèria orgànica morta, en la producció d’antibiòtics o pel fet d’ésser fitoparàsits.

2 sing Fong del grup dels deuteromicets.

->deuteronomista

deuteronomista

Part. sil.: deu_te_ro_no_mis_ta

adj BÍBL Dit de la tradició bíblica que donà forma al llibre del Deuteronomi.

->deuterostomat

deuterostomat -ada

ZOOL 1 adj Relatiu o pertanyent als deuterostomats.

2 m 1 pl Grup d’animals celomats que comprèn els equinoderms, els estomocordats, els pogonòfors, els urocordats, els cefalocordats i els vertebrats.

2 sing Celomat del grup dels deuterostomats.

->deuterotòcia

deuterotòcia

Part. sil.: deu_te_ro_tò_ci_a

f BIOL Modalitat cíclica de partenogènesi que origina mascles i femelles.

->deuterotòcic

deuterotòcic -a

Part. sil.: deu_te_ro_tò_cic

adj BIOL 1 Relatiu o pertanyent a la deuterotòcia.

2 Produït per deuterotòcia.

->deuterotònic

deuterotònic -a

Part. sil.: deu_te_ro_tò_nic

adj GRAM Dit del mot que té el to o l’accent d’intensitat en la segona síl·laba.

->deuto-

deuto-

Forma prefixada del mot grec deúteros, que significa ‘segon’, ‘secundari’. Ex.: deutoplasma.

->deutoplasma

deutoplasma

Part. sil.: deu_to_plas_ma

m CIT i EMBRIOL Conjunt de substàncies de reserva que hom troba disperses en forma de granulacions dins el citoplasma.

->deutoplasmàtic

deutoplasmàtic -a

Part. sil.: deu_to_plas_mà_tic

adj CIT i EMBRIOL Relatiu o pertanyent al deutoplasma.

->deutor

■deutor -a

Part. sil.: deu_tor

[del ll. debitor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1260]

1 adj i m i f Que deu, que té un deute o deutes.

2 m i f DR En una relació jurídica, persona que té l’obligació de fer quelcom, de donar una cosa o de pagar una quantitat.

->dèutzia

■dèutzia

Part. sil.: dèut_zi_a

f BOT i JARD Nom d’alguns arbusts caducifolis de la família de les saxifragàcies Deutzia, conreats en jardineria.

->devaluació

■devaluació

Part. sil.: de_va_lu_a_ci_ó

[de devaluar]

f 1 1 Acció de devaluar o devaluar-se;

2 l’efecte.

2 ECON Reducció, per part del govern, del valor d’una unitat monetària respecte a les dels altres estats.

->devaluar

■devaluar

Part. sil.: de_va_lu_ar

[de vàlua]

v 1 tr Rebaixar o disminuir el valor d’alguna cosa, especialment de la moneda.

2 pron Perdre valor. La moneda es devalua progressivament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: devaluar

GERUNDI: devaluant

PARTICIPI: devaluat, devaluada, devaluats, devaluades

INDICATIU PRESENT: devaluo, devalues, devalua, devaluem, devalueu, devaluen

INDICATIU IMPERFET: devaluava, devaluaves, devaluava, devaluàvem, devaluàveu, devaluaven

INDICATIU PASSAT: devaluí, devaluares, devaluà, devaluàrem, devaluàreu, devaluaren

INDICATIU FUTUR: devaluaré, devaluaràs, devaluarà, devaluarem, devaluareu, devaluaran

INDICATIU CONDICIONAL: devaluaria, devaluaries, devaluaria, devaluaríem, devaluaríeu, devaluarien

SUBJUNTIU PRESENT: devaluï, devaluïs, devaluï, devaluem, devalueu, devaluïn

SUBJUNTIU IMPERFET: devalués, devaluessis, devalués, devaluéssim, devaluéssiu, devaluessin

IMPERATIU: devalua, devaluï, devaluem, devalueu, devaluïn

->devanagari

devanagari

[del sànscrit devanagari ‘ciutadà dels déus’]

adj i m LING Forma d’escriptura índia que deriva de l’antic brahmi, com la majoria de les escriptures de l’Àsia central i del sud.

->devanir-se

■devanir-se

[variant de envanir-se]

v pron dial Envanir-se.

->devastació

■devastació

Part. sil.: de_vas_ta_ci_ó

[del ll. ecl. devastatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de devastar;

2 l’efecte.

->devastador

■devastador -a

[del ll. ecl. devastator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que devasta.

->devastar

■devastar

[del ll. devastare, íd., der. de vastus, -a, -um]

v tr Destruir (un territori) arrasant habitacions, boscs, collites, etc. La inundació ho ha devastat tot.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: devastar

GERUNDI: devastant

PARTICIPI: devastat, devastada, devastats, devastades

INDICATIU PRESENT: devasto, devastes, devasta, devastem, devasteu, devasten

INDICATIU IMPERFET: devastava, devastaves, devastava, devastàvem, devastàveu, devastaven

INDICATIU PASSAT: devastí, devastares, devastà, devastàrem, devastàreu, devastaren

INDICATIU FUTUR: devastaré, devastaràs, devastarà, devastarem, devastareu, devastaran

INDICATIU CONDICIONAL: devastaria, devastaries, devastaria, devastaríem, devastaríeu, devastarien

SUBJUNTIU PRESENT: devasti, devastis, devasti, devastem, devasteu, devastin

SUBJUNTIU IMPERFET: devastés, devastessis, devastés, devastéssim, devastéssiu, devastessin

IMPERATIU: devasta, devasti, devastem, devasteu, devastin

->devedament

devedament

m HIST DR Negativa del vassall a donar la potestat del castell al senyor.

->deverbal

■deverbal

[de verbal]

adj i m GRAM Dit del mot, anomenat també postverbal, obtingut d’una forma primitiva verbal per derivació regressiva.

->devers

■devers

[de de² i vers²; 1a FONT: s. XII]

prep 1 En direcció a.

2 Cap a, aproximadament.

->devesa

■devesa

[del ll. defēnsa, íd., pròpiament ‘prohibida, privada’, participi femení de defendĕre ‘prohibir; defensar’; 1a FONT: s. X]

f 1 ant Extensió de terra vedada i generalment closa coberta de vegetació natural i destinada al pasturatge, a la caça i a l’aprofitament de la llenya.

2 Extensió de terra coberta de vegetació natural (inclosos generalment arbres) i destinada al pasturatge i a l’aprofitament de la llenya.

->devessall

■devessall

[d’un ant. devessar, der. de vessar; 1a FONT: 1683]

m 1 Desfet de pluja.

2 fig Un devessall de llàgrimes. Un devessall de paraules.

->devessell

■devessell

[variant de devessall]

m 1 Devessall.

2 dial Xivarri, cridòria. Aquests al·lots fan més devessell que un batalló!

->de visu

de visu^* [deßízu]

[llat ] loc adv Locució que significa ‘de vista’. Van confirmar ‘de visu’ el que moltíssims deien.

->devoció

■devoció

Part. sil.: de_vo_ci_ó

[del ll. devotio, -ōnis ‘dedicació, consagració’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 RELIG 1 Zel per la religió, per les pràctiques religioses.

2 Actitud i relació personal de pietat i de dependència envers Déu o els sants.

2 p ext 1 Pràctica pietosa. Fer les seves devocions.

2 llibre de devoció Devocionari.

3 p ext Respecte reverent, abnegat. Devoció al rei, a la pàtria.

4 Inclinació, afecció especial, predilecció.

->devocionari

■devocionari

Part. sil.: de_vo_ci_o_na_ri

[de devoció]

m RELIG Llibre que conté les oracions amb què els fidels exerciten llur devoció.

->devolució

■devolució

Part. sil.: de_vo_lu_ci_ó

[del ll. td. devolutio, -ōnis ‘abandó, decadència’, segurament calc del cast. devolución]

f Acció de tornar una cosa a la persona que la posseïa primerament.

->devolut

■devolut -a

[del ll. devolutus, -a, -um, participi de devolvĕre ‘fer girar de dalt a baix, precipitar’]

adj DR Dit d’allò atribuït a algú en virtut d’un dret que ho fa passar d’un altre a ell.

->devolutiu

■devolutiu -iva

Part. sil.: de_vo_lu_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. devolutus, -a, -um, participi de devolvĕre ‘fer girar de dalt a baix, precipitar’]

adj DR Que fa que una cosa sigui devoluta.

->devon

■devon

[del nom del comtat angl. de Devon]

m PESC Esquer artificial en forma de peix amb un ham o més, usat per a la pesca amb canya a llarga distància.

->devonià

■devonià -ana

Part. sil.: de_vo_ni_à

ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent al devonià.

2 m Quart període i sistema de l’era primària, situat per sobre del silurià i per sota del carbonífer.

->devora

■devora

[de de² i vora]

prep 1 Vora, prop. Un hostal devora la platja.

2 Al costat de. Sempre va al devora meu.

->devorador

■devorador -a

[del ll. td. devorator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que devora.

->devorament

■devorament

[de devorar; 1a FONT: 1696, DLac.]

m Acció de devorar.

->devorant

■devorant

adj HERÀLD Dit de l’animal, especialment la serp, que devora una figura humana, de la qual només es veu la meitat superior.

->devorar

■devorar

[del ll. devorare, íd.]

v tr 1 1 Menjar un animal (la seva presa). Els llops han devorat quatre ovelles.

2 p ext Les erugues han devorat les fulles.

2 1 Menjar àvidament. Va devorar el berenar en un tres i no res.

2 abs Té una gana, que no menja: devora.

3 fig La devorava amb la mirada.

3 Exhaurir, consumir enterament. Ha devorat l’herència. Tinc una set que em devora.

4 fig Llegir àvidament. Devorava llibres i més llibres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: devorar

GERUNDI: devorant

PARTICIPI: devorat, devorada, devorats, devorades

INDICATIU PRESENT: devoro, devores, devora, devorem, devoreu, devoren

INDICATIU IMPERFET: devorava, devoraves, devorava, devoràvem, devoràveu, devoraven

INDICATIU PASSAT: devorí, devorares, devorà, devoràrem, devoràreu, devoraren

INDICATIU FUTUR: devoraré, devoraràs, devorarà, devorarem, devorareu, devoraran

INDICATIU CONDICIONAL: devoraria, devoraries, devoraria, devoraríem, devoraríeu, devorarien

SUBJUNTIU PRESENT: devori, devoris, devori, devorem, devoreu, devorin

SUBJUNTIU IMPERFET: devorés, devoressis, devorés, devoréssim, devoréssiu, devoressin

IMPERATIU: devora, devori, devorem, devoreu, devorin

->devot

■devot -a

[del ll. devotus, -a, -um ‘donat, abnegat’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj i m i f Que té devoció. És un home molt devot. Els devots del rei.

2 adj Que mou a devoció. Una imatge devota.

3 f ant Ofrena feta pels fidels a l’església en agraïment dels favors rebuts dels sants.

4 f Santuari.

->devotament

■devotament

[de devot; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv Amb devoció.

->devuit

■devuit

Part. sil.: de_vuit

adj i m ant i dial Divuit.

->dexametasona

dexametasona

f FARM Pólvores blanques cristal·lines de fórmula C₂₂H₂₉FO₅, corticosteroide sintètic molt més potent que la prednisona.

->dexio-

■dexio-

Forma prefixada del mot grec dexiós, que significa ‘que és a la dreta’. Ex.: dexiocàrdia, dexiotròpic.

->dextrà

dextrà

m BIOQ Cadascun dels polímers de la glucosa produïts en la fermentació de la sacarosa pel bacteri Leuconostoc.

->dextrat

■dextrat -ada

[del ll. dextratus, -a, -um ‘girat a la dreta’, der. de dexter, -a, -um ‘a la dreta, dret’]

adj HERÀLD 1 Dit de l’escut dividit per una línia paral·lela al seu costat destre i situada a un terç de la seva amplària.

2 Dit de la peça o figura acompanyada d’una altra o d’altres a la seva destra.

3 Dit del pal col·locat més a la dreta respecte a la seva situació habitual dins l’escut.

4 Dit del casc que mira el flanc destre.

->-dextre

-dextre -dextra

Forma sufixada del mot llatí dexter, -tra, -trum, que significa ‘dret, a la dreta’. Ex.: ambidextre.

->dextrina

■dextrina

f BIOQ i QUÍM ORG Producte intermediari en la hidròlisi àcida o enzimàtica de midons i fècules.

->dextrinació

dextrinació

Part. sil.: dex_tri_na_ci_ó

f QUÍM IND Procés mitjançant el qual hom obté dextrines a partir de midons o fècules.

->dextrinar

dextrinar

v tr QUÍM IND Transformar midons o fècules en dextrina.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dextrinar

GERUNDI: dextrinant

PARTICIPI: dextrinat, dextrinada, dextrinats, dextrinades

INDICATIU PRESENT: dextrino, dextrines, dextrina, dextrinem, dextrineu, dextrinen

INDICATIU IMPERFET: dextrinava, dextrinaves, dextrinava, dextrinàvem, dextrinàveu, dextrinaven

INDICATIU PASSAT: dextriní, dextrinares, dextrinà, dextrinàrem, dextrinàreu, dextrinaren

INDICATIU FUTUR: dextrinaré, dextrinaràs, dextrinarà, dextrinarem, dextrinareu, dextrinaran

INDICATIU CONDICIONAL: dextrinaria, dextrinaries, dextrinaria, dextrinaríem, dextrinaríeu, dextrinarien

SUBJUNTIU PRESENT: dextrini, dextrinis, dextrini, dextrinem, dextrineu, dextrinin

SUBJUNTIU IMPERFET: dextrinés, dextrinessis, dextrinés, dextrinéssim, dextrinéssiu, dextrinessin

IMPERATIU: dextrina, dextrini, dextrinem, dextrineu, dextrinin

->dextro-

■dextro-

1 Forma prefixada del mot llatí dexter, -tra, -trum, que significa ‘dret, a la dreta’. Ex.: dextrogir, dextrogàstria.

2 QUÍM ORG Forma prefixada del mot dextrogir, que indica que una substància és dextrogira. Ex.: dextroglucosa.

->dextrocàrdia

dextrocàrdia

Part. sil.: dex_tro_càr_di_a

f PAT Posició anòmala del cor, situat a la dreta i no a l’esquerra.