I

->i¹

■i¹

Hom.: hi

[pl is] f 1 Nom de la lletra i I (anomenada també i llatina).

2 i comercial et³.

3 i grega Nom de la lletra y Y.

->i²

■i²

Hom.: hi

[del ll. ĕt ‘i; també’, en cat. ant. e; 1a FONT: c. 1200, Hom.]

conj 1 1 Conjunció copulativa que fonamentalment expressa una relació de mera addició entre els elements coordinats; quan aquests són més de dos, només precedeix el darrer, llevat que hom vulgui donar èmfasi a l’acumulació. Sis i sis fan dotze. Treballa nit i dia. Ho ha fet bé i de pressa. Ací i allà. Plou i fa sol.

2 Pot implicar un matís consecutiu, adversatiu o concessiu. Ha begut massa, i s’ha ben embriagat. Em pensava que era sincer, i no ho és gens. Volia els diners, i sap a la perfecció com em calen.

3 Implica, a vegades, especialment quan la precedeix i segueix la mateixa paraula, una idea de repetició indefinida, d’intensitat o de diferenciació. Fa dies i dies que no plou. Treballa i treballa, però sense cap fruit.

2 Apareix, per un fenomen d’el·lipsi, com a enllaç entre elements de diferent grau gramatical. És una mentida, i de les més grosses.

3 És usada en principi de clàusula per a introduir una interrogació o exclamació respecte a alguna cosa que té a veure amb allò que hom acaba de dir o pensar, afegir un comentari a una exclamació, expressar estranyesa davant una pregunta, fer un aclariment a manera de parèntesi, etc. I com te n’has assabentat? I tu, què faràs?

->I

I

símb QUÍM INORG i BIOL iode.

->-i

-i -ia

Sufix, del llatí -eus, -ea, que significa ‘relatiu o pertanyent a’. Ex.: aeri, auri, òssia.

->-í¹

-í¹

Sufix, del llatí -inus, -ina, que significa ‘mena de’. Ex.: cornetí.

->-í²

-í²

QUÍM ORG Sufix que forma noms masculins que designen els alquins.

->-í³

-í³ -ina

Sufix, del llatí -inus, -ina, que significa: 1 ‘habitant o natural de’. Ex.: barceloní, alpí.

2 ‘relatiu o pertanyent a’. Ex.: marí, boví.

->-ia¹

-ia¹

Sufix, del llatí -ia, que significa: 1 ‘establiment professional de’. Ex.: comptadoria, secretaria.

2 ‘institució relacionada amb’. Ex.: confraria, cavalleria.

3 ‘qualitat de’. Ex.: covardia, follia, malaltia.

->-ia²

-ia²

Sufix àton, del llatí -ia, que significa ‘qualitat de’. Ex.: audàcia, modèstia.

->-ià

-ià -iana

Sufix, del llatí -ianus, -iana, que significa ‘relatiu o pertanyent a’ o ‘que té qualitats pròpies de’. Ex.: maragallià, wagnerià, cartesià.

->iac

■iac

Part. sil.: iac

[de l’angl. yak, i aquest, del tibetà gyak, íd.]

m ZOOL Mamífer artiodàctil de l’ordre dels remugants i de la família dels bòvids (Poephagus grunniens), de cap petit i banyes cilíndriques amb solcs transversals, que habita al Tibet.

->-íac

-íac -íaca

Sufix, del llatí -iacus, -iaca, que significa: 1 ‘relatiu o pertanyent a’. Ex.: elegíac, paradisíac.

2 ‘habitant o natural de’. Ex.: austríac.

->iacetà

■iacetà -ana

Part. sil.: ia_ce_tà

m i f HIST Jacetà.

->iacut

iacut

Part. sil.: ia_cut

m i f ETNOL Individu d’un poble de raça nord-mongòlica, llengua turquesa i tradicions xamanistes, que habita a Iacútia.

->iai

■iai -a

Part. sil.: iai

m i f Iaio.

->iaio

■iaio -a

Part. sil.: ia_io

m i f 1 Terme infantívol per avi, jai.

2 col·loq Persona d’edat molt avançada; avi.

->iambe

■iambe

Part. sil.: iam_be

[del ll. iambus, i aquest, del gr. íambos, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

m MÈTR Peu compost de dues síl·labes, la primera breu i la segona llarga.

->iàmbic

■iàmbic -a

Part. sil.: iàm_bic

[del ll. iambĭcus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj MÈTR 1 Relatiu o pertanyent al iambe.

2 Compost de iambes.

->ianqui

■ianqui

Part. sil.: ian_qui

[de l’angl. americà yankee, potser del neerlandès Jantje, dimin. de Jan ‘Joan’, o bé de English ‘anglès’, alterat per una llengua ameríndia mitjançant una forma estabilitzada yeengeese]

adj i m i f 1 Terme aplicat pels anglesos als colons revoltats de Nova Anglaterra i, més tard, durant la guerra de Secessió, pels sudistes als nordistes.

2 Dit dels nord-americans d’origen anglosaxó.

3 desp Nord-americà.

->iar

■iar

Part. sil.: iar

m CRON Mes hebreu, vuitè de l’any civil i segon de l’any religiós.

->iarda

■iarda

Part. sil.: iar_da

[de l’angl. yard, íd.]

f METROL [símb: yd] Unitat anglesa de longitud, que equival a 0,9144 m.

->-iasi

■-iasi

Forma sufixada del mot grec iázō ‘tenir una característica’, que indica condició o estat, especialment morbós. Ex.: helmintiasi, elefantiasi, litiasi.

->iatr-

iatr-

Forma prefixada del mot grec iatrós, que significa ‘metge’. Ex.: iàtric.

->-iatre

■-iatre -iatra

Forma sufixada del mot grec iatrós, que significa ‘metge’. Ex.: pediatre, geriatre.

->-iatria

■-iatria

Forma sufixada del mot grec iatreía, que significa ‘guarició’ i que hom utilitza per a designar diverses especialitats de medicina. Ex.: pediatria, geriatria.

->iàtric

■iàtric -a

Part. sil.: ià_tric

adj MED Relatiu o pertanyent als metges o a la medicina.

->iatro-

■iatro-

Forma prefixada del mot grec iatrós, que significa ‘metge’. Ex.: iatrotècnica, iatrologia.

->iatrogènesi

iatrogènesi

Part. sil.: ia_tro_gè_ne_si

f MED Creació d’una complicació deguda a l’efecte tòxic o nociu d’una terapèutica determinada.

->iatrogènia

iatrogènia

Part. sil.: ia_tro_gè_ni_a

f PAT Estudi de la iatrogènesi.

->iatrogènic

iatrogènic -a

Part. sil.: ia_tro_gè_nic

adj MED Relatiu o pertanyent als problemes resultants de l’actuació del metge.

->iatroquímica

■iatroquímica

Part. sil.: ia_tro_quí_mi_ca

f HIST CIÈNC Escola química del segle XVI, fundada per Paracels, que pretenia d’obtenir alquímicament substàncies medicinals a partir de composts inorgànics.

->ib.

ib.

abrev ibídem.

->ibadita

ibadita

[del nom d’’Abd Allāh ibn ’Ibād]

1 adj Relatiu o pertanyent als ibadites.

2 m i f ISLAM Membre d’una secta islàmica sorgida al final del segle VII i estesa al nord d’Àfrica.

->iber

■iber -a

1 adj Ibèric.

2 adj i m i f HIST De l’antiga regió d’Ibèria, al Caucas, o de la Geòrgia en general.

3 m i f HIST Individu d’un poble preromà estès des del Llenguadoc meridional fins a Andalusia.

->ibèric

■ibèric -a

1 adj Relatiu o pertanyent a Ibèria o als seus habitants.

2 m LING Llengua dels ibers.

->iberisme

■iberisme

m 1 Afecció a l’estudi de la història, la llengua, l’arqueologia, etc., dels pobles ibèrics.

2 HIST Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la Península Ibèrica.

->iberista

■iberista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’iberisme.

2 adj i m i f 1 Seguidor de l’iberisme.

2 Que es dedica a l’iberisme, a l’estudi de temes ibèrics.

->ibero-

ibero-

Forma prefixada del mot llatí iberus, -a, -um, que significa ‘iber’. Ex.: iberollatí, iberoromànic.

->iberoamericà

■iberoamericà -ana

Part. sil.: i_be_ro_a_me_ri_cà

adj i m i f hispanoamericà 1.

->iberoinsular

iberoinsular

Part. sil.: i_be_ro_in_su_lar

ETNOL 1 adj Relatiu o pertanyent als iberoinsulars.

2 m i f Individu d’una raça euròpida mediterrània caracteritzada per una curta alçada, cap dolicocèfal, nas prim i recte i cabells negres.

->iberollatí

■iberollatí -ina

adj Iberoromà.

->iberomauritànica

iberomauritànica, cultura

Part. sil.: i_be_ro_mau_ri_tà_ni_ca

PREHIST Nom donat a una indústria de sílex o cultura estesa per l’Àfrica del Nord durant el paleolític superior.

->iberoromà

■iberoromà -ana

1 adj Relatiu o pertanyent als iberoromans.

2 m i f HIST Iber sota la influència romana.

->iberoromànic

■iberoromànic -a

[de iber i romànic]

adj LING Dit del grup lingüístic integrat per les llengües neollatines parlades a la Península Ibèrica.

->iberut

■iberut -uda

adj i m i f D’Ibi (Alcoià).

->ibíd.

ibíd.

abrev ibídem.

->ibídem

■ibídem

Cp. ídem

[expressió ll., ‘en el mateix lloc’]

adv [abrev ib., ibíd.] En el mateix passatge (d’un text ja citat).

->ibis

■ibis

[del ll. ibis, i aquest, del gr. îbis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m ORNIT Nom de diversos ocells de la família dels plataleids, de l’ordre dels ciconiformes, que tenen els tarsos llargs i el bec llarg, prim i corbat cap avall, com l’ibis sagrat (Thereskiornis aethiopica), l’ibis ermità (Comatibis eremita), l’ibis blanc (Eudocimus albus) i l’ibis roig (Eudocimus ruber).

->ibuprofèn

ibuprofèn

m QUÍM ORG i FARM Derivat arilpropiònic, de fórmula C₁₃H₁₈O₂, que té activitat antiinflamatòria, analgèsica i antipirètica i és emprat en el tractament de les afeccions osteoarticulars.

->-ic¹

-ic¹

QUÍM 1 Sufix, del llatí -icus, -a, -um, que indica que un element actua amb la valència més alta.

2 1 Sufix emprat generalment per a designar els noms trivials dels àcids.

2 esp Sufix emprat per a formar els noms dels oxiàcids en què l’element no metàl·lic de l’anió actua amb la valència més alta.

->-ic²

-ic²

Sufix, del llatí -iccus, amb valor diminutiu. Ex.: bossic, planic, canic.

->-ic³

-ic³ -ica

Sufix àton, del llatí -icus, -a, -um, que significa ‘relatiu o pertanyent a’. Ex.: bàsic, harmònic, acadèmic.

->ica

■ica

adj ETNOL Dit de la cultura precolombina del Perú (1000-1440).

->icac

■icac

[del nom científic icaco, de l’arauac ikaku, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

m BOT 1 Arbre de la família de les rosàcies (Chrysobalanus icaco), de fulles ovades, flors hipògines i fruits drupacis comestibles, propi de l’Amèrica tropical.

2 Fruit de l’icac, de color vermell, groguenc o bru, semblant a una pruna, emprat per a fer melmelades i compotes.

->icacinàcies

icacinàcies

Part. sil.: i_ca_ci_nà_ci_es

f BOT 1 pl Família de fanerògames, en gran part llenyoses i principalment tropicals.

2 sing Planta de la família de les icacinàcies.

->iceberg

■iceberg

[de l’angl. iceberg, i aquest, del neerl. mitjà ijsberg ‘muntanya de glaç’]

m GEOMORF Bloc de glaç que, fragmentat d’un inlandsis o d’una barrera glacial, sura sobre la mar.

->-ícia

-ícia

Sufix, del llatí -itia, que significa ‘qualitat de’. Ex.: brutícia, justícia, durícia.

->icnèumon

■icnèumon

Part. sil.: ic_nèu_mon

m 1 ZOOL Mangosta egípcia.

2 ENTOM Gènere d’insectes de l’ordre dels himenòpters i de la família dels icneumònids (Ichneumon sp), amb bandes transversals grogues i negres.

->icneumònids

icneumònids

Part. sil.: ic_neu_mò_nids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes de l’ordre dels himenòpters.

2 sing Insecte de la família dels icneumònids.

->icnita

■icnita

f PALEONT Pista, petjada, impressió fòssil d’un animal o traça de la seva activitat en un sediment.

->icno-

■icno-

Forma prefixada del mot grec íkhnos, que significa ‘empremta’, ‘petjada’. Ex.: icnografia, icnograma.

->icnografia

■icnografia

Part. sil.: ic_no_gra_fi_a

[de icno- i -grafia]

f CONSTR Delineació sobre paper de la secció horitzontal d’un edifici.

->icnogràfic

■icnogràfic -a

[de icnografia]

adj CONSTR Relatiu o pertanyent a la icnografia.

->icnologia

■icnologia

Part. sil.: ic_no_lo_gi_a

[de icno- i -logia]

f PALEONT Estudi dels senyals o impressions que són resultat de l’activitat orgànica.

->icon-

icon-

Forma prefixada del mot grec eikṓn, que significa ‘imatge’. Ex.: icònic.

->icona

■icona

[del rus ikona, íd., gr. bizantí eikóna ‘imatge santa’, del gr. cl. eikṓn ‘imatge’]

f 1 ART i LITÚRG Representació pictòrica, sobre fusta, de Crist o d’algun dels seus misteris, de la Mare de Déu o dels sants, especialment entre els cristians bizantins.

2 INFORM Símbol o dibuix representatiu d’una aplicació, una funció o un programa, sobre el qual hom activa el ratolí perquè s’executi la funció o per a accedir al programa.

3 COMUN En semiòtica, signe que té una relació de semblança amb una realitat exterior determinada.

->icònic

■icònic -a

adj Relatiu o pertanyent a un mode de representació en què la imatge és presa com a signe.

->icono-

■icono-

Forma prefixada del mot grec eikṓn, que significa ‘imatge’. Ex.: iconoclasta.

->iconoclasme

iconoclasme

m HIST ECL Iconoclàstia.

->iconoclasta

■iconoclasta

[del gr. eikonoklástēs ‘destructor d’imatges’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj i m i f Contrari al culte de les imatges, seguidor de la iconoclàstia.

2 m i f p ext Persona que ataca com a impostures o falsedat creences cares a la gent.

->iconoclàstia

■iconoclàstia

Part. sil.: i_co_no_clàs_ti_a

[de icono- i -clàstia]

f HIST ECL Doctrina contrària a la veneració de les icones o imatges, que dominà el món bizantí dels segles VIII i IX.

->iconoclàstic

■iconoclàstic -a

[de iconoclàstia]

adj Relatiu o pertanyent als iconoclastes o a la iconoclàstia.

->iconodulia

iconodulia

Part. sil.: i_co_no_du_li_a

f CRIST Veneració de les icones o imatges.

->iconògraf

■iconògraf -a

[de icono- i -graf]

m i f ART Persona versada en iconografia.

->iconografia

■iconografia

Part. sil.: i_co_no_gra_fi_a

[de icono- i -grafia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f ART Ciència auxiliar de la història de l’art que serveix per a desxifrar la temàtica d’una obra.

->iconogràfic

■iconogràfic -a

[de iconografia]

adj ART Relatiu o pertanyent a la iconografia.

->iconòlatra

■iconòlatra

[de icono- i -latra]

m i f 1 Adorador de les imatges.

2 Nom donat pels iconoclastes als catòlics.

->iconolatria

■iconolatria

Part. sil.: i_co_no_la_tri_a

[de icono- i -latria]

f RELIG Adoració de les imatges o icones.

->iconologia

■iconologia

Part. sil.: i_co_no_lo_gi_a

[de icono- i -logia]

f ART Ciència auxiliar de la història de l’art que dóna un sentit interpretatiu a l’estudi d’una obra d’art.

->iconòmac

■iconòmac -a

[del gr. eikonomákhos ‘que fa la guerra a les imatges’, comp. de eikṓn, -onos ‘imatge’ i mákhē ‘combat, batalla’]

m i f Contrari al culte de les imatges.

->iconòmetre

■iconòmetre

[de icono- i -metre]

m ÒPT Instrument per a determinar la distància d’un objecte de grandària coneguda o la grandària d’un objecte situat a una distància coneguda.

->iconoscopi

■iconoscopi

[de icono- i -scopi]

m TV Tub analitzador d’imatge, consistent en un canó electrònic que genera un feix d’electrons per a l’exploració de la superfície d’un mosaic fotosensible. N’és una millora l’iconoscopi d’imatge.

->iconòstasi

■iconòstasi

m ARQUIT i LITÚRG A les esglésies d’Orient, mur de fusta o d’obra, decorat amb icones, que separa el santuari de la nau.

->iconotró

iconotró

m TV Tipus d’iconoscopi d’imatge.

->icor

■icor

m ant MED Humor serós que flueix de les plagues i els tumors ulcerats.

->icorós

■icorós -osa

ant adj MED 1 Relatiu o pertanyent a l’icor.

2 De la natura de l’icor.

->icos-

■icos-

Forma prefixada del mot grec eíkosi, que significa ‘vint’. Ex.: icosandre.

->icosà

■icosà

m QUÍM Hidrocarbur alifàtic de fórmula C₂₀H₄₂.

->icosa-

■icosa-

Forma prefixada del mot grec eíkosi, que significa ‘vint’. Ex.: icosàedre.

->icosàedre

■icosàedre [o icosaedre]

Part. sil.: i_co_sà_e_dre, i_co_sa_e_dre

[del gr. eikosáedros, íd.]

m GEOM Políedre de vint cares, trenta arestes i dotze vèrtexs. En l’icosàedre regular les cares són triangles equilàters iguals.

->icosaèdric

icosaèdric -a

Part. sil.: i_co_sa_è_dric

adj 1 GEOM Relatiu o pertanyent a l’icosàedre.

2 Que té la forma d’un icosàedre.

->icosàgon

icosàgon

[del gr. eikoságōnos, íd.]

m GEOM Polígon de vint costats.

->icosagonal

icosagonal

adj GEOM 1 Relatiu o pertanyent a l’icosàgon.

2 Que té vint angles.

3 Que té per base un icosàgon.

->icosandre

icosandre -a

adj BOT Amb vint estams o més.

->icosànic

icosànic, àcid

QUÍM ORG Àcid araquídic.

->icosi-

■icosi-

Forma prefixada del mot grec eíkosi, que significa ‘vint’. Ex.: icositetràedre.

->icositetràedre

■icositetràedre [o icositetraedre]

Part. sil.: i_co_si_te_trà_e_dre, i_co_si_te_tra_e_dre

m CRISTAL·L Sòlid cristal·logràfic de 24 cares.

->ics

■ics

f Nom de la lletra x X.

->ictafí

ictafí

adj PAT Relatiu o pertanyent a una constitució tendent a les crisis convulsives.

->ictèric

■ictèric -a

[del ll. ictĕrĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. ikterikós, íd., der. de íkteros ‘icterícia’; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a la icterícia.

2 adj i m i f Que pateix d’icterícia.

->icterícia

■icterícia

Part. sil.: ic_te_rí_ci_a

[de ictèric; 1a FONT: 1460, Roig]

f PAT Augment de la bilirubina circulant, que provoca l’aparició d’un color groguenc a la pell i a les mucoses.

->ictèrids

ictèrids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells de l’ordre dels passeriformes, amb el plomatge de colors vius, propis d’Amèrica.

2 sing Ocell de la família dels ictèrids.

->íctic

íctic -a

adj ICT 1 Relatiu o pertanyent als peixos.

2 Que té caràcter de peix.

->ictio-

■ictio-

Forma prefixada del mot grec ikhthýs, que significa ‘peix’. Ex.: ictiòleg, ictiosaure.

->ictiocol·la

■ictiocol·la

Part. sil.: ic_ti_o_col_la

[del gr. ikhthyókolla, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f VITIC Cola de peix proteica, que és emprada com a clarificador orgànic de vins.

->ictiòfag

■ictiòfag -a

Part. sil.: ic_ti_ò_fag

[de ictio- i -fag; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que es nodreix de peixos.

->ictiofàgia

■ictiofàgia

Part. sil.: ic_ti_o_fà_gi_a

[de ictio- i -fàgia]

f Habitud de nodrir-se de peixos.

->ictiòleg

■ictiòleg -òloga

Part. sil.: ic_ti_ò_leg

[de ictio- i -leg]

m i f ICT Persona versada en ictiologia.

->ictiòlit

■ictiòlit

Part. sil.: ic_ti_ò_lit

[de ictio- i -lit]

m PALEONT i ICT Peix fòssil.

->ictiologia

■ictiologia

Part. sil.: ic_ti_o_lo_gi_a

[de ictio- i -logia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f ICT Branca de la zoologia que estudia els peixos.

->ictiològic

■ictiològic -a

Part. sil.: ic_ti_o_lò_gic

[de ictiologia]

adj ICT Relatiu o pertanyent a la ictiologia.

->ictiònim

■ictiònim

Part. sil.: ic_ti_ò_nim

m LING Nom de peix.

->ictioparasitologia

■ictioparasitologia

Part. sil.: ic_ti_o_pa_ra_si_to_lo_gi_a

f BIOL Estudi dels paràsits dels peixos.

->ictiopterigi

ictiopterigi

Part. sil.: ic_ti_op_te_ri_gi

m 1 ANAT ANIM Nom donat a cadascuna de les extremitats o aletes parelles dels peixos.

2 pl PALEONT i ZOOL Ictiosaures.

->ictiornis

ictiornis

Part. sil.: ic_ti_or_nis

m PALEONT i ORNIT Gènere d’ocells fòssils (Ichthyornis sp) de l’ordre dels ictiornitiformes, que tenien ales grosses aptes per al vol.

->ictiornitiformes

ictiornitiformes

Part. sil.: ic_ti_or_ni_ti_for_mes

m PALEONT 1 pl Ordre d’ocells fòssils que tenien la mida d’una gavina i s’alimentaven de peix, com l’ictiornis.

2 sing Ocell fòssil de l’ordre dels ictiornitiformes.

->ictiosaures

■ictiosaures

Part. sil.: ic_ti_o_sau_res

[de ictio- i -saure; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m PALEONT 1 pl Ordre de rèptils adaptats a la vida aquàtica, amb les extremitats transformades en aletes, que visqueren en el triàsic i en el juràssic.

2 sing Rèptil de l’ordre dels ictiosaures.

->ictiosi

■ictiosi

Part. sil.: ic_ti_o_si

f PAT Afecció congènita i hereditària consistent en unes escates que cobreixen la pell.

->ictus

■ictus

[del ll. ictus ‘cop, batement’]

m 1 MÚS 1 Accent principal inicial i final d’una frase musical.

2 En cant gregorià, mínim accent rítmic o impuls melòdic de la línia vocal.

2 PAT 1 Nom donat a tota manifestació morbosa sobtada, atac o accés. Ictus cardíac, meningític.

2 ictus apoplèctic Apoplexia.

->íd.

íd.

abrev ídem.

->-id

-id

Forma sufixada del mot grec eĩdos, que significa ‘aparença, figura’. Ex.: lípid, glúcid, pròtid.

->IDA

IDA

sigla f ALIM ingesta diària admissible.

->idea

■idea

Part. sil.: i_de_a

[del ll. idea, íd., i aquest, del gr. idéa ‘aparença, imatge ideal d’un objecte’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 FILOS i 1 PSIC Representació intel·lectual d’una cosa.

2 Terme lògic, interpretat també sovint com a realitat ontològica, corresponent a la idea com a concepte.

3 idea transcendental En el criticisme kantià, concepte exigit per la raó, sense, però, cap objecte que hi correspongui en el món de la sensibilitat.

2 Concepció elemental, noció general d’una cosa. T’ho explicaré pel damunt perquè te’n facis una idea.

3 1 Concepció que hom es proposa de realitzar, pla, propòsit, intenció. Tenim la mateixa idea.

2 Ideal, doctrina.

3 pl Conjunt de creences, d’opinions, d’un individu o d’un grup social, en política, religió, etc. Comunió d’idees.

4 Part fonamental, substancial, d’una doctrina, d’un raonament, d’una obra, etc.

4 Enginy per a disposar, inventar. És un home d’idea.

->ideació

■ideació

Part. sil.: i_de_a_ci_ó

[del b. ll. ideatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f PSIC Procés de formació de les idees.

->ideal

■ideal

Part. sil.: i_de_al

[del ll. td. idealis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj FILOS 1 Relatiu o pertanyent a la idea.

2 Conceptual.

2 adj 1 Dit de certes entitats contraposades als objectes reals.

2 Imaginari, que no té existència sinó en la imaginació.

3 Que respon a la idea que hom concep del perfecte. Bellesa ideal.

4 hiperb Molt bo o molt bell. Un clima ideal.

3 m 1 Representació perfecta d’un cert gènere de coses, patró d’excel·lència física, moral o intel·lectual. Aquest home és l’ideal d’alcalde.

2 Allò que hom considera com el més gran bé, la cosa a pretendre sobre tota altra, etc.

3 Aspiració estètica, moral o intel·lectual, especialment en contraposició amb els interessos materials. Un home amb ideals.

4 m ÀLG Subconjunt I d’un anell A on I és un subgrup de A respecte a l’addició; i, per a qualsevol element a ∈ I i b ∈ A, a × b ∈ I i b × a ∈ I.

5 ideal transcendental Ésser sense base empírica i racionalment indemostrable, però exigit per la raó com a prototip del judici i l’acció i com a únic principi explicatiu de l’existència.

->idealisme

■idealisme

Part. sil.: i_de_a_lis_me

[de ideal; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 FILOS Tendència o principi fonamental d’interpretació que redueix l’existència al pensament i confereix l’atribut de la realitat només a allò que apareix en la consciència. Idealisme transcendental. Idealisme platònic.

2 1 Tendència a idealitzar.

2 Tendència a captenir-se més per ideals que per consideracions pràctiques.

3 ESTÈT Tendència segons la qual el fi de l’art és de reflectir les essències o perfeccions arquetípiques, no pas la forma sensible de la realitat.

4 ÈTIC Doctrina segons la qual l’home ha d’obrar per un ideal i no per una utilitat, que afirma la llibertat, contra la necessitat moral, i que comporta l’acceptació d’uns principis morals.

->idealista

■idealista

Part. sil.: i_de_a_lis_ta

[de ideal]

1 FILOS i ESTÈT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’idealisme.

2 adj i m i f Partidari de l’idealisme, que defensa o practica l’idealisme.

2 1 adj i m i f Que idealitza o es capté més per ideals que per consideracions pràctiques.

2 adj esp Propi d’una persona idealista.

->idealitat

■idealitat

Part. sil.: i_de_a_li_tat

[de ideal; 1a FONT: 1911]

f Qualitat d’ideal.

->idealització

■idealització

Part. sil.: i_de_a_lit_za_ci_ó

[de idealitzar]

f 1 Acció d’idealitzar;

2 l’efecte.

->idealitzar

■idealitzar

Part. sil.: i_de_a_lit_zar

[de ideal; 1a FONT: 1892, Oller]

v tr Atribuir (a algú o alguna cosa) característiques, excel·lències, ideals. Idealitzava el país en què va viure de petit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: idealitzar

GERUNDI: idealitzant

PARTICIPI: idealitzat, idealitzada, idealitzats, idealitzades

INDICATIU PRESENT: idealitzo, idealitzes, idealitza, idealitzem, idealitzeu, idealitzen

INDICATIU IMPERFET: idealitzava, idealitzaves, idealitzava, idealitzàvem, idealitzàveu, idealitzaven

INDICATIU PASSAT: idealitzí, idealitzares, idealitzà, idealitzàrem, idealitzàreu, idealitzaren

INDICATIU FUTUR: idealitzaré, idealitzaràs, idealitzarà, idealitzarem, idealitzareu, idealitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: idealitzaria, idealitzaries, idealitzaria, idealitzaríem, idealitzaríeu, idealitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: idealitzi, idealitzis, idealitzi, idealitzem, idealitzeu, idealitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: idealitzés, idealitzessis, idealitzés, idealitzéssim, idealitzéssiu, idealitzessin

IMPERATIU: idealitza, idealitzi, idealitzem, idealitzeu, idealitzin

->idealment

■idealment

Part. sil.: i_de_al_ment

[de ideal]

adv D’una manera ideal.

->idear

■idear

Part. sil.: i_de_ar

[de idea; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Formar en idea, concebre, especialment inventant. Ha ideat un projecte molt innovador.

2 Formar el propòsit (de fer alguna cosa). Va idear de travessar tot el continent en globus.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: idear

GERUNDI: ideant

PARTICIPI: ideat, ideada, ideats, ideades

INDICATIU PRESENT: ideo, idees, idea, ideem, ideeu, ideen

INDICATIU IMPERFET: ideava, ideaves, ideava, ideàvem, ideàveu, ideaven

INDICATIU PASSAT: ideí, ideares, ideà, ideàrem, ideàreu, idearen

INDICATIU FUTUR: idearé, idearàs, idearà, idearem, ideareu, idearan

INDICATIU CONDICIONAL: idearia, idearies, idearia, idearíem, idearíeu, idearien

SUBJUNTIU PRESENT: ideï, ideïs, ideï, ideem, ideeu, ideïn

SUBJUNTIU IMPERFET: ideés, ideessis, ideés, ideéssim, ideéssiu, ideessin

IMPERATIU: idea, ideï, ideem, ideeu, ideïn

->ideari

■ideari

Part. sil.: i_de_a_ri

[de idea]

m Conjunt d’idees, teories i doctrines d’un autor, d’una escola, d’un corrent o d’una entitat.

->ídem

■ídem

[expressió ll., ‘igual, la mateixa cosa’]

adv [abrev íd.] Igual, la mateixa cosa, usat en les enumeracions, citacions, etc., per a evitar la repetició d’un mot, d’una frase, etc.

->idempotent

idempotent

adj ÀLG En un conjunt on hi ha definida una operació *, dit de l’element a que compleix a * a = a.

->idèntic

■idèntic -a

[del b. ll. identĭcus, -a, -um, der. de idem ‘igual, la mateixa cosa’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Exactament igual, sense la més petita diferència.

2 hiperb Molt semblant. El fill és idèntic al pare.

3 BIOL Univitel·lí.

->idènticament

■idènticament

[de idèntic]

adv D’una manera idèntica.

->identificable

■identificable

[de identificar]

adj Susceptible d’ésser identificat.

->identificació

■identificació

Part. sil.: i_den_ti_fi_ca_ci_ó

[del b. ll. identificatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’identificar;

2 l’efecte.

2 TECNOL Deducció del model matemàtic d’un sistema a partir de les mesures de la resposta a uns determinats senyals (esglaó, impuls, sinusoide, soroll blanc).

3 PSIQ Procés psíquic de l’inconscient que fa que un individu, sentint-se lligat emotivament a un altre, sigui afectat per situacions que no viu directament.

->identificador

■identificador -a

[de identificar]

1 adj i m i f Que identifica.

2 m INFORM Símbol, caràcter o grup de caràcters, usat per a designar un element individual de les dades d’un programa.

->identificar

■identificar

[del b. ll. identificare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 1 tr Considerar o presentar com a idèntic.

2 tr Provar la identitat d’una cosa amb una altra, reconèixer com a idèntic. No acabava d’identificar el seu accent.

3 pron Ésser o esdevenir una mateixa cosa amb una altra. Per a ell la virtut s’identifica amb la continència.

4 pron Sentir-se o comportar-se com un altre. S’identifica amb el personatge que interpreta.

5 pron Coincidir exactament en les idees, els gusts, els propòsits, etc.

2 esp 1 tr Reconèixer que una persona o cosa és realment tal o tal persona o cosa. Ja han identificat el cadàver.

2 pron Demostrar la pròpia identitat, especialment amb els documents que l’acrediten. Per passar la frontera es van haver d’identificar.

3 tr MAT Reconèixer que dos objectes matemàtics, fins aleshores tractats diferentment, són el mateix.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: identificar

GERUNDI: identificant

PARTICIPI: identificat, identificada, identificats, identificades

INDICATIU PRESENT: identifico, identifiques, identifica, identifiquem, identifiqueu, identifiquen

INDICATIU IMPERFET: identificava, identificaves, identificava, identificàvem, identificàveu, identificaven

INDICATIU PASSAT: identifiquí, identificares, identificà, identificàrem, identificàreu, identificaren

INDICATIU FUTUR: identificaré, identificaràs, identificarà, identificarem, identificareu, identificaran

INDICATIU CONDICIONAL: identificaria, identificaries, identificaria, identificaríem, identificaríeu, identificarien

SUBJUNTIU PRESENT: identifiqui, identifiquis, identifiqui, identifiquem, identifiqueu, identifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: identifiqués, identifiquessis, identifiqués, identifiquéssim, identifiquéssiu, identifiquessin

IMPERATIU: identifica, identifiqui, identifiquem, identifiqueu, identifiquin

->identitat

■identitat

[del b. ll. identĭtas, -ātis, íd., format per analogia amb ens ‘ésser’ i entitas ‘entitat’; 1a FONT: s. XIV, Torcimany]

f 1 Qualitat d’idèntic.

2 Qualitat d’ésser una persona o cosa ella mateixa.

3 Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. La llengua i la cultura, entre altres coses, formen la identitat d’un país.

4 DR 1 Personalitat civil d’un individu.

2 identitat de persona Ficció de dret per la qual l’hereu es té per una mateixa persona amb el qui és causa de successió.

5 FILOS i LÒG 1 Atribut ontològic en virtut del qual el que és no pot, alhora i sota el mateix respecte, no ésser.

2 filosofia de la identitat Doctrina de Schelling basada en la identitat original de subjecte i objecte, d’intel·lecte i natura.

3 principi d’identitat Principi, derivat tradicionalment de la identitat ontològica, formulat, en la lògica de les proposicions, com una tautologia: p p, p = p (on p és una proposició enunciativa).

4 principi d’identitat Principi lògic segons el qual un terme ha de representar sempre un mateix concepte o ha de posseir un mateix referent en el discurs.

6 LING Igualtat que hi ha entre les diverses realitzacions d’un element lingüístic en una mateixa etapa de la llengua o en les diverses etapes de la seva evolució.

7 MAT 1 Aplicació idèntica.

2 Equació que és satisfeta per a qualsevol dels valors de les variables.

8 PSIC Propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat.

->ideo-

■ideo-

Forma prefixada del mot idea. Ex.: ideogènia, ideografia, ideologia.

->ideogènia

■ideogènia

Part. sil.: i_de_o_gè_ni_a

[de ideo- i -gènia; 1a FONT: 1867]

f FILOS i PSIC Especialitat que tracta de la gènesi de les idees.

->ideogènic

■ideogènic -a

Part. sil.: i_de_o_gè_nic

[de ideogènia]

adj Relatiu o pertanyent a la ideogènia.

->ideografia

■ideografia

Part. sil.: i_de_o_gra_fi_a

[de ideo- i -grafia; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f ESCR Escriptura ideogràfica.

->ideogràfic

■ideogràfic -a

Part. sil.: i_de_o_grà_fic

[de ideografia; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj ESCR 1 Relatiu o pertanyent als ideogrames.

2 Dit de l’escriptura els signes de la qual (ideogrames) representen directament les idees de les coses, no pas els sons del llenguatge.

->ideograma

■ideograma

Part. sil.: i_de_o_gra_ma

[de ideo- i -grama]

m ESCR Cadascun dels signes emprats en l’escriptura ideogràfica.

->ideòleg

■ideòleg -òloga

Part. sil.: i_de_ò_leg

[de ideo- i -leg; 1a FONT: c. 1910]

m i f 1 Persona que elabora o proposa una ideologia.

2 El qui té propensió a fer o sostenir especulacions irreals i lleugeres.

->ideologia

■ideologia

Part. sil.: i_de_o_lo_gi_a

[de ideo- i -logia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Doctrina, sistema d’idees.

2 FILOS 1 Conjunt de conceptes, creences i ideals, d’abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials.

2 Segons el marxisme, sistema d’idees estrafetes i desorientadores, contraposat a la teoria “científica", amb el qual la classe dominant pretén de justificar la seva posició.

3 En Destutt de Tracy i seguidors, ciència filosòfica que havia d’estudiar les idees, llur origen, lleis i relacions.

->ideològic

■ideològic -a

Part. sil.: i_de_o_lò_gic

[de ideologia; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a la ideologia.

->ideós

ideós -osa

Part. sil.: i_de_ós

[de idea]

adj Maniàtic.

->idiazabal

idiazabal^* [idjasábal]

[de la vila d’Idiazabal, Guipúscoa] m ALIM Formatge basc fet amb llet d’ovella, amb la crosta de color marró, de pasta premsada i no cuita, de color blanc de vori, atapeïda i flexible, de sabor suau i fumat, que conté un 45% de matèries grasses.

->idil·li

■idil·li

[del ll. idyllium, i aquest, del gr. eidýllion, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 LIT Gènere poètic que descriu la vida rústica, els amors dels pastors, en una perspectiva de felicitat ideal.

2 Incident, episodi, etc., que podria ésser l’assumpte d’un idil·li.

3 p ext Col·loqui amorós, relació entre enamorats.

->idíl·lic

■idíl·lic -a

[de idil·li; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a un idil·li.

->idio-

■idio-

Forma prefixada del mot grec ídios, que significa ‘peculiar’. Ex.: idioblast, idioecologia, idiopatia.

->idioblast

■idioblast

Part. sil.: i_di_o_blast

m CIT Cèl·lula que es diferencia de les normals del teixit per la seva forma, estructura, contingut o funció.

->idioblàstic

■idioblàstic -a

Part. sil.: i_di_o_blàs_tic

adj PETROG Dit de la textura d’una zona metamòrfica els grans de la qual presenten una forma cristal·lina completament desenvolupada.

->idiòcia

■idiòcia

Part. sil.: i_di_ò_ci_a

[del gr. idiōteía ‘vida privada; ignorància, simplicitat’]

f PAT 1 Estat de dèficit d’intel·ligència en el qual l’individu posseeix una edat mental que no sobrepassa els tres anys, i no pot comunicar-se per la paraula ni comprendre les expressions dels altres.

2 idiòcia amauròtica familiar Encefalopatia lipoïdòsica infantil, produïda per la infiltració cerebral d’un excés d’esfingosina i pel gangliòsid.

3 idiòcia mixedematosa (o cretinoide) Idiòcia que acompanya algunes vegades el mixedema infantil i el cretinisme.

4 idiòcia mongòlica Mongolisme.

->idiocromàtic

■idiocromàtic -a

Part. sil.: i_di_o_cro_mà_tic

[de idio- i cromàtic]

adj MINERAL Dit dels cristalls i dels minerals el color dels quals no és degut a les impureses sinó a llurs propietats.

->idioelèctric

■idioelèctric -a

Part. sil.: i_di_o_e_lèc_tric

[de idio- i elèctric]

adj obs ELECT Susceptible d’electritzar-se per fricció.

->idiòfon

■idiòfon -a

Part. sil.: i_di_ò_fon

[de idio- i -fon¹]

MÚS 1 adj i m En la moderna classificació organològica, dit dels instruments musicals que produeixen el so per la vibració de tot el material de què són formats i no pas per la d’una part de l’instrument, sia per una corda, una membrana o una columna d’aire.

2 m pl Nom que rep la família de tots els instruments d’aquestes característiques.

->idioglòssia

idioglòssia

Part. sil.: i_di_o_glòs_si_a

f PAT Alteració del llenguatge caracteritzada per la substitució de les paraules per sons particulars sense sentit.

->idiograma

idiograma

Part. sil.: i_di_o_gra_ma

m GEN Representació gràfica del cariotip.

->idiolatria

■idiolatria

Part. sil.: i_di_o_la_tri_a

f Egolatria.

->idiolecte

■idiolecte

Part. sil.: i_di_o_lec_te

[de l’angl. idiolect, íd., comp. de idio- i de (dia)lecte; 1a FONT: c. 1960]

m LING Conjunt dels usos d’una llengua propi d’un parlant.

->idioma

■idioma

Part. sil.: i_di_o_ma

[del ll. td. ĭdĭōma, -ătis ‘idiotisme’, i aquest, del gr. idíōma ‘caràcter, llenguatge particular’, der. de ídios ‘particular’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m LING 1 Llengua.

2 Llengua considerada com a pròpia d’una comunitat lingüística.

->idiomàtic

■idiomàtic -a

Part. sil.: i_di_o_mà_tic

[del gr. idiōmatikós, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’idioma.

2 Peculiar d’un idioma.

->idiomatisme

■idiomatisme

Part. sil.: i_di_o_ma_tis_me

[de idiomàtic]

m LING Idiotisme.

->idiomorf

■idiomorf -a

Part. sil.: i_di_o_morf

adj PETROG Dit del mineral component de les roques ígnies, amb els cristalls totalment limitats per les cares cristal·lines pròpies de l’espècie.

->idiopatia

■idiopatia

Part. sil.: i_di_o_pa_ti_a

[de idio- i -patia]

f PAT Malaltia que no deriva de cap altra malaltia.

->idiopàtic

■idiopàtic -a

Part. sil.: i_di_o_pà_tic

[de idiopatia]

adj PAT 1 Relatiu o pertanyent a la idiopatia.

2 Originat espontàniament.

->idioreflex

idioreflex

Part. sil.: i_di_o_re_flex

m FISIOL Reflex produït per un estímul o irritació originada en el mateix òrgan en què s’esdevé.

->idiorítmic

idiorítmic -a

Part. sil.: i_di_o_rít_mic

adj CRIST A l’Orient cristià, dit del monestir en el qual els monjos menen una vida independent i poden posseir alguns béns per tal de proveir a la pròpia sustentació.

->idiosincràsia

■idiosincràsia

Part. sil.: i_di_o_sin_crà_si_a

[del gr. idiosygkrasía, íd., comp. de ídios ‘particular’ i sýgkrasis ‘mescla; temperament’, der. de keránnymi ‘mesclar’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, temperament personal, que no poden ésser atribuïts a cap desenvolupament físic o psicològic general conegut.

2 Peculiaritat, caràcter d’un poble, d’un grup, etc.

2 PAT Susceptibilitat a una droga, a un aliment, etc.

->idiosincràtic

■idiosincràtic -a

Part. sil.: i_di_o_sin_crà_tic

[de idiosincràsia]

adj Relatiu o pertanyent a la idiosincràsia.

->idiota

■idiota

Part. sil.: i_di_o_ta

[del ll. idiōta ‘profà, ignorant’, i aquest, del gr. idiṓtēs ‘home particular, ciutadà simple’, d’on ‘home vulgar, ignorant’; 1a FONT: s. XV]

adj i m i f 1 PAT Que pateix idiòcia.

2 p ext Estúpid.

->idiotesa

■idiotesa

Part. sil.: i_di_o_te_sa

[de idiota; 1a FONT: s. XX, V. Català]

f 1 Qualitat d’idiota, manera d’ésser de l’idiota.

2 Paraula, fet, propis d’un idiota.

->idiotip

■idiotip

Part. sil.: i_di_o_tip

m 1 GEN Suma de tots els determinants hereditaris d’un organisme.

2 FISIOL ANIM Determinant antigènic específic format per la regió variable de la molècula d’anticòs.

->idiotisme¹

■idiotisme¹

Part. sil.: i_di_o_tis_me

[del ll. idiotismus, i aquest, del gr. idiōtismós, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m LING Tret lingüístic característic d’una llengua.

->idiotisme²

■idiotisme²

Part. sil.: i_di_o_tis_me

[v. idiotisme¹]

m idiotesa 1.

->idò

■idò

Part. sil.: i_dò

conj dial doncs 1. Vindran a sopar? Idò haurem de comprar més vi. No volia ser tan independent? Que s’espavili, idò! Apa, idò, fins a un altre dia.

->idocrasa

■idocrasa

f MINERAL Silicats de magnesi i calci, Ca₁₀Mg₂Al₄(Si₂O₇)₂(SiO₄)₅(OH)₄, mineral del grup dels sorosilicats que cristal·litza en el sistema tetragonal.

->ídol

■ídol

[del ll. idōlum, i aquest, del gr. eídōlon ‘imatge’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 RELIG Imatge amb atributs divins.

2 fig Persona o cosa que és objecte d’un culte, excessivament estimada.

->ídola

■ídola

f ant RELIG Ídol.

->idòlatra

■idòlatra

[haplologia del ll. idololătra, i aquest, del gr. eidōlolátrēs, comp. de eídōlon ‘imatge’ i latreúō ‘adorar’; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj i m i f 1 Adorador d’ídols.

2 fig Que té un culte per una persona o cosa, que l’estima idolàtricament.

->idolatrar

■idolatrar

[del b. ll. idolatrare, íd.; 1a FONT: 1398]

v tr 1 Adorar ídols.

2 fig Estimar idolàtricament. Idolatra la seva néta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: idolatrar

GERUNDI: idolatrant

PARTICIPI: idolatrat, idolatrada, idolatrats, idolatrades

INDICATIU PRESENT: idolatro, idolatres, idolatra, idolatrem, idolatreu, idolatren

INDICATIU IMPERFET: idolatrava, idolatraves, idolatrava, idolatràvem, idolatràveu, idolatraven

INDICATIU PASSAT: idolatrí, idolatrares, idolatrà, idolatràrem, idolatràreu, idolatraren

INDICATIU FUTUR: idolatraré, idolatraràs, idolatrarà, idolatrarem, idolatrareu, idolatraran

INDICATIU CONDICIONAL: idolatraria, idolatraries, idolatraria, idolatraríem, idolatraríeu, idolatrarien

SUBJUNTIU PRESENT: idolatri, idolatris, idolatri, idolatrem, idolatreu, idolatrin

SUBJUNTIU IMPERFET: idolatrés, idolatressis, idolatrés, idolatréssim, idolatréssiu, idolatressin

IMPERATIU: idolatra, idolatri, idolatrem, idolatreu, idolatrin

->idolatria

■idolatria

Part. sil.: i_do_la_tri_a

[del ll. td. idolatria, haplologia del ll. idololatria, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f 1 RELIG Culte donat als ídols.

2 fig Culte, amor excessiu, a una persona o cosa.

->idolàtric

■idolàtric -a

[haplologia del ll. idololatrĭcus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Relatiu o pertanyent a la idolatria.

->idolàtricament

■idolàtricament

[de idolàtric]

adv D’una manera idolàtrica, amb idolatria.

->idolo-

■idolo-

Forma prefixada del mot grec eídōlon, que significa ‘imatge’, ‘ídol’. Ex.: idoloclasta, idologia.

->idoneïtat

■idoneïtat

Part. sil.: i_do_ne_ï_tat

[del ll. td. idoneĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1405]

f Qualitat d’idoni.

->idoni

■idoni -ònia

[del ll. idoneus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1390]

adj Que té les qualitats necessàries per a alguna cosa.

->idòniament

■idòniament

Part. sil.: i_dò_ni_a_ment

[de idoni]

adv Amb idoneïtat.

->idríssida

idríssida

[del nom d’Idrīs I]

1 adj Relatiu o pertanyent als idríssides.

2 m Membre de la dinastia alida, de la branca hassanita, que regnà al Magreb del 789 al 974.

->idumeu

■idumeu -ea

Part. sil.: i_du_meu

[de Idumea, antiga regió de Palestina, també anomenada Edom]

adj i m i f HIST Edomita.

->idus

■idus

[del ll. idus, íd.; 1a FONT: 1307]

f [o m] pl Primer dia de la tercera, i darrera, de les parts en què el calendari romà dividia els mesos. Fora de març, maig, juliol i octubre, en què coincidien amb el dia 15, les idus corresponien al dia 13.

->ieisme

■ieisme

Part. sil.: ie_is_me

[d’origen onomatopeic]

m LING 1 Fenomen propi del català oriental, viu a les Balears i a les comarques nord-orientals i centrals fins al nord del Barcelonès, consistent a pronunciar [j] el resultat de l’evolució dels grups c’l, g’l, t’l i ly del llatí vulgar. Ex.: ull (pronunciat ui) provinent d’oc’lu, poll (poi) de pedic’lu, vell (vei) de vet’lu.

2 Defecte consistent en la pronúncia sistemàtica de [j] en comptes de [ʎ]. Ex.: ioc per lloc, ei per ell, iapis per llapis.

->iemenita

iemenita

Part. sil.: ie_me_ni_ta

adj i m i f Del Iemen (estat d’Àsia).

->ien

■ien

Part. sil.: ien

[mot japonès del mateix sentit]

m ECON Unitat monetària del Japó.

->ienisseià

ienisseià -ana

Part. sil.: ie_nis_se_ià

adj 1 Relatiu o pertanyent al Ienissei (riu de Rússia), a les regions del seu entorn i a llurs habitants.

2 llengües ienisseianes LING Grup de llengües paleosiberianes de l’oest.

->ieti

ieti

Part. sil.: ie_ti

m MIT Ésser gegantí similar a un home que, segons la llegenda, viu a les neus de les muntanyes de l’Himàlaia.

->-ífic

-ífic -ífica

Sufix, del llatí -ificus, -a, -um, que significa ‘relatiu o pertanyent a’. Ex.: honorífic, científic.

->-ificar

-ificar

Sufix, del llatí -ficare, que significa ‘convertir en’. Ex.: classificar, significar, simplificar, justificar.

->Ig

Ig

símb BIOQ immunoglobulina.

->iglú

■iglú

[de l’angl. igloo, i aquest, de l’esquimal iglo ‘casa’]

[pl -ús] m Habitatge esquimal, de forma semiesfèrica, fet de blocs de glaç disposats en una espiral decreixent, a partir de la base, circular.

->ignar

■ignar -a

[del ll. ignarus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1487]

adj Que no sap res.

->ignasià

ignasià -ana

Part. sil.: ig_na_si_à

adj Relatiu o pertanyent a sant Ignasi de Loiola.

->igni ígnia

■igni ígnia

[del ll. igneus, -a, -um, íd., der. de ignis ‘foc’; 1a FONT: s. XV]

adj 1 De foc, que té la natura del foc.

2 PETROG Dit de les roques formades per refredament i consolidació de magmes existents a l’interior de la Terra, a pressió i temperatura elevades.

->igni-

■igni-

Forma prefixada del mot llatí ignis, que significa ‘foc’. Ex.: ignícola, ignífug.

->ignició

■ignició

Part. sil.: ig_ni_ci_ó

[formació culta analògica sobre la base del ll. ignītus, -a, -um, participi de ignīre ‘cremar’]

f 1 Estat d’un cos en combustió.

2 Roentor.

3 punt d’ignició QUÍM ANAL Temperatura mínima a la qual un líquid en contacte amb una flama s’encén i continua cremant.

->ignícola

■ignícola

[de igni- i -cola]

m i f Adorador del foc.

->ignífer

■ignífer -a

[del ll. ignĭfer, -ĕra, -ĕrum, íd., (comp. de igni- i -fer)]

adj Que produeix foc.

->ignífug

■ignífug -a

[de igni- i -fug]

adj QUÍM Dit de les substàncies emprades per a fer ininflamables les matèries combustibles.

->ignifugar

■ignifugar

[de ignífug]

v tr QUÍM Tractar una matèria combustible amb un producte ignífug.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ignifugar

GERUNDI: ignifugant

PARTICIPI: ignifugat, ignifugada, ignifugats, ignifugades

INDICATIU PRESENT: ignifugo, ignifugues, ignifuga, ignifuguem, ignifugueu, ignifuguen

INDICATIU IMPERFET: ignifugava, ignifugaves, ignifugava, ignifugàvem, ignifugàveu, ignifugaven

INDICATIU PASSAT: ignifuguí, ignifugares, ignifugà, ignifugàrem, ignifugàreu, ignifugaren

INDICATIU FUTUR: ignifugaré, ignifugaràs, ignifugarà, ignifugarem, ignifugareu, ignifugaran

INDICATIU CONDICIONAL: ignifugaria, ignifugaries, ignifugaria, ignifugaríem, ignifugaríeu, ignifugarien

SUBJUNTIU PRESENT: ignifugui, ignifuguis, ignifugui, ignifuguem, ignifugueu, ignifuguin

SUBJUNTIU IMPERFET: ignifugués, ignifuguessis, ignifugués, ignifuguéssim, ignifuguéssiu, ignifuguessin

IMPERATIU: ignifuga, ignifugui, ignifuguem, ignifugueu, ignifuguin

->ignimbrita

■ignimbrita

f PETROG Roca formada per acumulació de fragments de laves àcides soldades en calent, amb aspecte de tosca o de lava fluida.

->ignimbrític

■ignimbrític -a

adj PETROG Relatiu o pertanyent a les ignimbrites.

->ignipotent

■ignipotent

[de igni- i potent]

adj Que té poder sobre el foc, pel foc.

->ignitor

ignitor

m ELECTRÒN Elèctrode auxiliar d’encebament de certes vàlvules rectificadores de mercuri, com l’ignitró.

->ignitró

■ignitró

m ELECTRÒN Vàlvula de vapor de mercuri, emprada per a la rectificació de corrents de grans intensitats.

->ignívom

■ignívom -a

adj Que vomita foc.

->ignomínia

■ignomínia

Part. sil.: ig_no_mí_ni_a

[del ll. ignominia, íd., comp. de in (privatiu) i nomen ‘nom’, és a dir, atemptat al nom, menyspreu públic del bon nom d’algú; 1a FONT: s. XV]

f 1 Menyspreu públic. Caure en la ignomínia. Cobrir-se d’ignomínia.

2 Conducta, fet, que mereix el menyspreu públic, acció infame.

->ignominiós

■ignominiós -osa

Part. sil.: ig_no_mi_ni_ós

[del ll. ignominiosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que mereix el menyspreu públic.

2 Que és causa d’ignomínia, humiliant en alt grau.

->ignominiosament

■ignominiosament

Part. sil.: ig_no_mi_ni_o_sa_ment

[de ignominiós; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv Amb ignomínia.

->ignorància

■ignorància

Part. sil.: ig_no_ràn_ci_a

[del ll. ignorantia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Estat del qui és ignorant. Ignorància crassa, supina. La ignorància de la llei no n’excusa el compliment.

->ignorant

■ignorant

[del ll. ignorans, -ntis, participi pres. de ignorare ‘ignorar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f Que no sap res o sap poc en general o amb relació a una cosa.

->ignorantisme

■ignorantisme

[de ignorant]

m Obscurantisme.

->ignorantment

■ignorantment

[de ignorant]

adv Amb ignorància.

->ignorar

■ignorar

[del ll. ignorare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 No saber (alguna cosa), no conèixer-la o no tenir-ne notícia. Ignoro on he deixat les claus. Ignorava que les meves paraules l’ofendrien.

2 p ext No tenir en compte (algú o alguna cosa), no fer-ne cas, prescindir-ne. Va ignorar els seus advertiments. Em va ignorar durant tota la festa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ignorar

GERUNDI: ignorant

PARTICIPI: ignorat, ignorada, ignorats, ignorades

INDICATIU PRESENT: ignoro, ignores, ignora, ignorem, ignoreu, ignoren

INDICATIU IMPERFET: ignorava, ignoraves, ignorava, ignoràvem, ignoràveu, ignoraven

INDICATIU PASSAT: ignorí, ignorares, ignorà, ignoràrem, ignoràreu, ignoraren

INDICATIU FUTUR: ignoraré, ignoraràs, ignorarà, ignorarem, ignorareu, ignoraran

INDICATIU CONDICIONAL: ignoraria, ignoraries, ignoraria, ignoraríem, ignoraríeu, ignorarien

SUBJUNTIU PRESENT: ignori, ignoris, ignori, ignorem, ignoreu, ignorin

SUBJUNTIU IMPERFET: ignorés, ignoressis, ignorés, ignoréssim, ignoréssiu, ignoressin

IMPERATIU: ignora, ignori, ignorem, ignoreu, ignorin

->ignot

■ignot -a

[del ll. ignotus, -a, -um ‘desconegut’]

adj No conegut, dit especialment d’una terra.

->igual

■igual

[en cat. ant. egual, ll. aequalis ‘de la mateixa edat o grandària’, der. de aequus, -a, -um ‘pla, llis, igual’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 1 adj Que té en comú amb un altre individu o una altra cosa o amb altres individus o coses absolutament totes les característiques, l’aparença o l’essència o una determinada qualitat o magnitud. No hi ha cap home igual a un altre home. Un vestit igual que el meu.

2 adj Dit de dos o més individus o dues o més coses iguals entre si. N’ha comprats tres d’iguals. Tots som iguals davant Déu. Són iguals d’ample.

3 adj hiperb Molt semblant.

4 m Persona d’igual condició, rang, etc.

5 m Nom del signe d’igualtat (=).

6 adj GEOM Dit de les figures geomètriques entre les quals hom pot establir una transformació d’igualtat.

7 adj MAT Dit dels conjunts formats pels mateixos elements.

8 adj MAT Dit dels elements d’un conjunt entre els quals hom pot establir una igualtat.

9 a l’igual de D’una manera igual a la de, de la mateixa manera que.

10 d’igual a igual Expressió amb què hom indica que algú tracta un altre com el seu igual, o que dues persones es tracten com a iguals. Parla al seu cap d’igual a igual.

11 ésser igual (alguna cosa) Ésser indiferent o no tenir importància. Tot li era igual. Has fet mal fet, però no t’hi amoïnis: és igual.

2 adj 1 Que és el mateix, que conserva les mateixes característiques, el mateix aspecte, el mateix valor, etc. Encara és ben igual que aleshores.

2 Que és sempre el mateix, que no varia, que no admet diversitat en la manera de procedir. Un pols igual. Un caràcter igual.

3 No divers en les seves parts, llis, pla, uniforme, monòton. Un terreny igual. Parlava amb veu igual.

3 adv D’una manera igual. Pensem igual. Són igual d’alts.

->igualable

■igualable

[de igualar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Susceptible d’ésser igualat.

->igualació

■igualació

Part. sil.: i_gua_la_ci_ó

[de igualar]

f 1 Acció d’igualar o igualar-se;

2 l’efecte.

->igualadí

■igualadí -ina

adj i m i f D’Igualada (Anoia).

->igualador

■igualador -a

[de igualar]

adj i m i f Que iguala.

->igualar

■igualar

[de igual; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Fer igual a un altre o a una altra cosa, fer iguals entre ells dos o més individus o dues o més coses. Caldrà igualar aquestes posts.

2 tr Considerar com a igual a un altre o a una altra cosa. Jo igualo el seu mèrit al vostre.

3 pron Les formes de vida de tots els pobles van igualant-se.

2 tr 1 Ésser igual a un altre o a una altra cosa, assolir la mateixa qualitat o quantitat. Ningú no us iguala en benignitat.

2 ESPORT En certes proves de competició, fer el mateix temps aconseguit per un altre. Igualar un rècord.

3 tr Fer iguals les parts (d’una cosa), llevar-ne les irregularitats, els desnivells, etc. Igualar la superfície d’una fusta amb el ribot.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: igualar

GERUNDI: igualant

PARTICIPI: igualat, igualada, igualats, igualades

INDICATIU PRESENT: igualo, iguales, iguala, igualem, igualeu, igualen

INDICATIU IMPERFET: igualava, igualaves, igualava, igualàvem, igualàveu, igualaven

INDICATIU PASSAT: igualí, igualares, igualà, igualàrem, igualàreu, igualaren

INDICATIU FUTUR: igualaré, igualaràs, igualarà, igualarem, igualareu, igualaran

INDICATIU CONDICIONAL: igualaria, igualaries, igualaria, igualaríem, igualaríeu, igualarien

SUBJUNTIU PRESENT: iguali, igualis, iguali, igualem, igualeu, igualin

SUBJUNTIU IMPERFET: igualés, igualessis, igualés, igualéssim, igualéssiu, igualessin

IMPERATIU: iguala, iguali, igualem, igualeu, igualin

->igualitari

■igualitari -ària

[del fr. égalitaire, íd. der. de égalité ‘igualtat’]

adj Que tendeix a igualar, que iguala.

->igualitarisme

igualitarisme

m POLÍT i SOCIOL Doctrina política que propugna la igualtat entre els homes.

->igualment

■igualment

[de igual; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv 1 1 D’una manera igual.

2 igualment! Expressió usada en respostes, especialment de cortesia, amb la qual hom manifesta a l’altre allò mateix que acaba d’expressar-nos. Que passeu bones festes! Gràcies, igualment!

2 Així mateix, a més. Hi han assistit, igualment, tots els altres membres de la secció.

->igualtat

■igualtat

[de igual; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat d’igual. La igualtat de dos objectes. Igualtat de forces.

2 1 MAT En un conjunt qualsevol C, relació d’equivalència en què el conjunt quocient corresponent coincideix amb C.

2 transformació d’igualtat GEOM Transformació geomètrica bijectiva que conserva la distància entre els punts.

->iguana

■iguana

[del cast. iguana, i aquest, de l’arauac iwana, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f ZOOL Nom donat a diversos saures de la família dels iguànids, d’aspecte semblant al dels dragons, però d’una grandària considerable, que sovint presenten una cresta al llarg de l’esquena i un pap sota la gorja, com la iguana vulgar (Iguana iguana), la iguana cornuda (Cyclura cornuta), la iguana corredora (Scelophorus sp), la iguana crestada (Corytophanes cristatus), la iguana gegant de les Galápagos (Conolophus subcristatus), i la iguana negra (Ctenosaura humilopha).

->iguànids

■iguànids

Part. sil.: i_guà_nids

m ZOOL 1 pl Família de rèptils de l’ordre dels escatosos, de cap gros i allargat, parpelles mòbils, llengua no protràctil i crestes damunt l’esquena i a la cua.

2 sing Rèptil de la família dels iguànids.

->iguanodont

■iguanodont

m PALEONT i ZOOL Rèptil fòssil de l’ordre dels ornitisquis i de la família dels iguanodòntids (Iguanodon sp) que es creu que va viure durant el cretaci en grans planes fluvials d’Europa.

->ikastola

ikastola^* [ikastóla]

[basc] f ENSENY Escola que imparteix l’ensenyament en basc.

->ikebana

ikebana

[del jap. ikebana ‘arranjament de les flors’]

m Art japonès de col·locar flors, branques, fruits i pedres en diversos suports amb finalitat estètica i simbòlica.

->ikhxidita

ikhxidita

[del nom Muḥammad ibn Tuǧǧ al-Ikhxīd]

1 adj Relatiu o pertanyent als ikhxidites.

2 m i f Membre de la dinastia que governà Egipte del 935 al 969.

->ikurriña

ikurriña^* [ikuríɲə]

[basc] f Mot que, en basc, significa bandera, però ha passat a significar únicament la senyera basca.

->il-

■il-

[variant d’in- davant l] Prefix, del llatí in, que indica negació o privació d’allò significat pel mot amb el qual forma el compost. Ex.: il·legal, il·legible.

->-il

-il

QUÍM ORG Sufix que en un radical orgànic assenyala que la pèrdua d’un hidrogen deixa una valència lliure. Ex.: etil, CH₃—CH₂—.

->ilang-ilang

■ilang-ilang

m BOT Arbre originari de l’Àsia meridional (Cananga odorata) les flors del qual produeixen un oli d’olor dolça molt emprat en la fabricació de perfums.

->ilaraugat

ilaraugat -a

Part. sil.: i_la_rau_gat

m i f PREHIST Individu d’un poble ibèric que potser correspon als ilergets.

->ile-

■ile-

Forma prefixada del mot llatí ileus, que significa ‘obstrucció intestinal, ili’. Ex.: ileïtis.

->-ilè

-ilè

QUÍM ORG Sufix que en un radical orgànic assenyala que la pèrdua de dos hidrògens deixa dues valències lliures, en dos àtoms de carboni distints. Ex.: etilè, —CH₂—CH₂—.

->ileal

■ileal

Part. sil.: i_le_al

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’ili 1 1.

->ileïtis

ileïtis

Part. sil.: i_le_ï_tis

f PAT Inflamació de l’ili.

->ilek-khan

ilek-khan

[de l’àr. īlek-ḫān]

m Títol donat als membres de la dinastia turca musulmana qarakhànida.

->ileo-

■ileo-

Forma prefixada del mot llatí ileus, que significa ‘obstrucció intestinal, ili’. Ex.: ileostomia, ileocecal.

->ileocecal

■ileocecal

Part. sil.: i_le_o_ce_cal

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’ili i al cec. Vàlvula ileocecal.

->ileostomia

ileostomia

Part. sil.: i_le_os_to_mi_a

f CIR Comunicació quirúrgica de la darrera part de l’intestí prim amb la paret abdominal, que crea un anus artificial.

->ilercaó

ilercaó -ona

Part. sil.: i_ler_ca_ó

adj i m i f HIST Ilercavó.

->ilercavó

■ilercavó -ona

1 adj Relatiu o pertanyent als ilercavons.

2 m i f HIST Individu d’un poble preromà, ibèric, que tenia com a nucli central el curs final de l’Ebre.

->ilerdenc

■ilerdenc -a

adj i m i f Ilerdense.

->ilerdense

■ilerdense

adj i m i f 1 D’Ilerda (antiga ciutat romana, actual Lleida).

2 Lleidatà.

->ilerdià

ilerdià -ana

Part. sil.: i_ler_di_à

ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’ilerdià.

2 m Primer estatge (i edat) de l’eocè inferior marí, situat entre el tanetià i el cuisià.

->ilergavó

ilergavó -ona

adj i m i f HIST Ilercavó.

->ilerget

■ilerget -a

1 adj Relatiu o pertanyent als ilergets.

2 m i f HIST Individu d’un poble preromà, del grup ibèric, un dels més importants, territorialment, de la vall central de l’Ebre.

->íleum

■íleum

Part. sil.: í_le_um

[v. íleum i ílium; 1a FONT: 1888, DLab.]

m ANAT ANIM ili 1 1.

->íleus

■íleus

Part. sil.: í_le_us

[v. íleum]

m PAT ili 2.

->ili

■ili

[del ll. ilĕus ‘obstrucció intestinal’, i aquest, del gr. eiléō ‘cargolar-se’; per confusió amb ilia ‘baix ventre’ significà també ‘la part dels intestins’ més afectada per la malaltia]

m 1 ANAT ANIM 1 Darrera secció de l’intestí prim, que s’estén entre el jejú i el cec.

2 Part del l’os coxal que és individualitzada en el fetus i que en l’adult, unit amb l’isqui i el pubis a nivell de l’acetàbul, forma la part anterior i lateral de la pelvis òssia.

2 PAT Manca de progressió del trànsit intestinal. Ili mecànic. Ili estrangulat.

->ili-

ili-

Forma prefixada del mot llatí ilium, -ii, que significa ‘baix ventre, flanc’. Ex.: iliadelf.

->ilíac¹

■ilíac¹ -a

Part. sil.: i_lí_ac

[del ll. iliăcus, -a, -um, íd.]

adj 1 ANAT ANIM 1 Relatiu o pertanyent a l’ili 1 2.

2 Relatiu o pertanyent a la regió coxal.

3 Dit de les estructures anatòmiques situades a la pelvis.

4 os ilíac Os coxal.

2 PAT 1 Relatiu o pertanyent a l’ili o obstrucció intestinal.

2 passió ilíaca Sofriment causat per l’obstrucció de l’intestí.

->ilíac²

ilíac² -a

Part. sil.: i_lí_ac

adj Relatiu o pertanyent a Ílion (nom antic de la ciutat de Troia).

->ilicàcies

ilicàcies

Part. sil.: i_li_cà_ci_es

f pl BOT Aquifoliàcies.

->ilicina

■ilicina

f QUÍM ORG Principi amargant que es troba a les fulles de grèvol.

->-ilidè

-ilidè

QUÍM ORG Sufix que en un radical orgànic assenyala que la pèrdua de dos hidrògens deixa dues valències lliures, en el mateix àtom de carboni. Ex.: etilidè, CH₃—CH═.

->-ilidí

-ilidí

QUÍM ORG Sufix que en un radical orgànic assenyala que la pèrdua de tres hidrògens deixa tres valències lliures, en el mateix àtom de carboni. Ex.: etilidí, CH₃—C≡.

->ilio-

■ilio-

Forma prefixada del mot llatí ilium, -ii, que significa ‘baix ventre, flanc’. Ex.: iliospinal, iliofemoral.

->iliospinal

iliospinal

Part. sil.: i_li_os_pi_nal

adj 1 ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’ili i a l’espina ilíaca.

2 iliospinal anterior ANTROP FÍS Dit del punt somàtic lateral situat en el punt més baix de l’espina ilíaca anterosuperior.

->ílium

■ílium

Part. sil.: í_li_um

[forma culta treta del genitiu ilium de ilia ‘baix ventre, flanc’; v. íleum]

m ANAT ANIM ili 1 2.

->il-khan

il-khan

[de l’àr. īlḫān]

m Membre de la dinastia mongòlica que governà Pèrsia del 1256 al 1335.

->-ill

-ill

Sufix, del llatí -iculus, -icula, que significa ‘mena de’. Ex.: cordill.

->illa

■illa

[del ll. īnsŭla, íd.; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

f 1 GEOG Porció de terra voltada d’aigua per tots costats.

2 CONSTR Conjunt d’edificacions contigües les unes a les altres, delimitat per tres o més carrers.

->-illa

-illa

Sufix, del llatí -iculus, -icula, que significa ‘mena de’. Ex.: forquilla.

->il·lació

■il·lació

Part. sil.: il_la_ci_ó

[del ll. illatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció d’inferir una cosa d’una altra.

2 LÒG Connexió entre les premisses i la conclusió.

->illada

■illada

[der. romànic del ll. īlĭa, īlĭum ‘baix ventre, flanc’; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

f ANAT ANIM Regió compresa entre les costelles falses i els ossos de la pelvis, a cada costat del cos.

->il·latiu

■il·latiu -iva

Part. sil.: il_la_tiu

[del ll. illativus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que s’infereix.

2 GRAM 1 Dit del cas que indica moviment cap endins.

2 Dit de la conjunció consecutiva.

3 Dit de l’oració consecutiva.

3 LÒG Que denota il·lació.

->il·legal

■il·legal

[del ll. illegalis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj No legal.

->il·legalitat

■il·legalitat

[del b. ll. illegalĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’il·legal.

2 Acció il·legal.

->il·legalitzable

■il·legalitzable

[de il·legal]

adj Que pot ésser il·legalitzat.

->il·legalitzar

■il·legalitzar

v tr Declarar il·legal. Il·legalitzar un partit polític, una emissora de ràdio. Pràctiques policials il·legalitzades.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: il·legalitzar

GERUNDI: il·legalitzant

PARTICIPI: il·legalitzat, il·legalitzada, il·legalitzats, il·legalitzades

INDICATIU PRESENT: il·legalitzo, il·legalitzes, il·legalitza, il·legalitzem, il·legalitzeu, il·legalitzen

INDICATIU IMPERFET: il·legalitzava, il·legalitzaves, il·legalitzava, il·legalitzàvem, il·legalitzàveu, il·legalitzaven

INDICATIU PASSAT: il·legalitzí, il·legalitzares, il·legalitzà, il·legalitzàrem, il·legalitzàreu, il·legalitzaren

INDICATIU FUTUR: il·legalitzaré, il·legalitzaràs, il·legalitzarà, il·legalitzarem, il·legalitzareu, il·legalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: il·legalitzaria, il·legalitzaries, il·legalitzaria, il·legalitzaríem, il·legalitzaríeu, il·legalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: il·legalitzi, il·legalitzis, il·legalitzi, il·legalitzem, il·legalitzeu, il·legalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: il·legalitzés, il·legalitzessis, il·legalitzés, il·legalitzéssim, il·legalitzéssiu, il·legalitzessin

IMPERATIU: il·legalitza, il·legalitzi, il·legalitzem, il·legalitzeu, il·legalitzin

->il·legalment

■il·legalment

[de il·legal]

adv D’una manera il·legal.

->illegibilitat

illegibilitat

f Qualitat d’illegible.

->il·legibilitat

■il·legibilitat

[der. culte de il·legible]

f Illegibilitat.

->illegible

■illegible

adj No llegible.

->il·legible

■il·legible

[del b. ll. illegibĭlis, íd.]

adj Illegible.

->il·legítim

■il·legítim -a

[del ll. illegitĭmus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 No legítim.

2 1 DR CIV En algunes legislacions, dit de la família constituïda, fora del matrimoni, de la unió lliure de dues persones.

2 DR CIV Dit del fill procreat fora de la família legítima.

3 p ext Dit del germà nascut fora del matrimoni respecte al fill legítim.

->il·legítimament

■il·legítimament

[de il·legítim]

adv D’una manera il·legítima.

->il·legitimitat

■il·legitimitat

[del b. ll. illegitimĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’il·legítim.

2 DR Manca d’algun requisit per a ésser legítim.

->illenc

■illenc -a

[de illa]

adj i m i f D’una illa.

->il·lès

■il·lès -esa

[del ll. illaesus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj 1 No damnificat.

2 fig Conservà il·lès el seu candor.

->illesenc

illesenc -a

adj i m i f D’Illa (Rosselló).

->illetrat

■illetrat -ada

[de in- i lletrat]

adj Que no és lletrat.

->il·liberal

■il·liberal

[de liberal]

adj No liberal.

->il·lícit

■il·lícit -a

[del ll. illicĭtus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1389]

1 adj No lícit.

2 m DR Acció no permesa per la llei.

->il·licità

■il·licità -ana

adj i m i f Elxà.

->il·lícitament

■il·lícitament

[de il·lícit]

adv D’una manera il·lícita.

->il·licitud

■il·licitud

[del ll. mod. illicitudo, -ĭnis, íd.]

f Qualitat d’il·lícit.

->il·limitable

■il·limitable

[de limitar]

adj Que no pot ésser limitat.

->il·limitadament

■il·limitadament

[de il·limitat]

adv D’una manera il·limitada.

->il·limitat

■il·limitat -ada

[de limitat]

adj No limitat, sense límits.

->il·liri

■il·liri -íria

[del ll. Illyrius, -a, -um, íd.]

1 adj i m i f De la Il·líria (antiga regió de la península Balcànica), dels il·liris (poble) o de l’il·liri (grup de llengües).

2 m i f HIST Membre d’una antiga població indoeuropea que habità el vessant adriàtic de la península Balcànica, on constituí l’estat de la Il·líria.

3 m LING Grup de llengües indoeuropees poc documentades que comprengué les llengües dels il·liris, dels vènets, dels messapis i, potser, dels filisteus.

->il·lirisme

il·lirisme

m Moviment d’integració lingüística, literària i política a favor de la unificació idiomàtica i l’alliberament nacional dels eslaus del sud, sorgit a Croàcia a la segona meitat del segle XIX.

->il·lita

■il·lita

f MINERAL Mineral argilós d’estructura i composició semblants a les de les miques.

->il·literari

■il·literari -ària

[de literari]

adj No literari.

->il·literat

■il·literat -ada

[de literat; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adj No versat en el coneixement de les humanitats, de les ciències.

->il·lític

■il·lític -a

adj MINERAL Relatiu o pertanyent a la il·lita.

->il·localitzable

■il·localitzable

[de localitzable]

adj No localitzable.

->il·locució

il·locució

Part. sil.: il_lo_cu_ci_ó

f LING Per oposició a locució i perlocució, dimensió dels actes de parla que en determina la intenció comunicativa (en qualitat d’asseveració, promesa, petició, etc.).

->il·locutiu

■il·locutiu -iva

Part. sil.: il_lo_cu_tiu

adj LING Relatiu o pertanyent a la il·locució. Valor il·locutiu d’un enunciat. Les promeses i les disculpes són actes de parla il·locutius.

->il·lògic

■il·lògic -a

[de lògic]

adj Que no observa les regles de la lògica.

->il·lògicament

■il·lògicament

[de il·lògic]

adv D’una manera il·lògica.

->illot

■illot

[de illa; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 Illa molt petita.

2 p ext 1 HISTOL Grup aïllat de cèl·lules, generalment amb una funció comuna.

2 illots de Langerhans CIT Corpuscles globulosos del parènquima pancreàtic amb funció endocrina.

3 TRÀNS 1 Andana situada enmig de les vies públiques molt amples, per a separar i encarrilar el trànsit i especialment perquè qui va a peu pugui guardar-se dels vehicles.

2 illot de bifurcació Andana amb la punta arrodonida, que se situa prop de la bifurcació de dues vies per a indicar-la millor i facilitar el canvi de direcció dels vehicles.

->il·luminable

■il·luminable

[del ll. illuminabĭlis, íd.]

adj Susceptible d’ésser il·luminat.

->il·luminació

■il·luminació

Part. sil.: il_lu_mi_na_ci_ó

[del ll. illuminatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

f 1 1 Acció d’il·luminar;

2 l’efecte.

2 1 LUM Acció d’il·luminar un local, un edifici, un carrer, etc., amb llum artificial.

2 LUM i METROL Magnitud fotomètrica igual al quocient entre el flux lluminós que incideix en una superfície i el valor d’aquesta superfície.

3 TEAT Art i tècnica d’il·luminar un espai escènic.

3 teoria de la il·luminació FILOS Teoria epistemològica, proposada per sant Agustí, segons la qual l’ànima només pot conèixer la veritat gràcies a un acte d’il·luminació directa de Déu que li permet d’intuir l’intel·ligible.

->il·luminador

■il·luminador -a

[del ll. illuminator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Que il·lumina.

2 m i f Persona que il·lumina llibres, estampes, etc.

->il·luminar

■il·luminar

[del ll. illuminare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Fornir llum a alguna cosa. Uns focus molt potents il·luminaven l’escenari.

2 tr Posar llums als monuments, a les places, etc., per celebrar una festa. Avui han il·luminat les fonts de Montjuïc.

3 fig 1 tr Donar una expressió alegre, feliç. Un somriure li il·luminà el rostre.

2 pron Els seus ulls s’il·luminaren de joia.

4 tr fig Donar visió de la veritat, coneixença. Il·luminar l’enteniment.

5 tr GRÀF Donar color a les figures i lletres d’una estampa, un llibre, uns goigs, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: il·luminar

GERUNDI: il·luminant

PARTICIPI: il·luminat, il·luminada, il·luminats, il·luminades

INDICATIU PRESENT: il·lumino, il·lumines, il·lumina, il·luminem, il·lumineu, il·luminen

INDICATIU IMPERFET: il·luminava, il·luminaves, il·luminava, il·luminàvem, il·luminàveu, il·luminaven

INDICATIU PASSAT: il·luminí, il·luminares, il·luminà, il·luminàrem, il·luminàreu, il·luminaren

INDICATIU FUTUR: il·luminaré, il·luminaràs, il·luminarà, il·luminarem, il·luminareu, il·luminaran

INDICATIU CONDICIONAL: il·luminaria, il·luminaries, il·luminaria, il·luminaríem, il·luminaríeu, il·luminarien

SUBJUNTIU PRESENT: il·lumini, il·luminis, il·lumini, il·luminem, il·lumineu, il·luminin

SUBJUNTIU IMPERFET: il·luminés, il·luminessis, il·luminés, il·luminéssim, il·luminéssiu, il·luminessin

IMPERATIU: il·lumina, il·lumini, il·luminem, il·lumineu, il·luminin

->il·luminat

■il·luminat -ada

[del ll. illuminatus, -a, -um, íd.]

1 m i f Persona que creu tenir visions celestials.

2 m i f CRIST 1 Membre de l’il·luminisme, seguidor d’aquest moviment.

2 Membre d’una societat secreta, eticoreligiosa, fundada l’any 1776 a Ingolstadt (Baviera).

3 adj HERÀLD Animat.

4 el doctor il·luminat Sobrenom donat per la filosofia escolàstica a Ramon Llull.

->il·luminatiu

■il·luminatiu -iva

Part. sil.: il_lu_mi_na_tiu

[del b. ll. illuminativus, -a, -um, íd.]

adj Capaç d’il·luminar.

->il·luminisme

■il·luminisme

[probablement del fr. illuminisme, der. de illuminé ‘il·luminat’]

m CRIST 1 Doctrina i moviment que col·loquen, en una línia de caire protestant, l’experiència mística religiosa per damunt de tot altre criteri de veritat.

2 Quietisme.

->il·luminista

il·luminista

[correlatiu analògic de il·luminisme]

adj CRIST Relatiu o pertanyent a l’il·luminisme i als il·luminats.

->il·lús

■il·lús -usa

[del ll. illusus, -a, -um, íd., participi de illudĕre ‘burlar-se d’algú’; 1a FONT: 1418]

adj i m i f Que està enganyat per una il·lusió o il·lusions.

->il·lusió

■il·lusió

Part. sil.: il_lu_si_ó

[del ll. illusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 FILOS i PSIC Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença.

2 FILOS i PSIC Error d’interpretació d’una dada o contingut sensible o mental.

3 il·lusió òptica FISIOL i ÒPT Fenomen òptic consistent en una avaluació errònia de la forma o les dimensions d’un objecte.

4 jocs d’il·lusió JOCS Il·lusionisme.

2 p ext 1 Esperança sense fonament real.

2 Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable.

3 il·lusió monetària ECON Reconeixement subjectiu de l’estabilitat del valor del diner sense tenir en compte les variacions del seu poder adquisitiu.

->il·lusionable

■il·lusionable

Part. sil.: il_lu_si_o_na_ble

[de il·lusionar]

adj Susceptible d’il·lusionar-se.

->il·lusionador

il·lusionador -a

Part. sil.: il_lu_si_o_na_dor

[de il·lusionar]

adj Que il·lusiona. Una proposta il·lusionadora.

->il·lusionar

■il·lusionar

Part. sil.: il_lu_si_o_nar

[de il·lusió; 1a FONT: 1888, DLab.]

v 1 tr Causar il·lusió. Un projecte que no il·lusiona a ningú.

2 pron Fer-se una il·lusió o il·lusions. S’ha il·lusionat molt quan li he dit que tu també hi aniries.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: il·lusionar

GERUNDI: il·lusionant

PARTICIPI: il·lusionat, il·lusionada, il·lusionats, il·lusionades

INDICATIU PRESENT: il·lusiono, il·lusiones, il·lusiona, il·lusionem, il·lusioneu, il·lusionen

INDICATIU IMPERFET: il·lusionava, il·lusionaves, il·lusionava, il·lusionàvem, il·lusionàveu, il·lusionaven

INDICATIU PASSAT: il·lusioní, il·lusionares, il·lusionà, il·lusionàrem, il·lusionàreu, il·lusionaren

INDICATIU FUTUR: il·lusionaré, il·lusionaràs, il·lusionarà, il·lusionarem, il·lusionareu, il·lusionaran

INDICATIU CONDICIONAL: il·lusionaria, il·lusionaries, il·lusionaria, il·lusionaríem, il·lusionaríeu, il·lusionarien

SUBJUNTIU PRESENT: il·lusioni, il·lusionis, il·lusioni, il·lusionem, il·lusioneu, il·lusionin

SUBJUNTIU IMPERFET: il·lusionés, il·lusionessis, il·lusionés, il·lusionéssim, il·lusionéssiu, il·lusionessin

IMPERATIU: il·lusiona, il·lusioni, il·lusionem, il·lusioneu, il·lusionin

->il·lusionisme

■il·lusionisme

Part. sil.: il_lu_si_o_nis_me

[de il·lusió]

m 1 ESPECT i JOCS Art de produir fenòmens que aparentment contradiuen les lleis naturals. Hom l’anomena també màgia blanca.

2 FILOS Doctrina que limita al fenomen, considerat com a simple estat de la pròpia consciència, la certesa del coneixement.

3 PINT Trompe-l’oeil.

->il·lusionista

■il·lusionista

Part. sil.: il_lu_si_o_nis_ta

[de il·lusió]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’il·lusionisme.

2 m i f ESPECT i JOCS Persona que practica l’il·lusionisme, fent jocs d’il·lusió com a espectacle.

3 m i f FILOS Partidari de l’il·lusionisme.

->il·lusori

■il·lusori -òria

[del ll. td. illusorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que és una il·lusió, merament imaginari, enganyador.

->il·lusòriament

■il·lusòriament

Part. sil.: il_lu_sò_ri_a_ment

[de il·lusori]

adv D’una manera il·lusòria.

->il·lustr.

il·lustr.

abrev il·lustració.

->il·lustració

■il·lustració

Part. sil.: il_lus_tra_ci_ó

[del ll. illustratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’il·lustrar o d’il·lustrar-se;

2 l’efecte.

2 [abrev il·lustr.] Comentari, làmina, fotografia, etc., amb què és il·lustrat un text, un llibre.

3 GRÀF [abrev il·lustr.] 1 Planxa gravada que representa un dibuix o una fotografia i que en ésser impresa reprodueix fidelment l’original primitiu.

2 Impressió aconseguida amb una planxa gravada.

4 [en majúscula] abs HIST Moviment intel·lectual europeu del segle XVIII, que es proposava d’il·luminar la humanitat amb les llums de la raó i el foment de l’educació.

->il·lustrador

■il·lustrador -a

[del ll. illustrator, -ōris, íd.]

adj i m i f 1 Que il·lustra.

2 esp GRÀF Dit de la persona que, basant-se en el text d’una obra, tria la il·lustració idònia per a complementar-lo o enriquir-lo.

->il·lustrar

■il·lustrar

[del ll. illustrare, íd.; 1a FONT: 1560]

v 1 1 tr Donar llum a l’enteniment, dotar de cultura, instruir. El seu mestratge il·lustrà aquella generació.

2 pron Per a il·lustrar-se, cal llegir.

2 tr 1 Aclarir un punt, un text, amb comentaris. Ha il·lustrat la seva teoria amb exemples molt entenedors.

2 GRÀF Posar il·lustracions.

3 tr Fer il·lustre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: il·lustrar

GERUNDI: il·lustrant

PARTICIPI: il·lustrat, il·lustrada, il·lustrats, il·lustrades

INDICATIU PRESENT: il·lustro, il·lustres, il·lustra, il·lustrem, il·lustreu, il·lustren

INDICATIU IMPERFET: il·lustrava, il·lustraves, il·lustrava, il·lustràvem, il·lustràveu, il·lustraven

INDICATIU PASSAT: il·lustrí, il·lustrares, il·lustrà, il·lustràrem, il·lustràreu, il·lustraren

INDICATIU FUTUR: il·lustraré, il·lustraràs, il·lustrarà, il·lustrarem, il·lustrareu, il·lustraran

INDICATIU CONDICIONAL: il·lustraria, il·lustraries, il·lustraria, il·lustraríem, il·lustraríeu, il·lustrarien

SUBJUNTIU PRESENT: il·lustri, il·lustris, il·lustri, il·lustrem, il·lustreu, il·lustrin

SUBJUNTIU IMPERFET: il·lustrés, il·lustressis, il·lustrés, il·lustréssim, il·lustréssiu, il·lustressin

IMPERATIU: il·lustra, il·lustri, il·lustrem, il·lustreu, il·lustrin

->il·lustrat

■il·lustrat -ada

[del ll. illustratus, -a, -um, íd.]

1 adj 1 Que té il·lustracions.

2 Instruït, culte.

2 LIT i FILOS 1 adj Relatiu o pertanyent a la Il·lustració.

2 m i f Persona que pertany a la Il·lustració.

->il·lustratiu

■il·lustratiu -iva

Part. sil.: il_lus_tra_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. illustratus, -a, -um, participi de illustrare ‘il·lustrar’]

adj Que serveix per a il·lustrar, aclarir.

->il·lustre

■il·lustre

[del ll. illustris, íd.; 1a FONT: 1392]

adj 1 De gran renom per les seves qualitats, els seus actes, el seu origen.

2 molt il·lustre (o simplement il·lustre) Tractament de dignitat que havia estat donat als primers dignataris de l’imperi Romà, als reis medievals i als rics homes.

->il·lustrement

■il·lustrement

[de il·lustre]

adv D’una manera il·lustre.

->il·lustríssim

■il·lustríssim -a

[del ll. illustrissimus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1358]

adj 1 Molt il·lustre.

2 Tractament donat a partir del segle XVII generalment a aquelles persones que abans tenien el d’il·lustre.

->il·luviació

■il·luviació

Part. sil.: il_lu_vi_a_ci_ó

[formació culta analògica sobre la base del ll. td. illuvio, -ōnis ‘desbordament’]

f PEDOL Formació d’horitzons d’acumulació o il·luvials.

->il·luvial

■il·luvial

Part. sil.: il_lu_vi_al

[formació culta analògica sobre la base del ll. td. illuvio, -ōnis ‘desbordament’ i amb influx de al·luvial]

adj PEDOL Dit dels horitzons on s’acumulen elements aportats per la lixiviació d’horitzons superiors o per migracions laterals.

->ilmenita

■ilmenita

f MINERAL Titanat de ferro, FeTiO₃, mineral que cristal·litza en el sistema trigonal.

->ilota

■ilota

[del ll. ilota, i aquest, del gr. eílōta, acusatiu de eílōs, -ōtos ‘esclau espartà’, participi perfet passiu del verb airéō ‘agafar, capturar’]

m i f 1 HIST A l’antiga Esparta, serf de la gleva que pertanyia a l’estat.

2 Persona que, en una societat, es troba desposseïda dels drets de ciutadà, reduïda a l’últim grau d’abjecció.

->ilotisme

■ilotisme

[de ilota]

m Condició d’ilota.

->ilurenc

■ilurenc -a

adj i m i f 1 1 D’Iluro (antiga ciutat romana, actual Mataró).

2 Mataroní.

->ilvaïta

ilvaïta

Part. sil.: il_va_ï_ta

f MINERAL Silicat hidratat de ferro i calci, CaFe₃Si₂O₇·H₂O, mineral que cristal·litza en el sistema ròmbic.

->im-

■im-

[variant d’in- davant b, m o p] Prefix, del llatí in, que indica negació o privació d’allò significat pel mot amb el qual forma el compost. Ex.: imbevible, immaterial, impermeable.

->-im

-im

Sufix, del llatí -imen, amb valor diminutiu. Ex.: polsim, plugim, ruixim.

->imada

■imada

f CONSTR NAV Cadascuna de les dues superfícies planes i simètriques, formades per filades de fusta, disposades a les drassanes en sentit longitudinal a cada costat de la quilla en el procés de construcció d’una nau, que serveixen per a la fusa.

->imaginable

■imaginable

[del ll. td. imaginabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Susceptible d’ésser imaginat.

->imaginació

■imaginació

Part. sil.: i_ma_gi_na_ci_ó

[del ll. imaginatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 PSIC 1 Facultat de formar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció sensible.

2 Facultat de combinar les imatges que imiten fets de natura però sense representar res de real o existent.

3 Facultat d’organitzar d’una manera nova, en forma d’imatges, els materials procedents de l’experiència perceptiva anterior.

2 Contingut de l’acte d’imaginar, fantasia.

->imaginaire

■imaginaire

Part. sil.: i_ma_gi_nai_re

[de imaginar; 1a FONT: 1394]

m i f Pintor, escultor, d’imatges.

->imaginar

■imaginar

[del ll. imaginari, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr 1 PSIC Formar la imatge mental d’alguna cosa, representar-se alguna cosa en l’esperit.

2 Concebre, inventar alguna cosa.

2 pron Formar-se noció d’una cosa sense base suficient, suposar, pensar. Imagina’t què passaria si se n’assabentés.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imaginar

GERUNDI: imaginant

PARTICIPI: imaginat, imaginada, imaginats, imaginades

INDICATIU PRESENT: imagino, imagines, imagina, imaginem, imagineu, imaginen

INDICATIU IMPERFET: imaginava, imaginaves, imaginava, imaginàvem, imaginàveu, imaginaven

INDICATIU PASSAT: imaginí, imaginares, imaginà, imaginàrem, imaginàreu, imaginaren

INDICATIU FUTUR: imaginaré, imaginaràs, imaginarà, imaginarem, imaginareu, imaginaran

INDICATIU CONDICIONAL: imaginaria, imaginaries, imaginaria, imaginaríem, imaginaríeu, imaginarien

SUBJUNTIU PRESENT: imagini, imaginis, imagini, imaginem, imagineu, imaginin

SUBJUNTIU IMPERFET: imaginés, imaginessis, imaginés, imaginéssim, imaginéssiu, imaginessin

IMPERATIU: imagina, imagini, imaginem, imagineu, imaginin

->imaginari

■imaginari -ària

[del ll. imaginarius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que no existeix sinó en la imaginació.

->imaginària

■imaginària

Part. sil.: i_ma_gi_nà_ri_a

[abreviació de sentinella imaginària, que originàriament vigilava de nit l’habitació de les imatges religioses i acabà fent la guàrdia de nit de les casernes; 1a FONT: 1839, DLab.]

ORG MIL 1 f Cos de guàrdia que no fa servei, però que està a punt de fer-ne en el moment necessari.

2 1 f Vigilància nocturna que exerceix un soldat dins el dormitori d’una caserna.

2 m Soldat a qui és confiada aquesta guàrdia.

->imaginàriament

■imaginàriament

Part. sil.: i_ma_gi_nà_ri_a_ment

[de imaginari; 1a FONT: s. XV, Curial]

adv D’una manera imaginària.

->imaginatiu

■imaginatiu -iva

Part. sil.: i_ma_gi_na_tiu

[del b. ll. imaginativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la imaginació.

2 Capaç d’imaginar.

3 Donat a imaginar.

4 facultat imaginativa (o simplement imaginativa) PSIC Facultat d’imaginar, imaginació.

->imaginisme

imaginisme

m LIT Moviment poètic anglo-nord-americà que nasqué com a reacció contra les tradicions romàntiques i el classicisme victorià.

->imaginista

imaginista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’imaginisme.

2 m i f Seguidor de l’imaginisme.

->imago

■imago

m ENTOM Estadi adult dels insectes holometàbols i heterometàbols.

->imam

■imam

[de l’àr. ´imâm ‘cap, capitost’]

m ISLAM 1 Persona encarregada de presidir i dirigir l’oració col·lectiva dels divendres a la mesquita.

2 Cadascun dels primers descendents d’‘Alī, gendre de Mahoma, reconeguts com a legítims sobirans i caps espirituals dels xiïtes, que són set per als ismaïlites o dotze per als imamites.

3 Príncep sobirà d’alguns països musulmans que es declara descendent de Mahoma i exerceix el poder temporal i espiritual.

->imamat

■imamat

[de imam]

m ISLAM Càrrec o dignitat d’imam.

->imamita

imamita

[de imam]

ISLAM 1 adj Relatiu o pertanyent als imamites.

2 m i f Membre d’una secta del xiisme que admet l’existència de dotze imams.

->imant

■imant

[cat. ant. aïmant, ll. vg. *adĭmas, -ntis, alteració del ll. adămas, -ntis, i aquest, del gr. adámas, -ntos ‘acer, diamant’, der. de damáō ‘domar; vèncer’, és a dir, ‘indomable, resistent’; 1a FONT: s. XIII]

m 1 MAGNET Cos que té la propietat d’atreure el ferro.

2 fig 1 Atractiu que té una persona o una cosa. Un actor amb imant per a les dones.

2 Persona o cosa que té un fort atractiu. El sector immobiliari és un imant per a inversors i especuladors.

3 imants directors NÀUT Conjunt d’imants de l’agulla nàutica disposats de manera que poden girar lliurement en el pla horitzontal i orientar-se sempre en la direcció N-S magnètica.

->imantació

■imantació

Part. sil.: i_man_ta_ci_ó

[de imantar]

f MAGNET 1 1 Acció d’imantar o d’imantar-se;

2 l’efecte.

2 Magnitud vectorial J, anomenada també intensitat d’imantació, pròpia d’un camp magnètic H en una substància de permeabilitat relativa μ_r.

3 Polarització magnètica.

->imantar

■imantar

[de imant; 1a FONT: 1839]

v tr MAGNET Convertir una substància en un imant.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imantar

GERUNDI: imantant

PARTICIPI: imantat, imantada, imantats, imantades

INDICATIU PRESENT: imanto, imantes, imanta, imantem, imanteu, imanten

INDICATIU IMPERFET: imantava, imantaves, imantava, imantàvem, imantàveu, imantaven

INDICATIU PASSAT: imantí, imantares, imantà, imantàrem, imantàreu, imantaren

INDICATIU FUTUR: imantaré, imantaràs, imantarà, imantarem, imantareu, imantaran

INDICATIU CONDICIONAL: imantaria, imantaries, imantaria, imantaríem, imantaríeu, imantarien

SUBJUNTIU PRESENT: imanti, imantis, imanti, imantem, imanteu, imantin

SUBJUNTIU IMPERFET: imantés, imantessis, imantés, imantéssim, imantéssiu, imantessin

IMPERATIU: imanta, imanti, imantem, imanteu, imantin

->imatge

■imatge

[del ll. ĭmāgo, -ĭnis, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 1 Cosa que en representa exactament una altra.

2 p ext El nen és la imatge del seu pare.

3 fig Déu creà l’home a imatge i semblança seva.

4 ART Aparença visible d’un objecte o persona imitada pel dibuix, el gravat, la pintura o l’escultura.

5 esp ART Representació de Jesucrist, la Mare de Déu o els sants.

6 culte de les imatges RELIG Veneració tributada a les representacions de la divinitat o dels sants.

2 ÀLG 1 Conjunt imatge.

2 Cadascun dels elements d’un conjunt imatge.

3 FILOS i PSIC 1 Representació interna d’un objecte extern.

2 Representació d’una experiència perceptiva prèvia, en absència de l’estimulació sensorial corresponent.

3 Representació concreta construïda per la imaginació creadora que proposa noves combinacions amb els elements que la integren.

4 Representació sensible, pensada o no per a il·lustrar una idea abstracta.

4 FOTOG 1 Imatge latent un cop revelada.

2 imatge latent Imatge invisible obtinguda en els cristalls de les emulsions fotogràfiques.

5 LÒG 1 imatge d’una classe En la lògica de les relacions, classe de tots els elements que mantenen la relació R amb un membre, o amb diversos membres, d’una classe A.

2 imatge genèrica Imatge esquemàtica amb què hom pot representar qualsevol element d’una classe o categoria d’objectes.

6 ÒPT Figura formada pel conjunt d’interseccions dels raigs lluminosos procedents de cadascun dels punts d’un objecte (imatge real), o bé formada pel conjunt d’interseccions de les prolongacions dels raigs lluminosos (imatge virtual), després d’ésser modificada llur trajectòria en incidir o travessar un sistema òptic.

7 TV En els sistemes de televisió, àrea total explorada pel feix d’electrons en els tubs analitzadors i en els de raigs catòdics.

8 imatge acústica FON Forma que tenen els mots en la ment abans d’ésser actualitzats per la parla o la representació gràfica.

9 imatge per imatge CIN Procediment de filmació, conegut també com a pas de maneta, consubstancial amb el cinema d’animació, consistent a impressionar, fotograma per fotograma, dibuixos o objectes, desplaçant-los lleugerament a cada operació.

->imatger

■imatger -a

[de imatge; 1a FONT: 1917, DOrt.]

1 adj Relatiu o pertanyent a les imatges o als imatgers. Continuà la tradició imatgera de la família.

2 m i f ART Persona que fa imatges o en ven.

->imatgeria

■imatgeria

Part. sil.: i_mat_ge_ri_a

[de imatger; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f 1 ART 1 Fabricació d’imatges.

2 Escultura en fusta policromada.

3 Conjunt d’imatges emprades en un escrit, per un escriptor, etc.

2 TECNOL Conjunt de les tècniques que tenen per finalitat obtenir una imatge, sia una imatge formada a conseqüència d’algun tipus d’interacció entre l’objecte i un senyal o bé una imatge generada directament per un procés informàtic.

->imatgisme

imatgisme

m LIT Moviment literari rus que reivindica l’autonomia del poema i el culte de la forma (1915).

->imatgista

imatgista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’imatgisme.

2 m i f Seguidor de l’imatgisme.

->imatjat

■imatjat -ada

[de imatge; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

adj Ornat d’imatges.

->imbatibilitat

■imbatibilitat

[de imbatible]

f Qualitat d’imbatible.

->imbatible

■imbatible

[de batre]

adj Que no pot ésser batut.

->imbatut

■imbatut -uda

[de batre]

adj Invicte.

->imbècil

■imbècil [o imbecil]

[imbecil 1696; del ll. imbecillis ‘feble’; la forma imbècil prové de la grafia francesa imbécille mal interpretada; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj i m i f 1 PSIC Que pateix imbecil·litat.

2 Estúpid.

->imbecil·litat

■imbecil·litat

[del ll. imbecillĭtas, -atis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Qualitat d’imbècil.

2 PSIC Forma de frenastènia psíquica deguda a tares degeneratives dels pares i menys greu que la idiòcia.

->imbècilment

■imbècilment [o imbecilment]

adv Amb imbecil·litat.

->imberbe

■imberbe

[del ll. imberbis, íd.]

adj Sense barba, dit especialment del jove que encara no té pèl a la cara.

->imbescanviable

■imbescanviable

Part. sil.: im_bes_can_vi_a_ble

[de bescanviable]

adj No bescanviable.

->imbevible

■imbevible

[de beure¹]

adj Que no es pot beure, que fa de mal beure, perquè no reuneix les condicions exigibles, desitjades, de qualitat, sabor, etc.

->imbibició

■imbibició

Part. sil.: im_bi_bi_ci_ó

[formació culta analògica sobre la base del ll. imbibĕre ‘beure, absorbir, penetrar-se d’alguna cosa’]

f 1 1 Acció d’embeure o embeure’s;

2 l’efecte.

2 QUÍM FÍS Absorció d’un líquid dins els porus físics d’una matèria sòlida.

->imbricació

■imbricació

Part. sil.: im_bri_ca_ci_ó

[de imbricar]

f 1 1 Acció d’imbricar;

2 l’efecte.

2 Disposició de fulles, escates, etc., que són ordenadament col·locades en sèrie, superposades parcialment.

3 CONSTR 1 Disposició de les teules d’una teulada de manera que les peces de cada rengle resten mig cobertes per les del rengle anterior i són per sobre de les teules de la filada següent.

2 Ornament arquitectònic en un ràfec o en una cornisa fet amb trossos de teula volats o amb dentellons d’obra o de pedra que adopta una disposició semblant a l’anterior.

4 INFORM Inclusió d’una estructura dins d’una altra de tipus semblant.

->imbricar

■imbricar

[del ll. imbricare ‘cobrir de teules, disposar en forma de teules’]

v tr Disposar (coses) en sèrie, superposades parcialment, com les teules o les lloses d’una teulada, les escates, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imbricar

GERUNDI: imbricant

PARTICIPI: imbricat, imbricada, imbricats, imbricades

INDICATIU PRESENT: imbrico, imbriques, imbrica, imbriquem, imbriqueu, imbriquen

INDICATIU IMPERFET: imbricava, imbricaves, imbricava, imbricàvem, imbricàveu, imbricaven

INDICATIU PASSAT: imbriquí, imbricares, imbricà, imbricàrem, imbricàreu, imbricaren

INDICATIU FUTUR: imbricaré, imbricaràs, imbricarà, imbricarem, imbricareu, imbricaran

INDICATIU CONDICIONAL: imbricaria, imbricaries, imbricaria, imbricaríem, imbricaríeu, imbricarien

SUBJUNTIU PRESENT: imbriqui, imbriquis, imbriqui, imbriquem, imbriqueu, imbriquin

SUBJUNTIU IMPERFET: imbriqués, imbriquessis, imbriqués, imbriquéssim, imbriquéssiu, imbriquessin

IMPERATIU: imbrica, imbriqui, imbriquem, imbriqueu, imbriquin

->imbricat

■imbricat -ada

[del ll. imbricatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1905]

adj Disposat com les teules d’una teulada.

->imbuïble

■imbuïble

Part. sil.: im_bu_ï_ble

[de imbuir]

adj Que es pot imbuir.

->imbuïment

■imbuïment

Part. sil.: im_bu_ï_ment

[de imbuir]

m Acció d’imbuir.

->imbuir

■imbuir

Part. sil.: im_bu_ir

[del ll. imbuĕre ‘abeurar, amarar’; 1a FONT: c. 1425]

v tr Infondre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imbuir

GERUNDI: imbuint

PARTICIPI: imbuït, imbuïda, imbuïts, imbuïdes

INDICATIU PRESENT: imbueixo, imbueixes, imbueix, imbuïm, imbuïu, imbueixen

INDICATIU IMPERFET: imbuïa, imbuïes, imbuïa, imbuíem, imbuíeu, imbuïen

INDICATIU PASSAT: imbuí, imbuïres, imbuí, imbuírem, imbuíreu, imbuïren

INDICATIU FUTUR: imbuiré, imbuiràs, imbuirà, imbuirem, imbuireu, imbuiran

INDICATIU CONDICIONAL: imbuiria, imbuiries, imbuiria, imbuiríem, imbuiríeu, imbuirien

SUBJUNTIU PRESENT: imbueixi, imbueixis, imbueixi, imbuïm, imbuïu, imbueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: imbuís, imbuïssis, imbuís, imbuíssim, imbuíssiu, imbuïssin

IMPERATIU: imbueix, imbueixi, imbuïm, imbuïu, imbueixin

->imida

■imida

f QUÍM ORG Nom genèric de les substàncies orgàniques caracteritzades pel fet de tenir en llur molècula el grup —CO—NH—CO—.

->imidazole

■imidazole

m QUÍM Compost heterocíclic cromàtic amb un anell de cinc baules que conté dos àtoms de nitrogen no contigus, de caràcter bàsic.

->imido

■imido

m QUÍM ORG Radical de fórmula —CO—NH—CO—.

->imina

■imina

f QUÍM ORG Nom genèric de les substàncies orgàniques caracteritzades pel fet de tenir en llur molècula el grup funcional ═NH.

->imino

■imino

m QUÍM ORG Radical de fórmula ═NH.

->iminoàcid

iminoàcid

Part. sil.: i_mi_no_à_cid

m QUÍM ORG i BIOQ Àcid carboxílic amb un o més grups imino.

->imitable

■imitable

[del ll. imitabĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que es pot imitar.

->imitació

■imitació

Part. sil.: i_mi_ta_ci_ó

[del ll. imitatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1546]

f 1 1 Acció d’imitar;

2 l’efecte.

2 Cosa, obra d’art, etc., que n’imita una altra.

3 1 FILOS Segons els pitagòrics, manera com les coses es relacionen amb els nombres o les entitats superiors.

2 teoria de la imitació ESTÈT Doctrina segons la qual l’art consisteix a imitar.

4 MÚS Terme que indica una sèrie de sons repetida de forma analògica.

5 PSIC Fenomen psíquic caracteritzat per la reproducció activa d’una conducta observada anteriorment en un altre individu.

->imitador

■imitador -a

[del ll. imitator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XV, I. de Villena]

adj i m i f Que imita, que fa imitacions.

->imitar

■imitar

[del ll. imitari, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

v tr 1 1 Reproduir amb els gests, la veu, etc., tan exactament com sigui possible la manera de fer d’un altre, ja en conjunt ja en un aspecte determinat. Les mones imiten els homes. Imita el seu germà en tot.

2 Fer alguna cosa perquè l’ha feta abans un altre.

2 1 Seguir la manera d’obrar, d’ésser, d’un altre. Imita l’estil de Verdaguer.

2 esp Seguir l’estil d’un altre autor, d’una altra obra, d’una escola, etc. Imita Ausiàs Marc.

3 Fer alguna cosa de manera que s’assembli tant com es pugui a una altra. He imitat la teva signatura.

4 Presentar l’aparença d’una altra cosa. Un material que imita la pell d’animal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imitar

GERUNDI: imitant

PARTICIPI: imitat, imitada, imitats, imitades

INDICATIU PRESENT: imito, imites, imita, imitem, imiteu, imiten

INDICATIU IMPERFET: imitava, imitaves, imitava, imitàvem, imitàveu, imitaven

INDICATIU PASSAT: imití, imitares, imità, imitàrem, imitàreu, imitaren

INDICATIU FUTUR: imitaré, imitaràs, imitarà, imitarem, imitareu, imitaran

INDICATIU CONDICIONAL: imitaria, imitaries, imitaria, imitaríem, imitaríeu, imitarien

SUBJUNTIU PRESENT: imiti, imitis, imiti, imitem, imiteu, imitin

SUBJUNTIU IMPERFET: imités, imitessis, imités, imitéssim, imitéssiu, imitessin

IMPERATIU: imita, imiti, imitem, imiteu, imitin

->imitatiu

■imitatiu -iva

Part. sil.: i_mi_ta_tiu

[del ll. imitativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la imitació. Capacitat imitativa.

2 1 Que imita. Art imitativa.

2 Donat a la imitació.

->imitativament

■imitativament

[de imitatiu]

adv Imitant, per imitació.

->immaculat

■immaculat -ada

[del ll. immaculatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj Sense màcula.

->immadur

■immadur -a

[del ll. immatūrus, -a, -um, íd.]

adj 1 Immatur.

2 esp i fig Dit de la persona adulta que encara no ha assolit el grau de maduresa propi de la seva edat.

->immaduresa

■immaduresa

[de immadur]

f Qualitat d’immadur.

->immancable

■immancable

[de mancar]

adj Que no pot mancar, necessari.

->immancablement

■immancablement

[de immancable]

adv D’una manera immancable.

->immanejable

■immanejable

[de manejable]

adj No manejable.

->immanència

■immanència

Part. sil.: im_ma_nèn_ci_a

[de immanent]

f 1 FILOS 1 Qualitat del que és inherent a un ésser o a un conjunt d’éssers i no és resultat d’una acció exterior a ells.

2 filosofia de la immanència Sistema de pensament idealista que identifica la realitat amb la consciència, considerada com la unió del “jo" amb els seus objectes.

3 principi de la immanència Principi ontològic lligat a la filosofia de Blondel i Le Roy, segons el qual tot és interior a tot.

2 principi d’immanència LING Principi pel qual l’objecte de la llengua és ella mateixa, considerada des del punt de vista estructural i en la relació que hi ha entre els seus elements, originats de l’abstracció de la substància lingüística.

->immanent

■immanent

[del ll. td. immanens, -ntis, participi pres. de immanēre ‘restar, aturar-se en’]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la immanència.

2 Que té el caràcter d’immanència.

->immanentisme

■immanentisme

m 1 FILOS Doctrina que nega la realitat transcendent i considera l’absolut enclòs en l’ésser concret i limitat.

2 CRIST Tendència a considerar Déu com a immanent en l’home, negant, doncs, el sobrenatural.

->immanentista

■immanentista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’immanentisme.

2 m i f Seguidor de l’immanentisme.

->immarcescible

■immarcescible

[del ll. td. immarcescibĭlis, íd.]

adj No marcescible.

->immarcesciblement

■immarcesciblement

[de immarcescible]

adv D’una manera immarcescible.

->immaridable

■immaridable

[de maridable]

adj No maridable.

->immaterial

■immaterial

Part. sil.: im_ma_te_ri_al

[de material]

adj Que no és material.

->immaterialisme

■immaterialisme

Part. sil.: im_ma_te_ri_a_lis_me

[de immaterial]

m FILOS Doctrina que nega l’existència de la matèria; idealisme.

->immaterialitat

■immaterialitat

Part. sil.: im_ma_te_ri_a_li_tat

[de immaterial]

f Qualitat d’immaterial.

->immaterialització

■immaterialització

Part. sil.: im_ma_te_ri_a_lit_za_ci_ó

[de immaterialitzar]

f Acció d’immaterialitzar.

->immaterialitzar

■immaterialitzar

Part. sil.: im_ma_te_ri_a_lit_zar

v tr Fer immaterial (alguna cosa).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immaterialitzar

GERUNDI: immaterialitzant

PARTICIPI: immaterialitzat, immaterialitzada, immaterialitzats, immaterialitzades

INDICATIU PRESENT: immaterialitzo, immaterialitzes, immaterialitza, immaterialitzem, immaterialitzeu, immaterialitzen

INDICATIU IMPERFET: immaterialitzava, immaterialitzaves, immaterialitzava, immaterialitzàvem, immaterialitzàveu, immaterialitzaven

INDICATIU PASSAT: immaterialitzí, immaterialitzares, immaterialitzà, immaterialitzàrem, immaterialitzàreu, immaterialitzaren

INDICATIU FUTUR: immaterialitzaré, immaterialitzaràs, immaterialitzarà, immaterialitzarem, immaterialitzareu, immaterialitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: immaterialitzaria, immaterialitzaries, immaterialitzaria, immaterialitzaríem, immaterialitzaríeu, immaterialitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: immaterialitzi, immaterialitzis, immaterialitzi, immaterialitzem, immaterialitzeu, immaterialitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: immaterialitzés, immaterialitzessis, immaterialitzés, immaterialitzéssim, immaterialitzéssiu, immaterialitzessin

IMPERATIU: immaterialitza, immaterialitzi, immaterialitzem, immaterialitzeu, immaterialitzin

->immaterialment

■immaterialment

Part. sil.: im_ma_te_ri_al_ment

[de immaterial]

adv D’una manera immaterial.

->immatriculació

■immatriculació

Part. sil.: im_ma_tri_cu_la_ci_ó

f DR CIV 1 Acció d’immatricular;

2 l’efecte.

->immatricular

■immatricular

v tr DR CIV Fer la primera inscripció (d’una finca) en el registre de la propietat, que obre un foli registral.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immatricular

GERUNDI: immatriculant

PARTICIPI: immatriculat, immatriculada, immatriculats, immatriculades

INDICATIU PRESENT: immatriculo, immatricules, immatricula, immatriculem, immatriculeu, immatriculen

INDICATIU IMPERFET: immatriculava, immatriculaves, immatriculava, immatriculàvem, immatriculàveu, immatriculaven

INDICATIU PASSAT: immatriculí, immatriculares, immatriculà, immatriculàrem, immatriculàreu, immatricularen

INDICATIU FUTUR: immatricularé, immatricularàs, immatricularà, immatricularem, immatriculareu, immatricularan

INDICATIU CONDICIONAL: immatricularia, immatricularies, immatricularia, immatricularíem, immatricularíeu, immatricularien

SUBJUNTIU PRESENT: immatriculi, immatriculis, immatriculi, immatriculem, immatriculeu, immatriculin

SUBJUNTIU IMPERFET: immatriculés, immatriculessis, immatriculés, immatriculéssim, immatriculéssiu, immatriculessin

IMPERATIU: immatricula, immatriculi, immatriculem, immatriculeu, immatriculin

->immatur

■immatur -a

[del ll. immaturus, -a, -um ‘no madur’]

adj No madur, no arribat al seu ple desenvolupament.

->immaturitat

■immaturitat

[del ll. immaturĭtas, -ātis ‘manca de maduresa’]

f Qualitat d’immatur.

->immediació

immediació

Part. sil.: im_me_di_a_ci_ó

[formació culta analògica sobre la base del ll. immediatus, -a, -um ‘immediat’]

f DR CIV Conjunt de drets atribuïts al successor immediat d’una vinculació.

->immediat

■immediat -a

Part. sil.: im_me_di_at

[del ll. immediatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Sense intermediari.

2 No distant o separat en el temps o en l’espai.

->immediatament

■immediatament

Part. sil.: im_me_di_a_ta_ment

[de immediat; 1a FONT: 1424]

adv D’una manera immediata; tot seguit.

->immediatesa

■immediatesa

Part. sil.: im_me_di_a_te_sa

[de immediat]

f Qualitat d’immediat.

->immedicable

■immedicable

[del ll. immedicabĭlis, íd.]

adj Que hom no pot medicar.

->immeditat

■immeditat -ada

[de meditat]

adj No meditat.

->immemorable

■immemorable

[del ll. immemorabĭlis, íd.]

adj No memorable, immemorial.

->immemorial

■immemorial

Part. sil.: im_me_mo_ri_al

[formació culta analògica sobre la base de l’adj. ll. memorialis ‘que ajuda la memòria’; 1a FONT: 1648]

adj 1 Dit d’allò que data d’un temps tan remot que hom ha perdut la memòria del seu origen.

2 esp i hiperb Antic, d’origen llunyà.

->immenjable

■immenjable

[de menjable]

adj Que no es pot menjar, que fa de mal menjar.

->immens

■immens -a

[del ll. immensus, -a, -um, íd., der. de in i mensus, de dimentīri, dimensus ‘mesurar en tots sentits’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Tan gran que no es pot mesurar, molt gran.

->immensament

■immensament

[de immens]

adv D’una manera immensa, en grau extrem.

->immensitat

■immensitat

[del ll. immensĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Qualitat d’immens.

->immensurabilitat

immensurabilitat

[de immensurable]

f Immesurabilitat.

->immensurable

immensurable

[del ll. immensurabĭlis, íd.; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

adj Immesurable.

->immerescudament

■immerescudament

[de immerescut]

adv Sense haver-ho merescut.

->immerescut

■immerescut -uda

[de merèixer]

adj No merescut.

->immergent

■immergent

[del ll. immergens, -ntis, participi pres. de immergĕre ‘immergir’]

adj Que s’immergeix.

->immergible

■immergible

[de immergir]

adj Que pot ésser immergit.

->immergir

■immergir

[del ll. immergĕre, íd.; 1a FONT: s. XX, Oller]

v 1 1 tr Ficar dins un líquid.

2 pron Ficar-se dins un líquid. Immergir-se en aigües fredes.

2 pron fig Immergir-se en la tenebra.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immergir

GERUNDI: immergint

PARTICIPI: immergit, immergida, immergits, immergides

INDICATIU PRESENT: immergeixo, immergeixes, immergeix, immergim, immergiu, immergeixen

INDICATIU IMPERFET: immergia, immergies, immergia, immergíem, immergíeu, immergien

INDICATIU PASSAT: immergí, immergires, immergí, immergírem, immergíreu, immergiren

INDICATIU FUTUR: immergiré, immergiràs, immergirà, immergirem, immergireu, immergiran

INDICATIU CONDICIONAL: immergiria, immergiries, immergiria, immergiríem, immergiríeu, immergirien

SUBJUNTIU PRESENT: immergeixi, immergeixis, immergeixi, immergim, immergiu, immergeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: immergís, immergissis, immergís, immergíssim, immergíssiu, immergissin

IMPERATIU: immergeix, immergeixi, immergim, immergiu, immergeixin

->immeritat

■immeritat -ada

[de meritar]

adj Immerescut.

->immeritori

■immeritori -òria

[de meritori]

adj No meritori.

->immers

■immers -a

adj 1 Immergit, submergit.

2 fig Immers en els seus pensaments.