->difidència

■difidència

Part. sil.: di_fi_dèn_ci_a

[del ll. diffidentia, íd.]

f Desconfiança, mancança de fe.

->difident

■difident

[del ll. diffidens, -ntis, íd., participi pres. de diffidĕre ‘desconfiar’]

adj Que desconfia.

->difil·le

difil·le -a

[de di-¹ i -fil·le]

adj BOT Amb dues fulles.

->difil·lidis

difil·lidis

m ZOOL 1 pl Ordre de platihelmints cestodes caracteritzat pel fet de presentar dos botris o fossetes allargades i en forma de solc que actuen com a òrgans adhesius.

2 sing Platihelmint de l’ordre dels difil·lidis.

->difiodont

■difiodont -a

Part. sil.: di_fi_o_dont

[de difi- i -odont]

adj ANAT ANIM Dit del mamífer que té dues denticions successives: la de llet i la definitiva.

->difluència

■difluència

Part. sil.: di_flu_èn_ci_a

[del b. ll. diffluentia ‘desbordament’]

f GEOMORF Divisió que experimenta la llengua d’una glacera o l’aigua d’un riu en trobar un obstacle que en dificulta el pas.

->difluent

■difluent

Part. sil.: di_flu_ent

[del ll. diffluens, -ntis, participi pres. de diffluĕre ‘fluir d’un costat i un altre, desbordar’]

adj 1 Que diflueix.

2 esp Deliqüescent.

->diflúgia

diflúgia

Part. sil.: di_flú_gi_a

f ZOOL Protozou rizòpode de l’ordre dels ameboides (Diflugia sp), amb la càpsula quitinosa recoberta de detritus.

->difluir

■difluir

Part. sil.: di_flu_ir

[del ll. diffluĕre ‘fluir d’un costat i un altre, desbordar’]

v intr Vessar, difondre’s, per tots costats.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: difluir

GERUNDI: difluint

PARTICIPI: difluït, difluïda, difluïts, difluïdes

INDICATIU PRESENT: diflueixo, diflueixes, diflueix, difluïm, difluïu, diflueixen

INDICATIU IMPERFET: difluïa, difluïes, difluïa, difluíem, difluíeu, difluïen

INDICATIU PASSAT: difluí, difluïres, difluí, difluírem, difluíreu, difluïren

INDICATIU FUTUR: difluiré, difluiràs, difluirà, difluirem, difluireu, difluiran

INDICATIU CONDICIONAL: difluiria, difluiries, difluiria, difluiríem, difluiríeu, difluirien

SUBJUNTIU PRESENT: diflueixi, diflueixis, diflueixi, difluïm, difluïu, diflueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: difluís, difluïssis, difluís, difluíssim, difluíssiu, difluïssin

IMPERATIU: diflueix, diflueixi, difluïm, difluïu, diflueixin

->diflunisal

diflunisal

m QUÍM ORG i FARM Derivat de l’àcid acetilsalicílic, emprat com a antiinflamatori, analgèsic i antipirètic.

->difondre

■difondre

[del ll. diffundĕre, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 1 tr Escampar amplament, estendre en totes direccions. Quina olor més agradable que ha difós per tota la casa!

2 pron La llum es difon per l’espai.

2 fig 1 tr Fer que una notícia, una doctrina, etc., sigui coneguda o acceptada. Els apòstols difongueren l’Evangeli. Difondre un llibre.

2 pron El federalisme es difongué molt en aquella contrada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: difondre

GERUNDI: difonent

PARTICIPI: difós, difosa, difosos, difoses

INDICATIU PRESENT: difonc, difons, difon, difonem, difoneu, difonen

INDICATIU IMPERFET: difonia, difonies, difonia, difoníem, difoníeu, difonien

INDICATIU PASSAT: difonguí, difongueres, difongué, difonguérem, difonguéreu, difongueren

INDICATIU FUTUR: difondré, difondràs, difondrà, difondrem, difondreu, difondran

INDICATIU CONDICIONAL: difondria, difondries, difondria, difondríem, difondríeu, difondrien

SUBJUNTIU PRESENT: difongui, difonguis, difongui, difonguem, difongueu, difonguin

SUBJUNTIU IMPERFET: difongués, difonguessis, difongués, difonguéssim, difonguéssiu, difonguessin

IMPERATIU: difon, difongui, difonguem, difoneu, difonguin

->diforme

diforme

[variant de deforme; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Deforme.

->diformitat

diformitat

[variant de deformitat; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f Deformitat.

->difosfat

difosfat

m 1 QUÍM INORG 1 Qualsevol de les sals o dels èsters de l’àcid difosfòric.

2 Anió de fórmula P₂O⁴˜₇^-.

2 difosfat d’adenosina BIOQ [sigla ADP] Nucleòtid que deriva de l’àcid 5’-adenílic i que té un paper important en els mecanismes de transferència d’energia dels organismes, juntament amb el trifosfat d’adenosina.

->difosfoglicèric

1,3-difosfoglicèric, àcid

BIOQ Intermediari en la síntesi de l’ADP que deriva estructuralment dels àcids 3-fosfoglicèric i fosfòric, de fórmula C₃H₈O₁₀P₂.

->difosfopiridina nucleòtid

difosfopiridina nucleòtid, àcid

BIOQ Nicotinamida-adenina dinucleòtid.

->difosfòric

difosfòric, àcid

[H₄P₂O₇] QUÍM Oxoàcid de fòsfor obtingut per escalfament a més de 200 °C de l’àcid ortofosfòric, al qual reverteix ràpidament quan es dissol en aigua calenta.

->difosgen

difosgen

m QUÍM ORG Cloroformiat de triclorometil, ClCOOCCl₃, líquid oliós fortament tòxic, d’efectes semblants als del fosgen.

->difracció

■difracció

Part. sil.: di_frac_ci_ó

Cp. refracció

[v. difractar]

f ÒPT Fenomen d’interferència múltiple produït pel caràcter ondulatori de la llum.

->difractar

■difractar

[formació culta analògica sobre la base del ll. diffractus, -a, -um, participi de diffringĕre ‘esmicolar’ (i semblantment difracció, difractiu)]

v tr FÍS Produir difracció.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: difractar

GERUNDI: difractant

PARTICIPI: difractat, difractada, difractats, difractades

INDICATIU PRESENT: difracto, difractes, difracta, difractem, difracteu, difracten

INDICATIU IMPERFET: difractava, difractaves, difractava, difractàvem, difractàveu, difractaven

INDICATIU PASSAT: difractí, difractares, difractà, difractàrem, difractàreu, difractaren

INDICATIU FUTUR: difractaré, difractaràs, difractarà, difractarem, difractareu, difractaran

INDICATIU CONDICIONAL: difractaria, difractaries, difractaria, difractaríem, difractaríeu, difractarien

SUBJUNTIU PRESENT: difracti, difractis, difracti, difractem, difracteu, difractin

SUBJUNTIU IMPERFET: difractés, difractessis, difractés, difractéssim, difractéssiu, difractessin

IMPERATIU: difracta, difracti, difractem, difracteu, difractin

->difractiu

■difractiu -iva

Part. sil.: di_frac_tiu

[v. difractar]

adj FÍS Que produeix difracció. Poder difractiu.

->difractograma

■difractograma

m GEOL Enregistrament gràfic de les intensitats dels feixos de raigs X difractats per un cristall.

->difringent

■difringent

[del ll. diffringens, -ntis, participi pres. de diffringĕre ‘esmicolar’]

adj FÍS Que és causa de difracció. Superfície difringent.

->diftèria

■diftèria

Part. sil.: dif_tè_ri_a

[del gr. diphthéra ‘pell; membrana’; 1a FONT: 1888, DLab.]

f PAT 1 Malaltia infectivocontagiosa aguda, epidèmica, produïda per Corynebacterium diphteriae.

2 AVIC Malaltia típica dels ocells (exceptuats els aquàtics) que consisteix en l’aparició de falses membranes en les mucoses, sobretot en la mucosa faríngia.

->diftèric

■diftèric -a

[de diftèria]

1 adj Relatiu o pertanyent a la diftèria.

2 adj Que té unes característiques semblants a les de la diftèria.

3 adj i m i f Que pateix de diftèria.

->diftong

■diftong

[del ll. td. diphthongus, i aquest, del gr. díphthoggos, íd., de di-¹ i phthóggos ‘so’; 1a FONT: 1390, Torcimany]

m FON 1 Grup de fonemes vocàlics format per dos elements emesos en una mateixa sil·laba.

2 diftong creixent Diftong que comença per una semiconsonant i acaba en una vocal.

3 diftong decreixent Diftong que comença per una vocal i acaba en una semivocal.

->diftongació

■diftongació

Part. sil.: dif_ton_ga_ci_ó

[de diftongar]

f FON Formació d’un diftong.

->diftongar

■diftongar

[de diftong]

v FON 1 tr Convertir un element fonemàtic en diftong.

2 pron La primera a s’ha diftongat en ai en català.

3 intr Un determinat sistema fonològic, tenir casos, regulars o no, de diftongs.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diftongar

GERUNDI: diftongant

PARTICIPI: diftongat, diftongada, diftongats, diftongades

INDICATIU PRESENT: diftongo, diftongues, diftonga, diftonguem, diftongueu, diftonguen

INDICATIU IMPERFET: diftongava, diftongaves, diftongava, diftongàvem, diftongàveu, diftongaven

INDICATIU PASSAT: diftonguí, diftongares, diftongà, diftongàrem, diftongàreu, diftongaren

INDICATIU FUTUR: diftongaré, diftongaràs, diftongarà, diftongarem, diftongareu, diftongaran

INDICATIU CONDICIONAL: diftongaria, diftongaries, diftongaria, diftongaríem, diftongaríeu, diftongarien

SUBJUNTIU PRESENT: diftongui, diftonguis, diftongui, diftonguem, diftongueu, diftonguin

SUBJUNTIU IMPERFET: diftongués, diftonguessis, diftongués, diftonguéssim, diftonguéssiu, diftonguessin

IMPERATIU: diftonga, diftongui, diftonguem, diftongueu, diftonguin

->difuminar

■difuminar

[alteració de esfumar]

v tr i pron Esfumar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: difuminar

GERUNDI: difuminant

PARTICIPI: difuminat, difuminada, difuminats, difuminades

INDICATIU PRESENT: difumino, difumines, difumina, difuminem, difumineu, difuminen

INDICATIU IMPERFET: difuminava, difuminaves, difuminava, difuminàvem, difuminàveu, difuminaven

INDICATIU PASSAT: difuminí, difuminares, difuminà, difuminàrem, difuminàreu, difuminaren

INDICATIU FUTUR: difuminaré, difuminaràs, difuminarà, difuminarem, difuminareu, difuminaran

INDICATIU CONDICIONAL: difuminaria, difuminaries, difuminaria, difuminaríem, difuminaríeu, difuminarien

SUBJUNTIU PRESENT: difumini, difuminis, difumini, difuminem, difumineu, difuminin

SUBJUNTIU IMPERFET: difuminés, difuminessis, difuminés, difuminéssim, difuminéssiu, difuminessin

IMPERATIU: difumina, difumini, difuminem, difumineu, difuminin

->difunt

■difunt -a

[del ll. defunctus, -a, -um, íd., participi de defungi ‘acomplir, dur a terme’, der. de fungi ‘complir’; 1a FONT: 1248]

adj i m i f 1 Mort, finat. El seu difunt pare. Pregar pels difunts.

2 dia dels Difunts CATOL i LITÚRG Dia dels Morts.

->difús

■difús -usa

[del ll. diffusus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 1 Difós a través, no circumscrit. Tumor difús.

2 FON Dit dels fonemes consonàntics labials [p, b] i dentals [t, d] i de les vocals tancades [i, u], que presenten la característica acústica de dispersar els formants fonamentals a unes freqüències específiques.

3 FÍS i LUM Sotmès a difusió.

2 fig 1 Dit de la manera d’expressar-se molt deixatada o allargassada, no gens concisa. Les seves conferències sempre pequen de difuses.

2 p ext Un orador, un escriptor, molt difús.

3 BOT Lax.

->difusament

■difusament

[de difús]

adv D’una manera difusa.

->difusibilitat

■difusibilitat

[de difusible]

f Qualitat de difusible.

->difusible

■difusible

[de difondre]

adj Capaç de difondre’s.

->difusió

■difusió

Part. sil.: di_fu_si_ó

[del ll. diffusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de difondre o de difondre’s;

2 l’efecte.

2 Qualitat de difús.

3 ETNOL i GEOG Procés de canvi cultural mitjançant el qual diferents elements d’una cultura passen a una altra.

4 FÍS i QUÍM FÍS Transport de matèria produït pel moviment molecular a l’atzar.

5 FÍS i LUM Alteració de la distribució espacial d’una radiació, que es propaga en múltiples direccions després d’ésser reflectida per una superfície o de travessar un medi determinat.

6 LING Penetració d’elements lingüístics d’una llengua en una altra dins una mateixa àrea cultural.

7 PERIOD Nombre d’exemplars realment venuts —incloent-hi els de subscripció— del tiratge total d’una publicació periòdica.

8 QUÍM IND i TECNOL En l’extracció del sucre, etapa en la qual hom posa la bleda-rave en contacte amb aigua calenta a fi de dissoldre’n la sacarosa.

9 TELECOM En ràdio i televisió, pas per antena d’un programa.

->difusionisme

■difusionisme

Part. sil.: di_fu_si_o_nis_me

m 1 ANTROP Teoria que explica l’origen dels trets que conformen les cultures en qualsevol de llurs aspectes a partir de la propagació d’aquests trets des d’un centre difusor.

2 GEOG Teoria sobre la difusió.

->difusionista

■difusionista

Part. sil.: di_fu_si_o_nis_ta

1 adj Relatiu o pertanyent al difusionisme.

2 m i f Partidari del difusionisme.

->difusiu

■difusiu -iva

Part. sil.: di_fu_siu

[del b. ll. diffusivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que té la qualitat de difondre’s.

2 Que tendeix a difondre’s.

->difusor

■difusor -a

[del ll. diffusor, -ōris, íd.]

1 adj i m i f Que difon.

2 m HIDR Dispositiu on hom desaccelera un corrent de fluid a fi d’aconseguir un augment brusc de la pressió.

3 m LUM Objecte o dispositiu destinat a modificar la distribució espacial del flux lluminós d’una font, basant-se en el fenomen de la difusió.

4 m MOT Peça en forma d’anell que va collada interiorment al conducte tubular del carburador amb la finalitat de formar-hi un estrenyiment que augmenti la velocitat de l’aire i, per la depressió creada, aspirar la gasolina pels orificis del sortidor que hi ha en el punt més estret del difusor.

->digamma

digamma

[del gr. dígamma, íd., comp. de dís ‘dos’ i gámma, íd.]

f LING Lletra de l’alfabet grec arcaic, en forma de doble gamma (Ƒ), que representa la semivocal u.

->digàstric

■digàstric -a

[de di-¹ i gàstric]

adj ANAT 1 Dit dels músculs que són carnosos en tots dos caps i tenen un tendó al mig, de manera que són dividits en dos ventres, dues porcions musculars.

2 esp Dit dels músculs depressors de la mandíbula inferior.

->digen dígena

■digen dígena

[de di-¹ i -gen]

adj 1 BIOL Bisexual.

2 MINERAL Que té dues superfícies de creixement.

->digenètic

digenètic -a

adj BIOL Dit dels organismes que presenten alternança de generacions.

->digenis

digenis

m ZOOL 1 pl Ordre de platihelmints de la classe dels trematodes, que presenten alternança entre una reproducció sexual normal i una reproducció per partenogènesi.

2 sing Platihelmint de l’ordre dels digenis.

->digerible

■digerible

[de digerir]

adj Susceptible d’ésser digerit.

->digerir

■digerir

[del ll. dīgĕrĕre ‘distribuir, repartir’ i, doncs, ‘distribuir els ingredients de l’alimentació en el metabolisme’; 1a FONT: 1653, DTo.]

v tr 1 ant Posar en ordre, com cal, transformar convenientment.

2 1 FISIOL ANIM Transformar (els aliments) perquè puguin ésser absorbits per la mucosa intestinal i incorporats a la matèria viva.

2 p ext El meu estómac no digereix bé els menjars picants.

3 abs Aquests darrers dies digereixo dificultosament.

4 fig Assimilar mentalment. Sap una mica de tot, però no ha digerit res.

5 fig Prendre’s amb paciència un mal, un tort, una ofensa, etc. Encara no ha digerit que el despatxessin.

3 obs 1 Escalfar en contacte d’un líquid.

2 Fer madurar un abscés.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: digerir

GERUNDI: digerint

PARTICIPI: digerit, digerida, digerits, digerides

INDICATIU PRESENT: digereixo, digereixes, digereix, digerim, digeriu, digereixen

INDICATIU IMPERFET: digeria, digeries, digeria, digeríem, digeríeu, digerien

INDICATIU PASSAT: digerí, digerires, digerí, digerírem, digeríreu, digeriren

INDICATIU FUTUR: digeriré, digeriràs, digerirà, digerirem, digerireu, digeriran

INDICATIU CONDICIONAL: digeriria, digeriries, digeriria, digeriríem, digeriríeu, digeririen

SUBJUNTIU PRESENT: digereixi, digereixis, digereixi, digerim, digeriu, digereixin

SUBJUNTIU IMPERFET: digerís, digerissis, digerís, digeríssim, digeríssiu, digerissin

IMPERATIU: digereix, digereixi, digerim, digeriu, digereixin

->digerit

digerit -ida

[de digerir]

adj 1 Transformat dins les vies digestives en matèria pròpia per a la nutrició. El ventrell gita tot el que no és ben digerit.

2 fig Assimilat mentalment. Té un empatx de coneixements mal digerits.

->digest

■digest -a

[del ll. digestus, -a, -um, participi de dīgĕrĕre ‘distribuir, repartir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

ant 1 adj Posat en ordre, transformat convenientment.

2 adj Digerit.

3 adj Assenyat, fruit de la reflexió de l’experiència. Ab grans e digests consells.

4 DR ROM 1 m Compilació de les decisions més notables dels jurisconsults romans clàssics.

2 f Digest.

->digestibilitat

■digestibilitat

[de digestible]

f 1 Qualitat de digerible.

2 ALIM Percentatge d’un aliment que és absorbit en el tracte intestinal i passa al cos.

->digestible

■digestible

[del ll. digestĭbĭlis, íd.]

adj Digerible.

->digestió

■digestió

Part. sil.: di_ges_ti_ó

[del ll. digestio, -ōnis ‘distribució, classificació’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 FISIOL ANIM i ALIM Procés complex, mecànic i enzimàtic, que té com a finalitat primordial de sotmetre els aliments a unes determinades transformacions perquè puguin ésser absorbits per la mucosa intestinal i incorporats a la matèria viva.

2 FARM Operació farmacològica consistent en l’extracció dels principis actius d’una droga mitjançant un solvent.

3 PETROG Transformació i incorporació total o parcial d’una roca en una altra quan aquesta és a una temperatura elevada i es posa en contacte amb aquella.

4 1 QUÍM IND Contacte prolongat de dues substàncies per a produir una transformació química o bé per a extreure’n un component determinat.

2 Sistema de tractament i depuració de la biomassa.

->digestiu

■digestiu -iva

Part. sil.: di_ges_tiu

[del ll. digestivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

ANAT ANIM i FISIOL ANIM 1 adj Relatiu o pertanyent a la digestió.

2 adj i m Que serveix per a la digestió, que ajuda o facilita la digestió.

3 aparell digestiu Conjunt d’òrgans que intervenen en la digestió i converteixen els aliments en molècules prou petites perquè puguin ésser absorbides i passar a l’interior del cos de l’ésser viu.

->digestor

■digestor

[del ll. digestor, -ōris ‘ordenador, organitzador’]

m QUÍM IND Recipient hermèticament tancat i prou resistent per a suportar pressions elevades que hom empra per a efectuar la digestió.

->digin dígina

digin dígina

[de di-¹ i -gin]

adj BOT Dit de la flor que té dos pistils.

->dígit

■dígit

[del ll. dĭgĭtus ‘dit’, aplicat als nombres que es poden comptar amb els dits, fins al deu]

m 1 ARIT Cadascun dels signes o els símbols que hom empra en un sistema determinat de numeració per tal de formar els diferents nombres.

2 ASTR En el còmput dels eclipsis, una dotzena part del diàmetre del Sol o de la Lluna.

->digit-

digit-

Forma prefixada del mot llatí dĭgĭtus, que significa ‘dit’. Ex.: digital, digitar.

->digitació

■digitació

Part. sil.: di_gi_ta_ci_ó

[de digitar]

f 1 Mode de moure els dits per a tocar un instrument de música, escriure a màquina, etc.

2 Divisió en dits o en parts semblants a dits.

3 GEOMORF Divisió en diversos braços que experimenten uns determinats rius en arribar al delta, quan la sedimentació és molt ràpida.

4 MÚS En una partitura, indicació, mitjançant xifres, dels dits que cal emprar damunt un instrument per a obtenir les notes de la manera més simple.

->digital

■digital

[del ll. digitalis ‘de la grossor d’un dit, relatiu als dits’]

1 adj Relatiu o pertanyent als dits. Nervis digitals.

2 adj Semblant a un dit.

3 f BOT Gènere de plantes herbàcies o de tija llenyosa de la família de les escrofulariàcies (Digitalis sp), de flors en forma de didal disposades en raïms terminals i de fruits en càpsula bilocular, que comprèn la digital groga (D. lutea) i la digital purpúria (D. purpurea).

4 adj ELECTRÒN i INFORM 1 Relatiu o pertanyent als dígits o als aparells que operen amb nombres expressats amb dígits. Calculador digital.

2 Dit dels sistemes de transmissió o de tractament de la informació en què les variables són representades per caràcters (sovint dígits o xifres) d’un repertori finit.

->digitàlic

digitàlic -a

adj FARM 1 Relatiu o pertanyent a les digitals.

2 compost digitàlic Cadascun dels glucòsids cardíacs que tenen l’estructura del ciclopentanperhidrofenantrè i que per hidròlisi àcida donen un sucre i un fragment esteroídic anomenat aglicona o genina, presents en la Digitalis lanata i la Digitalis purpurea.

->digitalina

■digitalina

f FARM Glucòsid que hom troba en les llavors de la Digitalis purpurea, de fórmula C₃₆H₅₆O₁₄.

->digitalització

■digitalització

Part. sil.: di_gi_ta_lit_za_ci_ó

[de digitalitzar]

f ELECTRÒN i INFORM Operació mitjançant la qual una informació analògica és codificada en forma digital.

->digitalitzador

digitalitzador

m ELECTRÒN i INFORM Convertidor d’un senyal analògic en un de digital.

->digitalitzar

■digitalitzar

[de digital]

v tr ELECTRÒN i INFORM Codificar en sistema digital una informació analògica.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: digitalitzar

GERUNDI: digitalitzant

PARTICIPI: digitalitzat, digitalitzada, digitalitzats, digitalitzades

INDICATIU PRESENT: digitalitzo, digitalitzes, digitalitza, digitalitzem, digitalitzeu, digitalitzen

INDICATIU IMPERFET: digitalitzava, digitalitzaves, digitalitzava, digitalitzàvem, digitalitzàveu, digitalitzaven

INDICATIU PASSAT: digitalitzí, digitalitzares, digitalitzà, digitalitzàrem, digitalitzàreu, digitalitzaren

INDICATIU FUTUR: digitalitzaré, digitalitzaràs, digitalitzarà, digitalitzarem, digitalitzareu, digitalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: digitalitzaria, digitalitzaries, digitalitzaria, digitalitzaríem, digitalitzaríeu, digitalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: digitalitzi, digitalitzis, digitalitzi, digitalitzem, digitalitzeu, digitalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: digitalitzés, digitalitzessis, digitalitzés, digitalitzéssim, digitalitzéssiu, digitalitzessin

IMPERATIU: digitalitza, digitalitzi, digitalitzem, digitalitzeu, digitalitzin

->digitar

■digitar

[de dígit]

v tr MÚS Indicar en una partitura les xifres de la digitació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: digitar

GERUNDI: digitant

PARTICIPI: digitat, digitada, digitats, digitades

INDICATIU PRESENT: digito, digites, digita, digitem, digiteu, digiten

INDICATIU IMPERFET: digitava, digitaves, digitava, digitàvem, digitàveu, digitaven

INDICATIU PASSAT: digití, digitares, digità, digitàrem, digitàreu, digitaren

INDICATIU FUTUR: digitaré, digitaràs, digitarà, digitarem, digitareu, digitaran

INDICATIU CONDICIONAL: digitaria, digitaries, digitaria, digitaríem, digitaríeu, digitarien

SUBJUNTIU PRESENT: digiti, digitis, digiti, digitem, digiteu, digitin

SUBJUNTIU IMPERFET: digités, digitessis, digités, digitéssim, digitéssiu, digitessin

IMPERATIU: digita, digiti, digitem, digiteu, digitin

->digitat

■digitat -ada

[de dígit]

adj 1 Proveït de dits. Mamífers digitats.

2 Que té forma de dits. Fulles digitades.

->digiti-

■digiti-

Forma prefixada del mot llatí dĭgĭtus, que significa ‘dit’. Ex.: digitiforme, digitinervat.

->digitígrad

■digitígrad -a

[de digiti- i -grad]

adj i m ZOOL Dit dels mamífers terrestres que en caminar posen només els dits sobre el sòl i deixen la planta enlaire, com la majoria de fissípedes.

->digitipuntura

digitipuntura

f MED Pràctica terapèutica, derivada de l’acupuntura, consistent en l’aplicació de la pressió dels dits en determinats punts del cos humà.

->digitonina

digitonina

f FARM Compost digitàlic obtingut de les llavors de la Digitalis purpurea, de fórmula C₅₆H₉₂O₂₉.

->digitoxina

■digitoxina

f FARM Glucòsid secundari que hom extreu de les fulles de la Digitalis purpurea, de fórmula C₄₁H₆₄O₁₃.

->diglòssia

■diglòssia

Part. sil.: di_glòs_si_a

[de di-¹ i -glòssia]

f SOCIOL i LING Situació sociolingüística en què una llengua o varietat és usada per a funcions formals, predominantment en l’ús escrit, enfront d’una altra utilitzada per a funcions informals, generalment orals.

->dignació

■dignació

Part. sil.: dig_na_ci_ó

[del ll. dignatio, -ōnis, íd.]

f Acció de dignar-se.

->dignament

■dignament

[de digne]

adv D’una manera digna.

->dignar-se

■dignar-se

[del ll. dignare o dignari, íd.]

v pron Condescendir a fer alguna cosa. Mai no es va dignar a respondre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dignar

GERUNDI: dignant

PARTICIPI: dignat, dignada, dignats, dignades

INDICATIU PRESENT: digno, dignes, digna, dignem, digneu, dignen

INDICATIU IMPERFET: dignava, dignaves, dignava, dignàvem, dignàveu, dignaven

INDICATIU PASSAT: digní, dignares, dignà, dignàrem, dignàreu, dignaren

INDICATIU FUTUR: dignaré, dignaràs, dignarà, dignarem, dignareu, dignaran

INDICATIU CONDICIONAL: dignaria, dignaries, dignaria, dignaríem, dignaríeu, dignarien

SUBJUNTIU PRESENT: digni, dignis, digni, dignem, digneu, dignin

SUBJUNTIU IMPERFET: dignés, dignessis, dignés, dignéssim, dignéssiu, dignessin

IMPERATIU: digna, digni, dignem, digneu, dignin

->dignatari

■dignatari -ària

[variant de dignitari]

m i f Persona que posseeix una dignitat, un càrrec, especialment a la cort o en una organització de govern.

->digne

■digne -a

[del ll. dignus, íd.; 1a FONT: c. 1200, Hom.]

adj 1 Mereixedor. No és pas digne de blasme, sinó de lloança. Un testimoni digne de fe. Aquest acte és digne de premi.

2 1 Honest, noble, respectable, honorable. És un home digne. Una conducta digna.

2 Decent, correcte, acceptable. Cal que tothom guanyi un sou digne. Una pel·lícula digna.

3 Dit de la manera de comportar-se o de parlar que revela respecte de si mateix. Un posat digne. Un to digne.

3 Conforme, proporcionat, al mèrit o a la culpa d’algú, a la condició d’algú o d’alguna cosa. Un digne càstig.

->dignificació

■dignificació

Part. sil.: dig_ni_fi_ca_ci_ó

[de dignificar]

f 1 Acció de dignificar o de dignificar-se;

2 l’efecte.

->dignificar

■dignificar

[del b. ll. dignificare, íd.]

v 1 tr Donar dignitat a algú o a alguna cosa.

2 pron Ho ha fet per dignificar-se davant seu.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dignificar

GERUNDI: dignificant

PARTICIPI: dignificat, dignificada, dignificats, dignificades

INDICATIU PRESENT: dignifico, dignifiques, dignifica, dignifiquem, dignifiqueu, dignifiquen

INDICATIU IMPERFET: dignificava, dignificaves, dignificava, dignificàvem, dignificàveu, dignificaven

INDICATIU PASSAT: dignifiquí, dignificares, dignificà, dignificàrem, dignificàreu, dignificaren

INDICATIU FUTUR: dignificaré, dignificaràs, dignificarà, dignificarem, dignificareu, dignificaran

INDICATIU CONDICIONAL: dignificaria, dignificaries, dignificaria, dignificaríem, dignificaríeu, dignificarien

SUBJUNTIU PRESENT: dignifiqui, dignifiquis, dignifiqui, dignifiquem, dignifiqueu, dignifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: dignifiqués, dignifiquessis, dignifiqués, dignifiquéssim, dignifiquéssiu, dignifiquessin

IMPERATIU: dignifica, dignifiqui, dignifiquem, dignifiqueu, dignifiquin

->dignitari

■dignitari -ària

[del b. ll. dignitarius, der. de dignĭtas, -ātis]

m i f Dignatari.

->dignitat

■dignitat

[del ll. dignĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f 1 Qualitat de digne; respectabilitat, correcció. La dignitat de la seva conducta és inqüestionable.

2 esp Qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se, no tolera d’ésser ofès, etc. Miraré de no ferir la seva dignitat.

3 1 Càrrec honorífic i d’autoritat.

2 esp CATOL En els capítols catedrals i en les col·legiates, cadascuna de les prebendes més elevades.

3 Persona que posseeix un càrrec honorífic i d’autoritat.

->dígraf

■dígraf

[de di-¹ i -graf]

m Grup de dues lletres que representa un so (com ny en català).

->digrama

■digrama

[de di-¹ i -grama]

m 1 Grup de dues lletres.

2 esp Dígraf.

->digressió

■digressió

Part. sil.: di_gres_si_ó

[del ll. digressio, -ōnis, íd., der. de digrĕdi ‘allunyar-se’ (cf. progrés); 1a FONT: c. 1390, Torcimany]

f 1 Part d’un discurs que es desvia o s’allunya de l’assumpte principal. Fer una llarga digressió.

2 ASTR 1 Desviació angular màxima d’un astre amb relació a un pla de referència, generalment el pla meridià del lloc d’observació.

2 Elongació màxima d’un planeta.

->dihèlia

■dihèlia

Part. sil.: di_hè_li_a

[de di-¹ i el gr. hḗlios ‘Sol’]

f ASTR Doble ordenada de l’òrbita de la Terra que passa pel focus que ocupa el Sol.

->dihexagonal

■dihexagonal

adj CRISTAL·L Dit dels políedres cristal·lins que tenen 2 × 6 cares que s’encreuen amb l’eix senari o hi són paral·leles.

->dihibridisme

dihibridisme

m GEN Encreuament entre dos individus que tenen dos gens dial·lèlics no lligats i la segregació mendeliana a què dóna lloc aquest encreuament.

->dihidrat

dihidrat

m QUÍM Compost que conté dues molècules d’aigua de cristal·lització en la seva molècula.

->dihidrita

dihidrita

f MINERAL Fosfat hidratat de coure, mineral que cristal·litza en el sistema triclínic.

->dihidro-

dihidro-

QUÍM ORG Prefix que indica l’addició de dos àtoms d’hidrogen en la molècula d’un compost orgànic.

->dihidrocolesterol

dihidrocolesterol

m BIOQ Nom de cadascun dels dos esterols isòmers derivats del colesterol per hidrogenació del doble enllaç 5-6 (colestan-3-ol i coprostan-3-ol), de fórmula empírica C₂₇H₄₈O.

->dihidrogenfosfat

■dihidrogenfosfat

m QUÍM Anió univalent, de fórmula H₂PO^-˜₄, derivat de l’àcid ortofosfòric.

->díhuit

■díhuit

Part. sil.: dí_huit

adj i m i f dial Divuit.

->dihuitè

dihuitè -ena [o dihuité -ena]

Part. sil.: di_hui_tè, di_hui_té

adj i m i f dial Divuitè.

->diiambe

diiambe

Part. sil.: di_iam_be

m POÈTICA Peu de la poesia grega i llatina compost de dos iambes.

->dijous

■dijous

Part. sil.: di_jous

[del ll. die(s) Jovis ‘dia de Júpiter’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m inv 1 1 [abrev dj.] Quart dia de la setmana, o cinquè, en el còmput antic i cristià.

2 dijous de les Comares FOLK Segon dijous abans de carnestoltes, en què la qui havia estat comare o padrina aquell any feia un obsequi al compare.

3 dijous dels Compares FOLK Tercer dijous abans de carnestoltes, en què el qui havia estat padrí o compare aquell any feia un obsequi a la comare.

4 Dijous Gras (o Llarder) FOLK Dijous anterior a carnestoltes, en què hom menja coca de llardons i truita de botifarra i se solen fer fontades.

5 Dijous Sant LITÚRG Dijous de la Setmana Santa, commemoració de la Santa Cena i de la institució de l’eucaristia.

6 els tres dijous Denominació popular de les tres festes que cauen en dijous: Dijous Sant, l’Ascensió i Corpus.

2 fig 1 estar (o posar-se) enmig, com el dijous Estar (o posar-se) enmig d’un grup, d’un lloc de trànsit, etc.

2 la setmana dels tres (o dels set) dijous Expressió emprada humorísticament quan hom vol indicar que una cosa no s’esdevindrà mai. Ja en parlarem la setmana dels tres dijous, d’això!

->dilaceració

■dilaceració

Part. sil.: di_la_ce_ra_ci_ó

[del ll. dilaceratio, -ōnis, íd.]

f Acció de dilacerar.

->dilacerar

■dilacerar

[del ll. dilacerare, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr Fer trossos.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dilacerar

GERUNDI: dilacerant

PARTICIPI: dilacerat, dilacerada, dilacerats, dilacerades

INDICATIU PRESENT: dilacero, dilaceres, dilacera, dilacerem, dilacereu, dilaceren

INDICATIU IMPERFET: dilacerava, dilaceraves, dilacerava, dilaceràvem, dilaceràveu, dilaceraven

INDICATIU PASSAT: dilacerí, dilacerares, dilacerà, dilaceràrem, dilaceràreu, dilaceraren

INDICATIU FUTUR: dilaceraré, dilaceraràs, dilacerarà, dilacerarem, dilacerareu, dilaceraran

INDICATIU CONDICIONAL: dilaceraria, dilaceraries, dilaceraria, dilaceraríem, dilaceraríeu, dilacerarien

SUBJUNTIU PRESENT: dilaceri, dilaceris, dilaceri, dilacerem, dilacereu, dilacerin

SUBJUNTIU IMPERFET: dilacerés, dilaceressis, dilacerés, dilaceréssim, dilaceréssiu, dilaceressin

IMPERATIU: dilacera, dilaceri, dilacerem, dilacereu, dilacerin

->dilació

■dilació

Part. sil.: di_la_ci_ó

[del ll. dilatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f 1 Acció de diferir o d’ajornar alguna cosa.

2 ECON Variació del curs de cotització de dues operacions de borsa associades a l’hora de llurs realitzacions respectives.

3 FON Assimilació a distància.

->dilapidació

■dilapidació

Part. sil.: di_la_pi_da_ci_ó

[del ll. dilapidatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de dilapidar;

2 l’efecte.

->dilapidador

■dilapidador -a

[de dilapidar]

adj i m i f Que dilapida.

->dilapidar

■dilapidar

[del ll. dilapidare ‘crivellar de pedres; llançar a banda i banda, dissipar, malversar’; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Dissipar els béns propis o els que hom té a càrrec seu amb despeses desordenades. Dilapidar la fortuna.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dilapidar

GERUNDI: dilapidant

PARTICIPI: dilapidat, dilapidada, dilapidats, dilapidades

INDICATIU PRESENT: dilapido, dilapides, dilapida, dilapidem, dilapideu, dilapiden

INDICATIU IMPERFET: dilapidava, dilapidaves, dilapidava, dilapidàvem, dilapidàveu, dilapidaven

INDICATIU PASSAT: dilapidí, dilapidares, dilapidà, dilapidàrem, dilapidàreu, dilapidaren

INDICATIU FUTUR: dilapidaré, dilapidaràs, dilapidarà, dilapidarem, dilapidareu, dilapidaran

INDICATIU CONDICIONAL: dilapidaria, dilapidaries, dilapidaria, dilapidaríem, dilapidaríeu, dilapidarien

SUBJUNTIU PRESENT: dilapidi, dilapidis, dilapidi, dilapidem, dilapideu, dilapidin

SUBJUNTIU IMPERFET: dilapidés, dilapidessis, dilapidés, dilapidéssim, dilapidéssiu, dilapidessin

IMPERATIU: dilapida, dilapidi, dilapidem, dilapideu, dilapidin

->dilatabilitat

■dilatabilitat

[de dilatable]

f Qualitat de dilatable.

->dilatable

■dilatable

[de dilatar]

adj Que es pot dilatar.

->dilatació

■dilatació

Part. sil.: di_la_ta_ci_ó

[del ll. dilatatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de dilatar o de dilatar-se;

2 l’efecte. La dilatació dels cossos amb la calor. Una dilatació d’estómac.

2 CIR Operació manual consistent a augmentar el calibre d’un orifici o d’un conducte.

3 FÍS Augment del volum i les dimensions d’un cos per efecte de la calor, sense modificació de la seva natura ni del seu estat.

4 MED Augment normal o patològic de les dimensions d’un orifici, d’una cavitat o d’un òrgan buit.

->dilatadament

■dilatadament

[de dilatat]

adv Amb dilatació.

->dilatador

■dilatador -a

[del ll. dilatator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 1 adj Que dilata. Músculs dilatadors.

2 adj i m FARM Dit de la substància o el fàrmac que produeix dilatació d’una estructura, com ara els vasos sanguinis o la pupil·la

2 m esp MED Instrument per a dilatar conductes naturals o accidentals. Un dilatador uretral.

->dilatància

■dilatància

Part. sil.: di_la_tàn_ci_a

f FÍS Propietat de certs fluids que constitueixen sistemes col·loïdals d’esdevenir més viscosos o fins de solidificar-se en augmentar la velocitat del seu moviment o en ésser sotmesos a pressió.

->dilatar

■dilatar

[del ll. dilatare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

v 1 1 tr Fer més ampla (alguna cosa), especialment fer més voluminós un cos sense augmentar-ne la massa. Dilatar, la calor, una barra de ferro.

2 pron Els cossos es dilaten amb la calor. La nina de l’ull es dilata en la foscor.

2 p ext 1 tr Fer més extens, més vast, més ampli. Aconseguí de dilatar l’imperi amb les armes.

2 tr Dilatar un escrit.

3 pron Dilatar-se un discurs, un escrit.

3 tr Diferir, deixar per a més endavant.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dilatar

GERUNDI: dilatant

PARTICIPI: dilatat, dilatada, dilatats, dilatades

INDICATIU PRESENT: dilato, dilates, dilata, dilatem, dilateu, dilaten

INDICATIU IMPERFET: dilatava, dilataves, dilatava, dilatàvem, dilatàveu, dilataven

INDICATIU PASSAT: dilatí, dilatares, dilatà, dilatàrem, dilatàreu, dilataren

INDICATIU FUTUR: dilataré, dilataràs, dilatarà, dilatarem, dilatareu, dilataran

INDICATIU CONDICIONAL: dilataria, dilataries, dilataria, dilataríem, dilataríeu, dilatarien

SUBJUNTIU PRESENT: dilati, dilatis, dilati, dilatem, dilateu, dilatin

SUBJUNTIU IMPERFET: dilatés, dilatessis, dilatés, dilatéssim, dilatéssiu, dilatessin

IMPERATIU: dilata, dilati, dilatem, dilateu, dilatin

->dilatat

■dilatat -ada

[de dilatar]

adj 1 Eixamplat, que té més volum del normal.

2 Extens, vast, ampli.

->dilatatiu

■dilatatiu -iva

Part. sil.: di_la_ta_tiu

[de dilatar]

adj Dit de la substància que té la virtut de dilatar.

->dilatòmetre

dilatòmetre

m FÍS Aparell destinat a la mesura de la dilatació tèrmica.

->dilatori

■dilatori -òria

[del ll. dilatorius, íd.]

adj DR Que tendeix a prorrogar un terme judicial o a retardar un procediment.

->dilecció

■dilecció

Part. sil.: di_lec_ci_ó

[del ll. dilectio, -ōnis, íd.]

f Estimació espiritual profunda.

->dilecte

■dilecte -a

[del ll. dilectus, -a, -um, íd.]

adj Estimat amb dilecció.

->dilema

■dilema

[del ll. dilemma, -ătis, i aquest, del gr. dílēmma, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 LÒG Argument en què hom ha d’escollir forçosament entre dues proposicions contràries, cadascuna de les quals, però, condueix a la mateixa conclusió.

2 Situació problemàtica en la qual hom ha d’optar entre dues coses.

->dilemàtic

■dilemàtic -a

[de dilema]

adj Relatiu o pertanyent al dilema.

->diletant

■diletant

[de l’it. dilettante ‘que es delecta’; 1a FONT: c. 1910]

1 adj i m i f Admirador o amant de les belles arts, especialment de la música.

2 m i f Persona que conrea un art o una branca del coneixement sense preparació seriosa, no metòdicament, no per professió.

->diletantisme

■diletantisme

[de diletant]

m Qualitat de diletant.

->diligència

■diligència

Part. sil.: di_li_gèn_ci_a

[del ll. diligentia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Qualitat de diligent.

2 Segons el catecisme, virtut oposada a la peresa.

3 DR CIV Cura en el compliment de les obligacions.

2 Cosa a fer, especialment que exigeix un cert desplaçament. Sortir de casa per anar a fer diligències.

3 DR 1 Acta que deixa constància de la manera i les circumstàncies en què és executat un acord o una decisió judicial.

2 Nota en un procés (civil, criminal o administratiu) acreditativa de l’execució d’un acord o decisió.

4 TRANSP Carruatge gros que hom emprava en el transport regular de viatgers.

->diligenciar

■diligenciar

Part. sil.: di_li_gen_ci_ar

[de diligència]

v tr DR Tramitar un afer mitjançant les diligències oportunes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diligenciar

GERUNDI: diligenciant

PARTICIPI: diligenciat, diligenciada, diligenciats, diligenciades

INDICATIU PRESENT: diligencio, diligencies, diligencia, diligenciem, diligencieu, diligencien

INDICATIU IMPERFET: diligenciava, diligenciaves, diligenciava, diligenciàvem, diligenciàveu, diligenciaven

INDICATIU PASSAT: diligencií, diligenciares, diligencià, diligenciàrem, diligenciàreu, diligenciaren

INDICATIU FUTUR: diligenciaré, diligenciaràs, diligenciarà, diligenciarem, diligenciareu, diligenciaran

INDICATIU CONDICIONAL: diligenciaria, diligenciaries, diligenciaria, diligenciaríem, diligenciaríeu, diligenciarien

SUBJUNTIU PRESENT: diligenciï, diligenciïs, diligenciï, diligenciem, diligencieu, diligenciïn

SUBJUNTIU IMPERFET: diligenciés, diligenciessis, diligenciés, diligenciéssim, diligenciéssiu, diligenciessin

IMPERATIU: diligencia, diligenciï, diligenciem, diligencieu, diligenciïn

->diligencier

diligencier

Part. sil.: di_li_gen_ci_er

[de diligència]

m ant DR Encarregat pels fiscals d’evacuar algunes diligències d’ofici.

->diligent

■diligent

[del ll. diligens, -ntis, íd., participi pres. de diligĕre ‘estimar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Que mostra una activitat perseverant en l’acompliment d’una empresa, que fa les tasques, els encàrrecs, etc., amb activitat i rapidesa. Un estudiant diligent. Ésser diligent en els negocis. Un criat diligent.

2 p ext Els serveis diligents del secretari.

->diligentment

■diligentment

[de diligent; 1a FONT: 1490, Tirant]

adv Amb diligència.

->dil·lènia

■dil·lènia

Part. sil.: dil_lè_ni_a

[del nom del botànic alemany Johann Jakob Dillen (1687-1747)]

f BOT Arbre de fulles alternes de la família de les dil·leniàcies (Dillenia sp), de fruit en baia, conreat per la fusta i per la bellesa ornamental del fullatge.

->dil·leniàcies

■dil·leniàcies

Part. sil.: dil_le_ni_à_ci_es

f BOT 1 pl Família de gutiferals integrada per arbres, arbusts o lianes de flors pentàmeres i de fruits capsulars o bacciformes.

2 sing Planta de la família de les dil·leniàcies.

->dilluns

■dilluns

[del ll. die(s) Lunae, amb s final per influx de dimarts, dijous, divendres; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

m inv 1 [abrev dl.] Primer dia de la setmana, o segon, en el còmput antic i cristià. Dilluns sant. Dilluns de Pasqua.

2 fer dilluns (o el dilluns) Fer festa habitualment els dilluns, especialment en certs oficis, com el de sabater, de barber, etc.

->dilogia

■dilogia

Part. sil.: di_lo_gi_a

[del ll. dilogia, i aquest, del gr. dilogía, íd.]

f Ambigüitat, doble sentit.

->dilruba

dilruba

m MÚS Instrument de corda i arquet de la família dels llaüts, propi de l’Índia i l’Afganistan, constituït per una caixa de ressonància de fusta en forma de vuit, amb el mànec llarg, i entre 14 i 20 cordes metàl·liques.

->dilucidació

■dilucidació

Part. sil.: di_lu_ci_da_ci_ó

[del ll. dilucidatio, -ōnis, íd.]

f Acció de dilucidar.

->dilucidar

■dilucidar

[del ll. dilucidare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Explicar, fer clar (un assumpte, una qüestió, etc.).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dilucidar

GERUNDI: dilucidant

PARTICIPI: dilucidat, dilucidada, dilucidats, dilucidades

INDICATIU PRESENT: dilucido, dilucides, dilucida, dilucidem, dilucideu, diluciden

INDICATIU IMPERFET: dilucidava, dilucidaves, dilucidava, dilucidàvem, dilucidàveu, dilucidaven

INDICATIU PASSAT: dilucidí, dilucidares, dilucidà, dilucidàrem, dilucidàreu, dilucidaren

INDICATIU FUTUR: dilucidaré, dilucidaràs, dilucidarà, dilucidarem, dilucidareu, dilucidaran

INDICATIU CONDICIONAL: dilucidaria, dilucidaries, dilucidaria, dilucidaríem, dilucidaríeu, dilucidarien

SUBJUNTIU PRESENT: dilucidi, dilucidis, dilucidi, dilucidem, dilucideu, dilucidin

SUBJUNTIU IMPERFET: dilucidés, dilucidessis, dilucidés, dilucidéssim, dilucidéssiu, dilucidessin

IMPERATIU: dilucida, dilucidi, dilucidem, dilucideu, dilucidin

->dilució

■dilució

Part. sil.: di_lu_ci_ó

[del ll. dilutio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de diluir o de diluir-se;

2 l’efecte.

2 QUÍM Operació mitjançant la qual hom augmenta la proporció de solvent respecte al solut d’una solució.

->diluent

■diluent

Part. sil.: di_lu_ent

[del ll. diluens, -ntis, participi pres. de diluĕre ‘diluir’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj Que dilueix.

2 m PINT Líquid fluid usat per a diluir pastes pictòriques.

3 m QUÍM Substància de caràcter inert que hom addiciona a una altra per tal d’augmentar-ne el grau de dispersió o el volum, amb la qual cosa disminueix la concentració.

->diluir

■diluir

Part. sil.: di_lu_ir

[del ll. diluĕre, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

v 1 tr 1 Desfer (una substància sòlida) en un líquid. Diluir sucre en aigua.

2 Fer més clar un líquid afegint-n’hi un altre de més clar.

3 QUÍM Disminuir la concentració d’una substància sòlida, líquida o gasosa, dit sobretot en el cas de les dissolucions.

2 pron El sucre es dilueix en aigua.

3 fig 1 tr Un escriptor que dilueix els pensaments en una mar de paraules.

2 pron Campanars i xemeneies es diluïen en la transparència dels espais.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diluir

GERUNDI: diluint

PARTICIPI: diluït, diluïda, diluïts, diluïdes

INDICATIU PRESENT: dilueixo, dilueixes, dilueix, diluïm, diluïu, dilueixen

INDICATIU IMPERFET: diluïa, diluïes, diluïa, diluíem, diluíeu, diluïen

INDICATIU PASSAT: diluí, diluïres, diluí, diluírem, diluíreu, diluïren

INDICATIU FUTUR: diluiré, diluiràs, diluirà, diluirem, diluireu, diluiran

INDICATIU CONDICIONAL: diluiria, diluiries, diluiria, diluiríem, diluiríeu, diluirien

SUBJUNTIU PRESENT: dilueixi, dilueixis, dilueixi, diluïm, diluïu, dilueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: diluís, diluïssis, diluís, diluíssim, diluíssiu, diluïssin

IMPERATIU: dilueix, dilueixi, diluïm, diluïu, dilueixin

->diluvi

■diluvi

[del ll. diluvium, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

m 1 1 ant Inundació, desbordament, generalment per acció de la pluja.

2 RELIG i BÍBL Segons les tradicions religioses més antigues de diversos pobles, cataclisme consistent en una gran ploguda i una inundació universals que assolà la terra com a càstig diví.

2 hiperb Pluja extremament intensa. Allò no era una pluja, era un diluvi.

3 fig Un diluvi de paraules, d’injúries, d’impertinències.

->diluvià

■diluvià -ana

Part. sil.: di_lu_vi_à

Hom.: diluviar

[de diluvi]

adj Relatiu o pertanyent al diluvi.

->diluvial

■diluvial

Part. sil.: di_lu_vi_al

[del ll. diluvialis, íd.]

adj Diluvià.

->diluviar

■diluviar

Part. sil.: di_lu_vi_ar

Hom.: diluvià

[del ll. diluviare, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v intr Ploure a bots i barrals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diluviar

GERUNDI: diluviant

PARTICIPI: diluviat, diluviada, diluviats, diluviades

INDICATIU PRESENT: diluvio, diluvies, diluvia, diluviem, diluvieu, diluvien

INDICATIU IMPERFET: diluviava, diluviaves, diluviava, diluviàvem, diluviàveu, diluviaven

INDICATIU PASSAT: diluvií, diluviares, diluvià, diluviàrem, diluviàreu, diluviaren

INDICATIU FUTUR: diluviaré, diluviaràs, diluviarà, diluviarem, diluviareu, diluviaran

INDICATIU CONDICIONAL: diluviaria, diluviaries, diluviaria, diluviaríem, diluviaríeu, diluviarien

SUBJUNTIU PRESENT: diluviï, diluviïs, diluviï, diluviem, diluvieu, diluviïn

SUBJUNTIU IMPERFET: diluviés, diluviessis, diluviés, diluviéssim, diluviéssiu, diluviessin

IMPERATIU: diluvia, diluviï, diluviem, diluvieu, diluviïn

->diluvió

diluvió

Part. sil.: di_lu_vi_ó

[del ll. diluvio, -ōnis, íd.]

m GEOL 1 Nom aplicat antigament al conjunt de dipòsits atribuïts al diluvi.

2 Nom aplicat als al·luvions quaternaris de la primera època, especialment als de les glaciacions.

->dimanació

■dimanació

Part. sil.: di_ma_na_ci_ó

[del b. ll. dimanatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció de dimanar;

2 l’efecte.

->dimanar

■dimanar

[del ll. dimanare, íd. (cf. emanar); 1a FONT: 1757, DTo.]

v intr Provenir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dimanar

GERUNDI: dimanant

PARTICIPI: dimanat, dimanada, dimanats, dimanades

INDICATIU PRESENT: dimano, dimanes, dimana, dimanem, dimaneu, dimanen

INDICATIU IMPERFET: dimanava, dimanaves, dimanava, dimanàvem, dimanàveu, dimanaven

INDICATIU PASSAT: dimaní, dimanares, dimanà, dimanàrem, dimanàreu, dimanaren

INDICATIU FUTUR: dimanaré, dimanaràs, dimanarà, dimanarem, dimanareu, dimanaran

INDICATIU CONDICIONAL: dimanaria, dimanaries, dimanaria, dimanaríem, dimanaríeu, dimanarien

SUBJUNTIU PRESENT: dimani, dimanis, dimani, dimanem, dimaneu, dimanin

SUBJUNTIU IMPERFET: dimanés, dimanessis, dimanés, dimanéssim, dimanéssiu, dimanessin

IMPERATIU: dimana, dimani, dimanem, dimaneu, dimanin

->dimarts

■dimarts

[del ll. die(s) Martis ‘dia de Mart’]

m inv [abrev dt.] Segon dia de la setmana, o tercer, en el còmput antic i cristià. Els dimarts mengem arròs. Dimarts sant. Dimarts de carnestoltes.

->dimecres

■dimecres

[del ll. die(s) Mĕrcŭrī (en lloc de Mĕrcŭrĭī i, doncs, amb canvi d’accent) ‘dia de Mercuri’, amb s final per influx de dimarts, dijous, divendres; 1a FONT: 1309]

m inv 1 [abrev dc.] Tercer dia de la setmana, o quart, en el còmput antic i cristià. Tots els dimecres van al teatre.

2 dimecres de Cendra LITÚRG Primer dia de quaresma, en què es fa la benedicció i la imposició de la cendra com a signe penitencial.

->dimensió

■dimensió

Part. sil.: di_men_si_ó

[del ll. dimensio, -ōnis, íd., der. de dimetīri, dimensum ‘mesurar en tots els sentits’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Mesura segons una línia (la llargària, l’alçària, l’amplària, el gruix) d’un cos. Hom mesura l’espai segons tres dimensions, cadascuna de les quals és perpendicular a les altres dues: la longitud, la latitud i la profunditat.

2 pl 1 Grandària, magnitud d’un cos en ample i llarg o en ample, llarg i gruix. Les dimensions d’una plaça, d’una sala, d’un vaixell.

2 fig Abast, importància. Les dimensions d’una catàstrofe.

3 Parts mesurables d’un cos, que en donen la proporció o la forma. Les dimensions d’un home.

->dimensional

■dimensional

Part. sil.: di_men_si_o_nal

[de dimensió]

adj Relatiu o pertanyent a una dimensió.

->dimensionament

dimensionament

Part. sil.: di_men_si_o_na_ment

[de dimensionar]

m TECNOL 1 Acció de dimensionar;

2 l’efecte.

->dimensionar

■dimensionar

Part. sil.: di_men_si_o_nar

[de dimensió]

v tr TECNOL Determinar les dimensions d’una màquina, d’una instal·lació industrial, l’estructura d’un edifici, etc., de manera que respongui a les necessitats per a les quals ha estat prevista.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dimensionar

GERUNDI: dimensionant

PARTICIPI: dimensionat, dimensionada, dimensionats, dimensionades

INDICATIU PRESENT: dimensiono, dimensiones, dimensiona, dimensionem, dimensioneu, dimensionen

INDICATIU IMPERFET: dimensionava, dimensionaves, dimensionava, dimensionàvem, dimensionàveu, dimensionaven

INDICATIU PASSAT: dimensioní, dimensionares, dimensionà, dimensionàrem, dimensionàreu, dimensionaren

INDICATIU FUTUR: dimensionaré, dimensionaràs, dimensionarà, dimensionarem, dimensionareu, dimensionaran

INDICATIU CONDICIONAL: dimensionaria, dimensionaries, dimensionaria, dimensionaríem, dimensionaríeu, dimensionarien

SUBJUNTIU PRESENT: dimensioni, dimensionis, dimensioni, dimensionem, dimensioneu, dimensionin

SUBJUNTIU IMPERFET: dimensionés, dimensionessis, dimensionés, dimensionéssim, dimensionéssiu, dimensionessin

IMPERATIU: dimensiona, dimensioni, dimensionem, dimensioneu, dimensionin

->dímer

■dímer -a

[de di-¹ i -mer]

1 adj Que consta de dues parts.

2 adj BOT Que té dues peces.

3 m QUÍM ORG Polímer format per la unió de dues molècules idèntiques.

4 adj ZOOL Dit de l’insecte que té dos artells en els tarsos.

->dimerització

■dimerització

Part. sil.: di_me_rit_za_ci_ó

f 1 QUÍM Acció de dimeritzar;

2 l’efecte.

->dimeritzar

■dimeritzar

v tr QUÍM Fer que (dues molècules d’un mateix compost químic) es combinin i en donin una de doble.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dimeritzar

GERUNDI: dimeritzant

PARTICIPI: dimeritzat, dimeritzada, dimeritzats, dimeritzades

INDICATIU PRESENT: dimeritzo, dimeritzes, dimeritza, dimeritzem, dimeritzeu, dimeritzen

INDICATIU IMPERFET: dimeritzava, dimeritzaves, dimeritzava, dimeritzàvem, dimeritzàveu, dimeritzaven

INDICATIU PASSAT: dimeritzí, dimeritzares, dimeritzà, dimeritzàrem, dimeritzàreu, dimeritzaren

INDICATIU FUTUR: dimeritzaré, dimeritzaràs, dimeritzarà, dimeritzarem, dimeritzareu, dimeritzaran

INDICATIU CONDICIONAL: dimeritzaria, dimeritzaries, dimeritzaria, dimeritzaríem, dimeritzaríeu, dimeritzarien

SUBJUNTIU PRESENT: dimeritzi, dimeritzis, dimeritzi, dimeritzem, dimeritzeu, dimeritzin

SUBJUNTIU IMPERFET: dimeritzés, dimeritzessis, dimeritzés, dimeritzéssim, dimeritzéssiu, dimeritzessin

IMPERATIU: dimeritza, dimeritzi, dimeritzem, dimeritzeu, dimeritzin

->dimetil

dimetil

m QUÍM ORG 1 Radical compost per dos grups metil.

2 dimetil cetona 2-propanona.

3 dimetil èter Metoximetà.

->dimetilamina

■dimetilamina

f QUÍM Amina derivada de l’amoníac per substitució de dos àtoms d’hidrogen per grups metil.

->dimetilaminoantipirina

dimetilaminoantipirina

Part. sil.: di_me_ti_la_mi_no_an_ti_pi_ri_na

f FARM Aminofenazona.

->dimetilbenzè

dimetilbenzè

m QUÍM Xilè.

->dimetilfenilpirazolona

dimetilfenilpirazolona

f FARM Antipirina.

->dimetilformamida

■dimetilformamida

f [HCON—(CH₃)₂] QUÍM ORG Amida de l’àcid fòrmic amb dimetilamina, molt irritant, que és emprada com a dissolvent als laboratoris i a la indústria.

->dimetílic

dimetílic -a

adj QUÍM Relatiu o pertanyent a un compost que conté dos radicals metil en la molècula.

->dimetilsulfòxid

■dimetilsulfòxid

m Sulfòxid derivat del sulfur de dimetil, de fórmula (CH₃)₂SO, dissolvent d’aplicació industrial, emprat també en mescles anticongelants per a fluids hidràulics.

->dímetre

■dímetre

[del ll. dimetrus, i aquest, del gr. dímetros, íd.]

m POÈTICA En mètrica antiga, mesura composta de dos o quatre peus que formen dos metres.

->dimetrodont

■dimetrodont

m PALEONT i ZOOL Rèptil sinàpsid de l’ordre dels pelicosaures, del grup dels esfenacodonts (Dimetrodon sp), d’uns tres metres de llarg, cos allargat, potes curtes i cua molt desenvolupada.

->dimiari

dimiari -ària

Part. sil.: di_mi_a_ri

[de di-¹i el gr. mỹs ‘múscul’]

adj ZOOL Dit del mol·lusc lamel·libranqui proveït de dos músculs adductors.

->dimidiació

■dimidiació

Part. sil.: di_mi_di_a_ci_ó

[del ll. dimidiatio, -ōnis ‘partició per la meitat’]

obs f HERÀLD 1 Acció de dimidiar;

2 l’efecte.

->dimidiar

■dimidiar

Part. sil.: di_mi_di_ar

[de l’angl. to dimidiate, i aquest, del ll. dimidiare ‘partir per la meitat’]

v tr HERÀLD Ordenar (dos escuts matrimonials) mitjançant una diferència de pal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dimidiar

GERUNDI: dimidiant

PARTICIPI: dimidiat, dimidiada, dimidiats, dimidiades

INDICATIU PRESENT: dimidio, dimidies, dimidia, dimidiem, dimidieu, dimidien

INDICATIU IMPERFET: dimidiava, dimidiaves, dimidiava, dimidiàvem, dimidiàveu, dimidiaven

INDICATIU PASSAT: dimidií, dimidiares, dimidià, dimidiàrem, dimidiàreu, dimidiaren

INDICATIU FUTUR: dimidiaré, dimidiaràs, dimidiarà, dimidiarem, dimidiareu, dimidiaran

INDICATIU CONDICIONAL: dimidiaria, dimidiaries, dimidiaria, dimidiaríem, dimidiaríeu, dimidiarien

SUBJUNTIU PRESENT: dimidiï, dimidiïs, dimidiï, dimidiem, dimidieu, dimidiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: dimidiés, dimidiessis, dimidiés, dimidiéssim, dimidiéssiu, dimidiessin

IMPERATIU: dimidia, dimidiï, dimidiem, dimidieu, dimidiïn

->dimidiat

■dimidiat -ada

Part. sil.: di_mi_di_at

[del ll. dimidiatus, -a, -um, íd.]

adj 1 Dividit per la meitat.

2 Dit d’un òrgan que té només una meitat ben desenvolupada.

->diminut

■diminut -a

[del ll. diminutus, -a, -um ‘disminuït’]

adj Molt petit.

->diminutiu

■diminutiu -iva

Part. sil.: di_mi_nu_tiu

[del ll. diminutivus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que indica o expressa disminució. Un sufix diminutiu.

2 mot diminutiu (o simplement diminutiu) GRAM En el procés de la derivació, mot obtingut mitjançant l’addició al mot primitiu d’un sufix que indica disminució.

->dimissió

■dimissió

Part. sil.: di_mis_si_ó

[del ll. dimissio, -ōnis ‘enviament, acomiadament’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de dimitir;

2 l’efecte.

2 DR ADM Renúncia d’un funcionari al càrrec.

->dimissionari

■dimissionari -ària

Part. sil.: di_mis_si_o_na_ri

[de dimissió]

adj Que ha presentat la dimissió d’un càrrec. El president dimissionari.

->dimissòries

■dimissòries

Part. sil.: di_mis_sò_ri_es

[del ll. dimissōrĭae (litterae) ‘lletres d’enviament, de presentació a un tribunal superior’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f pl DR CAN 1 Lletres que donen els prelats a llurs súbdits perquè puguin anar a rebre els ordes sagrats d’un altre prelat.

2 Lletres de secularització dels membres d’ordes religiosos.

3 donar les dimissòries Despatxar, privar d’un càrrec.

->dimitent

■dimitent

[de dimitir]

adj Que dimiteix.

->dimitir

■dimitir

[del ll. dimittĕre ‘enviar, acomiadar, destituir’; 1a FONT: c. 1900]

v 1 1 tr Renunciar (un càrrec). Ha dimitit el càrrec de secretari.

2 intr Dimitirà de president del consell d’administració. Ha dimitit com a entrenador.

2 tr abs Renunciar un càrrec. El president ha dimitit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dimitir

GERUNDI: dimitint

PARTICIPI: dimitit, dimitida, dimitits, dimitides

INDICATIU PRESENT: dimiteixo, dimiteixes, dimiteix, dimitim, dimitiu, dimiteixen

INDICATIU IMPERFET: dimitia, dimities, dimitia, dimitíem, dimitíeu, dimitien

INDICATIU PASSAT: dimití, dimitires, dimití, dimitírem, dimitíreu, dimitiren

INDICATIU FUTUR: dimitiré, dimitiràs, dimitirà, dimitirem, dimitireu, dimitiran

INDICATIU CONDICIONAL: dimitiria, dimitiries, dimitiria, dimitiríem, dimitiríeu, dimitirien

SUBJUNTIU PRESENT: dimiteixi, dimiteixis, dimiteixi, dimitim, dimitiu, dimiteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: dimitís, dimitissis, dimitís, dimitíssim, dimitíssiu, dimitissin

IMPERATIU: dimiteix, dimiteixi, dimitim, dimitiu, dimiteixin

->dimoni

■dimoni

[del ll. td. daemonium, íd., i aquest, del gr. daimṓnion ‘geni’, que donà demoni, amb di- influït per diable o per la fluctuació freqüent de-/di-; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 HIST REL Dèmon.

2 esp diable 1 , 2 i 3. Món, dimoni i carn.

3 ICT Nom donat a alguns peixos de l’ordre dels perciformes i de la família dels apogònids (Epigonus sp) que es distingeixen per les dues espines que tenen a l’aleta anal i per les escates grosses i poc adherents, entre els quals es destaquen el dimoni barbut (E. constanciae), el dimoni gros (E. telescopus) i el dimoni petit (E. denticulatus).

->dimonial

■dimonial

Part. sil.: di_mo_ni_al

[de dimoni]

adj Relatiu o pertanyent al dimoni.

->dimorf

■dimorf -a

[de di-* i -morf]

adj 1 Que es pot presentar sota dues formes distintes. Pètals dimorfs.

2 MINERAL Dit dels minerals que presenten dimorfisme.

->dimorfisme

■dimorfisme

[de dimorf]

m 1 Qualitat de dimorf.

2 BIOL 1 Dins una determinada espècie vegetal o animal, polimorfisme en què es donen dues formes distintes per llur morfologia externa.

2 dimorfisme sexual Aspecte diferent del mascle i la femella d’una mateixa espècie animal o vegetal.

3 MINERAL Propietat de certes substàncies que, tenint una composició química definida, poden presentar, des d’un punt de vista estructural, dues ordenacions distintes que donen lloc a cristalls que pertanyen a classes cristal·lines diferents.

->dimorfo-

dimorfo-

Forma prefixada del mot grec dímorphos, que significa ‘de dues formes’. Ex.: dimorfocarp, dimorfòdon, dimorfoteca.

->dimorfòdon

dimorfòdon

[de dimorfo- i el gr. odṓn, -óntos, variant de odoús, -óntos ‘dent’]

m PALEONT i ZOOL Rèptil volador de l’ordre dels pterosaures, de la família dels ramforínquids (Dimorphodon sp), de la grandària d’un corb, amb el cap gros i una cua llarga i reptiliana.

->dimorfoteca

■dimorfoteca

[de dimorfo- i -teca]

f BOT i JARD Gènere de plantes herbàcies anuals de la família de les compostes (Dimorphotheca sp), de capítols solitaris terminals amb el disc groc.

->din-

■din-

Forma prefixada del mot grec deinós, que significa ‘terrible’. Ex.: dinorni.

->dina

■dina

[abreviació del gr. dýnamis ‘força’]

f FÍS i METROL [símb: dyn] Unitat de força del sistema cegesimal equivalent a l’acceleració d’1 cm/s² aplicada a una massa d’un gram.

->dinada¹

■dinada¹

[de dinar²; 1a FONT: 1322]

f Acció de dinar, especialment acció de dinar molts. Ahir vam fer una gran dinada tota la família.

->dinada²

■dinada²

[de dinerada (de diner¹), a partir de la igualtat de pronúncia amb dinarada (de dinar¹ ‘àpat’), que provocà que dinada ‘acte de dinar’ prengués el nou sentit]

f 1 ant Quantitat d’alguna cosa que hom dóna per un diner. El que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

2 Feix de llenya prima.

->dinadaire

■dinadaire

Part. sil.: di_na_dai_re

[de dinada²]

m i f Persona que ven dinades, feixos de llenya.

->dinal

■dinal

1 adj Que es ven per un diner.

2 clau dinal (o simplement dinal) Antigament, clau gros, que valia un diner, i que servia per a clavar portes grosses, embarcacions, etc.

->dinam-

dinam-

Forma prefixada del mot grec dýnamis, que significa ‘força’. Ex.: dinamita.

->dinàmetre

dinàmetre

m METROL Aparell per a mesurar el poder d’amplificació d’un telescopi.

->dinàmic

■dinàmic -a

[del gr. dynamikós ‘fort, potent’, der. de dýnamis ‘força, potència’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj Relatiu o pertanyent a la dinàmica.

2 adj fig 1 Dit d’una persona molt activa, diligent, ràpida.

2 p ext Que denota una gran activitat.

3 adj MED Funcional.

4 f FÍS Branca de la mecànica que estudia els moviments dels cossos en tant que són produïts per l’aplicació de les forces.

5 f fig 1 Manera, ritme, en què es desenvolupa una activitat vital en funció del joc de les forces expressives, de la intensitat, del moviment, etc., que la van determinant, i el resultat d’aquesta activitat. La dinàmica de l’obra s’estronca a la meitat. L’obra d’aquest pintor té una dinàmica realista.

2 Conjunt de forces en interacció i en oposició dins un fenomen, una estructura. Dinàmica social. La dinàmica dels esdeveniments.

6 f ELECTROAC Relació entre els nivells màxim i mínim d’una magnitud electroacústica, generalment el nivell de so d’un fragment musical o d’un conjunt de sons, de paraules, etc.

->-dinàmic

-dinàmic -dinàmica

Forma sufixada del mot grec dýnamis, que significa ‘força’. Ex.: termodinàmic.

->dinàmicament

■dinàmicament

[de dinàmic]

adv D’una manera dinàmica.

->dinamisme

■dinamisme

[de dinàmic; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 1 FILOS Teoria que admet en la realitat material l’existència de forces internes que no són reductibles a la massa i al moviment.

2 HIST REL Creença d’alguns pobles primitius en la força vital impersonal, omnipresent en la natura però concentrada en diversos objectes, diversos animals i diverses persones, que dotava de poder el qui la posseïa i el feia alhora intèrpret del sagrat.

2 Qualitat de dinàmic.

->dinamista

■dinamista

[de dinàmic]

1 adj Relatiu o pertanyent al dinamisme.

2 m i f Partidari del dinamisme.

->dinamita

■dinamita

[del suec dynamit, mot creat per A. Nobel el 1866 sobre el gr. dýnamis ‘força, potència’; 1a FONT: 1888, DLab.]

f EXPL Denominació genèrica dels explosius a base de nitroglicerina, d’un gran poder rompedor, obtinguts per absorció d’aquesta en substàncies capaces de retenir-la en estat de divisió, o de formar-hi una massa gelatinosa.

->dinamitar

■dinamitar

[de dinamita]

v tr 1 Fer saltar, destruir (una cosa) mitjançant l’explosió de dinamita.

2 fig Destruir (una cosa abstracta) atacant-ne els fonaments. Dinamitar el prestigi d’algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dinamitar

GERUNDI: dinamitant

PARTICIPI: dinamitat, dinamitada, dinamitats, dinamitades

INDICATIU PRESENT: dinamito, dinamites, dinamita, dinamitem, dinamiteu, dinamiten

INDICATIU IMPERFET: dinamitava, dinamitaves, dinamitava, dinamitàvem, dinamitàveu, dinamitaven

INDICATIU PASSAT: dinamití, dinamitares, dinamità, dinamitàrem, dinamitàreu, dinamitaren

INDICATIU FUTUR: dinamitaré, dinamitaràs, dinamitarà, dinamitarem, dinamitareu, dinamitaran

INDICATIU CONDICIONAL: dinamitaria, dinamitaries, dinamitaria, dinamitaríem, dinamitaríeu, dinamitarien

SUBJUNTIU PRESENT: dinamiti, dinamitis, dinamiti, dinamitem, dinamiteu, dinamitin

SUBJUNTIU IMPERFET: dinamités, dinamitessis, dinamités, dinamitéssim, dinamitéssiu, dinamitessin

IMPERATIU: dinamita, dinamiti, dinamitem, dinamiteu, dinamitin

->dinamiter

■dinamiter -a

[de dinamita]

m i f 1 Persona que treballa amb dinamita.

2 esp 1 Persona que pesca amb cartutxos de dinamita.

2 Persona que comet atemptats valent-se de dinamita.

->dinamització

■dinamització

Part. sil.: di_na_mit_za_ci_ó

f 1 Acció de dinamitzar;

2 l’efecte.

->dinamitzador

■dinamitzador -a

[de dinamitzar]

adj i m i f Que dinamitza.

->dinamitzar

■dinamitzar

[de dinàmic]

v tr 1 Infondre dinamisme, energia (a algú o alguna cosa).

2 MED Augmentar hipotèticament l’eficàcia (dels medicaments) sotmetent-los a dilució o trituració.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dinamitzar

GERUNDI: dinamitzant

PARTICIPI: dinamitzat, dinamitzada, dinamitzats, dinamitzades

INDICATIU PRESENT: dinamitzo, dinamitzes, dinamitza, dinamitzem, dinamitzeu, dinamitzen

INDICATIU IMPERFET: dinamitzava, dinamitzaves, dinamitzava, dinamitzàvem, dinamitzàveu, dinamitzaven

INDICATIU PASSAT: dinamitzí, dinamitzares, dinamitzà, dinamitzàrem, dinamitzàreu, dinamitzaren

INDICATIU FUTUR: dinamitzaré, dinamitzaràs, dinamitzarà, dinamitzarem, dinamitzareu, dinamitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: dinamitzaria, dinamitzaries, dinamitzaria, dinamitzaríem, dinamitzaríeu, dinamitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: dinamitzi, dinamitzis, dinamitzi, dinamitzem, dinamitzeu, dinamitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: dinamitzés, dinamitzessis, dinamitzés, dinamitzéssim, dinamitzéssiu, dinamitzessin

IMPERATIU: dinamitza, dinamitzi, dinamitzem, dinamitzeu, dinamitzin

->dinamo

■dinamo

[abreviació de (màquina) dinamoelèctrica]

f ELECTROT Màquina elèctrica rotativa que genera corrent continu.

->dinamo-

■dinamo-

Forma prefixada del mot grec dýnamis, que significa ‘força’. Ex.: dinamòmetre, dinamogènesi.

->dinamoelèctric

■dinamoelèctric -a

Part. sil.: di_na_mo_e_lèc_tric

[de dinamo- i elèctric]

adj ELECTROT Relatiu o pertanyent a la conversió, per inducció, d’energia mecànica en elèctrica, o viceversa. Màquina dinamoelèctrica.

->dinamogènesi

dinamogènesi

[de dinamo- i -gènesi]

f FISIOL Exaltació de la funció d’un òrgan sota la influència d’un estímul o una excitació.

->dinamometamorfisme

■dinamometamorfisme

[de dinamo- i metamorfisme]

m PETROG Metamorfisme dinàmic que es dóna com a resultat de l’augment de pressió o tensió al llarg de les dislocacions de l’escorça terrestre.

->dinamòmetre

■dinamòmetre

[de dinamo- i -metre]

m TECNOL Aparell per a mesurar les forces estàticament.

->dinamomètric

■dinamomètric -a

[de dinamòmetre]

adj Relatiu o pertanyent al mesurament de forces.

->dinamotor

dinamotor

[de dinamo- i motor, amb reducció per haplologia]

m AUT Màquina elèctrica utilitzada en els vehicles automòbils que té la doble funció de dinamo i de motor d’engegada.

->dinantià

dinantià -ana

Part. sil.: di_nan_ti_à

ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent al dinantià.

2 m Unitat del carbonífer que, amb categoria de subsistema (i subperíode), és equivalent del mississipià; és situada damunt del famennià i sota el silesià.

->dinar¹

■dinar¹

[v. dinar²]

m 1 Àpat principal del dia (el que hom fa pels volts de migdia o a primera hora de la tarda). Un bon dinar. Un dinar abundant.

2 Els plats que componen el dinar. Fer el dinar.

->dinar²

■dinar²

[ant. disnar-se, contracció del ll. dĭs-jejūnāre sē ‘desdejunar-se’, der. de jejunare ‘dejunar’, aplicat primer a un esmorzar de mig matí i finalment a l’àpat de migdia; 1a FONT: 1158]

v intr Fer l’àpat del dinar. A casa dinem a les tres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dinar

GERUNDI: dinant

PARTICIPI: dinat, dinada, dinats, dinades

INDICATIU PRESENT: dino, dines, dina, dinem, dineu, dinen

INDICATIU IMPERFET: dinava, dinaves, dinava, dinàvem, dinàveu, dinaven

INDICATIU PASSAT: diní, dinares, dinà, dinàrem, dinàreu, dinaren

INDICATIU FUTUR: dinaré, dinaràs, dinarà, dinarem, dinareu, dinaran

INDICATIU CONDICIONAL: dinaria, dinaries, dinaria, dinaríem, dinaríeu, dinarien

SUBJUNTIU PRESENT: dini, dinis, dini, dinem, dineu, dinin

SUBJUNTIU IMPERFET: dinés, dinessis, dinés, dinéssim, dinéssiu, dinessin

IMPERATIU: dina, dini, dinem, dineu, dinin

->dinar³

■dinar³

[de l’àr. dīnār, i aquest, del gr. dēnárion ‘denari’]

m 1 NUMIS Antiga moneda àrab d’or d’un pes aproximat de quatre grams.

2 ECON Unitat monetària d’Algèria, Bahrain, Bòsnia i Hercegovina, l’Iraq, Jordània, Kuwait, Líbia, Macedònia, Sèrbia, el Sudan i Tunísia, i fraccionària de l’Iran.

->dinàric

dinàric -a

adj i m i f ANTROP Individu de la raça del grup leucoderm, braquicèfal, de talla elevada, que ocupa bàsicament el nord de la península balcànica.

->dinasta

■dinasta

[del gr. dynástēs ‘home poderós, príncep, sobirà’, de dýnamai ‘poder, ser capaç’, base també de dýnamis ‘força, potència’]

1 m HIST Entre els antics, príncep que regnava sota la dependència d’un sobirà més poderós.

2 m i f 1 Príncep, sobirà per dret hereditari.

2 p ext Membre d’una família sobirana, successible al tron.

->dinastia

■dinastia

Part. sil.: di_nas_ti_a

[del gr. dynasteía ‘dominació, autoritat’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Sèrie de sobirans que pertanyen a una mateixa família, en un país determinat.

2 p ext Família sobirana.

2 p ext Sèrie d’individus d’una família en la qual és transmès o perpetuat el poder o la influència política, econòmica, cultural, etc. La dinastia dels Ford, dels Bach.

->dinàstic

■dinàstic -a

[del gr. dynastikós ‘poderós, ple d’autoritat’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

1 adj Relatiu o pertanyent a una dinastia.

2 m i f Partidari de la dinastia regnant.

->dinastisme

■dinastisme

[de dinàstic]

m Condició de dinàstic.

->dinatró

dinatró

m ELECTRÒN Tètrode ajustat de manera que la característica corrent/tensió presenta una zona de pendent negatiu, és a dir, que el corrent anòdic minva si el voltatge anòdic augmenta i, per tant, la resistència dinàmica és negativa.

->dindar

■dindar

v intr dial Dringar.

->dindi díndia

■dindi díndia

[de (gall) d’Índies per procedir d’Amèrica, per interpretació de díndies com un pl. de díndia, pres com el nom de la femella, i creació analògica del masculí dindi]

adj De l’Índia, dit només del gall dindi, la polla díndia i el blat dindi.

->diner¹

■diner¹

[del ll. denarius ‘moneda romana d’argent de deu asos’, der. de deni ‘cada deu’, i aquest, de decem ‘deu’; 1a FONT: 1004]

m 1 NUMIS Denari.

2 NUMIS Unitat de moneda inferior del sistema carolingi que perdurà fins a l’època moderna en els sistemes que en deriven. Diner de billó.

3 1 obs Porció o quantitat d’una cosa que val un diner. Anaren a comprar dos diners de pa.

2 diners de nous A Menorca, estrenes amb què els padrins, els avis, els oncles, etc., obsequien la gent menuda de la família la diada de Nadal.

4 [generalment en pl] 1 ECON Contrapartida, generalment acceptada, en la compravenda de béns i de serveis.

2 Suma de moneda. No tingué prou diners per a comprar-ho.

3 Riquesa. Són gent de diners. Tenen diners.

4 anar a (o no valer) cap diner Anar a un preu molt baix o no valer gairebé res.

5 de diners i de bondat, la meitat de la meitat Refrany que vol dir que solen ésser exagerades les ponderacions que la gent fa de la riquesa i de les qualitats morals d’altri.

6 diner electrònic ECON i INFORM Diner que s’emmagatzema en suport electrònic i que hom fa servir com a sistema de pagament.

7 diner fa (o crida) diner (o diners fan [o criden] diners) Expressions que indiquen que posseir prou diners és la base per a fer-ne més.

8 diner negre Diner no declarat, de procedència il·legal o fraudulenta.

9 diners comptants Diners efectius.

10 diner viu Diners comptants.

11 dir-ne cent per un diner Dir el nom del porc a algú.

12 donar (una cosa) per un diner Considerar-la insignificant.

13 doneu-me diners, que consells no atipen Refrany que recomana de donar diners, no pas bons consells, als necessitats.

14 els diners i la cortesia, de plebeu fan senyoria Refrany que vol dir que els diners sols, sense les bones maneres, no donen prestigi i categoria.

15 ésser diners segurs (o diners comptats) Ésser molt clara una cosa, no presentar perills ni problemes.

16 fer diners Guanyar molts diners.

17 no donar un (o ni un) diner de (o per) (una cosa o una persona) Considerar-la perduda.

18 pocs diners, poca música (o pocs Sants Antonis) Refrany que vol dir que les coses importants no es poden fer sense despesa.

19 tenir bon diner (o mal diner) Ésser bon (o mal) pagador.

20 tenir diners llargs Tenir molts de diners.

21 tocar diners Cobrar diners.

5 diner de Sant Pere Delme en metàl·lic que les seus episcopals pagaven a Roma.

->diner²

diner²

[del fr. dénier, íd., ‘diner’]

m TÈXT Denier.

->dinerada

■dinerada

[de diner¹]

f 1 Gran quantitat de diners, molts diners. Aquesta propietat li ha costat una dinerada.

2 NUMIS Als segles X i XI, pagament en espècie pel valor d’un diner.

->dineral

■dineral

[de diner¹; 1a FONT: 1130]

m Gran quantitat de diners; dinerada.

->dinerari

■dinerari -ària

[de diner¹]

adj Relatiu o pertanyent als diners.

->dineret

■dineret

[de diner¹]

m 1 NUMIS Diner.

2 Volandera.

3 TECNOL Coixinet de recolzament axial la superfície de fricció del qual té forma circular.

->dineure

dineure

Part. sil.: di_neu_re

adj ZOOL Dit dels mol·luscs que tenen el sistema nerviós ganglionar organitzat en dos cordons longitudinals ventrals.

->dingo

■dingo

[de l’angl. dingo, i aquest, d’una llengua australiana extingida]

m Mamífer de l’ordre dels carnívors, de la família dels cànids (Canis dingo), d’un aspecte intermedi entre el gos i el llop, de cua molt llarga i amb el cos recobert d’un pèl dens.

->dinitrobenzè

dinitrobenzè

m [C₆H₄N₂O₄] QUÍM ORG Compost que conté dos grups nitro en la molècula.

->dino-

■dino-

Forma prefixada del mot grec deinós, que significa ’terrible’. Ex.: dinoteri.

->dínode

■dínode

m ELECTRÒN Elèctrode de certs tubs electrònics, destinat especialment a fornir una emissió secundària d’electrons.

->dinofícies

■dinofícies

Part. sil.: di_no_fí_ci_es

f pl BOT i ZOOL Dinoflagel·lades.

->dinofisials

dinofisials

Part. sil.: di_no_fi_si_als

f BOT i ZOOL 1 pl Ordre de dinoflagel·lades, que tenen una teca bivalva, un solc transversal i sovint crestes i un collar doble.

2 sing Alga de l’ordre de les dinofisials.

->dinofisis

dinofisis

m BOT i ZOOL Gènere d’individus unicel·lulars de l’ordre de les dinofisials (Dinophysis sp), proveïts d’un doble collaret apical i d’expansions membranoses, propis del plàncton marí.

->dinòfits

■dinòfits

m pl BOT Pirròfits.

->dinoflagel·lades

■dinoflagel·lades

f BOT i ZOOL 1 pl Classe de pirròfits constituïda per individus unicel·lulars, uninucleats, generalment mòbils, proveïts de dos flagels desiguals.

2 sing Pirròfit de la classe de les dinoflagel·lades.

->dinoflagel·lats

■dinoflagel·lats

m pl BOT i ZOOL Dinoflagel·lades.

->dinomonadines

dinomonadines

f pl BOT i ZOOL Dinoflagel·lades.

->dinorfina

dinorfina

f FISIOL ANIM i BIOQ Pèptid natural amb propietats antiàlgiques, semblants a les de la morfina.

->dinornis

dinornis

m PALEONT i ORNIT Ocell corredor fòssil de l’ordre dels dinornitiformes (Dinornis sp), que visqué durant el plistocè a Nova Zelanda.

->dinornitiformes

dinornitiformes

m PALEONT i ORNIT 1 pl Ordre d’ocells que comprèn només individus fòssils, propis de Nova Zelanda.

2 sing Ocell de l’ordre dels dinornitiformes.

->dinosaures

■dinosaures

Part. sil.: di_no_sau_res

[de dino- i -saure]

m PALEONT i ZOOL 1 pl Nom genèric, sense valor sistemàtic, donat als rèptils de l’era secundària que provenen dels arcosaures i que comprenen dos ordres: els saurisquis i els ornitisquis.

2 sing Rèptil pertanyent al grup dels dinosaures.

->dinòspora

dinòspora

f BOT Cèl·lula reproductora que presenten algunes cianofícies i algunes algues immòbils, com també les blastodinials.

->dinoteri

■dinoteri

m PALEONT i ZOOL Mamífer proboscidi de la família dels dinotèrids (Dinotherium sp), d’una gran talla, amb l’aspecte exterior d’elefant, que visqué durant el miocè, el pliocè i el plistocè.

->dinou

■dinou

Part. sil.: di_nou

[del ll. decem et novem, íd., a través d’una forma medieval desenou (1380); 1a FONT: s. XIV]

1 adj Divuit més un. Ahir va fer dinou anys.

2 adj i m i f Que fa dinou; dinovè. L’any dinou abans de Crist. És la dinou de la classe.

3 m [pl dinous] 1 El nombre dinou, 19. Ja s’ha fet el sorteig i ha sortit el dinou.

2 p ext Cosa designada amb el nombre dinou. Vaig al dinou del carrer de Sant Tomàs.

4 m i f Les dinou últimes.

5 les dinou La dinovena hora des de les dotze de la nit; les set del vespre. L’avió surt a les dinou trenta.

->dinovè

■dinovè -ena

[de dinou]

1 adj i m i f [símb: 19è 19a] Que, en una sèrie, en té divuit davant seu, que fa dinou. És la dinovena pel·lícula de la sèrie. Fou el dinovè de la cursa.

2 1 adj Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividit en dinou parts iguals.

2 m Un dinovè, 1/19. Vuit dinovens, 8/19.

->dins

■dins

[contracció de de i l’ant. ins, ll. ĭntus ‘dins, a l’interior’; 1a FONT: s. XIII]

1 adv i prep 1 Respecte a un espai limitat, indica situació en un punt interior o no superficial d’aquest espai. Que són dins o fora? Gent de fora o de dins el Principat. Córrer per dins els sembrats. Dins la casa, dins la ciutat. Posa les peres dins la cistella.

2 p ext Dins les seves conviccions traspuava un profund catalanisme.

3 fig Quedar-se una cosa a dins. Viu dins el seu cor.

4 [usat generalment com a prep] Respecte a un període de temps, indica ocurrència en un temps comprès entre els seus moments inicial i final. Dins el segle XV es produïren nombroses epidèmies.

2 m Part interior d’una cosa. El dins d’un armari, d’un calaix.

->dintre

■dintre

[contracció de de² i l’ant. intre, ll. ĭntrō ‘dintre, a l’interior’; 1a FONT: s. XIII]

adv, prep i m Dins.

->dinucleòtid

dinucleòtid

Part. sil.: di_nu_cle_ò_tid

m BIOQ Molècula constituïda per dues unitats de mononucleòtid enllaçades per un pont d’àcid fosfòric.

->dinyar-la

■dinyar-la

[mot vulgar de l’argot murriesc d’origen gitano o caló]

v pron vulg Morir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dinyar

GERUNDI: dinyant

PARTICIPI: dinyat, dinyada, dinyats, dinyades

INDICATIU PRESENT: dinyo, dinyes, dinya, dinyem, dinyeu, dinyen

INDICATIU IMPERFET: dinyava, dinyaves, dinyava, dinyàvem, dinyàveu, dinyaven

INDICATIU PASSAT: dinyí, dinyares, dinyà, dinyàrem, dinyàreu, dinyaren

INDICATIU FUTUR: dinyaré, dinyaràs, dinyarà, dinyarem, dinyareu, dinyaran

INDICATIU CONDICIONAL: dinyaria, dinyaries, dinyaria, dinyaríem, dinyaríeu, dinyarien

SUBJUNTIU PRESENT: dinyi, dinyis, dinyi, dinyem, dinyeu, dinyin

SUBJUNTIU IMPERFET: dinyés, dinyessis, dinyés, dinyéssim, dinyéssiu, dinyessin

IMPERATIU: dinya, dinyi, dinyem, dinyeu, dinyin

->diocesà

■diocesà -ana

Part. sil.: di_o_ce_sà

[del ll. dioecesanus, -a, -um ‘pertanyent a una diòcesi’; 1a FONT: 1692]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a una diòcesi. Sínode diocesà. El clericat diocesà.

2 bisbe diocesà Bisbe que té diòcesi.

2 m 1 Bisbe diocesà.

2 Cadascun dels fidels pertanyents a una diòcesi.

->diòcesi

■diòcesi

Part. sil.: di_ò_ce_si

[del ll. td. diocesis, cl. dĭoecēsis, i aquest, del gr. dioíkēsis ‘administració, província’, der. de dioikéō ‘administrar’, i aquest, de oĩkos ‘casa’; 1a FONT: 1612]

f 1 HIST En l’imperi Romà, divisió administrativa originària de les províncies orientals.

2 CRIST Demarcació territorial sota la jurisdicció eclesiàstica d’un bisbe.

->dioctàedre

dioctàedre [o dioctaedre]

Part. sil.: di_oc_tà_e_dre, di_oc_ta_e_dre

[de di-¹ i octàedre]

m CRISTAL·L Cristall format per dues piràmides octogonals unides per les bases.

->díode

■díode

Part. sil.: dí_o_de

m ELECTRÒN Dispositiu electrònic proveït de dos elèctrodes (ànode i càtode), que té la propietat d’ésser conductor en el sentit ànode-càtode, però no al revés.

->diodòntids

diodòntids

Part. sil.: di_o_dòn_tids

m ICT 1 pl Família de peixos osteïctis de l’ordre dels tetrodontiformes, de cos globós i de pell gruixuda recoberta d’espines, que tenen com a representant més típic el peix eriçó.

2 sing Peix de la família dels diodòntids.

->dioècia

dioècia

Part. sil.: di_o_è_ci_a

f BOT Fenomen propi de les espècies de plantes dioiques que constitueix el grau més avançat de diversificació sexual, amb una gran diferència entre els individus masculins i femenins, cadascun dels quals produeix llurs gàmetes específics.

->diofàntic

■diofàntic -a

Part. sil.: di_o_fàn_tic

adj 1 Relatiu o pertanyent a Diofant d’Alexandria, matemàtic de l’antiga Grècia.

2 MAT Dit de l’equació algèbrica els coeficients de la qual són nombres enters i en la qual hom tracta de determinar els valors enters de les variables que satisfan les dites equacions.

->dioic

■dioic -a

Part. sil.: di_oic

[de di-¹ i el gr. oĩkos ‘casa’]

adj BOT Dit de les plantes que tenen les flors masculines i les femenines en individus distints.

->diol

■diol

Part. sil.: di_ol

m QUÍM ORG 1 Glicol.

2 Compost orgànic que té dos grups —OH en la molècula.

->diomedeids

diomedeids

Part. sil.: di_o_me_deids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells de l’ordre dels procel·lariformes, d’unes dimensions considerables i d’ales d’una gran envergadura, que comprèn com a gènere característic l’albatros (Diomedea sp).

2 sing Ocell de la família dels diomedeids.

->dionea

■dionea

Part. sil.: di_o_ne_a

f BOT Planta herbàcia insectívora de la família de les droseràcies (Dionaea muscipula), amb una roseta de fulles que presenten dues valves ciliades dins les quals són atrapats petits invertebrats i hi són digerits.

->dionisíac

■dionisíac -a

Part. sil.: di_o_ni_sí_ac

adj 1 1 Relatiu o pertanyent al déu Dionís.

2 Bàquic.

2 FILOS En la filosofia de Nietzsche, dit de l’exaltació tràgica de la vida, en oposició a la serenitat apol·línia.

->diòpsid

■diòpsid

Part. sil.: di_òp_sid

m MINERAL Silicat de magnesi i calci, CaMgSi₂O₆, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

->dioptasa

■dioptasa

Part. sil.: di_op_ta_sa

f MINERAL Silicat hidratat de coure, mineral que cristal·litza en el sistema romboèdric.

->dioptra

■dioptra

Part. sil.: di_op_tra

Hom.: dioptre

[del ll. dĭoptra, i aquest, del gr. dióptra, íd.]

f NÀUT i TOPOG Alidada.

->dioptre

■dioptre

Part. sil.: di_op_tre

Hom.: dioptra

[del gr. díoptron ‘mirall’]

m 1 ÒPT Superfície que separa dos medis transparents de diferent índex de refracció.

2 ELECTRÒN En òptica electrònica, superfície de separació de dos medis els potencials elèctrics dels quals són diferents.

->diòptria

■diòptria

Part. sil.: di_òp_tri_a

[del gr. dioptreía ‘ús de la dioptra’]

f FÍS i METROL [símb: δ] Unitat de potència (convergència) d’una lent, equivalent a l’invers d’un metre.

->diòptric

■diòptric -a

Part. sil.: di_òp_tric

[del gr. dioptrikós, íd.]

adj ÒPT Relatiu o pertanyent a un dioptre o a la diòptrica.

->diòptrica

■diòptrica

Part. sil.: di_òp_tri_ca

[del gr. dioptrikós ‘relatiu a la dioptra o el dioptre’]

f ÒPT Branca de l’òptica que tracta de la refracció de la llum.

->diorama

■diorama

Part. sil.: di_o_ra_ma

[de dia- i -orama]

m 1 ESPECT Pintura feta damunt una superfície transparent, generalment de seda, en la qual, per combinació entre pintura opaca i pintura transparent, hom produeix efectes òptics mitjançant combinacions de llum.

2 ESPECT Espècie de decoració teatral en la qual, mitjançant telons, bambolines i figuretes, hom fa una representació corpòria d’una escena, d’una situació, d’un fet històric, etc., amb sensació de volum, atmosfera, profunditat i llum.

3 FOLK i ART Pessebre tridimensional, fet de guix, suro o cartó, que representa el naixement o altres escenes bíbliques típiques del Nadal.

->dioràmic

■dioràmic -a

Part. sil.: di_o_rà_mic

[de diorama]

adj Relatiu o pertanyent al diorama.

->diorita

■diorita

Part. sil.: di_o_ri_ta

[deriv. savi del gr. diorízo ‘distingir’]

f PETROG Roca ígnia intrusiva, holocristal·lina, formada essencialment per feldspats calcosòdics, amb predomini del sodi sobre el calci.

->dioscoreàcies

■dioscoreàcies

Part. sil.: di_os_co_re_à_ci_es

f BOT 1 pl Família de liliïflores que comprèn plantes herbàcies enfiladisses, pròpies sobretot dels tròpics, de flors actinomorfes poc visibles i de fruits capsulars o bacciformes.

2 sing Planta de la família de les dioscoreàcies.

->diospirals

diospirals

Part. sil.: di_os_pi_rals

f BOT 1 pl Ordre de dicotiledònies simpètales constituït per plantes tropicals llenyoses de fulles simples.

2 sing Planta de l’ordre de les diospirals.

->diòtic

diòtic -a

Part. sil.: di_ò_tic

adj ACÚST Dit d’una estimulació o una sensació auditiva idèntica per a cada orella.

->diotocardis

diotocardis

Part. sil.: di_o_to_car_dis

m ZOOL 1 pl Ordre de mol·luscs gastròpodes de la subclasse dels prosobranquis, que tenen dues brànquies i són d’hàbits majoritàriament litorals.

2 sing Mol·lusc de l’ordre dels diotocardis

->dioxà

■dioxà

Part. sil.: di_o_xà

m QUÍM ORG Líquid inflamable obtingut per destil·lació de l’etilenglicol amb àcid sulfúric, de fórmula C₄H₈O₂.

->dioxi-

dioxi-

QUÍM Prefix que assenyala la presència de dos àtoms més d’oxigen en un compost orgànic.

->diòxid

■diòxid

Part. sil.: di_ò_xid

[de di-¹ i òxid]

m QUÍM Compost químic que conté dos àtoms d’oxigen.

->dioxina

■dioxina

Part. sil.: di_o_xi_na

f QUÍM ORG Compost altament tòxic, no degradable per l’acció dels bacteris, emprat en armes químiques.

->diparcol

diparcol

m FARM Nom registrat del dietilaminoetil fenotiazina, de fórmula C₁₈H₂₂N₂S.

->dipèptid

dipèptid

m BIOQ Molècula constituïda per dues unitats d’aminoàcid que van enllaçades i formen una amida substituïda o enllaç peptídic.

->dipeptidasa

dipeptidasa

f BIOQ Nom usual del grup d’enzims anomenats dipeptidohidrolases, que hidrolitzen específicament l’enllaç peptídic dels dipèptids.

->dipes

■dipes

m ARQUEOL Vas per a beure amb dues nanses.

->dipètal

dipètal -a

adj BOT Que té dos pètals. Corol·la dipètala.

->dipir

dipir

m MINERAL Un dels termes mitjans de la sèrie isomorfa de l’escapolita.

->dipiramidal

■dipiramidal

adj GEOM Bipiramidal.

->dipiràmide

■dipiràmide

f GEOM Bipiràmide.

->dipiridamol

dipiridamol

m QUÍM ORG i FARM Sòlid cristal·lí groc, de gust amarg, emprat en la insuficiència coronària.

->dipl-

■dipl-

Forma prefixada del mot grec diplóos, -oũs, que significa ‘doble’. Ex.: diplacúsia.

->diplasiocels

diplasiocels

Part. sil.: di_pla_si_o_cels

m ZOOL 1 pl Ordre d’amfibis anurs sense costelles que comprèn les famílies dels racofòrids, els microhílids, els frinomèrids i els rànids.

2 sing Amfibi de l’ordre dels diplasiocels.

->dip. leg.

dip. leg.

abrev DR ADM dipòsit legal.

->diplegia

■diplegia

Part. sil.: di_ple_gi_a

[de di-¹ i -plegia]

f PAT Paràlisi que afecta parts simètriques del cos, anomenada també paràlisi bilateral.

->diplèurula

diplèurula

Part. sil.: di_plèu_ru_la

f ZOOL Larva inicial dels equinoderms proveïda de boca, anus i dos somatocels.

->díplex

díplex

m TELECOM Sistema de telecomunicació consistent a transmetre dos missatges en la mateixa direcció a través d’un canal de transmissió únic.

->diplexor

diplexor

m TELECOM Element que permet de combinar dues o més entrades amb bandes de freqüència no coincidents amb mínimes pèrdues d’inserció i gran isolament entre les entrades.

->diplo-

■diplo-

Forma prefixada del mot grec diplóos, -oũs, que significa ‘doble’. Ex.: diplocardíac, diplogènesi.

->diplobiont

diplobiont

Part. sil.: di_plo_bi_ont

m GEN Diplont.

->diploblàstic

■diploblàstic -a

1 adj EMBRIOL Dit dels organismes constituïts per dos fulls embrionaris: l’ectoderma i l’endoderma.

2 m ZOOL 1 pl Grup de metazous diploblàstics que comprèn els porífers, els cnidaris i els ctenòfors.

2 sing Metazou del grup dels diploblàstics.

->diplococ

■diplococ

m MICROB Agrupació en parells de certes menes de cocs.

->diplodoc

■diplodoc

[o diplodocus, de diplo- i el gr. dokós ‘biga’: les vèrtebres de la seva cua tenien dos estilets longitudinals]

m PALEONT i ZOOL Rèptil fòssil de l’ordre dels saurisquis (Diplodocus sp), de grans dimensions, amb el cap petit i un cervell minúscul, i un pes d’unes vint tones.

->diplodocus

■diplodocus

m PALEONT i ZOOL Diplodoc.

->díploe

■díploe

Part. sil.: dí_plo_e

m ANAT Os esponjós situat entre dues capes d’os compacte més dur.

->diplòedre

■diplòedre [o diploedre]

Part. sil.: di_plò_e_dre, di_plo_e_dre

m CRISTAL·L Forma geomètrica pertanyent a l’hemièdria paramòrfica del sistema regular.

->diploèdric

diploèdric -a

Part. sil.: di_plo_è_dric

adj Relatiu o pertanyent a la forma geomètrica del diplòedre.

->diplofase

diplofase

f GEN Fase diploide en la vida dels organismes que tenen alternança de generacions.

->diplofàsic

diplofàsic -a

adj GEN Relatiu o pertanyent a la diplofase.

->diplogènesi

diplogènesi

[de diplo- i -gènesi]

f PAT Nom genèric de totes les monstruositats dobles.

->diplografia

■diplografia

Part. sil.: di_plo_gra_fi_a

[de diplo- i -grafia]

f CRÍT TEXT Repetició, per error, d’una frase, una paraula o una síl·laba que comença o acaba igual que l’anterior.

->diplohaploide

diplohaploide

Part. sil.: di_plo_ha_ploi_de

adj i m GEN Dit de la cèl·lula o de l’organisme que presenta diplohaploïdia.

->diplohaploïdia

diplohaploïdia

Part. sil.: di_plo_ha_plo_ï_di_a

f GEN Qualitat de l’organisme que alterna generacions diploides amb generacions haploides.

->diploide

■diploide

Part. sil.: di_ploi_de

adj CIT 1 Dit de la cèl·lula el nucli de la qual té dues dotacions cromosòmiques.

2 Dit de l’organisme les cèl·lules del qual són diploides.

3 Dit de la fase d’un cicle biològic en què les cèl·lules són diploides.

->diploïdia

■diploïdia

Part. sil.: di_plo_ï_di_a

f GEN Qualitat de diploide.

->diploma

■diploma

[del ll. dĭplōma, -ātis ‘document oficial’, i aquest, del gr. díplōma ‘tauleta o plana de paper doblegada en dues’, der. de diplóō ‘doblegar’, i aquest, de diploũs ‘doble’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 DIPL Document solemne emanat d’una cancelleria imperial o reial o d’una d’eclesiàstica.

2 Escrit o acta que expedeix una universitat, una facultat, una escola, una societat literària, etc., conferint un títol, un grau, una prerrogativa, un premi, etc.

->diplomàcia

■diplomàcia

Part. sil.: di_plo_mà_ci_a

[formació culta analògica sobre la base del b. ll. diplomatĭcus ‘relatiu als diplomes’, segons el model de mots correlatius en -àtic, -àcia, com aristocràtic, aristocràcia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat.

2 Carrera dels qui s’ocupen en aquestes negociacions.

3 Conjunt de l’organització i del personal encarregat de les relacions oficials internacionals en nom d’un determinat govern o una determinada organització internacional.

4 Qualitat de persuasió del personal en tals relacions.

2 p ext Tacte, habilitat, a portar un afer delicat.

->diplomar

■diplomar

v 1 tr Concedir un diploma.

2 pron Obtenir un diploma, graduar-se. Diplomar-se en fisioteràpia. S’ha diplomat amb unes notes brillants.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diplomar

GERUNDI: diplomant

PARTICIPI: diplomat, diplomada, diplomats, diplomades

INDICATIU PRESENT: diplomo, diplomes, diploma, diplomem, diplomeu, diplomen

INDICATIU IMPERFET: diplomava, diplomaves, diplomava, diplomàvem, diplomàveu, diplomaven

INDICATIU PASSAT: diplomí, diplomares, diplomà, diplomàrem, diplomàreu, diplomaren

INDICATIU FUTUR: diplomaré, diplomaràs, diplomarà, diplomarem, diplomareu, diplomaran

INDICATIU CONDICIONAL: diplomaria, diplomaries, diplomaria, diplomaríem, diplomaríeu, diplomarien

SUBJUNTIU PRESENT: diplomi, diplomis, diplomi, diplomem, diplomeu, diplomin

SUBJUNTIU IMPERFET: diplomés, diplomessis, diplomés, diploméssim, diploméssiu, diplomessin

IMPERATIU: diploma, diplomi, diplomem, diplomeu, diplomin

->diplomat

■diplomat -ada

[de diploma]

adj i m i f Que ha obtingut un diploma. Químic diplomat. Una diplomada en òptica.

->diplomatari

■diplomatari

[del b. ll. diplomatarium, íd.]

m DIPL Recull de diplomes i altres documents relatius a una institució, un personatge, un territori, una època, etc., encara que no hagin estat recollits en el cartulari corresponent.

->diplomàtic

■diplomàtic -a

[del b. ll. diplomatĭcus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj DIPL 1 Relatiu o pertanyent als diplomes antics i a la diplomàtica.

2 edició diplomàtica Edició que reprodueix escrupolosament totes les peculiaritats del model, expressades per mitjà de signes convencionals.

2 1 adj POLÍT Relatiu o pertanyent a la diplomàcia. Relacions diplomàtiques. Negociacions diplomàtiques. Missió diplomàtica.

2 adj i m i f p ext Que té habilitat o tacte per a portar afers delicats. És molt diplomàtic.

3 m i f POLÍT Membre d’un cos diplomàtic d’un estat.

4 m i f p ext POLÍT Persona que eventualment mena negociacions entre estats o que hi intervé.

5 cos diplomàtic POLÍT Conjunt de representants oficials acreditats davant el govern d’un estat.

3 f DIPL Ciència que té per objecte l’estudi dels diplomes o els documents, en llurs caràcters externs i interns, per tal de fixar-ne l’autenticitat.

->diplomàticament

■diplomàticament

[de diplomàtic]

adv 1 1 Segons els usos de la diplomàcia.

2 Amb diplomàcia.

2 p ext Ha menat l’afer molt diplomàticament.

->diplomatista

diplomatista

[de diploma]

m i f DIPL Persona que es dedica a l’estudi dels diplomes o de la diplomàcia.

->diplomatura

■diplomatura

[de diplomat]

f ENSENY 1 Títol de diplomat.

2 Estudis per a obtenir el títol de diplomat.

->diplont

diplont

m CIT Organisme en fase diploide.

->diplopia

■diplopia

Part. sil.: di_plo_pi_a

[de diplo- i el gr. óps, opós ‘mirada, cara’]

f OFTAL Defecte de la vista pel qual un objecte observat és percebut amb una imatge visual doble.

->diplòpic

■diplòpic -a

[de diplopia]

adj i m i f Afectat de diplopia.

->diplòpodes

■diplòpodes

m ZOOL 1 pl Subclasse de miriàpodes amb la major part dels segments dobles.

2 sing Miriàpode de l’ordre dels diplòpodes.

->diplòpter

■diplòpter -a

adj Que té les ales dobles.

->diplosoma

diplosoma

m CIT Centríol doble en una cèl·lula.

->diplostèmon

■diplostèmon -ona

adj BOT Amb doble nombre d’estams que de pètals o de sèpals d’un sol verticil.

->diplotè

diplotè

m CIT Un dels estats de la primera profase de la meiosi.

->diplozòon

diplozòon

Part. sil.: di_plo_zò_on

m ZOOL Cuc platihelmint de la classe dels trematodes, de la família dels polistòmids (Diplozoon sp), format per dos individus hermafrodites soldats en forma de X.

->diplurs

diplurs

m ENTOM 1 pl Ordre d’insectes pertanyents a la subclasse dels apterigots, cecs, amb antenes articulades i de mida molt petita.

2 sing Insecte de l’ordre dels diplurs.

->dipnou

dipnou -oa

Part. sil.: dip_nou

adj i m ZOOL Dit de l’animal que té la respiració branquial i pulmonar alhora.

->dipnous

■dipnous

Part. sil.: dip_nous

m ICT 1 pl Subclasse de peixos osteïctis de cos allargat, amb escata cosmoide i respiració branquial i pulmonar alhora.

2 sing Peix de la subclasse dels dipnous.

->dipòdia

■dipòdia

Part. sil.: di_pò_di_a

f 1 MÈTR Successió de dos peus mètrics.

2 PAT Anomalia del desenvolupament caracteritzada per duplicació d’un peu.

->dipòdids

dipòdids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers rosegadors exòtics, que comprèn el jerbu.

2 sing Mamífer de la família dels dipòdids.

->dipol

■dipol

m 1 FÍS i QUÍM Sistema format per dues càrregues elèctriques puntuals de signes distints col·locades a una petita distància l’una de l’altra.

2 ELECTROT Dispositiu o circuit format per un conjunt d’elements actius i passius proveït de dos borns per on pot ésser acoblat al circuit exterior.

3 TELECOM Antena de longitud mitjana d’ona emprada per a la recepció i l’emissió d’ones mètriques.

->dipolar

■dipolar

adj 1 FÍS Relatiu o pertanyent al dipol.

2 ELECTROT Bipolar.

3 QUÍM Dit de l’àtom o de la molècula que conté un dipol o més.

->dipòsit

■dipòsit

[del ll. deposĭtum, íd.]

m 1 1 Acció de dipositar o de dipositar-se;

2 l’efecte. Fer dipòsit. Fer el dipòsit d’un document a casa d’un notari.

2 1 Cosa dipositada. Tornar un dipòsit. Guardar un dipòsit. Dipòsits al·luvials.

2 MERC Quantitat de gènere que hom lliura al dipositari en la venda a dipòsit.

3 dipòsit bancari (o simplement dipòsit) ECON Assentament en la comptabilitat d’un banc que indica que un client determinat li és creditor d’una certa quantitat.

3 1 DR CIV Contracte real mitjançant el qual una part —el dipositant— lliura temporalment una cosa a una altra part —el dipositari—, que la rep amb l’obligació de custodiar-la, conservar-la i tornar-la en ésser reclamada per aquell o per algú amb dret a fer-ho.

2 dipòsit legal DR ADM [abrev dip. leg.] [sigla DL] Formalitat administrativa prèvia a la inscripció en el registre de la propietat intel·lectual que ha de complir l’impressor o el productor d’una obra, consistent a lliurar-ne exemplars a l’estat.

4 1 Lloc destinat a dipositar-hi o guardar-hi alguna cosa, a emmagatzemar-la-hi o a retenir-la-hi. Els dipòsits del moll. Un dipòsit de mercaderies. El dipòsit de l’aigua. El dipòsit de combustible d’un motor.

2 dipòsit de cadàvers Sala o dependència, annexa generalment a un centre hospitalari o a un cementiri, on hom diposita els cadàvers de persones mortes d’una manera violenta o no natural per tal d’instruir les diligències oportunes i efectuar l’autòpsia.

3 dipòsit franc ECON Lloc on hom pot mantenir mercaderies importades sense pagar drets de duana.

5 1 Pòsit.

2 AGR Aterrament que deixa l’aigua de reg en els arrossars.

3 GEOL Conjunt de sediments acumulats per un mateix sistema erosiu.

6 dipòsit de la fe CATOL Conjunt de veritats revelades confiades a l’Església Catòlica per tal que les guardi i les transmeti inalterades.

->dipositador

■dipositador -a

[de dipositar]

adj i m i f Que diposita.

->dipositant

■dipositant

[de dipositar]

m i f Persona que fa un dipòsit.

->dipositar

■dipositar

[de dipòsit]

v 1 tr 1 Posar (alguna cosa) en lloc segur, en mans segures, durant un temps més o menys llarg. Dipositar diners en un banc, a la caixa d’estalvis. Dipositar el testament a cal notari. Dipositar la collita als magatzems de l’estat.

2 Col·locar (un cadàver) provisionalment en un lloc apropiat abans de soterrar-lo.

3 fig Dipositar tota la confiança en algú.

4 DR CIV Constituir en dipòsit, concertar un contracte de dipòsit.

2 1 tr Un fluid deixar caure al fons les parts sòlides que té en suspensió; deposar. Els materials dipositats al fons de l’estany de Banyoles.

2 pron Caure al fons d’un fluid les parts sòlides que té en suspensió.

3 tr p ext Deixar col·locada (una cosa que hom porta) amb cura, amb suavitat, en un lloc determinat, durant un temps indefinit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dipositar

GERUNDI: dipositant

PARTICIPI: dipositat, dipositada, dipositats, dipositades

INDICATIU PRESENT: diposito, diposites, diposita, dipositem, dipositeu, dipositen

INDICATIU IMPERFET: dipositava, dipositaves, dipositava, dipositàvem, dipositàveu, dipositaven

INDICATIU PASSAT: diposití, dipositares, diposità, dipositàrem, dipositàreu, dipositaren

INDICATIU FUTUR: dipositaré, dipositaràs, dipositarà, dipositarem, dipositareu, dipositaran

INDICATIU CONDICIONAL: dipositaria, dipositaries, dipositaria, dipositaríem, dipositaríeu, dipositarien

SUBJUNTIU PRESENT: dipositi, dipositis, dipositi, dipositem, dipositeu, dipositin

SUBJUNTIU IMPERFET: diposités, dipositessis, diposités, dipositéssim, dipositéssiu, dipositessin

IMPERATIU: diposita, dipositi, dipositem, dipositeu, dipositin

->dipositari

■dipositari -ària

[de dipòsit]

1 adj Relatiu o pertanyent a un dipòsit.

2 1 adj Que rep en dipòsit. Un banc dipositari.

2 m i f Persona que rep en dipòsit. El dipositari de l’herència.

3 m i f És la dipositària de la seva amor.

4 m i f MERC Intermediari que accepta un dipòsit.

->dipositaria

■dipositaria

Part. sil.: di_po_si_ta_ri_a

[de dipositari]

f 1 Oficina on hom fa dipòsits.

2 Càrrec de dipositari.

->dips-

■dips-

Forma prefixada del mot grec dípsa, que significa ‘set’, ‘necessitat de beure’. Ex.: dipsosi.

->dipsacàcies

■dipsacàcies

Part. sil.: dip_sa_cà_ci_es

f BOT 1 pl Família de rubials integrada per plantes de flors disposades en capítols o en cimes corimbiformes.

2 sing Planta de la família de les dipsacàcies.

->dipso-

■dipso-

Forma prefixada del mot grec dípsa, que significa ‘set’, ‘necessitat de beure’. Ex.: dipsomania.

->dipsogen

■dipsogen -ògena

adj i m Dit de l’agent o el producte que provoca set.

->dipsòman

■dipsòman -a

adj i m i f PSIQ Que pateix de dipsomania.

->dipsomania

■dipsomania

Part. sil.: dip_so_ma_ni_a

f PSIQ Impuls morbós i irresistible de beure, especialment begudes d’alta graduació alcohòlica.

->dípter

■dípter -a

[del ll. diptĕros, -a, -um ‘de dues ales, de dos rengles de columnes’, i aquest, del gr. dípteros, íd. (v. di-¹ i -pter); 1a FONT: 1868, DLCo.]

1 adj Que té dues ales.

2 adj i m ARQUIT Dit de l’edifici envoltat de dos rengles de columnes.

3 m ENTOM 1 pl Ordre d’insectes només amb un parell d’ales funcionals (les de davant) i un parell de balancins (les de darrere), que es divideix en els subordres dels nematòcers (que comprèn els mosquits) i dels braquícers (que comprèn les mosques).

2 sing Insecte de l’ordre dels dípters.

->dipterocarpàcies

■dipterocarpàcies

Part. sil.: dip_te_ro_car_pà_ci_es

f BOT 1 pl Família de gutiferals formada per plantes llenyoses de flors disposades en panícula i de fruits monosperms nuciformes.

2 sing Planta de la família de les dipterocarpàcies.

->díptic

■díptic

[del ll. diptĭcha, -ōrum, neutre pl., ‘tauletes dobles plegables’, i aquest, del gr. díptykhos ‘plegat en dos’, comp. de dís ‘dues vegades’ i ptýkhē ‘plec’]

m 1 ART i HIST Tauleta doble unida per frontisses i plegable.

2 GRÀF Full amb dues cares impreses, encarades per un doblec, i amb el revers en blanc.

3 LITÚRG Antigament, llista doble de noms (de vius i de morts) llegida en veu alta pel diaca durant la celebració eucarística.

->díptica

■díptica

[del ll. pl. diptĭcha, v. díptic]

f LITÚRG Díptic 3.

->diptot

diptot -a

adj i m GRAM Dit del substantiu la flexió del qual presenta només dos casos.

->diputació

■diputació

Part. sil.: di_pu_ta_ci_ó

[del ll. deputatio, -ōnis ‘assignació, imputació’; 1a FONT: 1439]

f 1 1 Acció de diputar;

2 l’efecte.

3 Ofici de diputat.

4 Conjunt dels diputats.

2 diputació del general 1 HIST Institució del Principat de Catalunya i dels regnes de València i d’Aragó coneguda també amb el nom de generalitat.

2 Edifici seu d’una diputació del general.

3 diputació permanent DR POL Òrgan col·legiat de cadascuna de les cambres legislatives de les corts generals que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres quan aquestes han estat dissoltes o n’ha expirat el mandat i vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no estan reunides.

4 diputació provincial 1 HIST i DR ADM Organisme que forma part de l’administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l’administració d’una província.

2 Edifici seu d’una diputació provincial.

->diputar

■diputar

[del ll. deputare ‘avaluar; assignar, destinar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 ant Considerar, reputar.

2 ant Destinar, designar per a un ús o per a un servei.

3 Una població, una corporació o un cos, etc., designar (una persona) per a una gestió determinada, enviar-la a parlar en nom seu, a defensar els seus interessos, etc. Tres dels ciutadans principals foren diputats per a parlar amb el cap de la república.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diputar

GERUNDI: diputant

PARTICIPI: diputat, diputada, diputats, diputades

INDICATIU PRESENT: diputo, diputes, diputa, diputem, diputeu, diputen

INDICATIU IMPERFET: diputava, diputaves, diputava, diputàvem, diputàveu, diputaven

INDICATIU PASSAT: diputí, diputares, diputà, diputàrem, diputàreu, diputaren

INDICATIU FUTUR: diputaré, diputaràs, diputarà, diputarem, diputareu, diputaran

INDICATIU CONDICIONAL: diputaria, diputaries, diputaria, diputaríem, diputaríeu, diputarien

SUBJUNTIU PRESENT: diputi, diputis, diputi, diputem, diputeu, diputin

SUBJUNTIU IMPERFET: diputés, diputessis, diputés, diputéssim, diputéssiu, diputessin

IMPERATIU: diputa, diputi, diputem, diputeu, diputin

->diputat

■diputat -ada

[del ll. deputatus, -a, -um ‘assignat, diputat’; 1a FONT: 1369]

m i f 1 Persona nomenada per un organisme per a representar-lo.

2 DR ADM i HIST Persona que, per elecció, esdevé membre d’una cambra o un parlament.

3 diputat del general (o de la generalitat) HIST A la corona catalanoaragonesa, cadascun dels membres dirigents d’una diputació del general o generalitat als quals era delegat el poder de recollir els donatius o els imposts acordats per les corts.

->diquat

diquat

m QUÍM i FITOPAT Nom genèric del dibromur de 6,7-dihidrodipirido [1,2-a:2′,1′-c] pirazidiïni, de fórmula C₁₂H₁₂Br₂N₂, emprat com a herbicida.