->concursar

■concursar

[del ll. concursare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 intr Prendre part en un concurs. Concursar per una plaça. Va concursar en un programa de la tele.

2 tr DR Manar, el jutge, que els béns d’un deutor que no paga siguin posats a concurs de creditors.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: concursar

GERUNDI: concursant

PARTICIPI: concursat, concursada, concursats, concursades

INDICATIU PRESENT: concurso, concurses, concursa, concursem, concurseu, concursen

INDICATIU IMPERFET: concursava, concursaves, concursava, concursàvem, concursàveu, concursaven

INDICATIU PASSAT: concursí, concursares, concursà, concursàrem, concursàreu, concursaren

INDICATIU FUTUR: concursaré, concursaràs, concursarà, concursarem, concursareu, concursaran

INDICATIU CONDICIONAL: concursaria, concursaries, concursaria, concursaríem, concursaríeu, concursarien

SUBJUNTIU PRESENT: concursi, concursis, concursi, concursem, concurseu, concursin

SUBJUNTIU IMPERFET: concursés, concursessis, concursés, concurséssim, concurséssiu, concursessin

IMPERATIU: concursa, concursi, concursem, concurseu, concursin

->concursat

■concursat -ada

m i f DR MERC Deutor sotmès a un concurs de creditors.

->concussió

■concussió

Part. sil.: con_cus_si_ó

[del ll. concussio, -ōnis ‘agitació, sacsejada, extorsió’, der. de concutĕre ‘sacsejar’ (cf. discutir); 1a FONT: c. 1500, Cauliach]

f DR 1 Ordre o exigència de pagament d’un impost il·legal donada o feta per l’autoritat o per un funcionari públic.

2 Guany il·lícit fet per un magistrat, un funcionari, abusant del poder que li dóna el càrrec.

->concussionari

■concussionari -ària

Part. sil.: con_cus_si_o_na_ri

[de concussió]

adj i m i f Dit de qui comet concussions. Un jutge concussionari. Un concussionari.

->condecent

■condecent

[del ll. condecens, -ntis, participi pres. del ll. condecēre ‘convenir’; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Convenient, corresponent, apropiat.

->condecentment

■condecentment

[de condecent]

adv D’una manera condecent.

->condecoració

■condecoració

Part. sil.: con_de_co_ra_ci_ó

[de condecorar]

f 1 1 Acció de condecorar;

2 l’efecte.

2 esp Insígnia honorífica per a ésser portada generalment al pit, amb què hom condecora algú en premi d’algun servei o d’algun mèrit notable o per perpetuar un fet històric important.

->condecorar

■condecorar

[del ll. condecorare ‘ornar brillantment’; 1a FONT: c. 1800]

v tr 1 Honrar (una persona) concedint-li l’ús d’una insígnia. Pòstumament van condecorar l’autor amb una creu al mèrit artístic.

2 Imposar aquesta insígnia (a algú).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condecorar

GERUNDI: condecorant

PARTICIPI: condecorat, condecorada, condecorats, condecorades

INDICATIU PRESENT: condecoro, condecores, condecora, condecorem, condecoreu, condecoren

INDICATIU IMPERFET: condecorava, condecoraves, condecorava, condecoràvem, condecoràveu, condecoraven

INDICATIU PASSAT: condecorí, condecorares, condecorà, condecoràrem, condecoràreu, condecoraren

INDICATIU FUTUR: condecoraré, condecoraràs, condecorarà, condecorarem, condecorareu, condecoraran

INDICATIU CONDICIONAL: condecoraria, condecoraries, condecoraria, condecoraríem, condecoraríeu, condecorarien

SUBJUNTIU PRESENT: condecori, condecoris, condecori, condecorem, condecoreu, condecorin

SUBJUNTIU IMPERFET: condecorés, condecoressis, condecorés, condecoréssim, condecoréssiu, condecoressin

IMPERATIU: condecora, condecori, condecorem, condecoreu, condecorin

->condeixeble

■condeixeble -a

Part. sil.: con_dei_xe_ble

[de deixeble]

m i f Company d’escola, d’estudis, sota un mateix mestre. De petits, ell i jo vam ésser condeixebles.

->condemna

■condemna

[de condemnar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 DR PEN Classe i extensió d’una pena.

2 DR PROC Part dispositiva de la sentència, en la qual hom imposa una pena a l’acusat en les causes criminals, o l’obligació al demandat de satisfer les peticions del demandant en les causes civils.

->condemnable

■condemnable

[del ll. td. condemnabĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que mereix d’ésser condemnat. Una persona condemnable. Un fet condemnable.

->condemnació

■condemnació

Part. sil.: con_dem_na_ci_ó

[del ll. condemnatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

f 1 1 Acció de condemnar o d’ésser condemnat;

2 l’efecte.

2 esp RELIG Damnació.

->condemnador

■condemnador -a

[del ll. condemnator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que condemna.

->condemnament

■condemnament

[de condemnar]

m Acció de condemnar; condemnació.

->condemnar

■condemnar

[del ll. condemnare, íd., der. del ll. damnum ‘dany’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr 1 Declarar (algú) culpable per sentència assenyalant-li una pena. Els jutges l’han condemnat. Els condemnaven a galeres.

2 p anal La justícia de Déu els condemnarà a perdurables treballs.

2 tr p ext Declarar (una cosa) mereixedora de condemna. La llei condemna el robatori. Condemnar, l’Església, una doctrina per herètica.

3 tr fig Forçar a alguna cosa penible. Ens condemneu a viure sense dignitat. Condemnar el poble a la ignorància.

4 tr i pron esp Damnar.

5 tr Declarar (algú o alguna cosa) culpable, reprensible, jutjar adversament. Aquesta expressió és condemnada pels gramàtics.

6 tr Declarar (un malalt) irremeiablement pròxim a la mort. No hi ha res a fer, els metges l’han condemnat.

7 tr Reduir (una cosa) a la inactivitat, a no servir, per vella, per dolenta, etc. Condemnar un ferrocarril.

8 tr Tancar per sempre (una obertura, un lloc de pas). Condemnar un portal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condemnar

GERUNDI: condemnant

PARTICIPI: condemnat, condemnada, condemnats, condemnades

INDICATIU PRESENT: condemno, condemnes, condemna, condemnem, condemneu, condemnen

INDICATIU IMPERFET: condemnava, condemnaves, condemnava, condemnàvem, condemnàveu, condemnaven

INDICATIU PASSAT: condemní, condemnares, condemnà, condemnàrem, condemnàreu, condemnaren

INDICATIU FUTUR: condemnaré, condemnaràs, condemnarà, condemnarem, condemnareu, condemnaran

INDICATIU CONDICIONAL: condemnaria, condemnaries, condemnaria, condemnaríem, condemnaríeu, condemnarien

SUBJUNTIU PRESENT: condemni, condemnis, condemni, condemnem, condemneu, condemnin

SUBJUNTIU IMPERFET: condemnés, condemnessis, condemnés, condemnéssim, condemnéssiu, condemnessin

IMPERATIU: condemna, condemni, condemnem, condemneu, condemnin

->condemnat

■condemnat -ada

[de condemnar]

adj i m i f Que ha estat objecte de condemna o de condemnació. Un condemnat a mort.

->condemnatori

■condemnatori -òria

[de condemnar; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj Que condemna. Sentència condemnatòria. Manifest condemnatori.

2 m DR Pronunciament del jutge que condemna un reu o mana de complir unes obligacions.

->condensabilitat

■condensabilitat

[de condensable]

f Qualitat de condensable.

->condensable

■condensable

[de condensar]

adj Susceptible d’ésser condensat.

->condensació

■condensació

Part. sil.: con_den_sa_ci_ó

[del ll. td. condensatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de condensar o de condensar-se;

2 l’efecte.

2 1 FÍS i QUÍM IND Pas d’una substància de l’estat de vapor a l’estat líquid.

2 condensació de Bose-Einstein MEC ESTAD Condensació d’un gas ideal per efectes purament quàntics a temperatures molt baixes per formar un estat de la matèria altament coherent.

3 PSIC Segons la psicoanàlisi, procés inconscient esdevingut durant el somni que consisteix en una refosa de pensaments o continguts latents en un sol contingut manifest.

4 QUÍM ORG Reacció en la qual s’uneixen les dues molècules reactants.

->condensador

■condensador -a

[de condensar]

1 adj 1 Que condensa.

2 Relatiu o pertanyent a la condensació.

2 m ELECTROT i RADIOTÈC Dispositiu format per dos conductors o dues armadures separats per un dielèctric.

3 m ÒPT Sistema òptic convergent que concentra sobre l’objecte els raigs lluminosos procedents del fons, per tal d’obtenir una visió més clara.

4 m TERMOT Aparell utilitzat per a condensar un vapor.

->condensar

■condensar

[del ll. condensare, íd.; 1a FONT: s. XIV]

v 1 tr Fer més dens. Condensar gasos.

2 tr Fer una condensació. L’aire fred condensa el vapor d’aigua.

3 tr fig Fer més concisa l’expressió del pensament. Condensar una teoria en una fórmula.

4 tr fig Fer entrar (molta matèria) en un llibre, en un discurs, etc., d’una manera atapeïda; compendiar. Condensar molta matèria en un volum.

5 pron Aglomerar-se.

6 TERMO 1 tr Liquar un vapor.

2 pron Experimentar un vapor una condensació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condensar

GERUNDI: condensant

PARTICIPI: condensat, condensada, condensats, condensades

INDICATIU PRESENT: condenso, condenses, condensa, condensem, condenseu, condensen

INDICATIU IMPERFET: condensava, condensaves, condensava, condensàvem, condensàveu, condensaven

INDICATIU PASSAT: condensí, condensares, condensà, condensàrem, condensàreu, condensaren

INDICATIU FUTUR: condensaré, condensaràs, condensarà, condensarem, condensareu, condensaran

INDICATIU CONDICIONAL: condensaria, condensaries, condensaria, condensaríem, condensaríeu, condensarien

SUBJUNTIU PRESENT: condensi, condensis, condensi, condensem, condenseu, condensin

SUBJUNTIU IMPERFET: condensés, condensessis, condensés, condenséssim, condenséssiu, condensessin

IMPERATIU: condensa, condensi, condensem, condenseu, condensin

->condensat

■condensat -ada

[de condensar]

adj 1 Que ha estat sotmès a condensació. Llet condensada.

2 fig Concís, succint. Un estil condensat.

3 GRÀF Dit de la lletra impresa més estreta que la normal.

->condescendència

■condescendència

Part. sil.: con_des_cen_dèn_ci_a

[de condescendent; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Disposició de caràcter que inclina a condescendir. Abusen de la teva condescendència.

2 Acció de condescendir. Fa massa condescendència.

->condescendent

■condescendent

[de condescendir]

adj Que mostra condescendència.

->condescendir

■condescendir

[del ll. ecl. condescendĕre, íd.; 1a FONT: 1588]

v intr Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-s’hi. No condescendir als desigs d’algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condescendir

GERUNDI: condescendint

PARTICIPI: condescendit, condescendida, condescendits, condescendides

INDICATIU PRESENT: condescendeixo, condescendeixes, condescendeix, condescendim, condescendiu, condescendeixen

INDICATIU IMPERFET: condescendia, condescendies, condescendia, condescendíem, condescendíeu, condescendien

INDICATIU PASSAT: condescendí, condescendires, condescendí, condescendírem, condescendíreu, condescendiren

INDICATIU FUTUR: condescendiré, condescendiràs, condescendirà, condescendirem, condescendireu, condescendiran

INDICATIU CONDICIONAL: condescendiria, condescendiries, condescendiria, condescendiríem, condescendiríeu, condescendirien

SUBJUNTIU PRESENT: condescendeixi, condescendeixis, condescendeixi, condescendim, condescendiu, condescendeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: condescendís, condescendissis, condescendís, condescendíssim, condescendíssiu, condescendissin

IMPERATIU: condescendeix, condescendeixi, condescendim, condescendiu, condescendeixin

->condícia

■condícia

Part. sil.: con_dí_ci_a

Cp. cobdícia

[del ll. cognĭtus ‘coneixedor’, a través de l’ant. coinde ‘bonic’, dit de gent sensible a arreglar-se, d’on coindia, condia ‘primmirament’, amb influx del sufix -ícia; 1a FONT: c. 1880]

f Mirament en l’ordre i la netedat de les coses. Fa les feines de la casa amb molta condícia.

->condició

■condició

Part. sil.: con_di_ci_ó

[del ll. conditio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Fet necessari perquè se n’esdevingui un altre.

2 DR CIV Determinació que hom inclou en un negoci jurídic mitjançant la qual fa dependre d’un fet futur i incert la producció o l’extinció dels seus efectes.

3 FILOS Circumstància necessària per a la producció d’un fenomen, però que, a diferència de la causa, no hi intervé positivament.

4 FILOS En l’art lul·liana, connexió lògica entre els termes.

5 LÒG Antecedent d’un judici hipotètic.

6 condició ‘sine qua non’ Condició sense la qual no es farà una cosa o es tindrà per no feta.

2 1 DR Estipulació que pacten les parts en un contracte.

2 p ext Accepto de fer-ho, amb una condició.

3 DR Clàusula obligatòria del compliment de la qual depèn la validesa d’un acte. Matrimoni sota condició. Imposar condicions a algú.

4 plec de condicions DR ADM Bases generals que han d’establir l’administració o les empreses privades, públicament i amb caràcter previ, quan un acte administratiu ha d’ésser resolt en subhasta pública.

5 sota (o a) condició Sota reserva. Comprar una mercaderia a condició.

6 sota (o amb la, o a) condició de (o que) Sota la reserva de o que. Ho vaig fer amb la condició que m’ho paguessin.

3 p ext 1 Circumstància exterior que determina, limita o modifica l’estat d’una persona o una cosa. Les condicions de vida.

2 abs Conjunt de circumstàncies de les quals depèn l’estat d’algú o d’alguna cosa. La nostra condició natural. Aquest cotxe no està en bones condicions.

4 esp Estat social, rang, posició. T’has de casar amb algú de la teva condició.

5 esp Estat civil, jurídic. La condició de noble.

6 Qualitat que forma part de la manera d’ésser d’una persona o una cosa. Té moltes condicions per a jugar a futbol.

7 TÈXT 1 Proporció normal d’humitat i d’altres propietats físiques per les quals hom estableix la classificació i el valor comercial de les sedes, les llanes, etc.

2 Condicionament.

8 condicions estàndard (o normals) FÍS i TERMO Condicions tèrmiques o de pressió preses com a referència i que corresponen a 273,15 kelvins (0ºC) i 1 013,25 pascals (1 atmosfera) respectivament.

->condicionadament

■condicionadament

Part. sil.: con_di_ci_o_na_da_ment

[de condicionat]

adv Sota condició.

->condicionador

■condicionador -a

Part. sil.: con_di_ci_o_na_dor

[de condicionar]

1 adj Que condiciona.

2 m 1 Aparell o producte que condiciona.

2 ALIM i TECNOL Aparell destinat a condicionar el blat per acció combinada i simultània de la calor, de l’aigua i de l’aire.

3 COSM Producte cosmètic emprat, com a complement del xampú, per a millorar l’aspecte dels cabells i facilitar-ne el pentinat.

4 PEDOL Producte que, afegit al sòl en una petita quantitat, agrega les partícules i en millora l’estructura.

5 condicionador d’aire TERMOT Aparell o instal·lació de condicionament d’aire.

->condicional

■condicional

Part. sil.: con_di_ci_o_nal

[de condició; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj Que només és vàlid o realitzable sota certes condicions, no absolut. Promesa condicional. Venda condicional. Llegat condicional.

2 GRAM 1 adj Que expressa o implica una condició o una suposició.

2 m Temps verbal que expressa la possibilitat d’un fet o d’una acció que depèn explícitament o implícitament d’una altra circumstància o acció prèvia o passada.

3 conjunció condicional Conjunció que introdueix les proposicions de la mateixa classe. Són tres: si, segons, mentre.

4 proposició condicional Proposició que indica una condició respecte a una altra. Ex.: si fa bon temps, demà anirem d’excursió.

3 adj LÒG Dit de la connectiva binària si..., llavors, que representa l’anomenada implicació material.

->condicionalitat

■condicionalitat

Part. sil.: con_di_ci_o_na_li_tat

[de condicional]

f Qualitat de condicional.

->condicionalment

■condicionalment

Part. sil.: con_di_ci_o_nal_ment

[de condicional; 1a FONT: 1414]

adv D’una manera condicional, sota certes condicions.

->condicionament

■condicionament

Part. sil.: con_di_ci_o_na_ment

[de condicionar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 1 Acció de condicionar;

2 l’efecte.

2 1 ALIM i TECNOL Operació d’humectació controlada del blat, seguida d’un temps més o menys llarg de repòs abans de la mòlta.

2 condicionament de l’aire TERMOT Conjunt d’operacions per a deixar l’aire en unes condicions prefixades de temperatura, humitat, pressió, velocitat i d’altres que puguin ésser convenients per a un procés industrial, de laboratori o simplement per a confort ambiental.

3 ECOL Modificació de l’estructura i la composició química del medi causada pels organismes que hi habiten.

4 PSIC Modificació del comportament, pròpia dels éssers amb capacitat d’aprenentatge, en funció de l’experiència.

5 TÈXT Operació de condicionar.

6 TÈXT Establiment públic dotat de les instal·lacions necessàries per a determinar amb exactitud certes circumstàncies, com ara el grau d’humitat, la llargada i la finor de la fibra, etc., que determinen la classificació i el valor comercial de certs productes tèxtils.

7 condicionament físic ESPORT Conjunt de pràctiques físiques i d’hàbits alimentaris i terapèutics per a aconseguir el benestar físic i psíquic de l’individu.

->condicionant

■condicionant

Part. sil.: con_di_ci_o_nant

[de condicionar]

adj i m Que condiciona, que constitueix una condició.

->condicionar

■condicionar

Part. sil.: con_di_ci_o_nar

[del b. ll. conditionare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Sotmetre a condicions. Ens han condicionat la concessió del crèdit a la presentació d’un aval.

2 Donar una certa condició.

3 Disposar o preparar en certes condicions. Condicionar la casa per poder-s’hi moure amb una cadira de rodes.

4 PSIC Crear noves pautes de comportament a partir de les pautes del subjecte.

5 TERMOT Efectuar el condicionament de l’aire d’un local o d’un clos.

6 TÈXT Efectuar les operacions necessàries per tal de determinar el grau d’humitat, la llargada, la finor, l’elasticitat, la resistència, etc., de les matèries tèxtils en floca o filadís i sotmeses a condició, per classificar-les i procedir a llur avaluació comercial.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condicionar

GERUNDI: condicionant

PARTICIPI: condicionat, condicionada, condicionats, condicionades

INDICATIU PRESENT: condiciono, condiciones, condiciona, condicionem, condicioneu, condicionen

INDICATIU IMPERFET: condicionava, condicionaves, condicionava, condicionàvem, condicionàveu, condicionaven

INDICATIU PASSAT: condicioní, condicionares, condicionà, condicionàrem, condicionàreu, condicionaren

INDICATIU FUTUR: condicionaré, condicionaràs, condicionarà, condicionarem, condicionareu, condicionaran

INDICATIU CONDICIONAL: condicionaria, condicionaries, condicionaria, condicionaríem, condicionaríeu, condicionarien

SUBJUNTIU PRESENT: condicioni, condicionis, condicioni, condicionem, condicioneu, condicionin

SUBJUNTIU IMPERFET: condicionés, condicionessis, condicionés, condicionéssim, condicionéssiu, condicionessin

IMPERATIU: condiciona, condicioni, condicionem, condicioneu, condicionin

->condicionat

condicionat -ada

Part. sil.: con_di_ci_o_nat

[de condicionar]

adj 1 Sotmès a condicions o a condicionament. Vot condicionat. Reflex condicionat.

2 Posat en certes condicions.

->condiciós

■condiciós -osa

Part. sil.: con_di_ci_ós

[de condícia]

adj Que té condícia.

->condignament

■condignament

[de condigne]

adv D’una manera condigna.

->condigne

■condigne -a

[del ll. condignus, -a, -um ‘completament digne’]

adj Proporcionat al mèrit o a la culpa. Un càstig condigne.

->condignitat

■condignitat

[de condigne]

f Qualitat de condigne.

->còndil

■còndil

[del ll. condylus, i aquest, del gr. kóndylos ‘juntura, articulació’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m ANAT Apòfisi articular d’un os, de forma rodona, amb l’eix longitudinal més llarg que els altres dos eixos.

->condiloma

■condiloma

m PAT Excrescència formada per pàpules o per formacions papil·lomatoses a la regió de l’anus o dels genitals externs.

->condiment

■condiment

[del ll. condimentum, der. de condīre ‘amanir’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m ALIM Substància que hom afegeix als aliments per reforçar-ne o millorar-ne el sabor.

->condimentació

condimentació

Part. sil.: con_di_men_ta_ci_ó

f Acció de condimentar.

->condimentar

■condimentar

[de condiment; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Posar condiment a una menja, amanir. No cal condimentar gaire el peix, quan és ben fresc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condimentar

GERUNDI: condimentant

PARTICIPI: condimentat, condimentada, condimentats, condimentades

INDICATIU PRESENT: condimento, condimentes, condimenta, condimentem, condimenteu, condimenten

INDICATIU IMPERFET: condimentava, condimentaves, condimentava, condimentàvem, condimentàveu, condimentaven

INDICATIU PASSAT: condimentí, condimentares, condimentà, condimentàrem, condimentàreu, condimentaren

INDICATIU FUTUR: condimentaré, condimentaràs, condimentarà, condimentarem, condimentareu, condimentaran

INDICATIU CONDICIONAL: condimentaria, condimentaries, condimentaria, condimentaríem, condimentaríeu, condimentarien

SUBJUNTIU PRESENT: condimenti, condimentis, condimenti, condimentem, condimenteu, condimentin

SUBJUNTIU IMPERFET: condimentés, condimentessis, condimentés, condimentéssim, condimentéssiu, condimentessin

IMPERATIU: condimenta, condimenti, condimentem, condimenteu, condimentin

->condir

■condir

[del cast. cundir, íd.]

v intr dial retre 2 3.

->condó

■condó

m MED Condom.

->condol

■condol

Cp. dol¹

[de dol¹; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Dolor per la pena d’un altre.

2 Expressió de dolor que hom sent per la pena d’un altre, especialment quan aquesta és motivada per la mort d’algun familiar. Una carta de condol. Donar, rebre, el condol.

->condoldre’s

■condoldre’s

[de doldre; 1a FONT: 1696, DLac.]

v pron 1 Doldre’s, amb algú, de la pena que l’afligeix. Es va condoldre amb la consogra per la mort del gendre.

2 Expressar el sentiment que hom té per la pena d’un altre. L’ajuntament es condol de totes les víctimes de l’accident.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condoldre

GERUNDI: condolent

PARTICIPI: condolgut, condolguda, condolguts, condolgudes

INDICATIU PRESENT: condolc, condols, condol, condolem, condoleu, condolen

INDICATIU IMPERFET: condolia, condolies, condolia, condolíem, condolíeu, condolien

INDICATIU PASSAT: condolguí, condolgueres, condolgué, condolguérem, condolguéreu, condolgueren

INDICATIU FUTUR: condoldré, condoldràs, condoldrà, condoldrem, condoldreu, condoldran

INDICATIU CONDICIONAL: condoldria, condoldries, condoldria, condoldríem, condoldríeu, condoldrien

SUBJUNTIU PRESENT: condolgui, condolguis, condolgui, condolguem, condolgueu, condolguin

SUBJUNTIU IMPERFET: condolgués, condolguessis, condolgués, condolguéssim, condolguéssiu, condolguessin

IMPERATIU: condol, condolgui, condolguem, condoleu, condolguin

->condolença

■condolença

[de dolença]

f Condol.

->condolir-se

■condolir-se

[de condoldre’s]

v pron Sentir-se, plànyer-se, d’algun mal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condolir

GERUNDI: condolint

PARTICIPI: condolit, condolida, condolits, condolides

INDICATIU PRESENT: condoleixo, condoleixes, condoleix, condolim, condoliu, condoleixen

INDICATIU IMPERFET: condolia, condolies, condolia, condolíem, condolíeu, condolien

INDICATIU PASSAT: condolí, condolires, condolí, condolírem, condolíreu, condoliren

INDICATIU FUTUR: condoliré, condoliràs, condolirà, condolirem, condolireu, condoliran

INDICATIU CONDICIONAL: condoliria, condoliries, condoliria, condoliríem, condoliríeu, condolirien

SUBJUNTIU PRESENT: condoleixi, condoleixis, condoleixi, condolim, condoliu, condoleixin

SUBJUNTIU IMPERFET: condolís, condolissis, condolís, condolíssim, condolíssiu, condolissin

IMPERATIU: condoleix, condoleixi, condolim, condoliu, condoleixin

->condolit

■condolit -ida

[de condolir-se; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj adolorit 1.

->condom

condom

[del nom propi Condom, higienista anglès del s. XVIII, que en fou l’inventor]

m MED Funda de goma per al penis, usada com a contraceptiu o per a evitar el contagi de malalties de transmissió sexual.

->condomina

condomina

[del ll. td. condomīna, der. de condŏma ‘casa amb dependències’, der. també de domus ‘casa’ amb el prefix con-; 1a FONT: 1133]

f Coromina.

->condomini

■condomini

[de domini; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 DR CIV Forma de comunitat en la qual la propietat d’una cosa corporal pertany a una pluralitat d’individus per parts qualitativament iguals.

2 HIST A l’edat mitjana, sistema d’explotació de la terra en virtut del qual el senyor es reservava la utilització directa de la part més fèrtil de la seva terra o coromina.

->condonable

■condonable

[de condonar]

adj Que pot ésser condonat.

->condonació

■condonació

Part. sil.: con_do_na_ci_ó

[del ll. condonatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de condonar;

2 l’efecte.

2 DR CIV 1 Remissió o perdó de l’acompliment d’una obligació.

2 Acord entre creditor i deutor segons el qual el primer, espontàniament i amb ànim de liberalitat, renuncia els seus drets a favor del segon.

->condonador

■condonador -a

[de condonar]

m i f Persona que condona un deute, una pena, etc.

->condonar

■condonar

[del ll. condonare, íd.; 1a FONT: s. XI]

v tr Perdonar totalment o parcialment (un deute, la pena deguda per una falta, etc.). Aquest professor condona l’examen si li fas un bon treball.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condonar

GERUNDI: condonant

PARTICIPI: condonat, condonada, condonats, condonades

INDICATIU PRESENT: condono, condones, condona, condonem, condoneu, condonen

INDICATIU IMPERFET: condonava, condonaves, condonava, condonàvem, condonàveu, condonaven

INDICATIU PASSAT: condoní, condonares, condonà, condonàrem, condonàreu, condonaren

INDICATIU FUTUR: condonaré, condonaràs, condonarà, condonarem, condonareu, condonaran

INDICATIU CONDICIONAL: condonaria, condonaries, condonaria, condonaríem, condonaríeu, condonarien

SUBJUNTIU PRESENT: condoni, condonis, condoni, condonem, condoneu, condonin

SUBJUNTIU IMPERFET: condonés, condonessis, condonés, condonéssim, condonéssiu, condonessin

IMPERATIU: condona, condoni, condonem, condoneu, condonin

->còndor

■còndor

[del cast. cóndor, i aquest, del quítxua kúntur, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

m ORNIT Ocell de l’ordre dels falconiformes, de la família dels catàrtids (Vultur gryphus), gros, amb el cap i el coll nus i rugosos, de bec fort i corb a la punta, i amb un collar de plomes blanques a la base del coll.

->condormir

■condormir

[de dormir¹; 1a FONT: 1840]

v 1 tr Fer adormir. El cant dels ocells el condormia.

2 pron Començar a adormir-se; adormissar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: condormir

GERUNDI: condormint

PARTICIPI: condormit, condormida, condormits, condormides

INDICATIU PRESENT: condormo, condorms, condorm, condormim, condormiu, condormen

INDICATIU IMPERFET: condormia, condormies, condormia, condormíem, condormíeu, condormien

INDICATIU PASSAT: condormí, condormires, condormí, condormírem, condormíreu, condormiren

INDICATIU FUTUR: condormiré, condormiràs, condormirà, condormirem, condormireu, condormiran

INDICATIU CONDICIONAL: condormiria, condormiries, condormiria, condormiríem, condormiríeu, condormirien

SUBJUNTIU PRESENT: condormi, condormis, condormi, condormim, condormiu, condormin

SUBJUNTIU IMPERFET: condormís, condormissis, condormís, condormíssim, condormíssiu, condormissin

IMPERATIU: condorm, condormi, condormim, condormiu, condormin

->condr-

■condr-

Forma prefixada del mot grec khóndros, que significa ‘cartílag’. Ex.: condral, condrina.

->condral

■condral

adj MED Relatiu o pertanyent al cartílag.

->condret

■condret -a

[del b. ll. condirectus, íd.; 1a FONT: s. XIII]

adj 1 Que no té cap defecte físic, adret. Un home sa i condret.

2 1 Normal, corrent, en bon estat. Deixa una família condreta i una vida exemplar.

2 tenir en condret Tenir (una cosa) en bon estat, així com pertoca que estigui.

3 NÀUT Dit de la peça ajustada al lloc on ha d’estar.

->condrictis

■condrictis

m ICT 1 pl Classe de peixos, gairebé tots marins, amb esquelet cartilaginós o lleugerament calcificat, sense bufeta natatòria i amb dents que se substitueixen contínuament.

2 sing Peix de la classe dels condrictis.

->condrina

■condrina

f BIOL Substància que, juntament amb la glutina, forma part de la gelatina obtinguda per hidròlisi parcial del col·lagen.

->condriocont

condriocont

Part. sil.: con_dri_o_cont

m CIT Mitocondri de forma allargada.

->condrioma

condrioma

Part. sil.: con_dri_o_ma

m CIT Dotació de mitocondris d’una cèl·lula.

->condriomit

condriomit

Part. sil.: con_dri_o_mit

m CIT Conjunt de mitocondris arranjats com els grans d’un rosari.

->condriosoma

condriosoma

Part. sil.: con_dri_o_so_ma

m CIT Mitocondri.

->condrita

■condrita

f ASTR Aeròlit que conté uns agregats esferoïdals, generalment d’un mil·límetre de diàmetre, anomenats còndrules.

->condritis

condritis

f PAT Inflamació del cartílag.

->condro-

■condro-

Forma prefixada del mot grec khóndros, que significa ‘cartílag’. Ex.: condrocrani, condroproteïna.

->condroblast

■condroblast

m CIT Cèl·lula primerenca del teixit cartilaginós, altament activa i sintetitzadora dels materials que conformen la substància intercel·lular del teixit.

->condrocalcinosi

condrocalcinosi

f PAT Malaltia caracteritzada per artritis inflamatòries recurrents, semblants a la gota.

->condròcit

■condròcit

m HISTOL Component cel·lular del teixit cartilaginós.

->condrocrani

condrocrani

m ANAT ANIM Crani cartilaginós que es dóna en tots els vertebrats en estat embrionari i que en els àgnats i els condrictis persisteix en l’estat adult.

->condrodistròfia

condrodistròfia

Part. sil.: con_dro_dis_trò_fi_a

f PAT Pertorbació en la proliferació del cartílag del creixement, que és causa de malformacions congènites.

->condrogènesi

■condrogènesi

f MED Formació de cartílag.

->condroïctis

condroïctis

Part. sil.: con_dro_ïc_tis

m pl ICT Condrictis.

->condroide

condroide

Part. sil.: con_droi_de

adj BOT Cartilaginós.

->condroïtinasulfúric

condroïtinasulfúric, àcid

Part. sil.: con_dro_ï_ti_na_sul_fú_ric

BIOQ Àcid d’estructura semblant a la de l’heparina que, per hidròlisi, dóna àcids sulfúric, acètic, glucurònic i galactosamina, present en la còrnia i el teixit connectiu.

->condroma

condroma

m PAT Tumor benigne del teixit cartilaginós hialí.

->condromalàcia

condromalàcia

Part. sil.: con_dro_ma_là_ci_a

f PAT Reblaniment dels cartílags.

->condròmetre

condròmetre

m En els països anglosaxons, aparell emprat per a determinar la densitat aparent dels cereals.

->condropatia

■condropatia

Part. sil.: con_dro_pa_ti_a

f PAT Malaltia del cartílag.

->condroproteïna

■condroproteïna

Part. sil.: con_dro_pro_te_ï_na

f BIOQ Proteïna formada per addició de grups sulfúrics a les cadenes de proteïna-polisacàrids, amb què es formen condroproteïna-sulfats que constitueixen la substància fonamental del col·lagen.

->condrosina

condrosina

f BIOQ Disacàrid reductor, constituent principal dels àcids condroïtinasulfúrics.

->condrostis

■condrostis

m ICT 1 pl Grup de peixos ossis, la majoria fòssils, que inclou els esturions.

2 sing Peix del grup dels condrostis.

->còndrula

■còndrula

f ASTR i MINERAL Petit agregat esferoïdal, de diàmetre variable, d’una condrita.

->condrus

condrus

m BOT Gènere d’algues vermelles molt polimorfes de l’ordre de les gigartinals (Chondrus sp), d’una consistència cartilaginosa i gelatinosa, sovint en forma de làmina dividida dicotòmicament.

->conducció

■conducció

Part. sil.: con_duc_ci_ó

[del ll. conductio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

f 1 1 Acció de conduir;

2 l’efecte.

2 1 FÍS Nom genèric d’alguns fenòmens de transport (d’energia, càrrega o matèria) gairebé exclusius de la matèria condensada.

2 conducció elèctrica (o simplement conducció) ELECT Procés consistent en el pas de càrregues elèctriques a través d’un medi.

3 conducció tèrmica (o simplement conducció) FÍS Transmissió de la calor a l’interior d’una substància.

3 ENG HID Conjunt dels conductes i els accessoris que, disposats adequadament, constitueixen una instal·lació lineal o una xarxa per al transport i la distribució d’un fluid.

4 FISIOL ANIM Propietat d’algunes estructures de l’organisme de transmetre els estímuls. Conducció nerviosa.

->conducta

■conducta

Hom.: conducte

[del ll. conducta ‘conduïda’, part. passat fem. susbtantivat de conducĕre ‘conduir’; 1a FONT: 1499]

f 1 1 Manera de conduir-se; comportament.

2 de conducta Íntegre, recte. És un home de conducta.

2 1 Contracte per a aconductar o aconductar-se.

2 Quantitat pagada per a estar aconductat.

3 conducta animal ZOOL Etologia.

->conductància

■conductància

Part. sil.: con_duc_tàn_ci_a

[de conducte]

f 1 ELECTROT [símb: G] En un circuit de corrent altern, component real del vector admitància.

2 conductància aparent ELECTROT Admitància.

3 conductància específica ELECT Conductivitat.

4 conductància magnètica MAGNET Permeància.

5 conductància mútua ELECTRÒN Transconductància.

->conducte

■conducte

Hom.: conducta

[del ll. conductus ‘conduït’, part. passat masc. substantivat de conducĕre ‘conduir’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 HIDR Tub, canonada, canal, etc., per on circula un fluid.

2 ANAT Estructura anatòmica tubular amb un pas relativament estret que serveix per a la circulació de fluids orgànics o per al trajecte de vasos i nervis a través dels òrgans. Conducte auditiu extern. Conducte biliar. Conducte lacrimal.

3 per conducte fig Per mitjà, per informació, d’altres persones. Ho sé per bon conducte.

->conductibilitat

■conductibilitat

[de conductible]

f 1 Qualitat de conductible.

2 FÍS Propietat d’un cos de conduir l’electricitat, la calor.

3 FISIOL ANIM Capacitat d’una fibra muscular de transmetre a una fibra contigua els impulsos que li arriben.

->conductible

■conductible

[formació culta analògica sobre la base del ll. conductus, -a, -um, participi de conducĕre ‘conduir’]

adj Capaç d’ésser conduït.

->conductímetre

■conductímetre

m METROL Aparell de mesura de la conductivitat elèctrica.

->conductimetria

■conductimetria

Part. sil.: con_duc_ti_me_tri_a

f QUÍM ANAL Conductometria.

->conductimètric

■conductimètric -a

adj QUÍM ANAL Conductomètric.

->conductisme

■conductisme

[de conducta]

m PSIC Doctrina empirista que considera la conducta com a únic objecte de la psicologia.

->conductista

conductista

adj Relatiu o pertanyent al conductisme.

->conductiu

■conductiu -iva

Part. sil.: con_duc_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. conductus, -a, -um, participi de conducĕre ‘conduir’; 1a FONT: 1566]

adj Relatiu o pertanyent a la conductivitat.

->conductivitat

■conductivitat

[de conductiu]

f 1 FÍS Nom genèric dels coeficients de transport dels fenòmens de conducció.

2 conductivitat elèctrica (o simplement conductivitat) ELECT Mesura de la capacitat de conducció elèctrica d’una substància, de valor igual al quocient entre la densitat de càrrega elèctrica i el camp elèctric aplicat. És la inversa de la resistivitat.

3 conductivitat tèrmica (o calorífica) TERMO Mesura de la capacitat de conducció tèrmica d’una substància, de valor igual al quocient entre la densitat de flux tèrmic i el gradient de temperatura existent.

->conductòmetre

■conductòmetre

m METROL Conductímetre.

->conductometria

■conductometria

Part. sil.: con_duc_to_me_tri_a

[de conducte i -metria]

f QUÍM ANAL Mesura de la conductivitat.

->conductomètric

■conductomètric -a

[de conductometria]

adj QUÍM ANAL Relatiu o pertanyent a la conductometria. Anàlisi conductomètrica.

->conductor

■conductor -a

[del ll. conductor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

1 adj i m i f Que condueix.

2 m i f Conduïdor. Moisès fou el conductor del poble hebreu.

3 m ELECTROT Cos que presenta una resistència elèctrica petita.

4 adj TECNOL Dit de l’òrgan mecànic que transmet un moviment de rotació o de translació a un altre òrgan, anomenat conduït.

5 m i f TRANSP Persona que dirigeix la marxa d’un vehicle o un giny.

6 f TRANSP Camió de caixa tancada destinat al transport de mobles en els trasllats de domicili.

->conduent

■conduent

Part. sil.: con_du_ent

[de conduir]

adj Que condueix a un fi. Actituds conduents a la unitat.

->conduïdor

■conduïdor -a

Part. sil.: con_du_ï_dor

[de conduir]

m i f 1 Persona que condueix; guia, capitost. Eren bons conduïdors de gents d’armes.

2 POLÍT Líder.

->conduïment

■conduïment

Part. sil.: con_du_ï_ment

[de conduir]

m Conducció.

->conduir

■conduir

Part. sil.: con_du_ir

Cp. aconduir

[del ll. conducĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV]

v 1 tr 1 Dur (una persona o un animal) en algun lloc, sota la nostra direcció i vigilància, menar, guiar. Conduir el bestiar a les pastures.

2 p ext Conduir els primers passos d’un infant. Conduir la mà d’un infant que aprèn a escriure.

2 tr 1 fig Dirigir, regir, guiar (d’altres persones, un negoci, una empresa, etc.). Conduir la nau de l’estat.

2 OBR PÚBL Fer obres per dirigir les aigües (d’un riu).

3 fig i p ext Conduir bé l’acció d’una comèdia.

3 tr 1 Portar, una via o un altre mitjà de comunicació, en un lloc determinat, anar-hi a parar, fer-hi arribar. Aquesta carretera condueix a Perpinyà. El canal condueix l’aigua als camps.

2 p ext Les seves empremtes ens han conduït fins ací.

3 fig Portar a un fi o un resultat determinat. Això no condueix a res.

4 tr Fer passar, transmetre. Cossos que condueixen la calor, l’electricitat.

5 tr 1 Dirigir (animals, vehicles, especialment els de tracció mecànica). Conduir un autobús.

2 abs Aprendre de conduir. Condueix molt bé.

6 tr Aconductar.

7 pron Captenir-se, portar-se. Es condueix molt bé amb nosaltres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conduir

GERUNDI: conduint

PARTICIPI: conduït, conduïda, conduïts, conduïdes

INDICATIU PRESENT: condueixo, condueixes, condueix, conduïm, conduïu, condueixen

INDICATIU IMPERFET: conduïa, conduïes, conduïa, conduíem, conduíeu, conduïen

INDICATIU PASSAT: conduí, conduïres, conduí, conduírem, conduíreu, conduïren

INDICATIU FUTUR: conduiré, conduiràs, conduirà, conduirem, conduireu, conduiran

INDICATIU CONDICIONAL: conduiria, conduiries, conduiria, conduiríem, conduiríeu, conduirien

SUBJUNTIU PRESENT: condueixi, condueixis, condueixi, conduïm, conduïu, condueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: conduís, conduïssis, conduís, conduíssim, conduíssiu, conduïssin

IMPERATIU: condueix, condueixi, conduïm, conduïu, condueixin

->conduit

■conduit

Part. sil.: con_duit

[del ll. conductus, participi masc. de conducĕre ‘conduir’; 1a FONT: 1088]

m 1 ant Vitualles i conjunt de coses necessàries per a viure.

2 ant Avituallament, bagatge.

3 HIST DR Obligació del senyor de proporcionar vitualles i provisions de viatge al vassall enviat o convocat si el constrenyia a deixar el lloc de residència més d’un dia.

->conduït

■conduït -ïda

Part. sil.: con_du_ït

adj TECNOL Dit de l’òrgan o l’element mecànic que rep moviment de rotació o de translació per mitjà d’un motor o un conductor.

->conduita

■conduita

Part. sil.: con_dui_ta

f TÈXT En la màquina selfactina, politja que dóna el moviment de sortida i de pujada al carro de la màquina.

->conduplicació

■conduplicació

Part. sil.: con_du_pli_ca_ci_ó

[de duplicació]

f RET Figura retòrica que consisteix a repetir el darrer mot d’una clàusula al començament de la clàusula següent.

->conduplicat

■conduplicat -ada

[de duplicat]

adj BOT Dit de la fulla, el pètal, el cotilèdon, plegats en doble en el sentit de la llargària.

->conegut

■conegut -uda

[de conèixer]

1 adj De què hom té coneixença. El món conegut.

2 adj Que molta gent coneix, notori. Una novel·la coneguda. Un escriptor conegut.

3 m i f Persona que hom tracta amb poca o molta freqüència sense tenir-hi intimitat. Té molts de coneguts.

4 m i f Amistançat, persona amb la qual hom té relacions sexuals fora del matrimoni.

5 f 1 Efecte de conèixer.

2 a coneguda de loc prep A l’arbitri de, segons l’apreciació de. A coneguda dels jurats.

3 tenir coneguda Tenir coneixença amb algú.

4 tenir molta (o poca) coneguda Tenir molta coneixença, conèixer molta gent.

6 f Reconeixença. Li té molta coneguda pels favors que li ha fet.

->coneixedor¹

■coneixedor¹ -a

Part. sil.: co_nei_xe_dor

[de conèixer i -dor¹; 1a FONT: 1399, Metge]

adj i m i f 1 Que coneix. No sóc coneixedor d’aquest fet.

2 Que entén en alguna cosa. És un bon coneixedor de l’art.

->coneixedor²

■coneixedor² -a

Part. sil.: co_nei_xe_dor

[de conèixer i -dor²]

adj Que pot ésser conegut. No s’està de res: és ben coneixedor que és ric.

->coneixement

■coneixement

Part. sil.: co_nei_xe_ment

[de conèixer; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 1 Acció de conèixer;

2 l’efecte.

2 1 FILOS Funció i acte de la vida psíquica la característica dels quals és llur caràcter representatiu i, en el cas del coneixement humà, objectiu.

2 FILOS Funció i acte intel·lectuals mitjançant els quals el subjecte aprehèn l’objecte o l’estableix.

3 perdre (o cobrar) el coneixement Desmaiar-se o tornar en si.

3 1 Saber, ciència. Les branques del coneixement.

2 coneixement previ ENSENY Coneixement de què disposa un alumne a l’hora d’iniciar l’aprenentatge d’un altre coneixement relacionat amb aquell que ja té.

4 DR 1 Examen judicial de les actuacions.

2 Declaració que fa una persona o un òrgan administratiu notificant que s’ha assabentat del contingut d’un document o d’un acte administratiu.

5 DR MAR Document que el capità d’una nau signa i remet a l’armador reconeixent les mercaderies carregades i les condicions del transport.

->coneixença

■coneixença

Part. sil.: co_nei_xen_ça

[de conèixer; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Efecte de conèixer.

2 tenir coneixença de Estar informat d’un fet.

3 venir (o arribar, o pervenir) a coneixença de Informar-se, tenir notícia, d’un fet.

2 pl Allò que és conegut, sabut, racionalment. En l’estat actual de les nostres coneixences. Posseeix unes coneixences universals.

3 1 Relació, tracte, entre persones. Com que no hi havia gaire coneixença, no es feien gaire.

2 ésser (algú) de la coneixença de Ésser conegut d’algú altre.

3 fer coneixença amb (o fer la coneixença de) Esdevenir algú conegut d’algú altre.

4 posar en coneixença Posar, fer entrar, en relació una persona amb una altra.

5 tenir coneixença amb Tenir o haver tingut relació, tracte, una persona amb una altra.

4 Conegut, persona amb la qual hom té o ha tingut tracte. Ampliar el cercle de coneixences. Té molta coneixença entre l’aristocràcia.

5 a coneixença de loc prep A coneguda de.

->coneixent

coneixent

Part. sil.: co_nei_xent

[de conèixer; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj ant Que coneix, coneixedor. Serem coneixents que Déu sabrà tots els béns i tots els mals.

2 adj Que pot ésser conegut; coneixedor. Ja és ben coneixent que han entrat al rebost.

3 adj ant Que coneix o entén bé les coses; intel·ligent. L’abat era savi i coneixent.

4 adj ant Que reconeix (els favors), que demostra gratitud. Hem d’ésser-li coneixents del bé que fa.

5 m i f 1 conegut 3. Volia visitar un coneixent seu.

2 fer-se coneixents Fer coneixença mútua dues persones o més.

->conèixer

■conèixer

Part. sil.: co_nèi_xer

[del ll. vg. conōscĕre (cl. cognōscĕre), íd., que donà conòixer, participi conogut, dissimilat després en conegut; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v* 1 1 tr Formar-se o tenir una idea més o menys completa d’algú o d’alguna cosa. Els homes poden conèixer intel·lectivament la realitat que els envolta. Coneix tots els carrers de Barcelona.

2 pron Conèixer-se a si mateix.

3 abs Els infants encara no són prou capaços de conèixer.

2 tr 1 Haver vist, haver llegit, haver sentit, etc. (alguna cosa), haver estat en un lloc. Conèixer una simfonia. Conèixer una ciutat.

2 p ext Conec aquest autor, n’he llegit moltes obres.

3 conèixer món Haver viatjat molt.

3 tr 1 Saber, dominar (una matèria determinada, la pràctica d’alguna cosa). Coneix molt bé el seu ofici. Coneix l’àrab.

2 abs Estudiar per afany de conèixer.

4 tr Tenir consciència de. Conec les meves limitacions.

5 tr Estar informat de. Conèixer un fet. Conèixer el nom d’una persona.

6 tr Descobrir, veure una cosa que es manifesta poc o molt. Ja conec que n’has feta alguna.

7 tr Presumir, conjecturar. Conec que hi haurà tempesta.

8 intr Semblar a algú, considerar convenient. Pega’m, si coneixes. Votaré pels blancs o pels negres, com coneixeré.

9 tr 1 Tenir algú experiència d’alguna cosa. Ha conegut la fam. A les Canàries no coneixen el fred.

2 conèixer el món Tenir experiència de la vida.

10 tr ant Tenir un home relació sexual amb una dona.

11 tr [emprat negativament] 1 Tenir (un tret personal, una qualitat, etc.), sentir. No coneix l’enveja. No coneixia la pietat.

2 p ext La seva generositat no coneix límits.

12 [emprat negativament] tr Tenir en compte, fer cas de. Els cavalls ja no coneixien el fre. No coneix més que el seu deure.

13 tr Discernir, reconèixer, identificar. No em coneixes? Conèixer el gra entre la palla.

14 tr Trobar (una persona o una cosa) tal com la tenim conceptuada, reconèixer. Avui no et conec.

15 tr Acceptar, admetre (algú) com a posseïdor o digne de cert títol, de cert dret, reconèixer-lo. No el volien conèixer per cap. No el vol conèixer més per fill.

16 tr Designar (algú) habitualment per un altre nom que el legal.

17 tr Fer o tenir coneixença (amb algú). Els coneguérem a Tarragona. Només el conec de vista.

18 intr DR Examinar una causa per tal de jutjar-la. Els tribunals militars no tenen competència per a conèixer de les causes civils.

19 conèixer-s’hi Notar, experimentar, algú els efectes d’alguna cosa.

20 donar-se a conèixer 1 Dir algú el seu nom. Els nouvinguts es donaren a conèixer.

2 p ext Mostrar-se algú, involuntàriament, com és. Amb aquell fet s’ha donat a conèixer.

21 fer-se conèixer Cridar algú l’atenció sobre si mateix, mostrar de què és capaç. Es féu conèixer amb aquells articles tan forts.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conèixer

GERUNDI: coneixent

PARTICIPI: conegut, coneguda, coneguts, conegudes

INDICATIU PRESENT: conec, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen

INDICATIU IMPERFET: coneixia, coneixies, coneixia, coneixíem, coneixíeu, coneixien

INDICATIU PASSAT: coneguí, conegueres, conegué, coneguérem, coneguéreu, conegueren

INDICATIU FUTUR: coneixeré, coneixeràs, coneixerà, coneixerem, coneixereu, coneixeran

INDICATIU CONDICIONAL: coneixeria, coneixeries, coneixeria, coneixeríem, coneixeríeu, coneixerien

SUBJUNTIU PRESENT: conegui, coneguis, conegui, coneguem, conegueu, coneguin

SUBJUNTIU IMPERFET: conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim, coneguéssiu, coneguessin

IMPERATIU: coneix, conegui, coneguem, coneixeu, coneguin

->conesí

conesí -ina

adj i m i f De Conesa (Conca de Barberà).

->conestable

■conestable

m HIST 1 Dignitat palatina, i més endavant militar, derivada del cap de les cavallerisses dels emperadors romans del Baix Imperi.

2 A la corona catalanoaragonesa, cap suprem de l’exèrcit reial, amb les mateixes atribucions militars que el senescal.

->conestablia

■conestablia

Part. sil.: con_es_ta_bli_a

f Càrrec i dignitat de conestable.

->confabulació

■confabulació

Part. sil.: con_fa_bu_la_ci_ó

[del ll. confabulatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de confabular o de confabular-se;

2 l’efecte.

2 PSIQ Creació imaginària pròpia de psicòtics i histèrics.

->confabulador

■confabulador -a

[del ll. confabulator, -ōris, íd.]

m i f Persona que confabula o es confabula.

->confabular

■confabular

[del ll. confabulari, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 intr Conferir, conversar, tractar, familiarment. Mare i filla confabulaven molt.

2 pron 1 Posar-se secretament d’acord dues persones o més sobre una qüestió que interessa una altra, generalment per perjudicar-la. L’equip es va confabular perquè despatxessin l’entrenador.

2 p ext Les ambicions dels altres socis es van confabular contra ell.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confabular

GERUNDI: confabulant

PARTICIPI: confabulat, confabulada, confabulats, confabulades

INDICATIU PRESENT: confabulo, confabules, confabula, confabulem, confabuleu, confabulen

INDICATIU IMPERFET: confabulava, confabulaves, confabulava, confabulàvem, confabulàveu, confabulaven

INDICATIU PASSAT: confabulí, confabulares, confabulà, confabulàrem, confabulàreu, confabularen

INDICATIU FUTUR: confabularé, confabularàs, confabularà, confabularem, confabulareu, confabularan

INDICATIU CONDICIONAL: confabularia, confabularies, confabularia, confabularíem, confabularíeu, confabularien

SUBJUNTIU PRESENT: confabuli, confabulis, confabuli, confabulem, confabuleu, confabulin

SUBJUNTIU IMPERFET: confabulés, confabulessis, confabulés, confabuléssim, confabuléssiu, confabulessin

IMPERATIU: confabula, confabuli, confabulem, confabuleu, confabulin

->confecció

■confecció

Part. sil.: con_fec_ci_ó

[del ll. confectio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de fer enterament una cosa composta de diferents elements combinats;

2 l’efecte.

2 esp 1 TÈXT i ECON Fabricació de peces de vestir fetes en sèrie amb mides estudiades per endavant preses sobre maniquins.

2 p ext Roba que no ha estat feta a mida. Botiga de confeccions. Vestir de confecció.

->confeccionador

■confeccionador -a

Part. sil.: con_fec_ci_o_na_dor

[de confeccionar]

1 adj i m i f Que confecciona.

2 m i f Confeccionista.

->confeccionar

■confeccionar

Part. sil.: con_fec_ci_o_nar

[de confecció]

v tr Fer alguna confecció. Diu que té totes les peces, però no ho sap confeccionar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confeccionar

GERUNDI: confeccionant

PARTICIPI: confeccionat, confeccionada, confeccionats, confeccionades

INDICATIU PRESENT: confecciono, confecciones, confecciona, confeccionem, confeccioneu, confeccionen

INDICATIU IMPERFET: confeccionava, confeccionaves, confeccionava, confeccionàvem, confeccionàveu, confeccionaven

INDICATIU PASSAT: confeccioní, confeccionares, confeccionà, confeccionàrem, confeccionàreu, confeccionaren

INDICATIU FUTUR: confeccionaré, confeccionaràs, confeccionarà, confeccionarem, confeccionareu, confeccionaran

INDICATIU CONDICIONAL: confeccionaria, confeccionaries, confeccionaria, confeccionaríem, confeccionaríeu, confeccionarien

SUBJUNTIU PRESENT: confeccioni, confeccionis, confeccioni, confeccionem, confeccioneu, confeccionin

SUBJUNTIU IMPERFET: confeccionés, confeccionessis, confeccionés, confeccionéssim, confeccionéssiu, confeccionessin

IMPERATIU: confecciona, confeccioni, confeccionem, confeccioneu, confeccionin

->confeccionista

■confeccionista

Part. sil.: con_fec_ci_o_nis_ta

[de confecció]

m i f Persona que confecciona roba.

->confederació

■confederació

Part. sil.: con_fe_de_ra_ci_ó

[del ll. confoederatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: c. 1370, Pere III]

f 1 Unió temporal de prínceps, de nacions, d’estats, per a un fi comú.

2 Agrupació de les entitats de la mateixa branca d’activitat econòmica o social. Confederació de caixes d’estalvi. Confederació de cooperatives.

3 Unió de partits polítics d’ideologia comuna.

4 Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.

5 DR INTERN Unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns.

->confederadament

■confederadament

[de confederat]

adv En confederació.

->confederal

■confederal

[formació culta analògica sobre la base del radical de confederar]

adj Relatiu o pertanyent a la confederació.

->confederar

■confederar

[del ll. confoederare, íd.; 1a FONT: s. XV]

v 1 tr Reunir en confederació.

2 pron Els estats del nord es van confederar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confederar

GERUNDI: confederant

PARTICIPI: confederat, confederada, confederats, confederades

INDICATIU PRESENT: confedero, confederes, confedera, confederem, confedereu, confederen

INDICATIU IMPERFET: confederava, confederaves, confederava, confederàvem, confederàveu, confederaven

INDICATIU PASSAT: confederí, confederares, confederà, confederàrem, confederàreu, confederaren

INDICATIU FUTUR: confederaré, confederaràs, confederarà, confederarem, confederareu, confederaran

INDICATIU CONDICIONAL: confederaria, confederaries, confederaria, confederaríem, confederaríeu, confederarien

SUBJUNTIU PRESENT: confederi, confederis, confederi, confederem, confedereu, confederin

SUBJUNTIU IMPERFET: confederés, confederessis, confederés, confederéssim, confederéssiu, confederessin

IMPERATIU: confedera, confederi, confederem, confedereu, confederin

->confederat

confederat -ada

[del ll. confoederatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj i m i f Unit a una confederació.

->confederatiu

■confederatiu -iva

Part. sil.: con_fe_de_ra_tiu

[de confederar]

adj Confederal.

->confegir

■confegir

[del ll. configĕre ‘clavar, enganxar mútuament dos objectes’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Refer (una cosa trencada) ajuntant-ne els bocins; afegir. Confegir un llum trencat.

2 abs 1 Llegir (els mots) pronunciant-ne primer ordenadament les lletres aïllades, unint-les després per formar síl·labes, i unint finalment les síl·labes per formar els mots. Un infant que comença a confegir.

2 p ext Llegir lentament i amb dificultat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confegir

GERUNDI: confegint

PARTICIPI: confegit, confegida, confegits, confegides

INDICATIU PRESENT: confegeixo, confegeixes, confegeix, confegim, confegiu, confegeixen

INDICATIU IMPERFET: confegia, confegies, confegia, confegíem, confegíeu, confegien

INDICATIU PASSAT: confegí, confegires, confegí, confegírem, confegíreu, confegiren

INDICATIU FUTUR: confegiré, confegiràs, confegirà, confegirem, confegireu, confegiran

INDICATIU CONDICIONAL: confegiria, confegiries, confegiria, confegiríem, confegiríeu, confegirien

SUBJUNTIU PRESENT: confegeixi, confegeixis, confegeixi, confegim, confegiu, confegeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: confegís, confegissis, confegís, confegíssim, confegíssiu, confegissin

IMPERATIU: confegeix, confegeixi, confegim, confegiu, confegeixin

->conferència

■conferència

Part. sil.: con_fe_rèn_ci_a

[del b. ll. conferentia, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Assemblea o reunió de dues persones o més per a tractar de qüestions polítiques, científiques i d’altres.

2 DR INTERN Reunió diplomàtica convocada per un estat o per una organització internacional per a tractar temes d’interès comú o negociar la conclusió d’un tractat. La conferència de Ginebra. Conferència al més alt nivell.

3 conferència de premsa Reunió en el curs de la qual una o diverses personalitats responen les preguntes que els fan els periodistes.

4 conferència episcopal DR CAN Reunió de l’episcopat d’un estat o d’una regió eclesiàstica i del corresponent organisme de coordinació.

2 Discurs en el qual hom tracta d’un tema científic, religiós, etc., en públic.

3 TELECOM Comunicació telefònica interurbana.

->conferenciant

■conferenciant

Part. sil.: con_fe_ren_ci_ant

[de conferenciar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m i f 1 Persona que pronuncia una conferència literària, científica, etc., en públic.

2 ENSENY Professor particular; tutor.

->conferenciar

■conferenciar

Part. sil.: con_fe_ren_ci_ar

[de conferència; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr Veure’s amb algú per consultar o discutir un assumpte determinat. Conferenciar amb el director.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conferenciar

GERUNDI: conferenciant

PARTICIPI: conferenciat, conferenciada, conferenciats, conferenciades

INDICATIU PRESENT: conferencio, conferencies, conferencia, conferenciem, conferencieu, conferencien

INDICATIU IMPERFET: conferenciava, conferenciaves, conferenciava, conferenciàvem, conferenciàveu, conferenciaven

INDICATIU PASSAT: conferencií, conferenciares, conferencià, conferenciàrem, conferenciàreu, conferenciaren

INDICATIU FUTUR: conferenciaré, conferenciaràs, conferenciarà, conferenciarem, conferenciareu, conferenciaran

INDICATIU CONDICIONAL: conferenciaria, conferenciaries, conferenciaria, conferenciaríem, conferenciaríeu, conferenciarien

SUBJUNTIU PRESENT: conferenciï, conferenciïs, conferenciï, conferenciem, conferencieu, conferenciïn

SUBJUNTIU IMPERFET: conferenciés, conferenciessis, conferenciés, conferenciéssim, conferenciéssiu, conferenciessin

IMPERATIU: conferencia, conferenciï, conferenciem, conferencieu, conferenciïn

->conferiment

■conferiment

m 1 Acció de conferir;

2 l’efecte.

->conferir

■conferir

[del ll. confērre, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 tr 1 Concedir, atribuir (alguna cosa) a algú en virtut de la pròpia autoritat. Conferir un càrrec, un premi, un dret.

2 Comunicar a algú o alguna cosa (una qualitat). Els sagraments confereixen la gràcia. Aquests detalls confereixen dignitat al conjunt.

2 tr Comparar (texts). Conferir dos manuscrits del mateix poema.

3 intr Conferenciar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conferir

GERUNDI: conferint

PARTICIPI: conferit, conferida, conferits, conferides

INDICATIU PRESENT: confereixo, confereixes, confereix, conferim, conferiu, confereixen

INDICATIU IMPERFET: conferia, conferies, conferia, conferíem, conferíeu, conferien

INDICATIU PASSAT: conferí, conferires, conferí, conferírem, conferíreu, conferiren

INDICATIU FUTUR: conferiré, conferiràs, conferirà, conferirem, conferireu, conferiran

INDICATIU CONDICIONAL: conferiria, conferiries, conferiria, conferiríem, conferiríeu, conferirien

SUBJUNTIU PRESENT: confereixi, confereixis, confereixi, conferim, conferiu, confereixin

SUBJUNTIU IMPERFET: conferís, conferissis, conferís, conferíssim, conferíssiu, conferissin

IMPERATIU: confereix, confereixi, conferim, conferiu, confereixin

->conferva

conferva

f BOT Antic gènere d’algues filamentoses que incloïa els actuals gèneres Tribonema (heteroconta), Cladophora, Chaetomorpha, etc. (algues verdes).

->confés

■confés -essa

[del ll. confessus, participi del ll. confitēri ‘confessar; 1a FONT: 1272, CTort.]

1 adj 1 Que ha confessat el seu delicte. Acusat confés. Convicte però no confés.

2 Dit del litigant que ha reconegut en la seva declaració fets que el poden perjudicar.

2 m confessor 3.

->confessable

■confessable

[de confessar]

adj Que pot ésser confessat.

->confessant

■confessant

[de confessar]

adj i m i f Que confessa, especialment en judici.

->confessar

■confessar

[del b. ll. confessare, der. de confessus, participi del ll. cl. confitēri, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Reconèixer o declarar (un acte, una idea, un sentiment, especialment secrets). Confessar un crim.

2 pron El reu s’ha confessat culpable.

3 tr abs L’acusat ha confessat de seguida.

2 1 tr Reconèixer o declarar (els pecats propis) voluntàriament a un sacerdot a fi de rebre l’absolució. Confessar un pecat.

2 pron Confessar-se d’uns quants pecats.

3 tr abs Es moria i demanà per confessar.

3 1 tr Oir de confessió, administrar el sagrament de la penitència. El capellà confessà el moribund.

2 abs Un sacerdot que no confessa mai.

3 tr fig Arrencar un secret (a algú).

4 pron iròn Parlar-se en veu baixa, explicar-se secrets. Aquests dos sempre es confessen.

5 tr Declarar públicament, proclamar (les creences pròpies). Confessar la seva fe.

6 confessar de ple (o de pla) Declarar (una cosa) sense amagar-ne res. A la fi va confessar de ple.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confessar

GERUNDI: confessant

PARTICIPI: confessat, confessada, confessats, confessades

INDICATIU PRESENT: confesso, confesses, confessa, confessem, confesseu, confessen

INDICATIU IMPERFET: confessava, confessaves, confessava, confessàvem, confessàveu, confessaven

INDICATIU PASSAT: confessí, confessares, confessà, confessàrem, confessàreu, confessaren

INDICATIU FUTUR: confessaré, confessaràs, confessarà, confessarem, confessareu, confessaran

INDICATIU CONDICIONAL: confessaria, confessaries, confessaria, confessaríem, confessaríeu, confessarien

SUBJUNTIU PRESENT: confessi, confessis, confessi, confessem, confesseu, confessin

SUBJUNTIU IMPERFET: confessés, confessessis, confessés, confesséssim, confesséssiu, confessessin

IMPERATIU: confessa, confessi, confessem, confesseu, confessin

->confessió

■confessió

Part. sil.: con_fes_si_ó

[del ll. confessio, -ōnis, íd.; 1a FONT: c. 1200, Hom.]

f 1 1 Acció de confessar o de confessar-se;

2 l’efecte.

3 DR CAN Afirmació escrita o oral sobre algun fet davant el jutge eclesiàstic competent manifestada per alguna de les parts sobre la matèria del judici i contra si mateixa, tant espontàniament com pel fet que el jutge la interrogui.

4 DR PROC PEN Declaració de l’inculpat en què reconeix la seva responsabilitat en el fet delictiu que li és imputat.

5 confessió en judici DR PROC CIV Mitjà de prova consistent en la declaració d’alguna de les parts litigants, amb reconeixement o sense dels fets que la poden perjudicar.

2 CRIST 1 Sagrament de la penitència.

2 Part del sagrament de la penitència consistent en la declaració dels propis pecats al sacerdot.

3 CRIST 1 Església. Les confessions cristianes.

2 confessió de fe Síntesi escrita de la fe d’una Església, especialment protestant.

4 LIT Forma literària autobiogràfica caracteritzada perquè l’autor exposa sobretot la pròpia intimitat, a diferència de les memòries.

5 LITÚRG i ARQUEOL Sepulcre d’un màrtir (confessor de la fe) damunt el qual hom ha construït un altar.

->confessional

■confessional

Part. sil.: con_fes_si_o_nal

[de confessió; 1a FONT: 1512]

adj 1 De confessió. Secret confessional.

2 Relatiu o pertanyent a una confessió de fe.

->confessionalitat

■confessionalitat

Part. sil.: con_fes_si_o_na_li_tat

[de confessional]

f 1 Caràcter o qualitat de confessional.

2 RELIG i POLÍT Adhesió pública i oficial a una confessió religiosa per part d’una institució o d’un estat.

->confessionari

■confessionari

Part. sil.: con_fes_si_o_na_ri

[del ll. ecl. confessionarium, íd.; 1a FONT: 1535]

m CATOL 1 Seu del confessor per a l’administració del sagrament de la penitència.

2 Llibre per a preparar per a la confessió.

->confessionista

■confessionista

Part. sil.: con_fes_si_o_nis_ta

[de confessió]

m i f Adepte d’una determinada confessió de fe.

->confessor

■confessor -a

[del ll. confessor, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 m i f Cristià que davant el perill confessa la seva fe i sofreix persecució per ella.

2 m Títol que l’Església concedeix als sants que no han estat màrtirs.

3 m Sacerdot que escolta les confessions d’altri i té facultat per a donar l’absolució. Cridar el confessor.

->confessòria

■confessòria

Part. sil.: con_fes_sò_ri_a

[del ll. confessorius, -a, -um, íd.]

f DR Acció civil que correspon al propietari de la finca dominant o al titular de la servitud per a protegir el seu dret.

->confeti

■confeti

[de l’it. confetti, íd.]

m FOLK Paperets. Llançaven serpentines i confeti.

->confí

■confí

[del ll. confinis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

[generalment en pl] m 1 Terme on un país acaba i un altre comença, regió fronterera. Els confins d’un territori.

2 p ext Límit d’una extensió qualsevol. Els confins entre el pati i el jardí.

3 en els confins de la terra fig En el darrers límits de la terra habitada, en els llocs més allunyats d’on hom es troba.

->confiadament

■confiadament

Part. sil.: con_fi_a_da_ment

[de confiat]

adv Amb confiança.

->confiament

■confiament

Part. sil.: con_fi_a_ment

[de confiar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció de confiar;

2 l’efecte.

->confiança

■confiança

Part. sil.: con_fi_an_ça

[de confiar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Seguretat d’aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d’algú. Tenir molta, o poca, confiança en algú. Inspirar confiança.

2 de confiança Expressió que hom aplica a les persones o les coses en les quals pot confiar.

3 en confiança Confidencialment.

4 lloc (o càrrec, o missió, etc.) de confiança Lloc, càrrec, missió, etc., que requereix una persona en qui hom pugui tenir confiança.

2 Seguretat d’aquell qui compta amb si mateix. Sempre parla amb confiança.

3 Seguretat d’aquell qui compta amb alguna cosa. Tenir confiança en la ciència.

4 Relació existent entre persones que es tenen mútuament confiança, franquesa. L’amistat comporta confiança. Agafar confiança.

5 DR CIV Conveni secret entre dues persones per eludir responsabilitats civils ocultant béns i posant-los en poder d’un tercer.

->confiar

■confiar

Part. sil.: con_fi_ar

[de fiar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr 1 Remetre, lliurar (algú o alguna cosa) a algú amb confiança. Confiar un dipòsit. Confiar els infants a la mainadera. M’han confiat la direcció de l’empresa.

2 p anal Confiar les llavors a la terra. Confiar alguna cosa a la memòria.

2 tr 1 Fer saber en confiança. Confiar un secret a algú. Confiar els seus ideals, els seus projectes, a un amic.

2 fig Confiar un secret al paper.

3 intr Posar, tenir, confiança. Confiar en un amic. Confiar en les seves pròpies forces.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confiar

GERUNDI: confiant

PARTICIPI: confiat, confiada, confiats, confiades

INDICATIU PRESENT: confio, confies, confia, confiem, confieu, confien

INDICATIU IMPERFET: confiava, confiaves, confiava, confiàvem, confiàveu, confiaven

INDICATIU PASSAT: confií, confiares, confià, confiàrem, confiàreu, confiaren

INDICATIU FUTUR: confiaré, confiaràs, confiarà, confiarem, confiareu, confiaran

INDICATIU CONDICIONAL: confiaria, confiaries, confiaria, confiaríem, confiaríeu, confiarien

SUBJUNTIU PRESENT: confiï, confiïs, confiï, confiem, confieu, confiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: confiés, confiessis, confiés, confiéssim, confiéssiu, confiessin

IMPERATIU: confia, confiï, confiem, confieu, confiïn

->confiat

■confiat -ada

Part. sil.: con_fi_at

[de confiar]

adj 1 Que confia, ple de confiança. Està molt confiat de si mateix.

2 Imprevisor. Ell, tan confiat, no es preocupa pel demà.

3 Inclinat a confiar; crèdul. És molt confiat, es creu tot el que li diuen.

->confidència

■confidència

Part. sil.: con_fi_dèn_ci_a

[del ll. confidentia, íd.]

f 1 Acció de confiar 2;

2 l’efecte.

->confidencial

■confidencial

Part. sil.: con_fi_den_ci_al

[de confidència]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la confidència. Una mirada, un to, confidencial. Un escrit confidencial.

2 Inclinat a la confidència.

->confidencialitat

confidencialitat

Part. sil.: con_fi_den_ci_a_li_tat

[de confidencial]

f Qualitat de confidencial. Respectar la confidencialitat d’uns documents.

->confidencialment

■confidencialment

Part. sil.: con_fi_den_ci_al_ment

[de confidencial]

adv D’una manera confidencial.

->confidenciari

■confidenciari -ària

Part. sil.: con_fi_den_ci_a_ri

[de confidència]

m i f Persona que gaudeix d’alguna cosa en virtut d’una confidència, d’una convenció secreta. Hem vist el nostre confidenciari.

->confident

■confident

[del ll. confidens, -ntis, íd., participi pres. de confidĕre ‘confiar’; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj i m i f 1 Dit de qui rep les confidències d’algú.

2 fig La lluna, confident d’esperances i records.

2 m i f Espia. Confident de la policia. El confident de l’enemic.

3 m MOBL Moble de saló, d’origen francès, fet per a seure-hi dues persones de costat però confrontades de manera que un respatller és situat a la inversa de l’altre.

->confidentment

■confidentment

[de confident]

adv En confidència.

->configuració

■configuració

Part. sil.: con_fi_gu_ra_ci_ó

[del ll. configuratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Disposició de les parts d’un cos que li dóna una certa forma o una certa figura.

2 ASTR 1 Asterisme.

2 Aspecte d’un planeta respecte a la Terra i al Sol.

3 FÍS Situació d’un sistema físic en la qual queda perfectament especificada la posició de cadascuna de les parts components.

4 MAT Terme que designa tots aquells objectes matemàtics que consisteixen, bàsicament, en un conjunt finit d’elements i en una família de parts del conjunt, ambdós satisfent unes certes condicions de regularitat algèbriques o topològiques.

5 QUÍM Arranjament geomètric dels àtoms o els grups que envolta un determinat àtom al qual és enllaçat. Configuració electrònica.

->configurar

■configurar

[del ll. configurare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Disposar segons una certa forma o una certa figura. El director va configurar un equip competent.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: configurar

GERUNDI: configurant

PARTICIPI: configurat, configurada, configurats, configurades

INDICATIU PRESENT: configuro, configures, configura, configurem, configureu, configuren

INDICATIU IMPERFET: configurava, configuraves, configurava, configuràvem, configuràveu, configuraven

INDICATIU PASSAT: configurí, configurares, configurà, configuràrem, configuràreu, configuraren

INDICATIU FUTUR: configuraré, configuraràs, configurarà, configurarem, configurareu, configuraran

INDICATIU CONDICIONAL: configuraria, configuraries, configuraria, configuraríem, configuraríeu, configurarien

SUBJUNTIU PRESENT: configuri, configuris, configuri, configurem, configureu, configurin

SUBJUNTIU IMPERFET: configurés, configuressis, configurés, configuréssim, configuréssiu, configuressin

IMPERATIU: configura, configuri, configurem, configureu, configurin

->configuratiu

■configuratiu -iva

Part. sil.: con_fi_gu_ra_tiu

[de configurar]

adj Que serveix per a configurar. Tret configuratiu.

->confinament

■confinament

[de confinar]

m 1 1 Acció de confinar o de confinar-se;

2 l’efecte. El seu caràcter retret el fa viure en confinament.

2 DR PEN Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics.

3 NUC Nom genèric dels diferents mètodes de delimitació espacial d’un plasma.

->confinar

■confinar

[de confí; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 intr 1 Fronterejar. Catalunya confina al nord amb Occitània. Xile i Bolívia confinen.

2 p ext Ésser veí, contigu. Els nostres camps confinen. La platja confina amb una pineda.

3 fig El seu candor confina amb l’estultícia.

2 tr Tancar o obligar (algú) a romandre dins un espai limitat. El mal temps ens tingué confinats al refugi.

3 pron 1 Isolar-se, retreure’s. S’ha confinat al mas per acabar la novel·la.

2 fig Confinar-se en el conreu d’una sola especialitat.

4 tr DR PEN Condemnar a confinament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confinar

GERUNDI: confinant

PARTICIPI: confinat, confinada, confinats, confinades

INDICATIU PRESENT: confino, confines, confina, confinem, confineu, confinen

INDICATIU IMPERFET: confinava, confinaves, confinava, confinàvem, confinàveu, confinaven

INDICATIU PASSAT: confiní, confinares, confinà, confinàrem, confinàreu, confinaren

INDICATIU FUTUR: confinaré, confinaràs, confinarà, confinarem, confinareu, confinaran

INDICATIU CONDICIONAL: confinaria, confinaries, confinaria, confinaríem, confinaríeu, confinarien

SUBJUNTIU PRESENT: confini, confinis, confini, confinem, confineu, confinin

SUBJUNTIU IMPERFET: confinés, confinessis, confinés, confinéssim, confinéssiu, confinessin

IMPERATIU: confina, confini, confinem, confineu, confinin

->confinat

confinat -ada

[de confinar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f DR PEN Condemnat a confinament.

->confirmable

■confirmable

[de confirmar]

adj Que pot ésser confirmat.

->confirmació

■confirmació

Part. sil.: con_fir_ma_ci_ó

[del ll. confirmatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 1 Acció de confirmar;

2 l’efecte.

2 1 Allò que confirma, que prova. Aquest fet és la confirmació que les nostres pretensions són justes.

2 p ext Part d’un discurs que conté les proves d’allò que l’orador ha afirmat en la proposició.

3 TEOL i LITÚRG Sagrament que completa l’acció del baptisme.

4 DIPL Document que renova el contingut jurídic d’un acte anterior per tal de fer-lo vigent.

->confirmador

■confirmador -a

[del ll. confirmator, -ōris, íd.]

1 m i f Persona que confirma.

2 m pl DIPL Des de l’alta edat mitjana, signataris dels diplomes.

->confirmand

■confirmand -a

Hom.: confirmant

[de confirmar]

m i f Persona que ha de rebre el sagrament de la confirmació.

->confirmant

■confirmant

Hom.: confirmand

[de confirmar]

adj i m i f Que confirma.

->confirmar

■confirmar

[del ll. confirmare, íd.; 1a FONT: s. XV]

v 1 tr Refermar, fer encara més ferm, més segur, corroborar. Les teves paraules em confirmen en la meva opinió.

2 pron Refermar-se. Ho he dit i m’hi confirmo.

3 tr Mantenir (una decisió, algú en un càrrec, etc.). Confirmar un tribunal una sentència. L’han confirmat en el càrrec de governador.

4 tr Fer vàlid per un assentiment formal, per una sanció necessària, ratificar. Confirmar la comanda feta pel representant. Confirmar el nomenament d’un funcionari.

5 1 tr Donar nova o definitiva seguretat de la certesa d’una cosa, corroborar. Els fets confirmen la seva hipòtesi. Confirmar un rumor, una notícia.

2 pron El rumor, que encara era viu, es confirmà.

6 tr Verificar, comprovar. Ha confirmat que tenies raó.

7 tr 1 CRIST Administrar (a algú) el sagrament de la confirmació.

2 iròn i p anal Bufetejar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confirmar

GERUNDI: confirmant

PARTICIPI: confirmat, confirmada, confirmats, confirmades

INDICATIU PRESENT: confirmo, confirmes, confirma, confirmem, confirmeu, confirmen

INDICATIU IMPERFET: confirmava, confirmaves, confirmava, confirmàvem, confirmàveu, confirmaven

INDICATIU PASSAT: confirmí, confirmares, confirmà, confirmàrem, confirmàreu, confirmaren

INDICATIU FUTUR: confirmaré, confirmaràs, confirmarà, confirmarem, confirmareu, confirmaran

INDICATIU CONDICIONAL: confirmaria, confirmaries, confirmaria, confirmaríem, confirmaríeu, confirmarien

SUBJUNTIU PRESENT: confirmi, confirmis, confirmi, confirmem, confirmeu, confirmin

SUBJUNTIU IMPERFET: confirmés, confirmessis, confirmés, confirméssim, confirméssiu, confirmessin

IMPERATIU: confirma, confirmi, confirmem, confirmeu, confirmin

->confirmatiu

■confirmatiu -iva

Part. sil.: con_fir_ma_tiu

[del ll. confirmativus, -a, -um, íd.]

adj Que confirma. Resposta confirmativa.

->confirmatori

■confirmatori -òria

[del b. ll. confirmatorius, -a, -um, íd.]

adj 1 Que confirma o corrobora.

2 Relatiu o pertanyent al sagrament de la confirmació.

->confiscable

■confiscable

[de confiscar]

adj Que pot ésser confiscat.

->confiscació

■confiscació

Part. sil.: con_fis_ca_ci_ó

[del ll. confiscatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]

f DR PEN Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l’estat.

->confiscador

■confiscador -a

[del ll. confiscator, -ōris, íd.]

adj Que pot ésser confiscat o ha d’ésser confiscat.

->confiscar

■confiscar

[del ll. confiscare, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]

v tr 1 Atribuir al fisc, en virtut d’un decret, una sentència, etc. (béns que eren propietat d’algú). Hom confiscà els béns dels emigrats.

2 fig Acaparar (quelcom) prenent-ho als altres. Els tecnòcrates han confiscat el poder.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confiscar

GERUNDI: confiscant

PARTICIPI: confiscat, confiscada, confiscats, confiscades

INDICATIU PRESENT: confisco, confisques, confisca, confisquem, confisqueu, confisquen

INDICATIU IMPERFET: confiscava, confiscaves, confiscava, confiscàvem, confiscàveu, confiscaven

INDICATIU PASSAT: confisquí, confiscares, confiscà, confiscàrem, confiscàreu, confiscaren

INDICATIU FUTUR: confiscaré, confiscaràs, confiscarà, confiscarem, confiscareu, confiscaran

INDICATIU CONDICIONAL: confiscaria, confiscaries, confiscaria, confiscaríem, confiscaríeu, confiscarien

SUBJUNTIU PRESENT: confisqui, confisquis, confisqui, confisquem, confisqueu, confisquin

SUBJUNTIU IMPERFET: confisqués, confisquessis, confisqués, confisquéssim, confisquéssiu, confisquessin

IMPERATIU: confisca, confisqui, confisquem, confisqueu, confisquin

->confit

■confit -a

[del ll. confectus, -a, -um, participi de conficĕre ‘fer del tot, compondre, elaborar’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 confitat 1.

2 p ext Impregnat, saturat. Una terra confita de pluja.

2 m 1 Bocí de sucre fi endurit, esfèric, de molt poca grossària, o bé gra d’anís, comí, pinyó, avellana, ametlla, etc., envoltat d’una capa de sucre fi endurit, amb altres substàncies aromàtiques o colorants o sense.

2 Petita quantitat d’un medicament envoltada d’una capa de sucre fi endurit; dragea.

3 ant Fruita o una altra substància confitada; confitura.

4 iròn Bala, projectil. L’enemic els obsequià amb una ràfega de confits.

5 confit de dacsa (o de panís) Al País Valencià i al sud-oest del Principat, gra de blat de moro torrat al caliu o a la paella amb oli i sal.

->confitar

■confitar

[de confit; 1a FONT: 1472]

v 1 tr ALIM 1 Conservar productes alimentaris, bàsicament fruita, per substitució del suc natural per una solució concentrada de sucre.

2 confitar en vinagre Conservar aliments vegetals amb vinagre provocant un canvi prou pronunciat en l’acidesa per a inhibir tota possibilitat de deterioració microbiana.

2 pron fig, desp i iròn Guardar o retenir avariciosament. Aquí tens els teus diners: ja te’ls pots ben confitar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confitar

GERUNDI: confitant

PARTICIPI: confitat, confitada, confitats, confitades

INDICATIU PRESENT: confito, confites, confita, confitem, confiteu, confiten

INDICATIU IMPERFET: confitava, confitaves, confitava, confitàvem, confitàveu, confitaven

INDICATIU PASSAT: confití, confitares, confità, confitàrem, confitàreu, confitaren

INDICATIU FUTUR: confitaré, confitaràs, confitarà, confitarem, confitareu, confitaran

INDICATIU CONDICIONAL: confitaria, confitaries, confitaria, confitaríem, confitaríeu, confitarien

SUBJUNTIU PRESENT: confiti, confitis, confiti, confitem, confiteu, confitin

SUBJUNTIU IMPERFET: confités, confitessis, confités, confitéssim, confitéssiu, confitessin

IMPERATIU: confita, confiti, confitem, confiteu, confitin

->confitat

■confitat -ada

[de confitar]

1 1 adj i m Dit de l’aliment conservat en sal i vinagre o dissolent-ne el suc natural en sucre. Codonys confitats.

2 adj fig Molt dolç, tendrament amorós. Llur festeig era una barata contínua d’expressions confitades.

3 estar confitat fig Estar tip, cansat, d’algú o d’alguna cosa. Un altre cop fideus? Ja n’estic confitat!

2 m Conjunt de llom, costelles i embotits de porc que hom conserva dins olles amb oli o greix.

->confiter

■confiter -a

[de confit; 1a FONT: 1408]

1 adj Relatiu o pertanyent als confits o a llur fabricació. Indústria confitera.

2 1 m Pot o recipient per a tenir-hi confits o confitura.

2 f Confiter.

3 m i f OFIC Persona que prepara o que ven fruita confitada, confits, bombons, etc., i en general dolços de sucreria.

->confiteria

■confiteria

Part. sil.: con_fi_te_ri_a

[de confiter; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Indústria, comerç, de confiter.

2 Obrador, botiga, de confiter.

->confitura

■confitura

[de confit; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f ALIM Fruita confitada que hom prepara trossejant-la a petits bocins.

->confiturer

■confiturer -a

[de confitura]

1 adj Relatiu o pertanyent a la confitura o a la seva fabricació.

2 m i f 1 Persona que fa confitures o en ven.

2 p ext Confiter.

3 f Plata o recipient destinats a presentar confitures damunt un taulell o una taula; compotera.

->confitureria

■confitureria

Part. sil.: con_fi_tu_re_ri_a

[de confiturer]

f Obrador, botiga, de confiturer.

->conflagració

■conflagració

Part. sil.: con_fla_gra_ci_ó

[del ll. conflagratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 ant Incendi, abrandament.

2 fig Fet d’entrar en lluita diferents pobles o estats.

->conflent

■conflent

[de confluent]

m Indret on un corrent d’aigua es reuneix amb un altre; confluència.

->conflentà

conflentà -ana

adj i m i f Conflentí.

->conflentí

■conflentí -ina

adj i m i f Del Conflent (Catalunya del Nord).

->conflicte

■conflicte

[del ll. conflictus, der. de confligĕre ‘xocar’; 1a FONT: 1490, Tirant]

m 1 1 Xoc, contesa, lluita. El conflicte amb la cavalleria enemiga.

2 p ext Contesa prolongada, estat d’oposició. El conflicte araboisraelià.

3 fig Un conflicte d’idees, d’interessos, de passions. Ha entrat en conflicte amb el batlle.

4 PSIC Situació donada per una discordança entre les tendències o els interessos d’algú i les imposicions externes.

5 conflicte col·lectiu REL TREB Situació d’enfrontament entre sindicats i patronal, o entre treballadors i empresari, causada pel desacord en aspectes salarials i laborals.

2 fig Problema, cuita, compromís. Em trobo en un conflicte.

->conflictiu

■conflictiu -iva

Part. sil.: con_flic_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. conflictus, -a, -um, participi de confligĕre ‘xocar’]

adj 1 Relatiu o pertanyent al conflicte. Una situació conflictiva.

2 Que dóna lloc a conflictes. Una persona conflictiva.

->conflictivisme

conflictivisme

[de conflictiu]

m SOCIOL Perspectiva sociològica que concep la vida social essencialment plena de tensions entre els grups i les col·lectivitats.

->conflictivitat

■conflictivitat

[de conflictiu]

f Qualitat de conflictiu. Conflictivitat laboral.

->conflictologia

■conflictologia

Part. sil.: con_flic_to_lo_gi_a

f Estudi científic dels conflictes i llur resolució.

->confluència

■confluència

Part. sil.: con_flu_èn_ci_a

[del ll. confluentia, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Acció de confluir.

2 Conflent.

->confluent

■confluent

Part. sil.: con_flu_ent

[del ll. confluens, -ntis, íd., participi pres. de confluĕre ‘confluir’; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que conflueix.

2 BOT Dit d’un òrgan íntimament unit a un altre i que sovint, a causa del contacte, és deforme. Apotecis confluents.

3 MED 1 Dit dels grans, les pústules, etc., tan pròxims que es toquen i es confonen.

2 Caracteritzat per aquest tipus de grans, pústules, etc. Verola confluent.

->confluir

■confluir

Part. sil.: con_flu_ir

Cp. afluir

[del ll. confluĕre, íd.]

v intr 1 Ajuntar-se dos corrents d’aigua o més, dues vies de comunicació o més, en un punt determinat. El Segre conflueix amb l’Ebre a Mequinensa. Tots quatre camins conflueixen a la plaça.

2 p ext Concórrer, reunir-se en un punt determinat persones o coses de diverses procedències. Hi confluïren els pagesos de tota la comarca.

3 fig En casar-nos les nostres vides confluïren.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confluir

GERUNDI: confluint

PARTICIPI: confluït, confluïda, confluïts, confluïdes

INDICATIU PRESENT: conflueixo, conflueixes, conflueix, confluïm, confluïu, conflueixen

INDICATIU IMPERFET: confluïa, confluïes, confluïa, confluíem, confluíeu, confluïen

INDICATIU PASSAT: confluí, confluïres, confluí, confluírem, confluíreu, confluïren

INDICATIU FUTUR: confluiré, confluiràs, confluirà, confluirem, confluireu, confluiran

INDICATIU CONDICIONAL: confluiria, confluiries, confluiria, confluiríem, confluiríeu, confluirien

SUBJUNTIU PRESENT: conflueixi, conflueixis, conflueixi, confluïm, confluïu, conflueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: confluís, confluïssis, confluís, confluíssim, confluíssiu, confluïssin

IMPERATIU: conflueix, conflueixi, confluïm, confluïu, conflueixin

->confocal

■confocal

adj GEOM i ÒPT Que té el mateix focus que un altre. El·lipses confocals, lents confocals.

->confondre

■confondre

[del ll. confundĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v* 1 1 tr Reunir, barrejar (coses anàlogues) de manera que no es poden distingir les unes de les altres. Confondre dos rius llurs aigües.

2 pron A l’horitzó la blavor de la mar i la del cel es confonen. El rei anava confós amb la multitud.

2 tr Prendre l’una per l’altra (dues persones o dues coses que s’assemblen), identificar falsament. T’havia confós amb el teu cosí. Confondre les dates.

3 tr Torbar, desconcertar, desbaratar, reduint a la impotència, deixant sense saber què dir. Jaume I confongué les hosts sarraïnes. La seva rèplica el deixà confós.

4 tr Fer sentir vergonya, especialment ferint la modèstia, la humilitat. Tantes atencions em confonen.

5 pron Fondre’s, desfer-se (en excuses, en compliments, etc.).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confondre

GERUNDI: confonent

PARTICIPI: confós, confosa, confosos, confoses

INDICATIU PRESENT: confonc, confons, confon, confonem, confoneu, confonen

INDICATIU IMPERFET: confonia, confonies, confonia, confoníem, confoníeu, confonien

INDICATIU PASSAT: confonguí, confongueres, confongué, confonguérem, confonguéreu, confongueren

INDICATIU FUTUR: confondré, confondràs, confondrà, confondrem, confondreu, confondran

INDICATIU CONDICIONAL: confondria, confondries, confondria, confondríem, confondríeu, confondrien

SUBJUNTIU PRESENT: confongui, confonguis, confongui, confonguem, confongueu, confonguin

SUBJUNTIU IMPERFET: confongués, confonguessis, confongués, confonguéssim, confonguéssiu, confonguessin

IMPERATIU: confon, confongui, confonguem, confoneu, confonguin

->conformació

■conformació

Part. sil.: con_for_ma_ci_ó

[del ll. conformatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de conformar o de conformar-se;

2 l’efecte.

2 1 ANAT Estructura i arranjament de les parts que formen un cos organitzat, un òrgan. La seva columna vertebral presenta un vici de conformació.

2 QUÍM ORG Cadascun dels arranjaments geomètrics dels àtoms d’una molècula en l’espai, que poden interconvertir-se per rotació, més o menys lliure, d’uns grups atòmics respecte als altres entorn d’un enllaç simple, pres com a eix.

3 METAL·L Acció de donar als metalls una forma adequada aprofitant llur capacitat de deformar-se plàsticament, la qual permet de treballar-los en forma de planxes o de barres.

4 PLÀST Acció de donar als plàstics una forma adequada aprofitant-ne la capacitat d’ésser deformats mitjançant l’acció conjunta de la calor i la pressió i segons diversos procediments.

->conformadament

■conformadament

[de conformat]

adv Amb conformació o resignació.

->conformador

■conformador -a

[del ll. conformator, -ōris, íd.]

1 adj Que conforma.

2 m TECNOL Instrument compost d’una gran quantitat de pues mòbils que, aplicades contra la superfície d’un cos, permeten de reproduir-ne amb exactitud la forma i les dimensions.

->conformar

■conformar

[del ll. conformare, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

v 1 1 tr Fer (alguna cosa) conforme a un tipus, a un model. Conformar una frase a la gramàtica.

2 pron Conformeu-vos al seu exemple.

3 tr Donar als metalls una forma adequada a l’ús a què van destinats.

2 p ext 1 tr Fer (alguna cosa) conforme a una norma, a allò que és ordenat per algú, que és necessari. Cal conformar la conducta a la llei.

2 pron La nova constitució es conforma a les necessitats del poble.

3 tr ECON Donar la conformitat a la recepció o al lliurament d’una mercaderia.

3 pron Resignar-se.

4 tr Donar resignació. Miraré de conformar-lo.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conformar

GERUNDI: conformant

PARTICIPI: conformat, conformada, conformats, conformades

INDICATIU PRESENT: conformo, conformes, conforma, conformem, conformeu, conformen

INDICATIU IMPERFET: conformava, conformaves, conformava, conformàvem, conformàveu, conformaven

INDICATIU PASSAT: conformí, conformares, conformà, conformàrem, conformàreu, conformaren

INDICATIU FUTUR: conformaré, conformaràs, conformarà, conformarem, conformareu, conformaran

INDICATIU CONDICIONAL: conformaria, conformaries, conformaria, conformaríem, conformaríeu, conformarien

SUBJUNTIU PRESENT: conformi, conformis, conformi, conformem, conformeu, conformin

SUBJUNTIU IMPERFET: conformés, conformessis, conformés, conforméssim, conforméssiu, conformessin

IMPERATIU: conforma, conformi, conformem, conformeu, conformin

->conformat

■conformat -ada

[del ll. conformatus, -a, -um, íd.]

adj Organitzat segons una certa forma. Un esquelet mal conformat.

->conforme

■conforme

[del ll. conformis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

1 adj 1 D’una forma o d’una manera d’ésser que és igual a la d’una altra cosa presa com a tipus o model, com a terme de comparació. Aquesta reproducció no és ben conforme a l’original. Fets conformes a les paraules.

2 p ext Que es correspon exactament amb els principis, els costums, etc., amb allò que és necessari. La seva opinió és conforme a la general.

2 adv Conformement.

3 adj 1 Que està d’acord amb algú, que accepta una cosa. No hi estic conforme. Estem conformes?

2 conforme! D’acord!

4 adj 1 Convenient, decent, com cal. Un vestit conforme. Una persona conforme.

2 anar conforme Vestir algú com cal.

->conformement

■conformement

[de conforme; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv D’una manera conforme, conformant-se. Ho farà conformement als teus desigs.

->conformisme

■conformisme

[de conforme]

m SOCIOL Acceptació, per part dels membres d’una comunitat, de les normes prevalents en aquesta en un moment donat, imposades o mantingudes pel grup social dominant.

->conformista

■conformista

[de conforme; 1a FONT: 1917, DOrt.]

1 adj i m i f Que es conforma.

2 m i f CRIST A Anglaterra, adepte de l’Església oficial.

3 SOCIOL 1 adj Relatiu o pertanyent al conformisme.

2 m i f Seguidor del conformisme.

->conformitat

■conformitat

[del ll. conformĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f 1 1 Qualitat de conforme. La conformitat d’una estàtua amb el model. Hi ha d’haver conformitat entre el pensament i la conducta.

2 de conformitat amb D’acord amb, segons. Vull decidir-me de conformitat amb tu.

2 Assentiment, aprovació, adhesió al parer d’altri. Hem fet festa amb la conformitat del mestre.

3 Conformació, resignació. Cal prendre’s les coses amb conformitat.

4 ESTRATIG Relació entre dos estrats, dos estatges o dues sèries quan s’han dipositat paral·lelament l’un darrere l’altre i sense que hi hagi hagut cap mena d’interrupció en la sedimentació.

->confort¹

■confort¹

[de confortar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció de confortar;

2 l’efecte.

->confort²

■confort²

[de l’angl. comfort, i aquest, del fr. confort. (v. confort¹)]

m Absència de tot allò que pot constituir una molèstia o una incomoditat material, disposició de les coses adreçades a fornir un benestar físic. Viure en un gran confort. El confort dels trens moderns.

->confortabilitat

confortabilitat

[de confortable]

f Qualitat de confortable.

->confortable

■confortable

[de l’angl. comfortable, i aquest, del fr. confortable ‘confortador’]

adj Que té confort, abundor de comoditats. Una sala confortable.

->confortablement

■confortablement

[de confortable]

adv Amb confort.

->confortació

■confortació

Part. sil.: con_for_ta_ci_ó

[del ll. td. confortatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de confortar;

2 l’efecte.

->confortador

■confortador -a

[del ll. td. confortator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que conforta.

->confortament

■confortament

[de confortar]

m Confortació.

->confortant

■confortant

[de confortar]

1 adj i m Que conforta, que reanima. Esperit confortant. Un xarop confortant.

2 m Manegot que serveix per a cobrir o abrigar el puny i una part del braç.

->confortar

■confortar

[del ll. confortare, íd.; 1a FONT: s. XIII]

v tr Sostenir en l’abatiment, el dolor, etc., donar força, coratge, esperança. Els amics saben confortar quan cal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confortar

GERUNDI: confortant

PARTICIPI: confortat, confortada, confortats, confortades

INDICATIU PRESENT: conforto, confortes, conforta, confortem, conforteu, conforten

INDICATIU IMPERFET: confortava, confortaves, confortava, confortàvem, confortàveu, confortaven

INDICATIU PASSAT: confortí, confortares, confortà, confortàrem, confortàreu, confortaren

INDICATIU FUTUR: confortaré, confortaràs, confortarà, confortarem, confortareu, confortaran

INDICATIU CONDICIONAL: confortaria, confortaries, confortaria, confortaríem, confortaríeu, confortarien

SUBJUNTIU PRESENT: conforti, confortis, conforti, confortem, conforteu, confortin

SUBJUNTIU IMPERFET: confortés, confortessis, confortés, confortéssim, confortéssiu, confortessin

IMPERATIU: conforta, conforti, confortem, conforteu, confortin

->confortatiu

■confortatiu -iva

Part. sil.: con_for_ta_tiu

[del ll. confortativus, -a, -um, íd.]

adj Propi per a confortar.

->confrare

■confrare

[de frare; 1a FONT: 1298]

m 1 Membre d’una confraria.

2 p ext Cadascun dels membres d’una corporació professional, benèfica, etc., amb relació als altres; col·lega.

3 p ext Un periòdic amb relació a un altre. El nostre estimat confrare “El Temps".

->confraressa

■confraressa

[de confrare]

f 1 Dona que forma part d’una confraria.

2 HIST Vídua d’un mestre amb taller obert que com a tal era membre d’una confraria de menestrals.

->confraria

■confraria

Part. sil.: con_fra_ri_a

[de confrare; 1a FONT: s. XVI]

f 1 CATOL 1 Associació de fidels constituïda per a l’exercici d’obres de pietat i de caritat i per a incrementar el culte públic del propi patró.

2 confraria major Confraria que té el privilegi d’agregar unes altres associacions posades sota la mateixa advocació, arxiconfraria.

2 p ext HIST Als Països Catalans, del segle XII al segle XVIII, nom donat a les associacions professionals de menestrals i d’altres professions sota una advocació religiosa.

3 HIST A Catalunya, a la fi del segle XII i al començament del XIII, nom donat als primers organismes de govern municipal.

->confraternal

■confraternal

[de fraternal]

adj De confrares, que presenta un esperit de confraternitat.

->confraternitat

■confraternitat

[de fraternitat; 1a FONT: 1491]

f 1 Lligam que uneix persones que són confrares.

2 Confraria.

->confraternitzar

■confraternitzar

[de fraternitzar]

v intr Tenir companyia, amistat, amb algú com a confrares, com confrares. Sempre hem confraternitzat amb els veïns.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confraternitzar

GERUNDI: confraternitzant

PARTICIPI: confraternitzat, confraternitzada, confraternitzats, confraternitzades

INDICATIU PRESENT: confraternitzo, confraternitzes, confraternitza, confraternitzem, confraternitzeu, confraternitzen

INDICATIU IMPERFET: confraternitzava, confraternitzaves, confraternitzava, confraternitzàvem, confraternitzàveu, confraternitzaven

INDICATIU PASSAT: confraternitzí, confraternitzares, confraternitzà, confraternitzàrem, confraternitzàreu, confraternitzaren

INDICATIU FUTUR: confraternitzaré, confraternitzaràs, confraternitzarà, confraternitzarem, confraternitzareu, confraternitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: confraternitzaria, confraternitzaries, confraternitzaria, confraternitzaríem, confraternitzaríeu, confraternitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: confraternitzi, confraternitzis, confraternitzi, confraternitzem, confraternitzeu, confraternitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: confraternitzés, confraternitzessis, confraternitzés, confraternitzéssim, confraternitzéssiu, confraternitzessin

IMPERATIU: confraternitza, confraternitzi, confraternitzem, confraternitzeu, confraternitzin

->confrider

confrider -a

adj i m i f De Confrides (Marina Baixa).

->confront

■confront

[de confrontar; 1a FONT: 1653, DTo.]

m 1 confrontació 1.

2 posar en confront Confrontar.

->confronta

■confronta

[de confrontar]

f DR Límit, terme o partió que divideix una heretat d’una altra.

->confrontable

■confrontable

[de confrontar]

adj Que pot ésser confrontat.

->confrontació

■confrontació

Part. sil.: con_fron_ta_ci_ó

[de confrontar; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de confrontar o acarar;

2 l’efecte. Confrontació de lletres, de testimonis.

3 MED Investigació de la compatibilitat entre elements orgànics, procedents d’individus diferents, mitjançant tècniques basades en el fet de posar-los en contacte.

2 Afrontació.

3 1 Acció d’oposar-se dos adversaris per mesurar llurs forces; enfrontament.

2 en confrontació amb loc prep En oposició amb.

->confrontament

confrontament

[de confrontar]

m Confrontació.

->confrontant

■confrontant

[de confrontar]

adj Que confronta o afronta; contigu. Camps confrontants.

->confrontar

■confrontar

[de front]

v 1 1 tr Posar en presència (dos o més documents, texts, imatges, etc.) per comparar-los. Confrontar dos manuscrits. Confrontar la primera edició del llibre amb la segona.

2 intr p ext Ésser conforme, adient. La còpia no confronta amb l’original.

2 intr afrontar 2. Els nostres camps confronten amb el bosc comunal. Finlàndia confronta a l’oest amb Suècia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confrontar

GERUNDI: confrontant

PARTICIPI: confrontat, confrontada, confrontats, confrontades

INDICATIU PRESENT: confronto, confrontes, confronta, confrontem, confronteu, confronten

INDICATIU IMPERFET: confrontava, confrontaves, confrontava, confrontàvem, confrontàveu, confrontaven

INDICATIU PASSAT: confrontí, confrontares, confrontà, confrontàrem, confrontàreu, confrontaren

INDICATIU FUTUR: confrontaré, confrontaràs, confrontarà, confrontarem, confrontareu, confrontaran

INDICATIU CONDICIONAL: confrontaria, confrontaries, confrontaria, confrontaríem, confrontaríeu, confrontarien

SUBJUNTIU PRESENT: confronti, confrontis, confronti, confrontem, confronteu, confrontin

SUBJUNTIU IMPERFET: confrontés, confrontessis, confrontés, confrontéssim, confrontéssiu, confrontessin

IMPERATIU: confronta, confronti, confrontem, confronteu, confrontin

->confucià

■confucià -ana

Part. sil.: con_fu_ci_à

[del nom del filòsof xinès Confuci (551-479 aC)]

1 adj Relatiu o pertanyent a Confuci.

2 m i f Seguidor de Confuci.

->confucianisme

■confucianisme

Part. sil.: con_fu_ci_a_nis_me

[de confucià]

m FILOS i HIST REL Doctrina filosòfica i moral basada en els ensenyaments de Confuci.

->confucianista

■confucianista

Part. sil.: con_fu_ci_a_nis_ta

[de confucià]

adj Relatiu o pertanyent al confucianisme.

->confugir

■confugir

[de fugir; 1a FONT: 1460, Roig]

v intr ant Acudir cercant refugi.

->confús

■confús -usa

[del ll. confusus, -a, -um, íd.]

adj Indistint, poc clar. Tenir les idees confuses. Un llenguatge confús. Una situació confusa.

->confusament

■confusament

[de confús]

adv D’una manera confusa. Explicar-se confusament.

->confusible

■confusible

[del ll. confusibĭlis, íd.]

adj Que pot ésser confós.

->confusió

■confusió

Part. sil.: con_fu_si_ó

[del ll. confusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Estat d’un aplec de coses mesclades de manera que no es poden distingir les unes de les altres, posades totes juntes de qualsevol manera; desgavell. Una confusió indescriptible. La confusió dels elements.

2 p ext Confusió de drets, d’atribucions, de poders.

3 p ext Una gran confusió de gent.

2 1 Manca de claredat, d’ordre, en les operacions de l’esperit.

2 confusió mental Alteració global de les funcions psíquiques, generalment temporal i deguda a una intoxicació, a una malaltia infecciosa o a un xoc traumàtic o emocional.

3 Error consistent a prendre una persona o una cosa per una altra. Ho aclariré tot seguit, perquè no hi hagi confusions.

4 Capgirament, desbaratament, desfeta. El país entrà en una gran confusió política. La confusió de l’exèrcit enemic fou deguda a l’escomesa de la cavalleria.

5 Desconcert de l’esperit, torbació per la qual es manifesta la vergonya, el pudor. De tanta confusió no li sortien les paraules.

6 DR CIV Reunió en una mateixa persona, generalment en ocasió d’un testament, de les qualitats de creditor i de deutor, que té com a efecte jurídic l’extinció de l’obligació.

->confusionari

■confusionari -ària

Part. sil.: con_fu_si_o_na_ri

[de confusió]

adj 1 Que confon les idees, els fets, etc. Un esperit confusionari.

2 Confusioner.

->confusioner

■confusioner -a

Part. sil.: con_fu_si_o_ner

[de confusió]

adj Que posa confusió; xafarder, murmurador. És molt confusioner, un enredaire.

->confusionisme

■confusionisme

Part. sil.: con_fu_si_o_nis_me

[de confusió]

m Situació o estat de confusió, especialment quan és provocat deliberadament.

->confusionista

■confusionista

Part. sil.: con_fu_si_o_nis_ta

[de confusió]

1 adj Relatiu o pertanyent al confusionisme.

2 m i f Persona que practica el confusionisme.

->confutable

■confutable

[de confutar]

adj Que pot ésser confutat.

->confutació

■confutació

Part. sil.: con_fu_ta_ci_ó

[del ll. confutatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de confutar;

2 l’efecte.

2 Discurs que confuta. Ha publicat una extensa confutació.

->confutar

■confutar

[del ll. confutare, íd.; 1a FONT: 1670, DTo.]

v tr Refutar d’una manera conclusiva. Confutar un llibre, una doctrina, una calúmnia, un testimoni.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: confutar

GERUNDI: confutant

PARTICIPI: confutat, confutada, confutats, confutades

INDICATIU PRESENT: confuto, confutes, confuta, confutem, confuteu, confuten

INDICATIU IMPERFET: confutava, confutaves, confutava, confutàvem, confutàveu, confutaven

INDICATIU PASSAT: confutí, confutares, confutà, confutàrem, confutàreu, confutaren

INDICATIU FUTUR: confutaré, confutaràs, confutarà, confutarem, confutareu, confutaran

INDICATIU CONDICIONAL: confutaria, confutaries, confutaria, confutaríem, confutaríeu, confutarien

SUBJUNTIU PRESENT: confuti, confutis, confuti, confutem, confuteu, confutin

SUBJUNTIU IMPERFET: confutés, confutessis, confutés, confutéssim, confutéssiu, confutessin

IMPERATIU: confuta, confuti, confutem, confuteu, confutin

->conga

■conga

[del cast. conga, femení de Congo, per la procedència africana del ball]

f MÚS 1 Instrument hispanoamericà de percussió constituït per dos tambors de cos allargat i una sola pell, que es toca amb les mans o amb baquetes.

2 Ball originari de Cuba els executants del qual, en files dobles, ballen al compàs d’un timbal.

->congelable

■congelable

[de congelar]

adj Que pot ésser congelat.

->congelació

■congelació

Part. sil.: con_ge_la_ci_ó

[del ll. congelatio, -ōnis, íd.]

f 1 TERMO i INDÚST Transformació d’un líquid en sòlid sota l’efecte d’una disminució de la temperatura.

2 ALIM Procés de conservació d’aliments amb el qual hom aconsegueix la inhibició del desenvolupament microbià i de les reaccions enzimàtiques i químiques.

3 BIOL Procés i tècniques de conservació de cèl·lules i de teixits orgànics, propis de la criobiologia.

4 ECON Mesura conjuntural de política econòmica decretada oficialment per combatre tendències fortament inflacionistes i consistent a equilibrar de nou la relació estalvi inversió, a promoure una política d’austeritat i a aconseguir un increment en la productivitat. Congelació de salaris, de preus.

5 PAT Lesió produïda per l’acció del fred sobre l’organisme.

->congelador

■congelador

[de congelar]

m TECNOL Aparell o part d’un aparell emprat per a congelar.

->congelament

■congelament

m FÍS Comportament de les línies de camp magnètic en un plasma conductor de manera que aquestes es mouen amb el plasma.

->congelar

■congelar

[del ll. congelare, íd.; 1a FONT: 1625]

v 1 1 tr Fer passar (un cos) de l’estat líquid a l’estat sòlid per mitjà del fred. Congelar brou.

2 tr Glaçar.

3 pron Aquesta nit s’han congelat l’aigua i l’oli.

2 tr ALIM Sotmetre un producte alimentari a l’operació de congelació.

3 tr fig 1 La por li congela les sangs.

2 ECON Establir una mesura de congelació. El govern ha congelat els sous.

4 congelar la pilota ESPORT En els esports de conjunt, especialment en el futbol, tàctica consistent a controlar i retenir la pilota sense promoure cap jugada d’atac per tal de guanyar temps i mantenir un resultat favorable.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: congelar

GERUNDI: congelant

PARTICIPI: congelat, congelada, congelats, congelades

INDICATIU PRESENT: congelo, congeles, congela, congelem, congeleu, congelen

INDICATIU IMPERFET: congelava, congelaves, congelava, congelàvem, congelàveu, congelaven

INDICATIU PASSAT: congelí, congelares, congelà, congelàrem, congelàreu, congelaren

INDICATIU FUTUR: congelaré, congelaràs, congelarà, congelarem, congelareu, congelaran

INDICATIU CONDICIONAL: congelaria, congelaries, congelaria, congelaríem, congelaríeu, congelarien

SUBJUNTIU PRESENT: congeli, congelis, congeli, congelem, congeleu, congelin

SUBJUNTIU IMPERFET: congelés, congelessis, congelés, congeléssim, congeléssiu, congelessin

IMPERATIU: congela, congeli, congelem, congeleu, congelin

->congelat

■congelat -ada

[del ll. congelatus, -a, -um, íd.]

1 adj Molt fred; gelat, glacial. El desembre congelat.

2 adj i m ALIM Dit del producte alimentari sotmès al procés de congelació.

->congènere

■congènere

[de gènere]

adj 1 BIOL Dit de les espècies que pertanyen a un mateix gènere. El bou, l’ur i el zebú són animals congèneres.

2 Connex en natura, en caràcter o en acció amb una altra cosa o una altra persona. Institucions congèneres. Malalties congèneres. Mots congèneres.

->congenial

■congenial

Part. sil.: con_ge_ni_al

[de genial; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Que participa de les mateixes característiques o les mateixes tendències naturals.

2 Adaptat naturalment a la disposició, al caràcter, etc., d’algú.

->congeniar

■congeniar

Part. sil.: con_ge_ni_ar

[de geni; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr Avenir-se dues persones entre elles perquè tenen el mateix geni, les mateixes característiques i la mateixa disposició moral. Congeniar marit i muller.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: congeniar

GERUNDI: congeniant

PARTICIPI: congeniat, congeniada, congeniats, congeniades

INDICATIU PRESENT: congenio, congenies, congenia, congeniem, congenieu, congenien

INDICATIU IMPERFET: congeniava, congeniaves, congeniava, congeniàvem, congeniàveu, congeniaven

INDICATIU PASSAT: congenií, congeniares, congenià, congeniàrem, congeniàreu, congeniaren

INDICATIU FUTUR: congeniaré, congeniaràs, congeniarà, congeniarem, congeniareu, congeniaran

INDICATIU CONDICIONAL: congeniaria, congeniaries, congeniaria, congeniaríem, congeniaríeu, congeniarien

SUBJUNTIU PRESENT: congeniï, congeniïs, congeniï, congeniem, congenieu, congeniïn

SUBJUNTIU IMPERFET: congeniés, congeniessis, congeniés, congeniéssim, congeniéssiu, congeniessin

IMPERATIU: congenia, congeniï, congeniem, congenieu, congeniïn

->congènit

■congènit -a

Cp. hereditari

[del ll. congenĭtus, -a, -um, íd.]

adj 1 GEN Dit d’un caràcter heretat. Té un talent congènit, una elegància congènita.

2 MED Existent a l’hora de la naixença o des de la naixença. Sordesa congènita.

->congesta

■congesta

[del ll. congestus, -a, -um (congesta nix), participi de congerĕre ‘acumular, apilotar’; 1a FONT: 1688]

f Neu que es conserva en una clotada de les muntanyes altes.

->congestera

■congestera

f GEOL Indret on se sol localitzar una congesta.

->congestibilitat

■congestibilitat

f Qualitat de congestible.

->congestible

■congestible

adj Propens a la congestió.

->congestió

■congestió

Part. sil.: con_ges_ti_ó

[del ll. congestio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 PAT Augment de la quantitat de sang d’un òrgan o d’una regió orgànica; hiperèmia.

2 p ext Obstrucció provocada per una excessiva afluència de persones o de coses.

->congestionar

■congestionar

Part. sil.: con_ges_ti_o_nar

[de congestió]

v 1 tr Produir una congestió. L’excés de vehicles ha congestionat l’entrada a la ciutat.

2 pron Quan beu una mica es congestiona.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: congestionar

GERUNDI: congestionant

PARTICIPI: congestionat, congestionada, congestionats, congestionades

INDICATIU PRESENT: congestiono, congestiones, congestiona, congestionem, congestioneu, congestionen

INDICATIU IMPERFET: congestionava, congestionaves, congestionava, congestionàvem, congestionàveu, congestionaven

INDICATIU PASSAT: congestioní, congestionares, congestionà, congestionàrem, congestionàreu, congestionaren

INDICATIU FUTUR: congestionaré, congestionaràs, congestionarà, congestionarem, congestionareu, congestionaran

INDICATIU CONDICIONAL: congestionaria, congestionaries, congestionaria, congestionaríem, congestionaríeu, congestionarien

SUBJUNTIU PRESENT: congestioni, congestionis, congestioni, congestionem, congestioneu, congestionin

SUBJUNTIU IMPERFET: congestionés, congestionessis, congestionés, congestionéssim, congestionéssiu, congestionessin

IMPERATIU: congestiona, congestioni, congestionem, congestioneu, congestionin

->congestiu

■congestiu -iva

Part. sil.: con_ges_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. congestus, -a, -um, participi de congerĕre ‘acumular, apilotar’]

adj MED Relatiu o pertanyent a la congestió.

->conglaçar

■conglaçar

[de glaçar]

v tr Congelar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conglaçar

GERUNDI: conglaçant

PARTICIPI: conglaçat, conglaçada, conglaçats, conglaçades

INDICATIU PRESENT: conglaço, conglaces, conglaça, conglacem, conglaceu, conglacen

INDICATIU IMPERFET: conglaçava, conglaçaves, conglaçava, conglaçàvem, conglaçàveu, conglaçaven

INDICATIU PASSAT: conglací, conglaçares, conglaçà, conglaçàrem, conglaçàreu, conglaçaren

INDICATIU FUTUR: conglaçaré, conglaçaràs, conglaçarà, conglaçarem, conglaçareu, conglaçaran

INDICATIU CONDICIONAL: conglaçaria, conglaçaries, conglaçaria, conglaçaríem, conglaçaríeu, conglaçarien

SUBJUNTIU PRESENT: conglaci, conglacis, conglaci, conglacem, conglaceu, conglacin

SUBJUNTIU IMPERFET: conglacés, conglacessis, conglacés, conglacéssim, conglacéssiu, conglacessin

IMPERATIU: conglaça, conglaci, conglacem, conglaceu, conglacin

->conglobació

■conglobació

Part. sil.: con_glo_ba_ci_ó

[del ll. conglobatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de conglobar;

2 l’efecte.

->conglobar

■conglobar

[del ll. conglobare, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr Aplegar (diverses coses) formant una massa atapeïda, arrodonida.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conglobar

GERUNDI: conglobant

PARTICIPI: conglobat, conglobada, conglobats, conglobades

INDICATIU PRESENT: conglobo, conglobes, congloba, conglobem, conglobeu, congloben

INDICATIU IMPERFET: conglobava, conglobaves, conglobava, conglobàvem, conglobàveu, conglobaven

INDICATIU PASSAT: conglobí, conglobares, conglobà, conglobàrem, conglobàreu, conglobaren

INDICATIU FUTUR: conglobaré, conglobaràs, conglobarà, conglobarem, conglobareu, conglobaran

INDICATIU CONDICIONAL: conglobaria, conglobaries, conglobaria, conglobaríem, conglobaríeu, conglobarien

SUBJUNTIU PRESENT: conglobi, conglobis, conglobi, conglobem, conglobeu, conglobin

SUBJUNTIU IMPERFET: conglobés, conglobessis, conglobés, conglobéssim, conglobéssiu, conglobessin

IMPERATIU: congloba, conglobi, conglobem, conglobeu, conglobin

->conglomeració

■conglomeració

Part. sil.: con_glo_me_ra_ci_ó

[del ll. conglomeratio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de conglomerar o de conglomerar-se;

2 l’efecte.

->conglomerant

■conglomerant

[de conglomerar]

m 1 CONSTR Aglutinant que uneix els àrids d’un conglomerat i que contribueix a formar el compost.

2 QUÍM ORG Aglomerant.

->conglomerar

■conglomerar

[del ll. conglomerare, íd.]

v 1 tr Aplegar (diverses coses) formant una massa coherent. L’emperador conglomerà les diverses tribus en un imperi.

2 pron Conglomerar-se els detritus al·luvials en roques sedimentàries.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conglomerar

GERUNDI: conglomerant

PARTICIPI: conglomerat, conglomerada, conglomerats, conglomerades

INDICATIU PRESENT: conglomero, conglomeres, conglomera, conglomerem, conglomereu, conglomeren

INDICATIU IMPERFET: conglomerava, conglomeraves, conglomerava, conglomeràvem, conglomeràveu, conglomeraven

INDICATIU PASSAT: conglomerí, conglomerares, conglomerà, conglomeràrem, conglomeràreu, conglomeraren

INDICATIU FUTUR: conglomeraré, conglomeraràs, conglomerarà, conglomerarem, conglomerareu, conglomeraran

INDICATIU CONDICIONAL: conglomeraria, conglomeraries, conglomeraria, conglomeraríem, conglomeraríeu, conglomerarien

SUBJUNTIU PRESENT: conglomeri, conglomeris, conglomeri, conglomerem, conglomereu, conglomerin

SUBJUNTIU IMPERFET: conglomerés, conglomeressis, conglomerés, conglomeréssim, conglomeréssiu, conglomeressin

IMPERATIU: conglomera, conglomeri, conglomerem, conglomereu, conglomerin

->conglomerat

■conglomerat

[del ll. conglomeratus, -a, -um, íd.]

m 1 1 Efecte de conglomerar.

2 fig Un conglomerat de tots els grups d’esquerra.

2 CONSTR Massa formada per fragments de diversos minerals i diverses roques, cimentats per alguna substància aglomerant natural o artificial.

3 ECON Grup d’empreses diversificat que es dedica a activitats independents.

4 PETROG Roca sedimentària detrítica constituïda per fragments arrodonits que tenen llur origen en altres roques preexistents que han estat arrencades per l’acció dels elements erosius i que posteriorment s’han sedimentat.

->conglutinació

■conglutinació

Part. sil.: con_glu_ti_na_ci_ó

[del ll. conglutinatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f PAT 1 Acció de conglutinar o de conglutinar-se;

2 l’efecte.

->conglutinant

■conglutinant

adj Que conglutina.

->conglutinar

■conglutinar

[del ll. conglutinare, íd.]

v PAT 1 tr Ajuntar entre ells (els fragments d’un òrgan), generalment mitjançant una substància glutinosa.

2 pron Conglutinar-se una fractura.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: conglutinar

GERUNDI: conglutinant

PARTICIPI: conglutinat, conglutinada, conglutinats, conglutinades

INDICATIU PRESENT: conglutino, conglutines, conglutina, conglutinem, conglutineu, conglutinen

INDICATIU IMPERFET: conglutinava, conglutinaves, conglutinava, conglutinàvem, conglutinàveu, conglutinaven

INDICATIU PASSAT: conglutiní, conglutinares, conglutinà, conglutinàrem, conglutinàreu, conglutinaren

INDICATIU FUTUR: conglutinaré, conglutinaràs, conglutinarà, conglutinarem, conglutinareu, conglutinaran

INDICATIU CONDICIONAL: conglutinaria, conglutinaries, conglutinaria, conglutinaríem, conglutinaríeu, conglutinarien

SUBJUNTIU PRESENT: conglutini, conglutinis, conglutini, conglutinem, conglutineu, conglutinin

SUBJUNTIU IMPERFET: conglutinés, conglutinessis, conglutinés, conglutinéssim, conglutinéssiu, conglutinessin

IMPERATIU: conglutina, conglutini, conglutinem, conglutineu, conglutinin

->congoixa

■congoixa

Part. sil.: con_goi_xa

[del ll. vg. congustia, der. del ll. vg. congustus, contracció de coangustus, -a, -um ‘estret’; 1a FONT: c. 1400, Canals]

f Angoixa, opressió de l’esperit.

->congoixar

■congoixar

Part. sil.: con_goi_xar

[de congoixa]

v tr i pron Angoixar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: congoixar

GERUNDI: congoixant

PARTICIPI: congoixat, congoixada, congoixats, congoixades

INDICATIU PRESENT: congoixo, congoixes, congoixa, congoixem, congoixeu, congoixen

INDICATIU IMPERFET: congoixava, congoixaves, congoixava, congoixàvem, congoixàveu, congoixaven

INDICATIU PASSAT: congoixí, congoixares, congoixà, congoixàrem, congoixàreu, congoixaren

INDICATIU FUTUR: congoixaré, congoixaràs, congoixarà, congoixarem, congoixareu, congoixaran

INDICATIU CONDICIONAL: congoixaria, congoixaries, congoixaria, congoixaríem, congoixaríeu, congoixarien

SUBJUNTIU PRESENT: congoixi, congoixis, congoixi, congoixem, congoixeu, congoixin

SUBJUNTIU IMPERFET: congoixés, congoixessis, congoixés, congoixéssim, congoixéssiu, congoixessin

IMPERATIU: congoixa, congoixi, congoixem, congoixeu, congoixin

->congolès

■congolès -esa

adj i m i f Del Congo (estats d’Àfrica).

->congoni

congoni

[del suahili kongoni, íd.]

m ZOOL Antílop de la subfamília dels antilopins (Alcelaphus buselaphus cokii), semblant al búbal, però més petit, de color marró roig i de banyes curtes i anellades, dirigides de primer endavant i després cap enrere.

->congost

■congost

[del ll. vg. congustus, contracció de coangustus, -a, -um ‘estret’; 1a FONT: 1372]

m GEOMORF Vall estreta entre muntanyes, de vores abruptes, excavada per les aigües d’un riu.

->congraciament

■congraciament

Part. sil.: con_gra_ci_a_ment

[de congraciar-se]

m Acció de congraciar-se.