->temperància

■temperància

Part. sil.: tem_pe_ràn_ci_a

[del ll. temperantia ‘moderació, mesura’]

f 1 Qualitat de temperant.

2 ÈTIC i CATOL Temprança.

->temperant

■temperant

[del ll. temperans, -ntis, participi pres. de temperare ‘combinar proporcionadament’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que tempera o que es tempera.

->temperar

■temperar

[del ll. temperare ‘combinar proporcionadament tots els elements d’un tot’; 1a FONT: 1373]

v 1 tr Moderar, assuaujar. La marinada ha temperat l’ardor de l’aire. Temperar la fredor de l’aigua del bany afegint-hi aigua calenta. Temperar el rigor de la justícia.

2 pron Acomodar-se, adaptar-se. Temperar-se a les circumstàncies.

3 tr MÚS Temprar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: temperar

GERUNDI: temperant

PARTICIPI: temperat, temperada, temperats, temperades

INDICATIU PRESENT: tempero, temperes, tempera, temperem, tempereu, temperen

INDICATIU IMPERFET: temperava, temperaves, temperava, temperàvem, temperàveu, temperaven

INDICATIU PASSAT: temperí, temperares, temperà, temperàrem, temperàreu, temperaren

INDICATIU FUTUR: temperaré, temperaràs, temperarà, temperarem, temperareu, temperaran

INDICATIU CONDICIONAL: temperaria, temperaries, temperaria, temperaríem, temperaríeu, temperarien

SUBJUNTIU PRESENT: temperi, temperis, temperi, temperem, tempereu, temperin

SUBJUNTIU IMPERFET: temperés, temperessis, temperés, temperéssim, temperéssiu, temperessin

IMPERATIU: tempera, temperi, temperem, tempereu, temperin

->temperat

■temperat -ada

[del ll. temperatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

adj 1 Moderat, ni gaire calent ni gaire fred, ni massa ni massa poc. Un clima temperat.

2 fig Una república temperada.

3 MÚS Temprat.

->temperatura

■temperatura

[del ll. temperatura ‘constitució regular; temperatura’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f FÍS i METROL 1 1 [símb: Θ] Magnitud termodinàmica que posa en evidència l’energia tèrmica d’un cos amb relació a la d’un altre.

2 temperatura absoluta Temperatura expressada en l’escala absoluta o Kelvin, els valors de la qual són inferiors en 273,15 graus als de l’escala centígrada de Celsius, i el 0 de la qual constitueix el límit inferior absolut de les temperatures possibles.

3 temperatura ambient Temperatura de l’atmosfera que envolta un cos, referit normalment a la temperatura ordinària.

2 MED i FISIOL ANIM 1 Expressió numèrica del grau de calor de l’organisme. Hom anomena temperatura basal la temperatura del cos d’un individu en dejú, en repòs i en un ambient d’uns 20°C.

2 abs Febre. Avui el malalt té temperatura.

3 METEOR, 1 temperatura aparent Temperatura que hauria de tenir l’aire, en unes condicions ambientals ideals preses com a referència, perquè el bescanvi d’energia entre el cos humà i l’ambient fos el mateix que en les condicions ambientals reals.

2 temperatura de fredor Temperatura aparent que expressa un índex de fredor.

3 temperatura de l’aire Temperatura que té, en un moment donat, l’aire de l’atmosfera terrestre.

4 temperatura de xafogor Temperatura aparent que expressa un índex de xafogor.

4 temperatura crítica TERMO Dit de la temperatura d’un gas per damunt de la qual és impossible de liquar-lo únicament per un augment de pressió.

5 temperatura de color LUM Temperatura absoluta del cos negre per a la qual les ordenades de la corba de distribució espectral de l’emissió són aproximadament proporcionals a les de la radiació considerada.

6 temperatura de luminància LUM Temperatura absoluta del cos negre que posseeix, per a una longitud d’ona determinada, la mateixa densitat espectral de luminància que el cos radiant considerat.

->temperi

■temperi

[del ll. temperies ‘combinació; equilibri; bon temps’, que, per contacte amb el contrari intempèrie i amb tempestat, prengué un sentit negatiu de ‘mal temps’]

m 1 METEOR Mal temps; tempestat. Un temperi de pluja i neu amb vents huracanats.

2 fig Avalot, cridòria, aldarull. Hi va haver un temperi de crits.

->tempesta

■tempesta

[del ll. arcaic *tempesta ‘temps (cronològic i atmosfèric); mal temps’, substantivació del ll. arcaic tempestus, -a, -um ‘a temps, oportú’, reemplaçat més tard per tempestas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

f METEOR Tempestat.

->tempestat

■tempestat

[del ll. tempestas, -ātis ‘període de temps; estat del temps; mal temps’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 METEOR 1 Intensa borrasca local que va associada a un cúmul o nimbe gros i dens, on hi ha corrents ascendents d’aire molt forts.

2 tempestat seca Tempestat de llamps i trons sense precipitació.

2 fig Agitació violenta, com de crits, soroll, baralles, pertorbació intensa de l’ànim, etc. Una tempestat de xiulets i de protestes.

3 tempestat magnètica ASTR i GEOF Pertorbació del camp magnètic terrestre que hom observa un o dos dies després de les grans erupcions cromosfèriques.

->tempestejar

■tempestejar

[de tempesta; 1a FONT: s. XV, Curial]

v intr 1 METEOR Fer tempestat. Tot l’hivern ha tempestejat.

2 fig Moure soroll violent, sobretot amb crits i renys. La classe política tempesteja: es nota que s’apropen eleccions.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tempestejar

GERUNDI: tempestejant

PARTICIPI: tempestejat, tempestejada, tempestejats, tempestejades

INDICATIU PRESENT: tempestejo, tempesteges, tempesteja, tempestegem, tempestegeu, tempestegen

INDICATIU IMPERFET: tempestejava, tempestejaves, tempestejava, tempestejàvem, tempestejàveu, tempestejaven

INDICATIU PASSAT: tempestegí, tempestejares, tempestejà, tempestejàrem, tempestejàreu, tempestejaren

INDICATIU FUTUR: tempestejaré, tempestejaràs, tempestejarà, tempestejarem, tempestejareu, tempestejaran

INDICATIU CONDICIONAL: tempestejaria, tempestejaries, tempestejaria, tempestejaríem, tempestejaríeu, tempestejarien

SUBJUNTIU PRESENT: tempestegi, tempestegis, tempestegi, tempestegem, tempestegeu, tempestegin

SUBJUNTIU IMPERFET: tempestegés, tempestegessis, tempestegés, tempestegéssim, tempestegéssiu, tempestegessin

IMPERATIU: tempesteja, tempestegi, tempestegem, tempestegeu, tempestegin

->tempestita

■tempestita

f GEOL Dipòsit sedimentari marí d’aigües somes, que presenta evidències d’haver estat violentament alterat, remogut i resedimentat com a conseqüència d’una tempestat marina o lacustre.

->tempestiu

■tempestiu -iva

Part. sil.: tem_pes_tiu

[del ll. tempestivus, -a, -um, íd., der. de l’ant. tempestus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que ve a temps; oportú.

->tempestivament

■tempestivament

[de tempestiu]

adv D’una manera tempestiva.

->tempestívol

■tempestívol -a

adj Tempestuós.

->tempestós

■tempestós -osa

[de tempesta; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

adj Tempestuós.

->tempestosament

■tempestosament

[de tempestós]

adv Tempestuosament.

->tempestuós

■tempestuós -osa

Part. sil.: tem_pes_tu_ós

[de tempestós, amb influx del ll. aestuosus ‘xardorós, esvalotat’; 1a FONT: 1429]

adj 1 1 Que constitueix o causa una tempestat. Fa un vent tempestuós.

2 En què fa una tempestat. Una nit tempestuosa.

3 Subjecte a tempestats. Un hivern molt tempestuós.

2 fig Turbulent. Un debat tempestuós.

->tempestuosament

■tempestuosament

Part. sil.: tem_pes_tu_o_sa_ment

[de tempestuós]

adv Amb tempestat, d’una manera tempestuosa.

->tempial

■tempial

Part. sil.: tem_pi_al

[de l’it. tempiale, íd., der. de l’it. ant. tempia ‘eix’, ll. templa, pl. de templum ‘temple’, que tenia també un sentit arquitectònic de ‘biga transversal’]

m TÈXT Entre els teixidors de seda amb telers de mà, templàs.

->tempir

■tempir

[del ll. vg. *tempĕrium, d’un encreuament de tempĕries ‘estat del temps’ amb intempĕries ‘inclemència del temps’, der. de temperare ‘temperar, moderar’; 1a FONT: 1561]

m Aigua de pluja que és absorbida per la terra i fa bona saó. Fa un bon, un bell, tempir.

->tempirada

■tempirada

[de tempirar]

f Ploguda curta però suficient per a tempirar la terra.

->tempirar

■tempirar

[de tempir; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Assaonar.

2 abs Fer una pluja que penetra la terra i la deixa en un bon estat d’humitat, de saó. Ha tempirat: hi haurà bolets, doncs.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tempirar

GERUNDI: tempirant

PARTICIPI: tempirat, tempirada, tempirats, tempirades

INDICATIU PRESENT: tempiro, tempires, tempira, tempirem, tempireu, tempiren

INDICATIU IMPERFET: tempirava, tempiraves, tempirava, tempiràvem, tempiràveu, tempiraven

INDICATIU PASSAT: tempirí, tempirares, tempirà, tempiràrem, tempiràreu, tempiraren

INDICATIU FUTUR: tempiraré, tempiraràs, tempirarà, tempirarem, tempirareu, tempiraran

INDICATIU CONDICIONAL: tempiraria, tempiraries, tempiraria, tempiraríem, tempiraríeu, tempirarien

SUBJUNTIU PRESENT: tempiri, tempiris, tempiri, tempirem, tempireu, tempirin

SUBJUNTIU IMPERFET: tempirés, tempiressis, tempirés, tempiréssim, tempiréssiu, tempiressin

IMPERATIU: tempira, tempiri, tempirem, tempireu, tempirin

->templa

■templa

Hom.: temple

[del ll. tĕmpŏra, pl. de tempus, -ŏris, íd., amb la -l- potser de termes d’anatomia: pomŭla ‘pòmuls’, aurícula ‘orella’, spatula ‘espatlla’, etc; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

f ANAT ANIM Cadascuna de les dues parts laterals del cap compreses entre el front, l’orella i la galta.

->templàs

■templàs

[d’una variant templar, usada sobretot en pl., templars, amb aglutinació posterior de la -s en templàs, sentit com un sing. (per a l’origen darrer del mot, v. tempial)]

[pl -assos] m TÈXT 1 Regle de fusta extensible amb puntes en els extrems, que es claven en els voravius del teixit.

2 En el teler mecànic de tipus cotoner, aparell amb un cilindre metàl·lic, anomenat també pinya, que té uns anells diagonals proveïts de puntes, i que hom posa a cada vora del teixit per a impedir la reducció de l’amplària de la peça que es teixeix.

->temple

■temple

Hom.: templa

[del ll. tĕmplum, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 HIST REL i ARQUIT Edifici consagrat al culte d’una divinitat, concebut en general com a habitacle permanent o lloc de manifestació temporal de la mateixa divinitat, que hi és sovint representada amb una imatge.

2 CRIST i ARQUIT Abusivament, església, sobretot la protestant.

3 fig En llenguatge literari, lloc venerable, on resideix alguna cosa noble, digna d’honor. El tribunal ha d’ésser el temple de la justícia.

4 fig El cel, la volta del cel.

->templer

■templer -a

[der. de temple, referit al de Jerusalem, que apareix en el nom de l’orde: equites militiae templi Salomonis ‘cavallers de la milícia del temple de Salomó’; 1a FONT: c. 1251]

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’orde del Temple o als seus membres.

2 m Membre de l’orde militar del Temple fundat a Jerusalem al segle XII amb la finalitat de socórrer els pelegrins que anaven a visitar els Llocs Sants.

->templet

■templet

[de temple; 1a FONT: 1839, DLab.]

m ARQUIT 1 Construcció de planta circular constituïda per una volta o petita cúpula sostinguda per sis o més columnes, que sol servir d’aixopluc a una estàtua.

2 Construcció formada per un sostre sostingut per columnes que serveix per a posar-hi una imatge a l’interior; a mida reduïda pot formar part d’un altar.

->tempo

■tempo^* [témpo]

[mot it., ‘temps’]

m MÚS 1 temps 8 5.

2 a tempo En una partitura, indicació que prescriu a l’executant el retorn al temps o moviment original després d’un canvi.

->temporada

■temporada

[de temps; 1a FONT: 1529]

f Espai de temps que es distingeix de la resta de l’any per alguna cosa (feines pròpies del temps, producció de fruits, canvi temporal de residència, jocs, espectacles, etc.). En aquell país, la primavera és la temporada de les pluges. Fruita de la temporada. Anar a passar una temporada a fora. Temporada de banys. La temporada turística.

->temporal¹

■temporal¹

[del ll. temporalis, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

1 adj Que passa amb el temps (oposat a etern).

2 adj Relatiu o pertanyent al temps. Evolució temporal.

3 adj 1 Relatiu o pertanyent a les coses de la vida secular, mundana (oposat a espiritual).

2 poder temporal HIST ECL Potestat que correspon al papa com a cap dels Estats Pontificis, avui reduïts a la ciutat del Vaticà.

4 adj 1 Que expressa una relació de temps.

2 GRAM Relatiu al temps gramatical. Desinències temporals.

3 proposició temporal GRAM Proposició subordinada que té la mateixa funció que exerceix un adverbi de temps en l’oració simple.

5 METEOR 1 adj Relatiu o pertanyent al temps.

2 m Situació atmosfèrica que es caracteritza per precipitacions i vents persistents.

3 després del temporal ve la bonança fig Frase amb què hom comenta la tranquil·litat després de passar tribulacions, desgràcies o perills.

4 temporal de llevant Temporal, característic de Catalunya i el País Valencià, en el qual predominen vents de llevant i pluges persistents.

6 m LITÚRG Part de l’any litúrgic que celebra els misteris de Crist, en oposició al santoral. Hom l’anomena també propi del temps.

->temporal²

■temporal²

[del ll. temporalis, íd. (v. templa); 1a FONT: s. XIV, Alcoatí]

ANAT ANIM 1 adj 1 Relatiu o pertanyent a les temples. Regió temporal.

2 artèria temporal superficial Branca terminal de la caròtide externa que irriga el front, la regió temporal, la glàndula paròtide, el múscul masseter i l’orella.

3 múscul temporal Múscul en forma de ventall, amb la base cap a dalt i enrere i el vèrtex en l’apòfisi coronoide, situat a la fossa temporal.

2 m Os del crani que forma part de la volta per la seva porció escatosa, i de l’òrgan de l’oïda per les porcions petrosa i mastoide.

->temporalada

■temporalada

[de temporal¹; 1a FONT: 1915, DAg.]

f METEOR 1 Gros temporal.

2 Sèrie de temporals.

->temporalisme

■temporalisme

[de temporal¹]

m 1 CRIST i POLÍT Tendència ideològica i política favorable al poder temporal del papa.

2 TEOL Doctrina que insisteix en la necessitat que els cristians actuïn en l’interior de les realitats profanes, en oposició a l’espiritualisme, que destaca la conveniència d’apartar-se del món.

->temporalitat

■temporalitat

[del ll. td. temporalĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat de temporal, de sotmès a límit de temps.

2 FILOS Amb relació a l’home, estructura ontologicoexistencial de l’ésser humà en virtut de la qual el caràcter temporal d’aquest es fa consciència del temps i, així, obre la persona al futur, per tal com la vincula a un passat; entre aquests dos moments hi ha el seu present.

3 pl DR CAN Rendes que perceben els eclesiàstics d’un benifet o d’una prebenda.

->temporalitzar

■temporalitzar

Cp. temporitzar

[de temporal¹; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Convertir l’etern en temporal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: temporalitzar

GERUNDI: temporalitzant

PARTICIPI: temporalitzat, temporalitzada, temporalitzats, temporalitzades

INDICATIU PRESENT: temporalitzo, temporalitzes, temporalitza, temporalitzem, temporalitzeu, temporalitzen

INDICATIU IMPERFET: temporalitzava, temporalitzaves, temporalitzava, temporalitzàvem, temporalitzàveu, temporalitzaven

INDICATIU PASSAT: temporalitzí, temporalitzares, temporalitzà, temporalitzàrem, temporalitzàreu, temporalitzaren

INDICATIU FUTUR: temporalitzaré, temporalitzaràs, temporalitzarà, temporalitzarem, temporalitzareu, temporalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: temporalitzaria, temporalitzaries, temporalitzaria, temporalitzaríem, temporalitzaríeu, temporalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: temporalitzi, temporalitzis, temporalitzi, temporalitzem, temporalitzeu, temporalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: temporalitzés, temporalitzessis, temporalitzés, temporalitzéssim, temporalitzéssiu, temporalitzessin

IMPERATIU: temporalitza, temporalitzi, temporalitzem, temporalitzeu, temporalitzin

->temporalment

■temporalment

[de temporal¹]

adv Per un cert temps limitat, no definitiu. Se n’anà temporalment de casa.

->temporalós

■temporalós -osa

adj Tempestuós.

->temporani

■temporani -ània

[del ll. temporaneus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1725]

adj Que dura sols un cert temps, que no és definitiu o per sempre.

->temporàniament

■temporàniament

Part. sil.: tem_po_rà_ni_a_ment

[de temporani]

adv D’una manera temporània.

->temporer

■temporer -a

[de temps]

adj i m i f 1 DR TREB Dit de la persona que exerceix un treball temporalment. Obrer temporer.

2 DR ADM Dit del funcionari de l’administració destinat transitòriament a exercir un càrrec públic subaltern.

->témpores

■témpores

[del ll. tempŏra ‘els temps, les estacions’, pl. de tempus ‘temps’]

f pl LITÚRG En la litúrgia romana, celebració penitencial i d’acció de gràcies que consagrava l’inici de les estacions (tempora) de l’any.

->temporització

■temporització

Part. sil.: tem_po_rit_za_ci_ó

[de temporitzar]

f AUTOM i TECNOL 1 Acció de temporitzar;

2 l’efecte.

->temporitzador

■temporitzador

[de temporitzar]

m AUTOM i TECNOL Dispositiu que comanda una determinada operació en un moment o durant un temps predeterminat.

->temporitzar

■temporitzar

Cp. temporalitzar

[del b. ll. temporizare, íd.]

v intr 1 Diferir per tenir ocasió d’esperar un moment més favorable. Com que aleshores no podíem afrontar aquell repte, la millor solució era temporitzar.

2 AUTOM i TECNOL Regular i controlar els moments d’inici o d’acabament d’una acció o d’una operació i la seva durada mitjançant temporitzadors.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: temporitzar

GERUNDI: temporitzant

PARTICIPI: temporitzat, temporitzada, temporitzats, temporitzades

INDICATIU PRESENT: temporitzo, temporitzes, temporitza, temporitzem, temporitzeu, temporitzen

INDICATIU IMPERFET: temporitzava, temporitzaves, temporitzava, temporitzàvem, temporitzàveu, temporitzaven

INDICATIU PASSAT: temporitzí, temporitzares, temporitzà, temporitzàrem, temporitzàreu, temporitzaren

INDICATIU FUTUR: temporitzaré, temporitzaràs, temporitzarà, temporitzarem, temporitzareu, temporitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: temporitzaria, temporitzaries, temporitzaria, temporitzaríem, temporitzaríeu, temporitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: temporitzi, temporitzis, temporitzi, temporitzem, temporitzeu, temporitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: temporitzés, temporitzessis, temporitzés, temporitzéssim, temporitzéssiu, temporitzessin

IMPERATIU: temporitza, temporitzi, temporitzem, temporitzeu, temporitzin

->temporo-

■temporo-

ANAT ANIM Forma prefixada del mot llatí tempora, que significa ‘templa’ i que expressa connexió, relació, amb l’os temporal o la regió temporal. Ex.: temporomaxil·lar.

->temporoauricular

temporoauricular

Part. sil.: tem_po_ro_au_ri_cu_lar

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a les regions temporal i auricular.

->temprador

■temprador

[de temprar; 1a FONT: 1405]

m 1 Instrument per a temprar.

2 esp MÚS Clau per a temprar certs instruments de música.

->temprament

■temprament

[de temprar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció de temprar.

2 esp MÚS Sistema per a modificar lleugerament els intervals a fi d’afinar els instruments de sons determinats, especialment els de teclat.

->temprança

■temprança

[de temprar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f ÈTIC i CATOL En la moral tradicional, una de les quatre virtuts cardinals, que consisteix a moderar el desig de plaers, sobretot els derivats dels sentits, d’una manera especial els de la gola.

->temprar

■temprar

[del ll. temperare ‘combinar proporcionadament’]

v tr 1 Trempar.

2 esp MÚS Afinar un interval o un instrument segons un temprament determinat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: temprar

GERUNDI: temprant

PARTICIPI: temprat, temprada, temprats, temprades

INDICATIU PRESENT: tempro, tempres, tempra, temprem, tempreu, tempren

INDICATIU IMPERFET: temprava, tempraves, temprava, tempràvem, tempràveu, tempraven

INDICATIU PASSAT: temprí, temprares, temprà, tempràrem, tempràreu, tempraren

INDICATIU FUTUR: tempraré, tempraràs, temprarà, temprarem, temprareu, tempraran

INDICATIU CONDICIONAL: tempraria, tempraries, tempraria, tempraríem, tempraríeu, temprarien

SUBJUNTIU PRESENT: tempri, tempris, tempri, temprem, tempreu, temprin

SUBJUNTIU IMPERFET: temprés, tempressis, temprés, tempréssim, tempréssiu, tempressin

IMPERATIU: tempra, tempri, temprem, tempreu, temprin

->tempre

■tempre

[de temprar]

m Tremp.

->temps

■temps

[del ll. tĕmpus, -ŏris, íd.; 1a FONT: 1237]

m inv 1 1 Durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d’una manera contínua i uniforme i que hom mesura per fenòmens successius esdevinguts a intervals regulars, com el cicle solar, el cicle lunar, el curs de les estacions, etc.

2 ESPORT Resultat obtingut en una prova esportiva cronometrada.

3 amb el temps Després de recórrer un cert espai de temps.

4 amb temps Amb un espai de temps anticipat. Notifiqueu-m’ho amb temps.

5 amb temps i palla maduren les nesples fig Refrany que significa que les coses no es fan bé si es fan massa de pressa.

6 aprofitar el temps Despendre’l en coses útils.

7 fer temps Entretenir-se en alguna cosa secundària esperant un esdeveniment, el moment d’obrar més intensament, etc.

8 fer temps (a tal o tal lloc) Estar-hi durant una temporada. Va fer molt temps a França.

9 passar el temps Entretenir-se.

10 perdre el temps Desaprofitar-lo, no fer allò que caldria o es podria fer.

11 tenir temps Disposar-ne per a fer quelcom, no estant subjecte a altres ocupacions.

12 unitat de temps Cadascuna de les porcions de durada que serveixen per a mesurar el temps, com l’hora, el dia, el mes, l’any, etc.

13 un quant temps Durada indeterminada, ni llarga ni curta.

2 FILOS i PSIC Concepte genèric al qual hom remet sempre, en referir-se als esdeveniments, als processos i a la successió de les coses i a la durada mateixa del real, en virtut de la consciència de la pròpia permanència i de la diferència que hom hi experimenta entre el que és i el que (objecte ja del record) ha estat.

3 FÍS i ASTR 1 Paràmetre real (no negatiu) que constitueix una de les quatre coordenades del conjunt continu espaitemps que permet de situar un punt material, individualitzant-lo, en una successió d’esdeveniments observats des d’un mateix sistema de referència.

2 temps astronòmic Magnitud, definida per a qualsevol instant, que és igual a l’angle horari del Sol mitjà a l’instant considerat.

3 temps civil Temps solar mitjà.

4 temps llum (o temps de llum) Temps que triga la llum a recórrer una distància determinada. La unitat més emprada de temps llum és l’any llum (o any de llum).

5 temps legal Temps oficial.

6 temps local Temps solar mitjà.

7 temps oficial Temps vàlid per a tots els llocs situats dins un mateix fus horari, que correspon al temps civil dels llocs situats sobre un determinat meridià geogràfic, situat dins el fus que hom pren com a referència.

8 temps sideral (o sideri) Magnitud, definida per a qualsevol instant, que és igual al valor de l’angle horari d’un estel o d’un punt de l’esfera celeste que hom pren com a referència, a l’instant considerat.

9 temps solar aparent Temps solar veritable.

10 temps solar mitjà Magnitud, definida per a qualsevol instant, que és determinada sumant 12 hores al valor de l’angle horari del Sol mitjà a l’instant considerat.

11 temps solar veritable Magnitud, definida per a qualsevol instant, que és determinada sumant 12 hores al valor de l’angle horari del Sol veritable a l’instant considerat.

12 temps universal Temps solar mitjà o civil de l’observatori de Greenwich.

4 1 En el transcurs del temps, una porció determinada d’aquest situada més enllà o més ençà, en el passat, el present o el futur.

2 GRAM Accident característic del verb que relaciona l’acció, l’ocurrència o la situació dels esdeveniments referits en l’oració amb el moment actual de l’expressió.

3 al mateix temps loc adv Conjuntament, sense diferència de temps. Tots parlaven al mateix temps.

4 de temps en temps loc adv De tant en tant.

5 en altre temps (o temps enrere) loc adv En el temps passat; abans.

6 en aquell temps loc adv En el temps d’allò de què hom parla.

7 en aquell temps MIT i RELIG En el temps mític, als orígens.

8 temps a venir En el temps futur.

9 temps enrere loc adv En altre temps.

10 tenir temps Tenir edat. Quin temps té, el nen? Té poc temps.

5 1 En el transcurs del temps, una porció d’aquest considerada com l’espai o moment apropiat a fer o a esdevenir-se una cosa, en què és oportú que es faci o que s’esdevingui. Temps de calor, de fred. Temps de fruita.

2 al seu temps Al temps oportú.

3 a temps loc adv Abans que una cosa comenci. No hem arribat a temps al concert.

4 temps pasqual LITÚRG Els cinquanta dies que van des del diumenge de Pasqua fins al diumenge de la Pentecosta.

6 1 Transcurs del temps en tant que quantitat variable, factor o constant que altera altres variables o que és afectat per elles.

2 ECON Variable introduïda en l’anàlisi econòmica, sia com a tendència o punt de referència al qual han de referir-se altres variables considerades essencials o bé com a variable essencial en ella mateixa.

3 constant de temps FÍS En una magnitud que varia exponencialment amb el temps, temps al cap del qual aquesta magnitud ha disminuït el seu valor a 1/e (36,8%) del valor inicial o bé ha augmentat a 1-(1/e) (63,2%) del valor final, essent e = 2,71828 la base dels logaritmes neperians.

7 TECNOL 1 Espai de temps que transcorre entre dos o més moments del funcionament o entre la inacció i el funcionament d’un mecanisme, dispositiu, etc.

2 en temps compartit loc adv INFORM Manera de funcionar un equip informàtic que permet l’accés, en temps real, de diferents usuaris.

3 en temps diferit loc adv INFORM Manera de tractar les dades en un ordinador, en què són processades seguint les instruccions del llenguatge de control de feines, o sia, per lots.

4 en temps real loc adv INFORM Manera de tractar les dades en un ordinador, en què aquest respon en un temps molt breu a qualsevol demanda d’informació.

5 temps d’accés INFORM Espai de temps entre el moment de la demanda de dades a una memòria i el moment del seu lliurament.

6 temps d’accés INFORM Espai de temps entre el lliurament de dades a una memòria i el moment de llur enregistrament.

7 temps de relaxació ELECT En un sistema isòtrop i homogeni, relació entre la permitivitat i la conductivitat.

8 temps mort Temps que transcorre entre l’excitació o accionament d’un mecanisme, d’un dispositiu, etc., i el seu efecte o resposta. Hom l’anomena, també, temps de resposta. En informàtica és anomenat temps d’accés.

8 1 Cadascuna de les parts, fases, moviment, etc., en què es divideix l’execució d’alguna cosa.

2 Fases o moviments d’un exercici gimnàstic o esportiu, de la instrucció militar, etc. Van guanyar en el segon temps.

3 CIR Cadascun dels actes en què pot ésser dividida una operació quirúrgica.

4 MOT Cadascuna de les fases en què hom considera descompost el cicle de funcionament d’un motor.

5 MÚS Terme musical que designa la velocitat mitjana o moviment d’execució d’una obra musical.

6 MÚS Part o divisió del compàs.

7 MÚS tacte 3.

8 MÚS Moviment o part d’una composició. El primer temps d’una sonata.

9 temps mort ESPORT En alguns esports de pilota, interrupció del joc d’una durada determinada, que sol·licita l’entrenador o el capità, per donar instruccions als jugadors.

10 temps mort TECNOL Temps durant el qual una acció mecànica, pneumàtica, elèctrica, etc., és interrompuda o deixa de produir efectes. En el cicle de funcionament d’un motor, el temps mort és anomenat també punt mort.

9 METEOR 1 Estat de l’atmosfera en un lloc i un moment determinats.

2 al mal temps, bona cara fig Refrany amb què es recomana de mantenir el bon estat d’ànim davant les vicissituds adverses.

3 bon temps Temps suau, en què no fa fred, ni plou, ni fa vent.

4 cridar el mal temps fig Portar algú mala sort o desgràcia amb allò que diu o fa.

5 mal temps Temps molest, sia per fred, per pluja o per qualsevol altre fenomen pertorbador de la calma atmosfèrica.

6 tocar a temps ant Tocar les campanes quan venia tempesta, sia per conjurar-la o per indicar que el sacerdot començava les pregàries oportunes per a allunyar-la.

10 RELIG Dimensió de l’existència, pròpia de l’home, en contraposició a l’eternitat, que és característica dels déus i dels homes divinitzats.

->tempsut

■tempsut -uda

adj Dit d’una persona o un animal vell. Un home tempsut.

->temptable

■temptable

[de temptar]

adj Susceptible d’ésser temptat.

->temptació

■temptació

Part. sil.: temp_ta_ci_ó

[del ll. temptatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 ÈTIC i RELIG 1 Incitació a cometre accions moralment dolentes.

2 Prova a la qual és sotmès l’ésser lliure per a conèixer la capacitat de regir-se per la llei moral o religiosa.

3 Amb valor subjectiu, estat del qui experimenta l’atracció d’una conducta que contrasta amb els ideals de la pròpia convicció moral o religiosa.

2 p anal 1 Desig de coses de què hom considera millor abstenir-se. Vaig tenir la temptació de respondre-li malament.

2 Atracció, curiositat. No vaig resistir a la temptació de llegir aquella novel·la.

3 Cosa que atreu. Aquells pastissos eren una temptació.

->temptador

■temptador -a

[del ll. temptator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XV, I. de Villena]

1 adj Que tempta. Aquella proposició era realment temptadora.

2 adj i m i f Dit del qui tempta.

->temptar

■temptar

[del ll. temptare, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v tr 1 1 Posar a prova. Temptar la paciència d’algú. Déu temptà Abraham. Temptar fortuna.

2 temptar Déu RELIG Posar a prova la bondat o la paciència de Déu fent una cosa dolenta, exposant-se a un perill, etc.

2 Tractar d’acomplir o d’aconseguir una cosa malgrat els obstacles, etc. Temptar una empresa difícil. Temptem un darrer esforç.

3 1 Induir o tractar d’induir algú a alguna cosa, especialment prohibida o dolenta. Ésser temptat pel diable.

2 Excitar el desig. Ja em tempta de venir amb vosaltres, però avui no puc. Estic temptat de fer-ho.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: temptar

GERUNDI: temptant

PARTICIPI: temptat, temptada, temptats, temptades

INDICATIU PRESENT: tempto, temptes, tempta, temptem, tempteu, tempten

INDICATIU IMPERFET: temptava, temptaves, temptava, temptàvem, temptàveu, temptaven

INDICATIU PASSAT: temptí, temptares, temptà, temptàrem, temptàreu, temptaren

INDICATIU FUTUR: temptaré, temptaràs, temptarà, temptarem, temptareu, temptaran

INDICATIU CONDICIONAL: temptaria, temptaries, temptaria, temptaríem, temptaríeu, temptarien

SUBJUNTIU PRESENT: tempti, temptis, tempti, temptem, tempteu, temptin

SUBJUNTIU IMPERFET: temptés, temptessis, temptés, temptéssim, temptéssiu, temptessin

IMPERATIU: tempta, tempti, temptem, tempteu, temptin

->temptatiu

■temptatiu -iva

Part. sil.: temp_ta_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. temptatus, -a, -um, participi de temptare ‘temptar’]

1 adj Apte a temptar, temptador.

2 f 1 Acció de temptar una cosa. Una temptativa infructuosa.

2 DR PEN Propòsit i començament d’execució d’un delicte que no arriba a realitzar-se per circumstàncies independents de la voluntat del culpable. És anomenada, impròpiament, conat.

->tempteig

■tempteig

Part. sil.: temp_teig

[de temptejar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Acció de temptejar.

2 DR CIV Tanteig.

->temptejant

■temptejant

[de temptejar]

adj Que tempteja.

->temptejar

■temptejar

[de temptar; 1a FONT: 1932, DFa.]

v tr 1 Fer indagacions o exploracions, fer provatures, abans d’emprendre l’execució d’una cosa. Temptejar el terreny. Temptejava la possibilitat d’obrir un centre lúdic consultant-ho amb l’alcalde. Hem de temptejar el director per veure si acceptaria fer-ho.

2 DR CIV Tantejar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: temptejar

GERUNDI: temptejant

PARTICIPI: temptejat, temptejada, temptejats, temptejades

INDICATIU PRESENT: temptejo, tempteges, tempteja, temptegem, temptegeu, temptegen

INDICATIU IMPERFET: temptejava, temptejaves, temptejava, temptejàvem, temptejàveu, temptejaven

INDICATIU PASSAT: temptegí, temptejares, temptejà, temptejàrem, temptejàreu, temptejaren

INDICATIU FUTUR: temptejaré, temptejaràs, temptejarà, temptejarem, temptejareu, temptejaran

INDICATIU CONDICIONAL: temptejaria, temptejaries, temptejaria, temptejaríem, temptejaríeu, temptejarien

SUBJUNTIU PRESENT: temptegi, temptegis, temptegi, temptegem, temptegeu, temptegin

SUBJUNTIU IMPERFET: temptegés, temptegessis, temptegés, temptegéssim, temptegéssiu, temptegessin

IMPERATIU: tempteja, temptegi, temptegem, temptegeu, temptegin

->tempura¹

■tempura¹

[probable encreuament de temporal¹ amb temperatura; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

f METEOR Temps tempestuós.

->tempura²

tempura²

f GASTR Plat de la cuina japonesa elaborat amb trossos de peix, marisc i verdures, arrebossats i fregits, que es mengen acompanyats de nap ratllat i d’una salsa calenta feta amb shoyu i mirin.

->ten-

■ten-

Forma prefixada del mot grec ténōn, ténontos, que significa ‘tendó’. Ex.: tenàlgia.

->tenaç

■tenaç

[del ll. tenax, -ācis ‘que s’aguanta fortament; molt adherent; tenaç’, der. de tenēre ‘tenir agafat, retenir’; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 1 Que es desadhereix molt difícilment.

2 FÍS Que és format de parts que mostren una forta cohesió entre elles. El vesc és una substància molt tenaç.

3 TECNOL Dit del material que presenta tenacitat.

2 fig 1 Ferm en les seves opinions, els seus propòsits, les seves resolucions, etc., que desisteix molt difícilment d’allò que pensa fer o que vol fer. Un home tenaç i perseverant.

2 memòria tenaç Memòria molt retentiva.

->tenacitat

■tenacitat

[del ll. tenacĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Qualitat de tenaç.

2 FÍS i TECNOL Propietat dels cossos que resisteixen els esforços de tracció tot deformant-se i estirant-se abans de trencar-se.

2 fig Va ésser un home d’una tenacitat excepcional.

->tenacle

■tenacle

[del ll. tenacŭlum ‘lligam’, der. de tenēre ‘agafar, sostenir’]

m 1 CIR Instrument en forma de ganxo que hom empra per a aixecar i sostenir diversos òrgans en les operacions, especialment en les lligades.

2 ANAT ANIM Lligament fibrós que sosté un òrgan o una part.

->tenaçment

■tenaçment

[de tenaç]

adv Amb tenacitat.

->tenàlgia

tenàlgia

Part. sil.: te_nàl_gi_a

f PAT Dolor als tendons.

->tenalla¹

■tenalla¹

[probablement d’un ll. vg. *tīnalia, pl. de *tīnale, amb influx, pel que fa al tractament de la ī, de tenalla² (l’eina) o del verb tenir; 1a FONT: 1274]

f Gerra.

->tenalla²

■tenalla²

[del ll. tenacŭlas, dimin. de tenaces, -ium ‘lligams; grapes’, der. de tenax, -ācis ‘resistent’; 1a FONT: 1575, DPou.]

f 1 CONSTR En una fortificació, obra exterior davant la cortina, que forma un o dos angles obtusos entrants entre dos bastions.

2 TÀCT Maniobra bèl·lica per tal d’aïllar una zona enemiga entre dues forces pròpies.

3 pl 1 FERRET Alicates, especialment les grosses o les destinades a arrencar claus o a tallar filferro.

2 MED Instrument mèdic semblant a unes pinces, de branques fortes i tallants.

->tenallada

■tenallada

[de tenalla¹]

f Contingut d’una tenalla o gerra.

->tenallar

■tenallar

[de tenalla²]

v tr 1 1 Agafar amb les tenalles. Tenallar un clau.

2 Torturar pessigant fortament amb unes tenalles. Tenallaren el reu perquè revelés l’amagatall dels seus companys.

3 HIST DR Arrencar (a algú) fragments de carn tant amb tenalla freda com amb tenalla roent.

2 p anal Agafar fort (algú o alguna cosa) amb les mans, les cames, un instrument, etc. Els guàrdies tenallaven l’intrús perquè no es mogués.

3 fig Torturar, fer sofrir, moralment. Aquell dubte el tenallava dia i nit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tenallar

GERUNDI: tenallant

PARTICIPI: tenallat, tenallada, tenallats, tenallades

INDICATIU PRESENT: tenallo, tenalles, tenalla, tenallem, tenalleu, tenallen

INDICATIU IMPERFET: tenallava, tenallaves, tenallava, tenallàvem, tenallàveu, tenallaven

INDICATIU PASSAT: tenallí, tenallares, tenallà, tenallàrem, tenallàreu, tenallaren

INDICATIU FUTUR: tenallaré, tenallaràs, tenallarà, tenallarem, tenallareu, tenallaran

INDICATIU CONDICIONAL: tenallaria, tenallaries, tenallaria, tenallaríem, tenallaríeu, tenallarien

SUBJUNTIU PRESENT: tenalli, tenallis, tenalli, tenallem, tenalleu, tenallin

SUBJUNTIU IMPERFET: tenallés, tenallessis, tenallés, tenalléssim, tenalléssiu, tenallessin

IMPERATIU: tenalla, tenalli, tenallem, tenalleu, tenallin

->tenaller

■tenaller -a

[de tenalla¹; 1a FONT: 1915, DAg.]

m i f Gerrer, fabricant o venedor de tenalles o gerres.

->tènar

■tènar

ANAT ANIM 1 adj Situat a la part radial del palmell de la mà.

2 m Prominència del palmell de la mà, a la base del dit gros.

->tenassa

■tenassa

[d’origen incert, potser del ll. tenacia, neutre pl. de tenaces, -ium ‘lligams, grapes’, possible abreujament de sola tenacia ‘sòls durs, resistents’; 1a FONT: s. XVIII]

f 1 Clap de terra empedreïda, difícil d’arrabassar, que se sol deixar sense conrear.

2 ECOL i GEOL Porció de roca planera, tot just coberta per l’aigua de la mar o d’un riu.

->tenassar

■tenassar

[de tenassa]

m Conjunt de tenasses.

->tenca¹

■tenca¹

[del ll. td. tĭnca, íd.; 1a FONT: 1491]

f ICT Actinopterigi de l’ordre dels cipriniformes, de la família dels ciprínids (Tinca tinca), amb dues barbetes bucals, pell gruixuda amb escates petites i de carn molt estimada però amb gust de fang.

->tenca²

■tenca²

[probable alteració de penca per contaminació d’altres sinònims o parònims, sense excloure’n la possibilitat d’un origen preromà desconegut; 1a FONT: 1617]

f 1 Penca.

2 esp SUR Panna de suro.

->tençó

■tençó

Hom.: tensor

[reducció del b. ll. intentio, -onis, per encreuament amb el cl. contentio ‘contesa’]

f LIT En la poesia occitana i en la catalana antiga, gènere estròfic dialogat provinent del debat o disputa que, sobre una qüestió qualsevol, han mantingut dos poetes, cadascun expressant en vers el seu punt de vista.

->tenda

■tenda

[del ll. vg. *tĕndĭta, forma substantivada d’un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre ‘estendre’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Envelat portàtil, fàcilment desmuntable, consistent en un dosser de lona, de tela, de pell, de canyes, etc., que hom estén sobre una carcassa de pals clavats a terra. Tenda de campanya.

2 p anal 1 Nom donat a diversos abrics parats a semblança de tenda.

2 MAR Cadascuna de les cobertes de tela que, en diversos indrets d’una embarcació, són destinades a guardar del sol o de l’aigua les persones i la càrrega.

3 TRANSP Peça de tela muntada damunt les baranes d’un carro o d’altre vehicle per a servir d’aixopluc.

3 p ext 1 Establiment on hom ven al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres. Les escombres, les pots comprar a la tenda de la cantonada.

2 ANAT ANIM Nom donat a algunes membranes que, a manera de teulada, cobreixen alguns òrgans.

->tendal

■tendal

[de tenda; 1a FONT: s. XV]

m Tela que, mantinguda estesa a certa distància de terra, serveix per a fer ombra i protegir de la pluja. Hem fet posar un tendal sobre l’eixida perquè el sol no entri a les habitacions, a l’estiu.

->tendat

tendat

[de tenda]

m TRANSP Interior d’un carro quan va cobert amb la tenda.

->tendència

■tendència

Part. sil.: ten_dèn_ci_a

[de tendir; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Inclinació, disposició, en virtut de la qual hom és atret devers un fi. Tenir algú una tendència a exagerar.

2 Inclinació d’un objecte a moure’s en una certa direcció. La tendència dels cossos a caure.

3 FILOS i PSIC Inclinació natural en virtut de la qual un ésser és atret devers un fi i hi tendeix.

2 1 Orientació o corrent que es desenvolupa a l’interior d’un grup, partit, etc., o d’un moviment cultural, artístic o literari. A tots els partits hi ha una tendència a l’esquerra.

2 Conjunt de les persones que manifesten aquesta tendència. La tendència reaccionària no ha entrat a l’ajuntament.

3 1 Conjunt dels factors que orienten un fenomen vers una direcció determinada.

2 ECON Conjunt dels factors que determinen el moviment continu i prolongat de qualsevol activitat en una direcció coneguda durant un període de temps que és llarg amb relació al cicle econòmic.

3 LING Terme que els adversaris dels neogramàtics empraven per a descriure la forma no mecànica de produir-se l’evolució de les llengües al llarg del temps.

4 tendència baromètrica METEOR Variació de pressió que experimenta l’atmosfera durant les tres hores que precedeixen l’instant de l’observació d’aquest element meteorològic.

4 ESTAD 1 Línia que presenta un conjunt de dades estadístiques en relació amb el temps, i que únicament presenta diferències a causa de les variacions estacionals, o purament aleatòries.

2 tendència central Propensió que presenten determinades dades estadístiques quantitatives a agrupar-se a l’entorn d’una variant, que generalment coincideix amb la mitjana, la mediana o la moda.

->tendencial

tendencial

Part. sil.: ten_den_ci_al

[de tendència]

adj FILOS i PSIC Relatiu o pertanyent a la tendència.

->tendenciós

■tendenciós -osa

Part. sil.: ten_den_ci_ós

[de tendència; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj Que mostra o implica tendència cap a un fi determinat, que accentua uns determinats aspectes, amb una intenció clara i generalment partidista. Aquest és un llibre tendenciós. Era una persona molt tendenciosa. El partit dóna unes consignes massa tendencioses.

->tendenciosament

■tendenciosament

Part. sil.: ten_den_ci_o_sa_ment

[de tendenciós]

adv D’una manera tendenciosa.

->tendenciositat

■tendenciositat

Part. sil.: ten_den_ci_o_si_tat

[de tendenciós]

f Qualitat de tendenciós.

->tendent

tendent

[del ll. tendans, -ntis, participi present de tendĕre ‘tendir’]

adj Que tendeix. Mesura tendent a pal·liar els efectes de l’aiguat.

->tender

■tender -a

[de tenda; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m i f Persona que té una tenda, especialment de comestibles; venedor.

->tènder

■tènder

[de l’angl. tender, íd., der. de to tend ‘assegurar un servei’]

m FERROC Vagó especial que va enganxat immediatament al darrere de la locomotora, de vapor o dièsel, de la qual és un complement, i serveix per a transportar el combustible i l’aigua per a alimentar-la.

->tenderol

■tenderol

[de tenda]

m Tendal petit.

->tendinitis

tendinitis

f PAT Tenonitis.

->tendinós

■tendinós -osa

[de tendó]

adj ANAT ANIM 1 Relatiu o pertanyent a un tendó.

2 De la natura d’un tendó.

3 Ple de tendons, que és compost de tendons.

->tendir

■tendir

[del ll. tendĕre ‘estendre’, cat. ant. tendre]

v intr Tenir una tendència o propensió cap a un fi o un objecte, a moure’s en una determinada direcció. Tendir al bé, al mal. Tots els cossos tendeixen devers el centre de la Terra. Tendeix a fer mal temps.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tendir

GERUNDI: tendint

PARTICIPI: tendit, tendida, tendits, tendides

INDICATIU PRESENT: tendeixo, tendeixes, tendeix, tendim, tendiu, tendeixen

INDICATIU IMPERFET: tendia, tendies, tendia, tendíem, tendíeu, tendien

INDICATIU PASSAT: tendí, tendires, tendí, tendírem, tendíreu, tendiren

INDICATIU FUTUR: tendiré, tendiràs, tendirà, tendirem, tendireu, tendiran

INDICATIU CONDICIONAL: tendiria, tendiries, tendiria, tendiríem, tendiríeu, tendirien

SUBJUNTIU PRESENT: tendeixi, tendeixis, tendeixi, tendim, tendiu, tendeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: tendís, tendissis, tendís, tendíssim, tendíssiu, tendissin

IMPERATIU: tendeix, tendeixi, tendim, tendiu, tendeixin

->tendó

■tendó

[del ll. científic tendo, -ōnis, íd., calc del gr. ténōn, ténontos, íd., adaptat al ll. tendĕre ‘estendre’; 1a FONT: 1575, DPou.]

m ANAT ANIM 1 Feix de fibres, blanc i brillant, constituït per teixit conjuntiu, que uneix els músculs als ossos.

2 tendó conjunt Tendó comú als feixos inferiors dels dos músculs oblic menor i transvers de l’abdomen.

3 tendó d’Aquil·les Tendó de l’home, d’inserció dels músculs posteriors de la cama (bessons i soli) en el calcani.

->tendovaginitis

■tendovaginitis

f PAT Tenosinovitis.

->tendral

■tendral

[de tendre; 1a FONT: 1915, DAg.]

1 adj Novell, tendre, dit de la fruita o d’un altre comestible.

2 m RAM Animal, especialment oví, que tot just ha deixat de mamar i comença a menjar.

->tendrament

■tendrament

[de tendre]

adv D’una manera tendra, amb tendresa.

->tendre

■tendre -a

[del ll. tĕner, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 Que es deixa fàcilment encetar, mastegar. Carn tendra.

2 Que no s’ha endurit. La pintura encara és tendra.

3 Novell. Fulles tendres. Una branca tendra. Una noia tendra. De tendra edat.

2 fig 1 Dit d’una persona que cedeix fàcilment a les impressions sentimentals, especialment a l’afecte, a l’amor. Un cor tendre.

2 Dolçament afectuós. Li mussitava paraules tendres.

->tendrejar

■tendrejar

[de tendre; 1a FONT: 1915, DAg.]

v intr Ésser més o menys tendre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tendrejar

GERUNDI: tendrejant

PARTICIPI: tendrejat, tendrejada, tendrejats, tendrejades

INDICATIU PRESENT: tendrejo, tendreges, tendreja, tendregem, tendregeu, tendregen

INDICATIU IMPERFET: tendrejava, tendrejaves, tendrejava, tendrejàvem, tendrejàveu, tendrejaven

INDICATIU PASSAT: tendregí, tendrejares, tendrejà, tendrejàrem, tendrejàreu, tendrejaren

INDICATIU FUTUR: tendrejaré, tendrejaràs, tendrejarà, tendrejarem, tendrejareu, tendrejaran

INDICATIU CONDICIONAL: tendrejaria, tendrejaries, tendrejaria, tendrejaríem, tendrejaríeu, tendrejarien

SUBJUNTIU PRESENT: tendregi, tendregis, tendregi, tendregem, tendregeu, tendregin

SUBJUNTIU IMPERFET: tendregés, tendregessis, tendregés, tendregéssim, tendregéssiu, tendregessin

IMPERATIU: tendreja, tendregi, tendregem, tendregeu, tendregin

->tendrer

■tendrer -a

[de tendre; 1a FONT: 1460, Roig]

adj 1 Tendre, novell.

2 esp Que fa poc que ha parit.

->tendresa

■tendresa

[de tendre]

f 1 Qualitat de tendre.

2 fig 1 Condició del qui cedeix fàcilment a les impressions, especialment als sentiments afectuosos, a l’amor. La tendresa del seu cor.

2 Afecció plena de dolcesa que hom sent envers algú. Sentia una gran tendresa per ell.

3 Manifestació de l’afecció de tendresa. A aquest noi, no li vagis amb tendreses.

->tendror

■tendror

[de tendre; 1a FONT: 1460, Roig]

f Qualitat de tendre. La tendror d’un tany novell.

->tendrum

■tendrum

[probablement d’un ant. tenduun, provinent d’un ll. *tendudĭne ‘tendó’, calc del gr. ténōn, íd., influït per tendre; 1a FONT: 1371]

m ANAT ANIM Cartílag.

->tendur

■tendur

m Taula tapada de roba sota la qual es posa el braser.

->tenebra

■tenebra

[del ll. tĕnĕbra, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

[sovint en pl] f 1 1 Obscuritat profunda. Passar sobtadament de la llum a les tenebres. Estar envoltat de tenebres. Els pobres cecs, que viuen en les tenebres.

2 fig Viure en les tenebres de la ignorància.

2 pl LITÚRG 1 Matines dels tres darrers dies de Setmana Santa.

2 Matraca.

->tenebrari

■tenebrari

m LITÚRG Canelobre alt, triangular, per a quinze ciris de fas, que era utilitzat en l’ofici de tenebres de Setmana Santa.

->tenebrescència

tenebrescència

Part. sil.: te_ne_bres_cèn_ci_a

f FÍS i ELECTRÒN Fenomen que té lloc en algunes substàncies, denominades escatòfors, consistent en un obscuriment en ésser sotmeses a determinades radiacions, com ara raigs X o raigs catòdics.

->tenebrescent

tenebrescent

adj FÍS i ELECTRÒN Que presenta tenebrescència.

->tenebriònids

tenebriònids

Part. sil.: te_ne_bri_ò_nids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes coleòpters, de front eixamplat, amb les larves cilíndriques i allargades, les ales rudimentàries i de costums nocturns. Entre els gèneres europeus mereixen esment Blaps (escarabat pudent), Pimelia, Tenebrio i Trilobium.

2 sing Insecte de la família dels tenebriònids.

->tenebrisme

■tenebrisme

m ART Manera pictòrica que s’expressa mitjançant el llenguatge dialèctic de llum i ombra, amb predomini d’aquesta.

->tenebror

■tenebror

[de tenebra]

f 1 Qualitat de tenebrós.

2 Fosquedat completa.

->tenebrós

■tenebrós -osa

[del ll. tenebrosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

adj 1 Cobert o ple de tenebres. Una caverna tenebrosa.

2 fig 1 Que s’amaga en les tenebres. Un complot tenebrós.

2 Misteriós, llunyà, amagat. L’antiguitat tenebrosa.

->tenebrosament

■tenebrosament

[de tenebrós]

adv D’una manera tenebrosa.

->tenebrositat

■tenebrositat

[del ll. td. tenebrosĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f Qualitat de tenebrós.

->tenell

■tenell

[de tany]

m 1 Grop de la fusta.

2 Tros curt de branca que queda en una soca després d’esporgar-la.

->tenella

■tenella

[del ll. tendĭcŭla ‘tirant’]

f AGR Telera.

->tenellut

■tenellut -uda

[de tenell]

adj Ple de tenells o grops. Aquesta fusta és de mal treballar: és massa tenelluda.

->tenesme

■tenesme

m PAT Sensació dolorosa i constrictiva en un esfínter, acompanyada d’una necessitat d’expulsió.

->teni-

■teni-

Forma prefixada del mot grec tainía, que significa ‘cinta’; ‘tènia’. Ex.: tenicida.

->tènia

■tènia

Part. sil.: tè_ni_a

[del gr. tainía ‘cinta; tènia’, relacionat amb teínō ‘estendre’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f 1 ANAT ANIM Nom donat a diverses parts del cos en forma de cinta o faixa allargada.

2 esp ZOOL 1 Nom donat a diversos platihelmints de la classe dels cestodes, de l’ordre dels ciclofil·lidis, pertanyents als gèneres Taenia, Echinococcus, Dipylidium i Hymenolepis.

2 tènia del bou Platihelmint de la classe dels cestodes, de la família dels tenúrids (Taenia saginata), que habita a l’intestí de l’home i, com a hoste intermediari, al bou infestat en menjar herba contaminada.

3 tènia de l’home Platihelmint de la classe dels cestodes, de la família dels tènids (Taenia solium), que habita a l’intestí de l’home, el qual pot infectar-se en menjar carn de porc poc cuita.

4 tènia hidatídica Platihelmint de la classe dels cestodes, de la família dels equinococcídids (Equinococcus granulosus), que habita, a l’estat adult, en el gos o com a quist de les ovelles, porcs, bous, etc.

->teniasi

teniasi

Part. sil.: te_ni_a_si

f PAT Infestació del cos per les tènies.

->tenicida

■tenicida

adj i m FARM i TERAP Dit de l’agent que mata o destrueix les tènies.

->tenidor

■tenidor -a

[de tenir; 1a FONT: 1272, CTort.]

m i f 1 1 Persona que té o posseeix una cosa.

2 COMPT El qui posseeix una lletra de canvi, un pagaré o qualsevol altre document endossable.

2 tenidor de llibres COMPT El qui té al seu càrrec els llibres de comptabilitat d’una empresa o entitat.

->tenidoria

■tenidoria

Part. sil.: te_ni_do_ri_a

[de tenidor; 1a FONT: 1839, DLab.]

f COMPT Part de la comptabilitat que considera la tècnica de dur els llibres comptables.

->tènids

tènids

m ZOOL 1 pl Família de platihelmints de la classe dels cestodes, que inclou la tènia de l’home.

2 sing Platihelmint de la família dels tènids.

->teniforme

■teniforme

adj Que té una forma semblant a la de la tènia.

->tenífug

■tenífug -a

adj i m FARM Dit de l’antihelmíntic actiu contra la tènia.

->teniment

■teniment

[de tenir; 1a FONT: s. XIV, Alcoatí]

m Acció de tenir 2; sustentació.

->tenir

■tenir

Hom.: taní

[del ll. tenēre ‘tenir agafat; retenir’, que en els seus derivats pren la forma -tinēre; 1a FONT: s. XII]

v* 1 [imper sing 2 tingues, pl tingueu; o ten, pl teniu] tr Verb que denota que la cosa expressada pel complement directe pertany al seu subjecte o està sota el seu control, n’és una part, n’és una qualitat o l’afecta de tal o tal manera. Ella tenia quatre fills. Tenia dues minyones. El bou té banyes. Barcelona té carrers molt estrets, al costat d’altres de molt amples. Tenir talent, tenir memòria, tenir bon gust. Tingues una mica més de paciència.

2 [imper sing 2 ten, pl teniu; o tingues, pl tingueu] tr 1 Amb les mans, els braços, etc., impedir que una cosa cedeixi a una força, caigui, s’afluixi, se solti, etc. Ten la corda amb totes dues mans i no l’amollis per res del món. Ell tenia totes quatre pilotes amb una sola mà. Tenia un infant al braç. Tenir el timó, les regnes.

2 fig Tenir la direcció d’un afer. Tenir la paella pel mànec.

3 Considerar com a. Ten-lo per bona persona. Tingues a honor de rebre’l a casa. Tothom el tenia per boig.

3 [imper sing 2 ten, pl teniu] 1 pron Mantenir-se dret, sense caure, sense cedir. Ten-te amb un sol peu. Estic, de cansat, que no em puc tenir.

2 tr fig Mantenir, guardar. Tenir, algú, la seva paraula. Tenir una promesa.

4 [imper sing 2 tingues, pl tingueu] tr Ocupar-se un temps seguit amb un altre o amb altres en una cosa que exigeix una acció comuna. Tenir reunió, junta, sessió. Tenir consell. Tenir audiència.

5 té tr 1 Forma d’imperatiu amb què hom indica a l’interlocutor que prengui allò que li ofereix. Té, t’ho regalo.

2 Forma d’imperatiu amb què hom rep un fet extern que es presenta de sobte. Té, ja són aquí.

6 ésser tingut de Estar obligat a. Ell era tingut d’obeir les ordres que hom li donava.

7 no tenir-les totes fig Tenir por, recel, no estar tranquil.

8 tenir lloc (una cosa) Acomplir-se, realitzar-se.

9 tenir-los ben posats vulg Tenir collons.

10 tenir-se-les Tenir raons, discutir-se, barallar-se, heure-se-les.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tenir

GERUNDI: tenint

PARTICIPI: tingut, tinguda, tinguts, tingudes

INDICATIU PRESENT: tinc, tens, té, tenim, teniu, tenen

INDICATIU IMPERFET: tenia, tenies, tenia, teníem, teníeu, tenien

INDICATIU PASSAT: tinguí, tingueres, tingué, tinguérem, tinguéreu, tingueren

INDICATIU FUTUR: tindré, tindràs, tindrà, tindrem, tindreu, tindran

INDICATIU CONDICIONAL: tindria, tindries, tindria, tindríem, tindríeu, tindrien

SUBJUNTIU PRESENT: tingui, tinguis, tingui, tinguem, tingueu, tinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: tingués, tinguessis, tingués, tinguéssim, tinguéssiu, tinguessin

IMPERATIU: tingues, tingui, tinguem, tingueu, tinguin

IMPERATIU (alternatiu): ten, tingui, tinguem, teniu, tinguin

IMPERATIU (alternatiu): té, tingui, tinguem, teniu, tinguin

->tenis

■tenis

[variant de tennis]

m ESPORT Tennis.

->tenista

■tenista

[de tenis]

m i f ESPORT Tennista.

->tenístic

■tenístic -a

[de tenis]

adj ESPORT Tennístic.

->tennantita

■tennantita

f MINERAL Sulfur d’arsènic i coure (Cu₁₂As₄S₁₃), mineral que cristal·litza en el sistema regular, en cristalls de forma tetraèdrica i també en masses o grànuls.

->tennis

■tennis

[manlleu angl., abreviació de field tennis ‘teniu el camp’ i lawn tennis ‘teniu la gespa’, de l’angl. ant. tenets, teneys, tenyse, pres del fr. ant. tenez, imperatiu de tenir; 1a FONT: 1911]

m ESPORT 1 Joc de pilota que hom juga en una pista rectangular dividida per una xarxa i en què els dos adversaris (o les dues parelles adversàries), col·locats a banda i banda de la xarxa, es llancen la pilota amb la raqueta per sobre la xarxa.

2 tennis de taula Ping-pong.

->tennista

■tennista

[de tennis]

m i f ESPORT Jugador de tennis.

->tennístic

■tennístic -a

[de tennis]

adj ESPORT Relatiu o pertanyent al tennis.

->teno-

■teno-

Forma prefixada del mot grec ténōn, ténontos, que significa ‘tendó’. Ex.: tenodínia, tenorràfia.

->tenòdesi

tenòdesi

f CIR Sutura del cap proximal d’un tendó a un os.

->tenodínia

tenodínia

Part. sil.: te_no_dí_ni_a

f PAT Tenàlgia.

->tenon-

■tenon-

Forma prefixada del mot grec ténōn, ténontos, que significa ‘tendó’. Ex.: tenonitis.

->tenonitis

■tenonitis

f PAT Inflamació d’un tendó.

->tenonto-

■tenonto-

Forma prefixada del mot grec ténōn, ténontos, que significa ‘tendó’. Ex.: tenontologia, tenontografia.

->tenoplàstia

tenoplàstia

Part. sil.: te_no_plàs_ti_a

f CIR Cirurgia reparadora d’un defecte d’un tendó.

->tenor

■tenor

[1325; del ll. tenor, -ōris ‘curs ininterromput; contingut d’un text; accent, to de la veu’, der. de tenēre ‘tenir’]

m [i ant f] 1 Manera d’ésser, caràcter general, tendència, tarannà, d’una persona, d’un escrit, d’un discurs, etc. Totes tres germanes són d’un mateix tenor. L’ordinació és de la tenor següent.

2 [usat sobretot en f] ant i dial Capacitat, cabuda. He vist un meló de la tenor d’aquest capell.

3 MÚS [usat només en m] 1 En el cant gregorià, nota central d’una salmòdia o d’un recitatiu que assumeix la funció de dominant en els diversos modes.

2 En la polifonia medieval, a partir del segle XII, fragment melòdic procedent primer del cant gregorià i més tard del profà, que hom executava en notes llargues i greus a manera de cantus firmus i sobre el qual es desenvolupava l’organum i el discantus.

3 Al segle XII, fragment gregorià organitzat segons els modes rítmics que serveixen de base a l’edifici polifònic del motet.

4 Tipus més agut de veu d’home, que sol comprendre aproximadament del do₂ al do₄.

5 p ext Cantant que té veu de tenor.

6 p anal Instrument d’una família que s’aproxima a la tessitura d’un tenor. Flauta tenor. Saxo tenor.

->tenora

■tenora

[de tenor; 1a FONT: 1888, DLab.]

MÚS 1 f Instrument de vent, comparable a l’oboè i que és l’instrument preferent de la cobla.

2 m i f Músic que toca la tenora.

->tenorita

tenorita

f MINERAL Òxid de coure, CuO, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

->tenorràfia

tenorràfia

Part. sil.: te_nor_rà_fi_a

f CIR Sutura dels extrems seccionats d’un tendó.

->tenosinovitis

■tenosinovitis

f PAT Inflamació d’un tendó i de la seva beina. És anomenada també tendovaginitis.

->tenostosi

tenostosi

f PAT Ossificació d’un tendó.

->tenòtom

tenòtom

f CIR Petit escalpel de fulla curta i estreta, utilitzat per a seccionar tendons.

->tenotomia

tenotomia

Part. sil.: te_no_to_mi_a

f CIR Operació que té per objecte tallar un tendó totalment o parcialment per tal d’allargar-lo.

->tenovaginitis

tenovaginitis

f PAT Tenosinovitis.

->tenrec

■tenrec

m ZOOL Mamífer de l’ordre dels insectívors, de la família dels tenrècids (Tenrec ecaudatus), amb aspecte general d’eriçó, de potes curtes, musell allargat i pues barrejades amb el pèl.

->tenrècids

tenrècids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers de l’ordre dels insectívors, amb el crani estret i allargat, de costums nocturns i que es nodreix d’artròpodes i mol·luscs. Destaquen els gèneres Tenrec, amb el tenrec (T. ecaudatus), Setifer, Oryzorictes, Microgale i Potamogale.

2 sing Mamífer de la família dels tenrècids.

->tens

■tens -a

Cp. rígid

[del ll. tensus, -a, -um, íd., participi de tĕndĕre ‘estendre’; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 1 Estirat o tibat fins a la rigidesa.

2 fig Amb l’esperit tens a causa de l’escabrositat del tema. A la sala del consell hi havia un ambient tens.

2 BALÍST Dit del tir, la trajectòria balística del qual, s’aproxima al màxim possible a una línia recta.

3 FON Dit de l’emissió fonemàtica dotada d’una concentració d’energia expiratòria i una tensió muscular superior a la d’altres emissions.

->tensar

■tensar

[formació culta analògica sobre la base del ll. tensus, -a, -um, participi de tendĕre ‘estendre’]

v tr Tesar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tensar

GERUNDI: tensant

PARTICIPI: tensat, tensada, tensats, tensades

INDICATIU PRESENT: tenso, tenses, tensa, tensem, tenseu, tensen

INDICATIU IMPERFET: tensava, tensaves, tensava, tensàvem, tensàveu, tensaven

INDICATIU PASSAT: tensí, tensares, tensà, tensàrem, tensàreu, tensaren

INDICATIU FUTUR: tensaré, tensaràs, tensarà, tensarem, tensareu, tensaran

INDICATIU CONDICIONAL: tensaria, tensaries, tensaria, tensaríem, tensaríeu, tensarien

SUBJUNTIU PRESENT: tensi, tensis, tensi, tensem, tenseu, tensin

SUBJUNTIU IMPERFET: tensés, tensessis, tensés, tenséssim, tenséssiu, tensessin

IMPERATIU: tensa, tensi, tensem, tenseu, tensin

->tensi-

■tensi-

Forma prefixada del mot llatí tensio, -ōnis, que significa ‘tensió’. Ex.: tensímetre.

->tensímetre

■tensímetre

m METROL 1 Aparell emprat per a mesurar la tensió d’un gas.

2 Aparell emprat per a mesurar la tensió superficial d’un líquid.

->tensió

■tensió

Part. sil.: ten_si_ó

[del ll. tensio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Acció de tibar o estirar fins a la rigidesa;

2 l’efecte.

2 ELECT i ELECTROT 1 [símb: V] En un camp elèctric, integral de línia del vector intensitat de camp entre dos punts del dit camp a través d’un camí determinat. Equival a la diferència de potencial entre els dos punts.

2 alta tensió Tensió superior als 250 V, i generalment de milers de volts, destinada al transport d’energia elèctrica a través de línies, anomenades, per això, d’alta tensió.

3 baixa tensió Tensió inferior als 250 V (generalment de 110, 127 i 220 V), destinada a la distribució d’energia elèctrica als abonats.

4 tensió disruptiva Mínim valor que ha de tenir la tensió entre dos elèctrodes per a provocar una descàrrega disruptiva.

3 FÍS 1 Pressió que exerceix un líquid o un gas.

2 tensió de vapor Pressió que manifesta el vapor saturat d’una substància en equilibri amb la fase líquida en un recinte tancat.

3 tensió de vapor d’aigua METEOR Pressió parcial que exerceix el vapor d’aigua contingut en l’atmosfera.

4 tensió superficial Manifestació de les forces de cohesió moleculars d’una substància líquida o en dissolució, en la superfície de separació amb un altre medi, que tendeix a conferir-li la forma de mínima energia potencial.

4 FISIOL ANIM 1 Pressió que exerceix un líquid o un gas dins el cos.

2 Resistència que ofereixen les parets d’un continent a la pressió d’un líquid o d’un gas que hi és contingut.

3 tensió arterial Pressió que exerceix la sang en les parets de les artèries.

4 tensió intraocular Pressió dels líquids o humors de l’ull contra les membranes d’aquest, produïda per la contínua renovació de líquids a l’interior de l’ull.

5 tensió muscular Tonicitat muscular.

6 tensió sanguínia Pressió que exerceix la sang en les parets dels vasos, dependent de la força del cor, de l’elasticitat dels vasos, de la resistència capil·lar, i del volum i la viscositat de la sang circulant.

5 FON Qualitat de les articulacions tòniques que distingeix el moment articulatori culminant, entre la intensió i la distensió, dins un mot, una síl·laba o un so.

6 TECNOL 1 Estat del cos sol·licitat per forces que el mantenen tens o li impedeixen de contreure’s.

2 Resultant de les forces elàstiques que, en la massa d’un cos, equilibren els esforços externs que tendeixen a allargar-lo.

3 tensió interna METAL·L Conjunt d’esforços, que s’anul·len mútuament, existents a l’interior d’un metall, que se sol produir com a resultat de determinats tractaments.

7 fig POLÍT Desacord en les relacions entre estats, entre classes socials, etc.

8 fig PSIC 1 Dit d’un esforç continuat de l’esperit.

2 Distonia psíquica motivada per la presència d’estímuls mentals o emocionals d’intensitat superior a la que és capaç de tolerar un individu. És anomenada també tensió psíquica, tensió nerviosa o tensió emocional.

->tensio-

■tensio-

Forma prefixada del mot llatí tensio, -ōnis, que significa ‘tensió’. Ex.: tensioactiu.

->tensioactiu

■tensioactiu -iva

Part. sil.: ten_si_o_ac_tiu

QUÍM FÍS i QUÍM ORG 1 adj i m Dit del compost orgànic que redueix la tensió superficial de l’aigua o d’una dissolució en ésser-hi dissolt.

2 agent tensioactiu Denominació genèrica dels composts orgànics que presenten, en ésser dissolts en aigua o en una dissolució aquosa, la propietat d’afectar, reduint-la, llur tensió superficial.

->tensioactivitat

■tensioactivitat

Part. sil.: ten_si_o_ac_ti_vi_tat

f QUÍM FÍS Qualitat de tensioactiu.

->tensiòmetre

tensiòmetre

Part. sil.: ten_si_ò_me_tre

m METROL Tensímetre.

->tensional

■tensional

Part. sil.: ten_si_o_nal

adj Relatiu o pertanyent a la tensió.

->tensiu

■tensiu -iva

Part. sil.: ten_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. tensus, -a, -um, participi de tendĕre ‘estendre’; 1a FONT: 1911]

adj Acompanyat de tensió. Dolor tensiu.

->tensor

■tensor -a

Hom.: tençó

[formació culta analògica sobre la base del ll. tensus, -a, -um, participi de tendĕre ‘estendre’]

1 adj 1 Que estira, que produeix o tendeix a produir una tensió.

2 ANAT ANIM Dit del múscul que estira o posa tensa una part.

2 m MAT i FÍS Objecte abstracte que posseeix un determinat sistema de components en cada sistema referencial que hom consideri i tal que, sota transformacions de coordenades, les components del tensor variïn d’acord amb una transformació predeterminada.

3 m TECNOL Dispositiu emprat per a donar tensió als filferros d’una tanca o d’un estenedor, a les corretges o a les cadenes de transmissió, etc.

->tensorial

■tensorial

Part. sil.: ten_so_ri_al

adj MAT i FÍS Relatiu o pertanyent als tensors.

->tentacle

■tentacle

[formació culta analògica sobre la base del ll. temptare ‘palpar; provar; intentar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m ANAT ANIM Apèndix mòbil mancat d’esquelet, característic de diferents grups d’invertebrats, amb funcions bàsicament sensitivoexploratòries, tàctils, olfactives o gustatives i també locomotores o prensores.

->tentacular

■tentacular

[de tentacle; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj 1 Pertanyent a un tentacle.

2 De la natura d’un tentacle.

3 fig Dit de nuclis de població, d’institucions, d’empreses, etc., que tenen un fort poder d’atracció i d’absorció.

->tentaculat

■tentaculat -ada

[de tentacle]

adj Proveït de tentacles.

->tentaculats

■tentaculats

m ZOOL 1 pl Classe de metazous de l’embrancament dels ctenòfors, amb dos tentacles llargs que poden retreure’s, cèl·lules adhesives per a capturar preses i que presenten bioluminescència. Cal destacar les espècies Leucothea, Pleurobranchia, Hormiphora, Callianira i Cestus (amb C. veneris [cinturó de Venus]).

2 sing Eumetazou de la classe dels tentaculats.

->tentaculiforme

■tentaculiforme

[de tentacle i -forme; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj De forma semblant a la d’un tentacle.

->tentaculit

■tentaculit

m PALEONT i ZOOL Organisme marí, exclusivament paleozoic, de forma cònica, amb anells o solcs i mida que oscil·la entre uns quants mil·límetres i uns pocs centímetres.

->tentinejar

■tentinejar

[de tentines]

v intr Fer tentines.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tentinejar

GERUNDI: tentinejant

PARTICIPI: tentinejat, tentinejada, tentinejats, tentinejades

INDICATIU PRESENT: tentinejo, tentineges, tentineja, tentinegem, tentinegeu, tentinegen

INDICATIU IMPERFET: tentinejava, tentinejaves, tentinejava, tentinejàvem, tentinejàveu, tentinejaven

INDICATIU PASSAT: tentinegí, tentinejares, tentinejà, tentinejàrem, tentinejàreu, tentinejaren

INDICATIU FUTUR: tentinejaré, tentinejaràs, tentinejarà, tentinejarem, tentinejareu, tentinejaran

INDICATIU CONDICIONAL: tentinejaria, tentinejaries, tentinejaria, tentinejaríem, tentinejaríeu, tentinejarien

SUBJUNTIU PRESENT: tentinegi, tentinegis, tentinegi, tentinegem, tentinegeu, tentinegin

SUBJUNTIU IMPERFET: tentinegés, tentinegessis, tentinegés, tentinegéssim, tentinegéssiu, tentinegessin

IMPERATIU: tentineja, tentinegi, tentinegem, tentinegeu, tentinegin

->tentines

■tentines

[d’origen expressiu, suggeridor d’un caminar vacil·lant; 1a FONT: 1803, DEst.]

f pl Passes vacil·lants, com les de l’infant que comença a caminar, del convalescent a la primeria d’alçar-se del llit, de l’embriac, del vell xaruc, etc.

->tentipotenti

■tentipotenti

[alteració popular del ll. cunctipotenti ‘al qui té tot el poder’, dat. de cunctipotents ‘totpoderós’, per influx de tots (equivalent de cuncti) i tants; 1a FONT: 1803, DEst.]

Mot emprat en l’expressió a tentipotenti loc adv Fins a no poder més. Menjar a tentipotenti.

->tentori

tentori

m ENTOM En els artròpodes, part de l’endosquelet corresponent al cap.

->tentredínids

tentredínids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes de l’ordre dels himenòpters, amb antenes de 7 a 11 artells i oviscapte en forma de serra, que dipositen els ous sobre flors d’arbres fruiters. Són molt abundants les espècies del gènere Hoplocampa.

2 sing Insecte de la família dels tentredínids.

->tènue

■tènue

Part. sil.: tè_nu_e

[del ll. tĕnuis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 D’una primor, finesa, petitesa, extremes.

2 Granment rarificat. L’aire tènue de l’alta muntanya.

->tènuement

■tènuement

Part. sil.: tè_nu_e_ment

[de tènue]

adv Amb tenuïtat.

->tenuïrostre

tenuïrostre

Part. sil.: te_nu_ï_ros_tre

adj ANAT ANIM i ORNIT Que té el bec llarg i prim.

->tenuïtat

■tenuïtat

Part. sil.: te_nu_ï_tat

[del ll. tĕnuĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Qualitat de tènue.

->tenúrids

tenúrids

m ZOOL 1 pl Família de platihelmints de la classe dels cestodes, que inclou la tènia del bou.

2 sing Platihelmint de la família dels tenúrids.

->tenuta

■tenuta

[de l’it. tenuta ‘tinguda’]

f DR CIV CAT Institució peculiar del dret familiar català que atribueix a la vídua i successivament als fills que siguin hereus de la mare la possessió i l’administració de tots els béns del marit, o del pare si s’escau, mentre no li sigui restituït el dot i pagat l’escreix.

->tenutari

■tenutari -ària

DR CIV CAT 1 adj Relatiu o pertanyent a la tenuta.

2 m i f Persona que té dret a la tenuta.

->tenyida

■tenyida

[de tenyir]

f Acció de tenyir.

->tenyidor

■tenyidor -a

[de tenyir; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj Que tenyeix o serveix per a tenyir.

2 m i f OFIC Tintorer.

->tenyiment

■tenyiment

[de tenyir; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 Tenyida, acció de tenyir.

2 INDÚST i TÈXT Operació de tenyir.

->tenyir

■tenyir

[del ll. tĭngĕre ‘mullar; tenyir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr INDÚST i OFIC Impregnar una cosa d’una matèria colorant per tal de donar-li color o canviar-ne el que té.

2 pron Tenyir-se els cabells.

3 tr fig Tenyeix els seus escrits d’un cert dramatisme.

2 tr esp TÈXT 1 Aplicar una matèria colorant a un substrat (floca, fil, teixit, de cotó, de llana, de seda, etc.) per immersió o impregnació en una solució o dispersió de colorant, que li fa prendre tal o tal color.

2 Donar a una tela, un drap, etc., un color diferent del que tenia.

3 tenyir a la corda Tenyir peces de roba arrugades en el sentit de la seva llargària.

4 tenyir a l’ample (o tenyir a la plana) Tenyir peces de roba esteses en tota la seva amplària.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tenyir

GERUNDI: tenyint

PARTICIPI: tenyit, tenyida, tenyits, tenyides

INDICATIU PRESENT: tenyeixo, tenyeixes, tenyeix, tenyim, tenyiu, tenyeixen

INDICATIU IMPERFET: tenyia, tenyies, tenyia, tenyíem, tenyíeu, tenyien

INDICATIU PASSAT: tenyí, tenyires, tenyí, tenyírem, tenyíreu, tenyiren

INDICATIU FUTUR: tenyiré, tenyiràs, tenyirà, tenyirem, tenyireu, tenyiran

INDICATIU CONDICIONAL: tenyiria, tenyiries, tenyiria, tenyiríem, tenyiríeu, tenyirien

SUBJUNTIU PRESENT: tenyeixi, tenyeixis, tenyeixi, tenyim, tenyiu, tenyeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: tenyís, tenyissis, tenyís, tenyíssim, tenyíssiu, tenyissin

IMPERATIU: tenyeix, tenyeixi, tenyim, tenyiu, tenyeixin

->tenyit

■tenyit

[de tenyir]

m 1 Efecte o resultat de tenyir. Aquesta roba té un tenyit molt dolent.

2 Tenyiment, tenyida.

->teo-

■teo-

Forma prefixada del mot grec theós, que significa ‘déu’. Ex.: teocràcia, teocèntric.

->teobromina

■teobromina

Part. sil.: te_o_bro_mi_na

f QUÍM ORG i FARM Alcaloide púric derivat formalment de la xantina.

->teocèntric

■teocèntric -a

Part. sil.: te_o_cèn_tric

[de teo- i cèntric]

adj Centrat en Déu o el diví, que els té com a centre. La societat medieval era teocèntrica.

->teocentrisme

■teocentrisme

Part. sil.: te_o_cen_tris_me

[de teo- i centrisme]

m RELIG, FILOS i POLÍT Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el diví són considerats com a centre de tota la realitat.

->teocràcia

■teocràcia

Part. sil.: te_o_crà_ci_a

[de teo- i -cràcia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f RELIG i POLÍT Forma de govern en la qual la sobirania emana directament de la divinitat i el govern és exercit per castes sacerdotals o per monarques divinitzats.

->teòcrata

■teòcrata

Part. sil.: te_ò_cra_ta

[de teo- i -crata]

m i f Persona que mana sota una forma teocràtica de govern.

->teocràtic

■teocràtic -a

Part. sil.: te_o_crà_tic

[de teocràcia; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a la teocràcia.

->teocràticament

■teocràticament

Part. sil.: te_o_crà_ti_ca_ment

[de teocràtic]

adv D’una manera teocràtica.

->teocratisme

■teocratisme

Part. sil.: te_o_cra_tis_me

[de teòcrata]

m HIST ECL i POLÍT 1 Doctrina política medieval que pretenia que el poder reial rebia la seva constitució per un acte del poder eclesiàstic, al qual restava vinculat legalment.

2 Clericalisme, ultramuntanisme.

->teodicea

■teodicea

Part. sil.: te_o_di_ce_a

[mot creat el 1710 pel filòsof alemany G. W. Leibniz (1646-1716) amb els mots gr. theós ‘déu’ i díkē ‘justícia; justificació’]

f FILOS Terme que, en general i etimològicament, significa ‘justificació de Déu’ i que, modernament, designa el tractat filosòfic sobre la divinitat.

->teodolit

■teodolit

Part. sil.: te_o_do_lit

[d’origen incert, aparegut al s. XVI, potser comp. científic del gr. theáō ‘mirar’, odós ‘camí’ i part del mot (a)lid(ada), instrument que era part essencial del teodolit antic]

m TOPOG Instrument de precisió destinat a mesurar angles horitzontals i verticals.

->teodolític

■teodolític -a

Part. sil.: te_o_do_lí_tic

[de teodolit]

adj TOPOG Relatiu o pertanyent al teodolit.

->teofania

■teofania

Part. sil.: te_o_fa_ni_a

[del b. ll. theophania, i aquest, del gr. theophanía, íd.]

f 1 HIST REL Aparició o manifestació sensible de la divinitat.

2 LITÚRG En el ritu bizantí, nom donat a la festa de l’Epifania.

->teofilantrop

teofilantrop

Part. sil.: te_o_fi_lan_trop

m HIST REL Seguidor d’un moviment de propaganda deista (teofilantropisme) que volia substituir el catolicisme per una doctrina (teofilantropia) fonamentada en l’afirmació racionalista de Déu.

->teofil·lina

■teofil·lina

Part. sil.: te_o_fil_li_na

f QUÍM ORG i FARM Alcaloide púric derivat formalment de la xantina.

->teòfor

■teòfor -a

Part. sil.: te_ò_for

[de teo- i -for]

adj i m i f LING i RELIG Dit del nom propi, de persona o de lloc, en la composició del qual entra un nom diví.

->teogàmia

teogàmia

Part. sil.: te_o_gà_mi_a

f HIST REL Noces divines o unió sexual entre divinitats o entre divinitats i mortals. Hom usa, en aquest mateix sentit, el terme més corrent de hierogàmia.

->teogonia

■teogonia

Part. sil.: te_o_go_ni_a

[de teo- i -gonia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f RELIG 1 Genealogia dels déus.

2 Doctrina sobre el diví com a conjunt de divinitats relacionades genealògicament entre elles.

->teogònic

■teogònic -a

Part. sil.: te_o_gò_nic

[de teogonia]

adj RELIG 1 Relatiu o pertanyent a la teogonia, a una teogonia.

2 Que implica, en Déu o el diví, una gènesi, una generació.

->teòleg

■teòleg -òloga

Part. sil.: te_ò_leg

[del ll. theologus, i aquest, del gr. theológos, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m i f Persona versada en teologia.

->teologal

■teologal

Part. sil.: te_o_lo_gal

[del b. ll. theologalis, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a Déu.

2 virtut teologal RELIG Cadascuna de les tres virtuts referides a Déu: fe, esperança i caritat.

->teologat

■teologat

Part. sil.: te_o_lo_gat

[de teòleg]

m CATOL Centre de formació teològica dels instituts religiosos.

->teologia

■teologia

Part. sil.: te_o_lo_gi_a

[del ll. td. theologia, i aquest, del gr. theología, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 FILOS i RELIG Ciència que tracta de Déu o dels déus.

2 esp CRIST Ciència que, des de la fe i a partir de les dades de la revelació, cerca de donar raó i de fer comprensible per al creient el misteri de Déu pel que fa a la manifestació i la comunicació a l’home en la història de la salvació, culminada en el Crist i expressada en l’Escriptura.

3 teologia mística RELIG i CRIST Branca de la teologia que tracta de la mística.

4 teologia moral CRIST Branca de la teologia que estudia la moral cristiana.

5 teologia natural (o filosòfica) FILOS Teodicea.

6 teologia negativa (o apofàtica) CRIST Modalitat teològica en què tota afirmació sobre Déu és entesa fonamentalment com a derivada de negacions, és a dir, com a afirmació del que Déu no és.

2 RELIG Doctrina religiosa referent a Déu, als déus o al diví.

->teològic

■teològic -a

Part. sil.: te_o_lò_gic

[de teologia; 1a FONT: 1460, Roig]

adj Relatiu o pertanyent a la teologia.

->teològicament

■teològicament

Part. sil.: te_o_lò_gi_ca_ment

[de teològic]

adv En termes o principis teològics.

->teologitzar

■teologitzar

Part. sil.: te_o_lo_git_zar

[de teologia]

v intr Teoritzar o especular teològicament, fer teologia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: teologitzar

GERUNDI: teologitzant

PARTICIPI: teologitzat, teologitzada, teologitzats, teologitzades

INDICATIU PRESENT: teologitzo, teologitzes, teologitza, teologitzem, teologitzeu, teologitzen

INDICATIU IMPERFET: teologitzava, teologitzaves, teologitzava, teologitzàvem, teologitzàveu, teologitzaven

INDICATIU PASSAT: teologitzí, teologitzares, teologitzà, teologitzàrem, teologitzàreu, teologitzaren

INDICATIU FUTUR: teologitzaré, teologitzaràs, teologitzarà, teologitzarem, teologitzareu, teologitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: teologitzaria, teologitzaries, teologitzaria, teologitzaríem, teologitzaríeu, teologitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: teologitzi, teologitzis, teologitzi, teologitzem, teologitzeu, teologitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: teologitzés, teologitzessis, teologitzés, teologitzéssim, teologitzéssiu, teologitzessin

IMPERATIU: teologitza, teologitzi, teologitzem, teologitzeu, teologitzin

->teomania

teomania

Part. sil.: te_o_ma_ni_a

[de teo- i -mania]

f PSIQ Estat de deliri en què hom es creu inspirat i posseït per la divinitat o creu posseir-la.

->teomàquia

■teomàquia

Part. sil.: te_o_mà_qui_a

f MIT Nom genèric de les lluites entre déus en les antigues mitologies.

->teomorf

■teomorf -a

Part. sil.: te_o_morf

[de teo- i -morf]

adj i m i f Que té forma o aspecte divins, de Déu o d’un déu.

->teomorfisme

■teomorfisme

Part. sil.: te_o_mor_fis_me

[de teo- i -morfisme]

m Qualitat de teomorf.

->teopasquisme

teopasquisme

Part. sil.: te_o_pas_quis_me

m HIST ECL Doctrina que atribueix al Verb encarnat, com a Déu, la sofrença i la mort.

->teopasquita

teopasquita

Part. sil.: te_o_pas_qui_ta

HIST ECL 1 adj Relatiu o pertanyent al teopasquisme.

2 m i f Seguidor del teopasquisme.

->teorema

■teorema

Part. sil.: te_o_re_ma

[del ll. theōrĕma, i aquest, del gr. theṓrēma, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 FILOS i LÒG 1 obs Proposició especulativa.

2 En una teoria, enunciat demostrable.

2 MAT Qualsevol proposició matemàtica que pot ésser demostrada a partir d’unes hipòtesis, uns axiomes o altres proposicions demostrades anteriorment.

->teoremàtic

■teoremàtic -a

Part. sil.: te_o_re_mà_tic

[del gr. theōrēmatikós, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a un teorema.

2 Que consisteix en un teorema o més.

->teorètic

■teorètic -a

Part. sil.: te_o_rè_tic

[del ll. theoretĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. theōrētikós, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj 1 Que té caràcter de teoria científica.

2 Teòric.

->teoria

■teoria

Part. sil.: te_o_ri_a

[del ll. theoria, i aquest, del gr. theōría ‘especulació’; 1a FONT: s. XX, Oller]

f 1 1 Construcció intel·lectual elaborada amb independència de tota aplicació pràctica. Això és pura teoria.

2 en teoria En principi, sense haver-ho comprovat en la pràctica.

2 1 Suposició especulativa conforme a la qual hom es comporta pràcticament, sense pretendre, però, excloure altres alternatives. Sóc de la teoria que la cosa millor, en política, és de parlar poc.

2 esp Hipòtesi, idea general, etc., establertes per tal d’explicar un determinat conjunt de fets. Hi ha moltes teories sobre l’origen de l’home. La teoria de la relativitat. Teoria atòmica. Les teories ondulatòria i corpuscular de la llum són emprades ara l’una ara l’altra, segons els casos.

3 1 FILOS Moment, aspecte o dimensió específica de l’activitat cognoscitiva, considerats com a diferents de la pràctica, però radicalment vinculats a ella.

2 Cos doctrinal, complet i sistemàtic, sobre una matèria, un art, una ciència, etc. Teoria de les equacions, de la combustió, de les probabilitats. Teoria de la música. Teoria econòmica.

4 1 HIST A la Grècia antiga, nom donat a cadascuna de les delegacions oficials que les ciutats estat enviaven a les celebracions religioses i esportives (jocs olímpics, jocs nemeus, etc.), per tal que hi portessin llur representació.

2 fig Sèrie, conjunt ordenat de coses d’una mateixa espècie. Una teoria d’arcs.

5 MAT Conjunt de principis referents a un determinat concepte (o conceptes) que inclou tant els axiomes postulats sobre aquest com les conseqüències (teoremes) que d’aquests axiomes han estat deduïdes lògicament.

6 MÚS 1 Consideracions de tipus matematicofilosòfic basades en les ciències físiques en relació amb els sons.

2 Ensenyament que comprèn un conjunt de regles relatives a la melodia, l’harmonia, el contrapunt, el ritme, les formes i la instrumentació.

7 teoria del vaixell CONSTR NAV Part de l’arquitectura naval que estudia l’embarcació com a vas flotant, tenint en compte la seva estabilitat i flotabilitat i les forces a les quals es trobarà sotmès en navegar.

8 teoria de teixits TÈXT Conjunt dels principis analítics i sintètics en què és basat l’art de compondre lligats i dibuixos per al tissatge.

->teòric

■teòric -a

Part. sil.: te_ò_ric

[del ll. theorĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. theōrikós, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a la teoria. Això és molt teòric. Coneixements teòrics.

2 p ext TECNOL Dit de la magnitud prevista per un càlcul o per l’experiència quan hom no té la certesa que sigui assolida amb exactitud o que el resultat no sigui exactament el desitjat. El diàmetre teòric d’una barra. El temps teòric de soldadura.

2 m i f 1 Persona versada en la teoria, en teories científiques, artístiques, etc. Hegel és el gran teòric de la dialèctica.

2 teòric en teixits TÈXT Persona versada en teoria de teixits.

->teòricament

■teòricament

Part. sil.: te_ò_ri_ca_ment

[de teòric; 1a FONT: 1839, DLab.]

adv D’una manera teòrica.

->teorització

■teorització

Part. sil.: te_o_rit_za_ci_ó

[de teoritzar]

f Acció de teoritzar.

->teoritzador

■teoritzador -a

Part. sil.: te_o_rit_za_dor

[de teoritzar]

m i f Persona que teoritza.

->teoritzar

■teoritzar

Part. sil.: te_o_rit_zar

[de teoria]

v intr Formar una teoria o teories. Està bé teoritzar, però després cal aplicar les idees.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: teoritzar

GERUNDI: teoritzant

PARTICIPI: teoritzat, teoritzada, teoritzats, teoritzades

INDICATIU PRESENT: teoritzo, teoritzes, teoritza, teoritzem, teoritzeu, teoritzen

INDICATIU IMPERFET: teoritzava, teoritzaves, teoritzava, teoritzàvem, teoritzàveu, teoritzaven

INDICATIU PASSAT: teoritzí, teoritzares, teoritzà, teoritzàrem, teoritzàreu, teoritzaren

INDICATIU FUTUR: teoritzaré, teoritzaràs, teoritzarà, teoritzarem, teoritzareu, teoritzaran

INDICATIU CONDICIONAL: teoritzaria, teoritzaries, teoritzaria, teoritzaríem, teoritzaríeu, teoritzarien

SUBJUNTIU PRESENT: teoritzi, teoritzis, teoritzi, teoritzem, teoritzeu, teoritzin

SUBJUNTIU IMPERFET: teoritzés, teoritzessis, teoritzés, teoritzéssim, teoritzéssiu, teoritzessin

IMPERATIU: teoritza, teoritzi, teoritzem, teoritzeu, teoritzin

->teòsof

■teòsof -a

Part. sil.: te_ò_sof

[de teo- i -sof]

m i f Persona que professa la teosofia.

->teosofia

■teosofia

Part. sil.: te_o_so_fi_a

[de teo- i -sofia; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f FILOS i 1 1 CRIST Nom genèric donat a certes doctrines del Renaixement i del Romanticisme per tal com en aquestes el coneixement de Déu i de les forces espirituals que són ocultes al món és atès independentment de la revelació.

2 RELIG Moviment religiosoesotèric, fonamentalment sincretista, en què dominen els elements hindús, bé que inserits en una forma mental occidental i del segle XIX.

2 En la filosofia de Rosmini, denominació equivalent de la “teoria general de l’ésser".

->teosòfic

■teosòfic -a

Part. sil.: te_o_sò_fic

[de teosofia]

adj Relatiu o pertanyent a la teosofia. Societat teosòfica.

->tèpal

■tèpal

m BOT Cadascuna de les peces d’un periant homoclamidi o monoclamidi.

->tepaneca

tepaneca

1 adj Relatiu o pertanyent als tepaneques.

2 m i f ETNOL i HIST Individu d’un poble amerindi precolombí, del grup nahua, que vivia prop del llac Texcoco (Mèxic).

->tepidari

■tepidari

[del ll. tepidarium, íd.]

m A les termes romanes, departament d’aigua tèbia, entre el bany calent (caldari) i el fred (frigidari).

->tepui

■tepui

Part. sil.: te_pui

m GEOMORF Relleu tubular aïllat, de grans dimensions i parets verticals, propi de la regió de la Guaiana.

->tequila

■tequila

[del nom del districte de Tequila, de Mèxic, on fabriquen la beguda]

m ALIM Beguda alcohòlica, pròpia de Mèxic, obtinguda per destil·lació d’un most d’atzavara conreada (Agave tequilana).

->tèquina

■tèquina

[d’origen incert, probablement d’una base àr. poc segura, täkna, o d’una pronúncia incorrecta d’un mot d’una vella arrel semítica taqan, viva en hebreu, com en la base del cat. ant. i cast. tacany]

f CONSTR NAV Barca petita de fons pla i sense quilla.

->ter

■ter

[del ll. ter ‘tres vegades’]

adv Una tercera vegada, indicant que una cosa és repetida tres vegades. Viu al número 24 ter.

->tera-

■tera-

METROL [símb: T] Forma prefixada del mot grec téras, que significa ‘monstre’ i que, seguida d’una unitat, equival a multiplicar-la pel factor 10¹².

->terafòsids

terafòsids

m ENTOM 1 pl Família d’aràcnids de l’ordre dels araneids que comprèn nombroses espècies d’aranyes grosses, molt verinoses i fins i tot mortals per a l’home. El representant més important és la migale.

2 sing Aràcnid de la família dels terafòsids.

->teranyina

■teranyina

[contracció de tela aranyina, a través d’una dilació fonètica *teraranyina amb posterior haplologia, teranyina; 1a FONT: s. XVI]

f 1 ZOOL Teixit que fabriquen diversos aràcnids amb el fil, o seda, produït per les fileres de les glàndules sericígenes i que serveix de parany per a caçar les preses de les quals es nodreixen i d’habitacle, de vehicle, etc.

2 pop PESC Traïnya.

3 teorema de la teranyina ECON Teorema que explica els mecanismes d’ajust entre la corba d’oferta i la de demanda quan entre les decisions de produir i les de comprar hi ha un espai de temps considerable.

->teranyinaire

teranyinaire

Part. sil.: te_ra_nyi_nai_re

[de teranyina]

m i f pop PESC Traïnyaire.

->terapeuta

■terapeuta

Part. sil.: te_ra_peu_ta

[del gr. therapeutḗs ‘servidor’, der. de therapeúō ‘cuidar-se d’algú’]

m i f 1 MED i TERAP Especialista en terapèutica.

2 JUD Membre d’una secta jueva formada per grups d’ascetes que visqueren a Egipte al segle I dC.

->terapèutic

■terapèutic -a

Part. sil.: te_ra_pèu_tic

[del gr. therapeutikós ‘que es cuida d’algú’; en ll. td., therapeutĭca, -ōrum ‘tractats de medicina’; 1a FONT: 1839, DLab.]

MED i TERAP 1 adj Relatiu o pertanyent a la terapèutica.

2 f 1 Part de la medicina que s’ocupa del conjunt dels preceptes destinats al tractament de les malalties.

2 Ciència o art de curar o alleujar.

3 terapèutica alimentària ALIM En malalties condicionades per la nutrició, conjunt de mesures que inclouen modificacions de la ració o utilització de dietes específiques per a tractar trastorns metabòlics i evitar-ne o pal·liar-ne els símptomes.

4 terapèutica biològica Tractament amb substàncies que produeixen reaccions biològiques en l’organisme: vaccinoteràpia, seroteràpia, etc.

5 terapèutica del comportament PSIC i PSIQ Denominació conjunta d’un seguit de mètodes terapèutics d’inspiració conductista encaminats a modificar trastorns del comportament.

6 terapèutica empírica Tractament de les malalties per medicaments que l’experiència ha demostrat que són eficaços.

7 terapèutica endocrina Tractament amb extractes de glàndules endocrines o amb llurs hormones.

8 terapèutica farmacològica Terapèutica que tracta únicament de l’acció i l’aplicació de substàncies medicamentoses.

9 terapèutica física Fisioteràpia.

10 terapèutica ocupacional Planificació de les activitats físiques i mentals amb finalitat terapèutica.

11 terapèutica química Quimioteràpia.

12 terapèutica quirúrgica Cirurgia.

13 terapèutica substitutiva Administració de substàncies hormonals per a suplir les deficiències de les glàndules endocrines corresponents.

->teràpia

■teràpia

Part. sil.: te_rà_pi_a

[del gr. therapeía ‘servei; cura, atenció’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f TERAP Terapèutica (usat principalment en la formació de mots composts). Ex.: hidroteràpia, termoteràpia.

->-teràpia

-teràpia

Forma sufixada del mot grec therapeía, que significa ‘guarició, tractament’. Ex.: quimioteràpia, hidroteràpia.

->teràpsids

■teràpsids

m PALEONT i ZOOL 1 pl Ordre de rèptils de la subclasse dels sinàpsids, fòssils, que visqueren des del permià fins al juràssic, caracteritzats per l’aparició progressiva de caràcters de mamífers.

2 sing Rèptil fòssil de l’ordre dels teràpsids.

->terato-

■terato-

Forma prefixada del mot grec téras, tératos, que significa ‘monstre’. Ex.: teratologia, teratofòbia.

->teratogen

■teratogen -ògena

[de terato- i -gen]

adj i m FARM Dit del producte que, administrat a una dona o a un animal gestant, pot donar lloc a malformacions en el fetus o en el nounat.

->teratogènesi

teratogènesi

f PAT Producció de monstruositats o de defectes físics en el fetus.

->teratogènia

teratogènia

Part. sil.: te_ra_to_gè_ni_a

f PAT Estudi de la teratogènesi.

->teratogènic

teratogènic -a

adj PAT 1 Relatiu o pertanyent a la teratogènia o a la teratogènesi.

2 Que és produït a partir de restes embrionàries.

->teratologia

■teratologia

Part. sil.: te_ra_to_lo_gi_a

[de terato- i -logia; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f BIOL i PAT Ciència que estudia les malformacions embrionàries, tant des del punt de vista morfològic de les monstruositats com del de llurs causes originàries en plantes i animals.

->teratològic

■teratològic -a

[de teratologia; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj BIOL i PAT Relatiu o pertanyent a la teratologia.

->teratoma

■teratoma

m PAT Tumor complex de teixits múltiples que conté restes fetals, dents, cabells, etc., i que hom creu degut a la inclusió d’un fetus abortiu en un altre que és desenvolupat normalment.

->teratomatós

■teratomatós -osa

adj PAT 1 Relatiu o pertanyent a un teratoma.

2 De la natura d’un teratoma.

->teratosi

teratosi

f PAT Monstruositat.

->terbi

■terbi

[v. iterbi]

m QUÍM INORG [símb: Tb] Element químic de nombre atòmic 65 pertanyent al grup IIIB de la taula periòdica. Té un pes atòmic de 158,9254.

->tèrbia

tèrbia

Part. sil.: tèr_bi_a

f QUÍM INORG Òxid de terbi(III), Tb₂O₃, una de les terres rares.

->tèrbic

■tèrbic -a

adj QUÍM INORG 1 Relatiu o pertanyent al terbi.

2 Que conté terbi.

3 esp Dit dels composts de terbi en els quals aquest element actua amb la valència 4.

->tèrbol

■tèrbol -a

[d’un ll. vg. *tŭrbŭlus, alteració de tŭrbĭdus, íd., per influx de tŭrbŭlentus ‘turbulent’, d’on *torbolar, terbolar, propagat a tèrbol; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj 1 1 Dit d’un fluid que té en suspensió partícules d’una substància estranya que li lleven la transparència, la limpiditat. Aquest vi és tèrbol: l’heu de deixar reposar.

2 p ext Mancat de limpidesa. Tenir la mirada tèrbola. Veure-hi tèrbol.

2 fig Confús, poc clar per a l’enteniment, poc net moralment. Tenir el cap tèrbol. Una conducta tèrbola. Un afer molt tèrbol. Un noi tèrbol.

->tèrbolament

■tèrbolament

[de tèrbol]

adv D’una manera tèrbola.

->terbolenc

■terbolenc -a

[de tèrbol]

adj Lleugerament tèrbol.

->terbolesa

■terbolesa

[de tèrbol]

f 1 Qualitat de tèrbol.

2 corrent de terbolesa GEOMORF Corrent d’aigua carregat de materials en suspensió que es desplaça ràpidament pels pendents dels fons oceànics.

->terbolí

■terbolí

[del ll. *turbininus, der. de tŭrbo, -ĭnis ‘remolí ’, amb dissimilació n-n en l-n i metàtesi de *torbelí en terbolí; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

m METEOR Remolí de vent.

->terbolina

■terbolina

[de terbolí]

f METEOR Temps revolt i tempestuós.

->terbolinar

■terbolinar

[de terbolí]

v intr Moure’s formant terbolí, arremolinar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: terbolinar

GERUNDI: terbolinant

PARTICIPI: terbolinat, terbolinada, terbolinats, terbolinades

INDICATIU PRESENT: terbolino, terbolines, terbolina, terbolinem, terbolineu, terbolinen

INDICATIU IMPERFET: terbolinava, terbolinaves, terbolinava, terbolinàvem, terbolinàveu, terbolinaven

INDICATIU PASSAT: terboliní, terbolinares, terbolinà, terbolinàrem, terbolinàreu, terbolinaren

INDICATIU FUTUR: terbolinaré, terbolinaràs, terbolinarà, terbolinarem, terbolinareu, terbolinaran

INDICATIU CONDICIONAL: terbolinaria, terbolinaries, terbolinaria, terbolinaríem, terbolinaríeu, terbolinarien

SUBJUNTIU PRESENT: terbolini, terbolinis, terbolini, terbolinem, terbolineu, terbolinin

SUBJUNTIU IMPERFET: terbolinés, terbolinessis, terbolinés, terbolinéssim, terbolinéssiu, terbolinessin

IMPERATIU: terbolina, terbolini, terbolinem, terbolineu, terbolinin

->terbutalina

terbutalina

f QUÍM ORG i FARM Substància, de fórmula C₁₂H₁₃NO₃, emprada com a broncodilatador en el tractament de l’asma.

->terç

■terç -a

[del ll. tertius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

1 adj Tercer.

2 m 1 Cadascuna de les parts d’una cosa dividida en tres parts iguals. Un terç, 1/3. Dos terços, 2/3.

2 PESC Penúltim tros d’una canya de pescar, començant a comptar pel més gruixut.

3 TAUROM Cadascuna de les tres parts en què hom divideix la lídia.

4 terç d’una antena MAR Cadascuna de les tres parts en què hom considera dividida l’antena d’una barca.

5 terç d’una verga MAR Punt mitjà de cadascun dels braços de la verga d’una embarcació.

3 m FOLK Nom que rep, en els castells, torres i pilars, cadascun dels individus que formen el tercer nivell o pis de la construcció.

4 m 1 HIST DR CAT Dret que rebia el senyor territorial de l’emfiteuta pel seu consentiment perquè la finca passés del domini del censatari a un tercer, amb les mateixes característiques que el lluïsme.

2 terç delme HIST DR Impost reial sobre el rendiment que corresponia a la tercera part del delme.

5 m 1 HIST MIL En l’exèrcit de la casa d’Àustria espanyola, unitat militar fundada per tal d’agrupar les companyies d’una manera més poderosa.

2 HIST i POLÍT En el carlisme, unitat superior de l’organització paramilitar del requetè.

3 MIL En l’exèrcit espanyol, regiment de la guàrdia civil, la legió i la infanteria de marina.

6 principi del terç exclòs LÒG Principi segons el qual, en el cas de dues proposicions contradictòries, mai no poden ésser alhora falses ambdues, és a dir, només pot ésser falsa l’una o l’altra, i no és admissible una tercera alternativa.

7 f METROL Unitat de pes, equivalent a 1/3 de la lliura carnissera i, per tant, igual a la lliura.

->terçament

■terçament

[de terç]

adv Tercerament.

->terçana

■terçana

[del ll. (febris) tertiana, íd., der. de tertius ‘terç’; 1a FONT: 1398]

adj i f PAT Dit de la febre palúdica que apareix cada tres dies.

->terçanell

■terçanell

[de terç; 1a FONT: 1404]

m TÈXT Tela de seda que fa un cordonet molt gros.

->terçar

■terçar

[de terç]

v tr AGR Fer la tercera llaurada, en el mateix any, en un camp.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: terçar

GERUNDI: terçant

PARTICIPI: terçat, terçada, terçats, terçades

INDICATIU PRESENT: terço, terces, terça, tercem, terceu, tercen

INDICATIU IMPERFET: terçava, terçaves, terçava, terçàvem, terçàveu, terçaven

INDICATIU PASSAT: tercí, terçares, terçà, terçàrem, terçàreu, terçaren

INDICATIU FUTUR: terçaré, terçaràs, terçarà, terçarem, terçareu, terçaran

INDICATIU CONDICIONAL: terçaria, terçaries, terçaria, terçaríem, terçaríeu, terçarien

SUBJUNTIU PRESENT: terci, tercis, terci, tercem, terceu, tercin

SUBJUNTIU IMPERFET: tercés, tercessis, tercés, tercéssim, tercéssiu, tercessin

IMPERATIU: terça, terci, tercem, terceu, tercin

->terçat

■terçat -ada

[de terç]

m i f RAM Animal oví o cabrú des dels dos anys fins als tres anys complerts.

->tercejar

■tercejar

[de terç]

v 1 tr Dividir en tres parts.

2 tr AGR Terçar.

3 intr Tercerejar.

4 tr Posar diagonalment. Tercegeu armes!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tercejar

GERUNDI: tercejant

PARTICIPI: tercejat, tercejada, tercejats, tercejades

INDICATIU PRESENT: tercejo, terceges, terceja, tercegem, tercegeu, tercegen

INDICATIU IMPERFET: tercejava, tercejaves, tercejava, tercejàvem, tercejàveu, tercejaven

INDICATIU PASSAT: tercegí, tercejares, tercejà, tercejàrem, tercejàreu, tercejaren

INDICATIU FUTUR: tercejaré, tercejaràs, tercejarà, tercejarem, tercejareu, tercejaran

INDICATIU CONDICIONAL: tercejaria, tercejaries, tercejaria, tercejaríem, tercejaríeu, tercejarien

SUBJUNTIU PRESENT: tercegi, tercegis, tercegi, tercegem, tercegeu, tercegin

SUBJUNTIU IMPERFET: tercegés, tercegessis, tercegés, tercegéssim, tercegéssiu, tercegessin

IMPERATIU: terceja, tercegi, tercegem, tercegeu, tercegin

->tercejat

■tercejat -ada

[de tercejar]

adj 1 Dividit en tres parts.

2 HERÀLD Dit de l’escut dividit en tres parts per línies rectes horitzontals, verticals o diagonals.

->tercer

■tercer -a

[del ll. tertiarius, -a, -um, íd., der. de tertius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

1 1 adj i m i f [símb: 3r 3a] Que, en una sèrie, en té dos davant seu, el que fa tres. Ell és el tercer de la classe.

2 tercera instància DR CAT Procediment admès a Catalunya quan hi havia disconformitat entre dues sentències de primera i segona instància.

3 tercer opositor (o simplement tercer) DR PROC Persona que, sense ésser part en un litigi, pretén que la sentència perjudica els seus drets i s’hi oposa per un recurs de terceria.

2 adj 1 Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividits en tres parts iguals. En van morir les dues terceres parts.

2 tercer estat HIST Nom donat, en l’estructura estamental de l’antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures.

3 tercer orde CATOL Associació pietosa que depèn d’un orde religiós, els membres de la qual s’esforcen a assolir la perfecció cristiana seguint una regla adaptada a la vida secular.

3 m i f Mitjancer entre dos. Fer de tercer.

4 m 1 El qui no és cap de les dues persones que intervenen en un afer, etc. Això seria fer mal a un tercer.

2 DR PROC Tercer opositor.

3 ant Encarregat de recollir en custòdia els delmes fins que eren lliurats als participants.

4 assegurança a tercers ASSEG Dins l’assegurança d’automòbils, assegurança que es fa càrrec de la responsabilitat per danys causats a terceres persones a causa de la circulació.

5 tercer en discòrdia DR Persona nomenada entre àrbitres o perits perquè decideixi en discòrdia de llurs dictàmens.

5 f MÚS 1 Tercer grau de l’escala.

2 Interval que es troba a la distància de tres graus en l’escala diatònica.

->tercerament

■tercerament

[de tercer]

adv En tercer lloc.

->tercerejar

■tercerejar

[de tercer]

v intr Intervenir com a tercer o com a intermediari en un assumpte o una qüestió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tercerejar

GERUNDI: tercerejant

PARTICIPI: tercerejat, tercerejada, tercerejats, tercerejades

INDICATIU PRESENT: tercerejo, tercereges, tercereja, terceregem, terceregeu, terceregen

INDICATIU IMPERFET: tercerejava, tercerejaves, tercerejava, tercerejàvem, tercerejàveu, tercerejaven

INDICATIU PASSAT: terceregí, tercerejares, tercerejà, tercerejàrem, tercerejàreu, tercerejaren

INDICATIU FUTUR: tercerejaré, tercerejaràs, tercerejarà, tercerejarem, tercerejareu, tercerejaran

INDICATIU CONDICIONAL: tercerejaria, tercerejaries, tercerejaria, tercerejaríem, tercerejaríeu, tercerejarien

SUBJUNTIU PRESENT: terceregi, terceregis, terceregi, terceregem, terceregeu, terceregin

SUBJUNTIU IMPERFET: terceregés, terceregessis, terceregés, terceregéssim, terceregéssiu, terceregessin

IMPERATIU: tercereja, terceregi, terceregem, terceregeu, terceregin

->terceria

■terceria

Part. sil.: ter_ce_ri_a

[de tercer; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f 1 1 Mediació d’un tercer o mitjancer en una contesa, qüestió, assumpte, etc.

2 esp DR PROC Recurs interposat durant un procés judicial entre dos o més litigants per un tercer que no és ni el creditor ni el deutor, però que hi té dret per tal de defensar el propi dret o coadjuvar amb un dels litigants.

2 Avantatge que hom en treu.

->tercermundisme

■tercermundisme

m 1 Conjunt de problemes i fenòmens referents al subdesenvolupament del Tercer Món.

2 Condició de tercermundista.

->tercermundista

■tercermundista

[de tercer i el ll. mundus ‘món’]

adj 1 Relatiu o pertanyent al Tercer Món.

2 Propi del Tercer Món. Carreteres tercermundistes.

->tercerol

■tercerol -a

[de tercer; 1a FONT: 1628]

1 m i f Tercer pel seu lloc, pel seu rang, etc.

2 m MAR Nom donat a diverses coses que ocupen el tercer lloc.

3 f ARM Arma de foc que fou emprada per la cavalleria fins al començament del segle XX i posteriorment per la policia i altres forces armades.

4 f EMBAL Barril de cabuda mitjana.

5 m Conill que encara no ha arribat a l’edat adulta.

->tercet

■tercet

[de l’it. terzetto, íd.]

m 1 1 MÚS Trio.

2 col·loq Grup de tres persones que van plegades. Quin tercet!

2 POÈTICA Agrupació de tres versos.

->tèrcia

■tèrcia

Part. sil.: tèr_ci_a

[del ll. (hora) tertia ‘(hora) tercera’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 CRON Divisió romana del dia, corresponent a les nou del matí.

2 LITÚRG Hora menor de l’ofici diví, corresponent a l’hora romana homònima.

->terciaire

■terciaire

Part. sil.: ter_ci_ai_re

[de terç]

m i f MAR i PESC Tripulant tercer d’una barca de pesca, a càrrec del qual són les feines petites, la compra de queviures i la cuina.

->terciana

■terciana

Part. sil.: ter_ci_a_na

[v. terçana]

adj PAT Terçana.

->terciari

■terciari -ària

Part. sil.: ter_ci_a_ri

[del ll. tertiarius, -a, -um, íd.]

1 adj Tercer en ordre o grau.

2 m i f CATOL 1 Membre d’un tercer orde.

2 terciari regular Membre d’un tercer orde regular, generalment institut religiós, que es beneficia dels seus privilegis i en segueix la regla.

3 terciari secular Persona civil o eclesiàstica secular que segueix l’espiritualitat d’un orde aprovat, amb una constitució o regles especials autoritzades per la Santa Seu.

3 ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent al terciari.

2 m Sistema o període més antic de l’era cenozoica.

4 adj i m ELECTROT Dit de l’enrotllament d’un transformador destinat a ésser connectat a un circuit auxiliar.

5 adj QUÍM ORG 1 Dit de cadascun dels àtoms de carboni saturats, els quals en una estructura complexa es troben units a altres tres àtoms de carboni.

2 p ext Dit d’alguns grups funcionals quan van units a un carboni terciari.

3 Dit del tipus d’amina en què existeix un grup —N, unit a tres àtoms de carboni diferents.

6 sector terciari ECON Conjunt de les activitats econòmiques considerades com a no productives, o no directament productives, anomenat també sector residual o sector de serveis.

->terciarisme

terciarisme

Part. sil.: ter_ci_a_ris_me

m PAT Conjunt de símptomes que caracteritzen la sífilis terciària.

->terciarització

terciarització

Part. sil.: ter_ci_a_rit_za_ci_ó

[de terciari]

f ECON Predomini del sector terciari considerat com a fase més avançada del creixement econòmic.

->tercina

■tercina

[de l’it. terzina, íd.]

f POÈTICA Tercet encadenat.

->terciogènit

■terciogènit -a

Part. sil.: ter_ci_o_gè_nit

[formació culta analògica sobre la base de primogènit]

1 adj Relatiu o pertanyent als terciogènits.

2 m i f Fill tercer.

->terçó

■terçó -ona

[de terç]

1 adj i m i f RAM Dit de l’animal de peu rodó de dos a tres anys.

2 m HIST Antiga demarcació administrativa de la Vall d’Aran que, en nombre de tres, agrupava totes les parròquies.

->terebè

■terebè

m QUÍM ORG Mescla de terpens, constituïda principalment per d,1-limonè i terpinè, que hom obté per tractament amb àcid sulfúric de l’oli de trementina.

->terebèl·lids

terebèl·lids

m ZOOL 1 pl Família de poliquets de la subclasse dels poliquets sedentaris, amb un plomall de tentacles filamentosos i amb brànquies filiformes o arborescents.

2 sing Poliquet de la família dels terebèl·lids.

->terebentè

■terebentè

m QUÍM ORG Nom a abandonar per a l’α-pinè.

->terebentina

terebentina

[del ll. (resina) terebinthina, íd.]

f QUÍM ORG Trementina.

->terebint

■terebint

[del ll. terebinthus, i aquest, del gr. terébinthos, íd.]

m BOT Noguerola.

->terebintals

terebintals

f BOT 1 pl Ordre de dicotiledònies dialipètales, integrat per plantes llenyoses secretores de resines o essències, amb fulles alternes i flors hermafrodites. Comprèn les següents famílies principals: aceràcies, anacardiàcies, burseràcies, cneoràcies, coriariàcies, hipocastanàcies, meliàcies, meliantàcies, poligalàcies, rutàcies, sapindàcies, simarubàcies i voquisiàcies.

2 sing Planta de l’ordre de les terebintals.

->terebració

■terebració

Part. sil.: te_re_bra_ci_ó

[del ll. terebratio, -ōnis, íd. (v. terebrant)]

f CIR Perforació o trepanació d’un òrgan del cos.

->terebrant

■terebrant

[del ll. terebrans, -ntis, participi de terebrare ‘perforar, trepanar’, der. de terĕra ‘perforadora, trepant’, i aquest, del terĕre ‘fregar, polir, triturar’, de la mateixa arrel de tarătrum ‘barrina’ (v. traire)]

1 adj 1 ZOOL Dit de certs mol·luscs que foraden la roca, la fusta, etc.

2 fig PAT Dit del dolor que produeix una sensació com si hom perforés la part malalta.

2 m ENTOM 1 pl Subordre d’insectes pterigots hemimetàbols de l’ordre dels tisanòpters, amb un oviscapte en les femelles.

2 sing Insecte del subordre dels terebrants.

->terebràtula

■terebràtula

f ZOOL Llàntia.

->terebratúlids

■terebratúlids

m ZOOL 1 pl Família de lofoforats braquiòpodes de la subclasse dels testicardins, que inclou la llàntia i la terebratulina.

2 sing Braquiòpode de la família dels terebratúlids.

->terebratulina

terebratulina

f ZOOL Gènere de braquiòpodes de la subclasse dels testicardins, de la família dels terebratúlids (Terebratulina sp), amb els braços tentaculats, la closca allargada en forma oval i que inclou espècies bentòniques.

->teredínids

teredínids

m ZOOL 1 pl Família de mol·luscs lamel·libranquis de l’ordre dels eulamel·libranquis, de cos allargat, vermiforme, recobert per dues valves curtes amb les quals excava galeries a la fusta. Inclou el gènere Teredo, amb l’espècie Teredo navalis (broma o corc marí).

2 sing Mol·lusc de la família dels teredínids.

->tereftalat

■tereftalat

m QUÍM ORG 1 Qualsevol sal o èster de l’àcid tereftàlic.

2 tereftalat de dimetil TÈXT Sòlid cristal·lí que hom obté per oxidació del p-xilè, seguida d’esterificació amb metanol.

->tereftàlic

■tereftàlic, àcid

QUÍM ORG Un dels isòmers de l’àcid ftàlic.

->tereré

tereré

[del cast. tereré, i aquest, del guaraní tereré, íd.]

[pl -és] m ALIM Beguda obtinguda per maceració en fred del mate.

->tereseta

■tereseta

f A Mallorca, titella.

->teresià

■teresià -ana

Part. sil.: te_re_si_à

1 adj Relatiu o pertanyent a Teresa de Jesús o als ordes religiosos fundats sota la seva advocació. Espiritualitat teresiana.

2 f CATOL Membre d’un orde religiós femení, dedicat a l’ensenyament, fundat a Tarragona el 1876 per Enric d’Ossó.

->terfenil

terfenil

m QUÍM ORG Compost orgànic, de fórmula C₁₈H₁₄, utilitzat com a detector de radioactivitat.

->tergal

■tergal

[marca registrada francesa, de (acide) tér(éphtalique)]

m TÈXT Nom amb el qual són coneguts els filaments i les fibres sintètiques de polièster llançats al mercat amb el nom comercial Tergal.

->tergita

tergita

f ENTOM Placa cuticular engruixida de la cara dorsal de cada segment d’un artròpode.

->tergiversable

■tergiversable

[de tergiversar]

adj Que pot ésser tergiversat.

->tergiversació

■tergiversació

Part. sil.: ter_gi_ver_sa_ci_ó

[del ll. tergiversatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció de tergiversar;

2 l’efecte.

->tergiversador

■tergiversador -a

[del ll. tergiversator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj i m i f Que tergiversa.

->tergiversar

■tergiversar

[del ll. tergiversari ‘girar l’esquena; tergiversar’, comp. de tergum ‘esquena’ i vertĕre ‘girar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr En una descripció, una narració, etc., deformar els fets, canviar les paraules d’altri, etc., a fi que prevalgui l’error. Vau tergiversar les seves paraules: no era allò el que realment volia dir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: tergiversar

GERUNDI: tergiversant

PARTICIPI: tergiversat, tergiversada, tergiversats, tergiversades

INDICATIU PRESENT: tergiverso, tergiverses, tergiversa, tergiversem, tergiverseu, tergiversen

INDICATIU IMPERFET: tergiversava, tergiversaves, tergiversava, tergiversàvem, tergiversàveu, tergiversaven

INDICATIU PASSAT: tergiversí, tergiversares, tergiversà, tergiversàrem, tergiversàreu, tergiversaren

INDICATIU FUTUR: tergiversaré, tergiversaràs, tergiversarà, tergiversarem, tergiversareu, tergiversaran

INDICATIU CONDICIONAL: tergiversaria, tergiversaries, tergiversaria, tergiversaríem, tergiversaríeu, tergiversarien

SUBJUNTIU PRESENT: tergiversi, tergiversis, tergiversi, tergiversem, tergiverseu, tergiversin

SUBJUNTIU IMPERFET: tergiversés, tergiversessis, tergiversés, tergiverséssim, tergiverséssiu, tergiversessin

IMPERATIU: tergiversa, tergiversi, tergiversem, tergiverseu, tergiversin

->tèric

tèric -a

adj ZOOL Relatiu o pertanyent als teris.

->teringa

■teringa

f dial fila 1 1. Havien construït una teringa de cases just a la vora del riu.

->teriologia

teriologia

Part. sil.: te_ri_o_lo_gi_a

f ZOOL Branca de la zoologia, i més concretament de la mastologia, que estudia els mamífers típics o teris.

->teriològic

teriològic -a

Part. sil.: te_ri_o_lò_gic

adj ZOOL Relatiu o pertanyent a la teriologia.

->teriomorf

■teriomorf -a

Part. sil.: te_ri_o_morf

adj i m i f Que té la forma d’animal. Divinitats teriomorfes.

->teriomòrfic

teriomòrfic -a

Part. sil.: te_ri_o_mòr_fic

adj Relatiu o pertanyent al teriomorfisme.

->teriomorfisme

■teriomorfisme

Part. sil.: te_ri_o_mor_fis_me

m HIST REL En algunes religions, forma animal atribuïda a les divinitats, als esperits, als dimonis, etc.

->teris

■teris

m ZOOL 1 pl Subclasse de mamífers que agrupa tots els existents llevat dels prototeris. Comprèn les infraclasses dels pantoteris (mesozoics, tots fòssils), els metateris i els placentaris.

2 sing Mamífer de la subclasse dels teris.

->teriyaki

teriyaki

m GASTR Plat de la cuina japonesa elaborat a base de carn o peix, en què els ingredients es deixen marinar en una salsa feta amb shoyu, mirin i gingebre, i posteriorment es rosteixen i es caramel·litzen amb la mateixa salsa, a la qual hom ha afegit sucre i sake.

->terliç

■terliç

[del ll. trilix, -īcis, ‘teixit de tres fils’, comp. de tres ‘tres’ i licium ‘fil’]

m TÈXT Roba de cotó amb lligat de sarja i dibuixos de colors a llistes.

->term-

■term-

Forma prefixada del mot grec thermós, que significa ‘calent’ i que indica relació amb la calor o amb la temperatura. Ex.: termalgèsia.

->-term

■-term -terma

Forma sufixada del mot grec thermós, que significa ‘calent’ i que indica relació amb la calor o amb la temperatura. Ex.: isoterm.

->termal

■termal

[formació culta analògica sobre la base del ll. thermae, -arum ‘termes, banys calents’]

adj 1 1 Dit de l’aigua que per causa natural brolla de la font a una temperatura superior almenys en 5° a la de la mitjana anual del medi ambient on és localitzada la font.

2 Dit de la font d’on brolla l’aigua termal.

2 Relatiu o pertanyent a les termes.

->termalgèsia

termalgèsia

Part. sil.: ter_mal_gè_si_a

f PAT Termoalgèsia.

->termalisme

■termalisme

m Conjunt dels serveis mèdics, assistencials, hotelers, etc., destinats a la utilització de les aigües termals.

->termalitat

■termalitat

[de termal]

f Qualitat de termal.

->termalització

termalització

Part. sil.: ter_ma_lit_za_ci_ó

f TECNOL i FÍS ATÒM En una generació de neutrons d’una reacció de fissió en cadena, disminució de l’energia cinètica dels neutrons mitjançant el moderador.

->termàntic

■termàntic -a

adj MED i TERAP Que excita la calor natural. Medicament termàntic.

->termatologia

■termatologia

Part. sil.: ter_ma_to_lo_gi_a

[formació culta analògica anòmala sobre el gr. thermós ‘calent’ i -logia, amb -ato-, propi d’altres mots savis (dermatologia, estomatologia, etc.), per distingir-lo de termologia]

f MED i TERAP Estudi científic de la calor com a agent terapèutic.

->terme

■terme

[del ll. tĕrmĭnus, íd., que en el reflex en les llengües romàniques es confongué amb el sinònim neutre més arcaic i vg. termen, -ĭnis; 1a FONT: s. XI]

[pl termes o, ant i dial, térmens] m 1 1 Cadascuna de les fites o vedrunes que assenyalen els límits d’una extensió de terreny. Posar termes a una propietat.

2 DR CIV Porció de territori limitada per propietat o jurisdicció, especialment territori que forma la jurisdicció d’un municipi. En aquest cas hom l’anomena generalment terme municipal.

3 pl DR CIV Totalitat del territori d’un municipi, castell, etc.

4 terme rural (o simplement terme) HIST DR Territori jurisdiccional sense lloc habitat.

2 1 Cadascun dels graus de distància dels objectes representats en pintura o dels que es veuen en la realitat d’un paisatge, d’un lloc qualsevol. Apareixen uns arbres a primer terme.

2 fig Cadascun dels graus de situació de persones o coses amb relació a llur jerarquia o poder d’exhibició. Aquell pobre noi sempre restava en segon terme.

3 Fi d’un espai a recórrer. Ella va arribar la primera al terme de la cursa.

4 1 Fi d’un període de temps, època en què una cosa fineix, en què hom ha de pagar un lloguer, etc. Quan tindrà terme aquest teu procedir? Manllevar una cosa a llarg terme, a curt terme.

2 DR CIV Element accidental dels actes jurídics que té com a efecte l’ajornament de llur execució (terme suspensiu), la fixació de la data o de les condicions en què s’extingeix (terme resolutori), o bé la pròrroga concedida pel creditor al deutor (terme de gràcia).

3 DR PROC Moment en què cal realitzar un acte processal i que és establert pel jutge d’acord amb la llei.

4 ECON Període de temps establert per a l’estudi del comportament dinàmic de determinades magnituds econòmiques.

5 ECON En una venda a termes, cadascun dels pagaments parcials que hom fa a temps fixats fins a completar una suma a pagar. És anomenat també termini. Avui he pagat l’últim terme.

6 a terme OBST Dit del part que s’esdevé entre les trenta-set i les quaranta-dues setmanes de gestació.

7 a terme OBST i PEDIAT Dit del nadó nascut entre les trenta-set i les quaranta-dues setmanes de gestació.

8 portar (o dur) a terme (una cosa) loc verb Donar-hi cap, acabar-la. No ha pogut portar a terme el seu projecte.

9 posar terme (a una cosa) loc verb Donar-li fi, fer que s’acabi, que no continuï. Hem de posar terme a aquesta situació.

10 venda a termes ECON Modalitat de crèdit al consum, anomenada també venda a terminis, per la qual el pagament d’una compra es fa efectiu, en una part o en la totalitat, a poc a poc, per mitjà de successius lliuraments que són determinats al moment d’efectuar-se l’operació.

5 LING 1 Mot. Ho ha dit amb el terme apropiat.

2 esp Unitat lexical usada amb significat unívoc en una ciència o una disciplina determinada per tal d’evitar una correspondència equívoca entre els conceptes i llur expressió.

6 LÒG 1 Cadascun dels dos membres que delimiten una proposició: el subjecte i el predicat.

2 Cadascun dels tres membres que, repetits, integren el sil·logisme.

7 MAT 1 Cadascuna de les parts que formen una expressió algèbrica additiva.

2 Cadascuna de les quantitats que formen una raó, proporció, progressió, sèrie, successió, etc.

3 El numerador o el denominador d’una fracció.

4 Cadascun dels valors extrems o mitjans d’una proporció.

5 Cadascuna de les parts que apareixen a l’esquerra o a la dreta d’una igualtat o desigualtat.

6 terme general Terme que conté paràmetres, de manera que, particularitzant els valors d’aquests, hom obté tots els termes específics d’un conjunt donat.

7 terme independent En un polinomi o en una equació, terme que no afecta cap incògnita.

8 terme mitjà En estadística, mitjana.

8 pl 1 Condicions, circumstàncies que limiten quelcom.

2 DR Proposicions, limitacions, etc., establertes en un contracte, etc.

->termenal

■termenal

[de terme; 1a FONT: 1305]

m Fita o sèrie de fites que assenyalen els límits o divisòria entre dos termes, dues propietats, etc.