->collador

■collador

[de collar² (v. coll¹)]

m 1 Instrument que serveix per a collar i descollar.

2 TÈXT Mecanisme del teler amb el qual hom regula el nombre de passades que correspon a cada classe de teixit.

->col·lador

■col·lador

m Persona que tenia el dret de conferir un benefici, un privilegi, etc.

->collage

■collage^* [kolláʃ]

[mot fr., der. de coller ‘enganxar’]

m Composició artística feta d’elements diversos (retalls de diari, teixits, etc.) enganxats sobre un suport, com ara tela, fusta o paper.

->col·lagen

■col·lagen -àgena

1 adj 1 Relatiu o pertanyent al col·lagen.

2 Que conté col·lagen.

2 m BIOQ i HISTOL Escleroproteïna animal que és el principal component del teixit conjuntiu, on forma un conjunt d’estructures (fibres col·làgenes) i de substància amorfa (substància col·làgena).

->col·lagenasa

col·lagenasa

f BIOQ Enzim capaç de lisar la substància col·làgena del teixit connectiu.

->col·lagenosi

■col·lagenosi

f PAT Denominació genèrica de determinades malalties del col·lagen o del teixit connectiu, anomenades també connectivopaties.

->col·lagrafia

col·lagrafia

Part. sil.: col_la_gra_fi_a

f GRAV 1 Tècnica de gravat en què les imatges són obtingudes a partir d’una matriu a la qual hom ha enganxat una composició feta amb elements de diferents textures i relleus.

2 Gravat obtingut per mitjà de la tècnica de la col·lagrafia.

->col·lapsar

■col·lapsar

[de col·lapse; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v 1 tr Produir un col·lapse.

2 pron El país s’ha col·lapsat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·lapsar

GERUNDI: col·lapsant

PARTICIPI: col·lapsat, col·lapsada, col·lapsats, col·lapsades

INDICATIU PRESENT: col·lapso, col·lapses, col·lapsa, col·lapsem, col·lapseu, col·lapsen

INDICATIU IMPERFET: col·lapsava, col·lapsaves, col·lapsava, col·lapsàvem, col·lapsàveu, col·lapsaven

INDICATIU PASSAT: col·lapsí, col·lapsares, col·lapsà, col·lapsàrem, col·lapsàreu, col·lapsaren

INDICATIU FUTUR: col·lapsaré, col·lapsaràs, col·lapsarà, col·lapsarem, col·lapsareu, col·lapsaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·lapsaria, col·lapsaries, col·lapsaria, col·lapsaríem, col·lapsaríeu, col·lapsarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·lapsi, col·lapsis, col·lapsi, col·lapsem, col·lapseu, col·lapsin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·lapsés, col·lapsessis, col·lapsés, col·lapséssim, col·lapséssiu, col·lapsessin

IMPERATIU: col·lapsa, col·lapsi, col·lapsem, col·lapseu, col·lapsin

->col·lapse

■col·lapse

[del ll. collapsus ‘caiguda, ensorrada’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m 1 PAT 1 Retracció anormal de les parets d’un òrgan buit (cor, vasos sanguinis, pulmons, etc.), amb la consegüent afectació de les seves funcions.

2 Pèrdua del to de les parets dels vasos sanguinis petits en el curs d’una insuficiència circulatòria aguda.

2 fig Paralització transitòria de les activitats econòmiques, polítiques, etc. El comerç exterior del país ha sofert un col·lapse.

3 col·lapse gravitacional ASTROF Contracció de la matèria d’un objecte celeste, i el corresponent augment de la seva densitat, que es produeix quan l’atracció gravitacional de tota la massa cap al centre supera totes les altres forces presents.

->collar¹

■collar¹

[del ll. collare, íd. (v. coll¹); 1a FONT: 1316]

m 1 Corretja, cadena, etc., que hom posa al voltant del coll d’un animal.

2 Cèrcol de metall posat al coll d’un malfactor com a càstig, d’un esclau com a senyal de servitud, etc.

3 Ornament de coll.

4 Cadena d’or que portaven al coll els cavallers de certs ordes.

5 Collaret.

6 ARM Peça de l’arnès del cavall, generalment de malla, emprada al segle XV.

7 ENTOM Expansió membranosa lobulada del protòrax d’alguns insectes.

8 MOT Cap de biela que forma un coixinet de gran diàmetre, dins el qual s’allotja i gira una excèntrica.

9 1 OFIC Peça en forma d’anella circular o semicircular emprada per a estrènyer un objecte o per a subjectar-ne d’altres mantenint-los units estretament entre ells.

2 collar de raca MAR Anell, format per un bastard o més que enfilen uns abartrells, usat per a fermar una perxa a un pal i facilitar-ne el moviment.

10 ZOOL En el plomatge o el pelatge d’un animal, taca anular al voltant del coll.

->collar²

■collar²

[accepció sorgida de l’acció de lligar un animal pel coll, fermar-lo (v. coll¹); 1a FONT: s. XIII, Desclot]

v tr 1 Unir, ajuntar, dues peces o més per mitjà de cargols i llurs femelles, o emprant uns altres estris de subjecció.

2 Enjovar, junyir.

3 fig i col·loq Subjectar, sotmetre (algú). L’heu de collar més, que és un tranquil.

4 Clavar (un cargol).

5 MAR Cargolar la vela, plegar-la sobre la verga o botavara o un masteler i afermar-la amb botafions.

6 TÈXT 1 Fer voltar la roda del collador del teler perquè la roda quedi tibant.

2 Carregar de pes la romana del plegador per augmentar la tibantor de l’ordit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: collar

GERUNDI: collant

PARTICIPI: collat, collada, collats, collades

INDICATIU PRESENT: collo, colles, colla, collem, colleu, collen

INDICATIU IMPERFET: collava, collaves, collava, collàvem, collàveu, collaven

INDICATIU PASSAT: collí, collares, collà, collàrem, collàreu, collaren

INDICATIU FUTUR: collaré, collaràs, collarà, collarem, collareu, collaran

INDICATIU CONDICIONAL: collaria, collaries, collaria, collaríem, collaríeu, collarien

SUBJUNTIU PRESENT: colli, collis, colli, collem, colleu, collin

SUBJUNTIU IMPERFET: collés, collessis, collés, colléssim, colléssiu, collessin

IMPERATIU: colla, colli, collem, colleu, collin

->col·lar

col·lar

v tr ant Donar col·lació, conferir un càrrec, un benefici, etc.

->collaret

■collaret

[de collar¹ (v. coll¹); 1a FONT: 1461]

m Ornament (cadena, enfilall de perles, de grans d’atzabeja, etc.) que hom es posa al voltant del coll.

->col·largol

col·largol

m FARM Argent col·loïdal.

->collarí

■collarí

[de collar¹ (v. coll¹)]

m 1 ART Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual descansa el capitell.

2 CONSTR NAV Peça metàl·lica en forma de U usada en les mampares per a l’estancament del pas de la sobrequilla i dels dorments.

3 TECNOL Rebaix o regata practicada en un arbre o un eix d’una màquina que serveix de guia per a algun mecanisme, una palanca, etc.

->col·latari

■col·latari -ària

[cultisme format sobre l’arrel de collatio]

m i f Persona a la qual hom confereix un benefici, un privilegi, etc.

->collater

■collater -a

[de coll¹]

m i f Persona que tragina coses a coll.

->col·lateral

■col·lateral

[de lateral]

adj 1 Situat lateralment amb relació a una altra cosa. Passadissos col·laterals.

2 Dit del parent que ho és per vincles de col·lateralitat.

->col·lateralitat

■col·lateralitat

[de col·lateral]

f ETNOL, DR i SOCIOL Parentiu de consanguinitat que uneix els descendents d’un antecessor comú no relacionats entre ells per línia directa.

->col·lateralment

■col·lateralment

[de col·lateral]

adv No per línia directa.

->col·latiu

■col·latiu -iva

Part. sil.: col_la_tiu

[del ll. collativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que pot ésser conferit, dit especialment dels benifets eclesiàstics.

->collbatoní

collbatoní -ina

adj i m i f De Collbató (Baix Llobregat).

->collblau

■collblau

Part. sil.: coll_blau

m ORNIT Ànec collverd.

->collbotet

■collbotet

[alteració de collbitet, comp. amb bitet, alteració, com bitè i bet, de be²]

Mot emprat en l’expressió a collbotet loc adv A collibè.

->colldejouenc

colldejouenc -a

Part. sil.: coll_de_jo_uenc

adj i m i f De Colldejou (Baix Camp).

->col·lecció

■col·lecció

Part. sil.: col_lec_ci_ó

[del ll. collectio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f 1 [abrev col·l.] 1 Arreplec de coses d’una classe determinada, especialment d’objectes d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueix un conjunt coherent. Col·lecció de pintures, de monedes. Col·lecció d’autors clàssics, moderns. Col·lecció zoològica.

2 abs Una col·lecció pública, particular.

3 Conjunt de llibres publicats per un mateix editor i que respon a uns criteris comuns. Una col·lecció de diccionaris especialitzats, de novel·la policíaca.

4 fer col·lecció Reunir en col·lecció (alguna cosa). Fa col·lecció de segells.

2 p anal Colla, conjunt. A casa seva hi havia una col·lecció d’artistes.

3 PAT 1 Acumulació d’un líquid en una cavitat natural o patològica. Col·lecció sanguínia.

2 col·lecció purulenta Abscés.

->col·leccionable

■col·leccionable

Part. sil.: col_lec_ci_o_na_ble

[de col·leccionar]

1 adj Que pot ésser col·leccionat.

2 m Obra que surt en fascicles i que, sovint, es reparteix amb un diari, una revista o una altra publicació periòdica.

->col·leccionador

■col·leccionador -a

Part. sil.: col_lec_ci_o_na_dor

[de col·leccionar]

adj i m i f Persona que col·lecciona.

->col·leccionar

■col·leccionar

Part. sil.: col_lec_ci_o_nar

[de col·lecció; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v tr Fer col·lecció (d’alguna cosa). Col·leccionar segells, cromos.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·leccionar

GERUNDI: col·leccionant

PARTICIPI: col·leccionat, col·leccionada, col·leccionats, col·leccionades

INDICATIU PRESENT: col·lecciono, col·lecciones, col·lecciona, col·leccionem, col·leccioneu, col·leccionen

INDICATIU IMPERFET: col·leccionava, col·leccionaves, col·leccionava, col·leccionàvem, col·leccionàveu, col·leccionaven

INDICATIU PASSAT: col·leccioní, col·leccionares, col·leccionà, col·leccionàrem, col·leccionàreu, col·leccionaren

INDICATIU FUTUR: col·leccionaré, col·leccionaràs, col·leccionarà, col·leccionarem, col·leccionareu, col·leccionaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·leccionaria, col·leccionaries, col·leccionaria, col·leccionaríem, col·leccionaríeu, col·leccionarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·leccioni, col·leccionis, col·leccioni, col·leccionem, col·leccioneu, col·leccionin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·leccionés, col·leccionessis, col·leccionés, col·leccionéssim, col·leccionéssiu, col·leccionessin

IMPERATIU: col·lecciona, col·leccioni, col·leccionem, col·leccioneu, col·leccionin

->col·leccionisme

■col·leccionisme

Part. sil.: col_lec_ci_o_nis_me

[de col·lecció]

m 1 Fet de col·leccionar sistemàticament objectes d’un interès històric o artístic especial o simplement rars.

2 PAT Recerca i conservació d’objectes per una necessitat poc o molt electiva, però patològica.

->col·leccionista

■col·leccionista

Part. sil.: col_lec_ci_o_nis_ta

[de col·lecció]

m i f Col·leccionador.

->col·lecta

■col·lecta

[del ll. collecta ‘aplec, reunió’; 1a FONT: s. XIV]

f 1 Acció de recollir dons voluntaris, especialment per a algun fi benèfic, acapte. Fan una col·lecta per als malalts.

2 Quantitat recollida.

3 Recaptació de certs imposts i el lloc on són recaptats.

4 Recaptació feta en ocasió de la missa o d’una altra celebració religiosa.

5 LITÚRG En el ritu romà, primera oració de la missa, que clou la processó d’entrada.

->col·lectar

■col·lectar

[de col·lecta]

v tr Fer una col·lecta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·lectar

GERUNDI: col·lectant

PARTICIPI: col·lectat, col·lectada, col·lectats, col·lectades

INDICATIU PRESENT: col·lecto, col·lectes, col·lecta, col·lectem, col·lecteu, col·lecten

INDICATIU IMPERFET: col·lectava, col·lectaves, col·lectava, col·lectàvem, col·lectàveu, col·lectaven

INDICATIU PASSAT: col·lectí, col·lectares, col·lectà, col·lectàrem, col·lectàreu, col·lectaren

INDICATIU FUTUR: col·lectaré, col·lectaràs, col·lectarà, col·lectarem, col·lectareu, col·lectaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·lectaria, col·lectaries, col·lectaria, col·lectaríem, col·lectaríeu, col·lectarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·lecti, col·lectis, col·lecti, col·lectem, col·lecteu, col·lectin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·lectés, col·lectessis, col·lectés, col·lectéssim, col·lectéssiu, col·lectessin

IMPERATIU: col·lecta, col·lecti, col·lectem, col·lecteu, col·lectin

->col·lectici

■col·lectici -ícia

[del ll. collecticius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Arreplegat d’ací i d’allà (dit de la gent).

2 esp Dit del cos de tropa compost de gent nova i de procedència diversa.

->col·lectiu

■col·lectiu -iva

Part. sil.: col_lec_tiu

[del ll. collectivus, -a, -um ‘recollit’; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 1 adj Dit d’una cosa que fan diferents persones conjuntament, que afecta totes elles. Interessos col·lectius.

2 f ART Exposició on participen diversos artistes.

2 m Grup de treball, de recerca, d’opinió, etc., que actua col·legiadament amb les aportacions anònimes dels seus membres.

3 GRAM 1 adj i m Dit d’un terme que, estant en singular, designa una pluralitat d’individus.

2 adj Relatiu o pertanyent a aquesta classe de noms. Ramat és un nom col·lectiu.

->col·lectivament

■col·lectivament

[de col·lectiu]

adv D’una manera col·lectiva.

->col·lectivisme

■col·lectivisme

[de col·lectiu]

m ECON i POLÍT Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d’organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi.

->col·lectivista

■col·lectivista

[de col·lectiu]

1 m i f Partidari del col·lectivisme.

2 adj Relatiu o pertanyent al col·lectivisme.

->col·lectivitat

■col·lectivitat

[de col·lectiu]

f 1 Nombre de persones considerades com un tot, especialment el poble considerat en conjunt. Els interessos de la col·lectivitat.

2 MEC ESTAD Col·lecció de sistemes de partícules usada per a descriure un sistema individual.

->col·lectivització

■col·lectivització

Part. sil.: col_lec_ti_vit_za_ci_ó

[de col·lectivitzar]

f Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc.) és transferida a la col·lectivitat.

->col·lectivitzar

■col·lectivitzar

[de col·lectiu]

v tr Col·locar els béns de producció en mans de la col·lectivitat. Col·lectivitzar les terres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·lectivitzar

GERUNDI: col·lectivitzant

PARTICIPI: col·lectivitzat, col·lectivitzada, col·lectivitzats, col·lectivitzades

INDICATIU PRESENT: col·lectivitzo, col·lectivitzes, col·lectivitza, col·lectivitzem, col·lectivitzeu, col·lectivitzen

INDICATIU IMPERFET: col·lectivitzava, col·lectivitzaves, col·lectivitzava, col·lectivitzàvem, col·lectivitzàveu, col·lectivitzaven

INDICATIU PASSAT: col·lectivitzí, col·lectivitzares, col·lectivitzà, col·lectivitzàrem, col·lectivitzàreu, col·lectivitzaren

INDICATIU FUTUR: col·lectivitzaré, col·lectivitzaràs, col·lectivitzarà, col·lectivitzarem, col·lectivitzareu, col·lectivitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·lectivitzaria, col·lectivitzaries, col·lectivitzaria, col·lectivitzaríem, col·lectivitzaríeu, col·lectivitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·lectivitzi, col·lectivitzis, col·lectivitzi, col·lectivitzem, col·lectivitzeu, col·lectivitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·lectivitzés, col·lectivitzessis, col·lectivitzés, col·lectivitzéssim, col·lectivitzéssiu, col·lectivitzessin

IMPERATIU: col·lectivitza, col·lectivitzi, col·lectivitzem, col·lectivitzeu, col·lectivitzin

->col·lector

■col·lector -a

[del ll. collector, -ōris, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 1 adj Que recull. Tub col·lector, canal col·lectora.

2 m i f Persona que recull o col·lecta certs imposts, drets, etc. Col·lector municipal.

3 m i f Majordom o encarregat de recollir els fruits i les rendes de les masies en nom del propietari.

4 m Encarregat eclesiàstic que recapta les almoines de les misses i les distribueix entre els celebrants.

5 m ELECTRÒN En certs tubs electrònics, elèctrode que recull els electrons o els ions de l’interior del tub.

6 m OBR PÚBL Claveguera de grans dimensions que forma part de la xarxa de sanejament i té la funció de recollir les aigües de pluja i fecals que hi aboquen les clavegueres i conduir-les lluny de la població, cap a l’estació depuradora o al lloc del desguàs (riu, mar, etc.).

2 m TECNOL Conducció principal destinada a la distribució d’un fluid per conduccions secundàries o a rebre’l d’aquestes per eliminar-lo.

3 m ELECTRÒN Un dels elèctrodes principals d’un transistor.

4 m ELECTROT Element de les màquines rotatives elèctriques de corrent continu (dinamos i motors) i també d’alguns tipus de les de corrent altern.

5 m GEOL Roca permeable a través de la qual circulen els hidrocarburs procedents de la roca mare.

->col·lectoria

■col·lectoria

Part. sil.: col_lec_to_ri_a

[de col·lector]

f 1 Càrrec de col·lector.

2 Lloc o oficina on és exercit el càrrec de col·lector.

->col·lega

■col·lega

[del ll. collega ‘company en una magistratura’, der. de legare ‘nomenar com a llegat o lloctinent’; 1a FONT: 1487]

m i f 1 Cadascun dels qui exerceixen una mateixa funció considerat amb relació als altres.

2 col·loq Tractament que es dóna sovint entre companys.

->col·legatari

■col·legatari -ària

[de legatari]

m i f DR CIV Legatari en companyia d’altri.

->col·legi

■col·legi

[del ll. collegium ‘associació, conjunt de col·legues’, der. de collega; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Entitat o persona moral que és creada generalment per motius professionals o d’estudi, constituïda per un cos de persones amb característiques i interessos comuns i sotmeses a un mateix reglament.

2 Casa o edifici del col·legi.

3 1 DR ADM Corporació de persones pertanyents a una mateixa professió liberal.

2 HIST En l’antic règim, corporació professional constituïda per artistes, a diferència dels gremis, que eren integrats per menestrals.

4 ENSENY Escola.

5 col·legi apostòlic CRIST Conjunt dels dotze apòstols.

6 col·legi cardenalici CRIST Cos de cardenals de l’Església Catòlica, anomenat també Sacre Col·legi.

7 col·legi de la mercaderia HIST Corporació de mercaders d’algunes ciutats i viles catalanes sorgida als segles XIV i XV.

8 col·legi electoral POLÍT 1 Conjunt d’electors d’una mateixa circumscripció electoral.

2 Lloc on es reuneixen els electors per votar.

9 col·legi episcopal CRIST Conjunt de tots els bisbes en comunió amb el papa.

10 col·legi major universitari Residència d’estudiants d’ensenyament superior on hom porta a terme activitats formatives.

11 col·legi menor Residència d’estudiants d’ensenyament mitjà.

12 col·legi universitari ENSENY Centre d’ensenyament superior adscrit a una universitat i on hom imparteix els ensenyaments corresponents al primer cicle de certes facultats o escoles superiors.

->col·legiació

■col·legiació

Part. sil.: col_le_gi_a_ci_ó

f Inscripció en un col·legi oficial.

->col·legial¹

■col·legial¹

Part. sil.: col_le_gi_al

[de col·legi]

adj 1 Relatiu o pertanyent a un col·legi, especialment de canonges.

2 església col·legial Col·legiata.

->col·legial²

■col·legial² -a

Part. sil.: col_le_gi_al

[v. col·legial¹]

m i f Alumne d’un col·legi.

->col·legialitat

■col·legialitat

Part. sil.: col_le_gi_a_li_tat

[de col·legial¹]

f 1 Qualitat de col·legial.

2 CATOL Doctrina teològica segons la qual els bisbes, successors dels apòstols per via de consagració sacramental, són ordenats (per institució divina i col·legialment presos) al servei de tota l’Església, sobre la qual, conjuntament amb el papa, tenen potestat plena i suprema.

->col·legialment

■col·legialment

Part. sil.: col_le_gi_al_ment

[de col·legial¹]

adv Formant col·legi.

->col·legiar

■col·legiar

Part. sil.: col_le_gi_ar

[de col·legi]

v 1 tr Fer entrar (algú) com a membre en un col·legi. Ens van col·legiar a tots, però jo me n’he donat de baixa.

2 pron 1 Constituir-se, organitzar-se, com a col·legi els individus d’una professió o una classe. Els traductors es volen col·legiar.

2 Entrar algú com a membre en un col·legi. L’Eva s’ha col·legiat com a psicòloga.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·legiar

GERUNDI: col·legiant

PARTICIPI: col·legiat, col·legiada, col·legiats, col·legiades

INDICATIU PRESENT: col·legio, col·legies, col·legia, col·legiem, col·legieu, col·legien

INDICATIU IMPERFET: col·legiava, col·legiaves, col·legiava, col·legiàvem, col·legiàveu, col·legiaven

INDICATIU PASSAT: col·legií, col·legiares, col·legià, col·legiàrem, col·legiàreu, col·legiaren

INDICATIU FUTUR: col·legiaré, col·legiaràs, col·legiarà, col·legiarem, col·legiareu, col·legiaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·legiaria, col·legiaries, col·legiaria, col·legiaríem, col·legiaríeu, col·legiarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·legiï, col·legiïs, col·legiï, col·legiem, col·legieu, col·legiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: col·legiés, col·legiessis, col·legiés, col·legiéssim, col·legiéssiu, col·legiessin

IMPERATIU: col·legia, col·legiï, col·legiem, col·legieu, col·legiïn

->col·legiat

■col·legiat -ada

Part. sil.: col_le_gi_at

[de col·legiar]

1 adj 1 ant Dotat de col·legi.

2 església col·legiada CRIST Col·legiata.

2 1 adj Inscrit o incorporat a un col·legi. Advocat col·legiat.

2 m i f Persona que ha entrat com a membre en un col·legi professional.

3 adj Constituït per diversos components. Direcció col·legiada.

->col·legiata

■col·legiata

Part. sil.: col_le_gi_a_ta

[del ll. ecl. (ecclesia) collegiata, íd.]

f CRIST Església no episcopal que té un capítol de canonges i en què se celebren els oficis com a les catedrals.

->col·legir

■col·legir

[del ll. collĭgĕre ‘recollir’; 1a FONT: 1596]

v tr 1 Fer extractes d’un llibre, d’un al·legat, etc.

2 ant Inferir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·legir

GERUNDI: col·legint

PARTICIPI: col·legit, col·legida, col·legits, col·legides

INDICATIU PRESENT: col·legeixo, col·legeixes, col·legeix, col·legim, col·legiu, col·legeixen

INDICATIU IMPERFET: col·legia, col·legies, col·legia, col·legíem, col·legíeu, col·legien

INDICATIU PASSAT: col·legí, col·legires, col·legí, col·legírem, col·legíreu, col·legiren

INDICATIU FUTUR: col·legiré, col·legiràs, col·legirà, col·legirem, col·legireu, col·legiran

INDICATIU CONDICIONAL: col·legiria, col·legiries, col·legiria, col·legiríem, col·legiríeu, col·legirien

SUBJUNTIU PRESENT: col·legeixi, col·legeixis, col·legeixi, col·legim, col·legiu, col·legeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·legís, col·legissis, col·legís, col·legíssim, col·legíssiu, col·legissin

IMPERATIU: col·legeix, col·legeixi, col·legim, col·legiu, col·legeixin

->collejar

■collejar

[de coll¹; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

v 1 intr 1 Fer moviments de coll, estirar-lo.

2 Fer esforços amb la gola per deglutir, fer collades.

2 tr Deglutir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: collejar

GERUNDI: collejant

PARTICIPI: collejat, collejada, collejats, collejades

INDICATIU PRESENT: collejo, colleges, colleja, collegem, collegeu, collegen

INDICATIU IMPERFET: collejava, collejaves, collejava, collejàvem, collejàveu, collejaven

INDICATIU PASSAT: collegí, collejares, collejà, collejàrem, collejàreu, collejaren

INDICATIU FUTUR: collejaré, collejaràs, collejarà, collejarem, collejareu, collejaran

INDICATIU CONDICIONAL: collejaria, collejaries, collejaria, collejaríem, collejaríeu, collejarien

SUBJUNTIU PRESENT: collegi, collegis, collegi, collegem, collegeu, collegin

SUBJUNTIU IMPERFET: collegés, collegessis, collegés, collegéssim, collegéssiu, collegessin

IMPERATIU: colleja, collegi, collegem, collegeu, collegin

->col·lema

col·lema

m BOT Gènere de líquens de l’ordre de les cianofilals (Collema sp), negrosos i arrissats, trencadissos en temps sec i gelatinosos en temps humit, que habiten sobre les roques calcàries, les escorces, etc.

->col·lematàcies

col·lematàcies

Part. sil.: col_le_ma_tà_ci_es

f BOT 1 pl Família de líquens de l’ordre de les cianofilals, de tal·lus foliaci, esquamulós o crustaci i més o menys gelatinós quan és humit.

2 sing Liquen de la família de les col·lematàcies.

->col·lèmbols

■col·lèmbols

m ENTOM 1 pl Ordre d’insectes apterigots de petites dimensions, amb l’abdomen compost de sis segments, amb les antenes formades per quatre artells i amb diversos ulls simples.

2 sing Insecte de l’ordre dels col·lèmbols.

->col·lènquima

■col·lènquima

m BOT Teixit vegetal de sosteniment d’origen primari, constituït per cèl·lules vives de membrana desigualment engruixida amb cel·lulosa i pectines.

->col·lenquimàtic

col·lenquimàtic -a

adj BOT Propi del col·lènquima.

->coller

■coller -a

Hom.: culler

[de coll¹]

m i f Collater.

->collera

■collera

Hom.: cullera

[de coll¹]

f Coixí que hom posa al coll de l’animal per junyir-lo a l’arada, a la carreta, etc.

->colleró

■colleró

[de coll¹]

m Collera petita.

->collestret

■collestret -a

Part. sil.: coll_es_tret

[de coll¹ i estret]

adj Que té el coll estret, la gola estreta.

->collet

collet

[v. coll¹]

m 1 1 Coll petit.

2 Petit coll de vestit, especialment coll postís.

3 collet de capellà Coll postís dur, de color blanc, que porten els eclesiàstics.

2 EMBAL A les bótes, cèrcol de sotatesta.

->col·leteri

col·leteri

m ZOOL Glàndula accessòria parella, secretora d’una mucositat en el sistema reproductor de la majoria de les femelles dels insectes.

->collferro

collferro

m 1 OFIC Badil.

2 SUR En la indústria del suro, eix de ferro que travessa la mola.

->collibè

■collibè

Part. sil.: coll_i_bè

[de coll¹ i be² (v. coll¹)]

Mot emprat en l’expressió a collibè loc adv Seient cama ací cama allà sobre el coll i les espatlles d’un altre o sobre els lloms. Anar a collibè. Portava el nen a collibè.

->col·libert

col·libert

m A l’alta edat mitjana, membre d’un grup social constituït, sembla, pels esclaus afranquits i llurs descendents, la condició jurídica dels quals cal situar entre la dels serfs i la del darrer estament dels homes lliures.

->col·líbia

■col·líbia

Part. sil.: col_lí_bi_a

f BOT Gènere de bolets (Collybia sp), de barret prim i peu estilitzat, amb espores blanques, que creixen en grups densos sobre fusta podrida, humus o restes d’altres bolets en descomposició.

->col·lidir

■col·lidir

[del ll. collīdĕre ‘ferir-se mútuament’, der. de laedĕre ‘ferir’]

v intr Topar dos cossos. Han tallat el trànsit perquè han col·lidit dos cotxes a la cruïlla.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·lidir

GERUNDI: col·lidint

PARTICIPI: col·lidit, col·lidida, col·lidits, col·lidides

INDICATIU PRESENT: col·lideixo, col·lideixes, col·lideix, col·lidim, col·lidiu, col·lideixen

INDICATIU IMPERFET: col·lidia, col·lidies, col·lidia, col·lidíem, col·lidíeu, col·lidien

INDICATIU PASSAT: col·lidí, col·lidires, col·lidí, col·lidírem, col·lidíreu, col·lidiren

INDICATIU FUTUR: col·lidiré, col·lidiràs, col·lidirà, col·lidirem, col·lidireu, col·lidiran

INDICATIU CONDICIONAL: col·lidiria, col·lidiries, col·lidiria, col·lidiríem, col·lidiríeu, col·lidirien

SUBJUNTIU PRESENT: col·lideixi, col·lideixis, col·lideixi, col·lidim, col·lidiu, col·lideixin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·lidís, col·lidissis, col·lidís, col·lidíssim, col·lidíssiu, col·lidissin

IMPERATIU: col·lideix, col·lideixi, col·lidim, col·lidiu, col·lideixin

->collidor¹

■collidor¹ -a

[de collir i -dor²; 1a FONT: 1405]

adj 1 Que hom pot collir, que està a punt de collir. Les cireres ja són collidores.

2 fig Que està en edat de casar-se, de morir-se, etc.

->collidor²

■collidor² -a

[de collir i -dor¹]

1 m i f Persona que cull, especialment fruits. Els collidors de prunes.

2 f AGR Badoquera.

3 m ant col·lector 1 2 , 1 3 i 1 4.

->collie

collie^* [kɔ́lli]

[angl ] m ZOOT Raça de gos de pastor d’origen escocès, alt i esvelt, de musell llarg i punxegut, orelles petites i pèl llarg, molt dens i aspre, de color viu al coll, les potes i les natges.

->col·ligació

■col·ligació

Part. sil.: col_li_ga_ci_ó

[del ll. colligatio, -ōnis ‘lliga, aliança’]

f 1 Acció de col·ligar;

2 l’efecte.

->col·ligar

■col·ligar

[del ll. colligare ‘aliar-se’]

v tr 1 Lligar plegades diferents coses.

2 Ajuntar diferents fets aïllats en un sol concepte, en una proposició general.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·ligar

GERUNDI: col·ligant

PARTICIPI: col·ligat, col·ligada, col·ligats, col·ligades

INDICATIU PRESENT: col·ligo, col·ligues, col·liga, col·liguem, col·ligueu, col·liguen

INDICATIU IMPERFET: col·ligava, col·ligaves, col·ligava, col·ligàvem, col·ligàveu, col·ligaven

INDICATIU PASSAT: col·liguí, col·ligares, col·ligà, col·ligàrem, col·ligàreu, col·ligaren

INDICATIU FUTUR: col·ligaré, col·ligaràs, col·ligarà, col·ligarem, col·ligareu, col·ligaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·ligaria, col·ligaries, col·ligaria, col·ligaríem, col·ligaríeu, col·ligarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·ligui, col·liguis, col·ligui, col·liguem, col·ligueu, col·liguin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·ligués, col·liguessis, col·ligués, col·liguéssim, col·liguéssiu, col·liguessin

IMPERATIU: col·liga, col·ligui, col·liguem, col·ligueu, col·liguin

->col·ligatiu

■col·ligatiu -iva

Part. sil.: col_li_ga_tiu

[de col·ligar]

adj Que depèn del nombre de molècules presents, però no de llur natura. La pressió d’un gas és una propietat col·ligativa.

->col·limació

■col·limació

Part. sil.: col_li_ma_ci_ó

[de col·limar]

f 1 Acció de col·limar;

2 l’efecte.

->col·limador

■col·limador -a

[de col·limar]

1 adj i m FÍS Dit de l’element que té capacitat de col·limar.

2 m ÒPT Instrument usat per a individualitzar una visual.

3 m ÒPT Dispositiu òptic per a donar, sencera o en part, la imatge d’una font lluminosa i fer paral·lels els raigs lluminosos que en provenen.

->col·limar

■col·limar

[del ll. collimare ‘mirar de cua d’ull’, der. de limus, -a, -um ‘oblic’]

v tr 1 FÍS Confinar la radiació emesa per una font a un feix ben definit de raigs paral·lels o bé ocupant un determinat angle sòlid.

2 ÒPT 1 Fer passar per un punt donat una visual mòbil des d’un instrument òptic.

2 Donar la imatge d’una font lluminosa individualitzant-ne un feix de raigs paral·lels.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·limar

GERUNDI: col·limant

PARTICIPI: col·limat, col·limada, col·limats, col·limades

INDICATIU PRESENT: col·limo, col·limes, col·lima, col·limem, col·limeu, col·limen

INDICATIU IMPERFET: col·limava, col·limaves, col·limava, col·limàvem, col·limàveu, col·limaven

INDICATIU PASSAT: col·limí, col·limares, col·limà, col·limàrem, col·limàreu, col·limaren

INDICATIU FUTUR: col·limaré, col·limaràs, col·limarà, col·limarem, col·limareu, col·limaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·limaria, col·limaries, col·limaria, col·limaríem, col·limaríeu, col·limarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·limi, col·limis, col·limi, col·limem, col·limeu, col·limin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·limés, col·limessis, col·limés, col·liméssim, col·liméssiu, col·limessin

IMPERATIU: col·lima, col·limi, col·limem, col·limeu, col·limin

->col·lineació

col·lineació

Part. sil.: col_li_ne_a_ci_ó

f GEOM Transformació del pla o l’espai que canvia punts en punts, rectes en rectes i plans en plans, que conserva la col·linealitat de punts.

->col·lineal

■col·lineal

Part. sil.: col_li_ne_al

[de lineal]

adj Situat amb altres en una mateixa línia recta.

->col·linealitat

col·linealitat

Part. sil.: col_li_ne_a_li_tat

f GEOM Qualitat de col·lineal.

->col·liquació

■col·liquació

Part. sil.: col_li_qua_ci_ó

[de liquació]

f PAT 1 Evacuacions abundants amb amagriment consecutiu.

2 Procés degeneratiu de liqüefacció cel·lular, durant el qual es formen vacúols en el citoplasma.

->collir

■collir

[del ll. collĭgĕre ‘aplegar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v* tr 1 1 Arrencar de la planta (una flor, un fruit, un branquilló, etc.). Collir una rosa. Collir cireres.

2 p anal Les abelles cullen la mel de les flors.

3 collir un ram de flors (o d’herbes, etc.) Arrencar-ne moltes fins a fer-ne un manoll.

2 Arrencar una planta del lloc on és sembrada, del lloc on creix. Són a collir enciams. Collirem una mata de farigola.

3 1 Arreplegar (els productes del sòl). Aviat colliran les olives. S’hi cull molt de blat.

2 fig Recollir, rebre (el fruit d’un esforç, alegries, penes, etc.). En aquest món només es cullen desenganys.

4 1 Agafar (coses escampades per terra) per aplegar-les en un lloc. Collir tots els papers de terra.

2 collir arreu Agafar sense deixar res.

5 1 Agafar (una cosa caiguda a terra, escampada, etc.) per tornar-la al seu lloc. Cull el drap i torna’l a penjar.

2 collir un punt (o els punts) d’una mitja Aplegar amb l’agulla, etc., els que s’han escorregut.

6 fig No passar desapercebut a algú (allò que diu un altre o d’altres i que després podrà fer servir oportunament). L’amenaça era dissimulada, però la va collir.

7 ant 1 Recollir.

2 Fer el cobrament (d’un tribut).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: collir

GERUNDI: collint

PARTICIPI: collit, collida, collits, collides

INDICATIU PRESENT: cullo, culls, cull, collim, colliu, cullen

INDICATIU IMPERFET: collia, collies, collia, collíem, collíeu, collien

INDICATIU PASSAT: collí, collires, collí, collírem, collíreu, colliren

INDICATIU FUTUR: colliré, colliràs, collirà, collirem, collireu, colliran

INDICATIU CONDICIONAL: colliria, colliries, colliria, colliríem, colliríeu, collirien

SUBJUNTIU PRESENT: culli, cullis, culli, collim, colliu, cullin

SUBJUNTIU IMPERFET: collís, collissis, collís, collíssim, collíssiu, collissin

IMPERATIU: cull, culli, collim, colliu, cullin

->col·liri

■col·liri

[del ll. collyrĭum, i aquest, del gr. kollýrion, íd.; 1a FONT: s. XV, Roís]

m FARM Preparació farmacèutica (aquosa o oliosa) destinada a ésser aplicada a la conjuntiva ocular.

->col·lisió

■col·lisió

Part. sil.: col_li_si_ó

[del ll. collisio, -ōnis ‘xoc’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Encontre de dos cossos que topen o col·lideixen.

2 p anal Una col·lisió entre els rebels i les tropes.

3 fig Col·lisió d’interessos, d’opinions.

2 FÍS ATÒM Al nivell nuclear, interacció entre partícules (o entre una partícula i un nucli), considerades com a esferes materials, que té com a conseqüència un bescanvi d’energia cinètica entre les partícules incidents, l’emissió diferida d’energia o una transmutació o reacció nuclear.

->collita

■collita

[del ll. collēcta, part. de collĭgĕre ‘aplegar’; 1a FONT: 1386]

f 1 AGR 1 Acció d’arreplegar els productes que lleva la terra: plantes, fruits, grans, etc. Ja han fet la collita de les olives.

2 Producte o conjunt de productes que lleva la terra, després d’ésser arreplegats. Enguany, la collita ha estat magra.

3 p ext Temporada d’arreplec dels fruits.

2 fig Arreplega, recull (d’alguna cosa). Una collita de premis, de mots composts.

3 a bona o mala collita loc adv Expressió que indica que el preu d’un arrendament ha d’ésser el mateix en un any abundós que en un any estèril.

4 de collita pròpia fig D’invenció pròpia.

->colliter

■colliter -a

[de collita]

m i f Persona que fa o que té la collita d’alguna cosa. És el colliter d’ametlles més important de la comarca.

->col·litigant

■col·litigant

[de litigant]

m i f Litigant que pledeja juntament amb un altre o amb altres.

->collnegre

■collnegre -a

[de coll¹ i negre]

adj Que té el coll negre.

->colló

■colló

[del ll. vg. coleo, -ōnis, íd., der. del ll. cl. cōlĕus, íd.; 1a FONT: s. XII]

1 m Testicle.

2 adj i m 1 Imbècil, curt d’enteniment.

2 Mancat d’energia; covard.

3 collons! (o colló!) vulg Expressió que denota enuig, admiració, entusiasme, etc.

4 de collons vulg 1 loc adj Molt bo, que està molt bé. Té un cotxe de collons.

2 loc adv Molt bé.

5 passar pels collons (a algú, de fer una cosa) vulg Donar-li la gana de fer-la.

6 tenir collons vulg Tenir coratge, gosadia, barra, etc.

7 tocar els collons vulg Enutjar, fastiguejar, molestar, etc.

->col·lo-

col·lo-

Forma prefixada del mot grec kólla, que significa ‘goma, cola’. Ex.: col·loblast, col·loide.

->col·loblast

col·loblast

m ZOOL Cèl·lula adhesiva, típica dels ctenòfors, situada sobre els filaments prènsils i que serveix per a la captura de les preses.

->col·locació

■col·locació

Part. sil.: col_lo_ca_ci_ó

[de col·locar; 1a FONT: 1676]

f 1 1 Acció de col·locar o de col·locar-se;

2 l’efecte.

2 Càrrec amb què hom es guanya la vida, del qual treu un sou.

3 GRAM Combinació de mots aparentment lliure, generada amb regles sintàctiques, però d’ús molt freqüent. Ex.: cel blau, visiblement afectat, buscar pertot arreu.

4 col·locació obrera Sistema que tendeix a assegurar ocupació al treballador en situació d’atur.

5 oficina de col·locació Servei que té com a finalitat promoure l’adscripció dels treballadors a una activitat adequada a llurs aptituds i posar en relació les ofertes i les demandes de treball.

->col·locada

col·locada

f col·loq Efecte de col·locar-se amb una droga.

->col·locar

■col·locar

[del ll. collocare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Posar (alguna cosa o algú) en un lloc determinat, en una certa posició relativa. Col·locar els pots a l’armari. Col·locar una cadira a cada costat de la taula.

2 tr 1 Posar (algú) en una condició determinada de vida.

2 esp Posar (algú) en un càrrec. L’han col·locat en una oficina.

3 col·locar (algú) Disposar el seu matrimoni, casar-lo. Quan col·loqui la noia, estarà tranquil.

4 estar ben (o mal) col·locat Tenir una bona (o una mala) col·locació.

3 col·loq 1 tr Produir una droga un estat d’alteració de la percepció (en qui la consumeix). Aquesta coca et col·loca molt ràpidament.

2 abs Ensumar cola col·loca.

3 pron Amb dos porros ja es col·loca.

4 tr ECON Donat un tipus d’interès de mercat, escollir i dur a terme l’opció oferta per la rendibilitat dels actius financers en contraposició a la del diner.

5 col·locar gèneres (o mercaderies, etc.) Trobar-los compradors.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·locar

GERUNDI: col·locant

PARTICIPI: col·locat, col·locada, col·locats, col·locades

INDICATIU PRESENT: col·loco, col·loques, col·loca, col·loquem, col·loqueu, col·loquen

INDICATIU IMPERFET: col·locava, col·locaves, col·locava, col·locàvem, col·locàveu, col·locaven

INDICATIU PASSAT: col·loquí, col·locares, col·locà, col·locàrem, col·locàreu, col·locaren

INDICATIU FUTUR: col·locaré, col·locaràs, col·locarà, col·locarem, col·locareu, col·locaran

INDICATIU CONDICIONAL: col·locaria, col·locaries, col·locaria, col·locaríem, col·locaríeu, col·locarien

SUBJUNTIU PRESENT: col·loqui, col·loquis, col·loqui, col·loquem, col·loqueu, col·loquin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·loqués, col·loquessis, col·loqués, col·loquéssim, col·loquéssiu, col·loquessin

IMPERATIU: col·loca, col·loqui, col·loquem, col·loqueu, col·loquin

->col·locat

■col·locat

[de col·locar]

m ESPORT En les curses de cavalls i de llebrers, el que arriba a la meta immediatament després del primer.

->col·locutor

■col·locutor -a

[de locutor]

m i f Participant en un diàleg o una conversa.

->col·lodió

■col·lodió

Part. sil.: col_lo_di_ó

m QUÍM IND Solució de piroxilina (fulmicotó o cotó pólvora) en alcohol i èter etílics.

->col·loïdal

■col·loïdal

Part. sil.: col_lo_ï_dal

[de l’angl. colloidal (v. col·loide)]

adj 1 Relatiu o pertanyent a un col·loide.

2 De la natura d’un col·loide.

->col·loide

■col·loide

Part. sil.: col_loi_de

[de l’angl. colloid, íd., terme degut al químic escocès Thomas Graham (s. XIX), igual que el seu der. colloïdal; adaptació del gr. kollṓdēs ‘enganxós’, der. de kólla ‘goma, aiguacuit’]

1 adj Col·loïdal.

2 m FÍS i QUÍM Substància dispersa en un medi que es difon molt lentament i que no pot travessar les membranes dialítiques com les solucions veritables.

->col·loidopèxia

col·loidopèxia

Part. sil.: col_loi_do_pè_xi_a

f CIT Fixació de partícules col·loïdals per part de la cèl·lula.

->collonada

■collonada

[de colló]

f vulg Feta o dita extravagant, enutjosa o poc important.

->colloneria

colloneria

Part. sil.: co_llo_ne_ri_a

[de colló]

f vulg Collonada.

->collonut

■collonut -uda

[de colló; 1a FONT: s. XIV]

adj 1 Que té testicles.

2 vulg i fig Extraordinari, magnífic, sorprenent.

->col·loqui

■col·loqui

[del ll. colloquium, íd.; 1a FONT: 1377]

m 1 Conversa, especialment d’una certa importància, entre dues persones o més.

2 Al final d’una conferència, una sessió de cinema, etc., intercanvi d’opinions entre el conferenciant, el presentador, etc., i el públic que hi assisteix.

3 LIT 1 Diàleg.

2 Obra de caràcter còmic i en vers declamada, en festes públiques del País Valencià, pels col·loquiers.

->col·loquial

■col·loquial

Part. sil.: col_lo_qui_al

[de col·loqui]

adj LING Dit del llenguatge propi de la conversa informal.

->col·loquialisme

col·loquialisme

Part. sil.: col_lo_qui_a_lis_me

m LING Paraula o expressió pròpia del registre col·loquial.

->col·loquialment

col·loquialment

Part. sil.: col_lo_qui_al_ment

[de col·loquial]

adv D’una manera col·loquial.

->col·loquier

■col·loquier

Part. sil.: col_lo_qui_er

m LIT Al País Valencià, actor popular que intervenia en les festes públiques amb la recitació mimada de romanços o de col·loquis.

->col·lotge

■col·lotge

[alteració empordanesa de col·loqui]

m Conversa, enraonia. Deixa’t de col·lotges amb aquella dona.

->col·lotípia

■col·lotípia

Part. sil.: col_lo_tí_pi_a

f GRÀF Fototípia.

->collpelat

■collpelat -ada

[de coll¹ i pelat]

adj Que té pelada la nuca.

->collportar

■collportar

[de coll¹ i portar]

v tr Portar (alguna cosa) a coll.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: collportar

GERUNDI: collportant

PARTICIPI: collportat, collportada, collportats, collportades

INDICATIU PRESENT: collporto, collportes, collporta, collportem, collporteu, collporten

INDICATIU IMPERFET: collportava, collportaves, collportava, collportàvem, collportàveu, collportaven

INDICATIU PASSAT: collportí, collportares, collportà, collportàrem, collportàreu, collportaren

INDICATIU FUTUR: collportaré, collportaràs, collportarà, collportarem, collportareu, collportaran

INDICATIU CONDICIONAL: collportaria, collportaries, collportaria, collportaríem, collportaríeu, collportarien

SUBJUNTIU PRESENT: collporti, collportis, collporti, collportem, collporteu, collportin

SUBJUNTIU IMPERFET: collportés, collportessis, collportés, collportéssim, collportéssiu, collportessin

IMPERATIU: collporta, collporti, collportem, collporteu, collportin

->collsuspinenc

collsuspinenc -a

adj i m i f De Collsuspina (Osona).

->colltorçar

■colltorçar

[de coll¹ i torçar]

v intr i pron Colltòrcer.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colltorçar

GERUNDI: colltorçant

PARTICIPI: colltorçat, colltorçada, colltorçats, colltorçades

INDICATIU PRESENT: colltorço, colltorces, colltorça, colltorcem, colltorceu, colltorcen

INDICATIU IMPERFET: colltorçava, colltorçaves, colltorçava, colltorçàvem, colltorçàveu, colltorçaven

INDICATIU PASSAT: colltorcí, colltorçares, colltorçà, colltorçàrem, colltorçàreu, colltorçaren

INDICATIU FUTUR: colltorçaré, colltorçaràs, colltorçarà, colltorçarem, colltorçareu, colltorçaran

INDICATIU CONDICIONAL: colltorçaria, colltorçaries, colltorçaria, colltorçaríem, colltorçaríeu, colltorçarien

SUBJUNTIU PRESENT: colltorci, colltorcis, colltorci, colltorcem, colltorceu, colltorcin

SUBJUNTIU IMPERFET: colltorcés, colltorcessis, colltorcés, colltorcéssim, colltorcéssiu, colltorcessin

IMPERATIU: colltorça, colltorci, colltorcem, colltorceu, colltorcin

->colltòrcer

■colltòrcer

[de coll¹ i tòrcer; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

v intr i pron 1 Tòrcer el coll.

2 fig Defallir, morir-se.

3 p anal Tòrcer la tija una planta; neulir-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colltòrcer

GERUNDI: colltorcent

PARTICIPI: colltorçut, colltorçuda, colltorçuts, colltorçudes

INDICATIU PRESENT: colltorço, colltorces, colltorç, colltorcem, colltorceu, colltorcen

INDICATIU IMPERFET: colltorcia, colltorcies, colltorcia, colltorcíem, colltorcíeu, colltorcien

INDICATIU PASSAT: colltorcí, colltorceres, colltorcé, colltorcérem, colltorcéreu, colltorceren

INDICATIU FUTUR: colltorceré, colltorceràs, colltorcerà, colltorcerem, colltorcereu, colltorceran

INDICATIU CONDICIONAL: colltorceria, colltorceries, colltorceria, colltorceríem, colltorceríeu, colltorcerien

SUBJUNTIU PRESENT: colltorci, colltorcis, colltorci, colltorcem, colltorceu, colltorcin

SUBJUNTIU IMPERFET: colltorcés, colltorcessis, colltorcés, colltorcéssim, colltorcéssiu, colltorcessin

IMPERATIU: colltorç, colltorci, colltorcem, colltorceu, colltorcin

->colltort

■colltort -a

[de coll¹ i tort; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj 1 Que té o porta tort el coll.

2 Que s’ha colltorçut.

2 adj fig Abatut, neulit.

3 m fig Hipòcrita, especialment en religió. No te’n fiïs, és un colltort.

4 m ORNIT Ocell de la família dels pícids (Jynx torquilla), de cua llarga i arrodonida, de bec curt, recte i punxegut i de plomatge gris amb llistes negres, grogues i terroses.

->colltrencar-se

■colltrencar-se

[de coll¹ i trencar-se]

v pron 1 Rompre’s pel coll.

2 fig Trencar-se el coll, sofrir perjudici (en una empresa, en un afer, etc.).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colltrencar

GERUNDI: colltrencant

PARTICIPI: colltrencat, colltrencada, colltrencats, colltrencades

INDICATIU PRESENT: colltrenco, colltrenques, colltrenca, colltrenquem, colltrenqueu, colltrenquen

INDICATIU IMPERFET: colltrencava, colltrencaves, colltrencava, colltrencàvem, colltrencàveu, colltrencaven

INDICATIU PASSAT: colltrenquí, colltrencares, colltrencà, colltrencàrem, colltrencàreu, colltrencaren

INDICATIU FUTUR: colltrencaré, colltrencaràs, colltrencarà, colltrencarem, colltrencareu, colltrencaran

INDICATIU CONDICIONAL: colltrencaria, colltrencaries, colltrencaria, colltrencaríem, colltrencaríeu, colltrencarien

SUBJUNTIU PRESENT: colltrenqui, colltrenquis, colltrenqui, colltrenquem, colltrenqueu, colltrenquin

SUBJUNTIU IMPERFET: colltrenqués, colltrenquessis, colltrenqués, colltrenquéssim, colltrenquéssiu, colltrenquessin

IMPERATIU: colltrenca, colltrenqui, colltrenquem, colltrenqueu, colltrenquin

->col·ludir

■col·ludir

[del ll. colludĕre ‘entendre’s fraudulentament amb algú’; 1a FONT: 1696, DLac.]

v intr Pactar secretament en perjudici d’algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: col·ludir

GERUNDI: col·ludint

PARTICIPI: col·ludit, col·ludida, col·ludits, col·ludides

INDICATIU PRESENT: col·ludeixo, col·ludeixes, col·ludeix, col·ludim, col·ludiu, col·ludeixen

INDICATIU IMPERFET: col·ludia, col·ludies, col·ludia, col·ludíem, col·ludíeu, col·ludien

INDICATIU PASSAT: col·ludí, col·ludires, col·ludí, col·ludírem, col·ludíreu, col·ludiren

INDICATIU FUTUR: col·ludiré, col·ludiràs, col·ludirà, col·ludirem, col·ludireu, col·ludiran

INDICATIU CONDICIONAL: col·ludiria, col·ludiries, col·ludiria, col·ludiríem, col·ludiríeu, col·ludirien

SUBJUNTIU PRESENT: col·ludeixi, col·ludeixis, col·ludeixi, col·ludim, col·ludiu, col·ludeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: col·ludís, col·ludissis, col·ludís, col·ludíssim, col·ludíssiu, col·ludissin

IMPERATIU: col·ludeix, col·ludeixi, col·ludim, col·ludiu, col·ludeixin

->col·lusió

■col·lusió

Part. sil.: col_lu_si_ó

[del ll. collusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció de col·ludir;

2 l’efecte.

->col·lusori

■col·lusori -òria

[formació culta sobre el ll. collusus, -a, -um, participi de colludĕre ‘jugar amb’ per analogia amb mots terminats en -ori (ll. -orius, -a, -um), com il·lusori]

adj Que resulta d’una col·lusió.

->collut¹

■collut¹ -uda

[de coll¹]

adj Que té el coll gras, robust.

->collut²

■collut² -uda

[d’un ll. vg. *coleūtus, der. del ll. cl. cōleus ‘testicle’]

adj ant No castrat.

->col·lutori

■col·lutori

m HIG 1 Rentada de la cavitat bucal.

2 Medicament emprat per a rentar-se la boca.

->col·luvial

■col·luvial

Part. sil.: col_lu_vi_al

[de col·luvió]

adj GEOL Dit del terreny format per col·luvions i dels fenòmens que s’hi relacionen.

->col·luvió

■col·luvió

Part. sil.: col_lu_vi_ó

[del ll. colluvio, -ōnis ‘barreja, aplec d’aigües brutes’]

m GEOL Material procedent de la desagregació de les roques que s’ha acumulat al peu d’un vessant per l’acció de la gravetat.

->collverd

■collverd -a

[de coll¹ i verd]

ORNIT 1 adj Que té el coll verd.

2 m Ànec collverd.

->collvinclar-se

■collvinclar-se

[de coll¹ i vinclar-se]

v pron Vinclar el coll o la tija; colltòrcer-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: collvinclar

GERUNDI: collvinclant

PARTICIPI: collvinclat, collvinclada, collvinclats, collvinclades

INDICATIU PRESENT: collvinclo, collvincles, collvincla, collvinclem, collvincleu, collvinclen

INDICATIU IMPERFET: collvinclava, collvinclaves, collvinclava, collvinclàvem, collvinclàveu, collvinclaven

INDICATIU PASSAT: collvinclí, collvinclares, collvinclà, collvinclàrem, collvinclàreu, collvinclaren

INDICATIU FUTUR: collvinclaré, collvinclaràs, collvinclarà, collvinclarem, collvinclareu, collvinclaran

INDICATIU CONDICIONAL: collvinclaria, collvinclaries, collvinclaria, collvinclaríem, collvinclaríeu, collvinclarien

SUBJUNTIU PRESENT: collvincli, collvinclis, collvincli, collvinclem, collvincleu, collvinclin

SUBJUNTIU IMPERFET: collvinclés, collvinclessis, collvinclés, collvincléssim, collvincléssiu, collvinclessin

IMPERATIU: collvincla, collvincli, collvinclem, collvincleu, collvinclin

->colo-

colo-

Forma prefixada del mot grec kõlon, que significa ‘membre, còlon’. Ex.: colopatia.

->còlob

■còlob

m ZOOL Gènere de primats catarins cinomorfs de la família dels cercopitècids (Colobus sp), de formes esveltes i cua llarga, de cap arrodonit i d’orelles petites i musell curt.

->colòbids

■colòbids

m ZOOL 1 pl Segons alguns autors, família de primats del grup dels catarins constituïda per les espècies de Colobus, Presbytis i d’altres gèneres afins, tradicionalment incloses dins la família dels cercopitècids.

2 sing Primat de la família dels colòbids.

->coloboma

■coloboma

m OFTAL Nom genèric per als defectes anatòmics congènits que afecten una part o diverses del globus ocular.

->colobra

■colobra

[del ll. cŏlŭbra, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f 1 ZOOL 1 Nom que hom dóna a qualsevol serp no verinosa, per diferenciar-les de les verinoses o escurçons.

2 Nom que hom dóna a diversos rèptils ofidis, especialment als de la família dels colúbrids, com la colobra verda i groga (Coluber viridiflavus), la colobra de ferradura (Coluber hippocrepis), la colobra d’Esculapi (Elaphe longissima), la colobra escalonada (Elaphe scalaris), la colobra llisa (Coronella austriaca), la colobra llisa meridional (o bordelesa) (Coronella girondica), la colobra de collar (Natrix natrix), la colobra escurçonera (Natrix maura), la colobra de caputxó (Macroprotodon cucullatus) i la colobra de Montpeller (Malpolon monspessulanus).

2 HERÀLD Serp posada en pal i ondejant.

3 MAR Cap llarg i prim que, en les embarcacions antigues, lligava la vela a la verga, a l’antena o al pal en el sentit espiral de les voltes.

4 colobra de mar ICT Peix de l’ordre dels anguil·liformes, de la família dels ofíctids (Oxystomus serpens), de cos allargat, serpentiforme i sense escata, amb una coloració semblant a la de les serps.

->colobreta cega

■colobreta cega

f ZOOL Rèptil escatós de la família dels amfisbènids (Blanus cinereus), amb aspecte de cuc de terra, de color violaci o rosat fosc i molt ben adaptat a la vida subterrània.

->colobrina

■colobrina

f ARM 1 Antiga arma de foc portàtil consistent en un canó unit per anelles a una caixa que acaba en punta.

2 Peça d’artilleria de gran abast dels segles XVI i XVII.

3 Cartutx de cartó reforçat amb paper encolat i ple de sofre, salnitre, carbó i pólvora que servia per a omplir el cap dels antics coets de guerra.

->colocàsia

■colocàsia

Part. sil.: co_lo_cà_si_a

f BOT Gènere de plantes herbàcies de la família de les aràcies (Colocasia sp), de grosses fulles peltades i cordiformes, plantada com a ornamental.

->colofó

■colofó

[del gr. kolophṓn, -õnos ‘cim; coronament d’alguna cosa’; 1a FONT: c. 1900]

m 1 1 Inscripció o anotació posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió i altres circumstàncies referents a l’obra.

2 PALEOG En els manuscrits, anotació final on consta el nom del copista i altres circumstàncies temporals o locals.

2 fig Complement final, coronament, d’alguna cosa. El discurs del president fou el colofó de l’acte.

->colofònia

■colofònia

Part. sil.: co_lo_fò_ni_a

f QUÍM ORG Residu dur, de color groc pàl·lid, que resta després de la destil·lació dels olis volàtils (essència de trementina) i de les oleoresines presents en diverses espècies de Pinus pinaceae.

->colofonita

colofonita

f MINERAL 1 Varietat de granat.

2 Varietat d’idocrasa.

->colog

colog

símb MAT cologaritme.

->cologaritme

cologaritme

m MAT [símb: colog] Logaritme de recíproc d’un nombre.

->colom

■colom

Hom.: coulomb

[del ll. colŭmbus, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m ORNIT 1 1 Ocell de la família dels colúmbids, de mida mitjana, de cap petit, de cos arrodonit i de cua ampla, quadrada o rodona, que pertany a diverses espècies del gènere Columba, com el colom roquer (Columba livia).

2 colom tudó Tudó.

3 colom xixella Xixella.

4 fer volar coloms fig Tenir il·lusions vanes, impossibles de complir. Cal ser realista i no fer volar coloms fixant-nos objectius massa ambiciosos.

5 fer volar coloms fig Especular, fer suposicions servint-se dels indicis que hom té. Es dedica a fer volar coloms sobre el futur de l’empresa.

2 Nom aplicat a diversos ocells de la família dels colúmbids no pertanyents al gènere Columba, com el colom de Nicobar (Coloenas nicobarica), el colom migratori (Ectopistes migratorius) i el colom perdiu (Starnoenas cyanocephala).

->coloma

■coloma

f 1 ORNIT Colom femella.

2 BOT Planta herbàcia anual de la família de les escrofulariàcies (Linaria triphylla), glauca, de fulles enteres ovades i de flors grogues amb l’esperó violaci disposades en raïm.

->colomaire

■colomaire

Part. sil.: co_lo_mai_re

[de colom]

m i f Persona que cria coloms o que en ven.

->colomar

■colomar

[de colom]

m 1 Lloc, sovint sobre terrat, on hom cria els coloms.

2 fig i col·loq Habitació elevada, el darrer pis d’una casa. Viuen al colomar.

->colomassa

■colomassa

[de colom]

f Femta dels coloms.

->colombaire

■colombaire

Part. sil.: co_lom_bai_re

[de colom]

m i f 1 Colomaire.

2 ESPORT Persona que, al tir de coloms, els amolla d’un en un.

->colombí

■colombí -ina

Hom.: columbí

adj Relatiu o pertanyent a Cristòfor Colom.

->colombià

■colombià -ana

Part. sil.: co_lom_bi_à

adj i m i f De Colòmbia (estat d’Amèrica).

->colomenc

colomenc -a

adj i m i f De Santa Coloma de Farners (Selva) o de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès).

->colomer

■colomer

[de colom; 1a FONT: 1399]

m Colomar.

->colomersenc

colomersenc -a

adj i m i f De Colomers (Baix Empordà).

->colomí¹

■colomí¹

[de colom; 1a FONT: s. XV]

m 1 ORNIT Colom jove.

2 fig Dit d’una persona innocent, càndida o excessivament tendra.

->colomí²

colomí² -ina

adj i m i f De Santa Coloma (Rosselló), de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) o de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).

->colomida

■colomida

f ICT Palomida.

->colomina¹

colomina¹

[de colom]

f Colomassa.

->colomina²

colomina²

[variant de coromina]

f Coromina.

->colomista

■colomista

[de colom]

m i f Colomaire.

->colon

■colon -a

[del ll. colōnus ‘pagès, conreador’; 1a FONT: 1272, CTort.]

m i f 1 Persona que forma part d’una colònia.

2 HIST Pagès que durant el Baix Imperi romà restà adscrit a la terra i la conreà mitjançant el sistema de colonat.

->còlon

■còlon

[del gr. kõlon ‘membre, còlon’]

m 1 ANAT Part de l’intestí gros situada entre el cec i el recte.

2 ANAT ANIM En els rèptils i en els mamífers, part de l’intestí gros més o menys arrodonida i que continua amb el recte.

3 METROL Membre de la frase definit en funció de dades mètriques o rítmiques.

->colon-

colon-

Forma prefixada del mot grec kõlon, que significa ‘membre, còlon’. Ex.: colonàlgia.

->colonat

■colonat

m HIST Sistema social d’explotació de la terra fruit de l’evolució del sistema agrari del món romà.

->colònia¹

■colònia¹

Part. sil.: co_lò_ni_a

[del ll. colōnĭa, íd.]

f 1 1 Establiment fundat per un cert nombre d’habitants d’un país que van a poblar una terra allunyada d’aquell, amb el qual continuen vinculats.

2 HIST A l’antiguitat fenícia i grega, establiment de caràcter fonamentalment comercial fundat com a base d’intercanvi.

3 HIST A Roma, grup de ciutadans o d’aliats que, sota l’autoritat del senat (i després, de l’emperador), creaven una ciutat en territori conquerit.

4 A Roma, lloc on s’establia la colònia.

5 A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts sotmesos a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d’una potència.

2 Conjunt d’individus d’un mateix país que habiten en una població estrangera. La colònia catalana de Mèxic.

3 Gent que s’estableix en un lloc despoblat del seu propi país.

4 1 Conjunt d’instal·lacions, separades de la població i amb una certa importància, on hom ha bastit dependències i serveis.

2 colònia industrial Conjunt d’instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències.

5 1 Conjunt de persones que passen una temporada, amb fins generalment d’estiueig, en un lloc que no és l’habitual de residència.

2 pl Conjunt d’activitats educatives i d’esplai dirigides per mestres o monitors, sovint destinades a complementar l’acció educativa de l’escola, normalment en cases especialitzades.

6 BOT 1 Conjunt d’individus d’una mateixa espècie, relacionats entre ells per peduncles gelatinosos, mucílag, etc., que componen individus de diverses generacions i presenten una forma característica.

2 p ext Coixins de molses, sovint originats d’un mateix protonema.

7 GEOBOT Població vegetal situada poc o molt lluny de l’àrea principal de les espècies que la componen.

8 MICROB Massa de cèl·lules bacterianes originades per la reproducció d’un bacteri aïllat en un medi de conreu sòlid o fins i tot líquid.

9 1 ZOOL Conjunt d’individus pertanyents a una mateixa espècie que resten anatòmicament units per a formar una individualitat de l’ordre superior.

2 APIC Unitat social que formen les abelles.

->colònia²

■colònia²

Part. sil.: co_lò_ni_a

[del nom de Colònia (Alemanya), on primer es fabricà (cf. it. acqua di Colonia, fr. eau de Cologne, al. Kölnischwasser, angl. cologne water)]

f PERFUM Aigua de Colònia.

->colonial

■colonial

Part. sil.: co_lo_ni_al

[de colònia¹; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a una colònia o a les colònies. Art colonial.

2 BIOL Que forma colònies. El corall és un animal colonial.

->colonialisme

■colonialisme

Part. sil.: co_lo_ni_a_lis_me

[de colonial]

m Doctrina i actitud que defensen la colonització amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals.

->colonialista

■colonialista

Part. sil.: co_lo_ni_a_lis_ta

[de colonial]

1 adj Relatiu o pertanyent al colonialisme.

2 adj i m i f Partidari del colonialisme.

->colonitzable

■colonitzable

[de colonitzar]

adj Dit d’una terra on hom pot establir una colònia.

->colonització

■colonització

Part. sil.: co_lo_nit_za_ci_ó

[de colonitzar]

f HIST Acció de colonitzar.

->colonitzador

■colonitzador -a

[de colonitzar]

adj i m i f Que colonitza. Un país colonitzador.

->colonitzar

■colonitzar

[de colònia¹]

v tr 1 Establir una colònia (en una terra).

2 Convertir (un territori) en colònia. Els anglesos van colonitzar l’Índia.

3 BIOL i ECOL Establir-se un organisme o una biocenosi (en un hàbitat o en un territori).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colonitzar

GERUNDI: colonitzant

PARTICIPI: colonitzat, colonitzada, colonitzats, colonitzades

INDICATIU PRESENT: colonitzo, colonitzes, colonitza, colonitzem, colonitzeu, colonitzen

INDICATIU IMPERFET: colonitzava, colonitzaves, colonitzava, colonitzàvem, colonitzàveu, colonitzaven

INDICATIU PASSAT: colonitzí, colonitzares, colonitzà, colonitzàrem, colonitzàreu, colonitzaren

INDICATIU FUTUR: colonitzaré, colonitzaràs, colonitzarà, colonitzarem, colonitzareu, colonitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: colonitzaria, colonitzaries, colonitzaria, colonitzaríem, colonitzaríeu, colonitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: colonitzi, colonitzis, colonitzi, colonitzem, colonitzeu, colonitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: colonitzés, colonitzessis, colonitzés, colonitzéssim, colonitzéssiu, colonitzessin

IMPERATIU: colonitza, colonitzi, colonitzem, colonitzeu, colonitzin

->colonoscopi

colonoscopi

m DIAG i TERAP Instrument òptic de forma tubular per a la pràctica de la colonoscòpia.

->colonoscòpia

colonoscòpia

Part. sil.: co_lo_nos_cò_pi_a

f DIAG Endoscòpia que permet l’estudi del còlon i, en general, de tot l’intestí gros.

->coloquinta

■coloquinta

[del ll. td. coloquinthĭda, ll. colocynthis, -ĭdis, i aquest, del gr. kolokynthís, íd.; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

f BOT i FARM Planta herbàcia de la família de les cucurbitàcies (Cucumis colocynthis), ajaguda, de tiges amb circells i de fruits en pepònide, amb la forma i les dimensions d’una taronja de color groc.

->coloquíntida

coloquíntida

f Coloquinta.

->color

■color

[del ll. color, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 m [o f] FÍS Sensació que produeixen sobre l’òrgan de la visió les radiacions de la llum diversament absorbides i reflectides pels cossos.

2 1 m [o f] FÍS i ART Cadascuna de les variants del color. Color groc, color lila, color daurat.

2 m [o f] p ext Un color fresc, alegre, encès, viu, trist, apagat, mort.

3 m [o f] p ext Color d’ala de corb, de blat, de canyella, de carn, de castanya, de cel, de cendra, de foc, de llimona, de merda d’oca, d’or, de palla, de plom, de rosa, de safrà, de taronja, de vi.

4 m [o f] col·loq Color diferent del blanc, el negre o el gris. A les criatures, els agraden els dibuixos amb molts colors. No rentis la roba de color amb la blanca. Vidre blanc o de color.

5 m [o f] pl Marca distintiva d’una nació, una entitat, un club, etc. Sentir els colors. Lluitar pels colors.

6 color advertidor m [o f] ECOL Color que presenten alguns animals per tal de sostreure’s a l’atac de llurs predadors.

7 color d’ala de mosca (o de gos com fuig) m [o f] Color indefinit, brut, especialment propi de les peces de roba que per l’ús o amb el temps han perdut el color original.

8 color de merda d’oca m [o f] Color groguenc verdós.

9 color espectral m [o f] FÍS Cadascun dels colors de l’espectre solar: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat.

10 color heràldic m [o f] HERÀLD Classe d’esmalt heràldic.

11 color primari m [o f] FÍS Cadascun dels colors (blau, groc i vermell) presos com a patró i dels quals hom pot obtenir-ne qualsevol altre per mescla additiva en les proporcions adequades.

12 colors calents (o càlids) m [o f] PINT Colors que van del groc al vermell passant pel taronja.

13 colors complementaris m [o f] FÍS Conjunt de dos colors la mescla additiva dels quals, en les proporcions adequades, dóna com a resultat el blanc. El vermell i el verd són colors complementaris.

14 colors freds m [o f] PINT Colors que van des del verd, passant pels blaus, fins al violat.

15 colors nacionals m [o f] Colors de la bandera nacional.

16 de color m [o f] Dit de les persones que no són de raça blanca, especialment els negres i els mulats. Una cantant de color. Una població de color.

17 de tots colors m [o f] De tota mena, per a tots els gustos, de les més variades característiques. N’ha fetes de tots colors. N’hem passat de tots colors.

18 en color m [o f] Per oposició a en blanc i negre, que té o presenta colors variats. Una fotografia en color. Un televisor en color.

3 m [o f] 1 Coloració de la cara que reflecteix l’estat físic o espiritual de la persona.

2 agafar (o prendre) color Perdre la pal·lidesa, especialment adquirir la fruita el color de la maduresa.

3 canviar (o mudar) de color Canviar el color natural de la cara a causa d’una alteració física o anímica.

4 perdre el color Empal·lidir.

5 pujar els colors a la cara Enrojolar-se.

6 tenir bons colors (o un color sa) Tenir la cara de color rosat, no pàl·lid.

7 tenir els colors trencats Estar pàl·lid, esgrogueït.

8 tornar-se de tots colors (o de mil colors, o de cent mil colors) hiperb Enrojolar-se i empal·lidir successivament a causa d’una emoció violenta.

4 m [o f] fig 1 Caràcter aparent d’una cosa.

2 Qualitat peculiar que distingeix una cosa.

3 Aparença enganyosa. Sota color de bondat. Dóna color d’alegria a la tristesa.

4 color polític Caràcter propi d’una ideologia.

5 no conèixer el color (d’una cosa) No veure-la ni per remei.

6 pintar amb colors tràgics (o còmics, etc.) Descriure (una cosa, un fet, etc.) fent-ne ressaltar el caràcter aparent, exagerant-lo.

7 tenir bon (o mal) color Tenir (una cosa) bona (o mala) aparença.

5 m [o f] LIT Intensitat que adquireixen en una obra literària els elements ambientals.

6 m [o f] MÚS 1 Qualitat d’un so vocal o instrument, especialment el timbre.

2 Embelliment d’una melodia (entre els segles XIII i XVIII) amb procediments com la repetició, la imitació o l’addició d’ornaments (flors).

3 En la notació musical, element emprat en les línies horitzontals (segles XI-XIII) i en les notes per a indicar diferents valors de durada o canvis de ritme.

7 m [o f] PART Càrrega dels quarks que representa en la interacció forta un paper anàleg al que fa la càrrega elèctrica en la interacció electromagnètica.

8 m [o f] QUÍM Matèria polvoritzada o preparació líquida o pastosa per a pintar o tenyir qualsevol matèria.

->-color

-color

Forma sufixada del mot llatí color, -oris, que significa ‘color’. Ex.: tricolor, multicolor.

->colorable

■colorable

[de colorar]

adj Que hom pot colorar o acolorir.

->coloració

■coloració

Part. sil.: co_lo_ra_ci_ó

[de colorar]

f 1 1 Acció de colorar o d’acolorir;

2 l’efecte.

2 PINT Conjunt cromàtic que presenten les coses.

3 coloració protectora ECOL Color advertidor.

->coloraina

■coloraina

Part. sil.: co_lo_rai_na

[de color; 1a FONT: 1803, DEst.]

[generalment en pl] f Reunió de colors vius i que no lliguen entre ells. La fira era plena de coloraines.

->colorament

■colorament

[de colorar]

m Acoloriment.

->colorant

■colorant

[de colorar]

1 adj Que colora, especialment que serveix per a tenyir o pintar. Matèries colorants.

2 m QUÍM Substància acolorida que, en ésser absorbida per altres materials en què es dispersa o en reaccionar-hi, els proporciona un grau determinat de coloració.

3 m HISTOL Substància usada en microscòpia per a tenyir les estructures citològiques i histològiques que hom vol observar.

->colorar

■colorar

[de color; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

v tr 1 Donar color (a alguna cosa); acolorir.

2 ant Dissimular, fingir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colorar

GERUNDI: colorant

PARTICIPI: colorat, colorada, colorats, colorades

INDICATIU PRESENT: coloro, colores, colora, colorem, coloreu, coloren

INDICATIU IMPERFET: colorava, coloraves, colorava, coloràvem, coloràveu, coloraven

INDICATIU PASSAT: colorí, colorares, colorà, coloràrem, coloràreu, coloraren

INDICATIU FUTUR: coloraré, coloraràs, colorarà, colorarem, colorareu, coloraran

INDICATIU CONDICIONAL: coloraria, coloraries, coloraria, coloraríem, coloraríeu, colorarien

SUBJUNTIU PRESENT: colori, coloris, colori, colorem, coloreu, colorin

SUBJUNTIU IMPERFET: colorés, coloressis, colorés, coloréssim, coloréssiu, coloressin

IMPERATIU: colora, colori, colorem, coloreu, colorin

->colorat

colorat -ada

[de colorar; 1a FONT: 1351]

adj 1 Que té color.

2 ant Dissimulat, fingit.

->coloret

■coloret

[de color; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Color suau, agradable.

2 esp Color vermell emprat com a afait.

->colorímetre

■colorímetre

[de color i -metre]

m ÒPT Aparell de mesura de les components d’una radiació lluminosa, en funció de tres radiacions corresponents a tres colors primaris convenientment elegits, o de certes magnituds que són en relació amb la intensitat lluminosa.

->colorimetria

■colorimetria

Part. sil.: co_lo_ri_me_tri_a

[de color i -metria]

f 1 Mesura i estudi del color amb relació al problema de la seva expressió quantitativa.

2 ÒPT Mesura de la longitud d’ona i de la intensitat de la radiació electromagnètica visible.

->colorimètric

■colorimètric -a

adj Relatiu o pertanyent a la colorimetria. Anàlisi colorimètrica.

->colorisme

colorisme

m 1 ART En pintura, tendència a sobrevalorar el color per damunt del dibuix.

2 LIT Tendència a recarregar l’estil per acumulació d’un lèxic efectista, una adjectivació brillant.

->colorista

■colorista

[de color; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f 1 Dit del pintor que usa bé els colors, que en treu grans efectes.

2 TECNOL Dit del tècnic coneixedor de l’aplicació de les matèries colorants.

->colorit

■colorit

[de color]

m 1 Combinació de colors en una pintura i l’art de combinar-los. El colorit d’un retaule. El colorit de Gauguin. Un pintor més hàbil en el colorit que en el dibuix.

2 p ext El colorit de les galtes.

3 fig El colorit d’un estil, d’un discurs, d’un fragment musical.

->colós

■colós

[del ll. colossus, i aquest, del gr. kolossós ‘estàtua gegant’; 1a FONT: 1839, DLab.]

[pl -ossos] m 1 Estàtua de dimensions gegantines.

2 Home o animal d’una grandària enorme.

3 fig Persona que té en un grau extraordinari tal o tal qualitat. Un colós de la ciència.

->colossal

■colossal

[del fr. colossal, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 De dimensions gegantines; gegantí. Un monument colossal.

2 fig Una memòria colossal.

->colossalisme

■colossalisme

m Qualitat de colossal.

->colossalment

■colossalment

[de colossal]

adv D’una manera colossal.

->colòstasi

colòstasi

f PAT Estancament de la femta al còlon.

->colostomia

colostomia

Part. sil.: co_los_to_mi_a

f CIR Establiment quirúrgic d’una obertura artificial en el còlon; anus contra natura.

->colp¹

■colp¹

[del ll. vg. *cŏlŭpus, ll. cŏlăphus ‘cop de puny’, i aquest, del gr. kólaphos ‘bufetada’; 1a FONT: s. XIII]

m ant i dial Cop.

->colp²

■colp²

[del gr. kólpos ‘si, vagina’]

m BOT Solc d’un gra de pol·len per on emergeix el tub pol·línic, gràcies a la finor que hi ateny l’exina.

->colp-

■colp-

Forma prefixada del mot grec kólpos, que significa ‘si’ o ‘vagina’. Ex.: colpatrèsia.

->colpat

■colpat -ada

adj BOT Dit del gra de pol·len que presenta colps.

->colpejador

■colpejador -a

[de colpejar]

adj Copejador.

->colpejar

■colpejar

[de colp¹; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

v tr Copejar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colpejar

GERUNDI: colpejant

PARTICIPI: colpejat, colpejada, colpejats, colpejades

INDICATIU PRESENT: colpejo, colpeges, colpeja, colpegem, colpegeu, colpegen

INDICATIU IMPERFET: colpejava, colpejaves, colpejava, colpejàvem, colpejàveu, colpejaven

INDICATIU PASSAT: colpegí, colpejares, colpejà, colpejàrem, colpejàreu, colpejaren

INDICATIU FUTUR: colpejaré, colpejaràs, colpejarà, colpejarem, colpejareu, colpejaran

INDICATIU CONDICIONAL: colpejaria, colpejaries, colpejaria, colpejaríem, colpejaríeu, colpejarien

SUBJUNTIU PRESENT: colpegi, colpegis, colpegi, colpegem, colpegeu, colpegin

SUBJUNTIU IMPERFET: colpegés, colpegessis, colpegés, colpegéssim, colpegéssiu, colpegessin

IMPERATIU: colpeja, colpegi, colpegem, colpegeu, colpegin

->colpidor

■colpidor -a

[de colpir; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj Que colpeix, que fa una impressió forta, remarcable, sorprenent. Motius colpidors. Una escena colpidora.

->colpidorament

■colpidorament

[de colpidor; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adv D’una manera colpidora.

->colpiment

■colpiment

[de colpir]

m Acció de colpir.

->colpir

■colpir

[probablement de l’it. colpire, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr 1 1 Tocar, encertar, amb una certa força. La pedra el colpí al genoll. Colpir amb l’espasa, amb la llança.

2 fig La ira divina ha colpit l’assassí.

3 colpir-se el pit Donar-se cops al pit en senyal de penediment.

2 fig Afectar d’una impressió forta, sobtada. Colpir d’espant, d’emoció.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colpir

GERUNDI: colpint

PARTICIPI: colpit, colpida, colpits, colpides

INDICATIU PRESENT: colpeixo, colpeixes, colpeix, colpim, colpiu, colpeixen

INDICATIU IMPERFET: colpia, colpies, colpia, colpíem, colpíeu, colpien

INDICATIU PASSAT: colpí, colpires, colpí, colpírem, colpíreu, colpiren

INDICATIU FUTUR: colpiré, colpiràs, colpirà, colpirem, colpireu, colpiran

INDICATIU CONDICIONAL: colpiria, colpiries, colpiria, colpiríem, colpiríeu, colpirien

SUBJUNTIU PRESENT: colpeixi, colpeixis, colpeixi, colpim, colpiu, colpeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: colpís, colpissis, colpís, colpíssim, colpíssiu, colpissin

IMPERATIU: colpeix, colpeixi, colpim, colpiu, colpeixin

->colpisme

■colpisme

[de colp¹]

m POLÍT Tendència d’alguns sectors socials, especialment el militar, als cops d’estat.

->colpista

■colpista

[de colp¹]

1 adj Relatiu o pertanyent al colpisme.

2 m i f Persona que trama o fa un cop d’estat.

->colpitis

■colpitis

f PAT Inflamació aguda o crònica de la vagina; vaginitis.

->colpo-

■colpo-

Forma prefixada del mot grec kólpos, que significa ‘si’ o ‘vagina’. Ex.: colpoplàstia, colposcopi.

->colpocele

colpocele

f PAT Protrusió de la vagina cap enfora, que s’exterioritza conjuntament amb la bufeta de l’orina i el recte.

->colpocistoplàstia

colpocistoplàstia

Part. sil.: col_po_cis_to_plàs_ti_a

f CIR Intervenció quirúrgica plàstica que s’efectua sobre la vagina i la bufeta de l’orina.

->colpocitologia

colpocitologia

Part. sil.: col_po_ci_to_lo_gi_a

f DIAG Estudi del nombre i les característiques de les cèl·lules de descamació fisiològica de la vagina.

->colpohisterotomia

colpohisterotomia

Part. sil.: col_po_his_te_ro_to_mi_a

f CIR Intervenció quirúrgica, realitzada per via vaginal, per tal de corregir una inversió uterina.

->colpoperineorràfia

colpoperineorràfia

Part. sil.: col_po_pe_ri_ne_or_rà_fi_a

f CIR Intervenció quirúrgica plàstica, practicada sobre la vagina i el perineu posterior, per tal de reparar laceracions produïdes en el part.

->colpoplàstia

colpoplàstia

Part. sil.: col_po_plàs_ti_a

f CIR 1 Cirurgia plàstica de la vagina.

2 Creació d’una vagina artificial en cas d’absència congènita o d’atrèsia important.

->colposcopi

colposcopi

m DIAG Aparell per a l’exploració visual directa de la porció vaginal del coll uterí.

->colposcòpia

colposcòpia

Part. sil.: col_pos_cò_pi_a

f DIAG Exploració visual, mitjançant el colposcopi, de la porció vaginal del coll uterí.

->còlquic

■còlquic

m BOT Planta herbàcia perenne metzinosa de la família de les liliàcies (Colchicum autumnale), de fulles lanceolades, de flors rosàcies i de fruits capsulars septicides.

->colquicina

■colquicina

f BIOQ Alcaloide que hom obté de les llavors i del bulb del còlquic, de fórmula C₂₂H₂₅NO₆.

->colrada

■colrada

[de colrar]

f Colrament.

->colradura

■colradura

[de colrar]

f PINT Vernís transparent tenyit de color groguenc que, aplicat al damunt d’una superfície metàl·lica brunyida o mat d’estany, d’argent, d’alumini, d’acer o de qualsevol altre metall de color similar, els acoloreix de manera que semblin d’or.

->colrament

■colrament

[de colrar; 1a FONT: 1296]

m 1 1 Acció de colrar o de colrar-se;

2 l’efecte.

2 PAT 1 Dermatitis artificial.

2 Solellada.

3 Eritema.

->colrar

■colrar

[contracció ja molt ant. de colorar; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

v 1 tr El sol, un bronzejador, la intempèrie, emmorenir la pell. El sol la colrarà. Colrat del sol.

2 pron 1 En tres dies de córrer per la platja s’ha colrat tot.

2 p ext Recremar-se, sobtar-se.

3 tr PINT Aplicar la colradura damunt la superfície apropiada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colrar

GERUNDI: colrant

PARTICIPI: colrat, colrada, colrats, colrades

INDICATIU PRESENT: colro, colres, colra, colrem, colreu, colren

INDICATIU IMPERFET: colrava, colraves, colrava, colràvem, colràveu, colraven

INDICATIU PASSAT: colrí, colrares, colrà, colràrem, colràreu, colraren

INDICATIU FUTUR: colraré, colraràs, colrarà, colrarem, colrareu, colraran

INDICATIU CONDICIONAL: colraria, colraries, colraria, colraríem, colraríeu, colrarien

SUBJUNTIU PRESENT: colri, colris, colri, colrem, colreu, colrin

SUBJUNTIU IMPERFET: colrés, colressis, colrés, colréssim, colréssiu, colressin

IMPERATIU: colra, colri, colrem, colreu, colrin

->colrave

■colrave

[de col i rave]

f BOT i AGR Planta de la família de les crucíferes (Brassica oleracea), de caluix molt curt, molt semblant a la col, sovint considerada com una varietat seva.

->coltell¹

■coltell¹

[del ll. cŭltĕllus ‘ganivet petit’, dimin. de cŭlter, -tri ‘ganivet’; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

m 1 Instrument que consisteix en una fulla d’acer relativament curta, amb un sol tall i amb un mànec de fusta, de metall, etc., a vegades formant una sola peça amb la fulla; ganivet.

2 OFIC Eina consistent generalment en una fulla d’acer amb un mànec o dos, usada en diversos oficis.

->coltell²

■coltell²

[v. coltell¹]

m BOT 1 Gènere de plantes herbàcies bulboses de la família de les iridàcies (Gladiolus sp), de flors rosades o purpúries disposades en raïm, les espècies conreades de la qual són anomenades gladiols.

2 coltell groc Lliri groc.

->coltellada

■coltellada

[de coltell¹; 1a FONT: 1455]

f Cop o ferida de coltell, ganivetada.

->coltellejar

■coltellejar

[de coltell¹; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v 1 tr Colpir repetidament amb un coltell, occir a coltellades.

2 pron Els dos enemics es coltellejaren amb fúria.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: coltellejar

GERUNDI: coltellejant

PARTICIPI: coltellejat, coltellejada, coltellejats, coltellejades

INDICATIU PRESENT: coltellejo, coltelleges, coltelleja, coltellegem, coltellegeu, coltellegen

INDICATIU IMPERFET: coltellejava, coltellejaves, coltellejava, coltellejàvem, coltellejàveu, coltellejaven

INDICATIU PASSAT: coltellegí, coltellejares, coltellejà, coltellejàrem, coltellejàreu, coltellejaren

INDICATIU FUTUR: coltellejaré, coltellejaràs, coltellejarà, coltellejarem, coltellejareu, coltellejaran

INDICATIU CONDICIONAL: coltellejaria, coltellejaries, coltellejaria, coltellejaríem, coltellejaríeu, coltellejarien

SUBJUNTIU PRESENT: coltellegi, coltellegis, coltellegi, coltellegem, coltellegeu, coltellegin

SUBJUNTIU IMPERFET: coltellegés, coltellegessis, coltellegés, coltellegéssim, coltellegéssiu, coltellegessin

IMPERATIU: coltelleja, coltellegi, coltellegem, coltellegeu, coltellegin

->colteller

■colteller -a

[de coltell¹; 1a FONT: 1379]

m i f Daguer.

->coltelleria

■coltelleria

Part. sil.: col_te_lle_ri_a

[de colteller]

f Dagueria.

->coltellina

coltellina

[de coltell¹; 1a FONT: 1490, Tirant]

f ant Coltell relativament gros; ganiveta.

->colúbrids

■colúbrids

m ZOOL 1 pl Família d’ofidis mancats totalment de cintura pelviana, amb els ossos de la cara movibles i amb el cos recobert de plaques regulars i simètriques, els representants de la qual reben usualment el nom de colobres.

2 sing Ofidi de la família dels colúbrids.

->columbari

■columbari

[del ll. columbarium, íd.]

m Edifici funerari romà, amb sèries regulars de nínxols de forma semicircular a les parets, dins els quals eren posades les urnes cineràries.

->columbi

columbi

m QUÍM Nom obsolet de l’element químic niobi.

->columbí

■columbí -ina

Hom.: colombí

[del ll. columbinus, -a, -um, íd.]

adj Pertanyent al colom o semblant al colom. Senzillesa columbina.

->columbi-

■columbi-

Forma prefixada del mot llatí colŭmbus, que significa ‘colom’. Ex.: columbicultura.

->columbiana

■columbiana

Part. sil.: co_lum_bi_a_na

[d’origen incert, podria referir-se a produccions tèxtils procedents de Colòmbia o d’una de les Columbia dels Estats Units d’Amèrica; 1a FONT: 1839, DLab.]

f TÈXT Roba ensetinada feta en diversos colors i de diferents matèries, usada en sabateria.

->columbicultura

■columbicultura

f ZOOT Cria de coloms domèstics.

->colúmbids

■colúmbids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells de l’ordre dels columbiformes, de cos arrodonit, amb el cap petit i el bec curt, a la qual pertanyen els coloms i les tórtores.

2 sing Ocell de la família dels colúmbids.

->columbiformes

■columbiformes

m ORNIT 1 pl Ordre d’ocells de potes curtes i de bec amb l’àpex corni, gruixut i una mica corb.

2 sing Ocell de l’ordre dels columbiformes.

->columbita

columbita

f MINERAL Niobat de ferro i manganès, (Fe,Mn)Nb₂O₆, mineral isomorf de la tantalita, de cristalls tabulars de la singonia ròmbica.

->columbo-

■columbo-

Forma prefixada del mot llatí colŭmbus, que significa ‘colom’. Ex.: columbòfil.

->columbòfil

■columbòfil -a

[de columbo- i -fil]

adj i m i f Dit de qui és afeccionat a la cria i el millorament dels coloms.

->columbofília

■columbofília

Part. sil.: co_lum_bo_fí_li_a

[de columbo- i -fília]

f Interès pel foment de la cria i el millorament dels coloms.

->columel·la

■columel·la

f 1 ANAT ANIM 1 Eix ossi del cargol de l’òrgan de l’oïda.

2 Eix intern de la closca dels mol·luscs gastròpodes.

2 BOT Part estèril de l’esporangi de les molses i dels antocerotòpsids, envoltada pel teixit esporogènic.

->columel·lat

columel·lat -ada

adj BOT Proveït de columel·la.

->columna

■columna

[del ll. colŭmna, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 1 ARQUIT [abrev col.] Element arquitectònic de suport, caracteritzat pel fet d’ésser de secció circular i d’acomplir la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l’arquitrau i l’arc. La columna Trajana.

2 columna publicitària Element de mobiliari urbà de forma cilíndrica emprat per a afixar-hi cartells.

2 fig Suport, sosteniment. Les columnes de l’estat.

3 1 Allò que s’eleva en forma de columna. Una columna de fum, de foc. Una columna d’aigua, de mercuri.

2 Sèrie de coses col·locades les unes sobre les altres. Una columna de xifres.

4 ANAT ANIM Estructura anatòmica en forma de pilar o de columna. La columna vertebral.

5 GRÀF i CODIC En un manuscrit, un imprès, etc., cadascuna de les parts en què es divideix verticalment la disposició del text per mitjà d’una ratlla o d’un espai en blanc.

6 ENG QUÍM Aparell de forma cilíndrica, d’una altura molt més gran que el diàmetre, de què hom se serveix per a posar en contacte dues fases a fi que es produeixi una transferència d’una fase a l’altra, i així obtenir una separació dels components de la mescla alimentadora en dues fraccions o més.

7 INFORM En tota disposició d’elements discrets en dues direccions perpendiculars (matrius, taules, perforacions en cintes o fitxes, etc.), conjunt d’elements al llarg d’una d’elles, especialment la vertical (si aquest terme hi té sentit), contrastant amb els de l’altra direcció (que componen la fila).

8 PERIOD Gènere periodístic que consisteix en un comentari firmat que té normalment una periodicitat fixa i un lloc invariable a les pàgines del diari o de la revista.

9 TÀCT 1 Massa de tropes formada en poc front i molt de fons.

2 cinquena (o quinta) columna Treball polític i militar efectuat en el mateix territori de l’adversari.

10 columna del bauprès CONSTR NAV Cadascuna de les dues peces robustes de fusta situades a ambdós costats de la contraroda dels velers.

11 columna del molinet CONSTR NAV Cadascuna de les dues peces verticals que servien de suport als antics molinets de fusta.

12 columna de roda del timó CONSTR NAV Cadascun dels dos puntals on recolza l’eix de la roda del timó.

->columnar

■columnar

[de columna]

adj 1 Que té forma de columna.

2 Caracteritzat per columnes.

3 Pertanyent a columnes. Epiteli columnar.

4 PETROG Dit de l’estructura que presenten determinades roques, en forma de prismes, generalment hexagonals, les bases dels quals són paral·leles a la superfície de refredament.

->columnari

■columnari -ària

[de columna; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj NUMIS Dit de la moneda de les colònies americanes al revers de la qual hi ha dos hemisferis coronats sobre les ones de la mar, i als costats, les columnes d’Hèrcules.

->columnata

■columnata

[de columna; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Sèrie de columnes que sostenen o adornen un edifici.

->colúmnea

colúmnea

Part. sil.: co_lúm_ne_a

f BOT i JARD Gènere que aplega unes 250 espècies d’arbusts i de plantes enfiladisses de la família de les gesneriàcies (Columnea sp), apreciades com a ornamentals.

->columneta

■columneta

[de columna]

f TÈXT Barra vertical d’acer que comunica el moviment al balancer d’una màquina contínua de filar.

->columníferes

columníferes

f BOT 1 pl Ordre de dicotiledònies dialipètales integrat per plantes actinomorfes i pentàmeres que comprèn les famílies de les bombacàcies, de les esterculiàcies, de les malvàcies i de les tiliàcies.

2 sing Planta de l’ordre de les columníferes.

->columnista

■columnista

m i f PERIOD 1 Persona que escriu una columna d’una publicació periòdica.

2 Periodista que treballa per a una oficina de redacció comuna a diversos mitjans de comunicació.

->colur

■colur

m ASTR Cadascun dels dos cercles màxims que passen pels pols i tallen l’eclíptica en els punts equinoccials i en els punts solsticials.

->colúria

■colúria

Part. sil.: co_lú_ri_a

f PAT Presència de bilirubina en l’orina.

->colza

■colza

[del fr. colza, i aquest, del neerl. coolzaad ‘llavor de col’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f BOT Planta de la família de les crucíferes (Brassica napus var oleifera), varietat de nap, de les llavors de la qual hom extreu l’oli de colza.

->colzada

■colzada

[de colze; 1a FONT: 1417]

f 1 Cop de colze. A colzades passareu.

2 Girada sobtada, pronunciada, que fa un riu, un camí, etc. A la primera colzada trobareu la barraca.

3 1 METROL Colze.

2 de colzada loc adj D’estatura extremament petita. Homenet, doneta, de colzada.

->colzar

■colzar

[de colze]

v 1 tr Corbar en forma de colze.

2 intr Fer colzada 1 i colzada 2.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: colzar

GERUNDI: colzant

PARTICIPI: colzat, colzada, colzats, colzades

INDICATIU PRESENT: colzo, colzes, colza, colzem, colzeu, colzen

INDICATIU IMPERFET: colzava, colzaves, colzava, colzàvem, colzàveu, colzaven

INDICATIU PASSAT: colzí, colzares, colzà, colzàrem, colzàreu, colzaren

INDICATIU FUTUR: colzaré, colzaràs, colzarà, colzarem, colzareu, colzaran

INDICATIU CONDICIONAL: colzaria, colzaries, colzaria, colzaríem, colzaríeu, colzarien

SUBJUNTIU PRESENT: colzi, colzis, colzi, colzem, colzeu, colzin

SUBJUNTIU IMPERFET: colzés, colzessis, colzés, colzéssim, colzéssiu, colzessin

IMPERATIU: colza, colzi, colzem, colzeu, colzin

->colzat¹

■colzat¹

[de colze]

m Atxeta de cera d’un colze de llargària.

->colzat²

colzat² -ada

[de colze]

adj TECNOL Dit d’una barra, un arbre, una canonada, etc., que té un colze o uns quants.

->colze

■colze

[del ll. cŭbĭtus, íd.; 1a FONT: s. XIII]

m 1 ANAT ANIM 1 Articulació del braç i l’avantbraç i les parts toves que l’envolten.

2 aixecar (o alçar) el colze fig Beure molt de vi.

3 posar les mans fins als colzes fig Prendre d’alguna cosa sense reserva, endinsar-se en un afer.

2 1 Indret de la màniga corresponent al colze. Portar els colzes foradats.

2 xerrar (o riure) pels colzes fig i pop Xerrar (o riure) molt.

3 METROL Antiga mesura de longitud equivalent a la distància del colze al cap dels dits.

4 TECNOL 1 Part d’una barra, un arbre, una canonada, etc., en forma de colze.

2 Peça accessòria que serveix per a canviar la direcció general d’una canonada.

5 colze de tennista PAT Afecció caracteritzada per dolor a les proximitats de l’epicòndil lateral de l’húmer, a més d’epicondilitis lateral, que és el resultat d’un esforç gran i inhabitual.

->colzera

■colzera

[de colze; 1a FONT: 1409]

f 1 ARM Defensa del cúbit, dita també guarda de colze, metàl·lica en l’arnès blanc.

2 TERAP Embenat o aparell ortopèdic per a protegir o immobilitzar la regió del colze.

3 Braçal fet de pell molt gruixuda o de cuir que els boscaters es posen al braç esquerre quan tallen brossa o llenya espinosa.

4 Bossa que es fa a la màniga a l’indret del colze.

5 Pedaç al colze d’una màniga.

6 Ronya que surt al colze.

->colzet

■colzet

[de colze]

m TÈXT En el teler, part de l’arbre principal o cigonya on va el tirant que, unit al muntant de les taules, li dóna el moviment alternatiu.

->com

■com

[del ll. vg. quomo, contracció del ll. cl. quōmŏdo ‘de quina manera?’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

1 adv 1 De quina manera. Ja sé com anar-hi. Com t’ho has fet, això? Com has canviat!

2 De la mateixa manera que. Negre com la nit. Fes com si jo no hi fos. Vaig presentar-m’hi com aquell que no sap res.

3 De la manera que. Fes-ho com et sembli.

4 com a En qualitat de. Hi anirà com a secretari.

5 com a En concepte de. Cobra-li un deu per cent com a paga i senyal.

6 com així? Com és que. Com així no has vingut a sopar?

7 com aquell (o com aquell qui res, o com si res, o com qui res) Expressions que denoten que hom fa l’orni. Ja pots cridar, que ell com si res.

8 com ara (o com és ara) Semblantment a. És alt com ara tu.

9 com ara (o com és ara) Semblant a. Em va passar un cas com ara el teu.

10 com ara (o com és ara) Com per exemple. Cítrics, com ara taronges, mandarines, llimones, etc.

11 encara com aquell Expressió que denota que una cosa és passadora. Aquest vestit és molt lleig; l’altre encara com aquell.

2 adv 1 A mesura que. Com més en té més en vol.

2 com més va, més (o menys) Expressió que denota progrés en una acció o procés. Plovia com més anava, més. Com més va, menys ho entenc.

3 conj 1 Pel fet que (generalment seguit de que). Com que no arribaves, me n’he anat.

2 ant Quan.

3 ant Perquè.

4 com sigui que (o per tal com) Pel fet que, ja que. Com sigui que ells van fer tard, vaig entrar-hi jo sol. No el crideu tots alhora, per tal com només a un podrà respondre.

4 m Manera com. Saber el com i el perquè d’un fet.

5 com! Exclamació que demostra sorpresa i, sovint, també oposició. Voleu marxar d’una vegada? Com, si volem marxar!

6 com hi ha Déu! (o com hi ha món!) 1 Exclamacions que demostren sorpresa. S’ha ferit!, com hi ha món!

2 Exclamacions que ratifiquen enèrgicament una afirmació. Com hi ha Déu, que ho faré!

->cóm

■cóm

[del cèlt. cŭmbos ‘atuell còncau’; 1a FONT: 1380]

m 1 obi 1.

2 GEOMORF Vall d’obi.

->com-

■com-

[variant de con- davant de b, m o p] Prefix, del llatí cum, que significa ‘ensems amb’, ‘en comú’. Ex.: combatre, commemorar, complaure.

->coma¹

■coma¹

Hom.: koma

[del gr. kõma, -atos ‘son profund’; 1a FONT: s. XX]

m PAT Quadre clínic greu caracteritzat per la pèrdua de la consciència, de la motilitat voluntària i de la sensibilitat, amb conservació de les funcions vegetatives vitals (respiració, circulació i diüresi).

->coma²

■coma²

Hom.: koma

[del ll. coma, i aquest, del gr. kómē, íd.]

f 1 ÒPT Aberració geomètrica segons la qual la imatge d’un objecte puntual allunyat de l’eix òptic no és un punt, sinó una figura en forma de cometa.

2 ASTR Cabellera.

3 BOT Grup de fulles o de bràctees situades al capdamunt de certes inflorescències i infructescències.

->coma³

■coma³

Hom.: koma

[del ll. cŏmma ‘membre del període, coma’, i aquest, del gr. kómma ‘fragment, bocí; membre curt del discurs’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f 1 Signe de puntuació (,) que marca una pausa de poca durada, usat també en matemàtiques, especialment per a separar, en una fracció decimal, la part decimal de la part entera.

2 INFORM 1 coma fixa Notació numèrica en la qual la posició de les unitats se suposa sempre fixa.

2 coma flotant Notació numèrica que representa un nombre z com a producte xby, on x (la mantissa) és generalment fraccionària, y (la característica o exponent) és sempre entera i b (la base) és un enter positiu normalment implícit.

3 MÚS Interval de fracció de to.

->coma⁴

■coma⁴

[del ll. cumba ‘vall’, del cèlt. cŭmbos ‘còncau’]

f 1 GEOMORF Circ i vall glacial en forma de cóm o d’obi.

2 Prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric en bon herbatge i idoni per a pastura.

->comà

comà -ana

Hom.: comar i cumà

adj i m i f Cumà.

->comada

■comada

[de cóm]

f Contingut d’un cóm.

->comagmàtic

comagmàtic -a

adj PETROG Dit d’un conjunt de roques ígnies provinents totes de la consolidació d’un mateix magma.

->comal

■comal

[de coma⁴; 1a FONT: 953]

m GEOMORF Coma, comalada.

->comalada

■comalada

[de coma⁴]

f GEOMORF Coma prolongada.

->comanador

■comanador -a

[de comanar; 1a FONT: 1182]

1 m i f 1 Persona que té confiada la cura d’algú o d’alguna cosa.

2 CATOL Superior d’algunes cases religioses, especialment de l’orde de la Mercè.

2 m HIST Dignitat dotada de renda que administrava una casa religiosa d’un orde religiós o comanda.

3 m HIST En els ordes honorífics moderns, dignitat sense rendes.

->comanadoria

■comanadoria

Part. sil.: co_ma_na_do_ri_a

[de comanador]

f HIST 1 Comanda.

2 Residència del comanador.

->comanar

■comanar

[del ll. vg. commandare ‘encomanar’; 1a FONT: s. XI]

v 1 tr 1 encomanar 1, encarregar.

2 Saludar un absent enviant-li records, expressions d’afecte. Ja em comanaràs molt en Joan. Comana’m força la padrina.

2 tr HIST Atorgar una comanda.

3 pron HIST Posar-se sota la potestat o el domini d’un senyor major, tant en forma merament personal com per raó de terres, de castells o de feus atorgats per aquest a qui es comanava o bé per manament del príncep.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comanar

GERUNDI: comanant

PARTICIPI: comanat, comanada, comanats, comanades

INDICATIU PRESENT: comano, comanes, comana, comanem, comaneu, comanen

INDICATIU IMPERFET: comanava, comanaves, comanava, comanàvem, comanàveu, comanaven

INDICATIU PASSAT: comaní, comanares, comanà, comanàrem, comanàreu, comanaren

INDICATIU FUTUR: comanaré, comanaràs, comanarà, comanarem, comanareu, comanaran

INDICATIU CONDICIONAL: comanaria, comanaries, comanaria, comanaríem, comanaríeu, comanarien

SUBJUNTIU PRESENT: comani, comanis, comani, comanem, comaneu, comanin

SUBJUNTIU IMPERFET: comanés, comanessis, comanés, comanéssim, comanéssiu, comanessin

IMPERATIU: comana, comani, comanem, comaneu, comanin

->comanda

■comanda

[del ll. vg. commandĭta, d’una base de participi-supí en -ĭtum, -ĭta d’un antic compost del verb dare ‘donar’; 1a FONT: 1196]

f 1 1 Acció de comanar o encomanar, encàrrec.

2 esp Encàrrec fet per un client a un proveïdor de servir-li una mercaderia, un article, un producte o un servei determinats, d’una qualitat i unes característiques prèviament establertes, en un termini fixat i a un preu i en unes condicions convinguts. Servir, anul·lar, una comanda.

2 Custòdia d’una persona o d’una cosa recomanades com a especialment dignes d’atenció. Deixà el nen a la comanda del revisor.

3 Dipòsit, cura. En llur comanda, la maleta està segura.

4 HIST 1 Cessió condicionada d’una possessió o d’un dret, d’un castell o d’una jurisdicció, feta pel sobirà o per un altre senyor superior a un home lliure, el qual per aquest fet li esdevenia vassall i en percebia les rendes.

2 Unitat administrativa d’un orde militar governada per un comanador.

3 Dignitat de comanador.

4 p ext Béns, fruits i rèdits d’un comanador.

5 Fet de posar un feu, per part del tenidor, sota la potestat d’un altre senyor superior.

6 Comenda.

5 1 DR CIV Dipòsit de diners o de béns mobles sense gratificació ni pagament d’interessos.

2 DR MERC Contracte de natura mixta consistent a encomanar mercaderies o diners per negociar-hi a compte del comitent, mitjançant una participació en els beneficis o una retribució.

3 comanda agropecuària DR CIV Contracte de parceria de terres o bestiar.

6 TÈXT En la preparació del tissatge, fil o fils d’ordit trencats que són lligats lleugerament amb llurs veïns per tal d’acompanyar-los.

->comandacions

■comandacions

Part. sil.: co_man_da_ci_ons

[de comandar]

f pl Missatge de salutació que hom tramet a un absent; expressions.

->comandament

■comandament

[de comandar]

m 1 Acció de comandar. Crit de comandament. El comandament d’una aeronau.

2 Autoritat, facultat de comandar, que té o que exerceix algú, especialment un cap militar. Li fou confiat el comandament de la flota.

3 AUTOM i TECNOL Conjunt d’accions i instruccions per tal d’aconseguir que un element mecànic, elèctric o electrònic d’un aparell o un sistema acompleixi una determinada funció.

4 ORG MIL 1 Conjunt dels òrgans de direcció de l’exèrcit.

2 pl Autoritats militars superiors.

3 post de comandament Indret on hi ha els qui dirigeixen les operacions militars.

5 TECNOL Cadascun dels instruments que actuen damunt els mecanismes d’un vehicle, una màquina, un motor, etc., modificant-ne alguna característica, i en permeten la direcció i el control del funcionament. El comandament a distància d’un televisor.

->comandància

■comandància

Part. sil.: co_man_dàn_ci_a

[de comandant; 1a FONT: s. XIX]

f ORG MIL 1 Càrrec de comandant.

2 Edifici, caserna o departament on hi ha les oficines del comandant.

3 Districte sobre el qual el comandant exerceix la seva autoritat.

->comandant

■comandant -a

[de comandar]

1 m i f Aquell qui comanda, especialment en l’exèrcit i en la marina.

2 m i f AERON Pilot responsable d’una aeronau.

3 m i f ORG MIL 1 Grau militar superior al de capità i inferior al de tinent coronel, equivalent en quasi tots els exèrcits al grau de major.

2 Militar que, pel major grau, comanda una comunitat de tropes constituïda ocasionalment.

3 comandant major Cap encarregat dels serveis de comptabilitat en el cossos i els establiments militars, càrrec que un tinent coronel també pot detenir.

4 comandant militar Cap que comanda les tropes i els serveis en una determinada localitat.

4 m TRANSP Mul davanter d’una rècula d’haveries.

->comandar

■comandar

[del ll. commandare, en forma culta]

v tr 1 En la milícia, tenir sota la seva autoritat; dirigir, manar. Comandar la flota.

2 1 Manar, imperar, ésser l’amo. No sé qui els comanda.

2 abs Els diners comanden.

3 Una persona o un sistema automàtic, dirigir el funcionament, la direcció o el control (d’una màquina, un vehicle, un aparell, un sistema, etc.). Els nous metros no tenen conductor, els comanden mitjançant un sistema informàtic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comandar

GERUNDI: comandant

PARTICIPI: comandat, comandada, comandats, comandades

INDICATIU PRESENT: comando, comandes, comanda, comandem, comandeu, comanden

INDICATIU IMPERFET: comandava, comandaves, comandava, comandàvem, comandàveu, comandaven

INDICATIU PASSAT: comandí, comandares, comandà, comandàrem, comandàreu, comandaren

INDICATIU FUTUR: comandaré, comandaràs, comandarà, comandarem, comandareu, comandaran

INDICATIU CONDICIONAL: comandaria, comandaries, comandaria, comandaríem, comandaríeu, comandarien

SUBJUNTIU PRESENT: comandi, comandis, comandi, comandem, comandeu, comandin

SUBJUNTIU IMPERFET: comandés, comandessis, comandés, comandéssim, comandéssiu, comandessin

IMPERATIU: comanda, comandi, comandem, comandeu, comandin

->comandita

■comandita

[de l’it. (ac)comàndita, terme mercantil, segurament a través del fr., com sembla indicar la mutació de l’accent; 1a FONT: 1864, DLab.]

f 1 Societat, dita també societat en comandita, en la qual un associat o uns quants són responsables i solidaris i els altres aporten simplement fons. Fer comandita amb X.

2 ECON Fracció del capital social aportat pels comanditaris.

->comanditar

■comanditar

[de comandita]

v tr Sostenir (una empresa) com a simple aportador de fons.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comanditar

GERUNDI: comanditant

PARTICIPI: comanditat, comanditada, comanditats, comanditades

INDICATIU PRESENT: comandito, comandites, comandita, comanditem, comanditeu, comanditen

INDICATIU IMPERFET: comanditava, comanditaves, comanditava, comanditàvem, comanditàveu, comanditaven

INDICATIU PASSAT: comandití, comanditares, comandità, comanditàrem, comanditàreu, comanditaren

INDICATIU FUTUR: comanditaré, comanditaràs, comanditarà, comanditarem, comanditareu, comanditaran

INDICATIU CONDICIONAL: comanditaria, comanditaries, comanditaria, comanditaríem, comanditaríeu, comanditarien

SUBJUNTIU PRESENT: comanditi, comanditis, comanditi, comanditem, comanditeu, comanditin

SUBJUNTIU IMPERFET: comandités, comanditessis, comandités, comanditéssim, comanditéssiu, comanditessin

IMPERATIU: comandita, comanditi, comanditem, comanditeu, comanditin

->comanditari

■comanditari -ària

[de comandita]

1 adj Relatiu o pertanyent a la comandita. Societat comanditària.

2 m i f 1 Persona que comandita una empresa d’altri.

2 Soci que aporta fons a una empresa social comanditària i que limita a l’aportació la seva responsabilitat.

->comando

■comando

[del port. commando ‘cos de tropes’, adoptat primer pels boers (1899-1902) i després pels anglesos, els alemanys i els francesos en la Segona Guerra Mundial]

m TÀCT 1 Força d’assalt autònoma de pocs efectius, organitzada i preparada per a acomplir missions especials.

2 p ext Cadascun dels qui formen un comando.

->comanxe

■comanxe

[del cast. comanche, probablement de la llengua xoixon komanxi, ‘cabellera trenada’, de kópa ‘coroneta’ i mánxi ‘trena de cabells’]

1 adj Relatiu o pertanyent als comanxes.

2 m i f ETNOL Individu d’una tribu d’indis de l’Amèrica del Nord, del grup lingüístic xoixon, originaris de la regió del riu Yellowstone i confinats actualment en una reserva d’Oklahoma.

3 m LING Llengua ameríndia del grup xoixon, parlada pels comanxes.

->comar

■comar

Hom.: comà i cumà

[de coma³; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr Posar les comes (en un escrit).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comar

GERUNDI: comant

PARTICIPI: comat, comada, comats, comades

INDICATIU PRESENT: como, comes, coma, comem, comeu, comen

INDICATIU IMPERFET: comava, comaves, comava, comàvem, comàveu, comaven

INDICATIU PASSAT: comí, comares, comà, comàrem, comàreu, comaren

INDICATIU FUTUR: comaré, comaràs, comarà, comarem, comareu, comaran

INDICATIU CONDICIONAL: comaria, comaries, comaria, comaríem, comaríeu, comarien

SUBJUNTIU PRESENT: comi, comis, comi, comem, comeu, comin

SUBJUNTIU IMPERFET: comés, comessis, comés, coméssim, coméssiu, comessin

IMPERATIU: coma, comi, comem, comeu, comin

->comaratge

■comaratge

[de comare]

m 1 Relació de comares entre elles.

2 Comareig.

->comarca

■comarca

[de marca; 1a FONT: s. XIII]

f GEOG HUM i GEOG ADM 1 Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques.

2 Demarcació administrativa del Principat de Catalunya establerta per la Generalitat.

->comarcà

■comarcà -ana

[de comarca; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj 1 De la mateixa comarca.

2 Veí, immediat.

->comarcada

■comarcada

[de comarca]

f 1 Comarca gran.

2 GEOG Àrea territorial d’una certa extensió que té com a característica principal una determinada unitat física o humana, com ara la forma de poblament o el tipus d’explotació agrària.

->comarcal

■comarcal

[de comarca]

adj Relatiu o pertanyent a una comarca o a les comarques. Divisió comarcal.

->comardí

comardí -ina

adj i m i f De la Coma i la Pedra (Solsonès).

->comare

■comare

[de mare; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Padrina d’un infant amb relació als pares i el padrí.

2 dial Llevadora.

3 col·loq Veïna, especialment dona xerraire, xafardera. Les comares del poble.

4 Dona alegre, llicenciosa.

->comareig

■comareig

Part. sil.: co_ma_reig

[de comarejar]

m Acció de comarejar, murmuració, xerradissa de dones. Estava cansada de tant de comareig.

->comarejar

■comarejar

[de comare]

v intr Fer com les comares, passar el temps d’una banda a l’altra murmurant, xafardejant.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: comarejar

GERUNDI: comarejant

PARTICIPI: comarejat, comarejada, comarejats, comarejades

INDICATIU PRESENT: comarejo, comareges, comareja, comaregem, comaregeu, comaregen

INDICATIU IMPERFET: comarejava, comarejaves, comarejava, comarejàvem, comarejàveu, comarejaven

INDICATIU PASSAT: comaregí, comarejares, comarejà, comarejàrem, comarejàreu, comarejaren

INDICATIU FUTUR: comarejaré, comarejaràs, comarejarà, comarejarem, comarejareu, comarejaran

INDICATIU CONDICIONAL: comarejaria, comarejaries, comarejaria, comarejaríem, comarejaríeu, comarejarien

SUBJUNTIU PRESENT: comaregi, comaregis, comaregi, comaregem, comaregeu, comaregin

SUBJUNTIU IMPERFET: comaregés, comaregessis, comaregés, comaregéssim, comaregéssiu, comaregessin

IMPERATIU: comareja, comaregi, comaregem, comaregeu, comaregin

->comareta

■comareta

[de comare]

f Noia de les que acompanyen la padrina quan van a batejar un infant.

->comarmessor

■comarmessor -a

[de marmessor]

m i f Aquell qui és marmessor ensems amb altres.

->comatós

■comatós -osa

[de coma¹; 1a FONT: 1918, V. Català]

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent al coma.

2 adj Semblant al coma.

3 adj Letàrgic.

4 adj i m i f Dit de la persona afectada de coma.

->comàtula

comàtula

f ZOOL Clavellina.

->comba

comba

f GEOMORF En el relleu juràssic, nom que rep tota depressió allargada formada en la part alta d’un anticlinal i que segueix la direcció de l’eix del plec.

->combat

■combat

[de combatre; 1a FONT: 1490, Tirant]

m 1 1 Acció de batre’s l’un contra l’altre dos adversaris.

2 combat a ultrança (o a tota ultrança) Combat a mort.

3 combat singular Combat entre dos, duel.

4 posar (o deixar) fora de combat Matar, desarmar o ferir l’adversari, l’enemic, de manera que resti incapaç de continuar combatent.

2 ESPORT 1 En la boxa i altres esports de lluita, enfrontament entre dos esportistes, seguint les tècniques i les normes reglamentàries de l’esport, per determinar-ne el vencedor.

2 deixar fora de combat En la boxa, vèncer el contrari per fora de combat.

3 fora de combat [sigla KO] En la boxa, situació que es produeix quan un boxador que ha caigut per l’efecte d’un cop reglamentari no s’aixeca abans que l’àrbitre acabi el compte de 10 segons, la qual comporta la victòria del contrari.

4 fora de combat tècnic [sigla KOT] En la boxa, inferioritat.

3 fig Lluita, oposició. La vida és un combat. Combat d’idees.

4 TÀCT Acció de guerra que revesteix sovint un caràcter espontani, de transcendència tàctica, de modalitat definida i d’una sola direcció, el propòsit de la qual és la conquesta o la conservació d’un objectiu.

->combatedor

■combatedor -a

[de combatre; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f Dit de qui combat.

->combatent

■combatent

[de combatre; 1a FONT: 1490, Tirant]

1 adj i m i f Que combat.

2 m i f 1 Persona que, enquadrada dins les forces que componen un exèrcit regular, combat per un país.

2 Persona civil que, respectant les lleis de guerra, fa servir les armes com a membre de milícies voluntàries o bé de moviments de resistència.

3 adj HERÀLD Dit de dos animals afrontats i rampants.

->combatible

■combatible

[de combatre]

adj Que pot ésser combatut.

->combatiment

■combatiment

[de combatre]

m Acció de combatre alguna cosa. El combatiment d’una epidèmia. El combatiment dels fanatismes.

->combatiu

■combatiu -iva

Part. sil.: com_ba_tiu

[de combatre]

adj Disposat a entaular combat.

->combativitat

■combativitat

[de combatiu]

f Qualitat de combatiu, disposició per a la lluita. La combativitat de la tropa.

->combatre

■combatre

[del ll. vg. *combattuere, íd., de procedència cèlt; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 intr 1 Lliurar un combat o combats. Combatre contra els enemics del país. Combatre per la justícia, per la glòria.

2 fig Lluitar contra (un obstacle, un perill, un mal). Combatre contra la fam, contra els vicis.

2 tr 1 Lliurar combat (contra algú). Combatre un adversari.

2 fig Lluitar (contra alguna cosa), oposar-se a, mirar de vèncer. Combatre un argument, un error. Combatre un incendi, una malaltia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: combatre

GERUNDI: combatent

PARTICIPI: combatut, combatuda, combatuts, combatudes

INDICATIU PRESENT: combato, combats, combat, combatem, combateu, combaten

INDICATIU IMPERFET: combatia, combaties, combatia, combatíem, combatíeu, combatien

INDICATIU PASSAT: combatí, combateres, combaté, combatérem, combatéreu, combateren

INDICATIU FUTUR: combatré, combatràs, combatrà, combatrem, combatreu, combatran

INDICATIU CONDICIONAL: combatria, combatries, combatria, combatríem, combatríeu, combatrien

SUBJUNTIU PRESENT: combati, combatis, combati, combatem, combateu, combatin

SUBJUNTIU IMPERFET: combatés, combatessis, combatés, combatéssim, combatéssiu, combatessin

IMPERATIU: combat, combati, combatem, combateu, combatin

->combés

■combés

[d’origen incert, potser del cast. combés o també del port. convés o converso, deriv., segons que sembla, de conversar, a causa de ser el lloc de conversa dels tripulants; 1a FONT: 1839, DLab.]

[pl -essos] m CONSTR NAV Espai de la coberta dels vaixells de vela comprès entre el pal major i el trinquet.

->combinable

■combinable

[de combinar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que hom pot combinar.

->combinació

■combinació

Part. sil.: com_bi_na_ci_ó

[del ll. td. combinatio -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de combinar o de combinar-se;

2 l’efecte.

2 HERÀLD Unió de dues peces per a formar-ne una de diferent.

3 INDUM Peça de vestir interior femenina, sense mànigues, de cotó, seda, niló, etc., que va sota el vestit.

4 MAT Part de la combinatòria que estudia la manera d’agrupar els elements d’un conjunt.

5 MÚS En l’orgue, comandament, de botó o de pedal, d’un sistema mecànic, pneumàtic o elèctric que permet de col·locar instantàniament un conjunt determinat de registres, excloent tots els altres.

6 QUÍM Reacció química per la qual dos elements o més, dues molècules o més, s’ajunten per a formar un compost únic.

7 TECNOL 1 Únic conjunt de nombres, lletres o signes, entre diversos de possibles, la selecció del qual desenclava el dispositiu de seguretat de certs cadenats, panys o caixes de cabals, que d’altra manera fóra impossible d’obrir.

2 Nom del dispositiu de seguretat que funciona segons una combinació.

->combinar

■combinar

[del ll. td. combinare, íd., der. de bibi ‘dos cada vegada’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr 1 Posar plegades (dues coses o més) de manera que formin un conjunt harmònic, produeixin un determinat efecte. La petita ja té molta traça a combinar els colors.

2 fig Concertar (mesures) amb vista a obtenir un resultat. Combinar dos rectangles. Combinar operacions, maniobres.

2 QUÍM 1 tr Fer que (dos elements o més) s’ajuntin i formin un compost químic.

2 pron Ajuntar-se dos elements o més i formar un compost químic. L’hidrogen es combina amb l’oxigen i dóna aigua.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: combinar

GERUNDI: combinant

PARTICIPI: combinat, combinada, combinats, combinades

INDICATIU PRESENT: combino, combines, combina, combinem, combineu, combinen

INDICATIU IMPERFET: combinava, combinaves, combinava, combinàvem, combinàveu, combinaven

INDICATIU PASSAT: combiní, combinares, combinà, combinàrem, combinàreu, combinaren

INDICATIU FUTUR: combinaré, combinaràs, combinarà, combinarem, combinareu, combinaran

INDICATIU CONDICIONAL: combinaria, combinaries, combinaria, combinaríem, combinaríeu, combinarien

SUBJUNTIU PRESENT: combini, combinis, combini, combinem, combineu, combinin

SUBJUNTIU IMPERFET: combinés, combinessis, combinés, combinéssim, combinéssiu, combinessin

IMPERATIU: combina, combini, combinem, combineu, combinin

->combinat

■combinat -ada

[de combinar]

1 adj Dit d’un conjunt d’elements disposats de manera que produeixin un cert efecte o que acompleixin una finalitat.

2 m Còctel.

3 m 1 ESPORT Selecció.

2 Equip format per jugadors de clubs o d’entitats diversos.

4 m AERON Aeronau de concepció intermèdia entre un avió i un helicòpter.

5 f ESPORT Prova que reuneix diverses especialitats d’un esport.

6 combinat industrial Concentració local d’establiments industrials complementaris sota una administració comuna.

7 plat combinat ALIM Plat on són servits junts diversos menjars d’un àpat.

->combinatori

■combinatori -òria

[de combinar; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj Relatiu o pertanyent a les combinacions.

2 f FILOS En Ramon Llull, sistema deductiu concebut com a mètode infal·lible de recerca de la veritat i d’adquisició de coneixements nous.

3 f MAT Part de la matemàtica que estudia la formació de subconjunts partint d’un conjunt donat, tenint en compte el nombre i l’ordenació dels seus elements.

->comble

■comble

[del fr. comble, del ll. cumŭlus ‘munt, pila’]

m HERÀLD Peça disminuïda equivalent a un cap reduït a la meitat de la seva alçada.

->comboi

■comboi

Part. sil.: com_boi

[del fr. convoi, íd., der. de convoyer, del ll. vg. *conviare ‘fer ruta conjuntament’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 TÀCT Conjunt de vehicles que transporten municions, queviures, armament, ferits, presoners, etc., convenientment escortats.

2 FERROC Tren.

3 Colla d’obrers, de refugiats, de presoners, etc., que hom tramet d’un punt en un altre.

4 Agrupació de mercaderies traslladades d’un lloc en un altre per tal d’aconseguir avantatges aranzelaris i una economia de transport més gran.

5 MAR GUER Formació naval constituïda per vaixells mercants i vaixells de guerra en la qual aquests protegeixen els mercants de possibles atacs.

->comboiant

■comboiant -a

Part. sil.: com_bo_iant

[de comboiar]

adj Actiu, deseixit, despert de potències, bulliciós.

->combregador¹

combregador¹ -a

[de combregar¹ i -dor¹]

m i f CRIST Combregant.