->adornar

■adornar

[del ll. adornare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v tr 1 Guarnir (alguna cosa) d’ornaments, d’accessoris que l’embelleixin. Per Nadal adornen tota la casa amb garlandes de colors.

2 fig Una persona adornada de totes les qualitats.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adornar

GERUNDI: adornant

PARTICIPI: adornat, adornada, adornats, adornades

INDICATIU PRESENT: adorno, adornes, adorna, adornem, adorneu, adornen

INDICATIU IMPERFET: adornava, adornaves, adornava, adornàvem, adornàveu, adornaven

INDICATIU PASSAT: adorní, adornares, adornà, adornàrem, adornàreu, adornaren

INDICATIU FUTUR: adornaré, adornaràs, adornarà, adornarem, adornareu, adornaran

INDICATIU CONDICIONAL: adornaria, adornaries, adornaria, adornaríem, adornaríeu, adornarien

SUBJUNTIU PRESENT: adorni, adornis, adorni, adornem, adorneu, adornin

SUBJUNTIU IMPERFET: adornés, adornessis, adornés, adornéssim, adornéssiu, adornessin

IMPERATIU: adorna, adorni, adornem, adorneu, adornin

->adornista

■adornista

[de adornar; 1a FONT: 1888, DLab.]

m i f Persona que fabrica adornaments o que en posa.

->adossament

■adossament

[de adossar]

m 1 Acció d’adossar o d’adossar-se.

2 CIR Sutura quirúrgica d’aproximació per a obligar dos elements anatòmics a compartir bona part de la seva superfície.

->adossar

■adossar

[de dors]

v 1 tr Recolzar, arrambar (alguna cosa) per la part posterior contra una altra cosa. Han adossat el bufet a l’envà de l’esquerra. Adossaran la nova escola a l’ajuntament.

2 pron La noia s’adossà a un arbre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adossar

GERUNDI: adossant

PARTICIPI: adossat, adossada, adossats, adossades

INDICATIU PRESENT: adosso, adosses, adossa, adossem, adosseu, adossen

INDICATIU IMPERFET: adossava, adossaves, adossava, adossàvem, adossàveu, adossaven

INDICATIU PASSAT: adossí, adossares, adossà, adossàrem, adossàreu, adossaren

INDICATIU FUTUR: adossaré, adossaràs, adossarà, adossarem, adossareu, adossaran

INDICATIU CONDICIONAL: adossaria, adossaries, adossaria, adossaríem, adossaríeu, adossarien

SUBJUNTIU PRESENT: adossi, adossis, adossi, adossem, adosseu, adossin

SUBJUNTIU IMPERFET: adossés, adossessis, adossés, adosséssim, adosséssiu, adossessin

IMPERATIU: adossa, adossi, adossem, adosseu, adossin

->adossat

adossat -ada

[de adossar]

adj 1 Recolzat d’esquena contra una altra cosa.

2 BOT Dit dels òrgans recolzats pel dors contra d’altres òrgans.

3 pl HERÀLD Dit dels animals o les coses que es donen l’esquena o la part posterior.

->adotzenament

■adotzenament

[de adotzenar]

m 1 Acció d’adotzenar o d’adotzenar-se;

2 l’efecte.

->adotzenar

■adotzenar

[de dotzè]

v 1 tr Disposar, ordenar, per dotzenes.

2 tr Aplegar a dotzenes.

3 pron Esdevenir adotzenat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adotzenar

GERUNDI: adotzenant

PARTICIPI: adotzenat, adotzenada, adotzenats, adotzenades

INDICATIU PRESENT: adotzeno, adotzenes, adotzena, adotzenem, adotzeneu, adotzenen

INDICATIU IMPERFET: adotzenava, adotzenaves, adotzenava, adotzenàvem, adotzenàveu, adotzenaven

INDICATIU PASSAT: adotzení, adotzenares, adotzenà, adotzenàrem, adotzenàreu, adotzenaren

INDICATIU FUTUR: adotzenaré, adotzenaràs, adotzenarà, adotzenarem, adotzenareu, adotzenaran

INDICATIU CONDICIONAL: adotzenaria, adotzenaries, adotzenaria, adotzenaríem, adotzenaríeu, adotzenarien

SUBJUNTIU PRESENT: adotzeni, adotzenis, adotzeni, adotzenem, adotzeneu, adotzenin

SUBJUNTIU IMPERFET: adotzenés, adotzenessis, adotzenés, adotzenéssim, adotzenéssiu, adotzenessin

IMPERATIU: adotzena, adotzeni, adotzenem, adotzeneu, adotzenin

->adotzenat

■adotzenat -ada

[de adotzenar]

adj Vulgar, d’escàs mèrit.

->adovellat

■adovellat -ada

[de dovella]

adj Fet amb dovelles. Portal adovellat.

->ADP

ADP

sigla m BIOQ difosfat d’adenosina.

->adprecació

■adprecació

Part. sil.: ad_pre_ca_ci_ó

[del ll. adprecatio, -ōnis ‘invocació’]

f DIPL Fórmula d’auguri en l’escatocol d’un document.

->adquirent

■adquirent

[de adquirir; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f Adquiridor.

->adquirible

■adquirible

[de adquirir; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que pot ésser adquirit.

->adquiridor

■adquiridor -a

[de adquirir; 1a FONT: 1489]

adj i m i f Que adquireix.

->adquirir

■adquirir

[del ll. adquirĕre, íd.; 1a FONT: s. XV]

v tr Atènyer, guanyar, la possessió (d’alguna cosa). Adquirir coneixements per mitjà de l’estudi. Has adquirit un bon cotxe.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adquirir

GERUNDI: adquirint

PARTICIPI: adquirit, adquirida, adquirits, adquirides

INDICATIU PRESENT: adquireixo, adquireixes, adquireix, adquirim, adquiriu, adquireixen

INDICATIU IMPERFET: adquiria, adquiries, adquiria, adquiríem, adquiríeu, adquirien

INDICATIU PASSAT: adquirí, adquirires, adquirí, adquirírem, adquiríreu, adquiriren

INDICATIU FUTUR: adquiriré, adquiriràs, adquirirà, adquirirem, adquirireu, adquiriran

INDICATIU CONDICIONAL: adquiriria, adquiriries, adquiriria, adquiriríem, adquiriríeu, adquiririen

SUBJUNTIU PRESENT: adquireixi, adquireixis, adquireixi, adquirim, adquiriu, adquireixin

SUBJUNTIU IMPERFET: adquirís, adquirissis, adquirís, adquiríssim, adquiríssiu, adquirissin

IMPERATIU: adquireix, adquireixi, adquirim, adquiriu, adquireixin

->adquirit

adquirit -ida

[de adquirir; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj 1 No natural, no originari.

2 BIOL Dit dels caràcters no hereditaris que presenta un organisme com a conseqüència de l’acció del medi o de l’ús o el desús que fa d’un òrgan.

3 idea adquirida FILOS Idea derivada de l’experiència.

->adquisició

■adquisició

Part. sil.: ad_qui_si_ci_ó

[del ll. adquisitio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1506]

f 1 1 Acció d’adquirir;

2 la cosa adquirida.

2 DR Atribució a una persona d’una cosa, d’un dret o d’una obligació que abans no tenia.

3 adquisició de l’herència DR CIV Acte jurídic pel qual qui és cridat en una herència fa seus els béns que li són assignats i els incorpora al seu patrimoni.

->adquisitiu

■adquisitiu -iva

Part. sil.: ad_qui_si_tiu

[del ll. adquisitivus, -a, -um, íd.]

adj Que fa adquirir. Valor adquisitiu d’una moneda.

->adquisitivitat

■adquisitivitat

[de adquisitiu]

f 1 Hàbit que indueix l’home a adquirir per a satisfer les seves necessitats.

2 PSIC Possibilitat d’arribar a una solució davant una situació nova.

3 ECON Propietat adquisitiva dels diners o de béns similars.

->adragant

■adragant

[deformació de tragacanta]

m ant QUÍM i FARM tragacant 2.

->adragó

■adragó

m dial ORNIT Agró roig.

->adreç

■adreç

[de adreçar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 1 Joc o conjunt d’estris o d’instruments emprats en una operació, en un obrador. Adreç de llit, de cafè, de taula, de cuina.

2 adreç de la casa Parament de casa.

2 1 Joc complet de joies.

2 mig adreç Joc compost d’arracades i d’agulla de pit.

3 MIL Guarniments amb què és ornada l’espasa o altres armes.

4 adreç de cavall Conjunt de gualdrapa i altres robes amb què hom adorna la cavalleria.

->adreça

■adreça

Cp. domicili

[de adreçar; 1a FONT: 1867]

f 1 Indicació del lloc on hom habita.

2 DIPL Fórmula del protocol que comprèn el nom (o els noms) i el títol del destinatari del document.

3 INFORM 1 Nombre (o qualsevol altra referència) que designa una posició de memòria o, en general, qualsevol lloc d’origen o destinació de dades en un ordinador.

2 adreça d’interès Adreça d’una pàgina web que un internauta visita i desa en la memòria del navegador a fi de facilitar-hi l’accés en ocasions posteriors.

3 adreça electrònica [abrev a/e] Adreça d’origen i de destinació de missatges enviats per correu electrònic.

->adreçable

■adreçable

[de adreçar]

adj Que es pot adreçar.

->adreçador

■adreçador -a

[de adreçar]

1 adj i m i f Que adreça.

2 m FUST 1 Galzador.

2 Garlopa.

3 m 1 TECNOL Eina emprada per a adreçar moles.

2 passar per l’adreçador fig Haver de fer quelcom vulgues no vulgues.

4 m HIST Operari que adreçava robes de seda de tota mena i també peces de lli per a les valones i les gorgeres.

->adreçament

■adreçament

[de adreçar]

m 1 Acció d’adreçar o d’adreçar-se.

2 TÈXT Operació d’acabament que consisteix a disposar els fils de trama perpendiculars respecte als d’ordit.

->adreçar

■adreçar

[de dreçar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Posar dret (allò que és tort o corbat), posar pla (allò que és guerxat).

2 pron Les canyes tornen a adreçar-se totes soles, en parar el vent.

3 tr fig Obligar (algú) a esmenar-se. Ja t’adreçaré, jo!

2 1 tr Fer anar (algú o alguna cosa) dret a algú. Adreçar la paraula a algú.

2 pron No saber a qui adreçar-se.

3 pron En una reunió, etc., dirigir-se (a algú). No sabia com adreçar-se a la seva nova companya de feina.

3 tr Proveir dels estris o els instruments necessaris per a alguna cosa, arrear, aparellar. Adreçar uns treballadors amb pics i pales.

4 tr Posar les rodes del davant i del darrere d’un vehicle en una mateixa recta.

5 tr CONSTR Donar una passada de guix o de morter a una paret i allisar-la abans d’emblanquinar-la.

6 tr INFORM Assignar una adreça (a un dispositiu o a un conjunt de dades), o referir-s’hi.

7 tr MAR Fer posar dret un vaixell quan és més tombat d’una banda que de l’altra.

8 tr TECNOL Rectificar i avivar una mola, per a deixar-la en bones condicions de treball.

9 tr TÈXT Acabar teixits mitjançant una operació d’adreçament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adreçar

GERUNDI: adreçant

PARTICIPI: adreçat, adreçada, adreçats, adreçades

INDICATIU PRESENT: adreço, adreces, adreça, adrecem, adreceu, adrecen

INDICATIU IMPERFET: adreçava, adreçaves, adreçava, adreçàvem, adreçàveu, adreçaven

INDICATIU PASSAT: adrecí, adreçares, adreçà, adreçàrem, adreçàreu, adreçaren

INDICATIU FUTUR: adreçaré, adreçaràs, adreçarà, adreçarem, adreçareu, adreçaran

INDICATIU CONDICIONAL: adreçaria, adreçaries, adreçaria, adreçaríem, adreçaríeu, adreçarien

SUBJUNTIU PRESENT: adreci, adrecis, adreci, adrecem, adreceu, adrecin

SUBJUNTIU IMPERFET: adrecés, adrecessis, adrecés, adrecéssim, adrecéssiu, adrecessin

IMPERATIU: adreça, adreci, adrecem, adreceu, adrecin

->adrenalina

■adrenalina

[neologisme de base llatina, format amb el ll. ad ‘prop de’, ren, renis ‘ronyó’ i els sufixos -al, -ina; 1a FONT: s. XX]

f BIOQ, FISIOL ANIM i FARM Aminoalcohol de fórmula C₉H₁₃NO₃ que constitueix la principal hormona segregada per la zona medul·lar de les glàndules suprarenals davant una situació d’estrès. És coneguda també amb els noms d’epinefrina i suprarenina.

->adrenèrgic

adrenèrgic -a

[cpt. híbrid de adren(alina) i el gr. érgon ‘obra, acció’]

adj FISIOL ANIM 1 Que actua mitjançant adrenalina o com l’adrenalina.

2 fibra adrenèrgica Fibra postganglionar del sistema nerviós simpàtic.

->adrenocorticotròpic

■adrenocorticotròpic -a

[de adreno- (de adrenalina), cortico- i -tròpic]

adj FISIOL ANIM 1 Dit del polipèptid obtingut a partir dels extrets hipofisiaris i que és més actiu que l’hormona adrenocorticotròpica.

2 BIOQ Dit de l’hormona secretada pel lòbul anterior de la hipòfisi. És anomenada també corticotropina.

->adrenocrom

adrenocrom

[de adreno- (de adrenalina) i -crom]

m BIOQ Pigment vermell de fórmula C₉H₉NO₃, obtingut per oxidació de l’adrenalina, que permet d’obtenir símptomes esquizofrènics.

->adrenogenital

adrenogenital

[de adreno- (de adrenalina) i genital]

adj PAT 1 Dit de l’acció de l’adrenalina sobre les gònades.

2 síndrome adrenogenital Síndrome d’origen tumoral originada per una hiperfunció del còrtex suprarenal.

->adrenolític

adrenolític -a

[comp. de adreno- (de adrenalina) i -lític¹]

adj FISIOL 1 Que inhibeix l’acció dels nervis adrenèrgics.

2 Que inhibeix l’acció de les substàncies adrenèrgiques.

->adrenoreceptor

adrenoreceptor

[de adreno- (de adrenalina) i receptor]

m FISIOL Receptor sobre el qual es fixa específicament l’adrenalina.

->adrenosterona

adrenosterona

[de adreno- (de adrenalina), èster i (horm)ona]

f [C₁₉H₂₄O₃] BIOQ i FISIOL ANIM Corticosteroide d’activitat andrògena que es forma a la zona cortical de les càpsules suprarenals.

->adret

■adret -a

[de dret²]

adj Sense cap defecte físic.

->adrianenc

adrianenc -a

Part. sil.: a_dri_a_nenc

adj i m i f De Sant Adrià de Besòs (Barcelonès).

->adriàtic

■adriàtic -a

Part. sil.: a_dri_à_tic

adj Relatiu o pertanyent a la mar Adriàtica.

->adroguer

■adroguer -a

[de droga; 1a FONT: 1575, DPou.]

m i f 1 Persona que té una adrogueria o que despatxa en una adrogueria.

2 Venedor de drogues.

3 HIST Mercader de drogues.

->adrogueria

■adrogueria

Part. sil.: a_dro_gue_ri_a

Cp. drogueria

[de adroguer; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Botiga on venen espècies i altres articles de consum corrent, especialment alimentaris.

->adscripció

■adscripció

Part. sil.: ads_crip_ci_ó

[del ll. adscriptio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’adscriure o d’adscriure’s.

2 DR CAN Vinculació d’un sacerdot a una parròquia, no derivada de cap obligació o de cap càrrec.

3 adscripció a la terra HIST Vinculació d’una o més persones, amb llurs descendents, a la terra que conreaven sota la jurisdicció d’un senyor, amb pèrdua de llibertat.

->adscriure

■adscriure

Part. sil.: ads_criu_re

[de escriure]

v 1 tr Escriure al costat.

2 1 tr Agregar (algú) al servei d’un cos o d’una entitat. Adscriure un funcionari al departament.

2 pron Adscriure’s un capellà a una altra diòcesi.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adscriure

GERUNDI: adscrivint

PARTICIPI: adscrit, adscrita, adscrits, adscrites

INDICATIU PRESENT: adscric, adscrius, adscriu, adscrivim, adscriviu, adscriuen

INDICATIU IMPERFET: adscrivia, adscrivies, adscrivia, adscrivíem, adscrivíeu, adscrivien

INDICATIU PASSAT: adscriví, adscrivires, adscriví, adscrivírem, adscrivíreu, adscriviren

INDICATIU PASSAT (alternatiu): adscriguí, adscrigueres, adscrigué, adscriguérem, adscriguéreu, adscrigueren

INDICATIU FUTUR: adscriuré, adscriuràs, adscriurà, adscriurem, adscriureu, adscriuran

INDICATIU CONDICIONAL: adscriuria, adscriuries, adscriuria, adscriuríem, adscriuríeu, adscriurien

SUBJUNTIU PRESENT: adscrigui, adscriguis, adscrigui, adscriguem, adscrigueu, adscriguin

SUBJUNTIU IMPERFET: adscrivís, adscrivissis, adscrivís, adscrivíssim, adscrivíssiu, adscrivissin

SUBJUNTIU IMPERFET (alternatiu): adscrigués, adscriguessis, adscrigués, adscriguéssim, adscriguéssiu, adscriguessin

IMPERATIU: adscriu, adscrigui, adscriguem, adscriviu, adscriguin

->adsorbat

■adsorbat

[de adsorbir]

m QUÍM IND Material adsorbit damunt la superfície d’un altre (adsorbent).

->adsorbent

■adsorbent

[de adsorbir]

1 adj i m QUÍM IND Substància sòlida utilitzada per a fixar-ne d’altres per adsorció física o química.

2 complex adsorbent PEDOL Col·loides, matèria orgànica i argiles del sòl que poden fixar ions positius i fan la funció de magatzem de fertilitat.

->adsorbir

adsorbir

[formació culta analògica sobre la base del ll. absorbēre ‘absorbir’]

v tr QUÍM FÍS Fixar per adsorció.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adsorbir

GERUNDI: adsorbint

PARTICIPI: adsorbit, adsorbida, adsorbits, adsorbides

INDICATIU PRESENT: adsorbeixo, adsorbeixes, adsorbeix, adsorbim, adsorbiu, adsorbeixen

INDICATIU IMPERFET: adsorbia, adsorbies, adsorbia, adsorbíem, adsorbíeu, adsorbien

INDICATIU PASSAT: adsorbí, adsorbires, adsorbí, adsorbírem, adsorbíreu, adsorbiren

INDICATIU FUTUR: adsorbiré, adsorbiràs, adsorbirà, adsorbirem, adsorbireu, adsorbiran

INDICATIU CONDICIONAL: adsorbiria, adsorbiries, adsorbiria, adsorbiríem, adsorbiríeu, adsorbirien

SUBJUNTIU PRESENT: adsorbeixi, adsorbeixis, adsorbeixi, adsorbim, adsorbiu, adsorbeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: adsorbís, adsorbissis, adsorbís, adsorbíssim, adsorbíssiu, adsorbissin

IMPERATIU: adsorbeix, adsorbeixi, adsorbim, adsorbiu, adsorbeixin

->adsorció

■adsorció

Part. sil.: ad_sor_ci_ó

Cp. absorció

[de adsorbir]

f QUÍM FÍS i BIOL Procés d’equilibri consistent en l’adhesió dels àtoms o les molècules d’un material (adsorbat) damunt la superfície d’un altre (adsorbent).

->adstrat

■adstrat

[de ad- i el ll. stratus ‘capa, estrat’; 1a FONT: s. XX]

m LING Llengua que determina una influència parcial sobre una altra llengua veïna.

->aduar

aduar

Part. sil.: a_du_ar

[de l’àr. ´adwâr, pl. de dâr ‘pati circular, casa’]

m ETNOG 1 Entre els pastors del nord d’Àfrica, conjunt de famílies governades per un caid que posseeixen uns costums i uns interessos comuns.

2 Conjunt de tendes disposades en forma de cercle, propi dels pastors del nord d’Àfrica, al centre del qual hom allotja els ramats.

->adulació

■adulació

Part. sil.: a_du_la_ci_ó

[del ll. adulatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f Acció d’adular.

->adulador

■adulador -a

[del ll. adulator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj i m i f Que adula.

->adular

■adular

[del ll. adulari, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v tr Afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adular

GERUNDI: adulant

PARTICIPI: adulat, adulada, adulats, adulades

INDICATIU PRESENT: adulo, adules, adula, adulem, aduleu, adulen

INDICATIU IMPERFET: adulava, adulaves, adulava, adulàvem, adulàveu, adulaven

INDICATIU PASSAT: adulí, adulares, adulà, adulàrem, adulàreu, adularen

INDICATIU FUTUR: adularé, adularàs, adularà, adularem, adulareu, adularan

INDICATIU CONDICIONAL: adularia, adularies, adularia, adularíem, adularíeu, adularien

SUBJUNTIU PRESENT: aduli, adulis, aduli, adulem, aduleu, adulin

SUBJUNTIU IMPERFET: adulés, adulessis, adulés, aduléssim, aduléssiu, adulessin

IMPERATIU: adula, aduli, adulem, aduleu, adulin

->adulària

■adulària

Part. sil.: a_du_là_ri_a

[de l’it. adularia, del nom de Adula, massís dels Alps suïssos]

f MINERAL Varietat d’ortòclasi molt pura, d’origen hidrotermal, transparent i gairebé incolora.

->adulatori

■adulatori -òria

[del ll. adulatorius, -a, -um, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a l’adulació, que serveix per a adular.

->adulatòriament

■adulatòriament

Part. sil.: a_du_la_tò_ri_a_ment

[de adulatori]

adv D’una manera adulatòria.

->adult

■adult -a

Hom.: edul

[del ll. adultus, -a, -um, íd., participi del verb adolescĕre ‘créixer’]

1 adj Pervingut al terme de la creixença, de l’adolescència.

2 m i f Persona gran o adulta.

3 adj BIOL Dit de l’organisme totalment desenvolupat i que pot reproduir-se.

4 educació d’adults ENSENY Educació donada a persones que no han pogut rebre una formació elemental a l’edat escolar.

->adúlter

■adúlter -a

[del ll. adulter, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIII]

1 adj i m i f Que viola la fe conjugal.

2 adj p ext Relatiu o pertanyent a l’adúlter o a l’adulteri. Relacions adúlteres.

->adulterable

■adulterable

[de adulterar]

adj Que es pot adulterar.

->adulteració

■adulteració

Part. sil.: a_dul_te_ra_ci_ó

[de adulterar]

f 1 1 Acció d’adulterar o sofisticar;

2 l’efecte.

2 CRÍT TEXT Transformació més o menys conscient d’un text en una còpia intermèdia de la tradició manuscrita.

3 adulteració d’aliments DR Delicte consistent en la modificació de queviures destinats al consum públic mitjançant substàncies nocives a la salut, o bé en la contaminació de l’aigua que hom utilitza per a beure.

->adulterador

■adulterador -a

[del ll. adulterator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que adultera o sofistica.

->adulterant

■adulterant

[de adulterar]

m i f Persona que comet adulteri.

->adulterar

■adulterar

[del ll. adulterare ‘falsificar, corrompre’, der. de alterare ‘canviar, alterar’; 1a FONT: 1399, Metge]

v 1 intr Cometre adulteri.

2 tr Desnaturalitzar (una substància, un aliment, un medicament, etc.) mesclant-hi una substància estranya, sofisticar. Adulterar el vi amb guix.

3 tr fig Fer impur, corrompre, viciar. Adulterar la voluntat popular.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adulterar

GERUNDI: adulterant

PARTICIPI: adulterat, adulterada, adulterats, adulterades

INDICATIU PRESENT: adultero, adulteres, adultera, adulterem, adultereu, adulteren

INDICATIU IMPERFET: adulterava, adulteraves, adulterava, adulteràvem, adulteràveu, adulteraven

INDICATIU PASSAT: adulterí, adulterares, adulterà, adulteràrem, adulteràreu, adulteraren

INDICATIU FUTUR: adulteraré, adulteraràs, adulterarà, adulterarem, adulterareu, adulteraran

INDICATIU CONDICIONAL: adulteraria, adulteraries, adulteraria, adulteraríem, adulteraríeu, adulterarien

SUBJUNTIU PRESENT: adulteri, adulteris, adulteri, adulterem, adultereu, adulterin

SUBJUNTIU IMPERFET: adulterés, adulteressis, adulterés, adulteréssim, adulteréssiu, adulteressin

IMPERATIU: adultera, adulteri, adulterem, adultereu, adulterin

->adulteri

■adulteri

[del ll. adulterium, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m RELIG i DR Relació sexual, considerada il·lícita, del marit o de la muller amb una persona que no sigui el cònjuge.

->adulterí

■adulterí -ina

[del ll. adulterinus, -a, -um ‘fals, adulterí’]

adj 1 Provinent d’adulteri. Fill adulterí.

2 fig Fals, espuri.

->adulterinament

■adulterinament

[de adulterí]

adv Amb adulteri.

->adultesa

■adultesa

[de adult]

f 1 Qualitat d’adult.

2 Període de la vida que segueix l’adolescència.

->adunació

■adunació

Part. sil.: a_du_na_ci_ó

[de adunar]

f 1 Acció d’adunar o d’adunar-se;

2 l’efecte.

->adunança

■adunança

[de adunar; 1a FONT: 1888, DLab.]

f Reunió.

->adunar

■adunar

[del ll. td. adunare ‘reunir, posar-se d’acord’; 1a FONT: 1481]

v 1 tr Reunir, congregar, aplegar.

2 pron Reunir-se, aplegar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adunar

GERUNDI: adunant

PARTICIPI: adunat, adunada, adunats, adunades

INDICATIU PRESENT: aduno, adunes, aduna, adunem, aduneu, adunen

INDICATIU IMPERFET: adunava, adunaves, adunava, adunàvem, adunàveu, adunaven

INDICATIU PASSAT: aduní, adunares, adunà, adunàrem, adunàreu, adunaren

INDICATIU FUTUR: adunaré, adunaràs, adunarà, adunarem, adunareu, adunaran

INDICATIU CONDICIONAL: adunaria, adunaries, adunaria, adunaríem, adunaríeu, adunarien

SUBJUNTIU PRESENT: aduni, adunis, aduni, adunem, aduneu, adunin

SUBJUNTIU IMPERFET: adunés, adunessis, adunés, adunéssim, adunéssiu, adunessin

IMPERATIU: aduna, aduni, adunem, aduneu, adunin

->adurent

■adurent

[del ll. adurens, -tis, participi present del verb adurĕre ‘cremar lleugerament, abrusar’]

adj Que crema.

->adust

■adust -a

[del ll. adustus, -a, -um ‘cremat superficialment, cremat pel sol’, participi de adurĕre; 1a FONT: 1491]

adj 1 Cremat, com cremat o abrusat.

2 fig De geni eixut, aspre.

->adustament

■adustament

[de adust]

adv D’una manera adusta.

->adustesa

■adustesa

[de adust]

f Qualitat d’adust.

->adustió

■adustió

Part. sil.: a_dus_ti_ó

[de adust]

f 1 Acció de cremar, de cauteritzar;

2 l’efecte.

->adustiu

■adustiu -iva

Part. sil.: a_dus_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. adustus, -a, -um, participi de adurĕre ‘cremar’]

adj Que té la virtut de cremar, d’abrusar.

->adv.

adv.

abrev GRAM adverbi.

->advecció

■advecció

Part. sil.: ad_vec_ci_ó

[del ll. advectio, -ōnis ‘transport’, der. de vehĕre]

f METEOR 1 Transport de calor (i de vapor d’aigua) per mitjà del moviment horitzontal de l’aire.

2 p ext Moviment d’una massa d’aire en direcció horitzontal.

->advectiu

■advectiu -iva

Part. sil.: ad_vec_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. advectus, -a, -um, participi de advehĕre ‘dur, transportar’, der. de vehĕre]

adj METEOR Relatiu o pertanyent a l’advecció.

->adveniment

■adveniment

[de advenir; 1a FONT: s. XV]

m 1 Vinguda.

2 Exaltació al tron d’un rei o un papa.

->advenir

■advenir

[del ll. advenire, íd.; 1a FONT: s. XV]

v intr Venir, especialment d’una manera fortuïta, accidental. Quantes desgràcies que han advingut a la nostra ciutat!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: advenir

GERUNDI: advenint

PARTICIPI: advingut, advinguda, advinguts, advingudes

INDICATIU PRESENT: advinc, advens, advé, advenim, adveniu, advenen

INDICATIU IMPERFET: advenia, advenies, advenia, adveníem, adveníeu, advenien

INDICATIU PASSAT: advinguí, advingueres, advingué, advinguérem, advinguéreu, advingueren

INDICATIU FUTUR: advindré, advindràs, advindrà, advindrem, advindreu, advindran

INDICATIU CONDICIONAL: advindria, advindries, advindria, advindríem, advindríeu, advindrien

SUBJUNTIU PRESENT: advingui, advinguis, advingui, advinguem, advingueu, advinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: advingués, advinguessis, advingués, advinguéssim, advinguéssiu, advinguessin

IMPERATIU: advén, advingui, advinguem, adveniu, advinguin

->advent

■advent

[del ll. adventus ‘vinguda’; 1a FONT: s. XV]

m 1 CRIST Temps litúrgic que precedeix el Nadal.

2 corona d’advent FOLK Corona feta de branques d’avet amb quatre espelmes que és penjada (o bé col·locada damunt una taula, etc.) durant l’advent.

3 estel de l’advent FOLK Segons una tradició popular als Països Catalans, estel imaginari que apareix el primer dia d’advent i es fon la nit de Nadal.

->adventí

■adventí -ina

[de advent]

adj Dins el temps d’advent.

->adventici

■adventici -ícia

[del ll. adventicius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIII, CTort.]

1 adj Vingut accidentalment, fortuïtament, produït per una acció accidental, afegit extrínsecament.

2 adj BOT Dit de l’òrgan que neix fora del seu lloc normal. Arrel adventícia.

3 m DR CAN Quantitat global que percep el vicari o el prevere adscrit a una parròquia en concepte d’honoraris d’assistència a enterraments, funerals, casaments, administració del baptisme i despatx de la documentació parroquial.

4 estructura adventícia HISTOL Estructura del teixit conjuntiu que forma la capa externa dels vasos sanguinis.

5 gent adventícia Immigrants, especialment sense ofici ni benefici.

6 idea adventícia FILOS Segons Descartes, idea que ve per conducte dels sentits, per oposició a la idea factícia (és a dir, construïda) i a la idea innata.

7 plantes adventícies AGR Plantes herbàcies que creixen espontàniament a les parcel·les conreades i dificulten les explotacions agrícoles.

->adventíciament

■adventíciament

Part. sil.: ad_ven_tí_ci_a_ment

[de adventici]

adv D’una manera adventícia.

->adventisme

■adventisme

[de advent]

m CRIST Doctrina comuna a diversos grups cristians segons la qual és imminent el retorn de Jesucrist al món per tal d’establir-hi el seu regne i menar aquell vers la seva fi.

->adventista

■adventista

[de advent]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’adventisme.

2 m i f Seguidor de les doctrines de l’adventisme.

3 adventista del setè dia PROTEST Membre de l’Església Cristiana Adventista del Setè Dia.

->adventual

■adventual

Part. sil.: ad_ven_tu_al

[de advent]

adj Relatiu o pertanyent a l’advent.

->adveració

■adveració

Part. sil.: ad_ve_ra_ci_ó

[de adverar; 1a FONT: s. XIV]

f 1 1 Acció d’adverar;

2 l’efecte.

2 adveració de testament DR CIV Declaració davant el jutge sobre el contingut d’un testament, feta per aquelles persones en presència de les quals, en circumstàncies extraordinàries, la llei autoritza a atorgar testament.

->adverament

■adverament

[de adverar]

m Acció d’adverar, adveració.

->adverar

■adverar

[del ll. td. adverare, íd.; 1a FONT: s. XV]

v 1 tr Donar com a vera o certa (alguna cosa).

2 intr DR Declarar, especialment davant l’autoritat judicial, sobre la veritat d’un fet.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adverar

GERUNDI: adverant

PARTICIPI: adverat, adverada, adverats, adverades

INDICATIU PRESENT: advero, adveres, advera, adverem, advereu, adveren

INDICATIU IMPERFET: adverava, adveraves, adverava, adveràvem, adveràveu, adveraven

INDICATIU PASSAT: adverí, adverares, adverà, adveràrem, adveràreu, adveraren

INDICATIU FUTUR: adveraré, adveraràs, adverarà, adverarem, adverareu, adveraran

INDICATIU CONDICIONAL: adveraria, adveraries, adveraria, adveraríem, adveraríeu, adverarien

SUBJUNTIU PRESENT: adveri, adveris, adveri, adverem, advereu, adverin

SUBJUNTIU IMPERFET: adverés, adveressis, adverés, adveréssim, adveréssiu, adveressin

IMPERATIU: advera, adveri, adverem, advereu, adverin

->adverbal

adverbal

[de verbal]

adj GRAM En una oració, dit de la forma gramatical que depèn del verb.

->adverbi

■adverbi

[del ll. adverbium, íd.]

m GRAM [abrev adv.] Categoria gramatical que serveix per a modificar la significació d’un adjectiu, d’un verb, d’un altre adverbi, d’un predicat o d’una oració, ampliant-la, precisant-la o matisant-la.

->adverbial

■adverbial

Part. sil.: ad_ver_bi_al

[del ll. adverbialis, íd.]

adj GRAM 1 Relatiu o pertanyent a l’adverbi.

2 Que fa la funció d’adverbi.

3 locució adverbial Expressió fixa d’una llengua que equival a la categoria d’adverbi i té també funció adverbial (al bell mig, a corre-cuita, si fa no fa, etc.).

4 proposició adverbial Proposició que modifica la proposició principal, amb una funció adverbial.

->adverbialitat

■adverbialitat

Part. sil.: ad_ver_bi_a_li_tat

[de adverbial]

f Qualitat d’adverbial.

->adverbialització

■adverbialització

Part. sil.: ad_ver_bi_a_lit_za_ci_ó

[de adverbialitzar]

f GRAM Procés pel qual un mot (generalment un adjectiu) passa a tenir la funció pròpia d’un adverbi. Ex.: Aquell avió vola alt. Menja poc.

->adverbialitzador

■adverbialitzador -a

Part. sil.: ad_ver_bi_a_lit_za_dor

[de adverbialitzar]

adj LING Dit del morfema derivatiu que permet l’obtenció d’un adverbi.

->adverbialitzar

■adverbialitzar

Part. sil.: ad_ver_bi_a_lit_zar

[de adverbial]

v tr Donar (a un element lingüístic) la funció d’un adverbi.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: adverbialitzar

GERUNDI: adverbialitzant

PARTICIPI: adverbialitzat, adverbialitzada, adverbialitzats, adverbialitzades

INDICATIU PRESENT: adverbialitzo, adverbialitzes, adverbialitza, adverbialitzem, adverbialitzeu, adverbialitzen

INDICATIU IMPERFET: adverbialitzava, adverbialitzaves, adverbialitzava, adverbialitzàvem, adverbialitzàveu, adverbialitzaven

INDICATIU PASSAT: adverbialitzí, adverbialitzares, adverbialitzà, adverbialitzàrem, adverbialitzàreu, adverbialitzaren

INDICATIU FUTUR: adverbialitzaré, adverbialitzaràs, adverbialitzarà, adverbialitzarem, adverbialitzareu, adverbialitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: adverbialitzaria, adverbialitzaries, adverbialitzaria, adverbialitzaríem, adverbialitzaríeu, adverbialitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: adverbialitzi, adverbialitzis, adverbialitzi, adverbialitzem, adverbialitzeu, adverbialitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: adverbialitzés, adverbialitzessis, adverbialitzés, adverbialitzéssim, adverbialitzéssiu, adverbialitzessin

IMPERATIU: adverbialitza, adverbialitzi, adverbialitzem, adverbialitzeu, adverbialitzin

->adverbialment

■adverbialment

Part. sil.: ad_ver_bi_al_ment

[de adverbial]

adv Amb el valor d’un adverbi. Un adjectiu usat adverbialment.

->advers

■advers -a

[del ll. adversus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIII, CTort.]

adj Contrari, oposat hostilment, desfavorable. Un vent advers. Circumstàncies adverses.

->adversament

■adversament

[de advers]

adv Amb adversitat.

->adversari

■adversari -ària

[del ll. adversarius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIII]

adj i m i f 1 1 Dit de la persona que va contra una altra en una lluita, en un judici, etc.

2 fig Contrari, enemic.

2 ESPORT En el joc (o en la competició esportiva), dit de la persona o les persones que s’oposen a una altra o a unes altres.

->adversatiu

■adversatiu -iva

Part. sil.: ad_ver_sa_tiu

[del ll. adversativus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que expressa una oposició o una antítesi; que implica o denota una contrarietat de concepte o bé de sentit.

2 GRAM Dit de les conjuncions, de les locucions conjuntives, dels adjectius i dels adverbis que indiquen oposició o contrarietat (però, amb tot, etc.).

3 conjunció adversativa GRAM Conjunció que indica contrarietat entre els elements que uneix o entre les proposicions que enllaça.

4 locució adversativa GRAM Expressió fixa de la llengua amb valor adversatiu (amb tot, encara que, per això, etc.).

5 proposició adversativa GRAM Proposició coordinada que denota una significació oposada, sia parcial (anomenada restrictiva o correctiva), sia total (exclusiva).

->adversitat

■adversitat

[del ll. adversĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

f 1 Qualitat d’advers.

2 Sort adversa. L’adversitat és la pedra de toc del caràcter.

3 Cas advers, infortuni. Un viatge ple d’adversitats.

->advertència

■advertència

Part. sil.: ad_ver_tèn_ci_a

Cp. advertiment

[de advertir]

f 1 Acció d’advertir.

2 esp Acció d’advertir 4.

->advertidament

■advertidament

[de advertir]

adv Pensadament.

->advertidor

■advertidor -a

[de advertir]

adj i m i f Que adverteix.

->advertiment

■advertiment

Cp. advertència

[de advertir]

m 1 1 Acció d’advertir;

2 l’efecte.

2 Escrit posat al començament d’un llibre per preparar-ne la lectura.

3 DR Avís sense comminació.

->advertir

■advertir

[del ll. advertere, íd.; 1a FONT: s. XV, Curial]

v tr 1 Avisar, assabentar (algú) d’alguna cosa que li convé saber. El vaig advertir del perill que corria.

2 Fer saber a algú (alguna cosa), dir-la-hi. Li vaig advertir el perill que corria.

3 Parar esment (en alguna cosa), adonar-se (d’alguna cosa), notar. No ha advertit les belleses del paisatge.

4 Amonestar, aconsellar amb amenaça, per corregir. T’havia advertit que no ho fessis.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: advertir

GERUNDI: advertint

PARTICIPI: advertit, advertida, advertits, advertides

INDICATIU PRESENT: adverteixo, adverteixes, adverteix, advertim, advertiu, adverteixen

INDICATIU IMPERFET: advertia, adverties, advertia, advertíem, advertíeu, advertien

INDICATIU PASSAT: advertí, advertires, advertí, advertírem, advertíreu, advertiren

INDICATIU FUTUR: advertiré, advertiràs, advertirà, advertirem, advertireu, advertiran

INDICATIU CONDICIONAL: advertiria, advertiries, advertiria, advertiríem, advertiríeu, advertirien

SUBJUNTIU PRESENT: adverteixi, adverteixis, adverteixi, advertim, advertiu, adverteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: advertís, advertissis, advertís, advertíssim, advertíssiu, advertissin

IMPERATIU: adverteix, adverteixi, advertim, advertiu, adverteixin

->advindre

advindre

[variant de advenir]

v intr Advenir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: advindre

GERUNDI: advenint

PARTICIPI: advingut, advinguda, advinguts, advingudes

INDICATIU PRESENT: advinc, advens, advé, advenim, adveniu, advenen

INDICATIU IMPERFET: advenia, advenies, advenia, adveníem, adveníeu, advenien

INDICATIU PASSAT: advinguí, advingueres, advingué, advinguérem, advinguéreu, advingueren

INDICATIU FUTUR: advindré, advindràs, advindrà, advindrem, advindreu, advindran

INDICATIU CONDICIONAL: advindria, advindries, advindria, advindríem, advindríeu, advindrien

SUBJUNTIU PRESENT: advingui, advinguis, advingui, advinguem, advingueu, advinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: advingués, advinguessis, advingués, advinguéssim, advinguéssiu, advinguessin

IMPERATIU: advén, advingui, advinguem, adveniu, advinguin

->advocacia

■advocacia

Part. sil.: ad_vo_ca_ci_a

[de advocat]

f Professió d’advocat.

->advocació

■advocació

Part. sil.: ad_vo_ca_ci_ó

[del ll. advocatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’advocar;

2 l’efecte.

2 CRIST 1 Títol donat a un temple, a una capella, a un altar, a una imatge, etc., pel fet d’ésser dedicat a Jesucrist, a la Mare de Déu, a un sant.

2 Títol afegit al nom de Jesucrist, al de la Mare de Déu o al d’un sant que posa en relleu alguna prerrogativa seva o alguna circumstància important o indica un lloc geogràfic amb el qual té relació.

->advocadesc

■advocadesc -a

[de advocat]

adj pej D’advocat.

->advocadessa

■advocadessa

[de advocat]

f 1 Advocada.

2 [en desús] Muller d’un advocat.

->advocar

■advocar

[del ll. advocare ‘cridar cap a si’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v intr 1 Parlar en favor d’algú o d’alguna cosa. El seu amic va advocar per la seva innocència.

2 DR 1 Defensar verbalment o per escrit interessos públics o privats, especialment davant els tribunals de justícia.

2 Acció per la qual un tribunal o un òrgan atreu per a ell la competència de conèixer i resoldre una causa o un afer que inicialment corresponia a un d’inferior.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: advocar

GERUNDI: advocant

PARTICIPI: advocat, advocada, advocats, advocades

INDICATIU PRESENT: advoco, advoques, advoca, advoquem, advoqueu, advoquen

INDICATIU IMPERFET: advocava, advocaves, advocava, advocàvem, advocàveu, advocaven

INDICATIU PASSAT: advoquí, advocares, advocà, advocàrem, advocàreu, advocaren

INDICATIU FUTUR: advocaré, advocaràs, advocarà, advocarem, advocareu, advocaran

INDICATIU CONDICIONAL: advocaria, advocaries, advocaria, advocaríem, advocaríeu, advocarien

SUBJUNTIU PRESENT: advoqui, advoquis, advoqui, advoquem, advoqueu, advoquin

SUBJUNTIU IMPERFET: advoqués, advoquessis, advoqués, advoquéssim, advoquéssiu, advoquessin

IMPERATIU: advoca, advoqui, advoquem, advoqueu, advoquin

->advocat

■advocat -ada

[del ll. advocatus, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m i f 1 DR 1 Persona que té com a professió de donar parer sobre qüestions de dret i de defensar interessos d’altri, especialment en causes i judicis davant els tribunals.

2 advocat defensor Advocat que defensa un litigant, especialment en un procés penal.

3 advocat de la ciutat (o de la universitat) HIST Als Països Catalans, jurista que s’encarregava de la defensa dels interessos d’una corporació municipal i de la protecció dels seus privilegis.

4 advocat del diable CATOL Nom popular del fiscal promotor de la fe en les causes de canonització.

5 advocat del diable fig Defensor d’una mala causa.

6 advocat de l’estat Llicenciat en dret que ingressa per oposició en un cos especial de l’administració pública i que té com a missió d’assessorar els diversos òrgans centrals i provincials d’aquesta, la defensa de l’estat en els processos judicials i també tenir cura de la liquidació d’alguns tributs.

7 advocat del general (o de la generalitat) HIST Cadascun dels dos advocats assessors de què disposava la diputació del general o generalitat de Catalunya des de les corts del 1413.

8 advocat dels pobres HIST Advocat que assegurava gratuïtament la defensa de les persones que no podien pagar honoraris.

9 advocat d’ofici Advocat designat per un jutge o per un tribunal per a defensar el litigant que ha estat declarat legalment pobre, o bé el que ha de sol·licitar aquesta declaració judicial i el que, pel fet d’haver estat iniciat un procés contra seu, ha de designar advocat que el defensi i no ho fa voluntàriament.

10 advocat fiscal HIST Fiscal d’algunes cúries episcopals i de determinats organismes de la corona catalanoaragonesa (consell d’Aragó, audiència de Mallorca, generalitat de Catalunya, etc.).

2 fig 1 Persona que parla en defensa d’altri, defensor, intercessor.

2 esp CATOL Dit de la Mare de Déu i, per extensió, de determinats sants a qui la devoció popular atribueix poder damunt determinades necessitats.

->a/e

a/e

abrev INFORM adreça electrònica.

->aecià

aecià -ana

Part. sil.: a_e_ci_à

[del nom de Aeci, bisbe arrià (s. IV)]

m i f CRIST Anomeu.

->aede

■aede

Part. sil.: a_e_de

[del gr. aoidós ‘cantor’]

m LIT Poeta i cantor cortesà professional de l’època heroica grega.

->aedes

aedes

Part. sil.: a_e_des

[del gr. aēdés ‘desagradable’]

m ENTOM Gènere de mosquits tropicals de la família dels culícids (Aedes sp), propagadors de la febre groga.

->aer-

■aer-

Forma prefixada del mot grec aḗr, que significa ‘aire’, usada en la formació de noms científics que es refereixen a l’aire, o a les propietats físiques o als efectes de l’aire (o d’altres gasos). Ex.: aerèmia.

->aeració

■aeració

Part. sil.: a_e_ra_ci_ó

[neologisme d’estructura llatina sobre la base de āēr, āĕris ‘aire’]

f 1 BIOL Exposició d’un medi a l’acció química o física de l’aire.

2 QUÍM 1 Exposició a l’acció química de l’aire.

2 Impregnació d’aire.

3 Saturació d’un líquid amb aire.

->aeràulica

aeràulica

Part. sil.: a_e_ràu_li_ca

[de aero- i el gr. aulós ‘flauta; tub; canal’]

f TECNOL Ciència que tracta de les aplicacions de l’aire.

->aerèmia

■aerèmia

Part. sil.: a_e_rè_mi_a

[de aer- i -èmia]

f PAT 1 Presència d’aire a la sang.

2 Conjunt de trastorns orgànics de determinades persones que, després d’haver estat sotmeses a una pressió elevada, sofreixen una descompressió excessivament ràpida (bussos, obrers de túnels, etc.).

->aerènquima

■aerènquima

Part. sil.: a_e_rèn_qui_ma

[de aer- i -ènquima]

m BOT Parènquima format per cèl·lules de membrana fina que deixen entre elles grans espais, per on circula l’aire.

->aeri aèria

■aeri aèria

Part. sil.: a_e_ri

[del ll. aerius, -a, -um, íd.]

1 adj 1 Format d’aire.

2 Relatiu o pertanyent a l’aire.

3 Que habita, que es troba, que té lloc, en l’aire.

4 Lleuger, vaporós, com l’aire.

5 fig Insubstancial, sense fonaments, irreal.

2 adj AERON Relatiu o pertanyent a l’aeronàutica.

3 adj BOT Dit de l’òrgan que creix a l’aire en lloc de fer-ho a l’aigua o a terra, com l’arrel aèria, la tija aèria, etc.

4 m Telecabina.

5 conducte aeri ANAT Dit del conducte que porta aire als pulmons.

6 medi aeri ELECT Medi dielèctric al qual hom confia en general totes les instal·lacions de conductor nu i la capacitat dels condensadors variables ajustadors de sintonia.

->aeri-

■aeri-

Forma prefixada del mot llatí āēr, āĕris, que significa ‘aire’. Ex.: aerífer, aerícola, aeriforme.

->aerícola

aerícola

Part. sil.: a_e_rí_co_la

[de aeri- i -cola]

adj 1 BOT Dit de les plantes que creixen totalment en medi aeri, com algunes orquídies.

2 ECOL Que habita en l’aire.

->aerífer

■aerífer -a

Part. sil.: a_e_rí_fer

[de aeri- i -fer]

adj Que condueix aire. Conducte aerífer.

->aerificació

■aerificació

Part. sil.: a_e_ri_fi_ca_ci_ó

[de aerificar]

f 1 Acció d’aerificar;

2 l’efecte.

->aerificar

■aerificar

Part. sil.: a_e_ri_fi_car

[neologisme format amb la base ll. aeri- i el sufix -ficar (ll. -ficare)]

v tr 1 Fer passar a l’estat aeriforme.

2 Impregnar d’aire, combinar amb aire.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aerificar

GERUNDI: aerificant

PARTICIPI: aerificat, aerificada, aerificats, aerificades

INDICATIU PRESENT: aerifico, aerifiques, aerifica, aerifiquem, aerifiqueu, aerifiquen

INDICATIU IMPERFET: aerificava, aerificaves, aerificava, aerificàvem, aerificàveu, aerificaven

INDICATIU PASSAT: aerifiquí, aerificares, aerificà, aerificàrem, aerificàreu, aerificaren

INDICATIU FUTUR: aerificaré, aerificaràs, aerificarà, aerificarem, aerificareu, aerificaran

INDICATIU CONDICIONAL: aerificaria, aerificaries, aerificaria, aerificaríem, aerificaríeu, aerificarien

SUBJUNTIU PRESENT: aerifiqui, aerifiquis, aerifiqui, aerifiquem, aerifiqueu, aerifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: aerifiqués, aerifiquessis, aerifiqués, aerifiquéssim, aerifiquéssiu, aerifiquessin

IMPERATIU: aerifica, aerifiqui, aerifiquem, aerifiqueu, aerifiquin

->aeriforme

■aeriforme

Part. sil.: a_e_ri_for_me

[de aeri- i -forme]

adj FÍS Que té l’aspecte o les propietats físiques de l’aire, d’un fluid estàtic, gasós.

->aerinita

■aerinita

Part. sil.: a_e_ri_ni_ta

f MINERAL Mineral de la subclasse dels inosilicats, Ca₄(Al,Fe³⁺,Mg,Fe²⁺)₁₀Si₁₂O₃₅(OH)₁₂(CO₃)·12H₂O, que cristal·litza en el sistema monoclínic, forma agregats de color blau cel i gra fi i es produeix per alteració hidrotermal de roques ofítiques, molt usat antigament per a preparar pigments.

->aero-

■aero-

Cp. areo-²

1 Forma prefixada del mot grec aḗr, que significa ‘aire’, usada en la formació de noms científics que es refereixen a l’aire, o a les propietats físiques o als efectes de l’aire (o d’altres gasos). Ex.: aerodinàmica.

2 Forma prefixada que indica relació o connexió amb l’aeronau, l’aeronàutica. Ex.: aeroclub, aerotaxi.

->aerobàcter

aerobàcter

Part. sil.: a_e_ro_bàc_ter

[de l’angl. aerobacter, íd.]

m MICROB Gènere de bacteris de l’ordre dels eubacterials (Aerobacter sp), en forma de bacil, que fan fermentar la lactosa.

->aerobi

■aerobi -òbia

Part. sil.: a_e_ro_bi

[de aero- i -bi(os)]

1 adj Que no viu sinó en presència d’oxigen.

2 m BIOL 1 Microorganisme, bacteri, que pot créixer en presència d’oxigen.

2 Organisme que viu en aerobiosi.

->aeròbic

■aeròbic -a

Part. sil.: a_e_rò_bic

[de aerobi]

1 adj BIOL Relatiu o pertanyent als aerobis o a l’aerobiosi.

2 adj p ext MOT Dit dels motors que empren com a comburent l’oxigen de l’aire i només poden funcionar en el si d’una atmosfera prou densa.

3 m Modalitat de gimnàstica sueca basada en una sèrie de moviments ràpids amb acompanyament musical.

->aerobiologia

aerobiologia

Part. sil.: a_e_ro_bi_o_lo_gi_a

[de aero- i biologia]

f BIOL Branca de la biologia que estudia l’aeroplàncton.

->aerobiosi

■aerobiosi

Part. sil.: a_e_ro_bi_o_si

[de aero- i -biosi]

f BIOL Forma de vida dels organismes o els teixits que obtenen l’energia que els cal per a mantenir llur activitat metabòlica de processos d’oxidació en els quals l’oxigen molecular ha d’intervenir com a oxidant final.

->aerobús

■aerobús

Part. sil.: a_e_ro_bús

[de aero- i bus³, forma abreujada de autobús]

m AERON Avió que té una capacitat igual o superior a 250 places.

->aerocable

aerocable

Part. sil.: a_e_ro_ca_ble

[de aero- i cable]

m TRANSP Grua funicular.

->aerocàrpia

aerocàrpia

Part. sil.: a_e_ro_càr_pi_a

[de aero- i -carpi]

f BOT Maduració dels fruits a l’aire.

->aerocele

aerocele

Part. sil.: a_e_ro_ce_le

[de aero- i -cele]

f PAT Tumor ple d’aire, constituït per una hèrnia de la mucosa de la laringe o de la tràquea en forma de diverticle.

->aerocist

■aerocist

Part. sil.: a_e_ro_cist

[de aero- i cist]

m BOT En alguns feòfits, vesícula plena de gas que serveix de flotador.

->aeroclassificador

aeroclassificador

Part. sil.: a_e_ro_clas_si_fi_ca_dor

[de aero- i classificador]

m TECNOL Classificador de matèries sòlides que utilitza un corrent gasós com a vehicle.

->aeroclub

aeroclub

Part. sil.: a_e_ro_club

[de aero- i club]

m ESPORT Entitat dedicada a la difusió i la pràctica de l’aviació esportiva.

->aerocòlia

aerocòlia

Part. sil.: a_e_ro_cò_li_a

[de aero- i el gr. kõlon ‘colon’]

f PAT Distensió del budell gros a causa de gasos.

->aerocondensador

aerocondensador

Part. sil.: a_e_ro_con_den_sa_dor

[de aero- i condensador]

m TERMOT Condensador que utilitza aire fred com a refrigerant.

->aerodina

■aerodina

Part. sil.: a_e_ro_di_na

[de aero- i el gr. dýnamis ‘força’]

m AERON Aeronau (o altre aparell volador) la sustentació de la qual és obtinguda principalment mitjançant forces sotmeses a les lleis de l’aerodinàmica.

->aerodinàmic

■aerodinàmic -a

Part. sil.: a_e_ro_di_nà_mic

[de aero- i -dinàmic]

1 adj Relatiu o pertanyent a la força dels gasos en moció.

2 adj 1 FÍS i TRANSP Dit de la forma afuada o perfilada d’un cos, especialment d’un vehicle, la qual li permet de reduir la resistència que el fluid en què es mou oposa al seu desplaçament. Perfil aerodinàmic.

2 p ext Afuat, perfilat. El disseny aerodinàmic d’un cotxe.

3 adj FÍS Relatiu o pertanyent a la influència de l’aire sobre un cos en moviment.

4 f AEROD Branca de la física que estudia els fenòmens que es produeixen en tot moviment relatiu entre un cos i un fluid (gas o aire).

5 túnel aerodinàmic AEROD Cavitat (generalment un tub) per la qual hom fa circular aire a diferents velocitats, a fi de determinar els paràmetres aerodinàmics d’un cos que hi és introduït.

->aerodistorsió

aerodistorsió

Part. sil.: a_e_ro_dis_tor_si_ó

[de aero- i distorsió]

f TRANSP Deformació o torsió passatgera de les ales i d’altres parts de l’avió quan vola a unes grans velocitats.

->aeròdrom

■aeròdrom

Part. sil.: a_e_rò_drom

Cp. aeroport

[de aero- i -drom]

m AERON 1 Zona de terreny o d’aigua utilitzada per a l’envol i l’aterratge o l’amaratge d’aeronaus.

2 Terreny on són celebrats exhibicions i concursos de vol d’aeronaus.

->aeroducte

aeroducte

Part. sil.: a_e_ro_duc_te

[de aero- i el ll. ductus ‘conducció’, per analogia amb aqüeducte, viaducte]

m ZOOL Conducte respiratori de determinats animals aquàtics per on circula l’aire que prenen de l’aigua.

->aeroelasticitat

aeroelasticitat

Part. sil.: a_e_ro_e_las_ti_ci_tat

[de aero- i elasticitat]

f AERON Branca de l’aeronàutica que estudia les deformacions produïdes en els cossos que volen a una gran velocitat.

->aeroelectrònica

aeroelectrònica

Part. sil.: a_e_ro_e_lec_trò_ni_ca

[de aero- i electrònica]

f ELECTRÒN Branca de l’electrònica que tracta de l’aplicació de les tècniques electròniques als problemes de l’aeronàutica.

->aeroespacial

■aeroespacial

Part. sil.: a_e_ro_es_pa_ci_al

[de aero- i espacial]

adj Relatiu o pertanyent a l’aeronàutica i a l’astronàutica simultàniament.

->aeroesquí

■aeroesquí

Part. sil.: a_e_ro_es_quí

[de aero- i esquí]

[pl -ís] m TRANSP Vehicle, proveït de patins o esquís, que llisca sobre la neu o el glaç propulsat per una hèlix.

->aerofàgia

■aerofàgia

Part. sil.: a_e_ro_fà_gi_a

[de aero- i -fàgia]

f PAT Deglutició inconscient i involuntària d’aire, que s’acumula a l’estómac.

->aerofar

aerofar

Part. sil.: a_e_ro_far

[de aero- i far]

m AERON Reflector disposat en els aeroports per tal d’orientar els avions de nit i facilitar-ne l’aterratge.

->aerofític

■aerofític -a

Part. sil.: a_e_ro_fí_tic

adj BOT Dit de les algues que viuen sobre superfícies no submergides, en contacte amb l’aire.

->aeroflotació

aeroflotació

Part. sil.: a_e_ro_flo_ta_ci_ó

[de aero- i flotació]

f ENG Procediment per a depurar aigües negres mitjançant la injecció d’un corrent d’aire a la seva superfície.

->aeròfob

■aeròfob -a

Part. sil.: a_e_rò_fob

[de aero- i -fob]

adj i m i f PAT Afectat d’aerofòbia.

->aerofòbia

■aerofòbia

Part. sil.: a_e_ro_fò_bi_a

[de aero- i -fòbia]

f PAT Símptoma primerenc que es presenta en la ràbia, la histèria i en altres afeccions nervioses, el tret més característic del qual és la por al contacte de l’aire damunt la pell.

->aeròfon

■aeròfon -a

Part. sil.: a_e_rò_fon

[de aero- i -fon¹]

1 m ACÚST Aparell que amplifica la veu.

2 adj i m MÚS En la moderna classificació organològica, dit de tot instrument de música en què el so es produeix per la vibració d’una columna d’aire limitada (la continguda dins un tub) o en entrar en vibració tot l’aire que passa a través de l’instrument.

->aeròfor

■aeròfor

Part. sil.: a_e_rò_for

[de aero- i -for]

m TERAP Aparell que conté una provisió d’aire comprimit per a la respiració.

->aerofotografia

aerofotografia

Part. sil.: a_e_ro_fo_to_gra_fi_a

[de aero- i fotografia]

f FOTOG Fotografia aèria.

->aerogel

aerogel

Part. sil.: a_e_ro_gel

[de aero- i gel²]

m QUÍM FÍS Dispersió d’un gas en un sòlid o en un líquid, en oposició a l’aerosol.

->aerogenerador

■aerogenerador

Part. sil.: a_e_ro_ge_ne_ra_dor

[de aero- i generador]

m ELECTROT Tipus d’aeromotor capaç d’aprofitar l’energia eòlica per a generar electricitat.

->aerògraf

■aerògraf

Part. sil.: a_e_rò_graf

[de aero- i -graf]

m 1 Aparell que, per l’acció de l’aire comprimit, polvoritza i projecta líquids o sòlids en pols.

2 METEOR Aparell per a enregistrar les dades de diversos fenòmens meteorològics a l’atmosfera lliure.

->aerografia

■aerografia

Part. sil.: a_e_ro_gra_fi_a

[de aero- i -grafia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 ART 1 Tècnica de pintar, decorar o dibuixar amb aerògraf.

2 Producte obtingut per aerografia.

2 PINTUR Tècnica d’aplicació de les pintures amb pistola de pintar.

->aerogràfic

■aerogràfic -a

Part. sil.: a_e_ro_grà_fic

[de aerografia]

adj Relatiu o pertanyent a l’aerografia.

->aerograma

■aerograma

Part. sil.: a_e_ro_gra_ma

[de aero- i -grama]

m 1 CORR Comunicació escrita transmesa per avió.

2 METEOR Diagrama aerològic.

->aeròlit

■aeròlit

Part. sil.: a_e_rò_lit

[de aero- i -lit; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m ASTR 1 Meteorit de caràcter petri originat per la fragmentació d’un bòlid en penetrar a l’atmosfera.

2 impr Meteorit.

->aerolític

■aerolític -a

Part. sil.: a_e_ro_lí_tic

[de aeròlit]

adj ASTR Relatiu o pertanyent als aeròlits.

->aerolliscador

■aerolliscador

Part. sil.: a_e_ro_llis_ca_dor

[de aero- i lliscador]

m TRANSP Vehicle que es manté separat de la superfície sobre la qual es desplaça mitjançant un coixí d’aire produït pel mateix vehicle.

->aerologia

■aerologia

Part. sil.: a_e_ro_lo_gi_a

[de aero- i -logia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f METEOR Part de la meteorologia que estudia l’atmosfera lliure.

->aerològic

■aerològic -a

Part. sil.: a_e_ro_lò_gic

[de aerologia]

adj Relatiu o pertanyent a l’aerologia.

->aeromància

■aeromància

Part. sil.: a_e_ro_màn_ci_a

[de aero- i -mància; 1a FONT: 1803, DEst.]

f OCULT Endevinació per l’estat de l’aire, pels fenòmens aeris.

->aeromàntic

■aeromàntic -a

Part. sil.: a_e_ro_màn_tic

[de aeromància; 1a FONT: 1803, DEst.]

OCULT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’aeromància.

2 m i f Persona que professa l’aeromància.

->aeromedicina

■aeromedicina

Part. sil.: a_e_ro_me_di_ci_na

[de aero- i medicina]

f MED Branca de la medicina que estudia, preveu i tracta els fenòmens fisiopatològics provocats pels desplaçaments aeris.

->aeròmetre

■aeròmetre

Part. sil.: a_e_rò_me_tre

[de aero- i -metre; 1a FONT: 1839, DLab.]

m FÍS Instrument per a mesurar la densitat de l’aire i els altres gasos.

->aerometria

■aerometria

Part. sil.: a_e_ro_me_tri_a

[de aero- i -metria; 1a FONT: 1839, DLab.]

f FÍS Ciència de mesurar la densitat de l’aire, dels gasos.

->aeromètric

■aeromètric -a

Part. sil.: a_e_ro_mè_tric

[de aerometria]

adj Relatiu o pertanyent a l’aerometria.

->aeromòbil

aeromòbil

Part. sil.: a_e_ro_mò_bil

[de aero- i mòbil]

adj MIL Relatiu a les forces i les operacions militars que comporten una àmplia utilització d’helicòpters.

->aeromodel

aeromodel

Part. sil.: a_e_ro_mo_del

[de aero- i model]

m AERON 1 Model reduït d’aeronau o d’alguna de les seves parts en què hom estudia les característiques aerodinàmiques i mecàniques que tindrà el prototip.

2 Model reduït d’avió usat en la pràctica de l’esport de l’aeromodelisme.

->aeromodelisme

■aeromodelisme

Part. sil.: a_e_ro_mo_de_lis_me

[de aeromodel]

m 1 AERON Tècnica de construir i fer volar models reduïts d’avió, d’helicòpter i d’altres aparells de vol.

2 ESPORT Activitat esportiva que permet la iniciació als fonaments de l’aeronàutica i l’aprenentatge de les condicions de vol.

->aeromodelista

aeromodelista

Part. sil.: a_e_ro_mo_de_lis_ta

[de aeromodel]

m i f ESPORT Persona que practica l’aeromodelisme.

->aeromònada

aeromònada

Part. sil.: a_e_ro_mò_na_da

[de aero- i mònada]

f MICROB Gènere de bacteris gramnegatius de la família de les vibrionàcies (Aeromonas sp), en forma de bacil curt, amb motilitat per flagel polar, o sense motilitat.

->aeromotor

■aeromotor

Part. sil.: a_e_ro_mo_tor

[de aero- i motor]

m MOT 1 Motor destinat a propulsar aeronaus.

2 Motor que transforma l’energia cinètica del vent en energia mecànica utilitzable per a efectuar un treball.

->aeronau

■aeronau

Part. sil.: a_e_ro_nau

[de aero- i nau¹]

f 1 AERON Vehicle que permet la navegació aèria.

2 impr Astronau.

->aeronauta

■aeronauta

Part. sil.: a_e_ro_nau_ta

[de aero- i -nauta; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f AERON Persona que pilota o tripula una aeronau.

->aeronàutic

■aeronàutic -a

Part. sil.: a_e_ro_nàu_tic

[de aeronauta]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’aeronàutica. Esports aeronàutics. Tècniques aeronàutiques.

2 f AERON Branca de la tècnica que tracta del projecte, la construcció i el funcionament d’aeronaus i d’altres aparells que es desplacen per l’aire, dels aeròdroms i dels dispositius i les instal·lacions auxiliars.

->aeronaval

■aeronaval

Part. sil.: a_e_ro_na_val

[de aero- i naval]

adj AERON Relatiu o pertanyent a l’aeronàutica i a la marina militars.

->aeronavegabilitat

aeronavegabilitat

Part. sil.: a_e_ro_na_ve_ga_bi_li_tat

[de aeronavegable]

f AERON 1 Qualitat d’aeronavegable.

2 Aptitud d’una aeronau per a volar.

->aeronavegable

aeronavegable

Part. sil.: a_e_ro_na_ve_ga_ble

[de aero- i navegable]

adj AERON Dit de l’espai aeri per on poden volar les aeronaus.

->aeronomia

■aeronomia

Part. sil.: a_e_ro_no_mi_a

[de aero- i -nomia]

f METEOR Part de l’aerologia que estudia les regions més altes de l’atmosfera, on els fenòmens de dissociació i d’ionització de l’aire són intensos.

->aeronòmic

aeronòmic -a

Part. sil.: a_e_ro_nò_mic

[de aeronomia]

adj METEOR Relatiu o pertanyent a l’aeronomia.

->aeropausa

aeropausa

Part. sil.: a_e_ro_pau_sa

[de aero- i pausa]

f GEOG Regió de l’atmosfera superior considerada com a límit o transició entre la part més densa de l’atmosfera i l’espai exterior.

->aeropiezisme

■aeropiezisme

Part. sil.: a_e_ro_pi_e_zis_me

[de aero- i el gr. piézō ‘prémer; comprimir’]

m PAT Conjunt d’accidents provocats per l’acció de l’aire enrarit i comprimit damunt l’organisme.

->aeropiezoteràpia

aeropiezoteràpia

Part. sil.: a_e_ro_pi_e_zo_te_rà_pi_a

[de aero-, piezo- i -teràpia]

f TERAP Ús terapèutic de la pressió de l’aire, augmentada o disminuïda naturalment o artificialment.

->aeroplà

■aeroplà

Part. sil.: a_e_ro_plà

[de aero- i pla³; 1a FONT: c. 1905]

m obs AERON Nom dels aerodines proveïts d’ales fixes (actualment són anomenats avió).

->aeroplàncton

■aeroplàncton

Part. sil.: a_e_ro_plànc_ton

[de aero- i plàncton]

m BIOL Conjunt d’organismes que suren en l’aire i són transportats pel vent.

->aeropletismògraf

■aeropletismògraf

Part. sil.: a_e_ro_ple_tis_mò_graf

[de aero- i pletismògraf]

m TERAP Aparell que mesura els canvis de volum del tòrax durant la respiració.

->aeropònic

aeropònic -a

Part. sil.: a_e_ro_pò_nic

[de aero- i el gr. ponikós ‘laboriós’, per analogia amb el gr. geōponikós ‘relatiu al conreu de la terra’]

adj AGR Dit del cultiu vegetal les arrels del qual es mantenen exposades a l’aire i són regades periòdicament amb una solució nutritiva.

->aeroport

■aeroport

Part. sil.: a_e_ro_port

Cp. aeròdrom

[de aero- i port¹]

m AERON Aeròdrom proveït d’instal·lacions i de serveis permanents que assisteixen amb regularitat el trànsit aeri.

->aeroportuari

aeroportuari -ària

Part. sil.: a_e_ro_por_tu_a_ri

[de aeroport]

adj AERON Relatiu o pertanyent a l’aeroport. Trànsit aeroportuari.

->aeropostal

■aeropostal

Part. sil.: a_e_ro_pos_tal

[de aero- i postal]

adj CORR Relatiu o pertanyent al correu aeri.

->aerorefrigerant

■aerorefrigerant

Part. sil.: a_e_ro_re_fri_ge_rant

[de aero- i refrigerant]

adj i m REFRIG Dit de determinades instal·lacions bescanviadores de calor emprades industrialment per a refredar líquids i que utilitzen l’aire com a element refrigerant.

->aeroscopi

aeroscopi

Part. sil.: a_e_ros_co_pi

[de aero- i -scopi]

m FÍS Aparell destinat a recollir la pols de l’aire per determinar-ne la natura, la quantitat i la composició.

->aeroscòpia

aeroscòpia

Part. sil.: a_e_ros_cò_pi_a

[de aeroscopi]

f METEOR Observació de l’estat i de les variacions de l’atmosfera mitjançant l’aeroscopi.

->aerosfera

■aerosfera

Part. sil.: a_e_ros_fe_ra

[de aero- i esfera]

f METEOR Atmosfera.

->aerosiderita

aerosiderita

Part. sil.: a_e_ro_si_de_ri_ta

[de aero- i siderita]

f MINERAL Massa de ferro meteòric.

->aerosol

■aerosol

Part. sil.: a_e_ro_sol

[de aero- i l’angl. sol(ution) ‘solució’]

m 1 QUÍM FÍS Suspensió col·loïdal de partícules líquides o sòlides en un gas.

2 TECNOL Envàs de distribució que permet de descarregar, amb força impulsora pròpia, un producte qualsevol que s’hi troba en forma líquida o en forma de sòlid dissolt o dispers en un líquid.

->aerosolteràpia

aerosolteràpia

Part. sil.: a_e_ro_sol_te_rà_pi_a

[de aerosol i -teràpia]

f TERAP Ús terapèutic de certs medicaments en forma d’aerosols.

->aerosonda

aerosonda

Part. sil.: a_e_ro_son_da

[de aero- i sonda]

f METEOR Radiosonda.

->aerosporina

aerosporina

Part. sil.: a_e_ros_po_ri_na

[de aero-, esporo- i -ina]

f QUÍM ORG i FARM Polimixina B.

->aerostació

■aerostació

Part. sil.: a_e_ros_ta_ci_ó

[cpt. híbrid de aero- i el ll. statio ‘estat d’aguantar-se ferm’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f AERON Part de l’aeronàutica relativa als aeròstats.

->aeròstat

■aeròstat

Part. sil.: a_e_ròs_tat

[de aero- i el gr. statós ‘fix, estable’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m AERON Aeronau (o globus no tripulat) la sustentació de la qual és obtinguda principalment mitjançant forces sotmeses a les lleis de l’aerostàtica.

->aerostàtic

■aerostàtic -a

Part. sil.: a_e_ros_tà_tic

[de aero- i el gr. statikós ‘fix, estable’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’aerostació o a l’aerostàtica.

2 f FÍS Part de la física que tracta de l’equilibri dels gasos en general i de l’aire en particular en estat de repòs, i de l’equilibri dels cossos immòbils en l’aire o en d’altres gasos.

->aerotàctic

aerotàctic -a

Part. sil.: a_e_ro_tàc_tic

[de aero- i tàctic]

adj BIOL Relatiu o pertanyent a l’aerotaxi.

->aerotaxi¹

■aerotaxi¹

Part. sil.: a_e_ro_ta_xi

[de aero- i -taxi¹]

f BIOL Fenomen quimiotàctic l’estímul determinant del qual és la presència o l’absència d’oxigen.

->aerotaxi²

■aerotaxi²

Part. sil.: a_e_ro_ta_xi

[de aero- i taxi² ‘cotxe de lloguer’]

m AERON i TRANSP Avió de lloguer destinat al servei del públic.

->aerotècnia

■aerotècnia

Part. sil.: a_e_ro_tèc_ni_a

[de aero- i -tècnia]

f AERON 1 Tècnica de l’estudi, el disseny i la construcció d’aeronaus i d’altres aparells que es desplacen per l’aire.

2 Ciència que tracta de les aplicacions de l’aire en la indústria.

->aerotècnic

■aerotècnic -a

Part. sil.: a_e_ro_tèc_nic

[de aero- i tècnic]

AERON 1 adj Relatiu o pertanyent a l’aerotècnia.

2 m i f Persona versada en aerotècnia.

->aeroteràpia

■aeroteràpia

Part. sil.: a_e_ro_te_rà_pi_a

[de aero- i -teràpia]

f TERAP Tractament de les malalties per mitjà de l’aire.

->aerotèrmic

■aerotèrmic -a

Part. sil.: a_e_ro_tèr_mic

[de aero- i -tèrmic]

adj 1 AEROD Relatiu o pertanyent a l’aerotermodinàmica.

2 TERMOT Dit dels aparells de calefacció en què l’element de caldejament és l’aire calent. Forn aerotèrmic.

->aerotermodinàmica

■aerotermodinàmica

Part. sil.: a_e_ro_ter_mo_di_nà_mi_ca

[de aero- i termodinàmica]

f AEROD Part de l’aerodinàmica que estudia els fenòmens calorífics provocats pels fluxos termodinàmics a velocitats supersòniques.

->aerotermos

aerotermos

Part. sil.: a_e_ro_ter_mos

[de aero- i termos]

m TERMOT Aparell aerotèrmic en el qual l’aire —escalfat per un forn, per vapor d’aigua, per aigua calenta o per resistències elèctriques— és impulsat per un ventilador, que el projecta cap als locals que cal caldejar.

->aerotermoteràpia

aerotermoteràpia

Part. sil.: a_e_ro_ter_mo_te_rà_pi_a

[de aero-, termo- i -teràpia]

f TERAP Tractament terapèutic per mitjà de corrents d’aire calent.

->aeroterrestre

aeroterrestre

Part. sil.: a_e_ro_ter_res_tre

adj MIL Dit de l’operació en què intervenen al mateix temps forces aèries i terrestres. Una incursió aeroterrestre.

->aerotonòmetre

aerotonòmetre

Part. sil.: a_e_ro_to_nò_me_tre

[de aero- i tonòmetre]

m TERAP Instrument per a mesurar la tensió dels gasos en la sang i en d’altres líquids orgànics.

->aerotransport

■aerotransport

Part. sil.: a_e_ro_trans_port

[de aero- i transport]

m TRANSP 1 Acció d’aerotransportar;

2 l’efecte.

->aerotransportar

aerotransportar

Part. sil.: a_e_ro_trans_por_tar

[de aero- i transportar]

v tr Transportar per via aèria tropes, armes, mercaderies, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aerotransportar

GERUNDI: aerotransportant

PARTICIPI: aerotransportat, aerotransportada, aerotransportats, aerotransportades

INDICATIU PRESENT: aerotransporto, aerotransportes, aerotransporta, aerotransportem, aerotransporteu, aerotransporten

INDICATIU IMPERFET: aerotransportava, aerotransportaves, aerotransportava, aerotransportàvem, aerotransportàveu, aerotransportaven

INDICATIU PASSAT: aerotransportí, aerotransportares, aerotransportà, aerotransportàrem, aerotransportàreu, aerotransportaren

INDICATIU FUTUR: aerotransportaré, aerotransportaràs, aerotransportarà, aerotransportarem, aerotransportareu, aerotransportaran

INDICATIU CONDICIONAL: aerotransportaria, aerotransportaries, aerotransportaria, aerotransportaríem, aerotransportaríeu, aerotransportarien

SUBJUNTIU PRESENT: aerotransporti, aerotransportis, aerotransporti, aerotransportem, aerotransporteu, aerotransportin

SUBJUNTIU IMPERFET: aerotransportés, aerotransportessis, aerotransportés, aerotransportéssim, aerotransportéssiu, aerotransportessin

IMPERATIU: aerotransporta, aerotransporti, aerotransportem, aerotransporteu, aerotransportin

->aerotrèn

■aerotrèn

Part. sil.: a_e_ro_trèn

[de aero- i tren, pres del fr. aérotrain, marca registrada; 1a FONT: 1965]

m FERROC Aerolliscador lleuger, sense rodes, que circula per una via especial sobre “coixins d’aire", propulsat per motor de reacció o per motor elèctric lineal.

->aerotropisme

■aerotropisme

Part. sil.: a_e_ro_tro_pis_me

[de aero- i tropisme]

m BIOL Reacció cel·lular a l’acció de l’oxigen.

->aerovia

aerovia

Part. sil.: a_e_ro_vi_a

[de aero- i via¹]

f AERON Part d’una àrea de control disposada a la manera de corredor i proveïda de radioajudes per a la navegació aèria. És anomenada també ruta controlada.

->aeta

aeta

Part. sil.: a_e_ta

[mot tagàlog]

m pl ETNOL Conjunt dels pobles negritos que habiten les Filipines.

->afabilitat

■afabilitat

[del ll. affabilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1380, Eiximenis]

f Qualitat d’afable.

->afable

■afable

[del ll. affabĭlis ‘a qui es pot parlar’, der. de fari ‘parlar’; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj 1 Agradable, gentil, bondadós en la conversa i en el tracte.

2 p ext Caràcter afable.

->afablement

■afablement

[de afable]

adv D’una manera afable.

->afabulació

■afabulació

Part. sil.: a_fa_bu_la_ci_ó

Cp. fabulació

[de fabulació]

f LIT Moralitat o explicació d’una faula.

->afàcia

■afàcia

Part. sil.: a_fà_ci_a

Cp. afàsia

[de a-¹ i el gr. phakós ‘lent, cristal·lí’]

f PAT Manca congènita o adquirida del cristal·lí.

->afaenar-se

■afaenar-se

Part. sil.: a_fa_e_nar-se

[de faena]

v pron dial Carregar-se de feina; ocupar-se.

->afaenat

■afaenat -ada

Part. sil.: a_fa_e_nat

[de faena]

adj dial Enfeinat.

->afàgia

■afàgia

Part. sil.: a_fà_gi_a

[de a-¹ i -fàgia]

f PAT Incapacitat d’empassar-se els aliments.

->afaiçonament

■afaiçonament

Part. sil.: a_fai_ço_na_ment

[de afaiçonar; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m Acció d’afaiçonar.

->afaiçonar

■afaiçonar

Part. sil.: a_fai_ço_nar

[de faiçó]

v tr 1 Donar una certa forma (a una matèria), treballar-la, fer-ne objectes. Afaiçonar l’aram.

2 Fer (un objecte) donant una certa forma a una matèria. Afaiçonar un càntir.

3 fig Fer l’explicació o la descripció (d’una cosa) exagerant-la, embellint-la, contrafent-la, per tal de produir un determinat efecte. Ha afaiçonat la història del seu cas de manera que no li poguessin negar l’ajut.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afaiçonar

GERUNDI: afaiçonant

PARTICIPI: afaiçonat, afaiçonada, afaiçonats, afaiçonades

INDICATIU PRESENT: afaiçono, afaiçones, afaiçona, afaiçonem, afaiçoneu, afaiçonen

INDICATIU IMPERFET: afaiçonava, afaiçonaves, afaiçonava, afaiçonàvem, afaiçonàveu, afaiçonaven

INDICATIU PASSAT: afaiçoní, afaiçonares, afaiçonà, afaiçonàrem, afaiçonàreu, afaiçonaren

INDICATIU FUTUR: afaiçonaré, afaiçonaràs, afaiçonarà, afaiçonarem, afaiçonareu, afaiçonaran

INDICATIU CONDICIONAL: afaiçonaria, afaiçonaries, afaiçonaria, afaiçonaríem, afaiçonaríeu, afaiçonarien

SUBJUNTIU PRESENT: afaiçoni, afaiçonis, afaiçoni, afaiçonem, afaiçoneu, afaiçonin

SUBJUNTIU IMPERFET: afaiçonés, afaiçonessis, afaiçonés, afaiçonéssim, afaiçonéssiu, afaiçonessin

IMPERATIU: afaiçona, afaiçoni, afaiçonem, afaiçoneu, afaiçonin

->afait

■afait

Part. sil.: a_fait

[de afaitar; 1a FONT: 1413, St. Vicent F.]

m Substància emprada com a adob del cutis, especialment de la cara, per a embellir-la.

->afaitada

■afaitada

Part. sil.: a_fai_ta_da

[de afaitar]

f Acció d’afaitar.

->afaitadora

afaitadora

Part. sil.: a_fai_ta_do_ra

[de afaitar]

f Màquina d’afaitar elèctrica.

->afaitament

■afaitament

Part. sil.: a_fai_ta_ment

[de afaitar; 1a FONT: c. 1310]

m 1 Acció d’afaitar o d’afaitar-se.

2 TECNOL Operació destinada a eliminar les rugositats dels flancs de les dents d’un engranatge.

->afaitapagesos

■afaitapagesos

Part. sil.: a_fai_ta_pa_ge_sos

[de afaitar i pagès]

m i f Persona que procura de treure diners de la gent intervenint en llurs afers i entabanant-los amb les seves males arts.

->afaitapobres

■afaitapobres

Part. sil.: a_fai_ta_po_bres

[de afaitar i pobre]

m i f desp Persona de condició molt humil.

->afaitar

■afaitar

Part. sil.: a_fai_tar

[del ll. affectare, vg. *affactare ‘afectar, rebuscar’, der. de affĭcĕre ‘afectar, disposar’, der., al seu torn, de facere ‘fer’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 1 Rasurar la barba, el bigoti o el pèl d’una altra part del cos amb raor, màquina d’afaitar, etc. Com que s’ha trencat el braç, li he hagut d’afaitar jo la barba. No m’afaito des de fa un any.

2 demà, m’afaitaràs! col·loq Resposta que hom fa servir per a mostrar que no està disposat a fer el que l’altre li proposa.

3 fulla d’afaitar Fulla d’acer, prima i flexible, amb un tall o dos, que, fixada a la maquineta d’afaitar, serveix per a raure el pèl.

4 màquina d’afaitar elèctrica (o simplement màquina d’afaitar) Aparell elèctric que permet d’afaitar o d’afaitar-se en sec.

5 maquineta d’afaitar Aparell per a afaitar que consisteix en un mànec en l’extrem del qual s’encasta una fulla d’afaitar o un ganivet d’un sol viu.

2 ant Embellir amb afaits.

3 Ensinistrar (especialment els ocells destinats a la caça). Afaitar l’esparver.

4 fig Arrabassar, robar. Afaitar els diners a algú, afaitar-li la cartera.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afaitar

GERUNDI: afaitant

PARTICIPI: afaitat, afaitada, afaitats, afaitades

INDICATIU PRESENT: afaito, afaites, afaita, afaitem, afaiteu, afaiten

INDICATIU IMPERFET: afaitava, afaitaves, afaitava, afaitàvem, afaitàveu, afaitaven

INDICATIU PASSAT: afaití, afaitares, afaità, afaitàrem, afaitàreu, afaitaren

INDICATIU FUTUR: afaitaré, afaitaràs, afaitarà, afaitarem, afaitareu, afaitaran

INDICATIU CONDICIONAL: afaitaria, afaitaries, afaitaria, afaitaríem, afaitaríeu, afaitarien

SUBJUNTIU PRESENT: afaiti, afaitis, afaiti, afaitem, afaiteu, afaitin

SUBJUNTIU IMPERFET: afaités, afaitessis, afaités, afaitéssim, afaitéssiu, afaitessin

IMPERATIU: afaita, afaiti, afaitem, afaiteu, afaitin

->afaitat

■afaitat

Part. sil.: a_fai_tat

[de afaitar]

m Afaitament, afaitada.

->afalac

■afalac

[de afalagar; 1a FONT: s. XV]

m 1 1 Acció d’afalagar;

2 l’efecte.

2 Cosa que afalaga.

->afalagador

■afalagador -a

[de afalagar; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj Que afalaga.

->afalagadorament

■afalagadorament

[de afalagador]

adv Amb afalac, d’una manera afalagadora.

->afalagadures

■afalagadures

[de afalagar; 1a FONT: 1489, Esteve]

f pl Afalacs.

->afalagament

■afalagament

[de afalagar; 1a FONT: s. XV]

m afalac 1.

->afalagar

■afalagar

[de l’àr. ḫálaq ‘allisar, aplanar’, ‘polir’, ‘tractar bondadosament’; 1a FONT: s. XIV, Pere III, Eiximenis, Metge]

v tr 1 Tractar d’afectar agradablement (algú) amb demostracions d’afecte, de reverència, etc.

2 Alimentar, encoratjar, en algú (l’orgull, la vanitat, una passió qualsevol, un defecte, una mania).

3 Afectar d’una manera agradable. Un espectacle que afalaga la vista.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afalagar

GERUNDI: afalagant

PARTICIPI: afalagat, afalagada, afalagats, afalagades

INDICATIU PRESENT: afalago, afalagues, afalaga, afalaguem, afalagueu, afalaguen

INDICATIU IMPERFET: afalagava, afalagaves, afalagava, afalagàvem, afalagàveu, afalagaven

INDICATIU PASSAT: afalaguí, afalagares, afalagà, afalagàrem, afalagàreu, afalagaren

INDICATIU FUTUR: afalagaré, afalagaràs, afalagarà, afalagarem, afalagareu, afalagaran

INDICATIU CONDICIONAL: afalagaria, afalagaries, afalagaria, afalagaríem, afalagaríeu, afalagarien

SUBJUNTIU PRESENT: afalagui, afalaguis, afalagui, afalaguem, afalagueu, afalaguin

SUBJUNTIU IMPERFET: afalagués, afalaguessis, afalagués, afalaguéssim, afalaguéssiu, afalaguessin

IMPERATIU: afalaga, afalagui, afalaguem, afalagueu, afalaguin

->afalconada

afalconada

[de afalconar]

f Burla irònica.

->afalconador

afalconador -a

[de afalconar]

adj Que afalcona. Una mirada afalconadora.

->afalconament

afalconament

[de afalconar]

m 1 Acció d’afalconar-se;

2 l’efecte.

->afalconar

■afalconar

[de falcó]

v 1 tr 1 Caçar el falcó, l’esparver, etc. (la seva presa).

2 p anal Caçar (conills, llebres, etc.) els gossos, (rates) els gats, etc.

2 tr fig Envestir abrivadament.

3 pron Burlar-se (d’algú) amb ironia. Na Caterina s’afalconava dels seus pretendents.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afalconar

GERUNDI: afalconant

PARTICIPI: afalconat, afalconada, afalconats, afalconades

INDICATIU PRESENT: afalcono, afalcones, afalcona, afalconem, afalconeu, afalconen

INDICATIU IMPERFET: afalconava, afalconaves, afalconava, afalconàvem, afalconàveu, afalconaven

INDICATIU PASSAT: afalconí, afalconares, afalconà, afalconàrem, afalconàreu, afalconaren

INDICATIU FUTUR: afalconaré, afalconaràs, afalconarà, afalconarem, afalconareu, afalconaran

INDICATIU CONDICIONAL: afalconaria, afalconaries, afalconaria, afalconaríem, afalconaríeu, afalconarien

SUBJUNTIU PRESENT: afalconi, afalconis, afalconi, afalconem, afalconeu, afalconin

SUBJUNTIU IMPERFET: afalconés, afalconessis, afalconés, afalconéssim, afalconéssiu, afalconessin

IMPERATIU: afalcona, afalconi, afalconem, afalconeu, afalconin

->afal·lerar-se

■afal·lerar-se

[de fal·lera]

v pron Agafar una fal·lera. Afal·lerar-se per una dona.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afal·lerar

GERUNDI: afal·lerant

PARTICIPI: afal·lerat, afal·lerada, afal·lerats, afal·lerades

INDICATIU PRESENT: afal·lero, afal·leres, afal·lera, afal·lerem, afal·lereu, afal·leren

INDICATIU IMPERFET: afal·lerava, afal·leraves, afal·lerava, afal·leràvem, afal·leràveu, afal·leraven

INDICATIU PASSAT: afal·lerí, afal·lerares, afal·lerà, afal·leràrem, afal·leràreu, afal·leraren

INDICATIU FUTUR: afal·leraré, afal·leraràs, afal·lerarà, afal·lerarem, afal·lerareu, afal·leraran

INDICATIU CONDICIONAL: afal·leraria, afal·leraries, afal·leraria, afal·leraríem, afal·leraríeu, afal·lerarien

SUBJUNTIU PRESENT: afal·leri, afal·leris, afal·leri, afal·lerem, afal·lereu, afal·lerin

SUBJUNTIU IMPERFET: afal·lerés, afal·leressis, afal·lerés, afal·leréssim, afal·leréssiu, afal·leressin

IMPERATIU: afal·lera, afal·leri, afal·lerem, afal·lereu, afal·lerin

->afamar

■afamar

Cp. famejar

[de fam]

v tr Fer patir fam.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afamar

GERUNDI: afamant

PARTICIPI: afamat, afamada, afamats, afamades

INDICATIU PRESENT: afamo, afames, afama, afamem, afameu, afamen

INDICATIU IMPERFET: afamava, afamaves, afamava, afamàvem, afamàveu, afamaven

INDICATIU PASSAT: afamí, afamares, afamà, afamàrem, afamàreu, afamaren

INDICATIU FUTUR: afamaré, afamaràs, afamarà, afamarem, afamareu, afamaran

INDICATIU CONDICIONAL: afamaria, afamaries, afamaria, afamaríem, afamaríeu, afamarien

SUBJUNTIU PRESENT: afami, afamis, afami, afamem, afameu, afamin

SUBJUNTIU IMPERFET: afamés, afamessis, afamés, afaméssim, afaméssiu, afamessin

IMPERATIU: afama, afami, afamem, afameu, afamin

->afamat

■afamat -ada

[de afamar]

adj Que té fam, famolenc.

->afamegar

■afamegar

[de afamar]

v tr Afamar, fer patir fam.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afamegar

GERUNDI: afamegant

PARTICIPI: afamegat, afamegada, afamegats, afamegades

INDICATIU PRESENT: afamego, afamegues, afamega, afameguem, afamegueu, afameguen

INDICATIU IMPERFET: afamegava, afamegaves, afamegava, afamegàvem, afamegàveu, afamegaven

INDICATIU PASSAT: afameguí, afamegares, afamegà, afamegàrem, afamegàreu, afamegaren

INDICATIU FUTUR: afamegaré, afamegaràs, afamegarà, afamegarem, afamegareu, afamegaran

INDICATIU CONDICIONAL: afamegaria, afamegaries, afamegaria, afamegaríem, afamegaríeu, afamegarien

SUBJUNTIU PRESENT: afamegui, afameguis, afamegui, afameguem, afamegueu, afameguin

SUBJUNTIU IMPERFET: afamegués, afameguessis, afamegués, afameguéssim, afameguéssiu, afameguessin

IMPERATIU: afamega, afamegui, afameguem, afamegueu, afameguin

->afamegat

■afamegat -ada

[de afamegar]

adj Afamat.

->afanada

■afanada

[de afanar]

f Acció d’afanar.

->afanador

■afanador -a

[de afanar]

adj i m i f Que afana.

->afanar

■afanar

[de afanyar]

v tr Rampinyar, furtar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afanar

GERUNDI: afanant

PARTICIPI: afanat, afanada, afanats, afanades

INDICATIU PRESENT: afano, afanes, afana, afanem, afaneu, afanen

INDICATIU IMPERFET: afanava, afanaves, afanava, afanàvem, afanàveu, afanaven

INDICATIU PASSAT: afaní, afanares, afanà, afanàrem, afanàreu, afanaren

INDICATIU FUTUR: afanaré, afanaràs, afanarà, afanarem, afanareu, afanaran

INDICATIU CONDICIONAL: afanaria, afanaries, afanaria, afanaríem, afanaríeu, afanarien

SUBJUNTIU PRESENT: afani, afanis, afani, afanem, afaneu, afanin

SUBJUNTIU IMPERFET: afanés, afanessis, afanés, afanéssim, afanéssiu, afanessin

IMPERATIU: afana, afani, afanem, afaneu, afanin

->afanesa

afanesa

[del gr. aphanḗs ‘invisible’]

f MINERAL Arsenat de coure hidratat, AsO₄(CuOH)₃, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

->afaneta

■afaneta

[de afanar]

adj i m i f Que té l’habitud d’afanar.

->afanípter

■afanípter -a

[del gr. aphanḗs ‘invisible’ i -pter]

ENTOM 1 adj Privat d’ales; àpter.

2 m pl Sifonàpters.

->afanita

■afanita

[del gr. aphanḗs ‘invisible’ i -ita]

f PETROG Roca ígnia d’estructura microcristal·lina.

->afanomicosi

■afanomicosi

[del gr. aphanḗs ‘invisible’ i micosi]

f ZOOT Pesta micòtica, produïda per Aphanomyces astaci, que afecta els crancs de riu ibèric i europeu, i és la responsable de llur gairebé total desaparició.

->afanòpter

afanòpter -a

[del gr. aphanḗs ‘invisible’ i -pter]

ENTOM 1 adj Privat d’ales.

2 m pl Sifonàpters.

->afany

■afany

[de afanyar]

m 1 Esforç treballós, penible, ansiós. Guanyar-se la vida amb molts d’afanys.

2 Desig viu. Afanys de glòria.

->afanyadament

■afanyadament

[de afanyat]

adv Amb afany. Treballar afanyadament.

->afanyar

■afanyar

[del ll. vg. *affannare, íd., der. potser del ll. vg. afannae ‘cosa embullada’ o potser influït per algun mot itàlic preromànic; 1a FONT: s. XIII]

v 1 tr Procurar-se amb treball (alguna cosa). Bé que l’afanyeu, aquest luxe.

2 pron 1 Treballar sol·lícitament. I jo que m’he afanyat tota la vida perquè els meus fills poguessin anar a la universitat!

2 Lliurar-se activament a una tasca, a una acció. Diu que vol aprovar el curs, però no s’hi afanya gaire.

3 Fer diligències actives per aconseguir alguna cosa. T’has afanyat molt perquè el teu pare pogués cobrar una pensió.

3 pron Apressar-se a fer alguna cosa. Afanyeu-vos a trucar-hi, que estaven a punt d’anar-se’n.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afanyar

GERUNDI: afanyant

PARTICIPI: afanyat, afanyada, afanyats, afanyades

INDICATIU PRESENT: afanyo, afanyes, afanya, afanyem, afanyeu, afanyen

INDICATIU IMPERFET: afanyava, afanyaves, afanyava, afanyàvem, afanyàveu, afanyaven

INDICATIU PASSAT: afanyí, afanyares, afanyà, afanyàrem, afanyàreu, afanyaren

INDICATIU FUTUR: afanyaré, afanyaràs, afanyarà, afanyarem, afanyareu, afanyaran

INDICATIU CONDICIONAL: afanyaria, afanyaries, afanyaria, afanyaríem, afanyaríeu, afanyarien

SUBJUNTIU PRESENT: afanyi, afanyis, afanyi, afanyem, afanyeu, afanyin

SUBJUNTIU IMPERFET: afanyés, afanyessis, afanyés, afanyéssim, afanyéssiu, afanyessin

IMPERATIU: afanya, afanyi, afanyem, afanyeu, afanyin

->afanyat

■afanyat -ada

[de afanyar]

adj 1 Que s’afanya.

2 Ple d’afanys.

->afanyós

■afanyós -osa

[de afany; 1a FONT: s. XV]

adj Que exigeix un esforç penós, que costa molt de treball.

->àfar

àfar

[mot cuixític]

1 m i f ETNOL Individu d’un poble camític que habita la costa africana de la mar Roja (a Etiòpia i a Djibouti). Són coneguts també amb el nom de danakils o dankalis.

2 m LING Llengua cuixítica parlada pels àfars.

->afarrossar-se

■afarrossar-se

Hom.: aferrussar-se

[de farro; 1a FONT: s. XV]

v pron Menjar i beure amb excés.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afarrossar

GERUNDI: afarrossant

PARTICIPI: afarrossat, afarrossada, afarrossats, afarrossades

INDICATIU PRESENT: afarrosso, afarrosses, afarrossa, afarrossem, afarrosseu, afarrossen

INDICATIU IMPERFET: afarrossava, afarrossaves, afarrossava, afarrossàvem, afarrossàveu, afarrossaven

INDICATIU PASSAT: afarrossí, afarrossares, afarrossà, afarrossàrem, afarrossàreu, afarrossaren

INDICATIU FUTUR: afarrossaré, afarrossaràs, afarrossarà, afarrossarem, afarrossareu, afarrossaran

INDICATIU CONDICIONAL: afarrossaria, afarrossaries, afarrossaria, afarrossaríem, afarrossaríeu, afarrossarien

SUBJUNTIU PRESENT: afarrossi, afarrossis, afarrossi, afarrossem, afarrosseu, afarrossin

SUBJUNTIU IMPERFET: afarrossés, afarrossessis, afarrossés, afarrosséssim, afarrosséssiu, afarrossessin

IMPERATIU: afarrossa, afarrossi, afarrossem, afarrosseu, afarrossin

->afartada

■afartada

[de afartar]

f Afartament.

->afartament

■afartament

[de afartar]

m Acció d’afartar o d’afartar-se.

->afartapobles

afartapobles

[dissimilació de afartapobres]

m AGR i VITIC Afartapobres.

->afartapobres

■afartapobres

[de afartar i pobre]

m 1 AGR 1 Varietat de mongetes vermelles.

2 VITIC Varietat de vinya que produeix un raïm de gra gros i pell dura, poc apreciat.

3 VITIC Raïm de vinya afartapobres.

4 Varietat de figues.

2 a ca l’afartapobres Dit d’una fonda, hostal, barats.

->afartar

■afartar

[de fart; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 1 tr Satisfer més que plenament la fam (d’algú). Han afartat el convidat de crema i galetes.

2 pron S’afarta tant, que després no es troba bé.

2 tr fig Enfastidir. Tants abusos el van afartar.

3 pron Fer alguna cosa amb excés, fins a cansar-se’n. Afartar-se de córrer, de riure.

4 tr 1 Fer prendre (d’una cosa) fins a la sacietat. Afartar d’un menjar, d’una beguda.

2 p ext Afartar algú de cops, de bastonades.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afartar

GERUNDI: afartant

PARTICIPI: afartat, afartada, afartats, afartades

INDICATIU PRESENT: afarto, afartes, afarta, afartem, afarteu, afarten

INDICATIU IMPERFET: afartava, afartaves, afartava, afartàvem, afartàveu, afartaven

INDICATIU PASSAT: afartí, afartares, afartà, afartàrem, afartàreu, afartaren

INDICATIU FUTUR: afartaré, afartaràs, afartarà, afartarem, afartareu, afartaran

INDICATIU CONDICIONAL: afartaria, afartaries, afartaria, afartaríem, afartaríeu, afartarien

SUBJUNTIU PRESENT: afarti, afartis, afarti, afartem, afarteu, afartin

SUBJUNTIU IMPERFET: afartés, afartessis, afartés, afartéssim, afartéssiu, afartessin

IMPERATIU: afarta, afarti, afartem, afarteu, afartin

->afàs

■afàs

[de faç, ll. facĭes ‘aspecte, cara’; la forma masculina afàs és fruit d’una mala anàlisi popular de la faç]

[pl -assos] m PESC De les dues peces de malla que componen una nansa de pescar, la interior, per on entra el peix.

->afàsia

■afàsia

Part. sil.: a_fà_si_a

Cp. afàcia

[del gr. aphasía ‘mudesa’]

f PSIQ i LING Trastorn que crea dificultats d’expressió o de comprensió.

->afàsic

■afàsic -a

[de afàsia]

PSIQ 1 adj Relatiu o pertanyent a l’afàsia.

2 m i f Persona que pateix d’afàsia.

->afavoridor

■afavoridor -a

[de afavorir]

adj i m i f Que afavoreix.

->afavoriment

■afavoriment

[de afavorir]

m Acció d’afavorir.

->afavorir

■afavorir

[de favor; 1a FONT: 1490, Tirant]

v tr 1 1 Ajudar, protegir, obrar a favor (d’algú). El govern vol afavorir les vídues amb un augment de la pensió.

2 fig Han estat afavorits per les circumstàncies.

2 Ajudar al desenvolupament, a la creixença, a l’èxit (d’una cosa). Afavorir la cultura catalana.

3 Gratificar amb un favor. El rei va afavorir el ministre amb la concessió d’un títol nobiliari.

4 Contribuir a augmentar la bellesa (d’algú). Les sabates de talons alts l’afavorien molt.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afavorir

GERUNDI: afavorint

PARTICIPI: afavorit, afavorida, afavorits, afavorides

INDICATIU PRESENT: afavoreixo, afavoreixes, afavoreix, afavorim, afavoriu, afavoreixen

INDICATIU IMPERFET: afavoria, afavories, afavoria, afavoríem, afavoríeu, afavorien

INDICATIU PASSAT: afavorí, afavorires, afavorí, afavorírem, afavoríreu, afavoriren

INDICATIU FUTUR: afavoriré, afavoriràs, afavorirà, afavorirem, afavorireu, afavoriran

INDICATIU CONDICIONAL: afavoriria, afavoriries, afavoriria, afavoriríem, afavoriríeu, afavoririen

SUBJUNTIU PRESENT: afavoreixi, afavoreixis, afavoreixi, afavorim, afavoriu, afavoreixin

SUBJUNTIU IMPERFET: afavorís, afavorissis, afavorís, afavoríssim, afavoríssiu, afavorissin

IMPERATIU: afavoreix, afavoreixi, afavorim, afavoriu, afavoreixin

->afavorit

afavorit -ida

adj i m i f Que ha estat objecte d’un favor. Els afavorits per la sort.

->afeblidor

■afeblidor -a

[de afeblir]

adj Que afebleix.

->afebliment

■afebliment

[de afeblir]

m 1 1 Acció d’afeblir o d’afeblir-se;

2 l’efecte.

2 FON Denominació genèrica d’un conjunt de fenòmens fonètics en virtut dels quals un fonema o un grup de fonemes perden una part de la seva intensitat, del seu to i, a vegades, del seu timbre usual.

->afeblir

■afeblir

[de feble; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Fer esdevenir feble, debilitar.

2 pron Esdevenir feble.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afeblir

GERUNDI: afeblint

PARTICIPI: afeblit, afeblida, afeblits, afeblides

INDICATIU PRESENT: afebleixo, afebleixes, afebleix, afeblim, afebliu, afebleixen

INDICATIU IMPERFET: afeblia, afeblies, afeblia, afeblíem, afeblíeu, afeblien

INDICATIU PASSAT: afeblí, afeblires, afeblí, afeblírem, afeblíreu, afebliren

INDICATIU FUTUR: afebliré, afebliràs, afeblirà, afeblirem, afeblireu, afebliran

INDICATIU CONDICIONAL: afebliria, afebliries, afebliria, afebliríem, afebliríeu, afeblirien

SUBJUNTIU PRESENT: afebleixi, afebleixis, afebleixi, afeblim, afebliu, afebleixin

SUBJUNTIU IMPERFET: afeblís, afeblissis, afeblís, afeblíssim, afeblíssiu, afeblissin

IMPERATIU: afebleix, afebleixi, afeblim, afebliu, afebleixin

->afecció

■afecció

Part. sil.: a_fec_ci_ó

Cp. l’acc. 3 amb infecció

[del ll. affectio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Modificació o alteració produïda en una cosa per una altra.

2 1 Inclinació, amor, afecte, envers algú. Afeccions familiars.

2 Afició. Afecció a col·leccionar segells.

3 PAT Alteració morbosa d’algun element o funció de l’organisme humà, malaltia.

4 PSIC Terme general que implica un estat afectiu.

5 PSIC Moviment de la sensibilitat que consisteix pròpiament en un canvi d’estat (plaer, dolor, emoció), més que no pas en una tendència.

->afeccionament

■afeccionament

Part. sil.: a_fec_ci_o_na_ment

[de afeccionar-se]

m 1 1 Acció d’afeccionar-se a algú;

2 l’efecte.

2 Aficionament.

->afeccionar-se

■afeccionar-se

Part. sil.: a_fec_ci_o_nar-se

[de afecció]

v pron 1 Prendre afecció a algú.

2 Aficionar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afeccionar

GERUNDI: afeccionant

PARTICIPI: afeccionat, afeccionada, afeccionats, afeccionades

INDICATIU PRESENT: afecciono, afecciones, afecciona, afeccionem, afeccioneu, afeccionen

INDICATIU IMPERFET: afeccionava, afeccionaves, afeccionava, afeccionàvem, afeccionàveu, afeccionaven

INDICATIU PASSAT: afeccioní, afeccionares, afeccionà, afeccionàrem, afeccionàreu, afeccionaren

INDICATIU FUTUR: afeccionaré, afeccionaràs, afeccionarà, afeccionarem, afeccionareu, afeccionaran

INDICATIU CONDICIONAL: afeccionaria, afeccionaries, afeccionaria, afeccionaríem, afeccionaríeu, afeccionarien

SUBJUNTIU PRESENT: afeccioni, afeccionis, afeccioni, afeccionem, afeccioneu, afeccionin

SUBJUNTIU IMPERFET: afeccionés, afeccionessis, afeccionés, afeccionéssim, afeccionéssiu, afeccionessin

IMPERATIU: afecciona, afeccioni, afeccionem, afeccioneu, afeccionin

->afeccionat

■afeccionat -ada

Part. sil.: a_fec_ci_o_nat

[de afeccionar-se]

adj i m i f Aficionat.

->afectable

■afectable

[de afectar]

adj Susceptible d’ésser afectat.

->afectació

■afectació

Part. sil.: a_fec_ta_ci_ó

[de afectar]

f 1 1 Acció d’afectar 4 , 5 , 6 i 7;

2 l’efecte. L’afectació d’un edifici a un servei públic. Afectació de modèstia, d’ignorància.

2 1 Manca de naturalitat. Comportar-se amb afectació.

2 LIT Ús d’un estil o d’un mètode que no s’adiu amb el tema tractat, de manera que l’escrit es ressent d’exageració o de manca de naturalitat.

3 afectació de resultats COMPT Adjudicació dels resultats d’un exercici segons que siguin constitutius de pèrdues o de guanys en les diverses partides representatives del patrimoni d’una empresa.

->afectadament

■afectadament

[de afectat]

adv Amb afectació. Parlar afectadament.

->afectament

■afectament

[de afectar]

m 1 Acció d’afectar o d’afectar-se;

2 l’efecte.

->afectar

■afectar

[del ll. affectare, íd., freqüentatiu del ll. afficĕre ‘proveir, satisfer’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: s. XIV]

v 1 1 tr Produir una impressió en l’ànima (d’algú). Aquella desgràcia el va afectar molt.

2 pron Impressionar-se. Quan hem sabut això que ha passat ens hem afectat molt.

2 tr 1 Produir alguna cosa una alteració, un canvi, un efecte, qualsevol (en una altra). El canvi d’horaris no m’afecta gens. Aquesta oració és afectada per la conjunció.

2 Aplicar una cosa (a una altra) sobre la qual fa cert efecte. Una quantitat afectada del signe més (+). Afectar la u d’una dièresi.

3 DR CIV Subjectar un bé al compliment d’una obligació, imposant-li així una càrrega o gravamen jurídic. Aquesta casa és afectada d’una hipoteca.

3 pron Afeccionar-se.

4 tr 1 Destinar (una cosa) a un ús determinat. Afectar un terreny a l’agricultura.

2 DR ADM Destinar un bé determinat a un ús o a un servei públics, que esdevé així un bé de domini públic.

5 tr Annexar. Afectar un municipi a un altre.

6 tr Fingir, ostentar, algú (una qualitat, una actitud, una virtut, un estat d’ànim, etc.), que no té. Afectar alegria, interès, indiferència.

7 tr Prendre (una forma, un aspecte). L’edifici afecta la forma d’una estrella.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afectar

GERUNDI: afectant

PARTICIPI: afectat, afectada, afectats, afectades

INDICATIU PRESENT: afecto, afectes, afecta, afectem, afecteu, afecten

INDICATIU IMPERFET: afectava, afectaves, afectava, afectàvem, afectàveu, afectaven

INDICATIU PASSAT: afectí, afectares, afectà, afectàrem, afectàreu, afectaren

INDICATIU FUTUR: afectaré, afectaràs, afectarà, afectarem, afectareu, afectaran

INDICATIU CONDICIONAL: afectaria, afectaries, afectaria, afectaríem, afectaríeu, afectarien

SUBJUNTIU PRESENT: afecti, afectis, afecti, afectem, afecteu, afectin

SUBJUNTIU IMPERFET: afectés, afectessis, afectés, afectéssim, afectéssiu, afectessin

IMPERATIU: afecta, afecti, afectem, afecteu, afectin

->afectat

■afectat -ada

[de afectar]

adj 1 Afeccionat. És molt afectat d’estudiar.

2 Que té afectació, estudiat, mancat de naturalitat. Paraules afectades, elegància afectada, gestos afectats.

->afecte¹

■afecte¹

Hom.: efecte

[del ll. affectus, -us, íd., der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Qualsevol sentiment que commou l’ànima (ira, compassió, odi, amor).

2 esp Amor no sexual per una persona. Sentir molt d’afecte pels amics.

3 Afecció.

4 PSIC Procés psíquic que proporciona determinades qualitats subjectives en el camp de la consciència (agradable, desagradable, interessant, etc.) i que alhora condiciona el sentit dels impulsos i les reaccions.

->afecte²

■afecte² -a

Hom.: efecte

[del ll. affectus, -a, -um, participi de afficĕre ‘posar en disposició o relació’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: 1803]

adj 1 Que té afecte a algú.

2 Afectat, gravat, subjecte a un càrrec o una obligació.

3 Afectat, destinat a un ús determinat.

->afectiu

■afectiu -iva

Part. sil.: a_fec_tiu

Hom.: efectiu

[del ll. affectivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj Relatiu o pertanyent a les afeccions, als afectes. Un llenguatge afectiu.

2 m i f PSIC Individu la conducta del qual és caracteritzada pel predomini de l’afectivitat.

3 accent afectiu LING Accent que recau sobre una síl·laba que és àtona quant al sistema i que, d’aquesta manera, aconsegueix de donar un valor d’expressió especial al mot al qual pertany. És anomenat també accent d’insistència, emfàtic, retòric i expressiu.

->afectivitat

■afectivitat

Hom.: efectivitat

[de afectiu]

f PSIC i ENSENY 1 Capacitat natural de l’individu per a experimentar afectes.

2 Conjunt dels fenòmens afectius.

->afectuós

■afectuós -osa

Part. sil.: a_fec_tu_ós

[de afecte¹; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que sent o mostra afecte. Salutacions afectuoses.

->afectuosament

■afectuosament

Part. sil.: a_fec_tu_o_sa_ment

[de afectuós]

adv D’una manera afectuosa, amb afecte. Saludar-se afectuosament.

->afectuositat

■afectuositat

Part. sil.: a_fec_tu_o_si_tat

[de afectuós]

f Qualitat d’afectuós.

->afegible

■afegible

[de afegir]

adj Que es pot afegir.

->afegidor¹

■afegidor¹

[de afegir i -dor²]

m En les fàbriques on és practicada alguna operació d’afegir, local on té lloc aquesta operació.

->afegidor²

■afegidor² -a

[de afegir i -dor¹]

adj i m i f Que afegeix.

->afegidura

■afegidura

[de afegir; 1a FONT: 1421]

f 1 Afegiment.

2 Afegit.

->afegiment

■afegiment

[de afegir; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció d’afegir o d’afegir-se.

2 Cosa afegida a una altra, addició.

3 per afegiment loc adv A més, encara. El van insultar, i per afegiment van bastonejar-lo.

->afegir

■afegir

[del ll. affigĕre ‘afixar, clavar una cosa sobre una altra’, ant. afíger; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Unir les unes amb les altres (diferents peces, diferents trossos, etc.) formant una sola peça o un objecte com d’una sola peça. Afegir la nansa al gerro amb pega.

2 Unir els trossos (d’una gerra, d’un plat, d’una estàtua, etc.). Afegir un plat.

3 Posar de més. Afegir diners a una col·lecta. Afegir carbó, llenya, al foc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afegir

GERUNDI: afegint

PARTICIPI: afegit, afegida, afegits, afegides

INDICATIU PRESENT: afegeixo, afegeixes, afegeix, afegim, afegiu, afegeixen

INDICATIU IMPERFET: afegia, afegies, afegia, afegíem, afegíeu, afegien

INDICATIU PASSAT: afegí, afegires, afegí, afegírem, afegíreu, afegiren

INDICATIU FUTUR: afegiré, afegiràs, afegirà, afegirem, afegireu, afegiran

INDICATIU CONDICIONAL: afegiria, afegiries, afegiria, afegiríem, afegiríeu, afegirien

SUBJUNTIU PRESENT: afegeixi, afegeixis, afegeixi, afegim, afegiu, afegeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: afegís, afegissis, afegís, afegíssim, afegíssiu, afegissin

IMPERATIU: afegeix, afegeixi, afegim, afegiu, afegeixin

->afegit

■afegit

[de afegir; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 Efecte d’afegir.

2 Conjunt de dues coses afegides.

3 Lloc d’unió de dues coses afegides.

4 TECNOL Tap o carrac fet encolant planxes primes de suro de les mateixes venes.

->afegitó

■afegitó

[de afegir; 1a FONT: 1839, DLab.]

m Cosa afegida a una altra; afegiment, addició.

->afeixar

■afeixar

Part. sil.: a_fei_xar

[de feixa]

v tr Disposar (un terreny) formant feixes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afeixar

GERUNDI: afeixant

PARTICIPI: afeixat, afeixada, afeixats, afeixades

INDICATIU PRESENT: afeixo, afeixes, afeixa, afeixem, afeixeu, afeixen

INDICATIU IMPERFET: afeixava, afeixaves, afeixava, afeixàvem, afeixàveu, afeixaven

INDICATIU PASSAT: afeixí, afeixares, afeixà, afeixàrem, afeixàreu, afeixaren

INDICATIU FUTUR: afeixaré, afeixaràs, afeixarà, afeixarem, afeixareu, afeixaran

INDICATIU CONDICIONAL: afeixaria, afeixaries, afeixaria, afeixaríem, afeixaríeu, afeixarien

SUBJUNTIU PRESENT: afeixi, afeixis, afeixi, afeixem, afeixeu, afeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: afeixés, afeixessis, afeixés, afeixéssim, afeixéssiu, afeixessin

IMPERATIU: afeixa, afeixi, afeixem, afeixeu, afeixin

->afeixegar

■afeixegar

Part. sil.: a_fei_xe_gar

[de feix]

v tr Disposar (llenya, blat, etc.) formant feixos.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afeixegar

GERUNDI: afeixegant

PARTICIPI: afeixegat, afeixegada, afeixegats, afeixegades

INDICATIU PRESENT: afeixego, afeixegues, afeixega, afeixeguem, afeixegueu, afeixeguen

INDICATIU IMPERFET: afeixegava, afeixegaves, afeixegava, afeixegàvem, afeixegàveu, afeixegaven

INDICATIU PASSAT: afeixeguí, afeixegares, afeixegà, afeixegàrem, afeixegàreu, afeixegaren

INDICATIU FUTUR: afeixegaré, afeixegaràs, afeixegarà, afeixegarem, afeixegareu, afeixegaran

INDICATIU CONDICIONAL: afeixegaria, afeixegaries, afeixegaria, afeixegaríem, afeixegaríeu, afeixegarien

SUBJUNTIU PRESENT: afeixegui, afeixeguis, afeixegui, afeixeguem, afeixegueu, afeixeguin

SUBJUNTIU IMPERFET: afeixegués, afeixeguessis, afeixegués, afeixeguéssim, afeixeguéssiu, afeixeguessin

IMPERATIU: afeixega, afeixegui, afeixeguem, afeixegueu, afeixeguin

->afeixugar

■afeixugar

Part. sil.: a_fei_xu_gar

[de feixuc]

v tr Una càrrega, fer sentir fortament el seu pes sobre el qui la suporta. Els farcells, els sacs i les maletes afeixugaven els qui fugien del país.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afeixugar

GERUNDI: afeixugant

PARTICIPI: afeixugat, afeixugada, afeixugats, afeixugades

INDICATIU PRESENT: afeixugo, afeixugues, afeixuga, afeixuguem, afeixugueu, afeixuguen

INDICATIU IMPERFET: afeixugava, afeixugaves, afeixugava, afeixugàvem, afeixugàveu, afeixugaven

INDICATIU PASSAT: afeixuguí, afeixugares, afeixugà, afeixugàrem, afeixugàreu, afeixugaren

INDICATIU FUTUR: afeixugaré, afeixugaràs, afeixugarà, afeixugarem, afeixugareu, afeixugaran

INDICATIU CONDICIONAL: afeixugaria, afeixugaries, afeixugaria, afeixugaríem, afeixugaríeu, afeixugarien

SUBJUNTIU PRESENT: afeixugui, afeixuguis, afeixugui, afeixuguem, afeixugueu, afeixuguin

SUBJUNTIU IMPERFET: afeixugués, afeixuguessis, afeixugués, afeixuguéssim, afeixuguéssiu, afeixuguessin

IMPERATIU: afeixuga, afeixugui, afeixuguem, afeixugueu, afeixuguin

->afelandra

afelandra

[del gr. aphelḗs ‘simple’ i anḗr, andrós ‘home, mascle’]

f JARD i BOT Gènere de plantes de la família de les acantàcies (Aphelandra sp), de fulles fràgils però ben formades, amb nervis de color crem, que integra una seixantena d’espècies de procedència sobretot tropical.

->afeli

■afeli

[del gr. apó ‘lluny de’ i hḗlios ‘sol’]

m ASTR Punt de l’òrbita d’un planeta quan aquest és més allunyat del Sol.

->afeliotròpic

■afeliotròpic -a

Part. sil.: a_fe_li_o_trò_pic

[del gr. apó ‘lluny de’, hḗlios ‘sol’ i tròpic]

adj BOT 1 Relatiu o pertanyent a l’afeliotropisme.

2 Que posseeix afeliotropisme.

->afeliotropisme

■afeliotropisme

Part. sil.: a_fe_li_o_tro_pis_me

[del gr. apó ‘lluny de’, hḗlios ‘sol’ i tropisme]

m BOT Heliotropisme negatiu.

->afemellat

■afemellat -ada

[de femella]

adj i m Dit d’un home, d’un mascle, que per la feblesa, la delicadesa, les maneres, sembla una dona, una femella; efeminat.

->afèmia

■afèmia

Part. sil.: a_fè_mi_a

[de a-¹ i el gr. phḗmē ‘paraula’]

f PSIQ Afàsia deguda a una paràlisi motriu.

->afer

■afer

[de fer¹; 1a FONT: s. XIII]

m 1 1 Cosa a fer d’una certa importància.

2 esp Allò en què és esmerçat treball, atenció o temps.

3 esp Qualsevol negoci comercial, professional o públic.

4 esp Fet polític o judicial, especialment il·legal o escandalós, amb una repercussió pública important. Va haver de dimitir per un afer d’escoltes telefòniques.

5 afers estrangers POLÍT Administració especialitzada en les relacions d’un estat amb els altres o amb institucions internacionals.

2 home de gran afer Home de suposició, d’importància.

->aferent

■aferent

Hom.: eferent

[del ll. afferens, -ntis, participi pres. del verb afferre ‘portar a’]

adj Que porta o condueix endins. Vasos aferents. Nervis aferents.

->afèresi

■afèresi

[del gr. aphaíresis, íd., ‘acció d’endur-se’n, separació’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 BIOQ Tècnica utilitzada per a separar de la sang diversos components, els quals poden ésser processats després amb finalitats diverses.

2 FON Pèrdua d’un fonema o d’una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial de mot.

3 POÈTICA Figura de dicció, usada com a llicència poètica, que consisteix en la supressió d’una síl·laba o d’unes quantes al començament d’un mot i que hom representa amb un apòstrof.

->afermament

■afermament

[de afermar]

m 1 Acció d’afermar o d’afermar-se;

2 l’efecte.

->afermamossos

■afermamossos

[de afermar i mosso]

m HIST Als segles XV i XVI, funcionari de la ciutat de València que recollia els vagabunds i els desenfeinats i els ocupava en feines a llur abast.

->afermançar

■afermançar

[de fermança]

v tr Donar o fer fermança (per algú).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afermançar

GERUNDI: afermançant

PARTICIPI: afermançat, afermançada, afermançats, afermançades

INDICATIU PRESENT: afermanço, afermances, afermança, afermancem, afermanceu, afermancen

INDICATIU IMPERFET: afermançava, afermançaves, afermançava, afermançàvem, afermançàveu, afermançaven

INDICATIU PASSAT: afermancí, afermançares, afermançà, afermançàrem, afermançàreu, afermançaren

INDICATIU FUTUR: afermançaré, afermançaràs, afermançarà, afermançarem, afermançareu, afermançaran

INDICATIU CONDICIONAL: afermançaria, afermançaries, afermançaria, afermançaríem, afermançaríeu, afermançarien

SUBJUNTIU PRESENT: afermanci, afermancis, afermanci, afermancem, afermanceu, afermancin

SUBJUNTIU IMPERFET: afermancés, afermancessis, afermancés, afermancéssim, afermancéssiu, afermancessin

IMPERATIU: afermança, afermanci, afermancem, afermanceu, afermancin

->afermar

■afermar

[de ferm; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v 1 tr 1 Fer ferm.

2 fig Afermar algú en el seu càrrec.

2 tr MAR En les embarcacions que arboren un aparell de creu, maniobra de cobrar les braces de sobrevent per tal que en cenyir les vergues no treballin sobre la creu.

3 pron 1 Fer-se ferm.

2 fig Ratificar-se, mantenir-se ferm. Afermar-se en allò que hom ha dit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: afermar

GERUNDI: afermant

PARTICIPI: afermat, afermada, afermats, afermades

INDICATIU PRESENT: afermo, afermes, aferma, afermem, afermeu, afermen

INDICATIU IMPERFET: afermava, afermaves, afermava, afermàvem, afermàveu, afermaven

INDICATIU PASSAT: afermí, afermares, afermà, afermàrem, afermàreu, afermaren

INDICATIU FUTUR: afermaré, afermaràs, afermarà, afermarem, afermareu, afermaran

INDICATIU CONDICIONAL: afermaria, afermaries, afermaria, afermaríem, afermaríeu, afermarien

SUBJUNTIU PRESENT: afermi, afermis, afermi, afermem, afermeu, afermin

SUBJUNTIU IMPERFET: afermés, afermessis, afermés, aferméssim, aferméssiu, afermessin

IMPERATIU: aferma, afermi, afermem, afermeu, afermin

->afermat

■afermat

[de afermar]

m Afermament.

->aferrada

■aferrada

[de aferrar]

f 1 Aferrament.

2 Disputa forta. Tenir una aferrada amb el director.

3 dial 1 Acció d’abraçar 1; abraçada.

2 donar una aferrada pel coll Abraçar.

->aferradís

■aferradís -issa

[de aferrar]

adj Que s’aferra.

->aferrador¹

■aferrador¹

[de aferrar i -dor²]

m agafador².

->aferrador²

■aferrador²

[de aferrar i -dor¹]

m HIST MIL Mariner encarregat de tirar les gafes per aferrar el vaixell contrari en abordar-lo.

->aferrall

■aferrall

[de aferrar]

m 1 agafador¹.

2 Tronc o rengle de pedres posades en alguns camins perquè les bèsties no rellisquin.

->aferrallar-se

■aferrallar-se

[de aferrall]

v pron Aferrar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aferrallar

GERUNDI: aferrallant

PARTICIPI: aferrallat, aferrallada, aferrallats, aferrallades

INDICATIU PRESENT: aferrallo, aferralles, aferralla, aferrallem, aferralleu, aferrallen

INDICATIU IMPERFET: aferrallava, aferrallaves, aferrallava, aferrallàvem, aferrallàveu, aferrallaven

INDICATIU PASSAT: aferrallí, aferrallares, aferrallà, aferrallàrem, aferrallàreu, aferrallaren

INDICATIU FUTUR: aferrallaré, aferrallaràs, aferrallarà, aferrallarem, aferrallareu, aferrallaran

INDICATIU CONDICIONAL: aferrallaria, aferrallaries, aferrallaria, aferrallaríem, aferrallaríeu, aferrallarien

SUBJUNTIU PRESENT: aferralli, aferrallis, aferralli, aferrallem, aferralleu, aferrallin

SUBJUNTIU IMPERFET: aferrallés, aferrallessis, aferrallés, aferralléssim, aferralléssiu, aferrallessin

IMPERATIU: aferralla, aferralli, aferrallem, aferralleu, aferrallin

->aferrament

■aferrament

[de aferrar]

m 1 Acció d’aferrar o d’aferrar-se;

2 l’efecte.

->aferrant

■aferrant

[de aferrar]

adj HERÀLD Dit de l’ocell de rapinya que té un animal entre les arpes.

->aferrapedres

■aferrapedres

[de aferrar i pedra]

m ICT pau².

->aferrar

■aferrar

[de ferro]

v 1 tr Fixar, subjectar (una cosa) a una altra. Aferra la bicicleta a la tanca del jardí.

2 tr Unir amb una matèria adherent, enganxar. Aferrar un segell al sobre.

3 pron Agafar-se fortament a una cosa. S’aferrà a la barana per no caure.

4 pron Obstinar-se (en una cosa). Aferrar-se a la seva.

5 pron No poder separar-se o deseixir-se (d’algú o d’alguna cosa). Un infant aferrat a la seva mare.

6 HIST MIL 1 tr Subjectar un altre vaixell al propi vaixell amb gafes per tal de permetre l’abordatge.

2 pron Aferrar-se dos vaixells.

7 tr MAR 1 Plegar (una vela) sobre la verga o la botavara.

2 Fixar fortament (l’àncora) al fons.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aferrar

GERUNDI: aferrant

PARTICIPI: aferrat, aferrada, aferrats, aferrades

INDICATIU PRESENT: aferro, aferres, aferra, aferrem, aferreu, aferren

INDICATIU IMPERFET: aferrava, aferraves, aferrava, aferràvem, aferràveu, aferraven

INDICATIU PASSAT: aferrí, aferrares, aferrà, aferràrem, aferràreu, aferraren

INDICATIU FUTUR: aferraré, aferraràs, aferrarà, aferrarem, aferrareu, aferraran

INDICATIU CONDICIONAL: aferraria, aferraries, aferraria, aferraríem, aferraríeu, aferrarien

SUBJUNTIU PRESENT: aferri, aferris, aferri, aferrem, aferreu, aferrin

SUBJUNTIU IMPERFET: aferrés, aferressis, aferrés, aferréssim, aferréssiu, aferressin

IMPERATIU: aferra, aferri, aferrem, aferreu, aferrin

->aferra-roques

■aferra-roques

[de aferrar i roca¹]

m ICT pau².

->aferratall

■aferratall

[de aferrar]

m Aferrall, agafador.

->aferraveles

■aferraveles

[de aferrar i vela]

m MAR Cap prim, fet fort, juntament amb les amantines, en la verga major i la del trinquet, per a poder estirar els penols de les veles en aferrar-les.

->aferrissadament

■aferrissadament

[de aferrissat]

adv Amb aferrissament.

->aferrissament

■aferrissament

[de aferrissar-se]

m 1 Acció d’aferrissar-se;

2 l’efecte.

->aferrissar-se

■aferrissar-se

[com aferrussar-se, amb tota probabilitat der. de farro amb interferència de ferro]

v pron 1 Agafar-se abrivadament, porfidiosament, en un combat. Combatien aferrissats.

2 Agafar-se al menjar goludament, ansiosament, com fa un animal famolenc amb la seva presa.

3 fig Lliurar-se intensament, assíduament, a un treball. Aferrissar-se a la feina.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aferrissar

GERUNDI: aferrissant

PARTICIPI: aferrissat, aferrissada, aferrissats, aferrissades

INDICATIU PRESENT: aferrisso, aferrisses, aferrissa, aferrissem, aferrisseu, aferrissen

INDICATIU IMPERFET: aferrissava, aferrissaves, aferrissava, aferrissàvem, aferrissàveu, aferrissaven

INDICATIU PASSAT: aferrissí, aferrissares, aferrissà, aferrissàrem, aferrissàreu, aferrissaren

INDICATIU FUTUR: aferrissaré, aferrissaràs, aferrissarà, aferrissarem, aferrissareu, aferrissaran

INDICATIU CONDICIONAL: aferrissaria, aferrissaries, aferrissaria, aferrissaríem, aferrissaríeu, aferrissarien

SUBJUNTIU PRESENT: aferrissi, aferrissis, aferrissi, aferrissem, aferrisseu, aferrissin

SUBJUNTIU IMPERFET: aferrissés, aferrissessis, aferrissés, aferrisséssim, aferrisséssiu, aferrissessin

IMPERATIU: aferrissa, aferrissi, aferrissem, aferrisseu, aferrissin

->aferrissat

■aferrissat -ada

[de aferrissar-se]

adj Dit d’un combat, un encontre, una topada, etc., en què els combatents lluiten aferrissadament.

->aferrissós

■aferrissós -osa

[de aferrissar-se]

adj dial Apegalós.

->aferrussament

■aferrussament

[de aferrussar-se]

m 1 Acció d’aferrussar-se;

2 l’efecte.