->immersió

■immersió

Part. sil.: im_mer_si_ó

[del ll. immersio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’immergir o immergir-se;

2 l’efecte.

2 ASTR Inici de l’ocultació d’un astre en passar per l’ombra d’un altre o en passar per darrere d’ell.

3 MAT Aplicació injectiva f d’un conjunt A en un altre B, que conserva les estructures.

4 immersió lingüística ENSENY Mètode d’ensenyament d’una segona llengua caracteritzat bàsicament pel fet de situar els alumnes en un entorn d’aprenentatge que té com a llengua de relació i d’instrucció la mateixa llengua que han d’aprendre.

->immersionisme

■immersionisme

Part. sil.: im_mer_si_o_nis_me

[de immersió]

m ESPORT Especialitat esportiva del submarinisme consistent a submergir-se en l’aigua fins a la màxima profunditat possible sense ajut d’escafandre ni d’equip d’oxigen.

->immersionista

■immersionista

Part. sil.: im_mer_si_o_nis_ta

[de immersió]

ESPORT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’immersionisme.

2 m i f Persona que practica l’immersionisme.

->immersiu

■immersiu -iva

Part. sil.: im_mer_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. immersus, -a, -um, participi de immergĕre ‘immergir’]

adj Que enclou immersió.

->immersor

■immersor -a

[formació culta analògica sobre la base del ll. immersus, -a, -um, participi de immergĕre ‘immergir’]

adj 1 Que immergeix.

2 Que serveix per a immergir.

->immesurabilitat

■immesurabilitat

[de immesurable]

f Qualitat d’immesurable.

->immesurable

■immesurable

[de mesurable]

adj Que hom no pot mesurar.

->immetòdic

■immetòdic -a

[de metòdic]

adj No metòdic.

->immetòdicament

■immetòdicament

[de immetòdic]

adv Sense mètode.

->immigració

■immigració

Part. sil.: im_mi_gra_ci_ó

[de immigrar; 1a FONT: 1864, DLab.]

f 1 DEMOG Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d’arribada dels migrants.

2 ZOOL Migració.

->immigrant

■immigrant

[de immigrar]

adj i m i f Que immigra.

->immigrar

■immigrar

[del ll. immigrare, íd.; 1a FONT: 1864, DLab.]

v intr Arribar en un país, per establir-s’hi, la persona que era establerta en un altre. Va haver d’immigrar per raons polítiques.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immigrar

GERUNDI: immigrant

PARTICIPI: immigrat, immigrada, immigrats, immigrades

INDICATIU PRESENT: immigro, immigres, immigra, immigrem, immigreu, immigren

INDICATIU IMPERFET: immigrava, immigraves, immigrava, immigràvem, immigràveu, immigraven

INDICATIU PASSAT: immigrí, immigrares, immigrà, immigràrem, immigràreu, immigraren

INDICATIU FUTUR: immigraré, immigraràs, immigrarà, immigrarem, immigrareu, immigraran

INDICATIU CONDICIONAL: immigraria, immigraries, immigraria, immigraríem, immigraríeu, immigrarien

SUBJUNTIU PRESENT: immigri, immigris, immigri, immigrem, immigreu, immigrin

SUBJUNTIU IMPERFET: immigrés, immigressis, immigrés, immigréssim, immigréssiu, immigressin

IMPERATIU: immigra, immigri, immigrem, immigreu, immigrin

->immigrat

■immigrat -ada

adj i m i f Que ha immigrat per causes econòmiques o polítiques. Treballadors immigrats. Població immigrada. Acolliment, integració dels immigrats. Immigrats clandestins.

->immigratori

■immigratori -òria

[de immigrar]

adj Relatiu o pertanyent a la immigració.

->immillorable

■immillorable

[de millorable]

adj Tan bo que no es pot millorar, que és difícil de millorar, excel·lent.

->immillorablement

■immillorablement

[de immillorable]

adv D’una manera immillorable.

->imminència

■imminència

Part. sil.: im_mi_nèn_ci_a

[del ll. imminentia, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

f Qualitat d’imminent.

->imminent

■imminent

[del ll. imminens, -ntis, participi pres. de imminēre ‘estar penjat al damunt, estar a punt de caure, amenaçar’; 1a FONT: s. XVII]

adj Que amenaça d’ocórrer immediatament.

->imminentment

■imminentment

[de imminent]

adv D’una manera imminent.

->immiscibilitat

■immiscibilitat

[de immiscible]

f Qualitat d’immiscible.

->immiscible

■immiscible

[de immiscir-se]

adj No miscible.

->immiscir-se

■immiscir-se

[del ll. immiscēre ‘barrejar’; 1a FONT: 1461]

v pron Ficar-se en un afer sense tenir-hi dret, sense ésser-hi demanat. No tinc cap intenció d’immiscir-me en la seva vida privada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immiscir

GERUNDI: immiscint

PARTICIPI: immiscit, immiscida, immiscits, immiscides

INDICATIU PRESENT: immisceixo, immisceixes, immisceix, immiscim, immisciu, immisceixen

INDICATIU IMPERFET: immiscia, immiscies, immiscia, immiscíem, immiscíeu, immiscien

INDICATIU PASSAT: immiscí, immiscires, immiscí, immiscírem, immiscíreu, immisciren

INDICATIU FUTUR: immisciré, immisciràs, immiscirà, immiscirem, immiscireu, immisciran

INDICATIU CONDICIONAL: immisciria, immisciries, immisciria, immisciríem, immisciríeu, immiscirien

SUBJUNTIU PRESENT: immisceixi, immisceixis, immisceixi, immiscim, immisciu, immisceixin

SUBJUNTIU IMPERFET: immiscís, immiscissis, immiscís, immiscíssim, immiscíssiu, immiscissin

IMPERATIU: immisceix, immisceixi, immiscim, immisciu, immisceixin

->immissari

■immissari

[formació culta analògica sobre la base del ll. immissus, -a, -um, participi de immittĕre ‘enviar, llançar’]

m HIDROG Riu que desguassa en un llac o en un altre riu.

->immissió

immissió

Part. sil.: im_mis_si_ó

[del ll. immissio, -ōnis ‘acció de deixar anar’]

f ECOL Presència en l’atmosfera d’una substància que li és estranya i que és susceptible d’afectar un element del medi o un organisme que hi viu.

->immitigable

■immitigable

[de mitigable]

adj No mitigable.

->immixtió

■immixtió

Part. sil.: im_mix_ti_ó

[del b. ll. immixtio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’immiscir-se;

2 l’efecte.

->immòbil

■immòbil

[del ll. immobĭlis, íd.; 1a FONT: 1599]

adj Que no es mou, que no pot ésser mogut.

->immobiliari

■immobiliari -ària

Part. sil.: im_mo_bi_li_a_ri

[de immoble]

1 adj DR Relatiu o pertanyent a béns immobles.

2 f Empresa dedicada a la construcció i adquisició de béns immobles, especialment habitatges.

->immobilisme

■immobilisme

[de immòbil]

m Actitud oposada al canvi d’estructures socials, polítiques, etc.

->immobilista

■immobilista

[de immòbil]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’immobilisme.

2 m i f Partidari de l’immobilisme.

->immobilitat

■immobilitat

[del ll. immobilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Qualitat d’immòbil.

->immobilització

■immobilització

Part. sil.: im_mo_bi_lit_za_ci_ó

[de immobilitzar]

f 1 1 Acció d’immobilitzar o immobilitzar-se;

2 l’efecte.

2 TERAP Tractament emprat per a guarir certes malalties articulars, en la reducció de fractures i en determinades afeccions nervioses i mentals.

3 immobilització de capital ECON Conversió de recursos monetaris líquids en béns de difícil realització.

->immobilitzador

immobilitzador -a

[de immobilitzar]

adj Que immobilitza.

->immobilitzar

■immobilitzar

[de immòbil]

v tr Fer esdevenir immòbil, fer restar immòbil. Immobilitzar un braç. Immobilitzar un cos d’exèrcit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immobilitzar

GERUNDI: immobilitzant

PARTICIPI: immobilitzat, immobilitzada, immobilitzats, immobilitzades

INDICATIU PRESENT: immobilitzo, immobilitzes, immobilitza, immobilitzem, immobilitzeu, immobilitzen

INDICATIU IMPERFET: immobilitzava, immobilitzaves, immobilitzava, immobilitzàvem, immobilitzàveu, immobilitzaven

INDICATIU PASSAT: immobilitzí, immobilitzares, immobilitzà, immobilitzàrem, immobilitzàreu, immobilitzaren

INDICATIU FUTUR: immobilitzaré, immobilitzaràs, immobilitzarà, immobilitzarem, immobilitzareu, immobilitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: immobilitzaria, immobilitzaries, immobilitzaria, immobilitzaríem, immobilitzaríeu, immobilitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: immobilitzi, immobilitzis, immobilitzi, immobilitzem, immobilitzeu, immobilitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: immobilitzés, immobilitzessis, immobilitzés, immobilitzéssim, immobilitzéssiu, immobilitzessin

IMPERATIU: immobilitza, immobilitzi, immobilitzem, immobilitzeu, immobilitzin

->immobilitzat

■immobilitzat -ada

[de immobilitzar]

adj 1 Privat de moviment, de mobilitat.

2 COMPT Dit de la part de l’actiu d’una empresa materialitzada en béns o drets no convertibles immediatament en disponibilitats líquides.

->immòbilment

■immòbilment

[de immòbil]

adv D’una manera immòbil.

->immoble

■immoble

[del ll. immobĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

1 adj Immòbil.

2 m esp Bé immoble, especialment un edifici.

->immoderació

■immoderació

Part. sil.: im_mo_de_ra_ci_ó

[del ll. immoderatio, -ōnis, íd.]

f Manca de moderació.

->immoderadament

■immoderadament

[de immoderat]

adv Sense moderació.

->immoderat

■immoderat -ada

[del ll. immoderatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1362]

adj Que manca de moderació.

->immodest

■immodest -a

[del ll. immodestus, -a, -um, íd.]

adj Que manca de modèstia.

->immodestament

■immodestament

[de immodest]

adv D’una manera immodesta.

->immodèstia

■immodèstia

Part. sil.: im_mo_dès_ti_a

[del ll. immodestia, íd.]

f Manca de modèstia.

->immòdic

■immòdic -a

[de mòdic]

adj No mòdic.

->immodificable

■immodificable

[de modificable]

adj No modificable.

->immodulable

■immodulable

[de modulable]

adj No modulable.

->immodulat

■immodulat -ada

[de modulat]

adj No modulat.

->immolació

■immolació

Part. sil.: im_mo_la_ci_ó

[del ll. immolatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’immolar o immolar-se;

2 l’efecte.

->immolador

■immolador -a

[del ll. immolator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que immola.

->immolar

■immolar

[del ll. immolare, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

v 1 tr Sacrificar, oferir en sacrifici. Immolar una víctima.

2 pron Donar la vida, els béns, etc., en profit d’algú o d’alguna cosa. Amenaçava d’immolar-se si no atenien a les seves reivindicacions.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immolar

GERUNDI: immolant

PARTICIPI: immolat, immolada, immolats, immolades

INDICATIU PRESENT: immolo, immoles, immola, immolem, immoleu, immolen

INDICATIU IMPERFET: immolava, immolaves, immolava, immolàvem, immolàveu, immolaven

INDICATIU PASSAT: immolí, immolares, immolà, immolàrem, immolàreu, immolaren

INDICATIU FUTUR: immolaré, immolaràs, immolarà, immolarem, immolareu, immolaran

INDICATIU CONDICIONAL: immolaria, immolaries, immolaria, immolaríem, immolaríeu, immolarien

SUBJUNTIU PRESENT: immoli, immolis, immoli, immolem, immoleu, immolin

SUBJUNTIU IMPERFET: immolés, immolessis, immolés, immoléssim, immoléssiu, immolessin

IMPERATIU: immola, immoli, immolem, immoleu, immolin

->immoral

■immoral

[de moral; 1a FONT: c. 1900, Maragall]

adj Contrari a la moral.

->immoralisme

immoralisme

[de immoral]

m FILOS Sistema o actitud que s’oposa a una determinada moral.

->immoralitat

■immoralitat

[de immoral; 1a FONT: s. XX, Oller]

f 1 Qualitat d’immoral.

2 Acte, cosa, immoral.

->immoralment

■immoralment

[de immoral]

adv D’una manera immoral.

->immortal

■immortal

[del ll. immortalis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj 1 No mortal, que no mor.

2 Que no pot morir. Déu és immortal.

3 fig Que no pot caure en l’oblit dels homes, destinat a perdurar en la memòria dels homes.

->immortalisme

immortalisme

[de immortal]

m FILOS Creença en la immortalitat de l’ànima.

->immortalitat

■immortalitat

[del ll. immortalĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 Qualitat d’immortal.

2 HERÀLD Foguera sobre la qual és representat el fènix.

->immortalitzar

■immortalitzar

[de immortal; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr Fer immortal, fer perpètua una cosa en la memòria dels homes. Immortalitzar la bellesa d’un instant fugisser.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immortalitzar

GERUNDI: immortalitzant

PARTICIPI: immortalitzat, immortalitzada, immortalitzats, immortalitzades

INDICATIU PRESENT: immortalitzo, immortalitzes, immortalitza, immortalitzem, immortalitzeu, immortalitzen

INDICATIU IMPERFET: immortalitzava, immortalitzaves, immortalitzava, immortalitzàvem, immortalitzàveu, immortalitzaven

INDICATIU PASSAT: immortalitzí, immortalitzares, immortalitzà, immortalitzàrem, immortalitzàreu, immortalitzaren

INDICATIU FUTUR: immortalitzaré, immortalitzaràs, immortalitzarà, immortalitzarem, immortalitzareu, immortalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: immortalitzaria, immortalitzaries, immortalitzaria, immortalitzaríem, immortalitzaríeu, immortalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: immortalitzi, immortalitzis, immortalitzi, immortalitzem, immortalitzeu, immortalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: immortalitzés, immortalitzessis, immortalitzés, immortalitzéssim, immortalitzéssiu, immortalitzessin

IMPERATIU: immortalitza, immortalitzi, immortalitzem, immortalitzeu, immortalitzin

->immortalment

■immortalment

[de immortal]

adv D’una manera immortal.

->immortificació

■immortificació

Part. sil.: im_mor_ti_fi_ca_ci_ó

f Manca de mortificació.

->immortificat

■immortificat -ada

adj No mortificat.

->immotivadament

■immotivadament

[de immotivat]

adv Sense motiu.

->immotivat

■immotivat -ada

[de motivat; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

adj No motivat, sense motiu.

->immund

■immund -a

[del ll. immundus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Molt brut.

2 fig Impur.

->immundícia

■immundícia

Part. sil.: im_mun_dí_ci_a

[del ll. immunditia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat d’immund.

2 Cosa immunda.

->immune

■immune

[del ll. immunis ‘lliure de càrregues, de tot servei’, der. de munus ‘ofici, funció, servei’; 1a FONT: 1377]

adj 1 No subjecte a una obligació, a una pena, a una autoritat.

2 Que posseeix la immunitat.

->immunitari

■immunitari -ària

Cp. immunològic

[formació culta analògica sobre la base del ll. immunĭtas, -ātis ‘immunitat’]

adj MED Relatiu o pertanyent a la immunitat. Procés immunitari.

->immunitat

■immunitat

[del ll. immunĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1325]

f 1 Qualitat d’immune.

2 DR 1 Exempció d’obligacions, càrrecs o penes a favor d’una persona o d’un lloc. Immunitat diplomàtica, parlamentària.

2 DR CAT Durant l’alta edat mitjana, privilegis i exempcions concedits pels sobirans a alguns dominis territorials.

3 FISIOL ANIM 1 Procés pel qual un organisme es fa resistent a una malaltia, especialment infecciosa, gràcies a la formació d’anticossos específics.

2 immunitat cel·lular Conjunt de processos immunitaris que són portats a terme en absència d’anticossos i són possibles gràcies als limfòcits T.

3 immunitat humoral Conjunt de processos immunitaris relacionats amb la presència d’anticossos produïts fonamentalment pels limfòcits B.

->immunització

■immunització

Part. sil.: im_mu_nit_za_ci_ó

[de immunitzar]

f FISIOL ANIM 1 Acció d’immunitzar;

2 l’efecte.

->immunitzador

■immunitzador -a

[de immunitzar]

adj FISIOL ANIM Que produeix immunitat.

->immunitzar

■immunitzar

[de immune]

v tr FISIOL ANIM Provocar en l’organisme la immunitat activa o passiva.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immunitzar

GERUNDI: immunitzant

PARTICIPI: immunitzat, immunitzada, immunitzats, immunitzades

INDICATIU PRESENT: immunitzo, immunitzes, immunitza, immunitzem, immunitzeu, immunitzen

INDICATIU IMPERFET: immunitzava, immunitzaves, immunitzava, immunitzàvem, immunitzàveu, immunitzaven

INDICATIU PASSAT: immunitzí, immunitzares, immunitzà, immunitzàrem, immunitzàreu, immunitzaren

INDICATIU FUTUR: immunitzaré, immunitzaràs, immunitzarà, immunitzarem, immunitzareu, immunitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: immunitzaria, immunitzaries, immunitzaria, immunitzaríem, immunitzaríeu, immunitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: immunitzi, immunitzis, immunitzi, immunitzem, immunitzeu, immunitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: immunitzés, immunitzessis, immunitzés, immunitzéssim, immunitzéssiu, immunitzessin

IMPERATIU: immunitza, immunitzi, immunitzem, immunitzeu, immunitzin

->immuno-

■immuno-

Forma prefixada del mot llatí immunis, que significa ‘lliure de càrregues’. Ex.: immunodeficiència, immunologia.

->immunocompatibilitat

immunocompatibilitat

f FISIOL ANIM En trasplantaments, capacitat d’acceptació de sistemes antigènics lligats a les característiques fisiològiques dels teixits, que fan més o menys probable l’acceptació d’un òrgan o teixit aliè.

->immunocompetència

immunocompetència

Part. sil.: im_mu_no_com_pe_tèn_ci_a

f FISIOL ANIM Capacitat de desenvolupar reaccions d’immunitat, sota una estimulació apropiada, per mitjà de les quals l’organisme adquireix la capacitat de reconèixer bioquímicament les substàncies alienes a ell.

->immunodeficiència

■immunodeficiència

Part. sil.: im_mu_no_de_fi_ci_èn_ci_a

f FISIOL ANIM i PAT Incapacitat total o parcial per a generar l’adequada resposta immunitària davant l’estímul d’un antigen.

->immunodeficient

■immunodeficient

Part. sil.: im_mu_no_de_fi_ci_ent

[de immuno- i deficient]

adj i m i f FISIOL ANIM i PAT Que pateix d’immunodeficiència.

->immunodepressor

■immunodepressor -a

adj i m FARM i FISIOL ANIM Immunosupressor.

->immunoelectroforesi

immunoelectroforesi

Part. sil.: im_mu_no_e_lec_tro_fo_re_si

f BIOQ Tècnica analítica de separació de les proteïnes del sèrum que consisteix a fer difondre en presència de l’antisèrum les proteïnes separades per electroforesi.

->immunofluorescència

■immunofluorescència

Part. sil.: im_mu_no_flu_o_res_cèn_ci_a

f FISIOL ANIM i BIOQ Tècnica d’anàlisi en què un antigen o un anticòs tenyits amb un colorant fluorescent reaccionen amb llur anticòs o antigen específic en una mostra biològica.

->immunogen

■immunogen -ògena

[de immuno- i -gen]

adj i m FISIOL ANIM Dit de la substància que produeix immunitat.

->immunoglobulina

■immunoglobulina

f BIOQ [símb: Ig] Cadascuna de les proteïnes sintetitzades pels limfòcits B i les cèl·lules plasmàtiques, que són presents en el sèrum i en altres fluids corporals i participen en la resposta immunitària humoral.

->immunòleg

■immunòleg -òloga

[de immuno- i -leg]

m i f FISIOL ANIM Persona versada en immunologia.

->immunologia

■immunologia

Part. sil.: im_mu_no_lo_gi_a

[de immuno- i -logia]

f MED i FISIOL ANIM Part de la medicina que estudia la immunitat.

->immunològic

■immunològic -a

Cp. immunitari

[de immunologia]

adj MED i FISIOL ANIM Relatiu o pertanyent a la immunologia.

->immunopatologia

immunopatologia

Part. sil.: im_mu_no_pa_to_lo_gi_a

f PAT Estudi de les reaccions que provoca en l’organisme la intromissió dels gèrmens patògens en la formació dels anticossos corresponents.

->immunoproteïna

immunoproteïna

Part. sil.: im_mu_no_pro_te_ï_na

f BIOQ Immunoglobulina.

->immunoquímica

immunoquímica

f MED Branca de la immunologia que estudia el mecanisme químic de les reaccions immunitàries.

->immunostimulant

immunostimulant

Part. sil.: im_mu_nos_ti_mu_lant

1 adj FISIOL ANIM Que estimula la resposta immunitària.

2 m FARM Agent immunostimulant.

->immunosupressió

■immunosupressió

Part. sil.: im_mu_no_su_pres_si_ó

f FISIOL ANIM Supressió de la resposta immunitària deguda a l’administració de fàrmacs, a la irradiació o a agents com el sèrum antilimfocitari.

->immunosupressor

■immunosupressor -a

1 adj FISIOL ANIM Que inhibeix la resposta immunitària.

2 m FARM Nom genèric dels fàrmacs immunosupressors, emprats en el trasplantament d’òrgans i en els desordres de tipus autoimmunològics i isoimmunològics.

->immunoteràpia

■immunoteràpia

Part. sil.: im_mu_no_te_rà_pi_a

f TERAP Tractament preventiu de determinades malalties mitjançant l’aplicació de sèrums específics.

->immusteïble

■immusteïble

Part. sil.: im_mus_te_ï_ble

[de emmusteir]

adj Immarcescible.

->immustigable

■immustigable

[de mustigar]

adj Immarcescible.

->immutabilitat

■immutabilitat

[del ll. immutabilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Qualitat d’immutable.

->immutable

■immutable

[del ll. immutabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

adj 1 No mudable, no susceptible de canvi.

2 Que no s’immuta.

->immutablement

■immutablement

[de immutable; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adv D’una manera immutable.

->immutació

■immutació

Part. sil.: im_mu_ta_ci_ó

[del ll. immutatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció d’immutar o immutar-se;

2 l’efecte.

->immutar

■immutar

[del ll. immutare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr Fer sofrir una mutació. El disgust no immutà la seva cara.

2 [usat generalment en frases negatives] pron Sentir una commoció de l’ànim que es manifesta en el semblant, posat, etc. Li van dir que havia suspès, però no es va immutar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: immutar

GERUNDI: immutant

PARTICIPI: immutat, immutada, immutats, immutades

INDICATIU PRESENT: immuto, immutes, immuta, immutem, immuteu, immuten

INDICATIU IMPERFET: immutava, immutaves, immutava, immutàvem, immutàveu, immutaven

INDICATIU PASSAT: immutí, immutares, immutà, immutàrem, immutàreu, immutaren

INDICATIU FUTUR: immutaré, immutaràs, immutarà, immutarem, immutareu, immutaran

INDICATIU CONDICIONAL: immutaria, immutaries, immutaria, immutaríem, immutaríeu, immutarien

SUBJUNTIU PRESENT: immuti, immutis, immuti, immutem, immuteu, immutin

SUBJUNTIU IMPERFET: immutés, immutessis, immutés, immutéssim, immutéssiu, immutessin

IMPERATIU: immuta, immuti, immutem, immuteu, immutin

->immutatiu

■immutatiu -iva

Part. sil.: im_mu_ta_tiu

[del b. ll. immutativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que té la virtut d’immutar.

->imp.

imp.

abrev import.

->impacció

■impacció

Part. sil.: im_pac_ci_ó

[del ll. impactio, -ōnis ‘xoc’]

f TRAUM Fractura que provoca l’encast violent d’un fragment d’os dins un altre.

->impaciència

■impaciència

Part. sil.: im_pa_ci_èn_ci_a

[del ll. impatientia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Qualitat d’impacient.

->impacient

■impacient

Part. sil.: im_pa_ci_ent

[del ll. impatiens, -ntis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que manca de paciència per a esperar, per a suportar.

->impacientar

■impacientar

Part. sil.: im_pa_ci_en_tar

[de impacient]

v 1 tr Fer esdevenir impacient. El retard va impacientar els viatgers.

2 pron Esdevenir impacient. S’impacienta de seguida si el fan esperar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impacientar

GERUNDI: impacientant

PARTICIPI: impacientat, impacientada, impacientats, impacientades

INDICATIU PRESENT: impaciento, impacientes, impacienta, impacientem, impacienteu, impacienten

INDICATIU IMPERFET: impacientava, impacientaves, impacientava, impacientàvem, impacientàveu, impacientaven

INDICATIU PASSAT: impacientí, impacientares, impacientà, impacientàrem, impacientàreu, impacientaren

INDICATIU FUTUR: impacientaré, impacientaràs, impacientarà, impacientarem, impacientareu, impacientaran

INDICATIU CONDICIONAL: impacientaria, impacientaries, impacientaria, impacientaríem, impacientaríeu, impacientarien

SUBJUNTIU PRESENT: impacienti, impacientis, impacienti, impacientem, impacienteu, impacientin

SUBJUNTIU IMPERFET: impacientés, impacientessis, impacientés, impacientéssim, impacientéssiu, impacientessin

IMPERATIU: impacienta, impacienti, impacientem, impacienteu, impacientin

->impacientment

■impacientment

Part. sil.: im_pa_ci_ent_ment

[de impacient; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv Amb impaciència.

->impactant

impactant

adj Que impacta; impressionant. Unes fotografies impactants.

->impactar

■impactar

[de impacte]

v 1 intr Fer impacte un projectil en un lloc. Les bales han impactat en la paret.

2 fig 1 intr Produir un fort impacte. Les imatges de l’atemptat han impactat en l’opinió pública.

2 tr La mort del pare ha impactat tota la família.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impactar

GERUNDI: impactant

PARTICIPI: impactat, impactada, impactats, impactades

INDICATIU PRESENT: impacto, impactes, impacta, impactem, impacteu, impacten

INDICATIU IMPERFET: impactava, impactaves, impactava, impactàvem, impactàveu, impactaven

INDICATIU PASSAT: impactí, impactares, impactà, impactàrem, impactàreu, impactaren

INDICATIU FUTUR: impactaré, impactaràs, impactarà, impactarem, impactareu, impactaran

INDICATIU CONDICIONAL: impactaria, impactaries, impactaria, impactaríem, impactaríeu, impactarien

SUBJUNTIU PRESENT: impacti, impactis, impacti, impactem, impacteu, impactin

SUBJUNTIU IMPERFET: impactés, impactessis, impactés, impactéssim, impactéssiu, impactessin

IMPERATIU: impacta, impacti, impactem, impacteu, impactin

->impacte

■impacte

[del ll. impactus, -a, -um ‘llançat contra’; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 FÍS 1 Xoc amb penetració.

2 Senyal que deixa un impacte.

2 fig Impressió molt intensa causada per algú, per algun esdeveniment, alguna acció.

3 TRAUM Impacció.

->impagable

■impagable

[de pagable]

adj 1 No pagable.

2 fig De tant de valor que no es pot pagar materialment.

->impagament

impagament

[de pagament]

m Fet de no pagar. L’impagament de les quotes de soci.

->impagat

■impagat -ada

[de pagar]

adj 1 Que no ha estat pagat.

2 esp DR MERC Dit d’un document o efecte mercantil l’obligació de pagament del qual no ha estat feta efectiva en la data del seu venciment. Lletra impagada.

->impaïble

■impaïble

Part. sil.: im_pa_ï_ble

[de païble]

adj Que no es pot pair, indigerible.

->impala

■impala

[d’una llengua africana]

m ZOOL Mamífer artiodàctil de la subfamília dels antilopins i de la família dels bòvids (Aepyceros melampus), de cos esvelt amb banyes en forma de lira.

->impalpabilitat

■impalpabilitat

[de impalpable]

f Qualitat d’impalpable.

->impalpable

■impalpable

[del ll. td. impalpabĭlis ‘que no es pot tocar’; 1a FONT: 1460, Roig]

adj 1 No palpable.

2 esp En un estat extrem de divisió. Pólvores impalpables.

->impanació

■impanació

Part. sil.: im_pa_na_ci_ó

f PROTEST Doctrina segons la qual la natura del pa no canvia en l’eucaristia.

->impar

impar

adj Imparell.

->imparable

■imparable

[de parable]

adj Que no pot ésser parat. Un xut imparable. El progrés imparable de la tècnica.

->imparcial

■imparcial

Part. sil.: im_par_ci_al

[de parcial; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj No parcial, que no n’afavoreix un més que un altre.

->imparcialitat

■imparcialitat

Part. sil.: im_par_ci_a_li_tat

[de imparcial; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Qualitat d’imparcial.

->imparcialment

■imparcialment

Part. sil.: im_par_ci_al_ment

[de imparcial]

adv D’una manera imparcial, sense parcialitat.

->imparell

■imparell -a

[de parell; 1a FONT: s. XX]

adj 1 Que no té igual.

2 MAT Dit del nombre enter que no és múltiple de dos, senar.

->imparidigitat

imparidigitat -ada

adj ZOOL Dit dels mamífers ungulats que tenen un nombre senar de dits en les extremitats.

->imparipinnat

■imparipinnat -ada

adj BOT Dit de la fulla pinnaticomposta que termina en un folíol i que té, doncs, un nombre senar de folíols.

->imparisil·làbic

■imparisil·làbic -a

[formació culta analògica sobre la base del ll. impar, -ăris ‘imparell’ i sil·làbic]

adj GRAM Que no té el mateix nombre de síl·labes en el genitiu, datiu, etc., que en el nominatiu.

->imparitat

■imparitat

[del ll. td. imparĭtas, -ātis, íd.]

f Manca de paritat.

->impartibilitat

■impartibilitat

[del b. ll. impartibilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’impartible.

->impartible¹

■impartible¹

[del ll. td. impartibĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

adj Que no es pot partir, indivisible.

->impartible²

impartible²

[de impartir]

adj Que es pot impartir.

->impartir

■impartir

[del ll. impartīre, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v tr 1 Partir distribuint, assignant a cadascú la seva part. Impartir l’herència. Impartir justícia.

2 Donar, en sentit jeràrquic, litúrgic. Impartir una ordre. Impartir la benedicció.

3 Comunicar com a docent. Impartir unes lliçons. Impartir una classe.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impartir

GERUNDI: impartint

PARTICIPI: impartit, impartida, impartits, impartides

INDICATIU PRESENT: imparteixo, imparteixes, imparteix, impartim, impartiu, imparteixen

INDICATIU IMPERFET: impartia, imparties, impartia, impartíem, impartíeu, impartien

INDICATIU PASSAT: impartí, impartires, impartí, impartírem, impartíreu, impartiren

INDICATIU FUTUR: impartiré, impartiràs, impartirà, impartirem, impartireu, impartiran

INDICATIU CONDICIONAL: impartiria, impartiries, impartiria, impartiríem, impartiríeu, impartirien

SUBJUNTIU PRESENT: imparteixi, imparteixis, imparteixi, impartim, impartiu, imparteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: impartís, impartissis, impartís, impartíssim, impartíssiu, impartissin

IMPERATIU: imparteix, imparteixi, impartim, impartiu, imparteixin

->impassable

■impassable

adj No passable.

->impassibilitat

■impassibilitat

[del ll. td. impassibilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Qualitat d’impassible.

->impassible

■impassible

[del ll. td. impassibĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que es mostra insensible al dolor físic o moral.

2 1 Que es mostra insensible a les emocions o que no s’altera per res. Es mostrava impassible contemplant aquells horrors.

2 p ext Rep qualsevol notícia amb cara impassible.

->impassiblement

■impassiblement

[de impassible]

adv D’una manera impassible.

->impàvid

■impàvid -a

[del ll. impavĭdus, -a, -um, íd., der. de pavĭdus, -a, -um ‘esglaiat’, der. de pavĕre ‘tremolar’]

adj 1 Sense por.

2 esp impassible 2.

->impàvidament

■impàvidament

[de impàvid]

adv Sense por.

->impavidesa

■impavidesa

[de impàvid]

f Qualitat d’impàvid.

->impecabilitat

■impecabilitat

[del b. ll. impeccabilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Qualitat d’impecable.

->impecable

■impecable

[del ll. impeccabĭlis, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj 1 Que no pot pecar.

2 esp Que no té cap falta, perfecte.

->impedància

■impedància

Part. sil.: im_pe_dàn_ci_a

[de l’angl. impedance, creat el 1886 pel físic i matemàtic angl. Oliver Heaviside (1850-1925) a partir del verb to impede ‘impedir’, del ll. impedīre, íd.]

f 1 ELECTROT 1 [símb: Z] Quocient entre la tensió i el corrent en un circuit de corrent altern.

2 impedància operacional Z En un circuit lineal i invariant, sense fonts independents i condicions inicials nul·les, relació entre les transformades de Laplace de la tensió en els terminals d’un biport i la intensitat del corrent que entra en el circuit pel terminal positiu.

2 impedància acústica p anal ACÚST En l’estudi de la propagació d’un so, magnitud igual al quocient entre l’amplitud de pressió acústica i l’amplitud de velocitat de les partícules del medi.

3 impedància mecànica p anal MEC En l’estudi de les oscil·lacions rectilínies d’una massa m, connectada a un ressort de constant k i sotmesa a una força periòdica de pulsació w, magnitud donada per la fórmula Z= f²+ [mW - (k/w)]², on f és la constant de proporcionalitat entre la fricció i la velocitat.

->impedible

■impedible

[de impedir]

adj Que pot ésser impedit.

->impedient

■impedient

Part. sil.: im_pe_di_ent

[del ll. impediens, -ntis, participi pres. de impedīre ‘impedir’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

adj Que impedeix.

->impediment

■impediment

[del ll. impedimentum, íd.; 1a FONT: 1381]

m 1 Acció d’impedir.

2 1 Obstacle, allò que impedeix.

2 esp DR Circumstància que s’oposa a la realització d’un contracte, a la designació d’una persona per a un càrrec públic, etc.

3 esp DR Circumstància relativa al consentiment o a les parts contraents que, en virtut d’una llei eclesiàstica o civil, invalida (impediment diriment) el matrimoni o el fa il·lícit (impediment impedient).

3 impediment estèric QUÍM ORG Dificultat o impediment perquè es produeixi una reacció, a causa de la interferència espacial dels grups.

->impedimenta

■impedimenta

[del ll. impedimenta, pl. del n. impedimentum ‘impediment’, der. de impedīre ‘entrebancar’, i aquest, de pes, pĕdis ‘peu’; 1a FONT: c. 1900, Vayreda]

f Bagatge que porta la tropa i impedeix la celeritat de les marxes i operacions.

->impedir

■impedir

[del ll. impedīre, íd., ‘entrebancar’, der. de pes, pĕdis ‘peu’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

v tr Ésser obstacle a l’execució d’una cosa. Un cordó de policia impedia el pas dels manifestants.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impedir

GERUNDI: impedint

PARTICIPI: impedit, impedida, impedits, impedides

INDICATIU PRESENT: impedeixo, impedeixes, impedeix, impedim, impediu, impedeixen

INDICATIU IMPERFET: impedia, impedies, impedia, impedíem, impedíeu, impedien

INDICATIU PASSAT: impedí, impedires, impedí, impedírem, impedíreu, impediren

INDICATIU FUTUR: impediré, impediràs, impedirà, impedirem, impedireu, impediran

INDICATIU CONDICIONAL: impediria, impediries, impediria, impediríem, impediríeu, impedirien

SUBJUNTIU PRESENT: impedeixi, impedeixis, impedeixi, impedim, impediu, impedeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: impedís, impedissis, impedís, impedíssim, impedíssiu, impedissin

IMPERATIU: impedeix, impedeixi, impedim, impediu, impedeixin

->impedit

■impedit -ida

[del ll. impedītus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

adj i m i f PAT Que no pot usar els membres per a caminar.

->impeditiu

■impeditiu -iva

Part. sil.: im_pe_di_tiu

[del b. ll. impeditīvus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

adj Que tendeix a impedir.

->impel·lent

■impel·lent

[del ll. impellens, -ntis, participi pres. de impellĕre ‘xocar, empènyer’]

adj Que impel·leix.

->impel·lir

■impel·lir

[del ll. impellĕre ‘xocar, empènyer’; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 Fer moure empenyent. La pressió impel·leix la sang als vasos.

2 fig Moure a obrar, a fer alguna cosa, impulsar. L’impel·lia el desig d’agradar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impel·lir

GERUNDI: impel·lint

PARTICIPI: impel·lit, impel·lida, impel·lits, impel·lides

INDICATIU PRESENT: impel·leixo, impel·leixes, impel·leix, impel·lim, impel·liu, impel·leixen

INDICATIU IMPERFET: impel·lia, impel·lies, impel·lia, impel·líem, impel·líeu, impel·lien

INDICATIU PASSAT: impel·lí, impel·lires, impel·lí, impel·lírem, impel·líreu, impel·liren

INDICATIU FUTUR: impel·liré, impel·liràs, impel·lirà, impel·lirem, impel·lireu, impel·liran

INDICATIU CONDICIONAL: impel·liria, impel·liries, impel·liria, impel·liríem, impel·liríeu, impel·lirien

SUBJUNTIU PRESENT: impel·leixi, impel·leixis, impel·leixi, impel·lim, impel·liu, impel·leixin

SUBJUNTIU IMPERFET: impel·lís, impel·lissis, impel·lís, impel·líssim, impel·líssiu, impel·lissin

IMPERATIU: impel·leix, impel·leixi, impel·lim, impel·liu, impel·leixin

->impenetrabilitat

■impenetrabilitat

[del b. ll. impenetrabilĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’impenetrable.

2 FÍS Propietat en virtut de la qual dues porcions de matèria no poden ocupar al mateix temps la mateixa porció d’espai.

->impenetrable

■impenetrable

[del ll. impenetrabĭlis, íd.]

adj 1 Incapaç d’ésser penetrat.

2 Incapaç d’ésser comprès, inescrutable.

3 Inaccessible a la raó, als sentiments, a la simpatia, etc.

4 FÍS Que té la propietat de la impenetrabilitat.

->impenetrablement

■impenetrablement

[de impenetrable]

adv D’una manera impenetrable.

->impenitència

■impenitència

Part. sil.: im_pe_ni_tèn_ci_a

[del ll. td. impaenitentia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f Qualitat d’impenitent.

->impenitent

■impenitent

[del ll. td. impaenĭtens, -ntis, íd., participi pres. der. de paenitēre ‘penedir-se, saber greu’]

adj Que no es penedeix dels seus pecats.

->impenitentment

■impenitentment

[de impenitent]

adv Amb impenitència.

->impennat

■impennat -ada

[de pennat]

1 adj ANAT ANIM Que té ales rudimentàries.

2 m ORNIT 1 pl Superordre d’ocells de la subclasse dels neornites que no tenen dents i que presenten les ales no funcionals però normalment constituïdes.

2 sing Ocell del superordre dels impennats.

->impensa

■impensa

[del ll. impensa ‘despesa’]

f Despesa que es fa en la cosa posseïda.

->impensable

■impensable

[de pensar]

adj 1 Que no pot ésser pensat.

2 esp Inconcebible, poc probable.

->impensadament

■impensadament

[de impensat]

adv Sense pensar-s’hi, d’una manera impensada.

->impensat

■impensat -ada

[de pensar; 1a FONT: s. XV, I. de Villena]

adj 1 Dit d’allò que s’esdevé o que hom fa sense haver-hi pensat.

2 a la impensada loc adv D’una manera imprevista, inesperada.

->imperant

■imperant

[del ll. imperans, -ntis, participi pres. de imperare, íd.; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj Que impera.

->imperar

■imperar

[del ll. imperare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr 1 Ésser emperador, sobirà absolut. En aquell temps imperava Neró.

2 esp i p ext 1 Dominar, tenir un comandament absolut. En la naturalesa impera la llei del més fort.

2 fig Impera la llei.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imperar

GERUNDI: imperant

PARTICIPI: imperat, imperada, imperats, imperades

INDICATIU PRESENT: impero, imperes, impera, imperem, impereu, imperen

INDICATIU IMPERFET: imperava, imperaves, imperava, imperàvem, imperàveu, imperaven

INDICATIU PASSAT: imperí, imperares, imperà, imperàrem, imperàreu, imperaren

INDICATIU FUTUR: imperaré, imperaràs, imperarà, imperarem, imperareu, imperaran

INDICATIU CONDICIONAL: imperaria, imperaries, imperaria, imperaríem, imperaríeu, imperarien

SUBJUNTIU PRESENT: imperi, imperis, imperi, imperem, impereu, imperin

SUBJUNTIU IMPERFET: imperés, imperessis, imperés, imperéssim, imperéssiu, imperessin

IMPERATIU: impera, imperi, imperem, impereu, imperin

->imperatiu

■imperatiu -iva

Part. sil.: im_pe_ra_tiu

[del ll. imperativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

1 adj 1 Que conté, que denota, un manament, una ordre.

2 Que no pot ésser evadit o evitat. Un deure imperatiu.

3 mode imperatiu (o simplement imperatiu) GRAM Mode verbal, amb funció lingüística purament apel·lativa o actuativa, que expressa una ordre o bé una prohibició.

2 m ÈTIC 1 Forma en què hom expressa els manaments ètics.

2 imperatiu categòric Imperatiu que no és condicionat per cap fi.

->imperativament

■imperativament

[de imperatiu]

adv D’una manera imperativa.

->imperatori

■imperatori -òria

[del ll. imperatorius, -a, -um ‘relatiu al qui mana, a l’emperador, imperial’]

1 adj Imperatorial.

2 f BOT i FARM Planta herbàcia perenne de la família de les umbel·líferes (Peucedanum ostruthium), de rizoma gruixut i tija dreta, amb fulles biternades de lòbuls ovals acuminats i serrats.

->imperatorial

■imperatorial

Part. sil.: im_pe_ra_to_ri_al

[de imperatori]

adj Relatiu o pertanyent a un emperador.

->imperatorialment

■imperatorialment

Part. sil.: im_pe_ra_to_ri_al_ment

[de imperatorial]

adv Com a emperador, a tall d’emperador.

->imperceptibilitat

■imperceptibilitat

[de imperceptible]

f Qualitat d’imperceptible.

->imperceptible

■imperceptible

[del b. ll. imperceptibĭlis, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj No perceptible, que no es pot percebre.

->imperceptiblement

■imperceptiblement

[de imperceptible]

adv D’una manera imperceptible.

->imperdible

■imperdible

[de perdible]

1 adj Que no és susceptible d’ésser perdut.

2 adj i f [o m] INDUM Dit de l’agulla en forma de U allargada, la punta de la qual, després de clavada, es fica dins una cavitat que hi ha a l’altre extrem.

->imperdonable

■imperdonable

[de perdonable; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj Que no es pot perdonar.

->imperdonablement

■imperdonablement

[de imperdonable]

adv D’una manera imperdonable.

->imperfecció

■imperfecció

Part. sil.: im_per_fec_ci_ó

[del ll. imperfectio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat d’imperfecte. La imperfecció del seu treball.

2 Allò que fa una cosa imperfecta.

->imperfectament

■imperfectament

[de imperfecte]

adv D’una manera imperfecta.

->imperfecte

■imperfecte -a

Cp. imperfet

[del ll. imperfectus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que no és perfecte.

->imperfectibilitat

■imperfectibilitat

[de imperfectible]

f Qualitat d’imperfectible.

->imperfectible

■imperfectible

[del b. ll. imperfectibĭlis, íd.]

adj No perfectible.

->imperfectiu

■imperfectiu -iva

Part. sil.: im_per_fec_tiu

[del b. ll. imperfectivus, -a, -um, íd.]

adj GRAM Dit de l’aspecte que expressa l’acció verbal com no acabada.

->imperfet

■imperfet -a

Cp. imperfecte

[del ll. imperfectus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

1 adj No perfet, no completament acabat.

2 m GRAM Determinació pròpia d’alguns temps verbals, relacionada amb la categoria verbal de l’aspecte.

->imperforable

■imperforable

[de perforable]

adj No perforable.

->imperforació

■imperforació

Part. sil.: im_per_fo_ra_ci_ó

[de perforació]

f PAT Defecte congènit consistent en l’oclusió o el tancament d’òrgans o conductes que per llur natura han d’estar oberts per a exercir llurs funcions.

->imperforat

■imperforat -ada

[de perforat]

adj 1 No perforat.

2 PAT Que presenta una imperforació.

->imperi

■imperi

[del ll. imperium ‘ordre, manament, poder, sobirania’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció d’imperar. L’imperi de la voluntat en les accions humanes. L’imperi de la llei.

2 Dignitat d’emperador.

3 Espai de temps que dura el govern d’un o més emperadors.

4 Autoritat superior i suprema, en consideració a l’estat que l’encarna, equivalent a sobirania.

5 HIST 1 Estat o estats sotmesos a un emperador.

2 imperi colonial Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències europees i sotmesos a llur sobirania.

6 HIST DR 1 Administració de justícia en el sentit de jurisdicció, amb facultats no solament per a declarar el dret, sinó també per a portar a execució les sentències donades.

2 mer imperi Imperi que afectava els procediments que duien aparellada la pena de mort, pèrdua o mutilació de membres, bandejament i altres de gravetat.

3 mixt imperi Facultat de decidir en causes civils, contencioses governatives i en les criminals que duien aparellades penes lleus.

7 valer un imperi fig 1 Valer molt.

2 p ext La seva col·laboració val un imperi.

->imperial

■imperial

Part. sil.: im_pe_ri_al

[del ll. imperialis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’imperi o a l’emperador. Dignitat imperial. Els dominis imperials. Corona imperial.

2 adj fig Que és considerat superior als altres per les seves qualitats. Aigua imperial. Te imperial. Paper imperial.

3 adj HIST Dit de la sèrie de conferències convocades per la corona britànica i celebrades, des del 1887 fins al 1937, per tal de tractar diversos problemes comuns.

4 NUMIS 1 adj Dit de diferents monedes d’or antigues.

2 f pl Monedes encunyades a Roma per ordre dels emperadors.

5 m TRANSP Part superior d’un autobús, un tramvia, etc., disposada amb seients per a rebre-hi passatgers.

->imperialisme

■imperialisme

Part. sil.: im_pe_ri_a_lis_me

[de l’angl. imperialism (der. de imperial, del fr. ant. imperial, ll. imperialis), de primer ’govern de l’emperador, despotisme’, aplicat a l’expansionisme de Disraeli (vers 1874)]

m HIST i POLÍT Tendència d’un estat a l’expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles.

->imperialista

■imperialista

Part. sil.: im_pe_ri_a_lis_ta

[de l’angl. imperialist (cf. imperialisme), de primer ‘partidari de l’emperador d’Alemanya’, després ’partidari de Napoleó’ i, finalment, ‘partidari de l’imperialisme’]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’imperialisme.

2 m i f Partidari de l’imperialisme.

->imperible

■imperible

[de perible]

adj Immortal. Glòria, fama, imperible.

->imperícia

■imperícia

Part. sil.: im_pe_rí_ci_a

[del ll. imperitia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 Qualitat d’imperit.

2 Manca d’habilitat, de perícia.

->imperiós

■imperiós -osa

Part. sil.: im_pe_ri_ós

[del ll. imperiosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 1 Que mana amb imperi, sense admetre resistència ni rèplica. Un home imperiós.

2 p ext Un caràcter imperiós.

2 Que obliga a cedir. Una necessitat imperiosa.

->imperiosament

■imperiosament

Part. sil.: im_pe_ri_o_sa_ment

[de imperiós]

adv D’una manera imperiosa, amb imperi.

->imperit

■imperit -a

[del ll. imperītus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

adj Inexpert.

->imperitament

■imperitament

[de imperit]

adv Amb imperícia.

->impermeabilitat

■impermeabilitat

Part. sil.: im_per_me_a_bi_li_tat

[de impermeable]

f Qualitat d’impermeable.

->impermeabilització

■impermeabilització

Part. sil.: im_per_me_a_bi_lit_za_ci_ó

[de impermeabilitzar]

f 1 Acció d’impermeabilitzar.

2 TÈXT Operació d’impermeabilitzar una tela per privar el pas d’un fluid a través seu.

->impermeabilitzant

■impermeabilitzant

Part. sil.: im_per_me_a_bi_lit_zant

[de impermeabilitzar]

m Producte que confereix a un altre la qualitat d’ésser impermeable.

->impermeabilitzar

■impermeabilitzar

Part. sil.: im_per_me_a_bi_lit_zar

[de impermeable]

v tr Fer impermeable. Si vols impermeabilitzar la fusta abans l’has d’envernissar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impermeabilitzar

GERUNDI: impermeabilitzant

PARTICIPI: impermeabilitzat, impermeabilitzada, impermeabilitzats, impermeabilitzades

INDICATIU PRESENT: impermeabilitzo, impermeabilitzes, impermeabilitza, impermeabilitzem, impermeabilitzeu, impermeabilitzen

INDICATIU IMPERFET: impermeabilitzava, impermeabilitzaves, impermeabilitzava, impermeabilitzàvem, impermeabilitzàveu, impermeabilitzaven

INDICATIU PASSAT: impermeabilitzí, impermeabilitzares, impermeabilitzà, impermeabilitzàrem, impermeabilitzàreu, impermeabilitzaren

INDICATIU FUTUR: impermeabilitzaré, impermeabilitzaràs, impermeabilitzarà, impermeabilitzarem, impermeabilitzareu, impermeabilitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: impermeabilitzaria, impermeabilitzaries, impermeabilitzaria, impermeabilitzaríem, impermeabilitzaríeu, impermeabilitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: impermeabilitzi, impermeabilitzis, impermeabilitzi, impermeabilitzem, impermeabilitzeu, impermeabilitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: impermeabilitzés, impermeabilitzessis, impermeabilitzés, impermeabilitzéssim, impermeabilitzéssiu, impermeabilitzessin

IMPERATIU: impermeabilitza, impermeabilitzi, impermeabilitzem, impermeabilitzeu, impermeabilitzin

->impermeable

■impermeable

Part. sil.: im_per_me_a_ble

[del b. ll. impermeabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XX, Oller]

1 adj No permeable, que no permet el pas d’un fluid a través seu.

2 m INDUM Sobretot de roba impermeable.

->impermeablement

■impermeablement

Part. sil.: im_per_me_a_ble_ment

[de impermeable]

adv D’una manera impermeable.

->impermissible

■impermissible

[del b. ll. impermissibĭlis, íd.]

adj No permissible.

->impermutabilitat

■impermutabilitat

[de impermutable]

f Qualitat d’impermutable.

->impermutable

■impermutable

[de permutable]

adj 1 No permutable.

2 FON En una llengua determinada, dit de cadascun dels sons que no es manifesten en contexts fonètics idèntics.

->impers.

impers.

abrev GRAM impersonal 3.

->impersonal

■impersonal

[del ll. impersonalis, íd.]

1 adj No personal.

2 adj esp Dit d’allò que no manifesta, que no deixa veure, la personalitat del qui ho fa, de qui ho ha fet, que no té una empremta personal. El neguiteja de fer un treball tan impersonal.

3 adj i m GRAM [abrev impers.] Dit del verb o dels temps verbals usats sense referència a cap subjecte.

->impersonalitat¹

■impersonalitat¹

[de impersonal]

f Condició d’impersonal.

->impersonalitat²

■impersonalitat²

[de personalitat]

f Manca de personalitat.

->impersonalitzar

■impersonalitzar

[de impersonal]

v tr Fer impersonal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impersonalitzar

GERUNDI: impersonalitzant

PARTICIPI: impersonalitzat, impersonalitzada, impersonalitzats, impersonalitzades

INDICATIU PRESENT: impersonalitzo, impersonalitzes, impersonalitza, impersonalitzem, impersonalitzeu, impersonalitzen

INDICATIU IMPERFET: impersonalitzava, impersonalitzaves, impersonalitzava, impersonalitzàvem, impersonalitzàveu, impersonalitzaven

INDICATIU PASSAT: impersonalitzí, impersonalitzares, impersonalitzà, impersonalitzàrem, impersonalitzàreu, impersonalitzaren

INDICATIU FUTUR: impersonalitzaré, impersonalitzaràs, impersonalitzarà, impersonalitzarem, impersonalitzareu, impersonalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: impersonalitzaria, impersonalitzaries, impersonalitzaria, impersonalitzaríem, impersonalitzaríeu, impersonalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: impersonalitzi, impersonalitzis, impersonalitzi, impersonalitzem, impersonalitzeu, impersonalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: impersonalitzés, impersonalitzessis, impersonalitzés, impersonalitzéssim, impersonalitzéssiu, impersonalitzessin

IMPERATIU: impersonalitza, impersonalitzi, impersonalitzem, impersonalitzeu, impersonalitzin

->impersonalment

■impersonalment

[de impersonal]

adv D’una manera impersonal.

->impersuasibilitat

■impersuasibilitat

Part. sil.: im_per_su_a_si_bi_li_tat

[de impersuasible]

f Qualitat d’impersuasible.

->impersuasible

■impersuasible

Part. sil.: im_per_su_a_si_ble

[del b. ll. impersuasibĭlis, íd.]

adj No persuasible.

->impertèrrit

■impertèrrit -a

[del ll. imperterrĭtus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Que res no l’intimida.

2 p ext El seu posat impertèrrit.

->impertèrritament

■impertèrritament

[de impertèrrit]

adv Sense intimidar-se per res.

->impertinència

■impertinència

Part. sil.: im_per_ti_nèn_ci_a

[de impertinent; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 Qualitat d’impertinent.

2 Paraula, acció, pròpies d’un impertinent.

->impertinent

■impertinent

[del ll. td. impertinens, -ntis ‘fora de propòsit’; 1a FONT: 1429]

1 adj No pertinent, fora de propòsit. Una pregunta impertinent.

2 adj i m i f Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

->impertinentment

■impertinentment

[de impertinent]

adv Amb impertinència.

->impertorbabilitat

■impertorbabilitat

[de impertorbable]

f Qualitat d’impertorbable.

->impertorbable

■impertorbable

[del ll. td. imperturbabĭlis, íd.]

adj Que no pot ésser pertorbat, que no es pertorba per res.

->impertorbablement

■impertorbablement

[de impertorbable]

adv D’una manera impertorbable.

->impetigen

■impetigen

m PAT Dermatosi infantil, consistent en la formació, a les mans i a la cara, de vesiculopústules, de les quals raja un suc que es condensa en crostes grogues.

->impetiginós

■impetiginós -osa

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’impetigen.

2 adj i m i f Que pateix d’impetigen.

->impetrable

■impetrable

[del ll. impetrabĭlis, íd.]

adj Que pot ésser impetrat.

->impetració

■impetració

Part. sil.: im_pe_tra_ci_ó

[del ll. impetratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f Acció d’impetrar.

->impetrant

■impetrant

[de impetrar]

adj Que impetra.

->impetrar

■impetrar

[del ll. impetrare, íd., der. de patrare ‘dur a terme, executar’, i aquest, de pater ‘pare’, de l’acompliment solemne de certs actes pels pares, juraments, tractats, etc.; el sentit religiós del mot s’anà afeblint a mesura que desapareixia l’ús de cerimònies a què s’aplicava; 1a FONT: 1251]

v tr 1 Obtenir suplicant.

2 Demanar insistentment.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impetrar

GERUNDI: impetrant

PARTICIPI: impetrat, impetrada, impetrats, impetrades

INDICATIU PRESENT: impetro, impetres, impetra, impetrem, impetreu, impetren

INDICATIU IMPERFET: impetrava, impetraves, impetrava, impetràvem, impetràveu, impetraven

INDICATIU PASSAT: impetrí, impetrares, impetrà, impetràrem, impetràreu, impetraren

INDICATIU FUTUR: impetraré, impetraràs, impetrarà, impetrarem, impetrareu, impetraran

INDICATIU CONDICIONAL: impetraria, impetraries, impetraria, impetraríem, impetraríeu, impetrarien

SUBJUNTIU PRESENT: impetri, impetris, impetri, impetrem, impetreu, impetrin

SUBJUNTIU IMPERFET: impetrés, impetressis, impetrés, impetréssim, impetréssiu, impetressin

IMPERATIU: impetra, impetri, impetrem, impetreu, impetrin

->impetratori

■impetratori -òria

[del b. ll. impetratorius, -a, -um, íd.]

adj Que serveix per a impetrar.

->ímpetu

■ímpetu

[del ll. impetus, íd., der. de petĕre ‘dirigir-se vers; demanar; 1a FONT: s. XV]

m 1 Força o violència amb què es mou algú o alguna cosa.

2 FILOS Força impresa, de caràcter permanent i mesurable, que constitueix la qualitat natural dels mòbils.

->impetuós

■impetuós -osa

Part. sil.: im_pe_tu_ós

[del ll. impetuosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Que es mou o obra amb ímpetu, que s’abriva fàcilment. Un torrent impetuós.

->impetuosament

■impetuosament

Part. sil.: im_pe_tu_o_sa_ment

[de impetuós; 1a FONT: 1803, DEst.]

adv D’una manera impetuosa.

->impetuositat

■impetuositat

Part. sil.: im_pe_tu_o_si_tat

[de impetuós; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Qualitat d’impetuós.

->impiadós

■impiadós -osa

Part. sil.: im_pi_a_dós

[de piadós; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adj No piadós, impiu.

->impiadosament

■impiadosament

Part. sil.: im_pi_a_do_sa_ment

[de impiadós]

adv D’una manera impiadosa, impiament.

->impiament

■impiament

Part. sil.: im_pi_a_ment

[de impiu; 1a FONT: 1699]

adv Amb menyspreu de la religió.

->impietat

■impietat

Part. sil.: im_pi_e_tat

[del ll. impiĕtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

f Manca de pietat.

->impietós

■impietós -osa

Part. sil.: im_pi_e_tós

[de pietós]

adj No pietós, mancat de pietat.

->impietosament

■impietosament

Part. sil.: im_pi_e_to_sa_ment

[de impietós]

adv Sense pietat.

->impiu

■impiu -ia

Part. sil.: im_piu

[del ll. impius, -a, -um, íd.]

adj Que mostra menyspreu envers la religió, mancat de religió.

->implacabilitat

■implacabilitat

[del ll. implacabilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’implacable.

->implacable

■implacable

[del ll. implacabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XV, Roís]

adj Que hom no pot aplacar. Enemic implacable.

->implacablement

■implacablement

[de implacable; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adv D’una manera implacable.

->implacentari

■implacentari -ària

adj obs ZOOL Dit dels mamífers no euteris, o sia dels mamífers ovípars o amb placenta reduïda o nul·la.

->implant

■implant

m CIR i TERAP Substància o estructura metàl·lica o sintètica o bé compost, element, teixit o òrgan introduït quirúrgicament en el teixit cel·lular subcutani per tal de donar suport a una pròtesi, d’aconseguir un alliberament lent del principi actiu, o de millorar o regenerar la funció d’un òrgan danyat.

->implantació

■implantació

Part. sil.: im_plan_ta_ci_ó

[de implantar]

f 1 1 Acció d’implantar;

2 l’efecte.

2 CIR 1 Inserció d’un implant.

2 Anastomosi quirúrgica terminolateral.

3 TERAP Introducció subcutània d’un medicament sòlid amb la finalitat principal d’aconseguir una absorció metabòlica lenta.

3 EMBRIOL Fixació a la mucosa uterina de l’ou fecundat.

4 implantació iònica ELECTRÒN Procediment que consisteix a bombardejar un material amb àtoms ionitzants de prou energia per a penetrar més enllà de la capa superficial del material.

->implantar

■implantar

[de plantar¹; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

v tr 1 Plantar sòlidament, pregonament, alguna cosa en una altra, fer que hi arreli.

2 esp Establir una institució, un costum, etc. Implantar un règim democràtic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: implantar

GERUNDI: implantant

PARTICIPI: implantat, implantada, implantats, implantades

INDICATIU PRESENT: implanto, implantes, implanta, implantem, implanteu, implanten

INDICATIU IMPERFET: implantava, implantaves, implantava, implantàvem, implantàveu, implantaven

INDICATIU PASSAT: implantí, implantares, implantà, implantàrem, implantàreu, implantaren

INDICATIU FUTUR: implantaré, implantaràs, implantarà, implantarem, implantareu, implantaran

INDICATIU CONDICIONAL: implantaria, implantaries, implantaria, implantaríem, implantaríeu, implantarien

SUBJUNTIU PRESENT: implanti, implantis, implanti, implantem, implanteu, implantin

SUBJUNTIU IMPERFET: implantés, implantessis, implantés, implantéssim, implantéssiu, implantessin

IMPERATIU: implanta, implanti, implantem, implanteu, implantin

->implegable

■implegable

[de plegable]

adj No plegable.

->implementació

■implementació

Part. sil.: im_ple_men_ta_ci_ó

[de implementar]

f INFORM 1 Acció d’implementar;

2 l’efecte.

->implementar

■implementar

[de l’angl. to implement, del ll. implementum ‘ompliment, repleció’]

v tr 1 INFORM Realitzar una idea, mètode, esquema, algorisme, etc., fins a convertir-lo en un objecte concret o en un procés en estat operatiu.

2 Posar en pràctica (un projecte, un objectiu, un conjunt de mesures). El govern ha implementat el pla de foment de la lectura.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: implementar

GERUNDI: implementant

PARTICIPI: implementat, implementada, implementats, implementades

INDICATIU PRESENT: implemento, implementes, implementa, implementem, implementeu, implementen

INDICATIU IMPERFET: implementava, implementaves, implementava, implementàvem, implementàveu, implementaven

INDICATIU PASSAT: implementí, implementares, implementà, implementàrem, implementàreu, implementaren

INDICATIU FUTUR: implementaré, implementaràs, implementarà, implementarem, implementareu, implementaran

INDICATIU CONDICIONAL: implementaria, implementaries, implementaria, implementaríem, implementaríeu, implementarien

SUBJUNTIU PRESENT: implementi, implementis, implementi, implementem, implementeu, implementin

SUBJUNTIU IMPERFET: implementés, implementessis, implementés, implementéssim, implementéssiu, implementessin

IMPERATIU: implementa, implementi, implementem, implementeu, implementin

->implexió

■implexió

Part. sil.: im_ple_xi_ó

f GENEAL Percentatge de pèrdua d’avantpassats teòrics en una generació concreta, tenint per norma que tots són diferents.

->implicació

■implicació

Part. sil.: im_pli_ca_ci_ó

[del ll. implicatio, -ōnis ‘entrellaçament, encadenament’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció d’implicar;

2 l’efecte.

2 LÒG Relació formal consistent en el fet que una idea o proposició n’implica una altra.

->implicar

■implicar

[del ll. implicare ‘entrellaçar, embolicar’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

v 1 tr 1 Contenir com a conseqüència, com a inferència natural. Que molts ho creguin no implica que hagi de ser veritat.

2 Incloure en essència encara que no dit explícitament.

3 això no implica Això no és obstacle.

2 1 tr Comprometre (algú) en un afer, especialment delictuós; involucrar. Van implicar el noi en un afer de corrupció.

2 pron Comprometre’s en alguna cosa. T’hi has d’implicar més, en aquesta feina.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: implicar

GERUNDI: implicant

PARTICIPI: implicat, implicada, implicats, implicades

INDICATIU PRESENT: implico, impliques, implica, impliquem, impliqueu, impliquen

INDICATIU IMPERFET: implicava, implicaves, implicava, implicàvem, implicàveu, implicaven

INDICATIU PASSAT: impliquí, implicares, implicà, implicàrem, implicàreu, implicaren

INDICATIU FUTUR: implicaré, implicaràs, implicarà, implicarem, implicareu, implicaran

INDICATIU CONDICIONAL: implicaria, implicaries, implicaria, implicaríem, implicaríeu, implicarien

SUBJUNTIU PRESENT: impliqui, impliquis, impliqui, impliquem, impliqueu, impliquin

SUBJUNTIU IMPERFET: impliqués, impliquessis, impliqués, impliquéssim, impliquéssiu, impliquessin

IMPERATIU: implica, impliqui, impliquem, impliqueu, impliquin

->implicatura

implicatura

f LING Implicació que es dedueix a partir de convencions, del context o de màximes i principis conversacionals.

->implícit

■implícit -a

[del ll. implicĭtus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Dit d’allò que hom entén inclòs sense ésser expressat formalment, tàcitament comprès.

->implícitament

■implícitament

[de implícit]

adv D’una manera implícita.

->implorable

■implorable

[del ll. implorabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj Que pot ésser implorat.

->imploració

■imploració

Part. sil.: im_plo_ra_ci_ó

[del ll. imploratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció d’implorar;

2 l’efecte.

->implorador

■implorador -a

[de implorar]

adj Que implora.

->implorar

■implorar

[del ll. implorare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr Demanar suplicant. Implorava als soldats que el deixessin anar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: implorar

GERUNDI: implorant

PARTICIPI: implorat, implorada, implorats, implorades

INDICATIU PRESENT: imploro, implores, implora, implorem, imploreu, imploren

INDICATIU IMPERFET: implorava, imploraves, implorava, imploràvem, imploràveu, imploraven

INDICATIU PASSAT: implorí, implorares, implorà, imploràrem, imploràreu, imploraren

INDICATIU FUTUR: imploraré, imploraràs, implorarà, implorarem, implorareu, imploraran

INDICATIU CONDICIONAL: imploraria, imploraries, imploraria, imploraríem, imploraríeu, implorarien

SUBJUNTIU PRESENT: implori, imploris, implori, implorem, imploreu, implorin

SUBJUNTIU IMPERFET: implorés, imploressis, implorés, imploréssim, imploréssiu, imploressin

IMPERATIU: implora, implori, implorem, imploreu, implorin

->implosió

■implosió

Part. sil.: im_plo_si_ó

[mot de la terminologia lingüística format per oposició a explosió]

f 1 FÍS i TECNOL Acció d’esbotzar-se, de rompre’s sobtadament de fora a dins, en cedir les parets d’un recipient sotmès a una pressió exterior superior a la interior.

2 ASTROF Precipitació violenta de la matèria d’un astre cap al seu centre.

3 FON Primera fase de l’articulació d’un fonema oclusiu, caracteritzada per un moviment d’aproximació dels òrgans supraglòtics a l’estat específic o normal d’aquell fonema.

->implosiu

■implosiu -iva

Part. sil.: im_plo_siu

[mot de la terminologia lingüística format per oposició a explosiu]

adj 1 Propi de la implosió.

2 FON Dit de l’element fonemàtic oclusiu, anomenat també decreixent i injectiu, al qual, per raons posicionals, manca l’explosió.

->implume

■implume

[del ll. implumis, íd.]

adj ANAT ANIM Que no té plomes.

->impluvi

■impluvi

m ARQUIT Cisterna o piló situat a l’atri o peristil de la casa etruscoitàlica i romana i que hom destinava a recollir l’aigua de la pluja que queia del compluvi.

->impolaritzable

■impolaritzable

[de polaritzable]

adj No polaritzable.

->impolític

■impolític -a

[de polític; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj Contrari a la bona política, poc polític.

->impolíticament

■impolíticament

[de impolític]

adv D’una manera impolítica.

->impol·lut

■impol·lut -a

[del ll. impollūtus, -a, -um, íd., participi de polluĕre (v. pol·luir); 1a FONT: 1531]

adj No tacat, completament net.

->imponderabilitat

■imponderabilitat

[de imponderable]

f Qualitat d’imponderable.

->imponderable

■imponderable

[de ponderable]

1 adj Que hom no pot pesar.

2 adj Que no té pes sensible o apreciable. Un fluid imponderable.

3 adj Que excedeix tota ponderació.

4 [sovint en pl] adj i m Dit de l’element, el factor, decisiu i que hom no pot preveure o calcular.

->imponderablement

■imponderablement

[de imponderable]

adv Excedint tota ponderació.

->imponent

■imponent

Cp. imposant 2 i impositor

[del ll. imponens, -ntis, participi pres. de imponĕre ‘imposar’]

adj Que imposa. Una figura imponent. Un paisatge imponent.

->imponentment

■imponentment

adv D’una manera imponent.

->impopular

■impopular

[de popular]

adj No popular, que no és grat al poble, a la multitud.

->impopularitat

■impopularitat

[de impopular]

f Qualitat d’impopular.

->impopularment

■impopularment

[de impopular]

adv Amb impopularitat.

->import

■import

[de importar]

m [abrev imp.] Preu d’una cosa, quantitat de diners que val un bé o que hom ha de pagar per un crèdit o deute.

->importable

■importable

[de importar]

adj ECON Que pot ésser importat.

->importació

■importació

Part. sil.: im_por_ta_ci_ó

[de importar]

f 1 1 Acció d’importar;

2 l’efecte.

2 ECON Conjunt de béns i serveis que un país importa.

->importador

■importador -a

[de importar]

adj i m i f ECON Que importa mercaderies.

->importància

■importància

Part. sil.: im_por_tàn_ci_a

[segurament de l’it. importanza (cf. important); 1a FONT: 1460, Roig]

f Qualitat d’important. La importància de la pregunta. Una cosa sense importància. Donar-se, algú, importància.

->important

■important

[probablement de l’it. importante, deriv., com importanza, del ll. importare (cf. importar), que del sentit de ‘portar a dins’ prengué el de ‘cosa que se’ns fica a dins i ens afecta molt’; 1a FONT: 1476]

adj 1 1 Que importa, que emmena una conseqüència seriosa. La pregunta és important. Una ocasió important.

2 Considerable. Una quantitat important de cotó.

2 Dit de la persona a qui la seva situació dóna una autoritat, una representació, etc., considerable. És un home important.

->importantment

■importantment

[de important]

adv Amb importància.

->importar

■importar

[del ll. importare ‘portar a dins’; en el sentit oposat a exportar, a través de l’angl. to import (s. XVI); en el sentit de ‘ser important’ sembla d’origen it. (s. XV); 1a FONT: s. XV, Curial]

v 1 tr 1 Emmenar com a conseqüència. Això importa una despesa considerable.

2 Pujar a tant una cosa que hom ha de pagar. El viatge importa molts diners.

2 intr Ésser de conseqüència, ésser d’importància per a algú. M’importa molt de saber-ho. Això són coses que a ell no li importen. Importa que hi vagis.

3 tr ECON Comprar a un país estranger els seus productes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: importar

GERUNDI: important

PARTICIPI: importat, importada, importats, importades

INDICATIU PRESENT: importo, importes, importa, importem, importeu, importen

INDICATIU IMPERFET: importava, importaves, importava, importàvem, importàveu, importaven

INDICATIU PASSAT: importí, importares, importà, importàrem, importàreu, importaren

INDICATIU FUTUR: importaré, importaràs, importarà, importarem, importareu, importaran

INDICATIU CONDICIONAL: importaria, importaries, importaria, importaríem, importaríeu, importarien

SUBJUNTIU PRESENT: importi, importis, importi, importem, importeu, importin

SUBJUNTIU IMPERFET: importés, importessis, importés, importéssim, importéssiu, importessin

IMPERATIU: importa, importi, importem, importeu, importin

->importú

■importú -una

Cp. inoportú

[del ll. importunus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adj Molestós, enutjós, per la insistència, pel fet d’ésser intempestiu.

->importunament

■importunament

[de importú; 1a FONT: s. XV, I. de Villena]

adv D’una manera importuna.

->importunar

■importunar

[de importú; 1a FONT: s. XV, I. de Villena]

v tr Molestar, especialment amb sol·licitacions insistents, amb actes intempestius. No l’importunis més i deixa’l estar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: importunar

GERUNDI: importunant

PARTICIPI: importunat, importunada, importunats, importunades

INDICATIU PRESENT: importuno, importunes, importuna, importunem, importuneu, importunen

INDICATIU IMPERFET: importunava, importunaves, importunava, importunàvem, importunàveu, importunaven

INDICATIU PASSAT: importuní, importunares, importunà, importunàrem, importunàreu, importunaren

INDICATIU FUTUR: importunaré, importunaràs, importunarà, importunarem, importunareu, importunaran

INDICATIU CONDICIONAL: importunaria, importunaries, importunaria, importunaríem, importunaríeu, importunarien

SUBJUNTIU PRESENT: importuni, importunis, importuni, importunem, importuneu, importunin

SUBJUNTIU IMPERFET: importunés, importunessis, importunés, importunéssim, importunéssiu, importunessin

IMPERATIU: importuna, importuni, importunem, importuneu, importunin

->importunitat

■importunitat

[del ll. importunĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

f Qualitat d’importú.

->imposable

■imposable

[de imposar]

adj 1 Susceptible d’ésser imposat.

2 DR FISC Dit de la part de riquesa que és objecte possible d’impost.

->imposant

■imposant

[de imposar]

1 adj Que imposa; imponent.

2 adj i m i f Que posa diners a rèdit o en dipòsit.

->imposantment

■imposantment

[de imposant]

adv D’una manera imposant.

->imposar

■imposar

[calc del ll. imponĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Consolat]

v 1 tr 1 Posar sobre. Els imposà el jou. Imposar les mans sobre una part adolorida.

2 esp LITÚRG Posar sobre el cap en senyal de benedicció, de consagració, etc. El bisbe imposà les mans als ordenands. Imposar la cendra en senyal de penitència. Imposar la birreta al cardenal.

3 GRÀF Disposar un determinat nombre de pàgines, en ordre i posició preestablerts i amb els marges indicats, damunt una superfície adequada perquè, un cop impreses i plegat el foli, restin correctament ordenades.

2 fig 1 tr Obligar a complir, suportar, fer, acceptar, pagar, etc., alguna cosa. Cada càrrec imposa uns deures. Imposar un tribut, un impost. El professor imposa silenci als alumnes.

2 tr Obligar a acceptar una persona com a autoritat, com a company, etc. L’empresari imposà com a primer actor un amic seu.

3 pron Obligar-se a si mateix de fer alguna cosa. S’ha imposat de llevar-se cada matí a les sis.

4 pron Ésser o esdevenir forçós, obligat, etc., de fer alguna cosa. Davant la vaga de transports públics, s’imposa d’anar a peu.

5 pron Prevaler. Imposar-se la voluntat popular. S’imposa per la seva intel·ligència.

3 fig 1 intr Infondre respecte, temor, admiració. És un home que imposa per la seva força. Aquelles muntanyes tan altes m’imposen.

2 pron Fer-se respectar, obeir, admirar, etc. Cal algú que sàpiga imposar-se.

4 tr Imputar.

5 tr Instruir algú en una cosa. El vaig imposar en gramàtica.

6 tr ECON Posar diners a rèdit o en dipòsit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imposar

GERUNDI: imposant

PARTICIPI: imposat, imposada, imposats, imposades

INDICATIU PRESENT: imposo, imposes, imposa, imposem, imposeu, imposen

INDICATIU IMPERFET: imposava, imposaves, imposava, imposàvem, imposàveu, imposaven

INDICATIU PASSAT: imposí, imposares, imposà, imposàrem, imposàreu, imposaren

INDICATIU FUTUR: imposaré, imposaràs, imposarà, imposarem, imposareu, imposaran

INDICATIU CONDICIONAL: imposaria, imposaries, imposaria, imposaríem, imposaríeu, imposarien

SUBJUNTIU PRESENT: imposi, imposis, imposi, imposem, imposeu, imposin

SUBJUNTIU IMPERFET: imposés, imposessis, imposés, imposéssim, imposéssiu, imposessin

IMPERATIU: imposa, imposi, imposem, imposeu, imposin

->imposició

■imposició

Part. sil.: im_po_si_ci_ó

[del ll. impositio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1374]

f 1 1 Acció d’imposar. La imposició d’una obligació, d’una càrrega, d’un tribut. Imposició de silenci.

2 Cosa imposada. No tolero les imposicions de ningú.

3 GRÀF Operació d’imposar.

4 imposició de la cendra LITÚRG Cerimònia del dimecres de Cendra consistent a imposar un polsim de cendra sobre el cap dels fidels en senyal de penitència.

5 imposició de mans LITÚRG Gest mitjançant el qual hom consagra o beneeix coses o persones.

6 imposició de nom Acte de donar nom.

2 ECON Quantitat de diners que hom imposa.

3 DR FISC 1 ant Impost.

2 Volum d’imposts atribuïts en un període.

4 GRÀF Peça de la família dels blancs tipogràfics, que hom empra per a separar les pàgines de la forma.

->impòsit

■impòsit

[del ll. imposĭtus, -a, -um ‘imposat’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m DR FISC Impost.

->impositiu

■impositiu -iva

Part. sil.: im_po_si_tiu

adj Relatiu o pertanyent als imposts. Valor impositiu.

->impositor

■impositor -a

[del ll. imposĭtor, -ōris, íd.]

m i f Persona que fa una imposició de diners a rèdit o en dipòsit.

->impossibilitar

■impossibilitar

[de impossible]

v tr Fer impossible una cosa. Tenia una afonia que li impossibilitava de parlar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impossibilitar

GERUNDI: impossibilitant

PARTICIPI: impossibilitat, impossibilitada, impossibilitats, impossibilitades

INDICATIU PRESENT: impossibilito, impossibilites, impossibilita, impossibilitem, impossibiliteu, impossibiliten

INDICATIU IMPERFET: impossibilitava, impossibilitaves, impossibilitava, impossibilitàvem, impossibilitàveu, impossibilitaven

INDICATIU PASSAT: impossibilití, impossibilitares, impossibilità, impossibilitàrem, impossibilitàreu, impossibilitaren

INDICATIU FUTUR: impossibilitaré, impossibilitaràs, impossibilitarà, impossibilitarem, impossibilitareu, impossibilitaran

INDICATIU CONDICIONAL: impossibilitaria, impossibilitaries, impossibilitaria, impossibilitaríem, impossibilitaríeu, impossibilitarien

SUBJUNTIU PRESENT: impossibiliti, impossibilitis, impossibiliti, impossibilitem, impossibiliteu, impossibilitin

SUBJUNTIU IMPERFET: impossibilités, impossibilitessis, impossibilités, impossibilitéssim, impossibilitéssiu, impossibilitessin

IMPERATIU: impossibilita, impossibiliti, impossibilitem, impossibiliteu, impossibilitin

->impossibilitat¹

■impossibilitat¹

[del ll. impossibilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Qualitat d’impossible.

->impossibilitat²

■impossibilitat² -ada

[de impossibilitar]

adj i m i f Que no es pot valer dels membres.

->impossible

■impossible

[del ll. impossibĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Que no és possible.

2 m Hem fet els impossibles per aconseguir-ho.

3 adj Dit de la persona amb un caràcter difícil, insuportable. És un home impossible pel seu mal caràcter.

->impossiblement

■impossiblement

[de impossible]

adv Amb impossibilitat.

->impost

■impost

[del fr. impôt, íd.; 1a FONT: 1905]

m DR FISC [abrev impt.] Contribució obligatòria de les diferents classes socials i sectors productius a l’estat per fer cara a les despeses públiques. L’impost sobre la renda.

->imposta

■imposta

[del cast. imposta, i aquest, probablement de l’it. imposta, íd.; 1a FONT: 1430]

f CONSTR 1 Carreu o rengle de carreus, generalment motllurats i més sortints que la paret, sobre els quals descansa un arc o una volta.

2 Faixa disposada a la façana d’un edifici a l’altura de cadascun dels pisos.

->impostació

■impostació

Part. sil.: im_pos_ta_ci_ó

[de impostar]

f MÚS 1 Acció d’impostar;

2 l’efecte.

->impostar

■impostar

[de l’it. impostare, der. de posto ‘lloc, situació precisa’]

v tr MÚS Emetre talment la veu que hom pugui produir els sons d’una manera clara i graduar-ne la intensitat sense haver de forçar l’aparell vocal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impostar

GERUNDI: impostant

PARTICIPI: impostat, impostada, impostats, impostades

INDICATIU PRESENT: imposto, impostes, imposta, impostem, imposteu, imposten

INDICATIU IMPERFET: impostava, impostaves, impostava, impostàvem, impostàveu, impostaven

INDICATIU PASSAT: impostí, impostares, impostà, impostàrem, impostàreu, impostaren

INDICATIU FUTUR: impostaré, impostaràs, impostarà, impostarem, impostareu, impostaran

INDICATIU CONDICIONAL: impostaria, impostaries, impostaria, impostaríem, impostaríeu, impostarien

SUBJUNTIU PRESENT: imposti, impostis, imposti, impostem, imposteu, impostin

SUBJUNTIU IMPERFET: impostés, impostessis, impostés, impostéssim, impostéssiu, impostessin

IMPERATIU: imposta, imposti, impostem, imposteu, impostin

->impostor

■impostor -a

[del fr. imposteur, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m i f 1 1 Persona que imposa als altres amb falses aparences.

2 esp Persona que cerca d’enganyar assumint un caràcter, un títol, etc., que no és el seu.

2 Persona que fa falses imputacions.

->impostura

■impostura

[del fr. imposture, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Qualitat d’impostor.

2 Acte propi d’un impostor.

3 Falsa imputació.

->impotable

■impotable

Hom.: imputable

[del ll. td. impotabĭlis, íd.]

adj No potable.

->impotència

■impotència

Part. sil.: im_po_tèn_ci_a

[del ll. impotentia, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 Qualitat d’impotent. Reduir a la impotència.

2 Manca de capacitat per a fer una cosa.

3 1 BIOL Incapacitat de l’home per a assolir l’erecció.

2 DR Impossibilitat o incapacitat de fer el coit.

3 impr DR Infecunditat.

4 impr DR Esterilitat.

->impotent

■impotent

[del ll. impotens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

1 adj 1 Mancat de potència, força, mitjans, etc., suficients a fer quelcom.

2 p ext Un posat, una actitud, impotent.

2 adj i m i f PAT Afectat d’impotència.

->impotentment

■impotentment

[de impotent]

adv Amb impotència.

->impr.

impr.

abrev impremta 2.

->impracticabilitat

■impracticabilitat

[de impracticable]

f Qualitat d’impracticable.

->impracticable

■impracticable

[de practicable]

adj 1 No practicable.

2 Per on és impossible o molt difícil de passar.

->imprecació

■imprecació

Part. sil.: im_pre_ca_ci_ó

[del ll. imprecatio, -ōnis, íd.]

f Acció d’imprecar.

->imprecador

■imprecador -a

[de imprecar; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj i m i f Que impreca.

->imprecar

■imprecar

[del ll. imprecari, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Demanar, invocar un mal, un dany, una desgràcia, etc., contra algú. Imprecar la mort d’algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imprecar

GERUNDI: imprecant

PARTICIPI: imprecat, imprecada, imprecats, imprecades

INDICATIU PRESENT: impreco, impreques, impreca, imprequem, imprequeu, imprequen

INDICATIU IMPERFET: imprecava, imprecaves, imprecava, imprecàvem, imprecàveu, imprecaven

INDICATIU PASSAT: imprequí, imprecares, imprecà, imprecàrem, imprecàreu, imprecaren

INDICATIU FUTUR: imprecaré, imprecaràs, imprecarà, imprecarem, imprecareu, imprecaran

INDICATIU CONDICIONAL: imprecaria, imprecaries, imprecaria, imprecaríem, imprecaríeu, imprecarien

SUBJUNTIU PRESENT: imprequi, imprequis, imprequi, imprequem, imprequeu, imprequin

SUBJUNTIU IMPERFET: imprequés, imprequessis, imprequés, imprequéssim, imprequéssiu, imprequessin

IMPERATIU: impreca, imprequi, imprequem, imprequeu, imprequin

->imprecatori

■imprecatori -òria

[del b. ll. imprecatorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que implica o denota imprecació.

->imprecís

■imprecís -isa

[de precís]

adj No precís, vague.

->imprecisió

■imprecisió

Part. sil.: im_pre_ci_si_ó

[de precisió]

f 1 Qualitat d’imprecís.

2 Cosa imprecisa.

->impredictibilitat

impredictibilitat

[de impredictible]

f Qualitat d’impredictible. La impredictibilitat del resultat electoral.

->impredictible

■impredictible

[de predictible]

adj Que no es pot predir.

->impregnabilitat

■impregnabilitat

[de impregnable]

f Qualitat d’impregnable.

->impregnable

■impregnable

[de impregnar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Capaç d’ésser impregnat.

->impregnació

■impregnació

Part. sil.: im_preg_na_ci_ó

[de impregnar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció d’impregnar o d’impregnar-se;

2 l’efecte.

2 FUST Substitució de la saba de la fusta per una substància química que la saturi a fi de fer-la resistent als atacs dels insectes, els fongs i la humitat, etc.

3 ORNIT Procés de fixació, i resposta de seguiment i comportament social i sexual.

->impregnar

■impregnar

[del ll. impraegnare ‘fecundar, impregnar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 Introduir, entre les partícules d’una substància, partícules d’una altra. Impregnar la pell d’un repel·lent contra els mosquits.

2 fig Està impregnat de prejudicis.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impregnar

GERUNDI: impregnant

PARTICIPI: impregnat, impregnada, impregnats, impregnades

INDICATIU PRESENT: impregno, impregnes, impregna, impregnem, impregneu, impregnen

INDICATIU IMPERFET: impregnava, impregnaves, impregnava, impregnàvem, impregnàveu, impregnaven

INDICATIU PASSAT: impregní, impregnares, impregnà, impregnàrem, impregnàreu, impregnaren

INDICATIU FUTUR: impregnaré, impregnaràs, impregnarà, impregnarem, impregnareu, impregnaran

INDICATIU CONDICIONAL: impregnaria, impregnaries, impregnaria, impregnaríem, impregnaríeu, impregnarien

SUBJUNTIU PRESENT: impregni, impregnis, impregni, impregnem, impregneu, impregnin

SUBJUNTIU IMPERFET: impregnés, impregnessis, impregnés, impregnéssim, impregnéssiu, impregnessin

IMPERATIU: impregna, impregni, impregnem, impregneu, impregnin

->impremeditació

■impremeditació

Part. sil.: im_pre_me_di_ta_ci_ó

[de premeditació]

f Manca de premeditació.

->impremeditadament

■impremeditadament

[de impremeditat]

adv D’una manera impremeditada.

->impremeditat

■impremeditat -ada

[de in- i premeditat]

adj No premeditat.

->impremta

■impremta

[del cat. ant. empremta ‘marca, petjada’, participi fem. del verb emprémer ‘marcar una petjada, un senyal’, que amb l’adveniment de la tipografia i per influx de les formes cultes de l’it. imprimere i el fr. imprimer evolucionà en impremta; 1a FONT: 1460, Roig]

f GRÀF 1 Art de reproduir sobre paper, pergamí, etc., la marca en tinta d’un escrit, un dibuix, etc., gravat sobre una planxa metàl·lica o compost ajuntant peces de metall o fusta cadascuna de les quals té gravada una lletra, una figura, etc.

2 [abrev impr.] Obrador on hom fa treballs d’impremta.

->impremtar

■impremtar

[de impremta]

v tr GRÀF Imprimir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impremtar

GERUNDI: impremtant

PARTICIPI: impremtat, impremtada, impremtats, impremtades

INDICATIU PRESENT: impremto, impremtes, impremta, impremtem, impremteu, impremten

INDICATIU IMPERFET: impremtava, impremtaves, impremtava, impremtàvem, impremtàveu, impremtaven

INDICATIU PASSAT: impremtí, impremtares, impremtà, impremtàrem, impremtàreu, impremtaren

INDICATIU FUTUR: impremtaré, impremtaràs, impremtarà, impremtarem, impremtareu, impremtaran

INDICATIU CONDICIONAL: impremtaria, impremtaries, impremtaria, impremtaríem, impremtaríeu, impremtarien

SUBJUNTIU PRESENT: impremti, impremtis, impremti, impremtem, impremteu, impremtin

SUBJUNTIU IMPERFET: impremtés, impremtessis, impremtés, impremtéssim, impremtéssiu, impremtessin

IMPERATIU: impremta, impremti, impremtem, impremteu, impremtin

->impremter

■impremter -a

[de impremta]

m i f GRÀF Impressor.

->imprès

■imprès -esa

[del ll. impressus, -a, -um, participi de imprĭmĕre ‘imprimir’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj Reproduït per impressió. Lletra impresa. Un text imprès.

2 escrit imprès (o simplement imprès) Full imprès.

->imprescindible

■imprescindible

[de prescindible]

adj De què hom no pot prescindir.

->imprescindiblement

■imprescindiblement

[de imprescindible]

adv D’una manera imprescindible.

->imprescriptibilitat

■imprescriptibilitat

[de imprescriptible]

f Qualitat d’imprescriptible.

->imprescriptible

■imprescriptible

[de prescriptible]

adj No subjecte a prescripció.

->imprescriptiblement

■imprescriptiblement

[de imprescriptible]

adv Sense que pugui prescriure.

->impresentable

■impresentable

adj No presentable.

->impressió

■impressió

Part. sil.: im_pres_si_ó

[del ll. impressio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

f 1 1 Acció d’imprimir;

2 l’efecte. La impressió d’un llibre, d’un disc. Una impressió acurada.

2 ANAT ANIM Depressió a la superfície d’un os.

3 1 FISIOL Excitació produïda per distintes formes d’estímuls sobre una terminació nerviosa sensitiva.

2 fig Efecte sobre l’ànim, especialment viu, pregon.

3 fig Concepte, judici, format intuïtivament. La primera impressió és bona.

4 FOTOG i CIN Fixació d’una imatge per mitjà de la llum en una placa fotogràfica o una pel·lícula.

5 impressió digital Senyal que deixa el cap del dit damunt d’un objecte.

6 impressió pal·lial ZOOL Marca que deixen les vores del mantell a la cara interna de cadascuna de les valves dels mol·luscs lamel·libranquis.

->impressionabilitat

■impressionabilitat

Part. sil.: im_pres_si_o_na_bi_li_tat

[de impressionable]

f Qualitat d’impressionable.

->impressionable

■impressionable

Part. sil.: im_pres_si_o_na_ble

[de impressionar]

adj 1 Susceptible d’ésser impressionat.

2 Que fàcilment s’impressiona.

->impressionant

■impressionant

Part. sil.: im_pres_si_o_nant

[de impressionar]

adj Que impressiona, que produeix una impressió en l’ànim.

->impressionar

■impressionar

Part. sil.: im_pres_si_o_nar

[de impressió; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 1 tr Produir una impressió en l’ànim. Aquella escena impressionà el públic. Vol impressionar-nos.

2 pron En assabentar-se’n, s’impressionà molt.

2 tr FOTOG i CIN Produir una impressió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impressionar

GERUNDI: impressionant

PARTICIPI: impressionat, impressionada, impressionats, impressionades

INDICATIU PRESENT: impressiono, impressiones, impressiona, impressionem, impressioneu, impressionen

INDICATIU IMPERFET: impressionava, impressionaves, impressionava, impressionàvem, impressionàveu, impressionaven

INDICATIU PASSAT: impressioní, impressionares, impressionà, impressionàrem, impressionàreu, impressionaren

INDICATIU FUTUR: impressionaré, impressionaràs, impressionarà, impressionarem, impressionareu, impressionaran

INDICATIU CONDICIONAL: impressionaria, impressionaries, impressionaria, impressionaríem, impressionaríeu, impressionarien

SUBJUNTIU PRESENT: impressioni, impressionis, impressioni, impressionem, impressioneu, impressionin

SUBJUNTIU IMPERFET: impressionés, impressionessis, impressionés, impressionéssim, impressionéssiu, impressionessin

IMPERATIU: impressiona, impressioni, impressionem, impressioneu, impressionin

->impressionisme

■impressionisme

Part. sil.: im_pres_si_o_nis_me

[de impressió]

m ART Corrent estètic iniciat i desenvolupat sobretot a França el darrer quart del segle XIX, que se centra en els temes quotidians en una sola i ràpida sessió i aconsegueix visions fugaces, amb pinzellades breus.

->impressionista

■impressionista

Part. sil.: im_pres_si_o_nis_ta

[de impressió; 1a FONT: 1874]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’impressionisme.

2 m i f Seguidor d’aquest corrent artístic.

->impressor

■impressor -a

[del b. ll. impressor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1676]

1 adj Que imprimeix.

2 m i f GRÀF 1 Operari encarregat de la premsa o màquina d’imprimir.

2 Amo d’una impremta.

3 Qualsevol obrer que treballa en una impremta.

3 m HIST Artista dedicat a la impressió gràfica.

4 f INFORM Màquina que imprimeix les dades elaborades per un sistema informàtic. Impressora làser. Impressora d’agulles o de punts.

->imprestable

■imprestable

[de prestable]

adj Que no pot ésser prestat.

->imprevisible

■imprevisible

[de previsible; 1a FONT: s. XX, V. Català]

adj Que hom no pot preveure.

->imprevisió

■imprevisió

Part. sil.: im_pre_vi_si_ó

[de previsió]

f Manca de previsió.

->imprevisor

■imprevisor -a

[de previsor]

adj Que manca de previsió.

->imprevist

■imprevist -a

[de preveure; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

adj i m No previst.

->imprevistament

■imprevistament

[de imprevist]

adv D’una manera imprevista.

->imprimàtur

■imprimàtur

[expressió ll., ‘que s’imprimeixi’]

m Llicència de l’autoritat eclesiàstica per a imprimir o publicar un text imprès.

->imprimibilitat

■imprimibilitat

[de imprimible]

f GRÀF Aptitud d’un paper o d’un altre material per a ésser imprès.

->imprimible

■imprimible

[de imprimir]

adj Susceptible d’ésser imprès.

->imprimir

■imprimir

[del ll. imprĭmĕre ‘fer pressió sobre alguna cosa’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

[p p imprès -esa] v 1 tr 1 Deixar la marca d’una cosa sobre una altra prement l’una contra l’altra. Imprimir un segell sobre cera.

2 GRÀF Deixar la marca en tinta, d’un dibuix, un escrit, una fotografia, etc., damunt paper, en ésser pressionat contra un gravat, motlle, etc., a la premsa.

2 fig 1 tr Fixar indeleblement a la memòria o l’ànim.

2 pron Aquella imatge s’imprimí en el meu cervell.

3 tr Comunicar un moviment, una influència, etc. Imprimir a una bola un moviment de rotació.

4 tr 1 GRÀF Tirar un text per obtenir-ne un o més exemplars.

2 p anal Obtenir, per mitjà dels procediments adequats de premsatge (discs fonogràfics) a fi d’aconseguir-ne un gran nombre d’exemplars.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: imprimir

GERUNDI: imprimint

PARTICIPI: imprès, impresa, impresos, impreses

INDICATIU PRESENT: imprimeixo, imprimeixes, imprimeix, imprimim, imprimiu, imprimeixen

INDICATIU IMPERFET: imprimia, imprimies, imprimia, imprimíem, imprimíeu, imprimien

INDICATIU PASSAT: imprimí, imprimires, imprimí, imprimírem, imprimíreu, imprimiren

INDICATIU FUTUR: imprimiré, imprimiràs, imprimirà, imprimirem, imprimireu, imprimiran

INDICATIU CONDICIONAL: imprimiria, imprimiries, imprimiria, imprimiríem, imprimiríeu, imprimirien

SUBJUNTIU PRESENT: imprimeixi, imprimeixis, imprimeixi, imprimim, imprimiu, imprimeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: imprimís, imprimissis, imprimís, imprimíssim, imprimíssiu, imprimissin

IMPERATIU: imprimeix, imprimeixi, imprimim, imprimiu, imprimeixin

->improbabilitat

■improbabilitat

[del b. ll. improbabilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’improbable.

->improbable

■improbable

[del b. ll. improbabĭlis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj No probable.

->improbablement

■improbablement

[de improbable]

adv No probablement.

->ímprobament

■ímprobament

[de ímprobe]

adv Sense probitat, d’una manera ímproba.

->ímprobe

■ímprobe -a

[del ll. improbus, -a, -um ‘dolent’]

adj 1 Mancat de probitat. Un home ímprobe.

2 Dit del treball, esforç, etc., excessiu i continuat.

->improbiós

■improbiós -osa

Part. sil.: im_pro_bi_ós

[del b. ll. improbiosus, -a, -um, íd.]

adj Ímprobe.

->improbiosament

■improbiosament

Part. sil.: im_pro_bi_o_sa_ment

[de improbiós]

adv Ímprobament.

->improbitat

■improbitat

[del ll. improbĭtas, -ātis ‘dolenteria’]

f Manca de probitat.

->improcedència

■improcedència

Part. sil.: im_pro_ce_dèn_ci_a

[de improcedent]

f Qualitat d’improcedent.

->improcedent

■improcedent

[de procedent]

adj No procedent.

->improcedentment

■improcedentment

[de improcedent]

adv D’una manera improcedent.

->improductiu

■improductiu -iva

Part. sil.: im_pro_duc_tiu

[de productiu]

adj Que no produeix.

->improductivament

■improductivament

[de improductiu]

adv No productivament.

->improductivitat

■improductivitat

[de improductiu]

f Qualitat d’improductiu.

->improduïble

■improduïble

Part. sil.: im_pro_du_ï_ble

[de produïble]

adj No produïble.

->impromptu

■impromptu

[locució ll. in promptu (est) ‘a punt, a l’abast’]

m 1 MÚS Composició musical de forma lliure i estil brillant, basada en la improvisació.

2 LIT Epigrama, madrigal o cuplet improvisats, generalment d’estructura rimada.

->impronunciable

■impronunciable

Part. sil.: im_pro_nun_ci_a_ble

[de pronunciar]

adj Que hom no pot pronunciar.

->improperar

■improperar

[del ll. td. improperare ‘fer retrets a algú’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Dir improperis a algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: improperar

GERUNDI: improperant

PARTICIPI: improperat, improperada, improperats, improperades

INDICATIU PRESENT: impropero, improperes, impropera, improperem, impropereu, improperen

INDICATIU IMPERFET: improperava, improperaves, improperava, improperàvem, improperàveu, improperaven

INDICATIU PASSAT: improperí, improperares, improperà, improperàrem, improperàreu, improperaren

INDICATIU FUTUR: improperaré, improperaràs, improperarà, improperarem, improperareu, improperaran

INDICATIU CONDICIONAL: improperaria, improperaries, improperaria, improperaríem, improperaríeu, improperarien

SUBJUNTIU PRESENT: improperi, improperis, improperi, improperem, impropereu, improperin

SUBJUNTIU IMPERFET: improperés, improperessis, improperés, improperéssim, improperéssiu, improperessin

IMPERATIU: impropera, improperi, improperem, impropereu, improperin

->improperi

■improperi

[del ll. td. improperium, íd., der. de improperare ‘fer retrets’; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 Retret, injúria. El vaig omplir d’improperis.

2 pl LITÚRG Texts cantats el Divendres Sant en el ritu llatí que són com uns retrets de Déu al seu poble.

->improperiós

■improperiós -osa

Part. sil.: im_pro_pe_ri_ós

[de improperi]

adj Que enclou improperi.

->impropi

■impropi -òpia

[del ll. improprius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

adj 1 1 Que no és adient amb les circumstàncies, amb la manera d’ésser d’algú o d’alguna cosa. Fa una calor impròpia del mes que som.

2 esp Que no expressa exactament, amb propietat, la idea.

2 diftong impropi Dígraf que representa una vocal, com ai en francès.

->impròpiament

■impròpiament

Part. sil.: im_prò_pi_a_ment

[de impropi]

adv D’una manera impròpia.

->impropietat

■impropietat

Part. sil.: im_pro_pi_e_tat

[del ll. impropriĕtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’impropi.

2 Allò que és impropi.

->improrrogable

■improrrogable

[de prorrogable]

adj No prorrogable.

->improvació

■improvació

Part. sil.: im_pro_va_ci_ó

[del ll. improbatio, -ōnis, íd.]

f Acció d’improvar.

->improvar

■improvar

[del ll. improbare, íd.]

v tr No aprovar, reprovar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: improvar

GERUNDI: improvant

PARTICIPI: improvat, improvada, improvats, improvades

INDICATIU PRESENT: improvo, improves, improva, improvem, improveu, improven

INDICATIU IMPERFET: improvava, improvaves, improvava, improvàvem, improvàveu, improvaven

INDICATIU PASSAT: improví, improvares, improvà, improvàrem, improvàreu, improvaren

INDICATIU FUTUR: improvaré, improvaràs, improvarà, improvarem, improvareu, improvaran

INDICATIU CONDICIONAL: improvaria, improvaries, improvaria, improvaríem, improvaríeu, improvarien

SUBJUNTIU PRESENT: improvi, improvis, improvi, improvem, improveu, improvin

SUBJUNTIU IMPERFET: improvés, improvessis, improvés, improvéssim, improvéssiu, improvessin

IMPERATIU: improva, improvi, improvem, improveu, improvin

->improvatiu

■improvatiu -iva

Part. sil.: im_pro_va_tiu

[del b. ll. improbativus, -a, -um, íd.]

adj Que improva.

->improvís

■improvís -isa

[del ll. improvisus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1300, Metge]

adj 1 Que ve tot d’un cop sense que hom ho pugui preveure.

2 d’improvís loc adv Inesperadament, sense preparació.

->improvisable

■improvisable

[de improvisar]

adj Que hom pot improvisar.

->improvisació

■improvisació

Part. sil.: im_pro_vi_sa_ci_ó

[de improvisar; 1a FONT: 1864, DLab.]

f 1 1 Acció d’improvisar;

2 l’efecte.

2 MÚS Execució musical espontània no codificada ni escrita.

3 TEAT Invenció de diàleg en el curs d’una representació.

->improvisadament

■improvisadament

[de improvisat; 1a FONT: 1864, DLab.]

adv D’una manera improvisada.

->improvisador

■improvisador -a

[de improvisar; 1a FONT: 1864, DLab.]

adj i m i f Que improvisa.

->improvisament

■improvisament

[de improvisar; 1a FONT: 1490, Tirant]

adv Sense poder-se preveure.

->improvisar

■improvisar

[de improvís; 1a FONT: 1864, DLab.]

v tr 1 Fer alguna cosa tot d’un cop sense estudi ni preparació. Si s’espatlla, haurem d’improvisar una solució.

2 MÚS Tocar un instrument o cantar de manera espontània, sense una escriptura codificada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: improvisar

GERUNDI: improvisant

PARTICIPI: improvisat, improvisada, improvisats, improvisades

INDICATIU PRESENT: improviso, improvises, improvisa, improvisem, improviseu, improvisen

INDICATIU IMPERFET: improvisava, improvisaves, improvisava, improvisàvem, improvisàveu, improvisaven

INDICATIU PASSAT: improvisí, improvisares, improvisà, improvisàrem, improvisàreu, improvisaren

INDICATIU FUTUR: improvisaré, improvisaràs, improvisarà, improvisarem, improvisareu, improvisaran

INDICATIU CONDICIONAL: improvisaria, improvisaries, improvisaria, improvisaríem, improvisaríeu, improvisarien

SUBJUNTIU PRESENT: improvisi, improvisis, improvisi, improvisem, improviseu, improvisin

SUBJUNTIU IMPERFET: improvisés, improvisessis, improvisés, improviséssim, improviséssiu, improvisessin

IMPERATIU: improvisa, improvisi, improvisem, improviseu, improvisin

->improvisat

improvisat -ada

[de improvisar]

adj Sense estudi ni preparació previs.

->imprudència

■imprudència

Part. sil.: im_pru_dèn_ci_a

[del ll. imprudentia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Manca de prudència. Obrar amb imprudència.

2 Acte mancat de prudència. Has comès moltes imprudències.

3 DR 1 Negligència o manca de precaucions que porta a actes que foren delictes si hi hagués hagut malícia en l’actor.

2 imprudència temerària Negligència o manca de precaucions inexcusable, contrària a una prudència raonable.

->imprudent

■imprudent

[del ll. imprudens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

1 adj i m i f Mancat de prudència. No siguis imprudent.

2 adj p ext Fet amb imprudència, que denota, manifesta, imprudència.

->imprudentment

■imprudentment

[de imprudent]

adv D’una manera imprudent.

->impt.

impt.

abrev DR FISC impost.

->impúber

■impúber

[del ll. impūber, -ĕris, íd.]

adj i m i f DR CIV i DR CAN Que no ha arribat a la pubertat.

->impublicable

■impublicable

[de publicable]

adj No publicable.

->impudència

■impudència

Part. sil.: im_pu_dèn_ci_a

[del ll. impudentia, íd.]

f Qualitat d’impudent.

->impudent

■impudent

[del ll. impudens, -ntis, íd.]

adj Desvergonyit sense pudor, amb menyspreu i falta de consideració als altres.

->impudentment

■impudentment

[de impudent]

adv D’una manera impudent.

->impúdic

■impúdic -a

[del ll. impudīcus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Mancat de pudor, que ofèn el pudor.

->impúdicament

■impúdicament

[de impúdic; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adv D’una manera impúdica.

->impudícia

■impudícia

Part. sil.: im_pu_dí_ci_a

[haplologia per impudicícia; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Impudicícia.

->impudicícia

■impudicícia

Part. sil.: im_pu_di_cí_ci_a

[del ll. impudicitia, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Qualitat d’impúdic.

->impudicitat

■impudicitat

[de impúdic; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f Impudicícia.

->impudor

■impudor

[de pudor¹]

m Manca de pudor.

->impugnabilitat

■impugnabilitat

[de impugnable]

f Qualitat d’impugnable.

->impugnable

■impugnable

[del ll. impugnabĭlis, íd.]

adj Que pot ésser impugnat.

->impugnació

■impugnació

Part. sil.: im_pug_na_ci_ó

[del ll. impugnatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1337]

f 1 1 Acció d’impugnar;

2 l’efecte.

2 DR CIV i DR PROC Activitat encaminada a combatre la validesa o l’eficàcia d’un acte jurídic.

->impugnador

■impugnador -a

[del ll. impugnator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj i m i f Que impugna.

->impugnant

■impugnant

[del ll. impugnans, -ntis, participi pres. de impugnare ‘impugnar, combatre’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj i m i f Impugnador.

->impugnar

■impugnar

[del ll. impugnare ‘impugnar, combatre’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

v tr 1 Combatre, refutar. És una veritat que no pot ésser impugnada. Impugnar una opinió.

2 DR Fer una impugnació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impugnar

GERUNDI: impugnant

PARTICIPI: impugnat, impugnada, impugnats, impugnades

INDICATIU PRESENT: impugno, impugnes, impugna, impugnem, impugneu, impugnen

INDICATIU IMPERFET: impugnava, impugnaves, impugnava, impugnàvem, impugnàveu, impugnaven

INDICATIU PASSAT: impugní, impugnares, impugnà, impugnàrem, impugnàreu, impugnaren

INDICATIU FUTUR: impugnaré, impugnaràs, impugnarà, impugnarem, impugnareu, impugnaran

INDICATIU CONDICIONAL: impugnaria, impugnaries, impugnaria, impugnaríem, impugnaríeu, impugnarien

SUBJUNTIU PRESENT: impugni, impugnis, impugni, impugnem, impugneu, impugnin

SUBJUNTIU IMPERFET: impugnés, impugnessis, impugnés, impugnéssim, impugnéssiu, impugnessin

IMPERATIU: impugna, impugni, impugnem, impugneu, impugnin

->impugnatiu

■impugnatiu -iva

Part. sil.: im_pug_na_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. impugnatus, -a, -um, participi de impugnare ‘impugnar, combatre’]

adj Que tendeix a impugnar.

->impujable

■impujable

adj Que no s’hi pot pujar; inaccessible.

->impuls

■impuls

[del ll. impulsus, -us, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 1 Acció d’impel·lir.

2 esp MEC Donada una força F(t) que actua sobre una partícula de massa m durant un interval T, magnitud definida per la fórmula I = §^T₀F(t) dt.

3 impuls específic EXPL i ASTRON Impuls mecànic per unitat de pes produït per un explosiu propulsor.

2 fig 1 Força que fa avançar, desenvolupar-se una activitat, una institució, etc.

2 PSIC Tendència involuntària a executar un acte.

3 ELECTRÒN Senyal elèctric de durada molt breu, de manera que presenta un augment, seguit d’una disminució brusca del seu valor.

->impulsar

■impulsar

[del ll. impulsare, freqüentatiu de impellĕre ‘empènyer, xocar’; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

v tr 1 impel·lir 1.

2 fig 1 Donar impuls a una activitat, una institució, etc. El govern ha aprovat un pla per impulsar l’economia del país.

2 Moure a obrar, a fer alguna cosa. Encara no sé què l’impulsà a prendre aquesta decisió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impulsar

GERUNDI: impulsant

PARTICIPI: impulsat, impulsada, impulsats, impulsades

INDICATIU PRESENT: impulso, impulses, impulsa, impulsem, impulseu, impulsen

INDICATIU IMPERFET: impulsava, impulsaves, impulsava, impulsàvem, impulsàveu, impulsaven

INDICATIU PASSAT: impulsí, impulsares, impulsà, impulsàrem, impulsàreu, impulsaren

INDICATIU FUTUR: impulsaré, impulsaràs, impulsarà, impulsarem, impulsareu, impulsaran

INDICATIU CONDICIONAL: impulsaria, impulsaries, impulsaria, impulsaríem, impulsaríeu, impulsarien

SUBJUNTIU PRESENT: impulsi, impulsis, impulsi, impulsem, impulseu, impulsin

SUBJUNTIU IMPERFET: impulsés, impulsessis, impulsés, impulséssim, impulséssiu, impulsessin

IMPERATIU: impulsa, impulsi, impulsem, impulseu, impulsin

->impulsió

■impulsió

Part. sil.: im_pul_si_ó

[del ll. impulsio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

f Acció d’impel·lir, impuls.

->impulsional

impulsional

Part. sil.: im_pul_si_o_nal

adj FÍS Dit d’un procés que s’esdevé a impulsos. Mode impulsional.

->impulsiu

■impulsiu -iva

Part. sil.: im_pul_siu

[del b. ll. impulsivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XX, Liost]

1 adj Que dóna impuls. Força impulsiva.

2 1 adj i m i f Que es deixa emportar pels impulsos naturals.

2 adj p ext Un temperament impulsiu. Una acció impulsiva.

->impulsivament

■impulsivament

[de impulsiu]

adv D’una manera impulsiva, obeint a un impuls natural.

->impulsivitat

■impulsivitat

[de impulsiu]

f Qualitat d’impulsiu.

->impulsor

■impulsor -a

[del ll. impulsor, -ōris, íd.]

adj i m i f Que impulsa.

->impune

■impune

[del ll. impunis, íd.; 1a FONT: 1340]

adj Que resta sense càstig.

->impunement

■impunement

[de impune]

adv Sense ésser castigat, sense dany.

->impunibilitat

impunibilitat

[de punibilitat]

f DR PEN Qualitat del qui no pot ésser punit.

->impunit

■impunit -ida

[de punir; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Impune.

->impunitat

■impunitat

[del ll. impunĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Exempció de càstig.

2 DR CIV Manca de responsabilitat davant la llei.

->impur

■impur -a

[del ll. impurus, -a, -um , íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj No pur, mancat de puresa.

->impurament

■impurament

[de impur]

adv D’una manera impura.

->impuresa

■impuresa

[del ll. impuritia, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Qualitat d’impur.

2 Allò que és impur o que fa que una cosa sigui impura.

3 METAL·L En un metall o aliatge, element estrany a la matriu metàl·lica inclòs en aquesta.

4 impuresa legal HIST REL Impuresa de què hom s’ha d’alliberar ritualment si vol participar del culte sagrat.

->impurificació

■impurificació

Part. sil.: im_pu_ri_fi_ca_ci_ó

[de impurificar]

f Acció d’impurificar o d’impurificar-se.

->impurificador

■impurificador -a

[de impurificar]

adj Que impurifica.

->impurificar

■impurificar

[de impur]

v 1 tr Fer impur algú o alguna cosa.

2 pron Esdevenir impur.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: impurificar

GERUNDI: impurificant

PARTICIPI: impurificat, impurificada, impurificats, impurificades

INDICATIU PRESENT: impurifico, impurifiques, impurifica, impurifiquem, impurifiqueu, impurifiquen

INDICATIU IMPERFET: impurificava, impurificaves, impurificava, impurificàvem, impurificàveu, impurificaven

INDICATIU PASSAT: impurifiquí, impurificares, impurificà, impurificàrem, impurificàreu, impurificaren

INDICATIU FUTUR: impurificaré, impurificaràs, impurificarà, impurificarem, impurificareu, impurificaran

INDICATIU CONDICIONAL: impurificaria, impurificaries, impurificaria, impurificaríem, impurificaríeu, impurificarien

SUBJUNTIU PRESENT: impurifiqui, impurifiquis, impurifiqui, impurifiquem, impurifiqueu, impurifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: impurifiqués, impurifiquessis, impurifiqués, impurifiquéssim, impurifiquéssiu, impurifiquessin

IMPERATIU: impurifica, impurifiqui, impurifiquem, impurifiqueu, impurifiquin

->impuritat

■impuritat

[del ll. impurĭtas, -ātis, íd.]

f Impuresa.

->imputabilitat

■imputabilitat

[del b. ll. imputabilĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’imputable.

2 DR PEN Possibilitat d’atribuir a una persona una acció o omissió previstes per la llei com a falta o delicte.

->imputable

■imputable

Hom.: impotable

[del b. ll. imputabĭlis, íd.]

adj Susceptible d’ésser imputat.

->imputació

■imputació

Part. sil.: im_pu_ta_ci_ó

[del b. ll. imputatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’imputar;

2 l’efecte.

2 COMPT Determinació de la participació relativa dels diferents factors de producció en el cost final del producte.

3 imputació a la llegítima DR CIV Operació de càlcul de la llegítima en virtut de la qual allò que hom ha rebut com a hereu, legatari o donatari disminueix la part de valor que té dret a percebre de la massa hereditària.

4 imputació de pagaments DR CIV Aplicació d’un pagament a un deute determinat quan són diversos els deutes que un deutor té envers un mateix creditor.

5 teoria de la imputació ECON Teoria econòmica marginalista de l’assignació del valor del producte entre els diferents factors que intervenen en la seva producció.

->imputador

■imputador -a

[del ll. imputator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que imputa.