->decisió

■decisió

Part. sil.: de_ci_si_ó

[del ll. decisio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1517]

f 1 1 Acció de decidir;

2 l’efecte. Les decisions de l’àrbitre. Prendre una decisió.

2 Qualitat de decidit. Obrar amb decisió.

3 CIBERN Operació d’un calculador que té per objecte trobar si existeix una determinada relació entre dos termes i també l’adopció d’altres possibles alternatives d’acció, segons les instruccions del programa.

4 DR 1 Resolució o determinació de l’autoritat competent en un cas controvertit.

2 Dispositiva.

->decisiu

■decisiu -iva

Part. sil.: de_ci_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. decisus, -a, -um, participi del ll. decidĕre ‘decidir’; 1a FONT: 1757, DTo.]

adj Que decideix. Raó decisiva. Batalla decisiva. Ha arribat el moment decisiu.

->decisivament

■decisivament

[de decisiu]

adv D’una manera decisiva.

->decisor

decisor -a

m i f ECON Persona que pren la decisió d’adquirir un determinat producte o servei.

->decisori

■decisori -òria

[del b. ll. decisorius, -a, -um, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la decisió.

2 Dit d’allò que decideix, que té poder de decidir.

3 DR 1 Dit d’un fet que tot sol determina la decisió d’un procés.

2 Dit del jurament segons el qual el litigant que el demana s’obliga a acceptar com a cert el que declari el contrari.

->declamació

■declamació

Part. sil.: de_cla_ma_ci_ó

[del ll. declamatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1757, DTo.]

f 1 1 Acció de declamar.

2 Art que dirigeix l’ús de les diferents formes de la dicció expressiva en la interpretació de texts parlats, tant en discursos com en teatre.

2 LIT 1 La cosa declamada.

2 Discurs que hom componia en les escoles d’eloqüència de Roma.

3 Oració escrita o pronunciada com a exercici en les regles de la retòrica, gairebé sempre sobre un tema fixat.

->declamador

■declamador -a

[del ll. declamator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

m i f Persona que declama.

->declamar

■declamar

[del ll. declamare, íd.; 1a FONT: 1757, DTo.]

v 1 tr 1 Recitar marcant el sentit amb l’entonació i l’accionat convenient. Declamar un discurs.

2 abs Aprendre a declamar.

2 intr 1 Parlar pomposament, teatralment.

2 Parlar amb una excessiva vehemència contra quelcom.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: declamar

GERUNDI: declamant

PARTICIPI: declamat, declamada, declamats, declamades

INDICATIU PRESENT: declamo, declames, declama, declamem, declameu, declamen

INDICATIU IMPERFET: declamava, declamaves, declamava, declamàvem, declamàveu, declamaven

INDICATIU PASSAT: declamí, declamares, declamà, declamàrem, declamàreu, declamaren

INDICATIU FUTUR: declamaré, declamaràs, declamarà, declamarem, declamareu, declamaran

INDICATIU CONDICIONAL: declamaria, declamaries, declamaria, declamaríem, declamaríeu, declamarien

SUBJUNTIU PRESENT: declami, declamis, declami, declamem, declameu, declamin

SUBJUNTIU IMPERFET: declamés, declamessis, declamés, declaméssim, declaméssiu, declamessin

IMPERATIU: declama, declami, declamem, declameu, declamin

->declamatori

■declamatori -òria

[del ll. declamatorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la declamació. Un tema declamatori.

2 De forma emfàtica i exagerada i de fons banal. To declamatori.

->declamatòriament

■declamatòriament

Part. sil.: de_cla_ma_tò_ri_a_ment

[de declamatori]

adv D’una manera declamatòria.

->declaració

■declaració

Part. sil.: de_cla_ra_ci_ó

[del ll. declaratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

f 1 1 Acció de declarar o de declarar-se;

2 l’efecte. Una declaració d’amor. Fer una declaració.

2 DR Manifestació feta per comunicar o per establir la veritat sobre un fet o un esdeveniment. Declaració de fallida. Declaració de rebel·lia.

3 DR FISC Exposició duanera, feta de paraula o bé per escrit (en cas de tràfic comercial), de les mercaderies subjectes a pagar drets de duana o imposts.

->declaradament

■declaradament

[de declarar]

adv D’una manera clara, oberta. Prou declaradament que ho deia.

->declarador

■declarador -a

[del ll. declarator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que declara.

->declarament

■declarament

[de declarar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Acció de declarar, de posar en clar.

->declarant

■declarant

[de declarar]

m i f DR PROC Persona que declara davant un jutge.

->declarar

■declarar

[del ll. declarare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Manifestar algú el que sent o el que pensa. Mai no declara les intencions. Li declarà tot seguit el seu amor.

2 pron 1 Manifestar algú les seves intencions, una decisió, l’adopció d’una mesura, etc. S’ha declarat a favor del ministre. Declarar-se en vaga.

2 p ext La sort s’ha declarat contra seu.

3 esp Manifestar algú a la persona estimada l’amor que li té a fi de tenir-hi relacions. Encara no se t’ha declarat?

4 Manifestar-se alguna cosa. Declarar-se la còlera de Déu. Declarar-se una malaltia. Declarar-se una tempestat.

3 tr 1 Manifestar algú el que sap, informar d’un fet, etc. Ell m’ha declarat la veritat. Declarà als periodistes que...

2 esp Notificar oficialment. Declarar, un estat, la guerra a un altre estat.

3 esp Dictaminar sobre alguna cosa algú que té autoritat per a fer-ho. Els experts declararen fals el document.

4 tr DR FISC Manifestar a l’autoritat administrativa la natura i la quantitat d’una matèria imposable o d’unes mercaderies o objectes el tràfic dels quals és sotmès al pagament de drets.

5 DR PROC 1 tr Expressar, els qui jutgen, llur decisió.

2 tr Manifestar els testimonis o l’acusat davant el jutge el que saben sobre el que hom els pregunta amb relació als fets controvertits.

3 abs Avui declaren els testimonis de càrrec.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: declarar

GERUNDI: declarant

PARTICIPI: declarat, declarada, declarats, declarades

INDICATIU PRESENT: declaro, declares, declara, declarem, declareu, declaren

INDICATIU IMPERFET: declarava, declaraves, declarava, declaràvem, declaràveu, declaraven

INDICATIU PASSAT: declarí, declarares, declarà, declaràrem, declaràreu, declararen

INDICATIU FUTUR: declararé, declararàs, declararà, declararem, declarareu, declararan

INDICATIU CONDICIONAL: declararia, declararies, declararia, declararíem, declararíeu, declararien

SUBJUNTIU PRESENT: declari, declaris, declari, declarem, declareu, declarin

SUBJUNTIU IMPERFET: declarés, declaressis, declarés, declaréssim, declaréssiu, declaressin

IMPERATIU: declara, declari, declarem, declareu, declarin

->declaratiu

■declaratiu -iva

Part. sil.: de_cla_ra_tiu

[del ll. declarativus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que dóna declaració d’alguna cosa, que explana, que elucida. Acte declaratiu.

2 DR PROC Dit del judici que té per finalitat d’obtenir del jutge la declaració de l’existència d’un dret anterior.

3 GRAM Dit de l’enunciat o l’oració que expressa un judici, afirmatiu o negatiu.

->declaratori

■declaratori -òria

[del b. ll. declaratorius, -a, -um, íd.]

adj DR PROC Dit del pronunciament judicial que defineix una qualitat o un dret sense contenir manament executiu.

->declinable

■declinable

[del ll. declinabĭlis, íd.]

adj GRAM Dit de les parts de l’oració que es declinen.

->declinació

■declinació

Part. sil.: de_cli_na_ci_ó

[del ll. declinatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1670, DTo.]

f 1 Refús.

2 1 Acció de baixar després d’haver atès el punt culminant.

2 PAT Període de disminució d’una malaltia o d’algun dels seus símptomes.

3 1 Acció de separar-se o de desviar-se d’una direcció determinada.

2 TOPOG Angle que forma un pla vertical o una alineació amb el meridià.

3 declinació d’un astre ASTR Distància angular d’un astre a l’equador celeste mesurada per un arc del cercle màxim que passa per l’astre i que és perpendicular al cercle equatorial.

4 declinació magnètica GEOF Angle que forma la direcció del nord magnètic i la del nord geogràfic, és a dir, el que forma el pla vertical que conté la direcció de la brúixola i el pla meridià del punt de situació.

4 GRAM 1 Flexió nominal d’una llengua.

2 Paradigma al qual pertany un mot segons la manera com es declina. “Musa" és un mot de la primera declinació llatina.

->declinador

■declinador

[de declinar]

m TOPOG Brúixola que hom uneix al cercle d’un goniòmetre topogràfic per tal d’orientar-lo a fi que l’aparell marqui el zero corresponent al meridià magnètic.

->declinant

■declinant

[de declinar]

adj Que declina.

->declinar

■declinar

[del ll. declinare, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v 1 intr 1 Separar-se o desviar-se d’una direcció determinada.

2 esp ASTR Ésser un astre a una certa distància de l’equador celeste.

3 esp GEOG i TOPOG Formar una agulla imantada o un pla vertical un cert angle amb el meridià.

2 tr 1 Refusar, no acceptar. Ha declinat aquest honor. Declinem tota responsabilitat.

2 DR Refusar un jutge per incompetència de jurisdicció.

3 intr 1 Baixar després d’haver atès el punt culminant de la carrera. El sol ja començava a declinar.

2 fig Disminuir, decaure, encaminar-se a la seva fi o extinció. La seva influència declina.

4 tr GRAM Analitzar les diverses formes que l’article, el substantiu, l’adjectiu i el pronom poden presentar d’acord amb els paradigmes de la declinació a què pertanyen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: declinar

GERUNDI: declinant

PARTICIPI: declinat, declinada, declinats, declinades

INDICATIU PRESENT: declino, declines, declina, declinem, declineu, declinen

INDICATIU IMPERFET: declinava, declinaves, declinava, declinàvem, declinàveu, declinaven

INDICATIU PASSAT: decliní, declinares, declinà, declinàrem, declinàreu, declinaren

INDICATIU FUTUR: declinaré, declinaràs, declinarà, declinarem, declinareu, declinaran

INDICATIU CONDICIONAL: declinaria, declinaries, declinaria, declinaríem, declinaríeu, declinarien

SUBJUNTIU PRESENT: declini, declinis, declini, declinem, declineu, declinin

SUBJUNTIU IMPERFET: declinés, declinessis, declinés, declinéssim, declinéssiu, declinessin

IMPERATIU: declina, declini, declinem, declineu, declinin

->declinatori

■declinatori -òria

[del b. ll. declinatorius, -a, -um, íd.]

1 1 adj Que declina o refusa, especialment una jurisdicció.

2 f DR PROC Incident processal que té la condició d’excepció dilatòria, consistent a demanar al jutge que s’abstingui de continuar coneixent de l’assumpte i que remeti les actuacions a qui hom considera competent.

3 f DR PROC La mateixa petició declinatòria.

2 1 adj Que serveix per a mesurar la declinació.

2 m TOPOG Declinador.

->declinòmetre

declinòmetre

m GEOF Aparell que serveix per a mesurar la declinació magnètica d’un lloc.

->declivi

■declivi

[del ll. declīvis ‘pendent’, der. de clivus ‘costa’, de la mateixa arrel de inclinare ‘inclinar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m Pendent o inclinació d’un terreny, d’una superfície, amb relació a un pla horitzontal.

->declivitat

■declivitat

[del ll. declivitas, -ātis, íd.]

f Declivi.

->decocció

■decocció

Part. sil.: de_coc_ci_ó

[del ll. decoctio, -ōnis, íd.]

f FARM 1 Operació consistent a extreure els principis actius d’una droga per mitjà de l’acció continuada d’aigua destil·lada a una temperatura pròxima a l’ebullició.

2 Extret o producte obtingut amb aquesta operació.

->decol·lació

■decol·lació

Part. sil.: de_col_la_ci_ó

f 1 ant Degollació.

2 MED En un part difícil, separació del cap del fetus mort.

->decolorant

■decolorant

[de decolorar]

adj i m Dit de la substància que decolora.

->decolorar

■decolorar

[del ll. decolorare, íd.]

v tr Fer perdre el color (a alguna cosa); descolorir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decolorar

GERUNDI: decolorant

PARTICIPI: decolorat, decolorada, decolorats, decolorades

INDICATIU PRESENT: decoloro, decolores, decolora, decolorem, decoloreu, decoloren

INDICATIU IMPERFET: decolorava, decoloraves, decolorava, decoloràvem, decoloràveu, decoloraven

INDICATIU PASSAT: decolorí, decolorares, decolorà, decoloràrem, decoloràreu, decoloraren

INDICATIU FUTUR: decoloraré, decoloraràs, decolorarà, decolorarem, decolorareu, decoloraran

INDICATIU CONDICIONAL: decoloraria, decoloraries, decoloraria, decoloraríem, decoloraríeu, decolorarien

SUBJUNTIU PRESENT: decolori, decoloris, decolori, decolorem, decoloreu, decolorin

SUBJUNTIU IMPERFET: decolorés, decoloressis, decolorés, decoloréssim, decoloréssiu, decoloressin

IMPERATIU: decolora, decolori, decolorem, decoloreu, decolorin

->decomís

■decomís

[de comís; 1a FONT: 1640]

m Comís.

->decomissar

■decomissar

[de decomís]

v tr Comissar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decomissar

GERUNDI: decomissant

PARTICIPI: decomissat, decomissada, decomissats, decomissades

INDICATIU PRESENT: decomisso, decomisses, decomissa, decomissem, decomisseu, decomissen

INDICATIU IMPERFET: decomissava, decomissaves, decomissava, decomissàvem, decomissàveu, decomissaven

INDICATIU PASSAT: decomissí, decomissares, decomissà, decomissàrem, decomissàreu, decomissaren

INDICATIU FUTUR: decomissaré, decomissaràs, decomissarà, decomissarem, decomissareu, decomissaran

INDICATIU CONDICIONAL: decomissaria, decomissaries, decomissaria, decomissaríem, decomissaríeu, decomissarien

SUBJUNTIU PRESENT: decomissi, decomissis, decomissi, decomissem, decomisseu, decomissin

SUBJUNTIU IMPERFET: decomissés, decomissessis, decomissés, decomisséssim, decomisséssiu, decomissessin

IMPERATIU: decomissa, decomissi, decomissem, decomisseu, decomissin

->decompost

decompost -a

[del ll. científic decompositus, de compositus ‘compost’ amb el prefix de reforç de-]

adj BOT Dit de la fulla composta que té els folíols també compostos.

->decor

■decor

[del ll. decōrum ‘allò que convé’; 1a FONT: 1515]

m 1 Allò que serveix per a decorar un edifici (pintures, daurats, etc.).

2 Art de decorar els edificis.

3 Correcció, elevació, en les maneres, en el capteniment d’algú, que correspon a la seva condició social, a les seves responsabilitats. Servar el decor. Mancar al decor.

->decoració

■decoració

Part. sil.: de_co_ra_ci_ó

[del ll. decoratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1480]

f 1 ART Activitat artística que té com a finalitat d’adornar o complementar objectes i edificis.

2 CIN i TEAT Decorat.

->decorador

■decorador -a

[del ll. td. decorator, -ōris, íd.]

1 adj i m i f Persona que fa treballs de decoració. És un bon decorador. Pintor decorador.

2 m i f ART Interiorista.

->decorar

■decorar

[del ll. decorare, íd., der. de decōrum, de la mateixa arrel de decēre ‘convenir’; 1a FONT: 1344]

v tr 1 Adornar, guarnir d’accessoris destinats a embellir. Decorar una sala per a un ball. Els tapissos que decoren la sala.

2 fig Les virtuts que decoren la seva ànima. Els astres que decoren el cel.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decorar

GERUNDI: decorant

PARTICIPI: decorat, decorada, decorats, decorades

INDICATIU PRESENT: decoro, decores, decora, decorem, decoreu, decoren

INDICATIU IMPERFET: decorava, decoraves, decorava, decoràvem, decoràveu, decoraven

INDICATIU PASSAT: decorí, decorares, decorà, decoràrem, decoràreu, decoraren

INDICATIU FUTUR: decoraré, decoraràs, decorarà, decorarem, decorareu, decoraran

INDICATIU CONDICIONAL: decoraria, decoraries, decoraria, decoraríem, decoraríeu, decorarien

SUBJUNTIU PRESENT: decori, decoris, decori, decorem, decoreu, decorin

SUBJUNTIU IMPERFET: decorés, decoressis, decorés, decoréssim, decoréssiu, decoressin

IMPERATIU: decora, decori, decorem, decoreu, decorin

->decorat

■decorat

[de decorar]

m TEAT 1 CIN Conjunt d’elements decoratius que constitueixen el marc on es desenvolupa una representació teatral o on hom roda una seqüència cinematogràfica.

2 esp Conjunt de teló de fons i bambolines que decoren l’escenari per a una representació teatral.

->decoratiu

■decoratiu -iva

Part. sil.: de_co_ra_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. decoratus, -a, -um, participi del ll. decorare, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la decoració. Arts decoratives.

2 Propi per a decorar. Pintures decoratives.

->decorativisme

■decorativisme

[de decoratiu]

m 1 Qualitat de decoratiu.

2 ART Tendència artística que posa els valors decoratius per damunt dels altres.

->decorativista

■decorativista

[de decoratiu]

1 adj Relatiu o pertanyent al decorativisme.

2 m i f ART Partidari o adepte del decorativisme.

->decorós

■decorós -osa

[del ll. decorosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1678]

adj Que serva el decor, segons allò que exigeix el decor. Conducta decorosa. Continença decorosa. Exèquies decoroses.

->decorosament

■decorosament

[de decorós]

adv Amb decor.

->decórrer

■decórrer

[del ll. decurrĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v intr Córrer avall.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decórrer

GERUNDI: decorrent

PARTICIPI: decorregut, decorreguda, decorreguts, decorregudes

INDICATIU PRESENT: decorro, decorres, decorre, decorrem, decorreu, decorren

INDICATIU IMPERFET: decorria, decorries, decorria, decorríem, decorríeu, decorrien

INDICATIU PASSAT: decorreguí, decorregueres, decorregué, decorreguérem, decorreguéreu, decorregueren

INDICATIU FUTUR: decorreré, decorreràs, decorrerà, decorrerem, decorrereu, decorreran

INDICATIU CONDICIONAL: decorreria, decorreries, decorreria, decorreríem, decorreríeu, decorrerien

SUBJUNTIU PRESENT: decorri, decorris, decorri, decorrem, decorreu, decorrin

SUBJUNTIU PRESENT (alternatiu): decorri, decorris, decorri, decorreguem, decorregueu, decorrin

SUBJUNTIU IMPERFET: decorregués, decorreguessis, decorregués, decorreguéssim, decorreguéssiu, decorreguessin

IMPERATIU: decorre, decorri, decorrem, decorreu, decorrin

IMPERATIU (alternatiu): decorre, decorri, decorreguem, decorreu, decorrin

->decorriment

■decorriment

[de decórrer]

m GEOL Desplaçament de les terres per un vessant a causa de la infiltració d’aigua en sòls impermeables.

->decorticació

■decorticació

Part. sil.: de_cor_ti_ca_ci_ó

[del ll. decorticatio, -ōnis, íd.]

f Acció de decorticar.

->decorticar

■decorticar

[del ll. decorticare ‘treure l’escorça’]

v tr 1 Despullar de l’escorça, la pell o la pellofa (una branca, una fruita, un gra).

2 CIR Despullar un òrgan, o una part, de l’escorça, les membranes, les càpsules, etc., que el contenen, l’engloben o s’hi adhereixen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decorticar

GERUNDI: decorticant

PARTICIPI: decorticat, decorticada, decorticats, decorticades

INDICATIU PRESENT: decortico, decortiques, decortica, decortiquem, decortiqueu, decortiquen

INDICATIU IMPERFET: decorticava, decorticaves, decorticava, decorticàvem, decorticàveu, decorticaven

INDICATIU PASSAT: decortiquí, decorticares, decorticà, decorticàrem, decorticàreu, decorticaren

INDICATIU FUTUR: decorticaré, decorticaràs, decorticarà, decorticarem, decorticareu, decorticaran

INDICATIU CONDICIONAL: decorticaria, decorticaries, decorticaria, decorticaríem, decorticaríeu, decorticarien

SUBJUNTIU PRESENT: decortiqui, decortiquis, decortiqui, decortiquem, decortiqueu, decortiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: decortiqués, decortiquessis, decortiqués, decortiquéssim, decortiquéssiu, decortiquessin

IMPERATIU: decortica, decortiqui, decortiquem, decortiqueu, decortiquin

->decòrum

■decòrum

[del ll. decōrum, ‘allò que convé’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m decor 3.

->decreixement

■decreixement

Part. sil.: de_crei_xe_ment

[de decréixer]

m Acció de decréixer. El decreixement de la població.

->decreixença

■decreixença

Part. sil.: de_crei_xen_ça

[de decréixer]

f 1 Acció de decréixer;

2 l’efecte. La malaltia és en plena decreixença.

->decreixent

■decreixent

Part. sil.: de_crei_xent

[de decréixer; 1a FONT: 1660, DTo.]

adj 1 Que decreix. Progressió decreixent.

2 BOT Dit de les fulles que són més petites com més amunt és llur punt d’inserció.

->decréixer

■decréixer

Part. sil.: de_créi_xer

[del ll. decrescere, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v intr Disminuir gradualment.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decréixer

GERUNDI: decreixent

PARTICIPI: decrescut, decrescuda, decrescuts, decrescudes

INDICATIU PRESENT: decreixo, decreixes, decreix, decreixem, decreixeu, decreixen

INDICATIU IMPERFET: decreixia, decreixies, decreixia, decreixíem, decreixíeu, decreixien

INDICATIU PASSAT: decreixí, decreixeres, decreixé, decreixérem, decreixéreu, decreixeren

INDICATIU PASSAT (alternatiu): decresquí, decresqueres, decresqué, decresquérem, decresquéreu, decresqueren

INDICATIU FUTUR: decreixeré, decreixeràs, decreixerà, decreixerem, decreixereu, decreixeran

INDICATIU CONDICIONAL: decreixeria, decreixeries, decreixeria, decreixeríem, decreixeríeu, decreixerien

SUBJUNTIU PRESENT: decreixi, decreixis, decreixi, decreixem, decreixeu, decreixin

SUBJUNTIU PRESENT (alternatiu): decreixi, decreixis, decreixi, decresquem, decresqueu, decreixin

SUBJUNTIU IMPERFET: decreixés, decreixessis, decreixés, decreixéssim, decreixéssiu, decreixessin

SUBJUNTIU IMPERFET (alternatiu): decresqués, decresquessis, decresqués, decresquéssim, decresquéssiu, decresquessin

IMPERATIU: decreix, decreixi, decreixem, decreixeu, decreixin

IMPERATIU (alternatiu): decreix, decreixi, decresquem, decreixeu, decreixin

->decrement

■decrement

[del ll. decrementum ‘disminució’]

m MAT i FÍS Increment negatiu.

->decrèmetre

decrèmetre

m RADIOTÈC Aparell emprat per a mesurar el decrement d’un tren d’ones electromagnètiques.

->decrèpit

■decrèpit -a

[del ll. decrepĭtus, -a, -um, íd., der. de crepĭtus ‘espetec’ (crepĭtus ventris ‘pet’), i aquest, de crepare ‘espetegar, esclatar’; probablement, decrepĭtus (amb el prefix negatiu de-), en ll. popular, s’aplicava brutalment als vells ‘que ja no s’aguanten els pets’; 1a FONT: c. 1500, Cauliach]

adj Dit de qui ha arribat en un grau extrem de decadència física a causa de la vellesa.

->decrepitació

■decrepitació

Part. sil.: de_cre_pi_ta_ci_ó

[de decrepitar]

f QUÍM Acció de decrepitar.

->decrepitar

■decrepitar

[formació culta analògica sobre la base del ll. decrepĭtus, -a, -um ‘decrèpit’,]

v intr QUÍM Espetegar els cristalls de moltes sals en escalfar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decrepitar

GERUNDI: decrepitant

PARTICIPI: decrepitat, decrepitada, decrepitats, decrepitades

INDICATIU PRESENT: decrepito, decrepites, decrepita, decrepitem, decrepiteu, decrepiten

INDICATIU IMPERFET: decrepitava, decrepitaves, decrepitava, decrepitàvem, decrepitàveu, decrepitaven

INDICATIU PASSAT: decrepití, decrepitares, decrepità, decrepitàrem, decrepitàreu, decrepitaren

INDICATIU FUTUR: decrepitaré, decrepitaràs, decrepitarà, decrepitarem, decrepitareu, decrepitaran

INDICATIU CONDICIONAL: decrepitaria, decrepitaries, decrepitaria, decrepitaríem, decrepitaríeu, decrepitarien

SUBJUNTIU PRESENT: decrepiti, decrepitis, decrepiti, decrepitem, decrepiteu, decrepitin

SUBJUNTIU IMPERFET: decrepités, decrepitessis, decrepités, decrepitéssim, decrepitéssiu, decrepitessin

IMPERATIU: decrepita, decrepiti, decrepitem, decrepiteu, decrepitin

->decrepitud

■decrepitud

[de decrèpit; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

f Estat de qui està decrèpit.

->decrescendo

■decrescendo^* [dekɾeʃéndo]

[mot it., ‘decreixent’]

m MÚS Mot que indica la disminució de la intensitat del so en la interpretació d’una composició musical.

->decret

■decret

[del ll. decrētum, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 DR POL 1 [sigla D] Resolució del poder executiu de caràcter general.

2 decret llei [sigla DL] Disposició amb força de llei dictada pel govern, generalment per raons d’urgència.

2 fig Els decrets de la providència.

3 DR CAN Decisió de l’autoritat eclesiàstica d’àmbit general.

4 DR ROM 1 Decisió o sentència que dictava l’emperador resolent un plet sense subjectar-se a les regles del procediment ordinari.

2 Manament que feia un magistrat preceptuant la realització d’una determinada actuació o autoritzant la realització d’un negoci jurídic.

->decretació

■decretació

Part. sil.: de_cre_ta_ci_ó

[de decretar; 1a FONT: 1471]

f Acció de decretar.

->decretal

■decretal

[del ll. decretalis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

1 adj 1 Que pertany a un decret.

2 Que conté un decret.

2 lletra decretal (o simplement decretal f) DR CAN Constitució pontifícia redactada en forma de carta adreçada pel papa a una autoritat, però amb caràcter normatiu general, o bé per a una regió, un grup jeràrquic o un de religiós.

3 f pl DR CAN Llibre en què són recopilades les lletres decretals.

->decretalista

■decretalista

[de decretar]

m i f DR CAN Jurista especialitzat a comentar les decretals dels papes dels segles XIII i XIV.

->decretar

■decretar

[de decret; 1a FONT: s. XV]

v tr Ordenar per decret. Decretar l’abolició d’un impost.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decretar

GERUNDI: decretant

PARTICIPI: decretat, decretada, decretats, decretades

INDICATIU PRESENT: decreto, decretes, decreta, decretem, decreteu, decreten

INDICATIU IMPERFET: decretava, decretaves, decretava, decretàvem, decretàveu, decretaven

INDICATIU PASSAT: decretí, decretares, decretà, decretàrem, decretàreu, decretaren

INDICATIU FUTUR: decretaré, decretaràs, decretarà, decretarem, decretareu, decretaran

INDICATIU CONDICIONAL: decretaria, decretaries, decretaria, decretaríem, decretaríeu, decretarien

SUBJUNTIU PRESENT: decreti, decretis, decreti, decretem, decreteu, decretin

SUBJUNTIU IMPERFET: decretés, decretessis, decretés, decretéssim, decretéssiu, decretessin

IMPERATIU: decreta, decreti, decretem, decreteu, decretin

->decretari

decretari

m ant DR CAN 1 Recull de decrets.

2 Decretals.

->decretista

decretista

m i f DR CAN Expositor del Decret de Gracià.

->decretori

■decretori -òria

[del ll. decretorius, -a, -um, íd.]

adj De què depèn la decisió d’alguna cosa, crític. Dia decretori d’una malaltia.

->dèctic

dèctic -a

adj i f ENTOM Dit de la nimfa lliure, és a dir amb mandíbules funcionals i apèndixs no soldats al cos.

->decúbit

■decúbit

[del ll. decubitum, supí del ll. decumbĕre ‘jeure’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m MED Positura del cos en estat de repòs sobre un pla horitzontal.

->decuit

■decuit

Part. sil.: de_cuit

[del ll. decoctum ‘decocció’]

m decocció 2.

->decumanus

decumanus^* [dekumánus]

[llat ] m ARQUEOL 1 En les ciutats i els campaments romans, cadascun dels carrers paral·lels orientats d’oest a est.

2 decumanus maximus Decumanus principal que travessa una ciutat o un campament pel centre, i que s’encreua amb el cardo maximus en el fòrum.

->decumbent

■decumbent

[del ll. decumbens, -ntis, participi pres. del ll. decumbĕre, ‘jeure’ (cf. incumbir)]

adj BOT Dit del tronc que es decanta i s’ajeu tot just nat.

->dècuple¹

■dècuple¹

[v. dècuple²]

adj Format per deu.

->dècuple²

■dècuple² -a

[del ll. decuplus, -a, -um, íd.]

adj i m Dit de la quantitat equivalent a deu vegades una altra. Un nombre dècuple d’un altre. Cinquanta és el dècuple de cinc.

->decuplicar

■decuplicar

[de dècuple²]

v 1 tr Fer dècuple, multiplicar per deu. Decuplicar un nombre.

2 pron Esdevenir dècuple. Una fortuna que s’ha decuplicat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decuplicar

GERUNDI: decuplicant

PARTICIPI: decuplicat, decuplicada, decuplicats, decuplicades

INDICATIU PRESENT: decuplico, decupliques, decuplica, decupliquem, decupliqueu, decupliquen

INDICATIU IMPERFET: decuplicava, decuplicaves, decuplicava, decuplicàvem, decuplicàveu, decuplicaven

INDICATIU PASSAT: decupliquí, decuplicares, decuplicà, decuplicàrem, decuplicàreu, decuplicaren

INDICATIU FUTUR: decuplicaré, decuplicaràs, decuplicarà, decuplicarem, decuplicareu, decuplicaran

INDICATIU CONDICIONAL: decuplicaria, decuplicaries, decuplicaria, decuplicaríem, decuplicaríeu, decuplicarien

SUBJUNTIU PRESENT: decupliqui, decupliquis, decupliqui, decupliquem, decupliqueu, decupliquin

SUBJUNTIU IMPERFET: decupliqués, decupliquessis, decupliqués, decupliquéssim, decupliquéssiu, decupliquessin

IMPERATIU: decuplica, decupliqui, decupliquem, decupliqueu, decupliquin

->decúria

■decúria

Part. sil.: de_cú_ri_a

[del ll. decŭrĭa, íd.]

f HIST 1 Grup de deu soldats de cavalleria que cada tribu proporcionava a l’exèrcit romà i que constituïa la desena part de la centúria.

2 Divisió de la cúria municipal romana o senat local, al capdavant de la qual hi havia un decurió.

->decurió

■decurió

Part. sil.: de_cu_ri_ó

[del ll. decŭrĭo, -ōnis, íd.]

m HIST 1 En l’exèrcit romà, sotsoficial de cavalleria que comandava deu cavallers.

2 A Roma, cap d’una família que representava aquesta en la cúria municipal o senat local.

3 A les províncies romanes, membre de les assemblees municipals que s’encarregava de l’administració a canvi d’un impost.

->decurrència

■decurrència

Part. sil.: de_cur_rèn_ci_a

[de decurrent]

f BOT El fet d’ésser decurrent una fulla.

->decurrent

■decurrent

[del ll. decurrens, -ntis, participi pres. del ll. decurrĕre ‘decórrer’]

adj BOT Dit de la fulla el limbe de la qual s’estén tija avall i forma una ala o cresta al llarg d’aquesta.

->decurs

■decurs

[del ll. decursus, -us, íd.]

m 1 Acció de decórrer.

2 Transcurs.

->decursiu

■decursiu -iva

Part. sil.: de_cur_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. decursus, -a, -um, participi del ll. decurrĕre ‘decórrer’]

adj Que decorre.

->decurtació

■decurtació

Part. sil.: de_cur_ta_ci_ó

[del ll. decurtatio, -ōnis, íd.]

f Escurçament.

->decurvació

■decurvació

Part. sil.: de_cur_va_ci_ó

[de decurvar]

f 1 Acció de decurvar o de decurvar-se;

2 l’efecte.

->decurvar

■decurvar

[del ll. decurvare, íd.]

v 1 tr Corbar cap avall.

2 pron Decurvar-se una branca.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: decurvar

GERUNDI: decurvant

PARTICIPI: decurvat, decurvada, decurvats, decurvades

INDICATIU PRESENT: decurvo, decurves, decurva, decurvem, decurveu, decurven

INDICATIU IMPERFET: decurvava, decurvaves, decurvava, decurvàvem, decurvàveu, decurvaven

INDICATIU PASSAT: decurví, decurvares, decurvà, decurvàrem, decurvàreu, decurvaren

INDICATIU FUTUR: decurvaré, decurvaràs, decurvarà, decurvarem, decurvareu, decurvaran

INDICATIU CONDICIONAL: decurvaria, decurvaries, decurvaria, decurvaríem, decurvaríeu, decurvarien

SUBJUNTIU PRESENT: decurvi, decurvis, decurvi, decurvem, decurveu, decurvin

SUBJUNTIU IMPERFET: decurvés, decurvessis, decurvés, decurvéssim, decurvéssiu, decurvessin

IMPERATIU: decurva, decurvi, decurvem, decurveu, decurvin

->decussació

■decussació

Part. sil.: de_cus_sa_ci_ó

[del ll. decussatio, -ōnis, íd.]

f 1 Encreuament en forma de X.

2 ANAT Encreuament de fibres o fascicles nerviosos en forma d’aspa o X.

->decussat

■decussat -ada

[del ll. decussatus, -a, -um, participi de decussare ‘encreuar en forma de X’]

adj 1 Encreuat en forma de X.

2 BOT Dit de la fulla disposada en parell, cadascun en angle recte respecte als dos parells immediats superior i inferior.

->dèdal

■dèdal

[del ll. Daedălus, i aquest, del gr. Daídalos, heroi mític que va construir el laberint de Creta; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m Laberint.

->dedàlic

■dedàlic -a

[de dèdal; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj 1 MIT Relatiu o pertanyent a l’heroi cretenc Dèdal.

2 ESCULT Dit de l’estil propi de l’escultura arcaica grega.

->dedicació

■dedicació

Part. sil.: de_di_ca_ci_ó

[del ll. dedicatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

f 1 Acció de dedicar o de dedicar-se.

2 esp HIST REL i CRIST 1 Acte de dedicar un temple, una església, etc.

2 Festa litúrgica commemorativa de la consagració d’un temple.

3 En un temple, inscripció que en relata la consagració.

3 Relació laboral segons el nombre d’hores de la jornada. Dedicació a temps parcial. Dedicació plena.

->dedicar

■dedicar

[del ll. dedicare, íd.; 1a FONT: s. XIII]

v 1 tr 1 HIST REL i CRIST Destinar al culte sota l’advocació divina o d’un sant. Temple dedicat a Zeus. Capella dedicada a la Mare de Déu.

2 p ext Dedicar un monument a un personatge.

2 tr 1 Posar (una obra) sota el patronatge d’algú inscrivint-hi el seu nom.

2 p ext Oferir en homenatge. Dedicar un record a algú.

3 1 tr Aplicar o emprar alguna cosa a un ús especial.

2 pron Dedicar-se a l’estudi, a la família.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dedicar

GERUNDI: dedicant

PARTICIPI: dedicat, dedicada, dedicats, dedicades

INDICATIU PRESENT: dedico, dediques, dedica, dediquem, dediqueu, dediquen

INDICATIU IMPERFET: dedicava, dedicaves, dedicava, dedicàvem, dedicàveu, dedicaven

INDICATIU PASSAT: dediquí, dedicares, dedicà, dedicàrem, dedicàreu, dedicaren

INDICATIU FUTUR: dedicaré, dedicaràs, dedicarà, dedicarem, dedicareu, dedicaran

INDICATIU CONDICIONAL: dedicaria, dedicaries, dedicaria, dedicaríem, dedicaríeu, dedicarien

SUBJUNTIU PRESENT: dediqui, dediquis, dediqui, dediquem, dediqueu, dediquin

SUBJUNTIU IMPERFET: dediqués, dediquessis, dediqués, dediquéssim, dediquéssiu, dediquessin

IMPERATIU: dedica, dediqui, dediquem, dediqueu, dediquin

->dedicatori

■dedicatori -òria

[de dedicar; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj i f Dit de l’escrit amb què hom dedica un llibre, una fotografia, etc., a algú. Escriure la dedicatòria. Frase dedicatòria.

2 f LIT Homenatge de l’autor d’una obra a una altra persona per mitjà d’una menció al començament del llibre.

->dedició

■dedició

Part. sil.: de_di_ci_ó

[del ll. deditio, -ōnis, íd.]

f Acte de retre’s a discreció i sense condicions.

->dedins

■dedins

[aglutinació de de² i dins]

1 1 adv Dins.

2 al dedins de loc prep Dins.

2 m Part interior d’una cosa.

->deducció

■deducció

Part. sil.: de_duc_ci_ó

[del ll. deductio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f 1 1 Acció de deduir;

2 l’efecte. Deducció fiscal.

2 LÒG Raonament mitjançant el qual hom conclou rigorosament d’una proposició o d’unes quantes (premisses) una altra que n’és la conseqüència (conclusió), en virtut d’unes regles lògiques.

->deductiu

■deductiu -iva

Part. sil.: de_duc_tiu

[del ll. deductivus, -a, -um, íd.]

adj Que procedeix per deducció. Raonament deductiu. Mètode deductiu.

->deductivament

■deductivament

[de deductiu]

adv Per deducció.

->deduïble

■deduïble

Part. sil.: de_du_ï_ble

[de deduir]

adj Que pot ésser deduït. Conseqüència deduïble.

->deduir

■deduir

Part. sil.: de_du_ir

[del ll. deducĕre, íd.; 1a FONT: 1364]

v tr 1 1 Treure d’una proposició les conseqüències que conté implícitament.

2 Obtenir com a resultat d’un raonament. I d’això, quines conseqüències en dedueixes?

2 Rebaixar (una partida) d’alguna quantitat. Del compte cal deduir aquesta quantitat, que ja és pagada.

3 DR Al·legar, presentar, les parts, llurs defenses o drets.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deduir

GERUNDI: deduint

PARTICIPI: deduït, deduïda, deduïts, deduïdes

INDICATIU PRESENT: dedueixo, dedueixes, dedueix, deduïm, deduïu, dedueixen

INDICATIU IMPERFET: deduïa, deduïes, deduïa, deduíem, deduíeu, deduïen

INDICATIU PASSAT: deduí, deduïres, deduí, deduírem, deduíreu, deduïren

INDICATIU FUTUR: deduiré, deduiràs, deduirà, deduirem, deduireu, deduiran

INDICATIU CONDICIONAL: deduiria, deduiries, deduiria, deduiríem, deduiríeu, deduirien

SUBJUNTIU PRESENT: dedueixi, dedueixis, dedueixi, deduïm, deduïu, dedueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: deduís, deduïssis, deduís, deduíssim, deduíssiu, deduïssin

IMPERATIU: dedueix, dedueixi, deduïm, deduïu, dedueixin

->deessa

■deessa

Part. sil.: de_es_sa

[de déu; 1a FONT: 1490, Tirant]

f MIT Divinitat de sexe femení.

->de facto

■de facto^* [defákto]

[expressió ll., ‘de fet, segons el fet’, usada per a indicar el reconeixement d’algun fet com a resultat de la seva mateixa existència (per oposició a de jure)]

loc adv i loc adj DR Locució que expressa posició o situació de fet, en contraposició a la situació jurídica (de iure).

->defalca

■defalca

[de defalcar]

f ant Minva.

->defalcació

■defalcació

Part. sil.: de_fal_ca_ci_ó

[de defalcar; 1a FONT: 1418]

f 1 Acció de defalcar;

2 l’efecte.

->defalcar

■defalcar

[probablement de l’it. defalcare, der. de l’ant. falcare, del longobard falkan, ant. alt alem. falgan ‘despullar, rebaixar’; 1a FONT: 1341]

v tr Deduir, rebaixar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defalcar

GERUNDI: defalcant

PARTICIPI: defalcat, defalcada, defalcats, defalcades

INDICATIU PRESENT: defalco, defalques, defalca, defalquem, defalqueu, defalquen

INDICATIU IMPERFET: defalcava, defalcaves, defalcava, defalcàvem, defalcàveu, defalcaven

INDICATIU PASSAT: defalquí, defalcares, defalcà, defalcàrem, defalcàreu, defalcaren

INDICATIU FUTUR: defalcaré, defalcaràs, defalcarà, defalcarem, defalcareu, defalcaran

INDICATIU CONDICIONAL: defalcaria, defalcaries, defalcaria, defalcaríem, defalcaríeu, defalcarien

SUBJUNTIU PRESENT: defalqui, defalquis, defalqui, defalquem, defalqueu, defalquin

SUBJUNTIU IMPERFET: defalqués, defalquessis, defalqués, defalquéssim, defalquéssiu, defalquessin

IMPERATIU: defalca, defalqui, defalquem, defalqueu, defalquin

->defallença

■defallença

[de defallir]

f Defalliment.

->defallent

■defallent

[de defallir; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que defalleix.

->defalliment

■defalliment

[de defallir; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m El fet de perdre les forces físiques o morals.

->defallior

■defallior

Part. sil.: de_fa_lli_or

[de defallir]

f Debilitat que dóna la gana, mal de cor.

->defallir

■defallir

[de fallir; 1a FONT: 1272, CTort.]

v intr 1 Perdre el coratge o ànim, caure en feblesa. Animem-lo perquè no defalleixi en l’empresa.

2 ant Fallir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defallir

GERUNDI: defallint

PARTICIPI: defallit, defallida, defallits, defallides

INDICATIU PRESENT: defalleixo, defalleixes, defalleix, defallim, defalliu, defalleixen

INDICATIU IMPERFET: defallia, defallies, defallia, defallíem, defallíeu, defallien

INDICATIU PASSAT: defallí, defallires, defallí, defallírem, defallíreu, defalliren

INDICATIU FUTUR: defalliré, defalliràs, defallirà, defallirem, defallireu, defalliran

INDICATIU CONDICIONAL: defalliria, defalliries, defalliria, defalliríem, defalliríeu, defallirien

SUBJUNTIU PRESENT: defalleixi, defalleixis, defalleixi, defallim, defalliu, defalleixin

SUBJUNTIU IMPERFET: defallís, defallissis, defallís, defallíssim, defallíssiu, defallissin

IMPERATIU: defalleix, defalleixi, defallim, defalliu, defalleixin

->defalt

■defalt

[del ll. vg. *defallĭtus, -a, -um, der. de fallĕre ‘enganyar’ (supí falsum); 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

m Falta, defecte.

->defecació

■defecació

Part. sil.: de_fe_ca_ci_ó

[del ll. defaecatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f 1 1 Operació de defecar un líquid.

2 defecació del most VITIC Operació per mitjà de la qual hom separa els grans, les pells i les impureses del most per sedimentació abans que aquest fermenti.

2 FISIOL Expulsió de la femta per l’anus.

->defecar

■defecar

[del ll. defaecare, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v 1 tr Clarificar (un líquid), purificar-lo, llevant-li les impureses que l’enterboleixen.

2 intr Expel·lir els excrements.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defecar

GERUNDI: defecant

PARTICIPI: defecat, defecada, defecats, defecades

INDICATIU PRESENT: defeco, defeques, defeca, defequem, defequeu, defequen

INDICATIU IMPERFET: defecava, defecaves, defecava, defecàvem, defecàveu, defecaven

INDICATIU PASSAT: defequí, defecares, defecà, defecàrem, defecàreu, defecaren

INDICATIU FUTUR: defecaré, defecaràs, defecarà, defecarem, defecareu, defecaran

INDICATIU CONDICIONAL: defecaria, defecaries, defecaria, defecaríem, defecaríeu, defecarien

SUBJUNTIU PRESENT: defequi, defequis, defequi, defequem, defequeu, defequin

SUBJUNTIU IMPERFET: defequés, defequessis, defequés, defequéssim, defequéssiu, defequessin

IMPERATIU: defeca, defequi, defequem, defequeu, defequin

->defecció

■defecció

Part. sil.: de_fec_ci_ó

[del ll. defectio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1864, DLab.]

f Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un acte, per un deure. Perderen per la defecció dels aliats.

->defecte

■defecte

[del ll. defectus, -us, íd., der. de deficĕre ‘mancar, no ser suficient’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: 1490, Tirant]

m 1 1 Mancança.

2 DR Omissió d’algun requisit que la llei exigeix en els actes jurídics i que, si és essencial, produeix la nul·litat de l’acte.

3 defecte de forma DR PROC Falta derivada de la no-aplicació de les normes processals en una causa, que pot arribar a produir la nul·litat de les actuacions.

2 Insuficiència de la quantitat d’una cosa. Pecar per excés o per defecte.

3 1 Imperfecció, allò que en una persona o una cosa no és com ha d’ésser. Aquest abric té el defecte que és massa llarg. Tenir un defecte de pronunciació.

2 TECNOL Imperfecció, irregularitat o deformació, externa o interna, que presenten les peces en qualsevol de les fases de fabricació.

4 CRISTAL·L Interrupció de la regularitat de la xarxa cristal·lina d’un sòlid.

5 defecte de massa FÍS NUC Diferència entre la suma de les masses dels nucleons que componen un nucli atòmic i la massa del nucli enter, o entre la massa dels components d’un àtom i la de l’àtom enter.

6 per defecte FÍS Dit d’una mesura realitzada fent aproximacions successives al valor exacte mitjançant valors estrictament inferiors a aquest.

->defectibilitat

■defectibilitat

[de defectible]

f Qualitat de defectible.

->defectible

■defectible

[del ll. defectibĭlis, íd.]

adj Que pot faltar.

->defectiu

■defectiu -iva

Part. sil.: de_fec_tiu

[del ll. defectivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Que manca d’alguna cosa.

2 esp GRAM Dit del nom o del verb al qual manca alguna forma de la declinació o de la conjugació. Ex.: caldre.

->defectuós

■defectuós -osa

Part. sil.: de_fec_tu_ós

[de defecte; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que té algun defecte o alguna imperfecció. Una expressió defectuosa. Un text defectuós.

->defectuosament

■defectuosament

Part. sil.: de_fec_tu_o_sa_ment

[de defectuós]

adv D’una manera defectuosa.

->defectuositat

■defectuositat

Part. sil.: de_fec_tu_o_si_tat

[de defectuós; 1a FONT: s. XVII]

f 1 Qualitat de defectuós. La defectuositat de la seva persona.

2 Defecte o imperfecció.

->defeminació

■defeminació

Part. sil.: de_fe_mi_na_ci_ó

[formació per paral·lelisme amb efeminar, efeminació ‘adquirir qualitats femenines’]

f Pèrdua de qualitats femenines.

->defendre

■defendre

[del ll. defĕndĕre, íd.; 1a FONT: 1091]

v 1 tr i pron Defensar.

2 tr Imposar a algú de no fer alguna cosa; prohibir. Ací és defès de parlar alt.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defendre

GERUNDI: defenent

PARTICIPI: defès, defesa, defesos, defeses

INDICATIU PRESENT: defenc, defens, defèn, defenem, defeneu, defenen

INDICATIU IMPERFET: defenia, defenies, defenia, defeníem, defeníeu, defenien

INDICATIU PASSAT: defenguí, defengueres, defengué, defenguérem, defenguéreu, defengueren

INDICATIU FUTUR: defendré, defendràs, defendrà, defendrem, defendreu, defendran

INDICATIU CONDICIONAL: defendria, defendries, defendria, defendríem, defendríeu, defendrien

SUBJUNTIU PRESENT: defengui, defenguis, defengui, defenguem, defengueu, defenguin

SUBJUNTIU IMPERFET: defengués, defenguessis, defengués, defenguéssim, defenguéssiu, defenguessin

IMPERATIU: defèn, defengui, defenguem, defeneu, defenguin

->defenedor

■defenedor -a

[de defendre]

adj i m i f 1 ant Defensor.

2 HIST 1 defenedor de la mercaderia Cadascun del dos o tres caps de les corporacions de mercaders que tenien la missió de defensar els privilegis i les prerrogatives de la corporació i de recaptar les rendes i els drets.

2 defenedor del pariatge Defenedor de la mercaderia.

3 defenedor dels drets del general Oficial de la diputació del general o generalitat encarregat d’inspeccionar les cases del general i de la bolla i de jutjar els fraus comesos pels oficials.

->defenedoria

defenedoria

Part. sil.: de_fe_ne_do_ri_a

[de defenedor]

f HIST Càrrec de defenedor de la mercaderia.

->defenent

defenent

m ant Defensor.

->defenestració

■defenestració

Part. sil.: de_fe_nes_tra_ci_ó

[del ll. modern defenestratio, -ōnis, der. de fenestra ‘finestra’]

f 1 Acció de defenestrar;

2 l’efecte.

->defenestrar

■defenestrar

[del ll. mod. defenestrare, der. de fenestra, probablement format analògicament sobre defenestratio]

v tr 1 Tirar (algú) daltabaix d’una finestra.

2 fig Expulsar (algú) d’un càrrec.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defenestrar

GERUNDI: defenestrant

PARTICIPI: defenestrat, defenestrada, defenestrats, defenestrades

INDICATIU PRESENT: defenestro, defenestres, defenestra, defenestrem, defenestreu, defenestren

INDICATIU IMPERFET: defenestrava, defenestraves, defenestrava, defenestràvem, defenestràveu, defenestraven

INDICATIU PASSAT: defenestrí, defenestrares, defenestrà, defenestràrem, defenestràreu, defenestraren

INDICATIU FUTUR: defenestraré, defenestraràs, defenestrarà, defenestrarem, defenestrareu, defenestraran

INDICATIU CONDICIONAL: defenestraria, defenestraries, defenestraria, defenestraríem, defenestraríeu, defenestrarien

SUBJUNTIU PRESENT: defenestri, defenestris, defenestri, defenestrem, defenestreu, defenestrin

SUBJUNTIU IMPERFET: defenestrés, defenestressis, defenestrés, defenestréssim, defenestréssiu, defenestressin

IMPERATIU: defenestra, defenestri, defenestrem, defenestreu, defenestrin

->defens

defens

[del ll. defensum, supí de defendĕre ‘defensar; privar’]

m DR A Andorra, acció de privar que el bestiar públic pugui pasturar en un predi, o si més no que pugui pasturar sense pagar indemnització.

->defensa

■defensa

[de defensar; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

1 f 1 Acció de defensar o de defensar-se. La defensa d’aquesta ciutat és difícil. Posar-se en defensa. Escriure en defensa pròpia. En defensa de la nostra llibertat. Construir les obres de defensa d’una plaça. Posar una plaça en estat de defensa.

2 no tenir defensa (alguna cosa) No poder ésser defensada, excusada.

2 f Allò que és dit o escrit per defensar algú o alguna cosa. Publicar una defensa de la religió.

3 f 1 Allò que defensa o protegeix.

2 pl esp Conjunt d’obres de fortificació que serveixen per a defensar una ciutat o una altra posició. Destruir les defenses enemigues.

3 esp Caps de corda, manyocs d’espart, peces de goma o plàstic, etc., que hom penja al costat d’una embarcació per preservar-la de xoc o fregadissa contra una altra, contra el moll, etc.

4 pl ANAT ANIM Formacions del cos d’un animal que li serveixen per a atacar o defensar-se.

5 TECNOL Gàbia de filferro entrecreuat, paret de xapa, de plàstic, etc., que hom munta al voltant de les màquines d’òrgans amb moviment que suposen un cert perill d’accident per al treballador.

6 mecanisme de defensa PSIC i PSIQ Conjunt de mesures adoptades per l’individu per protegir-se dels efectes que es deriven d’una situació desagradable, física o mental, d’aparició freqüent.

4 f 1 DR Dret de la persona de demostrar, per ella mateixa o mitjançant persona lletrada, la manca de fonament d’allò de què hom l’acusa.

2 DR PROC Part que es defensa.

3 DR PROC Representant de la part que es defensa.

4 DR PROC Conjunt d’al·legacions i de raonaments explanats per l’advocat defensor en l’acte del judici per sostenir les tesis favorables al seu client i per desvirtuar les al·legacions de la part contrària o del ministeri fiscal.

5 DR PROC Dins un procediment judicial o administratiu, actuació professional de l’advocat, prèviament designat o nomenat, en interès del seu client.

6 legítima defensa DR PEN Circumstància eximent de la responsabilitat criminal que neix del dret que té la persona a defensar-se o a actuar en defensa dels seus parents o d’altres persones que són objecte d’una agressió injusta.

5 ESPORT 1 f Situació dels components d’un equip o d’una part per impedir a l’equip contrari d’obtenir algun punt.

2 m i f Jugador situat en les línies del darrere de l’equip que té per missió principal l’acció defensiva.

3 defensa escombra (o de tancament) En el futbol, jugador que no marca cap contrari i que té per missió treure de l’àrea pròpia qualsevol pilota que sobrepassi els seus companys de defensa.

4 defensa personal Tècnica composta de cops de boxa i de lluita que permet de defensar-se de qualsevol agressió, àdhuc armada.

->defensable

■defensable

[de defensar]

adj Que pot ésser defensat. El castell no era defensable. Aquesta causa no és defensable.

->defensar

■defensar

[del ll. td. defensare, der. freqüentatiu del ll. defĕndĕre, íd.; 1a FONT: c. 1100]

v 1 tr 1 Ajudar (algú o alguna cosa) contra allò que l’ataca o amenaça de causar-li un dany qualsevol. Defensaren el fort cinquanta dies. Va defensar aquell home contra els qui volien agredir-lo.

2 fig No fa sinó defensar els seus interessos. Hem de defensar els nostres drets.

2 pron 1 Repel·lir allò que ataca o amenaça de causar un dany qualsevol. Els soldats es defensaren com lleons.

2 fig Hagué de defensar-se contra les calúmnies dels envejosos. No sabia com defensar-me d’aquelles crítiques.

3 tr Sostenir la certesa, la justícia, etc., d’alguna cosa contra l’opinió, l’actitud, etc., d’altri. Defensar una causa, una opinió, una teoria.

4 tr 1 Protegir, posar (algú o alguna cosa) a l’abric d’allò que pot danyar-lo. La muntanya defensa el poble del vent del nord.

2 fig Procureu de defensar-lo de les males companyies.

5 DR 1 tr Sostenir la defensa d’un acusat.

2 tr Pledejar un advocat en interès del client.

3 pron Al·legar raonaments a favor de la innocència pròpia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defensar

GERUNDI: defensant

PARTICIPI: defensat, defensada, defensats, defensades

INDICATIU PRESENT: defenso, defenses, defensa, defensem, defenseu, defensen

INDICATIU IMPERFET: defensava, defensaves, defensava, defensàvem, defensàveu, defensaven

INDICATIU PASSAT: defensí, defensares, defensà, defensàrem, defensàreu, defensaren

INDICATIU FUTUR: defensaré, defensaràs, defensarà, defensarem, defensareu, defensaran

INDICATIU CONDICIONAL: defensaria, defensaries, defensaria, defensaríem, defensaríeu, defensarien

SUBJUNTIU PRESENT: defensi, defensis, defensi, defensem, defenseu, defensin

SUBJUNTIU IMPERFET: defensés, defensessis, defensés, defenséssim, defenséssiu, defensessin

IMPERATIU: defensa, defensi, defensem, defenseu, defensin

->defensat

■defensat -ada

[de defensar]

adj HERÀLD Dit de l’elefant o del senglar amb les defenses d’un esmalt diferent del del cap.

->defensió

■defensió

Part. sil.: de_fen_si_ó

[del ll. defensio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f ant Acció de defensar; defensa.

->defensiu

■defensiu -iva

Part. sil.: de_fen_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. defensus, -a, -um, participi del ll. defĕndĕre ‘defensar’; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj 1 1 Que serveix per a defensar-se d’un atac o una agressió (per oposició a ofensiu). Aliança ofensiva i defensiva. Una guerra defensiva.

2 a la defensiva En actitud de defensar-se. Posar-se a la defensiva. Estar a la defensiva.

2 Que serveix per a defensar, per a protegir. Armes defensives. Embenat defensiu.

->defensivament

■defensivament

[de defensiu]

adv Defensant-se.

->defensívol

■defensívol -a

[de defensar]

adj De bon defensar.

->defensor

■defensor -a

[del ll. defensor, -ōris, íd.; 1a FONT: c. 1500]

1 adj i m i f Persona que defensa (algú o alguna cosa). Els defensors de la muralla. Els defensors de la pàtria. Les tropes defensores.

2 m i f 1 DR PROC En un procediment judicial, advocat designat, d’ofici o lliurement, per a la defensa dels interessos d’una persona o una entitat.

2 DR PROC Advocat designat per a la defensa del processat o encartat.

3 defensor del poble DR ADM A l’estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat per aquestes i només responsable davant d’elles, que té per missió defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l’activitat de l’administració civil i militar.

4 defensor del vincle DR CAN Eclesiàstic que en les causes sobre l’existència del vincle del matrimoni té la missió d’oposar-se a la petició de nul·litat.

5 defensor judicial DR CIV Persona designada pel jutge per a representar els interessos dels menors no emancipats en aquells judicis en els quals llurs interessos són incompatibles amb els de llurs pares.

->defensori

■defensori

[del b. ll. defensorium, íd.]

m Escrit en defensa d’algú.

->defensoria

■defensoria

Part. sil.: de_fen_so_ri_a

[de defensor]

f DR Ministeri o exercici de defensor.

->deferència

■deferència

Part. sil.: de_fe_rèn_ci_a

[de deferent; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Acatament cortès i respectuós als desigs, a la voluntat, d’altri. Mostrar deferència a algú.

->deferent

■deferent

[de deferir; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que mostra deferència. Ésser deferent amb algú.

2 1 Que porta o transporta.

2 conducte deferent ANAT ANIM Tub fibromuscular que uneix la cua de l’epidídim amb el conducte ejaculador.

3 circumferència deferent (o simplement deferent) ASTR Circumferència que és descrita pel centre de l’epicicle d’un planeta al voltant de la Terra.

->deferentment

■deferentment

[de deferent]

adv Amb deferència.

->deferir

■deferir

[del ll. defērre, íd. (cf. preferir); 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr Acordar a algú honors, dignitats. Els honors que li han estat deferits.

2 tr 1 Sotmetre (alguna cosa) a la determinació d’altri, a una jurisdicció. El rei li deferí el comandament de l’exèrcit. L’examen d’aquesta qüestió serà deferit a una comissió de senadors.

2 DR CIV Atribuir (l’herència d’algú) a un hereu determinat. Deferir els béns als fills del finat.

3 deferir el culpable a (una autoritat) DR Denunciar-l’hi.

3 1 tr Cedir (alguna cosa) per condescendència.

2 intr Cedir per respecte o consideració.

3 intr Condescendir respectuosament. Jo defereixo a la seva edat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deferir

GERUNDI: deferint

PARTICIPI: deferit, deferida, deferits, deferides

INDICATIU PRESENT: defereixo, defereixes, defereix, deferim, deferiu, defereixen

INDICATIU IMPERFET: deferia, deferies, deferia, deferíem, deferíeu, deferien

INDICATIU PASSAT: deferí, deferires, deferí, deferírem, deferíreu, deferiren

INDICATIU FUTUR: deferiré, deferiràs, deferirà, deferirem, deferireu, deferiran

INDICATIU CONDICIONAL: deferiria, deferiries, deferiria, deferiríem, deferiríeu, deferirien

SUBJUNTIU PRESENT: defereixi, defereixis, defereixi, deferim, deferiu, defereixin

SUBJUNTIU IMPERFET: deferís, deferissis, deferís, deferíssim, deferíssiu, deferissin

IMPERATIU: defereix, defereixi, deferim, deferiu, defereixin

->defervescència

■defervescència

Part. sil.: de_fer_ves_cèn_ci_a

[formació culta analògica sobre la base del ll. defervescens, -ntis, participi pres. del ll. defervescĕre ‘cessar de bullir’]

f PAT Disminució o desaparició de la febre.

->deficiència

■deficiència

Part. sil.: de_fi_ci_èn_ci_a

[del ll. deficientia, íd.]

f 1 Estat o qualitat de deficient. Deficiència de diners. Deficiència de proves.

2 AGR En els vegetals, manca de certs elements minerals que necessiten per a llur desenvolupament correcte.

3 deficiència cromosòmica GEN Deleció cromosòmica.

->deficient

■deficient

Part. sil.: de_fi_ci_ent

[del ll. deficiens, -ntis, íd., participi pres. de deficĕre ‘mancar, no ser suficient’, der. de facĕre ‘fer’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj Que arriba curt, que no arriba, a allò calgut. Aquesta subvenció és deficient. La seva salut és molt deficient. Té una preparació científica deficient.

2 deficient mental (o simplement deficient) adj i m i f PSIQ i DR Disminuït, totalment o parcialment, en la seva activitat intel·lectual.

3 molt deficient m ENSENY Nota d’examen o d’avaluació en què un examinand és declarat suspès en el grau més baix de la puntuació.

->deficientment

■deficientment

Part. sil.: de_fi_ci_ent_ment

[de deficient]

adv D’una manera deficient.

->dèficit

■dèficit

[del ll. defĭcit, 3a pers. del pres. d’indic. del ll. deficĕre ‘mancar, no ser suficient’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 ECON 1 Quantitat expressada normalment en termes monetaris que indica el valor en què una suma és més petita que una altra que s’hi relaciona.

2 dèficit de la balança de pagaments Excés d’importacions voluntàries de béns, de serveis i de valors financers per damunt de les exportacions similars.

2 Manca o escassetat d’alguna cosa que hom considera normal o necessària. Dèficit de vitamina C. Hi ha un dèficit d’habitatges de lloguer.

->deficitari

■deficitari -ària

[de dèficit]

adj Que presenta un dèficit. Un pressupost deficitari.

->definibilitat

■definibilitat

f Qualitat de definible.

->definible

■definible

[de definir; 1a FONT: 1575, DPou.]

adj Que pot ésser definit.

->definició

■definició

Part. sil.: de_fi_ni_ci_ó

[del ll. definitio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de definir.

2 Mots, fórmula, amb què hom defineix. La definició del cercle. Fer una definició.

3 CRIST 1 Determinació conceptual d’una veritat o d’un contingut doctrinal. Definició conciliar.

2 definició de fe (o definició dogmàtica) Proposició explícita d’una veritat que l’Església, per mitjà del magisteri extraordinari, presenta com a objecte de fe divina i catòlica (eclesiàstica) i que gaudeix, doncs, de les prerrogatives d’infal·libilitat i d’obligatorietat.

4 FOTOG Propietat d’un objectiu de reproduir fidelment els petits detalls d’una imatge.

5 LÒG Proposició que té per objecte explicar les notes que té un concepte, segons el seu significat (definició formal) o segons el seu contingut (definició real).

6 MAT Introducció d’un nou concepte fent referència a conceptes anteriors ja definits.

7 TV Fidelitat de reproducció de la imatge, determinada pel nombre de línies del sistema emprat.

->definidor

■definidor -a

[del ll. definitor, -ōris, íd.]

1 adj Que defineix.

2 m i f CATOL En alguns ordes religiosos, cadascun dels qui, amb el general o el provincial, formen un consell per al govern i la disciplina de l’orde.

->definir

■definir

[del ll. definīre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Assenyalar els límits d’una cosa; fixar, determinar. Definir els poders d’algú. Hom no pot definir ni el temps ni el lloc en què això s’esdevingué.

2 pron En un assumpte determinat, manifestar algú obertament la seva manera de pensar o la seva actitud. Sempre es definí com a socialista.

3 tr CRIST Fixar el sentit d’un punt doctrinal o disciplinari, decidir en estil dogmàtic.

2 tr 1 Explicar (una cosa) pels seus atributs, donar-ne una idea exacta. Primer cal definir la cosa. És un home difícil de definir.

2 esp Explicar el veritable sentit d’un mot o una expressió.

3 1 intr Tenir la fi en tal o tal punt, anar a parar o a acabar.

2 intr Anar disminuint l’amplària, el gruix, etc., d’alguna cosa fins a esdevenir nul.

3 tr Definir les pinces d’un vestit.

4 tr Posar fi a alguna cosa.

5 tr esp Pagar el que resta a satisfer d’un compte, d’un deute.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: definir

GERUNDI: definint

PARTICIPI: definit, definida, definits, definides

INDICATIU PRESENT: defineixo, defineixes, defineix, definim, definiu, defineixen

INDICATIU IMPERFET: definia, definies, definia, definíem, definíeu, definien

INDICATIU PASSAT: definí, definires, definí, definírem, definíreu, definiren

INDICATIU FUTUR: definiré, definiràs, definirà, definirem, definireu, definiran

INDICATIU CONDICIONAL: definiria, definiries, definiria, definiríem, definiríeu, definirien

SUBJUNTIU PRESENT: defineixi, defineixis, defineixi, definim, definiu, defineixin

SUBJUNTIU IMPERFET: definís, definissis, definís, definíssim, definíssiu, definissin

IMPERATIU: defineix, defineixi, definim, definiu, defineixin

->definit

■definit -ida

[de definir]

adj 1 Que té límits fixats; concret. Un color definit. Un soroll definit. Una ideologia ben definida.

2 Determinat en grandària o en extensió.

3 GRAM Concepte gramatical (oposat a indefinit) aplicat sobretot a l’article (el, la, els, les, definits, enfront d’un, una, uns, unes, indefinits).

->definitiu

■definitiu -iva

Part. sil.: de_fi_ni_tiu

[el ll. definitīvus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

1 adj 1 Que posa fi a una cosa, a un afer. Una sentència definitiva.

2 No subjecte a canvi. Un reglament definitiu.

2 en definitiva loc adv 1 D’una manera definitiva.

2 Al capdavall, comptat i debatut. En definitiva, resulta que no és tan bo com sembla.

->definitivament

■definitivament

[de definitiu; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv D’una manera definitiva. S’ha establert definitivament al Masnou.

->definitori

■definitori -òria

[de definir]

1 adj Relatiu o pertanyent a la definició. Judici definitori. El Concili Vaticà II no promulgà cap text definitori.

2 m CATOL 1 Cos de religiosos definidors.

2 Lloc on es reuneixen.

->deflació

■deflació

Part. sil.: de_fla_ci_ó

[de l’angl. deflation ‘desinflament’, der. del ll. deflare ‘desinflar’, generalitzat en economia a partir del 1918 (v. inflació)]

f 1 ECON Situació en què la baixa de preus, fruit d’una insuficiència de demanda, determina un augment del valor del diner.

2 GEOMORF Acció de transport efectuada pel vent, que arrossega les partícules fines no aglomerades que formen un sòl i les acumula en depressions allunyades.

->deflacionista

■deflacionista

Part. sil.: de_fla_ci_o_nis_ta

[de deflació]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la deflació.

2 Que tendeix a produir la deflació.

->deflactació

deflactació

Part. sil.: de_flac_ta_ci_ó

f ECON Operació de deflactar.

->deflactar

■deflactar

v tr ECON Transformar (una determinada quantitat expressada en termes monetaris nominals) en una altra d’expressada en termes reals, és a dir, en moneda constant referida a un any concret.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deflactar

GERUNDI: deflactant

PARTICIPI: deflactat, deflactada, deflactats, deflactades

INDICATIU PRESENT: deflacto, deflactes, deflacta, deflactem, deflacteu, deflacten

INDICATIU IMPERFET: deflactava, deflactaves, deflactava, deflactàvem, deflactàveu, deflactaven

INDICATIU PASSAT: deflactí, deflactares, deflactà, deflactàrem, deflactàreu, deflactaren

INDICATIU FUTUR: deflactaré, deflactaràs, deflactarà, deflactarem, deflactareu, deflactaran

INDICATIU CONDICIONAL: deflactaria, deflactaries, deflactaria, deflactaríem, deflactaríeu, deflactarien

SUBJUNTIU PRESENT: deflacti, deflactis, deflacti, deflactem, deflacteu, deflactin

SUBJUNTIU IMPERFET: deflactés, deflactessis, deflactés, deflactéssim, deflactéssiu, deflactessin

IMPERATIU: deflacta, deflacti, deflactem, deflacteu, deflactin

->deflactor

deflactor

m ECON Factor de relació entre una quantitat expressada en termes monetaris nominals i la mateixa quantitat en termes monetaris reals.

->deflagració

■deflagració

Part. sil.: de_fla_gra_ci_ó

[del ll. deflagratio, -ōnis ‘incendi, combustió’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f QUÍM i ARM Reacció de transformació de certs explosius en la qual l’acció inicial, tèrmica o mecànica, es propaga molt de pressa a tota la superfície de l’explosiu, que entra en combustió de fora a dins.

->deflagrar

■deflagrar

[del ll. deflagrare ‘cremar-se del tot’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v QUÍM 1 intr 1 Cremar, una substància, per deflagració.

2 Explotar produint una ona de pressió que es propaga a velocitat subsònica

2 tr Fer deflagrar (una substància).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deflagrar

GERUNDI: deflagrant

PARTICIPI: deflagrat, deflagrada, deflagrats, deflagrades

INDICATIU PRESENT: deflagro, deflagres, deflagra, deflagrem, deflagreu, deflagren

INDICATIU IMPERFET: deflagrava, deflagraves, deflagrava, deflagràvem, deflagràveu, deflagraven

INDICATIU PASSAT: deflagrí, deflagrares, deflagrà, deflagràrem, deflagràreu, deflagraren

INDICATIU FUTUR: deflagraré, deflagraràs, deflagrarà, deflagrarem, deflagrareu, deflagraran

INDICATIU CONDICIONAL: deflagraria, deflagraries, deflagraria, deflagraríem, deflagraríeu, deflagrarien

SUBJUNTIU PRESENT: deflagri, deflagris, deflagri, deflagrem, deflagreu, deflagrin

SUBJUNTIU IMPERFET: deflagrés, deflagressis, deflagrés, deflagréssim, deflagréssiu, deflagressin

IMPERATIU: deflagra, deflagri, deflagrem, deflagreu, deflagrin

->deflectir

■deflectir

[del ll. deflectĕre, íd.]

v tr Desviar (alguna cosa) de la seva direcció natural. Les lents deflecteixen els raigs de llum.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deflectir

GERUNDI: deflectint

PARTICIPI: deflectit, deflectida, deflectits, deflectides

INDICATIU PRESENT: deflecteixo, deflecteixes, deflecteix, deflectim, deflectiu, deflecteixen

INDICATIU IMPERFET: deflectia, deflecties, deflectia, deflectíem, deflectíeu, deflectien

INDICATIU PASSAT: deflectí, deflectires, deflectí, deflectírem, deflectíreu, deflectiren

INDICATIU FUTUR: deflectiré, deflectiràs, deflectirà, deflectirem, deflectireu, deflectiran

INDICATIU CONDICIONAL: deflectiria, deflectiries, deflectiria, deflectiríem, deflectiríeu, deflectirien

SUBJUNTIU PRESENT: deflecteixi, deflecteixis, deflecteixi, deflectim, deflectiu, deflecteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: deflectís, deflectissis, deflectís, deflectíssim, deflectíssiu, deflectissin

IMPERATIU: deflecteix, deflecteixi, deflectim, deflectiu, deflecteixin

->deflector

■deflector -a

[de deflectir]

1 adj 1 Que produeix una deflexió. Placa deflectora.

2 tub deflector METAL·L Tub d’una llargada suficient per a refredar els gasos que han d’entrar en un forn.

2 m AUT 1 Finestreta que pot girar sobre un eix vertical, fixada a les portes del davant dels automòbils, que permet l’entrada de més o menys aire, segons la seva orientació.

2 Pantalla que hom disposa damunt de la cabina d’un camió per tal de millorar-ne la penetració aerodinàmica a altes velocitats.

3 m HIDR Dispositiu que desvia el raig que fa anar una turbina d’acció quan disminueix bruscament la càrrega d’aquesta.

4 m MOT Cap dels pistons utilitzats en els motors de dos temps.

->deflegmació

■deflegmació

Part. sil.: de_fleg_ma_ci_ó

[de deflegmar]

f QUÍM IND Condensació parcial d’un vapor mixt en refredar-lo fins a una temperatura determinada a fi de recollir el condensat ric en els components de punt d’ebullició més alt.

->deflegmador

■deflegmador

[de deflegmar]

m QUÍM IND Condensador emprat en la deflegmació, situat generalment a la sortida del vapor, a la part alta de la columna de fraccionament o de rectificació.

->deflegmar

■deflegmar

[de de- i el gr. phlegma ‘humor aquós’]

v tr Fer una deflegmació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deflegmar

GERUNDI: deflegmant

PARTICIPI: deflegmat, deflegmada, deflegmats, deflegmades

INDICATIU PRESENT: deflegmo, deflegmes, deflegma, deflegmem, deflegmeu, deflegmen

INDICATIU IMPERFET: deflegmava, deflegmaves, deflegmava, deflegmàvem, deflegmàveu, deflegmaven

INDICATIU PASSAT: deflegmí, deflegmares, deflegmà, deflegmàrem, deflegmàreu, deflegmaren

INDICATIU FUTUR: deflegmaré, deflegmaràs, deflegmarà, deflegmarem, deflegmareu, deflegmaran

INDICATIU CONDICIONAL: deflegmaria, deflegmaries, deflegmaria, deflegmaríem, deflegmaríeu, deflegmarien

SUBJUNTIU PRESENT: deflegmi, deflegmis, deflegmi, deflegmem, deflegmeu, deflegmin

SUBJUNTIU IMPERFET: deflegmés, deflegmessis, deflegmés, deflegméssim, deflegméssiu, deflegmessin

IMPERATIU: deflegma, deflegmi, deflegmem, deflegmeu, deflegmin

->deflex

■deflex -a

adj BOT Dirigit abruptament cap avall. Flors deflexes.

->deflexió

■deflexió

Part. sil.: de_fle_xi_ó

[del ll. deflexio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de deflectir;

2 l’efecte.

2 ELECTRÒN Desviació dels raigs en un tub de raigs catòdics, mitjançant la qual els electrons procedents del canó poden assolir qualsevol punt de la pantalla.

3 FISIOL Extensió del cap del fetus durant el part.

->defloració

■defloració

Part. sil.: de_flo_ra_ci_ó

[del ll. defloratio, -ōnis, íd.]

f BOT Caiguda de les flors d’una planta, de les quals no resten sinó les parts que han d’esdevenir el fruit.

->defoliació

■defoliació

Part. sil.: de_fo_li_a_ci_ó

[de full]

f AGR Despreniment o caiguda de les fulles d’un vegetal per causes naturals o artificials.

->defoliador

■defoliador -a

Part. sil.: de_fo_li_a_dor

[de defoliar]

1 adj Que defolia.

2 adj i m ENTOM Dit de l’insecte que s’alimenta de fulles.

->defoliant

■defoliant

Part. sil.: de_fo_li_ant

[de l’angl. nord-americà defoliant (1943), der. de to defoliate ‘fer perdre les fulles a un arbre’, del ll. defoliare, íd.]

m BOT i AGR Cadascuna de les substàncies químiques que per llur acció antagonista sobre les auxines produeixen la caiguda de les fulles dels vegetals.

->defoliar

■defoliar

Part. sil.: de_fo_li_ar

[del ll. td. defoliare ‘despullar de les fulles’]

v tr 1 Fer caure les fulles (d’un arbre, d’una planta).

2 ENTOM Un insecte, menjar-se les fulles (d’un arbre, d’una planta).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defoliar

GERUNDI: defoliant

PARTICIPI: defoliat, defoliada, defoliats, defoliades

INDICATIU PRESENT: defolio, defolies, defolia, defoliem, defolieu, defolien

INDICATIU IMPERFET: defoliava, defoliaves, defoliava, defoliàvem, defoliàveu, defoliaven

INDICATIU PASSAT: defolií, defoliares, defolià, defoliàrem, defoliàreu, defoliaren

INDICATIU FUTUR: defoliaré, defoliaràs, defoliarà, defoliarem, defoliareu, defoliaran

INDICATIU CONDICIONAL: defoliaria, defoliaries, defoliaria, defoliaríem, defoliaríeu, defoliarien

SUBJUNTIU PRESENT: defoliï, defoliïs, defoliï, defoliem, defolieu, defoliïn

SUBJUNTIU IMPERFET: defoliés, defoliessis, defoliés, defoliéssim, defoliéssiu, defoliessin

IMPERATIU: defolia, defoliï, defoliem, defolieu, defoliïn

->defora

■defora

[de de² i fora; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

1 adv 1 Fora, a l’exterior. Dins no hi ha ningú: tots són defora.

2 al defora Fora, al camp.

2 prep 1 Fora de, a l’exterior de. Per absència d’alguns que són defora la ciutat.

2 al defora de loc prep Fora de, a l’exterior de. Anàrem al defora del poble.

3 m Part exterior d’una cosa. Cal pintar els defores de la casa.

->deformable

■deformable

[de deformar]

adj Que es pot deformar o que pot ésser deformat.

->deformació

■deformació

Part. sil.: de_for_ma_ci_ó

[del ll. deformatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de deformar o de deformar-se;

2 l’efecte.

2 1 GEOL Alteració en la forma d’una roca, d’una capa o d’una part de l’escorça de la terra, que pot produir-se momentàniament o durant llargs períodes de temps.

2 TECNOL Variació de la forma i àdhuc de l’estructura cristal·lina d’un cos produïda quan canvien les forces internes.

3 FOTOG Trucatge fotogràfic que modifica les imatges a fi d’aconseguir els efectes especials apropiats a cada tema.

->deformador

■deformador -a

[de deformar]

adj Que deforma.

->deformant

deformant

[de deformar]

adj Deformador.

->deformar

■deformar

[del ll. deformare, íd.; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

v 1 tr 1 Alterar (alguna cosa) en la seva forma. La cotilla li deforma el cos. El reumatisme li ha deformat les articulacions dels dits.

2 fig Alterar (alguna cosa) en la seva manera d’ésser. Deformar el caràcter d’un nen.

3 fig Tergiversar. A vegades els diaris deformen els fets.

2 pron Perdre alguna cosa la seva forma. Aquestes sabates s’han deformat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deformar

GERUNDI: deformant

PARTICIPI: deformat, deformada, deformats, deformades

INDICATIU PRESENT: deformo, deformes, deforma, deformem, deformeu, deformen

INDICATIU IMPERFET: deformava, deformaves, deformava, deformàvem, deformàveu, deformaven

INDICATIU PASSAT: deformí, deformares, deformà, deformàrem, deformàreu, deformaren

INDICATIU FUTUR: deformaré, deformaràs, deformarà, deformarem, deformareu, deformaran

INDICATIU CONDICIONAL: deformaria, deformaries, deformaria, deformaríem, deformaríeu, deformarien

SUBJUNTIU PRESENT: deformi, deformis, deformi, deformem, deformeu, deformin

SUBJUNTIU IMPERFET: deformés, deformessis, deformés, deforméssim, deforméssiu, deformessin

IMPERATIU: deforma, deformi, deformem, deformeu, deformin

->deforme

■deforme

[del ll. deformis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Desposseït de la seva forma natural o pròpia. Té els peus deformes. Una corol·la deforme.

2 esp Que presenta en la seva forma alguna grossa irregularitat o anomalia que fa lleig, desplaent, repulsiu. Una persona deforme.

->deformement

■deformement

[de deforme]

adv Constituint una deformitat.

->deformitat

■deformitat

[del ll. deformĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1392]

f 1 1 Qualitat de deforme. La deformitat del seu cos.

2 fig La deformitat de la seva ànima.

2 Persona o cosa deforme. Aquell pobre home era una deformitat. Té diverses deformitats.

3 PAT Alteració de la forma d’un òrgan en una persona a causa de lesions tròfiques, traumatismes o trastorns funcionals.

->defraudació

■defraudació

Part. sil.: de_frau_da_ci_ó

[del ll. defraudatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de defraudar;

2 l’efecte.

2 1 DR Perjudici material que, amb dol o engany, és causat a una persona, o que un funcionari públic o un particular causen a l’estat.

2 DR FISC Infracció comesa mitjançant engany o mala fe per tal d’eludir el pagament d’imposts o contribucions.

3 DR PEN Gènere de delictes contra la propietat caracteritzats per la concurrència d’engany i de perjudici econòmic a un tercer.

->defraudador

■defraudador -a

Part. sil.: de_frau_da_dor

[del ll. defraudator, -ōris, íd.]

m i f Persona que defrauda.

->defraudar

■defraudar

Part. sil.: de_frau_dar

[del ll. defraudare, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

v tr 1 DR 1 Fer una defraudació.

2 p ext Defraudar la soldada.

2 No correspondre alguna cosa a allò que hom n’esperava. Això m’ha defraudat en les meves esperances. Això ha defraudat les meves esperances.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defraudar

GERUNDI: defraudant

PARTICIPI: defraudat, defraudada, defraudats, defraudades

INDICATIU PRESENT: defraudo, defraudes, defrauda, defraudem, defraudeu, defrauden

INDICATIU IMPERFET: defraudava, defraudaves, defraudava, defraudàvem, defraudàveu, defraudaven

INDICATIU PASSAT: defraudí, defraudares, defraudà, defraudàrem, defraudàreu, defraudaren

INDICATIU FUTUR: defraudaré, defraudaràs, defraudarà, defraudarem, defraudareu, defraudaran

INDICATIU CONDICIONAL: defraudaria, defraudaries, defraudaria, defraudaríem, defraudaríeu, defraudarien

SUBJUNTIU PRESENT: defraudi, defraudis, defraudi, defraudem, defraudeu, defraudin

SUBJUNTIU IMPERFET: defraudés, defraudessis, defraudés, defraudéssim, defraudéssiu, defraudessin

IMPERATIU: defrauda, defraudi, defraudem, defraudeu, defraudin

->defugi

■defugi

[der. del ll. defugĕre ‘defugir’ per analogia amb refugium ‘refugi’]

m Excusa que hom dóna per defugir o eludir una dificultat.

->defugible

■defugible

[de defugir]

adj Que pot ésser defugit.

->defugir

■defugir

[del ll. defugĕre, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

v 1 tr Esquivar, eludir. Defugir una pregunta, una promesa, una visita.

2 pron Potser sí, que ho faré: no me’n defujo.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: defugir

GERUNDI: defugint

PARTICIPI: defugit, defugida, defugits, defugides

INDICATIU PRESENT: defujo, defuges, defuig, defugim, defugiu, defugen

INDICATIU IMPERFET: defugia, defugies, defugia, defugíem, defugíeu, defugien

INDICATIU PASSAT: defugí, defugires, defugí, defugírem, defugíreu, defugiren

INDICATIU FUTUR: defugiré, defugiràs, defugirà, defugirem, defugireu, defugiran

INDICATIU CONDICIONAL: defugiria, defugiries, defugiria, defugiríem, defugiríeu, defugirien

SUBJUNTIU PRESENT: defugi, defugis, defugi, defugim, defugiu, defugin

SUBJUNTIU IMPERFET: defugís, defugissis, defugís, defugíssim, defugíssiu, defugissin

IMPERATIU: defuig, defugi, defugim, defugiu, defugin

->defunció

■defunció

Part. sil.: de_fun_ci_ó

[del ll. defunctio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f Mort d’una persona.

->degà

■degà -ana

[del b. ll. decanus, íd.; 1a FONT: c. 1251]

1 m i f El membre més antic d’un cos per ordre de recepció.

2 m i f Membre d’una corporació o professor d’una facultat universitària elegit o designat per a presidir-la.

3 m CATOL Prevere que tenia cura d’una circumscripció diocesana equivalent a l’actual arxiprestat, per delegació del bisbe.

4 m CRIST Dignitat del capítol catedral o la col·legiata que comporta el dret de presidència.

5 m i f CATOL Cadascun dels membres del consell de govern d’un abat o d’una abadessa. Consell de degans.

->deganat

■deganat

[de degà; 1a FONT: 1757, DTo.]

m 1 Dignitat de degà.

2 Durada de les funcions de degà.

3 Casa o despatx del degà.

->degeneració

■degeneració

Part. sil.: de_ge_ne_ra_ci_ó

[del ll. degeneratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Acció de degenerar;

2 l’efecte.

2 BIOL i PAT Estat patològic de la substància viva (òrgan, teixit o cèl·lula) manifestat per modificacions de l’estructura morfològica, física o química.

3 FÍS 1 En mecànica quàntica, propietat d’un valor propi d’un observable, segons la qual hi ha diferents estats propis de l’observable que tenen per valor propi el considerat.

2 p ext Propietat d’una magnitud física, per a cada valor de la qual és possible de trobar diversos estats diferents.

->degenerar

■degenerar

[del ll. degenerare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v intr 1 Perdre les bones qualitats de la pròpia espècie o raça. Aquesta planta, sense sol, degenera ràpidament.

2 Mudar-se en pitjor, perdre en bones qualitats. Els costums han degenerat. Tot degenera.

3 degenerar en Passar d’una manera d’ésser a una altra de pitjor. La indulgència degenera sovint en feblesa. El refredat ha degenerat en bronquitis.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: degenerar

GERUNDI: degenerant

PARTICIPI: degenerat, degenerada, degenerats, degenerades

INDICATIU PRESENT: degenero, degeneres, degenera, degenerem, degenereu, degeneren

INDICATIU IMPERFET: degenerava, degeneraves, degenerava, degeneràvem, degeneràveu, degeneraven

INDICATIU PASSAT: degenerí, degenerares, degenerà, degeneràrem, degeneràreu, degeneraren

INDICATIU FUTUR: degeneraré, degeneraràs, degenerarà, degenerarem, degenerareu, degeneraran

INDICATIU CONDICIONAL: degeneraria, degeneraries, degeneraria, degeneraríem, degeneraríeu, degenerarien

SUBJUNTIU PRESENT: degeneri, degeneris, degeneri, degenerem, degenereu, degenerin

SUBJUNTIU IMPERFET: degenerés, degeneressis, degenerés, degeneréssim, degeneréssiu, degeneressin

IMPERATIU: degenera, degeneri, degenerem, degenereu, degenerin

->degenerat

degenerat -ada

[de degenerar; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj i m i f Que ha sofert degeneració.

->degeneratiu

■degeneratiu -iva

Part. sil.: de_ge_ne_ra_tiu

[de degenerar]

adj Relatiu o pertanyent a la degeneració.

->degenerescència

■degenerescència

Part. sil.: de_ge_ne_res_cèn_ci_a

[de degenerescent]

f Degeneració, especialment d’un cos organitzat.

->degenerescent

■degenerescent

[formació culta analògica sobre el ll. degenerare ‘degenerar’ amb el sufix ll. -escens, participi pres. dels verbs incoatius en -esco (cf. fosforescent, putrescent)]

adj Que sofreix degeneració.

->deglució

■deglució

Part. sil.: de_glu_ci_ó

[contracció de deglutició]

f FISIOL Pas de substàncies des de la boca fins a l’estómac.

->deglutició

■deglutició

Part. sil.: de_glu_ti_ci_ó

[de deglutir]

f FISIOL Deglució.

->deglutinació

■deglutinació

Part. sil.: de_glu_ti_na_ci_ó

[de de(a)glutinació]

f FON En un mot, terme emprat per a designar l’afèresi d’una porció considerada com a element independent de l’article o d’una preposició.

->deglutir

■deglutir

[del ll. deglutire, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Empassar-se els aliments.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deglutir

GERUNDI: deglutint

PARTICIPI: deglutit, deglutida, deglutits, deglutides

INDICATIU PRESENT: degluteixo, degluteixes, degluteix, deglutim, deglutiu, degluteixen

INDICATIU IMPERFET: deglutia, degluties, deglutia, deglutíem, deglutíeu, deglutien

INDICATIU PASSAT: deglutí, deglutires, deglutí, deglutírem, deglutíreu, deglutiren

INDICATIU FUTUR: deglutiré, deglutiràs, deglutirà, deglutirem, deglutireu, deglutiran

INDICATIU CONDICIONAL: deglutiria, deglutiries, deglutiria, deglutiríem, deglutiríeu, deglutirien

SUBJUNTIU PRESENT: degluteixi, degluteixis, degluteixi, deglutim, deglutiu, degluteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: deglutís, deglutissis, deglutís, deglutíssim, deglutíssiu, deglutissin

IMPERATIU: degluteix, degluteixi, deglutim, deglutiu, degluteixin

->degolla

■degolla

[de degollar; 1a FONT: 1580]

f 1 1 Degollament.

2 entrar a degolla Assaltar una població expugnada, una fortalesa, etc., sense donar quarter.

3 passar a degolla (l’enemic vençut) No donar-li quarter.

2 HIST DR Pena per la qual hom podia degollar un dels animals a qui entrava indegudament bestiar en un pasturatge.

->degollació

■degollació

Part. sil.: de_go_lla_ci_ó

[del ll. decollatio -ōnis, íd.]

f degollament 1.

->degollada

■degollada

[de degollar]

f 1 degollament 1.

2 CONSTR Junt entre dos maons d’una mateixa filada.

->degolladissa

■degolladissa

[de degollar]

f Degollament de molta gent o de molts animals.

->degollador¹

■degollador¹

[de degollar i -dor²]

m 1 1 Indret de l’escorxador on són degollats i sagnen els animals destinats a ésser consumits per l’home.

2 esp Escorxador.

2 Part del coll d’un animal per on hom el degolla.

->degollador²

■degollador² -a

[de degollar i -dor¹]

1 1 m i f Persona que degolla.

2 m ant Botxí.

2 m Ganivet amb què hom degolla els animals.

->degolladura

■degolladura

[de degollar]

f NÀUT Esqueixament d’una vela o un tendal.

->degollament

■degollament

[de degollar; 1a FONT: 1443]

m 1 Acció de degollar. El degollament de sant Joan.

2 ENOL Operació de degollar.

->degollar

■degollar

[del ll. decollare, íd., der. de cŏllum ‘coll’; 1a FONT: s. XIII]

v tr 1 1 Tallar el coll (a una persona o a un animal).

2 ALIM Matar o sagnar (un animal de sang calenta) mitjançant la pràctica d’una punció o un tall que afecti un vas sanguini important, en general l’aorta, utilitzant un ganivet o degollador.

3 TAUROM Matar el toro mitjançant una estocada defectuosa dirigida al coll.

2 ENOL Canviar els taps de les ampolles de vi escumós a fi de poder separar el pòsit format mentre eren cap per avall en els pupitres de les caves.

3 NÀUT 1 Esquinçar una vela intencionadament quan hi ha temporal a fi d’evitar un perill imminent.

2 Detenir la cadena de l’àncora amb la guillotina.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: degollar

GERUNDI: degollant

PARTICIPI: degollat, degollada, degollats, degollades

INDICATIU PRESENT: degollo, degolles, degolla, degollem, degolleu, degollen

INDICATIU IMPERFET: degollava, degollaves, degollava, degollàvem, degollàveu, degollaven

INDICATIU PASSAT: degollí, degollares, degollà, degollàrem, degollàreu, degollaren

INDICATIU FUTUR: degollaré, degollaràs, degollarà, degollarem, degollareu, degollaran

INDICATIU CONDICIONAL: degollaria, degollaries, degollaria, degollaríem, degollaríeu, degollarien

SUBJUNTIU PRESENT: degolli, degollis, degolli, degollem, degolleu, degollin

SUBJUNTIU IMPERFET: degollés, degollessis, degollés, degolléssim, degolléssiu, degollessin

IMPERATIU: degolla, degolli, degollem, degolleu, degollin

->degollat

■degollat

[de degollar]

m ORNIT Nom de diversos ocells de l’ordre dels passeriformes, de la família dels ploceids i dels fringíl·lids, que presenten una franja vermella sobre la gola.

->degotador

■degotador

[de degotar]

m 1 TERAP Aparell emprat per a administrar les perfusions gota a gota, normalment a la vena.

2 GASTR Ampolla petita de vidre per a abocar essències gota a gota en un còctel.

->degotall

■degotall

[de degotar; 1a FONT: s. XIX]

m 1 Líquid que degota.

2 p ext Estalactita o un altre lloc per on es filtra aigua en una cova, etc.

->degotament

■degotament

[de degotar; 1a FONT: 1696, DLac.]

m El fet de caure un líquid de gota en gota, especialment el líquid condensat en el refrigerant d’un aparell destil·latori.

->degotant

■degotant

[de degotar; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que degota.

->degotar

■degotar

[de gota; 1a FONT: 1490, Tirant]

v 1 intr Caure de gota en gota. La suor li degotava del front. L’aigua degota dels arbres, del sostre.

2 1 intr Deixar caure un líquid de gota en gota. Les fulles degotaven de rosada. Aquest càntir té una esquerda i degota. Quan plou, el sostre degota.

2 tr El front li degota suor.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: degotar

GERUNDI: degotant

PARTICIPI: degotat, degotada, degotats, degotades

INDICATIU PRESENT: degoto, degotes, degota, degotem, degoteu, degoten

INDICATIU IMPERFET: degotava, degotaves, degotava, degotàvem, degotàveu, degotaven

INDICATIU PASSAT: degotí, degotares, degotà, degotàrem, degotàreu, degotaren

INDICATIU FUTUR: degotaré, degotaràs, degotarà, degotarem, degotareu, degotaran

INDICATIU CONDICIONAL: degotaria, degotaries, degotaria, degotaríem, degotaríeu, degotarien

SUBJUNTIU PRESENT: degoti, degotis, degoti, degotem, degoteu, degotin

SUBJUNTIU IMPERFET: degotés, degotessis, degotés, degotéssim, degotéssiu, degotessin

IMPERATIU: degota, degoti, degotem, degoteu, degotin

->degoteig

■degoteig

Part. sil.: de_go_teig

[de degotejar]

m Acció de degotar.

->degotejar

■degotejar

[de degotar]

v intr Degotar, especialment un sostre, la volta d’una cova.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: degotejar

GERUNDI: degotejant

PARTICIPI: degotejat, degotejada, degotejats, degotejades

INDICATIU PRESENT: degotejo, degoteges, degoteja, degotegem, degotegeu, degotegen

INDICATIU IMPERFET: degotejava, degotejaves, degotejava, degotejàvem, degotejàveu, degotejaven

INDICATIU PASSAT: degotegí, degotejares, degotejà, degotejàrem, degotejàreu, degotejaren

INDICATIU FUTUR: degotejaré, degotejaràs, degotejarà, degotejarem, degotejareu, degotejaran

INDICATIU CONDICIONAL: degotejaria, degotejaries, degotejaria, degotejaríem, degotejaríeu, degotejarien

SUBJUNTIU PRESENT: degotegi, degotegis, degotegi, degotegem, degotegeu, degotegin

SUBJUNTIU IMPERFET: degotegés, degotegessis, degotegés, degotegéssim, degotegéssiu, degotegessin

IMPERATIU: degoteja, degotegi, degotegem, degotegeu, degotegin

->degoter

■degoter

[de degotar; 1a FONT: 1839, DLab.]

m Gotera.

->degotim

■degotim

[de degotar]

m Degotall.

->degotís

■degotís

[de degotar; 1a FONT: 1839, DLab.]

[pl -issos] m 1 Degotall.

2 1 Lloc per on degota l’aigua en ploure.

2 servitud de degotís DR CAT Servitud que permet al propietari de llençar les aigües pluvials del seu teulat sobre la propietat del veí.

->degradable

■degradable

[de degradar]

adj Que es pot degradar.

->degradació

■degradació

Part. sil.: de_gra_da_ci_ó

[del ll. degradatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de degradar o de degradar-se;

2 l’efecte. Assistir a la degradació d’un militar. La degradació dels costums.

2 ART Disminució gradual de la llum, les ombres, els colors, en una pintura o una fotografia.

3 DR PEN Pena accessòria imposada als condemnats per determinats delictes especials.

4 FISIOL Desassimilació.

5 FON Afebliment.

6 GEOBOT Substitució d’una comunitat vegetal per una altra de més apartada de la clímax.

7 GEOMORF Rebaixament d’un relleu.

8 PAT Cessació del desenvolupament, degeneració, d’un òrgan.

9 PEDOL Evolució d’un sòl en un sentit desfavorable, generalment per un increment en el rentatge.

10 QUÍM ORG, BIOL i BIOQ Descomposició que ocorre en etapes amb productes intermediaris ben definits.

->degradador

■degradador -a

[de degradar]

1 adj Degradant. Les bioreaccions són sintetitzadores o degradadores.

2 m Dispositiu per a obtenir fotografies de fons degradat.

->degradant

■degradant

[de degradar]

adj Que degrada. Una habitud degradant.

->degradar

■degradar

[del ll. td. degradare, íd.; 1a FONT: 1505]

v 1 tr Destituir (algú) d’un grau o d’una dignitat. Degradar un militar, un magistrat.

2 1 tr Portar (algú) a un nivell moral molt baix; envilir. L’abús de l’alcohol l’havia degradat.

2 tr abs Els vicis degraden.

3 pron Perdre la dignitat, l’honor. Amb el seu capteniment servil es degrada.

3 1 tr Alterar (una cosa) fent-la minvar, descomponent-la, etc. La llum degrada els polímers.

2 pron Amb les pluges torrencials el sòl s’ha degradat.

4 tr ART En una pintura o una fotografia, disminuir gradualment (la llum, les ombres, els colors) per tal de produir determinats efectes estètics.

5 tr FISIOL Sotmetre a degradació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: degradar

GERUNDI: degradant

PARTICIPI: degradat, degradada, degradats, degradades

INDICATIU PRESENT: degrado, degrades, degrada, degradem, degradeu, degraden

INDICATIU IMPERFET: degradava, degradaves, degradava, degradàvem, degradàveu, degradaven

INDICATIU PASSAT: degradí, degradares, degradà, degradàrem, degradàreu, degradaren

INDICATIU FUTUR: degradaré, degradaràs, degradarà, degradarem, degradareu, degradaran

INDICATIU CONDICIONAL: degradaria, degradaries, degradaria, degradaríem, degradaríeu, degradarien

SUBJUNTIU PRESENT: degradi, degradis, degradi, degradem, degradeu, degradin

SUBJUNTIU IMPERFET: degradés, degradessis, degradés, degradéssim, degradéssiu, degradessin

IMPERATIU: degrada, degradi, degradem, degradeu, degradin

->degradat

■degradat -ada

[de degradar]

adj Que ha sofert degradació. Un terreny degradat.

->degudament

■degudament

[de degut]

adv En la deguda forma, com cal. Degudament autoritzat.

->degustació

■degustació

Part. sil.: de_gus_ta_ci_ó

[del ll. degustatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f ALIM Operació de degustar.

->degustador

■degustador -a

[del ll. td. degustator, -ōris, íd.]

m i f ALIM Persona seleccionada i entrenada per a degustar.

->degustar

■degustar

[del ll. degustare, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr ALIM Tastar un aliment amb la intenció de valorar-ne la qualitat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: degustar

GERUNDI: degustant

PARTICIPI: degustat, degustada, degustats, degustades

INDICATIU PRESENT: degusto, degustes, degusta, degustem, degusteu, degusten

INDICATIU IMPERFET: degustava, degustaves, degustava, degustàvem, degustàveu, degustaven

INDICATIU PASSAT: degustí, degustares, degustà, degustàrem, degustàreu, degustaren

INDICATIU FUTUR: degustaré, degustaràs, degustarà, degustarem, degustareu, degustaran

INDICATIU CONDICIONAL: degustaria, degustaries, degustaria, degustaríem, degustaríeu, degustarien

SUBJUNTIU PRESENT: degusti, degustis, degusti, degustem, degusteu, degustin

SUBJUNTIU IMPERFET: degustés, degustessis, degustés, degustéssim, degustéssiu, degustessin

IMPERATIU: degusta, degusti, degustem, degusteu, degustin

->degut

■degut -uda

[de deure¹]

adj Necessari, convenient. Amb el degut respecte. Amb les degudes precaucions.

->dehiscència

■dehiscència

Part. sil.: de_his_cèn_ci_a

[de dehiscent]

f 1 BOT Acció d’obrir-se naturalment un òrgan clos (esporangi, gametangi, antera, fruit) per a deixar anar el seu contingut (espores, gàmetes, pol·len, llavors).

2 1 MED Separació natural o espontània d’una part de l’organisme.

2 dehiscència fol·licular Obertura del fol·licle madur a la meitat del cicle menstrual, que permet el despreniment de l’òvul.

->dehiscent

■dehiscent

[del ll. dehiscens, -ntis, participi pres. del ll. dehiscĕre ‘obrir-se, badar-se’]

adj BOT Que presenta dehiscència.

->dei

dei

Part. sil.: dei

[del turc day ‘oncle matern’]

m HIST Títol donat als capitosts corsaris i als oficials de geníssers.

->dei-

■dei-

Forma prefixada del mot llatí deus, que significa ‘déu’. Ex.: deïforme, deisme.

->deianenc

deianenc -a

Part. sil.: de_ia_nenc

adj i m i f De Deià (Mallorca).

->deïcida

■deïcida

Part. sil.: de_ï_ci_da

[del ll. deicīda, íd., comp. de deus ‘deu’ i caedĕre ‘matar’]

adj i m i f Que pren part en un deïcidi.

->deïcidi

■deïcidi

Part. sil.: de_ï_ci_di

[del b. ll. deicidium, íd.; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

m 1 MIT Acció d’occir un déu.

2 CRIST Occisió de Jesús com a Déu-home.

->deïdor

deïdor -a

Part. sil.: de_ï_dor

[deriv. de dir, d’una variant de radical ant]

ant 1 adj Que hom pot dir o ha de dir.

2 adj i m i f Dit de la persona que diu.

->deífic

■deífic -a

Part. sil.: de_í_fic

[del ll. ecl. deificus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XV]

adj 1 Que procura la intervenció divina, de quelcom de diví. La unió deífica entre l’espòs i l’esposa.

2 Diví.

->deïficació

■deïficació

Part. sil.: de_ï_fi_ca_ci_ó

[del ll. ecl. deificatio, -ōnis, íd.]

f Acció de deïficar.

->deïficar

■deïficar

Part. sil.: de_ï_fi_car

[del ll. ecl. deificare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 1 Divinitzar.

2 Considerar com a déu, col·locar en el nombre dels déus.

3 Fer (algú o alguna cosa) objecte d’un culte.

2 CRIST Fer algú partícip de la vida divina mitjançant la gràcia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deïficar

GERUNDI: deïficant

PARTICIPI: deïficat, deïficada, deïficats, deïficades

INDICATIU PRESENT: deïfico, deïfiques, deïfica, deïfiquem, deïfiqueu, deïfiquen

INDICATIU IMPERFET: deïficava, deïficaves, deïficava, deïficàvem, deïficàveu, deïficaven

INDICATIU PASSAT: deïfiquí, deïficares, deïficà, deïficàrem, deïficàreu, deïficaren

INDICATIU FUTUR: deïficaré, deïficaràs, deïficarà, deïficarem, deïficareu, deïficaran

INDICATIU CONDICIONAL: deïficaria, deïficaries, deïficaria, deïficaríem, deïficaríeu, deïficarien

SUBJUNTIU PRESENT: deïfiqui, deïfiquis, deïfiqui, deïfiquem, deïfiqueu, deïfiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: deïfiqués, deïfiquessis, deïfiqués, deïfiquéssim, deïfiquéssiu, deïfiquessin

IMPERATIU: deïfica, deïfiqui, deïfiquem, deïfiqueu, deïfiquin

->deïforme

■deïforme

Part. sil.: de_ï_for_me

[del b. ll. deiformis, íd.]

adj Semblant a un déu.

->deípara

■deípara

Part. sil.: de_í_pa_ra

[del ll. ecl. deipara, íd., comp. de deus ‘déu’ i -parus, -a, -um, element de composició der. de parīre ‘parir’]

adj i f Dit de la mare d’un déu, especialment de la Mare de Déu.

->deisi

■deisi

Part. sil.: dei_si

[del gr. déēsis ‘pregària’]

f ART Tema iconogràfic que representa un grup de dos suplicants, generalment la Mare de Déu i sant Joan Baptista, i al mig el Crist en majestat.

->deisme

■deisme

Part. sil.: de_is_me

[del ll. dĕus, -i ‘déu’]

m RELIG Doctrina religiosa que reconeix l’existència d’un Déu personal, principi i causa de l’univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i sense possibilitat de revelació.

->deista

■deista

Part. sil.: de_is_ta

[de déu]

1 adj Relatiu o pertanyent al deisme.

2 m i f Persona que professa el deisme.

->deïtat

■deïtat

Part. sil.: de_ï_tat

[del ll. ecl. deĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Essència divina; divinitat.

2 Déu o deessa.

->de iure

■de iure^* [dejúɾe]

[expressió ll., ‘de dret, segons el dret’, usada per a indicar el reconeixement jurídic d’algun fet (per oposició a de facto)]

loc adv i loc adj DR Locució que indica una situació amb valor jurídic que pot ésser contraposada a la realitat efectiva (de facto) o no.

->deix

■deix

Part. sil.: deix

[de deixar; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 deixat¹ 1.

2 Inflexió especial del llenguatge segons els individus, els pobles, etc.

->deixa

■deixa

Part. sil.: dei_xa

[de deixar; 1a FONT: 1268]

f 1 1 DR Donació singular d’un dret o una cosa o més ordenada en disposició testamentària.

2 fig Allò que una generació transmet a una altra; llegat.

2 Deixalla.

3 CONSTR Sortida o avançada en fals d’una pedra fora del plom d’una paret per a poder encaixar amb la construcció que hom vol afegir-hi.

4 TÈXT En el lligament d’un teixit, punt d’encreuament en què un fil de trama passa per damunt d’un fil d’ordit.

->deixada

■deixada

Part. sil.: dei_xa_da

[de deixar]

f 1 1 Acció de deixar;

2 l’efecte.

2 ESPORT 1 En certs jocs de pilota, jugada que consisteix a tirar fluix la pilota a fi que vagi a caure molt a prop de la paret o de la xarxa.

2 En el joc de billar, tirada que deixa les boles en una posició favorable al jugador que tira després.

->deixadesa

■deixadesa

Part. sil.: dei_xa_de_sa

[de deixat²; 1a FONT: c. 1900, DBal.]

f Qualitat de deixat.

->deixador

■deixador -a

Part. sil.: dei_xa_dor

[de deixar]

adj Susceptible d’ésser deixat, per deixar.

->deixalla

■deixalla

Part. sil.: dei_xa_lla

[de deixar; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 1 [generalment en pl] Allò que hom deixa de banda com a inservible o inaprofitable. Sempre va vestit amb les deixalles del seu germà gran.

2 [generalment en pl] esp Ossos, peles, trossos de vianda no aprofitats, etc., que resten al plat després de menjar.

3 fig Persona que no val per a res.

2 Seqüela, ròssec. La seva coixesa és una deixalla de l’accident.

->deixalleria

■deixalleria

Part. sil.: dei_xa_lle_ri_a

[de deixalla]

f ECOL Instal·lació de recepció i emmagatzematge selectius de residus municipals que no són objecte de recollida domiciliària.

->deixament

■deixament

Part. sil.: dei_xa_ment

[de deixar]

m 1 Acció de deixar.

2 Estat de qui es deixa, de qui no té cura de la seva persona.

3 Abatiment, manca de vigor.

4 DR Cessió, desistiment o renúncia de béns, de drets o d’accions.

->deixant

■deixant

Part. sil.: dei_xant

[de deixar]

m 1 Solc que una nau o un altre mòbil deixa darrere seu a la superfície de l’aigua.

2 p ext Rastre de llum, de fum, etc., que deixa un mòbil.

->deixar

■deixar

Part. sil.: dei_xar

[del ll. laxare ‘afluixar’, der. de laxus ‘fluix’, que donà l’ant. leixar, alterat probablement per la prep. de², freqüent en construccions amb aquest verb; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v 1 tr 1 Cessar de subjectar, d’usar, de posseir. Deixa el xerrac i agafa la serra.

2 deixar anar Cessar de subjectar o de retenir (algú o alguna cosa) permetent que se’n vagi. Deixar anar una corda. Deixa anar l’aigua, que regarem.

3 deixar anar fig No retenir, algú, un impuls fisiològic o moral. Deixar anar un rot. Deixar anar un crit, un renec.

4 deixar anar fig Cessar de retenir (un càrrec, una situació de privilegi, etc.).

5 deixar-hi la pell (o la vida) Morir en una empresa.

6 no deixar de petja Perseguir insistentment (algú). No el deixaré de petja fins que no m’hagi pagat.

7 no deixar d’ull No perdre de vista.

2 pron 1 abs Cessar de tenir cura de la pròpia persona. Era molt polit, però ara s’ha deixat molt.

2 deixar-se anar Deixar-se.

3 tr 1 Posar o col·locar, algú, (allò que subjecta) en un lloc. On he deixat les claus? Vaig deixar el nen al llit.

2 p ext Una cosa fer una marca, un senyal que resta com a empremta. El got ha deixat una marca a la taula.

3 fig La discussió d’ahir em va deixar molt mal record.

4 abs Desprendre tint una cosa tenyida. Aquesta roba deixa.

5 abs Produir guany. La collita d’enguany ha deixat molt. Té un negoci que deixa força.

4 1 tr Precedint un infinitiu, permetre de, no impedir de. Ha deixat caure el martell que duia a la mà. Deixa’l fer. Deixar escapar un pres.

2 pron Deixar-se caure. Deixar-se manar. Deixar-se agafar.

3 deixar córrer (una cosa) fig No insistir-hi, cessar d’ocupar-se’n. Volia comprar una casa, però ho he deixat córrer.

4 deixar passar el temps (o les hores, o els dies, etc.) Passar el temps, les hores, els dies, etc., sense obrar en un sentit determinat.

5 deixar-se caure (en un lloc) Anar-hi, aturar-s’hi, deliberadament.

6 deixar-se dur (o portar) (per una passió, per un impuls) fig Obrar per la força d’aquesta passió, d’aquest impuls.

7 deixar-se veure Aparèixer en públic, presentar-se a algú, visitar-lo.

8 no deixar perdre res Aprofitar-ho tot.

9 no deixar viure Molestar contínuament.

5 tr Cessar d’ésser o d’estar en un lloc, d’anar per un indret. Ha deixat Barcelona i s’ha instal·lat a Girona. Deixem el camí i agafem la drecera.

6 tr Cessar d’ésser o d’estar amb una persona, de tenir-hi relació, tracte; abandonar. Per ella ha deixat dona i fills.

7 1 tr Fer que resti (una persona o una cosa), no agafar-la, no emportar-se-la, no fer-la seguir. Deixar el paraigua a casa. Deixar els nens amb l’àvia. No té gana: ha deixat tota la carn.

2 pron En Joan s’ha deixat barba.

3 tr En morir, ha deixat tres fills, una gran fortuna, molts deutes, una bona reputació.

4 pron Descuidar-se, oblidar (alguna cosa). Et volia dur el llibre, però me l’he deixat.

5 deixar de banda No tenir en compte; ignorar. Deixar de banda els escrúpols i tirar al dret.

6 deixar endarrere (o darrere, o enrere) (algú) Passar-lo, avançar-lo.

7 deixar endarrere (o darrere, o enrere) (algú) fig Ultrapassar-lo en mèrit.

8 no deixar res per verd Agafar-ho, aprofitar-ho tot sense fer excepcions.

8 tr Fer que resti (una persona o una cosa) en un estat determinat. No l’amoïnis: deixa’l tranquil. Deixar un espai en blanc. Deixar una feina ben feta.

9 1 tr No prosseguir (alguna cosa), renunciar-hi, abstenir-se de fer-la. Ha deixat els estudis. Si hereta deixarà el treball.

2 pron Deixeu-vos de ximpleries.

10 tr 1 Precedint un infinitiu introduït amb la preposició de, cessar, acabar. Això ha deixat de tenir interès. Deixar de fer, de dir, d’estudiar. No deixa de molestar.

2 no deixar de (fer alguna cosa) Fer-la malgrat qualsevol motiu en contra. No deixaré de fer-ho encara que s’hi oposi. Això no deixa de molestar-me.

11 tr 1 Cessar de retenir (una cosa) i posar-la en possessió d’altri. Han deixat la fàbrica als treballadors.

2 esp Llegar. L’oncle, en morir, em deixà una caseta.

3 esp Cedir (una cosa) per a usar-la un cert temps; prestar. Deixa’m el llapis. Li he deixat diners per a passar la setmana.

12 tr 1 Fer que algú continuï tenint (alguna cosa), no prendre-la-hi, no desposseir-l’en. El tribunal ha deixat els fills a la mare.

2 deixar (alguna cosa) per a (algú) No imitar-lo en alguna cosa que hom desaprova. Els plors, deixa’ls per als nens.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deixar

GERUNDI: deixant

PARTICIPI: deixat, deixada, deixats, deixades

INDICATIU PRESENT: deixo, deixes, deixa, deixem, deixeu, deixen

INDICATIU IMPERFET: deixava, deixaves, deixava, deixàvem, deixàveu, deixaven

INDICATIU PASSAT: deixí, deixares, deixà, deixàrem, deixàreu, deixaren

INDICATIU FUTUR: deixaré, deixaràs, deixarà, deixarem, deixareu, deixaran

INDICATIU CONDICIONAL: deixaria, deixaries, deixaria, deixaríem, deixaríeu, deixarien

SUBJUNTIU PRESENT: deixi, deixis, deixi, deixem, deixeu, deixin

SUBJUNTIU IMPERFET: deixés, deixessis, deixés, deixéssim, deixéssiu, deixessin

IMPERATIU: deixa, deixi, deixem, deixeu, deixin

->deixat¹

■deixat¹

Part. sil.: dei_xat

[v. deixat²]

m 1 1 Efecte persistent d’una cosa que ha cessat. La grip té mal deixat. Aquesta ressaca és el deixat de la llevantada d’ahir.

2 Regust, sabor. Aquell vi és de bona bevenda, però té un deixat aspre.

2 Manera com queda una cosa en deixar-la acabada; acabat. Aquesta roba té un bon deixat.

->deixat²

■deixat² -ada

Part. sil.: dei_xat

[de deixar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que no posa cura en les coses pròpies, descurós, negligent. És un deixat: mai no sap on ha posat les coses.

2 anar molt deixat Ésser descurós en el vestir.

->deixatar

■deixatar

Part. sil.: dei_xa_tar

[del ll. exaptare ‘adaptar, lligar’, que degué prendre el sentit de ‘deslligar, desfer’, com a forma negativa de aptus, aptare; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr Fer que un sòlid en contacte amb un líquid es disgregui i s’hi mescli.

2 pron fig Perdre vigor, consistència, etc., una obra literària, una actuació, una conferència, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deixatar

GERUNDI: deixatant

PARTICIPI: deixatat, deixatada, deixatats, deixatades

INDICATIU PRESENT: deixato, deixates, deixata, deixatem, deixateu, deixaten

INDICATIU IMPERFET: deixatava, deixataves, deixatava, deixatàvem, deixatàveu, deixataven

INDICATIU PASSAT: deixatí, deixatares, deixatà, deixatàrem, deixatàreu, deixataren

INDICATIU FUTUR: deixataré, deixataràs, deixatarà, deixatarem, deixatareu, deixataran

INDICATIU CONDICIONAL: deixataria, deixataries, deixataria, deixataríem, deixataríeu, deixatarien

SUBJUNTIU PRESENT: deixati, deixatis, deixati, deixatem, deixateu, deixatin

SUBJUNTIU IMPERFET: deixatés, deixatessis, deixatés, deixatéssim, deixatéssiu, deixatessin

IMPERATIU: deixata, deixati, deixatem, deixateu, deixatin

->deixeble

■deixeble -a

Part. sil.: dei_xe_ble

[del ll. dĭscĭpŭlus, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 1 m i f Persona que rep l’ensenyament d’un mestre. Aristòtil fou deixeble de Plató.

2 m BÍBL Cadascun dels membres del grup dels dotze apòstols.

3 m BÍBL Cadascun dels seguidors de Jesús, enviats per ell a predicar, que constitueixen el grup dels setanta (o setanta-dos) deixebles.

2 m i f Persona que segueix la doctrina d’algú. En això els romans són deixebles dels grecs.

->deixia

■deixia

Part. sil.: dei_xi_a

[de deixar]

f 1 Cosa deixada (a algú). Tinc un calaix ple de deixies per tornar.

2 [generalment en pl] Deixalla.

->deixiu

deixiu

Part. sil.: dei_xiu

[formació analògica sobre deix]

m AGR Camp abandonat; ermot.

->deixondar

■deixondar

Part. sil.: dei_xon_dar

[potser d’un ll. *de-ex-somnitare ‘llevar la son’, o del ll. de-excitare, que hauria donat un *deixidar, amb terminació -ondar per influx de son¹; 1a FONT: s. XIV]

v tr i pron Deixondir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deixondar

GERUNDI: deixondant

PARTICIPI: deixondat, deixondada, deixondats, deixondades

INDICATIU PRESENT: deixondo, deixondes, deixonda, deixondem, deixondeu, deixonden

INDICATIU IMPERFET: deixondava, deixondaves, deixondava, deixondàvem, deixondàveu, deixondaven

INDICATIU PASSAT: deixondí, deixondares, deixondà, deixondàrem, deixondàreu, deixondaren

INDICATIU FUTUR: deixondaré, deixondaràs, deixondarà, deixondarem, deixondareu, deixondaran

INDICATIU CONDICIONAL: deixondaria, deixondaries, deixondaria, deixondaríem, deixondaríeu, deixondarien

SUBJUNTIU PRESENT: deixondi, deixondis, deixondi, deixondem, deixondeu, deixondin

SUBJUNTIU IMPERFET: deixondés, deixondessis, deixondés, deixondéssim, deixondéssiu, deixondessin

IMPERATIU: deixonda, deixondi, deixondem, deixondeu, deixondin

->deixondiment

■deixondiment

Part. sil.: dei_xon_di_ment

[de deixondir]

m 1 Acció de deixondir o de deixondir-se;

2 l’efecte.

->deixondir

■deixondir

Part. sil.: dei_xon_dir

[variant de deixondar per canvi de conjugació; 1a FONT: c. 1800]

v 1 1 tr Fer sortir d’un estat d’ensopiment. La pluja el deixondí.

2 pron Tot i els crits, no acabava de deixondir-me.

2 fig 1 tr Despertar, fer sortir d’un estat d’indolència, de peresa. No hi ha manera de deixondir-lo.

2 pron Hem de deixondir-nos, si volem acabar la feina.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deixondir

GERUNDI: deixondint

PARTICIPI: deixondit, deixondida, deixondits, deixondides

INDICATIU PRESENT: deixondeixo, deixondeixes, deixondeix, deixondim, deixondiu, deixondeixen

INDICATIU IMPERFET: deixondia, deixondies, deixondia, deixondíem, deixondíeu, deixondien

INDICATIU PASSAT: deixondí, deixondires, deixondí, deixondírem, deixondíreu, deixondiren

INDICATIU FUTUR: deixondiré, deixondiràs, deixondirà, deixondirem, deixondireu, deixondiran

INDICATIU CONDICIONAL: deixondiria, deixondiries, deixondiria, deixondiríem, deixondiríeu, deixondirien

SUBJUNTIU PRESENT: deixondeixi, deixondeixis, deixondeixi, deixondim, deixondiu, deixondeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: deixondís, deixondissis, deixondís, deixondíssim, deixondíssiu, deixondissin

IMPERATIU: deixondeix, deixondeixi, deixondim, deixondiu, deixondeixin

->deixondit

■deixondit -ida

Part. sil.: dei_xon_dit

[de deixondir]

adj Despert, eixerit. Era deixondit com una mostela.

->deixuplina

■deixuplina

Part. sil.: dei_xu_pli_na

[del ll. dĭscĭplīna, ‘disciplina, educació’]

f 1 Acció de deixuplinar o de deixuplinar-se.

2 pl Assot fet de cordetes o de cadenes, especialment el que fan servir els penitents per a flagel·lar-se.

->deixuplinant

■deixuplinant

Part. sil.: dei_xu_pli_nant

[de deixuplinar]

m i f Penitent que es deixuplina.

->deixuplinar

■deixuplinar

Part. sil.: dei_xu_pli_nar

[de deixuplina; 1a FONT: 1636]

v 1 tr Donar cops de deixuplines. El reu fou deixuplinat.

2 pron A la processó, molts penitents es deixuplinaven.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: deixuplinar

GERUNDI: deixuplinant

PARTICIPI: deixuplinat, deixuplinada, deixuplinats, deixuplinades

INDICATIU PRESENT: deixuplino, deixuplines, deixuplina, deixuplinem, deixuplineu, deixuplinen

INDICATIU IMPERFET: deixuplinava, deixuplinaves, deixuplinava, deixuplinàvem, deixuplinàveu, deixuplinaven

INDICATIU PASSAT: deixupliní, deixuplinares, deixuplinà, deixuplinàrem, deixuplinàreu, deixuplinaren

INDICATIU FUTUR: deixuplinaré, deixuplinaràs, deixuplinarà, deixuplinarem, deixuplinareu, deixuplinaran

INDICATIU CONDICIONAL: deixuplinaria, deixuplinaries, deixuplinaria, deixuplinaríem, deixuplinaríeu, deixuplinarien

SUBJUNTIU PRESENT: deixuplini, deixuplinis, deixuplini, deixuplinem, deixuplineu, deixuplinin

SUBJUNTIU IMPERFET: deixuplinés, deixuplinessis, deixuplinés, deixuplinéssim, deixuplinéssiu, deixuplinessin

IMPERATIU: deixuplina, deixuplini, deixuplinem, deixuplineu, deixuplinin

->dejecció

■dejecció

Part. sil.: de_jec_ci_ó

[del ll. dejectio, -ōnis ‘capgirament, abaixament’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 Rebaixament moral.

2 ASTROL Situació en què un planeta té el mínim d’influència.

3 GEOMORF Conjunt de materials rocallosos acumulats per l’acció dels fenòmens externs de la Terra (corrents fluvials, vents, etc.), o pels interns, com els productes volcànics.

4 MED 1 Evacuació de les matèries fecals.

2 Conjunt de matèries fecals evacuades. Dejecció biliosa.

->dejectar

■dejectar

[del ll. dejectare ‘capgirar’, freqüentatiu de dejicĕre ‘precipitar’; 1a FONT: 1490, Tirant]

v tr Rebaixar moralment.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dejectar

GERUNDI: dejectant

PARTICIPI: dejectat, dejectada, dejectats, dejectades

INDICATIU PRESENT: dejecto, dejectes, dejecta, dejectem, dejecteu, dejecten

INDICATIU IMPERFET: dejectava, dejectaves, dejectava, dejectàvem, dejectàveu, dejectaven

INDICATIU PASSAT: dejectí, dejectares, dejectà, dejectàrem, dejectàreu, dejectaren

INDICATIU FUTUR: dejectaré, dejectaràs, dejectarà, dejectarem, dejectareu, dejectaran

INDICATIU CONDICIONAL: dejectaria, dejectaries, dejectaria, dejectaríem, dejectaríeu, dejectarien

SUBJUNTIU PRESENT: dejecti, dejectis, dejecti, dejectem, dejecteu, dejectin

SUBJUNTIU IMPERFET: dejectés, dejectessis, dejectés, dejectéssim, dejectéssiu, dejectessin

IMPERATIU: dejecta, dejecti, dejectem, dejecteu, dejectin

->dejecte

■dejecte -a

[del ll. dejectus, -a, -um ‘baix, abatut’; 1a FONT: s. XIV]

adj Caigut en dejecció; baix, vil.

->dejectiu

■dejectiu -iva

Part. sil.: de_jec_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. dejectus, -a, -um, participi de dejicĕre ‘precipitar’]

adj Relatiu o pertanyent a la dejecció.

->dejector

■dejector

[de dejectar]

m TERMOT Aparell que hom instal·la en moltes calderes de vapor amb la finalitat de contribuir a l’evacuació de les sals en suspensió que endureixen l’aigua i produeixen incrustacions en les parets.

->dejorn

■dejorn

[de de² i jorn; 1a FONT: 1490, Tirant]

adv De matí, a una hora no avançada del dia.

->dejú

■dejú -una

[del ll. jejūnus, íd., per dissimilació de je- en de-; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 Que no ha pres aliments des del començament del dia. Ja era la tarda i encara estava dejú.

2 p ext Estar dejú de dos dies.

2 fig Mancat, privat. Escriu-me sovint, que estic dejú de notícies.

3 en dejú loc adv Estant dejú. Me n’he de prendre dues cullerades en dejú.

->dejunador

■dejunador -a

[de dejunar]

m i f 1 Persona que dejuna.

2 esp Persona que fa exhibicions dejunant públicament durant molts dies seguits.

->dejunar

■dejunar

[del ll. jejunare, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v intr 1 No prendre aliments o prendre’n en una quantitat escassa durant un temps més o menys llarg. Mentre ell s’afarta, els fills dejunen.

2 RELIG 1 Fer dejuni. Dejunar els dies prescrits per l’Església.

2 p ext Fer abstinència de carn.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dejunar

GERUNDI: dejunant

PARTICIPI: dejunat, dejunada, dejunats, dejunades

INDICATIU PRESENT: dejuno, dejunes, dejuna, dejunem, dejuneu, dejunen

INDICATIU IMPERFET: dejunava, dejunaves, dejunava, dejunàvem, dejunàveu, dejunaven

INDICATIU PASSAT: dejuní, dejunares, dejunà, dejunàrem, dejunàreu, dejunaren

INDICATIU FUTUR: dejunaré, dejunaràs, dejunarà, dejunarem, dejunareu, dejunaran

INDICATIU CONDICIONAL: dejunaria, dejunaries, dejunaria, dejunaríem, dejunaríeu, dejunarien

SUBJUNTIU PRESENT: dejuni, dejunis, dejuni, dejunem, dejuneu, dejunin

SUBJUNTIU IMPERFET: dejunés, dejunessis, dejunés, dejunéssim, dejunéssiu, dejunessin

IMPERATIU: dejuna, dejuni, dejunem, dejuneu, dejunin

->dejunat

■dejunat -ada

[de dejunar]

adj 1 Que ha estat sotmès a un dejuni. Cargols dejunats.

2 1 De dejuni.

2 dia dejunat RELIG Dia de dejuni.

->dejuni

■dejuni

[del ll. jejunium, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 1 Acció de dejunar.

2 fig Mancança, privació. Patim dejuni de diaris catalans.

2 1 RELIG Privació voluntària d’aliment per motius ascètics o religiosos.

2 DR CAN Prescripció de l’Església referent a una reducció de l’aliment en determinats dies de l’any.

3 DR CAN Abstinència de carn.

4 dejuni eucarístic DR CAN Abstenció d’aliment i de beguda abans de combregar, com a signe de la transcendència de l’eucaristia amb relació al menjar quotidià.

3 POLÍT Vaga de fam.

->dejús

■dejús

[de de² i l’ant. jus ‘sota’, del ll. vg. jūsum, alteració de jōsum per influx de sūsum (cl. sūrsum ‘amunt’), provinent del ll. cl. deōrsum ‘avall’]

adv i prep ant i dial Davall, dessota.

->del

■del

Contracció de la preposició de i l’article el.

->delació

■delació

Part. sil.: de_la_ci_ó

Hom.: deleció

[del ll. delatio, -ōnis, íd., der. de defērre ‘deferir’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció de delatar. La policia se n’assabentà per una delació.

2 DR CAT En el procés d’adquisició de l’herència, manifestació per la qual el cridat, sia per voluntat del causant o per la llei, immediatament l’accepta o la repudia.

->delaminació

delaminació

Part. sil.: de_la_mi_na_ci_ó

f EMBRIOL Varietat del procés de gastrulació de la qual resulten l’ectoderma i l’endoderma concèntrics.

->delat

■delat -ada

[del ll. delatus, -a, -um, íd., participi de defērre ‘diferir’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

ant m i f 1 Acusat, inculpat.

2 Bandit.

->delatable

■delatable

[de delatar]

adj Digne d’ésser delatat.

->delatant

■delatant

[de delatar]

adj i m i f Delator.

->delatar

■delatar

[de delat; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 Portar a coneixement de la justícia un crim o un delicte. Delatà el fet a un gendarme.

2 p ext Descobrir, posar de manifest alguna cosa que hom voldria amagar. Aquell exabrupte delatà les seves veritables intencions.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: delatar

GERUNDI: delatant

PARTICIPI: delatat, delatada, delatats, delatades

INDICATIU PRESENT: delato, delates, delata, delatem, delateu, delaten

INDICATIU IMPERFET: delatava, delataves, delatava, delatàvem, delatàveu, delataven

INDICATIU PASSAT: delatí, delatares, delatà, delatàrem, delatàreu, delataren

INDICATIU FUTUR: delataré, delataràs, delatarà, delatarem, delatareu, delataran

INDICATIU CONDICIONAL: delataria, delataries, delataria, delataríem, delataríeu, delatarien

SUBJUNTIU PRESENT: delati, delatis, delati, delatem, delateu, delatin

SUBJUNTIU IMPERFET: delatés, delatessis, delatés, delatéssim, delatéssiu, delatessin

IMPERATIU: delata, delati, delatem, delateu, delatin