->ombrívol

■ombrívol -a

[de ombra; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Dit d’un lloc on hi ha poca llum diürna.

2 Ombrós.

->ombro-

■ombro-

Forma prefixada del mot grec ómbros, que significa ‘pluja’. Ex.: ombròfil, ombrologia.

->ombròfil

ombròfil -a

Hom.: umbròfil

[de ombro- i -fil]

adj BOT i ECOL Dit de les plantes que poden resistir molta pluja, com les de les regions tropicals humides.

->ombròfit

ombròfit -a

adj BOT i ECOL Dit de la planta que realitza tot el seu cicle vital en un temps molt curt, aprofitant la humitat que segueix les ocasionals pluges dels deserts.

->ombrós

■ombrós -osa

[de ombra; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Dit d’un arbre, d’un bosc, d’un emparrat, etc., que fa una bona ombra.

->ombú

■ombú

[pl -ús] m BOT Bellaombra.

->ombudsman

ombudsman^* [ɔ̀mbutsmán]

[suec] m DR ADM Als països escandinaus, càrrec equivalent al de síndic de greuges, defensor de les llibertats i dels drets fonamentals dels ciutadans davant de les actuacions de l’administració.

->omeda

■omeda

[de om; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Indret plantat d’oms.

2 GEOBOT Comunitat vegetal on predomina l’om.

->omega

■omega

[del gr. oméga, íd., pròpiament ‘o gran’]

f 1 Nom de la vint-i-quatrena lletra de l’alfabet grec [ω Ω].

2 PART Partícula de la família dels mesons simbolitzada per ω; té una massa de 1397,6 × 10^-30 kg, una vida mitjana de l’ordre dels 10^-30 s, una càrrega elèctrica nul·la, i spin igual a 1.

->omeia

■omeia

Part. sil.: o_me_ia

1 adj Relatiu o pertanyent als omeies.

2 m i f HIST Membre de la dinastia àrab dels Banū Umayya, instal·lada a Damasc.

->omellenc

omellenc -a

adj i m i f Dels Omells de na Gaia (Urgell).

->omellonenc

omellonenc -a

adj i m i f Dels Omellons (Garrigues).

->oment

■oment

m ANAT ANIM Epipló.

->omental

■omental

adj ANAT ANIM Epiploic.

->ometenc

ometenc -a

adj i m i f D’Oms (Rosselló).

->ometre

■ometre

[del ll. omittĕre, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v tr Deixar de banda quelcom que calia dir o fer. Faré tot el que m’has dit, sense ometre res. Aquest mot podia perfectament ésser omès.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ometre

GERUNDI: ometent

PARTICIPI: omès, omesa, omesos, omeses

INDICATIU PRESENT: ometo, omets, omet, ometem, ometeu, ometen

INDICATIU IMPERFET: ometia, ometies, ometia, ometíem, ometíeu, ometien

INDICATIU PASSAT: ometí, ometeres, ometé, ometérem, ometéreu, ometeren

INDICATIU FUTUR: ometré, ometràs, ometrà, ometrem, ometreu, ometran

INDICATIU CONDICIONAL: ometria, ometries, ometria, ometríem, ometríeu, ometrien

SUBJUNTIU PRESENT: ometi, ometis, ometi, ometem, ometeu, ometin

SUBJUNTIU IMPERFET: ometés, ometessis, ometés, ometéssim, ometéssiu, ometessin

IMPERATIU: omet, ometi, ometem, ometeu, ometin

->omfacita

■omfacita

f MINERAL Clinopiroxè calcicosòdic, (Na,Ca)(Al,Fe²⁺,Fe³⁺)Si₂O₆, mineral de color clar, que es troba principalment a les roques metamòrfiques d’alta temperatura i alta pressió.

->òmfal

òmfal

m HIST A l’antiga Grècia, terme emprat per a indicar el centre (llombrígol) d’una cosa (d’un escut, d’una entitat geogràfica, etc.).

->omfal-

■omfal-

Forma prefixada del mot grec omphalós, que significa ‘llombrígol’. Ex.: omfalitis.

->omfalitis

omfalitis

f PAT Inflamació del llombrígol, que es presenta en els nadons.

->omfalo-

■omfalo-

Forma prefixada del mot grec omphalós, que significa ‘llombrígol’. Ex.: omfalotomia, omfalocele.

->omfalocele

■omfalocele

f PAT Hèrnia umbilical.

->omfalotomia

omfalotomia

Part. sil.: om_fa_lo_to_mi_a

f CIR Secció quirúrgica del cordó umbilical.

->òmicron

■òmicron

[del gr. omikrón, íd., pròpiament ‘o petita’]

f Nom de la quinzena lletra de l’alfabet grec [ο Ο].

->ominós

■ominós -osa

[del ll. ominōsus, -a, -um, íd., der. de omen, -ĭnis ‘presagi’; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Malastruc, de mal averany, funest.

2 p ext Abominable.

->ominosament

■ominosament

[de ominós]

adv D’una manera ominosa.

->omís

■omís -isa

[del ll. omissus, -a, -um, participi de omittĕre ‘ometre’; 1a FONT: 1766]

adj 1 ant Deixat de banda.

2 fer cas omís (d’una cosa) Ometre-la, deixar-la de banda.

->omissible

■omissible

[de omís]

adj Que pot ésser omès.

->omissió

■omissió

Part. sil.: o_mis_si_ó

[del ll. omissio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Torcimany]

f 1 1 Acció d’ometre;

2 l’efecte. Pecar per omissió. Salvant error o omissió.

2 La cosa omesa. Cal repassar algunes omissions.

3 DR PEN 1 Infracció penal esdevinguda en deixar de fer voluntàriament el que és manat de fer per la llei.

2 omissió de socors Delicte consistent a no auxiliar una persona desemparada i que es troba en greu i manifest perill, quan hom pot fer-ho.

4 pecat d’omissió CRIST i RELIG Transgressió de la llei divina consistent a negligir de fer allò que calia.

->ommatidi

ommatidi

m ZOOL Element unitat dels ulls composts dels artròpodes.

->ommocrom

ommocrom

m BIOQ Nom genèric dels pigments de l’ull d’alguns insectes i crustacis.

->omni-

■omni-

Forma prefixada del mot llatí omnis, que significa ‘tot’. Ex.: omnidireccional, omnipotent.

->òmnibus

■òmnibus

[v. autobús; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj ELECTROT 1 Dit de l’aparell o dispositiu elèctric que té diversos usos en una instal·lació elèctrica.

2 barra òmnibus Barra col·lectora.

2 m AUT Carruatge públic destinat a portar un nombre relativament gran de passatgers.

3 m FERROC Tren òmnibus.

->omnidireccional

■omnidireccional

Part. sil.: om_ni_di_rec_ci_o_nal

[de omni- i direccional]

adj 1 Que es manifesta o propaga en totes direccions.

2 TECNOL Dit dels aparells que posseeixen unes característiques d’intensitat, rendiment, etc., semblants en totes direccions.

3 TELECOM Dit de les antenes que tenen la propietat d’emetre o de rebre radiacions en totes direccions amb una intensitat semblant.

->omnímodament

■omnímodament

[de omnímode]

adv Abraçant-ho o comprenent-ho tot.

->omnímode

■omnímode -a

[del ll. omnimŏdus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que ho abraça o comprèn tot.

->omnipotència

■omnipotència

Part. sil.: om_ni_po_tèn_ci_a

[del ll. td. omnipotentia, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Poder de fer tot allò que hom vol.

2 Qualitat d’omnipotent. L’omnipotència de Déu.

->omnipotent

■omnipotent

[del ll. omnipŏtens, -ntis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

adj 1 Que té el poder de fer tot el que vol.

2 hiperb Que té un gran poder.

->omnipotentment

■omnipotentment

[de omnipotent]

adv Amb omnipotència.

->omnipresència

■omnipresència

Part. sil.: om_ni_pre_sèn_ci_a

[del b. ll. omnipraesentia, íd.]

f Qualitat d’omnipresent; ubiqüitat.

->omnipresent

■omnipresent

[del b. ll. omnipraesens, -ntis, íd.]

adj Present a tot arreu al mateix temps.

->omnisciència

■omnisciència

Part. sil.: om_nis_ci_èn_ci_a

[del b. ll. omniscientia, íd.]

f Qualitat d’omniscient.

->omniscient

■omniscient

Part. sil.: om_nis_ci_ent

[del b. ll. omnisciens, -ntis, íd.; 1a FONT: s. XV]

adj Que ho sap tot.

->òmnium

òmnium

Part. sil.: òm_ni_um

m ESPORT Competició ciclista en pista que pot disputar-se individualment o per equips i que comprèn diverses especialitats.

->omnívor

■omnívor -a

[del ll. omnivŏrus, -a, -um, íd.]

adj Que menja de tot, aliments animals i vegetals.

->omo-¹

■omo-¹

Forma prefixada del mot grec õmos, que significa ‘espatlla’. Ex.: omòplat.

->omo-²

omo-²

Forma prefixada del mot grec ōmós, que significa ‘cru’. Ex.: omòfag.

->omòfag

■omòfag -a

[de omo-² i -fag]

adj i m i f Menjador de carn crua.

->omofàgia

■omofàgia

Part. sil.: o_mo_fà_gi_a

[del ll. omophagia, i aquest, del gr. ōmophagía, íd.]

f 1 Habitud de menjar carn crua.

2 ETNOG Sacrifici seguit d’ingestió de carn crua.

->omofori

omofori

m INDUM i LITÚRG Ornament litúrgic, distintiu dels bisbes de ritu bizantí, consistent en una llarga faixa o bufanda que envolta les espatlles i penja per davant i per darrere.

->omòplat

■omòplat

[del gr. ōmoplátē, íd., comp. de õmos ‘espatlla’ i plátē ‘pla’]

m ANAT ANIM Os parió pla, ample i de forma triangular, que constitueix la part posterior de l’espatlla.

->omotòcia

omotòcia

Part. sil.: o_mo_tò_ci_a

f OBST Part prematur.

->ompliment

ompliment

[de omplir; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

m 1 Acció d’omplir;

2 l’efecte.

->omplir

■omplir

[del ll. ĭmplēre, íd., der. de l’inusitat plere, que es dóna només en molts der., amb influx de la labialització de -mp- i segurament també del verb afí complēre ‘omplir del tot’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

[p p omplert -a o omplit -ida] v 1 1 tr Fer ocupar per alguna cosa la capacitat d’un receptacle, d’un buit. Omplir un got de vi. Omplir amb cera els buits d’un objecte.

2 pron Un safareig que tarda tres hores a omplir-se. Tota la casa s’ha omplert de fum.

3 omplir el buc (o el ventre) Menjar i beure.

4 omplir-se Engreixar-se.

2 tr i pron p anal Omplir-se de pols un moble. Omplir-se de taques.

3 tr fig Aquesta feina m’omple tots els matins. Això omple les meves esperances, les meves aspiracions. Omplir algú de lloances, de vituperis. T’omplirà de cops, t’omplirà de carícies.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: omplir

GERUNDI: omplint

PARTICIPI: omplert, omplerta, omplerts, omplertes

PARTICIPI (alternatiu): omplit, omplida, omplits, omplides

INDICATIU PRESENT: omplo, omples, omple, omplim, ompliu, omplen

INDICATIU IMPERFET: omplia, omplies, omplia, omplíem, omplíeu, omplien

INDICATIU PASSAT: omplí, omplires, omplí, omplírem, omplíreu, ompliren

INDICATIU FUTUR: ompliré, ompliràs, omplirà, omplirem, omplireu, ompliran

INDICATIU CONDICIONAL: ompliria, ompliries, ompliria, ompliríem, ompliríeu, omplirien

SUBJUNTIU PRESENT: ompli, omplis, ompli, omplim, ompliu, omplin

SUBJUNTIU IMPERFET: omplís, omplissis, omplís, omplíssim, omplíssiu, omplissin

IMPERATIU: omple, ompli, omplim, ompliu, omplin

->on

■on

[del ll. ŭnde ‘d’on’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

adv 1 1 A o en quin lloc (escrit on o a on), de quin lloc (d’on), per quin lloc (per on). On vas? o a on vas? D’on veniu? Per on passareu?

2 En el qual lloc (on), del qual lloc (d’on), pel qual lloc (per on). La casa on viuen. El país d’on vénen. El camí per on han passat.

3 p ext Busca les paraules on hi ha una ‘r’. Recorda aquella faula on es diu que les formigues...

4 on que Onsevulla que, en qualsevol banda que. On que vagis, et trobaré.

2 d’on De la qual cosa. D’on podem deduir que...

3 on (o per on) Per la qual cosa (amb sentit causal). Sé que haveu dit paraules desplaents sobre mi, on us demano que vulgueu rectificar-les.

4 Ara bé, això suposat, això demostrat, al punt on som del raonament.

->ona

■ona

Cp. onda i onada

[del ll. ŭnda, íd.; 1a FONT: 1330]

f 1 OCEANOG Moviment oscil·latori de les aigües de la mar en sentit ascendent i descendent.

2 1 Forma de manifestar-se un fenomen periòdic en l’espai, en el temps o en tots dos alhora.

2 FON Forma d’energia que es caracteritza per un moviment vibratori de partícules en un medi determinat.

3 ona acústica ACÚST Ona sonora.

4 ona associada MEC QUÀNT Ona que hom atribueix a una partícula de massa m quan és dotada d’una velocitat v.

5 ona de boca ARM Ona sonora formada a la boca d’una arma de foc que es propaga a la velocitat del so en les condicions del medi ambient on és efectuat el disparament.

6 ona de xoc AERON i ARM Regió estreta, formada al si de l’aire, quan la velocitat relativa d’aquest respecte a un cos immòbil o la d’un mòbil respecte a l’aire és transsònica o supersònica, que travessa les línies de corrent en les quals la dita velocitat varia sobtadament i en la qual es presenta un fort increment de l’entropia.

7 ona electromagnètica FÍS Forma que adopta, en la seva propagació, l’energia electromagnètica, segons la teoria ondulatòria.

8 ona expansiva ARM i EXPL Ona amb la qual es propaga una detonació en una massa gasosa.

9 ona hidromagnètica FÍS Pertorbació electromagnètica que es propaga dins d’un plasma quan la freqüència del plasma és molt més petita que la freqüència ciclotrònica dels ions positius.

10 ona radioelèctrica TELECOM i RADIOTÈC Ona electromagnètica emprada en radiocomunicacions.

11 ona retrògrada ARM i EXPL Ona de xoc que, en produir-se l’explosió d’un gas detonant, es propaga, en sentit contrari a l’ona expansiva, pel si de gasos ja cremats.

12 ona sísmica GEOF Sisme.

13 ona solitària FÍS i MAT Solitó.

14 ona sonora ACÚST Mitjà de propagació del so en un medi.

3 funció d’ona MEC QUÀNT En mecànica quàntica, funció que conté la informació completa del sistema físic consistent amb les limitacions del principi d’incertesa.

4 nombre d’ona FÍS Constant característica d’una ona, definida com k = 2π/λ, k essent el nombre d’ona o nombre de propagació, i λ la longitud d’ona.

5 vector d’ona FÍS Donada una ona, vector K la direcció del qual en cada punt de l’espai és la de propagació de l’ona en aquest punt, i el mòdul del qual és el nombre d’ona.

->onada

■onada

[de ona; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 OCEANOG 1 Ona, especialment d’una certa grandària. Una onada gegantina.

2 pl Successió continuada d’onades, la mar. Banyar-se a les onades.

2 fig 1 Cosa que es mou a envestides, a manera d’una onada. La gent acudia a onades. Una onada d’entusiasme.

2 la nova onada La generació jove d’avantguarda.

3 onada de calor (o de fred) METEOR Fenomen de certa durada consistent en l’augment (o el descens) considerable de la temperatura de l’aire provocat per la invasió d’una massa d’aire càlid (o d’aire fred).

->onagràcies

■onagràcies

Part. sil.: o_na_grà_ci_es

f pl BOT Enoteràcies.

->onagre

■onagre

[del ll. onăger, -gri, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 ZOOL Mamífer de l’ordre dels perissodàctils, subespècie de l’hemió, família dels èquids (Equus hemionus ssp onager), de color gris rogenc i una ratlla negra al dors i que habita en petits ramats guiats per un mascle adult.

2 HIST Màquina de guerra usada entre els romans per a llançar grans pedres.

->onanisme

■onanisme

[del nom de Onan, fill de Judà (Gènesi 38, 8-10), que, obligat per llei a casar-se amb la cunyada vídua i donar fills al germà difunt, interrompia els coits per no tenir fills que no podien ser seus; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 Coit interromput, consistent a retirar el penis de la vagina just abans de produir-se l’ejaculació.

2 impr Masturbació, autoerotisme.

->onanista

■onanista

[v. onanisme]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’onanisme.

2 m i f Que practica l’onanisme.

->onatge

■onatge

[de ona; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

m 1 MAR Moviment conjunt de les onades de la mar, produït per l’acció del vent sobre la seva superfície.

2 p ext Successió d’ones a la superfície d’un llac, d’un pantà, etc., produïdes per l’acció del vent sobre la seva superfície.

->onc-

■onc-

Forma prefixada del mot grec ógkos, que significa ‘tumor’. Ex.: oncosi.

->onça

onça

[de l’ant. leonça ‘lleona’, probablement del fr. ant. leonce, alteració de leonne per influx de leoncel ‘lleonet’, amb deglutinació de le-, pres per article; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f ZOOL Nom donat a diversos mamífers fissípedes de la família dels fèlids, especialment al guepard (Acinonyx jubatus). També és anomenat així el jaguar (Panthera onca).

->onclastre

■onclastre

m Germà d’un padrastre o d’una madrastra.

->oncle

■oncle

[del ll. avŭncŭlus ‘germà de la mare’; 1a FONT: s. XIII]

m 1 Germà del pare o de la mare.

2 oncle valencià Cosí del pare o de la mare.

->onco-

■onco-

Forma prefixada del mot grec ógkos, que significa ‘tumor’. Ex.: oncogènia, oncologia.

->oncocercosi

oncocercosi

f PAT Infestació a càrrec de l’helmint Onchocerca volvulus, anomenada també volvulosi.

->oncogen

■oncogen -ògena

adj PAT Que pot produir tumors.

->oncogèn

■oncogèn

m GEN Gen alterat per alguna causa o agent divers que pot induir un procés neoplàstic.

->oncogènesi

■oncogènesi

f PAT Producció o desenvolupament de tumors.

->oncogenètic

oncogenètic -a

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’oncogènesi.

->oncogènia

■oncogènia

Part. sil.: on_co_gè_ni_a

f PAT Estudi de l’oncogènesi.

->oncogènic

■oncogènic -a

adj 1 PAT 1 Relatiu o pertanyent a l’oncogènia.

2 Originat en un tumor.

2 GEN Relatiu o pertanyent a l’oncogèn.

->oncòleg

■oncòleg -òloga

m i f PAT Metge especialista en oncologia.

->oncòlit

oncòlit

m GEOL Concreció calcària esfèrica ovoide formada per capes concèntriques.

->oncologia

■oncologia

Part. sil.: on_co_lo_gi_a

[de onco- i -logia]

f PAT Part de la patologia que tracta dels tumors.

->oncològic

■oncològic -a

[de oncologia]

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’oncologia.

->oncosfera

oncosfera

f ZOOL Embrió típic dels platihelmints cestodes de la subclasse dels eucestodes.

->oncosi

■oncosi

f PAT Estat morbós caracteritzat per la formació de tumors.

->oncòtic

■oncòtic -a

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’oncosi; neoplàstic.

->onda

■onda

Cp. ona

[variant culta de ona; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Porció elevada o convexa d’una línia o superfície que té alternatives d’elevació i de depressió. Els cabells li fan ondes.

2 En una figura que té una vora curvilínia sinuosa, cadascun dels segments sortints limitats per un arc circular, oval, etc. Les ondes de la vora d’un cortinatge.

3 Element decoratiu que simula una línia ondulada.

4 TÈXT Cadascun dels contorns sortints d’una punta.

->ondàmetre

■ondàmetre

m RADIOTÈC i METROL Ondòmetre.

->ondar

■ondar

[de onda]

v tr 1 Fer fer ondes, fer prendre una forma ondada. Ondar els cabells a algú.

2 TECNOL Donar forma ondada a un cos flexible, especialment a un producte laminar, com ara xapes metàl·liques i planxes de cartó o de plàstic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ondar

GERUNDI: ondant

PARTICIPI: ondat, ondada, ondats, ondades

INDICATIU PRESENT: ondo, ondes, onda, ondem, ondeu, onden

INDICATIU IMPERFET: ondava, ondaves, ondava, ondàvem, ondàveu, ondaven

INDICATIU PASSAT: ondí, ondares, ondà, ondàrem, ondàreu, ondaren

INDICATIU FUTUR: ondaré, ondaràs, ondarà, ondarem, ondareu, ondaran

INDICATIU CONDICIONAL: ondaria, ondaries, ondaria, ondaríem, ondaríeu, ondarien

SUBJUNTIU PRESENT: ondi, ondis, ondi, ondem, ondeu, ondin

SUBJUNTIU IMPERFET: ondés, ondessis, ondés, ondéssim, ondéssiu, ondessin

IMPERATIU: onda, ondi, ondem, ondeu, ondin

->ondarenc

ondarenc -a

adj i m i f D’Ondara (Marina Alta).

->ondareny

ondareny -a

adj i m i f Ondarenc.

->ondat

■ondat -ada

[de ondar; 1a FONT: 1372]

adj 1 Que fa ondes. Té els cabells ondats.

2 HERÀLD 1 Dit de la peça de perfils exteriors torçats en forma d’ondes, generalment llargues.

2 Dit de la partició amb la línia divisòria traçada en forma d’ondes.

->ondejant

ondejant

[de ondejar]

adj HERÀLD Dit de la serp quan està torçada formant ondes.

->ondejar

■ondejar

[de onda; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 tr Ondar.

2 intr Fer ondes, el cabell, la superfície de l’aigua, etc. La bandera, a l’impuls del vent, ondejava dalt de l’asta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ondejar

GERUNDI: ondejant

PARTICIPI: ondejat, ondejada, ondejats, ondejades

INDICATIU PRESENT: ondejo, ondeges, ondeja, ondegem, ondegeu, ondegen

INDICATIU IMPERFET: ondejava, ondejaves, ondejava, ondejàvem, ondejàveu, ondejaven

INDICATIU PASSAT: ondegí, ondejares, ondejà, ondejàrem, ondejàreu, ondejaren

INDICATIU FUTUR: ondejaré, ondejaràs, ondejarà, ondejarem, ondejareu, ondejaran

INDICATIU CONDICIONAL: ondejaria, ondejaries, ondejaria, ondejaríem, ondejaríeu, ondejarien

SUBJUNTIU PRESENT: ondegi, ondegis, ondegi, ondegem, ondegeu, ondegin

SUBJUNTIU IMPERFET: ondegés, ondegessis, ondegés, ondegéssim, ondegéssiu, ondegessin

IMPERATIU: ondeja, ondegi, ondegem, ondegeu, ondegin

->ondejat

■ondejat -ada

[de ondejar; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj Ondat.

->onder

onder -a

adj i m i f D’Onda (Plana Baixa).

->òndia

■òndia

Part. sil.: òn_di_a

interj pop Eufemisme per hòstia.

->òndima

òndima

interj pop Eufemisme per hòstia.

->ondina

■ondina

[del fr. ondine, íd., der. de onde ‘ona’; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

f MIT Ésser femení fabulós que habita l’aigua, semblant a la sirena, característic de les faules i del folklore europeus.

->ondògraf

ondògraf

[de onda i -graf]

m 1 METROL Aparell enregistrador de fenòmens periòdics, especialment de corrents elèctrics o tensions, sobre un full de paper fixat en un disc que gira a una velocitat sincrònica amb la freqüència del fenomen.

2 FÍS i ELECTRÒN Oscil·lògraf.

->ondòmetre

■ondòmetre

[de onda i -metre]

m RADIOTÈC i METROL Aparell per a mesurar longituds d’ona o freqüències d’ones radioelèctriques.

->ondós

■ondós -osa

[de onda; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj 1 Ple d’ondes. Una cabellera ondosa.

2 Ple d’ones. Fer-se a la mar ondosa.

->ondoscopi

ondoscopi

m ELECTRÒN Tub de gas enrarit que hom fa servir per a detectar la presència d’una diferència de potencial i reconèixer-ne el sentit.

->ondulació

■ondulació

Part. sil.: on_du_la_ci_ó

[de ondular]

f 1 1 Acció d’ondular;

2 l’efecte. Cada mes es feia fer l’ondulació dels cabells.

2 1 Moviment de vaivé en un fluid elàstic propagat entre les seves partícules sense que aquestes es traslladin en la direcció de la propagació.

2 Moviment de l’aigua del mar produït, en especial, pels vents i per fenòmens tectònics.

3 ondulació permanent Permanent.

->ondulador

■ondulador -a

[de ondular]

1 adj Que ondula.

2 m ELECTROT Convertidor estàtic de corrent continu en corrent altern.

->ondulant

■ondulant

[de ondular]

adj Que ondula.

->ondular

■ondular

[del fr. onduler, íd., del ll. td. undŭla ‘ona petita’]

v 1 intr Moure’s formant ones. Les messes daurades ondulaven suaument.

2 tr 1 Fer que una cosa es mogui formant ones. El vent ondulava suaument les messes daurades.

2 Ondar. Ondular els cabells.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ondular

GERUNDI: ondulant

PARTICIPI: ondulat, ondulada, ondulats, ondulades

INDICATIU PRESENT: ondulo, ondules, ondula, ondulem, onduleu, ondulen

INDICATIU IMPERFET: ondulava, ondulaves, ondulava, ondulàvem, ondulàveu, ondulaven

INDICATIU PASSAT: ondulí, ondulares, ondulà, ondulàrem, ondulàreu, ondularen

INDICATIU FUTUR: ondularé, ondularàs, ondularà, ondularem, ondulareu, ondularan

INDICATIU CONDICIONAL: ondularia, ondularies, ondularia, ondularíem, ondularíeu, ondularien

SUBJUNTIU PRESENT: onduli, ondulis, onduli, ondulem, onduleu, ondulin

SUBJUNTIU IMPERFET: ondulés, ondulessis, ondulés, onduléssim, onduléssiu, ondulessin

IMPERATIU: ondula, onduli, ondulem, onduleu, ondulin

->ondulat

■ondulat -ada

[de ondular; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Ondat.

->ondulatori

■ondulatori -òria

[de ondular]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’ondulació.

2 Que es propaga per ondulació.

3 moviment ondulatori FÍS Pertorbació progressiva que es propaga en un medi, a causa de la variació periòdica o oscil·lació d’una magnitud física al voltant d’un valor que és considerat de referència.

4 teoria ondulatòria FÍS Teoria segons la qual hom explica els diversos fenòmens físics d’interacció i propagació energètica o material associant una ona als corpuscles elementals que hi intervenen.

->ondulós

■ondulós -osa

[de ona; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Ondós.

->oneig

■oneig

Part. sil.: o_neig

[de onejar; 1a FONT: s. XX, Carner]

m 1 1 Acció d’onejar;

2 l’efecte.

2 MAR Onatge.

->onejant

■onejant

[de onejar]

adj Que oneja.

->onejar

■onejar

[de ona; 1a FONT: 1653, DTo.]

v intr 1 Fer ones la superfície agitada de la mar o d’una altra massa líquida. La mar onejava.

2 p anal Onejar els sembrats, una bandera, les veles.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: onejar

GERUNDI: onejant

PARTICIPI: onejat, onejada, onejats, onejades

INDICATIU PRESENT: onejo, oneges, oneja, onegem, onegeu, onegen

INDICATIU IMPERFET: onejava, onejaves, onejava, onejàvem, onejàveu, onejaven

INDICATIU PASSAT: onegí, onejares, onejà, onejàrem, onejàreu, onejaren

INDICATIU FUTUR: onejaré, onejaràs, onejarà, onejarem, onejareu, onejaran

INDICATIU CONDICIONAL: onejaria, onejaries, onejaria, onejaríem, onejaríeu, onejarien

SUBJUNTIU PRESENT: onegi, onegis, onegi, onegem, onegeu, onegin

SUBJUNTIU IMPERFET: onegés, onegessis, onegés, onegéssim, onegéssiu, onegessin

IMPERATIU: oneja, onegi, onegem, onegeu, onegin

->onerari

■onerari -ària

[del ll. onerarius, -a, -um, íd., der. del ll. onus, -ĕris ‘càrrega’]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la càrrega.

2 Dit de l’individu que té cura d’una cosa, sense tenir-ne l’honor.

3 naus oneràries Naus destinades a la càrrega, al transport.

->onerós

■onerós -osa

[del ll. onerosus, -a, -um ‘carregós’, der. de onus, -ĕris ‘càrrega’; 1a FONT: 1610]

adj 1 Que imposa càrregues, despeses.

2 Dit de l’acte jurídic que produeix prestacions recíproques entre les parts.

->onerosament

■onerosament

[de onerós]

adv D’una manera onerosa.

->ONG

ONG

sigla f organització no governamental.

->-oni

-oni

QUÍM Sufix que, afegit a l’arrel del nom d’un element, indica que aquest es troba en forma catiònica.

->onic-

■onic-

Forma prefixada del mot grec ónyx, ónykhos, que significa ‘ungla’. Ex.: onicosi.

->onico-

■onico-

Forma prefixada del mot grec ónyx, ónykhos, que significa ‘ungla’. Ex.: onicofàgia, onicomicosi.

->onicofàgia

■onicofàgia

Part. sil.: o_ni_co_fà_gi_a

f PAT Mania de rosegar-se les ungles.

->onicòfors

■onicòfors

m ZOOL 1 pl Grup de metazous triploblàstics protostomats que ocupa un lloc intermedi entre els artròpodes i els anèl·lids, format per animals de cos allargat i cobert d’una cutícula quitinosa, terrestre i de moviments molt lents.

2 sing Metazou del grup dels onicòfors.

->onicogrifosi

onicogrifosi

f PAT Crescuda irregular o en ganxo de les ungles, observada sobretot als dits dels peus i en les persones velles.

->onicomicosi

onicomicosi

f PAT Afecció de les ungles causada per fongs paràsits.

->onicoptosi

■onicoptosi

f PAT Caiguda de les ungles.

->onicosi

onicosi

f PAT Nom genèric de diverses malalties de les ungles.

->onilenc

onilenc -a

adj i m i f D’Onil (Alcoià).

->oniler

oniler -a

adj i m i f Onilenc.

->-ònim

■-ònim -ònima

Forma sufixada del mot grec ónyma, que significa ‘nom’. Ex.: antropònim, heterònim.

->-onímia

■-onímia

Forma sufixada del mot grec ónyma, que significa ‘nom’. Ex.: toponímia.

->oniqui

oniqui

m ENTOM En els insectes, darrer artell del tars, on s’insereixen les ungles.

->oníquia

■oníquia

Part. sil.: o_ní_qui_a

f PAT Onicosi.

->onir-

onir-

Forma prefixada del mot grec óneiros, que significa ‘somni’. Ex.: onirisme, oníric.

->oníric

■oníric -a

[formació culta analògica sobre la base de l’arrel gr. onir-; 1a FONT: c. 1930]

adj Relatiu o pertanyent al somni.

->onirisme

onirisme

[deriv. de onir-]

m PSIC Al·lucinació visual que té l’aparença d’un somni viscut sovint molt intensament.

->oniro-

■oniro-

Forma prefixada del mot grec óneiros, que significa ‘somni’. Ex.: oniromància.

->oniromància

■oniromància

Part. sil.: o_ni_ro_màn_ci_a

[de oniro- i -mància]

f HIST REL i OCULT Endevinació basada en la interpretació dels somnis.

->oníscids

oníscids

m ZOOL 1 pl Família de crustacis malacostracis de l’ordre dels isòpodes, amb el cos globós i dividit en catorze segments. Els més coneguts són els porquets de sant Antoni (Oniscus sp).

2 sing Crustaci de la família dels oníscids.

->ònix

■ònix

[del ll. ŏnyx, -ychis, íd., i aquest, del gr. ónyx, -ykhos ‘ungla; ònix, pedra de color semblant al de l’ungla’]

m MINERAL Varietat d’àgata formada per capes concèntriques de diferents colors que donen a la pedra un aspecte nacrat.

->on-line

on-line^* [onlájn]

[angl ] loc adj loc adv INFORM i TELECOM En línia.

->onocròtal

■onocròtal

m ORNIT Pelicà.

->onomància

■onomància

Part. sil.: o_no_màn_ci_a

[de ono(mato)- i -mància]

f OCULT Art d’endevinar, pel nom d’una persona, la sort o desgràcia que li ha de succeir.

->onomasiologia

■onomasiologia

Part. sil.: o_no_ma_si_o_lo_gi_a

[del gr. onomasía ‘nom, designació nominal’ i -logia]

f LING Part de la semàntica que estudia els diferents significants que corresponen a un significat determinat.

->onomasiològic

■onomasiològic -a

Part. sil.: o_no_ma_si_o_lò_gic

[de onomasiologia]

adj Relatiu o pertanyent a l’onomasiologia.

->onomàstic

■onomàstic -a

[del gr. onomastikós ‘que serveix per a denominar’, der. de ónoma, -atos ‘nom’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als noms propis. Llista onomàstica dels reis d’Egipte.

2 dia onomàstic (o festa onomàstica, o simplement l’onomàstica) Festa del sant del nom.

2 f LING Estudi científic dels noms propis.

->onomàsticon

■onomàsticon

[del gr. onomastikón, íd.]

m Compilació de mots amb la determinació de llur ús i sentit.

->onomato-

onomato-

Forma prefixada del mot grec ónoma, onomátos, que significa ‘nom’. Ex.: onomatopeia.

->onomatopeia

■onomatopeia

Part. sil.: o_no_ma_to_pe_ia

[del ll. td. onomatopoeia, i aquest, del gr. onomatopoiía ‘formació d’un mot’, comp. del gr. ónoma, -atos ‘nom’ i poiéō ‘fer’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f LING i FON 1 Formació d’una unitat lèxica per imitació d’un so, d’un soroll o d’una veu naturals.

2 Unitat lèxica que, en els seus elements fonètics, evoca una acció imitant-ne el so.

->onomatopeic

■onomatopeic -a

Part. sil.: o_no_ma_to_peic

[de onomatopeia]

adj LING i FON Relatiu o pertanyent a l’onomatopeia.

->onosma

■onosma

f BOT 1 Corona de rei.

2 Corona de reina.

3 onosma borda Planta herbàcia perenne de la família de les saxifragàcies (Saxifraga aizoon), de fulles espatulades i en roseta i flors blanquinoses en panícules.

4 onosma bovina Peu de colom.

->onòtrag

onòtrag

m ZOOL Artiodàctil remugant de la subfamília dels antilopins, família dels bòvids (Onotragus leeche), de color falb i amb banyes els mascles en forma de S allargada.

->onsa

■onsa

f dial ZOOL Óssa.

->onsevol

■onsevol

[aglutinació de la frase on se vol; 1a FONT: 1494]

adv Onsevulga.

->onsevulga

■onsevulga

[aglutinació de la frase on se vulga, amb la forma verbal ant. vulga, com també vulla, actual vulgui: ‘a qualsevol lloc que es vulgui’]

adv En qualsevol banda.

->onsevulla

■onsevulla

[v. onsevulga; 1a FONT: s. XIV, Corbatxo]

adv Onsevulga.

->onso

■onso

m dial ZOOL Ós.

->ont-

ont-

Forma prefixada del mot grec ṓn, óntos, que significa ‘ens’, ‘ésser’. Ex.: òntic.

->òntic

òntic -a

[formació culta analògica sobre la base de l’arrel gr. ont-]

adj FILOS Relatiu o pertanyent a l’ésser o a l’ens, que correspon a l’ordre del real en si mateix.

->ontinyentí

■ontinyentí -ina

adj i m i f D’Ontinyent (Vall d’Albaida).

->onto-

■onto-

Forma prefixada del mot grec ṓn, óntos, que significa ‘ens’, ‘ésser’. Ex.: ontologia.

->ontogènesi

ontogènesi

f BIOL Seguit de transformacions sofertes per un organisme animal o vegetal des de la fecundació fins que ateny el seu estat madur.

->ontogenètic

ontogenètic -a

adj BIOL Relatiu o pertanyent a l’ontogènesi.

->ontogènia

■ontogènia

Part. sil.: on_to_gè_ni_a

f BIOL Ciència que estudia el desenvolupament de l’ou fins que l’individu ateny l’estat adult.

->ontogènic

ontogènic -a

adj BIOL Relatiu o pertanyent a l’ontogènia.

->ontòleg

■ontòleg -òloga

[de onto- i -leg]

m i f FILOS Persona versada en ontologia.

->ontologia

■ontologia

Part. sil.: on_to_lo_gi_a

[de onto- i -logia]

f FILOS Ciència que tracta de l’ens.

->ontològic

■ontològic -a

[de ontologia]

adj FILOS 1 Relatiu o pertanyent a l’ontologia.

2 1 Que correspon a l’ordre del real, però no pas en si mateix, sinó tal com és conegut i comprès per l’home.

2 argument ontològic (o anselmià) Prova a priori de l’existència de Déu, establerta per sant Anselm, el qual afirma l’existència real extramental de l’ésser més perfecte que hom pot pensar.

->ontologisme

■ontologisme

m FILOS Doctrina segons la qual l’ésser, les idees eternes i universals, constitueixen l’objecte immediat i directe de la ment i només mitjançant la comprensió quasi intuïtiva d’aquest objecte poden ésser copsats intel·lectualment els altres objectes del coneixement.

->onze

■onze

[del ll. Ondĕcim, íd.]

1 adj Deu més un. Un noi d’onze anys.

2 adj i m i f El que fa onze; onzè. La pàgina onze. L’onze de setembre.

3 m [pl onzes] 1 El nombre onze, 11. Els onzes em donen sort.

2 p ext Allò designat amb el nombre onze.

4 m i f Els onze primers.

5 les onze L’onzena hora des de les dotze. A les onze ja era a casa.

->onzè

■onzè -ena

[de onze; 1a FONT: 1398]

1 adj i m i f [símb: 11è 11a] Que, en una sèrie, en té deu davant seu, el que fa onze.

2 1 adj Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividits en onze parts iguals. L’onzena part de noranta-nou és nou.

2 m Un onzè, 1/11.

3 m NUMIS Moneda barcelonesa d’or del segle XVII amb un valor legal d’onze rals catalans.

->oo-

■oo-

Forma prefixada del mot grec ōón, que significa ‘ou’. Ex.: oogàmia, ooteca.

->ooblast

ooblast

Part. sil.: o_o_blast

m BOT Primordi del rudiment seminal.

->oocentre

oocentre

Part. sil.: o_o_cen_tre

m EMBRIOL Centre cel·lular de l’ou.

->oocinesi

oocinesi

Part. sil.: o_o_ci_ne_si

f BIOL Conjunt de moviments mitòtics de l’òvul en el transcurs de la maduració i de la fecundació.

->oocinet

oocinet

Part. sil.: o_o_ci_net

m ZOOL Zigot dels esporozous telosporidis del gènere Plasmodium, que migra a través de la mucosa intestinal dels mosquits anòfels, es fixa a la submucosa i forma l’oocist.

->oocist

■oocist

Part. sil.: o_o_cist

m BOT Oòspora de membrana gruixuda que triga a germinar.

->oòcit

■oòcit

Part. sil.: o_ò_cit

m BIOL Cèl·lula sexual femenina que prové de l’oogoni mitjançant el procés d’oogènesi.

->ooeci

ooeci

Part. sil.: o_o_e_ci

m ZOOL Ovicel·la.

->oofor-

oofor-

Forma prefixada del mot grec ōophóros, que significa ‘ovari’. Ex.: ooforectomia.

->ooforectomia

ooforectomia

Part. sil.: o_o_fo_rec_to_mi_a

f CIR Extirpació d’un ovari o d’ambdós.

->ooforitis

ooforitis

Part. sil.: o_o_fo_ri_tis

f PAT Inflamació d’un ovari o d’ambdós.

->ooforo-

ooforo-

Forma prefixada del mot grec ōophóros, que significa ‘ovari’. Ex.: ooforopatia.

->ooforopatia

ooforopatia

Part. sil.: o_o_fo_ro_pa_ti_a

f PAT Qualsevol afecció ovàrica.

->ooforotomia

ooforotomia

Part. sil.: o_o_fo_ro_to_mi_a

f CIR Incisió quirúrgica, dièresi, d’un ovari.

->oògam

oògam -a

Part. sil.: o_ò_gam

adj BIOL Dit de l’organisme que es reprodueix per oogàmia.

->oogàmia

■oogàmia

Part. sil.: o_o_gà_mi_a

f BIOL Tipus de fecundació en què un gàmeta gros i immòbil (ovocèl·lula o oosfera) és fecundat per un gàmeta petit i ciliat (anterozoide o espermatozoide), i dóna lloc a un zigot.

->oogènesi

■oogènesi

Part. sil.: o_o_gè_ne_si

f BIOL Formació i desenvolupament de les cèl·lules sexuals femenines en els metazous.

->oogènia

oogènia

Part. sil.: o_o_gè_ni_a

f FISIOL ANIM Estudi de l’oogènesi.

->oogoni

■oogoni

Part. sil.: o_o_go_ni

m BOT 1 Cèl·lula dins la qual es formen òvuls immòbils o ovocèl·lules.

2 En certs fongs, cèl·lula femenina que, després d’haver estat fecundada per un anteridi, produeix oòspores.

->oogònia

■oogònia

Part. sil.: o_o_gò_ni_a

f BIOL Cèl·lula mare de l’òvul en el primer estadi evolutiu dels gonòcits de dins l’ovari, en què totes les divisions són mitòtiques.

->ooide

■ooide

Part. sil.: o_oi_de

m PETROG Oòlit.

->ooïna

ooïna

Part. sil.: o_o_ï_na

f BIOQ Albúmina de l’ou.

->oolemma

oolemma

Part. sil.: o_o_lem_ma

m EMBRIOL Zona pel·lúcida.

->oòlit

■oòlit

Part. sil.: o_ò_lit

m PETROG Partícula esferoïdal, amb estructura concèntrica o radial i amb un diàmetre màxim de 2 mm, formada per capes de carbonat càlcic que envolten un nucli orgànic o inorgànic.

->oolita

■oolita

Part. sil.: o_o_li_ta

f PETROG Roca sedimentària formada per oòlits.

->oolític

■oolític -a

Part. sil.: o_o_lí_tic

adj PETROG 1 Relatiu o pertanyent a l’oolita.

2 Propi de l’oolita.

->oologia

oologia

Part. sil.: o_o_lo_gi_a

f ZOOL Part de la zoologia dedicada a l’estudi dels ous dels animals, sobretot dels vertebrats i, especialment, dels ocells.

->oològic

oològic -a

Part. sil.: o_o_lò_gic

adj ZOOL Relatiu o pertanyent a l’oologia.

->oomicetals

oomicetals

Part. sil.: o_o_mi_ce_tals

f BOT 1 pl Ordre de fongs de la classe dels ficomicets que presenta el miceli sifonat i zoòspores amb un flagel llis i l’altre plomós.

2 sing Fong de l’ordre de les oomicetals.

->oomicètides

oomicètides

Part. sil.: o_o_mi_cè_ti_des

f BOT 1 pl Subclasse de ficomicets, integrada per fongs paràsits o sapròfits, de miceli ben desenvolupat i parets cel·lulars cel·lulòsiques.

2 sing Fong de la subclasse de les oomicètides.

->oomicets

■oomicets

Part. sil.: o_o_mi_cets

m pl BOT Oomicètides.

->oomicots

■oomicots

Part. sil.: o_o_mi_cots

m BOT 1 pl Grup d’organismes eucariotes senzills, de vegades considerat una divisió del regne dels protists i altres vegades una classe o subclasse del regne dels fongs (i aleshores pren el nom d’oomicets o oomicètides), que s’alimenten per absorció i deriven d’un grup d’algues que han perdut la clorofil·la.

2 sing Organisme del grup dels oomicots.

->ooplasma

ooplasma

Part. sil.: o_o_plas_ma

m EMBRIOL Citoplasma de l’ou, que conté el deutoplasma.

->oosfera

■oosfera

Part. sil.: o_os_fe_ra

f BOT 1 En certs grups vegetals, òvul o gàmeta femení immòbil.

2 Ovocèl·lula.

->oòspora

■oòspora

Part. sil.: o_òs_po_ra

f BOT Oosfera fecundada.

->oosporosi

oosporosi

Part. sil.: o_os_po_ro_si

f PAT Micosi produïda per paràsits del gènere Oospora.

->oostegita

oostegita

Part. sil.: o_os_te_gi_ta

f ANAT ANIM Cadascuna de les prolongacions laminars dels periopodis, que caracteritzen les femelles dels crustacis peracàrides i el conjunt de les quals forma amb la cara ventral del tòrax una cambra incubadora.

->ooteca

ooteca

Part. sil.: o_o_te_ca

f ENTOM Coberta coriàcia que protegeix els ous dels insectes ortòpters, dels dictiòpters i d’alguns heteròpters.

->ootip

ootip

Part. sil.: o_o_tip

m ZOOL Òrgan ovoide present en l’aparell sexual femení dels platihelmints cestodes i trematodes.

->ootomia

ootomia

Part. sil.: o_o_to_mi_a

f EMBRIOL Incisió que hom fa a tall d’experiment a un ou fecundat per tal d’esbrinar-ne el desenvolupament de les diferents parts.

->oozooide

oozooide

Part. sil.: o_o_zo_oi_de

m ZOOL En els urocordats amb alternança de generacions, cadascun dels individus estèrils originats a partir d’un zigot i que, per gemmació, donarà lloc a un individu sexuat (blastozooide).

->OP

OP

sigla f ECON ordre de pagament.

->op.

op.

abrev opuscle.

->o/p

o/p

abrev ECON ordre de pagament.

->-op

■-op

Forma sufixada del mot grec ṓps, ōpós, que significa ‘ull’. Ex.: hemeralop.

->OPA

OPA

sigla f ECON oferta pública d’adquisició.

->opac

■opac -a

[del ll. opacus, -a, -um ‘que és a l’ombra, obscur’; 1a FONT: 1491]

adj 1 FÍS 1 Que no deixa passar la llum (oposat a transparent).

2 p ext Que no deixa passar algun tipus de radiació.

2 Que no fa llum, que no té la brillantor habitual. Uns ulls opacs.

->opacador

opacador

m BIOL Substància opaca envers els electrons usada en microscòpia electrònica per al tintatge negatiu en l’examen de virus, proteïnes, cromosomes, etc.

->opacament

■opacament

[de opac]

adv Amb opacitat.

->opacímetre

opacímetre

m FÍS Aparell per a mesurar l’opacitat d’un gas, especialment de fums de calderes i gasos d’alts forns.

->opacimetria

opacimetria

Part. sil.: o_pa_ci_me_tri_a

f ÒPT Mesura de l’opacitat de les substàncies.

->opacitat

■opacitat

[del ll. opacĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Qualitat d’opac.

2 FÍS En un cos, relació entre la intensitat de llum incident i la transmesa.

3 MED En radiologia, zona que obstaculitza el pas dels raigs X i que, per això, apareix més blanca a les radiografies.

4 OFTAL i PAT Zona opaca de la còrnia o del cristal·lí.

->òpal

■òpal

[del ll. opălus, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 MINERAL Sílice hidratada, SiO₂·nH₂O, mineral amorf que es presenta en masses disseminades.

2 VIDR Vidre de color blanc opalí, translúcid i molt difusor, utilitzat en luminotècnia.

->opalescència

■opalescència

Part. sil.: o_pa_les_cèn_ci_a

[de opalescent]

f 1 METEOR Coloració blanquinosa de l’atmosfera causada per la difusió de la llum que produeixen partícules i gasos en suspensió.

2 ÒPT Aspecte lletós i, a vegades, iridescent que presenten l’òpal i algunes altres substàncies sòlides, líquides i gasoses.

3 opalescència crítica FÍS Opalescència que presenta un gas mentre passa a l’estat líquid a prop de la temperatura crítica.

->opalescent

■opalescent

[formació culta analògica sobre la base del ll. opălus ‘òpal’, amb el sufix ll. -escens (v. degenerescent)]

adj ÒPT Que té opalescència.

->opalí

■opalí -ina

[de òpal]

1 adj Que té l’aspecte, l’aparença, etc., de l’òpal.

2 f VIDR Treball de vidre, de color blavenc o blanc amb reflexos irisats, que imita l’òpal.

->opalina

opalina

f ZOOL Gènere de protozous flagel·lats de l’ordre dels opalinins (Opalina sp), amb flagels curts i molt nombrosos i amb més d’un nucli dins la massa cel·lular.

->opalínids

opalínids

m ZOOL 1 pl Família de protozous zooflagel·lats de l’ordre dels opalinins, que inclou l’opalina i espècies afins.

2 sing Protozou de la família dels opalínids.

->opalinins

opalinins

m ZOOL 1 pl Ordre de protozous de la subclasse dels zooflagel·lats, amb el cos pla i cobert per flagels curts i que parasiten l’intestí de vertebrats peciloterms.

2 sing Protozou de l’ordre dels opalinins.

->opció

■opció

Part. sil.: op_ci_ó

[del ll. optio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Facultat d’optar o escollir.

2 La mateixa elecció o escollida.

2 1 Dret que hom té a un ofici, una dignitat, etc.

2 ECON Dret de preferència que en les societats anònimes és concedit als accionistes per a adquirir participacions en les successives ampliacions de capital.

3 opció de compra Prioritat de què gaudeix una persona física o jurídica per a adquirir un bé determinat, moble o immoble, en el cas que el seu propietari se’n desprengui.

3 opció dotal DR CIV CAT Institució per la qual, en cas d’embargament dels béns del marit, la muller pot separar d’entre aquests els que estimi convenient i d’un valor proporcionat al dot i a l’esponsalici.

->opcional

■opcional

Part. sil.: op_ci_o_nal

[de opció]

adj Facultatiu, no obligat.

->opcionalitat

opcionalitat

Part. sil.: op_ci_o_na_li_tat

[de opcional]

f Qualitat d’opcional. L’opcionalitat del celibat.

->opegrafàcies

opegrafàcies

Part. sil.: o_pe_gra_fà_ci_es

f BOT 1 pl Família de pirenolíquens de l’ordre de les artopirenials de tal·lus crustaci, continu i fissurat, generalment de color blanc o grisós, que viuen a les zones litorals i sublitorals.

2 sing Liquen de la família de les opegrafàcies.

->open

open^* [ópen]

[mot angl., subst. de to open ‘obrir’]

m ESPORT Competició esportiva oberta indistintament a professionals i a afeccionats.

->òpera

■òpera

[de l’it. opera, íd., ll. ŏpĕra ‘treball, feina’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f MÚS 1 Drama per a ésser representat amb el text cantat, acompanyament orquestral i els elements escènics habituals del teatre.

2 p ext Teatre on es fa òpera.

3 òpera ballet Drama per a ésser cantat, amb inclusió d’extenses parts de ballet.

4 òpera bufa Varietat d’òpera còmica.

5 òpera còmica Nom amb el qual hom designa un tipus d’òpera de música més lleugera i el text de la qual, majoritàriament o totalment cantat, és de to més intranscendent, popular o còmic que els de l’òpera seriosa.

->operable

■operable

[de operar; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj MED i CIR Susceptible d’ésser operat.

->operació

■operació

Part. sil.: o_pe_ra_ci_ó

[del ll. operatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Acció d’operar;

2 l’efecte. L’operació de la gràcia es reconeix en els seus fruits.

2 1 Acció que implica l’aplicació d’un principi, d’una regla, especialment formant part d’una sèrie d’accions, d’un pla. Operacions navals.

2 operació sortida TRÀNS Conjunt d’accions i mesures especials de regulació i control del trànsit de sortida de les grans ciutats en dates en què hom preveu un augment considerable de la circulació.

3 operació tornada TRÀNS Conjunt d’accions i mesures especials de regulació i control del trànsit d’entrada a les grans ciutats en dates en què hom preveu un augment considerable de la circulació.

3 ECON 1 Transacció comercial ja sigui de funcionament en general (operació bancària) o estrictament especulativa (operació de borsa).

2 operació acordió Reducció a zero del capital d’una societat per a passar simultàniament a augmentar-lo amb l’emissió de noves accions que són subscrites pels antics accionistes o altres de nous amb l’objecte primordial de sanejar el patrimoni social.

4 INFORM Qualsevol acció ben definida, en especial, l’obtenció d’una informació a partir d’una o més dades segons regles definides.

5 MAT 1 Aplicació del producte cartesià de dos conjunts en un altre conjunt.

2 operació directa Dit de l’addició, la multiplicació, la potenciació i la diferenciació quan hom les considera en relació amb les seves inverses respectives, la subtracció, la divisió, la radicació i la integració.

3 operació inversa En certes operacions, donat un resultat i un dels factors, aplicació que els fa correspondre l’altre factor.

4 operació lògica AUTOM i ELECTRÒN Operació no aritmètica que permet d’obtenir, a partir d’una o més variables booleanes, una altra variable booleana.

6 MED i CIR Intervenció directa sobre certes parts del cos danyades a fi d’eliminar-les en tot o en part (ablació, amputació), procurar-los alguna correcció o substituir-les per altres d’artificials o procedents de persones sanes (trasplantaments), practicar un drenatge (fístula), extreure cossos estranys o formacions perilloses (tumors) o efectuar, simplement, una adequada diagnosi (laparotomia exploratòria).

7 MIL 1 Cadascun dels moviments de tropes destinats a reeixir en un atac, una defensa, etc.

2 centre d’operacions Lloc des del qual es dirigeixen les operacions militars.

3 operació de càstig Incursió militar en terreny contrari efectuada com a represàlia d’un càstig o d’un mal rebuts de l’enemic.

4 període d’operacions Conjunt d’operacions relacionades entre elles de manera que unes són conseqüència o antecedent de les altres.

5 pla d’operacions Conjunt d’instruccions concretes per a un període d’operacions.

8 operació de simetria CRISTAL·L Moviment que, en aplicar-lo a un cos o figura, fa que aquest resti en una posició que no pot ésser distingida de la posició original.

->operacional

■operacional

Part. sil.: o_pe_ra_ci_o_nal

[de operació]

adj 1 Relatiu o pertanyent a una operació o a les operacions.

2 FILOS Que és configurat d’acord amb l’operacionisme.

3 càlcul operacional MAT Càlcul simbòlic efectuat entre operadors que permet de definir formalment operacions com ara la suma o el producte d’operadors.

->operacionalisme

operacionalisme

Part. sil.: o_pe_ra_ci_o_na_lis_me

m FILOS Operacionisme.

->operacionisme

operacionisme

Part. sil.: o_pe_ra_ci_o_nis_me

m FILOS Doctrina segons la qual el significat d’un concepte és determinat per un conjunt d’operacions i resta d’acord amb una llei semàntica que el relaciona amb un procés, objecte o esdeveniment concrets.

->operador

■operador -a

[del ll. operator, -ōris ‘treballador’; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 1 adj i m i f Que opera.

2 m i f MED i CIR Metge que practica operacions, cirurgià.

2 m i f 1 Persona que fa funcionar certs aparells. Un operador cinematogràfic.

2 AUTOM Persona que, especialment ensinistrada, és encarregada de la manipulació i vigilància dels grans sistemes autònoms emprats en el tractament de dades.

3 CIN En el món cinematogràfic, denominació aplicada al director de fotografia (operador en cap), al càmera (segon operador), al qui manipula un projector (operador de cabina o de projecció) i al tècnic encarregat del control del so (operador de so).

4 INFORM Persona al càrrec d’un sistema informàtic, amb la missió de supervisar l’encadenament correcte de les feines, preparar els diferents perifèrics, etc.

5 TELECOM Persona al càrrec del servei telefònic manual.

6 operador de caràcters TV Persona que s’ocupa de preparar els rètols d’un programa de televisió i altres tipus de rètols, com els de promoció de programes o els d’emergència.

3 m BIOQ Punt del cromosoma on s’uneix normalment la molècula d’un repressor.

4 m MAT i MEC QUÀNT Aplicació entre dos conjunts de funcions.

5 m TELECOM Empresa pública o privada encarregada de la gestió tècnica i econòmica d’un servei determinat de telecomunicació.

6 gen operador GEN Gen cap de fila dels gens estructurals de la síntesi d’una proteïna.

7 operador turístic TUR Empresa turística que projecta, elabora i organitza serveis turístics i viatges combinats a gran escala.

->operand

■operand

Hom.: operant

[de operar]

m MAT Qualsevol dels elements que intervenen en una operació per donar el resultat.

->operant

operant

Hom.: operand

[de operar; 1a FONT: s. XV]

adj Que opera o obra. Una fe operant. La gràcia operant.

->operar

■operar

[del ll. operari ‘treballar’; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr 1 Acomplir, un agent, l’obra que li és pròpia, obrar. La fe opera miracles, diuen.

2 abs El medicament ha operat.

3 CIR Sotmetre a una operació quirúrgica. Operar un malalt. Operar una hèrnia.

2 intr Fer una operació o operacions. Hem anat a l’hospital a veure el doctor, però ja no hi opera.

3 pron Sotmetre’s a una operació quirúrgica. M’haig d’operar de cataractes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: operar

GERUNDI: operant

PARTICIPI: operat, operada, operats, operades

INDICATIU PRESENT: opero, operes, opera, operem, opereu, operen

INDICATIU IMPERFET: operava, operaves, operava, operàvem, operàveu, operaven

INDICATIU PASSAT: operí, operares, operà, operàrem, operàreu, operaren

INDICATIU FUTUR: operaré, operaràs, operarà, operarem, operareu, operaran

INDICATIU CONDICIONAL: operaria, operaries, operaria, operaríem, operaríeu, operarien

SUBJUNTIU PRESENT: operi, operis, operi, operem, opereu, operin

SUBJUNTIU IMPERFET: operés, operessis, operés, operéssim, operéssiu, operessin

IMPERATIU: opera, operi, operem, opereu, operin

->operari

■operari -ària

[del ll. operarius, -a, -um ‘treballador’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m i f 1 1 Treballador manual que ha acabat l’aprenentatge i no és mestre.

2 Obrer.

2 CATOL 1 Nom donat als membres de diverses congregacions religioses.

2 operari diocesà Membre d’una germandat de sacerdots dedicats al foment i la cura de les vocacions sacerdotals i a l’educació.

->operatiu

■operatiu -iva

Part. sil.: o_pe_ra_tiu

[del b. ll. operativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XV]

adj 1 Que té la virtut d’operar o obrar. Motiu operatiu. Dosi operativa.

2 FILOS i MAT Operacional.

3 verb operatiu GRAM Verb efectiu.

->operativitat

■operativitat

[de operatiu]

f Qualitat d’operatiu.

->operatori

■operatori -òria

[del ll. td. operatorius, -a, -um ‘que treballa, eficaç’; 1a FONT: 1684]

adj Relatiu o pertanyent a les operacions quirúrgiques. Medicina operatòria. Dependència operatòria.

->opercle

■opercle

[del ll. opercŭlum ‘tapadora’; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 ANAT ANIM Peça generalment arrodonida que serveix per a tapar algun orifici del cos d’un animal.

2 BOT Part apical que, fent funció de tapa, presenten certs òrgans vegetals (pixidis, càpsules de les molses, ascidis, etc.).

->opercular

■opercular

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’opercle.

2 Semblant a un opercle.

->operculat

■operculat -ada

1 adj Semblant a un opercle.

2 adj BOT Proveït d’opercle.

3 m BOT 1 pl Grup de fongs ascomicets amb l’asc proveït d’una obertura apical amb opercle per on expulsen les espores.

2 sing Fong del grup dels operculats.

->operculiforme

■operculiforme

adj Semblant a un opercle.

->operculina

■operculina

f ZOOL Gènere de protozous macroforaminífers (Operculina sp), proveïts d’una closca hialina en forma de disc, que aparegueren a l’eocè.

->opereta

■opereta

[de òpera; 1a FONT: 1888, DLab.]

f MÚS Peça teatral per a ésser cantada en part, amb acompanyament orquestral.

->operista

■operista

[de òpera; 1a FONT: 1888, DLab.]

m i f MÚS 1 Compositor d’òperes.

2 Actor que interpreta òperes o operetes.

->operístic

■operístic -a

[de òpera]

adj Relatiu o pertanyent a l’òpera.

->operó

■operó

m GEN Regió cromosòmica que conté un cert nombre de gens regulats per un promotor-operador comú que codifiquen diferents proteïnes relacionades funcionalment.

->operós

■operós -osa

[del ll. operosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1460]

adj Que implica molt de treball o d’esforç, laboriós.

->operosament

■operosament

[de operós]

adv Laboriosament, treballosament.

->opi¹

■opi¹

[del ll. opium, i aquest, del gr. ópion, íd., der. de opós ‘suc; suc del cascall’; 1a FONT: s. XIV]

m FARM Exsudat, dessecat a l’aire, obtingut fent incisions transversals en les càpsules verdes del cascall (Papaver somniferum), que és emprat com a narcòtic.

->opi²

opi²

[acrònim d’objecte publicitari il·luminat] m PUBL Element de mobiliari urbà consistent en una caixa de llum col·locada verticalment sobre un peu, que habitualment exhibeix cartells publicitaris.

->-opia

-opia

Forma sufixada del mot grec ṓps, ōpós, que significa ‘ull’, ‘vista’ i que indica relació amb la visió. Ex.: nictalopia.

->opiaci

■opiaci -àcia

Part. sil.: o_pi_a_ci

[de opi¹; 1a FONT: 1888, DLab.]

FARM 1 adj 1 Que conté opi.

2 Que recorda l’opi.

2 adj i m FISIOL ANIM Dit del compost que té acció semblant a la de la morfina i que es fixa als seus mateixos receptors.

->opianat

opianat

Part. sil.: o_pi_a_nat

m QUÍM ORG Qualsevol sal o èster de l’àcid opiànic.

->opiànic

opiànic, àcid

Part. sil.: o_pi_à_nic

QUÍM ORG Sòlid cristal·lí que hom obté per degradació oxidativa de la narcotina.

->opianina

■opianina

Part. sil.: o_pi_a_ni_na

f QUÍM ORG Narcotina.

->opiat

■opiat -ada

Part. sil.: o_pi_at

adj FARM Mesclat amb opi, impregnat d’opi.

->opiata

■opiata

Part. sil.: o_pi_a_ta

f FARM Electuari en el qual entra l’opi.

->opilació

■opilació

Part. sil.: o_pi_la_ci_ó

[del ll. oppilatio, -ōnis ‘obstrucció’; 1a FONT: s. XIV]

f 1 PAT Obstrucció al pas de matèries sòlides, líquides o gasoses per les vies excretores del cos.

2 FISIOL ANIM Estat d’amenorrea de les joves.

->opilar

■opilar

[del ll. oppilare ‘obstruir’]

v tr Obstruir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: opilar

GERUNDI: opilant

PARTICIPI: opilat, opilada, opilats, opilades

INDICATIU PRESENT: opilo, opiles, opila, opilem, opileu, opilen

INDICATIU IMPERFET: opilava, opilaves, opilava, opilàvem, opilàveu, opilaven

INDICATIU PASSAT: opilí, opilares, opilà, opilàrem, opilàreu, opilaren

INDICATIU FUTUR: opilaré, opilaràs, opilarà, opilarem, opilareu, opilaran

INDICATIU CONDICIONAL: opilaria, opilaries, opilaria, opilaríem, opilaríeu, opilarien

SUBJUNTIU PRESENT: opili, opilis, opili, opilem, opileu, opilin

SUBJUNTIU IMPERFET: opilés, opilessis, opilés, opiléssim, opiléssiu, opilessin

IMPERATIU: opila, opili, opilem, opileu, opilin

->opilatiu

■opilatiu -iva

Part. sil.: o_pi_la_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. oppilatus, -a, -um, participi de oppilare ‘obstruir’]

adj Que opila, obstructiu.

->opilions

■opilions

Part. sil.: o_pi_li_ons

m ZOOL 1 pl Ordre d’aràcnids, amb potes caminadores, llargues i fines i quelícers triangulars, carnívors i preferentment higròfils.

2 sing Aràcnid de l’ordre dels opilions.

->opim

■opim -a

[del ll. opīmus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Ric, abundant, fèrtil.

->opimament

■opimament

[de opim]

adv D’una manera opima.

->opinable

■opinable

[del ll. opinabĭlis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

adj Que pot ésser matèria d’opinió. Les vostres idees no són evidents, però són opinables.

->opinant

■opinant

[de opinar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f Que opina, que emet la seva opinió.

->opinar

■opinar

[del ll. opinari, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 intr Formar, tenir o emetre opinió sobre una cosa. Com opina el president?

2 tr No sé el que ell opina. Què opines? Alguns opinen que no cal prendre cap precaució.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: opinar

GERUNDI: opinant

PARTICIPI: opinat, opinada, opinats, opinades

INDICATIU PRESENT: opino, opines, opina, opinem, opineu, opinen

INDICATIU IMPERFET: opinava, opinaves, opinava, opinàvem, opinàveu, opinaven

INDICATIU PASSAT: opiní, opinares, opinà, opinàrem, opinàreu, opinaren

INDICATIU FUTUR: opinaré, opinaràs, opinarà, opinarem, opinareu, opinaran

INDICATIU CONDICIONAL: opinaria, opinaries, opinaria, opinaríem, opinaríeu, opinarien

SUBJUNTIU PRESENT: opini, opinis, opini, opinem, opineu, opinin

SUBJUNTIU IMPERFET: opinés, opinessis, opinés, opinéssim, opinéssiu, opinessin

IMPERATIU: opina, opini, opinem, opineu, opinin

->opínic

■opínic

m HERÀLD Animal fabulós amb cap i coll de griu, ales de drac, cos de lleó i cua de camell.

->opinió

■opinió

Part. sil.: o_pi_ni_ó

[del ll. opinio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Manera de jutjar sobre una qüestió. Cadascú creia que la seva opinió era la millor.

2 1 Concepte que hom té d’una cosa qüestionable, parer. Les opinions són totes respectables. Sostenir, fer prevaler, algú, la seva opinió.

2 FILOS Tipus de coneixement, intermedi entre la ciència o coneixement pròpiament veritable, i la ignorància, el qual comporta un judici sobre l’aparença.

3 opinió pública SOCIOL Estat de consciència col·lectiu a què arriba una comunitat davant un fet estímul determinat.

4 opinió teològica CRIST Doctrina teològica que no ha estat acceptada com a dogma ni com a article de fe i que tampoc no correspon al magisteri eclesiàstic, bé que sovint va lligada a alguna doctrina oficialment reconeguda.

3 Concepte que hom té d’una persona, manera com hom la jutja. La bona opinió que tinc de tots ells.

->opiniós

■opiniós -osa

Part. sil.: o_pi_ni_ós

[del ll. td. opiniosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

adj Tenaç en la seva opinió.

->opiòman

■opiòman -a

Part. sil.: o_pi_ò_man

adj i m i f PSIC Que pateix d’opiomania.

->opiomania

■opiomania

Part. sil.: o_pi_o_ma_ni_a

[de opi¹ i -mania]

f PSIC Addicció a l’opi.

->opípar

■opípar -a

[del ll. opipărus, -a, -um, íd.]

adj Dit d’un àpat, un banquet, etc., abundant i esplèndid.

->opíparament

■opíparament

[de opípar; 1a FONT: s. XX, Oller]

adv D’una manera opípara.

->opisòmetre

■opisòmetre

[del gr. opísō ‘enrere’ i -metre]

m METROL Instrument per a determinar la longitud de línies corbes, que consisteix essencialment en una rodeta que hom fa rodar al llarg de la línia, i en fer-la rodar en sentit contrari sobre una escala, dóna la longitud cercada.

->opist-

opist-

Forma prefixada del mot grec ópisthen, que significa ‘darrere’. Ex.: opistencèfal.

->opisti

opisti

m ANTROP FÍS Punt craniomètric situat a la meitat posterior del forat occipital, sobre la línia sagital.

->opístion

opístion

Part. sil.: o_pís_ti_on

m ANTROP FÍS Opisti.

->opisto-

■opisto-

Forma prefixada del mot grec ópisthen, que significa ‘darrere’. Ex.: opistògnat, opistogàstric.

->opistobranquis

■opistobranquis

m ZOOL 1 pl Subclasse de mol·luscs de la classe dels gastròpodes, caracteritzats per una distorsió parcial del sac visceral, brànquia única, sense conquilla, herbívors o bé depredadors.

2 sing Mol·lusc de la subclasse dels opistobranquis.

->opistocèlic

opistocèlic -a

adj ANAT ANIM Dit de les vèrtebres còncaves a la part posterior i convexes a la part anterior, pròpies dels amfibis anurs.

->opistocels

opistocels

m ZOOL 1 pl Subordre d’amfibis de l’ordre dels anurs, amb una cavitat a les vèrtebres.

2 sing Amfibi del subordre dels opistocels.

->opistocòmids

opistocòmids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells exòtics de l’ordre dels fasianiformes, de trets primitius, propis de l’Amazònia, a la qual pertany l’hoatzín.

2 sing Ocell de la família dels opistocòmids.

->opistocrani

opistocrani

m ANTROP FÍS 1 Punt craniomètric sagital situat en el punt més sortint de l’occipital cap enrere.

2 Punt somàtic sagital situat en el punt més sortint de l’occipital.

->opistòdom

opistòdom

m ARQUIT Cambra posterior del naos, destinada normalment a magatzem o a guardar-hi el tresor.

->opistòglifs

opistòglifs

m ZOOL 1 pl Grup de rèptils escatosos del subordre dels ofidis, amb dents preparades per a la conducció del verí. Cal esmentar-ne la colobra de Montpeller.

2 sing Rèptil del grup dels opistòglifs.

->opistògnat

■opistògnat -a

adj ANTROP FÍS Que presenta opistognatisme.

->opistognatisme

opistognatisme

m ANTROP FÍS Defecte d’origen congènit consistent en un desenvolupament deficient de la mandíbula inferior (oposat a prognatisme).

->opistogoneats

opistogoneats

Part. sil.: o_pis_to_go_ne_ats

m pl obs ZOOL Quilòpodes.

->opistògraf

■opistògraf -a

[de opisto- i -graf]

ESCR 1 adj Escrit en ambdues cares d’un full.

2 m i f Persona que coneix o practica l’opistografia.

3 m 1 Manuscrit amb lletra a l’anvers i al revers.

2 Llibre imprès en cadascuna de les cares dels fulls.

->opistografia

opistografia

Part. sil.: o_pis_to_gra_fi_a

[de opisto- i -grafia]

f ESCR Escriptura sobre ambdues cares d’un full.

->opistogràfic

opistogràfic -a

[de opistografia]

adj Relatiu o pertanyent a l’opistografia.

->opistomastigiat

opistomastigiat -ada

Part. sil.: o_pis_to_mas_ti_gi_at

adj BOT Dit dels fongs inferiors les espores o els gàmetes masculins dels quals es mouen amb el flagel a la part posterior.

->opistosoma

opistosoma

m ZOOL Part posterior del cos dels artròpodes quelicerats.

->opistotènar

opistotènar

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent al dors de la mà.

->opistòton

■opistòton

m PAT Forma d’espasme muscular en la qual tot el cos es torça enrere formant arc.

->opo-

■opo-

Forma prefixada del mot grec opós, que significa ‘suc, saba’. Ex.: opobàlsam, opoteràpia.

->opobàlsam

■opobàlsam

m FARM Bàlsam de Tolú.

->opolenc

opolenc -a

adj i m i f D’Òpol (Rosselló).

->oponent

■oponent

[del ll. opponens, -ntis, participi pres. de opponĕre ‘oposar’]

adj i m i f Opositor.

->opopònac

■opopònac

m FARM Oleoresina amargant extreta de les arrels de Pastinaca opopanax, de la família de les umbel·líferes.

->oportú

■oportú -una

[del ll. opportūnus, -a, -um, íd., der. de portus ‘port’, pròpiament, terme marítim aplicat a un vent que mena a bon port; 1a FONT: 1352]

adj 1 Que ve a propòsit. En temps oportú. Una resposta oportuna.

2 Dit de la persona que parla o actua en un moment convenient, amb encert. Ha estat molt oportú amb la seva resposta.

->oportunament

■oportunament

[de oportú; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv D’una manera oportuna.

->oportunisme

■oportunisme

[de oportú]

m POLÍT Actuació consistent a adequar una conducta segons les circumstàncies del moment que siguin més afavoridores i, per tant, allunyant-se dels principis morals o d’un pla programat.

->oportunista

■oportunista

[de oportú]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’oportunisme.

2 m i f Persona que practica l’oportunisme.

3 adj MED Dit del germen infecciós, normalment innocu, que afecta l’organisme quan aquest té les defenses reduïdes per una malaltia prèvia o per depauperació.

->oportunitat

■oportunitat

[del ll. opportunĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat d’oportú. L’oportunitat de la seva intervenció.

2 Circumstància oportuna. Obrar d’acord amb les oportunitats.

->oposable

■oposable

[de oposar]

adj Que es pot oposar a quelcom. El polze és oposable als altres dits.

->oposadament

■oposadament

[de oposat]

adv Amb oposició.

->oposant

■oposant

[de oposar; 1a FONT: 1560]

adj Que s’oposa a algú o a alguna cosa.

->oposar

■oposar

[calc del ll. opponĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

v 1 tr Posar una cosa davant d’una altra per fer-li obstacle, combatre-la, contrastar-la. Les naus que l’enemic podia oposar a les nostres. Oposar una afirmació a una altra.

2 tr Objectar alguna cosa a una afirmació. L’altre li oposà un grapat de bones raons.

3 pron 1 Els obstacles que s’oposen al nostre avançament. Jo no m’oposo al seu nomenament.

2 Ésser, una cosa, contrària a una altra. Un antònim és un mot d’un sentit que s’oposa directament a un altre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: oposar

GERUNDI: oposant

PARTICIPI: oposat, oposada, oposats, oposades

INDICATIU PRESENT: oposo, oposes, oposa, oposem, oposeu, oposen

INDICATIU IMPERFET: oposava, oposaves, oposava, oposàvem, oposàveu, oposaven

INDICATIU PASSAT: oposí, oposares, oposà, oposàrem, oposàreu, oposaren

INDICATIU FUTUR: oposaré, oposaràs, oposarà, oposarem, oposareu, oposaran

INDICATIU CONDICIONAL: oposaria, oposaries, oposaria, oposaríem, oposaríeu, oposarien

SUBJUNTIU PRESENT: oposi, oposis, oposi, oposem, oposeu, oposin

SUBJUNTIU IMPERFET: oposés, oposessis, oposés, oposéssim, oposéssiu, oposessin

IMPERATIU: oposa, oposi, oposem, oposeu, oposin

->oposat

■oposat -ada

[de oposar; 1a FONT: 1596]

adj 1 1 GEOM Posat enfront d’un altre, com, en una figura rectangular, dos costats no adjacents o dos angles situats en els extrems d’una diagonal; com, en una corba, dos punts situats en els extrems d’un diàmetre; com, respecte a un eix, dos punts situats l’un a cada costat de l’eix en una recta perpendicular a aquest; com, en un triangle, un costat i l’angle format pels altres dos costats.

2 fig És d’una opinió oposada a la vostra.

3 BOT Dit de les fulles i altres òrgans situats en oposició enfrontada, dos a cada nus.

2 En sentit contrari dins una mateixa línia o en línies paral·leles.

3 Invers en notació additiva.

4 FILOS Dit de cadascun dels conceptes, els membres, els aspectes, etc., que són en relació mútua d’oposició.

->oposició

■oposició

Part. sil.: o_po_si_ci_ó

[del ll. td. oppositio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

f 1 1 Acció d’oposar o d’oposar-se;

2 l’efecte.

2 Qualitat d’oposat.

3 ASTR Situació relativa de dos astres quan són alineats amb la Terra i aquesta és entre tots dos.

4 DR ADM Concurs de pretendents a una càtedra, un càrrec administratiu oficial, etc., consistent a fer una sèrie d’exercicis orals o escrits, o orals i escrits, que proven la suficiència d’aquests pretendents.

5 1 FILOS i LÒG Relació entre dos conceptes, dos membres, dos aspectes, etc., l’un dels quals és la negació de l’altre o posseeix una qualitat que no pot donar-se simultàniament amb la d’aquest altre.

2 LING Relació existent entre els elements homogenis d’un sistema lingüístic per a constituir un equilibri, i, per tant, per a poder ésser diferenciats.

3 oposició gradual FON i LING Oposició fonemàtica en la qual el tret distintiu operant considerat basa la seva facultat diferenciadora en un grau major o menor de la característica fònica que el constitueix.

4 oposició significativa LING Oposició formada per dos signes de la llengua, els significats dels quals són diferents.

6 POLÍT 1 Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents.

2 oposició extraparlamentària Oposició contrària al sistema de democràcia parlamentària, o marginada d’aquest, que no participa en les eleccions legislatives.

7 en oposició loc adv FÍS i ELECT Dit de dues magnituds periòdiques d’igual període que presenten una diferència de fase entre elles de mig període, o sia π radiants.

8 en oposició amb loc prep Oposant-se a. Els seus gustos estan en oposició amb els meus.

9 per oposició a loc prep Per contrast amb. L’elecció, per oposició al concepte tradicional d’hereu, recau en el fill petit.

->oposicionisme

oposicionisme

Part. sil.: o_po_si_ci_o_nis_me

[de oposició]

m Actitud individual o col·lectiva d’oposició constant i continuada a una determinada política institucionalitzada.

->oposicionista

■oposicionista

Part. sil.: o_po_si_ci_o_nis_ta

[de oposició]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’oposicionisme.

2 m i f Persona que pertany a l’oposició política o hi és addicta.

->opositar

■opositar

v intr Fer oposicions. Opositar a una càtedra de francès. Ha opositat a l’Ajuntament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: opositar

GERUNDI: opositant

PARTICIPI: opositat, opositada, opositats, opositades

INDICATIU PRESENT: oposito, oposites, oposita, opositem, opositeu, opositen

INDICATIU IMPERFET: opositava, opositaves, opositava, opositàvem, opositàveu, opositaven

INDICATIU PASSAT: oposití, opositares, oposità, opositàrem, opositàreu, opositaren

INDICATIU FUTUR: opositaré, opositaràs, opositarà, opositarem, opositareu, opositaran

INDICATIU CONDICIONAL: opositaria, opositaries, opositaria, opositaríem, opositaríeu, opositarien

SUBJUNTIU PRESENT: opositi, opositis, opositi, opositem, opositeu, opositin

SUBJUNTIU IMPERFET: oposités, opositessis, oposités, opositéssim, opositéssiu, opositessin

IMPERATIU: oposita, opositi, opositem, opositeu, opositin

->opositi-

■opositi-

BOT Forma prefixada del mot llatí oppositus, que significa ‘oposat’. Ex.: opositifoli, opositipinnat.

->opositifoli

opositifoli -òlia

adj BOT De fulles oposades.

->opositor

■opositor -a

[formació culta analògica sobre la base del ll. opposĭtus, -a, -um, participi de opponĕre ‘oposar’; 1a FONT: 1629]

m i f 1 Persona que s’oposa a altri. El seu opositor, a la fi, es declarà d’acord amb ell.

2 Pretendent a una càtedra, a un càrrec, etc., que ha d’ésser proveïda per oposició.

->opòssum

■opòssum

m ZOOL Gènere de mamífers de l’ordre dels marsupials, de la família dels didèlfids (Didelphis sp), de musell allargat, orelles grosses, cos pelat i cua llarga i nua.

->opoteràpia

■opoteràpia

Part. sil.: o_po_te_rà_pi_a

f TERAP Teràpia a base de sucs o extrets de teixits o d’òrgans animals, en especial de glàndules endocrines.

->opoteràpic

■opoteràpic -a

adj Relatiu o pertanyent a l’opoteràpia.

->oppidum

oppidum^* [ɔ́ppiðum]

[llat ] m ARQUEOL Recinte fortificat d’època preromana i romana.

->opressió

■opressió

Part. sil.: o_pres_si_ó

[del ll. oppressio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

f 1 1 Acció d’oprimir;

2 l’efecte. L’opressió exercida per la sabata arriba a deformar el peu. Sentir una opressió al pit, a l’estómac.

2 fig Un poble que viu en l’opressió. Alliberar-se de l’opressió estrangera.

3 PAT Sensació que experimenten alguns malalts de manca d’aire i de pes a sobre el pit.

->opressiu

■opressiu -iva

Part. sil.: o_pres_siu

[del b. ll. oppressivus, -a, -um, íd.]

adj Que produeix opressió, que pesa feixugament. Lleis opressives. Taxes opressives. Fa una calor opressiva.

->opressivament

■opressivament

[de opressiu]

adv D’una manera opressiva, amb opressió.

->opressor

■opressor -a

[del ll. oppressor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1561]

adj i m i f Que oprimeix. Un règim polític opressor. Tothom clamava contra els opressors.

->opriment

opriment

[de oprimir]

adj Opressiu.

->oprimir

■oprimir

[del ll. opprimĕre, íd.; 1a FONT: c. 1500]

v tr 1 Exercir pressió sobre una cosa. Aquest jersei t’oprimeix el pit.

2 esp i fig Exercir una autoritat tirànica, tractar amb injust rigor una persona o un poble. El dictador oprimia el poble. Els rics oprimeixen els pobres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: oprimir

GERUNDI: oprimint

PARTICIPI: oprimit, oprimida, oprimits, oprimides

INDICATIU PRESENT: oprimeixo, oprimeixes, oprimeix, oprimim, oprimiu, oprimeixen

INDICATIU IMPERFET: oprimia, oprimies, oprimia, oprimíem, oprimíeu, oprimien

INDICATIU PASSAT: oprimí, oprimires, oprimí, oprimírem, oprimíreu, oprimiren

INDICATIU FUTUR: oprimiré, oprimiràs, oprimirà, oprimirem, oprimireu, oprimiran

INDICATIU CONDICIONAL: oprimiria, oprimiries, oprimiria, oprimiríem, oprimiríeu, oprimirien

SUBJUNTIU PRESENT: oprimeixi, oprimeixis, oprimeixi, oprimim, oprimiu, oprimeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: oprimís, oprimissis, oprimís, oprimíssim, oprimíssiu, oprimissin

IMPERATIU: oprimeix, oprimeixi, oprimim, oprimiu, oprimeixin

->oprobi

■oprobi

[del ll. opprobrium, íd.; 1a FONT: 1383]

m 1 Deshonor públic, ignomínia. La seva traïció el cobrí d’oprobi.

2 Persona que causa aquest deshonor. Aquell traïdor esdevingué l’oprobi de la seva família.

->oprobiós

■oprobiós -osa

Part. sil.: o_pro_bi_ós

[del ll. td. opprobriōsus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XVI]

adj Que causa oprobi.

->oprobiosament

■oprobiosament

Part. sil.: o_pro_bi_o_sa_ment

[de oprobiós]

adv Amb oprobi.

->-òpsia

■-òpsia

Forma sufixada del mot grec ópsis, que significa ‘vista, aparença’. Ex.: biòpsia, autòpsia.

->-òpsids

-òpsids

BOT Sufix emprat en sistemàtica de plantes superiors per a formular els noms de classe. Ex.: esfenòpsids, gnetòpsids.

->opsina

opsina

f BIOQ Proteïna en forma de vareta que es troba a la retina.

->opsiòmetre

■opsiòmetre

Part. sil.: op_si_ò_me_tre

m OFTAL Optòmetre.

->opsiúria

opsiúria

Part. sil.: op_si_ú_ri_a

f PAT Retard en l’eliminació, a través de l’orina, de l’aigua ingerida.

->opsomania

■opsomania

Part. sil.: op_so_ma_ni_a

f PAT Desig morbós desmesurat de certa mena d’aliments.

->opsonina

■opsonina

f MICROB Substància termolàbil que actua a la superfície dels microbis i facilita la fagocitosi.

->opsonització

■opsonització

Part. sil.: op_so_nit_za_ci_ó

f BIOL 1 Acció d’opsonitzar;

2 l’efecte.

->opsonitzar

■opsonitzar

v tr BIOL Fer sensibles (els gèrmens, les cèl·lules) a la fagocitosi.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: opsonitzar

GERUNDI: opsonitzant

PARTICIPI: opsonitzat, opsonitzada, opsonitzats, opsonitzades

INDICATIU PRESENT: opsonitzo, opsonitzes, opsonitza, opsonitzem, opsonitzeu, opsonitzen

INDICATIU IMPERFET: opsonitzava, opsonitzaves, opsonitzava, opsonitzàvem, opsonitzàveu, opsonitzaven

INDICATIU PASSAT: opsonitzí, opsonitzares, opsonitzà, opsonitzàrem, opsonitzàreu, opsonitzaren

INDICATIU FUTUR: opsonitzaré, opsonitzaràs, opsonitzarà, opsonitzarem, opsonitzareu, opsonitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: opsonitzaria, opsonitzaries, opsonitzaria, opsonitzaríem, opsonitzaríeu, opsonitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: opsonitzi, opsonitzis, opsonitzi, opsonitzem, opsonitzeu, opsonitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: opsonitzés, opsonitzessis, opsonitzés, opsonitzéssim, opsonitzéssiu, opsonitzessin

IMPERATIU: opsonitza, opsonitzi, opsonitzem, opsonitzeu, opsonitzin

->optable

■optable

[del ll. optabĭlis, íd.]

adj A què hom pot optar.

->optació

■optació

Part. sil.: op_ta_ci_ó

[del ll. optatio, -ōnis, íd.]

f Expressió vehement del desig d’aconseguir quelcom o que s’esdevingui una cosa.

->optar

■optar

[del ll. optare, íd.; 1a FONT: c. 1400, Canals]

v intr Entre diferents partits a prendre o camins a seguir, escollir-ne un. Elegit en dos districtes, optà pel poble de X.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: optar

GERUNDI: optant

PARTICIPI: optat, optada, optats, optades

INDICATIU PRESENT: opto, optes, opta, optem, opteu, opten

INDICATIU IMPERFET: optava, optaves, optava, optàvem, optàveu, optaven

INDICATIU PASSAT: optí, optares, optà, optàrem, optàreu, optaren

INDICATIU FUTUR: optaré, optaràs, optarà, optarem, optareu, optaran

INDICATIU CONDICIONAL: optaria, optaries, optaria, optaríem, optaríeu, optarien

SUBJUNTIU PRESENT: opti, optis, opti, optem, opteu, optin

SUBJUNTIU IMPERFET: optés, optessis, optés, optéssim, optéssiu, optessin

IMPERATIU: opta, opti, optem, opteu, optin

->optatiu

■optatiu -iva

Part. sil.: op_ta_tiu

[del ll. optativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que expressa un desig.

2 Opcional. Assignatura optativa.

3 mode optatiu (o simplement optatiu) GRAM Mode que en el sistema verbal d’algunes llengües expressa el desig o la possibilitat.

4 oració optativa GRAM Oració que expressa un desig, dita també desiderativa.

->òptic

■òptic -a

[del gr. optikós, íd., der. de ṓps, ōpós ‘ull’; 1a FONT: 1491]

1 adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent als ulls o a la visió. Nervi òptic.

2 ÒPT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’òptica.

2 m i f Especialista en òptica.

3 m i f Fabricant d’instruments o de cristalls òptics.

3 f ÒPT Part de la física que estudia els fenòmens relacionats amb la llum i la visió.

4 f ÒPT i TECNOL 1 Sistema o conjunt de sistemes òptics d’un aparell, d’un instrument, especialment els emprats en fotografia i en cinematografia.

2 Fabricació, comerç d’instruments òptics, lents, ulleres, lupes, microscopis, etc.

3 Establiment on hom ven instruments òptics, especialment ulleres i lentícules, i on també hom gradua la vista.

5 f fig Punt de vista, manera de jutjar, de veure una cosa. Cal jutjar els fets des d’una òptica històrica.

6 òptica electrònica ELECTRÒN Estudi del comportament dels electrons i dels feixos electrònics, els quals, en determinades condicions, es manifesten d’una manera semblant a la llum, en alguns aspectes.

7 sistema òptic Col·lecció de superfícies que separen medis transparents a la llum.

->òpticament

■òpticament

[de òptic]

adv Amb referència a l’òptica, a alguna propietat òptica.

->opticoelasticitat

■opticoelasticitat

Part. sil.: op_ti_co_e_las_ti_ci_tat

f ÒPT i FÍS Part de la física que s’ocupa de l’estudi de les propietats òptiques de les substàncies sòlides sotmeses a deformacions.

->òptim

■òptim -a

[del ll. optĭmus, -a, -um, íd., superlatiu de bonus ‘bo’, der. de ops ‘riquesa, poder’, mot emparentat amb opus, -ĕris ‘obra’; 1a FONT: 1491]

1 adj 1 Boníssim, excel·lent. Una òptima persona.

2 Que en la seva línia és el millor. El rendiment òptim d’un motor.

2 m 1 Realització ideal, nombre ideal, etc., per a aconseguir un objectiu determinat.

2 ECON Situació òptima no millorable, més eficient, etc., d’un subjecte econòmic a la qual arriba en decidir entre opcions alternatives. L’òptim d’empresa, de consum, de creixement.

3 òptim demogràfic (o de població) DEMOG Nombre ideal d’habitants d’una zona geogràfica que permetria la millor utilització dels recursos naturals.

->optimació

■optimació

Part. sil.: op_ti_ma_ci_ó

[de optimar]

f 1 ENG 1 Acció d’optimar, especialment un procés físic o industrial;

2 l’efecte.

2 TECNOL Conjunt de tècniques i mètodes emprats en el disseny d’un sistema, amb els quals es maximitza (o minimitza) un índex de comportament per tal de fer el sistema tan funcional i eficaç com sigui possible.

->òptimament

■òptimament

[de òptim; 1a FONT: 1429]

adv Molt bé, beníssim.

->optimar

■optimar

[de òptim]

v tr 1 1 Portar a l’òptim. Optimar la producció.

2 ENG Millorar un instrument, un aparell, etc., per tal de conferir-li les millors qualitats possibles.

2 MAT Calcular els valors dels paràmetres que fan màxima o mínima la funció que representa un procés determinat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: optimar

GERUNDI: optimant

PARTICIPI: optimat, optimada, optimats, optimades

INDICATIU PRESENT: optimo, optimes, optima, optimem, optimeu, optimen

INDICATIU IMPERFET: optimava, optimaves, optimava, optimàvem, optimàveu, optimaven

INDICATIU PASSAT: optimí, optimares, optimà, optimàrem, optimàreu, optimaren

INDICATIU FUTUR: optimaré, optimaràs, optimarà, optimarem, optimareu, optimaran

INDICATIU CONDICIONAL: optimaria, optimaries, optimaria, optimaríem, optimaríeu, optimarien

SUBJUNTIU PRESENT: optimi, optimis, optimi, optimem, optimeu, optimin

SUBJUNTIU IMPERFET: optimés, optimessis, optimés, optiméssim, optiméssiu, optimessin

IMPERATIU: optima, optimi, optimem, optimeu, optimin

->optimat

optimat

m A la Roma antiga, membre de la classe social (equivalent a l’aristocràcia) formada pels ciutadans poderosos per noblesa, dignitat o riqueses.

->optimisme

■optimisme

[de òptim; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 FILOS Doctrina o convicció filosòfiques segons les quals el món és el millor dels possibles, és disposat de la manera millor possible dins el que permet l’ésser finit o és susceptible intrínsecament d’un perfeccionament progressiu i substancial.

2 Disposició d’esperit consistent en una propensió a veure i a jutjar les coses sota l’aspecte més favorable.

->optimista

■optimista

[de òptim; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 1 adj Relatiu o pertanyent a l’optimisme o als optimistes.

2 adj i m i f Que professa l’optimisme.

2 1 adj i m i f Inclinat a veure i a jutjar les coses sota l’aspecte més favorable. Pel que fa al nostre projecte, el veig molt optimista.

2 adj p ext Que denota optimisme. Una visió, una posició optimista davant les adversitats.

->optimització

■optimització

Part. sil.: op_ti_mit_za_ci_ó

[de optimitzar]

f TECNOL Optimació.

->optimitzar

■optimitzar

[de òptim]

v tr Optimar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: optimitzar

GERUNDI: optimitzant

PARTICIPI: optimitzat, optimitzada, optimitzats, optimitzades

INDICATIU PRESENT: optimitzo, optimitzes, optimitza, optimitzem, optimitzeu, optimitzen

INDICATIU IMPERFET: optimitzava, optimitzaves, optimitzava, optimitzàvem, optimitzàveu, optimitzaven

INDICATIU PASSAT: optimitzí, optimitzares, optimitzà, optimitzàrem, optimitzàreu, optimitzaren

INDICATIU FUTUR: optimitzaré, optimitzaràs, optimitzarà, optimitzarem, optimitzareu, optimitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: optimitzaria, optimitzaries, optimitzaria, optimitzaríem, optimitzaríeu, optimitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: optimitzi, optimitzis, optimitzi, optimitzem, optimitzeu, optimitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: optimitzés, optimitzessis, optimitzés, optimitzéssim, optimitzéssiu, optimitzessin

IMPERATIU: optimitza, optimitzi, optimitzem, optimitzeu, optimitzin

->òptimum

òptimum

m Òptim.

->opto-

■opto-

Forma prefixada del mot grec optós, que significa ‘visible’. Ex.: optòmetre, optotip.

->optoacoblador

■optoacoblador

Part. sil.: op_to_a_co_bla_dor

m ELECTRÒN Fotoacoblador.

->optoelectrònic

■optoelectrònic -a

Part. sil.: op_to_e_lec_trò_nic

ELECTRÒN 1 adj Relatiu o pertanyent a l’optoelectrònica.

2 f Part de la física i de la tècnica que estudia les relacions entre certs dispositius electrònics i les radiacions lluminoses.

->optòmetre

■optòmetre

[de opto- i -metre]

m ÒPT Instrument per a determinar els límits dins els quals hi ha visió distinta. És anomenat també refractòmetre.

->optometria

■optometria

Part. sil.: op_to_me_tri_a

[de opto- i -metria]

f ÒPT Branca de l’estudi de la visió que es basa en la valoració, el tractament i el seguiment de les alteracions del sistema visual, tant des de la perspectiva òptica com funcional i ergonòmica.

->optomètric

■optomètric -a

[de optometria]

adj ÒPT Relatiu o pertanyent a l’optometria.

->optometrista

optometrista

m i f ÒPT Òptic especialitzat en optometria.

->optotip

optotip

[de opto- i -tip]

m OFTAL Cartell amb lletres o signes impresos a diverses mides que els oculistes fan servir per a examinar l’agudesa visual.

->optotipus

optotipus

[variant llatinitzant de optotip]

m OFTAL Optotip.

->optrònica

■optrònica

f MIL Concepte que engloba el conjunt de tècniques i dispositius optoelectrònics que tenen aplicació per a fins militars.

->opugnable

■opugnable

[de opugnar]

adj Que pot ésser opugnat o combatut.

->opugnació

■opugnació

Part. sil.: o_pug_na_ci_ó

[del ll. oppugnatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’opugnar;

2 l’efecte.

->opugnador

■opugnador -a

[del ll. oppugnator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que opugna.

->opugnar

■opugnar

[del ll. oppugnare, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr 1 Combatre.

2 esp i fig Opugnar una opinió, una doctrina, una sentència.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: opugnar

GERUNDI: opugnant

PARTICIPI: opugnat, opugnada, opugnats, opugnades

INDICATIU PRESENT: opugno, opugnes, opugna, opugnem, opugneu, opugnen

INDICATIU IMPERFET: opugnava, opugnaves, opugnava, opugnàvem, opugnàveu, opugnaven

INDICATIU PASSAT: opugní, opugnares, opugnà, opugnàrem, opugnàreu, opugnaren

INDICATIU FUTUR: opugnaré, opugnaràs, opugnarà, opugnarem, opugnareu, opugnaran

INDICATIU CONDICIONAL: opugnaria, opugnaries, opugnaria, opugnaríem, opugnaríeu, opugnarien

SUBJUNTIU PRESENT: opugni, opugnis, opugni, opugnem, opugneu, opugnin

SUBJUNTIU IMPERFET: opugnés, opugnessis, opugnés, opugnéssim, opugnéssiu, opugnessin

IMPERATIU: opugna, opugni, opugnem, opugneu, opugnin

->opulència

■opulència

Part. sil.: o_pu_lèn_ci_a

[del ll. opulentia, íd.; 1a FONT: 1456]

f 1 Qualitat d’opulent.

2 ECON Expressió emprada per a referir-se a la societat industrialitzada avançada, que es caracteritza per una abundància real o potencial de béns, principalment de consum, com a conseqüència de la revolució tecnològica i de la situació monopolística del sistema capitalista.

->opulent

■opulent -a

[del ll. opulentus, -a, -um, der. de ops ‘riquesa, poder’; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adj D’una gran riquesa.

->opulentament

■opulentament

[de opulent; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adv Amb opulència.

->opus

■opus

[del ll. opus ‘obra’, aplicat especialment a una obra musical o literària]

m 1 ARQUIT Aparell d’un edifici.

2 MÚS Terme emprat per molts compositors per a indicar, juntament amb una xifra, la posició cronològica de cada obra musical dins llur producció.

->opuscle

■opuscle

Cp. fullet

[del ll. opuscŭlum, dimin. de opus, -ĕris ‘obra’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m [abrev op.] Obra literària o científica de poca extensió.

->oquer

■oquer -a

[de oca; 1a FONT: 1915, DAg.]

m i f Persona que té cura de les oques.

->or

■or

[del ll. aurum, íd.; 1a FONT: 1094]

m 1 1 QUÍM INORG i METAL·L [símb: Au] Element metàl·lic pertanyent al grup IB de la taula periòdica, de nombre atòmic 79 i de pes atòmic 196,967.

2 p ext Color groc semblant al de l’or. Cabells d’or. L’or i la porpra de la tardor.

3 p ext Conjunt d’objectes d’or. L’or i l’argent del Museu d’Orfebreria.

4 p ext Or amonedat. Pagà en or comptat.

5 [usat com a símbol dels béns materials, de la riquesa] fig És un esclau de l’or. El poder de l’or.

6 fig Cosa de gran preu. El silenci és or.

7 a pes d’or loc adv A un preu molt alt. Els fan pagar la cocaïna a pes d’or.

8 com un fil d’or (o com fil d’or) Expressions comparatives usades per a ponderar el color molt ros del cabell. És ros com un fil d’or. Té el cabell com fil d’or.

9 d’or loc adj fig Expressió aplicada a una cosa de gran valor, summament estimable. Té unes mans d’or. Un consell d’or.

10 fer-se d’or (o fer-se la barba d’or) Fer molts diners.

11 no és or tot el que lluu Refrany que significa que no cal fiar-se de les aparences.

12 or de València NUMIS Roal.

13 or líquid QUÍM INORG Suspensions d’or, finament dividit en olis vegetals, emprades en decoració.

14 or musiu QUÍM INORG Sulfur d’estany.

15 or negre fig Petroli.

16 per tot l’or del món Expressió usada en proposicions negatives amb el verb en condicional per indicar que hom rebutja absolutament alguna possibilitat. No m’hi casaria per tot l’or del món.

17 tiomalat de sodi i or [NaOCO—CH(SAu)CH₂COONa] QUÍM INORG Pólvores grogues, sensibles a la llum i molt solubles en l’aigua. Hom l’obté per reacció del tiomalat de sodi amb un halur d’or. És emprat en medicina.

18 triclorur d’or [AuCl₃] QUÍM INORG Sòlid cristal·lí, vermell quan és anhidre i groc en forma hidratada, que es descompon a 245°C.

19 val més or que no pesa Expressió amb què hom pondera com n’és d’excel·lent algú.

2 HERÀLD Metall heràldic, representat gràficament per un puntejat i cromàticament pel groc o l’or.

->-or

-or

Sufix, del llatí -or, -oris, que significa ‘qualitat de’. Ex.: brillantor, buidor, blancor, verdor, escalfor, abundor, cremor, inflor.

->ora

■ora

[del ll. aura ‘brisa, vent lleuger’]

f 1 Ventet suau i agradable. Feia una ora deliciosa, com una carícia.

2 Temps suau i tranquil.

->oració

■oració

Part. sil.: o_ra_ci_ó

[del ll. oratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 LIT i RET Discurs pronunciat en públic. Una oració fúnebre. L’oració inaugural.

2 GRAM 1 Unitat mínima de comunicació completa, autònoma sintàcticament o no, que relaciona i concerta un sintagma nominal (amb la funció de subjecte) amb un sintagma verbal (amb la funció de predicat).

2 oració composta Oració formada per dues o més oracions (o proposicions) mitjançant la juxtaposició, la coordinació o la subordinació.

3 parts de l’oració Segons la gramàtica tradicional, classes generals de mots, les quals, d’una banda, intenten d’expressar els conceptes de les realitats i, d’una altra, manifesten la funció d’aquests diversos mots dins l’oració. Són: substantiu, adjectiu, pronom, article, verb, adverbi, preposició i conjunció.

3 RELIG, CRIST i LITÚRG 1 Prec, súplica feta a la divinitat. Dir una oració. Fer oració.

2 Tota fórmula litúrgica pronunciada pel sacerdot en nom de l’assemblea i que acaba amb una clàusula que reclama l’amén de tots.

3 Toc d’oració. Tocar l’oració.

4 pl Fórmules de pregària elementals que solen trobar-se al principi del catecisme.

5 pl Catecisme, doctrina. Aprendre, saber, les oracions.

6 oració dels fidels Pregària per totes les necessitats de l’Església i del món feta en el curs de la celebració litúrgica.

7 oració dominical Parenostre.

8 oració mental Meditació.

9 oració mental Oració sense proferir paraules.

10 oració sobre les ofrenes En el ritu romà, oració que diu el celebrant després l’ofertori, immediatament abans del prefaci.

11 trencar les oracions (a algú) fig Interrompre’l i fer-li perdre el fil de les idees.

->oracional

■oracional

Part. sil.: o_ra_ci_o_nal

[del ll. td. orationalis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’oració.

2 m LITÚRG Llibre litúrgic que conté les oracions utilitzades en la celebració de l’ofici diví.

->oracioner

■oracioner -a

Part. sil.: o_ra_ci_o_ner

[de oració; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

1 adj Afeccionat a dir oracions.

2 m i f Persona que anava de porta en porta dient oracions, especialment la persona que conjurava malalties amb oracions.

->oracle

■oracle

[del ll. oracŭlum, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

m 1 HIST REL 1 Forma d’endevinació practicada pels pobles antics, consistent en una resposta que era donada per la divinitat a la demanda sobre coses ignotes del passat, del present o del futur, o sobre la manera justa d’actuar en determinades circumstàncies.

2 Lloc on eren donades les respostes de la divinitat. L’oracle d’Apol·lo a Delfos.

3 Divinitat que donava l’oracle. Consultar l’oracle.

2 fig 1 Resposta, opinió, etc., considerada infal·lible.

2 Persona que hom escolta per la seva saviesa, per la seva ciència o per la seva autoritat en alguna matèria.

3 BÍBL 1 Paraula de Déu, anunciada pels profetes, els apòstols, etc.

2 oracle de Jahvè En la Bíblia, fórmula literària que sol concloure un oracle profètic introduït per Així parla Jahvè.

->oracular

■oracular

[formació culta analògica sobre la base del ll. oracŭlum ‘oracle’]

adj HIST REL Relatiu o pertanyent a l’oracle.

->orada

■orada

[del ll. aurata, íd., der. de aurus ‘or’; 1a FONT: 1324]

f ICT Peix de l’ordre dels perciformes, de la família dels espàrids (Sparus auratus), amb el cos alt i comprimit, el dors gris clar i els flancs argentats, una banda daurada entre els ulls i una gran taca fosca sobre l’opercle.

->oradeta

oradeta

[de orada]

f ICT Morruda.

->orador

■orador -a

[del ll. orator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m i f 1 Persona que parla en públic, que pronuncia un discurs. Els oradors que m’han precedit en l’ús de la paraula.

2 Persona que professa l’art oratòria o posseeix uns dots d’eloqüència notables.

3 orador sagrat Predicador.

->oradura

■oradura

[de orat; 1a FONT: s. XII]

f 1 Condició d’orat o de boig.

2 Acte propi d’un orat.

->oral

■oral

[del b. ll. oralis, íd., der. de os, oris ‘boca’, mot origen de ora ‘vorera, caire; litoral’; 1a FONT: s. XIV, Alcoatí]

adj 1 Que es diu parlant, no per escrit. Examen oral. Judici oral. Tradició oral.

2 ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a la boca. Cavitat oral.

3 FON Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.

4 estadi oral PSIC Primer període en el desenvolupament intel·lectual i afectiu de l’ésser humà, corresponent al primer any de vida.

->oralment

■oralment

[de oral]

adv Parlant, no per escrit.

->-orama

■-orama

Forma sufixada del mot grec hórama, que significa ‘vista, visió’. Ex.: panorama, poliorama, diorama.

->orangisme

orangisme

m HIST Moviment propi de l’orde d’Orange, societat presbiteriana secreta de l’Ulster per combatre els catòlics.

->orangista

orangista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’orangisme.

2 m i f Partidari de la casa d’Orange.

->orango

orango

m ZOOL Mamífer artiodàctil del subordre dels remugants, de la família dels bòvids (Panthalops hogdsoni), de 80 cm fins a la creu, de color blanc groguenc amb algunes taques fosques al cap i a les potes i el mascle amb dues banyes en forma de lira.

->orangutan

■orangutan

[del malai ôrang ûtan, comp. de ôrang ‘home’ i hûtan ‘selva’; 1a FONT: 1888, DLab.]

m ZOOL Mamífer de l’ordre dels primats, de la família dels pòngids (Pongo pygmaeus), amb membres anteriors molt llargs, peus articulats obliquament, el cos cobert de pèl llarg i vermellenc, pacífic i solitari i que passa molt de temps als arbres.

->orant

■orant

[del ll. orans, -ntis, participi pres. de orare ‘orar’; 1a FONT: s. XIV]

1 adj Que té l’actitud d’orar.

2 m i f ARQUEOL i ART 1 Representació d’una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària, freqüent en l’art paleocristià.

2 Efígie d’un difunt agenollada damunt la llosa sepulcral, amb les mans juntes.

->orar

■orar

[del ll. orare, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v intr 1 Fer oració a Déu, pregar. Cada dia va a orar en aquella església.

2 Fer un discurs en públic; perorar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orar

GERUNDI: orant

PARTICIPI: orat, orada, orats, orades

INDICATIU PRESENT: oro, ores, ora, orem, oreu, oren

INDICATIU IMPERFET: orava, oraves, orava, oràvem, oràveu, oraven

INDICATIU PASSAT: orí, orares, orà, oràrem, oràreu, oraren

INDICATIU FUTUR: oraré, oraràs, orarà, orarem, orareu, oraran

INDICATIU CONDICIONAL: oraria, oraries, oraria, oraríem, oraríeu, orarien

SUBJUNTIU PRESENT: ori, oris, ori, orem, oreu, orin

SUBJUNTIU IMPERFET: orés, oressis, orés, oréssim, oréssiu, oressin

IMPERATIU: ora, ori, orem, oreu, orin

->orari

orari

Hom.: horari

m LITÚRG Ornament litúrgic, distintiu dels diaques orientals, semblant a una llarga faixa col·locada diversament entre les espatlles i les puntes de la qual davallen, per davant i per darrere, fins a terra.

->orat

■orat -ada

Hom.: urat

[del ll. *auratus, -a, -um ‘tocat d’un aire malsà’, der. de aura ‘brisa, vent lleuger’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj boig 1 1.

->oratge

■oratge

[de ora; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m 1 Vent.

2 esp Vent terral.

3 Temps, estat de l’atmosfera. Avui fa molt bon oratge.

->oratgell

■oratgell

[de oratge]

m Vent de terra.

->oratjol

■oratjol

[de oratge]

m 1 Vent suau.

2 Vent de terra.

->oratjós

■oratjós -osa

[de oratge; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

adj De vent, amb molt de vent. Feia una nit oratjosa.

->oratori

■oratori -òria

[del ll. oratorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1274]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’orador, a l’art de l’orador. Estil oratori. Condicions oratòries.

2 f LIT Art d’expressar-se, de parlar en públic.

3 m CRIST Lloc destinat a la pregària.

4 m MÚS Drama musical de tema religiós.

5 oratori festiu CATOL Institució fundada pels salesians encaminada a l’esbarjo dels joves els dies de festa, consistent en jocs, vetllades literariomusicals i oració.

->oratorià

oratorià -ana

Part. sil.: o_ra_to_ri_à

1 adj Relatiu o pertanyent a la societat de l’Oratori.

2 m Membre de l’Oratori, societat clerical fundada per sant Felip Neri.

->oratòriament

■oratòriament

Part. sil.: o_ra_tò_ri_a_ment

[de oratori]

adv D’una manera oratòria.

->orb

■orb -a

[del ll. orbus ‘privat d’un familiar; orfe; privat de vista’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Privat de la vista, cec.

2 fig dial Extraordinàriament gros o gran, abundant, exorbitant. Enguany hi haurà una collita orba. Un guany orb.

3 AGR Dit del cereal, de l’espiga, etc., que no ha granat i s’ha tornat negre per malaltia, especialment la càries. Una civada orba. Un blat orb. Una espiga orba.

->orbament

■orbament

[de orb; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv Cegament.

->orbar

■orbar

Hom.: urbà

[de orb; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 ant Fer orb, privar de la vista; eixorbar.

2 Privar, desposseir, d’una cosa. Un poble orbat de llibertat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orbar

GERUNDI: orbant

PARTICIPI: orbat, orbada, orbats, orbades

INDICATIU PRESENT: orbo, orbes, orba, orbem, orbeu, orben

INDICATIU IMPERFET: orbava, orbaves, orbava, orbàvem, orbàveu, orbaven

INDICATIU PASSAT: orbí, orbares, orbà, orbàrem, orbàreu, orbaren

INDICATIU FUTUR: orbaré, orbaràs, orbarà, orbarem, orbareu, orbaran

INDICATIU CONDICIONAL: orbaria, orbaries, orbaria, orbaríem, orbaríeu, orbarien

SUBJUNTIU PRESENT: orbi, orbis, orbi, orbem, orbeu, orbin

SUBJUNTIU IMPERFET: orbés, orbessis, orbés, orbéssim, orbéssiu, orbessin

IMPERATIU: orba, orbi, orbem, orbeu, orbin

->orbe

■orbe

[del ll. orbis ‘cercle; roda’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 Òrbita d’un cos celeste.

2 Pla de l’òrbita d’un cos celeste.

3 Cos celeste.

4 Esfera terrestre, terra, món.

5 Esfera celeste.

6 Univers, conjunt de totes les coses existents.

7 Cadascuna de les esferes cristal·lines que, en els models geocèntrics, hom suposava que servien de suport als distints planetes.

->orber

orber -a

adj i m i f Orbí.

->orbetat

■orbetat

[de orb; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Qualitat d’orb, ceguesa.

->orbí

orbí -ina

adj i m i f D’Orba (Marina Alta).

->orbicular

■orbicular

[del ll. orbicularis, íd., der. de orbicŭlus ‘rodet’, dimin. de orbis ‘cercle; roda’; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj De contorn circular. Orbicular com el disc d’un planeta.

2 m ANAT ANIM Nom de diferents músculs de forma circular. Orbicular de les parpelles, dels llavis.

3 m ANAT ANIM Os lenticular.

4 adj PETROG Dit de l’estructura d’algunes roques ígnies, com ara granits i diorites, pel fet que presenten capes concèntriques de diferent composició mineralògica, envoltant nuclis que poden ésser xenolítics.

5 adj Concernent a un orbe. El moviment orbicular dels planetes.

->orbicularment

■orbicularment

[de orbicular]

adv D’una manera orbicular.