->armenter
■armenter -a[del ll. armentarĭus, -a, -um, der. de armentum ‘bestiar’ (v. arment)]
m i f RAM Pastor d’arments.
->armentera
■armentera[de armenter]
f RAM Lloc on pasturen els arments.
->armenterenc
armenterenc -aadj i m i f De l’Armentera (Alt Empordà).
->armer
■armer -a[de arma; 1a FONT: c. 1390]
1 m i f Fabricant o venedor d’armes.
2 m i f 1 En les armeries, persona que guarda les armes i té cura de netejar-les.
2 armer major HIST Conservador de l’armeria del palau reial que tenia cura de netejar les armes.
3 mestre armer ORG MIL Especialista de l’exèrcit encarregat de la conservació, l’endreça i la netedat general de tots els elements de combat, l’armament i la munició.
3 m ARM Lloc o moble destinat a guardar-hi les armes.
4 m TÈXT Prestatges per a sostenir corrons, en particular els emprats a les fàbriques d’estampats per a suportar els corrons dels gravats o els de plegat.
->armeria
■armeriaPart. sil.: ar_me_ri_a
[de arma]
f 1 Lloc on són guardades les armes.
2 Museu d’armes.
3 Art de fabricar armes.
4 Botiga on hom ven armes.
->armèria
armèriaPart. sil.: ar_mè_ri_a
[del ll. cient. armeria, d’origen incert, potser celta]
f BOT Gènere de plantes herbàcies perennes de la família de les plumbaginàcies (Armeria sp), amb fulles linears o lanceolades i flors purpúries o blanques en glomèruls.
->armi-
■armi-Forma prefixada del mot llatí arma, que significa ‘arma’. Ex.: armíger.
->armífer
■armífer -a[de armi- i -fer]
adj i m i f Que porta armes.
->armíger
■armíger -a[de armi- i -ger]
adj 1 Armífer.
2 fig Bel·licós.
->armilla
■armilla[del cast. almilla; 1a FONT: s. XVIII]
f 1 1 INDUM Peça de vestir, ordinàriament sense mànigues, que cobreix el pit i l’esquena i que hom porta dessota l’americana, el jaqué, la levita, etc.
2 armilla antibales Peça de vestir de plàstic o de metall destinada a protegir el tronc dels impactes dels projectils de pistola o de fusell.
3 armilla salvavides Salvavides en forma d’armilla.
2 anar fort (o folrat) d’armilla Tenir o portar força diners.
3 tenir l’armilla malalta Tenir o portar pocs diners.
->armil·la
■armil·la[del ll. armilla ‘braçalet’]
f 1 Espira en el capitell dòric.
2 ANAT VEG Mena d’anell ínfer i ascendent que revesteix tota la part inferior de la cama d’alguns bolets i s’obre en forma d’embut en arribar vora el barret.
3 ASTR Forma genèrica usada per a designar diferents aparells astronòmics, formats per un, dos o més cercles, que foren usats antigament per a efectuar observacions.
->armil·lar
■armil·lar[de armil·la]
adj 1 Format d’anells.
2 esfera armil·lar equatorial ASTR Antic aparell astronòmic que consistia en diversos cercles metàl·lics, un dels quals era fix en el pla de l’equador celeste, un altre era fix en el pla del meridià i un altre girava al voltant d’un eix que representava la línia dels pols.
3 esfera armil·lar zodiacal ASTR Antic aparell astronòmic format per dos o més cercles i constituït com una forma perfeccionada de l’armil·la.
->armiller
■armiller -a[de armilla]
m i f Persona que cus armilles.
->arminià
arminià -anaPart. sil.: ar_mi_ni_à
[del nom d’Arminius, amb què és conegut el teòleg protestant holandès Jakob Hermann (1560-1609)]
adj i m i f Partidari de la doctrina d’Arminius.
->arminianisme
arminianismePart. sil.: ar_mi_ni_a_nis_me
[de arminià]
m PROTEST Doctrina d’Arminius, que sosté la compatibilitat entre la sobirania de Déu i la llibertat de l’home.
->armipotent
■armipotent[de armi- i potent]
adj Potent en armes.
->armis
armis[probablement reducció d’una marca registrada armiflex]
m RELL Polsera metàl·lica de rellotge, extensible o no.
->armistici
■armistici[del ll. modern diplomàtic armistitium, a través del fr. armistice, format amb el ll. arma i stare ‘estar quiet’; 1a FONT: 1803, DEst.]
m DR INTERN Suspensió provisional i convencional de les hostilitats mitjançant un conveni entre els bel·ligerants, sense que comporti, però, l’acabament de la guerra.
->armó
■armó[segurament del fr. armon, provinent de l’ant. alt al. aram ‘braç’; 1a FONT: 1640]
m ARM Joc davanter d’un canó de campanya que és unit a la curenya del canó i forma un carruatge de quatre rodes quan el canó ha d’ésser transportat.
->armoll
■armoll[del ll. holus molle ‘verdura tova, suau’]
m BOT Planta herbàcia anual de la família de les quenopodiàcies (Atriplex hortensis), de tija erecta, de fulles triangulars i de flors petites en panícula terminal.
->armoria
■armoriaPart. sil.: ar_mo_ri_a
[de arma]
f HERÀLD 1 Art o ciència del blasó.
2 Conjunt de totes les peces i les figures que interiorment o exteriorment adornen un escut.
3 Escut d’armes; blasó.
->armorial
■armorialPart. sil.: ar_mo_ri_al
[de armoria]
HERÀLD 1 adj Relatiu o pertanyent a les armes dels escuts o blasons.
2 m Recull o índex d’escuts d’armes o blasons.
->armoriat
■armoriat -adaPart. sil.: ar_mo_ri_at
[de armoria]
adj HERÀLD Dit del vestit, la tela, el tapís o una altra roba, sobre els quals són representades les armories del propietari, bé totalment bé parcialment.
->armoricà
armoricà -ana[de Armòrica, nom antic de la Bretanya (França)]
adj 1 Relatiu o pertanyent a l’Armòrica (antiga regió del NO de França).
2 orogènia armoricana GEOMORF Orogènia herciniana.
->armurer
armurer[del fr. ant. armurier ‘armer’]
m ant Fabricant d’arnesos.
->armusser
armusser[tingut per variant de armurer, és més aviat der. de armussa, variant de almussa ‘el qui fa almusses’]
m ant Armurer.
->arn1
■arn1[d’origen incert, probablement preromà, però de llengua desconeguda; 1a FONT: 1472]
m BOT Espinavessa.
->arn2
■arn2[d’origen incert, probablement regressiu de arnot]
m Aparell per a assecar figues consistent en una perxa travessada perpendicularment per vergues primes on són enfilades les figues.
->ARN
ARNsigla m BIOQ àcid ribonucleic.
->arna1
■arna1[probablement d’un preromà, indoeuropeu i precèltic, *arŏna, amb significat de ‘cèrcol o roda’, que degué designar primer la rotllana de suro o altres vegetals usada primitivament per a fer-ne ruscos d’abelles; 1a FONT: s. XIII]
f 1 APIC 1 Rusc fet amb una rotllana de suro o d’altres vegetals.
2 Rusc.
2 AGR Arnot.
->arna2
■arna2[probablement de sarna, amb confusió de la s- amb l’article salat]
f dial PAT Caspa.
->arna3
■arna3[d’origen incert, probablement preromà, potser iberoaquità i emparentat amb el basc arr ‘cuc, corc’; 1a FONT: s. XIV]
f ENTOM 1 1 Nom aplicat a diversos insectes lepidòpters nocturns les larves dels quals s’alimenten de teixits d’origen animal (llana, feltre, pell, etc.), de deixalles o de productes alimentaris emmagatzemats, com l’arna de la roba (Tineola bisselliela) i l’arna de les estores (Trichophaga tapet zella), de la família dels tinèids, i l’arna del gra (Pyralis farinalis), l’arna del farratge (Hypsopygia costalis), l’arna de la farina (Ephestia kuhniella), l’arna del tabac (Ephestia elentella) i l’arna de la cera (Galleria mellonella), de la família dels piràlids.
2 p ext Qualsevol lepidòpter nocturn, especialment els tineids i els piràlids.
2 p ext 1 Nom aplicat a diversos insectes l’acció dels quals és més o menys comparable a la de les arnes pròpiament dites (“arnen" roba, paper, etc.).
2 arna dels museus Antrè.
->arnadí
■arnadí[d’origen incert]
m dial Pastís de carbassa cuit al forn, pastat amb sucre, ametlles, pinyons i canyella.
->arnadís
■arnadís -issa[de arna3]
adj Fàcil d’arnar-se.
->arnaldià
■arnaldià -anaPart. sil.: ar_nal_di_à
[del ll. Arnaldus ‘Arnau’]
adj Relatiu o pertanyent a Arnau de Vilanova o a les seves doctrines.
->arnall
arnall[de arn1]
m BOT Ruac.
->arnar
■arnar[de arna3]
v 1 tr Fer malbé, deteriorar, les arnes (la roba).
2 pron Fer-se malbé, especialment la roba, per l’acció destructora de les arnes. He desat la roba amb una mica de naftalina perquè no s’arni.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arnar
GERUNDI: arnant
PARTICIPI: arnat, arnada, arnats, arnades
INDICATIU PRESENT: arno, arnes, arna, arnem, arneu, arnen
INDICATIU IMPERFET: arnava, arnaves, arnava, arnàvem, arnàveu, arnaven
INDICATIU PASSAT: arní, arnares, arnà, arnàrem, arnàreu, arnaren
INDICATIU FUTUR: arnaré, arnaràs, arnarà, arnarem, arnareu, arnaran
INDICATIU CONDICIONAL: arnaria, arnaries, arnaria, arnaríem, arnaríeu, arnarien
SUBJUNTIU PRESENT: arni, arnis, arni, arnem, arneu, arnin
SUBJUNTIU IMPERFET: arnés, arnessis, arnés, arnéssim, arnéssiu, arnessin
IMPERATIU: arna, arni, arnem, arneu, arnin
->arnat
■arnat[de arna3; 1a FONT: 1363]
m ADOB Defecte que a vegades tenen les pells de xai consistent en unes excavacions molt característiques produïdes per les arnes durant l’època d’emmagatzematge.
->arner1
■arner1[der. de arna3, perquè ha estat considerat popularment que aquest ocell, dissecat, i posat prop de la roba d’hivern, foragitava les arnes; 1a FONT: 1745]
m ORNIT Blauet.
->arner2
■arner2[de arna1]
m AGR Arnot.
->arnera
■arnera[de arna1]
f 1 AGR Arnot.
2 APIC Arna o buc d’abelles.
3 TÀCT Porció de terra embolcada amb un teixit de vímets, de branques, etc., que servia per a defensar-se del foc de l’enemic.
->arnerol
arnerol -aadj i m i f D’Arnes (Terra Alta).
->arnès1
■arnès1[del fr. ant. harneis, d’origen germ., probablement de l’escandinau ant. *herrnest ‘provisions d’exèrcit’; 1a FONT: s. XIII]
m 1 ARM 1 Conjunt d’armes defensives (llevat de l’escut) de l’home o del cavall.
2 arnès blanc Expressió emprada a partir del segle XV per a designar l’armadura de ferro rígid o d’acer polit.
3 arnès de cama i de cuixa Defenses de la cuixa, del genoll i de la cama.
2 Conjunt de guarniments del cavall, el mul, etc.
3 ESPORT Cinyell format per diverses cintes i tirants que, subjectat a l’escalador, serveix per a unir-lo a la corda i repartir, en cas de caiguda, l’efecte de l’estrebada entre les parts més resistents del seu cos.
->arnès2
arnès2[v. arnès1]
m ICT Malarmat.
->arnesat
■arnesat -ada[de arnès1; 1a FONT: 1461]
adj Proveït d’arnès.
->arneser
■arneser -a[de arnès1]
m i f 1 Baster.
2 HIST El qui tenia cura dels arnesos de les cavalleries de les cases reials o nobiliàries.
->arniar
■arniarPart. sil.: ar_ni_ar
Hom.: herniar
[d’origen incert]
v intr Renillar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arniar
GERUNDI: arniant
PARTICIPI: arniat, arniada, arniats, arniades
INDICATIU PRESENT: arnio, arnies, arnia, arniem, arnieu, arnien
INDICATIU IMPERFET: arniava, arniaves, arniava, arniàvem, arniàveu, arniaven
INDICATIU PASSAT: arnií, arniares, arnià, arniàrem, arniàreu, arniaren
INDICATIU FUTUR: arniaré, arniaràs, arniarà, arniarem, arniareu, arniaran
INDICATIU CONDICIONAL: arniaria, arniaries, arniaria, arniaríem, arniaríeu, arniarien
SUBJUNTIU PRESENT: arniï, arniïs, arniï, arniem, arnieu, arniïn
SUBJUNTIU IMPERFET: arniés, arniessis, arniés, arniéssim, arniéssiu, arniessin
IMPERATIU: arnia, arniï, arniem, arnieu, arniïn
->àrnica
■àrnica[del ll. científic arnica, probable deformació del gr. ptarmikḗ ’planta que fa esternudar’, de ptarmikós ‘esternutatori’; 1a FONT: 1839, DLab.]
f 1 BOT Herba perenne de la família de les compostes (Arnica montana), de flors grogues riques en arnicina amb què hom prepara la tintura d’àrnica.
2 tintura d’àrnica FARM Extret alcohòlic d’àrnica.
->arnicina
arnicina[de àrnica i -ina]
f QUÍM Substància alcalina cristal·litzada que hom extreu de les flors d’àrnica.
->arniet
■arnietPart. sil.: ar_ni_et
[d’origen incert]
m Renill.
->ARNm
ARNmsigla m BIOQ i BIOL MOL àcid ribonucleic missatger.
->arnós
■arnós -osa[de arna3]
adj Que té arnes.
->arnot
■arnot[de arna1]
m AGR Caixa o gàbia circular feta de canyes, de fustes, etc., que serveix per a protegir els plançons i els troncs dels arbres.
->ARNr
ARNrsigla m BIOQ i BIOL MOL àcid ribonucleic ribosòmic.
->arnsbergià
arnsbergià -anaPart. sil.: arns_ber_gi_à
[del nom de la població alemanya d’Arnsberg (Westfàlia)]
ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’arnsbergià.
2 m Estatge del namurià A, que jeu damunt del pendleià i sota el chokerià.
->ARNt
ARNtsigla m BIOQ i BIOL MOL àcid ribonucleic de transferència.
->aroïl
■aroïlPart. sil.: a_ro_ïl
[de aro(màtic) i -il]
m QUÍM ORG Grup o radical acil en el qual el grup hidrocarbonat és aromàtic.
->aroli
aroli[del ll. cient. arolium]
m ANAT ANIM Petit lòbul que es troba entre les dues ungles terminals de cada pota d’alguns artròpodes, que els ajuda a traslladar-se per superfícies verticals llises.
->aròlium
aròliumPart. sil.: a_rò_lium
[del ll. cient. arolium]
m ANAT ANIM Aroli.
->aroma1
■aroma1[del ll. aroma, i aquest, del gr. árōma, arṓmatos, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]
f 1 Olor agradable de certes substàncies (plantes, fruits, etc.) de les quals emana espontàniament o bé per cocció o per cremació.
2 ALIM i QUÍM IND Conjunt de composts químics volàtils característics d’una substància que té la propietat de produir l’olor que li és pròpia.
->aroma2
■aroma2[v. aroma1]
f 1 BOT Flor i inflorescència de l’aromer.
2 Borleta que imita la inflorescència de l’aromer.
->aromar
■aromar[de aroma1; 1a FONT: 1617]
v tr Aromatitzar, perfumar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: aromar
GERUNDI: aromant
PARTICIPI: aromat, aromada, aromats, aromades
INDICATIU PRESENT: aromo, aromes, aroma, aromem, aromeu, aromen
INDICATIU IMPERFET: aromava, aromaves, aromava, aromàvem, aromàveu, aromaven
INDICATIU PASSAT: aromí, aromares, aromà, aromàrem, aromàreu, aromaren
INDICATIU FUTUR: aromaré, aromaràs, aromarà, aromarem, aromareu, aromaran
INDICATIU CONDICIONAL: aromaria, aromaries, aromaria, aromaríem, aromaríeu, aromarien
SUBJUNTIU PRESENT: aromi, aromis, aromi, aromem, aromeu, aromin
SUBJUNTIU IMPERFET: aromés, aromessis, aromés, aroméssim, aroméssiu, aromessin
IMPERATIU: aroma, aromi, aromem, aromeu, aromin
->aromater
■aromater[de aroma1]
m Denominació antiga del preparador d’ungüents i de substàncies aromàtiques.
->aromateràpia
aromateràpiaPart. sil.: a_ro_ma_te_rà_pi_a
f TERAP Mètode terapèutic basat en les propietats aromàtiques de certs olis essencials extrets d’arbres i plantes, destinat a pal·liar afeccions de tipus físic o emocional.
->aromàtic
■aromàtic -a[de aroma1; 1a FONT: s. XIV]
adj 1 Que té aroma.
2 QUÍM ORG 1 Dit dels composts orgànics que manifesten aromaticitat, en particular de les substàncies que tenen en llur molècula un nucli benzènic o més.
2 Relatiu o pertanyent als composts aromàtics i a llurs reaccions.
3 sèrie aromàtica QUÍM ORG 1 Sèrie d’hidrocarburs cíclics que contenen un nucli benzènic o més (isolats o condensats).
2 p ext Conjunt dels composts orgànics que deriven d’aquests hidrocarburs.
->aromaticitat
■aromaticitat[de aromàtic]
f QUÍM ORG Fenomen en virtut del qual certes substàncies orgàniques cícliques posseeixen un conjunt de propietats especials característiques que les distingeixen de les substàncies alifàtiques o alicícliques, en particular de les olefines.
->aromatisme
aromatisme[de aromàtic]
m PAT Intoxicació ocasionada per begudes que contenen essències.
->aromatització
■aromatitzacióPart. sil.: a_ro_ma_tit_za_ci_ó
[de aromatitzar]
f 1 1 Acció d’aromatitzar;
2 l’efecte.
2 ALIM Aplicació d’aromatitzants.
3 PETROL Formació d’hidrocarburs aromàtics en el reforming catalític de les fraccions del petroli.
4 QUÍM ORG Transformació d’un compost alicíclic en aromàtic per deshidrogenació.
->aromatitzant
■aromatitzant[de aromatitzar]
1 adj Que aromatitza.
2 m ALIM Substància que, aplicada en petita quantitat, comunica una aroma a un aliment, una beguda, un cosmètic, etc., o bé millora o reforça l’aroma existent.
->aromatitzar
■aromatitzar[de aroma1; 1a FONT: 1479]
v tr Comunicar aroma (a alguna cosa). Aromatitzar un plat amb una fulla de llorer.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: aromatitzar
GERUNDI: aromatitzant
PARTICIPI: aromatitzat, aromatitzada, aromatitzats, aromatitzades
INDICATIU PRESENT: aromatitzo, aromatitzes, aromatitza, aromatitzem, aromatitzeu, aromatitzen
INDICATIU IMPERFET: aromatitzava, aromatitzaves, aromatitzava, aromatitzàvem, aromatitzàveu, aromatitzaven
INDICATIU PASSAT: aromatitzí, aromatitzares, aromatitzà, aromatitzàrem, aromatitzàreu, aromatitzaren
INDICATIU FUTUR: aromatitzaré, aromatitzaràs, aromatitzarà, aromatitzarem, aromatitzareu, aromatitzaran
INDICATIU CONDICIONAL: aromatitzaria, aromatitzaries, aromatitzaria, aromatitzaríem, aromatitzaríeu, aromatitzarien
SUBJUNTIU PRESENT: aromatitzi, aromatitzis, aromatitzi, aromatitzem, aromatitzeu, aromatitzin
SUBJUNTIU IMPERFET: aromatitzés, aromatitzessis, aromatitzés, aromatitzéssim, aromatitzéssiu, aromatitzessin
IMPERATIU: aromatitza, aromatitzi, aromatitzem, aromatitzeu, aromatitzin
->aromer
■aromer[de aroma2; 1a FONT: 1803, DEst.]
m BOT 1 Arbust o arbre baix de la família de les mimosàcies (Acacia farnesiana), molt espinós i de flors, anomenades aroma, grogues i oloroses agrupades en glomèruls esfèrics.
2 aromer hòrrid Arbust de la família de les mimosàcies (Acacia horrida), semblant a l’aromer, però d’espines més vigoroses.
->aròmia
aròmiaPart. sil.: a_rò_mi_a
[del ll. cient. aromia, íd., i aquest, del gr. árōma, -atos ‘aroma’]
f ENTOM Coleòpter longicorni de la família dels cerambícids (Aromia moschata), de colors metàl·lics brillants (blaus o verds) i que exhala olor de mesc.
->aromós
■aromós -osa[de aroma1]
adj Flairós.
->arpa1
■arpa1[1378; del germ. fràncic harpa ‘rascle, rasclet; arpa musical’; 1a FONT: s. XIII]
f MÚS 1 Instrument de cordes pinçades, col·locades en posició vertical i tibants en un marc de forma triangular, l’un costat del qual fa de caixa de ressonància.
2 arpa eòlica Aparell sonor consistent en unes cordes estirades i disposades talment en un marc o una caixa que, a l’aire lliure, vibren per l’acció del vent i deixen sentir harmònics del seu so fonamental.
->arpa2
■arpa2[del mateix origen que arpa1, per bé que, sobretot en variants i derivats, persisteix l’influx del ll. irpex, -ĭcis ‘àrpies’; 1a FONT: s. XI]
f 1 Mà o peu d’animal que té urpes o ungles corbes, com ara el lleó, el tigre, el gat o l’àguila.
2 pl Instrument proveït de dos o tres ganxos de ferro per a treure els fems de l’estable, arrencar palla, etc.
3 caure a les arpes del llop Caure a les mans de qui vol fer algun dany, trobar-se sobtosament en perill greu.
4 fer córrer l’arpa Furtar.
5 posar l’arpa damunt Agafar.
6 treure de les arpes Alliberar (algú) del poder (d’altri).
->arpa3
■arpa3[v. arpa1]
f ZOOL Gènere de mol·luscs gastròpodes de la subclasse dels prosobranquis (Harpa sp), de grans dimensions, amb la conquilla d’uns colors molt vistosos.
->arpada
■arpada[de arpar; 1a FONT: 1696, DLac.]
f 1 Cop d’arpa2. El gat li ventà una arpada.
2 Acció d’arpar, d’agafar violentament.
3 Esgarrapada.
->arpant
arpant[de arpar]
adj HERÀLD Dit de la representació heràldica de l’ocell de presa o de l’animal salvatge que reté un altre animal entre les arpes o grapes.
->arpar
■arpar[de arpa2; 1a FONT: 1803, DEst.]
v tr 1 Prendre, agafar, amb les arpes. El gat va provar d’arpar la sargantana, però se li va escapar.
2 1 Agafar violentament. M’han acusat de morós i m’han enviat uns pinxos, que m’han arpat tot el que han trobat.
2 fig Robar.
3 Esgarrapar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arpar
GERUNDI: arpant
PARTICIPI: arpat, arpada, arpats, arpades
INDICATIU PRESENT: arpo, arpes, arpa, arpem, arpeu, arpen
INDICATIU IMPERFET: arpava, arpaves, arpava, arpàvem, arpàveu, arpaven
INDICATIU PASSAT: arpí, arpares, arpà, arpàrem, arpàreu, arparen
INDICATIU FUTUR: arparé, arparàs, arparà, arparem, arpareu, arparan
INDICATIU CONDICIONAL: arparia, arparies, arparia, arparíem, arparíeu, arparien
SUBJUNTIU PRESENT: arpi, arpis, arpi, arpem, arpeu, arpin
SUBJUNTIU IMPERFET: arpés, arpessis, arpés, arpéssim, arpéssiu, arpessin
IMPERATIU: arpa, arpi, arpem, arpeu, arpin
->arpat1
■arpat1-ada[de arpa1]
adj MÚS Que té una sonoritat que recorda la de l’arpa.
->arpat2
arpat2-ada[de arpar]
adj HERÀLD Dit de la representació heràldica dels ocells o els animals amb l’arpa o grapa d’un esmalt diferent del del cos.
->arpegi
■arpegi[de l’it. arpeggio, íd., der. de arpeggiare ‘tocar l’arpa’; 1a FONT: 1839, DLab.]
m MÚS 1 Disposició successiva dels sons d’un acord.
2 Successió de sons disjunts.
->arpegiar
■arpegiarPart. sil.: ar_pe_gi_ar
[de arpa1]
v tr MÚS Fer arpegis.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arpegiar
GERUNDI: arpegiant
PARTICIPI: arpegiat, arpegiada, arpegiats, arpegiades
INDICATIU PRESENT: arpegio, arpegies, arpegia, arpegiem, arpegieu, arpegien
INDICATIU IMPERFET: arpegiava, arpegiaves, arpegiava, arpegiàvem, arpegiàveu, arpegiaven
INDICATIU PASSAT: arpegií, arpegiares, arpegià, arpegiàrem, arpegiàreu, arpegiaren
INDICATIU FUTUR: arpegiaré, arpegiaràs, arpegiarà, arpegiarem, arpegiareu, arpegiaran
INDICATIU CONDICIONAL: arpegiaria, arpegiaries, arpegiaria, arpegiaríem, arpegiaríeu, arpegiarien
SUBJUNTIU PRESENT: arpegiï, arpegiïs, arpegiï, arpegiem, arpegieu, arpegiïn
SUBJUNTIU IMPERFET: arpegiés, arpegiessis, arpegiés, arpegiéssim, arpegiéssiu, arpegiessin
IMPERATIU: arpegia, arpegiï, arpegiem, arpegieu, arpegiïn
->arpejar
■arpejar[de arpa2; 1a FONT: s. XIII]
v tr 1 Gratar amb les arpes. Obre, que fa estona que el gat arpeja la porta.
2 Gratar (la terra) amb algun instrument de pues.
3 fig Estar tan pròxim (a una cosa) que manqui poc per a arribar-hi. Arpejar la cinquantena.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arpejar
GERUNDI: arpejant
PARTICIPI: arpejat, arpejada, arpejats, arpejades
INDICATIU PRESENT: arpejo, arpeges, arpeja, arpegem, arpegeu, arpegen
INDICATIU IMPERFET: arpejava, arpejaves, arpejava, arpejàvem, arpejàveu, arpejaven
INDICATIU PASSAT: arpegí, arpejares, arpejà, arpejàrem, arpejàreu, arpejaren
INDICATIU FUTUR: arpejaré, arpejaràs, arpejarà, arpejarem, arpejareu, arpejaran
INDICATIU CONDICIONAL: arpejaria, arpejaries, arpejaria, arpejaríem, arpejaríeu, arpejarien
SUBJUNTIU PRESENT: arpegi, arpegis, arpegi, arpegem, arpegeu, arpegin
SUBJUNTIU IMPERFET: arpegés, arpegessis, arpegés, arpegéssim, arpegéssiu, arpegessin
IMPERATIU: arpeja, arpegi, arpegem, arpegeu, arpegin
->arpell
arpell[de arpella]
m BOT Planta herbàcia anual de la família de les compostes (Picris echioides), amb les fulles i les tiges cobertes de pèls rígids i aspres i flors grogues en capítol.
->arpella
■arpella[de arpa2; 1a FONT: s. XVII]
f ORNIT 1 Ocell de rapinya de la família dels accipítrids (Circus aeruginosus), d’aproximadament mig metre de llargada i d’ales i cua llargues.
2 arpella pàl·lida Ocell de la família dels accipítrids (Circus macrourus), semblant a l’arpella, però una mica més petit.
->arpellar
■arpellar[de arpelles]
v tr Netejar (la terra) amb les arpelles.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arpellar
GERUNDI: arpellant
PARTICIPI: arpellat, arpellada, arpellats, arpellades
INDICATIU PRESENT: arpello, arpelles, arpella, arpellem, arpelleu, arpellen
INDICATIU IMPERFET: arpellava, arpellaves, arpellava, arpellàvem, arpellàveu, arpellaven
INDICATIU PASSAT: arpellí, arpellares, arpellà, arpellàrem, arpellàreu, arpellaren
INDICATIU FUTUR: arpellaré, arpellaràs, arpellarà, arpellarem, arpellareu, arpellaran
INDICATIU CONDICIONAL: arpellaria, arpellaries, arpellaria, arpellaríem, arpellaríeu, arpellarien
SUBJUNTIU PRESENT: arpelli, arpellis, arpelli, arpellem, arpelleu, arpellin
SUBJUNTIU IMPERFET: arpellés, arpellessis, arpellés, arpelléssim, arpelléssiu, arpellessin
IMPERATIU: arpella, arpelli, arpellem, arpelleu, arpellin
->arpellat
■arpellat[de arpella]
m ORNIT Aligot.
->arpellejar
■arpellejar[de arpelles]
v tr Arpellar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arpellejar
GERUNDI: arpellejant
PARTICIPI: arpellejat, arpellejada, arpellejats, arpellejades
INDICATIU PRESENT: arpellejo, arpelleges, arpelleja, arpellegem, arpellegeu, arpellegen
INDICATIU IMPERFET: arpellejava, arpellejaves, arpellejava, arpellejàvem, arpellejàveu, arpellejaven
INDICATIU PASSAT: arpellegí, arpellejares, arpellejà, arpellejàrem, arpellejàreu, arpellejaren
INDICATIU FUTUR: arpellejaré, arpellejaràs, arpellejarà, arpellejarem, arpellejareu, arpellejaran
INDICATIU CONDICIONAL: arpellejaria, arpellejaries, arpellejaria, arpellejaríem, arpellejaríeu, arpellejarien
SUBJUNTIU PRESENT: arpellegi, arpellegis, arpellegi, arpellegem, arpellegeu, arpellegin
SUBJUNTIU IMPERFET: arpellegés, arpellegessis, arpellegés, arpellegéssim, arpellegéssiu, arpellegessin
IMPERATIU: arpelleja, arpellegi, arpellegem, arpellegeu, arpellegin
->arpelles
■arpelles[v. arpella; 1a FONT: 1839, DLab.]
f pl AGR 1 Eina amb dues pues o més disposades com les dels arpiots o les d’un rampí que serveix per a remoure pedres, remenar fems, etc.
2 Rasclet petit.
->arpellot
■arpellot[de arpella]
m 1 ORNIT Arpella.
2 fig Persona desmanyotada o de comportament groller o eixelebrat.
->arpellut
■arpellut -uda[de arpelles]
adj ZOOL Que té arpes.
->arper
■arper -a[de arpa1; 1a FONT: s. XVI]
m i f MÚS Persona que fabrica arpes.
->arpeta
■arpeta[de arpa2]
f PESC Arreu de pescar que consisteix en una perxa llarga que en un cap té quatre hams grossos lligats amb una corda.
->àrpies
■àrpiesPart. sil.: àr_pi_es
[variant de arpa2 en què la base germànica pot haver estat influïda pel ll. irpex, -ĭcis, íd., pel que fa a la presència de la i]
f pl AGR Eina en forma d’aixada que en lloc de pala té tres pues.
->arpillera
■arpillera[de xarpellera]
f TÈXT Xarpellera.
->arpió
■arpióPart. sil.: ar_pi_ó
[de arpa2 (v. àrpies)]
m PESC Cadascuna de les dues o les quatre llargàries en què és dividida una peça de xarxa.
->arpiots
■arpiotsPart. sil.: ar_pi_ots
[de arpa2 (v. àrpies)]
m pl 1 AGR Eina en forma de càvec amb la fulla dividida en dues o tres llargues pues.
2 PESC Arpis.
->arpis
■arpis[de arpa2 (v. àrpies)]
m pl PESC Ganxos muntats al cap d’un bastó llarg amb què hom cerca i pesca un ormeig, etc., que ha anat a fons.
->arpista
■arpista[de arpa1; 1a FONT: 1839, DLab.]
m i f MÚS Persona que toca l’arpa.
->arpó
■arpó[de arpa2; 1a FONT: 1839, DLab.]
m PESC Instrument de pesca consistent en una barra de ferro o d’acer proveïda en un cap de pues dirigides cap endarrere, les quals impedeixen que la presa es desclavi una vegada enfilada.
->arponar
■arponar[de arpó]
v tr PESC Ferir amb l’arpó.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arponar
GERUNDI: arponant
PARTICIPI: arponat, arponada, arponats, arponades
INDICATIU PRESENT: arpono, arpones, arpona, arponem, arponeu, arponen
INDICATIU IMPERFET: arponava, arponaves, arponava, arponàvem, arponàveu, arponaven
INDICATIU PASSAT: arponí, arponares, arponà, arponàrem, arponàreu, arponaren
INDICATIU FUTUR: arponaré, arponaràs, arponarà, arponarem, arponareu, arponaran
INDICATIU CONDICIONAL: arponaria, arponaries, arponaria, arponaríem, arponaríeu, arponarien
SUBJUNTIU PRESENT: arponi, arponis, arponi, arponem, arponeu, arponin
SUBJUNTIU IMPERFET: arponés, arponessis, arponés, arponéssim, arponéssiu, arponessin
IMPERATIU: arpona, arponi, arponem, arponeu, arponin
->arponat
■arponat -ada[de arpó]
adj HERÀLD Dit de la peça, especialment la creu, les extremitats de la qual acaben en forma d’arpó.
->arponer
■arponer -a[de arpó]
m i f PESC Persona que llança l’arpó, que pesca amb l’arpó.
->arqb.
arqb.abrev DR CAN arquebisbe.
->arque-1
arque-1Forma prefixada del mot grec arkhaĩos, que significa ‘antic’, ‘primitiu’. Ex.: arquetip.
->arque-2
arque-2Forma prefixada del mot grec árkhō, que significa ‘ser el primer, manar’. Ex.: arquebisbe.
->arqueà
■arqueà -anaPart. sil.: ar_que_à
[de arque-1 i -à2]
ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’arqueà.
2 m Unitat cronostratigràfica més antiga del precambrià, amb categoria d’eó, que jau sota l’eó proterozoic.
->arquebisbal
■arquebisbal[de arquebisbe]
adj Relatiu o pertanyent a l’arquebisbe; arxiepiscopal.
->arquebisbat
■arquebisbat[de arquebisbe]
m DR CAN 1 Arxidiòcesi.
2 Residència de l’arquebisbe.
3 Dignitat d’arquebisbe.
->arquebisbe
■arquebisbe[del ll. archiepiscŏpus, del gr. arkhiepískopos, íd. (v. bisbe); 1a FONT: 1251]
m DR CAN 1 [abrev arqb.] Prelat que té un poder d’ordre igual al dels bisbes però amb una certa preeminència respecte a aquests, sia per raó d’una jurisdicció pròpia, sia per raó d’una dignitat simplement honorífica.
2 arquebisbe major En les esglésies orientals, títol que porten els caps de demarcacions territorials situades fora d’un patriarcat.
3 arquebisbe metropolità Metropolità.
4 arquebisbe residencial Arquebisbe que regeix una arxidiòcesi sense cap sufragani.
5 arquebisbe titular Arquebisbe que té la dignitat només d’una manera honorífica.
->arquebisbessa
arquebisbessaf CRIST En algunes esglésies cristianes, dona que té el títol d’arquebisbe, cap d’una arxidiòcesi.
->arquegoni
■arquegoni[de arque-2 i -goni]
m ANAT VEG Gametangi femení del gametòfit de les arquegoniades i de la majoria de les gimnospermes que origina i conté l’ovocèl·lula.
->arquegonial
arquegonialPart. sil.: ar_que_go_ni_al
[de arquegoni]
adj BOT Relatiu o pertanyent a l’arquegoni.
->arquegoniat
■arquegoniat -adaPart. sil.: ar_que_go_ni_at
[de arquegoni]
BOT 1 adj Que té arquegonis.
2 f 1 pl Gran grup de vegetals integrat per plantes que presenten arquegonis típics i que comprèn els briòfits (molses) i els pteridòfits (falgueres).
2 sing Planta del grup de les arquegoniades.
->arquegonífer
arquegonífer -a[de arquegoni i -fer]
adj BOT Que porta arquegonis, productor d’arquegonis.
->arqueig
■arqueigPart. sil.: ar_queig
[de arquejar2]
m 1 MAR 1 Acció de mesurar la capacitat d’un vaixell.
2 Volum o capacitat d’un vaixell.
2 COMPT Inventari dels diners i els valors existents a la caixa d’una casa de comerç, d’una corporació, etc. Fer arqueig.
->arquejar1
■arquejar1[de arc]
v 1 tr Donar figura d’arc (a alguna cosa); arcar. Arquejar una branca tendra amb una corda.
2 pron Prendre figura d’arc. Arquejar-se una biga per l’excés de pes.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arquejar
GERUNDI: arquejant
PARTICIPI: arquejat, arquejada, arquejats, arquejades
INDICATIU PRESENT: arquejo, arqueges, arqueja, arquegem, arquegeu, arquegen
INDICATIU IMPERFET: arquejava, arquejaves, arquejava, arquejàvem, arquejàveu, arquejaven
INDICATIU PASSAT: arquegí, arquejares, arquejà, arquejàrem, arquejàreu, arquejaren
INDICATIU FUTUR: arquejaré, arquejaràs, arquejarà, arquejarem, arquejareu, arquejaran
INDICATIU CONDICIONAL: arquejaria, arquejaries, arquejaria, arquejaríem, arquejaríeu, arquejarien
SUBJUNTIU PRESENT: arquegi, arquegis, arquegi, arquegem, arquegeu, arquegin
SUBJUNTIU IMPERFET: arquegés, arquegessis, arquegés, arquegéssim, arquegéssiu, arquegessin
IMPERATIU: arqueja, arquegi, arquegem, arquegeu, arquegin
->arquejar2
■arquejar2[de arca]
v tr MAR Fer l’arqueig (d’un vaixell).
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arquejar
GERUNDI: arquejant
PARTICIPI: arquejat, arquejada, arquejats, arquejades
INDICATIU PRESENT: arquejo, arqueges, arqueja, arquegem, arquegeu, arquegen
INDICATIU IMPERFET: arquejava, arquejaves, arquejava, arquejàvem, arquejàveu, arquejaven
INDICATIU PASSAT: arquegí, arquejares, arquejà, arquejàrem, arquejàreu, arquejaren
INDICATIU FUTUR: arquejaré, arquejaràs, arquejarà, arquejarem, arquejareu, arquejaran
INDICATIU CONDICIONAL: arquejaria, arquejaries, arquejaria, arquejaríem, arquejaríeu, arquejarien
SUBJUNTIU PRESENT: arquegi, arquegis, arquegi, arquegem, arquegeu, arquegin
SUBJUNTIU IMPERFET: arquegés, arquegessis, arquegés, arquegéssim, arquegéssiu, arquegessin
IMPERATIU: arqueja, arquegi, arquegem, arquegeu, arquegin
->arquella
■arquella[de arca]
f Arca petita per a guardar-hi papers, joies, etc.
->arquencèfal
arquencèfal[de arque-2 i encèfal]
m EMBRIOL En el desenvolupament embrionari de l’encèfal, part anterior de la vesícula encefàlica primària.
->arquènteron
■arquènteron[de arque-2 i el gr. énteron ‘intestí’]
m EMBRIOL Cavitat interna de l’embrió en estat de gàstrula.
->arqueo-
■arqueo-Forma prefixada del mot grec arkhaĩos, que significa ‘antic’, ‘primitiu’. Ex.: arqueologia.
->arqueoastronomia
■arqueoastronomiaPart. sil.: ar_que_o_as_tro_no_mi_a
f ASTR, ARQUEOL i ANTROP Branca de l’astronomia, l’arqueologia i l’antropologia que estudia els coneixements astronòmics de les cultures antigues.
->arqueobacteris
■arqueobacterisPart. sil.: ar_que_o_bac_te_ris
[de arqueo- i bacteri]
m MICROB 1 pl Grup d’organismes procariotes que es caracteritzen per la seva adaptació a un determinat ambient extrem (anaerobiosi estricta, termoresistència, acidofília o halofília).
2 sing Bacteri del grup dels arqueobacteris.
->arqueobasidi
arqueobasidiPart. sil.: ar_que_o_ba_si_di
[de arqueo- i basidi]
m ANAT VEG Basidi de tipus primitiu propi de les uredinals i de les auricularials.
->arqueociats
■arqueociatsPart. sil.: ar_que_o_ci_ats
[de arqueo- i el gr. kýathos ‘copa’]
m PALEONT 1 pl Grup fòssil de l’edat cambriana, pròxim a les esponges, de fàcies marines, de vegades esculloses, en què l’individu adult té una forma de copa amb doble muralla.
2 sing Individu del grup dels arqueociats.
->arqueòfit
■arqueòfitPart. sil.: ar_que_ò_fit
[de arqueo- i -fit]
m BOT Vegetal exòtic naturalitzat d’ençà de temps molt antics, molt sovint des d’èpoques prehistòriques.
->arqueogastròpodes
arqueogastròpodesPart. sil.: ar_que_o_gas_trò_po_des
[de arqueo- i gastròpode]
m ZOOL 1 pl Ordre de mol·luscs de la subclasse dels prosobranquis, segons una classificació que considera aquesta subclasse composta dels mesogastròpodes, els arqueogastròpodes i els neogastròpodes.
2 sing Mol·lusc de l’ordre dels arqueogastròpodes.
->arqueòleg
■arqueòleg -òlogaPart. sil.: ar_que_ò_leg
[de arqueo- i -leg]
m i f Persona versada en arqueologia.
->arqueologia
■arqueologiaPart. sil.: ar_que_o_lo_gi_a
[del gr. arkhaiología ‘història de les coses antigues’; 1a FONT: 1868, DLCo.]
f 1 ARQUEOL Mètode per a elaborar història que utilitza com a documents qualsevol mena de vestigis materials deixats pels homes.
2 FILOS Estudi dels estrats estructurats i successius dels diferents camps del coneixement. Arqueologia de la ciència.
3 arqueologia industrial HIST Branca de la història que estudia el passat industrial de les societats.
->arqueològic
■arqueològic -aPart. sil.: ar_que_o_lò_gic
[de arqueologia]
adj 1 Relatiu o pertanyent a l’arqueologia.
2 fig Vetust, inservible.
->arqueomagnetisme
■arqueomagnetismePart. sil.: ar_que_o_mag_ne_tis_me
[de arqueo- i magnetisme]
m ARQUEOL Mètode de datació d’objectes cuits al foc basat en la propietat de la fixació de la direcció i de la intensitat del camp magnètic de les partícules de ferro metàl·lic contingut en l’argila de la terrissa.
->arqueometria
■arqueometriaPart. sil.: ar_que_o_me_tri_a
[de arqueo- i -metria]
f ARQUEOL Part de l’arqueologia que aplica mètodes de la física i de la química per extreure tota la informació possible sobre una peça arqueològica.
->arqueoplastidiat
arqueoplastidiat -adaPart. sil.: ar_que_o_plas_ti_di_at
[de arqueo- i plastidi]
adj BOT Dit de les algues que contenen un cloroplast únic per cèl·lula.
->arqueòpterix
■arqueòpterixPart. sil.: ar_que_òp_te_rix
[de arqueo- i el gr. ptéryx ‘ala, ploma’]
m PALEONT i ORNIT Ocell molt primitiu, extingit, de la subclasse dels arqueornítids (Archaeopteryx lithographica).
->arqueornítids
■arqueornítidsPart. sil.: ar_que_or_ní_tids
[de arqueo-, ornit- i -id]
m PALEONT i ORNIT 1 pl Subclasse d’ocells fòssils molt emparentats amb els rèptils, que comprèn l’arqueòpterix.
2 sing Ocell de la subclasse dels arqueornítids.
->arquer
■arquer -a[de arc; 1a FONT: s. XIV, Llull]
1 m i f Tirador d’arc.
2 m MIL Soldat que utilitzava l’arc com a arma ofensiva.
->arquera
arquera[de arquer]
f ant Espitllera, ballestera.
->arquèspora
arquèspora[de arque-1 i -spora]
f ANAT VEG Arquespori.
->arquespori
■arquespori[del ll. cient. archesporium, íd.]
m ANAT VEG Conjunt de cèl·lules que es diferencia aviat a l’interior de l’esporangi i origina el teixit esporogen que donarà les cèl·lules mares de les espores.
->arquet
■arquet[de arc; 1a FONT: s. XV]
m 1 AGR Eina de dues pues o més que hom adapta a la dalla per evitar que les espigues o els brots de farratge es capiculin.
2 FERROC Dispositiu de presa de corrent emprat en certs sistemes de tracció elèctrica constituït per una peça de forma d’arc que llisca per sota la catenària i és suportat pel pantògraf.
3 MÚS 1 Vareta de fusta corbada al foc els dos caps de la qual mantenen tibant una metxa de crins de cavall que amb el seu fregament fa vibrar les cordes dels instruments anomenats precisament d’arc.
2 cop d’arquet Gest del músic en passar l’arquet damunt les cordes de l’instrument.
4 OFIC Instrument emprat des de temps prehistòrics per a foradar fusta, os o pedra, i també possiblement per a fer foc.
5 TECNOL Bastidor metàl·lic de la serra d’arquet, format per una sola peça (o per diverses si ha d’ésser allargable) de forma arquejada per tal de poder mantenir tesada entre els seus extrems una fulla de serra.
6 TRANSP Cadascuna de les barnilles arquejades que formen el bastiment que sosté la vela d’un carro o d’un camió.
7 fer l’arquet loc verb Contrariar o obstaculitzar un propòsit.
->arqueta
■arqueta[de arca; 1a FONT: 1181]
f 1 Caixa de metall, de fusta, de vori, etc., tancada amb pany, per a guardar-hi joies, papers, etc.
2 AGR Construcció de forma paral·lelepipèdica, oberta pel damunt, que hom situa sobre la séquia, la canonada, etc., de regatge com a distribuïdor de l’aigua.
->arquetal·lus
arquetal·lus[de arque-* i tal·lus]
m ANAT VEG Tal·lus de tipus primitiu de les algues, en el qual les cèl·lules són totes semblants i susceptibles de dividir-se per bipartició o de reproduir-se sexualment.
->arqueter
■arqueter -a[de arc]
m i f MÚS Persona que fabrica arquets.
->arquetip
■arquetip[de arque-1 i -tip (ll. archetypum)]
m 1 Tipus primitiu, patró o model original.
2 BIOL Organisme establert hipotèticament eliminant els caràcters especialitzats d’aparició més tardana, a partir del qual hom considera que s’han diversificat les formes actuals d’un determinat grup d’animals, de plantes, etc.
3 CRÍT TEXT Còdex, conservat o no, que ha servit de model a una família de manuscrits d’un text antic.
->arquetípic
■arquetípic -a[de arquetip]
adj Relatiu o pertanyent a un arquetip.
->arquetipus
■arquetipusm Arquetip.
->arqueus
arqueusPart. sil.: ar_que_us
m pl BIOL Domini filogenètic que comprèn els arqueobacteris.
->arqui-
arqui-Forma prefixada del mot grec árkhō, que significa ‘ser el primer, manar’. Ex.: arquicarp.
->-arquia
■-arquiaForma sufixada del mot grec árkhō, que significa ‘ser el primer, manar’ i que designa el tipus de govern exercit segons les condicions designades pel primitiu. Ex.: monarquia.
->arquianèl·lids
arquianèl·lidsPart. sil.: ar_qui_a_nèl_lids
[de arqui- i anèl·lid]
m ZOOL 1 pl Grup heterogeni d’anèl·lids, considerat sovint com una classe, que comprèn petits cucs pròxims als poliquets, la majoria dels quals són marins.
2 sing Anèl·lid del grup dels arquianèl·lids.
->arquiascomicets
■arquiascomicetsPart. sil.: ar_qui_as_co_mi_cets
m BOT 1 pl Grup de fongs ascomicets sense fructificacions, format pels gèneres Taphrina, que ataca les plantes, i Schizosaccharomyces, que és un llevat.
2 sing Fong del grup dels arquiascomicets.
->arquiatre
arquiatrePart. sil.: ar_qui_a_tre
[de arqui- i -iatre]
m HIST Títol dels metges de l’antiga Roma lligats a la cort imperial, donat després als metges que tenien una activitat oficial.
->arquibanc
■arquibanc[de arca i banc; 1a FONT: 1307]
m MOBL Banc amb respatller o sense i amb dos o més caixons, les tapes dels quals serveixen de seient.
->arquicarp
arquicarp[de arqui- i -carp1]
m ANAT VEG Aparell sexual femení dels ascomicets, integrat per l’ascogoni, la tricògina i una coberta protectora de filaments que formen com un cabdell.
->arquiclamídies
arquiclamídiesPart. sil.: ar_qui_cla_mí_di_es
[de arqui- i clamídia]
f BOT 1 pl Grup de dicotiledònies que reuneix plantes amb periant nul o simple, apètal o dialipètal.
2 sing Planta del grup de les arquiclamídies.
->arquigastri
arquigastri[de arqui- i -gastri]
m EMBRIOL Arquènteron.
->arquilla
■arquilla[del cast. arquilla, dimin. de arca ‘arca’; 1a FONT: 1541]
f 1 Arca de sobretaula amb divisions i calaixos per a guardar-hi escriptures i objectes d’estima.
2 Maridet.
->arquimedià
arquimedià -anaPart. sil.: ar_qui_me_di_à
adj 1 Relatiu o pertanyent a Arquimedes.
2 MAT Dit del grup commutatiu i totalment ordenat que satisfà la propietat següent: per a tot element x > 0 i tot element a ≥ 0 existeix un nombre natural n tal que a ≤ nx.
->arquimesa
■arquimesa[de arca i mesa1; 1a FONT: 1555]
f MOBL Moble format per la combinació d’una arquilla i una taula, que li serveix de suport.
->arquimicets
■arquimicets[de arqui- i micet]
m BOT 1 pl Quitridials.
2 1 pl Grup de fongs primitius de fase vegetativa plasmodial i zoosporangis amb espores mòbils.
2 sing Fong del grup dels arquimicets.
->arquiplast
arquiplast[de arqui- i -plast]
m CIT Protoplast considerat primitiu, encara no diferenciat en nucli i citoplasma.
->arquitecte
■arquitecte -a[del ll. architectus i aquest del gr. arkhitéktōn, íd., comp. de árkhō ‘ésser el primer’ i téktōn ‘operari’; 1a FONT: s. XV]
m i f ARQUIT Professional que dissenya els plans per a fer els edificis i en dirigeix i en controla la construcció.
->arquitectessa
arquitectessa[de arquitecte]
f ARQUIT Arquitecta.
->arquitectònic
■arquitectònic -a[de arquitecte; 1a FONT: 1803]
1 adj Relatiu o pertanyent a l’arquitectura.
2 adj fig Que sistematitza el coneixement. Mètode arquitectònic.
3 f ARQUIT Ciència de l’arquitectura, conjunt de les regles de l’arquitectura.
->arquitectònicament
■arquitectònicament[de arquitectònic]
adv Sota l’aspecte arquitectònic.
->arquitectura
■arquitectura[del ll. architectura, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
f 1 ARQUIT 1 Art de projectar i construir edificis i obres semblants.
2 p ext Obra arquitectònica. Una plaça envoltada d’arquitectures esplendoroses.
3 Mètode o estil de construir, caracteritzat per certes particularitats d’estructura, ornamentació, proporcions, etc. Arquitectura gòtica, romànica, modernista.
2 p ext Composició, estructura, manera com són encaixades i distribuïdes les diverses parts d’un organisme o d’una obra. L’arquitectura d’un poema.
->arquitectural
■arquitectural[de arquitectura]
adj ARQUIT Relatiu o pertanyent a l’arquitectura.
->arquitecturista
■arquitecturista[de arquitectura]
adj i m i f PINT Que representa edificacions o d’altres motius arquitectònics.
->arquitrau
■arquitrauPart. sil.: ar_qui_trau
[de arqui- i l’ant. trau (v. trava); 1a FONT: 1575, DPou.]
m ARQUIT Carreu tallat en forma de paral·lelepípede que descansa directament sobre el capitell d’una columna.
->arquitravat
■arquitravat -ada[de arqui- i travat]
adj ART Dit de la coberta basada en elements horitzontals que, en construir-la, fan pressió en el sentit de la plomada.
->arquivolta
■arquivolta[de arc i volta]
f ARQUIT Motllura o conjunt de motllures esculpides a les dovelles que formen un arc seguint-ne la curvatura.
->-arra
-arraSufix, d’una forma preromana *-arra, amb valor augmentatiu. Ex.: veuarra.
->arrabà
■arrabà[de l’àr. ar-rabâ’ ‘quadre’]
m ART Motllura ornamental, generalment de forma rectangular, que emmarca els arcs de les portes i de les finestres.
->arrabassada
■arrabassada[de arrabassar; 1a FONT: 1341]
f 1 1 Acció d’arrabassar;
2 l’efecte.
2 Artiga.
->arrabassador1
■arrabassador1-a[de arrabassar i -dor1; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]
1 adj Que arrabassa.
2 m i f Artigaire, roter.
3 f Màquina arrabassadora.
4 màquina arrabassadora Màquina arrencadora de troncs i arrels.
->arrabassador2
arrabassador2-a[de arrabassar i -dor2]
adj dial Que pot ésser arrabassat.
->arrabassaire
■arrabassairePart. sil.: ar_ra_bas_sai_re
[de arrabassar]
m i f Arrabassador, artigaire.
->arrabassament
■arrabassament[de arrabassar]
m Acció d’arrabassar.
->arrabassaqueixals
arrabassaqueixalsPart. sil.: ar_ra_bas_sa_quei_xals
[de arrabassar i queixal]
m i f dial Arrencaqueixals.
->arrabassar
■arrabassar[de rabassa; 1a FONT: s. XIII]
v tr 1 Arrencar les mates (d’un terreny), treure’n les arrels i les rabasses, per conrear-lo.
2 Arrencar (una planta) de soca-rel. La torrentada arrabassà els arbres.
3 p anal 1 Una bala li arrabassà una cama. Arrabassar l’ànima del cos.
2 Prendre violentament (alguna cosa) a algú. Li va arrabassar la clau dels dits.
4 fig Arrabassar els diners, una herència, a algú.
5 arrabassar-se el blat Rebordonir-se.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrabassar
GERUNDI: arrabassant
PARTICIPI: arrabassat, arrabassada, arrabassats, arrabassades
INDICATIU PRESENT: arrabasso, arrabasses, arrabassa, arrabassem, arrabasseu, arrabassen
INDICATIU IMPERFET: arrabassava, arrabassaves, arrabassava, arrabassàvem, arrabassàveu, arrabassaven
INDICATIU PASSAT: arrabassí, arrabassares, arrabassà, arrabassàrem, arrabassàreu, arrabassaren
INDICATIU FUTUR: arrabassaré, arrabassaràs, arrabassarà, arrabassarem, arrabassareu, arrabassaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrabassaria, arrabassaries, arrabassaria, arrabassaríem, arrabassaríeu, arrabassarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrabassi, arrabassis, arrabassi, arrabassem, arrabasseu, arrabassin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrabassés, arrabassessis, arrabassés, arrabasséssim, arrabasséssiu, arrabassessin
IMPERATIU: arrabassa, arrabassi, arrabassem, arrabasseu, arrabassin
->arrabassat
■arrabassat -ada[de arrabassar]
adj FITOPAT Dit del cereal (blat, ordi, etc.) afectat per una malura provocada per les males condicions ambientals (fred, falta d’humitat o deficient alimentació nitrogenada, etc.).
->arracada
■arracada[de l’hispanoàrab *al-qarrâ, íd., a través d’una forma més ant. alcarrada, amb metàtesi; 1a FONT: 1430]
f 1 1 Cadascun dels cercolets o els ornaments d’altra forma que hom porta a les orelles.
2 fig Persona pesada, enfadosa, que hom no es pot treure de sobre.
3 fig Persona poc recomanable.
4 BOT Penjoll de dues cireres o més.
5 RAM Placa identificadora, de plàstic o de metall, que hom col·loca a l’orella del bestiar.
2 ANAT ANIM Cadascun dels dos apèndixs de pell que tenen sota la barba les cabres i certes races de porcs.
3 BOT Ament de l’avellaner.
4 GRÀF Estretall en una columna de composició tipogràfica per a encabir-hi un gravat.
5 TECNOL Peça intermediària que tenen certes màquines per a transmetre el moviment.
6 pl BOT 1 Sanguinària blanca.
2 Belluguet gros.
->arraconament
■arraconament[de arraconar]
m 1 Acció d’arraconar o d’arraconar-se;
2 l’efecte.
->arraconar
■arraconar[de racó; 1a FONT: 1696, DLac.]
v 1 tr 1 Posar en un racó, apartar a un costat. Arracona les eines, que no les aixafi amb el cotxe quan reculi.
2 Retirar del servei, abandonar com a inútil. Des que tenim l’ordinador nou, el vell ha quedat arraconat.
3 No fer cas (d’una persona o una cosa), relegar-la a l’oblit. Hauríem d’avisar-lo que vingui, perquè no se senti arraconat.
4 Fer racó, guardar els estalvis. No us ho gasteu tot, arraconeu-ne uns quants.
2 pron Apartar-se.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arraconar
GERUNDI: arraconant
PARTICIPI: arraconat, arraconada, arraconats, arraconades
INDICATIU PRESENT: arracono, arracones, arracona, arraconem, arraconeu, arraconen
INDICATIU IMPERFET: arraconava, arraconaves, arraconava, arraconàvem, arraconàveu, arraconaven
INDICATIU PASSAT: arraconí, arraconares, arraconà, arraconàrem, arraconàreu, arraconaren
INDICATIU FUTUR: arraconaré, arraconaràs, arraconarà, arraconarem, arraconareu, arraconaran
INDICATIU CONDICIONAL: arraconaria, arraconaries, arraconaria, arraconaríem, arraconaríeu, arraconarien
SUBJUNTIU PRESENT: arraconi, arraconis, arraconi, arraconem, arraconeu, arraconin
SUBJUNTIU IMPERFET: arraconés, arraconessis, arraconés, arraconéssim, arraconéssiu, arraconessin
IMPERATIU: arracona, arraconi, arraconem, arraconeu, arraconin
->arraià
■arraiàPart. sil.: ar_ra_ià
[de l’àr. ar-raiḥān ‘murta’]
m BOT Arbust de la família de les santalàcies (Osyris quadripartita), de fulles lanceolades i fruit en drupa vermella que es fa al migjorn valencià i a les illes Pitiüses.
->arraigades
arraigadesPart. sil.: ar_rai_ga_des
[del cat. ant. arraigar ‘arrelar’]
f pl MAR Trossos de corda, de cadena o peces de ferro que subjecten els obencs dels mastelers al pal (o arbre) mascle.
->arraïmament
■arraïmamentPart. sil.: ar_ra_ï_ma_ment
[de arraïmar-se]
m Acció d’arraïmar-se.
->arraïmar-se
■arraïmar-sePart. sil.: ar_ra_ï_mar-se
[de raïm; 1a FONT: 1868, DLCo.]
v pron Aplegar-se formant com un raïm.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arraïmar
GERUNDI: arraïmant
PARTICIPI: arraïmat, arraïmada, arraïmats, arraïmades
INDICATIU PRESENT: arraïmo, arraïmes, arraïma, arraïmem, arraïmeu, arraïmen
INDICATIU IMPERFET: arraïmava, arraïmaves, arraïmava, arraïmàvem, arraïmàveu, arraïmaven
INDICATIU PASSAT: arraïmí, arraïmares, arraïmà, arraïmàrem, arraïmàreu, arraïmaren
INDICATIU FUTUR: arraïmaré, arraïmaràs, arraïmarà, arraïmarem, arraïmareu, arraïmaran
INDICATIU CONDICIONAL: arraïmaria, arraïmaries, arraïmaria, arraïmaríem, arraïmaríeu, arraïmarien
SUBJUNTIU PRESENT: arraïmi, arraïmis, arraïmi, arraïmem, arraïmeu, arraïmin
SUBJUNTIU IMPERFET: arraïmés, arraïmessis, arraïmés, arraïméssim, arraïméssiu, arraïmessin
IMPERATIU: arraïma, arraïmi, arraïmem, arraïmeu, arraïmin
->arraïmat
■arraïmat -adaPart. sil.: ar_ra_ï_mat
[de arraïmar-se]
adj Formant raïm, en raïm.
->arrais
■arraisPart. sil.: ar_rais
[de l’àr. ar-râ´is ‘cap, capità’]
m ant 1 Senyor sarraí.
2 Cap de l’exèrcit sarraí.
3 Patró de barca sarraí.
->arraix
■arraix -a[variant de arrais]
1 adj i m i f Avar, mesquí.
2 m Arrais.
->arramadament
■arramadament[de arramadar]
m Acció d’arramadar o d’arramadar-se.
->arramadar
■arramadar[de ramat]
v 1 tr Aplegar (ovelles, cabres, etc.) formant ramat. Fer venir xaies de fora per arramadar.
2 pron Aplegar-se en ramat.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arramadar
GERUNDI: arramadant
PARTICIPI: arramadat, arramadada, arramadats, arramadades
INDICATIU PRESENT: arramado, arramades, arramada, arramadem, arramadeu, arramaden
INDICATIU IMPERFET: arramadava, arramadaves, arramadava, arramadàvem, arramadàveu, arramadaven
INDICATIU PASSAT: arramadí, arramadares, arramadà, arramadàrem, arramadàreu, arramadaren
INDICATIU FUTUR: arramadaré, arramadaràs, arramadarà, arramadarem, arramadareu, arramadaran
INDICATIU CONDICIONAL: arramadaria, arramadaries, arramadaria, arramadaríem, arramadaríeu, arramadarien
SUBJUNTIU PRESENT: arramadi, arramadis, arramadi, arramadem, arramadeu, arramadin
SUBJUNTIU IMPERFET: arramadés, arramadessis, arramadés, arramadéssim, arramadéssiu, arramadessin
IMPERATIU: arramada, arramadi, arramadem, arramadeu, arramadin
->arramador
arramador[de arramadar]
m AGR Tiràs.
->arramassador
■arramassador -a[de arramassar]
1 adj i m i f Que arramassa.
2 m i f Persona que recorre els pobles comprant aviram, ous, etc.
->arramassall
■arramassall[de arramassar]
m Conjunt de residus que hom arramassa.
->arramassar
■arramassar[de ram1]
v tr Aplegar (allò que és escampat, coses disperses). Els van castigar a arramassar els papers que hi havia escampats pel pati.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arramassar
GERUNDI: arramassant
PARTICIPI: arramassat, arramassada, arramassats, arramassades
INDICATIU PRESENT: arramasso, arramasses, arramassa, arramassem, arramasseu, arramassen
INDICATIU IMPERFET: arramassava, arramassaves, arramassava, arramassàvem, arramassàveu, arramassaven
INDICATIU PASSAT: arramassí, arramassares, arramassà, arramassàrem, arramassàreu, arramassaren
INDICATIU FUTUR: arramassaré, arramassaràs, arramassarà, arramassarem, arramassareu, arramassaran
INDICATIU CONDICIONAL: arramassaria, arramassaries, arramassaria, arramassaríem, arramassaríeu, arramassarien
SUBJUNTIU PRESENT: arramassi, arramassis, arramassi, arramassem, arramasseu, arramassin
SUBJUNTIU IMPERFET: arramassés, arramassessis, arramassés, arramasséssim, arramasséssiu, arramassessin
IMPERATIU: arramassa, arramassi, arramassem, arramasseu, arramassin
->arrambada
■arrambada[de arrambar]
f 1 Acció d’arrambar o d’arrambar-se;
2 l’efecte.
->arrambadís
■arrambadís -issa[de arrambar]
1 adj Que pot ésser arrambat. Mobles arrambadissos.
2 m Qualsevol objecte que, arrambat a un mur, etc., serveix per a pujar-hi i veure què hi ha darrere.
->arrambador1
■arrambador1[de arrambar i -dor2]
m 1 Objecte a propòsit per a arrambar-hi alguna cosa o per a arrambar-s’hi.
2 Ampit o barana d’un balcó, d’una escala, etc.
3 Tió més gros que hom posa a la llar per arrambar-hi els altres tions, etc.
->arrambador2
■arrambador2-a[de arrambar i -dor1]
adj i m i f Que arramba.
->arrambament
■arrambament[de arrambar]
m Acció d’arrambar.
->arrambar
■arrambar[d’origen incert, possible manlleu d’algun dialecte provençal o italià, com a terme nàutic (‘acostar molt, abordar’), si bé podria provenir d’alguna llengua indoeuropea; 1a FONT: 1428]
v 1 1 tr Posar (alguna cosa), aplegar (coses disperses), a un costat contra un mur, una vorera, un objecte qualsevol, especialment per deixar pas lliure, espai, etc. Arrambar l’auto a la paret.
2 pron Arramba’t, que ve un cotxe.
2 arrambar-se a algú 1 Acostar-s’hi.
2 vulg Acostar-se eròticament a una altra persona.
3 abs vulg Mira com arramba.
3 arrambar amb alguna cosa (o arrambar alguna cosa) Prendre-la.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrambar
GERUNDI: arrambant
PARTICIPI: arrambat, arrambada, arrambats, arrambades
INDICATIU PRESENT: arrambo, arrambes, arramba, arrambem, arrambeu, arramben
INDICATIU IMPERFET: arrambava, arrambaves, arrambava, arrambàvem, arrambàveu, arrambaven
INDICATIU PASSAT: arrambí, arrambares, arrambà, arrambàrem, arrambàreu, arrambaren
INDICATIU FUTUR: arrambaré, arrambaràs, arrambarà, arrambarem, arrambareu, arrambaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrambaria, arrambaries, arrambaria, arrambaríem, arrambaríeu, arrambarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrambi, arrambis, arrambi, arrambem, arrambeu, arrambin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrambés, arrambessis, arrambés, arrambéssim, arrambéssiu, arrambessin
IMPERATIU: arramba, arrambi, arrambem, arrambeu, arrambin
->arrambatge
■arrambatge[de arrambar]
m 1 Reprensió, reptament. Em van clavar un bon arrambatge.
2 DR 1 Dret d’atansar la paret pròpia a la de la casa d’altri tot servint-se’n.
2 Quantitat que hom paga al propietari de la paret d’una casa en aplicar el dret d’atansar.
3 tenir mals arrambatges dial Tenir mal geni, ésser de mal tractar.
->arramblador
arramblador[de arramblar]
m MAR Regala.
->arramblar
■arramblar[variant de arrambar, amb probable influx de rambla]
v tr dial 1 Una riuada, emportar-se (tot el que troba) amb impuls violent. La riera es va desbordar i l’aigua ho va arramblar tot.
2 Arramassar, arreplegar.
->arramellada
■arramellada[de arramellar]
f Acció d’arramellar.
->arramellar
■arramellar[de ramell]
v 1 tr Tallar les branques baixes (d’un arbre) donant forma de copa al brancatge.
2 pron Ajuntar-se en forma de ram o de raïm.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arramellar
GERUNDI: arramellant
PARTICIPI: arramellat, arramellada, arramellats, arramellades
INDICATIU PRESENT: arramello, arramelles, arramella, arramellem, arramelleu, arramellen
INDICATIU IMPERFET: arramellava, arramellaves, arramellava, arramellàvem, arramellàveu, arramellaven
INDICATIU PASSAT: arramellí, arramellares, arramellà, arramellàrem, arramellàreu, arramellaren
INDICATIU FUTUR: arramellaré, arramellaràs, arramellarà, arramellarem, arramellareu, arramellaran
INDICATIU CONDICIONAL: arramellaria, arramellaries, arramellaria, arramellaríem, arramellaríeu, arramellarien
SUBJUNTIU PRESENT: arramelli, arramellis, arramelli, arramellem, arramelleu, arramellin
SUBJUNTIU IMPERFET: arramellés, arramellessis, arramellés, arramelléssim, arramelléssiu, arramellessin
IMPERATIU: arramella, arramelli, arramellem, arramelleu, arramellin
->arramiment
arramiment[de arramir]
m ant Acció d’arramir.
->arramir
arramir[del b. ll. adhramire ‘reptar, desafiar’, i aquest, del germ. hramjan ‘entrebancar, destrènyer’]
v tr ant Provocar a un combat.
->arran
■arranHom.: errant
[de randa; 1a FONT: s. XIV]
adv 1 Gairebé tocant, fregant, gairebé al mateix nivell. Segar arran. Tallar els cabells arran.
2 arran de loc prep 1 Gairebé tocant a. Arran de mar. Els avions volaven arran de costa. Tallar una flor arran de terra.
2 Com a conseqüència de. La revolució esclatà arran de la mort del dictador.
->arranada
■arranada[de arranar]
f Acció, operació, d’arranar.
->arranar
■arranar[de arran]
v tr 1 Tallar arran, deixar com tallat arran. Dur les ungles molt arranades. Arranar la gespa.
2 Arrasar (un poble, un edifici, etc.).
3 Fer passar (la dalla, etc.) gairebé tocant a terra. Vull els cabells ben curts: arrani les tisores.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arranar
GERUNDI: arranant
PARTICIPI: arranat, arranada, arranats, arranades
INDICATIU PRESENT: arrano, arranes, arrana, arranem, arraneu, arranen
INDICATIU IMPERFET: arranava, arranaves, arranava, arranàvem, arranàveu, arranaven
INDICATIU PASSAT: arraní, arranares, arranà, arranàrem, arranàreu, arranaren
INDICATIU FUTUR: arranaré, arranaràs, arranarà, arranarem, arranareu, arranaran
INDICATIU CONDICIONAL: arranaria, arranaries, arranaria, arranaríem, arranaríeu, arranarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrani, arranis, arrani, arranem, arraneu, arranin
SUBJUNTIU IMPERFET: arranés, arranessis, arranés, arranéssim, arranéssiu, arranessin
IMPERATIU: arrana, arrani, arranem, arraneu, arranin
->arrancada
arrancadaf Arrencada.
->arrancadissa
arrancadissaf Arrencadissa.
->arrancador
arrancador -aadj i f Arrencador.
->arrancament
arrancamentm Arrencament.
->arrancapins
arrancapinsm Arrencapins.
->arrancaqueixals
arrancaqueixalsPart. sil.: ar_ran_ca_quei_xals
m i f Arrencaqueixals.
->arrancar
■arrancar[v. arrencar]
v tr i intr Arrencar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrancar
GERUNDI: arrancant
PARTICIPI: arrancat, arrancada, arrancats, arrancades
INDICATIU PRESENT: arranco, arranques, arranca, arranquem, arranqueu, arranquen
INDICATIU IMPERFET: arrancava, arrancaves, arrancava, arrancàvem, arrancàveu, arrancaven
INDICATIU PASSAT: arranquí, arrancares, arrancà, arrancàrem, arrancàreu, arrancaren
INDICATIU FUTUR: arrancaré, arrancaràs, arrancarà, arrancarem, arrancareu, arrancaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrancaria, arrancaries, arrancaria, arrancaríem, arrancaríeu, arrancarien
SUBJUNTIU PRESENT: arranqui, arranquis, arranqui, arranquem, arranqueu, arranquin
SUBJUNTIU IMPERFET: arranqués, arranquessis, arranqués, arranquéssim, arranquéssiu, arranquessin
IMPERATIU: arranca, arranqui, arranquem, arranqueu, arranquin
->arrancat
arrancat -adaadj Arrencat.
->arranjable
■arranjable[de arranjar]
adj Que pot ésser arranjat.
->arranjador1
■arranjador1-a[de arranjar i -dor1]
adj i m i f Que arranja.
->arranjador2
■arranjador2-a[de arranjar i -dor2]
adj Que pot ésser arranjat.
->arranjament
■arranjament[de arranjar]
m 1 1 Acció d’arranjar o d’arranjar-se;
2 l’efecte. L’arranjament d’una cambra. No haver-hi arranjament entre els litigants.
2 MÚS 1 Composició sobre una melodia o una obra musical donada.
2 Adaptació per a veus o per a instruments diferents dels de l’obra original. L’arranjament d’una peça per a violí.
3 arranjament internacional DR INTERN Conveni atorgat per dos estats o més amb la finalitat de modificar o de completar una relació jurídica prèviament establerta entre ells.
->arranjar
■arranjar[del fr. arranger, íd., del mateix origen de reng; 1a FONT: 1839, DLab.]
v 1 1 tr Disposar en l’ordre que convé, en la manera més adequada a un fi. Arranjar una botiga, un calaix.
2 arranjar el sarró fig Preparar-se per partir.
3 arranjar un assumpte (o un afer, o un negoci) (amb algú) Establir-lo, regular-lo, de comú acord.
4 arranjar un casament (o una convinença) Fer els treballs, les diligències, etc., conduents a la seva realització.
2 1 pron Enginyar-se per aconseguir un fi, per sortir d’una situació difícil, per evitar un perill, etc. Tenien el vehicle espatllat, però s’ho van arranjar per tornar la mateixa nit. Jo us deixo: ja us arranjareu!
2 ja t’arranjaré, jo! iròn Ja et daré el càstig, el tractament, etc., que et mereixes.
3 tr MÚS Fer un arranjament.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arranjar
GERUNDI: arranjant
PARTICIPI: arranjat, arranjada, arranjats, arranjades
INDICATIU PRESENT: arranjo, arranges, arranja, arrangem, arrangeu, arrangen
INDICATIU IMPERFET: arranjava, arranjaves, arranjava, arranjàvem, arranjàveu, arranjaven
INDICATIU PASSAT: arrangí, arranjares, arranjà, arranjàrem, arranjàreu, arranjaren
INDICATIU FUTUR: arranjaré, arranjaràs, arranjarà, arranjarem, arranjareu, arranjaran
INDICATIU CONDICIONAL: arranjaria, arranjaries, arranjaria, arranjaríem, arranjaríeu, arranjarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrangi, arrangis, arrangi, arrangem, arrangeu, arrangin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrangés, arrangessis, arrangés, arrangéssim, arrangéssiu, arrangessin
IMPERATIU: arranja, arrangi, arrangem, arrangeu, arrangin
->arrap
■arrap[de arrapar; 1a FONT: 1490, Tirant]
m Esgarrapada, grapada. Esbatussar-se a arraps.
->arrapada
■arrapada[de arrapar; 1a FONT: 1490, Tirant]
f Esgarrapada.
->arrapadís
■arrapadís -issa[de arrapar]
adj Que s’arrapa o s’aferra amb facilitat. Herbes arrapadisses.
->arrapa-i-fuig
arrapa-i-fuigMot emprat en l’expressió d’arrapa-i-fuig loc adv dial A corre-cuita.
->arrapament
■arrapament[de arrapar]
m 1 1 Acció d’arrapar o d’arrapar-se;
2 l’efecte.
2 Estat de l’ànima transportada per l’admiració, l’entusiasme, etc.
->arrapar
■arrapar[de rapar1; 1a FONT: s. XIII, Vides]
v 1 1 tr Llevar, emportar-se, arrabassar (referint-se principalment a la mort, a un estat d’èxtasi).
2 pron Aferrar-se. S’arrapava a son pare de por que tenia. La molsa arrapada a la roca.
2 tr Esgarrapar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrapar
GERUNDI: arrapant
PARTICIPI: arrapat, arrapada, arrapats, arrapades
INDICATIU PRESENT: arrapo, arrapes, arrapa, arrapem, arrapeu, arrapen
INDICATIU IMPERFET: arrapava, arrapaves, arrapava, arrapàvem, arrapàveu, arrapaven
INDICATIU PASSAT: arrapí, arrapares, arrapà, arrapàrem, arrapàreu, arraparen
INDICATIU FUTUR: arraparé, arraparàs, arraparà, arraparem, arrapareu, arraparan
INDICATIU CONDICIONAL: arraparia, arraparies, arraparia, arraparíem, arraparíeu, arraparien
SUBJUNTIU PRESENT: arrapi, arrapis, arrapi, arrapem, arrapeu, arrapin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrapés, arrapessis, arrapés, arrapéssim, arrapéssiu, arrapessin
IMPERATIU: arrapa, arrapi, arrapem, arrapeu, arrapin
->arrapinyar-se
■arrapinyar-se[de arrapar]
v pron Agafar-se, aferrar-se. S’ha salvat perquè es va arrapinyar a l’escull fins que el van veure des de l’helicòpter.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrapinyar
GERUNDI: arrapinyant
PARTICIPI: arrapinyat, arrapinyada, arrapinyats, arrapinyades
INDICATIU PRESENT: arrapinyo, arrapinyes, arrapinya, arrapinyem, arrapinyeu, arrapinyen
INDICATIU IMPERFET: arrapinyava, arrapinyaves, arrapinyava, arrapinyàvem, arrapinyàveu, arrapinyaven
INDICATIU PASSAT: arrapinyí, arrapinyares, arrapinyà, arrapinyàrem, arrapinyàreu, arrapinyaren
INDICATIU FUTUR: arrapinyaré, arrapinyaràs, arrapinyarà, arrapinyarem, arrapinyareu, arrapinyaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrapinyaria, arrapinyaries, arrapinyaria, arrapinyaríem, arrapinyaríeu, arrapinyarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrapinyi, arrapinyis, arrapinyi, arrapinyem, arrapinyeu, arrapinyin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrapinyés, arrapinyessis, arrapinyés, arrapinyéssim, arrapinyéssiu, arrapinyessin
IMPERATIU: arrapinya, arrapinyi, arrapinyem, arrapinyeu, arrapinyin
->arrapós
■arrapós -osa[de arrapar]
adj Que, amb les pues, les espines, les arestes, etc., de què és proveït esgarrinxa, agafa.
->arrasada
■arrasada[de arrasar]
f Acció d’arrasar una mesura curulla de gra.
->arrasador
■arrasador -a[de arrasar; 1a FONT: 1653, DTo.]
1 adj Que arrasa.
2 m Bastó emprat per a arrasar mesures.
->arrasament
■arrasament[de arrasar; 1a FONT: 1696, DLac.]
m 1 1 Acció d’arrasar;
2 l’efecte.
2 GEOMORF Procés erosiu sofert per un relleu fins a la seva desaparició.
->arrasar
■arrasar[de ras3, participi de raure; 1a FONT: 1653, DTo.]
v tr 1 1 Enderrocar fins arran de terra, no deixar pedra sobre pedra. Arrasar una ciutat.
2 Tallar arran. Arrasar l’herbei.
3 Fer malbé, destruir del tot (un sembrat). Una tempestat va arrasar els camps.
2 Fer rasa (una mesura) llevant-li el curull per tal que el contingut arribi just al nivell de les vores.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrasar
GERUNDI: arrasant
PARTICIPI: arrasat, arrasada, arrasats, arrasades
INDICATIU PRESENT: arraso, arrases, arrasa, arrasem, arraseu, arrasen
INDICATIU IMPERFET: arrasava, arrasaves, arrasava, arrasàvem, arrasàveu, arrasaven
INDICATIU PASSAT: arrasí, arrasares, arrasà, arrasàrem, arrasàreu, arrasaren
INDICATIU FUTUR: arrasaré, arrasaràs, arrasarà, arrasarem, arrasareu, arrasaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrasaria, arrasaries, arrasaria, arrasaríem, arrasaríeu, arrasarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrasi, arrasis, arrasi, arrasem, arraseu, arrasin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrasés, arrasessis, arrasés, arraséssim, arraséssiu, arrasessin
IMPERATIU: arrasa, arrasi, arrasem, arraseu, arrasin
->arrasat
■arrasat -ada[de arrasar]
adj TÈXT Dit del drap de llana sense batanar i generalment tos, sense cap rastre de pèl en la superfície.
->arrasatge
■arrasatge[de arrasar]
m TÈXT Operació d’acabament a la qual són sotmesos certs teixits per tal d’eliminar-ne el pèl o el borrissol, sota l’acció de les màquines anomenades tondoses.
->arrasir-se
■arrasir-se[de ras3, participi de raure; 1a FONT: 1839, DLab.]
v pron Posar-se ras el cel.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrasir
GERUNDI: arrasint
PARTICIPI: arrasit, arrasida, arrasits, arrasides
INDICATIU PRESENT: arraseixo, arraseixes, arraseix, arrasim, arrasiu, arraseixen
INDICATIU IMPERFET: arrasia, arrasies, arrasia, arrasíem, arrasíeu, arrasien
INDICATIU PASSAT: arrasí, arrasires, arrasí, arrasírem, arrasíreu, arrasiren
INDICATIU FUTUR: arrasiré, arrasiràs, arrasirà, arrasirem, arrasireu, arrasiran
INDICATIU CONDICIONAL: arrasiria, arrasiries, arrasiria, arrasiríem, arrasiríeu, arrasirien
SUBJUNTIU PRESENT: arraseixi, arraseixis, arraseixi, arrasim, arrasiu, arraseixin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrasís, arrasissis, arrasís, arrasíssim, arrasíssiu, arrasissin
IMPERATIU: arraseix, arraseixi, arrasim, arrasiu, arraseixin
->arrastellament
■arrastellament[de arrastellar]
m Acció d’arrastellar.
->arrastellar
■arrastellar[de rastell]
v tr Disposar formant rastellera.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrastellar
GERUNDI: arrastellant
PARTICIPI: arrastellat, arrastellada, arrastellats, arrastellades
INDICATIU PRESENT: arrastello, arrastelles, arrastella, arrastellem, arrastelleu, arrastellen
INDICATIU IMPERFET: arrastellava, arrastellaves, arrastellava, arrastellàvem, arrastellàveu, arrastellaven
INDICATIU PASSAT: arrastellí, arrastellares, arrastellà, arrastellàrem, arrastellàreu, arrastellaren
INDICATIU FUTUR: arrastellaré, arrastellaràs, arrastellarà, arrastellarem, arrastellareu, arrastellaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrastellaria, arrastellaries, arrastellaria, arrastellaríem, arrastellaríeu, arrastellarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrastelli, arrastellis, arrastelli, arrastellem, arrastelleu, arrastellin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrastellés, arrastellessis, arrastellés, arrastelléssim, arrastelléssiu, arrastellessin
IMPERATIU: arrastella, arrastelli, arrastellem, arrastelleu, arrastellin
->arrastrar
arrastrar[de rastre]
v intr JOCS En certs jocs de cartes, tirar trumfo per obligar els altres jugadors també a tirar-ne.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrastrar
GERUNDI: arrastrant
PARTICIPI: arrastrat, arrastrada, arrastrats, arrastrades
INDICATIU PRESENT: arrastro, arrastres, arrastra, arrastrem, arrastreu, arrastren
INDICATIU IMPERFET: arrastrava, arrastraves, arrastrava, arrastràvem, arrastràveu, arrastraven
INDICATIU PASSAT: arrastrí, arrastrares, arrastrà, arrastràrem, arrastràreu, arrastraren
INDICATIU FUTUR: arrastraré, arrastraràs, arrastrarà, arrastrarem, arrastrareu, arrastraran
INDICATIU CONDICIONAL: arrastraria, arrastraries, arrastraria, arrastraríem, arrastraríeu, arrastrarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrastri, arrastris, arrastri, arrastrem, arrastreu, arrastrin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrastrés, arrastressis, arrastrés, arrastréssim, arrastréssiu, arrastressin
IMPERATIU: arrastra, arrastri, arrastrem, arrastreu, arrastrin
->arrauliment
■arraulimentPart. sil.: ar_rau_li_ment
[de arraulir]
m 1 Acció d’arraulir o d’arraulir-se;
2 l’efecte.
->arraulir
■arraulirPart. sil.: ar_rau_lir
[del ll. vg. *adrigorire o *inrigorire, der. de rigor ‘enravenament (sobretot pel fred)’, passant per *arreorir i amb dissimilació de les r; 1a FONT: 1803, DEst.]
v 1 tr Ajupir, abatre. Li ventà un cop de puny i l’arraulí.
2 pron Arrupir-se, arronsar-se. Arraulir-se de fred.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arraulir
GERUNDI: arraulint
PARTICIPI: arraulit, arraulida, arraulits, arraulides
INDICATIU PRESENT: arrauleixo, arrauleixes, arrauleix, arraulim, arrauliu, arrauleixen
INDICATIU IMPERFET: arraulia, arraulies, arraulia, arraulíem, arraulíeu, arraulien
INDICATIU PASSAT: arraulí, arraulires, arraulí, arraulírem, arraulíreu, arrauliren
INDICATIU FUTUR: arrauliré, arrauliràs, arraulirà, arraulirem, arraulireu, arrauliran
INDICATIU CONDICIONAL: arrauliria, arrauliries, arrauliria, arrauliríem, arrauliríeu, arraulirien
SUBJUNTIU PRESENT: arrauleixi, arrauleixis, arrauleixi, arraulim, arrauliu, arrauleixin
SUBJUNTIU IMPERFET: arraulís, arraulissis, arraulís, arraulíssim, arraulíssiu, arraulissin
IMPERATIU: arrauleix, arrauleixi, arraulim, arrauliu, arrauleixin
->arrauxament
■arrauxamentPart. sil.: ar_rau_xa_ment
[de rauxa]
m arravatament 1.
->arrauxat
■arrauxat -adaPart. sil.: ar_rau_xat
[de rauxa; 1a FONT: 1905]
adj Que té, que li agafen, rauxes.
->arravatada
■arravatada[de arravatar-se]
f Darrer toc de campanes cridant a missa. Tocar l’arravatada.
->arravatadament
■arravatadament[de arravatar-se]
adv Amb fúria.
->arravatament
■arravatament[de arravatar-se]
m 1 Acció d’arravatar-se, alienament causat per la ira.
2 DR PEN Estat psicològic que produeix una ofuscació momentània de la intel·ligència i un aclaparament de la voluntat.
->arravatar-se
■arravatar-se[de ravata; 1a FONT: s. XIII, Desclot]
v pron Enfurir-se, irritar-se.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arravatar
GERUNDI: arravatant
PARTICIPI: arravatat, arravatada, arravatats, arravatades
INDICATIU PRESENT: arravato, arravates, arravata, arravatem, arravateu, arravaten
INDICATIU IMPERFET: arravatava, arravataves, arravatava, arravatàvem, arravatàveu, arravataven
INDICATIU PASSAT: arravatí, arravatares, arravatà, arravatàrem, arravatàreu, arravataren
INDICATIU FUTUR: arravataré, arravataràs, arravatarà, arravatarem, arravatareu, arravataran
INDICATIU CONDICIONAL: arravataria, arravataries, arravataria, arravataríem, arravataríeu, arravatarien
SUBJUNTIU PRESENT: arravati, arravatis, arravati, arravatem, arravateu, arravatin
SUBJUNTIU IMPERFET: arravatés, arravatessis, arravatés, arravatéssim, arravatéssiu, arravatessin
IMPERATIU: arravata, arravati, arravatem, arravateu, arravatin
->arreament
■arreamentPart. sil.: ar_re_a_ment
[de arrear]
m 1 Acció d’arrear o d’arrear-se.
2 pl Arreus.
->arrear
■arrearPart. sil.: ar_re_ar
[del ll. vg. *arredare ‘proveir’, de formació incerta, probablement procedent del gòtic *reths ‘consell, previsió’; 1a FONT: s. XIII]
v 1 tr Posar arreus, ornar.
2 pron Ornar-se.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrear
GERUNDI: arreant
PARTICIPI: arreat, arreada, arreats, arreades
INDICATIU PRESENT: arreo, arrees, arrea, arreem, arreeu, arreen
INDICATIU IMPERFET: arreava, arreaves, arreava, arreàvem, arreàveu, arreaven
INDICATIU PASSAT: arreí, arreares, arreà, arreàrem, arreàreu, arrearen
INDICATIU FUTUR: arrearé, arrearàs, arrearà, arrearem, arreareu, arrearan
INDICATIU CONDICIONAL: arrearia, arrearies, arrearia, arrearíem, arrearíeu, arrearien
SUBJUNTIU PRESENT: arreï, arreïs, arreï, arreem, arreeu, arreïn
SUBJUNTIU IMPERFET: arreés, arreessis, arreés, arreéssim, arreéssiu, arreessin
IMPERATIU: arrea, arreï, arreem, arreeu, arreïn
->arrebossada
■arrebossada[de arrebossar]
f Acció d’arrebossar.
->arrebossar
■arrebossar[possiblement d’una evolució de revessar (com arregussar), del ll. vg. *reversāre ‘vessar, capgirar’ o *rebursāre, íd.; 1a FONT: s. XIX]
v tr 1 CONSTR Cobrir el parament vertical d’una paret amb una capa d’argamassa.
2 GASTR Cobrir amb una capa d’ou batut i farina, de pa ratllat, etc. (el peix, la carn, etc.), abans de fregir-los.
3 Cobrir, tapar, embolicar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrebossar
GERUNDI: arrebossant
PARTICIPI: arrebossat, arrebossada, arrebossats, arrebossades
INDICATIU PRESENT: arrebosso, arrebosses, arrebossa, arrebossem, arrebosseu, arrebossen
INDICATIU IMPERFET: arrebossava, arrebossaves, arrebossava, arrebossàvem, arrebossàveu, arrebossaven
INDICATIU PASSAT: arrebossí, arrebossares, arrebossà, arrebossàrem, arrebossàreu, arrebossaren
INDICATIU FUTUR: arrebossaré, arrebossaràs, arrebossarà, arrebossarem, arrebossareu, arrebossaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrebossaria, arrebossaries, arrebossaria, arrebossaríem, arrebossaríeu, arrebossarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrebossi, arrebossis, arrebossi, arrebossem, arrebosseu, arrebossin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrebossés, arrebossessis, arrebossés, arrebosséssim, arrebosséssiu, arrebossessin
IMPERATIU: arrebossa, arrebossi, arrebossem, arrebosseu, arrebossin
->arrebossat
■arrebossat[de arrebossar]
m 1 Capa que cobreix la cosa arrebossada.
2 Arrebossada.
->arrecerament
■arrecerament[de arrecerar]
m Acció d’arrecerar o d’arrecerar-se.
->arrecerar
■arrecerar[de recer; 1a FONT: 1587]
v 1 tr Posar a recer, a l’abric d’alguna cosa.
2 pron Arrecerar-se del vent rere una paret.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrecerar
GERUNDI: arrecerant
PARTICIPI: arrecerat, arrecerada, arrecerats, arrecerades
INDICATIU PRESENT: arrecero, arreceres, arrecera, arrecerem, arrecereu, arreceren
INDICATIU IMPERFET: arrecerava, arreceraves, arrecerava, arreceràvem, arreceràveu, arreceraven
INDICATIU PASSAT: arrecerí, arrecerares, arrecerà, arreceràrem, arreceràreu, arreceraren
INDICATIU FUTUR: arreceraré, arreceraràs, arrecerarà, arrecerarem, arrecerareu, arreceraran
INDICATIU CONDICIONAL: arreceraria, arreceraries, arreceraria, arreceraríem, arreceraríeu, arrecerarien
SUBJUNTIU PRESENT: arreceri, arreceris, arreceri, arrecerem, arrecereu, arrecerin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrecerés, arreceressis, arrecerés, arreceréssim, arreceréssiu, arreceressin
IMPERATIU: arrecera, arreceri, arrecerem, arrecereu, arrecerin
->arredolar
arredolarv tr dial Arrodolar.
->arredonida
arredonidaf dial Arrodonida.
->arredonidament
arredonidamentadv dial Arrodonidament.
->arredonidor
arredonidor -aadj i m i f dial Arrodonidor.
->arredoniment
arredonimentm dial Arrodoniment.
->arredonir
arredonir[de redó]
v tr i pron dial Arrodonir.
->arredonit
arredonit -idaadj dial FON Arrodonit.
->arredossar
arredossar[de redós]
v tr i pron Arrecerar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arredossar
GERUNDI: arredossant
PARTICIPI: arredossat, arredossada, arredossats, arredossades
INDICATIU PRESENT: arredosso, arredosses, arredossa, arredossem, arredosseu, arredossen
INDICATIU IMPERFET: arredossava, arredossaves, arredossava, arredossàvem, arredossàveu, arredossaven
INDICATIU PASSAT: arredossí, arredossares, arredossà, arredossàrem, arredossàreu, arredossaren
INDICATIU FUTUR: arredossaré, arredossaràs, arredossarà, arredossarem, arredossareu, arredossaran
INDICATIU CONDICIONAL: arredossaria, arredossaries, arredossaria, arredossaríem, arredossaríeu, arredossarien
SUBJUNTIU PRESENT: arredossi, arredossis, arredossi, arredossem, arredosseu, arredossin
SUBJUNTIU IMPERFET: arredossés, arredossessis, arredossés, arredosséssim, arredosséssiu, arredossessin
IMPERATIU: arredossa, arredossi, arredossem, arredosseu, arredossin
->arrèfora
arrèfora[del gr. arrhēphóros, íd., literalment ‘portadora del secret’]
f HIST Cadascuna de les quatre donzelles ateneses escollides cada any d’entre les famílies nobles per a teixir el pèplum d’Atena, que havia d’ésser dut a la processó de les Panatenees.
->arregladament
■arregladament[de arreglar; 1a FONT: 1803, DEst.]
adv D’una manera arreglada, amb subjecció a una regla.
->arreglador
■arreglador -a[de arreglar]
1 m i f Persona que arregla.
2 m dial MAR Compensador.
->arreglament
■arreglament[de arreglar; 1a FONT: 1803, DEst.]
m 1 Acció d’arreglar o d’arreglar-se;
2 l’efecte.
->arreglar
■arreglar[de regla; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]
v 1 tr Subjectar (alguna cosa) a una regla. Arreglar les feines i els horaris assenyadament.
2 tr Arranjar.
3 tr Reparar, adobar. Arreglar un rellotge.
4 pron Arranjar-se. Són prou grans per a arreglar-se sols.
5 pron Compondre’s. Arregla’t una mica, que hem d’anar a cal metge.
6 1 pron Enriquir-se.
2 estar arreglat Estar en bona posició.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arreglar
GERUNDI: arreglant
PARTICIPI: arreglat, arreglada, arreglats, arreglades
INDICATIU PRESENT: arreglo, arregles, arregla, arreglem, arregleu, arreglen
INDICATIU IMPERFET: arreglava, arreglaves, arreglava, arreglàvem, arreglàveu, arreglaven
INDICATIU PASSAT: arreglí, arreglares, arreglà, arreglàrem, arreglàreu, arreglaren
INDICATIU FUTUR: arreglaré, arreglaràs, arreglarà, arreglarem, arreglareu, arreglaran
INDICATIU CONDICIONAL: arreglaria, arreglaries, arreglaria, arreglaríem, arreglaríeu, arreglarien
SUBJUNTIU PRESENT: arregli, arreglis, arregli, arreglem, arregleu, arreglin
SUBJUNTIU IMPERFET: arreglés, arreglessis, arreglés, arregléssim, arregléssiu, arreglessin
IMPERATIU: arregla, arregli, arreglem, arregleu, arreglin
->arregnar
■arregnar[de regna]
v tr 1 Posar les regnes (a un cavall).
2 fig Posar fre (a una passió, etc.).
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arregnar
GERUNDI: arregnant
PARTICIPI: arregnat, arregnada, arregnats, arregnades
INDICATIU PRESENT: arregno, arregnes, arregna, arregnem, arregneu, arregnen
INDICATIU IMPERFET: arregnava, arregnaves, arregnava, arregnàvem, arregnàveu, arregnaven
INDICATIU PASSAT: arregní, arregnares, arregnà, arregnàrem, arregnàreu, arregnaren
INDICATIU FUTUR: arregnaré, arregnaràs, arregnarà, arregnarem, arregnareu, arregnaran
INDICATIU CONDICIONAL: arregnaria, arregnaries, arregnaria, arregnaríem, arregnaríeu, arregnarien
SUBJUNTIU PRESENT: arregni, arregnis, arregni, arregnem, arregneu, arregnin
SUBJUNTIU IMPERFET: arregnés, arregnessis, arregnés, arregnéssim, arregnéssiu, arregnessin
IMPERATIU: arregna, arregni, arregnem, arregneu, arregnin
->arregussament
■arregussament[de arregussar]
m 1 Acció d’arregussar;
2 l’efecte.
->arregussar
■arregussar[de arrebossar; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]
v tr Doblegar l’extrem inferior (d’un vestit, d’una màniga, d’una cortina, etc.). Abans de fregar, arregussa les cortines perquè no s’embrutin.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arregussar
GERUNDI: arregussant
PARTICIPI: arregussat, arregussada, arregussats, arregussades
INDICATIU PRESENT: arregusso, arregusses, arregussa, arregussem, arregusseu, arregussen
INDICATIU IMPERFET: arregussava, arregussaves, arregussava, arregussàvem, arregussàveu, arregussaven
INDICATIU PASSAT: arregussí, arregussares, arregussà, arregussàrem, arregussàreu, arregussaren
INDICATIU FUTUR: arregussaré, arregussaràs, arregussarà, arregussarem, arregussareu, arregussaran
INDICATIU CONDICIONAL: arregussaria, arregussaries, arregussaria, arregussaríem, arregussaríeu, arregussarien
SUBJUNTIU PRESENT: arregussi, arregussis, arregussi, arregussem, arregusseu, arregussin
SUBJUNTIU IMPERFET: arregussés, arregussessis, arregussés, arregusséssim, arregusséssiu, arregussessin
IMPERATIU: arregussa, arregussi, arregussem, arregusseu, arregussin
->arreic
■arreic -aPart. sil.: ar_reic
[de a-1 i el gr. rhéō ‘fluir’]
adj HIDROL Dit de les regions sense escolament regular d’aigua, a causa de la inexistència de precipitacions o de llur greu escassetat.
->arreisme
■arreismePart. sil.: ar_re_is_me
[de arreic]
m HIDROL Caràcter de les regions que no posseeixen xarxa hidrogràfica organitzada, a causa de la gairebé inexistència de precipitacions i, per tant, d’escolament.
->arrel
■arrel[de rel, amb la a- aglutinació de l’article: la rel interpretat com l’arrel; 1a FONT: s. XIX]
f 1 BOT 1 Òrgan de les plantes superiors, generalment axiforme, de simetria radiada, sempre privat de fulles i proveït d’elements conductors, especialitzat en la fixació de la planta i en l’absorció d’aigua i de substàncies químiques que hi són dissoltes.
2 posar arrels fig Fixar-se en un lloc.
2 1 p ext ANAT ANIM Fascicle de fibres nervioses que, juntament amb d’altres, forma part d’un tronc nerviós.
2 p ext ANAT ANIM Part d’un òrgan o d’una formació anatòmica que s’implanta en el si d’un teixit. Arrel de la dent, de l’ungla, del pèl.
3 fig Origen, causa. L’avarícia és l’arrel de tots els mals.
4 d’arrel loc adv De soca-rel. Tallar el mal d’arrel.
3 LING Nucli que resta d’un mot en separar-ne els afixos i les modificacions flexionals, i que hi aporta la significació lèxica.
4 MAT 1 Quantitat que, presa com a factor un cert nombre de vegades, dóna com a producte una quantitat determinada. Arrel quadrada. Arrel cúbica.
2 En un arbre, vèrtex caracteritzat pel fet de no haver-hi cap fletxa que s’hi adreci.
3 arrel d’una equació Valor de la quantitat desconeguda que satisfà l’equació, anomenada també solució o zero de l’equació.
4 extreure l’arrel enèsima (d’un nombre) Calcular-la.
5 béns arrels DR CIV Béns que consisteixen en terres i possessions, dits també béns immobles o seents.
->arrelada
■arrelada[de arrelar]
f 1 Acció d’arrelar o d’arrelar-se;
2 l’efecte.
->arreladament
■arreladament[de arrelar]
adv Amb arrels fortes; fermament.
->arrelam
■arrelam[de arrel]
m Conjunt d’arrels.
->arrelament
■arrelament[de arrelar]
m 1 1 Acció d’arrelar o d’arrelar-se;
2 l’efecte.
2 DR En un judici, acció d’assegurar les responsabilitats derivades del procés.
->arrelar
■arrelar[de arrel; 1a FONT: 1653, DTo.]
v 1 1 intr Fer, criar, arrels una planta, fixar-se al sòl mitjançant l’arrel o les arrels. Aquestes plantes no arrelen bé.
2 pron Arrelar-se bé un fruiter.
2 fig 1 intr Fixar-se profundament una idea, un sentiment, un costum, etc., de manera que esdevé difícil d’extirpar o d’extingir. Aquest mal costum ha arrelat profundament en totes les capes de la societat.
2 pron És una mania que se li ha arrelat molt.
3 pron Establir-se, fixar-se en un lloc, especialment adquirint-hi béns arrels. Donaran ajuts als colons que s’hi arrelin.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrelar
GERUNDI: arrelant
PARTICIPI: arrelat, arrelada, arrelats, arrelades
INDICATIU PRESENT: arrelo, arreles, arrela, arrelem, arreleu, arrelen
INDICATIU IMPERFET: arrelava, arrelaves, arrelava, arrelàvem, arrelàveu, arrelaven
INDICATIU PASSAT: arrelí, arrelares, arrelà, arrelàrem, arrelàreu, arrelaren
INDICATIU FUTUR: arrelaré, arrelaràs, arrelarà, arrelarem, arrelareu, arrelaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrelaria, arrelaries, arrelaria, arrelaríem, arrelaríeu, arrelarien
SUBJUNTIU PRESENT: arreli, arrelis, arreli, arrelem, arreleu, arrelin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrelés, arrelessis, arrelés, arreléssim, arreléssiu, arrelessin
IMPERATIU: arrela, arreli, arrelem, arreleu, arrelin
->arrelós
■arrelós -osa[de arrel]
adj Que arrela fàcilment.
->arrelut
■arrelut -uda[de arrel]
adj Que té arrels fortes.
->arremangar
■arremangar[de mànega; 1a FONT: s. XIV]
v tr i pron Arromangar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arremangar
GERUNDI: arremangant
PARTICIPI: arremangat, arremangada, arremangats, arremangades
INDICATIU PRESENT: arremango, arremangues, arremanga, arremanguem, arremangueu, arremanguen
INDICATIU IMPERFET: arremangava, arremangaves, arremangava, arremangàvem, arremangàveu, arremangaven
INDICATIU PASSAT: arremanguí, arremangares, arremangà, arremangàrem, arremangàreu, arremangaren
INDICATIU FUTUR: arremangaré, arremangaràs, arremangarà, arremangarem, arremangareu, arremangaran
INDICATIU CONDICIONAL: arremangaria, arremangaries, arremangaria, arremangaríem, arremangaríeu, arremangarien
SUBJUNTIU PRESENT: arremangui, arremanguis, arremangui, arremanguem, arremangueu, arremanguin
SUBJUNTIU IMPERFET: arremangués, arremanguessis, arremangués, arremanguéssim, arremanguéssiu, arremanguessin
IMPERATIU: arremanga, arremangui, arremanguem, arremangueu, arremanguin
->arremesa
■arremesa[de arremetre]
f 1 Acció d’arremetre.
2 ESPORT Arrencada violenta en començar a córrer. Quina arremesa que ha fet, aquest cavall.
->arremetre
■arremetre[de remetre]
v tr i intr Escometre atacant. Els van arremetre sense contemplacions. La policia va arremetre contra els manifestants.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arremetre
GERUNDI: arremetent
PARTICIPI: arremès, arremesa, arremesos, arremeses
INDICATIU PRESENT: arremeto, arremets, arremet, arremetem, arremeteu, arremeten
INDICATIU IMPERFET: arremetia, arremeties, arremetia, arremetíem, arremetíeu, arremetien
INDICATIU PASSAT: arremetí, arremeteres, arremeté, arremetérem, arremetéreu, arremeteren
INDICATIU FUTUR: arremetré, arremetràs, arremetrà, arremetrem, arremetreu, arremetran
INDICATIU CONDICIONAL: arremetria, arremetries, arremetria, arremetríem, arremetríeu, arremetrien
SUBJUNTIU PRESENT: arremeti, arremetis, arremeti, arremetem, arremeteu, arremetin
SUBJUNTIU IMPERFET: arremetés, arremetessis, arremetés, arremetéssim, arremetéssiu, arremetessin
IMPERATIU: arremet, arremeti, arremetem, arremeteu, arremetin
->arremolinada
■arremolinada[de arremolinar]
f 1 Acció d’arremolinar o d’arremolinar-se;
2 l’efecte.
->arremolinar
■arremolinar[de remolí]
v 1 1 tr Amuntegar en remolins, moure formant remolins. Una ventada arremolinà la pols.
2 pron Arremolinar-se les fulles seques.
3 pron fig Una multitud s’arremolinava a l’entrada.
2 1 tr RAM Reunir (les ovelles) en un ramat.
2 pron Resguardar-se del sol les ovelles ajuntant-se en un lloc d’ombra.
3 tr CONSTR Remolinar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arremolinar
GERUNDI: arremolinant
PARTICIPI: arremolinat, arremolinada, arremolinats, arremolinades
INDICATIU PRESENT: arremolino, arremolines, arremolina, arremolinem, arremolineu, arremolinen
INDICATIU IMPERFET: arremolinava, arremolinaves, arremolinava, arremolinàvem, arremolinàveu, arremolinaven
INDICATIU PASSAT: arremoliní, arremolinares, arremolinà, arremolinàrem, arremolinàreu, arremolinaren
INDICATIU FUTUR: arremolinaré, arremolinaràs, arremolinarà, arremolinarem, arremolinareu, arremolinaran
INDICATIU CONDICIONAL: arremolinaria, arremolinaries, arremolinaria, arremolinaríem, arremolinaríeu, arremolinarien
SUBJUNTIU PRESENT: arremolini, arremolinis, arremolini, arremolinem, arremolineu, arremolinin
SUBJUNTIU IMPERFET: arremolinés, arremolinessis, arremolinés, arremolinéssim, arremolinéssiu, arremolinessin
IMPERATIU: arremolina, arremolini, arremolinem, arremolineu, arremolinin
->arremorament
■arremorament[de arremorar]
m 1 Acció d’arremorar o d’arremorar-se;
2 l’efecte.
->arremorar
■arremorar[de remor]
v 1 tr Avalotar, excitar al tumult, a la revolta, etc.
2 pron Avalotar-se, alçar-se, tumultuàriament.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arremorar
GERUNDI: arremorant
PARTICIPI: arremorat, arremorada, arremorats, arremorades
INDICATIU PRESENT: arremoro, arremores, arremora, arremorem, arremoreu, arremoren
INDICATIU IMPERFET: arremorava, arremoraves, arremorava, arremoràvem, arremoràveu, arremoraven
INDICATIU PASSAT: arremorí, arremorares, arremorà, arremoràrem, arremoràreu, arremoraren
INDICATIU FUTUR: arremoraré, arremoraràs, arremorarà, arremorarem, arremorareu, arremoraran
INDICATIU CONDICIONAL: arremoraria, arremoraries, arremoraria, arremoraríem, arremoraríeu, arremorarien
SUBJUNTIU PRESENT: arremori, arremoris, arremori, arremorem, arremoreu, arremorin
SUBJUNTIU IMPERFET: arremorés, arremoressis, arremorés, arremoréssim, arremoréssiu, arremoressin
IMPERATIU: arremora, arremori, arremorem, arremoreu, arremorin
->arrenal
arrenal[der. de arreno-]
m QUÍM ORG i FARM Metilarsonat disòdic, sòlid cristal·lí obtingut fent reaccionar el clorur de metil amb arsenat sòdic.
->arrencada
■arrencada[de arrencar]
f 1 1 Acció d’arrencar;
2 l’efecte.
2 Començament d’una correguda, d’una volada, etc.
3 Embranzida, velocitat adquirida.
4 AUT Acció d’arrencar un vehicle automòbil.
5 CONSTR 1 Punt on s’inicia la curvatura d’una volta.
2 En general, inici d’un element. Arrencada d’una escala, d’una paret.
6 INFORM Procés pel qual es porta un sistema informàtic a les condicions de funcionament.
7 MAR 1 Embranzida d’un vaixell en posar-se en moviment.
2 Embranzida deguda a la velocitat residual que roman en cessar l’acció propulsora.
8 MIN Conjunt de feines mineres que condueixen a dislocar i arrencar la massa d’un filó o d’una pedrera per tal d’extreure’n el mineral o la roca.
->arrencadissa
■arrencadissa[de arrencar]
f Acció d’arrencar en una gran quantitat.
->arrencador
■arrencador -a[de arrencar]
1 adj Que arrenca o serveix per a arrencar.
2 f AGR Eina o aparell capaç d’arrencar (arbres, mates, etc.).
->arrencament
■arrencament[de arrencar]
m Acció d’arrencar.
->arrencapins
■arrencapins[de arrencar i pi1]
m 1 Home corpulent i forcegut.
2 iròn Home menut i desnerit.
->arrencaqueixals
■arrencaqueixalsPart. sil.: ar_ren_ca_quei_xals
[de arrencar i queixal]
m i f Persona que es dedica a arrencar queixals.
->arrencar
■arrencar[d’origen incert, però segurament preromà, indoeuropeu, no cèltic, amb un significat bàsic de ‘aferrar, agafar amb violència’; 1a FONT: s. XI]
v 1 tr 1 Treure, desprendre amb esforç (alguna cosa) d’allò a què és plantada o adherida o de què forma part. Arrencar (de terra) un arbre, una mata, l’herba dolenta. Arrencar pastanagues, patates. Arrencar una branca d’un arbre. Arrencar els claus d’una post. Arrencar una dent, un queixal.
2 PAT Expectorar.
3 Desembeinar.
2 tr Obtenir o aconseguir (alguna cosa) d’una persona amb esforç, amb treballs, amb astúcia, prendre-la-hi amb violència. No es deixava arrencar els diners ni amenaçant-lo. Arrencar a algú una prometença, una confessió.
3 1 tr Començar bruscament (una acció que exigeix un esforç considerable, que costa de produir-se). Arrencar el vol. Arrencar el plor, la suor. Arrencar el bull.
2 intr Començar a caminar, a traslladar-se, etc., un animal, un vehicle, etc. Amb el pes de la càrrega i la pujada l’auto no podia arrencar. El ruc arrencà a córrer. Si no el pegues, no arrenca.
3 tr Posar en marxa (un vehicle de motor, una màquina). Arrencar una moto.
4 intr Tenir l’origen. Del cementiri arrenca un camí estret. Uns principis que arrenquen de la filosofia grega.
5 tr MAR Augmentar la velocitat del vaixell.
6 intr MAR Desaferrar l’àncora, o les seves ungles, del fons.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrencar
GERUNDI: arrencant
PARTICIPI: arrencat, arrencada, arrencats, arrencades
INDICATIU PRESENT: arrenco, arrenques, arrenca, arrenquem, arrenqueu, arrenquen
INDICATIU IMPERFET: arrencava, arrencaves, arrencava, arrencàvem, arrencàveu, arrencaven
INDICATIU PASSAT: arrenquí, arrencares, arrencà, arrencàrem, arrencàreu, arrencaren
INDICATIU FUTUR: arrencaré, arrencaràs, arrencarà, arrencarem, arrencareu, arrencaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrencaria, arrencaries, arrencaria, arrencaríem, arrencaríeu, arrencarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrenqui, arrenquis, arrenqui, arrenquem, arrenqueu, arrenquin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrenqués, arrenquessis, arrenqués, arrenquéssim, arrenquéssiu, arrenquessin
IMPERATIU: arrenca, arrenqui, arrenquem, arrenqueu, arrenquin
->arrencat
■arrencat -ada[de arrencar]
adj 1 Resolt, decidit, obstinat, a fer, a obtenir, una cosa.
2 Que es troba en bona marxa, en procés d’expansió. Ja tenim el negoci arrencat.
3 HERÀLD 1 Dit de la planta o el tronc amb les arrels penjants.
2 Dit dels membres o els caps tallats d’una manera irregular o amb fils de sang.
->arrendable
■arrendable[de arrendar]
adj Que pot ésser arrendat.
->arrendador
■arrendador -a[de arrendar; 1a FONT: 1575, DPou.]
adj i m i f DR Dit de la persona que dóna en arrendament alguna cosa o bé contracta la realització d’una obra d’altri o la prestació de determinats serveis.
->arrendament
■arrendament[de arrendar]
m 1 1 DR CIV Acció d’arrendar;
2 DR CIV l’efecte.
3 arrendament a preu comptat Arrendament que es paga amb diners.
4 arrendament financer ECON Tècnica de finançament per a l’ús o l’adquisició de maquinària o de béns d’equip de cost elevat i ràpida obsolescència, que resulta d’una combinació de l’arrendament amb la compravenda mitjançant la qual l’arrendador es compromet a fornir l’arrendatari del bé en qüestió per un temps determinat i a canvi d’un preu en concepte d’utilització. És anomenat també lísing.
2 DR CIV Contracte d’arrendament.
3 DR CIV Preu de l’arrendament.
->arrendar
■arrendar[de renda; 1a FONT: 1391]
v tr 1 Donar (alguna cosa de la seva propietat, especialment possessions immobles i serveis públics) a una altra persona perquè en faci ús o se’n beneficiï per un temps determinat mitjançant el pagament d’una renda convinguda. L’amo ha arrendat al pastor els camps de sota la font.
2 Rebre d’algú (alguna cosa, especialment possessions immobles i serveis públics) per usar-ne i beneficiar-se’n per un temps determinat mitjançant el pagament d’una renda convinguda. Era una finca massa cara i no la vam poder arrendar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrendar
GERUNDI: arrendant
PARTICIPI: arrendat, arrendada, arrendats, arrendades
INDICATIU PRESENT: arrendo, arrendes, arrenda, arrendem, arrendeu, arrenden
INDICATIU IMPERFET: arrendava, arrendaves, arrendava, arrendàvem, arrendàveu, arrendaven
INDICATIU PASSAT: arrendí, arrendares, arrendà, arrendàrem, arrendàreu, arrendaren
INDICATIU FUTUR: arrendaré, arrendaràs, arrendarà, arrendarem, arrendareu, arrendaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrendaria, arrendaries, arrendaria, arrendaríem, arrendaríeu, arrendarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrendi, arrendis, arrendi, arrendem, arrendeu, arrendin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrendés, arrendessis, arrendés, arrendéssim, arrendéssiu, arrendessin
IMPERATIU: arrenda, arrendi, arrendem, arrendeu, arrendin
->arrendat
■arrendat -ada[de arrendar]
adj Que gaudeix de rendes.
->arrendatari
■arrendatari -ària[de arrendar; 1a FONT: 1803, DEst.]
adj i m i f DR Que rep o que pren en arrendament alguna cosa o efectua una obra o presta un servei a favor d’altri.
->arrengament
■arrengament[de arrengar]
m 1 Acció d’arrengar;
2 l’efecte.
->arrengar
■arrengar[del cat. ant. rengar ‘ordenar en rengs’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I, Llull]
v tr Disposar en rengs.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrengar
GERUNDI: arrengant
PARTICIPI: arrengat, arrengada, arrengats, arrengades
INDICATIU PRESENT: arrengo, arrengues, arrenga, arrenguem, arrengueu, arrenguen
INDICATIU IMPERFET: arrengava, arrengaves, arrengava, arrengàvem, arrengàveu, arrengaven
INDICATIU PASSAT: arrenguí, arrengares, arrengà, arrengàrem, arrengàreu, arrengaren
INDICATIU FUTUR: arrengaré, arrengaràs, arrengarà, arrengarem, arrengareu, arrengaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrengaria, arrengaries, arrengaria, arrengaríem, arrengaríeu, arrengarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrengui, arrenguis, arrengui, arrenguem, arrengueu, arrenguin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrengués, arrenguessis, arrengués, arrenguéssim, arrenguéssiu, arrenguessin
IMPERATIU: arrenga, arrengui, arrenguem, arrengueu, arrenguin
->arrenglador
■arrenglador -a[de arrenglar; 1a FONT: 1696, DLac.]
m i f En les processons, persona encarregada de fer anar la gent amb ordre, tenint compte que les rengleres no es trenquin, etc.
->arrenglament
■arrenglament[de arrenglar; 1a FONT: 1696, DLac.]
m 1 Acció d’arrenglar;
2 l’efecte.
->arrenglar
■arrenglar[de rengle; 1a FONT: s. XIV]
v tr Disposar (una colla o una munió de persones) en rengles.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrenglar
GERUNDI: arrenglant
PARTICIPI: arrenglat, arrenglada, arrenglats, arrenglades
INDICATIU PRESENT: arrenglo, arrengles, arrengla, arrenglem, arrengleu, arrenglen
INDICATIU IMPERFET: arrenglava, arrenglaves, arrenglava, arrenglàvem, arrenglàveu, arrenglaven
INDICATIU PASSAT: arrenglí, arrenglares, arrenglà, arrenglàrem, arrenglàreu, arrenglaren
INDICATIU FUTUR: arrenglaré, arrenglaràs, arrenglarà, arrenglarem, arrenglareu, arrenglaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrenglaria, arrenglaries, arrenglaria, arrenglaríem, arrenglaríeu, arrenglarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrengli, arrenglis, arrengli, arrenglem, arrengleu, arrenglin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrenglés, arrenglessis, arrenglés, arrengléssim, arrengléssiu, arrenglessin
IMPERATIU: arrengla, arrengli, arrenglem, arrengleu, arrenglin
->arrenglerament
■arrenglerament[de arrenglerar]
m 1 Acció d’arrenglerar;
2 l’efecte.
->arrenglerar
■arrenglerar[de renglera; 1a FONT: 1868, DLCo.]
v 1 tr Posar formant renglera. Arrenglereu els cotxes al voral de la carretera, que no destorbin.
2 pron Posar-se formant renglera. Fins que no us arrenglereu bé no repartirem els tiquets.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrenglerar
GERUNDI: arrenglerant
PARTICIPI: arrenglerat, arrenglerada, arrenglerats, arrenglerades
INDICATIU PRESENT: arrenglero, arrengleres, arrenglera, arrenglerem, arrenglereu, arrengleren
INDICATIU IMPERFET: arrenglerava, arrengleraves, arrenglerava, arrengleràvem, arrengleràveu, arrengleraven
INDICATIU PASSAT: arrenglerí, arrenglerares, arrenglerà, arrengleràrem, arrengleràreu, arrengleraren
INDICATIU FUTUR: arrengleraré, arrengleraràs, arrenglerarà, arrenglerarem, arrenglerareu, arrengleraran
INDICATIU CONDICIONAL: arrengleraria, arrengleraries, arrengleraria, arrengleraríem, arrengleraríeu, arrenglerarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrengleri, arrengleris, arrengleri, arrenglerem, arrenglereu, arrenglerin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrenglerés, arrengleressis, arrenglerés, arrengleréssim, arrengleréssiu, arrengleressin
IMPERATIU: arrenglera, arrengleri, arrenglerem, arrenglereu, arrenglerin
->arreno-
arreno-Forma prefixada del mot grec árrhēn, árrhenos, que significa ‘mascle, viril’. Ex.: arrenoblastoma, arrenomimètic.
->arrenoblastoma
arrenoblastoma[de arreno- i blastoma]
m PAT Tumor benigne de l’ovari.
->arrenotòcia
arrenotòciaPart. sil.: ar_re_no_tò_ci_a
[de arreno- i el gr. tókos ‘part’]
f BIOL Partenogènesi que origina exclusivament mascles.
->arrenyonat
arrenyonat -ada[de renyó]
adj Arronyonat.
->arrepapar-se
■arrepapar-se[de pap; 1a FONT: 1803, DEst.]
v pron Posar-se en el seient amb tota comoditat, repenjant-s’hi d’esquena i braços. Havent sopat, s’arrepapava a la butaca i s’adormia de seguida.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrepapar
GERUNDI: arrepapant
PARTICIPI: arrepapat, arrepapada, arrepapats, arrepapades
INDICATIU PRESENT: arrepapo, arrepapes, arrepapa, arrepapem, arrepapeu, arrepapen
INDICATIU IMPERFET: arrepapava, arrepapaves, arrepapava, arrepapàvem, arrepapàveu, arrepapaven
INDICATIU PASSAT: arrepapí, arrepapares, arrepapà, arrepapàrem, arrepapàreu, arrepaparen
INDICATIU FUTUR: arrepaparé, arrepaparàs, arrepaparà, arrepaparem, arrepapareu, arrepaparan
INDICATIU CONDICIONAL: arrepaparia, arrepaparies, arrepaparia, arrepaparíem, arrepaparíeu, arrepaparien
SUBJUNTIU PRESENT: arrepapi, arrepapis, arrepapi, arrepapem, arrepapeu, arrepapin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrepapés, arrepapessis, arrepapés, arrepapéssim, arrepapéssiu, arrepapessin
IMPERATIU: arrepapa, arrepapi, arrepapem, arrepapeu, arrepapin
->arrepenjar-se
arrepenjar-sev pron Repenjar-se.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrepenjar
GERUNDI: arrepenjant
PARTICIPI: arrepenjat, arrepenjada, arrepenjats, arrepenjades
INDICATIU PRESENT: arrepenjo, arrepenges, arrepenja, arrepengem, arrepengeu, arrepengen
INDICATIU IMPERFET: arrepenjava, arrepenjaves, arrepenjava, arrepenjàvem, arrepenjàveu, arrepenjaven
INDICATIU PASSAT: arrepengí, arrepenjares, arrepenjà, arrepenjàrem, arrepenjàreu, arrepenjaren
INDICATIU FUTUR: arrepenjaré, arrepenjaràs, arrepenjarà, arrepenjarem, arrepenjareu, arrepenjaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrepenjaria, arrepenjaries, arrepenjaria, arrepenjaríem, arrepenjaríeu, arrepenjarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrepengi, arrepengis, arrepengi, arrepengem, arrepengeu, arrepengin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrepengés, arrepengessis, arrepengés, arrepengéssim, arrepengéssiu, arrepengessin
IMPERATIU: arrepenja, arrepengi, arrepengem, arrepengeu, arrepengin
->arrepetellar-se
■arrepetellar-se[de repetellar-se]
v pron Asseure’s amb tota comoditat mig estirat. Us arrepetelleu tots dos al sofà i jo no hi cabo.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrepetellar
GERUNDI: arrepetellant
PARTICIPI: arrepetellat, arrepetellada, arrepetellats, arrepetellades
INDICATIU PRESENT: arrepetello, arrepetelles, arrepetella, arrepetellem, arrepetelleu, arrepetellen
INDICATIU IMPERFET: arrepetellava, arrepetellaves, arrepetellava, arrepetellàvem, arrepetellàveu, arrepetellaven
INDICATIU PASSAT: arrepetellí, arrepetellares, arrepetellà, arrepetellàrem, arrepetellàreu, arrepetellaren
INDICATIU FUTUR: arrepetellaré, arrepetellaràs, arrepetellarà, arrepetellarem, arrepetellareu, arrepetellaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrepetellaria, arrepetellaries, arrepetellaria, arrepetellaríem, arrepetellaríeu, arrepetellarien
SUBJUNTIU PRESENT: arrepetelli, arrepetellis, arrepetelli, arrepetellem, arrepetelleu, arrepetellin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrepetellés, arrepetellessis, arrepetellés, arrepetelléssim, arrepetelléssiu, arrepetellessin
IMPERATIU: arrepetella, arrepetelli, arrepetellem, arrepetelleu, arrepetellin
->arreplec
■arreplec[de arreplegar; 1a FONT: 1839, DLab.]
m 1 Acció d’arreplegar o d’arreplegar-se.
2 Agregat de coses o de persones arreplegades.
3 PAT Raconada de ventrell.
->arreplega
■arreplega[de arreplegar]
f 1 1 Amàs, acció d’arreplegar;
2 l’efecte.
2 fer arreplega (d’alguna cosa) Fer-ne provisió, reunir-ne en una certa quantitat. Fer arreplega de diners.
->arreplegable
■arreplegable[de arreplegar]
adj Digne, susceptible, d’ésser arreplegat.
->arreplegadís
■arreplegadís -issa[de arreplegar; 1a FONT: 1839, DLab.]
adj Que hom pot arreplegar de diverses bandes.
->arreplegadissa
■arreplegadissa[de arreplegadís]
f Acció d’arreplegar en abundància.
->arreplegador1
■arreplegador1-a[de arreplegar i -dor2; 1a FONT: 1803, DEst.]
adj 1 Digne d’ésser arreplegat.
2 Que és hora d’arreplegar.
->arreplegador2
■arreplegador2-a[de arreplegar i -dor1]
1 adj i m i f Que arreplega.
2 m Estri de diverses formes per a arreplegar escombraries, palla de l’era, engrunes de taula, etc.
->arreplegadures
■arreplegadures[de arreplegar]
f pl Residus, romanalles.
->arreplegar
■arreplegar[de replegar; 1a FONT: 1803, DEst.]
v 1 tr Agafar o recollir d’ací i d’allà (coses escampades a terra, disperses, abandonades) per aplegar-les, per guardar-les, per apropiar-se’n. Arreplegueu la paperassa del despatx. Arreplegar dades per escriure un llibre. Un mas on arrepleguen caminants perduts.
2 tr 1 Ésser atacat per una malaltia. Arreplegar un constipat cada hivern.
2 p anal Els va arreplegar un xàfec.
3 pron 1 Ajuntar-se en munts coses disperses. La fullaraca s’ha arreplegat pels racons.
2 p anal Tota la mainada s’arreplega al castell vell per jugar.
4 tr Agafar (algú o quelcom fugisser), atrapar, enxampar. Ja veuràs si t’arreplego! L’han arreplegat en una mentida. T’he ben arreplegat!
5 arreplegar el bestiar Tancar-lo quan torna de pasturar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arreplegar
GERUNDI: arreplegant
PARTICIPI: arreplegat, arreplegada, arreplegats, arreplegades
INDICATIU PRESENT: arreplego, arreplegues, arreplega, arrepleguem, arreplegueu, arrepleguen
INDICATIU IMPERFET: arreplegava, arreplegaves, arreplegava, arreplegàvem, arreplegàveu, arreplegaven
INDICATIU PASSAT: arrepleguí, arreplegares, arreplegà, arreplegàrem, arreplegàreu, arreplegaren
INDICATIU FUTUR: arreplegaré, arreplegaràs, arreplegarà, arreplegarem, arreplegareu, arreplegaran
INDICATIU CONDICIONAL: arreplegaria, arreplegaries, arreplegaria, arreplegaríem, arreplegaríeu, arreplegarien
SUBJUNTIU PRESENT: arreplegui, arrepleguis, arreplegui, arrepleguem, arreplegueu, arrepleguin
SUBJUNTIU IMPERFET: arreplegués, arrepleguessis, arreplegués, arrepleguéssim, arrepleguéssiu, arrepleguessin
IMPERATIU: arreplega, arreplegui, arrepleguem, arreplegueu, arrepleguin
->arreplegat
■arreplegat -ada[de arreplegar]
adj i m i f pl Dit de les persones incompetents per a una tasca, que no arriben a formar un conjunt homogeni. Van formar una cobla amb gent arreplegada. Són una colla d’arreplegats.
->arreratge
arreratge[de arrere]
m ant Deute endarrerit.
->arrere
■arrere[de rere, amb la preposició a2, com en ahir, avui, etc]
adv 1 Endarrere, enrere.
2 tornar arrere fig Desdir-se hom del que havia promès, de la paraula donada.
->arres
■arres[del ll. arrae, forma popular sincopada de arrabo, -onis, manllevat al gr. arrabṓn (al seu torn d’origen semític); 1a FONT: 1834]
f pl DR Quantitat que hom lliura en garantia del compliment d’unes obligacions pendents, especialment amb relació a les derivades del matrimoni i de la compravenda.
->arrest
■arrest[de arrestar]
m 1 ant 1 Acció d’arrestar-se o deturar-se;
2 l’efecte.
2 ant Lloc on, reglamentàriament, s’atura o pot fer-se deturar un vehicle que presta servei públic; parada.
3 DR 1 Acció d’arrestar;
2 l’efecte.
3 Pena de privació de llibertat, durant un temps generalment breu, que pot ésser imposada pels jutges o els tribunals, per l’autoritat governativa o per l’autoritat militar.
4 arrest de cap de setmana DR PEN Pena prevista en substitució de les actuals d’arrest major i menor que consisteix en la privació de llibertat i internament en establiment adequat d’un a vint-i-quatre caps de setmana, d’una durada de trenta-sis hores cadascun.
5 arrest domiciliari DR PEN Arrest menor que el reu compleix en el domicili propi.
6 arrest governatiu DR ADM Sanció administrativa, diferent de la simple detenció, com a substitutòria del no-pagament de multes imposades per les autoritats governatives.
7 arrest major DR PEN Pena de reclusió, aplicable per la comissió de determinats delictes, que pot durar d’un mes i un dia a sis mesos.
8 arrest menor DR PEN Pena de caràcter lleu aplicable a la comissió de determinades faltes i que dura d’un dia a trenta dies.
4 DR ADM A Andorra, acord de caràcter general adoptat per alguns comuns generalment una vegada a l’any.
->arrestar
■arrestar[de restar; 1a FONT: 1696, DLac.]
v 1 tr Fer pres (algú, especialment un militar). Van arrestar el sospitós principal.
2 pron ant Aturar-se.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: arrestar
GERUNDI: arrestant
PARTICIPI: arrestat, arrestada, arrestats, arrestades
INDICATIU PRESENT: arresto, arrestes, arresta, arrestem, arresteu, arresten
INDICATIU IMPERFET: arrestava, arrestaves, arrestava, arrestàvem, arrestàveu, arrestaven
INDICATIU PASSAT: arrestí, arrestares, arrestà, arrestàrem, arrestàreu, arrestaren
INDICATIU FUTUR: arrestaré, arrestaràs, arrestarà, arrestarem, arrestareu, arrestaran
INDICATIU CONDICIONAL: arrestaria, arrestaries, arrestaria, arrestaríem, arrestaríeu, arrestarien
SUBJUNTIU PRESENT: arresti, arrestis, arresti, arrestem, arresteu, arrestin
SUBJUNTIU IMPERFET: arrestés, arrestessis, arrestés, arrestéssim, arrestéssiu, arrestessin
IMPERATIU: arresta, arresti, arrestem, arresteu, arrestin
->arrestat
■arrestat -ada[de arrestar]
adj HERÀLD Dit de l’animal representat immòbil amb les potes dretes sense que l’una avanci davant l’altra.
->arreu1
■arreu1Part. sil.: ar_reu
[contracció de a arreu ‘segons arranjament, per ordre’ o potser del germ. at red ‘segons consell, previsió’; 1a FONT: s. XIII]
1 adv 1 L’un darrere l’altre sense interrupció. Navegar tres dies arreu.
2 Tot seguit. Aneu-hi arreu.
2 adv 1 Pertot, per totes bandes. Ja no plou, però tot regalima arreu.
2 A tot arreu. Pertot arreu. Arreu arreu.
3 arreu de loc prep Arreu del món.
->arreu2
■arreu2Part. sil.: ar_reu
[de arrear]
m 1 Eina agrícola arrossegada per una cavalleria.
2 1 pl Ornaments, guarniments, especialment de vestir.
2 pl Guarniments de les bèsties de sella o de tir.
3 pl Efectes, instruments, accessoris, necessaris o convenients per a una operació, per al bon funcionament d’un aparell, etc.
4 sing Conjunt d’arreus.
->arreüll
arreüllPart. sil.: ar_re_üll
[variant de rull1]
m dial Rull.
->arreüllar
arreüllarPart. sil.: ar_re_ü_llar
[variant de rullar]
v tr dial Rullar.
->arreveixinar
■arreveixinarPart. sil.: ar_re_vei_xi_nar
[variant de enreveixinar, amb el pref. a-2]
v tr dial Posar dret o erecte; enreveixinar. Els gats arreveixinen la cua.
->arreveure
■arreveurePart. sil.: ar_re_veu_re
[de veure]
m 1 Comiat.
2 donar l’arreveure Prendre comiat.
->arri
■arri[mot de creació expressiva, existent, amb variants, en altres llengües romàniques; 1a FONT: s. XIV]
interj 1 Interjecció amb què hom excita una bèstia a caminar, a continuar o accelerar la marxa. Arri, arri, cavallet, que anirem a Sant Benet...
2 fig Arri, fora de casa meva!
->arrià
■arrià -anaPart. sil.: ar_ri_à
Hom.: arriar
[del ll. arriānus, -a, -um, íd., der. de Arrīus, variant de Arīus, gr. Áreios]
adj i m i f CRIST Arià.