->dir¹

■dir¹

[del ll. vg. td. dire, ll. cl. dīcĕre, íd.; 1a FONT: o., Hom.]

v* 1 tr 1 Emetre (els sons del llenguatge), proferir, pronunciar (tal o tal mot o tals o tals mots). Dir “adéu".

2 Emprar, ésser usat, tal o tal mot o tal o tal expressió. Aquest neologisme no el dirà mai ningú.

3 [emprat generalment en frases negatives] Ésser escaient, correcte, d’expressar tal o tal concepte, especialment d’una faisó determinada. Això no es diu!

4 Recitar. Dir una poesia. Dir un parenostre. Dir la lliçó.

5 abs Dir amb art.

6 dir amb tota la boca Dir clarament, en veu alta.

7 dir entre dents (o amb mitja boca) Dir baix, per a si, remugant, rondinant.

8 en un dir Jesús fig Molt ràpidament, en un moment.

2 1 tr Expressar, comunicar (el pensament, els sentiments, les creences, les intencions, etc.) mitjançant la paraula. Dir mentides. Dir una pregunta. Dir la veritat.

2 tr Asseverar, afirmant o negant alguna cosa. Qui digui això, ment per la gola. El que deia era veritat. En aquest afer, tant hi dic com hi sé.

3 tr Manifestar la voluntat pròpia (un manament, un prec, etc.). Digueu-li que vingui. Els deia que callessin.

4 tr Manifestar el contingut, explicar l’essència o la manera d’ésser, d’una cosa. No em va voler dir res del que havia passat. Em va dir la traïció que havien ordit. Ara us diré el fet com va anar.

5 tr Expressar una opinió, un judici, sobre una cosa. Tu què hi dius? Digues-hi la teva!

6 tr Objectar, queixar-se. Sempre té a dir-hi, mai no ho fan prou bé!

7 tr Creure, pensar-se, semblar a algú. Jo diria que no és ben bé així.

8 pron Fer-se una reflexió. Ella es deia que no podia ésser.

9 tr Oferir preu en un encant o una subhasta. Jo hi dic cinquanta euros.

10 tr Convenir, proposar. Porta diners, diguem trenta euros.

11 abs ant Parlar, tractar d’una cosa. E direm primer del nostre estament.

12 aviat és dit (o es diu aviat) Expressions emprades per a ponderar la dificultat de fer una cosa davant la facilitat d’enunciar-la.

13 com aquell qui diu (o per dir-ho així, o com si diguéssim, o que diguéssim) Fórmules amb què hom introdueix una afirmació que podria semblar inexacta. Ell fou, com aquell qui diu, el seu salvador.

14 com qui no diu res (o com aquell qui no diu res) iròn Expressions amb què hom pondera la magnitud d’allò que dirà o acaba de dir. Li n’han donat dotze mil euros, com aquell qui no diu res!

15 de no dir Molt extraordinari, que gairebé no pot ésser expressat. Vam fer una festa de no dir.

16 digues-li com vulguis (o digues-li naps, o digues-li cols, etc.) Expressions que hom diu a qui, sovint per entrebancar una discussió, vol distingir coses que són idèntiques amb noms diferents.

17 digues (o digui, o diràs, etc.) el que vulguis (o vulgui, o voldràs, etc.) Expressió que hom diu per indicar indiferència o menyspreu a allò que puguin objectar els altres.

18 dir bé Parlar bé, correctament o en veritat. Bé has dit.

19 dir bé (o mal) Benparlar (o malparlar). Ell sempre ha dit bé del seu company. Sempre diu mal de la seva sogra.

20 dir el primer (o el primer mot, o la primera cosa, etc.) que li ve (o que li ve a la boca [o a tomb, etc.]) Expressions que indiquen que hom parla sense reflexionar, sense parar esment en la conveniència o no de dir alguna cosa. No em podré aguantar i li diré tot el que em vindrà a la boca. Sempre ha de dir el primer que li ve, i després se’n penedeix.

21 dir entre si (o entre si mateix, o per a si, o per a si mateix) Formular un pensament sense arribar a pronunciar-lo en veu alta.

22 dir-hi la seva Intervenir en un afer, ficar-hi cullerada. Sempre hi ha de dir la seva!

23 diríeu (o hom diria, o hauríeu dit, etc.) Expressions que hom empra per a ponderar una aparença poc freqüent, extraordinària. El cel, diríeu, es tornava groc per moments. El vaixell era ben ple i el silenci era tan gran que hauríeu dit que no hi havia ningú.

24 dir-ne de tots colors (o de tot color, o de coentes, o de verdes i madures, o per a salar) (o dir de tot) Expressions que indiquen que hom ha dit molts penjaments a algú, que l’ha atacat amb paraules molt ofensives.

25 dir per dir Parlar sense fonament, només pel gust de parlar.

26 dir que (o de) sí (o no) Respondre afirmativament o negativament. Al capdavall em va dir que sí.

27 dir-s’ho tot (o dir-se de tot) Insultar-se fortament.

28 dir tot el que fa al cas Dir tot el que cal dir, encara que sigui desagradable.

29 dir una cosa per altra (o per una altra, o per l’altra) Dir involuntàriament o voluntàriament un concepte per un altre; enganyar.

30 dit i fet (o tan aviat dit com fet) Fet amb una gran rapidesa, immediatament després de pensat.

31 és a dir Expressió amb què hom introdueix una explicació o un aclariment d’un concepte expressat anteriorment, això és.

32 ésser de dir Una cosa ésser digna de dir-se.

33 haver-hi (o tenir-hi) alguna cosa (o res, o quelcom, etc.) a dir Haver-hi (o tenir) motius d’objecció, de reprensió, de queixa, respecte a alguna cosa. Que hi tens res a dir?

34 mai no ho hauria dit! (o no ho hauria dit mai!) Expressions que denoten una gran admiració, sorpresa, estranyesa, davant un fet.

35 més ben dit (o millor dit, o per dir [o dir-ho] millor, o per millor dir [o dir-ho]) Més exactament.

36 no cal dir Frase que n’introdueix una altra que un hom dóna per indubtable.

37 no dir ni piu No dir res.

38 que diguem Expressió amb què hom completa una frase anterior negativa per a ponderar-la. No és gaire cosa, que diguem.

39 què direm (o em diràs, o em direu) de...? Expressió emprada per a continuar una enumeració. I què em diràs dels poetes? I què direm dels filòsofs?

40 què dius! (o què dius ara!, o què vol dir!) Expressions que indiquen sorpresa, estranyesa, davant el que un altre afirma o nega.

41 què m’has de dir! iròn Expressió de suficiència amb què hom manifesta dubte o desconfiança sobre allò que un altre diu o pugui dir.

42 que no sigui dit Expressió emprada per a indicar que hom fa una concessió per tal que l’omissió d’aquesta no li sigui retreta.

43 què us diré (o què us direm, o què me’n direu, o què en direm, etc.) Frases emprades en una narració per a lligar emfàticament el que hom ha explicat amb el que segueix.

44 què vaig (o vas, o va, etc.) haver dit! Exclamació amb què hom introdueix l’exposició de les conseqüències imprevisibles que tingué una paraula o una frase.

45 qui ho havia de dir! (o qui ho diria!) Exclamacions de sorpresa, d’admiració, sovint per l’esdeveniment d’un fet que abans hom judicava impossible o altament improbable.

46 sigui (o sia) dit entre nosaltres (o dit sigui [o sia] entre nosaltres, o dit entre nosaltres) Expressions amb què hom indica que allò que diu és confidencial.

47 tal dit, tal fet Expressió amb què hom indica que quelcom s’ha esdevingut tal com s’havia predit.

48 tu diràs! (o vós direu, etc.) Expressions amb què hom respon a qui ha fet una observació o una pregunta òbvies.

49 una cosa de no dir Moltíssim, extraordinàriament. Ens vam divertir una cosa de no dir.

50 vés dient (o ja pot anar dient, etc.) Expressions que donen entenent que hom no pensa fer cas d’allò que l’altre diu.

51 vol dir? (o vol dir que...?) Expressions amb les quals hom demana confirmació d’allò que ha arribat a saber. Així, vol dir que ja has plegat de treballar?

52 vols (o vol) dir? Exclamació que denota incredulitat o dubte.

3 tr p ext 1 Expressar, comunicar, alguna cosa per mitjà del llenguatge escrit. Ja et vaig dir a la meva lletra anterior...

2 Aquest llibre diu les veritats només a mitges. Què diu el testament? El diari diu que hi ha hagut una revolució al Senegal.

3 La llei diu que aquests béns no es poden alienar.

4 Expressar, comunicar (alguna cosa), per mitjà d’un llenguatge qualsevol. El rellotge ens deia, inexorable, el pas del temps.

4 p ext 1 tr Fer conèixer, expressar, suggerir, etc., (quelcom) per un signe, una manifestació, qualssevol. La seva cara deia les privacions que havia hagut de sofrir. L’experiència em diu que acabaran malament.

2 abs El seu silenci diu molt. Això diu molt a favor teu.

3 dir (o fer) que (o de) sí (o no) Moure alternativament el cap amunt i avall, afirmant, o d’esquerra a dreta, negant.

4 tot el que diu Absolutament tot, tant... com. Tot el que diu d’aquelles terres és seu. Duia una faixa ampla tot el que diu el cos.

5 voler dir Significar.

5 1 tr Donar nom, designar amb un nom determinat. Li direm Joan.

2 pron Tenir nom, anomenar-se. Com te dius? Com se diu, això, en català?

3 tr Atribuir una qualitat, una manera d’ésser, expressada per un nom. Abans de dir-li traïdor, crec que l’hauríem d’escoltar.

4 pron Declarar-se. Avui tothom es diu partidari del diàleg i de la democràcia.

5 dir (algun nom o quelcom) de (algú o alguna cosa) Anomenar-la, qualificar-la, emprat generalment amb el pronom en com a reforç. Els anglesos diuen “water" de l’aigua. Com en diuen, del mató, a les Balears? D’això, jo en dic covardia.

6 dir de tu (o dir de vós, o dir vós, o dir de vostè, o dir vostè) Donar tractament de tu, de vós, de vostè.

6 intr 1 Presentar-se bé o anar de tal o tal manera. Si el negoci li diu com fins ara, aviat serà ric.

2 Adir-se, harmonitzar, una cosa amb una altra, correspondre’s. Aquests colors no diuen. Això no hi diu.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dir

GERUNDI: dient

PARTICIPI: dit, dita, dits, dites

INDICATIU PRESENT: dic, dius, diu, diem, dieu, diuen

INDICATIU IMPERFET: deia, deies, deia, dèiem, dèieu, deien

INDICATIU PASSAT: diguí, digueres, digué, diguérem, diguéreu, digueren

INDICATIU FUTUR: diré, diràs, dirà, direm, direu, diran

INDICATIU CONDICIONAL: diria, diries, diria, diríem, diríeu, dirien

SUBJUNTIU PRESENT: digui, diguis, digui, diguem, digueu, diguin

SUBJUNTIU IMPERFET: digués, diguessis, digués, diguéssim, diguéssiu, diguessin

IMPERATIU: digues, digui, diguem, digueu, diguin

->dir²

■dir²

[v. dir¹]

m 1 1 Acció de dir;

2 l’efecte. Una cosa és el dir i una altra és el fer. Té un dir més fals!

3 a tot dir Extremament, a més no poder. En Lluís és simpàtic a tot dir.

4 el dir de la gent Allò que diu la gent en general, principalment les murmuracions. Fa massa cas del dir de la gent.

2 1 Manera de dir, de proferir. Té un bell dir.

2 Manera de dir, de donar-se a entendre, d’expressar.

3 al seu (o teu) dir Segons la seva (o teva) manera de parlar, d’expressar-se, o segons la seva (o teva) afirmació. Al teu dir, ningú no fa res ben fet.

4 ésser un dir No ésser ben bé o tant com s’ha afirmat o ésser una simple suposició. No en facis gaire cas, que allò fou un dir!

->dir.

dir.

abrev 1 direcció.

2 director -a.

->diradical

■diradical

m QUÍM Molècula que disposa de dos orbitals moleculars d’energia equivalent i dos electrons.

->direcció

■direcció

Part. sil.: di_rec_ci_ó

Cp. adreça

[del ll. directio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f [abrev dir.] 1 1 Acció de dirigir; guiatge. Confiar a algú la direcció d’un negoci. Tenir, menar, algú, la direcció d’un afer. Prendre algú la direcció d’una expedició. Treballar sota la direcció d’algú.

2 Consell, ensenyament amb què hom encamina algú.

3 Discreció en l’obrar, conducta assenyada.

4 Càrrec, funció, de director en una administració, un congrés, etc.

5 CIN Art i tècnica de guiar la realització de totes les etapes d’un film.

6 MÚS Art i tècnica de guiar i orientar un conjunt instrumental o vocal en l’estudi i l’execució d’una obra musical.

7 TEAT Creació i control unitari de tots els elements que formen part d’un espectacle per tal de menar-lo vers una intenció i una estètica determinades.

8 direcció espiritual RELIG i CATOL Mestratge en les coses de l’esperit.

2 Conjunt de serveis confiats a un director.

3 1 Conjunt de persones encarregades de dirigir una companyia, una empresa, etc. S’ha reunit la direcció de l’empresa.

2 direcció general DR ADM Organisme de l’administració central que té cura de cadascun dels sectors en què un ministeri divideix la seva competència.

4 Oficina del director o de la direcció.

5 1 Recta que indica el costat vers el qual va o s’encamina una persona o una cosa o on hi ha quelcom. Quina direcció prendrem?

2 fig Costat devers el qual hom dirigeix els esforços. Donar una bona direcció a una empresa.

3 fig Línia de conducta que hom segueix. No ha menat una direcció gaire clara.

4 FÍS Recta segons la qual es mou un cos en un moment donat.

6 AUT Mecanisme que permet al conductor de modificar la trajectòria d’un vehicle.

->direccional

■direccional

Part. sil.: di_rec_ci_o_nal

[de direcció]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la direcció.

2 1 TECNOL Dit dels aparells que posseeixen unes característiques determinades d’intensitat, de rendiment, etc., en una direcció o en diverses. Fanal direccional. Botzina direccional. Micròfon direccional.

2 TELECOM Dit de les antenes que tenen la propietat d’emetre o rebre radiacions només en una direcció determinada o bé dins un angle molt estret al voltant d’aquesta direcció.

->direccionalitat

direccionalitat

Part. sil.: di_rec_ci_o_na_li_tat

[de direccional]

f TECNOL i TELECOM Qualitat de direccional.

->directament

■directament

[de directe]

adv D’una manera directa, sense cap intermediari. Adreçar-se directament a un superior.

->directe

■directe -a

[del ll. directus, -a, -um, íd.]

1 1 adj Que va de dret al seu objecte o al seu terme, que va d’un punt a l’altre sense deturar-se en els punts intermediaris. Camí directe.

2 adj Sense intermediaris, immediat. Mitjans directes. Ésser partidari de l’acció directa. Un atac directe contra algú.

3 adj Planer, sincer. És un xicot molt directe. Empra un estil directe i cordial.

4 adj Dit de la manera d’expressar-se, d’enunciar, que empra la primera persona. Discurs directe.

5 adv Directament, de dret. Anar directe als fets.

6 adj TRANSP Dit del tren, el vapor, etc., que va d’un lloc a un altre sense fer parades intermèdies.

7 cas directe En llatí, dit del nominatiu.

8 complement directe GRAM Nom donat al complement del verb que representa l’objecte de la significació verbal, anomenat també complement objecte o objecte directe.

9 cop directe (o simplement directe m) ESPORT En el futbol i altres esports d’equip, càstig consistent a llançar la pilota, des de la posició on ha estat comesa la falta, contra la porteria de l’equip sancionat.

10 cop directe (o simplement directe m) ESPORT En la boxa, cop de puny ràpid i breu llançat a l’altura de l’espatlla amb l’ajut del cos, indistintament amb l’un puny o l’altre.

11 en directe loc adj loc adv RADIOTÈC i TV Dit de l’emissió o del programa transmès al mateix moment d’ésser efectuat. Un concert en directe. El partit serà retransmès en directe.

12 marxa directa (o simplement directa f) AUT i TECNOL Marxa que transmet a l’arbre secundari la mateixa velocitat del primari.

2 adj 1 Que segueix l’ordre normal o més general (per oposició a invertit o a invers).

2 construcció directa (o ordre directe) GRAM Construcció que presenta els components fonamentals d’una oració ordenats d’una manera considerada lògica (subjecte+verb+atribut).

3 estil directe GRAM Manera de reproduir textualment un enunciat en un altre discurs o procés d’enunciació.

->directiu

■directiu -iva

Part. sil.: di_rec_tiu

[del b. ll. directivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a la direcció, al comandament. Preceptes directius.

2 Que té el poder, la virtut, de dirigir. Comitè directiu.

2 m i f Persona que dirigeix juntament amb d’altres, dirigent, especialment que dirigeix una societat, un club, etc. Els directius de l’empresa.

3 f Junta directiva.

4 f DR Norma bàsica de la Unió Europea que cada estat ha de desenvolupar en la seva legislació.

5 adj TECNOL i TELECOM Direccional. Antena directiva.

->directivitat

■directivitat

[de directiu]

f TECNOL i TELECOM Direccionalitat.

->director

■director -a

[del b. ll. director, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

[abrev dir.] 1 m i f 1 El qui dirigeix, regeix, governa o comanda. El director d’una companyia, d’una fàbrica. El director d’un teatre, d’una orquestra. El director d’una escola. La directora d’un col·legi. Un director esportiu, de cursa. Director responsable, general. Director artístic.

2 HIST Cadascun dels cinc membres del Directori.

3 director espiritual (o de consciència) RELIG i CATOL Persona que fa direcció espiritual.

2 adj 1 Que forneix les directrius. Comitè director. Pla director d’ordenació urbana.

2 GEOM Que dirigeix el moviment d’un punt o d’una línia i n’estableix, així, la direcció. Con director. Pla director.

3 m TELECOM Element d’una antena que serveix per a augmentar-ne la directivitat i també el guany.

->directori

■directori

[del b. ll. directorium ‘itinerari traçat, guia’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 Consell encarregat d’una direcció pública.

2 Allò que serveix per a dirigir, especialment col·lecció de direccions, de regles, d’ordinacions, etc.

3 INFORM 1 Taula de control que informa dels mòduls o dades disponibles en memòria i de la capacitat que hi ocupen.

2 Eina de cerca consistent en una base de dades de pàgines web que tenen assignades paraules clau o categories temàtiques i que presenta, com a resultat d’una cerca, una llista de pàgines web ordenades temàticament, amb una descripció sobre el contingut de cadascuna.

->directorial

■directorial

Part. sil.: di_rec_to_ri_al

[de directori]

adj Relatiu o pertanyent al director, a la direcció, al directori.

->directriu

■directriu

Part. sil.: di_rec_triu

[del b. ll. directrix, -īcis, íd.]

f 1 Línia o norma que serveix de guiatge en la conducta o en l’actuació d’algú o d’algun grup, especialment polític o militar.

2 GEOM Línia que guia el moviment d’una altra línia en la generació d’una superfície o una corba.

->direm

direm

m ant NUMIS Dírham.

->dírham

■dírham

m NUMIS 1 Antiga moneda musulmana d’argent, que valia la desena part del dinar d’or.

2 Unitat monetària del Marroc i de la Unió dels Emirats Àrabs i fraccionària de l’Iraq.

->dirigent

■dirigent

[de dirigir]

adj i m i f Que dirigeix. Les classes dirigents. Els dirigents d’un partit, d’una empresa.

->dirigible

■dirigible

[de dirigir]

1 adj Susceptible d’ésser dirigit.

2 m AERON Aeronau autopropulsada i dirigida, sustentada principalment per un gas més lleuger que l’aire, com l’hidrogen o l’heli.

->dirigir

■dirigir

[del ll. dirĭgĕre, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 1 tr Fer moure vers un punt determinat, vers un objecte o un fi determinat. Dirigir el vaixell, l’avió, etc., al punt de destinació.

2 pron Es va dirigir cap al camí. La brúixola es dirigeix cap al nord.

3 tr Girar, adreçar, cap a un costat, cap a una persona, etc. Dirigir els ulls, la mirada, a una persona, a un objecte. Dirigir la paraula a algú.

4 pron Parlar o escriure a algú. S’ha dirigit a l’empresa per demanar augment de sou.

5 tr fig Dirigir l’atenció a un afer.

2 tr Fer funcionar seguint una línia de conducta; conduir, regir, governar. Dirigir una companyia, una fàbrica, una casa de comerç. Dirigir un teatre. Dirigir una escola, un col·legi. Dirigir una empresa, els treballs. Dirigir els estudis, l’educació, d’algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dirigir

GERUNDI: dirigint

PARTICIPI: dirigit, dirigida, dirigits, dirigides

INDICATIU PRESENT: dirigeixo, dirigeixes, dirigeix, dirigim, dirigiu, dirigeixen

INDICATIU IMPERFET: dirigia, dirigies, dirigia, dirigíem, dirigíeu, dirigien

INDICATIU PASSAT: dirigí, dirigires, dirigí, dirigírem, dirigíreu, dirigiren

INDICATIU FUTUR: dirigiré, dirigiràs, dirigirà, dirigirem, dirigireu, dirigiran

INDICATIU CONDICIONAL: dirigiria, dirigiries, dirigiria, dirigiríem, dirigiríeu, dirigirien

SUBJUNTIU PRESENT: dirigeixi, dirigeixis, dirigeixi, dirigim, dirigiu, dirigeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: dirigís, dirigissis, dirigís, dirigíssim, dirigíssiu, dirigissin

IMPERATIU: dirigeix, dirigeixi, dirigim, dirigiu, dirigeixin

->dirigisme

■dirigisme

[de dirigir]

m ECON Política estatal consistent a orientar l’activitat econòmica de l’estat mitjançant una intervenció directa o indirecta.

->dirigista

■dirigista

[de dirigir]

1 adj Relatiu o pertanyent al dirigisme.

2 m i f Partidari del dirigisme.

->diriment

■diriment

[de dirimir; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que dirimeix.

2 DR CAN Dit de tot impediment o circumstància que fa inhàbil la persona per a contreure matrimoni canònic.

->dirimible

■dirimible

[de dirimir]

adj Que pot ésser dirimit.

->dirimir

■dirimir

[del ll. dirĭmĕre ‘separar, interrompre, posar fi’, der. de emĕre ‘agafar; comprar’]

v tr 1 Acabar o resoldre una dificultat, una controvèrsia.

2 Anul·lar. Dirimir el matrimoni.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dirimir

GERUNDI: dirimint

PARTICIPI: dirimit, dirimida, dirimits, dirimides

INDICATIU PRESENT: dirimeixo, dirimeixes, dirimeix, dirimim, dirimiu, dirimeixen

INDICATIU IMPERFET: dirimia, dirimies, dirimia, dirimíem, dirimíeu, dirimien

INDICATIU PASSAT: dirimí, dirimires, dirimí, dirimírem, dirimíreu, dirimiren

INDICATIU FUTUR: dirimiré, dirimiràs, dirimirà, dirimirem, dirimireu, dirimiran

INDICATIU CONDICIONAL: dirimiria, dirimiries, dirimiria, dirimiríem, dirimiríeu, dirimirien

SUBJUNTIU PRESENT: dirimeixi, dirimeixis, dirimeixi, dirimim, dirimiu, dirimeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: dirimís, dirimissis, dirimís, dirimíssim, dirimíssiu, dirimissin

IMPERATIU: dirimeix, dirimeixi, dirimim, dirimiu, dirimeixin

->dis-¹

■dis-¹

Prefix, del grec dýs-, que significa ‘difícil’, ‘mal’. Ex.: dismenorrea, disfàsia, disúria.

->dis-²

■dis-²

Prefix, del llatí dis-, que significa ‘contrari a’. Ex.: dissort, discontinu, disconforme, disposar, discórrer, distribuir.

->-dís

-dís -dissa

Sufix, del llatí -icius o -itius, -a, que significa ‘tendència a’ o ‘facilitat de’. Ex.: trencadís, bellugadís, llevadís, corredís.

->disacàrid

■disacàrid

m QUÍM ORG Cadascun dels components d’un grup de sucres les molècules del qual deriven de la condensació de dues molècules de monosacàrid amb eliminació d’una molècula d’aigua.

->disàgio

disàgio

Part. sil.: dis_à_gi_o

[de l’it. disaggio, íd.]

m ECON 1 Pèrdua causada pel baix preu que assoleixen certs béns com a conseqüència de fortes i imprevisibles fluctuacions.

2 p ext Pèrdua causada per la infravaloració que han experimentat els actius monetaris de l’empresa.

->disàmara

■disàmara

f BOT Fruit format per dues sàmares, com el dels aurons.

->disàrtria

■disàrtria

Part. sil.: dis_àr_tri_a

f PAT i PSIQ Grau moderat d’anàrtria que consisteix en l’alteració de la funció motora de les paraules, però no de les funcions superiors de comprensió i de creació d’idees.

->disàrtric

■disàrtric -a

Part. sil.: dis_àr_tric

adj PAT i PSIQ Relatiu o pertanyent a la disàrtria.

->disazoic

disazoic -a

Part. sil.: dis_a_zoic

adj QUÍM ORG Qualificatiu no sistemàtic del grup diazoic.

->disbarat

■disbarat

[de desbaratar]

m Acció o dita completament fora de propòsit, contrària a la raó.

->disbàsia

disbàsia

Part. sil.: dis_bà_si_a

f PAT Trastorn del caminar, especialment causat per alteracions nervioses.

->disbauxa

■disbauxa

Part. sil.: dis_bau_xa

[del fr. débauche, íd., a través de l’oc. desbausha, de débaucher ‘apartar de la feina, del deure’, tret de ébaucher ‘esboscassar’, de l’ant. bauc (germ. balko) ‘tronc’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Excés de diversió, ús immoderat del menjar, el beure i d’altres plaers sensuals. La seva vida és una disbauxa contínua.

2 p ext Excés, ús immoderat d’alguna cosa. Aquest quadre és una disbauxa de colors.

->disbauxar

■disbauxar

Part. sil.: dis_bau_xar

[de disbauxa]

v 1 tr Malversar, despendre en disbauxes. Disbauxar el patrimoni familiar.

2 pron Lliurar-se a la disbauxa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disbauxar

GERUNDI: disbauxant

PARTICIPI: disbauxat, disbauxada, disbauxats, disbauxades

INDICATIU PRESENT: disbauxo, disbauxes, disbauxa, disbauxem, disbauxeu, disbauxen

INDICATIU IMPERFET: disbauxava, disbauxaves, disbauxava, disbauxàvem, disbauxàveu, disbauxaven

INDICATIU PASSAT: disbauxí, disbauxares, disbauxà, disbauxàrem, disbauxàreu, disbauxaren

INDICATIU FUTUR: disbauxaré, disbauxaràs, disbauxarà, disbauxarem, disbauxareu, disbauxaran

INDICATIU CONDICIONAL: disbauxaria, disbauxaries, disbauxaria, disbauxaríem, disbauxaríeu, disbauxarien

SUBJUNTIU PRESENT: disbauxi, disbauxis, disbauxi, disbauxem, disbauxeu, disbauxin

SUBJUNTIU IMPERFET: disbauxés, disbauxessis, disbauxés, disbauxéssim, disbauxéssiu, disbauxessin

IMPERATIU: disbauxa, disbauxi, disbauxem, disbauxeu, disbauxin

->disbauxat

■disbauxat -ada

Part. sil.: dis_bau_xat

[de disbauxar]

adj i m i f Donat a la disbauxa.

->disc

■disc

[de desca]

m 1 1 Cos cilíndric la base del qual és molt gran respecte a l’altura. Un petjapapers en forma de disc.

2 p ext Superfície d’aspecte més o menys circular. Els discs facials dels estrigiformes.

3 AGR Peça en forma de casquet circular que constitueix una part del grup de treball de l’arada de disc.

4 ASTR Figura aparent del Sol, la Lluna i els planetes.

5 ESPORT En l’atletisme, instrument de forma lenticular destinat a ésser llançat amb la mà pels atletes en la prova del llançament del disc.

6 ESPORT En l’hoquei sobre gel, instrument de forma cilíndrica de cautxú que fa la funció de pilota i que els jugadors mouen i llancen valent-se dels estics.

7 FERROC Placa en forma de disc usada com a senyal en les vies fèrries.

8 INFORM Cos cilíndric on hom pot enregistrar i, ulteriorment, llegir informació donada en forma binària.

9 TELECOM Commutador giratori de l’aparell telefònic automàtic proveït de deu forats, corresponents generalment a les xifres i situats a la perifèria, i que serveix per a marcar el número de l’abonat amb qui hom vol establir la comunicació.

10 disc dur INFORM Disc magnètic amb una gran capacitat d’enregistrament i que, generalment, es troba instal·lat a l’interior de l’ordinador.

11 disc flexible (o tou) INFORM Disquet.

12 disc magnètic INFORM Disc magnetitzat utilitzat com a suport de memòria magnètica.

13 disc òptic INFORM Suport d’informació de gran capacitat, constituït per un disc de vidre recobert d’un aliatge de tel·luri damunt el qual són enregistrades dades per mitjà de l’acció d’un raig làser.

2 1 ANAT Òrgan o estructura anatòmica de forma rodona i aplatada.

2 ANAT VEG i BOT Excrescència en forma de disc o d’anell que forma el tàlem dintre la flor.

3 disc germinatiu EMBRIOL Blastodisc.

4 disc intervertebral ANAT ANIM Fibrocartílag articular situat entre dos cossos vertebrals.

3 1 esp ELECTROAC i MÚS Superfície plana i circular, habitualment de clorur de polivinil, d’un gruix aproximat de dos mil·límetres on són enregistrats informacions o senyals sonors aptes a ésser reproduïts en qualsevol moment.

2 canviar de disc fig Passar algú a parlar d’una altra cosa, canviar de conversa, sobretot quan és insistent i enutjosa.

3 disc compacte ELECTROAC i MÚS [sigla CD] Nom comercial d’un disc òptic, utilitzat per a l’enregistrament de música, que en permet la reproducció en sistemes d’alta fidelitat.

4 disc de llarga durada ELECTROAC i MÚS [sigla LD, LP] Disc fonogràfic d’uns 30 cm de diàmetre que gira a una velocitat de 33 revolucions per minut.

5 disc fonogràfic ELECTROAC i MÚS Disc.

6 engegar (o col·locar) el disc fig Iniciar o repetir una explicació que no té cap interès per a qui l’escolta.

4 TOPOL Bola d’un pla euclidià.

->disc-

disc-

Forma prefixada del mot grec dískos, que significa ‘disc’. Ex.: discoide.

->discal

■discal

adj 1 ANAT Relatiu o pertanyent al disc intervertebral. Hèrnia discal.

2 ENTOM Dit de la zona central de les ales dels insectes, entre la base i la zona marginal.

->discant

■discant

[del b. ll. discantus, íd.]

m MÚS 1 Forma de polifonia apareguda a la fi del segle XI, normalment a dues veus, que es basava en l’ús rigorós del moviment contrari de les melodies.

2 1 Part superior d’una polifonia, o sigui, la veu cantada en oposició a la veu principal, que generalment es trobava al baix.

2 p ext Part superior, vocal o instrumental, d’un conjunt musical.

->discapacitat¹

■discapacitat¹

[de dis-² i capacitat]

f PAT Condició de les persones discapacitades; minusvalidesa.

->discapacitat²

■discapacitat² -ada

[de dis-² i capacitar]

adj i m i f PAT Dit de la persona restringida en les seves facultats físiques; minusvàlid.

->discent

■discent

[del ll. discens, -ntis, participi pres. de discĕre ‘aprendre’]

adj Que segueix l’ensenyament d’altri.

->disceptació

■disceptació

Part. sil.: dis_cep_ta_ci_ó

[del ll. disceptatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció de disceptar;

2 l’efecte.

->disceptar

■disceptar

[del ll. disceptare, íd.]

v intr Debatre, discutir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disceptar

GERUNDI: disceptant

PARTICIPI: disceptat, disceptada, disceptats, disceptades

INDICATIU PRESENT: discepto, disceptes, discepta, disceptem, discepteu, discepten

INDICATIU IMPERFET: disceptava, disceptaves, disceptava, disceptàvem, disceptàveu, disceptaven

INDICATIU PASSAT: disceptí, disceptares, disceptà, disceptàrem, disceptàreu, disceptaren

INDICATIU FUTUR: disceptaré, disceptaràs, disceptarà, disceptarem, disceptareu, disceptaran

INDICATIU CONDICIONAL: disceptaria, disceptaries, disceptaria, disceptaríem, disceptaríeu, disceptarien

SUBJUNTIU PRESENT: discepti, disceptis, discepti, disceptem, discepteu, disceptin

SUBJUNTIU IMPERFET: disceptés, disceptessis, disceptés, disceptéssim, disceptéssiu, disceptessin

IMPERATIU: discepta, discepti, disceptem, discepteu, disceptin

->disceratosi

disceratosi

f PAT Trastorn de la ceratinització de la pell i de les mucoses.

->discernibilitat

■discernibilitat

[de discernible]

f Qualitat de discernible.

->discernible

■discernible

[del ll. discernibĭlis, íd.]

adj Que pot ésser discernit.

->discernidor

■discernidor -a

[de discernir]

adj Que discerneix.

->discerniment

■discerniment

[de discernir]

m 1 Acció de discernir.

2 Facultat de discernir, especialment el bé del mal. No té discerniment. Mostrava poc discerniment. Fer discerniment d’esperits.

3 DR Nomenament judicial que habilita una persona per a exercir un càrrec determinat.

->discernir

■discernir

[del ll. discernĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Distingir (alguna cosa) amb els sentits, especialment amb el pensament. No discernir el bé del mal.

2 DR El jutge, encarregar d’ofici a una persona la tutela d’un menor o l’exercici d’un càrrec determinat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discernir

GERUNDI: discernint

PARTICIPI: discernit, discernida, discernits, discernides

INDICATIU PRESENT: discerneixo, discerneixes, discerneix, discernim, discerniu, discerneixen

INDICATIU IMPERFET: discernia, discernies, discernia, discerníem, discerníeu, discernien

INDICATIU PASSAT: discerní, discernires, discerní, discernírem, discerníreu, discerniren

INDICATIU FUTUR: discerniré, discerniràs, discernirà, discernirem, discernireu, discerniran

INDICATIU CONDICIONAL: discerniria, discerniries, discerniria, discerniríem, discerniríeu, discernirien

SUBJUNTIU PRESENT: discerneixi, discerneixis, discerneixi, discernim, discerniu, discerneixin

SUBJUNTIU IMPERFET: discernís, discernissis, discernís, discerníssim, discerníssiu, discernissin

IMPERATIU: discerneix, discerneixi, discernim, discerniu, discerneixin

->disci-

■disci-

Forma prefixada del mot grec dískos, que significa ‘disc’. Ex.: disciforme.

->disciforme

■disciforme

[de disc i -forme]

adj Que té forma de disc.

->discinèsia

■discinèsia

Part. sil.: dis_ci_nè_si_a

f PAT Trastorn dels moviments voluntaris o aparició de moviments anormals involuntaris.

->disciplina

■disciplina

[del ll. dĭscĭplīna ‘ensenyament, educació, disciplina’; 1a FONT: s. XIII]

f 1 1 Regla d’ensenyament imposada per un mestre als deixebles. Fou educat sota la disciplina d’un gran mestre.

2 Instrucció física, moral o mental d’una persona. Criat sota una disciplina severa.

2 Matèria d’estudi i ensenyament, branca del coneixement. Les disciplines filosòfiques.

3 1 Conjunt de regles per a mantenir l’ordre i la subordinació entre els membres d’un cos.

2 Observança d’aquestes regles. Mantenir la disciplina en una corporació, en una escola, en l’exèrcit. Disciplina militar, eclesiàstica, judiciària.

->disciplinable

■disciplinable

[del b. ll. disciplinabĭlis, íd.]

adj Que es pot subjectar a la disciplina.

->disciplinadament

■disciplinadament

[de disciplinat]

adv Amb disciplina.

->disciplinar

■disciplinar

[del ll. ecl. disciplinare, íd.]

v 1 tr Subjectar a una disciplina. Disciplinar un exèrcit, una universitat.

2 pron Es disciplinà gràcies al seu exemple.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disciplinar

GERUNDI: disciplinant

PARTICIPI: disciplinat, disciplinada, disciplinats, disciplinades

INDICATIU PRESENT: disciplino, disciplines, disciplina, disciplinem, disciplineu, disciplinen

INDICATIU IMPERFET: disciplinava, disciplinaves, disciplinava, disciplinàvem, disciplinàveu, disciplinaven

INDICATIU PASSAT: discipliní, disciplinares, disciplinà, disciplinàrem, disciplinàreu, disciplinaren

INDICATIU FUTUR: disciplinaré, disciplinaràs, disciplinarà, disciplinarem, disciplinareu, disciplinaran

INDICATIU CONDICIONAL: disciplinaria, disciplinaries, disciplinaria, disciplinaríem, disciplinaríeu, disciplinarien

SUBJUNTIU PRESENT: disciplini, disciplinis, disciplini, disciplinem, disciplineu, disciplinin

SUBJUNTIU IMPERFET: disciplinés, disciplinessis, disciplinés, disciplinéssim, disciplinéssiu, disciplinessin

IMPERATIU: disciplina, disciplini, disciplinem, disciplineu, disciplinin

->disciplinari

■disciplinari -ària

[de disciplina]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la disciplina. Mesures disciplinàries.

2 DR PEN 1 Dit de la sanció aplicada per falta contra la disciplina.

2 Dit de la pena imposada per via correccional.

3 batalló disciplinari ORG MIL Batalló format amb soldats condemnats a alguna pena.

->disciplinat

disciplinat -ada

[de disciplinar]

adj Sotmès a disciplina.

->discipular

■discipular

[formació culta analògica sobre la base del ll. discipŭlus ‘deixeble’]

adj Relatiu o pertanyent a un deixeble. Paciència discipular.

->discissió

discissió

Part. sil.: dis_cis_si_ó

[del ll. discissio, -ōnis ‘separació, divisió’]

f 1 CIR Incisió i separació d’un tros d’un òrgan.

2 OFTAL Operació que consisteix a practicar una obertura en la càpsula del cristal·lí per tal d’afavorir la reabsorció d’aquest.

->discjòquei

■discjòquei

[de l’angl. americà disk-jockey, íd., de disk ‘disc’, i jockey ‘genet’ (‘el qui mena l’audició de discos com el genet mena el cavall’)]

m i f MÚS Persona encarregada de presentar i programar discs a la ràdio, a la televisió o en una discoteca.

->disco

disco

f col·loq discoteca 4.

->disco-

■disco-

Forma prefixada del mot grec dískos, que significa ‘disc’. Ex.: discopodi, discomedusa.

->discoblàstula

discoblàstula

f EMBRIOL Blastodisc.

->discòbol

■discòbol

[del ll. discobŏlos, i aquest, del gr. diskobólos, íd. (v. disco- i -bol)]

m Llançador de disc.

->discòfil

■discòfil -a

m i f Afeccionat als discs de fonògraf.

->discòfor

■discòfor -a

adj Que porta un disc o un plat.

->discoglòs

discoglòs

[pl -ossos] m ZOOL Nom donat a diversos amfibis anurs de l’ordre dels opistocels, de la família dels discoglòssids (Discoglossus sp), d’un color verd grisenc o roig terrós, clapejat de taquetes fosques barrejades de groc.

->discoglòssids

■discoglòssids

m ZOOL 1 pl Família d’amfibis anurs de l’ordre dels opistocels, que inclou espècies de mida petita i d’aspecte de gripau.

2 sing Amfibi de la família dels discoglòssids.

->discografia

■discografia

Part. sil.: dis_co_gra_fi_a

[de disco- i -grafia]

f 1 Ciència que ordena i classifica els discs fonogràfics.

2 Relació de discs fonogràfics relatius a una matèria, a un autor o intèrpret o a diversos.

->discogràfic

■discogràfic -a

[de discografia]

1 adj Relatiu o pertanyent a la discografia.

2 adj i f ELECTROAC i MÚS Dit de l’empresa que es dedica a la producció i comercialització de discs.

->discoïdal

■discoïdal

Part. sil.: dis_co_ï_dal

[de discoide]

adj Discoide.

->discoide

■discoide

Part. sil.: dis_coi_de

[de disc- i -oide]

adj Que té la forma d’un disc, semblant a un disc.

->díscol

■díscol -a

[del ll. td. dyscŏlus, i aquest, del gr. dýskolos ‘de mal tracte’; 1a FONT: 1704]

adj De mal governar, no fàcilment corregible, dit especialment dels joves.

->discòlia

discòlia

Part. sil.: dis_cò_li_a

f PAT Estat d’alteració de la bilis.

->discolíquens

■discolíquens

m BOT 1 pl Subclasse d’ascolíquens constituïda per líquens el fong dels quals és un discomicet, que comprèn els ordres de les coniocàrpides, les grafidiocàrpides i les ciclocàrpides.

2 sing Liquen de la subclasse dels discolíquens.

->discolor

■discolor

[de color]

adj BOT 1 Dit de la fulla, el calze, el pètal, etc., de dos colors o més.

2 Dit de la part d’un vegetal que té el color diferent de la que l’envolta.

->discomeduses

discomeduses

f ZOOL 1 pl Ordre de meduses de la classe dels escifozous que comprèn les meduses més grosses i comunes, amb l’ombrel·la aplatada i en forma de disc.

2 sing Medusa de l’ordre de les discomeduses.

->discomicètides

discomicètides

f pl BOT Discomicets.

->discomicets

■discomicets

m BOT 1 pl Subclasse d’ascomicets els ascocarps dels quals són apotecis, a la qual pertanyen les helvel·les i les múrgoles.

2 sing Fong de la subclasse dels discomicets.

->discondroplàsia

discondroplàsia

Part. sil.: dis_con_dro_plà_si_a

f PAT Nom donat a les anomalies del procés d’ossificació endocondral dels ossos llargs.

->disconforme

■disconforme

[de conforme]

adj No conforme.

->disconformitat

■disconformitat

[de disconforme]

f 1 Manca de conformitat.

2 ESTRATIG Relació entre dos estrats, dos estatges o dues sèries quan entre la sedimentació d’ambdós hi ha hagut una fase erosiva visible, però es mantenen paral·lels entre ells.

->discontinu

■discontinu -ínua

[de continu]

1 adj No continu. Un moviment discontinu. Una funció discontínua.

2 m FILOS En la filosofia clàssica, realitat material considerada com a composta de parts separades entre elles.

3 adj MAT Dit d’una funció que presenta discontinuïtat.

->discontinuació

■discontinuació

Part. sil.: dis_con_ti_nu_a_ci_ó

[de discontinuar]

f 1 Acció de discontinuar;

2 l’efecte.

->discontinuar

■discontinuar

Part. sil.: dis_con_ti_nu_ar

[de continuar]

v tr No continuar, interrompre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discontinuar

GERUNDI: discontinuant

PARTICIPI: discontinuat, discontinuada, discontinuats, discontinuades

INDICATIU PRESENT: discontinuo, discontinues, discontinua, discontinuem, discontinueu, discontinuen

INDICATIU IMPERFET: discontinuava, discontinuaves, discontinuava, discontinuàvem, discontinuàveu, discontinuaven

INDICATIU PASSAT: discontinuí, discontinuares, discontinuà, discontinuàrem, discontinuàreu, discontinuaren

INDICATIU FUTUR: discontinuaré, discontinuaràs, discontinuarà, discontinuarem, discontinuareu, discontinuaran

INDICATIU CONDICIONAL: discontinuaria, discontinuaries, discontinuaria, discontinuaríem, discontinuaríeu, discontinuarien

SUBJUNTIU PRESENT: discontinuï, discontinuïs, discontinuï, discontinuem, discontinueu, discontinuïn

SUBJUNTIU IMPERFET: discontinués, discontinuessis, discontinués, discontinuéssim, discontinuéssiu, discontinuessin

IMPERATIU: discontinua, discontinuï, discontinuem, discontinueu, discontinuïn

->discontinuïtat

■discontinuïtat

Part. sil.: dis_con_ti_nu_ï_tat

[de discontinu]

f 1 Qualitat de discontinu.

2 ANÀL MAT Manca de continuïtat d’una funció en un punt o en un conjunt de punts, els quals són anomenats, per extensió, les discontinuïtats de la funció.

3 GEOL Cadascuna de les superfícies que separen les diferents parts concèntriques en què hom considera dividida la Terra.

->discopodi

discopodi

m BOT 1 Disc.

2 Part basal, eixamplada i adherent, que presenten moltes algues sèssils.

->discordança

■discordança

[de discordant; 1a FONT: 1399, Metge]

f 1 Mancança d’acord.

2 ESTRATIG 1 Relació entre estrats superposats i sedimentats amb un interval de temps de separació en el qual hi hagué moviments orogènics, epirogènics, forta erosió o discontinuïtat en la sedimentació de les capes.

2 Superfície que separa dos sediments discordants.

->discordant

■discordant

[de discordar; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

adj 1 Que discorda. Testimonis discordants.

2 MÚS Dissonant. Una nota discordant.

->discordar

■discordar

[del ll. discordare, íd.; 1a FONT: s. XV, Curial]

v intr 1 Estar en desacord. La seva interpretació discorda de la teva.

2 MÚS Dissonar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discordar

GERUNDI: discordant

PARTICIPI: discordat, discordada, discordats, discordades

INDICATIU PRESENT: discordo, discordes, discorda, discordem, discordeu, discorden

INDICATIU IMPERFET: discordava, discordaves, discordava, discordàvem, discordàveu, discordaven

INDICATIU PASSAT: discordí, discordares, discordà, discordàrem, discordàreu, discordaren

INDICATIU FUTUR: discordaré, discordaràs, discordarà, discordarem, discordareu, discordaran

INDICATIU CONDICIONAL: discordaria, discordaries, discordaria, discordaríem, discordaríeu, discordarien

SUBJUNTIU PRESENT: discordi, discordis, discordi, discordem, discordeu, discordin

SUBJUNTIU IMPERFET: discordés, discordessis, discordés, discordéssim, discordéssiu, discordessin

IMPERATIU: discorda, discordi, discordem, discordeu, discordin

->discorde

■discorde

[del ll. discors, -cordis, íd.; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

adj 1 Disconforme en opinió (oposat a concorde).

2 MÚS Discordant.

->discòrdia

■discòrdia

Part. sil.: dis_còr_di_a

[del ll. discordia, íd.; 1a FONT: 1244]

f 1 1 Mancança de concòrdia, dissensió oberta. Les discòrdies civils.

2 DR PROC Manca de majoria en la votació feta per un tribunal col·legiat per tal de dictar una resolució.

2 1 Personificació mitològica de la discòrdia.

2 poma de la discòrdia Causa de la discòrdia. Llançar la poma de la discòrdia.

->discórrer

■discórrer

[del ll. discurrĕre, íd.]

v 1 1 intr Recórrer amb la ment una sèrie d’idees deduint les unes de les altres pel raonament.

2 tr Idear, inventar. Discórrer una solució per al problema.

2 intr Parlar sobre un assumpte amb un cert mètode i alguna extensió.

3 intr ant 1 Transitar, circular.

2 Passar el temps.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discórrer

GERUNDI: discorrent

PARTICIPI: discorregut, discorreguda, discorreguts, discorregudes

INDICATIU PRESENT: discorro, discorres, discorre, discorrem, discorreu, discorren

INDICATIU IMPERFET: discorria, discorries, discorria, discorríem, discorríeu, discorrien

INDICATIU PASSAT: discorreguí, discorregueres, discorregué, discorreguérem, discorreguéreu, discorregueren

INDICATIU FUTUR: discorreré, discorreràs, discorrerà, discorrerem, discorrereu, discorreran

INDICATIU CONDICIONAL: discorreria, discorreries, discorreria, discorreríem, discorreríeu, discorrerien

SUBJUNTIU PRESENT: discorri, discorris, discorri, discorrem, discorreu, discorrin

SUBJUNTIU PRESENT (alternatiu): discorri, discorris, discorri, discorreguem, discorregueu, discorrin

SUBJUNTIU IMPERFET: discorregués, discorreguessis, discorregués, discorreguéssim, discorreguéssiu, discorreguessin

IMPERATIU: discorre, discorri, discorrem, discorreu, discorrin

IMPERATIU (alternatiu): discorre, discorri, discorreguem, discorreu, discorrin

->discorriment

■discorriment

[de discórrer]

m Acció de discórrer.

->discoteca

■discoteca

[de disco- i -teca]

f 1 Col·lecció de discs fonogràfics, en especial musicals.

2 Institució que conserva discs fonogràfics musicals, folklòrics, literaris, etc., sovint per a consulta pública.

3 Moble per a guardar-hi discs.

4 Local on hom balla i escolta música enregistrada.

->discràsia

■discràsia

Part. sil.: dis_crà_si_a

f MED En la medicina antiga, mala composició de la sang i els humors.

->discrasita

discrasita

f MINERAL Antimoniur d’argent, SbAg₃, mineral que cristal·litza en el sistema ròmbic.

->discreció

■discreció

Part. sil.: dis_cre_ci_ó

[del ll. discretio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Reserva en les accions i en les paraules de qui no fa sinó allò que convé fer ni diu sinó allò que convé dir. Sempre parla amb una gran discreció.

2 1 Facultat de decidir o d’obrar segons el propi judici. Deixo els darrers detalls a la teva discreció.

2 a discreció loc adv Com o en la quantitat que cadascú vol. Menjar i beure a discreció. El pots estrènyer o afluixar a discreció.

3 retre’s (o rendir-se) a discreció ORG MIL Retre’s a l’enemic deixant que aquest decideixi les condicions.

4 tir a discreció Tir en el qual cada tirador dispara segons el seu criteri, sense sotmetre’s al crit de comandament.

3 la vostra discreció ant Tractament honorífic que hom donava a certes autoritats i que corresponia al de discret.

->discrecional

■discrecional

Part. sil.: dis_cre_ci_o_nal

[de discreció]

adj 1 1 Deixat a la discreció o l’arbitri d’algú.

2 poder discrecional Llibertat de decidir segons l’apreciació personal.

2 TRANSP Dit del servei de transport col·lectiu que no fa viatges regulars.

->discrecionalitat

■discrecionalitat

Part. sil.: dis_cre_ci_o_na_li_tat

[de discrecional]

f Qualitat de discrecional.

->discrecionalment

■discrecionalment

Part. sil.: dis_cre_ci_o_nal_ment

[de discrecional]

adv D’una manera discrecional.

->discrepància

■discrepància

Part. sil.: dis_cre_pàn_ci_a

[del ll. discrepantia, íd.; 1a FONT: 1399, Metge]

f Qualitat de discrepant. Hi ha discrepància de dades.

->discrepant

■discrepant

[del ll. discrepans, -ntis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj Que discrepa. Opinions discrepants.

->discrepar

■discrepar

[del ll. discrepare, íd.; 1a FONT: c. 1500]

v intr 1 Ésser diferent una cosa d’una altra.

2 Dissentir, no avenir-se en el parer, en l’opinió, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discrepar

GERUNDI: discrepant

PARTICIPI: discrepat, discrepada, discrepats, discrepades

INDICATIU PRESENT: discrepo, discrepes, discrepa, discrepem, discrepeu, discrepen

INDICATIU IMPERFET: discrepava, discrepaves, discrepava, discrepàvem, discrepàveu, discrepaven

INDICATIU PASSAT: discrepí, discrepares, discrepà, discrepàrem, discrepàreu, discreparen

INDICATIU FUTUR: discreparé, discreparàs, discreparà, discreparem, discrepareu, discreparan

INDICATIU CONDICIONAL: discreparia, discreparies, discreparia, discreparíem, discreparíeu, discreparien

SUBJUNTIU PRESENT: discrepi, discrepis, discrepi, discrepem, discrepeu, discrepin

SUBJUNTIU IMPERFET: discrepés, discrepessis, discrepés, discrepéssim, discrepéssiu, discrepessin

IMPERATIU: discrepa, discrepi, discrepem, discrepeu, discrepin

->discret

■discret -a

[del ll. discretus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 Que té discreció. Pots confiar-li qualsevol secret, perquè és una noia molt discreta.

2 Que denota, que enclou, moderació, que no destaca. Li agraden els vestits de colors discrets.

2 adj 1 Compost de parts separades; discontinu. Una funció discreta.

2 FÍS i MAT Dit de la variable que només pot prendre un conjunt finit o numerable de valors, per oposició a una variable contínua.

3 sistema discret TECNOL Sistema en el qual els senyals en un o més punts només poden canviar durant valors discrets del temps t.

3 adj HIST Tractament antic donat als notaris, els procuradors, els cirurgians, els apotecaris i altres membres de l’estament dels artistes, i també als preveres.

4 CATOL 1 m Delegat elegit per un capítol provincial dels framenors per assistir a un capítol general de l’orde.

2 m i f En alguns ordes religiosos, frare o monja que assisteix el superior d’una comunitat com a conseller o assessor en les qüestions importants.

3 f En determinades confraries piadoses femenines, acompanyant de la priora.

->discretament

■discretament

[de discret]

adv Amb discreció. Parlar discretament d’un fet.

->discrim

■discrim

[del ll. discrīmen, -ĭnis ‘allò que separa’; 1a FONT: 1580]

m Distinció, diferència. Una malaltia que atacava a tothom sense cap discrim.

->discriminabilitat

■discriminabilitat

[de discriminable]

f Qualitat de discriminable.

->discriminable

■discriminable

[de discriminar]

adj Que pot ésser discriminat.

->discriminació

■discriminació

Part. sil.: dis_cri_mi_na_ci_ó

[del ll. discriminatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de discriminar;

2 l’efecte.

2 SOCIOL Infravaloració d’un grup per part d’un altre, amb el corresponent comportament de segregació.

3 PSIC Terme aplicat a la diferenciació, comunament qualitativa, entre dos objectes o més, com també a la diversa reacció de l’individu (reacció de discriminació) davant estímuls que es diferencien qualitativament o quantitativament.

->discriminador

■discriminador

[del ll. discriminator, -ōris, íd.]

m RADIOTÈC Circuit electrònic que converteix les variacions de freqüència o de fase en variacions d’amplitud.

->discriminant

■discriminant

[de discriminar]

1 adj Que discrimina. Les circumstàncies discriminants.

2 m ÀLG Invariant funcional que dóna una relació entre els coeficients d’un polinomi i que permet d’estudiar les arrels i d’altres propietats de la funció.

->discriminar

■discriminar

[del ll. discriminare, íd.]

v tr 1 Establir una distinció; diferenciar.

2 En una col·lectivitat, donar un tracte d’inferioritat a determinats membres per motius socials, religiosos, lingüístics, polítics, etc.

3 Distingir, discernir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discriminar

GERUNDI: discriminant

PARTICIPI: discriminat, discriminada, discriminats, discriminades

INDICATIU PRESENT: discrimino, discrimines, discrimina, discriminem, discrimineu, discriminen

INDICATIU IMPERFET: discriminava, discriminaves, discriminava, discriminàvem, discriminàveu, discriminaven

INDICATIU PASSAT: discriminí, discriminares, discriminà, discriminàrem, discriminàreu, discriminaren

INDICATIU FUTUR: discriminaré, discriminaràs, discriminarà, discriminarem, discriminareu, discriminaran

INDICATIU CONDICIONAL: discriminaria, discriminaries, discriminaria, discriminaríem, discriminaríeu, discriminarien

SUBJUNTIU PRESENT: discrimini, discriminis, discrimini, discriminem, discrimineu, discriminin

SUBJUNTIU IMPERFET: discriminés, discriminessis, discriminés, discriminéssim, discriminéssiu, discriminessin

IMPERATIU: discrimina, discrimini, discriminem, discrimineu, discriminin

->discriminatori

■discriminatori -òria

[de discriminar]

adj Que discrimina, especialment que dóna un tracte d’inferioritat a determinades persones.

->discromatòpsia

discromatòpsia

Part. sil.: dis_cro_ma_tòp_si_a

[de dis-¹, cromat- i -òpsia]

f OFTAL Trastorn de la percepció cromàtica que consisteix en una ceguesa parcial per als colors.

->discromia

discromia

Part. sil.: dis_cro_mi_a

f PAT Nom genèric de tots els trastorns de pigmentació de la pell.

->disculpa

■disculpa

[de disculpar]

f 1 1 Acció de disculpar o de disculpar-se;

2 l’efecte. Cal que els atorgui una disculpa duradora.

2 Paraules, raons, amb què hom tracta de disculpar o de disculpar-se; excusa. Demanar disculpes.

->disculpable

■disculpable

[de disculpar]

adj Que pot ésser disculpat, que mereix disculpa.

->disculpació

■disculpació

Part. sil.: dis_cul_pa_ci_ó

[de disculpar]

f Acció de disculpar o de disculpar-se.

->disculpament

disculpament

[de disculpar; 1a FONT: s. XVII]

m Disculpació.

->disculpar

■disculpar

[de culpar; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 tr Considerar lliure de culpa. El disculpem perquè és molt jove.

2 tr Donar raons o proves que descarreguin d’una culpa, provar no ésser algú condemnable pel que ha fet. El vam disculpar davant la comissió.

3 pron Vinc a disculpar-me de no haver complert l’encàrrec.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disculpar

GERUNDI: disculpant

PARTICIPI: disculpat, disculpada, disculpats, disculpades

INDICATIU PRESENT: disculpo, disculpes, disculpa, disculpem, disculpeu, disculpen

INDICATIU IMPERFET: disculpava, disculpaves, disculpava, disculpàvem, disculpàveu, disculpaven

INDICATIU PASSAT: disculpí, disculpares, disculpà, disculpàrem, disculpàreu, disculparen

INDICATIU FUTUR: disculparé, disculparàs, disculparà, disculparem, disculpareu, disculparan

INDICATIU CONDICIONAL: disculparia, disculparies, disculparia, disculparíem, disculparíeu, disculparien

SUBJUNTIU PRESENT: disculpi, disculpis, disculpi, disculpem, disculpeu, disculpin

SUBJUNTIU IMPERFET: disculpés, disculpessis, disculpés, disculpéssim, disculpéssiu, disculpessin

IMPERATIU: disculpa, disculpi, disculpem, disculpeu, disculpin

->discurs

■discurs

[del ll. discursus, -us, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

m 1 LÒG Procés de pensament mitjançant el qual hom arriba a conèixer quelcom a través del raonament, tot encadenant diverses idees d’una forma ordenada.

2 LING 1 text 3 1.

2 esp text 3 1 considerat en el seu context de producció i recepció.

3 anàlisi del discurs Disciplina lingüística que estudia el text o discurs en el seu àmbit de producció i recepció.

3 1 LIT Desenvolupament ordenat sobre un tema determinat que un orador pronuncia davant un públic amb una finalitat persuasiva.

2 col·loq Xerrameca pedant i llarga, generalment amb intenció de convèncer algú.

->discursaire

■discursaire

Part. sil.: dis_cur_sai_re

[de discurs]

adj i m i f Persona que discurseja.

->discursejar

■discursejar

[de discurs]

v intr Fer un discurs 3.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discursejar

GERUNDI: discursejant

PARTICIPI: discursejat, discursejada, discursejats, discursejades

INDICATIU PRESENT: discursejo, discurseges, discurseja, discursegem, discursegeu, discursegen

INDICATIU IMPERFET: discursejava, discursejaves, discursejava, discursejàvem, discursejàveu, discursejaven

INDICATIU PASSAT: discursegí, discursejares, discursejà, discursejàrem, discursejàreu, discursejaren

INDICATIU FUTUR: discursejaré, discursejaràs, discursejarà, discursejarem, discursejareu, discursejaran

INDICATIU CONDICIONAL: discursejaria, discursejaries, discursejaria, discursejaríem, discursejaríeu, discursejarien

SUBJUNTIU PRESENT: discursegi, discursegis, discursegi, discursegem, discursegeu, discursegin

SUBJUNTIU IMPERFET: discursegés, discursegessis, discursegés, discursegéssim, discursegéssiu, discursegessin

IMPERATIU: discurseja, discursegi, discursegem, discursegeu, discursegin

->discursiu

■discursiu -iva

Part. sil.: dis_cur_siu

[del b. ll. discursivus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que concerneix el discurs. Mètode discursiu.

2 Inclinat a discórrer. És un home més aviat callat i discursiu.

->discursivament

discursivament

[de discursiu]

adv 1 D’una manera discursiva.

2 Per via de discurs o raciocini.

->discussió

■discussió

Part. sil.: dis_cus_si_ó

[del ll. discussio, -ōnis ‘sotregada, discussió’; 1a FONT: 1418]

f 1 Acció de discutir;

2 l’efecte. La discussió de les dades d’un problema, de les solucions d’una qüestió. Suscitar una discussió. Finir una discussió.

->discutible

■discutible

[de discutir]

adj 1 Que pot ésser discutit.

2 Dubtós. Fou elegit amb criteris força discutibles.

->discutidor

■discutidor -a

[de discutir]

adj i m i f Pràctic en discussions, afectat a discutir.

->discutir

■discutir

[del ll. discutĕre ‘esberlar, xafar, dissipar, separar’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v 1 tr Examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d’arribar a una conclusió. Discutir un text, un problema, un mot. Discutir l’oportunitat de fer quelcom.

2 intr Entre persones de divers parer o diversa opinió, bescanviar arguments sobre una qüestió, un assumpte. Discutirem sobre política. Els va trobar discutint acaloradament.

3 tr Manifestar una opinió contrària a allò que diu o que ordena algú, posar en dubte. Sempre discuteix el diagnòstic del metge.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: discutir

GERUNDI: discutint

PARTICIPI: discutit, discutida, discutits, discutides

INDICATIU PRESENT: discuteixo, discuteixes, discuteix, discutim, discutiu, discuteixen

INDICATIU IMPERFET: discutia, discuties, discutia, discutíem, discutíeu, discutien

INDICATIU PASSAT: discutí, discutires, discutí, discutírem, discutíreu, discutiren

INDICATIU FUTUR: discutiré, discutiràs, discutirà, discutirem, discutireu, discutiran

INDICATIU CONDICIONAL: discutiria, discutiries, discutiria, discutiríem, discutiríeu, discutirien

SUBJUNTIU PRESENT: discuteixi, discuteixis, discuteixi, discutim, discutiu, discuteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: discutís, discutissis, discutís, discutíssim, discutíssiu, discutissin

IMPERATIU: discuteix, discuteixi, discutim, discutiu, discuteixin

->disdípsia

disdípsia

Part. sil.: dis_díp_si_a

f PAT Dificultat en la deglució dels líquids.

->diseconomia

diseconomia

Part. sil.: dis_e_co_no_mi_a

f ECON En una empresa o una indústria, repercussió negativa d’una organització interna inadequada (diseconomies internes) o certs efectes que li són estranys (diseconomies externes).

->disendocrínia

disendocrínia

Part. sil.: dis_en_do_crí_ni_a

f MED Alteració en la funció de les glàndules endocrines.

->disenteria

■disenteria

Part. sil.: di_sen_te_ri_a

[del gr. dysentería, íd., de dis-¹ i el gr. énteron ‘intestí’]

f PAT Quadre anatomicoclínic que reflecteix inflamacions importants del còlon ocasionades per agents diversos, entre els quals destaquen els bacils i les amebes.

->disentèric

■disentèric -a

[del gr. dysenterikós, íd.]

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a la disenteria. Fluix disentèric.

2 adj i m i f Que sofreix disenteria. Un disentèric.

->disèpal

disèpal -a

[de di-¹ i sèpal]

adj BOT Dit del calze que té dos sèpals.

->disert

■disert -a

[del ll. disertus, -a, -um, participi del ll. disserĕre ‘exposar coherentment’, amb canvi de -ss- en -s- per un fenomen especial i no prou clar de fonètica llatina; 1a FONT: c. 1380, Eiximenis]

adj 1 Que parla bé i amb facilitat i abundància.

2 p ext Parlar amb llengua diserta, amb llengua mal diserta.

->disestèsia

disestèsia

Part. sil.: dis_es_tè_si_a

[de dis-¹ i -estèsia]

f PAT 1 Trastorn de la sensibilitat en general.

2 Anomalia de la sensibilitat a causa de la qual hom percep com a dolorosa una sensació que no ho és.

3 Sensació anòmala en la pell en forma de punxades o formigueig.

->disfàgia

■disfàgia

Part. sil.: dis_fà_gi_a

f PAT Deglució difícil deguda a un trastorn del pas dels aliments en un punt situat entre la boca i l’estómac.

->disfàsia

■disfàsia

Part. sil.: dis_fà_si_a

f PSIQ Qualsevol de les alteracions del llenguatge.

->disfèmia

disfèmia

Part. sil.: dis_fè_mi_a

f PSIQ 1 Trastorn de l’articulació dels mots causat per una manca de coordinació de la ideació, la transmissió dels impulsos nerviosos i la realització fonètica.

2 p ext Quequesa.

->disfemisme

■disfemisme

[de dis-¹ i el gr. phḗmis ‘discurs’]

m LING Ús lingüístic que consisteix a al·ludir objectes, persones, fets, etc., mitjançant formes grolleres o despectives.

->disfenòedre

■disfenòedre [o disfenoedre]

Part. sil.: dis_fe_nò_e_dre, dis_fe_no_e_dre

m GEOM Disfenoide.

->disfenoide

■disfenoide

Part. sil.: dis_fe_noi_de

m CRISTAL·L Tetràedre de cares triangulars iguals, format per dos esfenoides oposats i girats 90° sobre l’eix binari vertical.

->disfonia

disfonia

Part. sil.: dis_fo_ni_a

f PAT Trastorn de la fonació degut a canvis en les cordes vocals.

->disfòria

■disfòria

Part. sil.: dis_fò_ri_a

[de dis-¹ i el gr. phorá ‘acció de dur o transportar’]

f PSIC Trastorn de l’humor caracteritzat per la depressió, un malestar físic o psíquic i un sentiment general d’insatisfacció d’un mateix (oposat a l’eufòria).

->disforjo

■disforjo -a

[variant de deforme/diforme amb influx de malforjat]

adj Excessivament gros.

->disfòtic

disfòtic -a

[del dis-¹ i el gr. phõs, phōtós ‘llum’]

adj OCEANOG Poc il·luminat, d’il·luminació dificultosa. Zona disfòtica.

->disfràsia

■disfràsia

Part. sil.: dis_frà_si_a

[de dis-* i el gr. phrásis ‘llenguatge, frase’]

f PSIQ Trastorn del llenguatge que consisteix en una manca de coordinació de les paraules.

->disfressa

■disfressa

[de disfressar; 1a FONT: 1492]

f 1 1 ETNOG Conjunt de mitjans materials que hom empra per a modificar exteriorment la seva personalitat.

2 DR PEN Mitjà emprat en la comissió d’un delicte per tal d’evitar d’ésser reconegut.

2 Persona que va disfressada. En aquell moment va entrar una disfressa.

->disfressar

■disfressar

[probablement de fressar ‘deixar rastre’, originàriament ‘esborrar un rastre, despistar’, i d’aquí, ‘desfigurar-se amb vestits estranys o màscares’; 1a FONT: 1341]

v 1 1 tr Agençar d’una manera diferent a l’ordinària l’aspecte d’una persona o una cosa per evitar que sigui reconeguda. Disfressava l’anís en ampolles d’aigua del Carme.

2 pron Els lladres s’han disfressat de policies. Aquest carnestoltes em disfressaré de princesa.

3 tr fig Disfressar les passions. Disfressar la lletra, la veu.

2 1 tr Vestir algú amb un vestit inacostumat o que no és propi de la seva condició o el seu sexe. Hem disfressat la nena d’infermera.

2 pron S’ha disfressat de monja.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disfressar

GERUNDI: disfressant

PARTICIPI: disfressat, disfressada, disfressats, disfressades

INDICATIU PRESENT: disfresso, disfresses, disfressa, disfressem, disfresseu, disfressen

INDICATIU IMPERFET: disfressava, disfressaves, disfressava, disfressàvem, disfressàveu, disfressaven

INDICATIU PASSAT: disfressí, disfressares, disfressà, disfressàrem, disfressàreu, disfressaren

INDICATIU FUTUR: disfressaré, disfressaràs, disfressarà, disfressarem, disfressareu, disfressaran

INDICATIU CONDICIONAL: disfressaria, disfressaries, disfressaria, disfressaríem, disfressaríeu, disfressarien

SUBJUNTIU PRESENT: disfressi, disfressis, disfressi, disfressem, disfresseu, disfressin

SUBJUNTIU IMPERFET: disfressés, disfressessis, disfressés, disfresséssim, disfresséssiu, disfressessin

IMPERATIU: disfressa, disfressi, disfressem, disfresseu, disfressin

->disfunció

■disfunció

Part. sil.: dis_fun_ci_ó

[de funció]

f SOCIOL En l’anàlisi estructural funcionalista, conseqüència objectiva del funcionament d’un sistema o un subsistema social que disminueix la seva adaptació o el seu acoblament i produeix tensions al nivell d’estructures en la línia del canvi social.

->disgènesi

disgènesi

f EMBRIOL i PAT Disgenèsia.

->disgenèsia

disgenèsia

Part. sil.: dis_ge_nè_si_a

f 1 EMBRIOL i PAT Anomalia o defecte del desenvolupament.

2 disgenèsia híbrida GEN Producció de progènie estèril amb mutacions i alteracions cromosòmiques.

->disglòssia

disglòssia

Part. sil.: dis_glòs_si_a

f PAT Nom genèric per a designar els trastorns de l’articulació de paraules deguts a la malformació o a la disfunció d’algun òrgan articulatori (llengua, llavis, etc.).

->disgraciós

■disgraciós -osa

Part. sil.: dis_gra_ci_ós

[de graciós]

adj Mancat de gràcia.

->disgregabilitat

disgregabilitat

[de disgregable, der. de disgregar]

f FARM Propietat d’un cos sòlid de trencar-se en parts més petites per la influència d’una causa exterior.

->disgregació

■disgregació

Part. sil.: dis_gre_ga_ci_ó

[del ll. disgregatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de disgregar o de disgregar-se;

2 l’efecte.

2 QUÍM ANAL Operació química consistent a solubilitzar en aigua substàncies insolubles o en els àcids dissolvents usuals en anàlisi química.

3 GEOL Separació dels grans o dels diferents elements que componen una roca per causes mecàniques i per descomposició química.

->disgregadament

■disgregadament

[de disgregar]

adv D’una manera disgregada.

->disgregador

■disgregador -a

adj Disgregant.

->disgregant

■disgregant

[de disgregar]

1 adj Que disgrega.

2 m FARM Substància que hom afegeix a un comprimit a fi que es desfaci en ésser posat en contacte amb líquids.

->disgregar

■disgregar

[del ll. disgregare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 1 tr Desunir, separar, les parts integrants d’un tot. Els agents atmosfèrics van disgregant la roca a poc a poc. Hem de procurar de disgregar les forces enemigues.

2 pron La massa es disgregà a poc a poc.

2 tr QUÍM ANAL Sotmetre (una substància insoluble) a disgregació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disgregar

GERUNDI: disgregant

PARTICIPI: disgregat, disgregada, disgregats, disgregades

INDICATIU PRESENT: disgrego, disgregues, disgrega, disgreguem, disgregueu, disgreguen

INDICATIU IMPERFET: disgregava, disgregaves, disgregava, disgregàvem, disgregàveu, disgregaven

INDICATIU PASSAT: disgreguí, disgregares, disgregà, disgregàrem, disgregàreu, disgregaren

INDICATIU FUTUR: disgregaré, disgregaràs, disgregarà, disgregarem, disgregareu, disgregaran

INDICATIU CONDICIONAL: disgregaria, disgregaries, disgregaria, disgregaríem, disgregaríeu, disgregarien

SUBJUNTIU PRESENT: disgregui, disgreguis, disgregui, disgreguem, disgregueu, disgreguin

SUBJUNTIU IMPERFET: disgregués, disgreguessis, disgregués, disgreguéssim, disgreguéssiu, disgreguessin

IMPERATIU: disgrega, disgregui, disgreguem, disgregueu, disgreguin

->disgregatiu

■disgregatiu -iva

Part. sil.: dis_gre_ga_tiu

[del ll. disgregativus, -a, -um, íd.]

adj Que té la virtut de disgregar.

->disgust

■disgust

[de gust]

m Fort desplaer que un esdeveniment, el capteniment d’algú, causa a algú. Quan li diràs que no pots ajudar-lo tindrà un disgust! Els fills no li donen sinó disgusts.

->disgustar

■disgustar

[de disgust; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 1 tr Llevar o minvar el gust a un menjar o a una beguda.

2 pron Aquest guisat, havent-hi afegit aigua, s’ha disgustat.

2 [usat negativament] tr Produir una sensació desagradable al paladar.

3 1 tr Causar un disgust. La seva conducta em disgusta d’allò més.

2 pron Tenir un disgust. Si no li donen el premi es disgustarà.

4 pron Enutjar-se, indisposar-se, amb algú. No li parles perquè t’hi has disgustat?

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disgustar

GERUNDI: disgustant

PARTICIPI: disgustat, disgustada, disgustats, disgustades

INDICATIU PRESENT: disgusto, disgustes, disgusta, disgustem, disgusteu, disgusten

INDICATIU IMPERFET: disgustava, disgustaves, disgustava, disgustàvem, disgustàveu, disgustaven

INDICATIU PASSAT: disgustí, disgustares, disgustà, disgustàrem, disgustàreu, disgustaren

INDICATIU FUTUR: disgustaré, disgustaràs, disgustarà, disgustarem, disgustareu, disgustaran

INDICATIU CONDICIONAL: disgustaria, disgustaries, disgustaria, disgustaríem, disgustaríeu, disgustarien

SUBJUNTIU PRESENT: disgusti, disgustis, disgusti, disgustem, disgusteu, disgustin

SUBJUNTIU IMPERFET: disgustés, disgustessis, disgustés, disgustéssim, disgustéssiu, disgustessin

IMPERATIU: disgusta, disgusti, disgustem, disgusteu, disgustin

->disharmonia

disharmonia

Part. sil.: dis_har_mo_ni_a

f GEOL Plegament diferencial entre una capa i una altra amb desplaçament segons els plans d’estratificació.

->dishidrosi

dishidrosi

f PAT Afecció cutània caracteritzada per una erupció de vesícules en el palmell i en les cares laterals dels dits acompanyada de pruïja.

->disilà

■disilà

m [H₃SiSiH₃] QUÍM Hidrur de silici que conté un enllaç Si—Si.

->disíl·lab

■disíl·lab -a

[del ll. disyllăbus, -a, -um, i aquest, del gr. disýllabos, íd.]

1 adj De dues síl·labes.

2 m Mot de dues síl·labes. “Tia" és un disíl·lab.

3 m Vers de dues síl·labes, considerat com un hemistiqui: A port / de mort / me port / si tort... (Cerverí de Girona).

->disil·làbic

■disil·làbic -a

[de disíl·lab]

adj 1 Disíl·lab. Un mot disil·làbic. Un prefix disil·làbic.

2 En dues síl·labes. La pronúncia disil·làbica del grup “ia".

->disjunció

■disjunció

Part. sil.: dis_jun_ci_ó

[de junció]

f 1 1 Acció de separar o desunir les unes parts de les altres;

2 l’efecte.

2 BIOGEOG El fet d’ésser disjunta una àrea biogeogràfica.

3 GEN Separació normal dels cromosomes homòlegs durant la meiosi.

4 GRAM 1 Separació de dues o més unitats de la llengua que normalment apareixen unides.

2 Interrelació de dues o més unitats una de les quals exclou l’altra i en resulta, doncs, una incompatibilitat (o carn o peix).

5 LÒG Nom donat a dues menes de proposicions connectives sentencials corresponents a les anomenades disjuncions exclusives (o...) i disjuncions inclusives (o... o...).

6 RET Asíndeton.

->disjunt

■disjunt -a

[de junt]

adj 1 Caracteritzat per la disjunció o separació de les parts, format de parts separades.

2 BIOGEOG Dit de les àrees biogeogràfiques que no són contínues, és a dir, que es presenten fragmentades.

3 HERÀLD Dit de la creu i del sautor els braços dels quals són dividits i separats, de dos en dos, per llurs eixos de simetria longitudinals.

4 MAT Dit de dos conjunts quan són mútuament excloents, és a dir, quan llur intersecció és el conjunt buit.

5 MÚS Dit del moviment melòdic que no progressa per notes consecutives.

->disjuntiu

■disjuntiu -iva

Part. sil.: dis_jun_tiu

[del ll. disjunctivus, -a, -um, íd.]

1 adj 1 Que implica disjunció.

2 conjunció disjuntiva GRAM En una relació de disjunció, forma gramatical que serveix de nexe entre els elements de la disjunció.

3 oració disjuntiva GRAM Oració composta integrada per dues proposicions que tenen una relació de coordinació disjuntiva.

4 sil·logisme disjuntiu FILOS Sil·logisme en què una proposició o més són disjuntives.

2 f Alternativa entre dues possibilitats, una de les quals ha d’ésser escollida necessàriament; dilema. El govern es troba en una disjuntiva econòmica difícil.

->disjuntivament

■disjuntivament

[de disjuntiu]

adv Implicant disjunció.

->disjuntor

■disjuntor

[formació culta analògica sobre la base del ll. disjunctus ‘separat’ i junctor ‘el qui uneix’]

m 1 BOT Element dels fongs que separa les espores quan aquestes formen cadenes moniliformes, alhora que les uneix d’una manera més o menys efímera.

2 ELECTROT Interruptor que obre automàticament un circuit quan la tensió o el corrent d’aquest pren un valor que resta fora d’un interval prefixat.

->dislàlia

■dislàlia

Part. sil.: dis_là_li_a

[de dis-¹ i el gr. laliá ‘paraula, llengua’]

f PSIQ Trastorn del llenguatge degut a malformacions o lesions dels òrgans perifèrics de la fonació (llengua, dents, llavis, paladar, etc.).

->dislèctic

■dislèctic -a

[de dis-¹ i el gr. lektikós ‘capaç de parlar’]

PSIQ 1 adj Relatiu o pertanyent a la dislèxia.

2 adj i m i f Que pateix de dislèxia.

->dislèxia

■dislèxia

Part. sil.: dis_lè_xi_a

[de dis-¹ i el gr. léxis ‘elocució, llenguatge’]

f PSIQ Dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.

->dislocació

■dislocació

Part. sil.: dis_lo_ca_ci_ó

[del ll. dislocatio, -ōnis ‘acció de treure de lloc’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de dislocar o de dislocar-se;

2 l’efecte. La dislocació d’un os. Ha sofert una dislocació. La dislocació d’un exèrcit.

2 CRISTAL·L Conjunt de defectes lineals que destrueixen la regularitat de la xarxa cristal·lina d’un cristall real.

3 GEN Canvi estructural en els cromosomes a causa de la pèrdua o el desplaçament dels segments cromosòmics.

4 GEOL Deformació produïda per les forces orogèniques i tectòniques (falles i plecs) que afecta les roques sedimentàries.

->dislocar

■dislocar

[del ll. dislocare ‘treure de lloc’]

v 1 1 tr Treure (alguna cosa) de lloc.

2 pron Sortir de lloc.

3 tr esp MED Luxar.

2 fig 1 tr Fraccionar, desmembrar. Dislocar l’exèrcit.

2 pron Dislocar-se un imperi.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dislocar

GERUNDI: dislocant

PARTICIPI: dislocat, dislocada, dislocats, dislocades

INDICATIU PRESENT: disloco, disloques, disloca, disloquem, disloqueu, disloquen

INDICATIU IMPERFET: dislocava, dislocaves, dislocava, dislocàvem, dislocàveu, dislocaven

INDICATIU PASSAT: disloquí, dislocares, dislocà, dislocàrem, dislocàreu, dislocaren

INDICATIU FUTUR: dislocaré, dislocaràs, dislocarà, dislocarem, dislocareu, dislocaran

INDICATIU CONDICIONAL: dislocaria, dislocaries, dislocaria, dislocaríem, dislocaríeu, dislocarien

SUBJUNTIU PRESENT: disloqui, disloquis, disloqui, disloquem, disloqueu, disloquin

SUBJUNTIU IMPERFET: disloqués, disloquessis, disloqués, disloquéssim, disloquéssiu, disloquessin

IMPERATIU: disloca, disloqui, disloquem, disloqueu, disloquin

->dislògia

dislògia

Part. sil.: dis_lò_gi_a

[de dis-¹ i el gr. lógos ‘paraula, discurs’]

f PSIQ Trastorn del llenguatge degut a un desordre mental.

->dismenorrea

■dismenorrea

Part. sil.: dis_me_nor_re_a

[de dis-¹ i menorrea]

f PAT Menstruació difícil i dolorosa.

->dismímia

dismímia

Part. sil.: dis_mí_mi_a

f PAT Trastorn del llenguatge mímic que impedeix d’expressar els pensaments mitjançant els gests.

->disminució

■disminució

Part. sil.: dis_mi_nu_ci_ó

[del ll. deminutio, -ōnis, íd., amb aplicació del prefix equivalent dis-²; 1a FONT: c. 1390]

f 1 1 Acció de disminuir;

2 l’efecte.

2 Quantitat en què disminueix una cosa.

3 HERÀLD Cadascuna de les peces fonamentals disminuïdes. La vergueta és la disminució del pal.

4 MÚS 1 En el contrapunt, reducció a la meitat, si més no, de la durada de les notes d’un fragment musical, especialment d’un antecedent o d’un tema.

2 En un fragment musical, ornament que consisteix en la substitució de les notes donades per unes altres, en nombre variable i de durada inferior.

->disminuir

■disminuir

Part. sil.: dis_mi_nu_ir

[del ll. deminuĕre, íd., amb aplicació del prefix equivalent dis-²; 1a FONT: 1490, Tirant]

v 1 tr Fer més petit, menys intens, etc. (oposat a augmentar o acréixer). Això en disminueix l’abast. Hem anat disminuint l’esforç.

2 intr Esdevenir més petit, menys intens, etc. El nombre d’assistents havia disminuït molt.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disminuir

GERUNDI: disminuint

PARTICIPI: disminuït, disminuïda, disminuïts, disminuïdes

INDICATIU PRESENT: disminueixo, disminueixes, disminueix, disminuïm, disminuïu, disminueixen

INDICATIU IMPERFET: disminuïa, disminuïes, disminuïa, disminuíem, disminuíeu, disminuïen

INDICATIU PASSAT: disminuí, disminuïres, disminuí, disminuírem, disminuíreu, disminuïren

INDICATIU FUTUR: disminuiré, disminuiràs, disminuirà, disminuirem, disminuireu, disminuiran

INDICATIU CONDICIONAL: disminuiria, disminuiries, disminuiria, disminuiríem, disminuiríeu, disminuirien

SUBJUNTIU PRESENT: disminueixi, disminueixis, disminueixi, disminuïm, disminuïu, disminueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: disminuís, disminuïssis, disminuís, disminuíssim, disminuíssiu, disminuïssin

IMPERATIU: disminueix, disminueixi, disminuïm, disminuïu, disminueixin

->disminuït

■disminuït -ïda

Part. sil.: dis_mi_nu_ït

[de disminuir]

1 adj Que sofreix disminució.

2 m i f esp Persona restringida en les facultats físiques o mentals. Un disminuït físic, mental.

3 adj HERÀLD Dit de la peça fonamental representada en unes proporcions més estretes. El comble és un cap disminuït.

4 adj MÚS Dit d’una de les formes dels intervals musicals, excepte el de segona, en la qual l’interval té un semitò cromàtic menys que el mateix interval en la forma menor o en la forma justa.

->dismnèsia

dismnèsia

Part. sil.: dis_mnè_si_a

f PAT Trastorn o afebliment de la memòria.

->dismutació

■dismutació

Part. sil.: dis_mu_ta_ci_ó

f QUÍM Reacció d’oxidació-reducció per la qual una substància es transforma en dues altres de distintes.

->dismutar-se

■dismutar-se

v pron QUÍM Sofrir dismutació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dismutar

GERUNDI: dismutant

PARTICIPI: dismutat, dismutada, dismutats, dismutades

INDICATIU PRESENT: dismuto, dismutes, dismuta, dismutem, dismuteu, dismuten

INDICATIU IMPERFET: dismutava, dismutaves, dismutava, dismutàvem, dismutàveu, dismutaven

INDICATIU PASSAT: dismutí, dismutares, dismutà, dismutàrem, dismutàreu, dismutaren

INDICATIU FUTUR: dismutaré, dismutaràs, dismutarà, dismutarem, dismutareu, dismutaran

INDICATIU CONDICIONAL: dismutaria, dismutaries, dismutaria, dismutaríem, dismutaríeu, dismutarien

SUBJUNTIU PRESENT: dismuti, dismutis, dismuti, dismutem, dismuteu, dismutin

SUBJUNTIU IMPERFET: dismutés, dismutessis, dismutés, dismutéssim, dismutéssiu, dismutessin

IMPERATIU: dismuta, dismuti, dismutem, dismuteu, dismutin

->disomia

■disomia

Part. sil.: di_so_mi_a

f 1 PAT Malformació caracteritzada per l’existència de dos cossos complets units per una o més parts.

2 disomia uniparental GEN Presència en un cariotip d’una parella de cromosomes que tenen el mateix origen (matern o patern).

->disòsmia

disòsmia

Part. sil.: di_sòs_mi_a

f PAT Alteració del sentit de l’olfacte.

->disostosi

■disostosi

f PAT Ossificació defectuosa, generalment d’origen congènit.

->dispar

■dispar

[del ll. dispar, -āris ‘desigual’]

adj Mancat de paritat.

->disparada

disparada

[de disparar]

f Disparament.

->disparador

■disparador

[de disparar]

m 1 Dispositiu que acciona sobtadament un mecanisme a punt de funcionar.

2 ARM Peça de l’arma que serveix per a disparar-la.

3 FOTOG Mecanisme que acciona l’obturador perquè deixi entrar la llum a l’interior de la càmera durant un temps determinat.

4 MAR Ressort de ferro que hom fixa a la serviola de l’àncora per llançar-la a l’aigua en el moment precís d’escaure’s la nau en el lloc d’ancoratge.

->disparament

■disparament

[de disparar]

m Acció de disparar.

->disparar

■disparar

[de l’ant. desparar, der. de parar, és a dir, ‘fer cessar d’estar parat’; 1a FONT: s. XIV]

v 1 1 tr Fer que (una arma) llanci el projectil. Disparar una escopeta.

2 tr Fer sortir llançat (un projectil), amb una arma. Disparar una fletxa, un tret.

3 pron L’escopeta es disparà de sobte.

4 pron p ext Posar-se en funcionament un mecanisme, engegar-se. Vigila la màquina, que es dispararà.

2 pron fig 1 Engegar-se a monologar, generalment per esbravar-se. No el coneixia de res i es va disparar a explicar-me la seva vida.

2 Rompre a parlar, a cridar, a riure, etc., amb exaltació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disparar

GERUNDI: disparant

PARTICIPI: disparat, disparada, disparats, disparades

INDICATIU PRESENT: disparo, dispares, dispara, disparem, dispareu, disparen

INDICATIU IMPERFET: disparava, disparaves, disparava, disparàvem, disparàveu, disparaven

INDICATIU PASSAT: disparí, disparares, disparà, disparàrem, disparàreu, dispararen

INDICATIU FUTUR: dispararé, dispararàs, dispararà, dispararem, disparareu, dispararan

INDICATIU CONDICIONAL: dispararia, dispararies, dispararia, dispararíem, dispararíeu, dispararien

SUBJUNTIU PRESENT: dispari, disparis, dispari, disparem, dispareu, disparin

SUBJUNTIU IMPERFET: disparés, disparessis, disparés, disparéssim, disparéssiu, disparessin

IMPERATIU: dispara, dispari, disparem, dispareu, disparin

->disparat

■disparat -ada

adj Molt veloç. Se’n va anar disparat com una fletxa. Va sortir disparat de la capsa.

->disparèunia

disparèunia

Part. sil.: dis_pa_rèu_ni_a

[de dis-¹ i el gr. páreunos ‘company sexual’]

f PAT Coit dolorós.

->disparitat

■disparitat

[de dispar]

f Qualitat de dispar. Una disparitat d’edat. Disparitat d’opinions, de condicions.

->dispendi

■dispendi

[del ll. dispendium ‘despesa’; 1a FONT: 1383]

m 1 Despesa gran. No puc permetre un tal dispendi.

2 fig Dispendi de forces, de temps.

->dispendiós

■dispendiós -osa

Part. sil.: dis_pen_di_ós

[de dispendi]

adj Que porta dispendi; costós.

->dispendiosament

■dispendiosament

Part. sil.: dis_pen_di_o_sa_ment

[de dispendiós]

adv Amb dispendi, d’una manera dispendiosa.

->dispensa

■dispensa

[de dispensar]

f 1 Autorització que la mateixa llei atorga per a deixar de complir-la en uns casos determinats.

2 DR CAN Autorització atorgada per l’autoritat eclesiàstica per deixar de complir una disposició legal, merament eclesiàstica, en un cas particular.

->dispensable

■dispensable

[de dispensar]

adj 1 Que hom pot dispensar. És una falta dispensable.

2 DR Dit de l’impediment matrimonial que pot ésser dispensat ja per l’autoritat civil, ja per l’eclesiàstica, segons els casos.

->dispensació

■dispensació

Part. sil.: dis_pen_sa_ci_ó

[del ll. dispensatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 Acció de dispensar;

2 l’efecte.

->dispensador

■dispensador -a

[del ll. dispensator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que dispensa, distribueix.

->dispensar

■dispensar

[del ll. dispensare ‘compartir, distribuir’, verb freqüentatiu der. del ll. dispendĕre ‘distribuir alguna cosa pesant-la’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v tr 1 1 ant Distribuir, donar ordenadament.

2 Distribuir, concedir, dons, beneficis, favors, etc. Dispensar benediccions.

3 p ext Dispensar elogis.

2 ant Administrar, governar. Les persones sàvies han de dispensar o proveir en l’esdevenidor.

3 Eximir d’una obligació. Dispensar algú del servei militar.

4 1 Absoldre d’una falta; perdonar, excusar.

2 esp Emprat com a fórmula de cortesia per a excusar-se d’una falta, molèstia, objecció, etc. Dispenseu que arribi tan tard.

3 abs Dispensa! Dispenseu, però me n’haig d’anar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dispensar

GERUNDI: dispensant

PARTICIPI: dispensat, dispensada, dispensats, dispensades

INDICATIU PRESENT: dispenso, dispenses, dispensa, dispensem, dispenseu, dispensen

INDICATIU IMPERFET: dispensava, dispensaves, dispensava, dispensàvem, dispensàveu, dispensaven

INDICATIU PASSAT: dispensí, dispensares, dispensà, dispensàrem, dispensàreu, dispensaren

INDICATIU FUTUR: dispensaré, dispensaràs, dispensarà, dispensarem, dispensareu, dispensaran

INDICATIU CONDICIONAL: dispensaria, dispensaries, dispensaria, dispensaríem, dispensaríeu, dispensarien

SUBJUNTIU PRESENT: dispensi, dispensis, dispensi, dispensem, dispenseu, dispensin

SUBJUNTIU IMPERFET: dispensés, dispensessis, dispensés, dispenséssim, dispenséssiu, dispensessin

IMPERATIU: dispensa, dispensi, dispensem, dispenseu, dispensin

->dispensari

■dispensari

[del b. ll. dispensarius ‘el qui dispensa o administra’]

m HIG Centre d’assistència pública vinculat als serveis hospitalaris i als serveis d’assistència sanitària col·lectius.

->dispenser

■dispenser -a

[de dispensar]

adj i m i f Dispensador.

->dispèpsia

■dispèpsia

Part. sil.: dis_pèp_si_a

[de dis-¹ i el gr. pépsis ‘cocció, digestió’]

f PAT Digestió alterada o aviciada.

->dispèptic

■dispèptic -a

[de dispèpsia]

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a la dispèpsia.

2 adj i m i f Que té dispèpsia. Un dispèptic.

->dispergir

■dispergir

[del ll. dispergĕre, íd.]

v tr Dispersar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dispergir

GERUNDI: dispergint

PARTICIPI: dispergit, dispergida, dispergits, dispergides

INDICATIU PRESENT: dispergeixo, dispergeixes, dispergeix, dispergim, dispergiu, dispergeixen

INDICATIU IMPERFET: dispergia, dispergies, dispergia, dispergíem, dispergíeu, dispergien

INDICATIU PASSAT: dispergí, dispergires, dispergí, dispergírem, dispergíreu, dispergiren

INDICATIU FUTUR: dispergiré, dispergiràs, dispergirà, dispergirem, dispergireu, dispergiran

INDICATIU CONDICIONAL: dispergiria, dispergiries, dispergiria, dispergiríem, dispergiríeu, dispergirien

SUBJUNTIU PRESENT: dispergeixi, dispergeixis, dispergeixi, dispergim, dispergiu, dispergeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: dispergís, dispergissis, dispergís, dispergíssim, dispergíssiu, dispergissin

IMPERATIU: dispergeix, dispergeixi, dispergim, dispergiu, dispergeixin

->disperm

■disperm -a

[de di-¹ i -sperm]

adj BOT Dit del fruit que conté dues llavors.

->dispermàtic

dispermàtic -a

[de disperm]

adj BOT Disperm.

->dispèrmia

dispèrmia

Part. sil.: dis_pèr_mi_a

f CIT Penetració de dos espermatozoides en un òvul.

->dispers

■dispers -a

[del ll. dispersus, -a, -um, íd., participi de dispergĕre ‘dispersar, espargir’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que és dispersat.

->dispersador

■dispersador -a

[de dispersar]

1 adj Que dispersa.

2 m QUÍM Substància que, a causa de la disminució de la tensió superficial, facilita la dispersió de la fase digestiva en el medi de dispersió.

3 m QUÍM Aparell que, com els molins col·loïdals, redueix les substàncies a dimensions col·loïdals.

->dispersament

■dispersament

[de dispersar]

adv D’una manera dispersa.

->dispersant

■dispersant

[de dispersar]

adj i m ALIM Dit de l’additiu alimentari que facilita la dispersió i l’eventual dissolució d’un aliment sòlid en un líquid.

->dispersar

■dispersar

[possiblement calc del fr. disperser, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr Separar en diverses direccions. Els guàrdies ens dispersaren. El foc de la nostra artilleria dispersà les forces enemigues.

2 tr fig Dispersar l’atenció, els esforços.

3 pron Arribats a l’ermita, ens dispersàrem pels bosquets del voltant.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dispersar

GERUNDI: dispersant

PARTICIPI: dispersat, dispersada, dispersats, dispersades

INDICATIU PRESENT: disperso, disperses, dispersa, dispersem, disperseu, dispersen

INDICATIU IMPERFET: dispersava, dispersaves, dispersava, dispersàvem, dispersàveu, dispersaven

INDICATIU PASSAT: dispersí, dispersares, dispersà, dispersàrem, dispersàreu, dispersaren

INDICATIU FUTUR: dispersaré, dispersaràs, dispersarà, dispersarem, dispersareu, dispersaran

INDICATIU CONDICIONAL: dispersaria, dispersaries, dispersaria, dispersaríem, dispersaríeu, dispersarien

SUBJUNTIU PRESENT: dispersi, dispersis, dispersi, dispersem, disperseu, dispersin

SUBJUNTIU IMPERFET: dispersés, dispersessis, dispersés, disperséssim, disperséssiu, dispersessin

IMPERATIU: dispersa, dispersi, dispersem, disperseu, dispersin

->dispersió

■dispersió

Part. sil.: dis_per_si_ó

[del ll. dispersio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció de dispersar o de dispersar-se;

2 l’efecte.

2 BOT Disseminació.

3 ESTAD Desviació d’un conjunt de valors respecte a un valor central, generalment el valor mitjà.

4 FÍS ATÒM Procés mitjançant el qual té lloc un canvi de les constants físiques, àdhuc de la natura, d’una ona o un feix de partícules que travessen un medi, a causa de la interacció amb les partícules d’aquest.

5 MAGNET Fenomen consistent en el fet que una part del flux magnètic d’una màquina elèctrica, un transformador, etc., es desvia del circuit magnètic, generalment de ferro, i es tanca a través de l’aire, amb la qual cosa redueix el flux útil.

6 ÒPT Variació de l’índex de refracció d’una substància en fer-ho la freqüència de la llum incident.

7 QUÍM Sistema heterogeni format per dues fases o més en el qual la fase dispersa és en suspensió en el medi de dispersió, que pot ésser un líquid, un sòlid o un gas.

->dispersiu

■dispersiu -iva

Part. sil.: dis_per_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. dispersus, -a, -um, participi de dispergĕre ‘dispersar, espargir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que dispersa.

->dispersoide

■dispersoide

Part. sil.: dis_per_soi_de

m QUÍM 1 Col·loide.

2 Partícula de dimensions intermèdies entre les d’una suspensió de partícules polimoleculars, visibles en un medi líquid, i les d’una solució de partícules monomoleculars, òpticament buida.

->dispersor

dispersor

m ÒPT Instrument emprat per a dispersar la llum, és a dir, per a separar les components monocromàtiques d’una radiació composta.

->dispesa

■dispesa

[variant de despesa, aplicada a la quantitat pagada en una casa per la manutenció d’un estadant, d’on s’estengué a designar la mateixa casa; 1a FONT: 1575, DPou.]

f Casa on, per un preu convingut, hom dóna allotjament i menjar.

->dispeser

■dispeser -a

[de dispesa; 1a FONT: s. XX, Oller]

m i f 1 Persona que té una dispesa.

2 Persona que s’està en una dispesa.

->displàsia

■displàsia

Part. sil.: dis_plà_si_a

f PAT Anomalia en el desenvolupament.

->displàstic

■displàstic -a

1 adj PAT Relatiu o pertanyent a la displàsia.

2 adj i m i f ANTROP i PSIC Dit de l’individu que, per la constitució, no s’adapta a cap biotip.

->display

display^* [displɛ́j]

[angl ] m PUBL Suport de cartó, plàstic o altres materials rígids, que hom utilitza com a element publicitari en el punt de venda per a anunciar un producte a l’aparador o a l’interior d’un establiment comercial i que pot incorporar mostres del producte o fullets.

->displicència

■displicència

Part. sil.: dis_pli_cèn_ci_a

[del ll. displicentia, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Qualitat de displicent.

->displicent

■displicent

[del ll. displicens, -ntis, participi pres. de displicĕre ‘desplaure’, der. de placĕre ‘plaure’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que no troba gust en res, que no posa interès en res.

->displicentment

■displicentment

[de displicent]

adv Amb displicència.

->dispnea

■dispnea

Part. sil.: disp_ne_a

f PAT Sensació de dificultat de la respiració associada amb un augment de l’esforç per respirar.

->dispneic

■dispneic -a

Part. sil.: disp_neic

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a la dispnea.

2 adj i m i f Que té dispnea.

->dispondaic

dispondaic -a

Part. sil.: dis_pon_daic

adj Relatiu o pertanyent al dispondeu.

->dispondeu

dispondeu

Part. sil.: dis_pon_deu

m Peu mètric que consta de dos espondeus, o sigui, de quatre síl·labes llargues.

->disponibilitat

■disponibilitat

[de disponible]

f Qualitat de disponible.

->disponible

■disponible

[de l’ant. dispondre; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 De què hom pot disposar. No tenia més diners disponibles. En aquella dispesa no hi havia ja cap habitació disponible.

2 DR Dit dels béns o de la porció de béns de què hom pot disposar per donació o per testament.

->disposador

■disposador -a

[de disposar]

adj i m i f Que disposa.

->disposar

■disposar

[calc del ll. disponĕre, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 1 tr Posar (alguna cosa) d’una certa manera per a un fi determinat. Disposem les cadires de manera que tothom pugui veure còmodament l’escenari.

2 tr Preparar (alguna cosa) per a una circumstància. Han disposat aquesta sala per al ball.

3 pron Preparar-se a fer (alguna cosa), tenir la intenció de fer-la. Tots es disposen a complaure’l. En aquell moment em disposava a sortir.

2 tr 1 Regular, decidir. L’alcalde ha disposat un dia de festa.

2 abs L’home proposa i Déu disposa.

3 intr 1 Tenir, algú, la llibertat de fer el que vulgui d’alguna cosa. Pots disposar del cotxe sempre que vulguis.

2 Tenir, algú, la llibertat d’utilitzar l’ajuda o els serveis d’algú altre. Si us puc ajudar en alguna cosa, disposeu de mi. Maneu i disposeu.

3 DR Obrar lliurement en la disposició dels béns propis.

4 DR Fer testament.

4 intr Tenir per a ésser usat. Disposàvem llavors d’un capital considerable.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disposar

GERUNDI: disposant

PARTICIPI: disposat, disposada, disposats, disposades

INDICATIU PRESENT: disposo, disposes, disposa, disposem, disposeu, disposen

INDICATIU IMPERFET: disposava, disposaves, disposava, disposàvem, disposàveu, disposaven

INDICATIU PASSAT: disposí, disposares, disposà, disposàrem, disposàreu, disposaren

INDICATIU FUTUR: disposaré, disposaràs, disposarà, disposarem, disposareu, disposaran

INDICATIU CONDICIONAL: disposaria, disposaries, disposaria, disposaríem, disposaríeu, disposarien

SUBJUNTIU PRESENT: disposi, disposis, disposi, disposem, disposeu, disposin

SUBJUNTIU IMPERFET: disposés, disposessis, disposés, disposéssim, disposéssiu, disposessin

IMPERATIU: disposa, disposi, disposem, disposeu, disposin

->disposició

■disposició

Part. sil.: dis_po_si_ci_ó

[del ll. dispositio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

f 1 1 Acció de disposar o de disposar-se.

2 esp Manera d’estar disposada alguna cosa. No m’agrada la disposició dels mobles.

2 1 Conjunt de circumstàncies en què es troba algú per a fer (alguna cosa). Està en disposició de cursar estudis superiors.

2 Estat, condició de l’esperit per a fer (alguna cosa). Ara no em sento en disposició de rebre visites.

3 Inclinació de l’ànim o de la voluntat. Disposició al pecat. Té molt bona disposició per a tot el que li manen.

4 Manera d’ésser que fa possible o facilita el desenvolupament d’una activitat determinada. Té molta disposició per a la música.

3 Poder de disposar d’alguna cosa. Tenia aquests diners a la seva disposició.

4 DIPL Part essencial d’un diploma o d’un document jurídic en la qual és expressat l’objecte de l’acció o de la voluntat de l’actor.

5 DR 1 Ordre d’una autoritat o llei. Les disposicions de la llei.

2 Precepte legal o reglamentari.

->dispositiu

■dispositiu -iva

Part. sil.: dis_po_si_tiu

[del b. ll. dispositivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 1 adj Que disposa.

2 adj esp Dit de la part d’una sentència o d’una ordenació en què és disposat allò que cal fer.

3 f DR PROC Pronunciament dispositiu d’una sentència. Notificació d’una dispositiva condemnatòria al denunciat.

2 m 1 TECNOL Peça o conjunt de peces disposades de manera que esdevinguin aptes per a un fi determinat i que formen part, generalment, d’un conjunt més complex.

2 dispositiu electrònic ELECTRÒN Dispositiu en el qual la conducció és deguda principalment a electrons (o a unes altres partícules, com és ara ions) que es desplacen en un gas, en el buit o en un semiconductor.

3 dispositiu intrauterí MED [sigla DIU] Dispositiu de plàstic o de metall que, inserit dins l’úter, exerceix un efecte contraceptiu en impedir la implantació de l’òvul.

->dispositivament

■dispositivament

[de dispositiu]

adv Amb ordre dispositiu.

->dispost

■dispost -a

[participi de l’ant. dispondre, del ll. disponĕre ‘posar separadament, disposar’, substituït més endavant al Principat per disposar]

adj Que està en disposició, que té disposició.

->disprosi

■disprosi

m QUÍM INORG [símb: Dy] Element metàl·lic de nombre atòmic 66, pertanyent a la sèrie dels lantànids, també anomenada de les terres rares.

->disproteïnèmia

disproteïnèmia

Part. sil.: dis_pro_te_ï_nè_mi_a

f PAT Modificació quantitativa o qualitativa de les proteïnes del plasma sanguini.

->disputa

■disputa

[de disputar; 1a FONT: s. XV, Curial]

f 1 1 Acció de disputar;

2 l’efecte.

2 esp HIST A l’edat mitjana, polèmica teològica sostinguda entre jueus i cristians de forma oral i pública.

->disputabilitat

■disputabilitat

[de disputable]

f Qualitat de disputable.

->disputable

■disputable

[del ll. disputabĭlis, íd.]

adj Que pot ésser objecte de disputació; controvertible.

->disputació

■disputació

Part. sil.: dis_pu_ta_ci_ó

[del ll. disputatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f ant Disputa.

->disputador

■disputador -a

[del ll. disputator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj i m i f 1 Que és afectat a disputar, a discutir.

2 Pràctic en disputes, en discussions.

->disputant

■disputant

[de disputar]

m i f Persona que disputa.

->disputar

■disputar

[del ll. disputare ‘posar en clar després d’un examen o una discussió’, der. de putare ‘esporgar, posar en net’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 intr Tenir, dues persones o més, una discussió sobre un punt de teologia, de filosofia, de moral, etc. Disputà amb el rabí sobre la redempció de la humanitat.

2 1 intr Tenir una discussió viva sobre qualsevol cosa. Fa cinc hores que disputem sobre l’any que comença el segle.

2 pron Es disputen nit i dia, i sempre per bestieses.

3 1 tr Oposar-se a un altre per aconseguir alguna cosa que ell té o pretén també de tenir. El germà petit li disputa l’herència.

2 pron Es disputen el poder.

3 tr Lluitar, competir, per aconseguir la victòria. Disputar una batalla, un partit de futbol.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disputar

GERUNDI: disputant

PARTICIPI: disputat, disputada, disputats, disputades

INDICATIU PRESENT: disputo, disputes, disputa, disputem, disputeu, disputen

INDICATIU IMPERFET: disputava, disputaves, disputava, disputàvem, disputàveu, disputaven

INDICATIU PASSAT: disputí, disputares, disputà, disputàrem, disputàreu, disputaren

INDICATIU FUTUR: disputaré, disputaràs, disputarà, disputarem, disputareu, disputaran

INDICATIU CONDICIONAL: disputaria, disputaries, disputaria, disputaríem, disputaríeu, disputarien

SUBJUNTIU PRESENT: disputi, disputis, disputi, disputem, disputeu, disputin

SUBJUNTIU IMPERFET: disputés, disputessis, disputés, disputéssim, disputéssiu, disputessin

IMPERATIU: disputa, disputi, disputem, disputeu, disputin

->disquet

■disquet

[de l’angl. americà diskette, de disk ‘disc’ i el sufix diminutiu -ette, manllevat al fr]

m INFORM Disc magnètic de material flexible, de petites dimensions, tancat en una funda, magnetitzable per les dues bandes.

->disquetera

■disquetera

[de disquet]

f INFORM Unitat per a disquets.

->disquèzia

disquèzia

Part. sil.: dis_què_zi_a

f PAT Defecació difícil o dolorosa per acumulació de les matèries fecals en l’ampul·la rectal.

->disquisició

■disquisició

Part. sil.: dis_qui_si_ci_ó

[del ll. disquisitio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

f Recerca subtil, minuciosa, sobre una qüestió.

->disrupció

■disrupció

Part. sil.: dis_rup_ci_ó

[de rompre]

f ELECT Descàrrega brusca produïda en un aïllant sòlid o bé en un espai aïllant líquid o gasós quan la tensió aplicada arriba a un cert valor, anomenat tensió disruptiva o de perforació.

->disruptiu

■disruptiu -iva

Part. sil.: dis_rup_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. disruptus, -a, -um, participi de disrumpĕre ‘esmicolar’]

adj 1 ELECT Que produeix disrupció. Descàrrega disruptiva.

2 coloració disruptiva ECOL Forma de camuflament natural de certs animals que tenen franges transversals de colors foscs.

->disruptor

disruptor

[formació culta analògica sobre la base del ll. disruptus, -a, -um, participi de disrumpĕre ‘esmicolar’]

m ELECTROT Element d’un circuit que és capaç de provocar-ne la disrupció o obertura ràpida.

->-dissa

-dissa

Sufix, del llatí -icius o -itius, -a, que significa ‘acció intensa o continuada de’. Ex.: xerradissa, escampadissa, trencadissa, corredissa.

->dissabte

■dissabte

[del ll. die(s) sabbatī ‘dia del sàbat’, de l’hebreu sabbath ‘descans’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m 1 1 [abrev ds.] Sisè dia de la setmana, o setè, en el còmput antic i cristià.

2 JUD Sàbat.

3 Dissabte Sant (o de Glòria) LITÚRG Dissabte de la Setmana Santa que acaba, a la nit, amb la Vetlla Pasqual.

2 1 Conjunt de les operacions necessàries per a fer la neteja a fons d’una casa, que tradicionalment hom feia en dissabte. Quan acabarem el dissabte de les habitacions farem el de la cuina.

2 fer dissabte Netejar a fons. Avui farem dissabte dels dalts i demà dels baixos.

3 fer dissabte fig i col·loq confessar 2.

3 1 p ext dial Vigília, dissabte bord.

2 dissabte bord Dia anterior a una festa que no és diumenge.

->dissecació

■dissecació

Part. sil.: dis_se_ca_ci_ó

[de dissecar]

f 1 Dissecció.

2 esp ZOOL Taxidèrmia.

->dissecador

■dissecador -a

[de dissecar]

1 adj i m i f Que disseca.

2 m i f ZOOL Taxidermista.

->dissecar

■dissecar

[del ll. dissecare ‘tallar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 1 ANAT Fer una dissecció.

2 fig Analitzar minuciosament un llibre, una obra d’art, una ideologia, etc.

2 ZOOL Practicar la taxidèrmia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissecar

GERUNDI: dissecant

PARTICIPI: dissecat, dissecada, dissecats, dissecades

INDICATIU PRESENT: disseco, disseques, disseca, dissequem, dissequeu, dissequen

INDICATIU IMPERFET: dissecava, dissecaves, dissecava, dissecàvem, dissecàveu, dissecaven

INDICATIU PASSAT: dissequí, dissecares, dissecà, dissecàrem, dissecàreu, dissecaren

INDICATIU FUTUR: dissecaré, dissecaràs, dissecarà, dissecarem, dissecareu, dissecaran

INDICATIU CONDICIONAL: dissecaria, dissecaries, dissecaria, dissecaríem, dissecaríeu, dissecarien

SUBJUNTIU PRESENT: dissequi, dissequis, dissequi, dissequem, dissequeu, dissequin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissequés, dissequessis, dissequés, dissequéssim, dissequéssiu, dissequessin

IMPERATIU: disseca, dissequi, dissequem, dissequeu, dissequin

->dissecció

■dissecció

Part. sil.: dis_sec_ci_ó

[del ll. dissectio, -ōnis ‘tall’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 ANAT Pràctica consistent a obrir un ésser viu i separar-ne les parts per tal de fer-ne l’estudi de la seva anatomia.

2 fig Acció de dissecar; La dissecció d’un llibre.

3 l’efecte.

2 ZOOL Taxidèrmia.

->dissector

■dissector -a

[formació culta analògica sobre la base del ll. dissectus, -a, -um, participi de dissecare ‘tallar’]

1 adj i m i f Que disseca.

2 m i f esp ANAT Persona que fa disseccions.

3 dissector d’imatge TV Tipus primitiu d’analitzador d’imatge, en què la imatge òptica és projectada sobre un mosaic transparent fotosensible que emet electrons, els quals, accelerats convenientment, formen la imatge electrònica, que és explorada mitjançant un sistema de deflexió magnètica i un ànode fix.

->dissemblança

■dissemblança

[de dissemblar; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f Manca de semblança, qualitat de dissemblant.

->dissemblant

■dissemblant

[de dissemblar; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj Que no és semblant. Són dissemblants en tot.

->dissemblantment

■dissemblantment

[de dissemblant]

adv D’una manera dissemblant.

->dissemblar

■dissemblar

[de semblar]

v intr No ésser semblant.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissemblar

GERUNDI: dissemblant

PARTICIPI: dissemblat, dissemblada, dissemblats, dissemblades

INDICATIU PRESENT: dissemblo, dissembles, dissembla, dissemblem, dissembleu, dissemblen

INDICATIU IMPERFET: dissemblava, dissemblaves, dissemblava, dissemblàvem, dissemblàveu, dissemblaven

INDICATIU PASSAT: dissemblí, dissemblares, dissemblà, dissemblàrem, dissemblàreu, dissemblaren

INDICATIU FUTUR: dissemblaré, dissemblaràs, dissemblarà, dissemblarem, dissemblareu, dissemblaran

INDICATIU CONDICIONAL: dissemblaria, dissemblaries, dissemblaria, dissemblaríem, dissemblaríeu, dissemblarien

SUBJUNTIU PRESENT: dissembli, dissemblis, dissembli, dissemblem, dissembleu, dissemblin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissemblés, dissemblessis, dissemblés, dissembléssim, dissembléssiu, dissemblessin

IMPERATIU: dissembla, dissembli, dissemblem, dissembleu, dissemblin

->dissèmia

■dissèmia

Part. sil.: dis_sè_mi_a

[de di-¹ i -sèmia]

f LING Cas de l’homonímia quan una seqüència fònica té dos significats distints no relacionats.

->disseminació

■disseminació

Part. sil.: dis_se_mi_na_ci_ó

[del ll. disseminatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de disseminar o de disseminar-se;

2 l’efecte.

2 BOT Dispersió de les diàspores de les plantes.

3 MIN Jaciment constituït per partícules fines de mineral dispersat en una roca.

->disseminar

■disseminar

[del ll. disseminare ‘propagar, escampar’; 1a FONT: 1864, DLab.]

v 1 1 tr Posar en un espai extens (persones o coses) a distància les unes de les altres. El vent dissemina les llavors.

2 pron Els gitanos s’han disseminat per tot Europa.

2 tr fig Difondre, divulgar, idees, errors, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: disseminar

GERUNDI: disseminant

PARTICIPI: disseminat, disseminada, disseminats, disseminades

INDICATIU PRESENT: dissemino, dissemines, dissemina, disseminem, dissemineu, disseminen

INDICATIU IMPERFET: disseminava, disseminaves, disseminava, disseminàvem, disseminàveu, disseminaven

INDICATIU PASSAT: disseminí, disseminares, disseminà, disseminàrem, disseminàreu, disseminaren

INDICATIU FUTUR: disseminaré, disseminaràs, disseminarà, disseminarem, disseminareu, disseminaran

INDICATIU CONDICIONAL: disseminaria, disseminaries, disseminaria, disseminaríem, disseminaríeu, disseminarien

SUBJUNTIU PRESENT: dissemini, disseminis, dissemini, disseminem, dissemineu, disseminin

SUBJUNTIU IMPERFET: disseminés, disseminessis, disseminés, disseminéssim, disseminéssiu, disseminessin

IMPERATIU: dissemina, dissemini, disseminem, dissemineu, disseminin

->dissemínul

dissemínul

m BOT Diàspora.

->dissens

dissens

[del ll. dissensus, -us, íd.]

m Dissensió.

->dissensió

■dissensió

Part. sil.: dis_sen_si_ó

[del ll. dissensio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Diversitat de sentiments, d’opinions, d’interessos, etc. Tot i les dissensions en alguns punts, vivim en bona harmonia.

2 Conflicte, contesa, que resulta de la diversitat de sentiments, d’opinions, etc. Dissensions domèstiques, civils, intestines.

->dissentiment

■dissentiment

[de dissentir; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 1 Acció de dissentir;

2 l’efecte. Hi estic en dissentiment.

2 1 Negativa.

2 dissentiment mutu DR Conformitat de les parts a deixar sense efecte el contracte o les obligacions existents entre elles.

3 HIST Declaració de disconformitat amb un procediment de gràcia o de justícia que podia fer qualsevol membre de les antigues corts catalanes, la qual, si era acceptada pel seu braç, podia retardar, o bé interrompre, les deliberacions fins que hom arribava a una decisió i era retirat aleshores el dissentiment.

->dissentir

■dissentir

[del ll. dissentīre, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr 1 Diferir d’altri en allò que hom pensa, sent o vol. En les qüestions fonamentals, sempre dissenteixes de mi. Estem d’acord en moltes coses, però en matèria de religió dissentim.

2 No estar d’acord amb una opinió, una decisió, etc. Dissentia de l’opinió general. No hi consentim pas, ans hi dissentim.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissentir

GERUNDI: dissentint

PARTICIPI: dissentit, dissentida, dissentits, dissentides

INDICATIU PRESENT: dissenteixo, dissenteixes, dissenteix, dissentim, dissentiu, dissenteixen

INDICATIU IMPERFET: dissentia, dissenties, dissentia, dissentíem, dissentíeu, dissentien

INDICATIU PASSAT: dissentí, dissentires, dissentí, dissentírem, dissentíreu, dissentiren

INDICATIU FUTUR: dissentiré, dissentiràs, dissentirà, dissentirem, dissentireu, dissentiran

INDICATIU CONDICIONAL: dissentiria, dissentiries, dissentiria, dissentiríem, dissentiríeu, dissentirien

SUBJUNTIU PRESENT: dissenteixi, dissenteixis, dissenteixi, dissentim, dissentiu, dissenteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissentís, dissentissis, dissentís, dissentíssim, dissentíssiu, dissentissin

IMPERATIU: dissenteix, dissenteixi, dissentim, dissentiu, dissenteixin

->disseny

■disseny

[de dissenyar; 1a FONT: 1851, DEsc.]

m 1 Representació gràfica i càlcul de les dimensions d’un objecte a fi de definir-lo unívocament i fer-ne possible la construcció.

2 Activitat encaminada a aconseguir la producció en sèrie d’objectes útils i bells.

3 disseny curricular ENSENY Organització dels objectius, el contingut, els mètodes educatius i les estructures d’ensenyament i aprenentatge que constitueixen el currículum escolar.

4 disseny gràfic Grafisme.

->dissenyador

■dissenyador -a

[de dissenyar; 1a FONT: 1851, DEsc.]

m i f Persona que dissenya, que té per professió dissenyar.

->dissenyar

■dissenyar

[de l’it. disegnare, ll. designare ‘dibuixar’; 1a FONT: 1851, DEsc.]

v tr Fer un disseny.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissenyar

GERUNDI: dissenyant

PARTICIPI: dissenyat, dissenyada, dissenyats, dissenyades

INDICATIU PRESENT: dissenyo, dissenyes, dissenya, dissenyem, dissenyeu, dissenyen

INDICATIU IMPERFET: dissenyava, dissenyaves, dissenyava, dissenyàvem, dissenyàveu, dissenyaven

INDICATIU PASSAT: dissenyí, dissenyares, dissenyà, dissenyàrem, dissenyàreu, dissenyaren

INDICATIU FUTUR: dissenyaré, dissenyaràs, dissenyarà, dissenyarem, dissenyareu, dissenyaran

INDICATIU CONDICIONAL: dissenyaria, dissenyaries, dissenyaria, dissenyaríem, dissenyaríeu, dissenyarien

SUBJUNTIU PRESENT: dissenyi, dissenyis, dissenyi, dissenyem, dissenyeu, dissenyin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissenyés, dissenyessis, dissenyés, dissenyéssim, dissenyéssiu, dissenyessin

IMPERATIU: dissenya, dissenyi, dissenyem, dissenyeu, dissenyin

->dissepiment

dissepiment

m BOT Cloenda.

->dissertació

■dissertació

Part. sil.: dis_ser_ta_ci_ó

[del ll. dissertatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció de dissertar;

2 l’efecte.

->dissertant

■dissertant

[de dissertar]

m i f Persona que disserta.

->dissertar

■dissertar

[del ll. dissertare, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v intr Discórrer metòdicament sobre una matèria científica, artística.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissertar

GERUNDI: dissertant

PARTICIPI: dissertat, dissertada, dissertats, dissertades

INDICATIU PRESENT: disserto, dissertes, disserta, dissertem, disserteu, disserten

INDICATIU IMPERFET: dissertava, dissertaves, dissertava, dissertàvem, dissertàveu, dissertaven

INDICATIU PASSAT: dissertí, dissertares, dissertà, dissertàrem, dissertàreu, dissertaren

INDICATIU FUTUR: dissertaré, dissertaràs, dissertarà, dissertarem, dissertareu, dissertaran

INDICATIU CONDICIONAL: dissertaria, dissertaries, dissertaria, dissertaríem, dissertaríeu, dissertarien

SUBJUNTIU PRESENT: disserti, dissertis, disserti, dissertem, disserteu, dissertin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissertés, dissertessis, dissertés, dissertéssim, dissertéssiu, dissertessin

IMPERATIU: disserta, disserti, dissertem, disserteu, dissertin

->disset

■disset

[del ll. decem et septem, íd.]

1 adj Setze més un. Un noi de disset anys.

2 adj i m i f Que fa disset; dissetè. El disset de juny. És en aquella aula, la disset del corredor.

3 m [pl dissets] 1 El nombre disset, 17.

2 p ext Cosa designada amb el nombre disset. El disset del carrer Nou.

4 m i f Els disset primers.

5 les disset La dissetena hora des de les dotze de la nit; les cinc de la tarda. El tren surt a les disset quinze.

->dissetè

■dissetè -ena

[de disset]

1 adj i m i f [símb: 17è 17a] Que, en una sèrie, en té setze davant seu, que fa disset. La dissetena filla del soldà. Fou la dissetena de la competició.

2 1 adj Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividits en disset parts iguals.

2 m Un dissetè, 1/17. Set dissetens, 7/17.

->dissidència

■dissidència

Part. sil.: dis_si_dèn_ci_a

[del ll. dissidentia, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Qualitat de dissident.

2 Fet d’esdevenir dissident.

->dissident

■dissident

[del ll. dissĭdens, -ntis, participi pres. de dissidēre ‘estar separat, estar en desacord’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj i m i f Que s’ha separat doctrinalment d’una comunitat, d’una escola filosòfica, artística, d’un partit, etc. Els dissidents demòcrates s’han unit als conservadors. Les sectes dissidents.

2 m i f p ext Persona que discrepa sistemàticament.

->dissimetria

■dissimetria

Part. sil.: dis_si_me_tri_a

[de simetria]

f 1 Qualitat de dissimètric; asimetria.

2 GEOL Característica dels plecs que tenen els costats amb diferent inclinació o cabussament.

->dissimètric

■dissimètric -a

[de dissimetria]

adj Asimètric.

->dissímil

dissímil

[del ll. dissĭmĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj ant Dissemblant.

->dissimilació

■dissimilació

Part. sil.: dis_si_mi_la_ci_ó

[de dissimilar; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f 1 1 Acció de dissimilar o de dissimilar-se;

2 l’efecte.

2 FON Procés pel qual dues realitzacions fonemàtiques articulatòriament semblants o comunes tendeixen a diferenciar-se, a augmentar llurs trets distintius o bé a reduir-se per desaparició d’una d’elles.

->dissimilar

■dissimilar

[de dissímil; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v 1 1 tr Fer dissemblant.

2 pron Esdevenir dissemblant.

2 pron esp FON Esdevenir, un fonema, dissemblant d’un altre que té a prop per la dificultat de repetir la mateixa articulació en determinades circumstàncies.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissimilar

GERUNDI: dissimilant

PARTICIPI: dissimilat, dissimilada, dissimilats, dissimilades

INDICATIU PRESENT: dissimilo, dissimiles, dissimila, dissimilem, dissimileu, dissimilen

INDICATIU IMPERFET: dissimilava, dissimilaves, dissimilava, dissimilàvem, dissimilàveu, dissimilaven

INDICATIU PASSAT: dissimilí, dissimilares, dissimilà, dissimilàrem, dissimilàreu, dissimilaren

INDICATIU FUTUR: dissimilaré, dissimilaràs, dissimilarà, dissimilarem, dissimilareu, dissimilaran

INDICATIU CONDICIONAL: dissimilaria, dissimilaries, dissimilaria, dissimilaríem, dissimilaríeu, dissimilarien

SUBJUNTIU PRESENT: dissimili, dissimilis, dissimili, dissimilem, dissimileu, dissimilin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissimilés, dissimilessis, dissimilés, dissimiléssim, dissimiléssiu, dissimilessin

IMPERATIU: dissimila, dissimili, dissimilem, dissimileu, dissimilin

->dissimilatiu

■dissimilatiu -iva

Part. sil.: dis_si_mi_la_tiu

[de dissimilar]

adj Que causa una dissimilació. Tendència dissimilativa.

->dissimilatori

dissimilatori -òria

adj 1 Dissimilatiu.

2 FON Dit del fonema, la tendència, etc., relatius a l’assimilació.

->dissimilitud

■dissimilitud

[del ll. dissimilitudo, -ĭnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f Dissemblança.

->dissimulació

■dissimulació

Part. sil.: dis_si_mu_la_ci_ó

[de dissimular]

f 1 Acció de dissimular;

2 l’efecte.

->dissimuladament

■dissimuladament

[de dissimulat; 1a FONT: 1653, DTo.]

adv Amb dissimulació.

->dissimular

■dissimular

[del ll. dissimulare, íd.; 1a FONT: s. XIII]

v tr 1 1 Amagar, no deixar endevinar els sentiments, les intencions, etc., propis. Dissimular, algú, el seu odi, el seu amor, la seva mandra, la seva saviesa.

2 abs Tu dissimules, però ja fa estona que et veig venir!

2 Impedir de percebre una cosa tal com és. La capa li dissimula el gep. Dissimular una taca.

3 1 abs Fer el desentès. Et sent, però dissimula.

2 Et sent, però ho dissimula.

4 obs 1 Perdonar, disculpar. Déu dissimula els nostres pecats.

2 abs Dissimuli, l’he trepitjat sense voler!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissimular

GERUNDI: dissimulant

PARTICIPI: dissimulat, dissimulada, dissimulats, dissimulades

INDICATIU PRESENT: dissimulo, dissimules, dissimula, dissimulem, dissimuleu, dissimulen

INDICATIU IMPERFET: dissimulava, dissimulaves, dissimulava, dissimulàvem, dissimulàveu, dissimulaven

INDICATIU PASSAT: dissimulí, dissimulares, dissimulà, dissimulàrem, dissimulàreu, dissimularen

INDICATIU FUTUR: dissimularé, dissimularàs, dissimularà, dissimularem, dissimulareu, dissimularan

INDICATIU CONDICIONAL: dissimularia, dissimularies, dissimularia, dissimularíem, dissimularíeu, dissimularien

SUBJUNTIU PRESENT: dissimuli, dissimulis, dissimuli, dissimulem, dissimuleu, dissimulin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissimulés, dissimulessis, dissimulés, dissimuléssim, dissimuléssiu, dissimulessin

IMPERATIU: dissimula, dissimuli, dissimulem, dissimuleu, dissimulin

->dissimulat

■dissimulat -ada

[del ll. dissimulatus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que sol dissimular els seus sentiments, les seves intencions.

2 fer el dissimulat Fer com aquell que no s’adona d’una cosa.

->dissipable

■dissipable

[del ll. dissipabĭlis, íd.]

adj Que es pot dissipar.

->dissipació

■dissipació

Part. sil.: dis_si_pa_ci_ó

[del ll. dissipatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

f 1 1 Acció de dissipar o de dissipar-se;

2 l’efecte.

2 El fet de lliurar-se desenfrenadament als plaers. Viu en la dissipació.

3 FÍS Transformació d’una forma d’energia en energia tèrmica.

->dissipadament

■dissipadament

[de dissipat]

adv Amb dissipació, d’una manera dissipada. Viu dissipadament.