->aiguardenter

■aiguardenter -a

Part. sil.: ai_guar_den_ter

[de aiguardent]

m i f 1 Persona que fabrica aiguardent o que en ven.

2 Persona que acostuma a beure aiguardent.

->aiguardentí

aiguardentí -ina

Part. sil.: ai_guar_den_tí

[de aiguardent]

adj Propi de bevedors d’aiguardent.

->aiguardentós

■aiguardentós -osa

Part. sil.: ai_guar_den_tós

[de aiguardent]

adj 1 Que conté aiguardent.

2 Que sembla d’aiguardent.

->aiguarelles

■aiguarelles

Part. sil.: ai_gua_re_lles

[de aigua]

f pl 1 Vi molt rebaixat amb aigua.

2 Vi molt flac.

->aigua-ros

■aigua-ros

Part. sil.: ai_gua-ros

[de aigua i ros¹ ‘rosada’; 1a FONT: s. XIII]

m PERFUM Aigua aromàtica destil·lada obtinguda a partir de roses fresques.

->aiguarrada

aiguarrada

Part. sil.: ai_guar_ra_da

[de aiguarra, augmentatiu de aigua]

f dial Xàfec violent.

->aiguarràs

■aiguarràs

Part. sil.: ai_guar_ràs

[potser ja des del s. XV, possiblement ll. aqua rasis, combinació amb rasis ‘pega en brut’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m QUÍM IND 1 Oli essencial volàtil, incolor, d’olor característica, poc tòxic, insoluble en aigua i miscible amb molts solvents orgànics, solvent tradicional de vernissos i pintures i usat en indústria química i del cautxú.

2 Essència de trementina.

->aigua-sal

■aigua-sal

Part. sil.: ai_gua-sal

[de aigua i sal; 1a FONT: 1460, Roig]

f 1 Aigua carregada de sal, salmorra.

2 Solució aquosa de qualsevol altra sal, com la sal d’agrella, emprada per a rentar taps.

->aiguat

■aiguat

Part. sil.: ai_guat

[de aigua; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m Ploguda forta que produeix torrentades i inundacions.

->aiguatebiat

aiguatebiat -ada

Part. sil.: ai_gua_te_bi_at

adj i m i f D’Aiguatèbia (Conflent).

->aiguatge

■aiguatge

Part. sil.: ai_guat_ge

[de aigua]

m Aigualera.

->aiguatinta

■aiguatinta

Part. sil.: ai_gua_tin_ta

[de aigua i tinta]

f GRAV Variant de la tècnica de gravar a l’aiguafort, consistent a fer el buit en el metall a base de taques o de masses aconseguides per l’acció de l’àcid.

->aiguavés

■aiguavés

Part. sil.: ai_gua_vés

[de aigua i el ll. versus, -us ‘girant, línia, filera’; 1a FONT: 1306]

[pl -essos] m 1 Declivitat d’un terreny, d’una teulada, etc., per on corren les aigües de la pluja, etc.

2 ARQUIT Part de la casa mallorquina típica que correspon a la declivitat de la teulada que la cobreix.

->aiguavessant

■aiguavessant

Part. sil.: ai_gua_ves_sant

[de aigua i vessant]

m Vessant d’una muntanya.

->aiguavivà

aiguavivà -ana

Part. sil.: ai_gua_vi_và

adj i m i f D’Aiguaviva de Bergantes (Matarranya).

->aigüer

■aigüer -a

Part. sil.: ai_güer

[de aigua]

1 m i f Aiguader.

2 m CERÀM Recipient amb aigua en el qual el terrisser, mentre treballa, es mulla les mans.

->aigüera

■aigüera

Part. sil.: ai_güe_ra

[en el sentit de ‘lloc de rentar la vaixella’, 1575; 1a FONT: s. XIII]

f 1 1 Pica per a rentar-hi els plats; fregadora.

2 Pica que té un albelló per on s’escorre l’aigua.

2 1 Rec o rasa petita per on s’escorre l’aigua que va cap a una bassa.

2 claveguera 1.

->aigüerada

■aigüerada

Part. sil.: ai_güe_ra_da

[de aigüera]

f Conjunt d’objectes bruts (per exemple, que han estat emprats per a preparar i servir el menjar) que han d’ésser rentats a l’aigüera.

->aigüerol¹

■aigüerol¹

Part. sil.: ai_güe_rol

[de aigua]

m 1 Aiguamoll.

2 Bassal.

3 Aigüeroles.

4 VETER Hidrartrosi localitzada al peu del bestiar, consistent en petits tumors tous, plens de líquid.

->aigüerol²

■aigüerol²

Part. sil.: ai_güe_rol

[v. aigüerol¹]

m ORNIT Merla d’aigua.

->aigüerola

■aigüerola

Part. sil.: ai_güe_ro_la

[de aigüerol¹]

f 1 ORNIT aigüerol².

2 pl Suc, cuinat, etc., aigualits.

->aigüeser

aigüeser -a

Part. sil.: ai_güe_ser

adj i m i f D’Aigües de Busot (Alacantí).

->aiguós

■aiguós -osa

Part. sil.: ai_guós

[de aigua; 1a FONT: s. XIV]

adj Carregat d’aigua. Terres aiguoses.

->aiguota

■aiguota

Part. sil.: ai_guo_ta

[de aigua]

f 1 Resaigües.

2 Qualsevol licor sense força.

->aikido

aikido

Part. sil.: ai_ki_do

m ESPORT Art marcial d’origen japonès que aplega tècniques d’altres arts marcials, sobretot del judo, i que més que una forma de combat és una forma d’autodefensa, sense provocar la lesió del contrari.

->aikidoka

aikidoka

Part. sil.: ai_ki_do_ka

m i f ESPORT Persona que practica l’aikido.

->aikinita

aikinita

Part. sil.: ai_ki_ni_ta

[del nom del químic anglès Arthur Aiken (1793-1854)]

f MINERAL Sulfur de plom, bismut i coure, BiCuPbS₃.

->ailant

■ailant

Part. sil.: ai_lant

[del ll. cient. Ailanthus, i aquest, del malai de l’illa d’Ambon ai lanto ‘arbre del cel’]

m BOT i JARD Arbre caducifoli de la família de les simarubàcies (Ailanthus altissima), de fulles compostes molt grosses, de flors petites i verdoses i de fruits d’una sola llavor, amb ales.

->aïllable

■aïllable

Part. sil.: a_ï_lla_ble

[de aïllar]

adj Capaç d’ésser aïllat.

->aïllacionisme

■aïllacionisme

Part. sil.: a_ï_lla_ci_o_nis_me

[calc de l’angl. nord-americà isolationism ‘isolació, aïllament’; 1a FONT: s. XIX]

m POLÍT Tendència política que propugna l’aïllament d’un país respecte als compromisos polítics internacionals.

->aïllacionista

■aïllacionista

Part. sil.: a_ï_lla_ci_o_nis_ta

[calc de l’angl. nord-americà isolationist, íd.]

POLÍT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’aïllacionisme.

2 m i f Partidari de l’aïllacionisme.

->aïlladament

■aïlladament

Part. sil.: a_ï_lla_da_ment

[de aïllat]

adv Amb aïllament.

->aïllador

■aïllador -a

Part. sil.: a_ï_lla_dor

[de aïllar]

1 1 adj Que aïlla. La fusta és una substància aïlladora.

2 m Cos aïllador.

2 m ELECT Peça de material dielèctric que serveix de suport als conductors elèctrics en les línies aèries o en les instal·lacions interiors.

->aïllament

■aïllament

Part. sil.: a_ï_lla_ment

[de aïllar]

m 1 Acció d’aïllar o d’aïllar-se.

2 fig Incomunicació.

3 CONSTR Conjunt d’elements que contribueixen a aïllar.

4 GEN Impossibilitat d’hibridació entre dues poblacions d’organismes, ocasionada per barreres de diversa mena.

5 PSIC Mecanisme de defensa del jo, consistent en la separació d’una motivació, una representació o un acte del seu context.

6 PSIQ Reclusió d’un individu en si mateix, que comporta una incomunicació pràcticament total envers els altres.

7 TERAP Acció d’aïllar determinats malalts durant el període contagiós de la malaltia per tal d’evitar el contagi.

8 aïllament directe MICROB Mètode que consisteix a separar d’un inòcul certes espècies bacterianes i deixar-les créixer lliurement en un medi sòlid.

9 aïllament elèctric ELECT 1 Acció d’incomunicar elèctricament un conductor dels altres, del seu suport i de terra;

2 l’efecte.

->aïllant

■aïllant

Part. sil.: a_ï_llant

[de aïllar]

1 1 adj Aïllador.

2 m Allò que separa o tendeix a separar un medi d’un altre, aïllador.

2 m ELECTROT Substància destinada a impedir el pas de corrent de conducció.

3 m FÍS Substància capaç d’aguantar un gradient de potencial de qualsevol mena.

4 aïllants cel·lulars Materials cel·lulars derivats de polímers que tenen, entre d’altres propietats, les d’aïllants tèrmics i insonoritzants.

5 llengua aïllant LING Per oposició a llengua aglutinant i a llengua flexional, llengua que expressa les funcions morfosintàctiques dels mots per mitjà del seu ordre o de l’ús d’altres mots independents, pel fet que els mots són invariables.

->aïllar

■aïllar

Part. sil.: a_ï_llar

[de illa]

v 1 tr Separar (alguna persona o alguna cosa) de totes les altres. Aïllar un malalt contagiós.

2 pron 1 Separar-se una persona de les altres; isolar-se.

2 Actuar una persona enmig dels altres com si estigués sola; abstreure’s.

3 tr ÀLG Fer que figuri tot sol un terme d’una equació. Aïllar una incògnita.

4 tr FÍS 1 Impedir o atenuar la propagació d’un fenomen físic (calor, so) a l’exterior del lloc on és produït o a l’interior d’un determinat recinte en absorbir-ne l’energia de propagació per mitjà de materials aïllants.

2 Posar (alguna cosa) fora de contacte dels cossos bons conductors de l’electricitat, de la calor.

5 tr QUÍM Separar (un element) d’aquells amb què era combinat; separar (una espècie química) d’una mescla.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aïllar

GERUNDI: aïllant

PARTICIPI: aïllat, aïllada, aïllats, aïllades

INDICATIU PRESENT: aïllo, aïlles, aïlla, aïllem, aïlleu, aïllen

INDICATIU IMPERFET: aïllava, aïllaves, aïllava, aïllàvem, aïllàveu, aïllaven

INDICATIU PASSAT: aïllí, aïllares, aïllà, aïllàrem, aïllàreu, aïllaren

INDICATIU FUTUR: aïllaré, aïllaràs, aïllarà, aïllarem, aïllareu, aïllaran

INDICATIU CONDICIONAL: aïllaria, aïllaries, aïllaria, aïllaríem, aïllaríeu, aïllarien

SUBJUNTIU PRESENT: aïlli, aïllis, aïlli, aïllem, aïlleu, aïllin

SUBJUNTIU IMPERFET: aïllés, aïllessis, aïllés, aïlléssim, aïlléssiu, aïllessin

IMPERATIU: aïlla, aïlli, aïllem, aïlleu, aïllin

->aïllat

aïllat -ada

Part. sil.: a_ï_llat

[de aïllar]

adj FÍS Dit del sistema termodinàmic o mecànic on no hi ha cap intercanvi d’energia (flux de calor, realització o recepció de treball) amb el medi exterior.

->aimara

■aimara

Part. sil.: ai_ma_ra

1 adj Relatiu o pertanyent als aimares o a llur llengua.

2 m i f ETNOL Individu d’un grup ètnic que habita una gran part de la conca del llac Titicaca, entre Bolívia i el Perú.

3 adj i m LING Dit de la família de llengües indígenes de l’Amèrica del Sud parlades al territori de Bolívia i en algunes zones del Perú.

->aimia

■aimia

Part. sil.: ai_mi_a

[de l’oc. allemosinat amía, d’influx fr. al seu torn pel que fa al diftong inicial; 1a FONT: s. XIV]

f Dona amada, respecte a l’home de qui és amada, amb qui té relacions amoroses.

->aimina

■aimina

Part. sil.: ai_mi_na

[del ll. hemina, i aquest, del gr. hēmĩna, íd.]

f METROL Antiga mesura de gra.

->aiminada

■aiminada

Part. sil.: ai_mi_na_da

[de aimina]

f METROL Antiga mesura agrària equivalent a una extensió de terra capaç de contenir una aimina de sembradura.

->ain

■ain

Part. sil.: ain

f Nom de la setzena lletra dels alfabets hebreu i arameu.

->aïna

aïna

Part. sil.: a_ï_na

[de l’oc. ant. aizina, der. de l’adj. aize ‘còmode’, del ll. adjăcens ‘adjacent, assequible’]

f ant 1 Ocasió, mitjà oportú.

2 Eina.

->aïnada

■aïnada

Part. sil.: a_ï_na_da

[de aïnar]

f Crit del cavall.

->aïnar

■aïnar

Part. sil.: a_ï_nar

[del ll. hĭnnīre, íd., probablement a partir d’un ant. *hinir, alterat per influx d’algun mot afí (cf. assaïnar, eguinar, renillar); 1a FONT: s. XIX]

v intr Cridar el cavall; eguinar, renillar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aïnar

GERUNDI: aïnant

PARTICIPI: aïnat, aïnada, aïnats, aïnades

INDICATIU PRESENT: aïno, aïnes, aïna, aïnem, aïneu, aïnen

INDICATIU IMPERFET: aïnava, aïnaves, aïnava, aïnàvem, aïnàveu, aïnaven

INDICATIU PASSAT: aïní, aïnares, aïnà, aïnàrem, aïnàreu, aïnaren

INDICATIU FUTUR: aïnaré, aïnaràs, aïnarà, aïnarem, aïnareu, aïnaran

INDICATIU CONDICIONAL: aïnaria, aïnaries, aïnaria, aïnaríem, aïnaríeu, aïnarien

SUBJUNTIU PRESENT: aïni, aïnis, aïni, aïnem, aïneu, aïnin

SUBJUNTIU IMPERFET: aïnés, aïnessis, aïnés, aïnéssim, aïnéssiu, aïnessin

IMPERATIU: aïna, aïni, aïnem, aïneu, aïnin

->aïnenc

aïnenc -a

Part. sil.: a_ï_nenc

adj i m i f D’Aín (Plana Baixa).

->ainu

■ainu

Part. sil.: ai_nu

1 adj Relatiu o pertanyent als ainus o a llur llengua.

2 m i f ETNOL Individu d’un poble de raça ainuida que habita en diverses illes septentrionals del Japó (Sakhalin, Hokkaido) i les illes Kurils.

3 m LING Llengua de difícil filiació parlada pels ainus.

->ainuid

ainuid -a

Part. sil.: ai_nuid

[der. de ainu, ètnia de l’Àsia oriental]

ANTROP FÍS 1 m i f Individu de la raça ainuida.

2 adj Relatiu o pertanyent a la raça ainuida.

3 raça ainuida Raça del grup leucoderm actualment acantonada en diverses illes septentrionals del Japó.

->aioder

aioder -a

Part. sil.: a_io_der

adj i m i f D’Aiòder (Alt Millars).

->aira

aira

Part. sil.: ai_ra

Hom.: aire

[del gr. aĩr, íd.]

f BOT Gènere de plantes herbàcies de la família de les gramínies (Aira sp), anuals, de fulles curtes, tija prima i flors agrupades en panícules fluixes.

->airada

■airada

Part. sil.: ai_ra_da

[de aire; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

f 1 Vent que dura poca estona.

2 Cop d’aire. Tenir una airada molt forta.

->aïrament

■aïrament

Part. sil.: a_ï_ra_ment

[de aïrar]

m 1 Acció d’aïrar-se;

2 l’efecte.

->aïrar

■aïrar

Part. sil.: a_ï_rar

[de ira; 1a FONT: s. XIV, Llull, Jaume I]

v 1 tr ant Tenir desafecte o aversió envers (algú o alguna cosa).

2 1 tr Encendre d’ira, enutjar fortament.

2 pron No saps com s’aïra quan el contradiuen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aïrar

GERUNDI: aïrant

PARTICIPI: aïrat, aïrada, aïrats, aïrades

INDICATIU PRESENT: aïro, aïres, aïra, aïrem, aïreu, aïren

INDICATIU IMPERFET: aïrava, aïraves, aïrava, aïràvem, aïràveu, aïraven

INDICATIU PASSAT: aïrí, aïrares, aïrà, aïràrem, aïràreu, aïraren

INDICATIU FUTUR: aïraré, aïraràs, aïrarà, aïrarem, aïrareu, aïraran

INDICATIU CONDICIONAL: aïraria, aïraries, aïraria, aïraríem, aïraríeu, aïrarien

SUBJUNTIU PRESENT: aïri, aïris, aïri, aïrem, aïreu, aïrin

SUBJUNTIU IMPERFET: aïrés, aïressis, aïrés, aïréssim, aïréssiu, aïressin

IMPERATIU: aïra, aïri, aïrem, aïreu, aïrin

->airbag

airbag^* [ɛrbák]

[mot angl., comp. de air ‘aire’ i bag ‘sac, bossa’]

m AUT Coixí de seguretat.

->aire

■aire

Part. sil.: ai_re

Hom.: aira

[del ll. āēr, āĕris, i aquest del gr. aḗr, aéros, íd.; 1a FONT: s. XIII]

m 1 QUÍM i FÍS 1 Mescla de gasos (nitrogen, oxigen, argó, anhídrid carbònic i altres gasos rars) que forma l’atmosfera terrestre. Aire humit, saturat, sec.

2 Nom genèric donat antigament als gasos.

2 1 L’aire com a medi (per oposició a terra i a aigua). Volar per l’aire.

2 aire emmetzinat Aire molt fred i perillós per a la salut.

3 a mig aire loc adv A mitja alçària.

4 a ple aire (o a l’aire lliure) A cel descobert.

5 canviar d’aires Canviar de clima, d’ambient.

6 en l’aire loc adv Enlaire.

7 viure de l’aire del cel fig Menjar molt poc.

8 viure de l’aire del cel fig Tenir pocs mitjans econòmics, pocs recursos.

3 pl clima 1. Mudar d’aires.

4 1 Aire en moviment, vent (especialment el de poca intensitat).

2 cop d’aire Ventada.

3 cop d’aire PAT Estat inflamatori a causa de l’acció de l’aire fred.

4 estar entre dos aires Estar entre dues obertures que estableixen un corrent d’aire.

5 1 Aparença, aspecte. No es pot negar que el noi té un cert aire de família.

2 Actitud o posat expressius d’una qualitat personal o d’una emoció.

3 tenir un aire Tenir una semblança.

6 Manera peculiar de moure’s una persona en caminar, en ballar o en fer un exercici qualsevol.

7 ESPORT 1 En l’hípica, manera d’avançar el cavall.

2 aire artificial Aire après mitjançant l’ensinistrament.

3 aire natural Aire espontani del cavall.

8 Petit atac, ombra, brot. Ha tingut un aire de feridura, de bogeria.

9 MÚS 1 Moviment o temps musical.

2 Melodia, tema, cançó.

10 aire complementari FISIOL ANIM Volum de reserva inspiratòria.

11 aire comprimit TECNOL Aire sotmès a una pressió superior a l’atmosfèrica.

12 aire condicionat TECNOL Aire que, tractat en un aparell o una instal·lació de condicionament d’aire, presenta les condicions higroscòpiques, tèrmiques i de depuració adequades per a crear en un local un ambient de característiques predeterminades i per a mantenir-l’hi.

13 aire de reserva FISIOL ANIM Volum màxim que hom pot expulsar després d’una expiració normal.

14 aire enrarit MIN Aire que, per manca de ventilació en les galeries d’una mina, s’ha empobrit en oxigen i s’ha carregat d’anhídrid carbònic i d’altres gasos.

15 aire suplementari FISIOL ANIM Aire de reserva.

16 bosses d’aire METEOR Terme obsolet, conservat al llenguatge popular, per a indicar la turbulència tèrmica o dinàmica.

17 corda a l’aire MÚS Dit de la corda dels instruments amb mànec quan hom la fa vibrar en tota la seva longitud sense subjectar-la amb cap dit que li faci produir un so més agut.

18 massa d’aire METEOR Gran extensió d’aire en la qual les propietats físiques de l’aire, la temperatura i la humitat varien poc en sentit horitzontal. Massa d’aire àrtic. Massa d’aire polar.

19 aire! (o aire, que vol dir vent!) col·loq Expressió que hom usa per a dir a algú que se’n vagi. Aire, que fas nosa!

20 donar-se aire Cuitar a fer alguna cosa; afanyar-se.

->-aire

-aire

Sufix, del llatí -ator, que significa: 1 ‘professional de’. Ex.: drapaire, terrissaire.

2 ‘afeccionat o propens a’. Ex.: dansaire, xerraire.

->aire-aire

aire-aire

Part. sil.: ai_re-ai_re

adj inv ARM Dit de qualsevol tipus de míssil llançat o disparat des d’un avió contra un objectiu aeri.

->airecel

■airecel

Part. sil.: ai_re_cel

[de aire i cel; 1a FONT: 1902, Ruyra]

m L’aire llunyà quan no té altre fons que la volta aparent del cel.

->aireferit

■aireferit -ida

Part. sil.: ai_re_fe_rit

[de aire i ferit; 1a FONT: 1901, Vayreda]

adj Que pateix un aire de feridura.

->aireig

■aireig

Part. sil.: ai_reig

[de airejar]

m 1 1 Acció d’airejar o d’airejar-se.

2 BIOL i QUÍM Aeració.

2 CONSTR Marge que hom deixa entre la punta de la biga i les parets laterals del forat on ha d’anar encastada.

->airejant

airejant

Part. sil.: ai_re_jant

[de airejar]

m CONSTR Additiu que pastat amb el ciment o el formigó provoca la formació de petites bombolles d’aire, circumstància que els fa més resistents a les glaçades tant abans com després de prendre’s.

->airejar

■airejar

Part. sil.: ai_re_jar

[de aire; 1a FONT: s. XIV]

v 1 1 tr Sotmetre a l’acció de l’aire. Airejar un vestit.

2 pron Surt, que al carrer t’airejaràs.

2 tr 1 Ventilar, renovar l’aire. Airejar una cambra.

2 fig ventilar 2.

3 tr fig Renovar. Airejar les idees d’algú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: airejar

GERUNDI: airejant

PARTICIPI: airejat, airejada, airejats, airejades

INDICATIU PRESENT: airejo, aireges, aireja, airegem, airegeu, airegen

INDICATIU IMPERFET: airejava, airejaves, airejava, airejàvem, airejàveu, airejaven

INDICATIU PASSAT: airegí, airejares, airejà, airejàrem, airejàreu, airejaren

INDICATIU FUTUR: airejaré, airejaràs, airejarà, airejarem, airejareu, airejaran

INDICATIU CONDICIONAL: airejaria, airejaries, airejaria, airejaríem, airejaríeu, airejarien

SUBJUNTIU PRESENT: airegi, airegis, airegi, airegem, airegeu, airegin

SUBJUNTIU IMPERFET: airegés, airegessis, airegés, airegéssim, airegéssiu, airegessin

IMPERATIU: aireja, airegi, airegem, airegeu, airegin

->airejós

■airejós -osa

Part. sil.: ai_re_jós

[de airejar; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj On l’aire circula lliurement.

->airet

airet

Part. sil.: ai_ret

m Vent suau; airina.

->aire-terra

aire-terra

Part. sil.: ai_re-ter_ra

adj inv ARM Dit de qualsevol tipus de míssil llançat o disparat des d’un avió contra objectius terrestres.

->airina

■airina

Part. sil.: ai_ri_na

[de aire]

f Ventet suau.

->airívol

■airívol -a

Part. sil.: ai_rí_vol

[de aire]

adj 1 Elevat, exposat als vents.

2 Airós, de bon aire, graciós.

->airós

■airós -osa

Part. sil.: ai_rós

[de aire; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj 1 En què fa molt d’aire (dit del temps, d’un indret). Ha fet una tarda molt airosa. És un pati, un cim, molt airós.

2 1 De bon aire. Per l’edat que té, és una nena molt airosa.

2 p ext Una cúpula, una pilastra, airosa.

3 sortir airós de fig Reeixir amb lluïment, amb honor, en un afer.

->airosament

■airosament

Part. sil.: ai_ro_sa_ment

[de airós]

adv D’una manera airosa. Se’n va sortir airosament.

->airositat

■airositat

Part. sil.: ai_ro_si_tat

[de airós]

f 1 Gràcia, elegància en el caminar.

2 Manera airosa de parlar.

->aital

■aital

Part. sil.: ai_tal

[variant ant. de tal, amb la partícula ai-, del ll. eccum (cf. així)]

adj ant Tal.

->aitambé

aitambé

Part. sil.: ai_tam_bé

[de aitant i també, amb la partícula ai- del mateix origen que en així (v. aquest mot); 1a FONT: s. XII, Hom.]

adv ant També.

->aitampoc

aitampoc

Part. sil.: ai_tam_poc

[de aitant i poc (v. aitambé); 1a FONT: s. XIV, Metge]

adv ant Tampoc.

->aitan

aitan

Part. sil.: ai_tan

Hom.: aitant

[variant ant. de tan¹ (v. aital)]

adv ant Tan.

->aitant

aitant

Part. sil.: ai_tant

Hom.: aitan

[variant ant. de tant¹ (v. aital)]

adj, pron i adv ant Tant.

->aitantost

aitantost

Part. sil.: ai_tan_tost

[de aitant i tost (v. aitambé); 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

adv ant Tantost.

->aitonenc

aitonenc -a

Part. sil.: ai_to_nenc

adj i m i f D’Aitona (Segrià).

->aiúbida

aiúbida

Part. sil.: a_iú_bi_da

[del nom de Salāh al-Dīn ibn Ayyūb (Saladí I) (1138-1193)]

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent als aiúbides.

2 m i f Membre d’una dinastia musulmana d’Egipte iniciada per Saladí, la qual s’imposà també a Síria.

->aiús

■aiús

Part. sil.: a_iús

m BOT i FUST 1 Gran arbre de la família de les esterculiàcies (Triplochiton scleroxylon), propi de l’Àfrica tropical, apreciat per la seva fusta.

2 Fusta de l’aiús, grogosa, tova i de fibra longitudinal, emprada especialment en l’elaboració de mobles auxiliars, fusteria d’interiors i motllures.

->aix

aix

Part. sil.: aix

[del ll. axis, íd.; 1a FONT: c. 1460]

m dial Eix.

->aixa¹

■aixa¹

Part. sil.: ai_xa

[del ll. ascia ‘aixa i destral’; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

f 1 FUST Eina per a desbastar i obrar fusta que consisteix en una fulla ampla i sensiblement corbada, amb un tall en una de les seves vores i amb un ull o anella a la part oposada per on s’emmanega l’eina.

2 HIST MIL Destral de combat.

3 mestre d’aixa MAR Menestral que a les drassanes de vaixells de fusta treballa aquesta i projecta i construeix tota mena d’embarcacions.

->aixa²

aixa²

Part. sil.: ai_xa

interj Crit del carreter per a fer anar l’animal (cavall, mula, etc.) cap endarrere.

->aixà

■aixà

Part. sil.: ai_xà

[alteració de així]

adv D’una manera altra que aquesta (usat únicament per contraposició a així en expressions tals com així i aixà). Tant li fa així com aixà.

->aixada

■aixada

Part. sil.: ai_xa_da

[del ll. vg. *asciata ‘eina proveïda d’una ascia o aixa¹’; 1a FONT: 949]

f AGR Eina per a cavar la terra que consisteix en una planxa de ferro més o menys grossa, plana o lleugerament corba, de forma comunament rectangular o trapezial.

->aixadada

■aixadada

Part. sil.: ai_xa_da_da

[de aixada]

f Cop d’aixada.

->aixadell

■aixadell

Part. sil.: ai_xa_dell

[de aixada]

m AGR Aixada petita de fulla estreta usada per a arrencar herbes entre el blat, treballar els solcs plantats d’hortalisses, en jardineria, etc.

->aixadella

■aixadella

Part. sil.: ai_xa_de_lla

[de aixada]

f AGR Aixada proveïda, a l’altra part de l’ull, d’un tallant o escarpell.

->aixadó

■aixadó

Part. sil.: ai_xa_dó

[de aixada; 1a FONT: 1498]

m AGR Aixadella petita.

->aixafada

■aixafada

Part. sil.: ai_xa_fa_da

[de aixafar]

f Acció d’aixafar.

->aixafadís

■aixafadís -issa

Part. sil.: ai_xa_fa_dís

[de aixafar]

adj Fàcil d’aixafar.

->aixafadissa

■aixafadissa

Part. sil.: ai_xa_fa_dis_sa

[de aixafar]

f Aixafada de molts. Fer una aixafadissa de formigues.

->aixafaguitarres

aixafaguitarres

Part. sil.: ai_xa_fa_gui_tar_res

m i f Persona que aixafa la guitarra a algú; esgarriacries.

->aixafament

■aixafament

Part. sil.: ai_xa_fa_ment

[de aixafar]

m Estat d’aquell qui està aixafat, aclaparat.

->aixafar

■aixafar

Part. sil.: ai_xa_far

Cp. esclafar 1

[variant més moderna de xafar]

v tr 1 1 Deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix. No aixafeu cap flor.

2 trepitjar 1 i trepitjar 2.

2 fig Fer perdre del tot la força física o moral, el vigor, el delit, etc. Una malaltia, deixar aixafat algú.

3 Deixar (algú) sense saber què dir o respondre, inutilitzar-lo moralment per a fer alguna cosa. Tantes burles l’han ben aixafat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aixafar

GERUNDI: aixafant

PARTICIPI: aixafat, aixafada, aixafats, aixafades

INDICATIU PRESENT: aixafo, aixafes, aixafa, aixafem, aixafeu, aixafen

INDICATIU IMPERFET: aixafava, aixafaves, aixafava, aixafàvem, aixafàveu, aixafaven

INDICATIU PASSAT: aixafí, aixafares, aixafà, aixafàrem, aixafàreu, aixafaren

INDICATIU FUTUR: aixafaré, aixafaràs, aixafarà, aixafarem, aixafareu, aixafaran

INDICATIU CONDICIONAL: aixafaria, aixafaries, aixafaria, aixafaríem, aixafaríeu, aixafarien

SUBJUNTIU PRESENT: aixafi, aixafis, aixafi, aixafem, aixafeu, aixafin

SUBJUNTIU IMPERFET: aixafés, aixafessis, aixafés, aixaféssim, aixaféssiu, aixafessin

IMPERATIU: aixafa, aixafi, aixafem, aixafeu, aixafin

->aixafa-roques

■aixafa-roques

Part. sil.: ai_xa_fa-ro_ques

[de aixafar i roca¹]

m ICT Xucladit.

->aixafaterres

aixafaterres

Part. sil.: ai_xa_fa_ter_res

[de aixafar i terra]

m ant Persona que tenia com a ofici de picar i atapeir la terra, per a endurir el sòl no destinat a ésser enllosat o per a donar consistència a les parets construïdes només de terra atapeïda.

->aixafaterrossos

■aixafaterrossos

Part. sil.: ai_xa_fa_ter_ros_sos

[de aixafar i terròs]

m i f desp Pagès, persona rústica; esclafaterrossos.

->aixafinament

■aixafinament

Part. sil.: ai_xa_fi_na_ment

[de aixafinar]

m 1 Acció d’aixafinar o d’aixafinar-se;

2 l’efecte.

->aixafinar

■aixafinar

Part. sil.: ai_xa_fi_nar

[de aixafar]

v tr Arrugar, esllenegar (una tela, etc.) per compressió. El pes de les maletes ha aixafinat el llençol.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aixafinar

GERUNDI: aixafinant

PARTICIPI: aixafinat, aixafinada, aixafinats, aixafinades

INDICATIU PRESENT: aixafino, aixafines, aixafina, aixafinem, aixafineu, aixafinen

INDICATIU IMPERFET: aixafinava, aixafinaves, aixafinava, aixafinàvem, aixafinàveu, aixafinaven

INDICATIU PASSAT: aixafiní, aixafinares, aixafinà, aixafinàrem, aixafinàreu, aixafinaren

INDICATIU FUTUR: aixafinaré, aixafinaràs, aixafinarà, aixafinarem, aixafinareu, aixafinaran

INDICATIU CONDICIONAL: aixafinaria, aixafinaries, aixafinaria, aixafinaríem, aixafinaríeu, aixafinarien

SUBJUNTIU PRESENT: aixafini, aixafinis, aixafini, aixafinem, aixafineu, aixafinin

SUBJUNTIU IMPERFET: aixafinés, aixafinessis, aixafinés, aixafinéssim, aixafinéssiu, aixafinessin

IMPERATIU: aixafina, aixafini, aixafinem, aixafineu, aixafinin

->aixambergat

■aixambergat -ada

Part. sil.: ai_xam_ber_gat

[de xamberg]

adj En forma de xamberg.

->aixamfranar

■aixamfranar

Part. sil.: ai_xam_fra_nar

[de xamfrà]

v tr TECNOL Matar els caires (d’una planxa, d’un forat, etc.) amb xamfrans.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aixamfranar

GERUNDI: aixamfranant

PARTICIPI: aixamfranat, aixamfranada, aixamfranats, aixamfranades

INDICATIU PRESENT: aixamfrano, aixamfranes, aixamfrana, aixamfranem, aixamfraneu, aixamfranen

INDICATIU IMPERFET: aixamfranava, aixamfranaves, aixamfranava, aixamfranàvem, aixamfranàveu, aixamfranaven

INDICATIU PASSAT: aixamfraní, aixamfranares, aixamfranà, aixamfranàrem, aixamfranàreu, aixamfranaren

INDICATIU FUTUR: aixamfranaré, aixamfranaràs, aixamfranarà, aixamfranarem, aixamfranareu, aixamfranaran

INDICATIU CONDICIONAL: aixamfranaria, aixamfranaries, aixamfranaria, aixamfranaríem, aixamfranaríeu, aixamfranarien

SUBJUNTIU PRESENT: aixamfrani, aixamfranis, aixamfrani, aixamfranem, aixamfraneu, aixamfranin

SUBJUNTIU IMPERFET: aixamfranés, aixamfranessis, aixamfranés, aixamfranéssim, aixamfranéssiu, aixamfranessin

IMPERATIU: aixamfrana, aixamfrani, aixamfranem, aixamfraneu, aixamfranin

->aixanti

aixanti

Part. sil.: ai_xan_ti

1 adj Relatiu o pertanyent als aixantis o a llur llengua.

2 m i f ETNOL i HIST Individu d’un poble de l’actual Ghana que cap al segle XV s’establí a la Costa d’Or.

3 m LING Dialecte de la llengua àkan parlat pels aixantis.

->aixapeït

■aixapeït -ïda

Part. sil.: ai_xa_pe_ït

[probablement alteració d’un *acepeït ‘sec com un cep’]

adj Cansat, fatigat, desanimat. Darrerament em trobo molt aixapeït.

->aixar

aixar

Part. sil.: ai_xar

v tr dial Fer recular (una cavalleria).

->aixaragallament

■aixaragallament

Part. sil.: ai_xa_ra_ga_lla_ment

[de aixaragallar]

m GEOMORF Acció erosiva de l’aigua de pluja quan s’escorre per terrenys inclinats i hi forma xaragalls.

->aixaragallar

■aixaragallar

Part. sil.: ai_xa_ra_ga_llar

[de aragall]

v tr Formar, l’aigua, xaragalls (en un vessant). La pluja ha aixaragallat els marges.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aixaragallar

GERUNDI: aixaragallant

PARTICIPI: aixaragallat, aixaragallada, aixaragallats, aixaragallades

INDICATIU PRESENT: aixaragallo, aixaragalles, aixaragalla, aixaragallem, aixaragalleu, aixaragallen

INDICATIU IMPERFET: aixaragallava, aixaragallaves, aixaragallava, aixaragallàvem, aixaragallàveu, aixaragallaven

INDICATIU PASSAT: aixaragallí, aixaragallares, aixaragallà, aixaragallàrem, aixaragallàreu, aixaragallaren

INDICATIU FUTUR: aixaragallaré, aixaragallaràs, aixaragallarà, aixaragallarem, aixaragallareu, aixaragallaran

INDICATIU CONDICIONAL: aixaragallaria, aixaragallaries, aixaragallaria, aixaragallaríem, aixaragallaríeu, aixaragallarien

SUBJUNTIU PRESENT: aixaragalli, aixaragallis, aixaragalli, aixaragallem, aixaragalleu, aixaragallin

SUBJUNTIU IMPERFET: aixaragallés, aixaragallessis, aixaragallés, aixaragalléssim, aixaragalléssiu, aixaragallessin

IMPERATIU: aixaragalla, aixaragalli, aixaragallem, aixaragalleu, aixaragallin

->aixarop

■aixarop

Part. sil.: ai_xa_rop

[de l’àr. aš-šarâb ‘la beguda’]

m Xarop.

->aixaropat

■aixaropat -ada

Part. sil.: ai_xa_ro_pat

[de aixarop]

adj De consistència de xarop.

->aixeb

aixeb

Part. sil.: ai_xeb

[mot saharià]

m GEOBOT Vegetació herbàcia de plantes anuals efímeres que apareix al desert del Sàhara quan un xàfec o una tempesta ocasional fa possible la germinació de les llavors acumulades en el sòl d’ençà de l’última xafegada.

->aixec

■aixec

Part. sil.: ai_xec

[de aixecar; 1a FONT: 1840]

m 1 Acció d’aixecar-se o d’alçar-se en rebel·lió; alçament.

2 CINEG Conjunt d’animals de caça que han estat trets del cau, de l’amagatall, del niu, etc.

3 aixec de béns DR PEN Provocació voluntària d’una situació d’insolvència econòmica amb la finalitat de perjudicar els creditors.

->aixecada

■aixecada

Part. sil.: ai_xe_ca_da

[de aixecar; 1a FONT: 1260]

f Acció d’aixecar o d’aixecar-se.

->aixecador

■aixecador -a

Part. sil.: ai_xe_ca_dor

[de aixecar]

m i f 1 FOLK En les colles de castellers, nen o nena del penúltim pis del castell que es posa de quatre grapes damunt dels dosos. Per damunt seu traspassa l’enxaneta en coronar el castell.

2 ESPORT Esportista que practica l’halterofília.

->aixecament

■aixecament

Part. sil.: ai_xe_ca_ment

[de aixecar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Acció d’aixecar o d’aixecar-se.

2 Aixec, alçament, rebel·lió.

3 aixecament altimètric TOPOG Conjunt de les cotes dels punts d’un terreny expressades en un pla per mitjà de signes convencionals.

4 aixecament del cadàver DR PROC PEN Resolució per la qual el jutge disposa el trasllat del cadàver d’una persona morta violentament o en circumstàncies no naturals.

5 aixecament parcel·lari TOPOG Conjunt d’operacions encaminades a determinar les configuracions de les parcel·les d’un terreny.

6 aixecament planimètric TOPOG Projecció horitzontal sobre un pla d’una figura qualsevol d’un terreny determinat.

7 aixecament taquimètric TOPOG Conjunt de les operacions dels aixecaments planimètrics i altimètrics que té com a finalitat de donar una representació geomètrica completa del terreny.

8 aixecament topogràfic TOPOG Conjunt d’operacions destinades a representar geomètricament una extensió determinada de terreny.

->aixecar

■aixecar

Part. sil.: ai_xe_car

[del ll. exsĭccare ‘assecar’, der. de sĭccus ‘sec’; del significat de ‘eixugar un riu’, desviant-lo amb rescloses, es passà a ‘alçar-ne el nivell’; 1a FONT: s. XIII]

v 1 1 tr Separar (una cosa) d’una altra sobre la qual descansa. Aixecar una llosa. Aixecar una portadora a pols.

2 pron Aixecar-se el teló. Aixecar-se pols.

2 1 tr Enlairar.

2 pron Aixecar-se un globus.

3 tr Retirar (alguna cosa) d’un lloc aixecant-la’n. Aixecar el cadàver d’una víctima.

4 tr fig Fer cessar, retirar (quelcom que pesa damunt algú, com una pena, un càstig, un impost, una prohibició, etc.). Li han aixecat el càstig. El govern ha aixecat la prohibició de vendre alcohol.

5 tr Donar per acabada (una reunió). Aixecar la sessió.

6 1 tr Fer néixer, desvetllar, promoure. Aquell discurs aixecà protestes.

2 pron Aixecar-se vent.

7 1 tr Posar dret (qui està ajagut o assegut). El vam aixecar del llit entre tots dos.

2 pron Posar-se dret qui està ajagut o assegut. Va caure i ja no va poder aixecar-se. A les tres ens aixecàvem de taula.

3 pron Alçar-se, llevar-se. Aixecar-se a les sis.

8 pron esp Un poble, una partida de gent, un grup de militars, etc., revoltar-se, agafar les armes contra l’autoritat, contra un invasor, etc. Els ciutadans es van aixecar contra el mal govern.

9 CINEG 1 tr Fer sortir (la caça) del niu, del cau, etc., mitjançant reclams o espantant-la.

2 pron Va aixecar-se un vol de perdius.

10 pron Un mercader, un home de negocis, etc., fer bancarrota ocultant o alienant els seus béns per no pagar els creditors.

11 pron JOCS Un jugador deixar el joc i anar-se’n amb els guanys sense esperar que els perdedors puguin fer la pau.

12 aixecar acta Redactar un document a fi que quedi constància d’un fet, d’un acord o d’una manifestació de voluntat.

13 aixecar aigua Posar-ne una deu a l’abast de l’home.

14 aixecar el setge Retirar les tropes que tenien assetjada una ciutat, una fortalesa, etc.

15 aixecar la llebre fig Despertar l’atenció sobre un afer fent, així, que d’altres puguin aprofitar-se’n.

16 aixecar la veu En una assemblea, una reunió, etc., parlar-hi.

17 aixecar-se el dia (o el temps) Asserenar-se un dia que ha començat núvol, plujós, etc.

18 aixecar un pla fig Prendre sobre el terreny les mesures, etc., necessàries per a traçar-lo.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aixecar

GERUNDI: aixecant

PARTICIPI: aixecat, aixecada, aixecats, aixecades

INDICATIU PRESENT: aixeco, aixeques, aixeca, aixequem, aixequeu, aixequen

INDICATIU IMPERFET: aixecava, aixecaves, aixecava, aixecàvem, aixecàveu, aixecaven

INDICATIU PASSAT: aixequí, aixecares, aixecà, aixecàrem, aixecàreu, aixecaren

INDICATIU FUTUR: aixecaré, aixecaràs, aixecarà, aixecarem, aixecareu, aixecaran

INDICATIU CONDICIONAL: aixecaria, aixecaries, aixecaria, aixecaríem, aixecaríeu, aixecarien

SUBJUNTIU PRESENT: aixequi, aixequis, aixequi, aixequem, aixequeu, aixequin

SUBJUNTIU IMPERFET: aixequés, aixequessis, aixequés, aixequéssim, aixequéssiu, aixequessin

IMPERATIU: aixeca, aixequi, aixequem, aixequeu, aixequin

->aixecavires

aixecavires

Part. sil.: ai_xe_ca_vi_res

[de aixecar i vira]

f CALÇ Eina de boix o d’una altra fusta forta, en forma d’escarpra, que empren els sabaters.

->aixella

■aixella

Part. sil.: ai_xe_lla

[del ll. axĭlla, íd.; 1a FONT: s. XV]

f ANAT Regió del cos humà situada a la part inferior de la unió del tronc amb el braç.

->aixelleró

■aixelleró

Part. sil.: ai_xe_lle_ró

[de aixella]

m Peça de tela entre la màniga i el cos (d’una camisa, etc.) en l’indret que correspon a l’aixella.

->aixerriar

■aixerriar

Part. sil.: ai_xer_ri_ar

[de xerri]

v tr AGR Adobar (un camp) apletant-hi ovelles, que hi deixen llurs excrements.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aixerriar

GERUNDI: aixerriant

PARTICIPI: aixerriat, aixerriada, aixerriats, aixerriades

INDICATIU PRESENT: aixerrio, aixerries, aixerria, aixerriem, aixerrieu, aixerrien

INDICATIU IMPERFET: aixerriava, aixerriaves, aixerriava, aixerriàvem, aixerriàveu, aixerriaven

INDICATIU PASSAT: aixerrií, aixerriares, aixerrià, aixerriàrem, aixerriàreu, aixerriaren

INDICATIU FUTUR: aixerriaré, aixerriaràs, aixerriarà, aixerriarem, aixerriareu, aixerriaran

INDICATIU CONDICIONAL: aixerriaria, aixerriaries, aixerriaria, aixerriaríem, aixerriaríeu, aixerriarien

SUBJUNTIU PRESENT: aixerriï, aixerriïs, aixerriï, aixerriem, aixerrieu, aixerriïn

SUBJUNTIU IMPERFET: aixerriés, aixerriessis, aixerriés, aixerriéssim, aixerriéssiu, aixerriessin

IMPERATIU: aixerria, aixerriï, aixerriem, aixerrieu, aixerriïn

->aixeta

■aixeta

Part. sil.: ai_xe_ta

[d’origen incert, versemblantment der. del verb aixetar, variant de deixatar en el sentit de ‘diluir, afluixar o desfer alguna cosa ferma o sòlida’, del ll. td. ex-aptare ‘deslligar’; 1a FONT: 1363]

f 1 HIDR 1 Vàlvula d’accionament manual que, adaptada a l’orifici d’un recipient o a l’extrem d’una conducció, regula la sortida d’un fluid.

2 aixeta de monocomandament (o de palanca) Aixeta amb un comandament únic per a regular a un mateix temps el cabal d’aigua i la temperatura.

3 aixeta mescladora Aixeta que permet de regular la temperatura de l’aigua.

4 aixeta monobloc Aixeta d’una sola peça.

2 tancar l’aixeta fig Posar fi a una cosa, especialment parlant de diners o de béns que es donen a algú. Aquest any, el govern ha tancat l’aixeta de les inversions públiques.

->aixeteria

■aixeteria

Part. sil.: ai_xe_te_ri_a

f 1 Conjunt d’aixetes, especialment quan formen part d’un mostrari.

2 Botiga o departament d’un establiment on hom ven aixetes.

->així

■així

Part. sil.: ai_xí

Hom.: eixir

[del ll. vg. eccum sic ‘vet aquí així’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

adv 1 1 D’aquesta manera. Ho has de fer així. Ell és així. Així sia.

2 per dir-ho així Fórmula d’atenuació d’allò que hom diu.

2 De la mateixa manera (reforçant un com anterior). Com ell ha obeït, així has de creure.

3 [sovint reforçat amb doncs] Essent així, per aquesta raó, en conseqüència. Ell també vindrà? Així, és millor que jo no vingui. Ho haig de saber amb temps; així, doncs, decideix-te aviat.

4 Introdueix l’expressió d’un desig. Així vingués ara mateix!

5 així així Mig mig, mitjanament. Aquest pastís m’ha sortit així així.

6 així com loc conj 1 Marca una oposició. Així com abans tot eren festes, ara tot són plors.

2 I també. Van venir el Joan i la Maria així com els seus fills.

7 així... com... Tant... com... Béns així mobles com seents.

8 així com així De qualsevol manera, a la babalà. Les coses no es poden fer així com així.

9 així i així Substitueix circumstancials inconcrets de manera. Les coses han anat així i així.

10 així i tot loc conj Àdhuc concedint això. Així i tot, no crec que vinguin.

11 així mateix De la mateixa manera, ultra això, també. A part les raons dites hi ha, així mateix, altres motius.

12 així que loc conj Tot seguit que. Així que arribeu, digueu-nos-ho.

13 així que loc conj D’aquesta manera, essent així, per aquesta raó. No has estudiat, així que no aprovaràs.

14 així sia 1 Expressió usada per a manifestar el desig que una cosa s’esdevingui.

2 LITÚRG Amén.

->aixingló

aixingló

Part. sil.: ai_xin_gló

[variant de singló, der. de sengles]

m dial Singló, gotim.

->això

■això

Part. sil.: ai_xò

[del ll. ipsum ‘això mateix’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

pron 1 Aquesta cosa. Treu això de damunt la taula.

2 Allò que hom acaba de dir o dirà tot seguit. Pensa bé això: que no te’n sortiràs.

3 Forma despectiva de designar una persona. Què mira, això?

4 això i això Expressió emprada en substitució d’una relació que hom dóna per sabuda.

5 i això que loc conj A continuació d’una afirmació, indica la circumstància que l’hauria hagut d’evitar. Van perdre la final, i això que l’havien preparat a fons.

6 per això loc adv 1 Per aquesta raó. I és per això que vaig marxar corrents.

2 Però. Va dir que ho faria: no ho va fer, per això.

->aixol

■aixol

Part. sil.: ai_xol

[de aixa¹]

m FUST Aixa petita dels boters, els esclopers, etc.

->aixoll

aixoll

Part. sil.: ai_xoll

[variant de soll, amb aglutinació de l’article, la soll, assoll, aixoll]

m Soll.

->aixopluc

■aixopluc

Part. sil.: ai_xo_pluc

[de aixoplugar]

m 1 Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja. Cercar un aixopluc.

2 a aixopluc loc adv Ésser a aixopluc.

3 posar-se a aixopluc Aixoplugar-se.

->aixoplugar

■aixoplugar

Part. sil.: ai_xo_plu_gar

[del sinònim soplujar-se i de la seva variant aixoplujar-se, per influx del cat. occ. esplugar-se, íd., derivat de espluga ‘cova’; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr Posar a cobert de la pluja. Aixoplugar el bestiar.

2 pron Aixoplugar-se en una balma.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aixoplugar

GERUNDI: aixoplugant

PARTICIPI: aixoplugat, aixoplugada, aixoplugats, aixoplugades

INDICATIU PRESENT: aixoplugo, aixoplugues, aixopluga, aixopluguem, aixoplugueu, aixopluguen

INDICATIU IMPERFET: aixoplugava, aixoplugaves, aixoplugava, aixoplugàvem, aixoplugàveu, aixoplugaven

INDICATIU PASSAT: aixopluguí, aixoplugares, aixoplugà, aixoplugàrem, aixoplugàreu, aixoplugaren

INDICATIU FUTUR: aixoplugaré, aixoplugaràs, aixoplugarà, aixoplugarem, aixoplugareu, aixoplugaran

INDICATIU CONDICIONAL: aixoplugaria, aixoplugaries, aixoplugaria, aixoplugaríem, aixoplugaríeu, aixoplugarien

SUBJUNTIU PRESENT: aixoplugui, aixopluguis, aixoplugui, aixopluguem, aixoplugueu, aixopluguin

SUBJUNTIU IMPERFET: aixoplugués, aixopluguessis, aixoplugués, aixopluguéssim, aixopluguéssiu, aixopluguessin

IMPERATIU: aixopluga, aixoplugui, aixopluguem, aixoplugueu, aixopluguin

->aixormar

aixormar

Part. sil.: ai_xor_mar

[de xurmar]

v tr dial VITIC Acabar d’omplir la bóta de vi quan el que hi ha dintre no ha de tornar a bullir, a fi de suplir minves.

->aixovar

■aixovar

Part. sil.: ai_xo_var

[de l’àr. aš-šuwâr, íd.; 1a FONT: 1139]

m 1 DR CIV Aportació de béns feta per un home, en contemplació de matrimoni, a la seva futura muller quan aquesta és instituïda hereva o quan aquell ha d’anar a viure a casa de la dona i aquesta té un patrimoni més important que el del seu futur marit.

2 1 p ext Roba personal i de la casa que els nuvis aporten al matrimoni.

2 aixovar funerari HIST Conjunt de béns, eines, vaixella, etc., que hom col·locava dins la tomba al moment de sepultar-hi un difunt.

->aïzoàcies

■aïzoàcies

Part. sil.: a_ï_zo_à_ci_es

[del ll. cient. aizoaceae, der. del ll. i gr. aizoon ‘consolva’]

f BOT 1 pl Família de centrospermes integrada per plantes herbàcies anuals o perennes de flors vistoses i de fruits en càpsula.

2 sing Planta de la família de les aïzoàcies.

->aj.

aj.

abrev ajuntament 4.

->ajaçada

■ajaçada

[de ajaçar]

f CINEG Aturada imprevista que solen fer les llebres quan els gossos les empaiten de prop.

->ajaçar

■ajaçar

[de jaç; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr Posar al jaç.

2 pron Ajeure’s en un jaç, com en un jaç.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajaçar

GERUNDI: ajaçant

PARTICIPI: ajaçat, ajaçada, ajaçats, ajaçades

INDICATIU PRESENT: ajaço, ajaces, ajaça, ajacem, ajaceu, ajacen

INDICATIU IMPERFET: ajaçava, ajaçaves, ajaçava, ajaçàvem, ajaçàveu, ajaçaven

INDICATIU PASSAT: ajací, ajaçares, ajaçà, ajaçàrem, ajaçàreu, ajaçaren

INDICATIU FUTUR: ajaçaré, ajaçaràs, ajaçarà, ajaçarem, ajaçareu, ajaçaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajaçaria, ajaçaries, ajaçaria, ajaçaríem, ajaçaríeu, ajaçarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajaci, ajacis, ajaci, ajacem, ajaceu, ajacin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajacés, ajacessis, ajacés, ajacéssim, ajacéssiu, ajacessin

IMPERATIU: ajaça, ajaci, ajacem, ajaceu, ajacin

->ajaçat

ajaçat -ada

[de ajaçar]

adj HERÀLD 1 Dit de la peça o la figura que en lloc de trobar-se en la seva posició normal és col·locada horitzontalment.

2 Dit del xebró el cim del qual mira al flanc destre de l’escut.

->ajaguda

■ajaguda

[de ajaure]

f Amorriador.

->ajagut¹

■ajagut¹

[v. ajagut²]

m AGR Accident que afecta els cereals, consistent en la vinclada de les tiges.

->ajagut²

ajagut² -uda

[de ajaure]

adj 1 BOT Prostrat.

2 HERÀLD Dorment.

->ajaure

■ajaure

Part. sil.: a_jau_re

[de jaure]

v tr i pron Ajeure.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajaure

GERUNDI: ajaient

PARTICIPI: ajagut, ajaguda, ajaguts, ajagudes

INDICATIU PRESENT: ajac, ajaus, ajau, ajaiem, ajaieu, ajauen

INDICATIU IMPERFET: ajeia, ajeies, ajeia, ajèiem, ajèieu, ajeien

INDICATIU PASSAT: ajaguí, ajagueres, ajagué, ajaguérem, ajaguéreu, ajagueren

INDICATIU FUTUR: ajauré, ajauràs, ajaurà, ajaurem, ajaureu, ajauran

INDICATIU CONDICIONAL: ajauria, ajauries, ajauria, ajauríem, ajauríeu, ajaurien

SUBJUNTIU PRESENT: ajagui, ajaguis, ajagui, ajaguem, ajagueu, ajaguin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajagués, ajaguessis, ajagués, ajaguéssim, ajaguéssiu, ajaguessin

IMPERATIU: ajau, ajagui, ajaguem, ajaieu, ajaguin

->ajeure

■ajeure

Part. sil.: a_jeu_re

[de jeure]

v 1 1 tr Posar (algú o alguna cosa) descansant en tota la seva llargada sobre alguna cosa. Ajeure el malalt al llit.

2 pron Ajeure’s de bocaterrosa.

2 tr Inclinar, la pluja, el vent, etc., gairebé horitzontalment (els blats, etc.). El vent ajeia les espigues d’ordi.

3 pron Sotmetre’s a la voluntat d’altri. No m’agraden els tractes, però m’hi he hagut d’ajeure per força.

4 ajeure-s’hi No posar cap esforç, cap diligència, etc., en un afer, en una empresa, etc. Si us hi ajaieu, no ho acabarem mai.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajeure

GERUNDI: ajaient

PARTICIPI: ajagut, ajaguda, ajaguts, ajagudes

INDICATIU PRESENT: ajec, ajeus, ajeu, ajaiem, ajaieu, ajeuen

INDICATIU IMPERFET: ajeia, ajeies, ajeia, ajèiem, ajèieu, ajeien

INDICATIU PASSAT: ajaguí, ajagueres, ajagué, ajaguérem, ajaguéreu, ajagueren

INDICATIU FUTUR: ajauré, ajauràs, ajaurà, ajaurem, ajaureu, ajauran

INDICATIU CONDICIONAL: ajauria, ajauries, ajauria, ajauríem, ajauríeu, ajaurien

SUBJUNTIU PRESENT: ajegui, ajeguis, ajegui, ajaguem, ajagueu, ajeguin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajagués, ajaguessis, ajagués, ajaguéssim, ajaguéssiu, ajaguessin

IMPERATIU: ajeu, ajegui, ajaguem, ajaieu, ajeguin

->ajocament

■ajocament

[de ajocar-se]

m Acció d’ajocar-se.

->ajocar

■ajocar

[de jóc; 1a FONT: 1653, DTo.]

v 1 1 tr Posar a jóc.

2 pron Les gallines s’ajoquen molt d’hora.

2 pron p ext Retirar-se a dormir (un animal qualsevol o una persona). Jo, m’ajoco havent sopat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajocar

GERUNDI: ajocant

PARTICIPI: ajocat, ajocada, ajocats, ajocades

INDICATIU PRESENT: ajoco, ajoques, ajoca, ajoquem, ajoqueu, ajoquen

INDICATIU IMPERFET: ajocava, ajocaves, ajocava, ajocàvem, ajocàveu, ajocaven

INDICATIU PASSAT: ajoquí, ajocares, ajocà, ajocàrem, ajocàreu, ajocaren

INDICATIU FUTUR: ajocaré, ajocaràs, ajocarà, ajocarem, ajocareu, ajocaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajocaria, ajocaries, ajocaria, ajocaríem, ajocaríeu, ajocarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajoqui, ajoquis, ajoqui, ajoquem, ajoqueu, ajoquin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajoqués, ajoquessis, ajoqués, ajoquéssim, ajoquéssiu, ajoquessin

IMPERATIU: ajoca, ajoqui, ajoquem, ajoqueu, ajoquin

->ajoca-sapes

ajoca-sapes

[de ajocar i el cast. sapo ‘gripau’]

f BOT Estepa.

->ajogassat

■ajogassat -ada

[de joc; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj Enjogassat.

->ajornable

■ajornable

[de ajornar]

adj Que pot ésser ajornat.

->ajornalament

■ajornalament

[de ajornalar]

m Acció d’ajornalar o d’ajornalar-se.

->ajornalar

■ajornalar

[de jornal]

v 1 tr Contractar (algú) per a fer treball a jornal.

2 pron Ajornalar-se per dos anys.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajornalar

GERUNDI: ajornalant

PARTICIPI: ajornalat, ajornalada, ajornalats, ajornalades

INDICATIU PRESENT: ajornalo, ajornales, ajornala, ajornalem, ajornaleu, ajornalen

INDICATIU IMPERFET: ajornalava, ajornalaves, ajornalava, ajornalàvem, ajornalàveu, ajornalaven

INDICATIU PASSAT: ajornalí, ajornalares, ajornalà, ajornalàrem, ajornalàreu, ajornalaren

INDICATIU FUTUR: ajornalaré, ajornalaràs, ajornalarà, ajornalarem, ajornalareu, ajornalaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajornalaria, ajornalaries, ajornalaria, ajornalaríem, ajornalaríeu, ajornalarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajornali, ajornalis, ajornali, ajornalem, ajornaleu, ajornalin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajornalés, ajornalessis, ajornalés, ajornaléssim, ajornaléssiu, ajornalessin

IMPERATIU: ajornala, ajornali, ajornalem, ajornaleu, ajornalin

->ajornament

■ajornament

[de ajornar]

m Acció d’ajornar.

->ajornar

■ajornar

[de jorn; 1a FONT: 1430]

v tr Deixar per a un altre dia, per a més endavant, diferir. Volien ajornar l’inici de la cimera per motius de seguretat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajornar

GERUNDI: ajornant

PARTICIPI: ajornat, ajornada, ajornats, ajornades

INDICATIU PRESENT: ajorno, ajornes, ajorna, ajornem, ajorneu, ajornen

INDICATIU IMPERFET: ajornava, ajornaves, ajornava, ajornàvem, ajornàveu, ajornaven

INDICATIU PASSAT: ajorní, ajornares, ajornà, ajornàrem, ajornàreu, ajornaren

INDICATIU FUTUR: ajornaré, ajornaràs, ajornarà, ajornarem, ajornareu, ajornaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajornaria, ajornaries, ajornaria, ajornaríem, ajornaríeu, ajornarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajorni, ajornis, ajorni, ajornem, ajorneu, ajornin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajornés, ajornessis, ajornés, ajornéssim, ajornéssiu, ajornessin

IMPERATIU: ajorna, ajorni, ajornem, ajorneu, ajornin

->ajovar

■ajovar

[de jou]

v tr 1 Junyir (els animals) al jou. Ajovar els bous.

2 Adondar.

3 fig Subjectar, dominar. No va poder ajovar els treballadors de la fàbrica.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajovar

GERUNDI: ajovant

PARTICIPI: ajovat, ajovada, ajovats, ajovades

INDICATIU PRESENT: ajovo, ajoves, ajova, ajovem, ajoveu, ajoven

INDICATIU IMPERFET: ajovava, ajovaves, ajovava, ajovàvem, ajovàveu, ajovaven

INDICATIU PASSAT: ajoví, ajovares, ajovà, ajovàrem, ajovàreu, ajovaren

INDICATIU FUTUR: ajovaré, ajovaràs, ajovarà, ajovarem, ajovareu, ajovaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajovaria, ajovaries, ajovaria, ajovaríem, ajovaríeu, ajovarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajovi, ajovis, ajovi, ajovem, ajoveu, ajovin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajovés, ajovessis, ajovés, ajovéssim, ajovéssiu, ajovessin

IMPERATIU: ajova, ajovi, ajovem, ajoveu, ajovin

->ajt.

ajt.

abrev ajuntament 4.

->ajuda

■ajuda

[de ajudar; 1a FONT: s. XIII]

f 1 Acció d’ajudar, ajut.

2 Allò que serveix per a ajudar, ajut.

3 HIST 1 Antigament, acció d’ajudar o de prestar socors, contribució o subsidi al rei o al senyor jurisdiccional per tal de subvenir a les seves necessitats particulars;

2 l’efecte.

3 Complement en diners que, a més del sou, hom donava a qui exercia un càrrec o una funció.

4 TERAP Ènema.

5 ajuda a la navegació aèria AERON Sistema de radionavegació amb el qual hom assisteix els avions durant el vol.

->ajudador

■ajudador -a

[de ajudar; 1a FONT: 1128]

adj i m i f Que ajuda.

->ajudant¹

■ajudant¹

[de ajudar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que ajuda.

->ajudant²

■ajudant² -a

[v. ajudant¹]

m i f 1 Persona que ajuda. Ajudant de cuina. Ajudanta de cambra.

2 CIN Tècnic adjunt al realitzador, al cap de producció, a l’operador, a l’enginyer de so, al decorador o al muntador, encarregat de col·laborar-hi directament.

3 ENSENY Professor ajudant.

4 ORG MIL Oficial o cap que, dintre les unitats, compleix funcions auxiliars i està a les ordres personals d’un general o cap superior.

5 ORG MIL Oficial de la marina de guerra que comanda un districte marítim.

6 ORG MIL Ajudant de camp.

7 ajudant de camp ORG MIL Major que acompleix les funcions de secretari i d’auxiliar en el comandament general on serveix.

8 ajudant de màquines MAR Oficial de màquines durant el període de pràctiques reglamentàries per a obtenir el títol de maquinista naval.

9 ajudant tècnic sanitari [sigla ATS] Títol de la persona que ha enllestit els estudis oficials de practicant o d’infermer.

->ajudantia

■ajudantia

Part. sil.: a_ju_dan_ti_a

[de ajudant²]

f Càrrec d’ajudant.

->ajudar

■ajudar

[del ll. adjūtare, der. freqüentatiu del ll. adjūvare, derivat de juvare, íd.; 1a FONT: 1099]

v 1 tr Prestar concurs (a algú) en un afer, en un treball, etc. Ajuda’m a col·locar els llibres.

2 tr Socórrer (una persona mancada de recursos). Ajudar algú amb un préstec.

3 pron 1 Fer tot allò que hom pot, posar els mitjans en un afer, en un treball, etc. Si no s’ajuda una mica, no se’n sortirà pas.

2 ajuda’t, i t’ajudaré (o ajuda’t, i Déu [o el cel] t’ajudarà) Expressió amb què es recomana de no deixar a l’ajuda d’altri allò que hom pot fer per si mateix.

4 intr Prestar concurs en un afer. Ho hem aconseguit perquè ell hi ha ajudat molt.

5 ajudar a missa Ajudar a celebrar la missa.

6 Déu ajut quan... Expressió que indica que una cosa ha de tardar a esdevenir-se o s’esdevindrà difícilment. Déu ajut quan vindran.

7 Déu no m’ajut si... Expressió amb què hom nega el contingut de la proposició condicional.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajudar

GERUNDI: ajudant

PARTICIPI: ajudat, ajudada, ajudats, ajudades

INDICATIU PRESENT: ajudo, ajudes, ajuda, ajudem, ajudeu, ajuden

INDICATIU IMPERFET: ajudava, ajudaves, ajudava, ajudàvem, ajudàveu, ajudaven

INDICATIU PASSAT: ajudí, ajudares, ajudà, ajudàrem, ajudàreu, ajudaren

INDICATIU FUTUR: ajudaré, ajudaràs, ajudarà, ajudarem, ajudareu, ajudaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajudaria, ajudaries, ajudaria, ajudaríem, ajudaríeu, ajudarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajudi, ajudis, ajudi, ajudem, ajudeu, ajudin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajudés, ajudessis, ajudés, ajudéssim, ajudéssiu, ajudessin

IMPERATIU: ajuda, ajudi, ajudem, ajudeu, ajudin

->ajuntament

■ajuntament

[de ajuntar; 1a FONT: 1653, DTo.]

m 1 Acció d’ajuntar o d’ajuntar-se.

2 Còpula, acte carnal.

3 Reunió o congrés de diferents persones.

4 [abrev aj., ajt.] 1 DR i HIST Corporació pública que representa, governa i administra els interessos d’un municipi.

2 Casa de l’ajuntament.

3 ajuntament en ple DR ADM Òrgan de l’ajuntament, en els municipis de més de dos mil habitants.

->ajuntar

■ajuntar

Cp. adjuntar

[de junt; 1a FONT: 1575, DPou.]

v 1 1 tr Posar juntes (dues o més coses o persones), fer-les estar o anar juntes o plegades. Ajunteu els bancs i hi cabreu millor.

2 pron Ajuntar-se uns quants i formar una colla.

3 pron Unir-se, un home i una dona, sense contracte matrimonial. S’ha ajuntat amb la Maria. S’han ajuntat.

2 tr ajustar² 2. Ajunta la porta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajuntar

GERUNDI: ajuntant

PARTICIPI: ajuntat, ajuntada, ajuntats, ajuntades

INDICATIU PRESENT: ajunto, ajuntes, ajunta, ajuntem, ajunteu, ajunten

INDICATIU IMPERFET: ajuntava, ajuntaves, ajuntava, ajuntàvem, ajuntàveu, ajuntaven

INDICATIU PASSAT: ajuntí, ajuntares, ajuntà, ajuntàrem, ajuntàreu, ajuntaren

INDICATIU FUTUR: ajuntaré, ajuntaràs, ajuntarà, ajuntarem, ajuntareu, ajuntaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajuntaria, ajuntaries, ajuntaria, ajuntaríem, ajuntaríeu, ajuntarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajunti, ajuntis, ajunti, ajuntem, ajunteu, ajuntin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajuntés, ajuntessis, ajuntés, ajuntéssim, ajuntéssiu, ajuntessin

IMPERATIU: ajunta, ajunti, ajuntem, ajunteu, ajuntin

->ajupiment

■ajupiment

[de ajupir]

m Acció d’ajupir o d’ajupir-se.

->ajupir

■ajupir

[mot propi del català, no antic, possible alteració de agepir-se, derivat de gep amb el sentit de ‘encorbar-se’, per influx labialitzant de la p sobre la e; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 1 tr Acotar. No ajupis el cap.

2 pron Acotar-se.

2 pron Abaixar-se doblegant les cames. S’ha ajupit per agafar una moneda de terra.

3 pron fig Conformar-se a fer el voler d’altri contra el seu; abaixar-se, humiliar-se, agemolir-se. Ajupir-se a la coacció d’algú.

4 tr Fer que (algú) s’ajupi, s’humiliï. No l’ajupiràs ni a garrotades.

5 1 tr Cloure entre dues coses que s’ajunten. Quan tanquis la porta, no li ajupis els dits.

2 pron Ajupir-se els dits en tancar una porta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajupir

GERUNDI: ajupint

PARTICIPI: ajupit, ajupida, ajupits, ajupides

INDICATIU PRESENT: ajupo, ajups, ajup, ajupim, ajupiu, ajupen

INDICATIU IMPERFET: ajupia, ajupies, ajupia, ajupíem, ajupíeu, ajupien

INDICATIU PASSAT: ajupí, ajupires, ajupí, ajupírem, ajupíreu, ajupiren

INDICATIU FUTUR: ajupiré, ajupiràs, ajupirà, ajupirem, ajupireu, ajupiran

INDICATIU CONDICIONAL: ajupiria, ajupiries, ajupiria, ajupiríem, ajupiríeu, ajupirien

SUBJUNTIU PRESENT: ajupi, ajupis, ajupi, ajupim, ajupiu, ajupin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajupís, ajupissis, ajupís, ajupíssim, ajupíssiu, ajupissin

IMPERATIU: ajup, ajupi, ajupim, ajupiu, ajupin

->ajust¹

■ajust¹

[de ajustar¹; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 1 Acció d’ajustar¹ o d’ajustar-se;

2 l’efecte.

3 Avinença.

2 ESTAD Operació estadística que consisteix a trobar la llei que resumeix, de la millor manera possible, la variació d’una variable aleatòria Y en funció d’una altra variable X, de la qual depèn.

3 TECNOL Relació mecànica entre dues peces que resulta de la diferència entre llurs dimensions respectives. Ajust fix. Ajust mòbil.

->ajust²

■ajust²

[de ajustar²]

m 1 1 Acció d’ajustar² o d’ajustar-se;

2 l’efecte.

2 Reunió, aplec, grup. A l’últim ajust, hi anà molta gent.

->ajust³

ajust³

[v. ajust²]

m HIST En un torneig, envestida.

->ajustada

■ajustada

[de ajustar²]

f Reunió de persones cridades a deliberar.

->ajustadament

■ajustadament

[de ajustat, participi de ajustar¹]

adv D’una manera ajustada.

->ajustadís

■ajustadís -issa

[de ajustar²]

adj Possible d’ajustar, d’aplegar, de congregar.

->ajustador

■ajustador -a

[de ajustar¹]

1 adj i m i f Que ajusta.

2 m i f OFIC Operari que, per mitjà d’eines principalment manuals, és capaç d’ajustar o de construir peces mecàniques.

3 m INDUM Antigament, mena de gipó de color blanc, de roba basta amb gires de pell, portat per les dones valencianes damunt la camisa per tal de donar forma al cos.

->ajustament¹

■ajustament¹

[de ajustar¹]

m 1 ajust¹.

2 PSIC Reacció gràcies a la qual un subjecte fa desaparèixer l’estímul orgànic que ha motivat la situació de desequilibri entre ell i l’ambient.

->ajustament²

■ajustament²

[de ajustar²]

m 1 Reunió de persones o de coses.

2 ajust².

->ajustar¹

■ajustar¹

[de just; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 1 tr Posar (una cosa) en justa proporció amb una altra, perquè hi vingui bé, s’hi acomodi, s’hi adapti. Ajustar un barret al cap.

2 tr Conformar a allò que és just, a una norma determinada. Ajustar una obra als principis de l’art. Ajustar la música a la lletra. Una solució ajustada al problema.

3 pron Uns pantalons que no s’ajusten.

4 pron Adequar-se. Les seves declaracions no s’ajusten a la realitat.

2 tr 1 Concertar les condicions (d’un contracte, d’una transacció, etc.). Ajustar un matrimoni.

2 Fer cessar les divergències (amb vista a un arranjament qualsevol, al pagament d’un compte, etc.). Van ajustar la pau.

3 el·líp Ajustar un mosso.

4 ajustar la pau DR INTERN Estipular un acord entre estats bel·ligerants pel qual posen fi a l’estat de guerra i a les hostilitats.

3 intr Anar just, anar bé, adaptar-se, una cosa amb una altra. Aquesta finestra ajusta malament.

4 tr ELECTRÒN Operar sobre un circuit oscil·lant per tal de posar-lo en perfecta sintonia o ressonància amb un altre.

5 tr TECNOL Donar a una peça o a diverses les dimensions definitives per tal de permetre llur correcta cooperació quan seran muntades.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajustar

GERUNDI: ajustant

PARTICIPI: ajustat, ajustada, ajustats, ajustades

INDICATIU PRESENT: ajusto, ajustes, ajusta, ajustem, ajusteu, ajusten

INDICATIU IMPERFET: ajustava, ajustaves, ajustava, ajustàvem, ajustàveu, ajustaven

INDICATIU PASSAT: ajustí, ajustares, ajustà, ajustàrem, ajustàreu, ajustaren

INDICATIU FUTUR: ajustaré, ajustaràs, ajustarà, ajustarem, ajustareu, ajustaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajustaria, ajustaries, ajustaria, ajustaríem, ajustaríeu, ajustarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajusti, ajustis, ajusti, ajustem, ajusteu, ajustin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajustés, ajustessis, ajustés, ajustéssim, ajustéssiu, ajustessin

IMPERATIU: ajusta, ajusti, ajustem, ajusteu, ajustin

->ajustar²

■ajustar²

[de l’ant. justar ‘ajuntar; atansar les armes, lluitar’, del ll. vg. juxtare, der. de juxta ‘vora, al costat de; segons’]

v tr 1 Ajuntar, aplegar.

2 Tancar (una porta, una finestra, uns finestrons, etc.), sense passar el pany, el baldó, etc. No tanquis, deixa ajustat. Ajusta els finestrons, que hi ha corrent!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajustar

GERUNDI: ajustant

PARTICIPI: ajustat, ajustada, ajustats, ajustades

INDICATIU PRESENT: ajusto, ajustes, ajusta, ajustem, ajusteu, ajusten

INDICATIU IMPERFET: ajustava, ajustaves, ajustava, ajustàvem, ajustàveu, ajustaven

INDICATIU PASSAT: ajustí, ajustares, ajustà, ajustàrem, ajustàreu, ajustaren

INDICATIU FUTUR: ajustaré, ajustaràs, ajustarà, ajustarem, ajustareu, ajustaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajustaria, ajustaries, ajustaria, ajustaríem, ajustaríeu, ajustarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajusti, ajustis, ajusti, ajustem, ajusteu, ajustin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajustés, ajustessis, ajustés, ajustéssim, ajustéssiu, ajustessin

IMPERATIU: ajusta, ajusti, ajustem, ajusteu, ajustin

->ajustar³

ajustar³

[v. ajustar²]

v tr HIST En un torneig, envestir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajustar

GERUNDI: ajustant

PARTICIPI: ajustat, ajustada, ajustats, ajustades

INDICATIU PRESENT: ajusto, ajustes, ajusta, ajustem, ajusteu, ajusten

INDICATIU IMPERFET: ajustava, ajustaves, ajustava, ajustàvem, ajustàveu, ajustaven

INDICATIU PASSAT: ajustí, ajustares, ajustà, ajustàrem, ajustàreu, ajustaren

INDICATIU FUTUR: ajustaré, ajustaràs, ajustarà, ajustarem, ajustareu, ajustaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajustaria, ajustaries, ajustaria, ajustaríem, ajustaríeu, ajustarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajusti, ajustis, ajusti, ajustem, ajusteu, ajustin

SUBJUNTIU IMPERFET: ajustés, ajustessis, ajustés, ajustéssim, ajustéssiu, ajustessin

IMPERATIU: ajusta, ajusti, ajustem, ajusteu, ajustin

->ajustatge

ajustatge

[de ajustar¹]

m TECNOL 1 1 Acció d’ajustar¹;

2 l’efecte.

2 Conjunt d’operacions que fa l’ajustador.

->ajusticiament

■ajusticiament

Part. sil.: a_jus_ti_ci_a_ment

[de ajusticiar]

m 1 Acció d’ajusticiar;

2 l’efecte.

->ajusticiar

■ajusticiar

Part. sil.: a_jus_ti_ci_ar

[de justícia]

v tr Executar la condemna a mort. L’altre dia ajusticiaren els captius.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ajusticiar

GERUNDI: ajusticiant

PARTICIPI: ajusticiat, ajusticiada, ajusticiats, ajusticiades

INDICATIU PRESENT: ajusticio, ajusticies, ajusticia, ajusticiem, ajusticieu, ajusticien

INDICATIU IMPERFET: ajusticiava, ajusticiaves, ajusticiava, ajusticiàvem, ajusticiàveu, ajusticiaven

INDICATIU PASSAT: ajusticií, ajusticiares, ajusticià, ajusticiàrem, ajusticiàreu, ajusticiaren

INDICATIU FUTUR: ajusticiaré, ajusticiaràs, ajusticiarà, ajusticiarem, ajusticiareu, ajusticiaran

INDICATIU CONDICIONAL: ajusticiaria, ajusticiaries, ajusticiaria, ajusticiaríem, ajusticiaríeu, ajusticiarien

SUBJUNTIU PRESENT: ajusticiï, ajusticiïs, ajusticiï, ajusticiem, ajusticieu, ajusticiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: ajusticiés, ajusticiessis, ajusticiés, ajusticiéssim, ajusticiéssiu, ajusticiessin

IMPERATIU: ajusticia, ajusticiï, ajusticiem, ajusticieu, ajusticiïn

->ajut

■ajut

[de ajudar; 1a FONT: s. XIII]

m 1 Acció d’ajudar. Compteu amb el nostre ajut.

2 Allò que serveix per a ajudar. Ell és el nostre ajut.

3 HIST A l’edat mitjana, auxili pecuniari que el vassall donava al senyor per a rescatar-lo de la presó o per d’altres circumstàncies especials.

4 ajut exterior ECON Béns de consum, d’equip o de capital cedits per les organitzacions de caràcter internacional, pels organismes crediticis estatals o pel sector privat, a un estat o un país amb la finalitat d’assegurar-ne o d’afavorir-ne el desenvolupament.

->àkan

■àkan

1 adj Relatiu o pertanyent als àkans o a llur llengua.

2 m i f ETNOL Individu d’un grup ètnic estès sobretot a les regions meridionals de Ghana i part de Costa d’Ivori i del Togo.

3 m LING Llengua nigerocongolesa del grup kwa, parlada a Ghana.

->akela

akela

[personatge del Llibre de la jungla, de Rudyard Kipling, cap de la ramada dels llops]

f ESCOLT Aquela.

->akermanita

akermanita

[del nom del mineralogista suec Richard Akerman (s. XIX)]

f MINERAL Mineral del grup de la melilita, de fórmula Ca₂MgSi₂O₇, que cristal·litza en el sistema tetragonal.

->al

■al

Hom.: el

Contracció de la preposició a i de l’article el. Viuen al Vendrell. Dóna-ho als teus pares.

->Al

Al

símb QUÍM INORG alumini.

->-al

-al

Sufix, del llatí -alis, que significa: 1 ‘objecte relacionat amb’. Ex.: braçal.

2 ‘mena de’. Ex.: casal, finestral.

3 ‘relatiu o pertanyent a’. Ex.: genial, bestial, orquestral.

->ala¹

■ala¹

Hom.: hala

[del ll. āla, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 f ANAT ANIM 1 Òrgan d’alguns animals (ocells, quiròpters, insectes adults) que els permet de volar. Estendre, obrir, batre, les ales.

2 Membrana d’alguns mamífers que s’estén entre els membres anteriors i posteriors i els permet de planar.

3 Membrana d’alguns rèptils actuals del gènere Draco i dels pterosaures, rèptils voladors desapareguts en el cretaci.

4 impr Aleta pectoral modificada dels peixos voladors, que els permet de fer grans salts i planar fora de l’aigua.

5 anar ala baixa (o tenir un perdigó a l’ala) fig Anar malament de salut, de riquesa, de sort, etc.

6 de cap d’ala Que excel·leix en el seu ram.

7 en ales de loc prep fig Emportat per.

8 estar tocat de l’ala (o tenir un perdigó a l’ala) fig No ésser-hi tot.

2 f pl fig 1 Ànim, coratge. Cal donar-li ales.

2 trencar (o tallar) les ales (a algú) Llevar-li l’ànim de fer alguna cosa.

3 f Qualsevol part d’una cosa semblant a una ala en forma o en posició, que es desplega i s’estén a l’un i l’altre dels seus costats. Les ales d’un barret. Les ales d’una taula. Ales del nas, del vòmer, del sacre.

4 f Contrafort (d’una muntanya).

5 f 1 Qualsevol cosa que agita l’aire com una ala, paleta que es posa en moviment agafant aire. Les ales d’un molí de vent.

2 p anal Les ales d’una hèlix.

6 f AERON Tota superfície sobre la qual s’exerceixen les reaccions aerodinàmiques per a la sustentació dels aerodines.

7 f AERON i MIL Formació d’avions en la qual cadascun d’ells vola col·locat al costat de l’anterior i lleugerament retardat.

8 f BOT 1 Cadascun dels pètals laterals de la flor de les papilionàcies.

2 Expansió laminar, foliàcia o membranosa que s’estén per la superfície de diversos òrgans.

9 f CONSTR 1 Cos lateral en un edifici de planta composta.

2 Eixamplament que poden presentar les bigues en el cantell superior o inferior.

10 ESPORT 1 f En una formació de futbol, de bàsquet, etc., cadascuna de les extremitats de les línies de jugadors. Ala dreta, esquerra.

2 m i f Jugador que se situa a les zones laterals del terreny de joc; extrem.

3 ala delta Aeronau utilitzada en el vol lliure, consistent en una carcassa de forma triangular, molt lleugera i recoberta d’un teixit sintètic, en un talabard, del qual se suspèn l’esportista de manera que li permet maniobrar l’aparell durant el vol, i en un trapezi, on s’agafa amb les mans.

4 ala delta Esport consistent a llançar-se des del pendent d’una muntanya amb una ala delta.

5 ala de pendent Parapent.

11 f INDUM Mena de màniga oberta de dalt a baix usada en les gramalles i en altres vestits, així com en sobrepellissos i roquets litúrgics.

12 f MAR GUER 1 Cadascun dels costats d’una esquadra.

2 En un comboi, cadascun dels grups de vaixells de guerra que se situen als costats.

13 f MIL Unitat principal de les forces aèries manada per un coronel, ajudat per una plana major.

14 f NÀUT Vela petita que hom posa al costat d’una altra quan hi ha poc vent.

15 f TÀCT Tropa formada en cadascun dels extrems d’un ordre de batalla.

16 f TECNOL 1 Part sensiblement plana i ampla d’una peça que s’estén a un costat d’aquesta.

2 Part d’un perfil metàl·lic que s’estén des de l’ànima.

3 Cadascun dels dos costats que constitueixen un perfil metàl·lic angular.

17 ala de l’orella Part superior i més ampla de l’orella.

18 ala de mosca FUST 1 Peça de fusta que, en planta, presenta la forma de dos trapezis isòsceles units per les bases menors.

2 Cua d’oreneta.

19 ala de mosca TECNOL Tipus d’ajust en què una de les peces porta una part mascle, de secció trapezial i de cap més ample que la base, que encaixa en la part femella, de forma corresponent, prevista en l’altra peça.

20 ala de mosca TÈXT 1 Encaix del joc de segments per tal d’ajustar-los mútuament.

2 En el teler mecànic, la dent que té l’escarabat.

21 ala de patrulla AERON i MIL Formació integrada per dues patrulles amb llurs guies en ala.

22 ala giratòria AERON Hèlix que, en girar, és font parcial o total de la força sustentadora de determinades aeronaus.

23 cop d’ala ZOOL Cop donat amb l’ala, batement d’ala.

->ala²

ala²

Hom.: hala

f ant HIST Hala.

->alà¹

■alà¹

Hom.: alar v

[d’origen incert, caldria postular una forma *alane, potser del gòtic alans ‘crescut’, participi de alan ‘créixer’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m ZOOL Gos de presa.

->alà²

■alà² -ana

Hom.: alar v

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent als alans.

2 m i f Individu d’un poble irànic procedent del nord del Caucas, anomenat també sàrmata, que durant l’imperi Romà dugué a terme incursions a Armènia i a l’Àsia Menor.

->Ala

Ala

símb BIOQ alanina.

->alabaix

■alabaix -a

Part. sil.: a_la_baix

[de ala¹ i baix³]

adj 1 D’ales baixes, caigudes.

2 Alacaigut.

->alabança

■alabança

[de alabar; 1a FONT: s. XVI]

f Lloança.

->alabandina

alabandina

[del ll. alabandinus, -a, -um, relatiu a Alabanda, localitat de l’actual Turquia]

f MINERAL Sulfur de manganès, SMn, mineral que cristal·litza en el sistema regular, anomenat també blenda manganesífera.

->alabar

■alabar

Hom.: elevar

[segurament del cast. alabar, que ve del ll. td. alapari ‘gloriejar-se’; 1a FONT: 1571]

v tr i pron Lloar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: alabar

GERUNDI: alabant

PARTICIPI: alabat, alabada, alabats, alabades

INDICATIU PRESENT: alabo, alabes, alaba, alabem, alabeu, alaben

INDICATIU IMPERFET: alabava, alabaves, alabava, alabàvem, alabàveu, alabaven

INDICATIU PASSAT: alabí, alabares, alabà, alabàrem, alabàreu, alabaren

INDICATIU FUTUR: alabaré, alabaràs, alabarà, alabarem, alabareu, alabaran

INDICATIU CONDICIONAL: alabaria, alabaries, alabaria, alabaríem, alabaríeu, alabarien

SUBJUNTIU PRESENT: alabi, alabis, alabi, alabem, alabeu, alabin

SUBJUNTIU IMPERFET: alabés, alabessis, alabés, alabéssim, alabéssiu, alabessin

IMPERATIU: alaba, alabi, alabem, alabeu, alabin

->alabarda

■alabarda

[del germ. alt alemany mitjà helmbarte, compost de barte ‘destral’ i helm ‘empunyadura’, és a dir, ‘destral de mànec llarg’, entrat a través del fr. o de l’it; 1a FONT: 1523]

f HIST MIL Arma combinada de llança i de destral.

->alabardada

■alabardada

[de alabarda; 1a FONT: s. XVI]

f Cop donat amb l’alabarda.

->alabardat

■alabardat -ada

[de alabarda]

adj Que té forma d’alabarda. Fulles alabardades.

->alabarder

■alabarder

[de alabarda; 1a FONT: 1510]

m MIL 1 Soldat armat amb alabarda.

2 pl Des de la tardana edat mitjana, cos de guàrdia de reis, sobirans o grans senyors.

->alabastre

■alabastre

[del ll. alabaster, -tri, i aquest del gr. alábastron, íd.; 1a FONT: s. XIV]

m 1 MINERAL 1 Varietat de guix en forma d’agregat finament granat, compacte i translúcid.

2 alabastre calcari Varietat de calcària formada per un agregat estalagmític, translúcid i de colors clars.

2 CERÀM Una de les formes de vas grec: petita ampolla afusada, de fons rodó i de boca plana, feta de fang i, menys sovint, d’alabastre.

->alabastrí

■alabastrí -ina

[de alabastre; 1a FONT: 1886]

1 adj D’alabastre.

2 adj Semblant a l’alabastre.

3 m ARQUIT Fulla o làmina d’alabastre emprada sovint en lloc de vidre en les claraboies de les esglésies.

->alabastrita

■alabastrita

[de alabastre; 1a FONT: 1868, DLCo]

f PETROG Varietat d’alabastre que pot ésser tornejada i polida i que hom utilitza com a element d’ornamentació.

->alabatre

■alabatre

[de ala¹ i batre; 1a FONT: 1882]

v intr Batre d’ales.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: alabatre

GERUNDI: alabatent

PARTICIPI: alabatut, alabatuda, alabatuts, alabatudes

INDICATIU PRESENT: alabato, alabats, alabat, alabatem, alabateu, alabaten

INDICATIU IMPERFET: alabatia, alabaties, alabatia, alabatíem, alabatíeu, alabatien

INDICATIU PASSAT: alabatí, alabateres, alabaté, alabatérem, alabatéreu, alabateren

INDICATIU FUTUR: alabatré, alabatràs, alabatrà, alabatrem, alabatreu, alabatran

INDICATIU CONDICIONAL: alabatria, alabatries, alabatria, alabatríem, alabatríeu, alabatrien

SUBJUNTIU PRESENT: alabati, alabatis, alabati, alabatem, alabateu, alabatin

SUBJUNTIU IMPERFET: alabatés, alabatessis, alabatés, alabatéssim, alabatéssiu, alabatessin

IMPERATIU: alabat, alabati, alabatem, alabateu, alabatin

->alabès¹

alabès¹

m HIST Segons el dret musulmà, constitució de béns en usdefruit a benefici de determinades persones o de determinades finalitats, especialment benèfiques.

->alabès²

■alabès² -esa

adj i m i f D’Àlaba (regió i província del País Basc).

->alablanc

■alablanc -a

[de ala¹ i blanc]

adj Que té les ales blanques.

->alablau

■alablau -blava

Part. sil.: a_la_blau

[de ala¹ i blau]

adj Que té les ales blaves.

->alabrent

■alabrent

[d’origen incert, potser der. de l’oc. alabreno ‘salamandra’, animal relacionat tradicionalment amb el foc, com ho era l’antic operari del paper; 1a FONT: 1767]

m PAPER En la fabricació del paper a mà, operari que, amb la forma, treu de la tina una quantitat suficient de pasta per a formar un full del gruix desitjat.

->alacaigut

■alacaigut -uda

Part. sil.: a_la_cai_gut

[de ala¹ i caigut; 1a FONT: 1886]

adj 1 Amb les ales caigudes, abaixades.

2 fig Abatut, mancat de força, de vigor; descoratjat, desanimat.

->alacantí

■alacantí -ina

1 adj i m i f D’Alacant (Alacantí) o de l’alacantí (parlar).

2 m LING Parlar del valencià meridional parlat a l’Alacantí i al Vinalopó.

->alacrà

■alacrà

[de l’àr. vg. al-’aqráb (clàssic al-’áqrab), íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m ZOOL Escorpí.

->alacritat

■alacritat

[del ll. alacrĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1498]

f Promptitud volenterosa a fer alguna cosa.

->alada

■alada

[de alat]

f ENTOM Formiga fecunda, mascle o femella, que posseeix ales.

->aladern

■aladern

[del ll. alatĕrnus, íd.; 1a FONT: 1795]

m BOT 1 Arbre, sovint en estat arbustiu, de la família de les ramnàcies (Rhamnus alaternus), de fulles tot l’any verdes, de flors menudes agrupades en raïm i de fruits negres o vermells.

2 aladern de fulla estreta Petit arbust de fulles lanceolades de la família de les oleàcies (Phillyrea angustifolia), tot l’any verdes, i de flors petites i blanquinoses.

3 aladern fals (o de fulla ampla) Arbre o arbust de la família de les oleàcies (Phillyrea media), molt semblant a l’aladern, però de branques i de fulles oposades.

->aladernó

■aladernó

[de aladern]

m BOT Varietat d’aladern de la família de les ramnàcies (Rhamnus alaternus varietat prostrata), de fulles molt petites, que viu arrapat a terra en indrets rocallosos.

->aladre

■aladre

[de arada]

m Arada.

->aladrer

■aladrer

[de aladre]

m HIST A València, menestral que feia aladres.

->aladroc

■aladroc

[de l’àr. al-’ázraq ‘el blau’, segurament a través d’una antiga forma *alazdroc; 1a FONT: 1379]

m 1 ICT Seitó.

2 GASTR Conserva d’anxova en sal o en vinagreta.

->alaesquí

alaesquí

Part. sil.: a_la_es_quí

[pl -ís] m ESPORT Variant d’ala de pendent que hom practica amb esquís per facilitar l’enlairament i l’aterratge sobre neu.

->alaestès

■alaestès -esa

Part. sil.: a_la_es_tès

[de ala¹ i estès]

adj Que té les ales esteses.

->alafaia

■alafaia

Part. sil.: a_la_fa_ia

[de l’àr. an-nafâya ‘rebuig, de qualitat inferior’, a través de la forma més ant. alnafaia; 1a FONT: 1607]

f TÈXT Espècie de tela de cotó o de seda amb lligat pla.

->alaferit

■alaferit -ida

[de ala¹ i ferit]

adj Ferit de l’ala.

->alaga

■alaga

[d’un possible preromà *ègla, adoptat com *ăgala pels iberobascos romanitzats i amb metàtesi]

f BOT Pi roig.

->alaiorenc

alaiorenc -a

Part. sil.: a_la_io_renc

adj i m i f D’Alaior (Menorca).

->alàlia

■alàlia

Part. sil.: a_là_li_a

[de a-¹ i el gr. laliá ‘paraula, llengua’]

f PAT 1 Defecte o impossibilitat de parlar per afecció local dels òrgans vocals o per lesions nervioses perifèriques.

2 alàlia idiopàtica Mudesa congènita que no va acompanyada de sordesa.

->alàlic

■alàlic -a

[de alàlia]

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’alàlia.

->alallarg

■alallarg -a

[de ala¹ i llarg]

adj Que té les ales llargues.

->alalligat

■alalligat -ada

[de ala¹ i lligat]

adj Amb les ales lligades.

->alaman

alaman -a

m i f HIST Individu d’un antic poble guerrer integrat per diverses tribus germàniques.

->alamànic

■alamànic -a

1 adj Relatiu o pertanyent als alamans o a l’alamànic.

2 m LING Dialecte alemany parlat a Suïssa, a Alsàcia, al Vorarlberg, a la meitat sud del Baden, al Württemberg i a la Suàbia bavaresa.

->alamara

■alamara

[d’origen incert, potser de l’àr. al-’amâra ‘sedeny de pescador, guarnició d’un vestit’; 1a FONT: 1606]

f Trau sobreposat cosit a la vora d’un vestit, d’un mantell, d’una cortina, etc.

->alambí

■alambí

[de l’àr. al-´anbîq i aquest del gr. ámbiks, -kos ‘espècie de vas’; 1a FONT: s. XIV]

m 1 DESTIL·L Aparell de destil·lar, generalment de metall, que consisteix en un calderí amb una tapadora semiesfèrica d’on arrenca el tub que condueix els productes de la destil·lació al refrigerant.

2 passar per tots els alambins fig Sotmetre a un gran refinament.

->alambinament

alambinament

m 1 Acció d’alambinar;

2 l’efecte.

->alambinar

■alambinar

[de alambí; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 QUÍM Destil·lar amb un alambí.

2 fig Subtilitzar excessivament. Alambinar el llenguatge, l’estil.

3 Extreure l’essència (d’alguna cosa).

4 fig Examinar atentament (alguna cosa) fins a treure’n el sentit, el mèrit, la utilitat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: alambinar

GERUNDI: alambinant

PARTICIPI: alambinat, alambinada, alambinats, alambinades

INDICATIU PRESENT: alambino, alambines, alambina, alambinem, alambineu, alambinen

INDICATIU IMPERFET: alambinava, alambinaves, alambinava, alambinàvem, alambinàveu, alambinaven

INDICATIU PASSAT: alambiní, alambinares, alambinà, alambinàrem, alambinàreu, alambinaren

INDICATIU FUTUR: alambinaré, alambinaràs, alambinarà, alambinarem, alambinareu, alambinaran

INDICATIU CONDICIONAL: alambinaria, alambinaries, alambinaria, alambinaríem, alambinaríeu, alambinarien

SUBJUNTIU PRESENT: alambini, alambinis, alambini, alambinem, alambineu, alambinin

SUBJUNTIU IMPERFET: alambinés, alambinessis, alambinés, alambinéssim, alambinéssiu, alambinessin

IMPERATIU: alambina, alambini, alambinem, alambineu, alambinin

->alambó

■alambó

Hom.: alambor

[d’origen incert, potser de l’àr. al-ḥammåḍ ‘àcid’, etimologia coincident amb la del mot alambor²; 1a FONT: 1739]

m AGR Fruit de l’alamboner.

->alamboner

■alamboner

[de alambó]

m AGR Varietat hortícola del taronger agre, o híbrid d’aquest i el poncemer.

->alambor¹

■alambor¹

Hom.: alambó

[d’origen incert, potser de l’àr. al-’ubúr, variant vulgar de ’ubr ‘marge’, etimologia coincident amb la del mot alambó; 1a FONT: c. 1700]

m 1 Inclinació d’un terreny o d’un mur; talús.

2 Biaix que hom dóna a les cares laterals d’un bloc de pedra per tal d’afavorir-ne l’encaix.

3 Biaix que hom dóna al cantell vertical de portes i finestres perquè no freguin sobre el bastiment.

4 Contraparet.

->alambor²

■alambor²

Hom.: alambó

[d’origen incert, probablement der. semàntic de alambor¹, amb la idea de ‘convexitat de les carns’, d’on ‘ufana’]

f Ufana.

->alamí

■alamí

Hom.: elemí

[de l’àr. al-´amîn ‘verificador de pesos i mesures’]

m HIST 1 A València, durant l’època musulmana, oficial que resolia els plets menors.

2 A València, des de la conquesta, oficial que tenia cura de contrastar i d’afinar pesos i mesures.

3 A València, inspector i regulador de la distribució d’aigua de les séquies.

->alamosita

alamosita

[del nom de Alamos, localitat de Mèxic]

f MINERAL Silicat de plom, SiO₃Pb, mineral fibrós, incolor i d’una duresa mitjana.

->alamussenc

alamussenc -a

adj i m i f Dels Alamús (Segrià).

->alanina

■alanina

Hom.: helenina

[de l’al. alanin, formació irregular de al(dehid) i -in (cf. -ina**)]

f BIOQ 1 [símb: Ala] Aminoàcid no essencial conegut també per àcid aminopropiònic.

2 α-alanina Àcid 2-aminopropanoic (α-aminopropiònic) obtingut per hidròlisi de proteïnes i utilitzat en la investigació bioquímica.

3 β-alanina Àcid 3-aminopropanoic (β-aminopropiònic), utilitzat en la síntesi de l’àcid pantotènic.

->alanquins

■alanquins

[alteració fonètica de nanquins, del mot de la ciutat xinesa Nanquín, d’on es creia provinent aquesta tela; 1a FONT: 1839, DLab.]

m pl TÈXT Tela de cotó amb lligat de plana i amb l’ordit i la trama tenyits de color groguenc ja abans del tissatge.

->alapintat

■alapintat -ada

[de ala¹ i pintat]

adj ORNIT D’ales pintades, d’un color diferent que la resta del cos.

->alaquaser

■alaquaser -a

adj i m i f D’Alaquàs (Horta).

->alar¹

■alar¹

[de ala¹]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’ala¹.

2 BOT Axil·lar.

->alar²

■alar²

Hom.: alà

[de ala¹]

v tr Ferir (un ocell) de l’ala.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: alar

GERUNDI: alant

PARTICIPI: alat, alada, alats, alades

INDICATIU PRESENT: alo, ales, ala, alem, aleu, alen

INDICATIU IMPERFET: alava, alaves, alava, alàvem, alàveu, alaven

INDICATIU PASSAT: alí, alares, alà, alàrem, alàreu, alaren

INDICATIU FUTUR: alaré, alaràs, alarà, alarem, alareu, alaran

INDICATIU CONDICIONAL: alaria, alaries, alaria, alaríem, alaríeu, alarien

SUBJUNTIU PRESENT: ali, alis, ali, alem, aleu, alin

SUBJUNTIU IMPERFET: alés, alessis, alés, aléssim, aléssiu, alessin

IMPERATIU: ala, ali, alem, aleu, alin

->alarb

■alarb

[variant de àrab, usada a vegades pejorativament, resultat de l’aglutinació de l’article amb el nom, al-'á’rab]

m 1 Àrab.

2 anar com un alarb fig Anar mal vestit.

3 ésser un alarb fig Ésser un home inculte, salvatge, ferest.

->alardo

■alardo

[de l’àr. al-`arḍ ‘revista de tropa’, de l’arrel `araḍ ‘mostrar’; 1a FONT: s. XIII]

m 1 DR PROC Examen que fan els jutjats i els tribunals sobre l’estat de tramitació de plets i de causes.

2 HIST MIL Antigament, revista que el rei passava a tothom qui gaudia de terres de concessió reial a fi de comprovar si mantenien el cavall i les armes per anar a la guerra.

3 FOLK En algunes localitats valencianes, simulacre de combat entre moros i cristians celebrat anualment amb motiu de la festa patronal.

->alardó

■alardó

[possible errònia accentuació del mot alardo; 1a FONT: 1915, DAg.]

m Estacada per a deturar la terra que el riu grata.

->alarit

■alarit

[del cast. alarido, d’origen incert, segurament de creació expressiva; 1a FONT: 1519]

m 1 Crit de guerra, especialment dels moros, en entrar en batalla.

2 p anal Gran crit.

->alarma

■alarma

[contracció de l’expressió (sonar) al arma, per cridar a les armes; 1a FONT: 1555]

f 1 1 Avís o senyal fet en cas de perill.

2 esp MIL En un exèrcit o una plaça, avís o senyal que és donat per tal que hom es prepari per a la defensa o el combat. Alarma aèria. Alarma de carros. Alarma de gasos.

2 PSIC Sistema mobilitzador del comportament que prepara immediatament una resposta adaptada a una situació urgent.

3 fig Inquietud causada per l’aproximació de l’enemic, per la creença en la imminència d’un perill. Posar una família en estat d’alarma.

4 aparell d’alarma TECNOL Dispositiu de seguretat capaç d’emetre senyals perceptibles quan el sistema vigilat per ell presenta una anomalia que l’exposa a un perill imminent.

5 estat d’alarma DR CONST Situació d’excepció decretada pel govern d’un estat, el qual suspèn determinades garanties i llibertats personals.

6 reacció d’alarma PAT Síndrome d’adaptació.

7 senyal d’alarma radiotelegràfic Senyal per a anunciar un missatge d’auxili o un avís de cicló.

->alarmant

■alarmant

[de alarmar]

adj Que alarma.

->alarmar

■alarmar

[de alarma]

v 1 tr Posar en alarma (algú). Aquesta carta l’ha alarmat.

2 pron En sentir les noves ens hem alarmat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: alarmar

GERUNDI: alarmant

PARTICIPI: alarmat, alarmada, alarmats, alarmades

INDICATIU PRESENT: alarmo, alarmes, alarma, alarmem, alarmeu, alarmen

INDICATIU IMPERFET: alarmava, alarmaves, alarmava, alarmàvem, alarmàveu, alarmaven

INDICATIU PASSAT: alarmí, alarmares, alarmà, alarmàrem, alarmàreu, alarmaren

INDICATIU FUTUR: alarmaré, alarmaràs, alarmarà, alarmarem, alarmareu, alarmaran

INDICATIU CONDICIONAL: alarmaria, alarmaries, alarmaria, alarmaríem, alarmaríeu, alarmarien

SUBJUNTIU PRESENT: alarmi, alarmis, alarmi, alarmem, alarmeu, alarmin

SUBJUNTIU IMPERFET: alarmés, alarmessis, alarmés, alarméssim, alarméssiu, alarmessin

IMPERATIU: alarma, alarmi, alarmem, alarmeu, alarmin

->alarmisme

■alarmisme

[de alarma]

m Manera de pensar o d’obrar alarmista.

->alarmista

■alarmista

[de alarma]

1 adj Que provoca una alarma exagerada.

2 m i f Persona inclinada a esbombar o excitar alarmes, especialment sense fonament, sense necessitat.

->ala-roig

■ala-roig -roja

Part. sil.: a_la-roig

[de ala i roig]

1 adj Que té les ales roges.

2 m ORNIT Tord ala-roig.

->alaroner

alaroner -a

adj i m i f D’Alaró (Mallorca).

->alasfor

■alasfor

[de l’àr. al-´uṣfûr, íd.]

m BOT Safranó 2.

->alat

■alat -ada

[de ala¹]

adj 1 Proveït d’una ala o d’ales.

2 CINEG Ferit de l’ala.

3 HERÀLD Dit dels objectes que tenen ales sense ésser propi de la seva natura el fet de tenir-ne, i dels ocells amb les ales d’un esmalt diferent del del cos.

->alatrencat

■alatrencat -ada

[de ala¹ i trencat; 1a FONT: 1878]

adj 1 Que té rompuda una ala o les ales i vola amb dificultat.

2 fig Que no segueix el dret camí, que no fila bé.

->alatxa

■alatxa

[de l’àr. vg. al-láča, íd., der. del ll. allec, allēcis ‘espècie d’escabetx’; 1a FONT: 1313]

f ICT Peix de la família dels clupeids (Sardinella aurita), semblant a la sardina, amb una franja daurada longitudinal a banda i banda del cos.

->alatxera

■alatxera

[de alatxa]

f PESC Xarxa per a pescar alatxa.

->alatzà

■alatzà -ana

[del cast. alazán, que ve segurament de l’àr. al-´az`ar ‘rogenc’; 1a FONT: s. XV]

adj ant D’un color més o menys vermellós, o molt semblant al de la canyella (aplicat generalment als cavalls).

->alàudids

■alàudids

Part. sil.: a_làu_dids

[del ll. alauda ‘alosa’ i -id]

m ORNIT 1 pl Família de l’ordre dels passeriformes que comprèn ocells de colors bruns, granívors i bons cantadors.

2 sing Ocell de la família dels alàudids.

->alauí

■alauí

Part. sil.: a_la_uí

[pl -ís] adj i m i f Alauita.

->alauita

■alauita

Part. sil.: a_la_ui_ta

[de l’àr. ´alawī ‘descendent d’Alí’]

1 adj Relatiu o pertanyent als alauites.

2 m i f Nom donat pels francesos als nusairites, habitants de Síria, quan el país fou ocupat per França.

3 m i f Membre de la dinastia de xerifs marroquins del Tafilelt fundada al segle XVII, actualment regnant al Marroc.

->alb

■alb -a

[del ll. albus, -a, -um, ‘blanc’, adj. arcaic conservat només en usos poètics i en topònims (Vilalba, Pedralbes, ēspinelves, Roquesalbes, etc.)]

adj poèt Blanc.

->alba¹

■alba¹

[femení substantivat de alb; 1a FONT: s. XIII]

f 1 1 Primera claror del dia, moment que la llum del sol comença a emblanquir l’horitzó.

2 a trenc d’alba (o al rompent de l’alba) En clarejar el dia, a punta de dia.

2 LIT Gènere líric trobadoresc on l’autor enamorat es plany de l’arribada del nou dia i de la separació de la seva dama.

3 LITÚRG Túnica de tela blanca usada en determinades cerimònies litúrgiques.

4 estel (o estrella) de l’alba Nom popular del planeta Venus, també anomenat estel del dia, estel del matí i estrella de pastor.

5 pesca de l’alba PESC Pesca d’arrossegament feta al crepuscle matutí.

->alba²

■alba²

[variant de àlber, que es pronuncia amb -r muda]

m [o f] BOT Àlber.

->albacar

■albacar

[abreviació de l’àr. bâb-al-bâqar ‘porta de les vaques’]

m HIST MIL A l’edat mitjana, recinte murat o torrassa que hi havia a l’exterior de certes fortificacions.

->albada¹

■albada¹

[de alba¹; 1a FONT: c. 1500]

f 1 Temps que transcorre des de trenc d’alba fins a sortida de sol.

2 LIT Composició poètica d’origen popular que expressa sentiments relacionats amb l’aparició del matí i que ha estat recollida i reelaborada per la poesia culta.

3 MÚS i FOLK 1 Peça de música vocal o instrumental que hom interpreta a la nit o a la matinada, al carrer, davant la porta o sota la finestra d’algú que hom vol homenatjar o requerir.

2 Peça de música que ha estat composta pensant en el moment de l’alba.

3 albada general Passeig de colles fent música pels carrers.

4 mitja albada Esquellots.

5 nit d’albada FOLK A Elx, disparada de nombrosos coets en forma de palmera que fan els veïns des dels terrats de les cases durant la nit del 15 d’agost, entre les representacions de les dues parts del Misteri.

->albada²

■albada²

[v. albada¹]

f BOT 1 Petit arbust de la família de les papilionàcies (Anthyllis cytisoides), de tiges blanques i peludes que sostenen ramells de flors grogues i petites.

2 albada terniflora Petit arbust de la família de les papilionàcies (Anthyllis terniflora), semblant a l’albada, però més verd, que es fa en espinars i timonedes, en llocs secs i subdesèrtics.

->albadar

■albadar

[de albada²]

m BOT Matollar d’albada.

->albader

■albader -a

[de albada¹]

m i f Persona que compon albades o en canta.

->albadina

■albadina

[de alb; 1a FONT: 1416]

f ADOB Varietat d’aluda blanca utilitzada per a cobertes de llibres i folradures.

->albadiner

albadiner -a

[de albadina]

m i f ADOB Aluder especialitzat en la preparació d’albadina.

->albagesenc

albagesenc -a

adj i m i f De l’Albagés (Garrigues).

->albaiat

albaiat

Part. sil.: al_ba_iat

[de l’àr. al-bayâḍ ‘blancor’]

m Antigament, contribució o dret sobre la terra blanca sembrada de nou.

->albaidí

albaidí -ina

Part. sil.: al_bai_dí

adj i m i f D’Albaida (Vall d’Albaida).

->albaïna

■albaïna

Part. sil.: al_ba_ï_na

[probablement del ll. vg. *albĭcĭna ‘cel blanquinós’, der. del ll. albicare ‘blanquejar’, que ho és de albus ‘blanc’; 1a FONT: s. XIV]

f 1 Manca de vent; calma.

2 Cobriment de cor.

->albalatà

albalatà -ana

adj i m i f D’Albalat dels Sorells (Horta) o d’Albalat dels Tarongers (Camp de Morvedre).

->albalatenc

albalatenc -a

adj i m i f D’Albalat de la Ribera (Ribera Baixa).

->albaler

albaler -a

adj i m i f D’Albal (Horta).

->albana

albana

[de alb]

f QUÍM Resina blanca extreta del làtex de gutaperxa.

->albaneca

albaneca

[de l’àr. al-banîqa, íd.]

f INDUM Còfia o xarxa feta amb seda fina o amb lli que portaven les dones per a cobrir el cap o per a recollir els cabells.

->albanell

■albanell

[de alb]

m ORNIT Falcó mostatxut.

->albanès

■albanès -esa

1 adj i m i f D’Albània (estat d’Europa), dels albanesos (poble) o de l’albanès (llengua).

2 m i f ETNOL Individu d’un poble que habita Albània i territoris veïns.

3 m LING Llengua indoeuropea parlada pels albanesos.

->albanokosovar

albanokosovar

1 adj Relatiu o pertanyent als albanokosovars.

2 m i f Kosovar d’origen albanès.

->albanyenc

albanyenc -a

adj i m i f D’Albanyà (Alt Empordà).

->albaquella

albaquella

[de l’àr. al-baquía, íd.]

f HIST DR 1 Antigament, ròssec o residu d’un compte a pagar per un deute o un rèdit.

2 Residu indivisible que restava de les recaptacions de delmes en alguns bisbats on el prorrateig de caps de bestiar no permetia d’establir una divisió fàcil.

->albarà

■albarà

[de l’àr. al-barâ´a ‘dispensa, rebut’, de l’arrel b-r-´ ‘ser lliure, alliberar’; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

m 1 ant Cèdula.

2 Document públic o privat en què consta un permís o una obligació.

3 Paper blanc que es posa als balcons, etc., per tal d’indicar que una casa és per llogar o que admet dispesers.

4 AGR A l’horta d’Alacant, bitllet de reg on és consignat el temps de la tanda o torn que pertoca a cada regant del riu de Montnegre.

5 DR MERC Document que normalment acompanya la mercaderia en ésser lliurada i que n’indica la natura i la quantitat, la data del lliurament i el nom del comprador i del venedor, i que si és conformat, acredita la recepció de la mercaderia.

6 HIST DR 1 Cèdula acreditativa d’una ordre, una concessió o una provisió reial.

2 Cèdula que acreditava haver estat pagant els drets de duana.

7 lletra d’albarans PALEOG Nom donat a l’escriptura gòtica cursiva castellana dels segles XIII i XIV.

->albaranar

albaranar

[de albarà; 1a FONT: 1417]

v tr ant Classificar amb albarans.

->albaraner

■albaraner -a

[de albarà; 1a FONT: 1436]

m i f 1 Encarregat de fer o de lliurar els albarans d’algun negoci o d’algun impost.

2 Persona que té a càrrec seu el llibre dels albarans.

->albarda

■albarda

[de l’àr. al-bárda’a, íd.; 1a FONT: s. XIII, CTort.]

f 1 1 Guarniment de les bèsties de càrrega de peu rodó que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra, etc., que s’adapta al llom de l’animal i sobre el qual es col·loquen les sàrries, els arganells, etc.

2 albarda bastera Albarda que serveix per a dur càrrega.

3 albarda menorquina Cadira de fusta folrada de roba que, col·locada de través sobre una cavalleria, serveix per a cavalcar.

4 albarda sellera Albarda que serveix per a cavalcar.

2 aquesta albarda per a un altre ase Expressió per a indicar que hom no vol admetre una feina massa pesada.

3 posar l’albarda Abusar de la paciència (d’algú). No em deixaré posar l’albarda.

->albardà¹

■albardà¹

Hom.: albardar

[variant de albarda, amb conservació de l’accentuació hispanoàrab]

m Albarda, especialment albarda llisa.

->albardà²

■albardà²

Hom.: albardar

[de l’hispanoàrab bardân ‘home que diu bestieses’; 1a FONT: 1399]

m Bufó, histrió.

->albardanejar

■albardanejar

[de albardà²; 1a FONT: s. XV]

v intr Fer o dir albardaneries.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: albardanejar

GERUNDI: albardanejant

PARTICIPI: albardanejat, albardanejada, albardanejats, albardanejades

INDICATIU PRESENT: albardanejo, albardaneges, albardaneja, albardanegem, albardanegeu, albardanegen

INDICATIU IMPERFET: albardanejava, albardanejaves, albardanejava, albardanejàvem, albardanejàveu, albardanejaven

INDICATIU PASSAT: albardanegí, albardanejares, albardanejà, albardanejàrem, albardanejàreu, albardanejaren

INDICATIU FUTUR: albardanejaré, albardanejaràs, albardanejarà, albardanejarem, albardanejareu, albardanejaran

INDICATIU CONDICIONAL: albardanejaria, albardanejaries, albardanejaria, albardanejaríem, albardanejaríeu, albardanejarien

SUBJUNTIU PRESENT: albardanegi, albardanegis, albardanegi, albardanegem, albardanegeu, albardanegin

SUBJUNTIU IMPERFET: albardanegés, albardanegessis, albardanegés, albardanegéssim, albardanegéssiu, albardanegessin

IMPERATIU: albardaneja, albardanegi, albardanegem, albardanegeu, albardanegin

->albardaneria

■albardaneria

Part. sil.: al_bar_da_ne_ri_a

[de albardà²; 1a FONT: 1472, Esteve]

f Dita o fet propi d’un albardà.

->albardar

■albardar

Hom.: albardà

[de albarda; 1a FONT: s. XV]

v tr 1 Posar l’albarda (a una bèstia).

2 fig Enganyar (algú) aprofitant la seva excessiva credulitat, la seva bona fe, el seu poc coneixement. No et deixis albardar amb aquests negocis.

3 GASTR Embolicar un aliment (generalment pollastre desossat o carn de porc) amb una llenca de cansalada viada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: albardar

GERUNDI: albardant

PARTICIPI: albardat, albardada, albardats, albardades

INDICATIU PRESENT: albardo, albardes, albarda, albardem, albardeu, albarden

INDICATIU IMPERFET: albardava, albardaves, albardava, albardàvem, albardàveu, albardaven

INDICATIU PASSAT: albardí, albardares, albardà, albardàrem, albardàreu, albardaren

INDICATIU FUTUR: albardaré, albardaràs, albardarà, albardarem, albardareu, albardaran

INDICATIU CONDICIONAL: albardaria, albardaries, albardaria, albardaríem, albardaríeu, albardarien

SUBJUNTIU PRESENT: albardi, albardis, albardi, albardem, albardeu, albardin

SUBJUNTIU IMPERFET: albardés, albardessis, albardés, albardéssim, albardéssiu, albardessin

IMPERATIU: albarda, albardi, albardem, albardeu, albardin

->albarder

■albarder -a

[de albarda; 1a FONT: 1575]

m i f Persona que fa albardes; baster.

->albarderia

■albarderia

Part. sil.: al_bar_de_ri_a

[de albarder]

f 1 Ofici d’albarder.

2 Obrador o botiga d’albarder.

->albardí

■albardí

[de l’àr. al-bardî ‘papirus’; 1a FONT: 1797]

m dial Espart bord.

->albardó

■albardó

[de albarda; 1a FONT: 1420]

m 1 Albarda petita.

2 Mena d’albarda alta i lleugera.

->albarrana

■albarrana

[de l’àr. al-barrāni ‘foraster, del camp’]

f Antigament, torre que hi havia fora murs d’un lloc fortificat.

->albarzer

albarzer

[variant de esbarzer, potser amb canvi de es- per al- per influx de l’article àr., o potser a causa de l’aglutinació la barça > l’abarça]

m dial BOT Esbarzer.

->albat

■albat

[del ll. albatus, -a, -um ‘vestit de blanc’; 1a FONT: s. XIII]

m 1 Criatura morta abans de tenir ús de raó.

2 p ext Criatura.

3 fig Innocent, càndid, fàcil d’enganyar.

->albaterà

albaterà -ana

adj i m i f D’Albatera (Baix Segura).

->albatros

■albatros

[de l’angl. albatross, canvi del mot alcatràs, comú a les tres llengües hispàniques, d’origen incert, probablement alteració de l’àr. ġaṭṭâs ‘espècie d’àguila marina’; 1a FONT: 1769]

m ORNIT Gènere d’ocells oceànics de la família dels diomedeids (Diomedea sp), molt grossos, de bec llarg i fort i de cua curta.

->albeca

■albeca

[del ll. albus o *albĭccā, ja format en una llengua cèltica o del substrat indoeuropeu veí del cèltic; 1a FONT: 1575]

f BOT i FUST Capa de la fusta dels arbres, de color clar, poc dura, situada immediatament dessota l’escorça.

->albecós

■albecós -osa

[de albeca]

adj BOT i FUST 1 Dit de la fusta que té una consistència i una contextura semblants a l’albeca.

2 Dit d’un tronc (o d’un arbre) que té una fusta semblant a l’albeca.

->albedo

■albedo

[del ll. albedo, -ĭnis ‘blancor’]

[pl -dos] f 1 ASTR Factor de reflexió dels cossos celestes sense llum pròpia.

2 FÍS ATÒM 1 Coeficient de reflexió que caracteritza l’eficàcia d’un reflector de neutrons en un reactor nuclear.

2 p ext Reflexió de qualsevol mena de partícules o radiació.

->albedòmetre

■albedòmetre

[de albedo i -metre]

m ASTR Aparell per a mesurar l’albedo.

->albeldà

albeldà -ana

adj i m i f D’Albelda (Llitera).

->albellatge

■albellatge

[del ll. vg. *apiliago, -agĭnis, format sobre apis, amb el sufix -ago, -agĭnis, típic de noms de plantes, transmès pel mossàrab]

m BOT Planta herbàcia perenne de la família de les gramínies (Hyparrhenia hirta), força alta, de fulles estretes i d’espigues peludes.

->albelló

■albelló

[de l’àr. al-bällúa ‘la claveguera’; 1a FONT: s. XIII, CTort.]

m 1 Canal o conducte per a donar sortida a les aigües brutes.

2 dial Ferida de la qual brolla molta sang.

->albena

■albena

f BOT Olivereta.

->albenc

■albenc -a

[de alb]

BOT 1 adj Albecós.

2 m Albeca.

->àlber

■àlber

[del ll. td. albărus, rar en llatí, derivat de albus, amb sufix no llatí; 1a FONT: 1202]

m BOT i 1 FUST Arbre caducifoli i dioic de la família de les salicàcies (Populus alba), força alt, d’escorça llisa i blanca, amb bandes transversals fosques, i de fulles blanques i peludes de sota.

2 àlber bord (o gris) Arbre de la família de les salicàcies (Populus canescens), molt semblant a l’àlber, però amb fulles de forma molt variable.

->albera

■albera

[de àlber]

f Ribera plantada d’àlbers.

->albercoc

■albercoc

[de l’àr. al-birqûq (també barqûq), íd., d’origen llatí, persica praecocia ‘préssecs primerencs’ (de l’adj. praecox ‘precoç’), a través del baix gr. praikókion ‘albercoc’; 1a FONT: c. 1350]

m 1 BOT i AGR Fruit en drupa de l’albercoquer, globós, de pell vellutada, amb un solc lateral assenyalat.

2 ésser albercoc col·loq dial Ésser beneit.

->albercoquer

■albercoquer

[de albercoc; 1a FONT: 1575]

m BOT i AGR Petit arbre d’origen asiàtic de la família de les rosàcies (Prunus armeniaca), de flors blanques o rosades, el fruit del qual és l’albercoc.

->albereda

■albereda

[de àlber; 1a FONT: 1202]

f 1 Indret plantat d’àlbers.

2 GEOBOT Comunitat vegetal de ribera integrada per plantes de fulla tendra i caduca entre les quals domina l’àlber.

->alberenc

alberenc -a

adj i m i f De l’Albera (Vallespir).

->albereny

■albereny

[de àlber (v. areny)]

m BOT Bolet comestible del grup dels mollerics, de la família de les agaricàcies (Boletus scaber), de capell hemisfèric bru i de cama llarga.

->alberg

■alberg

[del germ. gòtic *haribaírgo ‘campament’, compost de harjis ‘exèrcit’ i baírgan ‘conservar, guardar’; 1a FONT: s. XII]

m 1 Edifici, establiment, on una persona troba allotjament. Alberg de joventut. Alberg nocturn.

2 fer alberg Anar a posar, a viure.

->alberga

■alberga

[de alberg]

f HIST DR Dret que tenia el sobirà o el senyor d’allotjar-se a la casa d’un vassall, en un monestir, etc., per un nombre determinat de dies, o de cobrar l’import equivalent a les despeses que ocasionaria l’esmentat allotjament.

->albergada

■albergada

[de albergar; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

f Campament.

->albergar

■albergar

[de alberg; 1a FONT: s. XII]

v 1 tr Donar alberg (a algú). Ningú no va voler albergar aquell pobre home.

2 intr Prendre alberg, posar. Els traginers sempre albergaven en aquella fonda.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: albergar

GERUNDI: albergant

PARTICIPI: albergat, albergada, albergats, albergades

INDICATIU PRESENT: albergo, albergues, alberga, alberguem, albergueu, alberguen

INDICATIU IMPERFET: albergava, albergaves, albergava, albergàvem, albergàveu, albergaven

INDICATIU PASSAT: alberguí, albergares, albergà, albergàrem, albergàreu, albergaren

INDICATIU FUTUR: albergaré, albergaràs, albergarà, albergarem, albergareu, albergaran

INDICATIU CONDICIONAL: albergaria, albergaries, albergaria, albergaríem, albergaríeu, albergarien

SUBJUNTIU PRESENT: albergui, alberguis, albergui, alberguem, albergueu, alberguin

SUBJUNTIU IMPERFET: albergués, alberguessis, albergués, alberguéssim, alberguéssiu, alberguessin

IMPERATIU: alberga, albergui, alberguem, albergueu, alberguin

->albergat

albergat -ada

[de albergar]

1 adj Posat en un alberg.

2 m i f Persona que fa estada en un alberg.

->albergatge

■albergatge

[de albergar]

m 1 1 Acció d’albergar;

2 l’efecte.

2 HIST DR Alberga.

->alberge

■alberge

[de l’àr. vg. al-bérčeq, després al-bérǧeq, arabitzacions del ll. persicum (v. préssec)]

m BOT i AGR Fruit de l’albergener.

->albergener

■albergener

[de alberge]

m BOT i AGR 1 Arbre caducifoli de la família de les rosàcies, varietat de presseguer (Prunus persica), el fruit del qual és l’alberge.

2 dial Albercoquer.

->albergínia

■albergínia

Part. sil.: al_ber_gí_ni_a

[de l’àr. vg. al-bedenǧéna (cl. bādänǧāna), der. del persa bādingān íd., potser a través d’una forma morisca tardana *al-berǧina; 1a FONT: 1328]

f BOT i AGR Fruit de l’alberginiera, carnós, de formes i colors diversos segons les varietats.

->alberginiera

■alberginiera

Part. sil.: al_ber_gi_ni_e_ra

[de albergínia]

f BOT i AGR Planta herbàcia anual de la família de les solanàcies (Solanum melongena), de fulles grosses i de flors blanques o blaves, el fruit de la qual és l’albergínia.

->alberguer

■alberguer -a

[de alberg]

m i f Persona que té per ofici de donar alberg als pelegrins, als viatgers, etc.

->albergueria

■albergueria

Part. sil.: al_ber_gue_ri_a

[de alberg; 1a FONT: s. XIV]

f Edifici destinat a allotjar-hi gent de pas.

->alberguista

■alberguista

[de alberg]

m i f 1 Membre de l’associació internacional dels albergs de joventut.

2 Persona que s’allotja en un alberg.

->alberiqueny

alberiqueny -a

adj i m i f Alberiquer.

->alberiquer

alberiquer -a

adj i m i f D’Alberic (Ribera Alta).

->albertí

albertí

[del nom d’Albert, arxiduc d’Àustria del s. XVII]

m NUMIS Nom donat al patacó, moneda dels Països Baixos feta encunyar al començament del segle XVII pels arxiducs d’Àustria.

->albertina

albertina

f HIST Dit de la branca de la família d’Habsburg sorgida del duc Albert III d’Àustria.

->albertol

■albertol

[de albert(ita) i -ol¹]

m PINT Nom comercial dels primers copals sintètics, obtinguts condensant una resina fenòlica amb colofònia.

->albesà

albesà -ana

adj i m i f D’Albesa (Noguera).

->albespí

albespí

[de alb i espí]

m dial BOT Arç blanc.

->albet

albet

[de alb]

m JOI Líquid extret de l’escata de l’albor, emprat per a donar lluentor a les perles falses.

->albí

■albí -ina

Hom.: alví

[del ll. albīnus, -a, -um ‘blanquinós’, der. de albus ‘blanc’]

BIOL 1 adj Relatiu o pertanyent a l’albinisme. Cabells albins.

2 adj i m i f Afectat d’albinisme.

->albià

albià -ana

Part. sil.: al_bi_à

[del nom del departament fr. Aube, ll. alba]

ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’albià.

2 m Sisè i darrer estatge del cretaci inferior, situat damunt l’aptià i sota el cenomanià.

->albicació

■albicació

Part. sil.: al_bi_ca_ci_ó

[der. del ll. albicare ‘ser blanc, blanquejar’]

f 1 PAT Procés de tornar-se blanc o tacat de clapes o ratlles blanques.

2 BOT Aparició de taques blanques a les fulles, per manca de clorofil·la.

->albicant

■albicant

[del ll. albicans, -ntis, participi present de albicare ‘ser blanc, blanquejar’]

adj 1 Que esdevé blanc, que blanqueja.

2 BOT 1 Blanquinós.

2 Afectat d’albicació.

->albigès

■albigès -esa

1 adj i m i f De la ciutat d’Albi o de la regió de l’Albigès (Occitània).

2 adj 1 impr RELIG Dit de la doctrina càtara pel fet d’haver estat descoberta per primera vegada a l’Albigès.

2 croada albigesa HIST Nom donat al conjunt d’expedicions militars organitzades contra els adeptes del catarisme a Occitània el segle XIII.

3 m i f RELIG Adepte de la doctrina albigesa.

->albina

albina, dret d’

[del b. ll. albium (o albanus) ‘estranger’]

HIST DR Dret en virtut del qual la cort reial, un senyor feudal o el comú de les ciutats lliures podien confiscar els béns d’un estranger mort en el territori de llur jurisdicció.

->albinenc

albinenc -a

adj i m i f De l’Albi (Garrigues).

->albinervi

albinervi -èrvia

[del ll. albus ’blanc’ i -nervi]

adj BOT Dit de la fulla, la bràctea, etc., que té les nervacions blanques.

->albinisme

■albinisme

[de albí]

m BIOL Absència total o parcial de pigment en un organisme.