->congraciar-se
■congraciar-sePart. sil.: con_gra_ci_ar-se
[de gràcia]
v pron Captar-se la gràcia, la benvolença, d’algú. No va saber congraciar-se els seus superiors.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: congraciar
GERUNDI: congraciant
PARTICIPI: congraciat, congraciada, congraciats, congraciades
INDICATIU PRESENT: congracio, congracies, congracia, congraciem, congracieu, congracien
INDICATIU IMPERFET: congraciava, congraciaves, congraciava, congraciàvem, congraciàveu, congraciaven
INDICATIU PASSAT: congracií, congraciares, congracià, congraciàrem, congraciàreu, congraciaren
INDICATIU FUTUR: congraciaré, congraciaràs, congraciarà, congraciarem, congraciareu, congraciaran
INDICATIU CONDICIONAL: congraciaria, congraciaries, congraciaria, congraciaríem, congraciaríeu, congraciarien
SUBJUNTIU PRESENT: congraciï, congraciïs, congraciï, congraciem, congracieu, congraciïn
SUBJUNTIU IMPERFET: congraciés, congraciessis, congraciés, congraciéssim, congraciéssiu, congraciessin
IMPERATIU: congracia, congraciï, congraciem, congracieu, congraciïn
->congratulació
■congratulacióPart. sil.: con_gra_tu_la_ci_ó
[del ll. congratulatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
f 1 Acció de congratular.
2 Expressió de felicitació.
->congratular
■congratular[del ll. congratulari, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
v 1 tr Testimoniar (a algú) amb expressions d’alegria la participació que hom pren en la seva alegria, en la seva satisfacció, etc.; felicitar. Tots els coneguts el congratularen.
2 pron Alegrar-se amb algú per algun esdeveniment feliç que l’afecta, per algun mèrit. Em congratulo amb tu del teu triomf.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: congratular
GERUNDI: congratulant
PARTICIPI: congratulat, congratulada, congratulats, congratulades
INDICATIU PRESENT: congratulo, congratules, congratula, congratulem, congratuleu, congratulen
INDICATIU IMPERFET: congratulava, congratulaves, congratulava, congratulàvem, congratulàveu, congratulaven
INDICATIU PASSAT: congratulí, congratulares, congratulà, congratulàrem, congratulàreu, congratularen
INDICATIU FUTUR: congratularé, congratularàs, congratularà, congratularem, congratulareu, congratularan
INDICATIU CONDICIONAL: congratularia, congratularies, congratularia, congratularíem, congratularíeu, congratularien
SUBJUNTIU PRESENT: congratuli, congratulis, congratuli, congratulem, congratuleu, congratulin
SUBJUNTIU IMPERFET: congratulés, congratulessis, congratulés, congratuléssim, congratuléssiu, congratulessin
IMPERATIU: congratula, congratuli, congratulem, congratuleu, congratulin
->congratulatori
■congratulatori -òria[del b. ll. congratulatorius, -a, -um, íd.]
adj 1 Que expressa congratulació.
2 Disposat a la congratulació.
->congre1
■congre1[del ll. conger (acusatiu congrum), íd.; 1a FONT: 1249]
m ICT Peix teleosti de l’ordre dels anguil·liformes, de la família dels còngrids (Conger conger), semblant a l’anguila, però amb l’aleta dorsal més avançada, la mandíbula superior prominent i la pell sense escata.
->congre2
■congre2[v. congre1]
m PAST Coca feta d’ous, farina, sucre, oli i matafaluga.
->congregació
■congregacióPart. sil.: con_gre_ga_ci_ó
[del ll. congregatio, -ōnis, íd.]
f 1 1 Acció de congregar;
2 l’efecte.
2 CRIST Associació de fidels, amb vots o sense, que es reuneixen, sota una advocació religiosa, per a exercicis de pietat i amb finalitats apostòliques. Congregació mariana.
3 CRIST 1 En les Esglésies de la Reforma, comunitat reunida per al culte.
2 esp Comunitat local dels creients, sobretot l’estament laïcal que la forma.
4 congregació monàstica CATOL Unió de diversos monestirs sota un únic superior, tot conservant llur independència.
5 congregació religiosa CATOL Companyia de religiosos o de religioses que només fan vots simples.
->congregacional
■congregacionalPart. sil.: con_gre_ga_ci_o_nal
[de congregació]
adj Relatiu o pertanyent a una congregació.
->congregacionalisme
congregacionalismePart. sil.: con_gre_ga_ci_o_na_lis_me
[de congregacional]
m CRIST Sistema protestant d’organització eclesiàstica que presenta l’Església local com a cos autònom de creients independents regit per l’Escriptura i que té el Crist com a únic cap (és a dir, sense cap autoritat sinodal i episcopal).
->congregacionalista
congregacionalistaPart. sil.: con_gre_ga_ci_o_na_lis_ta
[de congregacional]
1 adj Relatiu o pertanyent al congregacionalisme.
2 m i f Partidari del congregacionalisme.
->congregant
■congregant -a[de congregar]
m i f 1 Persona que pertany a una congregació.
2 congregant de Sant Felip Neri CATOL Oratorià.
->congregar
■congregar[del ll. congregare, íd.]
v 1 tr Aplegar, reunir (persones), amb un fi determinat. Congregar els consellers.
2 pron Grans i petits es congregaven per veure les competicions.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: congregar
GERUNDI: congregant
PARTICIPI: congregat, congregada, congregats, congregades
INDICATIU PRESENT: congrego, congregues, congrega, congreguem, congregueu, congreguen
INDICATIU IMPERFET: congregava, congregaves, congregava, congregàvem, congregàveu, congregaven
INDICATIU PASSAT: congreguí, congregares, congregà, congregàrem, congregàreu, congregaren
INDICATIU FUTUR: congregaré, congregaràs, congregarà, congregarem, congregareu, congregaran
INDICATIU CONDICIONAL: congregaria, congregaries, congregaria, congregaríem, congregaríeu, congregarien
SUBJUNTIU PRESENT: congregui, congreguis, congregui, congreguem, congregueu, congreguin
SUBJUNTIU IMPERFET: congregués, congreguessis, congregués, congreguéssim, congreguéssiu, congreguessin
IMPERATIU: congrega, congregui, congreguem, congregueu, congreguin
->congreny
■congreny[d’origen incert, potser preromà indoeuropeu, d’un *konglebnio- o d’un verb *con-glebn-iare ‘conglomerar, estrènyer’; 1a FONT: 1386]
m 1 1 OFIC Nom de diferents aparells que serveixen per a subjectar.
2 OFIC Aparell format essencialment de dues fustes amb forats que serveix per a prémer l’una contra l’altra dues posts encolades.
3 OFIC Aparell fet de dues barres amb forats i de tascons que serveix per a subjectar els cavalls, els muls, etc., per sotmetre’ls a determinades operacions o quan es resisteixen a ésser ferrats.
4 FUST Cèrcol de fusta gruixut amb què hom cenyeix un atuell per reforçar-lo, protegir-lo, etc.
5 TECNOL Cèrcol d’acer emprat per a reforçar les canonades.
2 CONSTR Element de formigó armat que té la funció de mantenir els murs de càrrega d’un edifici units entre ells, repartir el pes del forjat i augmentar la resistència general de l’edificació.
->congrenyament
congrenyament[de congrenyar]
m 1 Acció de congrenyar.
2 TECNOL Reforçament d’una canonada amb congrenys mitjançant autocongrenyament o simplement escalfant els congrenys, de diàmetre inferior a la canonada, fins que per la seva dilatació puguin ésser col·locats de manera que en refredar-se i contreure’s l’estrenyin fortament.
->congrenyar
■congrenyar[de congreny, o bé d’una base *con-glebn-iare; en aquest cas congreny fóra un postverbal (v. congreny); 1a FONT: 1455]
v tr 1 Subjectar mitjançant congrenys. Congrenyar una canonada, una bóta.
2 TECNOL Efectuar un congrenyament.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: congrenyar
GERUNDI: congrenyant
PARTICIPI: congrenyat, congrenyada, congrenyats, congrenyades
INDICATIU PRESENT: congrenyo, congrenyes, congrenya, congrenyem, congrenyeu, congrenyen
INDICATIU IMPERFET: congrenyava, congrenyaves, congrenyava, congrenyàvem, congrenyàveu, congrenyaven
INDICATIU PASSAT: congrenyí, congrenyares, congrenyà, congrenyàrem, congrenyàreu, congrenyaren
INDICATIU FUTUR: congrenyaré, congrenyaràs, congrenyarà, congrenyarem, congrenyareu, congrenyaran
INDICATIU CONDICIONAL: congrenyaria, congrenyaries, congrenyaria, congrenyaríem, congrenyaríeu, congrenyarien
SUBJUNTIU PRESENT: congrenyi, congrenyis, congrenyi, congrenyem, congrenyeu, congrenyin
SUBJUNTIU IMPERFET: congrenyés, congrenyessis, congrenyés, congrenyéssim, congrenyéssiu, congrenyessin
IMPERATIU: congrenya, congrenyi, congrenyem, congrenyeu, congrenyin
->congrenyat
■congrenyat -ada[de congrenyar]
adj Dit d’un perol, d’una bóta, etc., cenyits per un congreny o per congrenys.
->congrera
■congrera[de congre1]
f PESC Nansa destinada a la pesca de congres.
->congrés
■congrés[del ll. congressus, -us, íd., der. de congredi ‘trobar en camí’ (cf. progrés); 1a FONT: 1803, DEst.]
[pl -essos] m 1 1 Reunió o assemblea de persones cridades a deliberar sobre algun afer.
2 esp Reunió d’estudiosos polítics, tècnics, professionals, etc., per a la discussió, el confrontament o la simple exposició de diversos temes i de diverses qüestions de llur especialitat.
2 Assemblea o parlament.
->congressista
■congressista[de congrés]
m i f Persona que pren part en un congrés.
->congressual
congressualPart. sil.: con_gres_su_al
adj Relatiu o pertanyent a un congrés. Acord congressual.
->congriar
■congriarPart. sil.: con_gri_ar
[del cat. ant. concrear, concriar, provinents del. ll. concreare ‘crear alhora’, amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v 1 tr Formar (alguna cosa) per acumulació de diversos elements. Els fracassos continus solen congriar ressentiments.
2 pron Congriar-se una tempesta. Es congria una revolució.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: congriar
GERUNDI: congriant
PARTICIPI: congriat, congriada, congriats, congriades
INDICATIU PRESENT: congrio, congries, congria, congriem, congrieu, congrien
INDICATIU IMPERFET: congriava, congriaves, congriava, congriàvem, congriàveu, congriaven
INDICATIU PASSAT: congrií, congriares, congrià, congriàrem, congriàreu, congriaren
INDICATIU FUTUR: congriaré, congriaràs, congriarà, congriarem, congriareu, congriaran
INDICATIU CONDICIONAL: congriaria, congriaries, congriaria, congriaríem, congriaríeu, congriarien
SUBJUNTIU PRESENT: congriï, congriïs, congriï, congriem, congrieu, congriïn
SUBJUNTIU IMPERFET: congriés, congriessis, congriés, congriéssim, congriéssiu, congriessin
IMPERATIU: congria, congriï, congriem, congrieu, congriïn
->còngrids
■còngridsm ICT 1 pl Família de peixos de l’ordre dels anguil·liformes, amb la mandíbula superior sortint i amb aletes pectorals, sense escates, que inclou els congres.
2 sing Peix de la família dels còngrids.
->congru còngrua
■congru còngrua[del ll. congruus, -a, -um, íd., der. de congruĕre ‘ser congruent, concordar’; 1a FONT: 1483]
1 adj 1 Que s’adapta particularment a les circumstàncies, als fets, a les exigències del cas. Una còngrua recompensa. Edat còngrua per a mantenir casa.
2 TEOL Dit de la gràcia que és eficaç pel sol fet d’ésser proporcionada a les disposicions del qui la rep.
2 adj Dit de dos nombres que, en dividir-los per un altre, donen el mateix residu.
3 f DR CAN Renda annexa a un benefici eclesiàstic.
->còngruament
■còngruamentPart. sil.: còn_gru_a_ment
[de congru]
adv D’una manera còngrua; convenientment. Aprendre de parlar còngruament.
->congruència
■congruènciaPart. sil.: con_gru_èn_ci_a
[del ll. congruentia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]
f 1 Qualitat de congruent. No hi ha congruència entre les seves paraules d’avui i les d’ahir.
2 ÀLG En un anell, relació d’equivalència compatible amb l’estructura, definida per aRb si i només si a i b són congrus mòdul un element de l’anell.
3 DR Qualitat que ha de tenir tota sentència d’ajustar-se a les peticions de les parts fetes durant el plet.
->congruent
■congruentPart. sil.: con_gru_ent
[del ll. congruens, -ntis, íd., participi pres. de congruĕre ‘ser congruent, concordar’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]
adj Que convé, que s’ajusta, que correspon bé.
->congruentment
■congruentmentPart. sil.: con_gru_ent_ment
[de congruent]
adv D’una manera congruent.
->congruisme
congruismePart. sil.: con_gru_is_me
m obs TEOL Doctrina que admet la gràcia còngrua.
->congruista
congruistaPart. sil.: con_gru_is_ta
obs 1 adj Relatiu o pertanyent al congruisme.
2 m i f TEOL Seguidor del congruisme.
->congruïtat
■congruïtatPart. sil.: con_gru_ï_tat
[del ll. congruĭtas, -ātis, íd.]
f Qualitat de congru.
->conguaita
conguaitaPart. sil.: con_guai_ta
f A l’edat mitjana, sentinella que guaitava durant una part del dia o de la nit i que hom anava rellevant.
->conhort
■conhort[de conhortar; 1a FONT: s. XIV, Llull]
m 1 1 Acció de conhortar o de conhortar-se;
2 l’efecte.
2 Allò que conhorta. Ell és el meu conhort.
3 LIT Composició poètica en què l’autor explica els motius de consol i de conhort de les penes que passa.
->conhortament
■conhortament[de conhortar]
m 1 Acció de conhortar;
2 l’efecte.
->conhortar
■conhortar[del ll. vg. conhortare, ll. cl. cohortari ‘exhortar, animar’, der. de hortari ‘animar, estimular; 1a FONT: s. XIII]
v 1 tr Animar, exhortar (algú que està abatut moralment). El van conhortar amb paraules dolces.
2 pron Consolar-se, conformar-se. Ja es conhortarà amb la meitat.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conhortar
GERUNDI: conhortant
PARTICIPI: conhortat, conhortada, conhortats, conhortades
INDICATIU PRESENT: conhorto, conhortes, conhorta, conhortem, conhorteu, conhorten
INDICATIU IMPERFET: conhortava, conhortaves, conhortava, conhortàvem, conhortàveu, conhortaven
INDICATIU PASSAT: conhortí, conhortares, conhortà, conhortàrem, conhortàreu, conhortaren
INDICATIU FUTUR: conhortaré, conhortaràs, conhortarà, conhortarem, conhortareu, conhortaran
INDICATIU CONDICIONAL: conhortaria, conhortaries, conhortaria, conhortaríem, conhortaríeu, conhortarien
SUBJUNTIU PRESENT: conhorti, conhortis, conhorti, conhortem, conhorteu, conhortin
SUBJUNTIU IMPERFET: conhortés, conhortessis, conhortés, conhortéssim, conhortéssiu, conhortessin
IMPERATIU: conhorta, conhorti, conhortem, conhorteu, conhortin
->coniacià
coniacià -anaPart. sil.: co_ni_a_ci_à
ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent al coniacià.
2 m Tercer estatge del cretaci superior, situat damunt el turonià i sota el santonià.
->cònic
■cònic -a[de con; 1a FONT: 1803, DEst.]
1 adj Relatiu o pertanyent al con.
2 adj Que té la forma d’un con.
3 f ANÀL MAT 1 Corba de segon grau en un pla.
2 secció cònica Cònica.
->cònicament
■cònicament[de cònic]
adv En forma cònica.
->conicitat
■conicitat[de cònic]
f Qualitat de cònic.
->conico-
conico-Forma prefixada del mot cònic. Ex.: conicocilíndric, conicohemisfèric, conicotubulat.
->conidi
■conidim 1 BOT Espora no endògena de molts fongs, produïda per multiplicació directa i asexual.
2 MICROB Cèl·lula reproductora immòbil, esfèrica o ovalada, que es forma aïlladament o en cadena a les extremitats d’algunes hifes del miceli dels actinomicets.
->conidiangi
conidiangiPart. sil.: co_ni_di_an_gi
m BOT Petit conceptacle esporífer propi de diversos líquens, obert per un porus, productor de picnoconidis i probablement assimilable a un picnidi.
->conídic
conídic -aadj BOT 1 Relatiu o pertanyent als conidis. Fase conídica.
2 espora conídica Conidi.
->conidio-
■conidio-Forma prefixada del mot grec konídion, que significa ‘polsim’, ‘espora’. Ex.: conidiogen.
->conidiocist
conidiocistPart. sil.: co_ni_di_o_cist
m BOT Mena d’esporocist propi d’alguns ascomicets primitius, originat pel miceli vegetatiu i formador de conidis.
->conidiòfor
■conidiòforPart. sil.: co_ni_di_ò_for
m BOT 1 Cadascun dels filaments de miceli portadors de qualsevol mena de cèl·lules conidiògenes (fiàlids, ràdules, etc.).
2 Entre els líquens, cèl·lules dels conidiangis sobre les quals es formen els picnoconidis o llurs esterigmes formadors.
->conidiogen
■conidiogen -ògenaPart. sil.: co_ni_di_o_gen
adj BOT Que origina conidis.
->conidioma
■conidiomaPart. sil.: co_ni_di_o_ma
m BOT Cos fructífer dins del qual es produeixen conidis.
->conidiòspora
conidiòsporaPart. sil.: co_ni_di_òs_po_ra
f BOT i MICROB Conidi.
->coniell
■coniellPart. sil.: co_ni_ell
m BOT Colitx.
->coníferes
■coníferes[de con i -fer]
f BOT 1 pl Classe de gimnospermes constituïda per plantes llenyoses de tronc ramificat, de fulles petites, sovint articulars, i de flors d’estams esquamiformes o peltats, que comprèn dos ordres, el de les pinals i el de les taxals.
2 sing Planta de la classe de les coníferes.
->coniferílic
coniferílic, alcoholQUÍM ORG Alcohol aromàtic derivat de l’alcohol cinamílic, present com a benzoat en la resina benzoïna de Siam i com a glucòsid de la coniferina.
->coniferina
■coniferinaf BOT Glucòsid cristal·litzable de la saba de les coníferes.
->coniferofitins
■coniferofitinsm BOT 1 pl Subdivisió de les plantes fanerògames o espermatòfits, que en els sistemes moderns de classificació inclou tant els ginkgòpsids com les coníferes.
2 sing Planta de la subdivisió dels coniferofitins.
->coniforme
■coniforme[de con i -forme]
adj Que té la forma de con.
->coniïna
■coniïnaPart. sil.: co_ni_ï_na
f [C8H17N] QUÍM ORG Alcaloide líquid, de forta toxicitat, que hom obté de la umbel·lífera Conium maculatum.
->conill
■conill[del ll. cunicŭlus, íd., probablement d’origen ibèric en ll; 1a FONT: s. XIV, Llull]
1 m ZOOL 1 Mamífer lagomorf de la família dels lepòrids (Oryctolagus cuniculus), més petit que la llebre i d’orelles i potes més curtes, anomenat en estat silvestre conill de bosc, boscà, fer o de camp, del qual deriven les races domèstiques (conill de casa, casolà o de corral).
2 conill porquí (o d’Índies, o de rata) Gènere de mamífers rosegadors de la família dels càvids (Cavia sp), amb les potes i les orelles curtes, mancats de cua, i de pelatge llarg i aspre, emprats com a animals d’experimentació.
2 m ALIM Peça de carn del múscul de les potes de boví, anomenada conill de l’espatlla i conill de la campana la de les potes davanteres, i conill de la cuixa o garró la de les potes del darrere.
3 m col·loq dial Vulva.
4 col·loq 1 adj m Nu, completament despullat.
2 en conill adj Nu, en pèl.
->conilla
■conilla1 f ZOOL Conill femella.
2 f fig Dona molt fecunda.
3 adj f col·loq Nua, completament despullada.
->conillada
■conillada[de conill]
f Conjunt de conills parits d’una sola vegada per la conilla.
->conillaire
■conillairePart. sil.: co_ni_llai_re
[de conill]
m i f Persona que cria conills o que en ven.
->conillam
■conillam[de conill]
m Munió de conills.
->conillar1
■conillar1[de conill; 1a FONT: 1803, DEst.]
m Lloc destinat a la cria de conills.
->conillar2
■conillar2[v. conillar1]
v intr Parir la conilla.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conillar
GERUNDI: conillant
PARTICIPI: conillat, conillada, conillats, conillades
INDICATIU PRESENT: conillo, conilles, conilla, conillem, conilleu, conillen
INDICATIU IMPERFET: conillava, conillaves, conillava, conillàvem, conillàveu, conillaven
INDICATIU PASSAT: conillí, conillares, conillà, conillàrem, conillàreu, conillaren
INDICATIU FUTUR: conillaré, conillaràs, conillarà, conillarem, conillareu, conillaran
INDICATIU CONDICIONAL: conillaria, conillaries, conillaria, conillaríem, conillaríeu, conillarien
SUBJUNTIU PRESENT: conilli, conillis, conilli, conillem, conilleu, conillin
SUBJUNTIU IMPERFET: conillés, conillessis, conillés, conilléssim, conilléssiu, conillessin
IMPERATIU: conilla, conilli, conillem, conilleu, conillin
->coniller
■coniller -a[de conill; 1a FONT: 1803, DEst.]
1 adj 1 Relatiu o pertanyent als conills.
2 gos coniller (o simplement coniller m) Gos per a caçar conills.
2 m conillar1.
->conillera
■conilleraf 1 Cau de conills.
2 Lloc o gàbia per a tancar-hi conills.
->conillet
■conillet[de conill]
m 1 1 Conill petit.
2 conillet d’Índies ZOOL Conill porquí.
3 conillet d’Índies fig Persona utilitzada per a alguna experimentació.
2 pl BOT Planta herbàcia de la família de les escrofulariàcies (Antirrhinum majus), de flors generalment vermelles o rosades en llargs raïms terminals glandulosos i de fruit en càpsula poricida.
3 conillets a amagar JOCS Variant popular del joc infantil de fet a amagar: un dels jugadors és la mare o lloca, un altre, la llebreta, i els altres, els conillets.
->conilló
conilló[de conill]
m dial 1 Llorigó.
2 pl BOT Conillets.
3 conillons a amagar (o simplement conillons) JOCS Conillets a amagar. Jugar a conillons.
->conimbricense
conimbricenseadj Relatiu o pertanyent a l’antiga Conimbriga (Coïmbra, Portugal).
->conina
■coninaf QUÍM ORG Alcaloide líquid que hom obté de la umbel·lífera Conium maculatum, de fórmula C8H17N.
->coniocàrpides
coniocàrpidesPart. sil.: co_ni_o_càr_pi_des
f pl BOT Grup de discolíquens de tal·lus generalment crustaci, amb apotecis sovint estipitats, que comprèn un sol ordre, el de les calicials.
->coniocarpínies
coniocarpíniesPart. sil.: co_ni_o_car_pí_ni_es
f pl BOT Coniocàrpides.
->coniosi
coniosiPart. sil.: co_ni_o_si
f PAT Malaltia produïda per la inhalació de pols.
->conirostre
conirostre[de con i -rostre]
adj Que té el bec cònic.
->coniza
conizaf 1 BOT Planta herbàcia perenne de la família de les compostes (Inula conyza), pubescent, amb fulles oblongues o lanceolades i capítols grocs agrupats en corimbe.
2 CRÍT TEXT Lliçó hipotètica en un text antic corromput, especialment en obres mètriques.
->conj.
conj.abrev GRAM conjunció 3 2.
->conjectura
■conjecturaCp. conjuntura
[del ll. conjectura, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
f 1 Judici que hom es forma d’una cosa pels indicis o els senyals que en té; suposició, presumpció. Tot això són conjectures. Perdre’s en conjectures.
2 MAT Hipòtesi emesa a priori sobre l’exactitud o la inexactitud d’un enunciat del qual hom ignora encara la demostració.
->conjecturable
■conjecturable[de conjecturar]
adj Que es pot conjecturar.
->conjecturablement
■conjecturablement[de conjecturable]
adv D’una manera conjecturable.
->conjectural
■conjectural[del ll. conjecturalis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]
adj Fundat en conjectures.
->conjecturalment
■conjecturalment[de conjectural]
adv Per conjectures.
->conjecturar
■conjecturar[del ll. td. conjecturare, íd., freqüentatiu de conjicĕre ‘llançar alhora’; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
v tr Creure (alguna cosa) per conjectures. Atès el volum de la demanda, podem conjecturar que segurament hi haurà beneficis.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conjecturar
GERUNDI: conjecturant
PARTICIPI: conjecturat, conjecturada, conjecturats, conjecturades
INDICATIU PRESENT: conjecturo, conjectures, conjectura, conjecturem, conjectureu, conjecturen
INDICATIU IMPERFET: conjecturava, conjecturaves, conjecturava, conjecturàvem, conjecturàveu, conjecturaven
INDICATIU PASSAT: conjecturí, conjecturares, conjecturà, conjecturàrem, conjecturàreu, conjecturaren
INDICATIU FUTUR: conjecturaré, conjecturaràs, conjecturarà, conjecturarem, conjecturareu, conjecturaran
INDICATIU CONDICIONAL: conjecturaria, conjecturaries, conjecturaria, conjecturaríem, conjecturaríeu, conjecturarien
SUBJUNTIU PRESENT: conjecturi, conjecturis, conjecturi, conjecturem, conjectureu, conjecturin
SUBJUNTIU IMPERFET: conjecturés, conjecturessis, conjecturés, conjecturéssim, conjecturéssiu, conjecturessin
IMPERATIU: conjectura, conjecturi, conjecturem, conjectureu, conjecturin
->conjugable
■conjugable[del ll. conjugabĭlis, íd.]
adj Que es pot conjugar.
->conjugació
■conjugacióPart. sil.: con_ju_ga_ci_ó
[del ll. conjugatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
f 1 GRAM Ordenació d’un sistema de paradigmes, resultat de fer funcionar tots els morfemes gramaticals del verb: la veu, el temps, l’aspecte, el mode, el nombre i la persona.
2 BIOL 1 Unió dels gàmetes, especialment en la isogàmia.
2 Procés particular de reproducció sexual dels ciliats.
3 Tipus de reproducció sexual que es dóna principalment en les zigofícies, consistent en la unió de dos acinets.
4 Mecanisme d’intercanvi gènic propi dels bacteris.
->conjugades
■conjugadesf pl BOT Zigofícies.
->conjugadòfits
conjugadòfitsm pl BOT Zigofícies.
->conjugal
■conjugal[del ll. conjugalis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]
adj Relatiu o pertanyent als cònjuges. L’amor conjugal. Deures conjugals. Vida conjugal.
->conjugalment
■conjugalment[de conjugal]
adv A la manera d’uns cònjuges.
->conjugar
■conjugar[del ll. conjugare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
v 1 1 tr Posar d’acord, compaginar. És impossible conjugar els interessos de tothom.
2 pron En ell es conjugaven perfectament ciència i experiència.
2 GRAM 1 tr Ajuntar successivament al radical d’un verb els afixos que serveixen per a expressar els canvis de veu, de mode, de temps, de nombre i de persona.
2 tr Enumerar, en un cert ordre, totes les formes d’una conjugació. Conjugar el verb “témer".
3 pron “Ballar" es conjuga com “cantar".
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conjugar
GERUNDI: conjugant
PARTICIPI: conjugat, conjugada, conjugats, conjugades
INDICATIU PRESENT: conjugo, conjugues, conjuga, conjuguem, conjugueu, conjuguen
INDICATIU IMPERFET: conjugava, conjugaves, conjugava, conjugàvem, conjugàveu, conjugaven
INDICATIU PASSAT: conjuguí, conjugares, conjugà, conjugàrem, conjugàreu, conjugaren
INDICATIU FUTUR: conjugaré, conjugaràs, conjugarà, conjugarem, conjugareu, conjugaran
INDICATIU CONDICIONAL: conjugaria, conjugaries, conjugaria, conjugaríem, conjugaríeu, conjugarien
SUBJUNTIU PRESENT: conjugui, conjuguis, conjugui, conjuguem, conjugueu, conjuguin
SUBJUNTIU IMPERFET: conjugués, conjuguessis, conjugués, conjuguéssim, conjuguéssiu, conjuguessin
IMPERATIU: conjuga, conjugui, conjuguem, conjugueu, conjuguin
->conjugat
■conjugat -ada[del ll. conjugatus, -a, -um, íd.]
1 adj MAT Dit de dues magnituds (punts, corbes, quantitats, estructures, operadors, etc.) enllaçades per alguna llei o alguna relació determinada. Nombres conjugats.
2 adj ÒPT En un sistema òptic, dit del punt imatge respecte al corresponent punt objecte, i viceversa.
3 adj PART Dit d’una antipartícula respecte a la corresponent partícula, i viceversa.
4 adj QUÍM ORG Dit de cadascun de dos o més enllaços dobles d’una cadena separats entre si per un sol enllaç simple.
5 m IMMUNOL Compost resultant de l’acoblament de dues o més molècules diferents mitjançant enllaços covalents.
->cònjuge
■cònjuge[del ll. conjux, -ŭgis, íd.]
1 m i f Persona casada respecte a la seva parella. El cònjuge infidel.
2 m i f pl Units en matrimoni, casats l’un amb l’altre. Pere i Margarida, cònjuges.
->conjugi
■conjugi[del ll. conjugium, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]
m Vincle matrimonial.
->conjugicida
conjugicida[de conjugi i -cida]
adj i m i f DR PEN Dit del cònjuge que mata l’altre cònjuge.
->conjugicidi
■conjugicidi[de conjugi i -cidi]
m DR Mort d’un dels cònjuges causada per l’altre.
->conjuminable
■conjuminable[de conjuminar]
adj Que es pot conjuminar.
->conjuminació
■conjuminacióPart. sil.: con_ju_mi_na_ci_ó
[del ll. congeminatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1768]
f 1 Acció de conjuminar;
2 l’efecte.
->conjuminar
■conjuminar[del ll. congeminare ‘redoblar’, mot només català]
v 1 tr Ajustar, posar d’acord (diverses coses, diversos afers, diverses circumstàncies) de manera que vinguin bé per al fi que hom desitja; compondre, combinar. Ha conjuminat un vestit amb dos o tres que en tenia de passats de moda. Conjumina la feina perquè puguis ésser ací a les vuit.
2 pron Tot s’ha conjuminat en favor meu, contra meu.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conjuminar
GERUNDI: conjuminant
PARTICIPI: conjuminat, conjuminada, conjuminats, conjuminades
INDICATIU PRESENT: conjumino, conjumines, conjumina, conjuminem, conjumineu, conjuminen
INDICATIU IMPERFET: conjuminava, conjuminaves, conjuminava, conjuminàvem, conjuminàveu, conjuminaven
INDICATIU PASSAT: conjuminí, conjuminares, conjuminà, conjuminàrem, conjuminàreu, conjuminaren
INDICATIU FUTUR: conjuminaré, conjuminaràs, conjuminarà, conjuminarem, conjuminareu, conjuminaran
INDICATIU CONDICIONAL: conjuminaria, conjuminaries, conjuminaria, conjuminaríem, conjuminaríeu, conjuminarien
SUBJUNTIU PRESENT: conjumini, conjuminis, conjumini, conjuminem, conjumineu, conjuminin
SUBJUNTIU IMPERFET: conjuminés, conjuminessis, conjuminés, conjuminéssim, conjuminéssiu, conjuminessin
IMPERATIU: conjumina, conjumini, conjuminem, conjumineu, conjuminin
->conjunció
■conjuncióPart. sil.: con_jun_ci_ó
[del ll. conjunctio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]
f 1 1 Acció d’ajuntar-se o de conjunyir-se;
2 l’efecte.
2 esp 1 Unió carnal.
2 Conjugi.
3 1 Allò que serveix per a conjunyir o ajuntar.
2 GRAM [abrev conj.] Categoria gramatical amb funció relacionant.
3 LÒG Connectiva binària que en la lògica simbòlica és representada per un punt.
4 ASTR Posició relativa de dos astres que tenen la mateixa ascensió recta.
5 DR CIV Adjunció.
->conjunt
■conjunt -a[del ll. conjunctus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
1 adj 1 Unit amb un altre. Una cosa conjunta amb una altra.
2 abs Emprendre una acció conjunta.
3 HERÀLD Dit de la peça o la figura que té alguna extremitat unida a una altra.
4 MÚS Dit dels graus de l’escala que se succeeixen immediatament.
5 MÚS Dit del moviment melòdic en el qual hom progressa per graus conjunts.
6 llegat conjunt DR Llegat indivís.
2 m Reunió de persones o de coses que formen un tot les unes amb les altres. El conjunt de l’obra és bo. Tenir una visió de conjunt. En conjunt m’agrada. Avui porta un conjunt esportiu.
3 m Reunió de coses que hom fa alhora. Moviments de conjunt d’un exèrcit, d’una esquadra.
4 m MAT Reunió d’objectes ben definits en la intuïció o en el pensament, considerada com una totalitat.
5 MÚS 1 m Grup de músics o de cantors que executen simultàniament una composició musical.
2 música de conjunt Música de cambra.
->conjuntament
■conjuntament[de conjunt]
adv D’una manera conjunta. Actuar conjuntament.
->conjuntar
■conjuntar[de conjunt]
v tr 1 Ajustar (dues o més coses, animals o persones) per a una acció comuna. Conjuntar esforços. Conjuntar l’acció d’uns cables.
2 conllogar 2.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conjuntar
GERUNDI: conjuntant
PARTICIPI: conjuntat, conjuntada, conjuntats, conjuntades
INDICATIU PRESENT: conjunto, conjuntes, conjunta, conjuntem, conjunteu, conjunten
INDICATIU IMPERFET: conjuntava, conjuntaves, conjuntava, conjuntàvem, conjuntàveu, conjuntaven
INDICATIU PASSAT: conjuntí, conjuntares, conjuntà, conjuntàrem, conjuntàreu, conjuntaren
INDICATIU FUTUR: conjuntaré, conjuntaràs, conjuntarà, conjuntarem, conjuntareu, conjuntaran
INDICATIU CONDICIONAL: conjuntaria, conjuntaries, conjuntaria, conjuntaríem, conjuntaríeu, conjuntarien
SUBJUNTIU PRESENT: conjunti, conjuntis, conjunti, conjuntem, conjunteu, conjuntin
SUBJUNTIU IMPERFET: conjuntés, conjuntessis, conjuntés, conjuntéssim, conjuntéssiu, conjuntessin
IMPERATIU: conjunta, conjunti, conjuntem, conjunteu, conjuntin
->conjuntiu
■conjuntiu -ivaPart. sil.: con_jun_tiu
[del ll. conjunctivus, -a, -um, íd.]
adj 1 Que uneix, especialment parts orgàniques. Teixit conjuntiu.
2 GRAM 1 Dit de la forma que serveix de nexe, de lligam, entre dues parts d’una mateixa oració o bé entre dues de distintes. Locució conjuntiva.
2 proposició conjuntiva Proposició de relatiu.
3 LÒG 1 Dit del sil·logisme, generalment hipotètic, la premissa major del qual conté la conclusió.
2 addició conjuntiva Suma lògica els membres de la qual no s’exclouen.
->conjuntiva
■conjuntiva[de conjuntiu]
f ANAT Mucosa que recobreix la cara posterior de les parpelles, la cara anterior del globus ocular i el fons del sac.
->conjuntival
■conjuntival[de conjuntiu]
adj ANAT Relatiu o pertanyent a la conjuntiva.
->conjuntivitat
■conjuntivitat[de conjuntiu]
f Qualitat de conjuntiu.
->conjuntivitis
■conjuntivitis[de conjuntiva i -itis]
f PAT Inflamació de la conjuntiva.
->conjuntura
■conjunturaCp. conjectura
[del b. ll. conjunctura, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
f 1 Combinació fortuïta d’esdeveniments o de circumstàncies. Conjuntura favorable, desfavorable. Aprofitar la conjuntura.
2 ECON i POLÍT 1 Conjunt dels components de la vida econòmica o politicosocial en un moment determinat.
2 Situació que deriva d’una conjuntura.
3 ANAT ANIM Articulació.
->conjuntural
■conjuntural[de conjuntura]
adj Relatiu o pertanyent a una conjuntura.
->conjunyir
■conjunyir[del ll. conjungĕre, íd.]
v 1 tr Unir formant un tot.
2 pron S’han conjunyit ambdós exèrcits.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conjunyir
GERUNDI: conjunyint
PARTICIPI: conjunyit, conjunyida, conjunyits, conjunyides
INDICATIU PRESENT: conjunyeixo, conjunyeixes, conjunyeix, conjunyim, conjunyiu, conjunyeixen
INDICATIU IMPERFET: conjunyia, conjunyies, conjunyia, conjunyíem, conjunyíeu, conjunyien
INDICATIU PASSAT: conjunyí, conjunyires, conjunyí, conjunyírem, conjunyíreu, conjunyiren
INDICATIU FUTUR: conjunyiré, conjunyiràs, conjunyirà, conjunyirem, conjunyireu, conjunyiran
INDICATIU CONDICIONAL: conjunyiria, conjunyiries, conjunyiria, conjunyiríem, conjunyiríeu, conjunyirien
SUBJUNTIU PRESENT: conjunyeixi, conjunyeixis, conjunyeixi, conjunyim, conjunyiu, conjunyeixin
SUBJUNTIU IMPERFET: conjunyís, conjunyissis, conjunyís, conjunyíssim, conjunyíssiu, conjunyissin
IMPERATIU: conjunyeix, conjunyeixi, conjunyim, conjunyiu, conjunyeixin
->conjur
■conjur[de conjurar; 1a FONT: s. XIV]
m ESOT Acció consistent en un signe o un ritu, sovint acompanyat d’una fórmula parlada, amb què hom creu congraciar-se una potència invisible o allunyar-ne una altra.
->conjura
■conjura[de conjurar]
f conjuració 2.
->conjurable
■conjurable[de conjurar]
adj Que pot ésser conjurat, evitat.
->conjuració
■conjuracióPart. sil.: con_ju_ra_ci_ó
[del ll. conjuratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
f 1 1 Acció de conjurar.
2 Conjur.
2 1 Acció de conjurar-se. La conjuració de Catilina.
2 POLÍT Lliga de conjurats. Entrar en una conjuració. La conjuració fou descoberta.
3 p anal La conjuració del silenci.
->conjurador
■conjurador -a[del ll. conjurator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
m i f Persona que fa un conjur.
->conjurament
■conjurament[de conjurar]
m ESOT Conjur.
->conjurar
■conjurar[del ll. conjurare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v 1 tr 1 Fer un conjur. Conjurar els dimonis, les ombres dels morts, els elements.
2 p anal Pregar (algú) amb instància en nom d’alguna cosa sagrada, cara, etc. Et conjuro pel teu honor que no ho facis.
2 tr Allunyar com amb un conjur. Conjurar la crisi, el perill.
3 pron POLÍT Crear secretament una lliga, amb jurament comú, per capgirar l’ordre d’un estat. S’havien conjurat per assassinar el president de la república.
4 pron Combinar-se desfavorablement (les coses). Tot es conjura contra meu.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conjurar
GERUNDI: conjurant
PARTICIPI: conjurat, conjurada, conjurats, conjurades
INDICATIU PRESENT: conjuro, conjures, conjura, conjurem, conjureu, conjuren
INDICATIU IMPERFET: conjurava, conjuraves, conjurava, conjuràvem, conjuràveu, conjuraven
INDICATIU PASSAT: conjurí, conjurares, conjurà, conjuràrem, conjuràreu, conjuraren
INDICATIU FUTUR: conjuraré, conjuraràs, conjurarà, conjurarem, conjurareu, conjuraran
INDICATIU CONDICIONAL: conjuraria, conjuraries, conjuraria, conjuraríem, conjuraríeu, conjurarien
SUBJUNTIU PRESENT: conjuri, conjuris, conjuri, conjurem, conjureu, conjurin
SUBJUNTIU IMPERFET: conjurés, conjuressis, conjurés, conjuréssim, conjuréssiu, conjuressin
IMPERATIU: conjura, conjuri, conjurem, conjureu, conjurin
->conjurat
■conjurat -ada[de conjurar; 1a FONT: 1696, DLac.]
m i f Persona que forma part d’una conjuració. Els conjurats de Catilina. Dos dels conjurats foren presos.
->conjutge
conjutge[de jutge]
m DR El qui és jutge amb un altre en el mateix tribunal.
->conlligar
■conlligar[de lligar]
v tr Lligar (una cosa) amb una altra.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conlligar
GERUNDI: conlligant
PARTICIPI: conlligat, conlligada, conlligats, conlligades
INDICATIU PRESENT: conlligo, conlligues, conlliga, conlliguem, conlligueu, conlliguen
INDICATIU IMPERFET: conlligava, conlligaves, conlligava, conlligàvem, conlligàveu, conlligaven
INDICATIU PASSAT: conlliguí, conlligares, conlligà, conlligàrem, conlligàreu, conlligaren
INDICATIU FUTUR: conlligaré, conlligaràs, conlligarà, conlligarem, conlligareu, conlligaran
INDICATIU CONDICIONAL: conlligaria, conlligaries, conlligaria, conlligaríem, conlligaríeu, conlligarien
SUBJUNTIU PRESENT: conlligui, conlliguis, conlligui, conlliguem, conlligueu, conlliguin
SUBJUNTIU IMPERFET: conlligués, conlliguessis, conlligués, conlliguéssim, conlliguéssiu, conlliguessin
IMPERATIU: conlliga, conlligui, conlliguem, conlligueu, conlliguin
->conlloc
■conlloc[de conllogar]
m DR CAT Contracte entre un ramader i un propietari de pasturatge pel qual aquest cedeix al primer el dret de pasturar el bestiar dins la terra del propietari durant el termini estipulat.
->conlloga
■conlloga[de conllogar; 1a FONT: 1598]
f Acte de deixar-se mútuament l’animal de treball els pagesos que només en tenen un, a fi de formar el parell necessari per a llaurar, batre, etc.
->conllogar
■conllogar[de llogar]
v tr 1 Contractar en conlloc (el pasturatge).
2 Fer conlloga.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conllogar
GERUNDI: conllogant
PARTICIPI: conllogat, conllogada, conllogats, conllogades
INDICATIU PRESENT: conllogo, conllogues, conlloga, conlloguem, conllogueu, conlloguen
INDICATIU IMPERFET: conllogava, conllogaves, conllogava, conllogàvem, conllogàveu, conllogaven
INDICATIU PASSAT: conlloguí, conllogares, conllogà, conllogàrem, conllogàreu, conllogaren
INDICATIU FUTUR: conllogaré, conllogaràs, conllogarà, conllogarem, conllogareu, conllogaran
INDICATIU CONDICIONAL: conllogaria, conllogaries, conllogaria, conllogaríem, conllogaríeu, conllogarien
SUBJUNTIU PRESENT: conllogui, conlloguis, conllogui, conlloguem, conllogueu, conlloguin
SUBJUNTIU IMPERFET: conllogués, conlloguessis, conllogués, conlloguéssim, conlloguéssiu, conlloguessin
IMPERATIU: conlloga, conllogui, conlloguem, conllogueu, conlloguin
->connacional
■connacionalPart. sil.: con_na_ci_o_nal
[de nacional]
adj i m i f Que és de la mateixa nació que un altre.
->connat
■connat -a[de nat]
adj 1 Unit a un altre des de la naixença.
2 BOT Dit dels òrgans que han nascut conjuntament i que apareixen més o menys soldats entre ells.
->connatural
■connatural[del ll. td. connaturalis íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
adj 1 Que té la mateixa natura.
2 Conforme a la pròpia natura.
3 Dit d’allò que determina interiorment el coneixement i la conducta de l’ésser vivent.
->connaturalització
■connaturalitzacióPart. sil.: con_na_tu_ra_lit_za_ci_ó
[de connaturalitzar; 1a FONT: 1803, DEst.]
f 1 Acció de connaturalitzar o de connaturalitzar-se;
2 l’efecte.
->connaturalitzar
■connaturalitzar[de connatural; 1a FONT: 1628]
v 1 tr Fer natural (alguna cosa) en algú.
2 pron Fer-se natural en algú.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: connaturalitzar
GERUNDI: connaturalitzant
PARTICIPI: connaturalitzat, connaturalitzada, connaturalitzats, connaturalitzades
INDICATIU PRESENT: connaturalitzo, connaturalitzes, connaturalitza, connaturalitzem, connaturalitzeu, connaturalitzen
INDICATIU IMPERFET: connaturalitzava, connaturalitzaves, connaturalitzava, connaturalitzàvem, connaturalitzàveu, connaturalitzaven
INDICATIU PASSAT: connaturalitzí, connaturalitzares, connaturalitzà, connaturalitzàrem, connaturalitzàreu, connaturalitzaren
INDICATIU FUTUR: connaturalitzaré, connaturalitzaràs, connaturalitzarà, connaturalitzarem, connaturalitzareu, connaturalitzaran
INDICATIU CONDICIONAL: connaturalitzaria, connaturalitzaries, connaturalitzaria, connaturalitzaríem, connaturalitzaríeu, connaturalitzarien
SUBJUNTIU PRESENT: connaturalitzi, connaturalitzis, connaturalitzi, connaturalitzem, connaturalitzeu, connaturalitzin
SUBJUNTIU IMPERFET: connaturalitzés, connaturalitzessis, connaturalitzés, connaturalitzéssim, connaturalitzéssiu, connaturalitzessin
IMPERATIU: connaturalitza, connaturalitzi, connaturalitzem, connaturalitzeu, connaturalitzin
->connectable
■connectable[de connectar]
adj Que pot ésser connectat.
->connectador
■connectador -a[de connectar]
adj i m Que connecta; connector.
->connectar
■connectar[de l’angl. to connect ‘unir’, del ll. connectĕre, íd.; 1a FONT: 1537]
v tr 1 Establir un lligam estret (entre coses de la mateixa natura). Això que dic connecta amb el que es va dir ahir. Aquestes dues idees connecten. Aquesta carretera connecta Prades amb Cornudella.
2 esp ELECT Establir un contacte elèctric (entre dos conductors).
3 HIDR Unir per mitjà d’un tub.
4 MEC Establir un lligam entre dos mecanismes mitjançant un sistema de transmissió.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: connectar
GERUNDI: connectant
PARTICIPI: connectat, connectada, connectats, connectades
INDICATIU PRESENT: connecto, connectes, connecta, connectem, connecteu, connecten
INDICATIU IMPERFET: connectava, connectaves, connectava, connectàvem, connectàveu, connectaven
INDICATIU PASSAT: connectí, connectares, connectà, connectàrem, connectàreu, connectaren
INDICATIU FUTUR: connectaré, connectaràs, connectarà, connectarem, connectareu, connectaran
INDICATIU CONDICIONAL: connectaria, connectaries, connectaria, connectaríem, connectaríeu, connectarien
SUBJUNTIU PRESENT: connecti, connectis, connecti, connectem, connecteu, connectin
SUBJUNTIU IMPERFET: connectés, connectessis, connectés, connectéssim, connectéssiu, connectessin
IMPERATIU: connecta, connecti, connectem, connecteu, connectin
->connectiu
■connectiu -ivaPart. sil.: con_nec_tiu
[formació culta analògica sobre la base del radical de connectar]
1 adj Connector.
2 m BOT Part mitjana, estèril, de l’antera, que connecta les dues teques, al bell mig de la qual se sol inserir el filament de l’estam.
3 f LÒG En lògica formal, partícula que relaciona una proposició amb una altra i fa possible el càlcul proposicional.
4 m ZOOL En molts invertebrats, part del sistema nerviós que uneix els diferents ganglis d’una mateixa cadena ganglionar.
->connectivitat
■connectivitatf 1 GEOG Grau de connexió interna dels vèrtexs d’una xarxa territorial.
2 INFORM Capacitat d’establir contacte amb un component de maquinari o de programari, abans de produir-se una comunicació.
->connector
■connector -a[de connectar]
1 adj Que serveix per a connectar.
2 m ELECTROT i ELECTRÒN Dispositiu emprat per a connectar dos circuits o dos sistemes elèctrics, format per dues peces amb una sèrie de contactes metàl·lics de manera que poden ésser encaixades l’una amb l’altra a fi d’establir la connexió entre els contactes corresponents.
3 m LING Element lingüístic que té la funció d’assegurar la cohesió de les diferents parts d’un discurs, com, per exemple, les conjuncions.
->connex
■connex -a[del ll. connexus, -a, -um, participi de connectĕre ‘unir alhora’, i aquest, de nectĕre ‘unir’; 1a FONT: 1519]
adj 1 Lligat estretament amb una cosa de la mateixa natura. La cultura d’un poble va connexa amb la seva política. Idees connexes. Ciències connexes.
2 TOPOL Dit de l’espai topològic les úniques parts obertes i alhora tancades del qual són el conjunt buit i el propi conjunt.
->connexament
■connexament[de connex]
adv D’una manera connexa.
->connexió
■connexióPart. sil.: con_ne_xi_ó
[del ll. connexio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]
f 1 1 Acció de connectar.
2 El fet d’estar lligades una cosa amb una altra de la mateixa natura per una relació estreta.
2 Relació que hi ha entre dues coses connexes.
3 1 Conjunt de coses connexes.
2 ELECTROT Acoblament de dos sistemes elèctrics, de dos aparells, etc., mitjançant un conductor o uns quants. Connexió en sèrie. Connexió en paral·lel.
3 connexió de servei TECNOL Part d’una instal·lació de consum que enllaça la xarxa de distribució de l’empresa subministradora amb la instal·lació particular d’un abonat al servei.
4 esp Continuïtat, coherència, de les paraules, de les idees, seqüència lògica. Parla sense cap connexió.
5 INFORM 1 connexió commutada Modalitat en què opera una línia de transmissió quan el circuit és establert per mitjà de mecanismes de commutació, com s’esdevé en una xarxa pública de telèfon o de tèlex.
2 connexió multipunt Modalitat en què opera una línia de transmissió quan constitueix un circuit permanent entre més de dues terminals.
3 connexió punt a punt Modalitat en què opera una línia de transmissió quan constitueix un circuit permanent entre dues estacions terminals.
->connexitat
■connexitat[de connex; 1a FONT: 1424]
f 1 connexió 2. Connexitat de dues causes.
2 TOPOL Propietat d’ésser connex.
->connivència
■connivènciaPart. sil.: con_ni_vèn_ci_a
[del ll. conniventia, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]
f 1 Complicitat moral consistent a fingir ignorància sobre la falta d’algú, especialment d’un subordinat.
2 p ext Entesa secreta. Obrar de connivència amb algú.
->connivent
■connivent[del ll. connivens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]
adj 1 Que té connivència. Pares connivents amb les faltes dels fills.
2 Que s’encorben endins fins a tocar-se, fins a cloure. Ales connivents.
3 BOT Dit dels òrgans que per la base són separats i per l’extrem són en contacte o molt propers, bé que sense ésser soldats. Estams connivents.
->connotació
■connotacióPart. sil.: con_no_ta_ci_ó
[del b. ll. connotatio, -ōnis, íd.]
f Acció de connotar.
->connotar
■connotar[del b. ll. connotare, íd.]
v tr 1 LING Suggerir, indicar, significar, ensems amb la significació primària.
2 LÒG Implicar com un atribut.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: connotar
GERUNDI: connotant
PARTICIPI: connotat, connotada, connotats, connotades
INDICATIU PRESENT: connoto, connotes, connota, connotem, connoteu, connoten
INDICATIU IMPERFET: connotava, connotaves, connotava, connotàvem, connotàveu, connotaven
INDICATIU PASSAT: connotí, connotares, connotà, connotàrem, connotàreu, connotaren
INDICATIU FUTUR: connotaré, connotaràs, connotarà, connotarem, connotareu, connotaran
INDICATIU CONDICIONAL: connotaria, connotaries, connotaria, connotaríem, connotaríeu, connotarien
SUBJUNTIU PRESENT: connoti, connotis, connoti, connotem, connoteu, connotin
SUBJUNTIU IMPERFET: connotés, connotessis, connotés, connotéssim, connotéssiu, connotessin
IMPERATIU: connota, connoti, connotem, connoteu, connotin
->connotatiu
■connotatiu -ivaPart. sil.: con_no_ta_tiu
[del b. ll. connotativus, -a, -um]
adj 1 Que implica alguna significació addicional.
2 Que implica connotació.
->connovici
■connovici -ícia[de novici]
m i f Company de noviciat.
->connubi
■connubi[del ll. connubium, íd., der. de nubĕre]
m Matrimoni.
->connubial
■connubialPart. sil.: con_nu_bi_al
[del ll. connubialis, íd.]
adj Relatiu o pertanyent a l’estat matrimonial.
->connumerar
■connumerar[de numerar]
v tr Numerar, comptar (una cosa), ensems amb altres.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: connumerar
GERUNDI: connumerant
PARTICIPI: connumerat, connumerada, connumerats, connumerades
INDICATIU PRESENT: connumero, connumeres, connumera, connumerem, connumereu, connumeren
INDICATIU IMPERFET: connumerava, connumeraves, connumerava, connumeràvem, connumeràveu, connumeraven
INDICATIU PASSAT: connumerí, connumerares, connumerà, connumeràrem, connumeràreu, connumeraren
INDICATIU FUTUR: connumeraré, connumeraràs, connumerarà, connumerarem, connumerareu, connumeraran
INDICATIU CONDICIONAL: connumeraria, connumeraries, connumeraria, connumeraríem, connumeraríeu, connumerarien
SUBJUNTIU PRESENT: connumeri, connumeris, connumeri, connumerem, connumereu, connumerin
SUBJUNTIU IMPERFET: connumerés, connumeressis, connumerés, connumeréssim, connumeréssiu, connumeressin
IMPERATIU: connumera, connumeri, connumerem, connumereu, connumerin
->conocèfal
conocèfalm BOT Hepàtica tal·losa de l’ordre de les marcancials (Conocephalum conucum), de tal·lus gros i robust, ramificat i lluent, amb arèoles grosses centrades per porus en relleu.
->conocibe
conocibem BOT Gènere de petits bolets de la família de les bolbiciàcies (Conocybe sp), de barret cònic amb espores de color groc i de cama llarga i gràcil.
->conodonts
■conodontsm ICT 1 pl Grup de microfòssils amb dents còniques disposades en dues associacions bilaterals, atribuïts a vertebrats primitius pròxims als àgnats, que visqueren des del paleozoic fins al triàsic.
2 sing Microfòssil del grup dels conodonts.
->conoïdal
■conoïdalPart. sil.: co_no_ï_dal
[de conoide]
adj Semblant a un con.
->conoide
■conoidePart. sil.: co_noi_de
[del gr. kõnos ‘con’ i -oide]
m MAT 1 Sòlid format per la revolució d’una secció cònica al voltant del seu eix. Paraboloide o conoide parabòlic.
2 Superfície engendrada per una recta que es mou recolzant en una corba i una recta donades i mantenint-se paral·lela a un pla.
->conòlit
conòlitm GEOL Massa de roques intrusives, de forma irregular, que, a diferència d’un batòlit, no presenta un contacte ben definit, sinó imbricat amb les roques encaixants, les quals apareixen trencades i replegades per la pressió del magma ascendent.
->conomina
conomina[v. condomina]
f ant Coromina.
->cononcle
■cononclePart. sil.: con_on_cle
m Oncle del cònjuge, germà del sogre o de la sogra.
->conopeu
conopeuPart. sil.: co_no_peu
m LITÚRG Vel de seda que recobreix el sagrari.
->conopial
■conopialPart. sil.: co_no_pi_al
[formació culta analògica sobre la base del ll. conopium ‘pavelló de llit’]
adj ARQUIT Dit de l’arc format per quatre quarts de cercle tangents entre ells.
->conopofàgids
conopofàgidsm ORNIT 1 pl Família d’ocells passeriformes del subordre dels tirans.
2 sing Ocell de la família dels conopofàgids.
->conoscopi
conoscopi[del gr. kõnos ‘con’ i -scopi]
m ÒPT Instrument per a observar fenòmens d’interferència en làmines de cristall mitjançant llum polaritzada convergent.
->conoscòpia
■conoscòpiaPart. sil.: co_nos_cò_pi_a
[del gr. kõnos ‘con’ i -scopia]
f ÒPT Sistema d’observació microscòpica mitjançant el conoscopi.
->conoscòpic
conoscòpic -aadj ÒPT Relatiu o pertanyent al conoscopi o a la conoscòpia.
->conqueridor
■conqueridor -a[de conquerir; 1a FONT: c. 1398, Torcimany]
adj i m i f Que conquereix. Un poble conqueridor.
->conquerir
■conquerir[del ll. conquirĕre ‘cercar pertot; adquirir (per les armes)’, der. de quaerĕre ‘cercar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v tr 1 Fer-se seu per la força (un país, un territori, etc.). Els romans conqueriren tot el món aleshores conegut. Conquerir una terra per força d’armes.
2 p ext 1 Guanyar-se (la voluntat d’algú). Conquerir l’estima pública.
2 Fer-se seva (una persona) inspirant-li amor. Gent fàcil de conquerir.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conquerir
GERUNDI: conquerint
PARTICIPI: conquerit, conquerida, conquerits, conquerides
INDICATIU PRESENT: conquereixo, conquereixes, conquereix, conquerim, conqueriu, conquereixen
INDICATIU IMPERFET: conqueria, conqueries, conqueria, conqueríem, conqueríeu, conquerien
INDICATIU PASSAT: conquerí, conquerires, conquerí, conquerírem, conqueríreu, conqueriren
INDICATIU FUTUR: conqueriré, conqueriràs, conquerirà, conquerirem, conquerireu, conqueriran
INDICATIU CONDICIONAL: conqueriria, conqueriries, conqueriria, conqueriríem, conqueriríeu, conqueririen
SUBJUNTIU PRESENT: conquereixi, conquereixis, conquereixi, conquerim, conqueriu, conquereixin
SUBJUNTIU IMPERFET: conquerís, conquerissis, conquerís, conqueríssim, conqueríssiu, conquerissin
IMPERATIU: conquereix, conquereixi, conquerim, conqueriu, conquereixin
->conquès
■conquès -esa[de conca]
adj Nadiu o propi d’una conca geogràfica.
->conquesta
■conquesta[substantivació de conquest, -a (ll. conquaestus, -a, -um o conquisītus, -a, -um), variant conquist, -a, participis ant. de conquerir (o també ant. conquerre); 1a FONT: s. XIII, Desclot]
f 1 Acció de conquerir. La conquesta de Mallorca.
2 Cosa o persona conquerida. Espanya no sabé conservar les conquestes d’Amèrica.
->conquili-
■conquili-Forma prefixada del mot grec kogkhýlion, que significa ‘conquilla’. Ex.: conquilífer.
->conquilífer
■conquilífer -aadj GEOL Dit d’una roca o d’un terreny que conté conquilles.
->conquilio-
■conquilio-Forma prefixada del mot grec kogkhýlion, que significa ‘conquilla’. Ex.: conquiliologia.
->conquiliologia
■conquiliologiaPart. sil.: con_qui_li_o_lo_gi_a
f ZOOL Estudi de les conquilles o closques dels mol·luscs.
->conquiliològic
conquiliològic -aPart. sil.: con_qui_li_o_lò_gic
adj ZOOL Relatiu o pertanyent a la conquiliologia.
->conquilla
■conquillaCp. l’acc. 1 amb closca 1
[del gr. kogkhýlion, íd.]
f 1 ZOOL Closca calcària d’un mol·lusc.
2 [generalment en pl] ALIM Pasta de sopa en forma de conquilla.
3 ESPORT Peça de forma generalment triangular i de material rígid, com ara plàstic o metall, que utilitzen els jugadors d’hoquei, de futbol americà, de beisbol, etc., per a protegir-se els genitals.
4 TECNOL Motlle metàl·lic permanent, generalment d’acer, emprat per a obtenir peces foses per la injecció, a una forta pressió, del metall fos dintre seu.
->conquilleta
conquilleta[generalment en pl] f ALIM Pasta de sopa en forma de conquilla petita.
->conquista
■conquista[substantivació de conquist, -a, variant de conquest, -a, participis ant. de conquerir (o també ant. conquerre); 1a FONT: s. XVI]
f Conquesta.
->conquistador
■conquistador -a[de conquistar; 1a FONT: 1460, Roig]
adj i m i f 1 Conqueridor.
2 Dit de la persona que es fa seus els cors inspirant-los amor. Un gran conquistador de dones.
->conquistar
■conquistar[de conquist, -a, substantivat, variant de conquest -a, participis ant. de conquerir (o també ant. conquerre); 1a FONT: s. XIV, Llull]
v tr Conquerir.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conquistar
GERUNDI: conquistant
PARTICIPI: conquistat, conquistada, conquistats, conquistades
INDICATIU PRESENT: conquisto, conquistes, conquista, conquistem, conquisteu, conquisten
INDICATIU IMPERFET: conquistava, conquistaves, conquistava, conquistàvem, conquistàveu, conquistaven
INDICATIU PASSAT: conquistí, conquistares, conquistà, conquistàrem, conquistàreu, conquistaren
INDICATIU FUTUR: conquistaré, conquistaràs, conquistarà, conquistarem, conquistareu, conquistaran
INDICATIU CONDICIONAL: conquistaria, conquistaries, conquistaria, conquistaríem, conquistaríeu, conquistarien
SUBJUNTIU PRESENT: conquisti, conquistis, conquisti, conquistem, conquisteu, conquistin
SUBJUNTIU IMPERFET: conquistés, conquistessis, conquistés, conquistéssim, conquistéssiu, conquistessin
IMPERATIU: conquista, conquisti, conquistem, conquisteu, conquistin
->conradís
■conradís -issa[de conrar]
1 adj Conrador, cultivable.
2 m Terreny cultivable d’una propietat.
->conrador1
■conrador1-a[de conrar i -dor1]
m i f Conreador.
->conrador2
■conrador2-a[de conrar i -dor2]
adj Que pot ésser conrat o conreat; cultivable.
->conrar
■conrar[de conrear; 1a FONT: 1404]
v tr Conrear.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conrar
GERUNDI: conrant
PARTICIPI: conrat, conrada, conrats, conrades
INDICATIU PRESENT: conro, conres, conra, conrem, conreu, conren
INDICATIU IMPERFET: conrava, conraves, conrava, conràvem, conràveu, conraven
INDICATIU PASSAT: conrí, conrares, conrà, conràrem, conràreu, conraren
INDICATIU FUTUR: conraré, conraràs, conrarà, conrarem, conrareu, conraran
INDICATIU CONDICIONAL: conraria, conraries, conraria, conraríem, conraríeu, conrarien
SUBJUNTIU PRESENT: conri, conris, conri, conrem, conreu, conrin
SUBJUNTIU IMPERFET: conrés, conressis, conrés, conréssim, conréssiu, conressin
IMPERATIU: conra, conri, conrem, conreu, conrin
->conreadís
■conreadís -issaPart. sil.: con_re_a_dís
adj Que pot ésser conreat.
->conreador
■conreador -aPart. sil.: con_re_a_dor
[de conrear; 1a FONT: 1460, Roig]
1 AGR 1 m i f Persona que conrea.
2 f Bastigi amb rodes arrossegat per cavalls o per un tractor on hom disposa dos rengles de dents corbades que, en penetrar en el terreny llaurat, polvoritza la terra.
2 adj i m i f fig Conreadors de la ciència, d’un art.
->conrear
■conrearPart. sil.: con_re_ar
[d’un ll. vg. *corredare, calc del gòt. garedan ‘cuidar-se de’, format amb l’arrel de arrear, *reths i el prefix ga-, corresponent a con-; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v tr 1 AGR Sotmetre (la terra, les plantes) a conreu. Conrear la terra, un camp, un hort. Les plantes més ben conreades han donat més fruits.
2 fig 1 Millorar pel treball, la cura, l’educació. Conrear les bones disposicions d’un infant. Conrear la memòria.
2 Consagrar temps i una cura especial (a una cosa); fomentar. Conrear les ciències, la literatura. Conrear les passions, l’odi.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conrear
GERUNDI: conreant
PARTICIPI: conreat, conreada, conreats, conreades
INDICATIU PRESENT: conreo, conrees, conrea, conreem, conreeu, conreen
INDICATIU IMPERFET: conreava, conreaves, conreava, conreàvem, conreàveu, conreaven
INDICATIU PASSAT: conreí, conreares, conreà, conreàrem, conreàreu, conrearen
INDICATIU FUTUR: conrearé, conrearàs, conrearà, conrearem, conreareu, conrearan
INDICATIU CONDICIONAL: conrearia, conrearies, conrearia, conrearíem, conrearíeu, conrearien
SUBJUNTIU PRESENT: conreï, conreïs, conreï, conreem, conreeu, conreïn
SUBJUNTIU IMPERFET: conreés, conreessis, conreés, conreéssim, conreéssiu, conreessin
IMPERATIU: conrea, conreï, conreem, conreeu, conreïn
->conreria
■conreriaPart. sil.: con_re_ri_a
[de l’ant. conreer, conrer ‘el qui té un conreu; majordom o prior rural d’un convent’, der. de conreu]
f Casa de camp agregada a un convent destinada al conreu de les terres i on hom donava estatge als transeünts.
->conreu
■conreuPart. sil.: con_reu
[de conrear; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]
m 1 AGR 1 Conjunt de treballs destinats a prendre cura de la terra i de les plantes per tal de fer-les fèrtils i obtenir-ne un profit més gran que en el desenvolupament espontani de la natura.
2 Terra, àrea, conreada; la plantació que hom explota. On acaba la garriga i comença el conreu. El bon estat dels conreus.
2 fig El conreu de les ciències, de les arts.
->conró
■conróf Conreu.
->consagració
■consagracióPart. sil.: con_sa_gra_ci_ó
[del ll. consecratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
f 1 Acció de consagrar o consagrar-se. Aquella novel·la representà la seva consagració com a escriptor.
2 1 RELIG Ritu pel qual és consagrada una persona o una cosa.
2 LITÚRG Moment de la missa en què són recitades les fórmules d’institució de l’eucaristia.
->consagrant
■consagrant[de consagrar; 1a FONT: 1803, DEst.]
adj Que consagra.
->consagrar
■consagrar[del ll. consecrare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]
v 1 1 tr RELIG i LITÚRG Convertir (una persona o una cosa) en sagrada, dedicar-la a un fi o a un ús sagrat mitjançant un ritu adequat. Consagrar una església al culte. Consagrar un bisbe.
2 tr LITÚRG Pronunciar (sobre el pa i el vi) les paraules de la institució de l’eucaristia. Consagrar l’hòstia.
3 pron Consagrar-se al servei de Déu.
2 tr fig Dedicar exclusivament (quelcom) al servei d’una persona o d’una cosa. Consagrar algú la vida a l’estudi.
3 tr fig Revestir del caràcter de durador. Un monument que consagra la memòria de la victòria. Una regla consagrada pel temps.
4 tr fig Acreditar, confirmar. Aquesta operació el consagrà com un cirurgià excepcional.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consagrar
GERUNDI: consagrant
PARTICIPI: consagrat, consagrada, consagrats, consagrades
INDICATIU PRESENT: consagro, consagres, consagra, consagrem, consagreu, consagren
INDICATIU IMPERFET: consagrava, consagraves, consagrava, consagràvem, consagràveu, consagraven
INDICATIU PASSAT: consagrí, consagrares, consagrà, consagràrem, consagràreu, consagraren
INDICATIU FUTUR: consagraré, consagraràs, consagrarà, consagrarem, consagrareu, consagraran
INDICATIU CONDICIONAL: consagraria, consagraries, consagraria, consagraríem, consagraríeu, consagrarien
SUBJUNTIU PRESENT: consagri, consagris, consagri, consagrem, consagreu, consagrin
SUBJUNTIU IMPERFET: consagrés, consagressis, consagrés, consagréssim, consagréssiu, consagressin
IMPERATIU: consagra, consagri, consagrem, consagreu, consagrin
->consanguini
■consanguini -ínia[del ll. consanguineus, -a, -um, íd.]
adj 1 Dit dels parents lligats per vincles de consanguinitat.
2 GENEAL Dit de cadascun dels germans fills d’un mateix pare, però de mare diferent.
->consanguinitat
■consanguinitat[del ll. consanguinĭtas, -atis, íd.]
f Relació de parentiu que uneix les persones que vénen d’un ascendent comú.
->consciència
■consciènciaPart. sil.: cons_ci_èn_ci_a
[del ll. conscientia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
f 1 1 PSIC i FILOS Facultat i acte específics de la vida psíquica caracteritzats com el fet d’adonar-se d’alguna cosa, com a efecte concomitant de la funció nerviosa, com a moment subjectiu de l’activitat cerebral o com a relació del jo amb el medi ambient.
2 consciència col·lectiva ANTROP Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d’una determinada societat.
2 1 Coneixement responsable i personalitzat d’una tasca concreta, d’un deure determinat o d’una situació que afecta seriosament. Consciència professional. Consciència política, cívica.
2 a consciència Bé, sense frau.
3 cas de consciència Acció la legitimitat de la qual és dubtosa.
4 ésser una consciència Ésser (una cosa) de tal manera, que remordeix la consciència.
5 examen de consciència Consideració que hom fa de les accions pròpies per discernir si són bones o dolentes.
6 fer consciència Provocar (alguna cosa) el sentiment de llàstima o de culpabilitat. Fa consciència veure’l tan trist.
7 netejar (o descarregar) la consciència Deslliurar-se (algú) del pecat per mitjà de la confessió.
8 no tenir consciència No tenir escrúpols, obrar malament per mal instint.
9 remordir (o gratar) la consciència Estar (algú) intranquil per la convicció d’haver obrat malament.
10 segons bona consciència (o per esguard de consciència, o en consciència) D’acord amb els dictats de la consciència.
11 tenir la consciència bruta (o neta) Estar en pecat (o sense).
12 tenir la consciència tranquil·la Tenir la convicció íntima d’haver obrat bé.
->conscienciació
■conscienciacióPart. sil.: cons_ci_en_ci_a_ci_ó
[de consciència]
f 1 Procés d’adquisició de consciència.
2 SOCIOL Acció per la qual hom s’esforça a fer prendre consciència d’alguna cosa a algú.
->conscienciar
■conscienciarPart. sil.: cons_ci_en_ci_ar
v 1 tr Fer prendre consciència (a algú) d’alguna cosa. Aquell fracàs els va conscienciar de la gravetat de la situació.
2 pron Prendre consciència d’alguna cosa. Cal conscienciar-nos del perill d’una guerra.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conscienciar
GERUNDI: conscienciant
PARTICIPI: conscienciat, conscienciada, conscienciats, conscienciades
INDICATIU PRESENT: consciencio, consciencies, consciencia, conscienciem, consciencieu, consciencien
INDICATIU IMPERFET: conscienciava, conscienciaves, conscienciava, conscienciàvem, conscienciàveu, conscienciaven
INDICATIU PASSAT: consciencií, conscienciares, consciencià, conscienciàrem, conscienciàreu, conscienciaren
INDICATIU FUTUR: conscienciaré, conscienciaràs, conscienciarà, conscienciarem, conscienciareu, conscienciaran
INDICATIU CONDICIONAL: conscienciaria, conscienciaries, conscienciaria, conscienciaríem, conscienciaríeu, conscienciarien
SUBJUNTIU PRESENT: conscienciï, conscienciïs, conscienciï, conscienciem, consciencieu, conscienciïn
SUBJUNTIU IMPERFET: conscienciés, conscienciessis, conscienciés, conscienciéssim, conscienciéssiu, conscienciessin
IMPERATIU: consciencia, conscienciï, conscienciem, consciencieu, conscienciïn
->conscienciejar
■conscienciejarPart. sil.: cons_ci_en_ci_e_jar
[de consciència; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v intr ant Conèixer per mitjà de la consciència.
->conscienciós
■conscienciós -osaPart. sil.: cons_ci_en_ci_ós
[de consciència; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj 1 Que obra segons els dictats de la consciència.
2 Fet a consciència.
->conscienciosament
■conscienciosamentPart. sil.: cons_ci_en_ci_o_sa_ment
[de conscienciós]
adv Segons els dictats de la consciència; a consciència.
->conscient
■conscientPart. sil.: cons_ci_ent
[del ll. consciens, -ntis, participi pres. de conscīre ‘tenir coneixement de’; 1a FONT: 1896]
1 adj 1 Relatiu o pertanyent a la consciència.
2 Dit de qui té consciència de si mateix, de la seva condició, dels seus mèrits, etc. Els infants no són conscients del perill.
3 Que és fet o dit amb ple coneixement. Paraules conscients. Una decisió conscient.
2 m PSIC i PSIQ Allò que pertany al camp de la consciència.
->conscientment
■conscientmentPart. sil.: cons_ci_ent_ment
[de conscient]
adv D’una manera conscient. Actuar conscientment.
->conscrit
■conscritadj i m HIST Títol dels senadors romans.
->consecratori
consecratori -òria[del b. ll. consecratorius, -a, -um, íd.]
adj Relatiu o pertanyent a la consagració. Una oració consecratòria.
->consectari
■consectari -ària[del ll. consectarius, -a, -um, íd., der. de consectari ‘seguir constantment’, freqüentatiu de consĕqui ‘venir després, seguir’; 1a FONT: 1803, DEst.]
1 adj Que és conseqüència.
2 m Corol·lari.
->consecució
■consecucióPart. sil.: con_se_cu_ci_ó
[del ll. consecutio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
f Acció d’aconseguir o d’obtenir allò que hom pretén. La consecució de la felicitat és un somni. La consecució dels seus fins.
->consecutiu
■consecutiu -ivaPart. sil.: con_se_cu_tiu
[del b. ll. consecutivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj 1 Dit de diferents coses que se succeeixen l’una a l’altra. Ha plogut deu dies consecutius. Quatre sessions consecutives.
2 Que segueix després d’una cosa, que n’és el ròssec. Fenòmens consecutius d’una malaltia.
3 conjunció consecutiva GRAM Conjunció que introdueix una proposició consecutiva.
4 proposició consecutiva GRAM Proposició subordinada que assevera un fet presentat com a resultat o inferència del fet asseverat per la principal.
->consecutivament
■consecutivament[de consecutiu]
adv D’una manera consecutiva, l’un darrere l’altre.
->consegüent
■consegüentPart. sil.: con_se_güent
Cp. conseqüent
[del ll. consequens, -ntis, íd., participi pres. de consĕqui ‘venir després, seguir’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]
1 adj 1 Que segueix com a resultat o deducció. Els desastres consegüents a la guerra.
2 per consegüent Com a conseqüència.
2 m 1 Allò que segueix.
2 GRAM Segon terme d’una correlació gramatical, que segueix l’antecedent.
3 LÒG En una condicional, proposició que es dedueix d’una altra anomenada antecedent.
4 LÒG Conseqüència, conclusió, d’un sil·logisme del qual la major o la menor és sobreentesa.
5 MÚS En una fuga o en un cànon, motiu melòdic que respon a la proposició anomenada antecedent o que la imita.
->consegüentment
■consegüentmentPart. sil.: con_se_güent_ment
[de consegüent]
adv Per consegüent, en conseqüència.
->consell
■consell[del ll. consilium ‘deliberació, consulta, consell’; en cat. el mot es confongué amb el ll. concilium ‘reunió, assemblea’, sobretot perquè consilium també havia tingut el sentit de ‘reunió consultiva’; 1a FONT: s. XIV, Llull]
m 1 1 Manifestació de parer sobre allò que altri ha de fer. Donar un consell a algú. Escoltar, seguir, els consells del pare. Demanar consell a algú.
2 consell genètic GEN Pronòstic en termes de risc de transmetre malalties d’origen genètic a la descendència.
3 consells evangèlics CATOL Màximes evangèliques (la pobresa, la castedat i l’obediència considerades com a ideals de vida cristiana) que l’Església Catòlica no considera categòriques com els preceptes i els manaments, sinó solament com a recomanacions de mitjans eficaços per a una més alta perfecció espiritual.
4 la nit porta consell Frase que ensenya que, després de dormir, les coses es veuen d’una altra manera.
5 persona de (bon) consell Persona capaç de donar un bon consell.
6 prendre consell de (algú) Consultar (algú).
2 1 Reunió de persones encarregades de discutir i de resoldre qüestions importants.
2 DR ADM i HIST Òrgan administratiu col·legial amb funcions consultives i també jurisdiccionals o deliberatives i executives. Consell de ministres. Consell d’estat. Consell escolar.
3 consell d’administració DR MERC i DR ADM Òrgan permanent i col·legiat de les societats anònimes que té per funció llur gestió i representació.
4 consell de comú DR ADM Consell municipal, especialment el de les parròquies o comuns andorrans, format per dos cònsols (el major i el menor) i vuit consellers.
5 consell de guerra DR MIL Tribunal militar.
6 consell de parròquia DR ADM Consell de comú.
7 consell de quart DR ADM Òrgan administratiu col·legiat dels quarts de les parròquies andorranes d’Andorra la Vella, Ordino, la Maçana i Sant Julià de Lòria.
8 consell de redacció PERIOD Comitè que s’encarrega d’establir la línia editorial d’una publicació periòdica, definir el sumari de cada edició, fixar-ne les seccions i la periodicitat, etc.
3 Sessió d’un consell, especialment municipal.
4 Edifici o local de reunió d’un consell.
->consellar
■consellar[de consell]
v tr Aconsellar.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consellar
GERUNDI: consellant
PARTICIPI: consellat, consellada, consellats, consellades
INDICATIU PRESENT: consello, conselles, consella, consellem, conselleu, consellen
INDICATIU IMPERFET: consellava, consellaves, consellava, consellàvem, consellàveu, consellaven
INDICATIU PASSAT: consellí, consellares, consellà, consellàrem, consellàreu, consellaren
INDICATIU FUTUR: consellaré, consellaràs, consellarà, consellarem, consellareu, consellaran
INDICATIU CONDICIONAL: consellaria, consellaries, consellaria, consellaríem, consellaríeu, consellarien
SUBJUNTIU PRESENT: conselli, consellis, conselli, consellem, conselleu, consellin
SUBJUNTIU IMPERFET: consellés, consellessis, consellés, conselléssim, conselléssiu, consellessin
IMPERATIU: consella, conselli, consellem, conselleu, consellin
->conseller1
■conseller1-a[de consell; 1a FONT: s. XIV, Llull]
m i f 1 1 Persona que dóna consell. Amic de mals consellers.
2 fig L’enveja és mala consellera.
2 1 Membre d’un consell. Conseller del banc. Conseller general. Conseller d’estat.
2 HIST Nom que prengueren els prohoms membres d’alguns consells municipals catalans.
3 DR ADM Membre de determinats organismes de govern territorial catalans d’origen medieval.
4 DR ADM Membre de determinats organismes de govern territorial catalans anomenats consells. Conseller de governació de la Generalitat de Catalunya.
5 conseller delegat DR MERC i DR ADM Membre d’un consell d’administració al qual són delegades de forma permanent algunes de les seves funcions.
3 HIST Nom donat, a Barcelona i a diverses poblacions, als magistrats que detenien les facultats rectores i executives dels municipis respectius (equivalent a la de jurat, cònsol, paer o procurador que rebien en altres poblacions).
->conseller2
conseller2-aadj i m i f De Consell (Mallorca).
->conselleria
■conselleriaPart. sil.: con_se_lle_ri_a
[de conseller1]
f 1 HIST 1 Del segle XIII al XVIII, òrgan executiu d’aquells municipis catalans els caps de l’administració dels quals eren anomenats consellers.
2 Temps durant el qual els consellers exercien llur càrrec.
2 DR ADM Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d’un conseller.
3 Local de les oficines d’una conselleria.
->consemblança
■consemblança[de semblança]
f Qualitat de consemblant.
->consemblant
■consemblant[de semblant; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj Dit dels qui són d’igual condició.
->consens
■consens[del ll. consensus, -us, der. de consentīre ‘estar d’acord’]
m 1 Consentiment, especialment per a una cosa demanada.
2 Conformitat d’interessos, d’opinions; acord.
3 SOCIOL Acceptació d’una proposició o d’una ideologia per part d’una comunitat.
->consensual
■consensualPart. sil.: con_sen_su_al
[formació culta analògica sobre la base del ll. consensus]
adj Fet pel sol consentiment mutu. Contracte consensual.
->consensuar
■consensuarPart. sil.: con_sen_su_ar
v tr POLÍT Aprovar per consens de tots els partits o de llur majoria. Aquesta llei ha estat consensuada per tota la cambra.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consensuar
GERUNDI: consensuant
PARTICIPI: consensuat, consensuada, consensuats, consensuades
INDICATIU PRESENT: consensuo, consensues, consensua, consensuem, consensueu, consensuen
INDICATIU IMPERFET: consensuava, consensuaves, consensuava, consensuàvem, consensuàveu, consensuaven
INDICATIU PASSAT: consensuí, consensuares, consensuà, consensuàrem, consensuàreu, consensuaren
INDICATIU FUTUR: consensuaré, consensuaràs, consensuarà, consensuarem, consensuareu, consensuaran
INDICATIU CONDICIONAL: consensuaria, consensuaries, consensuaria, consensuaríem, consensuaríeu, consensuarien
SUBJUNTIU PRESENT: consensuï, consensuïs, consensuï, consensuem, consensueu, consensuïn
SUBJUNTIU IMPERFET: consensués, consensuessis, consensués, consensuéssim, consensuéssiu, consensuessin
IMPERATIU: consensua, consensuï, consensuem, consensueu, consensuïn
->consentent
■consentent[de consentir]
adj i m i f ant Que consent; còmplice.
->consentidor1
■consentidor1-a[de consentir i -dor1]
adj Que consent.
->consentidor2
■consentidor2-a[de consentir i -dor2]
adj Que pot ésser consentit; tolerable.
->consentiment
■consentiment[de consentir; 1a FONT: s. XX, Oller]
m 1 1 Adhesió, aquiescència, a un sentiment, un projecte, una opinió, un prec. Casar-se sense el consentiment dels pares. Donar el seu consentiment.
2 DR Acord deliberat, conscient i lliure de la voluntat respecte a un acte extern, propi o estrany.
2 Assentiment comú.
->consentir
■consentir[del ll. consentīre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v 1 intr 1 Rendir-se a un sentiment, a una obligació, a una opinió; accedir. La mare consentí a llurs precs. Consentir a pagar.
2 abs Qui calla consent.
2 tr Permetre, tolerar. No sé com els seus pares li consenten aquestes coses.
3 pron 1 Perdre consistència, resistència, fendre’s lleugerament, a conseqüència d’un cop, d’una batzegada, etc. El càntir s’ha consentit.
2 p anal Vaig caure i se’m va consentir el braç.
3 NÀUT Cedir a l’esforç el cordam o algunes peces que componen la nau i la seva arboradura.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consentir
GERUNDI: consentint
PARTICIPI: consentit, consentida, consentits, consentides
INDICATIU PRESENT: consento, consents, consent, consentim, consentiu, consenten
INDICATIU IMPERFET: consentia, consenties, consentia, consentíem, consentíeu, consentien
INDICATIU PASSAT: consentí, consentires, consentí, consentírem, consentíreu, consentiren
INDICATIU FUTUR: consentiré, consentiràs, consentirà, consentirem, consentireu, consentiran
INDICATIU CONDICIONAL: consentiria, consentiries, consentiria, consentiríem, consentiríeu, consentirien
SUBJUNTIU PRESENT: consenti, consentis, consenti, consentim, consentiu, consentin
SUBJUNTIU IMPERFET: consentís, consentissis, consentís, consentíssim, consentíssiu, consentissin
IMPERATIU: consent, consenti, consentim, consentiu, consentin
->consentit
■consentit -ida[de consentir]
1 adj Aviciat. Magarrufes de criatura consentida.
2 adj Que consent, especialment dit de la persona que consent l’adulteri del seu cònjuge o parella.
3 1 adj Fes lleugerament, sense trenc o separació visible. Llençar els plats consentits.
2 adj p anal Tenir la cama consentida.
3 f Fet d’estar lleugerament esquerdada alguna cosa.
->consenyor
■consenyor[de senyor]
m El qui comparteix una senyoria jurisdiccional amb un altre o amb altres.
->conseqüència
■conseqüènciaPart. sil.: con_se_qüèn_ci_a
[del ll. consequentia, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
f 1 1 Allò que segueix necessàriament alguna cosa, resultat necessari d’un fet. Un incident que pot tenir conseqüències greus. Obrar sense calcular les conseqüències.
2 a conseqüència de loc prep Com a conseqüència o resultat de. Ha mort a conseqüència d’una caiguda.
3 en conseqüència loc adv Per tant. No duc diners; en conseqüència, no us puc ajudar. Procedir en conseqüència.
2 GEOMORF Disposició d’un corrent o d’una xarxa fluvial les aigües dels quals segueixen l’estructura geològica, principalment quan circulen en el mateix sentit que la inclinació dels estrats.
3 LÒG 1 En un raonament, relació lògica entre les premisses i la conclusió.
2 Enunciat lògicament deduïble d’un altre o d’altres.
->conseqüent
■conseqüentPart. sil.: con_se_qüent
Cp. consegüent
[del ll. consequens, -ntis, participi pres. de consequi ‘venir després, seguir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]
adj Que té conseqüència o consistència lògica. Un raonament conseqüent. Una conducta conseqüent. Ésser conseqüent amb les seves idees, amb si mateix.
->conseqüentment
■conseqüentmentPart. sil.: con_se_qüent_ment
[de conseqüent]
adv D’una manera conseqüent.
->conserge
■conserge[del fr. concierge, d’origen desconegut; 1a FONT: 1839, DLab.]
m i f Persona que té cura de la custòdia, les claus, el servei de neteja, etc., d’un palau, d’un establiment públic, etc.
->consergeria
■consergeriaPart. sil.: con_ser_ge_ri_a
[de conserge; 1a FONT: 1839, DLab.]
f 1 Càrrec de conserge.
2 Habitació del conserge.
->conserva
■conserva[de conservar; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
f 1 ant 1 Companyia, unió de persones per a accions comunes.
2 anar de conserva Anar plegats i d’acord, especialment per a coses secretes.
2 navegar (o anar) en conserva (o de conserva) 1 MAR Fer via dos o més vaixells plegats per tal d’ajudar-se i defensar-se mútuament.
2 p ext Fer la mateixa ruta dues naus o més, dues persones o més.
3 ALIM 1 Producte alimentari d’origen vegetal o animal alterable, la conservació del qual és assegurada per l’envasament en un recipient estanc i pel tractament amb calor o qualsevol altre mètode autoritzat, a fi de destruir o inhibir totalment els enzims, els microorganismes o llurs toxines. Fer conserva de tomàquets. Llauna de conserva.
2 en conserva Dit dels aliments conservats. Pebrots en conserva.
->conservable
■conservable[de conservar]
adj Que pot ésser conservat.
->conservació
■conservacióPart. sil.: con_ser_va_ci_ó
[del ll. conservatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
f 1 Acció de conservar. Estar encarregat de la conservació de monuments.
2 ALIM Tècnica de preparar els aliments per tal d’evitar-ne el procés de descomposició i de mantenir-ne el poder nutritiu.
3 RELIG i FILOS Acció divina per la qual el món és mantingut en l’ésser.
->conservacionista
conservacionistaPart. sil.: con_ser_va_ci_o_nis_ta
ECOL 1 adj Relatiu o pertanyent a la conservació de la natura.
2 m i f Persona o col·lectiu que treballen a favor de la conservació de la natura o que en són partidaris.
->conservador
■conservador -a[del ll. conservator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]
1 adj i m i f Que conserva.
2 m i f Persona que té per missió de conservar alguna cosa. El conservador d’un museu.
3 m ALIM Substància que, afegida als productes alimentaris en una petita proporció, n’evita l’alteració microbiana i n’elimina o hi impedeix el creixement de microorganismes.
4 POLÍT 1 adj Dit del partit o de la tendència política dels qui, en principi, lluiten contra les innovacions que els semblen amenaçar l’ordre social.
2 adj Relatiu o pertanyent als conservadors o a un partit conservador.
3 m i f Membre d’un partit conservador.
->conservadoria
■conservadoriaPart. sil.: con_ser_va_do_ri_a
[de conservador]
f Càrrec de conservador 2.
->conservadorisme
■conservadorisme[de conservador]
m POLÍT Ideologia i actitud en defensa de les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social.
->conservament
■conservament[de conservar]
m ant Conservació.
->conservant
■conservantm ALIM conservador 3.
->conservar
■conservar[del ll. conservare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v 1 tr 1 Tenir cura (d’una cosa) impedint que sigui alterada o destruïda. Conservar un pergamí antic.
2 ALIM Sotmetre un producte alimentari a l’operació de conservació.
2 1 tr No deixar perdre; mantenir. En enderrocar el castell, no en conservaren sinó la capella.
2 tr p ext No perdre. Conservar l’amistat d’algú.
3 pron No perdre’s, escapar a la causa d’alteració, de destrucció. Certes viandes es conserven molt bé amb sal i vinagre.
3 1 tr Mantenir en un determinat estat o una determinada manera d’ésser. Mirem de conservar la salut.
2 pron Conserveu-vos bons i sans.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conservar
GERUNDI: conservant
PARTICIPI: conservat, conservada, conservats, conservades
INDICATIU PRESENT: conservo, conserves, conserva, conservem, conserveu, conserven
INDICATIU IMPERFET: conservava, conservaves, conservava, conservàvem, conservàveu, conservaven
INDICATIU PASSAT: conserví, conservares, conservà, conservàrem, conservàreu, conservaren
INDICATIU FUTUR: conservaré, conservaràs, conservarà, conservarem, conservareu, conservaran
INDICATIU CONDICIONAL: conservaria, conservaries, conservaria, conservaríem, conservaríeu, conservarien
SUBJUNTIU PRESENT: conservi, conservis, conservi, conservem, conserveu, conservin
SUBJUNTIU IMPERFET: conservés, conservessis, conservés, conservéssim, conservéssiu, conservessin
IMPERATIU: conserva, conservi, conservem, conserveu, conservin
->conservatge
conservatgem HIST DR Pacte de navegació de conserva fet per naviliers o per capitans d’embarcació.
->conservatiu
■conservatiu -ivaPart. sil.: con_ser_va_tiu
[del b. ll. conservativus, -a, -um, íd.]
adj 1 Que conserva.
2 FÍS Dit del sistema o procés que conserva una certa magnitud física (l’energia, generalment), és a dir en els quals el valor d’aquesta roman constant. Sistema conservatiu. Camp conservatiu.
->conservatori
■conservatori -òria[de conservar]
1 adj Que serveix per a conservar.
2 m 1 MÚS Institut d’estudis musicals l’ensenyament del qual té validesa oficial.
2 p ext Establiment públic per al foment i l’ensenyament d’altres arts.
->conserver
■conserver -a[de conserva]
1 adj Relatiu o pertanyent a les conserves. Indústria conservera.
2 adj i m i f Que fa conserves. Els conservers de fruita.
->conserveria
■conserveriaPart. sil.: con_ser_ve_ri_a
[de conserver]
f 1 Art de fer conserves.
2 Lloc on venen conserves.
->considerabilitat
■considerabilitat[de considerable]
f Qualitat de considerable.
->considerable
■considerable[de considerar; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj Digne de consideració; important. Un guany, una pèrdua, considerable.
->considerablement
■considerablement[de considerable]
adv En una quantitat considerable.
->consideració
■consideracióPart. sil.: con_si_de_ra_ci_ó
[del ll. consideratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
f 1 1 Acció de considerar;
2 l’efecte.
2 1 Importància que hom dóna a una persona o a una cosa. Correspondre a les proves de consideració.
2 de consideració Considerable. És una dificultat de consideració.
3 1 Atenció que hom dedica a una persona o a una cosa per raó de la seva importància.
2 en (o per) consideració a Tenint en compte. En consideració als seus serveis.
3 prendre en consideració Prestar atenció, fer cabal. Prendre en consideració una proposta.
4 tenir consideracions Tractar amb atenció.
->consideradament
■consideradament[de considerat; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
adv Amb consideració.
->considerant
■considerant[de considerar]
m Cadascuna de les consideracions que precedeixen un decret, una sentència, un dictamen, etc., com havent-lo motivat. Els considerants d’una sentència.
->considerar
■considerar[del ll. considerare, íd., relacionat ja pels antics amb sidus, -ĕris ‘astre’, al·ludint al valor augural dels astres a través de llur examen i contemplació (cf. contemplar); 1a FONT: s. XIV, Llull]
v tr 1 Fixar la pensa (en alguna cosa) examinant-la curosament en tots els aspectes. He considerat molt les seves paraules.
2 Jutjar. El considero un bon amic. És considerat per tothom com un gran músic.
3 Tenir en compte (alguna cosa) per obrar. En tota cosa cal considerar el fi.
4 Respectar els drets, les conveniències o la manera d’ésser dels altres. Felip V considerà el dret civil català.
5 Fer cas (d’una persona) pel seu mèrit, les seves bones qualitats, les seves virtuts. Tothom el considera molt.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: considerar
GERUNDI: considerant
PARTICIPI: considerat, considerada, considerats, considerades
INDICATIU PRESENT: considero, consideres, considera, considerem, considereu, consideren
INDICATIU IMPERFET: considerava, consideraves, considerava, consideràvem, consideràveu, consideraven
INDICATIU PASSAT: considerí, considerares, considerà, consideràrem, consideràreu, consideraren
INDICATIU FUTUR: consideraré, consideraràs, considerarà, considerarem, considerareu, consideraran
INDICATIU CONDICIONAL: consideraria, consideraries, consideraria, consideraríem, consideraríeu, considerarien
SUBJUNTIU PRESENT: consideri, consideris, consideri, considerem, considereu, considerin
SUBJUNTIU IMPERFET: considerés, consideressis, considerés, consideréssim, consideréssiu, consideressin
IMPERATIU: considera, consideri, considerem, considereu, considerin
->considerat
■considerat -ada[del ll. consideratus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
adj 1 Que obra amb consideració.
2 Que té consideració.
->consigna
■consigna[de consignar; 1a FONT: 1803, DEst.]
f 1 1 MIL Ordre que hom dóna al qui mana un post, a un sentinella, a un guarda, etc., especialment de no deixar passar ningú sense autorització, sense mot d’ordre.
2 esp MIL Contrasenya o mot d’ordre que ha de conèixer el qui ha de passar per determinats llocs sotmesos a vigilància.
3 p ext Lema d’una empresa, d’una campanya, etc., especialment política. La manifestació es convoca sota la consigna de ‘llibertat!’.
2 TRANSP Servei existent en les estacions de ferrocarril, d’autocars, als aeroports, etc., destinat a guardar provisionalment l’equipatge dels viatgers.
->consignació
■consignacióPart. sil.: con_sig_na_ci_ó
[del ll. consignatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]
f 1 1 Acció de consignar;
2 l’efecte.
2 DR CIV Dipòsit judicial que fa el deutor de la cosa objecte de l’obligació quan el creditor no vol rebre-ho o no pot rebre-ho.
3 esp HIST Fons procedent dels imposts i de les contribucions municipals de Palma de Mallorca, dit també universal consignació, destinat al pagament de les pensions als creditors censalistes.
->consignador
■consignador -a[del ll. consignator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj i m i f Que consigna, especialment mercaderies. Casa o empresa consignadora.
->consignar
■consignar[del ll. consignare, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]
v tr 1 1 Lliurar, destinar (alguna cosa) a un fi. Consignar una partida pressupostària als ajuts socials.
2 Lliurar (alguna cosa) en dipòsit. Consignar l’equipatge abans de pujar a l’avió.
3 DR MERC Trametre (mercaderies) a mans d’un corresponsal.
2 p ext Fer esment (d’alguna cosa) en un escrit. En la seva història no trobem consignats aquests fets.
3 Retenir (algú) com a mesura d’ordre, privar de sortir. La tropa ha estat consignada a les casernes.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consignar
GERUNDI: consignant
PARTICIPI: consignat, consignada, consignats, consignades
INDICATIU PRESENT: consigno, consignes, consigna, consignem, consigneu, consignen
INDICATIU IMPERFET: consignava, consignaves, consignava, consignàvem, consignàveu, consignaven
INDICATIU PASSAT: consigní, consignares, consignà, consignàrem, consignàreu, consignaren
INDICATIU FUTUR: consignaré, consignaràs, consignarà, consignarem, consignareu, consignaran
INDICATIU CONDICIONAL: consignaria, consignaries, consignaria, consignaríem, consignaríeu, consignarien
SUBJUNTIU PRESENT: consigni, consignis, consigni, consignem, consigneu, consignin
SUBJUNTIU IMPERFET: consignés, consignessis, consignés, consignéssim, consignéssiu, consignessin
IMPERATIU: consigna, consigni, consignem, consigneu, consignin
->consignatari
■consignatari -ària[de consignar; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj i m i f 1 Dit de la persona o entitat a la qual és consignada una cosa.
2 esp DR MERC 1 Dit de la persona que, per acte judicial, rep en dipòsit la quantitat en diner que un altre consigna.
2 Creditor que, per conveni amb el deutor, administra l’immoble que aquest li té consignat fins a extingir el deute.
3 Persona o entitat que en els ports de mar representa l’armador d’un vaixell per a resoldre els assumptes relacionats amb la càrrega i el passatge.
->consiliari
■consiliari -àriaPart. sil.: con_si_li_a_ri
[del ll. consiliarius, -a, -um, íd.]
1 m i f 1 Conseller.
2 En certes corporacions i certes societats, persona elegida per a assistir amb el seu consell el superior que les governa.
2 m CATOL Coordinador o conseller espiritual dels grups de revisió de vida o de comunitat de base.
->consir
■consirm ant Pensament profund; meditació.
->consirar
■consirarv tr ant Considerar.
->consirós
■consirós -osa[del cat. ant. consirar, del ll. considerare ‘examinar atentament, contemplar’; 1a FONT: s. XIII, Desclot]
adj Pensarós, absorbit per un pensament, per una preocupació.
->consirosament
■consirosament[de consirós]
adv D’una manera pensarosa.
->consistència
■consistènciaPart. sil.: con_sis_tèn_ci_a
[del b. ll. consistentia, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
f 1 Allò en què consisteix una cosa.
2 1 Solidesa, fermetat. Un terreny de poca consistència.
2 fig És un home sense consistència.
3 Coherència entre les parts d’una cosa.
4 1 Grau de densitat, d’espessetat. La consistència d’un xarop.
2 CONSTR Coherència entre les partícules que constitueixen una massa.
5 LÒG i MAT Propietat d’una teoria no contradictòria, consistent.
->consistent
■consistent[del ll. consistens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj 1 Que consisteix. Els seus béns, consistents en vinyes i prats.
2 Que té consistència; sòlid, ferm. Una substància més consistent que la cera.
3 LÒG i MAT Dit d’una teoria no contradictòria.
->consistentment
■consistentment[de consistent]
adv D’una manera consistent; congruentment.
->consistir
■consistir[del ll. consistĕre ‘col·locar-se, aturar-se, consistir’ (v. assistir); 1a FONT: 1653, DTo.]
v intr 1 Tenir una cosa la seva essència en una altra cosa, ésser constituïda per aquesta altra. Tots els meus mals consisteixen a no tenir diners.
2 Ésser la causa d’una cosa. En què consisteix que ell no ve mai?
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consistir
GERUNDI: consistint
PARTICIPI: consistit, consistida, consistits, consistides
INDICATIU PRESENT: consisteixo, consisteixes, consisteix, consistim, consistiu, consisteixen
INDICATIU IMPERFET: consistia, consisties, consistia, consistíem, consistíeu, consistien
INDICATIU PASSAT: consistí, consistires, consistí, consistírem, consistíreu, consistiren
INDICATIU FUTUR: consistiré, consistiràs, consistirà, consistirem, consistireu, consistiran
INDICATIU CONDICIONAL: consistiria, consistiries, consistiria, consistiríem, consistiríeu, consistirien
SUBJUNTIU PRESENT: consisteixi, consisteixis, consisteixi, consistim, consistiu, consisteixin
SUBJUNTIU IMPERFET: consistís, consistissis, consistís, consistíssim, consistíssiu, consistissin
IMPERATIU: consisteix, consisteixi, consistim, consistiu, consisteixin
->consistori
■consistori[del ll. consistorium, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
m 1 HIST Consell que, a partir de Constantí, els emperadors romans reunien per tractar els afers més importants.
2 CATOL Consell solemne de cardenals i altres dignataris pontificis presidits pel papa.
3 Ajuntament o consell municipal.
4 LIT Agrupament de set membres o mantenidors encarregat d’examinar les composicions concursants als jocs florals i d’emetre’n el veredicte.
->consistorial
■consistorialPart. sil.: con_sis_to_ri_al
[de consistori; 1a FONT: 1696, DLac.]
adj Relatiu o pertanyent a un consistori.
->consistorialment
■consistorialmentPart. sil.: con_sis_to_ri_al_ment
[de consistorial]
adv Per decisió presa en un consistori.
->consoci
■consoci -òcia[de soci]
m i f Persona que és sòcia d’una mateixa societat ensems amb altres.
->consogre
■consogre -a[de sogre; 1a FONT: 1839, DLab.]
m i f Sogre o sogra d’un fill o una filla.
->consol
■consol[de consolar; 1a FONT: 1803, DEst.]
m 1 1 Acció de consolar o de consolar-se;
2 l’efecte.
2 Persona o cosa que consola. És un consol de veure que encara hi ha gent complidora.
3 tenir mal consol (d’algú) Rebre’n mals tractes.
->cònsol
■cònsol[del ll. consul, -ŭlis ‘primer magistrat romà’, probablement der. de consulĕre ‘deliberar, consultar’; 1a FONT: s. XII]
1 m i f DR INTERN Agent diplomàtic encarregat per un govern de protegir els interessos dels súbdits d’un estat en un altre estat, on intervé especialment en afers comercials.
2 m i f DR ADM A Andorra, cadascun dels dos magistrats que representen els consells de parròquia (o de comú).
3 m HIST 1 Magistrat suprem de la república romana.
2 A l’edat mitjana, magistrat municipal que exercia el poder executiu, polític i judicial, financer i militar, que compartia amb els altres membres del col·legi consular.
3 En determinades poblacions catalanes, nom que prenien cadascun dels dos caps d’un ofici o d’una confraria.
4 cònsol de catalans m HIST Nom que hom donà als cònsols d’ultramar que representaven els interessos del comerç català.
5 cònsol de llotja (o de la llotja) m HIST Cònsol de mar.
6 cònsol de mar (o de la mar) m HIST Cadascun dels dos magistrats que a les ciutats i les viles mercantils catalanes exercien la jurisdicció, en la primera instància, sobre les causes marítimes i mercantils, juntament amb els defensors de la mercaderia, les corporacions de mercaders i llurs organismes de govern.
->consola
■consola[del fr. console, de sole ‘sola, biga, mènsula’, amb influx de consolider; 1a FONT: 1888, DLab.]
f 1 MOBL Taula de parament adossada a la paret sota un mirall, molt freqüent a les sales dels segles XVIII i XIX.
2 1 MÚS Pupitre de comandament de l’orgue, que comprèn els teclats manuals, el pedaler, els registres, etc.
2 MÚS Part superior de l’arpa, que serveix de claviller i que té forma de coll de cigne.
3 TECNOL Pupitre on són disposats els comandaments de control d’una instal·lació industrial (central nuclear, etc.) o d’un aparell (ordinador, etc.).
4 consola de joc INFORM Aparell adequat per a llegir la casset o el disquet d’un videojoc.
->consolable
■consolable[de consolar]
adj Que pot ésser consolat.
->consolació
■consolacióPart. sil.: con_so_la_ci_ó
[del ll. consolatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
f 1 consol 1.
2 final (o prova, o torneig) de consolació ESPORT Competició entre els esportistes o els equips que no s’han classificat en els primers llocs.
3 premi de consolació JOCS En la loteria i altres jocs d’atzar, petita compensació que s’adjudica a qui no ha obtingut cap dels primers premis.
->consolador
■consolador -a[del ll. consolator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]
1 adj i m i f Que consola.
2 m Olisbe.
->consolar
■consolar[del ll. consolari, íd., der. de solari, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
v 1 1 tr Alleujar la pena, el dolor (d’algú). Consolar els afligits. Consolar algú d’una desgràcia.
2 tr Donar el condol (a algú). El va anar a consolar per la mort del seu pare.
3 pron No es podia consolar. Qui no es consola és perquè no vol.
2 pron Conformar-se. Consolar-se amb un tros de pa.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consolar
GERUNDI: consolant
PARTICIPI: consolat, consolada, consolats, consolades
INDICATIU PRESENT: consolo, consoles, consola, consolem, consoleu, consolen
INDICATIU IMPERFET: consolava, consolaves, consolava, consolàvem, consolàveu, consolaven
INDICATIU PASSAT: consolí, consolares, consolà, consolàrem, consolàreu, consolaren
INDICATIU FUTUR: consolaré, consolaràs, consolarà, consolarem, consolareu, consolaran
INDICATIU CONDICIONAL: consolaria, consolaries, consolaria, consolaríem, consolaríeu, consolarien
SUBJUNTIU PRESENT: consoli, consolis, consoli, consolem, consoleu, consolin
SUBJUNTIU IMPERFET: consolés, consolessis, consolés, consoléssim, consoléssiu, consolessin
IMPERATIU: consola, consoli, consolem, consoleu, consolin
->consolat
■consolat[del ll. consulatus, -us, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]
m 1 HIST 1 Dignitat o càrrec de cònsol.
2 Temps durant el qual els cònsols exerceixen llur càrrec o llur magistratura.
2 HIST 1 Del segle XI al XVIII, òrgan executiu d’aquells municipis catalans, occitans, italians, etc., els caps de l’administració dels quals eren anomenats cònsols.
2 Casa del consolat.
3 HIST Règim polític de la darrera etapa de la Revolució Francesa, nascut del cop d’estat de Napoleó Bonaparte contra el Directori.
4 DR INTERN 1 Oficina d’un cònsol.
2 Edifici o local de les oficines d’un consolat.
5 consolat de mar HIST Jurisdicció especial que entenia en matèria mercantil i en afers marítims.
->consolatge
consolatgem DR MAR i HIST Dret que els mercaders pagaven als cònsols de llur nacionalitat en ports estrangers per les mercaderies desembarcades i venudes en els alfòndecs.
->consolatiu
■consolatiu -ivaPart. sil.: con_so_la_tiu
[del ll. td. consolativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Torcimany]
adj Que té la virtut de consolar.
->consolatori
■consolatori -òria[del ll. consolatorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]
adj Consolador, consolatiu.
->consolda
■consoldaf BOT 1 Gènere de plantes herbàcies perennes de la família de les boraginàcies (Symphytum sp), de flors de corol·la tubulosa disposades en cimes, que comprèn la consolda major (S. officinale) i la consolda menor (S. tuberosum).
2 consolda roja Tormentil·la.
->consolessa
■consolessa[de cònsol]
f 1 DR Cònsol.
2 [en desús] Muller d’un cònsol.
->consolidable
■consolidable[de consolidar]
adj Que es pot consolidar.
->consolidació
■consolidacióPart. sil.: con_so_li_da_ci_ó
[del ll. consolidatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
f 1 1 Acció de consolidar o de consolidar-se;
2 l’efecte.
2 CIR Procés de guarició d’una fractura òssia amb tendència a retornar les propietats primitives a l’os.
3 DR CIV Forma d’extinció dels drets reals, especialment de les servituds, que consisteix a reunir en una mateixa persona drets que eren separats.
4 ECON Procés econòmic, subsegüent a una època de crisi, caracteritzat pel creixement rítmic de la producció i del consum i per l’equilibri en la balança de pagaments.
5 GEOL Incapacitat d’una formació geològica per a admetre un nou plegament sense canviar d’estil tectònic.
6 OBR PÚBL i PEDOL Assentament natural d’un sòl per l’acció del seu propi pes i el de les construccions que suporta.
->consolidant
■consolidant[de consolidar]
adj Que consolida. Agent consolidant.
->consolidar
■consolidar[del ll. consolidare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]
v 1 1 tr Fer més sòlida (alguna cosa). Consolidar un edifici.
2 tr fig Consolidar una aliança.
3 pron Consolidar-se en el poder.
4 consolidar el deute públic esp Convertir el deute públic de reemborsable en perpetu.
2 tr Reunir les parts d’una cosa trencada. Consolidar una fractura.
3 tr obs Cloure (una ferida).
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consolidar
GERUNDI: consolidant
PARTICIPI: consolidat, consolidada, consolidats, consolidades
INDICATIU PRESENT: consolido, consolides, consolida, consolidem, consolideu, consoliden
INDICATIU IMPERFET: consolidava, consolidaves, consolidava, consolidàvem, consolidàveu, consolidaven
INDICATIU PASSAT: consolidí, consolidares, consolidà, consolidàrem, consolidàreu, consolidaren
INDICATIU FUTUR: consolidaré, consolidaràs, consolidarà, consolidarem, consolidareu, consolidaran
INDICATIU CONDICIONAL: consolidaria, consolidaries, consolidaria, consolidaríem, consolidaríeu, consolidarien
SUBJUNTIU PRESENT: consolidi, consolidis, consolidi, consolidem, consolideu, consolidin
SUBJUNTIU IMPERFET: consolidés, consolidessis, consolidés, consolidéssim, consolidéssiu, consolidessin
IMPERATIU: consolida, consolidi, consolidem, consolideu, consolidin
->consolidatiu
■consolidatiu -ivaPart. sil.: con_so_li_da_tiu
[del b. ll. consolidativus, -a, -um, íd.]
adj Que té la virtut de consolidar.
->consolva
■consolvaf BOT Planta herbàcia de la família de les crassulàcies (Sempervivum tectorum), amb nombrosos rebrots basals semblants a petites carxofes i de flors rosades o vermelles en inflorescència terminal.
->consomé
■consoméHom.: consumer
[del fr. consommé, participi de consommer ‘acabar, dur a terme, consumar’]
[pl -és] m Brou que ha pres tot el suc de la vianda bullida per mitjà d’una cocció llarga i lenta.
->consonància
■consonànciaPart. sil.: con_so_nàn_ci_a
[del ll. consonantia, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
f 1 MÚS Qualitat d’un interval o d’un acord que produeix un efecte d’afirmació i de repòs a causa de la fusió dels sons que el constitueixen.
2 POÈTICA Identitat dels sons vocàlics i consonàntics a partir de la darrera vocal tònica entre dos mots o més.
3 fig 1 Acord, harmonia. Entre les nostres idees no hi ha consonància.
2 en consonància amb loc prep D’acord amb. La seva manera de vestir no està en consonància amb la seva edat.
->consonant
■consonant[del ll. consonans, -ntis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
1 adj Que forma consonància, que consona. Dos mots consonants.
2 m Mot que consona amb un altre. Cercar un consonant de “poruc".
3 f FON 1 Fonema oposat a vocal pel comportament combinatori, per la realització i per les característiques acústiques.
2 Lletra que representa una consonant.
->consonantar
■consonantar[de consonant]
v tr Emprar (un mot) com a consonant d’un altre.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consonantar
GERUNDI: consonantant
PARTICIPI: consonantat, consonantada, consonantats, consonantades
INDICATIU PRESENT: consonanto, consonantes, consonanta, consonantem, consonanteu, consonanten
INDICATIU IMPERFET: consonantava, consonantaves, consonantava, consonantàvem, consonantàveu, consonantaven
INDICATIU PASSAT: consonantí, consonantares, consonantà, consonantàrem, consonantàreu, consonantaren
INDICATIU FUTUR: consonantaré, consonantaràs, consonantarà, consonantarem, consonantareu, consonantaran
INDICATIU CONDICIONAL: consonantaria, consonantaries, consonantaria, consonantaríem, consonantaríeu, consonantarien
SUBJUNTIU PRESENT: consonanti, consonantis, consonanti, consonantem, consonanteu, consonantin
SUBJUNTIU IMPERFET: consonantés, consonantessis, consonantés, consonantéssim, consonantéssiu, consonantessin
IMPERATIU: consonanta, consonanti, consonantem, consonanteu, consonantin
->consonàntic
■consonàntic -a[de consonant]
adj 1 Relatiu o pertanyent a les consonants.
2 Relatiu o pertanyent a la consonància.
3 Dit d’un fonema que pren les característiques d’una consonant.
4 Que consta de consonants.
->consonantisme
■consonantisme[de consonant]
m FON En fonètica i en fonologia, terme emprat per a expressar el sistema organitzat de consonants en una llengua donada.
->consonantització
■consonantitzacióPart. sil.: con_so_nan_tit_za_ci_ó
[de consonantitzar-se]
f FON Procés pel qual una vocal o una semivocal es consonantitza.
->consonantitzar-se
consonantitzar-se[de consonant]
v pron FON Una vocal o una semivocal, esdevenir consonant. La ‘e’ de ‘ego’ s’ha consonantitzat en ‘j’.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consonantitzar
GERUNDI: consonantitzant
PARTICIPI: consonantitzat, consonantitzada, consonantitzats, consonantitzades
INDICATIU PRESENT: consonantitzo, consonantitzes, consonantitza, consonantitzem, consonantitzeu, consonantitzen
INDICATIU IMPERFET: consonantitzava, consonantitzaves, consonantitzava, consonantitzàvem, consonantitzàveu, consonantitzaven
INDICATIU PASSAT: consonantitzí, consonantitzares, consonantitzà, consonantitzàrem, consonantitzàreu, consonantitzaren
INDICATIU FUTUR: consonantitzaré, consonantitzaràs, consonantitzarà, consonantitzarem, consonantitzareu, consonantitzaran
INDICATIU CONDICIONAL: consonantitzaria, consonantitzaries, consonantitzaria, consonantitzaríem, consonantitzaríeu, consonantitzarien
SUBJUNTIU PRESENT: consonantitzi, consonantitzis, consonantitzi, consonantitzem, consonantitzeu, consonantitzin
SUBJUNTIU IMPERFET: consonantitzés, consonantitzessis, consonantitzés, consonantitzéssim, consonantitzéssiu, consonantitzessin
IMPERATIU: consonantitza, consonantitzi, consonantitzem, consonantitzeu, consonantitzin
->consonantment
■consonantment[de consonant]
adv Amb consonància.
->consonar
■consonar[del ll. consonare, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]
v intr 1 Formar consonància.
2 Convenir.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consonar
GERUNDI: consonant
PARTICIPI: consonat, consonada, consonats, consonades
INDICATIU PRESENT: consono, consones, consona, consonem, consoneu, consonen
INDICATIU IMPERFET: consonava, consonaves, consonava, consonàvem, consonàveu, consonaven
INDICATIU PASSAT: consoní, consonares, consonà, consonàrem, consonàreu, consonaren
INDICATIU FUTUR: consonaré, consonaràs, consonarà, consonarem, consonareu, consonaran
INDICATIU CONDICIONAL: consonaria, consonaries, consonaria, consonaríem, consonaríeu, consonarien
SUBJUNTIU PRESENT: consoni, consonis, consoni, consonem, consoneu, consonin
SUBJUNTIU IMPERFET: consonés, consonessis, consonés, consonéssim, consonéssiu, consonessin
IMPERATIU: consona, consoni, consonem, consoneu, consonin
->consorci
■consorci[del ll. consortium, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]
m 1 1 Unió de persones, societats, etc., que tenen un interès comú.
2 DR ADM Entitat amb personalitat jurídica pròpia constituïda per una entitat local i d’altres entitats públiques, per tal d’establir i gestionar serveis públics.
3 DR ARAG i DR CAT Comunitat entre hereus de béns immobles indivisos procedents d’un causant comú consanguini que té per finalitat de mantenir íntegre el patrimoni familiar.
4 ECON Associació d’empreses (que mantenen llur independència jurídica) per assolir un objectiu econòmic.
2 BIOL Unitat morfològica i fisiològica constituïda pel conjunt d’organismes que componen una simbiosi.
->consòrcia
■consòrciaPart. sil.: con_sòr_ci_a
f 1 Conxorxa.
2 ant Consorci.
->consorciar
■consorciarPart. sil.: con_sor_ci_ar
[de consorci]
v 1 tr Unir en consorci.
2 pron Consorciar-se dues empreses.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: consorciar
GERUNDI: consorciant
PARTICIPI: consorciat, consorciada, consorciats, consorciades
INDICATIU PRESENT: consorcio, consorcies, consorcia, consorciem, consorcieu, consorcien
INDICATIU IMPERFET: consorciava, consorciaves, consorciava, consorciàvem, consorciàveu, consorciaven
INDICATIU PASSAT: consorcií, consorciares, consorcià, consorciàrem, consorciàreu, consorciaren
INDICATIU FUTUR: consorciaré, consorciaràs, consorciarà, consorciarem, consorciareu, consorciaran
INDICATIU CONDICIONAL: consorciaria, consorciaries, consorciaria, consorciaríem, consorciaríeu, consorciarien
SUBJUNTIU PRESENT: consorciï, consorciïs, consorciï, consorciem, consorcieu, consorciïn
SUBJUNTIU IMPERFET: consorciés, consorciessis, consorciés, consorciéssim, consorciéssiu, consorciessin
IMPERATIU: consorcia, consorciï, consorciem, consorcieu, consorciïn
->consorciat
■consorciat -adaPart. sil.: con_sor_ci_at
[de consorciar]
adj Que forma part d’un consorci. Una finca consorciada per a la repoblació.
->consort
■consort[del ll. consors, -rtis, íd.; 1a FONT: 1460]
m i f 1 Company d’altri en la mateixa sort.
2 DR CIV Cònjuge.
3 DR PEN Persona que amb una altra és responsable d’un delicte.
4 DR PROC Cadascun dels qui litiguen junts i formen una sola part en el procés.
5 DR ARAG i DR CAT Cadascun dels fills i els altres descendents a qui pertanyen els béns immobles heretats.
->conspecte
■conspecte[del ll. conspectus, -us, íd., der. de conspicĕre ‘posar la mirada’; 1a FONT: s. XV, Febrer]
m 1 Esguard, acte de mirar.
2 Aspecte, manera de presentar-se alguna persona o cosa a la vista.
3 Presència.
->conspicu
■conspicu -ícua[del ll. conspicuus, -a, -um, íd., der. de conspicĕre ‘posar la mirada’; 1a FONT: 1803, DEst.]
adj Que atreu l’atenció per la seva excel·lència; eminent. Una persona conspícua.
->conspícuament
■conspícuamentPart. sil.: cons_pí_cu_a_ment
[de conspicu]
adv D’una manera conspícua.
->conspicuïtat
■conspicuïtatPart. sil.: cons_pi_cu_ï_tat
[de conspicu]
f Qualitat de conspicu.
->conspiració
■conspiracióPart. sil.: cons_pi_ra_ci_ó
[del ll. conspiratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]
f 1 1 Acció de conspirar;
2 l’efecte.
2 DR PEN Acord entre dues o més persones per a cometre un delicte.
3 POLÍT Conjura o complot contra l’estat, un règim polític, un personatge polític o un organisme de poder.
->conspirador
■conspirador -a[del b. ll. conspirator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]
m i f Persona que conspira.
->conspirar
■conspirar[del ll. conspirare, íd.; 1a FONT: 1696, Dlac.]
v intr 1 1 Tendir a un fi comú. Tots conspiraven al bé comú.
2 p ext Tot conspira contra seu.
2 Concertar-se secretament per cometre un delicte, per fer caure el govern establert o per aconseguir un altre objectiu. Conspiraven contra la monarquia.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: conspirar
GERUNDI: conspirant
PARTICIPI: conspirat, conspirada, conspirats, conspirades
INDICATIU PRESENT: conspiro, conspires, conspira, conspirem, conspireu, conspiren
INDICATIU IMPERFET: conspirava, conspiraves, conspirava, conspiràvem, conspiràveu, conspiraven
INDICATIU PASSAT: conspirí, conspirares, conspirà, conspiràrem, conspiràreu, conspiraren
INDICATIU FUTUR: conspiraré, conspiraràs, conspirarà, conspirarem, conspirareu, conspiraran
INDICATIU CONDICIONAL: conspiraria, conspiraries, conspiraria, conspiraríem, conspiraríeu, conspirarien
SUBJUNTIU PRESENT: conspiri, conspiris, conspiri, conspirem, conspireu, conspirin
SUBJUNTIU IMPERFET: conspirés, conspiressis, conspirés, conspiréssim, conspiréssiu, conspiressin
IMPERATIU: conspira, conspiri, conspirem, conspireu, conspirin
->constància
■constànciaPart. sil.: cons_tàn_ci_a
[del ll. constantia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
f 1 Qualitat de constant, fermesa infrangible. Estudiar amb constància. La constància d’una amistat, d’una afecció.
2 Fet de constar una cosa. No hi ha constància d’aquell acord.
->constant
■constant[del ll. constans, -ntis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]
1 adj Que no cessa d’ésser el mateix; ferm, perseverant. Molt constant en l’estudi.
2 adj No subjecte a canvi. Una quantitat constant.
3 f MAT Quantitat que té sempre el mateix valor.
4 adj GEOBOT Dit de les espècies que apareixen en un tant per cent elevat de les mostres o dels inventaris d’una comunitat vegetal determinada.
5 constant personal PSIC 1 Tret o peculiaritat persistent en el curs de l’actuació d’una persona.
2 En els tests d’intel·ligència, relació entre l’edat mental i la cronològica.
->constantà
■constantàm METAL·L Aliatge de coure i níquel, d’una gran resistivitat.
->constantinenc
constantinenc -aadj i m i f De Constantí (Tarragonès).
->constantinià
constantinià -anaPart. sil.: cons_tan_ti_ni_à
adj 1 Relatiu o pertanyent a l’emperador Constantí el Gran.
2 Dit de l’Església Catòlica, que d’ençà de Constantí ha viscut una situació de règim de cristiandat.
->constantinopolità
■constantinopolità -anaadj i m i f De Constantinoble (capital de l’imperi Bizantí i Otomà).
->constantment
■constantment[de constant; 1a FONT: 1460, Roig]
adv D’una manera constant, amb constància.
->constar
■constar[del ll. constare, íd.; 1a FONT: 1505]
v intr 1 Ésser compost. L’home consta d’ànima i cos. El vers hendecasíl·lab consta d’onze síl·labes.
2 Ésser certa, manifesta, una cosa. Em consta que ell ha rebut aquesta quantitat.
3 Ésser algú o alguna cosa registrat, inscrit o consignat en algun lloc. Que consti en acta. Aquesta persona no consta en el cens.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: constar
GERUNDI: constant
PARTICIPI: constat, constada, constats, constades
INDICATIU PRESENT: consto, constes, consta, constem, consteu, consten
INDICATIU IMPERFET: constava, constaves, constava, constàvem, constàveu, constaven
INDICATIU PASSAT: constí, constares, constà, constàrem, constàreu, constaren
INDICATIU FUTUR: constaré, constaràs, constarà, constarem, constareu, constaran
INDICATIU CONDICIONAL: constaria, constaries, constaria, constaríem, constaríeu, constarien
SUBJUNTIU PRESENT: consti, constis, consti, constem, consteu, constin
SUBJUNTIU IMPERFET: constés, constessis, constés, constéssim, constéssiu, constessin
IMPERATIU: consta, consti, constem, consteu, constin
->constatable
■constatable[de constatar]
adj Que pot ésser constatat. Un fet constatable.
->constatació
■constatacióPart. sil.: cons_ta_ta_ci_ó
[de constatar]
f 1 Acció de constatar;
2 l’efecte.
->constatar
■constatar[del fr. constater, íd., der. del ll. constat, 3a pers. del pres. ind. de constare ‘ésser compost, ésser cert, constar’]
v tr Establir, verificar (un fet). Constatar una defunció. És un fet constatat.
CONJUGACIÓ
INFINITIU: constatar
GERUNDI: constatant
PARTICIPI: constatat, constatada, constatats, constatades
INDICATIU PRESENT: constato, constates, constata, constatem, constateu, constaten
INDICATIU IMPERFET: constatava, constataves, constatava, constatàvem, constatàveu, constataven
INDICATIU PASSAT: constatí, constatares, constatà, constatàrem, constatàreu, constataren
INDICATIU FUTUR: constataré, constataràs, constatarà, constatarem, constatareu, constataran
INDICATIU CONDICIONAL: constataria, constataries, constataria, constataríem, constataríeu, constatarien
SUBJUNTIU PRESENT: constati, constatis, constati, constatem, constateu, constatin
SUBJUNTIU IMPERFET: constatés, constatessis, constatés, constatéssim, constatéssiu, constatessin
IMPERATIU: constata, constati, constatem, constateu, constatin
->constatatiu
■constatatiu -ivaPart. sil.: cons_ta_ta_tiu
adj FILOS i LING Que proporciona informació factual i és susceptible d’ésser veritable o fals.