O

->o¹

■o¹

Hom.: oh

[pl os] f Nom de la lletra o O.

->o²

■o²

Hom.: oh

[del ll. aut, íd.; 1a FONT: o.]

conj 1 1 [sovint seguida de l’adverbi bé, que la reforça] Expressa una alternativa. O tu o jo. Un o altre ho farà. O plourà o bé farà vent. Tu o bé ell. O bé plourà o bé farà vent.

2 [sovint reforçada amb sia, que li dóna un sentit explicatiu] Denota equivalència. El burgmestre o batlle de Zuric. El burgmestre, o sia, el batlle de Zuric, era solter.

2 LÒG Conjunció que constitueix la proposició connectiva de disjunció.

->o³

■o³

Hom.: oh

interj oh 2.

->O

O

símb 1 oest.

2 QUÍM INORG oxigen.

->-ó¹

-ó¹

Sufix, del llatí -atio, -ationis, derivat de verbs, que significa ‘acció de’. Ex.: llauró, regó.

->-ó²

-ó² -ona

Sufix, del llatí -o, -onis, amb valor diminutiu, sovint diferencial. Ex.: carreró, finestró, petitó -ona, grassó -ona.

->oasi

■oasi

Part. sil.: o_a_si

[del ll. ŏăsis, i aquest, del gr. óasis, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 GEOMORF En un desert, illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu.

2 fig Lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc. Un oasi de pau al centre de la ciutat. Un oasi de prosperitat.

->-oat

-oat

QUÍM ORG Terminació pròpia del nom de la part aniònica de les sals i de la part àcida dels èsters derivats d’àcids amb noms acabats en -oic.

->obac

■obac -aga

[del ll. opācus, -a, -um ‘opac, fosc’; 1a FONT: 839]

1 adj i m Dit d’un indret ombrívol, on no arriba el sol.

2 GEOMORF 1 m Vessant d’una muntanya, més ombrívol, menys calorós, més humit.

2 f Obac.

->obagor

■obagor

[de obac; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

f Condició d’obac. L’obagor d’aquells indrets l’omplia de basarda.

->obagós

■obagós -osa

[de obac]

adj Obac, ombrívol.

->obcecació

■obcecació

Part. sil.: ob_ce_ca_ci_ó

[del ll. obcaecatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Greu ofuscació.

->obcecadament

■obcecadament

[de obcecar]

adv Amb obcecació.

->obcecar

■obcecar

[del ll. obcaecare, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr 1 Ofuscar greument, encegar.

2 esp i fig Estàs obcecat per l’odi i no pots jutjar imparcialment.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obcecar

GERUNDI: obcecant

PARTICIPI: obcecat, obcecada, obcecats, obcecades

INDICATIU PRESENT: obceco, obceques, obceca, obcequem, obcequeu, obcequen

INDICATIU IMPERFET: obcecava, obcecaves, obcecava, obcecàvem, obcecàveu, obcecaven

INDICATIU PASSAT: obcequí, obcecares, obcecà, obcecàrem, obcecàreu, obcecaren

INDICATIU FUTUR: obcecaré, obcecaràs, obcecarà, obcecarem, obcecareu, obcecaran

INDICATIU CONDICIONAL: obcecaria, obcecaries, obcecaria, obcecaríem, obcecaríeu, obcecarien

SUBJUNTIU PRESENT: obcequi, obcequis, obcequi, obcequem, obcequeu, obcequin

SUBJUNTIU IMPERFET: obcequés, obcequessis, obcequés, obcequéssim, obcequéssiu, obcequessin

IMPERATIU: obceca, obcequi, obcequem, obcequeu, obcequin

->obcordat

obcordat -ada

adj BOT Obcordiforme.

->obcordiforme

obcordiforme

adj BOT En forma de cor invertit.

->obdiplostèmon

obdiplostèmon -a

adj BOT Dit de la flor diplostèmona quan els estams del verticil extern són epipètals.

->obduració

■obduració

Part. sil.: ob_du_ra_ci_ó

[del ll. obduratio, -ōnis, íd.]

f Obstinació, resistència a deixar que el cor s’abelleixi a alguna cosa.

->obediència

■obediència

Part. sil.: o_be_di_èn_ci_a

[del ll. oboedientia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Acció d’obeir;

2 l’efecte.

2 Qualitat d’obedient.

3 RELIG i CRIST 1 Virtut consistent a sotmetre la voluntat pròpia al judici d’un altre, reconegut com a superior jeràrquic legítim.

2 Precepte, instrucció o penitència que el superior imposa a un religiós.

3 en virtut de santa obediència Per obligació ineludible, fundada en el vot d’obediència.

4 obediència cega Mena d’obediència consistent a seguir i a fer propi el judici del superior religiós sense examinar ni valorar els motius del manament.

4 Antigament, domini o subjecció sobre persones o pobles. Tenir un poble en obediència.

5 Fidelitat del súbdit al sobirà. Jurar obediència al rei.

6 Pertinença a una causa, a una ideologia, a un partit. Comunista d’obediència soviètica.

->obediencial

■obediencial

Part. sil.: o_be_di_en_ci_al

[del b. ll. oboedientialis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Relatiu o pertanyent a l’obediència.

->obedient

■obedient

Part. sil.: o_be_di_ent

[del ll. oboediens, -ntis, participi pres. de oboedīre ‘obeir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Que obeeix.

2 Que té el costum d’obeir. És un minyó molt obedient.

->obedientment

■obedientment

Part. sil.: o_be_di_ent_ment

[de obedient]

adv Amb obediència.

->obeïdor

■obeïdor -a

Part. sil.: o_be_ï_dor

[de obeir]

adj Que és d’obeir, que ha d’ésser obeït. Una ordre greument injusta no és obeïdora.

->obeïment

obeïment

Part. sil.: o_be_ï_ment

m ant Obediència.

->obeir

■obeir

Part. sil.: o_be_ir

[del ll. oboedīre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr 1 Executar allò que algú mana. Els infants han d’obeir els pares.

2 Complir una cosa manada. Obeir la llei. Obeir la raó.

3 p ext El cavall obeeix el fre.

2 tr Cedir, una cosa, a l’impuls, a l’acció, de quelcom. La nau no obeïa el timó.

3 intr 1 Obrar, quelcom, normalment dins el curs habitual de les coses. El ventrell no obeeix.

2 Esdevenir-se, una cosa, en virtut de tal o tal causa. Això obeeix a lleis molt complicades. El curs del riu obeeix a una orografia molt complexa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obeir

GERUNDI: obeint

PARTICIPI: obeït, obeïda, obeïts, obeïdes

INDICATIU PRESENT: obeeixo, obeeixes, obeeix, obeïm, obeïu, obeeixen

INDICATIU IMPERFET: obeïa, obeïes, obeïa, obeíem, obeíeu, obeïen

INDICATIU PASSAT: obeí, obeïres, obeí, obeírem, obeíreu, obeïren

INDICATIU FUTUR: obeiré, obeiràs, obeirà, obeirem, obeireu, obeiran

INDICATIU CONDICIONAL: obeiria, obeiries, obeiria, obeiríem, obeiríeu, obeirien

SUBJUNTIU PRESENT: obeeixi, obeeixis, obeeixi, obeïm, obeïu, obeeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: obeís, obeïssis, obeís, obeíssim, obeíssiu, obeïssin

IMPERATIU: obeeix, obeeixi, obeïm, obeïu, obeeixin

->obèlia

obèlia

Part. sil.: o_bè_li_a

f ZOOL Gènere d’hidrozous de l’ordre dels hidroïdeus, del subordre dels caliptoblasts (Obelia sp), que habiten en colònies en forma d’arbret i les meduses que se’n desprenen tenen l’ombrel·la aplatada i amb tentacles curts.

->obèlion

obèlion

Part. sil.: o_bè_li_on

m ANTROP FÍS Punt craniomètric de la sutura sagital, en la intersecció amb la línia transversal que uneix els dos forats parietals.

->obelisc

■obelisc

[del ll. obeliscus, i aquest, del gr. obelískos, íd., dimin. de obelós ‘ast de rostir’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m ART i HIST Monument religiós i reial, de base quadrangular, acabat en punta i fet de diferents blocs de pedra o, molt més sovint, monolític, propi de l’Egipte faraònic.

->obenc

■obenc

[del fr. ant. hobent o hobenc, i aquest, de l’escandinau ant. höfudbendur, pl. de höfudbenda, íd., comp. de höfud ‘cap’ i benda ‘corda’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m CONSTR NAV Cadascun dels caps, filferros o, modernament, cables d’acer que, fixats a la part superior d’un pal mascle i a la murada o, antigament, a una cofa, fan que el pal pugui suportar els esforços laterals a què és sotmès i resti dret.

->obencadura

■obencadura

[de obenc; 1a FONT: 1839, DLab.]

f CONSTR NAV Conjunt dels obencs d’un pal o d’una embarcació.

->obenquell

■obenquell

[de obenc]

m CONSTR NAV Cadascun dels caps o dels cables d’acer que fixen un masteler.

->obert

■obert -a

[de obrir; 1a FONT: 1296]

adj 1 1 Que ha sofert obertura.

2 Que permet el pas.

3 Ample, espaiós. Espai obert. A camp obert.

4 Sense protecció, sense defenses, sense muralles. Ciutat oberta.

5 Dit d’un grup, una assemblea, etc., en què no hi ha limitació de participació.

6 En comunicació directa amb l’aire exterior. Un pati obert. A cel obert.

7 Accessible, utilitzable, lliure. Carretera oberta al trànsit. Exposició oberta al públic.

8 abs En una botiga, una oficina, etc., indicació que hom està en disposició d’atendre el públic.

9 ELECT Dit del circuit o de l’element de circuit que presenta discontinuïtat i, per tant, no permet el pas del corrent elèctric.

10 FON Dit del fonema que es realitza, articulatòriament, mitjançant una separació intermaxil·lar o linguopalatal relativament gran respecte a altres fonemes considerats neutres o tancats.

11 HERÀLD Dit del castell, la torre o el palau per les obertures (portes i finestres) del qual es veu el camper o l’esmalt de la peça que està carregant.

12 HERÀLD Dit de la magrana amb un tall vertical mostrant els grans.

13 HERÀLD Dit de les ales d’un ocell quan estan separades del cos.

14 TOPOL En un espai mètric E, dit del conjunt C tal, que donat un punt qualsevol a de C existeix una distància d tal, que tots els punts de E situats a una distància del punt a inferior a d pertanyen al conjunt C.

2 fig 1 Manifest, declarat, descobert. Entre ells hi havia una guerra oberta.

2 Ample, no estricte. Una moral oberta.

3 Receptiu, no excloent. Un esperit obert. És d’idees obertes.

4 Comunicatiu, franc. Un caràcter obert. Una gent molt oberta.

->oberta

■oberta

f 1 1 Acció de fer una incisió longitudinal en un embolcall, d’eixamplar l’escletxa que deixen entre elles dues posts;

2 l’efecte.

2 CONSTR NAV Obertura al mig de la coberta d’una barca, limitada lateralment pels corredors i a popa pel senó, que és travessada pel banc d’arborar i pel banc on s’asseuen els pescadors.

->obertenc

obertenc -a

adj i m i f HIST Dit dels descendents del comte Obert I, pel fet de governar, en nom de l’emperador, un territori que rebé el nom de marca Obertenca.

->obertura

■obertura

[del ll. apertura, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

f 1 1 Acció d’obrir o d’obrir-se;

2 l’efecte. L’obertura d’un canal de comunicació. L’obertura d’una sessió.

3 obertura dels tribunals DR PROC Acte d’inaugurar les tasques de l’any judicial.

4 obertura de testament DR CIV Acte d’obrir el testament i de llegir-lo davant el jutge, el notari i els testimonis.

5 sessió d’obertura Acte inaugural d’un curs, d’un congrés, etc.

2 ARQUIT i CONSTR Buit en una paret, en una construcció, per donar pas o fer entrar claror.

3 BOT Porus germinatiu de l’exina dels grans de pol·len.

4 FON Tret articulatori que es refereix a la distància intermaxil·lar o linguopalatal i que generalment s’empra com a característica rellevant per a qualificar els fonemes d’una llengua segons llur mode d’articulació.

5 GEOM Grau de divergència dels costats d’un angle, d’un compàs, etc.

6 HIST DR CAT Als segles XI, XII i XIII, fet de tornar el feu en poder del senyor alodiari.

7 JOCS Primera fase de les partides d’escacs, durant la qual els jugadors mobilitzen les peces tot plantejant el desenvolupament de la partida.

8 MÚS Peça musical breu per a orquestra, que fa d’introducció a una obra més extensa, generalment vocal.

9 ÒPT Magnitud que mesura la dimensió dels feixos de llum que, procedents de l’objecte, penetren en un instrument òptic.

10 POLÍT Acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics. Finalment, el govern va anunciar un règim d’obertura.

11 obertura de crèdit ECON i DR MERC Acció d’obrir un crèdit.

12 obertura d’un circuit ELECT Interrupció d’un circuit elèctric pel qual circula un determinat corrent elèctric.

->oberturisme

■oberturisme

[de obertura]

m Tendència ideològica, política, etc., favorable a l’obertura.

->oberturista

■oberturista

[de obertura]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’oberturisme.

2 adj i m i f Partidari de l’oberturisme.

->obès

■obès -esa

[del ll. obēsus, -a, -um, participi de obedĕre ‘rosegar, menjar’, pròpiament ‘el qui ha menjat molt’; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj i m i f PAT Dit de la persona que pateix obesitat.

->obesitat

■obesitat

[del ll. obesĭtas, -ātis, íd.]

f PAT Acumulació excessiva de greix, que provoca un augment del pes corporal.

->òbex

òbex

m ANAT ANIM Làmina transversal senar, de forma triangular, situada a la part inferior del quart ventricle.

->obi

■obi

[del cat. ant. i dial. olbi, continuació de albi, ll. alveus ‘concavitat; conca; llit de riu’; 1a FONT: s. XIV]

m 1 1 AGR Pica emprada com a abeuradora o com a menjadora de bestiar.

2 Pica emprada com a rentamans.

2 GEOMORF Vall d’obi.

->òbila

■òbila

f ORNIT Òliba.

->òbit

■òbit

[del ll. obĭtus, -us, der. del ll. obīre ‘traspassar, morir’; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

m 1 Defunció.

2 Partida de defunció d’algú.

3 llibre d’òbits DR CAN Llibre on hom enregistra les defuncions dels membres de les parròquies.

4 missa d’òbit LITÚRG Missa de funerals o d’aniversari en sufragi d’un difunt.

->obituari

■obituari -ària

Part. sil.: o_bi_tu_a_ri

[del b. ll. obituarius, obitarius, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj Relatiu a l’òbit o a la defunció. Registre obituari.

2 m Secció necrològica d’un diari o una revista.

3 m DR CAN Llibre d’òbits.

->objecció

■objecció

Part. sil.: ob_jec_ci_ó

[del ll. objectio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

f 1 Allò que hom oposa a una afirmació per combatre-la, a una proposició per rebutjar-la. Fer una objecció. Respondre a una objecció. Refutar una objecció.

2 objecció de consciència SOCIOL i DR 1 Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva.

2 esp Actitud de qui es nega al servei militar o a fer servir armes.

->objectabilitat

■objectabilitat

[de objectable; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Qualitat d’objectable.

->objectable

■objectable

[de objectar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Susceptible d’objecció.

->objectar

■objectar

[del ll. objectare, freqüentatiu del ll. objicĕre ‘llançar al davant’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr 1 Oposar una cosa a una afirmació per combatre-la, a una proposició per rebutjar-la. No podien objectar res a allò que ell deia.

2 DR Presentar oposició al nomenament de determinats testimonis.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: objectar

GERUNDI: objectant

PARTICIPI: objectat, objectada, objectats, objectades

INDICATIU PRESENT: objecto, objectes, objecta, objectem, objecteu, objecten

INDICATIU IMPERFET: objectava, objectaves, objectava, objectàvem, objectàveu, objectaven

INDICATIU PASSAT: objectí, objectares, objectà, objectàrem, objectàreu, objectaren

INDICATIU FUTUR: objectaré, objectaràs, objectarà, objectarem, objectareu, objectaran

INDICATIU CONDICIONAL: objectaria, objectaries, objectaria, objectaríem, objectaríeu, objectarien

SUBJUNTIU PRESENT: objecti, objectis, objecti, objectem, objecteu, objectin

SUBJUNTIU IMPERFET: objectés, objectessis, objectés, objectéssim, objectéssiu, objectessin

IMPERATIU: objecta, objecti, objectem, objecteu, objectin

->objecte

■objecte

[del ll. objectus, -us, íd., der. de objicĕre ‘llançar al davant’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 FILOS 1 Allò que és o pot ésser conegut pels sentits o per l’enteniment.

2 objecte formal Aspecte que hom pren o perspectiva des de la qual hom contempla l’objecte material.

3 objecte material L’objecte com a tal.

2 esp Cosa material en tant que s’ofereix als sentits. Observar un objecte a distància. Un objecte rar. Objectes de primera necessitat. Objectes de luxe. Oficina d’objectes trobats.

3 Matèria d’una ciència, d’un estudi, d’una conversa o exposició escrita.

4 Allò que hom pren com a fi d’una acció, d’un esforç.

5 GRAM 1 Mot o grup de mots que denota allò sobre què recau l’acció expressada pel verb.

2 acusatiu d’objecte intern Acusatiu de qualificació.

6 ÒPT 1 Punt o conjunt de punts dels quals un sistema òptic dóna una imatge.

2 objecte real Objecte del qual divergeixen els raigs de llum que travessen el sistema òptic.

3 objecte virtual Objecte vers el qual convergeixen els raigs de llum que travessen el sistema òptic, el qual objecte, però, no és atès pels dits raigs i sí que ho és per llurs prolongacions.

7 objecte heràldic HERÀLD Càrrega heràldica.

8 objecte matemàtic MAT Concepte matemàtic precisat per una definició.

9 objecte social DR i ECON Finalitat a què s’adrecen les activitats d’una societat, o conjunt d’operacions a què es dedica una societat.

10 objecte volador no identificat [sigla OVNI] Nom donat generalment a qualsevol fenomen lluminós d’origen desconegut que hom observa en el cel. És designat també amb la sigla UFO, de l’anglès Unidentified Flying Object.

->objectiu

■objectiu -iva

Part. sil.: ob_jec_tiu

[del b. ll. objectivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a l’objecte.

2 esp Que existeix independentment de la consciència.

2 adj 1 Que tracta dels esdeveniments, les dades, els fenòmens, etc., amb independència de reflexions, sentiments, etc., propis de l’observador.

2 Que respon a la realitat, veritable.

3 m objecte 4.

4 m MIL 1 Indret l’ocupació del qual constitueix la finalitat de l’acció d’una unitat.

2 Tot allò a què es dirigeix el foc de les armes amb la finalitat de destruir-ho o anul·lar-ho.

5 m ÒPT 1 Sistema òptic convergent col·locat a l’extrem d’un instrument òptic de la banda de l’objecte, i que té per missió formar una imatge real de l’objecte, la qual és observada a través d’un ocular o bé recollida per una pantalla o una emulsió fotogràfica.

2 objectiu gran angular FOTOG Objectiu de lent focal curta, que permet abastar un ampli camp visual i poder fotografiar objectes grossos sense haver-ne d’allunyar gaire la càmera.

->objectivable

objectivable

[de objectivar]

adj Que pot ésser objectivat.

->objectivació

■objectivació

Part. sil.: ob_jec_ti_va_ci_ó

[de objectivar]

f 1 Acció d’objectivar;

2 l’efecte.

->objectivament

■objectivament

[de objectiu; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv D’una manera objectiva, quant a l’objecte.

->objectivar

■objectivar

[de objectiu]

v tr Fer objectiu, fer que alguna cosa assumeixi el caràcter d’objecte. Heu d’objectivar aquest afer: no us deixeu endur pels sentiments.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: objectivar

GERUNDI: objectivant

PARTICIPI: objectivat, objectivada, objectivats, objectivades

INDICATIU PRESENT: objectivo, objectives, objectiva, objectivem, objectiveu, objectiven

INDICATIU IMPERFET: objectivava, objectivaves, objectivava, objectivàvem, objectivàveu, objectivaven

INDICATIU PASSAT: objectiví, objectivares, objectivà, objectivàrem, objectivàreu, objectivaren

INDICATIU FUTUR: objectivaré, objectivaràs, objectivarà, objectivarem, objectivareu, objectivaran

INDICATIU CONDICIONAL: objectivaria, objectivaries, objectivaria, objectivaríem, objectivaríeu, objectivarien

SUBJUNTIU PRESENT: objectivi, objectivis, objectivi, objectivem, objectiveu, objectivin

SUBJUNTIU IMPERFET: objectivés, objectivessis, objectivés, objectivéssim, objectivéssiu, objectivessin

IMPERATIU: objectiva, objectivi, objectivem, objectiveu, objectivin

->objectivisme

■objectivisme

[de objectiu]

m 1 FILOS Doctrina filosòfica segons la qual la realitat externa, els valors, etc., tenen una validesa objectiva i universal, independent del subjecte.

2 ESTÈT Teoria estètica que dóna la predominança a l’objectiu sobre el subjectiu.

->objectivista

■objectivista

[de objectiu]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’objectivisme.

2 m i f Partidari de l’objectivisme.

->objectivitat

■objectivitat

[de objectiu]

f Qualitat d’objectiu.

->objector

■objector -a

[del ll. objector, -ōris, íd.]

m i f 1 Persona que objecta.

2 objector de consciència Persona que practica l’objecció de consciència.

->objurgació

■objurgació

Part. sil.: ob_jur_ga_ci_ó

[del ll. objurgatio, -ōnis, íd.]

f Acció d’objurgar o reprendre.

->objurgar

■objurgar

[del ll. objurgare, ‘reprendre, renyar’]

v tr Reprendre severament, renyar fortament, especialment per dissuadir algú de dir o de fer alguna cosa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: objurgar

GERUNDI: objurgant

PARTICIPI: objurgat, objurgada, objurgats, objurgades

INDICATIU PRESENT: objurgo, objurgues, objurga, objurguem, objurgueu, objurguen

INDICATIU IMPERFET: objurgava, objurgaves, objurgava, objurgàvem, objurgàveu, objurgaven

INDICATIU PASSAT: objurguí, objurgares, objurgà, objurgàrem, objurgàreu, objurgaren

INDICATIU FUTUR: objurgaré, objurgaràs, objurgarà, objurgarem, objurgareu, objurgaran

INDICATIU CONDICIONAL: objurgaria, objurgaries, objurgaria, objurgaríem, objurgaríeu, objurgarien

SUBJUNTIU PRESENT: objurgui, objurguis, objurgui, objurguem, objurgueu, objurguin

SUBJUNTIU IMPERFET: objurgués, objurguessis, objurgués, objurguéssim, objurguéssiu, objurguessin

IMPERATIU: objurga, objurgui, objurguem, objurgueu, objurguin

->oblació

■oblació

Part. sil.: o_bla_ci_ó

[del ll. oblatio, -ōnis, íd., der. de oblatus, participi irregular de offerre; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f LITÚRG 1 Acció d’oferir quelcom a Déu, especialment el pa i el vi de l’eucaristia.

2 p ext Ofrenes espontànies dels fidels durant la missa o en ocasió d’altres sagraments, com a acte de culte i de devoció.

3 Acte o ritu per mitjà del qual una persona és consagrada a Déu com a oblat.

->oblada¹

■oblada¹

[del ll. oculata ‘plena d’ulls; d’ulls grossos’, que hauria donat *oclata, alterat en oblata per influx del prefix ob-, més freqüent; 1a FONT: 1313]

f ICT Peix de l’ordre dels perciformes, de la família dels espàrids (Oblada melanura), de cos alt i comprimit, nedador actiu i que s’alimenta d’invertebrats planctònics.

->oblada²

■oblada²

[del ll. ecl. oblata, íd., participi fem. de offerre ‘oferir’; 1a FONT: 1575, DPou.]

f LITÚRG Ofrena de pa que solien fer els familiars d’un difunt en ocasió del funeral o d’un aniversari al moment de l’ofertori de la missa.

->oblat¹

■oblat¹ -a

[del ll. oblatus, -a, -um, íd., participi de offerre ‘oferir’; 1a FONT: 1803, DEst.]

CATOL 1 m i f 1 A l’edat mitjana, infant ofert pels pares a un monestir per tal de consagrar-lo a Déu o per a ésser-hi educat.

2 Laic que habita en un monestir, sense, però, el lligam dels vots.

3 Membre d’algunes congregacions religioses.

4 Membre d’una associació religiosa, semblant a un orde tercer. Oblat benedictí.

2 f 1 El pa i el vi de l’eucaristia.

2 Quantitat oferta per a les despeses del culte.

->oblat²

oblat² -a

adj GEOM Dit d’un esferoide aplatat en la direcció de l’eix polar.

->oblatiu

■oblatiu -iva

Part. sil.: o_bla_tiu

[del ll. td. oblativus, -a, -um, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’oblació.

2 Que té un caràcter d’oblació.

->oblea

oblea

Part. sil.: o_ble_a

f Oblia.

->oblia

■oblia

Part. sil.: o_bli_a

f 1 1 Full molt prim d’una massa de farina i aigua cuita en motlle que, dividida en trossets rodons o bé quadrats, servia per a enganxar cobertes de cartes, oficis, etc.

2 Cadascun d’aquests trossos.

3 FARM Full molt prim de massa de farina que serveix per a encapsular un medicament i fer-lo més fàcil d’empassar.

2 ELECTRÒN Disc, molt prim, tallat d’una barra cilíndrica monocristal·lina de silici o granat, utilitzat com a substrat per a la fabricació de circuits integrats.

->oblic

■oblic -iqua

[del ll. obliquus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 GEOM Dit de les rectes i dels plans que no són perpendiculars ni paral·lels entre ells.

2 Dit del prisma determinat per la intersecció d’una superfície prismàtica amb dos plans no perpendiculars a les arestes d’aquella.

3 Dit del cilindre determinat per la intersecció d’una superfície cilíndrica amb dos plans no perpendiculars a la generatriu de la superfície.

4 Dit del con i de la piràmide l’altura dels quals no talla la respectiva base en el seu centre.

2 fig Que obra o s’executa indirectament, per vies indirectes.

3 cas oblic GRAM Dit de qualsevol dels casos de la declinació, llevat del nominatiu (cas recte).

4 marxa obliqua PAT Marxa que s’inclina a dreta o a esquerra.

5 músculs oblics ANAT Músculs del ventre, de l’ull.

->oblidable

■oblidable

[de oblidar]

adj Que pot ésser oblidat.

->oblidadís

■oblidadís -issa

[de oblidar; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

adj Oblidós.

->oblidador

■oblidador -a

[de oblidar]

adj Oblidable, que pot ésser oblidat.

->oblidament

■oblidament

[de oblidar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Acció d’oblidar, oblit.

->oblidança

■oblidança

[de oblidar; 1a FONT: 1330]

f Oblit.

->oblidar

■oblidar

[del ll. vg. *oblitare, freqüentatiu de oblivisci ‘oblidar’ (participi oblītus); 1a FONT: s. XII, Hom.]

v 1 tr 1 Perdre la memòria d’una cosa, no recordar-la. He oblidat què em vas dir ahir.

2 No tenir una cosa present a l’esperit. Sabia la data, però l’he oblidada.

3 No pensar a agafar. Oblidar un objecte en un indret. He oblidat els guants en el cotxe.

2 1 tr No pensar en algú o en alguna cosa per negligència o per desafecte. Oblidar algú el seu deure. No oblideu els pobres.

2 pron No us oblideu dels pobres.

3 pron No recordar-se. S’ha oblidat de comprar peres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: oblidar

GERUNDI: oblidant

PARTICIPI: oblidat, oblidada, oblidats, oblidades

INDICATIU PRESENT: oblido, oblides, oblida, oblidem, oblideu, obliden

INDICATIU IMPERFET: oblidava, oblidaves, oblidava, oblidàvem, oblidàveu, oblidaven

INDICATIU PASSAT: oblidí, oblidares, oblidà, oblidàrem, oblidàreu, oblidaren

INDICATIU FUTUR: oblidaré, oblidaràs, oblidarà, oblidarem, oblidareu, oblidaran

INDICATIU CONDICIONAL: oblidaria, oblidaries, oblidaria, oblidaríem, oblidaríeu, oblidarien

SUBJUNTIU PRESENT: oblidi, oblidis, oblidi, oblidem, oblideu, oblidin

SUBJUNTIU IMPERFET: oblidés, oblidessis, oblidés, oblidéssim, oblidéssiu, oblidessin

IMPERATIU: oblida, oblidi, oblidem, oblideu, oblidin

->oblidós

■oblidós -osa

[de oblidar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que oblida, que fàcilment s’oblida de les coses. Una persona oblidosa.

->oblig.

oblig.

abrev obligatori -òria.

->obligació

■obligació

Part. sil.: o_bli_ga_ci_ó

[del ll. obligatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Allò que hom és constret a fer, deure imposat per un contracte, una promesa, les conveniències socials, la gratitud, etc. Complir una obligació. Mancar a una obligació. Les obligacions d’un mestre.

2 Compromís de pagar una suma determinada.

3 DR CIV 1 Deure jurídic de qualsevol classe.

2 Situació jurídica en què una persona (el creditor) té un dret (dret de crèdit) que li permet d’exigir d’una altra persona (el deutor) una determinada conducta de contingut patrimonial, consistent a fer, deixar de fer o lliurar alguna cosa.

4 DR MERC Títol que representa una part del capital emmanllevat per una societat financera, industrial o comercial.

5 conjugació d’obligació GRAM Nom que rep l’expressió de l’infinitiu d’un verb determinat precedit d’alguna forma del verb haver, amb el nexe preposicional de entre ambdós elements (havia de treballar massa per a poder viure).

->obligacionista

■obligacionista

Part. sil.: o_bli_ga_ci_o_nis_ta

[de obligació]

m i f Posseïdor d’una obligació o de més emeses per una societat, la tinença de les quals comporta la condició de creditor de l’entitat emissora.

->obligadament

■obligadament

[de obligat]

adv Per obligació, per força, necessàriament.

->obligador

■obligador -a

[del b. ll. obligator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que obliga.

->obligança

■obligança

[de obligar; 1a FONT: s. XX, V. Català]

f obligació 1.

->obligant

■obligant

[de obligar]

adj Que obliga.

->obligar

■obligar

[del ll. obligare, íd.; 1a FONT: 1248]

v 1 1 tr Una llei, un contracte, una prometença, les conveniències socials, la gratitud, etc., lligar (algú), compel·lir-lo a fer alguna cosa. La llei obliga a pagar. L’acord obliga les dues parts.

2 tr Fer fer o fer dir quelcom a algú, forçant-lo o constrenyent-lo físicament o moralment. M’obligaren a romandre.

3 pron Comprometre’s a complir alguna cosa. Si acceptes formar part d’aquest grup, t’obligues a seguir les normes.

2 tr Guanyar la voluntat d’algú amb favors, beneficis, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obligar

GERUNDI: obligant

PARTICIPI: obligat, obligada, obligats, obligades

INDICATIU PRESENT: obligo, obligues, obliga, obliguem, obligueu, obliguen

INDICATIU IMPERFET: obligava, obligaves, obligava, obligàvem, obligàveu, obligaven

INDICATIU PASSAT: obliguí, obligares, obligà, obligàrem, obligàreu, obligaren

INDICATIU FUTUR: obligaré, obligaràs, obligarà, obligarem, obligareu, obligaran

INDICATIU CONDICIONAL: obligaria, obligaries, obligaria, obligaríem, obligaríeu, obligarien

SUBJUNTIU PRESENT: obligui, obliguis, obligui, obliguem, obligueu, obliguin

SUBJUNTIU IMPERFET: obligués, obliguessis, obligués, obliguéssim, obliguéssiu, obliguessin

IMPERATIU: obliga, obligui, obliguem, obligueu, obliguin

->obligat

■obligat -ada

[del ll. obligatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

adj 1 Agraït. Us estic molt obligat.

2 BIOL Limitat a un mode de vida o d’acció. Paràsit obligat.

3 obs MÚS Dit de l’instrument concertant (violí, flauta, etc.) la participació del qual era imprescindible.

->obligatori

■obligatori -òria

[del ll. td. obligatorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1418]

adj [abrev oblig.] Que obliga, que és obligació, no facultatiu. Instrucció obligatòria. Servei militar obligatori.

->obligatòriament

■obligatòriament

Part. sil.: o_bli_ga_tò_ri_a_ment

[de obligatori]

adv D’una manera obligatòria.

->obligatorietat

■obligatorietat

Part. sil.: o_bli_ga_to_ri_e_tat

[de obligatori]

f Qualitat d’obligatori.

->obliquament

■obliquament

[de oblic; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv Amb obliqüitat.

->obliquangle

■obliquangle

[de oblic i angle¹; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj GEOM Dit del triangle que no presenta cap angle recte.

->obliquar

■obliquar

[del ll. obliquare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 intr Desviar-se de la perpendicular.

2 intr esp Canviar la direcció de la marxa girant uns 45 graus a la dreta o a l’esquerra de la direcció primitiva.

3 tr Fer oblic, donar a una cosa una direcció obliqua amb relació a una altra. Fer una guerxada i obliquar la mirada són una mateixa cosa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obliquar

GERUNDI: obliquant

PARTICIPI: obliquat, obliquada, obliquats, obliquades

INDICATIU PRESENT: obliquo, obliqües, obliqua, obliqüem, obliqüeu, obliqüen

INDICATIU IMPERFET: obliquava, obliquaves, obliquava, obliquàvem, obliquàveu, obliquaven

INDICATIU PASSAT: obliqüí, obliquares, obliquà, obliquàrem, obliquàreu, obliquaren

INDICATIU FUTUR: obliquaré, obliquaràs, obliquarà, obliquarem, obliquareu, obliquaran

INDICATIU CONDICIONAL: obliquaria, obliquaries, obliquaria, obliquaríem, obliquaríeu, obliquarien

SUBJUNTIU PRESENT: obliqüi, obliqüis, obliqüi, obliqüem, obliqüeu, obliqüin

SUBJUNTIU IMPERFET: obliqüés, obliqüessis, obliqüés, obliqüéssim, obliqüéssiu, obliqüessin

IMPERATIU: obliqua, obliqüi, obliqüem, obliqüeu, obliqüin

->obliqüitat

■obliqüitat

Part. sil.: o_bli_qüi_tat

[del ll. obliquĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f GEOM 1 Qualitat d’oblic.

2 Desviació major o menor de la perpendicularitat o del paral·lelisme.

3 obliqüitat de l’eclíptica ASTR Angle que determinen el pla de l’eclíptica i el pla de l’equador celeste.

->oblit

■oblit

[del ll. oblītus, -a, -um, participi de oblivisci ‘oblidar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 1 Acció d’oblidar;

2 l’efecte. Caure una cosa en oblit. Posar en oblit una cosa. Jaure, una cosa, en oblit. Deixar una cosa en oblit. Treure, sostreure, una cosa de l’oblit.

2 PSIC Pèrdua temporal o permanent de la capacitat de recordar, reconèixer o actuar amb relació al que ha estat après.

->obliteració

■obliteració

Part. sil.: ob_li_te_ra_ci_ó

[del ll. oblitteratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’obliterar;

2 l’efecte.

2 CORR 1 Acció d’obliterar els timbres de les cartes.

2 Empremta, dibuix, etc., estampats amb un obliterador.

3 1 PAT Desaparició de la llum d’un conducte orgànic per obstrucció o compressió de les parets.

2 CIR Extirpació quirúrgica de tot un òrgan o d’una part danyada.

->obliterador

■obliterador -a

Part. sil.: ob_li_te_ra_dor

1 adj i m i f Que oblitera.

2 m CORR Segell o estampilla per a obliterar els timbres de les cartes.

->obliterant

obliterant

Part. sil.: ob_li_te_rant

[del ll. oblitterans, -ntis, participi pres. de oblitterare ‘obliterar’]

adj Que oblitera.

->obliterar

■obliterar

Part. sil.: ob_li_te_rar

[del ll. oblitterare, íd.]

v tr 1 1 Fer illegible un mot, etc., esborrant-lo, ratllant-lo, etc.

2 CORR Estampar un segell (damunt els timbres de les cartes) per tal d’inutilitzar-los.

2 ZOOL Obstruir un conducte d’un ésser orgànic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obliterar

GERUNDI: obliterant

PARTICIPI: obliterat, obliterada, obliterats, obliterades

INDICATIU PRESENT: oblitero, obliteres, oblitera, obliterem, oblitereu, obliteren

INDICATIU IMPERFET: obliterava, obliteraves, obliterava, obliteràvem, obliteràveu, obliteraven

INDICATIU PASSAT: obliterí, obliterares, obliterà, obliteràrem, obliteràreu, obliteraren

INDICATIU FUTUR: obliteraré, obliteraràs, obliterarà, obliterarem, obliterareu, obliteraran

INDICATIU CONDICIONAL: obliteraria, obliteraries, obliteraria, obliteraríem, obliteraríeu, obliterarien

SUBJUNTIU PRESENT: obliteri, obliteris, obliteri, obliterem, oblitereu, obliterin

SUBJUNTIU IMPERFET: obliterés, obliteressis, obliterés, obliteréssim, obliteréssiu, obliteressin

IMPERATIU: oblitera, obliteri, obliterem, oblitereu, obliterin

->oblivió

■oblivió

Part. sil.: o_bli_vi_ó

f ant Oblit.

->oblong

■oblong -a

[del ll. oblongus, -a, -um, íd.]

adj Més llarg en una direcció que en l’altra, de forma allargada.

->oblongo-

oblongo-

Forma prefixada del mot oblong. Ex.: oblongolinear.

->obnoxi

■obnoxi -òxia

[del ll. obnoxius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1618]

adj ant Exposat a la censura, al blasme.

->obnubilació

■obnubilació

Part. sil.: ob_nu_bi_la_ci_ó

[del ll. obnubilatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’obnubilar o d’obnubilar-se;

2 l’efecte.

2 ÒPT Enfosquiment malaltís de la vista.

3 PSIC i PSIQ Trastorn mental consistent en l’enfosquiment i una particular lentitud de pensament.

->obnubilar

■obnubilar

[del ll. obnubilare ‘cobrir d’un núvol, enfosquir’]

v 1 tr Enfosquir, ofuscar.

2 pron S’obnubila fàcilment en els exàmens.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obnubilar

GERUNDI: obnubilant

PARTICIPI: obnubilat, obnubilada, obnubilats, obnubilades

INDICATIU PRESENT: obnubilo, obnubiles, obnubila, obnubilem, obnubileu, obnubilen

INDICATIU IMPERFET: obnubilava, obnubilaves, obnubilava, obnubilàvem, obnubilàveu, obnubilaven

INDICATIU PASSAT: obnubilí, obnubilares, obnubilà, obnubilàrem, obnubilàreu, obnubilaren

INDICATIU FUTUR: obnubilaré, obnubilaràs, obnubilarà, obnubilarem, obnubilareu, obnubilaran

INDICATIU CONDICIONAL: obnubilaria, obnubilaries, obnubilaria, obnubilaríem, obnubilaríeu, obnubilarien

SUBJUNTIU PRESENT: obnubili, obnubilis, obnubili, obnubilem, obnubileu, obnubilin

SUBJUNTIU IMPERFET: obnubilés, obnubilessis, obnubilés, obnubiléssim, obnubiléssiu, obnubilessin

IMPERATIU: obnubila, obnubili, obnubilem, obnubileu, obnubilin

->obnunciació

obnunciació

Part. sil.: ob_nun_ci_a_ci_ó

f HIST A la Roma antiga republicana, facultat reconeguda als cònsols i pretors d’oposar-se —després d’haver estat anunciats fenòmens atmosfèrics contraris— a la convocatòria dels comicis.

->obodrita

obodrita

1 adj Relatiu o pertanyent als obodrites.

2 m i f ETNOL i HIST Individu d’una antiga població eslava establerta entre l’Elba inferior i la costa bàltica de Holstein i de Mecklenburg.

->oboè

■oboè

Part. sil.: o_bo_è

[del fr. hautbois, íd., comp. de haut ‘alt, so elevat’ i bois ‘instrument de vent de fusta’; 1a FONT: 1803, DEst.]

[pl -ès] MÚS 1 m Instrument de vent, consistent en un tub de fusta de forma lleugerament cònica, amb llengüeta doble en l’embocadura.

2 m i f Oboista.

->oboista

■oboista

Part. sil.: o_bo_is_ta

[de oboè]

m i f MÚS Persona que toca l’oboè.

->òbol

■òbol

Hom.: òvul

[del ll. ŏbŏlus, i aquest, del gr. obolós ‘pes o moneda d’argent de poc valor’; 1a FONT: 1296]

m 1 METROL i FARM Antiga unitat de pes que valia 12 grans, o sia, 1/2 d’escrúpol o 1/6 de dracma; equival a 0,599 g.

2 NUMIS 1 A l’antiga Grècia, unitat menor del sistema de monedes d’argent, que tenia com a unitat superior la dracma (equivalent a 6 òbols).

2 A l’edat mitjana, als Països Catalans, moneda d’argent, i més tard de billó ric, amb un valor de mig diner.

3 Quantitat petita amb la qual hom contribueix a un fi determinat.

3 òbol de Sant Pere Diner de Sant Pere.

->obovat

■obovat -ada

adj BOT De forma ovada invertida, amb la part ampla a l’àpex.

->obra

■obra

[del ll. ŏpĕra ‘feina, treball’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 1 Aplicació de l’activitat humana a un fi. Posar-se a l’obra. Posar en obra un projecte.

2 p ext Activitat sobrenatural i de la natura. Les formes d’aquesta muntanya són obra dels elements.

3 fusta d’obra Fusta destinada a ésser treballada, en oposició a la fusta de cremar o llenya.

4 mà d’obra Treball manual emprat en la confecció d’alguna cosa. La mà d’obra costa més que el material.

5 per obra de loc prep Mitjançant l’acció de. Sembla fet per obra d’encantament.

6 per obra i gràcia de loc prep Per obra de, gràcies a. Va poder fer estudis per obra i gràcia d’un seu oncle.

2 1 Acció humana quant a la seva conformitat amb els deures morals i religiosos.

2 bona obra ESCOLT Acció bona que cal fer cada dia segons la llei escolta, coneguda normalment per les inicials b.o.

3 bona (o mala) obra ÈTIC i RELIG Acció humana quant a la seva conformitat amb els deures morals o religiosos.

4 obra d’una parròquia CATOL Fons destinat a la conservació d’una parròquia.

5 obra pia CATOL Institució de beneficència de caràcter religiós.

3 1 Resultat de l’aplicació de l’activitat a un fi, la cosa produïda o acomplerta. Una obra d’art, d’enginyeria. Les obres d’un escriptor, d’un artista. Les obres de Déu, de la natura. Una obra en tres volums.

2 ART, LIT i TEAT Producció artística, literària o teatral. La darrera obra de J.V.Foix.

3 ART, LIT i TEAT Conjunt de les produccions artístiques, literàries o teatrals d’un autor. L’obra de Brecht, de Nonell.

4 FUST Conjunt de bastiments, portes, finestres i altres construccions i instal·lacions en fusta, que són part d’una edificació, reforma, transformació, restauració o instal·lació.

5 ésser (o semblar) l’obra de la seu (o del Miracle) Durar molt la realització d’una cosa, tardar molt a acabar-se.

6 mestre d’obres Mestre de cases.

7 obra de fàbrica (o simplement obra) CONSTR Construcció feta amb maons, pedra o formigó, etc.

8 obra de fàbrica OBR PÚBL Pont, claveguera, resclosa, paret o qualsevol altra obra feta amb pedra, maons o formigó que formi part de la construcció d’un canal, una carretera, unes vies de ferrocarril o altres vies de comunicació.

9 obra forana (o obra de castell) HIST DR CAT Dels segles XII al XV, treball de construcció dels murs exteriors, les barbacanes i, per extensió, la torre mestra i la cisterna d’un castell, en el qual restaven obligats a participar tots els homes no privilegiats, entre 14 i 60 anys, del territori jurisdiccional.

10 obra vista CONSTR Qualsevol obra, paret, pilar, etc., construïda amb pedres o maons cara vista, o sia, sense revestir de ciment o d’altre material.

11 obres públiques DR ADM Obres d’ús i d’aprofitament general i construccions destinades a serveis que vagin a càrrec d’organismes de l’administració.

4 Allò en què hom treballa, especialment edifici que s’està construint.

5 Lloc, indret, on hom construeix alguna cosa, especialment edifici en construcció. Els paletes menjaven a l’obra.

6 1 [sovint en pl] Reparació, reforma o qualsevol altra feina de paleta. Han decidit de fer obres a la cuina.

2 Materials de construcció. Ens han portat un camió d’obra.

7 CONSTR NAV 1 Cadascuna de les dues parts (obra morta i obra viva) en què hom pot considerar dividit el buc d’un vaixell.

2 obra morta Part del buc d’un vaixell compresa des de la línia de flotació fins a la borda, i tot el que hi ha a sobre d’aquesta.

3 obra viva Part del buc d’un vaixell compresa entre la quilla i la línia de flotació.

->obrador

■obrador

[de obrar; 1a FONT: c. 1260]

m OFIC Lloc on treballa algú en les feines d’un art, d’un ofici, d’una indústria o d’un comerç, especialment taulell o oficina on hom fa algun treball manual.

->obradura

■obradura

[de obrar; 1a FONT: 1344]

f OFIC 1 Acció d’obrar o d’afaiçonar alguna cosa;

2 l’efecte.

->obrall

■obrall

[de obrar]

m OFIC Part d’una instal·lació on és treballada la matèria en elaboració, especialment la del forn dels vidriers.

->obrar

■obrar

[del ll. ŏpĕrare ‘treballar’, der. de opus, -ĕris ‘obra; treball’; 1a FONT: 1272, CTort.]

v 1 tr 1 Afaiçonar.

2 obrar el fang En l’ofici de terrisser, donar forma al fang d’argila.

3 CONSTR Edificar, fer obra de construcció. Obrar bé una casa.

4 FUST Planejar la fusta.

2 intr Aplicar l’activitat a un fi, especialment d’ordre moral, procedir. Ha obrat molt malament. Obra bé i no tinguis por del que diran.

3 intr Deixar sentir, una cosa, els seus efectes, tenir eficàcia. El remei encara no ha obrat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obrar

GERUNDI: obrant

PARTICIPI: obrat, obrada, obrats, obrades

INDICATIU PRESENT: obro, obres, obra, obrem, obreu, obren

INDICATIU IMPERFET: obrava, obraves, obrava, obràvem, obràveu, obraven

INDICATIU PASSAT: obrí, obrares, obrà, obràrem, obràreu, obraren

INDICATIU FUTUR: obraré, obraràs, obrarà, obrarem, obrareu, obraran

INDICATIU CONDICIONAL: obraria, obraries, obraria, obraríem, obraríeu, obrarien

SUBJUNTIU PRESENT: obri, obris, obri, obrem, obreu, obrin

SUBJUNTIU IMPERFET: obrés, obressis, obrés, obréssim, obréssiu, obressin

IMPERATIU: obra, obri, obrem, obreu, obrin

->obratge

■obratge

[de obrar; 1a FONT: 1376]

m OFIC 1 1 Acció d’obrar o d’afaiçonar;

2 l’efecte.

2 esp Treball en un objecte, accessòriament, per adornar-lo.

3 Preu import de l’obra, del treball.

->obreampolles

■obreampolles

Part. sil.: o_bre_am_po_lles

[de obrir i ampolla]

m Estri per a obrir les ampolles tapades amb tap de corona.

->obreboca

obreboca

m MED Instrument per a mantenir la boca oberta.

->obrecartes

■obrecartes

[de obrir i carta]

m Tallapapers.

->obrellaunes

■obrellaunes

Part. sil.: o_bre_llau_nes

[de obrir i llauna]

m Estri per a obrir llaunes de conserves.

->obrepció

■obrepció

Part. sil.: ob_rep_ci_ó

[del ll. obreptio, -ōnis ‘acció de sorprendre’]

f DR PEN Acció d’amagar la veritat, falsa narració d’un fet, per obtenir alguna cosa.

->obreptici

■obreptici -ícia

Part. sil.: ob_rep_ti_ci

[del ll. obrepticius, -a, -um, íd.]

adj Obtingut per obrepció, amagant la veritat.

->obreptíciament

■obreptíciament

Part. sil.: ob_rep_tí_ci_a_ment

[de obreptici; 1a FONT: 1587]

adv D’una manera obreptícia.

->obrer

■obrer -a

[del ll. operarius, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als obrers. La classe obrera.

2 Treballador, feiner.

3 dia obrer Dia de feina, feiner.

4 moviment obrer HIST i SOCIOL Actuació de la classe obrera per tal d’alliberar-se de l’explotació capitalista.

2 m i f DR TREB 1 Persona que treballa en un ofici manual en qualitat d’assalariat.

2 obrer especialitzat (o especialista) Obrer que executa en un taller operacions que no requereixen el coneixement de l’ofici, però sí un període de pràctiques i d’adaptació.

3 obrer qualificat Obrer que, després d’haver passat per un període de prova previst o reglamentari, executa una tasca per a la qual necessita un certificat d’aptitud professional semblant a la que es requereix per a la coneixença d’un ofici.

3 m i f Mestre d’obres, mestre de cases.

4 m HIST 1 DR CAN Cadascú dels qui tenien a llur càrrec l’administració o obra d’una parròquia, una confraria o una altra institució religiosa o benèfica.

2 En l’administració municipal catalana de l’antic règim, funcionari que tenia cura de les obres públiques, de la neteja i de la policia de les places i els carrers pel que feia a l’arreglament i agençament.

5 adj i f ENTOM Femella estèril de les diverses espècies d’insectes socials, com ara les abelles, les formigues i els tèrmits.

->obreria

■obreria

Part. sil.: o_bre_ri_a

[de obrer; 1a FONT: 1357]

f DR CAN i HIST 1 Càrrec d’obrer en una parròquia, una confraria, etc.

2 Banc on solien seure els obrers de la parròquia els dies de les festivitats de l’església.

3 Oficina on és administrat el fons destinat a l’obra d’una església.

->obrerisme

■obrerisme

[de obrer]

m ECON i SOCIOL Règim econòmic fonamentat en el predomini del treball obrer com un element de producció i creador de riquesa.

->obrerista

■obrerista

[de obrer]

ECON i SOCIOL 1 adj 1 Relatiu o pertanyent a l’obrerisme.

2 societat obrerista Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica i social.

2 m i f Partidari de l’obrerisme.

->obreta

obreta

[de obra ‘vaixella’]

f dial JOCS Fireta.

->obridor¹

■obridor¹ -a

[de obrir i -dor¹; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj i m i f Que obre.

2 m 1 Obrellaunes.

2 Obreampolles.

3 Llevataps.

3 TÈXT 1 màquina obridora (o simplement obridora) Màquina emprada en la preparació de la filatura per a destriar, netejar i esponjar els flocs de material fibrós.

2 obridora de bales Màquina emprada per a desfer les bales de fibra, principalment de cotó, en flocs més petits.

3 obridora destorcedora Màquina emprada per a desfer les voltes dels gèneres tractats en corda en els acabats, i deixar-los oberts.

->obridor²

■obridor² -a

[de obrir i -dor²; 1a FONT: 1839]

adj 1 Que pot ésser obert.

2 Que s’obre fàcilment, espontàniament. La magrana és obridora.

->obriment

■obriment

[de obrir; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Acció d’obrir o d’obrir-se.

->obrir

■obrir

[d’un ll. *operīre, íd., variant de aperīre per influx de cooperīre ‘cobrir’, que substituí el cl. operīre ‘cobrir’, que anà perdent el significat originari; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v* 1 tr 1 Fer accessible allò que està tancat o clos, llevant o movent allò que ho tanca o clou (porta, tapa, etc.) o separant-ne dues parts juntes. Obrir un armari. Obrir una capsa. Obrir una carta.

2 obrir els ulls (a algú) fig Fer-li veure la veritat.

3 obrir (algú) la boca Parlar.

4 obrir la boca (a algú) Fer-lo parlar.

5 obrir l’orella (o les orelles) p anal Escoltar atentament.

6 obrir l’orella a una proposició p anal Mostrar-se disposat a acollir-la.

7 obrir l’ull (o els ulls) Vigilar atentament.

2 tr 1 Fer accessible. Obrir la casa a algú.

2 fig Obrir el cor a l’alegria. Obrir el nostre cor a algú.

3 tr 1 Donar començament a una cosa, posar en marxa. Obrir la sessió. Obrir una discussió. Obrir les negociacions. Obrir la processó. Obrir el ball. Obrir un parèntesi. Obrir un compte. Obrir el foc d’artilleria contra l’enemic. Obrir la gana.

2 obrir a una quantitat En les subhastes, començar a oferir preu per una quantitat determinada.

3 obrir el cotó TÈXT Destriar el cotó, en una operació prèvia a la filatura.

4 obrir la caça CINEG Començar la temporada de caçar.

5 obrir un crèdit (a algú) ECON i DR MERC Autoritzar una persona mitjançant un document perquè pugui rebre d’una altra o d’una entitat una quantitat de diners determinada.

4 tr 1 Llevar o moure allò que intercepta l’entrada o la sortida. Obrir les portes de bat a bat. Obrir les parpelles, els llavis.

2 fig Obrir la porta als abusos.

5 tr 1 Moure al voltant de llur punt d’articulació dues o més parts del cos o d’un objecte, fent que formin un angle més gran. Obrir les cames. Obrir, un ocell, les ales. Obrir unes tisores. Obrir un llibre, un ventall.

2 fig Obrir la mà.

6 intr Aquest ventall obre molt bé. Les botigues obren a les vuit.

7 tr 1 Fer menys compacte. Obri.

2 obrir les files En les files de soldats, fer que hi hagi més distància entre cada dos homes.

8 tr 1 Fer, en alguna cosa, una solució de continuïtat. Obrir una finestra en una paret. Obrir un carrer, un camí. Obrir una galeria en una mina. Obrir un gra, un abscés.

2 abs CIR Operar obrint el cos, un òrgan, etc. No sabem si el tumor és maligne: caldrà obrir.

3 obrir (una bèstia) en canal Obrir-la de dalt a baix.

9 pron Obrir-se el sostre. Obrir-se la terra.

10 intr NÀUT 1 Perdre, dues embarcacions alineades en la visual d’un observador, llur alineació i semblar que se separen l’una de l’altra.

2 Desatracar, una embarcació.

11 pron NÀUT 1 Desagregar-se, desconjuntar-se, trencar-se, les peces que constitueixen el buc d’una embarcació, tot permetent l’entrada de l’aigua al seu interior.

2 Obrir-se una via d’aigua.

12 tr CONSTR NAV Eixamplar, el calafat, les escletxes que hi ha entre taula i taula d’una embarcació de fusta per tal de poder-hi introduir l’estopa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obrir

GERUNDI: obrint

PARTICIPI: obert, oberta, oberts, obertes

INDICATIU PRESENT: obro, obres, obre, obrim, obriu, obren

INDICATIU IMPERFET: obria, obries, obria, obríem, obríeu, obrien

INDICATIU PASSAT: obrí, obrires, obrí, obrírem, obríreu, obriren

INDICATIU FUTUR: obriré, obriràs, obrirà, obrirem, obrireu, obriran

INDICATIU CONDICIONAL: obriria, obriries, obriria, obriríem, obriríeu, obririen

SUBJUNTIU PRESENT: obri, obris, obri, obrim, obriu, obrin

SUBJUNTIU IMPERFET: obrís, obrissis, obrís, obríssim, obríssiu, obrissin

IMPERATIU: obre, obri, obrim, obriu, obrin

->obriüllar

■obriüllar

Part. sil.: o_bri_ü_llar

[de obriülls]

m Lloc plantat d’obriülls.

->obriülls

■obriülls

Part. sil.: o_bri_ülls

[variant de abriülls]

m BOT Planta herbàcia biennal de la família de les compostes (Centaurea calcitrapa), de fulles en roseta i capítols de flors purpúries i fortament espinoses.

->obscè

■obscè -ena

[del ll. obscēnus, -a, -um ‘sinistre, indecent’; 1a FONT: 1638]

adj Que ofèn greument el pudor. Una paraula obscena. Un gest obscè. Una pintura obscena.

->obscenament

■obscenament

[de obscè; 1a FONT: 1803, DEst.]

adv D’una manera obscena.

->obscenitat

■obscenitat

[del ll. obscenĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Qualitat d’obscè.

2 Paraula, acció, obscena.

->obscur

■obscur -a

[del ll. obscūrus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj 1 Fosc, mancat de llum. Cambra obscura.

2 fig 1 Fosc, no gens clar, dit d’una idea, d’un escrit, difícils de comprendre. Un text obscur.

2 p ext Un escriptor obscur.

3 Humil, poc o no gens conegut. Un obscur metge de poble. Menar una vida obscura. S’ha instal·lat en un obscur poble de muntanya.

->obscurament

■obscurament

[de obscur]

adv D’una manera obscura.

->obscurantisme

■obscurantisme

[del fr. obscurantisme, íd., der. de obscurant ‘que s’oposa a l’expansió del progrés’; 1a FONT: c. 1880]

m Oposició sistemàtica a la difusió de la cultura i del progrés, gairebé sempre per motius pretesament religiosos.

->obscurantista

■obscurantista

[del fr. obscurantiste, der. de obscurant ‘que s’oposa a l’expansió del progrés’; 1a FONT: c. 1880]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’obscurantisme.

2 m i f Partidari de l’obscurantisme.

->obscuriment

■obscuriment

[de obscurir; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 Acció d’obscurir o d’obscurir-se;

2 l’efecte.

->obscurir

■obscurir

[de obscur; 1a FONT: c. 1660]

v 1 tr Enfosquir.

2 pron Enfosquir-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obscurir

GERUNDI: obscurint

PARTICIPI: obscurit, obscurida, obscurits, obscurides

INDICATIU PRESENT: obscureixo, obscureixes, obscureix, obscurim, obscuriu, obscureixen

INDICATIU IMPERFET: obscuria, obscuries, obscuria, obscuríem, obscuríeu, obscurien

INDICATIU PASSAT: obscurí, obscurires, obscurí, obscurírem, obscuríreu, obscuriren

INDICATIU FUTUR: obscuriré, obscuriràs, obscurirà, obscurirem, obscurireu, obscuriran

INDICATIU CONDICIONAL: obscuriria, obscuriries, obscuriria, obscuriríem, obscuriríeu, obscuririen

SUBJUNTIU PRESENT: obscureixi, obscureixis, obscureixi, obscurim, obscuriu, obscureixin

SUBJUNTIU IMPERFET: obscurís, obscurissis, obscurís, obscuríssim, obscuríssiu, obscurissin

IMPERATIU: obscureix, obscureixi, obscurim, obscuriu, obscureixin

->obscuritat

■obscuritat

[del ll. obscurĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1592]

f 1 Manca de llum, foscor. L’obscuritat, al fons de l’avenc, era absoluta.

2 esp i fig Qualitat d’obscur. L’obscuritat d’aquells texts el desesperava. Aquell invent sensacional el va treure de l’obscuritat en què vivia.

->obsecració

■obsecració

Part. sil.: ob_se_cra_ci_ó

[del ll. obsecratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

f Prec fervorós, conjurant Déu o en nom de Déu.

->obsedir

■obsedir

[del ll. obsidēre ‘assetjar’; 1a FONT: s. XX, V. Català]

v tr Apoderar-se de l’esperit una idea fixa o una preocupació insistent. Un obscur temor l’obsedia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obsedir

GERUNDI: obsedint

PARTICIPI: obsedit, obsedida, obsedits, obsedides

INDICATIU PRESENT: obsedeixo, obsedeixes, obsedeix, obsedim, obsediu, obsedeixen

INDICATIU IMPERFET: obsedia, obsedies, obsedia, obsedíem, obsedíeu, obsedien

INDICATIU PASSAT: obsedí, obsedires, obsedí, obsedírem, obsedíreu, obsediren

INDICATIU FUTUR: obsediré, obsediràs, obsedirà, obsedirem, obsedireu, obsediran

INDICATIU CONDICIONAL: obsediria, obsediries, obsediria, obsediríem, obsediríeu, obsedirien

SUBJUNTIU PRESENT: obsedeixi, obsedeixis, obsedeixi, obsedim, obsediu, obsedeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: obsedís, obsedissis, obsedís, obsedíssim, obsedíssiu, obsedissin

IMPERATIU: obsedeix, obsedeixi, obsedim, obsediu, obsedeixin

->obseqüent

■obseqüent

Part. sil.: ob_se_qüent

[del ll. obsequens, -ntis, participi pres. de obsĕqui ‘condescendir’; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

adj Obedient, condescendent, submís.

->obsequi

■obsequi

[del ll. obsequium ‘complaença, deferència’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m Allò amb què hom obsequia algú.

->obsequiador

■obsequiador -a

Part. sil.: ob_se_qui_a_dor

[de obsequiar; 1a FONT: s. XIX]

adj i m i f Que obsequia.

->obsequiar

■obsequiar

Part. sil.: ob_se_qui_ar

[del b. ll. obsequiare ‘servir, oficiar’; 1a FONT: 1731]

v tr Mostrar deferència (envers algú) omplint-lo d’atencions, fent-li presents, invitant-lo a festes, àpats, etc. El van obsequiar amb un lot de llibres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obsequiar

GERUNDI: obsequiant

PARTICIPI: obsequiat, obsequiada, obsequiats, obsequiades

INDICATIU PRESENT: obsequio, obsequies, obsequia, obsequiem, obsequieu, obsequien

INDICATIU IMPERFET: obsequiava, obsequiaves, obsequiava, obsequiàvem, obsequiàveu, obsequiaven

INDICATIU PASSAT: obsequií, obsequiares, obsequià, obsequiàrem, obsequiàreu, obsequiaren

INDICATIU FUTUR: obsequiaré, obsequiaràs, obsequiarà, obsequiarem, obsequiareu, obsequiaran

INDICATIU CONDICIONAL: obsequiaria, obsequiaries, obsequiaria, obsequiaríem, obsequiaríeu, obsequiarien

SUBJUNTIU PRESENT: obsequiï, obsequiïs, obsequiï, obsequiem, obsequieu, obsequiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: obsequiés, obsequiessis, obsequiés, obsequiéssim, obsequiéssiu, obsequiessin

IMPERATIU: obsequia, obsequiï, obsequiem, obsequieu, obsequiïn

->obsequiós

■obsequiós -osa

Part. sil.: ob_se_qui_ós

[del ll. obsequiosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que es plau a obsequiar. És una persona molt obsequiosa.

->obsequiosament

■obsequiosament

Part. sil.: ob_se_qui_o_sa_ment

[de obsequiós]

adv D’una manera obsequiosa, amb obsequiositat.

->obsequiositat

■obsequiositat

Part. sil.: ob_se_qui_o_si_tat

[del b. ll. obsequiosĭtas, -ātis ‘seguici’]

f 1 Qualitat d’obsequiós.

2 Acte propi d’una persona obsequiosa.

->observabilitat

observabilitat

[de observable]

f 1 Qualitat d’observable.

2 TECNOL Propietat d’una variable d’estat que fa que el seu valor en un instant determinat pugui ésser estimat a partir de les oportunes mesures de la sortida, en un sistema de control.

->observable

■observable

[del ll. observabĭlis, íd.]

1 adj Que hom pot observar.

2 m MEC QUÀNT Magnitud o propietat d’un sistema quàntic que pot ésser mesurada.

->observació

■observació

Part. sil.: ob_ser_va_ci_ó

[del ll. observatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció d’observar.

2 Advertiment motivat per alguna cosa observada. Fer una observació a un empleat.

3 FILOS Mètode científic que es diferencia de l’experimentació en el fet que no hi ha intervenció del subjecte cognoscent per a modificar les condicions del fenomen.

4 MIL Acció de vigilar el camp enemic, el moviment de tropes, etc.

5 NÀUT 1 Mesura, efectuada pel pilot d’una embarcació, que permet la determinació de la posició i del rumb.

2 observació d’un astre Acció d’observar un astre per tal d’obtenir-ne alguna de les coordenades o alguna altra dada.

6 SOCIOL Tècnica de recerca utilitzada en sociologia i en antropologia.

7 observació del tir ARM Determinació de la situació relativa de l’objectiu i de l’explosió, per tal de poder introduir les correccions necessàries a la direcció i a l’angle de tir per a millorar la punteria.

->observacional

■observacional

Part. sil.: ob_ser_va_ci_o_nal

adj Dit d’una conclusió, una teoria, etc., fonamentada en l’observació o en els resultats de les observacions.

->observador

■observador -a

[del ll. observator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj i m i f Que observa.

2 m i f 1 Persona que assisteix en una assemblea, una reunió, un congrés, un concili, etc., sense dret a intervenir en els debats, sinó únicament per presenciar-ne el desenvolupament i donar-ne compte al seu govern o al qui l’ha comissionat.

2 Persona encarregada d’observar una situació econòmica, política, social, etc.

3 m TECNOL Subsistema que efectua l’observació o estimació de les variables d’estat d’un sistema.

4 m MIL 1 Soldat que té per missió observar els objectius i les posicions de l’enemic i corregir el tir de l’artilleria pròpia.

2 Militar agregat a una unitat diferent de la seva o a un exèrcit estranger per recollir informació sobre llurs activitats.

->observança

■observança

[del ll. observantia, íd.; 1a FONT: 1585]

f 1 Compliment exacte d’allò que prescriu una llei, una regla, una religió, etc.

2 antiga (o primitiva, o estricta) observança CATOL En certs ordes religiosos, observança més estricta de la regla, conseqüència d’una reforma, en contraposició a ulteriors evolucions o ulteriors desviacions d’aquella.

->observant

■observant

[del ll. observans, -ntis, participi pres. de observare ‘observar’; 1a FONT: 1676]

1 adj 1 Que observa.

2 Fidel a la pràctica d’una religió o d’una regla.

2 m i f CATOL Membre de la branca franciscana caracteritzada per una observança més estricta de la regla quant a la pobresa, en oposició als conventuals.

->observar

■observar

[del ll. observare, íd.; 1a FONT: s. XIII]

v tr 1 Complir exactament allò que és prescrit per una llei, una regla, uns estatuts, etc. Observar una regla. Observar allò que prescriu la llei. Observar les prescripcions del metge.

2 Mirar una cosa amb atenció continuada. Observar els moviments de l’enemic. Observar els astres amb telescopi.

3 Notar, advertir. He observat que no arriba mai a l’hora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: observar

GERUNDI: observant

PARTICIPI: observat, observada, observats, observades

INDICATIU PRESENT: observo, observes, observa, observem, observeu, observen

INDICATIU IMPERFET: observava, observaves, observava, observàvem, observàveu, observaven

INDICATIU PASSAT: observí, observares, observà, observàrem, observàreu, observaren

INDICATIU FUTUR: observaré, observaràs, observarà, observarem, observareu, observaran

INDICATIU CONDICIONAL: observaria, observaries, observaria, observaríem, observaríeu, observarien

SUBJUNTIU PRESENT: observi, observis, observi, observem, observeu, observin

SUBJUNTIU IMPERFET: observés, observessis, observés, observéssim, observéssiu, observessin

IMPERATIU: observa, observi, observem, observeu, observin

->observatori

■observatori

[de observar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 1 Lloc apropiat per a fer-hi observacions.

2 observatori astronòmic (o simplement observatori) ASTR Lloc des del qual hom observa els astres, en determina els moviments i n’estudia les propietats.

3 observatori meteorològic METEOR Estació meteorològica.

2 MIL Indret apte per a l’observació a distància d’un sector.

->obsés

■obsés -essa

[del ll. obsessus, -a, -um, participi de obsidēre ‘assetjar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f Que pateix obsessió.

->obsessió

■obsessió

Part. sil.: ob_ses_si_ó

[del ll. obsessio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

f 1 Apoderament de l’esperit per una idea, una paraula o una imatge persistent.

2 PSIC Idea, paraula o imatge persistent que s’imposa amb independència de la voluntat i que només amb dificultat pot ésser desarrelada de la ment.

->obsessionar

■obsessionar

Part. sil.: ob_ses_si_o_nar

[de obsessió; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr Obsedir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obsessionar

GERUNDI: obsessionant

PARTICIPI: obsessionat, obsessionada, obsessionats, obsessionades

INDICATIU PRESENT: obsessiono, obsessiones, obsessiona, obsessionem, obsessioneu, obsessionen

INDICATIU IMPERFET: obsessionava, obsessionaves, obsessionava, obsessionàvem, obsessionàveu, obsessionaven

INDICATIU PASSAT: obsessioní, obsessionares, obsessionà, obsessionàrem, obsessionàreu, obsessionaren

INDICATIU FUTUR: obsessionaré, obsessionaràs, obsessionarà, obsessionarem, obsessionareu, obsessionaran

INDICATIU CONDICIONAL: obsessionaria, obsessionaries, obsessionaria, obsessionaríem, obsessionaríeu, obsessionarien

SUBJUNTIU PRESENT: obsessioni, obsessionis, obsessioni, obsessionem, obsessioneu, obsessionin

SUBJUNTIU IMPERFET: obsessionés, obsessionessis, obsessionés, obsessionéssim, obsessionéssiu, obsessionessin

IMPERATIU: obsessiona, obsessioni, obsessionem, obsessioneu, obsessionin

->obsessiu

■obsessiu -iva

Part. sil.: ob_ses_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. obsessus, -a, -um, participi de obsidēre ‘assetjar’]

adj Relatiu o pertanyent a l’obsessió. Allò no era més que una mania obsessiva.

->obsidiana

■obsidiana

Part. sil.: ob_si_di_a_na

[del ll. obsidianus (lapis), lliçó paleogràfica errònia per obsianus (lapis) ‘pedra d’Obsius’, nom d’un personatge romà descobridor del mineral a Etiòpia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f PETROG Vidre volcànic que es correspon en la seva composició amb les riolites.

->obsidional

■obsidional

Part. sil.: ob_si_di_o_nal

[del ll. obsidionalis, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent al setge d’una plaça.

2 corona obsidional MIL Entre els antics romans, recompensa militar concedida al comandament que havia acudit a defensar o a alliberar tropes assetjades.

3 moneda obsidional NUMIS 1 Moneda de necessitat encunyada en temps de guerra per a circular especialment en una ciutat o una plaça forta assetjada.

2 p ext Tota moneda de necessitat, encara que no es produeixin les condicions de setge.

->obsignador

obsignador

[del ll. obsignator, -ōris ‘el qui segella’]

m DR ROM Testimoni cridat per signar un testament i posar-hi un segell.

->obsolescència

■obsolescència

[formació culta analògica sobre la base del ll. obsolescens, -ntis, participi pres. de obsolescĕre ‘caure en desuetud’]

f 1 Qualitat d’obsolescent.

2 ECON Depreciació dels béns d’equipament com a conseqüència del progrés tècnic.

->obsolescent

obsolescent

adj Que s’està antiquant.

->obsolet

■obsolet -a

[del ll. obsoletus, -a, -um, íd., participi de obsolescĕre ‘caure en desuetud’; 1a FONT: c. 1910]

adj 1 Antiquat, que ha caigut en desús.

2 esp GRAM Dit del mot o de la construcció gramatical caiguts en desús.

3 ANAT ANIM Dit del dibuix, l’estria, etc., que ha desaparegut o del qual queden només vestigis.

->obstacle

■obstacle

[del ll. obstacŭlum, íd.; 1a FONT: 1410]

m 1 Allò que s’oposa al pas, que atura o que embarassa. Aquell tronc sobre la carretera constituïa un obstacle insalvable. Saltar, salvar, un obstacle.

2 fig No hi havia cap obstacle a la seva nominació.

3 ESPORT Cadascun dels accidents naturals o artificials que presenta una pista, en determinats esports, per a la realització de curses d’obstacles.

4 MIL Accident de terreny natural o artificial capaç de retardar l’avanç enemic.

->obstaculitzar

■obstaculitzar

[de obstacle]

v tr Posar obstacles a una cosa. No obstaculitzeu la via. Obstaculitzar la investigació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obstaculitzar

GERUNDI: obstaculitzant

PARTICIPI: obstaculitzat, obstaculitzada, obstaculitzats, obstaculitzades

INDICATIU PRESENT: obstaculitzo, obstaculitzes, obstaculitza, obstaculitzem, obstaculitzeu, obstaculitzen

INDICATIU IMPERFET: obstaculitzava, obstaculitzaves, obstaculitzava, obstaculitzàvem, obstaculitzàveu, obstaculitzaven

INDICATIU PASSAT: obstaculitzí, obstaculitzares, obstaculitzà, obstaculitzàrem, obstaculitzàreu, obstaculitzaren

INDICATIU FUTUR: obstaculitzaré, obstaculitzaràs, obstaculitzarà, obstaculitzarem, obstaculitzareu, obstaculitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: obstaculitzaria, obstaculitzaries, obstaculitzaria, obstaculitzaríem, obstaculitzaríeu, obstaculitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: obstaculitzi, obstaculitzis, obstaculitzi, obstaculitzem, obstaculitzeu, obstaculitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: obstaculitzés, obstaculitzessis, obstaculitzés, obstaculitzéssim, obstaculitzéssiu, obstaculitzessin

IMPERATIU: obstaculitza, obstaculitzi, obstaculitzem, obstaculitzeu, obstaculitzin

->obstant

obstant

[del ll. obstans, -ntis, participi pres. de obstare ‘fer obstacle’; 1a FONT: 1696, DLac.]

Mot emprat en les expressions 1 no obstant loc prep Malgrat. No obstant l’impediment, es va poder casar.

2 no obstant això (o això no obstant) loc conj Sense que això sigui obstacle. El vaig avisar i, no obstant això, no ha vingut.

->obstar

■obstar

[del ll. obstare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v intr Fer obstacle. Això no obstà perquè l’endemà tornés.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obstar

GERUNDI: obstant

PARTICIPI: obstat, obstada, obstats, obstades

INDICATIU PRESENT: obsto, obstes, obsta, obstem, obsteu, obsten

INDICATIU IMPERFET: obstava, obstaves, obstava, obstàvem, obstàveu, obstaven

INDICATIU PASSAT: obstí, obstares, obstà, obstàrem, obstàreu, obstaren

INDICATIU FUTUR: obstaré, obstaràs, obstarà, obstarem, obstareu, obstaran

INDICATIU CONDICIONAL: obstaria, obstaries, obstaria, obstaríem, obstaríeu, obstarien

SUBJUNTIU PRESENT: obsti, obstis, obsti, obstem, obsteu, obstin

SUBJUNTIU IMPERFET: obstés, obstessis, obstés, obstéssim, obstéssiu, obstessin

IMPERATIU: obsta, obsti, obstem, obsteu, obstin

->obstetre

■obstetre -a

m i f MED Metge especialitzat en obstetrícia.

->obstètric

■obstètric -a

adj MED Relatiu o pertanyent a l’obstetrícia.

->obstetrícia

■obstetrícia

Part. sil.: obs_te_trí_ci_a

[del ll. obstetricia, -orum ‘funcions de llevadora’, der. de obstĕtrix, -īcis ‘llevadora’, de obstare ‘estar al davant’, perquè la llevadora es posa enfront de la partera; 1a FONT: 1864, DLab.]

f MED Part de la medicina que tracta de la gestació, el part i el puerperi.

->obstinació

■obstinació

Part. sil.: obs_ti_na_ci_ó

[del ll. obstinatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat d’obstinat.

2 Manteniment tenaç d’una resolució, un propòsit, una opinió, etc.

->obstinadament

■obstinadament

[de obstinat]

adv Amb obstinació.

->obstinar-se

■obstinar-se

[del ll. obstinare, íd., der. de l’inusitat *stanare, i aquest, de stare; 1a FONT: 1696, DLac.]

v pron Mantenir-se ferm en una resolució, un propòsit, una opinió, etc. S’obstina a negar-ho. Obstinar-se en l’error.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obstinar

GERUNDI: obstinant

PARTICIPI: obstinat, obstinada, obstinats, obstinades

INDICATIU PRESENT: obstino, obstines, obstina, obstinem, obstineu, obstinen

INDICATIU IMPERFET: obstinava, obstinaves, obstinava, obstinàvem, obstinàveu, obstinaven

INDICATIU PASSAT: obstiní, obstinares, obstinà, obstinàrem, obstinàreu, obstinaren

INDICATIU FUTUR: obstinaré, obstinaràs, obstinarà, obstinarem, obstinareu, obstinaran

INDICATIU CONDICIONAL: obstinaria, obstinaries, obstinaria, obstinaríem, obstinaríeu, obstinarien

SUBJUNTIU PRESENT: obstini, obstinis, obstini, obstinem, obstineu, obstinin

SUBJUNTIU IMPERFET: obstinés, obstinessis, obstinés, obstinéssim, obstinéssiu, obstinessin

IMPERATIU: obstina, obstini, obstinem, obstineu, obstinin

->obstinat

■obstinat -ada

[del ll. obstinatus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f 1 Que manté amb tenacitat una resolució, propòsit, una opinió, etc. Era un home obstinat i inflexible.

2 Que no cedeix a les amonestacions, els arguments, etc.

->obstrucció

■obstrucció

Part. sil.: obs_truc_ci_ó

[del ll. obstructio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1628]

f 1 1 Acció d’obstruir o d’obstruir-se;

2 l’efecte.

2 ESPORT 1 Acció d’entrebancar el pas o la jugada del contrari;

2 l’efecte.

3 Falta que es produeix quan un jugador impedeix l’acció d’un contrari.

3 PAT 1 Tancament o dificultat de pas d’un conducte orgànic, causat per les substàncies acumulades en el seu interior.

2 obstrucció intestinal ili 2.

4 POLÍT Sistema o tàctica emprada en les assemblees polítiques per impedir o retardar un acord.

5 TÀCT Obstacles posats per tal d’impedir o fer retardar l’avanç dels enemics (mines, destruccions, incendis, etc.).

->obstruccionisme

■obstruccionisme

Part. sil.: obs_truc_ci_o_nis_me

[de obstrucció]

m POLÍT 1 Actitud dels qui practiquen l’obstrucció política.

2 Mètode d’obstrucció emprat per les minories parlamentàries per tal de fer ajornar l’aprovació d’una llei o disposició sobre la base d’una aplicació estricta dels reglaments interns parlamentaris o fent llarguíssimes intervencions orals.

->obstruccionista

■obstruccionista

Part. sil.: obs_truc_ci_o_nis_ta

[de obstrucció]

1 adj Que fa obstrucció.

2 m i f Partidari de l’obstruccionisme.

->obstructiu

■obstructiu -iva

Part. sil.: obs_truc_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. obstructus, -a, -um, participi de obstruĕre ‘obstruir’]

adj Que produeix o causa una obstrucció.

->obstruir

■obstruir

Part. sil.: obs_tru_ir

[del ll. obstruĕre, íd. (cf. construir); 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Tancar el pas d’un camí, d’un conducte, amb un obstacle o uns quants. La boca del port restà obstruïda. Un càlcul li obstruïa un conducte biliar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obstruir

GERUNDI: obstruint

PARTICIPI: obstruït, obstruïda, obstruïts, obstruïdes

INDICATIU PRESENT: obstrueixo, obstrueixes, obstrueix, obstruïm, obstruïu, obstrueixen

INDICATIU IMPERFET: obstruïa, obstruïes, obstruïa, obstruíem, obstruíeu, obstruïen

INDICATIU PASSAT: obstruí, obstruïres, obstruí, obstruírem, obstruíreu, obstruïren

INDICATIU FUTUR: obstruiré, obstruiràs, obstruirà, obstruirem, obstruireu, obstruiran

INDICATIU CONDICIONAL: obstruiria, obstruiries, obstruiria, obstruiríem, obstruiríeu, obstruirien

SUBJUNTIU PRESENT: obstrueixi, obstrueixis, obstrueixi, obstruïm, obstruïu, obstrueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: obstruís, obstruïssis, obstruís, obstruíssim, obstruíssiu, obstruïssin

IMPERATIU: obstrueix, obstrueixi, obstruïm, obstruïu, obstrueixin

->obtectat

obtectat -ada

adj i f ENTOM Dit de la nimfa d’algunes famílies d’insectes que presenta els apèndixs fixats estretament al cos.

->obtemperar

■obtemperar

[del ll. obtemperare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

v tr ant Obeir, sotmetre’s a una injunció o imposició.

->obtenció

■obtenció

Part. sil.: ob_ten_ci_ó

[formació culta analògica sobre la base del ll. obtentus, -a, -um, participi de obtinēre ‘obtenir’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Acció d’obtenir.

->obtenidor

■obtenidor -a

[de obtenir]

adj Que pot ésser obtingut. El privilegi que ell demanava no era obtenidor.

->obteniment

■obteniment

[de obtenir; 1a FONT: 1318]

m Acció d’obtenir; obtenció.

->obtenir

■obtenir

[del ll. obtinēre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

v tr 1 Reeixir a haver, amb més o menys esforç, allò que hom desitja, demana, mereix. Va obtenir el primer premi. Obtingué la plaça que sol·licitava.

2 Produir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obtenir

GERUNDI: obtenint

PARTICIPI: obtingut, obtinguda, obtinguts, obtingudes

INDICATIU PRESENT: obtinc, obtens, obté, obtenim, obteniu, obtenen

INDICATIU IMPERFET: obtenia, obtenies, obtenia, obteníem, obteníeu, obtenien

INDICATIU PASSAT: obtinguí, obtingueres, obtingué, obtinguérem, obtinguéreu, obtingueren

INDICATIU FUTUR: obtindré, obtindràs, obtindrà, obtindrem, obtindreu, obtindran

INDICATIU CONDICIONAL: obtindria, obtindries, obtindria, obtindríem, obtindríeu, obtindrien

SUBJUNTIU PRESENT: obtingui, obtinguis, obtingui, obtinguem, obtingueu, obtinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: obtingués, obtinguessis, obtingués, obtinguéssim, obtinguéssiu, obtinguessin

IMPERATIU: obtén, obtingui, obtinguem, obteniu, obtinguin

IMPERATIU (alternatiu): obtingues, obtingui, obtinguem, obtingueu, obtinguin

->obtentor

■obtentor

[del b. ll. obtentor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1724]

m DR CAN Persona que posseeix un benifet eclesiàstic.

->obtestació

■obtestació

Part. sil.: ob_tes_ta_ci_ó

[del ll. obtestatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f RET Figura retòrica mitjançant la qual hom posa per testimoni d’una cosa afirmada els homes, els objectes inanimats, Déu, la natura, etc.

->obtindre

obtindre

[variant de obtenir]

v tr Obtenir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obtindre

GERUNDI: obtenint

PARTICIPI: obtingut, obtinguda, obtinguts, obtingudes

INDICATIU PRESENT: obtinc, obtens, obté, obtenim, obteniu, obtenen

INDICATIU IMPERFET: obtenia, obtenies, obtenia, obteníem, obteníeu, obtenien

INDICATIU PASSAT: obtinguí, obtingueres, obtingué, obtinguérem, obtinguéreu, obtingueren

INDICATIU FUTUR: obtindré, obtindràs, obtindrà, obtindrem, obtindreu, obtindran

INDICATIU CONDICIONAL: obtindria, obtindries, obtindria, obtindríem, obtindríeu, obtindrien

SUBJUNTIU PRESENT: obtingui, obtinguis, obtingui, obtinguem, obtingueu, obtinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: obtingués, obtinguessis, obtingués, obtinguéssim, obtinguéssiu, obtinguessin

IMPERATIU: obtén, obtingui, obtinguem, obteniu, obtinguin

IMPERATIU (alternatiu): obtingues, obtingui, obtinguem, obtingueu, obtinguin

->obtundent

■obtundent

[del ll. obtundens, -ntis, participi pres. de obtundĕre ‘esmussar, afeblir’]

adj i m obs FARM Emol·lient.

->obturació

■obturació

Part. sil.: ob_tu_ra_ci_ó

[del ll. obturatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 1 Acció d’obturar;

2 l’efecte.

2 ODONT Acció d’obturar una dent.

3 PAT Tancament d’un orifici o conducte per un cos estrany que s’hi ha introduït.

->obturador

■obturador -a

[de obturar; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj Que serveix per a obturar.

2 m 1 Allò que obtura o tapa una obertura.

2 ARM Junta disposada entre el canó i la culata d’una arma de foc, especialment d’una peça d’artilleria, per tal d’evitar la fuita dels gasos originats per la combustió de la càrrega de projecció.

3 CIN Dispositiu que en la càmera cinematogràfica impedeix l’arribada de la llum a la superfície sensible en el lapse durant el qual el mecanisme d’arrossegament de la pel·lícula la fa córrer entre dos fotogrames consecutius.

4 FOTOG Dispositiu que en la càmera fotogràfica regula el temps d’exposició de la superfície sensible a la llum.

5 TECNOL Dispositiu emprat per a tancar un recinte o una conducció o per a interrompre la comunicació entre dos recintes o entre dues conduccions com ara les aixetes i les vàlvules.

->obturar

■obturar

[del ll. obturare, íd.; 1a FONT: s. XV]

v tr 1 Tapar o tancar (una obertura o un conducte). La fullaraca va obturar el desguàs.

2 ODONT Restaurar (una dent destruïda per la càries) amb un material substitutiu o empastat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obturar

GERUNDI: obturant

PARTICIPI: obturat, obturada, obturats, obturades

INDICATIU PRESENT: obturo, obtures, obtura, obturem, obtureu, obturen

INDICATIU IMPERFET: obturava, obturaves, obturava, obturàvem, obturàveu, obturaven

INDICATIU PASSAT: obturí, obturares, obturà, obturàrem, obturàreu, obturaren

INDICATIU FUTUR: obturaré, obturaràs, obturarà, obturarem, obturareu, obturaran

INDICATIU CONDICIONAL: obturaria, obturaries, obturaria, obturaríem, obturaríeu, obturarien

SUBJUNTIU PRESENT: obturi, obturis, obturi, obturem, obtureu, obturin

SUBJUNTIU IMPERFET: obturés, obturessis, obturés, obturéssim, obturéssiu, obturessin

IMPERATIU: obtura, obturi, obturem, obtureu, obturin

->obtús

■obtús -usa

[del ll. obtusus, -a, -um, participi del ll. obtundĕre ‘esmussar; afeblir’; 1a FONT: s. XV]

adj 1 1 No agut.

2 GEOM Dit d’un angle més obert que un angle recte.

2 fig Mancat d’agudesa intel·lectual o de sensibilitat. Un esperit obtús.

3 BOT Dit de l’òrgan laminar les vores del qual formen a l’àpex un angle obtús.

->obtusament

■obtusament

[de obtús]

adv Sense cap agudesa.

->obtusangle

■obtusangle

[de obtús i angle¹; 1a FONT: s. XIX]

adj GEOM Dit del triangle que té un angle obtús.

->obús

■obús

[del fr. obus, íd., de l’al. Haubitze, íd., i aquest, del txec houfnice ‘catapulta’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 ARM 1 Peça d’artilleria d’ànima estriada, destinada a llançar projectils amb trajectòria de tir més corba que el canó i menys que el morter.

2 Granada, projectil, d’artilleria.

2 AUT Obturador de la vàlvula d’un pneumàtic.

->obusera

obusera

f MAR GUER Llanxa o embarcació, generalment de rems, armada amb un o dos obusos i emprada especialment a la darreria del segle XVIII i al començament del XIX.

->obvagulació

obvagulació

Part. sil.: ob_va_gu_la_ci_ó

f DR ROM Institució consistent en la crida extrajudicial i pública, feta per la part interessada, del testimoni que es negava a concórrer després d’haver estat requerit a fer-ho.

->obvenció

■obvenció

Part. sil.: ob_ven_ci_ó

[del ll. obventio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

f 1 Avantatge, profit, eventual.

2 Utilitat fixa o eventual, a més del sou de què hom gaudeix, autoritzada per als empleats de duanes.

->obvencional

obvencional

Part. sil.: ob_ven_ci_o_nal

[de obvenció]

adj Obventici.

->obvenir

■obvenir

[del ll. obvenīre ‘escaure’s’]

v intr Recaure sobre algú eventualment un avantatge, un guany, una herència, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obvenir

GERUNDI: obvenint

PARTICIPI: obvingut, obvinguda, obvinguts, obvingudes

INDICATIU PRESENT: obvinc, obvens, obvé, obvenim, obveniu, obvenen

INDICATIU IMPERFET: obvenia, obvenies, obvenia, obveníem, obveníeu, obvenien

INDICATIU PASSAT: obvinguí, obvingueres, obvingué, obvinguérem, obvinguéreu, obvingueren

INDICATIU FUTUR: obvindré, obvindràs, obvindrà, obvindrem, obvindreu, obvindran

INDICATIU CONDICIONAL: obvindria, obvindries, obvindria, obvindríem, obvindríeu, obvindrien

SUBJUNTIU PRESENT: obvingui, obvinguis, obvingui, obvinguem, obvingueu, obvinguin

SUBJUNTIU IMPERFET: obvingués, obvinguessis, obvingués, obvinguéssim, obvinguéssiu, obvinguessin

IMPERATIU: obvén, obvingui, obvinguem, obveniu, obvinguin

->obventici

■obventici -ícia

[del ll. obventicius, -a, -um ‘accidental’; 1a FONT: s. XIX]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’obvenció.

2 esp Dit d’un avantatge, un guany, un profit, etc., inesperat, vingut eventualment. Aquell heretatge obventici el va salvar de la fallida.

->obvers

■obvers

[del ll. obversus, -a, -um ‘girat’]

m Anvers.

->obversió

obversió

Part. sil.: ob_ver_si_ó

[del ll. obversio, -ōnis ‘acció de girar’]

f LÒG Operació lògica consistent a reemplaçar el predicat pel seu contradictori i a canviar correlativament la qualitat de la proposició.

->obvi òbvia

■obvi òbvia

[del ll. obvius, -a, -um ‘que surt al pas; evident’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que és davant dels ulls, que es presenta de cara.

2 fig Que és fàcil de veure o de comprendre, evident. L’explicació és òbvia.

->òbviament

■òbviament

Part. sil.: òb_vi_a_ment

[de obvi]

adv D’una manera òbvia.

->obviar

■obviar

Part. sil.: ob_vi_ar

[del ll. obviare ‘sortir al pas; prevenir’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v 1 intr Posar obstacle, oposar-se, a un efecte que hom tem. Per obviar a aquest perill, a aquests inconvenients, partiren.

2 tr Evitar, defugir. No podem obviar les dificultats.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: obviar

GERUNDI: obviant

PARTICIPI: obviat, obviada, obviats, obviades

INDICATIU PRESENT: obvio, obvies, obvia, obviem, obvieu, obvien

INDICATIU IMPERFET: obviava, obviaves, obviava, obviàvem, obviàveu, obviaven

INDICATIU PASSAT: obvií, obviares, obvià, obviàrem, obviàreu, obviaren

INDICATIU FUTUR: obviaré, obviaràs, obviarà, obviarem, obviareu, obviaran

INDICATIU CONDICIONAL: obviaria, obviaries, obviaria, obviaríem, obviaríeu, obviarien

SUBJUNTIU PRESENT: obviï, obviïs, obviï, obviem, obvieu, obviïn

SUBJUNTIU IMPERFET: obviés, obviessis, obviés, obviéssim, obviéssiu, obviessin

IMPERATIU: obvia, obviï, obviem, obvieu, obviïn

->obvietat

■obvietat

Part. sil.: ob_vi_e_tat

[de obvi]

f Qualitat d’obvi.

->oc¹

■oc¹

[de oca]

m dial Oca mascle.

->oc²

■oc²

adv 1 Partícula afirmativa de l’antic provençal, d’on procedeixen l’expressió llengua d’oc i les veus occità, llenguadocià, etc., i topònims com Occitània i Llenguadoc.

2 llengua d’oc LING Occità.

->OC

OC

símb CRON octubre.

->oca

■oca

[del ll. vg. auca, íd., der. de avis ‘ocell’, substitut del ll. anser ‘oca’ (v. auca); 1a FONT: 1045]

f 1 1 ORNIT Nom donat a diverses espècies d’ocells de l’ordre dels anseriformes que pertanyen als gèneres Anser i Branta, de la família dels anàtids, més petits que els cignes, però més grossos i amb el coll més llarg que els ànecs, herbívors, gregaris i més terrestres que nedadors. Cal destacar-ne l’oca vulgar (A. anser) i l’oca salvatge (A. fabalis).

2 sempre han tingut bec, les oques Sempre ha passat el mateix.

2 joc de l’oca JOCS Joc de taula que hom juga amb daus sobre un cartó o una fusta on hi ha dibuixades, formant una espiral, seixanta-tres cases numerades.

->ocapi

■ocapi

[del bantu okapi, íd.]

m ZOOL Mamífer remugant de l’ordre dels artiodàctils, de la família dels giràfids (Okapia johnstoni), amb el dors marcadament descendent, el coll robust, les potes llargues, herbívor i de costums nocturns.

->ocarina

■ocarina

[de l’it. dial. de l’Emília ucarénna, dimin. de oca, ideat pel seu inventor G. Donati di Budrio el 1867, per l’embocadura semblant a una oca o per la semblança amb els flabiols dels oquers]

f MÚS Instrument musical popular, generalment de terra cuita, en forma d’ocell, d’ou o de patata, amb un forat per a la boca i uns quants, situats tot al llarg del seu cos, per als dits.

->ocàs

■ocàs

Hom.: ucàs

[del ll. occasus, -us, íd.]

m 1 Posta d’un astre, especialment del Sol. El Sol anava a l’ocàs.

2 Occident.

3 fig Decadència. L’ocàs de l’autoritarisme.

->ocasió

■ocasió

Part. sil.: o_ca_si_ó

[del ll. occasio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Circumstància oportuna. Aprofitar l’ocasió. L’ocasió fa el lladre.

2 1 Circumstància que es presenta, en general. En aquella ocasió, ningú no va ajudar-lo.

2 en ocasió de loc prep En l’escaiença de, en l’avinentesa de.

3 1 Circumstància que determina un efecte, causa. Una petita ferida pot ésser ocasió de mort. Aquelles paraules van ser ocasió d’una gran disputa.

2 FILOS Circumstància que possibilita la producció d’un fenomen, però que, a diferència de la causa, no hi intervé positivament i, a diferència de la condició, no és necessària.

3 ocasió pròxima ÈTIC Ocasió en què hom és induït pràcticament d’una manera inevitable a fer o motivar un acte, motiu pel qual ha d’ésser sempre evitada si aquest acte no és moral.

4 ocasió remota ÈTIC Ocasió que no indueix pràcticament d’una manera inevitable a fer o motivar un acte, per la qual cosa l’obligació d’evitar-la, si aquest acte no és moral, deixa d’ésser greu.

4 d’ocasió loc adj De troballa casual i preu més baix que l’ordinari, venturer, vell, usat. Un auto d’ocasió.

->ocasionador

■ocasionador -a

Part. sil.: o_ca_si_o_na_dor

[de ocasionar]

adj i m i f Que ocasiona.

->ocasional

■ocasional

Part. sil.: o_ca_si_o_nal

[de ocasió; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’ocasió o a una ocasió.

2 Que és ocasió d’alguna cosa, d’algun esdeveniment.

3 causa ocasional FILOS 1 Ocasió.

2 En l’ocasionalisme estricte, consentiment o negativa atorgats per l’ésser humà a la intervenció de Déu, l’acció directa i contínua del qual és l’única i veritable causa de la producció de qualsevol efecte.

->ocasionalisme

■ocasionalisme

Part. sil.: o_ca_si_o_na_lis_me

[de ocasional]

m FILOS Doctrina filosòfica, d’arrel cartesiana, que cerca de resoldre el problema de la relació entre la substància pensant i l’extensa, tot postulant la intervenció de Déu per produir un moviment en el cos o en l’ànima cada vegada que en aquell o en aquesta se’n produeix un altre de corresponent.

->ocasionalista

■ocasionalista

Part. sil.: o_ca_si_o_na_lis_ta

[de ocasional]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’ocasionalisme.

2 m i f Seguidor de l’ocasionalisme.

->ocasionalment

■ocasionalment

Part. sil.: o_ca_si_o_nal_ment

[de ocasional]

adv Per ocasió.

->ocasionar

■ocasionar

Part. sil.: o_ca_si_o_nar

[de ocasió; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr Ésser ocasió d’una cosa; causar, produir. Aquella solució ocasionà grans mals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ocasionar

GERUNDI: ocasionant

PARTICIPI: ocasionat, ocasionada, ocasionats, ocasionades

INDICATIU PRESENT: ocasiono, ocasiones, ocasiona, ocasionem, ocasioneu, ocasionen

INDICATIU IMPERFET: ocasionava, ocasionaves, ocasionava, ocasionàvem, ocasionàveu, ocasionaven

INDICATIU PASSAT: ocasioní, ocasionares, ocasionà, ocasionàrem, ocasionàreu, ocasionaren

INDICATIU FUTUR: ocasionaré, ocasionaràs, ocasionarà, ocasionarem, ocasionareu, ocasionaran

INDICATIU CONDICIONAL: ocasionaria, ocasionaries, ocasionaria, ocasionaríem, ocasionaríeu, ocasionarien

SUBJUNTIU PRESENT: ocasioni, ocasionis, ocasioni, ocasionem, ocasioneu, ocasionin

SUBJUNTIU IMPERFET: ocasionés, ocasionessis, ocasionés, ocasionéssim, ocasionéssiu, ocasionessin

IMPERATIU: ocasiona, ocasioni, ocasionem, ocasioneu, ocasionin

->ocater

■ocater -a

[de oca; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

m i f Persona que guarda oques.

->occamisme

■occamisme

m FILOS Corrent filosòfic, que derivà de Guillem d’Occam, del qual prengué el nom, preocupat per protegir el Déu cristià de tota racionalització humana, necessàriament impotent, i per conrear amb independència una lògica nominalista i un experimentalisme cosmològic.

->occamista

occamista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’occamisme.

2 m i f Seguidor de l’occamisme.

->occident

■occident

[del ll. occĭdens, -ntis, participi pres. de occidĕre ‘pondre’s un astre’; 1a FONT: 1399, Metge]

m 1 1 Punt de l’horitzó per on es pon el sol, ponent.

2 Part de la Terra que mira a ponent (oposat a orient).

2 Regions o territoris occidentals.

->occidental

■occidental

[del ll. occidentalis, íd.; 1a FONT: s. XIV]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a l’occident. Les cultures occidentals.

2 Situat a l’occident. Les regions occidentals de Catalunya.

2 m i f Habitant d’una regió d’occident.

3 adj CRIST Dit de l’Església romana i de cadascuna de les seves diverses litúrgies.

4 adj POLÍT Dit de la part d’Europa situada a l’oest dels confins politicoideològics del que era anomenat teló d’acer.

5 bloc occidental MIL Conjunt de potències adherides a l’OTAN (oposades a les que constituïen el Pacte de Varsòvia).

6 civilització occidental HIST Civilització que, històricament, irradia des d’Europa i té com a fonamentació la cultura romanogermànica.

->occidentalisme

occidentalisme

[de occidental]

m 1 Afecció per la vida i la cultura dels pobles occidentals.

2 HIST Moviment reformador rus que es desenvolupà en temps del tsar Nicolau I de Rússia.

->occidentalista

occidentalista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’occidentalisme.

2 m i f Seguidor o propagador de l’occidentalisme.

->occidentalització

■occidentalització

Part. sil.: oc_ci_den_ta_lit_za_ci_ó

[de occidentalitzar]

f Procés complex de tipus cultural i de civilització, mitjançant el qual els pobles allunyats de la cultura europea miren d’apropiar-se-la.

->occidentalitzar

■occidentalitzar

[de occidental]

v 1 tr Fer adoptar els costums o la cultura occidentals.

2 intr Imitar les formes de vida o de cultura occidentals.

3 pron Adoptar formes de vida o de cultura occidentals. Els japonesos s’occidentalitzaren a mitjan segle XX.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: occidentalitzar

GERUNDI: occidentalitzant

PARTICIPI: occidentalitzat, occidentalitzada, occidentalitzats, occidentalitzades

INDICATIU PRESENT: occidentalitzo, occidentalitzes, occidentalitza, occidentalitzem, occidentalitzeu, occidentalitzen

INDICATIU IMPERFET: occidentalitzava, occidentalitzaves, occidentalitzava, occidentalitzàvem, occidentalitzàveu, occidentalitzaven

INDICATIU PASSAT: occidentalitzí, occidentalitzares, occidentalitzà, occidentalitzàrem, occidentalitzàreu, occidentalitzaren

INDICATIU FUTUR: occidentalitzaré, occidentalitzaràs, occidentalitzarà, occidentalitzarem, occidentalitzareu, occidentalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: occidentalitzaria, occidentalitzaries, occidentalitzaria, occidentalitzaríem, occidentalitzaríeu, occidentalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: occidentalitzi, occidentalitzis, occidentalitzi, occidentalitzem, occidentalitzeu, occidentalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: occidentalitzés, occidentalitzessis, occidentalitzés, occidentalitzéssim, occidentalitzéssiu, occidentalitzessin

IMPERATIU: occidentalitza, occidentalitzi, occidentalitzem, occidentalitzeu, occidentalitzin

->occidor

■occidor -a

[de occir; 1a FONT: s. XX, V. Català]

adj i m i f Que occeix o mata.

->occidu

■occidu -ídua

adj ASTR 1 Relatiu o pertanyent a la posta d’un astre.

2 ant Relatiu o pertanyent a l’occident; occidental.

->occípit

■occípit

[del ll. occĭput, -ĭtis, der. de caput, -ĭtis ‘cap’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m ANAT ANIM Part inferoposterior del cap.

->occipital

■occipital

[de occípit; 1a FONT: 1803, DEst.]

ANAT ANIM 1 adj Relatiu o pertanyent a l’occípit.

2 m Os pla, de forma romboïdal, el més dorsal i més caudal del crani, que presenta un gran forat que comunica la cavitat craniana amb el conducte raquidi.

->occipito-

■occipito-

Forma prefixada que denota relació o connexió amb l’occipital. Ex.: occipitofrontal, occipitoparietal.

->occipitoparietal

occipitoparietal

Part. sil.: oc_ci_pi_to_pa_ri_e_tal

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent als ossos i a les regions occipitals i parietals.

->occir

■occir

[del ll. vg. *aucidĕre, ll. cl. occidĕre, íd.; 1a FONT: s. XI]

v tr Matar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: occir

GERUNDI: occint

PARTICIPI: occit, occida, occits, occides

INDICATIU PRESENT: occeixo, occeixes, occeix, occim, occiu, occeixen

INDICATIU IMPERFET: occia, occies, occia, occíem, occíeu, occien

INDICATIU PASSAT: occí, occires, occí, occírem, occíreu, occiren

INDICATIU FUTUR: occiré, occiràs, occirà, occirem, occireu, occiran

INDICATIU CONDICIONAL: occiria, occiries, occiria, occiríem, occiríeu, occirien

SUBJUNTIU PRESENT: occeixi, occeixis, occeixi, occim, occiu, occeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: occís, occissis, occís, occíssim, occíssiu, occissin

IMPERATIU: occeix, occeixi, occim, occiu, occeixin

->occisió

■occisió

Part. sil.: oc_ci_si_ó

[del ll. occisio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’occir.

2 Mort violenta.

->occità

■occità -ana

1 adj i m i f D’Occitània (país de l’O d’Europa), dels occitans (poble) o de l’occità (llengua).

2 m i f HIST Individu de raça bàsicament indoeuropea establert al territori del País d’Oc.

3 m LING Llengua romànica, anomenada també llengua d’oc, pertanyent a l’agrupament lingüístic gal·loromànic, pròpia d’Occitània.

->occitànic

■occitànic -a

adj Relatiu o pertanyent a Occitània o als occitans.

->occitanisme

■occitanisme

m 1 HIST Moviment polític i sociocultural desenvolupat a Occitània, que tendeix a la recuperació de la personalitat nacional, de la llengua, de les institucions i de les fonts de poder occitanes.

2 LING Element lingüístic de l’occità passat a un altre idioma.

->occitanista

■occitanista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’occitanisme.

2 m i f 1 Estudiós de la llengua i la cultura occitanes.

2 Adepte de l’occitanisme com a ideologia política.

->occitanització

occitanització

Part. sil.: oc_ci_ta_nit_za_ci_ó

f 1 Acció d’occitanitzar o d’occitanitzar-se;

2 l’efecte.

->occitanitzar

■occitanitzar

v 1 tr Revestir de la forma occitana, adaptar a la manera occitana.

2 pron Occitanitzar-se els costums.

3 tr LING Omplir d’occitanismes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: occitanitzar

GERUNDI: occitanitzant

PARTICIPI: occitanitzat, occitanitzada, occitanitzats, occitanitzades

INDICATIU PRESENT: occitanitzo, occitanitzes, occitanitza, occitanitzem, occitanitzeu, occitanitzen

INDICATIU IMPERFET: occitanitzava, occitanitzaves, occitanitzava, occitanitzàvem, occitanitzàveu, occitanitzaven

INDICATIU PASSAT: occitanitzí, occitanitzares, occitanitzà, occitanitzàrem, occitanitzàreu, occitanitzaren

INDICATIU FUTUR: occitanitzaré, occitanitzaràs, occitanitzarà, occitanitzarem, occitanitzareu, occitanitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: occitanitzaria, occitanitzaries, occitanitzaria, occitanitzaríem, occitanitzaríeu, occitanitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: occitanitzi, occitanitzis, occitanitzi, occitanitzem, occitanitzeu, occitanitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: occitanitzés, occitanitzessis, occitanitzés, occitanitzéssim, occitanitzéssiu, occitanitzessin

IMPERATIU: occitanitza, occitanitzi, occitanitzem, occitanitzeu, occitanitzin

->oceà

■oceà -ana

Part. sil.: o_ce_à

[del ll. oceănus, i aquest, del gr. ōkeanós, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

1 adj ant Oceànic. La mar oceana.

2 m OCEANOG i GEOL 1 La massa total d’aigua salada, única i contínua.

2 Cadascuna de les cinc grans parts d’aigua compresa entre els dos grans continents: l’oceà Atlàntic, l’oceà Pacífic, l’oceà Índic, l’oceà Àrtic i l’oceà Antàrtic.

->oceànic

■oceànic -a

Part. sil.: o_ce_à_nic

[de oceà]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’oceà o al déu grec Oceà.

2 adj i m i f D’Oceania.

3 m LING Grup de les llengües oceàniques, dit també orientals, que constitueix una subdivisió de la família lingüística austronèsia.

4 llengües oceàniques LING Grup de llengües de la família austronèsia parlades a les illes d’Oceania des de Nova Guinea fins a Hawaii.

->oceànide

oceànide

Part. sil.: o_ce_à_ni_de

f MIT En la mitologia clàssica, cadascuna de les filles de l’Oceà i de Tetis, personificadores de les deus i de les fonts.

->oceanitat

oceanitat

Part. sil.: o_ce_a_ni_tat

f CLIMAT Factor climàtic amb què hom expressa la influència de la mar en el clima d’un indret, caracteritzat per l’assuaujament de les temperatures i de les oscil·lacions tèrmiques i l’augment de la humitat.

->oceano-

■oceano-

Forma prefixada del mot grec ōkeanós, que significa ‘oceà’. Ex.: oceanografia.

->oceanògraf

■oceanògraf -a

Part. sil.: o_ce_a_nò_graf

[de oceano- i -graf]

m i f Persona versada en oceanografia.

->oceanografia

■oceanografia

Part. sil.: o_ce_a_no_gra_fi_a

[de oceano- i -grafia]

f OCEANOG i GEOL Ciència que estudia els oceans.

->oceanogràfic

■oceanogràfic -a

Part. sil.: o_ce_a_no_grà_fic

[de oceanografia]

adj Relatiu o pertanyent a l’oceanografia.

->oceanòleg

■oceanòleg -òloga

Part. sil.: o_ce_a_nò_leg

[de oceano- i -leg]

m i f OCEANOG Persona versada en oceanologia.

->oceanologia

■oceanologia

Part. sil.: o_ce_a_no_lo_gi_a

[de oceano- i -logia]

f OCEANOG Ciència que estudia els fenòmens biològics i geològics de les mars i els oceans.

->ocegenc

ocegenc -a

adj i m i f D’Oceja (Alta Cerdanya).

->ocel

■ocel

m 1 ANAT ANIM Orgànul fotosensible, propi de diversos grups d’animals pluricel·lulars, que és format per un grup de cèl·lules fotoreceptores agrupades en una estructura en forma de copa envoltada parcialment d’una capa pigmentada.

2 ENTOM A les ales dels insectes, taca rodona amb una zona central de color diferent.

->ocell

■ocell

[del ll. avicellum, dimin. de avis, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 ORNIT 1 Vertebrat de la classe dels ocells.

2 pl Classe de cordats de l’embrancament dels vertebrats, integrada per animals homeoterms i ovípars, amb el cos cobert de plomes, les mandíbules en forma de bec i les extremitats anteriors transformades en ales aptes generalment per al vol.

3 ocell de glaç Pardal d’ala blanca.

4 ocell del paradís Nom donat a tots els ocells de la família dels paradiseids, de l’ordre dels passeriformes, bàsicament frugívors, de veu semblant a la dels còrvids i parades nupcials molt espectaculars.

5 ocell de pas (o de passa) Ocell migrador.

6 ocell de tempesta Ocell de l’ordre dels procel·lariformes, de la família dels hidrobàtids (Hydrobates pelagicus), negrenc amb el carpó blanc, la cua quadrada, i que és l’ocell marí més petit d’Europa.

7 ocell lira Nom donat a les dues espècies d’ocells de la família dels menúrids, de l’ordre dels passeriformes: l’ocell lira superb (Menura novae-hollandiae), que té les dues rectrius externes corbades en forma de lira, i l’ocell lira d’Albert (Menura alberti).

8 ocell sedós Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels bombicíl·lids (Bombycilla garrulus), castany i gris amb la punta de la cua groga, gregari i que habita als boscs d’Escandinàvia i hiverna a l’Europa Central.

9 val més ésser ocell de bosc que ocell de gàbia Refrany amb què hom expressa els avantatges de la llibertat.

10 val més un ocell a la mà que cent a volar Refrany que significa que cal donar més importància a les coses petites però segures que no pas a les grans però insegures.

2 fig Eufemisme per a designar el penis.

3 fig 1 ocell de mal temps (o de mal averany) Ocell que hom creu que porta desgràcia.

2 ocell de mal temps (o de mal averany) Persona que duu males noves, mals presagis, o que hom creu que causa dissort.

3 ocell de pas Persona que només fa una curta estada en un lloc.

4 ocell de primera volada Persona que comença a actuar en la vida, que encara no té experiència.

4 ocell de paper ocellet 2.

->ocella

■ocella

[de ocell]

f poèt Ocell femella.

->ocellada

■ocellada

[de ocell; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Multitud d’ocells, especialment de moixons.

->ocellaire

■ocellaire

Part. sil.: o_ce_llai_re

[de ocell; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

m i f 1 Persona que es dedica a caçar ocells vius.

2 Persona que es dedica a la cria d’ocells.

3 Venedor d’ocells.

->ocellam

■ocellam

[de ocell; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

m Conjunt d’ocells.

->ocel·lar

■ocel·lar

adj Que té forma d’ocel.

->ocel·lat

■ocel·lat -ada

adj Que té ocels.

->ocellera

ocellera

f BOT Morró 2.

->ocelleria

■ocelleria

Part. sil.: o_ce_lle_ri_a

f Botiga on venen ocells i també molt sovint altres animals domèstics, com peixos, gats, gossos, etc.

->ocellet

■ocellet

[de ocell; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

m 1 Ocell petit.

2 Tros de paper que, plegat mitjançant la tècnica de la papiroflèxia, recorda la forma d’un ocell.

3 pl BOT Corniol.

->ocelot

■ocelot

[del cast. ocelote, i aquest, del nàhuatl océlotl ‘tigre’]

m ZOOL Mamífer carnívor del subordre dels fissípedes (Felis pardalis), de color gris terrós amb taques negrenques, propi d’Amèrica.

->oci

■oci

Hom.: ossi

Cp. ociositat

[del ll. otium, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 El fet d’estar sense fer res.

2 SOCIOL Lleure.

->ocimè

ocimè

m QUÍM ORG Compost terpènic líquid contingut en l’oli de l’alfàbrega.

->ociós

■ociós -osa

Part. sil.: o_ci_ós

[del ll. otiosus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Que està en oci, sense fer res, desocupat.

2 Que no treu cap a res. Una pregunta ociosa.

3 Inútil, sense fruit. Riqueses ocioses.

->ociosament

■ociosament

Part. sil.: o_ci_o_sa_ment

[de ociós; 1a FONT: s. XV]

adv Sense fruit o utilitat.

->ociositat

■ociositat

Part. sil.: o_ci_o_si_tat

Cp. oci

[del ll. otiosĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat d’ociós.

2 Vici d’estar ociós, de no treballar. L’ociositat és mare de tots els vicis.

->ocitocina

ocitocina

f BIOQ Oxitocina.

->oclocràcia

■oclocràcia

Part. sil.: o_clo_crà_ci_a

[del gr. okhlokratía, íd., comp. de ókhlos ‘multitud’ i krátos ‘força, poder’; 1a FONT: 1888, DLab.]

f Govern de la multitud, de la turba.

->oclocràtic

■oclocràtic -a

[de oclocràcia; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a l’oclocràcia.

->ocloure

ocloure

Part. sil.: o_clou_re

[del ll. occludĕre ‘tancar’]

v [p p oclòs -osa] tr Produir el tancament (d’algun conducte).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ocloure

GERUNDI: ocloent

PARTICIPI: oclòs, oclosa, oclosos, ocloses

INDICATIU PRESENT: ocloc, oclous, oclou, ocloem, ocloeu, oclouen

INDICATIU IMPERFET: ocloïa, ocloïes, ocloïa, ocloíem, ocloíeu, ocloïen

INDICATIU PASSAT: ocloguí, oclogueres, oclogué, ocloguérem, ocloguéreu, oclogueren

INDICATIU FUTUR: oclouré, oclouràs, oclourà, oclourem, ocloureu, oclouran

INDICATIU CONDICIONAL: oclouria, oclouries, oclouria, oclouríem, oclouríeu, oclourien

SUBJUNTIU PRESENT: oclogui, ocloguis, oclogui, ocloguem, oclogueu, ocloguin

SUBJUNTIU IMPERFET: oclogués, ocloguessis, oclogués, ocloguéssim, ocloguéssiu, ocloguessin

IMPERATIU: oclou, oclogui, ocloguem, ocloeu, ocloguin

->oclús

oclús -usa

[del ll. occlusus, -a, -um ‘tancat’]

adj Tancat. Conducte oclús.

->oclusió

■oclusió

Part. sil.: o_clu_si_ó

[del ll. occlusio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1909]

f 1 1 Acció d’ocloure;

2 l’efecte.

2 FISIOL ANIM i PAT 1 Tancament de les vores d’una obertura natural, com la dels llavis o la de les parpelles.

2 Obliteració.

3 oclusió intestinal ili 2.

3 FON Tret articulatori que consisteix en una interrupció completa del corrent fònic en un punt qualsevol de les cavitats supraglòtiques i fins i tot infraglòtiques, en algunes llengües.

4 METAL·L i QUÍM FÍS 1 Bombolla oclusa, bufat.

2 Fenomen consistent en la dissolució de gasos en metalls que origina composts intersticials.

3 QUÍM ANAL Inclusió d’anions o cations estranys en el si d’un precipitat a causa del creixement massa ràpid d’aquest.

5 METEOR Mecanisme d’elevació d’aire calent que s’esdevé en un cicló.

->oclusiu

■oclusiu -iva

Part. sil.: o_clu_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. occlusus, -a, -um, participi de occludĕre ‘tancar’]

1 adj Que produeix oclusió.

2 adj Que és produït per oclusió.

3 adj i f FON Dit del fonema que es caracteritza, articulatòriament, per una interrupció completa del corrent fònic: [p, b, t, d, k, g].

->ocnàcies

■ocnàcies

Part. sil.: oc_nà_ci_es

f BOT 1 pl Família de gutiferals que comprèn plantes llenyoses de fulles simples, flors pentàmeres i fruits varis. Cal destacar-ne l’azobé (Lophira sp).

2 sing Planta de la família de les ocnàcies.

->ocórrer

■ocórrer

[del ll. occurrĕre ‘anar a l’encontre’; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

v intr 1 Esdevenir-se, succeir. En aquella casa va ocórrer una desgràcia.

2 LITÚRG Escaure’s en un mateix dia dues festes.

3 Venir al pensament. De sobte, li ocorregué una solució.

4 Ésser present en una substància, una solució, etc. La fibra ocorre en els teixits animals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ocórrer

GERUNDI: ocorrent

PARTICIPI: ocorregut, ocorreguda, ocorreguts, ocorregudes

INDICATIU PRESENT: ocorro, ocorres, ocorre, ocorrem, ocorreu, ocorren

INDICATIU IMPERFET: ocorria, ocorries, ocorria, ocorríem, ocorríeu, ocorrien

INDICATIU PASSAT: ocorreguí, ocorregueres, ocorregué, ocorreguérem, ocorreguéreu, ocorregueren

INDICATIU FUTUR: ocorreré, ocorreràs, ocorrerà, ocorrerem, ocorrereu, ocorreran

INDICATIU CONDICIONAL: ocorreria, ocorreries, ocorreria, ocorreríem, ocorreríeu, ocorrerien

SUBJUNTIU PRESENT: ocorri, ocorris, ocorri, ocorrem, ocorreu, ocorrin

SUBJUNTIU PRESENT (alternatiu): ocorri, ocorris, ocorri, ocorreguem, ocorregueu, ocorrin

SUBJUNTIU IMPERFET: ocorregués, ocorreguessis, ocorregués, ocorreguéssim, ocorreguéssiu, ocorreguessin

IMPERATIU: ocorre, ocorri, ocorrem, ocorreu, ocorrin

IMPERATIU (alternatiu): ocorre, ocorri, ocorreguem, ocorreu, ocorrin

->ocotònids

ocotònids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers de l’ordre dels lagomorfs, amb les orelles curtes, amples i arrodonides, cua molt curta i extremitats posteriors i anteriors gairebé iguals.

2 sing Mamífer de la família dels ocotònids.

->ocraci

■ocraci -àcia

[de ocre; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Del color de l’ocre; ocrós.

->ocre

■ocre

[del fr. ocre, del ll. ochra, i aquest, del gr. ṓkhra, íd., der. de ōkhrós ‘groc’; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

1 m MINERAL, QUÍM INORG i COL Nom genèric d’un cert nombre de materials terrosos, pulverulents, emprats com a pigments.

2 adj D’un color terrós, rogenc o groguenc.

->òcrea

■òcrea

Part. sil.: ò_cre_a

f BOT Beina tubular situada a la base del pecíol i formada per dues estípules membranoses concrescents.

->ocreat

ocreat -ada

Part. sil.: o_cre_at

adj BOT Proveït d’òcrea.

->ocro-

■ocro-

Forma prefixada del mot grec ōkhrós, que significa ‘groc’. Ex.: ocrodèrmia.

->ocroleuc

ocroleuc -a

Part. sil.: o_cro_leuc

[del gr. ōkhróleukos, íd., comp. del gr. ōkhrós i leukós ‘blanc’]

adj BOT D’un color groc pàl·lid o groc blanquinós.

->ocromonadals

■ocromonadals

f BOT 1 pl Grup nombrós d’algues procariotes pertanyent a la classe de les crisofícies, integrat per espècies flagel·lades, lliures o colonials, que inclou els gèneres Ochromonas i Dinobryum.

2 sing Alga del grup de les ocromonadals.

->ocrònosi

ocrònosi

f PAT Coloració negrenca dels cartílags i dels tendons, visible sobretot a les orelles i al nas per transparència de la pell.

->ocrós

■ocrós -osa

[de ocre; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj 1 Que conté ocre.

2 Semblant a l’ocre.

3 Del color de l’ocre.

->ocrosporat

ocrosporat -ada

adj BOT Dit dels bolets d’esporada d’un color entre ocre i bru groguenc.

->oct.

oct.

abrev CRON octubre.

->oct-

■oct-

Forma prefixada del mot grec oktṓ, que significa ‘vuit’. Ex.: octode.

->octa

■octa

f METEOR Unitat de nuvolositat.

->octà

■octà

[de octa- i -à¹]

m 1 [C₈H₁₈] QUÍM ORG Alcà que ocorre en el petroli i que pot presentar 18 isòmers de cadena.

2 índex d’octà PETROL Nombre que indica la velocitat de detonació d’un combustible líquid en unes condicions d’anàlisi estàndard.

->octa-

■octa-

Forma prefixada del mot grec oktṓ, que significa ‘vuit’. Ex.: octàmetre.

->octàedre

■octàedre [o octaedre]

Part. sil.: oc_tà_e_dre, oc_ta_e_dre

[del ll. octaĕdros, i aquest, del gr. oktáedros, íd.]

m 1 GEOM 1 Políedre de vuit cares triangulars.

2 octàedre regular Octàedre en què les cares són triangles equilàters.

2 CRISTAL·L Políedre de vuit cares, generat per la cara fonamental del sistema regular o cúbic.

->octaèdric

■octaèdric -a

Part. sil.: oc_ta_è_dric

[de octàedre]

adj 1 Format de vuit cares.

2 1 GEOM Relatiu o pertanyent a l’octàedre.

2 MINERAL Que cristal·litza formant octàedres.

->octaedrita

■octaedrita

Part. sil.: oc_ta_e_dri_ta

f ASTR Siderit de ferro que conté un 12% de níquel.

->octaetèride

■octaetèride

Part. sil.: oc_ta_e_tè_ri_de

[del ll. octaetēris, -ĭdis, i aquest, del gr. oktaetērís, -ídos, íd.]

f CRON Període de vuit anys.

->octàgon

■octàgon

[del ll. octagōnus, -a, -um, i aquest, del gr. oktṓgōnos, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m GEOM Polígon de vuit angles.

->octagonal

■octagonal

[de octàgon]

adj GEOM 1 Que té vuit angles.

2 Que té per base un octàgon. Piràmide octagonal.

->octal

octal

[de l’angl. octal, per analogia amb decimal, usat en informàtica]

1 adj Que consta de vuit elements.

2 sistema octal MAT i INFORM Sistema de numeració de base vuit.

->octàmer

■octàmer -a

[de octa- i -mer]

adj Que consta de vuit parts.

->octàmetre

octàmetre

[del ll. octamĕter, -tra, -trum, íd., i aquest, del gr. oktámetros, íd.]

m POÈTICA Vers de vuit peus.

->octandre

octandre -a

adj BOT Amb vuit estams.

->octanoic

octanoic, àcid

Part. sil.: oc_ta_noic

QUÍM ORG Àcid caprílic.

->octanol

■octanol

m QUÍM ORG Cadascun dels alcohols isòmers de fórmula C₈H₁₈O derivats del n-octà.

->octant

■octant

[del ll. octans, -ntis ‘vuitena part’]

m 1 ASTR Instrument astronòmic anàleg al sextant, el sector del qual és de 45°.

2 GEOM 1 Vuitena part d’un cercle, és a dir, la part de cercle continguda en 45°.

2 Cadascuna de les vuit regions de l’espai determinades pels tres plans de coordenades en un sistema de coordenades cartesianes.

->octapèptid

octapèptid

m BIOQ Oligopèptid en la molècula del qual hi ha vuit enllaços peptídics.

->octàstil

octàstil -a

adj ARQUIT Dit de l’edifici que té vuit columnes a la façana.

->octau

■octau -ava

Part. sil.: oc_tau

[del ll. octavus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

1 adj Vuitè.

2 f 1 ACÚST Interval de freqüències que hi ha entre dos sons quan la freqüència d’un d’aquests sons és doble de la freqüència de l’altre.

2 MÚS Interval musical que abraça vuit graus de l’escala diatònica.

3 MÚS Nota musical que, respecte a una altra, n’és separada per un interval d’octava.

4 MÚS Combinació harmònica d’ambdós sons.

5 MÚS Gamma de notes compreses en l’interval d’una octava.

3 f LIT Combinació rimada de vuit versos.

4 f LITÚRG Vuitada.

5 en octau (o simplement octau) En vuitè.

->octavari

■octavari

[de octava; 1a FONT: 1565]

m 1 LITÚRG Funció religiosa que hom celebra durant els vuit dies consecutius d’una festa.

2 octavari de la unitat CRIST Pregàries fetes, sovint per cristians de diverses confessions, demanant la unitat de les esglésies, del 18 al 25 de gener.

->octaví

■octaví

[deriv. de octava (musical)]

m MÚS Nom amb el qual és conegut també el flautí.

->octavià

■octavià -ana

Part. sil.: oc_ta_vi_à

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’emperador Octavi.

2 pau octaviana Període de pau completa, com la que regnà en el món romà en temps de l’emperador Octavi.

->octet

■octet

[de l’it. ottetto, íd., der. de otto ‘vuit’]

m 1 Conjunt de vuit objectes units per una propietat comuna.

2 INFORM Signe codificat de 8 xifres binàries, que permet d’expressar 256 (2⁸) caràcters en l’enregistrament i en el tractament de dades.

3 MÚS 1 Composició musical per a vuit instruments (o per a vuit veus).

2 Conjunt de vuit músics.

4 octet electrònic QUÍM FÍS Conjunt de vuit electrons que els àtoms tendeixen a completar mitjançant la formació d’enllaços covalents per a assolir l’estructura de gas noble.

->octo-

■octo-

Forma prefixada del mot grec oktṓ, que significa ‘vuit’. Ex.: octosíl·lab, octogin.

->octobraquis

octobraquis

m pl ZOOL Octòpodes.

->octocoral·laris

octocoral·laris

m pl ZOOL Alcionaris.

->òctode

òctode

m ELECTRÒN Tub electrònic proveït de vuit elèctrodes: un ànode, un càtode i sis reixes.

->octodòntids

■octodòntids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers de l’ordre dels rosegadors, de mida petita, nocturns i vegetatius, propis dels Andes.

2 sing Mamífer de la família dels octodòntids.

->octogenari

■octogenari -ària

[del ll. octogenarius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f Que ha complert vuitanta anys i no arriba a noranta.

->octogèsim

■octogèsim -a

adj Vuitantè.

->octogesimal

■octogesimal

[de octogèsim]

adj 1 Relatiu o pertanyent al vuitanta o a la vuitantena.

2 Que procedeix o es compta per vuitantenes.

->octogin

octogin -ògina

adj BOT Amb vuit pistils.

->octògon

■octògon

[del ll. octogōnos, i aquest, del gr. octṓgōnos, íd.]

m GEOM Octàgon.

->octogonal

■octogonal

Cp. ortogonal

[de octògon]

adj GEOM Octagonal.

->octòpodes

octòpodes

m ZOOL 1 pl Ordre de mol·luscs cefalòpodes de la subclasse dels dibranquis, amb vuit braços i ventoses, de cos més curt que els braços, en forma de sac i sense aletes, i depredadors d’una gran voracitat.

2 sing Mol·lusc de l’ordre dels octòpodes.

->octopòdids

octopòdids

m ZOOL 1 pl Família de mol·luscs cefalòpodes dibranquis de l’ordre dels octòpodes, que comprèn els pops.

2 sing Mol·lusc de la família dels octopòdids.