->invertir

■invertir

[del ll. invertĕre ‘capgirar, invertir’]

v tr 1 Posar en una direcció, posició, oposada. Invertir una figura.

2 Col·locar en un ordre oposat. Invertir els termes d’una proposició.

3 1 ECON Fer una inversió. Invertir els diners en la compra de pisos.

2 fig En què invertiu el vostre temps?

CONJUGACIÓ

INFINITIU: invertir

GERUNDI: invertint

PARTICIPI: invertit, invertida, invertits, invertides

INDICATIU PRESENT: inverteixo, inverteixes, inverteix, invertim, invertiu, inverteixen

INDICATIU IMPERFET: invertia, inverties, invertia, invertíem, invertíeu, invertien

INDICATIU PASSAT: invertí, invertires, invertí, invertírem, invertíreu, invertiren

INDICATIU FUTUR: invertiré, invertiràs, invertirà, invertirem, invertireu, invertiran

INDICATIU CONDICIONAL: invertiria, invertiries, invertiria, invertiríem, invertiríeu, invertirien

SUBJUNTIU PRESENT: inverteixi, inverteixis, inverteixi, invertim, invertiu, inverteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: invertís, invertissis, invertís, invertíssim, invertíssiu, invertissin

IMPERATIU: inverteix, inverteixi, invertim, invertiu, inverteixin

->invertit

■invertit -ida

[de invertir; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj Que sofreix inversió.

2 adj i m i f impr i col·loq Homosexual, transsexual, transvestit.

3 adj GEOL Dit d’un cabussament, una capa, una sèrie, etc., quan la part més nova és situada sota la més antiga.

4 adj HERÀLD Revessat.

->investidura

■investidura

[del b. ll. investitura, íd.; 1a FONT: 1684]

f 1 Concessió d’un càrrec o una dignitat.

2 HIST En el règim feudal, acte pel qual un senyor lliurava un feu al seu vassall.

->investigable

■investigable

[del ll. investigabĭlis, íd.]

adj Susceptible d’investigació.

->investigació

■investigació

Part. sil.: in_ves_ti_ga_ci_ó

[del ll. investigatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció d’investigar;

2 l’efecte. Cal fer una investigació. Procedir a una investigació detinguda.

2 investigació operativa ESTAD Recerca operacional.

->investigador

■investigador -a

[del ll. investigator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que investiga.

->investigar

■investigar

[del ll. investigare, íd.; 1a FONT: 1487]

v tr Encercar, cercar de descobrir o conèixer alguna cosa indagant i examinant atentament tot vestigi, tot indici, etc. Investigar les causes d’un fenomen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: investigar

GERUNDI: investigant

PARTICIPI: investigat, investigada, investigats, investigades

INDICATIU PRESENT: investigo, investigues, investiga, investiguem, investigueu, investiguen

INDICATIU IMPERFET: investigava, investigaves, investigava, investigàvem, investigàveu, investigaven

INDICATIU PASSAT: investiguí, investigares, investigà, investigàrem, investigàreu, investigaren

INDICATIU FUTUR: investigaré, investigaràs, investigarà, investigarem, investigareu, investigaran

INDICATIU CONDICIONAL: investigaria, investigaries, investigaria, investigaríem, investigaríeu, investigarien

SUBJUNTIU PRESENT: investigui, investiguis, investigui, investiguem, investigueu, investiguin

SUBJUNTIU IMPERFET: investigués, investiguessis, investigués, investiguéssim, investiguéssiu, investiguessin

IMPERATIU: investiga, investigui, investiguem, investigueu, investiguin

->investiment

■investiment

[de investir]

m PSIQ Fixació, positiva o negativa, o ambdues alhora, de l’interès sobre un objecte, una persona o una conducta, que són, conseqüentment, valorats.

->investir

■investir

[del ll. investīre, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr Concedir a algú la investidura. El van investir doctor honoris causa per una universitat estrangera.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: investir

GERUNDI: investint

PARTICIPI: investit, investida, investits, investides

INDICATIU PRESENT: investeixo, investeixes, investeix, investim, investiu, investeixen

INDICATIU IMPERFET: investia, investies, investia, investíem, investíeu, investien

INDICATIU PASSAT: investí, investires, investí, investírem, investíreu, investiren

INDICATIU FUTUR: investiré, investiràs, investirà, investirem, investireu, investiran

INDICATIU CONDICIONAL: investiria, investiries, investiria, investiríem, investiríeu, investirien

SUBJUNTIU PRESENT: investeixi, investeixis, investeixi, investim, investiu, investeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: investís, investissis, investís, investíssim, investíssiu, investissin

IMPERATIU: investeix, investeixi, investim, investiu, investeixin

->inveteradament

■inveteradament

[de inveterat]

adv D’una manera inveterada.

->inveterar-se

■inveterar-se

[del ll. inveterare, íd.]

v pron Fer-se inveterat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: inveterar

GERUNDI: inveterant

PARTICIPI: inveterat, inveterada, inveterats, inveterades

INDICATIU PRESENT: invetero, inveteres, invetera, inveterem, invetereu, inveteren

INDICATIU IMPERFET: inveterava, inveteraves, inveterava, inveteràvem, inveteràveu, inveteraven

INDICATIU PASSAT: inveterí, inveterares, inveterà, inveteràrem, inveteràreu, inveteraren

INDICATIU FUTUR: inveteraré, inveteraràs, inveterarà, inveterarem, inveterareu, inveteraran

INDICATIU CONDICIONAL: inveteraria, inveteraries, inveteraria, inveteraríem, inveteraríeu, inveterarien

SUBJUNTIU PRESENT: inveteri, inveteris, inveteri, inveterem, invetereu, inveterin

SUBJUNTIU IMPERFET: inveterés, inveteressis, inveterés, inveteréssim, inveteréssiu, inveteressin

IMPERATIU: invetera, inveteri, inveterem, invetereu, inveterin

->inveterat

■inveterat -ada

[del ll. inveteratus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Antic, arrelat.

->inviabilitat

■inviabilitat

Part. sil.: in_vi_a_bi_li_tat

[de inviable]

f Qualitat d’inviable.

->inviable

■inviable

Part. sil.: in_vi_a_ble

[del ll. inviabĭlis, íd.]

adj No viable.

->invictament

■invictament

[de invicte]

adv Victoriosament.

->invicte

■invicte -a

[del ll. invictus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Mai vençut, sempre victoriós.

->invident

invident

adj i m i f Que no hi veu; cec.

->inviolabilitat

■inviolabilitat

Part. sil.: in_vi_o_la_bi_li_tat

[de inviolable]

f 1 Qualitat d’inviolable.

2 DR 1 inviolabilitat del domicili Dret fonamental dels ciutadans en virtut del qual és prohibida l’entrada i l’escorcoll del domicili sense el consentiment del seu titular o de resolució judicial, llevat casos de delicte flagrant.

2 inviolabilitat parlamentària Especial protecció penal de què gaudeixen els membres d’una cambra legislativa segons la qual tenen una total irresponsabilitat jurídica pels actes i opinions realitzats en l’exercici de llur càrrec.

3 inviolabilitat personal Especial protecció penal de què gaudeixen les persones que ocupen determinats càrrecs públics.

->inviolable

■inviolable

Part. sil.: in_vi_o_la_ble

[del ll. inviolabĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que no pot ésser, que no ha d’ésser, violat.

2 DR Que frueix de la prerrogativa de la inviolabilitat.

->inviolablement

■inviolablement

Part. sil.: in_vi_o_la_ble_ment

[de inviolable; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

adv D’una manera inviolable.

->invioladament

■invioladament

Part. sil.: in_vi_o_la_da_ment

[de inviolat]

adv D’una manera inviolada.

->inviolat

■inviolat -ada

Part. sil.: in_vi_o_lat

[del ll. inviolatus, -a, -um, íd.]

adj No violat, que conserva tota la seva integritat o puresa.

->invisibilitat

■invisibilitat

[del ll. td. invisibilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’invisible.

->invisible

■invisible

[del ll. invisibĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj No susceptible d’ésser vist, que escapa a la vista. Déu és invisible. El sol, invisible a causa dels núvols.

->invisiblement

■invisiblement

[de invisible; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

adv D’una manera invisible.

->invitació

■invitació

Part. sil.: in_vi_ta_ci_ó

[del ll. invitatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’invitar;

2 l’efecte.

2 Imprès, escrit, etc., amb què hom invita.

->invitador

■invitador -a

[del ll. invitaror, -ōris, íd.]

m i f Persona que invita.

->invitar

■invitar

[del ll. invitare, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr 1 Pregar d’acudir a un lloc, especialment a una festa, solemnitat, etc. Han invitat al casament tots els amics i coneguts.

2 p ext 1 Pregar de voler fer alguna cosa. Van invitar-la a ballar un vals.

2 Sol·licitar imperativament que hom faci alguna cosa. Els invitaren a abandonar el local.

3 p ext Incitar, alguna cosa, a una activitat determinada. Aquestes paraules inviten a meditar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: invitar

GERUNDI: invitant

PARTICIPI: invitat, invitada, invitats, invitades

INDICATIU PRESENT: invito, invites, invita, invitem, inviteu, inviten

INDICATIU IMPERFET: invitava, invitaves, invitava, invitàvem, invitàveu, invitaven

INDICATIU PASSAT: invití, invitares, invità, invitàrem, invitàreu, invitaren

INDICATIU FUTUR: invitaré, invitaràs, invitarà, invitarem, invitareu, invitaran

INDICATIU CONDICIONAL: invitaria, invitaries, invitaria, invitaríem, invitaríeu, invitarien

SUBJUNTIU PRESENT: inviti, invitis, inviti, invitem, inviteu, invitin

SUBJUNTIU IMPERFET: invités, invitessis, invités, invitéssim, invitéssiu, invitessin

IMPERATIU: invita, inviti, invitem, inviteu, invitin

->invitat

■invitat -ada

[del ll. invitatus, -a, -um, íd.]

adj i m i f 1 Que ha rebut una invitació.

2 Que pren part en una festa, en una solemnitat, etc., gràcies a una invitació.

->invitatori

■invitatori

[del ll. ecl. invitatorius, -a, -um; invitatorium, -i, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m LITÚRG i MÚS Salm 94, alternat amb una antífona, cantat a l’inici de l’ofici de matines, en el ritu llatí.

->in vitro

■in vitro^* [imbítɾo]

[expressió ll., ‘en el vidre (en la proveta)’]

loc adv i loc adj BIOL Locució que significa ‘en un medi artificial’, ‘en el laboratori’; hom l’aplica especialment a la fecundació in vitro o fecundació externa.

->in vivo

in vivo^* [imbíßo]

[llat ] loc adv i loc adj BIOL Locució que significa ‘en (l’organisme) viu’.

->invocable

■invocable

[de invocar]

adj Que pot ésser invocat.

->invocació

■invocació

Part. sil.: in_vo_ca_ci_ó

[del ll. invocatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1381]

f 1 1 Acció d’invocar;

2 l’efecte.

2 Paraules amb què hom invoca.

3 DIPL Fórmula d’un document públic amb la qual és invocada la divinitat.

4 LIT Part de la pròtasi d’un poema en la qual el poeta invoca l’ajut de la divinitat.

->invocador

■invocador -a

[del ll. invocator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj i m i f Que invoca.

->invocar

■invocar

Cp. evocar

[del ll. invocare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

v tr 1 1 Demanar a precs (a algú) ajut, protecció, etc. Invocar Déu. Morí invocant el nom de la seva mare.

2 Demanar a precs (l’ajut, la protecció, d’algú). Invocaren la clemència del príncep. Jo invoco el vostre testimoniatge.

2 p ext Anomenar algú, esmentar alguna cosa, en suport de les pròpies raons o demandes. Invocà la seva amistat amb el meu pare.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: invocar

GERUNDI: invocant

PARTICIPI: invocat, invocada, invocats, invocades

INDICATIU PRESENT: invoco, invoques, invoca, invoquem, invoqueu, invoquen

INDICATIU IMPERFET: invocava, invocaves, invocava, invocàvem, invocàveu, invocaven

INDICATIU PASSAT: invoquí, invocares, invocà, invocàrem, invocàreu, invocaren

INDICATIU FUTUR: invocaré, invocaràs, invocarà, invocarem, invocareu, invocaran

INDICATIU CONDICIONAL: invocaria, invocaries, invocaria, invocaríem, invocaríeu, invocarien

SUBJUNTIU PRESENT: invoqui, invoquis, invoqui, invoquem, invoqueu, invoquin

SUBJUNTIU IMPERFET: invoqués, invoquessis, invoqués, invoquéssim, invoquéssiu, invoquessin

IMPERATIU: invoca, invoqui, invoquem, invoqueu, invoquin

->invocatiu

■invocatiu -iva

Part. sil.: in_vo_ca_tiu

[del ll. invocativus, -a, -um, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a la invocació.

->invocatori

■invocatori -òria

[de invocar; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que conté una invocació o serveix per a invocar.

->involucel

■involucel

m BOT Involucre d’una umbèl·lula.

->involució

■involució

Part. sil.: in_vo_lu_ci_ó

[del ll. involutio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 BIOL 1 Conjunt de modificacions regressives que s’esdevenen dins una cèl·lula, un òrgan o un organisme.

2 involució senil Involució que sofreix l’organisme d’una manera general en arribar a la vellesa.

3 involució uterina Retorn progressiu de l’úter a la seva dimensió normal després del part.

2 MAT Transformació que, essent distinta de la identitat, aplicada dues vegades successivament dóna la identitat.

3 SOCIOL i POLÍT Regressió.

->involucionisme

■involucionisme

Part. sil.: in_vo_lu_ci_o_nis_me

[de involució]

m Actitud involucionista.

->involucionista

■involucionista

Part. sil.: in_vo_lu_ci_o_nis_ta

[de involució]

1 adj Relatiu o pertanyent a la involució.

2 adj i m i f SOCIOL i POLÍT Partidari d’una involució social, política.

->involucral

■involucral

[de involucre]

adj BOT Relatiu o pertanyent a l’involucre.

->involucrar

■involucrar

[de involucre; 1a FONT: 1888, DLab.]

v tr 1 Posar en un escrit, discurs, etc., assumptes, qüestions, etc., estranys al seu objecte principal.

2 Ficar (algú) en una situació o en un afer complicats, perillosos, etc.; embolicar, enredar. Fes el que vulguis, però, a mi, no m’hi involucris.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: involucrar

GERUNDI: involucrant

PARTICIPI: involucrat, involucrada, involucrats, involucrades

INDICATIU PRESENT: involucro, involucres, involucra, involucrem, involucreu, involucren

INDICATIU IMPERFET: involucrava, involucraves, involucrava, involucràvem, involucràveu, involucraven

INDICATIU PASSAT: involucrí, involucrares, involucrà, involucràrem, involucràreu, involucraren

INDICATIU FUTUR: involucraré, involucraràs, involucrarà, involucrarem, involucrareu, involucraran

INDICATIU CONDICIONAL: involucraria, involucraries, involucraria, involucraríem, involucraríeu, involucrarien

SUBJUNTIU PRESENT: involucri, involucris, involucri, involucrem, involucreu, involucrin

SUBJUNTIU IMPERFET: involucrés, involucressis, involucrés, involucréssim, involucréssiu, involucressin

IMPERATIU: involucra, involucri, involucrem, involucreu, involucrin

->involucrat

involucrat -ada

[de involucrar]

adj BOT Que presenta involucre.

->involucre

■involucre

[del ll. involūcrum ‘embolcall’; 1a FONT: 1888, DLab.]

m BOT Conjunt de bràctees que guarneixen certes flors i inflorescències.

->involuntari

■involuntari -ària

[del ll. involuntarius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj No voluntari. Un error involuntari.

->involuntàriament

■involuntàriament

Part. sil.: in_vo_lun_tà_ri_a_ment

[de involuntari]

adv D’una manera involuntària, sense voler.

->involut

■involut -a

[del ll. involūtus, -a, -um ‘embolcallat’]

1 adj BOT En la prefoliació, dit de la fulla amb els marges enrotllats cap a la cara interior o anversa.

2 adj BOT Induplicat.

3 f GEOM Donada una corba C, cadascuna de les corbes de la família de la qual C és l’envolupant.

->involutiu

■involutiu -iva

Part. sil.: in_vo_lu_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. involūtus, -a, -um, part. de involvĕre ‘enrotllar, embolcallar’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj 1 Involut.

2 Relatiu o pertanyent a la involució. Procés involutiu.

->invulnerabilitat

■invulnerabilitat

[de invulnerable]

f Qualitat d’invulnerable.

->invulnerable

■invulnerable

[del ll. invulnerabĭlis, íd.]

adj No vulnerable.

->invulnerat

■invulnerat -ada

[del ll. invulneratus, -a, -um, íd.]

adj No vulnerat.

->inxa

■inxa

[del cast. hincha, de hincharse ‘inflamar-se’, d’on ‘estella que causa inflamació’, o del fr. i oc. anche/enche, íd., d’origen incert, o potser de l’ant. inxar ‘provocar malvolença’, d’origen onomatopeic; 1a FONT: 1396]

f 1 1 Estella petita. Fregant la taula se m’ha clavat una inxa.

2 Bocinet d’os trencat.

2 MÚS Llengüeta.

->ió

■ió

Part. sil.: i_ó

[del gr. iṓn, ióntos, part. pres. del verb eĩmi ‘anar’]

m 1 FÍS i QUÍM Àtom o grup d’àtoms que tenen una càrrega elèctrica deguda a la pèrdua (ió positiu) o a la captura (ió negatiu) d’electrons.

2 efecte de l’ió comú QUÍM INORG En un electròlit feble en equilibri iònic, desplaçament de l’equilibri, en el sentit de contrarestar l’augment de concentració produïda per addició de l’ió.

3 ió carboni QUÍM ORG Catió orgànic en què el defecte de càrrega electrònica és localitzat en un àtom de carboni.

4 ió gram QUÍM Massa d’un ió expressada en grams.

->Io

Io

símb FÍS NUC ioni.

->-ió

-ió

Sufix, del llatí -io, -iōnis, que significa ‘acció de’. Ex.: confessió, rebel·lió.

->iod

■iod

Part. sil.: iod

Hom.: iot

[de l’heb. yod, íd.]

f 1 Nom de la desena lletra dels alfabets hebreu i arameu.

2 LING Element fonètic palatal molt tancat de caràcter semivocàlic o semiconsonàntic, de gran importància en l’evolució del llatí a les llengües romàniques.

->iodació

■iodació

Part. sil.: io_da_ci_ó

f QUÍM Introducció d’un o més àtoms de iode en una molècula, especialment en una molècula orgànica.

->iodar

■iodar

Part. sil.: io_dar

[de iode]

v tr 1 Impregnar o tractar amb iode.

2 QUÍM Sotmetre una substància o un compost a iodació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: iodar

GERUNDI: iodant

PARTICIPI: iodat, iodada, iodats, iodades

INDICATIU PRESENT: iodo, iodes, ioda, iodem, iodeu, ioden

INDICATIU IMPERFET: iodava, iodaves, iodava, iodàvem, iodàveu, iodaven

INDICATIU PASSAT: iodí, iodares, iodà, iodàrem, iodàreu, iodaren

INDICATIU FUTUR: iodaré, iodaràs, iodarà, iodarem, iodareu, iodaran

INDICATIU CONDICIONAL: iodaria, iodaries, iodaria, iodaríem, iodaríeu, iodarien

SUBJUNTIU PRESENT: iodi, iodis, iodi, iodem, iodeu, iodin

SUBJUNTIU IMPERFET: iodés, iodessis, iodés, iodéssim, iodéssiu, iodessin

IMPERATIU: ioda, iodi, iodem, iodeu, iodin

->iodargirita

iodargirita

Part. sil.: io_dar_gi_ri_ta

f MINERAL Iodur d’argent, AgI, mineral d’argent, anomenat també iodita.

->iodat

■iodat -ada

Part. sil.: io_dat

[de iodar; 1a FONT: 1868, DLCo.]

1 adj QUÍM Que conté iode.

2 adj MED Impregnat o tractat amb iode.

3 m QUÍM INORG 1 Qualsevol sal de l’àcid iòdic.

2 Anió de fórmula IO₃, derivat de l’àcid iòdic per pèrdua de l’hidrogen.

->iodatometria

■iodatometria

Part. sil.: io_da_to_me_tri_a

f QUÍM ANAL Mètode d’anàlisi volumètrica que fa ús d’una solució valorant de iodat de potassi.

->iode

■iode

Part. sil.: io_de

[del gr. iṓdēs ‘violat, marró’, de íon ‘violeta’ i eĩdos ‘aspecte’, creat pel químic L.-J. Gay-Lussac el 1812, en observar el color violat dels seus vapors; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m 1 QUÍM INORG i BIOL [símb: I] Element no metàl·lic pertanyent a la família dels halògens, de nombre atòmic 53 i de pes atòmic 126,9044.

2 índex de iode QUÍM ANAL Percentatge de pes d’halogen, calculat com a iode, absorbit per un greix en unes condicions determinades.

3 tintura de iode FARM Solució de iode en alcohol, emprada com a desinfectant.

->iòdel

iòdel

Part. sil.: iò_del

[de l’al. dialectal alpí jodeln, verb onomatopeic der. del crit jo, que es modula passant sense transició de la veu de pit a la veu de cap amb falset agut]

m MÚS Modalitat de cant popular, a una veu o a unes quantes, típica dels habitants del Tirol i de les muntanyes suïsses, que es caracteritza pel pas constant de la veu normal a un falset agut.

->iodhídric

■iodhídric -a

Part. sil.: iod_hí_dric

adj QUÍM 1 Que conté àcid iodhídric.

2 àcid iodhídric Compost de fórmula HI que en estat anhidre és un gas d’olor irritant, format per molècules de iodur d’hidrogen.

->iòdic

■iòdic -a

Part. sil.: iò_dic

[de iode; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj QUÍM INORG 1 Relatiu o pertanyent al iode.

2 Que conté iode.

3 Dit especialment dels composts de iode en què aquest té una valència o un nombre d’oxidació de +5.

->iòdide

iòdide

Part. sil.: iò_di_de

f PAT Erupció cutània provocada per l’ús intern del iode.

->iodimetria

■iodimetria

Part. sil.: io_di_me_tri_a

f QUÍM ANAL Mètode volumètric d’anàlisi de substàncies reductores mitjançant una solució valorant de iode, la qual conté un excés de iodur i forma el complex triiodur I^-˜₃.

->iodimètric

iodimètric -a

Part. sil.: io_di_mè_tric

adj QUÍM ANAL Relatiu o pertanyent a la iodimetria.

->iodirita

iodirita

Part. sil.: io_di_ri_ta

f MINERAL Iodargirita.

->iodisme

■iodisme

Part. sil.: io_dis_me

m PAT Estat morbós produït per l’ús excessiu o prolongat de les preparacions de iode.

->iodit

■iodit

Part. sil.: io_dit

m QUÍM INORG 1 Qualsevol sal de l’àcid iodós.

2 Anió de fórmula IO^-˜₂, derivat de l’àcid iodós per pèrdua de l’hidrogen.

->iodita

iodita

Part. sil.: io_di_ta

f MINERAL Iodargirita.

->iodització

■iodització

Part. sil.: io_dit_za_ci_ó

[de ioditzar]

f LING 1 Procés fonològic de palatalització pel qual un fonema es converteix en iod; per exemple llatí vinea > vinia > vinya; palea > palia > palla; lacte > laite > llet; area > aria > aira > era; vetulu > vetlu > veclu > vell.

2 Ieisme.

->ioditzar

■ioditzar

Part. sil.: io_dit_zar

[de iod]

v tr LING 1 Palatalitzar (un fonema) convertint-lo en iod.

2 Fer ieisme.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ioditzar

GERUNDI: ioditzant

PARTICIPI: ioditzat, ioditzada, ioditzats, ioditzades

INDICATIU PRESENT: ioditzo, ioditzes, ioditza, ioditzem, ioditzeu, ioditzen

INDICATIU IMPERFET: ioditzava, ioditzaves, ioditzava, ioditzàvem, ioditzàveu, ioditzaven

INDICATIU PASSAT: ioditzí, ioditzares, ioditzà, ioditzàrem, ioditzàreu, ioditzaren

INDICATIU FUTUR: ioditzaré, ioditzaràs, ioditzarà, ioditzarem, ioditzareu, ioditzaran

INDICATIU CONDICIONAL: ioditzaria, ioditzaries, ioditzaria, ioditzaríem, ioditzaríeu, ioditzarien

SUBJUNTIU PRESENT: ioditzi, ioditzis, ioditzi, ioditzem, ioditzeu, ioditzin

SUBJUNTIU IMPERFET: ioditzés, ioditzessis, ioditzés, ioditzéssim, ioditzéssiu, ioditzessin

IMPERATIU: ioditza, ioditzi, ioditzem, ioditzeu, ioditzin

->iodo-

■iodo-

QUÍM Forma prefixada del mot iode que indica la presència del iode en un compost. Ex.: iodoform, iodobenzè.

->iodoform

■iodoform

Part. sil.: io_do_form

m [CHI₃] QUÍM ORG Compost trihalogenat emprat com a antisèptic.

->iodometria

■iodometria

Part. sil.: io_do_me_tri_a

f QUÍM ANAL Mètode indirecte d’anàlisi volumètrica de substàncies oxidants, basat en la reacció d’aquestes amb un excés d’ió iodur.

->iodomètric

iodomètric -a

Part. sil.: io_do_mè_tric

adj QUÍM ANAL Relatiu o pertanyent a la iodometria.

->iodós

iodós -osa

Part. sil.: io_dós

adj QUÍM INORG Dit dels composts de iode en què aquest té una valència o un nombre d’oxidació de +3.

->iodoteràpia

■iodoteràpia

Part. sil.: io_do_te_rà_pi_a

f TERAP Tractament que utilitza el iode o els seus derivats.

->ioduc

ioduc

Part. sil.: io_duc

m BOT Cèl·lula rica en iode.

->iodur

■iodur

Part. sil.: io_dur

m QUÍM INORG Compost binari de iode amb un element menys electronegatiu, en el qual el iode actua amb el nombre d’oxidació de -1.

->ioduració

ioduració

Part. sil.: io_du_ra_ci_ó

f QUÍM Acció de iodurar.

->iodurar

iodurar

Part. sil.: io_du_rar

v tr QUÍM Impregnar de iodur.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: iodurar

GERUNDI: iodurant

PARTICIPI: iodurat, iodurada, iodurats, iodurades

INDICATIU PRESENT: ioduro, iodures, iodura, iodurem, iodureu, ioduren

INDICATIU IMPERFET: iodurava, ioduraves, iodurava, ioduràvem, ioduràveu, ioduraven

INDICATIU PASSAT: iodurí, iodurares, iodurà, ioduràrem, ioduràreu, ioduraren

INDICATIU FUTUR: ioduraré, ioduraràs, iodurarà, iodurarem, iodurareu, ioduraran

INDICATIU CONDICIONAL: ioduraria, ioduraries, ioduraria, ioduraríem, ioduraríeu, iodurarien

SUBJUNTIU PRESENT: ioduri, ioduris, ioduri, iodurem, iodureu, iodurin

SUBJUNTIU IMPERFET: iodurés, ioduressis, iodurés, ioduréssim, ioduréssiu, ioduressin

IMPERATIU: iodura, ioduri, iodurem, iodureu, iodurin

->ioga

■ioga

Part. sil.: io_ga

[del sànscrit yoga ‘unió’]

m HIND 1 Un dels sis sistemes de la filosofia hindú, una de les formes del qual, anomenada hatha yoga (ioga de la força), es basa en la teoria fisiològica segons la qual l’home té un poder diví, que li cal descobrir, situat a la columna vertebral i unit al centre psíquic situat al cap.

2 Exercicis corporals del hatha yoga.

->iogui

■iogui

Part. sil.: io_gui

[del sànscrit iogui, íd.]

1 adj Relatiu o pertanyent al ioga.

2 m i f Persona que practica el ioga.

->iogurt

■iogurt

Part. sil.: io_gurt

[del turc yoghurt, íd.; 1a FONT: c. 1917]

m ALIM Aliment obtingut per fermentació làctica de la llet.

->iogurtera

■iogurtera

Part. sil.: io_gur_te_ra

[de iogurt]

f Fermentador casolà per a la producció de iogurt.

->iohimbina

iohimbina

Part. sil.: io_him_bi_na

f [C₂₁H₂₆O₃N₂] FARM Alcaloide extret de l’escorça del Corynanthe yohimbe.

->io-io

■io-io

Part. sil.: io-io

[sembla una marca registrada d’origen onomatopeic i procedència incerta]

m JOCS Joguina consistent en dos discs de fusta, plàstic, etc., units per un eix, que hom fa pujar i baixar mitjançant un fil enrotllat en aquest eix.

->iol

■iol

Part. sil.: iol

[de l’angl. yawl, íd., d’origen incert]

m CONSTR NAV Embarcació esportiva descoberta, llarga i fina amb quatre, sis o vuit remadors i amb popa de quadre.

->iola

■iola

Part. sil.: io_la

[de l’angl. yawl, íd.]

f CONSTR NAV Embarcació al servei del capità d’una nau o del comandament d’un vaixell, oberta, elegant, de línies fines, amb espill a popa, rasa, propulsada amb rems armats en punta i governada amb timó.

->ioleta

■ioleta

Part. sil.: io_le_ta

[de iola]

f CONSTR NAV Iol construït per a un sol remer.

->ioni

■ioni

Part. sil.: io_ni

m FÍS NUC [símb: Io] Isòtop natural del tori, de pes atòmic 230.

->iònic

■iònic -a

Part. sil.: i_ò_nic

[de ió]

adj QUÍM 1 FÍS i 1 Relatiu o pertanyent a un ió.

2 Que conté ions.

2 cristall iònic Cristall compost per ions d’elements fortament electropositius i ions d’elements fortament electronegatius.

->ionitzable

■ionitzable

Part. sil.: i_o_nit_za_ble

[de ionitzar]

adj FÍS i QUÍM Susceptible d’ésser ionitzat.

->ionització

■ionització

Part. sil.: i_o_nit_za_ci_ó

[de ionitzar]

f 1 FÍS i QUÍM 1 Procés de ruptura dels enllaços electrònics en els àtoms, que produeix la formació de parelles d’ions de càrregues oposades.

2 energia d’ionització Energia necessària perquè un electró lligat a un àtom o a una molècula pugui escapar-se del sistema al qual pertany.

2 constant d’ionització QUÍM Constant d’equilibri de la reacció d’ionització d’un àcid (K_a) o d’una base de Brønsted (K_b) en el dissolvent.

3 ionització per xoc FÍS Ionització d’un àtom o d’una molècula d’un gas o d’un vapor produïda quan una partícula hi incideix amb energia suficient i li fa alliberar un electró.

->ionitzant

■ionitzant

Part. sil.: i_o_nit_zant

[de ionitzar]

adj FÍS i QUÍM Que ionitza.

->ionitzar

■ionitzar

Part. sil.: i_o_nit_zar

[de ió]

v FÍS i QUÍM 1 tr Produir una ionització.

2 pron Experimentar una ionització.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ionitzar

GERUNDI: ionitzant

PARTICIPI: ionitzat, ionitzada, ionitzats, ionitzades

INDICATIU PRESENT: ionitzo, ionitzes, ionitza, ionitzem, ionitzeu, ionitzen

INDICATIU IMPERFET: ionitzava, ionitzaves, ionitzava, ionitzàvem, ionitzàveu, ionitzaven

INDICATIU PASSAT: ionitzí, ionitzares, ionitzà, ionitzàrem, ionitzàreu, ionitzaren

INDICATIU FUTUR: ionitzaré, ionitzaràs, ionitzarà, ionitzarem, ionitzareu, ionitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: ionitzaria, ionitzaries, ionitzaria, ionitzaríem, ionitzaríeu, ionitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: ionitzi, ionitzis, ionitzi, ionitzem, ionitzeu, ionitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: ionitzés, ionitzessis, ionitzés, ionitzéssim, ionitzéssiu, ionitzessin

IMPERATIU: ionitza, ionitzi, ionitzem, ionitzeu, ionitzin

->iono-

iono-

Forma prefixada del mot grec iṓn, ióntos, que significa ‘que va’. Ex.: ionograma, ionosfera, ionoteràpia.

->ionoforesi

ionoforesi

Part. sil.: i_o_no_fo_re_si

f QUÍM ANAL i BIOQ Tipus particular d’electroforesi caracteritzada per l’electromigració de partícules amb càrrega a través de dissolucions conductores.

->ionograma

ionograma

Part. sil.: i_o_no_gra_ma

m MED Determinació i enregistrament de la composició iònica d’un humor.

->ionòmetre

ionòmetre

Part. sil.: i_o_nò_me_tre

m FÍS Instrument que mesura la intensitat d’una radiació a partir de la ionització que la radiació provoca en un medi.

->ionona

■ionona

Part. sil.: io_no_na

[del gr. íon ‘viola’ i [cet]ona]

f [C₁₃H₂₀O] PERFUM Cadascuna de les dues cetones α i β no saturades, de natura terpènica i aïllades de l’oli essencial de la Boronia megastima.

->ionosfera

■ionosfera

Part. sil.: i_o_nos_fe_ra

[de iono- i -sfera]

f METEOR Capa superior de l’atmosfera terrestre que s’estén entre els 80 i els 300 km d’altitud en valors mitjans.

->ionoteràpia

ionoteràpia

Part. sil.: i_o_no_te_rà_pi_a

f TERAP 1 Mètode terapèutic que consisteix en la introducció d’ions de sals solubles en els teixits orgànics mitjançant un corrent elèctric.

2 Tractament mitjançant els raigs ultraviolats.

->ionqui

ionqui

Part. sil.: ion_qui

m i f En l’argot de la droga, drogoaddicte, especialment el que ho és per via intravenosa.

->iontoforesi

iontoforesi

Part. sil.: i_on_to_fo_re_si

f TERAP Cataforesi.

->ioruba

■ioruba

Part. sil.: io_ru_ba

1 adj Relatiu o pertanyent als iorubes o a llur llengua.

2 m i f ETNOL Individu d’un poble migratori, procedent probablement de l’alt Nil, de cultura atlàntica oriental, que habita actualment al sud-oest de Nigèria i al sud del Benín.

3 m LING Llengua nigerocongolesa del grup kwa, parlada pels iorubes.

->iot

■iot

Part. sil.: iot

Hom.: iod

[de l’angl. yacht, del neerl. jacht, neerl. ant. abreujat jaghtschip ‘vaixell de cacera, de persecució’]

m CONSTR NAV Qualsevol embarcació emprada per la navegació esportiva i d’esbargiment.

->iota

■iota

Part. sil.: io_ta

[del gr. iõta, íd.]

f 1 Nom de la novena lletra de l’alfabet grec [ι Ι].

2 Una quantitat molt petita d’una cosa.

->iotacisme

iotacisme

Part. sil.: io_ta_cis_me

m LING Itacisme.

->iotització

■iotització

Part. sil.: io_tit_za_ci_ó

f LING Itacisme.

->iotitzar

■iotitzar

Part. sil.: io_tit_zar

v tr LING Fer itacisme.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: iotitzar

GERUNDI: iotitzant

PARTICIPI: iotitzat, iotitzada, iotitzats, iotitzades

INDICATIU PRESENT: iotitzo, iotitzes, iotitza, iotitzem, iotitzeu, iotitzen

INDICATIU IMPERFET: iotitzava, iotitzaves, iotitzava, iotitzàvem, iotitzàveu, iotitzaven

INDICATIU PASSAT: iotitzí, iotitzares, iotitzà, iotitzàrem, iotitzàreu, iotitzaren

INDICATIU FUTUR: iotitzaré, iotitzaràs, iotitzarà, iotitzarem, iotitzareu, iotitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: iotitzaria, iotitzaries, iotitzaria, iotitzaríem, iotitzaríeu, iotitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: iotitzi, iotitzis, iotitzi, iotitzem, iotitzeu, iotitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: iotitzés, iotitzessis, iotitzés, iotitzéssim, iotitzéssiu, iotitzessin

IMPERATIU: iotitza, iotitzi, iotitzem, iotitzeu, iotitzin

->ipecacuana

■ipecacuana

Part. sil.: i_pe_ca_cu_a_na

[del port. ipecacuanha i aquest, del tupí brasiler; 1a FONT: 1839, DLab.]

f BOT i FARM Arbust de la família de les rubiàcies (Cephaelis ipecacuanha), de fulles oposades i flors pentàmeres en glomèruls esfèrics, propi de l’Amèrica tropical, que té propietats diaforètiques, emètiques i expectorants.

->iperita

■iperita

[v. yperita]

f [(ClCH₂CH₂)₂S] QUÍM Compost sulfurat emprat com a gas de guerra.

->iponomèutids

iponomèutids

Part. sil.: i_po_no_mèu_tids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes de l’ordre dels lepidòpters, de mida petita o molt petita.

2 sing Insecte de la família dels iponomèutids.

->ipseïtat

ipseïtat

Part. sil.: ip_se_ï_tat

f FILOS Principi d’individuació o conjunt de propietats que caracteritzen un ésser en la seva individualitat única.

->ípsilon

■ípsilon

[del gr. ypsilón, íd.]

f 1 Nom de la vintena lletra de l’alfabet grec [υ Υ].

2 PART Partícula del grup dels mesons amb càrrega elèctrica nul·la, que, per la seva massa de 16 864,1 × 10^-30 kg, és la més pesant de les conegudes.

->ipso facto

■ipso facto^* [ìpsofákto]

[llat ] loc adv Locució que significa ‘immediatament’, ‘a l’acte’. En el llenguatge jurídic significa ‘pel mateix fet’.

->ipsolateral

ipsolateral

adj ANAT Homolateral.

->Ir

Ir

símb QUÍM INORG iridi.

->ir-

■ir-

[variant d’in- davant r] Prefix, del llatí in, que indica negació o privació d’allò significat pel mot amb el qual forma el compost. Ex.: irregularitat, irracional.

->-ir

-ir

Sufix, del llatí -ire, que significa ‘convertir en’. Ex.: espessir, estretir, afavorir.

->ira

■ira

[del ll. ira, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 PSIC Emoció bàsica que sol manifestar-se amb una forta descàrrega del sistema nerviós autònom, sovint acompanyada d’activitats somàtiques agressives.

2 ira de Déu BÍBL Expressió antropomòrfica, equivalent a les de còlera o indignació divina, que indica la no-impassibilitat i el judici condemnador de Déu envers el pecat i la condemnació a què es lliuren els qui s’hi afermen.

3 ira de Júpiter HERÀLD llamp 3.

->iracund

■iracund -a

[del ll. iracundus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Propens a la ira.

->iracúndia

■iracúndia

Part. sil.: i_ra_cún_di_a

[del ll. iracundia, íd.; 1a FONT: s. XV]

f Qualitat d’iracund.

->iradament

■iradament

[de irat]

adv Amb ira.

->iranià

■iranià -ana

Part. sil.: i_ra_ni_à

1 adj i m i f De l’Iran (estat d’Àsia).

2 adj i m LING Irànic.

->irànic

■irànic -a

adj i m LING Dit del grup lingüístic nascut de l’indoeuropeu i format per les llengües parlades a l’Iran.

->iranoturanià

iranoturanià -ana

Part. sil.: i_ra_no_tu_ra_ni_à

adj BIOGEOG 1 Propi de la regió iranoturaniana.

2 regió iranoturaniana Regió biogeogràfica que comprèn l’Àsia central i el sud-est d’Europa.

->iraquià

■iraquià -ana

Part. sil.: i_ra_qui_à

adj i m i f De l’Iraq (estat d’Àsia).

->irascibilitat

■irascibilitat

[del b. ll. irascibilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’irascible.

->irascible

■irascible

[del ll. irascibĭlis, íd.; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

adj Prompte a irritar-se.

->irat

■irat -ada

[del ll. iratus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1242]

adj 1 Encès d’ira.

2 p ext Que denota ira.

->irèixer-se

■irèixer-se

Part. sil.: i_rèi_xer-se

[del ll. īrascī, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v pron ant Aïrar-se.

->irenarca

■irenarca

m HIST A la Roma imperial, funcionari que tenia cura de la pau i la tranquil·litat públiques.

->irenisme

irenisme

[del b. ll. irenismus, i aquest, der. del gr. eirḗnē ‘pau’]

m CRIST Actitud conciliadora sostinguda per cristians de diferents confessions per a l’estudi de les qüestions que els separen.

->irenista

irenista

[formació culta analògica sobre la base del ll. eirḗnē ‘pau’]

1 adj i m i f Que creu en la pau universal.

2 CRIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’irenisme.

2 m i f Partidari de l’irenisme.

->irid-

■irid-

Forma prefixada del mot grec ĩris, íridos, que significa ‘iris’. Ex.: iridectomia, iridescent.

->iridàcies

■iridàcies

Part. sil.: i_ri_dà_ci_es

f BOT 1 pl Família de liliïflores que consta d’unes 1 500 espècies de plantes herbàcies rizomatoses o bulboses, amb fulles allargades, equitants i embeinadores.

2 sing Planta de la família de les iridàcies.

->iridectomia

■iridectomia

Part. sil.: i_ri_dec_to_mi_a

f CIR Resecció parcial de l’iris per tal d’obrir un pas als raigs lluminosos o per disminuir la hipertensió ocular en inflamacions.

->iriderèmia

■iriderèmia

Part. sil.: i_ri_de_rè_mi_a

f OFTAL Falta congènita de l’iris.

->iridescència

■iridescència

Part. sil.: i_ri_des_cèn_ci_a

[de iridescent]

f ÒPT Propietat que presenten certs cossos de produir coloracions semblants a la de l’iris.

->iridescent

■iridescent

[formació culta analògica sobre la base del ll. iris, -ĭdis, amb el sufix ll. -escent (v. degenerescent)]

adj ÒPT Que posseeix iridescència.

->iridi

■iridi

[del ll. científic iridium, creat el 1804 pel químic anglès Smithson Tennant (1761-1815), que el va descobrir, sobre el ll. iris, -ĭdis, a causa dels reflexos variats de l’element, com l’iris]

m QUÍM INORG [símb: Ir] Element metàl·lic pertanyent al grup del platí, de nombre atòmic 77 i pes atòmic 192,2.

->iridià

■iridià -ana

Part. sil.: i_ri_di_à

[de iris]

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’iris.

->irídic¹

■irídic¹ -a

[v. iridià]

adj ANAT ANIM Iridià.

->irídic²

■irídic² -a

[de iridi]

adj QUÍM INORG 1 Relatiu o pertanyent a l’iridi.

2 Que conté iridi.

3 esp Dit dels composts d’iridi en què aquest té una valència o un nombre d’oxidació de +4.

->iridina

■iridina

f [C₂₄H₂₆O₁₃] QUÍM ORG Glucòsid extret de certes espècies de lliris.

->iridio-

■iridio-

QUÍM Forma prefixada del mot iridi, que denota la presència d’aquest element. Ex.: iridioplatí.

->irido-

■irido-

Forma prefixada del mot grec ĩris, íridos, que significa ‘iris’. Ex.: iridotomia, iridòcit.

->iridòcit

iridòcit

m CIT Cèl·lula de forma el·lipsoïdal que conté cristall de guanina o urats i reflecteix la llum provocant una iridescència típica.

->iridodiagnosi

iridodiagnosi

Part. sil.: i_ri_do_di_ag_no_si

f MED Mètode de diagnosi de les malalties sistèmiques per les dades hipotèticament subministrades pels canvis de forma i color de l’iris.

->iridologia

iridologia

Part. sil.: i_ri_do_lo_gi_a

f 1 OFTAL Conjunt de coneixements sobre l’iris.

2 MED Iridodiagnosi.

->iridoplegia

iridoplegia

Part. sil.: i_ri_do_ple_gi_a

f PAT Paràlisi de l’esfínter de l’iris.

->iridós

■iridós -osa

adj QUÍM INORG Dit dels composts d’iridi en què aquest té una valència o un nombre d’oxidació de +3.

->iris

■iris

[del ll. iris, -ĭdis, i aquest, del gr. ĩris, íridos, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 1 METEOR Arc de Sant Martí.

2 Coloració anàloga a la de l’arc de Sant Martí.

2 ANAT ANIM Formació membranosa circular, pigmentada i contràctil situada a la cambra anterior de l’ull, darrere la còrnia i immediatament davant el cristal·lí.

3 BOT lliri 1.

->irisació

■irisació

Part. sil.: i_ri_sa_ci_ó

[de irisar; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f ÒPT 1 1 Acció d’irisar;

2 l’efecte.

2 Iridescència.

->irisar

■irisar

[de iris; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

v tr ÒPT Fer iridescent, colorar una cosa amb els colors de l’iris.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: irisar

GERUNDI: irisant

PARTICIPI: irisat, irisada, irisats, irisades

INDICATIU PRESENT: iriso, irises, irisa, irisem, iriseu, irisen

INDICATIU IMPERFET: irisava, irisaves, irisava, irisàvem, irisàveu, irisaven

INDICATIU PASSAT: irisí, irisares, irisà, irisàrem, irisàreu, irisaren

INDICATIU FUTUR: irisaré, irisaràs, irisarà, irisarem, irisareu, irisaran

INDICATIU CONDICIONAL: irisaria, irisaries, irisaria, irisaríem, irisaríeu, irisarien

SUBJUNTIU PRESENT: irisi, irisis, irisi, irisem, iriseu, irisin

SUBJUNTIU IMPERFET: irisés, irisessis, irisés, iriséssim, iriséssiu, irisessin

IMPERATIU: irisa, irisi, irisem, iriseu, irisin

->iritis

■iritis

f OFTAL Inflamació de l’iris.

->irlandès

■irlandès -esa

1 adj i m i f D’Irlanda (illa i país d’Europa) o de l’irlandès (llengua).

2 m LING Llengua cèltica pertanyent a la branca goidèlica del grup insular, parlada pels irlandesos.

3 escriptura irlandesa ESCR Escriptura insular.

->irona

■irona

[de iris (planta) i -ona (v. acetona)]

f QUÍM ORG i PERFUM Cetona oliosa, olorosa, que ocorre a l’arrel de les violetes, emprada en perfumeria.

->ironia

■ironia

Part. sil.: i_ro_ni_a

[del ll. ironīa, i aquest, del gr. eirōneía ‘interrogació fingint ignorància; dissimulació’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 1 Figura retòrica que consisteix a expressar una intenció amb un llenguatge de significat aparentment contrari, com a retret o burla.

2 Forma d’humor que adopta aquest recurs.

2 [sovint en pl] fig Esdeveniment contrari al que hom té dret a esperar.

3 FILOS Procediment interrogatori utilitzat per Sòcrates, el qual, fingint d’ignorar una cosa, demostrava que en tenia un coneixement superior al del seu interlocutor que presumia de saber-la.

->irònic

■irònic -a

[del ll. ironĭcus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la ironia, que denota ironia.

2 Donat a la ironia.

->irònicament

■irònicament

[de irònic; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adv D’una manera irònica, amb ironia.

->ironisme

■ironisme

[de ironia]

m Ús de la ironia.

->ironista

■ironista

[de ironia]

m i f Persona que parla o escriu amb ironia.

->ironitzar

■ironitzar

[de ironia]

v 1 intr Fer ironia, parlar o escriure irònicament. En l’obra, l’autora ironitzava sobre el món de la moda.

2 tr Tractar de forma irònica.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ironitzar

GERUNDI: ironitzant

PARTICIPI: ironitzat, ironitzada, ironitzats, ironitzades

INDICATIU PRESENT: ironitzo, ironitzes, ironitza, ironitzem, ironitzeu, ironitzen

INDICATIU IMPERFET: ironitzava, ironitzaves, ironitzava, ironitzàvem, ironitzàveu, ironitzaven

INDICATIU PASSAT: ironitzí, ironitzares, ironitzà, ironitzàrem, ironitzàreu, ironitzaren

INDICATIU FUTUR: ironitzaré, ironitzaràs, ironitzarà, ironitzarem, ironitzareu, ironitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: ironitzaria, ironitzaries, ironitzaria, ironitzaríem, ironitzaríeu, ironitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: ironitzi, ironitzis, ironitzi, ironitzem, ironitzeu, ironitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: ironitzés, ironitzessis, ironitzés, ironitzéssim, ironitzéssiu, ironitzessin

IMPERATIU: ironitza, ironitzi, ironitzem, ironitzeu, ironitzin

->iroquès

■iroquès -esa

1 adj Relatiu o pertanyent als iroquesos.

2 m i f ETNOL Individu d’un poble indígena d’Amèrica del Nord, que habitava a l’actual estat de Nova York, a la vall del riu Mohawk i a la regió dels Grans Llacs.

3 m LING Llengua dels iroquesos.

->irós

■irós -osa

[de ira; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Ple d’ira, irat.

->irracional

■irracional

Part. sil.: ir_ra_ci_o_nal

[del ll. irrationalis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 No racional, no dotat de raó. Els animals irracionals.

2 Estrany o contrari a la raó, mancat de raó o fonament lògic.

3 Que no pot ésser copsat o justificat per la raó, que ultrapassa les possibilitats del coneixement racional.

4 Mancat de seny, capciós.

5 MAT 1 Dit de l’expressió que conté radicals. Nombre irracional.

2 Relatiu o pertanyent als nombres irracionals.

->irracionalisme

■irracionalisme

Part. sil.: ir_ra_ci_o_na_lis_me

[de irracional]

m FILOS Conjunt de tendències de pensament que propugnen adés la irracionalitat del real, adés que l’objecte de la fe no és a l’abast de la raó, adés el refús d’un coneixement conceptual a favor d’una altra potència cognoscitiva.

->irracionalista

■irracionalista

Part. sil.: ir_ra_ci_o_na_lis_ta

[de irracional]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’irracionalisme.

2 m i f Seguidor de l’irracionalisme.

->irracionalitat

■irracionalitat

Part. sil.: ir_ra_ci_o_na_li_tat

[de irracional]

f Qualitat d’irracional.

->irracionalment

■irracionalment

Part. sil.: ir_ra_ci_o_nal_ment

[de irracional]

adv D’una manera irracional.

->irradiació

■irradiació

Part. sil.: ir_ra_di_a_ci_ó

[del ll. td. irradiatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 FÍS ATÒM Exposició d’un cos a l’acció de les radiacions ionitzants.

2 ALIM Tractament dels aliments amb radiacions ionitzants per tal de prevenir-ne certes alteracions, segons quina sigui la quantitat de radiació rebuda.

3 DIAG i TERAP Aplicació de certs raigs com a forma terapèutica o diagnòstica.

2 ANAT ANIM Disposició anatòmica de nervis o vasos que surten d’un centre comú.

3 LING 1 Fenomen semàntic segons el qual el nom d’un objecte passa a denominar uns altres objectes que tenen algun tret comú amb el primer.

2 irradiació sinonímica Derivació sinonímica.

4 PAT Dispersió d’un impuls nerviós fora de la seva via ordinària.

->irradiància

irradiància

Part. sil.: ir_ra_di_àn_ci_a

f FÍS Quocient entre el flux energètic rebut per un element infinitament petit de superfície i l’àrea d’aquest element.

->irradiant

irradiant

Part. sil.: ir_ra_di_ant

[de irradiar]

adj FÍS Que irradia.

->irradiar

■irradiar

Part. sil.: ir_ra_di_ar

[del ll. td. irradiare, íd.]

v tr FÍS 1 Radiar.

2 Exposar un cos a algun tipus de radiació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: irradiar

GERUNDI: irradiant

PARTICIPI: irradiat, irradiada, irradiats, irradiades

INDICATIU PRESENT: irradio, irradies, irradia, irradiem, irradieu, irradien

INDICATIU IMPERFET: irradiava, irradiaves, irradiava, irradiàvem, irradiàveu, irradiaven

INDICATIU PASSAT: irradií, irradiares, irradià, irradiàrem, irradiàreu, irradiaren

INDICATIU FUTUR: irradiaré, irradiaràs, irradiarà, irradiarem, irradiareu, irradiaran

INDICATIU CONDICIONAL: irradiaria, irradiaries, irradiaria, irradiaríem, irradiaríeu, irradiarien

SUBJUNTIU PRESENT: irradiï, irradiïs, irradiï, irradiem, irradieu, irradiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: irradiés, irradiessis, irradiés, irradiéssim, irradiéssiu, irradiessin

IMPERATIU: irradia, irradiï, irradiem, irradieu, irradiïn

->irreal

■irreal

Part. sil.: ir_re_al

[de real¹]

adj 1 No real.

2 GRAM 1 Dit de l’oració, etc., condicional en la qual la pròtasi enuncia una condició que no es realitza o és irrealitzable.

2 Dit del mode subjuntiu.

->irrealitat

■irrealitat

Part. sil.: ir_re_a_li_tat

[de irreal]

f Qualitat d’irreal.

->irrealitzable

■irrealitzable

Part. sil.: ir_re_a_lit_za_ble

[de realitzable]

adj No realitzable.

->irrebatible

■irrebatible

[de rebatible]

adj No rebatible.

->irrebatiblement

■irrebatiblement

[de irrebatible]

adv D’una manera irrebatible.

->irrecobrable

■irrecobrable

[de recobrable]

adj No recobrable.

->irreconciliable

■irreconciliable

Part. sil.: ir_re_con_ci_li_a_ble

[del ll. td. irreconciliabĭlis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj No reconciliable. Són enemics irreconciliables.

->irreconciliablement

■irreconciliablement

Part. sil.: ir_re_con_ci_li_a_ble_ment

[de irreconciliable]

adv D’una manera irreconciliable.

->irrecuperable

■irrecuperable

[del ll. td. irrecuperabĭlis, íd.]

adj No recuperable.

->irrecuperablement

■irrecuperablement

[de irrecuperable]

adv D’una manera irrecuperable.

->irrecusabilitat

■irrecusabilitat

[de irrecusable]

f Qualitat d’irrecusable.

->irrecusable

■irrecusable

[del ll. irrecusabĭlis, íd.]

adj No recusable, que no pot ésser recusat.

->irrecusablement

■irrecusablement

[de irrecusable]

adv D’una manera irrecusable.

->irredempt

■irredempt -a

[del b. ll. irredemptus, -a, -um, íd.]

adj 1 No alliberat.

2 esp HIST Dit del territori subjecte a una dominació estrangera de la qual hom espera alliberar-lo.

->irredemptisme

■irredemptisme

[de irredempt]

m 1 HIST Moviment polític de caràcter nacionalista sorgit a Itàlia el 1866, que propugnava l’emancipació dels territoris italians que, després de la unificació, eren encara sota la dominació d’altres potències.

2 p ext POLÍT Moviment nacionalista que pretén l’emancipació de la dominació estrangera.

->irredemptista

■irredemptista

[de irredempt]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’irredemptisme.

2 m i f Partidari de l’irredemptisme.

->irredimible

■irredimible

[de redimible]

adj No redimible, que no pot ésser redimit.

->irreductibilitat

■irreductibilitat

[de irreductible]

f Qualitat d’irreductible.

->irreductible

■irreductible

[de reductible]

adj 1 1 No reductible, que no pot ésser reduït.

2 esp Que no pot ésser portat a un altre estat, una altra forma, etc.

3 esp Que no pot ésser sotmès, apaivagat, etc. Una oposició irreductible.

4 esp Inconciliable. Tenen caràcters irreductibles.

2 MED Dit de l’hèrnia, fractura, etc., que no pot ésser reduïda o portada al lloc que abans ocupava.

3 QUÍM Dit dels composts que deriven d’un element el nombre d’oxidació del qual és el menor possible.

4 equació irreductible MAT Equació expressada per un polinomi irreductible.

->irreductiblement

■irreductiblement

[de irreductible]

adv D’una manera irreductible.

->irreelegible

■irreelegible

Part. sil.: ir_re_e_le_gi_ble

[de reelegible]

adj No reelegible.

->irreemborsable

irreemborsable

Part. sil.: ir_re_em_bor_sa_ble

[de reemborsable]

adj No reemborsable.

->irreemplaçable

■irreemplaçable

Part. sil.: ir_re_em_pla_ça_ble

[de reemplaçable]

adj No reemplaçable.

->irreflexió

■irreflexió

Part. sil.: ir_re_fle_xi_ó

[de reflexió; 1a FONT: s. XX, Oller]

f Manca de reflexió.

->irreflexiu

■irreflexiu -iva

Part. sil.: ir_re_fle_xiu

[de reflexiu]

1 1 adj i m i f Que no reflexiona.

2 adj p ext Un temperament irreflexiu.

2 adj p ext Dit o fet sense reflexionar.

->irreflexivament

■irreflexivament

[de irreflexiu]

adv D’una manera irreflexiva, sense reflexionar.

->irreformable

■irreformable

[del ll. td. irreformabĭlis, íd.]

adj No reformable, que no pot ésser reformat.

->irrefragable

■irrefragable

[del ll. td. irrefragabĭlis, íd., de la mateixa arrel del ll. suffragare ‘sufragar’ (v. sofraja); 1a FONT: s. XV]

adj Que hom no pot contradir, contrarestar.

->irrefragablement

■irrefragablement

[de irrefragable]

adv D’una manera irrefragable.

->irrefrangibilitat

■irrefrangibilitat

[de irrefrangible]

f ÒPT Qualitat d’irrefrangible.

->irrefrangible

■irrefrangible

[de refrangible]

adj ÒPT No refrangible.

->irrefrenable

■irrefrenable

[del ll. td. irrefrenabĭlis, íd.]

adj No refrenable.

->irrefutabilitat

■irrefutabilitat

[de irrefutable]

f Qualitat d’irrefutable.

->irrefutable

■irrefutable

[del ll. td. irrefutabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj No refutable, que no pot ésser refutat.

->irrefutablement

■irrefutablement

[de irrefutable]

adv D’una manera irrefutable.

->irreg.

irreg.

abrev irregular.

->irregenerable

■irregenerable

[de regenerable]

adj No regenerable.

->irregular

■irregular

[del b. ll. irregularis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

[abrev irreg.] 1 adj 1 No regular, que no es conforma a la regla, mancat de regularitat. Forma irregular. Pols irregular.

2 BOT Dit dels òrgans vegetals asimètrics o zigomorfs.

3 GEOM Dit de la figura que no és regular.

4 LING Dit d’allò que, formant part integrant d’un sistema, no s’ajusta als patrons que hi són tinguts per regulars o normals. Verbs irregulars.

5 ORG MIL Dit de la tropa, l’exèrcit, etc., que no respon a cap organització militar oficial.

2 p ext 1 adj Que va contra la llei, el mètode, l’ús, etc., establerts.

2 adj i m DR CAN Dit de la persona que incorre en irregularitat.

->irregularitat

■irregularitat

[del b. ll. irregularĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’irregular.

2 Cosa irregular.

3 DR CAN Impediment canònic per a rebre els ordes sagrats o per a exercir-los.

->irregularment

■irregularment

[de irregular]

adv D’una manera irregular, amb irregularitat.

->irreivindicable

■irreivindicable

Part. sil.: ir_re_i_vin_di_ca_ble

[de reivindicable]

adj No reivindicable.

->irreligió

■irreligió

Part. sil.: ir_re_li_gi_ó

[del ll. irreligio, -ōnis, íd.]

f Manca de religió.

->irreligiós

■irreligiós -osa

Part. sil.: ir_re_li_gi_ós

Cp. ateu i antireligiós

[del ll. irreligiosus, -a, -um, íd.]

adj Mancat de religió.

->irreligiosament

■irreligiosament

Part. sil.: ir_re_li_gi_o_sa_ment

[de irreligiós]

adv D’una manera irreligiosa, sense religió.

->irreligiositat

■irreligiositat

Part. sil.: ir_re_li_gi_o_si_tat

[del ll. td. irreligiositas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’irreligiós.

->irrellevància

■irrellevància

Part. sil.: ir_re_lle_vàn_ci_a

[de irrellevant]

f Qualitat d’irrellevant.

->irrellevant

■irrellevant

[de rellevant]

adj No rellevant. Observacions irrellevants.

->irremeiable

■irremeiable

Part. sil.: ir_re_me_ia_ble

[de remeiable; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj 1 Que no pot ésser remeiat, que no té remei.

2 p ext Inevitable, fatal.

->irremeiablement

■irremeiablement

Part. sil.: ir_re_me_ia_ble_ment

[de irremeiable]

adv Sense remei, d’una manera irremeiable.

->irremissibilitat

■irremissibilitat

[de irremissible]

f Qualitat d’irremissible.

->irremissible

■irremissible

[del ll. td. irremissibĭlis, íd.; 1a FONT: 1596]

adj Que no té remissió possible, que no pot ésser perdonat, condonat, defugit.

->irremissiblement

■irremissiblement

[de irremissible; 1a FONT: 1503]

adv D’una manera irremissible, sense escapada o subterfugi possible.

->irremovible

■irremovible

[de remoure]

adj Que no pot ésser remogut.

->irremunerable

■irremunerable

[del ll. irremunerabĭlis, íd.]

adj No remunerable.

->irremunerat

■irremunerat -ada

[del ll. td. irremuneratus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1473]

adj No remunerat.

->irrenunciable

■irrenunciable

Part. sil.: ir_re_nun_ci_a_ble

[de renunciable]

adj No renunciable.

->irreparabilitat

■irreparabilitat

[de irreparable]

f Qualitat d’irreparable.

->irreparable

■irreparable

[del ll. irreparabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XV, Roís]

adj Que no pot ésser reparat.

->irreparablement

■irreparablement

[de irreparable]

adv D’una manera irreparable.

->irrepetible

■irrepetible

[de repetible]

adj Que no pot ésser repetit.

->irreprensible

■irreprensible

[del ll. td. irreprehensibĭlis, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj Que no mereix reprensió.

->irreprensiblement

■irreprensiblement

[de irreprensible]

adv D’una manera irreprensible.

->irrepresentable

■irrepresentable

[de representable]

adj No representable.

->irreprimible

■irreprimible

[de reprimible]

adj Que no pot ésser reprimit.

->irreprotxabilitat

■irreprotxabilitat

[de irreprotxable]

f Qualitat d’irreprotxable.

->irreprotxable

■irreprotxable

[de reprotxable; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj 1 Dit d’una persona tan correcta, que hom no pot fer-li cap reprotxe, cap retret.

2 p ext Una conducta irreprotxable.

->irreprotxablement

■irreprotxablement

[de irreprotxable]

adv D’una manera irreprotxable.

->irrescatable

■irrescatable

[de rescatable]

adj No rescatable.

->irresistibilitat

■irresistibilitat

[de irresistible]

f Qualitat d’irresistible.

->irresistible

■irresistible

[de resistible]

adj 1 Que hom no pot resistir.

2 esp Dit d’una persona extremament atractiva, seductora.

->irresistiblement

■irresistiblement

[de irresistible]

adv D’una manera irresistible.

->irresolt

■irresolt -a

[de resolt; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj No resolt.

->irresolubilitat

■irresolubilitat

[de irresoluble]

f Qualitat d’irresoluble.

->irresoluble

■irresoluble

[del ll. irresolubĭlis, íd.]

adj No resoluble.

->irresolució

■irresolució

Part. sil.: ir_re_so_lu_ci_ó

[de resolució]

f Manca de resolució.

->irresoludament

■irresoludament

[de irresolut]

adv D’una manera irresoluda.

->irresolut

■irresolut -uda

[del ll. irresolutus, -a, -um, íd.]

adj No resolut, mancat de resolució.

->irrespectuós

■irrespectuós -osa

Part. sil.: ir_res_pec_tu_ós

[de respectuós]

adj No respectuós.

->irrespectuosament

■irrespectuosament

Part. sil.: ir_res_pec_tu_o_sa_ment

[de irrespectuós; 1a FONT: s. XX, Bertrana]

adv D’una manera irrespectuosa.

->irrespirabilitat

■irrespirabilitat

[de irrespirable]

f Qualitat d’irrespirable.

->irrespirable

■irrespirable

[del ll. td. irrespirabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj No respirable.

->irresponsabilitat

■irresponsabilitat

[de irresponsable]

f Qualitat d’irresponsable.

->irresponsable

■irresponsable

[de responsable]

1 adj No responsable.

2 adj i m i f Dit de la persona a la qual hom no pot exigir responsabilitat.

->irrestringible

■irrestringible

[de restringir]

adj No restringible.

->irretractabilitat

■irretractabilitat

[de irretractable]

f Qualitat d’irretractable.

->irretractable

■irretractable

[del ll. td. irretractabĭlis, íd.]

adj No retractable.

->irretràctil

■irretràctil

[de retràctil]

adj No retràctil.

->irretratable

■irretratable

[de retratable]

adj No retratable.

->irretroactivitat

■irretroactivitat

Part. sil.: ir_re_tro_ac_ti_vi_tat

[de retroactivitat]

f DR Principi jurídic segons el qual un fet no pot ésser punit per una llei posterior a la seva comissió.

->irreverència

■irreverència

Part. sil.: ir_re_ve_rèn_ci_a

[del ll. irreverentia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 Manca de reverència.

2 Acció, paraula, irreverent.

->irreverent

■irreverent

[del ll. irreverens, -ntis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj Que manca de reverència.

->irreverentment

■irreverentment

[de irreverent; 1a FONT: 1403]

adv D’una manera irreverent.

->irreversibilitat

■irreversibilitat

[de irreversible]

f Qualitat d’irreversible.

->irreversible

■irreversible

[de reversible]

adj 1 No reversible.

2 QUÍM Dit de la reacció química en la qual els productes no reaccionen entre ells per donar els reactants inicials.

3 TERMO Dit del procés no reversible.

->irrevocabilitat

■irrevocabilitat

[de irrevocable]

f Qualitat d’irrevocable.

->irrevocable

■irrevocable

[del ll. irrevocabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

adj Que no pot ésser revocat.

->irrevocablement

■irrevocablement

[de irrevocable]

adv D’una manera irrevocable.

->irrigable

■irrigable

[de irrigar]

adj Que pot ésser irrigat.

->irrigació

■irrigació

Part. sil.: ir_ri_ga_ci_ó

[del ll. irrigatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 AGR Acció de fornir aigua a un terreny.

2 FISIOL Mecanisme pel qual la sang, per mitjà del sistema vascular, arriba als teixits de l’organisme.

3 TERAP Regatge d’un òrgan o teixit amb aigua o líquids medicinals.

->irrigador

■irrigador

[del ll. td. irrigator, -ōris, íd.]

m Instrument que serveix per a irrigar.

->irrigar

■irrigar

[del ll. irrigare, íd.; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr Sotmetre a irrigació. Irrigar la sang.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: irrigar

GERUNDI: irrigant

PARTICIPI: irrigat, irrigada, irrigats, irrigades

INDICATIU PRESENT: irrigo, irrigues, irriga, irriguem, irrigueu, irriguen

INDICATIU IMPERFET: irrigava, irrigaves, irrigava, irrigàvem, irrigàveu, irrigaven

INDICATIU PASSAT: irriguí, irrigares, irrigà, irrigàrem, irrigàreu, irrigaren

INDICATIU FUTUR: irrigaré, irrigaràs, irrigarà, irrigarem, irrigareu, irrigaran

INDICATIU CONDICIONAL: irrigaria, irrigaries, irrigaria, irrigaríem, irrigaríeu, irrigarien

SUBJUNTIU PRESENT: irrigui, irriguis, irrigui, irriguem, irrigueu, irriguin

SUBJUNTIU IMPERFET: irrigués, irriguessis, irrigués, irriguéssim, irriguéssiu, irriguessin

IMPERATIU: irriga, irrigui, irriguem, irrigueu, irriguin

->irrisible

■irrisible

[del ll. td. irrisibĭlis, íd.]

adj Ridícul.

->irrisió

■irrisió

Part. sil.: ir_ri_si_ó

[del ll. irrisio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f Acció de riure’s d’una persona o cosa.

->irrisori

■irrisori -òria

[del ll. td. irrisorius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj 1 Que fa riure.

2 Insignificant. Un sou irrisori.

->irrisòriament

■irrisòriament

Part. sil.: ir_ri_sò_ri_a_ment

[de irrisori]

adv Amb irrisió.

->írrit

írrit -a

adj DR No rat, mancat de consentiment.

->irritabilitat

■irritabilitat

[del ll. irritabilĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’irritable.

2 BIOL Qualitat fonamental de la matèria viva que té la propietat de reaccionar enfront dels estímuls.

->irritable

■irritable

[del ll. irritabĭlis, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

adj 1 Susceptible d’ésser irritat.

2 Que fàcilment s’irrita.

->irritació

■irritació

Part. sil.: ir_ri_ta_ci_ó

[del ll. irritatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

f 1 Acció d’irritar o d’irritar-se;

2 l’efecte.

->irritant

■irritant

[del ll. irritans, -ntis, part. pres. de irritare ‘irritar’]

1 adj Que irrita.

2 adj i m BIOL Dit de l’agent físic, químic, mecànic, etc., que provoca una irritació.

->irritar¹

■irritar¹

[del ll. irritare (irrīto), íd.; 1a FONT: s. XIV, Torcimany]

v 1 1 tr Excitar en l’ànim d’algú un viu sentiment d’indignació, enuig, antagonisme. L’irrita pensar que no hagin interpretat bé les seves paraules.

2 pron S’irrita per les burles més innocents.

2 tr BIOL i PAT Produir en la matèria viva modificacions funcionals com a reacció a estímuls potencialment nocius.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: irritar

GERUNDI: irritant

PARTICIPI: irritat, irritada, irritats, irritades

INDICATIU PRESENT: irrito, irrites, irrita, irritem, irriteu, irriten

INDICATIU IMPERFET: irritava, irritaves, irritava, irritàvem, irritàveu, irritaven

INDICATIU PASSAT: irrití, irritares, irrità, irritàrem, irritàreu, irritaren

INDICATIU FUTUR: irritaré, irritaràs, irritarà, irritarem, irritareu, irritaran

INDICATIU CONDICIONAL: irritaria, irritaries, irritaria, irritaríem, irritaríeu, irritarien

SUBJUNTIU PRESENT: irriti, irritis, irriti, irritem, irriteu, irritin

SUBJUNTIU IMPERFET: irrités, irritessis, irrités, irritéssim, irritéssiu, irritessin

IMPERATIU: irrita, irriti, irritem, irriteu, irritin

->irritar²

■irritar²

[del ll. irritare (irrĭto), íd., der. de irrĭtus, -a, -um ‘anul·lat’]

v tr DR Anul·lar, invalidar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: irritar

GERUNDI: irritant

PARTICIPI: irritat, irritada, irritats, irritades

INDICATIU PRESENT: irrito, irrites, irrita, irritem, irriteu, irriten

INDICATIU IMPERFET: irritava, irritaves, irritava, irritàvem, irritàveu, irritaven

INDICATIU PASSAT: irrití, irritares, irrità, irritàrem, irritàreu, irritaren

INDICATIU FUTUR: irritaré, irritaràs, irritarà, irritarem, irritareu, irritaran

INDICATIU CONDICIONAL: irritaria, irritaries, irritaria, irritaríem, irritaríeu, irritarien

SUBJUNTIU PRESENT: irriti, irritis, irriti, irritem, irriteu, irritin

SUBJUNTIU IMPERFET: irrités, irritessis, irrités, irritéssim, irritéssiu, irritessin

IMPERATIU: irrita, irriti, irritem, irriteu, irritin

->irrogació

■irrogació

Part. sil.: ir_ro_ga_ci_ó

[del ll. irrogatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’irrogar;

2 l’efecte.

->irrogar

■irrogar

[del ll. irrogare, íd., der. de rogare ‘demanar’; 1a FONT: 1461]

v tr Causar un dany, un perjudici.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: irrogar

GERUNDI: irrogant

PARTICIPI: irrogat, irrogada, irrogats, irrogades

INDICATIU PRESENT: irrogo, irrogues, irroga, irroguem, irrogueu, irroguen

INDICATIU IMPERFET: irrogava, irrogaves, irrogava, irrogàvem, irrogàveu, irrogaven

INDICATIU PASSAT: irroguí, irrogares, irrogà, irrogàrem, irrogàreu, irrogaren

INDICATIU FUTUR: irrogaré, irrogaràs, irrogarà, irrogarem, irrogareu, irrogaran

INDICATIU CONDICIONAL: irrogaria, irrogaries, irrogaria, irrogaríem, irrogaríeu, irrogarien

SUBJUNTIU PRESENT: irrogui, irroguis, irrogui, irroguem, irrogueu, irroguin

SUBJUNTIU IMPERFET: irrogués, irroguessis, irrogués, irroguéssim, irroguéssiu, irroguessin

IMPERATIU: irroga, irrogui, irroguem, irrogueu, irroguin

->irrompible

■irrompible

[del ll. td. irrumpibĭlis, íd.]

adj Que no es pot rompre.

->irrompre

■irrompre

Cp. prorrompre

[del ll. irrumpēre, íd.]

v intr Entrar sobtosament i violentament. Els assaltants van irrompre a l’establiment i s’ho van endur tot.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: irrompre

GERUNDI: irrompent

PARTICIPI: irromput, irrompuda, irromputs, irrompudes

INDICATIU PRESENT: irrompo, irromps, irromp, irrompem, irrompeu, irrompen

INDICATIU IMPERFET: irrompia, irrompies, irrompia, irrompíem, irrompíeu, irrompien

INDICATIU PASSAT: irrompí, irromperes, irrompé, irrompérem, irrompéreu, irromperen

INDICATIU FUTUR: irrompré, irrompràs, irromprà, irromprem, irrompreu, irrompran

INDICATIU CONDICIONAL: irrompria, irrompries, irrompria, irrompríem, irrompríeu, irromprien

SUBJUNTIU PRESENT: irrompi, irrompis, irrompi, irrompem, irrompeu, irrompin

SUBJUNTIU IMPERFET: irrompés, irrompessis, irrompés, irrompéssim, irrompéssiu, irrompessin

IMPERATIU: irromp, irrompi, irrompem, irrompeu, irrompin

->irrotacional

irrotacional

Part. sil.: ir_ro_ta_ci_o_nal

adj MAT Dit d’un camp vectorial el rotacional del qual és nul en tot el seu domini de definició.

->irrupció

■irrupció

Part. sil.: ir_rup_ci_ó

[del ll. irruptio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Acció d’irrompre.

2 irrupció atmosfèrica METEOR Invasió d’una massa d’aire fred d’origen polar després del pas d’una família de ciclons.

->is-

■is-

Forma prefixada del mot grec ísos, que significa ‘igual en nombre’. Ex.: isenèrgic, isentròpic.

->-ís

-ís -issa

Sufix, del llatí -icius o -itius, -a, que significa: 1 ‘propens a’. Ex.: malaltís.

2 ‘tirant a’. Ex.: blavís.

->isabelí

■isabelí -ina

adj 1 Relatiu o pertanyent al regnat d’Isabel II d’Espanya.

2 estil isabelí ART Estil decoratiu que es donà durant el regnat d’Isabel II d’Espanya.

3 moneda isabelina NUMIS Moneda encunyada durant el regnat d’Isabel II, especialment la d’or.

->isagoge

isagoge

[del ll. isagōge, i aquest, del gr. eisagōgḗ, íd.]

f LIT Introducció, exordi.

->isagògic

isagògic -a

[del ll. isagogĭcus, -a, -um ‘introductori’]

adj LIT Relatiu o pertanyent a la isagoge, introductori.

->isal·lòbar

■isal·lòbar -a

[del gr. ísos ‘igual’, állos ‘un altre’ i baros ‘pes’]

adj i f METEOR Dit de la corba que uneix els punts de la superfície terrestre on la variació de la pressió atmosfèrica en un interval de temps donat ha estat la mateixa.

->isal·lobàric

isal·lobàric -a

adj METEOR 1 Isal·lòbar.

2 Relatiu o pertanyent a les isal·lòbares.

->isal·lohipsa

■isal·lohipsa

[del gr. ísos ‘igual’, állos ‘un altre’ i hýpsos ‘altura’]

adj i f METEOR En un mapa sinòptic, dit de la línia que uneix els punts que tenen la mateixa variació de l’altitud d’una superfície isobàrica durant un període de temps determinat.

->isal·lopotencial

■isal·lopotencial

Part. sil.: i_sal_lo_po_ten_ci_al

[del gr. ísos ‘igual’, állos ‘un altre’ i potencial’]

adj i f METEOR En un mapa sinòptic, dit de la línia que uneix els punts que tenen la mateixa variació del geopotencial durant un període de temps determinat.

->isal·loterm

■isal·loterm -a

[del gr. ísos ‘igual’, állos ‘un altre’ i thérmē ‘calor’]

adj i f METEOR Dit de la corba que uneix els punts de la superfície terrestre on la variació de temperatura en un interval de temps donat ha estat la mateixa.

->isal·lotèrmic

isal·lotèrmic -a

adj METEOR 1 Isal·loterm.

2 Relatiu o pertanyent a les isal·lotermes.

->isanemona

isanemona

[del gr. ísos ‘igual’ i ánemos ‘vent’]

adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts amb la mateixa velocitat mitjana del vent.

->isanòmala

isanòmala

[del gr. ísos ‘igual’ i anómalos ‘irregular’]

adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts que registren igual anomalia en una determinada magnitud meteorològica.

->isard¹

■isard¹

[d’origen preromà, però d’etimologia incerta, podria tractar-se d’un mot iberobasc izarr-, de sentit obscur; 1a FONT: 1395]

m ZOOL Mamífer remugant de la subfamília dels caprins i de la família dels bòvids (Rupicapra rupicapra), amb banyes primes i corbades de la punta i pelatge fosc amb taques blanques al cap.

->isard²

■isard² -a

[de isard¹]

adj 1 Dit de la persona esquerpa.

2 Escabrós, salvatge. Una muntanya isarda.

->isàtic

isàtic, àcid

[C₆H₄(NH₂)COCOOH] QUÍM ORG Producte resultant de la hidròlisi alcalina de la isatina.

->isatina

■isatina

f QUÍM ORG Dicetona derivada de l’indole, de color vermell taronja, obtinguda per oxidació de l’indi, emprada en la fabricació de colorants de tina.

->isauri

isauri -àuria

Part. sil.: i_sau_ri

adj i m i f Habitant d’Isàuria (antiga regió de l’Àsia Menor).

->isàuric

isàuric -a

Part. sil.: i_sàu_ric

adj 1 Relatiu o pertanyent a Isàuria (antiga regió de l’Àsia Menor) o als isauris.

2 Dit de la dinastia d’emperadors bizantins fundada el 717 per Lleó III.

->isba

isba

f Casa rural russa de fusta, construïda essencialment amb troncs de coníferes.

->isc-

■isc-

Forma prefixada del mot grec ískhō, que significa ‘retenir’. Ex.: iscúria.

->isclenc

isclenc -a

adj i m i f De Sant Iscle de Vallalta (Maresme).

->isco-

■isco-

Forma prefixada del mot grec ískhō, que significa ‘retenir’. Ex.: iscogalàccia.

->iscurètic

■iscurètic -a

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a la iscúria.

2 adj i m i f Que pateix d’iscúria.

->iscúria

■iscúria

Part. sil.: is_cú_ri_a

f PAT Anul·lació de l’excreció d’orina perquè les vies urinàries són inutilitzades.

->isentàlpic

isentàlpic -a

adj TERMO Dit del procés termodinàmic en què l’entalpia no canvia.

->isentròpic

isentròpic -a

adj TERMO Dit del procés termodinàmic en què l’entropia no canvia.

->isidi

■isidi

m BOT Excrescència de la superfície del tal·lus de certs líquens, amb gonidis i revestida de còrtex.

->islam

■islam

[de l’àr. islâm ‘submissió a la voluntat de Déu’]

m 1 HIST REL 1 Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans.

2 Conjunt dels qui professen l’islam.

2 HIST Conjunt de pobles i països musulmans, tant des del punt de vista sociocultural i polític com religiós.

->islàmic

■islàmic -a

[de islam]

adj Relatiu o pertanyent a l’islam o a l’islamisme.

->islamisme

■islamisme

[de islam]

m 1 HIST REL islam 1 1.

2 POLÍT Moviment politicoreligiós en pro de la islamització del dret, de les institucions i del govern.

->islamista

■islamista

[de islam]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’islamisme.

2 adj i m i f Partidari de l’islamisme.

3 m i f Estudiós de l’islam i l’islamisme.

->islamístic

islamístic -a

[de islam]

1 adj Relatiu o pertanyent a la islamística.

2 f Estudi de l’islam i de l’islamisme, islamologia.

->islamita

■islamita

[de islam]

m i f Musulmà.

->islamització

■islamització

Part. sil.: is_la_mit_za_ci_ó

[de islamitzar]

f 1 Acció d’islamitzar o d’islamitzar-se;

2 l’efecte.

->islamitzar

■islamitzar

[de islam]

v 1 tr 1 Convertir a l’islamisme. Islamitzar la societat.

2 Sotmetre a l’islam. Islamitzar l’educació a les escoles.

2 pron Fer propis els costums, la doctrina, etc., de l’islam o de l’islamisme.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: islamitzar

GERUNDI: islamitzant

PARTICIPI: islamitzat, islamitzada, islamitzats, islamitzades

INDICATIU PRESENT: islamitzo, islamitzes, islamitza, islamitzem, islamitzeu, islamitzen

INDICATIU IMPERFET: islamitzava, islamitzaves, islamitzava, islamitzàvem, islamitzàveu, islamitzaven

INDICATIU PASSAT: islamitzí, islamitzares, islamitzà, islamitzàrem, islamitzàreu, islamitzaren

INDICATIU FUTUR: islamitzaré, islamitzaràs, islamitzarà, islamitzarem, islamitzareu, islamitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: islamitzaria, islamitzaries, islamitzaria, islamitzaríem, islamitzaríeu, islamitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: islamitzi, islamitzis, islamitzi, islamitzem, islamitzeu, islamitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: islamitzés, islamitzessis, islamitzés, islamitzéssim, islamitzéssiu, islamitzessin

IMPERATIU: islamitza, islamitzi, islamitzem, islamitzeu, islamitzin

->islamòleg

■islamòleg -òloga

m i f Persona versada en islamologia.

->islamologia

■islamologia

Part. sil.: is_la_mo_lo_gi_a

[de islam i -logia]

f Ciència que estudia l’islam i l’islamisme en llur gènesi i evolució històrica.

->islandès

■islandès -esa

1 adj i m i f D’Islàndia (estat d’Europa) o de l’islandès (llengua).

2 m LING Llengua escandinava occidental, parlada a Islàndia.

->islanditoxina

islanditoxina

f BIOL Micotoxina aïllada del Penicillum islandicum que pot contaminar l’arròs i causar intoxicacions alimentàries que afecten el fetge.

->ismaelita

■ismaelita

Part. sil.: is_ma_e_li_ta

m i f 1 Nom donat als àrabs en tant que són considerats descendents d’Ismael, fill d’una esclava d’Abraham.

2 Nom que hom solia donar també als marxants de caravanes i a gent nòmada.

->ismaïlisme

■ismaïlisme

Part. sil.: is_ma_ï_lis_me

m HIST Moviment sectari del xiisme que admet Isma‘il com a setè i últim imam.

->ismaïlita

■ismaïlita

Part. sil.: is_ma_ï_li_ta

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’ismaïlisme.

2 m i f Membre de la secta xiïta que segueix l’ismaïlisme.

->-isme

-isme

Sufix, del llatí -ismus, que significa: 1 ‘teoria, doctrina o corrent artístic’. Ex.: optimisme, comunisme, romanticisme, budisme.

2 ‘paraula o expressió provinent de’. Ex.: castellanisme, llatinisme.

->iso-¹

■iso-¹

Forma prefixada del mot grec ísos, que significa ‘igual’. Ex.: isopètal, isofil·le.

->iso-²

■iso-²

QUÍM ORG Forma prefixada que indica l’existència d’un grup metil com a ramificació terminal en una cadena.

->isoaglutinació

isoaglutinació

Part. sil.: i_so_a_glu_ti_na_ci_ó

f FISIOL ANIM Aglutinació sanguínia dels eritròcits per les aglutinines d’un altre individu de la mateixa espècie.

->isoaglutinina

isoaglutinina

Part. sil.: i_so_a_glu_ti_ni_na

f FISIOL ANIM Aglutinina que aglutina els eritròcits d’altres individus de la mateixa espècie.

->isoal·lel

isoal·lel

Part. sil.: i_so_al_lel

m GEN Cadascun dels al·lels que en l’homozigosi produeixen fenotips indistingibles, separables només per tècniques moleculars.

->isoal·lil

isoal·lil

Part. sil.: i_so_al_lil

m QUÍM ORG Propenil.

->isoamil

■isoamil

Part. sil.: i_so_a_mil

m QUÍM ORG Radical univalent de fórmula (CH₃)₂—CH—CH₂—CH₂—.

->isoanticòs

isoanticòs

Part. sil.: i_so_an_ti_còs

[pl -ossos] m FISIOL ANIM Anticòs que apareix com a resposta davant l’estímul antigènic de productes provinents d’individus de la mateixa espècie.

->isoantigen

isoantigen

Part. sil.: i_so_an_ti_gen

m FISIOL ANIM Al·loantigen.

->isòbar

■isòbar -a

[del gr. isobarḗs ‘d’un mateix pes’]

1 adj FÍS Que denota la mateixa pressió.

2 adj i m FÍS ATÒM Dit dels nuclis atòmics que tenen el mateix nombre total de nucleons.

3 adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts que enregistren una pressió atmosfèrica igual, després de reduir-la al nivell de la mar.

4 adj TERMO Dit del procés durant el qual la pressió roman constant.

->isobàric

■isobàric -a

[de isòbar]

adj 1 FÍS i TERMO Isòbar.

2 METEOR Relatiu o pertanyent a les isòbares.

->isobase

isobase

[de iso-¹ i base]

f GEOL Corba que uneix, en un estrat geològic determinat, els punts que es troben actualment a igual altitud.

->isòbata

■isòbata

[del gr. isobathḗs ‘d’una mateixa profunditat’]

adj i f GEOL i OCEANOG Dit de la línia que uneix els punts del subsòl o dels fons oceànics situats a una mateixa profunditat.

->isobàtic

isobàtic -a

[de isòbata]

adj GEOL i OCEANOG Relatiu o pertanyent a les isòbates.

->isobrials

■isobrials

Part. sil.: i_so_bri_als

f BOT 1 pl Grup de molses pleurocarpes, generalment amb branques pinnades i ascendents, de peristoma doble, que inclou, entre altres, els gèneres Leucodon i Thamnobryum.

2 sing Molsa del grup de les isobrials.

->isobutà

isobutà

m QUÍM ORG Isòmer del butà.

->isobutè

isobutè

m QUÍM ORG Isobutilè.

->isobutil

isobutil

m QUÍM ORG Radical de fórmula (CH₃)₂—CH—CH₂—.

->isobutilè

■isobutilè

m [CH₂═C—(CH₃)₂] QUÍM ORG Hidrocarbur gasós insaturat, isòmer del butè, que es polimeritza amb petites quantitats d’isoprè, formant cautxú butílic.

->isobutílic

isobutílic -a

adj QUÍM ORG 1 Que conté el radical isobutil.

2 alcohol isobutílic [(CH₃)₂CHCH₂OH] Alcohol primari present en l’oli de fusel.

->isobutiraldehid

isobutiraldehid

m [(CH₃)₂CHCHO] QUÍM ORG Líquid inflamable emprat en la síntesi de l’àcid pantotènic, de la valina, de resines i de plastificants.

->isobutíric

isobutíric, àcid

[(CH₃)₂CHCOOH] QUÍM ORG Líquid incolor emprat com a dissolvent i desinfectant, i els seus èsters, en perfumeria.

->isocarena

isocarena

f CONSTR NAV Qualsevol de les possibles carenes d’igual volum en una nau o un altre cos que suri.

->isocàrpic

isocàrpic -a

adj BOT Isogin.

->isocasma

isocasma

adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts amb la mateixa freqüència anual de visibilitat d’aurores damunt la superfície terrestre.

->isocianat

isocianat

Part. sil.: i_so_ci_a_nat

m QUÍM ORG Qualsevol sal o èster de l’àcid isociànic.

->isociànic

isociànic, àcid

Part. sil.: i_so_ci_à_nic

[HN═C═O] QUÍM ORG Líquid fortament metzinós i corrosiu que constitueix una forma tautòmera de l’àcid ciànic.

->isocianur

■isocianur

Part. sil.: i_so_ci_a_nur

m QUÍM ORG Nom genèric dels composts que contenen en llur molècula el grup —N=C.

->isocíclic

isocíclic -a

adj QUÍM ORG Dit dels composts de cadena tancada que tenen el mateix nombre total d’àtoms en l’anell.

->isocítric

isocítric, àcid

BIOQ Isòmer de l’àcid cítric.

->isoclí

■isoclí -ina

[del gr. isoklinḗs, íd.]

1 adj Que té la mateixa inclinació.

2 GEOF 1 adj Dit dels punts de la superfície terrestre que tenen la mateixa inclinació magnètica.

2 adj i f Dit de la línia que uneix punts isoclins.

3 adj i f MAT En la resolució gràfica d’una equació diferencial del primer ordre, dit de la línia que uneix els punts en els quals les solucions de l’equació tenen un mateix pendent.

->isoclinal

■isoclinal

[de isoclí]

adj GEOL Dit del plegament en què les capes d’ambdós flancs són sensiblement paral·leles.

->isoclínic

■isoclínic -a

[de isoclí]

adj GEOF Relatiu o pertanyent a les isoclines.

->isocont

isocont -a

adj BOT De flagels tots iguals.

->isocor

■isocor -a

adj TERMO Dit del procés termodinàmic en el qual el volum roman constant.

->isocòria

isocòria

Part. sil.: i_so_cò_ri_a

f FISIOL ANIM Igualtat de diàmetre de totes dues pupil·les.

->isocost

■isocost

m ECON Lloc geomètric de totes les combinacions de factors de producció que comporten un mateix cost per a l’empresa.

->isòcron

■isòcron -a

[del gr. isókhronos ‘d’una mateixa durada’]

1 adj FÍS Dit dels moviments que tenen igual període.

2 adj i f 1 GEOF Dit de la línia ideal que uneix els punts de la Terra en els quals un fenomen s’esdevé en el mateix instant.

2 GEOG Dit de la línia que uneix els punts entre els quals hi ha el mateix període de temps a partir d’un punt i amb un mitjà de transport determinat.

3 GEOL 1 adj Dit de les formacions, els dipòsits, etc., que tenen la mateixa edat.

2 f Línia que uneix punts isòcrons.

4 isòcrona de tempesta METEOR Línia que uneix els punts que enregistren a la mateixa hora el pas de la mateixa pertorbació atmosfèrica.

->isocrònic

isocrònic -a

[de isòcron]

adj GEOG i METEOR Relatiu o pertanyent a les isòcrones.

->isocronisme

■isocronisme

m Qualitat d’isòcron.

->isocronitzar

■isocronitzar

[de isòcron]

v tr Fer esdevenir isòcron.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: isocronitzar

GERUNDI: isocronitzant

PARTICIPI: isocronitzat, isocronitzada, isocronitzats, isocronitzades

INDICATIU PRESENT: isocronitzo, isocronitzes, isocronitza, isocronitzem, isocronitzeu, isocronitzen

INDICATIU IMPERFET: isocronitzava, isocronitzaves, isocronitzava, isocronitzàvem, isocronitzàveu, isocronitzaven

INDICATIU PASSAT: isocronitzí, isocronitzares, isocronitzà, isocronitzàrem, isocronitzàreu, isocronitzaren

INDICATIU FUTUR: isocronitzaré, isocronitzaràs, isocronitzarà, isocronitzarem, isocronitzareu, isocronitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: isocronitzaria, isocronitzaries, isocronitzaria, isocronitzaríem, isocronitzaríeu, isocronitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: isocronitzi, isocronitzis, isocronitzi, isocronitzem, isocronitzeu, isocronitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: isocronitzés, isocronitzessis, isocronitzés, isocronitzéssim, isocronitzéssiu, isocronitzessin

IMPERATIU: isocronitza, isocronitzi, isocronitzem, isocronitzeu, isocronitzin

->isodiàfer

isodiàfer -a

Part. sil.: i_so_di_à_fer

adj FÍS ATÒM Dit del núclid en el qual, respecte d’un altre, es verifica que la diferència entre el nombre de protons i el de neutrons és la mateixa.

->isodinàmic

■isodinàmic -a

[de iso-¹ i dinàmic]

adj 1 Que denota igualtat de força.

2 GEOF 1 Dit dels punts de la superfície terrestre que tenen igual component horitzontal del camp magnètic terrestre.

2 Dit de la línia que uneix punts isodinàmics.

3 ALIM Dit de les substàncies alimentàries que desprenen igual nombre de calories.

->isodosi

isodosi

f FÍS ATÒM Lloc geomètric de punts de l’espai en els quals la dosi de radiació absorbida és igual.

->isoèdric

isoèdric -a

Part. sil.: i_so_è_dric

[de iso-¹ i el gr. hédra ‘cara’]

adj CRISTAL·L i GEOM Dit del cristall o del cos geomètric que té les cares semblants.

->isoelèctric

■isoelèctric -a

Part. sil.: i_so_e_lèc_tric

[de iso-¹ i elèctric]

adj 1 ELECT Dit del cos en què el nombre de càrregues positives és igual al de negatives.

2 punt isoelèctric BIOQ Valor del pH en el qual les partícules d’una solució col·loïdal no tenen càrrega elèctrica.

->isoelectrònic

isoelectrònic -a

Part. sil.: i_so_e_lec_trò_nic

adj ELECTRÒN Dit dels elements que posseeixen la mateixa estructura electrònica en l’última capa, encara que l’estructura electrònica interna sigui diferent.

->isoempelt

isoempelt

Part. sil.: i_so_em_pelt

m CIR Trasplantació en què el donador i el receptor són de la mateixa espècie i genèticament iguals.

->isoenzim

■isoenzim

Part. sil.: i_so_en_zim

m BIOQ Qualsevol dels enzims molt semblants entre ells i que catalitzen la mateixa reacció.

->isòet

■isòet

Part. sil.: i_sò_et

m BOT Gènere de plantes herbàcies de la família de les isoetàcies (Isoetes sp), de soca bulbosa i fulles subulades o filiformes, aplomallades.

->isoetàcies

isoetàcies

Part. sil.: i_so_e_tà_ci_es

f BOT 1 pl Família d’isoetals integrada per plantes herbàcies de soca bulbosa, proveïda inferiorment d’apèndixs radiciformes fasciculats, i coronada per una roseta de fulles subulades o linears, ligulades i de base embeinadora.

2 sing Planta de la família de les isoetàcies.

->isoetals

■isoetals

Part. sil.: i_so_e_tals

f BOT 1 pl Ordre de licopodiòpsids que comprèn únicament la família de les isoetàcies.

2 sing Planta de l’ordre de les isoetals.

->isoetòpsids

■isoetòpsids

Part. sil.: i_so_e_tòp_sids

m BOT 1 pl Segons alguns sistemes de classificació, classe de pteridòfits constituïda pels isòets i les selaginel·les, que altres sistemes de classificació inclouen dins la classe dels licopodiòpsids.

2 sing Pteridòfit de la classe dels isoetòpsids.

->isofil·le

isofil·le -a

adj BOT Que té iguals les fulles d’una mateixa branca.

->isogàmeta

■isogàmeta

m GEN Cadascun dels dos gàmetes idèntics que intervenen en la isogàmia.

->isogàmia

■isogàmia

Part. sil.: i_so_gà_mi_a

f GEN Tipus de reproducció sexual en la qual ambdós gàmetes són idèntics.

->isogàmic

■isogàmic -a

adj GEN Relatiu o pertanyent a la isogàmia.

->isogènesi

isogènesi

f GEN Igualtat en la constitució cromosòmica de dos individus o més.

->isogenètic

isogenètic -a

adj GEN Relatiu o pertanyent a la isogènesi.

->isogin

■isogin -ògina

adj BOT Que té un nombre de carpels igual que el de peces dels altres verticils florals.

->isoglossa

■isoglossa

[de iso-¹ i -glossa]

f LING Línia imaginària que assenyala el límit entre la presència i l’absència d’un tret lingüístic determinat i que separa dues àrees dialectals.

->isògon

■isògon -a

[del gr. isogṓnios, íd.]

1 adj GEOM Equiangular.

2 GEOF 1 adj Dit dels punts de la superfície terrestre que tenen la mateixa declinació magnètica.

2 adj i f Dit de la línia que uneix punts isògons.

3 adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts on el vent té la mateixa direcció relativament als punts cardinals.

->isogonal

■isogonal

[de isògon]

adj GEOM 1 Dit de les figures que tenen angles iguals.

2 Dit de la transformació que conserva els angles.

->isogònic

■isogònic -a

[de isògon]

adj 1 GEOF i METEOR Relatiu o pertanyent a les isògones.

2 Isògon.

->isògrada

■isògrada

adj i f GEOL Dit de la corba que uneix punts amb el mateix grau de metamorfisme.

->isografia

■isografia

Part. sil.: i_so_gra_fi_a

[de iso-¹ i -grafia]

f Imitació exacta de l’escriptura d’altri.

->isograma

■isograma

[de iso-¹ i -grama]

m Mapa en el qual ha estat dibuixat un sistema d’isolínies.

->isohalina

■isohalina

f ECOL Isopleta que uneix els punts amb la mateixa salinitat a la superfície o en una secció vertical d’una massa d’aigua.

->isohèlia

isohèlia

Part. sil.: i_so_hè_li_a

[de iso-¹ i el gr. hḗlios ‘sol’]

adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts que registren la mateixa durada de la insolació, en un període de temps determinat.

->isohieta

■isohieta

Part. sil.: i_so_hi_e_ta

[de iso-¹ i el gr. hyetós ‘pluja’]

adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts que registren la mateixa quantitat de precipitacions atmosfèriques en un període determinat.

->isohipsa

■isohipsa

[de iso-¹ i el gr. hýpsos ‘altitud’]

adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts de la superfície terrestre que tenen la mateixa altitud.

->isoimmunització

isoimmunització

Part. sil.: i_so_im_mu_nit_za_ci_ó

f FISIOL ANIM Formació d’anticossos contra antígens d’altres individus de la mateixa espècie.

->isolable

■isolable

[de isolar]

adj Aïllable.

->isolació

■isolació

Part. sil.: i_so_la_ci_ó

[de isolar]

f Acció d’isolar.

->isolador

■isolador -a

[de isolar]

adj Que isola.

->isolament

■isolament

[de isolar]

m Aïllament.

->isolant

■isolant

[de isolar]

adj i m Aïllant.

->isolar

■isolar

[de l’it. isolare, íd., der. de isola ‘illa’, ll. insŭla, íd.; probablement també a través del fr. isoler, que prové també de l’it., i semblantment els altres mots de la mateixa família]

v 1 tr Aïllar.

2 pron Separar-se una persona de les altres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: isolar

GERUNDI: isolant

PARTICIPI: isolat, isolada, isolats, isolades

INDICATIU PRESENT: isolo, isoles, isola, isolem, isoleu, isolen

INDICATIU IMPERFET: isolava, isolaves, isolava, isolàvem, isolàveu, isolaven

INDICATIU PASSAT: isolí, isolares, isolà, isolàrem, isolàreu, isolaren

INDICATIU FUTUR: isolaré, isolaràs, isolarà, isolarem, isolareu, isolaran

INDICATIU CONDICIONAL: isolaria, isolaries, isolaria, isolaríem, isolaríeu, isolarien

SUBJUNTIU PRESENT: isoli, isolis, isoli, isolem, isoleu, isolin

SUBJUNTIU IMPERFET: isolés, isolessis, isolés, isoléssim, isoléssiu, isolessin

IMPERATIU: isola, isoli, isolem, isoleu, isolin

->isolat

isolat -ada

[de isolar]

adj HERÀLD Dit del moble (la terrassa, la muntanya, etc.) que és situat al seu lloc ordinari, a la punta de l’escut, però desplaçat lleugerament cap amunt, sense arribar a tocar-ne la vora.

->isolecític

■isolecític -a

adj EMBRIOL Alecític.

->isoleucina

■isoleucina

Part. sil.: i_so_leu_ci_na

f [CH₄CH₂CH(CH₃)CH—(NH₂)COOH] BIOQ Aminoàcid essencial no sintetitzable per l’organisme, aïllat de la caseïna i la fibrina sanguínia.

->isolexisme

■isolexisme

m RET Figura retòrica consistent en la repetició d’un mateix radical en una mateixa clàusula o vers, modificat per derivació, canvi de funció sintàctica, reiteració o variació semàntica.

->isolínia

■isolínia

Part. sil.: i_so_lí_ni_a

[de iso-¹ i línia]

f Nom genèric donat a cadascuna de les línies que uneixen en un mapa punts on el valor d’un element determinat és el mateix.

->isòmer

■isòmer -a

[del gr. isomerḗs ‘de parts iguals’]

1 adj i m 1 QUÍM Dit de dos o més composts que presenten isomeria.

2 FÍS ATÒM Dit dels nuclis que tenen el mateix nombre de protons i neutrons, però que almenys un d’ells és en estat isomèric.

2 adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts en què l’anomalia mensual, anual, etc., de pluja té el mateix valor, comptat en tant per cent de la pluja normal.

->isomerasa

■isomerasa

f QUÍM Enzim que catalitza reaccions d’isomerització.

->isomeria

■isomeria

Part. sil.: i_so_me_ri_a

[de isòmer]

f QUÍM Fenomen que presenten certs composts, consistent en el fet de tenir la mateixa composició centesimal, el mateix pes molecular i la mateixa fórmula empírica, però propietats físiques i químiques diferents.

->isomèric

■isomèric -a

[de isòmer]

adj 1 QUÍM 1 Relatiu o pertanyent a la isomeria.

2 Isòmer.

2 FÍS ATÒM Dit de l’estat excitat d’un nucli atòmic, el qual estat té un període de vida mesurable. És anomenat també metastable.

->isomerisme

isomerisme

[de isòmer]

m QUÍM Isomeria.

->isomerització

■isomerització

Part. sil.: i_so_me_rit_za_ci_ó

[de isomeritzar]

f QUÍM Procés de reordenació interna dels àtoms d’una molècula per a obtenir un isòmer.

->isomeritzar

■isomeritzar

[de isòmer]

v tr QUÍM Transformar per isomerització.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: isomeritzar

GERUNDI: isomeritzant

PARTICIPI: isomeritzat, isomeritzada, isomeritzats, isomeritzades

INDICATIU PRESENT: isomeritzo, isomeritzes, isomeritza, isomeritzem, isomeritzeu, isomeritzen

INDICATIU IMPERFET: isomeritzava, isomeritzaves, isomeritzava, isomeritzàvem, isomeritzàveu, isomeritzaven

INDICATIU PASSAT: isomeritzí, isomeritzares, isomeritzà, isomeritzàrem, isomeritzàreu, isomeritzaren

INDICATIU FUTUR: isomeritzaré, isomeritzaràs, isomeritzarà, isomeritzarem, isomeritzareu, isomeritzaran

INDICATIU CONDICIONAL: isomeritzaria, isomeritzaries, isomeritzaria, isomeritzaríem, isomeritzaríeu, isomeritzarien

SUBJUNTIU PRESENT: isomeritzi, isomeritzis, isomeritzi, isomeritzem, isomeritzeu, isomeritzin

SUBJUNTIU IMPERFET: isomeritzés, isomeritzessis, isomeritzés, isomeritzéssim, isomeritzéssiu, isomeritzessin

IMPERATIU: isomeritza, isomeritzi, isomeritzem, isomeritzeu, isomeritzin

->isometria

■isometria

Part. sil.: i_so_me_tri_a

[del gr. isometría, íd.]

f 1 Igualtat d’una magnitud.

2 GEOM Aplicació d’un espai mètric en ell mateix que conserva la distància.

->isomètric

■isomètric -a

[de isometria]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la isometria.

2 GEOM Dit dels espais mètrics entre els quals hom pot establir una isometria.

3 contracció isomètrica FISIOL ANIM Contracció d’un múscul sense que es produeixi escurçament i allargament.

4 sistema isomètric CRISTAL·L Sistema cúbic.

->isomiari

isomiari -ària

Part. sil.: i_so_mi_a_ri

adj i m ZOOL Dit del mol·lusc lamel·libranqui que té els dos músculs adductors gairebé iguals.

->isomorf

■isomorf -a

[de iso-¹ i -morf]

adj 1 Que té la mateixa forma.

2 ÀLG Dit de les estructures algèbriques entre les quals hom pot establir un isomorfisme.

3 CRISTAL·L i QUÍM Dit de les substàncies que presenten isomorfisme.

->isomòrfic

■isomòrfic -a

[de isomorf]

adj Relatiu o pertanyent a l’isomorfisme.

->isomorfisme

■isomorfisme

[de isomorf]

m 1 Qualitat d’isomorf.

2 ÀLG Morfisme bijectiu.

3 CRISTAL·L i QUÍM Propietat de les substàncies que, essent químicament diferents, tenen unes mateixes característiques cristal·logràfiques.

4 LING Segons algunes teories gramaticals, semblança de trets estructurals entre els diferents nivells o plans de la llengua.

->isònefa

isònefa

[de iso-¹ i el gr. néphos ‘núvol’]

adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts que registren la mateixa nuvolositat en un període determinat.

->isonenc

isonenc -a

adj i m i f D’Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà).

->isoneures

isoneures

Part. sil.: i_so_neu_res

m pl ENTOM Homoneures.

->isoniazida

isoniazida

Part. sil.: i_so_ni_a_zi_da

f FARM Hidrazida de l’àcid isonicotínic.

->isonicotínic

isonicotínic, àcid

FARM Isòmer de l’àcid nicotínic emprat en la preparació de derivats amb acció tuberculostàtica d’aplicació terapèutica.

->isonitril

■isonitril

m QUÍM ORG Isocianur.

->isònom

■isònom -a

adj 1 HIST Que gaudeix d’isonomia.

2 DR CONST Que obeeix a la mateixa llei.

->isonomia

isonomia

Part. sil.: i_so_no_mi_a

f 1 HIST En la Grècia clàssica, igualtat de drets davant la llei.

2 DR CONST Sistema segons el qual dos estats o més governen per les mateixes lleis.

->isòpac

■isòpac -a

adj GEOL Dit de la línia que uneix punts d’igual potència d’una capa o una formació geològica determinada.

->isoperímetre

■isoperímetre -a

[de iso-¹ i perímetre]

adj MAT Que tenen igual perímetre, dit especialment de dues figures diferents.

->isoperimètric

■isoperimètric -a

adj MAT Relatiu o pertanyent a les figures d’igual perímetre.

->isopètal

isopètal -a

adj BOT De pètals iguals.

->isòpic¹

isòpic¹ -a

[der. de iso-¹ i -op]

adj GEOL Dit dels dipòsits que tenen la mateixa fàcies.

->isòpic²

isòpic² -a

adj LIT Dit de l’obra d’Isop. Faules isòpiques.

->isopleta

■isopleta

adj i f QUÍM IND En un diagrama, dit de la línia que uneix els punts que corresponen a una concentració constant.

->isòpode

■isòpode -a

ZOOL 1 adj Que té les potes iguals.

2 m 1 pl Ordre de crustacis malacostracis del superordre dels peracàrides de morfologia molt variada, segons que es tracti de formes lliures o paràsites.

2 sing Crustaci de l’ordre dels isòpodes.

->isopoliàcid

■isopoliàcid

Part. sil.: i_so_po_li_à_cid

m QUÍM Homopoliàcid.

->isoprè

■isoprè

m BIOQ i QUÍM ORG Subproducte de l’obtenció del butadiè a partir del petroli, de fórmula CH₂═C(CH₃)—CH═CH₂.

->isoprenoide

■isoprenoide

Part. sil.: i_so_pre_noi_de

m QUÍM ORG Nom genèric dels composts que tenen com a unitat estructural l’isoprè.

->isopropanol

isopropanol

m QUÍM ORG Alcohol isopropílic.

->isopropenil

isopropenil

m QUÍM ORG Radical univalent derivat del propilè.

->isopropil

isopropil

m QUÍM ORG Radical derivat de l’isopropà.

->isopropilbenzè

isopropilbenzè

m QUÍM ORG Cumè.

->isopropílic

isopropílic -a

adj QUÍM ORG 1 Dit dels composts que contenen el radical isopropil.

2 alcohol isopropílic [CH₃CHOHCH₃] Alcohol secundari que hom obté a partir del propilè o per hidrogenació de l’acetona.

3 èter isopropílic [(CH₃)₂═CH—O—CH═(CH₃)₂] Líquid obtingut com a subproducte de l’obtenció de l’alcohol isopropílic.

->isòpters

■isòpters

m ENTOM 1 pl Ordre d’artròpodes de la classe dels insectes format pels tèrmits.

2 sing Artròpode de l’ordre dels isòpters.

->isoquanta

■isoquanta

adj i f ECON Dit de cadascuna de les corbes que representen gràficament les combinacions de factors que permeten l’obtenció d’una mateixa quantitat de producte.

->isoquimen

■isoquimen -ímena

[de iso-¹ i el gr. kheimaínō ‘sentir el fred de l’hivern’]

METEOR 1 adj Que té la mateixa temperatura mitjana a l’hivern.

2 adj i f Dit de la línia que uneix els punts que registren la mateixa temperatura mitjana a l’hivern.

->isoquímic

■isoquímic -a

adj PETROG Dit d’un procés metamòrfic esdevingut sense introducció de matèria procedent d’una font externa.

->isorítmia

isorítmia

Part. sil.: i_so_rít_mi_a

[de iso-¹ i ritme, per analogia amb el gr. arrhythmía ‘arrítmia’]

f MÚS Nom donat a la correspondència rítmica que hi ha entre les diverses parts d’una composició musical.

->isoscelat

isoscelat -ada

[de isòsceles]

adj HERÀLD Dit de l’escut format per rengles o ordres de triangles isòsceles capiculats i d’esmalts alternats.

->isòsceles

■isòsceles

[del ll. td. isoscĕles, i aquest, del gr. isoskelḗs, íd.]

adj GEOM Dit dels triangles i dels trapezis que tenen dos costats iguals.

->isosil·làbic

■isosil·làbic -a

[de iso-¹ i sil·làbic]

adj MÈTR Dit dels versos que tenen el mateix nombre de síl·labes.

->isosísmic

■isosísmic -a

[de iso-¹ i sísmic]

GEOL 1 adj Dit de cadascun dels punts de la superfície de la Terra en què un moviment sísmic ateny la mateixa intensitat.

2 adj i f Dit de la línia que uneix els punts isosísmics.

->isosista

■isosista

adj i f GEOL Isosísmica, línia isosísmica.

->isospín

■isospín

m PART Magnitud física pròpia dels hadrons.

->isospori

■isospori -òria

BOT 1 adj Dit dels pteridòfits que fan un sol tipus d’espores.

2 f En els pteridòfits, existència d’un sol tipus d’espores.

->isostàsia

■isostàsia

Part. sil.: i_sos_tà_si_a

f GEOL Terme que designa la tendència cap a l’equilibri de flotació de l’escorça terrestre sobre el mantell plàstic.

->isostàtic

■isostàtic -a

adj 1 GEOL Relatiu o pertanyent a la isostàsia.

2 MEC i TECNOL Dit del cos sotmès a un sistema de forces estàticament determinat.

->isostèmon

■isostèmon -a

adj BOT Que té un nombre d’estams igual que el de peces dels verticils periàntics.

->isostenúria

isostenúria

Part. sil.: i_sos_te_nú_ri_a

f PAT Estat d’insuficiència renal en el qual es produeix una fallida total de les funcions tubulars de concentració i dilució.

->isostèric

isostèric -a

adj QUÍM FÍS Dit de les substàncies que presenten isosterisme.

->isosterisme

isosterisme

m QUÍM FÍS Propietat relativa a les agrupacions atòmiques que presenten propietats físiques i químiques semblants.

->isotàctic

■isotàctic -a

adj QUÍM Dit de la cadena polimèrica en la qual els substituents dels carbonis asimètrics tenen tots la mateixa configuració relativa respecte a la cadena.

->isòter

■isòter -a

[de iso-¹ i el gr. théros ‘estiu’]

METEOR 1 adj Que té la mateixa temperatura mitjana a l’estiu.

2 adj i f Dit de la línia que uneix els punts de la superfície de la Terra que tenen la mateixa temperatura mitjana a l’estiu.

->isoteràpia

isoteràpia

Part. sil.: i_so_te_rà_pi_a

f TERAP Tractament mitjançant l’acció de preparats farmacològics o sèrums obtinguts a partir de l’agent que produeix la malaltia.

->isoterm

■isoterm -a

[de iso-¹ i -term]

1 adj FÍS Que denota la mateixa temperatura.

2 adj i f METEOR Dit de la línia que uneix els punts que registren la mateixa temperatura, després de reduir-la al nivell de la mar, per tal de corregir els efectes de l’altitud, durant un període determinat.

3 TERMO 1 adj Dit del procés termodinàmic en el qual la temperatura roman constant.

2 adj i f En el diagrama pressió-volum, dit de la línia representativa d’un procés isoterm.

->isotèrmic

■isotèrmic -a

[de isoterm]

adj TERMO 1 FÍS Isoterm.

2 METEOR Relatiu o pertanyent a les isotermes.

->isotip

■isotip

[de iso-¹ i -tip]

m BOT Exemplar recollit juntament amb l’holotip.

->isotípia

isotípia

Part. sil.: i_so_tí_pi_a

[de iso-¹ i -típia]

f CRISTAL·L Propietat de les substàncies que, posseint fórmules químiques diferents, tenen la mateixa estructura cristal·logràfica i, per tant, idèntica forma externa.

->isotípic

isotípic -a

[de isotip]

adj CRISTAL·L Dit dels cristalls que presenten isotípia.

->isotipus

■isotipus

[de iso-¹ i tipus]

m BOT Isotip.

->isòton

isòton -a

[del gr. isótonos ‘de la mateixa tensió, el mateix to’]

adj i m FÍS ATÒM Dit de cadascun dels nuclis atòmics constituïts pel mateix nombre de neutrons.

->isotònic

■isotònic -a

[de iso-¹ i -tònic]

1 adj Que té igual to o tensió.

2 1 adj Que té la mateixa pressió osmòtica.

2 m esp FARM Dit del líquid injectable la pressió osmòtica del qual és igual a la de la sang, o, en el cas dels col·liris, a la del líquid lacrimal.

->isòtop

■isòtop

[de iso-¹ i -top]

m FÍS ATÒM i 1 QUÍM FÍS Cadascun dels àtoms els nuclis dels quals tenen el mateix nombre de protons però diferent nombre de neutrons.

2 Cadascun dels nuclis dels isòtops.

->isotopia

■isotopia

Part. sil.: i_so_to_pi_a

[de iso-¹ i -topia]

f 1 FÍS ATÒM i QUÍM FÍS Qualitat d’un element químic de posseir isòtops diversos.

2 LING Repetició d’elements lingüístics al llarg d’un text, en especial lèxics i semàntics, que li dóna coherència.

->isotòpic

■isotòpic -a

[de iso-¹ i -tòpic]

adj FÍS ATÒM i QUÍM FÍS Relatiu o pertanyent als isòtops.