->bisulfat

■bisulfat

m QUÍM INORG Designació no sistemàtica de l’ió hidrogensulfat o sulfat àcid HSO^-˜₄.

->bisulfit

■bisulfit

m 1 QUÍM INORG Designació no sistemàtica de l’ió hidrogensulfit o sulfit àcid HSO^-˜₃.

2 ALIM Additiu alimentari utilitzat com a conservador i antioxidant.

->bisulfur

bisulfur

m QUÍM INORG Denominació no sistemàtica de l’ió hidrogensulfur o sulfur àcid HS^-.

->bit

■bit

Hom.: vit

[de l’angl. nord-americà bit (1948), abreviació de bi(nary) (dig)it ‘unitat discreta (digit) en un sistema binari (binary)’]

m INFORM 1 [símb: b] Unitat de mesura del contingut informatiu d’un missatge, que equival a la informació continguda en el més elemental de tots els missatges possibles, aquell que només té dues alternatives igualment probables: sí o no, o, més generalment, 0 o 1.

2 [símb: b] Cadascuna de les dues xifres utilitzades en un sistema de numeració binària, o de base dos.

3 Cadascuna de les xifres que constitueixen un mot expressat en el sistema de numeració binària.

4 Unitat de mesura de la longitud de les paraules amb què pot operar el microprocessador d’un determinat ordinador.

5 [símb: b] Unitat de mesura de la capacitat de la memòria d’un ordinador.

->bita

■bita

Hom.: vita

[del fr. bitte, íd. i aquest de l’escandinau ant. biti ‘travesser en la nau’]

f MAR 1 Cilindre de ferro o d’acer que, subjecte a la coberta d’un vaixell, serveix per a amarrar-hi un cap, una cadena o un cable, o per a ajudar a amollar-los més lentament.

2 Cadascuna de les peces damunt les quals gira l’eix del molinet.

->bitàcola

■bitàcola

[del ll. habitacŭlum ‘estatge, habitacle’, segurament a través del fr. habitacle, bitacle; 1a FONT: 1726]

f NÀUT 1 Armari, generalment de fusta i de forma cilíndrica, que, fixat a la coberta, sosté i allotja l’agulla de bitàcola a la part superior.

2 agulla de bitàcola Agulla nàutica amb imants i amb esferes compensadores de la desviació magnètica.

3 quadern de bitàcola Llibre de bord on són anotades les principals incidències de la navegació d’un vaixell.

->bitadura

■bitadura

[de bitar]

f MAR 1 Volta donada per un cap, un cable o una cadena entorn d’una bita.

2 Porció del cable de l’àncora, comprès entre l’arganell i la volta entorn de la bita, que abans de salpar l’àncora era estès damunt la coberta perquè pogués filar lliurement en ancorar.

->bitangent

■bitangent

[de bi- i tangent]

adj GEOM Dit d’una línia o una superfície que té dos punts de tangència.

->bitar

■bitar

[de bita]

v tr MAR Amarrar (un cap, un cable, una cadena, etc.) a una bita.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bitar

GERUNDI: bitant

PARTICIPI: bitat, bitada, bitats, bitades

INDICATIU PRESENT: bito, bites, bita, bitem, biteu, biten

INDICATIU IMPERFET: bitava, bitaves, bitava, bitàvem, bitàveu, bitaven

INDICATIU PASSAT: bití, bitares, bità, bitàrem, bitàreu, bitaren

INDICATIU FUTUR: bitaré, bitaràs, bitarà, bitarem, bitareu, bitaran

INDICATIU CONDICIONAL: bitaria, bitaries, bitaria, bitaríem, bitaríeu, bitarien

SUBJUNTIU PRESENT: biti, bitis, biti, bitem, biteu, bitin

SUBJUNTIU IMPERFET: bités, bitessis, bités, bitéssim, bitéssiu, bitessin

IMPERATIU: bita, biti, bitem, biteu, bitin

->bitartrat

■bitartrat

m QUÍM ORG Designació no sistemàtica de l’ió hidrogentartrat o tartrat àcid.

->bitè

■bitè

[d’origen incert, relacionat amb be²]

m RAM 1 Qualsevol individu del bestiar de llana.

2 Carn del bestiar de llana.

->bitemàtic

■bitemàtic -a

adj MÚS Dit de la forma de sonata en la qual el material temàtic consta de dos temes, generalment contraposats en caràcter i en tonalitat.

->bíter

■bíter

[del neerl. bitter ‘amargant’]

m ALIM Beguda alcohòlica aromatitzada amb substàncies amargues de diferents tipus, a la qual hom afegeix campetx per tal de donar-li un color vermellós.

->biternat

biternat -ada

adj BOT Doblement ternat, dit especialment de les fulles ternades els folíols de les quals són també ternats.

->bitini

bitini -ínia

[del ll. Bithynius, -a, -um, íd.]

adj i m i f De Bitínia (antiga regió de l’Àsia Menor).

->bitlla

■bitlla

[d’origen incert, però preromà, possiblement cèlt. o d’una altra procedència indoeuropea; en cat. ant. apareix també en les formes bila (s. XIII) i birla (1402); 1a FONT: s. XIII]

f 1 ESPORT 1 Peça de fusta o d’altres materials, tornejada, més ampla de baix que de dalt perquè es tingui dreta a terra.

2 joc de bitlles Joc d’habilitat consistent a fer caure, amb l’ajut d’un projectil (un bastó o una bola), una sèrie d’objectes, anomenats bitlles, disposats verticalment a terra.

2 TÈXT 1 Conjunt format per una peça buida de fusta tornejada, de material plàstic o bé un tub de cartó, i el fil que hi va enrotllat, disposat dins la llançadora i que forma la trama del teixit.

2 Trama que hom posa a la llançadora, o ànima on va enrotllada.

3 màquina de bitlles Màquina emprada en la preparació del tissatge per a enrotllar el fil de trama en les bitlles.

3 ADOB Cadascun dels barrots de punta arrodonida, d’un pam o dos de llargada, que van fixats a l’interior del bombo amb l’objecte d’enganxar les pells en rodar aquest i sotmetre-les a un efecte de caiguda.

->bitllada

■bitllada

[de bitlla]

f Operació de bitllar.

->bitllaire

■bitllaire

Part. sil.: bit_llai_re

[de bitlla]

m i f TÈXT Treballador que prepara les bitlles enrotllant-hi el fil.

->bitllar

■bitllar

[de bitlla]

v tr Destapar l’ull de la pila o la sitja i afegir-hi nous bitllots o llenya.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bitllar

GERUNDI: bitllant

PARTICIPI: bitllat, bitllada, bitllats, bitllades

INDICATIU PRESENT: bitllo, bitlles, bitlla, bitllem, bitlleu, bitllen

INDICATIU IMPERFET: bitllava, bitllaves, bitllava, bitllàvem, bitllàveu, bitllaven

INDICATIU PASSAT: bitllí, bitllares, bitllà, bitllàrem, bitllàreu, bitllaren

INDICATIU FUTUR: bitllaré, bitllaràs, bitllarà, bitllarem, bitllareu, bitllaran

INDICATIU CONDICIONAL: bitllaria, bitllaries, bitllaria, bitllaríem, bitllaríeu, bitllarien

SUBJUNTIU PRESENT: bitlli, bitllis, bitlli, bitllem, bitlleu, bitllin

SUBJUNTIU IMPERFET: bitllés, bitllessis, bitllés, bitlléssim, bitlléssiu, bitllessin

IMPERATIU: bitlla, bitlli, bitllem, bitlleu, bitllin

->bitllar-la

■bitllar-la

v pron Abillar-la.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bitllar

GERUNDI: bitllant

PARTICIPI: bitllat, bitllada, bitllats, bitllades

INDICATIU PRESENT: bitllo, bitlles, bitlla, bitllem, bitlleu, bitllen

INDICATIU IMPERFET: bitllava, bitllaves, bitllava, bitllàvem, bitllàveu, bitllaven

INDICATIU PASSAT: bitllí, bitllares, bitllà, bitllàrem, bitllàreu, bitllaren

INDICATIU FUTUR: bitllaré, bitllaràs, bitllarà, bitllarem, bitllareu, bitllaran

INDICATIU CONDICIONAL: bitllaria, bitllaries, bitllaria, bitllaríem, bitllaríeu, bitllarien

SUBJUNTIU PRESENT: bitlli, bitllis, bitlli, bitllem, bitlleu, bitllin

SUBJUNTIU IMPERFET: bitllés, bitllessis, bitllés, bitlléssim, bitlléssiu, bitllessin

IMPERATIU: bitlla, bitlli, bitllem, bitlleu, bitllin

->bitllera

■bitllera

[de bitlla]

f TÈXT 1 Post de fusta guarnida amb claus lleugerament inclinats on hom col·loca les bitlles de trama en distribuir-les als diferents telers d’una fàbrica.

2 Màquina de bitlles.

->bitllet

■bitllet

[del fr. billet, íd., abans fem. billette, forma alterada de bulle, bullette ‘document’, del ll. bŭlla ‘bola’, d’on ‘butlla, document enrotllat’; 1a FONT: 1629]

m 1 Paper o cartó, generalment de petites dimensions, que dóna dret a entrar o a seure en algun lloc, a fer un viatge en tren, un trajecte determinat en un vehicle públic, etc. Bitllet d’anada i tornada. Mig bitllet.

2 Paper que acredita la participació en una rifa o una loteria.

3 bitllet de banc ECON Tipus de diner signe, en forma de document de paper, emès per un banc emissor i amb la característica de diner de curs legal donada per l’estat, que n’imposa l’acceptació com a mitjà general de pagament.

->bitlleta

■bitlleta

[del fr. ant. billette ‘document’ (v. bitllet)]

f HERÀLD Figura petita i rectangular col·locada ordinàriament en pal, anomenada també cartell.

->bitlletaire

■bitlletaire

Part. sil.: bit_lle_tai_re

[de bitllet]

m i f Persona que té al seu càrrec un establiment de loteria o que ven bitllets de loteria.

->bitlletat

■bitlletat -ada

[de bitlleta]

adj HERÀLD Dit de l’escacat quan els punts són en forma de bitlleta.

->bitlletera

■bitlletera

f cartera 1.

->bitllo-bitllo

■bitllo-bitllo

[repetició de la primera persona del pres. d’ind. del verb bitllar, que del sentit de ‘alimentar el foc’ amb bitlles o troncs passà al de ‘afluixar diners, pagar’]

adv Al comptat, immediatament. Pagar bitllo-bitllo.

->bitllot

■bitllot

[de bitlla]

m 1 Garrot d’alzina, etc., d’uns tres pams de llarg, que utilitzaven els carreters, plantant-lo damunt el carro, per a garrotar, i també els tapers per a encordar o embalar taps, etc.

2 Tros de llenya tallat per a fer carbó.

3 ESPORT En el joc de bitlles, peça de fusta tornejada que es llança contra les bitlles per a fer-les caure.

4 TÈXT En les màquines contínues, bitlla grossa, generalment de fusta o de cartó, en la qual és enrotllat el fil d’ordit.

->bitò

■bitò

[de bi- i to]

m GRÀF 1 Gravat fotomecànic tramat compost de dues planxes que en tiratges successius hom imprimeix a dues tintes de diferent to, però del mateix color, a fi d’aconseguir una major valoració de gamma cromàtica.

2 tinta bitò Tinta especial que en una sola impressió produeix el mateix efecte que dos tiratges successius.

->bitó

■bitó

[de bita]

m 1 MAR Bita petita, especialment les d’algunes embarcacions menors.

2 ORNIT 1 Bernat pescaire.

2 Gènere d’ocells de maresme de l’ordre dels ciconiformes, de la família dels ardeids (Botaurus sp), representats pel bitó comú (B. stellaris), de cos robust i de bec fort, i el bitó americà (B. lentiginosus), més petit i de colors més discrets.

->bitoc¹

■bitoc¹

[d’origen incert, potser del gascó bartoc, íd., també d’origen incert]

m FUST Bocí de fusta cilíndric col·locat en els forats de les cares internes de dues peces juxtaposades, per tal d’unir-les.

->bitoc²

bitoc²

m GASTR Bistec rus en forma de bola petita aplanada, que hom serveix acompanyat de ceba tallada fina i patates saltades.

->bito

■bito

Hom.: vitol

m ORNIT Bitó 2 2.

->bitonal

■bitonal

[de bi- i tonal]

adj MÚS Dit d’una composició o d’un fragment musical que té les característiques de la bitonalitat.

->bitonalitat

■bitonalitat

[de bitonal]

f MÚS Coexistència de dues tonalitats en un fragment musical i, per extensió, de dues modalitats.

->bituminar

bituminar

[de betum]

v tr OBR PÚBL Condicionar un paviment mitjançant un tractament superficial amb un producte bituminós.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bituminar

GERUNDI: bituminant

PARTICIPI: bituminat, bituminada, bituminats, bituminades

INDICATIU PRESENT: bitumino, bitumines, bitumina, bituminem, bitumineu, bituminen

INDICATIU IMPERFET: bituminava, bituminaves, bituminava, bituminàvem, bituminàveu, bituminaven

INDICATIU PASSAT: bituminí, bituminares, bituminà, bituminàrem, bituminàreu, bituminaren

INDICATIU FUTUR: bituminaré, bituminaràs, bituminarà, bituminarem, bituminareu, bituminaran

INDICATIU CONDICIONAL: bituminaria, bituminaries, bituminaria, bituminaríem, bituminaríeu, bituminarien

SUBJUNTIU PRESENT: bitumini, bituminis, bitumini, bituminem, bitumineu, bituminin

SUBJUNTIU IMPERFET: bituminés, bituminessis, bituminés, bituminéssim, bituminéssiu, bituminessin

IMPERATIU: bitumina, bitumini, bituminem, bitumineu, bituminin

->bituminomacadam

bituminomacadam

m OBR PÚBL Conglomerat bituminós.

->bituminós

■bituminós -osa

[de betum]

adj 1 1 QUÍM ORG Dit de la substància que conté betum, que en deriva o de la qual hom en pot extreure. Esquist bituminós.

2 PINTUR Dit de les pastes pictòriques que contenen betum de Judea.

3 producte bituminós OBR PÚBL Nom genèric d’una gran varietat de sistemes col·loïdals molt complexos d’hidrocarburs, caracteritzats pel fet de contenir betum en una proporció molt considerable, utilitzats en la construcció i la conservació de paviments.

2 1 QUÍM ORG Dit de la substància que té les qualitats del betum. Llustre bituminós.

2 PINT Dit del quadre pintat amb tons que tenen l’aparença del betum.

->bitunicat

bitunicat -ada

adj BOT Revestit de dues membranes o túniques.

->bitúrige

bitúrige

1 adj Relatiu o pertanyent als bitúriges.

2 m i f HIST Individu d’un poble cèltic d’Aquitània.

->bitxa

■bitxa

f PINTUR Vareta de fusta d’una llargària apropiada, aplanada en un cap, sobre el qual és embolicat un retall de paper de vidre, que serveix per a escatar els racons i els llocs poc accessibles d’escultures, motllures, etc.

->bitxac

■bitxac

[d’origen onomatopeic, com el dialectal vitrac, imitació aproximada del crit de l’ocell]

m 1 BOT Cama de perdiu.

2 ORNIT Gènere d’ocells de l’ordre dels passeriformes, de la família dels muscicàpids (Saxicola sp), petits i insectívors, inquiets i cantaires, com el bitxac comú (S. torquata) i el bitxac rogenc (S. rubetra), que es paren al capdamunt de les branques ben ostensiblement i mouen la cua de dalt a baix nerviosament i ràpidament.

->bitxera

■bitxera

[de bitxo]

f BOT i AGR Pebrotera de pebrots coents.

->bitxo

■bitxo

[der. de vit, a partir del plural castellonenc vitx, pres a Catalunya per un singular i canviat per bitxos, d’on el singular analògic bitxo]

m BOT i AGR 1 Varietat de la pebrotera (Capsicum frutescens) conreada pels seus fruits.

2 Fruit del bitxo, petit i allargat en forma de banya i intensament picant, amb diverses aplicacions culinàries.

->bitzac

■bitzac

[d’origen expressiu]

m Guitza, acció d’alçar i de llançar violentament enrere una de les potes posteriors (dit especialment d’un cavall, d’un ase, d’un mul, etc.).

->bitzega

■bitzega

[d’origen incert, possiblement relacionat amb el mot castellà bisagra, d’origen també incert, potser procedent de l’avèstic bizangra- ‘de dos peus o peduncles’, a través de l’àrab]

f CALÇ Peça de boix o d’una altra fusta forta emprada pels sabaters per a allisar i polir els cantells de la sola una vegada desvirada.

->biuló

biuló

Part. sil.: biu_ló

[de bauló, íd., dimin. eivissenc de baula, amb encreuament amb el sinònim menorquí piu]

m dial Baldó.

->biuniforme

biuniforme

Part. sil.: bi_u_ni_for_me

adj MAT Dit d’una aplicació bijectiva uniformement contínua f tal que f^-1 és també uniformement contínua.

->biunívoc

■biunívoc -a

Part. sil.: bi_u_ní_voc

[de bi- i unívoc]

adj LÒG i MAT Dit de la relació d’un a un establerta entre els elements de dos conjunts on tots els elements d’un d’ells tenen correspondència amb tots els elements de l’altre, de manera que a cada element d’un conjunt correspon un element (només un) de l’altre. Correspondència biunívoca.

->biunivocitat

■biunivocitat

Part. sil.: bi_u_ni_vo_ci_tat

[de biunívoc]

f Qualitat de biunívoc.

->biurenc

biurenc -a

Part. sil.: biu_renc

adj i m i f De Biure (Alt Empordà).

->biuret

■biuret

Part. sil.: biu_ret

m BIOQ 1 Carbamilurea, amida de l’àcid al·lofànic, obtinguda escalfant la urea.

2 reacció del biuret Reacció d’identificació de les substàncies amb més d’un enllaç peptídic, obtinguda en posar-les en contacte, en solució alcalina, amb sulfat de coure.

->bivac

■bivac

[del fr. ant. bivac (actualment bivouac), i aquest, de l’al. dialectal (suís) Bîwacht, comp. de bî ‘prop de’ i Wacht ‘vetlla, guarda’]

m 1 Campament de nit al ras.

2 ant ORG MIL Guàrdia principal de les places d’armes on anaven les altres guàrdies a prendre el sant.

3 TÀCT Forma d’instal·lar-se la tropa a camp ras, emprant com a màxim tendes de campanya individuals.

->bivalència

■bivalència

Part. sil.: bi_va_lèn_ci_a

[de bivalent]

f Qualitat de bivalent.

->bivalent

bivalent

[de bi- i valent, gerundi de valer¹]

1 adj QUÍM Dit de l’element químic i del radical que té una valència o un estat d’oxidació igual a dos.

2 adj LÒG Que en cada proposició considera la possibilitat d’un dels dos valors “veritat" o “falsedat".

3 m GEN Configuració de l’aparellament cromosòmic en el decurs de la primera divisió meiòtica de dos cromosomes totalment o parcialment homòlegs.

->bivalve

■bivalve -a

[del ll. cient. bivalvus, -a, -um, a partir de bi- i valva, formació culta analògica sobre el model de magnus, doctus, que han donat magne, docte]

ZOOL 1 adj BOT Que té dues valves o que s’obre en dues valves.

2 m pl Lamel·libranquis.

->bivaquejar

■bivaquejar

[de bivac]

v intr Acampar de nit al ras.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bivaquejar

GERUNDI: bivaquejant

PARTICIPI: bivaquejat, bivaquejada, bivaquejats, bivaquejades

INDICATIU PRESENT: bivaquejo, bivaqueges, bivaqueja, bivaquegem, bivaquegeu, bivaquegen

INDICATIU IMPERFET: bivaquejava, bivaquejaves, bivaquejava, bivaquejàvem, bivaquejàveu, bivaquejaven

INDICATIU PASSAT: bivaquegí, bivaquejares, bivaquejà, bivaquejàrem, bivaquejàreu, bivaquejaren

INDICATIU FUTUR: bivaquejaré, bivaquejaràs, bivaquejarà, bivaquejarem, bivaquejareu, bivaquejaran

INDICATIU CONDICIONAL: bivaquejaria, bivaquejaries, bivaquejaria, bivaquejaríem, bivaquejaríeu, bivaquejarien

SUBJUNTIU PRESENT: bivaquegi, bivaquegis, bivaquegi, bivaquegem, bivaquegeu, bivaquegin

SUBJUNTIU IMPERFET: bivaquegés, bivaquegessis, bivaquegés, bivaquegéssim, bivaquegéssiu, bivaquegessin

IMPERATIU: bivaqueja, bivaquegi, bivaquegem, bivaquegeu, bivaquegin

->bivariable

■bivariable

Part. sil.: bi_va_ri_a_ble

[de variable]

adj ECON Relatiu o pertanyent a dues variables.

->bívia

■bívia

Part. sil.: bí_vi_a

[possible alteració de brívia]

f ZOOL Lludrió.

->bivitel·lí

■bivitel·lí -ina

[de bi- i vitel·lí]

adj BIOL Dit de cadascun dels dos bessons formats a partir de dos òvuls diferents.

->bivoltí

bivoltí -ina

adj BIOL Dit d’alguns organismes, especialment cucs de seda, que completen dos cicles biològics cada any.

->bivoltinisme

bivoltinisme

m BIOL El fet d’ésser bivoltí.

->biwa

biwa

m MÚS Instrument de cordes pinçades japonès de la família dels llaüts, constituït per una caixa de ressonància en forma de pera i de fons bombat, amb dues obertures acústiques en forma de mitja lluna, amb el mànec curt i integrat a la caixa, amb de tres a sis cordes, que es toca generalment amb un plectre, recolzant-lo en posició vertical sobre la falda.

->bixa¹

■bixa¹

f BOT Arbust o arbret de la família de les bixàcies (Bixa orellana), de flors vistents de color de rosa en glomèruls terminals, del qual hom extreu el colorant anomenat arxiota.

->bixa²

■bixa²

f HERÀLD En les representacions heràldiques, serpent amb el cos enroscat formant nusos.

->bixàcies

■bixàcies

Part. sil.: bi_xà_ci_es

f BOT 1 pl Família de parietals constituïda per diverses espècies tropicals, entre les quals es destaca la bixa.

2 sing Planta de la família de les bixàcies.

->bixbita

bixbita

f MINERAL Òxid de manganès i ferro, (Mn,Fe) ₂O₃, mineral que cristal·litza en el sistema cúbic.

->bixest

■bixest

[del ll. bĭsĕxtus, -a, -um ‘dia que cada quatre anys s’intercalava entre el 24 i el 25 de febrer’, segons la manera de datar dels romans, comp. de bis ‘dues vegades’ i sextus ‘sisè’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj CRON Dit de l’any de traspàs.

->bixina

bixina

f [C₂₅H₃₀O₄] QUÍM ORG Carotenoide dicarboxílic, principi colorant de la bixa, produït en la natura per oxidació de la carotina.

->bizantí

■bizantí -ina

[del ll. td. Byzantinus, -a, -um, der. de Byzántion ‘Bizanci’]

1 adj i m i f De la ciutat de Bizanci o de l’imperi Bizantí.

2 ART 1 adj Dit de l’art i l’estil arquitectònic desenvolupats a l’imperi Bizantí entre els segles IV i XIV. Una icona bizantina. Les esglésies bizantines d’Atenes.

2 m Art o estil arquitectònic bizantí.

3 adj fig Subtil, minuciós, fins a l’exageració.

->bizantinisme

■bizantinisme

m 1 Maneres, pensament, estil, etc., característics de la vida, la literatura, les arts, etc., bizantines.

2 Qualitat de bizantí 3.

->bizantinista

■bizantinista

m i f Especialista en estudis relatius a Bizanci.

->bizantinística

■bizantinística

f 1 Branca d’estudis sobre temes d’història, de llengua, d’arqueologia, etc., dels bizantins.

2 Filologia bizantina.

->Bk

Bk

símb QUÍM INORG berkeli.

->bl.

bl.

abrev URBAN 1 bloc de cases.

2 bloc de pisos.

->bla blana

■bla blana

[del ll. blandus, -a, -um ‘tendre, falaguer’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 Tou, que cedeix fàcilment a la pressió.

2 fig Que cedeix fàcilment, condescendent, dòcil.

3 bla de boca (o de llengua) Dit del cavall molt sensible al fre.

4 bla de boca (o de llengua) bocamoll 2.

2 1 Suau al tacte.

2 fig Suau, dolç, benigne.

->blada

■blada

[del ll. platănus, i aquest, del gr. plátanos ‘plàtan’, al qual s’assembla la blada, amb probable influx preromà pel que fa al canvi de p- en b-]

f BOT 1 Arbre caducifoli de la família de les aceràcies (Acer opalus), del grup dels aurons, de fulles palmatilobades i de fruits de llavor inflada i d’ales poc separades.

2 FUST Fusta de la blada.

->bladar

■bladar

Hom.: bledà i bledar

[de blat]

m AGR Camp sembrat de blat.

->blader

■blader -a

[de blat; 1a FONT: 1308]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent al blat. Molí blader.

2 Bo per a conrear-hi blat, que hom hi conrea blat. Terra bladera. Camps bladers.

2 m i f Persona que comercia amb blat.

3 f pl AGR Barres de fusta paral·leles en nombre de quatre proveïdes de clavilles amb cordills que, lligades damunt el bast, serveixen per a traginar garbes, palla o herba.

->blan

■blan -a

adj Bla.

->blanament

■blanament

[de bla]

adv D’una manera blana.

->blanc¹

■blanc¹

[del germ. comú blank ‘brillant, blanc’; 1a FONT: s. XII]

m 1 Color blanc.

2 1 Part blanca d’alguns objectes.

2 blanc de l’ou Clara.

3 blanc de l’ull Part que envolta la còrnia transparent.

4 blanc de l’ungla Àrea blanca semicircular que hom té a la base de cada ungla.

3 1 Punt o objecte al qual hom intenta d’adreçar un tir. Tirar al blanc.

2 Part central d’un fitó, d’una rodella.

3 fer blanc Encertar el blanc.

4 1 Espai en blanc. Deixar un blanc per a escriure-hi el resultat més endavant.

2 GRÀF Cadascun dels marges que volten la pàgina d’un llibre.

5 ALIM Embotit típic de la regió meridional del País Valencià, fet amb carn magra i greix de porc i després cuit.

6 COL 1 Matèria colorant blanca. Blanc de zinc. Blanc d’Espanya.

2 blanc de calç Beurada de calç apagada amb aigua, emprada per a emblanquinar parets, façanes, habitacions, etc.

3 blanc de plom Cerussa.

7 PINT 1 En la tècnica de pintura a l’aquarel·la, àrea del suport no pintada intencionadament, que conserva la blancor original del paper.

2 En els dibuixos monocroms, pinzellada o traç fets amb un pigment blanc que marca els punts o les zones de màxima lluminositat.

->blanc²

■blanc² -a

[v. blanc¹]

1 adj 1 Del color semblant al d’una superfície mat que reflecteix la llum solar sense absorbir cap de les radiacions visibles, del color de la neu recent, de la sal comuna, o molt aproximat a aquests colors.

2 en blanc i negre Dit de la pel·lícula, fotografia, etc., que no té colors, que presenta unes tonalitats que van del blanc al negre passant pels grisos. S’oposa a en color. Un televisor en blanc i negre. Cinema en blanc i negre.

3 tant se me’n (o se te’n, etc.) dóna blanc com negre fig i col·loq Tant me fa una cosa com una altra, tant se me’n dóna naps com cols.

2 adj 1 Clar de color, per contrast amb altres coses de la mateixa mena, de color més fosc. Cabells blancs. Carn blanca. Fusta blanca. Pa blanc. Peix blanc. Roba blanca.

2 MAR Dit del cap que no és enquitranat.

3 adj 1 Mancat de color, empal·lidit. Quedar blanc de l’espant.

2 blanc com la paret (o com el paper) Molt pàl·lid.

4 adj 1 En blanc. Porta’m un paper blanc. Trobar, en un llibre, una pàgina blanca.

2 carta blanca Naip sense cap figura pintada.

3 donar carta blanca (a algú) fig Donar-li ple poder per a fer alguna cosa.

5 adj impr Incolor, transparent. Dur vidres blancs a les ulleres.

6 adj i m i f ANTROP FÍS Dit de l’individu del grup leucoderm.

7 adj GRÀF Dit de les peces o dels elements tipogràfics més baixos que els caràcters d’impremta.

8 m INFORM Part d’un suport d’informació on no hi ha cap caràcter enregistrat.

9 adj i m i f HIST i POLÍT Dit de la persona considerada políticament conservadora o reaccionària.

10 adj METAL·L Dit del color que adquireixen alguns metalls ja roents.

11 1 en blanc loc adv Sense escriure, sense imprimir, sense marcar amb res.

2 passar la nit en blanc fig Passar la nit sense dormir.

3 quedar en blanc fig Quedar sense res, sense entendre res.

4 signar en blanc (un taló, un contracte) Signar-lo sense que al lloc corresponent consti cap dada, cap limitació, etc.

12 forma de blanc GRÀF En la impressió tipogràfica, forma que imprimeix la primera cara del full de paper.

13 metall blanc METAL·L Aliatge que té estany i plom o antimoni com a components principals.

14 vers blanc POÈTICA Vers d’una composició poètica mancada de rima.

->blanca

■blanca

[de blanc]

f 1 MÚS Figura de nota musical formada per una rodona i un pal, equivalent en durada a la meitat de la rodona.

2 FITOPAT Blanqueta.

3 NUMIS Moneda medieval de billó de llei molt variable, pròpia, amb diferents denominacions, de la majoria dels estats cristians.

4 blanca d’Aranjuez FRUCT Varietat de perera de peres petites, allargades, de color verd brillant i de pell molt fina, amb la polpa blanca, sucosa, aromàtica i ensucrada.

->blancafortí

blancafortí -ina

adj i m i f De Blancafort (Conca de Barberà).

->blancal

■blancal

[de blanc]

adj Candial.

->blancall

■blancall

[de blanc]

m 1 Taca, clapa blanca o blanquinosa, especialment als cabells.

2 Allò que blanqueja al lluny. Un blancall de neu.

->blancalló

■blancalló

[de blancall]

m Allò que blanqueja al lluny, cosa blanca llunyana.

->blanc-i-blau

■blanc-i-blau -blava

Part. sil.: blanc-i-blau

adj Relatiu o pertanyent al Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona.

->blancor

■blancor

[de blanc; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat de blanc.

2 METEOR Gebre.

->blancúria

■blancúria

Part. sil.: blan_cú_ri_a

[de blanc]

f Blancor.

->blandar

■blandar

Cp. abrandar

[variant de brandar, amb probable influx de bla]

v intr 1 Fer flama. Les torxes blandaven resplendents.

2 fer blandar una teia Donar-li voltes per fer-la acabar d’encendre.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blandar

GERUNDI: blandant

PARTICIPI: blandat, blandada, blandats, blandades

INDICATIU PRESENT: blando, blandes, blanda, blandem, blandeu, blanden

INDICATIU IMPERFET: blandava, blandaves, blandava, blandàvem, blandàveu, blandaven

INDICATIU PASSAT: blandí, blandares, blandà, blandàrem, blandàreu, blandaren

INDICATIU FUTUR: blandaré, blandaràs, blandarà, blandarem, blandareu, blandaran

INDICATIU CONDICIONAL: blandaria, blandaries, blandaria, blandaríem, blandaríeu, blandarien

SUBJUNTIU PRESENT: blandi, blandis, blandi, blandem, blandeu, blandin

SUBJUNTIU IMPERFET: blandés, blandessis, blandés, blandéssim, blandéssiu, blandessin

IMPERATIU: blanda, blandi, blandem, blandeu, blandin

->blandícia

■blandícia

Part. sil.: blan_dí_ci_a

[del ll. blanditia ‘carícia, afalac’, der. de blandus, -a, -um ‘tendre’ (v. bla); 1a FONT: 1702]

f 1 Manera de viure en què hom es dóna massa a la bona vida, a les comoditats, defugint treballs, fatics, preocupacions.

2 Afalac adulador.

->blaneig

■blaneig

Part. sil.: bla_neig

[de blanejar]

m METEOR 1 Ablaniment del temps, especialment el que precedeix les nevades.

2 Vent que fon la neu.

->blanejar

■blanejar

[de bla]

v intr METEOR 1 Ablanir-se el temps, moderar-se el fred.

2 Fer blaneig 2.

3 Fondre’s la neu.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blanejar

GERUNDI: blanejant

PARTICIPI: blanejat, blanejada, blanejats, blanejades

INDICATIU PRESENT: blanejo, blaneges, blaneja, blanegem, blanegeu, blanegen

INDICATIU IMPERFET: blanejava, blanejaves, blanejava, blanejàvem, blanejàveu, blanejaven

INDICATIU PASSAT: blanegí, blanejares, blanejà, blanejàrem, blanejàreu, blanejaren

INDICATIU FUTUR: blanejaré, blanejaràs, blanejarà, blanejarem, blanejareu, blanejaran

INDICATIU CONDICIONAL: blanejaria, blanejaries, blanejaria, blanejaríem, blanejaríeu, blanejarien

SUBJUNTIU PRESENT: blanegi, blanegis, blanegi, blanegem, blanegeu, blanegin

SUBJUNTIU IMPERFET: blanegés, blanegessis, blanegés, blanegéssim, blanegéssiu, blanegessin

IMPERATIU: blaneja, blanegi, blanegem, blanegeu, blanegin

->blanenc¹

■blanenc¹ -a

[de bla]

adj Una mica bla o tou.

->blanenc²

■blanenc² -a

adj i m i f De Blanes (Selva).

->blanesa

■blanesa

[de bla]

f 1 Qualitat de bla.

2 Condescendència excessiva.

->blanet

blanet

[de bla]

m ORNIT Nom amb què són designats diferents moixons insectívors pertanyents al gènere Muscicapa, com el papamosques.

->blanor

■blanor

[de bla]

f Qualitat de bla, especialment amb referència al temps.

->blanqueig

■blanqueig

Part. sil.: blan_queig

[de blanquejar]

m 1 AGR Pràctica agrícola encaminada a aconseguir que certs òrgans comestibles (fulles, tiges, etc.) de certes espècies hortícoles (enciam, escarola, api, etc.) esdevinguin apigmentats i trencadissos.

2 ALIM Tractament amb aigua calenta o vapor a pressió al qual hom sotmet els aliments, generalment productes vegetals, abans de la deshidratació, la congelació o l’envasament, per tal d’evitar-ne l’enfosquiment.

3 ENOL Forma de protecció dels envasos viners contra la floridura, que consisteix a recobrir-los interiorment amb una capa espessa de lletada de calç.

4 NUMIS Operació d’emblanquir la moneda de billó, un cop fabricada, per a donar-li millor aparença.

5 TÈXT i ADOB Establiment industrial o secció d’una fàbrica on té lloc l’operació de blanquejar.

6 TÈXT i QUÍM IND Conjunt de les operacions d’acabat, o cadascuna d’aquestes operacions, a què són sotmesos els tèxtils, els filats o els teixits, per tal d’eliminar-ne les impureses que els acoloreixen.

7 Acció de blanquejar 4.

8 pólvores de blanqueig QUÍM IND Clorur de calç.

->blanquejador

■blanquejador -a

[de blanquejar]

m i f Operari, industrial, dedicat al blanqueig.

->blanquejant

■blanquejant

[de blanquejar]

1 adj Que blanqueja.

2 m QUÍM IND Substància amb poder de blanquejar que actua sobre les matèries que acoloreixen els materials tractats, les oxida o les redueix a formes incolores.

->blanquejar

■blanquejar

[de blanc]

v 1 intr 1 Mostrar alguna cosa la seva blancor. Tot just ha començat a nevar, però els camps ja blanquegen.

2 Ésser més o menys blanc, tirar a blanc. Els cabells li blanquegen, però es tenyeix.

2 tr Emblanquinar.

3 tr 1 Fer tornar blanc o més clar. Blanquejar la farina, el sucre. Blanquejar els teixits.

2 ADOB Adobar pells.

3 ALIM Evitar l’enfosquiment (dels aliments).

4 AGR Lligar les fulles (dels enciams, les escaroles, etc.) o colgar les tiges (dels espàrrecs, etc.) perquè no agafin color.

4 tr Convertir (el diner negre) en legal. Han comprat el pis per blanquejar uns ingressos sospitosos.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blanquejar

GERUNDI: blanquejant

PARTICIPI: blanquejat, blanquejada, blanquejats, blanquejades

INDICATIU PRESENT: blanquejo, blanqueges, blanqueja, blanquegem, blanquegeu, blanquegen

INDICATIU IMPERFET: blanquejava, blanquejaves, blanquejava, blanquejàvem, blanquejàveu, blanquejaven

INDICATIU PASSAT: blanquegí, blanquejares, blanquejà, blanquejàrem, blanquejàreu, blanquejaren

INDICATIU FUTUR: blanquejaré, blanquejaràs, blanquejarà, blanquejarem, blanquejareu, blanquejaran

INDICATIU CONDICIONAL: blanquejaria, blanquejaries, blanquejaria, blanquejaríem, blanquejaríeu, blanquejarien

SUBJUNTIU PRESENT: blanquegi, blanquegis, blanquegi, blanquegem, blanquegeu, blanquegin

SUBJUNTIU IMPERFET: blanquegés, blanquegessis, blanquegés, blanquegéssim, blanquegéssiu, blanquegessin

IMPERATIU: blanqueja, blanquegi, blanquegem, blanquegeu, blanquegin

->blanquejat

■blanquejat

[de blanquejar]

m Capa de calç amb què és emblanquinada una paret, etc.

->blanquer

■blanquer -a

[de blanc; 1a FONT: 1084]

m i f ADOB Persona que adoba les pells dels animals després d’haver-ne estat eliminat el pèl o la llana, per a transformar-les en matèries utilitzables per a calçat, vestit, marroquineria, tapisseria o altres aplicacions.

->blanqueria

■blanqueria

Part. sil.: blan_que_ri_a

[de blanquer; 1a FONT: 1378]

f ADOB 1 Ofici de blanquer.

2 Adoberia.

->blanquet

■blanquet

[de blanc; 1a FONT: 1249]

m 1 AGR Raïm blanc i aspre.

2 COSM Afait que empraven les dones per a accentuar la blancor de la pell, usualment fabricat a base de subnitrat de bismut.

3 GASTR 1 Greix, part de la freixura dels bens, els moltons, les vedelles, els porcs, etc., que hom es menja fregit.

2 Embotit elaborat amb freixura de porc o de vedella i pinyons.

4 PINTUR Blanc de plom, cerussa.

5 Drap de llana de color blanquinós.

->blanqueta

■blanqueta

f 1 FITOPAT Malaltia criptogàmica originada pel fong Erysiphe polygoni, coneguda també amb el nom de cendreta.

2 ORNIT Mastegatatxes.

->blanquí

■blanquí -ina

adj Blanc (dit principalment del pèl).

->blanquiella

■blanquiella

Part. sil.: blan_qui_e_lla

[de blanc]

f BOT Planta herbàcia anual de la família de les compostes (Centaurea solstitialis), de fulles cotonoses i de capítols de flors grogues amb llargues espines.

->blanquinós

■blanquinós -osa

[de blanc]

adj Que tira a blanc.

->blanquisme

■blanquisme

m HIST Doctrina revolucionària dels partidaris de Louis-Auguste Blanqui.

->blasfem

■blasfem -a

[del ll. blasphemus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, St. Vicent F.]

1 m i f Persona que blasfema, blasfemador.

2 adj Que constitueix una blasfèmia. Escrits blasfems.

->blasfemador

■blasfemador -a

[de blasfemar; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj i m i f Que blasfema.

->blasfemar

■blasfemar

[del ll. cristià blasphemare, íd., i aquest, del gr. blasphēméō ‘difamar, injuriar’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

v 1 intr Proferir blasfèmies. Blasfemar contra Déu.

2 tr Ultratjar amb blasfèmies. Blasfemar el nom de Déu.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blasfemar

GERUNDI: blasfemant

PARTICIPI: blasfemat, blasfemada, blasfemats, blasfemades

INDICATIU PRESENT: blasfemo, blasfemes, blasfema, blasfemem, blasfemeu, blasfemen

INDICATIU IMPERFET: blasfemava, blasfemaves, blasfemava, blasfemàvem, blasfemàveu, blasfemaven

INDICATIU PASSAT: blasfemí, blasfemares, blasfemà, blasfemàrem, blasfemàreu, blasfemaren

INDICATIU FUTUR: blasfemaré, blasfemaràs, blasfemarà, blasfemarem, blasfemareu, blasfemaran

INDICATIU CONDICIONAL: blasfemaria, blasfemaries, blasfemaria, blasfemaríem, blasfemaríeu, blasfemarien

SUBJUNTIU PRESENT: blasfemi, blasfemis, blasfemi, blasfemem, blasfemeu, blasfemin

SUBJUNTIU IMPERFET: blasfemés, blasfemessis, blasfemés, blasfeméssim, blasfeméssiu, blasfemessin

IMPERATIU: blasfema, blasfemi, blasfemem, blasfemeu, blasfemin

->blasfèmia

■blasfèmia

Part. sil.: blas_fè_mi_a

[del ll. blasphemia, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f 1 RELIG i DR Expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d’adoració, de veneració o de culte religiós.

2 p ext Despropòsit injuriós. Una blasfèmia contra la família, contra l’art.

->blasmable

■blasmable

[de blasmar]

adj Digne de blasme.

->blasmador

■blasmador -a

[de blasmar]

adj i m i f Que blasma.

->blasmar

■blasmar

[de blastomar; 1a FONT: s. XIII]

v tr 1 Desaprovar, censurar (algú) pel fet d’haver obrat malament (en oposició a lloar). Blasmar els avantpassats.

2 p ext Desaprovar, censurar (quelcom). Blasmar una actitud.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blasmar

GERUNDI: blasmant

PARTICIPI: blasmat, blasmada, blasmats, blasmades

INDICATIU PRESENT: blasmo, blasmes, blasma, blasmem, blasmeu, blasmen

INDICATIU IMPERFET: blasmava, blasmaves, blasmava, blasmàvem, blasmàveu, blasmaven

INDICATIU PASSAT: blasmí, blasmares, blasmà, blasmàrem, blasmàreu, blasmaren

INDICATIU FUTUR: blasmaré, blasmaràs, blasmarà, blasmarem, blasmareu, blasmaran

INDICATIU CONDICIONAL: blasmaria, blasmaries, blasmaria, blasmaríem, blasmaríeu, blasmarien

SUBJUNTIU PRESENT: blasmi, blasmis, blasmi, blasmem, blasmeu, blasmin

SUBJUNTIU IMPERFET: blasmés, blasmessis, blasmés, blasméssim, blasméssiu, blasmessin

IMPERATIU: blasma, blasmi, blasmem, blasmeu, blasmin

->blasme

■blasme

[de blasmar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció de blasmar;

2 l’efecte.

->blasó

■blasó

[del fr. blason, íd., d’origen incert; 1a FONT: 1653, DTo.]

m HERÀLD 1 Art o ciència que ensenya a comprendre el significat dels escuts d’armes i a descriure’ls i explicar-los.

2 Armes.

3 Armoria.

4 Escut d’armes.

->blasonar

■blasonar

[de blasó; 1a FONT: 1460]

v 1 intr Fer ostentació, vanar-se. Blasonar de generós.

2 tr HERÀLD Disposar, descriure, els escuts d’una família, una ciutat, etc., segons les regles i les terminologies pròpies de l’art heràldica o blasó.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blasonar

GERUNDI: blasonant

PARTICIPI: blasonat, blasonada, blasonats, blasonades

INDICATIU PRESENT: blasono, blasones, blasona, blasonem, blasoneu, blasonen

INDICATIU IMPERFET: blasonava, blasonaves, blasonava, blasonàvem, blasonàveu, blasonaven

INDICATIU PASSAT: blasoní, blasonares, blasonà, blasonàrem, blasonàreu, blasonaren

INDICATIU FUTUR: blasonaré, blasonaràs, blasonarà, blasonarem, blasonareu, blasonaran

INDICATIU CONDICIONAL: blasonaria, blasonaries, blasonaria, blasonaríem, blasonaríeu, blasonarien

SUBJUNTIU PRESENT: blasoni, blasonis, blasoni, blasonem, blasoneu, blasonin

SUBJUNTIU IMPERFET: blasonés, blasonessis, blasonés, blasonéssim, blasonéssiu, blasonessin

IMPERATIU: blasona, blasoni, blasonem, blasoneu, blasonin

->blasonista

■blasonista

[de blasó]

m i f HERÀLD Heraldista.

->blasquisme

■blasquisme

m HIST Moviment polític republicà del País Valencià centrat en la figura de Vicent Blasco i Ibáñez.

->blast

blast

m BIOL Qualsevol forma immadura en el desenvolupament cel·lular.

->blast-

■blast-

Forma prefixada del mot grec blastós, que significa ‘germen’. Ex.: blastoma.

->-blast

■-blast

Forma sufixada del mot grec blastós, que significa ‘germen’. Ex.: limfoblast, mieloblast.

->blastema

■blastema

m 1 EMBRIOL Qualsevol territori de l’embrió que posseeix individualitat pròpia i del qual deriven, mitjançant interaccions internes i amb els altres blastemes, els futurs teixits i els futurs òrgans de l’animal adult.

2 BIOL Massa de cèl·lules indiferenciades que es forma a l’extrem de les extremitats amputades d’alguns amfibis, rèptils i insectes, a partir de la qual es regenera l’extremitat.

->blastemàtic

■blastemàtic -a

adj EMBRIOL Relatiu o pertanyent al blastema.

->blàstic

blàstic -a

adj BIOL Relatiu o pertanyent al blast.

->blasto-

■blasto-

Forma prefixada del mot grec blastós, que significa ‘germen’. Ex.: blastogènesi.

->blastocàrpic

blastocàrpic -a

adj BOT Dit de les llavors que germinen dins el pericarpi.

->blastocel

blastocel

m EMBRIOL Cavitat formada a l’interior de la blàstula, anomenada també cavitat de segmentació.

->blastocèlic

blastocèlic -a

adj EMBRIOL Relatiu o pertanyent al blastocel o a la blàstula.

->blastòcer

blastòcer

m ZOOL Cérvol de les pampes.

->blastocinesi

blastocinesi

f EMBRIOL Blastulació.

->blastocist

blastocist

m EMBRIOL Blàstula primària dels mamífers.

->blastòcit

blastòcit

m EMBRIOL Cèl·lula embrionària indiferenciada.

->blastocladials

blastocladials

Part. sil.: blas_to_cla_di_als

f BOT 1 pl Ordre de ficomicets opistomastigiats de tal·lus no reduït, amb sifons micelians ben formats, que es reprodueixen per planogàmia.

2 sing Fong de l’ordre de les blastocladials.

->blastoderma

■blastoderma

m EMBRIOL Capa superficial dels blastòmers que resulta de la divisió dels ous rics en vitel.

->blastodèrmic

■blastodèrmic -a

adj EMBRIOL Relatiu o pertanyent al blastoderma.

->blastodinials

blastodinials

Part. sil.: blas_to_di_ni_als

f BOT 1 pl Ordre de dinofícies paràsites de petits crustacis planctònics, amb aparell vegetatiu molt modificat (immòbil, fusiforme).

2 sing Alga de l’ordre de les blastodinials.

->blastodisc

blastodisc

m EMBRIOL Blastoderma propi dels ous telolecítics o meroblàstics de peixos, rèptils, ocells i cefalòpodes, que presenten un tipus de segmentació parcial discoïdal que solament afecta el pol animal, mentre que la part inferior o vegetativa resta insegmentada.

->blastòfaga

blastòfaga

f ENTOM Gènere d’insectes himenòpters de la família dels calcídids (Blastopha sp), els representants de l’espècie més remarcable de la qual habiten a les flors de la cabrafiguera i són els agents principals de la caprificació.

->blastofenici

blastofenici -ícia

adj i m i f Libifenici.

->blastogènesi

■blastogènesi

f EMBRIOL Blastulació.

->blastografia

blastografia

Part. sil.: blas_to_gra_fi_a

f BOT Branca de la botànica que estudia les gemmes.

->blastoïdeus

■blastoïdeus

Part. sil.: blas_to_ï_deus

m PALEONT i ZOOL 1 pl Classe d’equinoderms fòssils proveïts d’un esquelet format per una tija o peduncle que se subjectava al fons marí i un calze de forma cònica, cilíndrica o globular, que visqueren del silurià al permià.

2 sing Equinoderm de la classe dels blastoïdeus.

->blastoma

blastoma

m PAT Neoplàsia de cèl·lules immadures i indiferenciades, que deriven del blastema.

->blastomador

■blastomador -a

[de blastomar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f Blasfemador.

->blastomar

■blastomar

[del ll. vg. blastemare, íd., probable dissimilació de les labials ph i m del ll. cristià blasphemare (v. blasfemar); 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr i intr Blasfemar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blastomar

GERUNDI: blastomant

PARTICIPI: blastomat, blastomada, blastomats, blastomades

INDICATIU PRESENT: blastomo, blastomes, blastoma, blastomem, blastomeu, blastomen

INDICATIU IMPERFET: blastomava, blastomaves, blastomava, blastomàvem, blastomàveu, blastomaven

INDICATIU PASSAT: blastomí, blastomares, blastomà, blastomàrem, blastomàreu, blastomaren

INDICATIU FUTUR: blastomaré, blastomaràs, blastomarà, blastomarem, blastomareu, blastomaran

INDICATIU CONDICIONAL: blastomaria, blastomaries, blastomaria, blastomaríem, blastomaríeu, blastomarien

SUBJUNTIU PRESENT: blastomi, blastomis, blastomi, blastomem, blastomeu, blastomin

SUBJUNTIU IMPERFET: blastomés, blastomessis, blastomés, blastoméssim, blastoméssiu, blastomessin

IMPERATIU: blastoma, blastomi, blastomem, blastomeu, blastomin

->blastòmer

■blastòmer

m EMBRIOL Cadascuna de les cèl·lules, anomenades també cèl·lules filles, formades durant la divisió de l’ou fertilitzat en els primers estadis del desenvolupament embrionari.

->blastomia

■blastomia

Part. sil.: blas_to_mi_a

[del ll. vg. blastemia, íd. (v. blasfemar); 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Blasfèmia.

->blastomicets

blastomicets

m pl BOT Sacaromicetàcies.

->blastomicosi

blastomicosi

f PAT Sacaromicosi.

->blastòpor

blastòpor

m EMBRIOL Orifici transitori format a la superfície ventral dels embrions durant el període de gastrulació, a través del qual l’arquènteron comunica amb l’exterior.

->blastòporus

blastòporus

m EMBRIOL Blastòpor.

->blastozooide

blastozooide

Part. sil.: blas_to_zo_oi_de

m ZOOL En els urocordats, cadascun dels individus sexuats i colonials que neixen asexualment (per gemmació) a partir de l’oozooide.

->blàstula

■blàstula

f EMBRIOL Fase del desenvolupament embrionari compresa entre la fi del període de segmentació i l’inici de la gastrulació.

->blastulació

■blastulació

Part. sil.: blas_tu_la_ci_ó

f EMBRIOL Procés embrionari que condueix a la formació de la blàstula.

->blat

■blat

[probablement del cèlt. blato- ‘farina’ en les llengües britòniques, ‘gra per a moldre’ en el cèlt. continental, del cèlt. comú mlato- ‘mòlt, per a moldre’; 1a FONT: s. IX]

m 1 1 BOT i AGR Gènere de plantes herbàcies anuals de la família de les gramínies (Triticum sp), de fulles linears, de tija erecta, fistulosa o plena, i de flors agrupades en espigues terminals, representades especialment pel blat comú o blat xeixa (T. aestivum), conreades pel seu gra, base de la fabricació del pa.

2 El gra del blat. Dos sacs de blat.

3 pl ant Cereals.

4 blat d’aresta negra AGR Qualsevol de les varietats de blat dur proveït d’arestes negres.

5 blat pintat (o rossí) AGR Varietat de blat amb grans de coloració vermellosa.

6 blat tosell (o escuat, o reniu) AGR Qualsevol de les varietats de blat xeixa amb les espigues desproveïdes d’arestes.

7 no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat Refrany que vol dir que no s’ha de confiar en l’èxit d’una cosa fins que no sigui segur, fins que no s’hagi esdevingut.

2 blat bord BOT Planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Aegilops triuncialis), amb espigues llargues i primes, que habita sobretot a les vores de camins.

3 BOT i AGR 1 blat de moro (o blat indi, o dindi, o de l’Índia, o de les Índies) Gran planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Zea mays), de tija o canya dreta i nuosa acabada en un plomall i de fulles alternes lanceolades d’un verd intens, anomenada també moresc, panís i dacsa.

2 blat de moro El gra del blat de moro. Donar blat de moro a les gallines.

4 blat negre BOT Fajol.

->blatària

■blatària

Part. sil.: bla_tà_ri_a

f BOT Planta herbàcia biennal de la família de les escrofulariàcies (Verbascum blattaria), de fulles oblongues i dentades i de flors grosses agrupades en llarg raïm, grogues amb la gorja violàcia.

->blatdemorar

■blatdemorar

[der. de blat de moro]

m AGR Camp plantat de blat de moro.

->blatdemorera

■blatdemorera

[de blatdemorar]

f AGR Camp (després de la collita) on ha estat fet blat de moro.

->blatera

■blatera

[de blat]

f AGR Bladar.

->blàtids

blàtids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes de l’ordre dels dictiòpters, que inclou les cuques molles i l’escarabat de cuina.

2 sing Insecte de la família dels blàtids.

->blatoïdeus

blatoïdeus

Part. sil.: bla_to_ï_deus

m ENTOM 1 pl Subordre d’insectes dictiòpters de cos deprimit i de protòrax gros i en forma d’escut al qual pertanyen els escarabats de cuina.

2 sing Insecte del subordre dels blatoïdeus.

->blau¹

■blau¹

Part. sil.: blau

[del germ. blau (al. ant. blâo), íd.; 1a FONT: 874]

m 1 ÒPT Color blau, un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el verd i el violeta. El blau del cel. Blau turquí. Blau marí o de mar. Blau cel o celeste.

2 1 Matèria colorant blava.

2 blau de la roba (o simplement blau) COL Substància blava que és afegida al midó o a l’aigua d’esbaldir en emmidonar o en rentar la roba blanca per tal de treure’n la grogor i emblanquir-la.

3 blau de París COL Blau de Prússia.

4 blau de Prússia COL Nom genèric dels composts de color blau resultants de la reacció del ferrocianur de potassi amb l’ió Fe(III).

5 blau d’ultramar COL Pigment blau del grup ultramar, en particular l’ultramar natural, constituït per lapislàtzuli polvoritzat.

3 col·loq PAT Equimosi produïda per una contusió.

->blau² blava

■blau² blava

Part. sil.: blau

[v. blau¹]

adj 1 Del color del cel sense núvols o d’un color consemblant. Ulls blaus. Mar blava.

2 fig 1 Astorat, esbalaït. Quedar blau. Deixar blau algú.

2 aquesta sí que és blava! Això sí que és greu!

3 fer-la blava Fer-la grossa, fer-la com un cove.

->blauet

■blauet

Part. sil.: bla_uet

[de blau]

m 1 Blavet 1 i 3.

2 BOT Planta herbàcia anual o biennal de la família de les compostes (Centaurea cyanus), de fulles allargades i blanes i de capítols blaus, molt freqüent en els sembrats.

3 FOLK Nom donat als membres de l’escolania del monestir de Lluc (Mallorca), que duen la sotana blava.

4 ORNIT Ocell de l’ordre dels coraciformes, de la família dels alcedínids (Alcedo atthis), bellament acolorit, amb el dors d’un color blau verdós, el ventre castany i les potes vermelles.

5 TECNOL Mescla d’oli i un pigment emprada per a detectar els punts de contacte de dues superfícies.

->blaugrana

■blaugrana

Part. sil.: blau_gra_na

[de blau i grana]

adj inv Relatiu o pertanyent al Futbol Club Barcelona.

->blaüra

■blaüra

Part. sil.: bla_ü_ra

[variant de l’ant. blavura, der. de blau]

f dial PAT Blau.

->blaürar

■blaürar

Part. sil.: bla_ü_rar

[de blaüra]

v tr dial Fer blaüres (al cos d’algú).

->blava

■blava

[de blau]

f BOT 1 Bolet de la família de les cortinariàcies (Cortinarius violaceus), de barret vellutat de color violeta i de cama fibril·losa, també violàcia.

2 Bolet de la família de les russulàcies (Russula grisea i espècies afins), de barret gris amb tonalitats blavoses, peu blanc i làmines atapeïdes, també blanques, que creix en boscs i és comestible.

->blavejar

■blavejar

[de blau; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v 1 intr Mostrar alguna cosa la seva blavor, tirar a blau. No et dic que no sigui blanc, però blaveja una mica, no et sembla?

2 tr Omplir (algú) de cops que li produeixin blaus. Va blavejar la dona i encara ho justifica.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blavejar

GERUNDI: blavejant

PARTICIPI: blavejat, blavejada, blavejats, blavejades

INDICATIU PRESENT: blavejo, blaveges, blaveja, blavegem, blavegeu, blavegen

INDICATIU IMPERFET: blavejava, blavejaves, blavejava, blavejàvem, blavejàveu, blavejaven

INDICATIU PASSAT: blavegí, blavejares, blavejà, blavejàrem, blavejàreu, blavejaren

INDICATIU FUTUR: blavejaré, blavejaràs, blavejarà, blavejarem, blavejareu, blavejaran

INDICATIU CONDICIONAL: blavejaria, blavejaries, blavejaria, blavejaríem, blavejaríeu, blavejarien

SUBJUNTIU PRESENT: blavegi, blavegis, blavegi, blavegem, blavegeu, blavegin

SUBJUNTIU IMPERFET: blavegés, blavegessis, blavegés, blavegéssim, blavegéssiu, blavegessin

IMPERATIU: blaveja, blavegi, blavegem, blavegeu, blavegin

->blavenc

■blavenc -a

[de blau]

adj Que tira a blau.

->blavenca

■blavenca

[de blau]

f ORNIT Blauet.

->blaver

blaver -a

[de blau, per la franja blava de la senyera de la ciutat de València]

1 adj Relatiu o pertanyent al blaverisme.

2 adj i m i f Partidari del blaverisme.

->blaverisme

blaverisme

m POLÍT Regionalisme valencià de caràcter anticatalanista i espanyolista, sorgit a la fi del franquisme, que nega la unitat lingüística i cultural del País Valencià amb els Països Catalans.

->blaverol

■blaverol

[de blau]

m PAT Bony amb extravasació de sang produït per una contusió.

->blavet

■blavet

[de blau]

m 1 COL Blau de la roba.

2 Obrer agrícola de la Marina que emigra temporalment a la Ribera de Xúquer per treballar-hi en la sega i la batuda de l’arròs.

3 1 Roba de color blau fosc de què es fan especialment vestits de treball. Anar de blavet.

2 fer un vestit de blavet (a algú) fig Apallissar-lo.

4 BOT Llora aspra.

->blaveta

■blaveta

[de blau]

f 1 ENTOM 1 Escarabató de la vinya.

2 Nom donat correntment a qualsevol de les papallones que pertanyen a la família dels licènids.

2 ORNIT 1 Blauet.

2 Cotxa blava.

->blavís

■blavís -issa

[de blau]

adj Que tira a blau.

->blavor

■blavor

[de blau]

f Qualitat de blau.

->blavós

■blavós -osa

[de blau]

adj Que tira a blau.

->blavosenc

■blavosenc

[de blau]

m ORNIT Garsa blava.

->blavura

■blavura

[de blau]

f dial PAT Blau.

->ble

■ble

[probablement d’un cèlt. pirinenc *bledino-, der. del cèlt. bledio- ‘llop’, herba blenera, que per les seves llargues fulles, usades com a ble, rep en moltes llengües el nom de ‘cua de llop’; 1a FONT: s. XIII, Vides]

m 1 Cordó, cinta, feix de filaments (de cotó, de cànem, etc.) posat a l’interior dels ciris, les candeles o les bugies, o bé al bec dels llums d’oli, de petroli, etc. (on s’amara de líquid combustible), per tal d’obtenir-ne llum una vegada iniciada la ignició.

2 1 Floc de cabells que pengen.

2 Floc de cabells tenyits d’un color o d’un to diferent del natural.

3 ble de frare BOT Estepa blenera.

->-ble

-ble

Sufix, del llatí -bilis, que significa: 1 ‘susceptible de’. Ex.: submergible, abatible, atribuïble.

2 ‘digne de’. Ex.: execrable, lloable, menyspreable.

->blec

■blec

[de blegar; 1a FONT: 1384]

m 1 Curvatura d’una cosa blegada.

2 Grau d’acostament de dues peces blegades. Fer molt blec, poc blec.

->bleda

■bleda

[del ll. *bleta, del ll. beta alterat per encreuament amb blĭta, pl. de blĭtum ‘blet’, planta semblant; 1a FONT: 1371]

1 f 1 HORT Planta herbàcia anual de la família de les quenopodiàcies (Beta vulgaris varietat cicla), de grosses fulles glabres, lluents i ondulades, fent roseta basal.

2 pl Les fulles de la bleda, que es mengen com a verdura. Patates amb bledes.

3 bleda borda BOT Planta herbàcia de la família de les quenopodiàcies (Beta vulgaris), de tiges ajagudes i esteses radialment i de flors agrupades en panícula de glomèruls.

4 bleda boscana BOT Bleda borda.

2 fig 1 adj i m i f Dit d’una persona no gens espavilada, mancada de vigor, de tremp. No en farem res, de tu: ets un bleda acabat.

2 bleda assolellada col·loq Dona molt fleuma.

->bledà

■bledà -ana

Hom.: bladar i bledar

[d’origen incert, podria ser der. de l’àr. bälda ‘ciutat’, que té der. amb els sentits de ‘ciutadà, burgès’ i d’aquí el de ‘ufanós’; 1a FONT: 1764]

adj Ufanós.

->bledanament

■bledanament

[de bledà]

adv D’una manera bledana.

->bledania

■bledania

Part. sil.: ble_da_ni_a

[de bledà]

f Ufana.

->bledar

■bledar

Hom.: bladar i bledà

[de bleda]

m Camp plantat de bledes.

->bleda-rave

■bleda-rave

[de bleda i rave]

f 1 HORT Planta herbàcia de la família de les quenopodiàcies (Beta vulgaris varietat rapa), semblant a la bleda, però biennal, d’arrel carnosa i grossa, de polpa blanca rica en sacarosa.

2 arna de la bleda-rave ENTOM i FITOPAT Insecte de l’ordre dels lepidòpters (Phthorimea ocellatella), les erugues del qual s’alimenten de les fulles de la bleda-rave.

3 mosca de la bleda-rave ENTOM i FITOPAT Petit insecte de l’ordre dels dípters (Pegomya betae), de tòrax gris i d’abdomen i potes grogues, les larves del qual excaven galeries en les fulles de la bleda-rave.

->bledejar

■bledejar

[de bleda]

v intr 1 Ésser una persona més o menys bleda.

2 Fer actes o dir paraules propis d’una persona bleda.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bledejar

GERUNDI: bledejant

PARTICIPI: bledejat, bledejada, bledejats, bledejades

INDICATIU PRESENT: bledejo, bledeges, bledeja, bledegem, bledegeu, bledegen

INDICATIU IMPERFET: bledejava, bledejaves, bledejava, bledejàvem, bledejàveu, bledejaven

INDICATIU PASSAT: bledegí, bledejares, bledejà, bledejàrem, bledejàreu, bledejaren

INDICATIU FUTUR: bledejaré, bledejaràs, bledejarà, bledejarem, bledejareu, bledejaran

INDICATIU CONDICIONAL: bledejaria, bledejaries, bledejaria, bledejaríem, bledejaríeu, bledejarien

SUBJUNTIU PRESENT: bledegi, bledegis, bledegi, bledegem, bledegeu, bledegin

SUBJUNTIU IMPERFET: bledegés, bledegessis, bledegés, bledegéssim, bledegéssiu, bledegessin

IMPERATIU: bledeja, bledegi, bledegem, bledegeu, bledegin

->bledera

■bledera

[de bleda]

f BOT i AGR bleda 1 1.

->blederia

■blederia

Part. sil.: ble_de_ri_a

[de bleda]

f Beneiteria, qualitat i acte de bleda.

->blefar-

■blefar-

Forma prefixada del mot grec blépharon, -ou, que significa ‘parpella’. Ex.: blefarisme, blefaritis.

->blefarectomia

blefarectomia

Part. sil.: ble_fa_rec_to_mi_a

f OFTAL Escissió quirúrgica total o parcial d’una parpella.

->blefaresfinterectomia

blefaresfinterectomia

Part. sil.: ble_fa_res_fin_te_rec_to_mi_a

f OFTAL Escissió quirúrgica d’una part del múscul orbicular de les parpelles en casos de pressió anòmala de la parpella sobre la còrnia.

->blefàric

■blefàric -a

adj Relatiu o pertanyent a les parpelles.

->blefarisme

blefarisme

m OFTAL Parpelleig nerviós.

->blefaritis

■blefaritis

f PAT Inflamació de la vora ciliar de les parpelles.

->blefaro-

■blefaro-

Forma prefixada del mot grec blépharon, -ou, que significa ‘parpella’. Ex.: blefaroconjuntivitis, blefaroplàstia.

->blefaroclonus

blefaroclonus

m OFTAL Espasme clònic del múscul orbicular dels ulls que es manifesta per un augment del parpelleig.

->blefaroconjuntivitis

blefaroconjuntivitis

f PAT Inflamació de la parpella i de la conjuntiva.

->blefarofimosi

blefarofimosi

f OFTAL Estretor congènita o adquirida de l’obertura palpebral o espai comprès entre les parpelles superior i inferior.

->blefaroplast

blefaroplast

m CIT Mastigosoma.

->blefaroplàstia

blefaroplàstia

Part. sil.: ble_fa_ro_plàs_ti_a

f CIR Operació que té per objecte reparar una parpella destruïda o deformada per una cicatriu.

->blefaroplegia

blefaroplegia

Part. sil.: ble_fa_ro_ple_gi_a

f OFTAL Paràlisi d’una parpella.

->blefaroptosi

blefaroptosi

f PAT Caiguda de la parpella superior.

->blefarorràfia

blefarorràfia

Part. sil.: ble_fa_ror_rà_fi_a

f OFTAL Reducció de l’obertura palpebral mitjançant la sutura de les vores de les parpelles.

->blefarospasme

blefarospasme

m PAT Contracció tònica o clònica del múscul orbicular de les parpelles.

->blefaròstat

blefaròstat

m CIR Instrument destinat a mantenir separades les parpelles durant les intervencions als ulls.

->blegadís

■blegadís -issa

[de blegar; 1a FONT: 1361]

adj Que pot ésser blegat.

->blegadissa

■blegadissa

[de blegar]

f Frontissa.

->blegar

■blegar

[encreuament de plegar i doblegar; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v tr 1 1 Acostar els dos caps d’una cosa flexible corbant-la.

2 fig Doblegar. Blegar una ciutat a contribucions.

2 Acostar les dues peces giratòries d’una frontissa, d’un golfo, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blegar

GERUNDI: blegant

PARTICIPI: blegat, blegada, blegats, blegades

INDICATIU PRESENT: blego, blegues, blega, bleguem, blegueu, bleguen

INDICATIU IMPERFET: blegava, blegaves, blegava, blegàvem, blegàveu, blegaven

INDICATIU PASSAT: bleguí, blegares, blegà, blegàrem, blegàreu, blegaren

INDICATIU FUTUR: blegaré, blegaràs, blegarà, blegarem, blegareu, blegaran

INDICATIU CONDICIONAL: blegaria, blegaries, blegaria, blegaríem, blegaríeu, blegarien

SUBJUNTIU PRESENT: blegui, bleguis, blegui, bleguem, blegueu, bleguin

SUBJUNTIU IMPERFET: blegués, bleguessis, blegués, bleguéssim, bleguéssiu, bleguessin

IMPERATIU: blega, blegui, bleguem, blegueu, bleguin

->bleïdor

■bleïdor -a

Part. sil.: ble_ï_dor

[de bleir]

adj Que bleeix.

->bleir

■bleir

Part. sil.: ble_ir

[d’origen incert, possiblement de l’arrel indoeuropea bhle-, bhel- ‘esgrogueït, moradenc’, sense que es pugui precisar si és preromana o germànica; 1a FONT: c. 1880]

v 1 1 tr Cremar, abrusar. No toqueu això sense drap, que bleeix les mans.

2 pron Cremar-se, socarrar-se. S’ha bleït el peix.

2 tr Apallissar. El bleïen a cops d’escombra.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bleir

GERUNDI: bleint

PARTICIPI: bleït, bleïda, bleïts, bleïdes

INDICATIU PRESENT: bleeixo, bleeixes, bleeix, bleïm, bleïu, bleeixen

INDICATIU IMPERFET: bleïa, bleïes, bleïa, bleíem, bleíeu, bleïen

INDICATIU PASSAT: bleí, bleïres, bleí, bleírem, bleíreu, bleïren

INDICATIU FUTUR: bleiré, bleiràs, bleirà, bleirem, bleireu, bleiran

INDICATIU CONDICIONAL: bleiria, bleiries, bleiria, bleiríem, bleiríeu, bleirien

SUBJUNTIU PRESENT: bleeixi, bleeixis, bleeixi, bleïm, bleïu, bleeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: bleís, bleïssis, bleís, bleíssim, bleíssiu, bleïssin

IMPERATIU: bleeix, bleeixi, bleïm, bleïu, bleeixin

->bleix

■bleix

Part. sil.: bleix

[potser d’origen preromà indoeuropeu, o potser d’un al. *bles, relacionat amb blasen ‘bufar’, amb influx de panteix i panteixar; 1a FONT: c. 1890]

m Acció de bleixar, respiració cansada.

->bleixar

■bleixar

Part. sil.: blei_xar

[de bleix]

v intr Alenar, especialment amb fatiga.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bleixar

GERUNDI: bleixant

PARTICIPI: bleixat, bleixada, bleixats, bleixades

INDICATIU PRESENT: bleixo, bleixes, bleixa, bleixem, bleixeu, bleixen

INDICATIU IMPERFET: bleixava, bleixaves, bleixava, bleixàvem, bleixàveu, bleixaven

INDICATIU PASSAT: bleixí, bleixares, bleixà, bleixàrem, bleixàreu, bleixaren

INDICATIU FUTUR: bleixaré, bleixaràs, bleixarà, bleixarem, bleixareu, bleixaran

INDICATIU CONDICIONAL: bleixaria, bleixaries, bleixaria, bleixaríem, bleixaríeu, bleixarien

SUBJUNTIU PRESENT: bleixi, bleixis, bleixi, bleixem, bleixeu, bleixin

SUBJUNTIU IMPERFET: bleixés, bleixessis, bleixés, bleixéssim, bleixéssiu, bleixessin

IMPERATIU: bleixa, bleixi, bleixem, bleixeu, bleixin

->blenat

■blenat -ada

[de ble]

adj Formant ble o blens.

->blenda

■blenda

[de l’al. blende, íd., der. de blenden ‘encegar, enganyar’, per la seva semblança amb la galena, potser a través del fr. blende; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f MINERAL Nom que designa el sulfur de zinc, actualment conegut per esfalerita.

->blener

■blener

[de ble]

m Broc o bec d’un llum on va el ble, blenera.

->blenera

■blenera

[de ble]

f 1 Broc o bec d’un llum on va el ble.

2 Suret per a aguantar el ble a la superfície de l’oli.

3 BOT 1 Candelera.

2 porpra².

3 Salvió blener.

->blenn-

■blenn-

Forma prefixada del mot grec blénna, -ēs, que significa ‘mucositat’. Ex.: blennúria.

->blènnids

■blènnids

m ICT 1 pl Família de peixos osteïctis de l’ordre dels perciformes, de formes petites, bentòniques, amb la pell mucosa, que són coneguts pels pescadors amb el nom de bavoses, llepissosos, dormilegues i banyuts.

2 sing Peix de la família dels blènnids.

->blenno-

■blenno-

Forma prefixada del mot grec blénna, -ēs, que significa ‘mucositat’. Ex.: blennorràgia.

->blennoftàlmia

blennoftàlmia

Part. sil.: blen_nof_tàl_mi_a

f PAT Conjuntivitis purulenta.

->blennorràgia

■blennorràgia

Part. sil.: blen_nor_rà_gi_a

[de blenno- i -rràgia]

f PAT 1 Fluix mucós.

2 Malaltia infectivocontagiosa provocada pel bacteri Neisseria gonorrhoeae (gonococ), generalment transmesa per contacte sexual i localitzada a l’aparell genital.

->blennorràgic

■blennorràgic -a

[de blennorràgia]

adj Relatiu o pertanyent a la blennorràgia.

->blennorrea

■blennorrea

Part. sil.: blen_nor_re_a

[de blenno- i -rrea]

f PAT Uretritis crònica, sobretot gonocòccica.

->bleomicina

bleomicina

Part. sil.: ble_o_mi_ci_na

f QUÍM ORG i FARM Nom genèric dels antibiòtics anticancerosos aïllats de cultius de Streptomyces verticillus, el component principal dels quals és la bleomicina A₂.

->blesbok

blesbok^* [blɛ́zbɔk]

[afrikaans] m ZOOL Antílop de la subfamília dels antilopins (Damaliscus albifrons), de cos esvelt i amb banyes en forma de lira amb una gran taca blanca facial.

->blet

■blet

[del ll. blĭtum, íd. (v. bleda)]

m BOT 1 Gènere de plantes herbàcies de la família de les quenopodiàcies (Chenopodium sp), de fulles enteres i de flors verdoses o vermelloses, petites, reunides en glomèruls agrupats en panícula, que comprèn el blet blanc (Ch. album), el blet de paret (Ch. murale) i el blet pudent (Ch. vulvaria).

2 Amarant.

3 blet de paret Morella roquera.

->bleterar

■bleterar

m BOT Herbassar dominat per blets.

->bleva¹

■bleva¹

[probablement de ble]

f Cop donat a una persona.

->bleva²

■bleva²

[de ble]

f Manyoc de cabells despentinats.

->blima

■blima

f FITOPAT Malura de la vinya consistent en l’avortament de la flor.

->blindar

■blindar

[del fr. blinder, íd., der. de blinde ‘protecció contra el foc de l’enemic’, de l’al. blende, íd., der. de blenden ‘encegar, tapar’; 1a FONT: 1905]

v tr TECNOL Cobrir un vaixell, una bateria, un tanc, una caixa de cabals, etc., amb planxes de ferro o d’acer, o amb una capa de formigó o d’un altre material resistent per tal de protegir-los de les bales, del foc, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blindar

GERUNDI: blindant

PARTICIPI: blindat, blindada, blindats, blindades

INDICATIU PRESENT: blindo, blindes, blinda, blindem, blindeu, blinden

INDICATIU IMPERFET: blindava, blindaves, blindava, blindàvem, blindàveu, blindaven

INDICATIU PASSAT: blindí, blindares, blindà, blindàrem, blindàreu, blindaren

INDICATIU FUTUR: blindaré, blindaràs, blindarà, blindarem, blindareu, blindaran

INDICATIU CONDICIONAL: blindaria, blindaries, blindaria, blindaríem, blindaríeu, blindarien

SUBJUNTIU PRESENT: blindi, blindis, blindi, blindem, blindeu, blindin

SUBJUNTIU IMPERFET: blindés, blindessis, blindés, blindéssim, blindéssiu, blindessin

IMPERATIU: blinda, blindi, blindem, blindeu, blindin

->blindat

blindat -ada

[de blindar]

adj 1 Proveït de blindatge. Vehicle blindat. Circuit blindat.

2 p ext Integrat per unitats proveïdes de blindatge. Divisió blindada.

->blindatge

■blindatge

[de blindar; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 Operació de blindar.

2 ARM i MAR GUER Capa de material especialment resistent, com acer, formigó, etc., amb què és revestit un vehicle, un vaixell, una fortificació, etc., a fi de protegir-los dels projectils, del foc, etc.

3 ELECTROT Coberta metàl·lica emprada per a evitar que en els enrotllaments d’una màquina elèctrica el camp exterior pugui induir corrents paràsits; acostumen a ésser embolcalls fets amb un bon gruix de material de poca resistència elèctrica (coure o alumini).

4 TECNOL Revestiment que embolcalla totalment o parcialment una màquina, un aparell, un vehicle, un recinte o una cosa tot impedint que determinades substàncies (pols, gasos tòxics, líquids corrosius) o certs efectes físics (penetració, xoc, calor, radiacions, camps elèctrics, etc.) puguin traspassar-lo i afectar de manera indesitjada l’exterior o l’interior, segons els casos.

->blíster

blíster

[mot angl. ‘butllofa’, en l’expressió blister pack ‘envàs en làmina al buit’]

m EMBAL Envàs constituït per una làmina plàstica transparent que ha estat bufada perquè adquireixi la forma de l’objecte que ha de contenir, la qual s’enganxa a una base de cartó o de plàstic, o bé se segella amb paper d’alumini.

->blizzard

blizzard^* [blízərd]

[angl ] m METEOR Estat del temps caracteritzat per temperatures extremament baixes, vent fort i una reducció gairebé total de la visibilitat a causa de la neu que aquest vent aixeca de terra, propi especialment de climes polars i antàrtics i de les zones nord-occidentals nord-americanes.

->bloc¹

■bloc¹

[del fr. bloc, íd., i aquest del neerlandès blok ‘tronc tallat’; 1a FONT: 1905]

m 1 Massa gran de matèria sòlida, molt compacta i pesant, generalment de límits externs ben definits. Un bloc de marbre. Grans blocs de metall. Un bloc d’una escullera.

2 1 Reunió de coses considerades com formant una massa única.

2 bloc de paper (o simplement bloc) Llibreta de la qual hom pot arrencar els fulls fàcilment. Un bloc quadriculat, amb espiral. Un calendari de bloc.

3 fig Grup de persones o d’entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició. El bloc socialista.

4 ELECTRÒN Conjunt d’elements que constitueixen una part compacta d’un aparell electrònic. Bloc amplificador. Bloc de sintonia.

5 INFORM 1 Grup de mots, caràcters, o en general enregistraments, que a l’hora de fer una transferència de dades són tractats com una unitat.

2 En certs llenguatges de programació, agrupació de sentències que actuen com una unitat.

3 Element que representa un subsistema del diagrama de blocs sense entrar en els seus detalls constitutius.

6 bloc de cases URBAN [abrev bl.] Conjunt d’edificis contigus (amb parets mitgeres o comunes) que, disposats segons unes alineacions preestablertes, constitueixen una illa urbana.

7 bloc de pisos URBAN [abrev bl.] Edificació constituïda per molts habitatges configurats interiorment i repartits segons un tipus o diversos, que exteriorment presenten forma regular i unitària.

8 bloc erràtic GEOMORF Roca de grans dimensions arrencada dels flancs d’una vall glacial per una glacera, transportada per aquesta i abandonada molt lluny de l’indret de procedència.

9 en bloc loc adv En conjunt, globalment.

->bloc²

bloc²

[de l’angl. blog, simplificació de weblog, comp. de web ‘xarxa’ i log, reducció de logbook ‘quadern de bitàcola’, d’on el canvi en bloc per analogia amb ‘quadern o bloc de notes’, afavorida per l’ensordiment de la gfinal]

m INFORM Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

->blocador

■blocador -a

[de blocar]

1 adj i m i f Que bloca.

2 adj FARM Dit del medicament o la substància que impedeix l’emissió o l’arribada d’estímuls, la secreció d’hormones i l’acció d’aquestes o d’altres òrgans.

3 m IMMUNOL Anticòs que inhibeix per competència la fixació d’altres anticossos específics.

->blocaire

blocaire

m i f INFORM Persona que gestiona un bloc o que és aficionada a navegar per aquest tipus de pàgines web.

->blocar

■blocar

[del fr. bloquer ‘fer un bloc’ (v. bloc)]

v 1 tr Aïllar (una ciutat, una regió, un port, etc.) privant-los de tota mena de comunicació amb l’exterior. Les forces enemigues blocaren la ciutat. La neu ha blocat el refugi.

2 tr p ext 1 Aturar, immobilitzar. Blocar crèdits. Blocar una màquina.

2 ESPORT El porter, aturar (la pilota) amb les mans o els braços, subjectant-la fortament contra el cos.

3 ESPORT Un boxador, aturar (un cop) interposant una part poc sensible del cos entre una altra de més sensible i el guant de l’adversari.

3 pron 1 Immobilitzar-se una peça, un mecanisme. El volant s’ha blocat.

2 fig No ésser, algú, capaç de reaccionar. Davant dels grans problemes es bloca.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: blocar

GERUNDI: blocant

PARTICIPI: blocat, blocada, blocats, blocades

INDICATIU PRESENT: bloco, bloques, bloca, bloquem, bloqueu, bloquen

INDICATIU IMPERFET: blocava, blocaves, blocava, blocàvem, blocàveu, blocaven

INDICATIU PASSAT: bloquí, blocares, blocà, blocàrem, blocàreu, blocaren

INDICATIU FUTUR: blocaré, blocaràs, blocarà, blocarem, blocareu, blocaran

INDICATIU CONDICIONAL: blocaria, blocaries, blocaria, blocaríem, blocaríeu, blocarien

SUBJUNTIU PRESENT: bloqui, bloquis, bloqui, bloquem, bloqueu, bloquin

SUBJUNTIU IMPERFET: bloqués, bloquessis, bloqués, bloquéssim, bloquéssiu, bloquessin

IMPERATIU: bloca, bloqui, bloquem, bloqueu, bloquin

->blocatge

■blocatge

[de blocar]

m 1 1 Acció de blocar;

2 l’efecte.

2 DR INTERN Operació per la qual les forces navals d’un estat intercepten les comunicacions amb el territori d’un altre estat.

3 ECON Acció de l’estat per a limitar el creixement d’una variable econòmica o de diverses mitjançant la congelació o la limitació de llurs augments.

4 ELECTRÒN En una vàlvula o en un dispositiu semiconductor, estat d’interrupció del corrent que hom obté en aplicar una polarització adequada a l’elèctrode de control.

5 FERROC Sistema de senyalització emprat en les línies de ferrocarril per a impedir que dos trens, dues màquines, etc., que circulen per una mateixa via entrin en col·lisió.

6 FISIOL, PAT i TERAP Alteració fisiològica o patològica que dificulta o impedeix el funcionament normal d’una estructura.

7 PSIQ Alteració del pensament en què es manifesta un grau màxim d’inhibició mental, que comporta l’absència de pensaments nous en una direcció determinada.

8 TÀCT Operació militar dirigida a aïllar una plaça o una fortificació impedint que es comuniqui amb l’exterior i que en surtin o hi entrin forces o altres auxilis.

->blocaus

■blocaus

Part. sil.: blo_caus

[del cast. blocaos, i aquest de l’al. Blockhaus ‘casa de troncs’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m ORG MIL Fortí cobert i espitllerat, capaç de guardar un nombre molt reduït de forces, generalment d’infanteria, pensat com a centre de resistència en cas de guerra i que dins uns certs límits pot menar una vida independent.

->bloc-diagrama

bloc-diagrama

m CARTOG i GEOL Representació gràfica en la qual hom visualitza simultàniament els talls geològics aixecats al llarg de les dues dimensions d’un pla com també la topografia del relleu superior.

->blonda

■blonda

[del fr. blonde, íd., der. de blond ‘ros’, perquè a l’origen es feien de color de seda crua, rossenc; 1a FONT: c. 1790]

f TÈXT Teixit molt clar, de malles i de contorns complicats, que és obtingut entrellaçant i retorcent un fil o diversos.

->blondel

blondel

[del nom del físic i enginyer fr. A. Blondel (1863-1938)]

m METROL Apostilb.

->bloody mary

bloody mary^* [blɔ̀dimɛ́ri]

[de l’angl. bloody Mary ‘Maria la Sanguinària’ (Maria Tudor), pel color del còctel; 1a FONT: c. 1950]

m ALIM Còctel a base de suc de tomàquet i vodka.

->bloom

■bloom^* [blúm]

[mot angl. que vol dir ‘flor, floració’]

m BOT Florescència.

->bloqueig

■bloqueig

Part. sil.: blo_queig

[de bloquejar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m Blocatge.

->bloquejador

■bloquejador -a

[de bloquejar]

adj i m i f Blocador.

->bloquejar

■bloquejar

[de bloc; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Blocar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bloquejar

GERUNDI: bloquejant

PARTICIPI: bloquejat, bloquejada, bloquejats, bloquejades

INDICATIU PRESENT: bloquejo, bloqueges, bloqueja, bloquegem, bloquegeu, bloquegen

INDICATIU IMPERFET: bloquejava, bloquejaves, bloquejava, bloquejàvem, bloquejàveu, bloquejaven

INDICATIU PASSAT: bloquegí, bloquejares, bloquejà, bloquejàrem, bloquejàreu, bloquejaren

INDICATIU FUTUR: bloquejaré, bloquejaràs, bloquejarà, bloquejarem, bloquejareu, bloquejaran

INDICATIU CONDICIONAL: bloquejaria, bloquejaries, bloquejaria, bloquejaríem, bloquejaríeu, bloquejarien

SUBJUNTIU PRESENT: bloquegi, bloquegis, bloquegi, bloquegem, bloquegeu, bloquegin

SUBJUNTIU IMPERFET: bloquegés, bloquegessis, bloquegés, bloquegéssim, bloquegéssiu, bloquegessin

IMPERATIU: bloqueja, bloquegi, bloquegem, bloquegeu, bloquegin

->blue jeans

blue jeans^* [blùdʒíns]

[mot angl. nord-americà, de blue ‘blau’ i jeans, grafia corresponent a la pronúncia angl. de Gênes ‘Gènova’, d’on importaven la sarja de Nimes, de què es feien els pantalons; 1a FONT: s. XIX]

m pl INDUM Texans.

->blues

■blues^* [blús]

[de l’angl. nord-americà blues (1912), especialització de sentit pels negres nord-americans de blues (devils) ‘(dimonis) blaus’, que significa les fantasies extàtiques i malencòniques dels negres]

m MÚS Gènere poeticomusical del folklore negre americà, de tema personal i de llengua gairebé exclusivament anglesa.

->bluf

■bluf

[de l’angl. bluff, de creació expressiva]

m 1 JOCS Catxa, especialment en el pòquer.

2 p ext Acció de voler fer veure que quelcom és molt més important, molt més valuós, etc., que no és.

->blútxer

blútxer

m INDUM Sabata de cordons en què una part de la talonera se superposa a la pala.

->bo¹

■bo¹

[v. bo²]

m 1 Bitllet, aval, etc., en què és indicat que una quantitat, una almoina, etc., ha d’ésser lliurada al portador. Demanar un bo per a degustar un nou producte.

2 ECON Títol de deute emès per l’estat o per una societat financera amb l’obligació de tornar els diners obtinguts en préstec, més uns interessos predeterminats, al final d’un període fixat.

->bo² bona

■bo² bona

[del ll. bŏnus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

[bon quan precedeix un substantiu masculí o un infinitiu] 1 adj 1 Que reporta utilitat, satisfacció (avantatjós, útil, convenient, favorable). Un bon amic. Un dinar molt bo.

2 bon dia (i bona hora), bona nit (i bona hora) Fórmules de salutació.

3 donar (o fer) bo (de fer alguna cosa) abs Causar satisfacció, ésser plaent.

2 adj Que encara serveix, no deteriorat. Això té molts anys, però encara és bo.

3 adj Adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte. Un terreny bo per a l’horta.

4 adj 1 Fàcil, còmode (de fer). Un llegum bo de coure. Un cistell bo de portar. Una excursió bona de fer.

2 de bon dir (o fer, etc.) Fàcil de dir, de fer, etc. Una feina de bon fer. Un cistell que fa de bon portar.

5 adj fig 1 Que excel·leix en el seu gènere, que posseeix en alt grau les qualitats desitjables. Un bon alumne. Una bona novel·lista.

2 bona mar Mar tranquil·la.

3 bon cap Cap ben organitzat.

4 ésser de bona família Ésser d’una família considerada distingida, de bona reputació.

5 fer bo Fer bon temps.

6 fer bon temps Ésser agradable el temps.

7 fer (quelcom) bo (quelcom) iròn i Ésser una cosa molt pitjor que una altra. Tenia una amargor que feia bo el fel.

8 tenir bona cama Ésser caminador.

9 tenir la bona Estar de bon humor.

10 tenir la bona Estar de sort.

11 tenir-ne de bones Tenir bons acudits.

6 1 adj Millor (per oposició a un altre de considerat pitjor). Portar la roba bona quan és festa.

2 m i f A les pel·lícules sempre guanyen els bons.

3 cara bona (o costat bo) Dret, anvers. El setí té la cara bona molt brillant.

4 el bo i millor La part més selecta, més triada, d’una cosa; la flor i nata. Vam menjar del bo i millor. El bo i millor de la societat.

7 adj 1 Sa. Estar bo. No podrà sortir de casa fins que estarà ben bona.

2 bo i sa Sa i estalvi.

3 estigueu bons (o estigui bo) Fórmules de comiat.

8 1 adj Caracteritzat per la bondat moral. Era molt bon home. Una bona persona.

2 fer de bo (a algú amb un altre) Intercedir a favor seu (prop d’aquest).

3 home bo Mitjancer en els judicis de conciliació.

9 adj 1 Terme d’afecció. Ep, vós, bon home!

2 bon home (o simplement bo) Home simple, crèdul. No tingueu por que ell s’adoni de res: és un bon home. El bo d’en Pep.

10 1 adj En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Un trajecte de tres hores bones.

2 aquesta sí que és bona iròn Expressió amb què hom comenta una cosa considerada sorprenent, inesperada, intolerable o desenraonada. Aquesta sí que és bona... Ara em véns a felicitar després del mal que m’has fet.

3 fer-la bona Fer-la grossa, fer un disbarat.

4 la bona JOCS En alguns jocs de pilota, jugada de desempat d’una partida. Juguem a deu i la bona.

11 adj i interj 1 Indica l’aprovació.

2 Marca una sorpresa desagradable. Bo: ara s’han apagat els llums!

12 a la bona de Déu loc adv De qualsevol manera, sense norma, a l’atzar.

13 al bo de loc adv Al mig de, ja començada (una cosa). Anar-se’n al bo de la reunió.

14 a les bones loc adv Amistosament, per la persuasió, no recorrent a mitjans restrictius.

15 bo i loc adv Locució usada per a emfatitzar un adjectiu, un adverbi, un gerundi o un participi. Treballaven bo i cantant.

16 bona cosa Molt.

17 de bo (o de bo de bo) loc adv De debò, de veres.

18 de bon matí Molt de matí.

19 de bon principi loc adv Des del començament.

20 tenir de bo (en algun lloc o prop d’algú) Ésser-hi influent.

->boa

■boa

Part. sil.: bo_a

[del ll. boa ‘serp d’aigua’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f ZOOL Nom aplicat a diverses espècies de serps de la família dels boids de grans dimensions i de cos robust i potent, entre les quals es destaquen les del gènere Eunectes anomenades anacondes.

->boà

■boà

Part. sil.: bo_à

[del fr. boa, íd., aplicat a un abrigall enroscat al coll com una serp boa, amb conservació del mateix accent francès del mot]

[pl -às] m Abrigall de pell, de plomes, etc., en forma de serpent que les dones porten entorn del coll.

->boada

boada

Part. sil.: bo_a_da

f dial alcavor 2.

->boadellenc

boadellenc -a

Part. sil.: bo_a_de_llenc

adj i m i f De Boadella (Alt Empordà).

->bob

bob

[abreviatura de bobsleigh]

m ESPORT Bobsleigh.

->bobanys

■bobanys

[probablement de l’oc. boban, íd., creació expressiva (cf. babau, babuí), amb palatalització de la n final]

m pl Pompes, vanitats.

->bòbila

■bòbila

[molt probablement d’una forma germ. *búwitha ‘habitatge’; 1a FONT: 1917]

f CONSTR Forn continu de coure rajoles, teules, etc., normalment construït prop del terral d’on és extreta l’argila.

->bobina

■bobina

Hom.: bovina

[del fr. bobine ‘rodet, bobina’, mot de creació expressiva per la forma del rodet (cf. babau, babuí); 1a FONT: c. 1700]

f 1 Conjunt d’espires de fil, corda, cinta, etc., generalment disposades al voltant d’un rodet o un cilindre.

2 CIN 1 Rotlle de pel·lícula cargolat a un aparell compost per un cilindre central i dos discs laterals.

2 p ext Bombo o rodet per a contenir una bobina 2 1.

3 ELECTROT i ELECTRÒN 1 Dispositiu format per un conductor elèctric aïllat i enrotllat formant un cert nombre d’espires disposades en diverses capes i destinat a crear un camp magnètic en passar-hi un corrent elèctric.

2 impr Terme aplicat a diversos aparells constituïts per dues bobines acoblades.

4 PAPER Presentació industrial del paper, la cel·lofana, etc., en forma de banda contínua enrotllada al voltant d’una tija cilíndrica.

5 TÈXT 1 Conjunt format per una ànima de fusta, de cartó, d’acer inoxidable, etc., desproveïda de valones, i pel fil enrotllat damunt seu.

2 Petit rodet de fil que va a la part inferior de les màquines de cosir.

->bobinador

■bobinador -a

[de bobinar]

1 adj Que bobina o serveix per a bobinar.

2 m i f TECNOL Persona que bobina o que té cura d’una bobinadora.

3 f 1 TECNOL Màquina que serveix per a bobinar.

2 TÈXT Màquina emprada per a fer bobines amb el fil procedent d’altres formes d’enrotllament.

->bobinar

■bobinar

[de bobina]

v tr 1 Formar bobines enrotllant el fil, el paper, etc., entorn de l’ànima.

2 CIN Transportar la pel·lícula d’una bobina a l’altra.

3 ELECTROT 1 Realitzar les bobines d’una màquina elèctrica.

2 Col·locar les bobines en una màquina elèctrica.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bobinar

GERUNDI: bobinant

PARTICIPI: bobinat, bobinada, bobinats, bobinades

INDICATIU PRESENT: bobino, bobines, bobina, bobinem, bobineu, bobinen

INDICATIU IMPERFET: bobinava, bobinaves, bobinava, bobinàvem, bobinàveu, bobinaven

INDICATIU PASSAT: bobiní, bobinares, bobinà, bobinàrem, bobinàreu, bobinaren

INDICATIU FUTUR: bobinaré, bobinaràs, bobinarà, bobinarem, bobinareu, bobinaran

INDICATIU CONDICIONAL: bobinaria, bobinaries, bobinaria, bobinaríem, bobinaríeu, bobinarien

SUBJUNTIU PRESENT: bobini, bobinis, bobini, bobinem, bobineu, bobinin

SUBJUNTIU IMPERFET: bobinés, bobinessis, bobinés, bobinéssim, bobinéssiu, bobinessin

IMPERATIU: bobina, bobini, bobinem, bobineu, bobinin

->bobinatge

■bobinatge

[de bobinar]

m 1 1 Operació de bobinar;

2 l’efecte.

2 ELECTROT 1 Conjunt d’operacions de muntatge de les bobines en una màquina elèctrica.

2 Conjunt de bobines d’una màquina elèctrica.

->bobinot

■bobinot

[de bobina]

m TÈXT Bitlla gruixuda, amb una ànima cònica, produïda per la màquina metxera en la filatura de les borres de cotó.

->bobiot

■bobiot

Part. sil.: bo_bi_ot

[d’origen incert]

m Mot emprat en l’expressió prendre el bobiot loc verb dial Anar-se’n.

->bobo

bobo

1 adj Relatiu o pertanyent als bobos o a llur llengua.

2 m i f ETNOL Individu d’un poble sudanès estès per una zona compresa entre Mali i el sud-oest de Burkina Faso.

3 m LING Llengua del subgrup voltaic, del grup de llengües nigerocongoleses, parlada pels bobos.

->bobò

■bobò

[d’origen expressiu en llenguatge infantil per reduplicació de l’adj. bo² (v. bombó); 1a FONT: 1839, DLab.]

m Terme infantívol per a designar qualsevol llaminadura.

->bobsleigh

bobsleigh^* [bóbzlej]

[mot angl. (1894), comp. de to bob ‘balancejar-se’ i sleigh ‘trineu’; 1a FONT: s. XX]

m ESPORT Esport olímpic d’hivern consistent a tripular un trineu articulat que llisca per una superfície de glaç semicilíndrica i inclinada.

->boc¹

■boc¹

[de l’al. Bock, abreviació de Bockbier, deformació bavaresa de Einbeckbier ‘cervesa d’Einbeck’ (a la Baixa Saxònia), interpretat com ein Bockbier ‘una cervesa de boc’; 1a FONT: s. XIX]

m Got de cervesa d’un mig litre. Et convido a beure un boc.

->boc²

■boc²

[d’origen preromà, possiblement d’una base cèlt. *bucco-, com en altres llengües romàniques i germàniques; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 ZOOL Cabra mascle; cabró.

2 ADOB Pell de boc.

3 boc de Biterna FOLK Nom amb què era designat el dimoni als Països Catalans segons una creença medieval.

4 boc expiatori (o boc emissari) 1 JUD Boc que era enviat al desert després d’haver estat carregat amb les iniquitats del poble.

2 fig Víctima expiatòria, persona damunt la qual hom carrega les culpes dels altres.

->boç

■boç

Hom.: vós

[del ll. vg. bŭccĕus, -a, -um ‘propi de la boca’, der. de bucca ‘boca’; 1a FONT: 1393]

m Aparell fet de corretges, filferro, vímet, etc., que hom posa al musell de certs animals per impedir-los de mossegar; morrió.

->boca

■boca

[del ll. vg. bŭcca ‘galta, boca botida’, que anà suplantant l’ús de os, oris en la significació de ‘boca’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 ANAT ANIM Orifici del començament del tracte digestiu o de la cavitat digestiva que presenten la immensa majoria dels animals.

2 ANAT ANIM Estructura en forma de cavitat, oberta immediatament després de l’orifici bucal i en connexió amb el tub digestiu, que posseeixen molts animals, especialment els superiors.

3 fer venir aigua a la boca Pensant en una vianda o parlant-ne, imaginar-se hom que ja l’assaboreix.

4 menjar més amb els ulls que amb la boca Fruir més per l’aspecte i la pulcritud d’un menjar que pel gust.

5 obrir primer la boca que els ulls Tenir gana tan bon punt hom es desperta.

6 provisions de boca Queviures.

7 tenir el menjar a la boca Estar satisfet, ple.

8 treure’s el menjar de la boca (per algú) fig Privar-se del necessari per algú.

2 1 Òrgan de la paraula.

2 anar (o córrer) de boca en boca Circular (una nova), ésser (quelcom) objecte d’enraonies.

3 anar en boca de tothom Ésser esmentat per tothom.

4 anar-se’n de la boca Dir allò que convenia callar.

5 boca muda mai no és batuda (o retuda) Refrany que aconsella d’anar amb compte a parlar massa.

6 boca d’or Dit d’un bon orador o de qui diu coses encertades.

7 deixar (algú) amb la paraula a la boca Anar-se’n sense escoltar-lo, interrompre’l, no deixar-lo parlar.

8 dir a boca Dir de paraula.

9 dir una cosa només de boca Dir-la per compliment.

10 ésser (a algú) la boca mesura Poder demanar el que vulgui.

11 ésser una boca de trons Ésser un baladrer.

12 ésser una boca d’infern Ésser malparlat, renegaire.

13 no badar (o no obrir) boca No dir res.

14 no tenir boca per a (o amb què) dir (o respondre, etc.) No saber què dir, què respondre, etc.

15 parlar per boca de (algú) Parlar a través d’una altra persona. Déu parlà per boca del profeta.

16 qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca Refrany amb què hom, disculpant-se d’un error, l’atribueix a la feblesa humana.

17 no tenir prou boca per a lloar (algú) Elogiar-lo extraordinàriament.

18 tenir el cor a la boca Ésser sincer, franc, obert.

19 tenir sempre a la boca (algú, quelcom) Esmentar-lo sovint.

20 tractar (algú) a boca què vols Donar-li tot el que desitja (sovint usat absolutament). Boca què vols, cor què desitges.

21 treure (a algú alguna cosa) de la boca Anticipar-se a dir el que ell volia dir.

22 venir (a algú) a la boca una paraula (o una frase, etc.) Acudir-se-li, voler dir-la.

3 1 Gust, sabor, paladar. Deixar bona boca un menjar. Quedar, d’una vianda, molt mala boca.

2 Gust del vi o d’una altra beguda; bocam. El vi de muntanya té molt bona boca.

3 tornar (un menjar) a la boca Sentir repetidament després d’una menjada el regust dels aliments ingerits.

4 1 Apetit, gana de menjar.

2 estar en boca Estar amb apetit de menjar.

3 fer boca Desvetllar l’apetit.

5 1 Obertura anterior de la boca, els llavis, com a part de la cara, de la fesomia. Posar-se un cigarret a la boca.

2 boca a boca TERAP Mètode de respiració artificial que consisteix bàsicament a induir la respiració del pacient expirant fortament a la seva boca.

3 boca amunt loc adv Boca per amunt.

4 boca avall loc adv Boca per avall, de bocaterrosa.

5 boca de calaix Boca molt grossa.

6 boca de pinyó Boca molt petita.

7 deixar amb la boca oberta fig Deixar admirat, sorprès, bocabadat.

8 boca per amunt loc adv Ajagut de cara al cel.

9 boca per avall loc adv Ajagut de cara a terra.

6 Persona com a consumidor d’aliments. Mantenir sis boques.

7 1 Obertura semblant o comparable a la boca, obertura que serveix d’accés (eventualment, de sortida). La boca d’una gerra, d’una marmita. Posar un atuell boca avall perquè s’escorri. La boca d’una semal. La boca d’un forn, d’una xemeneia. La boca d’una caverna, d’un túnel. La boca d’una coixinera.

2 Marc d’una alcova.

3 ANAT ANIM Obertura terminal de la conquilla dels mol·luscs gastròpodes i d’altres animals que posseeixen conquilla.

4 ARM Part anterior de l’ànima d’una arma de foc.

5 CONF Extremitat d’una màniga o d’un cuixot, sovint guarnida amb un punt, una gira, etc.

6 FUST Forat per on surten els encenalls en algunes eines de treballar la fusta.

7 HIDROG Embocadura d’un riu o de cadascun dels seus braços.

8 HIDROG Entrada d’un port, d’un riu, d’un canal, d’un estret, etc.

9 MAR Extremitat anterior d’algunes botavares o d’alguns pics, de forma semicircular, per la qual eren assegurats al pal per mitjà del collar de raca.

10 MAR Obertura d’una escotilla.

11 MÚS Obertura que tenen en la taula harmònica els instruments de cordes pinçades i amb mànec.

12 MÚS Obertura dels instruments de vent de la família de les flautes per on entra l’aire en el tub.

13 OFIC Obertura entre dues parts fixes o mòbils d’una eina, d’un instrument, etc. La boca d’una clau, d’unes alicates.

14 boca de metro Accés al metro des del carrer.

15 tenir (una eina) massa boca Obrir-se més del compte a causa de l’ús continuat.

8 En un cavall, un mul, etc., la menor o major capacitat d’ésser guiat amb la brida. Un cavall bla de boca, moll de boca. Un cavall dur de boca.

9 ZOOL i GASTR Pinça del cranc exòtic Uca tangeri (crustaci decàpode del subordre dels braquiürs), de carn molt apreciada.

10 boca closa MÚS Forma de cantar consistent a emetre el so amb la boca closa, sense articulació de cap text, per mitjà de la qual hom obté de les veus humanes una sonoritat murmuriosa.

11 boca de conill BOT Conillets.

12 boca de drac (o de dragó) BOT 1 Conillets.

2 Arbret caducifoli de la família de les bignoniàcies (Catalpa bungei), de fulles ovades, flors campanulades de color blanc amb taques purpúries, i fruit en càpsula, originari de la Xina i conreat com a ornamental.

13 boca de foc ARM Qualsevol arma que hom carrega amb pólvora.

14 boca del cor pop Epigastri.

15 boca de reg (o de regatge) ENG HID Clau lateral d’una canonada principal de la xarxa de distribució d’aigües d’una població que forneix l’aigua necessària per a regar carrers.

16 boca d’incendis ENG HID Presa d’aigua brancada sobre una canalització de gran cabal, que és situada a la via pública o a l’entrada d’un immoble i on poden ésser connectades les mànegues d’aigua per a l’extinció d’incendis.

17 jocs de boca MÚS Sèrie de tubs de l’orgue en què el so és produït d’una manera semblant a la flauta dolça, distints dels tubs de llengüeta.

->boça

boça

f HIST MIL Prova que hom feia en les armes defensives medievals i renaixentistes per tal de comprovar-ne la resistència, que consistia a sotmetre-les a un tret de sageta, de ballesta i, més endavant, d’arcabús.

->bocaample

■bocaample -a

Part. sil.: bo_ca_am_ple

[de boca i ample; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Ample de boca.

->bocabadant

■bocabadant

[de boca i badar]

adj 1 Que bada la boca com per engolir.

2 fig Afamegat, voraç.

->bocabadat

■bocabadat -ada

[de boca i badar; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj 1 Que té la boca oberta.

2 fig Admirat, sorprès, meravellat. Amb aquelles explicacions els deixà tots bocabadats.

2 adj Que bada.

3 m BOT 1 Cassoleta.

2 Gènere de bolets de l’ordre de les pezizals (Acetabula sp), en forma de copa sostinguda per una cama relativament curta marcada per plecs longitudinals.

->bocabarra

■bocabarra

[de boca i barra¹; 1a FONT: 1839, DLab.]

m MANUT Cadascun dels forats de la cabota d’un argue, etc., on hom fica els caps de les barres que serveixen per a fer-lo giravoltar.

->bocaclòs

■bocaclòs -osa

[de boca i clos]

adj Amb la boca tancada, sense parlar.

->bocada

■bocada

[de boca; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Porció de menjar o de beguda que cap d’una vegada a la boca, bocinada.

2 Un poc de menjar. Prendre una bocada de pa.

3 Quantitat de combustible que d’una vegada hom fica en un forn.

4 fer bocades (d’alguna cosa) Vanar-se’n, ponderar-la excessivament.

->bocadents

■bocadents

[de boca i dent; 1a FONT: s. XIV, Metge]

Mot emprat en l’expressió de bocadents loc adv De cara a terra.

->bocadolç

■bocadolç

m ICT Bocadolça.

->bocadolça

■bocadolça

[de boca i dolç]

m ICT 1 Peix selaci del subordre dels esquals (Heptranchias perlo), d’uns tres metres de llarg, amb el dors grisenc, el ventre blanc i els costats d’un gris rogenc.

2 Peix xovato.

->bocadur

■bocadur -a

[de boca i dur²; 1a FONT: s. XVII]

adj Dur de boca (dit d’un cavall, un mul, etc.).

->bocaestret

■bocaestret -a

Part. sil.: bo_ca_es_tret

[de boca i estret; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Estret de boca.

->bocafí

■bocafí -ina

[de boca i fi³]

adj Que té un gust refinat en el menjar i el beure.

->bocafluix

■bocafluix -a

Part. sil.: bo_ca_fluix

[de boca i fluix; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj Que diu fàcilment allò que caldria callar, que tot ho xerra, bocamoll.

->bocafort

■bocafort -a

[de boca i fort]

adj Fort o dur de boca (dit d’un cavall, un mul, etc.).

->bocafresc

■bocafresc -a

[de boca i fresc; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que té la boca dòcil al fre (dit d’un cavall, un mul, etc.).

->bocagròs

■bocagròs -ossa

[de boca i gros; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que té la boca grossa (dit especialment del cavall, el mul, etc.).

->bocairentí

bocairentí -ina

Part. sil.: bo_cai_ren_tí

adj i m i f De Bocairent (Vall d’Albaida).

->bocal

■bocal

Hom.: bucal i vocal

[de boca; 1a FONT: 1365]

m 1 Pot alt, vas cilíndric de vidre, de terrissa, etc., per a contenir conserves, medicaments, bombons, etc.

2 HIST MIL Reforç semblant a una faixa que protegeix la part superior de la beina de l’espasa i que correspon al reforç inferior (dit guaspa).

3 CONSTR NAV Taula de fusta que, disposada paral·lelament a la cinta i situada immediatament per sota seu, forma part del folre exterior d’una embarcació menor.

->bocam

■bocam

[de boca; 1a FONT: 1915, DAg.]

m Sabor del vi o d’una altra beguda.

->bocamànega

■bocamànega

[de boca i mànega; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f Bocamàniga.

->bocamàniga

■bocamàniga

[de boca i màniga]

f Part de la màniga per on surt la mà.

->bocamoll

■bocamoll -a

[de boca i moll; 1a FONT: s. XV]

adj 1 Moll o bla de boca (dit d’un cavall, un mul, etc.).

2 Que diu fàcilment allò que caldria callar, que tot ho xerra, bocafluix.

->bocana

■bocana

[de boca]

f 1 Boca d’un pou, d’un forn, etc.

2 HIDROG Boca, especialment la d’un port.

3 PESC Afàs.

->bocanegre

■bocanegre -a

[de boca i negre; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj De boca o musell negre (dit principalment del cavall).

->boca-orella

boca-orella

m Transmissió o difusió oral d’una notícia, una informació, etc., directament d’una persona a una altra. Algunes novel·les triomfen gràcies al boca-orella.

->boçar¹

■boçar¹

[de boç]

v tr Posar el boç (a un animal).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: boçar

GERUNDI: boçant

PARTICIPI: boçat, boçada, boçats, boçades

INDICATIU PRESENT: boço, boces, boça, bocem, boceu, bocen

INDICATIU IMPERFET: boçava, boçaves, boçava, boçàvem, boçàveu, boçaven

INDICATIU PASSAT: bocí, boçares, boçà, boçàrem, boçàreu, boçaren

INDICATIU FUTUR: boçaré, boçaràs, boçarà, boçarem, boçareu, boçaran

INDICATIU CONDICIONAL: boçaria, boçaries, boçaria, boçaríem, boçaríeu, boçarien

SUBJUNTIU PRESENT: boci, bocis, boci, bocem, boceu, bocin

SUBJUNTIU IMPERFET: bocés, bocessis, bocés, bocéssim, bocéssiu, bocessin

IMPERATIU: boça, boci, bocem, boceu, bocin

->boçar²

■boçar²

[possiblement del cast. ant. bossar, íd., tret de rebossar, i aquest, del ll. reversare ‘treure de dins a fora’]

v tr 1 1 Vomitar.

2 Vessar.

2 1 Dir (allò que caldria callar), revelar-ho.

2 Descobrir (allò que era secret).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: boçar

GERUNDI: boçant

PARTICIPI: boçat, boçada, boçats, boçades

INDICATIU PRESENT: boço, boces, boça, bocem, boceu, bocen

INDICATIU IMPERFET: boçava, boçaves, boçava, boçàvem, boçàveu, boçaven

INDICATIU PASSAT: bocí, boçares, boçà, boçàrem, boçàreu, boçaren

INDICATIU FUTUR: boçaré, boçaràs, boçarà, boçarem, boçareu, boçaran

INDICATIU CONDICIONAL: boçaria, boçaries, boçaria, boçaríem, boçaríeu, boçarien

SUBJUNTIU PRESENT: boci, bocis, boci, bocem, boceu, bocin

SUBJUNTIU IMPERFET: bocés, bocessis, bocés, bocéssim, bocéssiu, bocessin

IMPERATIU: boça, boci, bocem, boceu, bocin

->bocarrut

■bocarrut -uda

[de boca]

adj Que té la boca grossa. Un animal bocarrut.

->boca-rugat

■boca-rugat -ada

[de boca i ruga; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que té els llavis arrugats, les comissures dels llavis caigudes.

->boca-sec

■boca-sec -a

[de boca i sec²]

adj 1 Que té la boca seca.

2 Que té la boca no gens dòcil al fre (oposat a bocafresc) (dit d’un cavall, d’un mul, etc.).

->bocassa

■bocassa

[de boca; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Mal gust a la boca, especialment com a conseqüència d’haver paït malament.

->bocassí

■bocassí -ina

adj i m i f D’Albocàsser (Alt Maestrat).

->bocat

■bocat -ada

adj Dit de l’equí que té el morro d’un color diferent de la resta del cap i del cos.

->bocaterrós

■bocaterrós -osa

[de boca i terrós; 1a FONT: s. XIV]

adj 1 Que està boca avall, de boca a terra.

2 de bocaterrosa loc adv Boca avall, de boca a terra. Dormir de bocaterrosa.

->bocatge

■bocatge

[de boca; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 Obertura superior que dóna accés a les sitges, els cups, els pous, les cisternes.

2 PAT i VETER Inflamació de la mucosa de la boca en l’home i en el bestiar.

->bocatort

■bocatort -a

[de boca i tort; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que té la boca torta.

->bocatxo

bocatxo

[de boca]

m ORNIT 1 Enganyapastors.

2 Siboc.

->boccia

boccia^* [bɔ́tʃa]

[it ] f ESPORT Joc practicat per persones discapacitades en què els participants, individualment o per equips, han de llançar sis boles de cuir procurant que quedin situades com més a prop millor d’un bolig que serveix de referència.

->bocelles

■bocelles

f pl Pinces fines proveïdes d’una paleta a l’extrem oposat a les dues puntes.

->bocerc

bocerc

m ZOOL Bongo.

->bocí

■bocí

[del ll. vg. *buccīnum, der. de bŭcca ‘boca botida’; 1a FONT: 1275, Llull]

m 1 1 Tros (de menjar), un poc (de menjar). Sucar bocins de pa. Un bocí de formatge.

2 abs Un poc de menjar. Menjar un bocí per berenar.

3 agradar-li (a algú) els bons bocins Agradar-li els talls molt selectes.

4 bocí de mal empassar (o de mal pair) fig Qüestió difícil, desagradable.

2 1 Tros d’un sòlid trencat, tallat, etc.

2 fer bocins (una cosa o d’una cosa) Trencar-la en bocins.

3 Tros de camí. Fins a casa hi ha un bon bocí.

4 donar mal bocí FOLK Segons una certa superstició, influir damunt una altra persona pel fet d’haver-li lliurat algun objecte de propietats màgiques.

->bocinada

■bocinada

[de bocí; 1a FONT: 1575, DPou.]

f 1 1 Porció d’aliment que cap a la boca, bocada.

2 menjar en quatre bocinades (una cosa) Menjar-se-la de pressa.

2 Aliments que hom pren entre l’esmorzar i el dinar.

3 dial Cop donat amb la mà a la boca.

->bocinalla

■bocinalla

[de bocí]

f Residus, menudall, conjunt de trossos o de bocins d’alguna cosa.

->bocinejar

■bocinejar

[de bocí]

v tr Fer bocins.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bocinejar

GERUNDI: bocinejant

PARTICIPI: bocinejat, bocinejada, bocinejats, bocinejades

INDICATIU PRESENT: bocinejo, bocineges, bocineja, bocinegem, bocinegeu, bocinegen

INDICATIU IMPERFET: bocinejava, bocinejaves, bocinejava, bocinejàvem, bocinejàveu, bocinejaven

INDICATIU PASSAT: bocinegí, bocinejares, bocinejà, bocinejàrem, bocinejàreu, bocinejaren

INDICATIU FUTUR: bocinejaré, bocinejaràs, bocinejarà, bocinejarem, bocinejareu, bocinejaran

INDICATIU CONDICIONAL: bocinejaria, bocinejaries, bocinejaria, bocinejaríem, bocinejaríeu, bocinejarien

SUBJUNTIU PRESENT: bocinegi, bocinegis, bocinegi, bocinegem, bocinegeu, bocinegin

SUBJUNTIU IMPERFET: bocinegés, bocinegessis, bocinegés, bocinegéssim, bocinegéssiu, bocinegessin

IMPERATIU: bocineja, bocinegi, bocinegem, bocinegeu, bocinegin

->bocoi

■bocoi

Part. sil.: bo_coi

[del fr. boucaut ‘bot’, der. de bouc ‘boc’ i per extensió ‘bot, odre’, probablement a través del basc; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m FUST 1 Bóta d’unes cinc cargues proveïda de vuit cèrcols que, a igualtat de diàmetre, té menys alçària que una bóta ordinària.

2 mig bocoi Bóta d’una capacitat compresa entre 400 i 500 litres.

->bocons

■bocons

[pròpiament der. del verb. abocar¹, d’abocons, de bocons, amb el sufix -ons (v. boca); 1a FONT: s. XIII, Desclot]

Mot emprat en l’expressió a bocons loc adv Boca per avall.

->bocut

■bocut -uda

[de boca; 1a FONT: 1851, DEsc.]

adj Que té la boca grossa, bocarrut.

->boda

■boda

[del ll. vōta, plural de vōtum ‘vot’, usat molt probablement per a expressar els ‘vots’ o ‘bons desigs de felicitat’ adreçats als nuvis en iniciar-se les festes nupcials; amb tota probabilitat per influx del castellà a través de València; 1a FONT: 1390]

f 1 1 Casament.

2 [generalment en pl] Festa amb què és celebrat un casament, noces.

2 a bodes em convides fig Expressió que denota la joia que produeix una proposició que hom accepta.

3 bodes d’argent (o d’or, o de diamant, o de platí) Noces d’argent (o d’or, o de diamant, o de platí).

->bodega

■bodega

Cp. celler i taverna

[del cast. bodega, provinent del ll. apothēca ‘rebost, celler’, i aquest, del gr. apothḗkē ‘dipòsit de provisions’ (cf. botiga); 1a FONT: 1653, DTo.]

f CONSTR NAV En els vaixells mercants, espai tancat que és situat sota la coberta superior i és destinat al transport de la càrrega.

->bodegó

■bodegó

[del cast. bodegón, íd.; 1a FONT: 1601]

m ART Natura morta.

->bodeguer

bodeguer

[de bodega]

m MAR Mariner encarregat d’una bodega.

->bodi

■bodi

[de l’angl. body ‘cos’]

m INDUM 1 Peça de roba cenyida, generalment interior, que cobreix el tronc fins a l’engonal, amb mànigues o sense i que es corda per sota.

2 Peça anàloga per a bebès.

->bodo

bodo

1 adj Relatiu o pertanyent als bodos.

2 m i f ETNOL Individu d’un conjunt de tribus de llengua tibetobirmana esteses per una zona compresa des del sud del Bhutan i l’Assam fins a l’est de Tripura (Índia).

->bodonià

bodonià -ana

Part. sil.: bo_do_ni_à

adj GRÀF Dit dels tipus originals de Giambattista Bodoni.

->bodris

■bodris

m BOT Planta herbàcia anual de la família de les quenopodiàcies (Chenopodium botrys), de fulles glauques cobertes de pèls glandulosos i de flors groguenques agrupades en llargues panícules.

->boehmita

■boehmita

Part. sil.: bo_eh_mi_ta

f MINERAL Òxid d’alumini hidratat, mineral constituent de les bauxites i les laterites.

->bòer

■bòer

Part. sil.: bò_er

1 adj Relatiu o pertanyent als bòers.

2 m i f Individu d’un poble de l’Àfrica del Sud d’ascendència principalment neerlandesa, anomenat també afrikaner.

3 m PAST Galeta constituïda per capes alternes d’una pasta de coco o de xocolata, etc., i d’una pasta porosa de galeta.

->boet

■boet

Part. sil.: bo_et

[de bou¹]

m FUST Ribot proveït de dues fulles estretes disposades en angle, de manera que per a cada posició del boet només en treballa una.

->bòfega

■bòfega

[variant de bòfia (o bòfea), influïda pel der. d’aquesta bofegar-se, amb intervenció dels verbs en -egar; 1a FONT: 1840]

f 1 Cavitat closa que es forma sota la capa que revesteix alguna cosa, allà on es desadhereix i s’infla sense rompre’s.

2 dial Butllofa.

->bofegament

■bofegament

[de bofegar]

m 1 Acció de bofegar o bofegar-se;

2 l’efecte.

->bofegar

■bofegar

Hom.: bufegar

[de bòfega]

v 1 tr Cremar superficialment fent sortir bòfegues.

2 1 intr Embutllofar-se.

2 pron Es va cremar la mà i se li va bofegar.

3 intr Formar bòfegues el pa quan es cou.

3 1 intr Formar bòfegues l’emblanquinat, la capa de revestiment d’alguna cosa. Aquesta paret bofega molt.

2 pron Aquesta pintura s’ha bofegat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bofegar

GERUNDI: bofegant

PARTICIPI: bofegat, bofegada, bofegats, bofegades

INDICATIU PRESENT: bofego, bofegues, bofega, bofeguem, bofegueu, bofeguen

INDICATIU IMPERFET: bofegava, bofegaves, bofegava, bofegàvem, bofegàveu, bofegaven

INDICATIU PASSAT: bofeguí, bofegares, bofegà, bofegàrem, bofegàreu, bofegaren

INDICATIU FUTUR: bofegaré, bofegaràs, bofegarà, bofegarem, bofegareu, bofegaran

INDICATIU CONDICIONAL: bofegaria, bofegaries, bofegaria, bofegaríem, bofegaríeu, bofegarien

SUBJUNTIU PRESENT: bofegui, bofeguis, bofegui, bofeguem, bofegueu, bofeguin

SUBJUNTIU IMPERFET: bofegués, bofeguessis, bofegués, bofeguéssim, bofeguéssiu, bofeguessin

IMPERATIU: bofega, bofegui, bofeguem, bofegueu, bofeguin

->bòfia

■bòfia

Part. sil.: bò_fi_a

[del ll. fŏvĕa ‘clot’, per metàtesi; 1a FONT: 1460, Roig]

1 f 1 Cavitat produïda en alguna cosa per bofegament de la capa que la revesteix o per emportament de matèria.

2 dial Avenc.

3 Butllofa.

4 GEOMORF Embut d’ensorrament per dissolució de materials del subsòl (sal, guix).

2 f fig Mentida.

3 pop 1 f Cos de policia.

2 m i f Membre de la policia.

->boga¹

■boga¹

Hom.: voga

[del basc muga, íd., que sol bescanviar sovint m- amb b- en el vocabulari antic; 1a FONT: s. XX]

f Fita de límit o de separació de terrenys. A la boga del poble.

->boga²

■boga²

Hom.: voga

[del ll. bŭda, íd.; 1a FONT: s. XIII, Arnau]

f BOT Gènere de plantes herbàcies perennes de la família de les tifàcies (Typha sp), de fulles molt llargues, coriàcies, erectes, amb les quals hom fa seients de cadira, estores, cistells, etc.; balca.

->boga³

■boga³

Hom.: voga

[del ll. bōca i aquest del gr. bõka, acusatiu del gr. bõx, íd.; 1a FONT: 1349]

f ICT Peix de l’ordre dels perciformes, de la família dels espàrids (Boops boops), de cos afusat amb quatre llistes longitudinals laterals grogues que sol formar moles abundants mar endins.

->boga⁴

boga⁴

Hom.: voga

f ant OFIC Argolla de ferro amb dos pius que, manegada a l’arbre de mall d’una farga, li servia d’eix de gir.

->bogal

■bogal

[probablement del ll. vulgaris ‘vulgar’, alterat en *vulgalis i amb ampliació de sentit de ‘comú’ a ‘prodigat, generós’]

adj 1 Dit d’una persona de caràcter obert, generós.

2 Balder.

->bogamarí

■bogamarí

[mot particularment valencià i baleàric, primitivament bogo-marí, comp. de bogo, forma mossàrab de boc, mascle de la cabra, i marí, potser a causa de les preteses propietats afrodisíaques del marisc]

m ZOOL Garota.

->bogar¹

■bogar¹

Hom.: vogar

[de boga²]

m BOT Lloc poblat de boga.

->bogar²

■bogar²

Hom.: vogar

v tr dial Adobar, femar.

->boga-ravell

■boga-ravell

[de boga³ (v. bogamarí) i l’ant. revell, nom de peix, possiblement relacionat amb revell ‘ullastre’, del ll. rebellis ‘rebel’]

m ICT Peix de l’ordre dels perciformes, de la família dels espàrids (Pagellus bogaraveo), semblant al besuc, però sense taques ni bandes negres.

->bogarró

■bogarró

[de boga³]

m ICT Boga.

->bogejar

■bogejar

[de boig; 1a FONT: 1653, DTo.]

v intr Fer o dir bogeries.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: bogejar

GERUNDI: bogejant

PARTICIPI: bogejat, bogejada, bogejats, bogejades

INDICATIU PRESENT: bogejo, bogeges, bogeja, bogegem, bogegeu, bogegen

INDICATIU IMPERFET: bogejava, bogejaves, bogejava, bogejàvem, bogejàveu, bogejaven

INDICATIU PASSAT: bogegí, bogejares, bogejà, bogejàrem, bogejàreu, bogejaren

INDICATIU FUTUR: bogejaré, bogejaràs, bogejarà, bogejarem, bogejareu, bogejaran

INDICATIU CONDICIONAL: bogejaria, bogejaries, bogejaria, bogejaríem, bogejaríeu, bogejarien

SUBJUNTIU PRESENT: bogegi, bogegis, bogegi, bogegem, bogegeu, bogegin

SUBJUNTIU IMPERFET: bogegés, bogegessis, bogegés, bogegéssim, bogegéssiu, bogegessin

IMPERATIU: bogeja, bogegi, bogegem, bogegeu, bogegin

->bogeria

■bogeria

Part. sil.: bo_ge_ri_a

[de boig; 1a FONT: 1670, DTo.]

f 1 1 Estat de qui és boig.

2 hiperb Inclinació incontrolada envers una persona o una cosa. Tenir bogeria pel futbol. Tenir una bogeria per les criatures.

2 Acte o paraula de boig. Fer bogeries. Quines bogeries de dir!

3 Manicomi.

->bogey

bogey^* [bógi]

[angl ] m ESPORT En el golf, resultat aconseguit quan hom completa un forat amb un cop per sobre del par.

->bogi

bogi

Hom.: vogi

[de l’angl. bogie, d’origen desconegut]

m FERROC Carretó giratori que suporta el buc d’un vehicle ferroviari.

->bogo

■bogo

[v. bogamarí]

m dial ZOOL Garota.

->bogomil

■bogomil

m i f HIST Adepte del bogomilisme.

->bogomilisme

■bogomilisme

m HIST Secta difosa a Bulgària a partir de la meitat del segle X que intentà d’aprofitar-se de les aspiracions eslaves per a provocar una reforma social de l’Església oriental (confiscació i repartiment dels seus béns i abolició de l’esclavitud).

->boguera

boguera

Hom.: buguera

[de boga³]

f PESC Solta per a pescar bogues.

->bohàiric

bohàiric -a

Part. sil.: bo_hài_ric

LING 1 adj Relatiu o pertanyent al bohàiric.

2 m Dialecte copte de la regió d’Alexandria, el més important i, a partir del segle XI, l’única llengua literària i litúrgica copta.