->eternal

■eternal

[del ll. aeternalis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Etern.

->eternalment

■eternalment

[de eternal]

adv Perpètuament.

->eternament

■eternament

[de etern]

adv Perpètuament.

->eternitat

■eternitat

[del ll. aeternĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat d’etern.

2 FILOS i RELIG Caràcter d’allò que és fora del temps.

3 RELIG Vida eterna.

4 hiperb Espai de temps molt llarg, molt de temps. Fa una eternitat que ens coneixem.

->eternitzar

■eternitzar

[de etern; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 1 tr Fer durar llarg temps alguna cosa.

2 pron Durar excessivament una cosa, no acabar-se mai.

2 pron Romandre llarg temps en un indret.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eternitzar

GERUNDI: eternitzant

PARTICIPI: eternitzat, eternitzada, eternitzats, eternitzades

INDICATIU PRESENT: eternitzo, eternitzes, eternitza, eternitzem, eternitzeu, eternitzen

INDICATIU IMPERFET: eternitzava, eternitzaves, eternitzava, eternitzàvem, eternitzàveu, eternitzaven

INDICATIU PASSAT: eternitzí, eternitzares, eternitzà, eternitzàrem, eternitzàreu, eternitzaren

INDICATIU FUTUR: eternitzaré, eternitzaràs, eternitzarà, eternitzarem, eternitzareu, eternitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: eternitzaria, eternitzaries, eternitzaria, eternitzaríem, eternitzaríeu, eternitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: eternitzi, eternitzis, eternitzi, eternitzem, eternitzeu, eternitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: eternitzés, eternitzessis, eternitzés, eternitzéssim, eternitzéssiu, eternitzessin

IMPERATIU: eternitza, eternitzi, eternitzem, eternitzeu, eternitzin

->eteròman

■eteròman -a

m i f PSIQ Persona que pateix d’eteromania.

->eteromania

■eteromania

Part. sil.: e_te_ro_ma_ni_a

f PSIQ Desig morbós de prendre èter com a estimulant.

->etesi

■etesi -èsia

[del ll. etesiae, -arum, i aquest, del gr. etēsíai (ánemoi) ‘(vents) etesis’, els que bufaven a l’Egeu durant la canícula; potser una falsa lectura elisii per etisii pogué donar lloc al nom dels vents alisis]

adj Dit literàriament del vent que té una certa periodicitat anual.

->ethos

■ethos^* [ɛ́tos]

[gr ] m Caràcter moral, actitud ètica, generals, propis d’un individu, d’un poble, etc.

->etí

■etí

m QUÍM ORG Acetilè.

->ètic¹

■ètic¹ -a

[del ll. ethĭcus, i aquest, del gr. ēthikós, der. de ẽthos ‘costum, caràcter’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’ètica.

2 adj Que es capté segons els principis de l’ètica i els sentiments, els deures, etc., que en deriven; moral.

3 f 1 Conjunt de principis i regles que regulen el comportament i les relacions humanes. Ètica professional. Actua sense cap mena d’ètica.

2 FILOS Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions.

3 ètica de situació FILOS Ètica segons la qual la decisió moral depèn de cadascuna de les situacions concretes en què hom es troba, sense possibilitat de remetre’s a una norma objectiva prefixada.

4 ètica mèdica BIOL, MED i FILOS Bioètica.

->ètic²

■ètic² -a

[del gr. hektikós (pyretós) ‘febre constant, tisi’ (v. hèctic)]

adj 1 Hèctic.

2 PAT Tísic.

->èticament

■èticament

[de ètic¹]

adv Segons els sentiments, els deures, etc., morals.

->eticitat

eticitat

[de ètic¹]

f 1 Qualitat d’ètic.

2 FILOS En la filosofia de Hegel, realització objectiva de l’ideal ètic, mitjançant la família, la societat civil i l’estat ètic.

->etil

■etil

[cpt. del radical químic et-, de éter, i la terminació -il, del gr. hýlē ‘matèria, principi’]

m QUÍM ORG Radical univalent de l’età, de fórmula CH₃—CH₂—.

->etilació

etilació

Part. sil.: e_ti_la_ci_ó

f QUÍM ORG Tipus de reacció mitjançant la qual s’introdueixen radicals etil (CH₃—CH₂— o C₂H₅—) en una molècula.

->etilamina

etilamina

f QUÍM ORG Monoetilamina, C₂H₅NH₂, amina primària que deriva formalment de l’amoníac per substitució d’un hidrogen per un radical etil.

->etilar

etilar

[de etil]

v tr QUÍM ORG Fer una etilació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: etilar

GERUNDI: etilant

PARTICIPI: etilat, etilada, etilats, etilades

INDICATIU PRESENT: etilo, etiles, etila, etilem, etileu, etilen

INDICATIU IMPERFET: etilava, etilaves, etilava, etilàvem, etilàveu, etilaven

INDICATIU PASSAT: etilí, etilares, etilà, etilàrem, etilàreu, etilaren

INDICATIU FUTUR: etilaré, etilaràs, etilarà, etilarem, etilareu, etilaran

INDICATIU CONDICIONAL: etilaria, etilaries, etilaria, etilaríem, etilaríeu, etilarien

SUBJUNTIU PRESENT: etili, etilis, etili, etilem, etileu, etilin

SUBJUNTIU IMPERFET: etilés, etilessis, etilés, etiléssim, etiléssiu, etilessin

IMPERATIU: etila, etili, etilem, etileu, etilin

->etilbenzè

etilbenzè

m [C₆H₅CH₂CH₃] QUÍM ORG Hidrocarbur aromàtic que es troba en les fraccions de destil·lació del petroli.

->etilè

■etilè

[deriv. de etil amb el sufix -è designador d’hidrocarburs (v. acetilè)]

m QUÍM ORG i QUÍM IND 1 [CH₂=CH₂] El més simple dels hidrocarburs de la sèrie olefínica, un dels principals constituents del gas natural, del qual per polimerització hom obté el polietilè.

2 òxid d’etilè Èter cíclic de l’etilè, anomenat també epoxietà.

->etilendiamina

etilendiamina

Part. sil.: e_ti_len_di_a_mi_na

f QUÍM Diamina, de fórmula H₂NCH₂CH₂NH₂, base relativament forta i agent complexant d’ions metàl·lics formant quelats amb cicles de cinc baules.

->etilenglicol

■etilenglicol

m [CH₂OH—CH₂OH] QUÍM ORG Líquid metzinós, lleugerament viscós, de tast dolç i fortament higroscòpic, obtingut per hidratació de l’òxid d’etilè.

->etilènic

■etilènic -a

adj QUÍM ORG 1 Relatiu o pertanyent a l’etilè.

2 1 Olefínic.

2 sèrie etilènica Sèrie olefínica.

->etílic

■etílic -a

[de etil]

adj 1 QUÍM ORG 1 Relatiu o pertanyent al radical etil.

2 Que conté el radical etil.

2 PAT Relatiu o pertanyent a l’etilisme. Malaltia etílica.

->etilisme

■etilisme

[de etílic]

m PAT 1 Intoxicació produïda per l’alcohol etílic.

2 p ext Alcoholisme.

->ètim

■ètim

[del gr. étymon ‘cosa veritable, sentit autèntic’; 1a FONT: c. 1910]

m LING Forma originària d’un mot.

->etimòleg

■etimòleg -òloga

[del gr. étymon ‘cosa veritable, sentit autèntic’ i -leg]

m i f LING Lingüista especialitzat en etimologia.

->etimologia

■etimologia

Part. sil.: e_ti_mo_lo_gi_a

[del ll. etymologia, i aquest, del gr. etymología ‘sentit veritable d’un mot’, comp. de étymos ‘veritable’ i lógos ‘mot’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f LING 1 Origen, filiació d’un mot. Cercar l’etimologia d’un mot.

2 Ciència que estudia l’origen dels mots, amb llur evolució fonètica, morfològica i semàntica.

3 etimologia popular Fenomen que consisteix a relacionar dues formes que, sense tenir identitat d’origen, posseeixen una certa similitud formal.

->etimològic

■etimològic -a

[de etimologia; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a l’etimologia.

->etimològicament

■etimològicament

[de etimològic]

adv Atenent a l’etimologia.

->etimologista

■etimologista

[de etimologia; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m i f Etimòleg.

->etinilestradiol

etinilestradiol

Part. sil.: e_ti_ni_les_tra_di_ol

m QUÍM ORG i FARM Estrogen semisintètic derivat de l’estradiol emprat, en combinació amb diferents progestàgens, com a contraceptiu.

->etiolament

■etiolament

Part. sil.: e_ti_o_la_ment

[de etiolar-se]

m FISIOL VEG Acció d’etiolar-se.

->etiolar-se

■etiolar-se

Part. sil.: e_ti_o_lar-se

[del fr. étioler, d’una variant dial. de éteule ‘rostoll’, segurament de la Champagne]

v pron FISIOL VEG Allargar-se d’una manera anormal les plantes a conseqüència de la falta de llum, que produeix també una escassa lignificació de les tiges i un descoloriment de les fulles.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: etiolar

GERUNDI: etiolant

PARTICIPI: etiolat, etiolada, etiolats, etiolades

INDICATIU PRESENT: etiolo, etioles, etiola, etiolem, etioleu, etiolen

INDICATIU IMPERFET: etiolava, etiolaves, etiolava, etiolàvem, etiolàveu, etiolaven

INDICATIU PASSAT: etiolí, etiolares, etiolà, etiolàrem, etiolàreu, etiolaren

INDICATIU FUTUR: etiolaré, etiolaràs, etiolarà, etiolarem, etiolareu, etiolaran

INDICATIU CONDICIONAL: etiolaria, etiolaries, etiolaria, etiolaríem, etiolaríeu, etiolarien

SUBJUNTIU PRESENT: etioli, etiolis, etioli, etiolem, etioleu, etiolin

SUBJUNTIU IMPERFET: etiolés, etiolessis, etiolés, etioléssim, etioléssiu, etiolessin

IMPERATIU: etiola, etioli, etiolem, etioleu, etiolin

->etiologia

■etiologia

Part. sil.: e_ti_o_lo_gi_a

[del ll. aetiologia, i aquest, del gr. aitiología, comp. de aitía ‘causa’ i lógos ‘tractat’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Estudi de les causes.

2 esp MED Branca de la medicina que té per objecte estudiar les causes de les malalties.

2 FILOS i CRIST Atribució, de caràcter antropomòrfic, d’un fonament o una causa a un fet o a una realitat concrets.

->etiològic

etiològic -a

Part. sil.: e_ti_o_lò_gic

[de etiologia]

adj Relatiu o pertanyent a l’etiologia.

->etíop

■etíop

Part. sil.: e_tí_op

adj i m i f 1 D’Etiòpia (estat d’Àfrica) o de les llengües etiòpiques.

2 p ext Negre.

->etiòpic

■etiòpic -a

Part. sil.: e_ti_ò_pic

1 adj i m i f Etíop.

2 llengües etiòpiques LING Grup de llengües pertanyents a la branca meridional de les llengües semítiques occidentals, entre les quals destaquen el gueez, o etiòpic antic, el tigrinya, el tigre i l’amhàric.

3 m LING Conjunt de les llengües etiòpiques

4 ritu etiòpic LITÚRG Forma de celebració cultual pròpia de l’Església Etiòpica, variant del ritu copte, però amb elements propis.

->etiòpid

etiòpid -a

Part. sil.: e_ti_ò_pid

ANTROP FÍS 1 m i f Individu de la raça etiòpida.

2 adj Relatiu o pertanyent a la raça etiòpida o als seus representants.

3 raça etiòpida Raça del grup melanoderm els caràcters antropològics de la qual constitueixen una transició entre els de les races negres i les blanques.

->etiquesa

■etiquesa

f 1 Hectiquesa.

2 PAT Tisi.

->etiqueta

■etiqueta

[del fr. étiquette, íd., der. del fr. ant. estiquier ‘fixar, fermar’, i aquest, del neerl. sticken, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Tros de paper, de cartolina, etc., amb una indicació que hom enganxa a un objecte per fer-ne conèixer la natura, el preu, la destinació, etc.

2 fig Els manuals engloben molts corrents sota l’etiqueta de romanticisme.

3 INFORM Clau que identifica un element.

4 INFORM Informació enquadrada pels signes “<" i “>" que indica característiques diverses de l’element a què s’afegeix, com per exemple informació tipogràfica en la programació de pàgines web o informació sintàctica per a l’etiquetatge de texts en lingüística computacional.

2 1 Cerimonial que hom ha d’observar a la cort, en un acte públic solemne, etc.

2 p ext Formes cerimonioses en el tracte entre particulars.

3 vestit d’etiqueta Vestit utilitzat per a determinades cerimònies, festes, etc.

->etiquetar

■etiquetar

[de etiqueta]

v tr 1 Enganxar una etiqueta a una cosa. Etiquetar una ampolla.

2 fig M’etiqueten de comunista.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: etiquetar

GERUNDI: etiquetant

PARTICIPI: etiquetat, etiquetada, etiquetats, etiquetades

INDICATIU PRESENT: etiqueto, etiquetes, etiqueta, etiquetem, etiqueteu, etiqueten

INDICATIU IMPERFET: etiquetava, etiquetaves, etiquetava, etiquetàvem, etiquetàveu, etiquetaven

INDICATIU PASSAT: etiquetí, etiquetares, etiquetà, etiquetàrem, etiquetàreu, etiquetaren

INDICATIU FUTUR: etiquetaré, etiquetaràs, etiquetarà, etiquetarem, etiquetareu, etiquetaran

INDICATIU CONDICIONAL: etiquetaria, etiquetaries, etiquetaria, etiquetaríem, etiquetaríeu, etiquetarien

SUBJUNTIU PRESENT: etiqueti, etiquetis, etiqueti, etiquetem, etiqueteu, etiquetin

SUBJUNTIU IMPERFET: etiquetés, etiquetessis, etiquetés, etiquetéssim, etiquetéssiu, etiquetessin

IMPERATIU: etiqueta, etiqueti, etiquetem, etiqueteu, etiquetin

->etiquetatge

■etiquetatge

[de etiquetar]

m 1 TECNOL Operació de col·locar les etiquetes en els productes acabats, com a darrer pas abans de posar-los a la venda.

2 Conjunt d’etiquetes.

->etmoïdal

■etmoïdal

Part. sil.: et_mo_ï_dal

[de etmoide; 1a FONT: 1917, DOrt.]

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’os etmoide.

->etmoide

■etmoide

Part. sil.: et_moi_de

[del gr. ēthmoeidḗs ‘amb forma de garbell’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m ANAT ANIM Os curt i compacte, central, imparell i simètric, situat a l’escotadura etmoïdal del frontal i davant l’esfenoide.

->etnarca

■etnarca

[del gr. ethnárkhēs, comp. de éthnos ‘poble, raça’ i arkhḗ ‘govern’]

m HIST 1 Títol, inferior al de rei, atribuït a certs sobirans orientals.

2 Arquebisbe, amb poder civil, d’una comunitat ortodoxa subjecta a dominació estrangera.

->ètnia

■ètnia

Part. sil.: èt_ni_a

[del gr. éthnos ‘poble, raça’]

f ETNOL Agrupació natural d’individus amb unes característiques pròpies.

->ètnic

■ètnic -a

[del gr. ethnikós ‘relatiu als pobles o les nacions’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’ètnia, a una ètnia. Caràcters ètnics.

2 p ext Pagà.

->ètnicament

■ètnicament

[de ètnic]

adv Quant a l’ètnia.

->etnicitat

■etnicitat

[de ètnic]

f ANTROP Assumpció en un grau variable per part dels integrants d’un grup d’una sèrie d’elements en tant que en subratllen la pertinença i el diferencien o l’oposen a altres individus pertanyents a altres grups.

->etno-

■etno-

Forma prefixada del mot grec éthnos, que significa ‘ètnia’. Ex.: etnografia, etnolingüística.

->etnobotànic

etnobotànic -a

ETNOG i BOT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’etnobotànica.

2 m i f Especialista en etnobotànica.

3 f Estudi etnogràfic de la classificació o descripció dels recursos botànics que un grup humà troba al seu medi natural.

->etnocèntric

etnocèntric -a

[de etno- i -cèntric]

adj Relatiu o pertanyent a l’etnocentrisme.

->etnocentrisme

■etnocentrisme

[de etno- i centrisme]

m ETNOL Actitud dels components d’un grup ètnic de considerar llur grup superior als altres grups racials o culturals.

->etnocidi

■etnocidi

[de etno- i -cidi]

m ANTROP Extinció deliberada d’una cultura per una altra.

->etnociència

■etnociència

Part. sil.: et_no_ci_èn_ci_a

[de etno- i ciència]

f ANTROP Escola de pensament antropològic que sosté que la cultura es compon d’estructures psicològiques mitjançant les quals els individus orienten llur conducta.

->etnogènesi

etnogènesi

[de etno- i -gènesi]

f ETNOL Gènesi de les races.

->etnogènia

■etnogènia

Part. sil.: et_no_gè_ni_a

[de etno- i -gènia; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f Estudi de l’etnogènesi.

->etnogènic

etnogènic -a

[de etnogènia]

adj Relatiu o pertanyent a l’etnogènia.

->etnògraf

■etnògraf -a

[de etno- i -graf]

m i f ETNOG Persona versada en etnografia.

->etnografia

■etnografia

Part. sil.: et_no_gra_fi_a

[de etno- i -grafia]

f ETNOG 1 Ciència que descriu els costums i les tradicions dels pobles.

2 Monografia fruit d’un estudi etnogràfic.

->etnogràfic

■etnogràfic -a

[de etnografia; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj Relatiu o pertanyent a l’etnografia.

->etnohistòria

■etnohistòria

Part. sil.: et_no_his_tò_ri_a

[de etno- i història]

f ANTROP Branca de l’antropologia que té l’objectiu de reconstruir la història de la cultura a partir de materials etnogràfics, arqueològics i documentals.

->etnòleg

■etnòleg -òloga

[de etno- i -leg]

m i f ETNOL Persona versada en etnologia.

->etnolingüística

■etnolingüística

Part. sil.: et_no_lin_güís_ti_ca

[de etno- i lingüística]

f LING Ciència que estudia les llengües des del punt de vista etnogràfic.

->etnologia

■etnologia

Part. sil.: et_no_lo_gi_a

[de etno- i -logia; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f ETNOL Ciència que estudia les ètnies, els pobles i llurs cultures.

->etnològic

■etnològic -a

[de etnologia]

adj Relatiu o pertanyent a l’etnologia.

->etnomusicologia

■etnomusicologia

Part. sil.: et_no_mu_si_co_lo_gi_a

[de etno- i musicologia]

f MÚS Branca de la música que estudia la música primitiva i tradicional de tot el món i la música culta de les civilitzacions no europees.

->etnopsicologia

■etnopsicologia

Part. sil.: et_no_psi_co_lo_gi_a

[de etno- i psicologia]

f PSIC Estudi de la interacció psicològica de les races i dels fenòmens de contacte entre les cultures.

->eto-

eto-

Forma prefixada del mot grec ẽthos, que significa ‘costum, caràcter’. Ex.: etologia, etopeia.

->etòleg

■etòleg -òloga

[de eto- i -leg]

m i f ETOL Persona versada en etologia.

->etoli

■etoli -òlia

1 adj i m i f D’Etòlia (regió de Grècia) o de l’etoli (dialecte).

2 m LING Dialecte grec, pertanyent al grup del nord-oest.

->etologia

■etologia

Part. sil.: e_to_lo_gi_a

[de eto- i -logia]

f 1 Ciència dels costums.

2 BIOL Branca de la biologia que estudia el comportament dels animals, sota les condicions de l’hàbitat natural, i els mecanismes que en determinen el comportament.

->etològic

etològic -a

[de etologia]

adj ETOL Relatiu o pertanyent a l’etologia.

->etopeia

■etopeia

Part. sil.: e_to_pe_ia

[de eto- i el gr. poiéō ‘fer’]

f LIT Descripció del caràcter o els costums d’un personatge.

->etoxi-

etoxi-

QUÍM ORG 1 Prefix que, en un compost orgànic, assenyala la presència del radical CH₃—CH₂—O—.

2 Radical C₂H₅O—.

->etrusc

■etrusc -a

1 adj i m i f D’Etrúria (antic territori d’Itàlia), dels etruscs (poble) o de l’etrusc (llengua).

2 m i f HIST Individu d’un poble format i desenvolupat a la regió d’Etrúria entre els segles VIII i I aC.

3 m LING Llengua mediterrània procedent probablement d’una fusió d’elements autòctons i asiàtics, parlada a l’antiga Etrúria.

->etruscologia

■etruscologia

Part. sil.: e_trus_co_lo_gi_a

f Ciència que estudia la civilització etrusca.

->etusa

■etusa

f BOT Planta herbàcia anual de la família de les umbel·líferes (Aethusa cynapium), de tija dreta, fistulosa, ramificada, amb fulles tripinnatisectes i amb flors blanques en umbel·les.

->etzibada

■etzibada

[de etzibar]

f Acció d’etzibar.

->etzibar

■etzibar

[d’origen incert, probablement d’un *atzebar, der. de l’arabisme atzeb ‘membre viril’, àr. az-zebb, íd., amb un sentit de ‘fornicar’, i d’aquí ‘ficar, clavar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 1 Pegar, donar, un cop. De sobte va començar a etzibar bastonades.

2 Engegar, llançar, violentament contra algú o alguna cosa. Dir això i etzibar el roc fou tot u.

2 fig M’ha etzibat un reguitzell d’invectives.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: etzibar

GERUNDI: etzibant

PARTICIPI: etzibat, etzibada, etzibats, etzibades

INDICATIU PRESENT: etzibo, etzibes, etziba, etzibem, etzibeu, etziben

INDICATIU IMPERFET: etzibava, etzibaves, etzibava, etzibàvem, etzibàveu, etzibaven

INDICATIU PASSAT: etzibí, etzibares, etzibà, etzibàrem, etzibàreu, etzibaren

INDICATIU FUTUR: etzibaré, etzibaràs, etzibarà, etzibarem, etzibareu, etzibaran

INDICATIU CONDICIONAL: etzibaria, etzibaries, etzibaria, etzibaríem, etzibaríeu, etzibarien

SUBJUNTIU PRESENT: etzibi, etzibis, etzibi, etzibem, etzibeu, etzibin

SUBJUNTIU IMPERFET: etzibés, etzibessis, etzibés, etzibéssim, etzibéssiu, etzibessin

IMPERATIU: etziba, etzibi, etzibem, etzibeu, etzibin

->eu

■eu

Part. sil.: eu

interj Exclamació per a expressar admiració o sorpresa.

->Eu

Eu

símb QUÍM INORG europi.

->eu-

■eu-

Prefix, del grec eû, que significa ‘ben’, ‘bon’, ‘avantatjós’. Ex.: eupèpsia.

->euàntic

euàntic -a

Part. sil.: e_uàn_tic

adj BOT Dit de la flor simple, per oposició a la pseudàntica.

->eubacterials

■eubacterials

Part. sil.: eu_bac_te_ri_als

m MICROB 1 pl Ordre de bacteris que comprèn individus amb forma de coc o bacil.

2 sing Bacteri de l’ordre dels eubacterials.

->eubacteris

■eubacteris

Part. sil.: eu_bac_te_ris

m MICROB 1 pl Grup de tots els organismes procariotes, llevat dels arqueobacteris.

2 sing Organisme del grup dels eubacteris.

->eubiòtica

■eubiòtica

Part. sil.: eu_bi_ò_ti_ca

[de eu- i el gr. biōtikós, -ḗ, -ón ‘relatiu a la vida’]

f FISIOL Ciència de la vida sana.

->eucaliptol

■eucaliptol

Part. sil.: eu_ca_lip_tol

m FARM Oli obtingut per destil·lació de les fulles de distintes espècies del gènere Eucalyptus.

->eucaliptus

■eucaliptus

Part. sil.: eu_ca_lip_tus

[de eu- i el gr. kalyptós ‘cobert’, der. de kalýptō ‘cobrir’, a causa de la forma encapsulada del seu fruit; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m 1 BOT 1 Gènere d’arbres de la família de les mirtàcies (Eucalyptus sp) que comprèn arbres de fulles alternes, lanceolades o falciformes, rígides, enteres i dretes, de flors agrupades en umbel·les o glomèruls i de fruits en càpsula de dehiscència valvar.

2 FUST Fusta de l’eucaliptus.

3 eucaliptus karri Espècie d’eucaliptus (E. diversifolia), que dóna la caoba vermella.

2 FARM Infusió, inhalació o preparat de fulles i flors d’eucaliptus, que contenen eucaliptol, de propietats anticatarrals i antiinflamatòries.

->eucari

eucari

Part. sil.: eu_ca_ri

m CIT Nucli d’un organisme eucariota.

->eucàrides

eucàrides

Part. sil.: eu_cà_ri_des

m ZOOL 1 pl Superordre de crustacis amb una cuirassa cefàlica soldada als segments toràcics.

2 sing Crustaci del superordre dels eucàrides.

->eucariont

eucariont

Part. sil.: eu_ca_ri_ont

adj i m CIT Eucariota.

->eucariota

■eucariota

Part. sil.: eu_ca_ri_o_ta

CIT 1 adj Dit de la cèl·lula que posseeix el nucli diferenciat.

2 adj i m BIOL Dit de l’organisme que posseeix com a unitat estructural la cèl·lula eucariota (protists, fongs, plantes i animals).

->eucariòtic

■eucariòtic -a

Part. sil.: eu_ca_ri_ò_tic

adj CIT Relatiu o pertanyent a la cèl·lula eucariota.

->eucaris

eucaris

Part. sil.: eu_ca_ris

m pl BIOL Domini filogenètic que comprèn els organismes eucariotes.

->eucaristia

■eucaristia

Part. sil.: eu_ca_ris_ti_a

[del gr. eukharistía ‘acció de gràcies’, der. de eukharistós ‘agraït’, i aquest, de kharízomai ‘complaure’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

f CRIST i LITÚRG 1 Representació ritual del sopar de comiat que, segons el Nou Testament, Jesús celebrà amb els seus deixebles abans d’ésser lliurat a la mort, i que totes les esglésies consideren el més important dels sagraments.

2 p ext 1 El pa i el vi sobre els quals hom pronuncia la pregària eucarística.

2 Comunió.

->eucarístic

■eucarístic -a

Part. sil.: eu_ca_rís_tic

[de eucaristia]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’eucaristia. Espècies eucarístiques. Sagrament eucarístic.

2 pregària eucarística LITÚRG Part central de la missa constituïda per la pregària d’acció de gràcies i consagració, estructurada sobre el model de la benedicció jueva (berakhà); és anomenada també anàfora o cànon.

->eucelomats

eucelomats

Part. sil.: eu_ce_lo_mats

m ZOOL 1 pl Grup de metazous en què la cavitat interna del cos o celoma és formada únicament a partir del mesoderma. Comprèn mol·luscs, anèl·lids, artròpodes, cordats i equinoderms.

2 sing Metazou pertanyent al grup dels eucelomats.

->eucestodes

eucestodes

Part. sil.: eu_ces_to_des

m ZOOL 1 pl Subclasse de cestodes que comprèn els grups de tènies que són importants en el camp de la veterinària.

2 sing Cestode de la subclasse dels eucestodes.

->euclidià

■euclidià -ana

Part. sil.: eu_cli_di_à

[del nom del matemàtic (s. IV aC)]

adj Relatiu o pertanyent a Euclides o a les seves teories.

->eucologi

■eucologi

Part. sil.: eu_co_lo_gi

[del gr. eukhḗ ‘oració’ i légō ‘escollir’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m LITÚRG 1 Llibre litúrgic de les esglésies de ritu bizantí que conté els texts propis del bisbe, del diaca i del sacerdot corresponents a la celebració eucarística, als sagraments i les benediccions i a l’ofici.

2 Recull de texts litúrgics i de pietat per a ús del poble.

->eucràsia

■eucràsia

Part. sil.: eu_crà_si_a

[de eu- i -cràsia]

f HIG Estat normal de salut.

->eucràtic

■eucràtic -a

Part. sil.: eu_crà_tic

[de eucràsia]

HIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’eucràsia.

2 m i f Dit de l’individu que té bona salut.

->eucromatina

■eucromatina

Part. sil.: eu_cro_ma_ti_na

f CIT Cromatina nuclear que presenta la màxima càrrega d’ADN durant la metafase de la divisió cel·lular i que desapareix en el nucli en repòs.

->eudemonisme

■eudemonisme

Part. sil.: eu_de_mo_nis_me

m FILOS Doctrina filosòfica que considera la felicitat com el bé suprem.

->eudiòmetre

■eudiòmetre

Part. sil.: eu_di_ò_me_tre

Hom.: audiòmetre

[del gr. eúdios ‘serè, favorable’, comp. de eu- i diós, genitiu de Zeús, el déu grec, i -metre]

m QUÍM Instrument utilitzat en l’anàlisi volumètrica de certes mescles de gasos, que consta d’una proveta graduada, de vidre gruixut, amb aixetes que tanquen tots dos extrems.

->eudiometria

■eudiometria

Part. sil.: eu_di_o_me_tri_a

Hom.: audiometria

[del gr. eudiós i -metria (v. eudiòmetre)]

f QUÍM ANAL Determinació de la proporció dels constituents en una mescla de gasos per mitjà de l’eudiòmetre.

->eudiomètric

■eudiomètric -a

Part. sil.: eu_di_o_mè_tric

[de eudiometria]

adj QUÍM ANAL Relatiu o pertanyent a l’eudiometria.

->euèdric

■euèdric -a

Part. sil.: eu_è_dric

adj MINERAL Dit del mineral d’una roca que s’ha desenvolupat amb les cares cristal·lines de la seva espècie.

->euf.

euf.

abrev LING i LIT eufemisme.

->eufausiacis

eufausiacis

Part. sil.: eu_fau_si_a_cis

m ZOOL 1 pl Ordre de la classe dels crustacis format per individus que tenen ulls pedunculats, closca damunt de vuit segments toràcics, potes natatòries i tèlson amb un parell d’espines subapicals.

2 sing Crustaci de l’ordre dels eufausiacis.

->eufèmic

■eufèmic -a

Part. sil.: eu_fè_mic

[formació culta analògica sobre la base del gr. euphemismós ‘eufemisme’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj LING i LIT Relatiu o pertanyent a l’eufemisme.

->eufemisme

■eufemisme

Part. sil.: eu_fe_mis_me

[del gr. euphēmismós, íd., der. de euphēmós ‘el qui parla bé’, i aquest, de phḗmē ‘manera de parlar’, de phánai ‘parlar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m [abrev euf.] 1 LIT Figura que consisteix a emprar un mot o una expressió suau, inofensiu, en lloc d’un de dur, indelicat, desplaent, etc.

2 LING Mot o locució d’expressió atenuada, en substitució d’un altre de més dur, inconvenient o desplaent.

->eufemístic

■eufemístic -a

Part. sil.: eu_fe_mís_tic

[formació culta analògica sobre la base de eufemisme]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’eufemisme.

2 Que conté un eufemisme.

->eufoni

■eufoni

Part. sil.: eu_fo_ni

[de eu- i el gr. phōnḗ ‘so, veu’]

m MÚS Instrument musical de metall semblant, en la forma i la sonoritat, a la tuba.

->eufonia

■eufonia

Part. sil.: eu_fo_ni_a

[de eu- i -fonia]

f FON Efecte acústic que resulta de la combinació harmònica d’uns sons determinats en el parlar.

->eufònic

■eufònic -a

Part. sil.: eu_fò_nic

[de eufonia]

adj FON 1 Relatiu o pertanyent a l’eufonia.

2 Que té eufonia.

->eufònicament

■eufònicament

Part. sil.: eu_fò_ni_ca_ment

[de eufònic]

adv D’una manera eufònica.

->euforbi

■euforbi

Part. sil.: eu_for_bi

m FARM Resina extreta, per incisió, d’Euphorbia resinifera i d’altres plantes del mateix gènere.

->eufòrbia

■eufòrbia

Part. sil.: eu_fòr_bi_a

[del ll. euphorbium, i aquest, del gr. euphórbion, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f BOT Gènere de plantes herbàcies o arbustives de la família de les euforbiàcies (Euphorbia sp), de fulles simples, flors unisexuals disposades en un ciati, fruits capsulars i llavors amb carúncula. Les espècies dels Països Catalans reben el nom genèric de lletereses.

->euforbiàcies

■euforbiàcies

Part. sil.: eu_for_bi_à_ci_es

f BOT 1 pl Família de l’ordre de les tricoccals integrada per arbres, arbusts i herbes, sovint amb làtex.

2 sing Planta de la família de les euforbiàcies.

->eufòria

■eufòria

Part. sil.: eu_fò_ri_a

[del gr. euphoría, íd., der. de eúphoros ‘vigorós’, i aquest, de phérō ‘portar’]

f 1 PSIC i FISIOL Estat de benestar psíquic i físic caracteritzat per una sensació general de potència física, capacitat d’ideació i receptivitat i per una tendència a la interpretació optimista dels fets.

2 Manifestació exagerada d’alegria, d’optimisme, etc.

->eufòric

■eufòric -a

Part. sil.: eu_fò_ric

[de eufòria]

adj Relatiu o pertanyent a l’eufòria.

->euforitzant

■euforitzant

Part. sil.: eu_fo_rit_zant

adj i m FARM Dit del medicament que produeix eufòria.

->eufòtic

■eufòtic -a

Part. sil.: eu_fò_tic

[de eu- i el gr. phõs, phōtós ‘llum’]

adj OCEANOG Ben il·luminat, amb llum abundosa. Zona eufòtica.

->eufràsia

■eufràsia

Part. sil.: eu_frà_si_a

f BOT Gènere d’herbes anuals hemiparàsites de la família de les escrofulariàcies (Euphrasia sp).

->eufuisme

eufuisme

Part. sil.: eu_fu_is_me

m LIT Estil literari propi dels escriptors de l’època elisabetiana corresponent al culteranisme i al marinisme.

->euga

■euga

Part. sil.: eu_ga

[variant de egua]

f ZOOL Egua.

->eugassada

■eugassada

Part. sil.: eu_gas_sa_da

[de euga]

f Eguassada.

->eugasser

■eugasser -a

Part. sil.: eu_gas_ser

[de euga]

m i f Eguasser.

->eugenèsia

■eugenèsia

Part. sil.: eu_ge_nè_si_a

[de eu- i -genèsia]

f GEN, MED i SOCIOL Branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les generacions futures, tant en l’aspecte físic com en el psíquic.

->eugenèsic

■eugenèsic -a

Part. sil.: eu_ge_nè_sic

adj GEN, MED i SOCIOL Relatiu o pertanyent a l’eugenèsia.

->eugènia

■eugènia

Part. sil.: eu_gè_ni_a

[de eu- i -gènia]

f BOT i JARD Gènere d’arbusts o petits arbres tropicals de la família de les mirtàcies (Eugenia sp), de fulles perennes, oposades i coriàcies, flors blanques i fruits bacciformes.

->eugènic

■eugènic -a

Part. sil.: eu_gè_nic

[de eu- i -gènic]

adj GEN, MED i SOCIOL Relatiu o pertanyent a l’eugenèsia.

->eugenicista

eugenicista

Part. sil.: eu_ge_ni_cis_ta

[de eugènic]

m i f Eugenista.

->eugenista

eugenista

Part. sil.: eu_ge_nis_ta

[formació culta analògica sobre la base de eugenèsia]

m i f Persona versada en eugenèsia.

->eugenol

■eugenol

Part. sil.: eu_ge_nol

m QUÍM ORG Líquid oliós incolor o feblement groguenc, de forta olor de clavell, obtingut de l’oli essencial de clavell, del pebre, la canyella i el sassafràs.

->euglena

■euglena

Part. sil.: eu_gle_na

f BOT Gènere d’algues unicel·lulars uniflagel·lades de l’ordre de les euglenals (Euglena sp), cobertes per una cutícula deformable, elàstica, finament estriada.

->euglenals

euglenals

Part. sil.: eu_gle_nals

f BOT 1 pl Ordre principal de la classe de les euglenofícies, el representant més característic del qual és l’euglena.

2 sing Alga de l’ordre de les euglenals.

->euglenofícies

euglenofícies

Part. sil.: eu_gle_no_fí_ci_es

f BOT 1 pl Classe de la divisió dels euglenòfits que comprèn algues microscòpiques, generalment d’aigua dolça.

2 sing Alga de la classe de les euglenofícies.

->euglenòfits

■euglenòfits

Part. sil.: eu_gle_nò_fits

m BOT 1 pl Divisió d’algues unicel·lulars flagel·lades, de color verd, amb clorofil·les a i b i amb carotenoides.

2 sing Alga de la divisió dels euglenòfits.

->euglenomonadines

euglenomonadines

Part. sil.: eu_gle_no_mo_na_di_nes

f pl BOT Euglenofícies.

->euhalobi

euhalobi -òbia

Part. sil.: eu_ha_lo_bi

adj i m ECOL Dit de l’organisme marí que requereix una elevada concentració de sal en el medi en què habita.

->euhèdric

euhèdric -a

Part. sil.: eu_hè_dric

adj CRISTAL·L Idiomorf.

->eulàlia

■eulàlia

Part. sil.: eu_là_li_a

[de eu- i el gr. laliá ‘paraula, llengua’, de laléō ‘parlar’]

f BOT i JARD Planta herbàcia perenne de la família de les gramínies (Miscanthus sinensis), de fulles grosses lanceolades i flors amb llargs pèls sedosos blanquinoses o rosadenques.

->eulamel·libranquis

eulamel·libranquis

Part. sil.: eu_la_mel_li_bran_quis

m ZOOL 1 pl Ordre de mol·luscs de la classe dels lamel·libranquis, que tenen dos parells de brànquies laminars, unides per parts transversals.

2 sing Mol·lusc de l’ordre dels eulamel·libranquis.

->eularienc

eularienc -a

Part. sil.: eu_la_ri_enc

adj i m i f De Santa Eulària del Riu (Eivissa).

->eulitita

eulitita

Part. sil.: eu_li_ti_ta

f MINERAL Silicat de bismut, Bi₄(SiO₄)₃, mineral que cristal·litza en el sistema cúbic.

->eulògia

■eulògia

Part. sil.: eu_lò_gi_a

[del gr. eulogía ‘benedicció, lloança’]

f LITÚRG Pa beneït, anomenat també antidor, que, a les esglésies de ritus orientals, és distribuït al final de la celebració eucarística.

->èumenes

èumenes

Part. sil.: èu_me_nes

m ENTOM Gènere d’insectes de l’ordre dels himenòpters, de la família dels eumènids (Eumenes sp), de cos elegant, ales ben desenvolupades, abdomen pedunculat, que pon els ous (la femella) dins una cel·la de fang.

->eumènids

eumènids

Part. sil.: eu_mè_nids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes himenòpters, de cos elegant i colors vius o també apagats, ulls composts grossos i ocels, ales ben desenvolupades i vol ràpid.

2 sing Insecte de la família dels eumènids.

->eumicets

■eumicets

Part. sil.: eu_mi_cets

m BOT 1 pl Grup de fongs sense valor taxonòmic que comprèn les classes dels ficomicets, dels ascomicets i dels basidiomicets.

2 sing Fong del grup dels eumicets.

->eumicots

■eumicots

Part. sil.: eu_mi_cots

m BOT 1 pl Grup de fongs amb quitina a la paret cel·lular, coneguts tradicionalment com a fongs veritables, als quals molts sistemes taxonòmics assignen la categoria de divisió.

2 sing Fong del grup dels eumicots.

->eunice

eunice

Part. sil.: eu_ni_ce

f ZOOL Gènere de poliquets errants de l’ordre dels nereidiformes, de la família dels eunícids (Eunice sp), de cos allargat, amb cinc tentacles, brànquies cirriformes i aparell maxil·lar complex.

->eunícids

eunícids

Part. sil.: eu_ní_cids

m ENTOM 1 pl Família d’anèl·lids poliquets de l’ordre dels nereidiformes, que inclou l’eunice.

2 sing Annèl·lid de la família dels eunícids.

->eunuc

■eunuc

Part. sil.: eu_nuc

[del ll. eunūchus, i aquest, del gr. eunoũkhos, comp. de eunḗ ‘llit’ i ékhō ‘guardar’; 1a FONT: c. 1500]

m PAT 1 Home privat d’òrgans genitals externs per ablació quirúrgica, traumàtica, patològica o per automutilació.

2 eunuc imperfecte Espadó.

->eunucoide

eunucoide

Part. sil.: eu_nu_coi_de

[de eunuc i -oide]

adj i m PAT 1 Dit de l’individu que pateix d’eunucoïdisme.

2 Dit de l’home que sembla un eunuc.

->eunucoïdisme

eunucoïdisme

Part. sil.: eu_nu_co_ï_dis_me

[de eunucoide]

m PAT Síndrome produïda per deficiències en l’activitat endocrina de les glàndules sexuals.

->eunuquisme

eunuquisme

Part. sil.: eu_nu_quis_me

[de eunuc]

m Qualitat d’eunuc.

->euparèunia

euparèunia

Part. sil.: eu_pa_rèu_ni_a

[de eu- i el gr. pareúnos ‘company sexual’, comp. de pará ‘al costat de’ i eunís ‘muller’]

f HIG Compatibilitat sexual que permet un coit satisfactori a tots dos participants.

->eupàtrida

eupàtrida

Part. sil.: eu_pà_tri_da

m HIST Cadascun dels membres de la noblesa àtica que als segles VIII i VII aC ostentaren el poder polític i militar, basat en llur patrimoni indivisible i hereditari.

->eupèpsia

■eupèpsia

Part. sil.: eu_pèp_si_a

[de eu- i el gr. pépsis ‘cocció, digestió’, der. de péptō ‘coure, digerir’]

f FISIOL ANIM Estat fisiològic que defineix la digestió normal.

->eupèptic

■eupèptic

Part. sil.: eu_pèp_tic

[de eupèpsia]

m FARM Medicament que actua com a aperitiu i que, a més, afavoreix la digestió.

->euplectel·la

euplectel·la

Part. sil.: eu_plec_tel_la

f ZOOL Gènere d’esponges de l’ordre dels hexasteròfors, de la família dels euplectèl·lids (Euplectella sp), d’esquelet transparent, de natura silícica, en forma d’un cilindre que descriu una corba de 90°.

->euplectèl·lids

euplectèl·lids

Part. sil.: eu_plec_tèl_lids

m ZOOL 1 pl Família de porífers de la classe dels hexactinèl·lides, que comprèn l’euplectel·la.

2 sing Porífer de la família dels euplectèl·lids.

->euploide

■euploide

Part. sil.: eu_ploi_de

GEN 1 adj Dit de la cèl·lula amb una dotació cromosòmica que és un múltiple exacte del genoma bàsic (n, 2n, 3n, etc.).

2 adj i m Dit de l’organisme de cèl·lules euploides.

->euploïdia

euploïdia

Part. sil.: eu_plo_ï_di_a

f GEN Qualitat d’euploide.

->euplotes

euplotes

Part. sil.: eu_plo_tes

m ZOOL Gènere de ciliats espiròtrics de l’ordre dels heteròtrics, de la família dels euplòtids (Euplotes sp), amb peristoma ample i triangular.

->euplòtids

euplòtids

Part. sil.: eu_plò_tids

m ZOOL 1 pl Família de protozous ciliats de l’ordre dels heteròtrics, que comprèn l’euplotes.

2 sing Protozou de la família dels euplòtids.

->euquita

euquita

Part. sil.: eu_qui_ta

m i f CRIST Messalià.

->eur-

eur-

Forma prefixada d’europeu. Ex.: eurasiàtic, eurafricà.

->eurasiàtic

■eurasiàtic -a

Part. sil.: eu_ra_si_à_tic

adj Relatiu o pertanyent a Euràsia (conjunt format per Europa i Àsia).

->eureka

■eureka

Part. sil.: eu_re_ka

[del gr. ēũrēka ‘he trobat’, perfet de eurískō ‘trobar’]

interj Exclamació amb què hom expressa alegria per haver trobat o aconseguit allò que cercava, la solució d’un problema, etc.

->euri-

■euri-

Forma prefixada del mot grec eurýs, que significa ‘ample’. Ex.: euribàric, euritòpic.

->eurícor

eurícor -a

Part. sil.: eu_rí_cor

adj ECOL Que ocupa una gran àrea de distribució; oposat a estenòcor.

->eurífag

eurífag -a

Part. sil.: eu_rí_fag

adj i m ECOL Dit de les espècies que tenen poques exigències alimentàries.

->eurihalí

eurihalí -ina

Part. sil.: eu_ri_ha_lí

adj i m ECOL Dit de l’organisme marí que es pot adaptar a un ampli marge de salinitats.

->eurioic

■eurioic -a

Part. sil.: eu_ri_oic

adj i m ECOL Dit de l’organisme que pot suportar variacions força grans en els factors físics i químics del medi.

->èurion

èurion

Part. sil.: èu_ri_on

m ANTROP FÍS Punt craniomètric i somàtic lateral situat en el punt més sobresortint del crani respecte al pla sagital.

->euriptèrids

■euriptèrids

Part. sil.: eu_rip_tè_rids

m PALEONT i ZOOL 1 pl Ordre de la classe dels merostomats paleozoics. També són anomenats gigantostracis.

2 sing Merostomat de l’ordre dels euriptèrids.

->euripus

euripus

Part. sil.: eu_ri_pus

m ARQUIT Espina.

->euriterm

euriterm -a

Part. sil.: eu_ri_term

adj i m ECOL Dit de l’organisme que tolera un ampli marge de temperatures del medi.

->eurítmia

■eurítmia

Part. sil.: eu_rít_mi_a

[del eu- i el gr. rhythmós ‘ritme, proporció’; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 Disposició harmoniosa de les línies, dels sons, dels moviments, etc.

2 FISIOL Regularitat de les pulsacions.

->eurítmic

■eurítmic -a

Part. sil.: eu_rít_mic

[de eurítmia; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’eurítmia.

2 Que té eurítmia.

->eurítmicament

■eurítmicament

Part. sil.: eu_rít_mi_ca_ment

[de eurítmic]

adv Amb eurítmia.

->euro

■euro

Part. sil.: eu_ro

[reducció de Europa]

m ECON Unitat monetària de la majoria d’estats de la Unió Europea.

->euro-

■euro-

Forma prefixada d’europeu. Ex.: eurodòlar, eurosiberià, euromediterrani, euroexèrcit.

->eurobò

eurobò

Part. sil.: eu_ro_bò

m ECON Obligació emesa per estats o grans empreses internacionals, fora de la jurisdicció de qualsevol autoritat nacional, amb la intervenció d’un sindicat internacional de bancs i subscrita en gran part per inversors, la moneda nacional dels quals és una altra que la de denominació de l’emprèstit.

->eurocentrisme

eurocentrisme

Part. sil.: eu_ro_cen_tris_me

m Concepció segons la qual hom considera Europa com a centre de la història i de la civilització humanes.

->eurocials

■eurocials

Part. sil.: eu_ro_ci_als

f BOT 1 pl Segons alguns sistemes de classificació, ordre de fongs ascomicets al qual pertanyen els gèneres Aspergillus i Penicillium.

2 sing Fong de l’ordre de les eurocials.

->eurocomunisme

■eurocomunisme

Part. sil.: eu_ro_co_mu_nis_me

m POLÍT Nom amb què hom designa un corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l’acceptació del pluralisme democràtic.

->euròcrata

euròcrata

Part. sil.: eu_rò_cra_ta

m i f Funcionari de les institucions de la Unió Europea.

->eurocrèdit

eurocrèdit

Part. sil.: eu_ro_crè_dit

m ECON Crèdit bancari concedit sobre la base de dipòsits en eurodivises.

->eurodiputat

■eurodiputat -ada

Part. sil.: eu_ro_di_pu_tat

[de euro(peu) i diputat]

m i f Diputat del Parlament Europeu.

->eurodivisa

eurodivisa

Part. sil.: eu_ro_di_vi_sa

f ECON Eurodòlar.

->eurodòlar

■eurodòlar

Part. sil.: eu_ro_dò_lar

m ECON Dipòsit a terme en dòlars que hom col·loca en bancs situats fora dels Estats Units d’Amèrica, principalment per aconseguir una millor remuneració que la que obtindria en aquest país.

->euroemissió

euroemissió

Part. sil.: eu_ro_e_mis_si_ó

f ECON Emissió d’obligacions en el marc del mercat financer europeu.

->euroescèptic

euroescèptic -a

Part. sil.: eu_ro_es_cèp_tic

adj i m i f POLÍT Escèptic respecte al procés de construcció de la Unió Europea. Països euroescèptics. L’oposició dels euroescèptics al tractat.

->euromercat

euromercat

m ECON Mercat financer, global i no regulat, de diner i de capitals, de les divises que són fora de llurs estats.

->euromíssil

■euromíssil

Part. sil.: eu_ro_mís_sil

m MIL Nom donat popularment a les armes nuclears situades a Europa per les forces de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia.

->europeisme

■europeisme

Part. sil.: eu_ro_pe_is_me

m 1 Qualitat d’europeu.

2 Afecció, inclinació, a les coses característiques d’Europa.

3 Corrent del segle XX que propugna la unificació política del continent europeu.

->europeista

■europeista

Part. sil.: eu_ro_pe_is_ta

1 adj Relatiu o pertanyent a l’europeisme.

2 adj i m i f Partidari de la unitat europea.

3 m i f 1 Estudiós de la cultura o de les coses característiques d’Europa.

2 Especialista en qüestions europees.

->europeïtzació

■europeïtzació

Part. sil.: eu_ro_pe_ït_za_ci_ó

f 1 Acció d’europeïtzar o europeïtzar-se;

2 l’efecte.

->europeïtzar

■europeïtzar

Part. sil.: eu_ro_pe_ït_zar

v 1 tr Conformar als costums, les maneres, etc., europeus.

2 pron Adoptar costums, maneres, etc., europeus.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: europeïtzar

GERUNDI: europeïtzant

PARTICIPI: europeïtzat, europeïtzada, europeïtzats, europeïtzades

INDICATIU PRESENT: europeïtzo, europeïtzes, europeïtza, europeïtzem, europeïtzeu, europeïtzen

INDICATIU IMPERFET: europeïtzava, europeïtzaves, europeïtzava, europeïtzàvem, europeïtzàveu, europeïtzaven

INDICATIU PASSAT: europeïtzí, europeïtzares, europeïtzà, europeïtzàrem, europeïtzàreu, europeïtzaren

INDICATIU FUTUR: europeïtzaré, europeïtzaràs, europeïtzarà, europeïtzarem, europeïtzareu, europeïtzaran

INDICATIU CONDICIONAL: europeïtzaria, europeïtzaries, europeïtzaria, europeïtzaríem, europeïtzaríeu, europeïtzarien

SUBJUNTIU PRESENT: europeïtzi, europeïtzis, europeïtzi, europeïtzem, europeïtzeu, europeïtzin

SUBJUNTIU IMPERFET: europeïtzés, europeïtzessis, europeïtzés, europeïtzéssim, europeïtzéssiu, europeïtzessin

IMPERATIU: europeïtza, europeïtzi, europeïtzem, europeïtzeu, europeïtzin

->europeu

■europeu -ea

Part. sil.: eu_ro_peu

adj i m i f D’Europa.

->europi

■europi

Part. sil.: eu_ro_pi

[del ll. científic europium, del nom de Europa]

m QUÍM INORG [símb: Eu] Element metàl·lic pertanyent a la sèrie dels lantànids, de nombre atòmic 63 i de pes atòmic 151,96.

->euròpid

euròpid -a

Part. sil.: eu_rò_pid

ANTROP FÍS 1 m i f Individu de qualsevol de les races europees.

2 adj 1 Relatiu o pertanyent a les races europees.

2 raça euròpida Cadascuna de les cinc races leucodermes que habiten Europa: la nòrdida, l’europea oriental, l’àlpida, la dinàrica i la mediterrànida.

->euroregió

euroregió

Part. sil.: eu_ro_re_gi_ó

f ECON i POLÍT Associació de regions frontereres d’Europa unides per lligams econòmics, històrics, etc.

->eurosiberià

■eurosiberià -ana

Part. sil.: eu_ro_si_be_ri_à

adj BIOGEOG 1 Relatiu o pertanyent a la regió eurosiberiana.

2 regió eurosiberiana Regió biogeogràfica del regne holàrtic que abasta una gran part d’Euràsia i que limita al nord amb la regió àrtica i al sud amb les regions mediterrània, iranoturaniana i xinesa.

->euroxec

euroxec

Part. sil.: eu_ro_xec

m ECON Modalitat especial de xec emesa per un banc integrat en una xarxa europea, que permet al titular d’un compte corrent en un dels seus establiments de girar-lo en divisa i cobrar-lo en qualsevol d’aquests.

->èuscar

■èuscar -a

Part. sil.: èus_car

LING 1 adj Relatiu o pertanyent a la llengua basca.

2 m Basc.

->eusenc

eusenc -a

Part. sil.: eu_senc

adj i m i f D’Eus i Coma (Conflent).

->eusporangi

■eusporangi

Part. sil.: eus_po_ran_gi

m BOT Esporangi primitiu de les falgueres, gros i amb la paret pluriestratificada.

->eusporangiat

■eusporangiat -ada

Part. sil.: eus_po_ran_gi_at

BOT 1 adj Dit de les falgueres que tenen els esporangis amb la paret constituïda per més d’un estrat de cèl·lules.

2 f 1 pl Subclasse de filicates amb esporangis amb parets pluriestratificades, formats a partir d’un grup de cèl·lules, que comprèn els ordres de les ofioglossals i les marattials.

2 sing Falguera de la subclasse de les eusporangiades.

->eusquera

■eusquera

Part. sil.: eus_que_ra

m LING Basc.

->eustàtic

■eustàtic -a

Part. sil.: eus_tà_tic

[de eu- i el gr. statikós ‘fix, estable’]

adj Relatiu o pertanyent a l’eustatisme.

->eustatisme

■eustatisme

Part. sil.: eus_ta_tis_me

[de eu- i el gr. statós ‘fix, estable’]

m GEOL Variació del nivell dels oceans per diverses causes geològiques.

->eustigmatofícies

■eustigmatofícies

Part. sil.: eus_tig_ma_to_fí_ci_es

f BOT 1 pl Grup poc nombrós d’algues de la divisió dels crisòfits, que produeixen zoòspores amb un gran estigma situat fora del plastidi, que inclou, entre altres, el gènere Vischeria.

2 sing Alga del grup de les eustigmatofícies.

->eustigmatòfits

■eustigmatòfits

Part. sil.: eus_tig_ma_tò_fits

m 1 pl Segons alguns sistemes de classificació, divisió d’algues macroscòpiques que comprèn les eustigmatofícies, incloses tradicionalment dins la divisió dels crisòfits.

2 sing Alga de la divisió dels eustigmatòfits.

->eutanàsia

■eutanàsia

Part. sil.: eu_ta_nà_si_a

[de eu- i el gr. thánatos ‘mort’]

f MED 1 Mort natural suau, indolent, sense agonia.

2 DR PEN 1 Mort provocada, sense sofriments, amb mitjans adequats, considerada delicte en gairebé totes les legislacions.

2 eutanàsia passiva Mort que s’esdevé quan, per tal d’evitar sofriments inútils, hom no aplica o deixa d’aplicar els mitjans per a prolongar la vida d’una persona en la fase terminal d’una malaltia.

->eutèctic

■eutèctic -a

Part. sil.: eu_tèc_tic

adj QUÍM FÍS 1 Relatiu o pertanyent a l’eutèxia.

2 compost eutèctic (o simplement eutèctic m) Compost que forma la mescla eutèctica per sota de la temperatura de solidificació.

3 mescla eutèctica Mescla binària, determinada per la proporció que conté de cadascun dels elements, en la qual es produeix el fenomen d’eutèxia.

4 punt eutèctic (o simplement eutèctic m) Punt del diagrama de canvi de fases determinat per la proporció de la mescla eutèctica, en abscisses, i la temperatura de solidificació d’aquesta, en ordenades (quan hom considera constant la pressió).

->eutectoide

■eutectoide

Part. sil.: eu_tec_toi_de

adj METAL·L Dit del fenomen caracteritzat per la precipitació simultània de dues fases, estructuralment i químicament diferents, a partir d’una altra fase sòlida.

->euteris

■euteris

Part. sil.: eu_te_ris

m pl ZOOL Placentaris.

->eutèxia

■eutèxia

Part. sil.: eu_tè_xi_a

f QUÍM FÍS Fenomen que apareix en els canvis de fase d’alguns sistemes binaris en el qual, per a una o més proporcions determinades dels components, el sistema es comporta com un element pur en solidificació, és a dir, produeix un sol compost sòlid, en comptes de separar-se’n tots dos components.

->eutiquià

eutiquià -ana

Part. sil.: eu_ti_qui_à

adj i m i f CRIST Monofisita.

->eutòcia

■eutòcia

Part. sil.: eu_tò_ci_a

f OBST Evolució fisiològica normal del part natural.

->eutonia

eutonia

Part. sil.: eu_to_ni_a

f MED To normal.

->eutrapèlia

■eutrapèlia

Part. sil.: eu_tra_pè_li_a

[del gr. eutrapelía ‘agilitat, flexibilitat; bon humor’]

f ÈTIC Virtut que modera els divertiments.

->èutrof

èutrof -a

Part. sil.: èu_trof

adj ECOL Eutròfic.

->eutròfia

■eutròfia

Part. sil.: eu_trò_fi_a

[de eu- i el gr. trophḗ ‘alimentació’]

f 1 ECOL Qualitat d’eutròfic.

2 HIG Estat de nutrició normal d’un organisme.

->eutròfic

■eutròfic -a

Part. sil.: eu_trò_fic

[de eutròfia]

adj 1 ECOL Dit del medi ric en elements nodridors.

2 HIG Dit de la substància que millora la nutrició.

->eutrofització

■eutrofització

Part. sil.: eu_tro_fit_za_ci_ó

f ECOL Procés d’acumulació de sals minerals nutrients (especialment nitrats) a les aigües d’un llac o d’un pantà, que comporta un creixement massiu d’algues.

->euxàntic

euxàntic, àcid

Part. sil.: eu_xàn_tic

[C₁₉H₁₈O₁₁·H₂O] QUÍM i COL Glucòsid de la 1,7-dihidroxixantona amb àcid glucurònic, anomenat també groc de l’Índia.

->euxantina

■euxantina

Part. sil.: eu_xan_ti_na

f [C₁₉H₁₆O₁₀] COL Colorant groc, un dels principals constituents del groc de l’Índia.

->euxenita

euxenita

Part. sil.: eu_xe_ni_ta

f MINERAL Niobiotitanat d’itri, ceri, erbi, etc., mineral que cristal·litza en el sistema ròmbic.

->euzó

euzó

Part. sil.: eu_zó

m MIL Soldat d’infanteria lleugera de l’exèrcit grec.

->eV

eV

símb METROL i FÍS ATÒM electronvolt.

->evacuable

■evacuable

Part. sil.: e_va_cu_a_ble

[de evacuar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Susceptible d’ésser evacuat.

->evacuació

■evacuació

Part. sil.: e_va_cu_a_ci_ó

[del ll. evacuatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’evacuar;

2 l’efecte.

2 HIST DR Renúncia o cessió d’una propietat a favor d’altri.

->evacuador

evacuador

Part. sil.: e_va_cu_a_dor

[del ll. evacuator, -ōris, íd.]

m HIST DR En dret feudal català, el qui cedeix una possessió o hi renuncia.

->evacuant

■evacuant

Part. sil.: e_va_cu_ant

[de evacuar]

adj i m MED Que fa evacuar.

->evacuar

■evacuar

Part. sil.: e_va_cu_ar

[del ll. evacuare, íd., der. de vacuus, -a, -um ‘buit’, i aquest, de vacare; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

v* tr 1 1 Abandonar, un conjunt de persones, el lloc que ocupen.

2 Treure d’un lloc les persones que l’ocupen. Les autoritats evacuaren de la plaça forta gairebé tota la població civil.

2 DR Despatxar, enllestir, complir un tràmit. Evacuar una consulta. Evacuar una diligència.

3 FISIOL 1 Expel·lir naturalment o artificialment matèries excrementícies o patològiques per una part qualsevol de l’organisme.

2 Fer una deposició intestinal.

4 HIST DR En dret feudal català, cedir una possessió o renunciar-hi.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evacuar

GERUNDI: evacuant

PARTICIPI: evacuat, evacuada, evacuats, evacuades

INDICATIU PRESENT: evacuo, evacues, evacua, evacuem, evacueu, evacuen

INDICATIU IMPERFET: evacuava, evacuaves, evacuava, evacuàvem, evacuàveu, evacuaven

INDICATIU PASSAT: evacuí, evacuares, evacuà, evacuàrem, evacuàreu, evacuaren

INDICATIU FUTUR: evacuaré, evacuaràs, evacuarà, evacuarem, evacuareu, evacuaran

INDICATIU CONDICIONAL: evacuaria, evacuaries, evacuaria, evacuaríem, evacuaríeu, evacuarien

SUBJUNTIU PRESENT: evacuï, evacuïs, evacuï, evacuem, evacueu, evacuïn

SUBJUNTIU IMPERFET: evacués, evacuessis, evacués, evacuéssim, evacuéssiu, evacuessin

IMPERATIU: evacua, evacuï, evacuem, evacueu, evacuïn

->evacuatiu

■evacuatiu -iva

Part. sil.: e_va_cu_a_tiu

[de evacuar]

adj i m MED Evacuant.

->evacuatriu

evacuatriu

Part. sil.: e_va_cu_a_triu

f HIST DR En dret feudal català, la qui cedeix una possessió o hi renuncia.

->evadir

■evadir

[del ll. evadĕre ‘escapar-se’; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 tr Eludir, defugir.

2 pron 1 Escapar-se, especialment de la presó.

2 fig Cercar d’allunyar-se d’una situació desagradable, d’un problema, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evadir

GERUNDI: evadint

PARTICIPI: evadit, evadida, evadits, evadides

INDICATIU PRESENT: evadeixo, evadeixes, evadeix, evadim, evadiu, evadeixen

INDICATIU IMPERFET: evadia, evadies, evadia, evadíem, evadíeu, evadien

INDICATIU PASSAT: evadí, evadires, evadí, evadírem, evadíreu, evadiren

INDICATIU FUTUR: evadiré, evadiràs, evadirà, evadirem, evadireu, evadiran

INDICATIU CONDICIONAL: evadiria, evadiries, evadiria, evadiríem, evadiríeu, evadirien

SUBJUNTIU PRESENT: evadeixi, evadeixis, evadeixi, evadim, evadiu, evadeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: evadís, evadissis, evadís, evadíssim, evadíssiu, evadissin

IMPERATIU: evadeix, evadeixi, evadim, evadiu, evadeixin

->evagació

■evagació

Part. sil.: e_va_ga_ci_ó

[del ll. evagatio, -ōnis ‘acció d’errar’]

f Distracció de l’esperit.

->evaginable

■evaginable

[de evaginar]

adj ZOOL Dit de qualsevol òrgan susceptible d’evaginació.

->evaginació

■evaginació

Part. sil.: e_va_gi_na_ci_ó

[del ll. evaginatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’evaginar;

2 l’efecte.

2 esp PAT Protrusió d’una part del cos o d’un òrgan a través d’una beina, un sac o una cavitat.

->evaginar

■evaginar

[del ll. evaginare, íd.]

v tr Girar una cosa fent que la seva superfície interior passi a ésser l’exterior.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evaginar

GERUNDI: evaginant

PARTICIPI: evaginat, evaginada, evaginats, evaginades

INDICATIU PRESENT: evagino, evagines, evagina, evaginem, evagineu, evaginen

INDICATIU IMPERFET: evaginava, evaginaves, evaginava, evaginàvem, evaginàveu, evaginaven

INDICATIU PASSAT: evaginí, evaginares, evaginà, evaginàrem, evaginàreu, evaginaren

INDICATIU FUTUR: evaginaré, evaginaràs, evaginarà, evaginarem, evaginareu, evaginaran

INDICATIU CONDICIONAL: evaginaria, evaginaries, evaginaria, evaginaríem, evaginaríeu, evaginarien

SUBJUNTIU PRESENT: evagini, evaginis, evagini, evaginem, evagineu, evaginin

SUBJUNTIU IMPERFET: evaginés, evaginessis, evaginés, evaginéssim, evaginéssiu, evaginessin

IMPERATIU: evagina, evagini, evaginem, evagineu, evaginin

->evanescència

■evanescència

Part. sil.: e_va_nes_cèn_ci_a

[de evanescent]

f Qualitat d’evanescent.

->evanescent

■evanescent

[del ll. evanescens, -ntis, participi pres. de evanescĕre ‘esvanir-se’]

adj Que tendeix a esvanir-se, que desapareix a poc a poc.

->evangeli

■evangeli

[del ll. ecl. evangelium, i aquest, del gr. euaggélion ‘bona nova’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 CRIST Nucli primigeni i fonamental de la fe cristiana.

2 1 [en majúscula] BÍBL Cadascun dels quatre primers llibres del Nou Testament on és contingut el missatge cristià. L’Evangeli segons sant Mateu. Els quatre Evangelis.

2 [en majúscula] BÍBL Conjunt dels quatre evangelis del Nou Testament.

3 LITÚRG Passatge dels Evangelis que hom llegeix a la missa.

4 evangelis apòcrifs CRIST Conjunt dels escrits que, tot i referir-se a la vida i al misteri de Jesús, no han estat reconeguts per l’Església, la qual no els ha inclosos en el cànon del Nou Testament.

5 banda (o costat) de l’evangeli LITÚRG Banda esquerra d’una església, mirant a l’altar, corresponent a l’ambó o trona des d’on es cantava l’evangeli. Al costat de l’evangeli hi ha l’orgue.

3 CRIST Mena de filacteri, de roba, amb una frase inscrita treta dels Evangelis o d’un altre text de la Bíblia, utilitzada com a protecció sobrenatural.

->evangeliari

■evangeliari

Part. sil.: e_van_ge_li_a_ri

[del b. ll. ecl. evangeliarium, íd.; 1a FONT: 1423]

m LITÚRG i ART Llibre, generalment adornat, que conté el text dels Evangelis de la missa.

->evangèlic

■evangèlic -a

[del ll. ecl. evangelĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. euaggelikḗs, íd.; 1a FONT: s. XIII, Arnau]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’evangeli o als Evangelis.

2 1 adj i m i f Protestant, especialment luterà.

2 adj Relatiu o pertanyent a l’Església Evangèlica.

->evangèlicament

■evangèlicament

[de evangèlic]

adv Conforme a la doctrina evangèlica.

->evangelisme

■evangelisme

m CRIST Moviment de reforma catòlica del principi del segle XVI caracteritzat pel retorn a l’Evangeli i a les formes de vida dels primitius cristians i pel rebuig de l’especulació teològica i de les estructures jurídiques.

->evangelista

■evangelista

[del ll. ecl. evangelista, i aquest, del gr. euaggelistés, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 BÍBL Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis.

2 MÚS En els oratoris basats en episodis del Nou Testament, orador que canta o recita el text que serveix de base a l’obra.

->evangelització

■evangelització

Part. sil.: e_van_ge_lit_za_ci_ó

[de evangelitzar]

f CRIST 1 1 Acció d’evangelitzar;

2 l’efecte.

2 Difusió de l’evangeli en els pobles on no és conegut.

->evangelitzador

■evangelitzador -a

[del ll. ecl. evangelizator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que evangelitza.

->evangelitzar

■evangelitzar

[del ll. ecl. evangelizare, i aquest, del gr. euaggelízō, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr Instruir algú en la doctrina de l’Evangeli.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evangelitzar

GERUNDI: evangelitzant

PARTICIPI: evangelitzat, evangelitzada, evangelitzats, evangelitzades

INDICATIU PRESENT: evangelitzo, evangelitzes, evangelitza, evangelitzem, evangelitzeu, evangelitzen

INDICATIU IMPERFET: evangelitzava, evangelitzaves, evangelitzava, evangelitzàvem, evangelitzàveu, evangelitzaven

INDICATIU PASSAT: evangelitzí, evangelitzares, evangelitzà, evangelitzàrem, evangelitzàreu, evangelitzaren

INDICATIU FUTUR: evangelitzaré, evangelitzaràs, evangelitzarà, evangelitzarem, evangelitzareu, evangelitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: evangelitzaria, evangelitzaries, evangelitzaria, evangelitzaríem, evangelitzaríeu, evangelitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: evangelitzi, evangelitzis, evangelitzi, evangelitzem, evangelitzeu, evangelitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: evangelitzés, evangelitzessis, evangelitzés, evangelitzéssim, evangelitzéssiu, evangelitzessin

IMPERATIU: evangelitza, evangelitzi, evangelitzem, evangelitzeu, evangelitzin

->evaporable

■evaporable

[de evaporar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Susceptible d’evaporar-se.

->evaporació

■evaporació

Part. sil.: e_va_po_ra_ci_ó

[del ll. evaporatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f QUÍM FÍS i QUÍM IND Vaporització d’un líquid en la superfície que el separa de la fase gasosa amb la qual és en contacte.

->evaporador

■evaporador

[de evaporar]

m QUÍM IND Aparell emprat en la concentració de solucions per evaporació del dissolvent.

->evaporar

■evaporar

[del ll. evaporare, íd.; 1a FONT: c. 1385, Eiximenis]

v 1 1 tr Convertir un líquid en vapor.

2 pron Convertir-se un líquid en vapor.

2 pron fig 1 Dissipar-se, esvanir-se.

2 Escapar-se, fer-se fonedís.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evaporar

GERUNDI: evaporant

PARTICIPI: evaporat, evaporada, evaporats, evaporades

INDICATIU PRESENT: evaporo, evapores, evapora, evaporem, evaporeu, evaporen

INDICATIU IMPERFET: evaporava, evaporaves, evaporava, evaporàvem, evaporàveu, evaporaven

INDICATIU PASSAT: evaporí, evaporares, evaporà, evaporàrem, evaporàreu, evaporaren

INDICATIU FUTUR: evaporaré, evaporaràs, evaporarà, evaporarem, evaporareu, evaporaran

INDICATIU CONDICIONAL: evaporaria, evaporaries, evaporaria, evaporaríem, evaporaríeu, evaporarien

SUBJUNTIU PRESENT: evapori, evaporis, evapori, evaporem, evaporeu, evaporin

SUBJUNTIU IMPERFET: evaporés, evaporessis, evaporés, evaporéssim, evaporéssiu, evaporessin

IMPERATIU: evapora, evapori, evaporem, evaporeu, evaporin

->evaporatori

■evaporatori -òria

[de evaporar]

adj Que produeix evaporació.

->evaporímetre

■evaporímetre

[de evaporar i -metre]

m METROL Atmidòmetre.

->evaporita

■evaporita

f PETROG Roca sedimentària formada per precipitació de les sals minerals deguda a l’evaporació.

->evaporític

■evaporític -a

[de evaporita]

adj PETROG Relatiu o pertanyent a l’evaporita.

->evaporòmetre

■evaporòmetre

m METROL Atmidòmetre.

->evapotranspiració

evapotranspiració

Part. sil.: e_va_po_trans_pi_ra_ci_ó

[de evaporació i transpiració]

f PEDOL i AGR Per a una àrea de terreny determinada, quantitat d’aigua que passa a l’atmosfera, suma de l’aigua evaporada pel sòl i de la transpirada per les plantes que hi ha.

->evasió

■evasió

Part. sil.: e_va_si_ó

[del ll. evasio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’evadir o evadir-se.

2 DR PEN Acció d’escapar-se un pres o un condemnat de l’establiment penal on es trobava reclòs.

2 evasió de capital ECON Sortida il·legal de diner o d’altres actius líquids d’un país cap a un altre.

->evasiu

■evasiu -iva

Part. sil.: e_va_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. evasus, -a, -um, participi de evadĕre ‘evadir’]

1 adj Que tendeix a evadir, a defugir una dificultat, una exigència, etc., especialment que no diu ni sí ni no a una demanda o pregunta. Un gest evasiu. Una resposta evasiva.

2 f Mitjà emprat per a evadir alguna cosa.

->evasivament

■evasivament

[de evasiu]

adv D’una manera evasiva.

->evasor

■evasor -a

[formació culta analògica sobre la base del ll. evasus, -a, -um, participi de evadĕre ‘evadir’]

adj i m i f Que evadeix.

->evecció

■evecció

Part. sil.: e_vec_ci_ó

[del ll. evectio, -ōnis ‘acció d’enlairar-se’]

f ASTR Desigualtat periòdica dels valors mesurats de la longitud astronòmica de les distintes posicions de la Lluna, respecte als seus valors teòrics.

->eventració

■eventració

Part. sil.: e_ven_tra_ci_ó

[del fr. éventration, íd.]

f PAT 1 Hèrnia de les vísceres abdominals en un punt de l’organisme on no hi ha cap orifici preexistent.

2 eventració diafragmàtica Ascens cap a la cavitat toràcica d’una meitat del diafragma, juntament amb la pleura i el peritoneu. És anomenada també malaltia de Petit.

->eventual

■eventual

Part. sil.: e_ven_tu_al

[formació culta analògica sobre la base del ll. eventus ‘esdeveniment’; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj 1 Que tan bé pot ésser o esdevenir-se com no.

2 Que depèn d’una circumstància incerta, conjectural.

3 1 DR Dit de cadascun dels drets o les justificacions annexos a l’exercici d’un càrrec fora de la dotació fixa.

2 Dit del fons destinat en algunes oficines a despeses accidentals.

4 DR TREB 1 Dit del contracte de treball pactat per a la realització de feines extraordinàries i de durada limitada.

2 Dit del treballador contractat sota la modalitat de contracte eventual i que cessa en el treball en acabar la tasca extraordinària per a la qual fou contractat.

->eventualitat

■eventualitat

Part. sil.: e_ven_tu_a_li_tat

[de eventual; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 Qualitat d’eventual.

2 Esdeveniment eventual.

->eventualment

■eventualment

Part. sil.: e_ven_tu_al_ment

[de eventual]

adv D’una manera eventual.

->evers

evers -a

[del ll. eversus, -a, -um, participi de evertĕre ‘girar de dins enfora’]

adj ANTROP Dit dels llavis gruixuts i girats enfora que presenten determinades races melanodermes.

->eversió

■eversió

Part. sil.: e_ver_si_ó

Hom.: aversió

[del ll. eversio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de girar alguna cosa de manera que la seva superfície interior passi a ésser l’exterior.

2 PAT Versió cap a fora, especialment de la mucosa que envolta un orifici natural.

2 Capgirament.

->evicció

■evicció

Part. sil.: e_vic_ci_ó

[del ll. evictio, -ōnis, íd., der. de evincĕre ‘vèncer totalment, triomfar’, der. de vincĕre; 1a FONT: 1575, DPou.]

f DR CIV 1 Privació forçosa, total o parcial, de la cosa comprada que sofreix el comprador en virtut de sentència ferma i com a conseqüència de l’existència d’un dret anterior al contracte d’adquisició.

2 clàusula d’evicció Estipulació que hom fa figurar en el contracte de compravenda segons la qual el venedor s’obliga a respondre de la possible reclamació d’un tercer sobre la cosa venuda.

->evidència

■evidència

Part. sil.: e_vi_dèn_ci_a

[del ll. evidentia, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f 1 1 Qualitat d’evident.

2 posar en evidència loc verb Fer veure clara una cosa, posar als ulls de tothom.

3 posar (algú) en evidència loc verb Fer-ne evidents les faltes o els defectes, fer-lo quedar malament.

2 FILOS Estat d’esperit d’aquell qui dóna l’assentiment a un judici de tal manera que, sense necessitat de provar-lo, no en pot posar en dubte la veracitat.

->evidencial

■evidencial

Part. sil.: e_vi_den_ci_al

m LING Element lingüístic que evidencia que una determinada asserció prové d’algú altre, és deduïda d’un estat de coses, no ha estat contrastada, etc.

->evidenciar

■evidenciar

Part. sil.: e_vi_den_ci_ar

[de evidència]

v tr Fer veure l’evidència d’una cosa, fer-ne palesa la certesa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evidenciar

GERUNDI: evidenciant

PARTICIPI: evidenciat, evidenciada, evidenciats, evidenciades

INDICATIU PRESENT: evidencio, evidencies, evidencia, evidenciem, evidencieu, evidencien

INDICATIU IMPERFET: evidenciava, evidenciaves, evidenciava, evidenciàvem, evidenciàveu, evidenciaven

INDICATIU PASSAT: evidencií, evidenciares, evidencià, evidenciàrem, evidenciàreu, evidenciaren

INDICATIU FUTUR: evidenciaré, evidenciaràs, evidenciarà, evidenciarem, evidenciareu, evidenciaran

INDICATIU CONDICIONAL: evidenciaria, evidenciaries, evidenciaria, evidenciaríem, evidenciaríeu, evidenciarien

SUBJUNTIU PRESENT: evidenciï, evidenciïs, evidenciï, evidenciem, evidencieu, evidenciïn

SUBJUNTIU IMPERFET: evidenciés, evidenciessis, evidenciés, evidenciéssim, evidenciéssiu, evidenciessin

IMPERATIU: evidencia, evidenciï, evidenciem, evidencieu, evidenciïn

->evident

■evident

[del ll. evidens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

adj Clar a la visió, a l’enteniment, talment que no pot donar lloc a dubte.

->evidentment

■evidentment

[de evident; 1a FONT: 1272, CTort.]

adv D’una manera evident.

->evirat

■evirat -ada

adj HERÀLD Dit del quadrúpede representat sense sexe.

->evisceració

■evisceració

Part. sil.: e_vis_ce_ra_ci_ó

[del ll. evisceratio, -ōnis ‘afebliment, esgotament; esventrament’]

f PAT 1 Extracció de les vísceres del fetus mort, especialment les toràciques i les abdominals, per tal de facilitar el part distòcic.

2 evisceració de l’òrbita Extracció quirúrgica del contingut de la fossa orbitària amb raspament del periosti.

->evitable

■evitable

Hom.: habitable

[del ll. evitabĭlis, íd.]

adj Susceptible d’ésser evitat.

->evitació

■evitació

Part. sil.: e_vi_ta_ci_ó

Hom.: habitació

[del ll. evitatio, -ōnis, íd.]

f Acció d’evitar.

->evitar

■evitar

Hom.: habitar

[del ll. evitare, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

v tr 1 Procurar de no trobar algú, defugir el seu tracte.

2 1 Procurar de no incórrer en alguna cosa, de no ésser afectat per alguna cosa.

2 Impedir. Un medicament que evita moltes malalties.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evitar

GERUNDI: evitant

PARTICIPI: evitat, evitada, evitats, evitades

INDICATIU PRESENT: evito, evites, evita, evitem, eviteu, eviten

INDICATIU IMPERFET: evitava, evitaves, evitava, evitàvem, evitàveu, evitaven

INDICATIU PASSAT: evití, evitares, evità, evitàrem, evitàreu, evitaren

INDICATIU FUTUR: evitaré, evitaràs, evitarà, evitarem, evitareu, evitaran

INDICATIU CONDICIONAL: evitaria, evitaries, evitaria, evitaríem, evitaríeu, evitarien

SUBJUNTIU PRESENT: eviti, evitis, eviti, evitem, eviteu, evitin

SUBJUNTIU IMPERFET: evités, evitessis, evités, evitéssim, evitéssiu, evitessin

IMPERATIU: evita, eviti, evitem, eviteu, evitin

->evitern

■evitern -a

[del ll. aeviternus, íd., der. de aevum ‘durada, vida durable’]

adj Que ha tingut principi, però no tindrà fi.

->evocable

■evocable

[de evocar]

adj Susceptible d’ésser evocat.

->evocació

■evocació

Part. sil.: e_vo_ca_ci_ó

Hom.: avocació

[del ll. evocatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Torcimany]

f 1 Acció d’evocar;

2 l’efecte.

->evocador

■evocador -a

Hom.: abocador

[del ll. evocator, -ōris, íd.]

adj Que evoca, que recorda. Una música evocadora.

->evocar

■evocar

Hom.: abocar i avocar

Cp. invocar

[del ll. evocare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 ESPIR Cridar les ànimes dels morts o els dimonis a comparèixer o respondre.

2 Portar alguna cosa a la memòria, a la imaginació.

3 evocar una causa loc verb DR Reclamar el pas d’una causa d’una jurisdicció a una altra.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evocar

GERUNDI: evocant

PARTICIPI: evocat, evocada, evocats, evocades

INDICATIU PRESENT: evoco, evoques, evoca, evoquem, evoqueu, evoquen

INDICATIU IMPERFET: evocava, evocaves, evocava, evocàvem, evocàveu, evocaven

INDICATIU PASSAT: evoquí, evocares, evocà, evocàrem, evocàreu, evocaren

INDICATIU FUTUR: evocaré, evocaràs, evocarà, evocarem, evocareu, evocaran

INDICATIU CONDICIONAL: evocaria, evocaries, evocaria, evocaríem, evocaríeu, evocarien

SUBJUNTIU PRESENT: evoqui, evoquis, evoqui, evoquem, evoqueu, evoquin

SUBJUNTIU IMPERFET: evoqués, evoquessis, evoqués, evoquéssim, evoquéssiu, evoquessin

IMPERATIU: evoca, evoqui, evoquem, evoqueu, evoquin

->evocat

evocat

Hom.: abocat

m HIST Veterà de l’exèrcit romà que ingressava de nou al servei actiu.

->evocatiu

■evocatiu -iva

Part. sil.: e_vo_ca_tiu

[del ll. evocativus, -a, -um, íd.]

adj Que té la virtut d’evocar.

->evocatori

■evocatori -òria

[del ll. evocatorius, -a, -um, íd.]

adj 1 Que serveix de fonament a l’evocació. Motius evocatoris.

2 Evocatiu.

->évol

■évol

m BOT Planta herbàcia perenne de la família de les caprifoliàcies (Sambucus ebulus), molt semblant al saüquer, amb les fulles proveïdes d’estípules foliàcies.

->evolenc

evolenc -a

adj i m i f D’Évol (Conflent).

->evolució

■evolució

Part. sil.: e_vo_lu_ci_ó

[del ll. evolutio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Acció de recórrer, alguna cosa, el procés del seu desenvolupament.

2 Resultat d’una evolució.

2 BIOL 1 Procés segons el qual els éssers vius s’han originat els uns dels altres per descendència i per l’acumulació de canvis genètics.

2 p ext Part de la biologia que estudia l’evolució.

3 1 Canvi gradual (oposat a revolució).

2 SOCIOL i POLÍT Procés de canvi mitjançant el qual hom passa d’un estat de coses a un altre d’una forma gradual (s’oposa a revolució).

4 1 Moviment d’un conjunt de persones, de tropes, de naus, etc., que actuen combinadament. Les evolucions d’una esquadra.

2 Cadascun dels moviments d’una sèrie complicada de moviments. Les evolucions d’una màquina.

3 pl ESPORT En gimnàstica, moviments combinats amb la marxa i la cursa que determinen canvis de direcció o d’ordenació del conjunt de gimnastes.

->evolucionar

■evolucionar

Part. sil.: e_vo_lu_ci_o_nar

[de evolució; 1a FONT: 1868, DLCo.]

v intr 1 Sofrir una evolució.

2 Fer evolucions.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: evolucionar

GERUNDI: evolucionant

PARTICIPI: evolucionat, evolucionada, evolucionats, evolucionades

INDICATIU PRESENT: evoluciono, evoluciones, evoluciona, evolucionem, evolucioneu, evolucionen

INDICATIU IMPERFET: evolucionava, evolucionaves, evolucionava, evolucionàvem, evolucionàveu, evolucionaven

INDICATIU PASSAT: evolucioní, evolucionares, evolucionà, evolucionàrem, evolucionàreu, evolucionaren

INDICATIU FUTUR: evolucionaré, evolucionaràs, evolucionarà, evolucionarem, evolucionareu, evolucionaran

INDICATIU CONDICIONAL: evolucionaria, evolucionaries, evolucionaria, evolucionaríem, evolucionaríeu, evolucionarien

SUBJUNTIU PRESENT: evolucioni, evolucionis, evolucioni, evolucionem, evolucioneu, evolucionin

SUBJUNTIU IMPERFET: evolucionés, evolucionessis, evolucionés, evolucionéssim, evolucionéssiu, evolucionessin

IMPERATIU: evoluciona, evolucioni, evolucionem, evolucioneu, evolucionin

->evolucionisme

■evolucionisme

Part. sil.: e_vo_lu_ci_o_nis_me

[de evolució]

m 1 BIOL i FILOS Doctrina que, en un sentit ampli, concep l’Univers com un sistema en evolució, i en un sentit més restringit, la vida com un procés evolutiu.

2 ANTROP Teoria que explica la diversitat i el canvi de les societats i de les cultures per desenvolupament i progrés.

->evolucionista

■evolucionista

Part. sil.: e_vo_lu_ci_o_nis_ta

[de evolució]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’evolucionisme.

2 m i f Partidari de l’evolució o de l’evolucionisme.

->evoluta

■evoluta

[del ll. evolutus, -a, -um, participi de evolvĕre ‘desenvolupar’]

f GEOM Lloc geomètric dels centres de curvatura d’una corba plana (anomenada involuta).

->evolutiu

■evolutiu -iva

Part. sil.: e_vo_lu_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. evolutus, -a, -um, participi de evolvĕre ‘desenvolupar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’evolució o al desenvolupament.

2 Que tendeix a provocar una evolució.

->evolvent

evolvent

[del ll. evolvens, -ntis, participi pres. de evolvĕre ‘desenvolupar’]

f GEOM Corba descrita per un punt arbitrari d’una tangent mòbil que roda sense lliscament sobre una corba, la qual és anomenada evoluta.

->evònim

■evònim

m BOT 1 Gènere d’arbres o arbusts de la família de les celastràcies (Euonymus sp), de fulles oposades, flors blanques i petites, fruit en càpsula dehiscent i llavors amb una coberta carnosa de color carbassa o vermell.

2 evònim del Japó JARD Arbust o petit arbre perennifoli de la família de les celastràcies (Euonymus japonicus), amb fulles oposades, ovades o el·líptiques i de marge crenat o serrat, i amb fruits capsulars vermells, emprat per a tanques de jardí.

3 evònim europeu Boneter.

->evulsió

■evulsió

Part. sil.: e_vul_si_ó

Hom.: avulsió

[del ll. evulsio, -ōnis, íd.]

f Acció d’arrencar, de desarrelar.

->evulsiu

■evulsiu -iva

Part. sil.: e_vul_siu

Hom.: avulsiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. evulsus, -a, -um, participi de evellĕre ‘arrencar’]

adj Que opera l’evulsió.

->ex

ex

Hom.: ecs

[forma abreujada de ex(marit), ex(dona), etc]

pop 1 m i f Home o dona amb qui algú ha estat casat o amb qui ha mantingut relacions amoroses i de qui s’ha divorciat o separat. Va trobar la seva ex al cine. El teu ex s’ha tornat a casar.

2 m Clergue o religiós que ha retornat a l’estat laïcal.

->ex.

ex.

abrev exemple.

->ex-¹

■ex-¹

Prefix, del llatí ex, que denota que algú ha cessat d’un càrrec, que ja no té una situació de privilegi, de prestigi, etc. Ex.: exdiputat, excatedràtic.

->ex-²

■ex-²

Prefix, del grec éxō, que significa ‘fora’, ‘de fora’ o ‘fora de’. Ex.: exoftàlmia, exònim.

->exa-

■exa-

METROL [símb: E] Forma prefixada utilitzada en el sistema internacional, i que, seguida d’una unitat, equival a multiplicar-la per un trilió de vegades (10¹⁸).

->exabrupte

■exabrupte

Part. sil.: ex_a_brup_te

[del ll. ex abrupto ‘d’una manera brusca’]

m Cosa dita bruscament, sense preàmbul.

->exacció

■exacció

Part. sil.: ex_ac_ci_ó

[del ll. exactio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

f DR 1 1 Acció d’exigir el pagament d’imposts, tributs, multes, etc.;

2 l’efecte.

2 exacció il·legal DR PEN Delicte que comet l’autoritat o el funcionari públic en exigir el pagament d’imposts no autoritzats degudament, o el que comet el funcionari públic en exigir drets superiors als que li són assenyalats en l’exercici de les seves atribucions.

->exacerbació

■exacerbació

Part. sil.: ex_a_cer_ba_ci_ó

[del ll. exacerbatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’exacerbar o exacerbar-se;

2 l’efecte.

2 MED Augment o exageració de la gravetat d’un símptoma, del dolor, de la febre o d’una malaltia.

->exacerbar

■exacerbar

Part. sil.: ex_a_cer_bar

[del ll. exacerbare, íd.]

v tr i pron 1 Irritar.

2 PAT Agreujar (una malaltia, un mal, etc.).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exacerbar

GERUNDI: exacerbant

PARTICIPI: exacerbat, exacerbada, exacerbats, exacerbades

INDICATIU PRESENT: exacerbo, exacerbes, exacerba, exacerbem, exacerbeu, exacerben

INDICATIU IMPERFET: exacerbava, exacerbaves, exacerbava, exacerbàvem, exacerbàveu, exacerbaven

INDICATIU PASSAT: exacerbí, exacerbares, exacerbà, exacerbàrem, exacerbàreu, exacerbaren

INDICATIU FUTUR: exacerbaré, exacerbaràs, exacerbarà, exacerbarem, exacerbareu, exacerbaran

INDICATIU CONDICIONAL: exacerbaria, exacerbaries, exacerbaria, exacerbaríem, exacerbaríeu, exacerbarien

SUBJUNTIU PRESENT: exacerbi, exacerbis, exacerbi, exacerbem, exacerbeu, exacerbin

SUBJUNTIU IMPERFET: exacerbés, exacerbessis, exacerbés, exacerbéssim, exacerbéssiu, exacerbessin

IMPERATIU: exacerba, exacerbi, exacerbem, exacerbeu, exacerbin

->exactament

■exactament

Part. sil.: ex_ac_ta_ment

[de exacte]

adv D’una manera exacta.

->exacte

■exacte -a

Part. sil.: ex_ac_te

[del ll. exactus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Absolutament conforme amb la veritat, amb la regla, etc.

2 Mesurat, calculat, expressat, etc., amb precisió. Una balança exacta.

3 D’una gran precisió.

->exactitud

■exactitud

Part. sil.: ex_ac_ti_tud

[de exacte; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 Qualitat d’exacte. L’exactitud d’una definició, d’una reproducció. L’exactitud d’un càlcul, d’un mesurament.

2 METROL Qualitat d’un instrument de mesura, o d’una mesura, que dóna de la magnitud mesurada un valor proper al real o al que hom considera real; precisió.

->exactor

■exactor

Part. sil.: ex_ac_tor

[del ll. exactor, -ōris, íd.]

m 1 DR Cobrador o recaptador de tributs o imposts.

2 DR ROM 1 Agent encarregat de cobrar els imposts als particulars o les contribucions d’una província o d’una ciutat.

2 Funcionari que tenia cura de la fabricació de monedes imperials.

3 Agent que vigilava els treballs públics i feia complir determinades penes.

3 exactor del general HIST Oficial de la generalitat que tenia cura de la liquidació dels deutes a aquesta corporació.

->ex aequo

■ex aequo^* [ɛgzɛ́kwo]

[llat ] loc adv i loc adj Locució que significa ‘en igualtat de mèrits’ i que hom fa servir en concursos, competicions o proves per a indicar que dos o més concursants han acabat empatats.

->exageració

■exageració

Part. sil.: e_xa_ge_ra_ci_ó

[del ll. exaggeratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’exagerar;

2 l’efecte.

2 Actes, mots, amb què hom exagera.

3 exageració vertical CARTOG Augment de l’escala vertical respecte a l’horitzontal que hom fa en els mapes en relleu i en els perfils cartogràfics per obtenir més impressió del relleu.

->exageradament

■exageradament

[de exagerat]

adv Amb exageració.

->exagerador

■exagerador -a

[del ll. exaggerator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que exagera. Quin exagerador! Una actitud exageradora.

->exagerar

■exagerar

[del ll. exaggerare ‘terraplenar; omplir; engruixir’, der. del ll. agger, aggĕris ‘terraplè’; 1a FONT: 1653, DTo.]

v tr 1 Portar alguna cosa més enllà de la mesura justa, dels límits de la veritat, de la conveniència, del normal.

2 abs Trobo que exagera molt.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exagerar

GERUNDI: exagerant

PARTICIPI: exagerat, exagerada, exagerats, exagerades

INDICATIU PRESENT: exagero, exageres, exagera, exagerem, exagereu, exageren

INDICATIU IMPERFET: exagerava, exageraves, exagerava, exageràvem, exageràveu, exageraven

INDICATIU PASSAT: exagerí, exagerares, exagerà, exageràrem, exageràreu, exageraren

INDICATIU FUTUR: exageraré, exageraràs, exagerarà, exagerarem, exagerareu, exageraran

INDICATIU CONDICIONAL: exageraria, exageraries, exageraria, exageraríem, exageraríeu, exagerarien

SUBJUNTIU PRESENT: exageri, exageris, exageri, exagerem, exagereu, exagerin

SUBJUNTIU IMPERFET: exagerés, exageressis, exagerés, exageréssim, exageréssiu, exageressin

IMPERATIU: exagera, exageri, exagerem, exagereu, exagerin

->exagerat

■exagerat -ada

[del ll. exaggeratus, -a, -um, íd.]

1 adj Que excedeix els límits de la veritat, de la conveniència, del normal. Paraules exagerades. Un preu exagerat.

2 adj i m i f Propens a exagerar. És un exagerat.

->exageratiu

■exageratiu -iva

Part. sil.: e_xa_ge_ra_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. exaggeratus, -a, -um, participi de exagerare]

adj Que enclou exageració.

->exagerativament

■exagerativament

[de exageratiu]

adv Amb exageració; exageradament.

->exalçament

■exalçament

Part. sil.: ex_al_ça_ment

[de exalçar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Acció d’exalçar;

2 l’efecte.

->exalçar

■exalçar

Part. sil.: ex_al_çar

[d’un possible ll. vg. *exaltiare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr Posar alt el mèrit d’algú o d’alguna cosa, lloar en alt grau.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exalçar

GERUNDI: exalçant

PARTICIPI: exalçat, exalçada, exalçats, exalçades

INDICATIU PRESENT: exalço, exalces, exalça, exalcem, exalceu, exalcen

INDICATIU IMPERFET: exalçava, exalçaves, exalçava, exalçàvem, exalçàveu, exalçaven

INDICATIU PASSAT: exalcí, exalçares, exalçà, exalçàrem, exalçàreu, exalçaren

INDICATIU FUTUR: exalçaré, exalçaràs, exalçarà, exalçarem, exalçareu, exalçaran

INDICATIU CONDICIONAL: exalçaria, exalçaries, exalçaria, exalçaríem, exalçaríeu, exalçarien

SUBJUNTIU PRESENT: exalci, exalcis, exalci, exalcem, exalceu, exalcin

SUBJUNTIU IMPERFET: exalcés, exalcessis, exalcés, exalcéssim, exalcéssiu, exalcessin

IMPERATIU: exalça, exalci, exalcem, exalceu, exalcin

->exaltació

■exaltació

Part. sil.: ex_al_ta_ci_ó

[del ll. exaltatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Acció d’exaltar o exaltar-se;

2 l’efecte.

->exaltar

■exaltar

Part. sil.: ex_al_tar

[del ll. exaltare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 tr Elevar en rang, en dignitat, en poder, etc. Exaltar un cardenal al pontificat.

2 1 tr Elevar un sentiment a un alt grau d’intensitat. Aquella resposta exaltà la seva indignació.

2 pron Enfervorir-se, inflamar-se, deixar-se emportar per una passió. Com s’exalta, quan discuteix!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exaltar

GERUNDI: exaltant

PARTICIPI: exaltat, exaltada, exaltats, exaltades

INDICATIU PRESENT: exalto, exaltes, exalta, exaltem, exalteu, exalten

INDICATIU IMPERFET: exaltava, exaltaves, exaltava, exaltàvem, exaltàveu, exaltaven

INDICATIU PASSAT: exaltí, exaltares, exaltà, exaltàrem, exaltàreu, exaltaren

INDICATIU FUTUR: exaltaré, exaltaràs, exaltarà, exaltarem, exaltareu, exaltaran

INDICATIU CONDICIONAL: exaltaria, exaltaries, exaltaria, exaltaríem, exaltaríeu, exaltarien

SUBJUNTIU PRESENT: exalti, exaltis, exalti, exaltem, exalteu, exaltin

SUBJUNTIU IMPERFET: exaltés, exaltessis, exaltés, exaltéssim, exaltéssiu, exaltessin

IMPERATIU: exalta, exalti, exaltem, exalteu, exaltin

->exaltat

■exaltat -ada

Part. sil.: ex_al_tat

[del ll. exaltatus, -a, -um, íd.]

1 adj Fortament excitat per una passió. Estava tan exaltat, que parlava tot sol.

2 adj i m i f Que fàcilment s’exalta, que sempre està en un estat d’exaltació.

3 m pl HIST A l’estat espanyol, denominació donada, al començament del segle XIX, als liberals més radicals.

->examen

■examen

[del ll. examen, -ĭnis, el mateix mot que donà origen a eixam, que en ll. tingué també el sentit de ‘agulla del fil de la balança’, que sobresurt quan hom pesa; d’aquí ‘acció de pesar, de sospesar, d’examinar’; 1a FONT: 1419]

m 1 1 Acció d’examinar;

2 l’efecte.

2 esp Prova escrita o oral a què és sotmès un alumne, un candidat, per poder declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir l’aprovació d’una assignatura o d’un curs, un grau, un càrrec o una ocupació, etc.

3 examen de consciència RELIG Examen del comportament moral propi.

4 examen de testimonis DR PROC Diligència judicial que consisteix a prendre declaració a les persones que, sense ésser part interessada en el judici, poden donar testimoni sobre els fets controvertits.

5 lliure examen PROTEST Postulat del protestantisme segons el qual hom interpreta la Bíblia d’acord amb el propi judici personal, descartada la norma del magisteri i de la tradició.

->examinació

■examinació

Part. sil.: e_xa_mi_na_ci_ó

[del ll. examinatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Acció d’examinar; examen.

->examinador

■examinador -a

[del ll. examinator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f Que examina.

->examinand

■examinand -a

[de examinar]

m i f Persona sotmesa a un examen.

->examinar

■examinar

[del ll. examinare, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v 1 tr Observar algú o alguna cosa minuciosament, metòdicament, per conèixer-ne les qualitats, l’estat, etc. Examinar un mineral. Examinar una proposició, una qüestió.

2 esp 1 tr Sotmetre un alumne, un candidat, etc., a examen.

2 pron Fer un examen. Avui ens hem examinat d’àlgebra.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: examinar

GERUNDI: examinant

PARTICIPI: examinat, examinada, examinats, examinades

INDICATIU PRESENT: examino, examines, examina, examinem, examineu, examinen

INDICATIU IMPERFET: examinava, examinaves, examinava, examinàvem, examinàveu, examinaven

INDICATIU PASSAT: examiní, examinares, examinà, examinàrem, examinàreu, examinaren

INDICATIU FUTUR: examinaré, examinaràs, examinarà, examinarem, examinareu, examinaran

INDICATIU CONDICIONAL: examinaria, examinaries, examinaria, examinaríem, examinaríeu, examinarien

SUBJUNTIU PRESENT: examini, examinis, examini, examinem, examineu, examinin

SUBJUNTIU IMPERFET: examinés, examinessis, examinés, examinéssim, examinéssiu, examinessin

IMPERATIU: examina, examini, examinem, examineu, examinin

->exànime

■exànime

Part. sil.: ex_à_ni_me

[del ll. exanĭmis, íd.; 1a FONT: s. XIX]

adj Sense vida o sense senyals de vida.

->exantema

■exantema

Part. sil.: ex_an_te_ma

[del gr. exánthēma ‘eflorescència’, der. de ánthos ‘flor’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 FITOPAT Malaltia dels cítrics, d’origen indeterminat, per bé que relacionada amb la carència de coure.

2 PAT Nom genèric de les erupcions eritematoses produïdes per l’acció dels virus i dels medicaments.

->exantemàtic

■exantemàtic -a

Part. sil.: ex_an_te_mà_tic

[de exantema; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’exantema.

->exantematós

■exantematós -osa

Part. sil.: ex_an_te_ma_tós

[de exantema]

PAT 1 adj Exantemàtic.

2 adj i m i f Que pateix d’exantema.

->exarca

■exarca

Part. sil.: ex_ar_ca

[del gr. éxarkhos , íd.]

m 1 HIST Governador que representava els emperadors de Bizanci a Itàlia i Àfrica.

2 CRIST A les esglésies ortodoxes, jerarca que governa un exarcat.

->exarcat

■exarcat

Part. sil.: ex_ar_cat

[de exarca]

m 1 Dignitat, càrrec, d’exarca.

2 Època i duració del govern d’un exarca.

3 HIST Circumscripció administrativa de l’imperi Bizantí a Itàlia i Àfrica, governada per un exarca.

4 CRIST Territori administratiu de les esglésies ortodoxes que depèn generalment del patriarcat de Constantinoble.

->exarquia

exarquia

Part. sil.: ex_ar_qui_a

[de exarca]

f CRIST 1 Exarcat.

2 Residència d’un exarca.

->exartrema

■exartrema

m PAT Luxació.

->exartrosi

■exartrosi

f PAT Luxació.

->exasperació

■exasperació

Part. sil.: ex_as_pe_ra_ci_ó

[del ll. exasperatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’exasperar o exasperar-se;

2 l’efecte.

->exasperant

■exasperant

Part. sil.: ex_as_pe_rant

[de exasperar]

adj Que exaspera.

->exasperar

■exasperar

Part. sil.: ex_as_pe_rar

[del ll. exasperare, íd.; 1a FONT: 1500]

v 1 tr Irritar un mal.

2 fig 1 tr Una injustícia que exaspera.

2 pron S’exaspera quan veu tanta injustícia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exasperar

GERUNDI: exasperant

PARTICIPI: exasperat, exasperada, exasperats, exasperades

INDICATIU PRESENT: exaspero, exasperes, exaspera, exasperem, exaspereu, exasperen

INDICATIU IMPERFET: exasperava, exasperaves, exasperava, exasperàvem, exasperàveu, exasperaven

INDICATIU PASSAT: exasperí, exasperares, exasperà, exasperàrem, exasperàreu, exasperaren

INDICATIU FUTUR: exasperaré, exasperaràs, exasperarà, exasperarem, exasperareu, exasperaran

INDICATIU CONDICIONAL: exasperaria, exasperaries, exasperaria, exasperaríem, exasperaríeu, exasperarien

SUBJUNTIU PRESENT: exasperi, exasperis, exasperi, exasperem, exaspereu, exasperin

SUBJUNTIU IMPERFET: exasperés, exasperessis, exasperés, exasperéssim, exasperéssiu, exasperessin

IMPERATIU: exaspera, exasperi, exasperem, exaspereu, exasperin

->exaudir

■exaudir

Part. sil.: ex_au_dir

[del ll. exaudīre, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v tr Escoltar benignament un prec i concedir el que es demana.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exaudir

GERUNDI: exaudint

PARTICIPI: exaudit, exaudida, exaudits, exaudides

INDICATIU PRESENT: exaudeixo, exaudeixes, exaudeix, exaudim, exaudiu, exaudeixen

INDICATIU IMPERFET: exaudia, exaudies, exaudia, exaudíem, exaudíeu, exaudien

INDICATIU PASSAT: exaudí, exaudires, exaudí, exaudírem, exaudíreu, exaudiren

INDICATIU FUTUR: exaudiré, exaudiràs, exaudirà, exaudirem, exaudireu, exaudiran

INDICATIU CONDICIONAL: exaudiria, exaudiries, exaudiria, exaudiríem, exaudiríeu, exaudirien

SUBJUNTIU PRESENT: exaudeixi, exaudeixis, exaudeixi, exaudim, exaudiu, exaudeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: exaudís, exaudissis, exaudís, exaudíssim, exaudíssiu, exaudissin

IMPERATIU: exaudeix, exaudeixi, exaudim, exaudiu, exaudeixin

->exc.

exc.

abrev 1 excepció.

2 excepte.

->Exc.

Exc.

abrev excel·lència 2.

->excarceració

■excarceració

Part. sil.: ex_car_ce_ra_ci_ó

[de excarcerar]

f Acció d’excarcerar.

->excarcerar

■excarcerar

[del ll. excarcerare, íd.]

v tr Treure algú de la presó.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excarcerar

GERUNDI: excarcerant

PARTICIPI: excarcerat, excarcerada, excarcerats, excarcerades

INDICATIU PRESENT: excarcero, excarceres, excarcera, excarcerem, excarcereu, excarceren

INDICATIU IMPERFET: excarcerava, excarceraves, excarcerava, excarceràvem, excarceràveu, excarceraven

INDICATIU PASSAT: excarcerí, excarcerares, excarcerà, excarceràrem, excarceràreu, excarceraren

INDICATIU FUTUR: excarceraré, excarceraràs, excarcerarà, excarcerarem, excarcerareu, excarceraran

INDICATIU CONDICIONAL: excarceraria, excarceraries, excarceraria, excarceraríem, excarceraríeu, excarcerarien

SUBJUNTIU PRESENT: excarceri, excarceris, excarceri, excarcerem, excarcereu, excarcerin

SUBJUNTIU IMPERFET: excarcerés, excarceressis, excarcerés, excarceréssim, excarceréssiu, excarceressin

IMPERATIU: excarcera, excarceri, excarcerem, excarcereu, excarcerin

->excardinació

■excardinació

Part. sil.: ex_car_di_na_ci_ó

[de excardinar]

f DR CAN 1 Acció d’excardinar;

2 l’efecte.

->excardinar

■excardinar

[del b. ll. excardinare, íd.]

v tr DR CAN Declarar un bisbe que (un sacerdot) deixa de formar part definitivament de la seva diòcesi.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excardinar

GERUNDI: excardinant

PARTICIPI: excardinat, excardinada, excardinats, excardinades

INDICATIU PRESENT: excardino, excardines, excardina, excardinem, excardineu, excardinen

INDICATIU IMPERFET: excardinava, excardinaves, excardinava, excardinàvem, excardinàveu, excardinaven

INDICATIU PASSAT: excardiní, excardinares, excardinà, excardinàrem, excardinàreu, excardinaren

INDICATIU FUTUR: excardinaré, excardinaràs, excardinarà, excardinarem, excardinareu, excardinaran

INDICATIU CONDICIONAL: excardinaria, excardinaries, excardinaria, excardinaríem, excardinaríeu, excardinarien

SUBJUNTIU PRESENT: excardini, excardinis, excardini, excardinem, excardineu, excardinin

SUBJUNTIU IMPERFET: excardinés, excardinessis, excardinés, excardinéssim, excardinéssiu, excardinessin

IMPERATIU: excardina, excardini, excardinem, excardineu, excardinin

->ex cathedra

■ex cathedra^* [ɛkskáteðɾa]

[llat ] loc adv i loc adj 1 CATOL Locució que significa ‘des de la càtedra’, emprada quan el papa, en virtut del seu magisteri, defineix veritats relatives a la fe o als costums.

2 p ext Amb aire de mestre, sense admetre contradicció, dogmatitzant.

->excavació

■excavació

Part. sil.: ex_ca_va_ci_ó

[del ll. excavatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció d’excavar;

2 l’efecte.

2 ARQUEOL Tècnica d’exploració sistemàtica del subsòl per a l’exhumació d’objectes o monuments arqueològics.

->excavador

■excavador -a

[de excavar]

adj i m i f 1 Que excava.

2 màquina excavadora (o simplement excavadora) OBR PÚBL Màquina emprada en l’excavació de terrenys quan hom ha de remoure grans quantitats de terra.

->excavar

■excavar

[del ll. excavare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 Fer un sot o una cavitat (en una cosa).

2 esp Fer (en un terreny) sots, valls, galeries, etc.

3 ARQUEOL Fer una excavació.

4 OBR PÚBL 1 Fer un sot, una rasa, una galeria, etc., en un terreny traient-ne la terra, les roques, etc., que hi havia.

2 màquina d’excavar Màquina excavadora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excavar

GERUNDI: excavant

PARTICIPI: excavat, excavada, excavats, excavades

INDICATIU PRESENT: excavo, excaves, excava, excavem, excaveu, excaven

INDICATIU IMPERFET: excavava, excavaves, excavava, excavàvem, excavàveu, excavaven

INDICATIU PASSAT: excaví, excavares, excavà, excavàrem, excavàreu, excavaren

INDICATIU FUTUR: excavaré, excavaràs, excavarà, excavarem, excavareu, excavaran

INDICATIU CONDICIONAL: excavaria, excavaries, excavaria, excavaríem, excavaríeu, excavarien

SUBJUNTIU PRESENT: excavi, excavis, excavi, excavem, excaveu, excavin

SUBJUNTIU IMPERFET: excavés, excavessis, excavés, excavéssim, excavéssiu, excavessin

IMPERATIU: excava, excavi, excavem, excaveu, excavin

->excedència

■excedència

Part. sil.: ex_ce_dèn_ci_a

[de excedent]

f 1 Qualitat d’excedent.

2 DR ADM Situació jurídica del funcionari públic que cessa temporalment, de manera forçosa o voluntària, en la prestació de serveis, per motius no deguts a sanció, sense abandonar el cos al qual pertany.

3 DR TREB Situació laboral del treballador assalariat que, d’acord amb l’empresa, cessa temporalment en la prestació de serveis, sense dret a salari i amb pèrdua dels drets d’antiguitat corresponents a aquest període, sense que sigui trencada la relació laboral.

->excedent

■excedent

Hom.: accedent

[del ll. excedens, -ntis, participi pres. de excedĕre ‘excedir’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj i m Que excedeix.

2 adj i m Sobrant.

3 adj i m i f DR ADM i DR TREB Dit del funcionari o treballador que està en excedència.

4 m ECON Part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per a obtenir-lo.

5 excedent demogràfic DEMOG Increment de la població per sobre dels recursos econòmics disponibles en un lloc i un moment donats.

->excedentari

excedentari -ària

adj ECON 1 Dit del producte que constitueix un excedent. Conreus excedentaris.

2 Que produeix excedents. Una comarca excedentària en blat.

->excedir

■excedir

Hom.: accedir

[del ll. excedĕre ‘excedir’; 1a FONT: s. XV, Curial]

v 1 tr Ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte. L’excedeix en pes, però no en grandària.

2 tr Ultrapassar el límit establert, previst o imposat. El guany ha excedit tota la previsió.

3 pron Ultrapassar els deguts termes. Castiga’l, però no t’hi excedeixis.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excedir

GERUNDI: excedint

PARTICIPI: excedit, excedida, excedits, excedides

INDICATIU PRESENT: excedeixo, excedeixes, excedeix, excedim, excediu, excedeixen

INDICATIU IMPERFET: excedia, excedies, excedia, excedíem, excedíeu, excedien

INDICATIU PASSAT: excedí, excedires, excedí, excedírem, excedíreu, excediren

INDICATIU FUTUR: excediré, excediràs, excedirà, excedirem, excedireu, excediran

INDICATIU CONDICIONAL: excediria, excediries, excediria, excediríem, excediríeu, excedirien

SUBJUNTIU PRESENT: excedeixi, excedeixis, excedeixi, excedim, excediu, excedeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: excedís, excedissis, excedís, excedíssim, excedíssiu, excedissin

IMPERATIU: excedeix, excedeixi, excedim, excediu, excedeixin

->excel·lència

■excel·lència

Part. sil.: ex_cel_lèn_ci_a

[del ll. excellentia, íd.; 1a FONT: c. 1300]

f 1 1 Qualitat d’excel·lent.

2 per excel·lència loc adv En grau eminent.

2 [abrev E., Exc.] Tractament d’honor que hom dóna als ministres, ambaixadors, bisbes, etc. Sa Excel·lència. Vostra Excel·lència.

->excel·lent

■excel·lent

[del ll. excellens, -ntis, participi pres. de excellĕre ‘excel·lir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Que excel·leix.

2 adj Eminent en bones qualitats. Un amic excel·lent.

3 adj Molt bo en el seu gènere. Un llibre excel·lent.

4 adj HIST A la corona catalanoaragonesa, tractament donat als reis.

5 m En un examen, una prova, etc., qualificació màxima atorgada a l’examinand.

6 m NUMIS 1 Moneda d’or castellana que equivalia a dos castellans.

2 excel·lent de la magrana Moneda d’or encunyada durant el regnat dels Reis Catòlics, equivalent a 375 morabatins.

->excel·lentíssim

■excel·lentíssim -a

[de excel·lir]

adj 1 Molt excel·lent.

2 [abrev Excm. Excma] Tractament de cortesia amb què hom parla a la persona a qui correspon el d’excel·lència.

->excel·lentment

■excel·lentment

[de excel·lir]

adv D’una manera excel·lent.

->excel·lir

■excel·lir

[del ll. excellĕre, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

v intr 1 Sobrepassar tots els altres, avantatjar-los, en bones qualitats, en accions laudables, etc. Aquest alumne excel·leix sobre tots els altres de la classe.

2 Distingir-se dels altres per la seva superioritat. Excel·leix en les matemàtiques.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excel·lir

GERUNDI: excel·lint

PARTICIPI: excel·lit, excel·lida, excel·lits, excel·lides

INDICATIU PRESENT: excel·leixo, excel·leixes, excel·leix, excel·lim, excel·liu, excel·leixen

INDICATIU IMPERFET: excel·lia, excel·lies, excel·lia, excel·líem, excel·líeu, excel·lien

INDICATIU PASSAT: excel·lí, excel·lires, excel·lí, excel·lírem, excel·líreu, excel·liren

INDICATIU FUTUR: excel·liré, excel·liràs, excel·lirà, excel·lirem, excel·lireu, excel·liran

INDICATIU CONDICIONAL: excel·liria, excel·liries, excel·liria, excel·liríem, excel·liríeu, excel·lirien

SUBJUNTIU PRESENT: excel·leixi, excel·leixis, excel·leixi, excel·lim, excel·liu, excel·leixin

SUBJUNTIU IMPERFET: excel·lís, excel·lissis, excel·lís, excel·líssim, excel·líssiu, excel·lissin

IMPERATIU: excel·leix, excel·leixi, excel·lim, excel·liu, excel·leixin

->excels

■excels -a

[del ll. excelsus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1435]

adj De gran excel·lència. L’excelsa princesa.

->excelsament

■excelsament

[de excels]

adv D’una manera excelsa.

->excelsitud

■excelsitud

[de excels]

f Qualitat d’excels.

->excèntric

■excèntric -a

[del b. ll. excentricus, -a, -um, íd.; en el sentit de ‘extravagant’, de l’angl. eccentric (1630), i aquest, del mateix mot ll; 1a FONT: 1803, DEst.]

1 adj 1 Que es desvia o s’allunya del centre, no cèntric. Moviment excèntric d’un cos d’exèrcit. Els barris excèntrics d’una ciutat.

2 Que no té el mateix centre. Dos cercles excèntrics. Dues circumferències, dues el·lipses excèntriques.

2 fig 1 adj i m i f Dit de la persona estranya en alt grau en les seves maneres, en el seu capteniment. Un home excèntric.

2 adj p ext Propi d’una persona excèntrica. Maneres excèntriques. Tenir gustos excèntrics.

3 m ASTR Cadascun dels cercles imaginaris sobre els quals, segons algunes teories geocèntriques, es mouen els astres entorn de la Terra.

4 m i f ESPECT Artista de varietats (acròbata, músic, transformista, etc.) que actua generalment en solitari i amb intenció humorística.

5 TECNOL 1 adj i m i f Dit de qualsevol peça que gira al voltant d’un eix que no passa pel seu centre. Arbre d’excèntriques.

2 mecanisme d’excèntrica Mecanisme de transmissió de moviment entre dos elements rígids en el qual l’element conductor transmet al conduït un moviment alternatiu de translació o de rotació segons una llei determinada.

->excèntricament

■excèntricament

[de excèntric]

adv D’una manera excèntrica.

->excentricitat

■excentricitat

[del b. ll. excentricĭtas, -ātis, íd.; en l’accepció de ‘extravagància’, sentit també com a anglicisme des del s. XIX; 1a FONT: 1802]

f 1 Qualitat d’excèntric.

2 Fet propi d’una persona excèntrica.

3 GEOM Raó entre la distància focal i l’eix transversal d’una cònica.

4 MEC Distància del centre de figura d’un cos a l’eix entorn del qual gira.

->excepció

■excepció

Part. sil.: ex_cep_ci_ó

Hom.: accepció

[del ll. exceptio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

f [abrev exc.] 1 1 Acció d’exceptuar o excloure;

2 l’efecte. Sense excepció d’edat i de sexe. Una regla sense excepcions.

3 Allò que és exceptuat.

4 a excepció de loc prep Exceptuant.

5 per excepció D’una manera excepcional.

2 DR PROC Títol o motiu jurídic que al·lega el demandat en oposició a l’acció plantejada pel demandant. Excepció dilatòria, peremptòria, perjudicial.

3 estat d’excepció DR ADM A l’estat espanyol, supòsit d’estat de crisi previst en la constitució que permet la modificació transitòria del règim constitucional ordinari.

->excepcional

■excepcional

Part. sil.: ex_cep_ci_o_nal

[de excepció]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’excepció.

2 Que té caràcter d’excepció. És un cas excepcional.

3 No comú, rar, extraordinari, especialment pel fet d’ésser millor, superior a la mitjana.

->excepcionalitat

■excepcionalitat

Part. sil.: ex_cep_ci_o_na_li_tat

[de excepcional]

f Qualitat d’excepcional.

->excepcionalment

■excepcionalment

Part. sil.: ex_cep_ci_o_nal_ment

[de excepcional]

adv D’una manera excepcional, per excepció.

->excepte

■excepte

Hom.: accepte

[del ll. exceptus, -a, -um, participi de excipĕre ‘prendre de, exceptuar’]

prep [abrev exc.] Exceptuant.

->exceptuable

■exceptuable

Part. sil.: ex_cep_tu_a_ble

[de exceptuar]

adj Que pot ésser exceptuat.

->exceptuar

■exceptuar

Part. sil.: ex_cep_tu_ar

[del b. ll. exceptuare, freqüentatiu de excipĕre ‘prendre de, exceptuar’; 1a FONT: s. XV, Curial]

v tr 1 No comprendre, no incloure, algú o alguna cosa en un nombre o un tot, com no pertanyent-hi. Són tots uns lladres: no cal exceptuar-ne cap!

2 DR PROC Al·legar una excepció en el judici.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: exceptuar

GERUNDI: exceptuant

PARTICIPI: exceptuat, exceptuada, exceptuats, exceptuades

INDICATIU PRESENT: exceptuo, exceptues, exceptua, exceptuem, exceptueu, exceptuen

INDICATIU IMPERFET: exceptuava, exceptuaves, exceptuava, exceptuàvem, exceptuàveu, exceptuaven

INDICATIU PASSAT: exceptuí, exceptuares, exceptuà, exceptuàrem, exceptuàreu, exceptuaren

INDICATIU FUTUR: exceptuaré, exceptuaràs, exceptuarà, exceptuarem, exceptuareu, exceptuaran

INDICATIU CONDICIONAL: exceptuaria, exceptuaries, exceptuaria, exceptuaríem, exceptuaríeu, exceptuarien

SUBJUNTIU PRESENT: exceptuï, exceptuïs, exceptuï, exceptuem, exceptueu, exceptuïn

SUBJUNTIU IMPERFET: exceptués, exceptuessis, exceptués, exceptuéssim, exceptuéssiu, exceptuessin

IMPERATIU: exceptua, exceptuï, exceptuem, exceptueu, exceptuïn

->excés

■excés

Hom.: accés

[del ll. excessus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV]

[pl -essos] m 1 1 Allò en què una cosa n’excedeix una altra. L’excés d’un nombre sobre un altre.

2 Allò en què una cosa ultrapassa el límit establert, previst, els deguts termes. Pagar l’excés.

2 1 Estat d’allò que ultrapassa la mesura, els deguts termes. L’excés del càstig. L’excés de la seva felicitat.

2 en (o amb, o a l’) excés loc adv Excessivament, desmesuradament. Beure en excés.

3 Acció d’excedir-se. Fer excessos. Cometre excessos en la beguda.

4 munt d’excés OBR PÚBL Munt de terres sobreres procedents d’un desmunt.

5 per excés FÍS i METROL Dit d’una mesura realitzada aproximant-se al valor exacte mitjançant la comparació d’aquest amb valors que es mantenen sempre estrictament superiors.

->excessiu

■excessiu -iva

Part. sil.: ex_ces_siu

[del b. ll. excessivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1384]

adj Que excedeix o ultrapassa els deguts termes. Un treball excessiu. Un rigor excessiu. Una indulgència excessiva.

->excessivament

■excessivament

[de excessiu]

adv D’una manera excessiva, amb excés.

->excipient

■excipient

Part. sil.: ex_ci_pi_ent

[del ll. excipiens, -ntis, participi pres. de excipĕre ‘prendre de, exceptuar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m FARM [abrev excp.] Substància químicament i farmacològicament inactiva que hom addiciona als productes actius d’un medicament, per tal de facilitar-ne la dosificació o l’administració.

->exciple

■exciple

m BOT Hipoteci, especialment quan és acolorit.

->excisió

■excisió

Part. sil.: ex_ci_si_ó

[del ll. excisio, -ōnis, íd.]

f CIR 1 Operació d’extirpar tallant, exèresi quirúrgica.

2 Clitoridectomia.

->excitabilitat

■excitabilitat

[de excitable]

f 1 Qualitat d’excitable.

2 Propietat d’un organisme, un òrgan, etc., de respondre a l’acció dels estimulants.

->excitable

■excitable

[del ll. excitabĭlis, íd.]

adj 1 Susceptible d’excitar-se o d’ésser excitat.

2 Que s’excita fàcilment.

->excitació

■excitació

Part. sil.: ex_ci_ta_ci_ó

[del ll. excitatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Acció d’excitar o d’excitar-se;

2 l’efecte.

2 1 ELECTROT Producció del flux magnètic d’inducció en una màquina elèctrica.

2 excitació magnètica ELECT i MAGNET Creació d’un camp magnètic per un corrent elèctric.

3 excitació magnètica ELECT i MAGNET Magnitud electromagnètica definida pel producte N · I, on N és el nombre d’espires i I la intensitat del corrent.

4 grup d’excitació ELECTROT Conjunt format per un motor (sovint tèrmic) i una dinamo, en què el primer acciona la segona, emprat per a l’excitació dels inductors d’un motor o d’un alternador.

3 FÍS 1 Col·lisió inelàstica.

2 Augment d’energia d’un sistema microfísic.

3 Pas de l’estat fonamental a un estat excitat d’un sistema microfísic.

4 FISIOL Estat d’activitat estimulada d’un individu unicel·lular o pluricel·lular o de qualsevol dels seus òrgans o sistemes.

->excitador

■excitador -a

[del ll. excitator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj i m i f Que excita.

->excitament

■excitament

[de excitar; 1a FONT: 1696, DLac.]

m Excitació.

->excitant

■excitant

[de excitar]

1 adj Que excita.

2 adj i m BIOL Dit d’un agent que determina un canvi en l’equilibri metabòlic de les cèl·lules.

->excitar

■excitar

[del ll. excitare, íd.; 1a FONT: c. 1400]

v 1 tr 1 Provocar, fer més viu, un sentiment, una resolució, una activitat vital, etc. Excitar en algú la pietat, l’enveja, l’alegria.

2 Ésser objecte d’un sentiment. Aquest cantant excita l’admiració del públic. Excitar, algú, l’odi, la compassió.

3 p ext Excitar la revolta.

2 1 tr Provocar algú, moure’l, a un sentiment, a una decisió, a fer una cosa. Excitar-lo a l’odi.

2 pron Exaltar-se, experimentar una intensificació d’un sentiment, d’una passió, etc. Discutint s’exciten.

3 tr ELECTROT 1 Provocar el funcionament d’un dispositiu o l’activació d’un aparell.

2 Produir un flux magnètic en l’inductor d’un generador o d’un motor elèctric.

4 tr FISIOL Provocar una excitació.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: excitar

GERUNDI: excitant

PARTICIPI: excitat, excitada, excitats, excitades

INDICATIU PRESENT: excito, excites, excita, excitem, exciteu, exciten

INDICATIU IMPERFET: excitava, excitaves, excitava, excitàvem, excitàveu, excitaven

INDICATIU PASSAT: excití, excitares, excità, excitàrem, excitàreu, excitaren

INDICATIU FUTUR: excitaré, excitaràs, excitarà, excitarem, excitareu, excitaran

INDICATIU CONDICIONAL: excitaria, excitaries, excitaria, excitaríem, excitaríeu, excitarien

SUBJUNTIU PRESENT: exciti, excitis, exciti, excitem, exciteu, excitin

SUBJUNTIU IMPERFET: excités, excitessis, excités, excitéssim, excitéssiu, excitessin

IMPERATIU: excita, exciti, excitem, exciteu, excitin

->excitatiu

■excitatiu -iva

Part. sil.: ex_ci_ta_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. excitatus, -a, -um, participi de excitare ‘excitar’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que té la virtut d’excitar.

->excitatriu

■excitatriu

Part. sil.: ex_ci_ta_triu

[del ll. excitatrix, -īcis ‘la que excita’]

f ELECTROT Màquina elèctrica auxiliar destinada a excitar una altra màquina de més potència.