->drenar

■drenar

[de l’angl. to drain ‘assecar’, der. de dry ‘sec’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v tr 1 1 Efectuar un drenatge a un terreny o a una ferida, abscés, cavitat, etc. Drenar un terreny. Drenar una plaga.

2 Proveir un terreny d’un sistema de drenatge.

2 fig Causar una despesa, un escolament o transferiment graduals, continuats. Drenar la mà d’obra d’una regió, les divises d’un estat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: drenar

GERUNDI: drenant

PARTICIPI: drenat, drenada, drenats, drenades

INDICATIU PRESENT: dreno, drenes, drena, drenem, dreneu, drenen

INDICATIU IMPERFET: drenava, drenaves, drenava, drenàvem, drenàveu, drenaven

INDICATIU PASSAT: drení, drenares, drenà, drenàrem, drenàreu, drenaren

INDICATIU FUTUR: drenaré, drenaràs, drenarà, drenarem, drenareu, drenaran

INDICATIU CONDICIONAL: drenaria, drenaries, drenaria, drenaríem, drenaríeu, drenarien

SUBJUNTIU PRESENT: dreni, drenis, dreni, drenem, dreneu, drenin

SUBJUNTIU IMPERFET: drenés, drenessis, drenés, drenéssim, drenéssiu, drenessin

IMPERATIU: drena, dreni, drenem, dreneu, drenin

->drenatge

■drenatge

[de drenar; 1a FONT: 1911]

m 1 1 OBR PÚBL Operació de llevar d’un terreny humit l’excés d’aigua fent que s’escorri per canals, canonades, etc.

2 HIDROL Evacuació de les aigües d’una xarxa fluvial.

3 fig El drenatge de la mà d’obra que sofreix una regió.

2 CIR Mitjà pel qual resta assegurada la sortida de líquids, sèptics o asèptics, d’una ferida o cavitat.

3 ELECTRÒN Derivació permanent de corrent cap a una resistència connectada en paral·lel amb una càrrega variable a fi d’aconseguir una millor regulació d’una font d’alimentació i d’evitar tensions excessives en buit o amb poca càrrega.

->drepani

drepani

m BOT Monocasi escorpioide amb les branques laterals situades en un mateix pla.

->drepànids

drepànids

m ENTOM 1 pl Família de macrolepidòpters que aplega dues subfamílies clarament diferenciades: els drepanins, d’aspecte de geomètrid, i els tiatirins, d’aspecte de noctuid.

2 sing Insecte de la família dels drepànids.

->drepanins

drepanins

m ENTOM 1 pl Subfamília d’insectes lepidòpters de la família dels drepànids, que inclou els que tenen aspecte de geomètrid.

2 sing Insecte de la subfamília dels drepanins.

->drepanòcit

drepanòcit

m FISIOL Eritròcit en forma de falç.

->drepanocitosi

drepanocitosi

f PAT Anèmia hemolítica crònica peculiar dels negres caracteritzada per la presència de nombrosos drepanòcits que contenen una hemoglobina anormal (HbS).

->dresina

dresina

[del nom de l’enginyer alemany K. F. Drais (1785-1851)]

f FERROC Vehicle lleuger automotor per al transport del personal encarregat de la conservació de la via.

->dret¹

■dret¹

[v. dret²]

m 1 DR 1 Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació.

2 dret adjectiu Conjunt de normes destinades a regular la forma d’exercir o fer valer un dret determinat.

3 dret administratiu DR ADM Conjunt de normes jurídiques destinades a regular l’actuació de l’administració pública en l’àmbit de la societat, i la seva organització interna per aconseguir una millor eficàcia tècnica.

4 dret aeronàutic Conjunt de normes que regulen la navegació aèria.

5 dret agrari Conjunt de normes que regulen l’explotació i l’aprofitament agrícola, ramader i forestal.

6 dret canònic DR CAN Conjunt de normes jurídiques dictades per l’autoritat eclesiàstica amb potestat legislativa, que regulen l’organització de l’Església i les relacions dels fidels amb la jerarquia i determinen els drets i deures dels fidels i dels ministres del culte.

7 dret català Ordenament jurídic que estigué en vigor als Països Catalans fins als Decrets de Nova Planta (1707-16).

8 dret català DR CIV Ordenament jurídic del Principat de Catalunya en vigor fins el 1716, conservat i reduït al dret civil fins el 1960, que ha romàs relegat a un dret foral especialitzat en matèries successòries i familiars.

9 dret civil DR CIV Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d’ordre moral i patrimonial.

10 dret comú Conjunt de normes que constitueixen la base dels denominats drets especials.

11 dret comú HIST DR Sistema de normes de l’Europa cristiana i romanitzada que tingué per base principal el dret romà justinianeu moderat pel canònic i amb sediments de dret feudal d’aplicació general.

12 dret constitucional DR CONST Part del dret que s’ocupa de l’estructura estatal i, per raons històriques, de l’organització del poder legislatiu i dels òrgans suprems de l’estat, com també dels drets fonamentals dels ciutadans: llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, inviolabilitat del domicili, etc.

13 dret consuetudinari Conjunt de pràctiques, d’hàbits i d’usos nats en la voluntat popular que, reiteradament utilitzats, han esdevingut norma amb rang de llei.

14 dret de gents [ius gentium] DR ROM A l’antiga Roma, conjunt de normes aplicables a tots els homes lliures, tant ciutadans com estrangers o pelegrins.

15 dret del treball DR TREB Conjunt de normes que regulen les relacions entre el treball assalariat i el capital, relacions que poden ésser resumides en la prestació d’un treball per compte d’altri en situació de dependència, en canvi d’un salari.

16 dret escrit Conjunt de normes que ha estat promulgat pel legislador i és contingut en preceptes legals.

17 dret fiscal DR FISC Part del dret administratiu relatiu a la finança pública que regula l’obtenció dels ingressos estatals, especialment a través del sistema impositiu, i llur utilització en les despeses públiques.

18 dret internacional DR INTERN Conjunt de regles jurídiques que consideren les relacions internacionals, els vincles entre els súbdits de diferents estats o la situació jurídica dels estrangers respecte al territori on es troben.

19 dret local DR CAT Dret que regeix, no pas en la seva integritat, en algunes comarques, en oposició al dret general català.

20 dret marítim DR MAR Conjunt de regles jurídiques referents als diversos drets i obligacions que afecten la navegació i, especialment, el transport de passatgers o de mercaderies en vaixells.

21 dret mercantil DR MERC Branca del dret que regula l’activitat econòmica mercantil.

22 dret natural Conjunt de principis jurídics teòricament superiors al dret positiu, als quals aquest s’ha d’acomodar.

23 dret penal DR PEN Conjunt de normes que fixa les accions i omissions considerades nocives a l’ordre establert, determinades, reprimides i castigades en exercici de la potestat que l’estat s’atribueix en nom de la societat.

24 dret processal DR PROC Conjunt de principis i normes que regulen el procés, establint l’activitat del jutge, de les parts i dels interessats en la tasca de la tutela jurídica de l’estat.

25 dret romà DR ROM Conjunt de regles que regularen les relacions jurídiques del poble romà fins a l’època de Justinià (segle VI).

2 DR Ciència que té per objecte l’estudi sistemàtic d’un ordenament jurídic.

3 1 DR Facultat d’exigir hom allò que li és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor seu o li és permès per qui pot.

2 fig Influència legítima dels lligams afectius. Els drets de la sang. Els drets de l’amistat.

3 a bon dret Amb justícia.

4 de dret DR D’acord amb la llei.

5 de dret diví Dit de l’autoritat emanada de Déu.

6 dret adquirit DR Dret aconseguit o guanyat per algú abans del fet o de l’acte que se li oposa per impedir-li’n l’exercici o el gaudi.

7 dret de deliberar DR CIV Benefici de deliberar.

8 dret expectant DR Situació interina del subjecte que espera que es donin les condicions necessàries perquè la seva situació jurídica sigui definitiva i durant la qual se li reconeix un cert statu quo.

9 dret personal (o personalíssim) DR El dret que és inherent a la persona i que, essent intransmissible, s’extingeix amb la mort.

10 dret personal DR CIV Dret que relaciona els subjectes entre ells i no és atribuït a les persones sobre les coses (s’oposa a dret real).

11 dret real DR CIV Dret que es constitueix directament entre el subjecte actiu de la relació i la cosa, sense que calgui, per a la seva efectivitat, la intervenció d’una altra persona, car el dret segueix la cosa, en sigui quin vulgui el posseïdor.

12 drets civils POLÍT Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques.

13 drets d’autor Drets morals i d’explotació que té l’autor d’una obra literària, artística o científica.

14 drets humans DR INTERN Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada a l’ONU el 1948.

15 drets passius DR Pensió de què gaudeix algú, pels serveis que prestà en un altre temps ell o algun dels seus parents.

16 drets polítics POLÍT Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de ciutadà i de participant en la comunitat política.

17 dret subjectiu patrimonial DR Dret que atorga al seu titular el poder d’obtenir un determinat comportament (prestació) d’un altre subjecte.

18 usar (algú) del seu dret DR PROC Valer-se de l’acció que li competeix per a l’efecte que li convingui.

19 usar (algú) del seu dret p ext Exercir lícitament la seva llibertat.

4 Poder abusiu de fer allò que un vol. El dret del més fort. El dret de conquesta.

5 pl DR FISC 1 Imposts o taxes que graven determinades mercaderies.

2 drets reals Impost que grava transmissions de béns i altres actes civils.

->dret²

■dret² -a

[del ll. vg. *drēctus, ll. cl. dīrēctus ‘recte, directe’, participi de dīrĭgĕre ‘dirigir’, der. de rĕgĕre ‘guiar, conduir, dirigir’; 1a FONT: 1088]

1 1 adj Recte, que d’un extrem a l’altre no presenta cap canvi de direcció. Entre tots dos pobles la carretera és dreta com un fil. No té les cames tortes: les té ben dretes! Has de mirar, quan escrius, de fer les ratlles més dretes!

2 adj Recte, conforme a la raó o a la llei moral. És molt rebec: no podem fer-lo anar dret!

3 f Línia dreta; recta.

4 a dreta llei No torcent la llei, en bona llei, en justícia estricta. A dreta llei no et correspon el premi, perquè no has fet prou mèrits.

5 a dretes A posta, intencionadament. M’ha trepitjat a dretes, no sense voler!

6 a dret fil En la direcció del fil o la fibra d’un teixit. Tallar, cosir a dret fil.

7 a dret fil fig En línia recta. Corre a dret fil pels sembrats fins que arribis a la masia.

8 camí dret fig Regla que traça el deure. Sigues honrat i no deixis el camí dret.

9 de dret (o cap dret, o tot dret) En direcció recta. Venia embalat de dret cap a mi.

10 de dret a En línia recta a, sense entretenir-se ni distreure’s, pel camí més curt. Quan acabi aquesta feina me n’aniré de dret al cinema.

11 de dret a fig Si fas tants pecats aniràs de dret a l’infern!

12 de dret en dret De fit a fit, directament. Mirar-se el sol de dret en dret.

13 dret a En direcció a, cap a. Adéu-siau: me’n vaig dret a casa.

14 dret com un fus (o com un ciri, o com un fil, o com un pal, etc.) Dit d’una cosa per indicar que és molt recta. Aquest arbre creix dret com un fus.

15 dret i fet Completament format i desenvolupat. Volia un vedell i li han venut un bou dret i fet!

16 en dret Davant per davant, en direcció recta. La nau va naufragar en dret de Sant Pol. Surt per aquella porta: en dret hi ha el pi de què et parlava.

17 pel dret En línia recta, sense fer marrada. Ha volgut baixar el talús pel dret i s’ha trencat una cama.

18 tirar al (o pel) dret fig Dir o fer una cosa sense pensar-s’hi gaire, directament. És un cagadubtes: no sap tirar al dret!

2 adj 1 En posició vertical. Heu de posar els pals ben drets: que no es decantin a un costat ni a l’altre. Un paó amb la cua dreta.

2 Dempeus. En entrar la reina al senat tots els membres es posaren drets.

3 HERÀLD Dit del quadrúpede (generalment l’ós) dreçat sobre les potes posteriors.

4 cor net i cap dret Amb la consciència neta i la seguretat de no poder ésser blasmat amb raó.

5 dret com un rave col·loq Ert. El sentinella estava dret com un rave.

3 [abrev dt. dta.] 1 adj Situat, respecte a una persona, a la banda oposada a la del cor. Baixarem fins al pla pel vessant dret de la muntanya. El marge dret d’un full.

2 adj De dos òrgans, parts, membres, etc., simètrics del cos d’una persona o bèstia, dit del que és al costat dret. L’ull dret. L’orella dreta. La mà dreta. El pulmó dret. El fèmur dret. La banya dreta d’un boc. Només s’ha afaitat la polsera dreta.

3 adj p ext Dit del costat d’un objecte o una cosa material que és situat, amb relació a la seva part anterior, com en l’home el costat dret amb relació a la cara. El costat dret d’un cotxe. L’ala dreta d’un exèrcit. L’ala dreta d’un edifici.

4 f Costat dret. És aquella xemeneia que hi ha a la dreta del campanar. Els àrabs escriuen de dreta a esquerra. Quan arribareu a la carena, tombeu a la dreta.

5 f Mà dreta. Em sembla que aquest noi és esquerrà, perquè no fa mai res amb la dreta.

6 [sovint en pl] f POLÍT Sector d’una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors.

7 [sovint en pl] f p ext POLÍT Partit, ideologia o política de tendència conservadora. Van guanyar les dretes. Són gent de dretes.

8 cop de dreta (o simplement dreta) ESPORT En certs jocs de pilota, com el tennis, el bàdminton, la pilota, etc., cop donat a la pilota o al volant, des de la banda corresponent al braç amb què el jugador sosté la raqueta, la pala, etc.

9 donar la dreta (a algú) Cedir-li el costat dret, posar-se a la seva esquerra, especialment per fer-li honor.

10 dreta! Veu de comandament militar per a ordenar als soldats que girin cap al costat dret.

11 ésser el braç dret (d’algú) Ésser el seu principal col·laborador, el qui li dóna l’ajut més eficaç.

12 no saber (algú) on té (o quina és) la mà dreta Estar desorientat.

13 no saber (algú) on té (o quina és) la mà dreta Ésser molt ignorant.

4 adj i m Endret, anvers.

->dretà

■dretà -ana

[de dret²]

1 adj Que se serveix millor de la mà dreta que de l’esquerra.

2 adj Relatiu o pertanyent a un partit de dreta.

3 m i f Persona pertanyent a un partit de dreta, o que és de dretes.

->dretament

■dretament

[de dret²; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv 1 De dret, sense desviar-se o torbar-se.

2 Amb dretura, dreturerament, rectament.

->dretanització

dretanització

Part. sil.: dre_ta_nit_za_ci_ó

[de dretanitzar]

f 1 Acció de dretanitzar o de dretanitzar-se;

2 l’efecte.

->dretanitzar

■dretanitzar

[de dretà]

v 1 tr Fer que (una situació, una persona o un grup de persones) s’acostin a la dreta política. El poder ha dretanitzat el partit.

2 pron Acostar-se a la dreta política. Amb poc temps aquest partit s’ha dretanitzat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dretanitzar

GERUNDI: dretanitzant

PARTICIPI: dretanitzat, dretanitzada, dretanitzats, dretanitzades

INDICATIU PRESENT: dretanitzo, dretanitzes, dretanitza, dretanitzem, dretanitzeu, dretanitzen

INDICATIU IMPERFET: dretanitzava, dretanitzaves, dretanitzava, dretanitzàvem, dretanitzàveu, dretanitzaven

INDICATIU PASSAT: dretanitzí, dretanitzares, dretanitzà, dretanitzàrem, dretanitzàreu, dretanitzaren

INDICATIU FUTUR: dretanitzaré, dretanitzaràs, dretanitzarà, dretanitzarem, dretanitzareu, dretanitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: dretanitzaria, dretanitzaries, dretanitzaria, dretanitzaríem, dretanitzaríeu, dretanitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: dretanitzi, dretanitzis, dretanitzi, dretanitzem, dretanitzeu, dretanitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: dretanitzés, dretanitzessis, dretanitzés, dretanitzéssim, dretanitzéssiu, dretanitzessin

IMPERATIU: dretanitza, dretanitzi, dretanitzem, dretanitzeu, dretanitzin

->dretcient

■dretcient

Part. sil.: dret_ci_ent

[locució llatinitzant, de a dret i el ll. scĭens, -ntis, participi pres. de scīre ‘saber’ (cf. a gratcient); 1a FONT: s. XV]

Mot emprat en l’expressió a dretcient loc adv D’una manera deliberada.

->dreter

■dreter -a

[de dret²; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

adj dretà 1.

->drethavent

■drethavent

[de dret¹ i havent]

m i f DR Persona física o jurídica que té un dret derivat o transmès d’una altra i, fins i tot, el pot exercitar judicialment a la mort d’aquesta.

->dretisme

dretisme

m Tendència conservadora o immobilista dins d’una organització política, sindical, etc.

->dretor

■dretor

[de dret²]

f Qualitat de dret, de recte.

->dretura

■dretura

[del ll. vg. d(i)rectūra ‘alineament, direcció recta’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 Direcció en línia recta. Anar, navegar, en dretura a Maó.

2 fig Qualitat del qui no se separa del deure, de la regla, de la justícia. L’alta dretura d’aquell príncep.

->dreturer

■dreturer -a

[de dretura; 1a FONT: s. XIII, Vides]

adj 1 Que va dret, en línia recta. Un camí dreturer.

2 Que té dretura. Un príncep dreturer.

->dreturerament

■dreturerament

[de dreturer]

adv Amb dretura, rectament. Obrar dreturerament.

->dríada

■dríada

Part. sil.: drí_a_da

[del ll. dryas, -ădis, i aquest, del gr. dryás, dryádos, íd., der. de drýs ‘arbre, roure’; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 MIT Nimfa dels boscs, protectora dels arbres, especialment les alzines.

2 BOT Petit arbust procumbent de la família de les rosàcies (Dryas octopetala), de fulles simples i oblongues o ovades, tomentoses pel dessota, i de flors blanques.

->dribbling

dribbling^* [dɾíbbliŋ]

[angl ] m ESPORT Driblatge.

->driblador

driblador -a

m i f ESPORT En el futbol i altres esports de pilota, jugador que es caracteritza per la seva capacitat de driblar un adversari.

->driblar

■driblar

[de l’angl. to dribble ‘degotar’, d’origen obscur, potser a través del fr. dribbler]

v ESPORT 1 tr En futbol i en altres esports, córrer portant davant la pilota sense perdre’n el control i esquivant les escomeses dels contraris. El davanter ha driblat dos defenses.

2 abs Aquest jugador dribla molt bé.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: driblar

GERUNDI: driblant

PARTICIPI: driblat, driblada, driblats, driblades

INDICATIU PRESENT: driblo, dribles, dribla, driblem, dribleu, driblen

INDICATIU IMPERFET: driblava, driblaves, driblava, driblàvem, driblàveu, driblaven

INDICATIU PASSAT: driblí, driblares, driblà, driblàrem, driblàreu, driblaren

INDICATIU FUTUR: driblaré, driblaràs, driblarà, driblarem, driblareu, driblaran

INDICATIU CONDICIONAL: driblaria, driblaries, driblaria, driblaríem, driblaríeu, driblarien

SUBJUNTIU PRESENT: dribli, driblis, dribli, driblem, dribleu, driblin

SUBJUNTIU IMPERFET: driblés, driblessis, driblés, dribléssim, dribléssiu, driblessin

IMPERATIU: dribla, dribli, driblem, dribleu, driblin

->driblatge

■driblatge

[de driblar]

m ESPORT Acció de driblar.

->dries

■dries

Part. sil.: dri_es

f BOT dríada 2.

->drift

drift

m GEOMORF Extensió d’al·luvions d’origen glacial o fluvioglacial.

->dril

■dril

[de l’angl. drill, íd., probable alteració de l’al. drillich, íd., pròpiament ‘tela teixida amb tres lliços’, pres del ll. trilix -īcis, comp. de tri- ‘tres’ i licium ‘lliç’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m TÈXT Teixit de lli, de cotó o d’ambdós elements.

->dring

■dring

[d’origen onomatopeic; 1a FONT: 1803, DEst.]

m So viu que fa, en rebre un xoc, un objecte de metall o vidre. El dring de l’or, de l’argent.

->dringadera

■dringadera

[de dringar]

f Dringadissa.

->dringadís

■dringadís -issa

[de dringar]

adj Que dringa.

->dringadissa

■dringadissa

f Dring continuat.

->dringar

■dringar

Cp. trincar²

[de dring; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr 1 Sonar, un objecte de metall o vidre, en rebre un xoc.

2 fer dringar (una moneda) Rebotre-la amb força a terra, contra un marbre, etc., per conèixer si és bona.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dringar

GERUNDI: dringant

PARTICIPI: dringat, dringada, dringats, dringades

INDICATIU PRESENT: dringo, dringues, dringa, dringuem, dringueu, dringuen

INDICATIU IMPERFET: dringava, dringaves, dringava, dringàvem, dringàveu, dringaven

INDICATIU PASSAT: dringuí, dringares, dringà, dringàrem, dringàreu, dringaren

INDICATIU FUTUR: dringaré, dringaràs, dringarà, dringarem, dringareu, dringaran

INDICATIU CONDICIONAL: dringaria, dringaries, dringaria, dringaríem, dringaríeu, dringarien

SUBJUNTIU PRESENT: dringui, dringuis, dringui, dringuem, dringueu, dringuin

SUBJUNTIU IMPERFET: dringués, dringuessis, dringués, dringuéssim, dringuéssiu, dringuessin

IMPERATIU: dringa, dringui, dringuem, dringueu, dringuin

->dríngola

■dríngola

[de dring]

f Cadascuna de les campanetes que hom posa en els guarniments dels animals.

->dringuejar

■dringuejar

[de dringar]

v intr Dringar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dringuejar

GERUNDI: dringuejant

PARTICIPI: dringuejat, dringuejada, dringuejats, dringuejades

INDICATIU PRESENT: dringuejo, dringueges, dringueja, dringuegem, dringuegeu, dringuegen

INDICATIU IMPERFET: dringuejava, dringuejaves, dringuejava, dringuejàvem, dringuejàveu, dringuejaven

INDICATIU PASSAT: dringuegí, dringuejares, dringuejà, dringuejàrem, dringuejàreu, dringuejaren

INDICATIU FUTUR: dringuejaré, dringuejaràs, dringuejarà, dringuejarem, dringuejareu, dringuejaran

INDICATIU CONDICIONAL: dringuejaria, dringuejaries, dringuejaria, dringuejaríem, dringuejaríeu, dringuejarien

SUBJUNTIU PRESENT: dringuegi, dringuegis, dringuegi, dringuegem, dringuegeu, dringuegin

SUBJUNTIU IMPERFET: dringuegés, dringuegessis, dringuegés, dringuegéssim, dringuegéssiu, dringuegessin

IMPERATIU: dringueja, dringuegi, dringuegem, dringuegeu, dringuegin

->driografia

■driografia

Part. sil.: dri_o_gra_fi_a

f GRÀF Sistema d’impressió semblant a l’òfset, del qual es diferencia per la utilització d’una planxa especial que no cal mullar amb aigua per tal de mantenir sense tinta les zones no impressores.

->driopitec

driopitec

Part. sil.: dri_o_pi_tec

m PALEONT i ZOOL Nom donat a uns primats fòssils del subordre dels simis (Dryopithecus sp), amb caràcters dentaris intermedis entre els homínids i els pòngids.

->drissa

■drissa

[de l’it. drizza, íd., der. de drizzare, forma sincopada de dirizzare ‘dreçar’; 1a FONT: 1864, DLab.]

f NÀUT 1 Cap o ormeig que serveix per a hissar o arriar vergues i veles de manera que rebin el vent per a impulsar la nau.

2 drisses de bandera Caps prims que serveixen per a hissar banderes.

->drive

drive^* [dɾájv]

[angl ] m ESPORT 1 En el golf, cop de llarga distància que hom executa en el lloc de sortida.

2 Cop de dreta.

->droga

■droga

[d’origen incert, potser de l’ant. iranià darok ‘medecina, droga’ i drog ‘mentida’, transmesos per l’argot de les legions romanes; 1a FONT: 1437]

1 f 1 Qualsevol substància emprada com a ingredient en química, farmàcia o tintoreria.

2 FARM Cadascun dels principis actius presents en vegetals o animals els quals, convenientment preparats i conservats, són emprats en terapèutica i experimentació.

3 PSIC Qualsevol substància que altera l’estat d’ànim, la percepció o el coneixement i que sovint produeix dependència.

2 1 m i f Murri.

2 m i f Dolent, informal.

3 f Femella que no vol criar el seu nadó.

->drogar

■drogar

[de droga]

v 1 1 tr Administrar, fer prendre, a algú, especialment a un malalt, molta droga.

2 pron El malalt, davant l’augment dels dolors, s’hagué de drogar.

3 pron p ext Prendre molts de medicaments.

2 pron Fer un ús habitual de drogues, d’estupefaents.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: drogar

GERUNDI: drogant

PARTICIPI: drogat, drogada, drogats, drogades

INDICATIU PRESENT: drogo, drogues, droga, droguem, drogueu, droguen

INDICATIU IMPERFET: drogava, drogaves, drogava, drogàvem, drogàveu, drogaven

INDICATIU PASSAT: droguí, drogares, drogà, drogàrem, drogàreu, drogaren

INDICATIU FUTUR: drogaré, drogaràs, drogarà, drogarem, drogareu, drogaran

INDICATIU CONDICIONAL: drogaria, drogaries, drogaria, drogaríem, drogaríeu, drogarien

SUBJUNTIU PRESENT: drogui, droguis, drogui, droguem, drogueu, droguin

SUBJUNTIU IMPERFET: drogués, droguessis, drogués, droguéssim, droguéssiu, droguessin

IMPERATIU: droga, drogui, droguem, drogueu, droguin

->drogat

drogat -ada

[de drogar]

1 m i f 1 Persona a la qual ha estat administrada una apreciable dosi de droga.

2 Drogoaddicte.

2 adj p ext 1 Propi del qui ha pres una droga o en fa un ús habitual.

2 fig Que recorda l’estat subsegüent a la presa d’una droga; engrescat, orgíac. Estàs drogat!

->drogatge

drogatge

[de drogar]

m 1 Acció de drogar o de drogar-se;

2 l’efecte.

->drogoaddicció

■drogoaddicció

Part. sil.: dro_go_ad_dic_ci_ó

[de droga i addicció]

f PSIC Addicció a alguna droga.

->drogoaddicte

■drogoaddicte -a

Part. sil.: dro_go_ad_dic_te

[de droga i addicte]

adj i m i f PSIC Addicte a alguna droga.

->drogodependència

■drogodependència

Part. sil.: dro_go_de_pen_dèn_ci_a

[de drogodependent]

f PSIC Drogoaddicció.

->drogodependent

■drogodependent

[de droga i dependent¹]

adj i m i f PSIC Drogoaddicte.

->droguer

■droguer -a

[de droga; 1a FONT: s. XVII]

m i f Comerciant de drogues d’aplicació industrial, domèstica, etc.

->drogueria

■drogueria

Part. sil.: dro_gue_ri_a

Cp. adrogueria

[de droguer; 1a FONT: 1460, Roig]

f 1 Comerç de drogues d’aplicació industrial, domèstica, etc.

2 Botiga de droguer, on hom ven drogues.

->droguet

■droguet

[de droga; 1a FONT: s. XVII]

m TÈXT 1 Teixit amb trama de llana damunt ordit de fil o cotó, de no gaire qualitat.

2 Tela de seda o de llana i cotó amb dibuixos formats per trames espolinades els fils de les quals passaven, pel revers de la tela, d’un dibuix a l’altre sense ésser teixits a l’ordit.

->droguista

■droguista

[de droga]

m i f Droguer.

->drom-

drom-

Forma prefixada del mot grec drómos, que significa ‘cursa’. Ex.: dromaids.

->-drom

■-drom -droma

Forma sufixada del mot grec drómos, que significa ‘cursa’. Ex.: hipòdrom, anàdrom.

->dromaids

dromaids

Part. sil.: dro_maids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells exòtics caminadors de grans dimensions, propis d’Austràlia.

2 sing Ocell de la família dels dromaids.

->dromedari

■dromedari

[del ll. dromedarius, íd., i aquest, del gr. dromás, -ádos ‘corredor, dromedari’, de la mateixa arrel de édramon, aorist de trékhō ‘córrer’; 1a FONT: 1460, Roig]

m ZOOL Camell comú.

->dròmia

dròmia

Part. sil.: drò_mi_a

[del gr. dromías, -ou ‘àgil en la cursa; cranc saltador’]

f ZOOL Cranc pelfut.

->-dromia

-dromia

Forma sufixada del mot grec drómos, que significa ‘cursa’. Ex.: loxodromia.

->dromiceids

dromiceids

Part. sil.: dro_mi_ceids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells de l’ordre dels casuariformes, que inclou l’emú.

2 sing Ocell de la família dels dromiceids.

->dromo-

■dromo-

Forma prefixada del mot grec drómos, que significa ‘cursa’. Ex.: dromòmetre, dromoscopi.

->dromomania

dromomania

Part. sil.: dro_mo_ma_ni_a

[de dromo- i -mania]

f PSIC Tendència patològica a fugir.

->dromos

dromos

m ARQUEOL 1 Passadís llarg que condueix a la cambra funerària d’un tolos prehel·lènic.

2 Pista per a curses d’un estadi.

->drop

drop

m ESPORT En el rugbi, xut de sobrebot.

->dropar

dropar

v tr ESPORT En el golf, posar (la bola) en joc en un alleujament deixant-la caure amb el braç estès a l’altura de l’espatlla.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dropar

GERUNDI: dropant

PARTICIPI: dropat, dropada, dropats, dropades

INDICATIU PRESENT: dropo, dropes, dropa, dropem, dropeu, dropen

INDICATIU IMPERFET: dropava, dropaves, dropava, dropàvem, dropàveu, dropaven

INDICATIU PASSAT: dropí, dropares, dropà, dropàrem, dropàreu, droparen

INDICATIU FUTUR: droparé, droparàs, droparà, droparem, dropareu, droparan

INDICATIU CONDICIONAL: droparia, droparies, droparia, droparíem, droparíeu, droparien

SUBJUNTIU PRESENT: dropi, dropis, dropi, dropem, dropeu, dropin

SUBJUNTIU IMPERFET: dropés, dropessis, dropés, dropéssim, dropéssiu, dropessin

IMPERATIU: dropa, dropi, dropem, dropeu, dropin

->dropatge

dropatge

m ESPORT En el golf, acció de dropar.

->dròpax

■dròpax

m COSM Emplastre compost de cera, colofònia, oli i essències que era emprat com a depilatori.

->dropejar

■dropejar

[de dropo; 1a FONT: 1803, DEst.]

v intr Fer el dropo.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dropejar

GERUNDI: dropejant

PARTICIPI: dropejat, dropejada, dropejats, dropejades

INDICATIU PRESENT: dropejo, dropeges, dropeja, dropegem, dropegeu, dropegen

INDICATIU IMPERFET: dropejava, dropejaves, dropejava, dropejàvem, dropejàveu, dropejaven

INDICATIU PASSAT: dropegí, dropejares, dropejà, dropejàrem, dropejàreu, dropejaren

INDICATIU FUTUR: dropejaré, dropejaràs, dropejarà, dropejarem, dropejareu, dropejaran

INDICATIU CONDICIONAL: dropejaria, dropejaries, dropejaria, dropejaríem, dropejaríeu, dropejarien

SUBJUNTIU PRESENT: dropegi, dropegis, dropegi, dropegem, dropegeu, dropegin

SUBJUNTIU IMPERFET: dropegés, dropegessis, dropegés, dropegéssim, dropegéssiu, dropegessin

IMPERATIU: dropeja, dropegi, dropegem, dropegeu, dropegin

->droperia

■droperia

Part. sil.: dro_pe_ri_a

[de dropo; 1a FONT: 1803, DEst.]

f Qualitat de dropo. La seva droperia em fa sortir de polleguera!

->dropo

■dropo -a

[del ll. hydropĭcus, i aquest, del gr. hydrōpikós ‘hidròpic’, der. de hýdrōps ‘hidropesia’, comp. de hýdōr ‘aigua’ i ṓps ‘aspecte’; a causa de la feixuguesa de moviments dels malalts hidròpics; 1a FONT: 1736]

adj i m i f 1 Que defuig el treball. Ets massa dropo: et passaries el dia dormint!

2 fer el dropo Estar sense fer res.

->dròpol

■dròpol -a

[variant de dropo (v. catúfol)]

adj i m i f Dropo.

->dròsera

■dròsera

f BOT Planta herbàcia perenne de la família de les droseràcies (Drosera rotundifolia), amb fulles basals, plenes de pèls glandulosos, que atrapen i digereixen petits insectes.

->droseràcies

■droseràcies

Part. sil.: dro_se_rà_ci_es

f BOT 1 pl Família de parietals, composta per plantes insectívores, de fulles de pèls glandulosos, de flors regulars, hermafrodites, i de fruits capsulars.

2 sing Planta de la família de les droseràcies.

->droso-

droso-

Forma prefixada del mot grec drósos, que significa ‘rosada’. Ex.: drosòmetre, drosòfila.

->drosòfila

drosòfila

f Gènere d’insectes dípters braquícers de la família dels drosofílids (Drosophila sp) entre els quals cal esmentar la D. melanogaster o mosca del vinagre.

->drosofílids

drosofílids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes dípters del subordre dels braquícers, que comprèn la mosca del vinagre.

2 sing Insecte de la família dels drosofílids.

->drosòmetre

■drosòmetre

[de droso- i -metre; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m Instrument que serveix per a mesurar la quantitat de rosada dipositada sobre un cos en un temps determinat.

->drugstore

drugstore^* [dɾákstɔr]

[de l’angl. americà drugstore, de drug ‘droga, medicament’ i store ‘magatzem’]

m Establiment comercial constituït per un conjunt de botigues independents agrupades en un mateix edifici, obertes permanentment dia i nit, l’oferta de les quals se centra fonamentalment en productes farmacèutics, cosmètics, perfumeria, regals, tabac i premsa.

->druida

■druida

Part. sil.: drui_da

[del ll. druĭda ‘sacerdot gal’, d’origen cèltic, de la mateixa arrel indoeuropea del gr. dryás, dryádos (v. dríada), relació explicable per les pràctiques dels sacerdots gals amb el roure; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m HIST REL Entre els antics celtes de la Gàl·lia, sacerdot amb la missió de conservar i transmetre les tradicions religioses i administrar la justícia.

->druïdessa

■druïdessa

Part. sil.: dru_ï_des_sa

[de druida; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f HIST REL Entre els antics celtes, sacerdotessa.

->druídic

■druídic -a

Part. sil.: dru_í_dic

[de druida]

adj Relatiu o pertanyent als druides.

->druïdisme

■druïdisme

Part. sil.: dru_ï_dis_me

[de druida]

m HIST REL Estructuració socioreligiosa pròpia dels antics celtes en la qual tenia un paper fonamental la figura del druida.

->drumlin

drumlin

m GEOMORF Turó en forma d’esquena de balena, amb una alçària de fins a 50 m i d’1 o 2 km de llargada, que emergeix en una plana de til.

->drupa

■drupa

[del ll. druppa, i aquest, del gr. drýppa ‘oliva madura’, abreviació de drypetḗs ‘madur’, comp. de drýs ‘arbre’ i píptō ‘caure’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f BOT Fruit carnós, monosperm, d’endocarpi llenyós (pinyol), procedent d’un ovari supermonocarpel·lar, com el préssec, la cirera, la pruna, etc.

->drupaci

■drupaci -àcia

[de drupa; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj BOT Dit del fruit semblant a una drupa.

->drupèola

■drupèola

Part. sil.: dru_pè_o_la

[de drupa]

f BOT Petita drupa pròpia d’un fruit policàrpic, com és ara la móra o el gerdó.

->drupífer

drupífer -a

[de drupa i -fer]

adj BOT Que fa drupes.

->drus

■drus -a

ISLAM 1 adj Relatiu o pertanyent als drusos.

2 m i f Individu d’una secta islàmica establerta a Síria, a Israel i al Líban.

->drusa

■drusa

[del fr. druse, i aquest, de l’al. druse, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f 1 CRISTAL·L Conjunt arrodonit de cristalls incomplets que es disposen voltant un nucli, que sol ésser un cristall petit.

2 MINERAL Conjunt de petits cristalls que recobreixen la superfície d’una pedra.

->drut druda

■drut druda

[de l’oc. dels trobadors drut ‘gallard, ufanós’, aplicat primer a la vegetació i després a les persones, d’un preromà indoeuropeu, segurament no cèltic, drutos ‘fort, vigorós’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m i f Amant, amistançat.

->Ds

Ds

símb QUÍM darmstadti.

->DS

DS

símb CRON desembre.

->ds.

ds.

abrev dissabte.

->dt.¹

dt.¹

abrev dimarts.

->dt.² dta.

dt.² dta.

abrev dret² 3.

->dual

■dual

Part. sil.: du_al

[del ll. dualis, íd.]

1 adj Relatiu o pertanyent a dos.

2 adj Que consta de dues parts.

3 m GRAM Categoria gramatical de nombre que expressa la idea de “dos".

4 adj MAT Terme emprat a vegades en matemàtiques en el sentit d’oposat, invers.

5 espai dual ÀLG Conjunt d’aplicacions lineals (formes) d’un espai vectorial sobre el cos en el qual és definit.

6 sistema dual (o simplement dual) TELECOM Sistema de televisió que permet de disposar de dues versions d’àudio diferents per a una mateixa versió de vídeo. Una pel·lícula emesa en dual.

->dualisme

■dualisme

Part. sil.: du_a_lis_me

[de dual]

m 1 1 HIST REL Concepció religiosa i filosoficocosmològica segons la qual l’Univers és sota el domini de dos principis originaris, antagònics i irreductibles entre ells.

2 FILOS Doctrina que considera l’Univers o l’home constituïts per dos elements en certa manera independents i irreductibles entre ells.

3 HIST CIÈNC Teoria segons la qual els composts eren constituïts per una part elèctricament positiva i una altra d’elèctricament negativa; segons llur major o menor atracció respectiva, hom en deduïa el grau d’estabilitat del compost.

2 fig Rivalitat, antagonisme.

->dualista

■dualista

Part. sil.: du_a_lis_ta

Hom.: duelista

[de dual]

1 adj Dualístic.

2 m i f Partidari del dualisme.

3 economia dualista ECON En els sistemes econòmics subdesenvolupats, superposició d’una estructura productiva tradicional, generalment de producció agrària de subsistència, amb sistema de permuta, i una altra de constituïda per un sector industrial modern.

->dualístic

■dualístic -a

Part. sil.: du_a_lís_tic

[de dual]

adj Relatiu o pertanyent al dualisme.

->dualitat

■dualitat

Part. sil.: du_a_li_tat

[del b. ll. dualĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat de dual. La dualitat de les cambres.

2 esp Reunió de dos caràcters oposats en una mateixa persona o cosa. La dualitat de l’ésser humà.

3 ELECTROT Propietat que fa referència a l’analogia existent entre uns determinats teoremes i equacions relatius als circuits elèctrics, d’acord amb la qual poden ésser agrupats certs elements o conceptes de dos en dos (dits duals), de manera que les lleis són les mateixes canviant tots els elements pels seus duals.

->duana

■duana

Part. sil.: du_a_na

[de l’àr. dīwân ‘registre, oficina’, i aquest, del persa dīwān ‘tribunal, oficina’; 1a FONT: 1303]

f 1 DR FISC Administració encarregada de percebre els drets establerts sobre certes mercaderies a l’entrada i la sortida del territori d’un estat i d’impedir la circulació de productes prohibits.

2 DR FISC Oficina d’una duana.

3 HIST Des de l’edat mitjana, edifici on hom dipositava les mercaderies per tal d’examinar-les i aplicar-hi la imposició corresponent.

4 HIST Imposició que hom pagava a la casa de la duana.

->duanar

duanar

Part. sil.: du_a_nar

v tr DR FISC Fer els tràmits perquè (una mercaderia) surti de la duana i pagar-ne els drets corresponents.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: duanar

GERUNDI: duanant

PARTICIPI: duanat, duanada, duanats, duanades

INDICATIU PRESENT: duano, duanes, duana, duanem, duaneu, duanen

INDICATIU IMPERFET: duanava, duanaves, duanava, duanàvem, duanàveu, duanaven

INDICATIU PASSAT: duaní, duanares, duanà, duanàrem, duanàreu, duanaren

INDICATIU FUTUR: duanaré, duanaràs, duanarà, duanarem, duanareu, duanaran

INDICATIU CONDICIONAL: duanaria, duanaries, duanaria, duanaríem, duanaríeu, duanarien

SUBJUNTIU PRESENT: duani, duanis, duani, duanem, duaneu, duanin

SUBJUNTIU IMPERFET: duanés, duanessis, duanés, duanéssim, duanéssiu, duanessin

IMPERATIU: duana, duani, duanem, duaneu, duanin

->duaner

■duaner -a

Part. sil.: du_a_ner

[de duana; 1a FONT: 1355]

DR FISC 1 adj Relatiu o pertanyent a la duana. Tarifes duaneres.

2 m i f Funcionari de la duana.

->duar

■duar

Part. sil.: du_ar

m ETNOL Conjunt de tendes i cabanes que serveix de campament, generalment de nòmades.

->dubitació

■dubitació

Part. sil.: du_bi_ta_ci_ó

[del ll. dubitatio, -ōnis; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Dubte.

2 RET Figura que consisteix a manifestar, l’orador, dubte sobre allò que ha de dir.

->dubitar

dubitar

v intr, tr i pron ant Dubtar.

->dubitatiu

■dubitatiu -iva

Part. sil.: du_bi_ta_tiu

[del ll. dubitativus, -a, -um, íd.]

adj 1 Que implica o expressa dubte. Una resposta dubitativa.

2 GRAM Terme que hom aplica sobretot a l’oració que expressa un dubte.

->dubitativament

■dubitativament

[de dubitatiu]

adv D’una manera dubitativa.

->dublé

■dublé

Hom.: dobler

[del fr. doublé, participi de doubler ‘doblar’]

[pl -és] m Material emprat en la fabricació de joies falses consistent en una làmina molt prima de metall preciós soldada sobre un metall ordinari.

->dublinès

■dublinès -esa

adj i m i f De Dublín (capital d’Irlanda).

->dubni

■dubni

m QUÍM Unnilquadi.

->dubtable

■dubtable

[de dubtar]

adj Dubtós, qüestionable.

->dubtança

■dubtança

[de dubtar]

f Dubte.

->dubtar

■dubtar

[del ll. dŭbĭtare, íd., der. de dŭbĭus ‘dubtós’, que ho és de duo ‘dos’, per la doble alternativa en què es troba el dubte; 1a FONT: 1272, CTort.]

v 1 1 intr Estar incert, insegur, indecís. Dubtes massa: per això et costa tant de fer res! Dubta de la seva pròpia existència. Au, no dubteu més: aneu a demanar-li-ho! Plourà, no en dubteu.

2 tr Dubtà un moment qui podia ésser. Vindrà, no ho dubtis.

2 intr 1 Desconfiar, especialment de la lleialtat, l’honradesa, etc., d’algú. Dubta de l’eficàcia dels vostres esforços. Dubten del caixer.

2 Decantar-se més aviat a no creure alguna cosa. Dubto que sigui tan ric com dieu. Tots dubtaven que vinguessis.

3 ant 1 tr Témer.

2 pron Es dubtava que aquest jove seria covard.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dubtar

GERUNDI: dubtant

PARTICIPI: dubtat, dubtada, dubtats, dubtades

INDICATIU PRESENT: dubto, dubtes, dubta, dubtem, dubteu, dubten

INDICATIU IMPERFET: dubtava, dubtaves, dubtava, dubtàvem, dubtàveu, dubtaven

INDICATIU PASSAT: dubtí, dubtares, dubtà, dubtàrem, dubtàreu, dubtaren

INDICATIU FUTUR: dubtaré, dubtaràs, dubtarà, dubtarem, dubtareu, dubtaran

INDICATIU CONDICIONAL: dubtaria, dubtaries, dubtaria, dubtaríem, dubtaríeu, dubtarien

SUBJUNTIU PRESENT: dubti, dubtis, dubti, dubtem, dubteu, dubtin

SUBJUNTIU IMPERFET: dubtés, dubtessis, dubtés, dubtéssim, dubtéssiu, dubtessin

IMPERATIU: dubta, dubti, dubtem, dubteu, dubtin

->dubte

■dubte

[de dubtar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 1 Estat d’esperit del qui no sap cap a quina de diverses opinions o resolucions decantar-se.

2 FILOS Incertesa entre el sí i el no, que porta a la suspensió del judici.

2 Acció de dubtar. Això no admet dubte. El dubte de l’home sobre l’origen de l’Univers subsistirà sempre. En els moments crítics, tot són dubtes: què farem, què no farem...

3 1 Punt sobre què una persona està incerta. Tinc un dubte: s’escriu amb b o amb v?

2 Punt problemàtic, difícil d’aclarir. A aquest dubte, els teòlegs no saben què dir-hi.

4 ant Temor.

5 DR CAN 1 Concepte equivalent a l’error del codi civil.

2 En dret processal canònic, definició feta pel jutge en presència de les parts, deduïda de les seves peticions i respostes i que conté la pregunta o preguntes que cal respondre en la sentència.

6 no haver-hi dubte Ésser ben cert. T’arriscaries molt, no hi ha dubte.

7 posar en dubte Dubtar d’una cosa. Sempre poses en dubte el que dic.

8 sens dubte Amb certesa o molt probablement.

9 sortir (o eixir) de dubte (o de dubtes, o d’un dubte, etc.) Adquirir, algú, certesa sobre allò de què dubtava. Pregunta-li-ho: així sortirem de dubtes d’una vegada!

10 treure (algú) de dubte (o de dubtes, o d’un dubte, etc.) Fer-li adquirir certesa sobre allò de què dubtava.

->dubtós

■dubtós -osa

[de dubte; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 Que ofereix dubte, ambigu, qüestionable. Una tesi dubtosa. El resultat de la batalla era dubtós. El sentit d’aquest text és dubtós.

2 p ext Una llenca de dubtosa llum travessava pels porticons mal ajustats.

3 ant Temible, perillós.

2 Suspecte d’immoralitat, incorrecció, etc. Un home dubtós. Una conducta dubtosa. Aquest gir és dubtós: jo diria que no és genuí.

3 Que dubta, en un estat de dubte. Estic dubtós: no sé si anar-hi o no anar-hi.

->dubtosament

■dubtosament

[de dubtós]

adv D’una manera dubtosa, amb dubte.

->duc¹

■duc¹

[del fr. duc, íd., i aquest, del ll. dŭx, dŭcis ‘guia, conductor’; 1a FONT: s. XIII]

m 1 Persona que posseeix el títol nobiliari de duc.

2 HIST Dignatari o funcionari militar o polític.

3 HIST Persona que té al seu càrrec el govern d’un ducat.

4 HIST Títol nobiliari que en l’escala jeràrquica és normalment per damunt del de marquès i per sota del de príncep.

5 gran duc 1 Sobirà d’un gran ducat.

2 Títol donat erròniament als fills, als néts agnats i als germans, d’ambdós sexes, del tsar de Rússia, que en realitat són grans prínceps.

->duc²

■duc²

[d’origen onomatopeic, adaptat en cat., oc. i fr. al del títol nobiliari per la preeminència d’aquest ocell entre els mussols; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

m ORNIT 1 Ocell de l’ordre dels estrigiformes, de la família dels estrígids (Bubo bubo), anomenat també gran duc, amb els plomalls de les orelles llargs, d’ulls grossos i d’un plomatge lleonat rogenc, clapejat de burell fosc.

2 duc blanc Ocell de l’ordre dels estrigiformes, de la família dels estrígids (Nyctea scandiaca), de color blanc, amb el cap arrodonit i sense orelles.

3 duc mitjà Mussol banyut.

->ducal

■ducal

[de duc¹; 1a FONT: s. XV]

adj Relatiu o pertanyent al duc o al dux.

->dúcar

■dúcar

[d’origen incert, probablement de l’hispanoàrab dukâr, íd.]

m TÈXT 1 Capoll de seda construït per dos o més cucs junts.

2 Seda de molt baixa qualitat i, doncs, poc apreciada, extreta del dúcar.

->ducat

■ducat

[de duc¹; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

m 1 1 Títol, dignitat o ofici d’un duc.

2 gran ducat Títol, dignitat o ofici d’un gran duc.

2 HIST 1 Circumscripció territorial sota la jurisdicció d’un duc.

2 gran ducat Circumscripció territorial sota la jurisdicció d’un gran duc.

3 1 Govern d’un duc sobirà.

2 Durada d’un govern d’un duc sobirà.

4 NUMIS Nom genèric de diverses monedes d’or (i alguna vegada d’argent) encunyades a diferents ciutats i països.

->ducató

■ducató

m NUMIS Nom genèric de la moneda d’argent del pes d’un scudo d’argento, molt corrent als estats italians al segle XVI.

->dúctil

■dúctil

[del ll. ductĭlis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 FÍS Dit del material, especialment el metall, capaç de deformar-se permanentment sota l’efecte d’un esforç pel fet que la seva resistència al fregament és menor que la resistència a la separació dels seus elements.

2 fig Que es deixa guiar, instruir o persuadir fàcilment; flexible.

->ductilitat

■ductilitat

[de dúctil; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 FÍS Propietat de dúctil.

2 fig Qualitat de dúctil.

->duel

■duel

Part. sil.: du_el

[de l’it. duello, i aquest, del b. ll. duellum, amb alteració de sentit (per etimologia popular de duo ‘dos’) del ll. cl. duellum ‘guerra’, variant arcaica de bellum ‘guerra’; 1a FONT: s. XV, Curial]

m HIST 1 Combat entre dues persones, voluntàriament acceptat, per escatir una qüestió considerada d’honor.

2 duel judicial Batalla judicial.

->duelista

■duelista

Part. sil.: du_e_lis_ta

Hom.: dualista

[de duel; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m i f 1 Cadascun dels dos participants en un duel.

2 Amic de batre’s en duel.

->duesaigüenc

duesaigüenc -a

Part. sil.: du_es_ai_güenc

adj i m i f De Duesaigües (Baix Camp).

->duet

■duet

Part. sil.: du_et

[de l’it. duetto, íd.]

m MÚS 1 Duo.

2 esp Conjunt de dos cantants o de dos executants que interpreten plegats una composició musical.

->duetista

■duetista

Part. sil.: du_e_tis_ta

[de duet]

m i f MÚS Cadascun dels dos artistes que componen un duet o l’interpreten.

->dugong

■dugong

[del malai dujung, íd.]

m ZOOL Mamífer de l’ordre dels sirenis, de la família dels dugòngids (Dugong dugong), que té forma cilindrocònica, amb una aleta caudal bilobada i que pot assolir tres metres de llargada.

->dugòngids

dugòngids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers marins de l’ordre dels sirenis, que inclou el dugong.

2 sing Mamífer de la família dels dugòngids.

->dui

dui

Part. sil.: dui

m Dull.

->duïll

duïll

Part. sil.: du_ïll

m dial Dull.

->duja

■duja

f NÀUT Cadascuna de les voltes que fa una corda o vela enrotllada.

->dujar

■dujar

v tr NÀUT Enrotllar una corda o una vela donant-li algunes voltes sobre ella mateixa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dujar

GERUNDI: dujant

PARTICIPI: dujat, dujada, dujats, dujades

INDICATIU PRESENT: dujo, duges, duja, dugem, dugeu, dugen

INDICATIU IMPERFET: dujava, dujaves, dujava, dujàvem, dujàveu, dujaven

INDICATIU PASSAT: dugí, dujares, dujà, dujàrem, dujàreu, dujaren

INDICATIU FUTUR: dujaré, dujaràs, dujarà, dujarem, dujareu, dujaran

INDICATIU CONDICIONAL: dujaria, dujaries, dujaria, dujaríem, dujaríeu, dujarien

SUBJUNTIU PRESENT: dugi, dugis, dugi, dugem, dugeu, dugin

SUBJUNTIU IMPERFET: dugés, dugessis, dugés, dugéssim, dugéssiu, dugessin

IMPERATIU: duja, dugi, dugem, dugeu, dugin

->dujat

dujat

m NÀUT Munt de cordes dujades.

->dula

■dula

[de l’àr. vg. dûla ‘torn, ocasió successiva de cada u’, àr. cl. dáula ‘canvi’; 1a FONT: 1378]

f 1 RAM Ramat format per caps de bestiar propietat de diversos veïns menat a la pastura.

2 fig Colla de jovenalla o d’altra gent avalotada.

3 a la dula A lloure, sense control o vigilància de ningú. Aquest xicot sempre ha anat a la dula. Criar-se a la dula.

->dulcamara

■dulcamara

[del ll. dulcis ‘dolç’ i amara ‘amarga’]

f BOT Planta herbàcia perenne, de la família de les solanàcies (Solanum dulcamara), sarmentosa, de flors morades i de baies ovoides vermelles, que creix en llocs humits.

->dulcamarina

dulcamarina

f QUÍM ORG Alcaloide de la tija de la dulcamara, emprat com a midriàtic.

->dulci-

■dulci-

Forma prefixada del mot llatí dŭlcis, que significa ‘dolç’. Ex.: dulciaqüícola.

->dulciaqüícola

■dulciaqüícola

Part. sil.: dul_ci_a_qüí_co_la

[de dulci-, aqüi- i -cola]

adj ECOL Dit dels organismes que viuen a l’aigua dolça.

->dulcificació

■dulcificació

Part. sil.: dul_ci_fi_ca_ci_ó

[de dulcificar]

f Acció de dulcificar.

->dulcificant

■dulcificant

[de dulcificar]

adj Que dulcifica.

->dulcificar

■dulcificar

[del ll. dulcificare, íd.]

v tr i pron Endolcir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dulcificar

GERUNDI: dulcificant

PARTICIPI: dulcificat, dulcificada, dulcificats, dulcificades

INDICATIU PRESENT: dulcifico, dulcifiques, dulcifica, dulcifiquem, dulcifiqueu, dulcifiquen

INDICATIU IMPERFET: dulcificava, dulcificaves, dulcificava, dulcificàvem, dulcificàveu, dulcificaven

INDICATIU PASSAT: dulcifiquí, dulcificares, dulcificà, dulcificàrem, dulcificàreu, dulcificaren

INDICATIU FUTUR: dulcificaré, dulcificaràs, dulcificarà, dulcificarem, dulcificareu, dulcificaran

INDICATIU CONDICIONAL: dulcificaria, dulcificaries, dulcificaria, dulcificaríem, dulcificaríeu, dulcificarien

SUBJUNTIU PRESENT: dulcifiqui, dulcifiquis, dulcifiqui, dulcifiquem, dulcifiqueu, dulcifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: dulcifiqués, dulcifiquessis, dulcifiqués, dulcifiquéssim, dulcifiquéssiu, dulcifiquessin

IMPERATIU: dulcifica, dulcifiqui, dulcifiquem, dulcifiqueu, dulcifiquin

->dulcimer

■dulcimer

m MÚS 1 Instrument medieval de cordes percudides per dues baquetes molt fines, afinades diatònicament i fixades damunt una caixa de ressonància.

2 Als Estats Units d’Amèrica, nom amb què és coneguda una forma especial de cítara, en la qual el so és produït amb un plectre.

->dulcina

dulcina

f ALIM Edulcorant artificial d’estructura química corresponent a la p-fenetilurea, de fórmula C₉H₁₂N₂O₂.

->duler

■duler -a

[de dula; 1a FONT: 1839, DLab.]

m i f RAM Pastor llogat per a recollir el bestiar de cada casa i vigilar la dula.

->dulia

■dulia

Part. sil.: du_li_a

[del gr. doulía ‘esclavatge’, der. de doûlos ‘esclau’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f CRIST Culte donat als àngels i als sants.

->dull

■dull

[del ll. ducīcŭlus ‘canonet’]

m 1 Forat que hi ha al fons d’una embarcació que va tapat amb un tap de suro i serveix per a fer sortir l’aigua que s’ha ficat a l’embarcació i que hom no pot recollir amb la sàssola.

2 Forat que hom fa a la bóta per treure’n vi.

->duma¹

duma¹

f LIT Gènere epicolíric del folklore musicooral ucraïnès.

->duma²

■duma²

f 1 HIST Assemblea legislativa de Rússia.

2 POLÍT Cambra baixa del parlament rus.

->dumdum

■dumdum

[de l’angl. Dumdum, nom d’un acantonament angl. de l’Índia, prop de Calcuta (bengalí Damdama), on es va inventar aquesta mena de bala]

f ARM Bala dumdum.

->dumortierita

dumortierita

Part. sil.: du_mor_ti_e_ri_ta

f MINERAL Silicat d’alumini, ferro i bor, (Al, Fe) ₇ BSi₃O₁₈, mineral que cristal·litza en el sistema ròmbic, de color blau, violat o rosa, emprat en la fabricació de porcellana per a bugies de motors.

->dúmper

■dúmper

[de l’angl. dumper, íd. der. de to dump ‘descarregar, buidar’]

m OBR PÚBL Traginadora de trabuc.

->dúmping

■dúmping

m 1 ECON Venda de productes a un preu més elevat a l’interior d’un país productor que en els mercats estrangers.

2 síndrome del dúmping MED Síndrome de l’adollament.

->duna

■duna

[del fr. dune, i aquest, del neerl. duin, ant. dûnen, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f GEOMORF 1 Promontori de sorra d’origen eòlic que es forma en llocs àrids i desèrtics o a les platges.

2 duna artificial Duna o cordó de dunes creades per mitjà d’estacades que se situen unes damunt les altres fins que l’augment de l’alçària de sorra n’evita el transport.

3 duna morta Duna fixada.

4 duna viva Duna que encara es troba en moviment.

->dunar

■dunar

[de duna]

adj Relatiu o pertanyent a les dunes.

->dunita

■dunita

f PETROG Roca ígnia granular pertanyent a la família de les peridotites, formada gairebé exclusivament per olivina.

->duo

■duo

Part. sil.: du_o

[de l’it. duo, íd., ll. duo ‘dos’]

m MÚS 1 Composició o fragment musical per a dues veus o instruments, amb acompanyament o sense.

2 Conjunt de dos intèrprets que canten o actuen plegats.

->duodè

■duodè

Part. sil.: du_o_dè

[del ll. duodēni ‘de dotze en dotze’, pel fet de tenir dotze dits de llarg]

m ANAT ANIM Primera part de l’intestí prim, fixat a la paret posterior de l’abdomen, que forma una ampla C envoltant el cap del pàncrees.

->duodecennal

■duodecennal

Part. sil.: du_o_de_cen_nal

[de duodecenni]

adj 1 Que consta de dotze anys.

2 Que s’esdevé cada dotze anys.

->duodecenni

■duodecenni

Part. sil.: du_o_de_cen_ni

[del ll. duodecennium, íd.]

m Període de dotze anys.

->duodecimal

■duodecimal

Part. sil.: du_o_de_ci_mal

[formació culta analògica sobre la base del ll. duodecĭmus ‘dotzè’]

adj MAT Dit del sistema de numeració en el qual els nombres són representats com a combinacions lineals de potències de dotze.

->duodècuple

■duodècuple -a

Part. sil.: du_o_dè_cu_ple

[del ll. duodĕcuplus, íd.]

adj i m Dit d’una quantitat, especialment d’un nombre, igual a dotze vegades una altra.

->duoden-

■duoden-

Forma prefixada que denota connexió o relació amb el duodè. Ex.: duodenitis.

->duodenal

■duodenal

Part. sil.: du_o_de_nal

[de duodè]

adj ANAT Relatiu o pertanyent al duodè.

->duodenari

duodenari -ària

Part. sil.: du_o_de_na_ri

adj MAT Duodecimal.

->duodeno-

■duodeno-

Forma prefixada que denota connexió o relació amb el duodè. Ex.: duodenotomia.

->duopoli

■duopoli

Part. sil.: du_o_po_li

m ECON Situació d’un mercat en la qual fan l’oferta només dos venedors, davant una demanda clàssica.

->dupl.

dupl.

abrev duplicat -ada.

->dúpl.

dúpl.

abrev ARQUIT dúplex 1.

->duple

■duple -a

[del ll. duplus, -a, -um ‘doble’]

adj i m Dit d’una quantitat, especialment d’un nombre, igual a dues vegades una altra; doble.

->dúplex

■dúplex

[del ll. duplex, -ĭcis ‘dividit en dos, doble’; en l’accepció de ‘habitatge de dos nivells’, llatinisme nord-americà (pl. duplexes, 1922), abreviació de duplex apartment ‘apartament doble (en dos pisos)’]

1 m ARQUIT [abrev dúpl.] Solució d’habitatge a dos nivells, l’un per a la zona de dia (menjador, cuina, vestíbul) i l’altre per a dormitoris, integrada amb altres unitats similars en un bloc o edifici.

2 m GEOL Conjunt d’escates tectòniques imbricades, contingudes entre dos plans d’encavalcament.

3 adj TECNOL Dit de les coses que fan una doble funció o que són formades per dos elements.

4 m TELECOM Sistema de comunicació consistent en la transmissió i la recepció d’informació simultàniament a través d’un sol canal.

5 fosa dúplex METAL·L Procediment de colada que permet d’obtenir un lingot doble en el qual les dues parts no tenen la mateixa composició.

6 procés dúplex METAL·L Procediment que consisteix a fondre un metall en un forn i després passar-lo en un altre, on és afinat i li són afegides les addicions de complement o de correcció.

->duplexor

■duplexor

[formació culta analògica sobre la base del ll. duplex, -ĭcis ‘doble’ i el sufix agent -or (-dor, -tor)]

m RADIOTÈC Dispositiu emprat en radar a fi de poder usar la mateixa antena per a emissió i recepció.

->dúplica

■dúplica

[de duplicar]

f DR PROC CIV Tràmit de resposta a la rèplica del demandant.

->duplicació

■duplicació

Part. sil.: du_pli_ca_ci_ó

[del ll. duplicatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de duplicar o de duplicar-se;

2 l’efecte.

2 GEN Aberració cromosòmica consistent en la repetició d’un segment cromosòmic una vegada o més.

3 duplicació de l’ADN BIOQ Procés de síntesi de l’ADN que fa possible la transmissió de la informació genètica entre generacions cel·lulars.

->duplicadament

■duplicadament

[de duplicat]

adv Amb duplicació.

->duplicar

■duplicar

[del ll. duplicare, íd., der. de duplex, -ĭcis ‘doble’]

v 1 tr Fer doble.

2 pron Esdevenir doble.

3 tr DR PROC CIV Contestar el demandat la rèplica de l’actor.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: duplicar

GERUNDI: duplicant

PARTICIPI: duplicat, duplicada, duplicats, duplicades

INDICATIU PRESENT: duplico, dupliques, duplica, dupliquem, dupliqueu, dupliquen

INDICATIU IMPERFET: duplicava, duplicaves, duplicava, duplicàvem, duplicàveu, duplicaven

INDICATIU PASSAT: dupliquí, duplicares, duplicà, duplicàrem, duplicàreu, duplicaren

INDICATIU FUTUR: duplicaré, duplicaràs, duplicarà, duplicarem, duplicareu, duplicaran

INDICATIU CONDICIONAL: duplicaria, duplicaries, duplicaria, duplicaríem, duplicaríeu, duplicarien

SUBJUNTIU PRESENT: dupliqui, dupliquis, dupliqui, dupliquem, dupliqueu, dupliquin

SUBJUNTIU IMPERFET: dupliqués, dupliquessis, dupliqués, dupliquéssim, dupliquéssiu, dupliquessin

IMPERATIU: duplica, dupliqui, dupliquem, dupliqueu, dupliquin

->duplicat

■duplicat -ada

[de duplicar]

[abrev dupl.] 1 adj Repetit dues vegades.

2 m esp Segon exemplar o còpia d’una acta, d’un contracte, d’un rebut, etc.

3 per duplicat loc adv En dos exemplars.

->duplicidentats

■duplicidentats

m pl ZOOL Lagomorfs.

->duplicitat

■duplicitat

[del ll. duplicĭtas, -ātis, íd., der. de duplex, -ĭcis ‘doble’]

f 1 Qualitat de doble.

2 esp Caràcter del qui dóna a entendre el contrari del que sent, que aparenta uns sentiments i en té uns altres.

->dupondi

■dupondi

m NUMIS Moneda romana de bronze que equivalia a dos asos.

->duquessa

■duquessa

[de duc¹; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

f 1 Dona que posseeix un títol de duc.

2 Muller d’un duc.

3 gran duquessa 1 Dona que posseeix un títol de gran duc.

2 Muller d’un gran duc.

3 Títol inherent a les filles, les nétes i les germanes del tsar de Rússia.

->dur¹

■dur¹

[del ll. dūcĕre ‘conduir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v* tr Portar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dur

GERUNDI: duent

PARTICIPI: dut, duta, duts, dutes

INDICATIU PRESENT: duc, duus, duu, duem, dueu, duen

INDICATIU PRESENT (alternatiu): duc, dus, du, duem, dueu, duen

INDICATIU IMPERFET: duia, duies, duia, dúiem, dúieu, duien

INDICATIU PASSAT: duguí, dugueres, dugué, duguérem, duguéreu, dugueren

INDICATIU FUTUR: duré, duràs, durà, durem, dureu, duran

INDICATIU CONDICIONAL: duria, duries, duria, duríem, duríeu, durien

SUBJUNTIU PRESENT: dugui, duguis, dugui, duguem, dugueu, duguin

SUBJUNTIU IMPERFET: dugués, duguessis, dugués, duguéssim, duguéssiu, duguessin

IMPERATIU: duu, dugui, duguem, dueu, duguin

IMPERATIU (alternatiu): du, dugui, duguem, dueu, duguin

->dur²

■dur² -a

[del ll. dūrus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

1 adj Molt resistent a ésser penetrat, ratllat, que no cedeix fàcilment a la pressió. El diamant és el cos més dur: ratlla tots els altres cossos. La fusta dura de l’alzina. El roure és més dur que el poll. Dur com un os.

2 adj 1 Menys bla o flexible del que li és propi o del que hom voldria. Una carn dura. Un matalàs dur. Un ou dur. Pa dur. Els cigrons han quedat durs.

2 anar dur Fer els excrements molt espessos, patir restrenyiment.

3 adj Difícil d’acomplir, que exigeix un esforç, que provoca un patiment físic o moral. Una tasca dura, un treball molt dur. Una costa molt dura de pujar. Un càstig dur. Un hivern dur. Portar una vida dura. Una malaltia dura de passar.

4 adj Que oposa resistència a funcionar. Aquest cotxe té les marxes molt dures. L’aixeta, la porta, va dura.

5 adj Mancat de suavitat o de fluïdesa. Una paraula, una resposta, una mirada, dura. Un so dur. Una pintura de tons durs. Un estil dur. Té les faccions molt dures.

6 fig 1 adj Difícil d’influir, poc sensible a les impressions. Tenir l’orella dura, ésser dur d’orella. Ésser dur a la fatiga.

2 adj Incapaç de sentir compassió, pietat, excessivament rigorós. Tenir el cor dur, ésser dur de cor. Un jutge molt dur.

3 m i f p ext Persona impassible, impertorbable, que afecta indiferència envers els altres, especialment els del sexe oposat.

4 adj FOTOG Dit del material sensible que necessita de molta llum per a impressionar-se i que dóna imatges molt contrastades.

5 tenir el cap (o la closca, o la testa, etc.) dur (o dura) (o ésser dur de cap, o ésser un cap dur, o ésser dur) Costar-li, a algú, d’entendre les coses o de canviar d’opinió.

6 tenir la pell dura Ésser insensible als retrets.

->-dura

-dura

Sufix, del llatí -ura, que significa ‘acció i efecte de’. Ex.: trencadura, soldadura.

->durabilitat

■durabilitat

[del ll. durabilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat de durable.

->durable

■durable

[del ll. durabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

adj Que dura o pot durar molt.

->durablement

■durablement

[de durable]

adv D’una manera durable.

->duració

■duració

Part. sil.: du_ra_ci_ó

[del b. ll. duratio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Durada.

->durada

■durada

Hom.: dorada

[de durar; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

f 1 1 Acció de durar;

2 l’efecte.

2 Espai de temps que dura alguna cosa. La pel·lícula té una durada de dues hores.

3 fer durada (en un lloc) Estar-s’hi molt de temps.

->durador

■durador -a

[del ll. durator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

adj Que dura.

->dural

dural

Hom.: doral

[der. culte de dura(mater)]

adj MED Relatiu o pertanyent a la duramàter.

->duralinox

■duralinox

m METAL·L Aliatge lleuger de forja i laminat a base d’alumini i magnesi que no necessita tractament tèrmic.

->durall

■durall

[de dur²]

m dial Durícia.

->duralló

■duralló

[de durall; 1a FONT: s. XV]

m 1 Grumoll.

2 Durícia.

->duralumini

■duralumini

[marca registrada, del radical de Düren, població de Westfàlia on Alfred Wilm creà aquest aliatge el 1910, i alumini]

m METAL·L Aliatge lleuger d’alumini de gran resistència mecànica.

->duramàter

■duramàter

[del ll. dura mater ‘mare dura’]

f ANAT ANIM La més externa i gruixuda de les tres membranes meníngies que envolten l’encèfal i la medul·la.

->duramen

■duramen

[del ll. duramen, -ĭnis ‘enduriment’]

m BOT Cor o part més interna del tronc d’un arbre constituïda pel xilema vell.

->durament

■durament

[de dur²]

adv D’una manera dura, amb duresa. Viure durament. Condemnar durament.

->duran

■duran

Hom.: durant

[del ll. duracĭnus ‘de baia dura’, comp. de acĭnus ‘raïm’ i durus ‘dur’]

m BOT i AGR Varietat de préssec que té la polpa adherida fortament al pinyol i no es bada fàcilment.

->durant

■durant

Hom.: duran

[del ll. durans, -ntis, participi pres. de durare ‘durar’; 1a FONT: s. XIV]

prep Dins l’espai de temps que dura una cosa. Durant aquests cinquanta anys, no he estat malalt ni una sola vegada.

->durar

■durar

[del ll. durare, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v intr 1 Continuar existint, resistir les causes de destrucció. Aquesta roba dura molt. Està molt malalt, però ja veureu el temps que durarà, encara!

2 Allargar, prolongar-se en el temps. Sí que us dura, el pa! Tenim pocs diners i els hem de fer durar. L’espectacle dura tres hores.

3 Romandre en una certa situació. Les minyones, en aquella casa, no duren gaire.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: durar

GERUNDI: durant

PARTICIPI: durat, durada, durats, durades

INDICATIU PRESENT: duro, dures, dura, durem, dureu, duren

INDICATIU IMPERFET: durava, duraves, durava, duràvem, duràveu, duraven

INDICATIU PASSAT: durí, durares, durà, duràrem, duràreu, duraren

INDICATIU FUTUR: duraré, duraràs, durarà, durarem, durareu, duraran

INDICATIU CONDICIONAL: duraria, duraries, duraria, duraríem, duraríeu, durarien

SUBJUNTIU PRESENT: duri, duris, duri, durem, dureu, durin

SUBJUNTIU IMPERFET: durés, duressis, durés, duréssim, duréssiu, duressin

IMPERATIU: dura, duri, durem, dureu, durin

->duratiu

■duratiu -iva

Part. sil.: du_ra_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. duratus, -a, -um, participi de durare ‘durar’]

adj 1 Que dura.

2 aspecte duratiu GRAM Categoria gramatical específica del verb referida al seu desenvolupament sense limitació temporal.

->durbec

■durbec

[de dur² i bec]

m ORNIT Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels fringíl·lids (Coccothraustes coccothraustes), que té el bec de forma cònica i gruixuda, la cua curta i les ales negres amb franges blanques.

->duresa

■duresa

[del ll. duritia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Qualitat de dur. La duresa d’una pedra, d’una fusta. La duresa d’un clima. Duresa de cor. La duresa d’un càstig. La duresa de la seva resposta, de la seva mirada.

2 FOTOG Grau de contrast entre els blancs i negres en un positiu o entre les zones clares i opaques d’un negatiu.

3 1 MINERAL Resistència d’una substància a ésser ratllada.

2 TECNOL Conjunt de propietats mecàniques dels materials sòlids que no tenen definició científica però que, en certa manera, indiquen la resistència que oposen a la deformació o a ésser ratllats.

3 assaig de duresa TECNOL Procediment per a determinar la duresa d’un material referida a una escala convencional.

4 duresa de l’aigua QUÍM ANAL Qualitat de l’aigua dura deguda al contingut d’ions de metalls pesants, principalment d’ions de calci i magnesi.

->durícia

■durícia

Part. sil.: du_rí_ci_a

[del ll. duritia, íd.; 1a FONT: 1408]

f 1 1 Part endurida d’un cos tou.

2 esp PAT Induració circumscrita de l’epidermis.

2 tenir una durícia al cervell fig Tenir poc enteniment.

->dúrio

■dúrio

Part. sil.: dú_ri_o

m BOT 1 Arbre tropical de la família de les bombacàcies (Durio zibethinus), abundant a Malàisia, de fulles amb toment daurat en el revers.

2 Fruit del dúrio, comestible, de polpa mantegosa, dolç i balsàmic, però d’olor desagradable.

->durisilva

durisilva

[de dur² i el ll. silva ‘bosc’]

f GEOBOT Tipus de formació vegetal que correspon a un bosc esclerofil·le integrat per arbres perennifolis de fulles dures, coriàcies i de color verd fosc, propi de la zona subtropical.

->durita

durita

f MINERAL Component mat que hom distingeix en l’anàlisi microscòpica de l’hulla.

->duro

■duro

[del cast. duro, reducció de la denominació de peso duro donada a la moneda d’argent de més valor: moneda de vuit rals forts (real de a ocho) encunyada del s. XVI al XIX]

m NUMIS 1 Nom vulgar de la moneda d’argent espanyola de més valor entre les normalment usades en la circulació monetària.

2 Nom de la moneda de 5 pessetes i amb un pes de 25 grams.

3 p ext Nom donat a qualsevol moneda o bitllet d’un valor de 5 pessetes.

->duròmetre

■duròmetre

[de dur² i -metre]

m TECNOL Aparell per a fer els assaigs de duresa dels materials segons una escala determinada.

->duta

■duta

[de dur¹]

f Acció de dur; conducció.

->dutxa

■dutxa

[del fr. douche, i aquest, de l’it. doccia ‘tub d’aigua, dutxa’, der. regressiu de doccione ‘canó’, del ll. ductio, -ōnis ‘conducció’, de ducĕre ‘conduir’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f 1 1 Raig d’aigua o de vapor dirigit sobre el cos o una part del cos per produir una acció higiènica, medicinal, refrescant, etc.

2 Bany pres per mitjà d’una dutxa.

3 dutxa d’aigua freda fig Impressió descoratjadora provocada per una notícia o un esdeveniment inesperats. Noi, què m’has dit: ha estat una dutxa d’aigua freda!

2 1 Aparell i lloc per a dutxar-se.

2 p ext Habitació petita, destinada a la neteja personal, on hi ha instal·lada una dutxa.

->dutxar

■dutxar

[de dutxa; 1a FONT: 1917, DOrt.]

v 1 tr Sotmetre a l’acció d’una dutxa.

2 pron esp Prendre una dutxa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dutxar

GERUNDI: dutxant

PARTICIPI: dutxat, dutxada, dutxats, dutxades

INDICATIU PRESENT: dutxo, dutxes, dutxa, dutxem, dutxeu, dutxen

INDICATIU IMPERFET: dutxava, dutxaves, dutxava, dutxàvem, dutxàveu, dutxaven

INDICATIU PASSAT: dutxí, dutxares, dutxà, dutxàrem, dutxàreu, dutxaren

INDICATIU FUTUR: dutxaré, dutxaràs, dutxarà, dutxarem, dutxareu, dutxaran

INDICATIU CONDICIONAL: dutxaria, dutxaries, dutxaria, dutxaríem, dutxaríeu, dutxarien

SUBJUNTIU PRESENT: dutxi, dutxis, dutxi, dutxem, dutxeu, dutxin

SUBJUNTIU IMPERFET: dutxés, dutxessis, dutxés, dutxéssim, dutxéssiu, dutxessin

IMPERATIU: dutxa, dutxi, dutxem, dutxeu, dutxin

->dutxer

■dutxer -a

m i f Persona que administra dutxes.

->duumvir

■duumvir

Part. sil.: duum_vir

m DR ROM Cadascun dels dos magistrats romans que exercien funcions de caire civil (judicial o administratiu) o religiós.

->duumviral

■duumviral

Part. sil.: duum_vi_ral

adj Relatiu o pertanyent als duumvirs.

->duumvirat

■duumvirat

Part. sil.: duum_vi_rat

m HIST 1 Dignitat i càrrec de duumvir.

2 Temps que durava un duumvirat.

3 Règim polític en el qual el govern és encomanat a dos magistrats o duumvirs.

->dux¹

■dux¹

[llatinisme, del ll. dŭx, dŭcis ‘guia, conductor’]

[pl duxs] m HIST Títol que tenia el cap d’algunes repúbliques italianes, principalment Venècia i Gènova.

->dux²

dux²

[v. dux¹]

[pl duxs] m MÚS 1 En el cànon, antecedent.

2 Subjecte d’una fuga.

->dv.

dv.

abrev divendres.

->DVD

DVD

[de l’angl. digital versatile disc, ‘disc versàtil digital’] sigla m INFORM 1 Variant del disc òptic amb una capacitat d’emmagatzematge mínima de 4,7 gigaoctets, que ofereix una qualitat de reproducció d’imatge i so superior a la d’un disc òptic convencional.

2 Aparell que permet d’interpretar i de reproduir les dades enregistrades en un DVD o també fixar i emmagatzemar dades per a conservar-les i poder-les reproduir posteriorment.

3 Pel·lícula, filmació, etc., enregistrada en un DVD.

->Dy

Dy

símb QUÍM INORG disprosi.

->dyn

dyn

símb FÍS i METROL dina.