->epigrafia

■epigrafia

Part. sil.: e_pi_gra_fi_a

[de epi- i -grafia]

f EPIG Ciència auxiliar de la història que estudia les inscripcions sobre pedra o altres suports perdurables (metalls, os, terra cuita, etc.).

->epigràfic

■epigràfic -a

[de epigrafia]

adj Relatiu o pertanyent a les inscripcions.

->epigrafista

■epigrafista

[de epigrafia]

m i f EPIG Persona versada en epigrafia.

->epigrama

■epigrama

[del ll. epigramma, i aquest, del gr. epígramma, íd.]

m LIT Composició poètica breu, de to satíric i contingut moral, social, polític.

->epigramàtic

■epigramàtic -a

[de epigrama]

adj Relatiu o pertanyent a l’epigrama.

->epigramàticament

■epigramàticament

[de epigramàtic]

adv D’una manera epigramàtica.

->epigramatista

■epigramatista

[de epigrama]

m i f LIT Persona que escriu epigrames.

->epigramatitzar

■epigramatitzar

[de epigrama]

v intr LIT Escriure epigrames.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: epigramatitzar

GERUNDI: epigramatitzant

PARTICIPI: epigramatitzat, epigramatitzada, epigramatitzats, epigramatitzades

INDICATIU PRESENT: epigramatitzo, epigramatitzes, epigramatitza, epigramatitzem, epigramatitzeu, epigramatitzen

INDICATIU IMPERFET: epigramatitzava, epigramatitzaves, epigramatitzava, epigramatitzàvem, epigramatitzàveu, epigramatitzaven

INDICATIU PASSAT: epigramatitzí, epigramatitzares, epigramatitzà, epigramatitzàrem, epigramatitzàreu, epigramatitzaren

INDICATIU FUTUR: epigramatitzaré, epigramatitzaràs, epigramatitzarà, epigramatitzarem, epigramatitzareu, epigramatitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: epigramatitzaria, epigramatitzaries, epigramatitzaria, epigramatitzaríem, epigramatitzaríeu, epigramatitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: epigramatitzi, epigramatitzis, epigramatitzi, epigramatitzem, epigramatitzeu, epigramatitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: epigramatitzés, epigramatitzessis, epigramatitzés, epigramatitzéssim, epigramatitzéssiu, epigramatitzessin

IMPERATIU: epigramatitza, epigramatitzi, epigramatitzem, epigramatitzeu, epigramatitzin

->epigramista

■epigramista

[de epigrama]

m i f LIT Epigramatista.

->epigravetià

epigravetià -ana

Part. sil.: e_pi_gra_ve_ti_à

[de epi- i el nom del jaciment occità de la Graveta]

PREHIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’epigravetià.

2 m Indústria lítica de fulles que continuà les tradicions tècniques gravetianes a la darrera fase del paleolític superior.

->epijectiu

epijectiu -iva

Part. sil.: e_pi_jec_tiu

adj MAT Dit de l’aplicació o correspondència entre dos conjunts quan tot element del segon conjunt és imatge d’almenys un element del primer.

->epilació

■epilació

Part. sil.: e_pi_la_ci_ó

[formació culta analògica sobre la base del ll. depilatio ‘depilació’, amb canvi de prefix de- per e- (ll. ex)]

f Acció de fer caure el pèl.

->epilatori

■epilatori -òria

[formació culta per analogia amb depilatori, amb canvi de prefix]

adj Que serveix per a l’epilació.

->epíleg

■epíleg

[del gr. epílogos, íd., der. de epilégō ‘afegir al que s’ha dit’]

m [abrev ep.] 1 RET En retòrica grega, última part del discurs que tendeix a moure l’auditori amb eficàcia especial.

2 RET Escrit que figura al final d’un llibre en què hom dóna compte de la seva recapitulació o de la conclusió que se’n treu.

3 TEAT Part final de l’obra dramàtica amb la qual té lloc la conclusió de la trama plantejada.

->epilèpsia

■epilèpsia

Part. sil.: e_pi_lèp_si_a

[del ll. epilepsia, i aquest, del gr. epilēpsía ‘interrupció brusca’, der. de epilambánō ‘agafar, interceptar’, i aquest, de lambánō ‘agafar, prendre’; 1a FONT: 1460, Roig]

f PAT Trastorn repetitiu i paroxismal de la funció cerebral caracteritzat per atacs o crisis, sobtats i breus, d’alteració de la consciència, de l’activitat motriu o de fenòmens sensitius anormals.

->epilèptic

■epilèptic -a

[de epilèpsia; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’epilèpsia.

2 adj i m i f Que sofreix epilèpsia.

->epilimni

■epilimni

m ECOL Part superior d’un llac en la qual la temperatura varia en funció de les condicions externes.

->epilímnion

■epilímnion

Part. sil.: e_pi_lím_ni_on

m ECOL Epilimni.

->epilític

■epilític -a

[de epi- i -lític²]

adj ECOL Que viu aplicat directament sobre pedres o roques, com és ara el cas de molts líquens.

->epilobi

epilobi

m BOT Gènere de plantes herbàcies perennes de la família de les onagràcies (Epilobium sp), de fulles simples enteres i flors tetràmeres i actinomorfes, que habiten llocs humits.

->epilogar

■epilogar

[de epíleg]

v tr Recapitular, resumir breument allò que s’ha dit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: epilogar

GERUNDI: epilogant

PARTICIPI: epilogat, epilogada, epilogats, epilogades

INDICATIU PRESENT: epilogo, epilogues, epiloga, epiloguem, epilogueu, epiloguen

INDICATIU IMPERFET: epilogava, epilogaves, epilogava, epilogàvem, epilogàveu, epilogaven

INDICATIU PASSAT: epiloguí, epilogares, epilogà, epilogàrem, epilogàreu, epilogaren

INDICATIU FUTUR: epilogaré, epilogaràs, epilogarà, epilogarem, epilogareu, epilogaran

INDICATIU CONDICIONAL: epilogaria, epilogaries, epilogaria, epilogaríem, epilogaríeu, epilogarien

SUBJUNTIU PRESENT: epilogui, epiloguis, epilogui, epiloguem, epilogueu, epiloguin

SUBJUNTIU IMPERFET: epilogués, epiloguessis, epilogués, epiloguéssim, epiloguéssiu, epiloguessin

IMPERATIU: epiloga, epilogui, epiloguem, epilogueu, epiloguin

->epilogisme

epilogisme

[de epíleg]

m Computació.

->epilogista

■epilogista

[de epíleg]

m i f Autor d’un epíleg.

->epímer

■epímer -a

adj QUÍM ORG Dit del compost que presenta epimeria.

->epimera

epimera

f ZOOL Epimerita.

->epimeria

■epimeria

Part. sil.: e_pi_me_ri_a

f QUÍM ORG Fenomen pel qual un compost amb més d’un àtom de carboni asimètric perd selectivament un centre d’asimetria que tingui un àtom d’hidrogen i sigui adjacent a un grup carbonil, a través d’un procés d’enolització.

->epimerita

epimerita

f ZOOL En els artròpodes, esclerita posterior, diferenciada a partir de les pleurites.

->epimeró

epimeró

m ZOOL Epimerita.

->epimisi

epimisi

m ANAT ANIM 1 Beina fibrosa de teixit conjuntiu que envolta un múscul.

2 Perimisi extern.

->epímone

■epímone

[del gr. epimonḗ ‘insistència, perseverança’, der. de epiménō ‘insistir, perseverar’, i aquest, de ménō ‘romandre’]

f RET Figura que consisteix a repetir sense interval una mateixa paraula per donar èmfasi al que hom diu o a intercalar diferents vegades en una composició poètica un mateix vers o una mateixa expressió.

->epimòrfic

epimòrfic -a

adj BIOL i ZOOL Relatiu o pertanyent a l’epimorfosi.

->epimorfisme

■epimorfisme

m ÀLG Morfisme exhaustiu.

->epimorfosi

epimorfosi

f 1 BIOL Procés de migració, proliferació i diferenciació de cèl·lules que té lloc a la part amputada d’un òrgan, membre o regió del cos.

2 ZOOL Tipus de creixement que presenten les larves d’alguns miriàpodes que en néixer posseeixen ja la segmentació i el nombre definitiu de potes.

->epinàstia

epinàstia

Part. sil.: e_pi_nàs_ti_a

f FISIOL VEG Creixement desmesurat dels teixits de la part superior d’un òrgan, causat per factors diversos, com ara la gravetat, certes substàncies químiques, la llum, etc.

->epinefrina

epinefrina

f BIOQ, FISIOL ANIM i FARM Adrenalina.

->epineure

epineure

Part. sil.: e_pi_neu_re

ZOOL 1 adj Dit de l’animal metazou.

2 m Triploblàstic celomat que presenta el tub nerviós en posició dorsal respecte al tub digestiu.

->epinici

epinici

[del ll. epinicion, i aquest, del gr. epiníkion, íd., der. de níkē ‘victòria’]

m POÈTICA 1 Cant de victòria.

2 Himne triomfal.

->epiontologia

epiontologia

Part. sil.: e_pi_on_to_lo_gi_a

f BIOGEOG Part de la biogeografia que estudia la gènesi de les àrees.

->epipaleolític

■epipaleolític -a

Part. sil.: e_pi_pa_le_o_lí_tic

PREHIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’epipaleolític.

2 m Període de la prehistòria, comprès entre el paleolític i el neolític, i durant el qual predominà una economia depredadora.

->epipàstic

■epipàstic -a

adj QUÍM Susceptible d’ésser usat com a pólvores assecants.

->epipèdon

■epipèdon

m PEDOL Horitzó superior de la superfície d’un sòl, ric en matèria orgànica.

->epipètal

epipètal -a

adj BOT Que es troba sobre els pètals.

->epiplasma

epiplasma

m BOT Substància que envolta les ascòspores dins l’asc.

->epiplast

epiplast

m BOT En les esquizofícies, corpuscle refringent ric en proteïnes i glicoproteïnes.

->epiplerosi

■epiplerosi

f PAT Repleció excessiva.

->epipleura

epipleura

Part. sil.: e_pi_pleu_ra

f ENTOM Vora lateral i doblegada dels èlitres dels coleòpters.

->epipló

■epipló

[del gr. epíploon, íd., literalment ‘surador’]

m ANAT ANIM Replec del peritoneu; va d’una víscera a l’altra, unint-les, i conté teixit adipós i elements vasculars i limfàtics.

->epiplo-

■epiplo-

Forma prefixada del mot epipló. Ex.: epiploitis.

->epiploic

■epiploic -a

Part. sil.: e_pi_ploic

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’epipló.

->epíploon

■epíploon

Part. sil.: e_pí_plo_on

m ANAT ANIM Epipló.

->epipodi

epipodi

m ZOOL Part distal i externa dels apèndixs dels crustacis en forma de làmina membranosa que origina les brànquies.

->epiprotozoic

epiprotozoic -a

Part. sil.: e_pi_pro_to_zoic

ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’epiprotozoic.

2 m Unitat del proterozoic amb categoria d’eratema (o era).

->epiqueia

■epiqueia

Part. sil.: e_pi_que_ia

[del b. ll. epikeia (epikia), i aquest, del gr. epieíkeia ‘equitat’, der. de epieikḗs ‘mesurat, equitatiu’]

f ÈTIC Aplicació moderada i prudent d’una llei o principi atenent a les circumstàncies personals, de lloc i de temps.

->epiquerema

■epiquerema

[del ll. epichirēma, i aquest, del gr. epikheírēma, íd., der. de epikheiréō ‘emprendre, argumentar’, i aquest, de kheír ‘mà’]

m LÒG Sil·logisme en què les premisses o una premissa van acompanyades de proves.

->epirogènesi

■epirogènesi

f GEOL Moviment tectònic d’elevació i d’enfonsament de grans extensions de l’escorça terrestre que no produeix cap plegament ni origina noves estructures en les roques.

->epirogènic

epirogènic -a

adj GEOL Relatiu o pertanyent a l’epirogènesi.

->epirota

■epirota

1 adj i m i f De l’Epir (regió de Grècia) o de l’epirota (dialecte).

2 m LING Dialecte del grec antic parlat al NW de l’Epir.

->episcopal

■episcopal

[del ll. ecl. episcopalis, íd.]

1 adj Relatiu o pertanyent al bisbe.

2 adj i m i f PROTEST Episcopalià.

->episcopalià

■episcopalià -ana

Part. sil.: e_pis_co_pa_li_à

[de episcopal]

PROTEST 1 adj Relatiu o pertanyent als episcopalians o a llur doctrina.

2 m i f Membre d’una església estructurada episcopalment, el tret característic de la qual és una organització de base jeràrquica, al cim de la qual hi ha la figura del bisbe.

3 m i f Membre de l’Església Episcopaliana.

->episcopalisme

episcopalisme

[de episcopal]

m CRIST Corrent teològic que accentua el paper de l’episcopat dins l’estructura eclesial.

->episcopalment

■episcopalment

[de episcopal]

adv D’una manera episcopal.

->episcopat

■episcopat

[del ll. ecl. episcopatus, íd., der. de episcŏpus ‘bisbe’]

m CRIST 1 Grau superior del sagrament de l’orde.

2 Dignitat, càrrec de bisbe.

3 Època i durada del govern d’un bisbe.

4 Conjunt de tots els bisbes d’una Església, d’un país o de tot el món.

->episcopi

■episcopi

m ÒPT Projector emprat per a formar imatges d’un objecte opac, suficientment il·luminat, sobre una pantalla.

->episcòpia

episcòpia

Part. sil.: e_pis_cò_pi_a

f ÒPT Projecció d’imatges mitjançant un episcopi.

->episcopologi

■episcopologi

[del ll. ecl. episcopologium, íd., de episcŏpus i logium ‘recull, col·lecció’, del gr. lógion, íd.]

m HIST ECL Llista de bisbes d’una diòcesi.

->episema

episema

[de epi- i el gr. sẽma ‘signe’]

m MÚS 1 En la notació neumàtica, petit signe vertical que, damunt un neuma, en modificava el sentit en forma que no ha estat totalment determinada.

2 Signe rítmic adoptat per l’escola de Solesmes de cant gregorià: quan és vertical indica l’ictus, i quan és horitzontal, l’allargament d’una nota.

->episemema

■episemema

[de epi-, el gr. sẽma ‘signe’ i -ema]

m LING En distribucionalisme, significat corresponent a la unitat mínima de significació d’una forma tàctica gramatical, anomenada tagmema.

->episemon

■episemon

m ESCR Signe (ς) que representa el número sis.

->episil·logisme

episil·logisme

[de epi- i sil·logisme]

m LÒG Sil·logisme que té per premissa la conclusió d’un sil·logisme anterior.

->episio-

episio-

Forma prefixada del mot grec epísion, que significa ‘pubis, vulva’. Ex.: episiotomia, episioplàstia.

->episiotomia

episiotomia

Part. sil.: e_pi_si_o_to_mi_a

f OBST Intervenció obstètrica que consisteix a fer una incisió a la part lateral de la vulva i que és practicada en el moment del part per tal d’evitar una esquinçada del perineu.

->episodi

■episodi

[del gr. epeisódion ‘part d’una tragèdia compresa entre dos cors; accessori’, der. de eísodos ‘entrada’, i aquest, de odós ‘camí’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 Esdeveniment que s’enllaça més o menys amb uns altres que formen un tot o conjunt.

2 LIT Part d’una obra narrativa, dramàtica o èpica que s’integra en un conjunt més ampli, però que manté, alhora, les característiques pròpies.

3 LIT Acció secundària en un poema èpic o dramàtic, novel·la, etc.

4 MÚS 1 Part de transició de la fuga que n’és l’element menys sever.

2 p ext Fragment de caràcter lliure que separa els temes d’una composició musical.

5 TEAT Cadascuna de les parts dialogades en què es divideix la tragèdia grega.

->episodiar

■episodiar

Part. sil.: e_pi_so_di_ar

[de episodi]

v intr LIT Narrar, escriure, episodis.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: episodiar

GERUNDI: episodiant

PARTICIPI: episodiat, episodiada, episodiats, episodiades

INDICATIU PRESENT: episodio, episodies, episodia, episodiem, episodieu, episodien

INDICATIU IMPERFET: episodiava, episodiaves, episodiava, episodiàvem, episodiàveu, episodiaven

INDICATIU PASSAT: episodií, episodiares, episodià, episodiàrem, episodiàreu, episodiaren

INDICATIU FUTUR: episodiaré, episodiaràs, episodiarà, episodiarem, episodiareu, episodiaran

INDICATIU CONDICIONAL: episodiaria, episodiaries, episodiaria, episodiaríem, episodiaríeu, episodiarien

SUBJUNTIU PRESENT: episodiï, episodiïs, episodiï, episodiem, episodieu, episodiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: episodiés, episodiessis, episodiés, episodiéssim, episodiéssiu, episodiessin

IMPERATIU: episodia, episodiï, episodiem, episodieu, episodiïn

->episòdic

■episòdic -a

[de episodi]

adj 1 1 Relatiu o pertanyent a un episodi.

2 Compost d’episodis, de narracions independents les unes de les altres.

2 Circumstancial, incidental.

->episòdicament

■episòdicament

[de episòdic]

adv A la manera d’un episodi.

->episoma

■episoma

m GEN Material genètic d’ADN que es pot presentar integrat en el cromosoma o en el genòfor o bé de forma autònoma en el citoplasma.

->epispàdies

■epispàdies

Part. sil.: e_pis_pà_di_es

m PAT Anomalia congènita de la uretra masculina caracteritzada perquè aquesta desemboca a la cara dorsal del penis.

->epispàstic

■epispàstic -a

adj 1 MED Dit d’aquelles substàncies irritants que determinen damunt la pell una lesió, fent-la enrogir o produint butllofes plenes de serositat.

2 Vesicant.

->episperma

■episperma

m BOT Coberta de la llavor que prové dels teguments del primordi seminal.

->epispèrmic

epispèrmic -a

adj BOT 1 Relatiu o pertanyent a l’episperma.

2 Que és sobre la llavor.

->epispori

epispori

m BOT 1 Perispori.

2 Membrana externa de qualsevol espora.

->epístasi

■epístasi

f GEN Fenomen que consisteix en l’emmascarament per un gen (epistàtic) del genotip corresponent a un altre gen (hipostàtic) no al·lel del primer.

->epistàtic

■epistàtic -a

adj GEN Relatiu o pertanyent a l’epístasi.

->epistaxi

■epistaxi

f PAT Hemorràgia nasal deguda sovint a la ruptura, espontània o no, d’un vas superficial de la mucosa nasal.

->episteme

episteme

[del gr. epistḗmē ‘saber, coneixement’]

f FILOS Coneixement que hom assoleix mitjançant l’intel·lecte i que aspira a ésser cert i veritable.

->epistèmic

■epistèmic -a

adj FILOS i LING Relatiu o pertanyent a l’episteme o a les creences. Subjecte epistèmic. Modalitat epistèmica. Verb epistèmic.

->epistemologia

■epistemologia

Part. sil.: e_pis_te_mo_lo_gi_a

[del gr. epistḗmē ‘saber, coneixement’, der. de epístamai ‘saber, conèixer’, i -logia]

f FILOS Ciència que tracta dels mètodes, fonaments i valor del coneixement.

->epistemològic

■epistemològic -a

[de epistemologia]

adj FILOS Relatiu o pertanyent a l’epistemologia.

->episterna

episterna

f ZOOL Episternita.

->episternita

episternita

f ZOOL En els artròpodes, esclerita anterior, diferenciada a partir de les pleurites.

->epistili

epistili

[del gr. epistýlion, íd.]

m ARQUIT 1 Arquitrau de pedra.

2 pl Conjunt del coronament d’un edifici, compost per arquitrau, fris i cornisa.

->epístola

■epístola

[del ll. epĭstŭla, i aquest, del gr. epistolḗ, íd., der. de epistéllō ‘enviar un missatge’, i aquest, de stéllō ‘preparar, enviar’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 1 Lletra adreçada als absents.

2 [en majúscula] esp BÍBL Cadascuna de les vint-i-una cartes atribuïdes a diversos apòstols i que formen part del Nou Testament. Les Epístoles de sant Pau. L’Epístola als Romans.

2 LIT Composició, sovint en vers (en metres diversos), elaborada en forma de lletra, sobre temes diversos: filosòfics, morals, satírics o religiosos gairebé sempre.

3 LITÚRG 1 Fragment del Nou Testament (generalment, d’alguna de les Epístoles) que, en la missa, és llegit o cantat abans de l’Evangeli.

2 banda (ocostat) de l’epístola Banda dreta d’una església, mirant a l’altar, corresponent a l’ambó o trona des d’on es cantava l’epístola. Les capelles de la banda de l’epístola.

3 epístola farcida Epístola amplificada mitjançant un “farciment" al començ, a la fi o entremig del text llatí habitual, que hom cantava durant la missa.

->epistolar

■epistolar

[de epístola; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a les cartes o lletres. Correspondència epistolar.

2 gènere epistolar LIT Modalitat literària basada en la correspondència entre escriptors, o artistes en general, o bé en produccions literàries escrites en forma epistolar però que no formen part d’una correspondència estricta.

->epistolari

■epistolari

[de epístola; 1a FONT: 1839, DLab.]

m LIT 1 Col·lecció d’epístoles.

2 Col·lecció de cartes que, bé que privades, són notables a causa de l’interès general de llur contingut.

3 Col·lecció de cartes d’una mateixa època, escrites sobre temes similars o no i aplegades per tal d’ésser publicades.

4 LITÚRG epistoler 2.

->epistolarment

■epistolarment

[de epistolar]

adv En forma epistolar.

->epistoler

■epistoler

[de epístola; 1a FONT: 1436]

m LITÚRG 1 Lector que, a la missa, era encarregat de llegir l’epístola.

2 Llibre que conté les epístoles que hom llegeix a la missa.

->epistològraf

■epistològraf -a

[de epístola i -graf]

m i f Persona que conrea el gènere epistolar.

->epistoma

epistoma

m PAT Tumor bronquial originat a partir de les glàndules de la paret dels bronquis principals.

->epístoma

epístoma

f ENTOM Peça petita situada a la part anterior del cap, que abraça el labre per davant.

->epístrofe

■epístrofe

f RET Conversió.

->epitafi

■epitafi

[del ll. td. epĭthaphĭum, íd., i aquest, del gr. epitáphios ‘fúnebre’ (tò epitáphion (epígramma) ‘(inscripció) fúnebre, epitafi’), der. de táphos ‘sepultura’, i aquest, de tháptō ‘enterrar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Inscripció sepulcral.

->epitalami

■epitalami

[del ll. epithalamion (-ium), i aquest, del gr. epithalámion, íd.]

m POÈTICA Poema nupcial escrit en metres diversos.

->epitalàmic

■epitalàmic -a

[de epitalami]

adj 1 ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’epitàlem.

2 Relatiu o pertanyent a l’epitalami.

->epitàlem

■epitàlem

m ANAT ANIM Part del diencèfal situada immediatament per damunt i darrere del tàlem.

->epítasi

epítasi

Hom.: epítesi

[del gr. epítasis ‘extensió’, der. de epiteínō ‘estendre’]

f TEAT Part del poema dramàtic que segueix la pròtasi i precedeix la catàstrofe.

->epitàxia

■epitàxia

Part. sil.: e_pi_tà_xi_a

f 1 CRISTAL·L Fenomen consistent en el creixement orientat de dues espècies cristal·lines diferents.

2 ELECTRÒN Tècnica de creixement de cristalls consistent en la deposició d’àtoms del material desitjat sobre un substrat.

->epitaxial

■epitaxial

Part. sil.: e_pi_ta_xi_al

adj CRISTAL·L i ELECTRÒN Relatiu o pertanyent a l’epitàxia.

->epiteca

epiteca

f BOT 1 Teca superior del frústul de les diatomees que encaixa externament amb l’altra, anomenada hipoteca.

2 Meitat apical de la membrana cel·lulòsica de les dinoflagel·lades.

->epiteci

epiteci

m BOT Superfície del disc de l’apoteci formada per la part superior de les paràfisis i dels ascs que constitueixen l’himeni.

->epiteli

■epiteli

[de epi- i el gr. thẽlys ‘femení; delicat, tendre’, der. de thēlḗ ‘mugró, mamella’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m HISTOL Teixit que recobreix les superfícies externes i internes del cos.

->epitelial

■epitelial

Part. sil.: e_pi_te_li_al

[de epiteli]

adj HISTOL Relatiu o pertanyent a l’epiteli.

->epitèlic

■epitèlic -a

[de epiteli]

adj HISTOL Epitelial.

->epitelioma

■epitelioma

Part. sil.: e_pi_te_li_o_ma

m PAT Neoformació d’origen epitelial, de natura benigna o maligna.

->epitema

epitema

m BOT Grup de cèl·lules parenquimàtiques que secreten aigua i formen part de certs tipus d’hidatode.

->epítema

■epítema

m FARM Qualsevol medicament tòpic, llevat dels ungüents i emplastres.

->epitermal

■epitermal

adj GEOL Dit de les venes i jaciments minerals formats per aigües calentes de poca profunditat i temperatura.

->epítesi

■epítesi

Hom.: epítasi

[del gr. epíthesis ‘imposició’, der. de thésis ‘acció de posar’, i aquest, de títhēmi ‘posar’]

f LING Paragoge.

->epítet

■epítet

[del ll. epithĕton, i aquest, del gr. epítheton ‘afegit’]

m 1 GRAM Nom donat a l’adjectiu quan no funciona com a especificador respecte al substantiu que completa ni aporta al context on apareix cap contingut significatiu essencial.

2 p ext Qualificació elogiosa o injuriosa donada a algú.

->epítim

epítim

m BOT Cuscuta.

->epítom

■epítom

[del gr. epitomḗ ‘escurçament’, der. de témnō ‘tallar’]

m 1 Compendi d’una obra extensa fet amb una finalitat didàctica.

2 Obra en la qual són donades les nocions més elementals sobre una matèria.

->epítop

■epítop

m MED i FISIOL ANIM Determinant antigènic que, a causa de la seva estructura, és fixat pel lloc d’unió complementari d’un anticòs i que determina l’especificitat de la unió antigen-anticòs.

->epítrit

epítrit

[del gr. epítritos, íd., der. de trítos ‘tercer’]

m MÈTR Peu que consta de tres síl·labes llargues i una de curta.

->epitròclea

epitròclea

Part. sil.: e_pi_trò_cle_a

f ANAT Prominència de la part inferior i interna de l’húmer, damunt la tròclea, en la qual s’insereix el tendó comú dels músculs epitroclears.

->epítrop

epítrop -a

adj BOT Dit del primordi seminal anàtrop en què, si és dret, el micròpil mira cap a la base de l’ovari i, si és invers, mira cap a dalt.

->epítrope

epítrope

f RET Concessió.

->epizona

■epizona

m GEOL Zona del metamorfisme on els processos mecànic i químic formen principalment els silicats hidratats.

->epizoocor

epizoocor -a

Part. sil.: e_pi_zo_o_cor

adj BOT Dit dels vegetals les diàspores dels quals es disseminen fixades a l’exterior del cos d’un animal que actua com a agent de transport.

->epizoòtia

■epizoòtia

Part. sil.: e_pi_zo_ò_ti_a

f VETER Malaltia contagiosa que afecta un gran nombre d’animals d’una o més espècies en un extens territori i es transmet amb gran rapidesa.

->epizoòtic

■epizoòtic -a

Part. sil.: e_pi_zo_ò_tic

adj VETER Relatiu o pertanyent a l’epizoòtia.

->epizou

■epizou

Part. sil.: e_pi_zou

[de epi- i -zou]

m BIOL Paràsit que viu sobre el cos d’altres animals.

->època

■època

[del gr. epokhḗ ‘parada; període, era’, der. de epékhō ‘estar al damunt; ocupar un lloc’, i aquest, de ékhō ‘tenir’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Data memorable en què acaba un ordre de fets i en comença un altre. El naixement de Crist és l’època del món cristià.

2 1 Espai de temps comprès entre dues dates memorables. L’època medieval va de la destrucció de l’imperi Romà a la caiguda de Constantinoble.

2 p ext Qualsevol espai de temps amb relació a un esdeveniment, una feina important, la vida d’una persona, etc. En l’època en què va néixer el meu primer fill. L’època de la verema. Ha estat l’època més difícil de la meva vida.

3 ESTRATIG Unitat geocronològica de rang superior a edat i inferior a període.

4 d’època Dit de les coses (vestuari, mobiliari, etc.) pròpies del temps al qual hom ha fet referència. Teatre medieval amb vestits d’època.

5 fer època Tenir, una cosa, molta ressonància i influència.

3 ASTR Instant origen que és emprat com a data de referència en els sistemes de coordenades astronòmiques.

->epode

■epode

[del ll. epōdos, i aquest, del gr. epōdós, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

m POÈTICA 1 Part d’una obra lírica que segueix l’estrofa i l’antístrofa.

2 Combinació mètrica composta d’un vers llarg i un vers curt.

->epokhé

epokhé^* [epoxé]

[gr ] f FILOS 1 Suspensió del judici.

2 En Husserl, suspensió del judici sobre l’existència de les realitats del món.

->epònim

■epònim -a

[de epi- i -ònim; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj i m MIT, HIST i LIT 1 Personatge real o fictici el nom del qual designa un poble o una ciutat o país, tota una època o àdhuc un moviment literari, artístic, etc.

2 Personatge el nom del qual és aplicat a la representació d’un fet abstracte, normalment una qualitat o un defecte que posseeixi aquest personatge.

->epopeia

■epopeia

Part. sil.: e_po_pe_ia

[del gr. epopoiĩa ‘poema èpic’, der. de poiéō ‘fer’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f LIT 1 Poema narratiu extens que desenvolupa accions heroiques, sovint llegendàries.

2 Conjunt de poemes que constitueixen la tradició èpica d’un poble.

->epoxi-

epoxi-

QUÍM Prefix que assenyala la presència del grup epòxid en la molècula d’un compost.

->epòxid

■epòxid

m 1 QUÍM ORG 1 Compost orgànic que conté el grup epòxid.

2 grup epòxid Grup que conté un àtom d’oxigen enllaçat amb dos de carboni.

2 PLÀST Polímer obtingut per condensació d’un compost epòxid i un fenol.

->epoxidació

■epoxidació

Part. sil.: e_po_xi_da_ci_ó

f QUÍM ORG Reacció mitjançant la qual un grup insaturat de tipus olefínic es converteix d’agent oxidant en el grup epòxid.

->èpsilon

■èpsilon

[del gr. epsilón o epsilón ‘e breu, simple’]

f Nom de la cinquena lletra de l’alfabet grec [ε Ε].

->epsomita

■epsomita

f MINERAL Sulfat de magnesi hidratat, MgSO₄·7H₂O, mineral que cristal·litza en el sistema ròmbic.

->epúlide

epúlide

f PAT Tumor que té punt de partida al maxil·lar i al seu periosti.

->epuló

■epuló

[del ll. epŭlo, -ōnis, íd., der. del ll. epŭlum ‘banquet]

m 1 HIST A la Roma clàssica, membre del col·legi sacerdotal encarregat de celebrar el banquet sacrificial en honor de Júpiter.

2 p ext Persona donada al vici de la gola, que menja excessivament.

->equabilitat

■equabilitat

[del ll. aequabilĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’equable.

->equable

■equable

[del ll. aequabĭlis ‘igualable’]

adj Uniforme. Moviment equable.

->equablement

■equablement

[de equable]

adv D’una manera equable; uniformement.

->equació

■equació

Part. sil.: e_qua_ci_ó

[del ll. aequatio, -ōnis ‘igualació’; 1a FONT: s. XIV]

f 1 MAT 1 Igualtat entre dues expressions matemàtiques que contenen alguna variable.

2 sistema d’equacions Conjunt d’equacions que han d’ésser satisfetes per un mateix conjunt de valors de les variables.

2 ASTR 1 Correcció o quantitat que cal tenir en compte en relacionar la posició d’un astre amb la que tindria si posseïa un moviment uniforme.

2 equació anual Pertorbacions observables en alguns elements de l’òrbita de la Lluna i que es reprodueixen en un període d’un any.

3 equació del centre Diferència entre l’anomalia veritable del Sol i la seva anomalia mitjana.

4 equació del temps Diferència entre el temps veritable i el temps mitjà.

5 equació personal Correcció que cal fer a les observacions o mesures de precisió efectuades per un observador i que són distintes per a distints observadors.

3 QUÍM Representació, mitjançant símbols químics, dels canvis dels àtoms i de les molècules dels elements que intervenen en una reacció química.

4 equació de balanç ECON Relació lineal que representa les combinacions possibles de quantitats que un consumidor pot adquirir de dos béns, fixats la seva venda i els preus dels béns.

->equador

■equador

[del b. ll. aequator, -ōris ‘que iguala’, aplicat al cercle terrestre; en ll. ant. ‘controlador de moneda’; 1a FONT: 1839, DLab.]

m 1 1 GEOM Cercle que talla perpendicularment, per la meitat, els meridians d’una superfície de revolució, és a dir, que és el màxim dels seus paral·lels.

2 esp GEOG Cercle màxim imaginari de l’esfera terrestre que passa pel centre de la Terra, perpendicular a la línia dels pols.

3 equador celeste ASTR Cercle màxim de l’esfera celeste determinat per la intersecció de l’esmentada esfera amb un pla perpendicular a l’eix del món.

4 equador galàctic ASTR Cercle màxim de l’esfera celeste determinat per la intersecció de l’esmentada esfera amb un pla perpendicular a l’eix que passa pels pols galàctics.

2 equador magnètic MAGNET Línia ideal sobre la superfície terrestre on la inclinació de l’agulla magnètica és nul·la.

3 equador tèrmic CLIMAT Línia de màximes temperatures, de posició variable entre els 5° i 10° N, segons les estacions de l’any.

->equalitzador

■equalitzador

m 1 ELECTRÒN 1 Circuit electrònic destinat a igualar o a fer constants les característiques d’amplitud o de fase, en funció de la freqüència, d’un equip o aparell en què són necessàries aquestes variacions a fi de millorar-ne la qualitat.

2 p ext Qualsevol aparell o circuit que fa variar l’amplitud i la fase amb la freqüència sense haver de fer constants les variables amplitud i fase.

2 ELECTROAC Aparell auxiliar dels sistemes de reproducció de so que permet de modificar la tonalitat dels sons mitjançant una sèrie de controls, cadascun dels quals actua sobre una part de l’espectre sonor, cobrint entre tots tot l’espectre.

->equalitzar

equalitzar

v tr 1 ELECTRÒN Modificar certes característiques d’un senyal elèctric mitjançant un equalitzador.

2 ÒPT Millorar una imatge de manera que a cada nivell d’intensitat hi hagi un nombre aproximadament igual de pícsels.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equalitzar

GERUNDI: equalitzant

PARTICIPI: equalitzat, equalitzada, equalitzats, equalitzades

INDICATIU PRESENT: equalitzo, equalitzes, equalitza, equalitzem, equalitzeu, equalitzen

INDICATIU IMPERFET: equalitzava, equalitzaves, equalitzava, equalitzàvem, equalitzàveu, equalitzaven

INDICATIU PASSAT: equalitzí, equalitzares, equalitzà, equalitzàrem, equalitzàreu, equalitzaren

INDICATIU FUTUR: equalitzaré, equalitzaràs, equalitzarà, equalitzarem, equalitzareu, equalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: equalitzaria, equalitzaries, equalitzaria, equalitzaríem, equalitzaríeu, equalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: equalitzi, equalitzis, equalitzi, equalitzem, equalitzeu, equalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: equalitzés, equalitzessis, equalitzés, equalitzéssim, equalitzéssiu, equalitzessin

IMPERATIU: equalitza, equalitzi, equalitzem, equalitzeu, equalitzin

->equànime

■equànime

[del ll. td. aequanĭmis, íd., de aequus animus ‘ànim igual’]

adj 1 Que és sempre d’ànim serè i just en tots els casos i envers tothom.

2 p ext Propi d’una persona equilibrada i justa. Una opinió equànime. Una actitud equànime.

->equànimement

■equànimement

[de equànime]

adv D’una manera equànime, amb equanimitat.

->equanimitat

■equanimitat

[del ll. aequanimĭtas, -ātis, íd.]

f Qualitat d’equànime.

->equant

■equant

1 adj CRISTAL·L Dit de l’hàbit cristal·lí que presenta cristalls de les mateixes dimensions, de manera que s’acosten als políedres perfectes.

2 m ASTR Punt imaginari emprat en una modificació del sistema ptolemaic realitzada per tal de poder explicar les anomalies que presentaven els moviments planetaris en el model primitiu d’aquell sistema.

->equatoguineà

equatoguineà -ana

Part. sil.: e_qua_to_gui_ne_à

adj i m i f De Guinea Equatorial (estat d’Àfrica).

->equatorià

■equatorià -ana

Part. sil.: e_qua_to_ri_à

adj i m i f De l’Equador (estat d’Amèrica).

->equatorial

■equatorial

Part. sil.: e_qua_to_ri_al

[formació culta analògica sobre la base del ll. aequator, -ōris]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’equador.

2 clima equatorial CLIMAT Clima humit i calorós característic de les terres pròximes a l’equador.

->equeneids

■equeneids

Part. sil.: e_que_neids

m ICT 1 pl Família de peixos teleostis de l’ordre dels equeneïformes, que inclou la rèmora.

2 sing Peix de la família dels equeneids.

->equeneïformes

equeneïformes

Part. sil.: e_que_ne_ï_for_mes

m ZOOL 1 pl Ordre de peixos teleostis que es caracteritzen pel fet de presentar un òrgan adhesiu al cap en forma de ventosa.

2 sing Peix de l’ordre dels equeneïformes.

->eqüestre

■eqüestre

Part. sil.: e_qües_tre

[del ll. equester, -tris, íd., der. de equus ‘cavall’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Relatiu o pertanyent als cavallers. Orde eqüestre.

2 1 Relatiu o pertanyent al cavall.

2 circ eqüestre ESPECT Local a propòsit per a les exhibicions d’una companyia eqüestre.

3 companyia eqüestre ESPECT Companyia composta de gent que fa exercicis amb cavalls, acròbates, etc.

3 Que representa una persona a cavall. Estàtua eqüestre.

->equí¹

■equí¹

Hom.: aquí

[del ll. echīnus, i aquest, del gr. ekhĩnos ‘eriçó’]

m ARQUIT Part del capitell dòric situada entre l’àbac i el collarí.

->equí²

■equí² -ina

Hom.: aquí

[del ll. equinus, -a, -um ‘propi del cavall’, der. de equus ‘cavall’]

adj 1 Relatiu o pertanyent als equins.

2 bestiar equí RAM Bestiar integrat per cavalls, egües, poltres, ases, someres, muls i zebres.

->equi-

■equi-

Forma prefixada del mot llatí aequus, que significa ‘igual’. Ex.: equidistar, equinocci, equilàter.

->equiangle

■equiangle

Part. sil.: e_qui_an_gle

[del ll. td. aequiangŭlus, -a, -um ‘que té els mateixos angles’]

adj GEOM Equiangular.

->equiangular

■equiangular

Part. sil.: e_qui_an_gu_lar

[del ll. aequiangularis, íd.]

adj GEOM Dit de la figura o cos geomètric que té els seus angles iguals.

->eqüicultura

■eqüicultura

f ZOOT Cria i explotació de cavalls.

->equidistància

■equidistància

Part. sil.: e_qui_dis_tàn_ci_a

[de equidistant; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Qualitat d’equidistant.

2 CARTOG Separació entre dues corbes de nivell dependent de l’escala del mapa i dels tipus de relleu.

->equidistant

■equidistant

[del ll. aequidistans, -ntis, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj Que equidista.

->equidistantment

■equidistantment

[de equidistant]

adv A igual distància.

->equidistar

■equidistar

[de equi- i distar (ll. distare); 1a FONT: 1839, DLab.]

v intr Distar igualment, ésser a la mateixa distància.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equidistar

GERUNDI: equidistant

PARTICIPI: equidistat, equidistada, equidistats, equidistades

INDICATIU PRESENT: equidisto, equidistes, equidista, equidistem, equidisteu, equidisten

INDICATIU IMPERFET: equidistava, equidistaves, equidistava, equidistàvem, equidistàveu, equidistaven

INDICATIU PASSAT: equidistí, equidistares, equidistà, equidistàrem, equidistàreu, equidistaren

INDICATIU FUTUR: equidistaré, equidistaràs, equidistarà, equidistarem, equidistareu, equidistaran

INDICATIU CONDICIONAL: equidistaria, equidistaries, equidistaria, equidistaríem, equidistaríeu, equidistarien

SUBJUNTIU PRESENT: equidisti, equidistis, equidisti, equidistem, equidisteu, equidistin

SUBJUNTIU IMPERFET: equidistés, equidistessis, equidistés, equidistéssim, equidistéssiu, equidistessin

IMPERATIU: equidista, equidisti, equidistem, equidisteu, equidistin

->equidna

■equidna

[del gr. ékhidna ‘escurçó’, confós segurament amb ekhĩnos ‘eriçó’]

m ZOOL Mamífer de l’ordre dels monotremes, de la família dels taquiglòssids (Tachyglossus aculeatus), semblant a l’eriçó, propi d’Austràlia i de Tasmània.

->equídnids

equídnids

m pl ZOOL Taquiglòssids.

->èquids

■èquids

[del ll. equus ‘cavall’ i -id]

m ZOOL 1 pl Família de mamífers de l’ordre dels perissodàctils que comprèn el cavall, l’ase i les zebres.

2 sing Mamífer de la família dels èquids.

->equiennal

■equiennal

Part. sil.: e_qui_en_nal

adj SILV Dit de la massa forestal integrada majoritàriament per individus de la mateixa edat.

->equifacial

equifacial

Part. sil.: e_qui_fa_ci_al

adj BOT Dit de la fulla en què ambdues cares tenen el mateix aspecte.

->equilàter

■equilàter -a

[del ll. aequilatĕrus, -a, -um, íd.]

adj GEOM Dit de la figura o cos geomètric que té els seus costats o arestes iguals.

->equilateral

■equilateral

[del ll. aequilateralis, íd.]

adj GEOM Equilàter.

->equilibrador

■equilibrador -a

[de equilibrar]

adj Que equilibra.

->equilibrament

■equilibrament

[de equilibrar]

m 1 1 Acció d’equilibrar o equilibrar-se;

2 l’efecte.

2 TECNOL Acció d’anul·lar en un cos o en un mecanisme, que ha de girar a gran velocitat, la resultant de les forces centrífugues i llur moment resultant respecte a l’eix de rotació per tal d’evitar que es produeixin vibracions.

->equilibrar

■equilibrar

[de equilibri; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 1 tr Posar en equilibri. Equilibrar dues forces oposades. Equilibrar els ingressos i les despeses.

2 pron Equilibrar-se dues forces, dues influències.

2 tr TECNOL Efectuar un equilibrament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equilibrar

GERUNDI: equilibrant

PARTICIPI: equilibrat, equilibrada, equilibrats, equilibrades

INDICATIU PRESENT: equilibro, equilibres, equilibra, equilibrem, equilibreu, equilibren

INDICATIU IMPERFET: equilibrava, equilibraves, equilibrava, equilibràvem, equilibràveu, equilibraven

INDICATIU PASSAT: equilibrí, equilibrares, equilibrà, equilibràrem, equilibràreu, equilibraren

INDICATIU FUTUR: equilibraré, equilibraràs, equilibrarà, equilibrarem, equilibrareu, equilibraran

INDICATIU CONDICIONAL: equilibraria, equilibraries, equilibraria, equilibraríem, equilibraríeu, equilibrarien

SUBJUNTIU PRESENT: equilibri, equilibris, equilibri, equilibrem, equilibreu, equilibrin

SUBJUNTIU IMPERFET: equilibrés, equilibressis, equilibrés, equilibréssim, equilibréssiu, equilibressin

IMPERATIU: equilibra, equilibri, equilibrem, equilibreu, equilibrin

->equilibrat

■equilibrat -ada

[de equilibrar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Dit de la persona o cosa les qualitats, les parts constituents, etc., de la qual estan ben distribuïdes. Un esperit equilibrat. Un home equilibrat.

->equilibratge

■equilibratge

[de equilibrar]

m TECNOL Equilibrament.

->equilibri

■equilibri

[del ll. aequilibrium, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 1 FÍS Estat de repòs o de moviment uniforme d’un cos.

2 equilibri dinàmic MEC Estat d’un cos quan la resultant de les forces externes que actuen sobre ell es contraresta amb les forces d’inèrcia.

3 equilibri electrostàtic ELECT Estat d’un cos conductor en què el camp elèctric és nul en tots els punts del seu interior.

4 equilibri estàtic MEC Estat d’un cos sotmès a un sistema de forces que compleixen els principis de l’estàtica.

5 equilibri radioactiu FÍS ATÒM Estat d’un cos radioactiu que es desintegra emetent àtoms radioactius, de manera que el nombre d’àtoms emesos coincideix amb el nombre d’àtoms que es tornen a desintegrar.

6 equilibri termodinàmic TERMO Estat d’un cos o sistema termodinàmic en el qual les variables termodinàmiques d’estat (pressió, temperatura, etc.) tenen el mateix valor en tots els punts del sistema.

2 p ext 1 Harmonia o proporció en la distribució de les coses, entre actituds, qualitats morals, etc. Establir l’equilibri entre els ingressos i les despeses. El difícil equilibri entre la disciplina i la condescendència.

2 GRÀF Distribució dels diversos elements d’una pàgina per tal d’aconseguir una disposició harmònica.

3 PSIQ Integració dels processos psíquics.

3 ECON 1 equilibri econòmic Situació d’un sistema econòmic en què les variables rellevants es mantenen constants i no existeixen tendències que forcin un canvi.

2 equilibri pressupostari Igualació comptable dels ingressos i les despeses.

4 1 ESPECT Exercici gimnàstic i circense consistent a adoptar posicions difícils, tot mantenint l’equilibri, com a atracció del públic.

2 fer equilibris Fer moviments estranys, contorsions o adoptar posicions forçades per no perdre l’equilibri. Després de fer tants equilibris, encara ha caigut.

3 fer equilibris fig Amb aquests sous, han de fer molts equilibris per arribar a fi de mes.

5 equilibri biològic (o ecològic) ECOL Estat que assoleix o tendeix a assolir un ecosistema determinat, de forma que les espècies animals i vegetals que l’integren es mantenen constants en el nombre o en llur biomassa.

6 equilibri fisiològic FISIOL Manteniment d’unes condicions fisicoquímiques determinades a l’interior dels éssers vius.

7 equilibri genètic GEN Estat d’estabilitat a què poden arribar les poblacions en absència de factors que modifiquin llur composició genètica, com la mutació, la selecció natural, la migració, la deriva genètica, etc.

8 equilibri polític POLÍT Principi segons el qual cap estat no és prou poderós per a estar en condicions, sol o en unió dels seus aliats, d’imposar la seva voluntat als altres i vetllar pel manteniment de la pau.

9 equilibri químic QUÍM Estat d’un sistema químic (d’una reacció química) en el qual la velocitat de formació dels productes a partir dels elements reactants és igual a la velocitat de desaparició d’aquells productes per a formar novament els elements inicials de la reacció.

->equilibrisme

■equilibrisme

[de equilibri]

m ESPECT Conjunt d’exercicis practicats pels equilibristes.

->equilibrista

■equilibrista

[de equilibri]

m i f ESPECT Acròbata especialitzat en exercicis d’equilibri.

->equimolar

■equimolar

adj QUÍM Dit de les solucions o mescles que contenen constituents a concentracions molars iguals.

->equimolecular

■equimolecular

adj QUÍM Dit de la solució o mescla que conté diverses substàncies en iguals proporcions moleculars.

->equimosi

■equimosi

f PAT Taca de color blau moradenc a la pell produïda per extravasació de sang al teixit subcutani.

->equimúltiple

■equimúltiple -a

[de equi- i múltiple²]

adj MAT Dit de cadascun dels productes de dos o més nombres multiplicats pel mateix nombre.

->equin-

equin-

Forma prefixada del mot grec ekhĩnos, que significa ‘eriçó’. Ex.: equinoïdeus.

->equinat

equinat -ada

[del ll. echinatus, -a, -um, íd., der. de ĕchīnus, i aquest, del gr. ekhĩnos ‘eriçó’]

adj BOT i ZOOL Proveït d’espines o d’agullons, talment com l’eriçó.

->equínids

equínids

m ZOOL 1 pl Família d’equinoïdeus de l’ordre dels diadematoïdeus, que comprèn alguns dels eriçons de mar més comuns, com la garotina.

2 sing Equinoïdeu de la família dels equínids.

->equinisme

equinisme

[de equí²]

m PAT 1 Marxa semblant a la del cavall a causa d’una lesió que afecta la musculatura innervada pel ciàtic popliti extern.

2 equinisme del peu Estat patològic del peu, el qual està en tensió forçada i només descansa sobre els dits.

->equino-

■equino-

Forma prefixada del mot grec ekhĩnos, que significa ‘eriçó’. Ex.: equinoderm.

->equinocardi

equinocardi

m ZOOL Eriçó de mar cor cendrós.

->equinocci

■equinocci

[del ll. aequinoctium, íd., comp. de aequus ‘igual’ i nox, noctis ‘nit’; 1a FONT: 1653, DTo.]

m ASTR 1 Cadascun dels punts de l’esfera celeste en els quals l’equador celeste talla l’eclíptica.

2 1 Moment en què el Sol passa per un equinocci i en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra.

2 equinocci de primavera Temps en què el Sol passa pel primer punt d’Àries, cap al dia 21 de març.

3 equinocci de tardor Temps en què el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 de setembre.

->equinoccial

■equinoccial

Part. sil.: e_qui_noc_ci_al

[del ll. aequinoctialis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj ASTR Relatiu o pertanyent a un equinocci o als equinoccis.

->equinococcídids

equinococcídids

m ZOOL 1 pl Família de platihelmints de la classe dels cestodes, que inclou la tènia hidatídica.

2 sing Platihelmint de la família dels equinococcídids.

->equinococcosi

equinococcosi

f PAT Parasitosi produïda pel desenvolupament d’Echinococcus granulosus.

->equinoderms

■equinoderms

[de equino- i -derm]

m ZOOL 1 pl Embrancament que comprèn els animals invertebrats triploblàstics, celomats i deuterostomats, tots ells marins.

2 sing Animal de l’embrancament dels equinoderms.

->equinòfora

equinòfora

f BOT Planta herbàcia de la família de les umbel·líferes (Echinophora spinosa), molt punxant, de fulles rígides amb els folíols espinosos, que es fa a les platges.

->equinoïdeus

■equinoïdeus

Part. sil.: e_qui_no_ï_deus

[de equino- i -oïdeu]

m ZOOL 1 pl Classe de l’embrancament dels equinoderms formada per animals de cos globulós o hemisfèric limitat per un dermatosquelet de plaques mineralitzades juxtaposades.

2 sing Animal de la classe dels equinoïdeus.

->equins

■equins

[v. equí²]

m ZOOL 1 pl Subfamília d’èquids que comprèn els cavalls i els ases actuals.

2 sing Èquid de la subfamília dels equins.

->equip

■equip

[de equipar; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m 1 Equipament.

2 1 Conjunt de coses necessàries per a equipar algú. Té un equip complet d’alpinista.

2 TECNOL Conjunt d’eines, instruments, màquines, aparells especials, etc., per a efectuar un treball, una activitat, fer funcionar una instal·lació, etc. Equip electrogen. Equip quirúrgic.

3 1 Grup de persones organitzat per a un objecte determinat. Hi treballa un equip de lexicògrafs.

2 ESPORT En alguns esports, conjunt de jugadors que, en forma organitzada, disputen un partit o una competició en defensa d’un mateix club o una mateixa entitat.

3 en equip loc adj loc adv Formant un equip, en col·laboració coordinada amb altres persones. El treball en equip. Treballar en equip. Prendre decisions en equip.

4 equip assessor Equip d’especialistes posat al servei de la direcció d’una empresa amb la finalitat d’aportar-li informació i assessorament tècnic a l’hora de prendre decisions.

5 equip directiu Conjunt de persones que en una empresa o en una organització té com a funció principal establir-ne els objectius i la línia de direcció.

->equipament

■equipament

[de equipar]

m 1 1 Acció d’equipar;

2 l’efecte.

2 béns d’equipament ECON Conjunt de béns materials, tals com plantes industrials, maquinària, instal·lacions, serveis, etc., necessaris per al funcionament d’una unitat de producció.

3 equipament urbà GEOG URB A les aglomeracions urbanes, conjunt dels elements necessaris per al compliment de llurs funcions de reproducció de la força de treball, de producció i comerç, d’administració pública i d’infraestructures.

->equipar

■equipar

[del fr. équiper, íd., de l’escandinau ant. skipa ‘proveir un vaixell’, der. de skip ‘vaixell’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 Proveir una nau, tropes, una expedició, una fàbrica, etc., de tot allò que és necessari al seu objecte.

2 Proveir algú del que li és necessari a un fi determinat, especialment de roba. Equipar una núvia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equipar

GERUNDI: equipant

PARTICIPI: equipat, equipada, equipats, equipades

INDICATIU PRESENT: equipo, equipes, equipa, equipem, equipeu, equipen

INDICATIU IMPERFET: equipava, equipaves, equipava, equipàvem, equipàveu, equipaven

INDICATIU PASSAT: equipí, equipares, equipà, equipàrem, equipàreu, equiparen

INDICATIU FUTUR: equiparé, equiparàs, equiparà, equiparem, equipareu, equiparan

INDICATIU CONDICIONAL: equiparia, equiparies, equiparia, equiparíem, equiparíeu, equiparien

SUBJUNTIU PRESENT: equipi, equipis, equipi, equipem, equipeu, equipin

SUBJUNTIU IMPERFET: equipés, equipessis, equipés, equipéssim, equipéssiu, equipessin

IMPERATIU: equipa, equipi, equipem, equipeu, equipin

->equiparable

■equiparable

[del ll. aequiparabĭlis, íd.]

adj Que es pot equiparar.

->equiparació

■equiparació

Part. sil.: e_qui_pa_ra_ci_ó

[del ll. aequiparatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’equiparar;

2 l’efecte.

->equiparar

■equiparar

[del ll. aequiparare, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr Comparar una cosa amb una altra considerant-les iguals entre elles. Ha equiparat els seus versos amb els de Maragall.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equiparar

GERUNDI: equiparant

PARTICIPI: equiparat, equiparada, equiparats, equiparades

INDICATIU PRESENT: equiparo, equipares, equipara, equiparem, equipareu, equiparen

INDICATIU IMPERFET: equiparava, equiparaves, equiparava, equiparàvem, equiparàveu, equiparaven

INDICATIU PASSAT: equiparí, equiparares, equiparà, equiparàrem, equiparàreu, equipararen

INDICATIU FUTUR: equipararé, equipararàs, equipararà, equipararem, equiparareu, equipararan

INDICATIU CONDICIONAL: equipararia, equipararies, equipararia, equipararíem, equipararíeu, equipararien

SUBJUNTIU PRESENT: equipari, equiparis, equipari, equiparem, equipareu, equiparin

SUBJUNTIU IMPERFET: equiparés, equiparessis, equiparés, equiparéssim, equiparéssiu, equiparessin

IMPERATIU: equipara, equipari, equiparem, equipareu, equiparin

->equipartició

equipartició

Part. sil.: e_qui_par_ti_ci_ó

f FÍS 1 Repartició equitativa d’una magnitud, una variable o una propietat entre les diferents parts d’un tot.

2 principi d’equipartició de l’energia Principi segons el qual, en tot sistema físic en equilibri tèrmic, l’energia es reparteix equitativament entre els diversos graus de llibertat.

->equipatge

■equipatge

[de equipar; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 MAR Conjunt d’homes embarcats per al servei de la nau.

2 Conjunt de coses, com maletes, paquets, etc., que hom porta en els viatges.

->equiplúvia

equiplúvia

Part. sil.: e_qui_plú_vi_a

[de equi- i el ll. pluvia ‘pluja’]

f CLIMAT Línia que assenyala els punts d’un mateix coeficient pluviomètric durant un període de temps determinat.

->equipol·lat

equipol·lat

[del fr. équipollé, part. de équipoller ‘equivaler’]

adj HERÀLD Dit del camper escacat de nou punts, cinc d’un esmalt i quatre d’un altre.

->equipol·lència

■equipol·lència

Part. sil.: e_qui_pol_lèn_ci_a

[del ll. aequipollentia ‘equivalència’]

f 1 Qualitat d’equipol·lent, equivalència.

2 1 LÒG Relació d’igualtat lògica entre dos conceptes de la mateixa extensió.

2 MAT Relació d’equivalència entre vectors fixos de l’espai euclidià.

->equipol·lent

■equipol·lent

[del ll. aequipollens, -ntis, íd.]

adj 1 Igual en força, efectivitat, significació; equivalent.

2 LÒG Dit d’un concepte que té la mateixa extensió d’un altre.

3 MAT Que verifica l’equipol·lència.

->equiponderància

■equiponderància

Part. sil.: e_qui_pon_de_ràn_ci_a

[de equiponderant]

f Igualtat de pes.

->equiponderant

■equiponderant

[de equiponderar]

adj D’igual pes.

->equiponderar

■equiponderar

[de equi- i ponderar]

v 1 tr Fer iguals en pes.

2 intr Ésser d’igual pes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equiponderar

GERUNDI: equiponderant

PARTICIPI: equiponderat, equiponderada, equiponderats, equiponderades

INDICATIU PRESENT: equipondero, equiponderes, equipondera, equiponderem, equipondereu, equiponderen

INDICATIU IMPERFET: equiponderava, equiponderaves, equiponderava, equiponderàvem, equiponderàveu, equiponderaven

INDICATIU PASSAT: equiponderí, equiponderares, equiponderà, equiponderàrem, equiponderàreu, equiponderaren

INDICATIU FUTUR: equiponderaré, equiponderaràs, equiponderarà, equiponderarem, equiponderareu, equiponderaran

INDICATIU CONDICIONAL: equiponderaria, equiponderaries, equiponderaria, equiponderaríem, equiponderaríeu, equiponderarien

SUBJUNTIU PRESENT: equiponderi, equiponderis, equiponderi, equiponderem, equipondereu, equiponderin

SUBJUNTIU IMPERFET: equiponderés, equiponderessis, equiponderés, equiponderéssim, equiponderéssiu, equiponderessin

IMPERATIU: equipondera, equiponderi, equiponderem, equipondereu, equiponderin

->equipotència

equipotència

Part. sil.: e_qui_po_tèn_ci_a

f MAT Relació d’equivalència entre conjunts entre els quals és possible d’establir una aplicació bijectiva.

->equipotencial

■equipotencial

Part. sil.: e_qui_po_ten_ci_al

[de equi- i potencial]

adj FÍS Dit de les línies o superfícies en les quals la funció potencial té un valor constant.

->equipotent

equipotent

adj MAT Que satisfà l’equipotència.

->equiprobable

equiprobable

adj MAT Dit de dos o més esdeveniments que són igualment probables, és a dir, que tenen una llei de probabilitat uniforme.

->equiset

■equiset

[del ll. equisētum ‘cua de cavall’, der. de equus ‘cavall’ i sēta ‘pèl’]

m BOT 1 Cua de cavall.

2 pl Esfenòpsids.

->equisetàcies

equisetàcies

Part. sil.: e_qui_se_tà_ci_es

f BOT 1 pl Família de l’ordre de les equisetals constituïda per plantes herbàcies amb rizomes reptants i amb fulles esquamiformes unides interiorment per una beina. L’únic gènere de la família és Equisetum, la cua de cavall.

2 sing Planta de la família de les equisetàcies.

->equisetals

■equisetals

f BOT 1 pl Ordre de la classe dels equisetòpsids, constituït solament per la família de les equisetàcies.

2 sing Planta de l’ordre de les equisetals.

->equisetates

■equisetates

f pl BOT Equisetòpsids.

->equisetiforme

equisetiforme

adj BOT Que té forma d’equiset.

->equisetofitins

■equisetofitins

m BOT 1 pl Subdivisió de pteridòfits formada pels equisetòpsids (cues de cavall) i altres classes d’equisets fòssils.

2 sing Pteridòfit de la subdivisió dels equisetofitins.

->equisetòpsids

■equisetòpsids

m BOT 1 pl Classe de pteridòfits que aparegueren en el devonià i actualment resten reduïts a l’ordre de les equisetals.

2 sing Planta de la classe dels equisetòpsids.

->equisonància

■equisonància

Part. sil.: e_qui_so_nàn_ci_a

[del ll. td. aequisonantia, íd.]

f MÚS Coincidència absoluta entre dos sons, que l’oïda percep com a idèntics.

->equisonant

■equisonant

[de equi- i sonant]

adj D’igual so.

->equitable

■equitable

[formació culta analògica sobre la base del ll. aequĭtas, -ātis ‘equitat’]

adj 1 Que obra amb equitat. Un jutge equitable.

2 Conforme a l’equitat. Un judici equitable. Preus equitables.

->equitablement

■equitablement

[de equitable]

adv D’una manera equitable, amb equitat.

->equitació

■equitació

Part. sil.: e_qui_ta_ci_ó

[del ll. equitatio, -ōnis, íd., der. de equitare ‘cavalcar’, i aquest, del ll. eques, -ĭtis ‘genet’, de equus ‘cavall’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f ESPORT 1 Art de muntar a cavall.

2 equitació terapèutica TERAP Mètode terapèutic basat en la pràctica de muntar a cavall, destinat a la millora de determinades discapacitats o de problemes de conducta o d’inserció social, en el qual, a diferència de la hipoteràpia, és el pacient i no el terapeuta qui condueix el cavall.

->equitamina

equitamina

f [C₂₂H₂₉O₄N⁺˜₂] QUÍM Alcaloide extret del dità, d’acció semblant a la del curare.

->equitant

equitant

adj BOT Dit de la fulla conduplicada que embolca les fulles del brot més joves que ella.

->equitat

■equitat

[del ll. aequĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 DR 1 Justícia natural (per oposició a justícia legal).

2 Adaptació de la norma jurídica a les particularitats de cada cas concret, per evitar una interpretació rígida dels preceptes legals d’acord amb l’esquema general de les normes jurídiques.

2 Moderació en els preus, en les condicions imposades, etc.

->equitatiu

■equitatiu -iva

Part. sil.: e_qui_ta_tiu

[formació culta analògica del ll. jurídic sobre la base del ll. aequĭtas, -ātis; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Equitable.

->equitativament

■equitativament

[de equitatiu]

adv Equitablement.

->equiuroïdeus

■equiuroïdeus

Part. sil.: e_qui_u_ro_ï_deus

m ZOOL 1 pl Grup de metazous triploblàstics celomats i protostomats amb simetria bilateral. Els dos gèneres més característics són Echiurus i Bonellia.

2 sing Metazou del grup dels equiuroïdeus.

->equiürs

equiürs

Part. sil.: e_qui_ürs

m pl ZOOL Equiuroïdeus.

->equivaldre

equivaldre

[variant de equivaler]

v intr i pron Equivaler.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equivaldre

GERUNDI: equivalent

PARTICIPI: equivalgut, equivalguda, equivalguts, equivalgudes

INDICATIU PRESENT: equivalc, equivals, equival, equivalem, equivaleu, equivalen

INDICATIU IMPERFET: equivalia, equivalies, equivalia, equivalíem, equivalíeu, equivalien

INDICATIU PASSAT: equivalguí, equivalgueres, equivalgué, equivalguérem, equivalguéreu, equivalgueren

INDICATIU FUTUR: equivaldré, equivaldràs, equivaldrà, equivaldrem, equivaldreu, equivaldran

INDICATIU CONDICIONAL: equivaldria, equivaldries, equivaldria, equivaldríem, equivaldríeu, equivaldrien

SUBJUNTIU PRESENT: equivalgui, equivalguis, equivalgui, equivalguem, equivalgueu, equivalguin

SUBJUNTIU IMPERFET: equivalgués, equivalguessis, equivalgués, equivalguéssim, equivalguéssiu, equivalguessin

IMPERATIU: equival, equivalgui, equivalguem, equivaleu, equivalguin

->equivalència

■equivalència

Part. sil.: e_qui_va_lèn_ci_a

[del b. ll. aequivalentia, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 1 Qualitat d’equivalent.

2 Allò que és equivalent. Buscar l’equivalència anglesa d’un mot.

2 equivalència acústica FON Confusió entre dues o més realitzacions fonemàtiques que guarden, si més no, un tret distintiu comú, de lloc o de forma d’articulació, i que expliquen algunes evolucions diacròniques anòmales.

3 equivalència funcional (o gramatical) GRAM Relació d’igualtat funcional entre dos o més membres oracionals, la permuta dels quals, tot i que produeix diferències estilístiques i possiblement semàntiques, és sempre viable dins un context determinat.

4 relació d’equivalència MAT Relació binària entre els elements d’un conjunt que permet d’establir una classificació d’aquests elements de tal manera que resti cadascun en una classe i aquestes classes no tinguin cap element comú.

->equivalent

■equivalent

[del b. ll. aequivalens, -ntis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj 1 Que equival. El dòlar i l’euro no són equivalents. Una paraula equivalent a una altra.

2 GEOM Dit de la figura o del cos que té la mateixa àrea o el mateix volum, però forma diferent, que un altre.

2 m Allò que equival. Si no teniu diners, doneu-me l’equivalent en gèneres.

3 m HIST 1 Tribut establert (1717) per Felip V al País Valencià com a impost directe i únic sobre la riquesa.

2 equivalent de la bolla Conjunt de gravàmens que substituí l’antic i impopular dret de la bolla.

4 equivalent d’humitat PEDOL Aigua que resta adherida a les partícules del sòl després d’una centrifugació de mil vegades l’acceleració de la gravetat.

5 equivalent electroquímic QUÍM Pes en grams de l’element o compost alliberat electrolíticament pel pas d’un coulomb.

6 equivalent gram QUÍM Pes en grams d’una substància que desplaça 8 g d’oxigen o 1 g d’hidrogen, o que s’hi combina.

7 equivalent mecànic de la calor FÍS Factor que relaciona les unitats calorífiques i les unitats mecàniques de l’energia.

->equivalentment

■equivalentment

[de equivalent]

adv D’una manera equivalent.

->equivaler

■equivaler

[del b. ll. aequivalēre, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 intr Ésser del mateix valor, del mateix preu, de la mateixa significació. Una milla marina equival gairebé a dos quilòmetres. Un ral equivalia a vint-i-cinc cèntims. Les mesures que han pres equivalen a una devaluació.

2 pron Els mots sinònims s’equivalen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equivaler

GERUNDI: equivalent

PARTICIPI: equivalgut, equivalguda, equivalguts, equivalgudes

INDICATIU PRESENT: equivalc, equivals, equival, equivalem, equivaleu, equivalen

INDICATIU IMPERFET: equivalia, equivalies, equivalia, equivalíem, equivalíeu, equivalien

INDICATIU PASSAT: equivalguí, equivalgueres, equivalgué, equivalguérem, equivalguéreu, equivalgueren

INDICATIU FUTUR: equivaldré, equivaldràs, equivaldrà, equivaldrem, equivaldreu, equivaldran

INDICATIU CONDICIONAL: equivaldria, equivaldries, equivaldria, equivaldríem, equivaldríeu, equivaldrien

SUBJUNTIU PRESENT: equivalgui, equivalguis, equivalgui, equivalguem, equivalgueu, equivalguin

SUBJUNTIU IMPERFET: equivalgués, equivalguessis, equivalgués, equivalguéssim, equivalguéssiu, equivalguessin

IMPERATIU: equival, equivalgui, equivalguem, equivaleu, equivalguin

->equivoc

■equivoc

[de equivocar]

m Equivocació. Això ha estat un equivoc.

->equívoc

■equívoc -a

[del ll. td. aequivŏcus, -a, -um, íd., comp. de aequus ‘igual’ i vox ‘veu, paraula’]

1 adj 1 Susceptible d’ésser entès o interpretat de dues maneres diverses o més. La seva resposta és equívoca. Un mot equívoc, una expressió equívoca. Una experiència equívoca.

2 Sospitós, dubtós moralment. Una dona equívoca. El seu comportament és equívoc.

2 m Paraula, acció, etc., que pot ésser entesa o interpretada de dues maneres diverses o més. Desfer, dissipar, l’equívoc. Ací hi ha un equívoc.

->equivocació

■equivocació

Part. sil.: e_qui_vo_ca_ci_ó

[del ll. aequivocatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció d’equivocar-se.

2 l’efecte. Perdonar-li-ho, ha estat una equivocació. Una equivocació de camí ens ha fet perdre una hora.

->equivocadament

■equivocadament

[de equivocar]

adv Amb equivocació.

->equívocament

■equívocament

[de equívoc]

adv D’una manera equívoca.

->equivocar

■equivocar

[del b. ll. aequivocare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v 1 tr Prendre una cosa per una altra. Ha equivocat la medicina.

2 pron No encertar-la en prendre, fer, etc., una cosa per una altra. Ens vam equivocar de camí. Confessem que ens hem equivocat: havíem d’adoptar uns altres mitjans.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: equivocar

GERUNDI: equivocant

PARTICIPI: equivocat, equivocada, equivocats, equivocades

INDICATIU PRESENT: equivoco, equivoques, equivoca, equivoquem, equivoqueu, equivoquen

INDICATIU IMPERFET: equivocava, equivocaves, equivocava, equivocàvem, equivocàveu, equivocaven

INDICATIU PASSAT: equivoquí, equivocares, equivocà, equivocàrem, equivocàreu, equivocaren

INDICATIU FUTUR: equivocaré, equivocaràs, equivocarà, equivocarem, equivocareu, equivocaran

INDICATIU CONDICIONAL: equivocaria, equivocaries, equivocaria, equivocaríem, equivocaríeu, equivocarien

SUBJUNTIU PRESENT: equivoqui, equivoquis, equivoqui, equivoquem, equivoqueu, equivoquin

SUBJUNTIU IMPERFET: equivoqués, equivoquessis, equivoqués, equivoquéssim, equivoquéssiu, equivoquessin

IMPERATIU: equivoca, equivoqui, equivoquem, equivoqueu, equivoquin

->equivocitat

■equivocitat

[de equívoc]

f 1 Qualitat d’equívoc.

2 FILOS Caràcter en virtut del qual un concepte és aplicat en dos sentits diversos.

->equivocós

■equivocós -osa

[de equivocar]

adj Que fàcilment pot donar lloc a equivocar-se.

->Er

Er

símb QUÍM INORG erbi.

->-er¹

-er¹

Sufix, del llatí -arius, -aria, que significa: 1 ‘lloc on hi ha’. Ex.: formiguer.

2 ‘planta que dóna’. Ex.: presseguer, cirerer.

3 ‘objecte destinat a’. Ex.: clauer, cendrer.

->-er²

-er² -era

Sufix, del llatí -arius, -aria, que significa: 1 ‘habitant o natural de’. Ex.: brasiler, castelloner.

2 ‘professional de’. Ex.: fuster, bugader, rellotger.

3 ‘propens a’. Ex.: mentider, rialler.

->era¹

■era¹

[del ll. td. aera ‘nombre, xifra, era’; 1a FONT: s. XIV]

f 1 CRON 1 Període cronològic de durada indefinida que comença amb un fet important a partir del qual hom compta els anys i del qual pren sovint el nom. Era cristiana o era comuna. Era de la creació o era jueva. Era dels màrtirs.

2 Època notable en què comença un nou ordre de coses. Llavors començà una era de pau.

2 ESTRATIG Unitat geocronològica de rang superior al període i inferior a l’eó.

->era²

■era²

[del ll. area ‘pati, era de batre’; 1a FONT: s. XI]

f 1 1 AGR Espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre’ls i separar el gra de la palla.

2 AGR Espai petit de terra destinada a un conreu.

3 OFIC Espai de terra aplanada, semblant al destinat a la batuda, que serveix per a fer-hi operacions d’estesa de materials en diferents oficis.

2 dial Edifici per a posar-hi les pastures.

->era³

era³

[del b. ll. era, íd., del ll. cl. aera (v. era¹)]

f HIST Cànon, secció o paràgraf d’un text legal o d’una perícope bíblica.

->-era¹

-era¹

Sufix, del llatí -arius, -aria, que significa: 1 ‘lloc on hi ha’. Ex.: peixera.

2 ‘planta que dóna’. Ex.: maduixera.

3 ‘objecte destinat a’. Ex.: calaixera.

->-era²

-era²

Sufix, del llatí -aria, que significa ‘ganes de’. Ex.: xerrera, badallera, pixera.

->erable

■erable

Hom.: arable

m BOT i FUST 1 1 Arbre de la família de les aceràcies (Acer platanoides), de capçada robusta, fulles palmades, la fusta del qual és emprada en ebenisteria.

2 Fusta de l’erable.

2 erable de sucre Arbre de la família de les aceràcies (Acer saccharum) de fulles palmatilobulades, de la saba del qual hom obté sucre.

->erada

■erada

Hom.: arada

[de era²; 1a FONT: 1396]

f 1 AGR Batuda.

2 OFIC Conjunt de rajoles, teules, etc., posades a assecar a l’era de les rajoleries.

->eradicació

■eradicació

Part. sil.: e_ra_di_ca_ci_ó

[del ll. eradicatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d’eradicar;

2 l’efecte.

2 AGR Acció d’eradicar.

3 MED Guariment radical d’una malaltia.

->eradicar

■eradicar

[del ll. eradicare, íd.]

v tr 1 Llevar radicalment. Eradicar un vici.

2 AGR i MED Extirpar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eradicar

GERUNDI: eradicant

PARTICIPI: eradicat, eradicada, eradicats, eradicades

INDICATIU PRESENT: eradico, eradiques, eradica, eradiquem, eradiqueu, eradiquen

INDICATIU IMPERFET: eradicava, eradicaves, eradicava, eradicàvem, eradicàveu, eradicaven

INDICATIU PASSAT: eradiquí, eradicares, eradicà, eradicàrem, eradicàreu, eradicaren

INDICATIU FUTUR: eradicaré, eradicaràs, eradicarà, eradicarem, eradicareu, eradicaran

INDICATIU CONDICIONAL: eradicaria, eradicaries, eradicaria, eradicaríem, eradicaríeu, eradicarien

SUBJUNTIU PRESENT: eradiqui, eradiquis, eradiqui, eradiquem, eradiqueu, eradiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: eradiqués, eradiquessis, eradiqués, eradiquéssim, eradiquéssiu, eradiquessin

IMPERATIU: eradica, eradiqui, eradiquem, eradiqueu, eradiquin

->eradicatiu

■eradicatiu -iva

Part. sil.: e_ra_di_ca_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. eradicatus, -a, -um, participi del ll. eradicare ‘eradicar’]

adj 1 Que té la virtut d’eradicar.

2 FARM Dit del medicament d’ús tòpic emprat per a facilitar la sortida a l’exterior d’un producte patològic o que s’ha introduït accidentalment sota la pell.

->eral

■eral

Hom.: herald

[de era²]

m AGR Lloc de moltes eres.

->erari

■erari

[del ll. aerarium, íd., der. de aes, aeris ‘coure’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

m 1 Tresor públic.

2 Lloc on hom guarda el tresor públic.

->erasmià

■erasmià -ana

Part. sil.: e_ras_mi_à

adj 1 Relatiu o pertanyent a Erasme de Rotterdam o a l’erasmisme.

2 pronunciació erasmiana LING Forma de pronunciació del grec clàssic (etacisme) defensada per Erasme enfront de l’itacisme.

->erasmisme

■erasmisme

m Moviment ideològic derivat de la doctrina d’Erasme de Rotterdam.

->erasmista

■erasmista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’erasmisme.

2 m i f Seguidor de les doctrines d’Erasme.

->eratema

■eratema

m ESTRATIG Unitat cronostratigràfica de rang superior a sistema i inferior a eonotema.

->erb

■erb

[del ll. ĕrvum, íd.; 1a FONT: 1670, DTo.]

m BOT Planta herbàcia anual de la família de les papilionàcies (Vicia ervilia), erecta, pubescent, amb fulles compostes que tenen de vuit a divuit folíols linears.

->erbi

■erbi

[v. iterbi]

m QUÍM INORG [símb: Er] Metall de la sèrie dels lantànids, de nombre atòmic 68 i de pes atòmic 167,26.

->erèbia

erèbia

Part. sil.: e_rè_bi_a

f ENTOM Gènere d’insectes de l’ordre dels lepidòpters, de la família dels satírids (Erebia sp), voltats d’ocels de color rogenc, que viuen sobre gramínies.

->erecció

■erecció

Part. sil.: e_rec_ci_ó

[del ll. erectio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1629]

f 1 1 Acció d’erigir;

2 l’efecte.

2 FISIOL 1 Fenomen reflex pel qual, en entrar sang als cossos cavernosos, certes parts toves del cos, com és ara el clítoris, els mugrons, etc., adquireixen més consistència.

2 esp Intumescència del penis amb modificació de la seva direcció i dimensions i adquisició d’una major consistència, cosa que fa possible el coit.

->erecte

■erecte -a

[del ll. erectus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XX, Carner]

adj 1 Dret, en posició vertical sense corbar-se.

2 FISIOL Que està en erecció.

->erèctil

■erèctil

[formació culta analògica sobre la base de erecte (v. contràctil)]

adj FISIOL Susceptible d’erecció.

->erectilitat

■erectilitat

[de erèctil]

f FISIOL Qualitat d’erèctil.

->erector

■erector -a

[del ll. ecl. erector, -ōris, íd.]

adj Que erigeix.

->eremacausi

eremacausi

Part. sil.: e_re_ma_cau_si

f PEDOL Destrucció de la matèria orgànica del sòl per oxidació lenta, afavorida per l’aireig, la humitat, la calor i la presència de substàncies bàsiques.

->eremacàustic

eremacàustic -a

Part. sil.: e_re_ma_càus_tic

adj PEDOL Relatiu o pertanyent a l’eremacausi.

->eremita

■eremita

[del ll. ecl. eremīta, del gr. erēmítēs ‘solitari del desert’]

m i f CRIST Persona que viu en un erm; ermità.

->eremític

■eremític -a

[del ll. eremitĭcus, -a, -um, íd.]

adj Relatiu o pertanyent als eremites i a l’eremitisme.

->eremíticament

■eremíticament

[de eremític]

adv A la manera d’un eremita.

->eremitisme

■eremitisme

[de eremita]

m CRIST Forma de vida religiosa d’alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud.

->erenc

erenc -a

adj i m i f D’Er (Alta Cerdanya).

->erer

■erer

[de era²; 1a FONT: 1380]

m AGR Garbell gros, de quatre a cinc pams de diàmetre, que hom empra per a porgar el gra a l’era.

->erera

■erera

[de erer]

f AGR Erer gros.

->ereradora

ereradora

[de ererar]

f AGR Branca forcada que hom empra per a sostenir l’erer al temps d’ererar el gra.

->ererar

■ererar

[de erer]

v tr AGR Porgar el gra amb un erer.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ererar

GERUNDI: ererant

PARTICIPI: ererat, ererada, ererats, ererades

INDICATIU PRESENT: erero, ereres, erera, ererem, erereu, ereren

INDICATIU IMPERFET: ererava, ereraves, ererava, ereràvem, ereràveu, ereraven

INDICATIU PASSAT: ererí, ererares, ererà, ereràrem, ereràreu, ereraren

INDICATIU FUTUR: ereraré, ereraràs, ererarà, ererarem, ererareu, ereraran

INDICATIU CONDICIONAL: ereraria, ereraries, ereraria, ereraríem, ereraríeu, ererarien

SUBJUNTIU PRESENT: ereri, ereris, ereri, ererem, erereu, ererin

SUBJUNTIU IMPERFET: ererés, ereressis, ererés, ereréssim, ereréssiu, ereressin

IMPERATIU: erera, ereri, ererem, erereu, ererin

->-èresi

-èresi

Forma sufixada del mot grec haíresis, que significa ‘acció de treure, de separar, opinió, secta’. Ex.: afèresi, dièresi, exèresi.

->eret

■eret -a

Hom.: aret

[del ll. erectus, -a, -um, íd.]

adj ant Erecte.

->eretisme

■eretisme

[del gr. erethismós ‘excitació’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

m PAT 1 Exaltació de les propietats vitals d’un òrgan.

2 Hipersensibilitat de qualsevol part del cos.

->erg¹

■erg¹

Hom.: herc

[del gr. érgon ‘obra’]

m FÍS i METROL [símb: erg] Unitat de treball del sistema cegesimal equivalent al treball fet per una força d’1 dina en recórrer un espai d’1 cm.

->erg²

■erg²

Hom.: herc

[de l’àr. erg ‘desert de dunes’]

m GEOMORF Extens terreny de sorra cobert de dunes que constitueixen alineacions poc o molt regulars, separades per depressions. Els ergs del Sàhara.

->erg³

erg³

símb FÍS i METROL erg¹.

->erg-

erg-

Forma prefixada del mot grec érgon, que significa ‘treball’, ‘obra’. Ex.: ergol.

->ergastoplasma

ergastoplasma

m CIT Conjunt de vesícules de disposició irregular, sovint anastomitzades entre elles, que presenten en la superfície externa de les parets nombrosos ribosomes.

->ergàstul

■ergàstul

m HIST Presó on eren tancats els esclaus en l’antiga Roma.

->ergatiu

■ergatiu -iva

Part. sil.: er_ga_tiu

[formació culta analògica sobre la base del gr. ergázomai ‘operar, treballar’, der. de érgon ‘obra’, i el model dels noms dels altres casos, nominatiu, acusatiu, etc]

LING 1 adj i m Dit del cas que, en certes llengües, com les caucàsiques i el basc, indica l’agent d’una acció transitiva.

2 construcció ergativa Construcció que fa un ús crucial del cas ergatiu.

3 verb ergatiu 1 Verb que es construeix amb un subjecte gramatical que és el seu objecte lògic, com, per exemple, en l’oració La llet bull.

2 Verb que es construeix amb el subjecte gramatical en posició postverbal, que no és el resultat de cap inversió estilística, com, per exemple, en l’oració Han arribat tres paquets.

->ergativitat

■ergativitat

[de ergatiu]

f GRAM Paral·lelisme sintàctic entre l’objecte d’un verb transitiu i el subjecte d’un verb intransitiu.

->-ergia

-ergia

Forma sufixada del mot grec érgon, que significa ‘treball’, ‘obra’. Ex.: sinergia.

->ergo

■ergo

conj Mot llatí que significa ‘doncs’, ‘per tant’, usat per a anunciar la conclusió d’un sil·logisme.

->ergo-

■ergo-

Forma prefixada del mot grec érgon, que significa ‘treball’, ‘obra’. Ex.: ergoteràpia, ergonomia.

->ergocornina

ergocornina

f QUÍM ORG Alcaloide aïllat del sègol banyut, de fórmula C₃₁H₃₉N₅O₅, emprat com a hipotensor.

->ergocriptina

ergocriptina

f QUÍM ORG Nom genèric de dos alcaloides components de l’ergotoxina, aïllats del sègol banyut; solubles en solvents polars, són gairebé insolubles en aigua, i emprats com a vasoconstrictors en medicina i com a oxitòcics en veterinària.

->ergocristina

ergocristina

f QUÍM ORG Alcaloide aïllat del sègol banyut, de fórmula C₃₅H₃₉N₅O₅.

->ergòdic

■ergòdic -a

adj 1 MAT Dit de la teoria que estudia les transformacions que deixen invariant l’estructura d’espai mesurable.

2 FÍS Dit de la hipòtesi segons la qual tot punt d’una superfície equipotencial d’energia constant de l’espai físic correspon a un estat efectiu del sistema en un instant determinat.

->ergodicitat

■ergodicitat

f MAT i 1 FÍS Propietat d’ergòdic.

2 TELECOM Propietat d’un procés estocàstic en què tots els paràmetres probabilístics es poden determinar (amb probabilitat 1) d’una única funció qualsevol resultant del procés.

->ergol

■ergol

m QUÍM IND Compost o mescla de composts que hom fa servir per a propulsar un coet.

->ergometria

ergometria

Part. sil.: er_go_me_tri_a

f DIAG Tècnica d’estudi i de mesura del treball muscular.

->ergometrina

ergometrina

f FARM 1 Ergonovina.

2 tartrat d’ergometrina Sal tàrtrica de l’ergometrina.

->ergonomia

■ergonomia

Part. sil.: er_go_no_mi_a

[de ergo- i -nomia]

f SOCIOL Ciència que tracta de l’adaptació del treball a les condicions psicològiques i anatomicofisiològiques de la persona, a fi que el binomi persona-màquina assoleixi la més gran eficàcia possible.

->ergonòmic

■ergonòmic -a

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’ergonomia.

2 Qualitat d’allò que s’ajusta als principis de l’ergonomia.

->ergonomista

■ergonomista

m i f SOCIOL Especialista en ergonomia.

->ergonovina

ergonovina

f [C₁₉H₂₃N₃O₂] QUÍM ORG i FARM Alcaloide del sègol banyut, emprat com a oxitòcic.

->ergosterol

■ergosterol

m BIOQ Esterol present en els clavíceps, els llevats, les floridures, en certes algues i en els teixits animals, que té per fórmula C₂₈H₄₄O.

->ergotamina

■ergotamina

f QUÍM ORG Alcaloide aïllat del sègol banyut, emprat com a analgèsic vasoconstrictor en el guariment de les migranyes.

->ergoteràpia

ergoteràpia

Part. sil.: er_go_te_rà_pi_a

f TERAP 1 Tractament de certs estats psiconeuròtics per mitjà de treballs manuals. Hom l’anomena també teràpia ocupacional.

2 Mètode d’exercicis passius provocats per l’electricitat en el tractament de l’obesitat i de certes cardiopaties.

->ergotina

■ergotina

[del fr. ergotine, der. de ergot ‘clavíceps del sègol; esperó de gall’, d’origen incert]

f FARM Extracte líquid del sègol banyut que té una forta acció hemostàtica i vasoconstrictora.

->ergotisme¹

■ergotisme¹

[de ergotina]

m PAT 1 Intoxicació produïda pel clavíceps; provoca contracció permanent de les fibres musculars.

2 Intoxicació produïda per haver menjat farina de sègol banyut.

->ergotisme²

■ergotisme²

[de ergo]

m LÒG Argumentació sil·logística, sofística.

->ergotista

■ergotista

[de ergo]

m i f Persona que ergotitza.

->ergotitzar

■ergotitzar

[de ergo]

v intr Abusar de l’argumentació sil·logística.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ergotitzar

GERUNDI: ergotitzant

PARTICIPI: ergotitzat, ergotitzada, ergotitzats, ergotitzades

INDICATIU PRESENT: ergotitzo, ergotitzes, ergotitza, ergotitzem, ergotitzeu, ergotitzen

INDICATIU IMPERFET: ergotitzava, ergotitzaves, ergotitzava, ergotitzàvem, ergotitzàveu, ergotitzaven

INDICATIU PASSAT: ergotitzí, ergotitzares, ergotitzà, ergotitzàrem, ergotitzàreu, ergotitzaren

INDICATIU FUTUR: ergotitzaré, ergotitzaràs, ergotitzarà, ergotitzarem, ergotitzareu, ergotitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: ergotitzaria, ergotitzaries, ergotitzaria, ergotitzaríem, ergotitzaríeu, ergotitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: ergotitzi, ergotitzis, ergotitzi, ergotitzem, ergotitzeu, ergotitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: ergotitzés, ergotitzessis, ergotitzés, ergotitzéssim, ergotitzéssiu, ergotitzessin

IMPERATIU: ergotitza, ergotitzi, ergotitzem, ergotitzeu, ergotitzin

->ergotoxina

■ergotoxina

f QUÍM ORG Mescla a parts iguals d’ergocornina, ergocristina i ergocriptina, emprada com a oxitòcic en obstetrícia.

->erhu

erhu^* [ɛ̀ɾhú]

[xin ] m MÚS Instrument de corda i arquet xinès de la família de les cítares, constituït per una caixa de ressonància de forma hexagonal sense obertures acústiques, amb un mànec llarg sense claviller ni trasts que travessa la caixa, i amb dues cordes aixecades per un pont, que es toca assegut recolzant-lo sobre la falda

->-eria

-eria

Sufix que significa ‘establiment professional de’, del sufix català -er i el sufix llatí -ia. Ex.: camiseria, fruiteria, sabateria, porteria.

->ericaci

■ericaci -àcia

[del ll. erīca, i aquest, del gr. eríkē ‘bruc’]

BOT 1 adj Semblant al bruc.

2 f 1 pl Família de l’ordre de les bicornes, constituïda per nombroses espècies arbustives, de fulles enteres, flors tetràmeres o pentàmeres i fruits en càpsula, baia o drupa.

2 sing Planta de la família de les ericàcies.

->ericals

ericals

f pl BOT Bicornes.

->eriçament

■eriçament

[de eriçar]

m 1 Acció d’eriçar o d’eriçar-se;

2 l’efecte.

->eriçar

■eriçar

[del ll. vg. *ericiare, der. de ericius ‘eriçó’; 1a FONT: c. 1400]

v 1 1 tr Dreçar i posar rígid (els cabells, els pèls) com les punxes d’un eriçó.

2 pron Se m’ericen els cabells quan recordo aquell espectacle esgarrifós.

3 pron p ext El senglar, davant el perill, s’eriça.

4 fer eriçar Fer que s’erici. Aquell horror em va fer eriçar els cabells.

2 pron fig Omplir-se d’obstacles, dificultats, aspreses, etc.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eriçar

GERUNDI: eriçant

PARTICIPI: eriçat, eriçada, eriçats, eriçades

INDICATIU PRESENT: eriço, erices, eriça, ericem, ericeu, ericen

INDICATIU IMPERFET: eriçava, eriçaves, eriçava, eriçàvem, eriçàveu, eriçaven

INDICATIU PASSAT: ericí, eriçares, eriçà, eriçàrem, eriçàreu, eriçaren

INDICATIU FUTUR: eriçaré, eriçaràs, eriçarà, eriçarem, eriçareu, eriçaran

INDICATIU CONDICIONAL: eriçaria, eriçaries, eriçaria, eriçaríem, eriçaríeu, eriçarien

SUBJUNTIU PRESENT: erici, ericis, erici, ericem, ericeu, ericin

SUBJUNTIU IMPERFET: ericés, ericessis, ericés, ericéssim, ericéssiu, ericessin

IMPERATIU: eriça, erici, ericem, ericeu, ericin

->eriçat

■eriçat -ada

[de eriçar]

adj 1 Cobert de pèls rígids o de pues.

2 HERÀLD 1 Dit del gat amb el llom arquejat i els pèls de punta.

2 Dit de l’estrella que entre els seus raigs porta petits traços.

->eriçó

■eriçó

[del ll. vg. *ericio, -ōnis, ll. cl. ericius, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 ZOOL 1 Gènere de mamífers de l’ordre dels insectívors, de la família dels erinaceids (Erinaceus sp), amb la part superior del cos recoberta de punxes, que es defensa tot enrotllant-se i formant una bola plena de punxes. Cal destacar-ne l’eriçó clar (E. algirus) i l’eriçó fosc (E. europaeus).

2 eriçó de mar Nom donat a qualsevol equinoderm de la classe dels equinoïdeus, entre els quals cal mencionar l’eriçó de mar cor cendrós (Echinocardium mediterraneum) i l’eriçó de mar cor porprat (Spatangus purpureus).

2 BOT Petit arbust, de la família de les papilionàcies (Erinacea anthyllis), molt espinós, que forma coixins, amb fulles petites i flors de calze inflat.

3 TÈXT En la indústria de la llana, petit mànec de metall recobert d’agulles que hi ha en algunes màquines d’estiratge i doblatge de l’estam.

->ericoide

ericoide

Part. sil.: e_ri_coi_de

adj BOT Semblant al bruc o a les seves fulles.

->eriçonar

■eriçonar

[de eriçó]

v tr Sembrar de punxes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: eriçonar

GERUNDI: eriçonant

PARTICIPI: eriçonat, eriçonada, eriçonats, eriçonades

INDICATIU PRESENT: eriçono, eriçones, eriçona, eriçonem, eriçoneu, eriçonen

INDICATIU IMPERFET: eriçonava, eriçonaves, eriçonava, eriçonàvem, eriçonàveu, eriçonaven

INDICATIU PASSAT: eriçoní, eriçonares, eriçonà, eriçonàrem, eriçonàreu, eriçonaren

INDICATIU FUTUR: eriçonaré, eriçonaràs, eriçonarà, eriçonarem, eriçonareu, eriçonaran

INDICATIU CONDICIONAL: eriçonaria, eriçonaries, eriçonaria, eriçonaríem, eriçonaríeu, eriçonarien

SUBJUNTIU PRESENT: eriçoni, eriçonis, eriçoni, eriçonem, eriçoneu, eriçonin

SUBJUNTIU IMPERFET: eriçonés, eriçonessis, eriçonés, eriçonéssim, eriçonéssiu, eriçonessin

IMPERATIU: eriçona, eriçoni, eriçonem, eriçoneu, eriçonin

->erígeron

erígeron

m BOT Nom de diferents espècies del gènere Erigeron, de la família de les compostes, plantes herbàcies de fulles oblongues i lanceolades.

->erigible

■erigible

[de erigir]

adj Susceptible d’ésser erigit.

->erigir

■erigir

[del ll. erigĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

v 1 tr 1 Alçar, edificar un monument, una construcció, etc. Erigir un mausoleu.

2 Instituir, fundar.

3 ant Alçar, posar dret.

2 fig 1 tr Elevar a una certa condició. El volien erigir en rei.

2 tr p ext Erigir una veritat en principi absolut.

3 pron Erigir-se en jutge d’una qüestió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: erigir

GERUNDI: erigint

PARTICIPI: erigit, erigida, erigits, erigides

INDICATIU PRESENT: erigeixo, erigeixes, erigeix, erigim, erigiu, erigeixen

INDICATIU IMPERFET: erigia, erigies, erigia, erigíem, erigíeu, erigien

INDICATIU PASSAT: erigí, erigires, erigí, erigírem, erigíreu, erigiren

INDICATIU FUTUR: erigiré, erigiràs, erigirà, erigirem, erigireu, erigiran

INDICATIU CONDICIONAL: erigiria, erigiries, erigiria, erigiríem, erigiríeu, erigirien

SUBJUNTIU PRESENT: erigeixi, erigeixis, erigeixi, erigim, erigiu, erigeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: erigís, erigissis, erigís, erigíssim, erigíssiu, erigissin

IMPERATIU: erigeix, erigeixi, erigim, erigiu, erigeixin

->erina

■erina

[del fr. érine o érigne, variant del fr. ant. iraigne, modern araignée ‘aranya’, amb sentit de ‘pinça quirúrgica’, c. 1560, ll. aranea ‘aranya’]

f CIR Instrument metàl·lic en forma de ganxo, emprat en dissecció i cirurgia per a mantenir separats els teixits.

->erinaceids

■erinaceids

Part. sil.: e_ri_na_ceids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers de l’ordre dels insectívors, caracteritzat pel pelatge format per pues erèctils, que comprèn diverses espècies, entre les quals es destaca l’eriçó.

2 sing Mamífer de la família dels erinaceids.

->erínia

■erínia

Part. sil.: e_rí_ni_a

[del gr erinnýs ‘deliri furiós’]

f MIT En la Grècia antiga, cadascuna de les divinitats venjadores dels crims, identificades amb les fúries romanes.

->erinita

erinita

f MINERAL Arsenat de coure, de fórmula (AsO₄[OH]₂) ₂Cu₅, mineral aparentment amorf, d’estructura en forma de ronyó.

->erinosi

■erinosi

f AGR Malaltia de les vinyes produïda per Eriophyes vitis, àcar allargat que amb les seves picades produeix inflamacions en els pàmpols formant-hi rugositats.

->erio-

erio-

Forma prefixada del mot grec érion, que significa ‘llana, pèl’. Ex.: eriotècnia, eriocarp.

->eriocrànids

eriocrànids

Part. sil.: e_ri_o_crà_nids

m ENTOM 1 pl Família de microlepidòpters, de característiques morfològiques molt primitives, com és ara una espiritrompa rudimentària amb mandíbules no funcionals però presents.

2 sing Insecte de la família dels eriocrànids.

->eriocrom

■eriocrom

Part. sil.: e_ri_o_crom

m QUÍM ORG i COL Nom de la família de colorants azoics que poden ésser metal·litzats.

->eriòfids

■eriòfids

Part. sil.: e_ri_ò_fids

m ZOOL 1 pl Família d’àcars fitòfags paràsits de les plantes, a les quals provoquen la formació de gales i símptomes diversos de malaltia (fulles arrugades, ronyes, taques, etc.).

2 sing Àcar de la família dels eriòfids.

->eriòfor

eriòfor

Part. sil.: e_ri_ò_for

m BOT Cotonera 1.

->eríops

eríops

Part. sil.: e_rí_ops

m PALEONT i ZOOL Gènere d’amfibis fòssils, de l’ordre dels raquítoms (Eryops sp), d’aspecte semblant al d’un caiman.

->erisífac

erisífac

m CIR Instrument per a l’extracció del cristal·lí.

->erisifàcies

erisifàcies

Part. sil.: e_ri_si_fà_ci_es

f BOT 1 pl Família de fongs ascomicets de miceli blanc i aeri, que parasiten fanerògames, les quals cobreixen amb una capa pulverulenta, farinosa.

2 sing Fong de la família de les erisifàcies.

->erisifals

■erisifals

f BOT 1 pl Segons alguns sistemes de classificació, ordre de fongs ascomicets corresponent a la família de les erisifàcies.

2 sing Fong de l’ordre de les erisifals.

->erísim

erísim

m BOT Gènere de plantes d’anuals a perennes, de la família de les crucíferes (Erysimum sp), amb fulles simples, raïms de flors grogues i fruits en síliqua.

->erisipela

■erisipela

[del ll. erysĭpĕlăs, -ătis, i aquest, del gr. erysípelas, -atos, íd., comp. de eréuthō ‘envermellir’ i pélas ‘prop’, per la propagació progressiva de la inflamació; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

f PAT Malaltia infecciosa de la pell deguda al Streptococcus pyogenes, que es presenta amb caràcters d’inflamació i enrogiment, acompanyats de febre.

->erisipelatós

■erisipelatós -osa

[de erisipela]

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’erisipela.

2 adj i m i f Que pateix d’erisipela.

->erisipeloide

erisipeloide

Part. sil.: e_ri_si_pe_loi_de

adj PAT Dit de la dermatitis infecciosa que es presenta en forma d’eflorescències que recorden l’erisipela, però que fa el seu curs sense febre.

->eristalis

eristalis

m ENTOM Gènere d’insectes de l’ordre dels dípters, subordre dels braquícers, de la família dels sírfids (Eristalis sp), de coloracions brillants, molt semblants a les de les abelles.

->erístic

■erístic -a

Cp. heurístic

[del gr. eristikós ‘propi de les discussions, contenciós’, der. de éris ‘discussió’]

1 adj Que recorre al procediment dialèctic.

2 f Art de la controvèrsia.

->eritea

eritea

Part. sil.: e_ri_te_a

f BOT i JARD Petit gènere de palmeres monoiques, de la família de les palmes (Erythea sp), plantades a vegades com a ornamentals.

->eritema

■eritema

[del gr. erýthēma ‘enrogiment’]

m PAT Vermellor de la pell deguda a l’augment de la sang continguda en els capil·lars del plexe subpapil·lar del derma.

->eritematós

■eritematós -osa

adj PAT Relatiu o pertanyent a l’eritema.

->eritr-

■eritr-

Forma prefixada del mot grec erythrós, que significa ‘vermell’. Ex.: eritrèmia, eritròpsia.

->eritreu

■eritreu -ea

Part. sil.: e_ri_treu

1 adj i m i f D’Eritrea (estat d’Àfrica).

2 adj Relatiu o pertanyent a la mar Roja.

->eritrina

■eritrina

f BOT Gènere de plantes llenyoses, de la família de les papilionàcies (Erythrina sp), de fulles alternes amb tres folíols amples, flors grosses i brillants i fruits en llegum. Cal destacar-ne la flor de corall (E. crista-galli).

->eritrita

■eritrita

f MINERAL Arsenat de cobalt hidratat, Co₃(AsO₄)₂.8H₂O, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

->eritró

eritró

m HISTOL Conjunt format pels eritròcits circulants i les cèl·lules que els originen.

->eritro-

■eritro-

Forma prefixada del mot grec erythrós, que significa ‘vermell’. Ex.: eritroblastosi, eritrodextrina, eritrogènesi.

->eritroblast

eritroblast

m HISTOL Cèl·lula progenitora de l’eritròcit, que és en els òrgans hemopoètics i conté encara cromatina i un nucli en procés de desaparició.

->eritroblastosi

eritroblastosi

f PAT 1 Formació excessiva d’eritroblasts.

2 Presència d’eritroblasts a la sang.

3 eritroblastosi fetal Malaltia congènita produïda per incompatibilitat entre els eritròcits materns i els fetals.

->eritròcit

■eritròcit

m FISIOL Cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella.

->eritrocitari

eritrocitari -ària

adj CIT Relatiu o pertanyent als eritròcits.

->eritrocític

eritrocític -a

adj CIT Eritrocitari.

->eritrocitosi

■eritrocitosi

f PAT Augment del nombre de glòbuls vermells de la sang circulant com a resultat d’algun estímul.

->eritrodèrmia

■eritrodèrmia

Part. sil.: e_ri_tro_dèr_mi_a

f PAT Estat d’enrogiment cutani universal, és a dir, en tota la superfície cutània.

->eritròlisi

eritròlisi

f PAT Hemòlisi.

->eritromelàlgia

eritromelàlgia

Part. sil.: e_ri_tro_me_làl_gi_a

f PAT Vasodilatació paroxística bilateral, amb enrogiment cutani, edema, i dolor coent de les extremitats, especialment les inferiors.

->eritromèlia

eritromèlia

Part. sil.: e_ri_tro_mè_li_a

f PAT Acrodermatitis atrofiant.

->eritromicina

eritromicina

f FARM Antibiòtic la molècula del qual conté un sucre aminat (desosamina), un sucre amb un nitrogen lliure (cladinosa), i l’aglicona anomenada eritronòlid. Té la fórmula C₃₇H₆₇NO₁₃.

->eritropoesi

■eritropoesi

Part. sil.: e_ri_tro_po_e_si

f FISIOL Conjunt de processos de formació, maduració i lliurament a la sang dels eritròcits, en els òrgans hematopoètics.

->eritropoetina

eritropoetina

Part. sil.: e_ri_tro_po_e_ti_na

f FISIOL ANIM Substància hormonal que és alliberada pels ronyons i altres òrgans dels mamífers, quan la concentració d’oxigen als teixits és migrada.

->eritrosa

■eritrosa

f [C₄H₈O₄] BIOQ Tetrosa que es presenta en les dues formes dextro- o levo-, obtingudes per oxidació de l’àcid mesotàrtric.

->eritrosi

eritrosi

f PAT Plètora arterial i coloració vermella consecutiva.

->eritrosina

■eritrosina

f COL Colorant constituït per pólvores de color tirant a marró, de fórmula C₂₀H₆I₄Na₂O₅, emprat en alimentació i en cosmètica.

->eritròxil

eritròxil

m BOT Gènere de plantes tropicals de la família de les eritroxilàcies (Erithroxylum sp), de flors pentàmeres i fruits drupacis. Cal destacar-ne la coca (Erithroxylum coca).

->eritroxilàcies

■eritroxilàcies

Part. sil.: e_ri_tro_xi_là_ci_es

f BOT 1 pl Família de l’ordre de les gruïnals, formada per nombroses espècies tropicals, llenyoses, de fulles alternes enteres, flors actinomorfes pentàmeres i fruits drupacis. El gènere més conegut és l’eritròxil.

2 sing Planta de la família de les eritroxilàcies.

->erm

■erm -a

[del ll. td. ĕremus, i aquest, del gr. érēmos ‘desert, deshabitat’; 1a FONT: 1150]

1 1 adj Inhabitat. Els bombardeigs deixaren erma la ciutat.

2 m Lloc inhabitat. Anava per erms i per poblats.

3 m CRIST Lloc desert on hom es retira per menar vida contemplativa. Els pares de l’erm.

4 adj fig Estèril, inútil. Una vida erma.

2 1 adj GEOBOT Dit del lloc àrid i amb vegetació esclarissada.

2 m GEOG AGR Sector del paisatge agrari que no produeix.

->ermar

■ermar

Hom.: armar

v 1 tr AGR Fer erm, deixar inculte i estèril.

2 intr Tornar-se erm. No era terra dolenta però ho van deixar ermar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ermar

GERUNDI: ermant

PARTICIPI: ermat, ermada, ermats, ermades

INDICATIU PRESENT: ermo, ermes, erma, ermem, ermeu, ermen

INDICATIU IMPERFET: ermava, ermaves, ermava, ermàvem, ermàveu, ermaven

INDICATIU PASSAT: ermí, ermares, ermà, ermàrem, ermàreu, ermaren

INDICATIU FUTUR: ermaré, ermaràs, ermarà, ermarem, ermareu, ermaran

INDICATIU CONDICIONAL: ermaria, ermaries, ermaria, ermaríem, ermaríeu, ermarien

SUBJUNTIU PRESENT: ermi, ermis, ermi, ermem, ermeu, ermin

SUBJUNTIU IMPERFET: ermés, ermessis, ermés, erméssim, erméssiu, ermessin

IMPERATIU: erma, ermi, ermem, ermeu, ermin

->ermàs

■ermàs

[de erm]

[pl -assos] m GEOG AGR Erm.

->ermini

■ermini

[del ll. armĕnius (mus) ‘rata d’Armènia’, perquè d’allà se n’importaven les pells; 1a FONT: 1271]

m 1 ZOOL Gènere de mamífers de l’ordre dels carnívors, de la família dels mustèlids (Mustela erminea), de pelatge blanc a l’hivern i vermellós groguenc a l’estiu.

2 HERÀLD Folre consistent en un camper d’argent sembrat de cues d’ermini de sable, sense nombre determinat.

->erminiat

■erminiat -ada

Part. sil.: er_mi_ni_at

[de ermini]

adj HERÀLD Dit de l’ermini d’esmalts diferents.

->ermita

■ermita

[del ll. ecl. eremīta ‘ermità’, que, de designar la persona, l’ermità, passà a designar-ne l’habitatge; 1a FONT: s. XIII, Vides]

f CRIST 1 Habitatge de l’ermità.

2 Capella situada ordinàriament en despoblat.

->ermità

■ermità -ana

[del ll. td. eremīta, -ānis, variant de declinació del ll. eremīta, -ae ‘ermità’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 CRIST 1 m i f Eremita.

2 m i f El qui té cura d’una ermita o santuari.

3 adj Relatiu o pertanyent a l’eremitisme; eremític.

2 m ZOOL Bernat ermità.

->ermitatge

■ermitatge

[de ermita; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m CRIST 1 ermita 1.

2 Lloc d’ermites o d’eremites.

->ermitori

ermitori

m CRIST ermita 1.

->ermós

■ermós -osa

[de erm]

adj De la natura d’un erm.

->ermot

■ermot

[de erm; 1a FONT: s. XIX]

m GEOG AGR Tros de terra àrida i inculta amb vegetació magra i resseca.

->ero-

■ero-

Forma prefixada del mot grec érōs, érōtos, que significa ‘amor’. Ex.: erogen.

->erogació

■erogació

Part. sil.: e_ro_ga_ci_ó

[del ll. erogatio, -ōnis, íd.]

f 1 Acció d’erogar;

2 l’efecte.

->erogar

■erogar

[del ll. erogare, íd., der. de rogare ‘demanar’; 1a FONT: 1453]

v tr Distribuir béns, cabals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: erogar

GERUNDI: erogant

PARTICIPI: erogat, erogada, erogats, erogades

INDICATIU PRESENT: erogo, erogues, eroga, eroguem, erogueu, eroguen

INDICATIU IMPERFET: erogava, erogaves, erogava, erogàvem, erogàveu, erogaven

INDICATIU PASSAT: eroguí, erogares, erogà, erogàrem, erogàreu, erogaren

INDICATIU FUTUR: erogaré, erogaràs, erogarà, erogarem, erogareu, erogaran

INDICATIU CONDICIONAL: erogaria, erogaries, erogaria, erogaríem, erogaríeu, erogarien

SUBJUNTIU PRESENT: erogui, eroguis, erogui, eroguem, erogueu, eroguin

SUBJUNTIU IMPERFET: erogués, eroguessis, erogués, eroguéssim, eroguéssiu, eroguessin

IMPERATIU: eroga, erogui, eroguem, erogueu, eroguin

->erogatori

■erogatori

[del ll. erogatorius, -a, -um, íd.]

m Canó distribuïdor del líquid que hi ha en un vas, dipòsit, etc.

->erogen

■erogen -ògena

[de ero- i -gen]

adj Que produeix l’excitació sexual o hi és sensible; erotogen.

->erol

■erol

[de era²]

m 1 AGR Tros de terra on hom sembra algun llegum, cols, raves, etc.

2 BOT Flotó o conjunt de bolets disposats en anell, originats d’un mateix miceli, el qual creix centrífugament a partir d’una espora inicial.

->erola

■erola

[de era²; 1a FONT: 1038]

f 1 AGR erol 1.

2 ant Pla petit al cim d’una muntanya.

->erolar

■erolar

[de erol]

v tr Dividir un terreny en erols.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: erolar

GERUNDI: erolant

PARTICIPI: erolat, erolada, erolats, erolades

INDICATIU PRESENT: erolo, eroles, erola, erolem, eroleu, erolen

INDICATIU IMPERFET: erolava, erolaves, erolava, erolàvem, erolàveu, erolaven

INDICATIU PASSAT: erolí, erolares, erolà, erolàrem, erolàreu, erolaren

INDICATIU FUTUR: erolaré, erolaràs, erolarà, erolarem, erolareu, erolaran

INDICATIU CONDICIONAL: erolaria, erolaries, erolaria, erolaríem, erolaríeu, erolarien

SUBJUNTIU PRESENT: eroli, erolis, eroli, erolem, eroleu, erolin

SUBJUNTIU IMPERFET: erolés, erolessis, erolés, eroléssim, eroléssiu, erolessin

IMPERATIU: erola, eroli, erolem, eroleu, erolin

->eros

eros

[del gr. érōs, érōtos ‘amor’]

m PSIC Segons Freud, instint o principi de vida del qual brolla la libido, en oposició al thànatos o principi de mort, del qual brolla la destrudo.

->erosió

■erosió

Part. sil.: e_ro_si_ó

[del ll. erosio, -ōnis, íd., der. de erodĕre ‘rosegar’, i aquest, de rodĕre, íd.]

f 1 Depressió produïda a la superfície d’un cos pel fregadís d’un altre.

2 fig Deterioració lenta d’algú o d’alguna cosa. L’últim escàndol ha produït una gran erosió del prestigi del president.

3 GEOL Despreniment i transport dels detritus pels agents en moviment que operen sobre la superfície terrestre.

4 PAT 1 Destrucció o ulceració d’un teixit orgànic provocat per fricció, compressió, corrosió, o bé per un altre teixit contigu que té més força de creixement.

2 erosió dentària Desgast progressiu de les dents que comença a l’esmalt i s’estén a la polpa.

->erosionabilitat

■erosionabilitat

Part. sil.: e_ro_si_o_na_bi_li_tat

[de erosionable]

f Qualitat d’erosionable.

->erosionable

erosionable

Part. sil.: e_ro_si_o_na_ble

adj Susceptible d’ésser erosionat.

->erosionar

■erosionar

Part. sil.: e_ro_si_o_nar

[de erosió]

v tr Produir erosió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: erosionar

GERUNDI: erosionant

PARTICIPI: erosionat, erosionada, erosionats, erosionades

INDICATIU PRESENT: erosiono, erosiones, erosiona, erosionem, erosioneu, erosionen

INDICATIU IMPERFET: erosionava, erosionaves, erosionava, erosionàvem, erosionàveu, erosionaven

INDICATIU PASSAT: erosioní, erosionares, erosionà, erosionàrem, erosionàreu, erosionaren

INDICATIU FUTUR: erosionaré, erosionaràs, erosionarà, erosionarem, erosionareu, erosionaran

INDICATIU CONDICIONAL: erosionaria, erosionaries, erosionaria, erosionaríem, erosionaríeu, erosionarien

SUBJUNTIU PRESENT: erosioni, erosionis, erosioni, erosionem, erosioneu, erosionin

SUBJUNTIU IMPERFET: erosionés, erosionessis, erosionés, erosionéssim, erosionéssiu, erosionessin

IMPERATIU: erosiona, erosioni, erosionem, erosioneu, erosionin

->erosiu

■erosiu -iva

Part. sil.: e_ro_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. erōsus, -a, -um, participi del ll. erodĕre ‘rosegar, corroir’]

adj Que erosiona.

->erosivitat

■erosivitat

[de erosiu]

f Activitat erosiva. L’erosivitat d’una allau.

->erot-

erot-

Forma prefixada del mot grec érōs, érōtos, que significa ‘amor’. Ex.: erotisme.

->erotema

erotema

[del gr. erṓtēma ‘interrogació’, der. de erōtáō ‘interrogar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f RET Interrogació emprada com a figura retòrica.

->eròtic

■eròtic -a

[del ll. erotĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. erōtikós ‘relatiu a l’amor’, der. de érōs, érōtos ‘amor’; 1a FONT: 1864, DLab.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’erotisme o a l’eros.

2 Suscitat per l’impuls sexual, que l’excita o tendeix a excitar-lo. Somni eròtic. Plaer eròtic.

->eròticament

■eròticament

[de eròtic]

adv Amb erotisme.

->erotisme

■erotisme

[del fr. érotisme; 1a FONT: 1864, DLab.]

m 1 Recerca, investigació i evocació del plaer que enriqueix les possibilitats del desig sexual.

2 Caràcter eròtic. L’erotisme d’una novel·la.

->erotització

■erotització

Part. sil.: e_ro_tit_za_ci_ó

[de erotitzar]

f 1 Acció d’erotitzar o d’erotitzar-se;

2 l’efecte.

->erotitzar

■erotitzar

[de eròtic]

v tr Carregar d’erotisme.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: erotitzar

GERUNDI: erotitzant

PARTICIPI: erotitzat, erotitzada, erotitzats, erotitzades

INDICATIU PRESENT: erotitzo, erotitzes, erotitza, erotitzem, erotitzeu, erotitzen

INDICATIU IMPERFET: erotitzava, erotitzaves, erotitzava, erotitzàvem, erotitzàveu, erotitzaven

INDICATIU PASSAT: erotitzí, erotitzares, erotitzà, erotitzàrem, erotitzàreu, erotitzaren

INDICATIU FUTUR: erotitzaré, erotitzaràs, erotitzarà, erotitzarem, erotitzareu, erotitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: erotitzaria, erotitzaries, erotitzaria, erotitzaríem, erotitzaríeu, erotitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: erotitzi, erotitzis, erotitzi, erotitzem, erotitzeu, erotitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: erotitzés, erotitzessis, erotitzés, erotitzéssim, erotitzéssiu, erotitzessin

IMPERATIU: erotitza, erotitzi, erotitzem, erotitzeu, erotitzin

->eroto-

■eroto-

Forma prefixada del mot grec érōs, érōtos, que significa ‘amor’. Ex.: erotomania, erotologia.

->erotofòbia

erotofòbia

Part. sil.: e_ro_to_fò_bi_a

[de eroto- i -fòbia]

f PSIQ Repugnància o temor malaltís a l’activitat sexual.

->erotogen

■erotogen -ògena

[de eroto- i -gen]

adj PSIQ Que causa excitació sexual.

->erotografomania

erotografomania

Part. sil.: e_ro_to_gra_fo_ma_ni_a

[de eroto- i grafomania]

f PSIC Afecció o hàbit d’escriure o dibuixar sobre temes sexuals.

->erotòman

■erotòman -a

[del gr. erōtomanḗs ‘foll d’amor’ (v. eroto- i -man)]

adj i m i f Que sofreix d’erotomania.

->erotomania

■erotomania

Part. sil.: e_ro_to_ma_ni_a

[del gr. erōtomanía ‘follia d’amor’ (v. eroto- i -mania)]

f PSIC Afecció exagerada a l’activitat sexual per part de persones que, en principi, poden satisfer-la lliurement.

->erra¹

■erra¹

f Nom de la lletra r R.

->erra²

■erra²

[de errar; 1a FONT: 1451]

f Errada.

->errabund

■errabund -a

[del ll. errabundus, -a, -um, íd.]

adj Errant.

->errada

■errada

Cp. errata i error

[de errar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Acció d’errar, d’equivocar-se o errar-se;

2 l’efecte. Ja la pagareu cara la vostra errada. En aquest llibre hi ha moltes errades.

->erradament

■erradament

[de errada]

adv D’una manera errada, amb error.

->erradívol

■erradívol -a

[de errar]

adj Que fàcilment porta a errar-se, a perdre’s. Va anar per boscos erradívols.

->errador

■errador -a

[del ll. errator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XX, Oller]

adj Erradívol. És un camí molt errador.

->errament

■errament

[de errar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m Error.

->errant

■errant

Hom.: arran

[del ll. errans, -ntis, participi pres. del ll. errare ‘errar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Que erra, que va d’una banda a l’altra sense una direcció fixa. Jueu errant. Cavaller errant. Anar errant. Porta una vida errant.

2 adj Que erra, que comet errors.

3 m ZOOL 1 pl Grup d’anèl·lids poliquets integrat per animals que tenen el cos segmentat en metàmers homomorfs, i parapodis en cada metàmer. Inclou el nereis i el ratolí de mar.

2 sing Anèl·lid del grup dels errants.

->errar

■errar

[del ll. errare, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v 1 intr Anar a l’atzar, d’una banda a l’altra. Erraven perduts per les muntanyes.

2 intr Desviar-se de la veritat, moralment del dret camí. He errat, perdoneu-me.

3 1 tr Equivocar, no encertar. Errar el tret. Hem errat el procediment.

2 pron Si badem gaire ens errarem de camí.

3 anar errat Anar equivocat de camí o d’orientació intel·lectual o moral. Malgrat que tothom els digui que van errats, no els interessa l’opinió dels altres.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: errar

GERUNDI: errant

PARTICIPI: errat, errada, errats, errades

INDICATIU PRESENT: erro, erres, erra, errem, erreu, erren

INDICATIU IMPERFET: errava, erraves, errava, erràvem, erràveu, erraven

INDICATIU PASSAT: errí, errares, errà, erràrem, erràreu, erraren

INDICATIU FUTUR: erraré, erraràs, errarà, errarem, errareu, erraran

INDICATIU CONDICIONAL: erraria, erraries, erraria, erraríem, erraríeu, errarien

SUBJUNTIU PRESENT: erri, erris, erri, errem, erreu, errin

SUBJUNTIU IMPERFET: errés, erressis, errés, erréssim, erréssiu, erressin

IMPERATIU: erra, erri, errem, erreu, errin

->errata

■errata

Cp. errada

[del ll. errata, pl. del neutre erratum, -i ‘error, falta’]

f GRÀF 1 Errada comesa en la impressió o còpia d’un escrit.

2 fe d’errates Llista de les errates d’un llibre.

->erràtic

■erràtic -a

[del ll. erraticus, -a, -um ‘errant’]

adj 1 Que erra, que no segueix un camí cert. Ocells erràtics. Un vol erràtic. Febres erràtiques.

2 bloc erràtic GEOMORF Roca transportada lluny del seu lloc d’origen per l’acció de les glaceres.

->errívol

■errívol -a

[de errar]

adj Errador.

->erro

■erro

[de errar]

m Errada.

->erroni

■erroni -ònia

[del ll. erroneus, -a, -um ‘errant; que és en l’error’]

adj Entecat d’error. Judici erroni. Interpretació errònia.

->erròniament

■erròniament

Part. sil.: er_rò_ni_a_ment

[de erroni]

adv Amb error.

->error

■error

Cp. errada

[del ll. error, -ōris, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m [o f] 1 FILOS 1 Acció d’equivocar-se, de jutjar veritable el que és fals o a l’inrevés.

2 ésser (o estar) en l’error (o en error) Tenir per veritable el que és fals o a l’inrevés.

2 1 Concepte, opinió, doctrina que no és conforme a la veritat.

2 MAT i METROL Diferència entre el resultat de la mesura experimental d’una magnitud i el seu valor real.

3 TEOL Afirmació contrària a una veritat formalment no revelada.

3 DR 1 Coneixement defectuós de la realitat, degut a la ignorància.

2 error de dret Coneixement equivocat d’una forma jurídica que, a causa del principi “la ignorància de la llei no n’excusa el compliment", no produeix efectes jurídics.

3 error de fet Equivocació sobre el contingut d’una realitat o sobre els elements essencials que concorren en un acte o negoci jurídic.

4 error obstatiu (o essencial) Error sobre la classe d’acte o contracte, sobre la substància o la qualitat de l’objecte material o sobre una circumstància determinant de la declaració de voluntat, que produeix la declaració de nul·litat de l’acte.

5 error vencible Error que, d’acord amb la capacitat intel·lectual i volitiva del subjecte, podia ésser superat.

4 error gràfic TOPOG Precisió amb la qual és indicada en un pla topogràfic la situació d’un punt del terreny representat.

5 funció d’error MAT Funció que expressa la probabilitat P que el valor de la desviació central sigui comprès entre -λ i +λ.

->ert

■ert -a

[del ll. vg. *erctus, participi del ll. vg. *ergĕre, ll. cl. erectus, erigĕre ‘posar dret, redreçar, erigir’ (cf. erigir); 1a FONT: s. XIV]

adj 1 Dret i rígid. Camina ert com un fus.

2 p ext Enravenat, enrederat. Estic ert de fred.

->ertebol·lià

ertebol·lià -ana

Part. sil.: er_te_bol_li_à

PREHIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’ertebol·lià.

2 m Cultura de la primeria del neolític a Dinamarca.

->èrtic èrtiga

■èrtic èrtiga

[de ert; 1a FONT: c. 1875]

adj Ert.

->ertzaina

ertzaina

Part. sil.: ert_zai_na

m i f Membre de la policia de la comunitat autònoma del País Basc (l’Ertzaintza).