->òrbita

■òrbita

[del ll. orbĭta ‘rodera; cursa’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 ANAT ANIM Cadascuna de les dues cavitats simètriques situades a ambdós costats de les fosses nasals on s’allotgen els ulls.

2 ÀLG Donats un grup que opera sobre un espai i un punt de l’espai, conjunt de punts que hom obté multiplicant el punt donat i els elements del grup.

3 1 ASTR Trajectòria que descriu a l’espai un astre.

2 ASTRON Camí recorregut per un giny espacial, quan és periòdic i aparentment tancat.

3 posar en òrbita ASTRON Situar un giny espacial en una òrbita prèviament determinada.

4 p anal FÍS Trajectòria que descriu una partícula en un accelerador circular o bé en els esquemes que representen l’estructura atòmica.

5 fig Medi on hom exerceix una activitat; àmbit, esfera.

6 fig Influència que exerceix algú.

->orbital

■orbital

[de òrbita; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’òrbita.

2 QUÍM FÍS 1 orbital atòmic Cadascuna de les funcions que descriuen l’estat estacionari de l’ona tridimensional associada a un electró que forma part d’un àtom.

2 orbital molecular Cadascuna de les funcions d’ona associades a un electró que forma part d’una molècula.

->orbitar

■orbitar

[de òrbita]

v ASTR i FÍS 1 tr Girar al voltant (d’un cos). La Terra orbita el Sol.

2 intr Girar. La Terra orbita al voltant del Sol.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orbitar

GERUNDI: orbitant

PARTICIPI: orbitat, orbitada, orbitats, orbitades

INDICATIU PRESENT: orbito, orbites, orbita, orbitem, orbiteu, orbiten

INDICATIU IMPERFET: orbitava, orbitaves, orbitava, orbitàvem, orbitàveu, orbitaven

INDICATIU PASSAT: orbití, orbitares, orbità, orbitàrem, orbitàreu, orbitaren

INDICATIU FUTUR: orbitaré, orbitaràs, orbitarà, orbitarem, orbitareu, orbitaran

INDICATIU CONDICIONAL: orbitaria, orbitaries, orbitaria, orbitaríem, orbitaríeu, orbitarien

SUBJUNTIU PRESENT: orbiti, orbitis, orbiti, orbitem, orbiteu, orbitin

SUBJUNTIU IMPERFET: orbités, orbitessis, orbités, orbitéssim, orbitéssiu, orbitessin

IMPERATIU: orbita, orbiti, orbitem, orbiteu, orbitin

->orbitari

■orbitari -ària

[de òrbita; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a l’òrbita.

->orbitolina

■orbitolina

f PALEONT i ZOOL Gènere de protozous rizòpodes de l’ordre dels foraminífers (Orbitolina sp), amb la closca cargolada en hèlix cònica, que eren propis del cretaci.

->orbitòstat

orbitòstat

m ANTROP FÍS Instrument utilitzat per a mesurar els eixos orbitaris.

->orc

■orc -a

[del ll. orcus ‘infern; divinitat infernal; la mort’; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

1 adj 1 Dit del temps dolent, rúfol, d’una terra dolenta, inhospitalària, d’una persona carregosa, enutjosa, d’una cosa lletja, repulsiva.

2 dial Esquerp.

3 fer l’orc Fer el beneit, fer ximpleries.

2 m MIT Lloc on, segons la mitologia clàssica, anaven les ànimes després de la mort.

->orca

■orca

[del ll. orca, íd., i ‘gerra’, i aquest, d’una contaminació dels mots gr. húrkhē ‘gerra per a peix salat’ i óryga, acusatiu de óryx ‘balena’, relacionat amb l’altre popularment per semblança de forma; 1a FONT: 1888, DLab.]

f ZOOL Mamífer de l’ordre dels cetacis, de la família dels delfínids (Orcinus orca), amb cos de forma massissa, el cap arrodonit, de color negre al dors i blanc a la part inferior, carnívor i depredador molt poderós.

->orcaneta

■orcaneta

[del fr. orcanette, íd., alteració de l’ant. arquenet, der. alterat de l’ant. alcanne, del b. ll. alchanna, i aquest, de l’àr. al-ḥinnâ’ ‘alquena’ (cf. alquena); 1a FONT: c. 1900, Vayreda]

f BOT Peu de colom.

->orceïna

■orceïna

Part. sil.: or_ce_ï_na

f [C₂₈H₂₄O₇N₂] QUÍM ORG i COL Matèria colorant obtinguda de l’orcina i amoníac, que es presenta en cristalls rogencs.

->orcina

■orcina

f QUÍM ORG Orcinol.

->orcinol

■orcinol

m QUÍM ORG Substància cristal·lina obtinguda per extracció del fermentat d’algunes espècies de líquens.

->ordalia

■ordalia

Part. sil.: or_da_li_a

f HIST Prova judicial de caràcter magicoreligiós destinada a palesar la culpabilitat o innocència d’un acusat. És coneguda també amb el nom de judici de Déu.

->orde

■orde

[del ll. ōrdo, -ĭnis; en cat. ant. cobria, a més, les accepcions del modern ordre; 1a FONT: s. XIV, Llull]

[pl ordes o, ant i dial, órdens] 1 m CATOL 1 Societat de religiosos, aprovada per l’autoritat eclesiàstica, que viuen en comunitat sota l’observança d’una regla i que emeten vots solemnes.

2 orde militar HIST Institució religiosomilitar creada a partir de la fi del segle XI per defensar els pelegrins que anaven a Terra Santa a lluitar contra els infidels.

3 orde religiós Orde.

2 m LITÚRG 1 Ritu cristià, mitjançant el qual l’Església promou un dels seus membres, considerat idoni, a un determinat grau de ministeri eclesial: diaconat, presbiterat o episcopat.

2 ordes majors Nom tradicional dels ministeris del presbiterat, diaconat i sotsdiaconat.

3 ordes menors Nom tradicional dels quatre ministeris, actualment suprimits, de l’ostiariat, lectorat, exorcistat i acolitat.

3 m i f Ordre.

->ordenable

■ordenable

[del ll. td. ordinabĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que pot ésser ordenat.

->ordenació

■ordenació

Part. sil.: or_de_na_ci_ó

[del ll. ordinatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1408]

f 1 1 Acció d’ordenar o d’ordenar-se;

2 l’efecte. L’ordenació d’un seguici, d’una processó. L’ordenació de les figures en una pintura. L’ordenació dels apartaments.

2 LITÚRG Acció litúrgica per la qual el bisbe confereix el sagrament de l’orde.

3 1 PINT Ritme de col·locació dels objectes i les figures en una pintura.

2 ARQUIT Part de l’arquitectura que tracta de la capacitat que ha de tenir cadascuna de les parts d’un edifici.

4 ordenació de pagaments Distribució de pagaments que s’han d’efectuar per les caixes de l’estat.

->ordenada

■ordenada

f GEOM [símb: y] La segona coordenada d’un punt del pla.

->ordenadament

■ordenadament

[de ordenar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv Amb ordre, d’una manera ordenada. Fes ordenadament les coses.

->ordenador

■ordenador -a

Cp. ordinador

[del ll. ordinator, -ōris, íd.]

adj i m i f Que ordena. Fou el geni ordenador de la llengua. El bisbe ordenador.

->ordenament

■ordenament

[de ordenar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Ordenació.

2 ordenament jurídic DR Conjunt de normes jurídiques d’un estat.

->ordenança

■ordenança

[de ordenar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 f Ordenament.

2 f DR ADM 1 Norma obligatòria que dicta qualsevol autoritat no legislativa per al bé públic, normalment tot aplicant una llei o un decret i que s’anomena poder reglamentari.

2 Conjunt de preceptes que reglamenten la vida i el funcionament d’una comunitat, l’exèrcit, la marina, etc.

3 ordenança militar DR MIL Ordenança que regula el règim o la disciplina de l’exèrcit.

4 ésser (una cosa) d’ordenança Ésser prescrita en les ordenances.

3 m i f 1 Soldat que està a les ordres d’un oficial per a afers del servei.

2 En certes oficines, empleat subaltern que serveix per a portar ordres.

->ordenancista

■ordenancista

[de ordenança]

adj i m i f Que segueix o fa seguir amb tot rigor les ordenances.

->ordenand

■ordenand

Hom.: ordenant

[del ll. ordinandus, -a, -um ‘que ha de ser ordenat’, participi futur passiu de ordinare ‘ordenar’]

m LITÚRG El qui es disposa a rebre els ordes sagrats.

->ordenant

■ordenant

Hom.: ordenand

[del ll. ordinans, -ntis ‘que ordena’, participi pres. de ordinare ‘ordenar’]

adj i m LITÚRG Dit del bisbe (o delegat, en el cas d’ordes menors) que confereix el sagrament de l’orde.

->ordenar

■ordenar

[del ll. ordinare, íd.; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

v 1 tr Posar en ordre. Aquests llibres, cal ordenar-los. Una casa ben ordenada.

2 tr Prescriure, donar ordre. Jo li he ordenat que vingués. El metge li ordenà de llevar-se.

3 tr ÀLG Definir en un conjunt una relació d’ordre.

4 LITÚRG 1 tr Conferir el sagrament de l’orde. El bisbe l’ha ordenat prevere (o de prevere).

2 pron Rebre els ordes sagrats. S’ha ordenat diaca (o de diaca).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ordenar

GERUNDI: ordenant

PARTICIPI: ordenat, ordenada, ordenats, ordenades

INDICATIU PRESENT: ordeno, ordenes, ordena, ordenem, ordeneu, ordenen

INDICATIU IMPERFET: ordenava, ordenaves, ordenava, ordenàvem, ordenàveu, ordenaven

INDICATIU PASSAT: ordení, ordenares, ordenà, ordenàrem, ordenàreu, ordenaren

INDICATIU FUTUR: ordenaré, ordenaràs, ordenarà, ordenarem, ordenareu, ordenaran

INDICATIU CONDICIONAL: ordenaria, ordenaries, ordenaria, ordenaríem, ordenaríeu, ordenarien

SUBJUNTIU PRESENT: ordeni, ordenis, ordeni, ordenem, ordeneu, ordenin

SUBJUNTIU IMPERFET: ordenés, ordenessis, ordenés, ordenéssim, ordenéssiu, ordenessin

IMPERATIU: ordena, ordeni, ordenem, ordeneu, ordenin

->ordèol

■ordèol

Part. sil.: or_dè_ol

m PAT mussol².

->ordi

■ordi

[del ll. hordeum, íd., amb un tractament fonètic d’aparença semiculta no prou clar; 1a FONT: s. IX]

m AGR, ALIM i BOT 1 1 Planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Hordeum hexasticum i H. vulgare), d’arrel fibrosa, tiges robustes, fulles allargades i espigues amb llargues arestes, espícules fèrtils, cereal important, emprat en la preparació del malt i la cervesa.

2 Gra de l’ordi.

2 ordi palmell Tipus d’ordi de la família de les gramínies (Hordeum distichum), amb dos rengles d’espícules fèrtils.

->ordiar¹

■ordiar¹

Part. sil.: or_di_ar

[de ordi]

m AGR Camp plantat d’ordi.

->ordiar²

■ordiar²

Part. sil.: or_di_ar

[v. ordiar¹]

v tr AGR Mesclar ordi amb altres cereals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ordiar

GERUNDI: ordiant

PARTICIPI: ordiat, ordiada, ordiats, ordiades

INDICATIU PRESENT: ordio, ordies, ordia, ordiem, ordieu, ordien

INDICATIU IMPERFET: ordiava, ordiaves, ordiava, ordiàvem, ordiàveu, ordiaven

INDICATIU PASSAT: ordií, ordiares, ordià, ordiàrem, ordiàreu, ordiaren

INDICATIU FUTUR: ordiaré, ordiaràs, ordiarà, ordiarem, ordiareu, ordiaran

INDICATIU CONDICIONAL: ordiaria, ordiaries, ordiaria, ordiaríem, ordiaríeu, ordiarien

SUBJUNTIU PRESENT: ordiï, ordiïs, ordiï, ordiem, ordieu, ordiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: ordiés, ordiessis, ordiés, ordiéssim, ordiéssiu, ordiessin

IMPERATIU: ordia, ordiï, ordiem, ordieu, ordiïn

->ordiat

■ordiat

Part. sil.: or_di_at

[de ordi; 1a FONT: s. XV]

m ALIM Aigua d’ordi, preparada per cocció sobretot d’ordi perlat.

->ordidor

■ordidor -a

[de ordir; 1a FONT: s. XIV, Torcimany]

1 adj i m i f Que ordeix.

2 m TÈXT Màquina d’ordir.

3 m i f TÈXT Operari que efectua l’operació de l’ordit.

->ordidura

■ordidura

[de ordir; 1a FONT: 1383]

f 1 1 Acció d’ordir;

2 l’efecte.

2 Cosa ordida.

->ordienc

ordienc -a

Part. sil.: or_di_enc

adj i m i f D’Ordis (Alt Empordà).

->ordier

■ordier -a

Part. sil.: or_di_er

[de ordi]

1 1 adj AGR Relatiu o pertanyent a l’ordi. Un garbell ordier.

2 m Animal que anava carregat amb l’ordi per al menjar de la rècula.

3 f Peça de terra on hi ha hagut sembrat ordi. Blat de moro d’ordiera.

4 f Morralet per a donar ordi als animals.

2 m i f OFIC Persona que ven ordi.

->ordinació

■ordinació

[del ll. ordinatio, -ōnis, íd.]

f 1 DR ADM 1 Ordenança.

2 A Andorra, norma dictada pel Consell General o per un comú.

2 pl DR Conjunt de regles, de disposicions, etc., estatuïdes per al funcionament, la bona marxa, etc., d’una institució, d’una comunitat, etc.

->ordinador

■ordinador

[del ll. ordinator, -ōris ‘que ordena’]

m INFORM 1 Màquina automàtica que accepta la informació que hom li subministra segons una forma preestablerta, la tracta d’acord amb un conjunt d’instruccions, escrites en un llenguatge adient i enregistrades en una memòria, i en dóna els resultats, també segons una forma preestablerta, sia en forma de dades o com un senyal que permet el control automàtic d’una màquina o un procés. Ordinador domèstic, portàtil.

2 ordinador central Ordinador nuclear d’una xarxa informàtica del qual depenen unitats funcionals, a través de les quals els usuaris poden accedir a bases de dades, i que permet, entre d’altres, les funcions de control de la xarxa.

3 ordinador de butxaca Ordinador portàtil petit, sense disc dur ni lector de disquets, que funciona amb una bateria i que conté aplicacions específiques.

4 ordinador personal [sigla PC] Microordinador.

5 ordinador portable Ordinador que pot integrar-se a la indumentària d’una persona.

->ordinal

■ordinal

[del ll. td. ordinalis, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]

m 1 1 Número d’ordre d’un element en una successió.

2 ÀLG Conjunt ben ordenat on cada element és també subconjunt.

2 GRAM 1 adjectiu numeral ordinal Adjectiu numeral que indica el lloc que alguna cosa ocupa dins una sèrie.

2 adverbi numeral ordinal Adverbi numeral que modifica la significació del mot que acompanya, en el sentit del lloc que ocupa dins una sèrie o gradació.

->ordinari

■ordinari -ària

[del ll. ordinarius, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Consolat]

1 adj 1 Segons l’ordre establert o acostumat. Sessió ordinària.

2 De costum. Exàmens ordinaris.

3 Que s’esdevé habitualment.

4 DR Dit del judici que s’acomoda a les disposicions processals generals o per al qual no hi ha establert un procediment especial.

5 ordinari de la missa LITÚRG Successió dels texts invariables de la missa (per oposició al propi), sobretot, les peces de cant (Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus).

6 ordinari de l’ofici LITÚRG La part invariable de l’ofici diví.

7 resolució ordinària DR Interlocutòria o providència que lliura el jutge perquè es faci o executi allò que demanin les parts.

2 m Despesa normal, de cada dia, d’una casa.

3 m Correu que funciona en períodes fixos (oposat a extraordinari).

4 m i f Individu que va i ve regularment d’una localitat a una altra i fa les comissions que li encomanen.

5 adj 1 Mancat de distinció, vulgar.

2 D’escàs mèrit.

3 De classe inferior. Drap ordinari. Gent ordinària.

6 adj DR CAN Dit del poder de jurisdicció vinculat a un ofici eclesiàstic i que hom posseeix en virtut de l’ofici rebut.

7 m 1 DR CAN Jerarquia eclesiàstica que posseeix el poder ordinari: el papa, els bisbes residencials, els abats nullius o bé, en cas de vacant, els vicaris generals, els administradors apostòlics, els vicaris i prefectes apostòlics i, finalment, els superiors majors dels ordes religiosos clericals exempts.

2 Antic llibre orientador en la manera de celebrar la missa i l’ofici, que indicava per ordre els íncipits de cada fórmula litúrgica.

8 m FISIOL Menstruació.

9 m HIST DR CAT Jutge ordinari.

10 d’ordinari loc adv Segons l’ordre acostumat, habitualment.

->ordinàriament

■ordinàriament

Part. sil.: or_di_nà_ri_a_ment

[de ordinari; 1a FONT: 1599]

adv D’una manera ordinària. Ell ve ordinàriament a les quatre.

->ordinatiu

■ordinatiu -iva

Part. sil.: or_di_na_tiu

[del ll. td. ordinativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que té la virtut d’ordenar.

->ordinenc

ordinenc -a

adj i m i f D’Ordino (Andorra).

->ordinès

ordinès -esa

adj i m i f ant Ordinenc.

->ordinograma

■ordinograma

m INFORM Diagrama de blocs que es fa servir per a il·lustrar la interrelació entre les diferents parts (operacions) d’un programa i en el qual les interconnexions entre els blocs representen la seqüència d’instruccions.

->ordiós

■ordiós -osa

Part. sil.: or_di_ós

[de ordi; 1a FONT: s. XV]

adj Que conté ordi. Mestall ordiós.

->ordir

■ordir

[del ll. ordiri, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

v tr 1 TÈXT Disposar paral·lelament una certa quantitat de fils enrotllats sobre un corró plegador destinat a un teler.

2 fig Maquinar alguna cosa contra algú, a un fi determinat. Va ordir un pla per a apoderar-se del tresor.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ordir

GERUNDI: ordint

PARTICIPI: ordit, ordida, ordits, ordides

INDICATIU PRESENT: ordeixo, ordeixes, ordeix, ordim, ordiu, ordeixen

INDICATIU IMPERFET: ordia, ordies, ordia, ordíem, ordíeu, ordien

INDICATIU PASSAT: ordí, ordires, ordí, ordírem, ordíreu, ordiren

INDICATIU FUTUR: ordiré, ordiràs, ordirà, ordirem, ordireu, ordiran

INDICATIU CONDICIONAL: ordiria, ordiries, ordiria, ordiríem, ordiríeu, ordirien

SUBJUNTIU PRESENT: ordeixi, ordeixis, ordeixi, ordim, ordiu, ordeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: ordís, ordissis, ordís, ordíssim, ordíssiu, ordissin

IMPERATIU: ordeix, ordeixi, ordim, ordiu, ordeixin

->ordissatge

■ordissatge

[de ordir]

m TÈXT Operació d’ordir.

->ordit

■ordit

[del ll. orditus, -a, -um, íd.]

m TÈXT 1 Ordissatge.

2 Resultat de l’operació d’ordir.

3 Sèrie de fils que en la roba teixida van de llarg a llarg de la peça, paral·lelament a les vores.

->ordovicià

■ordovicià -ana

Part. sil.: or_do_vi_ci_à

ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent a l’ordovicià.

2 m Segon dels sis sistemes o períodes en què es divideix l’era primària o paleozoica, situat sobre del cambrià i per sota del silurià.

->ordovícic

■ordovícic -a

adj i m ESTRATIG Ordovicià.

->ordre

■ordre

Cp. orde 1 i orde 2

[variant moderna de orde; 1a FONT: s. XVI]

1 m 1 Arranjament, disposició regular de les coses, les unes amb relació a les altres. Posar en ordre els llibres d’una biblioteca. Variar l’ordre de col·locació. Combatre sense ordre. Fan les coses sense ordre ni concert.

2 Successió metòdica, fixada. Seguint l’ordre alfabètic, l’ordre cronològic.

3 SOCIOL Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d’una societat, i subjecció a aquestes mateixes regles i lleis.

4 ORG MIL Manera de disposar o de formar els soldats amb vista a una marxa, a un combat.

5 forces de l’ordre Cossos armats, sotmesos a la disciplina militar, encarregats de mantenir l’ordre públic.

6 ordre angèlic CRIST Cada un dels nou graus de la jerarquia angèlica, dividida en tres cors, en aquest ordre: serafins, querubins i trons, dominacions, virtuts i potestats, principats, arcàngels i àngels.

7 ordre del dia Indicació dels assumptes que han d’ésser tractats en una reunió.

8 ordre del dia ORG MIL Indicació de les disposicions prescrites a un cos d’exèrcit per a la jornada.

9 ordre natural ECON Situació òptima que, segons els fisiòcrates, pot assolir l’ordre existent si es compleixen les lleis naturals, immutables i absolutes que regeixen tots els fenòmens socials.

10 ordre públic Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social.

2 m 1 Grup de persones o de coses que, per alguna circumstància, és considerat com una classe distinta.

2 Cadascun dels grups importants d’una classificació.

3 BIOL Categoria taxonòmica de rang inferior a la classe i superior a la família.

4 GEOBOT Unitat de classificació de la tipologia de la vegetació, inferior a la classe, que agrupa una o més aliances afins.

5 ordre arquitectònic ARQUIT En l’arquitectura grega i romana, cadascun dels estils de construcció que es distingien pels diferents criteris de disposició dels elements arquitectònics fonamentals (columnes, capitells, entaulament).

3 1 f Manament, prescripció, que cal obeir, seguir, com a emanats d’una autoritat competent.

2 f INFORM Qualsevol instrucció, particularment les que fan referència a les unitats de control perifèriques.

3 m Disciplina que cal observar. Mantenir l’ordre entre els alumnes.

4 m Conducta disciplinada, consciència dels propis deures.

5 a l’ordre ECON Clàusula que explicitada en un títol el fa endossable.

6 cridar (algú) a l’ordre Una persona amb autoritat, demanar-li que canviï d’actitud o de comportament. El president cridà a l’ordre els assembleistes.

7 mot d’ordre ORG MIL Consigna verbal de reconeixement entre militars en l’acompliment de missions concretes, composta del sant i senya i la contrasenya.

8 ordre de borsa ECON Ordre donada a un intermediari perquè realitzi una ordre de compra o venda en ferm.

9 ordre de lliurament ECON Volant, imprès, pel qual un proveïdor ordena el lliurament d’unes mercaderies determinades a un destinatari concret.

10 ordre de pagament ECON [abrev o/p] [sigla OP] Document pel qual una persona o entitat ordena a una altra persona, dipositària dels seus fons, que realitzi un pagament a un tercer.

4 m MAT 1 Cardinal.

2 ordre d’una corba Grau d’una corba.

3 ordre d’una matriu (o d’un determinant) Donada una matriu quadrada (o un determinant), nombre de files de la dita matriu (o del dit determinant).

4 ordre d’un element Donat un element d’un grup, ordre del grup engendrat per les potències del dit element.

5 ordre d’un grup Donat un grup finit, nombre d’elements del dit grup.

6 ordre d’un infinitèsim Resultat de comparar un infinitèsim amb un altre infinitèsim que hom pren com a referència.

7 ordre d’infinitud Resultat de comparar dues funcions, f(x) i g(x), que prenen el valor infinit quan x s’acosta a un cert valor a.

8 ordre d’unitats Lloc que ocupa un dígit en un nombre.

9 relació d’ordre Relació binària R entre els elements d’un conjunt C que és reflexiva, antisimètrica i transitiva.

5 ordre dels mots GRAM Procediment sintàctic que tenen les llengües per a expressar llurs diferents modalitats o categories gramaticals.

->orèada

■orèada

Part. sil.: o_rè_a_da

f MIT En la mitologia clàssica, cadascuna de les nimfes de les muntanyes i dels boscs.

->oreig

■oreig

Part. sil.: o_reig

[de orejar; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m 1 Vent suau, ventijol.

2 Oratge, vent de terra.

->orejada

■orejada

[de orejar]

f Acció d’orejar o d’orejar-se.

->orejar

■orejar

[de ora; 1a FONT: 1438]

v 1 tr Exposar a l’acció de l’oreig, de l’aire; airejar. Orejar un vestit perquè se’n vagi l’olor de tabac.

2 pron Anar a fer un volt per orejar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orejar

GERUNDI: orejant

PARTICIPI: orejat, orejada, orejats, orejades

INDICATIU PRESENT: orejo, oreges, oreja, oregem, oregeu, oregen

INDICATIU IMPERFET: orejava, orejaves, orejava, orejàvem, orejàveu, orejaven

INDICATIU PASSAT: oregí, orejares, orejà, orejàrem, orejàreu, orejaren

INDICATIU FUTUR: orejaré, orejaràs, orejarà, orejarem, orejareu, orejaran

INDICATIU CONDICIONAL: orejaria, orejaries, orejaria, orejaríem, orejaríeu, orejarien

SUBJUNTIU PRESENT: oregi, oregis, oregi, oregem, oregeu, oregin

SUBJUNTIU IMPERFET: oregés, oregessis, oregés, oregéssim, oregéssiu, oregessin

IMPERATIU: oreja, oregi, oregem, oregeu, oregin

->orella

■orella

[del ll. auricŭla, dimin. de auris, íd.; 1a FONT: o., Llull]

f 1 ANAT ANIM Òrgan dels animals que permet de detectar les vibracions produïdes en el medi ambient, tant si és fluid com sòlid. L’orella interna, externa, mitjana. Tenir mal d’orella. És sord d’una orella. Li parlà a cau d’orella.

2 ANAT ANIM 1 esp Estructura pròpia de l’orella externa dels mamífers, que serveix per a percebre amb una més gran eficàcia els sons.

2 dreçar les orelles (o l’orella) fig Posar molt d’esment a allò que hom diu.

3 ensenyar l’orella fig Revelar, sense voler, una intenció amagada.

4 estirar (o escalfar) les orelles (a algú) fig Infligir-li una correcció.

5 penjar-se a les orelles (d’algú) fig Es diu d’aquell qui demana amb insistència.

6 treure’s la son de les orelles Deixondir-se, espavilar-se.

7 veure les orelles (o l’orella) al llop fig Trobar-se en greu perill, adonar-se d’una situació difícil pròxima.

8 veure’s les orelles fig Començar a sentir-se fort, fora de perill, etc., després d’una malaltia greu, d’una situació difícil, etc.

3 ANAT ANIM 1 Oïda. Tenir l’orella dura, fina. Ésser dur d’orella, fi d’orella. Un soroll que molesta l’orella. Tenir orella per a la música. Tenir orella.

2 donar orella Escoltar.

3 donar orella fig Escoltar favorablement.

4 entrar (una cosa) per una orella i sortir per l’altra No retenir-la, no fer-ne gens de cas.

5 escoltar amb totes les seves orelles Escoltar atentament.

6 fer orelles de marxant Fer el sord.

7 les parets tenen orelles Algú pot escoltar darrere la paret.

8 prestar orella Escoltar.

9 prestar orella fig Escoltar favorablement.

10 tancar l’orella (a una petició, a una queixa) No accedir-hi, no fer-ne cas.

4 ANAT ANIM 1 Nom donat a diverses peces o parts de peça que per la forma o la disposició són més o menys comparables a una orella o a les orelles d’un animal.

2 AGR Orelló.

3 CALÇ Cadascuna de les porcions de pell que surten una de cada costat d’algunes sabates i que s’ajusten a l’empenya del peu mitjançant cordons, cremalleres, etc.

4 MAR Cadascuna de les dues peces que constitueixen la boca d’una botavara o d’un pic.

5 OFIC Cadascun dels dos apèndixs simètrics que, en alguns martells, desclavadors i altres eines, serveixen per a agafar entre ells la cabota del clau que hom vol arrencar.

6 OFIC Apèndix lateral d’un recipient, sense perforar, que serveix per a agafar-lo.

7 OFIC Apèndix de moltes peces metàl·liques pel qual són subjectades a una altra peça, o part d’una peça, amb cargols.

8 TÈXT Cadascuna de les peces de cuir, lligades a cada extrem de la brida de cap de taules d’un teler de garrot, que són travessades per la barreta guiatacs.

9 TRANSP Peça de ferro que, en els camions antics, era disposada damunt d’una roda per tal de fer-ne saltar el fang.

10 orella de fadrí AGR Desigualtat en un sembrat que és molt bo per les vores i no ho és per enmig.

11 orella de gat SUR Panna de suro extremament prima que no serveix per a fer-ne taps.

12 orella de mul MAR Posició de les veles d’una embarcació de dos pals quan surten l’una a babord i l’altra a estribord.

5 fig ANAT ANIM i MÚS Capacitat de distingir auditivament les diferents altures dels sons musicals.

6 ANAT ANIM i BOT 1 Gírgola.

2 orella d’ase Bolet de l’ordre de les pezizals (Otidea onotica).

3 orella d’ase Trompeta.

4 orella de conill Bolet de la família de les tricolomatàcies (Clitocybe infundibuliformis).

5 orella de gat Helvel·la.

6 orella de gat blanca Barretet.

7 orella de gat grisa Bolet de l’ordre de les pezizals (Helvella lacunosa), de barret sinuós i cama buida.

8 orella de Judes Bolet lignícola de la família de les auriculariàcies (Auricularia auricula-judae), de carn elàstica i gelatinosa i mengívol.

9 orella de llebre Planta herbàcia perenne de la família de les umbel·líferes (Bupleurum rigidum), de flors groguenques en umbel·les.

10 orella de moix Helvel·la.

11 orella de llebre Bolet de la família de les pezizals (Otidea leporina).

12 orella de rata Pelosella.

13 orella d’ós FARM Planta herbàcia perenne de la família de les gesneriàcies (Ramonda myconi), de fulles en roseta, negroses i peloses, flors violeta i grogues, emprada popularment com a pectoral.

7 orella de mar ZOOL Mol·lusc gastròpode de la subclasse dels prosobranquis, família dels haliòtids (Haliotis tuberculata), amb la conquilla amb un forat per on surten els tentacles, i que és cercat per a obtenir-ne el nacre.

->orellada

■orellada

[de orella; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Estirada d’orelles.

->orellal

■orellal

[de orella; 1a FONT: 1470]

m dial Anella de metall que es porta a l’orella com a adorn; arracada.

->orellana

■orellana

[de orella; 1a FONT: s. XV]

f 1 [generalment en pl] ALIM Tros de préssec, albercoc o pera tallat en forma de cinta i assecat.

2 GASTR Peça llarguera i molt prima de pasta de farina fregida amb ou i llard o amb llet i oli, i que hom sol menjar amb sucre o amb mel, pròpia d’alguns indrets de les Balears.

3 BOT 1 Bolet lignícola de la família de les tricolomatàcies (Pleurotus ostreatus), de cama curta i capell excèntric, fosc, i en forma de petxina.

2 orellana de poll Orellana.

->orellar

■orellar

[de orella; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

v intr Moure les orelles un animal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orellar

GERUNDI: orellant

PARTICIPI: orellat, orellada, orellats, orellades

INDICATIU PRESENT: orello, orelles, orella, orellem, orelleu, orellen

INDICATIU IMPERFET: orellava, orellaves, orellava, orellàvem, orellàveu, orellaven

INDICATIU PASSAT: orellí, orellares, orellà, orellàrem, orellàreu, orellaren

INDICATIU FUTUR: orellaré, orellaràs, orellarà, orellarem, orellareu, orellaran

INDICATIU CONDICIONAL: orellaria, orellaries, orellaria, orellaríem, orellaríeu, orellarien

SUBJUNTIU PRESENT: orelli, orellis, orelli, orellem, orelleu, orellin

SUBJUNTIU IMPERFET: orellés, orellessis, orellés, orelléssim, orelléssiu, orellessin

IMPERATIU: orella, orelli, orellem, orelleu, orellin

->orellat

■orellat -ada

[de orella]

adj HERÀLD 1 Dit de la petxina amb les orelles d’un esmalt diferent.

2 Dit de l’animal amb les orelles d’un esmalt diferent del del cos.

->oreller

oreller

[de orella; 1a FONT: 1380]

m ant Coixí per a descansar-hi el cap.

->orellera

■orellera

[de orella]

f 1 INDUM Cadascuna de les dues peces d’una gorra o d’un casc que cobreixen o defensen les orelles.

2 AGR Cadascuna de les dues peces que en l’arada tradicional porten encaixades les orelles o els orellons.

3 OFIC orella 4 5.

->orelleta

■orelleta

[de orella; 1a FONT: 1575, DPou.]

f 1 GASTR Coca dolça rodona molt prima i cruixent, fregida amb oli.

2 NÀUT Anella petita de les embarcacions, destinada a fermar-hi cordes de poca importància.

->orelló

■orelló

[de orella; 1a FONT: 1575, DPou.]

m AGR Cadascuna de les dues peces metàl·liques o de fusta en forma d’aletes que, a l’un costat i a l’altre del dental de l’arada tradicional, serveixen per a eixamplar el solc i per a llevar-ne les herbes.

->orellut

■orellut -uda

[de orella; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

1 adj Que té les orelles grosses.

2 m ZOOL Morralet.

3 m ZOOL Ratapinyada orelluda.

->oremus

■oremus

[expressió ll., ‘preguem’, primera pers. pl. pres. subjuntiu de orare ‘pregar’; 1a FONT: s. XX, Oller]

m 1 LITÚRG 1 Quan se celebra en llatí, invitació (‘preguem’) feta pel sacerdot als fidels abans de les oracions de la missa, de l’ofici i en altres ocasions.

2 Oració litúrgica, especialment la primera de la missa o col·lecta.

2 perdre l’oremus Desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que cal fer o dir.

3 trencar (o rompre) l’oremus Interrompre inoportunament un acte.

->orèndol

orèndol

[der. masc. de orèndola]

m dial ORNIT Oreneta.

->orèndola

orèndola

[forma rossellonesa de oreneta, d’una altra forma ll. * hirŭndŭla, dimin. també del ll. hĭrŭndo, -ĭnis, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f dial ORNIT Oreneta.

->oreneta

■oreneta

[d’un ll. *hirundĭtta, der. de hĭrŭndo, -ĭnis, íd., que hauria donat un *eroneta i, amb metàtesi, oreneta; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

f ORNIT 1 1 Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels hirundínids (Hirundo rustica), de cua notablement forcada, amb les parts superiors de color blau fosc i les inferiors blanquinoses.

2 una oreneta no fa estiu Una flor no fa estiu.

2 oreneta cuablanca Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels hirundínids (Delichon urbica), semblant a l’oreneta però amb el carpó blanc.

3 oreneta cua-rogenca Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels hirundínids (Hirundo daurica), que té les parts inferiors i el carpó ocracis.

4 oreneta de ribera Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels hirundínids (Riparia riparia), de color brunenc amb el pit ocraci i que habita a roquissars i penya-segats.

->orenga

■orenga

[del ll. orīgănum, i aquest, del gr. oríganos, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f BOT i FARM Planta herbàcia perenne de la família de les labiades (Origanum vulgare), de fulles ovades i flors de color violaci rosat en ramells i amb qualitats tòniques i digestives i emprada també com a condiment.

->orenol

■orenol

[der. masc. de orenola]

m ICT Orenola.

->orenola

■orenola

[de orendola, variant de orèndola amb dislocació d’accent]

f 1 ORNIT Oreneta.

2 ICT Peix de l’ordre dels beloniformes, de la família dels exocètids (Exocoetus volitans), de cos esvelt i pectorals molt desenvolupades, de color blau i blanc, que pot planar per la superfície de l’aigua i s’alimenta de plàncton.

->orenyola

■orenyola

f ICT Orenola.

->oreopitec

■oreopitec

Part. sil.: o_re_o_pi_tec

m ANTROP i ZOOL Gènere de primats fòssils de la família dels homínids (Oreopithecus bambolii), pròxim als homínids i semblant al pòngids actuals.

->oretà

oretà -ana

Hom.: uretà

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent als oretans.

2 m i f Individu d’un poble iber establert a les parts altes de les conques del Guadalquivir i del Segura.

->orèxia

■orèxia

Part. sil.: o_rè_xi_a

f MED Desig, apetit.

->orfandat

■orfandat

[de orfe; 1a FONT: s. XV, I. de Villena]

f 1 Estat d’orfe.

2 Pensió de què gaudeixen alguns orfes.

->orfe òrfena

■orfe òrfena

[del ll. td. ŏrphănus, i aquest, del gr. órphanos, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f 1 [pl orfes o, ant i dial, òrfens] Dit del menor d’edat que ha perdut el pare i la mare o algun d’ells dos. Orfe de pare. Orfe de mare. Orfe de pare i mare.

2 p ext Mancat d’alguna cosa necessària, especialment de protecció o ajuda. Han crescut orfes de l’afecte patern.

->orfebre

■orfebre

[del fr. orfèvre, i aquest, del ll. auri faber ‘artesà de l’or’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m i f ART i OFIC 1 Artista que treballa objectes d’or, argent i altres metalls preciosos.

2 p ext Persona que ven aquests objectes.

->orfebreria

■orfebreria

Part. sil.: or_fe_bre_ri_a

[de orfebre; 1a FONT: 1426]

f ORFEB 1 Ofici de treballar els metalls preciosos.

2 Obra d’orfebre.

->orfenat

■orfenat

[de orfe]

m ENSENY Institució on són acollits i educats els infants orfes.

->orfenesa

■orfenesa

[de orfe; 1a FONT: s. XX, Bertrana]

f Estat d’orfe.

->orfeó

■orfeó

Part. sil.: or_fe_ó

[del fr. orphéon, íd., del nom d’Orfeu, músic de la mitologia gr., amb la terminació de odéon ‘edifici per a assaigs musicals’, del gr. ōdeĩon, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

m MÚS Societat o agrupació coral.

->orfeònic

■orfeònic -a

Part. sil.: or_fe_ò_nic

[de orfeó]

adj Relatiu o pertanyent als orfeons.

->orfeonista

■orfeonista

Part. sil.: or_fe_o_nis_ta

[de orfeó; 1a FONT: 1888, DLab.]

m i f MÚS Membre d’un orfeó.

->òrfic

■òrfic -a

1 adj Relatiu o pertanyent a Orfeu o al moviment religiós anomenat orfisme. Misteris òrfics. Iniciació òrfica.

2 m i f Seguidor o partidari de l’orfisme.

->orfisme

■orfisme

m 1 HIST REL Moviment religiós d’iniciació, a la Grècia arcaica, que afirmava l’origen i la natura divins de l’ànima humana i que aquesta es trobava presa en el cos.

2 ART Nom donat a la pintura construïda sense cap referència a la figuració, sols com una exaltació de la llum i del dinamisme dels colors.

->òrgan

■òrgan

Cp. orgue

[del ll. ŏrgănum, i aquest, del gr. órganon ‘eina; instrument; element fisiològic’; 1a FONT: 1843]

m 1 1 ANAT Agrupació de diversos teixits formant una unitat estructural encarregada de l’acompliment d’una funció determinada en el si d’un vegetal o d’un animal.

2 ANAT ANIM Part del cos que, malgrat ésser constituïda per elements provinents de sistemes diversos, constitueix una unitat per la funció o les funcions determinades que exerceix. L’òrgan acústic. Òrgans genitals.

2 1 Instrument o mitjà que serveix per a acomplir una acció. Els òrgans del govern.

2 Mitjà de difusió portaveu de les idees d’un grup, partit, entitat, societat, etc. Un diari òrgan del partit socialista.

3 DR ADM Unitat administrativa integrada per una esfera d’atribucions i competències i una sèrie de mitjans materials, que són exercits i utilitzats per una o més persones adscrites a la indicada unitat.

3 TECNOL Peça, dispositiu o mecanisme d’una màquina que serveix per a produir, absorbir, transmetre o guiar un esforç, un moment o un moviment.

->organdí

■organdí

[del fr. organdi, alteració de Ourgandj, població del Turquestan, important mercat de seda; 1a FONT: 1888, DLab.]

[pl -ís] m Teixit de cotó amb lligat de tafetà, que ha estat sotmès a l’organdisatge.

->organdisatge

■organdisatge

[de organdí]

m TÈXT Aprest al qual són sotmesos determinats teixits de cotó per donar-los un aspecte apergaminat i transparent.

->orgànic

■orgànic -a

[de òrgan; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

adj 1 1 Relatiu o pertanyent a un òrgan o un sistema d’òrgans. L’estructura orgànica dels animals i de les plantes.

2 Relatiu als éssers organitzats. Cossos orgànics. Vida orgànica.

3 Que deriva dels éssers organitzats. Restes orgàniques.

4 PAT Dit, per oposició a funcional, del trastorn simptomàtic provocat per una alteració anatòmica.

2 fig Relatiu a les parts essencials d’una cosa, a la seva constitució o estructura, no secundari o accidental.

3 En un mot, dit de la consonant o la vocal que té la seva raó d’ésser en l’etimologia del mot en qüestió.

4 QUÍM Relatiu o pertanyent a la química orgànica.

5 arquitectura orgànica ARQUIT Arquitectura que tracta d’organitzar les parts d’una construcció en consonància amb el conjunt de l’obra i d’aquesta amb el paisatge de l’entorn.

6 llei orgànica DR ADM Llei originada en la constitució d’un estat, que en determina l’organització d’un sector o servei.

->orgànicament

■orgànicament

[de orgànic]

adv Formant un tot organitzat.

->organicisme

■organicisme

m 1 FILOS Doctrina filosòfica oposada al vitalisme i a l’animisme, segons la qual la vida és el resultat de l’organització.

2 MED Teoria mèdica que sosté que tota malaltia té com a causa una lesió orgànica.

3 SOCIOL Teoria sociològica que estableix una clara analogia entre el funcionament i les lleis que regeixen la societat i les dels éssers vius.

->organicista

■organicista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’organicisme.

2 m i f Partidari de l’organicisme.

->organigrama

■organigrama

[de organi(tzació) i -grama]

m ECON Representació gràfica i esquemàtica de l’organització d’una empresa o institució, l’objecte del qual és identificar les relacions entre els diferents elements i la funció específica de cadascun d’ells.

->organisme

■organisme

[de òrgan; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 BIOL 1 Entitat biològica unicel·lular o pluricel·lular, animal o vegetal, normalment capaç de fer un cicle vital complet (néixer, créixer i reproduir-se).

2 Conjunt d’òrgans que funcionen coordinadament, formant un tot individual amb vida pròpia i diferenciat de la resta del món exterior a ell.

2 SOCIOL i POLÍT 1 Conjunt de persones organitzat o constituït d’una manera conscientment apta per a una finalitat social.

2 Conjunt d’oficines, dependències o càrrecs que formen un cos o una institució de tipus social o polític.

->organista

■organista

[de orgue; 1a FONT: 1530]

m i f MÚS 1 Artista que toca l’orgue.

2 Músic que té al seu càrrec les interpretacions musicals a l’orgue d’una església o catedral.

->organístic

■organístic -a

[de orgue]

adj Relatiu o pertanyent a l’orgue.

->organitzabilitat

■organitzabilitat

[de organitzable]

f Qualitat d’organitzable.

->organitzable

■organitzable

[de organitzar; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Que pot ésser organitzat.

->organització

■organització

Part. sil.: or_ga_nit_za_ci_ó

[de organitzar; 1a FONT: 1736]

f 1 1 Acció d’organitzar o d’organitzar-se;

2 l’efecte. Encarregar-se de l’organització d’uns jocs florals.

2 1 La cosa organitzada. Una organització política.

2 Manera d’ésser organitzada una cosa. La idea era bona, però l’organització fou desastrosa.

3 Conjunt de persones que pertanyen a un grup o a una associació organitzada.

4 organització no governamental [sigla ONG] Associació promoguda per persones que no pertanyen a estaments oficials i que es dedica a tasques assistencials, humanitàries, ecològiques, etc.

3 organització administrativa DR ADM Conjunt d’òrgans i dependències en què s’estructuren les administracions públiques.

4 organització científica del treball ORG IND Conjunt de tècniques utilitzades per augmentar la productivitat del treball industrial.

5 organització de l’espai GEOG Determinació de la funció o de la utilització de les diferents parts d’un territori concret, espai urbà, espai rural, infraestructura, parcs, etc.

6 organització formal SOCIOL Estructuració social en la qual la racionalitat predomina sobre l’espontaneïtat.

7 organització industrial ECON Utilització racional i coordinada de les distintes parts d’una empresa, a fi d’aconseguir la màxima eficàcia dels mitjans utilitzats.

8 organització judicial DR PROC Constitució jeràrquica dels poders públics encarregats de l’administració de justícia que determina llurs atribucions i els límits en què poden exercir llur autoritat.

9 organització social SOCIOL Entitat específica que denota una situació estable o estructurada de funcionament que comporta una interrelació entre els seus components (persones o grups), els quals posseeixen unes característiques que no són manifestes fora d’aquesta entitat.

10 organització territorial DR Conjunt dels ens públics territorials en què s’estructura un estat o una comunitat autònoma.

->organitzador

■organitzador -a

[de organitzar; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj i m i f Que organitza.

2 m EMBRIOL Part d’un embrió capaç d’exercir una influència química que en el decurs del desenvolupament embrionari origina processos de diferenciació dels teixits.

3 organitzador personal INFORM [sigla PDA] Ordinador de butxaca destinat a funcions de gestió de tasques personals i de comunicació i en el qual, generalment, les dades s’entren amb un llapis electrònic.

4 organitzador previ ENSENY Recurs didàctic que té com a funció establir una relació entre els coneixements previs d’un alumne i els nous coneixements que se li volen fer adquirir.

->organitzar

■organitzar

[de òrgan; 1a FONT: 1474]

v 1 tr Donar (a una cosa) una estructura orgànica, fer-la apta per a funcionar. Organitzar un exèrcit.

2 tr Arranjar, disposar convenientment. Van organitzar la festa de manera molt brillant.

3 pron Posar algú ordre o més ordre en la seva manera de viure, en les seves activitats, sense deixar res a l’atzar. Sap organitzar-se molt bé, per això sempre reïx.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: organitzar

GERUNDI: organitzant

PARTICIPI: organitzat, organitzada, organitzats, organitzades

INDICATIU PRESENT: organitzo, organitzes, organitza, organitzem, organitzeu, organitzen

INDICATIU IMPERFET: organitzava, organitzaves, organitzava, organitzàvem, organitzàveu, organitzaven

INDICATIU PASSAT: organitzí, organitzares, organitzà, organitzàrem, organitzàreu, organitzaren

INDICATIU FUTUR: organitzaré, organitzaràs, organitzarà, organitzarem, organitzareu, organitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: organitzaria, organitzaries, organitzaria, organitzaríem, organitzaríeu, organitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: organitzi, organitzis, organitzi, organitzem, organitzeu, organitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: organitzés, organitzessis, organitzés, organitzéssim, organitzéssiu, organitzessin

IMPERATIU: organitza, organitzi, organitzem, organitzeu, organitzin

->organitzat

■organitzat -ada

[de organitzar; 1a FONT: 1498]

adj 1 Que té organització. La seva colla és un grup ben organitzat.

2 ANAT ANIM Orgànic.

3 BIOL Que té el caràcter d’un organisme.

->organitzatiu

■organitzatiu -iva

Part. sil.: or_ga_nit_za_tiu

adj Que tendeix a organitzar, que en té capacitat. Aptituds organitzatives.

->organo-

■organo-

Forma prefixada del mot grec órganon, que significa ‘instrument, òrgan’ i que denota relació o connexió amb un òrgan o amb òrgans. Ex.: organologia, organolèptic.

->organoborà

■organoborà

m QUÍM ORG Cadascun dels composts resultants de la combinació d’hidrocarburs amb bor.

->organoclorat

■organoclorat -ada

QUÍM ORG 1 adj Dit del compost orgànic que conté clor dins la seva molècula, i especialment dels plaguicides orgànics clorats.

2 m Qualsevol dels composts orgànics que tenen clor com a constituent.

->organofosfat

organofosfat

m QUÍM ORG i AGR Nom genèric de diferents fosfats d’alcohols polihidroxílics, emprats com a fertilitzants.

->organofosforat

■organofosforat -ada

QUÍM ORG 1 adj Dit del compost orgànic que conté fòsfor dins la seva molècula, i especialment dels plaguicides que actuen inhibint la colinesterasa.

2 m Qualsevol dels composts orgànics que tenen fòsfor com a constituent.

->organogen

■organogen -ògena

adj PETROG Dit de la roca que té un origen orgànic, i més pròpiament la formada pel creixement dels propis organismes.

->organogènesi

■organogènesi

f EMBRIOL Última fase del desenvolupament embrionari, en la qual les cèl·lules i els teixits sofreixen transformacions i desplaçaments encaminats a la formació estructural i funcional dels òrgans.

->organogenètic

organogenètic -a

adj EMBRIOL Relatiu o pertanyent a l’organogènesi.

->organogènia

■organogènia

Part. sil.: or_ga_no_gè_ni_a

f 1 EMBRIOL Estudi de l’organogènesi.

2 BOT Estudi de la formació i el desenvolupament dels òrgans de les plantes.

->organografia

■organografia

Part. sil.: or_ga_no_gra_fi_a

[de organo- i -grafia]

f 1 BIOL 1 Descripció dels òrgans d’un organisme, limitada a la forma externa o també a la seva estructura anatòmica.

2 organografia vegetal Part de la botànica que descriu externament i estructuralment els òrgans vegetals.

2 MÚS Descripció, amb dades històriques, dels instruments musicals.

->organogràfic

■organogràfic -a

[de organografia]

adj Relatiu o pertanyent a l’organografia.

->organolèptic

■organolèptic -a

[de organo- i -lèptic]

adj 1 Que produeix un efecte o impressió al tacte, gust o olfacte.

2 ALIM Dit dels caràcters dels aliments (color, olor, aroma, tast, textura) que afecten els òrgans dels sentits.

3 FARM Dit de les propietats d’un medicament que afecten les impressions sensorials, principalment les relatives a les característiques de sabor i olor.

->organologia

■organologia

Part. sil.: or_ga_no_lo_gi_a

[de organo- i -logia]

f 1 BIOL Estudi dels òrgans dels animals o de les plantes, tant dels aspectes estructurals com dels funcionals.

2 MÚS Disciplina de la musicologia que estudia les característiques dels instruments des de l’aspecte acústic i mecànic.

->organològic

■organològic -a

[de organologia]

adj Relatiu o pertanyent a l’organologia.

->organometall

■organometall

m QUÍM Compost organometàl·lic.

->organometàl·lic

■organometàl·lic -a

adj QUÍM 1 Relatiu o pertanyent als composts organometàl·lics.

2 compost organometàl·lic Cadascun dels composts que contenen un o més àtoms de carboni enllaçats directament a un àtom metàl·lic.

->organoplàstic

■organoplàstic -a

adj EMBRIOL Relatiu o pertanyent a la producció i al desenvolupament dels òrgans.

->organosol

organosol

m QUÍM ORG i PLÀST Dispersió col·loïdal d’un material insoluble en un medi orgànic.

->organoteràpia

organoteràpia

Part. sil.: or_ga_no_te_rà_pi_a

f TERAP Opoteràpia.

->organòtrof

organòtrof -a

adj FISIOL Dit de l’organisme que presenta organotròfia.

->organotròfia

organotròfia

Part. sil.: or_ga_no_trò_fi_a

f FISIOL Tipus de metabolisme heterotròfic dels organismes que utilitzen com a donadors d’electrons composts orgànics.

->organotròfic

organotròfic -a

adj FISIOL Relatiu o pertanyent a l’organotròfia.

->organotropisme

organotropisme

m BIOQ Afinitat química que presenten certes substàncies per alguns òrgans o teixits del cos o certs gèrmens per alguna part del cos.

->orgànul

■orgànul

m CIT Cadascuna de les inclusions citoplasmàtiques ben diferenciades, constituents elementals de tota cèl·lula, dotades de més o menys autonomia pel que fa a llur reproducció.

->organyès

organyès -esa

adj i m i f D’Organyà (Alt Urgell).

->organzí

■organzí

m TÈXT Fil de seda obtingut retorcent de dos a tres fils de seda greja cadascun dels quals es compon de tres a vuit caps i té torsió individual.

->orgasme

■orgasme

[del gr. orgasmós, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

m 1 PAT Eretisme.

2 FISIOL i PSIC Culminació o clímax de l’excitació sexual a les zones erotògenes i genitals.

->orgàstic

■orgàstic -a

[en lloc de orgàsmic, der. formalment normal, originat per analogia amb sarcasme/sarcàstic, gr. sarkasmós/sarkastikós; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Relatiu o pertanyent a l’orgasme.

->orgia

■orgia

Part. sil.: or_gi_a

[del ll. orgia, -ōrum, i aquest, del gr. órgia ‘misteris de Bacus; cerimònies religioses’, probablement a través del fr. orgie, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 HIST REL Nom de les cerimònies rituals caracteritzades pel desenfrenament, pel furor i l’entusiasme dels participants.

2 Festí en què es menja i beu immoderadament i es cometen altres excessos.

3 p ext Disbauxa.

->orgíac

■orgíac -a

Part. sil.: or_gí_ac

[del gr. orgiakós, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’orgia.

2 De la natura de l’orgia.

->orgiàstic

■orgiàstic -a

Part. sil.: or_gi_às_tic

[del gr. orgiastikós, íd.]

adj HIST REL Relatiu o pertanyent a les orgies rituals. Culte orgiàstic.

->orgue

■orgue

Cp. òrgan

[del ll. ŏrgănum, i aquest, del gr. órganon ‘eina; instrument; orgue’, der. de érgon ‘acció, obra’; 1a FONT: 1389]

[pl orgues o, ant i dial, òrguens] m 1 MÚS 1 Instrument musical amb jocs de tubs que, polsades unes tecles, sonen al buf del vent generat per manxes o per ventilador elèctric.

2 orgue de maneta Piano de maneta.

3 orgue electrònic ELECTRÒN Instrument musical que intenta d’imitar l’orgue clàssic i en el qual els diferents sons i timbres són obtinguts per mitjans electrònics (o, en alguns casos, electromecànics).

2 fig 1 no estar per orgues Es diu del qui no vol embolicar-se en un afer, una discussió, etc.

2 orgue de gats Discussió, etc., en què tothom enraona i ningú no s’entén.

3 ARM 1 Arma que consistia en un conjunt de canons d’arcabús o de fusell, els quals podien ésser disparats de cop o d’un a un.

2 Llançacoets.

4 orgue de mar ZOOL Cnidari colonial de la subclasse dels alcionaris de l’ordre dels estolonífers (Tubipora musica), amb un esquelet, anomenat políper, de color roig viu i amb pòlips tubulars que li donen un aspecte d’orgue.

->orguener

■orguener -a

[de orgue; 1a FONT: 1499]

m i f Persona que fabrica o adoba orgues.

->orgueneria

■orgueneria

Part. sil.: or_gue_ne_ri_a

[de orguener]

f MÚS 1 Ofici d’orguener.

2 Art o indústria de construir orgues.

->orguenet

■orguenet

[de orgue; 1a FONT: 1803, DEst.]

m MÚS 1 Piano de maneta.

2 Òrgan portàtil de petites dimensions.

->orgull

■orgull

[del germ. frànc. *ŭrgōlī ‘excel·lència’, der. de *ŭrgōl ‘excel·lent’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 Excés d’estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. Estar ple d’orgull. Tenir un orgull insuportable.

2 Sentiment legítim de la pròpia dignitat o de les pròpies obres. Un just orgull. Un noble orgull.

3 Cosa que és causa d’un legítim orgull. Aquell deixeble era l’orgull del seu mestre.

->orgullar

■orgullar

v ant 1 tr Causar, una cosa, orgull a algú. Era tan humil, que res no l’orgullava.

2 pron Ensuperbir-se, agafar orgull.

->orgullós

■orgullós -osa

[de orgull; 1a FONT: 1229]

adj 1 [construït amb el verb ésser] Que té orgull 1. És un orgullós.

2 [construït amb el verb estar] Que té orgull 2. Estava orgullós del seu deixeble.

->orgullosament

■orgullosament

[de orgullós; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv Amb orgull.

->oricalc

■oricalc

[del ll. orichalcum (aurichalcum), i aquest, del gr. oreíkhalkos ‘coure de muntanya’, relacionat amb aurum ‘or’ per etimologia popular potser ja en ll]

m NUMIS Aliatge de metalls a base de coure i de zinc, usat pels romans com a metall amonedable per a les monedes de més valor entre les divisionàries.

->oricteropòdids

oricteropòdids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers tubulidentats, que inclou el porc formiguer.

2 sing Mamífer de la família dels oricteropòdids.

->oricto-

■oricto-

Forma prefixada del mot grec oryktós, que significa ‘excavat, mineral’. Ex.: orictografia, orictologia.

->orictognòsia

■orictognòsia

Part. sil.: o_ric_tog_nò_si_a

[de oricto- i -gnòsia]

f MINERAL Mineralogia.

->orictografia

■orictografia

Part. sil.: o_ric_to_gra_fi_a

[de oricto- i -grafia]

f MINERAL Descripció dels minerals.

->orictologia

orictologia

Part. sil.: o_ric_to_lo_gi_a

[de oricto- i -logia]

f GEOL 1 Mineralogia.

2 Paleontologia.

->orictològic

orictològic -a

[de orictologia]

adj GEOL Relatiu o pertanyent a l’orictologia.

->orient

■orient

Part. sil.: o_ri_ent

[del ll. oriens, -ntis, participi pres. de orīri ‘llevar-se; sortir el sol; tenir origen’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m 1 1 El punt de l’horitzó per on surt el sol, llevant.

2 La part de la Terra que mira a llevant (oposat a occident).

2 1 Regions o territoris orientals.

2 Orient Llunyà (o Extrem Orient) Nom donat a les terres més orientals d’Àsia i d’Oceania.

3 Orient Mitjà Nom donat a les terres compreses entre l’Extrem Orient i el Pròxim Orient.

4 Orient Mitjà impr Pròxim Orient.

5 Pròxim Orient Nom donat als països de la conca oriental de la Mediterrània, incloent-hi Líbia i Egipte.

3 1 Lloc on es troba o opera una lògia.

2 Gran Orient Organisme que agrupa les lògies d’un país, dirigit pel gran mestre i pel gran consell.

4 JOI Cor blanc i brillant de les perles que les fa més estimades.

->orientació

■orientació

Part. sil.: o_ri_en_ta_ci_ó

[de orientar; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 1 Determinació de la posició d’una persona o una cosa amb relació als punts cardinals.

2 Determinació del lloc on es troba una persona o cosa.

3 Direcció que cal seguir.

4 fig Informació donada a algú sobre l’estat d’un afer, etc., perquè sàpiga manejar-s’hi.

2 1 RELIG Actitud religiosa consistent a pregar en direcció a l’eixida del sol o bé de cara a algun santuari important.

2 ARQUIT Forma de construir una església amb el seu eix longitudinal anant de ponent a llevant i el seu altar major situat a l’extrem oriental.

3 p ext ARQUIT Direcció que tenen les sinagogues o mesquites envers Jerusalem o la Meca, respectivament.

3 PEDAG 1 orientació escolar Procés mitjançant el qual hom suggereix i aconsella les possibles solucions als problemes que travessen un alumne o un centre escolar.

2 orientació professional Procés pel qual una persona o institució aconsella una altra persona sobre l’elecció de la seva professió.

->orientador

■orientador -a

Part. sil.: o_ri_en_ta_dor

[de orientar; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj Que orienta.

->oriental

■oriental

Part. sil.: o_ri_en_tal

[del ll. td. orientalis, íd.; 1a FONT: 1490, Tirant]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a l’orient.

2 CRIST Relatiu o pertanyent a les esglésies d’orient i a llurs tradicions. Església Oriental. Litúrgia oriental.

3 Situat a l’orient. Països orientals.

4 JOI Dit d’alguna varietat de color de certs minerals i perles.

2 m i f Habitant d’un país o d’una regió oriental, d’orient.

3 adj BIOGEOG 1 Relatiu o pertanyent al regne oriental.

2 regne oriental Regne biogeogràfic que engloba la regió situada entre l’Himàlaia i l’oceà Pacífic, i amb límits poc clars amb el regne australopapú i amb l’afromalgaix.

->orientàlid

orientàlid -a

Part. sil.: o_ri_en_tà_lid

ANTROP FÍS 1 m i f Individu de la raça orientàlida.

2 adj Relatiu o pertanyent a la raça orientàlida o als seus representants.

3 raça orientàlida Raça del grup leucoderm que ocupa, bàsicament, Aràbia, Mesopotàmia i Palestina.

->orientalisme

■orientalisme

Part. sil.: o_ri_en_ta_lis_me

[de oriental]

m 1 Afecció per la vida i la cultura dels pobles orientals.

2 Orientalística.

->orientalista

■orientalista

Part. sil.: o_ri_en_ta_lis_ta

[de oriental]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’orientalisme.

2 m i f Estudiós de les cultures, llengües, etc., dels pobles orientals.

->orientalística

■orientalística

Part. sil.: o_ri_en_ta_lís_ti_ca

[de oriental]

f Branca d’estudis sobre temes de llengua, història, art, etc., dels pobles orientals, des de les costes orientals de la Mediterrània fins al Japó.

->orientalització

orientalització

Part. sil.: o_ri_en_ta_lit_za_ci_ó

[de orientalitzar]

f 1 Acció d’orientalitzar;

2 l’efecte.

->orientalitzar

■orientalitzar

Part. sil.: o_ri_en_ta_lit_zar

[de oriental]

v 1 tr Fer adoptar els costums orientals.

2 intr Imitar les formes de vida o de cultura dels pobles orientals.

3 pron Adoptar formes de vida o de cultura orientals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orientalitzar

GERUNDI: orientalitzant

PARTICIPI: orientalitzat, orientalitzada, orientalitzats, orientalitzades

INDICATIU PRESENT: orientalitzo, orientalitzes, orientalitza, orientalitzem, orientalitzeu, orientalitzen

INDICATIU IMPERFET: orientalitzava, orientalitzaves, orientalitzava, orientalitzàvem, orientalitzàveu, orientalitzaven

INDICATIU PASSAT: orientalitzí, orientalitzares, orientalitzà, orientalitzàrem, orientalitzàreu, orientalitzaren

INDICATIU FUTUR: orientalitzaré, orientalitzaràs, orientalitzarà, orientalitzarem, orientalitzareu, orientalitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: orientalitzaria, orientalitzaries, orientalitzaria, orientalitzaríem, orientalitzaríeu, orientalitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: orientalitzi, orientalitzis, orientalitzi, orientalitzem, orientalitzeu, orientalitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: orientalitzés, orientalitzessis, orientalitzés, orientalitzéssim, orientalitzéssiu, orientalitzessin

IMPERATIU: orientalitza, orientalitzi, orientalitzem, orientalitzeu, orientalitzin

->orientar

■orientar

Part. sil.: o_ri_en_tar

[de orient; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr 1 Col·locar una cosa en una posició determinada respecte als punts cardinals. Un edifici que és molt ben orientat. La casa és orientada vers el sud-oest.

2 esp Construir una església amb el seu eix longitudinal anant de ponent a llevant i el seu altar major situat a l’extrem oriental.

3 orientar un mapa (o un pla) Posar-lo de manera que els seus costats est, nord, etc., mirin respectivament a l’est, al nord, etc.

2 tr 1 Determinar la posició d’una persona o d’una cosa amb relació als punts cardinals.

2 Determinar on és la direcció que una persona o cosa ha de seguir. Orienteu bé el visitant, que no es perdi. Em podeu orientar per a anar al santuari?

3 1 tr fig Informar algú de l’estat d’un afer, etc., perquè sàpiga manejar-s’hi. Un fullet explicatiu per a orientar la gent sobre un tema. Quan et van informar sobre això et van orientar malament.

2 pron Adquirir els elements de judici necessaris sobre una qüestió per a poder actuar convenientment. La informació que rebo sobre aquest tema és confusa i no m’oriento.

4 tr NÀUT 1 Disposar una vela o les veles de manera que rebin el vent amb l’angle més avantatjós per a la propulsió.

2 Determinar i marcar, en una carta o en un pla, la direcció nord-sud per tal de conèixer la situació de cadascuna de les seves parts respecte als quatre punts cardinals.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orientar

GERUNDI: orientant

PARTICIPI: orientat, orientada, orientats, orientades

INDICATIU PRESENT: oriento, orientes, orienta, orientem, orienteu, orienten

INDICATIU IMPERFET: orientava, orientaves, orientava, orientàvem, orientàveu, orientaven

INDICATIU PASSAT: orientí, orientares, orientà, orientàrem, orientàreu, orientaren

INDICATIU FUTUR: orientaré, orientaràs, orientarà, orientarem, orientareu, orientaran

INDICATIU CONDICIONAL: orientaria, orientaries, orientaria, orientaríem, orientaríeu, orientarien

SUBJUNTIU PRESENT: orienti, orientis, orienti, orientem, orienteu, orientin

SUBJUNTIU IMPERFET: orientés, orientessis, orientés, orientéssim, orientéssiu, orientessin

IMPERATIU: orienta, orienti, orientem, orienteu, orientin

->orientatiu

■orientatiu -iva

Part. sil.: o_ri_en_ta_tiu

[de orientar]

adj Orientador.

->orífex

■orífex

[del ll. aurĭfex, -ĭcis, íd.]

[pl -xs] m i f ART Artífex que treballa en or.

->orifici

■orifici

[del ll. orificium, íd., comp. de os ‘boca’ i facere ‘fer’; 1a FONT: s. XV, Cauliach]

m 1 Obertura que forma l’entrada d’una cavitat.

2 ANAT ANIM Obertura d’entrada o de sortida d’un conducte o d’una cavitat corporal.

->oriflama

■oriflama

[del fr. oriflamme ‘flama (en el sentit de ‘banderola’) d’or’, i aquest, del b. ll. auriflamma (aurea flamma) ‘flama d’or’; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

f 1 HIST Estendard de l’abadia de Saint Denis (França), que fou adoptat pels reis francesos.

2 p ext Estendard, penó, bandera.

3 HERÀLD Estendard d’or i gules.

->origami

origami

m ART Al Japó, plegatge de paper.

->origen

■origen

[del ll. origo, -ĭnis, íd., der. de orīri ‘llevar-se; sortir el sol; tenir origen’; 1a FONT: 1492]

m 1 1 Allò de què una cosa procedeix o arrenca. Aquell invent fou l’origen de la seva fortuna. L’origen d’una paraula. L’origen d’un riu.

2 Moment de la naixença d’una cosa, el seu començament.

3 a l’origen loc adv Al començament.

2 MAT 1 Zero en una escala qualsevol.

2 Punt on es tallen els eixos i els plans d’un sistema de coordenades.

3 El primer dels dos punts que determinen un vector.

3 denominació d’origen ALIM Denominació d’un país, d’una regió o localitat, que designa un producte que n’és originari, les qualitats específiques del qual són degudes a una original concurrència de factors.

->origenià

origenià -ana

Part. sil.: o_ri_ge_ni_à

adj Relatiu o pertanyent a Orígenes.

->origenisme

origenisme

m HIST ECL Corrent doctrinal propi dels seguidors d’Orígenes i sorgit entorn del seu pensament, bàsicament neoplatònic.

->origenista

origenista

1 adj Relatiu o pertanyent a l’origenisme.

2 m i f Partidari de l’origenisme.

->originador

originador -a

[de originar]

adj Que origina.

->original

■original

[del ll. td. originalis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a l’origen d’una cosa, propi dels orígens.

2 Que és l’origen o font d’alguna cosa copiada o reproduïda, primitiu. El text original.

3 ART La persona, l’objecte o el paisatge que serveix de model a un pintor, escultor o dibuixant.

4 estat original RELIG, BÍBL i CRIST Estat o situació existencial que moltes religions suposen com a propi de la humanitat en els seus orígens, en contraposició al seu estat actual.

5 gràcia original CRIST Gràcia pròpia de l’home en l’estat original, amb anterioritat al pecat original.

6 pecat original RELIG, BÍBL i CRIST Pecat de la humanitat en els temps originals de la seva història, del qual participen tots els homes i en virtut del qual el gènere humà perdé l’estat original i es féu responsable de la seva situació actual.

2 adj 1 ART, LIT i DR Dit de qualsevol obra artística, literària o documental, feta per l’autor, sense que sigui còpia, imitació ni traducció de cap altra.

2 ART Dit del gravat concebut i realitzat pel mateix artista.

3 Que no s’assembla als altres. Té un estil molt original.

4 Que té quelcom d’estrany, de rar. És un home original, gairebé un excèntric.

3 m 1 ART i LIT L’obra primitiva d’un artista o d’un escriptor.

2 CRÍT TEXT Text autògraf (o arquetip), conservat o reconstruït per la crítica textual.

3 DR Escriptura pública que hom treu immediatament del protocol del notari, o sigui la primera còpia literal.

4 GRÀF Escrit primitiu que serveix de base a les còpies.

5 GRÀF Model manuscrit, mecanografiat o imprès, que conté el text i totes les indicacions necessàries per a dur a terme la composició.

6 GRÀF i LIT Text que hom lliura per tal d’ésser imprès.

->originalitat

■originalitat

[de original; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Qualitat d’original.

2 Acte propi d’una persona original.

->originalment

■originalment

[de original; 1a FONT: 1803, DEst.]

adv D’una manera original.

->originar

■originar

[del b. ll. originare, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr Donar origen o començament a una cosa. Aquell mal n’originà un altre.

2 pron Prendre existència. El cristianisme s’originà a Judea.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: originar

GERUNDI: originant

PARTICIPI: originat, originada, originats, originades

INDICATIU PRESENT: origino, origines, origina, originem, origineu, originen

INDICATIU IMPERFET: originava, originaves, originava, originàvem, originàveu, originaven

INDICATIU PASSAT: originí, originares, originà, originàrem, originàreu, originaren

INDICATIU FUTUR: originaré, originaràs, originarà, originarem, originareu, originaran

INDICATIU CONDICIONAL: originaria, originaries, originaria, originaríem, originaríeu, originarien

SUBJUNTIU PRESENT: origini, originis, origini, originem, origineu, originin

SUBJUNTIU IMPERFET: originés, originessis, originés, originéssim, originéssiu, originessin

IMPERATIU: origina, origini, originem, origineu, originin

->originari

■originari -ària

[del ll. td. originarius, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1462]

adj 1 1 D’on s’origina quelcom, que dóna origen. El país originari d’aquesta raça.

2 Que té el seu origen en tal o tal lloc, oriünd. La seva família era originària de França.

2 Pertanyent a l’origen, que és a l’origen. L’estat originari d’una llengua.

->originàriament

■originàriament

Part. sil.: o_ri_gi_nà_ri_a_ment

[de originari; 1a FONT: 1839, DLab.]

adv A l’origen.

->orina

■orina

[del ll. ūrīna, íd.; 1a FONT: 1181]

f FISIOL ANIM [símb: Uri] Excreció líquida dels ronyons conduïda a la bufeta pels urèters i expel·lida per la uretra.

->orinada

■orinada

[de orinar]

f FISIOL ANIM 1 1 Acció d’orinar;

2 l’efecte.

2 Quantitat d’orina expel·lida d’un cop.

->orinador

■orinador

[del ll. urinator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 Lloc a posta per a orinar els homes, de diferents formes.

2 Urinari públic.

->orinaire

■orinaire

Part. sil.: o_ri_nai_re

[de orina]

m i f Persona que orina sovint.

->orinal

■orinal

[del b. ll. urinal, íd.; 1a FONT: s. XIV]

m 1 Vas de terrissa, metall, plàstic, etc., per a orinar-hi o fer-hi altres deposicions corporals.

2 orinal pla Orinal baix de vores i allargat per a usar-lo els malalts sense llevar-se del llit.

->orinar

■orinar

[del ll. urinari, íd.; 1a FONT: s. XIII, Arnau]

v 1 1 intr FISIOL ANIM Expel·lir orina per la uretra. Ha d’orinar molt sovint.

2 pron Expel·lir l’orina involuntàriament. Orinar-se al llit.

3 pron Expel·lir l’orina en un lloc inadequat. Orinar-se a la piscina.

2 tr PAT Expel·lir un altre líquid pel conducte de l’orina. Orinava sang.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orinar

GERUNDI: orinant

PARTICIPI: orinat, orinada, orinats, orinades

INDICATIU PRESENT: orino, orines, orina, orinem, orineu, orinen

INDICATIU IMPERFET: orinava, orinaves, orinava, orinàvem, orinàveu, orinaven

INDICATIU PASSAT: oriní, orinares, orinà, orinàrem, orinàreu, orinaren

INDICATIU FUTUR: orinaré, orinaràs, orinarà, orinarem, orinareu, orinaran

INDICATIU CONDICIONAL: orinaria, orinaries, orinaria, orinaríem, orinaríeu, orinarien

SUBJUNTIU PRESENT: orini, orinis, orini, orinem, orineu, orinin

SUBJUNTIU IMPERFET: orinés, orinessis, orinés, orinéssim, orinéssiu, orinessin

IMPERATIU: orina, orini, orinem, orineu, orinin

->orinc

■orinc

[del fr. orin, d’origen incert, potser a través del cast. orinque, íd.]

m MAR Cap de gruix adequat que per un extrem és amarrat a la creu de l’àncora i per l’altre és afermat a la boia que l’ha d’abalisar.

->orincar

■orincar

v tr MAR Afermar (una corda) per un cap a una boia i per l’altre a l’àncora.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orincar

GERUNDI: orincant

PARTICIPI: orincat, orincada, orincats, orincades

INDICATIU PRESENT: orinco, orinques, orinca, orinquem, orinqueu, orinquen

INDICATIU IMPERFET: orincava, orincaves, orincava, orincàvem, orincàveu, orincaven

INDICATIU PASSAT: orinquí, orincares, orincà, orincàrem, orincàreu, orincaren

INDICATIU FUTUR: orincaré, orincaràs, orincarà, orincarem, orincareu, orincaran

INDICATIU CONDICIONAL: orincaria, orincaries, orincaria, orincaríem, orincaríeu, orincarien

SUBJUNTIU PRESENT: orinqui, orinquis, orinqui, orinquem, orinqueu, orinquin

SUBJUNTIU IMPERFET: orinqués, orinquessis, orinqués, orinquéssim, orinquéssiu, orinquessin

IMPERATIU: orinca, orinqui, orinquem, orinqueu, orinquin

->orinera

■orinera

[de orinar]

f Ganes d’orinar, pixera.

->orins

■orins

[extret de orina; 1a FONT: s. XIV]

m pl FISIOL ANIM Porció d’orina expel·lida.

->oriol

■oriol

Part. sil.: o_ri_ol

[del ll. aureŏlus, -a, -um ‘de color d’or’; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 ORNIT Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels oriòlids (Oriolus oriolus), de plomatge groc viu i les ales i la cua negres o verdoses i que habita als boscs caducifolis.

2 BOT 1 Reig.

2 oriol foll Reig bord.

->oriola

■oriola

Part. sil.: o_ri_o_la

[del ll. aureŏlus, -a, -um ‘de color d’or’]

f 1 ICT Lluerna vera.

2 BOT Riola.

->oriolà

■oriolà -ana

Part. sil.: o_ri_o_là

adj i m i f D’Oriola (Baix Segura).

->oriòlids

■oriòlids

Part. sil.: o_ri_ò_lids

m ORNIT 1 pl Família d’ocells de l’ordre dels passeriformes, amb el bec fort i de forma cònica, de colors vius i exclusivament arborícoles.

2 sing Ocell de la família dels oriòlids.

->oripell

■oripell

[del fr. ant. oripel, íd., i aquest, del ll. aurea pellis ‘pell d’or’; 1a FONT: 1262]

m 1 ART Full de llautó prim i polit que brilla com l’or i del qual hom fa diversos ornaments.

2 fig Ornament, generalment cosa de poc valor i de molta aparença.

->oripellar

■oripellar

[de oripell; 1a FONT: 1482]

v tr 1 ART Cobrir d’oripell.

2 fig Una faula oripellada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: oripellar

GERUNDI: oripellant

PARTICIPI: oripellat, oripellada, oripellats, oripellades

INDICATIU PRESENT: oripello, oripelles, oripella, oripellem, oripelleu, oripellen

INDICATIU IMPERFET: oripellava, oripellaves, oripellava, oripellàvem, oripellàveu, oripellaven

INDICATIU PASSAT: oripellí, oripellares, oripellà, oripellàrem, oripellàreu, oripellaren

INDICATIU FUTUR: oripellaré, oripellaràs, oripellarà, oripellarem, oripellareu, oripellaran

INDICATIU CONDICIONAL: oripellaria, oripellaries, oripellaria, oripellaríem, oripellaríeu, oripellarien

SUBJUNTIU PRESENT: oripelli, oripellis, oripelli, oripellem, oripelleu, oripellin

SUBJUNTIU IMPERFET: oripellés, oripellessis, oripellés, oripelléssim, oripelléssiu, oripellessin

IMPERATIU: oripella, oripelli, oripellem, oripelleu, oripellin

->oripeller

■oripeller -a

[de oripell; 1a FONT: 1360]

m i f OFIC Persona que fa oripell o en ven.

->orisenc

orisenc -a

adj i m i f D’Orís (Osona).

->oristanenc

oristanenc -a

adj i m i f D’Oristà (Osona).

->orística

orística

f LING Estudi de la funció fònica delimitativa.

->oriünd

■oriünd -a

Part. sil.: o_ri_ünd

[del ll. oriundus, -a, -um, íd., participi de futur passiu de oriri ‘llevar-se; sortir el sol; tenir origen’; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que té l’origen en tal o tal lloc, originari.

2 ESPORT En alguns esports, especialment el futbol, dit del jugador que, nascut fora del país on és fitxat, és fet passar per originari del país.

->òrix

■òrix

m ZOOL Gènere de mamífers artiodàctils del subordre dels remugants, família dels bòvids (Oryx sp), de formes massisses i banyes llargues i primes. Inclou l’òrix comú (O. algazel), l’òrix blanc (O. leucoryx), i l’òrix beisa (O. beisa) o beisa d’Abissínia.

->orizicultura

orizicultura

f AGR Conreu de l’arròs.

->orla

■orla

[probablement d’un ll. vg. *ōrUla, dimin. de ōra ‘vora’; 1a FONT: 1275]

f 1 1 ART Adorn dibuixat, gravat, imprès o brodat a les vores d’un paper, un pergamí, una fotografia o un tapís.

2 Làmina orlada on hi ha les fotografies amb llegendes al·lusives a les persones que han cursat uns estudis plegats, treballat en una obra col·lectiva, etc.

2 ARQUIT Filet que corre per sota les motllures, adornades amb ovals d’un capitell.

3 CONSTR NAV Part del costat d’una embarcació que sobresurt del pla de la coberta, tot fent barana.

4 GRÀF Vinyeta.

5 HERÀLD Peça consistent en una bordura a l’interior de l’escut sense tocar-ne la vora i a una distància d’aquesta igual a la seva amplària, que és la de la meitat de la bordura.

6 INDUM i TÈXT Adorn tirat que es posa a la vora d’un vestit o d’una peça de roba.

->orlador

■orlador -a

[de orlar; 1a FONT: 1507, Nebrija-Busa]

m i f Persona que fa orles.

->orlar

■orlar

[d’un ll. vg. *ōrŭlare, íd.; 1a FONT: s. XIII, Cerverí]

v tr Fer, posar, l’orla. Orlar una cortina, un escrit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orlar

GERUNDI: orlant

PARTICIPI: orlat, orlada, orlats, orlades

INDICATIU PRESENT: orlo, orles, orla, orlem, orleu, orlen

INDICATIU IMPERFET: orlava, orlaves, orlava, orlàvem, orlàveu, orlaven

INDICATIU PASSAT: orlí, orlares, orlà, orlàrem, orlàreu, orlaren

INDICATIU FUTUR: orlaré, orlaràs, orlarà, orlarem, orlareu, orlaran

INDICATIU CONDICIONAL: orlaria, orlaries, orlaria, orlaríem, orlaríeu, orlarien

SUBJUNTIU PRESENT: orli, orlis, orli, orlem, orleu, orlin

SUBJUNTIU IMPERFET: orlés, orlessis, orlés, orléssim, orléssiu, orlessin

IMPERATIU: orla, orli, orlem, orleu, orlin

->orleanisme

■orleanisme

Part. sil.: or_le_a_nis_me

m HIST A França, corrent polític sorgit sota la Restauració i aglutinat entorn de Lluís Felip d’Orleans.

->orleanista

orleanista

Part. sil.: or_le_a_nis_ta

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’orleanisme.

2 m i f A França, partidari de la restauració monàrquica a favor de la branca borbònica dels Orleans.

->orló

■orló

[de l’angl. orlon, marca registrada creada als Estats Units el 1948, amb la terminació de nylon, per l’empresa Du Pont de Nemours]

m TÈXT Nom amb el qual són coneguts els filaments i les fibres sintètiques formades per llargues cadenes de poliacrilonitril.

->ormeig

■ormeig

Part. sil.: or_meig

[de ormejar; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

m 1 Acció d’ormejar.

2 Conjunt dels arreus d’un animal.

3 MAR aparell 7 i aparell 8.

4 OFIC 1 Conjunt de les eines o dels instruments d’un ofici o d’una feina.

2 Conjunt dels accessoris d’un aparell, d’una màquina. L’ormeig d’un teler.

5 PESC Nom genèric dels conjunts d’elements que constitueixen un estri de pescar, com arts, canyes, palangres, etc.

->ormejar

■ormejar

[del gr. ormíxein ‘ancorar’; 1a FONT: s. XIII, Desclot]

v tr 1 aparellar¹ 1.

2 Arrear.

3 MAR aparellar¹ 4.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ormejar

GERUNDI: ormejant

PARTICIPI: ormejat, ormejada, ormejats, ormejades

INDICATIU PRESENT: ormejo, ormeges, ormeja, ormegem, ormegeu, ormegen

INDICATIU IMPERFET: ormejava, ormejaves, ormejava, ormejàvem, ormejàveu, ormejaven

INDICATIU PASSAT: ormegí, ormejares, ormejà, ormejàrem, ormejàreu, ormejaren

INDICATIU FUTUR: ormejaré, ormejaràs, ormejarà, ormejarem, ormejareu, ormejaran

INDICATIU CONDICIONAL: ormejaria, ormejaries, ormejaria, ormejaríem, ormejaríeu, ormejarien

SUBJUNTIU PRESENT: ormegi, ormegis, ormegi, ormegem, ormegeu, ormegin

SUBJUNTIU IMPERFET: ormegés, ormegessis, ormegés, ormegéssim, ormegéssiu, ormegessin

IMPERATIU: ormeja, ormegi, ormegem, ormegeu, ormegin

->ormí

■ormí

[del ll. horminum, i aquest, del gr. hórminon, íd.; 1a FONT: 1617]

m BOT Planta herbàcia anual de la família de les labiades (Salvia horminum), de fulles ovades i flors rosades o violàcies, agrupades en inflorescències espiciformes.

->Orn

Orn

símb QUÍM INORG i BIOQ ornitina 1.

->ornadament

■ornadament

[de ornar]

adv Amb ornament.

->ornament

■ornament

[del ll. ornamentum, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m 1 Allò que s’afegeix a una cosa per embellir-la o adornar-la.

2 pl HERÀLD Acompanyament.

3 MÚS Conjunt de notes, improvisades o bé previstes, que figuren en una partitura musical com a afegit o embelliment d’una línia melòdica, sense alterar-la.

4 ornament litúrgic (o simplement ornament) INDUM i LITÚRG Cadascun dels vestits o peces propis dels ministres del culte amb els quals aquests es revesteixen durant les celebracions litúrgiques.

->ornamentació

■ornamentació

Part. sil.: or_na_men_ta_ci_ó

[de ornamentar]

f 1 1 Acció d’ornamentar;

2 l’efecte.

2 Conjunt d’ornaments que s’afegeixen a alguna cosa.

->ornamental

■ornamental

[de ornament; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

adj 1 Que concerneix l’ornament.

2 Que serveix d’ornament.

->ornamentar

■ornamentar

[de ornament]

v tr Embellir amb ornaments.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ornamentar

GERUNDI: ornamentant

PARTICIPI: ornamentat, ornamentada, ornamentats, ornamentades

INDICATIU PRESENT: ornamento, ornamentes, ornamenta, ornamentem, ornamenteu, ornamenten

INDICATIU IMPERFET: ornamentava, ornamentaves, ornamentava, ornamentàvem, ornamentàveu, ornamentaven

INDICATIU PASSAT: ornamentí, ornamentares, ornamentà, ornamentàrem, ornamentàreu, ornamentaren

INDICATIU FUTUR: ornamentaré, ornamentaràs, ornamentarà, ornamentarem, ornamentareu, ornamentaran

INDICATIU CONDICIONAL: ornamentaria, ornamentaries, ornamentaria, ornamentaríem, ornamentaríeu, ornamentarien

SUBJUNTIU PRESENT: ornamenti, ornamentis, ornamenti, ornamentem, ornamenteu, ornamentin

SUBJUNTIU IMPERFET: ornamentés, ornamentessis, ornamentés, ornamentéssim, ornamentéssiu, ornamentessin

IMPERATIU: ornamenta, ornamenti, ornamentem, ornamenteu, ornamentin

->ornamentista

■ornamentista

[de ornament]

m i f Artista que es dedica a treballs d’ornamentació.

->ornar

■ornar

[del ll. ornare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr Adornar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ornar

GERUNDI: ornant

PARTICIPI: ornat, ornada, ornats, ornades

INDICATIU PRESENT: orno, ornes, orna, ornem, orneu, ornen

INDICATIU IMPERFET: ornava, ornaves, ornava, ornàvem, ornàveu, ornaven

INDICATIU PASSAT: orní, ornares, ornà, ornàrem, ornàreu, ornaren

INDICATIU FUTUR: ornaré, ornaràs, ornarà, ornarem, ornareu, ornaran

INDICATIU CONDICIONAL: ornaria, ornaries, ornaria, ornaríem, ornaríeu, ornarien

SUBJUNTIU PRESENT: orni, ornis, orni, ornem, orneu, ornin

SUBJUNTIU IMPERFET: ornés, ornessis, ornés, ornéssim, ornéssiu, ornessin

IMPERATIU: orna, orni, ornem, orneu, ornin

->orni

■orni

[d’origen incert, potser creat en l’argot estudiantil del gr. órnion ‘ocellet’ o potser deformació de l’expressió fer el borni, en el sentit de ‘no voler veure-hi’; 1a FONT: s. XVIII]

m Mot emprat en l’expressió fer l’orni loc verb Fer el desentès.

->ornit-

■ornit-

Forma prefixada del mot grec órnis, órnithos, que significa ‘ocell’. Ex.: ornitosi.

->ornític

ornític -a

[formació culta analògica sobre la base del gr. órnis, órnithos ‘ocell’]

adj ORNIT 1 Relatiu o pertanyent als ocells.

2 Que té caràcter d’ocell.

->ornitina

■ornitina

f QUÍM ORG i BIOQ 1 [símb: Orn] Aminoàcid no essencial que correspon a la fórmula NH₂(CH₂)₃CH(NH₂)COOH.

2 cicle de l’ornitina Procés metabòlic que permet als organismes d’evitar una acumulació d’amoníac a concentracions elevades, mitjançant la formació d’urea.

->ornitisquis

■ornitisquis

m PALEONT i ZOOL 1 pl Ordre de rèptils del grup dels dinosaures, fòssils, amb el pubis cap avall i enrere, paral·lel a l’isqui.

2 sing Rèptil de l’ordre dels ornitisquis.

->ornito-

■ornito-

Forma prefixada del mot grec órnis, órnithos, que significa ‘ocell’. Ex.: ornitologia, ornitorinc.

->ornitodelfs

■ornitodelfs

m pl ZOOL Monotremes.

->ornitofauna

ornitofauna

Part. sil.: or_ni_to_fau_na

[de ornito- i fauna]

f Avifauna.

->ornitòfil

■ornitòfil -a

adj BOT 1 Dit de la pol·linització que té lloc mitjançant els ocells.

2 Dit de les plantes que són pol·linitzades mitjançant els ocells.

->ornitofília

■ornitofília

Part. sil.: or_ni_to_fí_li_a

f BOT Tipus de pol·linització en què la disseminació del pol·len és efectuada per ocells, generalment petits, tals com els colibrís.

->ornitògal

■ornitògal

m BOT i JARD Gènere de plantes herbàcies bulboses de la família de les liliàcies (Ornithogalum sp), de fulles estretes i flors blanques, verdoses o grogues en raïms o en corimbes.

->ornitòleg

■ornitòleg -òloga

[de ornito- i -leg; 1a FONT: 1888, DLab.]

m i f ORNIT Zoòleg dedicat a l’estudi de l’ornitologia.

->ornitologia

■ornitologia

Part. sil.: or_ni_to_lo_gi_a

[de ornito- i -logia; 1a FONT: 1805, DEst.]

f ZOOL Branca de la zoologia que estudia els ocells.

->ornitològic

■ornitològic -a

[de ornitologia; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj ORNIT Relatiu o pertanyent a l’ornitologia.

->ornitomància

■ornitomància

Part. sil.: or_ni_to_màn_ci_a

[de ornito- i -mància; 1a FONT: 1888, DLab.]

f OCULT Endevinació fonamentada en l’observació del cant o bé del vol dels ocells.

->ornitopelvians

ornitopelvians

Part. sil.: or_ni_to_pel_vi_ans

m pl PALEONT i ZOOL Ornitisquis.

->ornitòpodes

■ornitòpodes

m pl PALEONT Ornitisquis.

->ornitòpter

ornitòpter

m AERON Aerodina que s’aguanta per la reacció de l’aire sobre superfícies sostenidores dotades d’un moviment semblant a l’aleteig dels ocells i que constitueixen l’únic sistema de propulsió de l’aparell.

->ornitorinc

■ornitorinc

[de ornito- i -rinc; 1a FONT: 1888, DLab.]

m ZOOL Mamífer de l’ordre dels monotremes, de la família dels ornitorínquids (Ornithorhynchus anatinus), de cos aplanat, cua ampla i deprimida, pèl de color castany, de costums aquàtics i gran nedador.

->ornitorínquids

■ornitorínquids

m ZOOL 1 pl Família de mamífers prototeris de l’ordre dels monotremes, caracteritzats per la presència de bec i hàbits aquàtics, que comprèn un únic gènere (Ornithorhynchus) i una única espècie (O. anatinus), l’ornitorinc.

2 sing Mamífer de la família dels ornitorínquids.

->ornitosi

ornitosi

f PAT Malaltia infecciosa rara, produïda per bacteris del gènere Miyagawanella i transmesa per diversos ocells.

->ornitures

ornitures

m pl ORNIT Neornites.

->oro

■oro

[del cast. oro, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m JOCS 1 pl Un dels quatre colls de les cartes de jugar, que es distingeix per les figures que representen monedes d’or.

2 sing Carta d’aquest coll.

->oró

■oró

[del ll. aero, -ōnis, íd., amb assimilació de la primera vocal; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

m Cofí.

->oro-

■oro-

Forma prefixada del mot grec óros, que significa ‘muntanya’. Ex.: orografia.

->orobancàcies

■orobancàcies

Part. sil.: o_ro_ban_cà_ci_es

f BOT 1 pl Família de personades, integrada per plantes herbàcies paràsites d’arrels sense clorofil·la, de flors pentàmeres i fruits en càpsula.

2 sing Planta de la família de les orobancàcies.

->orobanque

■orobanque

m BOT Gènere de plantes herbàcies paràsites de la família de les orobancàcies (Orobanche sp), de fulles esquamiformes, flors en espiga o en raïm, fruits capsulars i que solen causar estralls en certs conreus.

->orofaringe

orofaringe

f ANAT ANIM Part mitjana de la faringe, entre el vel del paladar i la vora superior de l’epiglotis, que comunica per davant amb la cavitat bucal a través de l’istme de la gola.

->oròfil

oròfil -a

adj ECOL i GEOBOT Que es troba preferentment a les muntanyes.

->oròfit

■oròfit

m BOT Planta de muntanya.

->orogen

■orogen

m GEOL Regió lineal sotmesa a plegament o a altres deformacions, durant el cicle orogènic.

->orogènesi

■orogènesi

[de oro- i -gènesi]

f GEOL Una de les fases del cicle geològic durant la qual es formen les muntanyes.

->orogènia

■orogènia

Part. sil.: o_ro_gè_ni_a

[de oro- i -gènia]

f GEOL Orogènesi.

->orogènic

■orogènic -a

[de orogènia]

adj 1 Relatiu o pertanyent a un orogen o a l’orogènesi.

2 Que té l’origen a la muntanya.

3 Causat pel relleu muntanyós.

->orografia

■orografia

Part. sil.: o_ro_gra_fi_a

Hom.: horografia i urografia

[de oro- i -grafia; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 GEOMORF Part de la geografia física que tracta de la descripció dels relleus i de llur estructuració, més o menys regular, en una regió determinada.

2 CARTOG Representació cartogràfica d’aquests relleus.

->orogràfic

■orogràfic -a

[de orografia]

adj Relatiu o pertanyent a l’orografia.

->orohidrografia

■orohidrografia

Part. sil.: o_ro_hi_dro_gra_fi_a

[de oro- i hidrografia; 1a FONT: 1888, DLab.]

f GEOMORF Part de la geografia física que tracta del relleu i de les aigües.

->oromediterrani

oromediterrani -ània

adj GEOBOT 1 Relatiu o pertanyent a l’alta muntanya mediterrània.

2 província oromediterrània Alta muntanya mediterrània, de clima fred a l’hivern i relativament sec a l’estiu, que comprèn les altes muntanyes d’Andalusia i les de l’Àfrica del Nord.

->oromo

■oromo

LING 1 adj Relatiu o pertanyent a l’oromo.

2 m Llengua cuixítica parlada a Etiòpia.

->oronejar

■oronejar

[deriv. anòmal de la variant oroneta, oron(et)ejar]

v intr Volar d’un costat a l’altre i en eixams, de manera semblant a les orenetes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: oronejar

GERUNDI: oronejant

PARTICIPI: oronejat, oronejada, oronejats, oronejades

INDICATIU PRESENT: oronejo, oroneges, oroneja, oronegem, oronegeu, oronegen

INDICATIU IMPERFET: oronejava, oronejaves, oronejava, oronejàvem, oronejàveu, oronejaven

INDICATIU PASSAT: oronegí, oronejares, oronejà, oronejàrem, oronejàreu, oronejaren

INDICATIU FUTUR: oronejaré, oronejaràs, oronejarà, oronejarem, oronejareu, oronejaran

INDICATIU CONDICIONAL: oronejaria, oronejaries, oronejaria, oronejaríem, oronejaríeu, oronejarien

SUBJUNTIU PRESENT: oronegi, oronegis, oronegi, oronegem, oronegeu, oronegin

SUBJUNTIU IMPERFET: oronegés, oronegessis, oronegés, oronegéssim, oronegéssiu, oronegessin

IMPERATIU: oroneja, oronegi, oronegem, oronegeu, oronegin

->oronell¹

■oronell¹

[variant masc. de oronella; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

m ORNIT Oreneta.

->oronell²

■oronell²

[del ll. *narīcŭlus, íd., que hauria donat narell, amb l’article, lo narell, sentit l’onarell, canviat per metàtesi en oranell i assimilat en oronell]

m ANAT ANIM Nariu.

->oronella

■oronella

[d’un ll. *hirundĕlla, der. de hĭrŭndo, -ĭnis, íd., que hauria donat un *eronella, orenella per metàtesi i oronella per assimilació; 1a FONT: s. XV, Curial]

f ORNIT Oreneta.

->oroneta

■oroneta

[variant de oreneta per assimilació]

f dial ORNIT Oreneta.

->orònim

■orònim

[de oro- i -ònim]

m LING Topònim d’una muntanya, una serralada, un turó, etc.

->oronímia

oronímia

Part. sil.: o_ro_ní_mi_a

[de oro- i -onímia]

f LING Branca de la toponímia que estudia els orònims.

->oronímic

■oronímic -a

[de oronímia]

adj LING Relatiu o pertanyent a l’oronímia.

->oròtic

oròtic, àcid

QUÍM ORG i BIOQ Sòlid cristal·lí de fórmula C₅H₄N₂O₄, que es troba en la llet de vaca i constitueix un factor de creixement per a alguns microorganismes.

->orotx

orotx

1 adj Relatiu o pertanyent als orotxos.

2 m i f ETNOL Individu d’un poble tungús que viu a la riba esquerra de l’Amur, en la zona costanera enfront de l’illa de Sakhalín (Sibèria).

->oroval

■oroval

m ORNIT Martinet ros.

->orpesa

■orpesa

f BOT i FARM Planta herbàcia de la família de les labiades (Salvia aethiopis), de fulles ovades i flors blanques en inflorescència paniculiforme, que es fa en cardassars i vores de camps i camins.

->orpesí

orpesí -ina

adj i m i f D’Orpesa (Plana Alta).

->orpiment

■orpiment

m 1 MINERAL Sulfur d’arsènic, As₂S₃, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

2 QUÍM INORG Nom que hom dóna al trisulfur de diarsènic (As₂S₃).

->orpinenc

orpinenc -a

adj i m i f D’Orpí (Anoia).

->orquejar

■orquejar

[de orc]

v intr dial Fer l’orc.

->orqueria

■orqueria

Part. sil.: or_que_ri_a

[de orc]

f Acció pròpia d’una persona que fa l’orc.

->orquestra

■orquestra

[del ll. orchestra, i aquest, del gr. orkhḗstra ‘espai entre l’escena i la graderia, destinat al cor i als músics’; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 ARQUIT 1 En el teatre grec, espai circular situat entre l’escena i la graderia, destinat a les danses del cor.

2 En el teatre romà, espai semicircular reservat als senadors i als magistrats.

3 En el teatre modern, part anterior de la platea situada sota l’escena, on acostumen a estar els músics que cooperen en l’execució d’un espectacle teatral.

2 MÚS 1 Nom donat a un conjunt d’instruments musicals, disposats per a realitzar una interpretació musical.

2 Conjunt dels músics d’una orquestra.

->orquestració

■orquestració

Part. sil.: or_ques_tra_ci_ó

[de orquestrar]

f MÚS Manera de distribuir les diferents parts d’una composició simfònica entre els distints instruments que formen l’orquestra i d’agrupar alguns d’aquests per tal d’obtenir determinats efectes tímbrics.

->orquestral

■orquestral

[de orquestra]

adj MÚS 1 Relatiu o pertanyent a l’orquestra.

2 Dit de la música destinada a ésser interpretada per una orquestra.

->orquestrar

■orquestrar

[de orquestra; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

v tr 1 MÚS Adaptar una obra musical, una melodia, etc., de manera que pugui ésser interpretada pels diferents instruments d’una orquestra.

2 Organitzar o dirigir (alguna cosa, generalment de caràcter negatiu), utilitzant diferents mitjans. Alguns grups de pressió han orquestrat una campanya de descrèdit contra el govern.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orquestrar

GERUNDI: orquestrant

PARTICIPI: orquestrat, orquestrada, orquestrats, orquestrades

INDICATIU PRESENT: orquestro, orquestres, orquestra, orquestrem, orquestreu, orquestren

INDICATIU IMPERFET: orquestrava, orquestraves, orquestrava, orquestràvem, orquestràveu, orquestraven

INDICATIU PASSAT: orquestrí, orquestrares, orquestrà, orquestràrem, orquestràreu, orquestraren

INDICATIU FUTUR: orquestraré, orquestraràs, orquestrarà, orquestrarem, orquestrareu, orquestraran

INDICATIU CONDICIONAL: orquestraria, orquestraries, orquestraria, orquestraríem, orquestraríeu, orquestrarien

SUBJUNTIU PRESENT: orquestri, orquestris, orquestri, orquestrem, orquestreu, orquestrin

SUBJUNTIU IMPERFET: orquestrés, orquestressis, orquestrés, orquestréssim, orquestréssiu, orquestressin

IMPERATIU: orquestra, orquestri, orquestrem, orquestreu, orquestrin

->orquestrina

■orquestrina

[de orquestra]

f MÚS Orquestra formada per un nombre reduït d’intèrprets, generalment per a l’execució de música de ball.

->orqui-

■orqui-

Forma prefixada del mot grec órkhis, órkheōs, que significa ‘testicle’. Ex.: orquiectomia, orquiàlgia.

->orquidàcies

■orquidàcies

Part. sil.: or_qui_dà_ci_es

f BOT 1 pl Família d’orquidals, constituïda per plantes herbàcies perennes, de fulles enteres, flors disposades en raïm i fruits en càpsules, amb moltes llavors petites.

2 sing Planta de la família de les orquidàcies.

->orquidals

orquidals

f BOT 1 pl Ordre de monocotiledònies, integrat únicament per la família de les orquidàcies.

2 sing Planta de l’ordre de les orquidals.

->orquidectomia

orquidectomia

Part. sil.: or_qui_dec_to_mi_a

f CIR Orquiectomia.

->orquídia

■orquídia

Part. sil.: or_quí_di_a

[del gr. orkhídion, íd., dimin. de órkhis, -dos ‘testicle; orquídea’, per la semblança de la planta amb l’òrgan anatòmic; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

f BOT 1 Flor de les orquidàcies.

2 Nom donat popularment a les plantes de la família de les orquidàcies.

->orquido-

■orquido-

Forma prefixada del mot grec órkhis, órkheōs, que significa ‘testicle’. Ex.: orquidoptosi.

->orquidoepididimitis

orquidoepididimitis

Part. sil.: or_qui_do_e_pi_di_di_mi_tis

f PAT Inflamació conjunta del testicle i l’epidídim.

->orquidopèxia

orquidopèxia

Part. sil.: or_qui_do_pè_xi_a

f CIR Fixació a les bosses escrotals, mitjançant operació, d’un testicle ectòpic.

->orquiectomia

orquiectomia

Part. sil.: or_qui_ec_to_mi_a

f CIR Extirpació quirúrgica d’un testicle.

->orquio-

■orquio-

Forma prefixada del mot grec órkhis, órkheōs, que significa ‘testicle’. Ex.: orquiocele.

->orquiocele

■orquiocele

Part. sil.: or_qui_o_ce_le

f PAT 1 Tumor d’un testicle.

2 Escrotocele.

->orquitis

■orquitis

f PAT Inflamació d’un testicle.

->orri

■orri

[del ll. hŏrreum ‘graner’; 1a FONT: s. XIII, Vides]

m 1 RAM 1 Lloc on hom muny les ovelles i fa el formatge.

2 fer orri Munyir les ovelles, especialment a l’orri.

2 anar (o anar-se’n) en orri (o en orris) Anar o ésser, una cosa, mal aconduïda, desordenada.

3 en (o a) orri loc adv 1 A doll, a dojo, en gran abundància.

2 En doina.

3 A granel.

->òrria

■òrria

Part. sil.: òr_ri_a

[de orri]

f RAM Ovella munyida a l’orri.

->orriaire

■orriaire

Part. sil.: or_ri_ai_re

[de orri]

m i f 1 Mosso que s’ocupa de l’orri.

2 RAM Pastor que guarda les òrries.

->orrienc

orrienc -a

Part. sil.: or_ri_enc

adj i m i f D’Òrrius (Maresme).

->orro-

orro-

Forma prefixada del mot grec orrhós, que significa ‘sèrum’. Ex.: orrologia, orroteràpia.

->orsa

■orsa

[d’origen incert, potser de orsar ‘navegar contra el vent’; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

f 1 NÀUT 1 Acció d’orsar;

2 l’efecte.

2 CONSTR NAV 1 Peça gran de ferro que, en les embarcacions grans de pesca, és disposada al fons de la carena i millora l’estabilitat de l’embarcació.

2 Peça metàl·lica o de fusta que és disposada a la quilla d’algunes embarcacions de vela per tal de millorar-ne l’estabilitat i facilitar-ne el govern.

3 Tauló ovalat amb l’extremitat inferior més gruixuda que la superior que permet d’aguantar la deriva en deixar caure a l’aigua l’orsa de sotavent.

3 dial MAR Orsapop.

4 1 anar a l’orsa NÀUT Navegar, l’embarcació, amb el vent de proa i, en conseqüència, escorada.

2 anar a l’orsa fig Anar malament una cosa.

3 tocar d’orsa NÀUT Tenir propensió, una embarcació, a orsar a causa de l’estiba o de la seva construcció.

->orsada

■orsada

[de orsar; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

f NÀUT Maniobra d’orsar.

->orsai

■orsai

Part. sil.: or_sai

[alteració popular de l’angl. outside ‘fora’]

m ESPORT Fora de joc.

->orsapop

■orsapop

[contracció de orsa a popa; 1a FONT: 1354]

m MAR Cap amb el qual hom porta cap a popa el car de l’antena.

->orsar

■orsar

[del ll. vg. *ortiare ‘aixecar’, der. de ortus, participi de orīri, íd.; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

v intr NÀUT 1 Navegar una embarcació proa al vent.

2 Maniobrar una embarcació, tot girant el timó o tot afegint veles a popa i traient-ne a proa, de manera que posi proa al vent i navegui contra aquest.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orsar

GERUNDI: orsant

PARTICIPI: orsat, orsada, orsats, orsades

INDICATIU PRESENT: orso, orses, orsa, orsem, orseu, orsen

INDICATIU IMPERFET: orsava, orsaves, orsava, orsàvem, orsàveu, orsaven

INDICATIU PASSAT: orsí, orsares, orsà, orsàrem, orsàreu, orsaren

INDICATIU FUTUR: orsaré, orsaràs, orsarà, orsarem, orsareu, orsaran

INDICATIU CONDICIONAL: orsaria, orsaries, orsaria, orsaríem, orsaríeu, orsarien

SUBJUNTIU PRESENT: orsi, orsis, orsi, orsem, orseu, orsin

SUBJUNTIU IMPERFET: orsés, orsessis, orsés, orséssim, orséssiu, orsessin

IMPERATIU: orsa, orsi, orsem, orseu, orsin

->orsejar

■orsejar

[de orsa]

v intr NÀUT Orsar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: orsejar

GERUNDI: orsejant

PARTICIPI: orsejat, orsejada, orsejats, orsejades

INDICATIU PRESENT: orsejo, orseges, orseja, orsegem, orsegeu, orsegen

INDICATIU IMPERFET: orsejava, orsejaves, orsejava, orsejàvem, orsejàveu, orsejaven

INDICATIU PASSAT: orsegí, orsejares, orsejà, orsejàrem, orsejàreu, orsejaren

INDICATIU FUTUR: orsejaré, orsejaràs, orsejarà, orsejarem, orsejareu, orsejaran

INDICATIU CONDICIONAL: orsejaria, orsejaries, orsejaria, orsejaríem, orsejaríeu, orsejarien

SUBJUNTIU PRESENT: orsegi, orsegis, orsegi, orsegem, orsegeu, orsegin

SUBJUNTIU IMPERFET: orsegés, orsegessis, orsegés, orsegéssim, orsegéssiu, orsegessin

IMPERATIU: orseja, orsegi, orsegem, orsegeu, orsegin

->orsol

orsol

Hom.: urçol

m ant Vas.

->òrtic

òrtic -a

adj GEOM Donat un triangle qualsevol, dit del triangle que té per vèrtexs els tres peus de les altures del triangle donat.

->orticó

■orticó

m TV Tub analitzador d’imatge, basat en l’iconoscopi, el feix electrònic del qual té una velocitat petita a fi d’evitar l’emissió secundària; l’orticó d’imatge constitueix un dels tubs analitzadors més moderns.

->orticonoscopi

orticonoscopi

m TV Orticó.

->ortiga

■ortiga

[del ll. urtīca, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f 1 BOT 1 Gènere d’herbes anuals o perennes de la família de les urticàcies (Urtica sp), de fulles oposades, flors unisexuals tetràmeres i fruits en aqueni. Cal esmentar-ne l’ortiga balera o de pilotes (U. pilulifera), l’ortiga gran (U. dioica) i l’ortiga petita (o ortiga barragana) (U. urens).

2 ortiga morta Planta herbàcia perenne de la família de les labiades (Lamium album), de fulles ovades, molt semblants a les de l’ortiga, i flors blanques i grosses.

2 ortiga verda ZOOL Cnidari de la subclasse dels antozous de l’ordre dels actiniaris (Actinia cari), molt semblant al tomàquet de mar, però amb una coloració normalment verda.

->ortigada

■ortigada

[de ortigar²; 1a FONT: s. XX, Ruyra]

f 1 Ortigall.

2 Punxada i coïssor produïda per ortigues.

->ortigall

■ortigall

[de ortiga]

m Terreny cobert d’ortigues.

->ortigar¹

■ortigar¹

[de ortiga; 1a FONT: 1840]

m Herbassar d’ortigues.

->ortigar²

■ortigar²

[v. ortigar¹]

v 1 tr Punxar o fer coïssor amb ortigues.

2 pron M’he ortigat totes les cames.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ortigar

GERUNDI: ortigant

PARTICIPI: ortigat, ortigada, ortigats, ortigades

INDICATIU PRESENT: ortigo, ortigues, ortiga, ortiguem, ortigueu, ortiguen

INDICATIU IMPERFET: ortigava, ortigaves, ortigava, ortigàvem, ortigàveu, ortigaven

INDICATIU PASSAT: ortiguí, ortigares, ortigà, ortigàrem, ortigàreu, ortigaren

INDICATIU FUTUR: ortigaré, ortigaràs, ortigarà, ortigarem, ortigareu, ortigaran

INDICATIU CONDICIONAL: ortigaria, ortigaries, ortigaria, ortigaríem, ortigaríeu, ortigarien

SUBJUNTIU PRESENT: ortigui, ortiguis, ortigui, ortiguem, ortigueu, ortiguin

SUBJUNTIU IMPERFET: ortigués, ortiguessis, ortigués, ortiguéssim, ortiguéssiu, ortiguessin

IMPERATIU: ortiga, ortigui, ortiguem, ortigueu, ortiguin

->ortigatge

ortigatge

[de ortigar²]

m AGR Malura de les vinyes caracteritzada per l’esgrogueïment dels pàmpols.

->ortigola

ortigola

[de ortiga]

f BOT Ortiga petita.

->ortigosa

■ortigosa

[de ortiga]

f 1 Ortigall.

2 GEOBOT Comunitat vegetal ruderal en la qual dominen sobretot les ortigues.

->ortiu

■ortiu -iva

Part. sil.: or_tiu

[del ll. ortivus, -a, -um, íd., der. de ortus, -a, -um, participi de orīri ‘sortir un astre’]

adj ASTR 1 Relatiu o pertanyent a la sortida d’un astre.

2 Relatiu o pertanyent a l’orient; oriental.

3 amplitud ortiva Arc mesurat a l’horitzó entre el punt cardinal est i el punt per on surt un astre.

->orto

■orto

m ASTR Sortida d’un astre, especialment del Sol, per l’horitzó.

->orto-

■orto-

1 Forma prefixada del mot grec orthós, que significa ‘dret’, ‘dempeus’, emprada en el sentit de ‘recte’, ‘dret’, "correcte’, "regular’. Ex.: ortodòncia, ortoselecció.

2 1 QUÍM ORG Prefix que, anteposat al nom d’un derivat benzènic disubstituït, indica que els dos substituents estan units a àtoms de carboni veïns.

2 QUÍM Prefix que, anteposat al nom d’un oxoàcid, indica la seva forma més hidratada.

3 QUÍM FÍS Prefix emprat per a indicar que, en un sistema de dos electrons, ambdós tenen spins del mateix signe.

3 PETROG Prefix que indica que una roca és produïda per metamorfisme d’una roca ígnia.

->ortoàcid

■ortoàcid

Part. sil.: or_to_à_cid

m QUÍM Terme que indica la forma més hidratada d’un oxoàcid qualsevol.

->ortoamfíbols

■ortoamfíbols

Part. sil.: or_to_am_fí_bols

m MINERAL 1 pl Grup d’amfíbols que cristal·litzen en el sistema ròmbic.

2 sing Mineral del grup dels ortoamfíbols.

->ortobòric

■ortobòric, àcid

QUÍM INORG Àcid bòric.

->ortocaïna

ortocaïna

Part. sil.: or_to_ca_ï_na

f QUÍM ORG Èster metílic de l’àcid 3-amino-4-hidroxibenzoic, emprat com a anestèsic de superfície en forma de pomada o de pólvores.

->ortocarbonat

ortocarbonat

m QUÍM ORG Qualsevol èster de l’àcid ortocarbònic. Tenen la fórmula general C(OR)₄.

->ortocarbònic

ortocarbònic, àcid

QUÍM INORG Àcid hipotètic de fórmula C(OH)₄, del qual deriven formalment els ortocarbonats d’alquil.

->ortocentre

■ortocentre

m GEOM Punt d’intersecció de les tres altures d’un triangle.

->ortoceràtids

■ortoceràtids

m PALEONT 1 pl Família de mol·luscs cefalòpodes marins nautiloïdeus, caracteritzats per tenir la closca rectilínia, que visqueren del silurià inferior al triàsic.

2 sing Mol·lusc de la família dels ortoceràtids.

->ortòclasi

■ortòclasi

f MINERAL Ortosa.

->ortocromàtic

■ortocromàtic -a

[de orto- i cromàtic]

adj FOTOG Dit del material fotogràfic sensible a tots els colors de l’espectre compresos entre el groc i el violat.

->ortodòncia

■ortodòncia

Part. sil.: or_to_dòn_ci_a

[del gr. orthós ‘dret, recte’ i odoús, -óntos ‘dent’]

f ODONT 1 Ortodontologia.

2 Tècnica que té per objecte tractar, corregir i prevenir les irregularitats de posició de les dents.

->ortodòntic

ortodòntic -a

adj ODONT Relatiu o pertanyent a l’ortodòncia.

->ortodontista

ortodontista

m i f ODONT Odontòleg versat en ortodòncia.

->ortodontòleg

ortodontòleg -òloga

m i f ODONT Ortodontista.

->ortodontologia

ortodontologia

Part. sil.: or_to_don_to_lo_gi_a

f ODONT Branca de l’odontologia que s’ocupa de la prevenció i el tractament de les irregularitats de posició de les dents.

->ortodox

■ortodox -a

[del ll. td. orthodoxus, -a, -um, i aquest, del gr. orthódoxos ‘que pensa rectament’; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj 1 Conforme a la recta doctrina.

2 CRIST Conforme al que ensenya i defineix l’Església.

3 esp Relatiu o pertanyent a l’Ortodòxia oriental.

4 Església Ortodoxa Conjunt d’esglésies orientals en comunió amb el patriarca de Constantinoble.

2 m i f Membre de l’Església Ortodoxa.

->ortodoxament

■ortodoxament

[de ortodox]

adv D’una manera ortodoxa.

->ortodòxia

■ortodòxia

Part. sil.: or_to_dò_xi_a

[del gr. orthodoxía ‘opinió recta’]

f 1 Qualitat d’ortodox.

2 CRIST 1 Professió de la fe cristiana autèntica tal com l’Església l’ensenya i defineix, en oposició a les opinions herètiques i heterodoxes.

2 [en majúscula] Títol que, basat en el concepte doctrinal de fidelitat als set primers concilis ecumènics, designa el conjunt de les esglésies orientals en comunió amb Constantinoble.

3 FILOS i RELIG Opinió que s’adiu amb el pensament d’un mestre, amb els enunciats d’una doctrina, amb les dades d’una religió, etc.

4 festa de l’ortodòxia CRIST Commemoració de la victòria sobre la iconoclàstia i de la restitució del culte a les icones que celebra l’Església Ortodoxa.

->ortodromia

■ortodromia

Part. sil.: or_to_dro_mi_a

[del gr. orthódromos ‘que corre en línia recta’; 1a FONT: 1888, DLab.]

f 1 GEOM 1 En una superfície esfèrica, línia més curta entre dos punts, que és l’arc de cercle màxim que passa pels dos punts.

2 CARTOG La línia de menor longitud de totes les que passen per dos punts donats de la superfície terrestre.

2 esp NÀUT i AERON Ruta d’una embarcació o d’una aeronau que coincideix amb l’ortodromia dels seus punts de partida i d’arribada.

->ortodròmic

■ortodròmic -a

[de ortodròmia; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj GEOM i CARTOG Relatiu o pertanyent a l’ortodromia.

->ortòedre

■ortòedre [o ortoedre]

Part. sil.: or_tò_e_dre, or_to_e_dre

[de orto- i -edre]

m GEOM Prisma de sis cares rectangulars que té tots els angles rectes.

->ortoèpia

■ortoèpia

Part. sil.: or_to_è_pi_a

[del gr. orthoépeia, íd.]

f FON Ortologia.

->ortoèpic

■ortoèpic -a

Part. sil.: or_to_è_pic

[de ortoèpia]

adj Relatiu o pertanyent a l’ortoèpia.

->ortoepista

■ortoepista

Part. sil.: or_to_e_pis_ta

[de ortoèpia]

m i f Persona entesa en ortoèpia.

->ortoèster

■ortoèster

Part. sil.: or_to_ès_ter

m QUÍM ORG Cadascun dels composts de fórmula general R¹—C(OR²)₃ derivats formalment dels ortoàcids carboxílics.

->ortofonia

■ortofonia

Part. sil.: or_to_fo_ni_a

[de orto- i -fonia]

f FON Disciplina aplicada que s’ocupa de corregir l’articulació defectuosa dels sons d’una llengua.

->ortofòria

ortofòria

Part. sil.: or_to_fò_ri_a

f ANAT ANIM 1 Situació normal o correcta dels òrgans.

2 Equilibri normal dels músculs d’ambdós ulls.

->ortoform

■ortoform

m QUÍM ORG Ortocaïna.

->ortoformiat

ortoformiat

Part. sil.: or_to_for_mi_at

m QUÍM ORG 1 Cadascun dels èsters de fórmula general HC(OR)₃ derivats de l’hipotètic àcid ortofòrmic.

2 ortoformiat d’etil [HC(OEt)₃] Líquid emprat en la preparació d’acetals i en la síntesi d’aldehids per reacció de Grignard.

->ortofòrmic

ortofòrmic, àcid

QUÍM ORG Àcid hipotètic de fórmula HC(OH)₃, del qual deriven formalment els ortoformiats.

->ortofosfat

■ortofosfat

m QUÍM INORG Fosfat.

->ortofosfòric

■ortofosfòric, àcid

QUÍM INORG Àcid fosfòric.

->ortofosforós

ortofosforós, àcid

QUÍM INORG Àcid fosforós.

->ortofotogrametria

■ortofotogrametria

Part. sil.: or_to_fo_to_gra_me_tri_a

f CARTOG i TOPOG Transformació directa d’una fotografia de projecció cònica en una altra de projecció paral·lela.

->ortofotomapa

■ortofotomapa

m CARTOG i TOPOG Ortofotoplà.

->ortofotoplà

ortofotoplà

m CARTOG i TOPOG Fotoplà obtingut mitjançant mètodes ortofotogramètrics.

->ortogènesi

ortogènesi

f EVOL Tendència evolutiva de les línies filètiques a seguir camins fixos i predeterminats sense intervenció de l’adaptació.

->ortogenètic

ortogenètic -a

adj EVOL Relatiu o pertanyent a l’ortogènesi. Evolució ortogenètica.