->atleta

■atleta

[del ll. athlēta, i aquest, del gr. athlḗtēs, íd., der. de ãthlon ‘premi (d’una lluita), lluita’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m i f 1 Persona que practica l’atletisme.

2 Persona entrenada per a prendre part en exercicis que requereixen una gran agilitat o una gran força.

3 p ext Persona que té una gran agilitat i una gran força, persona vigorosa.

->atlètic

■atlètic -a

[de atleta; 1a FONT: 1839, DLab.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’atleta. Jocs atlètics.

2 Propi d’un atleta.

3 tipus atlètic ANTROP i PSIC Biotip dels individus caracteritzats pel fort desenvolupament de l’esquelet i de la musculatura.

->atlèticament

■atlèticament

[de atlètic]

adv D’una manera atlètica.

->atletisme

■atletisme

[de atleta]

m ESPORT Conjunt d’exercicis corporals bàsics (cursa, salt i llançament) la finalitat dels quals és el desenvolupament i la millora de les qualitats físiques de l’atleta.

->atlo-

■atlo-

Forma prefixada usada en anatomia per a indicar connexió o relació amb l’os atles. Ex.: atloodontoide.

->-atló

■-atló

Forma sufixada del mot grec ãthlon, que significa ‘combat, premi pel combat’. Ex.: pentatló, decatló.

->atm

atm

símb METROL atmosfera 3.

->atmidòmetre

atmidòmetre

[del gr. atmís, atmídos ‘vapor, aire’ i -metre]

m METROL Instrument per a mesurar la quantitat d’aigua evaporada en un temps determinat per tal de conèixer la humitat de l’atmosfera.

->atmo-

■atmo-

Forma prefixada del mot grec atmós, -oũ, que significa ‘vapor’. Ex.: atmòlisi, atmometria.

->atmòlisi

atmòlisi

[de atmo- i -lisi]

f QUÍM FÍS Mètode per a separar els components d’una mescla gasosa, basat en les diferents velocitats de difusió de cadascun dels components a través d’una membrana porosa.

->atmosfera

■atmosfera

[de atmo- i -sfera; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 ASTROF i METEOR 1 Capa gasosa que envolta alguns cossos celestes.

2 esp Atmosfera terrestre.

3 atmosfera terrestre Capa gasosa de forma sensiblement esferoïdal que envolta la Terra.

2 1 Porció d’aire continguda en un local. Una atmosfera viciada.

2 fig ambient 4 i ambient 6. L’atmosfera irreal d’aquella novel·la. La discussió va crear una atmosfera tibant.

3 METROL [símb: atm] Unitat de pressió equivalent a la pressió atmosfèrica que equilibra una columna de 760 mm de mercuri a 0°C.

4 QUÍM Gas o mescla de gasos presents en una cambra de reacció la composició química dels quals influeix notablement en els productes obtinguts.

5 atmosfera controlada TECNOL 1 Medi gasós, de característiques fisicoquímiques controlades, que emplena el recinte tancat on es realitzen determinats processos productius.

2 Dit dels processos que es realitzen en aquest medi.

3 Dit dels aparells que contenen aquest medi. Forn d’atmosfera controlada.

->atmosfèric

■atmosfèric -a

[de atmosfera; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’atmosfera.

2 Que ocorre en l’atmosfera.

3 Que és causat per l’atmosfera.

4 MOT Aeròbic.

->atofat

■atofat -ada

[de tofa]

adj Que forma tofa.

->atol

■atol

[del malaialam atolu ‘que lliga, enllaça’, a través de la forma anglesa atoll; 1a FONT: s. XIX]

m GEOMORF Illa de les mars tropicals, de forma més o menys circular, constituïda per esculls coral·lins que formen un cinturó al voltant d’una llacuna central d’aigua salada.

->àtom

■àtom

[del ll. atomus, i aquest, del gr. átomos ‘indivisible’; 1a FONT: c. 1800, Sanelo]

m 1 FÍS ATÒM 1 Sistema format per un determinat nombre de partícules elementals que, essent elèctricament neutre, posseeix intrínsecament les característiques d’un element químic i n’és la quantitat més petita que pot intervenir en una combinació química.

2 àtom gram Quantitat d’un element que pesa, en grams, el valor expressat pel seu pes atòmic.

2 p ext 1 Partícula molt petita d’una cosa.

2 Cosa extremament petita.

->atòmic

■atòmic -a

[de àtom; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj FÍS ATÒM 1 Relatiu o pertanyent a l’àtom.

2 impr Relatiu o pertanyent al nucli de l’àtom. Energia atòmica.

3 massa atòmica Pes atòmic.

4 nombre atòmic [abrev n. at.] [símb: Z] Nombre de càrregues positives elementals o protons transportat pels nuclis de tots els isòtops d’un element donat.

5 pes atòmic [abrev p. at.] Dit del nombre abstracte que dóna la massa d’un àtom de l’element que hom considera respecte a un dotzè de la massa d’un àtom de carboni de nombre de massa 12.

6 pila atòmica Reactor nuclear.

->atomicitat

■atomicitat

[de atòmic]

f QUÍM 1 València d’un àtom o un radical.

2 Nombre d’àtoms que constitueixen la molècula d’un cos simple o compost.

->atomisme

■atomisme

[de àtom]

m 1 FILOS Doctrina filosòfica segons la qual els principis de la realitat són els àtoms i el buit.

2 PSIC Doctrina que concep la psique com una composició d’elements psíquics simplement juxtaposats.

->atomista

■atomista

[de àtom]

m i f Partidari de l’atomisme.

->atomístic

■atomístic -a

[de àtom; 1a FONT: s. XIX]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’atomisme.

2 f obs FÍS ATÒM Física atòmica.

->atomització

■atomització

Part. sil.: a_to_mit_za_ci_ó

[de atomitzar]

f Polvorització, nebulització.

->atomitzador

■atomitzador

[de atomitzar]

m Polvoritzador, nebulitzador.

->atomitzar

■atomitzar

[de àtom]

v tr Polvoritzar, nebulitzar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atomitzar

GERUNDI: atomitzant

PARTICIPI: atomitzat, atomitzada, atomitzats, atomitzades

INDICATIU PRESENT: atomitzo, atomitzes, atomitza, atomitzem, atomitzeu, atomitzen

INDICATIU IMPERFET: atomitzava, atomitzaves, atomitzava, atomitzàvem, atomitzàveu, atomitzaven

INDICATIU PASSAT: atomitzí, atomitzares, atomitzà, atomitzàrem, atomitzàreu, atomitzaren

INDICATIU FUTUR: atomitzaré, atomitzaràs, atomitzarà, atomitzarem, atomitzareu, atomitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: atomitzaria, atomitzaries, atomitzaria, atomitzaríem, atomitzaríeu, atomitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: atomitzi, atomitzis, atomitzi, atomitzem, atomitzeu, atomitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: atomitzés, atomitzessis, atomitzés, atomitzéssim, atomitzéssiu, atomitzessin

IMPERATIU: atomitza, atomitzi, atomitzem, atomitzeu, atomitzin

->àton

■àton -a

[del gr. átonos, de a-* i -ton; 1a FONT: 1911]

adj FON Dit del so vocàlic, la síl·laba o el mot relativament mancat d’intensitat acústica o de freqüència tonal respecte a algun altre que presenta un grau superior en aquests dos factors.

->atonal

atonal

[de a-* i tonal]

adj MÚS Que no segueix les lleis de la tonalitat.

->atonalitat

■atonalitat

[de atonal]

f MÚS Estructura melòdica o harmònica en què no resten definides les funcions de la tonalitat per manca d’elements que determinin una tònica o que hi siguin manifestament relacionats.

->atonia

■atonia

Part. sil.: a_to_ni_a

[del gr. atonía, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f 1 Defecte de vitalitat.

2 PAT 1 Falta de to muscular i de la tensió o el vigor normal dels òrgans.

2 Pèrdua o falta de la capacitat de contracció d’un teixit normalment contràctil. Atonia gàstrica. Atonia biliar.

->atònic

■atònic -a

[de atonia]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’atonia.

2 adj FON Àton.

3 m i f PAT Afectat d’atonia.

->atonicitat

■atonicitat

[de atònic]

f 1 Qualitat d’atònic.

2 impr FON Pèrdua relativa tant de la intensitat com del to d’un so vocàlic o d’una seqüència sil·làbica.

->atoniment

■atoniment

[de atonir]

m Estat de qui està atònit.

->atonir

■atonir

[de atònit]

v tr i pron Esbalair.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atonir

GERUNDI: atonint

PARTICIPI: atonit, atonida, atonits, atonides

INDICATIU PRESENT: atoneixo, atoneixes, atoneix, atonim, atoniu, atoneixen

INDICATIU IMPERFET: atonia, atonies, atonia, atoníem, atoníeu, atonien

INDICATIU PASSAT: atoní, atonires, atoní, atonírem, atoníreu, atoniren

INDICATIU FUTUR: atoniré, atoniràs, atonirà, atonirem, atonireu, atoniran

INDICATIU CONDICIONAL: atoniria, atoniries, atoniria, atoniríem, atoniríeu, atonirien

SUBJUNTIU PRESENT: atoneixi, atoneixis, atoneixi, atonim, atoniu, atoneixin

SUBJUNTIU IMPERFET: atonís, atonissis, atonís, atoníssim, atoníssiu, atonissin

IMPERATIU: atoneix, atoneixi, atonim, atoniu, atoneixin

->atònit

■atònit -a

[del ll. attonĭtus, -a, -um ‘ferit del llamp’, ‘estabornit’, participi de attonare ‘llampferir’, der. de tonare ‘tronar’, tot i que el verb attonare es va crear probablement damunt de attonĭtus; 1a FONT: s. XVI]

adj Esbalaït d’estupor.

->atonyar

■atonyar

[de tonya]

v tr dial Cavar (la terra) fins a un pam de fondària com a mínim.

->atonyinament

■atonyinament

[de atonyinar]

m Acció d’atonyinar.

->atonyinar

■atonyinar

[de tonyina; 1a FONT: 1915, DAg.]

v tr Apallissar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atonyinar

GERUNDI: atonyinant

PARTICIPI: atonyinat, atonyinada, atonyinats, atonyinades

INDICATIU PRESENT: atonyino, atonyines, atonyina, atonyinem, atonyineu, atonyinen

INDICATIU IMPERFET: atonyinava, atonyinaves, atonyinava, atonyinàvem, atonyinàveu, atonyinaven

INDICATIU PASSAT: atonyiní, atonyinares, atonyinà, atonyinàrem, atonyinàreu, atonyinaren

INDICATIU FUTUR: atonyinaré, atonyinaràs, atonyinarà, atonyinarem, atonyinareu, atonyinaran

INDICATIU CONDICIONAL: atonyinaria, atonyinaries, atonyinaria, atonyinaríem, atonyinaríeu, atonyinarien

SUBJUNTIU PRESENT: atonyini, atonyinis, atonyini, atonyinem, atonyineu, atonyinin

SUBJUNTIU IMPERFET: atonyinés, atonyinessis, atonyinés, atonyinéssim, atonyinéssiu, atonyinessin

IMPERATIU: atonyina, atonyini, atonyinem, atonyineu, atonyinin

->atòpia

atòpia

Part. sil.: a_tò_pi_a

[del gr. átopos ‘mal posat, absurd, estrany’]

f PAT 1 Desplaçament, ectòpia.

2 Fenomen d’hipersensibilitat, de caràcter hereditari, fonament de la patogènia de l’asma essencial i els estats afins.

->atopognòsia

atopognòsia

Part. sil.: a_to_pog_nò_si_a

[del gr. átopos ‘mal posat, absurd, estrany’ i -gnòsia]

f PAT Pèrdua de la facultat de localitzar correctament una sensació o un estímul.

->atordidor

■atordidor -a

[de atordir]

adj Que atordeix.

->atordiment

■atordiment

[de atordir]

m 1 Acció d’atordir o d’atordir-se;

2 l’efecte.

->atordir

■atordir

[variant de estordir, der. de tord; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 Pertorbar els sentits per efecte d’un cop, d’un soroll extraordinari. Ha quedat tan atordit després de la patacada que de moment no pot conduir.

2 fig Fer perdre la serenitat, la presència d’esperit, el cap. Tantes presses m’atordeixen.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atordir

GERUNDI: atordint

PARTICIPI: atordit, atordida, atordits, atordides

INDICATIU PRESENT: atordeixo, atordeixes, atordeix, atordim, atordiu, atordeixen

INDICATIU IMPERFET: atordia, atordies, atordia, atordíem, atordíeu, atordien

INDICATIU PASSAT: atordí, atordires, atordí, atordírem, atordíreu, atordiren

INDICATIU FUTUR: atordiré, atordiràs, atordirà, atordirem, atordireu, atordiran

INDICATIU CONDICIONAL: atordiria, atordiries, atordiria, atordiríem, atordiríeu, atordirien

SUBJUNTIU PRESENT: atordeixi, atordeixis, atordeixi, atordim, atordiu, atordeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: atordís, atordissis, atordís, atordíssim, atordíssiu, atordissin

IMPERATIU: atordeix, atordeixi, atordim, atordiu, atordeixin

->atorgable

■atorgable

[de atorgar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Que pot ésser atorgat.

->atorgador¹

■atorgador¹ -a

[de atorgar i -dor¹; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Que atorga.

2 m i f DIPL actor¹ 1.

->atorgador²

■atorgador² -a

[de atorgar i -dor²]

adj Que és d’atorgar.

->atorgament

■atorgament

[de atorgar; 1a FONT: s. XIII]

m 1 Acció d’atorgar.

2 DR CIV 1 Document, contracte o testament atorgat.

2 Part final d’una escriptura notarial que conté la fórmula on s’atorga.

->atorgant

■atorgant

[de atorgar]

adj i m i f 1 Que atorga.

2 DR CIV Dit de la part que atorga un contracte, una escriptura, etc.

->atorgar

■atorgar

[del ll. vg. *auctoricare, íd., pròpiament ‘autoritzar’, der. de auctor, -ōris, en el significat de ‘garantidor; venedor’; 1a FONT: s. XI]

v tr 1 Concedir (alguna cosa) a títol de favor, de gràcia. Li han atorgat el premi contra pronòstic.

2 Concedir (alguna cosa que hom demana). Atorgar un favor a algú.

3 Reconèixer, confessar.

4 DR CIV Fer (un contracte, una escriptura, etc.) davant de notari. Atorgar testament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atorgar

GERUNDI: atorgant

PARTICIPI: atorgat, atorgada, atorgats, atorgades

INDICATIU PRESENT: atorgo, atorgues, atorga, atorguem, atorgueu, atorguen

INDICATIU IMPERFET: atorgava, atorgaves, atorgava, atorgàvem, atorgàveu, atorgaven

INDICATIU PASSAT: atorguí, atorgares, atorgà, atorgàrem, atorgàreu, atorgaren

INDICATIU FUTUR: atorgaré, atorgaràs, atorgarà, atorgarem, atorgareu, atorgaran

INDICATIU CONDICIONAL: atorgaria, atorgaries, atorgaria, atorgaríem, atorgaríeu, atorgarien

SUBJUNTIU PRESENT: atorgui, atorguis, atorgui, atorguem, atorgueu, atorguin

SUBJUNTIU IMPERFET: atorgués, atorguessis, atorgués, atorguéssim, atorguéssiu, atorguessin

IMPERATIU: atorga, atorgui, atorguem, atorgueu, atorguin

->atorrentar-se

■atorrentar-se

[de torrent]

v pron Esdevenir torrent.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atorrentar

GERUNDI: atorrentant

PARTICIPI: atorrentat, atorrentada, atorrentats, atorrentades

INDICATIU PRESENT: atorrento, atorrentes, atorrenta, atorrentem, atorrenteu, atorrenten

INDICATIU IMPERFET: atorrentava, atorrentaves, atorrentava, atorrentàvem, atorrentàveu, atorrentaven

INDICATIU PASSAT: atorrentí, atorrentares, atorrentà, atorrentàrem, atorrentàreu, atorrentaren

INDICATIU FUTUR: atorrentaré, atorrentaràs, atorrentarà, atorrentarem, atorrentareu, atorrentaran

INDICATIU CONDICIONAL: atorrentaria, atorrentaries, atorrentaria, atorrentaríem, atorrentaríeu, atorrentarien

SUBJUNTIU PRESENT: atorrenti, atorrentis, atorrenti, atorrentem, atorrenteu, atorrentin

SUBJUNTIU IMPERFET: atorrentés, atorrentessis, atorrentés, atorrentéssim, atorrentéssiu, atorrentessin

IMPERATIU: atorrenta, atorrenti, atorrentem, atorrenteu, atorrentin

->atorrolladament

■atorrolladament

[de atorrollar]

adv Amb atorrollament.

->atorrollador

■atorrollador -a

[de atorrollar]

adj Que atorrolla.

->atorrollament

■atorrollament

[de atorrollar]

m Estat de qui està atorrollat.

->atorrollar

■atorrollar

[del cast. aturrullar, íd.]

v 1 tr Confondre, torbar (algú) de manera que no sap què dir, què ha de fer, com captenir-se, atabalar.

2 pron S’atorrolla en parlar en públic.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atorrollar

GERUNDI: atorrollant

PARTICIPI: atorrollat, atorrollada, atorrollats, atorrollades

INDICATIU PRESENT: atorrollo, atorrolles, atorrolla, atorrollem, atorrolleu, atorrollen

INDICATIU IMPERFET: atorrollava, atorrollaves, atorrollava, atorrollàvem, atorrollàveu, atorrollaven

INDICATIU PASSAT: atorrollí, atorrollares, atorrollà, atorrollàrem, atorrollàreu, atorrollaren

INDICATIU FUTUR: atorrollaré, atorrollaràs, atorrollarà, atorrollarem, atorrollareu, atorrollaran

INDICATIU CONDICIONAL: atorrollaria, atorrollaries, atorrollaria, atorrollaríem, atorrollaríeu, atorrollarien

SUBJUNTIU PRESENT: atorrolli, atorrollis, atorrolli, atorrollem, atorrolleu, atorrollin

SUBJUNTIU IMPERFET: atorrollés, atorrollessis, atorrollés, atorrolléssim, atorrolléssiu, atorrollessin

IMPERATIU: atorrolla, atorrolli, atorrollem, atorrolleu, atorrollin

->atorronat

■atorronat -ada

[de torró]

adj Formant una massa comparable per la consistència i la forma a la d’un torró.

->atot

■atot

[de tot; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m 1 JOCS 1 En certs jocs de cartes, cadascuna de les cartes d’un coll determinat per la girada o qualsevol altra convenció i que, pel fet d’ésser d’aquest coll, venç les dels altres colls.

2 fer atots Jugar atots en aquells jocs en què és obligat de servir.

2 haver fet atots fig Haver donat de si tot el que hom podia donar, ésser al davallant de la vida, perdut tot delit, tota energia.

->atotada

■atotada

[de atot; 1a FONT: 1932, DFa.]

f JOCS Conjunt dels atots que té un jugador.

->atova

atova

[de l’àr. aṭ-ṭûba (v. tova²)]

f CONSTR tova².

->atovó

atovó

[variant de atova]

m dial CONSTR tova².

->atoxil

■atoxil

[de a-*, tòxic i -il]

m FARM Sal sòdica de l’àcid arsanílic.

->atrabiliari

■atrabiliari -ària

Part. sil.: a_tra_bi_li_a_ri

[de atrabilis; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 De bilis negra; hipocondríac.

2 fig De caràcter difícil.

->atrabilis

■atrabilis

[del ll. atra bilis ‘bilis negra’; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Bilis negra; hipocondria.

->atracada

■atracada

[de atracar]

f MAR Operació d’atracar.

->atracador¹

■atracador¹

[de atracar i -dor²]

m MAR Lloc a propòsit per a atracar-hi embarcacions.

->atracador²

■atracador² -a

[de atracar i -dor¹]

m i f Persona que atraca.

->atracallar

■atracallar

[de atracar]

v tr Malmenar, molestar, desconcertar (algú), amb ultratges, renys, retrets, burles.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atracallar

GERUNDI: atracallant

PARTICIPI: atracallat, atracallada, atracallats, atracallades

INDICATIU PRESENT: atracallo, atracalles, atracalla, atracallem, atracalleu, atracallen

INDICATIU IMPERFET: atracallava, atracallaves, atracallava, atracallàvem, atracallàveu, atracallaven

INDICATIU PASSAT: atracallí, atracallares, atracallà, atracallàrem, atracallàreu, atracallaren

INDICATIU FUTUR: atracallaré, atracallaràs, atracallarà, atracallarem, atracallareu, atracallaran

INDICATIU CONDICIONAL: atracallaria, atracallaries, atracallaria, atracallaríem, atracallaríeu, atracallarien

SUBJUNTIU PRESENT: atracalli, atracallis, atracalli, atracallem, atracalleu, atracallin

SUBJUNTIU IMPERFET: atracallés, atracallessis, atracallés, atracalléssim, atracalléssiu, atracallessin

IMPERATIU: atracalla, atracalli, atracallem, atracalleu, atracallin

->atracament

■atracament

[de atracar]

m Acció d’atracar.

->atracar

■atracar

[d’origen incert, potser de l’it. straccare ‘clavar a la sorra’, ll. vg. *tragicare, der. de trahĕre ‘estirar’, o potser d’un àr. *taráqqa (vg. *’atráqqà) ‘aproximar-se a la costa’]

v 1 MAR 1 tr Col·locar el vaixell arran d’un moll, d’un carregador o d’una ribera adequada, subjectant-l’hi, o abarloar-lo a una embarcació amarrada, fermant-l’hi.

2 intr Arribar en terra una embarcació.

2 tr Escometre (algú) obligant-lo a donar el que hom li demana. La van atracar a plena llum del dia.

3 pron Afartar-se, ataconar-se.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atracar

GERUNDI: atracant

PARTICIPI: atracat, atracada, atracats, atracades

INDICATIU PRESENT: atraco, atraques, atraca, atraquem, atraqueu, atraquen

INDICATIU IMPERFET: atracava, atracaves, atracava, atracàvem, atracàveu, atracaven

INDICATIU PASSAT: atraquí, atracares, atracà, atracàrem, atracàreu, atracaren

INDICATIU FUTUR: atracaré, atracaràs, atracarà, atracarem, atracareu, atracaran

INDICATIU CONDICIONAL: atracaria, atracaries, atracaria, atracaríem, atracaríeu, atracarien

SUBJUNTIU PRESENT: atraqui, atraquis, atraqui, atraquem, atraqueu, atraquin

SUBJUNTIU IMPERFET: atraqués, atraquessis, atraqués, atraquéssim, atraquéssiu, atraquessin

IMPERATIU: atraca, atraqui, atraquem, atraqueu, atraquin

->atraçar

■atraçar

[de traçar]

v tr vulg adreçar 2.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atraçar

GERUNDI: atraçant

PARTICIPI: atraçat, atraçada, atraçats, atraçades

INDICATIU PRESENT: atraço, atraces, atraça, atracem, atraceu, atracen

INDICATIU IMPERFET: atraçava, atraçaves, atraçava, atraçàvem, atraçàveu, atraçaven

INDICATIU PASSAT: atrací, atraçares, atraçà, atraçàrem, atraçàreu, atraçaren

INDICATIU FUTUR: atraçaré, atraçaràs, atraçarà, atraçarem, atraçareu, atraçaran

INDICATIU CONDICIONAL: atraçaria, atraçaries, atraçaria, atraçaríem, atraçaríeu, atraçarien

SUBJUNTIU PRESENT: atraci, atracis, atraci, atracem, atraceu, atracin

SUBJUNTIU IMPERFET: atracés, atracessis, atracés, atracéssim, atracéssiu, atracessin

IMPERATIU: atraça, atraci, atracem, atraceu, atracin

->atracció

■atracció

Part. sil.: a_trac_ci_ó

[del ll. attractio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Acció d’atreure;

2 l’efecte.

2 Atractiu.

3 ESPECT En circ i en varietats, cadascuna de les diverses parts de l’espectacle consistent en balls, jocs malabars, jocs de màgia, acrobàcia, música, pantomima, domesticació d’animals, etc.

4 FÍS Propietat intrínseca i universal de la matèria manifestada per les forces d’interacció que exerceixen les masses entre elles.

5 LING En un enunciat, fenomen pel qual un mot té tendència a ésser assimilat morfològicament a un altre, quan tots dos tenen una relació sintàctica.

6 atracció de fira ESPECT Giny o joc que serveix de diversió.

->atràctilis

atràctilis

[del ll. atractylis ‘càrtam’]

f BOT Gènere de plantes herbàcies de la família de les compostes (Atractylis sp), d’aspecte de card, anuals o perennes, de fulles espinoses.

->atractiu

■atractiu -iva

Part. sil.: a_trac_tiu

[del ll. attractivus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 adj Que té el poder d’atreure. Un tema atractiu. Força atractiva.

2 m Allò que atreu, que sedueix, en algú o en alguna cosa.

->atractivament

■atractivament

[de atractiu]

adv Per atracció.

->atractivitat

■atractivitat

[de atractiu]

f Qualitat d’atractiu.

->atractívol

■atractívol -a

[de atractiu, amb canvi de sufix]

adj Que té atractius.

->atractor

atractor

m FÍS 1 Punt o cicle límit cap a on es dirigeix un sistema que oscil·la.

2 atractor estrany Tipus d’atractor que ocupa una regió finita de l’espai i té estructura geomètrica fractal.

->atrafegadament

■atrafegadament

[de atrafegat]

adv Amb grans tràfecs, amb pressa, precipitadament.

->atrafegament

■atrafegament

[de atrafegar-se]

m Estat de qui està atrafegat.

->atrafegar-se

■atrafegar-se

[de trafegar; 1a FONT: 1803, DEst.]

v pron Afanyar-se en un treball, treballar adeleradament. Els organitzadors s’havien atrafegat en va: va ploure i es va suspendre el concert.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atrafegar

GERUNDI: atrafegant

PARTICIPI: atrafegat, atrafegada, atrafegats, atrafegades

INDICATIU PRESENT: atrafego, atrafegues, atrafega, atrafeguem, atrafegueu, atrafeguen

INDICATIU IMPERFET: atrafegava, atrafegaves, atrafegava, atrafegàvem, atrafegàveu, atrafegaven

INDICATIU PASSAT: atrafeguí, atrafegares, atrafegà, atrafegàrem, atrafegàreu, atrafegaren

INDICATIU FUTUR: atrafegaré, atrafegaràs, atrafegarà, atrafegarem, atrafegareu, atrafegaran

INDICATIU CONDICIONAL: atrafegaria, atrafegaries, atrafegaria, atrafegaríem, atrafegaríeu, atrafegarien

SUBJUNTIU PRESENT: atrafegui, atrafeguis, atrafegui, atrafeguem, atrafegueu, atrafeguin

SUBJUNTIU IMPERFET: atrafegués, atrafeguessis, atrafegués, atrafeguéssim, atrafeguéssiu, atrafeguessin

IMPERATIU: atrafega, atrafegui, atrafeguem, atrafegueu, atrafeguin

->atrafegat

■atrafegat -ada

[de atrafegar-se; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Ocupat en un treball gran, dificultós, urgent.

->atraient

■atraient

Part. sil.: a_tra_ient

[de atraure]

1 adj Que atreu.

2 m AGR Agent que per l’olor, el color, etc., exerceix una atracció sobre determinats insectes.

->atraïment

■atraïment

Part. sil.: a_tra_ï_ment

[de atraure]

m Acció d’atreure, atracció.

->atrapada

■atrapada

[de atrapar]

f 1 Acció d’atrapar;

2 l’efecte.

->atrapamosques

■atrapamosques

[de atrapar i mosca]

m Aparell per a agafar mosques; caçamosques.

->atrapar

■atrapar

[de trapa; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr 1 Arribar a agafar (algú o alguna cosa que fuig, que és en moviment, que es pot escapar). Ja han atrapat aquells dos reclusos que es van escapar de la presó.

2 Sorprendre, especialment amb enginy, amb astúcia, etc. (algú que amaga alguna cosa, algú en el moment que fa alguna cosa, especialment que ho vol fer d’amagat, sense ésser notat). Ja feia temps que robava a l’empresa d’amagat, però al final l’han atrapat.

3 Sorprendre, agafar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atrapar

GERUNDI: atrapant

PARTICIPI: atrapat, atrapada, atrapats, atrapades

INDICATIU PRESENT: atrapo, atrapes, atrapa, atrapem, atrapeu, atrapen

INDICATIU IMPERFET: atrapava, atrapaves, atrapava, atrapàvem, atrapàveu, atrapaven

INDICATIU PASSAT: atrapí, atrapares, atrapà, atrapàrem, atrapàreu, atraparen

INDICATIU FUTUR: atraparé, atraparàs, atraparà, atraparem, atrapareu, atraparan

INDICATIU CONDICIONAL: atraparia, atraparies, atraparia, atraparíem, atraparíeu, atraparien

SUBJUNTIU PRESENT: atrapi, atrapis, atrapi, atrapem, atrapeu, atrapin

SUBJUNTIU IMPERFET: atrapés, atrapessis, atrapés, atrapéssim, atrapéssiu, atrapessin

IMPERATIU: atrapa, atrapi, atrapem, atrapeu, atrapin

->atraure

■atraure

Part. sil.: a_trau_re

[del ll. attrahĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v [p p atret -a] tr Atreure.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atraure

GERUNDI: atraient

PARTICIPI: atret, atreta, atrets, atretes

INDICATIU PRESENT: atrac, atraus, atrau, atraiem, atraieu, atrauen

INDICATIU IMPERFET: atreia, atreies, atreia, atrèiem, atrèieu, atreien

INDICATIU PASSAT: atraguí, atragueres, atragué, atraguérem, atraguéreu, atragueren

INDICATIU FUTUR: atrauré, atrauràs, atraurà, atraurem, atraureu, atrauran

INDICATIU CONDICIONAL: atrauria, atrauries, atrauria, atrauríem, atrauríeu, atraurien

SUBJUNTIU PRESENT: atragui, atraguis, atragui, atraguem, atragueu, atraguin

SUBJUNTIU IMPERFET: atragués, atraguessis, atragués, atraguéssim, atraguéssiu, atraguessin

IMPERATIU: atrau, atragui, atraguem, atraieu, atraguin

->atreballat

■atreballat -ada

[de treball]

adj Ple de treballs.

->atrèmia

atrèmia

Part. sil.: a_trè_mi_a

[de a-** i el gr. trémō ‘tremolar’]

f PSIQ Afebliment profund, sense astènia muscular, que es tradueix en l’absència d’iniciativa i en immobilitat.

->atrenyellat

■atrenyellat -ada

[de trenyella]

adj Formant una trenyella o trenyelles.

->atrèpsia

■atrèpsia

Part. sil.: a_trèp_si_a

[de a-* i el gr. thrépsis ‘nutrició’]

f PAT Estat de desnutrició, de deshidratació i de gran debilitat orgànica que pot aparèixer en la primera infància com a conseqüència d’errors dietètics, de diarrees infantils o de malalties constitucionals.

->atrèptic

■atrèptic -a

[de atrèpsia]

PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a l’atrèpsia.

2 adj i m i f Que pateix d’atrèpsia.

->atrèsia

■atrèsia

Part. sil.: a_trè_si_a

[de a-* i el gr. trẽsis ‘perforació’]

f PAT Oclusió, congènita o adquirida, més o menys completa, d’un orifici o un conducte natural.

->atrèsic

■atrèsic -a

[de atrèsia]

adj i m i f PAT Atrètic.

->atresorar

■atresorar

[de tresor; 1a FONT: 1653, DTo.]

v tr Tresorejar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atresorar

GERUNDI: atresorant

PARTICIPI: atresorat, atresorada, atresorats, atresorades

INDICATIU PRESENT: atresoro, atresores, atresora, atresorem, atresoreu, atresoren

INDICATIU IMPERFET: atresorava, atresoraves, atresorava, atresoràvem, atresoràveu, atresoraven

INDICATIU PASSAT: atresorí, atresorares, atresorà, atresoràrem, atresoràreu, atresoraren

INDICATIU FUTUR: atresoraré, atresoraràs, atresorarà, atresorarem, atresorareu, atresoraran

INDICATIU CONDICIONAL: atresoraria, atresoraries, atresoraria, atresoraríem, atresoraríeu, atresorarien

SUBJUNTIU PRESENT: atresori, atresoris, atresori, atresorem, atresoreu, atresorin

SUBJUNTIU IMPERFET: atresorés, atresoressis, atresorés, atresoréssim, atresoréssiu, atresoressin

IMPERATIU: atresora, atresori, atresorem, atresoreu, atresorin

->atressí

■atressí

adv DR Altressí.

->atrètic

■atrètic -a

[de atrèsia]

PAT 1 adj Sense obertura.

2 adj Relatiu o pertanyent a l’atrèsia.

3 adj i m i f Que pateix d’atrèsia.

->atreure

■atreure

Part. sil.: a_treu_re

[variant més moderna de atraure]

[p p atret -a] v tr 1 Fer venir (quelcom) devers si mateix. L’imant atreu el ferro.

2 fig La simpatia dels botiguers atreu clients.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atreure

GERUNDI: atraient

PARTICIPI: atret, atreta, atrets, atretes

INDICATIU PRESENT: atrec, atreus, atreu, atraiem, atraieu, atreuen

INDICATIU IMPERFET: atreia, atreies, atreia, atrèiem, atrèieu, atreien

INDICATIU PASSAT: atraguí, atragueres, atragué, atraguérem, atraguéreu, atragueren

INDICATIU FUTUR: atrauré, atrauràs, atraurà, atraurem, atraureu, atrauran

INDICATIU CONDICIONAL: atrauria, atrauries, atrauria, atrauríem, atrauríeu, atraurien

SUBJUNTIU PRESENT: atregui, atreguis, atregui, atraguem, atragueu, atreguin

SUBJUNTIU IMPERFET: atragués, atraguessis, atragués, atraguéssim, atraguéssiu, atraguessin

IMPERATIU: atreu, atregui, atraguem, atraieu, atreguin

->atrevidament

■atrevidament

[de atrevir-se]

adv Amb atreviment.

->atreviment

■atreviment

[de atrevir-se; 1a FONT: s. XIV, Metge]

m 1 Acció d’atrevir-se;

2 l’efecte.

->atrevir-se

■atrevir-se

[del ll. trĭbŭĕre sibi ‘atribuir-se (la capacitat de fer alguna cosa); 1a FONT: s. XIII]

v pron 1 Gosar, arriscar-se.

2 Determinar-se a una acció perillosa, irreverent, insolent. Tenia vertigen, però es va atrevir a travessar la cresta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atrevir

GERUNDI: atrevint

PARTICIPI: atrevit, atrevida, atrevits, atrevides

INDICATIU PRESENT: atreveixo, atreveixes, atreveix, atrevim, atreviu, atreveixen

INDICATIU IMPERFET: atrevia, atrevies, atrevia, atrevíem, atrevíeu, atrevien

INDICATIU PASSAT: atreví, atrevires, atreví, atrevírem, atrevíreu, atreviren

INDICATIU FUTUR: atreviré, atreviràs, atrevirà, atrevirem, atrevireu, atreviran

INDICATIU CONDICIONAL: atreviria, atreviries, atreviria, atreviríem, atreviríeu, atrevirien

SUBJUNTIU PRESENT: atreveixi, atreveixis, atreveixi, atrevim, atreviu, atreveixin

SUBJUNTIU IMPERFET: atrevís, atrevissis, atrevís, atrevíssim, atrevíssiu, atrevissin

IMPERATIU: atreveix, atreveixi, atrevim, atreviu, atreveixin

->atrevit

■atrevit -ida

[de atrevir-se]

adj 1 Que s’atreveix, que no mira el perill.

2 Insolent, descarat.

3 HERÀLD Dit del gall representat amb una pota alçada.

->atri¹

■atri¹

[del ll. atrium, íd.; 1a FONT: s. XIX, Verdaguer]

m ARQUIT 1 1 Pati interior, generalment voltat de pòrtics.

2 Pati interior, centre de la casa romana de tradició etrusca, al voltant del qual s’obrien les distintes cambres.

3 Espai situat davant els primitius temples cristians, destinat als catecúmens i als penitents.

2 Espai cobert que serveix d’accés a un teatre i a d’altres edificis públics.

->atri²

■atri²

[v. atri¹]

m 1 ANAT ANIM 1 Nom aplicat a diverses cavitats de diferents animals.

2 Part principal de la caixa timpànica, situada immediatament sota el martell.

3 aurícula¹.

4 En molts procordats, cavitat que envolta les brànquies i a la qual passa l’aigua després de banyar-les.

5 Cavitat on s’invaginen els tentacles dels briozous.

6 Cavitat gastral de les esponges.

2 EMBRIOL Una de les cavitats del cor embrionari dels vertebrats, a partir de la qual s’originen les aurícules del cor de l’adult.

3 ANAT VEG Cavitat dels porus areolats, migpartida per la membrana oclusiva o opercular i limitada per l’arèola.

->atrial

■atrial

Part. sil.: a_tri_al

[de atri¹]

adj Relatiu o pertanyent a un atri.

->atriboladament

■atriboladament

[de atribolat]

adv Amb atribolament. Fer les coses atriboladament.

->atribolament

■atribolament

[de atribolar]

m Estat de qui està atribolat.

->atribolar

■atribolar

[de tribular]

v 1 tr Produir un estat de torbació en l’ànim (d’algú) que no li deixa veure clar què ha de fer, què ha de dir, etc., com ha d’obrar, de captenir-se. El xarlatà atribolava la pobra dona expressament perquè acabés comprant el que ell volia.

2 pron Si el miren mentre treballa, s’atribola.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atribolar

GERUNDI: atribolant

PARTICIPI: atribolat, atribolada, atribolats, atribolades

INDICATIU PRESENT: atribolo, atriboles, atribola, atribolem, atriboleu, atribolen

INDICATIU IMPERFET: atribolava, atribolaves, atribolava, atribolàvem, atribolàveu, atribolaven

INDICATIU PASSAT: atribolí, atribolares, atribolà, atribolàrem, atribolàreu, atribolaren

INDICATIU FUTUR: atribolaré, atribolaràs, atribolarà, atribolarem, atribolareu, atribolaran

INDICATIU CONDICIONAL: atribolaria, atribolaries, atribolaria, atribolaríem, atribolaríeu, atribolarien

SUBJUNTIU PRESENT: atriboli, atribolis, atriboli, atribolem, atriboleu, atribolin

SUBJUNTIU IMPERFET: atribolés, atribolessis, atribolés, atriboléssim, atriboléssiu, atribolessin

IMPERATIU: atribola, atriboli, atribolem, atriboleu, atribolin

->atribolat

■atribolat -ada

[de atribolar]

adj Torbat, de manera que no sap què ha de fer, què dir, etc.

->atribució

■atribució

Part. sil.: a_tri_bu_ci_ó

[del ll. attributio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 1 Acció d’atribuir.

2 Funció atribuïda a algú.

2 FILOS Acció de predicar una qualitat d’un objecte.

->atribuïble

■atribuïble

Part. sil.: a_tri_bu_ï_ble

[de atribuir]

adj Que pot ésser atribuït.

->atribuïdor

■atribuïdor -a

Part. sil.: a_tri_bu_ï_dor

[de atribuir]

adj Atribuïble.

->atribuïment

■atribuïment

Part. sil.: a_tri_bu_ï_ment

[de atribuir]

m Acció d’atribuir.

->atribuir

■atribuir

Part. sil.: a_tri_bu_ir

[del ll. attribuĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Considerar algú o alguna cosa com la causa (d’alguna cosa). Van atribuir el retard a la pluja.

2 tr Considerar (alguna cosa) com a pertanyent a algú o a alguna cosa, com a pròpia d’algú o d’alguna cosa. M’atribueixen unes accions que no he fet mai.

3 pron D’aquest fet, ell tot sol ha d’atribuir-se’n la glòria.

2 tr Donar a algú (alguna cosa) en una repartició. Una quarta part del pressupost fou atribuïda al nou departament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atribuir

GERUNDI: atribuint

PARTICIPI: atribuït, atribuïda, atribuïts, atribuïdes

INDICATIU PRESENT: atribueixo, atribueixes, atribueix, atribuïm, atribuïu, atribueixen

INDICATIU IMPERFET: atribuïa, atribuïes, atribuïa, atribuíem, atribuíeu, atribuïen

INDICATIU PASSAT: atribuí, atribuïres, atribuí, atribuírem, atribuíreu, atribuïren

INDICATIU FUTUR: atribuiré, atribuiràs, atribuirà, atribuirem, atribuireu, atribuiran

INDICATIU CONDICIONAL: atribuiria, atribuiries, atribuiria, atribuiríem, atribuiríeu, atribuirien

SUBJUNTIU PRESENT: atribueixi, atribueixis, atribueixi, atribuïm, atribuïu, atribueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: atribuís, atribuïssis, atribuís, atribuíssim, atribuíssiu, atribuïssin

IMPERATIU: atribueix, atribueixi, atribuïm, atribuïu, atribueixin

->atribut

■atribut

[del ll. attributus, -a, -um ‘atribuït o assignat’]

m 1 Qualitat o manera d’ésser considerada com a pròpia d’algú o d’alguna cosa.

2 Objecte característic que acompanya normalment la descripció o la representació de certs personatges o de certes idees personificades. Els atributs de Mercuri.

3 FILOS Qualitat o caràcter de la substància que, sense pertànyer a l’essència d’un subjecte, s’hi fonamenta.

4 GRAM Element que serveix per a qualificar i determinar un substantiu.

5 LÒG Allò que hom afirma o nega d’un subjecte predicat.

6 RELIG Cadascuna de les perfeccions essencials de Déu.

->atributar

atributar

[de atribut]

v tr Posar tribut.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atributar

GERUNDI: atributant

PARTICIPI: atributat, atributada, atributats, atributades

INDICATIU PRESENT: atributo, atributes, atributa, atributem, atributeu, atributen

INDICATIU IMPERFET: atributava, atributaves, atributava, atributàvem, atributàveu, atributaven

INDICATIU PASSAT: atributí, atributares, atributà, atributàrem, atributàreu, atributaren

INDICATIU FUTUR: atributaré, atributaràs, atributarà, atributarem, atributareu, atributaran

INDICATIU CONDICIONAL: atributaria, atributaries, atributaria, atributaríem, atributaríeu, atributarien

SUBJUNTIU PRESENT: atributi, atributis, atributi, atributem, atributeu, atributin

SUBJUNTIU IMPERFET: atributés, atributessis, atributés, atributéssim, atributéssiu, atributessin

IMPERATIU: atributa, atributi, atributem, atributeu, atributin

->atributiu

■atributiu -iva

Part. sil.: a_tri_bu_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. attributus, -a, -um, participi del ll. attribuĕre ‘atribuir’]

adj 1 Que atribueix.

2 Relatiu o pertanyent a un atribut.

3 Que expressa un atribut.

->atributivament

■atributivament

[de atributiu]

adv Com a atribut.

->atrició

■atrició

Part. sil.: a_tri_ci_ó

[del ll. attritio, -ōnis, íd., der. de attĕro ‘fregar; afeblir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 CRIST Penediment d’haver pecat que procedeix més del temor que no pas de l’amor de Déu.

2 PAT Estat dels teixits després d’una forta contusió o d’un greu aixafament.

->atrida

atrida

[del ll. Atrida, i aquest, del gr. Atreídēs, personatge mitològic]

1 adj Relatiu o pertanyent als atrides.

2 m i f MIT Membre d’una il·lustre família grega mitològica, famosa pel seu tràgic destí, que la féu protagonista de moltes obres literàries, tant èpiques com tràgiques.

->atrinxerament

■atrinxerament

[de atrinxerar; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 1 Acció d’atrinxerar o d’atrinxerar-se;

2 l’efecte.

2 1 TÀCT Conjunt de trinxeres per a la defensa d’una posició.

2 p ext Tota obra defensiva, permanent o de campanya.

->atrinxerar

■atrinxerar

[de trinxera; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 TÀCT 1 tr Tancar o cobrir una zona amb trinxeres.

2 tr Defensar una plaça, una posició de terreny, etc., amb trinxeres, parapets, barricades, etc.

3 pron Posar-se a cobert de l’enemic en trinxeres.

2 pron fig Recórrer a alguna cosa com a mitjà de defensa contra acusacions, retrets, instàncies, etc. Quan se sent pressionada, s’atrinxera en una actitud passiva.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atrinxerar

GERUNDI: atrinxerant

PARTICIPI: atrinxerat, atrinxerada, atrinxerats, atrinxerades

INDICATIU PRESENT: atrinxero, atrinxeres, atrinxera, atrinxerem, atrinxereu, atrinxeren

INDICATIU IMPERFET: atrinxerava, atrinxeraves, atrinxerava, atrinxeràvem, atrinxeràveu, atrinxeraven

INDICATIU PASSAT: atrinxerí, atrinxerares, atrinxerà, atrinxeràrem, atrinxeràreu, atrinxeraren

INDICATIU FUTUR: atrinxeraré, atrinxeraràs, atrinxerarà, atrinxerarem, atrinxerareu, atrinxeraran

INDICATIU CONDICIONAL: atrinxeraria, atrinxeraries, atrinxeraria, atrinxeraríem, atrinxeraríeu, atrinxerarien

SUBJUNTIU PRESENT: atrinxeri, atrinxeris, atrinxeri, atrinxerem, atrinxereu, atrinxerin

SUBJUNTIU IMPERFET: atrinxerés, atrinxeressis, atrinxerés, atrinxeréssim, atrinxeréssiu, atrinxeressin

IMPERATIU: atrinxera, atrinxeri, atrinxerem, atrinxereu, atrinxerin

->atriòpor

atriòpor

Part. sil.: a_tri_ò_por

[del ll. atrium ‘atri’ i porus ‘porus’ i, aquest darrer, del gr. póros ‘pas’]

m ANAT ANIM Orifici ventral dels cefalocordats, anomenat també espiracle, en posició anterior respecte a l’anus, pel qual s’obre a l’exterior l’atri o cavitat peribranquial.

->atriòporus

atriòporus

Part. sil.: a_tri_ò_po_rus

[forma llatinitzant de atriòpor]

m ANAT ANIM Atriòpor.

->atríquia

atríquia

Part. sil.: a_trí_qui_a

[de a-* i -tríquia]

f PAT Manca congènita de cabell i pèls.

->atrit

■atrit -a

[de triturar]

adj Que té atrició.

->atro-

atro-

Forma prefixada del mot llatí ater, que significa ‘negre’. Ex.: atropurpuri.

->atrobar

atrobar

[variant de trobar¹]

v tr ant trobar¹ 5.

->atroç

■atroç

[del ll. atrox, -ōcis, der. del ll. ater, atra, atrum ‘negre’; 1a FONT: 1619]

adj 1 Terriblement cruel, inhumà. Un mal atroç. Una injustícia atroç.

2 hiperb Violent, fortíssim. Un fred atroç.

->atrocitat

■atrocitat

[del ll. atrocĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat d’atroç.

2 Acte atroç.

3 hiperb Acció o dita desgavellada, temerària, excessiva.

->atroçment

■atroçment

[de atroç]

adv Amb atrocitat, d’una manera atroç.

->atròfia

■atròfia

Part. sil.: a_trò_fi_a

[del gr. atrophía, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f 1 BIOL Involució filogenètica d’un òrgan, un teixit, etc.

2 FISIOL i PAT 1 Involució d’un òrgan, un teixit, etc., o de la seva funció per raons fisiològiques normals.

2 Abusivament, avortament (d’un òrgan, d’un teixit, etc.).

3 fig Afebliment o esmussament d’alguna facultat o d’alguna capacitat. L’atròfia imaginativa d’alguns escriptors.

->atrofiar

■atrofiar

Part. sil.: a_tro_fi_ar

[de atròfia]

v 1 tr Causar l’atròfia (d’un òrgan, d’una part del cos).

2 pron Patir d’atròfia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atrofiar

GERUNDI: atrofiant

PARTICIPI: atrofiat, atrofiada, atrofiats, atrofiades

INDICATIU PRESENT: atrofio, atrofies, atrofia, atrofiem, atrofieu, atrofien

INDICATIU IMPERFET: atrofiava, atrofiaves, atrofiava, atrofiàvem, atrofiàveu, atrofiaven

INDICATIU PASSAT: atrofií, atrofiares, atrofià, atrofiàrem, atrofiàreu, atrofiaren

INDICATIU FUTUR: atrofiaré, atrofiaràs, atrofiarà, atrofiarem, atrofiareu, atrofiaran

INDICATIU CONDICIONAL: atrofiaria, atrofiaries, atrofiaria, atrofiaríem, atrofiaríeu, atrofiarien

SUBJUNTIU PRESENT: atrofiï, atrofiïs, atrofiï, atrofiem, atrofieu, atrofiïn

SUBJUNTIU IMPERFET: atrofiés, atrofiessis, atrofiés, atrofiéssim, atrofiéssiu, atrofiessin

IMPERATIU: atrofia, atrofiï, atrofiem, atrofieu, atrofiïn

->atròfic

■atròfic -a

[de atròfia]

adj Relatiu o pertanyent a l’atròfia, que la produeix o que en pateix.

->atrompetat

■atrompetat -ada

[de trompeta]

adj 1 Que té la forma de trompeta. Arc atrompetat.

2 Com de trompeta. Una veu atrompetada.

->atroncat

■atroncat -ada

[de tronc]

adj 1 Insensible com un tronc. Caure atroncat de son.

2 Rígid com un tronc.

->àtrop

■àtrop -a

[de a-* i -trop]

adj BOT Ortòtrop.

->atropament

■atropament

[de atropar]

m Reunió de gent atropada.

->atropar

■atropar

[de tropa]

v tr Reunir formant colla, munió.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atropar

GERUNDI: atropant

PARTICIPI: atropat, atropada, atropats, atropades

INDICATIU PRESENT: atropo, atropes, atropa, atropem, atropeu, atropen

INDICATIU IMPERFET: atropava, atropaves, atropava, atropàvem, atropàveu, atropaven

INDICATIU PASSAT: atropí, atropares, atropà, atropàrem, atropàreu, atroparen

INDICATIU FUTUR: atroparé, atroparàs, atroparà, atroparem, atropareu, atroparan

INDICATIU CONDICIONAL: atroparia, atroparies, atroparia, atroparíem, atroparíeu, atroparien

SUBJUNTIU PRESENT: atropi, atropis, atropi, atropem, atropeu, atropin

SUBJUNTIU IMPERFET: atropés, atropessis, atropés, atropéssim, atropéssiu, atropessin

IMPERATIU: atropa, atropi, atropem, atropeu, atropin

->atropelladament

■atropelladament

[de atropellar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adv Massa de pressa, precipitadament.

->atropellador

■atropellador -a

[de atropellar; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Que atropella.

->atropellament

■atropellament

[de atropellar; 1a FONT: c. 1705]

m 1 Acció d’atropellar o d’atropellar-se;

2 l’efecte.

->atropellar

■atropellar

[de tropell; 1a FONT: s. XII]

v 1 tr Apressar vivament, precipitar. En atropellar tant la producció decaigué la qualitat.

2 pron Apressar-se massa en les obres, en les paraules. S’atropellaven per sortir alhora per la mateixa porta.

3 tr Fatigar greument, malmetre (algú) un treball, un esforç, etc., excessius, un tropell, un accident, etc. La malaltia l’atropella.

4 tr Envestir violentament (una persona o un animal), especialment amb un vehicle, causant dany. Atropellar un transeünt.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atropellar

GERUNDI: atropellant

PARTICIPI: atropellat, atropellada, atropellats, atropellades

INDICATIU PRESENT: atropello, atropelles, atropella, atropellem, atropelleu, atropellen

INDICATIU IMPERFET: atropellava, atropellaves, atropellava, atropellàvem, atropellàveu, atropellaven

INDICATIU PASSAT: atropellí, atropellares, atropellà, atropellàrem, atropellàreu, atropellaren

INDICATIU FUTUR: atropellaré, atropellaràs, atropellarà, atropellarem, atropellareu, atropellaran

INDICATIU CONDICIONAL: atropellaria, atropellaries, atropellaria, atropellaríem, atropellaríeu, atropellarien

SUBJUNTIU PRESENT: atropelli, atropellis, atropelli, atropellem, atropelleu, atropellin

SUBJUNTIU IMPERFET: atropellés, atropellessis, atropellés, atropelléssim, atropelléssiu, atropellessin

IMPERATIU: atropella, atropelli, atropellem, atropelleu, atropellin

->atròpic

atròpic, àcid

[del ll. cient. Atropa, nom genèric de la belladona]

[CH₃=C(C₆H₅)COOH] QUÍM Àcid fenilacrílic, irritant de la pell i de les mucoses, procedent de la saponificació i deshidratació de la atropina.

->atropina

■atropina

[del ll. cient. Atropa, nom genèric de la belladona, i -ina**]

f QUÍM ORG i FARM Alcaloide tòxic que és present en la belladona, en l’estramoni i en d’altres solanàcies.

->atropínic

■atropínic -a

[de atropina]

1 adj Relatiu o pertanyent a la atropina.

2 m FARM Qualsevol dels fàrmacs que anul·len o afecten el sistema parasimpàtic de manera semblant a la atropina.

->atropoisomeria

atropoisomeria

Part. sil.: a_tro_po_i_so_me_ri_a

[de àtrop i isomeria]

f QUÍM ORG Isomeria òptica per restricció de la rotació lliure.

->atropurpuri

■atropurpuri -úria

[de atro- i purpuri]

adj D’un color purpuri fosc, gairebé negre.

->atrossar

■atrossar

[de trossar¹; 1a FONT: 1627]

v tr Trossar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atrossar

GERUNDI: atrossant

PARTICIPI: atrossat, atrossada, atrossats, atrossades

INDICATIU PRESENT: atrosso, atrosses, atrossa, atrossem, atrosseu, atrossen

INDICATIU IMPERFET: atrossava, atrossaves, atrossava, atrossàvem, atrossàveu, atrossaven

INDICATIU PASSAT: atrossí, atrossares, atrossà, atrossàrem, atrossàreu, atrossaren

INDICATIU FUTUR: atrossaré, atrossaràs, atrossarà, atrossarem, atrossareu, atrossaran

INDICATIU CONDICIONAL: atrossaria, atrossaries, atrossaria, atrossaríem, atrossaríeu, atrossarien

SUBJUNTIU PRESENT: atrossi, atrossis, atrossi, atrossem, atrosseu, atrossin

SUBJUNTIU IMPERFET: atrossés, atrossessis, atrossés, atrosséssim, atrosséssiu, atrossessin

IMPERATIU: atrossa, atrossi, atrossem, atrosseu, atrossin

->atrotinament

■atrotinament

[de atrotinar]

m Estat de qui està atrotinat o d’allò que és atrotinat.

->atrotinar

■atrotinar

[formació analògica sobre la base de atrotinat]

v 1 tr Espatllar, fer malbé, gastar, per l’ús.

2 pron S’ha atrotinat de tant beure.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atrotinar

GERUNDI: atrotinant

PARTICIPI: atrotinat, atrotinada, atrotinats, atrotinades

INDICATIU PRESENT: atrotino, atrotines, atrotina, atrotinem, atrotineu, atrotinen

INDICATIU IMPERFET: atrotinava, atrotinaves, atrotinava, atrotinàvem, atrotinàveu, atrotinaven

INDICATIU PASSAT: atrotiní, atrotinares, atrotinà, atrotinàrem, atrotinàreu, atrotinaren

INDICATIU FUTUR: atrotinaré, atrotinaràs, atrotinarà, atrotinarem, atrotinareu, atrotinaran

INDICATIU CONDICIONAL: atrotinaria, atrotinaries, atrotinaria, atrotinaríem, atrotinaríeu, atrotinarien

SUBJUNTIU PRESENT: atrotini, atrotinis, atrotini, atrotinem, atrotineu, atrotinin

SUBJUNTIU IMPERFET: atrotinés, atrotinessis, atrotinés, atrotinéssim, atrotinéssiu, atrotinessin

IMPERATIU: atrotina, atrotini, atrotinem, atrotineu, atrotinin

->atrotinat

■atrotinat -ada

[potser metàtesi d’un *atonitat (de atònit, d’on atonitat) ‘estabornit’, combinat amb mots com troter i trotí, aplicats a homes i cavalleries de poc valor; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Espatllat, fet malbé, per l’ús. Un cotxe atrotinat.

2 anar atrotinat Anar amb els vestits atrotinats.

3 estar atrotinat de salut (o de fortuna, etc.) fig Anar molt malament de salut, de fortuna, etc.

4 dial Que procedeix irreflexivament en els seus actes.

->ATS

ATS

sigla m i f ajudant tècnic sanitari.

->att.

att.

abrev atentament.

->attapulgita

attapulgita

[del nom de la localitat d’Attapulgus (Geòrgia, EUA) i -ita]

f MINERAL Ortosilicat de magnesi hidratat, mineral argilós d’estructura fibrosa.

->attitude

attitude^* [atitíd]

[fr ] f DANSA i ESPORT En el ballet i la gimnàstica rítmica, posició del cos que s’aguanta amb una sola cama i manté l’altra alçada i plegada endarrere, mentre un dels dos braços està també alçat.

->atto-

■atto-

METROL [símb: a] Forma prefixada del mot danès atten, que significa ‘divuit’, la qual, seguida d’una unitat, equival a multiplicar-la pel factor 10^-18.

->attrezzista

■attrezzista^* [ətɾədzístə]

[de attrezzo]

m i f TEAT Persona que té cura de l’attrezzo necessari per al muntatge d’una obra teatral.

->attrezzo

■attrezzo^* [ətɾédzo]

[mot it., del fr. attrait, part. substantivat de l’ant. fr. attraire, del ll. vg. *attragere, cl. adtrahĕre ‘atreure’]

m TEAT Conjunt d’accessoris, tant de mobiliari com de decoració, que s’utilitzen en la realització d’una escenografia, incloent-hi també totes aquelles peces que complementen la caracterització dels actors o aquells objectes que aquests fan servir a l’escenari.

->atudar

atudar

[de tudar]

v tr dial tudar 1. Atudar el foc.

->atuell

■atuell

Part. sil.: a_tu_ell

[probable alteració de atifell per influx d’un altre mot com *atuens, del cast. atuendos ‘utensilis’]

m Qualsevol estri concavat de terrissa, de metall, de vidre, etc., que serveix per a contenir un líquid, gra, etc.

->atuïdor

■atuïdor -a

Part. sil.: a_tu_ï_dor

[de atuir]

adj Que atueix.

->atuïment

■atuïment

Part. sil.: a_tu_ï_ment

[de atuir]

m 1 Acció d’atuir;

2 l’efecte.

->atuir

■atuir

Part. sil.: a_tu_ir

[d’origen incert, probablement d’un ant. *atoir o *atoar, i aquest, reducció de atovar, var. de atalbar ‘estabornir, atabalar’, der. de l’àr. at-talb ‘pèrdua, ruïna’; 1a FONT: 1803, DEst.]

v tr 1 Deixar com mort. Feia por, perquè van atuir el lladregot a cops de roc, però quan va arribar el metge ja caminava.

2 fig Aquella calamitat el deixà atuït.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atuir

GERUNDI: atuint

PARTICIPI: atuït, atuïda, atuïts, atuïdes

INDICATIU PRESENT: atueixo, atueixes, atueix, atuïm, atuïu, atueixen

INDICATIU IMPERFET: atuïa, atuïes, atuïa, atuíem, atuíeu, atuïen

INDICATIU PASSAT: atuí, atuïres, atuí, atuírem, atuíreu, atuïren

INDICATIU FUTUR: atuiré, atuiràs, atuirà, atuirem, atuireu, atuiran

INDICATIU CONDICIONAL: atuiria, atuiries, atuiria, atuiríem, atuiríeu, atuirien

SUBJUNTIU PRESENT: atueixi, atueixis, atueixi, atuïm, atuïu, atueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: atuís, atuïssis, atuís, atuíssim, atuíssiu, atuïssin

IMPERATIU: atueix, atueixi, atuïm, atuïu, atueixin

->atupada

■atupada

[de atupar]

f pallissa².

->atupar

■atupar

[de topar]

v tr 1 Pegar, batre.

2 Estovar. Atupar els matalassos.

3 Apallissar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: atupar

GERUNDI: atupant

PARTICIPI: atupat, atupada, atupats, atupades

INDICATIU PRESENT: atupo, atupes, atupa, atupem, atupeu, atupen

INDICATIU IMPERFET: atupava, atupaves, atupava, atupàvem, atupàveu, atupaven

INDICATIU PASSAT: atupí, atupares, atupà, atupàrem, atupàreu, atuparen

INDICATIU FUTUR: atuparé, atuparàs, atuparà, atuparem, atupareu, atuparan

INDICATIU CONDICIONAL: atuparia, atuparies, atuparia, atuparíem, atuparíeu, atuparien

SUBJUNTIU PRESENT: atupi, atupis, atupi, atupem, atupeu, atupin

SUBJUNTIU IMPERFET: atupés, atupessis, atupés, atupéssim, atupéssiu, atupessin

IMPERATIU: atupa, atupi, atupem, atupeu, atupin

->atur

■atur

[de aturar; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

m 1 ant Aturada.

2 ECON i SOCIOL desocupació 5.

->atura

■atura

[de aturar]

f 1 Aturall, aturador.

2 gos d’atura 1 Gos que serveix per a guiar el ramat.

2 impr Gos pastor català.

->aturada

■aturada

[de aturar; 1a FONT: s. XIV]

f 1 1 Acció d’aturar o d’aturar-se;

2 l’efecte.

2 Interrupció de la feina. Fer una aturada de mitja hora.

3 INFORM Procés pel qual s’atura el funcionament d’un sistema informàtic.

4 aturada cardíaca PAT Interrupció del batec del cor a causa de la manca d’estimulació subsegüent a una depressió del nòdul sinusal.

->aturador¹

■aturador¹ -a

[de aturar i -dor¹]

1 adj i m i f Que atura.

2 m 1 Aturall.

2 fig No tenir ni fre ni aturador.

->aturador²

aturador² -a

[de aturar i -dor²]

adj Que pot ésser aturat.

->aturafletxes

aturafletxes

m ESPORT En el tir amb arc, suport sobre el qual hom fixa la rodella o diana, que serveix per a retenir les fletxes que s’hi claven o que l’erren per poc.

->aturall

■aturall

[de aturar]

m Allò que serveix per a aturar.

->aturament

■aturament

[de aturar]

m 1 1 Acció d’aturar o d’aturar-se;

2 l’efecte.

2 Qualitat d’aturat 1.

->aturar

■aturar

[del ll. vg. *attūrare, probable alteració del clàssic obtūrare ‘tapar; tancar’, d’on ‘barrar el pas; detenir’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

v 1 tr 1 Impedir de continuar un moviment, una acció (a algú o a alguna cosa). Aturar un cotxe.

2 abs Ja som davant el portal: atura.

2 pron Cessar de moure’s, de prosseguir una acció. Aturar-se a pensar.

3 intr Detenir-se en un indret, restar-hi, romandre-hi. Aturarem a Blanes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aturar

GERUNDI: aturant

PARTICIPI: aturat, aturada, aturats, aturades

INDICATIU PRESENT: aturo, atures, atura, aturem, atureu, aturen

INDICATIU IMPERFET: aturava, aturaves, aturava, aturàvem, aturàveu, aturaven

INDICATIU PASSAT: aturí, aturares, aturà, aturàrem, aturàreu, aturaren

INDICATIU FUTUR: aturaré, aturaràs, aturarà, aturarem, aturareu, aturaran

INDICATIU CONDICIONAL: aturaria, aturaries, aturaria, aturaríem, aturaríeu, aturarien

SUBJUNTIU PRESENT: aturi, aturis, aturi, aturem, atureu, aturin

SUBJUNTIU IMPERFET: aturés, aturessis, aturés, aturéssim, aturéssiu, aturessin

IMPERATIU: atura, aturi, aturem, atureu, aturin

->aturat

■aturat -ada

[de aturar]

1 adj De poc esperit per a fer les coses, de poca empresa.

2 adj inactiu 1. Què fas aturat, no acabaràs mai la feina!

3 adj i m i f desocupat 2.

->aturonat

■aturonat -ada

[de turó¹]

adj 1 Que forma un turó.

2 Situat en un turó.

->atxa¹

■atxa¹

[del cast. hacha, íd., i aquest del ll. *fascŭla, alteració de facŭla, dimin. de fax, -cis ‘torxa’; fascula, per creuament amb fascis ‘feix’; 1a FONT: 1599]

f 1 Ciri gros i gruixut de forma prismàtica i de quatre blens.

2 endavant les atxes! Expressió per a indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats, o la resignació que vagi endavant una cosa que hom voldria evitar.

->atxa²

■atxa²

[del fr. hache, íd., provinent del fràncic *hapja, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f ARM Arma ofensiva cavalleresca, amb una certa semblança amb la destral, de la qual prengué l’origen.

->atxem

■atxem

[variant de atxim]

m 1 Atxim.

2 Esternut.

->atxera

■atxera

[de atxa¹]

f Peu o canelobre per a aguantar una atxa o atxes.

->atxim

■atxim

[d’origen onomatopeic, imitatiu de l’esternut]

m Onomatopeia de l’esternut.

->atxul·lar

■atxul·lar

[der. alterat de xurla, nom onomatopeic d’ocell]

v tr dial Frustrar desagradablement (algú) amb un resultat contrari al que ell esperava.

->atzabegenc

■atzabegenc -a

[de atzabeja]

adj D’un color negre molt intens, com el de l’atzabeja.

->atzabeja

■atzabeja

[de l’hispanoàrab zabäǧa, nom d’unitat corresponent al col·lectiu az-zabáǧ, àr. cl. sábaǧ, íd.; 1a FONT: 1430]

f MINERAL Varietat de lignit negre, lluent, molt compacte, susceptible de poliment.

->atzagaia

■atzagaia

Part. sil.: at_za_ga_ia

[del berber az-zagâya, íd.; 1a FONT: s. XIII]

f ARM Llança de git curta i de poc pes.

->atzagaiada

■atzagaiada

Part. sil.: at_za_ga_ia_da

[de atzagaia; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 Cop d’atzagaia.

2 fig Acció irreflexiva, inconsiderada.

->atzar

■atzar

[de l’àr. vg. az-zahr ‘dau’, originàriament ‘una de les cares del dau’ (que devia dur una flor, significat d’aquest mot en àr. cl.); la paraula significà més tard ‘joc de sort’ i d’aquí ‘casualitat’; 1a FONT: 1683]

m 1 Causa assignada als fets de què hom desconeix la causa real.

2 1 Cas fortuït; casualitat. Ha estat un atzar trobar aquests manuscrits.

2 a l’atzar loc adv Deixant que sigui l’atzar el que determini una acció. Digueu un número a l’atzar i coneixerem el guanyador.

3 per atzar loc adv Per casualitat. Ho vaig trobar als encants, per atzar.

3 Aventura, bona (o mala) sort.

4 FILOS Caràcter d’un esdeveniment que és el resultat de la coincidència de dos fenòmens que pertanyen a sèries independents en l’ordre de la causalitat.

5 MAT Conjunt de causes inconegudes que produeixen un efecte no previsible.

6 jocs d’atzar JOCS Jocs en els quals és únicament l’atzar allò que decideix qui guanya o qui perd.

->atzarena

atzarena

[d’origen incert, potser d’una confusió sil·làbica en una natzarena (de Natzaret)]

f INDUM Antiga vestidura femenina llarga i rodona.

->atzarí

■atzarí

[del ll. ăsări, i aquest, del gr. ásari, íd.]

m BOT Herba perenne de la família de les aristoloquiàcies (Asarum europaeum), pròpia de l’Europa central.

->atzarós

■atzarós -osa

[de atzar]

adj Que exposa a un risc o a riscs.

->atzavara

■atzavara

[de l’àr. magrebí as-ṣabbára, íd., variant del cl. ṣubbâr, der. de ṣábir ‘sèver, suc de l’àloe’; 1a FONT: c. 1500]

f BOT i JARD 1 Planta de la família de les agavàcies (Agave americana), d’una gran talla i amb fulles carnoses molt grosses, espinoses a les vores i acabades en un fort mucró.

2 p ext Qualsevol planta del gènere Agave semblant a una atzavara, com A. bracteata, A. attenuata i A. sisalana, el sisal.

->atzeituní

■atzeituní

Part. sil.: at_zei_tu_ní

[de l’àr. az-zäitūnî, arabització (Zaitûn) del nom de la ciutat xinesa de Tseu-thung]

m TÈXT Teixit de seda llavorada d’un gran valor, molt usat a l’edat mitjana.

->atzembla

■atzembla

[de l’àr. az-zämila, íd., part. actiu del verb zámal ‘portar una càrrega’; 1a FONT: s. XIII]

f Bèstia de càrrega.

->atzembler

■atzembler -a

[de atzembla; 1a FONT: s. XIII]

m i f Persona que té cura de les atzembles.

->atzenetí

atzenetí -ina

adj i m i f D’Atzeneta d’Albaida (Vall d’Albaida) o d’Atzeneta del Maestrat (Alcalatén).

->atzerola

■atzerola

[de l’àr. az-za´rûra, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f BOT Fruit de l’atzeroler.

->atzeroler

■atzeroler

[de atzerola; 1a FONT: 1403]

m BOT Arbre caducifoli de la família de les rosàcies (Crataegus azarolus), de fulles pubescents, de flors blanques i de fruits comestibles, les atzeroles.

->atzerolera

■atzerolera

[variant de atzeroler]

f dial BOT Atzeroler.

->atziac

■atziac -aga

Part. sil.: at_zi_ac

[del cat. ant. abciach (Ausiàs), provinent de egipciach (Tirant), i aquest, del ll. aegyptiăcus ‘egipci’, aplicat antigament a certs dies infaustos o perillosos, segons teories dels antics astròlegs egipcis; 1a FONT: 1912, Fabra]

adj Infaust.

->atzucac

■atzucac

[de l’àr. az-zuqâq ‘carrer estret’; 1a FONT: 1238]

m 1 Carreró o camí que no té sortida.

2 fig L’autonomia ha entrat en un atzucac.

3 JOCS En el joc d’escacs, situació en què qualsevol moviment que faci el jugador implica un afebliment de la seva posició.

->atzufar

■atzufar

[de l’it. azzuffare, azzuffarsi ‘pegar-se, barallar-se’, probable encreuament de azzeccare ‘atacar’ i abbaruffarsi ‘barallar-se’]

v tr dial Esclafar, pegar.

->atzur

■atzur

[probablement de l’àr. vg. *lāzûrd, variant de l’àr. lāzaward ‘lapislàtzuli’, ‘blau’, mot d’origen persa en àr., pervingut en cat. possiblement a través de l’it; 1a FONT: 1284]

m 1 Color blau celeste.

2 Nom de diferents matèries colorants blaves.

3 HERÀLD Color blau, representat gràficament per un ratllat horitzontal.

->atzurat

■atzurat -ada

[de atzur; 1a FONT: 1460, Roig]

adj De color d’atzur.

->atzurí

atzurí -ina

[de atzur]

adj De color d’atzur.

->atzurita

■atzurita

[de atzur i -ita]

f MINERAL Carbonat bàsic de coure, (CO₃)₂(OH)₂Cu₃, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

->atzuròfil

atzuròfil -a

[de atzur i -fil]

adj HISTOL Dit dels elements figurats que s’acoloreixen de vermell purpuri per l’acció del blau d’eosina.

->atzuvià

atzuvià -ana

Part. sil.: at_zu_vi _à

adj i m i f De l’Atzúvia (Marina Alta).

->au¹

■au¹

Part. sil.: au

[del ll. avis, íd.; 1a FONT: 1262]

f Ocell.

->au²

■au²

Part. sil.: au

[del ll. au, interjecció de prec, repulsa o dolor]

interj Interjecció que incita a posar immediatament en execució quelcom, a prendre una resolució, etc. Au, aneu tots a jugar.

->Au

Au

símb QUÍM INORG i METAL·L or 1 1.

->aualé

aualé

Part. sil.: a_ua_lé

m JOCS Joc de mancala que hom juga amb quaranta-vuit peces sobre un tauler format per dues rengleres de sis forats, i en què els dos jugadors que hi participen intenten aconseguir més peces que el contrari.

->aubepina

■aubepina

Part. sil.: au_be_pi_na

[del fr. aubépine, i aquest, del ll. vg. *albispina, ll. alba spina ‘espina blanca’]

f QUÍM ORG Anisaldehid sintètic.

->aüc

■aüc

Part. sil.: a_üc

[de aücar]

[generalment en pl] m 1 Cridòria.

2 esp Crit allargassat i proferit amb força, sovint amb la finalitat d’excitar o esporuguir els animals o les persones.

->auca

■auca

Part. sil.: au_ca

[del ll. vg. auca ‘oca’, nom donat fins al s. XVIII a una variant antiquada del joc de l’oca; 1a FONT: s. XVII]

f 1 Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etc.

2 LIT Composició poètica popular en rodolins, generalment heptasil·làbics, que acompanya les estampes d’una auca. Les auques de Josep Carner.

->aücar

■aücar

Part. sil.: a_ü_car

[probablement d’origen onomatopeic; 1a FONT: s. XIII]

v 1 intr Fer aücs.

2 tr Perseguir a crits.

3 tr Insultar, escarnir a crits.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aücar

GERUNDI: aücant

PARTICIPI: aücat, aücada, aücats, aücades

INDICATIU PRESENT: aüco, aüques, aüca, aüquem, aüqueu, aüquen

INDICATIU IMPERFET: aücava, aücaves, aücava, aücàvem, aücàveu, aücaven

INDICATIU PASSAT: aüquí, aücares, aücà, aücàrem, aücàreu, aücaren

INDICATIU FUTUR: aücaré, aücaràs, aücarà, aücarem, aücareu, aücaran

INDICATIU CONDICIONAL: aücaria, aücaries, aücaria, aücaríem, aücaríeu, aücarien

SUBJUNTIU PRESENT: aüqui, aüquis, aüqui, aüquem, aüqueu, aüquin

SUBJUNTIU IMPERFET: aüqués, aüquessis, aüqués, aüquéssim, aüquéssiu, aüquessin

IMPERATIU: aüca, aüqui, aüquem, aüqueu, aüquin

->aucell

■aucell

Part. sil.: au_cell

[variant ant. de ocell]

m ant i dial ORNIT Ocell.

->aucuba

■aucuba

Part. sil.: au_cu_ba

[del jap. aokuba, íd., der. de aoku ‘verd’]

f JARD Mata de la família de les cornàcies (Aucuba japonica), de fulles persistents, lanceolades i tacades de groc, cultivada en jardineria.

->audaç

■audaç

Part. sil.: au_daç

[del ll. audax, -acis, íd.]

adj 1 Que té audàcia.

2 Que implica audàcia.

->audàcia

■audàcia

Part. sil.: au_dà_ci_a

[del ll. audacia, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Coratge que porta a arriscar-se, atreviment extraordinari.

2 Acte d’audàcia.

->audaciós

■audaciós -osa

Part. sil.: au_da_ci_ós

[de audàcia]

adj Audaç.

->audaciosament

■audaciosament

Part. sil.: au_da_ci_o_sa_ment

[de audaciós]

adv Audaçment.

->audaçment

■audaçment

Part. sil.: au_daç_ment

[de audaç]

adv Amb audàcia.

->audibilitat

■audibilitat

Part. sil.: au_di_bi_li_tat

[de audible; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f Qualitat d’oïble.

->audible

■audible

Part. sil.: au_di_ble

[del ll. audibĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Oïble.

->audició

■audició

Part. sil.: au_di_ci_ó

[del ll. auditio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1702]

f 1 1 Acció d’oir;

2 l’efecte.

3 FISIOL ANIM Percepció d’ones sonores per part d’un animal.

2 1 Acció de fer en públic un recital de versos o de cant, un concert musical.

2 Sessió musical, programa radiofònic, etc.

3 Realització d’un test a un programa per a determinar l’adequació als interessos d’un patrocinador.

->audiència

■audiència

Part. sil.: au_di_èn_ci_a

[del ll. audientia ‘acte d’oir’; 1a FONT: s. XIV]

f 1 Admissió a ésser oït.

2 DR Lloc on es reuneixen els tribunals de justícia, on tenen lloc les audiències.

3 DR 1 Acte d’escoltar qualsevol persona que intervé en un procés judicial.

2 Sessions públiques dels tribunals de justícia.

3 En un procediment administratiu o en un procés judicial, acte de donar a una part o a un interessat l’oportunitat de formular al·legacions en defensa dels seus drets.

4 DR Òrgan col·legiat per a l’administració de justícia, que encarna generalment la suprema instància en un regne o una entitat política o, derivativament, en un ampli territori amb personalitat definida.

5 Conjunt de persones que segueixen un programa de ràdio o de televisió. Un programa de molta audiència.

->audímetre

■audímetre

Part. sil.: au_dí_me_tre

[de audi(o)- i -metre]

m TELECOM Aparell que, instal·lat en un receptor de ràdio o de televisió, permet mesurar l’audiència dels programes.

->audimetria

audimetria

Part. sil.: au_di_me_tri_a

f TELECOM Mesurament de l’audiència televisiva o radiofònica per mitjà d’audímetres.

->àudio

■àudio

Part. sil.: àu_di_o

[del ll. audio, primera pers. sing. del pr. d’ind. del verb audīre ‘oir’, neologisme modern]

m ELECTRÒN i ELECTROAC Banda de freqüències corresponents al so audible normalment per l’home.

->audio-

■audio-

Forma prefixada del mot llatí audīre, que significa ‘oir’ i que denota referència a l’oïda o a l’audibilitat. Ex.: audiograma.

->audiòfon

■audiòfon

Part. sil.: au_di_ò_fon

[de audio- i -fon]

m Aparell per a reforçar els sons, emprat en certs casos de sordesa causada per anomalies de l’aparell auditiu.

->audiofreqüència

■audiofreqüència

Part. sil.: au_di_o_fre_qüèn_ci_a

[de audio- i freqüència]

f ELECTROAC Freqüència d’oscil·lació corresponent a una ona sonora audible.

->audiogènic

audiogènic -a

Part. sil.: au_di_o_gè_nic

[de audio- i -gènic]

adj 1 Que és produït per l’audició.

2 Relatiu o pertanyent a l’audició.

->audiograma

audiograma

Part. sil.: au_di_o_gra_ma

[de audio- i -grama]

m DIAG Registre gràfic, obtingut amb l’audiòmetre, que indica el llindar d’audició d’un individu a unes certes freqüències.

->audiòmetre

■audiòmetre

Part. sil.: au_di_ò_me_tre

Hom.: eudiòmetre

[de audio- i -metre]

m DIAG Aparell electrònic generador de tons purs d’intensitat calibrada destinat a mesurar la sensibilitat auditiva.

->audiometria

■audiometria

Part. sil.: au_di_o_me_tri_a

Hom.: eudiometria

[de audio- i -metria]

f DIAG Mesurament de l’audició per mitjà d’un audiòmetre.

->audiovisual

■audiovisual

Part. sil.: au_di_o_vi_su_al

[de audio- i visual]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’audició i a la visió alhora. Ensenyament audiovisual.

2 adj i m Dit d’una tècnica o d’una obra informativa, didàctica, documental, etc., que utilitza elements visuals i elements auditius.

->auditar

■auditar

Part. sil.: au_di_tar

[del ll. auditare ‘escoltar sovint’, freqüentatiu de audire ‘escoltar’]

v tr ECON Un auditor, examinar (la situació econòmica d’una entitat) per comprovar si el seu estat patrimonial o financer reflecteix la realitat. Farem auditar els comptes del club.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: auditar

GERUNDI: auditant

PARTICIPI: auditat, auditada, auditats, auditades

INDICATIU PRESENT: audito, audites, audita, auditem, auditeu, auditen

INDICATIU IMPERFET: auditava, auditaves, auditava, auditàvem, auditàveu, auditaven

INDICATIU PASSAT: audití, auditares, audità, auditàrem, auditàreu, auditaren

INDICATIU FUTUR: auditaré, auditaràs, auditarà, auditarem, auditareu, auditaran

INDICATIU CONDICIONAL: auditaria, auditaries, auditaria, auditaríem, auditaríeu, auditarien

SUBJUNTIU PRESENT: auditi, auditis, auditi, auditem, auditeu, auditin

SUBJUNTIU IMPERFET: audités, auditessis, audités, auditéssim, auditéssiu, auditessin

IMPERATIU: audita, auditi, auditem, auditeu, auditin

->auditiu

■auditiu -iva

Part. sil.: au_di_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. auditus, -a, -um, participi del ll. audīre ‘oir’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Relatiu o pertanyent al sentit de l’oïda o a l’òrgan de l’audició. Conducte auditiu.

2 Que té el poder d’oir. Aparell auditiu.

->auditor

■auditor -a

Part. sil.: au_di_tor

[del ll. auditor, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

m i f 1 1 Assessor, relator, prop de certs tribunals superiors.

2 Jurista que exerceix funcions públiques d’assessor prop dels tribunals integrats per jutges no togats.

3 DR CAN Instructor d’una causa eclesiàstica nomenat pel bisbe.

4 DR MIL Oficial del cos jurídic militar a qui pertoca de donar judici en tots els casos d’interpretació o d’aplicació de les lleis.

2 ECON Persona encarregada d’auditar.

->auditori

■auditori

Part. sil.: au_di_to_ri

[del ll. auditorium, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 1 Conjunt d’oients.

2 esp Públic que ocupa una sala on és feta una audició.

2 Lloc especialment condicionat per a fer-hi audicions.

3 CIN Local destinat a la sonorització de films.

->auditoria

■auditoria

Part. sil.: au_di_to_ri_a

[de auditor]

f 1 Càrrec d’auditor.

2 Despatx de l’auditor.

3 ECON Examen de la situació econòmica d’una societat feta per auditors, a fi de donar-ne a conèixer l’estat patrimonial o financer.

->aufrany

■aufrany

Part. sil.: au_frany

[d’un b. ll. ossifrangens, íd., corresponent al ll. ossifraga ‘voltor’, és a dir, ‘trencalòs’, comp. de os ‘os’ i frangĕre ‘trencar’; 1a FONT: c. 1900, Verdaguer]

m ORNIT Ocell de la família dels vultúrids (Neophron percnopterus), anomenat també voltor petit, de color blanc brut, amb els caps de les ales i de la cua negres i amb una cresta de plomes sobre el cap.

->auge

■auge

Part. sil.: au_ge

[de l’àr. ´áuǧ, íd.; 1a FONT: s. XIV]

m 1 ASTR Apogeu.

2 fig L’auge dels romans al segle II.

3 fig 1 Creixement important i progressiu d’una activitat, un procés, etc. La ciutat viu un auge de la construcció.

2 en auge loc adj Dit d’una cosa que cada vegada té més importància; en alça. Una professió en auge.

3 estar en auge (alguna cosa) loc verb Tenir cada vegada més importància. El sector de la construcció està en auge.

->augelita

augelita

Part. sil.: au_ge_li_ta

[del gr. augḗ ‘brillantor’ i -lita]

f MINERAL Fosfat hidratat d’alumini, Al₂(PO₄) (OH) ₃, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic.

->augend

■augend

Part. sil.: au_gend

[del ll. augendus, -a, -um ‘que ha d’ésser augmentat’, participi futur passiu del verb augēre ‘acréixer, augmentar’]

m MAT El primer dels dos termes d’una addició.

->augita

■augita

Part. sil.: au_gi_ta

[del ll. augites, i aquest, del gr. augĩtis, íd., der. de augḗ ‘brillantor’]

f MINERAL Silicat de magnesi i de calci, MgCaSi₂O₆, amb alúmina (O₃Al₂) o òxid fèrric (O₃Fe₂).

->augític

■augític -a

Part. sil.: au_gí_tic

[de augita]

adj MINERAL 1 Relatiu o pertanyent a l’augita.

2 Que conté augita.

->augment

■augment

Part. sil.: aug_ment

[del ll. augmentum, íd., der. de augēre ‘augmentar’; 1a FONT: s. XIV]

m 1 Acció d’augmentar. L’augment del sou.

2 Allò en què augmenta una cosa.

3 LING En certes llengües indoeuropees, partícula que precedeix els pretèrits verbals com a característica temporal.

4 ÒPT En els instruments òptics que donen imatge real, nombre donat per la relació entre la mida de la imatge i la de l’objecte.

->augmentable

■augmentable

Part. sil.: aug_men_ta_ble

[de augmentar]

adj Que pot ésser augmentat.

->augmentació

■augmentació

Part. sil.: aug_men_ta_ci_ó

[del ll. augmentatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Acció d’augmentar;

2 l’efecte.

2 MÚS Procediment de la imitació que consisteix a allargar proporcionalment la durada de les notes del tema model.

3 TÈXT 1 Acció de posar en treball una agulla o unes quantes als extrems de les fontures de la tricotosa rectilínia per tal d’augmentar l’amplada del teixit per donar-li una forma, o, en les màquines circulars de petit diàmetre, per tal de formar els talons i les punteres de mitges i mitjons.

2 En la màquina Cotton, acció de traspassar les malles als extrems del teixit, per tal d’augmentar-ne l’amplada.

->augmentar

■augmentar

Part. sil.: aug_men_tar

[del ll. augmentare, íd.; 1a FONT: s. XIV]

v 1 tr 1 Fer més gran (una quantitat, un nombre). Augmentar el preu d’un producte. Augmentar les dimensions d’una cosa.

2 el·líp Enguany li han augmentat un (o d’un) cinc per cent.

3 fig Això encara li augmenta les pretensions.

2 intr Esdevenir més gran una quantitat, un nombre. Els preus augmenten cada dia.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: augmentar

GERUNDI: augmentant

PARTICIPI: augmentat, augmentada, augmentats, augmentades

INDICATIU PRESENT: augmento, augmentes, augmenta, augmentem, augmenteu, augmenten

INDICATIU IMPERFET: augmentava, augmentaves, augmentava, augmentàvem, augmentàveu, augmentaven

INDICATIU PASSAT: augmentí, augmentares, augmentà, augmentàrem, augmentàreu, augmentaren

INDICATIU FUTUR: augmentaré, augmentaràs, augmentarà, augmentarem, augmentareu, augmentaran

INDICATIU CONDICIONAL: augmentaria, augmentaries, augmentaria, augmentaríem, augmentaríeu, augmentarien

SUBJUNTIU PRESENT: augmenti, augmentis, augmenti, augmentem, augmenteu, augmentin

SUBJUNTIU IMPERFET: augmentés, augmentessis, augmentés, augmentéssim, augmentéssiu, augmentessin

IMPERATIU: augmenta, augmenti, augmentem, augmenteu, augmentin

->augmentat

augmentat -ada

Part. sil.: aug_men_tat

[de augmentar]

adj 1 Que ha sofert un augment.

2 MÚS Dit de tot interval (melòdic o harmònic) que conté un semitò cromàtic més que si fos just o major.

->augmentatiu

■augmentatiu -iva

Part. sil.: aug_men_ta_tiu

[del b. ll. augmentativus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 Que augmenta.

2 Que expressa augmentació. Sufix augmentatiu.

3 mot augmentatiu (o simplement augmentatiu) GRAM En el procés de la derivació, mot obtingut mitjançant l’addició al mot primitiu d’un sufix que indica augment.

->àugur

■àugur

Part. sil.: àu_gur

[del ll. augŭr, íd.; 1a FONT: s. XX]

m HIST Sacerdot d’Etrúria i de Roma especialitzat en la interpretació de la voluntat divina observant el vol i el crit dels ocells.

->auguració

■auguració

Part. sil.: au_gu_ra_ci_ó

[de augurar]

f 1 Acció d’augurar;

2 l’efecte.

->augural

■augural

Part. sil.: au_gu_ral

[del ll. augŭrālis, íd.]

adj Relatiu o pertanyent als àugurs o als auguris.

->augurar

■augurar

Part. sil.: au_gu_rar

[del ll. augŭrare, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v tr Predir o anunciar coses futures de què hom té el pressentiment. Els crítics li auguraven un gran èxit de vendes.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: augurar

GERUNDI: augurant

PARTICIPI: augurat, augurada, augurats, augurades

INDICATIU PRESENT: auguro, augures, augura, augurem, augureu, auguren

INDICATIU IMPERFET: augurava, auguraves, augurava, auguràvem, auguràveu, auguraven

INDICATIU PASSAT: augurí, augurares, augurà, auguràrem, auguràreu, auguraren

INDICATIU FUTUR: auguraré, auguraràs, augurarà, augurarem, augurareu, auguraran

INDICATIU CONDICIONAL: auguraria, auguraries, auguraria, auguraríem, auguraríeu, augurarien

SUBJUNTIU PRESENT: auguri, auguris, auguri, augurem, augureu, augurin

SUBJUNTIU IMPERFET: augurés, auguressis, augurés, auguréssim, auguréssiu, auguressin

IMPERATIU: augura, auguri, augurem, augureu, augurin

->auguri

■auguri

Part. sil.: au_gu_ri

[del ll. augŭrĭum, íd.; 1a FONT: c. 1500]

m 1 HIST Presagi o auspici fet per l’àugur.

2 fig Allò que fa pressentir alguna cosa; auspici.

->august¹

august¹

Part. sil.: au_gust

[del pallasso Auguste, nom artístic de Tom Belling (s. XIX), palafrener d’un circ alemany]

m ESPECT Personatge còmic del circ que vesteix ridiculitzant la moda masculina, amb la cara arrugada i el nas vermell.

->august²

■august² -a

Part. sil.: au_gust

[del ll. augustus, -a,-um ‘consagrat, majestuós, venerable’, der. de augūr ‘el qui fa bons presagis per a l’acreixement d’una empresa’, relacionat amb augĕre ‘fer créixer’]

adj 1 Que inspira reverència i admiració per la seva grandesa, la seva excel·lència, la seva dignitat, la seva sublimitat.

2 HIST Qualificació titular d’origen religiós, presa del vocabulari dels àugurs, que fou conferida pel senat romà a l’emperador Octavi.

->augustal

augustal

Part. sil.: au_gus_tal

[del ll. augustalis, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a l’emperador August. Sevir augustal. Festes augustals.

->augustament

■augustament

Part. sil.: au_gus_ta_ment

[de august²]

adv D’una manera augusta.

->augustià

augustià -ana

Part. sil.: au_gus_ti_à

[del ll. augustianus, íd.]

adj Augustal.

->augustinià

■augustinià -ana

Part. sil.: au_gus_ti_ni_à

[del b. ll. augustinianus, -a, -um, der. de Augustinus, nom de sant Agustí (354-430)]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a sant Agustí. Escrits augustinians.

2 Relatiu a les doctrines filosòfiques influïdes per l’obra d’Agustí.

2 adj Relatiu o pertanyent a un dels diversos ordes religiosos sorgits de l’espiritualitat de sant Agustí. Canonja augustiniana.

3 m i f Religiós de l’orde de sant Agustí.

->augustinisme

■augustinisme

Part. sil.: au_gus_ti_nis_me

[del ll. Augustinus, nom ll. de sant Agustí]

m FILOS Conjunt de doctrines de sant Agustí presents, bé que diversament matisades, en molts pensadors de l’època medieval i en alguns de l’època moderna.

->aüixar

■aüixar

Part. sil.: a_üi_xar

[variant de abuixar]

v tr Fer fugir (els animals) amb crits i amb moviments d’amenaça.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aüixar

GERUNDI: aüixant

PARTICIPI: aüixat, aüixada, aüixats, aüixades

INDICATIU PRESENT: aüixo, aüixes, aüixa, aüixem, aüixeu, aüixen

INDICATIU IMPERFET: aüixava, aüixaves, aüixava, aüixàvem, aüixàveu, aüixaven

INDICATIU PASSAT: aüixí, aüixares, aüixà, aüixàrem, aüixàreu, aüixaren

INDICATIU FUTUR: aüixaré, aüixaràs, aüixarà, aüixarem, aüixareu, aüixaran

INDICATIU CONDICIONAL: aüixaria, aüixaries, aüixaria, aüixaríem, aüixaríeu, aüixarien

SUBJUNTIU PRESENT: aüixi, aüixis, aüixi, aüixem, aüixeu, aüixin

SUBJUNTIU IMPERFET: aüixés, aüixessis, aüixés, aüixéssim, aüixéssiu, aüixessin

IMPERATIU: aüixa, aüixi, aüixem, aüixeu, aüixin

->aula

■aula

Part. sil.: au_la

[del ll. aula, íd., ‘pati’, i aquest, del gr. aúlē ‘pati, atri’; 1a FONT: 1596]

f 1 1 En les universitats i altres centres docents, cadascuna de les sales destinades a fer-hi classes.

2 aula magna Sala destinada a la celebració de lliçons o de cerimònies solemnes en les quals intervenen el cos acadèmic i els alumnes.

2 ANAT ANIM Part anterior del tercer ventricle del cervell.

3 ARQUEOL 1 Primitivament, en les cases romanes, gran pati obert al voltant del qual hi havia els estables.

2 Durant l’imperi, conjunt dels palaus imperials i dels edificis de la cort o àulics.

4 donar aula Donar conversa.

->aulari

■aulari

Part. sil.: au_la_ri

[de aula]

m ENSENY 1 Conjunt d’aules.

2 Edifici on hi ha aules.

->auleda

■auleda

Part. sil.: au_le_da

[v. aulet]

f GEOBOT Alzinar.

->aulet

■aulet

Part. sil.: au_let

[del ll. td. ilicetum, -eta, col·lectiu arcaic en -etum de alzina, corresponent a l’adj. clàssic iliceus, -a, -um; 1a FONT: 1462]

m GEOBOT Alzinar.

->àulic

■àulic -a

Part. sil.: àu_lic

[del ll. aulĭcus, -a, -um, íd.]

adj Que pertany a la cort o al palau.

->aulina

■aulina

Part. sil.: au_li_na

[variant fonètica de alzina]

f BOT Alzina.

->aulinell

■aulinell

Part. sil.: au_li_nell

m BOT Alzinoi.

->aüllat

■aüllat

Part. sil.: a_ü_llat

[variant de agullat, der. de agulla, per la forma del bec]

m dial ORNIT Calàbria grossa.

->aulòpids

■aulòpids

Part. sil.: au_lò_pids

[del gr. aulōpós, mena de peix, i -id]

m ICT 1 pl Família de peixos de l’ordre dels aulopiformes, de mida mitjana, de cos allargat i revestit d’escates com el lluert.

2 sing Peix de la família dels aulòpids.

->aulopiformes

aulopiformes

Part. sil.: au_lo_pi_for_mes

[del gr. aulōpós, mena de peix, i -forme]

m ICT 1 pl Ordre de peixos teleostis amb aletes adiposes modificades per desplaçar-se sobre els fons marins, que habiten des de les aigües costaneres fins a les grans profunditats marines.

2 sing Peix de l’ordre dels aulopiformes.

->aulos

aulos

Part. sil.: au_los

[del gr. aulós ‘flauta’]

m MÚS Instrument de vent de llengüeta doble, molt usat entre els grecs antics, equivalent de la tíbia romana i avantpassat de l’oboè.

->au-pair

■au-pair^* [opɛ́r]

[fr ] 1 m i f Persona jove que temporalment, en canvi de la manutenció i l’allotjament, té cura dels infants d’una família en un país estranger, amb l’objectiu d’aprendre’n la llengua.

2 loc adj Treballa ‘au-pair’ a Anglaterra.

->aura¹

■aura¹

Part. sil.: au_ra

Hom.: haure

[del ll. aura, íd.; 1a FONT: 1932, DFa.]

f 1 1 Vent suau.

2 fig Exhalar una aura de bondat.

2 fig Favor, acceptació (principalment en l’expressió aura popular).

3 PSIC En parapsicologia, halo que emet el cos humà i que l’envolta.

4 PSIQ i PAT Conjunt de trastorns, de durada molt curta, que precedeixen les crisis de certs estats neuropsíquics.

->aura²

■aura²

Part. sil.: au_ra

Hom.: haure

[mot indígena cubà]

f ORNIT 1 Ocell falconiforme de la família dels catàrtids (Cathartes aura), de plomatge negrós i de cap i coll vermells, sense plomes, que fa una pudor molt desagradable.

2 aura de cap groc Ocell falconiforme de la família dels catàrtids (Cathartes burrovianus), semblant a l’aura, però de cap i coll de color groc.

->aurada

■aurada

Part. sil.: au_ra_da

[variant de orada]

f ICT Orada.

->auradeta

auradeta

Part. sil.: au_ra_de_ta

[de aurada]

f ICT Morruda.

->auramina

auramina

Part. sil.: au_ra_mi_na

[del ll. aurum ‘or’ i amina]

f COL Colorant bàsic del grup del difenilmetà, obtingut condensant la dimetilanilina i l’aldehid fòrmic.

->aurància

aurància

Part. sil.: au_ràn_ci_a

[del ll. cient. aurantia, format sobre aurans, -ntis, participi pres. de aurare ‘daurar’]

f COL Sal sòdica o amònica de l’hexanitrodifenilamina, colorant groc, obtinguda en la nitració de la difenilamina.

->aurat

aurat

Part. sil.: au_rat

[de àuric]

m QUÍM INORG Qualsevol sal de l’àcid àuric.

->aurèlia

■aurèlia

Part. sil.: au_rè_li_a

[del ll. cient. aurelia, der. de aurum ‘or’]

f ZOOL Gran medusa de l’ordre de les discomeduses (Aurelia aurita), d’ombrel·la deprimida i de nombrosos tentacles marginals.

->aurèola

■aurèola

Part. sil.: au_rè_o_la

Cp. arèola

[del ll. aureŏla ‘daurada’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f 1 ART 1 Entorn que fa ressaltar tota una figura esculpida o pintada.

2 Nimbe.

2 p ext Cercle lluminós que envolta un objecte.

3 fig Glòria que aconsegueix una persona pels seus mèrits, per les seves virtuts.

4 ASTR Corona solar.

5 METEOR Anell lluminós de color blanc blavenc i difús que apareix a vegades al voltant del Sol i de la Lluna.

6 MIN Llum blavosa que apareix al voltant de les llànties quan l’aire de la mina conté grisú.

->aureolar

■aureolar

Part. sil.: au_re_o_lar

[de aurèola]

v tr Revestir d’una aurèola.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aureolar

GERUNDI: aureolant

PARTICIPI: aureolat, aureolada, aureolats, aureolades

INDICATIU PRESENT: aureolo, aureoles, aureola, aureolem, aureoleu, aureolen

INDICATIU IMPERFET: aureolava, aureolaves, aureolava, aureolàvem, aureolàveu, aureolaven

INDICATIU PASSAT: aureolí, aureolares, aureolà, aureolàrem, aureolàreu, aureolaren

INDICATIU FUTUR: aureolaré, aureolaràs, aureolarà, aureolarem, aureolareu, aureolaran

INDICATIU CONDICIONAL: aureolaria, aureolaries, aureolaria, aureolaríem, aureolaríeu, aureolarien

SUBJUNTIU PRESENT: aureoli, aureolis, aureoli, aureolem, aureoleu, aureolin

SUBJUNTIU IMPERFET: aureolés, aureolessis, aureolés, aureoléssim, aureoléssiu, aureolessin

IMPERATIU: aureola, aureoli, aureolem, aureoleu, aureolin

->aureolat

■aureolat -ada

Part. sil.: au_re_o_lat

[de aureolar]

adj Revestit d’una aurèola.

->aureomicina

aureomicina

Part. sil.: au_re_o_mi_ci_na

[marca registrada]

f FARM Clortetraciclina.

->auri àuria

■auri àuria

Part. sil.: au_ri

[del ll. aureus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XV]

1 adj 1 D’or, semblant a l’or.

2 fig Preciós, òptim, excel·lentíssim.

3 nombre auri MAT Nombre d’or.

2 m NUMIS 1 Moneda d’or romana.

2 Nom donat en els documents catalans medievals a la peça o moneda d’or en general i, especialment, al mancús o dinar i al morabatí.

->auri-

■auri-

1 Forma prefixada del mot llatí aurum, que significa ‘or’. Ex.: aurífer, aurífic.

2 QUÍM Prefix emprat en els mots dobles relatius a composts complexos d’or per a indicar que aquest és trivalent.

->àuric

■àuric -a

Part. sil.: àu_ric

[de auri]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’or.

2 Que conté or.

3 esp Dit dels composts en què l’or és trivalent.

->aurica

■aurica

Part. sil.: au_ri_ca

[d’origen incert]

f MAR Vela de tallant que té la forma d’un trapezoide més ample de baix que de dalt i que s’estén entre dues vergues (el pic i la botavara) relligades al pal per llurs caps del davant entorn dels quals poden girar.

->auricalcita

auricalcita

Part. sil.: au_ri_cal_ci_ta

[del ll. aurichalcum ‘llautó’ i -ita]

f MINERAL Carbonat bàsic de coure i de zinc.

->aurícula¹

■aurícula¹

Part. sil.: au_rí_cu_la

[del ll. auricula ‘orella’]

f 1 ANAT ANIM Pavelló de l’orella.

2 ANAT ANIM 1 Cavitat del cor dels vertebrats que rep la sang de les venes i des de la qual la sang passa al ventricle.

2 p ext Cadascuna de les dues cavitats del cor de molts mol·luscs.

3 ANAT VEG 1 Apèndix foliaci, generalment petit, de forma semblant a una orella, situat en el pecíol o bé a la base del limbe de la fulla o d’altres òrgans vegetals.

2 Lòbul foliar inferior campaniforme d’algunes hepàtiques.

->aurícula²

aurícula²

Part. sil.: au_rí_cu_la

[v. aurícula¹]

f BOT Planta herbàcia baixa de la família de les primulàcies (Primula auricula), de fulles carnoses i de flors en umbel·les terminals de color groc pàl·lid.

->auricular

■auricular

Part. sil.: au_ri_cu_lar

[de aurícula¹; 1a FONT: 1839, DLab.]

1 adj ANAT 1 Relatiu o pertanyent a l’orella. Conducte auricular.

2 Relatiu o pertanyent a les aurícules. Apèndix auricular.

2 adj 1 Relatiu a l’audició.

2 confessió auricular Confessió feta a l’orella, privadament.

3 testimoni auricular Testimoni que ha sentit el que diu.

3 dit auricular Dit xic de la mà.

4 m ELECTROAC 1 Transductor electroacústic que transforma un senyal elèctric en ones de so, que, a diferència d’un altaveu, dirigeix directament a l’orella de l’oïdor.

2 pl Parell d’auriculars, junyits per una banda elàstica de plàstic o metall, que s’adapten als pavellons de l’oïdor gràcies a l’encoixinat que els envolta i a la lleugera pressió que exerceix la banda.

->auriculària¹

auriculària¹

Part. sil.: au_ri_cu_là_ri_a

[del ll. auricularius, -a, -um ‘de l’orella’]

f BOT Gènere de bolets heterobasidiomicets de l’ordre de les auricularials (Auricularia sp), que formen làmines gelatinoses, plegades, grises o violàcies.

->auriculària²

auriculària²

Part. sil.: au_ri_cu_là_ri_a

[v. auriculària¹]

f ZOOL Larva dels holoturioïdeus durant la primera fase larval.

->auriculariàcies

auriculariàcies

Part. sil.: au_ri_cu_la_ri_à_ci_es

[de auriculària¹ i -àcia]

f BOT 1 pl Família de bolets de l’ordre de les auricularials de carpòfors gelatinosos i replegats.

2 sing Bolet de la família de les auriculariàcies.

->auricularials

auricularials

Part. sil.: au_ri_cu_la_ri_als

[de auriculària¹]

f BOT 1 pl Ordre de basidiomicets de la subclasse de les fragmobasidiomicètides, integrat per bolets de vida saprofítica i que comprèn la família de les septobasidiàcies i la de les auriculariàcies.

2 sing Bolet de l’ordre de les auricularials.

->auriculat

■auriculat -ada

Part. sil.: au_ri_cu_lat

[de aurícula¹; 1a FONT: 1888, DLab.]

adj 1 Que té orelles o apèndixs semblants a orelles.

2 Que té aurícules.

->auriculo-

■auriculo-

Forma prefixada del mot llatí auricula, que significa ‘orella’. Ex.: auriculotomia.

->auriculotemporal

auriculotemporal

Part. sil.: au_ri_cu_lo_tem_po_ral

[de auriculo- i temporal²]

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a la regió delimitada per l’orella i l’os temporal.

->auriculoventricular

■auriculoventricular

Part. sil.: au_ri_cu_lo_ven_tri_cu_lar

[de auriculo- i ventricular]

adj ANAT ANIM 1 Relatiu o pertanyent a una aurícula i a un ventricle.

2 nòdul auriculoventricular Formació muscular del sistema excitoconductor del cor situada en les proximitats del si coronari de l’aurícula dreta.

->auriculovestibular

auriculovestibular

Part. sil.: au_ri_cu_lo_ves_ti_bu_lar

[de auriculo- i vestibular]

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent al vestíbul de l’orella.

->aurífer

■aurífer -a

Part. sil.: au_rí_fer

[de auri- i -fer]

adj Que porta o que conté or. Arenes auríferes.

->aurífic

■aurífic -a

Part. sil.: au_rí_fic

[de auri- i -fic]

adj 1 D’or, auri.

2 Capaç de transmutar substàncies en or.

->aurificació

■aurificació

Part. sil.: au_ri_fi_ca_ci_ó

[de aurificar]

f 1 Treball en or.

2 Obturació, amb or, d’una dent corcada.

->aurificar

■aurificar

Part. sil.: au_ri_fi_car

[de aurífic]

v tr Obturar amb or el forat (d’una dent corcada).

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aurificar

GERUNDI: aurificant

PARTICIPI: aurificat, aurificada, aurificats, aurificades

INDICATIU PRESENT: aurifico, aurifiques, aurifica, aurifiquem, aurifiqueu, aurifiquen

INDICATIU IMPERFET: aurificava, aurificaves, aurificava, aurificàvem, aurificàveu, aurificaven

INDICATIU PASSAT: aurifiquí, aurificares, aurificà, aurificàrem, aurificàreu, aurificaren

INDICATIU FUTUR: aurificaré, aurificaràs, aurificarà, aurificarem, aurificareu, aurificaran

INDICATIU CONDICIONAL: aurificaria, aurificaries, aurificaria, aurificaríem, aurificaríeu, aurificarien

SUBJUNTIU PRESENT: aurifiqui, aurifiquis, aurifiqui, aurifiquem, aurifiqueu, aurifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: aurifiqués, aurifiquessis, aurifiqués, aurifiquéssim, aurifiquéssiu, aurifiquessin

IMPERATIU: aurifica, aurifiqui, aurifiquem, aurifiqueu, aurifiquin

->auriga

■auriga

Part. sil.: au_ri_ga

[del ll. auriga ‘cotxer’]

m 1 HIST En els jocs esportius grecs, conductor d’un carro de cavalls.

2 Cotxer.

3 ASTR Cotxer.

->auril

auril

Part. sil.: au_ril

m QUÍM INORG Radical univalent de fórmula AuO.

->aurina

aurina

Part. sil.: au_ri_na

[de auri- i -ina**]

f COL Colorant groc del grup del trifenilmetà emprat com a indicador en alcalimetria.

->aurinyacià

■aurinyacià -ana

Part. sil.: au_ri_nya_ci_à

[del nom del jaciment d’Aurinhac, a la Gascunya]

PREHIST 1 adj Relatiu o pertanyent a l’aurinyacià.

2 m Cultura prehistòrica del paleolític superior.

->auriscopi

■auriscopi

Part. sil.: au_ris_co_pi

[del ll. auris i -scopi]

m DIAG Otoscopi.

->auró

■auró

Part. sil.: au_ró

[probablement d’un ll. vg. *acerone, der. de acer, -ĕris, íd.]

m BOT 1 Gènere d’arbres caducifolis de la família de les aceràcies (Acer sp), de flors verdoses agrupades en ramells i de fruits en disàmara.

2 FUST Fusta de l’auró.

->auro-

■auro-

1 Forma prefixada del mot llatí aurum, que significa ‘or’.

2 QUÍM Prefix emprat en els mots dobles relatius a composts complexos d’or per a indicar que aquest és univalent. Ex.: aurotiosulfúric.

->aurora

■aurora

Part. sil.: au_ro_ra

[del ll. aurora; 1a FONT: 1498]

f 1 Claror rogent que precedeix la sortida del sol.

2 Moment de sortir el sol.

3 fig Començament d’una cosa.

4 AGR Varietat francesa d’ordi de fer cervesa.

5 aurora polar METEOR Meteor lluminós que es produeix a l’alta atmosfera, prop de les regions polars, d’origen lligat a emissions solars.

->auroral

■auroral

Part. sil.: au_ro_ral

[de aurora]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’aurora.

2 p ext Que té el color, l’esclat, de l’aurora. Una boira auroral.

->aurós

■aurós -osa

Part. sil.: au_rós

[de or]

adj QUÍM INORG Dit dels composts d’or en què aquest és univalent.

->aurosoma

aurosoma

Part. sil.: au_ro_so_ma

m CIT Endosoma que conté partícules d’or amb les quals s’ha realitzat el marcatge d’una cèl·lula.

->aurotiosulfúric

aurotiosulfúric, àcid

Part. sil.: au_ro_ti_o_sul_fú_ric

[de auro-, tio- i sulfúric]

QUÍM INORG Àcid hipotètic l’anió del qual és un tiosulfat complex d’or monovalent que existeix realment en diverses sals, com la sal de sodi, estable en solució i en estat sòlid.

->aürt

■aürt

Part. sil.: a_ürt

[de aürtar; 1a FONT: s. XV]

m Cop, topada brusca.

->aürtar

■aürtar

Part. sil.: a_ür_tar

[d’origen incert, probablement preromà i indoeuropeu, d’una base urto- ‘xoc’ molt desenvolupada en cèltic; 1a FONT: s. XIII]

v 1 tr Anar a topar bruscament (contra algú o contra alguna cosa). Aürtar un fanal i tirar-lo per terra.

2 intr Anar a topar bruscament. El nostre auto aürtà en un pal.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: aürtar

GERUNDI: aürtant

PARTICIPI: aürtat, aürtada, aürtats, aürtades

INDICATIU PRESENT: aürto, aürtes, aürta, aürtem, aürteu, aürten

INDICATIU IMPERFET: aürtava, aürtaves, aürtava, aürtàvem, aürtàveu, aürtaven

INDICATIU PASSAT: aürtí, aürtares, aürtà, aürtàrem, aürtàreu, aürtaren

INDICATIU FUTUR: aürtaré, aürtaràs, aürtarà, aürtarem, aürtareu, aürtaran

INDICATIU CONDICIONAL: aürtaria, aürtaries, aürtaria, aürtaríem, aürtaríeu, aürtarien

SUBJUNTIU PRESENT: aürti, aürtis, aürti, aürtem, aürteu, aürtin

SUBJUNTIU IMPERFET: aürtés, aürtessis, aürtés, aürtéssim, aürtéssiu, aürtessin

IMPERATIU: aürta, aürti, aürtem, aürteu, aürtin

->ausades

■ausades

Part. sil.: au_sa_des

[contracció de a osades, de l’arcaic osar ‘gosar’]

adv dial Certament, en veritat. Ausades que ets pesat!

->ausberg

■ausberg

Part. sil.: aus_berg

[variant de asberg]

m ARM Túnica de malles o d’escates per a protegir el cos.

->auscultació

■auscultació

Part. sil.: aus_cul_ta_ci_ó

[del ll. auscultatio, -onis ‘acció d’escoltar’]

f 1 DIAG Acció d’auscultar.

2 TECNOL Mètode per a detectar possibles defectes en una peça, una màquina o una instal·lació, basat en l’observació de les freqüències sòniques emeses per aquestes durant llur treball o en percudir-les.

->auscultador

■auscultador -a

Part. sil.: aus_cul_ta_dor

[del ll. auscultator, -oris ‘que escolta’]

1 adj i m i f Que ausculta.

2 adj i m Que serveix per a auscultar.

->auscultar

■auscultar

Part. sil.: aus_cul_tar

Cp. escoltar

[del ll. auscultare ‘escoltar’]

v tr DIAG Escoltar els sorolls normals o anormals que es produeixen (dins el cos, especialment el pit i l’abdomen), com a mètode d’exploració.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: auscultar

GERUNDI: auscultant

PARTICIPI: auscultat, auscultada, auscultats, auscultades

INDICATIU PRESENT: ausculto, auscultes, ausculta, auscultem, ausculteu, ausculten

INDICATIU IMPERFET: auscultava, auscultaves, auscultava, auscultàvem, auscultàveu, auscultaven

INDICATIU PASSAT: auscultí, auscultares, auscultà, auscultàrem, auscultàreu, auscultaren

INDICATIU FUTUR: auscultaré, auscultaràs, auscultarà, auscultarem, auscultareu, auscultaran

INDICATIU CONDICIONAL: auscultaria, auscultaries, auscultaria, auscultaríem, auscultaríeu, auscultarien

SUBJUNTIU PRESENT: ausculti, auscultis, ausculti, auscultem, ausculteu, auscultin

SUBJUNTIU IMPERFET: auscultés, auscultessis, auscultés, auscultéssim, auscultéssiu, auscultessin

IMPERATIU: ausculta, ausculti, auscultem, ausculteu, auscultin

->ausetà

■ausetà -ana

Part. sil.: au_se_tà

1 adj HIST Relatiu o pertanyent als ausetans.

2 m i f HIST Individu d’un poble indígena preromà de Catalunya que tenia com a centre la comarca d’Osona i com a ciutat principal Ausa (Vic).

3 adj i m i f 1 Osonenc.

2 Vigatà.

->àuson

àuson -a

Part. sil.: àu_son

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent als àusons.

2 m i f Individu d’un poble que a l’edat del ferro ocupava el territori de la península itàlica conegut després amb el nom de Campània.

->auspici

■auspici

Part. sil.: aus_pi_ci

[del ll. auspicium ‘observació del vol dels ocells per treure’n presagis’, comp. de avis ‘ocell’ i specĕre ‘mirar’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 HIST Presagi o auguri fet pels àugurs a partir de l’observació del vol dels ocells o de la manera de menjar el gra.

2 Allò que fa pressentir alguna cosa.

3 sota els auspicis de Amb la recomanació de, la protecció de, el patronatge de.

->austenita

■austenita

Part. sil.: aus_te_ni_ta

[del nom del metal·lurgista angl. William C. Roberts Austen (mort el 1902) i -ita**]

f METAL·L Dissolució sòlida de carboni en ferro γ, d’estructura cúbica centrada en les cares.

->austenític

austenític -a

Part. sil.: aus_te_ní_tic

[de austenita]

adj METAL·L 1 Relatiu o pertanyent a l’austenita.

2 acer austenític Acer, d’estructura austenítica a la temperatura ambient, obtingut mitjançant l’addició de crom, de manganès o de níquel.

->austenització

austenització

Part. sil.: aus_te_nit_za_ci_ó

[de austenita]

f METAL·L Procés d’escalfament de l’acer fins a la temperatura en què la seva massa és composta totalment o parcialment de cristalls d’austenita.

->auster

■auster -a

Part. sil.: aus_ter

[del ll. austerus, -a, -um ‘aspre’, ‘sever, auster’ i aquest del gr. austērós, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj 1 Que viu, que obra, que jutja, d’una manera rígida, severa, estricta.

2 Que implica rigidesa, sacrifici, rigor. Règim auster.

->austerament

■austerament

Part. sil.: aus_te_ra_ment

[de auster]

adv D’una manera austera.

->austeritat

■austeritat

Part. sil.: aus_te_ri_tat

[del ll. austerĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV]

f 1 Qualitat d’auster.

2 Pràctica austera.

->austral

■austral

Part. sil.: aus_tral

[del ll. australis, íd.]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent al sud.

2 Que cau al sud, meridional.

3 ASTR Relatiu o pertanyent a l’hemisferi sud (tant de l’esfera terrestre com de l’esfera celeste). Hemisferi austral. Oceà austral. Terres australs. Constel·lació austral.

2 adj Relatiu o pertanyent a l’austre.

3 m CLIMAT 1 Vent del sud.

2 Vent del sud-oest.

4 m ECON Unitat monetària de l’Argentina, dividida en cent centaus.

->australià

■australià -ana

Part. sil.: aus_tra_li_à

1 adj i m i f D’Austràlia (illa d’Oceania) o dels australians (poble).

2 regne australià adj BIOGEOG Segons alguns botànics, regne fitogeogràfic que comprèn bàsicament el continent australià i Tasmània.

3 m i f ETNOL Individu d’un poble establert a Austràlia pertanyent a la raça austràlida.

->austràlid

austràlid -a

Part. sil.: aus_trà_lid

[de austral i -id]

ANTROP FÍS 1 adj Relatiu o pertanyent a la raça austràlida.

2 m i f Individu de la raça austràlida.

3 raça austràlida Raça integrada per individus de cap dolicocèfal amb volta baixa i front fugent, arcades superciliars prominents, ulls i base del nas ensorrats, nas ample i camús, cos esvelt amb pelvis estreta i cames llargues.

->australoide

australoide

Part. sil.: aus_tra_loi_de

[de austral i -oide]

ANTROP 1 adj Relatiu o pertanyent als australoides.

2 m i f Individu que presenta caràcters propis de la raça austràlida.

->australopapú

australopapú

Part. sil.: aus_tra_lo_pa_pú

[pl -ús] adj BIOGEOG 1 Relatiu o pertanyent al regne biogeogràfic australopapú.

2 regne australopapú Regne biogeogràfic que engloba Austràlia, Nova Guinea, les Cèlebes, les Moluques i Nova Zelanda.

->australopitec

■australopitec

Part. sil.: aus_tra_lo_pi_tec

[del ll. australis ‘meridional’ i el gr. píthēkos ‘mico’]

m ANTROP FÍS Gènere d’homínids fòssils (Australopithecus sp) integrat per individus de crani més elevat que el dels pòngids i menys que el de l’home, i de marxa i d’estació erectes.

->austre

■austre

Part. sil.: aus_tre

Hom.: haustre

[del ll. auster, austri ‘sud’, ‘vent del sud’; 1a FONT: c. 1400]

m 1 Vent del sud.

2 Sud.

->austríac

■austríac -a

Part. sil.: aus_trí_ac

adj i m i f D’Àustria (estat d’Europa).

->austriacista

■austriacista

Part. sil.: aus_tri_a_cis_ta

[de austríac]

adj i m i f HIST Partidari de la casa d’Àustria durant la guerra de Successió a la corona hispànica.

->àustric

àustric -a

Part. sil.: àus_tric

[de austre]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’àustric.

2 m LING Grup de llengües asiàtiques que comprèn l’austroasiàtic i l’austronèsic.

->austro-

■austro-

1 Forma prefixada del mot austríac. Escola austromarxista.

2 Forma prefixada del mot austral. Llengües austroasiàtiques.

->austroasiàtic

■austroasiàtic -a

Part. sil.: aus_tro_a_si_à_tic

[de austro- i asiàtic]

LING 1 m Nom donat a un grup de llengües situades entre les de l’Àsia central o sinotibetanes i les d’Indonèsia i la Polinèsia (austronèsies o malaiopolinèsies), que comprèn tres subgrups: el monkhmer, el de les llengües munda i el conjunt de l’annamita i el muong.

2 adj Relatiu o pertanyent a l’austroasiàtic.

->austrohongarès

austrohongarès -esa

Part. sil.: aus_tro_hon_ga_rès

[de austro- i hongarès]

adj 1 Relatiu o pertanyent a Àustria i a Hongria en comú.

2 esp Relatiu o pertanyent a la Monarquia Austrohongaresa o als seus habitants.

->austromarxisme

austromarxisme

Part. sil.: aus_tro_mar_xis_me

[de austro- i marxisme]

m POLÍT i ECON Corrent doctrinal centrat a Viena, vigent tot el primer terç del segle XX, sorgit en el si del partit socialdemòcrata austríac.

->austromediterrani

austromediterrani -ània

Part. sil.: aus_tro_me_di_ter_ra_ni

[de austro- i mediterrani]

adj 1 Dit de la regió austral de la Mediterrània.

2 província austromediterrània GEOBOT Província meridional de la regió mediterrània, corresponent al domini de les màquies i dels espinars.

->austromelanesi

austromelanesi -èsia

Part. sil.: aus_tro_me_la_ne_si

[de austro- i melanesi]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’austromelanesi.

2 m LING Grup de llengües parlades a Nova Caledònia que se separen de la resta de les llengües melanèsies per trets pertanyents a un substrat antic.

->austronèsic

■austronèsic -a

Part. sil.: aus_tro_nè_sic

[de austro- i el gr. nẽsos ‘illa’]

LING 1 adj Relatiu o pertanyent a l’austronèsic.

2 m Família de llengües, també anomenades malaiopolinèsies, originària de la península indostànica i àmpliament difosa a l’àrea del Pacífic, que comprèn més de 300 llengües dividides en dos grups: l’indonesi i l’oceànic.

->aut-

■aut-

Forma prefixada del mot grec autós ‘mateix’, usada per a significar ‘propi’, ‘per ell mateix’. Ex.: autarquia.

->autarquia

■autarquia

Part. sil.: au_tar_qui_a

[del gr. autárkeia (autarkía) ‘autosuficiència, moderació’, comp. de autós ‘un mateix’ i árkios ‘suficient’ o bé arkhḗ ‘autoritat, comanament’]

f 1 Estat o qualitat de l’ens que es basta a ell mateix.

2 ECON Situació teòrica d’economia autosuficient respecte a l’exterior.

3 FILOS Estat de l’home que es basta per ell mateix, que constituí la base de la filosofia dels cínics i més tard dels estoics.

4 POLÍT Qualitat de l’organització política autosuficient.

->autàrquic

■autàrquic -a

Part. sil.: au_tàr_quic

[de autarquia]

adj 1 Relatiu o pertanyent a l’autarquia.

2 Autosuficient.

->aute

■aute

Part. sil.: au_te

[del cast. auto ‘acte’]

m DR PROC 1 En el dret processal andorrà, interlocutòria.

2 pl En el dret processal andorrà, expedient, actuacions judicials en procediments civils.

->autèntic

■autèntic -a

Part. sil.: au_tèn_tic

[del ll. authenticus, -a, -um, íd., i aquest del gr. authentikós ‘que té autoritat’, der. de authéntēs ‘que obra per si mateix, amo absolut’; 1a FONT: s. XIII]

1 1 adj Dit d’aquella cosa la certitud de la qual és garantida pels seus caràcters, per les circumstàncies que hi concorren, per un acte oficial, per una formalitat legal. Text autèntic.

2 adj Digne de fe. No fou reconeguda com a autèntica la seva declaració.

3 adj No fals ni falsificat. Un quadre autèntic. Perles autèntiques.

4 m DIPL Document atorgat per la persona que hi és expressada i en la data consignada o bé còpia autèntica d’un document original.

5 autèntica de relíquies LITÚRG Tira o full de pergamí o de paper on consta la identitat veritable o suposada de les relíquies.

2 adj MÚS 1 Dit de la nota que té una relació immediata amb la tònica.

2 En cant gregorià i bizantí, dit dels modes que comencen el seu àmbit o escala amb la nota tònica o final (per oposició a mode plagal).

->autenticació

■autenticació

Part. sil.: au_ten_ti_ca_ci_ó

[de autenticar]

f 1 1 Acció d’autenticar;

2 l’efecte.

2 Confirmació.

->autènticament

■autènticament

Part. sil.: au_tèn_ti_ca_ment

[de autèntic]

adv D’una manera autèntica.

->autenticar

■autenticar

Part. sil.: au_ten_ti_car

[de autèntic; 1a FONT: s. XIII, CTort.]

v tr 1 Donar autenticitat, autoritat, amb proves, amb atestacions, amb formalitats requerides per la llei, etc. Res de bones paraules : serà el notari qui autenticarà el contracte entre pare i fill.

2 Provar l’autenticitat (d’una cosa). La seva signatura autenticava el document.

3 DR Legalitzar un acte jurídic un funcionari o una persona legalment autoritzada per tal que tingui plens efectes jurídics.

4 esp DR Donar fe de l’autenticitat d’un document o d’una signatura per mitjà de la intervenció d’un notari.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: autenticar

GERUNDI: autenticant

PARTICIPI: autenticat, autenticada, autenticats, autenticades

INDICATIU PRESENT: autentico, autentiques, autentica, autentiquem, autentiqueu, autentiquen

INDICATIU IMPERFET: autenticava, autenticaves, autenticava, autenticàvem, autenticàveu, autenticaven

INDICATIU PASSAT: autentiquí, autenticares, autenticà, autenticàrem, autenticàreu, autenticaren

INDICATIU FUTUR: autenticaré, autenticaràs, autenticarà, autenticarem, autenticareu, autenticaran

INDICATIU CONDICIONAL: autenticaria, autenticaries, autenticaria, autenticaríem, autenticaríeu, autenticarien

SUBJUNTIU PRESENT: autentiqui, autentiquis, autentiqui, autentiquem, autentiqueu, autentiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: autentiqués, autentiquessis, autentiqués, autentiquéssim, autentiquéssiu, autentiquessin

IMPERATIU: autentica, autentiqui, autentiquem, autentiqueu, autentiquin

->autenticitat

■autenticitat

Part. sil.: au_ten_ti_ci_tat

[de autèntic; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Qualitat d’autèntic.

2 FILOS Terme aplicat per alguns filòsofs a l’existència humana per a designar el caràcter de l’home quan esdevé allò que és veritablement i radicalment.

->autentificació

autentificació

Part. sil.: au_ten_ti_fi_ca_ci_ó

[de autentificar]

f Autenticació.

->autentificar

■autentificar

Part. sil.: au_ten_ti_fi_car

[de autènt(ic) i -ificar]

v tr Autenticar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: autentificar

GERUNDI: autentificant

PARTICIPI: autentificat, autentificada, autentificats, autentificades

INDICATIU PRESENT: autentifico, autentifiques, autentifica, autentifiquem, autentifiqueu, autentifiquen

INDICATIU IMPERFET: autentificava, autentificaves, autentificava, autentificàvem, autentificàveu, autentificaven

INDICATIU PASSAT: autentifiquí, autentificares, autentificà, autentificàrem, autentificàreu, autentificaren

INDICATIU FUTUR: autentificaré, autentificaràs, autentificarà, autentificarem, autentificareu, autentificaran

INDICATIU CONDICIONAL: autentificaria, autentificaries, autentificaria, autentificaríem, autentificaríeu, autentificarien

SUBJUNTIU PRESENT: autentifiqui, autentifiquis, autentifiqui, autentifiquem, autentifiqueu, autentifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: autentifiqués, autentifiquessis, autentifiqués, autentifiquéssim, autentifiquéssiu, autentifiquessin

IMPERATIU: autentifica, autentifiqui, autentifiquem, autentifiqueu, autentifiquin

->autigènic

autigènic -a

Part. sil.: au_ti_gè_nic

[del gr. aũthi ‘aquí, allà mateix’ i -gènic]

adj i m i f PEDOL Dit del sòl format en el mateix lloc on es troba.

->autisme

■autisme

Part. sil.: au_tis_me

[de l’al. Autismus, íd., del gr. autós ‘un mateix’, potser a través del fr. autisme]

m PSIQ 1 Polarització de tot el psiquisme de l’individu cap al seu interior, amb pèrdua de contacte amb el món circumdant.

2 autisme infantil Trastorn psicòtic precoç, propi de la primera infantesa, caracteritzat pel retraïment afectiu, polarització de la vida psíquica envers el món interior, ruptura de contacte amb la realitat i desinterès generalitzat cap al món exterior.