->dissipador

■dissipador -a

[del ll. dissipator, -ōris, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adj i m i f Que dissipa. Té un fill dissipador.

->dissipant

■dissipant

[de dissipar]

adj Que dissipa.

->dissipar

■dissipar

[del ll. dissipare, íd.; 1a FONT: s. XIII]

v 1 1 tr Fer desaparèixer (alguna cosa) evaporant-ne les parts que la integren o espargint-les. El sol ha dissipat la nuvolada. El vent dissiparà la boira.

2 tr p ext El sol ha dissipat les tenebres.

3 tr p ext Impedir que esclati una tempestat. El ponent dissipà el temporal.

4 tr fig Fer desaparèixer un dubte, un temor, una il·lusió, etc.

5 pron La columna de fum es dissipà ràpidament. Les seves sospites ja s’han dissipat.

2 tr ant 1 Derrotar, posar en confusió, esvair.

2 Destruir, arruïnar.

3 tr 1 Gastar-se els béns en despeses boges, desmesurades. És tan malgastador, que dissiparà l’herència en quatre dies.

2 p ext Esgotar, gastar completament. Dissipar, algú, la salut, les forces.

3 abs Diuen que la til·la dissipa.

4 fig Perdre el temps, desaprofitar-lo, vivint d’una manera sense sentit, desordenada, etc. Ha dissipat la seva joventut en frivolitats, i ara se’n penedeix.

4 1 tr Portar a la dissipació, al llibertinatge. Les males companyies l’han dissipat.

2 pron Lliurar-se a la dissipació, al llibertinatge.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissipar

GERUNDI: dissipant

PARTICIPI: dissipat, dissipada, dissipats, dissipades

INDICATIU PRESENT: dissipo, dissipes, dissipa, dissipem, dissipeu, dissipen

INDICATIU IMPERFET: dissipava, dissipaves, dissipava, dissipàvem, dissipàveu, dissipaven

INDICATIU PASSAT: dissipí, dissipares, dissipà, dissipàrem, dissipàreu, dissiparen

INDICATIU FUTUR: dissiparé, dissiparàs, dissiparà, dissiparem, dissipareu, dissiparan

INDICATIU CONDICIONAL: dissiparia, dissiparies, dissiparia, dissiparíem, dissiparíeu, dissiparien

SUBJUNTIU PRESENT: dissipi, dissipis, dissipi, dissipem, dissipeu, dissipin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissipés, dissipessis, dissipés, dissipéssim, dissipéssiu, dissipessin

IMPERATIU: dissipa, dissipi, dissipem, dissipeu, dissipin

->dissipat

■dissipat -ada

[de dissipar]

1 adj i m i f Lliurat a la dissipació, al llibertinatge.

2 adj De dissipació, de llibertinatge. Una vida dissipada.

->dissipatiu

■dissipatiu -iva

Part. sil.: dis_si_pa_tiu

adj FÍS 1 Dit d’un fenomen en el decurs del qual hi ha dissipació d’energia.

2 Dit del sistema en què es produeix una dissipació d’energia. Estructura dissipativa.

->dissociabilitat

■dissociabilitat

Part. sil.: dis_so_ci_a_bi_li_tat

[de dissociable]

f Qualitat de dissociable.

->dissociable

■dissociable

Part. sil.: dis_so_ci_a_ble

[del ll. dissociabĭlis, íd.]

adj Que es pot dissociar.

->dissociació

■dissociació

Part. sil.: dis_so_ci_a_ci_ó

[del ll. dissociatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de dissociar o de dissociar-se;

2 l’efecte.

2 PSIQ Ruptura de la unitat psíquica de la personalitat, perceptible mitjançant l’observació de moviments o expressions contraris al context intel·lectual o emocional que els envolta.

3 QUÍM Reacció per la qual un compost químic es transforma en dues o més substàncies més simples, elementals o no. Dissociació tèrmica dels enllaços d’una molècula.

4 dissociació albuminocitològica PAT Augment de la quantitat d’albúmina en el líquid cefaloraquidi, amb una xifra normal o molt poc augmentada del nombre de cèl·lules.

->dissociar

■dissociar

Part. sil.: dis_so_ci_ar

[del ll. dissociare, íd.; 1a FONT: 1839, DLab.]

v 1 tr Separar allò que era unit per associació. Dissociar les molècules d’una substància. La mort dissocia els elements de què es compon l’organisme.

2 pron Dissociar-se les molècules.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissociar

GERUNDI: dissociant

PARTICIPI: dissociat, dissociada, dissociats, dissociades

INDICATIU PRESENT: dissocio, dissocies, dissocia, dissociem, dissocieu, dissocien

INDICATIU IMPERFET: dissociava, dissociaves, dissociava, dissociàvem, dissociàveu, dissociaven

INDICATIU PASSAT: dissocií, dissociares, dissocià, dissociàrem, dissociàreu, dissociaren

INDICATIU FUTUR: dissociaré, dissociaràs, dissociarà, dissociarem, dissociareu, dissociaran

INDICATIU CONDICIONAL: dissociaria, dissociaries, dissociaria, dissociaríem, dissociaríeu, dissociarien

SUBJUNTIU PRESENT: dissociï, dissociïs, dissociï, dissociem, dissocieu, dissociïn

SUBJUNTIU IMPERFET: dissociés, dissociessis, dissociés, dissociéssim, dissociéssiu, dissociessin

IMPERATIU: dissocia, dissociï, dissociem, dissocieu, dissociïn

->dissociatiu

■dissociatiu -iva

Part. sil.: dis_so_ci_a_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. dissociatus, -a, -um, participi de dissociare ‘separar’]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la dissociació.

2 Que dissocia.

->dissoldre

■dissoldre

[del ll. dissolvĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Desfer, en un cos, el lligam o la cohesió que en manté unides les parts integrants.

2 pron El sucre es dissol en l’aigua.

3 tr DR Desfer el lligam jurídic existent entre persones o coses.

4 tr esp QUÍM Efectuar una dissolució.

2 p ext 1 tr Anul·lar, desfer. Dissoldre un matrimoni, una societat, un orde religiós.

2 tr Desfer una reunió de persones. Dissoldre una manifestació.

3 pron Dissoldre’s l’assemblea, la societat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissoldre

GERUNDI: dissolent

PARTICIPI: dissolt, dissolta, dissolts, dissoltes

INDICATIU PRESENT: dissolc, dissols, dissol, dissolem, dissoleu, dissolen

INDICATIU IMPERFET: dissolia, dissolies, dissolia, dissolíem, dissolíeu, dissolien

INDICATIU PASSAT: dissolguí, dissolgueres, dissolgué, dissolguérem, dissolguéreu, dissolgueren

INDICATIU FUTUR: dissoldré, dissoldràs, dissoldrà, dissoldrem, dissoldreu, dissoldran

INDICATIU CONDICIONAL: dissoldria, dissoldries, dissoldria, dissoldríem, dissoldríeu, dissoldrien

SUBJUNTIU PRESENT: dissolgui, dissolguis, dissolgui, dissolguem, dissolgueu, dissolguin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissolgués, dissolguessis, dissolgués, dissolguéssim, dissolguéssiu, dissolguessin

IMPERATIU: dissol, dissolgui, dissolguem, dissoleu, dissolguin

->dissolubilitat

■dissolubilitat

[de dissoluble]

f Propietat de dissoluble.

->dissoluble

■dissoluble

[del ll. dissolubĭlis, íd.]

adj 1 Que pot ésser dissolt.

2 QUÍM Soluble.

->dissolució

■dissolució

Part. sil.: dis_so_lu_ci_ó

[del ll. dissolutio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]

f 1 1 Acció de dissoldre o de dissoldre’s. La dissolució d’un matrimoni.

2 solució 4 2.

3 esp QUÍM Procés pel qual una substància (el solut) es dispersa en una altra substància (el dissolvent) i dóna un sistema homogeni anomenat solució.

2 Relaxació en els costums. Viure en la dissolució.

->dissolut

■dissolut -a

[del ll. dissolūtus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]

1 adj i m i f De costums relaxats, llicenciós, lliurat als vicis.

2 adj p ext Propi d’una persona dissoluta.

->dissolutament

■dissolutament

[de dissolut; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

adv D’una manera dissoluta.

->dissolutiu

■dissolutiu -iva

Part. sil.: dis_so_lu_tiu

[del ll. dissolutivus, -a, -um, íd.]

adj Relatiu o pertanyent a la dissolució.

->dissolvent

■dissolvent

[del ll. dissolvens, -ntis, participi pres. de dissolvĕre ‘dissoldre’; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj Que dissol.

2 m QUÍM Component d’una solució en el qual hi ha dispers el solut.

->dissonància

■dissonància

Part. sil.: dis_so_nàn_ci_a

[del ll. dissonantia, íd.]

f 1 1 Combinació de sons dissonants o discordants.

2 MÚS Manca de consonància entre dos o més sons successius o simultanis.

2 fig 1 Manca d’harmonia, desacord, disconformitat, entre dues o més persones o coses.

2 dissonància cognitiva PSIC i SOCIOL Estat de tensió produït en un individu quan dos elements cognitius són incompatibles entre ells.

->dissonant

■dissonant

[del ll. dissonans, -ntis, participi pres. del ll. dissonare ‘dissonar’]

adj 1 1 Que dissona; discordant. Veus dissonants.

2 MÚS Dit de l’acord o de l’interval mancats de consonància.

2 fig Que discrepa d’allò amb què hauria d’ésser conforme, que no hi té proporció. Colors dissonants.

->dissonar

■dissonar

[del ll. dissonare, íd.]

v intr 1 Formar, dos o més sons, una combinació inharmoniosa, poc agradable a l’orella.

2 fig Mancar de conformitat o de correspondència dues o més coses; discrepar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissonar

GERUNDI: dissonant

PARTICIPI: dissonat, dissonada, dissonats, dissonades

INDICATIU PRESENT: dissono, dissones, dissona, dissonem, dissoneu, dissonen

INDICATIU IMPERFET: dissonava, dissonaves, dissonava, dissonàvem, dissonàveu, dissonaven

INDICATIU PASSAT: dissoní, dissonares, dissonà, dissonàrem, dissonàreu, dissonaren

INDICATIU FUTUR: dissonaré, dissonaràs, dissonarà, dissonarem, dissonareu, dissonaran

INDICATIU CONDICIONAL: dissonaria, dissonaries, dissonaria, dissonaríem, dissonaríeu, dissonarien

SUBJUNTIU PRESENT: dissoni, dissonis, dissoni, dissonem, dissoneu, dissonin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissonés, dissonessis, dissonés, dissonéssim, dissonéssiu, dissonessin

IMPERATIU: dissona, dissoni, dissonem, dissoneu, dissonin

->dissort

■dissort

[de sort¹; 1a FONT: c. 1830]

f Desgràcia.

->dissortadament

■dissortadament

[de dissortat]

adv Desgraciadament.

->dissortat

■dissortat -ada

[de dissort; 1a FONT: 1911]

adj Desgraciat.

->dissuadir

■dissuadir

Part. sil.: dis_su_a_dir

[del ll. dissuadēre, íd., der. de suadēre ‘fer agradable; convèncer’, de la mateixa arrel de suavis, que dóna tambè en cat. ant. suadir, amb els der. suasió, suasiu, suador; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

v tr Induir a desistir d’un propòsit, persuadir de no fer alguna cosa. Ell volia anar-hi de totes passades, però jo l’en vaig dissuadir.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dissuadir

GERUNDI: dissuadint

PARTICIPI: dissuadit, dissuadida, dissuadits, dissuadides

INDICATIU PRESENT: dissuadeixo, dissuadeixes, dissuadeix, dissuadim, dissuadiu, dissuadeixen

INDICATIU IMPERFET: dissuadia, dissuadies, dissuadia, dissuadíem, dissuadíeu, dissuadien

INDICATIU PASSAT: dissuadí, dissuadires, dissuadí, dissuadírem, dissuadíreu, dissuadiren

INDICATIU FUTUR: dissuadiré, dissuadiràs, dissuadirà, dissuadirem, dissuadireu, dissuadiran

INDICATIU CONDICIONAL: dissuadiria, dissuadiries, dissuadiria, dissuadiríem, dissuadiríeu, dissuadirien

SUBJUNTIU PRESENT: dissuadeixi, dissuadeixis, dissuadeixi, dissuadim, dissuadiu, dissuadeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: dissuadís, dissuadissis, dissuadís, dissuadíssim, dissuadíssiu, dissuadissin

IMPERATIU: dissuadeix, dissuadeixi, dissuadim, dissuadiu, dissuadeixin

->dissuasió

■dissuasió

Part. sil.: dis_su_a_si_ó

[del ll. dissuassio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de dissuadir;

2 l’efecte.

2 POLÍT Estratègia política internacional fonamentada en la construcció i acumulació d’armament per tal de descoratjar els adversaris en potència de prendre la iniciativa d’una agressió armada.

->dissuasiu

■dissuasiu -iva

Part. sil.: dis_su_a_siu

[formació culta analògica sobre la base del ll. dissuasus, -a, -um, participi de dissuadēre ‘dissuadir’]

adj 1 Relatiu o pertanyent a la dissuasió.

2 Que dissuadeix o tendeix a dissuadir.

->distal

■distal

adj BOT i ANAT ANIM Allunyat de la base.

->distància

■distància

Part. sil.: dis_tàn_ci_a

[del ll. distantia, íd.; 1a FONT: 1575, DPou.]

f 1 1 Interval de lloc o de temps que hi ha entre dues coses. La distància de Sils a Riudarenes és d’uns tres quilòmetres. A quina distància som de la mar? A tants de segles de distància és molt difícil d’entendre-ho bé.

2 ESPORT Longitud d’una cursa.

3 ESPORT En la boxa, espai entre els combatents, que és determinant de la tècnica emprada tant en defensa com en atac.

4 a distància Lluny o de lluny estant. Has de mirar els quadres a distància.

5 tenir (o mantenir) a distància Impedir d’acostar-se.

6 tenir (o mantenir) a distància fig No permetre, algú, a algú altre que s’hi familiaritzi.

2 fig Allunyament afectiu, ideològic, etc. La distància cada cop més gran que hi ha entre nosaltres és deguda al teu silenci.

3 fig 1 Diferència de rang, valor, etc., entre persones o coses. D’ell al seu germà hi ha una gran distància.

2 SOCIOL Separació que hom manté, especialment amb el comportament, amb relació a una persona, un grup o un estrat social en consideració de la diferència de grau o condició social existent.

3 SOCIOL Disparitat de condició social, de grau, de funció.

4 guardar (o mantenir) les distàncies Evitar la familiaritat o el contacte excessiu amb algú altre, especialment amb una persona de rang diferent.

4 ASTR 1 distància aparent (de dos astres) Angle determinat per les dues visuals que passen pel punt d’observació i cadascun dels astres considerats.

2 distància polar (d’un astre) Distància angular entre el pol (boreal o austral) de l’esfera celeste i un astre, mesurada sobre el cercle horari d’aquest.

3 distància zenital (d’un astre) Angle determinat per la visual que passa pel punt d’observació i per l’astre considerat i la vertical del lloc d’observació.

->distanciació

■distanciació

Part. sil.: dis_tan_ci_a_ci_ó

[de distanciar]

f 1 Acció de distanciar o de distanciar-se;

2 l’efecte.

->distanciament

■distanciament

Part. sil.: dis_tan_ci_a_ment

[de distanciar]

m Distanciació.

->distanciar

■distanciar

Part. sil.: dis_tan_ci_ar

[de distància]

v 1 1 tr Allunyar, posar a distància.

2 pron Al capdavall ha pogut distanciar-se dels altres corredors.

2 fig 1 tr Allunyar afectivament, ideològicament, etc.

2 pron Darrerament s’ha distanciat del partit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distanciar

GERUNDI: distanciant

PARTICIPI: distanciat, distanciada, distanciats, distanciades

INDICATIU PRESENT: distancio, distancies, distancia, distanciem, distancieu, distancien

INDICATIU IMPERFET: distanciava, distanciaves, distanciava, distanciàvem, distanciàveu, distanciaven

INDICATIU PASSAT: distancií, distanciares, distancià, distanciàrem, distanciàreu, distanciaren

INDICATIU FUTUR: distanciaré, distanciaràs, distanciarà, distanciarem, distanciareu, distanciaran

INDICATIU CONDICIONAL: distanciaria, distanciaries, distanciaria, distanciaríem, distanciaríeu, distanciarien

SUBJUNTIU PRESENT: distanciï, distanciïs, distanciï, distanciem, distancieu, distanciïn

SUBJUNTIU IMPERFET: distanciés, distanciessis, distanciés, distanciéssim, distanciéssiu, distanciessin

IMPERATIU: distancia, distanciï, distanciem, distancieu, distanciïn

->distanciòmetre

distanciòmetre

Part. sil.: dis_tan_ci_ò_me_tre

m TOPOG Instrument de mesura electrònica de les distàncies.

->distant

■distant

[del ll. distans, -ntis, participi pres. del ll. distare ‘estar allunyat’]

adj 1 Que dista més o menys. És gaire distant, aquest poble? Són molt distants d’edat.

2 Fred, reservat. Una actitud distant.

->distar

■distar

[del ll. distare ‘estar allunyat’; 1a FONT: c. 1460]

v intr Ésser o estar més o menys lluny. Olot dista poc del Rosselló. La genialitat no dista gaire de la bogeria. Disto molt de creure-ho.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distar

GERUNDI: distant

PARTICIPI: distat, distada, distats, distades

INDICATIU PRESENT: disto, distes, dista, distem, disteu, disten

INDICATIU IMPERFET: distava, distaves, distava, distàvem, distàveu, distaven

INDICATIU PASSAT: distí, distares, distà, distàrem, distàreu, distaren

INDICATIU FUTUR: distaré, distaràs, distarà, distarem, distareu, distaran

INDICATIU CONDICIONAL: distaria, distaries, distaria, distaríem, distaríeu, distarien

SUBJUNTIU PRESENT: disti, distis, disti, distem, disteu, distin

SUBJUNTIU IMPERFET: distés, distessis, distés, distéssim, distéssiu, distessin

IMPERATIU: dista, disti, distem, disteu, distin

->disteleologia

disteleologia

Part. sil.: dis_te_le_o_lo_gi_a

f BIOL 1 Teoria naturalista segons la qual l’evolució biològica no segueix cap pla preestablert ni tendeix cap a un fi determinat.

2 Terme emprat per a designar els fenòmens de les variacions que tenen lloc en els organismes i que no són útils per a l’espècie.

->distena

■distena

f MINERAL Silicat d’alumini, Al₂SiO₅, mineral que cristal·litza en el sistema triclínic.

->distendre

■distendre

[del ll. distendĕre, íd., der. de tendĕre ‘estendre’]

v 1 1 tr Augmentar l’extensió d’un cos elàstic per una tensió que separa, sense ruptura, les parts que el componen. Distendre la pell, un lligament, una articulació.

2 pron L’estómac es distén per un excés d’aliments.

2 tr Relaxar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distendre

GERUNDI: distenent

PARTICIPI: distès, distesa, distesos, disteses

INDICATIU PRESENT: distenc, distens, distén, distenem, disteneu, distenen

INDICATIU IMPERFET: distenia, distenies, distenia, disteníem, disteníeu, distenien

INDICATIU PASSAT: distenguí, distengueres, distengué, distenguérem, distenguéreu, distengueren

INDICATIU FUTUR: distendré, distendràs, distendrà, distendrem, distendreu, distendran

INDICATIU CONDICIONAL: distendria, distendries, distendria, distendríem, distendríeu, distendrien

SUBJUNTIU PRESENT: distengui, distenguis, distengui, distenguem, distengueu, distenguin

SUBJUNTIU IMPERFET: distengués, distenguessis, distengués, distenguéssim, distenguéssiu, distenguessin

IMPERATIU: distén, distengui, distenguem, disteneu, distenguin

->distensió

■distensió

Part. sil.: dis_ten_si_ó

[del ll. distentio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f 1 1 Acció de distendre o de distendre’s;

2 l’efecte. La distensió de la pell, d’una articulació. Una distensió d’estómac.

2 Relaxament, especialment d’una situació política.

3 FON Tercera fase de l’emissió fònica dels fonemes en què els òrgans articulatoris tendeixen al repòs relatiu, si segueix pausa, o a la posició típica de la primera fase intensiva del fonema següent, amb la qual té molt sovint trets comuns d’ordre articulatori i acústic.

4 distensió tectònica GEOL Fase de descans de les forces tectòniques en el procés orogènic.

->distenta

■distenta

f PAT catarro 2.

->dístic

■dístic -a

[del ll. distĭchus, -a, -um, i aquest, del gr. dístikhos ‘de dos rengles’, der. de stíkhos ‘rengle; ratlla de vers o prosa’; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj Disposat en dos rengles verticals oposats, dit especialment de les fulles i altres òrgans vegetals.

2 m RET Estrofa de dos versos procedent de la poesia clàssica.

->distímia

■distímia

Part. sil.: dis_tí_mi_a

[de dis-¹ i -tímia]

f PSIC Alteració brusca de l’estat d’ànim, en sentit d’exaltació, depressió, etc., que sol produir tristesa, abatiment i prostració.

->distinció

■distinció

Part. sil.: dis_tin_ci_ó

[del ll. distinctio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Acció de distingir o de distingir-se;

2 l’efecte. La distinció del bé i del mal. La distinció dels fonemes en vocals i consonants. Tots sense distinció.

3 fer distinció (o distincions) Fer diferències.

2 Qualitat de distingit. La distinció de les seves maneres.

3 Prerrogativa, honor, etc., concedit a algú per recompensar el mèrit. Acordar, atorgar, donar, una distinció. Una distinció merescuda.

4 FILOS Diferència entre dos o més éssers, realitats o dimensions del real en virtut de la qual una cosa no és l’altra o bé hom no considera que ho sigui. Distinció real. Distinció de raó.

->distingible

■distingible

[de distingir; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj Susceptible d’ésser distingit.

->distingir

■distingir

[del ll. distinguĕre, íd., der. d’un primitiu stinguĕre ‘apagar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Fer que una persona o una cosa es diferenciï d’una altra o d’unes altres, que no s’hi confongui. Aquestes ovelles, les distingirem de les altres fent-los una marca a l’esquena. La raó distingeix l’home de les bèsties.

2 pron Aquestes dues espècies es distingeixen principalment pel color.

2 1 tr Elevar per damunt del comú. El talent que el distingeix.

2 tr Fer particular estimació d’una persona amb prelació a unes altres, donar-li preferència. El príncep el distingia molt. Li agraeixo la invitació amb què m’ha distingit.

3 pron Distingir-se pel seu talent, per les seves virtuts. El seu estil es distingeix per l’elegància.

3 tr 1 Reconèixer (una persona o cosa) entre altres o d’una altra per algun senyal o alguna característica. No distingeix la tela del cotó.

2 Considerar com a distint. Segons ell, cal distingir la asimetria de la dissimetria.

3 Separar en classes o categories atenent a unes determinades propietats o característiques. Distingir els fonemes d’una llengua en vocals i consonants. Distingir els colors en freds i càlids.

4 tr Percebre clarament. Distingir una llum a distància.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distingir

GERUNDI: distingint

PARTICIPI: distingit, distingida, distingits, distingides

INDICATIU PRESENT: distingeixo, distingeixes, distingeix, distingim, distingiu, distingeixen

INDICATIU IMPERFET: distingia, distingies, distingia, distingíem, distingíeu, distingien

INDICATIU PASSAT: distingí, distingires, distingí, distingírem, distingíreu, distingiren

INDICATIU FUTUR: distingiré, distingiràs, distingirà, distingirem, distingireu, distingiran

INDICATIU CONDICIONAL: distingiria, distingiries, distingiria, distingiríem, distingiríeu, distingirien

SUBJUNTIU PRESENT: distingeixi, distingeixis, distingeixi, distingim, distingiu, distingeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: distingís, distingissis, distingís, distingíssim, distingíssiu, distingissin

IMPERATIU: distingeix, distingeixi, distingim, distingiu, distingeixin

->distingit

■distingit -ida

[de distingir]

adj 1 Que excel·leix pel seu rang o els seus mèrits, per la seva elegància, les maneres, el llenguatge, etc., refinats. Un personatge distingit. Els invitats eren tots persones distingides.

2 p ext Maneres distingides.

->distinguo

■distinguo

[del ll. distinguo ‘jo distingeixo’]

m LÒG Acció d’enunciar una distinció en una argumentació.

->distint

■distint -a

[del ll. distinctus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 Que es distingeix d’una altra cosa o d’altri; diferent. Són dos colors ben distints.

2 Que no és el mateix. Són obres d’autors distints. Són dos mots d’origen distint.

2 Que hom percep clarament. Un so clar i distint.

->distintament

■distintament

[de distint]

adv D’una manera distinta.

->distintiu

■distintiu -iva

Part. sil.: dis_tin_tiu

[del b. ll. distinctivus, -a, -um, íd.]

1 adj Que serveix per a distingir, que marca o expressa distinció. El caràcter distintiu d’una espècie. Les paraules d’accent distintiu.

2 m La corona és un distintiu reial.

3 m FON Tret articulatori o acústic que, en la realització de fonemes, és susceptible d’exercir valors discrets diferencials respecte a unes altres realitzacions.

4 m MAR Bandera especial que hom hissa en un vaixell per indicar la presència d’una persona a qui corresponen determinades honors.

5 distintiu de classe MAR Senyal que hom assigna a l’embarcació de regates que pertany a una classe internacional.

->distòcia

■distòcia

Part. sil.: dis_tò_ci_a

f OBST Part dolorós, difícil, lent i perillós per al fetus.

->distòcic

■distòcic -a

adj OBST Relatiu o pertanyent a la distòcia.

->distoma

■distoma

m ZOOL Nom donat a dos cucs trematodes de l’ordre dels digenis: el distoma hepàtic (Fasciola hepatica) i el distoma lanceolat (Dicrocoelium lanceolatum); en estat adult parasiten els conductes biliars de l’ovella i ocasionalment de l’home.

->distomatós

■distomatós -osa

[de di-¹ i el gr. stóma, -atos ‘boca’]

adj Que té dues boques.

->distomatosi

■distomatosi

f PAT Malaltia produïda per distomes. Distomatosi hepàtica.

->distòmids

distòmids

m pl ZOOL Digenis.

->distonia

distonia

Part. sil.: dis_to_ni_a

[de dis-¹ i -tonia]

f MED i PAT Alteració de la tonicitat d’un teixit o d’un òrgan. Distonia neurovegetativa.

->distòpia

■distòpia

Part. sil.: dis_tò_pi_a

f PAT Situació anòmala d’un òrgan.

->distòrcer

■distòrcer

[de tòrcer]

v tr FÍS i TECNOL Distorsionar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distòrcer

GERUNDI: distorcent

PARTICIPI: distorçut, distorçuda, distorçuts, distorçudes

INDICATIU PRESENT: distorço, distorces, distorç, distorcem, distorceu, distorcen

INDICATIU IMPERFET: distorcia, distorcies, distorcia, distorcíem, distorcíeu, distorcien

INDICATIU PASSAT: distorcí, distorceres, distorcé, distorcérem, distorcéreu, distorceren

INDICATIU FUTUR: distorceré, distorceràs, distorcerà, distorcerem, distorcereu, distorceran

INDICATIU CONDICIONAL: distorceria, distorceries, distorceria, distorceríem, distorceríeu, distorcerien

SUBJUNTIU PRESENT: distorci, distorcis, distorci, distorcem, distorceu, distorcin

SUBJUNTIU IMPERFET: distorcés, distorcessis, distorcés, distorcéssim, distorcéssiu, distorcessin

IMPERATIU: distorç, distorci, distorcem, distorceu, distorcin

->distorsió

■distorsió

Part. sil.: dis_tor_si_ó

[del ll. distorsio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Deformació produïda per una torsió. Distorsió de la cara.

2 PAT Esquinç.

2 fig La distorsió de la realitat.

3 FÍS i TECNOL Deformació d’una imatge, del so, d’una vibració, d’un senyal elèctric, etc., a causa de les imperfeccions de l’aparell reproductor o amplificador, o bé en una transmissió. Distorsió d’amplitud. Distorsió harmònica. Distorsió de fase.

->distorsiòmetre

distorsiòmetre

Part. sil.: dis_tor_si_ò_me_tre

[de distorsió i -metre]

m METROL i FÍS Aparell per a mesurar la distorsió.

->distorsionar

■distorsionar

Part. sil.: dis_tor_si_o_nar

[de distorsió]

v tr 1 FÍS i TECNOL Un aparell, un sistema, un element, etc., produir distorsió.

2 fig Han distorsionat les meves paraules.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distorsionar

GERUNDI: distorsionant

PARTICIPI: distorsionat, distorsionada, distorsionats, distorsionades

INDICATIU PRESENT: distorsiono, distorsiones, distorsiona, distorsionem, distorsioneu, distorsionen

INDICATIU IMPERFET: distorsionava, distorsionaves, distorsionava, distorsionàvem, distorsionàveu, distorsionaven

INDICATIU PASSAT: distorsioní, distorsionares, distorsionà, distorsionàrem, distorsionàreu, distorsionaren

INDICATIU FUTUR: distorsionaré, distorsionaràs, distorsionarà, distorsionarem, distorsionareu, distorsionaran

INDICATIU CONDICIONAL: distorsionaria, distorsionaries, distorsionaria, distorsionaríem, distorsionaríeu, distorsionarien

SUBJUNTIU PRESENT: distorsioni, distorsionis, distorsioni, distorsionem, distorsioneu, distorsionin

SUBJUNTIU IMPERFET: distorsionés, distorsionessis, distorsionés, distorsionéssim, distorsionéssiu, distorsionessin

IMPERATIU: distorsiona, distorsioni, distorsionem, distorsioneu, distorsionin

->distr.

distr.

abrev GEOG POL districte 1.

->distracció

■distracció

Part. sil.: dis_trac_ci_ó

[del ll. distractio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció de distreure o de distreure’s;

2 l’efecte. Tenir una distracció. Ha estat una distracció.

2 Allò que distreu l’atenció. Tenir necessitat de distracció. És un poble on no hi ha distracció de cap mena.

->distraure

■distraure

Part. sil.: dis_trau_re

[del ll. distrahĕre, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v [p p distret -a] tr Distreure.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distraure

GERUNDI: distraient

PARTICIPI: distret, distreta, distrets, distretes

INDICATIU PRESENT: distrac, distraus, distrau, distraiem, distraieu, distrauen

INDICATIU IMPERFET: distreia, distreies, distreia, distrèiem, distrèieu, distreien

INDICATIU PASSAT: distraguí, distragueres, distragué, distraguérem, distraguéreu, distragueren

INDICATIU FUTUR: distrauré, distrauràs, distraurà, distraurem, distraureu, distrauran

INDICATIU CONDICIONAL: distrauria, distrauries, distrauria, distrauríem, distrauríeu, distraurien

SUBJUNTIU PRESENT: distragui, distraguis, distragui, distraguem, distragueu, distraguin

SUBJUNTIU IMPERFET: distragués, distraguessis, distragués, distraguéssim, distraguéssiu, distraguessin

IMPERATIU: distrau, distragui, distraguem, distraieu, distraguin

->distret

■distret -a

[de distreure]

adj 1 Mancat d’atenció al que fa, al que l’envolta. Sempre esteu distrets.

2 Que sol distreure’s, tenir distraccions. És un home molt distret: mai no es recorda de res.

3 Que distreu o diverteix. És un espectacle molt distret.

->distretament

■distretament

[de distret]

adv Amb distracció, d’una manera distreta.

->distreure

■distreure

Part. sil.: dis_treu_re

[del ll. distrahĕre, íd.]

[p p distret -a] v 1 tr 1 Apartar (una cosa) del lloc on era assignada o de l’ús a què era destinada. Ha distret una quantitat dels fons de beneficència.

2 p ext No distragueu forces en altres empreses.

2 1 tr Apartar l’atenció d’una persona d’allò a què s’aplica o hauria d’aplicar-se. No el distreguis parlant-li.

2 pron Quan li contava això, a cada moment es distreia escoltant els sorolls del carrer.

3 pron Oblidar-se. M’he distret de comprar-te la llibreta.

4 1 tr Retenir agradablement o tranquil·lament l’atenció d’algú.

2 abs El cinema distreu molt.

3 pron Vaig al teatre a distreure’m una estona.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distreure

GERUNDI: distraient

PARTICIPI: distret, distreta, distrets, distretes

INDICATIU PRESENT: distrec, distreus, distreu, distraiem, distraieu, distreuen

INDICATIU IMPERFET: distreia, distreies, distreia, distrèiem, distrèieu, distreien

INDICATIU PASSAT: distraguí, distragueres, distragué, distraguérem, distraguéreu, distragueren

INDICATIU FUTUR: distrauré, distrauràs, distraurà, distraurem, distraureu, distrauran

INDICATIU CONDICIONAL: distrauria, distrauries, distrauria, distrauríem, distrauríeu, distraurien

SUBJUNTIU PRESENT: distregui, distreguis, distregui, distraguem, distragueu, distreguin

SUBJUNTIU IMPERFET: distragués, distraguessis, distragués, distraguéssim, distraguéssiu, distraguessin

IMPERATIU: distreu, distregui, distraguem, distraieu, distreguin

->distribució

■distribució

Part. sil.: dis_tri_bu_ci_ó

[del ll. distributio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1653, DTo.]

f 1 1 Acció de distribuir o de distribuir-se;

2 l’efecte.

2 ECON Moment del procés productiu en què són distribuïts els productes.

3 ELECTROT Transmissió d’energia elèctrica fins a les instal·lacions que la utilitzen.

4 ESTAD Conjunt de dades o valors les freqüències dels quals són indicades per mitjà dels tants per cent en què es presenten o bé de forma absoluta, segons una escala predeterminada.

5 GRÀF Conjunt de motlles ja impresos que hom pot distribuir.

6 LING Conjunt dels contextos en què pot aparèixer una unitat lingüística.

7 MOT Mecanisme que assegura la successió adequada de cadascuna de les fases del cicle d’un motor tèrmic.

->distribucional

■distribucional

Part. sil.: dis_tri_bu_ci_o_nal

[de distribució]

adj LING Relatiu o pertanyent al distribucionalisme.

->distribucionalisme

■distribucionalisme

Part. sil.: dis_tri_bu_ci_o_na_lis_me

[de distribucional]

m LING Mètode de descripció lingüística estructural fonamentat en l’observació de la distribució de les unitats lingüístiques.

->distribuïble

■distribuïble

Part. sil.: dis_tri_bu_ï_ble

[de distribuir]

adj Que pot ésser distribuït.

->distribuïdor

■distribuïdor -a

Part. sil.: dis_tri_bu_ï_dor

[de distribuir; 1a FONT: 1653, DTo.]

1 adj i m i f Que distribueix.

2 m i f esp ECON Persona o empresa dedicada a distribuir productes. Distribuïdor cinematogràfic. Distribuïdora de llibres.

3 m 1 Aparell que proporciona automàticament un producte, generalment en introduir-hi l’import en monedes. Un distribuïdor de begudes.

2 PUBL Expositor que mostra i ofereix al consumidor un producte, fullets, etc.

4 m GRÀF 1 Mecanisme automàtic de les linotips format per una barra estriada i tres cilindres sense fi, que desprèn cada matriu en la canal corresponent del magatzem.

2 Roleu que bat la tinta en les màquines d’imprimir.

5 m TECNOL 1 Òrgan fix de les turbines que dóna la direcció adequada al fluid perquè arribi a les pales del rodet sense xoc.

2 Òrgan fix d’un circuit hidràulic o pneumàtic que permet d’obrir o tancar una o més vies de pas al fluid.

3 Òrgan emprat, en les màquines de vapor, per a establir la comunicació, alternativament, entre la caldera i una de les cares del pistó motor i entre l’altra cara d’aquest pistó i l’atmosfera o el condensador.

6 distribuïdor d’encesa MOT En els motors d’encesa per guspira, aparell destinat a deixar passar l’impuls de corrent cap a cada bugia segons l’ordre d’encesa preestablert i a intervals convenients.

->distribuir

■distribuir

Part. sil.: dis_tri_bu_ir

[del ll. distribuĕre, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 1 tr Dividir (una cosa) entre diferents persones donant-ne una part a cadascuna. Distribuir el menjar. Distribuir premis, recompenses, almoines. Distribuir la feina entre els obrers. Distribuir els papers d’una comèdia.

2 tr Dividir (una cosa) per diferents indrets posant-ne una part en cadascun. Distribuir les forces de l’exèrcit. Els conductes distribueixen l’aigua, el gas, a les cases.

3 tr Dividir (el temps, l’espai) donant a cada part la col·locació oportuna, la destinació convenient. Distribueix el seu temps: al matí fa tal cosa, i a la tarda, tal altra. Distribueix les habitacions de la casa. Un pis ben distribuït.

4 pron Escampar-se. Distribuir-se les espècies vegetals a la superfície de la terra. Distribuir-se un perfum per la sala.

5 tr GRÀF Desfer una composició, tornant lletres, llengots, quadrats, interlínies, espais, filets, etc., als respectius caixetins.

6 tr GRÀF En les màquines de compondre, repartir les matrius al magatzem en la respectiva canal.

7 tr GRÀF Batre (la tinta) en els roleus entintadors.

2 tr 1 Fer arribar (una cosa) a diferents destinataris o a diferents indrets. El mossèn distribuïa la comunió entre els feligresos. Distribuir un diari als subscriptors.

2 ECON Assignar béns i serveis destinats al consum final dins el procés productiu. Una empresa que distribueix en exclusiva una marca nova d’electrodomèstics. Distribuir llibres, discos.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: distribuir

GERUNDI: distribuint

PARTICIPI: distribuït, distribuïda, distribuïts, distribuïdes

INDICATIU PRESENT: distribueixo, distribueixes, distribueix, distribuïm, distribuïu, distribueixen

INDICATIU IMPERFET: distribuïa, distribuïes, distribuïa, distribuíem, distribuíeu, distribuïen

INDICATIU PASSAT: distribuí, distribuïres, distribuí, distribuírem, distribuíreu, distribuïren

INDICATIU FUTUR: distribuiré, distribuiràs, distribuirà, distribuirem, distribuireu, distribuiran

INDICATIU CONDICIONAL: distribuiria, distribuiries, distribuiria, distribuiríem, distribuiríeu, distribuirien

SUBJUNTIU PRESENT: distribueixi, distribueixis, distribueixi, distribuïm, distribuïu, distribueixin

SUBJUNTIU IMPERFET: distribuís, distribuïssis, distribuís, distribuíssim, distribuíssiu, distribuïssin

IMPERATIU: distribueix, distribueixi, distribuïm, distribuïu, distribueixin

->distributari

■distributari

m GEOMORF Braç de riu.

->distributiu

■distributiu -iva

Part. sil.: dis_tri_bu_tiu

[del ll. distributivus, -a, -um; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj 1 1 Que serveix per a distribuir.

2 esp DR Que serveix per a distribuir donant a cadascú la part que li pertoca. Justícia distributiva.

2 GRAM 1 adjectiu distributiu Adjectiu numeral quantitatiu que serveix per a assignar a diverses persones una quantitat idèntica.

2 oració distributiva Oració composta formada per dues o més proposicions que, relacionades per un nexe de coordinació, manifesten una distribució o alternativa de les significacions que hi són expressades.

3 LÒG Dit d’un terme general que hom empra per a designar ensems tots i cadascun dels individus de la seva extensió.

4 MAT Dit d’una operació que, efectuada amb el resultat d’una altra operació feta amb dos elements, dóna un resultat idèntic a aquell que hom obtindria si efectuava aquesta operació amb cadascun d’aquests dos elements i la segona operació amb els dos resultats parcials així obtinguts.

->distributivament

■distributivament

[de distributiu]

adv Afectant cadascuna de les parts d’un tot.

->distributivitat

distributivitat

f MAT Propietat d’ésser distributiu.

->districte

■districte

[del ll. districtus, -us, íd.]

m 1 GEOG POL 1 [abrev distr.] Cadascuna de les demarcacions en què és dividida una contrada, una població, un estat, amb finalitats administratives.

2 districte federal Divisió administrativa de primer ordre en el territori de la qual hi ha la capital d’un estat federal.

2 BIOGEOG Unitat fitogeogràfica immediatament inferior a la província.

->distròfia

■distròfia

Part. sil.: dis_trò_fi_a

[de dis-¹ i -tròfia]

f PAT Trastorn o canvi negatiu produït per alteracions de nutrició, que es tradueix per una disminució del volum o pèrdua de les capacitats funcionals d’un òrgan o d’un teixit.

->distròfic

■distròfic -a

[de distròfia]

1 PAT 1 adj Relatiu o pertanyent a la distròfia.

2 adj i m i f Que pateix de distròfia.

2 adj ECOL Dit de la substància o el medi nutritiu que presenta deficiències o anomalies.

->disturbi

■disturbi

[probablement d’un encreuament del ll. disturbatio, -ōnis ‘ruïna, demolició’ i turbĭdus, -a, -um ‘torbat, agitat’ (amb valor de substantiu); 1a FONT: 1803, DEst.]

m Interrupció d’un estat de pau, de tranquil·litat, especialment alteració de l’ordre públic. La policia reprimí els disturbis.

->disulfat

disulfat

m QUÍM 1 Qualsevol de les sals o dels èsters de l’àcid disulfúric.

2 Anió de fórmula S₂O²˜₇^-.

->disulfiram

disulfiram

m QUÍM i MED Disulfur de bis(dietiltiocarbamoïl), C₁₀H₂₀N₂S₄, substància emprada com a accelerant en la vulcanització del cautxú, com a desinfectant i com a fungicida.

->disulfur

■disulfur

m QUÍM Cadascun dels composts que contenen en la molècula dos àtoms de sofre units en forma de pont (—S—S—).

->disulfúric

disulfúric, àcid

[H₂S₂O₇] QUÍM INORG Oxoàcid del sofre, fort, corrosiu i fumant.

->disulfurós

disulfurós, àcid

QUÍM INORG Oxoàcid del sofre, de fórmula H₂S₂O₅.

->disúria

■disúria

Part. sil.: di_sú_ri_a

f PAT Dificultat o dolor en la micció.

->disúric

■disúric -a

1 adj Relatiu o pertanyent a la disúria.

2 adj i m i f Que pateix de disúria.

->disutilitat

disutilitat

f ECON En el marginalisme, mesura del perjudici que representa d’oferir una determinada quantitat d’un factor de producció amb relació a la seva compensació monetària.

->diszoocor

diszoocor -a

Part. sil.: dis_zo_o_cor

adj BOT Dit de les plantes les diàspores de les quals serveixen d’aliment als animals que les transporten.

->dit¹

■dit¹

[molt probablement d’un ll. vg. *dītus, variant, per la concurrència de versemblants factors fonètics i morfològics, del ll. cl. dĭgĭtus, íd.; 1a FONT: s. XIII]

m 1 ANAT ANIM 1 Cadascuna de les prolongacions, en nombre de cinc o menys, en què acaben les extremitats dels animals vertebrats, llevat dels peixos.

2 En l’home, cadascuna de les cinc prolongacions en què terminen les mans i els peus.

3 esp Cadascuna de les cinc prolongacions en què acaben les mans, anomenades dit gros (o polze), índex (o dit assenyalador, o apuntador, o saludador, o mestre), dit del mig (o dit mitger, o llarg, o del cor, o llépol), dit anular (o de l’anell) i dit auricular (o dit petit, o xic, o menut, o menuell, o gorrí).

4 anar com l’anell al dit Ésser, una cosa, molt ajustada a allò que cal, molt oportuna, adequada.

5 cap (o punta) del dit Extremitat del dit on va inserida l’ungla.

6 dits com botifarres (o com botifarrons) Dits molt gruixuts.

7 dits de cosidora (o de pianista) Dits llargs i prims.

8 donaria un dit de la mà (o de la mà dreta) per Expressió amb què hom es mostra disposat a qualsevol sacrifici per a aconseguir alguna cosa.

9 el dit de Déu El poder o la intervenció de Déu.

10 ésser llarg de dits (o tenir els dits llargs) Tenir, algú, costum de posar la mà sobre allò que no està bé de tocar o de prendre el que no és seu.

11 fer córrer els dits Furtar.

12 ficar (o posar) els dits a la boca (a algú) Provocar-lo, portar-lo amb habilitat a parlar, a dir allò que no voldria dir.

13 fica’t els dits al cul! (o al nas!) vulg Expressió emprada per a renyar algú que toca allò que no ha de tocar.

14 llepar-se’n els dits Trobar molt de gust en una cosa.

15 mossegar-se els dits Estar molt impacient o molt exasperat.

16 mossegar-se’n els dits Penedir-se’n. Quin disbarat: segur que a hores d’ara se’n mossega els dits!

17 no moure un (o ni un) dit per No fer res per ajudar algú que està en una situació difícil.

18 no saber (algú) quants dits (o els dits que) té a la mà Ésser molt ignorant o molt curt d’enteniment.

19 no veure’s (una cosa) als dits Tenir-la només molt poc temps, especialment exhaurir ràpidament una mercaderia. Ja hem de tornar a demanar oli al proveïdor: no ens el veiem als dits!

20 no veure’s la feina als dits Enllestir la feina ràpidament.

21 omplir la cara de dits (a algú) Bufetejar-lo fortament i repetidament.

22 picar els dits (a algú) Castigar-lo perquè escarmenti.

23 picar-se (o agafar-se, o cremar-se, etc.) els dits Tenir un fracàs, sofrir un perjudici inesperat en alguna acció, especialment en un afer comercial.

24 posar (o plantar, o estampar, etc.) els cinc dits a la cara (d’algú) Bufetejar-lo fortament.

25 prendre (una cosa) dels dits Agafar-la amb afany, i tenir especialment una mercaderia molta sortida. Quan ha sabut que el diari parlava d’ell, me l’ha pres dels dits. Com que ha d’apujar-se el sucre, ens el prenen dels dits.

26 prendre (una cosa) dels dits Ésser, algú, desposseït d’una cosa o d’allò que ja estava a punt d’aconseguir, en circumstàncies inversemblants, per ingenuïtat, distracció, etc. Et deixaries prendre dels dits com si res tots els nostres cabals. Ja ho tenia coll avall; m’ho van prendre dels dits.

27 prendre (o agafar, o estirar, etc.) la feina dels dits Impedir que un altre emprengui o prossegueixi una feina posant-se hom a fer-la en comptes d’ell. Ja havia enfilat l’agulla i tot, però ha vingut la mare i m’ha pres la feina dels dits. Sempre em pren la feina dels dits quan ja gairebé la tinc llesta.

28 si és com el dit, hi posa el braç i tot Expressió per a indicar que algú és molt propens a exagerar.

29 si li’n doneu com el dit, se’n pren (o se’n prendrà, o se n’agafa, o se n’agafarà) com la mà (o com el braç) Expressió per a indicar que algú és propens a abusar de la llibertat que li donen.

30 tenir bons dits (o tenir dits) Ésser hàbil manualment.

31 tenir per la punta (o pel cap) dels dits Saber molt bé una cosa o tenir una gran destresa a fer-la.

32 tirar a terra (o tombar, o fer caure, etc.) amb un dit Expressió amb què hom pondera la superioritat en força d’una persona sobre una altra. No em busquis les pessigolles: ja saps que, si vull, et tiro a terra amb un dit.

33 untar-se els dits Apropiar-se, algú, fraudulentament una part dels béns que administra, especialment diners.

34 voler (o demanar) dits Requerir habilitat manual.

2 esp 1 Dit índex. Es posà el dit als llavis per fer senyal al nen que callés. No l’assenyalis amb el dit, home: s’adonarà que parlem d’ell!

2 a dit loc adv Amb referència a un nomenament, per influència, sense seguir el procediment legal.

3 alçar (o aixecar) el dit Alçar el braç destacant l’índex, en una reunió, una classe, etc., per demostrar adhesió a allò que el qui parla proposa, per demanar la paraula, etc.

4 assenyalar (algú) amb el dit Dirigir hom l’atenció devers ell, mirar-se’l molt, parlar-ne molt, per alguna cosa que sembla extravagant o censurable.

5 mamar-se el dit Ésser excessivament ingenu.

6 posa-li (o fica-li) el dit a la boca! (o a la boca a veure si mossega!) Expressió amb què hom remarca que algú no és tan inofensiu o toix com aparenta.

7 tenir el dit a l’ull (o el dit ficat a l’ull, o el dit posat a l’ull) (a algú) Tenir-li animadversió.

3 p ext Part d’un guant que cobreix un dit. Aquest guant té dos dits foradats.

4 p ext Mida equivalent a l’amplària normal d’un dit d’home. Un ciri que fa cinc pams de llarg i cinc dits d’ample.

5 dits de frare BOT Frare del romaní.

6 dits de mort BOT Bolet de la classe dels ascomicets (Xylaria sp), no comestible, que forma uns estromes de color negre però de carn blanca per dintre i que es fa sobre les soques i la fusta mortes.

7 p ext 1 a dos dits de Molt a la vora de. Es va aturar a dos dits del precipici. Estava a dos dits de tornar-me boig.

2 dit de través (o través de dit) Dit. Hi ha un través de dit de neu.

3 dos (o quatre) dits Quantitat petita, una mica. Per dos dits de vi, no puc pas estar begut.

4 no tenir dos dits de front (o de seny, o d’enteniment, etc.) Ésser molt curt d’enteniment o obrar d’una manera molt poc assenyada.

5 no veure-hi dos dits de lluny Ésser molt curt d’enteniment.

->dit²

■dit²

[de dir¹]

m obs Allò que hom diu.

->dita

■dita

[de dir¹]

f 1 Allò que hom diu, especialment sentència, opinió. És una dita popular. Segons una dita dels nostres avis.

2 1 Allò que hom ofereix de pagar en una venda, per un lloguer, per un arrendament, etc. Fer o dir una dita.

2 esp Postura o preu ofert pel qui pren part en un encant o subhasta.

3 estar en dita Estar (una cosa) a la venda.

4 mitja dita Durant la darrera fase d’una venda a subhasta (la que era iniciada amb l’encesa de la candela), quantitat resultant de repartir entre els dos postors la diferència entre dues dites successives, la qual era retinguda per tal de continuar la subhasta fins a l’extinció de la candela.

5 no tenir dita Alguna cosa, no poder-se preveure o calcular. Les vegades que ha vingut no tenen dita.

6 posar (o donar) dita Dir una dita en una subhasta.

7 treure de dita Oferir preu més alt que el que havia ofert el darrer postor.

3 ant COMPT Partida.

4 HIST DR A Catalunya, dels segles XIII al XVIII, intervenció d’un corredor públic en nom d’un atorgant en la constitució d’una obligació o contracte.

5 HIST Estipendi setmanal que hom pagava als oficials de l’art de la seda per llur treball.

6 dita plana HIST DR A Catalunya, dels segles XIII al XVIII, deute contret amb l’obligació de pagar per altre, però sense que hom li pogués imposar la pena de presó per deute si doncs no s’obligava amb escriptura de terç.

->dità

■dità

[del tagàlog ditâ, íd.]

[pl -às] m BOT Arbre de la família de les apocinàcies (Alstonia scholaris), de fulles el·líptiques i flors blanques reunides en espigues terminals, propi de les Filipines.

->ditada

■ditada

[de dit¹]

f 1 Cop de dit. Donar una ditada al plat de la balança.

2 1 Porció d’una cosa que hom es pot emportar adherida al dit. Una ditada de llard.

2 ditada de mel fig Afalac, consol.

3 Senyal o taca que deixa la pressió d’un dit o el contacte d’un dit brut.

->ditaïna

ditaïna

Part. sil.: di_ta_ï_na

f QUÍM ORG Forma no sistemàtica amb què és conegut l’alcaloide equitamina, extret del dità, de fórmula C₂₂H₂₉O₄N⁺˜₂. La seva acció és semblant a la del curare.

->ditec

ditec -a

adj BOT Dit de les anteres amb dues teques.

->diteisme

■diteisme

Part. sil.: di_te_is_me

[de di-¹ i teisme¹]

m RELIG 1 Sistema religiós que suposa l’existència de dos déus.

2 Creença en l’existència de dos déus.

->diteista

■diteista

Part. sil.: di_te_is_ta

[de di-¹ i teista]

RELIG 1 adj Relatiu o pertanyent al diteisme. Ritus diteistes.

2 adj i m i f Persona que creu en l’existència de dos déus.

->ditejar

■ditejar

[de dit¹]

v 1 intr Moure els dits.

2 tr 1 Tocar amb els dits, marcar amb els dits.

2 esp Tocar amb els dits un instrument de música.

3 p ext Deixar una cosa sobre una altra senyals o taques semblants a ditades.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: ditejar

GERUNDI: ditejant

PARTICIPI: ditejat, ditejada, ditejats, ditejades

INDICATIU PRESENT: ditejo, diteges, diteja, ditegem, ditegeu, ditegen

INDICATIU IMPERFET: ditejava, ditejaves, ditejava, ditejàvem, ditejàveu, ditejaven

INDICATIU PASSAT: ditegí, ditejares, ditejà, ditejàrem, ditejàreu, ditejaren

INDICATIU FUTUR: ditejaré, ditejaràs, ditejarà, ditejarem, ditejareu, ditejaran

INDICATIU CONDICIONAL: ditejaria, ditejaries, ditejaria, ditejaríem, ditejaríeu, ditejarien

SUBJUNTIU PRESENT: ditegi, ditegis, ditegi, ditegem, ditegeu, ditegin

SUBJUNTIU IMPERFET: ditegés, ditegessis, ditegés, ditegéssim, ditegéssiu, ditegessin

IMPERATIU: diteja, ditegi, ditegem, ditegeu, ditegin

->ditejat

■ditejat -ada

adj Amb ditades o clapes semblants a ditades. Els cims de les muntanyes tots ditejats de neu.

->ditet

■ditet

[de dit¹]

m 1 Dit petit.

2 tenir ditets Tenir bons dits.

3 voler ditets Voler dits.

->ditetragonal

■ditetragonal

adj CRISTAL·L Dit del políedre cristal·lí que té 2 × 4 cares que s’encreuen amb l’eix quaternari al mateix punt o que hi són paral·leles.

->ditionat

ditionat

Part. sil.: di_ti_o_nat

m [S₂O²˜₆^-] QUÍM INORG Anió derivat de l’àcid ditiònic.

->ditiònic

ditiònic, àcid

Part. sil.: di_ti_ò_nic

[H₂S₂O₆] QUÍM INORG Oxoàcid del sofre, primer de la sèrie dels àcids politiònics.

->ditionit

■ditionit

Part. sil.: di_ti_o_nit

m QUÍM INORG 1 Anió de fórmula S₂O²˜₄^- derivat de l’àcid ditionós.

2 ditionit de sodi [Na₂S₂O₄] Sal, coneguda popularment per hidrosulfit o hiposulfit de sodi, emprada com a reductor en tintoreria i en l’operació de blanqueig en la indústria tèxtil.

->ditionós

■ditionós, àcid

Part. sil.: di_ti_o_nós

QUÍM INORG Oxoàcid del sofre, de fórmula H₂S₂O₄.

->ditirambe

■ditirambe

[del ll. dithyrambus, i aquest, del gr. dithýrambos ‘epítet de Bacus; poema exultant en el seu honor’; 1a FONT: 1803, DEst.]

m 1 1 LIT En la literatura antiga, poema líric en honor de Dionís.

2 RET Poema líric entusiasta, escrit en metres diversos.

2 Lloança entusiasta, exagerada.

->ditiràmbic

■ditiràmbic -a

[de ditirambe; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj Relatiu o pertanyent al ditirambe. Lloances ditiràmbiques. Himnes ditiràmbics.

->ditiràmbicament

■ditiràmbicament

[de ditiràmbic]

adv D’una manera ditiràmbica.

->ditisc

ditisc

m ENTOM Insecte de l’ordre dels coleòpters, de la família dels ditíscids (Dytiscus sp), adaptat a la vida aquàtica, que té el cos el·líptic i aplanat, amb les potes en forma de rems.

->ditíscids

ditíscids

m ENTOM 1 pl Família d’insectes coleòpters adèfags, adaptats al medi aquàtic, que tenen el cos en forma de barca capgirada, antenes d’onze artells i potes amb forma de paletes.

2 sing Insecte de la família dels ditíscids.

->díton

■díton

[de di-¹ i -ton]

m MÚS Interval musical que consta de dos tons.

->ditrema

■ditrema

[de di-¹ i el gr. trẽma ‘perforació’]

adj i m ZOOL Dit de l’animal vivípar que té els orificis cloacal i genital separats.

->ditrigonal

■ditrigonal

adj CRISTAL·L Dit del políedre cristal·lí que té 2 × 3 cares que s’encreuen amb l’eix ternari al mateix punt o que hi són paral·leles.

->ditrisians

ditrisians

Part. sil.: di_tri_si_ans

m ENTOM 1 pl Subordre majoritari i més evolucionat de lepidòpters, les femelles dels quals tenen dos orificis genitals: el copulador i l’ovipositor.

2 sing Insecte del subordre dels ditrisians.

->ditroqueu

ditroqueu

Part. sil.: di_tro_queu

[de di-¹ i troqueu]

m POÈTICA Peu de l’antiga poesia llatina o grega compost de dos troqueus.

->ditto-

■ditto-

Forma prefixada del mot grec dittós, que significa ‘doble’. Ex.: dittografia, dittologia.

->dittografia

■dittografia

Part. sil.: dit_to_gra_fi_a

[de ditto- i -grafia]

f PALEOG Error, freqüent en els manuscrits antics, consistent a repetir un mot o un grup de mots.

->dittologia

■dittologia

Part. sil.: dit_to_lo_gi_a

[de ditto- i -logia]

f FON 1 En la parla, repetició involuntària d’una síl·laba o d’un mot sencer.

2 dittologia sintàctica Realització d’un mot de dues maneres distintes segons el context formal, com és ara en el cas de bon i bo (bon cap i cap bo).

->diu

diu

Part. sil.: diu

[acrònim de Dispositiu IntraUterí]

m MED Dispositiu intrauterí.

->diuitè

diuitè

Part. sil.: di_ui_tè

m NUMIS Divuitè.

->diumenge

■diumenge

Part. sil.: diu_men_ge

[del ll. die(s) domĭnīcus ‘dia dominical, del Senyor’; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

m 1 [abrev dg.] Setè dia de la setmana, o primer, en el còmput antic i cristià.

2 CRIST i LITÚRG 1 Festa setmanal principal entre els cristians, el nom de la qual prové de dies dominica o dia del Senyor, per tal com hi tingué lloc la resurrecció.

2 diumenge de Pasqua (o de Resurrecció) Pasqua.

3 diumenge de Rams (o de Passió) Diumenge abans de Pasqua en què es commemora, com a inici de la Setmana Santa, l’entrada de Jesús a Jerusalem.

->diumengejar

■diumengejar

Part. sil.: diu_men_ge_jar

[de diumenge]

v intr pop Celebrar la festa del diumenge.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diumengejar

GERUNDI: diumengejant

PARTICIPI: diumengejat, diumengejada, diumengejats, diumengejades

INDICATIU PRESENT: diumengejo, diumengeges, diumengeja, diumengegem, diumengegeu, diumengegen

INDICATIU IMPERFET: diumengejava, diumengejaves, diumengejava, diumengejàvem, diumengejàveu, diumengejaven

INDICATIU PASSAT: diumengegí, diumengejares, diumengejà, diumengejàrem, diumengejàreu, diumengejaren

INDICATIU FUTUR: diumengejaré, diumengejaràs, diumengejarà, diumengejarem, diumengejareu, diumengejaran

INDICATIU CONDICIONAL: diumengejaria, diumengejaries, diumengejaria, diumengejaríem, diumengejaríeu, diumengejarien

SUBJUNTIU PRESENT: diumengegi, diumengegis, diumengegi, diumengegem, diumengegeu, diumengegin

SUBJUNTIU IMPERFET: diumengegés, diumengegessis, diumengegés, diumengegéssim, diumengegéssiu, diumengegessin

IMPERATIU: diumengeja, diumengegi, diumengegem, diumengegeu, diumengegin

->diumenger

■diumenger -a

Part. sil.: diu_men_ger

[de diumenge]

1 adj Relatiu o pertanyent al diumenge.

2 m i f Persona a qui agrada de celebrar més o menys el diumenge.

->diumengí

■diumengí -ina

Part. sil.: diu_men_gí

[de diumenge]

1 adj Dominical.

2 f Conferència o vetllada que certes acadèmies i corporacions celebraven alguns diumenges.

->diumenjada

■diumenjada

Part. sil.: diu_men_ja_da

[de diumenge]

f Diada del diumenge. Anirem d’excursió totes les diumenjades de novembre.

->diüresi

■diüresi

Part. sil.: di_ü_re_si

[de dia- i el gr. oúrēsis ‘micció’]

f FISIOL 1 Eliminació de l’orina formada pel ronyó.

2 Cabal urinari o quantitat d’orina excretada en un temps fixat.

->diürètic

■diürètic -a

Part. sil.: di_ü_rè_tic

[de diüresi; 1a FONT: s. XIV, Alcoatí]

adj i m FARM Dit de la substància que afavoreix l’eliminació d’orina.

->diürn

■diürn -a

Part. sil.: di_ürn

[del ll. diŭrnus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent al dia (oposat a nocturn). Hores diürnes.

2 BOT Dit de les flors que són obertes de dia i tancades de nit.

3 ZOOL Dit de l’animal que desenvolupa una gran part de les seves activitats durant el dia, seguint un ritme de tipus circadiari.

2 adj Que té lloc en l’espai d’un dia. Moviment diürn d’un planeta.

3 m LITÚRG diürnal¹.

->diürnal¹

■diürnal¹

Part. sil.: di_ür_nal

[del ll. diurnalis ‘de dia, que passa durant el dia’; 1a FONT: 1407]

m LITÚRG Llibre que conté les diverses hores canòniques del breviari des de laudes fins a completes.

->diürnal²

diürnal²

Part. sil.: di_ür_nal

[v. diürnal¹]

f DR ROM Nom d’una publicació oficial feta a Roma en temps de Juli Cèsar que sortia diàriament i contenia disposicions legislatives, notícies i informacions.

->diürnari

diürnari

Part. sil.: di_ür_na_ri

m DR ROM Nom del funcionari encarregat de redactar les diürnals.

->diüturn

■diüturn -a

Part. sil.: di_ü_turn

[del ll. diuturnus, a, -um, íd.]

adj De llarga durada.

->diüturnitat

■diüturnitat

Part. sil.: di_ü_tur_ni_tat

[del ll. diuturnĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: 1410]

f Qualitat de diüturn.

->divagació

■divagació

Part. sil.: di_va_ga_ci_ó

[de divagar; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de divagar;

2 l’efecte.

2 GEOMORF i HIDROL Conjunt de variacions en el llit d’un riu i en la direcció de l’aigua quan el pendent és feble.

->divagador

■divagador -a

[de divagar]

adj Que divaga.

->divagant

divagant

[de divagar; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj ORNIT Dit de l’ocell que es presenta ocasionalment fora de l’àrea de cria.

->divagar

■divagar

[del ll. divagari, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

v intr 1 Vagar, anar-se’n d’un costat a l’altre fora del lloc on caldria estar.

2 fig Deixar anar la pensa, el discurs, d’un costat a l’altre, especialment allunyar-se de l’afer que es tracta, fora dels límits de la raó. Aquest orador divaga. Limiteu-vos a l’afer que tractem: no divagueu.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: divagar

GERUNDI: divagant

PARTICIPI: divagat, divagada, divagats, divagades

INDICATIU PRESENT: divago, divagues, divaga, divaguem, divagueu, divaguen

INDICATIU IMPERFET: divagava, divagaves, divagava, divagàvem, divagàveu, divagaven

INDICATIU PASSAT: divaguí, divagares, divagà, divagàrem, divagàreu, divagaren

INDICATIU FUTUR: divagaré, divagaràs, divagarà, divagarem, divagareu, divagaran

INDICATIU CONDICIONAL: divagaria, divagaries, divagaria, divagaríem, divagaríeu, divagarien

SUBJUNTIU PRESENT: divagui, divaguis, divagui, divaguem, divagueu, divaguin

SUBJUNTIU IMPERFET: divagués, divaguessis, divagués, divaguéssim, divaguéssiu, divaguessin

IMPERATIU: divaga, divagui, divaguem, divagueu, divaguin

->divalència

■divalència

Part. sil.: di_va_lèn_ci_a

[de divalent]

f Bivalència.

->divalent

divalent

[formació híbrida de di-¹ i valent (cf. bivalent)]

adj QUÍM Bivalent.

->divan

■divan

[del turc diwán, íd., i aquest, del persa dîwân ‘tribunal, oficina; assemblea’; 1a FONT: 1696, DLac.]

m 1 Sala de recepció en les cases turques, perses, etc., guarnida tot al voltant de coixins per a seure-hi.

2 esp HIST 1 Sala on es reunia el consell d’estat a Turquia.

2 p ext Nom donat al consell que fou, fins al segle XVII, l’organisme central del govern de l’imperi otomà.

3 Espècie de sofà baix, sense espatller, guarnit de coixins solts, que hom aplica contra la paret.

4 LIT En la literatura islàmica, col·lecció d’obres poètiques d’un autor.

->divaricat

■divaricat -ada

adj BOT Dit de les branques que divergeixen segons un angle molt obert.

->divendres

■divendres

[del ll. die(s) Vĕnĕris ‘dia de Venus’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m inv 1 1 [abrev dv.] Cinquè dia de la setmana, o sisè, en el còmput antic i cristià.

2 divendres de dejuni CRIST Divendres que cal dejunar.

3 divendres dels Dolors (o de Passió) CATOL Divendres de la setmana anterior a la Setmana Santa en el qual hom commemorava els Dolors de Maria.

4 Divendres Sant LITÚRG Divendres de la Setmana Santa en què l’Església commemora la passió i mort de Jesús.

2 fig 1 fer cara de divendres (o de divendres sant) Fer mala cara, trista o demacrada.

2 fer divendres Fer dejuni.

->divergència

■divergència

Part. sil.: di_ver_gèn_ci_a

[del ll. td. divergentia, íd.]

f 1 1 Acció de divergir;

2 l’efecte.

2 Qualitat de divergent.

3 BOT En fil·lotaxi, angle que formen els plans medials de dues fulles consecutives.

4 LING Fenomen pel qual dues llengües que tenen un origen comú han evolucionat fins a presentar estructures diferents.

5 MAT 1 Qualitat de no convergent.

2 Operador diferencial que indica la suma de les taxes de variació de les diverses components d’una funció vectorial en les direccions de l’espai.

6 METEOR Moviment de l’aire dins una regió limitada quan s’allunya del centre de la regió.

7 NUC Producció autoalimentada de neutrons en un reactor nuclear, per una reacció en cadena.

8 divergència evolutiva EVOL Evolució diferencial dels grups d’organismes descendents d’un mateix ancessor, que mena al desenvolupament d’estructures o caràcters diferents, derivats filogenèticament d’un patró comú.

->divergent

■divergent

[del ll. td. divergens, -ntis, participi pres. del ll. td. divergĕre ‘divergir’; 1a FONT: 1707]

adj Que divergeix.

->divergir

■divergir

[del ll. td. divergĕre, íd. (cf. convergir); 1a FONT: 1888, DLab.]

v intr 1 Dirigir-se devers punts diferents no oposats. Els raigs de llum reflectits per un mirall convex divergeixen.

2 Diferir d’una forma típica. Aquest ocell divergeix dels de la seva família.

3 fig Dissentir. Tu i jo divergim ideològicament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: divergir

GERUNDI: divergint

PARTICIPI: divergit, divergida, divergits, divergides

INDICATIU PRESENT: divergeixo, divergeixes, divergeix, divergim, divergiu, divergeixen

INDICATIU IMPERFET: divergia, divergies, divergia, divergíem, divergíeu, divergien

INDICATIU PASSAT: divergí, divergires, divergí, divergírem, divergíreu, divergiren

INDICATIU FUTUR: divergiré, divergiràs, divergirà, divergirem, divergireu, divergiran

INDICATIU CONDICIONAL: divergiria, divergiries, divergiria, divergiríem, divergiríeu, divergirien

SUBJUNTIU PRESENT: divergeixi, divergeixis, divergeixi, divergim, divergiu, divergeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: divergís, divergissis, divergís, divergíssim, divergíssiu, divergissin

IMPERATIU: divergeix, divergeixi, divergim, divergiu, divergeixin

->divers

■divers -a

[del ll. diversus, -a, -um, participi de divertĕre ‘apartar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 De múltiples aspectes; multiforme. Amb fortuna diversa. Una regió diversa.

2 pl Dit de les coses que presenten cadascuna un caràcter diferent, de les coses de distinta espècie o mena. A l’aparador hi havia objectes diversos. Quantitats diverses.

2 pl Alguns, diferents, uns quants, un cert nombre de. Ho han contat diverses persones. Ja ho ha fet diverses vegades.

->diversa

diversa

f INDUM A Menorca, mantellina gran de randa.

->diversament

■diversament

[de divers]

adv D’una manera diversa, de diverses maneres.

->diversi-

■diversi-

Forma prefixada del mot llatí diversus, -a, -um, que significa ‘divers’. Ex.: diversiforme.

->diversificació

■diversificació

Part. sil.: di_ver_si_fi_ca_ci_ó

[de diversificar]

f 1 1 Acció de diversificar o de diversificar-se;

2 l’efecte.

2 diversificació de la producció ECON Reorganització de la gestió empresarial per a obtenir una ampliació de la gamma de productes vendibles i augmentar, així, la participació en el mercat.

->diversificar

■diversificar

[del b. ll. diversificare, íd.]

v 1 tr Fer divers. El seu raonament diversificà les opinions.

2 pron Esdevenir divers.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: diversificar

GERUNDI: diversificant

PARTICIPI: diversificat, diversificada, diversificats, diversificades

INDICATIU PRESENT: diversifico, diversifiques, diversifica, diversifiquem, diversifiqueu, diversifiquen

INDICATIU IMPERFET: diversificava, diversificaves, diversificava, diversificàvem, diversificàveu, diversificaven

INDICATIU PASSAT: diversifiquí, diversificares, diversificà, diversificàrem, diversificàreu, diversificaren

INDICATIU FUTUR: diversificaré, diversificaràs, diversificarà, diversificarem, diversificareu, diversificaran

INDICATIU CONDICIONAL: diversificaria, diversificaries, diversificaria, diversificaríem, diversificaríeu, diversificarien

SUBJUNTIU PRESENT: diversifiqui, diversifiquis, diversifiqui, diversifiquem, diversifiqueu, diversifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: diversifiqués, diversifiquessis, diversifiqués, diversifiquéssim, diversifiquéssiu, diversifiquessin

IMPERATIU: diversifica, diversifiqui, diversifiquem, diversifiqueu, diversifiquin

->diversiforme

■diversiforme

[de diversi- i -forme]

adj Que presenta diversitat de formes.

->diversió

■diversió

Part. sil.: di_ver_si_ó

[del ll. diversio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció de divertir 1;

2 l’efecte.

3 MIL Operació destinada a divertir o desviar l’atenció de l’enemic. Ordenà a la cavalleria de disposar-se a fer una diversió.

2 1 Acció de divertir 2 o de divertir-se;

2 l’efecte.

3 Allò en què hom es diverteix; divertiment, passatemps. Són diversions pròpies del jovent.

->diversitat

■diversitat

[del ll. diversĭtas, -ātis, íd.]

f 1 Qualitat de divers. La diversitat de les assignatures ens obliga a allargar el curs.

2 Multitud de coses diverses. Ha rebut una gran diversitat de regals.

3 ECOL Paràmetre ecològic que assenyala la riquesa relativa en espècies o altres elements d’un ecosistema o d’un conjunt d’organismes.

4 diversitat genètica GEN Variabilitat gènica d’una espècie deguda a les diferències genètiques entre els seus individus.

->diversiu

■diversiu -iva

Part. sil.: di_ver_siu

adj Que produeix diversió o desviament. Una operació diversiva de les forces enemigues.

->divertició

■divertició

Part. sil.: di_ver_ti_ci_ó

[de divertir]

f Divertiment.

->diverticle

■diverticle

[del ll. divertĭcŭlum ‘camí desviat’]

m PAT Evaginació o dilatació circumscrita que pot aparèixer a qualsevol segment del tub digestiu.

->diverticular

■diverticular

adj PAT Relatiu o pertanyent al diverticle.

->diverticulitis

diverticulitis

f PAT Inflamació dels diverticles.

->diverticulosi

diverticulosi

f PAT Presència de nombrosos i petits diverticles al còlon, els quals poden ésser asimptomàtics, servir de receptacle d’escíbals o inflamar-se.

->divertidament

■divertidament

[de divertit]

adv D’una manera divertida.

->divertiment

■divertiment

[de divertir; 1a FONT: 1803, DEst.]

m Allò en què hom es diverteix; passatemps. El cinema és el meu únic divertiment.

->divertimento

divertimento^* [dißertiménto]

[it ] m MÚS Composició musical sorgida a la fi del segle XVII formada per un seguit de fragments i concebuda, sovint, per a petits conjunts d’instruments.

->divertir

■divertir

[del ll. divertĕre ‘apartar’; 1a FONT: c. 1400]

v 1 tr 1 Desviar, allunyar (una cosa) d’allà on és fent-la anar cap a una altra banda. Divertir diners públics.

2 Fer anar (un humor o un mal) cap a un altre indret del cos.

3 MIL Atreure (l’enemic) a un lloc diferent del de l’operació principal, per dividir les seves forces i fer-les més dèbils.

2 1 tr Distreure, entretenir, agradablement, recreant. Aquest espectacle divertirà molt la gent.

2 pron Avui, al ball, ens hem divertit d’allò més!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: divertir

GERUNDI: divertint

PARTICIPI: divertit, divertida, divertits, divertides

INDICATIU PRESENT: diverteixo, diverteixes, diverteix, divertim, divertiu, diverteixen

INDICATIU IMPERFET: divertia, diverties, divertia, divertíem, divertíeu, divertien

INDICATIU PASSAT: divertí, divertires, divertí, divertírem, divertíreu, divertiren

INDICATIU FUTUR: divertiré, divertiràs, divertirà, divertirem, divertireu, divertiran

INDICATIU CONDICIONAL: divertiria, divertiries, divertiria, divertiríem, divertiríeu, divertirien

SUBJUNTIU PRESENT: diverteixi, diverteixis, diverteixi, divertim, divertiu, diverteixin

SUBJUNTIU IMPERFET: divertís, divertissis, divertís, divertíssim, divertíssiu, divertissin

IMPERATIU: diverteix, diverteixi, divertim, divertiu, diverteixin

->divertit

■divertit -ida

[de divertir; 1a FONT: 1653, DTo.]

adj Que diverteix, que entreté o distreu agradablement. És un espectacle molt divertit. Un home divertit.

->diví

■diví -ina

[del ll. divīnus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 1 Relatiu o pertanyent als déus o a Déu. Els oracles divins. La bondat divina. La justícia divina. La divina providència. Ésser rei per dret diví.

2 culte diví Culte degut a Déu.

2 fig Perfecte en el seu gènere, extraordinàriament bo o bell. Té una veu divina.

->dividend

■dividend

[del ll. td. dividendus, íd.]

m 1 ARIT Nombre o quantitat que hom ha de dividir per un altre.

2 ECON Part dels beneficis que una societat distribueix periòdicament entre els seus accionistes.

->dividir

■dividir

[del ll. dīvĭdĕre, íd.; 1a FONT: 1498]

v 1 1 tr Fer, d’un tot, dues o més parts. El riu divideix la ciutat en dues parts. Dividirem l’empresa en tres seccions.

2 pron Dividir-se com una cèl·lula.

3 tr Fer, d’un tot, dues o més parts i distribuir-les entre uns quants. Dividí l’herència entre els seus nebots.

4 tr ARIT Efectuar una divisió. Dividir 60 entre (o per) 3.

2 tr 1 Separar un conjunt en grups, classes, espècies, etc. Els zoòlegs divideixen els vertebrats en sis classes.

2 ADOB Separar les pells i els cuirs en dues capes longitudinals (flor i serrat).

3 tr Establir, alguna cosa, una separació, servir de separació entre dues o més coses o persones. El riu divideix les dues parts de la ciutat.

4 tr fig 1 Establir entre persones o col·lectivitats una dissensió d’interessos, d’opinions, de sentiments, etc. La política divideix els ànims dels ciutadans.

2 Introduir l’hostilitat, la discòrdia, etc., entre persones o col·lectivitats. Divideix els teus enemics i et serà fàcil de vèncer-los.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: dividir

GERUNDI: dividint

PARTICIPI: dividit, dividida, dividits, dividides

INDICATIU PRESENT: divideixo, divideixes, divideix, dividim, dividiu, divideixen

INDICATIU IMPERFET: dividia, dividies, dividia, dividíem, dividíeu, dividien

INDICATIU PASSAT: dividí, dividires, dividí, dividírem, dividíreu, dividiren

INDICATIU FUTUR: dividiré, dividiràs, dividirà, dividirem, dividireu, dividiran

INDICATIU CONDICIONAL: dividiria, dividiries, dividiria, dividiríem, dividiríeu, dividirien

SUBJUNTIU PRESENT: divideixi, divideixis, divideixi, dividim, dividiu, divideixin

SUBJUNTIU IMPERFET: dividís, dividissis, dividís, dividíssim, dividíssiu, dividissin

IMPERATIU: divideix, divideixi, dividim, dividiu, divideixin

->dividit

dividit

[de dividir]

m ADOB Divisió.

->dividivi

dividivi

m BOT Petit arbre de la família de les cesalpiniàcies (Caesalpinia coriaria), propi de l’Amèrica tropical, de fulles bipinnades i fruits en llegum.

->divinació

■divinació

Part. sil.: di_vi_na_ci_ó

[forma arcaica per endevinació]

f Endevinació.

->divinal

■divinal

[del ll. td. divinalis, íd.]

adj Diví.

->divinalment

■divinalment

[de divinal]

adv Divinament.

->divinament

■divinament

[de diví]

adv 1 D’una manera divina.

2 Amb perfecció i propietat. Aquestes sabates em van divinament.

->divinil

divinil

m QUÍM ORG Butadiè.

->divinitat

■divinitat

[del ll. divinĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

f 1 Qualitat de diví.

2 1 Natura divina. La divinitat de Jesús.

2 Ésser diví, Déu. Retre culte a la divinitat.

3 Cadascun dels éssers considerats com a divins. Les divinitats de l’Olimp.

3 fig 1 Persona que excel·leix en bellesa.

2 Cosa extraordinàriament bona i bella.

->divinització

■divinització

Part. sil.: di_vi_nit_za_ci_ó

[de divinitzar]

f 1 Acció de divinitzar;

2 l’efecte.

->divinitzar

■divinitzar

[de diví; 1a FONT: 1839, DLab.]

v tr 1 RELIG 1 Revestir de caràcter diví.

2 Considerar com a déu, col·locar en el nombre dels déus.

3 Fer (algú o alguna cosa) l’objecte d’un culte.

2 CRIST Deïficar.

3 fig Exaltar com a cosa sobrehumana. Petrarca divinitzà l’amor. L’estima tant, que la divinitza!

CONJUGACIÓ

INFINITIU: divinitzar

GERUNDI: divinitzant

PARTICIPI: divinitzat, divinitzada, divinitzats, divinitzades

INDICATIU PRESENT: divinitzo, divinitzes, divinitza, divinitzem, divinitzeu, divinitzen

INDICATIU IMPERFET: divinitzava, divinitzaves, divinitzava, divinitzàvem, divinitzàveu, divinitzaven

INDICATIU PASSAT: divinitzí, divinitzares, divinitzà, divinitzàrem, divinitzàreu, divinitzaren

INDICATIU FUTUR: divinitzaré, divinitzaràs, divinitzarà, divinitzarem, divinitzareu, divinitzaran

INDICATIU CONDICIONAL: divinitzaria, divinitzaries, divinitzaria, divinitzaríem, divinitzaríeu, divinitzarien

SUBJUNTIU PRESENT: divinitzi, divinitzis, divinitzi, divinitzem, divinitzeu, divinitzin

SUBJUNTIU IMPERFET: divinitzés, divinitzessis, divinitzés, divinitzéssim, divinitzéssiu, divinitzessin

IMPERATIU: divinitza, divinitzi, divinitzem, divinitzeu, divinitzin

->divino

divino

[del cast. divino]

m MÚS Al Principat, nom popular donat a moltes cançons tradicionals cantades per quaresma i Setmana Santa, gairebé sempre referents a la passió.

->divís

■divís

[del ll. divisus, -a, -um, participi de dīvĭdĕre ‘dividir’; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

m Divisió, desacord, discòrdia.

->divisa

■divisa

[del ll. divisus, -a, -um, en el femení substantivat amb el valor de ‘objecte que fa distingir, distintiu, emblema’; 1a FONT: s. XIV]

f 1 HERÀLD 1 ant Figuració heràldica, especialment emblema, acompanyada sovint d’un lema.

2 Figura emblemàtica amb una sentència o un lema concís que l’explica, usada especialment per a expressar el designi de la persona que l’adopta o un concepte determinat.

2 fig La nostra divisa és “Avant i fora!"

3 p anal 1 Senyal exterior per a distingir. Els jugadors anglesos duien com a divisa un llaç blau al braç esquerre.

2 TAUROM Distintiu de les ramaderies que porten els toros durant la cursa, consistent en unes cintes de colors unides per un arponet que hom clava prop del coll del toro.

4 ant DR CIV Part de l’herència transmesa a descendents de grau ulterior.

5 ECON Moneda estrangera en mans dels particulars o de l’estat, i també cadascun dels títols de crèdit a curt terme (xecs, lletres, etc.) liquidables en moneda d’un altre estat.

->divisar

■divisar

[de divisa; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

v tr 1 HERÀLD Fornir un escut d’una divisa o senyals distintius.

2 HERÀLD 1 Compondre una divisa.

2 p ext Blasonar.

3 divisar les armes HIST Precisar i determinar les armes ofensives i defensives que els dos cavallers han de portar en una batalla concertada.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: divisar

GERUNDI: divisant

PARTICIPI: divisat, divisada, divisats, divisades

INDICATIU PRESENT: diviso, divises, divisa, divisem, diviseu, divisen

INDICATIU IMPERFET: divisava, divisaves, divisava, divisàvem, divisàveu, divisaven

INDICATIU PASSAT: divisí, divisares, divisà, divisàrem, divisàreu, divisaren

INDICATIU FUTUR: divisaré, divisaràs, divisarà, divisarem, divisareu, divisaran

INDICATIU CONDICIONAL: divisaria, divisaries, divisaria, divisaríem, divisaríeu, divisarien

SUBJUNTIU PRESENT: divisi, divisis, divisi, divisem, diviseu, divisin

SUBJUNTIU IMPERFET: divisés, divisessis, divisés, diviséssim, diviséssiu, divisessin

IMPERATIU: divisa, divisi, divisem, diviseu, divisin

->divisibilitat

■divisibilitat

[del b. ll. divisibilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f ARIT Conjunt de condicions que han de complir dos nombres enters per tal que hom pugui efectuar la divisió exacta de l’un per l’altre.

->divisible

■divisible

[del ll. divisĭbĭlis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj 1 Susceptible d’ésser dividit o de dividir-se. La matèria no és divisible a l’infinit.

2 ARIT Dit d’un nombre que conté exactament un altre nombre una certa quantitat de vegades. Dotze és divisible per tres.

->divisió

■divisió

Part. sil.: di_vi_si_ó

[del ll. divisio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 1 Acció de dividir o de dividir-se;

2 l’efecte. La divisió d’una novel·la en capítols. La divisió de Catalunya en comarques. La divisió de la circumferència en tres-cents seixanta graus. Feien la divisió dels béns. La divisió de les ciències en exactes, naturals, etc. La divisió d’opinions. Posar la divisió en una família.

3 ADOB Operació de dividir pells que hom efectua amb les pells en tripa (divisió en tripa) o bé amb pells adobades al crom (divisió en crom o en blau).

4 ARIT Operació aritmètica que consisteix, donats dos nombres a (el dividend) i b (el divisor), a trobar un nombre c (el quocient) tal, que el producte b × c sigui igual a a.

5 LÒG Operació lògica que consisteix a dividir els gèneres en espècies, les espècies en subespècies, etc., i distingir-los i separar-los entre ells, a fi de situar tot ésser en el seu lloc corresponent i definir-lo.

6 divisió de finca emfitèutica DR CAT Facultat de poder dividir la finca gravada amb un cens emfitèutic i de procedir igualment a la divisió del gravamen emfitèutic entre les noves finques resultants.

7 divisió del treball ECON Especialització de les unitats econòmiques en una feina determinada que constitueix una part d’un procés productiu complet.

8 divisió de poders DR POL Principi organitzatiu segons el qual les funcions legislativa, executiva i judicial d’un estat es desenvolupen a través d’òrgans diferents i independents entre si.

9 divisió harmònica MAT Conjunt de dues parelles de punts A,B i C,D d’una mateixa recta tals que els dos punts d’una mateixa parella divideixen el segment format pels dos altres punts en les raons oposades AC/AD = BC/BD.

2 1 BIOL Mena de reproducció asexual o agàmica per la qual un individu pot donar origen a dos individus (divisió binària) o a uns quants (divisió múltiple).

2 divisió cel·lular CIT Procés de multiplicació de la cèl·lula en dues cèl·lules filles.

3 divisió equacional (o homeotípica) obs CIT Segona divisió de la meiosi.

4 divisió esquizogenètica CIT Esquizogènesi.

5 divisió esquizogònica CIT Esquizogònia.

6 divisió meiòtica CIT Meiosi.

7 divisió reduccional (o heterotípica) obs CIT Primera divisió de la meiosi.

8 divisió semiheterotípica obs CIT La primera divisió de la meiosi quan, a causa de l’aparellament defectuós dels cromosomes, es crea un nucli de restitució.

3 1 Cadascuna de les parts en què es divideix una cosa. Un calaix amb quatre divisions.

2 BOT Unitat sistemàtica superior en què hom divideix el regne.

3 GEOBOT Unitat de classificació de la tipologia de la vegetació que agrupa una o més classes afins.

4 GEOG ADM Cadascuna de les parts en què és estructurat el territori d’un estat a fi de facilitar-ne les funcions administratives.

4 1 Allò que serveix per a dividir. Hi posarem una paret per divisió.

2 GRÀF Petita ratlla que hom col·loca al final de línia quan cal dividir una paraula que no hi cap tota sencera.

5 ESPORT Agrupació de clubs segons mèrits o condicions per a participar en un campionat.

6 ORG MIL 1 Unitat militar que constitueix una part d’un cos d’exèrcit i és formada per brigades de les diverses armes amb els serveis auxiliars corresponents.

2 divisió aerotransportada Divisió habilitada per a ésser transportada aèriament.

3 divisió cuirassada Divisió en la qual els tancs constitueixen el mitjà fonamental d’acció.

->divisional

■divisional

Part. sil.: di_vi_si_o_nal

[de divisió]

adj Divisionari.

->divisionari

■divisionari -ària

Part. sil.: di_vi_si_o_na_ri

[de divisió]

adj 1 Relatiu o pertanyent a una divisió.

2 Que constitueix una part alíquota.

3 moneda divisionària ECON Moneda que representa una fracció de la unitat monetària i té un valor convencional superior a l’efectiu.

->divisionisme

■divisionisme

Part. sil.: di_vi_si_o_nis_me

[de divisió]

m ART Neoimpressionisme.

->divisiu

■divisiu -iva

Part. sil.: di_vi_siu

[del ll. td. divisivus, -a, -um, íd.]

adj Que serveix per a mantenir separades les parts.

->divisor

■divisor

[del ll. divisor, -ōris, íd.]

m 1 ARIT i ÀLG 1 Submúltiple.

2 Nombre o polinomi que en divideix un altre.

3 divisor de zero En un anell (A,+,×), element a tal que el seu producte amb un element b diferent de zero (0 és l’element neutre de la suma) és igual a zero: a×b=0.

4 màxim comú divisor [abrev m. c. d.] El més gros dels nombres (o polinomis) que divideixen exactament dues o més quantitats (o polinomis).

2 MEC Accessori de les màquines eina que permet de sostenir la peça durant tot el temps de l’operació i, alhora, efectuar un determinat nombre de fresats, forats, etc., equiangulars entorn d’una circumferència o efectuar ranures helicoïdals sobre una superfície cilíndrica.

3 divisor de freqüència 1 RADIOTÈC Dispositiu o circuit electrònic que produeix una ona de sortida en què la freqüència és un submúltiple de la d’entrada.

2 ELECTRÒN En els sistemes que utilitzen més d’un altaveu, dispositiu encarregat de distribuir les freqüències segons les característiques de cada altaveu.

4 divisor de tensió ELECTROT i ELECTRÒN Dispositiu format per dues o més resistències en sèrie, als extrems de la qual hom aplica una tensió i extreu d’una de les resistències intermèdies una tensió reduïda, que constitueix una fracció determinada de la tensió total aplicada.

->divisori

■divisori -òria

[del b. ll. divisorius, -a, -um, íd.]

1 1 adj Que estableix una separació o divisió. El mur divisori entre dos solars. La línia divisòria entre dues contrades.

2 divisòria d’aigües GEOMORF i HIDROL Línia que separa dues conques hidrogràfiques contigües i a partir de la qual divergeixen les aigües.

2 m GRÀF Taula damunt la qual era col·locat l’original, assegurat amb un cordill, i que era fixat a la caixa per compondre.

->divo

■divo -a

[del ll. dīvus, -a ‘déu, deessa’]

1 m i f Cantant d’òpera de renom.

2 obs RELIG 1 m Déu.

2 f Deessa.

->divorci

■divorci

[del ll. divortium, íd., der. de divŏrtĕre, variant arcaica del ll. cl. divertĕre ‘apartar, separar’; 1a FONT: 1653, DTo.]

m 1 1 DR Dissolució voluntària i legal d’un matrimoni vàlid.

2 divorci vincular DR CAN Dissolució del vincle matrimonial que té efectes en el matrimoni (àdhuc consumat) quan la fe catòlica d’un dels cònjuges determina dificultats greus en la convivència.

2 fig Ruptura del lligam existent entre dues coses.

3 taxa de divorcis DEMOG Índex qualitatiu d’una població pel qual hom avalua la importància dels divorcis dins un sistema social.

->divorciar

■divorciar

Part. sil.: di_vor_ci_ar

[de divorci; 1a FONT: 1803, DEst.]

v 1 tr Separar per divorci.

2 pron S’han divorciat després de vuit anys de matrimoni. El secretari i el president optaren per divorciar-se del partit.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: divorciar

GERUNDI: divorciant

PARTICIPI: divorciat, divorciada, divorciats, divorciades

INDICATIU PRESENT: divorcio, divorcies, divorcia, divorciem, divorcieu, divorcien

INDICATIU IMPERFET: divorciava, divorciaves, divorciava, divorciàvem, divorciàveu, divorciaven

INDICATIU PASSAT: divorcií, divorciares, divorcià, divorciàrem, divorciàreu, divorciaren

INDICATIU FUTUR: divorciaré, divorciaràs, divorciarà, divorciarem, divorciareu, divorciaran

INDICATIU CONDICIONAL: divorciaria, divorciaries, divorciaria, divorciaríem, divorciaríeu, divorciarien

SUBJUNTIU PRESENT: divorciï, divorciïs, divorciï, divorciem, divorcieu, divorciïn

SUBJUNTIU IMPERFET: divorciés, divorciessis, divorciés, divorciéssim, divorciéssiu, divorciessin

IMPERATIU: divorcia, divorciï, divorciem, divorcieu, divorciïn

->divorciat

divorciat -ada

Part. sil.: di_vor_ci_at

[de divorciar]

adj i m i f Dit de la persona separada per divorci.

->divorcista

■divorcista

adj i m i f Partidari del divorci. Política divorcista.

->divuit

■divuit

Part. sil.: di_vuit

[del ll. decem et octo, íd.]

1 adj Disset més un. Un cavall de divuit anys.

2 adj i m i f Que fa divuit; divuitè. Pel maig sortirà el llibre divuit de la nova col·lecció.

3 m [pl divuits] 1 El nombre divuit, 18. Creu que el divuit és el seu nombre favorable. Sempre confon els divuits.

2 p ext Cosa designada amb el nombre divuit. Viu al divuit del carrer Ample.

4 m i f Els divuit darrers.

5 les divuit La divuitena hora des de les dotze de la nit; les sis de la tarda. La pel·lícula comença a les divuit quaranta-cinc.

->divuitè

■divuitè -ena

Part. sil.: di_vui_tè

[de divuit]

1 adj i m i f [símb: 18è 18a] Que, en una sèrie, en té disset davant seu, que fa divuit. Avui fan el divuitè concert de la temporada. Era la divuitena de la llista.

2 1 adj Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividits en divuit parts iguals.

2 m Un divuitè, 1/18.

3 f HIST Als Països Catalans, abans de la Nova Planta (1707-16), comissió o junta de divuit persones delegades pels consells municipals, per les corts, per les generalitats, etc., en parts iguals per cada estament o braç.

4 m NUMIS Ral d’argent de València.

->divulgable

■divulgable

[de divulgar]

adj Que pot ésser divulgat.

->divulgació

■divulgació

Part. sil.: di_vul_ga_ci_ó

[del ll. divulgatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 Acció de divulgar o de divulgar-se;

2 l’efecte.

->divulgador

■divulgador -a

[del ll. td. divulgator, -ōris, íd.; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj i m i f Que divulga.

->divulgar

■divulgar

[del ll. divulgare, íd.; 1a FONT: 1398, Metge]

v 1 tr Fer arribar (una cosa) a coneixement d’un gran nombre de persones, fer públic. Divulgar un secret.

2 pron Arribar, una cosa, a coneixement d’un gran nombre de persones. La notícia es divulgà ràpidament.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: divulgar

GERUNDI: divulgant

PARTICIPI: divulgat, divulgada, divulgats, divulgades

INDICATIU PRESENT: divulgo, divulgues, divulga, divulguem, divulgueu, divulguen

INDICATIU IMPERFET: divulgava, divulgaves, divulgava, divulgàvem, divulgàveu, divulgaven

INDICATIU PASSAT: divulguí, divulgares, divulgà, divulgàrem, divulgàreu, divulgaren

INDICATIU FUTUR: divulgaré, divulgaràs, divulgarà, divulgarem, divulgareu, divulgaran

INDICATIU CONDICIONAL: divulgaria, divulgaries, divulgaria, divulgaríem, divulgaríeu, divulgarien

SUBJUNTIU PRESENT: divulgui, divulguis, divulgui, divulguem, divulgueu, divulguin

SUBJUNTIU IMPERFET: divulgués, divulguessis, divulgués, divulguéssim, divulguéssiu, divulguessin

IMPERATIU: divulga, divulgui, divulguem, divulgueu, divulguin

->divulgatiu

■divulgatiu -iva

Part. sil.: di_vul_ga_tiu

adj Que divulga, que serveix per a divulgar. Programa divulgatiu. Un manual divulgatiu.

->divulsió

■divulsió

Part. sil.: di_vul_si_ó

[del ll. divulsio, -ōnis ‘acció de separar, d’arrencar’ (cf. avulsió)]

f CIR 1 Dilatació forçada. Divulsió del pílor, del recte.

2 Arrencament violent. Fractura per divulsió.

->dixi

■dixi

[del gr. deĩxis ‘acte de mostrar’]

f LING Funció que consisteix a assenyalar algú o alguna cosa present en el moment de la comunicació.

->dixieland

dixieland^* [díksilan]

[angl ] m MÚS Modalitat de jazz tradicional sorgida a la primeria del segle XX a Louisiana i tocada per petits conjunts de músics blancs, a imitació de l’estil dels negres de Nova Orleans, que es caracteritza per una polifonia improvisada dels instrumentistes de vent, amb un llenguatge melòdic expressiu i harmònicament molt simple.

->dizigòtic

■dizigòtic -a

adj BIOL Bivitel·lí.

->dj.

dj.

abrev dijous.

->dl

dl

símb METROL decilitre.

->DL

DL

sigla m 1 DR POL decret llei.

2 DR ADM dipòsit legal.

->dl.

dl.

abrev dilluns.

->dm

dm

símb METROL decímetre.

->DNA

DNA

[de l’angl. desoxyribonucleic acid] sigla m BIOQ àcid desoxiribonucleic.

->do¹

■do¹

[del nom de G. B. Doni (s. XVII), que canvià l’ut de l’escala de Guido d’Arezzo (s. XI), treta de l’himne: UT queant laxis REsonare fibris / MIra gestorum FAmuli tuorum, / SOLve polluti LAbii reatum, / Sancte Ioannes]

[pl dos] m MÚS [símb: C] Primera nota de l’escala musical diatònica.

->do²

■do²

[del ll. dōnum, íd., de la mateixa arrel del verb dare ‘dar’]

m 1 1 Acte de donar. Fer un do a algú.

2 Cosa donada, cedida graciosament.

3 fer do de Donar. Fer do d’alguna cosa a algú.

2 1 Qualitat natural. Tenir, algú, el do de plaure a la gent.

2 do de gents Gràcia especial, conjunt de qualitats amb què una persona es guanya la benvolença, la simpatia de la gent que tracta.

3 do de llengües Facilitat extraordinària per a aprendre de parlar diverses llengües.

4 dons de l’Esperit Sant CRIST Disposicions d’origen diví que capaciten l’home a rebre i seguir més promptament els impulsos de l’Esperit Sant, en ordre a la salvació.

->doba

■doba

[de l’adoba, der. de adobas, amb afèresi de la a-, aglutinada amb l’article]

Mot emprat en l’expressió a la doba loc adj Dit de la carn que, un cop fregida, es fa bullir a poc a poc en un suc on s’afegeix vi i es posa all, ceba, canyella, etc.

->dòberman

dòberman

[de l’al. Dobermann, cognom d’un criador de gossos (s. XIX) que n’obtingué la raça per diversos encreuaments]

m ZOOT Raça de gossos de guarda de mida mitjana, de cap estilitzat, amb orelles punxegudes, pèl suau i llustrós de color negre amb taques d’un roig viu i cua molt curta.

->dobla¹

dobla¹

Hom.: doble

[v. dobla³]

f CATOL Al País Valencià, festa votiva amb missa cantada i sermó.

->dobla²

dobla²

Hom.: doble

[v. dobla³]

f ECON Contracte de compravenda de valors característic dels mercats que accepten la liquidació a terme.

->dobla³

■dobla³

Hom.: doble

[del ll. dŭplus, -a, -um ‘doble’; 1a FONT: 1272, CTort.]

f HIST 1 Nom donat, genèricament, al doble de qualsevol moneda d’or.

2 Nom que donaven els cristians a la moneda d’or almohade de valor i pes de dos dinars.

->doblador

■doblador

[de doblar]

m 1 TÈXT Màquina emprada per a doblar dos fils o més abans de retòrcer-los per a formar-ne un de sol.

2 doblador de tensió ELECTRÒN Circuit rectificador destinat a produir una tensió contínua de valor doble de la que hom obtindria amb un rectificador normal.

->dobladora

■dobladora

[de doblar]

f TÈXT Doblador.

->doblament

■doblament

[de doblar]

m 1 Acció de doblar o de doblar-se;

2 l’efecte.

->doblar

■doblar

Cp. doblegar

[del ll. td. dŭplare, íd., der. de duplus ‘doble’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 1 tr Fer doble, augmentar (una cosa) fins al doble. Doblar una quantitat, un nombre, un sou, una paga.

2 tr fig Augmentar marcadament. Doblar el pas, el ritme, el rendiment.

3 intr Esdevenir doble. La població doblarà en trenta anys.

4 pron El cost de la vida es dobla progressivament.

5 tr ESPORT En les curses celebrades en pista o circuit, adquirir, un corredor, una o més voltes d’avantatge sobre un altre participant.

6 doblar el camí Fer un camí en la meitat del temps acostumat o fer el doble camí en un mateix temps.

2 tr Ésser el doble. Ells eren més de mil, però nosaltres els doblàvem.

3 tr 1 Posar en doble. Doblar un fil, una roba.

2 TÈXT Ajuntar dos o més fils, generalment del mateix número, per a formar-ne un de sol.

4 tr CIN 1 Fer un doblatge.

2 Fer de doble (d’un altre).

5 tr GRÀF 1 Fer que (un paràgraf, una pàgina, etc., d’un imprès) tinguin una línia de més, encara que no sigui completa, per necessitats de composició.

2 Fer passar una línia a la línia següent o a l’anterior quan no cap a la mida establerta.

6 intr JOCS En el dòmino, posar un doble.

7 tr NÀUT i 1 ESPORT Superar una boia o balisa en el curs d’una regata.

2 doblar un cap (o un promontori, etc.) Passar, una embarcació, per davant d’un cap, d’un promontori, etc., i posar-se a l’altre costat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: doblar

GERUNDI: doblant

PARTICIPI: doblat, doblada, doblats, doblades

INDICATIU PRESENT: doblo, dobles, dobla, doblem, dobleu, doblen

INDICATIU IMPERFET: doblava, doblaves, doblava, doblàvem, doblàveu, doblaven

INDICATIU PASSAT: doblí, doblares, doblà, doblàrem, doblàreu, doblaren

INDICATIU FUTUR: doblaré, doblaràs, doblarà, doblarem, doblareu, doblaran

INDICATIU CONDICIONAL: doblaria, doblaries, doblaria, doblaríem, doblaríeu, doblarien

SUBJUNTIU PRESENT: dobli, doblis, dobli, doblem, dobleu, doblin

SUBJUNTIU IMPERFET: doblés, doblessis, doblés, dobléssim, dobléssiu, doblessin

IMPERATIU: dobla, dobli, doblem, dobleu, doblin

->doblària

■doblària

Part. sil.: do_blà_ri_a

[de doble; 1a FONT: c. 1400]

f Gruix.

->doblatge

■doblatge

[de doblar]

m CIN 1 Enregistrament dels diàlegs originals d’un film.

2 Enregistrament dels diàlegs d’un film, traduïts a un altre idioma.

->doble

■doble

Hom.: dobla

[del ll. dŭplus, -a, -um, íd., doblet de duplex, -ĭcis, comp. de du(o) ‘dos’ i l’arrel *plec- de plicare ‘plegar’, freqüentatiu de plectĕre, plexum ‘entrellaçar, trenar’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 1 adj Igual a dues vegades una magnitud donada. Aquesta institució té doble quantitat de socis que l’altra. Tu hi estaràs doble estona que ell. Tinc molta son: em prendré un cafè doble.

2 adv p anal Molt més. És lletja i els grans de la cara la fan doble lletja encara.

3 adj p anal Avui fan el doble de soroll. És el doble bo.

4 adj p anal Dit d’un gènere, un objecte, un cos, més fort, concentrat, gruixut, etc., que d’ordinari. Una roba molt doble. Té els dits molt dobles. Un llibre doble.

2 m 1 Magnitud igual a dues vegades una altra. Setze és el doble de vuit. Si no ho compres avui, demà te’n faràs el doble.

2 Quantitat igual a dues vegades una mesura de capacitat determinada que hom sobreentén.

3 esp i p ext Quantitat de beguda, corresponent a la mesura immediatament superior a la mínima, que hom serveix en un establiment. Un doble de cervesa, d’orxata.

3 1 adj Format de dues coses iguals o de la mateixa espècie. Una doble cadena. Una doble renglera de botons. Una essa doble: ss. Que surti el doble sis. Una caixa amb doble fons.

2 adj p ext Ja tenim la tenda muntada, ara posarem el doble sostre. Treu això del doble fons de la maleta.

3 adv En quantitat doble, en nombre doble. Hi veig doble.

4 m JOCS En el dòmino, fitxa que té el mateix nombre de punts a cada costat en què és dividit l’anvers.

5 adj QUÍM INORG Dit del compost, sal, òxid o hidròxid, en la composició del qual intervenen dos metalls o radicals diferents.

6 acusatiu doble GRAM En la sintaxi grega i llatina, complement propi dels verbs que regeixen dos complements d’objecte, l’un de persona i l’altre de cosa, generalment.

7 consonant doble GRAM Consonant geminada.

8 doble concert MÚS Concert per a dos solistes i orquestra.

9 en doble loc adv De forma que dues coses iguals o de la mateixa espècie, superposades, fent-ne una de sola, reforcin mútuament llur funció. Posarem la roba del coll en doble. Folrar un llibre en doble.

10 lletra doble GRAM Digrama.

4 adj 1 Que manifesta una dualitat. Una frase de doble sentit.

2 esp Dit de la persona que es mostra d’una manera i és realment d’una altra. És un home retort i doble.

5 m i f 1 Persona molt semblant a una altra, amb la qual hom pot confondre-la. Juraria que hi eres: devia ésser el teu doble!

2 CIN Persona de físic semblant al d’un actor el qual substitueix en diverses escenes d’un film.

6 m MÚS Nom antic de l’interval d’octava.

7 m pl ESPORT 1 En el basquetbol, infracció que comet el jugador que fa més de dues passes amb la pilota agafada o que la fa botar novament després d’haver-la ja retinguda amb totes dues mans.

2 En l’handbol, falta que comet un jugador quan toca voluntàriament la pilota diverses vegades sense que, entre contacte i contacte, la pilota hagi tocat a terra, un altre jugador, l’àrbitre o la porteria.

8 m pl ESPORT En el tennis, partit entre quatre jugadors, dividits en dues parelles, que poden ésser mixtes o no.

9 doble cànon GRÀF Fosa de 16 punts.

->doblec

■doblec

[de doblegar; 1a FONT: 1330]

m 1 1 El tros en què una cosa doblegada és en doble.

2 La part per on una cosa ha estat doblegada.

2 JOCS Sort del joc de billar que consisteix a fer que la bola sobre la qual hom juga, després de tocar en una sola banda, vagi al lloc oposat d’allà on era.

3 TECNOL Eina emprada pels calderers per a foradar planxes metàl·liques.

->doblegable

■doblegable

[de doblegar]

adj Que es pot doblegar.

->doblegada

■doblegada

[de doblegar]

f Acció de doblegar.

->doblegadís

■doblegadís -issa

[de doblegar]

adj Que es doblega amb facilitat.

->doblegament

■doblegament

[de doblegar]

m 1 1 Acció de doblegar o de doblegar-se;

2 l’efecte.

2 Nom genèric de les operacions que tenen per objecte treballar i donar forma als metalls, sense arrencar la ferritja, amb premses d’embotir, màquines de corbar, etc.

->doblegar

■doblegar

[del ll. dŭplĭcare ‘doblar; vinclar’; 1a FONT: s. XV, Curial]

v 1 1 tr Fer que una part d’un objecte s’apliqui sobre l’altra part o hi formi angle, sense trencar-se pel punt, l’angle, de convergència. Doblegar un full pel mig, de les puntes, etc. Doblegar un filferro.

2 tr p ext Doblegar les cames.

3 pron Aquesta barreta, abans de doblegar-se es trencaria. Doblegar-se per la cintura.

2 p anal 1 tr Fer anar, una càrrega excessiva, acotat o corbat.

2 tr Els anys el van doblegant.

3 tr fig i Aclaparar. Els imposts ens dobleguen ben bé.

4 pron Doblegar-se sota un sac de farina. Doblegar-se pel pes del temps.

3 fig 1 tr Obligar (algú) a fer allò que es resistia a fer, vèncer la indocilitat, etc. Si amb amenaces no en té prou, el doblegaré a garrotades!

2 tr p ext Aquesta feina, la doblegarem en un tres i no res!

3 pron Ja es doblegarà, amb unes quantes amenaces!

4 doblegar el coll (a una cosa) Resignar-s’hi, prendre-la amb conformitat.

4 tr Ultrapassar, superar, una quantitat, especialment en l’edat. He doblegat els trenta.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: doblegar

GERUNDI: doblegant

PARTICIPI: doblegat, doblegada, doblegats, doblegades

INDICATIU PRESENT: doblego, doblegues, doblega, dobleguem, doblegueu, dobleguen

INDICATIU IMPERFET: doblegava, doblegaves, doblegava, doblegàvem, doblegàveu, doblegaven

INDICATIU PASSAT: dobleguí, doblegares, doblegà, doblegàrem, doblegàreu, doblegaren

INDICATIU FUTUR: doblegaré, doblegaràs, doblegarà, doblegarem, doblegareu, doblegaran

INDICATIU CONDICIONAL: doblegaria, doblegaries, doblegaria, doblegaríem, doblegaríeu, doblegarien

SUBJUNTIU PRESENT: doblegui, dobleguis, doblegui, dobleguem, doblegueu, dobleguin

SUBJUNTIU IMPERFET: doblegués, dobleguessis, doblegués, dobleguéssim, dobleguéssiu, dobleguessin

IMPERATIU: doblega, doblegui, dobleguem, doblegueu, dobleguin

->doblement

■doblement

[de doble]

adv 1 D’una manera doble, dues vegades més.

2 Amb duplicitat.

->doblenc

■doblenc -a

1 adj ant Doble. Moneda doblenca.

2 m NUMIS 1 Moneda mallorquina de billó, de valor de dos diners, anomenada també dobler.

2 moneda de doblenc (o doblenca) Moneda barcelonesa, en substitució de la de quatern, en la qual es reduïa la llei a dos diners d’argent.

->dobler

■dobler

Hom.: dublé

[de doble]

m 1 1 NUMIS Moneda del valor de dos diners de billó.

2 pl Diners en general.

2 OFIC Peça de fusta, que hom transportava en rai, de dimensions determinades i que servia d’unitat de venda entre els raiers.

->doblet

■doblet

[de doble]

m 1 ESPORT 1 Doble tret d’escopeta.

2 fer un doblet Fer caure o matar dues peces de dos trets consecutius d’escopeta.

2 FÍS 1 Parell d’estats estacionaris que tenen el mateix moment angular orbital i el mateix spin però que difereixen en llur moment angular total i, per tant, en llur energia, per tal com presenten diferents acoblaments spin-òrbita.

2 Parell de partícules fonamentals que tenen masses lleugerament diferents, càrregues diferents i la resta de característiques iguals.

3 En un espectre, parell de ratlles molt properes.

3 LING Cadascun de dos o més mots d’una llengua que tenen la mateixa etimologia. ‘Càtedra’ i ‘cadira’ són doblets.

->dobleta

■dobleta

f NUMIS Moneda d’or espanyola del sistema decimal, en terminologia usada des de la fi del segle XIX.

->doblista

doblista

m i f ECON Cadascuna de les parts que actuaven en l’operació de dobla de l’antic mercat de valors de Barcelona.

->dobló

■dobló

[de doble]

m NUMIS Nom genèric aplicat a qualsevol moneda de valor doble del de la seva unitat.

->doblonet

■doblonet (o doblonet d’or)

m NUMIS Nom donat al País Valencià a la moneda d’or de mig escut i també a la petita moneda d’or de valor de 20 rals de billó.

->doc

■doc

Hom.: dog

[de l’angl. dock ‘dàrsena’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

m MANUT Cadascun dels magatzems situats al voltant del moll destinats a rebre mercaderies en dipòsit.

->doc.

doc.

abrev document.

->docència

■docència

Part. sil.: do_cèn_ci_a

[de docent]

f 1 Acció d’ensenyar.

2 Activitat de les persones que es dediquen a l’ensenyament.

->docent

■docent

[del ll. docens, -ntis, participi pres. de docēre (supí doctum) ‘ensenyar’; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj Relatiu o pertanyent a l’ensenyament.

2 adj i m i f Dit de la persona que es dedica a l’ensenyament.

->doceta

doceta

1 adj Relatiu o pertanyent al docetisme.

2 m i f Partidari del docetisme.

->docetisme

docetisme

m CRIST Doctrina cristològica que atribuïa a la persona de Jesucrist un cos aparent i negava tota realitat a la seva vida humana.

->dòcil

■dòcil

[del ll. docĭlis, íd.; 1a FONT: 1498]

adj 1 1 Que fàcilment es deixa instruir, conduir, o que fàcilment obeeix i se sotmet. És una criatura molt dòcil; mai no l’he de renyar per res!

2 p ext Tenir la mà dòcil, la llengua dòcil.

2 Dit d’un material fàcil de treballar. Cal un marbre més dòcil.

->docilitat

■docilitat

[del ll. docilĭtas, -ātis, íd.; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

f Qualitat de dòcil.

->dòcilment

■dòcilment

[de dòcil]

adv Amb docilitat.

->docimàsia

■docimàsia

Part. sil.: do_ci_mà_si_a

[del gr. dokimasía ‘prova, assaig’, der. de dokimázō ‘provar, assajar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

f 1 MED Prova emprada en medicina legal i practicada sobre els pulmons, el cor, el fetge, etc., del cadàver d’un infant acabat de néixer a fi de saber si en néixer era ja mort o no.

2 QUÍM ANAL Conjunt d’assaigs analítics de control de materials metàl·lics, de construcció (calç, ciment, aglomerats) o altres (combustibles, minerals).

->docimàstic

■docimàstic -a

[del gr. dokimastikós ‘que serveix per a provar, assajar’; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj Relatiu o pertanyent a la docimàsia. Prova docimàstica. Química docimàstica.

->docosà

docosà

m QUÍM ORG Hidrocarbur acíclic lineal saturat de molècules amb vint-i-dos àtoms de carboni.

->doctament

■doctament

[de docte]

adv Amb molta ciència, amb molts de coneixements sobre la matèria tractada.

->docte

■docte -a

[del ll. doctus, -a, -um, participi de docēre ‘ensenyar’; 1a FONT: 1490, Tirant]

adj 1 Que té molta ciència o que posseeix extensos coneixements en una matèria determinada. És una persona docta. És docte en història.

2 p ext Una explicació molt docta.

->doctor

■doctor -a

[del ll. doctor, -ōris, íd., der. de docēre (supí doctum) ‘ensenyar’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

1 m i f 1 HIST A l’edat mitjana, el qui posseïa el grau acadèmic més alt de les facultats de dret, teologia o medicina.

2 ENSENY [abrev Dr. Dra.] Actualment, persona que ha rebut el doctorat.

2 pop [abrev Dr. Dra.] 1 m Metge.

2 f Metgessa.

3 m i f p ext Persona saberuda, que fa el savi.

4 doctor de la llei BÍBL Entre els jueus, savi que tenia la missió d’ensenyar i interpretar la Torà o llei de Moisès.

5 doctor de l’Església CATOL Escriptor eclesial que, per l’ortodòxia i el reconeixement de la seva doctrina, és declarat per l’Església Catòlica autoritat en matèria de fe o moral.

6 doctor ‘honoris causa’ Títol honorífic que concedeixen les universitats a una persona eminent.

->doctoral

■doctoral

[de doctor; 1a FONT: 1696, DLac.]

1 adj Relatiu o pertanyent a un doctor o al doctorat.

2 m CATOL Canonge d’ofici dels capítols de les catedrals i col·legiates que té annex el càrrec dels negocis litigiosos.

3 en un to doctoral (o amb aires doctorals, etc.) D’una manera emfàtica, dogmàtica o solemne.

->doctoralment

■doctoralment

[de doctoral]

adv D’una manera doctoral.

->doctorand

■doctorand -a

[del b. ll. doctorandus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1868, DLCo.]

adj i m i f ENSENY Dit del graduat superior que prepara la seva tesi doctoral.

->doctorar

■doctorar

[del b. ll. doctorare, íd.; 1a FONT: 1560]

v 1 tr Donar el grau de doctor a algú. Fou doctorat l’any setanta.

2 pron Rebre el grau de doctor. Em vaig doctorar l’any passat.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: doctorar

GERUNDI: doctorant

PARTICIPI: doctorat, doctorada, doctorats, doctorades

INDICATIU PRESENT: doctoro, doctores, doctora, doctorem, doctoreu, doctoren

INDICATIU IMPERFET: doctorava, doctoraves, doctorava, doctoràvem, doctoràveu, doctoraven

INDICATIU PASSAT: doctorí, doctorares, doctorà, doctoràrem, doctoràreu, doctoraren

INDICATIU FUTUR: doctoraré, doctoraràs, doctorarà, doctorarem, doctorareu, doctoraran

INDICATIU CONDICIONAL: doctoraria, doctoraries, doctoraria, doctoraríem, doctoraríeu, doctorarien

SUBJUNTIU PRESENT: doctori, doctoris, doctori, doctorem, doctoreu, doctorin

SUBJUNTIU IMPERFET: doctorés, doctoressis, doctorés, doctoréssim, doctoréssiu, doctoressin

IMPERATIU: doctora, doctori, doctorem, doctoreu, doctorin

->doctorat

■doctorat

[del b. ll. doctoratus, íd.; 1a FONT: 1638]

m 1 ENSENY A la majoria de les universitats actuals, el més alt grau acadèmic concedit per cadascuna de llurs facultats.

2 Estudis necessaris per a obtenir el grau de doctor. És a l’estranger a fer el doctorat.

->doctorejar

■doctorejar

[de doctor]

v intr Fer el savi parlant doctoralment.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: doctorejar

GERUNDI: doctorejant

PARTICIPI: doctorejat, doctorejada, doctorejats, doctorejades

INDICATIU PRESENT: doctorejo, doctoreges, doctoreja, doctoregem, doctoregeu, doctoregen

INDICATIU IMPERFET: doctorejava, doctorejaves, doctorejava, doctorejàvem, doctorejàveu, doctorejaven

INDICATIU PASSAT: doctoregí, doctorejares, doctorejà, doctorejàrem, doctorejàreu, doctorejaren

INDICATIU FUTUR: doctorejaré, doctorejaràs, doctorejarà, doctorejarem, doctorejareu, doctorejaran

INDICATIU CONDICIONAL: doctorejaria, doctorejaries, doctorejaria, doctorejaríem, doctorejaríeu, doctorejarien

SUBJUNTIU PRESENT: doctoregi, doctoregis, doctoregi, doctoregem, doctoregeu, doctoregin

SUBJUNTIU IMPERFET: doctoregés, doctoregessis, doctoregés, doctoregéssim, doctoregéssiu, doctoregessin

IMPERATIU: doctoreja, doctoregi, doctoregem, doctoregeu, doctoregin

->doctoressa

■doctoressa

[de doctor; 1a FONT: 1460, Roig]

f Doctora.

->doctrina

■doctrina

[del ll. doctrīna, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

f 1 Conjunt d’ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític).

2 1 Cos de principis en alguna branca de coneixements.

2 CATOL Cos de principis de la religió cristiana que hom ensenya als infants i als neòfits.

3 p ext CATOL Classe de doctrina cristiana que hom fa als infants, a la parròquia. Anar a doctrina. Fer doctrina.

3 DR Conjunt de treballs científics destinats a interpretar o explanar el dret i que constitueix una de les fonts jurídiques.

->doctrinal

■doctrinal

[del ll. td. doctrinalis, íd.; 1a FONT: 1382]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a una doctrina.

2 Que conté una doctrina, que és l’expressió d’una doctrina. Una obra doctrinal.

2 m HIST 1 Llibre que hom estudiava a les escoles medievals i que consistia en una ampliació i un complement de l’ensenyament gramatical.

2 Llibre que contenia instruccions, consells, per a una certa missió o funció.

3 interpretació doctrinal DR Interpretació dels fets o dels actes jurídics que es funda en les opinions dels jurisconsults.

->doctrinalment

■doctrinalment

[de doctrinal]

adv D’una manera doctrinal.

->doctrinari

■doctrinari -ària

[de doctrina; 1a FONT: s. XIV, Eiximenis]

1 1 adj i m i f Dit de la persona que atén més a la teoria, a una doctrina política, social, etc., que no a la pràctica. Un polític doctrinari.

2 adj p ext Opinions doctrinàries.

2 HIST 1 adj Relatiu o pertanyent al doctrinarisme.

2 m i f Seguidor del doctrinarisme.

->doctrinàriament

■doctrinàriament

Part. sil.: doc_tri_nà_ri_a_ment

[de doctrinari]

adv D’acord amb una doctrina abstracta o teoria, sense atendre a les condicions pràctiques.

->doctrinarisme

■doctrinarisme

m 1 Qualitat de doctrinari.

2 HIST Sistema polític que proposava el compromís entre el poder reial i la sobirania popular, a començament del segle XIX.

->doctriner

■doctriner -a

[de doctrina]

m i f ant Catequista.

->document

■document

[del ll. documentum, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

m [abrev doc.] 1 BIBLIOT i DIPL Segons el documentalisme, en sentit ampli, qualsevol font de dades recuperables en el temps i en l’espai.

2 DR 1 Escriptura que expressa declaracions de voluntat positives o negatives, o bé fets i drets.

2 document autèntic Document públic.

3 document de crèdit Document que atorga al posseïdor legítim el dret a obtenir la prestació que hi va continguda, al moment del seu venciment.

4 document nacional d’identitat A l’estat espanyol, document acreditatiu de la personalitat individual.

5 document pontifici DR CAN Escrit oficial emanat del papa.

6 document públic Document autoritzat per un notari o un funcionari públic competent.

->documentable

■documentable

[de documentar]

adj Que pot ésser documentat, provat.

->documentació

■documentació

Part. sil.: do_cu_men_ta_ci_ó

[del ll. documentatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1904]

f 1 1 Acció de documentar o de documentar-se;

2 l’efecte.

2 1 Conjunt de documents aplegats o adduïts.

2 BIBLIOT Tractament sistemàtic de la informació d’acord amb les tècniques del documentalisme.

3 DIPL Aplec de documents que serveixen per a provar un fet, un estudi o una argumentació.

4 DIPL Documents emanats d’una autoritat competent que proven la identitat d’una persona, la seva filiació, el seu estat social i jurídic, etc.

3 INFORM Conjunt d’escrits generats per l’activitat informàtica.

->documental

■documental

[de document; 1a FONT: 1888, DLab.]

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als documents o a la documentació.

2 Fundat en documents.

2 adj i m CIN Gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa.

->documentalisme

■documentalisme

[de documental]

m BIBLIOT Conjunt de tècniques de reunió, classificació i distribució de documents de tota mena en el camp de l’activitat humana.

->documentalista

■documentalista

[de documental]

m i f BIBLIOT Persona que es dedica al documentalisme.

->documentalment

■documentalment

[de documental]

adv Amb documents.

->documentar

■documentar

[del ll. documentare, íd.; 1a FONT: 1888, DLab.]

v 1 tr Provar o justificar amb documents.

2 tr 1 Proveir (algú) dels documents requerits, necessaris a un fi.

2 p ext Donar a algú coneixences o informacions.

3 pron 1 Proveir-se dels documents requerits, necessaris a un fi.

2 p ext M’he documentat sobre l’afer parlant amb tots els interessats.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: documentar

GERUNDI: documentant

PARTICIPI: documentat, documentada, documentats, documentades

INDICATIU PRESENT: documento, documentes, documenta, documentem, documenteu, documenten

INDICATIU IMPERFET: documentava, documentaves, documentava, documentàvem, documentàveu, documentaven

INDICATIU PASSAT: documentí, documentares, documentà, documentàrem, documentàreu, documentaren

INDICATIU FUTUR: documentaré, documentaràs, documentarà, documentarem, documentareu, documentaran

INDICATIU CONDICIONAL: documentaria, documentaries, documentaria, documentaríem, documentaríeu, documentarien

SUBJUNTIU PRESENT: documenti, documentis, documenti, documentem, documenteu, documentin

SUBJUNTIU IMPERFET: documentés, documentessis, documentés, documentéssim, documentéssiu, documentessin

IMPERATIU: documenta, documenti, documentem, documenteu, documentin

->documentat

documentat -ada

[de documentar]

adj 1 Fundat en documents. És una tesi molt ben documentada.

2 Ben informat. Ha escrit l’article sense estar gens documentat sobre el cas.

->dodec-

■dodec-

Forma prefixada del mot grec dṓdeka, que significa ‘dotze’. Ex.: dodecandre.

->dodecà

■dodecà

m QUÍM ORG Hidrocarbur alifàtic de molècules constituïdes per cadenes de dotze àtoms de carboni.

->dodeca-

■dodeca-

Forma prefixada del mot grec dṓdeka, que significa ‘dotze’. Ex.: dodecahidrat, dodecàmer.

->dodecàedre

■dodecàedre [o dodecaedre]

Part. sil.: do_de_cà_e_dre, do_de_ca_e_dre

[del gr. dōdekáedros ‘de dotze cares’]

m GEOM 1 Políedre de dotze cares.

2 Políedre convex de dotze cares quadrangulars.

3 dodecàedre regular (o pentagonal) Políedre regular format per dotze pentàgons regulars.

->dodecaèdric

dodecaèdric -a

Part. sil.: do_de_ca_è_dric

[de dodecàedre]

adj GEOM 1 Relatiu o pertanyent al dodecàedre.

2 Que té la forma d’un dodecàedre.

->dodecafàsic

■dodecafàsic -a

[de dodeca- i fàsic]

adj 1 Que té dotze fases.

2 ELECTROT Dit del sistema polifàsic constituït per dotze corrents alterns iguals desfasats de 30° successivament.

->dodecafònic

■dodecafònic -a

[de dodeca- i -fònic]

adj MÚS Dodecatònic.

->dodecàgon

■dodecàgon

[del gr. dōdekágōnos ‘de deu angles’]

m GEOM Polígon de dotze angles i dotze costats.

->dodecagonal

■dodecagonal

[de dodecàgon]

adj 1 Que té forma de dodecàgon.

2 prisma (o piràmide) dodecagonal Prisma (o piràmide) la base del qual és un dodecàgon.

->dodecanoic

dodecanoic, àcid

Part. sil.: do_de_ca_noic

QUÍM ORG Àcid làuric.

->dodecasíl·lab

■dodecasíl·lab -a

[del gr. dōdekasýllabos, íd.]

1 adj De dotze síl·labes.

2 m POÈTICA Vers de dotze síl·labes (comptades fins a la darrera de les accentuades), anomenat també vers alexandrí, dividit generalment en dos hemistiquis idèntics.

->dodecasil·làbic

■dodecasil·làbic -a

[de dodecasíl·lab]

adj Que consta de dotze síl·labes.

->dodecàstil

dodecàstil -a

[de dodeca- i -stil]

adj i m ARQUIT En l’arquitectura clàssica, dit del temple que té dotze columnes a la façana.

->dodecatònic

■dodecatònic -a

[de dodeca- i tònic]

adj MÚS 1 Relatiu o pertanyent al dodecatonisme.

2 mètode dodecatònic Tècnica de composició que consisteix a estructurar cada obra musical sobre una sèrie de dotze tons (les notes de l’escala cromàtica), presentats un sol cop i en l’ordre que el compositor vulgui.

->dodecatonisme

■dodecatonisme

[de dodecatònic]

m MÚS Nom amb el qual també es conegut el mètode dodecatònic.

->dodecil

dodecil

m QUÍM ORG Radical orgànic derivat del dodecà, de fórmula C₁₂H₂₅—.

->dodecilbenzè

■dodecilbenzè

m QUÍM IND Substància de fortes propietats detergents de fórmula C₁₂H₂₅C₆H₅.

->dodina

dodina

m FITOPAT Nom no sistemàtic amb què és conegut l’acetat de n-dodecilguanidina, C₁₅H₃₃N₃O₂, substància emprada en agricultura com a fungicida.

->dodo

■dodo

m ORNIT Ocell no volador de l’ordre dels columbiformes i de la família dels ràfids (Raphus cucullatus), de la mida d’un gall dindi, amb el cos rabassut i les ales petites, endèmic de l’illa Maurici i extingit al segle XVII.

->dodrant

dodrant

m DR ROM Nom donat al conjunt format per les quartes parts de l’herència.

->dodrantari

dodrantari -ària

adj DR ROM 1 Relatiu o pertanyent al dodrant.

2 Dit de cadascun dels registres formats per a aplicar la llei Valèria Feneratòria, que permetia de reduir els deutes en tres quartes parts quan havien crescut per efecte de la usura.