->jovià

■jovià -ana

Part. sil.: jo_vi_à

adj ASTR 1 Relatiu o pertanyent a Júpiter.

2 p ext Dit dels quatre planetes gegants, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, de característiques comunes, per oposició als planetes menors, dits terrestres o tel·lúrics (del tipus de la Terra).

->jovial

■jovial

Part. sil.: jo_vi_al

[del ll. jovialis ‘relatiu a Júpiter’, der. de Juppĭter, Jŏvis, per l’influx benèfic que els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe d’aquest planeta; 1a FONT: 1803, DEst.]

adj 1 De caràcter alegre, amic de l’alegria. Un home jovial.

2 p ext Un caràcter jovial.

->jovialitat

■jovialitat

Part. sil.: jo_vi_a_li_tat

[de jovial; 1a FONT: 1839, DLab.]

f Qualitat de jovial.

->jovialment

■jovialment

Part. sil.: jo_vi_al_ment

[de jovial]

adv D’una manera jovial.

->jua

jua

Part. sil.: ju_a

f ORNIT Fredeluga.

->jub

jub

Hom.: jup

[variant de aljub]

m Aljub.

->jubilable

■jubilable

[de jubilar²]

adj Que està en condicions d’ésser jubilat.

->jubilació

■jubilació

Part. sil.: ju_bi_la_ci_ó

[del ll. jubilatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: s. XV, Roís]

f 1 1 Acció de jubilar o jubilar-se;

2 l’efecte.

2 La quantitat que cobra la persona jubilada.

3 Alegria expansiva.

->jubilar¹

■jubilar¹

[formació culta analògica sobre la base de l’arrel del ll. jubilare ‘fer crits d’alegria’]

adj Relatiu o pertanyent al jubileu.

->jubilar²

■jubilar²

[del ll. jubilare ‘fer crits d’alegria’; 1a FONT: s. XV, Roís]

v 1 1 tr Eximir de la feina, d’un càrrec, etc., per vellesa o altres motius, una persona i assenyalar-li una pensió vitalícia.

2 pron Obtenir la jubilació.

2 intr Experimentar una alegria viva, expansiva.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: jubilar

GERUNDI: jubilant

PARTICIPI: jubilat, jubilada, jubilats, jubilades

INDICATIU PRESENT: jubilo, jubiles, jubila, jubilem, jubileu, jubilen

INDICATIU IMPERFET: jubilava, jubilaves, jubilava, jubilàvem, jubilàveu, jubilaven

INDICATIU PASSAT: jubilí, jubilares, jubilà, jubilàrem, jubilàreu, jubilaren

INDICATIU FUTUR: jubilaré, jubilaràs, jubilarà, jubilarem, jubilareu, jubilaran

INDICATIU CONDICIONAL: jubilaria, jubilaries, jubilaria, jubilaríem, jubilaríeu, jubilarien

SUBJUNTIU PRESENT: jubili, jubilis, jubili, jubilem, jubileu, jubilin

SUBJUNTIU IMPERFET: jubilés, jubilessis, jubilés, jubiléssim, jubiléssiu, jubilessin

IMPERATIU: jubila, jubili, jubilem, jubileu, jubilin

->jubilat

■jubilat -ada

[el ll. jubilatus, -a, -um, íd.]

adj i m i f Dit de la persona que ha obtingut la jubilació.

->jubileu

■jubileu

Part. sil.: ju_bi_leu

[del ll. jubilaeus, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

m 1 1 JUD En la llei mosaica, solemne celebració de perdó, que s’esqueia cada cinquanta anys.

2 CATOL Any sant.

3 El perdó o la indulgència que hom obté satisfent les condicions de l’any sant. Guanyar el jubileu.

2 p ext Celebració del cinquantenari de l’exercici d’un càrrec, de sacerdoci, de matrimoni, etc.

->judaic

■judaic -a

Part. sil.: ju_daic

[del ll. judaicus, -a, -um, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

adj Relatiu o pertanyent als jueus.

->judaisme

■judaisme

Part. sil.: ju_da_is_me

[del ll. td. judaismus, íd.; 1a FONT: 1488]

m HIST REL Religió dels jueus fonamentada en un pacte entre Jahvè i els patriarques i la seva posteritat.

->judaïtzant

■judaïtzant

Part. sil.: ju_da_ït_zant

[de judaïtzar]

adj i m i f 1 Que judaïtza.

2 Judeocristià.

3 HIST A la Península Ibèrica, dit del jueu oficialment convertit al catolicisme i batejat, però que continuava observant, privadament i fins i tot en públic, les pràctiques jueves.

->judaïtzar

■judaïtzar

Part. sil.: ju_da_ït_zar

[del ll. td. judaizare, íd.; 1a FONT: 1496]

v 1 intr Seguir usos jueus o imitar-ne les normes i els ritus religiosos.

2 tr Imposar les pràctiques mosaiques als nous cristians o mantenir-les en els procedents del judaisme.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: judaïtzar

GERUNDI: judaïtzant

PARTICIPI: judaïtzat, judaïtzada, judaïtzats, judaïtzades

INDICATIU PRESENT: judaïtzo, judaïtzes, judaïtza, judaïtzem, judaïtzeu, judaïtzen

INDICATIU IMPERFET: judaïtzava, judaïtzaves, judaïtzava, judaïtzàvem, judaïtzàveu, judaïtzaven

INDICATIU PASSAT: judaïtzí, judaïtzares, judaïtzà, judaïtzàrem, judaïtzàreu, judaïtzaren

INDICATIU FUTUR: judaïtzaré, judaïtzaràs, judaïtzarà, judaïtzarem, judaïtzareu, judaïtzaran

INDICATIU CONDICIONAL: judaïtzaria, judaïtzaries, judaïtzaria, judaïtzaríem, judaïtzaríeu, judaïtzarien

SUBJUNTIU PRESENT: judaïtzi, judaïtzis, judaïtzi, judaïtzem, judaïtzeu, judaïtzin

SUBJUNTIU IMPERFET: judaïtzés, judaïtzessis, judaïtzés, judaïtzéssim, judaïtzéssiu, judaïtzessin

IMPERATIU: judaïtza, judaïtzi, judaïtzem, judaïtzeu, judaïtzin

->judeo-

■judeo-

Forma prefixada del mot llatí judaeus, -a, -um, que significa ‘jueu’. Ex.: judeocristià, judeocastellà.

->judeocastellà

■judeocastellà -ana

Part. sil.: ju_de_o_cas_te_llà

LING 1 adj Relatiu o pertanyent al judeocastellà.

2 m Dialecte del castellà parlat pels jueus sefardites expulsats de la Península Ibèrica i per llurs descendents.

->judeocatalà

■judeocatalà -ana

Part. sil.: ju_de_o_ca_ta_là

LING 1 adj Relatiu o pertanyent al judeocatalà.

2 m Antic dialecte del català, propi dels jueus catalans, on abunden mots, expressions i calcs de l’hebreu.

->judeocristià

■judeocristià -ana

Part. sil.: ju_de_o_cris_ti_à

1 adj Relatiu o pertanyent al judeocristianisme.

2 m i f Seguidor del judeocristianisme.

->judeocristianisme

■judeocristianisme

Part. sil.: ju_de_o_cris_ti_a_nis_me

m CRIST Corrent doctrinal i pràctica del primitiu cristianisme que sostenia la necessitat per a tot cristià d’observar la llei mosaica.

->judes

■judes

[del nom del personatge evangèlic Judes Iscariot, que va trair Jesús]

m Home traïdor. És un judes.

->judicable

■judicable

[del ll. td. judicabĭlis, íd.]

adj Que hom pot judicar o ha de judicar.

->judicar

■judicar

[del ll. judicare, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

v tr Jutjar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: judicar

GERUNDI: judicant

PARTICIPI: judicat, judicada, judicats, judicades

INDICATIU PRESENT: judico, judiques, judica, judiquem, judiqueu, judiquen

INDICATIU IMPERFET: judicava, judicaves, judicava, judicàvem, judicàveu, judicaven

INDICATIU PASSAT: judiquí, judicares, judicà, judicàrem, judicàreu, judicaren

INDICATIU FUTUR: judicaré, judicaràs, judicarà, judicarem, judicareu, judicaran

INDICATIU CONDICIONAL: judicaria, judicaries, judicaria, judicaríem, judicaríeu, judicarien

SUBJUNTIU PRESENT: judiqui, judiquis, judiqui, judiquem, judiqueu, judiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: judiqués, judiquessis, judiqués, judiquéssim, judiquéssiu, judiquessin

IMPERATIU: judica, judiqui, judiquem, judiqueu, judiquin

->judicat

■judicat

m HIST jutjat 2.

->judicatiu

■judicatiu -iva

Part. sil.: ju_di_ca_tiu

[del ll. td. judicativus, -a, -um, íd.]

adj Que té poder de judicar o jutjar.

->judicatura

■judicatura

[del b. ll. judicatura, íd.; 1a FONT: 1344, Ord. P. III]

f DR 1 Professió de jutge.

2 Cos de jutges d’un país.

->judici

■judici

[del ll. judicium, íd.; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 1 Acció de judicar o jutjar;

2 l’efecte.

2 1 Facultat de jutjar o judicar, d’emetre un judici.

2 ÈTIC Acte o procés mental pel qual hom ordena la seva conducta en funció d’unes normes, uns principis o uns criteris determinats.

3 FILOS, PSIC i LÒG Acte o procés mental mitjançant el qual hom pensa una proposició o enunciat, atribueix un predicat a un subjecte, afirma o nega una relació entre dos o més termes.

4 FILOS En la filosofia kantiana, facultat de pensar el que és particular en tant que enclòs en el que és general.

5 judici temerari Pensament o afirmació, perjudicials a altri, que hom fa sobre la base de motius o raons insuficients.

3 DR PROC 1 Coneixement d’una causa en la qual el jutge ha de pronunciar la sentència.

2 La sentència del jutge.

3 judici a porta closa Acte de judici oral en el qual les sessions no són públiques.

4 judici d’arbitratge Procediment privat mitjançant el qual una o més persones nomenades de comú acord per les parts donen la solució a un conflicte plantejat, amb el compromís previ de les parts d’acceptar llur decisió.

5 judici declaratiu En el dret processal civil i en la jurisdicció contenciosa, judici on hom pretén la declaració d’un dret.

6 judici de conciliació Acte de comparèixer les parts davant el jutge municipal, comarcal o de pau a fi de procurar una avinença, abans d’iniciar una de les parts un procediment.

7 judici de faltes Judici celebrat davant els jutjats municipals o comarcals (tribunal unipersonal) per al coneixement de les faltes o delictes menys greus. En la jurisdicció penal intervé el ministeri fiscal.

8 judici especial Dit de tot procediment judicial, establert en la llei amb una tramitació diferent a la dels quatre judicis ordinaris.

9 judici executiu Judici que té per objecte d’aconseguir una execució directa mitjançant un títol amb força legal reconeguda sense necessitat d’una prèvia declaració de drets.

10 judici laboral Judici plantejat davant les magistratures de treball per a resoldre els conflictes propis d’aquesta matèria entre treballadors i empreses.

11 judici oral Judici celebrat davant les audiències provincials (o tribunals col·legiats) per al coneixement dels delictes.

12 judici sumari (o sumaríssim) Dit dels procediments judicials especials que pel fet de tractar qüestions considerades urgents tenen una tramitació abreujada.

4 1 RELIG Sanció, proferida a la mort de l’home, segons la seva fidelitat o infidelitat envers Déu.

2 dia del Judici CRIST Fi de la història en què hi haurà el judici final.

3 judici final RELIG i CRIST Sanció definitiva de la història salvífica de Déu a través de Crist que tindrà lloc a la fi de la història humana.

4 judici particular RELIG i CRIST Judici produït a la mort de cada home i que en determina la salvació o condemnació definitives.

5 judici de Déu HIST Ordalia.

->judicial

■judicial

Part. sil.: ju_di_ci_al

[del ll. judicialis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Relatiu o pertanyent a l’administració de justícia.

->judicialment

■judicialment

Part. sil.: ju_di_ci_al_ment

[de judicial]

adv Per procediment judicial.

->judiciari

■judiciari -ària

Part. sil.: ju_di_ci_a_ri

[del ll. judiciarius, -a, -um, íd.]

adj Judicial.

->judiciós

■judiciós -osa

Part. sil.: ju_di_ci_ós

[del fr. judicieux, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

adj Que té judici; assenyat.

->judiciosament

■judiciosament

Part. sil.: ju_di_ci_o_sa_ment

[de judiciós; 1a FONT: 1696, DLac.]

adv Amb judici.

->judo

■judo

[del jap. judo, comp. de ju ‘suau, dúctil’ i do ‘mitjà’]

m ESPORT Esport lluita de mans nues que té com a principi d’aprofitar la força del contrari per a desequilibrar-lo i vèncer-lo amb el mínim d’esforç.

->judoka

■judoka

[de judo]

m i f ESPORT Persona que practica el judo.

->jueria

■jueria

Part. sil.: ju_e_ri_a

[de jueu; 1a FONT: s. XI]

f HIST Barri on habitaven els jueus en les ciutats cristianes. A les terres catalanes era anomenat call.

->jueu

■jueu -eva

Part. sil.: ju_eu

[del ll. judaeus, -a, -um, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

1 1 adj Relatiu o pertanyent als jueus o al judaisme.

2 adj i m i f De Judea (regió històrica del S de Palestina).

2 m i f 1 Persona que professa el judaisme.

2 HIST Individu d’una comunitat originària de Palestina i dispersa arreu del món; hebreu.

3 m i f fig i desp Usurer, avar.

4 matar jueus loc verb FOLK Durant la Setmana Santa, costum popular amb què es cloïa l’ofici de tenebres consistent a fer soroll la canalla i el jovent amb els xerric-xerracs o pegar en terra amb branques de palmera (matar els fasos) o bastons.

->jugada

■jugada

[de jugar; 1a FONT: 1803, DEst.]

f 1 ESPORT i JOCS 1 Acció d’un o més jugadors cada vegada que intervenen en el joc.

2 Situació que es crea, en el joc, a partir de la intervenció d’un o més jugadors. Tancar el joc ha estat una mala jugada.

2 fig Acció injusta, maliciosa, que hom fa a un altre per beneficiar-se’n o afavorir algú altre.

->jugador

■jugador -a

[de jugar; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adj i m i f 1 Dit de la persona que juga a algun joc.

2 Dit de la persona afectada a jugar jocs en què s’arrisca diner, que té el vici de jugar.

->jugal

■jugal

ANAT ANIM 1 adj Relatiu o pertanyent a la galta.

2 m Os dels rèptils, rincocèfals, cocodrils i quelonis que serveix de vincle d’unió entre el maxil·lar superior i el quadrat, juntament amb el quadrat-jugal. En l’home és representat pel pòmul.

->jugament

■jugament

m ANAT ANIM Articulació.

->juganer

■juganer -a

[de jugar; 1a FONT: c. 1880]

adj Que és afectat a jugar, a fer entremaliadures, a saltironar, etc.

->jugar

■jugar

[del ll. jŏcari, íd., amb canvi de -ō- en -u- no prou explicat; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v 1 intr 1 Passar el temps en alguna cosa que hom fa amb el sol objecte d’entretenir-se, de divertir-se. Els nens juguen al jardí.

2 fer (alguna cosa) jugant fig Fer-la sense esforç, amb facilitat, com per diversió.

2 intr 1 p ext Divertir-se, entretenir-se, bromejar. Mentre vosaltres jugueu, ells treballen.

2 p anal El gat juga amb el ratolí. Jugar les onades amb una embarcació.

3 jugar amb (algú) fig Manejar-lo com hom vol, burlar-se’n.

4 jugar amb la salut fig Obrar amb despreocupació per la pròpia salut.

3 jugar-la (a algú) Fer amb malícia i engany alguna cosa que el perjudica.

4 1 intr Entretenir-se una o més persones en un exercici recreatiu sotmès a regles, en què hom guanya o perd. Jugar a cartes.

2 intr esp Practicar jocs en què s’arrisquen diners. Jugar a la ruleta. Va perdre la casa jugant.

3 tr Jugar una partida d’escacs.

4 intr Intervenir, algú, en un joc cada cop que li toca el torn. Jo ja he jugat; et toca a tu.

5 intr En certs jocs, entrar, obrir el joc.

6 tr Fer ús d’una carta, d’una peça del joc, etc. No juguis aquest alfil.

5 1 tr Arriscar alguna cosa en un joc d’atzar. Hi jugo cent euros. Sempre jugava grans quantitats.

2 tr abs Jugar a la loteria.

3 pron fig Arriscar-se a perdre alguna cosa en un negoci, afer, etc., dubtós. Et jugues la feina, fent això.

4 tr abs Jugar a la borsa.

5 pron Avenir-se a perdre una cosa si no resulta allò que hom espera. En aquest assumpte, t’hi jugues el teu bon nom.

6 tr Manejar (una arma blanca). Jugar l’espasa, el floret.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: jugar

GERUNDI: jugant

PARTICIPI: jugat, jugada, jugats, jugades

INDICATIU PRESENT: jugo, jugues, juga, juguem, jugueu, juguen

INDICATIU IMPERFET: jugava, jugaves, jugava, jugàvem, jugàveu, jugaven

INDICATIU PASSAT: juguí, jugares, jugà, jugàrem, jugàreu, jugaren

INDICATIU FUTUR: jugaré, jugaràs, jugarà, jugarem, jugareu, jugaran

INDICATIU CONDICIONAL: jugaria, jugaries, jugaria, jugaríem, jugaríeu, jugarien

SUBJUNTIU PRESENT: jugui, juguis, jugui, juguem, jugueu, juguin

SUBJUNTIU IMPERFET: jugués, juguessis, jugués, juguéssim, juguéssiu, juguessin

IMPERATIU: juga, jugui, juguem, jugueu, juguin

->jugaroi

■jugaroi

Part. sil.: ju_ga_roi

[de jugar]

m dial Joguina.

->jugats

jugats

m ENTOM 1 pl Grup de famílies de lepidòpters primitius que es caracteritzen perquè l’acoblament de les ales és fet mitjançant el jou.

2 sing Insecte del grup de famílies dels jugats.

->juglandàcies

■juglandàcies

Part. sil.: ju_glan_dà_ci_es

f BOT 1 pl Família de juglandals integrada per arbres monoics de fulles pinnaticompostes disposades helicoïdalment, de flors masculines reunides en aments i flors femenines epígines i de fruits en drupa o en nou.

2 sing Planta de la família de les juglandàcies.

->juglandals

juglandals

f BOT 1 pl Ordre de dicotiledònies monoclamídies, que comprèn solament la família de les juglandàcies.

2 sing Planta de l’ordre de les juglandals.

->jugogenià

jugogenià -ana

Part. sil.: ju_go_ge_ni_à

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent al pòmul i al mentó.

->jugomaxil·lar

jugomaxil·lar

adj ANAT ANIM Relatiu o pertanyent al pòmul i a la mandíbula.

->juguera

juguera

[de jugar]

f Ganes de jugar.

->juguesca

■juguesca

[der. de jugar amb possible influx de gresca ‘joc de daus’]

f Pacte que fan dues persones o més que disputen sobre alguna cosa, segons el qual la qui resultarà que no té raó o s’equivoca haurà de donar a l’altra una quantitat determinada o qualsevol altra cosa.

->jugueta

■jugueta

f dial Joguina.

->jugular¹

■jugular¹

[formació culta analògica sobre la base del ll. jugŭlum ‘coll, gola’; 1a FONT: 1917, DOrt.]

ANAT ANIM 1 adj Relatiu o pertanyent al coll. Gangli jugular. Nervi jugular.

2 adj i f Dit de la vena del coll.

->jugular²

jugular²

[del ll. jugulare, íd., der. de jugŭlum ‘coll, gola’]

v tr 1 Escanyar, estrangular.

2 p ext Aturar, interrompre sobtadament el desenvolupament d’alguna cosa. Jugular una revolta, una iniciativa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: jugular

GERUNDI: jugulant

PARTICIPI: jugulat, jugulada, jugulats, jugulades

INDICATIU PRESENT: jugulo, jugules, jugula, jugulem, juguleu, jugulen

INDICATIU IMPERFET: jugulava, jugulaves, jugulava, jugulàvem, jugulàveu, jugulaven

INDICATIU PASSAT: jugulí, jugulares, jugulà, jugulàrem, jugulàreu, jugularen

INDICATIU FUTUR: jugularé, jugularàs, jugularà, jugularem, jugulareu, jugularan

INDICATIU CONDICIONAL: jugularia, jugularies, jugularia, jugularíem, jugularíeu, jugularien

SUBJUNTIU PRESENT: juguli, jugulis, juguli, jugulem, juguleu, jugulin

SUBJUNTIU IMPERFET: jugulés, jugulessis, jugulés, juguléssim, juguléssiu, jugulessin

IMPERATIU: jugula, juguli, jugulem, juguleu, jugulin

->juí

■juí

Part. sil.: ju_í

[del ll. judicium ‘judici’, der. de jūdex, -ĭcis ‘jutge’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

[pl juís] m 1 Judici.

2 juí de prohoms HIST Tribunal de justícia per a causes criminals de la ciutat de Barcelona, instituït per privilegi reial del 1283.

->juia

■juia

Part. sil.: ju_ia

f ORNIT Fredeluga.

->juianenc

juianenc -a

Part. sil.: ju_ia_nenc

adj i m i f De Juià (Gironès).

->juïc

juïc -ïga

Part. sil.: ju_ïc

adj ant Judaic.

->jujitsu

■jujitsu

[variant japonesa de jujutsu]

m ESPORT Jujutsu.

->jujolat

jujolat -ada

adj i m i f De Jújols (Conflent).

->jujutsu

■jujutsu

[del jap. jujutsu o jujitsu, comp. de jū ‘suau, dúctil’ i jutsu ‘art, tècnica’]

m Art de defensar-se sense armes oposant l’habilitat a la força bruta, a la manera japonesa.

->jul.

jul.

abrev CRON juliol.

->julep

■julep

m ant FARM Poció calmant feta amb aigua destil·lada i xarops.

->juli

■juli

[variant de joli (v. enjolit)]

m 1 FOLK Crit dels nois quan anaven a beneir la palma el diumenge de Rams.

2 DANSA Acceleració progressiva del moviment en alguns balls, especialment els infantils.

3 JOCS En el joc de saltar a corda, l’acció de fer-la rodar ràpidament. Fer juli.

4 clavar un juli 1 Pegar a algú. Li ha clavat un juli que no ha pas tingut mandra.

2 fig Reprendre fortament algú.

->julià¹

■julià¹

Part. sil.: ju_li_à

m HIST Menestral de diversos oficis aplegats en una confraria existent a Barcelona (segles XIV-XIX) posada sota l’advocació de sant Julià.

->julià²

■julià² -ana

Part. sil.: ju_li_à

[del ll. julianus, -a, -um, íd.]

adj 1 Relatiu o pertanyent a Juli Cèsar o instituït per ell. Calendari julià.

2 lleis julianes DR ROM Nom donat a la legislació feta a instàncies de Juli Cèsar.

->juliana

■juliana

Part. sil.: ju_li_a_na

[del nom fem. Juliana, amb relació semàntica incerta; 1a FONT: 1917, DOrt.]

f 1 BOT i JARD Planta herbàcia de la família de les crucíferes (Hesperis matronalis), de fulles lanceolades dentades, flors purpúries o blanques, en ramells racemosos, i de fruits en síliqua.

2 GASTR 1 Brou fet amb diverses herbes —entre elles la que li dóna el nom— i verdures tallades a trossos.

2 a la juliana Manera de tallar la verdura en tiretes.

3 sopa juliana Juliana.

->juliol

■juliol

Part. sil.: ju_li_ol

[del ll. julius, mes en memòria de Juli Cèsar, que donà l’ant. juyl, transformat en jullol/juyol per evitar la confusió fonètica amb juny i, per reacció cultista, en la forma actual; 1a FONT: 1277]

m CRON [abrev jul.] [símb: JL] Setè mes de l’any, amb trenta-un dies. Qui no bat pel juliol, no bat quan vol.

->juliola

■juliola

Part. sil.: ju_li_o_la

[d’un dimin. ll. *juliola, der. de iulis, -ĭdis, íd.; 1a FONT: s. XV]

f ICT 1 Lluerna.

2 Peix volador.

->julivert

■julivert

[del ll. vg. jolium viride ‘jull verd’ (v. jull), o potser del ll. lilium viride ‘lliri verd’, que donaria raó d’altres variants del mot; 1a FONT: 1262]

m BOT i 1 AGR Planta herbàcia biennal de la família de les umbel·líferes (Petroselinum crispum), de fulles tripinnades (emprades com a condiment), flors d’un verd groguenc i fruits en diaqueni.

2 julivert de muntanya Planta herbàcia perenne de la família de les umbel·líferes (Peucedanum oreoselinum), de fulles tripinnatisectes i flors blanques en umbel·les.

->julivertassa

■julivertassa

f BOT 1 Cicuta.

2 Etusa.

->jull

■jull

[del ll. vg. jŏlium, alteració del ll. lŏlium, íd.; 1a FONT: s. XV]

m BOT Planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Lolium temulentum), d’arrel fibrosa, fulles linears i espiga amb espícules grosses i oblongues (barrejades amb les del blat poden produir intoxicacions).

->juller

■juller

[de jull]

m OFIC Garbell per a separar el jull.

->jullós

■jullós -osa

[de jull; 1a FONT: 1272, CTort.]

adj Que conté jull.

->jumbo

jumbo

m 1 AERON Avió comercial de gran capacitat, especialment el Boeing 747.

2 OBR PÚBL Carretó sobre carrils, erugues o rodes, que transporta el conjunt de martells perforadors i utilitzat principalment en la perforació de túnels.

->jumel

■jumel

[del nom de l’enginyer fr. Louis Alexis Jumel (1785-1823) que descobrí aquesta varietat de cotó de fibres llargues i l’introduí a l’Egipte; 1a FONT: 1905]

m TÈXT Cotó jumel.

->jumping

jumping^* [dʒámpiŋ]

[angl ] m ESPORT Salt d’obstacles.

->junc¹

■junc¹

[variant de jonc]

m BOT jonc¹.

->junc²

■junc²

m CONSTR NAV jonc².

->juncàcies

■juncàcies

Part. sil.: jun_cà_ci_es

f BOT 1 pl Família de ciperals constituïda per plantes herbàcies de fulla llarga i estreta i flors actinomorfes.

2 sing Planta de la família de les juncàcies.

->junciforme

■junciforme

[del ll. jŭncus ‘jonc’ i -forme]

adj BOT Semblant a un jonc.

->junció

■junció

Part. sil.: jun_ci_ó

[del ll. junctio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1696, DLac.]

f 1 1 Acció d’ajuntar;

2 l’efecte.

2 ELECTRÒN Soldadura d’un semiconductor amb un metall o amb un altre semiconductor de propietats diferents.

->junclà

junclà

m ICT Peix de l’ordre dels perciformes i de la família dels làbrids (Crenilabrus melops), de color verd amb faixes blaves.

->juncosà

juncosà -ana

adj i m i f De Juncosa (Garrigues).

->junedenc

junedenc -a

adj i m i f De Juneda (Garrigues).

->jungermannials

■jungermannials

Part. sil.: jun_ger_man_ni_als

f BOT 1 pl Ordre d’hepàtiques folioses amb dues rengleres de fil·lidis i sovint una d’amfigastris.

2 sing Planta de l’ordre de les jungermannials.

->jungermanníides

■jungermanníides

Part. sil.: jun_ger_man_ní_i_des

f BOT 1 pl Subclasse de briòfits de la classe de les hepàtiques que comprèn espècies tal·loses i, sobretot, folioses, amb rizoides llisos i l’esporòfit situat al capdamunt d’una seta llarga.

2 sing Briòfit de la subclasse de les jungermanníides.

->jungla

■jungla

[de l’angl. jungle, i aquest, del hindi jángal ‘ermot’, sànscrit jangalah ‘sec; terra seca’; 1a FONT: 1890]

f 1 GEOBOT Bosc baix tropical, molt dens, que resulta de l’explotació de la selva primitiva.

2 p ext Selva tropical.

3 col·loq Bosc intricat i dens.

->junior

junior -a

Part. sil.: ju_ni_or

adj i m i f CRIST Dit del monjo jove que després de la professió simple o de la promesa encara està sotmès al guiatge i a l’obediència d’un mestre o prefecte.

->júnior

■júnior

Part. sil.: jú_ni_or

[del ll. junior, comparatiu del ll. jŭvĕnis ‘jove’]

1 [usat darrere noms propis de persona] adj Dit de la més jove de dues persones que porten el mateix nom.

2 ESPORT 1 adj Dit de la categoria que inclou generalment els esportistes d’edat entre 18 i 21 anys.

2 adj i m i f Dit de l’esportista que pertany a la categoria júnior.

->juniorat

juniorat

Part. sil.: ju_ni_o_rat

m CRIST 1 Temps de formació dels juniors, comprès normalment entre la professió simple o la promesa i la professió solemne o perpètua.

2 Casa o apartament on hi ha instal·lats els juniors.

->junquera

junquera

[de junc¹]

f GEOBOT Jonquera.

->junt

■junt -a

[del ll. junctus, -a, -um, participi del ll. jungĕre ‘ajuntar’; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

1 1 adj Mútuament unit, acostat, tocant-se.

2 m Juntura.

3 m CONSTR Espai estret entre dues peces d’una obra (totxos, rajoles, pedres, etc.), generalment ple d’un material d’unió.

4 m CONSTR Material amb què a vegades s’omple el junt.

2 adj 1 En companyia.

2 En col·laboració.

3 Alhora en el mateix lloc.

3 adv 1 Juntament.

2 tot junt Tot plegat. Tot junt, són cinquanta euros.

->junta

■junta

f 1 1 Juntura.

2 CONSTR Junt.

3 HIST Justa.

4 TÈXT Fil igual al d’ordit, emprat pels teixidors per a lligar els que es trenquen.

5 junta de Cardan TECNOL Junta universal del tipus més simple que consta de dues forquilles i d’una creuera que les uneix.

6 junta de dilatació TECNOL Element d’unió entre dos tubs, dues barres, etc., que és capaç d’absorbir els esforços que apareixen amb les variacions de longitud produïdes per efectes tèrmics.

7 junta d’estanquitat (o simplement junta) TECNOL Element que hom col·loca entre dues peces fixes, o en la zona de contacte entre dues peces amb moviment relatiu, per tal d’assegurar respectivament l’estanquitat de la unió o la del dispositiu de què formen part.

8 junta universal TECNOL Tipus d’acoblament, basat en la suspensió de Cardan, que permet la transmissió del moviment de rotació entre dos arbres d’eixos geomètrics coincidents però que formen entre si un cert angle.

2 1 Reunió de persones congregades per tractar d’un afer, conferenciar, etc.

2 Conjunt de persones nomenades per a dirigir els assumptes d’una col·lectivitat. La junta directiva d’una corporació.

3 HIST Al regne d’Aragó, des del segle XII, associació de caràcter transitori i voluntari de diverses poblacions o municipis per a la defensa mútua.

4 POLÍT Òrgan de govern que deté el poder polític després d’un cop d’estat. Una junta revolucionària. Una junta militar.

5 junta de comerç Institució representativa de la burgesia comercial creada per tal de promoure l’activitat industrial i mercantil.

6 junta de portaveus POLÍT Òrgan intern del parlament que constitueix l’expressió més acabada de la penetració dels partits polítics, per mitjà dels grups parlamentaris, en la vida de les cambres parlamentàries.

7 junta general d’accionistes DR ADM Organisme sobirà, decisori, no permanent ni executiu, en les societats anònimes.

8 junta veïnal DR ADM Òrgan de govern de les comunitats de propietaris; el nom legal és el de junta de propietaris.

->juntament

■juntament

[de junt; 1a FONT: 1571]

adv En unió, en companyia, ensems.

->juntura

■juntura

[del ll. junctura, íd.; 1a FONT: s. XIV, Metge]

f 1 Indret per on es toquen dues coses, dues peces, etc., unides, connexes.

2 ANAT ANIM Articulació.

->juny

■juny

[del ll. jūnius, íd.; 1a FONT: 1272, CTort.]

m CRON [símb: JN] Sisè mes de l’any.

->junyent

■junyent

[de junyir; 1a FONT: 1518]

m Conflent.

->júnyer

■júnyer

v tr, intr i pron ant Junyir.

->junyida

■junyida

[de junyir]

f Acció de junyir.

->junyidor

■junyidor -a

[de junyir; 1a FONT: s. XV, Ausiàs]

1 adj 1 Que junyeix.

2 Que serveix per a junyir.

2 m HIST Combatent en justes o torneigs.

->junyir

■junyir

[del ll. jungĕre, íd., de la mateixa arrel de jŭgum ‘jou’; 1a FONT: s. XIII, Vides]

v 1 tr Ajuntar, unir.

2 tr 1 Unir dos bous, dues mules, etc., posant-los un jou.

2 Posar el jou a un bou, una mula, etc.

3 fig Posar en servitud, sotmetre a un domini.

3 pron Ajuntar llurs aigües dos rius. El Ter i el Freser es junyeixen a Ripoll.

4 intr HIST Combatre d’home a home a cavall, especialment en simulacre festiu.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: junyir

GERUNDI: junyint

PARTICIPI: junyit, junyida, junyits, junyides

INDICATIU PRESENT: junyeixo, junyeixes, junyeix, junyim, junyiu, junyeixen

INDICATIU IMPERFET: junyia, junyies, junyia, junyíem, junyíeu, junyien

INDICATIU PASSAT: junyí, junyires, junyí, junyírem, junyíreu, junyiren

INDICATIU FUTUR: junyiré, junyiràs, junyirà, junyirem, junyireu, junyiran

INDICATIU CONDICIONAL: junyiria, junyiries, junyiria, junyiríem, junyiríeu, junyirien

SUBJUNTIU PRESENT: junyeixi, junyeixis, junyeixi, junyim, junyiu, junyeixin

SUBJUNTIU IMPERFET: junyís, junyissis, junyís, junyíssim, junyíssiu, junyissin

IMPERATIU: junyeix, junyeixi, junyim, junyiu, junyeixin

->jup

■jup -a

Hom.: jub

[tret reductivament de ajupit, com cot/acotat, tip/atipat, cluc/aclucat]

1 adj cot³.

2 cap jup (o amb el cap jup) loc adv fig Cap cot.

->jupa

■jupa

[v. gipó; 1a FONT: 1404]

f 1 Peça de vestir d’home, que cobreix el tronc, amb quatre faldons, amb mànigues o sense, usada pels pagesos en algunes contrades.

2 col·loq Peça de vestir, com una jaqueta, una caçadora o una americana.

->jupetí

■jupetí

[de jupa]

m Armilla de pagès.

->júpiter

■júpiter

[del nom del déu Júpiter]

m ALQ Estany.

->jupó

jupó

m ant Gipó.

->juponer

■juponer

m HIST i OFIC Giponer.

->jura

■jura

[de jurar; 1a FONT: s. XIV, Jaume I]

f Acció col·lectiva de jurar obediència a la constitució, al cap de l’estat, a la bandera, etc.

->juraderia

juraderia

Part. sil.: ju_ra_de_ri_a

f HIST 1 Del segle XIII al XVIII, òrgan executiu d’aquells municipis catalans els caps de l’administració dels quals eren anomenats jurats.

2 Temps durant el qual exercien llur càrrec els jurats, caps de l’administració municipal de determinats municipis catalans.

->juradesc

juradesc

m HIST Juraderia.

->jurador

■jurador -a

[del ll. jurator, -ōris, íd.]

1 adj i m i f Que jura.

2 jurador sacramental HIST DR Nom donat a l’acusat, en els casos que s’admetia la prova en judici criminal per ordalies o judicis de Déu.

->jurament

■jurament

[del ll. td. juramentum, íd.; 1a FONT: s. XIV, Muntaner]

m 1 1 Acció de jurar;

2 l’efecte. Prestar jurament. Un jurament fals.

2 DR i HIST DR CAT Promesa de dir la veritat sobre una cosa o de procedir honorablement invocant el nom d’una entitat moral superior o un concepte elevat i abstracte.

3 jurament promissori DR Jurament prestat per corroborar una promesa.

4 prendre jurament Demanar a algú i obtenir que juri alguna cosa.

->juramentar-se

■juramentar-se

[de jurament]

v pron Obligar-se mútuament per jurament. Es van juramentar per a derrotar l’enemic comú.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: juramentar

GERUNDI: juramentant

PARTICIPI: juramentat, juramentada, juramentats, juramentades

INDICATIU PRESENT: juramento, juramentes, juramenta, juramentem, juramenteu, juramenten

INDICATIU IMPERFET: juramentava, juramentaves, juramentava, juramentàvem, juramentàveu, juramentaven

INDICATIU PASSAT: juramentí, juramentares, juramentà, juramentàrem, juramentàreu, juramentaren

INDICATIU FUTUR: juramentaré, juramentaràs, juramentarà, juramentarem, juramentareu, juramentaran

INDICATIU CONDICIONAL: juramentaria, juramentaries, juramentaria, juramentaríem, juramentaríeu, juramentarien

SUBJUNTIU PRESENT: juramenti, juramentis, juramenti, juramentem, juramenteu, juramentin

SUBJUNTIU IMPERFET: juramentés, juramentessis, juramentés, juramentéssim, juramentéssiu, juramentessin

IMPERATIU: juramenta, juramenti, juramentem, juramenteu, juramentin

->jurar

■jurar

[del ll. jurare, íd., abreviació de la locució jus jurare, fórmula ritual i sagrada de compromís, der. de jus, juris ‘dret, llei’; 1a FONT: s. XII]

v tr 1 DR Afirmar, prometre (alguna cosa) apel·lant a Déu, a una cosa que hom jutja sagrada, a una sanció superior, com a testimoni de la veritat de l’afirmació, de la sinceritat de la prometença.

2 abs Alçà la mà i digué: Juro!

3 hiperb Et juro que no ho diré a ningú.

4 1 Acceptar, per mitjà de jurament, un càrrec, una dignitat, etc. Jurar un càrrec.

2 jurar (algú) per (o com a, etc.) Nomenar-lo, mitjançant jurament, per a un càrrec, una dignitat, etc.

5 jurar en fals Dir amb jurament el que no és cert.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: jurar

GERUNDI: jurant

PARTICIPI: jurat, jurada, jurats, jurades

INDICATIU PRESENT: juro, jures, jura, jurem, jureu, juren

INDICATIU IMPERFET: jurava, juraves, jurava, juràvem, juràveu, juraven

INDICATIU PASSAT: jurí, jurares, jurà, juràrem, juràreu, juraren

INDICATIU FUTUR: juraré, juraràs, jurarà, jurarem, jurareu, juraran

INDICATIU CONDICIONAL: juraria, juraries, juraria, juraríem, juraríeu, jurarien

SUBJUNTIU PRESENT: juri, juris, juri, jurem, jureu, jurin

SUBJUNTIU IMPERFET: jurés, juressis, jurés, juréssim, juréssiu, juressin

IMPERATIU: jura, juri, jurem, jureu, jurin

->juraria

juraria

Part. sil.: ju_ra_ri_a

f HIST Juraderia.

->jurassià

jurassià -ana

Part. sil.: ju_ras_si_à

adj i m i f Del Jura (cantó de Suïssa).

->juràssic

■juràssic -a

[del nom de la serralada del Jura, començat a usar per A. von Humboldt el 1795]

1 ESTRATIG 1 adj Relatiu o pertanyent al juràssic.

2 m Segon sistema (i període) de l’era secundària o mesozoic, situat damunt el triàsic i sota el cretaci.

2 relleu juràssic GEOMORF Forma de relleu constituïda per una sèrie de plegaments simples i paral·lels.

->jurat¹

■jurat¹

[del ll. juratus, -a, -um ‘el qui ha prestat jurament’; 1a FONT: s. XIV]

m 1 DR 1 Institució mitjançant la qual els ciutadans, representats per un grup de persones elegides per sorteig, participen, en la forma i en els processos penals que la llei determina, en l’administració de justícia.

2 Cadascun dels individus que componen aquest jurat.

3 jurat mixt (o escabí) Jurat format per ciutadans que no són experts en matèria jurídica i per magistrats, els quals deliberen conjuntament.

4 jurat pur jurat¹ 1 1.

2 Comissió encarregada d’examinar el mèrit relatiu, d’adjudicar els premis en una exposició, un concurs, etc.

3 HIST Magistrat municipal, amb facultats rectores i executives, de les poblacions dels regnes de València, Mallorca i Aragó i d’algunes del Principat de Catalunya, equivalent a conseller, cònsol, paer o procurador.

4 HIST Membre d’alguns consells municipals catalans, anomenat també prohom o conseller.

5 jurat d’expropiació DR ADM Òrgan administratiu encarregat de resoldre sobre les controvèrsies relatives a l’avaluació de les expropiacions forçoses.

6 jurat mixt de treball HIST DR Organisme creat el 1931. Format per representacions patronals i obreres, era encarregat de la resolució de totes les qüestions de salaris i de condicions dels contractes de treball.

->jurat²

■jurat² -ada

adj 1 Dit d’un càrrec o d’una feina al qual hom ha accedit prestant-hi jurament d’exercir-lo fidelment. Intèrpret jurada. Guarda jurat.

2 1 Realitzat per un intèrpret o un traductor jurat. Traducció, interpretació jurada.

2 Que es fa sota jurament. Declaració jurada.

->juratori

■juratori -òria

[del ll. td. juratorius, -a, -um, íd.]

1 adj Expressat amb jurament.

2 f Làmina d’argent o plana de pergamí on hi havia escrit el principi de cadascun dels quatre Evangelis i sobre la qual posaven les mans els magistrats d’Aragó per jurar.

3 m HIST DR Instrument o escriptura on hom feia constar el jurament que prestaven veguers, batlles, jutges i altra mena de magistrats en prendre possessió de llur càrrec.

4 f HIST DR Simple jurament o caució juratòria que hom admetia en determinats casos en què calia prestar caució o garantia, si es tractava de cavaller o bé de persona de qualitat.

->jurcar

■jurcar

[d’origen incert, probablement d’un ll. vg. *jurgicare, der. del ll. jurgare ‘disputar-se’, que de ‘disputar-se per alguna cosa’ degué prendre el sentit de ‘lluitar, esforçar-se per obtenir-ho’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v tr Esforçar-se a heure; procurar.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: jurcar

GERUNDI: jurcant

PARTICIPI: jurcat, jurcada, jurcats, jurcades

INDICATIU PRESENT: jurco, jurques, jurca, jurquem, jurqueu, jurquen

INDICATIU IMPERFET: jurcava, jurcaves, jurcava, jurcàvem, jurcàveu, jurcaven

INDICATIU PASSAT: jurquí, jurcares, jurcà, jurcàrem, jurcàreu, jurcaren

INDICATIU FUTUR: jurcaré, jurcaràs, jurcarà, jurcarem, jurcareu, jurcaran

INDICATIU CONDICIONAL: jurcaria, jurcaries, jurcaria, jurcaríem, jurcaríeu, jurcarien

SUBJUNTIU PRESENT: jurqui, jurquis, jurqui, jurquem, jurqueu, jurquin

SUBJUNTIU IMPERFET: jurqués, jurquessis, jurqués, jurquéssim, jurquéssiu, jurquessin

IMPERATIU: jurca, jurqui, jurquem, jurqueu, jurquin

->jurídic

■jurídic -a

[del ll. juridĭcus, -a, -um, íd., comp. de jus, juris ‘dret’ i dicĕre ‘dir’; 1a FONT: s. XIV]

adj DR 1 Relatiu o pertanyent al dret.

2 Que es fa en justícia, segons les formes legals.

->jurídicament

■jurídicament

[de jurídic; 1a FONT: s. XIV, Metge]

adv Per via de judici o de dret, segons les formes legals.

->jurisconsult

■jurisconsult -a

[del ll. jurisconsultus, íd., comp. de jus, juris ‘dret’ i consultus, participi de consulĕre ‘demanar consell’]

m i f DR Docte en qüestions de dret.

->jurisdicció

■jurisdicció

Part. sil.: ju_ris_dic_ci_ó

[del ll. jurisdictio, -ōnis, íd., comp. de jus, juris ‘dret’ i dictio, -ōnis ‘acte de dir’; 1a FONT: 1272, CTort.]

f DR 1 1 Poder o autoritat exercits per una persona, corporació o entitat que governa, administra, estableix el dret, legislant o bé declarant-lo, posa en execució les lleis i les aplica. Jurisdicció administrativa, especial, ordinària.

2 Potestat de jutjar i fer executar allò que ha estat jutjat i que correspon únicament i exclusiva als tribunals de justícia.

2 p ext Facultat de les persones constituïdes autoritat o dels organismes públics per a entendre en les qüestions de llur competència.

3 p ext Àmbit o lloc dins el qual les autoritats, corporacions, els jutjats o tribunals tenen jurisdicció.

->jurisdiccional

■jurisdiccional

Part. sil.: ju_ris_dic_ci_o_nal

[de jurisdicció]

adj Relatiu o pertanyent a una jurisdicció.

->jurisperit

■jurisperit -a

[del ll. jurisperītus, íd., comp. de jus, juris ‘dret’ i perītus ‘expert’]

m i f DR Persona que coneix profundament el dret.

->jurisprudència

■jurisprudència

Part. sil.: ju_ris_pru_dèn_ci_a

[del ll. jurisprudentia, íd., comp. de jus, juris ‘dret’ i prudentia ‘prudència’]

f DR 1 Ciència del dret.

2 Conjunt de judicis que assenyalen els principis que en matèria de dret segueixen a cada país els tribunals.

3 Normes de judici que supleixen les omissions o llacunes de la llei i que es fonamenten en les pràctiques seguides en casos iguals o anàlegs.

4 Doctrina emanada de dues o més sentències del tribunal suprem, la qual es desprèn dels criteris decisius per a la resolució i que té la missió de completar l’ordenament jurídic.

5 Conjunt de les sentències dictades pel tribunal suprem, els tribunals superiors de justícia, el tribunal constitucional o per un tribunal internacional.

->jurisprudencial

■jurisprudencial

Part. sil.: ju_ris_pru_den_ci_al

[de jurisprudència]

adj Relatiu o pertanyent a la jurisprudència.

->jurisprudent

■jurisprudent

[del ll. jurisprudens, -ntis, íd., comp. de jus, juris ‘dret’ i prudens, -ntis ‘prudent’]

m i f DR Persona versada en jurisprudència, jurisperit.

->jurista

■jurista

[del b. ll. jurista, íd.; 1a FONT: s. XIV, Llull]

m i f DR i 1 HIST Persona que exercia el dret, tant en l’ordre pràctic, amb la judicatura o l’advocacia, com en l’especulatiu, fent estudis jurídics.

2 Tractadista del dret.

->jusnaturalisme

■jusnaturalisme

[del ll. jus naturale ‘dret natural’]

m 1 FILOS Tendència filosòfica o juridicofilosòfica que propugna l’existència d’un dret natural, amb el qual ha d’adir-se i en el qual ha de fundar-se tot dret positiu.

2 HIST Corrent ideològic iniciat per Grotius i basat en els principis del naturalisme humanístic de la Reforma que marcà la praxi política del segle XVIII.

->jusnaturalista

■jusnaturalista

[del ll. jus naturale ‘dret natural’]

1 adj Relatiu o pertanyent al jusnaturalisme.

2 adj i m i f Partidari del jusnaturalisme.

->jusquiam

■jusquiam

Part. sil.: jus_qui_am

m BOT i FARM Gènere de plantes herbàcies de la família de les solanàcies (Hyoscyamus sp), de fulles simples alternes, flors infundibuliformes quinquelobulades i fruits capsulars inclosos en el calze acrescent. Cal destacar-ne el jusquiam blanc (H. albus) i el jusquiam negre (H. niger).

->jussà

■jussà -ana

[de l’ant. jus ‘sota’, ll. vg. jūsum, alteració de josum, del cl. deōrsum ‘avall’, per influx del ll. vg. sūsum, cl. sursum ‘amunt’; la grafia ant. era jusà; 1a FONT: s. XIII]

adj 1 Inferior.

2 HIST DR CAT En el cas d’un sotsestabliment emfitèutic, dit de l’emfiteuta inferior, o sigui, el darrer que rep el domini útil de l’immoble.

->jussiu

■jussiu -iva

Part. sil.: jus_siu

adj GRAM Dit de la forma verbal que expressa una ordre. Subjuntiu jussiu.

->just

■just -a

[del ll. justus, -a, -um, íd., der. de jus, juris ‘dret’; 1a FONT: s. XII, Hom.]

1 adj 1 Conforme a justícia.

2 Legítim. Satisféu les seves justes aspiracions.

2 1 adj Que obra segons justícia. Un crític just i imparcial.

2 m BÍBL En l’Antic Testament, home fidel a l’aliança, i, en el Nou Testament, l’home que ha estat justificat en Crist, el qual és l’arquetip del just i obrador de justícia.

3 els justos van al cel col·loq Comentari humorístic que es fa amb relació a una cosa que és donada justa, gairebé escassa.

4 el sojorn dels justs El cel.

5 el son del just Mort feliç, repòs etern.

3 adj Que s’adapta exactament a allò a què és destinat, exacte quant a pes, mida o mesura. No trobo la paraula justa. M’han donat el pes just.

4 adv 1 Amb molta exactitud, sense sobrar-hi res. Hem calculat just el que gastarem. Han arribat just a l’hora del tren.

2 En el punt precís. Tenien el taulell just al mig de la botiga.

3 tot just No més de, només, solament. Tot just són les vuit.

5 adj 1 Escàs, gairebé insuficient. Uns sous molt justos.

2 Que no té ben bé les dimensions necessàries. Aquestes sabates em són molt justes.

3 anar just (o ben just) Estar insuficientment proveït d’alguna cosa. Anava ben just de diners.

6 adj MÚS Dit dels intervals que només tenen una forma de consonància i que només poden ésser justs, augmentats i disminuïts.

7 justa la fusta! Exclamació amb què hom expressa l’aprovació o la conformitat absoluta amb allò que diu un altre.

->justa

■justa

[de justar; 1a FONT: s. XII]

f 1 HIST Combat a cavall entre el mantenidor i cada un dels aventurers que hi concorrien, els quals s’escometien amb llances, separats per la tela o barrera que partia el camp, i que constituïa l’acte més important de les festes cavalleresques.

2 LIT Certamen literari.

->justacòs

■justacòs

[de just i cos¹]

[pl -ossos] m INDUM Peça de vestir interior sense mànigues que cenyia el cos i no baixava de la cintura.

->justador

■justador

[de justar; 1a FONT: 1393]

m El qui justa.

->justament

■justament

[de just; 1a FONT: s. XIV, Llull]

adv 1 Amb justícia, d’una manera legítima.

2 Amb justesa, exactament en un lloc o un temps determinat.

->justar

■justar

[possiblement d’un ll. vg. juxtare, der. del ll. juxta ‘vora, prop de; segons’, que en cat. ant. tingué el sentit de ‘aplegar i combatre a cavall’; 1a FONT: s. XIV, Llull]

v intr Combatre en una justa.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: justar

GERUNDI: justant

PARTICIPI: justat, justada, justats, justades

INDICATIU PRESENT: justo, justes, justa, justem, justeu, justen

INDICATIU IMPERFET: justava, justaves, justava, justàvem, justàveu, justaven

INDICATIU PASSAT: justí, justares, justà, justàrem, justàreu, justaren

INDICATIU FUTUR: justaré, justaràs, justarà, justarem, justareu, justaran

INDICATIU CONDICIONAL: justaria, justaries, justaria, justaríem, justaríeu, justarien

SUBJUNTIU PRESENT: justi, justis, justi, justem, justeu, justin

SUBJUNTIU IMPERFET: justés, justessis, justés, justéssim, justéssiu, justessin

IMPERATIU: justa, justi, justem, justeu, justin

->justejar

■justejar

[de just]

v intr Venir just, escassejar. Aquests dies l’oli justeja.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: justejar

GERUNDI: justejant

PARTICIPI: justejat, justejada, justejats, justejades

INDICATIU PRESENT: justejo, justeges, justeja, justegem, justegeu, justegen

INDICATIU IMPERFET: justejava, justejaves, justejava, justejàvem, justejàveu, justejaven

INDICATIU PASSAT: justegí, justejares, justejà, justejàrem, justejàreu, justejaren

INDICATIU FUTUR: justejaré, justejaràs, justejarà, justejarem, justejareu, justejaran

INDICATIU CONDICIONAL: justejaria, justejaries, justejaria, justejaríem, justejaríeu, justejarien

SUBJUNTIU PRESENT: justegi, justegis, justegi, justegem, justegeu, justegin

SUBJUNTIU IMPERFET: justegés, justegessis, justegés, justegéssim, justegéssiu, justegessin

IMPERATIU: justeja, justegi, justegem, justegeu, justegin

->justesa

■justesa

[de just]

f 1 Qualitat de just 3.

2 Exactitud.

->justet¹

■justet¹

[de just]

m dial Armilla.

->justet²

■justet²

[de just]

adv Just.

->justícia

■justícia

Part. sil.: jus_tí_ci_a

[del ll. justitia, íd.; 1a FONT: 1248]

1 f ÈTIC i RELIG Virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret i veritat.

2 f DR 1 Allò que cal fer segons dret i raó.

2 Poder de fer-ho.

3 Exercici del dret a la justícia.

4 Administració de la justícia pels qui n’estan encarregats.

5 Qualitat d’allò que és fet amb equitat.

6 Persona o persones constituïdes per exercir la justícia en una col·lectivitat.

7 justícia social SOCIOL Concepte elaborat per l’exegesi de les doctrines aristotèliques i llur interpretació pels tomistes que incorpora l’accepció de social a la justícia, en tant que es fa solidària de les necessitats.

3 m HIST 1 Oficial municipal de justícia a les ciutats, viles i llocs reials del Regne de València, instituït per Jaume I a València el 1238, amb el nom de cort.

2 Al regne d’Aragó, magistrat reial que tingué l’origen en el jutge o justícia de la cort reial.

->justicialisme

■justicialisme

Part. sil.: jus_ti_ci_a_lis_me

m POLÍT Moviment polític i social que constituí el suport doctrinal al programa de govern del general Juan Domingo Perón a l’Argentina.

->justicier

■justicier -a

Part. sil.: jus_ti_ci_er

[de justícia; 1a FONT: s. XIV, ST. Vicent F.]

1 adj Que observa estrictament la justícia, especialment en el càstig dels delictes.

2 m HIST Funcionari que tenia a càrrec seu la cura de justícia de l’estat.

->justifet

■justifet

[de just i fet²]

adv dial Talment.

->justificable

■justificable

[del b. ll. justificabĭlis, íd.]

adj Que pot ésser justificat.

->justificablement

■justificablement

[de justificable]

adv D’una manera justificable.

->justificació

■justificació

Part. sil.: jus_ti_fi_ca_ci_ó

[del ll. td. justificatio, -ōnis, íd.; 1a FONT: 1575]

f 1 1 Acció de justificar o justificar-se;

2 l’efecte.

2 CRIST Acte pel qual Déu transforma l’home en just, de pecador que era, i el salva, no pas a tall d’imputació, sinó amb una renovació efectiva.

3 GRÀF 1 Acció de canviar els espais d’una línia de composició tipogràfica per uns altres de més amples o més estrets per tal que la línia faci la mida completa.

2 Text en forma de colofó al final d’alguns llibres, on es detalla el tiratge, les qualitats i les circumstàncies de l’edició, com la data, el lloc, etc.

4 INFORM Acció d’ajustar una cadena dins l’espai que li està reservat de manera que el primer o darrer element ocupi un lloc determinat.

->justificacionisme

justificacionisme

Part. sil.: jus_ti_fi_ca_ci_o_nis_me

m FILOS Tendència que exclou l’estudi de tot context diferent de la justificació o validació dels enunciats científics, perquè considera que el context mai no pot explicar una teoria científica.

->justificadament

■justificadament

[de justificar; 1a FONT: 1490, Tirant]

adv D’una manera justificada.

->justificador

■justificador -a

[del ll. td. justificator, -ōris, íd.]

1 adj i m i f Que justifica.

2 m i f GRÀF Operari que fa la justificació d’una composició tipogràfica.

->justificant

■justificant

[del ll. td. justificans, -ntis, participi pres. de justificare ‘justificar’]

1 adj Que justifica.

2 m 1 Document que acredita un pagament, una al·legació o oposició.

2 justificant de recepció Escrit signat on hom declara haver rebut una carta, una tramesa, etc.

->justificar

■justificar

[del ll. td. justificare, íd.; 1a FONT: 1460, Roig]

v 1 tr 1 Fer just, legítim, no condemnable. El fi no justifica els mitjans. Una situació tan crítica justifica les mesures més enèrgiques.

2 p ext Provar que alguna cosa és real, certa. Justificar les despeses.

2 1 tr Exculpar, excusar.

2 pron No cal que et justifiquis.

3 tr CRIST Fer, Déu, just algú per l’acció de la gràcia.

4 tr GRÀF Fer la justificació d’una composició tipogràfica.

5 tr INFORM Fer la justificació d’una cadena.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: justificar

GERUNDI: justificant

PARTICIPI: justificat, justificada, justificats, justificades

INDICATIU PRESENT: justifico, justifiques, justifica, justifiquem, justifiqueu, justifiquen

INDICATIU IMPERFET: justificava, justificaves, justificava, justificàvem, justificàveu, justificaven

INDICATIU PASSAT: justifiquí, justificares, justificà, justificàrem, justificàreu, justificaren

INDICATIU FUTUR: justificaré, justificaràs, justificarà, justificarem, justificareu, justificaran

INDICATIU CONDICIONAL: justificaria, justificaries, justificaria, justificaríem, justificaríeu, justificarien

SUBJUNTIU PRESENT: justifiqui, justifiquis, justifiqui, justifiquem, justifiqueu, justifiquin

SUBJUNTIU IMPERFET: justifiqués, justifiquessis, justifiqués, justifiquéssim, justifiquéssiu, justifiquessin

IMPERATIU: justifica, justifiqui, justifiquem, justifiqueu, justifiquin

->justificatiu

■justificatiu -iva

Part. sil.: jus_ti_fi_ca_tiu

[formació culta analògica sobre la base del ll. justificatus, -a, -um, participi de justificare ‘justificar’]

adj Que serveix per a justificar una cosa.

->justinià

justinià -ana

Part. sil.: jus_ti_ni_à

adj Relatiu o pertanyent a Justí.

->justinianeu

■justinianeu -ea

Part. sil.: jus_ti_ni_a_neu

adj Relatiu o pertanyent a Justinià.

->jut

jut -a

1 adj Relatiu o pertanyent als juts.

2 m i f HIST Individu d’un dels pobles germànics que envaïren Anglaterra al segle V.

->jute

■jute

[de l’angl. jute, i aquest, del bengalí jhuto, íd., del sànscrit juta ‘trena de cabells’; 1a FONT: 1916]

m 1 BOT Gènere de plantes herbàcies o fruticoses de la família de les tiliàcies (Corchorus sp), de fulles simples alternes, amb estípules, de flors solitàries grogues i de fruits capsulars.

2 TÈXT Fibra tèxtil obtinguda del jute.

->jutge

■jutge

[del ll. jūdex, -ĭcis, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

m 1 DR Persona que té autoritat per a jutjar i sentenciar. Jutge de primera instància. Jutge de pau. Jutge ordinari. L’antic jutge de greuges.

2 1 El qui és designat a decidir en una competició o en un litigi entre dues parts.

2 El qui està en estat de donar la seva opinió sobre algú o alguna cosa.

3 jutge de línia ESPORT Àrbitre encarregat de controlar que no es traspassin els límits reglamentaris de l’àrea de competició.

4 jutge de línia ESPORT Àrbitre assistent.

3 BÍBL Cap del poble d’Israel, abans de la instauració de la monarquia.

4 HIST A Sardenya, cap suprem d’un jutjat.

5 jutge conservador 1 DR CAN Persona designada pels papes per a mantenir els drets i els privilegis de certes persones o corporacions eclesiàstiques.

2 DR MAR Al segle XVIII i començament del XIX, funcionari pertanyent a l’armada reial que tenia a càrrec seu la inspecció directa en les escoles de nàutica civils.

3 HIST DR Funcionari que controlava empreses o companyies de comerç de certa importància.

->jutgessa

■jutgessa

[de jutge; 1a FONT: s. XIV, Pere III]

f 1 Dona que exerceix el càrrec de jutge.

2 Dona que està en estat de donar la seva opinió sobre algú o alguna cosa.

3 [en desús] Muller d’un jutge.

4 HIST A Sardenya, dona cap suprem d’un jutjat.

->jutipiris

■jutipiris

[alteració de vituperi, potser amb contaminació de jugar]

m pl dial Gests fets amb la cara o amb les mans per riure’s d’algú o per fer riure.

->jutjament

■jutjament

[de jutjar; 1a FONT: s. XII, Hom.]

m 1 Acció de jutjar;

2 l’efecte.

->jutjar

■jutjar

[del ll. judicare, íd., der. de jūdex, -ĭcis ‘jutge’; 1a FONT: 1241]

v tr 1 1 Decidir a favor o en contra (d’algú o d’alguna cosa). Jutja tu mateix si tinc raó.

2 esp DR Pronunciar una decisió com a jutge sobre algú o alguna cosa.

2 Emetre una certa opinió tocant a algú o alguna cosa. No jutgeu les seves accions sense escoltar-lo abans.

3 Exercitar un judici.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: jutjar

GERUNDI: jutjant

PARTICIPI: jutjat, jutjada, jutjats, jutjades

INDICATIU PRESENT: jutjo, jutges, jutja, jutgem, jutgeu, jutgen

INDICATIU IMPERFET: jutjava, jutjaves, jutjava, jutjàvem, jutjàveu, jutjaven

INDICATIU PASSAT: jutgí, jutjares, jutjà, jutjàrem, jutjàreu, jutjaren

INDICATIU FUTUR: jutjaré, jutjaràs, jutjarà, jutjarem, jutjareu, jutjaran

INDICATIU CONDICIONAL: jutjaria, jutjaries, jutjaria, jutjaríem, jutjaríeu, jutjarien

SUBJUNTIU PRESENT: jutgi, jutgis, jutgi, jutgem, jutgeu, jutgin

SUBJUNTIU IMPERFET: jutgés, jutgessis, jutgés, jutgéssim, jutgéssiu, jutgessin

IMPERATIU: jutja, jutgi, jutgem, jutgeu, jutgin

->jutjat

■jutjat

[de jutjar; 1a FONT: 1905]

m 1 DR 1 Tribunal d’un jutge sol.

2 Junta de jutges per a donar una sentència.

3 Lloc on hom jutja.

4 Terme de la jurisdicció d’un jutge.

5 jutjat de família Jutjat de primera instància especialitzat en les causes matrimonials de nul·litat, separació i divorci.

2 HIST Cadascuna de les circumscripcions territorials i administratives de l’illa de Sardenya, abans de la conquesta catalanoaragonesa.

->juvenil

■juvenil

[del ll. juvenīlis, íd.; 1a FONT: s. XIII, Vides]

1 adj Relatiu o pertanyent a la joventut.

2 adj i m i f ESPORT Dit de la categoria per edat utilitzada en tots els esports que inclou generalment els esportistes entre 15 i 17 anys.

->juvenització

juvenització

Part. sil.: ju_ve_nit_za_ci_ó

f SOCIOL Procés pel qual un fenomen social, com ara la pobresa o l’atur, afecta un sector de població cada cop més jove.

->juxta-

■juxta-

Forma prefixada del mot llatí juxta, que significa ‘prop de’, ‘a tocar de’. Ex.: juxtaposar.

->juxtaglomerular

juxtaglomerular

adj ANAT ANIM Que és situat al costat del glomèrul.

->juxtalineal

■juxtalineal

Part. sil.: jux_ta_li_ne_al

[de juxta- i lineal]

adj Dit del sistema de traducció que presenta el text original en una columna i en una altra la traducció corresponent, ratlla per ratlla.

->juxtaposar

■juxtaposar

[de juxta- i posar]

v tr Posar una cosa al costat d’una altra sense interposició de cap lligam. Dos arcs juxtaposats. Aquest dissenyador juxtaposa figures diverses en els brodats.

CONJUGACIÓ

INFINITIU: juxtaposar

GERUNDI: juxtaposant

PARTICIPI: juxtaposat, juxtaposada, juxtaposats, juxtaposades

INDICATIU PRESENT: juxtaposo, juxtaposes, juxtaposa, juxtaposem, juxtaposeu, juxtaposen

INDICATIU IMPERFET: juxtaposava, juxtaposaves, juxtaposava, juxtaposàvem, juxtaposàveu, juxtaposaven

INDICATIU PASSAT: juxtaposí, juxtaposares, juxtaposà, juxtaposàrem, juxtaposàreu, juxtaposaren

INDICATIU FUTUR: juxtaposaré, juxtaposaràs, juxtaposarà, juxtaposarem, juxtaposareu, juxtaposaran

INDICATIU CONDICIONAL: juxtaposaria, juxtaposaries, juxtaposaria, juxtaposaríem, juxtaposaríeu, juxtaposarien

SUBJUNTIU PRESENT: juxtaposi, juxtaposis, juxtaposi, juxtaposem, juxtaposeu, juxtaposin

SUBJUNTIU IMPERFET: juxtaposés, juxtaposessis, juxtaposés, juxtaposéssim, juxtaposéssiu, juxtaposessin

IMPERATIU: juxtaposa, juxtaposi, juxtaposem, juxtaposeu, juxtaposin

->juxtaposició

■juxtaposició

Part. sil.: jux_ta_po_si_ci_ó

[de juxta- i posició; 1a FONT: 1839, DLab.]

f 1 1 Acció de juxtaposar;

2 l’efecte.

2 LING Unió asindètica de dos elements lingüístics, sovint de dues proposicions.

3 TÈXT Efecte produït entre dos fils o dues passades consecutives que evolucionen completament contraposades.