Nota preliminar

Més d’una vegada segur que heu sentit dir, o potser heu dit, una expressió com ara «sembla un conte de Les mil i una nits», que immediatament ens suggereix una sèrie d’imatges lligades al mite popular que d’aquest recull de contes existeix entre nosaltres. I és que Les mil i una nits, que formen part del cabal secular de les lletres àrabs —de manera més o menys discutida pel que veurem més endavant—, és el títol d’un conjunt d’històries de la rica tradició narrativa d’Orient (del més llunyà al més proper) que en el decurs del temps, amb totes les seves versions i adaptacions, incloses les infantils, s’ha convertit en un autèntic clàssic de la narrativa universal.

La història d’aquestes històries mil·lenàries, de la seva redacció tal com es conserva en gran nombre de manuscrits àrabs i de la seva difusió a Occident, és llarga i envitricollada, però en general s’admet que la idea que en té actualment bona part del públic occidental és producte d’una traducció francesa que porta camí de complir tres-cents anys. Es tracta de la versió de Jean Antoine Galland, orientalista francès que va viure entre el 1646 i el 1715. Galland, home erudit i amant de col·leccionar antiguitats, va residir cinc anys a Istanbul (entre el 1670 i el 1675), acompanyant l’ambaixador de França, i va tenir ocasió de viatjar pel Pròxim Orient i d’aprendre-hi l’àrab. Durant els seus viatges i la llarga estada en aquelles terres, va entrar en contacte directament amb la cultura local i també va aconseguir alguns textos de la recopilació de contes en àrab que amb el títol de Les mille et une nuits, contes arabes traduits en français va començar a publicar a França a partir del 1704. La col·lecció es va editar per primera vegada en dotze volums, l’últim dels quals va aparèixer el 1717, dos anys després de la seva mort.

Aquells dotze volums, no obstant això, no reunien, ni de bon tros, tot el material que sota el mateix títol es conserva en els manuscrits àrabs. El nucli principal de les històries, que no abasta més de tres-centes nits, sembla que procedeix d’un manuscrit sirià d’època mameluca (es qüestiona si del segle XIII o del XIV) que Galland va utilitzar i que avui es conserva a la Biblioteca Nacional de París (ms. BN 3609-3611^[1]). La resta, fins a un total de tres-centes cinquanta nits, la va completar a partir d’altres fonts d’origen desconegut, i no solament escrites, sinó també orals. Amb referència a aquest punt, s’esmenta sovint la col·laboració que va tenir per part de Yuhanna Diab, metge maronita d’Alep que va fer una estada a París l’any 1709 i a qui Galland anomena amicalment Hanna en el seu diari personal. Pel que es veu, Hanna li facilità gran part d’aquestes històries complementàries i així fou com hi va incorporar els relats d’Aladdín i la llàntia meravellosa i d’Alí Babà i els quaranta lladres, que si bé no formen part de la col·lecció en les seves diferents redaccions en àrab, avui dia s’associen normalment a Les mil i una nits.

El contingut del manuscrit de Galland representa, probablement, la culminació de la versió medieval àrab de l’obra, dins d’un ample marge de segles que va des dels inicis de l’època abbàssida (al segle VIII) fins al període mameluc (al segle XIV a tot estirar). El text àrab més antic fins ara descobert és el fragment inicial d’un manuscrit que data del segle IX^[2], però tenim notícies de l’interès que hi hagué per aquest tipus de contes a través de la historiografia àrab de l’època. Per exemple, l’historiador i bibliòfil del segle X Muhàmmad ibn Ishaq an-Nadim (m. 995) va fer constar en la seva obra Kitab al-Fihrist («Llibre de l’índex», acabat de compilar l’any 978) una informació molt valuosa sobre aquest punt i que traduïm a continuació^[3]:

L’explicació d’al-Nadim, doncs, ens dóna una referència molt interessant quant al tema i la història de l’evolució de l’obra i, des del punt de vista d’un literat, en fa una valoració estètica força negativa que ha persistit durant segles en el món àrab, a part les valoracions sobre el contingut moral d’algunes històries, que sempre han estat objecte de controvèrsies. La història de Xahrazad, que esmenta al-Nadim, és de fet la que s’ha mantingut com a història marc de Les mil i una nits en totes les seves versions i la que atribueix a Xahrazad el paper protagonista com a narradora dels contes. Però, si bé ell només fa al·lusió a les col·leccions perses, cal tenir present que moltes altres cultures contribuïren a la composició dels diferents contes que entraren a formar part dels textos àrabs de Les mil i una nits i que, probablement, la història de Xahrazad és d’origen indi. Una divisió clàssica i simplificadora de les històries de Les mil i una nits pel seu origen és la que distingeix quatre grups de contes segons que procedeixin de l’Índia, de Pèrsia, de l’Iraq dels abbàssides o de l’Egipte dels mamelucs. Però hem de tenir en compte que amb el temps també s’hi inclogueren llegendes de l’Aràbia preislàmica, temes de l’antiga èpica mesopotàmica o de la literatura grega clàssica, entre altres, de manera que cadascun dels grups reflecteix la influència d’una època determinada i d’una societat diferent. Com sigui, l’arabització de les històries fou un procés paral·lel a la seva islamització, fet que ja és ben palès en les nombroses fórmules religioses que apareixen en els manuscrits medievals.

Una altra qüestió és quan i per què la col·lecció en àrab adoptà el títol amb què fins ara és coneguda. Cap de les dues preguntes no es pot respondre amb precisió, però sembla que a l’Egipte del segle XII ja circulava amb aquest encapçalament i que, d’altra banda, a l’època medieval el sentit de l’expressió «mil i un» era equivalent a «molts». No fou fins més endavant, als segles XVII i XVIII, que el títol de l’obra començà a ser considerat literalment i a condicionar el contingut de la col·lecció i la seva pròpia estructura, de manera que s’hi afegiren més històries i es va procurar que Xahrazad les contés exactament en mil i una etapes. Un dels pioners de l’estudi de l’evolució del text, H. Zotenberg (investigador del segle passat), ja va remarcar que nombrosos manuscrits de les Nits dels segles XVII i XVIII contenien un nucli comú inicial, sempre inferior a tres-centes nits, al qual els redactors havien afegit històries de la més diversa procedència amb l’afany d’arribar a mil i una. De manera que Les mil i una nits no va ser mai un recull estàtic, sinó un recull sempre obert a modificacions i no va parar de créixer pràcticament fins al segle XIX.

Justament a la primeria del XIX, un equip de redactors àrabs, sota la direcció d’un xeic el nom del qual ens és desconegut, es va reunir al Caire per elaborar una versió de les Nits basada en els manuscrits egipcis més tardans i amb la intenció que comprengués mil i una nits, tal com era la tendència general del moment. Aquesta redacció és la que Zotenberg anomenà la «Recensió moderna d’Egipte», coneguda actualment en els medis especialitzats amb la sigla ZER (Zotenberg’s Egyptian Recension) i que ha esdevingut la versió àrab més difosa de les Nits al segle XX. Fixem-nos, però, que l’elaboració del text esmentat és força posterior a la traducció de Galland i, mentrestant, a Europa, Les mil i una nits de Galland ja havien portat molta cua.

El fet més transcendent de la versió de Galland fou l’enorme repercussió popular que va obtenir, fins al punt que abans d’aparèixer els últims volums de la sèrie ja s’havien reeditat els primers, s’havien traduït a l’anglès, amb el títol de The Arabian Nights, i, a més a més, seguint la moda que va iniciar, s’havien publicat altres col·leccions de contes orientals, com Les mille et un jours, contes persans, traduïts per Petis de la Croix i A. R. Lesage ^[4] o fins i tot Les mille et un quarts d’heure, contes tartares, recopilats per T. S. Gueullette^[5]. Aviat l’èxit va traspassar les fronteres de França i Les mil i una nits de Galland es van traduir a altres llengües europees. I, tal com sol ésser freqüent en el cas d’un èxit editorial, al cap de poc temps van començar a sortir continuacions, suplements i imitacions d’una obra que satisfeia plenament el gust del públic de l’època per l’exotisme d’aquest tipus d’històries. El 1788, Denis Chavis en va publicar més contes traduïts de l’àrab al francès i, per fer-nos una idea de l’impacte d’aquesta nova remesa, només cal dir que entre el 1792 i el 1794 en van aparèixer tres traduccions angleses diferents. No hi ha dubte, per tant, que la versió de les Nits de Galland fou la que predominà a l’Europa del segle XVIII i la que ha condicionat, en gran manera, la visió de l’obra que des de llavors ha tingut el públic occidental. Cal recordar, en aquest sentit, que el text de Galland s’ha continuat difonent al nostre segle i que, sense anar gaire lluny, molts lectors de casa nostra deuen haver conegut les Nits en alguna de les traduccions castellanes que s’han reeditat freqüentment.

La primera edició de Les mil i una nits impresa en àrab, en canvi, no va aparèixer fins el 1814, a remolc de l’èxit que l’obra havia aconseguit a Europa i dels ecos que aquest fet havia provocat a Orient. Amb el subtítol anglès de The Arabian Nights Entertainments, A. Shirwanee va publicar a Calcuta un primer volum, al qual va seguir un segon el 1818, de l’edició àrab que contenia les dues-centes primeres nits del nucli comú a la gran majoria de manuscrits, i la història de Sindbad el marí. Aquesta història, veritable novel·la d’aventures, tot i que apareix en alguns manuscrits antics de les Nits i els redactors del text ZER també la hi inclogueren, havia circulat de manera independent i ha esdevingut una de les més emblemàtiques de la col·lecció, sobretot des del punt de vista dels occidentals. La primera edició de Calcuta, però, no arribaria a tenir tanta influència a Europa com altres de posteriors, per tal com quasi tot el tiratge del primer volum es va perdre en un naufragi i n’arribaren escassos exemplars. El cas és que a la primera de Calcuta seguiren altres edicions àrabs de l’obra. Entre el 1825 i el 1843 s’edità a Breslau, en dotze volums, un text a cura de Maximilian Habicht (els vuit primers volums) i Heinrich Fleischer (els quatre darrers) que es basava en un manuscrit tunisenc, l’autenticitat del qual ha estat sempre molt discutida pels estudiosos. Aproximadament als mateixos anys, entre el 1832 i el 1842, aparegué una segona edició a Calcuta, feta per William H. MacNaghten, que derivava d’un manuscrit egipci tardà, molt proper a ZER, i es completava amb les dues anteriors, la primera de Calcuta i la de Breslau.

Fou a Egipte, però, on es va imprimir per primera vegada la recensió ZER, concretament a Bulak l’any 1835, a cura d’Abd al-Rahman al-Safti al-Xarqawi. Amb el temps, aquesta edició s’ha convertit en la més reimpresa i divulgada al món àrab, de manera que fins ara es considera el text àrab «estàndard» de les Nits, malgrat que, com és evident, no és producte de cap edició crítica. L’edició de Bulak coincideix fonamentalment amb la segona de Calcuta, tret d’algunes discrepàncies, però cal assenyalar que fins i tot en les reedicions del mateix text s’observen variants, com a resultat de la labor dels diferents editors, i no ens referim només a les posteriors edicions censurades. Perquè, en virtut del que es considera de vegades un contingut excessivament obscè en el vessant eròtic d’algunes històries, el text s’ha imprès també en versions expurgades, com la que van publicar els jesuïtes de Beirut (1888-90), que, per altra part, són les que es troben més fàcilment a les llibreries avui dia^[6]. Però, malgrat les diferències que puguin presentar aquestes edicions àrabs que arrenquen del segle XIX, totes elles tenen una característica en comú: no inclouen els textos de les històries d’Aladdín i d’Alí Babà.

L’edició de Bulak, doncs, no tan sols ha estat fins avui la més difosa al món àrab, sinó que també és la que ha inspirat la majoria de traduccions modernes i contemporànies a llengües europees. Són les que han aparegut com a traduccions «completes», en relació amb la «parcial» de Galland (distinció sempre relativa i criticable tenint en compte com ha evolucionat el corpus de l’obra al llarg de la història), i que, en general, han proclamat la fidelitat al text àrab. En l’edició de Bulak es va basar la traducció anglesa d’Edward W. Lane (1839-41), les alemanyes de Gustav Weil (1837-41) i Max Henning (1895-99), italiana de Francesco Gabrieli (1948) i les castellanes de Joan Vernet (1964-67) i de Leonor Martínez i Juan A. G. Larraya (1965), publicades totes dues a Barcelona, per citar-ne algunes de les més conegudes o que han tingut més incidència al nostre país. Les traduccions angleses de John Payne (1882-84) i, sobretot, la més famosa de Richard F. Burton (1885-88), es basaren en principi en la segona edició àrab de Calcuta, completada amb la de Bulak, com també l’alemanya d’Enno Littmann (1921-28), que alhora va utilitzar la primera de Calcuta i la de Breslau. Atès el pes d’aquestes traduccions, que continuen reeditant-se, i de les antologies i les seleccions que apareixen traduïdes d’alguna de les reimpressions de Bulak o de la segona edició de Calcuta, es pot dir que la versió representada pel text ZER és de les més familiars als actuals lectors occidentals de Les mil i una nits.

D’altra banda, a la primeria d’aquest segle va aparèixer una altra cèlebre traducció francesa de les Nits, també amb la pretensió d’ésser més completa i fidel als textos àrabs que la de Galland. Es tracta de la traducció del doctor J. C. Mardrus, publicada en setze volums (1899-1904) i que, tot i que seguia fonamentalment la versió de ZER, introduïa modificacions en l’ordre i l’estructura de les nits, a fi d’incrustar-hi la història d’Aladdín per exemple, i hi afegia alguns contes procedents de fonts desconegudes, de les quals s’ha sospitat sovint que ni tan sols fossin àrabs. La traducció de Mardrus fou polèmica des de la seva aparició, exalçada pels literats, com Mallarmé i Gide, i criticada pels arabistes, com el mateix Littmann, que li recriminaren justament la seva «poca fidelitat» al text, les freqüents invencions i el fet de recrear-se massa en les escenes eròtiques. Un escriptor com J. L. Borges, per a qui la traducció de Mardrus era simplement «la més llegible de totes», va fer al·lusió a aquesta controvèrsia en el seu assaig «Los traductores de las mil y una noches» (dins d’Historia de la Eternidad, 1936) i assenyalà amb càustica ironia: Mardrus es el único arabista de cuya gloria se encargaron los literatos, con tan desaforado éxito que ya los mismos arabistas saben quién es. A part aquesta i altres consideracions en favor o en contra, s’ha de reconèixer que la versió de Mardrus va gaudir de molta popularitat al seu moment i ha estat objecte de no poques traduccions a altres llengües, com ara les diverses que s’han fet al castellà, entre les quals cal destacar la de Vicente Blasco Ibáñez, una de les més llegides de les Nits, publicada per la seva pròpia editorial Prometeo, de València. També la traducció castellana de Rafael Cansinos (1954-55), per més que pretenia derivar directament de l’àrab, sembla que deu bastant al text de Mardrus.

Recentment, i trencant amb la línia que han marcat les traduccions que parteixen del text de ZER, la traducció francesa de René R. Khawam^[7], en termes de «fidelitat als manuscrits antics», reivindica el fet de considerar la versió àrab medieval de Les mil i una nits com una obra acabada i, per tant, posteriorment falsejada pels copistes i els redactors moderns. Khawam considera que els manuscrits que són a la base de la redacció ZER no són fiables, i per tant tampoc no ho són les edicions que d’ella es deriven, pel fet d’haver-hi afegit històries que no tenien res a veure amb el recull original de les Nits i d’haver afavorit en la seva estructura divisions totalment artificioses. Per això basa la seva traducció en una sèrie de manuscrits (detallats en la introducció) que contenen simplement el «nucli original» de l’obra, el mateix que havia fonamentat la traducció de Galland, i prescindeix del fraccionament en nits. Adoptant aquest punt de vista, Khawam critica, de fet, la idea d’obra oberta aplicada sovint a Les mil i una nits i creu que el recull té prou unitat per suggerir la idea d’un autor únic i anònim de la seva redacció, «un autor més preocupat per l’eficàcia narrativa que no pas pel preciosisme estilístic». D’altra banda, argumenta Khawam, els esquemes propis del discurs oral que proliferen en el text són típics de l’estilística literària de les llengües semítiques. La teoria de l’existència d’un possible autor, o almenys d’un últim i únic redactor, del text de les Nits no és nova —ja fa temps que la formularen altres investigadors—, però s’ha d’admetre que, de moment, les úniques proves per sostenir-la les aporta el mateix text i, en conseqüència, sempre depèn del text que es prengui com a vàlid a aquest efecte. En qualsevol cas, la qüestió de decidir quin és el corpus que s’hauria de considerar l’«original» de les Les mil i una nits continua oberta.

En aquesta mateixa línia de recórrer a manuscrits diferents per tal de donar una versió més heterogènia de les històries, trobem també la traducció al francès d’André Miquel i Jamel Eddine Bencheikh^[8], en curs de publicació. Els traductors declaren, tot i haver seguit Bulak per a la major part del recull, «haver disposat de totes les edicions impreses i dels manuscrits més interessants» —que varien d’una història a una altra— per tal de fer la seva pròpia —i completa— edició del text, i oferir «una traducció més extensa i completa que les adaptacions franceses fetes fins ara».

Reprenent el fil de l’observació de Khawam sobre la unitat d’estil de l’obra, cal fer referència al llenguatge, que presenta elements propis de la tradició oral i que, en general, no reflecteix una voluntat d’elaboració literària. Tot i que, entre nosaltres, el text gaudeix d’una enorme consideració i té fama de ser molt ric tant des del punt de vista lingüístic com temàtic, en el món àrab tradicionalment no ha estat valorat de la mateixa manera, fins al punt que no sol aparèixer a les històries de la literatura àrab.

L’opinió negativa que en té Muhàmmad ibn Ishaq an-Nadim al Kitab al-Fihrist no és una excepció en el món literari àrab. I, per entendre-la, no tan sols cal parar atenció als cànons àrabs de bellesa literària —amb la retòrica i l’artificiositat com a elements principals—, sinó que cal tenir molt presents el caràcter i l’origen populars de les històries. Podem dir que, pel fet de ser històries concebudes i transmeses oralment durant segles i segles, estan amarades d’un important component folklòric que es palesa sobretot en el llenguatge planer i senzill, propi de la narrativa de tradició oral. L’edició dels manuscrits més antics coneguts que ha fet Muhsin Mahdi reflecteix el caràcter popular de l’obra, transcrita amb les variants dialectals pròpies de l’àrab de l’Orient Mitjà. És per això que Les mil i una nits no tenen la riquesa estilística i conceptual que hom espera d’un text literari àrab clàssic. L’única excepció a aquesta afirmació són els fragments poètics que hi trobem intercalats, molts dels quals són d’autors ben coneguts, encara que rarament se n’esmentin els noms. No obstant això, en el decurs dels segles XVIII i XIX, els editors de Les mil i una nits van reescriure bona part del material que trobaven en els manuscrits que els servien de font d’acord amb la normativa de l’àrab clàssic. Així, doncs, cal no oblidar que les històries de Les mil i una nits són una col·lecció de relats folklòrics passats pel sedàs de no se sap quants copistes, els quals, en posar-les en escrit, intentaren de «redreçar-les» per mitjà de diferents formes d’àrab literari. I podem dir que, des del punt de vista lingüístic, el lèxic pobre i la sintaxi simple del text escrit han perdut l’espontaneïtat i la creativitat de la parla sense assolir la categoria d’art de composició escrita. En aquest aspecte rau precisament una de les grans dificultats de la traducció del text, ja que alguns relats són ja una «traducció» d’una versió oral, una mena de text refet diverses vegades pels narradors abans d’ésser fixat en un manuscrit i, finalment, imprès. Segons el país on es va fer aquest treball, el registre de parla al qual s’adequà, el medi social en què es desenvolupà i el mateix origen de la font —Índia, persa, egípcia o qualsevol altra—, ens trobem davant d’una diversitat de textos i d’escriptures que és molt difícil d’homogeneïtzar en un únic estil de traducció.

Sobre aquesta mateixa qüestió, fóra interessant de saber de quina manera es va elaborar la col·lecció en la seva fase més primitiva, i, per fer-nos-en una idea aproximada, comptem amb l’ajut d’un document que ens aporta algunes dades. Es tracta d’una notícia reproduïda al text del Kitab al-Fihrist, obra de l’anteriorment esmentat Al-Nadim, l’autor del segle X. al-Nadim ^[9] ens explica:

I amb relació a les diferents formes de transmissió d’aquestes històries secularment, Edward W. Lane, traductor a l’anglès de les Nits, va anotar que al Caire, al segle XIX, es feien lectures públiques de textos narratius llargs^[10], i el mateix Richard F. Burton, en el relat del seu viatge a Harar (1854), ens explica com a la ciutat somali de Zaila organitzava vetllades amb grups d’amics i coneguts i que, quan hi havia àrabs presents, més d’una vegada els llegia algun dels contes de Les mil i una nits per passar l’estona^[11].

No obstant això, les polèmiques més enceses a l’entorn de Les mil i una nits les ha provocades el contingut eròtic, o bé marcadament obscè segons els seus detractors, d’algunes històries. Aquestes polèmiques s’han aguditzat al llarg del nostre segle, i l’existència i la proliferació d’edicions censurades de l’obra han estat fruit de l’opinió que cal expurgar-ne els passatges més «escabrosos». A tall d’exemple, es pot citar l’opinió del crític sirià Iflah ’Umar al-Adalbi, que considera que en les Nits hi ha fragments que excedeixen tots els límits de la immoralitat i la perversió i, per tant, mereixen la censura sense miraments^[12]. No hi ha dubte que aquest tipus de judici moral també ha influït negativament en la valoració de l’obra i, de resultes d’això, se n’han arribat a confiscar, i fins i tot a cremar, edicions no censurades durant aquests darrers anys. Sense anar gaire lluny, els anys vuitanta, a Egipte, per ordre d’un tribunal i sota pretext de preservar la moral pública, va tenir lloc la confiscació d’una edició de les Nits que va provocar una llarga polèmica a la premsa entre partidaris i contraris d’aquesta actitud, i que, en línies generals, es pot seguir a través d’una recent publicació de David Pinault^[13]. A part el tema de l’erotisme, el cert és que el text de Les mil i una nits abunda en escenes d’una extrema cruesa i narrades amb una naturalitat tal que poden sobtar el lector que espera trobar-hi només relats de «meravelles». Però respecte a aquest extrem o a la moral que es pugui desprendre de determinats detalls de l’obra, s’ha d’entendre que la sensibilitat del públic varia lògicament segons les èpoques, les societats i el context cultural, i la mateixa diversitat de conceptes morals que es troben al llarg de la successió d’històries de les Nits n’és un exemple prou clar. D’entrada, tot i que molts crítics han subratllat l’afany purament narratiu i entretenidor de l’obra —i aquest és efectivament un dels tòpics més estesos sobre Les mil i una nits—, no s’ha de passar per alt la declaració que inclou a l’encapçalament respecte a la seva intenció alliçonadora, un propòsit que es fa prou evident en moltes de les històries. Així mateix, sobretot en les anècdotes i els contes humorístics, hi trobem un important element de crítica social, tant envers els governants —sovint representats sota el nom i la personalitat d’algun cabdill de renom— com envers els funcionaris, els jutges, els mestres, etc.

Al marge d’aquestes qüestions puntuals, i si considerem tota la matèria que en el gros de manuscrits, edicions i traduccions de Les mil i una nits s’hi ha arribat a incloure, la pluralitat de gèneres narratius i la riquesa temàtica de l’obra és manifesta:

I, a més, faules, simples acudits i tota mena d’anècdotes.

Alguns d’aquests contes, de fet, havien arribat a la península, de manera independent o bé formant part d’altres reculls, en època medieval, i havien influït en les nostres literatures^[14].

Quant a la literatura catalana, és ben sabut que Ramon Llull coneixia, i molt bé, la llengua àrab, i que va llegir tant els textos de la filosofia àrab del segle XIII (Avicenna i Averrois especialment), com les traduccions a l’àrab que es feien a l’escola de traductors de Toledo. La influència de la cèlebre col·lecció d’apòlegs d’origen indi coneguda sota el nom de Calila i Dimna, que en aquella època havia arribat a Europa en una versió aràbiga del segle VIII, en l’obra Llibre de meravelles de Llull és, segons els especialistes, indubtable^[15]. I és també força probable que Llull hagués tingut a l’abast altres reculls d’«eximplis» dels nombrosos que es confeccionaren cap a la fi del segle XIII. Per tant, doncs, segurament Llull va conèixer —directament o per mitjà d’altres llibres— el recull intitulat Les mil i una nits, perquè la faula de l’ase, el bou i el pagès que figura al pròleg d’aquesta obra va servir de model a l’autor en el capítol VI del Llibre de les bèsties. Podem fer referència també als paral·lelismes que la narració de Kàmar Azzaman, fill del rei Xahmman presenta amb determinades situacions de detall de la Història de Jacob Xalabín, la novel·la històrica anònima escrita pels volts del segon quart del segle XIV i ambientada en el món otomà, seixanta anys abans de la presa de Constantinoble^[16], i els existents entre la novel·la de cavalleries Umar Annuman i el Tirant lo Blanc^[17].

La literatura catalana, però, no es va poder incorporar a l’esmentada tradició europea moderna de traduccions de Les mil i una nits, i no ha estat fins al segle XX que n’han aparegut versions d’alguns contes. Aquí no entrarem a detallar les nombroses versions i adaptacions infantils i juvenils que s’han fet dels contes més coneguts, com ara Sindbad, Aladdín i Alí Babà. Sí que cal fer esment, però, de les adaptacions de contes de l’obra que Josep Maria Lopez-Picó publicà el 1920 i el 1934, respectivament: De les mil i una nits^[18], que conté les següents històries: «Farizada, la del somriure de rosa», «Història d’Alí-Nur i Dolça-Amiga» i «Història de Nureddín, del seu germà Chamseddín i de Hassan-Badreddín», i Farizada, la del somriure de rosa, interpretacions de «Les mil i una nits»^[19]; i d’un altre recull dins de «Biblioteca humorística» intitulat Contes morals de «Les mil i una nits» explicats en català per Salvador Bonavia^[20], que conté els següents títols: «Una vegada era un rei», «La mort del geperut», «Tot s’ho menja la justícia», «Les tres princeses i el camàlic», «Històries meravelloses de tres bornis i dues gosses», «Obriu, que volem entrar», «La sardana dels monjos» i «Prou d’aquest color».

Aquesta que presentem és la primera traducció al català de l’edició de Bulak de Les mil i una nits. Com que fins ara no existeix una edició crítica del text àrab de l’obra, hem triat aquesta edició per ser la més representativa del seu actual estat d’evolució i, així, poder afegir el català a la tradició de les traduccions europees contemporànies. Hem utilitzat com a base de la nostra traducció la reedició que en va dur a terme el xeic Muhammad al-Adawi i que fou publicada per la Matba’a al-Taqaddum al-Ilmiyya del Caire, en quatre volums, l’any 1907, i l’hem col·lacionada amb altres edicions de Bulak per a les variants dins del mateix text. Tal com hem aclarit, les històries d’Aladdín i d’Alí Babà no apareixen en aquesta edició i, per tant, les oferim en apèndix^[21].

Pel que fa a la presentació, hem distingit amb diferents tipografies els títols de les històries, segons que siguin històries compreses dins d’altres històries (en minúscula) o bé històries principals (en majúscula), i, a l’hora de transliterar els noms propis, hem adaptat tant com hem pogut els noms àrabs a la fonètica catalana. Les paraules en cursiva, el lector les trobarà explicades en un glossari que apareixerà al final de l’obra.

Abans d’acabar, volem expressar el nostre agraïment a totes aquelles persones que, d’una manera o altra, directament o indirecta, han fet possible que aquesta llarga i laboriosa traducció arribi al públic català i volem regraciar molt especialment en Joan Cortada i Terés per haver llegit atentament el text i haver-nos fet encertats i profitosos suggeriments amb vista a la versió definitiva.

D. Cinca i M. Castells

Barcelona, setembre del 1995