Nit 435

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, en comptes de respondre, la vella va preguntar:

—I vosaltres, com viviu al vostre país?

—Allà les cases són amples i acollidores, l’aigua és potable i el menjar deliciós, en general: la fruita dolça i sucosa i la carn, procedent dels nostres ramats, és grassa i exquisida. Comparat amb això, la meva terra sembla el paradís que Déu reserva als fidels.

—I digue’m: qui governa la teva terra? Teniu un soldà que us domina per la força? Potser confisca els béns de qui comet una falta i, si vol, el desterra o el mata?

—Bé, potser sí. Però… i què?

—Que si les bones menges i la bona vida van lligades a l’opressió i la tirania són un verí mortal. Potser la nostra humil manutenció sigui, a la llarga, la nostra salvació. No saps que, segons l’Islam, l’ordre i la seguretat són els béns públics més grans? I aquests béns han de procedir de l’autoritat, del governant just, del califa de Déu a la Terra. Abans, els governants no s’imposaven per la força, la gent els temia per respecte. Ara, els governants s’imposen per la coacció, les amenaces i la intimidació. I per què? Perquè la gent d’ara, amic meu, no és com la d’abans.

La nostra època és la de la vilesa, la dels discursos pomposos i buits. La gent és estúpida, cruel, envejosa, inclinada a odiar i a enemistar-se amb els altres. I amb un poble així, si el governant fos indulgent i mancat d’energia, seria la ruïna del país. Ja ho diu el refrany: «La tirania del soldà, que duri cent anys; la del meu germà, que no duri ni un any». És perquè el poble es mostra rebel, que necessita un governant enèrgic i, si cal, opressor.

La història ens explica que, a Hajaix ben Iússuf, el governador, li van enviar un escrit anònim que deia: «Tem més a Déu i no tractis tan malament el poble». I ell, que era home eloqüent, al púlpit dels sermons va contestar:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…