Nit 494

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el rei Sakhr acabà així el seu relat:

—Quan Déu va crear l’home, va demanar al diable que l’obeís, però ell s’hi negà i fou maleït i expulsat del cel. El seus descendents són tots els dimonis, i els genis creients, com ara nosaltres, són els descendents dels sis mascles.

A Bulukia li costava de creure la història del rei Sakhr. Tot i així, li demanà:

—Majestat, voldria que un dels vostres ajudants m’acompanyés al meu país.

—Això no ho podem fer si Déu (Lloat sia!) no ens ho mana. Però si realment vols marxar, et prepararé una de les meves muntures perquè et porti fins al límit dels meus dominis. Allà et rebran els homes del rei Barakhia, que reconeixeran el meu cavall i me’l tornaran.

—Si això és l’únic que podeu fer, endavant —digué, resignat, Bulukia.

I efectivament li van apariar el cavall tal com havia dit el rei Sakhr, però li van fer l’advertència següent:

—Procura no caure de la sella, no l’esperonis ni li cridis. Has de romandre sempre en silenci fins que s’aturi, si no, et matarà. Quan arribeu, descavalca i marxa.

—Així ho faré.

I emprengué camí a la gropa del cavall, tot i que abans d’allunyar-se encara van sobrevolar les tendes del campament i la cuina del rei Sakhr. Des de l’aire s’hi podia veure tot el calderam penjat. A cada una de les calderes hi havia cinquanta camells que bullien a foc fort. Bulukia en quedà bocabadat. El rei Sakhr, que ho va veure, es va pensar que Bulukia devia estar afamat i ordenà al cavall que baixés i li penjaren dos camells rostits darrera la muntura.

El corser el conduí fins als límits d’aquell regne i allà ja l’esperaven uns homes que tornaren a enviar el cavall al seu amo. Bulukia es redreçà la roba i aquells homes l’acompanyaren a la presència del rei Barakhia.

El sobirà seia en un tron majestuós i l’envoltaven, a dreta i a esquerra, soldats, herois i genis. Barakhia el rebé amb tots els honors i de seguida ordenà que els paressin taula. Mentre menjaven aquell bé de Déu de menges, acompanyades d’apetitoses fruites, Bulukia es mirava atentament el seu amfitrió i el veia igual que el rei Sakhr.

—Quan has deixat el rei Sakhr? —li preguntà Barakhia.

—Fa dos dies.

—Saps quina distància has recorregut en aquest temps?

—No, la veritat.

—Has recorregut la distància equivalent a setanta mesos a peu.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…