Nit 614
M’han explicat, majestat —reprengué Xahrazad—, que Abdassàmad continuà:
—… la porta s’obrirà i apareixerà un lleó enfurit i enorme, a punt de saltar damunt teu. Sobretot no fugis i, quan t’ataqui, estén la mà, ell la mossegarà i caurà fulminat a l’acte, mentre que tu ni sentiràs el dolor de la queixalada ni et deixarà cap marca. Continua avançant fins a la cinquena porta, truca-hi i t’obrirà un esclau negre que et demanarà: «Qui ets?», respon com la primera vegada i, de seguida que senti el teu nom, et deixarà pas fins a la porta següent. Davant d’aquesta, per tal que s’obri, hauràs de pronunciar: «Jesús, feu que Moisès obri la porta», i s’obrirà. A l’entrada veuràs dues serps, una a la dreta i l’altra a l’esquerra, dretes i a punt de picar. Estén les mans i deixa que et piquin, ja que així moriran. Si no ho fessis, pensa que et picarien igual i series tu el mort.
Després ja podràs seguir fins a la setena porta, on t’espera la prova més difícil. Quan truquis, t’obrirà la teva mare. Bé, no exactament la teva mare, sinó un geni transfigurat en ella que et dirà: «Benvingut, fill meu! Vine als meus braços!!». De cap manera l’has d’abraçar, l’has de rebutjar i dir-li enèrgicament: «Aparta’t de mi i despulla’t!». Prou que somicarà i tractarà d’ablanir-te l’esperit amb paraules com aquestes: «Fill meu, sóc la teva mare, la que et va parir, alletar i criar. Per què vols humiliar-me fent-me despullar?». Sé que és difícil, però tu t’has de mostrar dur i inflexible i, si és necessari, amenaçar-la amb la mort si no es despulla. A cada peça de roba que es tregui intentarà de fer-te desistir del teu propòsit amb frases al·lusives a la vostra relació, però no li facis ni el més mínim cas, ja que seria fatal. Has d’obligar-la a despullar-se del tot, només així es desfarà l’encantament i podràs accedir a la sala on es guarda el tresor de Xamardal.
Si tot va bé, Déu volent, arribaràs a la sala del tresor. Al centre hi veuràs una tarima coberta per una cortina. Acosta’t-hi i descorre la cortina: apareixerà el gran mag Xamardal, inconscient i estirat damunt d’un llit daurat. Damunt del seu cap hi haurà l’esfera celeste, brillant com la lluna. Al cinyell hi durà cenyida l’espada, l’anell al dit i, al coll, una cadena amb una alcofollera penjada. Agafa els quatre objectes i fes marxa enrere fins que surtis per la primera de les set portes que condueixen a la sala del tresor. Quan l’hauràs depassada, la porta es tancarà al teu darrera, desapareixerà de la teva vista i en pocs moments l’aigua tornarà a córrer pel curs del riu. Jo t’esperaré a la tenda. Ha quedat tot ben entès, Jaudar?
—Sí, del tot.
—És important que actuïs sempre tal com t’he dit, fins al final. En cas contrari, els sortilegis deixarien de fer el seu efecte o, pitjor encara, hi podries deixar la pell i no res em sabria més greu.
—Estigueu tranquil, Abdassàmad —assegurà el noi—. Tinc bona memòria.
De totes maneres, el mag li va repetir les instruccions dues vegades, per més tranquil·litat, i després de pronunciar ensems un «Ens posem en mans de Déu», Abdassàmad es concentrà en el peveter i començar a llençar-hi l’encens alhora que iniciava la recitació de sortilegis. Jaudar sortí de la tenda i va comprovar que, efectivament, el riu s’havia assecat i al seu lloc hi havia el portal. Un per un, els jove va seguir els passos que li havia detallat Abdassàmad. Amb certa prevenció, però sense vacil·lar, va posar el coll sota l’espasa, es deixà travessar el pit per la llança, es va col·locar de blanc perfecte per a l’arquer, es va deixar mossegar mansament pel lleó i picar per les serps. I, un a un, els seus adversaris anaven caient fulminats, fins que arribà a la prova de foc, a la setena porta.
El geni que havia adoptat la forma de la seva mare el va sortir a obrir i el va rebre amb grans alegrois tot dient:
—Jaudar, fill meu estimat! Vine als meus braços!
—Aparta’t de mi, enrere! —rebutjà Jaudar amb vehemència.
—Com? Què dius? Què et passa, fillet?
—Calla i despulla’t! —manà amb força Jaudar, amb la cara ben seriosa i sense moure ni un múscul.
—Valga’m Déu! Què dius que faci?
—Que et despullis!
—Quina bestiesa! Que no tens cor? Ja no recordes que sóc la teva mare, la que et va portar nou mesos a les entranyes, et va parir amb dolor, et va alletar i et va criar amb tot l’amor del món?
—He dit que et despullis o t’escanyaré!
El geni continuà suplicant i apel·lant als seus sentiments mentre es començava a treure la roba. Jaudar aguantava força bé el rosari de súpliques, malgrat que aquelles paraules dolces a la seva oïda, talment com les de la mare, minaven a poc a poc la seva resistència. Aparentment, però, mantenia la fermesa i quan a la dona ja només li quedava una peça de roba per treure’s i quedar-se completament nua, va dir entre sanglots i amb la cara amarada de llàgrimes:
—Ai, Jaudar! Quin cor de pedra! On és tota l’educació que et vaig procurar? On el respecte i l’amor que et vaig inculcar? Per què pretens ultratjar-me d’aquesta manera i deixar al descobert les meves vergonyes? Quin pecat, Déu meu, quin pecat!
I Jaudar es va ensorrar.
—Mare, mare! —va exclamar mentre corria a abraçar-la—, no us despulleu, perdoneu-me!
—Has caigut! —tronà una veu fosca i espaordidora.
La figura de la seva mare va desaparèixer i es va trobar abraçant-se ell mateix. De sobte es va començar a sentir colpejat de mala manera: cops i clatellades li plovien de tots cantons, sense que es fes visible l’agressor. El pobre Jaudar cridava i es lamentava per haver fallat i, després de la pallissa, es va trobar estès a terra, mig estamordit, al costat del riu; amb els ulls entelats, va poder entreveure la figura borrosa d’Abdassàmad que se li aproximava.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…