Nit 688
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Abú Ishak prosseguí:
—I, resignat, vaig agafar el llaüt i vaig posar-me a cantar tan bé com vaig poder: si m’havia de recompensar valia la pena d’esforçar-s’hi. Ell es va quedar bocabadat.
—Excel·lent, excel·lent! —exclamà, i afegí—: Em permetríeu de cantar a mi, ara?
—I és clar, endavant —vaig respondre, pensant entre mi que era ben ximple de voler-ho fer després de la meva demostració.
Em vaig endur una bona sorpresa, però, car agafà el llaüt i en va treure un so perfecte; una pura llengua àrab clàssica sortí de la seva dolça veu i agafà la forma d’aquests versos:
El cor tinc ple de ferides i nafres,
qui me’l canvia per un de ben sa?
Qui gosa el mal per salut baratar
per molt ganga que sigui, en veritat?
El meu pregon desig em fa cridar,
sospir ocult que la beguda amaga!
Vaig tenir la impressió que tota la casa retrunyia i que els meus membres i vestits li volien contestar, tan bella i corprenedora era la seva veu! I mentre les paraules que volia pronunciar se’m quedaven congelades a la gorja, encara tornà a començar:
Coloms de la duna, del sauló,
torneu! Enyoro les vostres veus.
I tornaren al brancam del reu
on de poc no els faig confessió.
Amb els parrups cridaren algú,
com enduts pel vi o la bogeria;
mai no havia vist colom comú
que plorés sense llàgrima viva.
I continuà amb aquests altres:
Quan tu bufes lleuger, zèfir de l’Est,
el teu trajecte nocturn m’entristeix:
el colom canta al clar de l’alba ixent
entre branques de salzes i llorers.
Plora com jove foll d’ardent desig
i mostra tot l’amor que jo amagava;
l’amat diuen que es cansa en l’endemig,
que la distància guareix la gana.
De tots els mals ja m’he curat
tret del que fa la passió.
I tanmateix és molt millor
tenir sa casa al meu costat.
Mes no pot fer de llenya feix
si el seu amor per tu no creix.
I tan bon punt acabà, em digué:
—Ibrahim, repeteix el que acabo de tocar, fes-hi variacions i ensenya-ho a les teves esclaves.
—M’ho hauríeu de repetir —vaig fer jo.
—Em sembla que no et fa falta, t’ho has après prou bé.
I, dit això, girà cua i marxà. Jo em vaig alçar i, amb l’espasa desembeinada, em vaig dirigir a l’harem. Si bé la porta era tancada i barrada, vaig preguntar a les donzelles què havien sentit.
—Les més dolces i belles paraules —respongueren.
A grans gambades, em vaig adreçar a la porta de sortida i vaig preguntar als guardes si el vell havia sortit.
—Vell? Quin vell? Però si avui no ha entrat ningú a visitar-vos —em digueren, sorpresos.
Jo no entenia res i mentre rumiava qui podia ser, vet aquí que, des d’un racó de casa, se’m dirigí amb aquestes paraules:
—No temis, Abú Ishak, senzillament he estat el teu contertulià. Sóc Satanàs.
I no en vaig saber res més. Immediatament, però, vaig muntar el meu corser per tal d’anar a informar-ne el califa Harun Arraixid.
—Repeteix els versos que t’ha recitat —em demanà.
Vaig agafar el llaüt i, com que els havia memoritzat tots al peu de la lletra, els hi vaig poder cantar.
Harun Arraixid se’n quedà tan meravellat que, a pesar de la seva nul·la afecció a la copa, començà a beure i exclamà:
—Tant de bo jo també hagués pogut gaudir de la seva companyia un dia, si més no.
I em féu un obsequi i jo vaig marxar.
La història que Jamil ben Muammar contà al califa Harun Arraixid
Masrur referí que, una nit, el califa Harun Arraixid patí un terrible insomni i li digué:
—Masrur, quin poeta volta per aquí?
Masrur sortí a fora i l’únic que hi trobà fou Jamil ben Muammar.
—Escolta, Jamil, el califa et reclama —li digué Masrur.
—Molt bé, ara vinc.
I ambdós es presentaren davant del sobirà. Després de les salutacions de consuetud, Harun Arraixid el féu seure i li digué:
—Saps alguna història extraordinària?
—Tantes com vulgueu, majestat. Però què us estimeu més, una història de la qual jo mateix hagi estat testimoni o una que només hagi sentit?
—Explica’m allò que hagis vist amb els teus propis ulls.
—Entesos, majestat. Escolteu amb totes les vostres orelles.
I Harun Arraixid agafà el seu coixí de domàs roig amb brodats d’or i ple de ploma d’estruç, se’l posà sota les cuixes per seure-hi amb les cames creuades, recolzà els braços als genolls i digué a Jamil:
—Ja pots començar.
—Heu de saber, majestat, que jo estava bojament enamorat d’una jove que visitava sovint…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…