Nit 620

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el soldà, amb cara de mala bava, es va aixecar del setial i indicà al tresorer:

—Vine amb mi!

A grans passes, ambdós se n’anaren a la cambra del tresor i Xams Addaula va poder comprovar amb els seus propis ulls la desolació del lloc. El sobirà s’estirava els pèls de la barba i cridava amb ràbia:

—Qui? Qui ha pogut saquejar-me impunement d’aquesta manera? Qui?

Aquell mateix matí va convocar una reunió d’urgència amb els consellers, els caps militars i els oficials per exposar-los la gravetat del fet que s’havia produït. Ningú no se’n sabia avenir i el més afectat, a part del propi soldà, era el tresorer, que no parava de repetir que justament el dia abans havia entrat a la cambra del tresor i que tot era al seu lloc. Entre els oficials, però, hi havia l’arquer que havia estat causa temps enrere de l’empresonament de Sàlim i Salim i la confiscació de les alforges de Jaudar i, després de demanar la paraula, va dir:

—Majestat, permeteu-me que us assabenti d’un fet important i que al meu entendre potser pot tenir alguna relació amb l’estranya desaparició del vostre tresor.

—Digues.

—Aquest matí quan he sortit el carrer m’he endut una sorpresa majúscula: al solar que hi havia a prop de casa he vist que, de la nit al dia, hi havien construït un magnífic palau que era l’admiració de tothom. He preguntat als veïns per si en sabien alguna cosa i m’han informat que el palau era propietat de Jaudar. Recordeu aquell desgraciat que havia portat del Magrib les vostres alforges? Ara resulta que ha tornat de l’estranger fet un potentat i carregat de riqueses.

—Ah sí? I què té a veure amb l’assumpte del tresor?

—Escolteu, que ara ve el millor: els veïns m’han dit que havien vist els seus germans!

—Els seus germans? I què?

—Que els seus germans haurien de ser a la presó! Són els que vós vareu condemnar per haver-se apoderat indegudament de les alforges, a hores d’ara haurien de ser ben tancats a la cel·la. Què hi fan al carrer, lliures com dos ocells? Vau ordenar que els deixessin anar?

—No, de cap manera! —tronà el soldà i, adreçant-se a un cap de la guàrdia, ordenà—: De pressa, aneu a comprovar si efectivament són o no són a la cel·la.

El cap i dos soldats s’apressaren a complir les ordres de sa majestat i, en tornar, l’informaren que la cel·la que fins el dia abans havien ocupat Sàlim i Salim era completament buida, la porta ben tancada i que ningú no havia vist ni sentit cap moviment en tota la nit.

—Aquí hi ha d’haver intervingut la màgia, majestat! —opinà l’arquer—. No penseu que els dos fets tenen relació?

—Maleït bruixot de Jaudar! —explotà llavors el soldà deixant anar guspires pels ulls—. M’ha robat el tresor i ha alliberat els seus germans! Ara ho veig clar.

Xams Addaula es girà cap al visir i, visiblement alterat, li manà:

—Ordena al comissari en cap que vagi a detenir aquests bergants de Jaudar i companyia i que me’ls porti immediatament.

—Sí, majestat.

—Maleïts! —continuà remugant el soldà—, els faré penjar, sí senyor! I els ho confiscaré tot!

—Calma, majestat, calma —intentà d’apaivagar-lo el visir—. Si tal com assegureu tenen poders màgics, pot ser perillós enviar-hi el comissari a agafar-los per la força. Fóra millor actuar amb precaució i utilitzar algun estratagema en contra seva. Penseu que la precipitació no és bona i, tal com diuen, Déu és al costat dels pacients.

—Doncs rumia-te’n alguna i de pressa.

—Podeu enviar-li igualment el comissari, si us sembla; però en lloc de detenir-lo, el convideu amistosament a palau. Un cop el tinguem al nostre terreny el podrem capturar més fàcilment amb alguna astúcia.

—Bé, et faré cas, i ja veurem si funciona. Ordena al comissari que vagi a casa de Jaudar i el convidi, a ell i als seus germans també, a venir a palau.

—A les vostres ordres.

El comissari en qüestió era un inepte, fatu i presumptuós, anomenat Uthman. Va reunir cinquanta soldats per a la missió que li havien encomanat i amb els seus aires de paó es va presentar davant de la porta del palau de Jaudar on hi havia un criat, assegut indolentment a l’entrada, que semblava fer de porter. El comissari Uthman, força bruscament, se li adreçà així:

—Ep, tu, esclau! On és el teu amo?

—El senyor és a casa en aquests moments —va contestar l’al·ludit amb desgana i sense canviar de posició.

—Miserable! —s’enrabià el comissari—. Com és que no t’aixeques quan et parla un superior? No tens respecte a l’autoritat, poca-solta?

—Bah! Tanca la boca i gira cua, banau! —contestà agosaradament el criat, que l’únic que va aixecar va ser la vista i encara amb mirada desafiant.

Inflamat d’ira davant d’aquella greu ofensa, el comissari empunyà la maça amb la intenció de descarregar-la damunt de l’insolent servent. Però el que ignorava Utham és que no es trobava davant d’un ser humà normal i corrent. Sota la forma del jove criat s’hi amagava un geni que, quan va veure que el militar alçava la maça va fer un bot, l’hi va prendre d’una revolada i li ventà quatre cops ben donats als costats i a les natges. Uthman va caure a terra gemegant adolorit i els soldats, esverats, desembeinaren immediatament les espases.

—Veniu, gossos covards! —els provocà el geni, que semblava passar-s’ho d’allò més bé, brandant la maça del comissari—. Au, ataqueu-me, pollosos! Tots contra un!

Els soldats, esperonats pels insults, es llançaren contra ell, però el geni, saltant lleuger com una cabra salvatge, esquivava tots els cops i, a canvi, repartia llenya amb la maça per tots cantons fins que va ocasionar la fugida general. Rient satisfet, el geni tornà a seure al seu lloc, igual que si fos un innocent porter qualsevol, mentre contemplava com el comissari Uthman s’allunyava ranquejant i proferint tota mena de malediccions i renecs.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…