Nit 739

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el rei va manar als cambrers que procuressin que a la noia no li faltés de res i que estiguessin al seu servei en tot el que demanés.

Quan les pentinadores anunciaren que l’esclava era a la seva disposició, Xahraman va córrer com un llamp cap a l’habitació. Feia molt de temps que no estava tan il·lusionat amb una dona.

—Hola, bonica —la saludà en entrar, amb un somriure d’orella a orella.

Però la noia, impassible, no va tornar contesta i ni tan sols es va aixecar per retre-li la reverència de rigor.

«No la deuen haver educada prou bé», conclogué el rei sense fer-ne cas. De fet, tenia els sentits massa pendents dels seus atributs per donar importància a les menuderies del protocol.

—Alabat sia el Creador! —exclamà embadalit.

I sense treure-li la vista de sobre, s’hi va acostar amb delicadesa, la va fer seure a la seva falda i la va abraçar. Xahraman sentia batre el cor de manera inusitada i, enardit, la va besar apassionadament i va tastar la deliciosa saliva, més dolça que la mel. A continuació, tot acariciant-li suaument els cabells, li va preguntar el nom. La noia, però, no va pronunciar paraula, va girar els ulls cap a la finestra i es quedà contemplant el mar amb la mirada perduda.

Aquella actitud, venint d’un altre, hauria tret de polleguera el rei, però la noia era massa bonica per fer-li perdre els nervis. I després de preguntar-li el nom repetides vegades i d’obtenir el silenci com a resposta, es va decidir a cridar el servei de taula.

—Porteu-nos el dinar! —va ordenar.

«És perfecta, només li falta parlar», va pensar mentre li peixia el menjar, «tot i que la perfecció només és en Déu…».

—Us ha parlat a vosaltres? —va preguntar, intrigat, a les criades.

—Majestat, des que ha arribat que no li hem sentit dir ni piu —contestà una de les servidores.

—Quina cosa més rara!

Havent dinat va fer comparèixer les ballarines i les cantaires, pensant que així l’animaria. Les esclaves prou que es varen escarrassar oferint el millor del seu repertori, varen ballar i cantar i van fer mil i una acrobàcies que haurien delectat el públic més exigent, però la nova concubina persistia en el seu mutisme i a la seva formosa cara no s’hi insinuà ni la més lleu ombra de somriure.

Finalment, veient que no hi havia manera de fer-la reaccionar, el rei va disposar que el deixessin sol amb ella i es va quedar una bona estona observant-la extasiat. Arribà el moment en què del pensament va passar a l’acció i, lentament, li va treure la roba, li va acariciar la pell i, sense poder resistir-se més als seus impulsos, la va posseir. Amb gran alegria per la seva part va notar que era verge. «Déu meu! Com és possible que aquell comerciant no la desvirgués», es digué, estranyat.

I des d’aquell dia, Xahraman ja no va freqüentar les altres concubines, només pendent de la bellesa que li havia robat el cor. Li tenia un caramull d’atencions i la tractava amb la cura amb què hauria tractat un pollet, però tot i la fal·lera que mostrava per ella, la noia continuava sense dir ni paraula.

Havia passat gairebé un any des de la seva arribada a palau quan el rei, amoïnat pel seu silenci, li va dir:

—Amor meu, t’estimo tant! Tu ets el sentit de la meva vida i per tu he abandonat totes les altres dones, però, t’ho prego, digue’m per què no vols parlar. Potser no pots? Potser ets muda? Si és així, fes-m’ho saber amb gestos i llavors em resignaré a no sentir-te mai la veu. Pensa que encara que fos així, per a mi seria un defecte insignificant al costat de totes les teves virtuts i el que més feliç em faria en aquest món seria tenir un fill amb tu. Com veus, em faig gran i el fet de no tenir fills m’angoixa, però ara sóc incapaç de desitjar una altra dona. T’ho suplico, fes-me un senyal, dóna’m una resposta!

La concubina acotà el cap, pensarosa, i al cap d’una estona el va aixecar mostrant un somrís que al rei li va fer el mateix efecte que si un raig de llum hagués il·luminat l’estança. I finalment, va obrir la boca i va dir amb veu dolça:

—Majestat, Déu ha escoltat la vostra pregària…

—Gràcies a Déu, parles! —exclamà Xahraman exultant de joia.

—… i us he de fer saber que espero un fill vostre —continuà dient—; encara que a hores d’ara no puc saber si és noi o noia, el cas és que estic embarassada. Si no fos per això, us asseguro que encara no m’hauríeu sentit parlar.

El rei embogí d’alegria amb la bona nova, la va besar repetidament a les mans i a la cara i li va dir emocionat:

—Alabat sia Déu que m’ha concedit les dues coses que més desitjava: sentir la teva veu i que et quedessis prenys.

Saltant de goig, Xahraman sortí de l’habitació i anà a trobar el visir per ordenar-li que repartís diners als pobres i a les vídues en acció de gràcies a Déu Excels. Seguidament va tornar al costat de la seva estimada per gaudir de la conversa tan llargament esperada.

—Vida meva, com és que fins ara no has dit res? —li preguntà—. M’has fet patir molt, t’ho ben asseguro. Abans que res, però, fes-me saber el teu nom.

—Em dic Julnaz.

—Julnaz! Quin nom més bonic! I digues, Julnaz, quina ha estat la raó del teu llarg silenci?

—Aquí sóc forastera i, fora del meu ambient, m’he trobat estranya i m’he resguardat en el silenci. Enyoro la meva mare, el meu germà, la meva família…

—Valga’m Déu, estimada! Sàpigues que aquí tu ja no ets forastera, el meu reialme és als teus peus i jo sóc el teu més fidel servidor. I si trobes a faltar la teva família, només cal que em diguis on són i els enviaré a buscar immediatament.

—Gràcies, majestat…

—Em pots dir Xahraman i tractar-me de tu.

—Bé, Xahraman, has de saber que la meva família i jo mateixa no pertanyem a aquesta terra, sinó al món dels éssers marins. Sí, les nostres regions són submarines i la nostra gent viu al fons del mar. La gent del mar, de fet, tenim capacitat per viure a l’aigua o a la superfície de la terra, a l’inrevés de vosaltres que no podeu respirar dins de l’aigua. El meu pare, al cel sigui, era un dels reis més respectats de les regions marines i a la seva mort va llegar el reialme al meu germà gran, Sàlih. Al cap de poc temps, però, un altre rei ens va sotmetre al seu domini i, tot i que el meu germà continua governant, ajudat per la meva mare, una dona de molt caràcter que es diu Faraixa, ara som vassalls d’un altre rei.

—Extraordinari! Continua, continua…

—Jo també tinc un caràcter molt fort, com la meva mare, i un dia que em vaig barallar amb Sàlih vaig jurar que me n’aniria a viure a la terra i em llançaria als braços d’un terrestre. I així ho vaig fer, vaig sortir a la platja i mentre era allà asseguda, pensant cap on podria dirigir els meus passos, va passar un home i va intentar violar-me, però jo em vaig resistir i amb un parell de cops ben donats el vaig deixar estabornit. La gent del mar tenim molta força. Més endavant, i després d’una sèrie de peripècies que seria llarg d’explicar, vaig venir a parar a Ciutat Blanca, a mans del marxant que em va dur aquí a palau, un bon home, correcte i virtuós, que, com vares poder comprovar, va respectar la meva integritat. De fet, jo sóc molt gelosa i t’asseguro que si no m’haguessis convertit en la teva preferida i no haguessis abandonat les altres dones per mi, no m’hauria quedat ni un moment al teu costat i m’hauria llançat altre cop al mar. Ara, però, en l’estat en què em trobo, em faria vergonya tornar amb els meus, no sé si es creurien que el meu embaràs és fruit de les meves relacions consentides amb un rei de la terra, que m’estima de veritat i que em tracta com a una reina.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…