Nit 183
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que el príncep es despertà sobresaltat i s’incorporà de mig cos. Somnolent encara, es gratà el lloc de la picada, que li cremava de coïssor i, en un instantani moviment de cap, advertí amb sorpresa la presència d’una altra persona al seu llit. Però el gest inicial d’ensurt es dissolgué d’immediat; Kàmar es fregà els ulls i, esbossant una ganyota d’incredulitat i alhora d’embadaliment, contemplà extasiat la noia que dormia, amb candorosa placidesa, al seu costat: una beutat d’esplèndides corbes i cos delicat com un dolç de mantega perfumat d’almesc. Tenia dos pits ben formats i prominents i, a les galtes, dues roses en flor; tota ella era una perla magnificent, digna de l’homenatge del poeta en els versos que fan:
Sorgeix com lluna plena,
esvelta i gràcil branca,
lleugera aroma d’ambre,
esguard d’àgil gasela.
I quan ella s’escapa
rep mon cor la tristesa
amb zel d’enamorada,
talment fos ma princesa.
El jove allargà l’índex i li fregà la mà tímidament, tal vegada per assegurar-se que era real i no un miratge. Tampoc eren una visió els joiells que l’adornaven: una diadema de pedres precioses al damunt de la còfia daurada i un preciós collaret de gemmes. Kàmar observà també que la bella desconeguda vestia únicament una finíssima camisa que quasi transparentava la seva esplendorosa nuesa i una ardència abrusadora li calà els ossos i s’apoderà d’ell. L’instint s’havia ensenyorit del tot de la seva ment i sentia un desig creixent de posseir-la.
«Que sigui el que Déu vulgui», es digué mentre amb mà tremolosa li descordava la camisa. Excitat, li descobrí els pits, després el ventre i, a mesura que li resseguia el cos amb la mirada, el desig se li encenia més i més.
—Ei, bonica, desperta’t! —la cridà finalment Kàmar amb un suau sacseig a l’espatlla.
Però el geni Dahnaix havia infós a la seva estimada un profundíssim son del qual cap humà no podia desvetllar-la, i Budur continuà adormida com si res.
—Sisplau, estimada, obre els ulls; sóc el príncep Kàmar Azzaman —insistí el jove acompanyant les paraules d’un sacseig més fort—. No et vull cap mal, estimada.
Però ella ni tan sols va moure les parpelles.
En veure que la noia no reaccionava, Kàmar es reprotxà: «Beneit de mi! I pensar que a hores d’ara jo podria estar casat i gaudir sense impediments de plaer tan immens. Ai, si hagués sabut que hi havia belleses semblants sobre la Terra! I mira que fa anys que m’ho havia proposat el pare; anys! Demà al matí parlaré amb ell, reconeixeré el meu error i demanaré que em casi amb aquesta donzella. Així la podré posseir sense cap recança».
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…