Nit 927

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Hamad va escriure en nom del rei Uird Khan:

«En el nom de Déu, Clement i Misericordiós:

»He rebut la vostra carta i després de llegir les fanfarroneries que hi dieu, només puc pensar que, de rei, només en teniu el nom i que el vostre desconeixement del nostre reialme i de mi és total, ja que si realment fóssiu conscient de la nostra força no ens hauríeu desafiat ni haurien cobdiciat allò que és lluny del vostre abast. Podeu donar gràcies a Déu que m’hagi concedit el do de la compassió, perquè d’altra manera us hauria fet purgar les vostres paraules sense contemplacions. A més, una altra mostra del vostre eixelebrament és el missatger que m’heu enviat, que, sens dubte, deu ser un saltabarrancs, perquè ha estat capaç de revelar el contingut de la vostra carta públicament; malgrat el tort que ha comès, l’he perdonat per deferència a vós. Pel que fa a la mort dels meus visirs, generals i guerrers, he de reconèixer que és del tot certa, però només m’incumbeix a mi. Però no he matat cap visir que no tingui deu substituts millors que ell, ni cap general que no pugui ser substituït per cent estrategs encara millors, i cada guerrer dels meus venceria un cos del vostre exèrcit. Així, doncs, penso que el vostre desconeixement i mala informació, us ha fet desitjar una cosa impossible sense mesurar-ne les conseqüències. M’amenaceu d’envair el país! Ai, pobre desgraciat! Si sou temorós de Déu apresseu-vos a disculpar-vos, si no us enviaré el meu exèrcit, un milió cent mil homes, tots ells braus guerrers, en una campanya de tres anys, un any per cada dia de termini que m’heu donat, i deixarà el vostre regne tan assolat que ni els animals no hi podran viure. Això sí, no mataré ningú, tret de vós, i només faré captives les dones del vostre harem».

A continuació, Hamad hi va dibuixar la seva cara, i a sota, hi va escriure:

«Aquesta resposta ha estat escrita pel més illetrat dels cancellers del rei Uird Khan. No us mereixeu res més».

I la va lliurar al rei Uird Khan, que la va llegir en veu alta i, després de segellar-la, la va donar al missatger. Aquest va agrair la clemència del rei, li besà la mà i va emprendre el viatge, sorprès per la resposta. Va arribar al seu país quan passaven tres dies del termini fixat. Quan fou conduït a la presència del rei, aquest era reunit amb el govern en ple, debatent la trigança del missatger.

—A què s’ha degut aquest retard? —va preguntar-li, secament i malcarat.

El missatger li va explicar el que li havia passat i tot el que havia vist i sentit.

—Què t’empatolles tu, ara? —va saltar el rei—. Tot això és impossible, el rei Uird Khan és un inútil.

—Majestat, aquí teniu la carta, llegiu-vos-la i us encertireu de les meves paraules.

A mesura que el rei llegia la carta, les faccions se li endurien i remenava el cap, incrèdul. Quan va aixecar la vista del full, la seva mirada era enfellonida i dardava.

—Com gosa aquest reiet de pa sucat amb oli parlar-me així? —va cridar fora de si—. Sí que em té per poca cosa, si fa contestar la carta a un canceller de mala mort! Però, com és possible que després de matar a qui ha matat sigui tan poderós? No sé pas si és veritat, no sembla que parli per parlar. —I va desplegar la carta i la va llegir en veu alta als visirs que formaven el govern.

Si bé d’entrada els visirs no sabien a què es devia l’enfelloniment del rei, quan hagueren escoltat el contingut de la missiva, ho van comprendre i van veure que el rei Uird Khan anava de veres. Tots ells van dedicar al rei paraules conhortadores i tranquil·litzadores, tot i que els seus cors eren plens de temor i esglai. El gran visir Badí, conscient del gran perill que corrien, va fer que tothom callés.

—Senyors —va dir, adreçant-se als visirs—, de res serveixen les paraules de consol, cal fer alguna cosa. —I es girà cap al rei—: Majestat, pel que sembla les nostres informacions eren errònies i no ens podem arriscar a emprendre una guerra que tenim perduda, us aconsello que li feu arribar a mans un escrit disculpant-vos.

—Com? Disculpar-me, jo?

—Bé, majestat, es pot redactar de tal manera que no calgui rebaixar-vos i donant entenent que les vostres paraules han estat interpretades malament.

Tots els presents van creure que era una solució molt encertada i van fer tots els possibles per convèncer el rei, que finalment s’hi va avenir. Quan va tenir paper, tinter i ploma, va escriure:

«En nom de Déu, Clement i Misericordiós:

»Apreciat rei Uird Khan, fill del benvolgut Giliad —Déu el tingui en sa glòria—, acabo de rebre la vostra carta i m’he alegrat molt, he vist que sou aquell que volia que fóssiu i per a qui tant he demanat a Déu. I espero que Ell augmenti el vostre poder, faci fort el vostre reialme i us doni la victòria sobre aquells que us vulguin mal. Cal que sapigueu que el vostre pare —Déu el tingui en sa glòria— era per a mi com un germà i que entre ambdós hi va haver pactes i compromisos durant tot el seu regnat, que sempre vàrem respectar. En ocupar vós el tron me’n vaig alegrar, però en saber el que havíeu fet amb els visirs, generals i guerrers, vaig témer que haguéssiu descuidat els vostres interessos i la defensa del regne i per això us vaig escriure amb aquell to, per tal de posar a prova els meus temors i comprovar que podia estar tranquil. Ara veig, amb la vostra carta al davant, que sou digne d’ocupar el càrrec que ocupeu i creieu-me que em fa molt feliç. Déu us doni llarga vida i bon guiatge!».

I, a continuació, seguint el parer del visir Badí, va fer preparar regals i els va enviar a Uird Khan juntament amb la carta.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…