Nit 410

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Alutbí continuà:

—Enmig de les converses i de les rialles, una esclava cantora recità des de darrera d’una cortina:

Tot just acabar, semblà que al jove del meu costat aquells versos li haguessin esberlat el cor.

—Per Déu, senyora! —exclamà—. Qualsevol diria que això és una invitació a la mort.

—Doncs sí. Però tan sols si l’amor és ver —respongué la cantora.

I sense deixar pas a cap altra reflexió, el jove s’allargassà, agafà un coixí, hi recolzà el cap i aclucà els ulls. «Coses de joventut i dels efluvis del vi», vaig pensar jo. I no li vaig donar més importància. Al cap d’una estona, li vaig donar uns copets perquè agafés la copa de vi. Però res, restà immòbil. Aleshores el vaig sacsejar amb més força i tampoc no es va moure. Pensant que em prenia el pèl, el vaig girar d’una revolada; la rigidesa i la pal·lidesa de les seves faccions m’espantaren. De seguida li vaig posar l’orella al pit: el cor li havia deixat de bategar. Desolats i compungits, tots els presents ens aplegàrem al seu voltant, i llavors m’assabentaren que el jove estimava amb bogeria la cantant. Després de donar la festa per acabada, entre uns quants el portàrem a casa seva.

Un cop el vam haver deixat, jo me’n vaig anar cap a casa. Tota la família m’esperava a la sala, estaven amoïnats a causa de la meva tardança. Els vaig posar al corrent del que havia passat i ràpidament es tranquil·litzaren i se’n feren el càrrec. La meva filla, però, s’alçà d’una revolada i es tancà a la seva habitació. Jo, innocent de mi, em vaig pensar que el relat l’havia impressionada i no en vaig fer cas. No obstant això, abans de retirar-me, vaig entrar a la seva cambra per saber quin era el seu estat. La vaig trobar estirada d’igual manera que el jove. Espaordit, vaig córrer cap a ella però ja era ben morta. Aleshores vaig comprendre que ella estimava el jove.

La meva filla i el jove van rebre sepultura l’endemà mateix. Mentre acompanyàvem els cadàvers al cementiri, topàrem amb un altre seguici fúnebre: era el de la cantaire. Va resultar que ella estava enamorada de la meva filla i, en assabentar-se de la seva mort, també morí.

Els pares —va acabar— sempre som els últims a conèixer els amors dels fills i, de vegades, com és el meu cas, hi arribem massa tard.

Els amants de la tribu de Tai

Diuen que Alkàsim ben Adí explicà que un home de la tribu dels Banú Tamim li havia referit el següent: Un dia que vaig haver d’anar a buscar una camella que s’havia perdut, trescant, trescant, vaig fer cap a un dels pous dels Banú Tai. El pou feia de partió a dos grups de persones que semblaven estar enxarxades en una encesa discussió. Acotxat, perquè no advertissin la meva presència, m’hi vaig atansar tant com vaig poder. En el grup que quedava a la meva dreta, una mica enretirat, hi havia un jove a qui, tot i la seva jovenesa, se li feia coster de respirar, talment un vell xaruc. Enmig d’aquell batibull, el jove recità amb veu malaltissa:

De l’altre grup, una donzella —segurament esperonada per l’emotivitat del vers— arrencà a córrer cap al grup on era el jove. Alertada, la gent del seu costat l’atraparen i iniciaren amb ella un aferrissat forcejament. El jove, en advertir-ho, va voler sortir en defensa de la noia, però la seva gent també el va retenir i li va impedir d’acostar-s’hi. Finalment, a còpia de molts esforços, tant ell com ella, es pogueren escapolir de les manasses que els engrapaven i corregueren l’un vers l’altra. Gairebé a tocar del pou s’uniren en una efusiva abraçada. Però quan la gent dels dos grups s’hi aplegà, els joves van caure rodons a terra.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…