Nit 29

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el barber replicà:

—Però… si a mi em diuen el Sorrut perquè parlo poc comparat amb els meus germans! Al meu germà gran li diuen el Xerraire; al segon, el Cridaire; al tercer, el Garlaire; al quart, el Garganter; al cinquè, el Garoler; al sisè, el Llengut i al setè, que sóc jo, el Sorrut.

Aquell barber era com una pedra al fetge! Ja no l’aguantava més! Finalment, vaig dir al criat:

—Per l’amor de Déu, dóna-li un quart de dinar i que desaparegui, ja no vull que m’arreglin els cabells.

—Què dieu ara?! —saltà de seguida el barber—. A fe que no acceptaré cap paga sense oferir-vos un servei! Només faltaria! De fet, em sento obligat a servir-vos de la manera que més us convingui i sense cobrar res de res si cal. Encara que vós no m’aprecieu gaire, jo sí que us tinc en gran estima. El vostre pare, que Déu Omnipotent el tingui en sa Glòria, era molt generós i em va fer molts favors. A Déu poso per testimoni que, tal dia com avui, el vostre pare m’envià a buscar. Recordo que era amb un grup d’amics i em demanà que el sagnés; aleshores vaig treure l’astrolabi per calcular l’altura dels astres i en resultà un horòscop nefast. No era, doncs, el moment propici per a la sagnia i així li ho vaig fer saber. Ell esperà amb paciència l’arribada de l’hora oportuna i, tan aviat com fou possible, li vaig practicar l’operació. No s’enfadà pas, ans al contrari, em donà les gràcies i així ho van fer també els seus companys. I encara més, el vostre pare em recompensà amb cent dinars.

—Que Déu no hagi perdonat el meu pare, doncs, si va fer això! —vaig exclamar contrariat.

—Només hi ha un Déu i Mahoma és el seu Profeta! Alabat sia l’Immutable que tot ho fa variable! —replicà el barber enriolat—. Em pensava que éreu un jove assenyat, però veig que encara esteu trastocat per la malaltia. L’Alcorà diu que cal dominar la còlera i perdonar la gent. Sigui com sigui, us disculpo perquè desconec el motiu de la vostra ànsia excessiva. Heu de saber, malgrat tot, que el vostre pare no feia un pas sense consultar-me: ja diuen que un bon conseller és el més digne de confiança. Us asseguro que no trobareu ningú que sàpiga més que jo d’aquests afers i que estigui tan ben disposat a servir-vos. No, no estic pas empipat; vós, en canvi, us heu enrabiat massa… Amb la paciència que tinc jo en memòria del vostre pare! I tants favors que m’havia fet!

—Ja n’estic tip, de tanta xerrera! Jo simplement volia que em talléssiu els cabells i no feu altra cosa que omplir-me el cap de bajanades!

La meva exasperació era evident. Tot i que ja tenia el cap moll, vaig fer gest d’alçar-me, però ell em retingué i continuà incansable:

—Ja ho veig, ja, que us heu enfadat, però no hi fa res, tot just sou un jovencell i esteu massa flac; encara me’n recordo quan us pujava a coll-i-be i us duia a l’escola.

—Amic meu, deixeu-me en pau i aneu-vos-en per allà on heu vingut —el vaig interrompre acomiadant-lo—, au, adéu, que és tard i vol ploure!

Quan em va veure tan enravenxinat, agafà la navalla i es posà a esmolar-la amb tanta parsimònia que em vaig espantar i ja no vaig gosar dir res més. Poc després se m’acostà, començà a tallar-me els cabells i, a mitja feina, va dir aixecant la mà:

—Senyor, la pressa és mala consellera, escolteu el que diuen aquests versos:

—A més, no sé pas si sabeu bé amb qui esteu tractant —seguí parlotejant el barber com si res—, penseu que sota les meves mans van a parar els caps dels reis, dels prínceps, dels ministres, dels savis i els prohoms. Recordo un poema molt bonic que diu dels barbers:

—Pareu de dir ximpleries! —vaig cridar—. Que no us adoneu que no estic per orgues i que m’atabaleu?

—Ui! Em sembla que teniu pressa.

—Sí i mil vegades sí!

—Calmeu-vos, doncs, que la pressa és cosa del dimoni i només condueix al penediment i a la recança. Ja ho va dir el Profeta (La benedicció i la pau siguin amb ell!) que les millors coses són les que es fan amb calma. Us asseguro que em feu patir, per què teniu aquest desfici? Probablement deu ser per alguna cosa de bé, però temo que no sigui justament el contrari. Sigui com sigui, encara queden tres hores…

I, sense acabar de dir la frase, deixà anar bruscament la navalla, es dirigí, amb l’astrolabi a la mà, cap al lloc de la cambra on hi tocava el sol, l’examinà i cavil·là una bona estona.

—Sí, sí, falten tres hores per a l’oració —afirmà—, ni més ni menys.

—Si us plau, en nom de Déu, ja no puc més —vaig dir aleshores en to suplicant—, calleu una mica o em moriré.

Seguidament va recollir la navalla i, després d’esmolar-la, continuà tallant-me un xic més els cabells fins que no es va poder estar de parlar una altra vegada.

—De veritat que em preocupa la vostra pressa —insistí—. Si me’n diguéssiu la causa, us podria ajudar; recordeu que el vostre pare no feia res sense consultar-me.

No hi havia res a fer, aquell individu era recalcitrant. «A aquest pas, no arribaré a casa de la noia ni després de la pregària», pensava jo, inquiet. Així, doncs, vaig decidir satisfer la seva curiositat, empescant-me qualsevol cosa que li pogués fer enllestir la feina.

—Afanyeu-vos, si us plau, i deixeu-vos de tanta manefleria; acabeu com més aviat millor perquè estic convidat a casa d’uns companys i no vull fer tard.

—Com hi ha món! Beneït sigueu! —manifestà ell abrivadament—. Això em recorda que ahir vaig invitar uns quants amics a casa i que m’he descuidat de preparar el menjar, ara mateix m’ha vingut a la memòria… Doncs sí que quedaré malament si no tinc l’àpat a punt!

—No hi penseu més, home! Ja us he dit que avui estic convidat; si aneu per feina i em talleu els cabells de pressa, us donaré tot el que tinc a casa de menjar i de beure —vaig proposar-li jo esperançat.

—Que Déu us ho pagui! Però deixeu-me ensumar per endavant allò que em donareu, digueu-me què teniu només per saber què els podré oferir.

—Hi ha cinc plates de menjar, amb deu pollastres cuits i xai a la brasa.

—Que ho podríeu fer portar a fi que hi donés un cop d’ull?

Immediatament vaig ordenar que presentessin les plates i tan bon punt les va tenir al davant digué mostrant-se una mica neguitós:

—I la beguda? Falta la beguda…

—També en tinc.

—Que me la podríeu ensenyar?

—I tant!

—Valga’m Déu! Sou tan generós! Però, de tota manera, un petit detall de res encara… No tindríeu pas perfums també?

En sentir allò li vaig fer portar un cofre ple de sàndal, àloe, ambre i almesc; tot plegat devia costar un mínim de cinquanta dinars. Mentrestant, el temps s’anava escurçant, tant com la meva paciència i el vaig haver de reptar per la poca ànsia que posava en la seva feina:

—Ja n’hi ha prou, agafeu-ho tot, és vostre; però, per l’amor de Déu i del Profeta Mahoma, feu el favor d’acabar de tallar-me els cabells.

—No, no m’ho enduré pas sense veure-ho bé —s’entossudí ell.

Vaig fer un senyal al criat perquè li obrís el cofre. El barber, assegut a terra, començà a remenar el contingut del cofre i a olorar els perfums, les essències i les aromes, una per una. Jo em pensava que m’hi quedaria! Finalment, es decidí a agafar de nou la navalla i continuà tallant-me els cabells mentre xerrava:

—Us asseguro, jove, que no sé pas com agrair-vos-ho. Gràcies a vós farem avui un gran banquet. Al cap i a la fi, ni un sol dels meus convidats es mereix tanta deferència. Fixeu-vos qui són: Zaitun, el banyador; Salí, el marmanyer; Aukal, el venedor de faves; Akraixa, el verdulaire; Hamid, l’escombriaire i Akàritx, el lleter. Ja podeu comptar, cadascun la balla com vol i sempre té alguns versos per dir; però són bona gent, tan ben parlats i discrets com jo, el vostre humil servidor.

El banyador sempre diu allò de «Si jo no hi vaig, tant se val! Ella ve cap aquí i és igual». L’escombriaire sí que és enginyós i divertit! Sovint balla i canta aquella de «El pa de la mestressa mai acaba al calaix». De fet, cadascun dels meus companys té els seus propis acudits. Si no es veu, no es creu! Si volguéssiu, podríeu venir a casa avui, ens ho passaríem d’allò més bé. Ben mirat, val més que no aneu amb els amics que heu dit, encara feu mala cara i segurament voldrien saber què us passa; sempre n’hi ha de xafarders que es fiquen allà on no els demanen.

—Gràcies! Un altre dia, si Déu vol.

—Val més avui que un altre dia! —replicà aquell pesat—. Les ocasions s’han d’aprofitar i podeu estar segur que riureu de valent amb tota la colla. No sabeu allò que va dir el poeta…?

Tot i que en tenia el pap ple, no em vaig poder estar d’esclafir el riure, però em vaig continuar negant a acceptar la invitació:

—Au, enllestiu la feina i aneu-vos-en amb els vostres amics que jo, com Déu mana, me n’aniré amb els meus. Segurament ja us esperen.

—Oh! Només voldria dir-vos que, tots ells, són molt bones persones —insistí incansable—, no n’hi ha cap que sigui un manefla, si els coneguéssiu deixaríeu els vostres amics.

—Molt bé! Quina sort que teniu! Ja els convidaré quan s’escaigui!

—No, no, com vulgueu, aneu amb els vostres companys avui —es rendí finalment—, però permeteu-me que porti la teca que m’heu regalat als meus convidats, que beguin i mengin mentre m’esperen. Us prometo que tornaré de seguida i així podré anar amb vós a casa dels vostres amfitrions. Entre els meus companys i jo hi ha molta confiança, no patiu, no hi fa res si els deixo sols una estona.

—Déu meu, ajudeu-me vós que podeu! —vaig exclamar—. Aneu-vos-en a casa dels vostres amics i divertiu-vos amb ells; jo aniré a casa dels meus que, ben segur, ja em deuen esperar.

—No us deixaré pas anar-hi tot sol! Seria una falta de consideració.

—És que… a casa seva només hi puc entrar jo! No ho enteneu?

—Ah, murri! Em penso que avui teniu cita amb alguna mossa, si no, no s’explica que no em permeteu d’acompanyar-vos. Però no patiu, us asseguro que em podeu tenir plena confiança i, a més a més, us puc ajudar en els vostres propòsits. Em sabria greu si anàveu a casa d’alguna fulana i hi perdíeu el cap. Aquí a Bagdad això està molt mal vist i especialment en un dia com avui, ja sabeu com és de rigorós el valí…

—Què dieu, malpensat? —el vaig tallar—. Res d’això!

Acabar de tallar-me els cabells, gràcies a Déu!, i cridar el muetzí a l’oració tot fou u. I amb l’esperança de treure-me’l del davant, li vaig dir en to amable:

—Au, aneu-vos-en a casa i no us descuideu el menjar i el beure. Jo us espero aquí i, quan torneu, m’acompanyareu, entesos?

—Em sembla que em voleu enganyar i marxar tot sol. Si us plau, prometeu-me que no sortireu d’aquí fins que jo torni, em fa por que no us fiqueu en algun embolic.

—D’acord, però no us entretingueu —vaig dir fent veure que accedia.

Tot seguit agafà el que li havia donat, s’acomiadà i va sortir de casa. L’home, però, es malfiava i, sospitant que jo sortiria sense esperar-lo, lliurà el fato a un camàlic i s’amagà en un carreró sense sortida.

Pel que fa a mi, tan bon punt va haver marxat, em vaig engiponar la roba i, quan ja des dels minarets s’anunciava la fi de la pregària, jo sortia volant cap a casa de la noia. Vaig arribar-hi en el mateix instant en què el gran cadi entrava a casa i jo, amb la gosadia que m’infonia el desig, me les vaig compondre per passar amb la seva escorta. Abans no van tancar la porta, però, vaig poder ataüllar el barber a la cantonada. «Com redimoni ha sabut on anava?!», em vaig preguntar, perplex.

No feia gaire estona que era amagat a la casa quan no sé què va passar amb una esclava i l’amo la castigà severament. Segons que sembla, un esclau va voler intercedir per ella, però aquesta actitud no agradà gens al cadi i ordenà que fos fuetejat. El pobre esclau, en rebre els primers cops, cridà com un esperitat i, de fora estant, el barber s’imaginà que em colpejaven a mi i arrencà a córrer per demanar ajuda. S’esquinçava la roba, es llençava terra a sobre i bramava com un boig:

—Ai! Ai! Ajudeu-me! A casa del gran cadi maten el meu amo!

Sense deixar de moure escàndol, anà a avisar els meus parents i aviat se li uní una turba de gent. Encapçalada pel barber, que no parava de cridar, i els meus parents, que em planyien i gemegaven, la multitud va recórrer els carrers i s’aplegà davant la casa del gran cadi, reclamant justícia. El cadi, en sentir l’aldarull, suposà que en passava una de grossa i obrí la porta.

—Què significa tot això? —preguntà a la multitud congregada.

—Heu mort el nostre amo! —respongueren alguns dels meus criats.

—Què? I què ha fet el vostre amo per merèixer la mort?

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…