Nit 399

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que aleshores, l’home buscà l’establiment del botiguer i començà a furgar el pany de la porta fins que va aconseguir d’obrir-la. Quan el guardià portà l’espelma encesa, l’home va agafar els llibres de comptes i es posà a consultar-los. Va passar tota la nit sense aixecar la vista, fingint una gran concentració. En clarejar el dia va demanar al guardià:

—Arriba’t a buscar un cameller, he de transportar unes mercaderies.

Tan bon punt l’home va tenir els quatre fardells de teles que havia escollit carregats al camell, va ajustar la porta, va gratificar el guardià amb dos dírhams i va marxar.

Puntualment, com cada dia, l’autèntic amo de la botiga es presentà al mercat. El guardià, que sempre havia estat més eixut que una esca amb ell, ara li parlava pels colzes i no parava de raspallar-lo.

—A què es deuen tants compliments? —li demanà el botiguer, que no entenia res, en el mateix moment que entrava al comerç. Però quan va veure les lloses i la taula plenes de regueralls de cera i el llibre de caixa llençat a terra, no esperà la resposta—. Què carall ha passat aquí? —cridà.

—Però, senyor —va dir el guardià, confós—, que no us en recordeu?

—Recordar? Què he de recordar?

—Aquesta nit, senyor. L’heu passada aquí repassant els llibres i a l’albada m’heu fet cridar un cameller i us heu endut quatre fardells de teles.

—Cameller? Fardells? Què t’empatolles ara? Jo la nit l’he passada a casa —s’exasperà el botiguer.

I lligant caps, entrà a la rebotiga.

—M’han robat —bramà de dins estant.

Sortí fet una fúria i s’encarà al guardià.

—Pel teu bé, porta’m ara mateix aquest cameller.

El guardià, ràpid com el foc, complí l’ordre i l’hi portà.

—On els heu dut els fardells? —li demanà el botiguer, amb la cara encesa com un perdigot.

—A l’embarcador. Els hem carregat en un falutx.

—Acompanyeu-m’hi!

I, encarant-se al guardià, li ordenà:

—I tu, poca-pena, queda’t aquí i prega perquè els recuperi.

I ambdós, botiguer i cameller, s’encaminaren cap a l’embarcador.

—Allà teniu l’home del falutx —digué el cameller, assenyalant un home cepat.

Decidit, el botiguer s’hi va dirigir.

—Bon dia i bona hora! —saludà, intentant amagar la ràbia—. A punta de dia ha vingut un home amb uns fardells, oi?

—Sí; l’he dut a l’altra banda del riu. Quan hi hem arribat ha llogat un atzembler dels que per allí ronden, hem descarregat la mercaderia i jo he tornat.

—Em podríeu conduir a l’altra vora?

—I tant!

En un tres i no res hi arribaren.

—És aquell d’allà —l’indicà el falutxer.

A grans gambades, el botiguer s’hi acostà.

—On heu conduït els fardells i l’home que els duia? —va demanar a l’atzembler, en to aspre.

—A un cobert prop d’aquí.

—Vinga, preneu el vostre animal i guieu-m’hi!

Per bé que l’atzembler es temia algun mal, va fer el que l’honrat botiguer li manava. Quan hi arribaren, aquest, sense pensar-s’ho dues vegades, entrà al cobert. Els fardells eren allà, apilats i tapats amb una túnica. Va comprovar que no hi faltés res i ordenà a l’atzembler que els carregués i que els cobrís amb la túnica. Quan es disposaven a carregar els fardells al falutx, però, se sentí un fort crit: era el lladre, que els havia seguit.

—Atureu-vos! —cridà amb els braços enlaire—. Podeu donar gràcies a Déu per haver recuperat la mercaderia —digué al botiguer—, però… us faria res de tornar-me la túnica? És meva, sabeu?

El botiguer no va poder evitar de fer una riallada i digué:

—El lladre es pensa que tothom roba!

Aleshores va tirar la peça de roba a terra i s’embarcà, travessà el riu i tornà a la seva botiga havent recuperat la mercaderia robada.

Masrur i Ben Alkaribi

S’explica que el califa Harun Arraixid, una nit que no podia agafar el son, es va llevar i se n’anà a la sala del tron. S’hi va trobar el visir Jàfar ben Iahià Albarmakí i el botxí Masrur.

—Majestat, què teniu? —preguntà Jàfar, amatent.

—No sé què redimonis em passa —digué el califa—, no faig altra cosa que donar tombs pel llit i no…

De sobte callà i esguardà, de fit a fit, Masrur, que l’observava amb un somrís als llavis.

—De què te’n rius, tu? —li preguntà, malcarat, el califa—. Et burles de mi o senzillament has enfollit?

—No, no, majestat, res més allunyat del meu pensament —s’apressà a dir Masrur.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…