Nit 710

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’aiguader continuà:

—Ahmad Addanf em va demanar que lliurés aquella missiva a un tal Alí Azzaibak, l’Hidrargir, i que li digués que l’hi enviava el seu confrare, que havia esdevingut col·laborador del califa.

—Jo vaig arribar al Caire, vaig eixugar tots els deutes i vaig decidir seguir l’ofici del pare, ja ho veieu. Tanmateix, encara tinc la carta perquè no sé on viu aquest Alí… —conclogué l’aiguader.

—No cal que et preocupis més. Sóc jo aquest tal Alí Azzaibak, el seu servidor més fidel. Ja me la pots donar.

Com a encapçalament, Alí va poder llegir aquests versos:

I la missiva resava: «Ahmad Addanf et saluda, Alí Azzaibak, l’Hidrargir, el més preat dels meus col·legues. Et faig avinent que no he parat de burxar i empipar Salahaddín, i n’hi he fet tantes i tan grosses que gairebé l’he enterrat viu. Només et diré que els seus esbirros, inclòs Alí Kitf Aljàmal, s’han vist obligats a retre’m respecte i obediència. Arran d’això he estat nomenat cap de la guàrdia reial i civil de la ciutat de Bagdad, el càrrec de més responsabilitat després del califa. Si encara segueixes fidel al pacte de la nostra col·laboració, et recomano que vinguis a Bagdad. Pensa que si aconsegueixes de fer-hi un bon cop tens moltes possibilitats de guanyar-te la confiança del califa, fins i tot podria ser que t’assignés un sou elevat i et pot fer construir una caserna. Voldria que ho tinguessis en consideració i espero les teves noves. Cordialment».

Alí, content com un gínjol per la bona notícia, besà la carta i lliurà deu dinars a l’aiguader. Tot seguit, s’encaminà a l’amagatall on es reunia amb la seva quadrilla i els contà la nova.

—D’ara endavant us ho haureu de fer sols —conclogué.

I es disposà a preparar la partida. Es va canviar la roba que duia per posar-se elegants capa i lligadura i agafà la caixa on guardava la seva atzagaia de mànec de fusta de l’embocadura del Nil, que feia vint-i-quatre colzes i era desmuntable.

—A la caixa no hi ha ni cinc —li digué el tresorer abans no marxés.

—No patiu, tan bon punt arribi a Síria us enviaré el que calgui.

I partí. No gaire lluny d’allà, va veure el moviment i agitació propis d’una càfila a punt d’emprendre via: hi havia el cap del gremi de mercaders, que malgrat tenir quaranta mossos s’havia de carregar els fardells tot sol, i també el que semblava el cap de la comitiva, un siríac que tampoc no podia fer creure de cap manera els seus ajudants, i ben al contrari, quan els donava una ordre l’insultaven. «Aquesta és precisament la companyia que jo necessito per a aquest viatge», es digué Alí, i s’acostà a saludar-lo.

—Us puc ajudar en alguna cosa? —va fer el siríac.

—No, sóc jo qui us vol donar un cop de mà. Veig que teniu una quarantena de fardells per carregar i ningú no us ajuda.

—Ai, no me’n parleu! He llogat dos jovencells, els he donat roba, els he pagat dos-cents dinars a cadascú i m’han deixat a l’estacada. Només han vingut amb mi un tros del camí i han fugit —va dir el siríac, tot amoïnat.

—I cap on us dirigiu? —preguntà Alí.

—A Bagdad.

—Si no us fa res, m’uniré a la vostra càfila.

I dit i fet. Acabaren de carregar entre tots dos els fardells a les atzembles i emprengueren camí. Val a dir que el cap de la càfila, el siríac, estava especialment content de tenir un acompanyant com Alí, car li semblà un home elegant i ben plantat.

Quan el sol se n’anà a jóc, començaren a buscar un indret on fer nit. Atendaren, satisferen plenament la gana i la set i després es retiraren, cadascú a la seva tenda, llevat del siríac i Alí, que la compartiren. El cap de la càfila agafà el son de seguida, però a Alí, encara que es feia l’adormit, li costava molt, de manera que s’alçà i sortí a fora.

Al cap de poc, el cap de la càfila es despertà i es girà cap al jaç on es pensava que Alí era per tal d’abraçar-lo. «Potser tenia cita amb algú altre, però a fe que jo hi tinc més dret. Vindran altres nits, però», pensà el siríac, en adonar-se que no era a la seva vora.

Alí, doncs, es passà tota la nit a fora fins que arribà la matinada. Llavors tornà a entrar i es posà a dormir. I quan el siríac es despertà i el va veure es va dir que era millor no preguntar-li on havia estat, perquè potser li sabria greu i marxaria enfadat.

La càfila prosseguí l’itinerari, sense que el siríac mostrés en cap moment el més petit interès per Alí —bé havia de dissimular—, fins que arribaren a un indret de dens boscatge a bastament conegut per la cova d’un lleó ferotge que hi habitava. Cada vegada que la càfila passava per allà, era obligat, car així es feia des d’anys enrere, que els homes que la formaven fessin una juguesca per tal de veure a qui li tocava convertir-se en carnassa per a la fera. Davant de la sorpresa d’Alí, es va complir el ritual i el destí va voler que el malaurat fos el cap del gremi de mercaders. Mentrestant, el lleó ja havia sortit de la cova i s’havia plantat al mig del camí, en espera del banquet.

—Que Déu us faci desgraciat el viatge —va dir el cap del gremi de mercaders, totalment desfet, al siríac—. Només us voldria demanar, però, que quan jo reti l’ànima us encarregueu de lliurar el meu carregament de mercaderies als meus fills.

—Es pot saber què us empatolleu? —va preguntar Alí, que no sabia de què anava l’assumpte.

I llavors li contaren el costum de la juguesca.

—D’un gat salvatge teniu tanta por? —va fer Alí, estranyat—. Jo m’encarrego de matar-lo.

—Ho heu sentit? —va dir el siríac al cap del gremi de mercaders.

—Us ben asseguro que si el mata, li dono mil dinars de recompensa —assegurà el cap del gremi.

—I nosaltres també li pagarem alguna cosa —digueren tots els altres components de la càfila.

Alí, sense esperar més, es va treure la capa i, amb l’espasa de lluent acer que duia al cinyell i unes xurriaques, que va fer giravoltar amenaçadorament, es plantificà davant de la bèstia, cridant a més no poder. El lleó, lluny d’espantar-se, se li abraonà al damunt. Alí, però, davant l’esbalaïment de tots els altres, va fer gala d’una fortalesa extrema i li clavà l’espasa entre els dos ulls: el lleó va caure estassat a terra sense vida.

—Ho veieu? Ja no us cal témer res —va dir Alí al cap de la càfila.

El mercader, emocionat de l’alegria d’haver salvat la pell, es llançà als braços d’Alí, dient-li que sempre més seria el seu servidor, i li lliurà els mil dinars promesos. I tots els altres n’hi donaren vint cadascú. Alí, però, va encarregar al cap del gremi de mercaders que li guardés tots els diners.

La càfila prosseguí camí cap a Bagdad: Damasc, Alep, el Bosc dels Lleons i la Vall dels Gossos. En aquest darrer indret tingueren un altre ensurt. Un beduí saltejador de camins els sortí a l’encontre amb tota la seva trepa. Enmig del desconcert: uns fugint, altres cridant, el cap del gremi de mercaders ploriquejava: «Tota la meva fortuna se n’ha anat en orris! Quina desgràcia!». I Alí, que ho va sentir, prengué de nou la iniciativa i atacà els atacants. Aquesta vegada duia uns guardapits de cuiro ple d’esquellerincs. Va treure l’atzagaia, muntà el mànec, va arrabassar un cavall als beduïns i desafià el cap de la trepa.

—Vinga, vejam on tens aquesta llança! —li digué.

Però la dringadissa dels esquellerincs d’Alí va fer esverar el cavall del beduí. I, com que tenia prou feina a dominar l’animal, per a Alí fou tasca fàcil destrossar-li la llança, clavar-li una bona atzagaiada al coll i separar-li el cap del cos. La resta de beduïns, en veure-ho, se li acostaren amenaçadors. Tanmateix, Alí, amb el seu coratge i evocant el nom de Déu, els féu front i els foragità. Abans de prosseguir la ruta, Alí encara va treure el cervell del beduí amb la punta de l’atzagaia, cosa que els de la càfila celebraren i li agraïren.

La resta del camí fins a Bagdad fou tranquil·la. Hi arribaren quan ja les portes eren tancades i passaren la nit als afores. L’endemà al matí, Alí, abans d’anar-se’n a fer la seva, va demanar els diners que li guardava el cap del gremi de mercaders, els donà al siríac i li digué que, tan bon punt tornés a arribar al Caire, preguntés pels seus col·legues i lliurés tots els diners al tresorer.

De bona hora, Alí Azzaibak, l’Hidrargir, entrà a Bagdad i començà a recórrer els carrers, preguntant a tothom per la caserna d’Ahmad Addanf. El sorprengué en gran manera el fet que ningú no li’n volgués donar raó: la gent es feia el desentès. I, donant tombs, va fer cap a la plaça Annafd, on hi havia una colla d’infants que jugaven. «Una cosa així l’he de preguntar al més xic de tots», es va dir. Va donar una ullada a la plaça i va veure un torronaire. S’hi acostà a comprar un tros de torró de festuc, hi posà un dinar al damunt i cridà els nens. Un d’ells, que resultà ser Ahmad Al·lakit, el nét de Dalila la Garneua, va fer fora tots els altres i s’atansà a Alí.

—Mira, a mi se’m va morir un fillet de la vostra edat —li explicà Alí, mostrant-li el tros de torró amb el dinar al damunt—. Avui he somiat que em demanava torró de festuc i per això n’he comprat, per tal de donar-ne un tros a tots els nens que trobi.

—Marxeu! Jo no les faig aquestes escabrositats —replicà el nen, convençut que Alí li proposava relacions deshonestes—. Que no sabeu qui sóc, jo?

—Que no saps que qui mal no fa, mal no pensa, nen? Tan sols vull que m’indiquis la caserna d’Ahmad Addanf, aquest dinar serà la teva paga.

El nen agafà el dinar d’una grapada i li digué:

—Jo em posaré a córrer i vós em seguiu, entesos? Quan passi per davant de la caserna donaré una puntada de peu a un roc i el llançaré contra la porta. Així sabreu on és.

Alí assentí amb el cap i el nen es va ventar a córrer com un esperitat. I tal com havia dit, va tirar un roc amb el peu a la porta de la caserna.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…