Nit 401

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el califa no es va poder aguantar més i esclafí a riure. Seguidament els perdonà i ordenà que els donessin mil dinars a cadascú.

El príncep anacoreta

Diuen que un dels fills del califa Harun Arraixid, en fer els setze anys, va decidir de retirar-se del món tal com ho feien els ascetes i anacoretes. A més, una de les seves dèries era passejar-se per entremig de les tombes plorant i salmodiant: «Haver estat els amos del món no us ha pas eximit de baixar també a les tombes. Ja m’agradaria saber què heu dit i què us han dit».

I, entre plor i plor, recitava:

Un dia que el califa sortia de palau acompanyat de visirs, alts dignataris i capitostos, en creuar la porta principal de la muralla, es trobà el príncep cara a cara. L’aspecte del noi era desastrós: vestia un gipó de llana escassigallat i una cinta, també de llana, cenyida al voltant del cap. Un murmuri de desaprovació s’alçà en tot el seguici. «Aquest jove posa en ridícul sa majestat i tota la família davant del més baix dels plebeus», deien uns. «Massa consentit, una bona clatellada a temps adreça els torts», comentaven altres. Per bé que uns i altres parlaven amb molta reserva, les paraules arribaren a l’oïda de Harun Arraixid, que, dolgut, s’encarà al fill:

—On vas d’aquesta guisa? Que no veus que em poses en ridícul davant de tothom! Passa, passa cap a la teva cambra i canvia’t!

Tot el seguici emmudí esperant la reacció del príncep, que no es va produir. Enmig d’aquell silenci es va sentir el refil d’un ocell al capdamunt d’una de les torratxes de la muralla. El príncep alçà la vista i fixà l’esguard en l’ocell.

—Per Déu, ocell! —cridà—. Posa’t a les meves mans!

L’ocell ho féu a l’acte, i quan el príncep li ordenà que se’n tornés al seu lloc, l’ocell obeí. Però quan li ordenà que es posés a les mans del califa, l’ocell s’hi negà.

—Majestat —li digué llavors el seu fill—, vós sou qui em poseu en ridícul, fins i tot davant dels animals, amb la vostra inclinació als plaers mundans. Per això he decidit allunyar-me de vós; no ens tornarem a veure fins a l’altra vida.

Al cap d’un parell de dies, el príncep emprenia camí cap a Bàssora. Allà es va posar a treballar de paleta, amb un sou diari d’un direm i disset piastres. Com que amb les disset piastres ja en tenia prou per viure, del direm que li sobrava en feia almoina. Abú Àmir, el de Bàssora, referí:

—Un dia que se m’ensorrà una paret de casa, vaig anar al lloc on es reuneixen els paletes a fi de trobar-ne algun que me l’arreglés. En vaig veure un que feia un goig que enamorava i m’hi vaig adreçar:

—Bon dia i bona hora. Una paret de casa s’ha esfondrat i vull reconstruir-la, esteu disposat a fer-ho?

—Sí. Però hi posaré algunes condicions —em digué.

—Quines?

—Són dues. La primera és que no m’heu de pagar més d’un direm i disset piastres. I la segona, que a l’hora de l’oració m’heu de deixar anar a fer la pregària.

—Entesos, ho tindré en compte.

I ens dirigírem, plegats, cap a casa. Era un treballador excel·lent, sempre de cara a la feina. Arribada l’hora de dinar el vaig convidar.

—No, gràcies, continuaré treballant —em respongué.

Jo anava a insistir, però em vaig deturar perquè era ben clar que feia dejuni. A l’hora de la pregària em recordà la condició que havia posat i li vaig respondre que ja se n’hi podia anar. Es descordà el cinturó, va fer unes ablucions d’allò més perfectes, i sortí immediatament a fer la pregària amb tota la gent. S’incorporà de nou a la seva feina i, en arribar l’hora de la pregària de la tarda, tornà a fer les ablucions per anar-se’n a resar. En veure’l tornar de la pregària, li vaig dir que ja podia donar la jornada de treball per acabada perquè els paletes pleguen a aquella hora.

—I ara! La meva jornada dura fins al vespre —em respongué.

De manera que continuà treballant fins a boca de nit; llavors jo li vaig donar dos dírhams, i se’n sorprengué:

—Què és això?

—Home, aquesta és la part de sou que us pertoca per esmerçar-hi tants esforços! —vaig fer jo.

Ell me’ls tornà a l’acte.

—No vull ni cinc més del que havíem acordat.

Tot i que vaig insistir, no me’n vaig poder sortir; m’agafà un direm i disset piastres i se n’anà. L’endemà al matí, de bona hora, em vaig dirigir al lloc on normalment era ell, però no l’hi vaig trobar. En preguntar si en sabien alguna cosa, m’informaren que només s’hi presentava els dissabtes.

Així, doncs, el dissabte següent, me n’hi vaig tornar i, efectivament, hi era.

—Déu vos guard! Si us plau, que vindríeu a acabar-me la feina?

—Amb les mateixes condicions que ja sabeu —em respongué.

A mi em semblà bé i ens n’hi anàrem. Vaig contemplar una bona estona, sense que se n’adonés, com posava grapats de fang a la paret i hi anava col·locant les pedres, una damunt de l’altra. «Així treballen els fills predilectes de Déu», pensava. Val a dir que aquell dia treballà encara més i, al primer foscant, li vaig pagar el sou que li tocava i marxà.

El dissabte següent, però, en anar-lo a buscar, no l’hi vaig trobar. Els seus companys m’informaren que estava malalt i que feia llit en una barraca de canyes, prop del cementiri. Era d’una jaia coneguda pels seus bons costums. Ràpidament hi vaig acudir. El vaig trobar ajagut al terra, viu i amb el cap descansant sobre un maó. Contemplar-lo en aquell estat em va fer pena; era evident que per aquell jove la vida no havia estat un camí de roses. Malgrat la seva feblesa, però, tenia el rostre radiant.

—Què puc fer per tu? —vaig demanar-li.

—La terra em crida i no em queden forces per resistir-m’hi —em digué en un to serè que em va sobtar—. Quan m’arribi l’hora vull que m’enterreu embolicat amb aquest gipó que duc i en la més estricta intimitat. Abans, però, descosireu el folre del gipó. Hi trobareu una pedra preciosa que dureu al califa Harun Arraixid, a Bagdad, i li transmetreu les meves sinceres salutacions.

Havent dit això, el jove va fer la professió de fe, lloà Déu amb unes paraules d’allò més eloqüents i declamà aquests versos:

Seguidament, amb gran contrició de cor, es penedí.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…