Nit 642

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, pocs dies després de la gran victòria, Garib i Sahim van sortir de cacera, al capdavant d’una partida de cent homes. A la fi de la jornada, van fer cap a un prat on pasturaven antílops i gaseles, regat per nombroses fonts i envoltat d’arbres fruiters on niaven els ocells. Certament, era un paratge que descansava la vista i l’esperit de les fatigues mundanes, i allà disposà Garib l’acampada per passar-hi la nit.

L’endemà, després de la primera oració del dia, se sentiren al campament els ecos llunyans de crits i gemecs. Garib, intrigat, encarregà al seu germà que anés a veure què passava i Sahim muntà d’immediat el seu corser i cavalcà en la direcció d’on semblava que provenia la xiscladissa. De camí, es va topar amb uns pastors que caminaven en direcció contrària, va frenar la muntura i els va demanar:

—Si us plau, bona gent, no heu pas sentit fa poc una cridòria?

—I tant! I un bon esvalot que hi ha hagut! —respongué un dels pastors—. Guaiteu cap allà.

Sahim dirigí la vista cap on l’indicava el pastor i va albirar, a la llunyania, una colla de gent, sobretot dones i nens, que corrien enmig del que semblaven les restes d’un campament.

—Valga’m Déu! Què ha passat? Ho sabeu? —preguntà en to preocupat.

—Han sofert un atac dels bandits —explicà el pastor—. Es veu que la gent del campament pertany a la tribu dels Banú Kahtan i l’emir, que anomenaven Mirdàs, ha mort en l’assalt. El cap dels atacants era Jamrakan, que ha agafat presonera la família de Mirdàs i ha robat les seves pertinences. Aquest Jamrakan, senyor, és una plaga, un bandoler poderós i malentranyat que actua sempre així, i us asseguro que té espaordida tota la comarca.

Una esgarrifança va recórrer el cos de Sahim en sentir aquelles paraules i, tot trasbalsat, després d’acomiadar-se dels pastors, va fer giravoltar el cavall i s’apressà a dur les alarmants notícies a Garib. Aquest, naturalment, va posar el crit al cel en assabentar-se’n i, decidit a cobrar-se la venjança, ordenà als seus homes que muntessin i sortissin a l’encalç de Jamrakan i els seus bandits.

No van trigar gaire, amb la marxa que portaven, a atrapar la rereguarda dels bandolers, que no sospitaven l’allau que els venia al damunt.

—Déu és Gran! —cridà Garib—. Ell venç els tirans i els infidels!

I d’una sola càrrega va matar vint-i-un homes. Els bandolers que varen poder escapar d’aquella terrible escomesa, esperonaren les muntures per anar a advertir Jamrakan del perill que se’ls apropava. L’assassí de Mirdàs, convençut de la seva força, ordenà a part dels seus homes que continuessin endavant amb els presoners i a la resta que es disposessin a presentar batalla.

Ben aviat, els dos bàndols es van veure les cares.

—On és Jamrakan? —cridà Garib amb ràbia—. Que es presenti! Jo li ensenyaré el que és la lluita veritable i ja no atacarà mai més la gent indefensa!

D’immediat, un cavaller d’enorme envergadura va sorgir com un llampec i, sense proferir ni un mot, anà de dret a atacar Garib. Jamrakan portava a la mà una maça de ferro xinès, tan pesada que d’un cop hauria pogut enfonsar una muntanya, i amb tota la fúria la va descarregar contra el cap de Garib que, afortunadament, va poder esquivar-la. La maça va anar a petar a terra i hi va fer un forat de mig colze, però en un batre d’ulls i amb l’habilitat que el caracteritzava, Garib s’apoderà d’ella i va colpejar la mà de Jamrakan, de tal manera que li va fer pols els ossos dels dits. Aprofitant el gest de dolor que va fer, li va etzibar un cop a les costelles que va fer caure aquella mala bèstia de Jarmakan del seu cavall com si fos un tronc pesant. Reduït l’enemic, Sahim va acudir amb prestesa per lligar-lo amb una corda.

Tot seguit, els homes de Garib, que tenien ganes de brega, es van llançar contra els de Jamrakan i en mataren cinquanta. Els que es varen poder escapar de l’escomesa, fugiren cap a la fortalesa on Jamrakan tenia el seu quarter general a demanar reforços i ajuda per alliberar el seu capitost.

Jamrakan continuava en poder de Garib i, quan es recobrà un xic de la batzacada i es va veure en cor d’articular paraula, va dir humilment al seu vencedor:

—Em rendeixo, senyor, estic a les vostres mans. Us demano protecció!

—Miserable saltejador de camins! —l’escridassà Garib molt dolgut—. Com goses anar pel món fent mal a la gent? És que no tems el Senyor?

—El senyor? Quin senyor? Potser us referiu… a vós?

—Maleït cafre! El Senyor dels mons!

—I qui és el Senyor dels mons?

—A quina mena d’ídol adores, tu?

—Adoro un déu fet de dàtils, de mantega i de mel. I quan tinc gana, me’l puc cruspir i tot!

Aquella resposta tan peregrina va canviar l’humor de Garib, que no va poder reprimir una sonora riallada.

—Ai, desgraciat! —va dir finalment amb un to de veu més aviat indulgent—. S’ha d’adorar Déu Nostre Senyor Totpoderós, el qui t’ha creat i ha creat totes les coses, el qui dona vida a tots els éssers i a qui res no se li pot amagar.

—I on és aquest gran Déu?

—Ell és al lloc més elevat i s’oculta a les nostres mirades, veu però no és vist. Déu és el Creador del cel i de la terra, del bestiar i dels ocells, del paradís i de l’infern, el qui fa créixer les plantes i fa córrer els rius, el Proveïdor del nostre aliment. Només Ell és Déu, alabat sia per sempre!

Les paraules de Garib van arribar al fons del cor de Jamrakan i el van emocionar fins a posar-li la pell de gallina.

—I què he de fer per convertir-me en un dels seus adoradors? —va dir tot compungit.

—Has de repetir amb convenciment: «Només hi ha un Déu i Abraham és el seu aliat».

Jamrakan va pronunciar-ho en veu alta i el miracle es va produir: el malentranyat bandit es va convertir en un devot creient.

—Sents en el teu interior la dolcesa de la fe? —li preguntà Garib, compartint l’emoció d’aquell instant especial.

—Sí, la sento… és indescriptible!

—Deslligueu-lo! —ordenà Garib.

I les seves ordres s’acompliren al moment.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…