Nit 518
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el missatger va fer les reverències de consuetud i que després, mentre li lliurava la carta, informà així el seu sobirà:
—Majestat, són una infinitat de genets i cavallers.
El rei, en llegir el missatge, es va enfurismar cosa de no dir i ordenà immediatament al seu visir Ainzar que sortís, aquella mateixa nit, amb mil soldats a fer front als exèrcits del rei Kafid i que sense cap mena d’avís els ataqués a mort.
El visir, complint les ordres del seu sobirà, reuní els soldats i es dirigí al campament del rei Kafid.
Val a dir, però, que el rei Kafid havia ordenat també al seu visir Gatrafan, que sortís a enfrontar-se amb l’enemic fins a la mort.
I heus aquí que ambdós exèrcits es trobaren cara a cara i s’inicià una cruenta batalla que acabà a punta d’alba amb la desfeta total dels soldats del rei Kafid. Les seves tropes fugiren espaordides, i en arribar a presència del seu sobirà no trobaven ni paraules per explicar tan enorme vergonya al seu rei. Malgrat totes les precaucions que posaren els supervivents a l’hora d’informar-lo, el rei no va poder contenir els seus nervis i la seva còlera. Així li contaren els fets:
—A mig camí, just a l’indret de la vall de Zahran, ens hem topat amb les tropes del rei Tigmús. Hem lluitat aferrissadament fins a la matinada, però no hi ha hagut res a fer. El visir Ainzar ha espantat els elefants i les pobres bèsties han fugit espaordides. Molts dels nostres homes han perit, només nosaltres ens hem salvat, i amb prou feines, car la confusió era tan gran que no es podia ni veure res. Penseu que enmig de la pols corríem el perill de matar-nos entre nosaltres.
—Que el sol no us protegeixi mai més! —cridà el rei, irat fora mesura—. Que us cobreixi de malediccions!
El visir Ainzar va tenir una rebuda ben diferent per part del rei Tigmús. Fou acollit amb felicitacions, mostres d’alegria i tocs de timbals i de trompetes. Tanmateix, les baixes que s’havien produït en el seu exèrcit arribaven a dues-centes, totes d’entre els cavallers més valerosos.
Ambdós monarques decidiren de tornar a atacar i, cadascú per la seva banda, començaren la tasca de reorganitzar els exèrcits.
El rei Kafid reuní de nou els seus homes a la palestra i els féu formar en quinze files de deu mil homes i tres-cents genets muntats en elefants. I amb les banderes i els estendards hissats, al so de les trompetes i timbals, es disposaren a renovar la lluita.
El rei Tigmús, per la seva banda, també formà deu files de deu mil homes cadascuna, flanquejades, a dreta i a esquerra, per cent herois que muntaven elefants.
Quan les tropes d’un sobirà avançaren directament contra les de l’altre, semblava talment que la superfície de la terra no pogués donar cabuda a tan gran nombre de cavalls. Tot d’una, sonaren tambors, trompetes i flautes i uns eixordadors renills de cavalleria. La cridòria dels combatents precedí una polseguera indescriptible i s’inicià un altre combat que es perllongà durant una jornada sencera, fins a la posta del sol.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…