Nit 303

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el Mandra, continuà el seu relat dient que s’havia fet acompanyar de deu esclaus i eunucs, i que, un cop saludat, el cap del gremi li preguntà:

—Que volíeu alguna cosa?

—Sí, us voldria demanar…

—Endavant, de què es tracta?

—Us voldria demanar la mà de la vostra filla.

—Em sembla que aneu errat d’osques, la meva filla aspira a més. No es conformarà pas amb un com vós, que no teniu més que els set pams de terra.

En rebre aquesta contesta vaig treure una bossa plena d’or vermell que valia mil dinars i li vaig dir:

—Això és el que tinc i aquesta és la meva família; com deia el Profeta (La pau i la benedicció siguin amb ell!), els diners són la millor presentació, i us recordo aquelles belles paraules que ho reafirmen:

El cap del gremi acotà el cap i es quedà pensarós. En tornar a aixecar-lo, em digué:

—Si ha de ser així, vull tres mil dinars més.

—D’acord —vaig assentir, enviant els esclaus a casa a buscar els diners que m’havia demanat.

Quan va tenir al davant aquella quantitat, va ordenar als servents que la desessin i seguidament convidà tots els companys del mercat a casa seva a fi d’arranjar les esposalles de la seva filla.

—D’aquí a deu dies te la lliuraré —em digué.

Jo me’n vaig tornar cap a casa per explicar-li al mico com havia anat tot l’afer.

—Molt ben fet —aplaudí el mico.

El dia assenyalat per a la boda i moments abans de partir cap a casa del pare de la núvia, el mico em demanà si li volia fer un favor pel qual em pagaria tot el que li demanés.

—I tant! —vaig dir disposat a fer el que fos.

—Mira, a la cambra on posseiràs la teva futura esposa, hi ha un armari i, clavada a la paret, una anella de coure amb unes claus penjades. Les agafes, obres l’armari i a dins trobaràs un cofre folrat de ferro amb unes insígnies, als quatre angles, que són talismans. El cofre conté una gibrelleta, que figura onze serps enroscades, plena de diners i amb un gall blanc lligat. Arran mateix hi trobaràs també un ganivet que utilitzaràs per degollar el gall i tallar les insígnies. I, fet això, buides el cofre —conclogué.

—Entesos, així que en tingui l’ocasió ho faré —vaig dir jo.

Si bé la festa era d’allò més sumptuosa, a mi el que realment em deixà sangglaçat, i confesso que també satisfet a desdir, fou la bellesa, elegància i esveltesa indescriptibles de la meva esposa quan, ja a la cambra, la vaig posseir. A mitjanit, convençut que ella dormia profundament, em vaig llevar a complir l’encàrrec; però tot just havia acabat de buidar el bagul quan ella es despertà i, en veure l’armari obert i el gall degollat, exclamà:

—Déu meu, ajudeu-me, Vós que podeu! El geni s’ha apoderat de mi!

Jo no vaig tenir ni temps de reaccionar. Només sé que una mena de fumassola precedida d’un brunzit molt fi embolcallà completament la meva esposa i desaparegué. A l’instant es va sentir una forta sotragada a la casa i tot seguit entrà el meu sogre, que, en veure l’armari obert, m’escridassà, tot bufetejant-se i estirant-se els pèls de la barba:

—Abú Muhammad, què ens has fet? Aquesta és la teva recompensa? Jo havia fet posar aquests talismans a l’armari per protegir la meva filla d’aquest maleït; feia sis anys que ho intentava i no ho havia pogut aconseguir! Fuig, marxa, en aquesta casa ja no hi tens cabuda, vés-te’n!

Capcot i espantat me’n vaig tornar a casa a buscar el mico, però no en vaig veure ni rastre. Això em va convèncer que, efectivament, ell era el geni que havia raptat la meva esposa; m’havia enganyat a fi de fer-me tallar els talismans i degollar el gall perquè era això el que li impedia de raptar-la. Llavors, endut per la desesperació i profundament penedit, vaig fugir camps a través, caminant sense rumb.

Tot just m’havia allargassat amb el propòsit de fer una dormida i recuperar les forces, encara maleint-me els ossos per haver-me deixat entabanar tan fàcilment, quan una remor de fullaraca em sobresaltà i vaig acudir a veure què era i què passava. Vet aquí que dues serps, una de blanca i una de negra, es barallaven. Instintivament, vaig agafar un roc, el vaig tirar al damunt d’elles i la ventura va voler que matés la negra. Tot seguit aparegueren quatre serps blanques més, que, com bèsties famolenques, s’abraonaren sobre la serp negra i la deixaren feta miques, tan sols li quedà sencer el cap.

Tan bon punt desaparegueren les serps, vaig sentir, al meu darrere, una veu somorta, però clara, que recitava:

Encara em petaven les dents, quan tornà a recitar:

—Per l’amor de Déu! Digueu-me qui sou! —vaig clamar.

I la veu esdevingué persona i em digué:

—No temis, Abú Muhammad, sóc un dels genis creients del grup de la serp que has salvat. Els meus companys i jo te n’estem molt agraïts. Demana el que vulguis i nosaltres t’ho concedirem.

—Necessito ajuda, he estat víctima d’una desgràcia que no crec pas que a ningú més li hagi passat.

I li vaig contar els fets tal com s’havien succeït.

—Has de saber que aquell que té forma de mico i t’ha ensarronat és un geni maligne —m’explicà—; en realitat, ja feia temps que intentava de raptar la teva esposa, però mai no ho hauria pogut aconseguir si tu no haguessis tret aquells talismans que li ho impedien. Ara ja no t’has d’amoïnar més, nosaltres farem per maneres de rescatar-la.

I a continuació va fer un crit.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…