Nit 481

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que el comerciant va contestar:

—La vostra invitació és un honor, però és que a l’embarcació només hi he deixat una dona que viatja amb mi, una senyora casta i virtuosa que jo aprecio en gran manera. Com podeu comprendre, no estaria bé que la deixés sola, perquè no seria capaç de fer front als contratemps si es presentaven.

—Oh, no patiu! Jo hi enviaré els homes que em mereixen més confiança del meu govern per tal que en tinguin cura: el secretari i l’administrador, dos joves valents i competents. Segur que vetllaran tota la nit per la nau i el que conté.

—Gràcies, senyor! Si és així, em quedaré.

El secretari i l’administrador, molt conscients de la seva tasca, es col·locaren al vaixell per fer la guàrdia, un a proa i l’altre a popa, però passada la mitjanit, un d’ells començà a sentir que les parpelles li pesaven

—Ei! —cridà a l’altre.

—Què hi ha?

—Vine, sisplau. És que em ve son i tinc por d’adormir-me. Vine i fem-la petar una estona, així em deixondiré.

—Tens raó, a mi també em convé.

Mai havien tingut ocasió de parlar tan llargament abans d’aquella avinentesa i així, en el fil de la conversa, sorgí la qüestió dels respectius passats.

—Jo, quan era petit, vaig sofrir un naufragi i el tràngol de veure’m separat dels meus pares i d’un germà al qual estimava molt —explicà un d’ells.

En detallar els fets, l’altre s’adonà de l’extraordinària coincidència que presentaven amb la seva pròpia experiència i, esbalaït, va preguntar-li el nom dels seus pares. Aquella fou la prova definitiva que eren germans i, amb llàgrimes als ulls, ambdós es reconegueren i s’abraçaren enmig de la més profunda emoció.

Algú altre, però, algú que els estimava més que a la pròpia vida, havia sentit també la conversa: la seva mare, que, amb les parpelles humides i un incontenible tremolor, es feia l’adormida a coberta.

Ni els dos nois ni la mare, tot i que decidí de no intervenir, no dormiren aquella nit i, l’endemà, quan els alliberaren del deure de la guàrdia, un dels germans digué a l’altre:

—Vine, acompanya’m a casa. Esmorzarem plegats i continuarem gaudint de la mútua companyia.

Quan el comerciant arribà al vaixell, trobà la dona trasbalsada.

—I doncs, què t’ha passat? —li demanà, inquiet, en veure-li el rostre amarat de llàgrimes.

—Ai, quina nit! —es queixà ella—. El parell de vigilants que envià el governador. Eren uns cràpules! S’explicaven unes històries tan immorals que em feien mal a les orelles i…

—Prou, no diguis res més! Acompanya’m a veure el governador i conta-ho tot al seu davant. Miserables!

El comerciant treia foc pels queixals, però la dona, per dins, ballava d’alegria. Tot era una estratègia per fer més apassionant la trobada amb els fills tan enyorats. Però ben poc s’imaginava llavors qui era realment el governador!

El governador els donà audiència immediatament i, esgarrifat, escoltà les acusacions del comerciant i de la seva acompanyant.

—Que vinguin immediatament el secretari i l’administrador! —ordenà.

I en pocs moments es presentaren.

—Senyor —sol·licità la dona—, feu que repeteixin al vostre davant les històries que anit es contaven.

—Ja ho heu sentit! —manà, severament, el governador—. Qui comença?

El germà gran, sense entendre el motiu de l’enuig, inicià les explicacions i… quina commoció es produí quan s’adonaren de qui eren! Enmig de la joia i dels aplaudiments dels qui eren a la sala, els membres de la família, novament reunida, no paraven d’abraçar-se i de donar gràcies a Déu per aquell feliç retrobament.

I així, tots quatre, visqueren joiosos i tranquils la resta de la seva vida a l’illa del tresor inesgotable. Glòria a Déu que custodia els seus fidels i els manté l’esperança!

El leprós i Abulhassan

Explicà el virtuós Abulhassan Addarraix:

—En el passat, moltes vegades havia fet de guia als pelegrins que anaven a la Meca, ja que jo coneixia bé el camí i els pous d’aigua que hi ha en la ruta cap a la Ciutat Santa. Un any, però, em va venir de gust anar sol al Temple de Déu per visitar la tomba del Profeta.

Quan vaig arribar a Kadissia, vaig fer una parada per anar a la mesquita i, a dins, vaig trobar un leprós assegut davant de l’oratori.

—Si us plau, Abulhassan —se m’adreçà—, m’han informat que vós coneixeu molt bé el camí de La Meca. Em podríeu fer el favor d’acompanyar-m’hi?

«Vatua! He refusat la companyia dels sans i ara se’m vol enganxar un leprós?», vaig pensar, contrariat. I, procurant mostrar-me educat però taxatiu, li vaig contestar:

—Ho sento, però viatjo sol.

L’home no va insistir i jo, alleugerit, vaig continuar camí fins a Àkaba. Allà vaig tornar a la mesquita i, quina no fou la meva sorpresa en trobar-me amb el mateix leprós! «Senyor del cel!, com és possible…?», em vaig dir i, fent veure que no l’havia vist, vaig voler sortir de la mesquita, però la veu del leprós ressonà per tot el temple.

—Abulhassan! Déu permet fer al dèbil coses que admiren al fort.

Aquella frase em va colpir i recordo que, mortificat per un punyent sentiment de culpa, vaig passar en vetlla tota la nit.

Malgrat tot, vaig continuar el viatge i, en arribar a Arafat, vaig córrer cap a la mesquita. Aquella vegada tenia l’esperança de trobar-hi el leprós i demanar-li perdó per la meva actitud egoista. Efectivament, era allà i, de seguida que el vaig veure, em vaig llançar als seus peus.

—Perdoneu-me, si us plau! —li vaig pregar—. Us demano, de tot cor, que m’acompanyeu.

—Massa tard. Ara ja és igual —va fer, impassible.

I jo, desolat, per més que li ho vaig suplicar, no vaig aconseguir de fer-lo canviar d’opinió.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…