Nit 412

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Almubarrad continuà: Quan tornàrem a Bagdad, de seguida vaig demanar per veure el califa Almutauakkil. Necessitava explicar-li tot el que m’havia passat.

—Per l’amor de Déu, home, quin poc senderi que tens! —em digué, en acabar el relat—. Mira que dir-li que era morta! T’asseguro que si no veiés que te’n penedeixes de debò, la pena que t’imposaria seria ben grossa.

I el califa restà tot el dia desconsolat a causa de la mort del foll.

Història dels monjos que es convertiren a l’Islam

Abú Bakr ben Muhammad Alanbari explicà: La primera vegada que vaig viatjar fins a les contrades gregues, concretament a la ciutat d’Amuria, vaig voler fer nit en un llogaret de les seves rodalies. Els mateixos vilatans m’informaren que el millor lloc per passar la nit era el monestir, que ells anomenaven Monestir de les Llums. Era un monestir de construcció senzilla, però els quaranta monjos que formaven aquella comunitat, encapçalats per l’abat Abdalmasih, em tractaren a cor què vols. L’endemà, en llevar-me, vaig tenir l’ocasió de ser testimoni de com complien els deures religiosos; ho feien amb una devoció admirable. La veritat és que jo no havia vist resar mai tan fervorosament. Però els assumptes m’apressaven i, després d’acomiadar-me de l’abat i de regraciar-lo, vaig continuar fins Amuria, vaig enllestir els afers el més ràpid possible i vaig tornar cap aquí, a Alanbar. Dels monjos no me’n vaig recordar més.

L’any següent vaig fer el pelegrinatge a la Meca, i vet aquí que, mentre feia els set tombs a la Kaaba, em va semblar veure l’abat Abdalmasih amb cinc monjos més fent el ritual. Quan vaig estar segur que ho eren, m’hi vaig acostar.

—Vós sou l’abat Abdalmasih, oi?

—Ho era, sí; però ara em dic Abdal·là, el desitjós.

«Guaita, tan fervents cristians que semblaven i ara fan el ritual islàmic!», vaig pensar. I, emocionat, li vaig besar les galtes, que tenia cobertes per una densa barba blanca. Després, agafant-lo pel braç, me’l vaig endur a un lloc més tranquil.

—Com ha estat la vostra conversió a l’Islam? —vaig preguntar-li.

—La història és ben sorprenent. Mireu —m’explicà—, al cap de poc de la vostra partida arribà al monestir un nombrós grup de musulmans. Nosaltres no teníem prou menjar per a tots i ells mateixos enviaren un jovenet al poble a comprar recapte. Va tornar tot trasbalsat.

—Aneu-vos-ens, aneu-vos-ens sense mi —repetia als seus companys, tot ell fet un manat de nervis.

—Però què t’ha passat? Explica’ns-ho —li demanàrem.

Va resultar que s’havia encaterinat de la venedora de pa, una formosa joveneta. I per molt que els seus companys insistiren per tal que se n’oblidés i que marxés amb ells, el jove, entossudit, es va voler quedar. Així, doncs, havent menjat, el grup va reprendre camí i el jove enfilà tot sol cap al poble.

Al cap de tres dies, un vilatà, espaordit, es presentà al monestir i m’anuncià que la gent del poble volia apallissar el jove. Tan de pressa com les cames m’ho varen permetre vaig anar a buscar-lo. El vaig trobar davant de la taverna, estès a terra enmig d’un toll de sang que li brollava d’un trau al cap. De la millor manera que vaig poder me’l vaig carregar al damunt i el vaig dur al monestir.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…