Nit 220

M’han explicat, majestat —continuà narrant Xahrazad—, que Haiat va concloure:

—Si deixes impune aquest afront terrible, Kàmar, em veuré obligada a demanar al meu pare que en prengui venjança.

El disgust de Kàmar, que es va creure a ulls clucs la farsa que havien representat les seves esposes, era enorme i la ira, incontenible. Exasperat, va esclatar en improperis contra els seus propis fills.

—Els mataré, juro que els mataré! —cridà empunyant l’espasa.

I fet una fúria, deixà Haiat i Budur plantades per anar a buscar els dos malaurats prínceps. D’aquesta guisa va topar amb el seu sogre Armanús, a qui va causar un ensurt considerable.

—Valga’ns Déu nostre Senyor! —exclamà l’ancià, esparverat—. On vas així? A trobar el diable?

—Poc se’n falta! Els teus néts n’han feta una que mereixeria l’infern! Me’n vaig a escarmentar-los, aquell parell de porcs, els mataré!

Armanús demanà més explicacions i Kàmar, repetint la història que li havien fet creure les seves esposes, no va tenir inconvenient a contar l’afer de la violació de Haiat i Banús per part d’Amjad i Asad.

—I tant que mereixen la mort! Cap altre càstig convé a qui comet aquestes barbaritats —convingué Armanús compartint l’enuig de Kàmar, però tal vegada amb el cap més clar observà—: De tota manera, fill, recorda el proverbi: «Qui no mesura les conseqüències dels seus actes, no té la fortuna per aliada». No hauries de matar els teus fills amb les teves pròpies mans o el remordiment podria amargar-te la resta de la vida. Fes que algú altre, per ordre teva, executi la pena i, si pot ser, lluny de palau.

Les paraules d’Armanús deixaren Kàmar pensatiu i, embeinant novament l’arma, resolgué dur a terme el càstig tal com li havia suggerit el seu sogre. A tal efecte, es dirigí d’immediat a la sala d’audiència i reclamà la presència del tresorer, un home de dilatada experiència i que li mereixia tota la confiança.

—Aquesta vegada t’he cridat perquè facis una cosa que per a mi resulta molt dolorosa, però que és absolutament necessària —li va dir quan es presentà.

—A les vostres ordres, majestat.

—Posa’t al front d’un escamot de la guàrdia i detén els meus fills. Així com ho sents: els prínceps Amjad i Asad. Amb l’ajut dels soldats, col·loca’ls en dos baguls i carrega’ls en mules per portar-los lluny de palau, al bosc. I allà, ordena als soldats que tornin i tu encarrega’t de treure’ls dels baguls i de sacrificar-los. Ho has sentit bé? Això és una pena de mort. Tinc els meus motius. Agafa també dues ampolles i, quan els hagis degollat, les omples amb la seva sang i me les portes. Ho has entès?

—Del tot. Les vostres ordres seran executades immediatament.

—Així ho espero. Retira’t.

Quan el tresorer, al front d’un escamot de la guàrdia, es dirigia a detenir els dos joves, se’ls topà pel passadís. Mudats i ben empolainats, anaven a veure el seu pare per saludar-lo i demanar-li com havia anat la cacera.

—Príncep Amjad, príncep Asad… —se’ls adreçà el tresorer, a qui els nois apreciaven sincerament—. Complint ordres del vostre pare, sa majestat el rei, em veig obligat a detenir-vos i a portar-vos fora de palau.

Els dos prínceps intercanviaren mirades de desconcert fins que Amjad es decidí a parlar:

—És el nostre deure obeir sempre el nostre pare. Compliu les ordres, tresorer, i feu amb nosaltres el que ha disposat el rei que féssiu.

Alleugerit per la manca de resistència, el tresorer ordenà que els lliguessin i, carregats en una mula a dins d’un parell de baguls, els traslladaren lluny de ciutat.

Després de cavalcar una hora llarga, arribaren a una clariana del bosc i, un cop aturada la marxa, els soldats descarregaren els baguls d’on van treure Amjad i Asad lligats de peus i mans. Aleshores el tresorer va manar als guàrdies que tornessin a palau i es disposà a executar l’ordre fatal. Desembeinà l’espasa amb no gaire aplom, com si estigués indecís; de fet, el polze li tremolava: li trencava el cor haver de segar aquelles dues vides tan joves i prometedores. Amjad i Asad, mentrestant, se’l miraven silenciosos, completament disposats a acceptar allò que el seu pare havia decretat.

—Oh, no, Déu meu! —esclatà finalment el tresorer deixant anar l’arma—. Us he de matar! Aquesta és l’ordre que he d’acomplir ben a pesar meu… i no puc, no puc!

—Si aquesta és l’ordre, executeu-la sense tardança —va dir llavors Amjad fent gala d’una enteresa digna d’un heroi.

—La nostra sang no recaurà pas sobre la vostra consciència —el recolzà Asad—. Vós només obeïu ordres.

El tresorer, amb mirada de llàstima, recollí l’espasa i la brandà sense massa seguretat. Els dos joves, lligats tal com estaven, s’acostaren l’un a l’altre tant com varen poder, arrossegant-se de genolls, per estar tan junts com fos possible en el moment del desenllaç final.

—Si us plau, bon home, us ho prego! —suplicà Asad—. Mateu-me primer a mi! No em deixeu patir veient la mort del meu germà.

—No! A mi, primer! —saltà de seguida Amjad—. Jo sóc el més gran, no permeteu que vegi la fi del meu estimat germà petit.

Al tresorer, commogut, el canell li feia figa…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…